Carrer 110

CARRER110

FEBRER 2009 WWW.FAVB.CAT

? c r i c l e d a r o h ’ L

manel sala “ulls”

21 s e n i g Pà

3 2 a

El Corte Inglés presiona de nuevo

CARRER110 febrer 2009 D’ENTRADA 2

La cadena comercial plantea al Ayuntamiento de Barcelona la ampliación de sus almacenes de plaza Catalunya y Diagonal M. eugenia ibáñez periodista

Además de abrir futuros nuevos centros en Tarragona, Mataró y Badalona, El Corte Inglés quiere crecer en Barcelona. La primera cadena de grandes almacenes –casi 90 establecimientos entre España y Portugal- ha hecho llegar al ayuntamiento su voluntad de ampliar los dos complejos comerciales más rentables -Catalunya y Diagonalde los cinco que tiene abiertos en la ciudad. Como suele ocurrir en las negociaciones de las grandes empresas, las propuestas no se han presentado por escrito, ningún documento ha pasado por el registro municipal, no hay convenio firmado y los tratos se mantienen, de

l

Con prisas o sin ellas, el Corte Inglés siempre ha conseguido en Barcelona lo que ha querido y el ayuntamiento se ha plegado a sus necesidades momento, a nivel de contactos por las altas instancias del urbanismo municipal. La empresa mantiene silencio en torno a su proyecto aunque ha trascendido la compra de un edificio en la calle de Fontanella y la existencia de negociaciones para un segundo, ambos anejos a los que ya son propiedad de la cadena. Por lo que concierne al edificio de Diagonal, no se plantea la compra de nuevos edificios, ya que los grandes almacenes en aquel punto de la ciudad ocupan una manzana entera, sino el crecimiento en altura. Dos planteamientos dis-

tintos y, desde el punto de vista municipal, dos análisis muy diferentes.

Ramón García Bragado, cuarto teniente de alcalde, reconoce que El Corte Inglés puso las dos ampliaciones sobre la mesa hace más de un año, pero que el ayuntamiento no tiene prisa alguna en tomar una decisión. El entorno de los grandes almacenes de la Diagonal, con edificios de gran altura, parece más proclive a permitir un incremento de la altura de El Corte Inglés, pero siempre, añade, García Bragado, que ello suponga “un beneficio para la ciudad” en forma de transferencias urbanísticas previstas en la Ley del Suelo, es decir, un trasvase de edificabilidad de otros puntos de la ciudad. Por lo que respecta a Fontanellaplaza de Catalunya, el planteamiento del teniente de alcalde es muy distinto: “El problema es especial porque el edificio ya es muy grande y la propuesta de ampliación nos lleva a plantearnos hasta dónde pueden crecer en allí los grandes almacenes”. García Bragado asegura que no se siente presionado por el hecho de que El Corte Inglés ya haya comprado un edificio en Fontanella -“ese no es problema del ayuntamiento”-, y afirma que se toma el tema con “supercalma”, porque hay muchas cuestiones pendientes de análisis.

Con prisas o sin ellas, lo cierto es que El Corte Inglés siempre ha conseguido en Barcelona lo que ha querido, y la mayor parte de las veces con el referente de la ductilidad del ayuntamiento, que se ha plegado a sus necesidades, y la docilidad de los medios informativos, siempre silenciosos ante algunas de sus propuestas urbanísticas.

La posibilidad de influencia sobre el poder ha sido una

joan morejón

Al Corte Inglés se le ha quedado pequeña la sede de la plaza Catalunya

constante a lo largo de los 47 años de relación de El Corte Inglés con Barcelona, una permisividad municipal que se ha adaptado en las más de las ve-

ces a una regla de oro: “Dígame usted lo que quiere y yo le adaptaré la norma”.

Y para refrescar la memoria, sigue a continuación la breve

historia urbanística de los cinco edificios que la cadena comercial tiene en la ciudad, cinco casos diferentes, unos más sangrantes que otros.

Plaza de Catalunya En los 47 años transcurridos desde la primera inauguración, en septiembre de 1962, el complejo comercial de plaza de Catalunya ha tenido otras dos ampliaciones y diversas reformas interiores y exteriores. El primer edificio, según proyecto de Fernando García Borbón de la Hinestrosa, funcionario municipal, ocupó los solares del salón de té Rigat y la droguería Vicente Ferrer, en plaza de Catalunya. La familia propietaria de este local mantuvo la titularidad del terreno y cedió el derecho de superficie a El Corte Inglés previo pago de un canon mensual durante determinados años, al vencimiento de los cuales, solar y edificio debían

revertirle. En 1980 venció el plazo y se firmó un nuevo acuerdo que mantiene el canon. La ampliación de Ronda de Sant Pere se llevó a cabo en 1966 y la esquina de esa misma ronda, en 1971.

La tercera, hacia 1991 -con Pasqual Maragall en la alcaldía-, afectó al Casino Militar de plaza de Catalunya y a un par de edificios con fachada a la calle de Fontanella. El proyecto lo realizó el despacho Bohigas-Martorell-Mackay; Oriol Bohigas había sido años antes coordinador municipal de urbanismo.

También trabajaron en el proyecto Martínez Lapeña y Elies Torres. La normativa urbanística permitía construir planta y seis pisos, pero

el ayuntamiento, a través de la aprobación de una ordenación volumétrica, permitió un incremento de edificabilidad y concedió licencia de obras incluso con mayor edificabilidad a base de interpretar extensivamente la normativa del PGM. El patio interior, obligado para las manzanas del Eixample, desapareció. El nuevo edificio de la calle de Fontanella estaba obligado a un retranqueo, que no se llevó a cabo, y la planta baja se interpretó como subterráneo, que no computa edificabilidad.

El ayuntamiento obligó a conservar la ventana neogótica de uno de los edificios derribados de Fontanella, exigencia que se saldó incrustando el perfil de

CARRER110 febrer 2009 D’ENTRADA 3

Avenida Diagonal - Francesc Macià En 1967, los almacenes Sears se instalaron en parte de los terrenos situados entre Diagonal, Villarroel y Buenos Aires, utilizados durante años por la empresa Batlle como vivero de plantas. En la misma manzana, con fachada a la calle de Urgell, el Banco de Madrid y Winthertur levantaron sus

hasta los cinco. Preciados sustituyó a Sears en la década de los 80 y, en 1999, El Corte Inglés se hizo con la propiedad de todos los edificios de Galerías Preciados, entre los que figuraba el de Diagonal. En el año 2000 comenzó la tramitación de reforma y ampliación del complejo comercial.

l

Por fin una compensación

En el año 2000 se reformó el complejo comercial, antes de Galerías Preciados, incrementando la superficie edificada sedes. Al edificio de Sears se le aplicó la ordenación de volúmenes de un plan de 1962 incorporado literalmente en el PGM de 1976. Según esta normativa, los almacenes debían tener planta baja más dos pisos, pero la altura llegó

joan morejón

El Corte Inglés se hizo con todos los edificios de Galerías Preciados

Se sustituyeron las fachadas de piedra estilo funerario, marca, al parecer, de la casa, por las actuales de vidrio y, por supuesto, se incrementó la superficie edificada. Por primera vez en la ya larga relación de El Corte Inglés con Barcelona, el incremento de volúmenes tuvo una compensación que benefició a la ciudad: las compensaciones permitieron la construcción del CAP de Roger de Llùria y la adquisición de un solar en la calle de Ausias March y un interior de manzana del Eixample.

Nou Barris - Can Dragó En 1978, el alcalde Josep Maria Socias adquirió a RENFE 40 hectáreas de suelo que habían quedado fuera de uso ferroviario, superficie que incluía 11 hectáreas situadas en Porta y Prosperitat, en Nou Barris, próximas al cementerio de Sant Andreu y a la avenida de la Me-

ridiana. En la misma época el ayuntamiento también se hizo con la propiedad de dos masías y otros solares de la zona, en total 32 hectáreas que los barrios próximos soñaron con destinar a los equipamientos de los que adolecían. En 1980, cuatro asociaciones de vecinos

azagra/revuelta

piedra de la ventana como un pegote, a modo de paradigma de la displicencia con la que arquitectos y empresa trataron los elementos históricos de los edificios que habían demolido y muestra de su falta de rigor

l

El ayuntamiento permitió el exceso de edificabilidad a base de interpretar extensivamente la normativa del PGM en el cumplimiento de las normativas urbanísticas.

Estas irregularidades llevaron a un grupo de abogados a presentar dos recursos contra la ordenación urbanística y la licencia de obras, por considerar que

suponían una interpretación abusiva de las normas del Plan General Metropolitano (PGM) y un incremento muy substancial de edificabilidad. En esta época, la Ley del Suelo no preveía el traspaso de edificabilidad, con lo cual la generosidad municipal hacia El Corte Inglés no tenía componenda posible. El tribunal Contencioso Administrativo desestimó el recurso contra la ordenación urbanística sobre la base de un dictamen pericial confuso y poco concreto, pero la propia sentencia expresó que, en todo caso, el incremento de edificabilidad estaría en la licencia. Sin embargo, el segundo recurso no llegó a fallarse porque que los recurrentes optaron por no pagar más informes periciales, de elevadísimo coste.

El Corte Inglés mantuvo el exceso de edificabilidad y el ayuntamiento, el silencio.

–Turó de la Peira, Porta, Prosperitat y Sant Andreu- encargaron al arquitecto Ferran Navarro y a la diseñadora gráfica Anna Calvera la redacción de un plan de uso para aquellos terrenos, propuestas que obtuvieron un accésit del Premio Nacional de Divulgación del Urbanismo, convocado por el entonces MOPU, y que durante meses se expusieron en las plazas de los cuatro barrios. Con premio o sin él, lo cierto es que pocas de las propuestas vecinales se llevaron a cabo porque una parte importante de los terrenos acabaron destinados a negocios privados, como Heron City y El Corte Inglés, que pagó al ayuntamiento 120 millones de euros por el

solar donde construyó sus grandes almacenes. Cuando se formalizó la operación, el entonces concejal Ernest Maragall, se comprometió por escrito a instar al Govern de la Generalitat la modificación de la Ley de Equipamientos Comerciales que entonces impedía que las plantas cuarta y quinta del edificio se abrieran al público por exceder la edificabilidad máxima permitida en Barcelona en aquella época por el Plan Territorial de Centros Comerciales.

En octubre del 2006, la Generalitat, que ya presidía Pascual Maragall, aprobó un proyecto de ley que dio luz verde a las plantas cuarta y quinta del Corte Inglés en la Meridiana.

Asamblea vecinal en Prosperitat, 1980. El barrio quería hacer suyos unos terrenos que se comerían El Corte Inglés y Heron City

Avenida Diagonal Portal del Àngel Maria Cristina La familia Jorba de Manresa, tras el éxito de sus almacenes art decó en esta ciudad, construyó en 1932 un edificio de estilo neoclásico para destinarlo al mismo fin. En 1963 lo adquirió Galerías Preciados, que modernizó las instalaciones e incorporó escaleras mecánicas en el patio interior. El proyecto de reforma lo realizó el arquitecto de Madrid Feduchi y la obra fue dirigida por Josep Basso y Joaquim Gili, con la colaboración de dos jóvenes arquitectos, Joan Anton Solans y Josep Alemany. A finales de los 90 El Corte Inglés adquirió el edificio y realizó una nueva reforma interior que suprimió el patio interior para ganar más superficie. El exterior, catalogado, se mantuvo tal cual.

Diagonal (Maria Cristina): Edificio fue inaugurado en 1974, con Enric Masó en la alcaldía de Barcelona, aunque la tramitación urbanística se realizó durante los últimos años del mandato de José Maria de Porcioles. Se aplicó la normativa del Plan Parcial de la Diagonal redactado por el arquitecto Subias en 1959, pero con un considerable exceso de edificabilidad fruto de una generosa tolerancia municipal sin compensación alguna, puesto que la Ley del Suelo de 1956 no preveía las transferencias urbanísticas, es decir, compensaciones aplicables en otras zonas de la ciudad.

Hipercor - Meridiana Hacia 1972 se formalizó la recalificación de los terrenos de la avenida de la Meridiana, junto a la calle Pegàs, que el PGM había calificado como industriales, permitiendo así el uso comercial y de vivienda. Sears construyó aquí su segundo edificio en Barcelona, casi simultáneamente al de Diagonal-Francesc Macià. Hacia 1980, tras la retirada del mercado catalán de la firma norteamericana, los locales de la Meridiana fueron adquiridos por El Corte Inglés para instalar un Hipercor, único edificio de este grupo en Barcelona que, salvo error u omisión, no se ha beneficiado de generosas interpretaciones de las normas urbanísticas.

CARRER110 febrer 2009 PUBLICITAT 4

Crònica

CARRER110 febrer 2009 CRÒNICA 5

L’Ajuntament ha anunciat que a l’abril del 2010 sotmetrà a referèndum la seva proposta d’eix cívic per a la Diagonal.

El referèndum és una de les formes de participació que preveu el Reglament Municipal. La proposta que sotmetrà

9

Interrogants sobre el nou zoo de Barcelona

a consulta afecta un extens territori i milers de veïns i veïnes: té una dimensió de ciutat. La nova urbanització suposarà la realització d’un projecte que englobi les diferents formes de moure’s i la possible unió del tramvies. A la

8

Entrevista a Tom Angotti, urbanista de Nueva York

nostra ciutat no tenim l’experiència d’un referèndum d’aquesta envergadura.

Pensem en com garantir a tothom una informació suficient i a temps, i com assegurar la igualtat d’oportunitats per defensar totes les opinions (pàgines 5 i 6)

La Diagonal, a consulta Jordi Borja director del Programa de Gestió de la Ciutat de la UOC

La consulta sobre la reforma de la Diagonal i la implantació del tramvia a l’àrea central de la ciutat és una oportunitat de millorar la lànguida i limitada democràcia municipal.

No cal mitificar aquestes consultes. Gairebé sempre la participació és reduïda, i en ocasions es presta al fet que s’expressin sobretot actituds conservadores, por als canvis, fins i tot defensa de situacions de privilegi. No és fàcil ni obvi plantejar els termes de la con· sulta, ni es disposa en general del temps necessari perquè es desenvolupi un procés d’in· formació, debat i agregació de posicions que tingui en compte la complexitat de la qüestió i al mateix temps es faci una proposta, o dues o més alter· natives, en forma senzilla i entenedora. I tampoc no és automàtic determinar l’uni· vers ciutadà que debat i que exerceix el dret de votar, i no ens referim a la població em· padronada però no integrada en el cens electoral, ja que és una vergonya que hi hagi una discussió sobre si poden o no poden opinar i votar.

En el cas de la Diagonal, cal dir que no s’ha escollit un cas fàcil. Precisament és interes· sant, perquè si surt mitjana· ment bé, serà una excel·lent experiència per estimular una mica una democràcia més par·

ignasi r. renom

Uns 750.000 vianants utilitzen la Diagonal central cada dia. Creuar-la a peu és un calvari.

ticipativa o deliberant, un poc més directa que la perversió oligàrquica-partitocràtica-bu· rocràtica actual. Cal defensar aquesta iniciativa i, sobretot, promoure un procés ciutadà de debat i clarificació, que és segurament més important que no el fet i el resultat de la votació. Un debat que, per exemple, pot servir per re· plantejar el retard escandalós del sistema de transports col· lectius en el conjunt de l’àrea metropolitana.

Cal tenir en compte que el tramvia a tota la Diagonal posa en qüestió l’actual model

de mobilitat de la ciutat i que afectarà la vida quotidiana no només dels residents al terme municipal que utilitzen el vehi· cle privat, també de molts al· tres que resideixen en l’entorn metropolità (el 50% dels cotxes que travessen l’àrea central els dies laborables vénen de fora).

Un projecte coherent d’inserir el tramvia a la Diagonal és una semipeatonalització, recupe· rar el seu caràcter de passeig.

Em sembla magnífic, però no crec que agradi tothom. I, més val dir-ho, jugar net i convèn· cer els barcelonins que cal mo· dificar els comportaments de

consum.

Finalment, un comentari so· bre la recent polèmica sobre si els “immigrants” podran parti· cipar o no en el referèndum. No es tracta d’una qüestió legal, ja que en aquest aspecte no hi ha discussió: segons la llei, tots els empadronats hi tenen dret. Però partits que es diuen democràtics no ho accepten.

Tres errors que són resultat de la ignorància, de sentit comú i de la intolerància. Ignorància: en aquesta mena de consultes no és fàcil que la ciutadania hi participi massivament i menys encara els sectors de la po·

blació menys informats. El seu vot no pot tenir una influència decisiva en el resultat ¿Però no fora positiu per a la ciutat i just per a la població treballadora immigrada afavorir-ne la inte· gració? Manca de sentit comú: cal suposar que aquests partits són favorables a la convivència pacífica entre els ciutadans.

Fer participar una població en molts aspectes exclosa i consi· derada sovint “diferent” i fins i tot a vegades “perillosa” pels autòctons ¿no facilitaria el ci· visme de tots plegats? Intole· rància: la reacció de personat· ges del PP i de CiU expressa un racisme latent i un afany d’ex· citar els comportaments de por i irracionals envers els forasters d’una part de la ciutadania. Si no ho saben, cal dir-los-ho: pretendre mantenir la població d’origen immigrat sense drets ciutadans plens és crear les condicions perquè en períodes difícils com els actuals es pro· voquin progroms i altres formes de violència contra la població més vulnerable.

I encara un altre comenta· ri. La gestió política munici· pal ha tingut un no sé què de miserable. Ni el PSC barceloní ni ERC s’han distingit per un afany participatiu. En canvi, s’ha presentat aquesta inicia· tiva com una entesa deguda a interessos tàctics d’uns i altres i se n’ha exclòs ICV-EUiA que, com a hereus del PSUC, sí que han tingut des de sempre més voluntat de desenvolupar la de· mocràcia ciutadana.

Participació o legitimació?

Albert recio Vicepresident de la Favb

ignasi r. renom

La Diagonal suporta la pressió de 70.000 vehicles

Ara està de moda la participació de baix nivell.

Un referèndum sembla una forma molt simple de democràcia directa, però també hi ha molta experiència de l’ús de referèndums com a forma de legitimació del poder. La qüestió fonamental no està en el fet del vot sinó en el procés delibe· ratiu: la qualitat de la informació rebuda, la par· ticipació real en un procés deliberatiu real i en condicions d’igualtat. Com que es tracta d’una iniciativa costosa, cal reservar-la per a qüestions importants. El tema més important pel que fa a la Diagonal no és el del disseny concret sinó el del model de mobilitat de la ciutat. Potser el tema del referèndum hauria de ser més genèric sobre la mobilitat. Amb l’actual plantejament es

corren diferents perills: 1) Que la població que no viu a les rodalies de la Diagonal central no entengui com la implica la qüestió i el vot es concentri en el veïnat de la zona.

2) Que manqui un debat igualitari i que predomi· ni la propaganda dels que tenen més mitjans, ha· bitualment els que no volen que el nostre model de mobilitat canviï cap a un de més sostenible.

3) Que la dinàmica de la propaganda s’imposi sobre la reflexió i el debat informat.

4) Que es plantegin greuges comparatius amb d’altres processos urbanístics importants que no tindran referèndum i que també el demanaran.

Per tant, crec que caldria demanar que si el fan, sigui sobre una qüestió substancial i que es posin les garanties perquè sigui un procés realment in· format i participatiu.

CARRER110 febrer 2009 CRÒNICA 6

Un projecte i una consulta necessaris josep maria montaner arquitecte Abans que res, cal emfasitzar que el projecte és necessari i vital per a Barcelona, per una doble raó: com a eix de circulació que permetrà replantejar les connexions de la ciutat, millorant el transport públic; i per a aquesta àrea en concret, essent tant cèntrica, és de les pitjor servides per la xarxa de metro. Per això és encertada la premissa d’incorporar el tramvia. Però, com fer-ho? En les diverses etapes del procés de decisió hi ha de poder participar tota la ciutadania, s’ha de poder fer amb diversos mitjans i s’ha d’aconseguir que el procés participatiu sigui modèlic. Per això s’ha de disposar de diverses possibilitats, didàcticament explicades, perquè siguin analitzades i debatudes.

Fer un projecte urbà d’aquest manera, amb un procés participatiu ben preparat i sistemàtic, significa transformar les eines i els processos de l’urbanisme, retornant una part del poder de decisió a la gent. La consulta sobre la remodelació de la Diagonal és possible si es troben els dispositius i mecanismes de sintonia entre les opinions de la ciutadania sobre les diverses possibilitats i els acurats projectes dels tècnics, que vagin definint les solucions que més s’apropin a les voluntats i desitjos expressats.

Ai, els lobbys! ricard riol President de la PTP - Promoció del Transport Públic La ciutadania té dret de decidir més enllà de la cita amb les urnes cada quatre anys. Ara bé, aquesta consulta sorprèn per la manca de precedents i per la seva especificitat. Mai ens han preguntat quina mobilitat volem, però ara ens demanaran permís per fer una Diagonal més sostenible.

Podrem fer d’enginyers a l’avinguda de la complexitat, però no decidirem res per acabar amb la terrible contaminació urbana que mata i emmalalteix.

Decidirem tres quilòmetres de carrer secundari, però no haurem dit ni una paraula sobre els 35 quilòmetres de Rondes del 92, o dels actuals projectes d’autopistes urbanes sota Montjuïc i a Sant Andreu – Sagrera.

La majoria dels semàfors no pensen en vianants ni autobusos, però sí en cotxes i motos que representen tan sols el 19% de desplaçaments interns. Sens dubte, creiem que reformar la Diagonal és afavorir l’interès general, la salut pública i la mobilitat sostenible.

Per què es promou qüestionar els vianants, els tramvies i els ciclistes, sense haver opinat abans sobre els dos milions de desplaçaments diaris en cotxe i moto?

Una altra forma de governar?

Joan subirats catedràtic de ciència política de la uAb No podem aïllar el debat sobre la consulta plantejada per l’Ajuntament de Barcelona sobre la reforma de la Diagonal del debat més general sobre la participació social en el govern actual de les ciutats. ¿Quin és el valor que aporta la participació social en una ciutat que està governada seguint les regles de la democràcia representativa? Si no es planteja el tema d’aquesta manera, el més fàcil és centrar-se, com ja s’ha fet, en els elements substantius de la pròpia reforma de la Diagonal, i discutir aleshores si la gent està poc o molt capacitada per debatre i decidir, per exemple, sobre les seccions transversals de l’avinguda o sobre els fluxos generals de mobilitat urbana a Barcelona. El tema clau és si el govern d’una ciutat com Barcelona pot fer-se avui sense tenir en compte, d’una manera o altra, l’opinió dels seus ciutadans, més enllà del fet que aquests votin un cop cada quatre anys. La deliberació ciutadana, en forma d’intervenció de les entitats cíviques i el teixit associatiu, i en forma de debat previ a decisions de ciutat que se sotmetin a consulta cívica, afegeix valor i eficàcia a les decisions que prenguin els que estan legitimats democràticament per fer-ho. La consulta no té sentit si es pensa de forma aïllada i anecdòtica.

Té sentit si s’entén com un assaig d’una altra forma de governar la ciutat.

En la Diagonal actual, els vianants, ciclistes, i usuaris de l’autobús no compten en el repartiment de l’espai vial i el temps semafòric

Foros ciudadanos Ole Thorson Técnico en procesos de Participación ciudadana El proceso participativo en los cambios urbanísticos, espacio público y movilidad, se consolida en un sistema de consulta entre administración y representantes de movimientos vecinales para transmitir a los diseñadores su voz y opinión sobre el proyecto a desarrollar.

A este largo proceso se le unen diversas comisiones de debate en las que participan ciudadanos y administración.

Una de ellas es el “Pacte per la Mobilitat” con 10 años de actividad y raíces bien antiguas.

La comisión de la bicicleta y los órganos de consulta en temas de medio ambiente son otros foros ciudadanos para debatir las soluciones adecuadas.

Viendo el trabajo de estos foros de intercambio de opiniones, creo que hay garantía suficiente para que las ideas de los ciudadanos se transformen, de modo decisivo, en diferentes medidas a aplicar en la ciudad. Hay participación ciudadana y una consulta popular sobre Diagonal no añadiría mucha información para decidir.

Dóna la impressió que la proposta de consulta sobre la remodelació de la Diagonal, en comptes de ser un acte a favor de la implicació amb la ciutadania, és un acte que amaga la pròpia debilitat del consistori.

L’Ajuntament ha estat fins ara incapaç de tenir una posició clara a favor del lligam dels dos tramvies a través de la Diagonal, fugint de la responsabilitat que té de convertir aquesta important via en un Eix Cívic on el transport privat no sigui, com ho ha estat fins ara, el principal protagonista.

Des del Poblenou, i com a usuaris del Trambesòs, des de fa més de 8 anys ens hem unit a altres veus de la ciutat per reclamar la unió amb el Trambaix a través de la Diagonal.

L’Ajuntament sempre ha fugit d’estudi, o bé ha contraatacat amb propostes alternatives del tot surrealistes o inviables, com la de fer donar la volta al tramvia fins al port i el Paralel, o soter-

Jordi Giró vicepresident i Responsable de mobilitat de la favb Sens dubte es tracta d’una consulta sense precedents que té una dimensió de ciutat, però potser s’ha començat pel final. Abans d’arribar al referèndum cal entomar un debat ampli i seriós sobre la mobilitat i la circulació a Barcelona, de què, com i de quina manera ens movem a la ciutat i també a l’Àrea Metropolitana. La unió dels tramvies no tan sols pot suposar la transformació de la Diagonal en un eix cívic, sinó que també marcarà un abans i un després en la xarxa de transports. També s’han d’equilibrar les diferents maneres de moure’s prioritzant el vianant i el transport públic. Un nou camí que de res no val si no som capaços de reduir l’entrada de vehicles privats, aspecte fonamental per a l’èxit d’una nova mobilitat a Barcelona. Caldrà, però, tenir una potent xarxa de transport públic, unes rodalies com cal i unes zones d’aparcament que permetin connectar amb la xarxa de transport públic a les entrades de la ciutat. Només complint aquests punts arribarem enfortits i decidits a la consulta sobre la Diagonal, que històricament ha estat una reivindicació del moviment veïnal, però amb unes mires cap al canvi de model de mobilitat.

ignasi r. renom

Consens ciutadà

Com a Pons Pilat Joan Maria Soler Associació de veïns i veïnes del Poblenou

Començar pel final

rar-lo pel subsòl de la Diagonal com si fos un metro.

La incapacitat de l’alcalde Hereu de tenir les idees clares el porta a emular a Pons Pilat. Creu que es podrà rentar les mans amb aquest compromís de referèndum i, així, dissimular la seva por escènica a reconèixer que en la qüestió del Tramvia s’havia equivocat. Por, altrament absurda, que transllueix el seu allunyament d’una ciutadania que, lluny de les histèries partidistes dels nostres dirigents, encara valora la dita centenària que “rectificar és de savis”.

Nosaltres tenim intenció de participar activament en aquesta consulta. Ho farem per dos motius. Un, perquè davant la tebiesa municipal tenim la responsabilitat de potenciar els valors d’una nova cultura ambiental responsable on la via pública sigui un reflex d’una millor qualitat de vida dels veïns i veïnes. I dos, perquè pot ser una gran experiència que marqui un precedent per a altres referèndums en els quals s’instauri l’essència de la participació, entesa no com la instrumentalització d’una sortida coyuntural, sinó com una veritable vocació.

jordi sánchez picanyol professor de ciència política i director de la Fundació jaume bofill La consulta ciutadana sobre el futur de la Diagonal és una bona notícia. La democràcia necessita incrementar les fonts de legitimació dels nostres governants en uns temps on la desafecció a les institucions polítiques avança perillosament i és evident que un procés participatiu de qualitat hi pot ajudar.

La participació, però, no s’ha d’encarar només a la celebració del referèndum. Tan important com el reclam de les urnes és el procés de deliberació que l’ha de precedir. Sense informació, debat, i propostes tant plurals com sigui possible i provinents de sectors associatius diversos, la consulta serà molt pobra.

Caldrà, doncs, estar molt atent a com es formula aquest procés previ al referèndum ja que és aquí on és dirimirà la seva qualitat.

Un dels objectius a assolir en aquest procés és el de la creació de consens ciutadà sobre el futur de la Diagonal. Un consens que serà possible si el teixit associatiu de la ciutat hi fa aportacions i hi té un protagonisme clar però també si defensa les seves posicions amb generositat i sense aferrar-se a cap proposta tancada.

CARRER110 febrer 2009 crònica 7

josep oliva arquitecte i urbanista

Una proposta per a la nova Diagonal

H

a sortit a la palestra la possibilitat d’introduir el tramvia al tram central de la Diagonal i així unir les dues línies actuals, és a dir, el Trambesòs i el Trambaix. A més a més, aquesta instal·lació donaria peu a remodelar la secció de l’Avinguda, que bona falta li fa.

Aquí, doncs, es barregen dos temes diferents que poden anar lligats o no. Per una part, és totalment lògic que es connectin les dues línies perquè la continuïtat del recorregut d’un mitjà de transport públic sempre és aconsellable: el concepte general de xarxa requereix una malla sense interrupcions internes i ara la malla cal entendre-la com el conjunt dels diferents mitjans de transport col·lectiu.

El dubte que alguns plantegen és si resulta adequat que un tramvia passi per una avinguda urbana atesa la similitud amb el tren. Suposo que el consideren una intromissió en el paisatge interior de la ciutat. Bé, l’artificialitat ja és intrínseca al model de ciutat de l’Eixample i aquest artefacte també ho és. En un altre ordre de coses, la continuïtat del tramvia no pretén substituir el metro per a trajectes llargs sinó que és prou pertinent per a viatges curts i mitjans.

L’important en aquest tema és portar a terme una remodelació de la secció de la Diagonal que ha quedat obsoleta. Hi ha dos aspectes que ho justifiquen. El primer és l’escassa, per no dir ridícula, amplada de les voreres, que oscil·la entre els dos i amb prou feines tres metres en el tram Glòries-Macià. Pensem que les voreres de l’Eixample tenen cinc me-

tres, quan l’amplada total del carrer és de 20 m. i, en canvi, la Diagonal en té 50: la desproporció és cridanera. El segon punt afecta els dos suposats passeigs laterals, que pràcticament han quedat inservibles com a tals a causa del carril bici i l’aparcament de motos. Malgrat això, la Diagonal assoleix un cert nivell urbà a causa de l’equipament comercial que conté, especialment en el sector Passeig de Gràcia-Macià.

D’aquesta diagnosi se’n deriva la necessitat de canviar la urbanització del carrer, tenint en compte que és el gran eix cívic que travessa l’Eixample. L’objectiu principal hauria de ser crear un passeig ampli i còmode i, al mateix temps, reforçar-ne la funció de carrer comercial. Els dos aspectes es poden aplicar plantejant

l

Esbossos a escala 1/200 d’una secció i planta de l’avinguda Diagonal al tram Glòries-Macià

L’objectiu principal de la reforma hauria de ser crear un passeig ampli i còmode reforçant-ne la funció de carrer comercial

una vorera d’uns nou metres i plantant una nova filera d’arbres perquè, sumant la funció de passeig urbà i la comercial, es creen sinergies que farien pujar significativament el nivell urbà de la Diagonal. La categoria d’aquesta via urbana s’ho mereix i la ciutat ho agrairia (també els botiguers...). Aquestes idees es reforcen si el transport públic és adjacent a la vorera-passeig i, pel que fa a la disjuntiva tramvia o autobús, m’inclino pel primer. A continuació, vindria el carril bici segregat i, a la franja central, els carrils de circulació de cotxes, però pensant en una futura reducció que permetria situar una

barrera verda. En aquesta proposta no només es mantenen les quatre files d’arbres actuals sinó que també se n’hi afegeixen dues més, una per cadascun dels dos passeigs, les quals serveixen per crear ombra a l’estiu. És bàsica la relació directa entre edificis, passeig i transport públic, és a dir, que la gran vorera estigui flanquejada per botigues (i accessos als habitatges) i pel tramvia i /o els autobusos.

D’aquesta manera es configuren dos potents passeigs comercials, un a cada costat, i es mantenen els carrils de cotxes al centre. Si en un proper futur se’n poden eliminar un o dos, encara millor per poder plantar una barrera verda que aïlli els vianants dels vehicles privats des de la doble perspectiva visual i acústica . És una proposta que implica fer un estudi acurat del trànsit de tot l’Eixample i plantejar l’accés i l’abastiment a habitatges i botigues mitjançant els primers trams dels carrers laterals i preveure-hi, també, aparcament de motos. Alhora, caldrà resoldre el pas per la plaça Francesc Macià si s’escull l’opció del tramvia.

La necessitat de suportar un cert volum de trànsit de cotxes aboca a dissenyar dos passeigs que gaudirien d’una remarcable activitat urbana i, per tant, seria una avinguda formada per dos grans laterals de valor urbà i un centre destinat al pas de cotxes.

La separació entre uns i altre es pot potenciar amb una densa filera d’arbusts alts i així el resultat final milloraria en imatge i en la definició de dos ambients ben diferents i ben diferenciats: l’urbà i el de la pura carretera.

CARRER110 febrer 2009 CRÒNICA 8

Observatori de la crisi

Baixa l’activitat, puja la pobresa andrés naya Us oferim una recopilació de xifres i dades que ens poden permetre entendre una mica més l’abast de la crisi.

Sector immobiliari Metrópolis Inmobiliaria no està en crisi. Formada per clients especials de La Caixa, ha mossegat l’atrotinat sector immobiliari davant dels bons preus, la poca competència i l’alta rendibilitat. Va crear el passat desembre Metroinvest amb 500 milions de capital. Només compraran immobles d’oficines, ben situades en grans ciutats, entre elles Barcelona, Madrid i Londres. L’objectiu és créixer i arribar en actius en renda als 1.000 milions d’euros. Un edifici val ara una quarta part i les rendes de lloguer poden arribar al 10%.

El grup constructor Ferrovial ha paralitzat sis promocions d’habitatges de la immobiliària barcelonina Habitat. La raó està en un deute de 20 milions d’euros. Una de les promocions aturades és la de la Porta Nord de l’Hospitalet.

Roman Sanahuja (Sacresa) ha venut a Metrovacesa (entitats bancàries) la plaça de Las Arenas de Barcelona, futur complex lúdic comercial a inaugurar l’últim trimestre de 2009, si no hi ha nous endarreriments. La inversió prevista és de 200 milions d’euros. D’aquest grup en formen part la família Ferrero (Nutrexpa), Emilio Cuatrecasas, Juan Manuel Soler (Quadis), Carmen Godia (Abertis), el publicista Lluís Basat, l’hoteler Jordi Clos i els expropietaris de Prodesfarma Santiago Oller i Antonio Vilas, Caixa de Catalunya i Xercavins.

El BBVA ha venut la seva seu a la plaça de Catalunya per 82 milions

el roto

d’euros al grup inversor alemany Deka. El banc continuarà llogat al mateix edifici.

L’any 2008 Caixa Penedès es va fer amb actius immobiliaris per 178 milions d’euros. Aquest any han guanyat 80 milions, reservant 51 milions per a impagats. La Caixa de Catalunya i la Caixa de Terrassa rebaixen fins a un 30% els preus d’aquells pisos que procedeixen d’impagats. L’objectiu: més liquiditat i menys taxa de morositat.

Segons les dades de la consultora Richard Ellis, l’any 2008 es

van llogar 330.000 metres quadrats d’oficines a Barcelona. Un 10% menys que al 2007. On la crisi està fent estralls és en les operacions de compra-venda, que s’han reduït un 40% en el 2008. En canvi durant el 2008 el lloguers de locals al Passeig de Gràcia han pujat en un 13%.

Estació central del TAV Representants de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat van a Madrid per reunir-se amb el Ministeri de Foment. L’objectiu és

La Barceloneta, pels núvols

endarreriment: el TAV anirà a França al 2012 passant per Barcelona i sense parar a la Sagrera.

Mentre l’IPC de Catalunya ha pujat un 1,6%, al Complex Esportiu Municipal Banys de Sant Sebastià ha augmentat el preu de les Targetes Roses en un 70%.

De 16,75 euros a 28,10. Una pujada desmesurada. Un club esportiu que va néixer gràcies al veïnat del barri ara castiga els veïns i veïnes, especialment el més dèbils econòmicament. La regidora Itziar González i el president del club, Julián García, han arribat a un acord que clama al cel per injust. Davant de les protestes han informat que qui vulgui mantenir la quota de 16,75 euros ho podrà fer a canvi de renunciar a anar-hi quatre dies a la setmana. Es limita l’ús de les instal·lacions, precisament, als que més ho necessiten. Hi ha situacions en què els equipaments, per raons socials, han d’estar subvencionats i amb quotes més baixes que les oficials.

Aquestes obres no s’han licitat perquè no n’està clar el finançament.

Les plusvàlues han desaparegut de l’horitzó. El cost previst és de 130 milions. La Generalitat aporta 28 milions d’euros i la Diputació 27 milions. S’està negociant aconseguir 30 milions en Fons Feder i queden pendents 45 milions més. El trasllat de l’Escola Industrial es posposa sine die. El Campus estava previst per al Fòrum 2004 i ja es va endarrerir.

pactar l’ordre del dia del Consorci de la Sagrera i introduir el punt de licitació de les obres de l’estació del TAV. No hi ha acord. Les plusvàlues per habitatges construïts un cop soterrades les vies són més que dubtoses. Estaven previstes unes plusvàlues de 369 milions. Foment es nega a posar sobre la taula els diners necessaris, encara que sigui en concepte de préstec. Primer

Paseantes observadores

El Ayuntamiento de Barcelona parece comprometido con los Megamuseos. El proyecto del Museo del Disseny sigue adelante, a pesar de las críticas de algunos románticos retrógrados que intentan mantener separados los viejos museos franquistas, como el Museo Rocamora Téxtil, el Museo de Cerámica y algunos más.

Otro gran proyecto es el Museo de la Sociedad, que reunirá los de Arqueología, Etnología e Historia de Cataluña; también muy acertado, porque contribuirá a mostrar las raíces prehistóricas del pueblo catalán y, tal vez, sus semejanzas con otros pueblos primitivos.

La iniciativa de suprimir todos esos museos existentes y reunirlos en unos pocos Macromuseos es muy válida; son museos envejecidos, obsoletos y propios de épocas ya superadas. Pero el Ayuntamiento va más allá en su política de hacer desaparecer instalaciones existentes. Desde hace algunos años las autoridades han permitido y

Catedral de Barcelona aprobado la destrucción de unos edificios obsoletos y escasamente utilizados como son los espacios de culto católico llamados iglesias. Ya han caído varias: la de San Francisco de Paula, para ensanchar el Palau de la Música, la de los Infantes Huérfanos, la de las Hermanitas de los Pobres, en la calle Consell de Cent; y está feliz-

Rodalies El Pla de Rodalies que preveu reformar 50 estacions amb una inversió de 125 milions porta un endarreriment important. Es preveu ampliar les andanes fins a 200 metres per posar en circulació trens amb més capacitat. L’Ajuntament reclama i la ministra diu que “serà aviat”.

Fires i congressos l Barcelona deixa d’estar de moda.

El saló de la moda Bread&Butter s’ha traslladat a Berlín. Aquest any només s’ha cobert el 60% de l’assistència. Diuen que la ciutat perdrà 100 milions d’euros. L’Ajuntament ha registrat la marca Barcelona Fashion Place per promoure la moda catalana el 2010. l Al juny el saló immobiliari Low Cost oferirà habitatges amb almenys un 30% de rebaixa. El saló pretén treure al mercat l’stock d’habitatges buits existents. l El Saló de l’Automòbil que se celebra al maig no comptarà amb la presència de les marques més importants. S’ha iniciat un procés de negociació, però la negativa sembla ferma.

Pobres de solemnitat

Los megamuseos y las iglesias paseantes observadores

Campus del Besòs

mente amenazada la de la Casa de la Misericordia en la calle Montalegre. Afortunadamente este Ayuntamiento progresista hace oídos sordos a los conservacionistas que intentan proteger estos edificios obsoletos, y que alegan, equivocadamente, que algunos han sido catalogados como bienes de valor histórico-artístico.

Apoyando esas iniciativas municipales queremos hacer una modesta proposición. Existen todavía muchas iglesias antiguas, obsoletas y que deberían ser reconvertidas.

Para empezar la llamada Catedral, un viejo edificio en un lugar céntrico y que ocupa un amplio espacio. Es seguro que los fieles que la visitan habitualmente cabrían todos en una pequeña capilla de ese vetusto edificio. Proponemos que se remodele, que se valorice una parte del suelo convirtiéndolo en equipamientos más funcionales, y que se utilice el modelo acertadamente empleado en el Mercado de Santa Catarina: una parte de la fachada podría conservarse, encar-

gando a algún conocido arquitect@ la construcción de una pérgola multicolor, que estaría en diálogo con la del nuevo mercado cercano.

Otras iglesias que ocupan también un lugar central muy valioso (la de Belén, la de Sant Agustí Nou y algunas más herencia del oprobioso siglo XVIII y muestras de ese arte bárbaro y españolista que es el barroco o el neoclásico) podrían también derribarse, concentrando todas sus funciones en una sola Macroiglesia a construir en la Plaza de las Glorias; el proyecto debería encargarse al mismo despacho que construye el nuevo Macromuseo del Disseny. Alternativamente, si ese despacho tiene ya muchos encargos y no puede atender éste, sugerimos unificar todas las iglesias en ese mastodóntico edificio que es el Templo Expiatorio de la Sagrada Familia. Es posible que con ello acabaríamos de expiar las faltas que dieron lugar a su construcción, y que los que se empeñan en acabarla quieren que expiemos a cualquier precio.

l Cáritas té una llista d’espera de quasi 2.000 pobres. L’entitat està desbordada i va denunciar que diferents municipis els envien homes i dones necessitats. Encara que la major part són immigrants, els autòctons ja són un 25%. Augmenten també les peticions de diners.

L’any passat les ajudes van arribar al milió i mig d’euros. Augmenta el número de famílies, especialment monoparentals, que demanen ajuda i la sol·licitud d’ajuts per tornar al país d’origen. l Les sol·licituds d’ajudes per menjar han augmentat aquest any en un 15%. L’Ajuntament de Barcelona, mitjançant Benestar Social, va informar que les ajudes van pujar un 18% el 2008 i que per al 2009 es preveu un augment del 25%. l L’Ajuntament compta amb 1.000 places per a les persones sense sostre repartides en 12 centres i està previst crear-ne 300 més, 114 d’elles com a habitatges d’inclusió. Un estudi de l’obra social de La Caixa situava en 1.878 les persones sense llar.

PLANTEM CARA A LA CRISI

EL 14 DE MARÇ MANIFESTACIÓ

(EL 28 DE MARÇ, MOBILITZACIÓ MUNDIAL UNITÀRIA CONVOCADA PEL FÒRUM SOCIAL MUNDIAL)

Un zoo europeu o un altre Fòrum?

CARRER110 febrer 2009 CRÒNICA 9

El nou Zoo de Barcelona, amb una seu terrestre a la Ciutadella i una de marina al Fòrum, estarà totalment enllestit el 2015.

Costarà 200 milions d’euros i tindrà vocació científica, educativa i lúdica. Però molts temen que els animals segueixin sent tractats com micos de fira per distraure els turistes gemma aguilera Una de les institucions més estimades pels barcelonins és a punt d’iniciar una transformació radical que li pot donar l’oxigen que necessita. El Zoo de Barcelona, que es va inaugurar el 1892 en els terrenys que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888 i gràcies a la donació d’una col·lecció privada de Lluís Martí i Codolar que tenia a la seva finca d’Horta, té avui 110.000 socis. Després d’anys d’arrossegar un projecte esgotat, massa basat en l’exhibició dels animals com si fossin micos de

l

Una de les claus del futur del zoo és com es concretarà la seva gestió, un tema que divideix els partits fira per entretenir el turista, el consistori ha posat sobre la taula un nou projecte que ha de situar el zoo al nivell de les grans instal· lacions europees.

El nou Zoo serà bicèfal, és a dir, un sol Zoo amb dues instal· lacions, una de terrestre, que seguirà al Parc de la Ciutadella, i una de marina, que s’instal·larà a la façana marítima de la zona del Fòrum. El projecte, que ocuparà un total de 18ha, estarà totalment enllestit el 2015 -l’exalcalde Joan Clos havia promès el zoo marí per

En 5 paraules La plaça Barcelona de Gaza, destruïda L’any 2005 Barcelona es va solidaritzar amb Gaza construint una plaça en el centre urbà, amb un pressupost de 318.000 euros. Sense haver complert els 4 anys, ha estat bombardejada i destruïda per l’exèrcit d’Israel.

Un enorme forat substitueix els bancs i jardins. El passat 10 de gener, 50.000 persones es van manifestar a Barcelona contra la la barbàrie israelita.

Parc natural a Collserola No hi ha prou amb declarar la serra de Collserola com a parc natural. És imprescindible ampliar els seus límits.

L’organització ecologista Depana ha realitzat aquesta proposta: ampliar el parc en 1.270 hectàrees, amb la qual cosa l’extensió suposaria un total de 8.827. Volen evitar que es construeixin més edificis i incorporar i protegir espais d’indubtable interès.

joan morejón

Des dels terrenys del futur zoo marítim hi ha una bona panoràmica del “nou” litoral de Barcelona al 2009- i suposarà una inversió de 200 milions d’euros. El recinte de la Ciutadella, que finalitzarà la seva reforma el 2015, es mantindrà per als animals terrestres i s’organitzarà en cinc grans zones que reproduiran els ecosistemes de la selva, la sabana, l’estepa i les illes de Madagascar i de Flores. Al Zoo marí, que s’obrirà al públic el 2014, s’hi ubicaran els ecosistemes marins, amb instal· lacions zoològiques dedicades a les aigües fredes, les mediterrànies, l’oceà, les aigües tropicals i les illes Galápagos. S’hi traslladaran els animals marins que ara hi ha a la Ciutadella, com dofins, pingüins i lleons marins, i també se n’hi incorporaran de nous.

Projecte pendent d’aprovació El projecte, que encara s’ha d’aprovar definitivament, “és una aposta de futur basada en la biodiversitat, els programes de conservació, la introducció d’espècies i la divulgació per a tots els públics”, explica l’alcalde Jordi Hereu. Però més enllà de la noble voluntat de millorar la qualitat de vida dels animals, fa la impressió que el nou Zoo interessa tant les autoritats municipals perquè implica una altra gran remodelació urbanística, potser comparable a la del Fòrum de les Cultures. De fet, l’alcalde s’esforça a remarcar que el Zoo Marí completarà la façana marítima de llevant, “creant un nou espai de centralitat per

consolidar-lo com un pol d’atracció cultural, econòmica, de recerca i de lleure”.

Agressió al litoral i als animals?

Precisament el Zoo marí és el que més crítiques ha suscitat. L’organització ecologista Greenpeace ja va denunciar l’any 2005 que la construcció d’un zoo marí a la façana marítima de Barcelona era “l’actuació més greu de totes les que s’han donat en el litoral els últims anys i estableix un greu precedent”. Greenpeace es referma en l’acusació i alerta que

l

ICV-EUiA defensa ara el projecte i considera compatible el zoo amb el manteniment de la sostenibilitat del litoral el zoo marí es desenvoluparà com una activitat “privada i lucrativa” en un domini públic, que suposarà “continuar destruint el litoral”. La plataforma del zoo marí que guanyarà espai al mar ja està construïda. El president d’ICV a Barcelona, Ricard Gomà, nega aquesta acusació: “aquesta infraestructura pot fer compatible un ús del litoral en condicions de sostenibilitat amb la ubicació del zoo en aquest espai sense agredir el territori”.

Per la seva banda, la Lliga per

Un sol zoo i molts pares polítics El Zoo és material sensible, un patrimoni d’alt valor per a la ciutat estimat pels barcelonins i pels turistes. Potser per això la seva gestió és tan delicada i ningú no vol cometre errors que passin factura a les urnes. Per al republicà Jordi Portabella, la presidència del Zoo va ser molt més que una àrea a gestionar. La seva transformació en un espai científic, educatiu i de conservació va esdevenir una obsessió, que no va poder tirar endavant. La sortida d’ERC del govern municipal l’any passat va deixar la presidència del Zoo en mans de l’ecosocialista

Imma Mayol. No hi va haver cap avenç, i de fet, aviat Mayol va cedir la presidència del grup d’ICV-EUiA, i per tant del Zoo, a Ricard Gomà.

El Zoo s’anava degradant i els treballadors denunciaven l’estat d’abandonament. Però ICVEUiA tenia dubtes sobre el projecte de Zoo que volia imposar el PSC i va preferir una retirada a temps. Ara, el futur d’aquesta institució el dibuixen els socialistes, i si res no es torç a darrera hora, el projecte presentat per Jordi Hereu el 30 de desembre del 2008 serà una realitat el 2015.

a la Defensa del Patrimoni Natural, Depana, està estudiant el nou projecte, però avança que s’oposarà a qualsevol espectacle amb dofins sense cap contingut pedagògic, ja que al seu entendre es ridiculitza els animals com si fossin pallassos de circ. De fet, les noves instal· lacions de la part marina del Zoo estan dissenyades per continuar exhibint els dofins en forma d’espectacle, tot i que l’Ajuntament no n’ha fet bandera.

Públic o privat El debat polític se centra en la gestió del zoo i en el pes que ha de tenir el turisme en la futura oferta del zoològic. Els partits coincideixen que cal anar a una vessant científica i conservacionista, però discrepen en el paper que ha de tenir el sector privat en el projecte. El PSC té clar que cal recórrer al capital privat per finançar part dels 200 milions d’euros que caldrà invertir fins al 2015, tot i que matisa que “la participació privada no condicionarà l’opció estratègica del projecte i la seva gestió serà només pública”. I el seu soci de govern, ICV-EUiA rebutja “un zoo en mans d’operadors privats, que l’acabarien convertint en un gran zoo turístic”. Els ecosocialistes volen un “un projecte científic i de recerca, d’educació i de lleure en família per als barcelonins”, i que les inversions es planifiquin a llarg termini, perquè “el zoo ara no és la màxima prioritat de Barcelona”, explica Ricard Gomà.

Amb tot, ICV-EUiA veu molt proper l’acord amb el PSC. ERC defensa que es respecti el caràcter de servei públic del Zoo i que l’Ajuntament sigui determinant en la seva gestió i finançament. Per als republicans, cal crear una veritable cultura zoològica a la ciutat, basada en la conservació, l’educació i la investigació.

Per tant, ERC està força propera al projecte que s’acaba de presentar. En l’altre extrem, CiU i PP critiquen la forta inversió pública en el Zoo i exigeixen que aquest passi a mans privades.

Desallotjaments Després de gairebé 20 anys d’existència, el Mossos van desallotjar al gener l’Ateneu de Vallcarca. També es va enderrocar l’edifici. La propietària Finques Hosta, a instància de la conselleria de Gràcia, va denunciar l’okupació. L’Ajuntament té previst expropiar el terreny per a zona verda. També es van desallotjar els centres socials okupats La Retaguardia, L’Habitatge i la Ventana Amarilla, a l’entorn de la plaça Lesseps, i la Teixidora al Poblenou Línia 9 La línia de metro més llarga ja té construïda la meitat de longitud. Sis estacions de les 52 que tindrà es posaran en marxa a l’octubre. L’import de les obres contractades és de 13.000 milions d’euros.

Museus gratuïts els diumenges Vuit museus municipals (Picasso, Museu d’Història de la Ciutat, Marès, Art Precolombí, Etnologia, Disseny i Ciències Naturals) seran gratuïts tots els diumenges i estaran oberts també a la tarda. L’any 2007 els museus de la ciutat van ser visitats per 21 milions de persones.

Creuers en augment L’any passat van visitar Barcelona 2 milions de viatgers de creuers. Malgrat la crisi, l’augment de viatgers d’aquest sector ha estat d’un 18,62%. Els vaixells que hi han fet escala sumen pràcticament el miler.

Aquestes xifres converteixen Barcelona en el primer port de creuers d’Europa.

La Torre del Fang es queda La Torre del Fang, masia catalogada situada entre els barris del Clot i Sant Martí, quedarà sustentada mentre es construeix per sota el túnel del TAV. El sistema que ho permetrà és semblant al que es va fer servir a la Plaça de Las Arenas.

Els barris de l’entorn s’oposaven al trasllat temporal d’aquest edifici del segle XIV.

CARRER110 febrer 2009 CRÒNICA 10

“Hay que enfrentar los conflictos de barrio con visión de ciudad” Tom Angotti Urbanista de Nueva York co de la lucha por la justicia social.

Marc Andreu

El urbanista y activista vecinal norteamericano Tom Angotti presentó el pasado 4 de diciembre, en el Museu d’Història de la Ciutat, su libro New York for sale, que confronta experiencias de planificación comunitaria en la “capital mundial del negocio inmobiliario”. Así se ha definido la propia ciudad de Nueva York en un eslogan que recuerda el de “Barcelona, la millor botiga del món”. En un ejercicio comparativo entre la considerada capital del mundo y la que aspira a serlo del Mediterráneo, y con el trasfondo de la crisis económica y la llegada de Barack Obama a la presidencia de EEUU, Angotti reflexiona sobre el papel de los movimientos sociales urbanos y contribuye a ver la realidad de Barcelona con Nueva York como espejo.

Ni Europa es EEUU ni Barcelona Nueva York. ¿Qué diferencias (y similitudes) tienen sus movimientos sociales urbanos?

EEUU tiene una historia y una cultura política muy distinta a la europea. El mito de la democracia participativa y representativa ha existido siempre, pero en EEUU hay mucha participación y poca democracia. Cuando a principios del siglo XIX el francés Alexis de Tocqueville visitó EEUU y elogió la sociedad civil y su maravillosa democracia, hablaba de propietarios blancos. Los negros, las mujeres, los pobres, los inquilinos… no participaban de ella. Siempre hemos sido una democracia muy parcial y que no favorece a quienes tienen menos recursos, a la clase trabajadora. Estos sectores son los que, en la ciudad, cuando llega un plan urbanístico de interés privado, tienden a ser desplazados. Y el desplazamiento ha sido en EEUU la chispa para activar los movimientos sociales de barrio.

Aquí hay quien pone como ejemplo a seguir precisamente el alto nivel de movilidad laboral y geográfica, de cambio de residencia, de EEUU.

Somos una nación de desplazados. EEUU fue creada por desplazados europeos, por desplazados africanos y ahora por desplazados de todo el mundo. Gente que, por razones económicas o de

¿También a nivel de barrio?

marc andreu

persecución religiosa, han dejado su tierra. Eso es muy importante en una ciudad, porque genera dinámicas muy fuertes. ¿Que la nación lo sea de desplazados y con elevada movilidad interna impide el arraigo en barrios como los que conocemos en Europa?

Existen barrios históricos y con vida. Pero en un país con una economía basada en el cambio de trabajo y de vivienda, y en un capitalismo que, como demuestra el sector inmobiliario, invierte para

l

“Obama trabajó muy poco en los barrios, pero aprendió en ellos cómo fomentar la participación desde la base que le ha llevado a ganar en EEUU” el beneficio a corto tiempo, es cierto que no ha cuajado la idea del lugar, ni la de ciudad, cuyo concepto es bastante dinámico. Pervive la mitología de tierra de frontera del siglo XIX que el historiador Kenneth Jackson ha analizado en el mundo urbano. Pero a pesar de todo esto, existen ciudades y barrios. Nueva York quizá sea el emblema: una gran ciudad con barrios de inmigrantes que se han ido forjado durante generaciones y que han tenido que luchar para no ser desplazados.

Es la visión de Gangs of New York, más riguroso el libro de Herbert Asbury de 1928 que la película de Martin Scorsese del 2002.

En esencia sí. La historia de la isla de Manhattan es la de sucesivas oleadas de crecimiento inmobiliario a base de rascacielos que van desplazando a la clase trabajadora, y en especial a los negros, hacia la periferia. Del bajo Manhattan se les expulsó hasta el norte, a Harlem, en un proceso de gentrificación permanente. ¿Seguirá todo igual ahora que un negro ha llegado a la presidencia de EEUU? Habiendo trabajado Barack Obama de mediador comunitario en los barrios de Chicago, ¿hasta que punto sería cierto decir que un exdirigente vecinal rige hoy los destinos del país más poderoso del mundo?

Bueno, bueno... Obama fue organizador de barrio por muy poco tiempo; la mayoría de su carrera la desarrolló como abogado y político. Pero aún así, su contacto con el mundo de los barrios se entrevé en cómo logró levantar su campaña y el cambio en el Partido Demócrata fomentando la participación desde la base. Y eso fue muy importante en su victoria electoral.

Con todo, el simbolismo más importante de Obama es que es negro. Y la lucha por los derechos civiles de los negros es la más importante de la historia de EEUU en el mar-

Un activista en Gotham City Monaguillo antes que fraile, Tom Angotti (Brooklin, Nueva York, 1941), que dirige el Centro de Planificación y Desarrollo Comunitario del Hunter College de Nueva York, forjó su vocación de urbanista al graduarse como bachiller y trabajar de voluntario, dos años, en proyectos de desarrollo comunal en Perú.

Vivió tres años en Roma, pero para su biografía quizá sea más clave saber que, en los 70, lideró una importante huelga de inquilinos en Nueva Yersey.

Dice que su interés por el urbanismo ha sido siempre “desde el punto de vista de la autoorganización democrática desde la base y a favor de quienes sufren los planes”. En cierto paralelismo con su amigo barcelonés Jordi Borja, trabajó ocho años en el ayuntamiento de Nueva York. Para constatar, dice, que “la burocracia y los obstáculos de dentro del poder hacen muy difícil cambiar las cosas”. Quizá por eso se quedó fuera, como académico y activista vecinal que vierte sus ideas por escrito. En libros como New York for sale o en la revista virtual Gotham Gazette, editada por la Citizen Union Foundation de Nueva York. Algo así como una FAVB a la americana, con la singularidad de que fue creada en 1897 y forma parte del entramado de apoyo al Partido Demócrata

Sí. Las luchas en los barrios negros han sido importantísimas. En la Nueva York de los años 70, fueron claves cuando a negros y puertorriqueños se les iba desplazando en nombre de la renovación urbana. En EEUU existe mucha autoorganización, pero la mayoría son entidades de propietarios o inquilinos blancos, muy conservadores, que se organizan para protegerse de los latinos, los negros, los pobres. Las organizaciones realmente de barrio son las inclusivas, las que reconocen las injusticias sociales, y todas ellas tienen sus raíces en la lucha por los derechos civiles de los negros. ¿Cómo se estructura este tejido asociativo local en EEUU?

Hay distintas formas de asociación local. La más básica es la asociación de calle o manzana, bastante informal y espontánea, normalmente sin estatus jurídico, pero que juega su papel: normalmente conservador. En Nueva York existe también otro nivel: una estructura oficial, creada en 1977, de 59 consejos de barrio en una ciudad de ocho millones de habitantes y dividida a su vez en ocho provincias. Cada presidente provincial, electo en las urnas, nombra a personas voluntarias para los consejos de barrio, que participan en la planificación urbana sin poder real. Cada consejo dispone de dos o tres profesionales remunerados, pero ello no da para satisfacer el control urbanístico de áreas que tienen un promedio de 135.000 habitantes.

Eso no son barrios, sino distritos o ciudades.

Efectivamente. Los consejos de barrio, sin personal profesional ni voto decisivo en Nueva York, son una estructura de muchas frustraciones para los activistas vecinales. Hay quien, habiendo estado metido en luchas de barrio, ha sido designado luego para su consejo y ha acabado harto de reuniones sin resultado. Yo trabajo en una comisión que quiere cambiar esa estructura para dar más recursos y responsabilidades

CARRER110 febrer 2009 CRÒNICA 11

a los consejos de barrio, asegurando que sean más representativos de su comunidad. ¿Hay otro tipo de movimientos urbanos?

Claro. En Nueva York, tanto a nivel de barrio como de ciudad, conviven muchos grupos de activistas sectoriales: transporte, educación, medio ambiente. Y estas entidades son muy importantes a la hora de tratar de cambiar la forma de planificar, administrar la ciudad. A todos estos colectivos urbanos cabe añadir las asociaciones de inquilinos y de defensa de los barrios históricos, nacidas para protegerse de los propietarios y del riesgo de desplazamiento que conlleva la gentrificación.

Su colega David Harvey puso en Barcelona el ejemplo de la lucha de los inquilinos de Nueva York durante la crisis financiera de la ciudad de los años 80 como ejemplo a tener en cuenta, al igual que el de la Comuna de París, a la hora de reaccionar a una crisis económica en cuyo origen situó especialmente la especulación inmobiliaria.

Nueva York es una ciudad habitada en un 80% por inquilinos, y estos juegan un papel muy importante. La crisis actual abre muchísimas oportunidades y es importante aprender de lo que pasó en los 70, cuando en Nueva York hubo 150.000 edificios abandonados, en gran parte

de propiedad pública. ¿Qué hizo el gobierno municipal?

Pues vender el suelo a los privados: ese fue el principio del neoliberalismo y de la gran especulación, contra la que tuvieron que organizarse en los barrios residenciales de trabajadores. Muchos terrenos baldíos se convirtieron en parques autogestionados; y edificios abandonados se ocuparon. Pero no tuvimos éxito; nuestro problema fue la política municipal que, gobernada por los grandes intereses económicos, acabó vendiéndose solares y edificios. Esta vez hay que prevenir y tomar el control de las propiedades inmobiliarias que queden baldías.

Traducido, su libro se titula Nueva York en venta. ¿La ciudad la deben comprar sus vecinos para que no caiga en manos, otra vez, de los especuladores?

Propongo no vender necesariamente a los privados. Y conservar siempre el derecho de uso. La propiedad puede mantenerse en manos de un trust, en el que participen el Gobierno local y asociaciones de barrio, que debería controlar qué tipo de actividad se hace sobre el suelo. Y si es vivienda, poner límites a su venta. Ya hay en Nueva York dos ejemplos de este tipo de asociación: uno en Manhattan (que acoge a 300 viviendas) y otro en Brooklin (250 viviendas). Pero estos instrumentos, aun siendo importantes, no eximen de

al gran proyectista (alcalde e inversionistas favoritos) y dificulta la participación democrática de todo el mundo. ¿Es más fácil entonces la crítica urbana a pequeña escala que a todo un modelo de ciudad?

marc andreu

batallar en la lucha política.

Nuestro actual alcalde, Michael Bloomberg, es el más imperial y peligroso, y menos democrático, de toda la historia. Está entre las 30 personas más ricas del mundo y

l

“El mito neoliberal de la competencia entre ciudades a base de ferias, deportes, espectáculos y turismo es muy difícil de combatir” cultiva la imagen de persona eficiente y hasta progresista que nadie puede comprar. El problema es que es él quien compra a todo el mundo: en siete años ha invertido miles de millones de dólares en subvencionar estadios y centros comerciales. Y ha comprado

apoyos de los tres grandes periódicos y de gran parte de los consejos comunales para cambiar la ley electoral y poder seguir cuatro años más como alcalde. ¿Que una ciudad –Nueva York o Barcelona, cada una a su nivel- sea emblemática y tenga proyección turística y económica internacional dificulta la labor de los movimientos urbanos?

El mito neoliberal de la competencia entre ciudades a base de ferias, deportes, espectáculos y turismo, siempre a base de subvenciones públicas, es muy difícil de combatir. Nueva York compitió por los Juegos Olímpicos del 2012 y Bloomberg compró el apoyo de muchos grupos locales dándoles pequeños parques, proyectos, equipamientos… Hubo más promesa que realidad, pero eso da siempre la iniciativa

Para organizarse siempre es mejor partir del proyecto concreto. Y más en Nueva York, que nunca ha tenido un plan integral municipal.

Sin embargo -y en EEUU el pragmatismo es mucho mayor que en Europa-, cuando no se teoriza ni se profundiza el pensamiento de ciudad eso acaba convirtiéndose en un gran problema para los movimientos de barrio. Ni siquiera conocemos nuestra historia y nuestras luchas como movimientos urbanos. Pero estamos aprendiendo. Sirva como ejemplo que Transportation Alternatives, una entidad que hace en 1975 nació de activistas por la bicicleta como yo, proyectamos hace 15 años un plan de carriles-bici por nuestra cuenta que ahora que se empieza a implementar topa con oposición de los consejos de barrio, a quienes no consultamos en su momento.

Nos hemos dado cuenta de que hay que hacer pedagogía y explicar al vecino que un carril-bici no le quita una plaza de párquing en la calle, sino que recupera el espacio público y contribuye a hacer el barrio más seguro. Hay que enfrentar, pues, los conflictos de barrio con una visión más amplia y de ciudad.

Opinió

CARRER110 febrer 2009 OPINIÓ 12

sylvianne dahan

16

Barcelona, vila agermanada amb Gaza

La veu del

CARRER

Els moments de commoció social són els que permeten aplicar grans polítiques, com en les crisis econòmiques o les guerres. Per això els nostres governs no paren de fer grans gestos i cridar a la unitat.

Però, de moment, la major part d’actuacions han estat ajudes massives als grup financers responsables de la crisi, al·legant que no fer-ho ens portaria al desastre.

A canvi, han decidit pujades portentoses de les tarifes públiques, molt superiors a l’increment general de l’IPC que s’utilitza com a referència per a la fixació de salaris i pensions. És una altra mostra de redistribució a la inversa, ja que el gruix d’aquests augments recau sobre les rendes modestes, mentre que els guanys que faran les companyies de serveis i els ajuts a la banca afavoreixen la gent més rica.

Sempre hem defensat tarifes progressives (segons nivells de consum) de serveis com l’aigua o l’electricitat per castigar el malbaratament. Però no pujades indiscriminades que castiguen els més dèbils. I encara menys, pujades dels transports públics que, en termes de preus, els encareixen respecte al costós i antisocial vehicle privat. Precisament quan allò que ha rebaixat l’IPC es l’abaratiment dels combustibles. Uns increments que ningú no ha tractat de justificar. Ni en termes de justícia social ni de racionalitat ambiental aquestes pujades tenen justificació. L’emergència actual indica que calen polítiques més racionals i en benefici de la col·lectivitat.

Hi ha diverses vies per fer-ho, també fixant preus públics més justos i racionals. Que preservin el benestar de les persones amb rendes inferiors i introdueixin comportaments d’estalvi dels recursos limitats. En canvi, segueix dominant la política de baixos impostos per als rics (com l’eliminació de l’impost del patrimoni) i d’ajuts massius a les grans empreses. Seguim perdent l’oportunitat de passar d’una economia gestionada com un casino per a privilegiats a una orientada al servei del bé comú.

La veu del CARRER

Edita: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-10 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: carrer@favb.cat Web: www.favb.cat Consell de direcció: Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz Revisió ortogràfica: Roser Argemí Consell de redacció: Gemma Aguilera, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Arnau Cunties, Yaiza García, Daniel Gomis, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Marc Villoro Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Jaume Asens, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Horacio Capel, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Albert Ollés, Rosa Mª Palencia, Núria Pompeia,

Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes, Luis Zaurín Portada: Manel Sala “Ulls” Maqueta original: Joan Carles Magrans Administració: Marga Parramon Publicitat: Isabel Mancebo Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03 Distribució: Trèvol Missatgers Telèfon: 93 498 80 70

La FAVB no està necassàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft Imprès en paper ecològic de 80 grams Dipòsit legal B - 21300 - 1995 Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

El ninot de El Roto

Economia de casino

La veu de les associacions La estación del AVE, “Sagrera-Sant Martí”

La ciudad de Barcelona es conocida a escala Mundial, y dentro de ella el distrito de Sant Martí, por su gran historia industrial, que le llevó a ser considerado el Manchester catalán. Ildefons Cerdà, padre del urbanismo de la Barcelona actual, diseñó la plaza de les Glòries como el centro de la ciudad de Barcelona.

La primera línea de tren que se puso en funcionamiento en España partió de Sant Martí y años más tarde se construyó la primera autopista del Estado Español, que partía de Sant Martí. Con motivo de las Olimpiadas de 1992 celebradas en la ciudad de Barcelona, Sant Martí albergó la Vila Olímpica, en el 2002 el Fórum de las Culturas y el 22@, y en 2005 se inauguró el nuevo icono de Barcelona, la torre Agbar, todo ello ubicado en Sant Martí.

Cuando se empezó a construir la Sagrada Familia, ésta formaba parte del pueblo de Sant Martí de Provençals, por otro lado Sant Martí es el distrito que contiene mayor número de quilómetros de playa de Barcelona, y es donde se concentra el mayor número de hoteles de la ciudad. Sant Martí es un distrito formado por 10 barrios, con más de 250.000 habitantes, equiparable a la quinta o sexta ciudad del Estado Español en cuanto a número de habitantes se refiere.

Somos conscientes de que la realización de la estación del AVE

azagra/revuelta

signaficará una transformación importante en el desarrollo de las infraestructuras de transporte público y urbanismo para la ciudad de Barcelona, tan necesaria para salir del aislamiento que hemos vivido los vecinos/as de los barrios colindantes a la Ronda de Sant Martí, ya que la construcción del ferrocarril a mediados del siglo XIX dividió los barrios que formaban el pueblo de Sant Martí de Provençals.

Si en el pasado la estación de mercancías de la Sagrera estaba situada en el mismo Barrio, la situación actual no tiene nada que ver, ya que la nueva estación estará ubicada entre los límites de la Sagrera y Sant Martí, con dos entradas de acceso de viajeros, una por la Sagrera y otra por la Ronda de Sant Martí: ante ello nuestra reivindicación de que la nueva estación lleve

el nombre de “Sagrera-Sant Martí”.

Tenemos fuerza legal y moral.

Els pasado seis de febrero de 2008 se presentó en el plenario del Ayuntamiento de Sant Martí, a instancias de la AVV de Sant Martí de Provençals, la propuesta para que la nueva estación del AVE se denominara Sagrera-Sant Martí.

Dicha propuesta fue aprobada con el apoyo de todas las fuerzas políticas, por ello, las mismas deben exigir el cumplimiento de lo acordado. Si no es así se estaría cometiendo un fraude.

Nuestra pretensión nunca ha sido la de suprimir el nombre de la Sagrera o poner por delante el nombre de Sant Martí, aunque todo ello sería totalmente legítimo.

Pero hay quienes siguen oponiéndose a que la nueva estación se llame Sagrera-Sant Martí. Nosotros

CARRER110 febrer 2009 OPINIÓ 13 tambiém podríamos replantearnos dicho nombre, bien que se llame Sant Martí-Sagrera o sólo Sant Martí, sin descartar Europa. Algunos deberían reflexionar sobre ello.

Mediante este comunicado queremos dejar claro que defenderemos con todas nuestras fuerzas el legítimo derecho a que la nueva estación del AVE lleve el nombre de Sant Martí. Por lo que anunciamos que, si no se llega a un acuerdo en un corto espacio de tiempo, iniciaremos una campaña de movilizaciones, recogida de firmas, actos públicos, etc, atendiendo con ello a las demandas realizadas por los vecinos/as y entidades de Sant Martí.

Manuel Martínez Presidente de l’AVV de Sant Martí de Provençals

La veu dels lectors Acerca de los colegios públicos

En el último número de La Veu del Carrer, en el apartado de Opinió, se escribe en una columna firmada por Horacio Capel de las condiciones inadecuadas que tienen algunos centros de E.P. (Enseñanza Primaria).

Yo también soy una de las madres/padres del encierro en las guarderías allá en el año 74. Padres catalanes comprometidos políticamente en aquellos momentos, que intercedíamos por una enseñanza pública, catalana y democrática.

Creíamos que esto era suficiente, pero nos olvidamos de la calidad.

Han pasado más de treinta años de aquel encierro histórico para Cataluña, y cuando leo la reflexión de Horacio Capel, (que lo supongo abuelo como yo), también me pregunto a veces, ¿qué ha sido de aquellas reivindicaciones?

Mi nieta va a una escuela pública, provisionalmente desde el inicio de la escuela, plantada en barracones, y rodeada de grandes edificios de oficinas del 22@. Oficinas que no sé si se llegarán a ocupar del todo, y sin saber si hacen falta tantas oficinas en Barcelona. Debo imaginar que se habrán hecho los estudios de mercado suficientes para asignar tanto espacio a oficinas. Lo que no sé es si se han hecho otros estudios para determinar cuántas plazas escolares hacen falta. Lo que sí es cierto es que la escuela de mi nieta está ocupada al 100% en un edificio precario. Pero claro, unas edificaciones son de carácter privado y otras de carácter público, y para todo lo público bien sabido es que nunca hay dinero suficiente.

Percibimos la realidad de manera diferente a nuestros hijos, quizás por haber sido en nuestra juventud más inconformistas. Esta sensibilidad nos permite reaccionar (respuesta alérgica…) frente a los “desajustes” de forma más inmediata.

Pero el quid está en traspasar a la siguiente generación (que son nuestros hijos) que el asunto no está terminado, que deben seguir reivindicando y participando, decirles que nosotros ya conseguimos la Escuela Pública, Catalana y Democrática, decirles que nos olvidamos de la Calidad de esta escuela, y que el grueso de la responsabilidad ahora les corresponde a ellos.

Núria Pié Barcelona

Les cartes enviades a la secció de La veu dels lectors han de tenir un màxim de 1.800 caracters (un foli). Ens reservem el dret d’adaptar-les si superen aquesta extensió.

LA CAMBRA FOSCA Anul·lada l’adjudicació del Tibidabo El Tribunal Suprem ha sentenciat que l’Ajuntament de Barcelona ha de tornar el Tibidabo a l’empresa Grandignan Place, que en el seu moment va actuar en nom dels socis de Chupa-Chups.

L’any 2000 aquesta empresa l’havia adquirit en subhasta per 4,7 milions d’euros (791 milions de pessetes). Joan Clos, alcalde de Barcelona en aquells moments, va aconseguir que la Seguretat Social anul·lés la subhasta i li atorgués directament a l’Ajuntament per la quantitat de 18 milions d’euros (uns 3.000 milions de pessetes).

Ara, la sentència no es pot recórrer i la termini d’execució és de dos mesos. En aquest temps, l’Ajuntament haurà de negociar amb l’empresa perquè aquesta cedeixi els seus drets a canvi, com no, de diners o d’altres prebendes materials. L’Ajuntament va pagar quatre cops més que els ens privats i ara, si vol continuar muntant muntanyes russes i tallant alzines a la serra de Collserola, haurà de pagar un important preu.

L’empresa amb la qual discuteix és molt destra en questes llices.

joan morejón

Quirón continua el culebrón

Prioritats de la Generalitat

Llarga lluita veïnal contra un cas particular d’especulació amb benedicció municipal. Es va requalificar el solar que ocupava aquesta clínica (d’equipaments a habitatges).

Situada a la part alta, els habitatges serien d’alt standing i els guanys, milionaris. Les accions veïnals es van acompanyar de la presentació d’un contenciós administratiu.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va sentenciar a favor dels veïns ja que “no s’explica la necessitat de requalificar ni mantenir només un 20% d’equipament”.

Els propietaris de la clínica van recórrer la sentència davant del Tribunal Suprem. Doncs, bé, després d’un any d’espera l’advocat ha comunicat als veïns que tot està aturat perquè “s’ha perdut l’expedient”, de més de 1.000 folis. Tot molt sospitós. La burocràcia judicial, a favor dels especuladors. Els veïns i els advocats continuen la lluita. Mentre, els jutges fan vaga.

Potser som ignorants i ens falta perspectiva per valorar quines són les prioritats o les urgències de Catalunya, però no entenem ni d’entrada compartim que la Generalitat hagi invertit quantitats importants de diners en encarregar certs estudis. S’han gastat 11.965 euros en profunditzar en el coneixement del cultiu de la xufa; 2.328 euros per conèixer els usos i costums del ratpenat Nana.

Un treball i seguiment de la cloïssa brillant ens ha costat 27.900 euros.

Després ploren que no hi ha diners!

EN POSITIU Victòria veïnal a Can Fargas

Podran votar

Després de 12 anys de lluita veïnal, finalment s’ha expropiat la masia de Can Fargas.

Aquest preuat edifici del segle XIII ja té titularitat municipal. Ho van anunciar els veïns, avançant-se, per una vegada, a l’alcalde. Per un error municipal que va fer que l’Ajuntament perdés l’oportunitat de fer valer el seu dret a compra, la masia va ser adquirida per l’empresa Unicompta al 1997.

Van ser els veïns que al 1999 van iniciar la reivindicació: preservació integral de l’edifici medieval i els jardins romàntics. Després de desenes d’actes reivindicatius, l’Ajuntament anuncia l’expropiació. Un cop rehabilitat l’edifici, s’hi ubicarà l’escola de música del districte i s’obrin els jardins als ciutadans.

Contents de la fita aconseguida, valorem molt negativament la quantitat de diners que hagut de pagar l’Ajuntament per la mala gestió. Unicompta va pagar 190 milions de pessetes per la finca (1.140.00 euros). L’acord actual de l’Ajuntament amb els especuladors és de 5 milions d’euros.

Cosa que suposa que, en menys de 10 anys, Unicompta ha guanyat 642 milions

Vénen els immigrants i els obliguem a identificar-se i regular la seva estança. Treballen i paguen els impostos religiosament com tothom.

Lloguen o compren un habitatge i paguen preus abusius, com tothom.

Però no poden votar. En el moment de complir amb els deures no els veiem diferents. En el moment d’exercir el drets, els marginem. Són ciutadans de segona. Ara, l’Ajuntament prepara un referèndum sobre el futur de la Diagonal i ha anunciat que podran participar-hi totes les persones empadronades, tal i com reconeix la Carta Municipal. Alberto Fernández Díaz, del PP, ha declarat que “no permetrem que qualsevol immigrant decideixi sobre el futur de la nostra ciutat”. L’alcaldable Xavier Trias, de CIU, opina que “s’hauria de fixar algun criteri per evitar que qualsevol que acabi d’arribar pugui votar”. Els criteris els fixa la Carta Municipal. Per un cop, els immigrants també seran ciutadans.

ignasi r. renom

de pessetes (3,86 milions d’euros!). Diners que surten de les butxaques de tothom i no del responsable que es va “despistar”. No direm res més: la ràbia s’imposa.

CARRER110 febrer 2009 OPINIÓ 14

sylvianne dahan membre de la junta de la Favb

Barcelona, vila agermanada amb Gaza

J

ordi Hereu recordava, ara fa uns dies, que Barcelona és una vila agermanada amb Gaza (i també amb Tel Aviv).

Les ciutats tenen diferents rostres, i algunes d’aquestes fesomies fan que ens reconeixem en els seus anhels, en la seva gent, més enllà de la distància geogràfica o cultural.

Barcelona es reconeix avui en la ciutat martiritzada de Gaza, de la mateixa manera que ho va fer ahir amb Sarajevo, assetjada per l’artilleria i els franctiradors. És impossible no evocar el record dels bombardejos de l’aviació italiana, aliada de Franco, sobre Barcelona.

De fet, hi ha certs paral·lelismes als quals la ciutadania està mostrant-se sensible. El primer, sens dubte, l’agressió criminal i deliberada contra la població civil. Alguns recorden una tendència marcada des de la I Guerra Mundial fins als nostres dies: en la conflagració de 1914-18, les víctimes civils del conflicte representaven el 10% dels morts i ferits; en les guerres modernes -com ara a l’Iraq -, les víctimes civils representen el 90% del total.

Però, el cert és que -com es cridava a la manifestació del 10 de gener passat- “això no és una guerra, sinó un genocidi”. Quan es bombardeja amb fòsfor blanc la zona més densament poblada del planeta, quan s’ataquen hospitals, escoles i magatzems de l’ONU, les víctimes civils no són un “dany col·lateral”, sinó l’objectiu d’una campanya deliberada de terror de masses i de càstig col·lectiu.

Ve a la memòria de tothom la comparança amb el gueto de Varsòvia: una població sense escapatòria, sotmesa a l’atac d’un exèrcit regular, armat fins a les dents. I una actuació plenament racista: per als capitostos nazis -com ara per als militars colonialistes israelians- els jueus d’Europa central i oriental d’aleshores com els palestins d’ara pertanyen d’alguna manera a una categoria d’éssers inferiors. Només aquest concepte permet “gestionar” l’atrocitat.

Per això resulta insuportable la invocació que fa el sionisme de l’Holocaust... per justificar l’esclafament del poble palestí. Invocar la memòria de les víctimes per reprendre els mètodes dels botxins, és assassinar un segon cop aquells sis milions d’homes, dones i infants. (Sobretot quan el referent polític majoritari

d’aquella gent no era el sionisme, ni el seu somni la colonització de Palestina, sinó més aviat els diferents matisos del socialisme democràtic, la reivindicació de l’autonomia cultural i de la convivència com a ciutadanes i ciutadans en els seus respectius països).

Per això el Tel Aviv amb què ens sentim agermanats és el de les marxes pacifistes i el de l’esquerra anticolonial israeliana; aquella ciutadania que reclama la pau amb Palestina i que diu que això no serà possible sense acabar amb el bloqueig de Gaza, sense alliberar els milers de palestins que omplen les presons israelianes, sense enderrocar el mur de la vergonya, sense reconèixer el dret al retorn dels exiliats i expulsats, sense desmuntar els assentaments colonials i els controls militars que esquarteren Cisjordània i que fan inviable un Estat palestí... El nostre agermanament va cap a aquesta ciutadania valen-

Dones a la manifestació contra la massacre a Gaza del passat 10 de gener Foto: anna carlota

ta que protesta contra la prohibició dels partits palestins a Israel i que denuncia la deriva oberta cap a la tirania i el règim d’excepció d’aquest Estat per als seus propis habitants.

A Catalunya i a Espanya tenim un potent grup de pressió sionista que, no només pretén justificar allò injustificable, sinó que s’esforça a barrejar l’Estat d’Israel i la seva política colonialista i de “neteja ètnica” presentant-los, alhora, com l’expres-

l

Per al moviment veïnal fer costat a Palestina és un deute democràtic i de solidaritat. També un ‘afer intern’ que té a veure amb l’exigència de transparència als nostres governants sió dels interessos de la població israeliana i del conjunt dels jueus del món. Criticar Israel es presenta com un atac antisemita. Aquesta gent, però, tot i ser sorollosa i mediatitzada, no representa els jueus del món.

Per contra, el sionisme fomenta l’antisemitisme. Ja es veuen pancartes negacionistes de l’Holocaust en algunes manifestacions. Per això són tan importants les veus d’Ilan Pape, de Naomí Klein i de tants altres jueus i jueves progressistes que criden: “No en el nostre nom!”. A Barcelona,

la petita comunitat jueva està fortament influïda i manipulada pels agitadors sionistes.

La dreta catalana sempre ha estat fascinada per Israel i, fins a cert punt, hi ha vist un cert model de realització nacional. Pilar Rahola és una figura emblemàtica d’aquesta adhesió a les tesis sionistes. Pujol és una personalitat molt reconeguda a Israel. I Carod Rovira també s’hi exhibeix tant com pot.

El govern tripartit d’esquerres nega qualsevol conveni amb l’Estat d’Israel. Però és una veritat a mitges destinada a emmascarar una gran mentida: el conseller Huguet -Innovació tecnològica, indústria i recerca- estava negociant protocols de cooperació amb la recerca universitària israeliana. I -ningú no en parla- Barcelona ha estat escollida com a seu oficial de la Unió de la Mediterrània. El posicionament favorable d’Israel fou decisiu en aquesta elecció. D’aquesta nominació -que implica pressupostos i projecció mundial de la ciutat- no n’ha fet esment aquests dies Jordi Hereu: es tracta de “quedar bé”, però no pas de posar en perill una fita tan preuada per al PSC. Si fins i tot ja s’ha amenaçat amb greus sancions qui pretengui organitzar protestes quan equips esportius israelians, com el Maccabi, vinguin a jugar a Catalunya!

El boicot va ser efectiu amb el règim de l’apartheid sud-africà. La mateixa esquerra israeliana reclama que els moviments socials del món imposin sancions, enviïn senyals forts al govern d’Israel. La FAVB s’hi ha declarat favorable, cal discutir-ne, plantejar-ho efectivament.

Per al moviment veïnal fer costat a Palestina és un deure democràtic, de solidaritat. Però també és un “afer intern” que té a veure amb l’exigència de transparència als nostres propis governants. I que té a veure amb la cohesió social i la lluita contra el racisme. Quan els Estats Units i Anglaterra ultimaven els preparatius de la guerra d’Iraq, Bush pare deia que la política exterior nord-americana no la decidirien les manifestacions de Barcelona. En qualsevol cas, estem orgullosos -i seguirem treballant per mobilitzarla i organitzar-la- d’una ciutadania solidària que surt al carrer cada cop que els senyors de la guerra pretenen escriure el destí del món amb la sang dels innocents.

Dues bones amigues ens diuen adéu per sempre Anna Bosch

V

am conèixer l’Anna Bosch als anys 90 en algunes de les reunions o activitats realitzades per la Plataforma Barcelona Estalvia Energia.

Recordem la força amb la qual defensava les seves propostes i reflexions. L’Anna mai no deia no, només la podia limitar la seva greu malaltia. Acceptava les peticions que li fèiem ja fos per donar una conferència, participar en un debat o escriure un article per a qualsevol de les moltes publicacions en les quals va col·laborar. Va ser la primera alcaldessa democràtica de Mollet del Vallès, l’any 1979. Va treballar amb coratge des de la institució municipal, però va entendre que era igual o més important enfortir el teixit social.

Va ser fundadora del col·lectiu Acció Ecologista i del grup ecofeminista Las Petras, i impulsora de l’Assemblea d’Entitats Ecologistes de Catalunya. Anna Bosch ha mort després de lluitar amb totes les seves forces contra la seva malaltia. No oblidarem el seu exemple i la seva dignitat.

Mercè Conesa

P

er a la Mercè Conesa, ser periodista es resumia en dues paraules: “ves-hi i explica-ho”.

Anar-hi, parlar-ne, conèixer, preguntar i, de tornada a la redacció, escriure allò que havia vist. A l’acte d’acomiadament organitzat per familiars, amics i periodistes, una companya explicava que els pitjors empipaments de la Mercè passaven quan, després d’haver estat quatre hores de manifestació coneixent la reivindicació, els afectats, en arribar a la redacció li donaven un “breu” per explicar allò que havia vist. En els últims temps, l’Ajuntament, la Generalitat, el Col·legi de Periodistes van reaccionar a la qualitat i l’honestedat de la feina realitzada per la Mercè en 34 anys en què va exercir la professió. Nosaltres vam tenir la sort de conèixer-la, i va ser generosa ajudant-nos i col·laborant en les nostres pàgines. Com va escriure la seva amiga i companya M. Eugenia Ibáñez, “no serà fàcil trobar a les hemeroteques una altra Mercè Conesa”. Tot un exemple per a la classe periodística.

CARRER110 febrer 2009 DOSSIER 15

Menors sols a la ciutat Articles

eva fernández Yaiza garcía Daniel gomis jaume plans carlos villagrasa

DOSSIER

Amb aquest modest dossier, Carrer vol donar un toc d’atenció sobre la realitat dels menors desemparats apel·lant a la responsabilitat de tota la societat però especialment de les administracions, responsables últimes que els nens i nenes puguin créixer en igualtat de condicions

Fotografia

casal dels infants del raval dani codina

Els drets de la infància i l’adolescència carlos villagrasa Professor titular de dret civil de la UB

E

l dia 4 de febrer de 2009 es va publicar al DOGC l’Avantprojecte de Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència per a la seva informació pública. És el moment de lliurar al·legacions a la Generalitat abans de la seva aprovació com a projecte de llei, per ser enviat al Parlament de Catalunya.

En aquest avantprojecte es tracta de reunir, com una llei general de la infància i l’adolescència, dos tipus de normatives: la destinada a tots els infants i adolescents, on s’estableixen els principis rectors i els seus drets; i la destinada a regular la protecció dels infants quan els mecanismes socials de prevenció no han estat suficients i s’han produït situacions

l

Els poders públics han de garantir la protecció dels infants, especialment contra l’explotació, l’abandonament, el maltractament i la pobresa i els seus efectes

l

La nova normativa fa molt èmfasi en els aspectes preventius com a element clau per assolir un major grau de benestar de la població infantil i adolescent de risc o desemparament que cal pal·liar amb mesures d’intervenció pública, per tal de garantir que no provoquin perjudicis irreparables per als infants. En aquesta normativa es fa molt èmfasi en els aspectes preventius, com a element clau per assolir un major grau de benestar de la població infantil i adolescent, en sintonia amb la Convenció sobre els Drets de l’Infant -que enguany fa el seu vintè aniversari-.

A l’avantprojecte s’entén per infant tota persona menor de dotze anys i per adolescent la compresa entre els dotze i els divuit anys.

Aquesta futura llei desenvolupa l’article 17 de l’Estatut d’Autonomia, que reconeix el dret de tots els infants a rebre l’atenció integral necessària per al desenvolupament de llur personalitat i benestar en el context familiar i social, ja que l’article 166.3 atribueix a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de protecció de menors. L’article 40.3 de l’Estatut estableix que els poders públics han de garantir la protecció dels infants, especialment contra tota forma d’explotació, d’abandonament, de maltractament o crueltat i de la pobresa i els seus efectes. En totes les actuacions dels poders públics o institucions privades el principi de l’interès superior de l’infant ha d’ésser prioritari.

La nova llei està destinada a tots els infants i adolescents La futura llei es divideix en sis títols: al primer, s’estableixen disposicions directives i principis rectors, que desenvolupen la Convenció; el segon es refereix als drets dels infants i adolescents, amb una visió global de la infància; el tercer es centra en la temàtica novedosa de la prevenció general, dedicant un article al tema de la mutilació genital femenina i reconeixent les competències relatives a les intervencions socials preventives als ens locals, sense perjudici de la necessària coordinació amb altres adminis-

d’atribució a l’infant de l’ús de l’habitatge familiar i la determinació, si s’escau, d’aliments a càrrec del maltractador.

També la protecció davant del maltractament infantil exigeix evitar la victimització secundària: evitar el perjudici causat a l’infant pel procés penal, especialment quan són víctimes d’atemptats contra la seva indemnitat o llibertat sexual, i fomentar la preconstitució de la prova testifical de l’infant que eviti posteriors declaracions.

l

El títol cinquè s’ocupa dels règims específics de protecció de la infància en situació de risc, desemparament o conflicte social.

S’opta per un nou model de protecció, en què la declaració de desemparament dictada per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència es reserva per a quan calgui separar el menor del seu nucli familiar, per als casos més greus de desprotecció. En canvi, s’atribueix als ens locals la competència en les situacions de risc.

També la Llei regula un procediment administratiu per acordar el desemparament, i regula un procediment simplificat per als casos d’abandonament voluntari de l’infant o si els progenitors manifesten la seva conformitat amb la declaració.

La Llei preveu també la possibilitat de declarar-ho cautelarment i disposar les mesures necessàries.

La nova regulació també limita el termini per oposar-se judicialment a la declaració de desemparament a tres mesos

La llei reconeix les competències relatives a les intervencions socials preventives als ens locals, en necessària coordinació amb les altres administracions tracions; el quart respon a la voluntat ferma de lluitar contra el maltractament infantil, i d’establir un nou marc de protecció específica que abasti totes les situacions possibles i eviti situacions dramàtiques com les que tots hem conegut recentment.

Davant d’una situació de maltractament es vol canviar el sistema vigent.

Sempre que sigui possible cal separar el maltractador de la llar i donar prioritat a les mesures administratives o judicials

Diferents nivells de desprotecció

arxiu casal dels infants del raval

des de la notificació de la resolució. I s’estableix un termini màxim de dos anys des de la notificació de la resolució de desemparament, perquè els progenitors suspesos en la seva potestat puguin sol·licitar que es deixi sense efecte la intervenció protectora acordada, sempre, això sí, que s’hagi produït un canvi en les circumstàncies que van motivar la declaració.

Es crea la figura del Procurador de la Infància, dins la pròpia Generalitat, de manera que qualsevol infant tutelat per l’Administració podrà adreçar-se al Pro-

l

Es regula un nou procediment simplificat per als casos d’abandonament voluntari de l’infant o si els progenitors manifesten la conformitat amb la declaració curador i aquest podrà fer les recomanacions pertinents i, fins i tot, proposar el canvi de la situació de l’infant.

En relació a les mesures de protecció, cal fer un esment especial de la nova regulació de l’acolliment familiar, on s’introdueix l’acolliment professional.

Finalment, el títol sisè incorpora el règim sancionador, que inclou les infraccions, les sancions i el procediment aplicable per tal de garantir l’aplicació del dret substantiu regulat a la norma.

CARRER110 febrer 2009 DOSSIER 16

Els problemes de la doble via d’acolli Yaiza garcía

enir una llar sovint no significa tenir un sostre sota el qual viure: és un concepte que va més enllà.

A Catalunya hi ha molts nens i nenes que han de ser acollits per la Generalitat, perquè no disposen d’una veritable llar.

Quan això passa i l’Administració se’n assebenta, els hauria d’acollir, fet que significa que hauria de cobrir totes les seves necessitats de la manera més semblant possible a com ho faria una família convencional, per tal que el desenvolupament del menor fos l’òptim. Però això no sempre es compleix.

T

Doble via d’acollida Existeix una doble via d’acollida. D’una banda hi ha els menors que tenen un referent familiar, però que pels motius que sigui, té dificultats per atendre les seves necessitats. Aquests menors, després de passar per un centre d’acollida, van a parar a un CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa), on compten amb una cura, una educació i una escolarització. Crèixer en un centre de menors mai no és el mateix que fer-ho en el si d’una família. A més, aquesta via presenta algunes deficiències, com ara la falta de places (actualment a Catalunya hi ha uns 150 menors en llista d’espera d’una plaça a un CRAE). En tot cas, es podria dir que aquesta opció compleix els mínims.

D’altra banda, hi ha el menors immigrants no acompanyats (també anomenats MEINA), que van a parar a una altra via paral·lela. El destí que els espera sol ser bastant pitjor, i el camí que han de recòrrer per guanyar-se’l és, en molts casos, molt feixuc. Els centres que acullen aquests nois són de tres tipus. En primer lloc hi ha el centre d’acollida nocturna Alcor, que té una forma de funcionar similar a la dels centres nocturns per als sense sostre. A les set del matí els nens han d’abandonar-lo, per dirigir-se a El Bosc -segon tipus de centre-, on passen les hores de llum. Un fraccionament que resulta perjudicial per als infants i joves.

En tercer lloc, estan els centres d’atenció 24 hores, com ara el centre Vilana, situat al districte de Sarrià-Sant Gervasi.

En cap d’aquests centres els joves tenen l’oportunitat de participar d’activitats purament educatives, ja que les que es desenvolupen són, en realitat, simples passatemps.

Un sistema inapropiat D’aquesta manera, les aspiracions que tenien els MEINA en abandonar el seu país d’origen, que passaven per trobar una feina amb la qual poder aspirar a una vida millor, es veuen truncades. En no veure que les activitats que desenvolupen als centre els hi proporcionen eines per formar-se i poder-se inserir en el món sociolaboral, pateixen una ansietat a causa de la qual alguns d’ells acaben caient, per exemple, en el consum d’inhalants.

El fenomen migratori que porta els MEINA fins a casa nostra no és cojuntural. Les seves arrels es troben, d’una banda, en les grans necessitats econòmiques i pobresa dels països dels quals

l

Els menors immigrants han de desplaçar-se entre els centres de dia i de nit, en el quals no es desenvolupa un projecte educatiu integral com exigeix la llei d’infàcia provenen i, de l’altra, de la necessitat productiva i de desenvolupament dels països europeus. Els joves provinents de països pobres nèixen a una terra on mai podrien aspirar a un futur que creuen que sí que poden tenir en una altra terra molt propera, que es troba tot just creuant l’Estret de Gibraltar.

A aquesta promesa d’una vida millor cal sumar-hi el gran desequilibri demogràfic que es dona entre els països europeus, cada cop amb menys gent

jove, i els seus països d’origen, on la situació s’inverteix. En arribar aquí, però, la situació és que no poden treballar. En alguns casos perquè no disposen de la documentació necessària per fer-ho. En altres perquè són menors de 16 anys, l’edat mínima per introduirse al món laboral.

Però la realitat és que, tot i que el fenomen no és nou, el sistema que els ha d’atendre encara no és l’apropiat. Així que a aquests infants i joves se’ls té guardats als centres, sense la possibilitat de desenvolupar cap projecte educatiu que els pugui ser útil en un futur. Com a conseqüència d’aquest descontrol, sovint els nois s’escapen dels centres El Bosc i Vilana (ambdós situats a Vallvidrera) per quedar-se voltant pel barri, sovint a prop de l’estació de Peu del Funicular. N’hi ha que es dediquen a robar als veïns que es dirigeixen a l’estació, cosa que ha fet que alguns d’ells deixin d’utilitzar el transport públic.

El veïnat apel·la a l’Administració La situació al barri ha canviat molt d’ençà que El Bosc es va transformar en un centre de dia per als MEINA, cosa que va passar ara fa set anys. Des de llavors l’entrar i sortir dels joves ha estat constant. El trasllat d’un centre a un altre (del nocturn Alcor al diürn El Bosc), facilita que els joves s’escapin en pujar i baixar de l’autobús que els porta fins allà. La situació se’n ha anat de les mans dels treballadors del centre, que no donen a l’abast.

Els veïns dels barris, igual que els veïns de la resta de barris afectats (Sarrià i Poblenou, on es troba el centre Alcor) porten temps demanant a l’Administració que es faci càrrec d’una situació que ha esdevingut insostenible. Els MEINA que s’escapen del centre han arribat a entrar en propietats privades i la situació d’inseguretat ha crescut de forma exponencial en els darrers dos anys. Sembla ser que el tancament dels centres, que fa ja cinc anys que s’anuncia, té per fi una data: entre l’octubre i el novembre d’aquest any.

Majors d’edat mentre no es demostri el contrari yaiza garcía

Molts infants i joves que tenen entre 12 i 18 anys, poques places, i el compromís de l’Administració de disminuir el nombre de joves del centre El Bosc. De la suma d’aquests tres factors en sorgeix una perillosa combinació.

El passat 18 de desembre, 13 joves subsaharians van ser expulsats del centre d’acollida El Bosc perquè van ser considerats majors d’edat. La prova mèdica amb la qual es va decidir que tenien més de 18 anys va ser una radiografia de la seva mandíbula. Una prova que diversos metges i un estudi de la pròpia Generalitat determinen que no és fiable. De fet, a l’estudi es concretava que només en un de cada tres casos s’encertava la veritable edat de l’individu. I aquesta és la prova que tenien a la mà quan els van deixar al carrer.

L’opció que menys afavoreix els joves El cas d’aquests 13 joves no és un cas aïllat. Des del mes de març passat s’ha denegat l’acollida a una trentena de joves immigrants per aquest motiu. Hi ha hagut casos en què els joves portaven documentació que acreditava la seva minoria d’edat, però l’Administració la va considerar poc fiable. Hi ha hagut casos en què rere un document se n’exigia un altre (primer partida

de naixement, després passaport…), i els documents es rebutjaven l’un rere l’altre. Freqüentment, el temps que passava entre tràmit i tràmit era suficient perquè el jove assolís la majoria d’edat, i s’acabés el conflicte.

Mentres tant, al carrer.

Com era d’esperar, se n’han donat casos en què els joves en realitat eren majors d’edat. No obstant, també s’han donat d’altres en què no ho eren. Però tot i així, la Generalitat va optar per presuposar l’opció que menys afavoria el jove en qüestió.

El darrer cas, el dels tretze joves subsaharians que van ser expulsats de cop, va indignar la FAVB, el Casal dels Infants del Raval (entitat que el va detectar), i el Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya.

Tot i que la implicació en la defensa dels menors ha estat sempre una de les prioritats de les tres entitats, les negociacions amb la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència) es trobaven en ‘temps mort’. Aquest cas va fer que les entitats esmentades alcessin la veu.

La seva crida, però, no va trobar cap resposta positiva. El dia 6 de febrer el Síndic de Greuges, que s’havia adreçat al Departament d’Acció Social i Ciutadania per tal de conèixer detalladament les raons de la decisió i el procediment emprat per la DGAIA,

va elaborar un informe molt crític, on es demanava: la readmisió dels joves a la xarxa de protecció quan hi hagi indicis que són menors; el tancament dels centre Alcor i El Bosc durant 2009; definir un protocol d’actuació davant de situacions de minoria d’edat dubtosa; oferir els joves desemparats

l

Des del mes de març passat s’ha denegat l’acollida a una trentena de joves, alguns del quals portaven documentació acreditant la minoria d’edat, mitjançant una prova mèdica que la mateixa Generalitat considera poc fiable un projecte d’integracio i autonomia efectiu; i l’aprovació urgent de la nova Llei d’Infància de Catalunya.

Nombroses irregularitats A l’informe del Síndic també es mostra que hi ha qüestions que el Departament no aclareix. Per exemple, no explica els motius pels quals es pren com a data probable la majoria d’edat dels tretze nois, tenint en compte l’ampli

Centre d’acollida per a menors immigrants marge d’error que tenen les proves mèdiques practicades als joves, i tot i que quan hi ha indicis que un jove pot ser menor les actuacions haurien de partir de la presumpció de minoria d’edat i de l’oferiment de l’atenció social equivalent. L’informe tampoc explica per quins motius es van realitzar les proves mèdiques als menors que disposaven prèviament d’un passaport acreditatiu de la seva minoria d’edat. Així mateix no es respon a la pregunta feta pel Síndic de si els menors van estar informats del dret a demanar l’assitència jurídica d’un advocat d’ofici.

La valoració que ha fet el Síndic de tot plegat és que en el cas d’expulsió dels tretze joves s’han produit nombroses irregularitats. Potser la més greu és que, com a conseqüència de no emparar els tretze nois, la DGAIA els va deixar en llimbs legals.

L’informe diu: “Els nois no poden ser considerats menors perquè la DGAIA els empari, però estrictament no tenen l’acreditació legal perquè la xarxa d’adults els aculli. (…) En la mesura que els tretze nois són menors, només el seu tutor pot tramitar la sol·licitud del seu permís de residència.” Un

CARRER110 febrer 2009 DOSSIER 17

ida

arxiu casal dels infants del raval

Les males pràctiques de la DGAIA Eva Fernández presidenta de la Favb

l 6 de febrer el Síndic de Greuges va emetre una resolució relativa a l’expulsió de 13 menors no acompanyats del Centre El Bosc. En aquesta resolució, que culmina un procés que el Síndic va iniciar d’ofici en ser coneixedor de la situació en què es trobaven aquests tretze joves subsaharians, es fan consideracions extremadament rellevants, sobretot si es té en compte que no és la primera vegada que el síndic de Greuges insta la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) a complir la legislació nacional i internacional en matèria de protecció als menors que migren sols. Entre aquestes consideracions destaca que no es va dur a terme la tutela davant d’una situació de desemparament de facto; que, en no dur-se a terme els tràmits de documentació, se’ls deixa al carrer en una situació d’adults sense papers; que no es va respectar el dret dels nois a ser informats i escoltats en el procediment que s’estava duent a terme en relació amb ells tal com és preceptiu en compliment de l’article 12 de la Convenció sobre els Drets dels Infants i l’article 11 de la Llei 8/1995, de 27 de juliol, d’atenció i protecció dels menors. Finalment, entre d’altres recomanacions i suggeriments, el Síndic se suma a la demanda que s’ha fet des de diverses entitats, entre elles la Favb, perquè es readmetin els tretze nois a la xarxa de protecció a la infància, se’n tramiti la tutela i s’iniciïn els tràmits per documentar-los.

Tot seguit reproduïm el comunicat conjunt que es va fer públic i va ser signat pel Casal dels Infants del Raval, el Col·legi d’Educadors Socials de Catalunya i la Favb a aquest respecte.

E

s El Bosc

dani codina

carreró sense sortida.

Les conseqüències de la mala gestió de l’Administració, han enderrerit la normalització de la situació dels MEINA, que les acaben pagant els joves. El model d’acollida d’aquests menors hauria d’acostar-se al que s’aplica en el cas dels menors amb un referent familiar.

Cosa que significa, ni més ni menys, que l’Estat hauria d’acomplir la llei, encarregant-se de tutelar tots els menors desamparats sense distinció.

Comunicat conjunt “El Síndic de Greuges ha publicat una resolució molt contundent en què considera irregular l’expulsió d’un centre de 13 adolescents subsaharians que eren atesos al

centre de la Direcció General d’Atenció a la Infància El Bosc aquest desembre.

El Síndic estableix un criteri inequívoc sobre les moltes vulneracions als Drets dels Infants que suposa aquesta expulsió, que aquest desembre vàrem denunciar les tres entitats. Esperem que aquesta resolució faci canviar les males pràctiques de la DGAIA i no ens tornem a trobar amb més adolescents menors d’edat vivint al carrer indocumentats, com ha passat en tantes ocasions aquests darrers mesos.

Aquests adolescents van ser expulsats al carrer malgrat tenir passaport que acredita que són menors, utilitzant les proves radiològiques de mandíbula (amb un marge d’error de fins 2 anys per sobre i per sota, només un 34% d’encerts de l’edat, com han demostrat estudis de la pròpia Generalitat) i vulnerant el deure de protecció i tutela. Ara estan en un futur incert, temporalment allotjats en

l

El Síndic considera que l’expulsió de 13 adolescents del centre de menors El Bosc de Barcelona vulnera els Drets del Infants pensions per la Creu Roja i amb el seguiment educatiu i activitats formatives al Casal del Raval per a una futura inserció laboral.

Esperem que aquesta resolució faci que de forma immediata la DGAIA es comprometi a: 1) No deixar nois sense protecció basant-se en proves radiològiques que tenen marges d’error massa grans com per fonamentar la decisió d’expulsió dels nois de la xarxa de protecció quan hi ha indicis o fins i tot passaports que acrediten que son menors.

2) Incloure els 13 joves subsaharians expulsats a l’Àrea de Suport al Jove de la Generalitat (que ofereix recursos d’auto-

nomia als joves ex-tutelats quan arriben als 18 anys). Documentació immediata, allotjament temporal i inclusió en un projecte de formació i inserció laboral.

3) El tancament dels centres Alcor i El Bosc durant 2009. Són dos models de centres repetidament denunciats perquè no ofereixen una protecció ni projecte d’integració suficient, estan massificats i comporten vulneracions dels drets dels infants (més evidents en aquest any quan es compleixen 20 anys de la Declaració Universal dels Drets de l’Infant) i deteriorament dels propis infants i de la seguretat dels veïns del seu entorn.

4) Definir un protocol d’actuació responsable davant situacions de minoria d’edat dubtosa. El protocol ha d’invalidar les proves radiològiques com a única font en casos de dubte o d’altres indicis. Si les proves diuen que un noi és major d’edat però hi ha indicis de que pot ser menor, cal aplicar el criteri més beneficiós pel menor. Si una documentació es creu que és falsificada (com per exemple, els passaports) el lògic és denunciar a la policia els passaports dels que hi ha sospita, però entretant no es demostri el contrari no es pot desatendre als joves menors.

5) Oferir als joves en desemparament un projecte d’integració i autonomia efectiu. Demanem a l’administració responsabilitat social i criteris de protecció basats en bones pràctiques; en la gran majoria de casos amb una certa disposició a afavorir l’acompanyament a l’autonomia per a nois que els falta poc per a acomplir la majoria d’edat es podria considerar una mesura de protecció equivalent i adequada: seguiment socioeducatiu, documentació del noi, derivació a recursos de formació per la inserció laboral, allotjament en pisos assistits, etc.. Si els nois haguessin tingut uns mesos mes de 18 anys estaria bé abandonar-los al carrer?

6) Aprovació urgent de la nova Llei d’Infància de Catalunya, amb un debat social i polític participatiu que garanteixi un model d’atenció a la infància sense conductes negligents”.

CARRER110 febrer 2009 DOSSIER 18

Un precedent de xarxa social pels drets dels infants i joves immigrats eva fernández presidenta de la favb

l 1998, ja ha fet 10 anys, un article de l’Avui descobria a la societat barcelonina una realitat que aleshores ens va semblar esfereïdora: la presència d’infants i joves sols que dormien a un túnel abandonat de la RENFE al costat del TNC. Al setembre de 1999, durant la Mercè, es produeix la detenció i el tràmit de repatriació d’un jove magrebí indocumentat veí de Barcelona. Aquest jove havia viscut al carrer durant mesos, essent menor, en territori estatal espanyol, i estava acollit des de feia temps per una família barcelonina. El fet va provocar la solidaritat de 20 entitats ciutadanes, (entre elles la FAVB) i de nombroses persones, que aconsegueixen aturar el tràmit de repatriació i prenen la iniciativa d’apadrinar-lo per a la consecució de la documentació del jove. És la primera experiència d’organització ciutadana per defensar els drets dels menors i els joves immigrats desemparats a la nostra ciutat.

Prèviament Henriette Llopis, que ens va deixar el darrer Nadal, havia alertat diverses entitats de l’àmbit social de la presència d’aquests nois i de la necessitat de crear recursos de suport. Henriette i un conjunt de ciutadans i ciutadanes va llençar l’octubre de 1999 la iniciativa de convocar persones i entitats diverses els dimarts a la nit a una trobada a la plaça de Catalunya de Barcelona, lloc habitual de reunió dels menors i joves immigrats desemparats de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Aquesta trobada, que es va mantenir al llarg de diversos anys, va ser un factor

E

l

El Síndic ha anat emetent nombrosos informes en què posava de manifest que la DGAIA no actuava en consonància amb la llei fonamental per a la constitució de la Plataforma Ciutadana en Defensa dels Menors Immigrats Desemparats (PCDMID).

Presentació pública de la PCDMID En aquells moments semblava que la legislació estatal en matèria d’infància, així com els convenis internacionals, deixaven tan clar el deure de protegir (tutelar) i documentar aquests infants i adolescents que el recorregut de la PCDMID havia de ser necessàriament molt curt. Ens vam equivocar.

El novembre de 2000 la PCDMID es va presentar públicament amb un manifest en què es demanava:

3 Garantir el Dret a la Identitat sense condicions per a aquests menors com a pas previ a la consecució de tots els Drets de l’Infant i l’Adolescent en condicions de plena igualtat.

3 Fer efectiva la tutela i documentació d’aquests menors, així com la documentació i regularització de tots aquells que van entrar al país essent menors i s’han convertit en majors d’edat sense haver estat tutelats ni documentats.

3 Crear centres d’acollida diürna i nocturna oberts, que puguin donar respostes adequades a les necessitats i expectatives d’aquests menors, i els situïn en les condicions per promoure la seva inserció social, i la seva inserció laboral a partir dels 16 anys.

3 Garantir el dret del menor a mantenir el seu projecte de vida, el seu projecte migratori individual a l’Estat espanyol. És a dir, a no ser repatriat contra la seva voluntat.

3 Estudiar la possibilitat de l’accés a la nacionalitat espanyola dels menors que ho desitgin, així com dels joves que s’han convertit en majors d’edat sense haver estat tutelats ni documentats.

Aquests manifest comptava amb l’adhesió de més de 100 persones i de 88 entitats. Des de el primer moment es va comptar amb l’aixopluc i el suport de la FAVB, en la persona de Joan Garcia Trujillano, qui va mostrar sempre una gran sensibilitat vers aquesta situació, (recordem que la seva mort es va produir, en el grup de treball d’infància del CMBS, després d’instar el Director General de la DGAIA sobre els reiterats incompli-

ments legals d’aquest organisme).

El 2003 en un document la PCDMID denunciava la situació dels centres d’acollida temporal adreçats a aquest col· lectiu i en destacava la improvisació i la descoordinació imperant al circuit, la generació d’un circuit paral·lel, diferent del que atén els casos de desemparament de la resta d’infants i joves, ineficaç i a més a més discriminatori. Finalment afegíem denúncies contra el centre Alcor, alberg nocturn, per vulneració dels drets i opa-

l

S’ha aconseguit forçar l’obertura dels centres que han fet que avui no tinguem una realitat cronificada de joves vivint al carrer citat davant les denúncies.

La trajectòria de la PCDMID va perllongar-se al llarg de cinc anys d’intens treball, contactes i compareixences al Parlament, denúncies públiques, organització i participació en fòrums de debat, articles i informes... Cal dir que al llarg d’aquest període el Síndic de Greuges ha anat emetent nombrosos informes en què posava de manifest que la DGAIA no actuava en consonància amb la Llei.

Algunes qüestions s’han anat modificant, però menys de les que voldríem.

Pocs dies abans de Nadal, davant de les queixes veïnals a Vallvidrera, la DGAIA va actuar expulsant 13 nois subsahari-

ans considerats menors segons els seus passaports però que per a la DGAIA, en base a unes radiografies de mandíbula, de fiabilitat molt dubtosa segons els experts, va considerar que eren majors d’edat i els va deixar d’un dia per altre al carrer. Desprès de 8 anys, el darrer 23 de desembre el Casal dels Infants del Raval i la FAVB, fèiem públic un comunicat en què plantejàvem les següents exigències: 3 Tutela immediata i documentació de tots els nois i noies migrants sense família que es troben al nostre país per oferir-los un projecte d’integració social i autonomia efectiu.

3 En cas de dubte sobre l’edat d’un adolescent i jove, i que hi hagin indicis que pot ser menor, les actuacions han de partir de la presumpció de minoria d’edat i l’oferiment de l’atenció social equivalent.

3 Tancament de l’alberg nocturn Alcor i del centre de dia El Bosc, derivació dels nois i noies als CRAE (Centres Residencials d’Acció Educativa) normalitzats. Després de 10 anys de presència de menors no acompanyats al nostre país no hi ha cap raó per mantenir un circuit paral·lel i excepcional.

3 Inclusió dels 13 joves subsaharians expulsats a l’Àrea de Suport al Jove (que ofereix recursos d’autonomia als joves extutelats quan arriben als 18 anys). Documentació immediata, allotjament temporal i inclusió en un projecte de formació i inserció laboral.

3 Obertura d’un debat social participatiu per a l’elaboració d’un nou model d’atenció a la infància que impedeixi i sancioni les males pràctiques i conductes negligents per part de les administracions.

Una assignatura pendent L’atenció a la infància al nostre país és una assignatura que encara tenim pendent com a societat. La tenacitat d’un grup de ciutadans i ciutadanes constituïts en plataforma no va resoldre un problema que s’ha mostrat molt enquistat, però va aconseguir impedir que el discurs criminalitzador s’instal·lés (en una primera època la DGAIA va arribar a teoritzar que eren “nens de carrer” exportats per Marroc, o que eren “resistents a l’acció educativa”). Ara ens han hagut de donar la raó en què aquests eren mites sense fonament. També va forçar l’obertura de centres d’atenció que han fet que avui no tinguem una realitat cronificada d’infants i joves vivint al carrer i va generar una consciència ciutadana i política que aquestes persones, per damunt de ser immigrats, són infants i joves que requereixen acollida i acompanyament. Ara, tornem a recollir el guant i reclamem a la Generalitat i al recentment creat Consorci de Serveis Socials de Barcelona, solucions clares que respectin drets i promoguin la convivència veïnal.

CARRER110 febrer 2009 DOSSIER 19

25 anys fent pinya contra l’exclusió social daniel gomis

l Casal dels Infants per l’Acció Social als Barris -més conegut fins fa ben poc com Casal dels Infants del Raval- ja té un quart de segle. Vint-i-cinc anys acabats de complir al llarg dels quals “ha acompanyat els itineraris de creixement i vida de molts infants i joves que no disposaven de les oportunitats necessàries per incorporarse a la societat amb plenes garanties, procurant oferir a cadascun d’ells les eines de desenvolupament més adients tenint en compte la seva situació personal i familiar”. Així resumeix Rosa Balaguer la principal funció que des de 1983 porta duent a terme, amb gran entrega, l’associació sense ànim de lucre que actualment dirigeix.

Dia a dia, durant tot aquest temps, el Casal ha treballat a peu de carrer per afrontar les diverses situacions de necessitat que han anat afectant la realitat dels més petits del barri: des de la desnutrició i l’alarmant absentisme escolar, en els primers anys, a la necessitat d’atenció, suport i acollida que es va originar després de la primera onada d’immigrants.

Sense oblidar tampoc el desemparament dels menors immigrats no acompanyats, i més recentment, de les noies gitanoromaneses, que s’ha afrontat treballant des dels països emissors per prevenir la migració prematura.

I paral·lelament a tot això, l’entitat ha anat col·laborant també amb les institucions educatives per a garantir l’èxit escolar, formant nois i noies per ajudar-los a trobar feina, mobilitzant milers de persones, denunciant la manca de recursos per afrontar les situacions de desigualtat... i en definitiva, esforçant-se per la millora de la convivència sense deixar d’estudiar les diferents maneres d’abordar els grans reptes socials que contínuament se’ns plantegen.

E

Actuals línies de treball Amb la ferma convicció de seguir fent camí sense baixar ni un xic els braços, el Casal articula actualment la consecució dels seus objectius a través de cinc

l

Des de l’any de la seva constitució, al 1983, el Casal ha passat de combatre la desnutrició al barri a apostar per la prevenció de l’exclusió social en una etapa actual amb 29 projectes en marxa línies de treball (suport social a infants i famílies, suport al procés escolar, dinamització de joves i de la comunitat, integració de joves sense xarxa social i formació i inserció sòcio-laboral) que es veuen expressades mitjançant ni més ni menys que vint-i-nou projectes. Uns aborden la situació de tota la població infantil i juvenil del barri a través de recursos de lleure educatiu, i uns altres atenen col·lectius específics, amb alt risc d’exclusió social, i que requereixen respostes adaptades. Com a repte que feia temps que es volia assumir, el projecte Vincles ha estat sens dubte un dels més significatius dels que s’han iniciat en els últims temps. La seva especial rellevància resideix en el fet que dóna l’oportunitat d’atendre infants de zero a tres anys junt amb les seves mares, un aspecte primordial segons Balaguer: “Una de les nostres grans preocupacions sempre ha estat la feina preventiva, i per tant, ha resultat molt important poder passar-nos a ocupar de l’evolució dels nens des d’un inici; cuidant i cana-

Sortida de formació d’un grup de joves del Casal litzant les carències que poden acusar certes mares després del part i procurant així que es mantinguin forts els vincles d’unió amb els seus fills”.

Partint d’aquesta tendra franja d’edat, al Casal arriben nens i joves fins als 23 i 24 anys. I com pot resultar fàcilment imaginable, dins d’un ventall tan ampli, la varietat de perfils està garantida, i més encara tenint en compte la gran diversitat que caracteritza el barri. Tot i que pràcticament tots els usuaris comparteixen mancances en el seu entorn familiar, això si tenen família, el cert és que a cada edat es contempla un tipus de compromís concret a assumir per part del beneficiari que aspira a millorar la seva situació. Abans que res, cada cas és estudiat amb atenció per veure quin projecte és el més adequat a l’hora d’aconseguir que el jove faci una reflexió sobre la seva realitat i millori la seva relació amb l’entorn, assumint de mica en mica petits reptes amb el seu esforç i el suport dels educadors. Tal i com reconeixen els responsables de l’entitat: “En aquest punt la nostra feina esdevé clau, ja que hem de fer de referent educatiu, equilibrant les exigències cap als nois amb la gestió dels conflictes que es van presentant durant el procés, i fent prendre en tot moment consciència al jove de quina és la situació i també de fins on arriben les seves possibilitats”.

“Exportació” del model Al Casal porten tota la vida treballant al Raval i bastants anys també a la Mina, però ja fa temps que s’havien adonat que hi havia molts altres barris amb col·lectius d’infants en risc o situació de vulnerabilitat. Així doncs, ha estat gairebé “una obligació moral”, com ells mateixos reconeixen, anar posant la seva experiència i coneixements al servei d’altres entitats per aconseguir una acció eficaç adaptada a les peculiaritats concretes de cada zona. L’objectiu de fons a l’hora d’ampliar el seu radi d’acció ha estat demostrar que la feina que es fa al Raval és perfectament aplicable a d’altres territoris mitjançant el treball en xarxa, tal i com està quedant palès en els casos de Sant Adrià, Besòs, Badalona Sud, Santa Coloma, o fins i

Homenatge al treball en xarxa El Casal dels Infants ha sostingut sempre que la pobresa i les raons de ser de l’exclusió són responsabilitats socials col·lectives.

En aquest sentit, ha estat clau la cerca de vies de col·laboració i d’implicació diferents, que han permès construir un projecte heterogeni i molt divers, basat en el caràcter transformador d’unir esforços i treballar en xarxa. És per això, que s’ha volgut aprofitar una efemèride tan emblemàtica com el 25è aniversari (amb l’exitosa festa d’estiu oberta a tothom al Port Vell i el concert solidari de tardor al Liceu com a punts àlgids dels festejos) per retre homenatge a tots aquells que han aportat el seu granet de sorra en la lluita per la integració: “Els diferents actes ens han permès celebrar la nostra trajectòria amb tothom; famílies, voluntaris, equip de treballadors, xarxa de col·laboradors, socis... Els hem volgut agrair tot el seu suport i recordar-los de pas que això només és un punt i seguit, ja que volem seguir treballant plenament en la mateixa línia”, destaca la directora Rosa Balaguer.

Espai Web del 25è aniversari: http://25anys.casaldelraval.org

arxiu casal dels infants del raval

tot, Tànger. I d’aquí també el canvi de nom esmentat al principi, amb el que s’ha volgut reflectir millor l’evolució de l’entitat però mantenint alhora intactes els seus valors i orígens.

A mode de reflexió sobre l’evolució de les desigualtats socials al llarg dels seus 25 anys de trajectòria, des del Casal s’ha apreciat una certa millora en la qualitat de vida, però també es recorda que encara hi ha uns nivells de pobresa molt elevats i que el col·lectiu d’infants és avui un dels més febles i perjudicats, per la manca de recursos propis. Respecte a això, subratllen que persisteix

l

L’aniversari ha servit perquè la massa social del Casal reflexioni sobre i consensuï les línies bàsiques d’acció que han de marcar el futur immediat, com ara l’extensió en el territori una important manca de consciència i sensibilització, apuntant directament a l’Administració a l’hora de reclamar una aposta molt més decidida per unes polítiques d’infància realment eficaces, tal i com ja s’ha anat fent amb d’altres col·lectius desfavorits.

I com a apunt final, cal afegir que, en consonància amb l’arribada del 25è aniversari, l’agenda del Casal també ha estat darrerament capitalitzada per un exhaustiu procés de reflexió mitjançant el qual la seva massa social ha volgut consensuar les línies bàsiques d’acció que han de marcar el futur immediat.

D’entre elles, tres de les més destacades són les que han de portar l’entitat a continuar el procés d’extensió territorial, la tasca de sensibilització i incidència político-social, i el treball en xarxa cap a un teixit de complicitats encara més gran. Tot plegat, per seguir demostrant a més infants, joves i famílies que, malgrat l’amenaça d’exclusió i la precarietat econòmica constant, també poden ser ciutadans de primera.

CARRER110 febrer 2009 DOSSIER 20

Infants amb dret a tenir una família Jaume plans periodista

enien un nen mexicà apadrinat.

Però això no els acabava d’omplir. Enviar uns diners periòdicament, sense contacte humà... era massa fred, faltava caliu. Un dia, el Joan va sentir una falca radiofònica de Creu Roja que el va frapar. Una veu dolça implorava: “Nena busca mare amb ulleres i pare amb bigoti que em vulguin acollir”. I els va canviar la vida.

D’això fa gairebé sis anys, el temps que fa que la Isabel i el Joan conviuen amb dos adolescents d’ara quinze i setze anys, respectivament, i que han pujat -estan pujant- com si fossin fills seus.

El Pol i el Ferran -dos noms inventats- es troben entre els milers d’infants i adolescents catalans que, per les raons que sigui, no tenen pares. Bé, sí que en tenen. El seu pare, la seva mare, es diuen Generalitat. Almenys legalment.

Fins als divuit anys. Els seus pares biològics poden haver mort, els poden haver abandonat de petits, poden ser a la presó o potser tenen alguna malaltia greu que els impedeix de fer-se’n càrrec.

Les causes poden ser moltes, però la realitat és sempre la mateixa. I on van a parar? A un centre d’acollida de menors.

La llei obliga la Generalitat a donar-los sostre i menjar, però... i família?

El Ferran i el Pol van ser afortunats, van trobar el Joan i la Isabel que estaven disposats a fer-se’n càrrec. Continuen sent fills de l’administració, però estan dins d’una unitat familiar. Ara bé, a diferència ells, n’hi ha milers que no estan tenint la mateixa sort, que estan a l’espera d’una família que els vulgui acollir al seu redós i donar-los aquella estima tan necessària, en aquestes edats més tendres, per al desenvolupament emocional i afectiu de la persona.

Problemes? Sí, els que vulgueu, “els mateixos que amb els nostres fills”, diu la Isabel. O potser més i tot, perquè “aquests nens vénen amb una motxilleta”, afegeix el Joan. No obstant això, es mereixen,

T

l

La lluita de les associacions de famílies acollidores ha aconseguit avenços com la baixa per maternitat i l’excempció fiscal dels ajuts com tothom, tenir una oportunitat, una infància feliç, amb la màxima normalitat possible. Encara que els seus pares es diguin, ai las, Generalitat de Catalunya.

La lentitud de l’Administració Una Generalitat que, amb la lentitud exasperant que caracteritza tota administració pública, des de fa cinc anys està tramitant la revisió de la llei de protecció dels infants i els adolescents.

I encara està en fase d’avantprojecte.

Al darrere tenen una associació de famílies acollidores que els pressiona.

El Joan i la Isabel són membres de la Junta. Entre les seves conquestes hi ha la baixa per maternitat (independentment de l’edat a què els acullin), ajuts per a la manutenció i exempció fiscal dels ajuts que rebin. Però a sota el braç encara hi porten una carpeta plena de reivindicacions.

Primera. No tots els pares i mares acollidors estan contents amb la seva ICIF (Institucions Col·laboradores d’Integració Familiar), el seu tècnic Creu Roja o d’altra institució que els faci de pont amb l’administració. Per a qualsevol problema, a qualsevol hora del dia, hi poden recórrer, el contacte és constant. De fet, és la seva obligació. I els

Molta gent desconeix l’existència de la figura de l’acolliment temporal o de llarga durada han de donar suport. Doncs bé, no és el cas del Joan i la Isabel, però moltes famílies acollidores es troben desemparades amb el tècnic que els ha tocat.

Segona. L’escola. Com que el seu pare i la seva mare legal és la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, el seu domicili oficial, que no real, és el de la DGAIA. I la família acollidora sovint no pot triar col·legi, de manera que es pot trobar que porti els seus fills biològics a l’escola del costat de casa, i hagi de travessar tot Barcelona per portar l’infant acollit on li toqui pel domicili establart per la DGAIA. Tercera. Els horaris de visita. Ho explica el Joan: “Els nanos tenen visites periòdiques amb la família biològica, és important que sigui així, i els acollidors demanem que siguin fora d’horari escolar, però com que la majoria de visites són controlades per un funcionari, que treballa unes hores determinades, doncs el noi ha de perdre un matí d’escola, donar explicacions a classe, la família biològica ha de demanar festa a la feina, la família acollidora també, i tots hem d’anar malament per ajustar-nos a l’horari de funcionari de torn”.

Reptes pendents Des de la seva experiència, les associacions de famílies acollidores han enviat missatges per activa i per passiva a les Administracions sobre els punts que consideren importants per millorar el futur dels menors i les famílies, entre els quals: 1) Establir propostes estables i amb futur per als infants.

2) Treballar per al coneixement social de l’acolliment.

3) Mesures de suport per recolçar els joves que arriben a la majoria d’edat.

4) Adaptar el tracte administratiu a l’interès dels infants i de les famílies.

5) Reconeixement de la labor de les famílies acollidores per part de les Administracions.

Quarta. Què passa quan fan divuit anys? Isabel: “l’administració diu que ja no són fills seus, i és important seguir donant un mínim suport, els hauria de tutelar fins que poguessin volar”. Com la

Què és l’acolliment Segons la llei, l’acolliment “simple”, sense l’objectiu adoptiu, comporta confiar de manera temporal la guarda d’un menor a una família o persona, que s’ha de fer responsable del “desenvolupament integral de la seva personalitat”. “Ha de vetllar per ell, tenir-lo en llur companyia, alimentar-lo, educar-lo i procurar-li una formació integral, sempre sota la vigilància, l’assessorament i l’ajut de l’organisme competent”.

Els menors que necessiten ser acollits per una família que no és la pròpia estan en situació de desemparament (bé perquè faltin les persones que se n’han de fer càrrec, o quan aquestes persones estan impossibilitades). Aquest infants freqüentment estan ingressats en centres, residències o llars infantils i, fins i tot alguns de fa massa temps, per la qual cosa necessiten viure i créixer dins de la normalitat d’una família i es pot comprovar com, al cap de pocs temps de viure-hi, l’infant millora en tots els aspectes.

L’acolliment es tramita mitjançant L’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció o amb alguna de les institucions col·laboradores d’integració familiar (ICIF). Es realitza un informe sobre la família i els menors per tal de proposar l’acolliment més idoni, sempre en interès del menor. El 2007 hi va haver a Catalunya 669 acolliments.

arxiu

resta de joves de la seva edat, als divuit molts no estan preparats per campar-la al seu aire. Alguns tenen la sort que la Generalitat els ofereix entre els divuit i els vint anys un pis compartit, amb lloguer assequible, i els ajuden a trobar una feina que s’ajusti al seu perfil. Però són minoria. La Isabel i el Joan pensen que els poders públics “confien massa en la bona fe de la família acollidora”. I cal pensar que estem parlant de famílies que han decidit acollir temporalment. No és una adopció. “Ens hi fiquem sabent que és temporal, tot i que mai trencarem el lligam, aquí sempre tindran la porta oberta”, assegura el Joan, que veu molt clar que “un nen que als divuit anys rep un altre abandó, el de l’administració, és un delinqüent en potència”.

Corresponsabilitat social El Joan i la Isabel no volen acabar la conversa sense fer una crida a la societat.

Demanen corresponsabilitat. “Els fills no són propietat dels pares, són de la societat i és la societat la que s’ha de preocupar perquè tots tinguin família; ho fan els animals, si el pare es mor, el clan els acull”. La Isabel reclama a la ciutadania que, en la mesura que pugui, col·labori a realitzar la part d’aquest compromís que el Govern no pot fer: acollir-los en la seva família per tal que el màxim d’infants possible no visqui en centres.

I per acabar, una pregunta oberta. La formula el Joan: “per què la Generalitat no fa promoció de l’acolliment en famílies? Un centre li costa una fortuna: monitors, psicòlegs, cuiners... mentre que una família no li costa quasi res. Com és que no hi ha un debat permanent? Segur que sortirien famílies com a bolets”.

Certament, molta gent desconeix l’existència de la figura de l’acolliment temporal. I ja se sap que el que no es coneix, no existeix. Una falca, una simple falca, pot canviar la vida de moltes persones. Com les del Pol i el Ferran. Molts nens, moltes nenes, ho estan esperant. I d’infància només en tenen una. El rellotge no s’atura.

S

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 21

CARRER El circ es fa gran 25

Neix l’Escola de Blues de BCN

27

L’Eixample de Lluís Permanyer

29

Manifest sobre ecologia

El circ ha estat la parenta pobra de les arts per a les institucions. Tot i que Barcelona té una forta tradició circense i ja fa 20 anys que companyies i professionals han treballat dia a dia des dels barris per dignificar-lo. Entre tots han aconseguit que per primer cop s’ho comencin a prendre seriosament des de dalt

jose miguel benítez periodista L’Associació de Professionals del Circ de Catalunya (APCC), integrada per representants de les diferents branques del circ català, va néixer l’any 2004, “amb l’objectiu d’unir i dignificar el sector, apostant des del seu inici per la formació, la creació i l’exhibició,” assegura el seu president, Jordi Juanet, Boni. En aquests quatre anys l’APCC ha crescut, passant de 60 a 200 socis, i ha aconseguit impulsar el Pla Integral del Circ (PIC), firmat el març del 2008 amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat, un Pla dotat amb 2,44 milions d’euros que és considerat pels professionals com un fet històric que deixa enrere dècades de precarietat i desconsideració.

Per a Boni el PIC és fruit de l’esforç i renovació del sector, de l’obertura de les institucions al

l

Una vella reivindicació del sector que posposa el Pla Integral és la creació d’un equipament permanent d’exhibició circ, i d’un canvi de mentalitat en la societat que ja no mira el circ com a una cosa marginal sinó que comença a veure-ho com allò que és: “una art escènica, al nivell de les seves germanes, la dansa i el teatre”. Segons la seva opinió, el PIC també és en part una aposta personal de l’actual conseller, Joan Manuel Tresserras.

Jordi Juanet considera que és massa aviat per fer una avaluació del Pla, però recalca que queda

molt per fer i que “és necessari que els compromisos del PIC es compleixin”.

Dels aspectes positius destaca la posada en marxa de La Central de Circ, que ve a donar resposta temporalment a la urgència del sector per disposar d’un espai adequat, després del desallotjament de La Makabra en el 2006, que va posar en emergència i mobilització tot el sector. “L’Administració -assegura Boni- va respondre ràpidament a les nostres exigències amb la instal·lació de La Central, que, encara que és un espai provisional, ens permet donar resposta a la urgència i continuar avançant”.

per aconseguir aquesta vella reivindicació, però que ho volen fer pas a pas, sense precipitar-se. En aquest sentit, la coordinadora de La Central del Circ, Marta Borreguero, és partidària “d’apostar més pel cicle natural del circ: primer la formació, després espais de creació amb condicions idònies per a l’assaig, després la producció d’oferta. Una vegada tinguem tot això ja estarem en disposició de posar en marxa un equipament d’exhibició estable”.

Boni no és partidari d’una solució com la de l’”impressionant” Circ Price de Madrid, que segons la seva opinió va suposar “molt de temps i molts diners, mentre que l’escola de circ i els creadors, fan el que poden perquè no tenen ni les condicions ni els recursos”.

El repte de la formació El president de l’APCC és més escèptic respecte a l’acord de reglar la formació, amb rang d’estudis superiors, tal i com passa a França i altres països, on han de viatjar els artistes que volen una major professionalització.

“L’acord sobre formació -afirma Boni- no està funcionant com ens agradaria”. Tanmateix, assegura que l’APCC farà un esforç especial per aconseguir avenços en aquest tema al llarg del 2009.

Respecte al circuit d’exhibició “Ciutats amigues del Circ”, Jordi Juanet diu que han rebut moltes queixes per part de les companyies i professionals -que han hagut de suspendre activitats previstes- pels problemes burocràtics i de diferència de criteris entre els municipis. En aquests dies està prevista una reunió de valoració sobre el desenvolupament del circuit en el 2008. De moment hi ha 11 ciutats que hi participen, entre les quals no hi és Barcelona.

Sobre la creació d’un equipament permanent d’exhibició, Boni assegura que estan en converses

Assaig a l’antiga La Makabra del Poblenou, desallotjada el 2006 i al nou espai provisional de La Central, al Fòrum

La Central del Circ Encara que forma part dels acords del PIC, i que per tant compta amb el suport de la Generalitat,

l

L’acord sobre formació és un dels punts que preocupa els professionals, tot i que s’espera avançar sobre el tema aquest 2009 és un equipament municipal inclòs en el programa “Fàbriques per a la creació” de l’Ajuntament de Barcelona, que finança la major part de la seva instal·lació (les carpes han costat 400.000 euros). La Central està gestionada provisionalment per l’APCC. En el futur, està previst crear una entitat de gestió pròpia. La Junta de l’APCC coordina la gestió amb l’equip de direcció de La Central.

La Central està concebuda com a un espai per a l’assaig, entrenament i creació dels professionals i companyies del circ i com una plataforma per a la professionalització dels artistes i la interrelació de les disciplines. Encara que té un programa d’assessoria i formació, no és una escola de circ, i tampoc no està pensada com un espai d’exhibició.

Encara que només porta oberta mig any, Marta Borreguero assegura que de vegades es queda petita davant de la demanda: “necessitem més espai, ja que només disposem d’una sala gran per a l’assaig i entrenament, i amb una alçària limitada, i una altra sala petita, aïllada per cortines, per a la creació,”. De fet, per qüesanna carlota

passa a la pàgina 22 2

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 22

2 ve de la pàgina 21 tions de seguretat, només admet un màxim de 30 persones entrenant alhora. La coordinadora de La Central expressa la seva confiança que amb la ubicació definitiva en l’espai proposat, sota de la placa fotovoltaica del Fòrum,, aquests problemes quedin resolts: “serà un espai únic a Europa”, diu. En aquest futur espai, d’uns 3.000 metres quadrats, podran comptar

l

Amb la creació del nou espai proposat sota la placa fotovoltàica del Fòrum s’han de guanyar 3.000 metres quadrats per assajar amb diferents sales, un petit teatre per a la posada en escena i sales per a les companyies.

anna carlota

La Nave, espai autogestionat La Nave, hereva de La Makabra, i ubicada a les Glòries, és un espai de creació cultural, autogestionat, sense estructures, que funciona de forma assembleària.

No és un espai exclusivament de circ. Disposa també d’espais per a dansa i ioga, flamenc, capoeira, laboratori de fotografia, costura i un espai de creació de teatre. El material de creació és reciclat pels seus integrants que, a més d’artistes actuen com a dissenyadors, soldadors, lampistes, electricistes...

Una de les opinions amb què coincideixen alguns dels integrants del col·lectiu és que és un projecte diferent del de La Makabra, encara que la majoria dels seus integrants siguin procedents i es nodreixin d’aquella experiència.

La Makabra, ens expliquen, va sorgir de la necessitat d’un col·lectiu d’artistes de circ, majoritàriament estrangers, que davant de l’absència a Barcelona d’un lloc per assajar i crear, van ocupar un conjunt de naus al barri del Poblenou per desenvolupar activitats artístiques, socials i culturals de tota índole: escèniques, plàstiques, musicals, esportives, etc.

Ara, expliquen, La Nave “és un espai alternatiu, sense definició, en el qual es conjuga la barreja de molta gent, amb moltes activitats i moltes formes de pensar... És un espai per continuar creixent i per arribar a una altra gent”.

A La Nave organitzen tallers de formació i activitats gratuïtes, en funció de les propostes, per a tot tipus de públics. És un espai obert al barri. Fora d’aquest espai, “cadascú fa la seva”: en companyies, en treballs per a ajuntaments, en projectes propis, en l’APCC, en altres feines.

Malgrat el Pla Integral, continuen pensant que el circ no té el reconeixement que mereix, i en aquest sentit, exigeixen a l’immediat: un programa d’estudis superiors; un espai permanent d’exhibició; que les ciutats s’obrin al circ per superar la situació actual en la qual, diuen, “hi ha molts artistes i poc treball, i el que hi ha està copat per un circuit tancat”; una borsa de treball, de qualitat, sobretot en moments de crisi com l’actual, en el qual a més de poca feina “costa més cobrar-la”. Alguns pensen que s’afavoreix més els empresaris que els futurs artistes.

Opinen també que cal millorar encara més la imatge del sector.

Consideren que hi ha gent que encara els percep com a rodamóns.

“I a més, de què treballes?”, diuen que continuen preguntant-los de vegades.

Barcelona, una llarga història circense A finals del segle XVIII, apareixen als carrers i places de Barcelona els primers espectacles circenses: saltimbanquis, funàmbuls, prestidigitadors, forçuts, “traguejaespases”, pallassos i exhibicions d’óssos, cabres i micos ensinistrats. El segle XIX a Barcelona apareixen companyies i espais on actuen els més famosos artistes de l’època: el circ de l’equilibrista Auriol (1827), el primer en anunciar-se a través de grans cartells; Campos Eliseos (1853), que va ser el primer circ estable de Barcelona; el Circ Price (1859), a les Rambles; el Gran Circo Real de Ciniselli (1860), al passeig de Gràcia; el Circo ecuestre Alegria (1879), a la plaça Catalunya; el Circo Español Modelo (1892), en el Paral·lel; els teatres Barcelonés, Tívoli i Novetats, habilitats per a circ; les places de braus de Las Arenas i de la Barceloneta.

Era una època en què es podia veure a diari un espectacle circense diferent.

Barcelona es converteix en una de les capitals més importants del circ a Europa, com ho demostren les declaracions del clown Grock, que mentre preparava un número li va dir a la seva parella artística Antonet: “ si agradem a Barcelona, agradarem a tot arreu” . De 1924 a 1947 funciona

a la Carpa (una llavor d’escola de petites companyies. Dos dels llocs més el circ estable Olimpia, circ impulsada per la Generalitat); emblemàtics d’aquella època són les que disposava de el Circ Raluy. A l’any 1991 es crea places del Pi i de Sant Josep Oriol.

6.000 localitats i que l’Associació de Circ de Catalunya, El circ contemporani, incorpora a més va ser descrit com aspectes del folklore i de la festa major. que desapareix al 1998. “l’únic veritablement Amb el nou segle, apareixen noves Són moments en què el teatre i altres digne de la ciutat”, per iniciatives i possibilitats. La Biblioteca arts incorporen també elements del l’historiador Antonio Central de Nou Barris s’especialitza circ. En aquest context apareixen: Els Dalmau. en circ. En el 2004, es constitueix Comediants, la Fura dels Baus, La A meitat dels 70 del l’APCC, sorgeix amb força La Makabra Tràgica, Germans Poltrona, Circ segle XX, a l’uníson i apareix la revista Zirkolika. En el Cric, Vitore i Nani, Boni &Carola, dels canvis històrics 2005 comença a negociar-se el Pla Circ Sèmola, Circ Perillós. del moment, i a la Integral de Circ.

Apareixen també espais com l’Ateneu transformació que viuen Popular de Nou Barris, que es a tot el món les arts en converteix en un referent de circ per general, a Barcelona i a Fonts: 3 R. Dalmau, Antonio. El circo en la a la ciutat, on es funda la companyia tot Catalunya, comença vida barcelonesa. Ediciones Librería Milla, Desastrosus Cirkus; la Cúpula a produir-se una Barcelona, 1947. 3 Departament de Cultura Venus (1979), al Teatre Principal; la renovació que adquireix de la Generalitat de Catalunya, KRTU. Circ Cuina de les Arts (1979-80); Teatre el nom de “circ contemporani”, que contemporani català. L’Art del risc. Barcelona, Llantiol, en el carrer Riereta; el Circ segueix camins similars al Nouveau 2008. 3 Revista Zirkolika Cirque francès, i que neix com a alternativa al circ clàssic, alimentant-se d’ell però sense pretendre reemplaçar-lo. Es caracteritza per l’absència d’animals, la incorporació d’elements d’altres arts escèniques i plàstiques, el mestissatge i una posada en escena amb un mínim fil argumental, apostant més per fascinar l’espectador amb propostes poètiques i estètiques, que amb el “més difícil encara”. Són anys rics però difícils, A dalt, portada del llibre El circo en la vida barcelonesa, d’Antoni R. Dalmau (1947, Edicions amb estructures fràgils Libería Milla).Cartells de circ a la plaça Catalunya (1879), a l’Olympia (1931), Boni & Caroli i recursos escassos. Així, apareixen i desapareixen (als anys 80) i El planeta de Zog a l’Ateneu Popular de Nou Barris (1998)

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 23

L’escola Rogelio Rivel, el trampolí de la formació Daniel Gomis Tothom, qui més, qui menys, ha sentit parlar alguna vegada de Charlie Rivel, considerat el pallasso més gran de tots els temps -en el sentit més noble de la paraula, és clar-. Ara bé, de ben segur que molts dels qui no tinguin relació amb el món del circ encara no saben que va ser el germà petit d’aquest català universal qui, a més de meravellar també a les carpes de mig món, va dedicar els últims anys de la seva vida a transmetre les tècniques i secrets del circ clàssic a les noves generacions. I precisament, gràcies sobretot a aquesta inestimable tasca docent, va ser com va acabar veient la llum a finals del segle passat la primera escola de circ a Catalunya -la segona a l’estat espanyol junt amb la Carampa de Madrid-.

El projecte va néixer la tardor de 1998, quan un grup de gent vinculada a l’activitat de circ que ja es venia desenvolupant feia temps a l’Ateneu Popular de Nou Barris decideix anar un pas més enllà i traduir el valuós llegat de Rogelio Rivel en una completa formació per a joves. Les proporcions de la

l

La crítica principal al Pla Integral és que descuida la formació i la integració social, una de les bases de la filosofia de l’escola iniciativa van fer que ràpidament es fessin necessàries una estructura i gestió pròpies, originant-se així l’actual carpa adjacent a l’Ateneu.

D’aleshores ençà, la progressió de l’escola no ha deixat d’anar en augment, tal i com evidencien la frenètica activitat que s’hi viu a diari, l’elevada demanda i el fet que l’actual carpa ja s’hagi quedat petita. Dins de l’oferta formativa, destaquen dos fronts d’acció: per una banda, l’escola de tècniques

fotos: dani codina

Classes a l’escola de circ Rogelio Rivel, a la carpa de l’Ateneu Popular de Nou Barris base -acrobàcia, dansa, teatre, verticals, equilibris, llit elàstic i trampolí- (dos anys acadèmics amb una intensa disciplina de vuit hores diàries, cent per cent pràctiques, per a estudiants d’entre 16 i 25 anys) i els cursos d’especialitat (un any de treball d’una tècnica específica, pensat per a majors de 25 anys); i per altra part, els tallers extraescolars i intensius per a adults, que estan oberts a partir dels 16 anys i permeten formar-se, habitualment en horari de tarda, en tècniques base i específiques d’una forma no tan exigent. A més,

a això cal afegir també els tallers exteriors que solen impartir un equip de professors-artistes a les escoles i ajuntaments que prèviament ho sol·liciten.

Funció passaport Amb tot, un dels principals objectius de la Rogelio Rivel és preparar els alumnes perquè després mirin de donar el salt a les escoles superiors de França, el gran paradigma a nivell europeu, sobretot en quant a recolzament institucional. I és que tal i com reconeix, amb resignació, la coordinadora de tallers de

l’escola, Anna Mestres, el concepte de formar-se acadèmicament en arts creatives és relativament molt modern al nostre país: “Fins fa poc, el circ l’aprenies al parc fent malabars o a casa d’algun col·lega.

A diferència de França, aquí no existeixen títols homologats ni per als professors ni per als alumnes, i encara no està gens clar quan es podrà regularitzar la cosa”.

I quan se li pregunta què pot aportar en tot això el nou Pla Integral del Circ, la incertesa que expressa és similar: “Nosaltres no el veiem integral. És cert que

vol donar molt suport a tot l’àmbit professional i de creació, però alhora creiem que deixa bastant descuidada la part més formativa i d’integració social. I qui omplirà la vessant professional que es recolza si no s’aposta també per potenciar la formació...?”. La manca d’inversió en formació que denuncia l’Anna es pot comprovar amb un simple tomb per l’escola, on realment es troben a faltar algunes infraestructures més i un es queda sorprès de descobrir com les oficines es troben ubicades en una mena de contenidor.

Un bressol d’artesania a l’Ateneu Popular Joan López, “Juanillo”, va ser un dels veïns que l’any 1977 van decidir ocupar l’espai d’una antiga planta asfàltica per posar remei a la manca d’equipaments culturals al barri. L’acció va ser tot un èxit i les manifestacions artístiques no es van fer esperar. D’entre elles, el circ ha tingut sempre un lloc d’honor en l’oferta de l’Ateneu, convertint aquest en un autèntic referent pel qual han anat passant infinitat de companyies i practicants de tot arreu, ensenyant-se i aprenent els uns dels altres. Tan gran ha estat la influència que el Juanillo, un dels impulsors i actual president de l’associació gestora, no pot evitar sentirse “més que satisfet d’haver contribuït a crear el bressol de la formació i difusió del circ a Catalunya”. El pas del temps ha anat consolidant l’aposta i avui brillen amb llum pròpia pilars com l’Escola infantil i juvenil (de 6 a 17 anys), els “Combinats de circ” (creació

d’espectacles efímers) i el “Circ d’hivern” (espectacles de creació i producció pròpia amb programació mantinguda -Premi Nacional de Circ). Sense oblidar el fort component d’integració social que sempre ha caracteritzat la tasca de l’Ateneu; una aposta amb excel·lents resultats que ha permès els nens de perfil marginal i conflictiu del barri -i també d’altres zones- anar assistint gratuïtament a classes de circ i aprendre nous valors. Res d’això no hagués estat possible sense el ferm esperit d’amor per l’essència del circ que ha anat transmetent amb gran generositat gent com l’incombustible Juanillo: “Ara es parla molt de la innovació del Cirque du Soleil, però nosaltres, fent artesania pura, portem ja molts anys demostrant que hi ha una altra forma de fer circ, dignificant-lo i allunyant-nos d’aquella imatge més cutre i folklòrica que encara pot tenir certa gent”.

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 24

Breus de barri El raval

Pressió a la prostitució

L’obertura d’un hotel de luxe a la Rambla de Raval ha suposat que les dones que es dediquen a la prostitució a la zona pateixin una forta pressió policial. Des de principis d’any se’ls han imposat més de 70 multes. Se les sanciona només pel fet de passejar pel carrer. Algunes dones porten fins a 8 multes de 375 euros (si es paguen a l’acte, la meitat). Oficialment, s’apliquen les conegudes ordenances “incíviques”.

Casc Antic

Fermesa contra l’hotel

La Guineu, 40 anys ensenyant música La Fundació Escola de Música La Guineu ha dut a terme una important tasca social a Nou Barris a través de la música des de l’antiga escola -actualment MusicArt- del carrer Artesania. Fa un any i mig que gestiona l’Escola de Música Municipal Nou Barris

Els veïns i veïnes han recollit 3.500 firmes contra la construcció de l’hotel al costat del Plau de la Música. Demanen que es paralitzi el projecte que promou la Fundació Orfeó Català, que suposa enderrocar dos edificis catalogats. Una curiosa proposta de participació des del districte preguntava al veïnat què volia a la zona però impedint opinar sobre l’hotel.

Créixer en la vessant musical A partir de 1994 es fan càrrec de la gestió del centre d’Artesania amb l’objectiu d’obrir més l’escola. Segons Maurici Albàs, “fins aleshores havia tingut molta activitat social i nosaltres intentem mantenir-la amb la millora de l’ensenyament musical oferint tots els instruments, formant orquestres, bandes... En aquell moment, créiem que la tasca social ja estava bastant consolidada i la nostra aportació fou créixer en el ventall de possibilitats musicals”.

Ara La Guineu viu una situació nova i prou recent, ja que manté l’escola privada de música del

Les Corts

No al pla del Barça

La regidora es va reunir amb les AVV que s’enfronten a la requalificació del Miniestadi.

L’Ajuntament i el Futbol Club Barcelona negocien de fa mesos aquest projecte que aconseguirà les plusvàlues per pagar la reforma del Camp Nou. Un portaveu veïnal va comunicar a la regidora que no abandonaran la lluita encara que l’alcalde anunciï la requalificació.

Un alcalde que no s’ha reunit mai amb els veïns.

l

La línia pedagògica es basa en educar en la música més que en formar professionals d’una difícil disciplina

Trinitat Vella

Velles reivindicacions

L’alcalde Hereu i la consellera Tura van ser rodejats amb pancartes que reivindicaven habitatges dignes i l’enderroc dels blocs del Patronat on els seus habitatges encara no reuneixen les condicions mínimes d’habitabilitat. La manifestació va tenir lloc el passat 25 de gener, durant l’enderroc d’una torre de vigilància de la presó de joves que en sis mesos deixarà el barri.

Classes a l’escola de música La Guineu

Fotos: joan morejón

Nova estació

Tres Turons

Confusió sobre el parc

Informacions per a tots els gustos: algunes diuen que el parc del tres Turons farà expropiar 300 cases. D’altres indiquen que els afectats volen garanties que no s’hi construirà malament; en altre lloc s’informa que la major part dels veïns ignora si la seva casa està afectada i s’enderrocarà.

Els veïns estan mal informats. Hi ha confusió, i canalitzen el seu malestar davant una futura acció especulativa.

carrer Artesania, que és la que històricament ha tingut, i gestiona l’Escola de Música Municipal Nou Barris des de fa un any i mig. Totes dues es troben sota l’aixopluc de la mateixa entitat, però representen models diferents. En aquest sentit, Albàs destaca: “són centres diferents, funcionen de forma diferent, però intentem que la filosofia sigui la mateixa”.

La importància de l’alumnat

Sant Andreu Comtal

L’arribada del TAV i esperem que les millores en les línies de Rodalies han obligat al Ministeri de Foment a construir una nova estació a Sant Andreu.

L’edifici actual s’enderrocarà i es construiran dos de nous, separats per 240 metres d’andanes.

L’estació no té projecte ni pressupost propi, sinó que es considera part de les obres que s’estan realitzant en aquest tram per un valor total de 245 milions d’euros.

aleshores a Nou Barris hi havia un buit cultural enorme i no s’ho van prendre només com una forma d’ensenyar música, sinó com una manera social de treure a la gent d’un entorn que potser no era favorable. La situació a Nou Barris ha canviat molt, però pensem que és molt important la tasca social de la música”.

marc villoro L’Escola de Música La Guineu, fundada el 1969 per Teresa Negre i Maria Serrano, té els seus inicis al col·legi Jesús i Maria, on hi està molt poc, i es trasllada al carrer Artesania, al costat del parc de la Guineueta (d’aquí prové el seu nom), fins a l’actualitat. L’entitat fa un salt endavant l’abril de 2007 quan guanya el concurs per a la gestió de l’Escola de Música Municipal Nou Barris per 10 anys prorrogrables deu més, segons el model de gestió indirecta (titularitat municipal i cessió de la gestió).

A més, La Guineu porta un altre centre a l’Escola Municipal de Cabrils (Maresme).

La línia traçada per les funda-

dores és seguida després sota la direcció de Maite Moreno i, posteriorment, per l’equip actual, encapçalat per Maurici Albàs, director administratiu; Blanca Boix,

l

L’escola de música manté la tasca social que van començar al barri les seves fundadores l’any 1969 directora acadèmica; i Jordi Consegal, cap d’estudis. Com explica Blanca Boix, “hem desenvolupat una línia pròpia, però partint de l’ideari inicial. Les fundadores eren monges, molt altruistes, i

Pel que fa al nombre d’alumnes, l’Escola de Música Municipal n’aplega 350 entre 5 i 18 anys, mentre que els adults representen fins a un 15% d’aquesta xifra; a MusicArt, que és un centre més petit, els alumnes són 150. En el cas de l’escola municipal, els nens comencen als 5 anys fins als 18 a un preu subvencionat segons conveni, i a partir d’aquesta edat ja no és subvencionat. Dels 5 als 18 anys, hi ha quatre cicles diferenciats i es parteix d’un nivell molt bàsic segons un programa que és igual per a tothom fins als 11 anys. Després l’oferta es diversifica i cadascú tria la seva dedicació a la música. Quant als estils, l’escola abarca per tradició qualsevol tipus de música, amb una base clàssica important per, a partir d’aquí, treballar altres estils. Així, el ventall inclou tant instruments clàssics com també la bateria, guitarra elèctrica, baix elèctric, guitarra flamenca o instruments de cobla com el flabiol.

Entre aquests alumnes, trobem Ivan Chueco. Tot just porta quatre mesos a l’Escola de Música Municipal i aprén a tocar el saxo;

es va interessar per la música als 11 anys i li agraden també el piano i la bateria. Per a ell, la música és de moment un hobby i més endavant ja veurà si segueix.

Al mateix centre hi ha Miguel Fernández, que es dedica a la coral i saxo. “L’experiència és molt bona. Sempre m’ha agradat molt la música, però no m’hi vaig dedicar perquè tampoc tenia temps. Ho vaig intentar amb la guitarra, però no amb el saxo del qual m’agrada el so i la versatilitat. És complicat, s’ha de tenir temps i ganes, però ho trobo molt interessant”, explica.

Per la seva part, Víctor Ruiz destaca el treball de l’entitat “per haver estat al servei de la música i de les persones quaranta anys. Com a alumne em sento molt orgullós de poder formar-ne part, ja que és una escola amb dedicació, esforç... i amb ganes d’educar musicalment a tothom”.

Arrelament al barri L’escola s’ha caracteritzat sempre per tenir una intensa activitat amb la participació en nombrosos actes com la Festa Major de Nou Barris o ara a la Festa Major de Porta ja que l’escola municipal està ubicada en aquest barri. L’any passat, en el seu primer curs, aquest centre va organitzar 50 concerts oberts a tots al públic. Una altra activitat és la participació en un programa d’intercanvis perquè cada any un dels grups instrumentals de l’escola faci un intercanvi amb un centre similar de l’estranger com va ser el cas de l’orquestra de corda que va estar a Anglaterra. Sobre això, Maurici Albàs comenta: “els grups instrumentals participen en intercanvis, fan viatges, i això fa que el vincle amb l’escola sigui més gran i el grup es converteixi en una colla d’amics. Per a això cal molta implicació del professorat”. Un professorat que en bona part està compost per exalumnes de l’Escola La Guineu.

L’entitat, que no s’ha mogut mai de Nou Barris on ha arrelat plenament després de 40 anys de trajectòria, basa la seva filosofia en educar en la música més que en formar professionals.

Segons Blanca Boix, “no tenim la intenció de formar professionals, sinó que la música treballa molts apartats de la persona perquè és una carrera difícil. No volem fer músics, sinó desenvolupar totes les capacitats que pot tenir un nen o nena a través de la música”.

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 25

La BCN blusera, a la xarxa Podeu seguir el rastre del blues a la ciutat amb algunes d’aquestes adreces d’Internet:

El blues de Nou Barris El blues i el districte de Nou Barris tenen una relació especial. La passió per aquesta música afroamericana ha dut els integrants de l’Associació Capibola del barri de Prosperitat a crear l’Escola de Blues de Barcelona, que ha començat a funcionar durant aquest curs a diferents equipaments. Segons expliquen els seus responsables, aquesta és “la primera escola d’aquest estil d’Europa, i un bon lloc per estudiar música d’una manera diferent” jordi martí Com tantes altres músiques populars, el blues va néixer en el si de les classes subalternes. Més concretament, va créixer lligat a les comunitats de negres que treballaven com esclaus als camps de cotó dels Estats Units. Després van emigrar a les grans ciutats industrials del nord d’aquell país. I és clar, van dur amb ells una música d’arrels africanes que ha acabat tenint una influència global i generant tota una mitologia i una estètica pròpies, a més de ser una llavor decisiva d’estils més moderns com el rock and roll.

L’octubre passat, tot just després de la quarta edició del festival, els integrants de Capibola van decidir fer un nou pas en el seu objectiu de fer de Nou Barris un territori tan bluser com ho pugui

ser qualsevol barriada de Chicago: es van engegar les primeres classes de la nova Escola de Blues de Barcelona. “Vam començar una mica a corre-cuita, no teníem espais ni recolzament”, explica Tomás López, més conegut com a Willy, que dirigeix juntament amb Ricard Chaure l’associació Capibola. “Nosaltres pensàvem que anant bé s’hi presentarien deu persones i podríem organitzar un combo per anar practicant. La sorpresa va ser que s’hi van apuntar trenta-nou persones i vam haver d’organitzar diversos grups.

No només això, sinó que la gent ha aguantat i ja estem al segon quadrimestre”.

Les classes del primer quadrimestre es van fer en diferents equipaments del districte: el Casal de Barri de Prosperitat, el Centre Cívic Les Bases i l’Ateneu de Nou Barris; el segon quadrimestre, que ha arrencat aquest febrer, ja s’està fent tot a l’Ateneu de Nou Barris, i els responsables del centre tenen prevista una reunió amb les autoritats del districte per mirar de trobar algun espai que es pugui habilitar com a centre estable de cara al futur. Òbviament, l’Escola de Blues de Barcelona no és una escola de

música qualsevol. El llenguatge musical s’explica des de la perspectiva de la música de Robert Johnson i John Lee Hooker. Instruments humils i populars com l’harmònica, més propis dels carrerons i els rodamóns que dels conservatoris i els erudits, juguen aquí un paper protagonista. Pel que fa al professorat, la dotzena

l

La dotzena de mestres són músics habituals de l’escena blusera de Barcelona i l’alumnat, de tota edat i condició de mestres són músics habituals de l’escena blusera a Barcelona, com el saxofonista Dani Pérez o el guitarrista Hernán Senra ‘Chino’.

Una altra singularitat d’aquesta escola blusera: no s’hi expedeixen títols ni es fan exàmens, sinó que es valora l’actitud i les ganes d’aprendre.

Paral·lelament a les classes, des de l’associació es programen Les Nits de Capibola, concerts als mateixos locals de Nou Barris -i

també al bar Honky Tonk de Santsa un preu popular (2 euros), on algun dels professors toca des d’una perspectiva didàctica, aturant si cal l’actuació per fer comentaris sobre la peça que interpreta o sobre la història del blues. “El que volem fer en definitiva és donar la volta al funcionament de les típiques escoles de música, es pot aprendre mentre et prens una cervesa i t’ho passes bé”, assegura Willy. “Ens sembla que aquesta és una bona manera d’entrar a la música, de veure si realment t’agrada per estudiar després més professionalment. De fet, els pares dels alumnes més joves ens han comentat que no havien vist mai els seus fills tan enganxats a unes classes”.

Però no només s’hi apunten joves: “Una de les qualitats de l’escola és que hi ha gent de totes les edats: tenim sis jubilats, uns quants joves i un grup important que està entre els trenta i els quaranta”. Willy presumeix que l’Escola de Blues de Barcelona és única a Europa. “N’hi ha una altra a Buenos Aires i moltes, òbviament, als Estats Units. Mirar d’iniciar col·laboracions amb aquests centres és un dels reptes que tenim”.

Profetes en terra aliena

Festival de Blues de Barcelona A Barcelona, aquesta música compta avui amb nombrosos seguidors. El 2002, l’associació Capibola, una penya d’amics de Prosperitat afeccionats al blues i inspirats en la idea que la cultura ha de ser accessible per a tothom, van celebrar la primera edició del Festival de Blues de Barcelona, un cicle de concerts gratuïts especialitzat en aquest gènere i amb Nou Barris com a escenari principal.

festivalbluesbarcelona.com Web de l’Associació Capibola, amb espais dedicats a l’Escola de Blues i al Festival de Blues de Barcelona, que organitzen cada setembre. www.bluesbarcelona.org Web de la Societat del Blues de Barcelona, creada el 2005 per reunir els aficionats d’aquesta música a la ciutat, amb notícies, agenda de concerts, llistat de músics... www.tabernablues.com Web molt completa amb història, llista de discos, mercat d’intercanvi i diversos fòrums. Entre ells, un de dedicat a l’actualitat blusera de Barcelona. www.harlemjazzclub.es Tot i que a la web només hi apareixen les dades de contacte, al Harlem de Ciutat Vella s’hi acostumen a programar jam sessions de blues. www.lahoradelblues.com Web del programa radiofònic a Ràdio Pica del malalt de blues barceloní Vicente Zumel. Entre altres coses, s’hi pot trobar una extensíssima llista de novetats i crítiques discogràfiques.

Classes de blues a l’Escola d’Adults de Prosperitat

fotos: joan linuxbcn

El responsable de l’Escola de Blues remarca que sempre han comptat amb la col·laboració de totes les entitats del districte. I com a petita queixa, deixa anar que els tracten millor alguns mitjans de comunicació estrangers (com ara la revista francesa Blues & Co, que els va dedicar un reportatge) que no pas els d’aquí. Finalment, Willy afegeix dos punts més en l’ideari Capibola: “Reivindicar que la cultura s’estengui per tot el territori de Barcelona i aconseguir que, si es parla de blues a la ciutat, es parli de Nou Barris”.

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 26

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?

Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses, y cada cual aprende su oficio y con él brega

La fórmula de la felicidad LA AZAROSA VIDA DE LEONARDO

jesús martínez De Leonardo Acho. Mexicano. Ingeniero en electrónica en la Universitat Polictècnica de Catalunya (UPC), “comparable a Princeton, Harvard o Georgetown”. Su azarosa vida se condensa en una fórmula. La ecuación de la Vida Plena en la que 10 es la

Ingeniero en electrónica, lo que más le impactó de aquí fue ver tantos libros en el metro

Satisfacción Llegó al mundo en 1967, en la azteca Tlalneplantla, cerca del Distrito Federal. Vivió en Chiapas, en la frontera sur con Guatemala, donde nació una guerrilla que, por luchar exclusivamente por los derechos de los indígenas, perdió el favor de los depauperados de las ciudades: “El EZLN es un movimiento aislado circunscrito a los campesinos”.

Un hermano gemelo, Fernando, “un clon mío que anda por ahí”, a quien le duele la misma hache: el hambre: la palidez extrema de los niños descalzos, la molicie de los curas salvadores y la enteca ineptitud como don generalizado. en la que D es el

FOTO: marc javierre

Dinero “En México, el efecto de la crisis se ha de multiplicar por mil.” 108 millones de ciudadanos. Cáustico polvo. Crecimiento inversamente proporcional a la generación de riqueza. Desigualdades. Dos opciones.

Primera opción, labrarse un futuro. “La pobreza extrema te empuja a dar el salto.” Cada minuto de cada hora de cada sol que ama-

l

El sueño platónico de este profesor es ganar el Nobel por haber inventado un vehículo que no use combustible

l

Cansado de los rituales satánicos de Ciudad Juárez, Leonardo viajó a Barcelona para participar en un proyecto científico nece triste, los indocumentados, los espaldas mojadas, intentan cruzar por algún punto de los 3.326 km de frontera con los Estados Unidos.

Los sin papeles pagan 1.000 dólares a los polleros, los guías que les conducen por sendas ocultas hacia el otro lado. Una vez en territorio estadounidense, han de caminar por la estufa de antracita del desierto de Arizona, donde la mayoría muere de sed, por insolación o por la picadura de una serpiente de cascabel.

El muro de Tijuana se ha convertido en un cementerio al que no paran de llegar cortejos fúnebres sin la tonada de los caramillos.

Segunda opción, robar. “Te agarra un delincuente y te grita: “Vacíate lo que tengas”. Si te resistes, te dejas la vida.” Te encañonan en la cabeza. La legalidad es una falacia. La corrupción campa a sus anchas. Las denuncias escasean.

Se teme, más que a las balaceras de los agresores, a la policía, que chantajea. “Ahorita a mí me roba-

Monterrey. La ingeniería le sedujo siendo chico. “Desarmando un juguete de radio control, un jeep con mando a distancia. Me fascinaba saber por qué se movía, todo un misterio.” El niño creció y aparcó los cochecitos para jugar con los robots en la Universidad de Austin (Texas). Se doctoró en control automático, e hizo suya la teoría de la estabilidad de Lyapunov, cuyo enunciado dice, más o menos, así: “Si conoces el modelo de un sistema, puedes gobernarlo”.

En Barcelona, Leonardo se sentó delante del Simulation of Nonlinear Systems de su computadora Dell. Se rodeó de eminencias —“investigadores como Faisal, Pozo, Rodellar...”— con el mismo propósito que perseguía Antonio Tabucchi en Sostiene Pereira cuando hablaba de la “confederación de las almas”: “Para que algo salga bien ha de haber una conjunción de talentos”.

Leonardo cita a Ronald Reagan: “El arma más poderosa del hombres es la voluntad”. Y apega su izquierdismo a otro halcón republicano: al lado de la foto del Che, en su despacho, ha colgado una foto de Arnold Schwarzenegger: “Es un alemán, hijo de nazis, que emigró

Segons dades del 2007, 19.462 persones que viuen a Barcelona són originàries d’Amèrica Central, el 53,5% dels quals tenen entre 25 i 39 anys. Pel que respecta als mexicans, així com l’any 1996 constava que hi vivien a la ciutat 272, deu anys després les estadístiques ens diuen que són 6.030 i s’han establert principalment al districte de l’Eixample

ron en mi propia casa, estéreos y una espada de Innsbruck que no sé para qué querían. Y me robaron dos carros, primero un Nissan Tsuru y luego un Chrysler Intrepid, que utilizaron para traficar con personas como si estas fueran mercancía.”

Ni Vicente Fox ni Rudolph Giuliani han podido parar la degolli-

na de las matanzas. Los narcos se llevan por delante a dios y la virgen. “Nos faltan hombres con valor moral. Durante 30 años hemos escuchado que México es un país pendiente de desarrollo, pero nunca se desarrolla.” en la que S es la

Salud “Me sorprendió la calidad de vida en España, y su sistema sanitario, con hospitales limpios, repletos de obras de arte y... medicinas.”

Leonardo tenía una prima, Lorena.

Se rompió la tercera vértebra de la columna vertebral. Tardó en llegar la ambulancia, una carraca del año de la Quica. Condujo por carreteras sin asfaltar, llenas de baches.

Con cada trompicón se lastimaba.

En el Hospital General de Cauhutitlán no la quisieron atender; el doctor se había ausentado. Se la

llevaron a otro hospital. La familia tuvo que hacer guardia las 24 horas a la espera de que la enfermera le comunicara qué medicamentos debía comprar para que el cirujano se dispusiera a operar. Lorena falleció como consecuencia de una negligencia médica. y en la que A es

Amor y amistad “Renuncié a una plaza en el Instituto Politécnico Nacional por la seguridad física y el futuro profesional del Primer Mundo.” Cansado de los rituales satánicos de Ciudad Juárez, de los hombres lobo con el tabique nasal perforado por la cocaína y de las acusaciones de pucherazo entre Calderón y López Obrador, Leonardo Acho viajó a Barcelona, en 2007, invitado por la UPC para que participara en un proyecto internacional sobre control de mecanismos de fricción. Vino con su mujer, Delia Olivia, y con sus dos hijos, Allan y Alejandro.

Lector. Becado. Profesor del departamento de matemáticas.

Egresado del Instituto Tecnológico y de Estudios Superiores de

a Estados Unidos, que en sus inicios se dedicó al culturismo, que triunfó en Hollywood y que se pasó a la política. Para mí, su historia es la historia de un éxito personal, a pesar de las adversidades”. El sueño platónico de este profesor: ganar el Premio Nobel por haber inventado un vehículo que no use combustible. La cosa le viene del ovni que supuestamente cayó en Rosswell (Nuevo México), en los cincuenta, y que se guardó bajo llave en el Área 51, en la base militar de la Fuerza Aérea de Nellis (Nevada).

“Me sigue intrigando.” Le apasiona tanto como los sistemas dinámicos, la levitación debida a la fuerza de los campos electromagnéticos y las herramientas de cálculo de Isaac Newton, quien, con Galileo Galilei y Alfred Einstein, “es uno de los mosqueteros de la Ciencia”.

En Barcelona, digo, no se siente inmigrante. “No hay racismo, y sí hay una cultura extendida. En México sólo se hojea la Biblia y las revistas pornográficas. Lo que más me impactó aquí fue ver tantos libros en el metro.”

La fórmula de la Felicidad de Leonardo es un código ético: “La ecuación de Vida Plena (VP) es la satisfacción por haber nacido (10), que se verá amplificada si la alimentas con amor y amistad (A) y la sostienes con salud (S). El dinero (D) la puede destruir”.

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 27

150 anys del Pla Cerdà

Eixample: un regal de Madrid eugeni madueño

La relació de Lluís Permanyer amb l’Eixample de Cerdà no pot ésser més intensa i sincera.

Els límits afectius i vitals d’aquest periodista apassionat per Barcelona es circumscriuen a la Dreta de l’Eixample. Els seus nombrosos llibres sobre la ciutat, però en especial els de la Diagonal i el del passeig de Gràcia, en són testimonis. També les seves cròniques a La Vanguardia, on Permanyer ha demostrat dia rere dia que l’Eixample és per a ell quelcom més que el districte central de Barcelona: és casa seva, el seu territori. Permanyer ho confessa al darrer paràgraf del llibre del que hem extret aquestes fotos: L’Eixample, 150 anys d’història (Viena edicions).

Va néixer el 1939 al número 26 del carrer Roger de Llúria, al costat del Ritz, on va viure fins al 1964, en què va anar a viure al costat mateix, a Casp 34, davant de l’església dels Jesuïtes, al pis on havia nascut la seva dona.

Allà han nascut els seus dos fills, i allà mateix –al mateix replà- ha anat a viure un d’ells, amb la seva dona i dos fills. “La meva vida

–diu l’escriptor- ha transcorregut a una banda i a l’altra de la mateixa cruïlla, on m’agradaria passar la resta dels meus dies”.

L’entusiasme de Permanyer per l’enginyer Ildefons Cerdà ve d’antuvi. Ara torna a exhibir-ho en aquest llibre editat amb motiu de l’any Cerdà, convocat a Barcelona per celebrar els 150 anys de l’aparició del

l

Potser caldria reivindicar una ciutat democràtica en la qual els veïns, i no només el propietaris, tinguessin la paraula sobre el seu futur pla de l’Eixample. En els 27 anys que treballem a la mateixa redacció sempre he sentit Permanyer reivindicar Cerdà amb el mateix apassionament que denigrar la memòria dels burgesos locals. “Si per ells hagués estat, tota Barcelona seria avui una continu-

ació de l’atapeïda ciutat vella: una ciutat intransitable”. Decidit a mitjans segle XIX pel Govern central que no tenia sentit continuar protegint Barcelona per les muralles, i un cop convocat el concurs per decidir el projecte d’eixamplament, les lluites pel control dels terrenys i els beneficis derivats de la construcció es van disparar. Josep Pla explica que “els financers del temps cregueren que l’ampliació projectada per Cerdà seria la bancarrota definitiva de la ciutat. Si davant de l’amplitud de la Gran Via proposaren que l’Ajuntament els vengués la calçada central per edificar-hi botigues, cosa que no s’aconseguí, perquè tothom estigués content, les quadrícules deixades per a la respiració urbana foren, en canvi, edificades”. És el mateix Pla crític amb Cerdà i enemic dels arquitectes modernistes que desprès construïren a les quadrícules, qui va escriure una sentència que el pas del temps no fa envellir: “és la gasiveria dels propietaris la que fa la llei als arquitectes”.

La història, i el llibre de Permanyer reivindicant la figura de l’enginyer militar,

A dalt, policia i personal de neteja durant la vaga d’escombraries del 1911 (Frederic Balell) i la plaça de Catalunya al 1906 (autor desconegut). A sota, façana de la Casa Comalat al 1915 (postal d’Àngel Toldrà); fira de bens al passeig Sant Joan (1907, F. Ballell); portada del llibre de Permanyer (Viena edicions); rasa del tren al pas pel carrer Aragó (1957, Pérez de Rozas) família amb mainadera al passeig de Gràcia (1911, F. Ballell)

confirmen que un cop imposat el seu pla pel Govern central, als patricis locals només els quedà el recurs de desprestigiar-lo. Mentre era viu, acusant-lo de connviència i complicitat amb els plans anticatalans de Madrid, i un cop mort, oblidant-lo per sempre.

Reivindicant-lo com avantguardista, pioner de l’urbanisme modern i progressista preocupat per la salut pública i el transport públic, Permanyer destaca de Cerdà el seu urbanisme innovador, la racionalitat de les quadrícules farcides de jardins i horts i separades per carrers de 20 metres d’amplada -10 per als vehicles i 10 per als vianants-, amb unes voreres amb fileres d’arbres exteriors pensats per donar-los ombra i protecció, i uns xamfrans pensats per veure millor els vehicles que s’apropaven per un i altre costat. És hora –diu l’alcalde Hereu al pròlegque Barcelona recordi les lliçons del gran urbanista i reivindiqui el valor dels espais públics com a llocs generadors de “sentiment de pertinença, complicitat i seguretat”.

Permanyer es felicita que el ministeri de Foment de l’època apliqués el “despotisme il· lustrat” i “imposés el pla més progressista”.

Potser caldria reivindicar una ciutat democràtica en la qual els veïns, i no només els propietaris, tinguessin la paraula sobre el seu futur. Potser d’aquesta manera avui no existiria la horrorosa plaça de Catalunya –ni el lletgíssim edifici del Corte Inglés, projectat pel “dèspota il·lustrat” Oriol Bohigas-; ni s’haurien construït tots els interiors d’illa; ni permetrien –i parlem d’ara mateix- que les generoses voreres siguin en tants indrets -¿eh, alcalde?- atapeïts pàrkings de motos.

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 28

Llibres

Barcelona, ciudad negra luis caldeiro

¿Quién mejor que un policía para escribir una novela negra? Sea cual sea la respuesta, el personaje existe, responde al nombre de José Luis Romero, es cabo de la Guardia Urbana y su obra lleva por título Siempre quise bailar como el negro de Boney M. “No me considero más capacitado para este género por el hecho de ser policía” -advierte“pero sí es cierto que mi experiencia laboral es una fuente de la que he bebido”. Y se explica: “ser agente de policía te permite conocer el otro lado de las cosas, ese lado que desconoce el ciudadano”. Pero eso no es todo. Romero fue barman de discoteca -la Metro, en la calle Llull, en los años 80- y posteriormente montó su propio local en el barrio de Roquetes - “al que bajaba lo mejor de cada casa”-. Un bagaje vital que prácticamente le abocaba a este género novelesco. Aparte del llamativo título, homenaje al miembro de Boney M Bobby Farrell (del que destaca que sigue en activo, manteniendo el nombre de la banda aunque ésta se haya separado), la novela parece confirmar un hecho singular: la atracción que ejerce la ciudad de Barcelona como escenario para las tramas policíacas. “En mi novela hay dos protagonistas: Evaristo Conrado y Barcelona”, afirma rotundo el autor. Pero no se confundan, porque no se trata de la ciudad que el márketing empresarial y municipal pretende vendernos -la “ciudad-escaparate” a la que alude en una de sus páginassino su otra cara, la Barcelona “que existe y que se pretende ignorar”. “De hecho” -comenta Romero- “sitúo la acción en algunos barrios donde difícilmente veremos al Bus Turístic o a un japonés

El protagonista del título, el auténtico Bobby de Boney M, posa con la obra que le rinde homenaje

tomando fotografías”. Son el barrio de Sant Andreu y el distrito de Nou Barris, “que me parecen tan buenos como otro cualquiera como escenario para la trama”. Frente a los discursos triunfalistas que nos presentan una Barcelona donde impera el diálogo, la modernidad, el diseño y la vanguardia, Romero nos retrata una ciudad “violenta, más de lo que la gente cree”. De hecho, una de las frases más citadas en críticas y reseñas es aquella que habla de Barcelona como de un lugar “donde los más fuertes y los más sinvergüenzas avasallan a los más débiles”. Una ciudad donde el mobbing inmobiliario es una realidad sangrante, realidad que el protagonista, Evaristo Conrado, define como “nuevo tipo de criminalidad organizada”.

Conrado es un ex-guardia civil reconvertido en detective privado. Alguien que ha servido

Retrato descarnado Siempre quise bailar como el negro de Boney M José Luis Romero Inédita Editores, Barcelona, 2008 320 páginas

en Intxaurrondo y que ahora vive establecido en este lado del Mediterráneo. Un tipo duro, como exige el género, aunque el autor advierte que “aunque al principio parezca borde y desagradable, conforme avanza la novela, el lector se irá encariñando de él, seguro”.

Se le encarga investigar un caso de espionaje industrial a unos laboratorios situados en la novísima zona de 22@, en el Poblenou, emblema de esa Barcelonaescaparate. A partir de ahí, nuestro hombre se verá implicado en una trama en la que se entremezclan experimentos farmacéuticos con los soldados españoles en Afganistán, intrigas masónicas, asesinatos y, por supuesto, los ambientes policiales y humanos más sórdidos de la ciudad.

La novela, opera prima de José Luis Romero, lleva vendidos ya 4.000 ejemplares. Quien se acerque a sus páginas no encontrará tal vez la altura literaria que, en este género, es privilegio de unos pocos: No estamos ante el Carvalho de la inolvidable Los Mares del Sur, de Vázquez Montalbán. Pero sí encontraremos una prosa ágil y directa, plena de ironía y cinismo, que encaja perfectamente con las necesidades de la novela negra.

Y un retrato descarnado de la sociedad catalana, necesario para desenmascarar el espejismo de la Barcelona-escaparate.

Romero, que tiene prevista una segunda entrega del personaje, tiene blog en internet (minovelanegra.blogspot.com). La página, con fondo totalmente negro y adornada con fotos de los grandes del género (Dashiell Hammett, Raymond Chandler, Ross McDonald y Chester Himes), es toda una declaración de principios.

El otro movimiento obrero

Un lugar para la historia vecinal

redacció

redacció

El propósito de este libro es sacar a la luz el otro movimiento obrero: un movimiento anticapitalista que nació y creció a partir de las prácticas de autoorganización y que fue protagonista de numerosas luchas bajo el Franquismo y los años que le siguieron.

La otra historia Se trata de de la Transición proponer una Luchas reescritura de la autónomas en los Transición en la años setenta que los grandes Coordinació: nombres dejen Espai en blanc de contar, Traficantes de y en la que sueños, 2008 las luchas colectivas y anónimas ocupen su lugar.

En el próximo número de Carrer profundizaremos sobre las ideas que nos propone este trabajo con la ayuda de sus autores.

La historia del movimiento vecinal sintetiza la construcción de la ciudadanía en la España de los últimos cuarenta años. Surgidas al calor de la lucha por conseguir unas condiciones de vida dignas y por superar la represión ejercida por el régimen franquista, las asociaciones de vecinos adquirieron pronto un perfil democrático y participativo de notable éxito social, sobre todo en grandes ciudades como Madrid y Barcelona.

Su contribución como “escuelas de ciudadanía” ha quedado, sin embargo, marginada de los relatos oficiales de la transición. Este libro reúne estudios acerca de una historia que es, en buena medida, inseparable de la memoria de los activistas y líderes de las asociaciones, protagonistas de un conjunto de experiencias cívicas que aún reclaman su lugar en el imaginario colectivo de la democracia. La del movimiento vecinal ha sido, sobre todo, una carrera de fondo hasta convertirse en uno de los agentes clave de la transformación urbana. Su

Escuelas de ciudadanía Memoria ciudadana y movimiento vecinal. Madrid, 1968-2008 Varios autores Libros de la Catarata, 2009

lucha destaca por su excepcional combinación de autonomía organizativa y capacidad negociadora. A día de hoy, el movimiento vecinal funciona como una suerte de movimiento de movimientos, un vértice sobre el que basculan las cuestiones que afectan a la dimensión social de la ciudadanía: la sanidad, el medio ambiente, la educación, la vivienda y el empleo. Su razón de ser sigue siendo la sencilla pretensión de identificar la ciudadanía con la participación más allá del voto.

En este libro participan los autores Manuel Castells, Marcello Caprarella, Fanny Hernández Brotons, Pamela Radcliff, Elisabeth Lorenzi, Pablo Sánchez León, Félix López Rey, Francisca Sauquillo, Víctor Renes, María del Prado de la Mata, María Roces, Vicente Pérez Quintana, Tomás Rodríguez Villasante, Andrés Walliser, Teresa Bonilla, Jaime Baquero, Carmen San José, Julio Alguacil Gómez, Concepción Denche Morón, Manuel Basagoiti, Paloma Bru, Jordi Borja y Nacho Murgui.

Homenaje al maestro que no quiso serlo Francesc Barata periodista y profesor de la Universitat Ramon Llull En estos días se cumple el segundo aniversario de la muerte de Josep M. Huertas, y un libro recuerda el amplio legado de este referente del periodismo que nunca quiso aparecer ante los demás como maestro, porque a Huertas le gustaba más el hacer que el enseñar. Era de un activismo frenético, y por si hubiera alguna duda ahí tenemos la obra publicada: decenas de libros y centenares de artículos, cosa de admirar en una persona que se pasaba la mayor parte del día entre los ajetreos de la redacción del periódico, disfrutando y sufriendo intensamente el oficio de reportear, y llegando a casa cuando ya no eran horas ni de cenar.

Con ese activismo profesional creó una escuela que fue más allá del desgastado calificativo huertamaro; por eso no es casual que los volúmenes que le hacen homenaje recojan la dimensión de maestro de periodismo, como el recién aparecido Lliçons de periodisme de Josep Maria Huetas Claveria, extra de la revista Trípodos, de la Universitat Ramon Llull. En sus páginas escriben académicos que un día compartieron profesión con Al lado de los Huertas y perdedores alumnos que Lliçons de lo tuvieron periodisme de profesor. de Josep Maria También aporta Huertas Claveria el volumen Varios autores media docena de Revista Trípodos, artículos suyos 2009 y el prólogo que escribió para La presó: quatre morts, vuit mesos i 20 dies, donde relata que terminó de escribir los dos primeros volúmenes de Tots els barris de Barcelona estando en la Modelo, y que un día después de salir en libertad tuvo que volver a la cárcel para recuperarlos, pues los había dejado olvidados.

En el mismo prólogo señala que aquellas navidades encarceladas se hicieron más llevaderas por las dos inmensas bolsas de comida que le hizo llegar la Associació de Veïns de Nou Barris.

Más allá de sus habilidades periodísticas, Josep M. Huertas nos dejó otra lección, tal vez la más importante en estos tiempos de desconciertos: la necesaria solidaridad hacia las clases populares; por eso Huertas llegó a querer tanto a la ciudad de Barcelona y sus barrios, porque en cada rincón podía encontrar una historia humana. En el mismo prólogo reconocía la mayor lección aprendida en la cárcel: cal ser sempre al costat del perdedors.

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 29

La Favb informa

21 propostes per a una ciutat sostenible A finals d’any la Favb va organitzar el 4t Fòrum Veïnal Barcelonès amb l’objectiu de realitzar un debat conjunt amb el moviment ecologista sobre els reptes ambientals de la ciutat. De la posada en comú de les diferents idees i sensibilitats, va sortir un manifest de 21 punts que el moviment veïnal ha adoptat com a seu i trasllada als poders públics, convençut que les polítiques ambientals responsables construeixen una ciutat socialment més justa Fa temps que sabem que la ciutat de Barcelona, com moltes altres ciutats del món, té greus problemes ambientals. Problemes que afecten la vida quotidiana de la ciutat en formes diverses –contaminació, degradació d’espais naturals, etc.

Problemes que tenen sovint impactes que van molt més enllà de l’espai de la ciutat i que plantegen un futur insostenible per a les generacions futures. També sabem que aquests problemes tenen una rel social que obliga a contemplar-los en tota la seva complexitat.

Sobre molts d’aquests problemes ja hi ha prou consens científic, i alguns –com el del canvi climàtic– han estat ja reconeguts com un repte global de l’espècie humana.

També han estat en gran part acceptats pel mateix Ajuntament de la ciutat, que el 1995 va endegar un procés d’elaboració de l’Agenda 21 que havia de convertir-se en la guia d’actuació ciutadana en matèria de sostenibilitat social i ambiental.

Malauradament la voluntat política no s’ha traduït en canvis substancials. Les millores només s’han produït en uns pocs camps –especialment el del consum d’aigua– però en molts d’altres estem igual o pitjor. Aquesta manca d’avenços globals és en part el resultat de la manca de convicció pública per desenvolupar polítiques més contundents, de la pressió que exerceixen interessos econòmics i grups de pressió partidaris de mantenir el model tradicional, i de l’absència d’una resposta d’una ciutadania atrapada entre la inèrcia del consumisme i la inadequada resposta de les polítiques públiques. Fet que contrasta amb esdeveniments com el de la sequera o el del passat increment dels preus de les matèries primeres, que han posat de manifest les debilitats ecològiques del nostre model econòmic.

Quan més urgent és un canvi de rumb en la gestió ambiental, més gran és el perill d’un agreujament de la situació. Amb l’excusa de la crisi econòmica es comença a posar en qüestió la necessitat de serioses polítiques ambientals, se segueixen projectant infraestructures que agreugen els problemes o, fins i tot, s’intenta recuperar tecnologies qüestionades com l’energia nuclear. El ritme de la crisi ecològica no admet treves. Per contra, creiem que una solució efectiva

a la crisi econòmica i social passa precisament per un model econòmic i social més responsable amb el medi i amb les necessitats bàsiques de les persones. Per això considerem que la defensa de polítiques ambientals responsables s’ha de considerar com a part d’una proposta seriosa de construir una ciutat socialment justa i adequada a les necessitats de la gent.

I en la via de treballar en aquesta direcció considerem que cal avançar en les següents línies de treball:

1

Desenvolupar una política tarifària de consums d’aigua i electricitat que garanteixi l’accessibilitat econòmica de tothom als nivells de consum bàsic i desanimi el malbaratament i el consum excessiu. Cal dissenyar adequadament el model impositiu, però també incrementar el control públic sobre les empreses que gestionen els serveis.

2

Incentivar l’extensió de l’aprofitament de les energies renovables en l’àmbit de la ciutat: generalitzant la implantació de les tecnologies d’energia solar tèrmica, realitzant la inspecció del funcionament de totes les instal·lacions resultants de l’aplicació de l’Ordenança Solar Tèrmica (OST) a fi i efecte de determinar la seva veritables aportació; i estudiant mecanismes de implantació de l’energia solar fotovoltaica. És prioritari que es modifiqui la normati-

ignasi r. renom

Presentació del manifest del Fòrum Veïnal a l’Ateneu Barcelonès el passat mes de desembre va urbanística a fi que els plafons solars tant tèrmics com fotovoltaics siguin considerats elements funcionals dels edificis existents, acabant d’aquesta manera amb una de les traves administratives més importants que actualment existeixen.

Suggerim la redacció d’una Orde-

l

La voluntat política no s’ha traduit en canvis substancials: en molts àmbits estem igual o pitjor que fa uns anys nança d’Aprofitament dels Recursos Eòlics que contempli la instal·lació de microaerogeneradors en els edificis adients, i l’establiment de convenis municipals per la compra d’energia renovable amb els parcs eòlics i altres instal·lacions d’aquestes característiques situades a les

comarques properes a Barcelona.

3

Promoure l’estalvi i eficiència energètiques com a polítiques prioritàries, basant-se en estudis de gestió de la demanda. Demanem a les autoritats un compromís ferm en aquesta línia, l’abandonament de polítiques de creixement del consum energètic, com és la nova implantació de centrals tèrmiques (Zona Franca) i el rebuig a les pressions dels partidaris de l’energia nuclear.

4

Promoure i posar en funcionament totes les mesures comprovades d’estalvi energètic i d’aigua. L’Administració ha de donar exemple desenvolupant polítiques d’estalvi i reutilització, i mantenint en tot moment les instal· lacions públiques en bon estat.

5

Una política de mobilitat que prioritzi i defensi el transport sostenible: a peu, en bi-

Adhesions al text del Fòrum Veïnal Entitats: Acció Contra la Violència Domèstica, Amics de la Bici, Ateneu La Torna, Ca la Dona, Can Masdéu, CAPS, CCOO del Barcelonès, CEPA, CGT, Col·lectiu Agudells, Col·lectiu Illacrua, Consell d’Associacions de Barcelona–CAB, DEPANA, Ecologistes en Acció, Eco Serveis, En Construcció (Plataforma de treballadores i treballadors de Telefònica), Equip CIPAIS, Entesa pel Decreixement, Greenpeace, Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear–GCTPFNN–, Grup de Medi Ambient de Montcada i Reixac, Infoespai Associació Cultural, Plataforma Cívica en Defensa de Collserola, PTP, Tanquem les Nuclears-100% Renovables (TLN100%EER), Xarxa de Dones per la Salut.

Associacions de Veïns: Amics del barri de la Forja, Avinguda Xile, Barri de la Pau, Camp Nou, Can Peguera, Can Rectoret, Carrer de la Cera, Casc Antic, Clot-Camp de l’Arpa, Coll-Vallcarca, Esquerra de l’Eixample, Font d’en Fargues, Gràcia Nord-Vallcarca, Horta, Hostafrancs, La Sagrera, La Satalia, Les Corts, L’Òstia, Maresme, Montbau, Navas, Parc, Poblenou, Prosperitat, Rambla de la Bordeta, Raval de Ciutat Vella, Ronda Sant Pere, Sagrada Família, Sant Andreu de Palomar, Sant Andreu Nord-Tramuntana, Sant Antoni, Vallbona, Vila Olímpica, Coordinadora de Nou Barris.

Personals: Alba Foz, membre del Casal d’Associacions de Joventut de Barcelona; Cristina Carrasco, Economia Feminista UB; David Fernàndez, Periodista; Horacio Capel, Catedràtic de Geografia Humana UB; Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política UAB; Jordi Roca, professor de la UB; Jordi Sevat, professor de la UB; M. Jesús Pinto, Antropòloga Social i Cultural; Manel Borrell, Medi Ambient Montcada i Reixac; Pere Mariné, PSUC VIU; Pilar Nieto.

cicleta, en transport públic i redueixi l’ús del cotxe privat mitjançant restriccions circulatòries generalitzades, ja que es tracta de la principal font de contaminació atmosfèrica i acústica, així com un enorme depredador de l’espai públic.

6

Cal una millora substantiva del transport públic tant de la ciutat com de l’Àrea Metropolitana. Sense resoldre aquesta segona qüestió, és difícil que millori la situació interna de la ciutat.

Per això considerem que cal una política decidida de desplegament d’una veritable xarxa metropolitana de transport públic, que no ha de limitar-se a la lenta construcció de noves línies de metro sinó contemplar també el transport de superfície En aquest sentit cal també assenyalar la nostra oposició a l’eliminació de vies d’autobús sense informació de les seves raons i sense una discussió seriosa de les demandes de millora dels serveis fetes des dels barris de la ciutat (busos de barri, canvi de trajectes, connexió de metro de línia a Virrei, etc.). Demanem una política tarifària que promocioni el sector públic i en aquest sentit ens oposem a la nova pujada de transports pel seu caràcter antisocial i per la irracionalitat ambiental que suposa encarir relativament el transport públic respecte al privat.

7

La pacificació del trànsit ha d’anar acompanyada d’una política de protecció del transport amb bicicleta que no sigui conflictiva amb els vianants. En aquest mateix sentit demanem la regulació de les llicències dels vehicles turístics que circulen per Ciutat Vella que són una font d’incomoditats per als vianants. passa a la pàgina 30 2

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 30

2 ve de la pàgina 29

8

La contaminació atmosfèrica és una qüestió important a la ciutat. Una qüestió sobre la que sovint manca una informació adequada. Per això en primer lloc demanem que es facin públiques i d’accés universal totes les dades que es tinguin sobre aquesta qüestió, i en tot cas es revisin amb participació pública els paràmetres i formes de recollida. En la mateixa línia, demanem que l’Ajuntament impulsi estudis específics sobre l’impacte en la salut dels productes de neteja i sobre tots aquells productes i processos que afecten la vida laboral i el consum, i que tenen impactes ambientals greus.

També demanem una informació acurada i fidedigna de la qualitat de l’aigua de la ciutat.

9

S’han de buscar soluciones eficaces al problema de la contaminació acústica que castiga sensiblement el veïnat d’alguns barris de la ciutat. L’aprovació del nou Reglament, així com del Mapa del Soroll haurien de garantir els principis generals de prevenció, correcció i protecció, evitant caure en motius d’indefensió de totes les persones que intervenen en el procés i la mateixa administració.

10

Ens preocupa la forma com s’està implantant la telefonia mòbil i la manca d’estudis seriosos sobre els possibles efectes de les radiacions. Demanem un control més efectiu sobre l’actuació de les operadores; és necessària la realització de més es-

l

L’administració local ha de donar informació a la ciutadania de l’impacte ambiental que genera la ciutat tudis epidemiològics sobre el tema, rebaixar la potència de les antenes de telefonia mòbil i realitzar, i donar a conèixer, un mapa de nivells de radiacions a Barcelona. Exigim també que s’analitzin i s’apliquin els models menys agressius que ja s’estan desenvolupant en d’altres ciutats europees.

11

Proposem la creació de Consells de Salut a nivell de barri i Comissions de Control de les deixalleries i altres instal· lacions amb impacte ambiental potencialment negatiu, a fi i efecte de permetre un control col·lectiu del seu funcionament.

12

Canviar el fracassat model de recollida de residus per permetre la recuperació integral. En aquest sentit proposem: agrupar tots els diferents tipus de contenidors en cada espai, implantar la bossa compostable, reforçar la recollida comercial, realitzar campanyes intensives de conscienciació ambiental i auditar el sistema de recollida pneumàtica, instal·lar 20 punts verds o deixalleries i establir algun sistema d’incentius al veïnat perquè n’augmentin la seva eficiència.

13

Cal una política de reducció de residus, amb mesures concretes com l’aplicació d’una taxa a les bosses de plàstic.

En absència d’una nova legislació proposem que Ecoembes augmenti el finançament del sistema de recollida i la revisió de la Llei d’En-

vasos i Residus d’Envasos (LERE).

14

Cal canviar el model de tractament dels residus en l’Àrea Metropolitana. Cal una aplicació estricta de la Llei de Residus. Penalitzar la fracció orgànica que arribi als Ecoparcs amb un 15% d’excés d’impropis.

15

Defensem el reciclatge integral i no acceptem la construcció de noves incineradores ni l’ús de la incineració com a forma d’eliminació de residus, ni la utilització de residus com a combustible a les cimenteres (Montcada, Sant Feliu, etc.).

16

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i l punts de distribució de CARRER Districte I Barceloneta

Guítert, 33-35, baixos 93 221 72 44 Servei planificació (Palau de Mar) Plaça Pau Vila, 1

Casc Antic

Rec, 27, baixos 93 319 75 65 CCOO (USCOB) Via Laietana, 16 CGT Via Laietana, 18, 9a planta La Bodegueta Palma de Sant Just, 7 La Tete-Cooperativa Comtessa de Sobradiel, 4 El Glaciar Plaça Reial, 7 Centre Cívic Pati Llimona Regomir, 3

Considerem essencial la defensa dels espais naturals de l’àmbit metropolità de la ciutat de Barcelona (Collserola, sistemes fluvials del Besòs i el Llobregat, algunes àrees de Montjuïc...) amenaçats per la pèrdua de sòl, la contaminació, l’aïllament i la fragmentació. Cal adoptar mesures pal· liatives a curt termini com correctores a mig i llarg termini. En aquest sentit demanen l’aplicació immediata de moratòries urbanístiques i d’infraestructures fins que no existeixin plans definits i consensuats de preservació. En aquesta mateixa línia demanem la derogació del decret d’Espais Periurbans de Regulació Especial que afecta la declaració de Collserola com a Parc Natural.

Cera, carrer de la

17

Taula del Raval

Cal també reforçar el paper de les zones verdes i parcs urbans com a associats als espais naturals, reforçant la seva funció de corredors naturals, i com a amortidors dels impactes ambientals negatius de la ciutat.

18

Carrer de la Cera, 11, interior 93 329 48 53

Coordinadora Casc Antic Serra Xic, 4, baixos 93 310 53 33

Nou de la Rambla i Rodalies Nou de la Rambla, 22 93 301 88 67 CIAJ Sant Oleguer, 6-8 Sala Baluard Plaça Blanquerna, s/n

L’Òstia

Pescadors, 49

Rambla, Amics de la

Rambles, 88-94, 3r D 93 317 29 40 Informació Cultural Rambla, 7 Padam-Padam Rauric, 9

Raval de Ciutat Vella, el Carme, 102 93 441 77 21 El Cafetí Hospital, 99 Taller de Músics Requesens, 5

Carrer de la Cera, 44, baixos 93 442 46 68

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, 3a vdbv@telefonica.net Ateneu la Torna Méndez Núñez, 1, pral. 2a Illacrua Via Laietana, 45, e.B, pral 2a

Demanem també un canvi en els models de participació cívica en la gestió dels espais naturals, una definició més acurada i participativa dels estudis realitzats per l’administració, i una política més decidida d’educació ambiental.

DIstricte iI Dreta de l’Eixample

19

Fort Pienc

Les actuacions al front marítim de la ciutat (port, platges) han generat danys irreversibles al medi marí. Demanen que es reconsiderin les actuacions pendents (no al Zoo marí), que s’apliqui la Llei de Costes i es tracti de minimitzar la magnitud dels danys. Demanen que constructors de nyaps com l’Hotel Vela, expliquin concretament com minimitzaran els impactes i quin cost dels mateixos assumiran.

20

Considerem que l’Administració local ha de subministrar a la ciutadania informació, el més acurada possible, de l’impacte ambiental que genera la nostra ciutat i que en molts casos afecta molts altres territoris.

Aquesta ha de ser una eina bàsica per generar consciència ambiental i per permetre una discussió seriosa de les polítiques que es desenvolupen a la ciutat.

21

Cal analitzar l’impacte social i ambiental de l’actual model econòmic de la ciutat, i enfocar la nostra activitat vers un model ambiental i socialment sostenible, centrat en la satisfacció de les necessitats bàsiques, l’equitat i un equilibri adequat entre les activitats mercantils i les no mercantils.

Cal, en aquest sentit, replantejar l’impacte del turisme a la ciutat, i organitzar la vida social i econòmica considerant una organització del temps que permeti a tothom una participació real en la gestió de la seva vida personal i col·lectiva.

València, 302 615 41 80 12 Cafeteria Anem al Gra Còrsega, 382 Llibreria Les Punxes Rosselló, 260

Esquerra de l’Eixample

Poble Sec

Margarit, 23 93 441 36 65 Biblioteca Francesc Boix Blai, 34 Centre Cívic El Sortidor Plaça del Sortidor, 12

Onzinelles, 30, baixos 93 331 10 07

Sant Cristòfol-Vivendes SEAT Coure, 8, baixos 93 432 34 71 Centre Cívic Can Cadena Mare de Déu del Port, 397 Centre Cívic El Rellotge Pg. de la Zona Franca, 116 Centre Cívic La Bàscula Foc, 128

Satalia, la

Cariteo, 26

Triangle de Sants

Autonomia, 7, baixos 93 431 75 45

Districte IV Camp Nou

Trav de les Corts, 94, baixos 93 490 96 54

Mercè, barri de la

Herois del Bruc, 9

Racó de les Corts

Trav de les Corts, 94, baixos 93 448 03 11

Sant Ramon Nonat

Passatge Jordi Ferran, 19-21

Xile, avinguda

Avinguda de Xile, 34, 11, 5è 93 440 35 12 Can Deu Plaça de la Concòrdia, 13

Zona Universitària Jordi Girona s/n 93 401 77 43

Districte V Amics del barri de Laforja Madrazo, 50, 2n, 2a 93 209 89 84

Can Caralleu

Guarderia, 12 93 280 07 24

Can Rectoret

Bohemis, 23 93 205 04 87

Font del Mont-Vallvidrera

Escales Font del Mont, 1 A avfontdelmont@telefonica.net

Mas Gimbau-Can Castellví

Pg. Solé i Pla, 16-18, interior resso2002@hotmail.com

Mont d’Orsà-Vallvidrera

Reis Catòlics, 16-34 (casal) 93 406 90 53 Llibreria La Kktua Plaça de Vallvidrera, s/n

Putxet

Passeig Sant Gervasi, 39-47 avputxet@hotmail.com

Ronda de Sant Antoni, 24 93 442 24 12 Ronda de Sant Pere, 7 Col∙legi de Periodistes Rambla de Catalunya, 10 La Tapilla Sixtina Bailen, 43

Sagrada Família

València, 417, local 4 93 459 31 64 Forn de pa Aubet Sicília, 205 Forn d’en Pere Dos de maig, 281

Sant Antoni, barri

Avinguda Mistral, 30, baixos 93 423 93 54 Confeccions El Rellotge Comte Borrell, 89 Celler de l’Estevet Calàbria, 57 Pastisseria Bonastre Tamarit, 136 Autoservei Navarro Avinguda Mistral, 6

Districte III Badal, Brasil i Bordeta

Daoiz i Velarde, 30, baixos 93 491 05 49

Centre Social de Sants Olzinelles, 30 93 331 10 07 Cotxeres de Sants Sants, 79

Font de la Guatlla-Magòria Rabí Ruben, 22 B 93 424 85 06

França, barri de la

Mare de Déu del Remei, 21, 1r 93 325 08 93

Hostafrancs

Callao, 9, baixos 93 421 79 19 Poliesp. Espanya Industrial Muntades, 37

General Mitre, 188 bis mitre@mixmail.com Muntaner, 544, 2n 93 417 90 65

Sant Gervasi Sud

Laforja, 12-14 pral 3a 93 266 38 25

Sarrià

Tirsó, 48 local 93 284 28 80 Centre Cívic d’El Coll Aldea, 15-17

Gràcia Nord-Vallcarca Bolívar, 15, 2n 93 211 26 27

Travessera de Dalt

Travessera de Dalt, 6 93 210 52 89 Lluïsos de Gràcia Plaça Nord, 7

Vila de Gràcia

Topazi, 29, 1r 93 217 60 88 Ateneu La Torna Sant Pere Màrtir, 37, baixos Centre Cívic La Sedeta Sicília, 321 Centre Moral de Gràcia Ros de Olano, 7-9 Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42 Info-espai Plaça del Sol, 19-20, baixos Poliesportiu Claror Sardenya, 333 Poliesportiu Perill Perill, 16-22 Tradicionàrius Trav. de Sant Antoni, 6-8

Un nou CARRER a internet www.favb.cat

Biscaia, 402, baixos 93 340 51 85

Pi i Margall

Passeig Guayaquil, 53 93 311 41 93

Sagrera, la

Passatge Feliu, 10 93 357 72 59

Martí Molins, 29 93 408 13 34 Centre Cívic de la Sagrera Martí Molins, 29 Mercasol, botiga ecològica Portugal, 2

Font d’en Fargues

Pedrell, 69, baixos ffargues@hotmail.com

Horta, barri d’

La Plana, 10, 1r 93 407 20 22 Centre de Serveis Personals Plaça Santes Creus, 8 Centre Cívic Matas i Ramis Feliu i Codina, 20 Punt d’informació juvenil Plaça Eivissa, 17, principal

St. Andreu Nord-Tramuntana Pg Torres i Bages, 101-103 93 274 03 34

Sant Andreu del Palomar

Dr. Balari i Jovany, 14 93 345 96 98 Bar Versalles Gran de Sant Andreu, 255 Biblioteca Ignasi Iglesias Segadors, s/n Can Guardiola Cuba, 2 Centre Cívic de Sant Andreu Gran de Sant Andreu, 111 Districte de Sant Andreu Plaça Orfila, s/n

Joan Maragall del Guinardó La Bisbal, 40-42, baixos 93 347 73 10 Cooperativa Rocaguinarda Xipré, 13

Montbau

Roig Soler, 31, baixos 93 428 29 34

Parc de la Vall d’Hebron Pl. Joan Cornudella, 13 93 428 68 66

Sant Andreu Sud

Naïm, 5, tenda 1 93 417 03 67

Trinitat Vella

Virgili, 24, 1a planta 93 346 72 03

Sant Genís dels Agudells

Mare de Déu de Lorda, 2 93 274 19 58 C. Cívic de Trinitat Vella Foradada, 36-38

Urbanització VallhonestaFont del Gos Camí de Cal Notari, s/n 93 428 20 42

districte X Clot-Camp de l’Arpa

districte VIII Can Peguera

Sibelius, 3, baixos 93 232 46 10 Casal Joan Casanelles Plaça Joan Casanelles, s/n Foment Martinenc Provença, 595

Vilaseca, 1 93 357 13 33 IGOP-UAB Passeig d’Urrutia, 17 C. de Barri de Can Peguera Biure, 1

Diagonal Mar

Ciutat Meridiana

Selva de Mar, 22-32 93 307 91 20

Rasos de Peguera, 219 bis 93 276 30 94 Centre Cívic Ciutat Nord Rasos de Peguera, 19-25

Gran Via-Perú-Espronceda Gran Via, 1.002, 8è, 2a 93 308 77 34

Guineueta

Maresme

Porta, barri de

Palmera Centre, la

Rambla Caçador, 1-3 93 428 46 23

Rambla Prim, 45 93 266 18 56

Estudiants, 26-28 93 359 44 60 Centre Sóller Plaça Sóller, s/n

Maresme, 218, baixos 93 305 37 05

Paraguay-Perú

Gran Via, 1.144, baixos 93 278 06 93

Prosperitat

Parc, del

Argullós, 92 93 276 30 15 Casal de Barri de Prosperitat Pl Àngel Pestaña, s/n Casal de Joves de Prosperitat Joaquim Valls, 82

Llull, 1-3 93 221 04 87

Pau, barri la

Concili de Trento, 320 93 313 28 99

Roquetes

Poblenou

Canteres, 57, baixos 93 359 65 72 Ateneu Popular de 9Barris Port Lligat, s/n

Torre Llobeta

Apartat de Correus 34090

Torroella de Montgrí, 11 93 274 02 72

Navas, barri de

Clota, la

Rafael Batlle, 16, tenda 1 93 205 77 89

Coll-Vallcarca

Meridiano Cero

Feijoo, 10-12 93 357 57 48 Casal de Joves El Carmel Tolrà, 40 Centre Cívic El Carmel Santuari, 27

Torre Baró

Districte VI Camp d’en Grassot

Felip II, 222 93 340 70 12 Casal de Barri del Congrés Acàcies, 26

Mura, 8, baixos canpapanaps@yahoo.es

Canet, 4 93 204 90 58 Forn de la Vila Consell de la Vila, 9

Tres Torres

Sant Adrià, 101, baixos 93 346 46 18

Josep Serrano, 59-71 93 219 92 24

Carmel, el

Sant Gervasi de Cassoles

Ronda de Sant Pere

Congrés, el

Plaça Alfons X, 3 93 436 81 80

Rambla de la Bordeta

Alí Bei, 94-96 93 231 11 46 Consell de la Joventut Ausiàs Marc, 60 Viladomat, 214, 5è, 2a

Can Baró

Can Papanaps-Vallhonesta

Segura, s/n 93 432 36 42

Ronda General Mitre

Ronda de Sant Antoni

districte IX Bon Pastor

Polvorí, el

Avinguda Roma, 139, baixos 93 453 28 79

Parc de l’Escorxador

Districte VII Baix Guinardó

Pallars, 277 93 256 38 40 El Tío Ché Rambla del Poblenou, 44-46 Farmàcia Bolívia, 19 Llibreria Etcètera Llull, 203

Escolapi Càncer, 1 a.vecinostorrebaro@ hotmail.com

Provençals de la Verneda

Santa Fe, 5, 1r, 4a 93 429 07 06 Centre Cívic Torre Llobeta Santa Fe, 2, bis SESE Joan Alcover, 6

Dr. Zamenhof, 25, baixos 93 307 46 95

Sant Martí de Provençals

Andrade, 176 93 314 17 04 Centre Cívic de Sant Martí Selva de Mar, 215

Trinitat Nova

Pedrosa, 21 93 353 88 44

Sud-oest del Besòs

Pge de la Peira, 37, local 12 93 407 21 70 Can Basté Passeig de Fabra i Puig, 274

Verneda Alta, la

Avinguda Alzinar, 6 93 354 89 82

Vila Olímpica

Rambla de Prim, 64-70 93 278 18 62

Turó de la Peira

Campo Arriassa, 99 93 314 58 13 Complex Esportiu Verneda Binèfar, 10-14

Vallbona

Jaume Vicenç Vives, 6 93 221 93 93

Verdum

Artesania, 96, baixos 93 276 02 30

Modificacions: 93 412 76 00

El pròxim número de CARRER apareixerà al mes de maig

CARRER110 febrer 2009 CARRERS 31

La Favb informa

El cor robat

Hem perdut una companya L’Amparo Ruiz López, treballadora de la Favb, ens va deixar a finals de gener. Companya alegre, amable, generosa i amb caràcter, ha mort a Terrassa a l’edat de 48 anys, víctima d’un tumor cerebral.

En arribar a la Favb, el primer contacte per als veïns i veïnes que s’apropaven era l’Amparo, i la interlocutora en el dia a dia amb les

Ricardo Domingo Sánchez

associacions. Va ser durant molts anys la responsable del Telèfon dels Veïns i, en cada trucada que rebia, veia en primer terme les persones afectades per sobre del problemes concrets.

Hem compartit amb ella molts moments importants i especials.

Les seves companyes i companys i la gent de la Favb i del moviment veïnal la trobarem molt a faltar.

El moviment veïnal, contra la pujada dels serveis bàsics redacció El passat 18 de febrer la Confederació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Catalunya, que agrupa 676 entitats i 26 federacions, va celebrar una assemblea per decidir com actuar davant de l’alça, molt per sobre de l’IPC, de la majoria dels preus dels serveis bàsics, com l’electricitat, l’aigua o el transport públic. L’assemblea es va celebrar a les Cotxeres de Sants de Barcelona i va ser presidida per Joan Martínez i Julio Molina, president i secretari de la citada Confederació. Hi van assistir representants de 100 associacions de veïns, sota una pancarta que reivindicava “control social de la crisi”. Martínez va afirmar que la contenció d’aquestes tarifes “és la millor política social que es pot fer en mig d’una crisi econòmica que afecta greument els sectors socials econòmicament més dèbils”.

l

CATHERINA AZÓN

President de l’AVV de Prosperitat, Nou Barris

puyal

“L’Ajuntament fa mercadeig: et faig això a canvi de col·locar allò que m’interessa”

Va néixer fa 44 anys a Santa Eulalia del Campo, a Teruel. Va arribar a l’edat de dos anys a Barcelona i va viure a la barriada de Tres Torres, on el seu pare treballava de porter en un dels edificis. Amb 10 anys va recalar al barri de Prosperitat. És soci de la seva associació de veïns i veïnes des de l’any 1985 i n’és el president des de 2007.

També va ser president de l’Associació Juvenil Prosperitat, que gestiona el Casal de Joves i durant uns anys va ser membre actiu de l’Ateneu Popular de Nou Barris.

Què destacaries d’entrada?

Malgrat tot, la plaça Àngel Pestaña continua sent un centre important de dinamització del barri.

Malgrat tot?

Sí. Porten reparant-la des que la van inaugurar. A principis d’any tornen les obres i encara hi queden temes pendents.

Eres alumne de l’institut de Sant Andreu...

Sí, en els famosos barracons. Fred a l’hivern i molta calor a l’estiu. Temps de revoltes estudiantils i coordinadores d’estudiants.

arxiu confavc

Assemblea veïnal del 18 de febrer Es va acordar convocar per al pròxim dia 10 de març concentracions davant de tots les ajuntaments de les respectives poblacions, queculminaran el dia 24 de març en una concentració unitària a la plaça de

Sant Jaume de Barcelona.

L’assemblea també va aprovar l’adhesió a la manifestació que sota el lema Plantem cara a la crisi han convocat els sindicats a Barcelona per al pròxim 14 de març.

Revistes de barri

De l’institut al Casal de Joves.

Els joves vam expulsar NEO, l’entitat privada que gestionava el casal i vam passar a gestionar-lo nosaltres directament. En dèiem gestió popular. Ara es diu “gestió cívica”.

Fa un any et van elegir president de l’associació de veïns.

Quantes persones sou a la junta?

Unes deu, amb una mitjana alta d’edat, encara que també ve algun jove. Però a les reunions hi assisteixen membres d’altres entitats o afectats pels temes que tractem. L’associació és un punt de referència al barri. Per exemple, les reunions que tenim per defensar que a l’últim solar que queda lliure al barri, a RenfeMeridiana, no s’hi facin habitatges.

I la relació amb els socis?

Fem servir el tradicional butlletí, A tot el barri, i ens hem actualitzat obrint una pàgina web, prosperitat.org en la qual anem incorporant les novetats. És un mitjà de comunicació més ràpid i el veïnat ja ha començat a consultar-lo.

Què passa a Renfe-Meridiana?

L’Ajuntament vol construir habitatges en terrenys que estaven qualificats com a zona verda. L’assemblea veïnal que es va fer per discutir el tema va aprovar la lluita per mantenir la zona verda i només acceptar equipaments “reals”, per a tothom: en aquest cas, un Casal de Joves, perquè l’actual està totalment en precari.

No és de rebut el mercadeig municipal: us faig això i em deixeu construir habitatges. Els pisos, per molt que siguin de protecció, han d’anar en sòl qualificat per a aquest fi.

Trinitat Vella

Fort-Pienc

El Butlletí

La portada que reproduïm correspon al número 15 del butlletí de l’AVV de Trinitat Vella, que va sortir al mes de gener. Trinitat Vella planteja a la seva editorial els temes que queden pendents de solucions al barri des de fa molts mesos: una biblioteca que s’ha de construir, un ambulatori i una escola bressol. Hi ha lloc per a la celebració, amb la bona notícia del desmantellament de la presó de joves i es reivindica que es construeixin habitatges dignes per als veïns que ocupen actualment els pisos del Patronat amb aluminosi.

La revista de l’AVV de Fort-Pienc obre amb una portada dedicada a la tan esperada reforma de la plaça de les Glòries, que ja comença a ser ben visible. Conscients que serà una obra molt complexa i que el veïnat encara trigarà anys a veure-la acabada, des de FortPienc es proposa fer un seguiment acurat de com es concretaran els equipaments. Des de l’editorial es convida a les administracions a invertir en polítiques socials, en medi ambient i petit comerç per fer front a la crisi i es feliciten per l’aprovació del PAD 2008-2011, que estava encallat.

La publicació de l’AVV del ClotCamp de l’Arpa destaca a la seva portada tres temes d’importància per al barri: l’exigència de seguretat en les obres del TAV, la denúncia dels endarreriments en els equipaments que s’han de construir a l’antiga fàbrica Alchemika i l’explicació de l’aprovació inicial de la proposta de modificació urbanística per a la zona de Trinxant-Meridiana.

El Butlletí també reflexiona a la seva editorial sosbre les conseqüències de la crisi econòmica i proposa a les administracions inversions per als barris.

Altres temes importants...

L’actuació que s’ha de portar a terme en el solar ubicat entre el col·legi Prosperitat, el carrer Molí i la ronda de Dalt, en el qual hi han d’anar 75 apartaments tutelats per a la gent gran i un centre de dia. Una bona actuació si no fos perquè els fiquen en un edifici de 15 plantes. Aquí el veïnat no es va mobilitzar i ens han fet un gol. També hi anirà una piscina coberta i un gimnàs.

Un edifici tan alt trencarà el paisatge.

Sí, és molt exagerat. No obstant, hem sol·licitat poder fer un control de les obres.

Alguna cosa més?

Tenim temes pendents importants, com la construcció d’un centre de serveis socials o la creació d’un pla de mobilitat: ara per ara, es van tapant forats sense tenir una visió de conjunt. Una altra cosa: els equipaments actuals estan obsolets en un barri d’una forta vida social. Estem treballant en un pla d’equipaments des del barri que contempli les necessitats reals del teixit associatiu.

I per acabar...

A la pàgina web tenim relacionats tots els temes que estem treballant, que no són pocs. Convido a visitar-la. Per part de l’associació de veïns, dir que esperem poder tenir aviat un espai en condicions: encara seguim als locals de la parròquia.

CARRER110 febrer 2009 LA DEL DARRERE 32

“Amb l’avortament estem defensant els mateixos drets que fa 30 anys”

S

orprèn la bellesa de l’edifici, les seves línies de marcada tendència modernista. Construït a principis del segle XX, va passar d’acollir una fàbrica de barrets a presó de guerra al 1936 i residència de la feixista OJE als anys 50.

Situat a les afores de Madrid, a la seva part més alta podem llegir “Clínica Isadora”: el seu nom és un homenatge a la ballarina Isadora Duncan.

Empar Pineda treballa en aquesta clínica des del seu inici. Una clínica que té, entre d’altres prestacions sanitàries, la realització d’avortaments legals. Per aquest motiu va ser notícia en totes les televisions, que van donar per bones unes denúncies infundades -“ens van sotmetre a una veritable caça de bruixes”- que han portat a un sumari obert d’un any i mig.

Empar havia participat 30 anys abans en no poques manifestacions i xerrades que animaven les dones a no renunciar a la satisfacció sexual, on s’explicaven els mitjans anticonceptius o se les posava en contacte amb ginecòlogues disposades a córrer greus riscos realitzant avortaments en condicions dignes.

Nascuda a Euskadi, fa 30 anys també va ser candidata a l’alcaldia de Barcelona, encapçalant la llista d’una coalició electoral formada pel Moviment Comunista (MCC) i la Organización Izquierda Comunista (OIC). Era la primera dona que tenia aquesta responsabilitat en una gran ciutat. Des de la República no s’havien realitzat eleccions municipals.

“Va ser una curiosa experiència que no oblidaré”, diu Pineda. Mítings amb centenars de persones que volien escoltar la paraula recuperada, que entonaven cants.

Carrers on desenes de cotxes circulaven amb les seves banderes fent promeses i demanant el vot. Una campanya que preconitzava la igualtat permetent totes les formes de propaganda, de les modestes a les més sofisticades. Els i les candidates eren abordades en els seus recorreguts... tota una gran festa democràtica que Pineda recorda amb emoció. “Centenars de militants i amics em recolzaven. En aquella campanya ens van donar un tracte igualitari en l’ús dels mitjans de comunicació i en l’espai públic. Si un mitjà feia una entrevista al candidat Narcís Serra, també me la feien a mi. Vaig aparèixer fins i tot a la Guía del Ocio”. Una excepció: la llei electoral i les corresponents campanyes discriminarien els partits

Parlant del

CARRER i de la ciutat

Empar Pineda Activista feminista andrés naya entrevista eva fernández fotografia

petits. L’esforç no es va traduir en vots i va suposar, en paraules de Pineda, una forta rebolcada, una frustració. Eren partits sense història, havien nascut en plena dictadura i no tenien experiència electoral. “Pensàvem que la feina dels moviments socials es traduiria en vots i no va ser així”.

“A Barcelona només vaig viure cinc o sis anys, els de la Transició, i ara em sembla que van ser molts més. La intensitat amb què vam viure aquells temps va ser molt forta”. Pineda va tenir temps de participar en la fundació del moviment feminista organitzat. L’any 1975 es va declarar Any Internacional de la Dona i es van preparar les primeres Jornades de la Dona, que es van celebrar al 1976. Eren temps on avortar era il·legal i les dones adúlteres anaven a la presó, i totes necessitaven el permís del marit per obrir un compte

Sal i pebre

corrent al banc. El moviment feminista va concretar la lluita per les llibertats, exigint amnistia per a les dones empresonades per l’ús d’anticonceptius, per avortar o per estar acusades d’adulteri.

Li preguntem per les vocalies de dones de les associacions de veïns i recorda que Lídia Falcón la va nombrar “corresponsal” de barris a la revista Vindicación Feminista, on va ser testimoni de la important feina de les vocalies al Carmel, Poble Sec, Esquerra de l’Eixample, Nou Barris, o al Guinardó. Explica que no van ser, com s’ha dit, les “parentes pobres del feminisme”: van jugar un important paper en concretar el contingut de les Jornades.

Coneixien la situació de les dones, editaven fulletons per conèixer millor el propi cos, celebraven xerrades, i com oblidar la lluita que va aconseguir el primer Centre de

L’acudit

Sentís i la presa de BCN Ara fa 70 anys, el 26 de gener de 1939, Teresa Pàmies i altres joves comunistes abandonaven l’intent d’aixecar una barricada a la plaça de la Bonanova en veure que les tropes franquistes baixaven cap al centre de la ciutat. “De la fugida de Barcelona el 26 de gener no oblidaré mai una cosa: els ferits que sortien de l’hospital de Vallcarca i, mutilats, embenats, gairebé despullats malgrat el fred, baixaven a les carreteres demanant que no els deixéssim a mans dels vencedors”, va testimoniar Pàmies a Quan érem capitans. Vencedors com el periodista Carles Sentís, espia de Franco que va entrar a Barcelona amb uniforme d’ocupant. El mateix Sentís que poc després, el 9 de febrer, abans de ser secretari del falangista Rafael Sánchez Mazas (i molt abans de fer de polític tarradellista d’UCD), va fer-li una butifarra al seu excompany de la facultat Josep Solé Barberà en veure’l conduït a la Model amb altres presos republicans. El mateix Sentís a qui el ministre Celestino Corbacho, el 26 de gener de 2009, en un acte al Col·legi de Periodistes, li va atorgar la medalla al mèrit al treball. Tot un insult, 70 anys després, a la memòria de la caiguda de Barcelona.

Zeta

Plànning de l’Estat. “Recordo aquell crit de anticonceptius per no avortar, avortar per no morir. Les associacions de veïns i veïnes, principalment les seves dones, van córrer greus riscos per ajudar a avortar amb garanties moltes veïnes que no tenien els diners necessaris per viatjar a l’estranger”.

Tornant al present, Pineda ens explica com es van presentar un matí a la clínica uns membres de la Guàrdia Civil que pertanyien a la divisió de “protecció de la natura”. Oficialment van ser acusats d’una mala gestió dels residus, de llençar a la brossa historials clínics i, a més a més, de realitzar avortaments il·legals.

El jutjat de guàrdia no ho va acceptar i la Guàrdia Civil, en comptes de donar per finalitzada l’operació, va insistir als jutjats fins que va trobar un jutge que va acceptar les denúncies. Amb el pas del temps s’han anat desestimant les acusacions però l’expedient encara és obert i l’amenaça continua.

Fa uns mesos, Empar Pineda va tornar a la nostra ciutat per recollir la Creu de Sant Jordi. “Ostres!, vaig pensar. Se’m presentaven mil i un interrogants. Però em vaig dir ¿per què no? A l’esquerra, de vegades abusem de posicions victimistes.

Havíem denunciat que no s’havia valorat la nostra feina i, ara que ho feien, dubtàvem d’acceptar-ho”. “Recollir la medalla va ser molt emocionant perquè era un reconeixement al moviment feminista i a la tasca política realitzada en la Transició per moltes persones, pel MCC. En tornar a Barcelona vaig recuperar l’alegria i la llibertat d’uns temps, de les Rambles, la capacitat d’acollida d’una ciutat”. Li expliquem que les Rambles no són les mateixes, que el turisme les ha massificat i que han perdut molt de la seva identitat.

“Així i tot, quan em jubili (vaig néixer l’any 1944 com Angela Davis, política marxista i activista afroamericana), tornarem a Barcelona amb la meva companya Cristina. Espero que amb la crisi hagi baixat el preu de l’habitatge”.

joma