Carrer 104

CARRER 104

WWW.FAVB.CAT NOVEMBRE-DESEMBRE DE 2007

Camp nou, pelotazo de nou Dossier, pà gina 14

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA Amics del barri de Laforja 93 209 89 84 Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp d’en Grassot

avcampgrassot@telefonica.net

Camp Nou 93 490 96 54 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu Guarderia, 12 Can PapanapsVallhonesta

canpapanaps@yahoo.es

Can Peguera joseportizs@yahoo.es Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Centre Social de Sants 93 331 10 07 Cera, carrer de la 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94

Clot-Camp de l’Arpa 93 232 46 10 Clota, la 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 28 80 Congrés- Els Indians 93 340 70 12 Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Corts, les 93 321 75 85 Defensa de la Barcelona Vella vdbv@terra.es Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 615 41 80 12 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font d’en Fargues

ffargues@hotmail.com

Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont

avfontdelmont@telefonica.net

Fort Pienc 93 231 11 46 França, barri la 93 325 08 93 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 Gran Via-PerúEspronceda 93 308 77 34

Guineueta 93 428 46 23 Horta, barri d’ 93 407 20 22 Hostafrancs 93 421 79 19 Joan Maragall 93 347 73 10 Maresme 93 266 18 56 Mas Guimbau-Can Castellví

resso2002@hotmail.com

Mercè, Barri de la philip@industex.com Meridiano Cero 93 274 02 72 Mont d’Orsà-Vallvidrera 93 406 90 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 51 85 Nou de la Rambla 666 72 83 02 Palmera Centre, la 93 305 37 05 Paraguay-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87 Parc de l’Escorxador Viladomat, 214, 5è, 2a Parc la Vall d’Hebron 93 428 68 66

Un nou CARRER a internet

Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 Illacrua. Via Laietana, 45, esc. B, pral. 2a CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn d’en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l’Estevet. Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M. Esp. Industrial. Parc de la Espanya Industrial, s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 La Bàscula. Foc, 128 Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d’Entitats de Gràcia. Providència, 42 Centre Cívic d’El Coll. Aldea, 15-17 La Sedeta. Sicília, 321 Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 Centre de Serveis Personals d’Horta.

Pl. Santas Creus, 8 Coop. Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Popular Nou Barris. Port Lligat, s/n Casal de Barri de Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 C. Cívic Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 C. Cívic de Trinitat Vella. Foradada, 36-38 C. Cívic de St. Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n Centre Cívic de La Sagrera. Martí Molins, 29 Casal de Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 C. Cívic de Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 Casal Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6 Padam-Padam. Rauric, 9 La Bodegueta. Palma de Sant Just, 7 Centre Cívic Torrellobeta. Santa Fe, 2, bis Sala Baluard. Pl. Blanquerna, s/n Ateneu La Torna. Sant Pere Màrtir, 37, bxs.

Casal de Joves de Prosperitat. Joaquim Valls, 82 Info-Espai. Pl. del Sol, 19-20, baixos IGOP-UAB. Passeig d’Urrutia, 17 Biblioteca Francesc Boix. Blai, 34.

Centre Cívic el Sortidor. Pl. Sortidor, 12 El pròxim número de Carrer el podreu trobar als punts de distribució el proper mes de febrer

CARRER

Edita Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@favb.cat web: www.favb.cat Consell de direcció Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández Cap de redacció i maquetació Elia Herranz Consell de redacció Redactors Gemma Aguilera, Luis Caldeiro, Eduard Calvet, Vicent Canet, Daniel Gomis, Jordi Martí, Gerard Melgar, Albert Ollés, Maria Ortega, Jordi Panyella, Ricardo Iván Paredes, Sergio Porcel, Cristina Sirur, Alícia Tudela, Marc Villoro Fotògrafs Dani Codina, Joan Morejón, Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés, Anna Carlota Consell assessor Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Josep

Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

El ninot...

Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau Vinyes, Luis Zaurín, Rosa Mª Palencia, Horacio Capel, M. Eugenia Ibáñez Portada Alfons López Maqueta original Joan Carles Magrans Administració Marga Parramon Publicitat Isabel Mancebo Fotomecànica i impressió Grinver, S.A. (T. 373 68 61) Distribució Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70)

La FAVB no està necessàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col.lectius.

Qualsevol reproducció total o parcial del contingut d’aquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la collaboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col·laboradors.

Imprès en paper ecològic de 65 grams

www.favb.cat

Els nostres PUNTS de DISTRIBUCIÓ

La Veu del

novembre-desembre de 2007

Un dibuix de

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA Passatge Isabel Pg. d’Isabel, 6 Pau, barri la 93 313 28 99 Pi i Margall (Baró de Viver) 93 311 41 93 Poblenou 93 266 44 41 Poble Sec 93 441 36 65 Polvorí 93 432 36 42 Porta 93 359 44 60 Prosperitat 93 276 30 15 Provençals Verneda 93 307 46 95 Putxet

avputxet@hotmail.com

Racó de les Corts 93 448 03 11 Rambla, Amics de la 93 317 29 40 Rambla de la Bordeta 93 331 10 07 Raval de Ciutat Vella 93 441 77 21 Ronda General Mitre mitre@mixmail.com Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere Rda. Sant Pere, 7

Roquetes 93 359 65 72 Sagrada Família 93 459 31 64 Sagrera, la 93 408 13 34 Sant Andreu de Palomar 93 345 96 98 Sant Andreu NordTramuntana 93 274 03 34 Sant Andreu Sud 93 346 72 03 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genís 93 417 03 67 Sant Gervasi de Cassoles 93 417 90 65 Sant Gervasi Sud 93 266 38 25 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 14 54 Sarrià 93 204 90 58 Sud-oest del Besòs 93 278 18 62 Taula del Raval 93 442 46 68

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

El Roto

Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06 Travessera de Dalt 93 284 23 42 Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 407 21 70 Urbanització VallhonestaFont del Gos 93 428 20 42 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Vila de Gràcia 93 217 60 88 Vila Olímpica 93 221 93 93 Xile, avinguda Av. Xile, 34, 11-15 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Elia Herranz Telèfon: 93 412 76 00

Editorial Tu què faries?

Cartes dels lectors Dos equipaments nous a Montjuïc En una breu nota a la premsa es donava a conèixer que la comissió de govern de l’Ajuntament de Barcelona ha donat llum verda a la construcció de dos equipaments per residències i centres de dia per a discapacitats, en dues finques contigües de 12.305 m2 i 3.989 m2 respectivament. És molt greu que l’Ajuntament es faci servir d’aquestes necessitats socials per ocupar els espais verds de Montjuïc, com ara l’històric de Tres Pins, que ans al contrari, s’haurien de recuperar, fet que mostra una extraordinària manca de sensibilitat i la incapacitat de disposar, a través del planejament, d’espais específics i de millors condicions d’accessibilitat

per aquest tipus d’equipaments tan necessaris, en les noves i extenses zones de la ciutat requalificades i alliberades del seu passat industrial. Tot això, a més, incrementa la circulació, ja densa, i els problemes de mobilitat general, en una muntanya-parc que ja comença a ser un pur eufemisme, i pel qual s’inventen nous conceptes que defineixin i justifiquin, al mateix temps, aquesta política d’actuacions: Parc Equipat. Pot ser caldria fer desaparèixer de determinats programes les propostes de sostenibilitat i de verd que tan es pregonen peròque no es practiquen.

J.O. Granados Centre d’Estudis de Montjuïc

Bon 2008 Finalizem l’any 2007 agraïts pel recolzament que ens ha arribat amb motiu de l’edició del número 100 de Carrer. Començarem el nou any intentant millorar la maqueta de la nostra publicació i proposant-vos participar en la versió virtual que preparem de la revista, CARRER.CAT. Us adjuntem a mode de felicitació el tradicional calendari d’Azagra i Revuelta i desitgem a tots els nostres lectors, col·laboradors i anunciants un feliç any 2008.

Ens han omplert la bústia de fulletons, postals, enquestes i revistes. Han col·locat centenars de columnes de cartró amb la pregunta a les voreres, els espais dels vianants, mercats, centres cívics i altres equipaments. Ens animaven a participar i dir-hi la nostra. Durant tot el mes de novembre s’ha fet notar una desmesurada campanya de publicitat el cost de la qual ascendeix a un milió d’euros (ens agradaria ser desmentits).

Tu què faries?

Destaca el TU. Singular. Home o dona. Jove o avi. Els ciutadans. El veïnat pres d’un en un. Són conscients que davant d’una pregunta tan complexa, s’ha d’ajudar una mica.

Així, en l’enquesta repartida els interrogants van precedits d’unes introduccions que ajuden poc a pensar i que dirigeixen el sentit de les propostes de manera inequívoca.

Tu què faries?

A la campanya se li veu el llautó. Interessa la participació, però la participació individual. Que no dubtem que no sigui important.

Però no interessa gens la participació col·lectiva, associada.

Una participació que parteix d’una diagnosi de la ciutat, que planteja interrogants, que contempla els problemes i dèficits dels barris i que, davant de situacions complexes, compta amb mitjans assessors i tècnics, encara que insuficients. Nosaltres seguim potenciant un associacionisme que es faci preguntes, que sigui crític i que participi col·lectivament.

Tu què faries?

Una pregunta feta en uns moments en què la ciutadania del país ha estat segrestada per la ineficiència, la manca d’inversions històrica i una cosa que podríem definir com a cobdícia política d’uns i altres. Davant d’això defensarem que la prioritat per a milers de ciutadanes i ciutadans que cada dia se desplacen tenint com a punt de referència Barcelona, no és un AVE elitista sinó el transport eficient amb regionals i rodalies. Aquells que s’omplen la boca amb discursos sobre la capitalitat de Barcelona haurien de fer-se més sensibles a les necessitats i patiments de la ciutadania i establir mesures urgents que garanteixin una mobilitat eficient i sostenible.

Tu què faries?

Ni una sola paraula, ni un sol euro o esforç per trucar al veí o veïna perquè vagi a l’entitat que proposa i argumenta col·lectivamnt. Això sí, amb discreció, s’han visitat algunes entitats perquè continuïn fent, amb pocs mitjans, allò que ja fan. Però cridar la ciutadania a participar col·lectivament, incorporant-se al teixit social existent, res de res.

Tu què faries?

Dir-los simplement que la ciutadania no és ximple i, malgrat les campanyetes com la que hem comentat, seguirem potenciant un associacionisme que es faci preguntes, que sigui crític i que participi col·lectivament amb els mitjans suficients.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

novembre-desembre de 2007

El gran apagón de Barcelona pudo evitarse hace 11 años Las administraciones y empresas responsables del apagón del pasado 23 de julio en Barcelona conocían la precariedad de la red y la necesidad de inversiones desde el año 1996, cuando tuvieron acceso a un estudio al respecto de la agencia Barcelona Regional.

M. EUGENIA IBÁÑEZ

Todos lo sabían. Desde 1996, las administraciones públicas con competencias, directas o indirectas, en la red eléctrica de Barcelona y su área metropolitana tenían constancia escrita de la precariedad de ese sistema, de la inseguridad de su red y de la necesidad de inversiones que unos no quisieron realizar y otros no exigieron con la energía debida.

Y lo sabían porque, desde el verano de ese año, tenían constancia de la situación a través de un estudio que la agencia Barcelona Regional (BR) encargó a la empresa Cobra, informe que dejó al descubierto la debilidad de la obsoleta red eléctrica metropolitana de alta tensión y programó plazos de inversiones para mejorarla.

Ese trabajo se hizo llegar a los despachos pertinentes de la Generalitat -gobernada entonces por CiU-, del Ministerio de Industria con titular el PP-, y, lógicamente, del Ayuntamiento de Barcelona -PSC, ICV y ERC-, para quien

Nadie ha tenido el valor de reconocer que aquel plan de mejoras hubiera evitado el caos que ahora están pagando miles de usuarios trabajaba BR. Tras el gran apagón del pasado 23 de julio, cuyos efectos aún se arrastran, ningún representante de los partidos citados, ni de las administraciones involucradas, ni de las empresas responsables -FECSA/Endesa y Red Eléctrica Española (REE)citaron la existencia del informe redactado en 1996 ni las inversiones negadas durante 11 años a los barceloneses. Nadie tuvo el valor de reconocer que aquel plan de mejoras había previsto, entre otras muchas cosas, reglamentar el emplazamiento del cable que cayó sobre la subestación de Collblanc y regular esta subestación y la de Maragall. Y con ese cable bajo tierra y con otro tipo de malla más segura no hubiera habido ni apagón ni caos. La desidia de unos y la ineficacia de otros la están pagando miles de usuarios.

La historia se empezó a escribir a mediados de 1994, cuando Barcelona Regional, agencia de ámbito metropolitano dirigida por el arquitecto José Antonio Ace-

billo, encarga a Cobra, empresa especializada en instalaciones eléctricas de Muy Alta Tensión, la realización de un trabajo que debía poner negro sobre blanco el sistema de transporte y distribución de energía en Barcelona y su entorno metropolitano, reforzar y ordenar las líneas construidas por las distintas empresas eléctricas y atenuar el impacto ambiental del trazado de alta tensión en determinadas zonas, en especial, Collserola y el último tramo del río Besós. El informe, titulado Plan de reordenación de la red eléctrica de alta tensión en el área metropolitana de Barcelona, se entregó a BR en julio de 1996 y, poco después, a las empresas y organismos afectados o con competencias en las propuestas del informe. El plan proponía una reforma general de la red de alta tensión y subestaciones, concretada, en términos generales, en los siguientes puntos: acabar con una cierta duplicidad de líneas -que se mantenían por comodidad de las empresas-, potenciar la red, mejorar la tecnología y, en definitiva, modernizar y dar mayor seguridad a toda la red de transporte y distribución.

El costo de la mejora Pero el plan de reordenación tenía un gran problema: su costo, casi 40.000 millones de pesetas de la época -unos 240 millones de euros-, monto total de la realización de mejoras como soterramiento de líneas, adecuación de nuevas galerías, desmontaje de líneas aéreas, renovación de las redes, construcción de una decena de nuevas subestaciones, etc. Las inversiones se programaban en dos fases, unas que debían estar realizadas en el 2005 y, el resto, en un plazo más largo, hasta el 2020.

Con el diagnóstico de la situación muy claro, en noviembre de 1997 se creó una mesa de trabajo en la que participaron REE, ENHER, Generalitat y BR, y de ese encuentro de expertos surgen tres infor-

JORDI TARRÉS

El estudio contemplaba regular la subestación de Maragall. mes distintos, uno formulado por REE -que avala los criterios de fiabilidad del plan-, otro por ENHER y el tercero por BR, tres propuestas muy distintas que exigían el arbitraje y el “hágase” final de las administraciones competentes.

Pero ni Generalitat ni Ministerio de Industria optaron por asumir la responsabilidad de una decisión que exigía altas inversiones a REE y a la todopoderosa ENHER-Endesa.

Generalitat y ministerio se inhibieron y el informe encargado por BR como propuesta global para modernizar la red y mejorar la seguridad y la protección medioambiental quedó relegado, olvidado.

FECSA-Endesa no se presenta La primera realización prevista en el plan se llevó a cabo a partir de mayo de 1999. En esa fecha, la Conselleria de Indústria, tres ayuntamientos -Barcelona, Sant Adrià de Besòs y Santa Coloma

de Gramenet-, BR y el Grupo Endesa (FECSA) firmaron un convenio para retirar las torres de alta tensión situadas junto al Besòs e instalar los cables en galerías soterradas. El acuerdo estaba relacionado con la recuperación medioambiental del tramo final del río y el nudo de la Trinitat, y también con el aún lejano Fòrum del 2004, que iba a celebrarse en un recinto que, en aquellos momentos, tenía a las torres de alta tensión como vecino más próximo.

La retirada de esas instalaciones y las nuevas galerías -una parte de las cuales ya se construyeron durante los Juegos Olímpicos- se llevó a cabo con fondos de cohesión europeos y aportaciones de los tres municipios. Ni ministerio ni Generalitat pusieron un duro.

El plan de reordenación quedó postergado hasta el 2002, cuando, de nuevo por iniciativa del Ayuntamiento de Barcelona, FECSA-Endesa firmó un convenio para el de-

sarrollo de las infraestructuras del municipio. El acuerdo, incluido en el llamado Plan Tramontana para toda Catalunya, preveía, entre otras mejoras, el tendido de nuevas trazas de cables de 220Kv y la construcción de una docena de nuevas subestaciones, cuyos emplazamientos se fijaron tres años más tarde. Pero FECSA-Endesa demostró tener la misma facilidad para firmar convenios que para incumplirlos. En el 2006, ante la evidencia de que no se llevan a cabo las obras previstas, se convoca de nuevo a Generalitat, REE y FECSA-Endesa, aunque esta última opta por no acudir al encuentro. Ni el Gobierno catalán ni el Ministerio de Industria intervienen para forzar esa comparecencia y exigir las inversiones comprometidas.

Y con ese panorama, llegamos al 23 de julio. Un cable que debía haber sido retirado pero que se balanceaba por los aires, más una red de subestaciones cuya ampliación llevaba 11 años en lista de espera dan como resultado un apagón que dejó a millares de barceloneses a oscuras y una red eléctrica con graves problemas que tardarán meses en resolverse. Dos meses después, en septiembre pasado, en el texto de las aportaciones que el Ayuntamiento de Barcelona presentó al Ministerio de Industria para la planifica-

Ni Generalitat ni Ministerio de Industria optaron por una decisión que exigía altas inversiones a REE y Enher-Endesa ción del sector eléctrico se podía leer que las carencias de las subestaciones “contribuyeron a magnificar los efectos del apagón del pasado 23 de julio”.

Sólo tres de las subestaciones incluidas en el plan de 1996 y comprometidas en el 2002 estaban en servicio el 23 de julio del 2007, y el sistema de regulación automática de las subestaciones de Collblanc y Maragall llevaba 11 años en lista de espera. Y todos lo sabían.

Hacia un futuro monopolio de Fecsa

Hasta ahora, el transporte de energía eléctrica de 220 Kv, 400 Kv y líneas y cables subterráneos ha correspondido a Red Eléctrica Española (REE), empresa creada en 1985 con el objetivo de separar la generación de energía, el transporte y la distribución. Durante los últimos 27 años, REE ha gestionado la red de transporte y la operación del sistema eléctrico español. Pero una

ley de la Generalitat prevé la aplicación de excepcionalidades que pueden acabar con esa exclusividad. De acuerdo con la nueva normativa, las empresas distribuidoras de energía eléctrica pueden reclamar el transporte de la misma en áreas con más de 20.000 clientes, que corresponde a unos 50.000 habitantes. Parece probable que FECSA-Endesa, empresa distribuidora, se

3

acoja a esa excepcionalidad y reclame el transporte de la energía en Barcelona, lo cual dejaría en sus manos la totalidad de la gestión eléctrica en la ciudad, una especie de monopolio, porque FECSA-Endesa distribuye en Barcelona casi el 100% de la energía eléctrica y comercializa -cobro de los recibos- aproximadamente el 45% del consumo en esta ciudad.

4

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

novembre-desembre de 2007

La Veu del

CARRER

novembre-desembre de 2007

CRÒNICA

5

El col·lapse de Rodalies indigna i cansa la ciutadania La FAVB se suma a la manifestació de l’1 de desembre per un altre model d’infraestructures. A més, demana compensacions socials i l’acció de la fiscalia en la crisi l’AVE, proposant mesures per millorar el servei ferroviari conjuntament amb la Confavc, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) i els sindicats CCOO, UGT i USOC. REDACCIÓ

Després de l’apagada elèctrica de l’estiu, l’aturada del servei ferroviari entre Barcelona i el Baix Llobregat, el 20 d’octubre, per errors i accidents en les obres de l’AVE ha evidenciat dècades de poca inversió, un caòtic model d’infraestructures públiques i una mobilitat que ha primat el cotxe i les obres faraòniques davant de les necessitats quotidianes i sostenibles. Els darrers anys de mal servei de Rodalies de RENFE han culminat en una crisi que ha fet aturar també una línia dels Ferrocarrils de la Generalitat i ha afectat més de 160.000 persones durant un mínim d’un mes. La gent ha respost entre la cansada resignació i la indignació popular traduïda en una manifestació l’1 de desembre, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir.

La majoria dels polítics, mentrestant, han instrumentalitzat la crisi en clau electoral, donat que, amb l’excepció d’ICV-EUiA, cap partit havia criticat fins ara un model de mobilitat que en l’última dècada, a banda de ciment per carreteres, ha destinat només 3 de cada 100 euros d’inversió ferroviària estatal a Catalunya al tren convencional, perquè la prioritat dels 97 euros restants era per a l’AVE. La gairebé unànime petició de dimissió de la ministra de Foment, que ha separat ICV-EUiA i ERC del PSC al Parlament, ha estat menystinguda per José Luis Rodríguez Zapatero. Impossible la promesa d’inaugurar l’AVE a Barcelona el 21 de desembre, el Govern del PSOE,

tot i les declaracions oficials de prioritzar la seguretat i el restabliment de Rodalies, segueix treballant per fer arribar l’alta velocitat abans de les eleccions generals del març. Insensible a les presses i subcontractacions que, més enllà de la crisi, han provocat una dotzena de morts entre els treballadors de l’AVE i esquerdes i esvorancs a les vies i edificis del Prat, Bellvitge i el Gornal, a l’Hospitalet, i Sants. En aquest context, l’ombra del Carmel i les pors i desconfiances sobre el nou túnel que ha de creuar Barcelona per unir les estacions de Sants i la Sagrera planen sobre la ciutat.

Superat el desconcert inicial, la ciutadania organitzada ha respost demanant indemnitzacions i compensacions socials més enllà de la gratuïtat de Rodalies oferta per Foment fins que arribi l’AVE, així com l’actuació de la fiscalia i una millora real del servei ferroviari un cop desbloquejada la crisi. En aquest sentit han actuat el moviment veïnal i el sindical que, juntament amb la PTP, fa temps que treballen amb propostes concretes per un nou model de mobilitat. No obstant, la tardança de l’esquerra social en convocar mobilitzacions per por al fet que fossin poc seguides com ja va passar amb l’apagada ha provocat algunes tensions amb l’univers social independentista que, liderat per la Plataforma pel Dret de Decidir, va convocar la manifestació de l’1 de desembre. Finalment, la FAVB, fidel a la seva vocació unitària i de pont entre moviments socials, es va sumar a la marxa.

Els usuaris de rodalies fent cues per agafar els autobusos a la plaça Espanya.

Quina vergonya PAU NOY

Membre de la PTP

La ministra de Foment, que comença a rebre el nom de Magdalena Álvarez-Cascos, va dir al Congrés de Diputats que Espanya era l’enveja europea per la seva política ferroviària. Mai no s’havia conegut una ministra amb tant de fatxenda com aquesta. A més del fet que la seva política d’inversions és equivocada i enfonsa un dels serveis de rodalies més importants d’Europa, hem de sentir les barbaritats d’aquests dies. A qualsevol país civilitzat, quan un polític s’equivoca d’aquesta manera tan clara, dimiteix. Per higiene i per dignitat democràtica. No s’acaba d’entendre per què el senyor Zapatero manté la senyora Álvarez-Cascos. És evident que la ministra té la culpa del que ha succeït darrerament, però no del que s’ha esdevingut els últims 15 anys, el període en què els governs espanyol i català, del PSOE, del PP i de CiU, van decidir que la forma de modernitzar Espanya era a partir del

DANI CODINA

tren d’alta velocitat, el més veloç d’Europa. Aquesta decisió es va tramar quan manava Aznar, però Zapatero no l’ha modificat en allò que és essencial. L’actitud de la ministra de sostenella y no enmendalla té una certa línia de coherència amb el que els principals partits i institucions econòmiques han demanat.

Mai com ara s’havia vist tan clar com d’equivocades han estat les prioritats en les inversions ferroviàries. El nacionalisme espanyol va vendre la idea de connectar a través de l’AVE totes les capitals de província amb Madrid, en un temps màxim de viatge de quatre hores.

Aquesta va passar a ser la prioritat, l’única prioritat, que només una minoria il·lustrada va qüestionar perquè ja es veia venir que si Espanya s’ho jugava tot a “l’AVE o res”, com ha acabat passant, es produiria una descapitalització d’incalculables conseqüències en el ferrocarril convencional -el que cada dia usa la gent per desplaçar-se, el que debò assegura la competitivitat del país- fins a uns nivells que fan vergonya. La mateixa vergonya que alguns semblen haver perdut.

6

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

novembre-desembre de 2007

Pals a les rodes de la bici per la nova ordenança de circulació Les mesures que han acompanyat l’entrada en vigor de la nova ordenança de circulació han aixecat molta controvèrsia entre els usuaris de la bicicleta.

DANIEL GOMIS

“Porto més de 15 anys circulant per la ciutat i ara ho faig amb més por, pensant que per qualsevol cosa em poden multar”.

Així resumia Álvaro Ybot el gran nombre d’inquietuds que la nova ordenança de circulació ha despertat entre la majoria d’usuaris de bicicleta a la nostra ciutat. Ell va ser un dels molts ciclistes que van acudir a la concentració organitzada el passat divendres 26 d’octubre a l’Arc de Triomf pel col·lectiu Amics de la Bici amb motiu de la promoció de la campanya Fes-te veure. Una iniciativa estretament relacionada amb un dels pocs punts del polèmic article 14 de la nova ordenança -el referent a les bicicletes- amb el qual hi estan d’acord: el que fa referència a l’obligatorietat de dur llums i elements refractants homologats per circular de nit. Precisament, un altre deure recollit en aquest mateix punt, l’obligació de dur timbre a tota hora, va ser aprofitat per aquesta activa associació d’usuaris per promoure una gran timbrada davant l’Ajuntament el 15 de setembre com a irònica mesura d’expressió pública de la seva total disconformitat amb la regulació aprovada pel consistori.

La data escollida no va ser casual, ja que va coincidir amb l’entrada en vigor de la nova normativa que es va aprovar en el ple municipal del passat 23 de febrer posant en el punt de mira alguns dels hàbits més estesos entre els ciclistes urbans com la circulació per les voreres (es va prohibir ferho en aquelles amb menys de cinc metres d’amplada), la circulació pels carrils bus o l’estacionament en arbres i mobiliari urbà en general. Mesures que, segons fonts institucionals, volien incidir en la millora de la protecció als vianants i, a l’hora de la veritat, han aixecat

força controvèrsia en equiparar, en gran manera, els drets i deures de les bicicletes amb els dels totpoderosos vehicles de motor que circulen per la calçada. Amb les corresponents sancions anunciades per als qui no complissin les normes.

L’oposició d’Amics de la Bici, com a altaveu de les inquietuds i necessitats de l’usuari que ells mateixos es consideren, respon a un nou episodi d’una creuada per la normalització de la bicicleta que ve de lluny. Fa 15 anys ja van demanar una primera regulació del seu ús, i més a prop, fa dos anys, van expressar obertament la necessitat d’actualitzar la normativa vigent per adaptar-la a la nova realitat. Molt gran va ser el seu desencís quan, lluny de les seves propostes, es va presentar finalment, ara fa un any, la nova normativa, qualificada ja aleshores com a “totalment restrictiva”.

Albert García, un dels portaveus de l’agrupació, opina que es va legislar “com si la bicicleta, enlloc d’una solució, fos un problema”, i és per això que des d’Amics de la Bici mai no hi han estat d’acord: “La gent de Barcelona fa temps que demana a crits anar en bici i no es poden fer polítiques que vagin en contra d’aquesta realitat.

Sembla com si el que es volia fer amb els cotxes per promoure la mobilitat sostenible s’hagi volgut aplicar a les bicicletes amb la nova normativa: posar molts impediments per arribar fins al centre de la ciutat i poder aparcar”. García considera que les restriccions a l’hora d’aparcar és precisament la mesura més important de la nova normativa, perquè pot provocar que molta gent deixi de circular davant la impossibilitat de trobar llocs d’aparcament. Segons ell, la prohibició d’estacionar en el mobiliari urbà és el cas que millor reflecteix la falta de planificació i la conseqüent jugada mestra que en

Molts ciclistes van rebre la normativa com una cacera de bruixes cap als més dèbils. el fons ha realitzat l’ajuntament: “dificultar l’aparcament particular i promocionar el Bicing per tenir el control de la bicicleta a la ciutat”.

Moratòria per a la reflexió Així doncs, tot i que moltes entitats han decidit donar el seu suport a la nova ordenança, Amics de la Bici no ha dubtat en cap moment en mantenir-se al marge d’una normativa que no considera consensuada. I compensant el risc de quedar marginats, les seves reclamacions ja han donat uns primers i valuosos fruits: la reunió que van aconseguir realitzar el passat 11 d’octubre amb el regidor de mobilitat, Francesc Narváez, es va traduir en un pacte que estableix un any de marge per introduir modificacions en funció dels resultats que s’acordin en uns grups de treball amb representació de la Guàrdia Urbana, el departament de mobilitat i d’una renovada Comissió cívica de la bicicleta. A més, mentrestant, també han aconseguit pactar que totes les qüestions referents a l’aparcament i a la cohabitació amb els vianants quedin “pràcticament abolides”, és a dir, que només se sancioni en casos d’extrema i demostrada gravetat o conducta agressiva, fent ells mateixos de mediadors.

Versió conciliadora

ANNA CARLOTA

Moment de la manifestació convocada per Amics de la Bici.

Malgrat tot, les sorolloses protestes dels que consideren impopulars les noves mesures no han aconseguit apaivagar del tot les veus dels que veuen l’ordenança més aviat amb bons ulls, que també n’hi ha.

Així, el testimoni d’un veterà ciclista com Carles Montoto, també present a la concentració d’Arc de

Triomf, serveix per representar un altre respectable punt de vista tot i ser conscient de pertànyer actualment a una minoria: “Els ciclistes hem de deixar d’estar marginats a les voreres. La nova ordenança ens dóna la majoria d’edat i ens reconeix per fi com a un vehicle més que pot circular per la calçada. El problema és que molts encara no hi estan acostumats i els manca confiança. No obstant, també crec que és molt necessari que s’endu-

La normativa ha equiparat en gran manera les bicicletes amb els totpoderosos vehicles de motor reixin les sancions als vehicles de motor que no ens respectin”. És en aquesta línia i intentant relativitzar el desconcert que s’ha estès entre la comunitat ciclista, que des del Bicicleta Club de Catalunya (BACC) es va optar des d’un primer moment per una postura conciliadora. Aquesta associació ha preferit valorar en conjunt de forma positiva la voluntat de l’Ajuntament per regular l’imparable boom ciclista experimentat en els últims temps, i va ser així com ho va posar de manifest mitjançant un comunicat que va comptar amb l’adhesió de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP), l’Associació pels Drets del Vianant “Barcelona Camina” i la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB).

Segons Haritz Ferrando, porta-

ANNA CARLOTA

veu del BACC, la nova ordenança “s’emmarca en una política global de treure protagonisme a l’automòbil i les motos, i de consolidar l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport habitual a la ciutat”. Ara bé, malgrat només valorar un 10% dels punts com a negatius, Ferrando també vol matisar que la seva organització “no deixa per això de lamentar que no s’hagin donat a conèixer suficientment les noves obligacions que han de complir els usuaris de cotxes i motos, ni tampoc els nous drets que tenen els ciclistes quan circulen per la calçada”. Així mateix, encara que no des d’una convicció tan implacable com Amics de la Bici, el BACC també es va preocupar des d’un inici de posar-se en contacte amb la Guàrdia Urbana i el regidor de mobilitat per assegurar-se que no es realitzaria cap cacera de bruixes amb els ciclistes que no complissin l’ordenança al peu de la lletra.

No obstant, ara com ara, més que qüestionar durament les noves mesures, el BACC sembla més interessat en continuar reclamant altres mesures que creu urgents per tal de potenciar de forma real la mobilitat sostenible i, en particular, la bicicleta: “la pacificació de més carrers de la ciutat, la decidida implantació de la xarxa bàsica de carrils bici i la creació d’aparcaments segurs per lluitar contra els robatoris”.

Sigui com sigui i deixant polèmiques a part, que la bicicleta sigui un tema de debat municipal de primer ordre i que l’Ajuntament hagi demostrat la seva bona voluntat de negociar són dos bons motius en els que tots sí que semblen coincidir a l’hora de mirar el futur amb un cert optimisme.

La Veu del

CARRER

novembre-desembre de 2007

CRÒNICA

7

La dreta impugna una llei de l’habitatge rebaixada per l’esquerra Entitats com la Favb i la Confavc o els sindicats CCOO, UGT i USOC han signat el pacte nacional per l’habitatge amb un ‘sí crític’ a cusa de les rebaixes respecte dels primers plantejaments, però valoren positivament el caràcter històric i progressista d’una llei de l’habitatge pionera a Espanya i en certs aspectes, a Europa.

MARC ANDREU

Després de negar-se a signar el pacte nacional per l’habitatge, el passat 8 d’octubre, CiU i PP han endarrerit, com a mínim fins a finals d’any, l’aprovació al Parlament de la llei del dret a l’habitatge en portar al Consell Consultiu de la Generalitat la possible inconstitucionalitat del seu article 42.6, que preveu l’expropiació de l’usdefruit d’habitatges buits per convertirlos en lloguers socials. El PSC comptava amb suprimir aquest article per afavorir el consens amb la dreta, però Iniciativa Verds-Esquerra Unida, impulsora de la llei dins del Govern d’Entesa, en va fer bandera després que les successives modificacions del pacte i la llei de l’habitatge afavorissin els promotors immobiliaris i posessin en perill la seva assumpció per organitzacions de l’esquerra social i

Les rebaixes en favor dels promotors immobiliaris van posar en perill l’assumpció del pacte per organitzacions de l’esquerra social i entitats com la Favb entitats com la FAVB, la Confavc, els sindicats CCOO, UGT i USOC, Càritas, Justícia i Pau i el Consell Nacional de la Joventut.

Efectivament, quan el 8 de setembre el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, es va fotografiar amb el president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis (APCE), Enric Reyna, van saltar totes les alarmes. En aquella cita la patronal immobiliària va aconseguir escombrar cap a casa. D’entrada, l’APCE va aconseguir que el Govern accedís a reservar el 30% dels pisos protegits per a la lliure adjudicació de qui els construeixi, de forma similar al que ja passa amb les cooperatives sindicals però trencant el principi d’igualtat que garantien els sortejos o la llista única d’adjudicació defensada pel moviment veïnal i inclosa en la llei.

Per sumar l’APCE al pacte nacional, imprescindible segons el Govern per fer-lo viable, Baltasar va accedir també a rebaixar les exigències de cessions de sòl privat per habitatge social en zones urbanes. Així, es va augmentar fins

a 5.000 els 2.000 metres quadrats construïts proposats inicialment com a límit a partir del qual tots els promotors han de reservar un 20% de la seva obra per a pisos de protecció. Això implica, en la pràctica, que a Barcelona i la majoria de grans ciutats els promotors privats no hagin de fer cap habitatge de protecció. A Catalunya hi ha actualment uns 280 projectes immobiliaris que superen els 5.000 metres quadrats, 176 d’ells a la província de Barcelona però cap a la capital, on la majoria d’operacions són petites.

Tot plegat va fer que el moviment veïnal i els sindicats -i fins i tot ICV-EUiA, el grup del conseller Baltasar- arrufessin el nas i posposessin la signatura del pacte nacional fins que no van tenir garanties directes de la secretaria d’habitatge, Carme Trilla, i de la diputada ecosocialista Dolors Clavell que no hi hauria més rebaixes.

El manteniment del lloguer forçós de pisos buits impugnat per CiU i PP es va convertir aleshores en el cavall de batalla, donat que el PSC era partidari de suprimir-lo.

No obstant -i admetent els canvis, millores o rebaixes, respecte del projecte de llei que va presentar el 2005 el conseller Salvador Milà sota el Govern de Pasqual Maragall-, tant els partits d’esquerra com les entitats socials del conjunt de 34 agents que van signar el pacte nacional valoren el caràcter històric i progressista d’una llei pionera a Espanya i, en certs aspectes, a Europa, que es podria aprovar en l’últim ple del Parlament, just abans de Nadal.

Rebuig social al carrer Però no tots els sectors de l’esquerra i els moviments socials avalen el sí crític al pacte i la llei d’habitatge. El 6 d’octubre, prop de 4.000 persones es van manifestar convocades per l’Assemblea per l’Habitatge Digne i van mostrar el seu rebuig a l’acord, per insuficient, així com als ajuts electoralistes per habitatge jove del Govern del PSOE. A primers de novembre, l’assemblea va tornar a sortir al carrer per denunciar el saló immobiliari Barcelona Meeting Point, dirigit per l’exregidor del PP Enrique Lacalle i inaugurat per l’alcalde Jordi Hereu i la ministra Carme Chacón. Segons dades oficials, la fira immobiliària més gran d’Europa va rebre 220.000 visitants i va tancar operacions per valor de 5.000 milions d’euros. Un bon contrast per al pacte i la llei de l’habitatge.

JORDI TARRÉS

La manifestació del 6 d’octubre mostrava la disconformitat de molts col·lectius de joves amb el pacte.

Xifres socials per a un problema majúscul Un dels objectius del lloguer forçós de pisos buits i altres mesures previstes a la llei d’habitatge és “mobilitzar i posar en el mercat de lloguer social 40.000 habitatges del parc desocupat (20.000 en quatre anys)”. La llei també estableix el dret de tempteig i retracte per a l’administració i el principi de solidaritat urbana, que estableix que d’aquí a 20 anys els municipis de més de 5.000 habitants hauran de tenir com a mínim el 15% del seu parc residencial en habitatge de protecció pública.

El pacte nacional, per la seva banda, pretén mobilitzar sòl per construir 250.000 Les portades de Carrer dels números 28 (1994) i 92 (2005) insistipisos protegits, rehabilitar en en la problemàtica de l’habitatge a la ciutat.

300.000 habitatges i installar ascensors en 10.000 més a partir d’ajuts di- municipal, l’accés a l’habitatge és la segona preorectes que, per diferents conceptes, poden arribar cupació dels barcelonins per sota de la mobilitat, fins a 140.000 llars. A banda d’una previsió d’in- el transport i les infraestructures, el pacte nacioversió privada de 14.400 milions d’euros i treball nal preveu concentrar un terç dels primers 83.000 per a 150.000 persones, el pla preveu un pressu- nous pisos públics previstos per tot Catalunya. A post públic de 8.221 milions d’euros fins al 2016. banda de 2.690 per assignar territorialment, uns 1.000 d’aquests milions es destinaran directament 10.700 habitatges públics, en la majoria ja prea objectius tan ambiciosos com la prevenció de vistos, es dividiran entre Sant Martí, sobretot al l’exclusió social residencial, l’assetjament immobi- Poblenou del 22@, i el nou barri de La Marina, liari i l’eradicació del fenomen dels sense sostre, a Sants-Montjuïc. Per importància de número, sel’infrahabitatge i la sobreocupació de pisos, amb gueixen els districtes d’Horta-Guinardó (2.576 piajuts directes a 23.000 persones. sos públics), Sant Andreu (936), Nou Barris (694), A Barcelona ciutat, on, segons l’última enquesta Ciutat Vella (214), Les Corts (124) i Sarrià (41).

8

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

novembre-desembre de 2007

5 paraules Can Ricart, balanç provisional

En

Imcompliment

Els habitatges per a joves construïts en un solar del carrer Pujades, qualificat d’equipaments, no compleixen l’ordenança solar del propi Ajuntament. Resulta curiós que un edifici construït per Regesa no compleixi les normes municipals i deixi de col·locar les plaques solars a què estan obligats.

L’Ajuntament argumenta que la data de sol·licitud de la llicència d’obres és anterior a l’entrada en vigor de l’ordenança. La justificació s’entendria en un especulador o constructor a l’ús, però un ajuntament que se les dóna de sostenible hauria d’haver col·locat les plaques com a exemple amb caràcter retroactiu.

Pujada de preus Anar al mercat és un suplici.

En 12 mesos el preu de la cistella de la compra ha pujat un 20%. Dit d’una altra manera, la compra setmanal de pa, llet, ous o fruita costa 30 euros més. Si hi afegim les pujades desorbitades de la quota de la hipoteca, constatem que avui els preus han pujat una barbaritat. Si ho contrastem amb la pujada del salari, que es limita amb sort a l’IPC, arribar a final de mes és totalment impossible per a molta gent.

Més Corte Inglés Corren rumors sobre El Corte Inglés. Aquests grans magatzems que fan i desfan al seu caprici (l’edifici de Nou Barris va aixecar plantes no permeses que després es van legalitzar), plantegen ampliar la seva seu central de plaça Catalunya. L’operació suposaria comprar dos edificis al carrer Fontanella que permetrien obrir 5.000 metres quadrats més per a activitat comercial. De moment estan consultant (negociant) amb l’Ajuntament de Barcelona l’edificabilitat que se’ls autoritzaria. El centre actual ja té 40.000 metres quadrats d’espai comercial.

Futur dels Encants Fora de l’equip de govern Esquerra Republicana, els Encants no aniran a la Monumental, com es pretenia per impedir que en aquesta plaça es toregés.

Les nombroses parades comercials es negaven a anar al coso taurí. L’actual equip de govern, en minoria, pretén consensuar amb ERC la ubicació del mercat en el Bosquet dels Encants, molt a prop de la plaça de les Glòries.

del patrimoni. La concurrència necessària de valors arquitectònics i artístics excepcionals, cosa no massa comuna en edificis fabrils, no és una condició indispensable per determinar la vàlua documental històrica i l’interès cultural de determinats referents del passat recent que constitueixen una petja profunda de la societat que sorgí de la revolució industrial.

Actituds revengistes

El conjunt de Can Ricart ha quedat pràcticament devastat després d’una pèssima gestió.

SALVA CLARÓS

Des del moment que l’Ajuntament de Barcelona va aprovar definitivament un pla urbanístic per enderrocar quasi la totalitat de la fàbrica de Can Ricart, fins al moment present, en el qual el Departament de Cultura de la Generalitat tramita un expedient per declarar-la Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de conjunt històric, han passat més de quatre anys.

En aquest temps, Can Ricart s’ha conegut arreu pel combat presentat per diversos col·lectius ciutadans per preservar aquell recinte industrial, contra la intenció dels agents de torn del negoci immobiliari, que tenien el suport i les llicències de l’autoritat urbanística municipal. Una lluita que a voltes l’esquematisme periodístic ha vol-

gut reduir a un enfrontament entre nostàlgics conservacionistes, d’una banda, i partidaris del progrés i la modernitat, de l’altra.

Una lectura històrica Cosa semblant havia passat ja en el cas de les restes arqueològiques del Born, però el temps i l’àrdua tasca de recerca històrica dels mal anomenats conservacionistes del patrimoni industrial, que ha trobat ferms aliats en el món veïnal i acadèmic, alhora que poderoses resistències entre els responsables polítics, ha acabat demostrant que, a més del valor econòmic immobiliari derivat de la transformació urbanística, a Can Ricart hi ha importants valors tangibles i intangibles que aporten una lectura històrica

SALVA CLARÓS

del conjunt de transformacions socials i culturals ocorregudes a la ciutat en els darrers 150 anys.

En definitiva, un patrimoni cultural col·lectiu barceloní i català al qual seria un error renunciar.

Així ho va entendre el passat mes de març el Departament de Cultura de la Generalitat, en iniciar l’expedient de declaració en la màxima categoria del patrimoni català. Entretant, i enmig del debat obert sobre el valor del patrimoni industrial de Barcelona, altres dos grans conjunts industrials de la ciutat s’han salvat, almenys parcialment, de la piqueta: la Fabra i Coats al barri de Sant Andreu, i Can Batlló, a la Bordeta. La professora Mireia Freixa va dir el setembre passat que el cas de Can Ricart ha introduït indubtablement una nova perspectiva en la valoració

Malgrat l’èxit que representa el fet que en matèria de valoració del patrimoni industrial ens anem posant a l’altura d’altres països del nostre entorn europeu que ja fa anys han adoptat criteris i instruments adequats per a la seva valoració, recuperació i reutilització, la ignorància i la mesquinesa d’algunes actituds revengistes, derivades d’un procés, el de Can Ricart, que encara hi ha qui percep en termes de vencedors i vençuts, fan que el resultat final de l’operació no sigui del tot satisfactori perquè un pacte inconfessat entre l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament i el Departament de Cultura de la Generalitat, ha permès l’execució mitjançant instruments de dubtosa legalitat d’una tria i buidat selectiu de les naus que componen el conjunt fabril de Can Ricart previ a la seva declaració definitiva com a patrimoni nacional català. L’enderroc del 30% de les naus seria incomprensible per contradictori després de la declaració de BCIN. La raó per mutilar un sistema fabril complex que deu precisament la seva “bellesa” en l’articulació entre totes les seves parts, tal i com es reconeix en la mateixa valoració de la Direcció General de Patrimoni, no és explicable en termes de decisió tècnica ni política sinó en termes de convergència de determinades personalitats ferides per allò que, ells mateixos i ningú més, han considerat en la rectificació motiu de desacreditació professional i qüestionament democràtic.

Qui és qui a Can Ricart

Oriol Clos i Costa, número 1 d’Urbanisme de l’Ajuntament, va redactar el pla de millora urbana de Can Ricart quan era director d’urbanisme de la societat municipal 22@bcn,SA. L’error de partida va ser no fer un estudi exhaustiu del patrimoni històric de Can Ricart i del Poblenou, cosa que conduí a Clos a ignorar aquest patrimoni i proposar la seva pràctica demolició.

L’Ajuntament va dir que hi havia un pla aprovat i no es podia fer enrera, però estudis alternatius fets per les entitats van demostrar que hi havia múltiples solucions per “salvar” Can Ricart, cosa que, junt al clam ciutadà en defensa del recinte, se li va indigestar a l’arquitecte en cap, que va fer del tema una qüestió personal.

Jordi Rogent i Albiol, arquitecte i cap del Catàleg Arquitectònic de la ciutat. En la catalogació del patrimoni de Sant Martí feta per Rogent l’any 2000, no figurava quasi cap de les fàbriques importants del Poblenou. Com a conseqüència de l’acció ciutadana, l’octubre de 2005 el Parlament va ordenar a l’Ajuntament una revisió del Catàleg per protegir el patrimoni industrial. Es van incorporar 68 nous elements del patrimoni industrial. La pregunta és doncs: en què pensava Rogent quan 6 anys abans se suposa que va estudiar i inventariar el patrimoni del Poblenou?

Francesc Tarrats i Bou. Aquest arqueòleg va ser nomenat Director General del Patrimo-

ni Cultural de la Generalitat al gener de 2004.

Quan l’abril de 2005 l’AV i l’arxiu històric del Poblenou van demanar formalment la incoació d’un expedient per declarar Can Ricart com un Bé Cultural d’Interès Nacional, Tarrats va ignorar la petició, incomplint clarament el que disposa la llei de patrimoni català. El 26 d’abril de 2006 va ser cessat. I el seu substitut, Josep Maria Carreté, va respondre a la petició un any i mig més tard de ser presentada, i després que les entitats haguessin formulat una reclamació al Síndic de Greuges de Catalunya. La incoació de l’expedient s’ajornaria encara fins a març de 2007, temps suficient perquè l’Ajuntament aprovés un nou pla urbanístic per a Can Ricart, que condicionava i limitava encara més les possibilitats futures de la preservació.

Federico Ricart Olivar és l’hereu de la finca industrial i del títol de marquès de Santa Isabel. El grup de patrimoni industrial va entrar en contacte amb el marquès el maig de 2005 per lliurarli còpia de l’estudi patrimonial i proposar algun acord per a la preservació, però Ricart no es va mostrar gens interessat. Sis mesos més tard, i quan Can Ricart estava ja en el primer pla de l’actualitat, i l’Ajuntament havia decidit finalment reconsiderar el pla urbanístic que l’afectava per evitar mals majors. El marquès va contactar amb les entitats per establir algun pacte amb els ciutadans que desencallés aquella situació. El pro-

blema és que per a resoldre aquell embolic que s’anava complicant més i més, era necessari el concurs dels d’Urbanisme de l’Ajuntament per tal de permutar l’aprofitament urbanístic de Can Ricart cap a una altra banda del Poblenou, i Oriol Clos no estava per la labor.

Xavier Casas i Masjoan va ser regidor d’Urbanisme i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament.

Es va mostrar sempre distant dels grups ciutadans i desinteressat envers el patrimoni del Poblenou. Quan el conflicte de l’Eix Llacuna, va haver d’abandonar el barri per cames, perseguit per la gent. Va ignorar el problema de Can Ricart durant 12 mesos, fins que el conflicte s’havia fet massa gran. Aleshores va intentar negociar amb la contrapart ciutadana, però d’amagatotis i sense acabar de reconèixer que calia obrir un procés participatiu, fent marxa enrera amb totes les conseqüències per rectificar els errors. Va forçar els seus socis de govern Mayol i Portabella a seguir-lo a ulls clucs, tancant en fals el conflicte, amb una escenificació del pacte per Can Ricart el 4 d’abril de 2006, el mateix dia que es va declarar un incendi a la fàbrica (mai s’aclariria qui el va provocar). Casas ha hagut de rectificar a contracor el que ell mateix va impedir: un pla de protecció del patrimoni industrial, una taula tècnica amb participació ciutadana, la preservació del conjunt de Can Ricart. És el prototipus de polític maldestre que ho emmerda tot.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

novembre-desembre de 2007

9

2.032 habitatges amb aluminosi porten 17 anys esperant

El passat 11 de novembre es van complir 17 anys de la tragèdia del Turó i la Barcelona aluminòtica suposa que 2.032 famílies continuen vivint en cases que necessiten ser reparades (1.152) o seran enderrocades per no reunir un mínim de condicions (880). Com dèiem en el primer número de Carrer (a l’octubre de 1991), les solucions són lentes. I ens quedàvem curts.

ANDRÉS NAYA

Les més de 1.000 persones que es van concentrar al carrer Cadí al vespre d’aquell novembre de 1990 no eren conscients que es trobaven davant la punta d’un iceberg.

La mort d’una veïna en esfondrarse l’edifici on vivia va tenir un crit

Si no hi ha retards, la darrera data perquè l’aluminosi deixi de ser un malson és el 2012 unànime de resposta: “Exigim conèixer les causes”. I no va trigar molt en aparèixer una paraula desconeguda, “aluminosi”, que tothom pronuncia avui i sap que es refereix a un ciment que pot emmalaltir a causa de la humitat. Un ciment que

El Polvorí

es va prohibir a França al 1941 i que aquí va fabricar Cementos Molins als anys 60 i es va utilitzar sense problemes a nombroses obres.

Ningú no era conscient que aquella mobilització era el punt de partida d’una llarga lluita que afectaria 13.278 famílies a Barcelona i la solució de la qual s’allargaria pel túnel del temps i comportaria exigències de realització de proves als edificis, diagnosis i projectes, portar a terme les obres necessàries i petició d’ajudes. A la nostra ciutat va arribar a afectar de manera desigual 34 barris.

Va aparèixer la Barcelona aluminòtica i els barris es van unir i mobilitzar. Van obligar les administracions a posar els mitjans perquè se solucionés un problema que afectava una cosa tan fonamental com l’habitatge. Els afectats eren aquells veïns i veïnes que van arribar a Barcelona als anys 60 buscant feina i fugint de la fam.

Hi ha afectats que van trepitjar Barcelona per primer cop amb 30

anys i ara els arriba l’última lletra del pis, en molts casos desorbitada, quan estan jubilant-se. Les associacions de veïns van plantejar que s’havia d’imprimir un fort ritme a les obres, dedicant inversions suficients. No ha estat així. L’any 1999 es va inaugurar el Liceu després de ser destruït per un incendi i 6.000 habitatges continuaven esperant.

La Favb i els barris afectats van demanar que l’any 2004 no quedés cap habitatge amb aluminosi. Es va fer el Fòrum, el malbaratament es va consumar, i avui diuen que la data en què l’aluminosi deixarà de ser un malson serà l’any 2012.

17 anys esperant! Com indicava M. Eugenia Ibáñez al El Periódico

Molts veïns a punt de jubilar-se estan acabant de pagar les últimes lletres de l’habitatge

Veïns vivint encara entre puntals a Trinitat Nova.

DANI CODINA

de Catalunya (09/11/2000): “No és una qüestió de pressupostos, és una qüestió de prioritats”.

Us oferim un informe elaborat amb les dades facilitades per les respectives associacions que encara lluiten contra l’aluminosi.

L’aluminosi barri a barri

En el moment d’escriure aquest balanç estan a punt d’enderrocar-se els últims habitatges amb aluminosi, que pertanyen al Patronat Municipal de l’Habitatge. Només queden 19 famílies pendents de la reforma que no han arribat a un acord amb l’administració (en no complir els requisits, han de pagar 120.000 euros pels nous pisos enlloc dels 40.000 que han pagat la resta d’afectats.

Aquests 19 habitatges seran substituïts per d’altres que s’estan construint actualment).

Clara Blanchar, al diari El País (05/10/2007) va escriure un reportatge on s’informava que un veí molt conegut a la barriada, el senyor Briones, va morir el dia anterior de rebre les claus. Lamentablement, no serà l’únic en aquests 17 anys.

Guineueta

Maresme

Són habitatges d’Adigsa. Curiosament, en aquesta barriada de Nou Barris, ara queden pendents 90 habitatges quan l’any 2005, i tal i com publicàvem a “Carrer”, en quedaven 36. Al 2005 es van acabar les obres als habitatges pendents però hi va haver tres blocs, reformats a la primera fase que van patir desperfectes a les façanes. Queden encara dos blocs per rehabilitar.

Aquesta barriada construïda en terreny molt humit i amb materials de poca qualitat és de propietat privada. En ella hi viuen aquells que no van tenir la sort d’aconseguir un habitatge públic en els durs anys 60 i van haver de comprar-los. Ara les obres de millora, malgrat les ajudes, els suposa haver de pagar una mitjana de 6.000 euros (un milió de les antigues pessetes).

Junt amb el tracte discriminatori, la lentitud de les obres suposa que estan pendents d’obres de reparació 536 habitatges (el 40% dels afectats). L’associació de veïns ens demana que deixem constància del maltractament que els dóna la coneguda campanya “Barcelona posa’t guapa”. En aquest cas la lentitud no és només responsabilitat de les administracions sinó també es deu al fet que els propietaris acumulen molts deutes. Ningú no gosa donar una data de finalització.

La Pau Esperen que l’any 2008 finalitzin les obres de rehabilitació que s’estan realitzant des del Patronat Municipal de l’Habitatge. Queden 126 habitatges de l’últim bloc per reformar.

Trinitat Nova

Les obres s’han fet interminables per a les barriades afectades.

DANI CODINA

Els seus 900 habitatges estaven afectats i només n’estan acabats 249. Estan en obres 212 habitatges que s’acabaran al 2010. Però allò que és preocupant és que una tercera fase que comprèn 349 habitatges encara no té projecte. Resten pendents doncs un total de 651 habitatges. La remodelació s’està portant a terme mitjançant un pla comunitari on intervenen Ajuntament i Generalitat i en el qual s’estan incorporant elements re-

LA BARCELONA ALUMINÒTICA

Any 2007 Remodelació Guineuta La Pau Maresme El Polvorí 19 Trinitat Nova 651 Turó de la Peira 210 TOTAL 880

Rehabilitació 90 126 536 400 1.152

lacionats amb la sostenibilitat: però mai no pot ser una excusa per portar un retard tan gran. Al 1999 les administracions van anunciar que estaria finalitzat l’any 2006.

Turó de la Peira En aquest barri va començar la lluita i amb ell acabem el nostre informe. Queden pendents dos blocs d’habitatges. El conegut com a Bloc P conté uns 100 habitatges i s’està pendent de lliurar-los a principis de l’any 2010. D’altra banda i, si no s’incompleixen els terminis, els 110 habitatges restants s’aixecaran amb la denominació de Bloc Q i començaran a reformar-se a principis de l’any 2009 per finalitzar al 2012. Als 210 habitatges pendents de remodelació s’ha de sumar un 25% d’habitatges que requerien obres de remodelació (400): així arribem a la xifra total de 610. Les obres estan previstes per a un termini de 5 anys. L’especulador Sanahuja és el propietari del 50% dels habitatges de lloguer i en la seva gran part estan habitats per immigrants.

10 La Favb davant del PAM La Veu del

CRÒNICA

CARRER

novembre-desembre de 2007

El procés de debat del PAM representa un moment important per a les AVV i per a la Favb, durant el qual tornem a reflexionar de forma sistemàtica sobre el model de ciutat i actualitzem noves i velles reivindicacions.

EVA FERNÁNDEZ

Presidenta de la Favb

Per aquest motiu hem esmerçat molts esforços en aconseguir el major rigor i participació possible en les propostes que presentarem al PAM 2008-2011, un Pla que pot veure’s ajornat fins després de les eleccions generals per una clara maniobra d’instrumentalització política.

Al llarg dels mesos d’octubre i novembre hem dut a terme tres reunions de la junta de la Favb, una de les quals amb format de reunió ampliada a 15 persones del moviment veïnal representatives del conjunt del territori i que va comptar amb la presència de l’alcalde, Jordi Hereu, el primer tinent d’alcalde, Carles Martí, i el comissionat de Participació, Ramón Nicolau.

Hem fet tres reunions obertes al conjunt de les associacions i una consulta tipus Delphi a 30 persones expertes en diversos àmbits i entitats que va tenir una resposta del 50%.

Aquestes propostes, junt amb les que de viva veu a les reunions o bé a través d’aportacions escrites, ens van fer les AVV, formen part d’un

document amb 470 propostes que va ser debatut i ratificat el 22 de novembre.

D’aquest document volem destacar la preocupació que hem mantingut per tal d’incorporar una perspectiva de gènere, comptat amb la complicitat d’expertes i d’entitats com Ca la Dona. Un altre tema que ens preocupa és l’impacte negatiu que ha tingut l’ordenança del civisme i les noves polítiques relatives a la seguretat, tant ineficaces com perilloses per a la convivència real de les persones. També destaquem les amenaces als pulmons verds de Barcelona, cada cop més encerclats. I els “pelotazos” urbanístics que, tal i com apareix a la portada d’aquest número, s’abaten sobre la ciutat com voltors de l’especulació. Són moltes propostes amb la característica comuna d’haver estat formulades des de la participació activa i organitzada, la deliberació i la responsabilitat d’una ciutadania que pensa la ciutat amb visió estratègica volent preservar-la per a les generacions futures. Us fem partíceps de 62 propostes d’aquest conjunt. Podeu consultar la resta del document a la web de la Favb (www.favb.cat).

62 prioritats ● Derogació de l’Ordenança de Civisme. ● Crear un mínim d’una escola bressol per barri durant el mandat. ● Que al final del mandat no hi hagi cap escola en barracons. ● Traçar el mapa del fracàs i de l’absentisme escolar i implementar mesures d’emergència. ● Obrir el patis d’escoles i instituts per a activitats fora de l’horari escolar (un 50% per districte). ● Elaborar polítiques de gènere en l’urbanisme que es fa a la ciutat. ● Doblar les places d’acollida d’urgència per a dones maltractades i els recursos pressupostaris per prevenir la violència de genere. ● No als habitatges per a joves 10HJ en terreny d’equipaments. ● Polítiques d’habitatge per a joves sense segregació generacional. ● Incrementar les escoles públiques d'adults (una per barri com a mínim). ● Ludoteques a tots els barris amb adaptació d’edats. ● Obrir processos de mediació i negociació en l’ús dels espais públics per a diversos col·lectius (joves, treballadors, treballadores sexuals...) ● Pla de descentralització de la cultura per a tots els barris. ● Elecció directa dels consellers i conselleres de districte. ● Realització d’una Audiència Pública per avaluar el PAM a mig mandat, amb indicadors clars i definits prèviament. ● Dret a veu i a proposta als plens de districte i plenaris municipals en tots els ordres del dia. Recuperació de les 10 sessions del ple a l’any.

Concretar calendari previ anual. ● Fomentar la participació del teixit associatiu de persones immigrades als debats transversals de ciutat.

● Garantir l’empadronament de les persones immigrades. ● Garantir el dret de vot a les municipals de les persones immigrades que portin 2 anys a la ciutat. ● Concretar 5 mesures que desenvolupin un repartiment igualitari de les tasques de cura. ● Garantir un transport de proximitat que faci assequibles els equipaments i serveis. Incrementar la freqüència reduint els temps d’espera a 10 minuts. ● Fixar els límits de Collserola per a la seva declaració com a Parc Natural. ● Preservar el Tibidabo amb els límits actuals. No a la muntanya russa ni a la tala d’alzines. ● Reestudi del pla d’usos de Montjuïc i que no es concedeixin llicències a noves instal·lacions, ni privades ni públiques. ● Que l’Ajuntament es pronunciï contra el Pla Caufec pel seu impacte a Collserola i a Barcelona. ● No al Túnel d’Horta. ● Moratòria en la concessió de terrasses i bars en zones turístiques. ● Mapa energètic de la ciutat que sospesi les necessitats per reduir el consum energètic. Pla específic d’estalvi energètic. ● No al zoo marítim ni als espectacles amb animals. ● Moratòria a les instal·lacions d’antenes de telefonia mòbil. Estudi independent de l’impacte sobre la salut. ● Soterrament de totes les línies d’alta tensió i desaparició de les centrals d’alta tensió obertes. ● Contenidors separats per als residus orgànics. ● Declarar Barcelona ciutat lliure de bosses de plàstic amb mesures concretes.

● Garantir assessorament tècnic a les entitats per preparar l’Audiència Pública obligatòria de pressupostos. ● Gratuïtat d’accés a Internet en espais públics municipals. ● Que en la contractació municipal es puntuï les empreses amb bones pràctiques en polítiques d’igualtat, ús del temps i sostenibilitat mediambiental. ● Aparcaments pels autobusos turístics a la perifèria de la ciutat i enllaçament amb transport públic als centres d’interès. ● Moratòria a les llicències per a hotels a Ciutat Vella. ● Establir una normativa per als pisos “turístics” i controlar les pràctiques incíviques dels seus llogaters.

JOAN MOREJÓN

● Promoure i afavorir al teixit associatiu la gestió cívica d’equipaments, sobretot de dimensió de barri. ● Concretar un mapa i consensuar zones preferents de tempteig i retracte per evitar l’assetjament immobiliari. ● Personar-se com a acusació particular en casos emblemàtics d’assetjament immobiliari. Donar suport jurídic a les víctimes. ● En sòl públic només habitatge de protecció, amb preferència per a l’habitatge de lloguer. ● Finalització en dos anys del Pla d’Equipments, pendent de l’anterior mandat. ● Barcelona no ha de perdre ni un metre quadrat d’equipaments: no a la requalificació del Miniestadi.

JOAN MOREJÓN

● No a les noves rondes per a transport privat. ● La Model, amb equipaments per al barri. ● Recuperar un espai físic per a les entitats veïnals a les emissores de ràdio i televisió municipals. ● Reduir a la meitat les despeses de publicitat i representació institucional. ● Al final del mandat, cap habitatge pendent de remodelació per aluminosi. ● Desenvolupar un sistema de “finestreta única” que coordini les prestacions d’Ajuntament i Generalitat en l’àmbit de serveis a les persones. Incrementar el ràtio de professionals i amb continuïtat laboral. ● Ajuts específics per afavorir la inserció laboral i la vida social de les dones que mantenen famílies monoparentals. ● Desplegament del Pla de Drogues durant el mandat. ● Oficina d’Atenció Ciutadana a cada barri. ● Espais de joc adaptats a infants amb discapacitats (com a mínim un a cada barri). ● Participació de les AVV al Consell de Salut del Consorci Sanitari. ● Garantir solucions d’habitatge digne a la població estable dels campaments de Sant Martí i creació de campaments amb equipaments higiènics per a la població de pas. ● Dissolució del cos d’antiavalots de la guàrdia urbana i aposta per una acció preventiva i de proximitat. ● Formar els i les agents de la guàrdia urbana des de la persectiva de la garantia i defensa dels drets de les persones. Identificació obligatòria amb número de placa. ● Més freqüència de transport públic les nits i festius. ● Enllaçar el Trambaix i el Trambesòs per superfície i donar prioritat semafòrica al tramvia. ● Adaptar els temps dels semàfors als temps de les persones grans i amb mobilitat reduïda.

La Veu del

novembre-desembre de 2007

Ole Thorson

Doctor Enginyer de Camins

OPINIÓ

CARRER

Sacsejades en el transport

M

olts veïns tenen ganes de disposar d’una oferta de desplaçament tranquil per als seus afers diaris, però els costa.

No ho estem posant fàcil. Aquesta dificultat es relaciona amb la manera de pensar i planificar de molts tècnics i polítics: el més gran i car és allò que vol el ciutadà.

Però no és així. El ciutadà necessita i vol realitzar els seus desplaçaments quo-

Les polítiques de mobilitat no solucionen el transport diari dels ciutadans tidians de forma àgil, amb velocitat comercial adequada i a un preu que concordi amb el pressupost personal, és a dir, vol sentir que algú té cura d’ell.

Hi ha una sèrie de binomis amb els pols confrontats: la mobilitat propera o de llarg recorregut; caminar o anar en cotxe; transport privat o públic... Un comentari expressat l’altre dia des del Govern de l’Estat expressava clarament l’allunyament entre la necessitat del ciutadà en els seus afers diaris i la voluntat dels governants: “som, en molt breu temps, el país d’Europa amb més

Rai Ferrer

Escriptor i il·lustrador

E

n primer lugar quiero recordar al compañero desaparecido Eduardo Pons Prades cuya vida de solidaridad y de coraje fue un ejemplo para todos los que le conocimos. Soldado de la República durante la guerra civil, miliciano de la cultura y escribano de la Revuelta Permanente, Pons Prades es el autor de más de una veintena de libros, entre los que destacan títulos tan conocidos y premiados como Un soldado de la República, Republicanos españoles en la II Guerra Mundial, El holocausto de los republicanos españoles, Crónica negra de la transición española y Las escuadras de la muerte. Su obra de historiador, llena de testimonios recogidos entre la gente anónima, ha sido definida como la “memoria recuperada de la resistencia al franquismo”.

Con la publicación de su último libro Las guerras de Picasso, escrito desde la enfermedad y el coraje, se cierra el ciclo literario del escritor miliciano, dedicado en esta ocasión a Pablo Picasso. Un texto que no pretende aburrirnos con las grandezas del Picasso artista, sino que descubre algunos de los aspectos más inéditos del Picasso hombre, comprometido hasta el tuétano con las gentes de la razón, de un tiempo de rebeldía y de fascismos.

Pero hablemos un poco de su relación con el pintor y veamos como empezó todo.

La primera noticia de Picasso la tuvo Pons Prades en 1945, del artista Celso Amieva, compañero suyo de la guerrilla, encargado por el malagueño de viajar por Francia en busca de los niños españoles que habían quedado huérfanos duran-

11

DANI CODINA

Obres al tram en què el pas del TGV va fer tallar la línia de rodalies, a Belvitge. quilòmetres i serveis d’alta velocitat”. Un altre comentari d’un ministre al final dels 80 recorda que “som el país europeu amb més quilòmetres d’autopista per habitant, per quilòmetre quadrat, per cotxe”. Com s’ha vist i ara observem, aquesta política no soluciona el desplaçament diari dels ciutadans.

Hem de treballar per tal de poder pagar l’AVE perquè no és un regal sinó que es finança amb una part del nostre sou. Cal

que en puguem disposar però en el temps i la forma correctes i mai abans de disposar del transport quotidià.

Les agrupacions d’usuaris i de tècnics portem anys dient que primer cal posar en marxa les línies d’autobús que ens porten a la feina i a l’escola. El cost per al treballador -sense el bus- és doble o triple. Ha de pagar l’AVE que utilitzaran solament uns quants i a més té un sobrecost per haver d’arribar

a la feina en cotxe particular. Alguns poden pagar aquest cost però no tots. Els oferim pagar amb un altre cost: el nostre temps.

Però això no acaba aquí. Resulta perillós moure’s per les carreteres per arribar en vehicle a la feina. Així que un nombre de conciutadans paguen a més aquesta manca de servei de transport públic amb la vida. El cost social és més elevat. No solament surt de la butxaca de cadascú. El cost s’estén a molèsties de soroll i contaminació. Per acabar, hi ha massa presses en aquestes grans obres, tenim soroll les 24 hores del dia (ni a la nit baixa el soroll). El soroll ens afecta els nervis, igual que la por que alguna distracció a les obres ens deixi amb esquerdes inquietants a les nostres cases. La pressa en les obres, tant en política com en seguretat viària, és enemiga de les coses bones.

Un ave amb minúscules, un bus amb carril propi o un tramvia i amb preferència electrònica en les interseccions, amb parades agradables i amb passos de vianants, solucionarien les necessitats immediates (i de manera força barata) i ens deixaria temps per projectar i construir l’AVE, amb majúscules, a un cost menor per a la ment i la butxaca.

Està bé ser una mica solidaris. Però la majoria, que és qui aporta els fons, també requereix comprensió, planificació i atenció.

Miliciano de la cultura El pasado 29 de mayo falleció en Barcelona el historiador libertario y “soldado de la República”, Eduardo Pons Prades.

Ahora, coincidiendo con el homenaje del Ateneu Barcelonès y la publicación de su último libro, Las guerras de Picasso, su prologuista Rai Ferrer nos escribe el siguiente artículo

te las dos guerras. Para salvar a estos huérfanos, Picasso puso a disposición de los refugiados miles de francos admi-

nistrados por una delegación nombrada por el gobierno español en el exilio. Desde esa fecha, tres fueron los encuentros que Eduardo Pons Prades mantuvo con Picasso. En 1958 le visitó en su estudio para pedirle un dibujo dedicado al poeta Antonio Machado, coincidiendo con el 20 aniversario de su muerte. Se imprimieron 40.000 postales.

Dos años después le visitaba de nuevo acompañando a Camilo José Cela y al término de la entrevista recibía de manos del pintor, un cuarto de millón de pesetas para hacerlo llegar a los presos políticos del penal de Burgos.

Finalmente, en 1964 volvía a visitarlo para entregarle una lámpara de minero de los barreneros asturianos, agradeciendo al pintor su ayuda económica durante la huelga general provocada por las nefastas condiciones de trabajo que padecían.

De estos encuentros y de su admiración por Picasso, trata el libro de Pons Prades, enriquecido con temas tan diversos como su relación con Barcelona y el cubismo, su amistad con intelectuales y artistas como Andre Malraux, Jean Cocteau, Luchino Visconti, Max Jacob, Juan Gris, el marchante Manyac o los escultores Apel·les Fenosa, Manolo Hugé y Pablo Gargallo.

Se habla también de la ayuda económica de Picasso al presupuesto bélico de la intentona de Prats de Molló -capitaneada por Francesc Macià-, y de sus simpatías por los anarquistas, los gitanos, las prostitutas y los contrabandistas. De la creación laboriosa del Gernika y de su ingreso en el Partido Comunista en 1944. De su desprecio por los criminales nazis de la Francia ocupada, e incluso del óleo que envió a Catalunya para los damnificados de las inundaciones del Vallès. ¡Que volvió a adquirir por falta de comprador!

Pacifista convencido, Picasso intentó vivir siempre de acuerdo con sus ideas.

Desde su residencia francesa vivió la República y la guerra de España, la primera como orgulloso director del museo del Prado y la segunda con la creación de obras tan universales como el Gernika.

Durante la creación de esta obra emblemática, Picasso le diría a su compañera Dora Maar: “siempre he creído que un artista, además de artista, debe ser hombre y político. La pintura no existe con la simple finalidad de decorar las paredes de una casa. Para mí, la pintura es un medio de hacer la guerra defensiva y ofensiva contra el enemigo”.

De todos estos temas y de otros muchos que nos dejamos en el tintero, habla en su libro Eduardo Pons Prades y lo hace, como era habitual en él, en una obra de apasionante lectura, que evoca el lado más íntimo y humano de Picasso, narrado por un “soldado de la República” lleno de talento y sensibilidad.

12

EL CUARTO FOSC

La Veu del

CARRER

EL CUARTO FOSC

Símbols franquistes

Portem anys de democràcia i a la nostra ciutat encara perduren 157 relíquies de la dictadura. Massa. L’Ajuntament ha encarregat l’actualització del seu inventari. Però no n’hi ha prou amb inventariar-los: s’han de treure de les places i carrers.

Contaminen. A l’encreuament del passeig de Gràcia i la Diagonal tenim plantada l’escultura de la “Victoria” quan, en altres temps hi era l’estàtua de la República que avui trobem a la plaça Llucmajor de Nou Barris. El districte de l’Eixample ha situat al PAD la retirada del monument a Primo de Rivera.

Veurem si es fa efectiu. Seria

positiu que desapareguessin d’una vegada els símbols de la dictadura. Encara que la recentment aprovada llei de la memòria històrica permetrà a les esglésies mantenir a l’interior dels temples làpides i escuts franquistes “per raons artístiques”.

Veïns marginats

Déu n’hi do amb quina facilitat es veuen Hereu i Laporta. En mil cerimònies, en alguns dinars o, simplement, reunint-se en el despatx de l’alcalde o en la tribuna del Camp Nou. Tot el contrari que amb els veïns i veïnes i la Plataforma d’associacions i entitats de les Corts, que mai no han estat rebuts per l’alcalde, ni abans per Clos ni ara per Hereu. Uns tenen participació, poden informar, pressionar, agrair. Els altres són marginats, no tenen informació, han de llegir els diaris entre línies. Algú pensa que Laporta no està negociant amb l’Ajuntament la requalificació del Miniestadi? Alcalde, igualment que demana el vot a tots els veïns i veïnes, rebi’ls. No rebre és no reconèixer. Per fer les coses amb consens s’ha de rebre tothom: fins i tot el veïnat.

novembre-desembre de 2007

L’Ajuntament ignora Sant Martí Endesa

Arriba Nadal. Els carrers, plens de bombetes, anuncien felicitat i consum. Qui s’imagina una apagada al mig de les festes?

Impossible. Seria contra natura.

Esponsoritzarà aquest any Endesa el pessebre municipal?

Es preocuparà perquè no es quedi a les fosques? No ens preocupem. Endesa mana més del que pensem i vetllarà pel pessebre i el Nadal a canvi de les engrunes que regalarà. Una altra cosa és invertir en millorar les instal·lacions. Una altra cosa és soterrar les línies d’alta tensió. Les grans inversions disminueixen els beneficis i no són recomanables. Els donatius per sufragar el dèficit del Fòrum (15 milions d’euros) o per comprar el disseny del pessebre els permeten fer i desfer donant poques explicacions. Almoina a canvi de poder.

Les entitats porten mesos reivindicant la caserna per al barri. S’han reunit amb tothom i, d’amagatotis, els van aprovar provisionalment el pla urbanístic. La barriada va protestar i exigir la paralització del procés. L’Ajuntament el va aprovar definitivament. Un pla al marge del barri i de la seva associació de veïns. La indignació és molt gran i ni una trucada telefònica al més alt nivell ha tranquil·litzat els veïns enganyats. El barri es reunirà en assemblea i estudia presentar un recurs. Ni estan d’acord amb el pla ni amb la manera com se l’han cuinat des de dalt. Després Narváez parla de participació.

Farts

Ja fa temps que vam perdre la innocència i sabem que, especialment en el món de la publicitat, el fet de parlar malament és més important que no parlarne. Però aquest cop no ens hem pogut resistir i la gota ha sobreeixit el got. Estem farts de callar davant els constants missatges retrògrads amb què ens bombardegen les marques comercials amb l’excusa que són provocadors i originals.

Estem farts que ens diguin com hem de pensar, ens donin lliçons de comportament i, a sobre, ens

diguin idiotes a la cara. Aquest anunci de la marca Springfield del metro de Barcelona ens fa cabrejar i no ens fa ni punyetera gràcia. Proposem un joc a la TMB: ni que sigui per uns mesos, treguin la publicitat del metro, també la seva mateixa corporativa. Deixi’ns descansar una mica. Potser aquest buit de plafons, televisions i megafonies ens anima a encetar una bona conversa amb algú. Encara que això no importi gaire.

EN POSITIU Les entitats de Can Peguera gestionen el nou casal de barri

Comunicar amb el soci Valorem molt positivament que l’AV del Casc Antic hagi recuperat la Sosi i torni a publicar-la des de l’estiu. La comunicació amb els socis i veïns és fonamental: sense tenir-los informats no els podem demanar que s’incorporin a la nostra associació i participin. Si exigim als districtes informació suficient i a temps, des de les nostres entitats també s’ha de garantir. Animem la resta d’associacions que no tenen butlletins a recuperar-los.

La traca final va confirmar el que va ser la inauguració del Casal de La Cosa Nostra al barri de Can Peguera: una festa esplèndida, fruit de la il·lusió i treball d’unes persones entusiastes. I com s’acostuma a dir que “les coses bones es fan esperar” el dia 6 d’octubre d’enguany, les entitats integrants de La Cosa Nostra (PVC, CREA, Can Ensenya, Club del Centre de Dia Pi i Molist, Tronada, AAVV de Can Peguera i AFEM) van veure realitzats els esforços de set anys, des que van començar els seus plantejaments. Van ser conscients de la necessitat de poder disposar d’uns espais per a les seves diferents activitats. I no van escatimar mitjans per tal d’aconseguirlos. Així, una vegada més s’ha demostrat que la tasca feta en equip dóna bons resultats quan l’objectiu és ben clar, i quan tothom està disposat a col·laborar-hi. D’aquesta manera, des de les reunions amb les responsables d’Acció Social de l’Ajuntament, que també van mostrar en tot

Cartell de l’exposició Excepcions urbanes, que es va poder veure a la inauguració del local remodelat La Cosa Nostra.

moment la seva bona voluntat, fins a les que el grup anava realitzant, i fent a la vegada els passos necessaris, s’ha anat teixint una trama d’idees que han generat aquest Casal.

L’edifici de dos pisos, comunicats per una graciosa escala de cargol, ampli, ben assolellat,

disposa de diferents aules i d’una sala per a actes principals.

A part de les trobades i activitats que cada grup realitzarà, s’ha ofert un ventall de tallers de durada trimestral, en els quals s’espera la participació de les persones dels barris, donat el seu interès i la propaganda que s’ha anat fent.

La festa ja va tenir un índex important de participació. A l’entrada, de gran extensió, hi havia taules amb informacions dels grups que componen La Cosa Nostra. I en un dels murs, uns graffitis sorprenents i canviants com se solen fer.

A l’interior una exposició, Excepcions urbanes, amb fotografies properes dels veïns de Can Peguera, donava fe al seu títol. Durant tot el matí es van organitzar diferents activitats per als nens i nenes, teatre, jocs... I al mateix temps, hi va haver dos concerts, un de Cambra i un altre de Coral. I finalment, com que ja era l’hora de dinar, tothom, 250 persones, hi va ser convidat.

Assumpta Sesma, membre d’AFEM de Nou Barris

Joan Roca Professor de l’institut de Sant Adrià de Besòs. Anys i anys ensenyant geografia. Treballant perquè els alumnes coneguin millor la ciutat i les seves perifèries. Batallador incansable en la defensa del patrimoni industrial, mitjançant estudis, escrits i accions de pressió. En aquesta baralla es troba junt amb molts d’altres veïns del Poblenou.

La defensa de Can Ricart ha estat una de les seves principals ocupacions. Deixem per al final que és amic i col·laborador de Carrer. Joan Roca ha guanyat el concurs per a la plaça de director del Museu d’Història de la Ciutat davant 13 candidats.

Volem felicitar-lo i donar-li la paraula a l’amic en un pròxim número perquè ens expliqui els seus projectes. Ja ha estat clar en les seves primeres declaracions: un museu també ha d’ocupar-se del present.

El centre disposa de 34.000 peces.

La Veu del

novembre-desembre de 2007

CARRER

PUBLICITAT

13

14

La Veu del

DOSSIER

CARRER

novembre-desembre de 2007

Nou pla especulatiu del Barça?

Un dossier titulat a mode de pregunta. Una amenaça que serà o no una realitat segons siguin les propostes del F.C. Barcelona i les protestes que n’aixequin. Tot dependrà de l’oposició veïnal i ciutadana que generi una operació clarament especulativa.

Un tema de permanent actualitat (en el moment de tancar aquesta edició, ens

assabentem que l’Espanyol serà beneficiari d’un mini-pelotazo que requalifica els seus terrenys de Sant Adrià del Besòs i li permet construir un edifici de 9 plantes i 22.000 metres quadrats. Recorden Sarrià? Al nostre dossier, tres articles del periodista Eugeni Madueño i els arquitectes Ferran Navarro i Agàpit Borrás expliquen

i valoren la proposta del Barça. Dos reportatges dels periodistes Alícia Tudela, Marc Villoro i Jordi Martí ens apropen a les realitats dels soferts veïns del Camp Nou a les Corts. Anna Carlota ha realitzat les fotografies i una bella il·lustració d’Alfons López ocupa la nostra portada.

Gràcies a tots.

DOSSIER ‘Pelotazo’ a la catalana Eugeni Madueño

a cultura catalana del pelotazo (què bé que s’escau aquest mot castellà per parlar de negocis del futbol) havia de ser, per força, diferent de l’espanyola. Que també en això ens hem de diferenciar. Els objectius aquí són els mateixos que a Màlaga, Toledo o Valcarnero: com guanyar pasta gansa amb els menys costos possibles. Però, ai!, d’una manera exquisida, fina. On s’és vist un hortera com el Pocero de Seseña! Aquí sóm més refinats, més internacionalistes i cosmopolites. Penseu com va fracassar en Núñez. Que, per cert, una retirada al Pocero ja la té. Va voler fer aquell projecte anomenat Barça 2000 sense comptar amb ningú, a l’engròs, i va deixar tan palés i d’una manera tan obscena que allò que fer volia era un pelotazo immobiliari que l’Ajuntament, que inicialment veia l’operació amb simpatia, va haver de retirar-li el recolzament per no quedar en evidència. Ara, observeu la diferència amb el nou Barça 2000 maquillat i repintat que és el projecte de Joan Laporta i la nova directiva del FC Barcelona.

desgraciats que han tingut la mala sort de comprar el pis al costat de la catedral i que cada dia reben la pressió de 80.000 universitaris (sense comptar els 27.000 cotxes que aparquen als carrers quan hi ha partit). Organitzats en les associacions de veïns de Sant Ramón, avinguda de Xile, les Corts, el Camp Nou i el Racó de les Corts, és probable que continuïn dient que és una salvatjada saturar el districte amb mil vivendes més (ep!), que és el que s’acabarà edificant en els terrenys del voltant de l’Estadi i en el Miniestadi.

Serà inútil que diguin que a Barcelona ja no hi cap més totxo ni més ciment. Que la ciutat allò que necessita són més equipa-

L

Tres fases per a un pla perfecte Primer de tot, en cap moment no parla de diners, ni de fer un miler d’habitatges, que és “el moll de l’ós” de l’operació. Això ja ho anirem pactant als despatxos. Allò que es fa primer és convocar un concurs internacional i assegurar que participin els millors arquitectes del món (ep, i de Catalunya, que s’han de guardar les formes). Després es tria el més famós de tots, el més indiscutible, el més gran: Sir Norman Foster (l’ex marit de l’Ochoa, aquella noia tant sexy que parlava de sexe a TV1), l’autor de la Torre de Collserola i d’algunes de les construccions més importants que es fan actualment al món, entre d’elles una ciutat sencera, Masdar, que es construeix al desert de Abu Dabi.

L’arquitecte estrella, que coneix com funcionen aquestes coses, qui és el seu client i com és el país del Barça, presenta un projecte d’una qualitat formal desconeguda -la prova és que ningú sap si dir-li olla, bombonera, capsa...- però, això sí, farcit de tòpics i llumetes incandescents per deixar cofois i embadalits els esperits

ANNA CARLOTA

És probable que els veïns de les Corts continuïn dient que és una salvatjada saturar el districte amb 1.000 habitatges més. més simples i plans que, amb el seu entusiasme, hauran de decantar i justificar el conjunt de l’operació: els socis (ai, Núñez, què poc en sabies, de tractar el “sosi”!) i els seguidors del Barça. És a dir, i per projecció sentimental, la totalitat dels barcelonins, dels catalans, i part de l’estranger. Observeu, si la vostra sensibilitat ho

¿Qui gosarà insinuar una crítica o comentari de mal gust davant de tal injecció d’autoestima? permet, quin nombre de referències hi ha en l’estadi de Foster a Catalunya i la Senyera, al Barça i els colors blaugrana, i fins i tot a Gaudí i els seus trencadissos.

Què n’és d’intel·ligent Sir Norman. Tant com el francès Nouvel, que ens va vendre el seu súper fal·lus de la plaça de les Glòries fent-nos creure que era un pinacle de

la Sagrada Família. O de Montserrat!

Bé, en tercer lloc es busca un aniversari sonat, emblemàtic, indiscutible, per presentar el projecte: el dia en què es compleixen 50 anys de la inauguració de l’Estadi. Després s’avisen tots els mitjans de comunicació i s’anuncia la bona nova.

El president de l’entitat posa cara d’orgull i treu pit. Som més que un club. A partir d’ara, una immobiliària! Flashos, càmeres de televisió. Es diuen coses grosses, fora complexes: el nou Nou Camp serà un far de la ciutat (més, més) una catedral del futbol (més, més) una obra de referència mundial.

Com qui no vol la cosa, algú deixa caure que davant de tal magnificència, meravella, injecció d’autoestima i tota la pesca, ¿quin alcalde, quin regidor, quin ciutadà gosarà insinuar, o fer una crítica, o un comentari de mal gust? Ningú, evidentment. Així que ja podem anar a negociar la requalificació dels terrenys, l’operació immobiliària que permetrà trobar els 250 milions d’euros que ens costarà reformar l’Estadi.

Hi haurà, és clar, els veïns de les Corts que estaran en contra. Aquests cent mil

Núñez ho va fer tan malament que l’Ajuntament va haver de retirar-li el recolzament ments i més places i arbres. No valdrà de res que facin càlculs i demostrin que amb una rendibilitat del 20% sobre el preu aproximat del pis, amb mil vivendes s’obtenen unes plusvàlues que multipliquen per deu el cos de la reforma de l’Estadi.

Tampoc caldrà que preguntin qui s’embutxacarà aquests beneficis. L’operació de màrqueting haurà estat tan brillant, fabulosa i ben executada, que parlar del pelotazo català serà poc menys que una traïció impensable.

Oi, Josep Lluís Carod Rovira, líder d’ERC? (“Es tracta d’un camp trencador i electritzant; un terreny de joc que reuneix elements de la cultura catalana i mediterrània”). Oi, senyor conseller d’Interior, l’ecopijo... (dic, ecosocialista) Joan Saura? (“El nou Camp Nou serà una icona de Barcelona”). Oi, senyor alcalde de Barcelona (“Jordi Hereu va revelar uns dies abans de presentar-se el projecte que “l’havien ensenyat alguns detalls” i calia valorar “la seva qualitat arquitectònica”.) Ànim. De derrota en derrota hasta la victoria final.

La Veu del

novembre-desembre de 2007

DOSSIER

CARRER

15

Camps de futbol i ciutat, una vella història Ferran Navarro Arquitecte

es ven solar, de 95 x 60 metres quadrats, equipat amb porteries i gespa, en el qual, si l’autoritat ho permet, es podrien contruir 1.000 habitatges, alguns de protecció oficial. Interessats trucar al ....”

E

El camp de futbol i la ciutat Ja fa molts anys que el camp de futbol, inicialment situat a la perifèria, esdevé un lloc central a les nostres ciutats. I això no és gràcies al futbol sinó al creixement de la ciutat. A partir del moment en què el camp ha assolit centralitat, sembla que els problemes econòmics d’aquest esport s’han de resoldre requalificant els camps traient el màxim profit de les seves expectatives urbanístiques. A Barcelona ciutat en tenim molts casos, però n’hi ha tres que, per la seva importància esportiva i urbanística, els hem analitzat expressament. ● El camp de les Corts (el del Barça de Kubala) El 27 de maig de 1959 es va aprovar el Pla Parcial de la “Zona Norte de la Diagonal y de les Corts”, que canvia la qualificació de l’espai ocupat per aquest camp de “verde privado a ensanche intensivo”, permetent la construcció de 1.100 habitatges, locals comercials i aparcaments. L’any 1966 compra el terreny la immobiliària Habitat (Figueras) pel preu de 242 milions de pessetes. Per fer l’operació es destrueix la tribuna dissenyada per l’enginyer Eduardo Torroja. ● El camp de l’Europa, a Gràcia El Camp de l’Europa ocupava, juntament amb el Club Hispano-Francés, l’illa de tres hectàrees situada entre Camèlies, Providència, Secretari Coloma i Sardenya. L’any 1957 tota l’illa es va qualificar com a equipament esportiu. El 21 d’octubre de 1967 s’aprovà l’ordenació urbanística d’aquesta illa, que permetia la construcció de 1.000 habitatges. L’any 1969 va ser adquirida pel ALCARMA, SA, immobiliària del Grup Figueras. Segurament per casualitat, en aquests dos casos van intervenir l’arquitecte Mitjans Miró i el promotor Figueras.

Les barriades que envolten la zona del Camp Nou. La font de les dades històriques que s’han fet servir a l’article correspon a la Revista CAU núm. 21 ca: eixugar el deute de 10.000 milions de pessetes (60 milions d’euros) que el club havia acumulat per la seva mala gestió. El mateix 1997, l’Espanyol va vendre els terrenys a l’empresa Sarrià Park, SA (el president era Roman Sanahuja Pons) per un import de 9.647 milions de pessetes. I per rentar la cara de l’Administració, el RCD Espanyol va haver de comprar al Ministerio de Defensa 14 hectàrees de muntanya a Montcada i Reixac per destinar-les a parc urbà, per un import de 260 milions de pessetes (1,56 milions euros). Comparable, oi?

Del Barça 2000 a Foster L’any 2000 el Barça va fer un primer intent amb el projecte anomenat Barça 2000, quan Josep Lluís Núñez era president del club, per tal de requalificar les 23 hectàrees de terrenys que havia comprat gràcies a la requalificació del camp de les Corts.

Aquest projecte, considerat per molts ciutadans com a “faraònic” i “megalòman”, era en realitat un intent de rendibilitzar la centralitat assolida pel Camp Nou (des de 1957), emparant-se en la permissivitat que, per part de l’Ajuntament, sempre s’ha manifestat quant es tracta del Barça.

● El camp de l’Espanyol a Sarrià El RCD Espanyol ja havia intentat una requalificació (ja que fins al 1973 els terrenys eren qualificats com a verd privat) que no havia prosperat.

En aquest cas, l’Espanyol ha hagut d’esperar a l’any 1997 per aconseguir el mateix que el Barça i l’Europa. Després d’una llarga tramitació no exempta d’oposició política i veïnal, el 16 de juny de 1997, el Govern de la Generalitat aprovà la requalificació de l’estadi de Sarrià (qualificat com a equipament esportiu) per poder construir 61.000 metres quadrats de sostre i un màxim de 495 habitatges, a més a més de places d’aparcament. La justificació d’aquesta requalificació, com sempre, no va ser Imatge comparativa de l’impacte dels camps de urbanística sinó econòmi- futbol al teixit urbà dels anys 30 fins a l’actualitat

Es proposava construir un parc temàtic amb un sostre superior als 220.000 metres quadrats que hagués estat molt més gran d’haver-se aprovat, ja que plantejava una important perversió dels criteris bàsics de l’urbanisme: elevar la planta baixa respecte del carrer, creant una “esplanada verda privada” que, en alguns punts -Travessera de Les Corts, Arístides Maillol- arribava a 4 plantes per sobre del nivell real del carrer.

A diferència del cas del RCE Espanyol, que va servir a Núñez per legitimar la seva proposta, aquest Pla va ser desestimat per l’Ajuntament, tot i que, en aquest cas, l’oposició va ser encapçalada per associacions de veïns i la FAVB, sense la col·laboració de partits polítics i professionals.

Recollint les propostes veïnals, i també cercant una certa racionalitat, l’Ajuntament va encarregar a un equip d’urbanistes de la UPC la redacció de l’anomenat Pla Director de les Corts, a fi i efecte d’establir una visió global del futur de tota aquesta àrea. Pel que sabem, aquest Pla no s’ha aprovat mai, però sí sabem que plantejava donar una certa continuïtat urbana i trencar el buit que representen

les 18 hectàrees del Barça.

I així arribem al 2007, al projecte Foster. Després d’assistir, una mica bocabadats a tota la parafernàlia que ha envoltat aquest concurs, i veure el resultat, podem plantejar-nos algunes reflexions i preguntes per al debat: 1) La col·laboració del COAC en aquest concurs, a part d’exagerada, sembla que deixa de banda l’aspecte urbanístic de l’actuació, quan no hem d’oblidar que el seu impacte actual i futur és molt important per a aquesta àrea de la ciutat.

2) Als barris que envolten els terrenys del Barça (terrenys que són qualificats com a equipament esportiu de titularitat privada), hi viuen 40.000 persones aproximadament, 25.000 a Barcelona (les Corts) i 15.000 a l’Hospitalet (Collblanc). Aquests barris pateixen una important mancança en matèria d’equipaments públics, paradoxalment en un districte superdotat en matèria d’equipaments esportius privats.

3) Les actuals instal·lacions del Barça formen un buit urbà de grans dimensions, que només presenta activitat quan hi ha partit, restant bona part del dia i la nit usat per a activitats molt més marginals.

Així com altres clubs de Catalunya i de l’Estat han optat per la deslocalització, el Barça no se’n vol anar del seu emplaçament tot i l’important impacte urbanístic que representa per a l’entorn.

4) Segons diuen els mitjans de comunicació, el Barça no té diners per finançar el nou projecte (valorat en 250 - 300 milions d’euros), i per això proposa a l’Ajuntament la requalificació del Miniestadi per fer 1.000 habitatges i d’altres usos lucratius. És a dir que, al final, qui finançarà el projecte Foster seran els futurs adquirents dels 1.000 habitatges, siguin culés, o del Zaragoza, o del Madrid, o de cap club.

Si un projecte d’aquesta envergadura està condicionat a una requalificació d’uns terrenys privats, i aquesta requalificació no és aprovada, ¿què hi fa el nostre alcalde a la llotja de l’estadi el dia de la presentació? Potser és que no ho sabia. O que en sap massa.

P.S.: Per a què volem arquitectes de prestigi mundial si, quan han de projectar algun edifici a Barcelona, s’han d’inspirar en Gaudí? Per què no el deixem descansar en pau, tant arquitectes, com turistes, com “continuadors” de la Sagrada Família?

La llei hi diu la seva Potser ens ajudarà a entendre la situació fer referència a alguns preceptes legals que regulen què es pot fer amb els equipaments, especialment els esportius: Pla General Metropolità de Barcelona (1976), article 214.6: “Quan un equipament no sigui necessari i el sòl no s’afecti a un altre tipus d’equipament comunitari, el sòl esmentat haurà de ser destinat a parc o jardí públic”.

Carta Municipal de Barcelona (1998), article 73.2: “La transferència de sostre edificable entre diverses parcel·les no pot incrementar l’edificabilitat global del municipi de Barcelona ni reduir els espais destinats pel planejament a parcs i jardins urbans i a equipaments en cadascun dels districtes municipals”.

Llei d’Urbanisme de Catalunya (2005), article 95.1: “La modificació de figures del planejament urbanístic que tingui per objecte alterar la zonificació o l’ús urbanístic dels espais lliures, les zones verdes o els equipaments esportius considerats pel planejament urbanístic com a sistemes urbanístics generals o locals ha de garantir el manteniment de la superfície i de la funcionalitat dels sistemes objecte de la modificació. Els canvis proposats dels terrenys qualificats d’equipaments esportius només poden comportar que se n’ajusti la superfície quan ho requereixi l’interès prevalent de llur destinació a espai lliure o zona verda.”

16

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

novembre-desembre de 2007

La Veu del

novembre-desembre de 2007

17

DOSSIER

CARRER

El veïnat de les Corts, contra la requalificació Alícia Tudela

l projecte de requalificació del Miniestadi del F.C. Barcelona per construir pisos, que el president del club, Joan Laporta, pretén dur a terme, i els beneficis del qual han de servir per finançar la remodelació de l’estadi del primer equip, topa amb l’oposició dels veïns. Els ciutadans veuen en aquest pla una acció d’especulació urbanística, com en el seu dia va ser el projecte Barça 2000 de l’anterior president Josep Lluís Núñez, que finalment va quedar en un no res, en part, gràcies a la pressió veïnal.

La Plataforma Diagonal Ponent, formada per les associacions de veïns de Sant Ramon, Avinguda Xile, Camp Nou, Les Corts i Racó de les Corts deixa molt clar que no s’oposen al projecte de remodelació i ampliació de l’estadi del primer equip, però sí al fet que hi hagi “un canvi d’usos d’uns terrenys en benefici d’un club”.

Els veïns creuen que, d’aquesta manera, Barcelona perdria una important superfície d’equipaments: “Es considera raonable acceptar la remodelació de l’estadi d’acord amb el projecte aprovat, sempre que el seu finançament vagi a càrrec del club, mitjançant el seu patrimoni o de la manera que cregui més convenient per als seu interessos, però mai a canvi del patrimoni de la ciutat o dels seus ciutadans”, afirma la plataforma. Els veïns també han denunciat la inseguretat jurídica que suposa per als ciutadans “la modificació de qualificacions urbanes en benefici de tercers”.

El sòl que ocupa l’actual Miniestadi està catalogat al Pla General Metropolità (PGM) com a terreny per a equipaments. I, precisament, segons aquest PGM, aprovat el 1976, només s’exigeix la cessió d’equipaments de sòl per a projectes d’ús col·lectiu, és a dir, per a serveis com escoles, bibli-

E

Els veïns s’oposen a que hi hagi un canvi d’usos en els terrenys en benefici del club oteques, instal·lacions esportives, centres sanitaris, edificis culturals, centres cívics, etc. Per tot plegat, els veïns creuen que l’Ajuntament no pot prendre decisions que “hipotequin el futur de la qualitat de vida dels ciutadans de Barcelona” i, afegeixen, que “no es poden edificar habitatges en llocs reservats per a equipaments sense un pla que demostri que són necessaris”.

Problemes de mobilitat Les queixes dels veïns pels problemes de mobilitat al barri, especialment els dies de partit, no són noves. En una d’aquestes jornades, al voltant de 27.000 cotxes ocupen uns 100km als voltants del Camp Nou col·lapsant, així, les entrades i sortides del barri. Per això, es tem que aquesta situació s’agreugi encara més amb l’ampliació de l’aforament de l’estadi i en cas que, finalment, s’hi construeixin els pisos.

Des del Barça, s’afirma que encara no hi ha cap projecte ni decisió pública de com quedarà l’entorn de l’estadi. Ara per ara, la prioritat és la reforma del camp del

El veïnat de les Corts pateix greus problemes de mobilitat, especialment els dies de partit. primer equip. En aquest sentit, d’aquí a un any, aproximadament, està previst que l’arquitecte escollit per a la remodelació i ampliació, Norman Foster, presenti el seu treball. A partir de llavors, es demanarà a l’Ajuntament el permís d’obres. De la resta, és a dir, de la construcció d’habitatges, diuen que encara no se’n sap res.

Tot i que, en principi, la plataforma d’associacions veïnals de la zona no s’oposa a l’ampliació de l’estadi, hi ha entitats que creuen que l’opció triada de Norman Foster no era la més adient. Des de l’Associació de Veïns i Veïnes de les Corts es deixa clar que el projecte guanyador no va ser el proposat per la Comissió Cívica d’Entitats Ciutadanes i Culturals: “Amb el pla escollit s’incrementarà un 10% el nombre de places i actualment ja estem al límit de les possibilitats d’aforament que pot gestionar la ciutat sense col·lapsar un barri irreversiblement”, afirma la presidenta de l’associació, Adela Agelet. A més, afegeix que el manteniment de la coberta que es farà és molt costós i el lluïment de la il·luminació nocturna molt intens i molest per al veïnat proper. Tot plegat, segons Agelet, es contradiu amb les recomanacions actuals de fer edificis sostenibles i de baix consum energètic.

Pel que fa a l’Ajuntament, el regidor d’Urbanisme, Ramon García Bragado, ha afirmat que el Barça encara no ha presentat cap proposta ferma al consistori i que només aprovaran i donaran el vistiplau al projecte del club si “comporta un benefici per a la ciutat i si es resolen els problemes que això crea”.

El pla d’ampliació i remodelació presentat per Norman Foster, el passat mes de setembre, té un pressupost, segons el club, aproximat, de 250 milions d’euros i va ser triat a concurs entre un total de deu projectes. La idea de Foster és fer una coberta per a totes les localitats i ampliar

ANNA CARLOTA

l’aforament, passant, així, de les 98.000 places actuals a 104.000. L’augment de la capacitat per al públic general serà de 6.000 però en total serà d’unes 10.000, ja que el Barça preveu incrementar el nombre de llotges de luxe de lloguer dirigides a empreses i particulars. El projecte també respecta la petició del club de fer com-

patibles les obres amb els partits per tal d’incomodar el mínim possible als socis.

Foster enllestirà el projecte definitiu en un període d’uns 10 o 12 mesos i, tot seguit, el Barça demanarà els permisos pertinents a l’Ajuntament. La directiva preveu començar les obres al 2009 i que estiguin enllestides cap al 2012.

Intercanvi de cromos

El ‘pla Laporta’

Els intercanvis de cromos no només es donen en el mercat de Sant Antoni els diumenges al matí. És una pràctica habitual en el mercadeig urbanístic: jo et dono aquest solar i tu em requalifiques aquesta parcel·la.

Si tenim en compte que les installacions municipals esportives de Montjuïc tenen un alt cost de manteniment i estan buides la major part de l’any, poden ser un cromo que, encara que difícil de permutar, es bescanvi per altre de molt més valor, lliurant-nos del cost de mantenir obertes aquestes instal·lacions. Vegem-ne un exemple: JO (l’Ajuntament) requalifico el solar ocupat pel Miniestadi perquè es pugui portar a terme el “pla Laporta” i, a canvi, TU (el F.C. Barcelona), llogues l’Estadi i el Palau Sant Jordi mentre durin les obres del teu nou pavelló per a la pràctica de l’esport de les teves seccions de bàsquet, handbol, hoquei sobre patins, futbol sala i alguns equips inferiors de futbol.

Temps al temps.

Encara no l’han presentat. Però no ens equivocarem molt si plantegem el contingut del mateix traient conclusions de les notícies que s’han publicat a la premsa. L’Ajuntament, que s’ha reunit diverses vegades amb el Barça, i el club esperen una millor conjuntura. Tenen l’estratègia concretada en un calendari. I un clar objectiu: cansar l’oposició veïnal. Amb aquest requalificació pensen finançar: ● La reforma del Camp Nou ● L’ampliació del Camp Nou (diuen que només en 6.000 localitats, altres vegades la xifra ha estat superior) ● Construcció del nou Palau blaugrana, amb capacitat entre 15.000 i 20.000 localitats (ara en té 8.000) ● Construcció de 1.000 habitatges (només?). ● Construcció d’oficines, un hotel i cinemes. ● Reformes al carrer Arístides Mallol. ● Construcció d’un pàrquing per a més de 2.500 cotxes.

Temps al temps. Igual ens quedem curts. Impossible de calcular les plusvàlues d’aquest pelotazo.

18

DOSSIER

La Veu del

CARRER

novembre-desembre de 2007

Foster, Nouvel, Ghery: un camí equivocat Agàpit Borràs Arquitecte, membre de l’agrupació d’arquitectes urbanistes AAUC del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

ntre els arquitectes que vam redactar el manifest contra el projecte Barça 2000, promogut pel president Núñez, i que junt amb els moviments veïnals vam aconseguir aturar, hi ha certa preocupació pel concurs de remodelació del Camp Nou. El manifest contra el Barça 2000 deia bàsicament que qualsevol proposta de transformació de la zona, ara qualificada pel PGM com a equipaments esportius existents, havia de sorgir de les necessitats del conjunt urbà als dos costats de la Diagonal. Anys més tard el projecte del Portal del Coneixement no feia res més que continuar -camuflat i reduït- el projecte Barça 2000 i també es va aturar. Ara, el F. C. Barcelona ha canviat l’estratègia i ha escollit una operació de distracció mediàtica.

El projecte del Camp Nou de l’arquitecte Francesc Mitjans és ordenat, mediterrani, obert a l’espai, com si d’un gran teatre grec es tractés, i conceptualment no ha perdut ni un mil·límetre de la seva modernitat.

Amb el projecte de Norman Foster, molt lluny de la simplicitat amb què va cobrir la cúpula del Reichstag-, el Camp Nou queda embolicat i tapat dins d’una

E

Després que es van parar el projectes Barça 2000 i Portal del Coneixement, ara es canvia d’estratègia gran carpa televisiva de pell triturada de colors blaugrana. No hi falta, una vegada més, la fàcil anècdota gaudiniana amb les referències al trencadís, com també ho va fer Jean Nouvel al·ludint a les muntanyes de Montserrat i a Gaudí per justificar la seva icona.

Icones del poder econòmic La city branding, la ciutat de les icones, els logos i els edificis espectacle, està a l’ordre del dia. El poder polític ja té tradicionalment els centres de poder i els palaus heretats del passat, però el poder econòmic vol la seva icona, en alçada i visible des de tot arreu. L’Òpera de Garnier, la icona de la burgesia al París de XIX, estava integrada i incorporada dins del teixit urbà de Haussman, i el Senat i el Parlament de Niemeyer a Brasilia formen part del projecte urbanístic redactat per Lucio Costa.

La torre de comunicacions de Collserola, també és una bona fita dins l’àrea metropolitana. Esvelta com un campanar en la llunyania, és una peça ben posada dalt de la serralada i, a l’altre extrem, sobresurten els dos referents de la Vila Olímpica, l’Hotel Arts i la torre Mapfre, dins del paisatge urbà, des d’una bona reflexió sobre la ciutat i el seu entorn més proper.

Però darrerament la febre de les icones s’accelera i deforma el teixit urbà. La ciutat és la vitrina i els objectes són els gratacels. Els gratacels -com les escultures de Giacometti- xuclen la densitat i desertitzen l’entorn immediat. Tinc els meus

Imatges virtuals del projecte de Norman Foster per a la remodelació del Camp Nou. dubtes que la torre Agbar sigui una icona de la sostenibilitat. Més aviat penso que és el contrari: s’ha optat per l’escenografia i el teatre nocturn. M’agrada l’escenografia quan és el resultat d’una aportació cultural pròpia del projecte, i aquest sí que és el cas, en canvi, de la biblioteca Jaume Fuster, a la plaça Lesseps, de l’arquitecte Josep Llinàs.

Més enllà del projecte Foster al Camp Nou o de Frank Ghery a l’estació de la Sagrera, amb el tren d’alta velocitat (AVE), promogut pel Consorci de la Zona Franca, el debat ciutadà sobre els àmbits d’actuació ha de ser fluid i transparent.

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya sempre s’ha compromès amb l’evolució urbana de la ciutat, i ha fet bé de posar-se al costat del Club de Futbol Barcelona amb motiu del concurs internacional de projectes del Camp Nou. Caldrà, però, estar atents amb la transformació urbana de l’entorn, ja que no s’entendria una cosa sense l’altra.

Els criteris del PGM L’alcalde Hereu, antic regidor del districte de les Corts i que va viure molt de prop la nostra oposició al projecte Barça 2000, ha dit en algun moment que proposa primer fer la reflexió des de la ciutat. Aquest és el camí i al cap i a la fi la bona arquitectura sempre sorgeix de l’anàlisi del seu en-

torn. Però ¿quina pedagogia transmetem a la societat requalificant zones d’equipaments comunitaris i convertint-les en zones residencials?

L’ajuntament de Barcelona i el Barça han de ser els primers interessats en donar una imatge de rigor i serietat per no malmetre els conceptes i les eines de l’urbanisme. El Pla general metropolità (PGM) qualifica els terrenys com a equipament esportiu existent (7a) i segons

Quina pedagogia transmetem convertint els equipaments comunitaris en zones residencials? l’article 214.6 procedeix que les àrees qualificades d’equipament i que siguin innecessàries, es destinin a un nou ús com a parc públic o jardí públic.

Les declaracions del president Laporta dient que la remodelació de l’estadi no la pagaran els socis sinó la requalificació dels terrenys, no s’ajusten als criteris del PGM. L’ordenament de la ciutat al nord de la Diagonal, can Rigalt, la zona univer-

sitària, les Corts, Esplugues, Caufec i les instal·lacions esportives del Barça, és prou complex com per no diluir-se en el debat econòmic que genera el projecte Foster i que al meu entendre és exclusiu i intern del club i de la seva massa social.

La ciutat de Barcelona, amb l’Eixample més il·lustrat del segle XIX, no hauria de ser provinciana i deixar-se portar pel màrqueting dels gratacels i l’escenografia mediàtica. A les portes del 150 aniversari del Pla Cerdà (1859-2009), la ciutat hauria d’actuar amb la reflexió que requereix la dimensió dels àmbits de transformació urbana.

La Vila Olímpica ha estat la darrera reflexió projectual d’un tros de ciutat, i n’assenyala la metodologia. Diagonal Mar va seguir un camí equivocat, i el grumoll desordenat de gratacels ho posa en evidència.

Ni el Barça de Laporta, ni la pota Nord de la Diagonal ni la Sagrera haurien de repetir aquest mateix error.

No hem d’oblidar que l’anomenat efecte Beaubourg, al centre Pompidou, procedia d’un pla prèviament estudiat per l’ajuntament de París a l’entorn de les Halles i que l’efecte Guggenheim sorgia d’un projecte que es deia Bilbao Ria 2000. Aquest és el camí correcte i no el que ha iniciat el Barça. La carpa mediàtica de l’star system no ha de segrestar el debat de la ciutat i el territori.

La Veu del

novembre-desembre de 2007

CARRER

DOSSIER

19

Un formiguer cada quinze dies Marc Villoro / Jordi Martí

l Camp Nou acull entre trenta i quaranta partits del Barça cada temporada. L’estadi és, a més, un dels grans ganxos turístics de la ciutat.

Un gran imant que no només atreu socis i aficionats del club, sinó masses d’estudiants i de famílies (britànics, francesos, holandesos, italians, escandinaus...) i també seguidors dels equips rivals. Tots fan fotografies, la majoria fan gasto (compren una samarreta, una bufanda o una pilota) i alguns es passen les hores asseguts a la porta del club, a l’Avinguda Joan XXIII, esperant que surti algun futbolista amagat darrera els vidres foscos d’un cotxe tot terreny.

Malgrat que l’afluència de visitants que registra el Camp Nou és contínua, és en els dies de partit quan aquesta altera visiblement el paisatge de les Corts. Aquests dies es fa necessària una logística per tal d’evitar el col·lapse al voltant de l’estadi.

Quan el Barça juga a casa, la concentració de vianants i de vehicles en l’espai urbà és tan gran que afecta notablement la mobilitat i la vida dels veïns del districte de les Corts, especialment d’aquells barris més propers a l’Hospitalet: el centre històric al voltant de la plaça de la Concòrdia, Can Sol de Baix, Can Bacardí, Sant Ramon i la Zona Universitària. Però el fet és que els veïns ja hi estan tan acostumats que gairebé no hi paren atenció.

Agafem com exemple el passat diumenge 28 d’octubre. El Barça i l’Almeria s’enfronten en partit de la novena jornada de lliga, a les set de la tarda. Entre les deu i les onze del matí es comencen a muntar les paradetes al voltant del Camp Nou. S’hi pot trobar de tot relacionat amb el club i amb els colors blau i grana. Mentrestant, a les guixetes de la Travessera de les Corts els revendedors habituals ja són presents i miren de col·locar entrades als turistes despistats. El trànsit de gent (uns badant, altres buscant un lloc per menjar o demanant entrades) es manté constant durant tota la jornada, i només baixa una mica entre les dues i les tres. També es deixen veure els nombrosos afeccionats de l’Almeria, amb els colors blanc i vermell del seu equip i especialment contents perquè és la primera vegada que el seu equip visita el Camp Nou en partit de primera divisió.

Unes dues hores abans de l’inici del matx, l’avinguda Diagonal concentra un grup d’aficionats prou nombrós que es dirigeix al Camp Nou i que es va fent més gran a les immediacions de l’estadi. A l’avinguda de Joan XXIII hi ha poc trànsit i força presència de la guàrdia urbana. A l’esplanada contigua al complex esportiu Arístides Maillol van arribant i aparcant els autocars. La majoria són llogats per penyes barcelonistes de fora de la ciutat.

Tots els dies de partit, i especialment el diumenge, els carrers del barri s’omplen de cotxes que van deambulant en busca d’aparcament. A mida que s’acosta l’hora del partit, els nervis en els conductors que no han trobat plaça es fan més evidents.

De manera que no és estrany que més d’un deixi el vehicle estacionat a qualsevol lloc no permès i corri cap al camp.

Tot i això, hi ha carrers on les coses han millorat. A Pintor Pahissa, per exemple, abans les voreres quedaven sistemàtica-

E

El partit amb el Glasgow Rangers del 7 de novembre va col·lapsar l’entorn del Camp Nou. ment ocupades pels cotxes, fent que els vianants haguessin de circular per la calçada. Ara, en canvi, el petits pilons metàllics a una banda del carrer i els arbres a l’altra ho impedeixen.

A banda dels carrers, el recinte de la Maternitat també es veu afectat els dies de partit. A l’interior de l’antic hospital hi ha dos parcs amb jocs infantils i espla-

L’estadi, un gran ganxo turístic de la ciutat, acull entre trenta i quaranta partits del Barça cada temporada nades de gespa que els caps de setmana s’omplen de nens del barri. Quan hi ha futbol, però, es desallotja i es tanca el recinte dues hores abans del partit.

El carrer de la Maternitat queda tallat una hora abans del matx, i la guàrdia urbana s’encarrega que només hi passin els cotxes autoritzats a aparcar en el recinte del Camp Nou. Per un altre costat, el tram més proper a l’estadi del carrer Benavent i un tros del carrer Felipe de Paz també es tallen al trànsit; només hi poden accedir els veïns.

Conforme s’acosta l’hora del partit, les cues a les guixetes de la Travessera de les Corts van més enllà de la vorera i ocupen dos dels quatre carrils de circulació. La situació es complica quan han de passar autobusos: es fa un embús i la guàrdia urbana ha d’organitzar el trànsit i les cues.

Els cops de botzina es confonen amb els

càntics de grups de joves que beuen cervesa als jardins de Can Bacardí. Els voltants de l’estadi reuneixen cada vegada més gent i els bars pròxims de la Travessera de les Corts i de la Riera Blanca són plens.

En aquest carrer, a la banda que pertany a l’Hospitalet, quatre furgones policials ocupen el carril bus. Mentrestant, l’esplanada situada davant l’escola bressol Can Bacardí, on habitualment no es pot aparcar, s’omple de motos, que estacionen seguint les indicacions d’una agent de la guàrdia urbana.

El duel amb l’Almeria no és precisament dels més atractius de la competició, però el Camp Nou registra una bona entrada, amb prop de 80.000 espectadors. Al llarg de la temporada, hi ha partits que tenen més transcendència pel que hi ha en joc o perquè l’adversari arriba acompanyat de molts aficionats. En ocasions, això fa que les molèsties siguin més greus de l’habitual. El passat 7 de novembre, amb motiu de la visita del Glasgow Rangers, molts trams de vorera de la Travessera de les Corts van quedar enganxifosos de la cervesa que s’havia vessat. La presència massiva de seguidors escocesos sense entrada va comportar també més policia al carrer. Aquell dia, a més, les molèsties no es van limitar a l’entorn del Camp Nou, sinó que es van ampliar també al centre de la ciutat.

El diumenge de l’Almeria és més tranquil. Mentre dura el partit, els carrers es buiden. I un cop finalitzat l’encontre, la sortida de l’estadi es produeix amb normalitat i de forma esglaonada. Malgrat això, a la Travessera de les Corts hi ha una immensa marea humana que s’entrecreua, s’encamina cap a les parades

ANNA CARLOTA

de metro (Les Corts, Badal, Collblanc) i que deixa els cotxes aturats. El carrer Arístides Maillol és tallat al trànsit i només hi circulen els vehicles que surten del recinte del Camp Nou en direcció a la Diagonal. A l’avinguda del Doctor Marañón i a l’avinguda de Joan XXIII a partir de la Masia es creen embussos per la sortida de cotxes i autocars, mentre que el carrer de la Maternitat també presenta un trànsit dens. Cap a dos quarts d’onze de la nit, els carrers dels voltants del Camp Nou ja estan silenciosos. Això sí, totes les voreres han quedat cobertes de fulletons, gots de plàstic i revistes gratuïtes.

ANNA CARLOTA

20

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

novembre-desembre de 2007

Vols rebre a casa la revista Carrer?

T’enviem la revista durant tot un any per 15 euros anuals (per cobrir les despeses d’enviament) Omple el cupó de sota i envia’l a: Carrer Obradors, 6-10, baixos08002-Barcelona, o bé per correu electrònic a: carrer@favb.cat NOM I COGNOMS: ............................................................................................................................

ADREÇA, POBLACIÓ I CODI POSTAL: ........................................................................................ ....................................

TELÈFON I CORREU ELECTRÒNIC: ...........................................................................................

SOL·LICITO L’ENVIAMENT DE LA REVISTA CARRER PER 15 EUROS PAGAMENT (A TRIAR): TALÓ ADJUNT A NOM DE LA FAVB DOMICILIACIÓ BANCÀRIA (OMPLIR DADES): Entitat: Oficina: Control: Núm. de compte: ....................................

La Veu del

CARRER

novembre-desembre de 2007 Un reportatge de

REPORTATGE

21

El procés de recuperació d’interiors d’illa de l’Eixample és valorat en general positivament tot i que també ha aixecat crítiques quant a la

Vicent Canet

planificació o la participació veïnal

Recuperant la Barcelona de Cerdà

E

l diumenge 4 de novembre es va inaugurar l’ampliació de l’espai recuperat a l’interior d’illa del carrer Comte Borrell, en la intersecció entre Manso i Parlament. Aquest és un dels darrers exemples de recuperació d’espais públics en un procés que l’Ajuntament de Barcelona va engegar en els anys vuitanta del segle passat en un intent de retornar, dins del que fos possible, a la planificació del l’Eixample que va fer l’arquitecte Ildefons Cerdà.

L’evolució ha estat considerable; si al 1995 hi havia 8.440 m2 recuperats per a l’ús dels ciutadans, al 2007 n’hi ha 85.000 i s’espera superar els 100.000 en 2011. Entre els més grans hi ha els Jardins de Montserrat Roig i els d’Indústria, de 7.000 m2 cadascun a l’Esquerra de l’Eixample i els Jardins de Safo, de 5.000 m2, a la Dreta de l’Eixample. S’ha passat dels 6 interiors d’illa recuperats de mitjan anys noranta, als 40 actuals, tenint en compte que n’hi ha 11 de nous en recuperació i 6 en ampliació.

Les associacions de veïns creuen positives les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona ja que una de les limitacions de l’Eixample és l’escassesa d’espais públics per compartir comunitàriament com parcs o places.

“Al barri només tenim l’Avinguda Mistral que s’ha convertit des de fa anys en l’únic espai comunitari que tenim. Com que és un barri molt dens i edificat al 100%, l’única manera de guanyar espai públic és recuperant interiors d’illa”, afirma Pep Sala, president de l’Associació de veïns de Sant Antoni. El mateix indica Víctor Apolhinarios, president de l’Associació de veïns de la Dreta de l’Eixample, “al barri menys la Plaça Tetuan no tenim altres places o parcs. Per això, tot el que sigui crear-ne de nous ens sembla una acció positiva i la recolzem decididament”.

Espais massa tancats “Tot i la vessant positiva d’aquesta actuació, la recuperació d’interiors d’illa dista molt del que en el seu moment va pensar Ildefons Cerdà. L’urbanista català del XIX volia una ciutat espaiada amb illes de pisos obertes en forma d’L o d’U i no com ara que estan tancades”, diu l’arquitecte Ferran Navarro.

La situació actual de l’urbanisme

nes”, afirma. En la seva opinió, el fet que moltes d’aquestes places, parcs o jardins estiguin tancats desincentiva que siguin coneguts i visitats pels veïns i molts cops no tenen vida. “ Si no hi ha un bar, o un equipament o alguna cosa a fer, la gent tampoc no hi anem” i més “quan s’apropa l’hivern o es fa de nit” la gent tendeix a estar menys a l’espai públic.

Navarro aposta més per crear nous espais públics oberts a imitació del que es va fer amb el Parc de l’Escorxador Joan Miró a l’Esquerra de l’Eixample, “això evidentment tindria afectacions per als qui patirien expropiacions de la seva finca per poder realitzar

Tot i la conversió en espais públics, el fet que estiguin massa tancats dificulta la funció comunitària aquesta actuació i se’ls hauria de compensar i reubicar, però potser sortiria, fins i tot, més econòmic, i el resultat final seria millor i majors les possibilitats de gaudi per part dels veïns”.

DANI CODINA

A dalt, interior d’illa al Palau Robert, a la Diagonal. A sota, jardins de Safo, al carrer Llançà. a l’Eixample és de molta densitat d’edificacions i el pla de recuperació d’interiors d’illa no deixa de ser, per a Navarro, “un apaño” ja que no es podrà recuperar mai la idea inicial de Cerdà. Per a l’arquitecte aquests interiors si bé són

espais per a l’ús públic, són parcs en molts casos massa tancats, la qual cosa dificulta que puguin arribar a complir la seva funció comunitària.

Amb tot, Navarro també analitza positivament actuacions com

ara la de la Torre de les Aigües a l’Esquerra de l’Eixample. “Aquest espai no està tancat com passa amb altres interiors d’illa recuperats i, a més, compta amb diferents equipaments que li garanteixen la presència continuada de perso-

Participació i privatització Des dels veïns també es posen matisos a aquesta actuació municipal. Sala assenyala que “els interior d’illa són útils sempre que tinguin vida, però no si són places captives o sense sortida”.

Per exemple, a l’interior dels Tres Tombs, a Sant Antoni, on hi ha el centre social del barri i una escola bressol, “funciona - diu Salaperquè hi ha un equipament”. En canvi d’altres “són molt pobres i compten amb un disseny molt poc acurat o adequat, tot i que malgrat això preferim un jardí a una fàbrica”, afirma. D’altra banda, Apolhinarios, ens posa com a exemple a seguir, com també ha fet Navarro, el primer interior d’illa recuperat del barri, el de la Torre de les Aigües al 1985, que té una piscina i un bosc de magnòlies i “és la platja del barri”.

També critiquen els veïns que no hi hagi un pla definit més enllà

Passa a la pàgina 22 ✒

22

La Veu del

REPORTATGE

Políticamente

CARRER

correcto

Coleccionable ilustrado de aquellos términos de actualidad que fijan y dan esplendor a la condición humana Alfonso López

AGENDA 21: Carta a los Reyes Magos global para afrontar los retos más urgentes, económicos, sociales y ambientales (por tanto el cambio climático) que tiene la humanidad. Se aprobó en la conferencia de Río de Janeiro en 1992. Como no hemos sido buenos nos han traído carbono.

✒ Ve de la pàgina 21 de la voluntat de comprar terreny i anar temptejant possibilitats: el que sí que hi ha és una preferència en la recerca de nous interiors en zones on actualment no n’hi hagi. “La proposta sempre ens la presenten quan ja està feta i la participació ciutadana es produeix només sobre els detalls del disseny, mai sobre què es compra o com s’actua. Amb tot, a les dues darreres recuperacions del barri hi ha hagut un procés d’informació i durant el temps durant el qual s’ha aprovat el projecte hi ha hagut una consulta, però no sempre és així”, afirma Sala.

Per la seva banda, Cosme Saló, el tresorer de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, indica la seva satisfacció amb aquesta política de

L’Ajuntament espera arribar als 100.000 metres quadrats recuperats per a l’any 2011 l’Ajuntament. Saló els valora com un espai més per a la convivència dels veïns. “L’únic problema que hem tingut és que en algunes places s’han posat drogaddictes, normalment les que estan més tancades. En altres, com els jardins de Maria Mercè Marçal, hi ha un col·legi que ens crea problemes de sorolls”, diu Saló. En el cas d’aquesta illa que cita Saló, els veïns van voler salvar l’edifici Sopena, que entenien que tenia un important valor patrimonial, però, malgrat les protestes i els esforços, no van poder salvar-lo.

En darrer lloc, la valoració

PLANIFICACIÓN FAMILIAR: Recurso del que carecen más de 140 millones de parejas en todo el mundo y que estarían dispuestas a que la población global redujera su crecimiento en 1.000 millones de personas (con su correspondiente CO2). Y todo ello para alegría de varias religiones a las que no les importa que lo que quede de la humanidad regrese al paleolítico, seguramente su época favorita.

Jardins M. Mercè Marçal, al carrer Provença. que en fa Joan Balañach, vicepresident i responsable d’urbanisme i mobilitat de l’Associació de Veïns de Sagrada Família és també, en general positiva. Tot i això es mostra crític amb alguns procediments per a la recuperació, com ara en el cas de la fàbrica de Myrurgia, encara en obres. “Abans aquest espai estava qualificat d’equipaments i, perquè els propietaris cedissin

DANI CODINA

una part del terreny, l’Ajuntament va requalificar aquests terrenys passant d’equipaments a habitatges privats. En alguns casos són mecanismes qüestionables perquè afavoreixen interessos privats en detriment de l’interès general que podria haver donat lloc a un equipament o a pisos de protecció oficial”, conclou el vicepresident dels veïns de Sagrada Família.

Idees heterodoxes per a la modernització de Barcelona

La Casa de las Lenguas y la plaza de Pentecostés Paseantes Observadores

BIO: Prefijo que milagrosamente y ante el despiste general del personal, hace vender cualquier cosa. Ciertamente estamos ante un caso de biocontaminación.

novembre-desembre de 2007

La vieja fábrica de Can Ricart, una vez salvada gracias a la presión de los vecinos, parece que va a ser preservada. Lo que políticos y técnicos vinculados al ayuntamiento entienden por preservación va quedando claro: se trata de destruir el viejo -y “obsoleto”- conjunto fabril para dejar algunas piezas y salvar la cara. Después de mucho cogitar sobre el destino que se puede dar al recinto han llegado a la conclusión de que puede ser apto para acoger la Casa de las Lenguas.

No sabemos si pretenden preservar en ese recinto el caos y la cacofonía del pabellón de las lenguas en el Forum de las Culturas. Esperemos que aquella instalación de insoportable audición e ininteligible

contenido mejore en esta nueva etapa ricartiana.

Está pendiente todavía el nombre de la plaza de acceso.

La lectura del Nuevo Testamento puede ser muy oportuna. Como es sabido, una vez muerto Jesús y desaparecido sus restos mortales del sepulcro, los apóstoles estaban tristes y temerosos de salir a predicar. El día de la Pascua de Pentecostés, estando reunidos con María, se escuchó un fuerte viento y sobre su cabeza se depositaron pequeñas lenguas de fuego (Hechos de los Apóstoles, 2, 1-42). Desde ese momento empezaron a hablar lenguas desconocidas. Salieron ya sin miedo y como en esos días había muchos extranjeros y visitantes en la ciudad, empezaron a predicar, y cada uno oía a los apóstoles en su propio idioma y

los entendían perfectamente.

Dice el Evangelio que el Espíritu Santo les dio fuerzas para la gran misión de llevar la buena nueva a todo el mundo.

La premonición es admirable.

La Casa de las Lenguas permitirá a los apóstoles de Cataluña predicar en catalán y que todo el mundo les entienda en su propio idioma. Esperemos que los prestigiosos (suponemos) arquitectos encargados de la remodelación de la fábrica instalen sobre la nave destinada a museo un buen sombrajo o baldaquino de los que ahora se llevan, para impedir que las lenguas se escapen, y dejen a Barcelona convertida en una auténtica Babel (turística y política). Confiamos también que a ello contribuya el museógrafo que está previsto contratar para esas tareas.

La Veu del

CARRER

novembre-desembre de 2007 Un reportatge de

REPORTATGE

23

La revista de veu crítica ‘Illacrua’ compleix 15 anys. Amb els moviments socials com a referència, defuig el pamfletisme i ofereix

Gemma Aguilera

reflexió de fons i alternatives

Transformació social des del paper

C

ruïlla -avui Illacrua- neix amb l’ànim de ser aquell lloc de trobada on cadascú, sense renunciar al seu món, a les seves coses, a les seves lluites, es troba amb les de l’altra gent. Perquè estem convençudes i convençuts que aquesta barreja de sensibilitats constitueix el millor adob perquè creixin alternatives a una societat que cada dia se’ns presenta amb més foscor”.

Amb aquesta declaració de principis la revista Illacrua es dirigia per primera vegada als seus lectors el 23 d’abril de 1992. Quinze anys més tard, una publicació que va començar de forma experimental i sense referències en el sector, té a les seves espatlles més de 150 números i un centenar llarg de persones vinculades al projecte. llacrua, La revista alternativa dels Països Catalans, va néixer com a punt de trobada de les inquietuds de diversos col·lectius socials, com el moviment d’objecció de consciència, els grups ecologistes, el moviment d’alliberament gai i lesbià, antimilitaristes, llibertaris, independentistes i agrupacions veïnals, que s’aplegaven a l’Assemblea de Grups Alternatius (AGA). El repte era aconseguir un producte de reflexió que no fos la mera suma de pamflets editats per diversos grups. El Jordi García, un dels impulsors d’Illacrua, recorda que els inicis no van ser fàcils: “el projecte el vam madurar durant tres anys, volíem que tingués un funcionament autònom i al servei de la transformació social en el sentit ampli. Vam fer una feina bestial, i els primers números van comportar nits senceres escrivint, compaginant-ho amb la feina de cadascú. Quan es va desfer l’AGA, Illacrua va sobreviure i es va consolidar”. Els qui coneixen la publicació des del primer número recordaran que la capçalera dels primers exemplars era Cruïlla, però després que l’editorial Cruïlla els amenacés de denunciar-los per utilitzar aquest nom, van rebatejar la publicació.

La publicació compta amb més de 1.000 subscriptors i es pot trobar també en biblioteques, associacions de veïns i d’altres entitats dels Països Catalans. És una revista minoritària pel que fa a les xifres, però ha aconseguit una cosa que avui dia pocs mitjans de comunicació acrediten, la independència. “No és una informació dirigida per una institució o em-

Redacció de la revista Illacrua, a Via Laietana. presa, perquè per a això ja hi ha altres canals establerts, sinó que intentem donar veu a gent que no té accés als canals habituals. Per tant, no competim amb els mitjans de comunicació de masses”, assegura el Carles Masià, redactor d’Illacrua des de fa quatre anys.

En aquest sentit, el Jordi García reconeix que aquesta independèn-

La publicació recull un ampli ventall de tendències ideològiques cia no sempre ha estat ben rebuda i entesa per tots els col·lectius socials que són el públic potencial de la publicació: “En alguna ocasió se’ns ha dit que ‘aquests no són dels nostres’, però és la gràcia d’Illacrua, voler conjugar des de tendències llibertàries fins a independentistes o d’esquerra radical”. Aquest missatge plural també el reben els col·laboradors de la publicació, que van des dels redactors fins als mateixos subscriptors i associacions que els poden

adreçar propostes i informacions dels seus àmbits. Com explica el Jordi, cal fer certa pedagogia entre els col·laboradors: “expliquem a les persones que hi escriuen que s’adrecen a un públic que no és només de la seva closca, i sobretot fem una feina de correcció i d’edició dels articles molt important”.

El repte de mantenir-se Durant la dècada dels noranta, Illacrua va ser pràcticament l’únic mitjà de comunicació alternatiu, fins que a partir de l’okupació i el desallotjament del cinema Princesa el 1997 van començar a sorgir diferents projectes contrainformatius gratuïts i de pagament. En aquest nou context, el Jordi García explica que “van caldre algunes modificacions per adaptar-nos a la nova realitat comunicativa, com ara repensar les seccions i presentar un nou disseny”. A banda, com apunta el Carles Masià, una altra lluita d’Illacrua és deixar ben clar que “no és la revista d’un sol moviment alternatiu o d’una tendència ideològica, sinó un punt de trobada de persones social i culturalment actives que cerquen alguna cosa més que idees pamfletàries o falsos triomfalismes. És una eina de

JOAN MOREJÓN

reflexió i anàlisi de la realitat, amb una alta dosi de crítica, però sempre presentant una alternativa, una sortida en positiu”.

D’ençà del primer número de la revista, la societat catalana i els moviments socials dels quals Illacrua era un dels reflexos possibles s’han transformat, i amb ells, la publicació s’ha anat modulant

imprescindible per arribar a més persones, Illacrua ha apostat per una pàgina web (www.illacrua.cat) i per la digitalització dels números anteriors, que qualsevol usuari podrà comprar.

En aquest nou escenari, Illacrua no pretén ser una revista “única i blindada”. El Jordi Garcia ha vist néixer i créixer la revista i coneix bé les dificultats de tirar endavant un projecte ferm. Potser per aquest bagatge considera que la millor recepta per assegurar el futur d’un espai comunicatiu per als moviments alternatius és “la confluència d’esforços”. En aquest sentit, aposta per una reordenació del sector: “necessitem un mitjà de reflexió mensual o bimensual, un mitjà de contrainformació setmanal i, per què no, una premsa alternativa diària i gratuïta. I per descomptat, un mitjà immediat per a convocatòries a Internet. Illacrua està a cavall de la reflexió i l’actualitat. Seria positiu anar cap a processos de confluència i collaboració per aconseguir-ho”. Això sí, tots tenen clar que la revista mai no ha de perdre el caràcter reflexiu que la caracteritza, donant sempre una proposta alternativa a la crítica, d’esquerres i en el marc dels Països Catalans.

Els responsables veuen el futur en la suma d’esforços dels moviments alternatius per donar resposta a les noves circumstàncies socials i culturals del seu espai natural. És per això que l’equip que fa possible la publicació afronta el futur amb la certesa que d’aquí a uns anys aquesta capçalera haurà viscut d’altres processos d’adaptació i, per tant, serà una Illacrua diferent a l’actual, que es trobarà immersa en el maremàgnum de publicacions que neixen i es consoliden en l’àmbit de la transformació social. Tenint present que Internet és una eina

Portada del número 152, corresponent al mes de setembre de 2007, on es tractaven temes com la situació legal de les dones immigrades, la reflexió a l’entorn de la pedagogia de les catàstrofes o el veto dels magistrats conservadors a la revisió dels crims del franquisme, com en el cas de Puig Antic.

24

La Veu del

BARCELONES

LLIBRES

L’exclusió en nou mirades MARC VILLORO

A Fragilidades vecinas es presenta el fenomen de l’exclusió social urbana a través de les narracions biogràfiques de nou persones que expliquen, amb detall, els fets més rellevants de la seva vida i com els han influït fins arribar a aquesta situació de vulnerabilitat. El punt de partida d’aquest recorregut vital és una infància difícil, marcada en alguns casos -en les persones de més edat- per les dures condicions després de la Guerra Civil o, en d’altres, per formar part de famílies amb pocs recursos i desestructurades (pares separats, amb adicció a l’alcohol i drogues, violència a la llar), i en què la formació es deixa de banda per la dedicació al treball des de ben joves.

Aquest és l’inici d’una trajectòria en què els problemes se succeeixen en edat adulta i que són diversos segons els casos, però tots comparteixen el patiment, el dolor, el desencís pel rumb que ha pres la seva vida, encara que també mostren la fortalesa suficient per tirar endavant i mantenir un bri d’esperança perquè les coses millorin.

Les nou narracions que presenta el llibre s’estructuren en set temàtiques diferents, però alhora complementàries: violència de gènere, adolescència en risc, persones dependents, cronificació de l’exclusió, migració i gènere, adicció i malaltia mental, i debilitat de xarxes socials i de suport. Cada un dels relats, narrats en primera persona i sense pauses en el seu transcurs, el que dóna força i un to molt directe als textos, és precedit per la descripció del context en què es va realitzar l’entrevista i seguit d’un comentari a càrrec de professionals del sector social que aporten elements d’anàlisi i reflexió al voltant de cada temàtica.

A la introducció del llibre prèvia a les narracions es destaca que a diferència de la pobresa, que respon sobretot a mancances econòmiques, l’exclusió social abasta àmbits molt diversos (laboral, econòmic, social, cultural, polític i de salut) i, per tant, esdevé un fenomen complex de caire estructural, dinàmic, Biografies de molts vulnerables factors i Fragilidades vecinas dimensions, i Joan Subirats defineix (director) Icària Antrazyt, 2006 més un procés que 190 pàgines un estat.

CARRER

novembre-desembre de 2007

El Pere del Versalles JORDI RABASSA

En Pau Vinyes mai no deixa de sorprendre.

Fa uns mesos va publicar una extensa entrevista a Pere Heredero, l’ànima durant més de trenta anys del Bar Versalles, una institució andreuenca creada per fer-nos una mica més feliços. Aquesta és la segona publicació de Llop Roig, firma rere la qual s’amaga el mateix Vinyes.

Quan el “Pere del Versalles” va néixer el 20 d’agost de 1936 feia un mes que havia esclatat la guerra civil i el seu pare, l’Eduard, ja regentava el bar des de feia vuit anys.

De nom li havia posar Petit Versailles, en francès, però la inculta brutalitat franquista no ho va entendre i va fer eliminar l’adjectiu que sonava català. El bar passà a dir-se com tots el coneixem: Versalles.

El dia 3 de febrer de 2006 en Pere i en Pau van conversar durant tres hores, amb la intenció de fer-ne un llibre. Aquest es va presentar al mateix bar el dia 28 de juny d’enguany, en un acte emotiu que va congregar molts amics d’en Pere i del Versalles, que és dir el mateix.

El llibre es titula Pere Heredero, una vida versallesca i se subtitula Entrevista a un andreuenc de soca-rel. Conversa amb Pau Vinyes i Roig. El pròleg és de Joan Pallarès i tanca el llibre un recull d’articles de premsa i fotografies, que van des del 1928 fins a l’actualitat. Podeu adquirir-lo al quiosc de la plaça del Comerç o al que hi ha al capdamunt de la Rambla de Fabra i Puig, amb Llenguadoc, i a la Llibreria Marú del carrer Malats, de Sant Andreu.

L’entrevista flueix en un clima d’amistat que fa que en Pau pugui intercalar preguntes íntimes i personals a les qüestions sobre el bar i la seva història. S’enceta parlant dels pares i els seus orígens. Els temes van apareixent

al ritme que marca la necessitat d’explicar, d’escoltar i de ser escoltat, perquè en Pere ha hagut d’escoltar centenars de vegades darrere de la barra sense que li hagin preguntat, “i tu, Pere, com estàs?” En Pere, a Sant Andreu és una institució, i el Versalles és el cor del poble. Qui no hagi fet un Versalles no pot entendre què és Sant Andreu. Perquè els andreuencs no anem a fer un cafè o una cervesa, anem a fer un Versalles, que consisteix en passar i seure a una taula acompanyat d’una beguda o el que calgui, convençut que abans que passin deu minuts apareixerà un conegut que també passava i ha decidit fer un Versalles. És una diversió andreuenca.

La conversa s’atura en anècdotes d’alguns amics (perquè en Pere no en diu clients dels clients, sinó amics) com la d’aquell que li demanava diners cada mes per poder pagar la cuidadora dels pares i en morir va descobrir que amagat en caixes de sabates hi tenien un milió de pessetes. Pel seu alt valor històric són especialment interessants els retrats que fa en Pere de les persones i l’època de la post-guerra, una època de carestia, repressió i molta por en què el bar es va convertir en un oasi de llibertat.

Llibertat vigilada, però, perquè els homes

del règim també eren clients (aquests sí que eren clients, no amics) i tenien molt de poder. Amb tot en Pere ens explica que en les velles taules de marbre s’hi trobaven homes i dones de totes les tendències que lluitaven contra el franquisme i que s’hi havien fet reunions passada la mitjanit, amb el perill que comportava. També ens explica que el dia que més por va passar va ser el que es va oficiar la missa per la mort de Salvador Puig Antich, quan la policia va entrar al bar demanant la documentació a tothom.

Hem dit que també hi ha moments per a la intimitat. Pocs sabien que el negoci moltes vegades passava per davant de la vida familiar i que això va pesar en la relació amb el pare, l’Eduard Heredero. La confiança permet a en Pau penetrar al cor d’en Pere: “Pere, t’has enamorat? Has tingut algun amor?” “A la meva feina, contesta, els dies en vermell del calendari no existien (…), com més vermells al calendari més feina tenies (…). Així doncs, no em podia permetre el luxe de fer-la grossa amb una xicota”. En Pere es va enamorar però el Versalles ja l’havia embruixat. Tant que no va ser fin al 2005 que va deixar de ser-ne el propietari. Ara ho són l’Eduard i la Montse i han tornat a fer-hi reformes radicals, com aquella que ens ha explicat de l’any 1956.

Pere Heredero, una Una manera vida versallesca és una de viure fita en la producció de Pere Heredero, una Pau Vinyes i Roig, per la vida versallesca. resposta entusiasta del Entrevista amb públic i la qualitat del un andreuenc de material. Un llibre que soca-rel es llegeix ràpidament Pau Vinyes perquè enganxa i Llop Roig, 2007 del que s’aprèn una manera de veure i 102 pàgines viure la vida. Un plaer!

LLIBRES

Estrellas negras de la constelación obrera MARIO ORTIZ

Acabo de cerrar el libro que, sobre la Banda Trapera del Río, y escrito por Jaime Gonzalo, ha editado recientemente Munster Books. Un regusto amargo me ha acompañado durante su lectura. Los que tuvimos la suerte de vivir la adolescencia durante la transición compartimos con la Trapera algo más que un montón de canciones.

Una semana oyendo la contundente música trapera, sus provocadoras y barriobajeras letras, mientras mis ojos paseaban flipados por sus páginas, por las estupendas fotografías de Salvador Costa, me han hecho volver la mirada durante unos días a la ciudad que dejamos atrás, a las ilusiones que no supimos hacer realidad.

El fracaso de la Trapera como banda es, a la vez, un fracaso colectivo y generacional: casi nada es como soñábamos.

La apasionante, intensa y destructiva historia de esta mítica banda de Cornellà, del más puro estilo underground, se desgrana por las páginas del libro, entre fotos magníficas y entrevistas a sus protagonistas.

Respira todo él autenticidad,

SALVADOR COSTA

sinceridad y rigor, y un tono agridulce que me ha parecido adivinar entre líneas. Que aperecía una y otra vez, como un fantasma, en la delgada, alargada sombra de Tio Modes, fallecido en noviembre del 2004, con gorra y guitarra en ristre. “Somos ratas de alcantarilla, y hemos venido a dar la bronca”, dice Morfi.

El rock´n´roll del extrarradio, de la periferia charnega, no tuvo apoyos de nadie. Boicot del Sindicato de Músicos de Cataluña. Letras irradiables para las emisoras de la época.

Problemas con las discográficas, y un largo etcétera de líos en los

conciertos, donde la inquieta y narcisista personalidad de Morfi y sus provocadoras perfomances, se las apañaban para armarla a la menor ocasión.

A pesar de todos, un amanecer en el Canet Rock del 78 alucinaron a todo el mundo, que bailaba a rabiar a las 9 de la mañana. Allí se ganaron el respeto de los músicos catalanes.

Todo esto hizo de ellos lo que fueron y lo que son: una leyenda del rock barcelonés fabricada en la Ciudad Satélite de Cornellà.

Estrellas negras en su propia constelación obrera.

Un grito juvenil y salvaje

contra la Nova Cançó y el Rock Laietà que dominaban los resortes musicales de la ciudad.

Demasiado jevis para los punks, demasiado punks para los jevis. Eso fue la Trapera.

“Rock asesino de aquí y ahora que ha madurado un año más”.

Vibraciones, diciembre 1980.

Hay quién, en su momento, quiso establecer paralelismos entre Ramoncín y Morfi, yo los niego. Ramoncín era pose, Morfi autenticidad.

Las luces y sombras traperas se recortan las unas a las otras en el recorrido que recrea el autor, dando una profundidad y franqueza inusitadas a esta barriobajera historia de Rock´n´Roll, sobre todo, en el inigualable prefacio que, con magistrales palabras, abre la lectura, que, cargada de nostalgia y Una leyenda pasión, de del rock’n’roll imágenes, consigue La Banda Trapera situarte, en del Rio. Escupidos de la boca de Dios apenas tres páginas, Jaime Gonzalo en el Munster ediciones, inquietante, 2007 canalla 207 páginas y lejano Fotografías: universo Salvador Costa trapero.

La Veu del

novembre-desembre de 2007

CARRER

WEBS

La memòria del Camp de la Bota passa al fons del Macba EDUARD CALVET

L’artista multimèdia Francesc Abad ha donat al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) la seva obra El Camp de la Bota, un arxiu visual que recull el record dels qui van ser afusellats pel franquisme en aquest antic camp de tir situat entre Barcelona i Sant Adrià.

El treball de Francesc Abad arrenca quan les administracions decideixen abocar tones de ciment sobre aquest espai per construir-hi els edificis del Fòrum Universal de les Cultures del 2004. Sota l’esplanada que va servir per rebre els visitants de l’esdeveniment que havia de canviar el món hi ha el Camp de la Bota, un bocí de platja on l’Estat espanyol franquista va afusellar 1.704 persones en 13 anys. I és a partir dels familiars de vuit d’aquestes persones que Francesc Abad comença a estirar el fil de la història i crea un arxiu amb un tractament més visual que històric. És una obra viva que ha anat creixent amb el temps i que s’ha desenvolupat en diferents direccions: mentre que a la pàgina web hi trobem tots els materials, l’exposició ha anat adaptant el seu contingut a la memòria de les ciutats que l’acollien. En tres anys s’ha pogut veure a onze poblacions catalanes, entre les quals no hi és Barcelona, que no ha fet un espai per acollir aquesta mirada a la pròpia història. Finalment l’obra ha arribat a la col·lecció del MACBA amb més de mil imatges i 60 testimonis personals enregistrats en format de vídeo. D’aquesta manera s’actualitza la presència d’Abad al fons del museu, que ja compta altres treballs seus.

La conservadora de la col·lecció del MACBA, Antònia Maria Perelló, qualifica l’obra d’“impactant i emocionant” i puntualitza que aquest arxiu s’incorpora al museu com “una memòria

interpretada, una realitat vista a través d’un artista”. L’obra de Francesc Abad ha partit del treball de Josep M. Solé i Sabaté La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953, que ha estat contrastat amb el llistat oficial d’afusellats al Camp de la Bota. Els testimonis dels familiars i amics de les víctimes han permès humanitzar els noms dels executats fins al punt de permetre saber quin era el seu rostre, quina era la seva família, quins ateneus o societats freqüentaven i quina era la seva filiació política. Aquest treball ha permès dibuixar com eren les persones que el règim franquista no considerava “dignos de vivir en la nueva España”.

A la web del projecte (www. francescabad.com/campdelabota) hi ha tots els materials recollits i s’hi pot veure com els testimonis expliquen la història dels desapareguts. La Cassandra va ser una de les vuit primeres persones que van obrir el seu record a en Francesc Abad.

Explica la història del seu germà Numen i ho fa a raig, intentant no oblidar res i colpint-te mica en mica per la gravetat de les vivències. En Numen “tenia 13 anys quan va esclatar la guerra”, als 15 va anar de voluntari al front i quan encara no havia complert els 16 va passar la frontera administrativa francesa fugint dels nacionalistes espanyols. Va estar al camp de concentració d’Argelers i després va anar a parar al camp d’Agde, que en deien “el camp dels catalans”, d’on la mare i la Cassandra el van poder treure.

Després d’un llarg periple i finalitzada la Segona Guerra Mundial en Numen va tornar a Barcelona per sumar-se a la

BARCELONES

cel que ha creat Francesc Abad en la seva obra, un per cadascuna de les persones executades al parapet del Camp de la Bota.

Segons Francesc Abad aquest treball “és una critica a l’oblit dels llocs de la memòria, una crítica social de la intervenció urbanística i contra l’ús polític dels espais públics”. Les primeres ciutats a acollir l’exposició van ser Girona i Lleida alhora que se celebrava el Fòrum de les Cultures 2004.

“L’Ajuntament de Barcelona no va voler acollir-la”, apunta Abad, “i ha estat la Diputació qui ha ajudat a fer-la córrer.”

Va ser a partir d’aquest moment que es va crear un equip de gent per tal de fer activitats educatives, xerrades i adaptar l’exposició a cada població. La mostra “no s’ha exposat a cap localitat que no fes treballs de recerca sobre el tema i allà on s’exposava s’augmentava el fons de l’exposició amb les investigacions locals”, afirma Francesc Abad. La web d’El Camp de la Bota té indexades totes les dades recollides i permet cercar la informació de les persones executades per nom, data o població d’origen. La pàgina web encara es mantindrà activa durant un any per a tot aquell que hi vulgui afegir dades o informar-se sobre algunes de les persones que l’Estat franquista va aniquilar.

Un llibre sobre els judicis sumaríssims

resistència i lluitar contra Franco. Pocs anys després la policia el va detenir, la Cassandra recorda que “va estar divuit dies a jefatura superior, on el torturaven a ell” i als seus companys. Gairebé un any i mig després va ser sotmès a un consell de guerra sense advocat i va ser condemnat a mort. Va haver d’esperar 124 dies sol en una cel·la, sense visites i finalment el dia abans de fer 26 anys va ser executat.

Aquesta és la història d’en Numen, però n’hi ha més, moltes més. La d’en Josep Pujadas, la d’en Miquel Castel, en Josep Fortuny i anar sumant fins arribar als 1700 estels que brillen en el

El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va presentar el passat dia 13 de novembre el llibre Justícia, no venjança de l’historiador Joan Corbalán. L’obra investiga els sumaris dels judicis sumaríssims militars dels qui van ser afusellats al Camp de la Bota. Durant l’acte, celebrat al Palau del Parlament de Catalunya, Joan Corbalán va explicar que durant els tres anys de gestació del llibre ha pogut accedir a documentació “gairebé inèdita, ja que molts expedients mai havien estat consultats”. La publicació d’aquest llibre ha estat promoguda per l’Associació pro Memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya, que també ha col·laborat amb l’obra de Francesc Abad.

La web d’El Camp de la Bota www.francescabad.com/campdelabota

LLIBRES

La Barcelona de la mala mort MARIA ORTEGA

Sobre d’un burro, lligats de mans, despullats de cintura en amunt i amb un rètol al pit on es podia llegir el delicte comès, o amb els objectes robats penjant del coll, en cas de robatori. El cap, obligadament aixecat per un ferro que des de la barbeta impedia abaixar la mirada.

Així eren assotats en públic, fins a mitjans del segle XIX, els condemnats, en un procediment conegut com a Bòria avall, en referència al carrer per on enfilava la comitiva. El càstig com a exemple i la mort com a espectacle són dues constants en la història de Barcelona (i d’Europa), tal com plasma Joan de Déu Domènech a L’espectacle de la pena de mort, un recorregut històric pels càstigs més macabres imposats a la capital catalana.

El llibre comença el seu particular itinerari pels escenaris on es practicava la mala mort al segle XIV. Des d’aquell moment i fins al 15 de juny del 1897, quan es va executar la darrera pena de mort

25

amb públic, les tècniques van anar canviant, però el missatge últim d’humiliació i adoctrinament es va mantenir invariable.

Al llarg dels anys, el mètode més freqüentat per a les execucions ha estat, com explica Domènech, la forca. No va ser abolida fins el 1832: “De tan habitual com era, la forca formava part de paisatge.

N’hi havia pertot arreu”. L’autor situa en un mapa de la ciutat els punts habituals d’execució i el procediment que s’hi aplicava.

Destaca, especialment, l’Esplanada de la Ciutadella, el darrer escenari barceloní on hi va haver forques permanents. El llibre, però, també recull altres mètodes capitals com el garrot o l’afusellament. Això sí, l’autor

puntualitza que les execucions que afectaven la noblesa tenien un caràcter diferenciat.

“Nobles, militars religiosos i bords eren sentenciats de manera exclusiva” En aquests casos, hi havia tres procediments: la immersió, l’escapçament i, segles més tard, l’agarrotament. A més, aquestes execucions es feien gairebé d’amagat en respecte a la categoria dels condemnats. Tenien dret a una mort ràpida i privada.

Domènech dibuixa, a través d’aquestes pàgines, un itinerari acurat pels racons de la ciutat que van servir d’escenari a la mala mort, al mateix temps que s’endinsa en el conjunt de frases Escenaris fetes que provenen macrabres d’aquests rituals. Es tracta, doncs, d’un L’espectacle de la viatge a una de les pena de mort cares més fosques de Joan de Déu la història de la ciutat.

Domènech Un viatge que no La Campana escatima en anècdotes Barcelona, 2007 ni abusa de detalls 242 pàgines macabres.

EXPOSICIONS

La millor transició Així valora els nostre col·laborador Jordi Borja l’exposició que acaba d’inaugurar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre al transició. No es tracta tant d’una descripció cronològica d’un episodi històric sinó d’una proposta per comprendre un procés complexe que va tenir com a escenari fonamental el carrer i com a protagonista principal els individus i col·lectius socials, més que els actors del procés polític, que han acabat segrestant Temps per a la aquest llibertat paper en els En Transició tractats CCCB històrics a Montalegre, 5 l’ús. Tot un Del 20 de novembre exercici de al 23 de febrer de memòria 2008. col·lectiva.

26

La Veu del

POLÈMICA

CARRER

novembre-desembre de 2007

Plaça de les Glòries o una no plaça? ●

JOSEP OLIVA ARQUITECTE I URBANISTA

Fa quatre anys que l’Ajuntament havia estudiat una solució de la plaça de les Glòries i el seu entorn. No goso qualificar-la d’urbanística perquè va començar la casa per la teulada encarregant dos projectes arquitectònics: el Museu del Disseny i l’edifici ONA destinat a oficines municipals. El procés hauria d’haver estat a l’inrevés: pensar urbanísticament, és a dir globalment, la plaça i el seu sector i després ja vindrien les arquitectures articulades en el marc general. L’espai de confluència dels tres grans eixos de l’Eixample (Diagonal, Gran Via i Meridiana) quedava completament desdibuixat. El que anomenem plaça esdevenia una “no plaça”. Això és el que es va explicar a un grup d’urbanistes que participàvem en un congrés internacional celebrat a Barcelona l’any 2003. La impressió general no va pas ser gens favorable i en sóc testimoni directe. Últimament, s’ha aprovat un Pla molt semblant. Probablement s’ha avançat en el sentit de resoldre el bescanviador de transport públic que hi haurà en el subsòl i també d’atendre algunes justes reivindicacions dels veïns de la zona pel que fa a la previsió d’equipaments i al manteniment de zones verdes que figuren en el PGM. Aquestes dues qüestions són positives, però s’ignoren aspectes importants vinculats al model urbà i a la visió global de la ciutat. És un lloc que, a part del vessant local, reclama considerar la dimensió ciutat.

En cap moment s’ha d’oblidar que ens trobem en un punt singularíssim en ser el gran centre geomètric de l’Eixample. Aquesta circumstància hauria de quedar clarament reflectida en el Pla, cosa que no fa. L’urbanisme ha de tenir en compte i potenciar la magnífica situació que gaudeix aquest punt de la ciutat. Una manera de fer-ho és infondre-li un cert grau de monumentalitat: és el tret específic.

Dotar-lo de valors urbans és el genèric i, per tant, ha de predominar

Anuncia’t a ‘La Veu del Carrer’ 93 412 76 00 carrer@favb.cat

Dibuix de la proposta per a la plaça de les Glòries presentada per l’autor d’aquest article. arreu del teixit urbà encara que amb intensitats diferents. Per altra part, el sector té una acumulació de superfície qualificada de zona verda per tal de pal·liar el dèficit d’espais oberts que s’arrossegava des de l’època predemocràtica.

L’últim pla aprovat ignora aspectes importants vinculats al model urbà i a la visió global de ciutat Un altre element a considerar en la planificació de Glòries és que la plaça gaudeixi de caràcter. Hi ha diverses maneres de fer-ho i forma part de les reflexions prèvies a un Pla com aquest que ha de definir volumetria, usos i tipus d’urbanització.

Així és que el disseny municipal resol dues qüestions i en negligeix d’altres de ben importants. Peca d’una evident manca d’ambició i de no tenir idees clares sobre la qualitat urbana. En un punt tan estratègic, substituir la figura d’una plaça per un buit urbà és un greu nyap. Per exemple, crea una gran discontinuïtat en el cas de la Diagonal.

Per tal que totes aquestes reflexions no es quedin en elucubracions teòriques, em permeto presentar un Pla alternatiu. He de fer, però, dos advertiments. El primer és que disposo d’insuficient informació i que és una proposta en fase embrionària i, per tant, un coneixement detallat de la realitat i un aprofundiment del Pla podrien obligar a fer retocs. El segon és que desconec si les possibilitats de poder soterrar el trànsit de la Diagonal, que seria la solució més desitjable perquè descarregaria

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO 10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO

C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26

Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

P a r ki ng s C o n se l l de Ce n t , Pl a ça d e l es Gl ò ri e s, In d e p e n d èn c i a, Av d a . Me ri d i an a , Gra n Via Me tr o Gl ò ri e s, C l o t Auto bus o s 1 8 , 3 3 , 3 4 , 4 3 , 4 4 , 48 , 51 , 5 4, 5 6 , 6 2 , 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

del pas de vehicles més intens, implica apujar artificialment la cota, aspecte poc recomanable.

No obstant, l’important és que el resultat final mantingui els criteris manifestats a la proposta.

L’opció que presento formalitza,

La monumentalitat, el focus urbà, la continuïtat i el caràcter donarien lloc a una plaça viva d’una manera clara i rotunda, una plaça circular de gran diàmetre amb alçades de blocs residencials de l’ordre de 12 plantes que retornarien cap a les avingudes que hi conflueixen i estarien barrejats amb alguns edificis terciaris de major altura. El Museu del Disseny

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55

es mantindria en el mateix lloc però l’edifici municipal ONA s’integraria a la façana de la plaça. Les voreres i la calçada rodona tindrien una amplada d’uns 30 metres que permetrien un passeig adjacent a l’alineació de façana, pas del tramvia i carrils de circulació de cotxes. El cercle interior tindria un diàmetre de 212 metres i estaria destinat a parc urbà d’una superfície lleugerament superior al Turó Parc.

Es tracta d’atènyer diversos objectius: 1) la monumentalitat que proporciona les grans dimensions i, al mateix temps, permet tenir una zona verda molt a l’abast, 2) la creació d’un focus urbà producte de la situació, la continuïtat construïda, la densitat edificatòria, el predomini d’habitatges combinats amb terciari i equipament i, finalment, la urbanització amb una generosa superfície per a vianants, 3) la continuïtat de les avingudes amb especial èmfasi en la Diagonal i 4) el caràcter que li adjudicarien les característiques esmentades i, també, el Museu del Disseny que serviria de contrapunt a les façanes contínues i assenyalaria el costat mar. La densitat i els usos farien possible l’existència d’un equipament comercial potent a la planta baixa o plantes inferiors. Monumentalitat, focus urbà, continuïtat i caràcter donarien lloc a una imatge estimulant de la plaça i a la creació d’un espai de ciutat viva (living city).

Des de una visió llunyana, la Torre Agbar, convertida en una icona ciutadana (llàstima que no tingui sis o set plantes més!) assenyala el punt on se situa Glòries.

El Pla que propugno respecta els equipaments a construir així com els habitatges. És més, afegeix nous edificis residencials en façana de la plaça, preveu ús terciari i, tal vegada, un hotel.

Si el Pla municipal aprovat es porta a terme, la plaça de les Glòries deixaria d’existir com a tal.

Urbanísticament, seria un error impressionant que el futur s’encarregaria de jutjar negativament.

Que quedi dit. Ben clar i ben alt.

RESTAURANTE PERU Especialidades: Pescados Variados, Carnes Selectas

Psg. Joan de Borbó, 10 08003 Barcelona Tel. 93 310 37 09 Fax 93 310 53 27

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

La Veu del

POLÈMICA

CARRER

novembre-desembre de 2007

És l’hora de complir els compromisos ●

JAUME BADENES ARQUITECTE

Les potents infraestructures viàries i ferroviàries que conflueixen en aquest punt de la ciutat han estat elements determinants i han marcat de manera indubtable els diferents plans d’ordenació urbanística aprovats a partir dels anys 60. Això i el desinterès de l’administració local són responsables del desgavell urbanístic que s’ha mantingut al dia d’avui. El resultat de tot aquest procés és un nus viari elevat pel qual circulen una important quantitat de vehicles que entren i surten de la ciutat, (un mal record de la Barcelona olímpica), una plaça de les Glòries emparedada i isolada enmig del nus viari, uns barris que l’envolten mancats dels equipaments necessaris.

Com a contrapunt, l’edifici Agbar, la “cirereta del tortell”.

Estem plenament d’acord amb la importància que la zona de les Glòries té per a la ciutat: per la seva posició geogràfica, per ser punt d’articulació de l’Eixample i dels barris veïns que estan immersos en processos de canvis urbanístics importants (Poblenou i Sagrera), per la confluència d’importants carrers de la ciutat (Gran Via, Diagonal i Meridiana), per coincidir amb el traçat del Parc Lineal que hauria d’anar de Trinitat a la Ciutadella.

El pla de les Glòries aprovat per l’Ajuntament el març passat hauria de donar resposta als reptes que li planteja la ciutat, sense deixar de banda els barris de l’entorn que patim els greus inconvenients generats pel dèficit de serveis i d’equipaments, per l’excés de trànsit, pel deteriorament i manca d’adequació de les activitats dels Encants, per l’insuficient transport públic, i que hem hagut d’insistir en reclamar que el pla de les Glòries contempli, també, solucions per a aquests problemes de caràcter més local.

La qualitat d’un espai urbà no està determinada només per la seva posició, forma geomètrica, edificis i usos que l’envolten, presència d’edificis singulars... sinó

DANI CODINA

El veïns de la zona de Glòries volen tancar un llarg procés en el qual el barri surti guanyant. que ha d’estar inserit en una trama urbana de qualitat, amb serveis, equipaments, comerç, habitatge (assequible), transport públic, etc.

En definitiva, ha d’estar vinculada i envoltada de barris que tinguin resoltes les seves necessitats d’equipaments i disposi d’espais de relació, que permetin desenvolupar el teixit social que, en definitiva, serà el que donarà consistència, coherència i sentit a aquelles arquitectures que els urbanistes dibuixen en asèptics fulls blancs.

El pla de les Glòries permet, al nostre entendre, donar solució a qüestions importants que hem reclamat els veïns, veïnes i les associacions dels quatre barris que envolten les Glòries: Sagrada Família, Clot-Camp de l’Arpa, Poblenou i Fort Pienc, però no dóna resposta adequada a totes les demandes. Destaquem entre els objectius aconseguits: el soterrament de la Gran Via, l’en-

Casa fundada l'any 1912

FABRICACIÓ PRÒPIA I ARTESANA OBERT TOT L'ANY

SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I GRANITZATS, GELATS...

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com eltioche1912@hotmail.com E-mail: eltioche@eresmas.net

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

derroc del pas elevat, la creació d’una àmplia zona verda que estem convençuts que es convertirà en un parc urbà d’interès per a la ciutat, (encara que de dimensions discretes, menys de les que desitjàvem), i que entenem que són elements bàsics per aconseguir donar caràcter cívic a la zona. I, també: nou emplaçament per als Encants, reserva de solars per a equipaments escolars, sanitaris, culturals, esportius, casals per a la gent gran, per als joves, per a habitatge protegit (el 50 % dels 1.013 previstos), millora del transport públic (infraestructures de transport) a llarg termini (contempla la possibilitat de construir un intercanviador entre els diferents sistemes de transport: metro, ferrocarril, tramvia, bus), però no fixa calendari per al pas del tramvia a la banda muntanya de la Diagonal i així crear nous serveis de transport públic a l’entorn.

Tot i així, hi ha aspectes del pla amb els quals hem mantingut el nostre desacord des de la seva aprovació inicial: la situació i l’alçada excessiva de l’edifici destinat al Centre del Disseny (40 metres), de l’edifici administratiu Ona (72 metres), l’alçada de dos edificis que el pla permet que arribin a 19 plantes (uns 64 metres), l’insuficient

nombre d’habitatges protegits i de lloguer, la reducció de la superfície de zona verda de la plaça, el manteniment i, fins i tot, possible increment de trànsit a la zona, la configuració del tram inicial de la Diagonal com a vial d’entrada a la ciutat, la indeterminació d’empla-

El veïnat vol començar a veure els equipaments públics, la mobilitat sostenible i la normalització del barri: vol realitats çament dels equipaments reclamats, la manca d’execució d’obres que l’anterior equip de govern es va comprometre a fer abans d’acabar el seu mandat (biblioteca...), la manca de concreció de les inversions a efectuar i de calendari.

Al final del procés de debat amb els responsables municipals vam aconseguir que signessin un compromís que recull les inversions i calendari d’execució de les actuacions previstes en el pla i algunes de les que no preveia, però que es-

27

taven en la nostra llista de reivindicacions: prioritat dels equipaments de barri, millora del transport públic i elaboració d’un nou estudi de mobilitat (un dels temes amb què ens trobarem amb més dificultats és la reducció del trànsit), inici dels tràmits per al cobriment de les vies de RENFE en el tram de Meridiana, emplaçament de tots els equipaments, entre altres.

L’ordenació de l’edificació que proposa el pla de les Glòries és millorable, en la nostra modesta opinió, i en això estem d’acord amb en Josep Oliva quan afirma que l’Ajuntament ha començat la casa per la teulada. En aquest sentit, el pla no resol de forma adequada la façana definida pel carrer Independència - Badajoz. Els edificis que el pla preveu (edifici administratiu Ona, residència, CAP), i els preexistents (Institut, La Farinera, torre Agbar), no tenen elements que els relacionin i cohesionin, ans al contrari. Són edificis independents, de formes i altures diferents i característiques singulars, que trenquen qualsevol possibilitat de conformar ni tan sols la sensació de façana.

L’edifici del Centre del Disseny, que manté el desmesurat volum inicial, també quedarà penjat de l’aire un vegada s’enderroqui l’anella viària al mig del que hauria de ser zona verda i afectant de forma agressiva les visuals de la mateixa, del Parc Lineal i d’alguns carrers. En aquesta qüestió hem de reconèixer que ens hem trobat amb una posició tancada per part de l’ajuntament.

Malgrat aquest inconvenient, els altes tres carrers que emmarquen la plaça concentren la part més important de l’edificabilitat del pla i els edificis previstos defineixen unes façanes que contribueixen a emfasitzar el traçat dels carrers. El pla contempla per a aquests edificis la necessària heterogeneïtat d’usos (habitatge, dotacions, equipaments escolars, culturals, sanitaris, comerç, centres per a joves i residències i centre per a gent gran), que han de jugar el paper de relligar els barris situats per damunt de la Gran Via (Sagrada Família, ClotCamp de l’Arpa), amb els situats per sota (Fort Pienc, Poblenou) i, també, en sentit est-oest, que poden contribuir a estendre el teixit social dels barris que l’envolten i la necessària barreja amb els nous veïns de la zona.

Som conscients que ens queda molt camí per fer i moltes batalles fins que el pla esdevingui una realitat tangible. L’hora dels plantejaments teòrics creiem que ja ha passat. Tenim un planejament no perfecte però que sí que es pot millorar (o empitjorar) i que ha de servir perquè des d’ara mateix l’Ajuntament compleixi els compromisos acordats i aprovats. Els veïns de la zona (i creiem que tota la ciutat) ja estem cansats de paràlisi, degradació i elucubracions arquitectòniques per a Glòries i exigim que es facin ja realitat els equipaments públics, la mobilitat sostenible, les zones verdes, l’habitatge social, la normalització que van firmar que començarien a executar ara. Ja no acceptem noves dilacions ni excuses: realitats ja !

28 ●

VEÏNAT Breus de barri

VALLVIDRERA

Muntanya russa al Tibidabo Ni la denúncia ni les al·legacions veïnals han aconseguit parar la instal·lació d’una muntanya russa al Tibidabo. Se situa en plena zona boscosa i afecta 58 alzines, moltes d’elles centenàries. L’Ajuntament, propietari del parc d’atraccions, diu que els arbres estan malalts i que plantaran 200 de nous (suposem que no seran centenaris). La instal·lació estarà a 522 metres sobre la línia del mar. La plataforma veïnal presentarà noves al·legacions, ja que es vol inaugurar a la primavera.

POBLE SEC

Interrogants davant la línia 2 Tal i com està el pati, els veïns del Poble Sec recelen que l’ampliació de la línia 2 del metro passi a prop de casa seva. La línia avança cap a la Fira des de Sant Antoni. La Generalitat no accepta el canvi de recorregut perquè s’ha tancat el període d’informació.

Els veïns han creat la comissió PAL2 per controlar les obres.

BON PASTOR

Desallotjament violent La guàrdia urbana va portar a terme un dur desallotjament de les quatre famílies que no van firmar l’acord per diferències importants amb el consistori. El fet que els contestataris siguin una minoria no justifica la brutal intervenció de la urbana, que va arribar a carregar contra un grup de persones solidàries amb els desallotjats.

Les coses es poden fer d’una altra manera.

GRÀCIA

La Cibeles per al barri L’Ajuntament de Barcelona ha adquirit la sala de ball Cibeles per convertir-la en un centre cultural públic. L’establiment portava dos anys tancat per les molèsties que produïa al veïnat.

El seu ús no està determinat ja que el regidor de Gràcia, en declaracions a la premsa, va indicar que el districte pateix una manca de serveis per a la tercera edat. Esperem que el futur equipament sigui públic i no es deixi en mans d’un negoci privat de serveis.

CANYELLES

La Veu del

Vuit anys esperant Des del 1999 l’AV de Canyelles ve reclamant la rehabilitació dels edificis afectats per la carbonatació, malaltia semblant a l’aluminosi. Les obres del barri afecten 2.524 habitatges i consisteixen en aïllar-los de la humitat i solucionar els desperfectes existents. Els propietaris pagaran únicament el 15% del cost de la rehabilitació.

Actualment, el Patronat Municipal de l’Habitatge està redactant els projectes corresponents. Encara no hi ha data de començament.

CARRER

novembre-desembre de 2007

L’Eixample es mobilitza contra l’assetjament immobiliari ●

EIXAMPLE ISABEL REY

“Si existís una tipificació del mobbing com a delicte les immobiliàries s’ho pensarien dues vegades abans de fer-ho, però com ara mateix no existeix, tot està permès”.

Aquestes rotundes paraules pertanyen a la Montserrat Verdeny, membre de l’Eix AntiMobbing i veïna afectada per un cas de mobbing al carrer Enric Granados.

En els últims anys la pujada de preu dels pisos ha propiciat que el negoci de les immobiliàries sigui encara més rendible del que ja era. Aquest és un del motius que han provocat que el mobbing aparegués a Barcelona, sense que els veïns sabessin què està passant exactament a la ciutat. Malgrat no existir una tipificació que el condemni com a delicte, aquest nom amaga al darrera un conjunt de pressions que realitzen els propietaris dels pisos per aconseguir fer fora els inquilins. Aquesta conducta assetjadora es tradueix en accions directes, que van des de conductes agressives fins al desgast psicològic, o en omissions subtils, com pot ser el fet de no rehabilitar els edificis antics.

El mobbing és un problema que està afectant diverses zones de Barcelona, però a l’Eixample els especuladors hi troben unes característiques especials. Tal i com comenta la Sylviane Dahan, membre de la Vocalia de Dones de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample, “al nostre barri les immobiliàries troben pisos grans, sense reformar, on viuen persones grans que, en un seixanta per cent, són dones soles amb pensió baixa. I això és temptador per als especuladors perquè quan acaben de marxar tots, amb els fills o per diners, reformen l’edifici i en treuen molts diners”.

Un cas amb nom i veu Normalment, els casos de mobbing es donen a edificis on els llogaters tenen una renda antiga.

Aquest és el cas de la Montserrat Verdeny, que porta quaranta anys vivint al carrer Enric Granados 147.

El seu pis va ser comprat per la immobiliària Immuebles en Renta S.A fa sis anys. “Ells van comprar l’edifici i quan nosaltres ho vam saber ja estava tot lligat i beneït, i no podíem fer res. Primer van dir que el reformarien, que hi posarien ascensor, però en aquests anys no han fet res. Tot era una mentida, com s’ha vist després”.

La Montserrat explica que les condicions de l’edifici eren normals fins que la immobiliària va començar a fer obres, segons els veïns, amb la intenció que l’Ajuntament el declarés en ruïna i així haguessin de marxar per obligació. “A l’octubre de 2004 vam veure que començaven a fer obres i ens van enviar un burofax per citar-nos a una reunió. Aquell dia els de la immobiliària van venir amb un notari perquè, com després vam saber,

pateixen. Un problema amb difícil solució ja que, com afirma la Sylviane, “la gent no coneix els seus drets i les immobiliàries s’aprofiten d’això i de la passivitat de l’Ajuntament, al qual no li interessa portarse malament amb les immobiliàries perquè molts polítics són accionistes d’aquestes empreses”.

Inacció de les administracions

JOAN MOREJÓN

Francesca Portella, veïna de l’Eixample víctima del mobbing. si ens negàvem al fet que miressin en quin estat estava la nostra casa ens haguessin fet fora automàticament. Ho podien fer perquè hi ha una llei que diu que si el llogater no deixa entrar per fer unes obres necessàries se’n va al carrer, que és el que buscaven ells”, explica la Montserrat. A aquesta primera visita l’han seguit dos anys en els quals els veïns han patit veient com les seves cases tremolaven amb les obres que s’estaven fent als pisos de dalt i als baixos, veient com queien les rajoles de les seves cases i es quedaven sense revestiment al sostre. Dos anys en què els inquilins han fet pinya i han contractat un advocat “perquè

si no, ja estaríem al carrer”, assegura la Montse.

Ambdues parts estan actualment en judici. Els veïns, entre els quals es troba una senyora de noranta anys, reclamen que la immobiliària faci les obres de rehabilitació necessàries, que el seu tècnic va valorar en 60.000 €. Per la seva part, la immobiliària els ha demandat perquè els inquilins no volien que apuntalessin l’edifici, ja que el tècnic els va dir que no calia. Desprès de quatre vistes la sentència encara està per arribar.

El mobbing és una problemàtica que afecta les persones tant psicològicament com a nivell físic, a causa de les situacions d’estrès que

Els veïns remarquen la inacció de l’Administració pública, que la converteix en una mena de còmplice, ja que no posa mesures contra l’especulació que s’està produint en el sector de l’habitatge. “L’Administració no està fent res i sí que podria fer alguna cosa. L’Ajuntament té tècnics per fer estudis dels edificis i per dir què s’ha de reformar, com ha fet en el nostre cas, però desprès diuen que no tenen cap poder per obligar els propietaris a fer les obres necessàries. Això no s’entén, perquè els estudis els fan ells, però a l’hora de la veritat no es mullen. L’Ajuntament ha obert una oficina per informar sobre el mobbing on l’única cosa que et diuen és que si no pots aguantar la pressió, marxis. Es dediquen només a aconsellar i això ho pot fer qualsevol, però l’Administració ha de donar solucions i tenir advocats per denunciar. El problema és que l’Ajuntament segons amb quines immobiliàries no vol ficar-se perquè també hi tenen els seus negocis. I la Generalitat també s’hauria de posar a fer alguna cosa, perquè cada dia hi ha més casos, encara que molts no surten perquè la gent té por”, afirma amb rotunditat la Montserrat.

Els veïns d’Enric Granados i els membres de l’Eix AntiMobbing saben que la lluita és difícil perquè, com explica la Sylviane, “de moment no s’ha guanyat cap cas de mobbing, però aquest el volem guanyar i aconseguir que el mobbing sigui tipificat com un delicte, perquè ara mateix no ho és”. Un combat judicial en el qual els inquilins s’enfronten als interessos dels poderosos, com diu molt descriptivament la Montserrat, “és una lluita de David contra Goliat”.

“Però David va guanyar i pot tornar a fer-ho”, respon amb esperança la Sylviane.

Neix l’Eix AntiMobbing

Amb un escarabat com a logotip, animal amb el qual les immobiliàries identifiquen els seus llogaters, es presenta l’Eix AntiMobbing. Aquesta associació s’ha creat per assessorar les persones que creuen que poden ser víctimes d’assetjament immobiliari i per fer un seguiment dels casos que els arriben. A més, volen denunciar els casos de mobbing per fer visible la problemàtica, fent publicitat i venent samarretes. La Sylviane destaca que han creat l’Eix AntiMobbing “per donar a conèixer el tema i per defensar els veïns”.

Aquest grup està format per diverses associa-

cions, entre les quals es troben les Dones d’enllaç (de la Vocalia de Dones de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample), l’Associació de Veïns de Sagrada Família, l’Associació de Veïns de Nou Barris, l’Ateneu de l’Eixample, l’Observatori Desc i l’Observatori de Gràcia, entre d’altres. La Montserrat Verdeny destaca que l’objectiu d’aquesta iniciativa és “conscienciar la gent. Primer perquè se sàpiga què passa i segon perquè si hi ha algú més que pateix això que ho doni a conèixer i no tingui por, que nosaltres també la vam passar, però amb recolzament les coses es porten millor”.

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

novembre-desembre de 2007

29

Torre Baró, la Barcelona olvidada ●

TORRE BARÓ LUIS CALDEIRO

Un nuevo y llamativo fenómeno recorre Catalunya: las Plataformas Vecinales. Nacen al calor de conflictos donde parece repetirse un mismo esquema (proyectos urbanísticos de reforma de barrios, que incluyen expropiaciones y consiguiente realojo de los vecinos expropiados), y se oponen no sólo a las políticas del Ayuntamiento sino que a menudo chocan con la gestión de las Asociaciones de Vecinos tradicionales. Son, sin embargo, un fenómeno diverso: junto a Plataformas que responden a intereses meramente particulares o espurios, las hay que surgen como consecuencia natural de una mala (o inexistente) defensa de los intereses vecinales por parte de las asociaciones de toda la vida.

Las Plataformas merecieron que un rotativo como El País, en su edición del 4 de noviembre, les dedicara un amplio reportaje. Bajo el título de “La Barcelona que protesta”, analizaba varios de estos movimientos reivindicativos, y entre ellos uno al que definía como “Lucha solitaria contra las expropiaciones en Torre Baró”. Lucha que lleva adelante la Asociación de Propietarios Afectados “U de Nou” de Torre Baró.

Pero antes de empezar... ¿Qué es Torre Baró? La pregunta no es ociosa, pues pocos barceloneses sabrían localizar a este barrio en el mapa. Una ignorancia y olvido que, dadas las circunstancias, juegan en su contra: Ya se sabe que lo que no se conoce, no existe.

Porque estamos hablando de un barrio de montaña, situado en las faldas de Collserola, disperso, nacido con la inmigración de los años 50 y 60, que se instaló en casas autoconstruidas, sin permiso de edificabilidad, sin control ni planificación. Un barrio que, en opinión de Xavier Moreno, miembro de “U de Nou”, está “prácticamente extinguido”: “Se trata de menos de dos mil personas, muchas de ellas gente mayor, de los cinco mil y pico de habitantes que llegó a tener hace diez años”. Olvido, despoblación, envejecimiento, difícil orografía: una combinación explosiva.

El primer Plan Especial de Re-

Vista del montañoso barrio de Torre Baró, en la falda de Collserola. forma Interior (PERI) arranca de 1984, posteriormente modificado por el del 2003. Antonio Torrico, presidente de la Asociación de Vecinos en el período 2000-2004, es un testimonio importante, no sólo por haber negociado el último PERI, sino porque la asociación que presidió en su día está hoy prácticamente inactiva, desaparecida. Lógicamente, es un firme defensor del PERI, pues para él constituye un “proyecto global de barrio”, que soluciona las carencias históricas que siempre ha tenido: “Establece una centralidad, algo muy necesario en un barrio de montaña, tan disperso como el nuestro”, recalca. “Esa centralidad, con todos sus comercios y servicios, debía situarse, como es natural, en la parte baja, mejor comunicada. Es decir: en Ciutat Meridiana”. “Además” -explica- “mejora las comunicaciones del barrio con su entorno -Ciutat Meridiana, Vallbona-, con la sierra de Collserola y finalmente consigo mismo:

establece una vía transversal (el llamado “Camino de Ronda”), que corta las calles del barrio, que descienden en paralelo de la montaña. Se facilita así el paseo y la comunicación”.

El conflicto de la expropiación Pero para todo ello hay que afectar y expropiar casas. Y, lógicamente, compensar a sus propietarios. Aquí es cuando comienza realmente el conflicto. “Las afectaciones son muchas, son arbitrarias y están muy diseminadas. Las hay en todos lados: en la parte más baja, de valle, y en la zona más alta, de montaña”, denuncia Xavier Moreno. A ello, Antonio Torrico replica que el PERI del 84, donde se fijaron las afectaciones, “fue debatido y aprobado por un proceso asambleario masivo, en el que participó todo el barrio”. Sin embargo, “U de Nou” reivindica “una moratoria del plan de expropiaciones; y posteriormente la creación de una comi-

JORDI TARRÉS

sión mixta donde se sienten todas las partes y se busquen alternativas”. “Así ocurrió en el barrio dels Tres Turons”-recuerdan-.”Queremos igualdad de trato”.

Tampoco está de acuerdo en cómo se compensa y realoja a los expropiados: “El caso más frecuente es que los vecinos sean realojados en el barrio, pero a gran distancia de donde vivían; habitualmente en zonas poco atractivas, al lado de grandes arterias, con todo el ruido y la polución que ello conlleva. El PERI de 1984 era “más humano”: reubicaba a la gente no excesivamente lejos de su lugar de origen”. Luego están las compensaciones. A los afectados se les ofrece indemnización y la venta de un piso de protección oficial. Sólo que algunos juzgan pírricas las indemnizaciones (entre 60 y 80.000 euros) frente al valor de los pisos (entre 144 y 157.000 euros). “Se dan casos de vecinos (sobre todo gente mayor), que por sus bajos ingresos no pue-

Silencio municipal

JORDI TARRÉS

Los vecinos de Torre Baró están preocupados por su futuro.

Ramón García Bragado, actual Regidor de Urbanisme del Ajuntament de Barcelona, era Gerente del mismo área cuando negoció el último PERI de Torre Baró. Quien esto escribe acordó entrevistarle vía correo electrónico. Y así, el día 8 de noviembre, le envió un cuestionario de once preguntas, con el ruego, eso sí, de que las contestara lo antes posible, pues debía entregar el artículo al día siguiente (9 de noviembre), para su publicación.

A día 15, aún seguíamos sin respuesta. Y aunque una funcionaria nos advirtió de que “el Regidor estaba muy ocupado con el asunto del AVE”, nos preguntamos: “¿De qué sirven entonces los asesores y secretarios de que disponen estos cargos?” “¿Nos hubieran respondido si nos llamáramos El País?”. O mejor aún: “¿Nos volverán a acusar de parcialidad por no incluir la opinión del Ajuntament?”

den afrontar estos precios. Y son realojados fuera del barrio, con el consiguiente desarraigo”. Precisamente una de sus reivindicaciones es “que bajo ningún concepto los vecinos con un nivel adquisitivo más bajo sean abocados a abandonar Torre Baró”.

Frente a ello, el representante de “U de Nou” propone “una casa a cambio de una casa: No un piso.

Hay terreno de sobra en el barrio para hacerlo”. Pero si no fuera posible, “que al menos no tengan que pagar un euro por su nuevo piso”. Antonio Torrico, coincide, por una vez, con Xavier Moreno (“no me parecen justas estas indemnizaciones. De hecho, durante la negociación del PERI de 2003 se habló de que se indemnizara a precio del mercado de la zona”) pero señala que “no son el meollo de la cuestión del problema urbanístico en Torre Baró”. Y a continuación lanza duras críticas contra esta asociación: “Está diciendo que se están afectando muchas viviendas, que el Ayuntamiento está comprando terreno para especular. Y eso es falso. A poco que se lea uno el PERI del 2003 se ve que no hay ninguna especulación municipal”. Xavier Moreno recoge el guante y se reafirma: “Sí, el Ajuntament está especulando. Terrenos que en su día adquirió con la finalidad de hacer servicios y parques urbanos, ahora han sido recalificados como urbanizables para hacer viviendas a precio de mercado, en la zona baja del barrio”. Y da cifras: “en total acabarán construyéndose 800 nuevas viviendas, la inmensa mayoría, a precio de mercado”.

Pérdida de calidad de vida Para el antiguo líder vecinal, “U de Nou” está movilizando a los vecinos “pero sin un proyecto o idea general de barrio”. A lo que su antagonista responde: “Un ‘proyecto de barrio’ no consiste en crear una ‘centralidad’ en la parte baja.

La verdad, la pura verdad, es que con esta ‘centralidad’ se despoja a la gente de una casa en la zona de montaña, un lugar sano, con vistas, para concentrarla en pisos, en la parte más ruidosa y contaminada del barrio. En realidad se la concentra en la parte baja para dejar terreno libre para urbanizar en la parte alta. Es una pérdida de calidad de vida, y el barrio también pierde su identidad”. Finalmente, Antonio Torrico afirma que la nueva plataforma “sólo defiende intereses personales, muy respetables, pero no los intereses colectivos del barrio, que era lo que defendíamos desde la Asociación de Vecinos”. Y Xavier Moreno contesta que “fuimos los únicos que publicamos una lista de más de trescientas familias afectadas por el PERI del 84 y que iban a ser ejecutadas de forma inminente. ¿Por qué no publicó ese listado la Asociación de Vecinos? Esas familias eran ignorantes de esta circunstancia, estaban totalmente desinformadas. Actuar de esta manera no me parece defender a una minoría”.

30 Adéu al nostre Paco La Veu del

VEÏNAT

CARRER

novembre-desembre de 2007

PEPE ENCINAS

EUGENI MADUEÑO

Paco Candel ha mort aquesta matinada (23 de novembre de 2007) a la residència l’Aliança, on ha passat quasi un any ingressat.

M’ho ha dit la seva dona, la Joana Gardés, en una d’aquestes trucades que acceleren el cor. “Eugeni, el Paco acaba de morir”. De seguida ens hem reunit a l’entorn seu.

Com ahir, com abans d’ahir, com tants dies en les darreres setmanes. La diferència és que Paco ja no respirava, ja no ens mirava amb els seus ulls petits i tristos, ni resseguia la nostra figura mentre deambulàvem per la seva cambra fent-li companyia. Ahir vaig anar a veure’l amb la doctora Maria Lluïsa Marín, una amiga comuna, i vàrem sortir enrabiats veient que allò ja no tenia remei. La doctora, que dirigeix l’associació Rauxa d’atenció a alcohòlics i rodamóns, amb la qual en Paco col·laborava intensament, va dir entre plors que no hi ha dret que la mort s’endugui la bona gent. En Paco ho era, de bona gent. Tots els amics que aquests dies ens hem anat trobant ho certificaven. Bon escriptor, bon periodista i millor persona.

Ahir, mentre veia com s’anava apagant, em va sorprendre que la seva dona busqués un hàbit de franciscà per vestir-lo per darrer cop. Serà així com l’haurà vist vestit la gent que passarà pel Palau de la Generalitat, on s’instal·larà la capella ardent. La Joana ens va explicar la raó. Feia dos anys van anar a Asís, i visitant la basílica en Paco li va dir que en el fons ell era una mica franciscà, que admirava la senzillesa i l’amor de Sant

Francesc per les coses petites, per les persones humils. A nosaltres ens va semblar d’allò més normal.

Coneixem al Paco, la seva debilitat pels perdedors. Tots els seus llibres estan plens de personatges castigats per la vida. La Maria Lluïsa recordava com li interessaven els itineraris vitals de la gent que anava a parar a la seva associació. Gent que ells van a buscar al carrer en una furgoneta i, en els dies de dur hivern, els ofereixen un lloc calent on passar la nit. Històries tristes de persones derrotades.

Una de les qualitats del Candel és la seva lleialtat i fidelitat a les coses i a les persones. Martí Gómez, que és molt amic seu, m’explicava l’altre dia que la vida havia estat molt dura amb ell. Que patia per la salut de la seva dona, la Maruja, ja traspassada; i pel futur dels seus dos fills, que són molt fràgils. Resident a les barraques del Port, dels barris dels immigrants dels 60 que s’arreplegaven en aquells voltants de Montjuïc que ara es coneix com a Zona Franca, en Paco es va obrir camí com a novel·lista mentre treballava en mil oficis i feines disperses.

La publicació de Donde la ciudad cambia su nombre i Han matado un hombre, han roto un paisaje, i el rebombori que es va muntar quan la gent del seu barri es va reconèixer entre els personatges del llibre, li van donar fama i possibilitats de seguir publicant.

Però no seria fins a la publicació del seu llibre Los otros catalanes que es convertiria en escriptor de referència. El periodista Paco va fer descobrir a la societat catalana que els xarnegos que s’arraulien

a les faldes de Montjuïc no solament existien com a col·lectiu social necessitat de feina, serveis i equipaments, sinó que reivindicaven la seva condició de ciutadans i de catalans. Jordi Pujol, que des d’aleshores ha estat sempre un admirador i un amic sincer de Candel, va comprendre la importància d’aquella constatació, i va formular la seva màxima integradora que tanta fortuna ha fet: Per ser català no cal tenir cognoms ni sang ni parentiu ni dret de sòl. N’hi ha prou amb ser-hi i voler-ho ser.

Molts dels que ens vàrem veure retratats en les novel·les del Candel, identificats amb els escenaris perifèrics que descrivia i amb els personatges familiars que dibuixava, també vam sentir la mateixa ambició de pertinença que ell reclamava. Érem els “xarnegos agraïts”, segons ens va dir un dia pensant que ens insultava el feixista que encara continua proferint insults a la ràdio dels bisbes.

Ahir, mentre nosaltres comentàvem aquestes coses a l’habitació del Paco, en Pujol va trucar a la Joana. Li va explicar que fa uns dies va venir amb la seva esposa a visitar-lo (ho fa sovint, el president té ingressada la seva mare a la mateixa residència) i que en Paco ja no parlava. Li havia portat el seu primer llibre de memòries, que acaba de publicar, i li havia deixat a la tauleta de nit. De seguida vam mirar cap allà, i, efectivament, hi era, sota una pila d’altres llibres i fotos que el pas del temps havia anat acumulant. A la dedicatòria, Pujol testimonia un cop més l’admiració per l’amic, a qui dóna les gràcies pel que ha fet pel país.

Paco, com tants d’altres catalans, ha estat sempre un “pujolista d’esquerres”, que és una definició política i potser també moral en la qual molta gent ens reconeixem.

Candel ha estat sempre un militant. Però un militant sense partit.

Una persona profundament ètica.

Moral. I, en aquest sentit, “religiós sense religió”, que és una defini-

Candel El 31 de maig de 2005 Paco Candel va complir 80 anys i li vam dedicar el dossier del número 90 de Carrer (el podeu trobar a Internet a http:// favb.cat/carrer90). Ens vam posar a treballar per localitzar tots el seus llibres. Dels 56 publicats vam trobar 51.

Els vam fullejar, acaronar, els vam relacionar en petites fitxes. Vam reproduir algunes de les seves belles portades. Jaume Fabre va escriure sobre la seva obra, Ignasi Riera ens va apropar a la seva persona, Marc Andreu el va situar com a fill del seu temps i Andrés Naya va descriure les seves habilitats per escapar-se per l’entrecuix de la censura. Ara, dos anys després, l’acomiadem amb un emocionat article d’Eugeni Madueño escrit immediatament després de rebre la notícia de la seva mort. Vam voler recuperar la seva obra: ara, el millor homenatge és rellegir-la.

ció sota la qual també s’aixoplugarien molts catalans. El seu esperit anarquista i el seu caràcter presumit i “pel·liculer”, una mica a l’estil del Gary Cooper de Solo ante el peligro, li portaven a donar la cara i fer coses pels altres. La majoria de les vegades eren accions anònimes, com saben bé els seus veïns i la munió de persones que li estan agraïdes. Però d’altres, en una època que li van demanar com un imperatiu polític, van ser públiques i molt conegudes, com la decisió de presentar-se a senador el primer any de recuperació de la democràcia o posteriorment exercir de regidor de Cultura a l’ajuntament de l’Hospitalet. Però aquí es va acabar la seva relació amb la política organitzada. Una política i uns partits que, per altra banda, el van oblidar totalment fins al punt de marxar sense haver rebut l’agraïment per “los servicios prestados”. Tots -o quasi tots-, excepte Jordi Pujol, que ha sabut estar a prop del Paco cada cop que el Paco ha necessitat un cop de mà.

En fi. Aquest és el meu Paco.

El Paco tendre que, atrapat per la mort, acariciava la cara de la seva filla Marujita mentre amb l’altra encaixava la meva. El Paco rialler i sorneguer que ens explicava històries divertides al pati de La Terrasseta, on els cambrers retirats del carrer per Rauxa s’esforçaven en demostrar-nos amb la seva diligència que s’havien recuperat. Un dels mil pacos -el paco escriptor, el paco periodista, el paco polític, el paco persona...- dels que sentirem a parlar a tots els mitjans de comunicació.

La Veu del

EL COR ROBAT

Mor l’historiador de la premsa local Albert Musons

●

CATHERINA AZÓN

Esther Argelich

MARC ANDREU

Membre de la junta de la Favb i de la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola

“Al Tibidabo s’han tallat alzines centenàries sense que l’obra passés cap tràmit”

31

FAVB

CARRER

novembre-desembre de 2007

PUYAL

Nascuda a l’Eixample, aquesta veïna que fa 8 anys que viu a Montbau col·labora amb la Favb en temes mediambientals a part de ser membre actiu de la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola, una entitat que agrupa 22 col·lectius compromesos amb el medi ambient.

Per què una plataforma per defensar Collserola?

Perquè pateix agressions importants dels municipis colligants. Ho vam intentar al 1992 però s’ha fet realitat a partir del 1998.

Qui la forma?

22 entitats que pertanyen a Sant Cugat del Vallès, Esplugues, Barcelona, Molins de Rei, Sant Just Desvern i Cerdanyola.

Un primer objectiu?

Que tota la serralada sigui declarada parc natural, ja que està insuficientment protegida. Aquesta figura hi pot ajudar.

L’Ajuntament parla d’una franja de transició...

Aquest concepte es refereix a un espai que suavitzi el contacte entre la ciutat i la muntanya per minimitzar l’impacte. Però una cosa són les paraules i una altra les propostes concretes.

Què vols dir?

La primera diferència amb l’Ajuntament és quant a l’extensió: la diferència amb la nostra proposta és d’unes mil hectàrees. I una altra és si en aquesta zona de transició es podran construir equipaments com les cotxeres i el tanatori que s’han fet a Horta, o futures residències per a estudiants o gent gran. No hi estem pas d’acord. Respecte a la carretera cimentada que volien construir, sembla que hi han renunciat davant les protestes.

I el tema del túnels?

El túnel central no el contemplen. Respecte del Túnel d’Horta, pretenen fer-lo per a ferrocarril. Nosaltres pensem que no és necessari, i ens preocupa que alguns partits que estaven en contra comencin a flaquejar.

El parc d’atraccions del Tibidado és des de fa uns anys propietat municipal.

Sí, depèn de l’empresa municipal Parc d’Atraccions del Tibidabo S.A. Les empreses municipals no estan obligades a posar a discussió els seus projectes al plenari municipal si es considera una obre menor. Per instal·lar-hi un pèndol van tallar moltes alzines i l’obra no va passar cap tràmit.

Ara toca la muntanya russa?

S’ha creat una taula de participació, però se’ns torna a plantejar la tala d’unes 50 alzines centenàries: l’expedient es divideix en diversos apartats perquè, en ser menors els imports, que no superen els dos milions d’euros, només els hagi d’aprovar el consell de direcció. Una altra agressió que no es discutirà al plenari municipal.

Què pensa la Favb del zoo marí?

Plantegem al PAM que se suprimeixi. Greenpeace el posa cada any com a punt negre. Té un impacte molt greu per a la costa.

Per acabar, com va el tema dels residus?

S’han de canviar els contenidors bipartimentats, que no s’han mostrat efectius per a la recollida selectiva. L’orgànica ha d’estar separada. S’han de tornar a fer campanyes de conscienciació entre el veïnat perquè el tema s’ha relaxat.

“Se’ns en van els bons”. Amb aquesta amargor saludava un històric dirigent veïnal de Gràcia alguns dels centenars de barcelonins que l’1 de novembre van acomiadar al gracienc cementiri de Sant Gervasi el periodista, historiador local, folklorista i polític Albert Musons. La seva mort als 55 anys, el passat 30 d’octubre, fruit d’un coma diabètic i un atac de cor, va sorprendre tothom i tanca un tràgic 2007 per a la premsa de barris, iniciat al març amb la inesperada desaparició del seu amic Josep Maria Huertas.

Musons, secretari tècnic del Col·legi de Periodistes des de 1988, conseller del districte de Gràcia entre 1997 i el 2007 i militant del PSC entre 1978 i les darreres eleccions -quan va deixar el partit decepcionat però sense fer soroll, fart de travetes i males jugades de l’aparell per ser afí al sector obiolista o més catalanista, era col·laborador de Carrer i va destacar com a historiador de la premsa local. En aquesta faceta, fa pocs mesos es va encarregar de dur l’exposició Carrer 15 anys/100 números als Lluïsos de Gràcia.

En permanent contacte amb Huertas, en solitari, primer, i de bracet amb Gerard Maristany, després, Musons va inventariar i historiar la premsa local de Barcelona des de la transició i fins l’actualitat. Del desencant a la contrainformació. La premsa de barris

OLMO GARCÍA

Albert Musons.

a Barcelona (1976-2001) és el fruit més complet del seu treball. Però no l’únic llegat, que inclou tallers

Musons va inventariar i historiar la premsa local de Barcelona des de la transició fins l’actualitat de premsa local al Col·legi de Periodistes i la fundació i direcció de la revista Carrer Gran entre 1979 i 1988, on es van forjar periodistes

destacats com Carles Geli i Vicenç Sanclemente.

Estimat animador cultural i veïnal de Gràcia, Musons estava considerat el líder de l’independentisme de l’antiga vila i col·laborava fins el moment de morir en els mitjans locals L’independent de Gràcia, Transversal, Tortuga i Ràdio Gràcia. El seu activisme polifacètic queda palès en recordar que fou fundador del Grup 1850 i del Taller d’Història de Gràcia, patró de l’Orfeó Gracienc, soci dels Lluïsos de Gràcia, del CE Europa i dels Castellers de la Vila, entre d’altres collectius. A Carrer, com a Gràcia, trobarem a faltar la seva veu i els seus comentaris.

Solidaritat amb el Ferrol en la lluita contra la planta de gas ●

MUGARDOS REDACCIÓ

Gràcies a un gallec immigrat a Barcelona, Jesús Fraga, hem conegut la llarga lluita desenvolupada en el Concello de Mugardos contra la planta de gas instal·lada a la ria de Ferrol. Propietat de l’empresa Reganosa, el 21% de les accions de la planta pertanyen a la tristament famosa Endesa. S’ha format un comitè ciutadà en de-

Els veïns de Mugardos porten més de 100 dies tancats a l’ajuntament fensa de la ria de Ferrol format per diverses entitats, entre les quals la Federación de Asociaciones de Vecinos del Ferrol i personalitats com Ignacio Ramonet, Suso del Toro i Manuel Rivas.

La sala de plens de l’ajuntament

Manifestació a Mugardos contra la planta de Renagosa. de Mugardos està ocupada fa més de 100 dies i s’exigeix que la citada planta, que actualment està funcionant il·legalment en concepte de proves, es tanqui definitivament.

La seva entrada en funcionament afectarà de manera greu la salut dels veïns i veïnes de la ria i causarà danys mediambientals, afectant 500 llocs de treball del sector del marisc. Tancament permanent, manifestacions, assemblees i fulls

informatius estan donant cos a una de les lluites mediambientals més importants de Galícia. En Jesús els ha visitat últimament i els hi ha portar les firmes de recolzament recollides a Barcelona. En certes situacions i moments, la solidaritat és necessària. Deixem constància del nostre recolzament i el reconeixement públic a una lluita exemplar. Una abraçada, companys i companyes.

32

Parlant del

CARRER

novembre-desembre de 2007

i de la ciutat

“La guardia urbana que se ocupa de los artistas de calle debería ser de la banda de música” Rafi Músico de calle

L

o tiene clarísimo: buena parte del conflicto que hay en la ciudad en torno a los músicos y artistas de calle se debe a la falta de sentido común que aplica la guardia urbana hacia el trabajo del colectivo. No existe un criterio o, por decirlo más claramente, no tienen ni idea de qué va el asunto. Conclusión: se les descontrola la situación, y eso perjudica a todos. Propuesta brillante por elemental: que una brigada específica de la banda musical de la guardia urbana (existe, pertenece a la Unidad Montada y se creó en 1954) se ocupara de las relaciones con los artistas callejeros.

No es la única idea llamativa de este hombre a punto de cumplir los 55 que desde crío soñaba con dedicarse a la música, vocación que unida a una marcada tendencia por desenvolverse en la calle, le han llevado a currarse nada menos que 20 años de profesión.

Dos décadas tocando en las calles de Barcelona desde aquel año 87 en que empezó en el metro (“mal sitio para tocar pero bueno para aprender: puedes repetir la misma canción 20 veces y no molestas a nadie”) y 14 años junto a su colega Toni por diversos espacios urbanos hasta alojarse de manera más o menos fija en la sala de las columnas del parque Güell (“tocábamos en la entrada del parque hasta que un día llovió y nos atrevimos a entrar en la sala -nunca nadie antes lo había hecho-, le perdimos el miedo”). Un respeto hacia lo que significa su propio trabajo que Rafi considera esencial para haber conseguido salir airosos tocando prácticamente “en todos los sitios donde se podía”, desde los rincones del Gótico

Elia Herranz Periodista Anna Carlota Fotògrafa a la puerta de los mercados, donde el vecino “te reconoce, te saluda y te echa la misma moneda cada semana”.

Mientras tanto, él y muchos otros se han hecho mayores y han subido hijos y familias sin renunciar a una profesión dura, porque dura es la calle. Pero, enfin, más duro es ver el futuro negro. Sin una regulación específica y asumiendo ordenanzas desastrosas aplicadas a salto de mata (la última en Ciutat Vella), Rafi denuncia la desprotección total del colectivo. Está por la regulación laboral, con sus derechos y deberes. Porque alguien busque y encuentre la fórmula para que uno de los oficios más antiguos de la ciudad entre en la normalidad

Sal i pebre

L’acudit

Beatificar El Papa ha decidit que 498 difunts gaudeixin per les seves virtuts del cel i per tant siguin mereixedors de culte. Tot un reconeixement terrenal. La major part d’aquests nous beats van morir a la guerra incivil a mans de partidaris de la República. Ja sumen quasi un miler. Només uns pocs dels beatificats van morir a mans d’insurgents contra l’ordre legal. N’hi va haver molts més, però s’han quedat sense premi. Els bisbes han dit que no és una mesura des de la rancúnia sinó des del “perdó”. Bonica paraula, bell sentiment. Però des de la coherència. Es troba a faltar que l’Església no hagi demanat perdó pel seu comportament en la dictadura franquista. Són massa les fotos de bisbes amb el braç en alt adorant el poder terrenal d’un dictador que va assassinar, empresonar, desterrar i impedir exercir els seus drets a milions de persones. L’Església institucional i jeràrquica va ser companya de viatge del franquisme. Premia aquells qui jutja virtuosos i oblida les víctimes del seu comportament gens virtuós.

Zeta

legal sin perder su esencia. Pero es muy crítico con la manera en que el distrito ha pretendido poner orden en el mundillo ofreciendo un permiso a todo el mundo que se declare músico y lleve el instrumento aceptable: llegado el cupo, ya os apañaréis. Una tabla rasa que ningunea a la gente veterana.

Bien, pues aquí va otra propuesta avalada por el buen funcionamiento en la práctica: la autorregulación. Un modelo que después de 10 años en el parque Güell se ha mostrado razonablemente válido en el que un acuerdo tácito entre los músicos genera un sistema de rotaciones en el que todo el mundo tiene su sitio y “el que llega nuevo entra por la puerta de atrás”. Modelo exportable a otros lugares de la ciudad, siempre que se protegiera y respetara desde arriba.

Porque hay sitio para todos, si las cosas se hicieran mejor.

Como se valoró positivamente en

su momento el bando “leve” que bajo la alcaldía de Maragall realizó el Ayuntamiento antes de las Olimpiadas después de enviar a un “emisario” (un músico funcionario) que comió y durmió en las casas de todos durante tres meses para enterarse de qué iba la cosa. El bando propició una autorregulación natural que funcionaba y la vista gorda de la guardia urbana ante los listos precipitó su fracaso.

Desde aquellos años en que “no había ni un turista ni un chiringuito” en la incipiente Vila Olímpica, en que hubo intentos más o menos serios de crear una asociación de músicos de calle a la Barcelona actual que se queja de la superpoblación turística o de la contaminación acústica han cambiado algunas cosas.

No tanto un oficio que el Rafi, que no quería una entrevista personal (“vamos a hablar de los músicos callejeros, no de mí”) conoce a la perfección y nos define como “llegar a un espacio urbano y ponerse allí, en un rinconcito, a mirar de enriquecerlo”. Una opción artística que tendemos a confundir con otras manifestaciones: “no somos músicos de terraza, porque no pasamos la gorra, no imponemos; tampoco actuamos en la calle porque no tengamos locales adecuados donde tocar, como hacen otros artistas. Lo nuestro es una opción, una especialidad de la música, como hay músicos de bodas y comuniones, de pachanga o de jazz...”

Un oficio que requiere su técnica y un continuo aprendizaje -lo de autodidacta no existe, aclara- o la labor de llegar a crearse un repertorio (no se pueden memorizar 200 canciones a la perfección).

O salvar obstáculos como la sobredosis acústica de Barcelona (“el mayor enemigo de un músico de calle es el ruido”), y otros más prosaicos, como el frío traidor de la ciudad o la escasez de lavabos públicos o puntos de agua potable. En realidad, inconvenientes menores para una gente enamorada de un trabajo que puede dar satisfacciones como por ejemplo “estar tocando una canción romántica, que pase una parejita y se den un beso”, ríe Rafi socarrón.

Toni