Carrer 109

CARRER109

DESEMBRE 2008 WWW.FAVB.CAT

La crisi a Barcelona DOSSIER, pà gina 15

CARRER109 desembre 2008 d’entrada 2 ignasi r. renom

Urbanisme contra el seny Certes tranformacions que ha sofert la ciutat han estat fruit de la conjunció entre el visionari “model Barcelona” i la obsessiva atracció als inversors privats per prendre a l’administració pública el testimoni en la ordenació urbanística del sòl

marc andreu andrés naya Fets i no paraules. Aquesta màxima electoral del PSC està molt lluny de ser realitat, com a mínim en el cas de Barcelona. El partit que ostenta l’alcaldia des de 1979 va posar per escrit, en la solemnitat d’un congrés a finals d’octubre, una tardana però seriosa autocrítica al model de ciutat. I el mateix alcalde Jordi Hereu va aprofitar el 30 d’octubre l’acte de concessió d’una medalla pòstuma a Josep Maria Huertas i, dies després, un obituari a La Vanguardia de l’alcalde de la transició, Josep Maria Socias, per reivindicar com a pròpia la forma d’entendre la ciutat del periodista que va donar veu als barris i l’esperit urbà dels anys 70, el retorn actualitzat al qual ha teoritzat l’exregidor Ferran Mascarell com a únic futur equilibrat de Barcelona. Però ja se sap que la teoria i la pràctica no sempre coincideixen.

Hotel Vela o arbres de Nadal suposadament sostenibles al marge, això és escandalosament així en tres requalificacions especulatives en marxa: la del Miniestadi del Barça, a les Corts; la de l’entorn del Palau de la Música per fer-hi un hotel, al barri de Sant Pere, i la que permet fer un altre hotel al Portal de Santa Madrona, al Raval. Per no parlar de la cantada requalificació que l’Ajuntament de Sant Adrià li acaba de concedir al RCD Espanyol als seus camps d’entrenament al límit amb Barcelona, ara que el club que ja va gaudir d’un pelotazo a Sarrià a finals dels 90 marxarà al també urbanísticament aprofitat nou estadi de Cornellà-El Prat.

El gir cap a una ciutat de proximitat que promou l’Ajuntament topa amb forts dèficits en les políti-

ques de participació i de concepció de la nova i qüestionada divisió de barris. Però també, i sobretot, amb la pervivència de pràctiques urbanístiques que Huertas va criticar durament, en dictadura i democràcia. Un urbanisme especulatiu -al servei d’uns interessos immobiliaris en bona part culpables de l’actual crisi econòmica- que Socias, a través del seu delegat Josep Anton Solans i sota pressió del moviment ciutadà durant la transició, va demostrar precisament que podia ser invertit. No resisteix comparació la gran compra de sòl que l’Ajuntament va fer a finals dels 70 per possibilitar equipaments públics als 80 (com els parc de la Pegaso i l’Espanya Industrial) amb la requalificació, venda o permuta de sòl urbà (públic i privat) que, primer sota les coartades del 1992 i el 2004, encara se segueix fent impunement en benefici d’interessos especulatius i privats.

L’etern ‘pelotazo’ del Barça Amb els precedents de les requalificacions dels camps de les Corts i Sarrià, i amb el més recent pla Barça 2000 de José Luis Núñez aturat per la pressió veïnal, el vistiplau municipal a la proposta blaugrana de requalificació del Miniestadi i zones adjacents (uns 100.000 metres quadrats de sòl) per pagar la reforma del Camp Nou (adjudicada a l’arquitecte Norman Foster) es va filtrar al setembre a la premsa abans que se n’informés els veïns o els propis socis ecosocialistes del PSC a l’Ajuntament. En síntesi, el pla avalat pel tinent d’alcalde d’Urbanisme, Ramon García Bragado, accepta que el Barça de Joan Laporta construeixi 1.625 pisos (un 40% protegits, d’acord amb la llei) i 15.000 metres quadrats d’hotel o oficines. Deixa

només 36.000 metres quadrats per a zones verdes i uns 7.000 per a tres equipaments: un CAP, una escola i una llar d’infants.

La FAVB, les associacions de veïns i ICV-EUiA han rebutjat una proposta que fa perdre a la ciutat uns 70.000 metres quadrats de sòl actualment qualificat com a equipament. Però mentre els veïns es mantenen units en el rebuig frontal i estan disposats, si cal, a anar als tribunals com va passar amb la requalificació de Sarrià, els ecosocialistes, que també van impugnar el pla del RCD Espanyol, es mostren ara més pragmàtics. ICV-EUiA ha presentat una proposta alternativa que accepta requalificar el Miniestadi amb un terç menys d’habitatges (1.080 pisos, i el 50% protegits) i quadriplicant el sòl per a equipaments acordat pel Barça i el PSC. Forçat per discrepàncies en el si del mateix govern municipal i per evitar la imatge de pelotazo urbanístic, l’Ajuntament exigeix garanties que la plusvàlua del Miniestadi

pagarà la reforma del Camp Nou i s’ha ofert a negociar la seva proposta inicial. Ara bé, costa de creure que la rebaixi fins al punt que al Barça no li surtin els números, que és el que podria representar la contraproposta d’ICV. Mentrestant, l’Ajuntament tracta de descafeïnar i controlar qualsevol procés participatiu intentant diluir la combativa coordinadora veïnal de les Corts en una comissió més àmplia.

El petit ‘pelotazo’ del Palau De menys magnitud però amb similar fòrmula urbanística i coartada esportivo-cultural és la proposta de remodelació de l’entorn del Palau de la Música, declarat Patrimoni de la Humanitat. El projecte que l’Ajuntament avala a la Fundació Orfeó Català (que presideix Fèlix Millet i té de patrons a bona part de la burgesia catalana) i a la veïna escola de La Salle proposa enderrocar edificis del carrer de Sant Pere Més Alt per aixecar un hotel de luxe

de l’arquitecte Òscar Tusquets just davant del Palau. També contempla un aparcament d’un centenar de places.

L’operació, que la Generalitat ja ha denegat parcialment (Tusquets, molest, treballa en una nova proposta que manté l’hotel

l

El gir cap a la ciutat de proximitat que promou l’Ajuntament topa amb la pervivència de pràctiques urbanístiques especulatives conservant una façana modernista inicialment sentenciada), comporta una modificació del Pla General Metropolità i una permuta urbanística. Segons aquesta, la pròpia

La fosca permuta de la UGT al Raval Un dels arguments veïnals contraris a l’operació del Palau de la Música és que a la zona, i al districte de Ciutat Vella en general, hi ha ja massa hotels construïts (uns 60) o projectats, que fomenten un turisme massiu i poc sostenible.

Doncs bé, un altre hotel està aixecant polseguera al sud del Raval. Es tracta del que està projectat a l’angle que formen els carrers Portal de Santa Madrona, Pere Camps i Cid, on inicialment estava previst construir-hi habitatge social.

Segons va avançar El País a finals d’octubre, l’Ajuntament acceptaria desplaçar del Raval al futur barri nou de la Zona Franca els 1.988 metres quadrats de sòl previstos per a pisos socials en el que avui és un solar del Portal de Santa Madrona.

Segons ha pogut saber Carrer de fonts sindicals,

aquest solar en vies de requalificació era propietat de la UGT que, a través de Pedro Parra, l’hauria venut a un preu onerós al grup immobiliari Preyco, que ja té diversos hotels a Barcelona.

La implicació del sindicat socialista en aquesta requalificació coincideix amb la construcció a la Rambla del Raval de la nova seu central de la UGT amb els bons oficis de l’empresa mixta municipal Focivesa.

L’Associació de Veïns del Raval, a través del seu president, Pep Garcia, protesta enèrgicament pel possible desplaçament dels habitatges socials previstes a la Zona Franca. El moviment veïnal demana també transparència i que s’investiguin les operacions de requalificació de sòl sospitoses de ser especulatives.

CARRER109 dedembre 2008 d’entrada 3

Interessos privats ordenen l’entorn del Palau de la Música daniel jiménez schlegl advocat

Generalitat desvalora, permuta i regala a la Fundació Orfeó Català l’aprofitament urbanístic de l’edifici del número 1 del carrer Ciutat, en plena plaça de Sant Jaume. El que en clau tècnica és un 12b, es passa al costat del Palau i es reconverteix en 12ht per permetre un ús hoteler que, transcorreguts 12 anys, es podria transformar en habitatges de renda lliure.

La FAVB, l’Associació de Veïns del Casc Antic i Veïns en Defensa de la Barcelona Vella han denunciat el projecte i estant aprofitant el període d’informació i participació ciutadana que formalment ha obert l’Ajuntament per rebutjar frontalment el pla. Cal recordar que fa uns anys la remodelació del Palau de la Música ja va comportar una permuta urbanística, per la qual l’Arquebisbat de Barcelona va cedir l’antiga església adjacent a canvi d’uns terrenys al carrer de Ramon Turró on fer la nova parròquia del Front Marítim del Poblenou, que porta ja un any de retard.

foto: dani codina

Barceló Raval, un dels últims i polèmics hotels de luxe construïts a Ciutat Vella

Al mes d’abril de 2008, el Ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar inicialment la Modificació del Pla General Metropolità de Barcelona a les finques núm. 13b-17 del carrer Sant Pere Més Alt, núm. 2-8 del carrer d’Amadeu Vives i núm.

1 del carrer de la Ciutat (en endavant MPGM), que afecta a l’entorn del Palau de la Música.

Aquesta MPGM es caracteritza per suposar una modificació puntual de normes i de qualificacions urbanístiques previstes en el vigent Pla General Metropolità, però no precisament per una exigència peremptòria de creació d’espais lliures o equipaments específics en resposta a les necessitats del barri, o per la necessitat de crear habitatge protegit, o per la necessitat de crear una àrea específica de protecció, conservació, rehabilitació i restauració dels edificis afectats com a patrimoni històricarquitectònic de la ciutat.

Aquesta proposta “d’ordenació” es caracteritza perquè respon a un interès privat lucratiu consistent en la construcció en l’espai que ocupen el subsòl de la capella del col·legi La Salle Condal, i en els sòls dels edificis dels núms.

13b a 17 del carrer Sant Pere Més Alt, un aparcament soterrani de tres plantes i un edifici destinat a hotel de luxe amb possibilitat de reconvertir-se en un edifici d’habitatges lliures.

Doncs bé, convé saber que la proposta és en el seu origen fruït d’un contracte privat entre dues entitats privades: un contracte de permuta de sòl per obra futura entre l’Institut dels Germans de les Escoles Cristianes -col·legi La Sa-

l

La modificació del PGM no respon a les necessitats del barri sinó a un interès lucratiu de dues entitats privades lle- (l’antic propietari dels edificis afectats del carrer Sant Pere Més Alt) i la Fundació Orfeó Català, adquirent dels sòls.

Els interessos de l’Orfeò Català La Fundació Orfeó Català -en principi, una entitat sense ànim de lucre- simplement vol treure el màxim aprofitament econòmic del sòl adquirit i posa a treballar el seu arquitecte, Oscar Tusquets, en el projecte d’edificació d’un gran hotel de luxe amb 97 places d’aparcament soterrani, en l’espai que ara l’ocupen els tres edificis del carrer Sant Pere Més Alt. Ara bé, el nou propietari, la Fundació Orfeó Català, es troba que, perquè el projecte d’hotelhabitatges tiri endavant i pugui materialitzar-se, s’han de solucionar els següents obstacles urbanístics: 1er. problema: el sòl on es vol construir l’hotel està qualificat pel vigent PGM com a sistema local d’equipament docent (claus 7a1 i 7b1). És a dir, la Fundació va ad-

ignasi r. renom

L’edifici situat al darrere del Palau de la Música, amençat d’enderroc quirir, plenament conscient, un sòl destinat a una concreta funció social com és la d’allotjar un equipament comunitari. Els sistemes locals com els equipaments, si són de titularitat privada tenen un aprofitament molt petit i, en qualsevol cas, segons determina la normativa del PGM, el sòl afectat sempre ha d’estar destinat a un ús públic (equipament o espai lliure).

2on. problema: dels edificis que resulten afectats pel projecte, és a dir que són incompatibles i per tant s’han d’enderrocar, tres d’ells estan catalogats amb el nivell “C” de protecció segons el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Históric Arquitectónic de Ciutat Vella (PEPPHA).

3er. problema: la Fundació demana uns aprofitaments desorbitats. Pel que fa a l’edificabilitat, la volumetria de l’edifici de l’hotel projectat exigeix un edifici de cinc plantes i pel que fa als usos, la Fundació vol un nou tipus d’ús hoteler que es pugui reconvertir en habitatge després d’uns anys si la conjuntura immobiliària torna a la seva “normalitat” especulativa.

Els aprofitaments de l’entorn i les claus urbanístiques existents per a l’ús hoteler impedeixen aquesta operació.

Per tal de solucionar aquests “petits” problemes, la Fundació Orfeó Català, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, amb intervenció del mateix Conseller d’Economia, varen signar un conveni urbanístic a resultes del qual, l’Ajuntament de Barcelona encetà la MPGM en funció del projecte arquitectònic de Tusquets.

La MPGM aprovada inicialment preveu una intervenció de transformació urbanística aïllada en la qual es justifica la requalificació dels sòls del carrer Sant Pere Més Alt, destinats a equipament comunitari en sòl residencial privat, i la descatalogació dels edificis protegits, amb el seu posterior enderroc, per a la “millora de l’entorn del Palau de la Música” i per dotar-lo d’unes instal·lacions per a la seva activitat. Aquest és l’interès

l

La Fundació Orfeó Català va adquirir conscientment un sòl destinat a allotjar un equipament comunitari públic superior que es pretén que el ciutadà s’empassi i que permet la desaparició de l’equipament i l’enderroc d’edificis modernistes catalogats i un del segle XVIII. Per obtenir l’ús hoteler-habitatges i l’aprofitament edificatori als sòls d’equipament del carrer Sant Pere Més Alt, la MPGM preveu un injustificat intercanvi de qualificacions (usos) urbanístiques, juntament amb la transferència dels aprofitaments urbanístics que corresponen a cada clau urbanística que s’intercanvia, amb l’edifici propietat de la Generalitat de Catalunya al carrer Ciutat, núm. 1. A més la MPGM s’inventa una nova clau urbanística, la 12ht, que combina l’ús hoteler i la seva transformació discrecional, a voluntat del propietari, en habitatges lliures.

Un cas típic de “pelotazo” Aquest és, des del nostre punt de vista, la clau de la operació. L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya -com a propietària de l’edifici i del sòl del carrer Ciutat,1- cedeixen gratuïtament a la Fundació Orfeó l’aprofitament que correspon a aquest edifici propietat de tots: zona en casc antic, clau 12b, amb una edificabilitat de planta baixa més cinc pisos i un sostre que supera els 5.000 m2.

Aquest aprofitament es transfereix al sòl que ocupen els edificis del carrer Sant Pere Més Alt i, la càrrega d’equipament d’aquest es transfereix al sòl del carrer Ciutat,1. És a dir, part de l’equipament docent desapareix del barri i es trasllada amb un ús indeterminat a quasi bé un quilòmetre de distància i en el seu lloc, al costat del Palau de la Música, es trasllada la possibilitat d’edificar un patracol de sis plan-

tes amb un increment considerable dels m2 de sostre destinat a ús residencial.

El benefici singular que rep la Fundació Orfeó Català sense donar res (confessable) a canvi, fa d’aquesta operació un cas típic de “pelotazo” immobiliari amb connivència de les administracions públiques. La Fundació no cedeix sòl, no urbanitza, no assumeix el percentatge d’habitatge protegit al qual estaria legalment obligat, ni tan sols el 10% d’aprofitament mig del sostre que està obligat a cedir a l’Ajuntament atès que “s’extreuen” de l’excés de sostre que li han regalat i, a sobre, l’obsequien

l

La MPGM s’inventa una nova clau urbanística que combina lús hoteler i la seva transformació en habitatge lliure amb la possibilitat que transformi el seu hotel en habitatges.

Considerant que la Fundació ha adquirit un sòl qualificat d’equipament, queda alliberada de la funció social que ha de complir constitucionalment tota propietat privada, sobre tot quan aquesta funció ha estat específicament assignada pel planejament urbanístic, i això es fa sense cap mena de contraprestació o per raó d’un interès públic superior que ho justifiqui.

En conseqüència, l’administració pública disposa pròdigament del patrimoni de tots, desfent-se dels aprofitaments que tenia el sòl del carrer Ciutat, 1 la qual cosa suposa, juntament amb el que deixa de percebre quant a les obligacions de cessions i reserva per a habitatge protegit i la total absència de compensació pels beneficis que obté la Fundació, una veritable “distracció” dels recursos públics a mans privades. passa a la pàgina 4 2

CARRER109 desembre 2008 d’entrada 4

2 ve de la pàgina 3 Estat actual de la situació En aquest tràmit d’aprovació inicial de la MPGM, la Comissió Territorial de Patrimoni de Barcelona de la Generalitat de Catalunya s’ha pronunciat en contra de la descatalogació dels edificis dels núms. 13b i 15 del carrer Sant Pere Més Alt i a favor de la transferència de qualificacions urbanístiques per “possibilitar-ne l’ús hoteler” i a favor del canvi a equipament de l’edifici del carrer Ciutat,1.

Malgrat aquesta protecció aparent dels edificis catalogats, la protecció efectiva és només parcial, atès que l’acord de la Comissió de Patrimoni preveu que per tal de construir-hi l’hotel es protegeixi només la pell de la façana dels dos edificis esmentats del carrer Sant Pere Més Alt. Res diu de l’edifici del núm.

17 del segle XVIII i de la capella del col·legi La Salle. És a dir, que aquest acord possibilita l’operació urbanística de l’hotel i de l’aparcament

l

Tot i que Patrimoni s’ha pronunciat en contra de la descatalogació dels edificis de Sant Pere Més Alt, la protecció efectiva és només parcial i aparent

arxiu

Projecte d’hotel de l’arquitecte Òscar Tusquets, rebutjat pel veïnat

soterrani conservant únicament les façanes contradient el mateix PEPPHA, que considera aquests edificis com a equipament protegit que ni tan sols es poden enderrocar parcialment ni, segons la normativa del vigent Pla especial d’establiments de concurrència pública, hostaleria i altres activitats a Ciutat Vella, transformar en ús hoteler.

La darrera informació apareguda és que arran de l’esmentat acord de la Comissió de Patrimoni i del resultat del singular procés de participació ciutadana encetat pel propi Districte de Ciutat Vella, l’arquitecte de la Fundació OrfeóCatalà traurà un altre projecte arquitectònic, rebaixant les pretensions inicials, per tal d’ajustar la MPGM a l’ús hoteler a les façanes protegides.

El projecte, malgrat que s’hagi variat, continua endavant i l’associació de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella i l’Associació de Veïns del Casc Antic, entre d’altres, continuaran la batalla legal per tal que la legalitat i la defensa de l’interès públic s’acabin per imposar.

El pla del Barça, un projecte caduc Ariadna álvarez arquitecta

deute que la construcció del Camp Nou havia generat. Aquest model es genera a partir de la ciutat industrial del XIX, on els eixamples urbans es projectaran sobre les propietats agrícoles, convertint les parcel·les resultants en una nova mercaderia.

I la construcció de la ciutat constituirà en ella mateixa un negoci immobiliari, generant els inicis d’una nova activitat econòmica: la construcció. Aquest model que ha arribat fins a l’actualitat és un model caduc, que està en crisi pel mateix sistema i la crisi financera mundial. En uns moments on hi ha un estoc d’habitatges buits (nous i de segona mà) esperant que l’administració els doni una sortida, on la ciutadania no té garantit el dret d’accés a l’habitatge, el model del Barça 2000 o del Pla del Miniestadi són totalment obsolets i no responen a les necessitats de les Corts.

“La identificació de més de 100.000 socis amb la marxa dels seus colors fa que aquest camp de futbol sigui alguna cosa més que un lloc per a espectacles esportius i el converteix, potser, en l’únic “monument viu” autènticament popular de la ciutat.” (Hernández-Cros, J. E.; Mora, G.; Pouplana, X. (1990) Arquitectura de Barcelona, COAC. El F.C. Barcelona va construir el seu primer camp a les Corts el 1922, als terrenys de Can Ribot i Can Guerra, i el 1957 es trasllada al Camp Nou buscant unes instal·lacions amb més capacitat. El Barça i les Corts han fet la seva pròpia evolució a diferents ritmes, i aquesta característica de “monument viu” del Camp Nou ja fa temps que genera problemes de convivència. Si hi afegim les diferents propostes del F.C. Barcelona per reformar altre cop les seves instal·lacions, presentant projectes que es basen en operacions urbanístiques especulatives sense cap procés de participació veïnal i amb secretes negociacions amb el consistori, conclourem que està més que justificat el malestar veïnal.

Les Corts és un districte jove (pren el seu nom a l’antic municipi rural que va ser agregat a Barcelona el 1897), que s’ha “construït” per l’addició de grans peces d’equipaments al teixit residencial existent. Es caracteritza per l’alta densitat (137 hab/ha) i una estructura urbana heterogènia: de les super-illes de la Zona Universitària-Sant Ramon-Maternitat amb blocs aïllats, al petit eixample de les Corts Velles i les construccions dels 60 amb carrers estrets i cases entre mitgeres, la ciutat jardí de

l

El malestar veïnal de les Corts està més que justificat amb unes operacions urbanístiques especulatives, sense participació i portades a terme amb secretisme Pedralbes, les casetes de la Obra Sindical del Hogar de la Mercè i els edificis comercials en alçada de l’avinguda Diagonal. A banda i banda de l’avinguda se situen els 10 barris del districte (és el seu eix físic) de diferents tarannàs i amb poca comunicació entre ells, que juntament amb el fet de ser un districte amb una predominant funció terciària, dóna lloc a baixos nivells de cohesió social. Tot i així, té activitat veïnal representada per diferents associacions, que s’ha coordinat històricament per fer front a reivindicacions comunes.

Poca oferta dotacional pública

Projecte de baix a dalt

ignasi r. renom

Pancartes de protesta pel pla del Miniestadi a les Corts Una de les grans paradoxes de les Corts són els equipaments. El seu gran nombre i variada tipologia (esportius, universitaris, escolars, hospitalaris, zones verdes, culturals i institucionals), l’escala (principalment es tracta d’equipaments de ciutat i fins i tot de país, que transcendeixen el districte i el barri) i la titularitat (en gran part privats) són els tres paràmetres que, conjugats, donen com a resultat la principal reivindicació veïnal: una escassa oferta dotacional pública.

Tots aquests equipaments, juntament amb l’activitat terciària, han especialitzat el districte i exercit una gran pressió sobre l’espai residencial. Amb l’augment del preu del sòl i dels habitatges, i fomentant les grans operacions urbanístiques de transformació per obtenir elevades plusvàlues (també la condició de districte limítrof augmenta aquesta pressió sobre les Corts). Hi ha exemples propers i recurrents, com el projecte del Barça o la urbanització salvatge d’aquells primers anys 60 de dictadura franquista, que va fer desaparèixer bona part del patrimoni arquitectònic de les Corts per aixecar-hi hotels i oficines, incrementant el volum edificable permès, i en alguns casos privatitzant l’espai públic.

Quan el Barça pren la iniciativa de construir el Camp Nou als anys 50, s’embarca en un projecte molt complicat, tant pel que fa a la gestió urbanística com a l’econòmica.

Els terrenys de la Maternitat eren propers a l’antic camp i en aquells moments el final de la Diagonal era una zona residencial i d’equipaments en expansió i ben comunicada. Urbanísticament, el Pla Comarcal del 53 ja preveia aquest potencial, però no en concretava l’ordenació. Es va haver d’esperar a la concreció del pla parcial (aprovat finalment el 1956, i forçat en part pels propòsits del Barça i de la universitat d’ubicar-s’hi), per poder modificar la qualificació urbanística dels terrenys i definir la urbanització de l’entorn. Aquesta operació va permetre també el canvi de qualificació del primer camp, i amb la seva venda va poder eixugar el

Si el Barça és “més que un club”, qualsevol proposta de reforma del Camp Nou que presenti ha de ser alguna cosa més que una proposta urbanística. Ha de ser en primer lloc un projecte de barri, pensat de baix a dalt, pensat entre tots els implicats des de l’inici amb una taula de treball conjunta.

Aquest és un dels principals aspectes a considerar. El segon és que aquesta ciutat i el seu ajuntament han de deixar de practicar “l’urbanisme de calculadora” i han de començar a fer un gir en les seves polítiques. El model del Fòrum, que consisteix en modificar sistemàticament el PGM per la iniciativa privada està portant a aquesta ciutat al límit de la seva cohesió social, i a la pèrdua d’una estructura física bastant equilibrada. En aquests moments en què es parla de la crisi del capitalisme és un bon moment també per parlar de la crisi de la ciutat i per refundar metodologies. En aquest sentit, el Barça, com a club esportiu i entitat social amb vocació de país, ha de tenir la capacitat de bastir un projecte comú que per la seva implicació històrica amb les Corts ha de partir del barri i del seu teixit social per projectar-se a la ciutat, amb la mateixa energia i il·lusió amb què es va construir fa 50 anys el Camp Nou, perquè només així serà capaç de tirar-lo endavant.

Vista general del Camp Nou i la zona del Miniestadi

arxiu

Crònica

CARRER109 desembre 2008 CRÒNICA 5

6

Els pisos de protecció ja són prohibitius

7

La Favb dedica el 4t Fòrum Veïnal a l’ecologia urbana

“Es difícil hacer un lugar humano de un nudo de comunicaciones”. Esta frase, pronunciada por un vecino de Gràcia, resume a la perfección un problema endémico que arrastra este barrio desde hace décadas en lo que fue la antigua plaza dels Josepets

Lesseps,

¿Dónde está el problema?

fotos: dani codina

Lluís Brau, arquitecto y miembro de la Associació de Veïns de la Vila de Gràcia, es el más crítico. Afirma que la plaza sigue pensada en función del coche: “El Ajuntament se negó a aceptar las propuestas que hubiesen posibilitado que el verdadero eje o leit-motiv fuese el peatón”.

Sostiene además que siendo no sólo un nudo de transporte privado sino también público, “la plaza debería haberse convertido en un auténtico intercambiador, donde la gente pudiese transbordar fácilmente entre diferentes medios de transporte”.

“Se ha logrado con el metro, aunque a mucha profundidad”observa- “pero no con los buses, ya que las paradas están muy diseminadas”.

Toni Ramón, profesor de Arquitectura y miembro de la misma entidad vecinal, concuerda con la idea del Intercambiador, aunque señala que “no sé si hubiéramos tenido demasiado margen”, si bien admite que “el transporte público no fue una de las prioridades”. Fernando Casal,

por su parte, responde que las paradas de bus y las bocas de metro “no están excesivamente alejadas entre sí, y en todo caso, no hay obstáculos que dificulten los transbordos”. Y se pregunta “¿cómo es posible que la plaza esté hecha para los coches, si de sus 28.650 metros cuadrados, 25.500 son peatonales?”. A esto añade la significativa reducción del tráfico, a base de suprimir carriles y dejar de incorporar carriles-bus.

Pero tal vez las críticas más frecuentes sean de orden estético. Porque la plaza es dura, dureza agravada por el gigantismo de las estructuras metálicas diseñadas por Viaplana, lo cual da al conjunto un aire de inhumanidad. “Compramos la plaza sobre plano”, comenta irónicamente un vecino, para señalar que no se esperaba este resultado. ¿Nunca será Lesseps un lugar humano? Quizás haya que dejar, como afirma Fernando Casal “que el tiempo haga su obra: Que crezcan los árboles y que la gente haga suya la plaza”.

el origen de “Una Altra Plaça Lesseps és Possible”, plataforma vecinal donde estuvo representada una gran diversidad de tendencias geográficas y hasta políticas.

Fue una larga y dura negociación de aproximadamente un año y medio, que en varios momentos estuvo a punto de

supresión de la zona elevada); y disminución del tráfico rodado. Por su parte, el Ajuntament fue inflexible en un punto: el arquitecto debía ser Albert Viaplana.

Hoy, tras tres años de obras que han supuesto un auténtico calvario para los viandantes, la remodelación toca a su fin. Y, como siempre ocurre, no satisface a todos por igual. Paradójicamente, todas las fuentes consultadas coinciden en que la plaza ha mejorado respecto al primer proyecto de Viaplana y es “infinitamente mejor que al Nyap”: se ha recobrado en gran medida la pendiente natural, los peatones han ganado bastante superficie, y la plaza se ha hecho permeable, es decir, fácilmente “atravesable”.

También concuerdan en que “ésta es la plaza que se pactó”, sin que nadie pueda llevarse a engaño. Entonces, dónde está el problema?

la historia interminable luis caldeiro

Lesseps es un espacio que constituye una verdadera encrucijada, ya que además de ser la comunicación natural de Gràcia con el norte de la ciudad y la sierra de Collserola, está atravesado por la Ronda del Mig, la vía que han de seguir los coches que, entrando por la Diagonal a la altura de la Zona Universitaria, deseen dirigirse a la comarca del Vallès.

Hasta ahora, todas las soluciones urbanísticas planteadas para este espacio habían ido fracasando, al menos en lo que respecta a hacer de él un lugar mínimamente habitable.

En sus peores momentos, allá por los primeros setenta, la plaza fue incluso bautizada por los vecinos con el apodo de El Nyap (el pastiche, en catalán).

Y no era para menos: La plaza estaba ocupada por un jardín central elevado, rodeado de

tráfico y apenas frecuentado por los vecinos. Quien deseara cruzarla debía hacerlo por una serie de pasos subterráneos, tan sórdidos como deteriorados. Intentar hacerlo por superficie significaba jugarse la piel. Mientras tanto, los peatones, que salían y entraban en masa de los autobuses o del

l

El primer proyecto del arquitecto Viaplana causó tal malestar que las movilizaciones vecinales obligaron a retirarlo metro de Lesseps, se apiñaban en calles estrechas. Una plaza, en definitiva, hecha para los coches, y cuya elevación central constituía una auténtica barrera que separaba a Gràcia del norte de la ciudad. Más que

una continuación del barrio, una frontera.

Para arreglar tal desaguisado, el Ajuntament tomó la iniciativa, de la mano de Ferran Mascarell. Y convocó un concurso de ideas en el que resultó ganador el arquitecto Albert Viaplana, autor de la plaza dels Països Catalans, situada frente a la estación de Sants.

El primer proyecto de Viaplana provocó tal malestar, que el vecindario de la Casa Ramos -un bello edificio en la confluencia de la Avinguda Príncep d’Astúries y la calle Septimania- inició las movilizaciones.

Su líder: Fernando Casal, residente del inmueble y catedrático de Historia en un Instituto.

Ante las protestas, Mascarell se avino a dialogar y retiró el proyecto. Se constituyó entonces una “Comisión de Discusión” en la que participaron técnicos municipales, independientes y delegados vecinales. Éste fue

l

El sector crítico considera que la plaza sigue pensada en función del coche y no del peatón ni del transporte público romperse. Pese a las diferentes sensibilidades, los vecinos estuvieron de acuerdo en tres reivindicaciones: Permeabilidad para los peatones; recuperación de la pendiente natural de la plaza (y por tanto,

CARRER109 desembre 2008 CRÒNICA 6

Els pisos de protecció ja són prohibitius

La crisi ha desvirtuat la raó de ser d’un habitatge de protecció. Barcelonins que hi han tingut accés ara es veuen obligats a renunciar-hi perquè l’entitat financera no els subroga la hipoteca. Quant al lloguer, l’Ajuntament s’ha trobat amb un increment notable de la demanda d’ajudes Gemma Aguilera Prop de 90.000 barcelonins de totes les edats estan inscrits actualment en llistes per participar en sorteigs de pisos de protecció oficial. A la capital catalana, el 30% dels habitatges que es construeixen ja són protegits, però encara s’està molt lluny de poder garantir un habitatge digne a tots els seus ciutadans.

El cas Barcelona és només un exem-

l

Les persones que estan quedant fora del mercat d’habitatge protegit són les que més ho necessiten ple d’allò que passa a tot el país.

La crisi econòmica i l’esfondrament de moltes empreses del sector de la construcció estan retardant centenars de promocions d’habitatges protegits i a preu de mercat a tot Catalunya, i el que és

pitjor, estan deixant fora del mercat protegit les persones que justament, més ho necessiten. Tant és així que fins al 2006, el 99% dels barcelonins que resultaven agraciats amb la possibilitat de comprar un pis protegit acabaven adquirintlo sense problemes. Ara, la situació és radicalment diferent.

La crisi entorpeix l’entrega Com relata Antoni Sorolla, delegat d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, “ara ja hi ha un percentatge considerable de gent que no té diners per a l’entrada del pis i que el banc no els ho fiança, de manera que no es poden subrogar les hipoteques protegides que s’havien previst”. El sistema és pervers, perquè els més necessitats troben una barrera infranquejable en una banca que no té oxigen i que és víctima de la desconfiança que s’ha instal·lat en el mercat internacional del diner.

Si un banc o caixa no pot aconseguir liquiditat d’altres bancs que li prestin, doncs tampoc no es refiarà d’un client que vol fer una gran inversió.

I aquí es paralitza tot.

Sorolla lamenta que davant d’aquesta situació, molts pisos no es poden entregar i es retarda tot el procés d’adjudicació: “en el cas de les promocions de l’Ajuntament, no és que es retardin les promocions per manca de diners o per qüestions tècniques, sinó perquè quan ens trobem amb un ciutadà que no pot aconseguir el finançament, hem de readjudicar el seu pis a una altra persona de la llista, i tot plegat allarga el procés força més del que prevèiem en el moment de fer el sorteig”. Aquesta situació suposa un pas enrere obligat en els avenços que s’han fet en la línia de garantir un habitatge a preu assequible als barcelonins, ja que després de molts anys, fins i tot els pisos de protecció han assolit preus prohibitius en relació a la situació de l’economia real.

Paradoxalment, el ritme de construcció és ara més ràpid que fa un parell d’anys, assegura el delegat d’habitatge de l’Ajuntament, que confirma que “les dificultats financeres pel que fa a l’habitatge no ens han afectat directament”.

joan morejón

Uns 70 joves esperen de fa un any llogar aquests pisos a Via Favència El 2006, les empreses tenien moltes obres en marxa i hi podia haver retards, ara en canvi es dediquen més a les que tenen en marxa, que són menys. Tant és així que Sorolla explica que “en obres que estem fent des del Patronat Municipal de l’Habitatge notem que el compliment de terminis és millor que no pas fa dos anys”.

Sí que hi ha però, un efecte indirecte negatiu de la crisi en la planificació d’habitatges del consistori.

Com que molts dels sòls que obté l’Ajuntament per construir-hi són sòls produïts per efectes d’ope-

¿Crisi o desídia?

Un llibre editat per l’Ajuntament recull les principals actuacions en matèria d’habitatge en el període 1999-2005. Hi apareixen uns pisos ubicats al carrer Rabí Rubèola, 13 i Valls, 41, al barri de la Font de la Guatlla, amb pàrquing i tres locals als baixos. Tres anys després de la nominalització de les obres, l’edifici segueix buit a l’espera d’allotjar-hi els nous propietaris. La culpa de tot plegat, segons el consistori, la tenen els retards en les expropiacions, ja que alguns veïns encara no han acceptat deixar els seus pisos per traslladar-se al nou edifici. Però més enllà de retards burocràtics, ¿com s’explica l’estat d’abandonament de la finca? El José Luis Alonso va comprar un dels locals, on hi ha establert el seu negoci. Filtracions d’aigua, brutícia al pàrquing, talls de llum i altres

inconvenients dificulten la seva activitat.

Acusa l’ajuntament de desídia i assegura que després de moltes reclamacions, ningú no se l’ha escoltat.

Per la seva banda, l’Associació de Veïns Font de la Guatlla considera “vergonyós” que després de més de tres anys, “no s’hagi donat un ús a l’edifici”, tenint en compte les carències d’habitatge que té el barri, i que “es trobi en un estat tan lamentable”, lamenta Maria Carmí Pau. El districte de Sants-Montjuïc assegura que les expropiacions estan culminant amb èxit i que ben aviat una desena de veïns de la Font de la Guatlla hi aniran a viure.

En un altre punt de Barcelona, a la Via Favència, una setantena de joves fa un any que haurien d’haver estrenat pis de lloguer per 250 euros mensuals.

En aquest cas, segons els joves afectats, l’administració no els dóna cap explicació, de manera que viuen en una incertesa permanent sobre el seu futur. La Raquel López denuncia que “si ja és inconcebible que l’obra s’hagi retardat tant, molt pitjor és que no en comuniquin res, amb la qual cosa és totalment impossible fer plans a curt termini. No és just que cada dia estiguem esperant la carta o la trucada definitiva”.

La promoció d’habitatges de Via Favència ja estava inclosa en el pla d’habitatge 2004-2007. L’àrea d’habitatge de l’Ajuntament explica que “els endarreriments en la finalització d’aquest projecte són atribuïbles a qüestions tècniques”, i es preveu que els pisos es puguin lliurar a principis del 2009.

racions privades que han de cedir una part del sòl per fer habitatge protegit, també es nota un cert retardament d’aquestes operacions privades, que poden provocar més dificultat per obtenir sòl.

Amb tot, el consistori es mostra confiat que podrà complir sense problemes el Pla de l’Habitatge que venç el 2011. De fet, explica Antoni Sorolla, “estem revisant el pla perquè la nova llei de l’habitatge obliga a uns nous plans. Ara ho fem amb més ambició, el 30% dels habitatges que es construeixen són protegits, una mitjana molt per sobre de qualsevol ciutat catalana o espanyola”.

L’ajuntament està sanejat i ha fet una aposta per reaccionar davant la crisi sense paralitzar els seus projectes i per respondre als efectes que ja han arribat al ciutadà.

El consistori ha notat un increment notable de la sol·licitud d’ajudes al lloguer i de les prestacions socials.

Actualment, a Barcelona hi ha 30 promocions en construcció i 18 de planificades. El 2008, el consistori ha tancat el pla habitatge del període 2004-2007 amb 5.700 habitatges en construcció, només adjudicats i fins i tot encara pendents d’adjudicar, i 4.470 ja adjudicats.

Però al carrer, la realitat sembla ser una altra. Carrer us explica dos casos concrets, però que il·lustren moltes altres situacions que es viuen a la nostra ciutat.

CARRER109 desembre 2008 CRÒNICA 7

Barcelona suspèn en millora ambiental El medi ambient a l’entorn urbà va ser tema de debat en el Fòrum Veïnal Barcelonès -celebrat el 7 i 8 de novembre- que la Favb va organitzar per quarta vegada sobre la petjada ecològica de la ciutat marc villoro Aquest fòrum es planteja com una trobada de la Favb amb altres entitats i sectors socials, i té tres finalitats: la reflexió del moviment veïnal, la trobada amb altres moviments, i establir una proposta d’actuació de la ciutat. Segons Albert Recio, vicepresident de la Favb, els objectius dels dos primers punts “van anar molt bé. Ara estem en fase de recollir propostes per a un text que passarem a les entitats que hi van participar perquè s’hi adhereixin”.

La diversitat de temes que es van tractar al llarg de les jornades va ser àmplia. Com a qüestions destacades, i a tall de resum, Barcelona és, com quasi totes les ciutats del món, ecològicament depredadora; s’han de fer esforços per reduir l’impacte mediambiental; el model productiu i de consum s’ha de redefinir, però, com apunta Recio, “és difícil perquè és com si tens un edifici i l’has de fer nou”; el consum energètic ha empitjorat a Barcelona i la contaminació, que afecta de forma desigual en punts de la ciutat, és més o menys la mateixa; hi ha una necessitat d’intensificar el model de transport públic, bicicleta i vianant per l’impacte del vehicle privat -molts dels quals vénen de fora- sobre el funcionament de la ciutat i la contaminació; o l’augment d’energies renovables a la ciutat amb plaques solars per produir electricitat en comunitats de veïns, per a la qual cosa caldria que “els particulars poguessin fer-ho i trobar mecanismes per facilitar-ho”, comenta Recio.

A l’acte de presentació del fòrum, que va tenir lloc a l’auditori del MACBA el dia 7, hi va assistir Imma Mayol, cinquena tinent d’alcalde de Medi Ambient de l’Ajuntament, amb qui, segons Albert Recio, “estem bastant d’acord en què en moltes coses Barcelona no ha millorat en temes mediambientals i que els passos són molt lents en aquest aspecte”. Després va seguir una taula rodona, “La

del CEPA). A la tarda es van realitzar tallers sobre aquests mateixos temes i la posterior presentació de conclusions. Com explica Recio, el contingut del matí “va ser bastant amè perquè hi havia ponències de temes diferents. Els tallers van comptar amb una mitjana de 15 participants i van ser molt actius perquè la gent porta temps pensant sobre aquests temes i venia amb idees”.

Manifest sobre ecologia urbana

Moment de la ponència del metge Josep Martí sobre salut ambiental ciutat i el medi ambient”, amb la participació de Jorge Riechmann, filòsof i ecologista; Horacio Capel, catedràtic de Geografia Humana de la UB; i Hortènsia Fernández, activista ecològica i feminista. Riechmann va apuntar idees: “Ara vivim en un món ple, saturat, en termes ecològics; el creixement és destrucció ecològica, el no creixement és crisi social; hi ha una ceguesa productivista: no és que no puguem veure, és que no volem fer-ho. La petjada ecològica urbana excedeix la superfície efectiva de les ciutats: Londres (125 vegades més gran la petjada que la superfície), Barcelona (470) o Bilbao (282)”. Riechmann enumera 12 claus de la sostenibilitat urbana, que es resumeixen en dues: “Metabolisme biofísic sostenible i més democràcia participativa”.

Per la seva banda, Horacio Capel va partir de tres escales -global, estatal i local-, essent la primera la fonamental. Segons Capel, “mai no hem estat tan bé com ara, però

mai els problemes no han estat tan greus com avui. No hi ha dubtes sobre la gravetat de l’escalfor del planeta”, i va parlar de “la posthumanitat i els 4 genets de l’Apocalipsis, és a dir, la mort, guerra, fam i epidèmies”. A nivell local, que correspon a la nostra actuació com

l

L’anàlisi dels experts va ser: hem avançat en l’estalvi d’aigua, el tema dels residus es pot millorar molt i el model energètic és del tot insostenible a ciutadans, va destacar que abans la vegetació no era necessària a les ciutats, però que avui les àrees verdes són una necessitat. Finalment, Hortènsia Fernández va referir-se

anna carlota

a l’atenció a les persones amb el terme “cuidadania” per abordar la ciutat des d’aquesta òptica. Per a Fernández, “només s’ha tingut en compte el treball mercantil a la societat patriarcal. S’ha de reconèixer i valorar la tasca d’atenció de la vida per part de les dones, i els diferents sistemes econòmics no la fan visible. Ha d’existir una corresponsabilitat a parts iguals entre homes i dones en l’atenció de la vida”.

Cinc eixos de treball El debat es va traslladar el 8 de novembre al Centre Cívic el Far, a la Barceloneta. Al matí es van organitzar diverses ponències. Sobre aigua (David Sauri, professor de Geografia de la UAB) i energia (Miguel Muñiz, activista ambiental); sobre mobilitat (Ricard Riol, president de la PTP), salut ambiental (Josep Martí, metge del CAPS), el litoral de Barcelona (Anna Rosa Martínez, de l’organització Grenpeace) i residus (Víctor Mitjans,

En la presentació de conclusions, pel que fa al taller “Aigua i energia”, es va parlar de conscienciació, regulació i fiscalitat, instrument -aquest últim- per gravar els excessos (aigua, electricitat...); del consum energètic a Barcelona i del fet que el ciutadà no sap que els impactes pitjors són els que no es veuen; i també es va tractar molt el tema de la dessaladora.

Sobre “Mobilitat”, alguns del punts destacats van ser la dificultat de les persones de mobilitat reduïda en l’ús del transport públic; una jerarquització de transports: vianant, bicicleta, transport públic i privat; que els grans centres comercials potencien l’ús del vehicle privat (ciutat més àmplia); o un transport públic de més qualitat.

En relació a “Salut”, primer es va tractar sobre residus (noves deixalleries, campanya “Catalunya lliure de bosses”, revisió Llei d’envasos) i després de salut (es pot reduir el risc de malaltia, amb l’exemple de Salzburg on s’ha reduït la potència dels repetidors; fomentar el comerç i vida de barri per ajudar a les persones que estan soles). En “Espais naturals”, es va parlar de la mirada metropolitana d’aquests espais (Collserola, Montjuïc, rius Besòs i Llobregat, Parc Agrícola i Delta del Llobregat), que són béns únics i escassos a la ciutat; de la importància de l’àmbit educatiu, així com de les àrees de contacte que hi ha entre els espais naturals i la ciutat.

Les idees sobres les quals va girar aquest fòrum van donar lloc a un manifest consensuat per la Favb i diferents entitats que vol ser el full de ruta del moviment veïnal en temes ambientals, i que es va presentar el dia 16 de desembre a l’Ateneu Barcelonès. Podeu trobar els materials que es van treballar al Fòrum i el citat manifest en la pàgina web de la Favb (www.favb.cat).

CARRER109 desembre 2008 PUBLICITAT 8

CARRER109 desembre 2008 CRÒNICA 9

Una xarxa per millorar Ciutat Vella El passat 11 d’octubre es va celebrar el I Fòrum Veïnal de Ciutat Vella.

L’objectiu és impulsar la creació d’una xarxa veïnal al districte que pugui treballar més eficaçment davant dels seus problemes actuals: el deteriorament del patrimoni, la saturació turística i el funcionament dels serveis públics

l

Durant el debat es va demanar que l’Oficina d’Habitatge de Ciutat Vella i Focivesa esdevinguin organismes oberts i transparents rondes. Els temes tractats es van agrupar de la següent manera: - Turisme, apartaments turístics i patrimoni - Espai públic, mobilitat i seguretat - Habitatge i assetjament immobiliari - Equipaments, salut i serveis públics Com a eixos vertebradors i qüestions que van aparèixer a tots els debats, la participació ciutadana i els reptes del turisme van funcionar com a temes transversals.

En aquest sentit, és generalitzada la percepció que els ciutadans de Barcelona, i els de Ciutat Vella es-

Transport pels núvols La T-10, el títol de transport més popular entre els usuaris del metro de Barcelona, serà un 6,94% més cara a partir de l’1 de gener de 2009. L’augment quasibé triplica la inflacció interanual. Els altres títuls de metro també pujaran per sobre de la inflacció. A canvi, els menors de 12 anys viatjaran pràcticament gratis als tranports públics. L’únic cost serà el d’una tarjeta anual de 35 euros (3 euros mensuals), tot i que s’havia anunciat la gratuïtat absoluta.

No a l’estació Europa Jordi Hereu vol denominar Europa a la nova estació del TAV. Les associacions de veïns de Sant Martí de Provençals i de la Sagrera han presentat dos escrits en què s’oposen frontalment a la citada proposta, reivindicant com a denominació el nom dels barris que l’acolliran.

jordi martí Impulsat per la FAVB i organitzat conjuntament amb l’Associació de Veïns de Casc Antic, l’Associació de Veïns de l’Òstia, la Plataforma d’Afectats en Defensa de la Barceloneta i l’Espai Social Magdalenes, aquest primer Fòrum Veïnal suposa un exemple d’iniciativa ciutadana, autogestionada i independent de les administracions públiques.

Estava adreçat a associacions de veïns del districte de Ciutat Vella, i també a grups específics que treballen en qualsevol aspecte social del barri. En definitiva, una olla comunitària on fer bullir les idees i posar ingredients i propostes en comú. Van participar-hi representants de catorze entitats diferents, que sovint comparteixen els mateixos objectius i preocupacions, però que no acostumen a treballar plegades.

Els temes tractats durant el Fòrum es van repartir entre quatre grups de treball, pels quals van anar passant tots els participants al llarg de la jornada en diferents

Breus de ciutat

álvaro pla

Un moment del debat, que es va portar a terme en un edifici de la plaça del Forat de la Vergonya

Participants al Fòrum ACAR. Associació d’ArtesansCreadors de la Ribera Associació de Veïns i Comerciants del Carrer de la Cera AVV Casc Antic AVV Barri Gòtic AVV L’Òstia Cruïlles Espai Social Magdalenes FAVB GIASA. Grup d’investigació ArtSociologia-Antropologia Institut Català d’Antropologia Masala Taller contra la violència immobiliària V de Vivienda Veïns en defensa Barcelona Vella Poden trobar-se els materials de treball del I Fòrum Veïnal a: http://forumciutatvella.wordpress.com

pecialment, són cada vegada més actors secundaris en una ciutat concebuda com un parc temàtic per a turistes.

El mètode emprat durant les sessions de treball del Fòrum Veïnal va ser el de proporcionar als participants textos aportats prèviament sobre cada tema específic i, un cop reunits, fer una introducció al tema i establir un debat controlat per un moderador extern.

Conflictes actuals al districte Les sessions van servir per elaborar el diagnòstic d’alguns dels problemes que es viuen actualment a Ciutat Vella i apuntar possibles vies de solució. En l’àmbit de patrimo-

ni, per exemple, es va constatar la progressiva destrucció del patrimoni existent, i també la incapacitat de les administracions per protegir-lo. També es va fer palesa la necessitat d’ampliar la noció de patrimoni per tal de protegir la cultura immaterial i la memòria col·lectiva. En aquest sentit, una idea interessant sorgida del Fòrum seria la creació de centres d’interpretació de la història i memòria de les classes populars, així com aturar la política de descatalogació o crear una oficina de defensa del patrimoni de Ciutat Vella.

En un altre dels àmbits tractats, el de l’espai públic, la mobilitat i la seguretat, van sorgir per exemple les demandes d’un pla de mobilitat, de la retirada de l’ordenança del civisme, o la moratòria de llicències de terrasses i la disminució d’aquestes. I a un nivell més local i concret, es va parlar fins i tot del nom que se li ha de donar a la plaça del Forat de la Vergonya, mitjançant un desitjable procés obert i participat per veïns.

Pel que fa al debat vinculat a l’habitatge i l’assetjament immobiliari, es va apostar per exemple per la rehabilitació d’edificis enlloc del seu enderroc; una transformació de l’Oficina d’Habitatge de Ciutat Vella i de la societat mixta Foment Ciutat Vella (Focivesa), de manera que esdevinguin organismes oberts i transparents; estimular noves formes de propietat, cens d’habitatges vacants, mesures de control sobre el mercat immobiliari...; o que La Caixa, Telefónica, SABA Aparcaments, Caixa Catalunya i BBVA surtin de l’accionariat de Focivesa.

En l’àmbit dels equipaments, els serveis públics i la salut, es va debatre sobre el procés creixent de privatització de serveis públics a Ciutat Vella, (es va posar com a exemple que inicialment l’Ajunta-

ment havia previst la gestió privada del centre on es va fer la jornada). Algunes de les idees que van sorgir en aquest grup de treball és que cal generar consciència d’allò públic; analitzar alternatives de control i supervisió del funcionament de serveis públics com els sanitaris o els educatius, i elaborar un mapa de serveis necessaris per al barri. El tema de la salut, per la complexitat de definir quina és la seva relació amb els serveis públics i els equipaments, va quedar una mica aparcat.

L’inici del camí Al plenari final, hi va haver un torn obert de paraules on van sorgir noves idees de cara al futur: elaborar

l

Dos dels objectius són aconseguir prou cohesió per garantir la continuïtat del Fòrum i incloure en la xarxa nous actors socials un manifest conjunt; incorporar nous temes com la pobresa, l’exclusió social o els nouvinguts, i estendre el model d’aquest Fòrum a altres districtes de Barcelona.

L’Institut de Govern i Polítiques Públiques va elaborar un informe extern on es valoren les propostes sorgides com la principal aportació d’aquest Fòrum, alhora que es recomana continuar treballant-hi per afinar-les i s’assenyalen dos reptes: aconseguir una cohesió prou sòlida com per garantir la continuïtat d’aquest projecte i tenir la capacitat d’incorporar a la xarxa nous actors socials de Ciutat Vella.

Nissan ha de negociar Després de les importants mobilitzacions realitzades per les treballadores i treballadors de Nissan, l’empresa es dóna tres mesos per negociar l’excendent de plantilla de 1.580 persones. L’ERE dóna pas a una suspensió temporal de la feina per a 3.500 treballadors.

Els actes de protesta han estat quesibé diaris i han tingut una forta participació.

No ajudem els bancs El president de Cáritas Barcelona. Jordi Regla, va recriminar al Govern que destini milions d’euros perquè els bancs puguin superar la crisi econòmica i que es dediquin molts menys a l’eradicació de la pobresa.

Mossos matriculats Tots els mossos hauran de lluir el seu número de placa a l’uniforme. Els 14.150 efectius hauran de complir aquesta norma en un termini de 6 mesos.

L’uniforme de gala queda exclòs d’aquesta obligació. El text que presenta aquesta norma reconeix el dret de totes les persones a identificar en tot moment els funcionaris policials.

Privatitzar el funeral L’empresa minicipal Serveis Funeraris de Barcelona por arribar a ser propietat privada en un 100%. El consistori podria vendre el 51% de les seves accions a un grup inversor anglès. L’Ajuntament posa com a condició que pugui controlar l’augment dels preus al públic.

Ans al contrari, l’Ajuntament vol recuperar l’entitat Cementiris de Barcelona (societat mixta de la mateixa proporció).

Prostitució La criminalització de l’exercici de la prostitució és constant.

A primers de novembre les treballadores sexuals que exerceixen en el Raval van denunciar l’assetjament del cos especial de la Guàrdia Urbana.

Reivindiquen el dret a treballar al Raval en condicions segures i higièniques. Els insultos i amenaces són més nombrosos a les noves veïnes.

Opinió

CARRER109 desembre 2008 OPINIÓ 10

josep martí valls

13

El conflicte del CAS de la Vall d’Hebron

La veu del

CARRER

D’uns mesos ençà la crisi és la gran protagonista de les nostres converses. D’idea malintencionada d’unes quantes persones recalcitrants que parlaven dels riscos de la bombolla immobiliària, la crisi ha passat a ser una mena d’accident fortuït del qual ningú no n’és responsable. En canvi, el patiment de milers de persones que veuen perillar el seu lloc de treball, la seva casa o el seu futur ja és ben concret. Però al nostre país sembla com si hi hagués un acord sense fissures en la classe política que la crisi l’hem de pagar entre totes i tots els treballadors. Doncs mirin, no, no hi estem d’acord.

No estem d’acord amb reduccions salarials a no ser les dels sous dels grans directius que ens han dut a la crisi. No estem d’acord en reduir la despesa social, al contrari, perquè aquesta genera llocs de treball, i és l’única garantia de lluita contra la pobresa i per la cohesió social. No estem d’acord amb el retall de drets a les persones immigrades, ni a d’altres col·lectius, perquè els drets són un gran bé col·lectiu i, quan es minven, hi perdem totes i tots. No estem d’acord amb la pujada generalitzada de tarifes si no reflecteixen la responsabilitat en l’ús real de l’aigua, de l’energia, el transport o la generació de residus. No estem d’acord que es financin els bancs, les constructores i les fàbriques de cotxes i en canvi es produeixin cada cop més desnonaments i trobem cada cop més persones que dormen al carrer, furguen a les escombraries i passen gana. Tampoc no estem d’acord amb campanyes que ens “estimulen” al consum.

Aquesta no és una crisi nova, és cert, però sí que es dóna en un moment en què la crisi del sistema econòmic se suma a la crisi mediambiental més greu en la vida del planeta. En front d’això només podem dir que contra la crisi volem mesures i compromisos socials i bel·ligerància contra els especuladors que ens han dut al caos.

La veu del CARRER

Edita: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-10 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: carrer@favb.cat Web: www.favb.cat

Mª Palencia, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes, Luis Zaurín

Consell de direcció: Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández

Administració: Marga Parramon Publicitat: Isabel Mancebo

Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz

Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03 Distribució: Trèvol Missatgers Telèfon: 93 498 80 70

Revisió ortogràfica: Roser Argemí Consell de redacció: Gemma Aguilera, Luis Caldeiro, Eduard Calvet, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Daniel Gomis, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Jordi Panyella, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Cristina Sirur, Jordi Tarrés, Alícia Tudela, Marc Villoro Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Horacio Capel, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Albert Ollés, Rosa

El ninot de El Roto

La crisi, que la paguin ells

La veu dels lectors Fechas erróneas sobre Prosperitat

Hola, soy lector fiel de Carrer, dando gracias a los que os trabajáis la existencia de una publicación tan necesaria y útil como ésta.

Cuando se estudie esta ciudad, el Carrer será una referencia obligada. Por eso me animo a enviar esta carta.

En el número 108 hay dos errores de fechas. En el artículo sobre Casals de Joves, me gustaría con-

Portada: Ferran Fernández

Imprès en paper ecològic de 80 grams Dipòsit legal B - 21300 - 1995 Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

Gonzalo García Miembro de la Asociación de Vecinos de Prospe, miembro fundador de RLIV y usuario del Casal de Joves cuando era joven

Los colegios públicos de Barcelona

Maqueta original: Joan Carles Magrans

La FAVB no està necassàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft

Como Casal de Joves ya llevaban 2 años más en otros “garajes” cuando se consiguió el edificio de Muebles Narciso.

El artículo de Radio Línea IV, también menciona los 20 años.

RLIV funciona desde 1986. Otro detalle: Radio Farigola y Radio Ágora funcionaron en Prosperitat porque la Asociación de Vecinos del barrio les cedió un espacio, no la Iglesia.

Un saludo.

manel sala “ulls”

Casal de Joves de Prosperitat

cretar que el de Prosperitat tiene de funcionamiento más de 20 años: la ubicación actual (Joaquim Valls), es de 1983. Son por lo tanto 25 años cumplidos en este edificio.

En el año 1974 algunos padres de Barcelona nos comprometimos en una lucha para reivindicar guarderías gratuitas y una enseñanza preescolar con unas condiciones mínimas de calidad. Conseguimos algunas buenas guarderías municipales, que, por su reducido número, se han convertido en prácticamente testimoniales, aunque muy valoradas y citadas en la propaganda oficial.

Desde hace unos pocos años se estableció con carácter obligatorio la enseñanza para los niños de más de 3 años, con lo cual los alumnos de tres a seis años se incorporaron a los centros docentes existentes.

Esto ha supuesto para muchos colegios la necesidad de habilitar aulas para este nuevo nivel de la ense-

ñanza. Hay que decir que en un cierto número de centros escolares públicos estas instalaciones resultan insuficientes e inadecuadas.

Que treinta años después de aquellas luchas y del establecimiento de un sistema democrático haya clases de P-3 con 25 niños pertenecientes, a veces, a unas ocho o diez nacionalidades con solo un profesor titular y, con mucha suerte, un auxiliar frecuentemente a tiempo parcial, es totalmente inaceptable. La situación solo se sostiene por la dedicación y el esfuerzo de los profesores, a los que hay que agradecer su labor.

Si los padres no tienen tiempo para protestar y revindicar, porque cada vez trabajan durante más horas, tal vez sería el momento de que nos movilizáramos los que entonces éramos padres y ahora somos abuelos.

Horacio Capel Barcelona

CARRER109 desembre 2008 OPINIÓ 11 Un apunt sobre el catàleg dels Arbres d’Interès Local L’any 1994 es va declarar Arbre d’Interès Local un dels arbres de la plaça Prim al Poblenou. Es tracta d’un bell exemplar de bellaombra, un arbre que es caracteritza sobre tot pel gran desenvolupament del seu peu per sobre del terreny que acostuma a assolir diferents metres d’amplada. És un exemplar aquest, que amb els altres existents contribueix de manera decidida a singularitzar aquest racó de la ciutat atorgant-li una gran personalitat. A més a més són arbres molt singulars pel seu valor exòtic i històric, és una de les espècies que va aportar al nostre catàleg el jardiner francès J.C.N. Forestier quan va venir a partir de 1915 per treballar a Montjuïc per a l’Exposició de 1929. De fet, així es va reconèixer quan es va declarar.

Ara bé, si un s’acosta a la plaça, de seguida es qüestiona per què

LA CAMBRA FOSCA Mobbing El conflicte d’Assumpta Escarp 8:30 del matí de l’1 de desembre. 30 persones, entre d’elles representants del Taller contra la Violència Immobiliària, la Coordinadora contra l’Especulació de Ciutat Vella i la Favb van recolzar el veí del carrer Robadors, Manel González, en l’intent de desnonament per part de les empreses Taravaus i Mancia, uns veritables delinqüents que estan sometent aquest veí a unes condicions de vida indignes. Sense aigua, aïllat, amb talls de llum i una i mil amenaces. La regidora no va acudir, ella que presumeix d’estar a prop de la gent.

Una de les pancartes deia “Generalitat i districte, còmplices”. Mentre no demostrin el contrari.

dani codina

És el conflicte dels bombers de la nostra ciutat. Porten mesos manifestant-se, dia rere dia plantats a la plaça de Sant Jaume explicant les seves raons a tothom que els vol escoltar. Un conflicte que s’ha de solucionar negociant i no donantlos l’esquena. No podem admetre la versió que els bombers demanen l’impossible. La major part dels bombers està recolzant aquesta lluita.

Totes les casernes estan revestides amb pancartes i reivindicacions, com la imatge d’un bomber crucificat en la part més alta d’una de les façanes.

Els vehicles amb pintades

anuncien el descontent per tots els carrers de la ciutat. Els bombers de Barcelona cobren els sous més baixos de tot l’Estat.

Els materials i eines són caducs i no es renoven.

Les instal·lacions tenen un manteniment mínim.

Les reivindicacions són serioses. En un conflicte llarguíssim com aquest, la responsable hauria de parlar i explicar les seves raons. Si en temes més escabrosos (per exemple, el cas Vilaró), no va parar de parlar, ¿per què calla ara? La ciutat no es pot permetre conflictes tan llargs. Negociïn! Aprofitem l’ocasió per saludar calorosament tot el cos de bombers.

Les males arts de Vila Casas només es va declarar un arbre i no els altres, si són de característiques similars, plantats al mateix moment i de la mateixa grandària.

Tant important i valuós és l’arbre catalogat com el de la seva dreta o com el de l’esquerra, i encara més, és evident que el conjunt supera la suma de les parts.

Pot ser en el seu moment només es va tractar de models i no de crear un veritable catàleg? Han passat més de catorze anys i pot ser caldria revisar-lo en ferm.

A propòsit d’aquest catàleg sobre el patrimoni arbrat de la ciutat, ¿les darreres catalogacions són de 1998, com posa de manifest el Catàleg d’Arbres d’Interès Local consultable a la pàgina web de Parcs i Jardins?

Esperem i desitgem que no sigui així, i que en poc temps aquest catàleg pugui consultar-se actualitzat. És una informació que segur que interessa a molts ciutadans i amb molt potencial didàctic sobre la gestió del patrimoni vegetal delegada per l’Ajuntament a Parcs i Jardins.

Jordi Díaz Jardineria, Paisatge i Patrimoni

Les cartes enviades a la secció de La veu dels lectors han de tenir un màxim de 1.800 caracters (un foli). Ens reservem el dret d’adaptar-les si superen aquesta extensió.

Bones festes i bon 2009!!!

L’equip de Carrer i la junta de la Favb us desitgen un any divertit, solidari i lluitador per fer front a la maleïda crisi.

L’empresari farmacèutic Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930), fundador dels laboratoris Prodesfarma fusionats amb Almirall, es dedica també al mecenatge artístic i pictòric que, d’altra banda, és per als poderesos una bona forma de desagravar els seus ingents beneficis.

Entre els seus poders es veu que hi ha també la semiprivatització de l’espai públic i l’incompliment dels projectes urbanístics. Ho prova que la seu que la Fundació Vila Casas està aixecant en dos naus industrials qualificades d’equipaments al carrer LlacunaSancho d’Àvila, al 22@, hagi tancat amb

catherina azón

una glorieta d’obra (inexistent als plànols municipals) l’espai interior qualificat de zona verda. Ara serà un pati interior a mode de privada plaça dura. La seu de la fundació gaudirà d’un bosquet exterior que l’embellirà però al qual, recordant la mala experiència veïnal del Parc Central, tampoc no se li intueix ús públic clar.

Això sí, l’equipament privat s’està eixecant en temps rècord, mentre que al mateix Poblenou, la biblioteca i l’equipament de Can Saladrigas fa anys que s’endarrereixen, i ara sembla que no hi ha diners per enllestir-lo tot fins després del 2011.

EN POSITIU Pujol, entre SOS Racisme i la FAVB

La hemerotega digital de La Vanguardia

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol és un polític de la vella escola, sense pèls a la llengua. Això pot portar-lo a la cambra fosca, com li ha recordat fa poc SOS Racisme a rel d’unes declaracions -en la presentació del seu libreentrevista amb Heribert Barrera Toc d’alerta- en les que adoba la xenofòbia en considerar la immigració el principal “perill” per a Catalunya. Ara bé, si aquí positivem el líder nacionalista és perquè en el mateix llibre, quan reivindica el paper dels partits tot i el desprestigi de la política, Pujol recalca també la importància de l’anomenada societat civil. I, en concret a la pàgina 39, cita tres entitats com de les més significatives del país, tot i que mai, diu, podrien substituir els partits a l’hora de presidir la Generalitat: Òmnium Cultural, el Barça i la FAVB. Tot un reconeixement al moviment veïnal.

Desde hace unas semanas es posible acceder de forma gratuita a la colección completa del diario La Vanguardia, desde su fundación en 1881 hasta nuestros días. Hemos de agradecer esa iniciativa y felicitar a la empresa editora del periódico por haber puesto a disposición del público este valioso archivo documental, que puede consultarse, por fechas o a partir de palabras clave, en esta dirección electrónica: http://www.lavanguardia. es/hemeroteca. La amplitud de las informaciones y datos a los que se puede acceder permite acercarnos de una forma más precisa a acontecimientos y personajes de la vida barcelonesa y de otros lugares de España y del mundo. Por lo que respecta

Premi per a Martí Checa Viviendas del Congreso. Habitatge obrer i catòlic, és el treball guanyador del segon Premi d’Investigació Martí Pous i Serra convocat pel Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. L’entitat de Sant Andreu de Palomar premia així l’obra del veí del barri i col·laborador de Carrer Martí Checa i Artasu per la seva vàlua documental i de recerca històrica. Felicitem l’amic i recomanem per a la memòria històrica la seva aproximació a les vivendes catòliques per a obrers que es van construir en ple franquisme a Catalunya.

a nuestra ciudad, creemos que la consulta posibilitará un mejor conocimiento de la historia urbana de Barcelona y de sus protagonistas, a la vez que precisar muchas cronologías. Esta es una buena ocasión para recordar una importante fuente que hasta ahora ha ayudado a esta tarea. Nos referimos a la excelente cronología de la ciudad realizada con gran rigor por Josep Maria Huertas Clavería y publicada en el libro Barcelona: la construcción de una ciudad (1989), escrito juntamente con Jaume Fabre. Animamos a los ciudadanos a consultar esa nueva base de datos de la hemeroteca de La Vanguardia y contrastar con ella los propios recuerdos sobre la vida de Barcelona y la evolución de la ciudad.

CARRER109 desembre 2008 PUBLICITAT 12

CARRER109 desembre 2008 OPINIÓ 13

josep martí valls metge del centre d’anàlisis i programes sanitaris (CAPS)

El conflicte del CAS de la Vall d’Hebron i la democràcia participativa

A

quest article vol fer una anàlisi de l’oposició dels veïns dels barris propers a l’hospital de la Vall d’Hebron a la instal·lació d’un Centre d’Atenció i Seguiment de pacients drogodependents a l’esmentat hospital. Oposició aferrissada que va comportar fins a 100 setmanes de conflicte durant els anys 2005 i 2006.

El CAS, tres anys després El CAS de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron (HUVH) amb venopunció i tots els tractaments de drogodependències del servei de psiquiatria de l’hospital porta els següents programes: alcohol, cocaïna, cànnabis, opiacis-metadona, abús de medicaments, drogues de disseny, patologia dual amb consum, reducció de danys (venopunció), intervenció psicològica (programa transversal).

Actualment hi estan treballant unes 30 persones i funciona de 8 a 20 hores. L’activitat mitjana mensual és d’unes 400 segones visites i entre 30 i 40 primeres visites. El “programa de reducció de danys” atén unes 17 persones diàries (de les quals un 45% utilitzen la sala de venopunció). En tot aquest temps no s’ha detectat, ni denunciat, cap conflicte ni en l’hospital ni en els barris pel fet del funcionament del CAS. Anàlisi del conflicte L’Agència de Salut Pública de Barcelona era la promotora del projecte del CAS Vall d’Hebron amb el suport del districte. Des del primer moment es va tenir la percepció que aquesta iniciativa era per descongestionar la Sala Baluard (del barri del Raval).

Així es donava pas a les protestes dels veïns dels barris del voltant de l’hospital amb l’argument “vindran als nostres barris els drogoaddictes (i traficants de drogues) d’altres zones de Barcelona”, i s’afegia “aquí no tenim aquest problema”.

Per altra part, l’ajuntament de Barcelona, de qui depèn l’Agència de Salut Pública, tenia discrepàncies sobre el tema dins del propi equip de govern, diferències que van transcendir als mitjans i als veïns.

Els regidors d’ICV, responsables de Salut Pública i de l’esmentat districte, feien la proposta mentre que els regidors del PSC manifestaven que aquest equipament no aniria al seu districte (Nou Barris). Els veïns van pensar: si no ho volen a Nou Barris és que és dolent, per què ho hem d’acceptar nosaltres?

L’oposició municipal no va ajudar gens. El PP va estar sempre en contra i CiU va tenir primer una actitud ambigua. Fins ben avançat el conflicte no va donar suport a la proposta. Cal recordar l’horitzó d’eleccions properes: al Parlament al 2006 i municipals al 2007.

Per altra part, la proposta d’ubicar el CAS a l’Hospital de la Vall d’Hebron no va agradar a l’hospital, ni a la seva direcció ni al personal.

Van caure en el tòpic del perill que podia representar ficar drogoaddictes a dins de l’hospital.

La direcció va acceptar la proposta per disciplina i la va defensar davant del personal i dels sindicats (oposats també o amb recels). Es va proposar una ubicació en terreny de l’hospital però fora de l’edifici, en un prefabricat prop de l’entrada del passeig de la Vall d’Hebron, cosa que va donar més la sensació d’equipament

marginat i va reforçar la percepció i la protesta dels veïns.

De fet, fins que el conflicte no va estar força evolucionat no es va aprovar conjuntament pel Departament de Salut i l’Ajuntament de Barcelona el nou “pla d’atenció a la drogodependència” de Barcelona i es va integrar el CAS dins de l’hospital amb el servei de psiquiatria. Fins llavors no es va donar el missatge definitiu: que el tractament de la drogoaddicció és un tractament a pacients i per tant, tributari de donar-se en els equipaments sanitaris existents en la xarxa sanitària pública assistencial.

Altres associacions de veïns de l’àrea d’influència de l’hospital, però no tan pròximes, com les que es van mobilitzar, com eren: el Carmel, Horta, Font d’en Fargues i les de Nou Barris, estaven d’acord amb la proposta d’ubicació del CAS. Cal destacar la bona feina feta i les declaracions de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), clarament a favor de la proposta municipal. Aquests representants dels veïns, quan es presenta el problema i potser no tothom té clar què s’ha de fer, organitzen una jornada de debat amb tècnics de la seva confiança (l’associació IGIA) i arriben a unes conclusions de les quals en fan difusió i pedagogia al seu òrgan d’expressió, la revista La Veu del Carrer, amb els continguts de les jornades en forma de dossier i diferents articles d’opinió.

Discussió i conclusions Com diu l’Oriol Nel·lo en el seu magnífic llibre Aquí no!, l’anàlisi profunda del conflicte segurament no l’evitarà en molts casos, però pot contribuir que sigui resolt en benefici de la comunitat. Per contra, si ens quedem en una anàlisi superficial, ens dificultarà la comprensió i el tractament raonat. Sovint aquests conflictes són presentats pels mitjans o el debat polític, amb trets molt simples: com a reacció egoista d’uns pocs veïns en front de l’interès general. Per a d’altres són una manifestació de democràcia de base. La realitat és mes complexa. El mateix autor apunta que en la generació d’aquests tipus de conflictes influeixen tres factors: - La creixent preocupació de la població per la qualitat de vida, els recursos, la seguretat i la identitat del lloc on viu.

arxiu

Pancarta de rebuig al CAS

- La crisi de confiança en les formes institucionals (institucions i partits polítics) de representació ciutadana.

- Les mancances en les polítiques aplicades per l’administració, sovint mal dissenyades i gairebé sempre mal explicades.

En aquest conflicte que analitzem aquesta hipòtesi dels tres factors predisposants o causals es dóna clarament: identitat de barri, exigència de seguretat, desconfiança en l’administració que proposa el projecte i informació confusa i contradictòria sense un pla general explícit, junt amb l’actitud del govern municipal i la passivitat policial en les primeres setmanes, que no fan explícit que una cosa és manifestar opinions d’oposició i altra realitzar actes d’incivisme.

De fet, de moviments socials locals n’hi ha de molts tipus, però podríem agrupar-los en els que reivindiquen un equipament, un servei, més qualitat en el barri, etc... I una altra categoria de moviment social local que és el que s’oposa a un projecte de l’administració (o d’una empresa): són els anomenats nimby.

Aquest moviments d’oposició a un projecte que en principi se suposa que busca allò que és millor per a la comunitat en general, són possi-

l

Fins molt després de tota l’evolució del conflicte no es va donar el missatge definitiu: que el tractament de la dogoaddicció és un tractament a pacients i per tant, tributari de donar-se en els equipaments existents de la xarxa sanitària pública assistencial blement un símptoma de la crisi de la representació política tradicional i poden proliferar perquè els partits polítics no compleixen el paper de connexió entre societat civil i institucions. Poden ser vistos com una manifestació de democràcia de base o com “l’amenaçadora manifestació de l’antipolítica” (en el sentit que refusen assumir qualsevol responsabilitat pel be comú).

Moltes vegades aquestes protestes són generades per l’exigència de protegir un estatus social fati-

gosament aconseguit, de prevenir la caiguda dels valors immobiliaris, d’evitar quedar exposats a nous riscos (com la inseguretat). “Són resistències contra obscures amenaces de degradació”. Aquest pot ser el cas dels fets que estem analitzant.

També segons Oriol Nel·lo, “l’antipolítica és una forma ben determinada de política: la que, posant en dubte les bases del sistema de representació democràtica, nega a les institucions i als partits la legitimitat de decidir i representar.

L’antipolítica és doncs la política que impossibilita els mecanismes de decisió col·lectiva i assegura per tant el domini del més fort, és a dir, del que té més poder econòmic... i poden ser un factor d’avenç cap a una societat més corporativa, més pretoriana, més desigual”. De fet, en les eleccions del 2006 es presenta el partit AZUL (fa referència als fets del Carmel però també a la “narcosala”), que treu 1.019 vots i es dóna un ascens del PP i Ciutadans junt amb una davallada del PSC i ICV en els barris afectats pel conflicte.

Si, per contra, el moviment social, encara que sigui d’oposició a un projecte institucional, és raonat, busca el bé de la comunitat i aporta alternatives que millorin les propostes institucionals, es converteix en un moviment participatiu que aprofundeix en la democràcia. A Catalunya, en els darrers anys, estan proliferant aquestes noves formes de participació com ara els consell ciutadans, agendes 21 locals, pressupostos i plans estratègics participatius, tallers i plans comunitaris de barris o municipis, etc. Aquests moviments poden anar avançant cap a una societat amb més “democràcia deliberativa”. “Una democràcia en la qual el sistema representatiu és complementat per un procés de debat entre els ciutadans i entre els ciutadans i els governs per tal d’obtenir una visió més precisa sobre els reptes (les prioritats), els conflictes i les maneres de fer-hi front”.

Per concloure aquest anàlisi, direm que la sanitat pública de Barcelona està donant atenció als pacients amb drogodependències en un equipament més, integrat al servei de psiquiatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron, i que aquest fet no ha comportat cap conflicte ni inseguretat al propi hospital ni als barris que l’envolten.

CARRER109 desembre 2008 PUBLICITAT 14

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 15

La crisi a Barcelona Articles

gemma aguilera josé miguel benítez jordi borja Vicent canet ada colau

marian colomé arnau cunties yaiza garcía andrés naya albert recio alícia tudela

Fotografia

anna carlota dani codina ignasi r. renom

Il·lustració

Manel puyal el roto

Portada

ferran fernández

DOSSIER

Des d’una anàlisi més teòrica a la concreció en les persones, la ciutat i els seus barris, Carrer vol aportar el seu granet de sorra a la inevitable qüestió de la greu crisi econòmica que, de baix a dalt, i mai millor dit, afecta, també, a la millor botiga del món

La ciudad contra el capital jordi borja geógrafo y urbanista

a ciudad nos impone el deber terrible de la esperanza” escribió Borges. La recomendación ignaciana de “en tiempos de desolación, no hacer mudanza” se presta a interpretaciones conservadoras, aunque quizás podríamos matizarla en sentido opuesto.

Si el “enriqueceos, enriqueceos” tan a la moda las últimas décadas nos ha conducido al empobrecimiento de muchos mientras algunos enriquecidos se salvaban, sería bueno recuperar el principio de esperanza propio de la izquierda, o dicho de una forma más clara: recuperar sus ideas, sus valores y sus análisis críticos del capitalismo. La “mudanza” se hizo asumiendo los principios y los procedimientos conservadores. Es la hora del cambio, de ser lo que fuimos, de resistir a las propuestas interesadas de unos y cobardes de otros, de restablecer el pasado para que en el futuro no se repita la crisis del presente.

Los defensores del “desorden establecido” nos dicen que la crisis es saludable puesto que el sistema se autocorrige, elimina a los perdedores, reduce los excesos inherentes al modo de acumulación de riquezas, y al cabo de unos años la expansión renace. No cuantifican la destrucción de bienes que se ha producido y menos aún los costes sociales que pagan la mayoría de los ciudadanos. Hemos vivido una época de despilfarro, de sobreproducción de viviendas que los que las necesitan no podían adquirir, de estímulo al endeudamiento al cual muchos no podrían hacer frente si se reducían lo más mínimo sus ingresos, de destrucción ambiental y crecimiento insostenible, de segregación y desigualdades sociales crecientes. La ciudad, la forma

ciudadanos con una vivienda hipotecada que no pueden pagar ni vender por el coste de la deuda, en cambio, lo que necesitan es que se imponga al sistema financiero una moratoria hasta que la economía se reactive y sus ingresos le permitan volver a pagar las cuotas de la hipoteca. Los gobiernos, imbuidos por la creencia de que sólo el mercado capitalista puede reactivar la economía, se colocan decididamente al lado de bancos y empresas constructoras y promotoras, especialmente las grandes. Hay matices significativos, pues mientras el gobierno británico asume un rol parcialmente protagonista nacionalizando una parte de la banca, el gobierno español ofrece el “talante” para convencer a los grupos económicos que no sean malos y tengan un poco de paciencia.

L

l

Sorprende el grado de desinterés o ignorancia de las izquierdas institucionales hacia la crítica económica y la defensa de la ciudad más elevada de civilidad y de progreso, por su potencial de generar convivencia y redistribución, se ha ido fragmentando, disolviendo en las periferias suburbanas, sin cohesión ni sentido. Uno de los aspectos más negativos del tipo de desarrollo promovido por un capitalismo financiero especulativo y salvaje ha sido generar esta dinámica disolutoria de la ciudad.

La historia de la izquierda social, cultural y política va estrechamente unida a la crítica de la economía y a la defensa de la ciudad. Sorprende el grado de desinterés o ignorancia de las izquierdas institucionales y de las cúpulas políticas actuales en ambos temas. La crítica rigurosa del actual capitalismo globalizado, de su modelo de acumulación, ha estado ausente de la reflexión de gobernantes y dirigentes partidarios y por lo tanto es lógico que a la hora de buscar soluciones no se les ocurra nada más que limitar

Se puede hacer algo más

algunos excesos (vincular las transferencias de recursos públicos a las grandes empresas a una reducción que no resulte demasiado escandalosa de los puestos de trabajo) y crear condiciones para volver a la situación anterior (salvar bancos y grandes promotores por medio del dinero público o comprando sus activos). Los reformistas, cuando aparece la necesidad de hacer reformas en serio, se asustan y caminan para atrás.

Proceso de disolución de la ciudad La ciudad ha sido en España durante dos décadas el espejo de la democracia. En todo el país los años 80 y 90 la mayoría de las ciudades se han transformado espectacularmente, ha florecido un urbanismo ciudadano expresado principalmente por medio del espacio público, bien diseñado en lo físico y animado en lo social y cultural. Pero progresivamente la lógica de un mercado que la acción pública había convertido en apetitoso fue imponiéndose. En las ciudades compactas aparecieron las operaciones terciarias ostentosas, públicas y privadas, y en aras de la competitividad global, los espacios centrales se especializaron y se hicieron excluyentes. Los precios del suelo se dispararon y las hipotecas facilitaron que los sectores acomodados de las clases medias accedieran al mercado libre y se mantuvieran en la ciudad junto a los barrios residenciales de las minorías ricas. Algunas zonas antiguas o marginales fueron ocupadas por inmigrantes y los sectores populares

y medios, los jóvenes especialmente, fueron emigrando a las periferias segregadas por niveles de renta, pobres en espacio público y equipamientos, los territorios “urbanalizados” según el afortunado palabro de Francesc Muñoz. Los gobiernos locales a veces han sido cómplices, otras veces se han mostrado impotentes y pocas veces han denunciado esta degradación del urbanismo democrático.

Este proceso disolutorio de la ciudad integradora ha tenido unos actores conocidos: bancos y cajas adquirieron por lo menos la mitad del suelo urbanizable, los propietarios del suelo se enriquecieron vendiendo con el único mérito de esperar al comprador, los promotores y los constructores se endeudaron esperando vender a una demanda que consideraban infinita y convencidos que su producto solamente podía aumentar del valor con el tiempo. Ciudadanos de ingresos medianos o modestos compraron por necesidad o para colocar sus ahorros hipotecándose con la complicidad de las entidades financieras y de los sucesivos gobiernos sin suponer que ni sus ingresos ni la vivienda adquirida iban a tener un crecimiento sostenido ni que las hipotecas podrían resultar más onerosas.

Ahora se plantea una cuestión bien sencilla. Los dueños del capital quieren que el Estado, con el dinero de todos los ciudadanos, les subvencione para pagar deudas o impagados o les compre lo que no pueden vender y para repartirse beneficios o indemnizaciones. Los

En Catalunya, en un periodo de crisis distinta a la actual ciertamente, el gobierno republicano municipalizó el suelo urbano y colectivizó las empresas de construcción. Un gobierno cuya composición era muy similar al actual tripartito. No creo que ahora se pueda repetir tamaña hazaña, pero aún aceptando las limitaciones que impone el marco europeo y español, algo más se podría hacer. Comprar las hipotecas, imponer moratorias, prohibir la distribución de beneficios o dividendos al sistema financiero, obligar a dar créditos al tejido empresarial pequeño o mediano, etc, como medidas coyunturales. Y también es el momento de plantear iniciativas que se opongan a las dinámicas especulativas que han propiciado la burbuja que ahora ha explotado: reformar la legislación urbanística para que imponga por lo menos un 60% de vivienda protegida y un 20% de vivienda social, recuperar el 90% de las plusvalías urbanas, penalizar fu-

l

La cuestión es bien sencilla: los dueños del capital quieren que el Estado les subvencione con el dinero de todos los ciudadanos ertemente las operaciones urbanizadoras segregadas de la ciudad compacta, crear una banca pública hipotecaria, impulsar un programa de transporte colectivo en detrimento del crecimiento urbanizador de la red viaria.

Pero nada de esto ocurrirá, ni tan sólo se convertirá en debate público, si no emerge un amplio movimiento social de los que tienen más deudas que vivienda, más hipotecas que trabajo remunerado, más indignación que paciencia, más confianza en la fuerza popular que en las promesas vacuas de los gobernantes. En estos momentos la izquierda demuestra su naturaleza. Es capaz de explicar la perversidad del sistema económico o no, se adapta o transforma la realidad, moviliza a las mayorías populares o se muestra pusilánime enroscada en las instituciones. Volvemos a otra cita de Borges: “nadie se arrepiente de haber tenido un momento de coraje en su vida”.

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 16

Trenta anys d’experime Albert recio Economista i vicepresident de la favb

l miracle econòmic s’ha acabat.

Encara no fa gaire temps els nostres governants i gran part dels seus assessors s’omplien d’orgull en parlar de l’èxit de la nostra economia. Encara recordo un debat a la Favb amb tècnics lligats a l’Ajuntament, per discutir el marc estratègic dels serveis socials, on consideraven que havíem assolit la plena ocupació. S’havien limitat a recollir allò que deien molts informes de pretesos especialistes i científics. I, certament, un període de creixement d’uns 12 anys resultava insòlit donada l’experiència dels últims 30 anys. En aquestes tres dècades ja hem experimentant dos grans cataclismes econòmics, la llarga recessió de 1975-1985 i la mes curta, però igualment letal, de 1991-1995. Unes crisis que van significar enormes patiments socials, un sotrac a la nostra estructura econòmica i uns canvis socials molt profunds.

E

Neoliberalisme i globalització La crisi econòmica dels anys setanta, a més de destruir milers de llocs de treball, va significar la fi de les polítiques keynesianes endegades arreu dels països desenvolupats des de finals de la segona guerra mundial. La nova política, elabo-

rada a la dècada dels setanta (i amb un primer experiment al Xile de Pinochet) va assolir l’hegemonia mundial després dels èxits electorals de Reagan i Thatcher.

L’anomenem neoliberalisme perquè en bona mesura es tractava de tornar a un funcionament econòmic liberal, semblant al predominant abans de la crisi del 1929.

Si bé en processos socials mai es torna del tot enrera, és ben cert que en molts casos això és el que ha passat.

De fet, el neoliberalisme (en la pràctica i en la teoria) no ha representat un programa del tot coherent, però molts dels seus trets han anat en una direcció força clara: reforçar els drets de la propietat per sobre de la resta de drets socials, donar més poders als rics, limitar la capacitat d’intervenció pública i deixar lliures els “mercats” (o sigui, els grans empresaris i els seus representants). Aquesta po-

l

El neoliberalisme, que requereix un consum elevat, ha propiciat la reducció o estancament de les rendes d’una gran part de població lítica s’ha concretat a la pràctica en coses com: l’eliminació de restriccions als moviments internacionals de mercaderies i capitals (contrasta amb les restriccions als moviments de persones pobres), desregulació del sistema financer, retalls als drets socials i laborals (sota l’eufemisme de flexibilitzar el mercat laboral i garantir la continuïtat de l’estat del benestar), privatització d’empreses públiques, retalls d’impostos als rics i limitacions als pressupostos públics. Afegint-hi, a més, un canvi en els objectius centrals de la política econòmica, on l’antiga preocupació per assolir la plena ocupació ha estat substituïda per l’obsessió per controlar la inflació, sigui quin sigui el seu nivell i tingui el cost que tingui per a la gent. El model de construcció europea és un bon exemple d’aquestes polítiques: l’única institució europea amb capacitat d’inter-

blemes mediambientals, malgrat que ha crescut l’evidència científica i social de la seva gravetat.

Si en termes socials l’experiència neoliberal és catastròfica (excepte per a una minoria), tampoc no es pot dir que hagi contribuït a l’estabilitat econòmica. La inestabilitat ha estat gairebé la norma, si bé el seu impacte ha estat geogràficament desigual. Només cal recordar la successió de crisis: del deute extern (1980s), borsa de Nova York (1987), crisi monetària europea, efecte Tequila, crisi russa, crisi del Sud-est asiàtic, del Japó (als 1990s), crisi de les punto.com, d’Enron... fins a arribar a la sotragada actual.

El paper del sector financer

venció general és el Banc Central Europeu, al qual només se li demana que vetlli per l’estabilitat de preus (o sigui, que es despreocupi dels efectes que les seves polítiques poden tenir en termes d’atur).

Durant anys els defensors d’aquestes polítiques han argumentat que la llibertat econòmica concedida a les empreses portaria una nova fase d’expansió, millora tecnològica i benestar generalitzat.

Argumentaven també que, encara que els guanys inicialment anessin a parar als més rics, s’acabarien per difondre al conjunt de la població (el conegut com efecte “trickle down”). I que el mercat i les empreses tindrien capacitat d’autoregular-se eficientment.

Trenta anys després, el balanç resulta decebedor. Les previsions dels neoliberals no s’han acomplert en absolut. Si triem com a mesura la que més agrada als meus col·legues economistes (encara que no la més rellevant socialment), la taxa de creixement, en el conjunt del període de trenta anys ha estat clarament inferior a la de la fase keynesiana. Si en prenem d’altres, les coses són pitjors: les desigualtats econòmiques han crescut quasibé a tot arreu, la riquesa s’ha concentrat en el 5% més ric del món, la inseguretat econòmica (atur recurrent, inestabilitat laboral, habitatge inadequat...) ha augmentat... I s’han agreujat els pro-

És cert que un dels eixos centrals de la crisi actual és el sector financer. De fet, les finances han estat sempre un dels centres més clars d’inestabilitat econòmica (per a qui li agradi més llegir literatura que economia és una bona oportunitat per visitar el nostre clàssic Narcís Oller i la seva La febre de l’or). I les polítiques neoliberals han permès una desregulació de les activitats financeres: llibertat de moviments sense restriccions, creació de nombroses formes d’actius financers ficticis, creació d’intermediaris financers fora de control, possibilitats d’aplicar comptabilitats creatives, reduccions d’impostos a

La crisi encara no ha tocat fons a Barcelona Marian colomé andrés naya

i una imatge pot definir clarament els efectes a curt i mitjà termini de la crisi econòmica i immobiliària a Barcelona és la de la paralització del projecte executiu de la futura macroestació de la Sagrera. Un pla consensuat fa set mesos pel Ministeri de Foment i l’Ajuntament, però que encara està pendent de la seva aprovació definitiva a Madrid davant els problemes de l’Executiu estatal per cobrir amb les plusvàlues dels terrenys els 457 milions d’euros que costarà fer la que ha de ser la nova terminal central de la capital catalana, amb 92 milions de viatgers anuals.

Un cas simbòlic, ja que es tracta de la transformació urbanística i de millora de les infraestructures més important que es planteja a la ciutat des dels Jocs Olímpics. El preu del sòl s’ha desplomat, els bancs han tancat l’aixeta del crèdit als compradors finals dels pisos i ja no es pot especular amb la construcció d’habitatges i oficines per finançar les operacions. Un fet que afecta igualment d’altres plans de la zona com els de l’entorn de l’estació, el sector Prim, el gratacels de Gehry o el nou barri de la Verneda Industrial.

S

El de l’estació és un exemple de com l’explosió de la bombolla immobiliària ha afectat les inversions previstes per l’Estat i la Generalitat, tot i que el bon estat de les arques municipals barcelonines, després d’una dècada de política de contenció de despeses i reducció del deute, ha resistit el primer cop a empentes i rodolons. El pressupost del 2009, a diferència del d’altres municipis catalans més petits i de grans ciutats de la resta d’Espanya amb més deute, creixerà per damunt de l’exercici anterior (un 3,6%).

Un augment que, tot i això, és quatre punts inferior al registrat entre el 2008 i el 2007 i que trenca la línia ascendent dels darrers anys. El més calent, però, encara és a l’aigüera. Les retallades de les administracions superiors en subvencions, consorcis i retorn d’una part de la recaptació dels impostos es faran realment efectives un cop es liquidin els comptes d’enguany. I això obligarà l’Ajuntament, de cara al 2010, a endeutar-se per cobrir despeses bàsiques com ara les de serveis socials, on la Generalitat ja ha anunciat que no té més calés. Els problemes per tancar un acord de finançament satisfactori amb l’Estat castigarà durament l’administració local, responsable final de la gestió de lleis com la de la dependència.

anna carlota

La paralització del macroprojecte de l’estació de la Sagrera, un cas simbòlic de l’afectació de la crisi econòmica a la ciutat Tot plegat repercutirà també en un alentiment de les inversions municipals, que enguany han amortiguat l’aturada en sec de la iniciativa privada en el sec-

tor de la construcció, però que no podran resistir gaire més, tot i el propagandista i insuficient pla de Zapatero per crear treball als municipis mitjançant nous pro-

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 17

ent econòmic fracassat però a llarg termini això també ha ajudat a accelerar les fluctuacions monetàries i la inestabilitat financera. Sense regular aquests enormes desequilibris, les crisis tornaran a repetir-se.

Si això és greu per al conjunt de l’economia mundial, per al nostre país la cosa pinta pitjor. El miracle dels últims anys més aviat ha estat un miratge basat en l’expansió descontrolada de la construcció. Una expansió irrepetible i indesitjable. A curt termini no sembla que ni que aquest model pugui mantenir-se ni que es pugui substituir fàcilment. Aventuro un període d’enormes dificultats del qual només en sortirem amb uns canvis substancials.

La necessitat de canviar el model les activitats financeres, empreses d’avaluació de riscos amb interessos comuns amb les empreses avaluades, manteniment de paradisos fiscals... Un conjunt de “reformes” que afavorien la inestabilitat del sistema financer com ja havien posat de manifest les crisis anteriorment esmentades i que ara han acabat explotant en cadena.

Però limitar-se al mercat financer ens pot fer oblidar molts altres problemes que també estan a sota de la crisi actual. El més rellevant és possiblement el desajust existent entre territoris i grups socials.

Les polítiques neoliberals han propiciat una reducció o estancament de les rendes d’una gran part de la població, però al mateix temps requereixen d’un consum elevat per garantir el creixement de les vendes. Les possibilitats d’endeutament que ha possibilitat la desregulació financera han fet possible solapar aquesta contradicció. Però l’endeutament té un límit i al final ha repercutit en el propi sistema financer. D’altra banda, la globalització ha generat enormes diferències territorials: alguns països com Alemanya, Xina o els extractors de petroli tenen grans superàvits comercials. Altres, com els Estats Units o Espanya, tenen economies deficitàries. A curt termini, el sistema financer ha portat els diners dels països amb excedents als països deutors,

jectes d’infraestructures.

Un exemple clar és el del solar de les antigues casernes de Sant Andreu, on diferents operadors privats i la Caixa de Catalunya havien de construir 2.000 habitatges. Una operació avortada per la crisi, que ha obligat l’Ajuntament a encarregar a l’empresa pública Regesa, que forma part del Consell Comarcal del Barcelonès, l’avançament de l’inici de les obres de 221 pisos davant la pressió ve-

l

Els problemes per tancar un acord de finançament satisfactori amb l’Estat castigarà durament l’administració local, responsable final de la gestió de lleis com la de la dependència ïnal pel retard d’un projecte que també inclou nombrosos equipaments. Altres plans de gran magnitud com la reforma de la plaça de les Glòries, la de la Diagonal, el zoo marí o la polèmica requalificació del Miniestadi estan patint el mateix problema. La crisi, reconeixen al mateix Ajuntament, encara no ha tocat fons a Barcelona.

Que el model econòmic dominant és inadequat, indesitjable, injust (i fins i tot suïcida), és força evident. Que es pugui

l

A curt termini, hem de ser intransigents en la defensa de les víctimes reals del ‘tsunami’: aturats, exclosos, immigrants, desnonats...

les coses com estaven. Amb uns estats endeutats (de fet, ja és el que va passar a Llatinoamèrica), amb unes elits econòmiques que hauran salvat el gruix de la seva riquesa i el model econòmic que els hi ha anat tan bé. I que aquesta crisi no sigui (com ja va passar el 2002) més que la fase prèvia d’una de pitjor.

Necessitem eradicar els grans mals causats per trenta anys d’experiment fracassat: reduir les desigualtats, garantir a tothom la satisfacció de necessitats bàsiques, eliminar la inseguretat econòmica, resoldre els problemes de l’atenció a les persones i la gestió del temps, encarar seriosament el repte de la crisi ambiental (escalfament del planeta, esgotament de recursos, crisi de la biodiversitat, residus....). I per això calen canvis substancials en l’organització econòmica, en el paper de les polítiques públiques, en la distribució de la renda i la riquesa, en la democratització del poder econòmic.

I per aconseguir-ho, hem de començar per rebutjar el xantatge amb què intenten mantenir els privilegis de sempre. L’atur no pot ser una nova excusa per retallar salaris i drets social, per invertir en infraestructures inadequades, per retallar despeses públiques bàsiques, per seguir abocant diners a les butxaques dels rics. És fals que no hi hagi altres possibilitats.

canviar, ja es més difícil. Hi juguen en contra les inèrcies socials i el poder dels interessos consolidats. Bona mostra d’això és el paper que juguen personatges com Paul Volcker, Larry Summers o Robert Rubin a l’equip econòmic del proper president dels Estats Units, tots ells figures cabdals en el desenvolupament de les polítiques neoliberals i fortament connectats amb els interessos financers que han generat la catàstrofe actual.

Una cosa ha quedat clara: el mite del capitalisme autoregulat ha quedat fet miques. I els grans empresaris estan anant en processó a demanar ajuda de l’Estat.

I, pel que es veu, amb força més èxit que quan els que la demanen són les persones amb necessitats urgents. Amb aquestes ingents ajudes es corre el perill de deixar

L’expansió, tan necessària, de serveis socials també té efectes positius, directes i indirectes, sobre l’ocupació. Els salaris també mantenen l’activitat econòmica.

La reorganització ambiental destrueix llocs de treball, però també en crea (com passaria amb l’opció de potenciar el transport col·lectiu). L’estalvi energètic també permet reduir els desequilibris exteriors. No és un programa d’acció, són només pinzellades de les idees que considero que en els propers mesos s’haurien de defensar.

A curt termini, hem de ser intransigents en la defensa de les víctimes reals del tsunami: les persones en atur, els desnonats, els que corren greu perill d’exclusió, els immigrants que ara es vol foragitar. Defensant-los també mantenim l’ocupació i ens orientem cap a un altre model. Si fracassem, si no som capaços de generar un procés social en aquesta direcció, correm el perill del retorn dels populismes. Amb tot el que signifiquen de demagògia, autoritarisme i manca de solucions efectives. La crisi és un gran desastre. És també una apel·lació ètica, política i social a actuar com a persones responsables i exigir, amb raonament i determinació, un canvi substancial de l’actual model econòmic. il·lustracions: el Roto, El País

Algunes actuacions qüestionades Presentem una relació incompleta, però que deixa constància d’aquelles actuacions a les quals pot (o no pot) afectar la crisi econòmica a la nostra ciutat . La incertitud és conseqüència no només de la mateixa crisi, sinó també de les polítiques municipals que s’han seguit aquests últims anys. Es potencia Transport públic En el seu finançament hi participen totes les administracions.

3 Ampliació del metro.

3 Unió dels dos tramvies.

3 Millora del servei de Rodalies.

3 Connexions al port i a l’aeroport.

Habitatge 3 Construcció i venda de milers d’habitatges a Sant Andreu, Sagrera, Zona Franca i Can Batlló.

3 Més de 1.000 habitatges pendents des del 1990 de ser remodelats o rehabilitats per patir aluminosi.

3 Bloqueig de la Llei de l’Habitatge. La banca no condedeix crèdits.

3 Prop de 4.000 habitatges pendents al 22@.

Projectes urbanístics Alguns d’ells estan lligats a les plusvàlues de la venda d’habitatges o finan-

l’intercanvi de cromos i es busca al cost zero. Allò que no suposa una despesa a curt termini ho acabem pagant, més tard i més car. El joc amb les plusvàlues està darrere de moltes actuacions. El dèficit d’equipaments i serveis socials existent serà més gran, com sempre, per als qui menys en tenen.

çats mitjançant consorcis amb diverses administracions. De vegades, inclús amb interessos privats pel mig.

3 Túnel del TAV. 3 Nova estació de Sants (centre comercial, cinemes, aparcaments).

3 Macroestació de la Sagrera.

3 Pla de l’entorn de la Sagrera (hotels, comerços i habitatges).

3 Reforma de la plaça les Glòries (endarrerida ja del 2008 al 2011).

3 Nou eix ciutadà a la Diagonal.

3 Remodelació de l’antiga plaça de toros de Las Arenas (centre comercial).

3 Requalificació del Miniestadi (habitatges, oficines i hotel).

3 Pla de Pressons.

3 Pla Caufec.

3 Rehabilitació del barri de la Mina (endarrerit ja des de 2001).

3 Ampliació de la Fira de Barcelona.

3 Districte 38 (10.000 metres quadrats d’oficines i comerços).

3 Zoo marí.

3 Conversió de l’antiga zona industrial del Besòs en comerços i oficines.

3 Nou barri de la Marina.

Hotels El futur dels hotels presenta molts interrogants davant de la baixada d’ocupació (entre un 5 i un 10%).

3 11 hotels a Ciutat Vella i a totes les grans actuacions urbanístiques.

3 Hotel “flotant” del Fòrum.

Serveis socials 3 Retard en l’aplicació de la Llei de Dependència.

3 Nombroses ONGs no cobren subvencions des del maig i perillen els seus projectes socials.

3 Construcció d’equipaments previstos.

Ensenyament 3 Previsió de retallar al 50% els projectes aprovats.

3 Substitució dels barracons escolars.

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 18

Especuladors a la corda fluixa

La crisi en 5 paraules Desacceleració Un informe de la Generalitat assenyala que en un any la construcció de pisos ha caigut en un 67%. Les hipoteques constituïdes són inferiors en un 39,2%. En canvi, els contractes de lloguer han augmentat en un 27,1%, amb un lloguer mitjà de 881 euros al mes. La reserva d’habitatge nou és del 21,8%.

Un pis triga a vendre’s una mitjana de 48 mesos. El preu d’un habitatge nou és de 5.770 euros el metre quadrat (xifres publicades a l’octubre del 2008).

Renta Corporación Empresa fundada per Luis Hernández de Cabanyes. Els primers anys, a més d’impulsar l’empresa, es dedicava a disfressar-se de Pare Noel i fer regals en els barris pobres.

L’últim repte ha estat portar a terme les seves primeres operacions a Manhattan.

Formaven part del seu consell d’administració els exministres Carlos Solchaga (socialista) i Anna Virulés (aznarista). Des de l’any 2000 l’empresa ha adquirit més de 2.000 edificis, però la crisi també l’ha tocat.

En aquest primer semestre ha perdut 27 milions d’euros, quan l’any passat en guanyava 32,7 en el mateix període. Ha hagut de prescindir d’alts càrrecs, entre els quals Virulés i el seu conseller delegat César Bardají (membre destacat de l’Opus Dei), amb indemnitzacions que superen els 2 milions d’euros per cap.

S’ha declarat incapaç de complir les condicions que li imposaven els bancs, amb els quals té un deute de 661,6 milions d’euros.

Hernández ha promès dedicarse més a l’empresa: aquest any no farà de Pare Noel, la crisi li impedeix ser caritatiu.

Acomiadaments a Restaura Restaura S.L., el grup immobiliari de Xavier Solano, que opera sobretot a Barcelona i Madrid i que està relacionat amb la rehabilitació d’habitatges de luxe, es va declarar en concurs de creditors, pressionat pels bancs, el passat 27 de novembre. No podia pagar un deute de 27,5 milions d’un total de 237 milions d’euros. El jutge ha aixecat la suspensió de pagaments i l’empresa anuncia l’acomiadament de 80 treballadors d’un total de 200. Pertany a aquest grup la societat Metrópolis, formada per l’advocat Emilio Cuatrecasas, el publicista Lluís Bassat i l’hoteler Jordi Clos.

Atur i pobresa El passat mes d’octubre l’atur a la nostra ciutat era de 68.344 persones, amb noms i cognoms, 18.000 més que en la mateixa data de l’any passat.

La crisi ha augmentat el mercat negre de treball, que afecta fonamentalment als treballadors immigrants sense papers. D’altra banda, Càritas informa que en el primer semestre d’aquest any ha atès 27.000 peticions d’ajuda, quantitat que l’any passat va correspondre a tot l’any sencer.

Aquestes peticions corresponien a dos grups: immigrants amb la situació regularitzada i sense feina i parelles joves amb fills que no poden pagar la hipoteca.

Els beneficis bancaris (Del gener al setembre 2008, en milions d’euros) Banco Santader: 6.935 BBVA: 4.321 La Caixa: 1.571 Caja Madrid: 1.126 Banc Sabadell: 762 Banco Pastor: 170 Els cinc grans bancs han tingut en nou mesos 15.000 milions d’euros de benefici.

Immobiliària Colonial L’any 1991 La Caixa va comprar la immobiliària Colonial. A l’abril del 2007, ensumant que arribava la crisi, se la va vendre a Luis Portillo, amb el sobrenom de “El rey Midas”, que la va comprar mitjançant Inmocaral. Ara, en plena crisi, no ha pogut pagar un deute que puja a 8.500 milions d’euros i ha hagut de lliurar el seu “tresor” als bancs.

El pis més car L’àtic del Passeig de Gràcia número 16 ha estat venut per la quantitat de 10,58 milions d’euros. L’operació l’ha realitzat l’empresa Restaura. Aquesta important operació no amaga que la crisi també afecta al carrer més car d’Espanya, ja que hi ha pisos pendents de llogar i el preu de venda ha baixat de 15.000 euros el metre quadrat a 11.000. Algunes de les empreses propietàries tenen problemes de liquiditat i estan obertes a la negociació.

Xifres immobiliàries Entre els anys 2003 i 2007, cinc anys de bonança, les principals immobiliàries van sumar 8.114 milions d’euros de benefici.

En els sis primers mesos del 2008 van perdre 2.711 milions d’euros. Colonial, amb 2.381 milions d’euros de pèrdues, és la més significada.

marc andreu

Andrés naya

mb motiu del número 100 de la nostra publicació, vam relacionar 50 personatges que manaven molt a la nostra ciutat. No han passat ni dos anys i la crisi, que tant va costar d’acceptar, s’ha emportat per davant a dos dels assenyalats: la nissaga dels Sanahuja i el totpoderós Bruno Figueras, especulador de dia i músic de jazz a la nit en algun antre de la ciutat. Ambdós figuraven també en el quadre d’honor dels grans especuladors que sortien al número monogràfic de Carrer sobre l’habitatge.

Una poderosa crisi que va començar arrossegant les immobiliàries, ha continuat amb la banca, l’automoció i les seves empreses auxiliars, els mitjans de comunicació... i continuarà.

Una situació que ha arribat a plantejar la nacionalització de la banca (que n’és de prop aquell 68!) o refundar el capitalisme.

Els afectats ho han estat entre d’altres coses per ser insaciables. Van voler enriquir-se, encara més, en uns temps on es podia fer endeutantse sense mida. Quan ha canviat la situació, el deute els ha posat en el seu lloc.

Ells encapçalaven la llista de deutors dels bancs. Havien arribar al cim gràcies a fàcils crèdits bancaris, sense oblidar les importants col· laboracions institucionals i l’enginyeria fiscal de funcionar en holdings d’empreses, entramat que els permetia l’evasió del pagament de quantitats importants d’impostos. Crèdits concedits amb facilitat que els bancs sabien que podrien recuperar en condicions molt favorables. Veiem aquestes històries. Tractant-se de qui es tracta, la seva evolució pot ser important per a la nostra ciutat.

A

Ramon Sanahuja, sota mínims L’aluminòtic capitalista del totxo va guanyar una importantíssima riquesa a base de construir

l

La crisi ha posat en el seu lloc uns especuladors que s’han fet rics amb l’ajuda dels crèdits bancaris i la col·laboració institucional milers d’habitatges amb pèssims i escassos materials en els anys del desarrollisme franquista.

Els beneficis aconseguits els malbaratava en luxes quotidians o traient-los del circuit comercial, a la vegada que augmentava desmesuradament els béns propis. Des del Turó de la Peira, va assolir cotes de poder mai no imaginades.

Ramon Sanahuja i fill tenien pressa. L’any 2007 el pare era el president de Cresa i Sacresa i gràcies als seus béns supertaxats i a un crèdit bancari es va fer amb el 80,1% del capital de Metrovacesa (el grup immobiliari més important de la zona euro). En va ser nomenat president. Al final del 2008, en no poder pagar l’endeutament, s’ha vist obligat a vendre el 54% del capital de la citada empresa als sis grans de la banca. Va pagar accions a 97 euros i la banca li n’ha comprat a 50 per cancel·lar els 4.000 milions de deute. La família perdrà també d’altres actius per complir amb els altres proveïdors. L’empresa té un futur incert. Actualment, Sanahuja és accionista de Metrocevasa amb un 28% del capital.

Que els grans bancs són els beneficiaris d’aquesta situació ho podem veure ben clar en una de les últimes operacions realitzades per aquesta societat. L’abril del 2007 Metrocevasa va pagar 1.600 milions per la seu del banc SBC de Londres. Ara, davant les dificultats, Sana-

huja va proposar al banc revendre-la per 1.000 milions. S’acabava de tancar una operació ruïnosa per a Metrocevasa. Sanahuja ja no n’era president.

Sanahuja va construir l’Illa Diagonal i és propietari de la mateixa mitjançant Sacresa.

Actualment construeix i promou el projecte de l’antiga plaça de toros de Las Arenas, un altre gran centre comercial (el final de les obres del qual s’ajorna sistemàticament) que inclou un bloc d’oficines rebutjat pel veïnat. I per últim, l’especulatiu Pla Caufec en el qual, i com a exemple d’urbanisme confabulat, es van concedir 200.000 metres quadrats de nova edifi-

l

Sanahuja i Figueras han basat les seves maniobres en l’enginyeria fiscal de funcionar amb ‘holdigns’ d’empreses per reduir impostos cació per soterrar les línies elèctriques. Es pot afegir la propietat dels habitatges del Turó de la Peira, llogades amb aluminosi i nombrosos habitatges recentment construïts o sense estar acabats, amb dificultats per a la seva venda. El Jet particular dels Sanahuja vola baix. Ja no trenca la barrera del so.

Bruno Figueras, en perill També tenia presses. El dia dels Sants Innocents de l’any 2007 va anunciar la compra-venda de la divisió immobiliària de Ferrovial. L’operació li va suposar un endeutament de 2.200 milions d’euros. Un ambiciós pla de creixement que va portar a terme per la facilitat que li van donar 39 entitats financeres encapçalades per La Caixa.

Bruno, amb 37 anys, es va fer amb les regnes del negoci a la mort del seu pare Josep Maria Figueras, el qual havia creat Habitat al 1953.

Un històric especulador que va protagonitzar dos “pelotazos” sonats amb la requalificació dels camps de futbol de les Corts i de l’Europa.

Bruno va ampliar els negocis heretats. No es va limitar a a construir i vendre: va iniciar la seva pròpia línia d’hotels, un d’ells al 22@, dissenyat per Dominique Perrault.

Va entrar en el negoci dels camps de golf i va començar a fer-ho en la línia patrimonial.

Ara, el pes de l’endeutament obliga la immobiliària catalana a portar a terme la segona major suspensió de pagaments d’Espanya, ara denominada “concurs de creditors”, amb un passiu de 2.627 milions d’euros. Els béns del grup són inferiors en 673 milions. Uns deutes que afecten tot el grup d’empreses, entre elles Don Piso. També afecten a importants i minoritaris accionistes que Bruno va aconseguir enganyar: José Antonio Castro (Hesperia), Isak Andic (Mango), la família Cuatrecasas (propietària del major bufet d’advocats) i Rodés (del sector publicitari). Els socis estan a punt de presentar una querella criminal per estafa.

Bruno Figueras està en mans dels proveïdors, els més importants bancs i, per no tancar el negoci, està imaginant nous plans que li permetin continuar. La primera operació ha estat la venda de l’edifici que ocupa la seu a la plaça Gala Placídia a Caixa de Manresa, que no compta amb seu a la nostra ciutat. Bruno va declarar que els 10 milions d’euros li permetran acabar i lliurar 250 habitatges inacabats.

Habitat es resisteix. La nissaga Figueras no està de dol. Bruno continua lluint les seves corbates tan acolorides.

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 19

Aquella bombolla immobiliària que mai no esclataria Ada colau membre de v de vivienda

iversos col·lectius socials han denunciat reiteradament en els darrers anys que la mercantilització de l’habitatge, no només suposava la vulneració sistemàtica del dret a un habitatge digne, sinó que era un model econòmicament insostenible. En aquest mateix període, les “veus autoritzades” -administracions, poders econòmics i tota mena de tertulians mediàtics - han negat la bombolla immobiliària, acusant les veus crítiques d’ignorants o demagogues. Finalment la crisi ha arribat, la bombolla ha esclatat, però les “veus autoritzades” no donen símptomes d’estar disposades a reconèixer l’error: hi ha massa beneficis en joc.

El model econòmic basat en el desenvolupament immobiliari sense límits ha tingut moltes conseqüències socials negatives, entre elles l’escalada de preus inaccessibles per a les capes socials de rendes més baixes, el sobreendeutament de la població, la inexistència d’un parc de lloguer social, la devastació del territori o la proliferació de pràctiques delictives com són l’assetjament immobiliari i la corrupció urbanística.

Tot i així, durant els anys daurats del boom, els defensors del lliure mercat han rebutjat qualsevol intervenció pública que no estigués encaminada a estimular la compra i l’especulació amb l’habitatge.

El seu gran argument era que tothom hi guanyava ja que els preus mai baixarien: els treballadors de sous més modestos podien hipotecar-se i fer la gran inversió de la seva vida, ja que al cap de poc temps el seu pis es revaloritzaria. Però això només ha estat cert per als grans capitals, que han pogut comprar i vendre a gran escala en poc temps, i retirar-se quan ja veien que el pastís podia acabar-se. En canvi, un nombre creixent de població té greus dificultats per accedir a un habitatge i avui milers de famílies hipotecades estan perdent o corren el risc de perdre casa seva. Així, la promoció de la propietat privada com a règim prioritari de tinença ha demostrat ser un fracàs: ha provocat una escalada meteòrica dels preus endeutant àmplies capes socials més enllà de les seves possibilitats.

Amb l’esclat de la crisi, aquells que ahir defensaven el lliure mercat passen a exigir una intervenció contundent de l’administració per rescatar els agents privats que en els darrers anys han acumulat beneficis astronòmics. I ho fan sense cap rubor, amenaçant que si s’enfonsa el negoci immobiliari i financer ens enfonsem tots. De totes maneres a ningú no li hauria de sorprendre que bancs, constructores i immobiliàries, en tant que empreses privades, persegueixin el màxim de beneficis amb el menor risc.

El que sí sorprèn, i causa indignació, és que les administracions cedeixin, un cop més, a la pressió del lobby financer-constructor, aprovant ajudes milionàries a les entitats financeres o adoptant mesures per seguir fomentant la construcció d’habitatges en règim de propietat.

tant les bases de la futura especulació.

Caldria doncs intervenir en un sentit contrari al que s’està fent. Cal forçar la recuperació dels milers de pisos buits per destinar-los a lloguer social, mitjançant l’expropiació de l’ús de fruit o la compra a preu de cost per part de l’administració.

En tot cas, mentre aquest parc públic no sigui una realitat, la crisi ens enfronta a l’exigència de regular un mercat salvatge que cada dia exclou més gent. Cal una reforma urgent de la llei hipotecària perquè ningú no destini més del 30% de la seva renda a pagar una hipoteca ni pugui endeutar-se a més de 20 anys. Per a aquelles famílies que ja han estat víctimes d’un mercat hipotecari desregulat, endeutant-se per sobre de les seves possibilitats i que ara corren el risc de perdre casa seva, l’administració hauria de forçar les entitats financeres, responsables d’haver concedit aquests crèdits, a assumir part del deute. La intervenció de l’administració hauria de tenir com a prioritat evitar els desnonaments per insolvència, per exemple renegociant la hipoteca amb el banc i adquirint el pis per incorporar-lo al parc públic de lloguer, donant preferència a la família desnonada com a llogatera.

Respecte al mercat de lloguer, és molt preocupant la mesura que aquest desembre aprovarà el govern central, l’anome-

D

Mesures que cal impulsar Les dades de la crisi parlen per sí soles: fer de l’habitatge un negoci genera un model social i econòmic injust on augmenten les desigualtats i les discriminacions. Per revertir aquesta situació, les mesures que caldria impulsar urgentment es poden resumir en dues grans línies: D’una banda, per afrontar el present, que no se socialitzin les pèrdues després d’haver privatitzat els beneficis. És a dir, que els diners públics no es destinin a ajudes als

l

Es calcula que a Catalunya hi hauria més de mig milió d’habitatges buits, mentre que es trigaria 20 anys en construir la mateixa xifra

anna carlota

El desenvolupament immobiliari sense límits ha estat socialment nefast responsables del desastre, i en canvi es destinin a ajudar a la població que no pot accedir a un habitatge o que està en risc de perdre’l. D’una altra banda, per afrontar el futur, cal adoptar les mesures necessàries per garantir un habitatge digne a tota la població, regulant el mercat i desincentivant l’habitatge com a inversió per tal que cap bombolla immobiliària sigui mai més possible.

Com fer-ho?

La gran assignatura pendent en matèria d’habitatge és la creació d’un parc públic de lloguer social, suficient i de qualitat, que sigui accessible per totes aquelles persones que no poden accedir

l

La promoció de la propietat privada com a règim prioritari de tinença ha resultat un fracàs, provocant la gran escalada dels preus a un habitatge en el mercat privat. Si en els darrers anys aquesta necessitat era cada cop més evident, ara amb la crisi i l’augment de l’atur esdevé una prioritat inaplaçable. En principi les administracions hi estan d’acord i, tant a nivell estatal com autonòmic, s’han anunciat plans ambiciosos per generar aquest parc. Malauradament, quan analitzem el detall d’aquests plans, constatem un cop més que prioritzen satisfer les demandes del sector immobiliari per sobre de les necessitats habitacionals de la població.

En primer lloc, aposten per la nova construcció en lloc de donar sortida al parc d’habitatge infrautilitzat existent. Es calcula que a Catalunya, entre els pisos buits acumulats dels darrers anys i el nou estoc de pisos que no es venen a causa de la crisi, hi hauria més de mig milió d’habitatges buits, mentre que construir la mateixa xifra d’habitatges significa haver d’esperar més de 20 anys, per no parlar del cost ambiental que suposa construir en un territori sobreexplotat. La llei pel Dret a l’Habitatge de Catalunya aprovada fa un any contempla la possibilitat de l’expropiació de l’ús de fruit dels habitatges buits per tal que compleixin la seva funció social. Però el conseller Baltasar, en declaracions públiques, ha afirmat que aquest article no s’aplicarà. En comptes d’això, el govern català està impulsant l’habitatge protegit en règim concertat, una nova figura destinada a donar sortida als pisos que no troben comprador en el mercat lliure però a preus que només podran pagar les rendes mitjanes-altes, ja que ronden els 300.000 euros, que impliquen protegir el marge de beneficis de promotors i continuar amb el model de sobre endeutament familiar.

En segon lloc, persisteixen en prioritzar els habitatges en règim de propietat, malgrat que la pròpia administració reconeix que existeix una sobreoferta en propietat i que el que manquen són habitatges de lloguer. En concret, el Pacte Nacional per l’Habitatge català preveu que el 60% dels nous pisos protegits estaran destinats a la venda. A més, la majoria d’aquests pisos perdran el seu caràcter protegit passats 30 anys, incorporant-se al mercat privat.

Per tant, amb diners públics s’estan pos-

nat “desnonament exprés”, que permetrà a propietaris desnonar ràpidament els llogaters per només un mes d’impagament. Aquesta mesura respon a la filosofia de les administracions segons la qual els propietaris de pisos buits no els posen en lloguer per inseguretat jurídica, tot i que la morositat no arriba ni al 2%. Per aquest motiu, en els darrers anys s’han aprovat una sèrie de mesures encaminades a ajudar els propietaris, com són les subvencions de 6.000 euros a fons perdut o assegurances de l’administració front a la possibilitat d’impagament (l’aval lloguer a Catalunya). Aquestes polítiques han fracassat: els propietaris de pisos buits que no necessiten posar en lloguer el seu pis segueixen sense fer-ho malgrat les ajudes. Així, no s’entén que, en aquest cas l’Estat, persisteixi en aquesta mateixa línia i desprotegeixi els més febles accelerant els desnonaments per raons econòmiques, i menys en l’actual context de crisi, on un major nombre de famílies es veuran abocades al carrer sense que existeixi un parc públic on reallotjar-les.

Serà doncs necessària la mobilització de la societat civil per aturar mesures regressives com aquesta i forçar-ne de noves en sentit contrari: aturar els desnonaments per raons econòmiques, reformar la Llei d’Arrendaments Urbans per regular uns preus que ara mateix són abusius i donar estabilitat als llogaters, a més de les anteriorment esmentades respecte del mercat hipotecari i els pisos buits. L’horitzó és, tal i com recull el mateix pla estatal d’habitatge, que ningú hagi de destinar més del 30% de la seva renda per accedir a un habitatge digne.

Ara bé, les administracions hauran d’acceptar que no és possible la quadratura del cercle: o prioritzem els beneficis del sector financer i immobiliari, o prioritzem garantir el dret a un habitatge digne i adequat per a tota la població.

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 20

Més precarietat laboral i exclusió social vicent canet

arrerament estem veient com diferents empreses importants com la Nissan, però també d’altres del sector de l’automòbil, de la construcció o de la indústria auxiliar vinculada, estan tancant o fent fortes reduccions de plantilla (els anomenats expedients de regulació d’ocupació que han de comptar amb el vistiplau de l’administració). El fantasma de l’atur és més present que mai i la por a quedar-se sense feina fa que la gent estigui més desesperada i més disposada a acceptar qualsevol tipus de condicions.

Amb un marc laboral precaritzat en els darrers anys, aquesta situació no fa més que agreujar-se a partir d’una crisi econòmica.

Diego Rejón, secretari general de la Federació Metal·lúrgica de Catalunya de la Confederació General de Treball (FEMEC-CGT), posa un exemple: “des de la patronal de l’automòbil Anfac porten 20 anys demanant més flexibilitat, més productivitat, menys absentisme i dobles i triples escales salarials i ara, quan han anat al Govern amb motiu de la crisi i per demanar mesures per superar-la, han plantejat exactament el mateix de sempre”. Per a Rejón no es pot pretendre tenir els mateixos beneficis en època de creixement que en època de crisi i aquests no es poden extreure de la precarització de les plantilles: a més, “les receptes per solucionar un problema mai poden ser les mateixes que l’han creat”.

Per a Rejón, amb la situació de crisi “és evident que les persones que perden la feina només troben feines pitjors” i que això repercuteix en una major precarització pel fantasma de l’atur.

El sindicalista critica els sindicats majoritaris perquè impulsen, considera, la resignació de la classe treballadora.

“Aquí es dóna una contradicció perillosa; mentre la patronal no es resigna i continua demanant més mesures per augmentar els seus beneficis encara que hi hagi crisi, els treballadors escolten a dirigents sindicals de les organitzacions majoritàries que dieuen que no es pot demanar res perquè estem en crisi econòmica”. Rejón creu que s’ha de trencar aquesta contradicció i crida a plantejar el repartiment del treball i la reducció de jornada, sense baixada del salari amb uns empresaris que han d’assumir la reducció de beneficis. Per això demana a l’administració una major implicació, “no pot ser que es limiti a acceptar els EROs i tancaments” i creu que hauria d’obligar les empreses a donar una resposta social al problema que “al capdavall, ha creat la seva cobdícia”. Tot i les diferències, els sindicats majoritaris CCOO, UGT i USOC també critiquen que el Govern assumeixi el discurs de flexibilitat de les multinacionals i han amenaçat amb mobilitzacions als mes de gener.

D

Perdre més que la feina Per a la Fundació Engrunes, una empresa d’inserció laboral per a persones amb

Manifestació dels treballadors de Nissan contra l’ERO de l’empresa risc o situació d’exclusió social, la crisi també ha marcat canvis en la seva feina habitual. El seu director social, Francisco Villarrasa, assenyala que “des del setembre fins ara hem multiplicat el nombre de demandes d’inserció laboral per part d’altres entitats col·laboradores o de l’administració”. De les cinc demandes que són habituals en aquest període s’ha passat a més de 20. I sobretot ha augmentat la presència d’un perfil, el dels immigrants que treballaven en precari que estaven en situació de risc d’exclusió i que tenen molt

l

De gener a novembre de de 2008 els serveis socials de l’Ajuntament han rebut un 15% més de demandes d’atenció que durant el mateix perídode de 2007, i encara s’espera un increment a prop la finalització del permís de treball i que han estat acomiadats. Però les conseqüències de tot plegat poden anar més enllà de perdre la feina. “Per renovar aquest permís de treball és necessari estar treballant, i si no és així, pot generar situacions de major precarietat laboral per a l’immigrant”, afirma Villarrassa.

Una pobresa estructural Si bé la crisi agreuja la situació de pobresa i incrementa quantitativament el nombre de persones que entren en aquesta situació, “l’exclusió social és estructural i té a veure amb les desigualtats que genera el sistema capitalista”. Així ho manifesta el tinent d’alcalde d’Acció Social i Ciutada-

nia, Ricard Gomà. El polític, d’ICV, cita el Pla Municipal per a la Inclusió Social, aprovat el 2005 i desenvolupat des de llavors i fins l’actualitat, com una de les eines per lluitar contra aquesta situació i que fins ara havia treballat amb tasques de prevenció i atenció a col·lectius, com ara els dels infants i famílies amb risc d’exclusió, discapacitats, nouvinguts i persones grans amb problemes de dependència. De gener a novembre de 2008 els serveis socials de l’Ajuntament han rebut un 15% més de demandes d’atenció que durant el mateix període de 2007 i al 2009 encara se n’espera un increment superior.

Gomà comenta que hi ha nous perfils d’afectats pel risc d’exclusió social, a més dels ja citats: famílies monoparentals o tradicionals en les quals algun dels seus membres, que abans ja treballava en precari, ha perdut la feina i ara cobren la prestació per atur o que les cobraven i estan a punt de finalitzar-la. L’atur i l’augment del preu del lloguer (actualització per renovació) o de la hipoteca són dos factors claus per entendre l’increment de les situacions d’exclusió social.

Mesures municipals Des de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona s’anuncien mesures de reforçament: un increment del pressupost del 24,7% per al 2009, la universalització de les beques de menjador, i l’increment en la contractació de treballadors socials i d’atenció domiciliària, equipaments i prestacions econòmiques directes. A més, al març de 2009 s’aprovarà el Pla d’Acció Municipal contra la Pobresa. Tot i això, amb una crisi global, les accions municipals veuen molt mitigat el seu efecte perquè no poden invertir, totes soles, la principal font de generació de situacions

dani codina

de pobresa o marginalitat social: la destrucció de llocs de treball. Amb tot, Gomà assenyala que el Pacte per a la Qualitat de l’Ocupació de Barcelona, signat el maig passat, ha de ser una font de creació d’ocupació i una eina més contra la crisi.

Des de Cáritas i la Fundació FOESSA, que han elaborat el VIè Informe FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Espanya 2008, s’indica, però, que en molts casos no s’ha aprofitat l’època de bonança per redistribuir la riquesa i crear, de manera suficient, oportunitats d’inclusió social. També s’assenyala els immigrants (que no compten amb xarxes familiars de protecció) o els que estan al llindar de la pobresa com els més vulnerables davant de la crisi econòmica.

D’altra banda, Francisco Villarrassa director social de la Fundació Engrunes, empresa d’inserció laboral, també assenyala que cada cop més gent demanda els seus serveis procedent de situacions de marginalitat social. Des de la seva entitat realitzen periòdicament un curs de formació per a perceptors de la Renda Mínima d’Inserció. La seva intenció és inserir aquestes persones al mercat laboral però amb un pas previ, perquè la seva participació directa al món del treball tindria un risc molt elevat de fracàs. Els objectius són de recuperació d’hàbits, autoestima i aprenentatge de l’ofici. Es crea, per tant, un itinerari per acabar al mercat ordinari de treball.

“Doncs aquest any, per primer cop en deu anys, hem tingut el curset complet, amb dotze persones, des del primer dia, sense haver de fer cap esforç per buscar gent que shi incorpori com altres anys”, afirma Villarrassa com a exemple que l’exclusió social i les situacions de pobresa estan en augment, i per tant també les demandes d’integració.

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 21

“A Nissan només sóc un número” Mercedes Cabrera Treballadora de Nissan gemma aguilera

que per la meva edat ja no estic en una franja de risc per a les empreses, perquè possiblement no em quedaré embarassada ni tinc fills petits, crec que la meva condició de dona em dificulta més sortir-me’n.

ns trobem amb la Mercedes Cabrera davant de l’edifici central de Correus. És a punt d’arrencar l’enèsima protesta dels treballadors de Nissan Ibérica per reclamar que la Generalitat impedeixi l’expedient de regulació d’ocupació que la companyia japonesa vol aplicar a la planta de la Zona Franca per desfer-se de 1.680 treballadors. De moment, els ànims s’han calmat perquè l’ERO definitiu s’ha transformat en temporal. Però aquesta sindicalista de la UGT té clar que només és una treva i que el risc de quedar-se sense feina continua latent. Agraeix a Carrer que ens haguem interessat per la realitat d’un treballador qualsevol que, quan es lleva, el primer pensament que li ve és si avui serà el seu darrer dia de treball.

E

Les mobilitzacions dels treballadors i la pressió del Govern han aconseguit que Nissan replantegi la seva intenció i negociï ara un ERO de tres mesos que afectaria 3.500 treballadors.

Però us vau assabentar de les primeres intencions per la premsa, al mes d’octubre.

Com encaixes la notícia?

Tot i que ja ens esperàvem alguna mala notícia i circulaven rumors, veure-ho als diaris i a la televisió va ser un cop dur.

Els primers dies els vaig viure amb molta angoixa, pensant constantment que tinc una filla i una casa que mantinc jo sola.

No pago hipoteca i no em puc queixar del meu sou, uns 1.500 euros, però he passat de tenir aquesta seguretat d’anar fent, que em donava molta estabilitat personal, a veure que ho puc perdre tot en un tres i no res.

L’empresa no us informa de com s’executaria l’ERO. Com es viu amb aquesta desinformació, anant cada dia a treballar?

Doncs molt malament. El món laboral en conjunt ja està prou tocat, més encara el sector de l’automòbil. A això li afegim el neguit de no saber si et tocarà a tu o no. Tots estem en aquesta loteria macabra, i el pitjor és que ningú no es pot agafar a cap argument per tenir esperances de salvar-se de la purga, perquè no hi ha arguments.

Afortunadament, l’ERO definitiu està aturat, i esteu a l’espera que us concretin com anirà l’ERO temporal.

Sí, ens han de concretar quins plans tenen. Però és important destacar que aquest ERO és només un parèntesi per calmar els ànims. No hem guanyat la batalla ni de bon tros. Nissan continua sense tenir un pla industrial ferm, i després d’aquest ERO temporal por venir el definitiu. No estem tranquils de cap manera.

Per tant, us podeu quedar al carrer abans o després?

Exactament. Per a l’empresa

Et veus capaç de trobar feina en un altre sector que t’ofereixi unes condicions similars?

L’empresa no farà cap esforç per ajudar-nos. No té un pla social, i a més ens fa perdre el temps amb cursos estúpids. Tots els sectors es veuen afectats per la crisi, serà difícil trobar un forat.

Posant-nos en el pitjor dels escenaris, si en algun moment et veiessis afectada per un ERO definitiu, què faries l’endemà?

Aguantar-me, no em quedaria més remei. I començar a moure’m.

Mercedes Cabrera vestida amb la jaqueta de treball de la seva empresa, Nissan no som persones, ni tan sols treballadors. A Nissan només soc un número que ha d’actuar com un robot. Hi ha moltes probabilitats que l’empresa agafi el llistat de números i digui que des d’X fins a Y, al carrer. T’aixeques cada matí pensant que potser avui t’ho diran, que t’ha tocat i que no cal que tornis l’endemà.

Com és el dia a dia a la planta?

Han desviat part de la producció a d’altres països, i ara ens tenen treballant només dos dies a la setmana. La resta de la setmana hem de passar-nos vuit hores asseguts en una cadira rebent cursos de formació que no ens aporten res i que són només una manera de tenir-nos controlats perquè no fem merder.

Controlats i sense treballar, per què?

El per què no ho sabem. Però estem vuit hores asseguts i vigilats en tot moment, com si fos una escola del passat... Hem de demanar permís fins i tot per anar al lavabo. Com més temps passa, més temps estàs sense produir i fent cursos que no et serviran de res, i és clar, la gent comença a posar-se nerviosa.

Potser és el que busca la companyia. És una estratègia per desmoralitzar-nos, un cas clar d’assetjament col·lectiu. Va passar gairebé un mes des que la premsa va parlar de l’ERO fins que la direcció va fer efectiva la presentació de l’expedient a la Generalitat. Busquen que ens posem nerviosos i que perdem els papers per després acusar-nos.

Si tens una persona que treballa en una cadena de muntatge que està acostumat a estar sempre ocupat, i si de sobte l’asseus vuit hores, doncs sorgeixen friccions perquè l’encarregat està obligat a dir-li que no es mogui i la persona està permanentment

angoixada pel seu futur. La filosofia japonesa no encaixa amb nosaltres. Potser allà els deu funcionar, tractar les persones com números intercanviables, però aquí no.

Abans comentaves que d’alguna manera, ja us esperàveu alguna mala notícia. Què us feia pensar en aquesta possibilitat?

Nissan sempre ha tingut directius espanyols, i abans de les vacances de l’estiu ens vam assabentar que vindria un executiu japonès -Fumiaki Matsumoto, vicepresident de Nissan Ibérica-, de manera que ja teníem coll avall que venia a fer fora gent. És més, estem convençuts que no pararan fins que tanquin la planta a Catalunya. Allargaran l’agonia amb idees que no encaixen aquí, com el cotxe elèctric, que és una cortina de fum per distraure l’atenció de l’ERO. El mercat espanyol no està preparat per aquests vehicles ni té les infraestructures necessàries.

L’empresa diu que hi ha massa absentisme laboral i baixa productivitat.

Potser és veritat que determinades persones falten molt a la feina, però són una minoria.

I pel que fa a la productivitat, saben que és fals, perquè han desviat producció que fins ara corresponia fer a Catalunya.

En qualsevol cas, tot això no justifica fer fora 1.680 treballadors en una companyia que té beneficis.

Tens més de quaranta anys i treballes en un sector tradicionalment masculí, i a més, submergit en una crisi.

Creus que tindràs dificultats per trobar una nova feina si et veus afectada per l’ERO? Tots, homes i dones de Nissan, estem en risc de perdre la feina ara mateix. El panorama ara és negre per a tothom, i tot i

dani codina

Optimisme contra l’angoixa Mercedes Cabrera (Granada, 1966) sorprèn de seguida pel seu gest vivaç i el seu parlar pausat però vital. Separada i amb una filla de 18 anys, somriu malgrat saber que en qualsevol moment pot llegir el seu nom en la llarga llista d’acomiadats que Nissan vol executar amb un ERO que afecta 1.680 treballadors. Va arribar a la planta de la Zona Franca el 2004, provinent d’una altra empresa del sector auxiliar de l’automòbil. I ara pot perdre l’estabilitat laboral i personal. Però l’esperit sindicalista que duu a la sang l’empeny a lluitar “fins al darrer instant”. No s’ha perdut ni una sola protesta i s’ha dissenyat una protecció contra “els intents constants de la direcció de desanimar-nos fins a enfonsar-nos a tots”: el suport dels companys i no decaure en la lluita fins al final. La nostra entrevistada, que va arribar a Barcelona amb un any, és conscient que si es queda al carrer viurà una odissea per trobar una feina al sector de l’automoció, que viu una crisi general, i a més, perquè encara hi ha molts prejudicis masclistes entre els qui tenen capacitat de decisió. Però no s’obsessiona amb aquest moment: “ningú no s’ha mort de gana en aquest país, oi?”.

La teva filla ja té divuit anys. És conscient de la situació en què et pots trobar si et quedes sense feina?

Li he explicat, i ella em diu que no em preocupi, que segur que trobo una altra feina. Però ella no és plenament conscient de quina és la realitat econòmica actual i de com està el mercat laboral de fotut. I jo tampoc no vull preocupar-la, perquè ara la seva feina és estudiar i no ha de carregar amb un problema que encara no ha arribat.

Has començat a donar veus o a buscar directament feina?

La veritat és que no. Estem en una situació d’incertesa massa gran com per prendre decisions potser precipitades. Ara el meu principal mal de cap és saber com acabarà la negociació i com s’executa l’ERO temporal, perquè això ens donarà moltes pistes sobre una altra amenaça més endavant.

T’angoixa el teu futur, des del punt de vista econòmic?

No pago hipoteca, però mantenir la llar i una filla no es pot fer amb dignitat si només disposes dels 900 euros que et dóna l’atur en el meu cas. A banda dels diners m’angoixen altres coses. Hi ha el component psicològic de veure’t aturat. Et sents inútil.

T’agrada la feina que fas a Nissan?

Sí, treballo en la secció de transmissió, i podem tenir un tracte més personal amb els companys. No deixes de ser com un robot, però estic contenta perquè el sou és força bo i els companys fantàstics.

Com ho fas per ser optimista en aquesta situació? Molts, en el teu lloc no mantindrien aquesta vitalitat.

Em sabria molt de greu haver de marxar, però si em toca em buscaré la vida i me’n sortiré abans o després. Tinc una filla i tota una vida per davant, si no m’ho mirés així m’enfonsaria.

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 22

Podem replantejar-nos el consum?

Arnau cunties

avant de l’actual situació econòmica, marcada per un empitjorament del nivell econòmic de la major part de la població, i de la necessitat bàsica d’obtenir béns per sobreviure s’obren diverses vies o possibilitats per solucionar el problema. No es tracta de novetats ni de tècniques revolucionàries, sinó al contrari: l’actual crisi demostra que tot està ja inventat i que l’experiència dels nostres pares i avis podria ajudar-nos a superar el tràngol.

En primer lloc, la posició més “optimista” és la de les compres a terminis, que es basa en adquirir un producte i pagar-lo durant diversos mesos. Això fa possible que una persona que no pot assumir el cost d’aquest bé de cop el compri i contribueixi així al “desenvolupament econòmic” actual, basat en la demanda constant de nous productes i serveis. Generalment va enfocat a productes que no són estrictament “essencials” i que tenen un preu elevat, com per exemple l’electrònica, la informàtica, l’habitatge (hipoteques) o el vehicle privat. Utilitzar la compra a terminis en la situació actual, on els acomiadaments estan a l’ordre del dia, només pot ser qualificat d’optimista, perquè qui sap quina serà la seva situació econòmica d’aquí a 12 o 24 mesos?

Una posició més “pessimista” és la que basa el consum en les anomenades marques blanques (productes fabricats per multinacionals o grans empreses, que tenen qualitat i preu inferiors als normals).

El consum d’aquests productes és simptomàtic d’una situació de crisi (actualment suposen un 31% del mercat). Lògicament, ningú consumiria productes que expliciten que tenen una qualitat inferior, si pogués evitar-ho, i encara menys basaria en ells la seva alimentació i la de

gatius, aquesta posició sembla més assenyada que la primera, que a la llarga suposa carregarse de deutes per poder adquirir productes que satisfan necessitats totalment secundàries (la publicitat juga un rol bàsic en aquest engranatge).

D

Cap a un consum alternatiu

Temps de crisi, temps de canvis? la seva família. A partir de petites “rebaixes”, “d’un cèntim d’aquí i de quatre d’allà”, milers de famílies aconsegueixen quadrar els comptes. La tendència inflacionista, que s’ha agreujat després de l’arribada de l’euro, encara fa més difícil arribar a final de mes. Tot i els punts ne-

La crisi i la sobirania alimentària mundial Sovint els nostres problemes diaris ens amaguen el bosc dels problemes mundials, però si ampliem la nostra òptica, un dels factors determinants d’aquesta crisi és l’empitjorament de la situació alimentària mundial. Tradicionalment, una petita proporció de la humanitat, ha consumit la major part dels recursos mundials, condemnant la resta a la pobresa o allò que es coneix com a subdesenvolupament (sovint a través de sistemes econòmics injustos com el deute extern).

Segons l’Organització de Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) l’actual crisi afectarà notablement els 915 milions d’éssers humans (la majoria de zones subdesenvolupades) que tenen serioses dificultats per alimentar-se. Aquesta nació de famolencs ha vist com el desenvolupament de l’especulació capitalista (els mercats de futurs que encareixen constantment les matèries primeres) i el creixement de la producció de biocarburants ha encarit els aliments i ha augmentat la precarietat de la seva situació. La solució a aquesta situació no és senzilla, però una racionalització del consum a occident segurament ajudaria a pal·liar el problema.

La tercera posició és podria qualificar de “realista”, perquè té en compte no només la nostra “petita” realitat de consumidors amb necessitats, sinó una més àmplia: la realitat dels nostres conciutadans, de la resta del món i del planeta.

Aquesta opció no té un nom definit perquè no es tracta de processos o alternatives integrades, sinó de petites opcions i mercats alternatius que sumats permeten un model de consum diferent al que proposa el mercat. El consum alternatiu, suposa un esforç més gran que canviar de marca, anna carlota però segurament és l’opció més sensata, perquè és l’única que planteja un canvi al model actual (en diversos àmbits i objectius, des de xarxes mundials fins a petites botigues de barri) que s’està mostrant com a perjudicial per a l’ésser humà, per a l’equilibri ecològic i per al planeta. Canviar els nostres hàbits de consum pot ser difícil, sobretot en èpoques com la nadalenca que cada any provoca una onada de compres que malmet les nostres possibilitats econòmiques.

Per aquest motiu, el consum alternatiu és, avui en dia, una excepció i els milions de watts que cada any ens inciten a comprar regals per celebrar el naixement de Jesucrist (paradoxalment, nascut en la més extrema pobresa), són un lluminós recordatori que encara estem lluny de la fita que suposa racionalitzar el consum. Segurament el vessant d’aquest model que ha fet més fortuna és el reciclatge, sobretot a partir del moment que diverses administracions han apostat per promoure la reutilització dels recursos. No obstant, diversos grups com Ecologistes en Acció no es cansen de denunciar que l’actual model de reciclatge està allunyat de ser l’ideal. La deficient gestió dels residus que

duen a terme algunes administracions, desfà l’esforç de milers de ciutadans que intenten no empitjorar la situació del planeta. Per aquest motiu algunes veus criden a superar el reciclatge a partir de l’eslògan “el millor residu és aquell que no es produeix”. Per posar un exemple a petita escala, sempre serà millor utilitzar una bossa de roba que es pot reutilitzar que no pas utilitzar bosses de paper, tot i que aquestes es puguin reciclar.

Actualment la majoria d’ecologistes creuen que a part de reciclar, és necessari reutilitzar i reduir l’ús dels recursos.

En aquest sentit, l’última sequera ha demostrat que diàriament es desaprofiten litres i litres d’aigua, un bé escàs de primera necessitat que en algunes parts del món és més preuat que l’or.

Una altra part del consum alternatiu és el comerç just, que intenta ajudar al desenvolupament de les zones productores de matèries primeres a través d’un intercanvi que no penalitzi la seva situació d’inferioritat en el mercat mundial. És un moviment que fa anys que s’estén, impulsat per l’acció de diferents ONG (com Intermón Oxfam), moviments socials i l’ONU. El comerç just està relacionat amb la sobirania alimentaria (veure destacat) d’una manera contradictòria. Per una part ajuda al creixement econòmic i a productors del 3r Món, però alhora ha

l

L’actual crisi demostra que tot està ja inventat i que l’experiència dels nostres pares i avis pot ajudar-nos a superar el tràngol rebut crítiques perquè majoritàriament està enfocat cap a monocultius que tradicionalment han pres terres als productors d’aliments (en aquest sentit, el cas paradigmàtic és el cafè). Però el comerç just no només intenta acabar amb la injustícia que regeix les relacions econòmiques mundials, sinó que també està relacionat amb l’ecologisme i amb la lluita contra l’explotació infantil.

En definitiva, la tercera opció que tenim a l’abast a l’hora de consumir, l’opció més realista i més complicada (la que no es troba al supermercat de la cantonada), és la que va lligada a la necessitat d’un món diferent, un món que sigui sostenible i no hipotequi perillosament el futur de les generacions futures. Tot i que es basa en petites accions i moviments que a vegades estan aïllats, en conjunt es va construint una poderosa alternativa que convé ajudar a créixer.

Dones: una crisi no tan pronunciada Alícia Tudela

ot i que les dones, juntament amb els joves i les persones immigrades, formen part del sector laboral més vulnerable i, sovint, precari, sembla que la crisi, de moment, no és precisament a aquest col·lectiu a qui més està afectant. Malgrat que les dades de població activa continuen indicant la creixent pèrdua de llocs de treball, ara per ara, la recessió s’està notant més en els sectors industrials com la indústria automobilística i metal·lúrgica o la construcció, ocupats tradicionalment per homes.

De tota manera, i tot i que en els sectors més precaris hi ha un gran número de dones, més que d’homes, desenvolupant feines, també és cert que una gran part d’aquest col·lectiu femení es concentra en el sector serveis, com ara l’educació, la sanitat, la restauració o

T

les tasques domèstiques, unes branques professionals que, de moment, estan resistint més que molts sectors industrials. En aquest sentit, segons Rosa Bofill, de la Secretaria de la Dona del sindicat Comissions Obreres (CCOO), “la caiguda en aquests àmbits sembla ser que no serà tan espectacular. De tota manera, afegeix Bofill, quan parlem de xifres d’atur, hem de partir de la base que la població activa masculina suposa un 20%, aproximadament més que la femenina, ja que hi ha moltes dones que queden excloses i no consten com a aturades, o bé perquè treballen a casa, o bé desenvolupen feines on no estan contractades”.

L’atur continua pujant Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’últim trimestre de l’any, en aquests tres darrers mesos s’han perdut 50.800 llocs de treball a Catalunya i situa el

nombre d’aturats en 343.700 persones. Per sexes, l’atur s’ha incrementat en 37.800 homes i 12.900 dones.

Per la seva banda, i pel que fa a l’estat espanyol, l’atur ha augmentat en 217.000 persones el tercer trimestre de l’any, situant així el nombre total d’aturats en 2.598.800 i la taxa d’atur en l’11,33%, quasi un punt per sobre de la del mes de juny. Pel que fa als sectors, la construcció continua encapçalant la pèrdua de llocs de treball, amb 57.600 d’aturats més.

La immigració se’n ressent Les persones immigrades són un dels sectors que més s’estan ressentint de la crisi. Segons Bofill, el principal problema d’aquest col·lectiu és la llei d’estrangeria que “encara els fa més vulnerables”. De tota manera, sembla que la conjuntura econòmica, de moment, està afectant, també en aquest cas, més els homes que les dones.

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 23

Ara diuen que sobren els immigrants josé miguel benítez periodista

per la seva banda, el seu govern ha impulsat un pla d’emergència, “Bienvenidos a casa”, a través del qual, segons el representant del SENAMI: “se’ls hi ofereixen garanties, amb dignitat, a aquells que vulguin regressar. No volem un pla estampida”. Aquest pla, afegeix Oscar Jara, és compatible amb el Pla de Tornada espanyol, encara que aquest últim no és vist amb bons ulls pels equatorians, entre d’altres coses perquè els prohibeix la tornada a Espanya en un termini de 5 anys. Finalment, Oscar Jara es pregunta: “Qui voldrà regressar en aquesta situació? La gent creia en un projecte migratori reeixit. Tenia treball, tenia casa... i ara?”

Per la seva banda, la Generalitat impulsa des de fa anys un pla de tornada obert a tot el que vulgui regressar. Segons portaveus de la Secretaria de la Immigració, a mitjan octubre ja s’havien atorgat 151 ajudes, superant les que es van atorgar en tot l’any anterior. No obstant això, la majoria segueix apostant per quedar-se.

a immigració ha estat un dels actius protagonistes del creixement econòmic experimentat pel nostre país en els últims anys. Què succeeix ara amb la població d’origen immigrant en aquesta època de crisi? L’atur i les hipoteques són dos dels problemes que comparteixen amb la resta de la població, però, la immigració, a més, es veu afectada per altres efectes col·laterals.

L

Canvi de discurs i de polítiques En primer lloc, hi ha un canvi substancial en les polítiques migratòries, que es reflecteix tant en el discurs com en propostes governamentals: pla de tornada, restricció al reagrupament familiar, restricció a la contractació en origen. Són mesures que, juntament amb declaracions de representants del Govern, transmeten el missatge que els immigrants sobren.

“Aquest discurs, a més d’irresponsable, és contradictori amb l’anterior, en el qual deien que érem tan necessaris.

Però és que no es poden barrejar les coses, no es pot barrejar immigració amb crisi econòmica, i menys responsabilitzar-la de la situació”, assenyala Kamel Benbrahim, president de l’Associació de Treballadors Immigrants Marroquins a Catalunya (ATIMCA), i afegeix: “hem contribuït al creixement econòmic, al sanejament de la seguretat social, i ara que formem part d’aquesta societat, no poden tractar de llevar-nos del mig com si destorbéssim. No som màquines, som éssers humans. És una falta de respecte als drets humans”.

En similars termes s’expressa Oscar Jara, representant a Espanya de la Secretaria Nacional del Migrant (SENAMI) de l’Equador: “Europa ha de ser conseqüent. Els emigrants no han de pagar la situació econòmica. Les propostes governamentals i la percepció que els emigrants sobren tendeixen a tractar de retallar drets adquirits, incloent els laborals”, i conclou: “la situació econòmica no pot escurçar els drets de cap persona”.

L’increment de l’atur Les dades indiquen que l’atur ha experimentat un alt increment entre la població immigrant, atès que els sectors més afectats són aquells on aquesta està més present. Per a Kamel Benbrahim aquesta situació, per ella mateixa preocupant per a tota la població, copeja doblement els immigrants, puix que l’atur els posa en perill de perdre la residència. “Abans -diu Benbrahim-, la majoria de les persones que s’acostaven a la nostra organització eren nouvingudes, mentre que

anna carlota

Veïnes a Ciutat Meridiana ara són persones que es troben en atur i en risc de caure en situació irregular”.

A més, assegura, estan rebent queixes que s’estan denegant moltes sol·licituds de regularització per arrelament. Per la seva banda, Oscar Jara expressa la mateixa preocupació, i afegeix que fins i tot estan trobant problemes amb els contin-

l

“Europa ha de ser conseqüent. Els emigrants no han de pagar la situació econòmica adversa quan precisament han contribuït el creixement econòmic” gents, ja que han rebut denúncies de persones que, en arribar aquí, es troben que el treball no existeix.

Tot això incrementa el nombre de persones en situació irregular, que són les més afectades per la crisi perquè, entre altres coses, segons portaveus d’organitzacions humanitàries, abans trigaven la meitat de temps a trobar algun treball, en l’economia submergida, i ara es veuen obligades a acudir a aquestes entitats, que de sobte es veuen desbordades.

Tot i això, l’especialista en temes migratoris, Miguel Pajares, explica que

malgrat la crisi hi ha sectors de l’economia que segueixen requerint treballadors d’origen immigrant, ja sigui d’entre les persones en atur, ja sigui amb contractació en origen. Són treballs que demanden professionals o que requereixen poca qualificació i que segueixen sent rebutjats per la població autòctona. En aquest sentit, l’expert explica que recentment, per cobrir la campanya de la maduixa de Huelva, la Junta d’Andalusia va enviar cartes a 90.000 persones en atur, de les quals només van contestar 700, i van ser contractades 500, 300 d’elles d’origen immigrant. Els milers restants hauran de contractar-los en origen.

Reagrupament i pla de tornada La proposta governamental sobre reagrupament familiar impedeix la reagrupació dels ascendents (12% de les sol·licituds actuals). Aquesta és una mesura qualificada pel representant d’ATIMCA de “ni assenyada, ni justa, ni humana”. En semblants termes s’expressa Oscar Jara, que considera el reagrupament com un dret que afavoreix l’arrelament, mentre que la restricció, assegura, tindrà costos socials.

Respecte al pla de retorn voluntari anunciat recentment pel govern espanyol, adreçat a persones en atur, és rebutjat, segons el president d’ATIMCA, pel 87% dels seus afiliats. En l’Equador,

sabien que haurien de treballar en les feines més precàries, van decidir venir a Catalunya buscant un futur millor. Ella, tot i ser mestra al seu país, des que va arribar treballa en tasques domèstiques. El seu marit, però, treballava de paleta en la construcció, però des de fa uns mesos, en disminuir la feina, treballa només quan el criden: “Ara mateix, tot és una incertesa perquè mai sé els dies que treballaré ni amb què podré comptar a finals de mes”, afirma el Jorge. De tota manera, però, de moment, no pensa en acollir-se al programa del govern de retorn voluntari. A la Graciela, però, les coses, de moment, li van una mica millor: “De vegades em truquen per treballar i he de dir que no perquè ja no tinc més hores. Ara, des que el meu marit està a l’atur, treballo també els dissabtes. És veritat que coincidint amb la crisi m’han acomiadat de dues cases, però sempre en trobo d’altres”.

Reunió a Ca la Dona

dani codina

La Graciela fa dos anys que viu a Barcelona juntament amb el seu marit, el Jorge. Tot i que des d’un principi

Reduir despeses Davant d’una mala època toca disminuir despeses i això és el que ja han fet el 52,5% dels catalans, especialment les dones, els aturats, els estrangers i les persones d’entre 30 i 44 anys, segons una enquesta del Gabinet

Les hipoteques Yousef, d’origen marroquí, duu 5 anys a Barcelona, amb una inserció fins al moment reeixida. Des de fa uns mesos té dos maldecaps: s’ha quedat a l’atur i la hipoteca no ha deixat de pujar de manera vertiginosa. Dels 530 euros ha passat a pagar 1.090. Aquest mes no ha pogut pagar, ja que cobra 900 euros de l’atur. “Ningú no em va avisar que la hipoteca pujaria tant. He tractat de parlar amb la caixa, però no em donen més solució que l’he de pagar. Així que em quedaré en el pis fins que em treguin fora, com han decidit fer uns amics meus. Després, ja veurem què passa”.

Rosa Molina, equatoriana, amb tràmits de nacionalitat en marxa, es troba en una situació similar: està a l’atur, i després de dos anys de pagar la hipoteca, es veu obligada a retornar el pis per no poder pagar. En aquests 2 anys ha passat de pagar 1.200 a 1.900 euros. També ha tractat de negociar, però encara diferint la meitat del deute a dintre d’un parell d’anys, com proposa el Ministeri de Treball, la incrementació de la quota mensual és tan gran que no ho pot assumir. “No sé on anar. He perdut tot el que vaig pagar fins ara”, i afegeix: “No em van avisar que això podia passar, no em van dir res. Em van donar totes les facilitats, em van donar el 100% del valor de la casa, i encara que la quota inicial ja era molt alta, no em van posar traves.

Però no regressaré al meu país, seguiré lluitant aquí”.

d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), publicada per Televisió de Catalunya. A més, per reduir allò que gasten més de la meitat han optat per limitar l’oci i eliminar capricis. A més, mirar més els preus a l’hora d’anar a comprar, estalviar en transport o telecomunicacions i controlar millor la despesa energètica són altres fórmules que apliquen les persones per contenir la seva economia.

Les dones no són prioritàries D’altra banda, i segons recull una enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), les dones treballadores no estan entre els grups prioritaris que haurien de rebre més prestacions per part de l’Estat. Segons l’enquesta, els ciutadans es mostren partidaris de destinar la solidaritat social, en primer lloc, a les persones grans que viuen soles (un 32%, a més, està a favor que estiguin més protegides), seguides de les famílies amb discapacitats al seu càrrec (un 14,1%) i les persones grans dependents (un 13%). Per la seva banda, les persones en atur, els joves i les classes mitjanes estan per davant dels immigrants i de les dones treballadores.

CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 24

“Ara em toca fer de cobrador del frac” yaiza garcía

any organitza el certamen “Guanya´t el cel amb el Pare Manel” per recaptar fons, amb la col·laboració de Serrat i el Tricicle entre d’altres- és la que els està anticipant els calés perquè no s’hagi de fer suspensió de pagaments. En aquests moments Variart42 té 60.000 euros pendents de cobraments, una quantitat que ha avançat Pare Manel. Però la fundació aglutina més empreses, i els seus fons són limitats, motiu pel qual aquest sistema de préstecs sobreviurà un temps determinat.

ada setmana un grup d’uns quinze nois, la majoria del barri de Verdum, es troben a una plaça de Nou Barris per rebre el sou per la feina realitzada durant la setmana. Són els treballadors de Variart42, una empresa que s’encarrega de feines de tota mena.

I “tota” en el sentit ampli de la paraula, perquè als joves d’aquest barri barcelonès tant els toca muntar la infraestructura d’un circ com repartir pamflets publicitaris pel carrer.

Aquesta empresa formalment és com qualsevol altra, però té una funció de reinserció social que el seu responsable no

C

Sense ànim de lucre “A més del fet que el banc no anticipa els diners, a les empreses els costa molt pagar”, explica Ruggero. És per això que

l

Marco Ruggero, un dels fundadors de Variart42, veu perillar el futur d’aquesta cooperativa de reinserció social per la crisi va voler que constés en els registres de l’Ajuntament, tot i desaprofitar els ajuts que comporten aquesta mena de contractes. “No vull que els nanos hagin d’explicar la seva vida a un assistent social perquè aquest els posi un segell conforme estan tarats. Això no és un supermercat de persones”, diu Marco Ruggero, un dels fundadors, amb convenciment.

l En Marco a Nou Barris, on té la seu la cooperativa ho fa, ja que la furgoneta que porten pot pertànyer a un dels veïns gitanos, o els materials que utilitzen poden haver sor-

l

El barri dóna un cop de mà

Sense faltar la feina, els bancs no anticipen els diners i a les empreses els hi costa molt pagar: tenen 60.000 euros pendents de cobrar

Així doncs, l’empresa es va crear com una mena de cooperativa on tothom dóna un cop de mà quan cal. De fet, el barri sencer

tit a les tres de la matinada d’una botiga que ha obert només per proveir-los. Una

ignasi r. renom

dinàmica de barri exemplar: cohesiona el veïnat i, el més important, dóna ocupació a unes persones que ho podrien tenir molt cru per passar una entrevista de feina convencional. Però la crisi ha arribat per a tothom, i els bancs ja no entenen d’ajudes, ni les empreses de complir amb els pagaments. “Treball no ens en falta, però treballem per a empreses, com la Generalitat o l’Ajuntament, que paguen a seixanta o noranta dies vista”, explica el responsable de Variart42. “Abans anaves amb un pagaré al banc i t’avançava els diners. Però ara ja no ho fan, i la fundació és la que ens està fent de banc”. La mediàtica fundació “Pare Manel” -que cada

La fundació Pare Manel s’ha fet càrrec dels prèstecs quan han fallat els bancs, tot i que no pot assegurar la seva continuïtat pels fons limitats diu que ha hagut d’afegir a la seva feina habitual la de “cobrador del frac”.

En els temps difícils que corren, contractar els serveis de Variart42 esdevé una bona alternativa, ja que es paga la mà d’obra i els materials, però l’empresa no té ànim de lucre, és a dir, aquesta part se l’estalvia el contractant. El seu responsable assegura que, per ara, feina no els en falta.

I això, tal com està el pati, ja és molt. Però a més de contractes els calen sous. Sous perquè setmana rere setmana puguin seguir sent repartits, entre un grup de nois de Verdum, a una plaça de Nou Barris.

S

CARRER109 desembre 2008 CARRERS 25

26

Transgènics, llavors que maten

27

Barcelonins d’arreu: ‘el hada buena’

27

Banca ètica contra la crisi

CARRER

Obtenir productes que cobreixin les nostres necessitats oferint-ne d’altres que ja no ens facin servei, sense diners pel mig. En temps de crisi, la senzillesa i l’encant de la filosofia del troc viu la seva màxima expressió en els cada cop més populars mercats d’intercanvi

Escac al mercantilisme Daniel Gomis Ja fa temps que funcionen en silenci, però a la vista del cru panorama financer que se’ns presenta, la seva projecció s’endevina il·limitada. Desconegudes encara per a molts, les Xarxes d’Intercanvi s’han anat establint i estenent com a espontànies organitzacions de persones que, bàsicament, pretenen bescanviar béns, serveis o coneixements prescindint de la tirania dels diners i alhora promovent principis ètics com la solidaritat, la transparència, la cooperació i la confiança. Una de les vessants més visibles i actives dins d’aquest particular moviment d’alternativa social són els denominats “mercats d’intercanvi”. Promoguts habitualment per col·lectius veïnals, de forma totalment voluntària i més o menys periòdica, les seves fonts es remunten als tradicionals sistemes de troc de les societats primitives, els quals es regien per una pràctica fórmula d’aclaparadora simplicitat: “jo tinc una cosa que tu necessites i tu en tens una altra que jo també necessito”; amb el resultat final d’un intercanvi bilateral que deixava satisfetes les dues parts.

Avui dia, són cada cop més els municipis i nuclis de barri que s’animen a provar sort amb una iniciativa que, dins de Catalunya, té el seu referent indiscutible en la Fira d’Intercanvi de Mieres, a la Garrotxa, la qual es va iniciar a mitjan anys vuitanta i, des de llavors, cada mes de novembre, no ha deixat de créixer i inspirar noves temptatives. Precisament, un dels seus alumnes sobresortints, la Xarxa d’Intercanvi de Gràcia -“Xaingra”-, ha estat la principal responsable a l’hora d’estendre el fenomen per Barcelona i rodalies. Després de quedar encisats per l’experiència de Mieres, un grup de gent del gracienc Ateneu Rosa de Foc es va decidir a impulsar l’estiu de 2003 el primer Mercat d’Intercanvi de Gràcia, que va resultar tot un èxit d’assistència i participació, i va engrescar els seus promotors a repetir-lo regularment quatre cops a l’any, a la plaça de la Virreina, tot coincidint amb els canvis d’estació. I edició rere edició, els bons auguris s’han consolidat tant, que l’espai ja comença a quedar-se petit.

Cap a una alternativa real Ara bé, darrera de la indiscutible naturalesa comunitària i festiva d’aquests esdeveniments populars resideix un conseqüent i ambiciós objectiu de fons del qual la gran majoria dels que hi participen activament no se n’amaga. I aquest

-Xaingra ha començat a apostar-hi més recentment-, on s’organitzen tallers de les més diverses disciplines amb la mateixa filosofia del “donar i rebre amb complicitat”.

De la mateixa manera, una altra constant molt important perquè tot aquest moviment vagi guanyant cada vegada més força és el que es coneix com a “coordinació en xarxa”; és a dir, la col·laboració entre associacions i organitzacions afins que permet treballar, recolzar-se, compartir experiències i créixer en una mateixa direcció.

Voluntat i implicació

On tothom hi guanya

anna carlota

A dalt, mercat d’intercanvi a Gràcia. A sota, mercadet a Sant Antoni no és altre que l’aprenentatge i construcció, passa a passa, de models alternatius al voraç capitalisme imperant. Així ho reconeix en Francesc Rota, un dels puntals de Xaingra: “L’objectiu inicial no era simplement organitzar mercats i ja està, sinó mirar d’estendre iniciatives com aquesta en busca d’una alternativa real de consum.

El nostre ideal seria que arribés un dia en el que la gent es pogués plantejar treballar menys, guanyar menys, però aprofitant al mateix temps tots els avantatges de la cultura de l’intercanvi... Ara bé, som conscients que, ara com ara, anar més enllà d’això és un propòsit força difícil”.

Sigui com sigui, des de col· lectius com el seu segueixen l’evolució i l’impacte de la crisi de molt a prop, convençuts que si la cosa va a més, la gent es pot començar a plantejar més seriosament

l’adopció d’alternatives d’aquesta mena: “Si arriba aquest moment -afegeix en Francesc-, l’important serà poder comptar amb una estructura paral·lela de consum amb una base sòlida, i d’aquí tots els nostres esforços actuals”.

Una xarxa creixent D’altra banda, davant de la fragmentació social que promou l’actual model de societat, aquests grups també aposten fort per la recuperació i difusió de l’esperit col·lectiu; i això explica que els mercats d’intercanvi es vegin complementats amb llistes de distribució de correu electrònic amb un creixent nombre d’usuaris inscrits -a través de les quals s’envien ofertes, demandes i comunicats informatius-, webs on s’aparaulen virtualment i de manera constant nous intercanvis, i d’altres projectes com les Xarxes d’Intercanvi de Coneixements

Nens que volen canviar les seves joguines, avis entusiastes, parelles que volen passar una jornada diferent... Peces de roba, articles de la llar, llibres i alguna raresa. Gent de tota mena amb ganes de passarho bé i diversitat d’articles de segona mà cada cop més ben conservats constitueixen el paisatge habitual dels mercats d’intercanvi, que alhora es caracteritzen també per la seva particular atmosfera de cordialitat. Aquí, no es pensa en termes monetaris i el que de veritat importa són els acords mútuament beneficiosos més enllà del valor real dels productes. Això possibilita que es pugui arribar a canviar una maleta per una truita de patates, o fins i tot, un cotxe per una moto, amb la sensació que tothom hi surt guanyant.

Propers mercats: 4 Mercat d’intercanvi de Gràcia (21 de desembre, Plaça de la Virreina) 4 Mercat d’intercanvi “Trocantoni” (18 de gener, Jardins de l’Alguer (Av. Mistral cantonada Calàbria) Més informació: www.intercanvis.net

Fruit d’una estreta col·laboració amb Xaingra, una altra iniciativa ha anat adquirint un gran impuls en els darrers temps a Sant Antoni.

Sota el nom de “Trocantoni” va ser com la Comissió de Consum Responsable de la Xarxa Comunitària del barri -associació que promou diverses accions de participació veïnal- va engegar la seva primera experiència d’intercanvi a començaments d’any coincidint amb la festa major. Des d’aleshores, l’acollida d’aquest mercat, ubicat en els jardins de l’Alguer de l’Avinguda Mistral i que cada estació dóna el relleu al de Gràcia, no ha pogut ser millor. Un dels seus inspiradors, Xavier Latorre, assenyala que “el gran avantatge d’aquests projectes és que no depenen de recursos econòmics per anar funcionant, només necessiten voluntat i implicació. Qualsevol associació, amb la feina d’unes poques persones, pot organitzar si s’ho proposa un mercat de manera més o menys regular”. I paral·lelament en aquest sentit, no dubta en corroborar el treball en xarxa com el principal motor perquè cada cop es vagin estenent amb èxit més i més iniciatives.

Amb millor o pitjor coordinació i amb més o menys recursos, els mercats d’intercanvi no deixen de brollar com a celebrats bolets: Clot-Camp de l’Arpa, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Sagrada Família, Sants, Besòs, Collblanc-La Torrassa... I davant l’evidència, a l’Administració, inicialment una mica recelosa amb la naturalesa de la iniciativa, no li ha quedat una altra que recolzar-la i fer-ne fins i tot difusió mitjançant l’Entitat del Medi Ambient de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (associació de diversos ajuntaments que gestiona conjuntament les deixalles dels respectius municipis). Ara bé, l’evident divergència en quant a objectius de fons, fa que els promotors dels mercats se’n cuidin molt de mantenir les distàncies, preservant la gestió a nivell de barri.

CARRER109 desembre 2008 CARRERS 26

Transgénicos, semillas que matan ricardo iván paredes

paña, el trabajo de los miembros del movimiento está centrado en labores de despacho, contactos parlamentarios y comunicación permanente a toda red ecológica.

Contra viento y marea, el movimiento ecologista catalán ha reunido 105.000 firmas, las cuales ha presentado al Parlament de Catalunya y ha consolidado a través de la campaña Som el que sembrem su lucha para prohibir la producción de alimentos transgénicos en todos los campos de las cuatro provincias catalanas. Consideran que son un peligro para la salud, el medio ambiente y para los productores agrarios regionales.

Contexto internacional

Tramitación parlamentaria Carles Serra, uno de los miembros de la mesa de coordinación de las comarcas del Barcelonès y del Baix Llobregat, precisa que el primer objetivo de la campaña ya está cumplido y que en las próximas semanas la entidad encargada de verificar las firmas comunicará al Parlament la validez de las mismas.

De esta manera, se procederá a la tramitación la ILP (Iniciativa Legislativa Popular), mecanismo que permite a la ciudadanía promover una ley y que pueda ser discutida en el Parlament. Para ello es necesaria la recolección de 50.000 firmas en un período de 120 días.

“La segunda etapa de la campaña está centrada en la tramitación parlamentaria. Esta etapa es larga porque implica que la ILP supere todos los requisitos para ser tramitada, ha de pasar un proceso y un debate en la totalidad. Es decir, los parlamentarios dirán ‘continua’ o ‘no lo aceptamos’ la propuesta” Serra asegura que si el Parlament se decanta por el “sí”, enseguida se establecerán los instrumentos de regulación de la ley de prohibición de los transgénicos, el

dani codina

Activistas trabajando en la campaña contra el uso de trangénicos etiquetaje de los productos alimentarios y la paralización de las investigaciones sobre los transgénicos. “La segunda etapa será larga y ya se han establecido conversaciones con los diferentes grupos parlamentarios”.

Lucha antitrangénicos ¿Y cómo surge esta iniciativa? Ante la preocupación por el incremento de cultivos transgénicos en Catalunya y Aragón, la Assemblea Pagesa de Balaguer (Lleida) canalizó el malestar de los productores agropecuarios y configuró una red de contactos locales para coordinar la Iniciativa Legislativa Popular, la cual rápidamente se extendió al tejido asociativo de las cuatro provincias catalanas.

“Cuando la propuesta llega a los movimientos sociales, una serie de gente se implica en la campaña, gente muy diversa de diferentes ámbitos: pagesos, universitarios, cooperativas de consumo, jóvenes,

jubilados, quienes se organizaron en grupos de recogida de firmas y comités de información sobre transgénicos. Somos un movimiento que funciona de forma asamblearia.

l

La campaña contra los transgénicos alerta sobre su peligro para la salud, el medio ambiente y para los productores agrarios regionales Realmente la experiencia es gratificante”, dice Carles Serra, que se alegra del éxito obtenido en pocos meses y, desde las oficina de coordinación del InfoEspai (de la plaça del Sol, Gràcia), invita a la ciudadanía a participar en la campaña.

En la segunda etapa de la cam-

El 26 de noviembre, la Comisión de Medio Ambiente, Agricultura y Pesca del Congreso rechazó la propuesta de declarar el territorio español como “zona libre de transgénicos”, presentada por los partidos de izquierda y movimientos ecologistas. Sin embargo, existen comunidades que oficialmente han rechazado la producción de transgénicos: Asturias (2004), País Vasco (2007), Islas Baleares e Islas Canarias (ambas en 2008).

España tiene un producción anual de unas 80.000 hectáreas de cultivos transgénicos, más del 85% ubicados en Aragón y en Catalunya, sobre todo de maíz. España es el único miembro de la Unión Europea que no ha puesto pegas al ingreso de estos productos, lo que algunos han llamado “el paraíso de los transgénicos en Europa”. Organizaciones ecologistas de todo el estado desde 1998 han desarrollado campañas que no han logrado que el PSOE y el PP se opongan a los cuestionados sembríos.

“Ni estamos a favor del radicalismos de la sotana negra ni con el de la sotana verde” y “la demonización de los transgénicos ya está desfasada”, son los discursos que han manejado tanto socialistas como populares durante el debate en el Congreso, en noviembre.

A nivel internacional, Estados Unidos y Argentina, Brasil, Canadá y China concentran el 95% de la producción mundial de cultivos transgénicos. Las multinacionales que controlan el 80% de la biotecnología en el mundo son las siguientes: Monsanto (EE.UU), AstraZeneca (Inglaterra/Suecia), Novartis (Suiza), Dupont (Estados Unidos) y Aventis (Francia).

“Si me preguntas qué problemas traen los transgénicos, te diré que el problema son los transgénicos”, puntualiza Carles Serra.

¿Qué son?

Gregorio Álvaro, profesor de Bioquímica de la Universidad Complutense de Madrid y portavoz de Ecologistas en Acción responde a nuestras preguntas sobre la naturaleza y riesgo de los transgénicos. De acuerdo al último informe de Greenpeace España, “Transgénico (Organismo Modificado Genéticamente, OMG) es un organismo vivo que ha sido creado artificialmente manipulando sus genes.

Las técnicas de ingeniería genética consisten en aislar segmentos del ADN de un ser vivo (virus, bacteria, vegetal, animal e incluso humano) para introducirlos en el material hereditario de otro.

Algunos de los peligros de estos cultivos para el medio ambiente y la agricultura son el incremento del uso de tóxicos en la agricultura, la contaminación genética, la contaminación del suelo, la pérdida de biodiversidad, el desarrollo de resistencias en insectos y “malas hierbas” o efectos no deseados en otros organismos.

Los efectos sobre los ecosistemas son irreversibles e imprevisibles. Los alimentos transgénicos tienen tres tipos de peligros reales: peligros para la salud del que lo consume, peligros medioambientales y el peligro de que se agrande la brecha entre los países del norte y del sur.

Con respecto al primero pueden aumentar las alergias, producidas por las proteínas que generan los nuevos genes introducidos. Luego está el problema de los genes de resistencia a antibióticos, ya que estas plantas llevan unos genes innecesarios tecnológicamente que inactivan o hacen ineficaces los antibióticos en salud humana.

Por otro lado la introducción de estos genes provoca un cambio en el metabolismo de la planta, y como consecuencia de ello la planta puede fabricar sustancias nuevas que no elaboraba la planta no transgénica.

CARRER109 DESEMBRE 2008 CARRERS 27

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?

Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses, y cada cual aprende su oficio y con él brega

“Volver es volver a la madre” JESÚS Martínez

VERÓNICA CHELOTTI, UN HADA BUENA

Ayer, todo el pasado. Antes de que Verónica Chelotti (Buenos Aires, 1976) llegara a España, la comunicación era una cueva subterránea de imberbes estalactitas con el aire viciado de los mercaderes de encuadres.

Antes de que Verónica llegara, los mensajes iban dando tumbos sin orden ni concierto y las carabinas de los anunciantes de tampax disparaban a mansalva a quien se pusiera por delante, ya fuera hombre o mujer o criatura celeste. Antes, el pasado.

Verónica es un hada buena que aparece y desaparece como los ojos del Guadiana. Y como sus ojos son una maraña de cobrizos pigmentos, ella ha venido de ese antes para sacarnos del sopor de la siesta. Comunicadora social por la Universidad de Buenos Aires, carrera que eligió por hablar mucho: “La comunicación social es una ciencia en

Chelotti estudió Comunicación Social, que es ciencia en Argentina, su país de origen: “debe ser que no podemos estar callados” FOTO: marc javierre

l

“La policía no me para por la calle, como le ocurre al pakistaní; soy blanca, no soy portadora de cara” mi país; debe ser que no podemos estar callados”.

En 2001 emprendió un viaje que aún perdura, y se subió al vagón de tren que pasó por la estación donde descansaba sin preguntar al revisor por el destino, más incierto que inseguro, y con las ventanas abiertas de su compartimento en los soles que por ojos tiene. Como el Che, recorrió el continente, y de Guatemala se fue a Cuba y de Cuba se fue a Costa Rica y de Costa Rica se fue a México, siendo en cada uno de estos sitios extranjera del anterior.

En México se rodeó de mariachis, y el chile le quemó tanto la garganta que tuvo que meter la lengua en las aguas de la playa del Carmen, en la ribera maya, en Cancún, un paraíso de malvasías del que no despertó hasta pasados tres años: “Un lugar donde gente de todo el mundo se queda atrapada”.

Mientras, en Argentina, el monstruo de cinco cabezas, el dragón con la cola de los chupópteros, el ludibrio enmascarado y las alas negras de los cuervos malnacidos la dejaron sin sustento y sin clemencia: el “corralito”: “Cinco presidentes se sucedieron en un mes,

De los 39.745.613 de habitantes de Argentina, 9.922 residen en Barcelona. Es el noveno colectivo no comunitario más numeroso, que se reparte en su mayoría por los distritos del Eixample, Sant Martí, Ciutat Vella y SantsMontjuïc. 4.822 mujeres y 5.100 hombres, mas de la mitad de entre 25 y 39 años. 961 menores de 14 años y 363 mayores de 65

la moneda se devaluó y yo perdí todos mis ahorros”. Lo vivió con la angustia de no saber qué ocurría y con la agravante de estar lejos, ausente, más allá de las montañas y de la distancia insalvable: “Me hizo pensar si de verdad quería volver a un país maltrecho”. Decidió que no volvía; el país era un aceri-

co, escaldado por los motines y los apuros. Así, Verónica se hizo hippy-encargada-de-hotel hasta que las tibias parietarias, con cada estío, se agostaron y perdieron su brillo como en los obituarios. “Tenía ganas de cruzar el charco para conocer Europa.”

Primero se fue a Andorra, y allí el fogaje de un escalofrío la estremeció y la dejó convaleciente, con la boca seca y el murmullo vesicular atenuado, mas con un acceso de tos que ningún médico se atrevía a diagnosticar como bronquitis. Se había enamorado. “Conocí a un chico que trabajaba en un restaurante de Roses, en la Costa Brava, y me propuso irme con él.” Antes, le dejó claro dos cosas: una, quería ejercer su profesión (“una angustia interna que no llenaba con nada”), y dos, el turismo de críquet la tenía frita (“me cansé de la restauración”). Con estas condiciones

viajó a la sal del Mediterráneo, cargado de trilobites de lágrimas rosas, satisfecha por el trecho andado y acaudalada por los goces del amor, un perro hambriento que la había devorado. Después de que Verónica Chelotti llegara a España, las cosas fluyeron por su cauce.

Después de que Verónica llegara, besó con besos de carmín a José Luis Rodríguez Zapatero, quien ordenó un proceso de regularización del que ella se vio beneficiada. “No tener papeles es una realidad que te niega como persona.”

Verónica conoció a la hermana del fundador de Canal Latino (www.canallatino.tv), “la primera y única televisión de la comunidad latina en España”.

Después, se propuso armar el departamento de comunicación de esta televisión que no conocía nadie. “Comencé en 2005 con todas las estrategias para hacerlo posible: me metí

en los contenidos e hice producción audiovisual”.

Luego, se acomodó (“prefiero esta palabra a la de integración”), buscó un piso, contó los metros cuadrados, calculó en euros... “El proceso no ha terminado, es dinámico, siguen llegando nuevos vecinos.”

Se sintió inmigrante, la asunción de ser “el otro”: “La policía no me para por la calle, como le ocurre al pakistaní.

Soy blanca, no soy portadora de cara”. Luego, la vida en Barcelona, en la república independiente de la Barceloneta, reducto de gentes de distintos rincones: “Es una ciudad que me apasiona, una babel pequeñita, y eso hace que no me sienta tan de fuera”.

Antes de que Verónica llegara, no se pulían los objetivos de los cicloramas, el eje de las ordenadas de los resultados obtenidos se disgustaba con el eje de las abscisas de la influencia en los navegadores y ninguno de los dos comprendía muy bien qué era el otro. Antes, el público bostezaba y se tragaba una pizza durante el intermedio de West Side Story.

Antes, La Veneno. Antes, el espectáculo boato de Nieves Herrero con las niñas de Alcàsser.

Antes, la parodia incomprendida. Antes, la lucha partidista y las mayorías absolutas. Antes, el follón por las audiencias y la hegemonía indiscutible de La Primera. Antes, el Gran Hermano en Tailandia, Estados Unidos y Borneo. Antes, los trapos sucios de Patricia. Antes, los pezones mordisqueados de Cicciolina. Antes, los calzoncillos de Boris. Antes, la basura, la excusa, el todo vale.

Después de que Verónica llegara, las señales oníricas de la TDT. Después, la aportación de ideas, la aguzación del ingenio, las proposiciones, los puentes tendidos, la mano extendida. Después, el café vertido sobre el blog. Después, los vasos comunicantes en la vajilla. Después, las discusiones de Lasswell con sus axiomas.

Después, las flechas de las sensaciones y las tradiciones en paños calientes. Después, la cábala casuística.

Después... Después, la nostalgia, el olor a amargura del pan de los extraños: “Ahora tengo dos países, Argentina y España. Cuando estoy en España pienso en Argentina y cuando estoy en Argentina pienso en España. Volver no es volver a la patria o la bandera, es el reencuentro, es volver a la madre”.

CARRER109 desembre 2008 CARRERS 28

Banca ètica, valors contra la crisi Les entitats de finances ètiques aposten per fer inversions positives a nivell social i per ser transparents a l’hora d’informar els seus clients respecte on van parar els seus diners, sense deixar de banda el benefici econòmic.

Una aposta pels valors ètics dins d’un sistema capitalista amb grans esquerdes, que ha provocat una de les majors crisis econòmiques que es recorden Isabel Rey Tacón Si el sistema financer no s’hagués preocupat només de guanyar diners i d’aconseguir un màxim benefici per als bancs segurament la crisi actual que patim a nivell mundial no s’hauria produït. Aquesta sentència s’extreu de l’opinió de David Fernández, de Coop57, que creu que “òbviament, es podia haver evitat del tot. Mai no hi hauria hagut ni hipoteques subprime, ni bombolles financeres, ni beneficis exuberants, ni contractes blindats de luxe, ni ofegament econòmic dels països empobrits ni especulació pura i dura”. En canvi Jordi Marí, director de Fets (entitat membre de l’Asso-

Un model consolidat a Europa La banca ètica ja és un model financer totalment consolidat i establert arreu d’ Europa.

Exemples com la Banca Popolare Etica a Itàlia, el Cooperative Bank de Gran Bretanya o el Triodos Bank i Okicredit a Holanda són una mostra material que aquest tipus d’entitat és factible i que dóna resultats positius.

A Espanya en els últims anys han sorgit iniciatives de finances ètiques com Okicredit o Coop 57 i també s’està portant a terme el Projecte FIARE, que preveu crear una nova banca ètica, cooperativa i ciutadana a nivell de tot l’estat espanyol, en col·laboració amb la Banca Popolare Etica. A més, el Triodos Bank ja opera amb total normalitat al nostre país

ciació Projecte FIARE a Catalunya), es mostra més moderat. Segons ell és difícil imaginar una banca ètica prou gran per haver evitat la crisi, però afirma que “potser el que no és tan difícil d’imaginar és un sistema financer més ètic, just i solidari a nivell mundial. I això, probablement, sí que hagués evitat arribar als extrems que han portat a la crisi actual”.

El que queda totalment clar és que el sistema capitalista no és cap camí de roses i té múltiples inconvenients. David Díaz de Quijano, coordinador de l’Associació Okicredit Catalunya, pensa que “el sistema capitalista i el sistema financer tal com els hem conegut fins ara, han aportat greus conseqüències socials i mediambientals per al nostre planeta, i per tant no són sostenibles. Una forma de reconduir aquesta situació seria la generalització del model de banca ètica a tot el sector financer i la reconversió de l’activitat econòmica cap a iniciatives productives i no especulatives, que a més siguin respectuoses amb el medi ambient, respectin els drets humans, i no siguin intensives en l’ús de recursos naturals i en la generació de residus”. Per la seva part, en David Fernández assenyala les bases del capitalisme com les causants de la crisis actual, que “són l’especulació i l’afany desbocat de lucre i, sobretot, el col·lapse de les hipoteques subprime i una falsa enginyeria financera. El futur? El risc més evident és que la crisi l’acabin pagant els de sempre,com ja està passant, i que es reforci la dinàmica pròpia del sistema capitalista”.

El principal avantatge que ofereix la banca ètica és que els estalvis dels seus clients s’utilitzen per finançar activitats que tenen un impacte social positiu. D’aquesta manera, el client sap en cada moment

Informació sobre la banca ètica a la plaça Catalunya en què s’inverteixen els seus diners i pot escollir l’entitat d’acord amb els seus valor. El principal desavantatge rau en el fet que aquest tipus de banca no té una xarxa d’oficines disponibles a l’abast del client, de

l

La banca ètica ofereix menor risc en invertir només en economia productiva i de caràcter social, no especulativa forma que tot es gestiona per telèfon o internet. David Díaz també puntualitza que tenen “una rendibilitat econòmica lleugerament inferior a la d’altres entitats bancàries convencionals, però la diferència es compensa amb la seva

arxiu fets

gran rendibilitat social”.

Respecte a la fiabilitat i a les garanties que dóna la banca ètica, Jordi Marí assegura que “des d’un punt de vista legal ofereix les mateixes garanties que la resta de la banca, ja que està regulada amb els mateixos mecanismes de protecció i amb els mateixos requisits de capitalització o de cobertura de risc.

Per altra banda, la banca ètica, en invertir només en economia productiva i de caràcter social, evitant les inversions especulatives, ofereix un menor risc als seus clients.

Per tant, jo diria que és la més fiable de les banques. Això és fàcil de veure, ja que mentre la banca ètica inverteix en les cooperatives de productors del nostre entorn o en les empreses d’inserció sociolaboral, la resta d’entitats tenen part dels nostres estalvis invertits en actius insegurs que ara alguns governs recompren una altra vegada amb

els nostres diners”.

Un dels punts centrals en què es basa la banca ètica és la transparència. Però, és un fet real o només s’utilitza per captar clients?

David Díaz contesta rotundament que “en les entitats de finances ètiques la transparència en la gestió és total, o com a mínim moltíssim més que en la banca convencional, i la rendició de comptes als socis i inversors esdevé una de les raons de ser. Tot i així, sí que hi ha diferències entre les entitats, de manera que algunes fomenten una major participació dels socis i uns fluxos d’informació més elevats”.

Però en parlar de banca ètica de seguida ens ve una pregunta al cap: ¿són compatibles l’obtenció de beneficis econòmics i els criteris ètics quan parlem de bancs? En David Fernández creu que és possible compatibilitzar-los “amb uns marges molt residuals, amb cap voluntat especulativa i amb la coherència com a pràctica: som un instrument al servei de l’economia social, no una font de generació de plusvàlues. En cas de beneficis, aquests es reinverteixen en nous projectes.

Per tant no hi ha ànim de lucre ni està permès estatutàriament”. David Díaz també aposta per aquesta combinació. Afirma que “les entitats de finances ètiques, abans que res, han de ser econòmicament viables i sostenibles al llarg del temps, per això l ‘obtenció de beneficis és un requisit primordial. No obstant, aquest no esdevé l’únic leitmotiv de les entitats de finances ètiques, sinó que sempre anirà condicionat al fet que els projectes que es financin tinguin un impacte positiu en la societat i compleixin els criteris ètics de valoració de projectes de cada entitat”.

CARRER109 desembre 2008 CARRERS 29

¿Quién pone orden en aceras y calzadas?

Toda clase de vehículos con ruedas surgen en calles y aceras de Barcelona M. Eugenia Ibáñez Triciclos, patines, motos, carricoches, bicis con remolque añadido, sin remolque, bicis de dos pisos, monopatines, patinetes, vehículos de toda suerte los tamaños y características se desplazan por calles y calzadas de Barcelona, en una pugna, a veces agresiva, por un espacio que se hace cada vez más escaso. La ciudad se ha convertido en un muestrario vivo de artilugios con ruedas que circulan a sus anchas, convertidos alguno de ellos en burdos elementos de atracción turística, como si Barcelona fuera una feria de pueblo regida por el grito de “¿Quién da más?”. El centro de la ciudad no es la imagen de una urbe viva y bulliciosa, sino de un espacio desordenado, en ocasiones caótico, donde nada parece ocupar el lugar que le corresponde. Las bicis ignoran la existencia de los carriles para ellas marcados, las motos han hecho de las aceras atajos de vía rápida, los monopatines se han convertido en peligrosas tablas volantes y el resto de variopintos vehículos han llegado a la conclusión de que todo el monte es orégano y que tonto el último. ¿Y el peatón, qué hace el peatón? Situado en el espacio que las ordenanzas municipales le fija, es decir, las aceras, el peatón se ve abocado a sortear objetos rodantes so pena de verse embestidos por ellos. ¿Y la guardia urbana, qué hace la guardia urbana? Desaparecida en combate, diluida, se supone, por la burocracia y por incomprensibles políticas municipales de ahorro en aquello que es más necesario, se ha convertido en un ente que dicen que existe, pero que nadie ve. No hay agentes que hagan cumplir, por ejemplo, el artículo 40 de las ordenanzas municipales aprobadas a bombo y platillo en septiembre del 2007 –“los motociclistas deberán circular por las aceras con el motor apagado y sin ocupar el asiento”--, ni recordar a los ciclistas que las aceras no son velódromos experimentales, ni a los veloces usuarios de los monopatines que las calles de la ciudad no son pistas de entrenamiento. También es cierto que el ayuntamiento no ha regulado la circulación de esos extraños vehículos por las calles de la ciudad, algo que, por otra parte, da lo mismo, porque nadie exigiría el cumplimiento de esa normativa. Las aprobadas hace 15 meses acumulan polvo y telarañas.

En el sentido de las agujas del reloj, fotografías de triciclos turísticos en Ciutat Vella (Dani Codina); limousine en la calle Marina (Anna Carlota); “tienda rodante” de zumos y cochecitos turísticos en la Rambla (Joan Morejón); bicicleta tunneada en la plaça Catalunya (Manel Sala “Ulls”); motos sobre las aceras (Joan Morejón). Artilugios para pasear en el Parc de la Ciutadella y finalmente, cabriolas sobre patinete (Anna Carlota)

CARRER109 desembre 2008 CARRERS 30

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i l punts de distribució de CARRER Districte I Barceloneta

Guítert, 33-35, baixos 93 221 72 44 Servei planificació (Palau de Mar) Plaça Pau Vila, 1

Casc Antic

Rec, 27, baixos 93 319 75 65 CCOO (USCOB) Via Laietana, 16 CGT Via Laietana, 18, 9a planta La Bodegueta Palma de Sant Just, 7 El Glaciar Plaça Reial, 7 Centre Cívic Pati Llimona Regomir, 3

Cera, carrer de la

Carrer de la Cera, 11, interior 93 329 48 53

Coordinadora Casc Antic Serra Xic, 4, baixos 93 310 53 33

Nou de la Rambla i Rodalies

Poble Sec

Margarit, 23 93 441 36 65 Biblioteca Francesc Boix Blai, 34 Centre Cívic El Sortidor Plaça del Sortidor, 12

Polvorí, el

Segura, s/n 93 432 36 42

Rambla de la Bordeta

Onzinelles, 30, baixos 93 331 10 07

Sant Cristòfol-Vivendes SEAT Coure, 8, baixos 93 432 34 71 Centre Cívic Can Cadena Mare de Déu del Port, 397 Centre Cívic El Rellotge Pg. de la Zona Franca, 116 Centre Cívic La Bàscula Foc, 128

Satalia, la

Cariteo, 26

Triangle de Sants

Autonomia, 7, baixos 93 431 75 45

Nou de la Rambla, 22 93 301 88 67 Sala Baluard Plaça Blanquerna, s/n

Districte IV Camp Nou

Pescadors, 49

Mercè, barri de la

Rambles, 88-94, 3r D 93 317 29 40 Informació Cultural Rambla, 7 Padam-Padam Rauric, 9

Racó de les Corts

L’Òstia

Rambla, Amics de la

Raval de Ciutat Vella, el

Trav de les Corts, 94, baixos 93 490 96 54 Herois del Bruc, 9 Trav de les Corts, 94, baixos 93 448 03 11

Sant Ramon Nonat

Passatge Jordi Ferran, 19-21

Xile, avinguda

Avinguda de Xile, 34, 11, 5è 93 440 35 12 Can Deu Plaça de la Concòrdia, 13

Carme, 102 93 441 77 21 El Cafetí Hospital, 99 Taller de Músics Requesens, 5

Zona Universitària

Carrer de la Cera, 44, baixos 93 442 46 68

Districte V Amics del barri de Laforja

Taula del Raval

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, 3a vdbv@telefonica.net Ateneu la Torna Méndez Núñez, 1, pral. 2a Illacrua Via Laietana, 45, e.B, pral 2a

DIstricte iI Dreta de l’Eixample

València, 302 615 41 80 12 Cafeteria Anem al Gra Còrsega, 382 Llibreria Les Punxes Rosselló, 260

Esquerra de l’Eixample

Avinguda Roma, 139, baixos 93 453 28 79

Fort Pienc

Alí Bei, 94-96 93 231 11 46 Consell de la Joventut Ausiàs Marc, 60

Parc de l’Escorxador

Viladomat, 214, 5è, 2a

Ronda de Sant Antoni

Jordi Girona s/n 93 401 77 43

Madrazo, 50, 2n, 2a 93 209 89 84

Can Caralleu

Guarderia, 12 93 280 07 24

Can Rectoret

Bohemis, 23 93 205 04 87

Font del Mont-Vallvidrera

Escales Font del Mont, 1 A avfontdelmont@telefonica.net

Mas Gimbau-Can Castellví

Pg. Solé i Pla, 16-18, interior resso2002@hotmail.com

Mont d’Orsà-Vallvidrera

Reis Catòlics, 16-34 (casal) 93 406 90 53 Llibreria La Kktua Plaça de Vallvidrera, s/n

Putxet

Passeig Sant Gervasi, 39-47 avputxet@hotmail.com

Ronda General Mitre

General Mitre, 188 bis mitre@mixmail.com

Sant Gervasi de Cassoles Muntaner, 544, 2n 93 417 90 65

Ronda de Sant Antoni, 24 93 442 24 12

Sant Gervasi Sud

Ronda de Sant Pere, 7 Col∙legi de Periodistes Rambla de Catalunya, 10

Sarrià

Ronda de Sant Pere

Sagrada Família

València, 417, local 4 93 459 31 64 Forn de pa Aubet Sicília, 205 Forn d’en Pere Dos de maig, 281

Sant Antoni, barri

Avinguda Mistral, 30, baixos 93 423 93 54 Confeccions El Rellotge Comte Borrell, 89 Celler de l’Estevet Calàbria, 57 Pastisseria Bonastre Tamarit, 136 Autoservei Navarro Avinguda Mistral, 6

Districte III Badal, Brasil i Bordeta

Daoiz i Velarde, 30, baixos 93 491 05 49

Centre Social de Sants Olzinelles, 30 93 331 10 07 Cotxeres de Sants Sants, 79

Font de la Guatlla-Magòria Rabí Ruben, 22 B 93 424 85 06

França, barri de la

Mare de Déu del Remei, 21, 1r 93 325 08 93

Hostafrancs

Callao, 9, baixos 93 421 79 19 Poliesp. Espanya Industrial Muntades, 37

Laforja, 12-14 pral 3a 93 266 38 25 Canet, 4 93 204 90 58 Forn de la Vila Consell de la Vila, 9 Kiosc Plaça de Sarrià, s/n

Tres Torres

Rafael Batlle, 16, tenda 1 93 205 77 89

Districte VI Camp d’en Grassot

Apartat de Correus 34090

Coll-Vallcarca

Tirsó, 48 local 93 284 28 80 Centre Cívic d’El Coll Aldea, 15-17

Gràcia Nord-Vallcarca Bolívar, 15, 2n 93 211 26 27

Travessera de Dalt

Travessera de Dalt, 6 93 210 52 89 Lluïsos de Gràcia Plaça Nord, 7

Vila de Gràcia

Topazi, 29, 1r 93 217 60 88 Ateneu La Torna Sant Pere Màrtir, 37, baixos Centre Cívic La Sedeta Sicília, 321 Centre Moral de Gràcia Ros de Olano, 7-9 Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42 Info-espai Plaça del Sol, 19-20, baixos Poliesportiu Claror Sardenya, 333 Poliesportiu Perill Perill, 16-22 Tradicionàrius Trav. de Sant Antoni, 6-8

Un nou CARRER a internet www.favb.cat

Districte VII Baix Guinardó

districte IX Bon Pastor

Can Baró

Congrés, el

Plaça Alfons X, 3 93 436 81 80

Sant Adrià, 101, baixos 93 346 46 18

Josep Serrano, 59-71 93 219 92 24

Felip II, 222 93 340 70 12 Casal de Barri del Congrés Acàcies, 26

Can Papanaps-Vallhonesta Mura, 8, baixos canpapanaps@yahoo.es

Meridiano Cero

Carmel, el

Torroella de Montgrí, 11 93 274 02 72

Feijoo, 10-12 93 357 57 48 Casal de Joves El Carmel Tolrà, 40 Centre Cívic El Carmel Santuari, 27

Sant Antoni, 40 anys fent barri jordi font coordinador del llibre “40 anys fent barri” De converses i paraules va arribar la intenció de posar per escrit tot allò que l’Associació de Veïns de Sant Antoni ha fet al llarg de la seva dilatada vida social. El resultat és el llibre 40 anys fent barri, una obra col·lectiva de la qual reproduïm alguns estractes del primer capítol.

acabar construint l’edifici central de l’ONCE a Catalunya.

Darrere d’aquets fets, vingueren les campanyes i mobilitzacions per salvar la casa de la Gran Via anomenada La Lactància, la Casa Golferichs (el Xalet) i la recuperació de Cotxeres de Borrell. També es va lluitar per aconseguir una escola pública, una guarderia, una escola bressol, un institut, un centre de formació professional... I és que el barri no tenia res de res.

El barri de Sant Antoni

La lluita en democràcia

Sant Antoni és un barri molt singular dins del districte de l’Eixample de Barcelona. El nom del barri té l’origen en l’església d’aquest nom que hi havia al portal del Raval de la muralla de Barcelona. Actualment té 77,3 hectàrees d’extensió i està situat entre la Gran Via de les Corts Catalanes, la Ronda de Sant Antoni, la Ronda de Sant Pau, la plaça d’Espanya i l’Avinguda del Paral·lel. Un barri que a les acaballes de l’any 1968, quan va ser fundada la nostra Associació de Veïns, vivia en un constant procés de degradació i despersonalització.

Patia una greu mancança d’equipaments socials: sols tenia dues placetes per als més de 40.000 habitants que hi viuen. No hi havia cap escola pública de qualitat, no tenia cap servei social a l’abast de la gent, ni cap equipament d’utilitat veïnal.

El barri patia una gran deficiència d’equipaments públics. Amb la arribada de la democràcia i del nou consistori municipal, hom va creure que moltes de les reivindicacions serien aconseguides, però la realitat va ser molt diferent; les solucions van trigar molt en arribar.

Aconseguir “salvar” el Xalet (Casa Golferichs) o Cotxeres de Borrell, va ser una feina àrdua i llarga.

Als 80, l’associació reafirma el seu caràcter d’entitat veïnal, i coordina des del 1983 la Festa Major. La Festa Major, des del 1977, ha estat una eina de trobada i de participació. Des de fa un parell d’anys s’ha incorporat l’organització de la tra-

Navas, barri de

Biscaia, 402, baixos 93 340 51 85

Pi i Margall

Passeig Guayaquil, 53 93 311 41 93

Clota, la

Sagrera, la

Passatge Feliu, 10 93 357 72 59

Martí Molins, 29 93 408 13 34 Centre Cívic de la Sagrera Martí Molins, 29 Mercasol, botiga ecològica Portugal, 2

Font d’en Fargues

Pedrell, 69, baixos ffargues@hotmail.com

Horta, barri d’

La Plana, 10, 1r 93 407 20 22 Centre de Serveis Personals Plaça Santes Creus, 8 Centre Cívic Matas i Ramis Feliu i Codina, 20 Punt d’informació juvenil Plaça Eivissa, 17, principal

St. Andreu Nord-Tramuntana Pg Torres i Bages, 101-103 93 274 03 34

Sant Andreu del Palomar

Dr. Balari i Jovany, 14 93 345 96 98 Bar Versalles Gran de Sant Andreu, 255 Biblioteca Ignasi Iglesias Segadors, s/n Can Guardiola Cuba, 2 Centre Cívic de Sant Andreu Gran de Sant Andreu, 111 Districte de Sant Andreu Plaça Orfila, s/n

Joan Maragall del Guinardó La Bisbal, 40-42, baixos 93 347 73 10 Cooperativa Rocaguinarda Xipré, 13

Montbau

Roig Soler, 31, baixos 93 428 29 34

Parc de la Vall d’Hebron Pl. Joan Cornudella, 13 93 428 68 66

Sant Andreu Sud

Naïm, 5, tenda 1 93 417 03 67

Trinitat Vella

Virgili, 24, 1a planta 93 346 72 03

Sant Genís dels Agudells

Mare de Déu de Lorda, 2 93 274 19 58 C. Cívic de Trinitat Vella Foradada, 36-38

Urbanització VallhonestaFont del Gos Camí de Cal Notari, s/n 93 428 20 42

districte X Clot-Camp de l’Arpa

districte VIII Can Peguera

Sibelius, 3, baixos 93 232 46 10 Casal Joan Casanelles Plaça Joan Casanelles, s/n Foment Martinenc Provença, 595

Vilaseca, 1 93 357 13 33 IGOP-UAB Passeig d’Urrutia, 17 C. de Barri de Can Peguera Biure, 1

Diagonal Mar

Ciutat Meridiana

Selva de Mar, 22-32 93 307 91 20

Rasos de Peguera, 219 bis 93 276 30 94 Centre Cívic Ciutat Nord Rasos de Peguera, 19-25

Gran Via-Perú-Espronceda Gran Via, 1.002, 8è, 2a 93 308 77 34

Guineueta

Maresme

Porta, barri de

Palmera Centre, la

Rambla Caçador, 1-3 93 428 46 23

Rambla Prim, 45 93 266 18 56

Estudiants, 26-28 93 359 44 60 Centre Sóller Plaça Sóller, s/n

Maresme, 218, baixos 93 305 37 05

Paraguay-Perú

Gran Via, 1.144, baixos 93 278 06 93

Prosperitat

Parc, del

Argullós, 92 93 276 30 15 Casal de Barri de Prosperitat Pl Àngel Pestaña, s/n Casal de Joves de Prosperitat Joaquim Valls, 82

Llull, 1-3 93 221 04 87

Pau, barri la

Concili de Trento, 320 93 313 28 99

Roquetes

Les obres i construccions Sant Antoni vivia una desmesurada febre de construcció d’edificis d’habitatges i sempre ha estat un barri castigat per les obres del metro.

A més, l’any fundacional de l’Associació de Veïns, el barri va patir una de les instal·lacions empresarials més conflictives: la FOC-

Poblenou

Canteres, 57, baixos 93 359 65 72 Ateneu Popular de 9Barris Port Lligat, s/n

Pallars, 277 93 256 38 40 El Tío Ché Rambla del Poblenou, 44-46 Farmàcia Bolívia, 19 Llibreria Etcètera Llull, 203

Torre Baró

Escolapi Càncer, 1 a.vecinostorrebaro@ hotmail.com

Torre Llobeta

Provençals de la Verneda

Santa Fe, 5, 1r, 4a 93 429 07 06 Centre Cívic Torre Llobeta Santa Fe, 2, bis SESE Joan Alcover, 6

Dr. Zamenhof, 25, baixos 93 307 46 95

Sant Martí de Provençals

Andrade, 176 93 314 17 04 Centre Cívic de Sant Martí Selva de Mar, 215

Trinitat Nova

Pedrosa, 21 93 353 88 44

Sud-oest del Besòs

Pge de la Peira, 37, local 12 93 407 21 70 Can Basté Passeig de Fabra i Puig, 274

Verneda Alta, la

Avinguda Alzinar, 6 93 354 89 82

Vila Olímpica

Rambla de Prim, 64-70 93 278 18 62

Turó de la Peira

Campo Arriassa, 99 93 314 58 13 Complex Esportiu Verneda Binèfar, 10-14

Vallbona

Jaume Vicenç Vives, 6 93 221 93 93

Verdum

Artesania, 96, baixos 93 276 02 30

Modificacions: 93 412 76 00

El pròxim número de CARRER apareixerà al mes de febrer

SA posava al carrer de Borrell el seu centre de treball d’escombraries, que des del principi va crear conflictes amb els veïns i veïnes del carrer i rodalies.

El naixement de l’entitat va ser des d’un principi justificat i molt actiu. Recordem que era l’època franquista, i ja va haver de viure moltes situacions difícils, injustes, i en algun cas fins i tot doloroses.

L’any 1974, en plena especulació de terrenys i edificacions, es va viure l’ensorrament de l’edifici del carrer de Tamarit, 161. Un any després, es perdia un gran solar al carrer de Calàbria, qualificat de zona verda, que va comportar moltes protestes veïnals, on es va

l

L’Associació de Veïns de Sant Antoni commemora els seus 40 anys de lluita amb un llibre col·lectiu dicional cavalcada del Tres Tombs dins de la diada de Sant Antoni: avui té l’abast de tota la ciutat.

A la dècada dels 90, l’associació entrarà en la seva maduresa (25 anys), i s’enfrontarà a canvis importants. L’entitat havia crescut molt. Calia trobar un nou local on estar més amples, i alhora incorporar més activitats. Aquesta ampliació li comportarà una gran despesa econòmica, però amb la bona voluntat de la junta i l’ajut econòmic de moltes persones es va poder fer realitat. Per tal d’aconseguir-ho, en Joan B. Isart -president sortintva tenir la iniciativa de promoure un “mural de rajoles” al preu de 5.000 pessetes cadascuna, subscrites per persones o entitats. La bona gestió de Jordi Planella, el president en aquells moments, va comportar que l’associació arribés al 2000 amb tots deutes pagats. De cara en fora, l’objectiu era reafirmar el seu paper d’entitat veïnal interlocutora davant de l’Administració, però sobretot aconseguir per al barri les Cotxeres de Borrell, la gran reforma de l’Avinguda Mistral i l’Escola P. Ferran Sunyer.

A la gènesi d’aquest segle, l’associació encamina el futur amb nous reptes i noves necessitats.

El barri de Sant Antoni ha canviat molt: no té res a veure amb aquell triangle de carrers de l’any 1968.

Enguany les seves necessitats passen pels paràmetres de ciutat (reformes urbanístiques de carrers, seguretat, immigració, civisme, neteja de carrers, turisme, etc ...), on la nostra Associació de Veïns ha d’estar proposant solucions i vigilant perquè tot funcioni com cal. Hem de seguir fent barri!

CARRER109 desembre 2008 CARRERS 31

La Favb informa

El cor robat

Contra la pujada de tots els serveis bàsics

l

CATHERINA AZÓN

Jordi Font Secretari tècnic de l’Associació de Veïns de Sant Antoni

REDACCIÓ El passat mes de novembre la Favb va fer públic un comunicat de resposta davant l’anunci de pujades en els preus de l’aigua, la recollida d’escombraries i les demandes de les companyies elèctriques, és a dir, dels serveis bàsics.

La Favb va mostrar la seva preocupació pels efectes que aquestes pujades poden tenir en les despeses de les persones econòmicament més febles. “No tan sols per l’impacte de la crisi en forma d’atur i moderació salarial -deia el comunicat- sinó també per la persistència de pobresa estructural a la ciutat associada a pensions i salaris baixos”. S’argumentava que per a aquestes persones, la pujada indiscriminada de preus pot tenir un efecte “devastador” per al seu equilibri econòmic, especialment després del fort encariment dels aliments i l’habitatge.

Ús bàsic i malbaratament L’entitat veïnal entén que el consum dels serveis que ara volen pujar tan dràsticament pot ser, a la vegada, un consum bàsic i un consum sumptuari (o simplement, representar un malbaratament). Per tant, defensa de fa temps que en l’estructura de preus se separi un tram bàsic, amb un cost a l’abast de tothom, i un escalat tarifari que desanimi el malbaratament o el consum excessiu. Una política tarifaria que, es denuncia, mai no

puyal

“La casa Golferichs és un dels símbols més importants de la lluita contra l’especulació”

Aquest col·laborador de l’Associació de Veïns de Sant Antoni és també coordinador del llibre que edita l’entitat amb motiu del seu 40è aniversari. Soci des de l’any 2005, ens explica que “ser l’últim en arribar m’ha permès treballar el llibre amb cert distanciament”.

La història d’una associació que, si no la primera, va ser una de les primeres i més importants del moviment veïnal barceloní.

Jordi Mercader i José Manuel Entrecanales, presidents d’Agbar i Endesa respectivament s’ha portat a terme, o només tímidament, en les taxes associades al cicle de l’aigua.

Es denuncia també el fet que se segueixin mantenint quotes fixes (que castiguen les persones soles), i que

l

La Favb rebutja augments que no contemplin elements de justícia social i racionalitat ambiental no es contempli adequadament la grandària de la unitat familiar, ni que no s’hagin introduït tarifes progressives segons consums.

“No s’acceptem una nova pujada

indiscriminada que no contempli elements de justícia social i racionalitat ambiental”.

Tampoc no es veuen clars els arguments dels increments, especialment en casos com el de l’electricitat o l’aigua, on es veu un contrast massa fort amb els guanys elevats de les companyies privades que gestionen aquests serveis.

En el cas dels residus, es denuncia el retard en el control de l’activitat de les empreses privades i l’absència d’una política decidida en camps com la reducció d’envasos. “La Favb no pot acceptar que es demani a la població que pagui més quan la prestació d’aquests serveis es converteix en un negoci monopolístic, o no es realitzen les polítiques adequades per reduir la generació de residus”.

Revistes de barri

Com es va crear l’associació?

Un grup d’homes i dones de l’esquerra radical, junt amb alguns de catòlics-cristians, van començar a reunir-se. Els interessava el barri com a espai d’intervenció. Va ser l’any 1968. Van crear un moviment veïnal transversal: comerciants, veïns, professionals...

On es reunien?

A la parròquia de la Preciosísima Sangre de Nuestro Señor, al carrer Viladomat. El mossèn els hi va deixar el local “provisionalment”... van estar-hi 12 anys.

En aquesta parròquia també es va reunir la Coordinadora de Sant Antoni...

Sí, però no era només una coordinadora d’entitats o associacions del barri de Sant Antoni, sinó que la formaven una vintena d’associacions de veïns de tot Barcelona. Es reunien clandestinament i posteriorment van demanar l’entrada en la Favb. És la primera associació de veïns de Barcelona...

A mi m’agrada dir “de les primeres”.

I la primera lluita?

Per la Lactància, una escola d’infermeres que volien tancar en ple “franquiciado”. L’Associació de Veïns s’hi va oposar. La defensa dels espais va ser una constant a Sant Antoni. Núñez y Navarro va construir en importantíssimes cantonades.

Com a la casa Golferichs?

En aquella ocasió hi va guanyar el barri. Una important lluita portada a terme juntament amb l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample. La casa Golferichs és un dels símbols més importants de la lluita contra l’especulació.

I les Cotxeres Borrell?

La Barcelona olímpica ens va donar un bon ensurt quan Maragall va anunciar que volien construir una gran comissaria a les cotxeres. De seguida ens hi vam oposar. I deixa’m dir que Sant Antoni ha tingut la sort de tenir presidents, com el Joan Isart i l’Oriol Serrano, que malgrat tenir carnet d’un partit, a l’hora de prendre decisions, el seu partit era el barri.

La comissaria no es va construir?

No, i va costar quasi 20 anys, moltes accions i moltes reunions.

Però avui és un flamant equipament cultural i d’ensenyament del qual ens sentim molt i molt orgullosos.

La Guineu

Trinitat Vella

Punto G

El butlletí informatiu de l’AVV del Baix Guinardó destaca amb una foto a la seva portada el Cinturó de ronda que corona de ciment la plaça Alfons X amb la frase “Ara sí que sí!” Finalment s’enderroca aquesta obra de Porcioles: una excel·lent notícia. S’aprofitarà per remodelar la zona de la ronda del Guinardó, incloent les entrades al túnel de la Rovira. L’AVV aconsella paciència al veïnat per conviure amb les obres. Esperem que aviat aquesta imatge de la portada sigui pura història. Com diuen a l’editorial, la més antiga reivindicació del barri es farà realitat.

La publicació de l’AVV de Trinitat Vella situa en portada la manifestació celebrada el passat dia 18 de setembre reivindicant un autobús que circuli per l’interior del barri i apropi al veïnat als serveis situats a la perifèria. Després de mesos de mobilitzacions, que la revista detalla en aquest número, l’Ajuntament ha aprovat finalment aquest nou servei: serà la línia 126. El butlletí també informa del procés de participació per al futur del solar de la presó, sobre el pla dels ascensors i la rehabilitació d’edificis arran de les subvencions de la Llei de Barris.

G de Genera. Una nova publicació editada per aquesta entitat (Associació en defensa dels drets de les dones) que treballa al costat de les treballadores sexuals. Una revista d’informació dirigida al col·lectiu de dones que exerceixen la prostitució i als clients de la indústria del sexe que també vol ser un espai de reflexió conjunta des d’una mirada propera i respectuosa. Des de Carrer animem les seves responsables en la dura i engrescadora feina de tirar endavant una publicació. Si voleu comunicar-vos, el seu correu és puntog@genera.org.es

Sant Antoni és potser una de les associacions més fortes de la ciutat...

Sant Antoni ha tingut la virtut de fer barri, reivindicar allò necessari però també crear grups de teatre, cinema, fòrums, realitzar activitats infantils... Al nostre barri es va crear la coordinadora d’espectacles infantils que donaria lloc a La Roda, sense oblidar la Festa Major, que va començar l’associació.

Aquest any ha organitzat una comissió amb 60 entitats i col· lectius.

Consciència de ser un barri?

Sí, i per a això juga un paper important mantenir obert un local que ens permet estar en contacte amb el veïnat i realitzar nombroses activitats. Un local finançat pel veïnat, que va comprar un a un els totxos necessaris. La generositat del barri i d’alguns socis en particular ha estat fonamental durant tot aquest temps.

40 anys d’associacions de veïns i 30 anys d’ajuntaments democràtics...

Els primers anys van ser durs: les associacions buides i els dirigents, als partits o a l’Ajuntament... Va tancar la coordinadora infantil, els problemes es multiplicaven... És molt bo escollir els regidors municipals, però també seria bo que arribessin a prendre possessió amb un mínim de cultura de barris.

CARRER109 desembre 2008 LA DEL DARRERE 32

Parlant del

CARRER i de la ciutat

Jaume Salvadó Enquadernador marc villoro entrevista joan morejón fotografia

“Sempre que veia un llibre trencat intentava arreglar-lo”

E

n Jaume Salvadó és dels pocs enquadernadors que mantenen viva aquesta feina artesanal a Barcelona perquè cada vegada hi ha menys persones que s’hi dediquen.

Aquelles que van exercir l’ofici tota la vida han anat jubilant-se, i hi ha poca gent jove que es decanti per l’enquadernació.

“Quan vam començar hi havia força enquadernadors, però molts ja han tancat perquè es jubilaven i no ho seguia cap familiar. La baixada s’ha notat sobretot des de 1992 cap aquí. Abans hi havia bibliòfils -amb col·leccions de llibres especials o que en compraven de primeres edicions o limitades- que portaven els llibres als enquadernadors, però això avui dia ha caigut. També hi ha persones que enquadernen els seus llibres a casa, però no hi treballen ni s’hi dediquen sinó que ho tenen com a afició”, explica Salvadó.

Nascut al barri de Sant Andreu fa 54 anys, Jaume Salvadó viu ara a Sant Celoni i porta al centre de Barcelona des de 1987 quan va muntar el negoci, que consta de botiga i taller, al carrer Comtessa de

Sobradiel. Juntament amb la seva dona, Ana Larrinaga, que és de Bilbao i amb qui es van conèixer en un viatge, van posar en marxa un estudi d’enquadernació que fa més de 20 anys que funciona i al qual van posar el nom de Tarlatana, que fa referència a una tela per enquadernar i serveix per reforçar l’interior dels llibres.

Salvadó decideix amb 31 anys matricular-se a un curs d’enquadernació de grau superior a la Llotja de Barcelona.

“Abans vaig estudiar Magisteri, però no em convencia i l’enquadernació sí que m’agradava, i vaig veure que podia viure d’això. M’agradava molt el món dels llibres, sempre que en veia un de trencat intentava arreglar-lo: em vaig matricular a la Llotja i vaig aprendre l’ofici. Allà sobretot ens ensenyaven enquadernació artística, la formació era molt pràctica, però centrada en el llibre d’art. Després vam muntar el taller amb la meva dona, que també va estudiar enquadernació”, comenta.

Durant aquest temps, el negoci ha tingut molts alts i baixos. Al principi treballaven molt al major, en la venda a botigues,

Sal i pebre

i acudien a fires com les de Barcelona, Madrid o València. Després la venda al major va decaure, ho van deixar córrer i aleshores es van centrar en el treball amb particulars i a nivell de barri. “Vam tenir moments complicats, però no fins al punt de tancar”-comenta Salvadó. Un fet que els ha ajudat molt per tirar endavant és la seva ubicació en ple centre de la ciutat, ja que “per aquest carrer -Comtessa de Sobradielno passa gaire gent, però al centre arriba molt transport públic, sempre hi va la gent per un motiu o altre, estem a només deu minuts a peu de Plaça Catalunya, i no tanquem al migdia”.

El taller fa molts anys que és al barri i força gent ja el coneix. Així, s’hi poden adreçar des de dissenyadors, arquitectes, alguns pintors, estudiants -hi van alumnes de l’Escola de disseny Elisava per enquadernar els projectes de fi de curs-, persones que escriuen, i també ha realitzat feines per a l’Ajuntament en temes de protocol, a més d’enquadernar l’anuari de la revista que teniu a les mans.

La diversitat de productes és àmplia, ja

L’acudit

Com més serem més riurem Quan estudis assenyats apunten que el model turístic de Barcelona prima els turistes i castiga els seus habitants i es proclama que aquest model està esgotat, els esforços municipals per captar més i més turistes són incommensurables. Milionària subvenció a Woody Allen per fer una lamentable pel·lícula i atreure de pas als turistes nord-americans a Barcelona. 800.000 euros més per pagar una campanya que convida a venir a comprar a francesos, italians i alemanys. Per si no n’hi havia prou, aquest any s’ha realitzat un esforç extra (1,2 milions d’euros del pressupost) per tenir més carrers i mercats il·luminats i estimular així el consum. Que la Barcelona dels barris tingui les seves contradiccions amb la dels turistes pot ser normal. Però l’ocupació desmesurada dels carrers, la uniformització del comerç, l’augment abusiu dels preus, la falta de respecte mínim al descans del veïns, suposa un càstig per a aquelles persones que viuen a la ciutat tot l’any. És urgent i necessari intervenir-hi per pal·liar aquest desequilibri, especialment als barris que el pateixen més directament.

Zeta

siguin llibres a particulars -el llibre artístic també, tot i que poc, perquè la demanda és petita-, caixes, carpetes, cartes per a restaurants o àlbums de fotos. “Tot allò que es refereix a paper i cartró, ho fem tot”, apunta Salvadó.

Pel que fa al dia a dia, el volum de feina depèn dels encàrrecs. “En tenim amb poc marge de temps, si són projectes més grans hi ha més marge. Hi ha persones que vénen molt a última hora i, per exemple, necessiten que els facis l’encàrrec per a demà passat. Com que ara hi ha menys enquadernadors a la ciutat, aglutinem més feina i ens arriba força gent”, explica.

L’enquadernació consisteix en agafar un llibre ja editat, de vell, es restaura, s’hi fan tapes noves, s’enquaderna i es deixa com si fos nou una altra vegada: però aquest ofici va més enllà d’aquesta tasca i ofereix moltes altres possibilitats. Segons Salvadó, “per dedicar-te primer t’ha d’agradar, has de tenir ganes de fer coses ben fetes, aconsellar a aquella gent que no sap què vol i donar-li idees. Tot allò que és manual requereix paciència. Aquest món és molt gran i, encara que no ho sembli, es poden fer moltes coses”. Al taller hi treballen amb màquines manuals -algunes són de finals del segle XIX i principis del XXper realitzar una feina del tot artesanal.

I és que, com destaca Salvadó, “no té res a veure l’enquadernació artesanal amb la producció industrial de llibres”.

Actualment s’imparteixen cursos d’enquadernació a la Llotja, a l’antiga Escola Industrial o a l’Escola d’Arts Gràfiques de Sant Just. El nombre de persones que s’hi dediquen, però, ha disminuït en els darrers temps. En aquest sentit, Jaume Salvadó creu que “s’està perdent l’ofici. Avui dia la gent va per altres camins com són el disseny, la informàtica, la publicitat o les enginyeries”.

Estudi d’Enquadernació Tarlatana Comtessa de Sobradiel, 2 08002 Barcelona (93 310 36 25) tarlatana.books@hotmail.com

alejandro milà