Carrer 095

NS CIÓ IO ES RA CIAC EÏN DE V FE SSO S I NA A Dʼ VEÏN CELO DE BAR DE

CARRER

La Veu del

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● www.lafavb.com

La República a Barcelona (Dossier pàgs. 13 a 24)

Nº 95 març-abril de 2006

J. M. SAGARRA (AHCB-AF)

Publicació bimestral

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp dʼen Grassot

avcampgrassot@telefonica.net

Camp Nou Benavent, 14 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu Guarderia, 12 Can Peguera Vilaseca, 1 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de lʼArpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 28 80 Congrés 93 340 70 12

Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona Vella 93 319 00 87 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 488 05 90 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font dʼen Fargues ffargues@hotmail.com

Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 90 49 Fort Pienc 93 231 11 46 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 G. Via-PerúEspronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23 Horta 93 407 20 22 Hostafrancs 93 421 79 19 Joan Maragall 93 347 73 10

La França 93 325 08 93 La Pau 93 313 28 99 Les Corts

Joan Gamper, 48, 2n

Maresme 93 266 18 56 Mercè, Barri de la 93 205 16 95 Meridiano Cero 93 274 02 72 Mont dʼOrsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 51 85 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87 Parc de lʼEscorxador C. de Cent, 82, 6è, 1a

Parc la Vall dʼHebron 93 428 68 66 Passatge Isabel Pg. dʼIsabel, 6 Penitents-Taxonera 93 418 68 71

La Veu del

CARRER

Edita Federació dʼAssociacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@lafavb.com web: www.lafavb.com Consell de direcció Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández

Publicitat Isabel Mancebo i Carmen Plaza

Consell assessor Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Josep

Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

Pi i Margall (Baró de Viver) 93 311 41 93 Poblenou 93 266 44 41 Poble Sec 93 441 36 65 Polvorí 93 432 36 42 Porta 93 359 44 60 Prosperitat 93 276 30 15 Provençals Verneda 93 307 46 95 Putxet

avputxet@hotmail.com elracodelescorts@yahoo.es

Distribució Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70)

La FAVB no està necessàriament dʼacord amb les opinions que sʼexpressen als articles signats per particulars o col.lectius.

Qualsevol reproducció total o parcial del contingut dʼaquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen

Rambla, Amics de la 93 317 29 40 Rambla de la Bordeta 93 331 10 07 Raval 93 441 77 21 Roquetes 93 359 65 72 Ronda General Mitre mitre@mixmail.com Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere Rda. Sant Pere, 7 Sagrada Família 93 246 53 19

Sagrera, La 93 408 13 34 Sant Andreu de Palomar 93 345 81 54 Sant Andreu Nord 93 274 03 34 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genís 93 417 03 67 Sant Gervasi 93 417 90 65 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 14 54 Sants 93 331 10 07 Sarrià 93 204 90 58 Sudoest del Besòs 93 278 18 62 Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 317 38 39 Taula del Raval 93 442 46 68 Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Travessera de Dalt 93 284 23 42

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

El ninot...

Un dibuix de

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA

Racó de les Corts

Fotomecànica i impressió Grinver, S.A. (T. 373 68 61)

Lʼedició dʼaquesta publicació ha estat possible gràcies a la col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

www.lafavb.com

El pròxim número de Carrer el podreu trobar als punts de distribució el proper mes de maig

Maqueta original Joan Carles Magrans

Consell de redacció Redactors Gemma Aguilera, Marta Alonso, Luis Caldeiro, Eduard Calvet, Anna Flotats, Jordi Gol, Jordi Martí, Gerard Melgar, Albert Ollés, Maria Ortega, Jordi Panyella, Ricardo Iván Paredes, Sergio Porcel, Cristina Sirur, Jordina Tarré, Alícia Tudela

Imprès en paper ecològic de 65 grams

Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 Illacrua. Via Laietana, 45, esc. B, pral. 2a CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn dʼen Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de lʼEstevet. Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc de la Espanya Industrial, s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 La Bàscula. Foc, 128 Centre de Serveis Personals de Les Corts.

Masferrer, 33 Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel dʼEntitats de Gràcia. Providència, 42 Centre Cívic de El Coll. Aldea, 15-17 La Sedeta. Sicília, 321 Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 Centre de Serveis Personals dʼHorta.

Pl. Santas Creus, 8 Coop. Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Popular Nou Barris. Port Lligat, s/n Casal de Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 C. Cívic Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 Centre Cívic de Trinitat Vella.

Foradada, 36-38 Centre Cívic de Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n Centre Cívic de La Sagrera. Martí Molins, 29 Casal de Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 C. Cívic de Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 Casal Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6 Padam-Padam. Rauric, 9 La Bodegueta. Palma de Sant Just, 7 Centre Cívic Torrellobeta. Santa Fe, 2, bis Sala Baluard. Pl. Blanquerna, s/n

Portada Proclamació de la República (15 dʼabril de 1931). J. M. Sagarra. AHCB-AF.

Administració Marga Parramon

Un nou CARRER a internet

Els nostres PUNTS de DISTRIBUCIÓ

Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau Vinyes, Luis Zaurín, Rosa Mª Palencia

Cap de redacció i maquetació Elia Herranz

Fotògrafs Dani Codina, Joan Morejón, Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés, Andreu Blanchar

març-abril de 2006

Máximo

Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana V. Trajana, bloc 10, 1r

Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile Av. Xile, 34, 11-15 Zona Sud Sant Andreu 93 346 72 03 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Elia Herranz Telèfon: 93 412 76 00

Editorial Qui ha cremat Can Ricart?

Cartes dels lectors 2006, más justicia urbanística El 2006 marcará el final de una injustícia urbanística que afecta a amplios colectivos de la sociedad. Los 34.865 pasos de cebra censados en Barcelona serán accesibles para todos/as.

Un error imperdonable ha sido asociar barreras arquitectónicas a minusvalías físicas, olvidando al mundo laboral, tercera edad, madres con el coche del bebé...

Cierto es que desde las asociaciones de minusvalías físicas y asociaciones de vecinos hemos hecho el trabajo en total soledad. Las instituciones supuestamente defensoras de nuestra movilidad en ocasiones han sido cómplices de las autoridades municipales. Imperdonable también ha sido el trato moral recibido por algunos concejales, funcionarios de urbanismo, arquitectos, los cuales han pensado por nosotros, han decidido por nosotros, han argumentado por nosotros. Y esta dinámica ha sido la peor barrera arquitectónica “moral”.

Política y administrativamente podemos hacer el siguiente resumen de estos 20 años: 3 presidentes de la Generalitat. 2 alcaldes del Ayuntamiento de Barcelona. 4 concejales por distrito.

El 2006, toda la flota de autobuses de Barcelona será de planta baja. El único

problema a denunciar públicamente es la instalación de los 4 asientos reservados para los pasajeros que merecemos una atención especial. Dichos asientos están uno frente a otro, de forma que los rodillazos, bastonazos y disculpas están garantizados para los próximos 17 años de servicios de estos autobuses “nuevos”.

Por último, señalar la misma denuncia con las estaciones de metro antiguas. Toda estación que no tenga todo el andén al nivel de los vagones no se podrá considerar una estación de metro accesible. Adaptar el primer vagón supone tener un vagón de metro calificado como vagón UVI. La línea 2 del metro es un claro ejemplo a seguir.

A finales de 2006, Barcelona será urbanísticamente más humana para todos y todas: el trabajo y el sufrimiento personal del colectivo de ciudadanos y ciudadanas con discapacidad física en pro de amplios colectivos con problemas de movilidad en la vía pública, en el transporte, en los edificios públicos, se merece el respeto de nuestras autoridades tanto municipales como de la Generalitat. Artículo 20 de la Constitución.

Carlos Gascón

Quan un espai reivindicat pel moviment veïnal com Can Ricart es crema, i es cremen precisament les naus que havien de ser conservades segons la proposta municipal, sembla lògic preguntar-se qui ha cremat Can Ricart.

A lʼespera que els tècnics de la policia i dels bombers investiguin, algunes respostes les tenim ja.

Can Ricart lʼha cremat lʼespeculació. Lʼhan cremat els polítics que es pleguen als interessos immobiliaris i financers.

Lʼha cremat la lentitud en la resposta a reivindicacions fonamentades i legítimes. Lʼhan cremat aquells que ja no recorden qui i sobretot per què van ser escollits. Lʼhan cremat els qui confonen el diàleg amb la imposició prepotent, els qui no entenen el valor de comptar amb una societat civil conscient i organitzada com a garantia de futur. Lʼhan cremat els qui entenen la propietat privada com un exercici feudal de drets sense assumir cap responsabilitat social... i els qui no vetllen per lʼinterès col·lectiu fent complir aquestes responsabilitats.

Cap aquí hauran dʼadreçar les investigacions els qui cerquin les responsabilitats (nosaltres les exigirem). No són gaires noms i totes i tots els tenim al cap. Poden estalviar-se molts diners públics si, com a les novel·les negres clàssiques, es pregunten a qui beneficia que Can Ricart es cremi.

També ens hem de preguntar què es perd si Can Ricart es crema. Més enllà de les parets, Can Ricart representa un bocí de la història industrial del Poblenou i de Barcelona, de la qual Can Ricart ha esdevingut un emblema gràcies a les lluites de les veïnes i veïns de Poblenou. Per tant, perdre Can Ricart significa per a les persones que vivim avui a Barcelona i per a les que hi viuran en el futur, perdre un punt de referència que ens ajudi a mantenir el contacte amb els nostres orígens.

Recuperar lʼús productiu i social que ha tingut aquest espai a Poblenou significa treballar per un model de ciutat amb una dimensió més humana. Un model de ciutat que aposti per la cohesió social basada en dotar els espais dʼun significat comú, en disminuir la densitat de lʼedificació en benefici dʼuna ciutat amb una major dotació dʼequipaments necessaris.

Certament, es tracta dʼun model que beneficia les persones que viuen a la ciutat i no les que mercadegen amb ella.

Per tot això, exigim que sʼaclareixin les responsabilitats legals en lʼincendi de Can Ricart i la Favb es personarà en la denúncia juntament amb lʼAssociació de Veïns de Poblenou i la resta dʼentitats. Entretant, pensem que cal obligar a fer la restauració de les naus afectades a lʼespera que sʼaprovi el Pla de Protecció dʼaquest conjunt. Un pla que no pot ignorar les justes demandes de les entitats que defensen el projecte.

La Veu del

3

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2006

Lʼespeculació i la negligència municipal incendien Can Ricart Un foc intencionat va cremar el 4 dʼabril dues naus de la històrica fàbrica poblenovina del segle XIX, que en 150 anys no havia patit cap incendi. Era el mateix dia que lʼAjuntament presentava un pla per salvar el 67% del recinte industrial i que la plataforma Salvem Can Ricart el rebutjava perquè mutila el conjunt i en margina els usos socials a canvi dʼedificar lofts de luxe. El moviment veïnal ha convocat noves manifestacions i denuncia les responsabilitats del propietari i de lʼAjuntament en lʼincendi.

MARC ANDREU

Casualitat. A això van atribuir in situ el regidor Francesc Narváez i els tinents dʼalcalde Xavier Casas i Jordi Portabella lʼincendi que el 4 dʼabril va cremar dues naus de lʼhistòric recinte fabril del Poblenou, només dues hores després que el tripartit municipal presentés un pla per preservar el 67% del conjunt i construir-hi lofts de luxe, oficines, un centre de barri i la Casa de les Llengües, exposada el 2004 al Fòrum i pendent dʼubicació definitiva amb una sucosa dot pressupostària europea sota el braç. Per contra, les primeres investigacions de bombers i policia apunten cap a un incendi provocat i la plataforma Salvem Can Ricart en responsabilitza la propietat immobiliària i lʼAjuntament. Així mateix, la plataforma ha convocat noves accions contra el pla municipal perquè no salva tot el recinte del segle XIX, perquè ha estat imposat sense participació i perquè descarta usos públics com una llar dʼinfants, un centre de menors, una sala polivalent i un Museu del Treball i el moviment obrer.

Ràbia i decepció veïnal Per acció, omissió o negligència, Salvem Can Ricart vol denunciar davant la fiscalia la propietat del recinte -el marquès de Santa Isabel, Federico Ricart, que comparteix interessos a la zona amb les immobiliàries Realia i Servihabitat XXI- i lʼadministració pública.

Cal recordar que el maig del 2005 un altre incendi no esclarit en una de les naus va causar la mort dʼun indigent i que, fins i tot després de la suspensió de la llicència dʼenderroc, el desembre, els veïns havien denunciat reiteradament intents de desmantellar un valuós recinte fabril sense pla antiincendis ni vigilància efectiva, tot i que el regidor Narváez havia promès a la plataforma que la Guàrdia Urbana hi patrullaria cada dues hores.

En una reunió dʼentitats reconvertida en improvisada assemblea veïnal, el mateix 4 dʼabril Salvem Can Ricart va convocar una manifestació pel 6 dʼabril i un gran acte ciutadà per després de Setmana Santa. La ràbia per lʼincendi i la decepció davant una proposta municipal que millora el planejament inicial però es queda a mitges de les expectatives veïnals va planar sobre els 150

participants de lʼassemblea. Entre ells, els geògrafs Horacio Capel, Mercè Tatjer i Joan Roca, lʼadvocat i historiador Josep Cruanyes, lʼarquitecta Isabel Martínez, els líders veïnals Manel Andreu, Salva Clarós i Joan Maria Soler, artistes i treballadors de Can Ricart, joves del barri i representants dʼentitats poblenovines.

A lʼassemblea va intervenir també el regidor de CiU i veí del barri, Eduard Garcia, únic polític assistent a una reunió on havien estat convidats tots els tinents dʼalcalde, que van defugir dʼassistir-hi després de protagonitzar la nit del 3 dʼabril una tensa reunió amb la plataforma. Però va ser lʼurbanista, veí del districte i ex-tinent dʼalcalde comunista Jordi Borja qui, en sintonia amb el moviment veïnal, va resumir el sentir de la plataforma i de molts votants dʼesquerres de Barcelona: “lʼAjuntament ha passat de la ignorància a lʼautisme, i de lʼautisme a la prepotència”, en no fer cas de les justificades demandes ciutadanes a Can Ricart i entestar-se a planificar

MARC ANDREU

Els bombers van estar tot el matí apagant un foc que va cremar dues naus del recinte històric. lʼurbanisme de la ciutat a trossos i en connivència amb els poders econòmics. Borja, com Cruanyes en relació a lʼincompliment de les lleis de conservació patrimonial, va elevar les responsabilitats fins a la Generalitat i el president Pasqual Maragall, que fa mesos que està informat personalment de la situació a Can Ricart.

Es dóna el cas que la tarda abans de lʼincendi el director general dʼArquitectura i Paisatge de

la Generalitat, Joan Ganyet, havia visitat Can Ricart i expressat la seva sorpresa (igual que fan en privat altres polítics, diputats i alts càrrecs de lʼAjuntament i la Generalitat) per la tancada postura de lʼequip urbanístic municipal.

En aquesta línia, veïns, tècnics i periodistes comentaven el dia de lʼincendi la sorpresa per com Jordi Portabella (ERC) i Imma Mayol (ICV-EUiA) havien tancat files darrera del primer tinent

dʼalcalde Xavier Casas (PSC), en absència clamorosa de lʼalcalde Joan Clos, mentre, en canvi, han discrepat en altres temes de ciutat. Altres fonts criticaven també en veu baixa les relacions entre responsables urbanístics, entre ells lʼarquitecte en cap Oriol Clos, i promotores o equips amb projectes al 22@ i Diagonal-Poblenou, entre ells lʼestudi de lʼarquitecte Josep Lluís Sisternas, projectista a Can Ricart.

El mal exemple de Marbella Barcelona no és Marbella. Però lʼurbanisme confabulat que un Ajuntament endeutat pels Jocs Olímpics i el Fòrum pacta des dels anys 90 amb els grans interessos immobiliaris comença a aixecar suspicàcies. Poblenou, al Front Marítim, Diagonal Mar, Fòrum i 22@, i Sant Andreu, amb lʼAVE a la Sagrera, acumula operacions fosques o escandaloses, algunes de les quals han estat investigades judicialment. És el cas de lʼadquisició fraudulenta dels terrenys de Diagonal Mar, que lʼempresa texana Kepro va comprar a Macosa abans de traspassar-los a Hines i que va dur a la presó lʼexpresident de Macosa, Eduardo Santos, i el conseller delegat de Kepro, John Rosillo.

Si es confirmés que darrera de lʼincendi de Can Ricart hi ha la mà negra de la propietat o de lʼespeculació, seria el tercer cas recent dʼacció immobiliària en contra del patrimoni industrial del Poblenou facilitat per la passivitat de les administracions públiques. El 2005 dues immobiliàries ja van enderrocar les fàbriques Unión Metalúrgica i Extractos Tánicos sense que lʼAjuntament, avisat feia temps del seu valor patrimonial, fes res per impedir-ho.

LʼAjuntament tampoc va aclarir ara fa quatre anys la denúncia que Carrer va fer de la venda dʼun solar públic de gairebé 8.000 metres quadrats a lʼEix Llacuna, on ara sʼha dʼaixecar un hotel. El solar el va adquirir el

1991, a través dʼuna societat instrumental, el Consorci de la Zona Franca, ens amb participació estatal que presideix lʼalcalde i va dirigir durant molts anys lʼempresari, impulsor de la fira immobiliària Meeting Point i exregidor del PP Enrique Lacalle. El Consorci va comprar el solar de lʼEix Llacuna a la immobiliària Metro-3 per 480 milions de pessetes i el va vendre a una consultoria lligada a la firma nordamericana Michigan Habo Holding.

La firma Renta Corporación especula i fa ʻmobbingʼ amb lʼaquiescència municipal També en lʼàmbit del 22@, la recent compra de la fàbrica La Escocesa per part de Renta Corporación ha fet sonar les alarmes.

Només fer-se amb la propietat de lʼhistòric recinte, la immobiliària va enviar cartes a la vintena de famílies que hi viuen de lloguer i a les desenes dʼartistes que hi treballen comminant-los a abandonar cases i tallers de forma immediata. Els veïns ja sʼhan organitzat i es neguen a marxar mentre lʼAjuntament, davant dʼun cas clar de mobbing, ha fet vagues gestions per aclarir “lʼerror” de la immobiliària.

Renta Corporación és també protagonista dʼun altre escàndol especulatiu: la compra a la multinacional Coats Vileya, el 18 de setembre del 2005, dels terrenys de Fabra i Coats a Sant Andreu, qualificats com a equipaments, per 31 milions dʼeuros, i la seva revenda a lʼAjuntament, el 13 de desembre, per 50 milions. Lʼoperació va incloure el traspàs de solars púbics al Poblenou i augments dʼedificabilitat a Sarrià-Sant Gervasi en benefici de Renta Corporación.

Aquesta immobiliària catalana, fundada el 1991 a partir del negoci de compra-venda de places dʼaparcament a Barcelona, va facturar el 2004 més de 228 milions dʼeuros (22 de benefici net), té seus a tota Espanya, França i Gran Bretanya i, des del 5 dʼabril, cotitza en borsa. Presidida per Luis Hernández de Cabanyes i amb un director general, Enric Venancio, procedent dʼAbertis (divisió dʼautopistes de La Caixa), Renta Corporación té al seu consell dʼadministració quatre ex-alts càrrecs de governs espanyols i catalans: lʼexministra del PP Anna Birulés (vicepresidenta de la companyia), lʼexministre dʼEconomia del PSOE Carlos Solchaga, lʼexdirector general dʼHabitatge del PP Fernando Nasarre i lʼexcap del gabinet del Conseller de Política Territorial i exdirector general dʼArquitectura i Habitatge de CIU, Francesc Xavier Ventura.

4

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

marรง-abril de 2006

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2006

5

La Favb i altres entitats recorren als tribunals lʼordenança cívica Més de 30 associacions, entre elles associacions de veïns, SOS Racisme, Attac, Licit, Arrels i lʼObservatori de Drets Humans de la Universitat de Barcelona, signen o donen suport a un recurs contenciós-administratiu contra lʼOrdenança per fomentar i garantir la convivència ciutadana a lʼespai públic en vigor a Barcelona des del gener.

REDACCIÓ

presentades. De fet, va ignorar les més de 50 intervencions crítiques “Clos frena la seva caiguda”. Així realitzades i va fer entrar en vigor titulava La Vanguardia, el 3 dʼabril, sense modificacions substancials lʼanàlisi dʼuna enquesta municipal una normativa que moltes entitats dʼopinió ciutadana, atribuint una ciutadanes i experts juristes insislleu millora de les expectatives teixen en titllar dʼinjusta, discrimielectorals de lʼalcalde a lʼaprova- natòria, poc operativa i cara (la ció i entrada en vigor, el gener, de seva aplicació costarà 32,4 milions la polèmica ordenança cívica. La dʼeuros addicionals només en el informació constatava que el PSC, 2006). per aturar la constant caiguda de Com va ressaltar la presidenta la popularitat de Joan Clos, va de la Favb, Eva Fernández, a lʼasdecidir apostar per un perfil de semblea veïnal del 25 de març, governant dur. És amb aquest lʼúnic aspecte positiu de la polèprincipal objecmica ordenança tiu electoralista és que ha fet que la regidopossible un ra Assumpta acostament enLes entitats estudien tre entitats i colEscarp, com a resposta a quan poden sol·licitar lectius crítics una campanya dʼàmbits molt mesures cautelars mediàtica estidiversos. Preuenca del diari cisament fruit de suspensió de la del Grup Godó, propolèmica ordenança dʼaquest es va treure de cés, més de 30 la màniga una entitats han deordenança polècidit presentar o mica i jurídicament poc meditada, donar suport col·lectivament a un aprovada per tots els grups muni- recurs contenciós-administratiu en cipals excepte ICV-EUiA. contra de la nova normativa.

Després de lʼaudiència pública Aquesta iniciativa es va fer sobre lʼordenança del passat de- pública el 29 de març, al Col·legi sembre, lʼAjuntament no va recollir de Periodistes, en un acte en què cap de les nombroses al·legacions van participar la presidenta de

Entitats contra lʼordenança Signen o donen suport al recurs, entre dʼaltres: ● Favb ● SOS Racisme ● Attac Catalunya ● Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi dʼAdvocats ● Àmbit prevenció-Àmbit Dona ● Grup Igia ● Col·lectiu de Transexuals de Catalunya ● Casal dels Infants del Raval ● Licit ● Genera ● Associació de suport a per sones amb problemàtiques de drogues (Asaupam) ● Ateneu la Torna ● Fundació Arrels ● Observatori del Sistema Penal i el Drets Humans de lʼUB ● Arquitectes sense Fronteres ● Plataforma Veïnal i de Comerciants de Barcelona ● Dones Juristes ● Víctimes del Civisme ● Plataforma pels Drets de les Persones usuàries de Drogues de Catalunya

IGNASI R. RENOM

Dʼesquerra a dreta, Jaume Asens, Eva Fernández i Carlos Jiménez Villarejo a la presentació del recurs. la Favb, lʼadvocat Jaume Asens, membre de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi dʼAdvocats, i lʼexfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo.

En el moment de tancar aquesta edició, lʼanunci del contenciós ja sʼhavia presentat al jutjat i sʼestava pendent de la presentació del corresponent document de contingut. Paral·lelament, dife-

rents col·lectius de juristes i les entitats signants del recurs estan estudiant en quin moment poden sol·licitar mesures cautelars de suspensió de la totalitat de lʼordenança o dʼalgun dels seus articles. Com a resposta a tot plegat, lʼAjuntament va fer pública una nota on anunciava que recorreria el recurs, tot i que lʼúnic que pot fer és sol·licitar al jutjat que no

sigui admès a tràmit.

Dʼaltra banda, la Favb (93 412 76 00), SOS Racisme (93 301 05 97) i Àmbit Prevenció-Àmbit Dona (93 317 70 59) han posat en marxa un servei (accessible als telèfons i webs respectives de les entitats) que facilita informació als collectius afectats i multats per lʼaplicació de lʼordenança i eines legals per fer front a aquestes multes.

Carregats de raons

A lʼassemblea anual de la Favb, celebrada el 25 de març al Poble Sec, lʼexfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo i lʼantropòloga Dolors Juliano van pronunciar una conferència titulada “Les ordenances de civisme: obrint esquerdes socials”. Aquests van ser els principals arguments de la xerrada, molt crítics amb lʼordenança:

Carlos Jiménez Villarejo Si, com diu lʼarticle 1, “la ciutat és un espai col·lectiu on tothom té dret a trobar les condicions per a la seva realització personal, política i social”, lʼordenança més aviat limita greument o, senzillament, elimina aquesta possibilitat per a moltes persones i col·lectius que necessitarien dʼun suport més directe i explícit per, més que realitzarse, simplement sobreviure. De fet, enlloc de “respecte mutu i tolerància”, lʼordenança respira intolerància. La majoria de les infraccions que tipifica estan molt lluny de qualsevol forma de vandalisme que, dʼaltra banda, és perfectament perseguible amb lʼaplicació del Codi Penal.

El tractament que lʼordenança fa de la mendicitat i la

prostitució està presidit per criteris que vulneren els principis i mesures dʼigualtat de tracte i no discriminació contemplats a la Llei 62/03 de 30 de desembre.

Lʼordenança infringeix aquesta llei en la mesura en què es defineixen com a infraccions conductes pròpies de determinades persones per raó del seu estatus social i, en conseqüència, es genera respecte a elles un entorn que es podria qualificar, segons els termes de la mateixa llei, “dʼintimidatori, humiliant o ofensiu” tant en les relacions socials com en lʼàmbit laboral.

Lʼadopció dʼaquestes mesures representa una expressió patent del que ha dʼanomenar-se “discriminació institucional” per part de lʼautoritat municipal.

Dolors Juliano Lʼordenança sʼemmarca en lʼonada, dʼabast mundial, de polítiques penalitzadores que primen la seguretat per sobre de les llibertats i en la filosofia del càstig per solucionar problemes socials, una iniciativa que dóna bons rèdits electorals. Està pensada des de la perspectiva del subjecte al qual importuna una conducta i no de com viu i sent la gent que habita la ciutat.

Ens hem de preguntar si el fet que una conducta pugui resultar molesta implica que hagi de ser sancionada. Dʼaquesta manera sʼha obert la veda perquè qualsevol se senti legitimat per denunciar algú altre que el molesta, generant possibilitats de violència contra sectors socials que produeixen incomoditat.

La penalització de la prostitució és un delicte fabricat i hem de tornar a lʼèpoca del franquisme per trobar una censura que afecti tan negativament les dones amb pitjors condicions de vida. Cobrar per un servei sexual ni treu ni posa moralitat al fet. El treball sexual és una opció laboral per a moltes dones i la seva criminalització estigmatitza el sector, li treu drets i responsabilitza els subjectes de la situació que pateixen en comptes de dedicar els recursos públics a perseguir el tràfic de persones. És molt important transmetre als responsables dʼaquesta normativa el missatge que una part important de la societat no hi està dʼacord.

6

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2006

5 paraules El nou mapa de barris manté

En

Comerços xinesos La inspecció municipal ha obert expedients i tancat 35 comerços als voltants del carrer Trafalgar regentats per ciutadans de nacionalitat xinesa. 20 d’aquests restaran tancats fins que s’adaptin a la normativa municipal. Els 15 restants ho tenen molt difícil per tornar a obrir, ja que les condicions de les botigues no els permetien complir amb la normativa. L’Ajuntament planteja a aquest col·lectiu de comerciants que han de responsabilitzar-se de les tones de cartró que generen com a residus.

Pisos de lloguer L’any 2005 llogar un habitatge costava una mitjana de 807 euros, un 11,3% més que l’any 2004.

L’augment és més gran si el que volem és comprar un habitatge de segona mà. El preu per metre quadrat sol ser d’uns 4.574 euros, cosa que suposa un augment d’un 16%. Aquestes pujades haguessin estat encara més grans si no hagués crescut el mercat de lloguer, que durant l’any 2005 ha formalitzat 23.982 contractes, amb un augment del 6%. Fora bo que questa xifra s’elevés.

No als infectats Les persones seropositives són discriminades constantment. En una enquesta realitzada pel Ministeri de Sanitat, una de cada tres persones reconeixen que no treballarien ni estudiarien amb un infectat pel VIH. Estem davant una situació contradictòria. Mentre les lleis no discriminen i plantegen la igualtat de tots, les pràctiques concretes, els nostres comportaments, els discriminen de fet. Algunes empreses encara continuen preguntant els candidats si són o no seropositius.

Escoles saturades Abans de quatre anys s’hauran de crear 27.000 noves places segons el nou mapa escolar que es presentarà a l’abril. Aquest dèficit suposa la construcció de 20 escoles més, 50 línies de primària i 70 de secundària.

Districtes com Sants-Montjuïc o Sant Martí, que estan al 85% de la seva capacitat, són prioritaris. D’altra banda, Barcelona necessita escoles bressol públiques per a nens de fins a 3 anys. El 56% de les demandes s’han quedat sense lloc, cosa que obliga les famílies a pagar tres cops més als centres privats.

els problemes de fons Lʼúltim dia del passat mes de febrer la premsa titulava a doble pàgina “el nou mapa de Barcelona dibuixa 70 barris”. La notícia sʼhavia filtrat a uns diaris i a dʼaltres no. Un cop més, la Favb sʼassabentava per la premsa dʼuna informació que contenia pocs canvis i mantenia els problemes de fons: la seva oportunitat, ser un punt de partida polèmic i la falta de coherència dels criteris que pregona. Ens explicarem.

ANDRÉS NAYA

Estava finalitzant lʼany 2004 quan lʼAjuntament, mitjançant la regidoria de Participació, feia una proposta unilateral per reordenar els barris de la ciutat. Sergio Porcel, al número 89 de Carrer escrivia: “LʼAjuntament traça sense participació social un mapa amb 72 barris administratius que trenca el consens històric i associatiu aconseguit a principis dels 80”. El pla conservava els límits dʼuns 40 barris, però modificava, fusionant, dividint o creant una trentena de barriades.

Per què? Amb quina finalitat es plantejava aquesta nova divisió de barris? Era el moment idoni per afrontar-ho? Per què sʼhavia portat a terme amb tant de secretisme?

Que els barris coneguin els seus nous límits per la premsa i sense haver estat consultats no és la millor manera de crear unes condicions positives per al debat i lʼacord.

Dʼaltra banda, qui signa va realitzar una consulta a tots els barris afectats que va donar com a resultat una oposició generalitzada dels barris a aquest nou pla. Només dos o tres barris es donaven per satisfets.

Comissió dʼexperts La reacció municipal va ser crear una comissió amb una vintena dʼexperts i funcionaris per debatre i replantejar la proposta. Ens consta que la major part dels experts no veien necessària una nova divisió i van plantejar nombrosos interrogants. En canvi, els components del grup lligats a la casa la van saludar amb un notable entusiasme, qualificant-la de necessària i oportuna. Al contrari del que va passar amb lʼelaboració de lʼanterior mapa, La Favb no va ser convidada a participar. Sabem que lʼAjuntament estava assabentat de la crònica que es va publicar a Carrer. “Ho hem llegit”, ens va dir en una reunió al Departament dʼEstadística el geògraf i pare de la criatura, Pitu Serra. Doncs bé, el document donat a conèixer és molt semblant a lʼanterior en els

Mapa de la nova proposta de divisió de barris de lʼAjuntament de Barcelona. problemes de fons i el saldo final és que en comptes de 72 barris en queden 70, dos menys.

dʼartificial i innecessària.

Sant Martí

Sarrià-Sant Gervasi

Ciutat vella

6 barris. Al barri de Penitents se li afegeix en la denominació Vallcarca. A Camp dʼen Grassot se lʼanomena Gràcia Nova. Així doncs, només un canvi de noms que no anul·la la polèmica existent. Uns barris molt diferents als quals seʼls hi nega la condició de barri per la seva poca població.

A la primera proposta es passava de 4 barris a 10, i la xifra es manté.

Poblenou es divideix en Poblenou, Glòries Parc, Vila Olímpica i Provençals del Poblenou. Sʼuneixen, aixecant moltes crítiques, Maresme i Sud Oest del Besòs, i a Diagonal Mar se li afegeix la Mar Bella, unió que no té res a veure amb la història i la geografia dʼaquestes barriades. Sant Martí celebra que se li doni nom al territori abans denominat la Verneda. Contràriament, lʼassociació de veïns de Provençals de la Verneda reclama aquesta denominació. Una divisió que ha dividit profundament les opinions.

4 barris. Només sʼha canviat el nom de Casc Antic per la denominació dʼorigen de les diferents barriades: Santa Caterina, Sant Pere, el Born...

Eixample 6 barris. Un menys que a la primera proposta municipal. Esquerra de lʼEixample, que es dividia en tres barris, ara queda en dos: la part alta i la part baixa. LʼEixample central que es proposava sʼha desestimat en ser una zona comercial i de poca vida veïnal.

Diferents opinions han qualificat dʼartificial la citada divisió.

Horta-Guinardó

Sants-Montjuïc

Nou Barris

8 barris. Els canvis afecten la seva denominació: Zona Franca passa a ser Marina. Es manté el nou barri de 30.000 habitants i es bateja, abans de néixer, com a MarinaPort. Se separa Badal de Sants, situant la frontera a la ronda del Mig, i es queda amb el seu nom.

A les crítiques anteriors sʼafegeix que la citada divisió ignora les qüestions històriques.

Dels 10 barris de la primera proposta es passa a 12 considerant que el barri de Ciutat Meridiana, que agrupava Torre Baró i Vallbona ha de separar-se, encara que Vallbona, només tingui 900 veïns i Torre Baró uns milers. Es manté la polèmica en unir Can Peguera al Turó de la Peira, uns barris molt diferenciats tant històricament com quant a morfologia.

Així i tot, Torrellobeta accepta formar part de Vilapiscina.

Les Corts 3 barris, un menys que a lʼanterior proposta. A les Corts se li desprèn un nou barri anomenat Sant Ramon-Maternitat. Respecte a Pedralbes, sʼinclouen barris molt diferenciats. Al barri de la Mercè, amb 400 veïns i que té una marcadíssima personalitat, no se li reconeix, al contrari del que passa a Vallbona de Nou Barris, amb una població menor. Alguns dirigents veïnals qualifiquen la proposta

10 barris. Al barri batejat en la primera proposta com a Parc de les Aigües se li canvia la denominació per Baix Guinardó. Es manté la primera proposta que va aixecar moltes crítiques per la desaparició com a barris de la Clota i la Font del Gos.

Sant Andreu 6 barris. Un menys que a a la primera proposta. No sʼhi inclou el barri que pot aixecar-se a lʼestació de Sagrera, del qual es diu que pot arribar a tenir 30.000 nous veïns, igual que el de Marina-Port, que sí que shi ʼinclou). Es critica la desaparició de Baró de Viver, que obviant la seva grandària i història pròpia, sʼinclou com a Bon Pastor.

Una proposta política Res no seʼn diu de la creació dels Consells de Barri, de les seves competències polítiques i de la relació amb els Consells de Districte. La intervenció política que avui es dimensiona en cada districte, passarà a desenvolupar-se independentment en cada barri?

Es diu que sʼobrirà un procés de participació mai vist. Esperem que no sigui a base dʼenquestes les preguntes de les quals senyalin la direcció de les respostes. Entrevistes individualitzades amb totes les associacions afectades, debats als plens del Consell, i a nivell de ciutat, no limitar la participació al Consell de Ciutat, la posició del qual és més que dubtosa. La Favb, com a entitat territorial de segon ordre, ha de tenir una informació suficient i ha de poder intervenir.

Fins al moment no hem rebut cap informació i us demanem que ens disculpeu pels errors que pugui contenir lʼarticle ja que les dades han estat conegudes a través de la premsa. Pràcticament estem igual que fa un any. Una cosa han de tenir clara: sense els barris no hi haurà un nou mapa de barris.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2006

Les Glòries dʼun nyap

7

10 anys dʼobres, 600 milions dʼeuros i 1.200 pisos. Això serà el que comportarà lʼenderroc de lʼanell de la plaça de les Glòries. Des del primer moment, molts urbanistes i veïns van fer sentir la seva opinió contrària a la construcció del famós tambor i fins i tot al consistori hi va haver divisió. Glòries està dʼactualitat però ja fa temps que els veïns conviuen amb un procés en el qual tot just ara comencen a tenir veu. La mobilitat, els equipaments, les zones verdes i els habitatges són els pilars de les reivindicacions que les associacions de veïns presenten a lʼAjuntament.

ANNA FLOTATS

El sector de la plaça de les Glòries arrossega un problema que ve de lluny. Abans de la redacció del Pla General Metropolità (PGM), els poders públics eren poc sensibles a lʼurbanisme, hi havia especulació i es permetia una excessiva densificació dʼhabitatges. Com que gairebé no hi havia espais verds ni solars destinats a la construcció dʼequipaments, el PGM va aplicar aquestes qualificacions als sectors que restaven per edificar. Un dʼaquests sectors era, precisament, el voltant de Glòries: el perímetre delimitat per la carretera de Ribes i els carrers Castillejos, Consell de Cent, Independència, Gran Via, Granada, Bolívia, Àlaba, Tànger, Alí Bei i Lepant. Es van requalificar els terrenys per a usos que mancaven al barri i a la ciutat. Així, sʼhan acumulat els edificis no residencials en un mateix sector contradient lʼideal urbanístic de disseminar-los entre el teixit residencial.

El Pla Especial Segons el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, les finalitats del Pla són quatre: “Relligar el barri de lʼEixample amb el del Poblenou i la Vila Olímpica reforçant la continuïtat urbana, definir unes característiques formals del sector Nord-Glòries que el transformin en un veritable pool dʼequipaments culturals, reforçar el caràcter de super-illa del conjunt

Auditori-Teatre Nacional-plaça de les Arts, i, per últim, potenciar la relació entre els dos sectors del Parc separats pel Pont de Marina: el Parc Estació del Nord i els entorns de la plaça de les Arts”.

El Pla preveu la construcció dʼun intercanviador de comunicacions subterrànies de transport públic, una proposta que els veïns consideren encertada i urgent.

A la carta oberta que les associacions de veïns de Clot-Camp de lʼArpa, Poblenou, Fort Pienc, Sagrada Família i la Favb van enviar al primer tinent dʼalcalde de lʼAjuntament, Xavier Casas, es reclamava que es fes ara “la inversió necessària” per resoldre els problemes de mobilitat de la zona i per evitar que les obres sʼallarguin desenes dʼanys.

En aquesta carta al primer tinent dʼalcalde, els veïns reclamaven, per sobre de tot, transparència i informació: “Sentim que en aquest procés no seʼns escolta, que tot va molt lent, que

Contents amb lʼenderroc del ʻtortellʼ, els veïns troben a faltar equipaments i més pisos protegits sembla que seʼns amagui informació i que els temes que més preocupen els barris sempre

JOAN MOREJÓN

El vehicles han estat els protagonistes del veritable nus viari que encara és la plaça de les Glòries. queden sense tractar”. No anaven desencaminats. Des que lʼalcalde Joan Clos va encarregar a Josep Antoni Acebillo lʼestudi dʼuna nova solució urbanística per a la plaça de les Glòries, va passar força temps fins que es van posar en marxa els primers mecanismes de participació. Els veïns sempre van veure el tambor com un nyap fruit de la improvisació i les presses que van impregnar la urbanització de la plaça. Els tècnics que el van projectar, en canvi, asseguren que era provisional i que ha estat amortitzat.

Els veïns aplaudeixen la decisió del consistori dʼenderrocar el nus viari al qual sʼhavien oposat deu anys enrera, però discrepen en altres aspectes. Es queixen del repartiment dels usos de la superfície perquè consideren que la zona verda queda desaprofitada i

troben a faltar més equipaments i més pisos protegits.

Canvi de rumb Fa quatre mesos, però, la veu veïnal va guanyar força perquè es va posar en marxa un Pla de Participació Ciutadana. LʼAjuntament va presentar un document que

Tot i lʼobertura del procés participatiu, no sʼhan discutit les reivindicacions més importants encara recollia les seves propostes sobre el projecte de la plaça de les Glòries i, a continuació, es va consti-

Puzzle arquitectònic, incoherència global

Integració i disseny sembla que estiguin renyits últimament a Barcelona.

LʼAjuntament ja ha advertit als arquitectes que els edificis que envoltin la plaça de les Glòries -un nou parc rectangular- hauran de ser singulars.

El consistori ha definit sis “portes dʼentrada” a la futura plaça amb edificis dʼalt valor arquitectònic a banda i banda de les grans avingudes que sʼhi reuneixen: la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. El primer portal, el de Diagonal sud, ja està definit.

A una banda, la impressionant torre Agbar, un gran cilindre de vidre i tons metàl·lics de 145 metres dissenyat per lʼarquitecte francès Jean Nouvel que alberga la seu social dʼAigües de Barcelona. I a lʼaltre costat sʼhi alçarà lʼedifici dʼoficines Ona, també anomenat Torre Cortina, dissenyat per

JOAN MOREJÓN

A la plaça li creixeran més edificis singulars.

Federico Soriano. Aquests monuments arquitectònics i quatre més flanquejaran una plaça que tindrà com a punt central el Museu del Disseny, encabit en un original edifici obra de lʼequip dʼarquitectura dʼOriol Bohigas. El projecte original té una ala que sobrevola la plaça –els veïns lʼanomenen grapadora- i aprofitarà també el desnivell de la part sud de la plaça per tal de tenir alguna part semisubterrània i ocupar el mínim espai possible. Des de la construcció del Teatre Nacional de Catalunya i lʼAuditori, la nul·la integració dʼequipaments escampats en una mena de desert sembla que no sʼatura. Potser sʼhaurien de reconsiderar alguns dels edificis projectats i abandonar el caos volumètric. Però, pel que sembla, lʼAjuntament està decidit a mantenir un espai que és frontera urbana i que separa els barris.

tuir un grup de treball format per la Favb i les quatre associacions de veïns dels barris que rodegen la zona amb lʼobjectiu dʼiniciar un procés de discussió dʼaquest Pla. A través dʼaquest mecanisme, els veïns i la Favb intentaran posar damunt la taula les seves reivindicacions referents a la mobilitat, els equipaments, les zones verdes i els habitatges.

Associacions de veïns i Ajuntament es reuneixen, aproximadament, cada quinze dies i fins avui, sʼhan celebrat tres trobades. Les dues primeres van ser estrictament informatives, en les quals el consistori va presentar el seu projecte dʼintercanviador i va explicar en què consistia exactament el plantejament, que determina el nombre de metres quadrats que es destinen a cada ús del territori. En lʼúltima, les associacions de veïns van començar a plantejar els temes que qüestionen el Pla de lʼAjuntament però no es va concretar res.

Veïns a lʼexpectativa Actualment, la proposta del consistori està en procés de discussió i tot apunta que, cap a lʼestiu, es tanquin les negociacions. De totes maneres, Joan Balanyac, president de lʼAssociació de Veïns de la Sagrada Família, assegura que encara no sʼhan començat a discutir les reivindicacions importants, és a dir, aquelles que fan referència al planejament: “Serà llavors quan veurem si realment lʼAjuntament té la voluntat dʼarribar a un acord o no”. És aviat, doncs, per valorar el desenvolupament del cas. Després dʼun llarg període de desinformació permanent, lʼAjuntament intenta acostar posicions amb les associacions de veïns a través dʼaquest Pla de Participació Ciutadana. Caldrà esperar que passi el temps per treureʼn conclusions.

8

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2006

El Forat de la Vergonya se segueix reivindicant com a plaça del poble Després de 20 anys de runa, ara, lʼAjuntament imposa una remodelació del Forat de la Vergonya que, tot i recollir els elements reivindicats pel veïnat, no respon al model dʼespai que sʼha demanat sempre.

JORDI PANYELLA

El passat dia 28 de febrer, el Ple Municipal de lʼAjuntament de Barcelona va aprovar un planell per a la remodelació del Forat de la Vergonya. Aquest planell, suposadament resultat dʼun procés participatiu, conté els principals elements (camp dʼesport, font, hort...) que històricament sʼhan demanat des dels moviments socials i de veïns, però no coincideix ni amb la filosofia ni amb el tipus de gestió de lʼespai que es plantejava. Aquest últim aspecte, de fet, encara no ha estat discutit entre el veïnat.

Mal procés de participació Lʼarribada del nou regidor del districte, Carles Martí, va suposar la pressa per aprovar una remodelació en vistes a les eleccions municipals del 2007. Abans de lʼestiu del 2005, doncs, van voler iniciar un procés participatiu al districte per decidir el disseny del futur Forat de la Vergonya. Les premisses dʼaquest procés responien a les demandes històriques del veïnat:

no es construiria el pàrquing; el Forat seria un espai de zona verda on es descartaria el model de plaça dura, i es deixava oberta la possibilitat de decidir què es faria a lʼequipament social previst on hi havia ubicat lʼúltim edifici enderrocat. Cal dir que aquest últim edifici fou enderrocat a corre-cuita durant lʼestiu, aprofitant la desmobilització estiuenca, al·legant-ne un error. Lʼedifici estava entre els carrers de Sant Pere, Metges i Jaume Giralt.

Passat lʼestiu, des del districte es convocà una reunió per explicar el procés participatiu.

Aproximadament sʼhi comptaren unes noranta persones, que van desbordar les expectatives del districte, tant quant a presència pública com quant a propostes, reivindicacions i queixes.

Davant dʼaquesta impotència, el districte decideix celebrar reunions bilaterals amb lʼAVV del Casc Antic, el Pla Integral i la Unió de Comerciants de la Baixa Sant Pere. Alhora, decideix enviar una butlleta amb un espai en blanc perquè veïns i veïnes els facin arribar les seves idees i propos-

Els horts comunitaris han estat un dels símbols de la lluita veïnal per recuperar lʼespai. tes per al Forat de la Vergonya (lʼAjuntament lʼanomena Pou de la Figuera). I amb això pretenien que el 28 de desembre del 2005 estigués dissenyat el futur espai.

Aleshores entra en joc un procés veïnal que explica en Jorge Sánchez, de lʼEspai dʼEntesa: “Vam dir: ¿vosaltres voleu fer un procés participatiu? Doncs nosaltres lʼagafem en marxa i, a part el desenvoluparem, però tal i com és un procés participatiu; o sigui, un procés. Fins que no sʼacabi el procés, nosaltres no donarem el nostre vistiplau”.

Entitats com lʼAVV del Casc Antic, Espai dʼEntesa, RAI, el Collectiu del Forat de la Vergonya, EcoConcern, Fòrum Veïnal de la Ribera, o Veïns en Defensa de la Barcelona Vella han assumit doncs el seu propi procés de participació, en base a tres eixos de treball: filosofia de lʼespai, propostes concretes per ubicar a lʼespai, i gestió dʼaquest.

Un model, diferents mètodes El document proposta que sʼestà elaborant a través de les reunions dʼaquestes entitats diu que “la filosofia de lʼespai ha de ser la de la plaça Major de qualsevol barri, poble, etc. Un espai pensat per a la ciutadania, comunitari, intercultural i intergeneracional on tots i totes puguem gaudir a través dʼun model dʼespai lliure que generi coneixement entre la comunitat”.

Maria Mas, presidenta de lʼAVV del Casc Antic, explica: “Pensant en el planell que ha aprovat lʼAjuntament, tʼadones que és el model de lʼAllada Vermell (una rambla dura que seria la continuació del Forat). Nosaltres, una de les condicions que demanàvem era que respectés en la mesura que fos possible el que hi havia fet, uns arbres, lʼhort... i això, en aquest planell no es contempla pas”. Però també hi ha entitats més decantades per un model autogestionari.

JORDI TARRÉS

Per exemple, lʼOriol, membre del Col·lectiu del Forat de la Vergonya, que diu que ja que “el tema de la gestió de lʼespai, de moment, ho han de portar els veïns, perquè aquí lʼAjuntament no ha fet res (de fet, ni la BCNeta passa), estar aquí ja és una prova que és possible lʼautogestió, i que els veïns es poden organitzar i fer”.

Però, entre debats de gestió, en Jorge Sánchez resumeix un cert sentiment veïnal: “Els veïns ja estan fins al monyo. I diuen: “Mira, que hagan lo que quieran, pero que lo hagan ya”. Perquè això és un desgast total. Potser són 18 anys de grues, runa...”. A mitjan març, per exemple, sʼestaven desenrunant les restes de les obres del mercat de Santa Caterina, que sʼhavien dipositat al solar del Forat. Segons en Jorge, “segurament, això serà el que lʼAjuntament decideixi que sigui, o que ja té decidit. Però nosaltres no acabarem el nostre procés fins que no tinguem un projecte”.

Història dʼuna vergonya

JORDI TARRÉS

Lʼatapeït Casc Antic pateix un “buidat” semblant al Raval.

Per entendre la història del Forat de la Vergonya cal remuntar-se al PERI (Pla Especial de Rehabilitació Integral) del Casc Antic. Segons lʼAVV del Casc Antic, era un pla que afectava de dues maneres diferents al barri. Una primera part, a la zona del Born, on sʼinvertia capital privat cap a un model de ciutat chic per a ús i gaudi de turistes. La segona part, que afectava el barri de Sant Pere i Santa Catarina, on també sʼinvertia capital públic, i es pretenia la dispersió de la població i lʼesponjament del barri. Per això sʼiniciaren els enderrocs.

Lʼespai del Forat de la Vergonya havia de ser un pàrquing. Lʼoposició del veïnat se situà a dos nivells: al carrer i a les instàncies judicials. En cap cas volien esdevenir lʼaparcament dels visitants

al mercat de Santa Catarina. Això suposava una transformació de la mobilitat del barri, augment del trànsit i conversió dʼun equipament de barri (el mercat), en un equipament de ciutat. I per altra banda, lʼAjuntament malversava diners de la Unió Europea que havien de destinar-se a la construcció dʼun parc. A més, van insistir, està prohibit construir pàrquings als centres històrics.

El simbolisme que ha adquirit la lluita del Forat de la Vergonya ha suposat, per part de lʼAjuntament, anys i anys dʼabandonament de lʼespai; i per part del veïnat, un espai a partir del qual reivindicar, amb diverses formes i fòrmules, un model de ciutat. Ara, les eleccions truquen a la porta, i lʼAjuntament torna a tenir pressa.

La Veu del

9

CRÒNICA

CARRER

març-abril de 2006

La globalització subterrània Si el metro dʼuna gran ciutat és el mirall del seu funcionament a Barcelona tenim un problema, i és que la xarxa és incapaç dʼengolir el fluix de població.

JORDINA TARRÉ

El 30 de setembre de 1924 sʼinaugurava la primera estació del metro de Barcelona a lʼestació de Lesseps. El Gran Metropolitano era lʼantecessor dels actuals Transports Metropolitans de Barcelona, un servei públic que regenta el primer tinent dʼalcalde, Xavier Casas.

Aleshores, la primera línia Catalunya-Lesseps era un símbol de progrés que ben aviat es va veure complementat per les primeres estacions del que avui és la línia 1. Als anys 80 el metro ja arribava als principals punts de la metròpoli. Dʼalguna manera el creixement de la xarxa va anar en paral·lel al creixement de la ciutat.

Ara bé, es fa difícil senyalar exactament en quin punt el creixement de la necessitat de moureʼs per la ciutat, lʼaugment de població i lʼenvelliment de la xarxa subterrània van començar a prendre velocitats

Es preveu que lʼintercanviador de metro de la Sagrera abasteixi 110.000 viatgers diaris oposades i de vertígen. El cert és que 82 anys després dʼaquella primera estació de metro, la necessitat de transportar-se ha depassat de molt la infraestructura subterrània.

Avui en dia però la globalització, el nou progrés, està assentat al subsòl barceloní; sota terra es pot trucar pel mòbil, comprar música, adquirir tot tipus de premsa, omplir lʼarmari amb roba i complements, prendre cafè, menjar, ferte una fotografia per a documents oficials, escoltar música en directe i veure les notícies per televisió.

Les mateixes coses que es poden fer a lʼexterior. Lʼaugment de població, la necessitat de moureʼns i lʼenvelliment de la xarxa obliga a modernitzar lʼinterior dels combois i, sobretot, augmentar la freqüència de pas.

No es pot triar. És més, en tot cas, la implantació de les zones verdes i lʼaugment del trànsit rodat empeny més gent a transportarse amb el metro, un mitjà més ecològic que el cotxe però no més còmode. La xarxa és incapaç dʼabsorbir més gent i les diverses hores punta dʼuna jornada ho posen de manifest diàriament. Es viuen escenes de tot tipus menys de mobilitat. A tot plegat cal sumar els esdeveniments que fora dʼhorari o en dies festius omplen de milers de ciutadans el metro de Barcelona. Les ampliacions dʼhorari van comptades i si algú les vol les ha de pagar o com a mínim això és el que va contestar

TMB arran el desbordament del servei després del concert dʼU2 al Camp Nou. Fins a 30.000 euros al dia es calcula que costa una hora de més en lʼhorari habitual.

Per aquests motius TMB ha anunciat aquest mes de febrer una injecció financera per reanimar la salut del metro. Augmentar el nombre de línies i la freqüència de pas són els principals objectius.

Hi ha molta feina per fer, ja que també és molt important com es duu a terme tot el procés, no cal citar de nou el Carmel. Però que lʼexperiència serveixi per a dʼaltres punts de la línia 9 com Santa Coloma de Gramenet i Sant Andreu on ja estan sobre avís. Dos coincidenciès subterrànies: el mes de gener una explosió de gas a Santa Coloma de Gramenet i el mes de febrer un petit esfondrament a les obres de lʼintercanviador del metro de la Sagrera han posat en alerta les entitats veïnals. De tot plegat, en resulta que lʼexecució de lʼobra és molt més lenta del que sʼhavia previst: res a dir si és en pro de la seguretat de les obres.

Adaptació als nous temps Un punt on sí que sʼha avançat és en la cobertura per als telèfons mòbils dins el metro. Si a començaments de 2004 fer una trucada des de lʼinterior dʼun vagó era una anècdota avui en dia és una

JOAN MOREJÓN

Les inversions al metro són necessàries per aconseguir un transport veritablement eficaç. realitat en alguns trams de la línia 3, la línia 4 i la línia 1. Aquesta no és lʼúnica modernització palpable que es viu sota el metro. També ho és la línia 11 en el seu conjunt.

Es tracta de la línia pionera en lʼaplicació de noves tecnologies.

La més destacable és la utilització del sistema ATP-ATO (protecció i operació automàtica de trens).

Lʼoperador circula dins el comboi però només ha dʼestar pendent

dʼobrir i tancar la porta. Per reforçar la seguretat en aquest àmbit es col·locaran mampares a les estacions de la línia 11 que van de Trinitat Nova a Can Cuiàs. Aquesta línia, llargament demanada per les entitats veïnals de la zona, serveix de banc de proves per a TMB. Els avanços que sʼestan duent a terme sʼintroduiran també a la línia 3 i la 5 de cara al 2007.

Amb tot, aquestes dues línies te-

Els ascensors, amb retard

La millora del transport metropolità de Barcelona, en concret la del metro, passa forçosament per transformar aquest mitjà de transport en una eina més accessible, sobretot a les persones de mobilitat reduïda. Lʼinforme dʼadaptació i millora de lʼaccessibilitat de les estacions del metro (2003-2010) persegueix aquesta fi.

Es preveu que el 31 de desembre de 2006 estiguin totes les estacions adaptades. En un primer moment el termini previst era més llarg. Les últimes informacions, però, diuen que de les 127 estacions que té el metro de Barcelona ja nʼhi ha un 37% adaptades. Això vol dir que el 63% restant ha dʼestar enllestit en menys dʼun any.

Malgrat tot, la realitat és que per al període 2004-2005 estava previst que sʼadaptessin 43 estacions més, però en el primer trimestre de 2006 només una petita part ha estat adaptada. A més, encara hi ha 21 estacions en estudi, entre aquestes les de Clot i Sagrera de la linía 1, Espanya i Diagonal de la línia 3 i Urquinaona, algu-

Obres de la línia 9 de metro a la Sagrera. nes de les més transitades i que alhora serveixen dʼenllaç entre altres línies. Els ascensors a les estacions del metro depenen directament del Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Amb tot, les estacions que sʼestan construint de nou ja estan adaptades, com passa a la línia 11 i la línia 2, com totes les

JOAN MOREJÓN

de les futures línies 9 i 10. Passa el mateix amb les ampliacions de les línies 3 i 5.

NIVELL DʼADAPTACIÓ EN ASCENSORS

Estacions de metro Adaptades En obres En redacció de projecte Noves

47 53 21 7

nen un ús molt per sobre dels 3.000 usuaris al mes que passen per la Línia 11. Sense anar més lluny, la Línia 1 i la Línia 5 contenen el punt de major afluència de viatgers: la Sagrera. De fet, aquesta estació que està en obres des del 2004 és utilitzada per 36.000 viatgers al dia segons el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP). Però, a tot això, cal sumar els viatgers que es preveu que aporti la Línia 9 al seu pas per aquest punt: 48.000 viatgers al dia. En total es preveu que lʼintercanviador de la Sagrera abasteixi 110.000 viatgers diaris. Pel que fa a les dates, es preveu que lʼintercanviador estigui llest a mitjan 2007.

Tot plegat, però, fa témer als veïns que no sigui suficient pel fluix de viatgers que es mouran per la zona amb lʼarribada del Tren dʼAlta Velocitat. Per aquest motiu el DPTOP preveu la construcció dʼuna nova estació de Renfe inclosa en el Pla Director dʼInfraestructures 2001-2010.

Ara per ara a la línia 5 sʼestan duent a terme els treballs dʼenderroc de lʼactual intercanviador.

Treballs que van donar un ensurt a usuaris i veïns en caure una part del sostre. La reacció del primer tinent dʼAlcalde Xavier Casas va ser exigir al DPTOP una investigació perquè no torni a passar. Les obres continuen, però el conseller Nadal ha destituït el director de lʼobra a lʼintercanviador de la Sagrera.

Pel que fa a la línia 1 sʼestà treballant en la construcció dʼandanes centrals més àmplies i així eliminar les laterals. En aquesta línia hi ha un altre punt calent, i és Mercat Nou. De moment el servei de metro acaba en aquest punt a conseqüència de les obres que sʼestan duent a terme per al Tren dʼAlta Velocitat. Quan aquestes finalitzin, el DPTOP iniciarà la remodelació de lʼestació de metro, cosa que està prevista que passi aquest estiu.

10

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

marรง-abril de 2006

La Veu del

OPINIÓ

CARRER

març-abril de 2006

El ‘botellón’, l’oci juvenil i la convivència al barri del Raval

Eva Fernández Presidenta de la Favb

L

a Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, davant els fets que es van registrar a l’anomenat botellón el passat dia 17 de març al barri del Raval, manifesta, en primer lloc, la solidaritat amb els veïns i veïnes del barri i la condemana de tots els actes violents. Les imatges que van transmetre les televisions remarcaven el clima de violència gratuïta i injustificada que es va crear, amb el veïnat espantat davant els greus aldarulls i destrosses que va patir tota la zona.

Tampoc no aprovem una convocatòria adreçada als joves que tingui com a objectiu central la promoció de la borratxera.

No obstant, i a banda de la condemna

Cridem la joventut a organitzar-se i lluitar contra la precarietat, conquerir espais propis a la ciutat i construir alternatives d’aquests greus incidents, entenem que no podem caure en la hipocresia de condemnar l’ús de l’alcohol “barat” i promoure l’ús de l’alcohol quan aquest té un preu o unes característiques de consum més elitistes.

Actualment l’oci resulta de pagament i caríssim per als i les joves.

No és de rebut que en un espai públic es pugui beure si es lloga per a festes privades, com és el cas del Parc Güell, per

Jordi Panyella Periodista

E

l dia 17 de març, un macrobotellón convocat a través d’internet pretenia agrupar l’oci nocturn d’uns joves cansats d’un poder prohibicionista i capficat en canalitzar el temps lliure cap al consumisme i el negoci.

Hi vaig assistir perquè el vaig entendre com un acte de contrapoder a un poder municipal que només sap fer que prohibir i regular. Per què a Granada s’habilitaven carpes i lavabos per celebrar el botellón i a Barcelona no? Perquè al poder, tant el d’esquerres com el de dretes, li fa mal veure que les persones poden fer coses al marge d’ell.

Però no era una manifestació.

La convocatòria no es va fer a través d’una organització conscient que volia demostrar una reivindicació. Ara bé, això no vol dir que al darrera d’un acte d’aquestes dimensions no hi hagi algun missatge. Jo crec que hi havia una demanda de recuperar l’espai públic per a l’oci nocturn.

Per què l’Ajuntament de Barcelona va voler transmetre amb tanta duresa i contundència que aquest acte no es podia celebrar? Perquè el macrobotellón

11

Concentració veïnal de protesta a la rambla del Raval. exemple, o les terrasses de bars a la via pública, i en canvi que no es pugui beure a l’espai públic si no hi ha un benefici econòmic pel mig, ja sigui en benefici de privats o del mateix Ajuntament a través dels impostos i dels lloguers de parcs i carrers.

Fenòmens com el citat “botellón” han de ser analitzats amb la complexitat que representen i com a símptomes preocupants d’una crisi social que, per afectar els sectors joves, ens sembla particularment significativa. Les queixes relatives als alts costos de les entrades i les consumicions a bars i discoteques no es poden separar de la manca d’espais autogestionats o coges-

JOAN GARCÍA

tionats pels joves on es puguin dur a terme formes alternatives d’oci que no siguin lesives ni per als individus que les duen a terme ni per a la resta de la ciutadania.

Aquest tipus de manifestacions tampoc no s’han de separar de la situació actual de precarietat i manca de perspectives de futur que viuen importants sectors de la població jove del nostre país.

L’espai públic habitat no s’ha de considerar un parc temàtic ni del sector turístic ni de grups de persones que en facin un ús irrespectuós. L’Ajuntament ha de garantir que en l’espai urbà es pot viure i conviure, i al nostre entendre, estem assistint

un cop més a la mostra del fracàs de les mides coercitives com l’Ordenança o les mides policials exclusivament. Divendres a Barcelona va mancar una política preventiva que protegís les veïnes i veïns del Raval i que desviés les persones que anaven al botellón cap a altres sectors més deshabitats de la ciutat. Altres espais que s’han fet servir per a actes lúdics multitudinaris. Concentrar els esforços en aquest sentit possiblement hagués tingut un cost econòmic i social menor del que ara haurà d’afrontar el conjunt de la ciutadania amb la reparació dels béns urbans malmesos (que ens pertanyen a totes i a tots) i en la reparació dels béns privats que es van destrossar. Però el que ens sembla més important és que situacions com les que es van donar divendres malmeten els esforços de moltes persones i entitats de tota mena per donar vida i cohesió social a un barri que ha estat històricament molt castigat.

En aquest sentit, pensem que permetre els fets que es van produir divendres comporta també alts costos socials.

Estem disposats a dur a terme un debat en profunditat que ens dugui a cercar formes no coercitives d’afrontar les problemàtiques derivades de l’ús de l’espai públic per col·lectius diversos i la garantia de la qualitat de vida dels veïns i veïnes.

Cridem les i els joves de Barcelona a organitzar-se i lluitar contra la precarietat, a conquerir espais propis a la ciutat i construir alternatives a aquestes formes destructives i autodestructives de viure l’oci.

La nit que menys vaig beure i que més vaig veure era un acte que qüestionava el poder municipal. Quina diferencia hi ha entre els joves que beuen alcohol a la rambla del Raval durant les festes de la Mercè i els joves que volien beure alcohol el dia 17? No n’hi ha cap com a subjectes socials, però sí com a objectes de poder. En el primer cas són convocats pel mateix Ajuntament, qui es beneficia de la festa major. Però en el segon cas han estat convocats per un contra-poder, no organitzat, i segurament inconscient, però contra-poder, i que emet un missatge al poder municipal. Aquest missatge és una crítica a la tossuderia de regular l’espai públic només per al lucre, el negoci i el turisme.

La representant del Pla Nacional de Drogues de l’Estat espanyol explicava que la convocatòria de macrobotellón era negativa perquè el consum d’alcohol és dolent, però mai no s’ha posicionat sobre l’abundant presència a les discoteques, pubs o bars, d’un consum que n’esdevé el principalment exponent. O sigui, que l’alcohol és nociu quan es beu al carrer, però és positiu (si més no per a l’economia del

país) quan es consumeix als lo- públic (i utilitzar l’espai públic ho cals “autoritzats”. Era un error és) hauria d’estar per damunt del desacreditar la convocatòria al- dret privat. I el que no pot ser és legant motius de salut. Almenys que la regulació de l’espai públic jo, i segurament molts dels qui hi sigui un llistat de prohibicions. vam anar, va ser un dels dissabHi ha hagut persones que tes que menys alcohol vam beure. m’han dit que el macrobotellón va Per no dir que no en vam beure ni ser auspiciat per la dreta barceuna gota. En canvi, a cases parti- lonina. Altres persones diuen que culars, discoteques, sales de ball, és molt trist que mentre a França i un llarg etcètera, la gent que al els joves es manifesten contra dia següent criticava els “joves”, una reforma laboral que els afecsegur que ta, aquí s’inflaven l’únic moEl missatge és una de cubates, tiu perquè crítica a la tossuderia entre d’alels joves es tres subsde regular l’espai públic mobilitzin tàncies. sigui l’alnomés per al lucre Al macohol. Són crobotellón arguments hi havia una reivindicació no or- desacreditatius falsos. Ho he dit ganitzada que estaria bé que mo- abans: no era una manifestació! viments socials d’esquerres cana- Per tant, no és comparable amb litzessin, ordenessin i miressin la altre tipus de manifestacions. A forma de concretar-la. Defensar ningú se li ocorria dir “que trist el botellón no és exigir que la que mentre a França es mobilitgent no descansi, i no dormi; tam- zen, a Espanya només sapiguem poc no és exigir que la gent pixi al fer que anar a treballar”. Són carrer. Cal discutir i consensuar coses diferents. models d’oci nocturn, però quan En primer lloc, l’oci nocturn es la posició de l’Ajuntament és pro- practica cada nit i especialment dihibicionista d’entrada, la reacció vendres i dissabte. La gent jove no es desborda. En principi, el dret vam fer res més del que fem cada

cap de setmana; nosaltres, i molta gent gran. I en segon lloc, es va posar de manifest una reacció juvenil per recuperar l’espai públic.

Finalment, sancionar ideològicament l’actuació de les forces repressores, i dic repressores perquè ni són d’ordre, ni són de seguretat. Un noi menorquí recorria la rambla del Raval amb un petit contenidor. Anava recollint papers, llaunes, i cridava “ho hem de deixar tot net, que demà no ens puguin dir guarros”. A l’intentar superar una filera policial, va ser empès al terra i colpejat amb la porra al cap, sagnava.

Senyora Tura, ja ens hem adonat del desplegament dels Mossos, no calen més intervencions!!

Es va donar la paradoxa que els policies estaven protegint un espai on no hi succeïa res. Més de 300 policies mobilitzats. A les ordres dels seus caps, feien petites càrregues pels carrers circumdants a la rambla del Raval. Anaven i tornaven, amunt i avall, ara aixequeu-vos i marxeu, ara ja podeu passar per aquí.

Crec que el missatge no era protegir cap espai, sinó fer evident que qualsevol acte de contra-poder serà durament reprimit.

En definitiva, va ser la nit que menys vaig beure, però la que més vaig poder veure un poder prohibicionista, desorbitat, i perdut. Que després de masturbarse durant mesos amb la paraula civisme, ara veu l’amargor d’haver fet les coses a cop de porra.

12

EL CUARTO FOSC

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

EL CUARTO FOSC

Ja tenim Pacte per lʼEnsenyament

Als predicadors de la catalonofòbia Absents

Feia anys que no faltaven el regidor o regidora de Participació i de districte allà on es celebrés lʼassemblea de la Favb. Aquest any ho van fer totes dues, Assumpta Escarp i Imma Moraleda. Per als responsables de participació i els districtes era un honor que la Favb fes la seva més important reunió al seu territori perquè, per sobre les discrepàncies, ens unia la feina per la participació. Doncs no van venir. Ens sap greu pel que representa. Ens sap greu per elles mateixes.

Recollida de residus

Pels seus crits, pels seus insults, pels seus anuncis del trencament dʼEspanya, per les seves crides al boicot dels productes catalans.

Als nacionalistes espanyols fanàtics i fonamentalistes, perquè amb tanta xerrameca superen els que lʼany 32 van anunciar els mateixos perills. Però aquests ho feien amb un cert sentit de lʼhumor que els hi falta als dʼara, sempre malcarats i seriosos.

Reproduïm un full contra lʼEstatut del 1932 repartit a la plaça de toros de Madrid que quasi era una crida al botellón patriòtic, a base de -com no- uns glops dʼanís La Castellana.

El contingut de residus orgànics té un 38% dʼimpureses, de materials inorgànics. Tot un fracàs. Pilar Magdalena, anterior responsable de Medi Ambient de la Favb, es va cansar de dir que el sistema de contenidors compartimentats seria un fracàs.

No ajuda a separar i quan sʼomple un, sʼaboca a lʼaltre. Van triar el camí de lʼestalvi econòmic i ara ens sortirà més car. Perquè els diners són dels contribuents i ells gestionen cometent greus errors. Sʼhauran de comprar altres contenidors, altres vehicles de recollida i ja veurem què ens costa reciclar els actuals o llençar-los. La intuïció veïnal així ho havia anunciat, però no ens van fer cas.

I la privada continua aconseguint privilegis. És conegut públicament com fan lʼorni a lʼhora dʼacceptar immigrants. És la seva obligació i a més, seran premiats. La conselleria subvencionarà els centres que acullin estrangers. Ignorem si es diferenciarà si són del Japó o del Magreb. El pacte també ha cedit i els centres privats, en la seva majoria religiosos, podran seguir cobrant per un i mil conceptes. És a dir, no seran gratuïts. Privilegiant els centres privats no es defensa precisament lʼescola pública.

Tothom contra la Llei de lʼHabitatge

Ens consta que el Projecte de Llei està rebent moltes pressions.

Ja sembla normal venint de propietaris de sòl, operadors i constructors. Sorprèn que ni els Col·legis Oficials ni dʼaltres entitats relacionades amb la problemàtica de lʼhabitatge no lʼhagin recolzat.

Una llei que pot ser només un primer pas per començar a encarrilar el problema més greu que té Catalunya i Barcelona.

Senyors diputats: agilitzin un projecte de llei necessari.

El 010: un servei indigne

No volem pas negar a lʼAjuntament el dret a subcontractar el servei dʼinformació 010, però sí recordar-li que la titularitat i el mateix servei continua sent municipal. L´última responsabilitat correspon a lʼAjuntament. El passat mes de març, treballadors del 010 subcontractats per lʼempresa Atento es van manifestar a la plaça de Sant Jaume denunciant lʼexplotació a què són sotmesos. Contractes per obra i servei, 700 euros per 39 hores setmanals i sancions si no atenen les trucades assignades. Els treballadors van reclamar a lʼalcaldia perquè intervingués. Volen treballar dignament. Esperem que seʼls atengui perquè la seva petició és justa.

EN POSITIU Can Masdeu un altre cop

3er Festival Mundial de Sopes

El diumenge 2 d’abril va ser una jornada molt especial a Can Masdeu, amb l’assistència massiva de veïns i veïnes de Nou Barris i d’Horta. Una jornada que va voler aixecar la veu en defensa de la vall i la seva masia. En arribar, un dia preciós de primavera, ens rebien els inversors i especuladors virtuals animant-nos a invertir en uns projectes que enderrocaven la masia i omplien la vall d’activitats lúdiques i ciment, creant el megacentre comercial “L’Illa d’Akí Dalt”. Una visita guiada va sorprendre qui visitava la vall per primer cop i una explicació de les nombroses activitats que es porten a terme va donar pas a una calçotada popular. Tots els productes eren de la vall. Una vall que es manté verda per la feina dels col·lectius que han fet seves aquestes terres. També es va

La sopa com a expressió de la diversitat, de la riquesa de les diferències. Va ploure aquest any i es va haver de traslladar al poliesportiu Valldaura de Prosperitat. Més de 85 sopes diferents, un terç d’elles cuinades per nous veïns i veïnes. Hi van assistir més de 3.000 persones i Nou Barris va llençar el seu missatge de convivència en un districte on 18 de cada 100 veïns són d’altres terres, d’altres paisos. Que sigui per a molts anys més.

projectar un vídeo sobre les lluites del barri de Canyelles als anys 70. Una projecció que no buscava alimentar una nostàlgia paralitzant sinó recordar que sense les lluites de tots i totes Can Masdeu està perduda.

9 BARRIS ACULL

10.000 firmes pel transport JOANET L.

Calçotada multitudinària a Can Masdeu.

L’Associació per a la Defensa del Transport Púbic (PTP) , l’OCUC i CCOO han recollit 10.000 signatures per reclamar a Renfe les inversions necessàries per adequar l’insuficient servei actual de rodalies a les necessitats dels usuaris. Rodalies és una part important de la xarxa de transport públic i s’han d’aconseguir aquestes millores.

13

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

La II República a Barcelona 75 anys després que la plaça Sant Jaume fos ocupada per una multitud que celebrava la proclamació de la República, volem recordar aquells homes i dones que van lluitar per una societat més justa en uns anys de profundes transformacions, encara que potser sigui massa tard per a molts. Un oblit imperdonable, com indica Rosa Regàs

en el primer article del dossier. El professor José Luis Oyón analitza el paper dels barris obrers i l’urbanista Jordi Borja escriu de l’urbanisme republicà. Marc Andreu narra una història de la República des de la vida i els sentiments de quatre lluitadors i lluitadores. Eduard Calvet analitza les transformacions de l’ensenyament i Ricardo

Iván Paredes recorda el poeta César Vallejo, també combatent republicà. Amb un curiós recull sobre els anuncis de l’època i una selecció bibliogràfica finalitzem un dossier que hem preparat amb enorme il·lusió. En un pròxim número esperem compensar l’absència d’un treball sobre les conquestes de la dona a la República.

DOSSIER Olvido imperdonable Rosa Regás

sta noche es una noche extraordinarimente importante y emocionante para mí, y para todos nosotros. Pasé mi infancia aprendiendo a desear la muerte del dictador y la vuelta de la República, que en mi mente infantil concitaba unas virtudes públicas y una legalidad borrosas y deseadas en la clandestinidad. A medida que crecía conocí la existencia de hombres y mujeres en el exilio, en las cárceles, y de tantos ciudadanos fusilados que siempre tenían un pariente que lloraba en silencio su dolor. Un silencio que llenó la vida pública de mi país y que fue la respuesta a todas mis preguntas e inquietudes mientras en las cárceles morían de hambre y añoranza tantísimos hombres y mujeres que no habían hecho más que cumplir con el más elemental deber de un ciudadano: defender la legalidad. Fui siguiendo el desmoronamiento de la esperanza que habían puesto todos estos republicanos

“

estaban enterrados nuestros muertos, hemos investigado la verdadera historia de una guerra y una posguerra cuya imagen y cuya verdad han sido distorsionadas y manipuladas. Hemos hecho todo lo posible por rehabilitar el honor de los que fueron asesinados, de los que fueron encarcelados, de los que fueron sometidos y derrotados. Intentamos contar a nuestros hijos lo que de verdad ocurrió y no la versión de una España que todavía llama al régimen ilegal y asesino de Franco “el régimen anterior”. Cada uno a nuestra manera hemos luchado para que se reconocieran los derechos de los luchadores por la libertad, la justicia, la legalidad.

Pero la fuerza de la reacción es pavorosa y no decrece con los años. Han pasado casi 30 ya desde que dejamos atrás la ignominia de la dictadura. Pero todavía hoy los que nos defendieron, los que nos enseñaron esos valores cívicos que las escuelas religiosas, es decir todas las del franquismo, nunca conocieron y por tanto no pudieron transmitir a sus alumnos, no han logrado el lugar que les pertenece en una sociedad que tendría que rendirles honores por haber defendido la democracia.

No lo hemos logrado todavía, pero quiero creer que hoy estamos en el camino para conseguirlo. De todos modos, como un aroma indestructible que ha ido esparciéndose por la vida y por la geografía de nuestro país, el coraje de estos hombres y mujeres no ha desaparecido, sino que, desprendido de los hechos espantosos que destarotaron nuestra historia, flota en el aire dándonos el valor suficiente para seguir luchando por una democracia cada vez mejor. Es el aroma de sus vidas, el aroma de su honestidad, el aroma de su inmenso sacrificio. El destino, que es extraño y misterioso, nos ha dejado sin excusa para retomar su compromiso. En nombre de todos los que hubieran querido estar hoy aquí, gracias de todo corazón, compañeros”.

E

Los defensores de la República no sólo no fueron reconocidos sino ni siquiera recordados y republicanas en los aliados cuando los Estados Unidos reconocieron al régimen golpista del general Franco, decepción que fue perdurando durante los ominosos años del franquismo y que se hundió definitivamente en la miseria cuando a la muerte del dictador la democracia surgió de las mismas entrañas del franquismo y no, como todos habíamos deseado, de retomar la legalidad de la República cuyos defensores no sólo no fueron reconocidos sino ni siquiera recordados.

Durante años he llevado en el corazón la nostalgia por todos aquellos hombres y mujeres que por ella lucharon y que defendieron con su vida y con su muerte. Y mi lucha, como la muchos que estamos aquí y otros muchos que ya murieron, fue desde entonces la de recuperar una memoria histórica que nos ha sido escamoteada a muchas generaciones. Hemos hecho lo

que hemos podido, que teniendo en cuenta la labor ingente que supone, tal vez ha sido poco. Pero de todos modos, hemos

cantado canciones, hemos escrito novelas, hemos hecho películas, nos hemos reunido en asociaciones para intentar saber dónde

* Intervención de Rosa Regás en el concierto de homenaje a los republicanos y republicanas Recuperando la Memoria, que tuvo lugar en junio de 2004 en Rivas Vaciamadrid.

14

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

Los barrios obreros en la Barcelona revolucionaria José Luis Oyón Geògraf i urbanista

espués de muchos años de historiografía sobre una ciudad paradigmática de las revoluciones obreras del siglo XX, apenas hemos conseguido identificar esos trabajadores que se echaron con las armas a la calle para sofocar el golpe fascista de julio del 36, reconocer de dónde procedían, en qué barrios y en qué condiciones vivían.

Lo primero que hay que decir para contextualizar la Barcelona de la revolución es que la ciudad de los años 30 era en realidad muy distinta de la de principios de siglo. La frontera del cambio urbano la marcó la Primera Guerra Mundial. Desde el final de la guerra el crecimiento de la edificación fue auténticamente explosivo. La ciudad, con 600.000 habitantes en 1914, superó claramente el millón en 1936. Fueron años trascendentales para una Barcelona que había pasado a convertirse en una auténtica metrópoli.

La clase obrera barcelonesa era una entidad sociológicamente muy consistente, aunque interiormente diferenciada. De 1914 a 1930, apenas se alteró la brecha salarial entre cualificados y no cualificados. Sólo uno de cada cinco hijos de jornaleros pudo atravesar de hecho la barrera del oficio en los años de entreguerras.

Como ocurre actualmente, había también importantes diferencias por inmigración.

Era más común encontrar catalanes en las mejores ocupaciones. Las familias foráneas llegadas a la ciudad en la última generación eran más amplias, sus tasas de analfabetismo un 70% mayores que las de los jornaleros catalanes, el impacto de la mortalidad superior. Su movilidad social ascendente era la mitad de la de los jornaleros catalanes, algo a lo que ayudaban las muy altas cotas de endogamia matrimonial. Hay que hablar pues de tres diferentes figuras dentro del mundo obrero masculino: los artesanos y obreros cualificados y los jornaleros no cualificados, distinguiendo dentro de éstos a los más largamente asentados catalanes de los más precarios de la inmigración reciente.

Tres eran también los grandes escenarios donde se desarrollaba la vida obrera barcelonesa de los años 30. El primero y el más importante era el de los viejos suburbios populares del Llano de Barcelona. Dominaban los jornaleros, pero eran frecuentes también obreros cualificados y tampoco faltaban algunos empleados y comerciantes. Eran “pequeñas ciudades”, continuación de la mezcla de estratos sociales característica de muchos barrios populares del ochocientos, donde cabía desde la industria y el taller hasta el pequeño comercio especializado. El segundo escenario lo formaban los barrios densificados del centro histórico, que compartían algunas de características de esa “mezcla de lo popular”, pero donde la mayor degradación, la presencia de la inmigración reciente y el estar fuertemente señalados por el comercio, por los hogares monoparentales, y por numerosas actividades artesanas largamente decantadas eran rasgos distintivos. Las segundas periferias, que forman nuestro tercer escenario, eran en cambio los nuevos espacios nacidos al margen de la ciudad donde segregación espacial, falta de cualificación, inmigración reciente y precariedad habitacional son trazos defini-

D

Barricadas en el inicio de la guerra civil en Barcelona. torios. En ningún otro lugar era mayor la impresión de lejanía física, el aislamiento de unos barrios ajenos a cualquier atributo de centralidad y sin solución de continuidad con la edificación existente.

Mi argumento principal es la trascendencia política de esa figura del jornalero inmigrante de las periferias proletarias como sujeto y escenario centrales de la revolución. En la “nueva” CNT de vísperas de la revolución del 36, un sindicato liderado por

La corta revolución barcelonesa fue protagonizada por el sector más pobre del movimiento obrero la facción faísta, más pequeño y revolucionario a un tiempo, las segundas periferias tenían las mayores tasas de afiliación. La afiliación total era ahí más del 40% superior a lo esperable. Por cada trabajador de las barriadas extremas afiliado a los sindicatos de la UGT en los tres grandes sectores del trabajo manual barcelonés -textil, metal y construcción- había seis afiliados a los Sindicatos Únicos confederales. En los suburbios populares en cambio, por cada trabajador afiliado a la UGT había sólo dos trabajadores afiliados a la CNT. A mediados de 1936, la UGT comenzaba pues a competir con la CNT en este escenario obrero tradicional.

Si pasamos de la estricta afiliación sindical a la militancia, la imagen es también muy nítida. La segundas periferias constituían

el más denso universo residencial de la militancia confederal, cuadruplicando casi el peso relativo de los ugetistas. El centro histórico y los suburbios populares eran en cambio dos escenarios con mucho mayor equilibrio relativo.

Que los principales bastiones de la CNT van a situarse sobre todo en las segundas periferias tiene que ver con que la afiliación y la militancia procedían en proporciones mayores de los estratos menos cualificados de la clase obrera y de los grupos inmigratorios más recientes. Esa es la principal conclusión del estudio de la afiliación de los años 30 en el Padrón de 1930. Es lo mismo que se aprecia en los estudios de los municipios limítrofes de Santa Coloma, Sant Adrià y el Prat, donde los grupos inmigrantes foráneos aparecen sobrerrepresentados, con poca presencia de la población catalana entre la militancia. Los datos sobre militantes cenetistas que aparecen en diccionarios biográficos del mundo obrero indican que dos terceras partes eran nacidos fuera de Cataluña. Los miembros de la UGT eran en cambio obreros cualificados en una mayor proporción que los cenetistas y generalmente originarios de Cataluña.

La existencia de un caldo de cultivo que hacía de las segundas periferias auténticos viveros anarquistas se hace todavía más evidente al analizar la implantación del radicalismo revolucionario. Durante los primeros meses de la revolución, la afiliación a grupos de afinidad faísta del municipio de Barcelona era en estas barriadas más de dos veces superior a lo esperable dada la población obrera residente. Los jóvenes enrolados en las Juventudes Li-

FONDOS GENERALITAT DE CATALUNYA (ANC)

bertarias tuvieron también una distribución territorial en la que destacaban las barriadas periféricas. A principios de 1937 el único escenario obrero de la ciudad donde la presencia de jóvenes libertarios fuera superior a la media era precisamente el de las segundas periferias.

Al ser los arrabales proletarios el escenario donde mayor peso específico tenía el radicalismo cenetista de los años 30 no es sorprendente su participación en los principales episodios de acción colectiva. La huelga de alquileres del verano del 31 va a tener un seguimiento intenso en estas barriadas, especialmente en la Torrassa y las Casas Baratas. De finales del 33 a principios del 35, las barriadas extremas serán las protagonistas de las primeras luchas urbanas en torno al transporte.

Si observamos los conflictos propiamente políticos, el cuadro es igualmente nítido.

Las barriadas periféricas van a ocupar un lugar destacado en el ciclo insurreccional de principios de los años 30, en especial en el de diciembre del 33. El epicentro de la insurrección se situó en la Torrasa, donde se declaró el comunismo libertario, preludio de las jornadas de julio del 36.

Desde esas históricas jornadas se detecta la activa presencia de Comités Revolucionarios de Barriada que controlaron muchos aspectos de la vida del barrio, desde el abastecimiento hasta la inscripción de voluntarios para la defensa de la revolución en las milicias. Una mirada atenta a las listas de milicianos cenetistas en los primeros meses de la revolución demuestra que los jóvenes milicianos barceloneses presentes en el frente procedían en más de un 60% de los barrios inmigrantes, tanto de los viejos

15

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006 barrios densificados del centro histórico como, sobre todo, de las segundas periferias y municipios limítrofes. Las segundas periferias reclutaron el doble de voluntarios anarquistas de la media obrera barcelonesa y los barrios del centro histórico densificado un 40% más. Los suburbios populares alistaron en cambio milicianos anarquistas bastante por debajo del promedio. Si algo caracterizaba a los milicianos anarquistas era su perfil jornalero e inmigrante. Dos tercios de los hogares de milicianos anarquistas barceloneses estaban presididos por cabezas de familia foráneos llegados a la ciudad después de 1910. Los arrabales de entreguerras, los bastiones del anarquismo radical, serán también los que más duramente padecerán la represión posterior a las jornadas de mayo, cuando las conquistas revolucionarias del “corto verano de la anarquía” queden definitivamente en suspenso y los que llenarán como “presos gubernativos” las cárceles de Barcelona hasta casi el final de la guerra civil. La definitiva eliminación de todo tipo de resistencia con la entrada del ejército franquista en Barcelona será el tiro de gracia definitivo: tres de cada cuatro cenetistas fusilados en el Camp de la Bota al acabar la guerra eran obreros inmigrantes.

El inmigrante reciente no cualificado y los barrios donde esta figura obrera era dominante, las segundas periferias y en menor medida algunas bolsas del centro histórico densificado, fueron protagonistas clave de la revolución, la base social y espacial más destacada detrás de las jornadas de julio. En buena medida, lo poco o mucho que fuera la revolución barcelonesa, ese “corto verano de la anarquía”, fue en buena medida una “revolución de los pobres”, unos pobres que no representaban más que a una parte de la masa obrera de la ciudad. Porque no todos los barrios obreros eran comunidades equiparables, sino que

PÉREZ DE ROZAS (AF-AHCB)

Algunas organizaciones políticas obreras reclamaban armas a las autoridades para defender la República. una composición obrera diferenciada, unas pautas diferentes de vida cotidiana y unos comportamientos políticos distintos separaron durante los años 30 los patrones de acción política de muchos de los tradicio-

Discos Castelló: Des de 1933, especialistes en música Tallers, 3 (clàssica) 93 318 20 41 Tallers, 7 93 302 59 46 Tallers, 9 (overstoks) 93 412 72 85 Tallers, 79 93 301 35 75 La Maquinista Pg. Potosí,2, local C4 93 360 80 78

Oficines-magatzem (majorista) Molinot, 53 Polígon industrial Camí Ral 08850 Castelldefells Tels: 93 394 34 00 93 442 34 47 / 93 442 35 05 Fax: 93 441 96 75 93 329 73 21

www.discoscastello.es

������ Vols rebre NS S IÓ CIO AC ER CIA VEÏNE I FED SSO NA DʼA VEÏNS ELO DE BARC DE

��� ���� ���

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● www.lafavb.com

Nº 94 gener-febrer de 2006

La Carta Municipal de Barcelona

DIANA ZULUETA

(Dossier pàgs. 15 a 19)

Carrer a casa?

Si vols rebre la revista al teu domicili durant tot un any, envia aquest cupó a Obradors, 6-8, baixos, 08002 de Barcelona.

També pots escriureʼns a carrer@lafavb.com

NOM I COGNOMS: .................................................................................

ADREÇA: .................................................................................................

POBLACIÓ:..............................................................................................

CP:........................................... TELÈFON: ............................................. ❑ 6 números 12 euros (mínim) ❑ 6 Números ............................... (indicar quantitat) Pagament (a triar) ❑ Taló adjunt a nom de la Favb ❑ Domiciliació bancària (omplir dades): Entitat: Oficina: Control: Nº de compte:

nales barrios obreros barceloneses, cada vez más alejados del cenetismo radical y cada vez más abiertos a otras opciones político-sindicales, de unos guetos proletarios, de unos arrabales de inmigrantes

dispuestos a apostar a fondo por el cambio social. Esos arrabales de la revolución, donde las expectativas de movilidad social apenas se cumplían, tenían sencillamente menos que perder.

16

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

El urbanismo republicano, de la reforma a la revolución Jordi Borja Urbanista

l urbanismo republicano hereda una triple herencia o tres bases que lo sustentan. Primero un objetivo social, la conciencia de la prioridad a la vivienda popular, o dicho en lenguaje de la época: a la vivienda obrera.

Así lo plantean Torres Clavé y Sert a Le Corbusier cuando éste les visita en Barcelona poco antes de la proclamación de la República. Hay que tener en cuenta que en menos de 20 años, desde los inicios de la primera guerra mundial hasta la proclamación de la República la población barcelonesa casi duplica su población (de 600.000 a 1.100.000 habitantes) y los inmigrantes ocupan también barrios degradados o autoconstruídos de la primera corona (Badalona, Hospitalet, etc.).

En segundo lugar debe citarse la herencia relativamente importante de la cultura del planeamiento, es decir la concepción del “hacer ciudad” como una operación compleja, que supone intervenir a la vez en el tejido existente y en la ordenación del desarrollo futuro, atribuyendo tanta importancia a los usos y construcciones que los posibilitan como a las relaciones entre actividades y personas, es decir a la movilidad. La respuesta a la crisis del 29 contribuye decisivamente a promover y legitimar la cultura del planeamiento, especialmente en los países anglosajones, en los cuales ya había emergido en las primeras décadas del siglo (gobierno laborista británico en los años 20, “new deal” roosweltiano post 29).

Y es el momento histórico de prestigio de los planes quinquenales del gobierno revolucionario soviético.

Y la tercera base propiamente política es el rol que el pensamiento democrático atribuye a la ciudad en hacer real la ciudadanía, las libertades de las personas en sus movimientos y en su privacidad, el derecho por igual de los habitantes al acceso a la vivienda y a los servicios, el espacio público como ámbito de conviven-

E

Prioridad social, planeamiento y aplicación del pensamiento democrático fueron tres bases del urbanismo republicano cia y expresión de la colectividad y como entorno sano y agradable. Es el encuentro de dos culturas democráticas, la que pone el enfásis en la libertad del individuo, que caracteriza a la cultura republicana desde el siglo anterior, y la que lo pone en la igualdad, propia de la cultura “socialista” de las organizaciones de base obrera. Una expresión sintética que hizo fortuna fue el “soy socialista a fuer de liberal” del dirigente del PSOE Indalecio Prieto, futuro ministro de Obras Públicas.

Paralelamente corrientes republicanas, de tradición cultural liberal-democràtica, simpatizaron con la revolución rusa y en los años 30, ante la resistencia al cambio de las fuerzas conservadoras, optaron por

JOAN GUERRERO

La Casa Bloc, en Sant Andreu, interesante experimento de vivienda obrera. políticas socializantes.

No es posible ahora reseñar la ingente actividad reformadora del periodo republicano. En Madrid finalmente se aprueba el Plan de Extensión (1933) que establece un planeamiento integral de la ciudad.

El mismo Gabinete técnico de Accesos y Extrarradio, dirigido por el arquitecto Zuazo elabora en 1932 un Plan Regional que incluye un territorio mucho más extenso que la ciudad y su periferia. El delegado del Gatepac (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea) en Madrid, García Mercadal, gana la plaza de director de la Oficina de Urbanismo de la ciudad y elabora el Proyecto de Ciudad Verde del Jarama. El impulso a las obras públicas urbanas del Ministerio de Prieto se concreta en Madrid con una gran operación de centralidad según las directrices del plan Zuazo, la prolongación de la Castellana y los Nuevos Ministerios.

Catalunya y el planeamiento En Catalunya el dinamismo de la política territorial progresista es espectacular.

Los proyectos, grandes proyectos urbanos los llamaríamos ahora, se desarrollan a la vez que el planeamiento. La Ciutat del Repós y de les Vacances nació como proyecto de los profesionales del Gatcpac (vertiente catalana del Gatepac) en 1929 y queda listo para su ejecución en 1934.

El bienio negro primero y la guerra civil luego no lo hacen posible y se pierde la posibilidad de una ciudad del esparcimiento para los trabajadores que hubiera sido un referente mundial. En 1932 se inicia el proyecto de viviendas obreras a partir de una realización experimental, la Casa Bloc en el barrio de Sant Andreu.

Se trata de un encargo del Institut de l’Atur forçós (del desempleo forzoso) que ejecuta el Comisariado de la Casa Obrera de la Generalitat. Se termina en 1936 la Casa y también el conjunto del proyecto,

Documento donde se resumen los principios fundacionales del Gatpac. debido a la guerra civil. También es obra de los líderes del Gatcpac (Sert, Torres Clavé y Subirana) el Dispensario Central Antituberculoso, un proyecto iniciado en 1934 y que en este caso puede terminarse en plena guerra civil. Cabe también citar el ambicioso programa de construcciones escolares (27.000 escuelas) impulsado por el Ministerio de Instrucción pública y que en Catalunya da lugar a algunos grupos escolares modélicos. Y no es posible olvidar un proyecto muy especial: el Pabellón de la República de la Exposición de París (1937), obra de Sert, que deviene un icono del movimiento moderno, en el que se expone el Guernica de Picasso y la escultura móvil de Calder, dedicada a la República.

En paralelo se desarrolla una actividad planificadora y de reorganización territorial considerable. En 1932 se inicia la elaboración del Pla Macià o Plan Le Corbusier que está terminado en 1934. Sigue los principios de la Carta de Atenas, integra los proyectos citados como el proyecto de una ciudad empresarial o de “negocios” cerca del puerto, manzanas de 400 por 400 metros (tipo la supermanzana de

Brasilia), el saneamiento y esponjamiento de la ciudad antigua (incluye rascacielos), el cinturón litoral, etc. En los mismos años 1932-34 se elabora y se aprueba el llamado usualmente Regional Planning o Pla de Distribució de Zones del Territori, obra dirigida por los hermanos Rubió i Tuduri. Es una nueva concreción, como planificación económica y urbanística del territorio del ideal racionalista de la “Catalunya-ciutat”. Y paralelamente una ponencia técnica dirigida por el geógrafo Pau Vila elabora una nueva Divisió territorial de Catalunya, que crea 9 regiones y 38 comarcas. Una división por cierto que recupera la actual Generalitat.

Como se ve, estos planes y proyectos afectan solo indirectamente a la lógica del mercado, a la desigualdad social y a la especulación urbana (aunque hay unas ordenanzas fiscales que se aplican al Ensanche barcelonés interesantes). Por lo tanto hay conciencia de que los efectos de los planes y proyectos citados serán limitados si no se incide decisivamente en las distorsiones que se derivan de la propiedad privada del suelo y en la lógica de maximización del beneficio de la promoción inmobiliaria.

Radicalización del movimiento La guerra civil y la existencia en Catalunya de un gobierno con fuerte presencia de las fuerzas políticas y sindicales de la izquierda (socialistas, anarcosindicalistas y comunistas forman alianza con el partido hegemónico, Esquerra Republicana) radicalizan las políticas urbanas. A partir de un proyecto de Colectivización del ramo de la Contrucción elaborado por la CNT el sector queda de hecho bajo el poder republicano. Se congelan primero y se suspenden más tarde el pago de los alquileres. Y finalmente se aprueba en 1937 el Decreto de Municipalización de las fincas urbanas, expuesto por sus principales autores, el comunista Grijalbo y el anarcosindicalis-

Los grandes proyectos urbanos se desarrollan a la vez que el planeamiento con un dinamismo espectacular en la política territorial ta Fábregas en su libro Municipalització de la propietat urbana. Un texto que hoy podría ser objeto de culto.

Esta radicalización provoca rupturas en el Gatcpac, pero la mayoría de sus principales líderes colaboran activamente con el proceso revolucionario, empezando por el aristócrata socialista que es Sert hasta el comunista Torres Clavé. Sert se exiliará más tarde y se convertirá en uno de los arquitectos y urbanistas emblemáticos del movimiento moderno. Torres Clavé morirá combatiendo en el frente. Muchos se exilian, otros permanecen en España y se acomodan discretamente en la nueva situación. Ningún nombre significativo se convierte en defensor del nuevo régimen.

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

17

Quatre memòries republicanes...

Marc Andreu

l 14 d’abril de 1931 la plaça de Sant Jaume es va omplir de gent d’arreu de Barcelona per aclamar la República. Des del balcó de l’Ajuntament, cap a dos quarts de dues del migdia i davant d’una cinquantena de persones, la va proclamar improvisadament Lluís Companys. Era regidor electe d’ERC als comicis municipals celebrats dos dies abans, dels quals en sortirien alcaldes successius els republicans Jaume Aiguader i Carles Pi i Sunyer en substitució del monàrquic comte de Güell. A la tarda, més solemne i des del balcó de la Generalitat, va ser el president in pectore Francesc Macià qui va proclamar la República Catalana dins la República Federal Espanyola.

Però els veritables protagonistes de la jornada van ser els milers de persones que, vinguts del Raval, l’Eixample, Sant Martí, Poblenou, Sant Andreu, Horta, Sants, la Torrassa i Badalona, entre d’altres barris i localitats, van celebrar la República omplint festivament la plaça de Sant Jaume, les Rambles i el centre de Barcelona al so de Els Segadors, La Internacional i La Marsellesa. Eren republicans, federalistes, socialistes, comunistes, anarquistes, nacionalistes, treballadors, homes, dones, nens... Entre ells, els dos homes octogenaris i les dues germanes gairebé centenàries que, 75 anys després, expliquen els seus records a Carrer: Lluís Martí Bielsa (Gallur, Saragossa, 1921), Eduard Pons Prades (Barcelona, 1920), Estefania Gorgues (Villena, Alacant, 1906) i Angeleta Gorgues (Barcelona, 1911). Són quatre memòries de barri que, contrastades per les dades dels estudis històrics citats a la bibliografia, reflecteixen temàticament les alegries, esperances, problemes i angoixes d’una època intensa i que ajuden a perfilar una altra història de la República, forçosament curta i parcial però més propera.

E

Proclamació de la República des del balcó de la plaça Sant Jaume.

L’històric 14 d’abril Era un dimarts i l’Estefania, de 24 anys, havia entrat a les sis del matí a Can Ricart, al Poblenou, on feia de filadora des dels 14 anys, tot i que havia començat a treballar tres anys abans. La seva germana Angeleta, de 19 anys, futura perruquera, també era obrera a Can Ricart, però al torn de tarda. No obstant, el 14 d’abril de 1931 les sirenes de Can Ricart i de la resta de fàbriques de Barcelona no van sonar per marcar el canvi de torn, sinó per proclamar la República. “Les fàbriques van començar a tocar els xiulets i tots vam sortir al carrer a veure què passava. De seguida vam començar a celebrar la República”, rememoren les germanes, dues entre els 300.000 obrers que aleshores hi havia a la ciutat de Barcelona. Encara ara, a punt de fer 100 i 95 anys, respectivament, Estefania i Angeleta recorden que, a peu i en tramvia, van anar fins “a la plaça de Sant Jaume a cridar, perquè aquell era el punt de concentració” habitual de les grans manifestacions.

També a cridar per la República, però davant del monument a Rafael Casanova, va anar Lluís Martí Bielsa, que el 14 d’abril encara no tenia 10 anys. “Vivia al carrer Girona i recordo perfectament els carrers plens de camions amb banderes i gent cantant l’Himne de Riego”, rememo-

DANI CODINA

D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Estefania Gorgues, Lluís Martí Bielsa, Eduard Pons Prades i Angeleta Gorgues.

ra. Malgrat la seva curta edat, per a ell tot allò era més que un joc: la seva família havia arribat a Badalona (el 1928) i a Barcelona (el 1930) buscant treball després que el seu pare, d’idees republicanes, es quedés sense feina com a administrador d’una farinera aragonesa per haver ajudat els treballadors. A més, “al Liceu Manjón” de la cantonada Bruc-Casp, el jove Bielsa havia après republicanisme gairebé abans que les taules de multiplicar. “Els nanos més grans ens preguntaven: ‘¿Tu què ets, republicà o monàrquic?’

J.M. SAGARRA (AF-AHCB)

Si deies que monàrquic, et fotien calbots. guerres colonials de Cuba, Filipines i el Però si responies que eres republicà, tam- Marroc, i la repressió dels set anys de bé. El truc per no rebre era especificar que dictadura de Primo de Rivera, es mereixia eres un republicà federal. Des d’aleshores alguna cosa millor”. El mateix sentiment, que ho sóc, per estalviar-me calbots i per- intuïtiu, expressen les germanes Gorgues: què entenc que a Catalunya li interessa el “Estàvem contentes perquè enteníem que federalisme”, sentencia Bielsa. la República significava més llibertat i la Eduard Pons Prades, fill de llibertaris possibilitat de viure, de mica en mica, en i alumne de l’Esmillors condicions”. cola Racionalista Llibertat, per exemLabor, al Raval, té ple, perquè Angeun record agredolç El 14 d’abril de 1931 les leta invoqués “el d’aquell 14 d’abril, del cemensirenes de les fàbriques Santet que ell va viure tiri del Poblenou” amb 11 anys: “El amb vistes que li de Barcelona no van meu pare em va sortís nòvio sense sonar per marcar el portar a manifesrecança que la tar-me pel carrer moral religiosa canvi de torn sinó per Pelai i la Rambla, aquella proclamar la República condemnés on els tramvies i mena d’espiritisme els autobusos anapopular tan estès al ven tan plens com els carrers i no podien barri. I millores, per exemple, que li impecircular. Però com que pocs dies abans dissin haver de treballar patint marejos havia mort la meva àvia, a qui estava per inhalació de coles a la secció de pilotes molt unit, jo no sabia si havia de riure o d’una fàbrica de joguines. plorar”. L’emoció, en qualsevol cas, va fer L’esperança no es va perdre fins la que somriures i llàgrimes compartissin guerra civil, però la realitat, tossuda, va els rostres i els cors de molts barcelonins frenar abans alguns canvis desitjats. Així, el dia de la proclamació de la República. tot i admetre que els de la República van ser “els anys més feliços” de la seva vida –per la joventut, pels balls, i perquè, caL’esperança del canvi sada el 1930, va tenir els seus fills Miquel El que sí creia saber Pons Prades, futur i Rosa el 1932 i 1933-, Estefania reconeix combatent antifeixista i historiador, era que, abans i després de 1931, va passar que “la República faria un país nou, en gana i va cuinar “castanyes bullides”. Ho particular per a la classe obrera que, combinava, això sí, amb els productes que després d’haver pagat les factures de les ✒ Passa a la pàgina 18

18

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

...per a una història de la República Marc Andreu

✒ Ve de la pàgina 17 li fiaven els comerciants del barri abans no cobrava la setmanada a la fàbrica i amb l’aviram i les figues que, un temps, van tenir en un hortet al costat de casa i que li permetien poder bescanviar altres aliments.

En la memòria de Bielsa també es mesclen l’esperança pel canvi polític i la crua realitat d’una societat classista que es va mantenir fins que, el 1936, l’aixecament feixista va desfermar la revolució. Així, Bielsa recorda com a “normal” que abans del 14 d’abril tots els companys de classe es passessin com si fossin cromos les fotos dels capitans republicans revoltats a Jaca, Galán i García Hernández, i que el dia que uns obrers en vaga van calar foc al convent de monges de davant de l’escola tots els nens sortissin a les finestres de classe a aplaudir. Tot i això, Bielsa admet: “La primavera de 1931 no estava en condicions de notar cap canvi a l’escola perquè hi anava amb cupo de pobre, igual que havia anat abans als maristes de Badalona”. Això significava que cada mes, quan els nens pagaven la mesada al director, l’estigma dels qui estudiaven amb aquella beca caritativa es feia evident, fins i tot proclamada la República: “Tothom sortia de classe llepant un caramel menys els que anàvem de pobre, que no només no llepàvem res, sinó que patíem les burles de la resta de companys”.

La forja de l’escola Per pal·liar desigualtats, la República, que durant la guerra impulsaria el prestigiós Consell de l’Escola Nova Unificada, va inaugurar escoles públiques com la Ramon Llull, a la confluència de la Diagonal i el carrer Aragó. Bielsa en recorda el sobrenom, “convent dels gossos”, perquè abans hi havia hagut una gossera, i la gratuïtat: “S’hi entrava amb les mans a la butxaca perquè a classe et donaven quaderns, llibres, mitjos llapis i un tros de goma d’esborrar; els llapis de color no, que eren col·lectius”. És l’experiència de qui, als 13 anys, va fer un curs nocturn al convent dels gossos perquè ja havia començat a treballar. Abans, però, Bielsa va canviar el Liceu Manjón on era el pobre i “una altra escola de dues peles, la de les dames catequistes, que només ensenyaven a resar i multiplicar”, per “una escola amb cara i ulls”. Era la de l’Esperit Sant, d’on es va fer escolanet parroquial, d’amagat dels pares, per pagar així les classes d’ell i el seu germà petit. El gran, més afortunat, va entrar “a fer peritatge mecànic a l’Escola del Treball, que la República va potenciar molt”.

El mateix bon record en té Pons Prades, alumne de batxillerat del “primer pla català de l’Escola del Treball”. S’hi va inscriure el 1932, empès per un company que havia anat als escolapis i fascinat, ell que estava apuntat al Club Natació Montjuïc, per la piscina que hi havia a les installacions escolars de la Diputació. No tenien res a veure amb les de l’escola Labor. Amb tot, al centre racionalista del Raval -“subvencionat pel sindicat de la Construcció i la Fusta de la CNT”, que incrementava en 25 cèntims la quota d’una pesseta mensual als seus afiliats per dedicar-la a la cul-

tura, igual que feia amb “els 25 cèntims els nois jugaven amb pilotes de fil”. “A la del segell suplementari pro-presos”- Pons nostra manera, érem feliços”, apunta EsPrades va tenir la sort de “compartir pu- tefania, que recorda com anaven “justos pitre amb noies, sortir al camp dos cops al de cèntims” i, per pagar “les 10 pessetes mes (Montjuïc, Collserola, Montgat), anar de lloguer al mes”, havien de rellogar hade visita a fàbriques i tallers o d’excursió bitacions “a un duro”. a les mines de Sallent, i fins i tot discutir Bielsa, la família del qual va viure la sobre prostitució a classe amb tan sols 8 República en diferents pisos de l’Eixample o 9 anys”. i el Camp de l’Arpa, també té consciència Això sí, a l’escola Labor totes les clas- que “a casa van empenyorar fins als llenses eren en castellà. L’estiu de 1932, çols per poder pagar el lloguer”. Igualdoncs, Pons Prades el va dedicar a estu- ment, com Pons Prades, recorda les penúdiar intensivament català “amb l’ajuda ries de l’atur –que a primers dels anys 30 del veí del 3er-2a, catalanista i esperan- va afectar 90.000 persones, un 8% dels poc tista”, per superar “amb un cinc pelat més d’un milió d’habitants de la Barcelona l’examen d’ingrés a l’Escola del Treball”. de l’època-, la llarga vaga de la construcció Després va aprofitar bé les “56 pessetes i la duresa de la dels transports. “D’escoanuals de matrícula, quan qualsevol aca- lanet, repartia els cupons de pa de quilo dèmia privada en cobrava 30 mensuals”: que la parròquia donava a les dones que vuit dies abans de matinaven per començar la guerra anar a missa de sis civil Pons Prades i n’amagava alguns es va llicenciar a per a les veïnes que En la memòria es l’Escola del Treball no podien venir i mesclen l’esperança amb una mitjana ho passaven made 8,8 i disposat a lament”, explica pel canvi polític i exercir el magisteri.

Bielsa, que sabia si la realitat d’una “Jo volia ser mestre tenien els marits en perquè havia sentit vaga, a l’atur o a la societat classista que a dir al Germinal presó. Pons Prades es va mantenir fins Bertrand, director evoca també la fade l’escola Labor, mosa “Ley de Vagos l’aixecament feixista que ‘en las escuelas y Maleantes que va se forja el mundo aplicar la República del mañana’”, recorda. També a casa, el abans que Franco” per reprimir conflictes seu pare, un dels 168.428 militans que urbans de Barcelona com el dels venedors la CNT tenia el juny de 1931 (i un dels ambulants i la vaga de lloguers de l’estiu 87.860 que quedaven afiliats el maig de de 1931.

1936), li deia com a “teòric llibertari i Organitzades espontàniament en copacifista” que “el millor amic de l’home mitès de carrer o associacions de veïns i és un llibre”. En canvi, el seu oncle, un coordinades per una Comissió de Defensa entre el mig miler de membres dels grups Econòmica del potent sindicat de Consd’acció de la FAI a Barcelona, el corregia i trucció de la CNT, fins a 100.000 famílies deia que “el millor amic era una pistola”. de diferents barris de Barcelona i l’entorn Amb certa recança, Pons Prades conclou: van deixar de pagar el lloguer. Protesta“El 1936 vaig veure que qui tenia raó era ven contra els abusos i l’especulació dels el meu oncle: ¿com podia fer front als fei- propietaris de pisos, que el 1932 mantenixistes només amb un llibre a la mà?”. en 16.000 vivendes buides i estaven agrupats en una corporació, la COPUB, que va presidir el líder del Partit Radical i futur La vida obrera als barris alcalde (1935) lerrouxista i estraperlista Veïna del Poblenou des que els seus pares Joan Pich i Pon. Val a dir que la forta van emigrar de Villena (Alacant) quan immigració, sobretot murciana i andaluella només tenia tres mesos, Estefania sa, dels anys 20 –fins a 32.000 persones Gorgues ha viscut 72 anys al mateix anuals, que van baixar a 12.000 als anys edifici del carrer Sant Joan de Malta. 30 tot i el fracàs d’un intent de repatria“Vam tenir la sort de llogar un pis que ció cap al sud d’Espanya auspiciat des de es buidava i, després de desinfectar-lo de l’Ajuntament i la Generalitat per sectors xinxes, anar a viure al Gurugú el 1932”, xenòfobs d’ERC- va patir l’especulació explica referint-se a l’edifici modernista immobiliària i es va amuntegar en pisos avui en ple 22@ i que, alt per l’època, al sense condicions o en barris on la integrabarri es va guanyar el sobrenom del turó ció fou molt difícil i on es van incubar les del Marroc on a primers del segle XX ires incontrolades de 1936.

Abd-el Krim va combatre els espanyols i on ara malviuen els immigrants que La ciutat de la revolució volen entrar a Melilla. Abans, ja casada, Estefania va viure una temporada en un La memòria de Bielsa i Pons Prades certipis del carrer Pere IV del qual va marxar fica aquestes precisions. “Només un barri perquè “les humitats” no anaven bé per a de Barcelona es diferenciava dels altres: la la salut del seu primer fill. I encara més Torrassa, a l’Hospitalet, on pràcticament abans, com recorda la seva germana An- només hi havia immigrants i on fins i tot, geleta, tota la família havia viscut en una en començar la guerra, van posar un carcasa a prop de Can Ricart, fàbrica on, a tell a mode de frontera que deia: ‘Murcia més de treballar-hi, van aprendre el ca- chica. Prohibido hablar catalán’”, explica talà que ni parlaven a casa ni s’ensenya- Bielsa. Ell, aragonès de naixement, va va a l’escola. També van jugar-hi: “A la aprendre català al carrer “per necessitat placeta del davant, en sortir de la feina, d’integració” en un barri on els castellanoles noies saltàvem la xarranca mentre parlants eren pocs i mai es va considerar

En color, d’esquerra a dreta i de dalt a baix, L (Pérez de Rozas/AF-AHCB); a l’esquerra, nen immigrant, sinó “des de sempre un barceloní”. Pons Prades, en canvi, recorda que al seu carrer, al Raval, “la meitat dels veïns eren catalans o valencians i la resta, immigrants castellanoparlants, però tots tenien una forta consciència de classe i la convivència era bona”. Es posa a ell com a exemple: era un dels únics quatre nens escolaritzats del carrer però jugava amb els vuit que no anaven a classe i amb ells compartia “la llesca de pa amb una tireta de xocolata” del berenar. Alliçonat a casa, Pons Prades responia així les preguntes dels amics sobre la ideologia llibertària dels seus pares: “Volem fer la revolució perquè tu puguis anar a l’escola cada dia com jo i perquè a l’hora de berenar la teva mare també te’n pugui donar”.

Però, com admet Pons Prades, l’estiu de 1936 la revolució va ser menys bucòlica.

“L’Església de Betlem, al costat de casa, la van cremar murcianos de la Torrassa i no pas ningú del Raval –explica-. De fet, la majoria dels homes d’acció directa de la CNT eren de fora i el 90% dels actes incontrolats cal atribuir-los a immigrants arribats de feia poc a Catalunya i molt calents encara per com cacics i capellans els ho havien fet passar de malament als seus pobles”. En qualsevol cas, de l’espectacle revolucionari en van participar obrers de tots els barris i condició. També les germanes Gorgues, que el juliol de 1936 recorden haver anat “amb les amigues de la colla” des del Poblenou fins al passeig de Sant Joan per veure les mòmies profanades de l’església de les Saleses i exposades al carrrer pels revolucionaris. I en Bielsa, que es va despertar el diumenge 19 de juliol per passar el matí amb el seu germà a la platja de Badalona i la tarda amb els amics intentant colar-se, com solien fer als camp del Barça i l’Europa, a la inauguració de l’Olimpiada Popular de Montjuïc però, en canvi, va acabar el dia fugint dels trets dels militars sublevats i aixecant “la primera

La Veu del

març-abril de 2006

CARRER

19

Lluís Martí Bielsa, Eduard Pons Prades i les germanes Angeleta i Estefania Gorgues (Dani Codina). En blanc i negre, a dalt, dones en una manifestació antifeixista nes cosint al Grup Escolar Ramon Llull. A la dreta, mòmies profanades de l’església de les Saleses exposades al carrer (Fons Generalitat de Catalunya/ANC). barricada del barri, a Castillejos-avinguda Gaudí, talment com si fos un joc”.

Que no era cap joc, no obstant, ho il·lustra l’experiència viscuda per Pons Prades la primera nit que l’estiu de 1936 va estar de guàrdia als locals del sindicat de la Construcció i la Fusta de la CNT: “Em va trucar la dona del Nebot, un torner conegut perquè, com el meu pare, regentava un petit taller, per avisar-me que uns incontrolats se l’havien endut de casa. L’endemà al matí vaig passar el parte a l’Hernández, el cap del sindicat, que al seu torn va ordenar a tots els tallers col·lectivitzats que paressin l’orella per si trobaven els responsables d’aquella desaparició, que va acabar amb el cadàver del Nebot a la Rabassada. Com que tothom es coneixia, aviat va comparèixer al despatx de l’Hernández un tal Cazorla, un xicot de 18 anys originari d’Espejo, Córdoba, que abans d’esclatar la revolució no havia trobat feina al taller del Nebot. En defensa del seu assassinat, només va saber al·legar: ‘Era malo porque tenía la mismita mirada del señorito del pueblo de mi padre’. Després de cridar amb ràbia que ‘les putades d’un señorito andalús les ha pagat un obrer català que tenia un talleret de fusta’, l’Hernández va enviar el Cazorla a la divisió Roja y Negra del front d’Aragó, on va morir en combat”.

Les complexitats de la política Malgrat els tòpics de la guerra, que no tot fos blanc o negre s’explica per les complexitats i contradiccions polítiques ja manifestades entre 1931 i 1936. A l’Estefania i l’Angeleta, per exemple, els costa d’entendre les segones intencions que amaga la pregunta de per qui van votar a les eleccions generals del novembre de 1933, les primeres en què van poder votar les dones.

Se sol atribuir al conservador i catòlic vot

femení i a l’abstencionisme propugnat pels Els dies que van lluitar al carrer comuanarquistes la victòria de la dreta i l’inici de nistes i republicans, d’una banda, i anarl’anomenat bienni negre republicà. Doncs quistes i poumistes, de l’altra, Bielsa va bé, les germanes Gorgues, afiliades a la utilitzar la seva doble militància -sindical CNT, recorden perfectament que van anar a la CNT i política a la Joventut Socialista a votar “contentes” i per Esquerra Republi- Unificada, “que per a molts era perfectacana de Catalunya. “Ho teníem molt clar”, ment compatible”- per fer d’enllaç entre diu Estefania. Tant clar com el record de les el seu germà gran (comunista atrinxerat a paraules que va dirigir a la líder comunista l’Hotel Colón), el seu pare (administrador Dolores Ibárruri, de la secció de blats Pasionaria, el dia i farines de la Conque la va conèixer selleria de Proveïen una manifestació ments, amb seu a Mentre el llibertari antifeixista als carla Pedrera) i la seva Pons Prades i el rers de Barcelona: mare (preocupada, “¡Compañera, estaal barri, per la sort comunista Bielsa mos contigo!”. dels seus). “En funafrontaven la Bielsa, per la ció de quin color teseva banda, es va nia la barricada, per clandestinitat les iniciar en l’antifeipassar-la ensenyava germanes Gorgues ho xisme com a afeccioun carnet o l’altre”, nat a la boxa i arran feien amb la posguerra narra Bielsa. “del combat que el En una d’aquesmussolinià Primo tes barricades s’haCarnera li va robar a l’ídol basc Paulino gués pogut trobar en Pons Prades, que Izcúdul” el novembre de 1933. També el durant els fets de maig va empunyar “per van influir les notícies sobre la guerra primer cop una arma per defensar els comd’Abíssinia que seguia per El Noticiero panys del POUM”. Però no fou fins al juliol Universal i la ràdio de galena del seu pare. que, prèvia falsificació de la seva partida de “Ens commovia que els abissinis, amb poc naixement, Pons Prades es va enrolar com més que llances, guanyessin batalles da- a instructor a les Escoles Populars de Guervant dels tancs de la Itàlia feixista”, reme- ra. Per la mateixa època, Bielsa també va mora. Per això el febrer de 1936, quan ja falsificar els seus papers per intentar allisera “un dels delegats sindicals més joves de tar-se “de tanquista o aviador” i, al final, la CNT”, escollit al taller de serralleria on acabar a la Guàrdia d’Assalt. Curiosament, treballava d’aprenent per la simple raó que el cos policial creat per la República per així li tocava a ell portar les cotitzacions a contrarrestar la Guàrdia Civil i que l’ocla seu del sindicat, Bielsa es va “implicar tubre de 1934 ja l’havia impressionat per conscientment” en la campanya electoral com va reprimir, juntament amb l’Exèrcit, del Front d’Esquerres. “Amb la colla del l’intent insurreccional de Lluís Companys. barri, que incloïa amics de families dre- “Em va afectar més la repressió d’octubre tanes, ens dedicàvem a arrencar tots els de 1934 que posteriorment la franquista cartells electorals de la dreta”, explica.

–rememora Bielsa-. Potser és que encara Però si aquella campanya o les barrica- era un nen, però veure Barcelona ocupada des del juliol de 1936 encara van ser un joc, per l’Exèrcit i com la gent es guardava dels ja no ho van ser els fets de maig de 1937. legionaris em va fer por”.

Les pèrdues de la guerra L’octubre de 1938 Bielsa va desfilar en l’acomiadament de les Brigades Internacionals a Barcelona. La guerra, i amb ella la República, estaven perdudes. Ho sabia Pons Prades que, després de lluitar a l’Ebre en un batalló d’ametralladores sota les ordres d’Enrique Líster, va exercir com l’oficial més jove de l’evacuació de ferits a França. Allí van anar a petar ell, Bielsa i les restes de l’Exèrcit republicà el febrer de 1939. També les germanes Gorgues, que, entre mig milió de refugiats, van deixar la Barcelona on havien patit bombardejos amb els marits (oficials republicans) i els fills. Angeleta, de fet, va creuar la frontera embarassada i va perdre la nena abans de donar a llum. Malgrat tot, ella i Estefania, acollides mig any a Saint Etienne, admeten: “Vam tenir sort d’esquivar els camps de concentració”. La mateixa sort que Pons Prades. Però molta menys que Bielsa: amb 18 anys, va passar pels camps de refugiats d’Argelers, Agde, Barcarès i Saint-Ciprien. Després, però, s’escaparia del tren que el duia al camp nazi de Dachau i, com Pons Prades, participaria a la Resistència francesa i a la guerrilla espanyola antifeixista.

Als anys 40, mentre el llibertari Pons Prades i el comunista Bielsa afrontaven la clandestinitat, les germanes Gorgues, retornades de l’exili, van haver de fer front a la quotidianitat de la Barcelona de postguerra. La del racionament, la repressió franquista i la moral nacionalcatòlica.

“Franco ens va treure l’Embrofil”, es queixen Estefania i Angeleta en referència a l’anticonceptiu que durant els anys 30 havien comprat lliurement a les farmàcies. És només una mostra del molt que es va perdre a la guerra. I de tot el progrés que havia intentat una República que, com diu Pons Prades, ara fa 75 anys “va il·luminar el món”. Barcelona, amb algunes ombres, va projectar aquesta llum. Que no s’oblidi.

20

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

El primer ciutadà de la República Eduard Calvet

mb l’arribada de la Segona República el poder canvia sobtadament de mans i les forces progressistes agafen les regnes de l’Estat.

En el terreny educatiu suposa que els seguidors dels corrents pedagògics més avançats dirigeixin les escoles i alliberin l’ensenyament del dogma memorístic.

L’Estat s’interessa per l’ensenyament i el prioritza. La constitució republicana contempla els principis de laïcitat a l’ensenyament, la descentralització del sistema educatiu i l’educació mixta mentre que l’Estat demostra la voluntat de renovació pedagògica i de dignificació del magisteri. Com va dir Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública: “El mestre s’ha de convertir en el primer ciutadà de la República”. Amb tot, el català entra a les escoles del país i Catalunya, i sobretot Barcelona, esdevenen modèliques arreu d’Europa en el terreny educatiu.

“anàvem dos cops per setmana a fer gimnàstica a Montjuïc”. A més, “fèiem excursions... en una ens van portar al Museu de Geologia del Parc de la Ciutadella i vam haver de fer un resum de la formació de la terra. Hi vam haver d’anar dues vegades a prendre apunts” explica Escrig.

Es buscava que el nen fos capaç de jutjar per ell mateix, els exàmens i les exposicions escolars competitives es substituïren per la valoració del treball i el rendiment diaris i es potenciava tant el treball individual com el d’equip. “Es donava molt valor a la cultura” afegeix Escrig, “ens portaven a concerts de música de l’auditori que hi havia al Parc de la Ciutadella i ens afeccionaven a llegir llibres”.

Al Grup Escolar de Sarrià s’hi va instal·lar una granja amb bestiar i un hort escolar que permetien als infants observar els cicles biològics dels animals i plantes. A més, els propis nens controlaven la comercialització dels productes que es generaven i així aprenien economia.

El contrast amb el sistema tradicional d’ensenyança va ser molt gran. Es van substituir els llibres de text per materials alternatius i es va donar una gran importància a la participació democràtica i a l’educació cívica.

A

El sistema educatiu al 1931 Comença una nova etapa de llibertat i amb ella la possibilitat que tota la feina de renovació educativa que s’estava gestant a Catalunya des del tombant de segle es pugui desenvolupar plenament .

La inquietud catalana per solucionar el problema de la paupèrrima escola pública que proporcionava l’Estat havia portat a l’Ajuntament de Barcelona a prendre la iniciativa. 17 anys abans de la proclamació de la República s’inaugurava l’Escola del Bosc que, sota la direcció de Rosa Sensat, va esdevenir la primera escola a l’aire lliure de Barcelona. Aquest centre estava destinat als nens amb problemes de salut,

La República va adoptar els principis de laïcitat, educació mixta i descentralització en el sistema educatiu ja que l’Ajuntament tenia legalment prohibida la construcció d’escoles. Aquesta escola contrastava enormement amb les escoles de l’Estat, ja que eren fosques, poc ventilades i amb mètodes pedagògics basats en la memorització de dades.

Al 1922 pren força l’acció educativa municipal amb la signatura de l’acord del Patronat escolar, pel qual l’Estat deixa que l’Ajuntament construeixi les seves pròpies escoles. L’acord és una obertura mínima en el monopoli de l’educació pública perquè l’Estat no dóna diners al consistori i obliga a fer servir la plantilla de mestres estatal. “L’Ajuntament posa els solars, construeix els edificis, paga el material escolar i dóna un sobresou als mestres.

Però per fer tot això es necessiten diners.

Aquí juga un paper clau Manuel Ainaud, el líder de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, perquè es dedica a recopilar els diners de les herències de particulars que rebia l’Ajuntament i gràcies a aquests diners s’aconsegueixen fer moltes coses”, assegura Mariona Ribalta, historiadora de l’Institut Municipal d’Educació.

Activitat a l’aire lliure amb animals del Grup escolar Baldiri i Reixac.

La dictadura de Primo de Rivera esdevé un fre per a la tasca educativa ja que es prohibeix el Patronat a Barcelona, “però les construccions d’escoles continuen ja que són obres ja adjudicades. Així, quan arriba la República la majoria d’escoles ja estan construïdes”, explica Ribalta.

Escola per a tothom La República neix bastida d’il·lusió, sobretot en les classes més desfavorides que veuen la possibilitat d’una resposta a les seves necessitats. I aquestes són moltes en educació; un exemple: al 1931 només a Barcelona hi havia 50.000 nens sense escolaritzar. Però l’Estat espanyol a Catalunya no fa res per millorar l’ensenyament, i el restabliment de la Generalitat arriba sense competències plenes en Educació. L’únic que aconsegueix crear són els Instituts Escola de Pi i Margall i del Parc de la Ciutadella, destinats a l’estudi del Batxillerat. A més, el govern català crea l’Escola Normal, una institució mixta dedicada a formar els

AHCB-AF

futurs mestres.

Així, és l’Ajuntament de Barcelona qui, a través del Patronat, dóna solució als greus problemes d’escolarització que pateix la ciutat. La falta de diners impedeix la construcció de nous edificis i s’opta per aprofitar els ja construïts rehabilitant-los com a escola. Un exemple en són les Institucions de Cultura Francesc Macià, que aprofitaren els hotels construïts a la plaça Espanya per a l’Exposició Internacional de 1929.

Educació per a una societat millor Els Grups escolars del Patronat proporcionaven una escola gratuïta que educava amb els principis de l’Escola Nova, un corrent que seguia les tendències més modernes en educació que ja s’utilitzaven a països com Bèlgica o els Estats Units. De fet, més que l’adscripció a un determinat mètode pedagògic, a les escoles del Patronat l’infant era el protagonista i a partir d’ell es vestia la seva educació. L’Agustina Escrig va ser alumna dels Instituts de Cultura Francesc Macià i recorda que

Orígens de la renovació pedagògica La renovació de la pedagogia comença a introduir-se a Catalunya al tombant de segle. Una figura cabdal va ser Francesc Ferrer i Guàrdia, que va crear l’Escola Moderna al 1901 seguint els principis racionalistes. Per primera vegada es va fer la coeducació de sexes i de classes socials a més d’organitzar un ensenyament laic, racional, científic i actiu. Per altra banda, els pedagogs lligats al noucentisme van treballar per la millora de l’educació del país per tal que els futurs catalans tinguessin una bona formació cívica i moral. A través de la Mancomunitat desenvoluparen el Consell de pedagogia, entitat que va publicar revistes de promoció de l’Escola Nova dirigides als mestres com Quaderns d’Estudi i Butlletí dels Mestres.

A més, el Consell va difondre el Mètode Montessori que va ser un dels mètodes educatius renovadors més influents a Catalunya.

Activitats extraescolars L’obra educativa no s’acabava a l’escola. Es van posar en marxa una sèrie de cases de colònies dirigides a millorar la qualitat de vida de les classes humils. La demanda de places era molt alta: l’any 1935 hi arribaren a anar 6.850 nens. Seguint l’exemple de la República d’Infants

Al 1931 només a Barcelona hi havia 50.000 nens i nenes sense escolaritzar, majoritàriment de les classes desfavorides d’Artur Martorell, algunes colònies també s’organitzaren com a petites “repúbliques” on cada noi tenia una responsabilitat pròpia i elegia els seus representants infantils als organismes rectors de la petita comunitat.

Per altra banda a l’Escola del Mar, que en aquells moments es trobava a la Barceloneta, s’organitzaven banys de mar per als infants. A més, també es van crear cantines, o menjadors escolars, que fugint del caire benèfic buscaven accentuar la seva funció educativa i de conscienciació social. L’any 1932 en funcionaven a l’escola la Farigola, Baldiri i Reixac i al Parvulari Forestier. Dos anys després les cantines van arribar a abastar 6.000 infants. Però al 1934 el Govern espanyol va empresonar el Govern de la Generalitat en ple pels Fets d’Octubre i va paralitzar el Patronat Escolar. Temps després es va reprendre l’activitat, però l’aixecament facciós i la victòria franquista van tallar de soca-rel tots els avenços educatius.

L’ensenyament torna a la tradició autoritària i el català és expulsat de l’escola.

21

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

César Vallejo, poeta peruano y combatiente republicano Ricardo Iván Paredes

na solitaria placa con la inscripción “Plaça César Vallejo / Perú 1892-París 1938 / Poeta” se levanta en un edificio de Nou Barris, de forma circular y de columnas grecorromanas. Es el tributo del Ajuntament y los vecinos de Barcelona al más grande poeta hispanoamericano del siglo XX, junto a Pablo Neruda. El cholo Vallejo no sólo fue un ilustre vecino de la ciudad Condal de los años 30, sino un combatiente del bando republicano durante la guerra civil y un revolucionario de las letras universales, comprometido con la lucha a favor de los derechos humanos y de la justicia social.

El passeig Urrutia que atraviesa dicha plaza tiene, de manera sorprendente, casas parecidas a las de Santiago de Chuco, donde el 16 de marzo de 1892 nació el literato. Casas blancas de tejas rojas con puerta a la calle y cerca de la montaña, como el Turó de la Peira, y las de Trujillo (norte del Perú), en cuya universidad pública se formó como intelectual en la Facultad de Filosofía y Letras.

El otro lado de la plaza se parece mucho a la Residencial San Felipe, típico barrio limeño de la clase media de origen europeo. De allí salió el joven escritor Santiago Roncagliolo, flamante ganador del Premio Alfaguara de Novela 2006 e ilustre vecino de Barcelona. Los peruanos que viven en esta zona de Nou Barris dicen con ironía: “Vivimos entre Trujillo y San Felipe”.

Ellos participan en el homenaje que su consulado y el consistorio rinden en dicha plaza a Vallejo el 28 de julio de cada año.

Esa fecha es el Día Nacional de Perú.

Por coincidencia, el 60% de los inmigrantes peruanos que viven en Catalunya proceden de la tranquila y primaveral ciudad de Trujillo, donde hay un equipo de la primera división de fútbol que se llama Universidad César Vallejo y un distrito como tributo al poeta andino.

U

Vida y obra En 1919, César Vallejo publicó su primera obra, Los heraldos negros, que sorprendió a toda la crítica latinoamericana. Un año después fue encarcelado bajo la acusación, sin pruebas, de participar en disturbios antigubernamentales. Permaneció cuatro meses en prisión. Fruto de esa experiencia negativa, escribió su segundo volumen de poemas, Trilce. Remeció de los cimientos de la lírica de Hispanoamérica y su fama llegó hasta Europa.

En 1923 apareció Fabla salvaje y Escalas melografiadas. No tardó en embarcarse al viejo continente como refugiado político. Su primer destino, París, la meca de la intelectualidad mundial. Durante sus primeros dos años pasó penurias económicas, a pesar de ser un personaje célebre. Hasta que en 1925 se dedicó al periodismo. Sin embargo, se preguntaba: ¿Hacia dónde voy? ¿Cuál es mi contribución humana a la vida de los hombres?

Primeros síntomas de una crisis existencial que luego rebrotó.

En 1929 asumió el credo marxista heterodoxo después de viajar a la Unión Soviética. Ese mismo año se casa con la ciudadana francesa Georgette Phillipart, con quien compartirá su vida hasta el final.

A su regreso de Moscú fue expulsado de Francia por “indeseable”. Partió para Es-

Los coches aparcados rodean el busto dedicado a César Vallejo en una plaza poco inspiradora de poesías. paña en 1930. El año siguiente asiste a la proclamación de la República y se dedica a la enseñanza de literatura y de marxismo a estudiantes y obreros. Publica la novela El tungsteno, y Rusia en 1931”.

La guerra civil Al estallar la guerra civil española, en 1936, Vallejo depuso sus discrepancias políticas respecto a organizaciones de izquierda y, enseguida, organizó comités de defensa, mítines, colectas y artículos propagandísticos para defender la República desde el Frente de Catalunya. Aprovechó que Francia le volvía a conceder el permiso de residencia para coordinar actividades.

Además, hizo tareas de corresponsalía periodística y, en 1937, fue delegado del Perú en el II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas, cuyas sedes itinerantes eran Madrid y Valencia, por razones de seguridad. A Vallejo el conflicto le impactó profundamente y le inspiró para escribir su poemario épico España, aparta de mí este cáliz, que incluye un

conmovedor himno a la solidaridad universal, Masa.

El cholo (mestizo peruano) rompió las estructuras tradicionales de la lengua, desbordó la ortografía, deshizo la sintaxis y halló en los neologismos un mina de oro de la palabra artística. En cuanto al contenido, representa un eje precursor de la poesía de los derechos humanos y la lírica de la solidaridad entre los pueblos.

El fragor de la guerra, el avance de las tropas fascistas y sus hondas depresiones agudizaron su precario estado de salud, y no le quedó otro camino que pasar a Francia a través de un salvoconducto de la Generalitat.

Y como una profecía de su propio fin escribió Una piedra negra sobre una piedra blanca (pieza incluida en su libro póstumo Poemas Humanos): “Me moriré en París con aguacero, / un día del cual tengo ya el recuerdo./ Me moriré en París

-y no me corro- / tal vez un jueves, como es hoy de otoño”.

Contó Georgette de Vallejo que el domingo 13 de marzo de 1938, el vate se tendió a la cama después del almuerzo para reposar un instante. Al día siguiente tuvo fiebre. Careció totalmente de apetito.

Y como si se tratara de un guión escrito por el destino, el poema prosigue: “Jueves será, porque hoy, jueves, que proso/ estos versos, los húmeros me he puesto/ a la mala y, / jamás como hoy, me he vuelto, / con todo mi camino, a verme solo...”.

Y así fue. El jueves 14 de abril la agonía se hizo más dura y el viernes santo 15 de abril, Georgette recitó el último párrafo del poema de su esposo: “César Vallejo ha muerto, le pegaban/ todos sin que él les haga nada; / le daban duro con un palo y duro/ también con una soga; son testigos los días jueves y los huesos húmeros, la soledad, la lluvia, los caminos...”.

Masa Al fin de la batalla, Y muerto el combatiente, vino hacia él un hombre y le dijo: “¡No mueras, te amo tanto!”.

Pero el cadáver ¡ah! siguió muriendo Acudieron a él veinte, cien, mil, quinientos mil, clamando: “Tanto amor, y no poder nada contra la muerte”.

Pero el cadáver ¡ah! siguió muriendo.

JORDI TARRÉS

Placa que recuerda al poeta.

JORDI TARRÉS

Le rodearon millones de individuos, con un ruego común: “Quédate hermano”.

Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.

Entonces, todos los hombre de la tierra le rodearon; les vió el cadáver triste, emocionado; incorporóse lentamente, abrazó al primer hombre; echóse a andar...

La Veu del

març-abril de 2006

CARRER

13 anuncis i una curiositat Redacció

na selecció capritxosa d’uns anuncis comercials. Una altra manera d’apropar-nos als temps de la II República, als usos i costums imperants. I, presidint la pàgina, una curiositat publicada a La Campana de Gràcia el 18 d’abril de 1931, de rabiosa actualitat, sota el títul “Un pes que ens hem tret del damunt”.

Aquesta pàgina no hagués estat possible sense la col·laboració de l’amic Rai Ferrer.

U

23

22

��������������������������������������� �������

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER �

�

�

��

��

�� ���

�

març-abril de 2006

24

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

Barcelona i la República als llibres Marc Andreu

a lucha por Barcelona.

Clase, cultura y conflicto 1898-1937, de Chris Ealham (Alianza Editorial, 2005). Amb profusió documental, sobretot a partir d’un exhaustiu buidat de la premsa de l’època, l’historiador anglès Chris Ealham escriu el llibre que faltava per entendre la Barcelona obrera de quatre dècades clau: les que van del procés de Montjuïc a la revolució i la guerra civil. En certa mesura, precedeix cronològicament la línia interpretativa marcada per l’etapa 1939-1988 pel seu compatriota Sebastian Balfour a La dictadura, los trabajadores i la ciudad.

Desmitificador, alhora, de les estampes barcelonines que han llegat les historiografies noucentista o burgesa i frontpopulista, el protagonisme que Ealham atorga als barris per l’etapa republicana és merescut però potser massa idealitzat. És a partir d’un treball de camp més enllà de la premsa, amb dades de militància i empadronament, que José Luis Oyón podrà matisar i enriquir l’anàlisi d’Ealham en un futur llibre, del que avança la tesi en aquest Carrer.

Picasso, aquesta historiadora californiana fracassa en intentar descriure la panoràmica social, en la qual sí que ha reeixit Chris Ealham amb La lucha por Barcelona. No obstant això, i alguns errors factuals i d’edició, el llibre té el valor de voler explicar la Catalunya del primer terç del segle XX no des de Gaudí i la burgesia industrial, sinó des de Barcelona i els seus moviments socials, amb especial interès pels components de resistència cultural i de gènere.

sensibilitat pel microcosmos organitzatiu i humà que a la Barcelona republicana van conformar barris, indústries i militants obreristes (que no és el mateix que dir afiliats sindicals). El llibre de la seva col·lega Eulàlia Vega Entre revolució i reforma. La CNT a Catalunya (1930-1936) (Pagès Editors, 2004) completa des d’una perspectiva més clàssica l’estudi del sindicalisme i la conflictivitat social durant l’etapa republicana.

● Crisis económica y agitación social en Cataluña (1930-1936), d’Albert Balcells (Ariel, 1971). Amb l’únic precedent d’una comunicació presentada per Jaume Vicens Vives, Jordi Nadal i Casimir Martí el 1960 en un congrés a Estocolm, el 1971 l’historiador Albert Balcells va publicar aquest llibre pioner.

Un clàssic que conserva el mèrit d’haver estat publicat quatre anys abans de la mort de Franco i, al marge dels hispanismes anglosaxó i francès, haver obert des de casa el camí a la comprensió no mitificada de la complexa Catalunya republicana.

● La cultura anarquista a Catalunya, de Ferran Aisa (Edicions de 1984, 2006). L’historiador que manté viva (i ha estudiat) la memòria de l’Ateneu Enciclopèdic Popular signa un fresc sobre els referents ideològics i associatius que van nodrir l’àmplia i rica xarxa de la Catalunya obrera fins a la guerra civil. Al llibre queda clar que l’hegemonia d’una cultura socialista entesa en el seu sentit emancipador més ampli i concretada en l’anarquisme, el republicanisme, el federalisme i el comunisme llibertari es va forjar als ateneus, als sindicats, als barris, a les presons i els exilis, a les escoles racionalistes i a les barricades, a la premsa obrera i a les editorials àcrates. Malgrat depassar l’àmbit estricte de la capital catalana, el llibre d’Aisa contextualitza molt bé culturalment els fets que narra Chris Ealham a La lucha por Barcelona.

● L’Ajuntament de Barcelona en el marc del Front d’Esquerres, de Ramon Alquézar (Columna, 1986).

L’historiador de la UAB analitza en aquesta monografia la política i la gestió administrativa municipal a la Barcelona dels anys 30, des de la proclamació de la República a l’inici de la guerra civil. Coetani i complementari del llibre d’Anna Sallés Quan Catalunya era d’Esquerra (Edicions 62, 1986), és una obra imprescindible per entendre per què ERC no va poder fer front, des d’un Ajuntament mancat de diners, als nombrosos problemes socials que van agitar la Barcelona d’aquells anys.

● Història del republicanisme a Catalunya, d’Àngel Duarte (Eumo i Pagès Editors, 2004). Aquest catedràtic d’Història de la Universitat de Girona perfila un complet manual sobre el republicanisme al nostre país, des dels seus orígens a primers del segle XIX com a reformisme liberal d’esquerres fins a l’actual independentisme d’ERC. El capítol 1931-1939 no oblida que si la República es va poder proclamar el 14 d’abril fou, entre d’altres motius, per la mobilització obrera a Barcelona: sobre una mitjana del 59% de participació a les eleccions del 12 d’abril, en algunes barriades populars els votants van superar el 80%.

L

● Ciudad roja, periodo azul.

Los movimientos sociales en la Barcelona de Picasso (1888-1939), de Temma Kaplan (Península, 2003).

Igual que força el títol a partir d’una comparació entre la Rosa de Foc i on va començar a pintar

● Militants. Democràcia i participació a la CNT als anys trenta, d’Anna Monjo (Laertes, 2003). Amb el bagatge d’haver fet, amb Carme Vega, una microscòpic estudi sobre la col·lectivització, el 1936, de la metallúrgica Riviere S.A. (amb fàbriques a Poblenou, Can Tunis i Badalona), en aquest llibre prologat per Josep Fontana la historiadora Anna Monjo posa el gran angular a l’anarcosindicalisme català. Però ho fa sense perdre

La guerra civil

D’entre l’abundant bibliografia de la guerra civil, mereix la pena destacar tres obres específiques sobre Barcelona que es poden considerar clàssics: Els fets de maig. Barcelona 1937, de Manuel Cruells (Juventud, 1970); Els bombardeigs de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939), de Joan Villarroya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981), i Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada, de Jaume Fabre (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003).

En aquest llibre, i des de l’òptica de qui va passar de nen a home durant els anys de la República, es traça una panoràmica espanyola i internacional per les vivències i testimonis d’una generació que, amb la guerra, va perdre també la joventut.

Altres títols d’interès

Urbanisme: ● Modernidad en la arquitectura de la España republicana (Tusquets, 1998) y Arquitectura i urbanisme durant la República (Dopesa, 1978), d’Oriol Bohigas. ● Textos de la Generalitat de Catalunya: La política urbanística (Undarus, 1977), introducció d’Eduardo Moreno. ● Los límites de la modernización política: el caso de Barcelona (1890-1923). Pertany a l’obra collectiva Las ciudades en la modernización de España (Siglo XXI, 1992).

Ensenyament: ● Política escolar de l’Ajuntament de Barcelona 1916-1936, de C. Cañellas i R. Toran(Barcanova Educació). ● Tradició i renovació pedagògica. 1898-1939, de J. González Agapito i altres. Història de l’Educació. Catalunya, Illes Balers, País Valencià (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). ● Un segle d’escola a Barcelona.

Acció municipal i popular. 19002003 (Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona), diversos autors.

Testimonis republicans

Pel que fa a testimonis de l’etapa republicana a Barcelona, i en concret de la guerra civil, mereix la pena citar Cuaderno rojo de Barcelona (agosto-diciembre 1936), de Mary Low (Alikorno Ediciones, 2001); Los de Barcelona, de Hans Erich Kaminski (Parsifal Ediciones, 2002); Homenatge a Catalunya, de George Orwell (Destino i Virus, 2003 i 2000) i les memòries Barcelona 1936-1939, de Marià Rubió i Tudurí (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002).

Finalment, d’entre la nombrosa bibliografia de l’historiador i col·laborador de Carrer Eduard Pons Prades, cal destacar Los niños republicanos (RBA, 2005).

Ressenyem el llibre La segunda República fue así, d’Eduardo de Guzmán, periodista madrileny i director del diari La Tierra fins a l’any 35. Un dels primers llibres sobre la República que es publica als anys 70, editat per Planeta, mescla de memòries i crònica política, que recomanem encara que només el podreu trobar a les bilioteques. Com a dada curiosa, reproduïm una portada on la censura va posar com a condició de la seva comercialització tapar amb un adhesiu la bandera republicana.

La Veu del

ENTREVISTA

CARRER

març-abril de 2006

Pilar Malla Síndica de Greuges de Barcelona

“A la ciutat hem d’assumir el que ens agrada i el que no”

P

Una entrevista de Rosa Maria Palencia

Retrat

Els valors del treball social

ilar Malla se sent “independent” com a responsable de la Sindicatura de Greuges de Barcelona.

Malgrat que el finançament dʼaquesta oficina de defensa del ciutadà prové del mateix Ajuntament contra el qual van dirigides la majoria de queixes, Malla se sent amb les mans lliures perquè va ser nomenada per consens i perquè el seu mandat de cinc anys no està condicionat als cicles electorals, que són de quatre anys. A lʼany i mig del seu nomenament, i amb el debat de les ordenances cíviques de fons, fa balanç de la feina feta.

Les seves “consideracions” a lʼordenança contra lʼincivisme han servit per modificar-la?

Alguns aspectes sí que s’han tingut en compte. El que no ens semblava bé és que en la mateixa ordenança contra l’incivisme s’incloguessin sectors de població que tenen grans problemes: són dues coses diferents. Una vegada assumit, ara, tots els que ens sentim responsables amb els ciutadans hem de passar a fer que les coses vagin de la millor manera possible per a les persones que volem defensar. Que els plans de reinserció per a les persones de la prostitució, els equipaments per als que estan sense sostre, que tot això, sigui una realitat ja. Una actitud constructiva és millor que una destructiva.

Què opinió respecte a les demandes de les prostitutes?

A mi m’agrada el manifest d’Àmbit Dona. Diuen una cosa que està molt bé: dialogar amb persones que pensen d’una manera i d’una altra. Dialogar vol dir estar obert a l’altre i ser capaç de canviar l’opinió si et convenç. És un problema molt difícil. Sóc de l’opinió que s’ha d’escoltar més aquestes associacions, però que també s’ha de posar una mica d’ordre. Sóc molt poc concreta, però em fa tant de respecte la persona, que em fa por dir una paraula que pugui perjudicar ningú.

De la pobresa, els polítics no en parlen. El regidor de Benestar Social, Ricard Gomà, ja es queixa que els pressupostos són insuficients.

Té cap proposta concreta?

L’art de governar és l’art d’allò que és possible, però cal arriscar

25

Una persona que té un problema de drogadicció és un malalt que requereix tractament mèdic, que s’ha de fer en els hospitals o a prop dels serveis mèdics. Això està reconegut per la llei catalana de sanitat de 1985. He anat a la sala Baluard i el seu treball és admirable. S’hauria de fer una planificació a tota la ciutat dels serveis que no ens agrada tenir, siguin menjadors o albergs, de manera equitativa i que tots sabéssim la quota que hem de pagar. Molta gent va a rebre serveis voluntaris de dia a Sarrià-Sant Gervasi. Allà també hi cabrien aquest serveis; no dic tampoc que tots vagin allà. Tenim un problema a la ciutat, tots som ciutadans i hem d’assumir que això s’ha de repartir. Els polítics no haurien de fer política amb les persones que tenen dificultats. A una ciutat hem d’assumir el que ens agrada i el que no.

I què pensa dels polítics que diuen “no en el meu districte” o “no en el meu mandat”?

Si n’hi hagués, crec que no pot ser que un districte tingui un tipus d’equipaments i d’altres no. Tots hem d’assumir aquesta realitat. Tots, tots, tots.

En poc temps, la Sindicatura sorprèn que hagi visitat tantes institucions. En canvi, potser es troba a faltar més la seva opinió i presència pública.

Ho tindré en compte. Passa que sóc una mica tímida. No tenim l’estil de fer propaganda. Però potser ho hauríem de fer més.

Pilar Malla, Síndica de Greuges de Barcelona. per prioritats si volem una ciutat amb valors. Si no hi ha tants fanals per Nadal, que no hi siguin, però que no hi hagi gent al carrer o sense habitatge digne. Hem de construir una ciutat que potser no serà tan espectacular, però on es viurà millor. Tot és qüestió de prioritats, que en política vol dir cap a on destinem els diners. Les pensions mínimes són molt baixes. La renda mínima d’inserció és de 349 euros al mes. Hi ha un Acord del Tinell on es diu que totes les pensions arribaran al 80% del salari mínim interprofessional i, ¿quin pas es fa en aquest tema? Potser es dediquen uns diners a fer una carretera que no és necessària per viure, i en canvi la gent no pot viure amb una pensió mínima.

Segons el seu informe, les queixes més nombroses són de vialitat pública: les multes.

Això no li resta energia i recursos per atendre els sectors més febles?

Cuidem de tenir un equilibri, i tenim molt present que som defensors de qui es queixa i de qui no es queixa. Potser sí que tenim aquest perill d’assumir coses més secundàries. Jo no dic que haguem fet suficient, però sí que no costa res passar-nos una

IGNASI R. RENOM

tarda en un centre on hi ha gent sense sostre i parlar amb ells i escoltar les seves queixes.

Ho han fet?

Sens dubte. Hem anat a tots els centres d’acolliment de persones sense sostre de l’Ajuntament i de totes les institucions privades de Barcelona. A d’altres que treballen amb nens amb dificultats. Ens movem, eh? No estem aquí, hi anem. Potser hauríem d’anar-hi més, però el temps ens dóna pel que ens dóna.

O sigui que fan coses dʼofici?

Sí, tenim moltes idees. Volem fer un treball sobre immigració. És una realitat, són ciutadans com tots, però quan una persona arriba a un país nou, hi ha un moment que té unes necessitats diferents i necessita uns serveis diferents que les persones del país. No sap la llengua, no té papers, no sap on ha d’anar. Hi ha una part de la legislació específica per als estrangers. Un cop això ha passat, han de ser ciutadans amb els mateixos serveis que la resta.

Què pensa sobre el síndrome nimby, allò de que la gent no vol segons quins serveis a prop de casa seva, com ara les sales de venopunció?

Pilar Malla Escofet (Pont d’Armentera, Alt Camp, 1931) va ser nomenada Síndica de Greuges de Barcelona fa 17 mesos amb el consens de tots els partits polítics. Nascuda en una comarca tarragonina i militant de l’Acció Catòlica Obrera i de la plataforma Ciutadans pel Canvi, aquesta mestra i treballadora social porta més de quaranta anys treballant en l’àmbit dels serveis socials.

Va ser cap dels serveis socials de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas i ha treballat molts anys per Càritas, entitat que va dirigir a Barcelona entre 1993 i 1998. L’any 2000 va ser escollida diputada al Parlament de Catalunya en la sisena legislatura i fins el 2004 va presidir la comissió de Política Social. Té molt clar que les prioritats d’una ciutat amb valors han de ser “les persones amb dificultats”.

Parlem de persones amb problemes socials de dimensió col·lectiva. Té present aquesta vessant política a les queixes?

Tots són problemes col·lectius.

Si veiem causes col·lectives d’un problema individual, li diem a l’Ajuntament que ho tingui en compte, per exemple, amb els sorolls. Li diem: preveniu perquè no torni a passar aquest problema.

Al seu informe sovint posa “sol·licitud dʼinformació a lʼalcaldia”. Vol dir que només té tracte directe amb lʼalcadia i no amb els responsables dʼàrea?

No, això és la forma del tràmit administratiu, però podem mediar amb els responsables directes.

El que posem a l’informe és per a quin servei es fa la sol·licitud.

Després la resposta l’envien tant a l’alcadia com a nosaltres, perquè hi hagi un registre.

Als polítics no els agrada que els portin la contrària, oi?

No hem fet oposicions per entrar a la Sindicatura. Essent sincera, ens fan molt de cas. Hi ha districtes que triguen més a contestar, però estic contenta amb el respecte i el cas que ens fan.

Quin percentatge de vegades no li contesten?

Diria que un 40%, però darrerament arriben més de pressa.

Té prou recursos humans i econòmics per la tasca que fa?

Tinc molt bon equip, cosa molt important. Ens falta una persona per completar-lo i esperem que aviat arribarà. Estem molt ben instal·lats per atendre al públic.

No em queixo.

26

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

Visita la web de la Favb

ASSOCIACIONS ● PROJECTES ● NÚMEROS ENDARRERITS DE CARRER ● CAMPANYES I SERVEIS ● OBSERVATORI VEÏNAL ● COMUNICATS ● WEBS

w w w. l a f a v b . c o m

1a fase de la remodelació del Bon Pastor 152 habitatges realitzats amb criteris de construcició sostenible: Disseny -Impacte mínim en els moviments de terres -Orientacions solars idónies -Ventilacions interiors creuades -Apertures de façanes controlades Materials -Reciclats o reciclabes -Ús de materials naturals -Minimització dels materials no biodegradables -No utilització dels materials no absorbibles Estalvi energètic -Ús d’energia solar -Dispositius per a l’estalvi energètic (aixetes i dipòsits de baix consum, làmpades de baix consum, ascensors de baix consum, recuperadors d’aigües pluvials per al rec, detectors de presència per l’enllumenat

La Veu del

BARCELONES

CARRER

març-abril de 2006

27

DUES EXPOSICIONS ENTORN LA REPÚBLICA

El llegat del Gatpac Cartellisme republicà REDACCIÓ

REDACCIÓ

El Museu d’Història de la Ciutat ultima una exposició organitzada conjuntament amb el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya sobre el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (Gatpac), coincidint amb el 75è aniversari de la seva fundació. Aquest grup de professionals es va caracteritzar per la seva important contribució a l’arquitectura i l’urbanisme moderns i pel compromís amb les idees progressistes i compromeses socialment, que van cristalitzar en un sèrie d’obres i projectes innovadors que es van portar a terme durant els anys 30 i es van veure truncats en esclatar la guerra civil. L’exposició revisa el funcionament del Gatpac com a grup però també repassa els projectes i activitats que van desenvolupar individualment els seus components, com ara Cristòfor Alzamora, Pere Urbanisme Armengou, Ricard social de Churruca, Gatpac. Una nova Francesc Fàbregas, arquitectura per a Sixt Illescas, una nova ciutat.

Ricard Ribas, Del 18 de maig Josep Lluís Sert, al 8 dʼoctubre, al Germà Rodríguez Museu dʼHistòria o Josep Torres de la Ciutat, Casa Clavé, entre Padellàs. Pl. del d’altres. Així, Rei, s/n. a part de les

Al Museu d’Història de Catalunya es pot visitar una exposició sobre el cartellisme a l’època de la II República que compta amb 130 cartells originals de la col·lecció de la Biblioteca del Pavelló de la República, nodrida de les aportacions de la Fundació Figueras i el Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

Coorganitzada amb el Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitat, l’exposició està dividida en dos àmbits, La República en pau i Gerra i revolució . “El cartellisme polític va ser un dels mitjans propagandístics més eficaços de la dècada dels trenta, al costat de la premsa escrita i la ràdio. Una eina a l’abast de totes les tendències ideològiques, que van fer servir els cartells per transmetre de manera efectiva els seus missatges a milers de ciutadans, i que evidencien la intensa activitat Lʼart del política, social grafisme i econòmica d’aquell moment”, República! Cartells i cartellistes. explica la introducció. A Del 21 dʼabril a lʼ11 banda d’aquesta de setembre, al Museu dʼHistòria de exposició, Catalunya. Palau de el Museu Mar. Pl. Pau Vila, 1. d’Història de Catalunya també

Portada de la revista A.C. obres realitzades amb la firma del grup encara existents com la Casa Bloc de Sant Andreu o el Dispensari Antituberculós, també es mostren obres com la Casa Villaró, els edificis dels carrers Roselló i Muntaner o el Bloc Diagonal. Una secció de l’exposició estarà dedicada a mobiliari i interiorisme, un altre aspecte rellevant i poc conegut de l’activitat d’aquest grup. S’exposaran diversos materials com dibuixos i esbossos, material gràfic d’obres i projectes, fotografies, maquetes, peces de mobiliari i cartes, llibres, diaris, etc.

Cartell republicà sobre l’ensenyament. rememora amb altres dues mostres fotogràfiques el 70è aniversari de l’inici de la guerra civil: una de diversos fotògrafs que van treballar per a l’agència EFE, Imatges inèdites de la guerra civil i Catalunya en guerra en postguerra , del fotògraf Josep M. Pérez Molinos.

28

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

P a r ki ng s C o n se l l de Ce n t , Pl a ça d e l es Gl ò ri e s, In d e p e n d èn c i a, Av d a . Me ri d i an a , Gra n Via Me tr o Gl ò ri e s, C l o t Auto bus o s 1 8 , 3 3 , 3 4 , 4 3 , 4 4 , 48 , 51 , 5 4, 5 6 , 6 2 , 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

març-abril de 2006

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

FORN DE PA D'AVINYÓ

XANCÓ

CAMISERIA ESPECIALITAT EN CONFECCIÓ A MIDA

Fundada l'any 1820 Exclusives en llana 100% - Seda artificial i natural Popelin Cotton 100% Les Rambles, 78-80 Tel. 318 09 89 Fax 412 54 56 Tel. 211 54 45 BARCELONA Ronda General Mitre, 181

PA I BOLLERIA ARTESÀ ESPECIALITAT EN COQUES

Casa fundada l'any 1912

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA OBERT TOT L'ANY

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43

REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL·LECTIUS

PASTISSERIA GRANJA

GELATS, ORXATES, GRANITZATS, SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I ENTREPANS, GRANITZATS, SUÏSSOS...

GELATS...

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com E-mail: eltioche@eresmas.net

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO

títol GC 780

10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO

TODO EN VIAJES OCIO O NEGOCIO

C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26

BARNA TAXI 93 357 77 55

escudellers, 21 telèfon 93 317 95 84 barcelona-2

Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

Padilla, 216 - Barcelona Tf. 93.232.81.06 y 93.232.81.11

c/ de la Cera, 33 - 08001 Barcelona

93 442 00 97

93 412 76 00 Anunciaʼt a La Veu del Carrer: carrer@lafavb.com

La Veu del

REPORTATGE

CARRER

març-abril de 2006

29

Los colectivos de inmigrantes están creando

Un reportatge de

sus propios medios de comunicación: 43 publicaciones y una decena de espacios radiofónicos les informan en Barcelona.

Ricardo Iván Paredes

La prensa de los nuevos vecinos

M

al escritor peruano Alfredo Bryce (Premio Planeta 2002), quien vivió 35 años fuera de su país.

Dispuestos a integrarse El fenómeno nace de la necesidad de información y orientación de los colectivos que atraviesan un proceso de adaptación e incorporación en la sociedad de acogida (integración). A esta tarea contribuye la revista rusa Slaviane que tiene, en su edición de enero, artículos sobre el flamenco y la gastronomía ibérica.

Además, segmentos didácticos

Circuito alternativo Entre los años 1999 y 2002 la intención de las publicaciones era hacer resúmenes de noticias de sus lugares de origen. Sin embargo, con la expansión global de internet y la caída en picado del precio de las llamadas telefónicas internacionales, la situación cambió.

Al principio el mayor obstáculo es el financiamiento. Por eso, los periódicos captan la publicidad en sus respectivos patios. Se arman equipos de voluntarios y desde oficinas improvisadas se editan textos e imágenes, que son enviadas a imprentas de bajo coste.

En pocos días el producto ya está en la calle. “Hazlo tú mismo” es el lema tácito de los equipos de periodistas y publicistas extranjeros que se han montado su propio chinguirito informativo.

Es el caso de Felipe Villa de la Torre, comunicador social colombiano, quien dirige El Hispano, dedicado al análisis de la actualidad política, social y cultural de América Latina, Catalunya y de España. Tiene un tiraje de 30 mil ejemplares distribuidos en centros cívicos, universidades, bibliotecas y algunos locutorios. Está claro, la idea no es buscar el “ghetto”, sino la interacción entre colectividades sudamericanas y la población autóctona. La prueba: las frecuen-

aría Claudia Arana, joven psicóloga boliviana, lee la última de El Hispano, dedicada Evo Morales, el flamante presidente de su país.

Tiene tanta curiosidad por los periódicos y revistas hechas por extranjeros que proyecta estudiar el nuevo fenómeno social de Barcelona: las 43 publicaciones y espacios radiales dirigidos a los inmigrantes. “¡Feliz año, Evo!”, sonríe al mirar la portada de ese periódico mensual de los iberoamericanos “culturosos”. A la joven estudiante de un Máster en la Universidad de Barcelona le sorprende la diversidad de alfabetos y lenguas en que se publican estos micro medios de comunicación (castellano, catalán, inglés, rumano, árabe, ruso, chino, urdú, y tagalo).

Revisa las páginas de otra publicación que ha recogido de un locutorio del Raval, se acomoda las gafas y toma nota. “¡Que a- luci-nan- te, hermano!”, exclama sin dejar de sonreír.

PUBLICACIONES

JOANET L.

Publicaciones de inmigrantes que circulan por Barcelona. para aprender castellano.

El semanario pakistaní Pasban, dirigido por Faiz Ulla Sahi, informa a sus lectores (en la lengua de Cervantes) de las altas laborales y los contratos fijos en la península y cuáles son sus mecanismos de gestión. De cómo hacer negocios, el auge de los comercios de “todo a 100” y de los textiles, se dedica tanto La Voz de China como Chinalia Times en

Publicación Idioma El Hispano Castellano/catalán Catalina Castellano/catalán El Latino Castellano Sí se puede Castellano Ocio Latino Castellano Imagen Latina Castellano Infusión Castellano/catalán El Rocoto Castellano/catalán El Iberoamericano Castellano Arg Express Castellano/catalán Lazo Latino Castellano Masala Castellano/caatalán/árabe Toumaï Castellano/catalán/urdú/árabe Mantazine Cat./cat./inglés/francés Attawassul Castellano/árabe El mirador de los inmigrantes Cast./catalán/urdú Akhbar Europe Castellano/urdú Pasban Castellano/urdú Soweto Castellano Chinalia Times Castellano/chino La Voz de China Castellano/chino Uuhua Castellano/hino Balitan Pinoy Castellano/inglés/ tagalo Nevipens Romaní Catellano/rumano Slaviane Castellano/ruso Barcelona Metropolitan Inglés

Comunidad Iberoamericana Iberoamericana Iberoamericana Iberoamericana Iberoamericana Iberoamericana Peruana Peruana Colombiana Argentina Argentina Multicultural Multicultural Multicultural Magrebí Pakistaní Pakistaní Pakistaní Africana/catalana China China China Filipinas Rumana-gitana Rusa Británica/ anglófona

sus números recientes, medios de gran acogida en el barrio de Fondo (Santa Coloma de Gramanet) y en el carrer de Trafalgar.

Los responsables de la revista Toumaï realizan un singular trabajo al hacer artículos en castellano, catalán, árabe y urdú. La maquetación, el tratamiento informativo y la parte gráfica es de primer nivel.

Además, de producción propia en su útimo número: una entrevista

PERIÓDICOS ELECTRÓNICOS Publicación Fedelatina Uruguayos en Catalunya Huellas Estrella China

Idioma Castellano Castellano Castellano Castellano

Comunidad Iberoamericana Uruguaya Ecuatoriana China

Programa / Emisora Idioma Radio Gladys Palmera Castellano Mosaïc (Cat. Ràdio) Castellano/catalán Pachamama (RNE-R4) Castellano/catalán Nuevos Ciudadanos (R.Gràcia) Cast./catalán Som solidaris (Radio Rubí) Cast./catalán En tren (R. Ciutat de Badalona) Castellano Un canto de amistad (R. St Boi) Castellano Añoranza (Radio Kanal BCN) Cast./catalán Comunity Time (9 Ràdio) Cast./Urdú/ inglés

Comunidad Iberoamericana Magrebí Magrebí Magrebí Magrebí Magrebí Peruana Ecuatoriana Pakistaní

CIRCUITO DE RADIOS

ESPACIOS TELEVISIVOS Programa / Canal Els nous catalans (TVE 2) Con todos los acentos (TVE 2) Info idiomes (BTV) Tot un món (TV3) Karakia (Canal 33) Late (Canal 25)

Idioma Cast./catalán Varios Varios Varios Varios Castellano

Comunidad Iberoamericana Multicultural Multicultural Multicultural Multicultural Iberoamericana

tes entrevistas a consellers de la Generalitat y a profesionales catalanes que estudian los problemas sociales. Una forma de unificar la “latinidad” de Hispanoamérica con la “latinidad” del Mediterráneo.

El premio para los proyectos más perseverantes: un puesto de trabajo para sus promotores y la publicidad de entidades oficiales, compañías aéreas, bancos y caixas de ahorro y crédito y multinacionales de envíos de dinero.

Radio y TV también El fenómeno también incluye las ondas hertzianas y la pantalla chica. Radio Gladys Palmera se ha convertido desde 1999 en la más

El fenómeno nace de la necesidad de información y orientación de los nuevos colectivos sintonizada, ya que la totalidad de su programación está dedicada a la música y cultura de América Latina. Desde Castelldefels hasta Mataró cada día la siguen unos 90 mil oyentes, la mitad catalanes y españoles amantes de la salsa, el huayno, las rancheras y del tango.

Mosaïc es un programa de Catalunya Ràdio hecho por tres periodistas: una peruana, una magrebí y una africana, quienes hablan en catalán sobre las actividades interculturales de la ciutat Comtal.

En cuanto a la televisión, destaca un segmento Late dedicado a la música caribeña en el Canal 25. El resto de iniciativas son espacios promovidos por las cadenas oficiales TVE y TV3 como caleidoscopio de la evolución de las corrientes de inmigración a lo largo y ancho de la península.

María Claudia Arana, la joven psicóloga boliviana de la UB, lee con mucha atención los periódicos de colectividades, en su habitación del pintoresco barrio de Sant Andreu. Se acomoda las gafas, pone la otra mano sobre su bello rostro y empieza a apuntar en su cuaderno de notas: “En primer lugar, cada publicación maneja diferentes discursos y formas de construir e interpretar la realidad... ¡Jolines! ¿Quién diría que hay tantas Barcelonas?”, se pregunta.

30

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

marรง-abril de 2006

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006 Un reportatge de

REPORTATGE

31

La Diputació de Barcelona edita un llibre amb testimonis de persones amb problemes de mobilitat que expliquen les seves experiències

Josep Mª Valls jvalls@esplai.org

a l’hora de moure’s per ciutats i pobles.

L’espai públic no és per a mi

P

oder anar de casa al treball, o a comprar, o a estudiar. Poden semblar situacions rutinàries, però si no les podem fer, ens adonem de la importància de lʼaccessibilitat. El concepte dʼaccessibilitat en lʼespai públic es refereix a aquell conjunt de característiques relacionades amb la mobilitat, la comunicació i la comprensió que han de tenir les ciutats i pobles -així com els seus serveis i equipaments- per ser utilitzables per totes les persones, i molt especialment per les que tenen més dificultats. En lʼactualitat, el 9% de la població espanyola pateix alguna discapacitat. Però si a aquest col·lectiu li sumem les persones que, a causa de la seva edat o per motius puntuals veuen limitada la seva mobilitat, el segment de població amb problemes dʼaccessibilitat pot augmentar fins a un 30%. Milions de persones amb vides plenes de projectes, anhels i també problemes.

“El problema de lʼaccessibilitat només lʼentens quan no tens més remei que anar en cadira de rodes” La frase és de Pep Solé, de Platja dʼAro, que als seus 35 anys ens parla des de la perspectiva de qui sʼha passat mitja vida caminant i lʼaltra mitja en cadira de rodes.

“Abans de patir lʼaccident de cotxe que em va deixar paraplègic, als 18 anys, jo ignorava la gran quantitat dʼobstacles que hi ha”- afirma Pep. De jove volia ser paleta, però es va veure obligat a canviar de plans després de lʼaccident. Va estudiar dret. En lʼactualitat és regidor a Platja dʼAro, responsabilitat que li permet treballar per millorar lʼaccessibilitat del seu poble. Ens mostra orgullós les seves platges adaptades, i les voreres de la zona comercial, amb rampes, zones de pas lliures dʼobstacles i aparcaments reservats.

Però en Pep Solé reconeix que al nostre país encara queden moltes assignatures pendents: des de fer accessible el transport públic fins a la falta dʼascensors, lavabos adaptats o lʼaltura dels contenidors dʼescombriaires, per citar sol uns exemples.

Però moureʼs lliurement per les ciutats i pobles no només depèn de la supressió de les barreres arquitectòniques. Lʼentorn social i la comunicació són molt importants per a persones com Montserrat Mata, de 23 anys, que viu a Sant Cugat i té la síndrome de Down. Durant quatre anys Montserrat va haver

MANOLO S. URBANO

Tot es complica per al Joan Rabat quan ha de sortir al carrer. de prendre el tren per desplaçar-se fins a Barcelona a estudiar. Aquest trajecte va representar un veritable repte, que va superar gràcies al fet que seʼl va aprendre bé i a una senyalització molt clara, amb elements icònics i codis de colors.

Però quan es trenca la rutina tot es complica per a les persones amb discapacitat intel·lectual a causa de la seva limitada autodeterminació.

La mare de Montserrat recorda un dia en què el tren es va avariar i per megafonia van anunciar a tot el passatge que havia de baixar.

“La Montse va baixar del tren i ja no va saber què fer. Es va quedar bloquejada. Hauria estat molt millor

Un 30% de la població té limitada la seva mobilitat que per megafonia comuniquessin el problema i la solució “Han de baixar del tren. En pocs minuts passarà un altre comboi que els portarà a la seva destinació”.

A qui de ben segur no li serveixen els missatges de la megafonia és a Miraia Soler i a totes les persones que, com ella, són sordes.

Mireia, que viu a Barcelona, va començar a perdre audició als 25 anys i en lʼactualitat, amb 53 pràcticament no hi sent gens. “Les persones sordes necessitem que en els transports, edificis públics i al carrer, la informació sʼexpressi amb codis visuals”. Posa com a

exemple a seguir el nou tramvia de Barcelona, als vagons del qual han habilitat pantalles on sʼanuncien els noms de les incidències aturades, així com possibles. De la mà de Mireia descobrim els avenços tecnològics que li permeten a ella i a un gran percentatge de persones amb discapacitat auditiva sentir millor. Agraeix cada vegada que acudeix a un acte públic amb servei de traductor a llengua de signes i amb una pantalla on es transcrigui el que es va dient. “Tot i que, sovint, nʼhi hauria prou amb reservar uns seients a les primeres files, per facilitar la lectura de llavis”.

Els codis visuals que afavoreixen lʼautonomia de Mireia, de poc -o res- serveixen a Joan Rabat, de Sant Vicenç de Montalt (Maresme), que va néixer cec fa 25 anys. Com poden construir una imatge dels espais per on sʼhan de moure les persones que mai no hi han vist?

“Es tracta de potenciar lʼoïda, el tacte i lʼolfacte i memoritzar punts de referència i distàncies”. Joan es mou amb molta facilitat per casa seva. Però en sortir al carrer tot es complica. Ha dʼusar el bastó blanc per reconèixer els espais per on camina i hi ha molts obstacles que es converteixen en veritables perills: bastides, cartells, vehicles mal aparcats” Malgrat les dificultats que comporta la seva ceguesa, Joan es va desplaçar a Girona per estudiar la carrera de Psicologia. I recorda aquells anys com els millors de la seva vida. “Sempre que vaig tenir alguna dificultat en la via pública algú em va ajudar”. Joan troba a faltar aquest caràcter afable dels gironins, no perquè a Sant Vicenç

siguin incívics, sinó perquè “es tracta dʼun poble tan tranquil que, sovint, no hi ha ningú al carrer!”.

Qui sempre va acompanyada pel carrer és Fe Delgado, com a mínim des de fa tres anys. Precisament aquesta és lʼedat que té el seu fill gran, Abel, i el va seguir el petit Roger. Cada dia torna del collegi amb un agafat de la mà i lʼaltre al cotxet. “Amb el cotxet tinc els mateixos problemes que les persones que van en cadira de rodes: obstacles a les voreres que no permeten el pas, falta de rampes, no poder pujar als autobusos que no estan adaptats”. La Fe viu en el Guinardó, un barri barceloní que es caracteritza pels seus carrers amb forts pendents. “En alguns carrers fins i tot hi ha escales. He vist que en alguns barris les han posat mecàniques. Però aquí no”.

Algunes tardes porta els seus fills a jugar. “Estaria bé que la ciutat fos plena de parcs. No fa falta que siguin molt grans. Però que tot el món en tingui algun a prop. Això sí, que no sʼoblidin de posar fonts i bancs en zona ombrejada!”.

I si el petit Roger amb prou feines comença a fer els seus primers passos, Carme Ripoll ja gairebé no pot sortir al carrer si no és amb el bastó i amb lʼajuda dʼuna persona treballadora social o voluntària. Als 80 anys viu sola al seu pis llogat de lʼEixample i només rep una pensió no contributiva. Ja no pot anar en metro i lʼautobús li fa por des que un conductor desaprensiu va tancar les portes amb ella al mig. Les seves sortides es limiten a ambulatoris i hospitals i ni se li ocorre creuar un carrer sola: ja sap que els semàfors no estan programats per a les persones grans. Carme, que, això sí, sap molt bé el que es diu, ho té clar: “Quan ets jove la vida és bonica i tot es veu de color rosa. Potser per aquest motiu, a lʼhora de dissenyar les ciutats, no es tenen en compte les necessitats del 20% de la població que té més de 65 anys. I la paradoxa és que, la millor cosa que li pot succeir a qualsevol és, precisament, superar aquesta edat!”.

En el llibre, a més dʼentrevistar aquests sis personatges, també sʼha buscat lʼopinió de representants del sector associatiu dels diferents col·lectius.

Cada capítol conclou amb un resum dels principals problemes en què es troben les persones entrevistades en lʼespai públic, així com les solucions que proposen.

Dʼaquesta manera el llibre esdevé una eina molt útil per a totes les persones que treballen en el disseny i definició dels espais, serveis i equipaments públics.

Aquest volum de la col·lecció “Espai públic urbà” va acompanyat dʼun àudio-llibre per tal de facilitar la lectura a les persones amb dèficit visual. Està disponible a la llibreria de la Diputació de Barcelona.

En primera persona El llibre Moureʼs per lʼespai públic: lʼaccessibilitat en primera persona, ha estat escrit pel periodista Josep Maria Valls Hausmann i editat per la Diputació de Barcelona. El volum -el número 9 de la col·lecció Espai Públic Urbà, que edita lʼOficina Tècnica de Cooperació- és un recull de testimonis de persones amb problemes de mobilitat, ja siguin deguts a una discapacitat física, sensorial o cognitiva, a causa de la seva edat o per motius puntuals com poden ser un embaràs o desplaçar-se amb nadons. Amb aquest llibre

la Diputació vol contribuir a conscienciar els i les responsables de les administracions i la societat en general sobre la necessitat de treballar per unes ciutats i pobles més accessibles. El llibre i aquest reportatge estan il·lustrats amb fotografies de Manolo S. Urbano, que malauradament va morir el mes de juny a causa dʼun accident.

32

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

marรง-abril de 2006

La Veu del

CARRER

març-abril de 2006

at Entit es del m

ALTRES ASSOCIACIONS

33

RAI fomenta un jovent compromès Lʼentitat porta 13 anys endegant projectes amb joves a Santa Caterina

MARIA ORTEGA

RAIvista que ells mateixos redacten o a un grup de batuka.

Però la feina de RAI amb els joves no es redueix al grup que es reuneix al local, sinó que també col·laboren amb instituts per fer tallers sobre temàtiques com el comerç just o la cultura de la pau.

Recursos dʼAnimació Intercultural va néixer al barri de Santa Caterina fa 13 anys amb lʼobjectiu dʼintroduir en els joves lʼesperit de la mobilitat internacional com a eina de transformació social. A partir del contacte amb gent de països diferents i del coneixement dels seus valors culturals es vol arribar a un enfortiment de la identitat collectiva. Es tracta dʼuna entitat amb voluntat dʼincidència política que busca despertar en el jovent les ànsies de moureʼs i treballar per tot allò que consideri just, promovent els principis de la democràcia directa que no es limita a participar de la vida política amb la simple emissió dʼun vot cada 4 anys.

Lʼentitat va haver de canviar de local lʼany 2001 i es va establir a les instal·lacions que ocupava lʼAssociació Coral Germanor Barcelonina des de 1913. Dʼaquesta manera RAI continua la tasca agitadora que havia realitzat

Lʼentitat busca despertar en el jovent lʼesperit de cooparació internacional i la democràcia directa activament lʼAssociació Coral i que havia quedat molt afeblida a causa del pas dels anys i del canvi de context. En aquest punt emblemàtic es van conèixer bona part de les parelles de gent gran que encara avui viuen al barri, ja que era un dels centres vitals de la vida social. Ara RAI pot fer ús del Teatre de la Bona Sort i dʼaltres sales dʼun local que anys enrere havia funcionat com a pulmó social de la zona i això permet

Portes obertes

JORDI TARRÉS

Reunió de feina al local de RAI, al carrer Carders. a lʼentitat oferir una programació permanent oberta a tothom.

RAI es defineix com a un monstre amb molts caps, on cadascun dʼaquests persegueix uns objectius concrets que simultàniament donen lloc a dʼaltres caps més especialitzats. Sʼhi poden reconèixer quatre branques concretes, la primera sʼenfoca a lʼàmbit internacional, una altra sʼocupa de la dinamització de nois i noies, la tercera treballa en la realització de tallers i finalment hi ha RAI-ART, que es dedica a la gestió del local.

RAI viu immersa en diferents xarxes internacionals i això permet que actualment mantingui contactes amb més dʼuna trentena de països amb els quals realitza projectes de col·laboració.

El que es busca és assolir un co-

neixement de les diverses realitats per potenciar la multiculturalitat, ja sigui en projectes bidireccionals o en punts de trobada de més de 2 països. Aquest any, per exemple, hi ha prevista una trobada a Dinamarca pensada per a menors de divuit anys amb lʼobjectiu de crear una identitat col·lectiva més arrelada. També es busca anar més enllà de la barreja nacional i intentar posar en contacte persones que viuen en realitats allunyades com ara lʼàmbit rural i lʼurbà; aquest tipus de trobades ja sʼhan fet entre joves del camp francès i de Barcelona.

RAI manté un contacte continuat amb un grup de dones senegaleses amb qui realitzen intercanvis periòdicament, ja que creu en la necessitat de fomentar

el moviment femení en contextos com aquest. Els projectes a nivell internacional han arribat ja a tota la costa mediterrània, Europa, Carib i Sàhara i de cara a aquest any sʼhi afegiran Bolívia i Equador.

Un jovent dinàmic Un dels objectius principals de RAI és aconseguir que els joves es mobilitzin per les causes que creuen justes, que no sʼestiguin de braços creuats mentre el món decideix per ells. El grup que han format acull molts nois immigrants, sobretot del Marroc, i la majoria fa anys que hi prenen part i els seus projectes han anat evolucionant al mateix ritme que ells creixien. El que va començar com un equip de futbol ha donat lloc a la publicació

El local de RAI manté les portes obertes a tothom que vulgui assistir a algun dels actes que organitza o que senzillament tingui ganes de xerrar una estona. Els dimarts i dijous sʼhi fan projeccions de pellícules, els dimecres recitals de poesia i els dissabtes i diumenges espectacles de caire divers. Volen que cadasc faci allò que tingui ganes de presentar amb independència de la tipologia o lʼidioma; el seu escenari és un de més per als circuits amateurs. De cara a les pròximes setmanes hi ha prevista una desfilada de moda o un cicle de projeccions de curts, tot això fugint de lʼàmbit més estrictament professional.

Recollint el relleu del que va significar lʼAssociació Coral Germanor Barcelonina, RAI també vol aprofitar les seves installacions per fomentar les relacions entre la gent, sigui o no del barri.

Lʼheterogeneïtat dels membres és un dels punts definidors de lʼentitat, ja que acull persones de moltes nacionalitats i amb inquietuds diferents; és per això que progressivament ha anat incorporant nous projectes.

r

na On a

Recursos dʼAnimació Intercultural Carders, 12 08003 Barcelona 93 268 13 21

El canòdrom de Meridiana tanca ●

CONGRÉS DELS INDIANS MARTÍ CHECA

El 22 de febrer va tancar les portes el Canòdrom Meridiana. Faltaven pocs dies per celebrar el seu 41è aniversari: havia estat inaugurat lʼabril de 1964 i era el darrer que quedava a Espanya dels 18 que havien existit.

Per mi era un espai de juguesques a costa dʼuns animals soferts com són els llebrers. Els que eren dʼaquest gremi sempre havien dit que era necessari un espai com aquell perquè els animals donessin sentit a la seva vida.

No ho crec pas: un dels records que em queda és el dels lladrucs infeliços de les càrregues i descàrregues al carrer Pardo dels camions que els portaven. Era un tracte cruel com ho demostra un expedient obert pel Departament de Medi Ambient el juliol de 2003

a lʼempresa per com feia els trasllats dels cànids.

Un altre record és la sèrie de fotos dels gossos campions dels diferents premis que, com estrelles de cinema, penjaven a les

Lʼedifici, premi FAD al 1964, està protegit com a patrimoni arquitectònic però es troba en sòl privat parets del canòdrom que hi havia sota la grada. Memorial a lʼesforç caní o vanitat dels criadors dels gossos? Cal dir que malgrat que alguns exemplars campions poden arribar a valer 24.000 euros, lʼany passaven de més de 700

gossos, comprats a subhastes a baix preu i explotats sota el concepte dʼutilitzar i llençar.

Un altre record és aquella grada, peça destacada dʼaquest canòdrom i una obra senyera de lʼarquitectura de la Barcelona dels 60, projectada el 1962 per Antoni Bonet Castellana i Josep Puig Torné. Es tracta dʼun brise-soleil i una estructura metàl·lica penjant que donaven un aspecte dinàmic, fet que li havia valgut el premi FAD dʼarquitectura de 1964. Pel que es veu, aquest parament es va projectar per ser traslladat fàcilment. Un fet a considerar, ja que lʼedifici està protegit pel catàleg de patrimoni de la ciutat i està en sòl privat.

Curiosament, lʼempresa que el gestionava, a mans de les famílies Blasco i Villar que havien tingut un altre canòdrom de la

ciutat, el de la plaça Espanya, havia prorrogat el seu contracte de lloguer feia pocs anys però, segons diuen, lʼaugment dʼimpostos sobre el joc els ha fet inviable el negoci. De fet era un joc dʼapos-

Quedaran lliures 9.000 metres quadrats massa suculents per a lʼimperi del totxo tes amb força públic, que arribava a donar un excepcional premi de 3.900 euros al Derbi, la carrera més important de lʼany.

Joc que algú havia batejat com el “casino dels pobres”. Eren apostes lligades a la plasticitat del

córrer dʼaquests animals, la majoria importats dʼIrlanda, que podien assolir els 75 quilòmetres per hora i feien curses de 315 i 420 metres en poc més de 20 segons. Tot plegat havia inspirat alguns escriptors, com Manuel de Pedrolo o el jove narrador Pere Guixà. Inspiracions que no ens han de fer oblidar quin serà el destí dels gossos, alertat per les associacions protectores dʼanimals que ja sʼhavien manifestat diverses vegades pel tractament que rebien els animals.

Tampoc no se sap el destí dels treballadors de la instal·lació i el destí dels 9.000 metres quadrats on es troba el canòdrom. Massa suculents per a lʼimperi del totxo, tot i estar qualificats dʼequipament privat i de les febles reivindicacions veïnals i del Partit Popular per fer-hi unes instal·lacions esportives públiques.

34 ●

La Veu del

VEÏNAT Breus de barri

BARCELONA

Incompliment electoral És públic que un dirigent polític sʼoposava a lʼelecció directa de regidors de districte.

En preguntar-li per què, va contestar: “I si guanyen?”. La por ha endarrerit un mandat rere un altre lʼelecció directa als districtes, una reivindicació ja històrica del moviment veïnal. Ara, a la meitat del mandat, lʼAjuntament crea una ponència i planteja al Parlament la necessitat de modificar la Llei electoral. El grup ICV-EUiA es va lamentar públicament que lʼelecció directa no arribarà lʼany 2007 i haurem dʼesperar fins les municipals del 2011.

PROSPERITAT

No a lʼantena Els veïns i veïnes de Prosperitat han presentat més de 2.500 firmes oposant-se a la instal·lació dʼuna antena de telefonia mòbil. Diverses concentracions i una assemblea amb lʼassistència de més de 200 veïns han recolzat la reivindicació davant el districte.

Lʼencreuament dels carrers Joaquim Valls i Nou Pins, lloc on es pensa col·locar lʼantena, està ple de pancartes que plantegen lʼoposició del veïnat.

DRETA DE LʼEIXAMPLE

Arriba el Mandarín Al passeig de Gràcia número 38-40 sʼobrirà un nou hotel de superluxe. Lʼedifici ha estat venut pel banc SantanderCentral Hispano al grup andorrà Reig per 72,7 milions dʼeuros.

El preu més alt pagat fins ara en el citat passeig. Mandarín Oriental està negociant gestionar el nou hotel, que comptarà amb 160 habitacions, la més petita de 30 metres quadrats. La inauguració està prevista per al 2008.

CARMEL

Tornen les perforacions Tornaran les perforadores al Carmel. La jutgessa que investiga el cas ha ordenat que es foradi un nou túnel per arribar a lʼesvoranc, que en el seu moment va ser reomplert, per poder comprovar en el propi terreny algunes de les hipòtesis de les causes de lʼesfondrament. Excavar la galeria costarà 167.283 euros.

Dʼaltra banda, el passat 7 de març continuaven fora de casa 166 veïns i veïnes del barri.

SAGRADA FAMÍLIA

TGV controvertit Davant la decisió que el traçat del TGV passi en línia recta sota el carrer Mallorca sense afectar cap habitatge, passant a prop del temple de la Sagrada Família, les reaccions han estat diverses.

Recolzament per part de lʼAV, anunci dʼun recurs per part dels responsables de les obres de lʼesglésia i mobilitzacions per part de la Plataforma de lʼAVE pel litoral.

CARRER

març-abril de 2006

Sant Andreu batalla per lʼhabitatge ●

SANT ANDREU GENÍS PASCUAL

Com molt bé sap lʼAjuntament de Barcelona, el districte de Sant Andreu és un dels indrets de la ciutat on queden més possibilitats de construir grans promocions de nou habitatge. Estem parlant de zones ja requalificades com a edificable i residencial, com és el cas de part de la modificació del PGM a lʼentorn de lʼarribada del TGV (Pla Sant Andreu-Sagrera), o zones que està previst requalificar properament per a tal funció, com la zona industrial del Bon Pastor (Torrent dʼEstadella).

En el pla Sant Andreu-Sagrera, amb lʼexcusa de la cobertura i de la platja de vies, que actualment va al descobert, i de la urbanització dʼaquesta cobertura, es va realitzar una Modificació de PGM (1996). Dʼaquesta MPGM van resultar qualificats com a sostre residencial 783.311 m2 (uns 7.833 habitatges) −xifra que ha anat augmentant en posteriors MPGM (2004 i lʼactual de les Casernes)−, amb la característica especial que bona part del sòl on sʼha de construir és de titularitat pública (Ajuntament de Barcelona, RENFE i, en el cas de les Casernes, Defensa). És, doncs, una gran ocasió per construir un gran nombre dʼhabitatges protegits i ajudar a suavitzar la situació que vivim els veïns de Sant Andreu, així com de Barcelona, que hem de marxar lluny del nostre barri per culpa del preu de lʼhabitatge. Ara bé, amb què ens hem trobat?

Falta de control i de vergonya Per començar, els habitatges construïts en sòl residencial privat també estaven obligats pel planejament a tenir un percentatge del 20% de protecció. Aquests habitatges ja sʼhan fet (Maquinista, Colorants, Berenguer de Palou), però dels de protecció que estaven obligades a fer les immobiliàries, els veïns no nʼhem sabut mai res. Sembla ser que cap administració va controlar que aquests habitatges es fessin i sʼadjudiquessin degudament.

En el cas de lʼhabitatge encara per fer que es construeixi en sòl públic, les plusvàlues dʼaquest han de servir a lʼempresa Barcelona

hem calculat, més de 150 milions dʼeuros un cop pagada la part que li toca dʼurbanització de la cobertura de vies. Però no creiem que lʼAjuntament regali al Consorci ZF aquests diners a canvi de res.

Segurament té en compte altres actuacions que farà el Consorci ZF, amb un ordre de prioritats ben diferent al nostre, com el finançament dʼun edifici singular previst en el pla Sant Andreu-Sagrera i que costarà 250 milions (20 minutos, 25-02-2005).

Més habitatge de protecció

Panoràmica de la zona afectada pel Pla exposada a Can Fabra.

Sagrera Alta Velocitat (participada de les tres administracions) per pagar la cobertura de vies i urbanització previstes en el planejament a través, tal i com diu a la MPGM del 2004, dʼ“uns convenis per garantir lʼafecció de les plusvàlues generades pel planejament al finançament de sistemes generals previstos pel mateix”. Aquesta política a què ens té tan acostumats

LʼAjuntament està condicionant la creació dʼhabitatge de protecció en terreny públic lʼAjuntament de Barcelona, en aquest cas la trobem encara més vergonyosa, ja que està condicionant, en una obra dʼinfraestructura ferroviària de connexió de Madrid amb França, lʼhabitatge que es faci en terrenys públics. Actualment estem pendents de com es concreten aquestes qüestions en els projectes dʼurbanització de cada una de les promocions.

Un cas específic el trobem a les Casernes de Torras i Bages, lʼúnic cas de sòl públic amb un projecte dʼurbanització ja definit.

Aquests terrenys originàriament del Ministeri de Defensa, van ésser comprats pel Consorci de la Zona Franca (entitat amb

G.P.

participació privada i també de les tres administracions) el qual, juntament amb lʼAjuntament, va signar un protocol de col·laboració en què es comprometien a fer “un mínim del 50% de sostre residencial dʼhabitatge protegit o dotacional” (31 dʼoctubre 2003). Actualment, tenint en compte el sostre legalment establert a les Casernes, el que estan plantejant és fer un 38ʼ19% de protegit i concertat i un 61ʼ19% de lliure mercat. Però és clar, així no compleixen lʼacord signat el 2003. Perquè els surtin els números, Joan Clos, lʼAjuntament de Barcelona, regala els m2 que els falten per fer un 50% de protegit i de lliure mercat. Fan pujar les alçades dels edificis de les casernes (fins a tenir, per exemple, una torre de planta baixa i 14 plantes dʼalçada). Però legalment, per fer-ho, aquestes alçades han de disminuir dʼun altre lloc i lʼAjuntament decideix fer entrar en el Pla Urbanístic tres solars propietat de lʼAjuntament, dos dʼells al districte de Sant Martí, on ja tenien previst fer zona verda (c/Andrade 242, c/ Guipúscoa 127, c/ Torras i Bages: volum no protegit de la Casa Bloc). Dʼaquesta manera el Consorci de la Zona Franca arriba als percentatges acordats, però aquest augment de lʼedificabilitat també li permet passar de poder fer menys de 50.000 m2 de sostre dʼhabitatge lliure a poder-ne fer 65.252 m2 i guanyar, segons

Nosaltres el que volem és que a les casernes es faci un percentatge més elevat dʼhabitatge de protecció, ja que els números ho permeten, i que aquesta situació no es repeteixi a les altres promocions fetes en sòl públic que estan per venir. Que hi hagi una suficient inversió en aquesta obra dʼinfraestructura estatal, gairebé europea, com perquè el sòl públic pugui destinar-se a usos públics. Evidentment tenim en compte lʼarticle 57.4 del Text Refós Llei dʼUrbanisme que diu que sʼha dʼevitar la concentració excessiva dʼhabitatges de protecció per tal dʼafavorir la cohesió social i evitar la segregació. Respecte a això, nosaltres diem que a lʼentorn del pla Sant Andreu-Sagrera sʼhan fet ja un gran número dʼhabitatges de lliure mercat. Per tant, la diversitat està assegurada, i proposem que hi hagi diversitat de les diferents tipologies dʼhabitatge protegit existents (especial, general i concertat), i que la proporció de cada una dʼelles sigui corresponent a la proporció de sol·licituds, per a cada tipologia, que es tramitin a lʼOficina de lʼHabitatge pel registre únic. A més, creiem que hi ha dʼhaver, igual que hi ha a Sant Martí, un percentatge dʼhabitatges de protecció preferentment concedit a residents del districte de Sant Andreu que compleixin, evidentment, els requisits de la protecció. Cal preservar, al nostre entendre, lʼequilibri entre obrir a tots els ciutadans de Barcelona la possibilitat dʼaprofitar aquestes grans oportunitats i el dret dels andreuencs a quedar-se allà on tenen les seves arrels.

El Turó de la Peira continua el Via Crucis ●

NOU BARRIS REDACCIÓ

Els veïns dʼun bloc van ser desallotjats urgentment del Turó de la Peira el passat mes de març.

Una enorme esquerda amenaçava els 70 veïns i veïnes que vivien als 31 habitatges. Dies després van tornat tots a casa, menys dues famílies que han dʼesperar fins que es garanteixi la seva seguretat. Aquest bloc és un dels 27 que es van negar a fer la prova de lʼaluminosi, al·legant que no hi estaven afectats. Després de lʼensurt

han decidit fer aquesta prova i rehabilitar el bloc. Malgrat que rebran importants ajudes, els tocarà desembutxacar per pis al voltant de 10.000 euros.

Posteriorment, la Generalitat va aprovar un decret que obligarà els 26 blocs restants a fer la prova de lʼaluminosi: fins al moment no havien pogut obligar-los. Es dóna per segur que tots necessitaran, com a mínim, obres de reparació.

Del Pla aprovat al 1994 queden pendents de construir dos blocs P i Q amb un total de 220

habitatges nous. Quan a lʼany 2008 finalitzin les obres, hauran passat 16 anys de la mort de la

Després de lʼúltima esquerda, una nova intervenció afectarà 780 famílies de 27 blocs dʼhabitatges veïna del carrer Cadi. Els afectats per lʼaluminosi no han estat

precisament una prioritat de les administracions. Ara, amb la revisió dels blocs restants, que afectaran unes 780 famílies, sʼobrirà una nova intervenció. La major part dels citats pisos són propietat de la immobiliària Sanahuja, que els lloga al preu dʼentre 500 i 800 euros. Si es volen comprar, el preu de mercat és de més de 200.000 euros. Les famílies que els lloguen o els compren, algunes dʼelles immigrants, ignoren que estan pendents dʼaquestes proves i que estan afectats en diferents graus.

La Veu del

EL COR ROBAT

La Favb manté les línies de treball i rebutja lʼordenança de civisme

●

CATHERINA AZÓN

Manel Ruiz Pla

35

FAVB

CARRER

març-abril de 2006

ELIA HERRANZ

President de lʼAVV de Sagrada Família

“Crec més en la proposta que en la reivindicació”

PUYAL

Barceloní que va viure a Horta-Guinardó fins que es va traslladar a Sagrada Família fa 2 anys. Tècnic de participació ciutadana de professió, va sortir elegit president fa 6 mesos i té 33 anys.

Com arribes a president sent relativament jove?

S’ha de canviar el món (contesta ràpidament). Vinc del Moviment del Temps Lliure i volia canviar una mica la feina amb joves i nens. L’AVV és un moviment que treballa amb una perspectiva més global.

Et vas apuntar a lʼassociació?

Per la meva feina he conegut d’altres associacions de veïns en les quals no venia gaire de gust treballar. Volia conèixer l’AVV que em corresponia pel nou domicili, em vaig apropar al local i vaig preguntar què feien. Un senyor em va dir: “aquí tots som grans: tu com a jove pots col·laborar amb els gegants del barri”.

Quina entrada!

Li vaig dir que alguna cosa més havien de fer i vaig tenir la sort que va arribar el president en aquell moment, em va explicar una mica, ens vam entendre i de seguida em vaig incorporar, descobrint una associació oberta. I fins ara.

Què sʼha de canviar en el moviment veïnal?

Avui sorgeixen plataformes que es plantegen una sola problemàtica. Hem perdut el nostre espai. S’ha de treballar per un projecte global de barri. Les AAVV han de ser un moviment de resposta ciutadana. Hem perdut credibilitat i s’ha de fer una reflexió. Quin és el nostre espai? Què fem malament?

Què s’ha de canviar en la nostra manera de treballar?

I què sʼha de mantenir?

Una visió de conjunt, una perspectiva global del barri. Continuar sent el motor del barri, encara que no l’únic.

Com concretar-ho?

Hem de treballar amb una mentalitat oberta, integradora. És necessari treballar en xarxa amb les altres associacions del barri.

On queda la reivindicació?

Com a punt de partida, crec més en la proposta. La reivindicació és una eina més. Desenvolupem un projecte per al barri. Després, si no queda més remei, haurem de reivindicar.

Què reivindiqueu?

Transparència i informació en les propostes de l’AVE. Avui, no en tenim gens. La comissió de seguiment es va reunir una vegada i pràcticament ha desaparegut.

LʼAVE pel litoral?

En un principi vam recolzar les mobilitzacions. Després de les primeres i úniques informacions, l’AV es va desmarcar.

En l’actualitat, l’AVE pel litoral és un camí sense sortida.

Exigim seguretat, que el túnel no passi per sota de cap habitatge i que puguem controlar les obres.

Un barri turístic?

Hem de conviure amb el turisme. Però aspirem a tenir una convivència pacífica. Avui és aclaparant. Ens oposem a un pàrquing subterrani per a 16 autobusos i places de cotxe. No és una solució per al veïnat. Per què han d’arribar en autobús fins al mateix temple? No podien deixar aparcat l’autobús a la plaça de les Glòries i venir caminant, que només són 10 minuts?

Sota el lema “Moviment veïnal i desigualtats socials”, la Favb va celebrar la seva 34ena assemblea general el passat 25 de març a la Casa del Mar, al Poble Sec, amb la presència de 44 barris representats per les seves associacions de veïns i lʼabsència de les regidores del districte i de Participació, fet insòlit que va lamentar a la cloenda la presidenta de lʼentitat, Eva Fernández. Sí que hi van assistir la tinent dʼalcalde Imma Mayol i el regidor de Benestar Social Ricard Gomà. La Favb es va posar com a objectiu de la trobada, a més de valorar la feina feta durant lʼany i ratificar el pla de treball per al 2006, aprofundir en el debat sobre la polèmica ordenança de civisme recentment aprovada per lʼAjuntament amb una conferència-debat de la mà de lʼexfiscal Carlos Jiménez Villarejo i lʼantropòloga Dolors Juliano que va ocupar la tarda i va portar al Poble Sec molts ciutadans preocupats per les esquerdes socials que pot obrir lʼaplicació dʼaquesta normativa.

Visions oposades de participació El matí va estar dedicat al gruix de la feina interna. Carles Burgués, president de la lʼAV amfitriona, barri de la França, i representant la Unió dʼAssociacions de Veïns del Poble Sec; Alfredo Vela, president de la Confavc, que va anunciar que aquest seria el seu últim any en el càrrec, i Eva Fernández, presidenta de la Favb, van ser el representants veïnals que van donar la benvinguda als delegats i delegades de les associacions junt amb Àlex Montes, en representació de la regidora de Participació Assumpta Escarp i Carme Tolosana per la Direcció General de Relacions Institucionals de la Generalitat. Una presentació que ja va evidenciar la disparitat de criteri del moviment veïnal amb les institucions quan els líders veïnals van mostrar el seu profund desacord amb la idea de participació que va dibuixar en el seu discurs el representant de lʼAjuntament, Àlex Montes. I és que la qüestió de la participació ha estat i és cavall de batalla en cada barriada o districte on hi ha lluita veïnal organitzada, i una de les crítiques més unànimes cap a les institucions és precisament que aquestes consideren la participació simplement “informar” quan el que es demana

IGNASI R. RENOM

Moment de lʼassemblea a la Casa del Mar, al Poble Sec. és “intervenir i gestionar”.

Els representants de les associacions tenien molta feina a fer. Es va llegir, comentar i aprovar lʼacta de lʼassemblea anterior, lʼinforme de gestió de lʼany 2005, el pla de treball del 2006, lʼinforme econòmic i el pressupost de lʼentitat, uns documents que les associacions havien treballat prèviament. Per aquest motiu el contingut de lʼassemblea va ser un repàs general amb una valoració més política de lʼactivitat i objectius a mitjà termini de lʼentitat.

Es va resumir el 2005 com a lʼany dʼun Estatut que ha provocat moltes picabaralles polítiques però que no sʼha sabut explicar bé a la ciutadania i en el procés de discussió del qual el moviment veïnal no ha participat a la mateixa alçada que altres entitats ciutadanes. Un

La Favb apel·la al Codi Ètic com a marc de referència de lʼactuació veïnal any on es discuteix una important Llei de Serveis Socials de la qual pot “caure” lʼelement dʼobligatorietat que equipara els drets socials a la sanitat o lʼensenyament, obligant lʼEstat a ser responsable del seu compliment. També va ser motiu de debat i feina la problemàtica de lʼhabitatge i el nou projecte de Llei, que es va valorar com a positiu tot i les mancances, així com el tema de la seguretat a lʼobra pública, constatant fins a quin punt està costant a les institucions establir

LʼObservatori Veïnal es posa al dia LʼObservatori Veïnal és una eina de consulta que la Favb va posar en funcionament fa temps i que va servir per compilar les dades estadístiques i reivindicatives de les diferents barriades barcelonines. Ara sʼestà finalitzant lʼactualització de les dades i la renovació dʼaquest portal per tal de fer-lo més entenedor i pràctic ja que sʼha mostrat com a un bon instrument dʼinformació veïnal per poder tenir una visió ràpida del conjunt del territori. El podeu consultar a la web de la Favb (www.lafavb.com).

protocols de control i transparència. També es va voler recordar la importància del seguiment del Pla dʼEquipaments i el desacord amb la decisió unilateral de lʼAjuntament de proposar una nova divisió de barris de la qual no sʼentén lʼinterès social i polític. La preocupació per la creixent precarietat laboral de la joventut i la privatització de lʼespai públic van ser altres temes socials que es van valorar, acabant amb una menció positiva de lʼalto al foc anunciat per ETA. Voluntat dʼaprofundir els temes Pel que fa al pla de treball de 2006, lʼassemblea va ratificar el compromís de consolidar el seguiment dels temes que la Favb ve treballant de fa temps (mobilitat, medi ambient, urbanisme, habitatge, gent gran o ensenyament), fent una crida des de la junta per sumar persones capaces de treballar aquests temes des de diferents vocalies. Alliberar hores per al treball des del voluntariat, amb una visió de ciutat i la necessària renovació generacional són clares dificultats a les quals sʼenfronta el moviment veïnal. Es va posar per tant especial atenció en promoure la coordinació entre les associacions de veïns i el treball unitari amb dʼaltres entitats que treballen a la ciutat. Molts líders veïnals van intervenir en relació al fet de la creació de plataformes veïnals que han sorgit al marge de la Favb i en molts casos amb visions molt oposades, com en el tema de les sales de venopunció. En aquest sentit, i des del respecte, es va apel·lar al codi ètic de les associacions com a referent dʼactuació de la Favb i de les entitats federades.

Acabant el repàs al pla de treball, que podreu trobar en breu a la web www.lafavb.com, lʼassemblea va finalitzar amb lʼaprovació de quatre resolucions: sobre la modificació dels estatuts de lʼentitat per tal dʼadequar-los a la nova normativa i que perllongarà el mandat de la junta fins al 2008; sobre lʼhabitatge i el recordatori del compromís adquirit en la construcció de 10.000 habitatges protegits a Barcelona; sobre el suport del moviment veïnal als col·lectius desafavorits i sobre el recolzament al Fòrum Social Mediterrani que se celebrarà a Atenes.

36

Parlant del

CARRER

març-abril de 2006

i de la ciutat

“Es más fácil contentar a una persona que a una palmera”

Mariano Gutierrez Taxista ácrata

E

s de ese tipo de personas que le reconcilian a uno con el género humano.

De los que ya no quedan. Podría ser un cristiano primitivo, o uno de aquellos socialistas utópicos del siglo XIX, pero no. Es taxista, vecino de Nou Barris y tiene 36 años. Gasta grandes ojos oscuros y melena del mismo color, tipo Bisbal. Y un chorro de palabras difícil de contener, incluso para el interlocutor más avezado. Pero si Mariano es ahora figura mediática -cosa que no lleva del todo bien, nos confiesa- es por aplicar sus ideas, sus principios anarquistas, a la pequeña empresa de la que es presidente y único empleado: Taxis Anarquía.

“L’aplicació de les idees llibertàries en aquest servei de taxi: fraternitat, solidaritat, autogestió, acció directa... garanteix la seva alta qualitat”, reza su tarjeta de presentación. Y funciona. “La gente sale de mi taxi emocionada”, afirma con rotundidad. ¿El secreto? “Intento que la gente se sienta en mi taxi como en su propia casa”.

Mariano ofrece a su clientela prensa variada -entre la que figura la local y vecinal-, música a la carta (desde clásica a rock duro), juguetes para los niños... aparte de servicios realmente inéditos: si es usted naturista, puede viajar desnudo, y si posee mascota, puede hacerse acompañar de su amigo animal. Realiza también rutas turísticas (Art Gaudí, Art

Luis Caldeiro Periodista luiscaldeiro@hotmail.com Dani Codina Fotògraf

Dalí, Montserrat) y, de forma totalmente gratuita, pone su vehículo al servicio de cualquier causa solidaria que le motive: participó en su día en las manifestaciones contra la guerra de Irak, transportó agua y comida para los inmigrantes encerrados en la Iglesia del Pi y, desde hace poco, reparte mantas usadas -proporcionadas por los propios viajeros- a los indigentes que encuentra durante su jornada. Acción que él, un poco cómicamente, denomina nuevo top manta.

Sal i pebre

Sin embargo, lo suyo no es proselitismo anarquista. “De hecho, intento no mitificar lo ideológico: me parece más grave no saber cocinar que no saber montar una asamblea”. Simplemente intenta “guardar una coherencia” en todos los ámbitos de su vida, incluido el laboral y que el trabajo no “anule su personalidad”, impidiéndole ayudar a quien lo precise o implicarse socialmente. Pero además consigue algo que, personalmente, le resulta valioso: “ver plasmado el anarquismo en resultados concretos, y por tanto, demostrar que es viable, porque normalmente se queda en la manifestación y en la pura consigna”. Al final, la conclusión vital que extrae de todo ello es que “es más fácil contentar a una persona que a una palmera” porque “mientras el árbol requiere paciencia y cuidados, la gente es feliz con pequeñas cosas”.

Lʼacudit

Pau Quan una gran majoria truquem per telèfon a les persones més properes, quan comentem la notícia amb les persones amb les quals compartim sentiments, valors, feina, quan dʼuna manera o dʼuna altra ens emocionem, és que la notícia lʼhem fet nostra i la valorem com a important.

Això ens va passar a milers dʼhomes i dones el passat 22 de març. ETA anunciava un alto al foc permanent. En aquesta ocasió no es tractava dʼuna treva indefinida (sense definir la data). Era un alto al foc permanent (mantenir-se en el mateix lloc sense canviar) i, per tant, haurà de ser durador en el temps.

Lʼemoció ens feia mirar enrere i recordar el veí Ernest Lluch que ens va acompanyar, setmanes abans de morir, a la manifestació contra el Barça 2000; i recordar un amic i assessor del moviment veïnal, lʼarquitecte Xavier Valls, que va ser una de les víctimes de lʼHipercor. Cadascú recorda les víctimes que té més a prop. Però estem convençuts que la majoria de les víctimes avui estarien alegres amb nosaltres i serien generoses en el llarg i difícil camí que sʼobre. Comencem un camí que ha de finalitzar fent realitat aquesta preciosa paraula de tres lletres: pau.

Zeta

Mariano Gutiérrez lleva siete años de taxista. Y al igual que la conductora de autobús del filme Gente di Roma, de Ettore Scola, su puesto de trabajo es una atalaya privilegiada, y su mirada, el espejo de toda una ciudad.

Sus siete años de chófer son siete años de la historia de Barcelona.

“Hemos ido a peor en la actitud personal en las relaciones sociales”, afirma. “Antes”-pone como ejemplo- “en el bus, quien se levantaba te preguntaba si podías apartarte o te pedía por favor que iba a pasar. Y luego te daba las gracias.

Hoy, en cambio, cuando alguien se levanta tú ya deduces que va a bajarse”. “Y no te lo agradece”-apostilla. “Y quien dice el bus dice el metro”- continúa.

“Cuando era pequeño, hace 30 años, recuerdo haber cogido el metro en Horta, y era habitual que, hasta que llegabas al centro, la gente fuese hablando en el vagón, aun siendo completos desconocidos. Recuerdo a mi madre manteniendo este tipo de conversaciones espontáneas”. Conversaciones que eran más corrientes “en las líneas obreras y periféricas”. La conclusión es que “hemos perdido en comunicación, en cortesía y en empatía”.

“No me gusta la ciudad ni su evolución”, afirma tajante. “Por ejemplo, hoy todo el mundo asume que las plazas deben ser duras. La sociedad la mueve el dinero... y por eso, en su momento, se crearon plazas de bajo mantenimiento. En aquel entonces se decía abiertamente. Hoy ya no se dice, porque todo el mundo acepta la plaza como un lugar de cemento y parece que siempre haya sido así”. Y termina preguntándose: “¿Quién se plantea hoy una plaza con tierra, con espacios verdes?”.

Frente a ello, Mariano reivindica -tal vez ingenuamente- una figura del pasado: el descampado. “Yo siempre he preferido los descampados, descampados limpios, ya fuesen a ser urbanizados o convertidos en zona verde”. Porque, según dice, “en la ciudad, no hay un espacio para la nada. Todo es un espacio para algo”. Los que nos criamos en las barriadas obreras jugando a canicas en estos solares, sabemos bien de qué habla. “¿Dónde hay un espacio para la libertad de la gente?”, se cuestiona. Y aún más: “¿La gente quiere ser libre?”. Terribles preguntas.

Fer