Carrer 111

CARRER111

Serveis socials, urgents i necessaris DOSSIER, pà gina 13

ABRIL 2009 WWW.FAVB.CAT

CARRER111 abril 2009 D’ENTRADA 2

El G-16 de Barcelona, participació privilegiada Un cop cada dos mesos es reuneixen al voltant d’una taula setze presidents d’entitats econòmiques, socials, esportives i culturals barcelonines que formen una mena de federació d’associacions burgueses

puyal

albert recio vicepresident de la favb i professor d’economia de la uab

El 15 de desembre del 2008, el diari econòmic madrileny Expansión certificava l’existència a Barcelona d’una “tertúlia” periòdica de setze presidents d’importants entitats, lobis o poders fàctics de l’anomenada societat civil catalana, que des de fa anys es reuneixen més o menys cada dos mesos.

El que es podria batejar com a G-16 de Barcelona el formen quatre grans entitats representants d’interessos empresarials (Cambra de Comerç, Foment del Treball, Cercle d’Economia, i Institut Agrícola de Sant Isidre), sis entitats esportives (Barça, Espanyol, Tenis Barcelona, Club de Polo, Club Natació Barcelona i Centre Excursionista de Catalunya), quatre representants de l’alta cultura (Ateneu Barcelonès, Círculo del Liceo, Real Círculo Artístico i Orfeó Català), un centre social de l’alta burgesia (Círculo Ecuestre) i una entitat que sembla

més una empresa que una altra cosa: el RACC. No deixa de ser curiós que sigui un diari madrileny i conservador el que ens hagi d’informar d’un fet si més no rellevant per entendre les dinàmiques de la nostra ciutat. Però és que fa molt de temps que a Barcelona vivim sotmesos a un miratge: el que separa l’esfera política de la societat civil.

Seguint aquest guió, l’espai polític està ple de gent que només es mou per interessos i ambicions de poder. On predomi-

l

Hi ha el miratge que la ‘societat civil’ és un mosaic d’institucions apolítiques que treballen en benefici dels interessos col·lectius nen els incompetents. En canvi, la societat civil és un ric mosaic d’institucions apolítiques que treballen per vertebrar la ciutat, el país, en benefici dels in-

La lliga dels presidents D’esquerra a dreta i de dalt a baix, Josep Félix Bentz, president del Real Círculo Artístico de Barcelona; Josep Manel Puente i Pubill, president del Centre Excursionista de Catalunya; Albert Agustí, president del Real Club de Tenis de Barcelona; Salvador Alemany, president del Cercle d’Economia, Fèlix Millet, president de l’Orfeó Català; Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Català Sant Isidre; Sebastià Millans Rosich, president del Club Natació Barcelona; Borja García Nieto, president del Círculo Ecuestre; Daniel Sánchez Lliure, president del RCD Espanyol; Joan Rosell, president de Foment del Treball Nacional; Miquel Valls, president de la Cambra del Comerç de Barcelona; Joan Laporta, president del Futbol Club Barcelona; Oriol Bohigas, president de l’Ateneu Barcelonès; Juan Ángel Calzado de Castro, president del Real Club de Polo de Barcelona; Sebastià Salvadó, president del RACC i Joaquín Calvo Jaques, president del Círculo del Liceu teressos col·lectius. La que dóna força i vitalitat a la nostra societat. La que, un cop i un altre, és traïda per l’esfera política.

Fa temps també que la nostra experiència ens diu que aquesta visió no reflecteix ben bé la complexa realitat del país. Per exemple, quan denunciem que

existeixen diferents models de participació. Els que fixen els mecanismes formals de participació ciutadana, i el que hem anomenat el de la “llotja del Barça o la llotja del Liceu”. De la mateixa forma que en els mitjans de comunicació s’experimenten quotidianament

desigualtats extremes en la forma en com es recullen i es presenten les opinions. Algunes entitats sempre generen grans titulars i articles que recullen les seves aportacions. D’altres consideren un èxit que les seves opinions siguin citades de tant en tant. I és que la nostra societat civil és com els animals de la igualitària granja orwelliana. Tots som iguals, però uns més que els altres.

Ho hem constatat massa vegades. Per exemple, quan ens hem enfrontat a requalificacions urbanístiques com la del camp de Sarrià, o la del Miniestadi, o el projecte d’hotel de l’Orfeó Català. O quan vam assistir a la demolició d’un projecte com la celebració d’un “dia sense cotxes”. O, molt especialment, quan en l’audiència pública sobre l’ordenança del civisme un elegant representant dels comerciants del passeig de Gràcia ens va recordar que tots els que ens havíem manifestat contraris a la norma (membres d’associacions de veïns, de sindicats, d’entitats de lluita contra la

CARRER111 abril 2009 D’ENTRADA 3

pobresa, de diversos moviments socials) no representàvem a ningú. Només ell era la veritable veu de la “societat civil”.

Dinàmiques del poder Totes les entitats no empresarials del G-16 de Barcelona ja tenen un altre punt de trobada en una associació de segon ordre -Sport Cultura Barcelonaque compta amb la presidència d’honor de Juan Antonio Samaranch i en la qual també hi participen el Golf del Prat i el Club Natació Sabadell. En tot cas, un anàlisi del tipus d’institucions del G-16 i un passeig per les seves pàgines web ja dóna pistes i permet copsar qui són els membres més significatius de les seves juntes. I es poden constatar tres coses evidents: Primera: la seva adscripció social. Els màxims directius són sempre gent directament lligada al món empresarial o a les famílies que alguna vegada han

comptat a la ciutat. Lògicament, l’adscripció empresarial és més evident a les associacions directament econòmiques, però a totes elles és fàcil detectar-hi relacions. En canvi, hi ha poca presència de figures culturals, amb l’excepció més notòria d’algun catedràtic d’Economia al Cercle de Economia (aquesta és la seva funció, la de constituir una plataforma intel·lectual liberal) i la d’algun notable que ha tingut un paper important en la gestió cultural de la ciutat (com Oriol Bohigas o Ferran Mascarell).

Segona: la presència de les mateixes persones a diferents entitats. Un fet explicable pel sol fet que alguna de les webs explica molt bé l’origen comú i la interrelació entre elles Tercera: el predomini, amb poques excepcions, dels homes en la gestió d’aquestes entitats (de fet, en algunes l’entrada de dones amb ple dret és re-

cent). La gestió de l’economia, l’esport i la “cultura” segueix sent un espai masculí, malgrat les pretensions de modernisme de les nostres elits.

I si alguna cosa defineix tota aquesta amalgama és la seva composició social: representar les institucions que millor defineixen els interessos i les institucions civils de la nostra burgesia. Institucions amb una llarga història i tradició d’hegemonia cultural. I també de lloc de trobada on es fan relacions, es negocien interessos, es lliguen lleialtats, s’elaboren propostes. Espais que donen cohesió i projecció a un grup social.

Els interessos del diner Podríem pensar que la trobada de presidents és una mateixa prolongació d’aquest dens teixit social. Un mer acte de reconeixement mutu, de companyonia de grup. Una reunió sense més interès. Però, amb malícia, po-

dem pensar també que es tracta d’un espai més on comentar grans projectes, on generar complicitats. Els darrers anys la idea de les conspiracions té mala premsa. Però aquestes existeixen. Que no sempre arribin a bon port no vol dir que no s’intentin. I si bé no està clar que existeixi un model Barcelona de

l

Potser l’error és que siguem la resta d’entitats i moviments els qui estiguem habitualment tan aïllats i incomunicats desenvolupament, el que és cert és que moltes de les iniciatives de la ciutat han estat lligades a la promoció del tipus d’esdeveniments esportius i culturals que aquestes entitats promocionen.

I que els interessos del diner han

estat sempre més considerats i presents que les demandes de la resta de col·lectius socials.

Amb alguna d’aquestes entitats el moviment veïnal ha topat directament més d’una vegada.

Per motiu de requalificacions, de prioritats de despesa (reconstruir el Liceu o resoldre l’aluminosi), de model de mobilitat, de privatització dels serveis. Que es reuneixin sistemàticament ens obliga a considerar que sovint ens enfrontem amb blocs socials força articulats.

Tenen el seu dret a fer-ho.

Potser l’error és que siguem la resta d’entitats i moviments els que habitualment estiguem tan aïllats i incomunicats. Més que preocupar-nos per l’existència d’una inevitable federació d’entitats burgeses, potser ens hauríem de preguntar per què no som capaços de construir una altra malla social que treballi per promocionar una diversa orientació social.

La conspiració més discreta Andrés naya

En són 16. Es reuneixen cada dos mesos, de manera rotativa, als menjadors de les seves seus respectives. Les baixes més freqüents d’aquest lobby barceloní que es pot batejar com el G-16 són les dels presidents dels clubs de futbol RCD Espanyol i FC Barcelona (tal vegada se’ls acumulen massa dinars). Algunes entitats mantenen la denominació d’origen castellà i cinc d’elles expliciten la seva vocació monàrquica amb la paraula “Real”.

A part de menjar més bé que malament, d’explicar els acudits de rigor i beure vi segons els seus usos i costums, ens preguntem de què parlaran. Perquè no han fet cap declaració en tots els anys que porten reunint-se. Estem segurs que no pocs temes de conversa deuen estar relacionats amb Catalunya i amb Barcelona. Segur que parlen del govern: del de Madrid i dels de la plaça de Sant Jaume. Un dels membres d’aquest club va declarar al diari Expansión mantenint el seu anonimat: “Si algun dia cal opinar, opinarem”.

A les reflexions que obren el reportatge, Albert Recio ja destaca que no hi ha ni una sola dona al club i que és curiós que el mitjans de comunicació catalans no s’hagin assabentat, o no hagin volgut dir-ho, que funciona des dels temps en què Alfredo Molina presidia Foment del Treball.

Diuen que és una garantia d’èxit defensar amb discreció els interessos propis.

1. Albert Agustí President del Real Club de Tenis de Barcelona, organitza l’aristocràtic trofeu Godó. Els dies de la seva celebració es prenen compromisos polítics i empresarials d’alçada. Cap poder fàctic no és aliè a la seva celebració. El Real Club de Tenis es va crear al 1899 i té 2.291 socis. Agustí, recolzat per Sandro Rosell, va guanyar la presidència al convergent Sixte Cambra. Des de la seva entrada al 1988 en l’organització dels Jocs Olímpic com a director general de Màrqueting, és un pes pesat del negoci de l’esport, sobretot de la Formula 1, artífex de l’entrada del Ban-

ment desaparegut pintor Joan Abelló.

Va recolzar la seva candidatura Miquel Suqué, vocal de Círculo Ecuestre. Amb un perfil de simple gestor, acaba d’incorporar-se al G-16. El Círculo Artístico, ubicat al Palau Pignatelli de Barcelona, està obligat a reformar les seves obsoletes instal·lacions.

Fundat al 1881, té uns 500 socis i té com a objectiu “fomentar i potenciat tot tipus d’activitats artístiques”. Deixeu-nos afegir-hi el seu vessant econòmic.

4. Oriol Bohigas

pedro madueño

Detall de l’entrada a l’elitista Círculo del Liceo

co de Santander en aquesta lucrativa activitat. En 1995 va ser director general del Consorci del Circuit de Catalunya.

Una de les seves frases cèlebres és la de “convertirem Barcelona en el Davos de l’esport mundial”. És conseller delegat d’Havas Sports & Entertainment.

2. Salvador Alemany Alemany va succeir el totpoderós Lara a la presidència del Cercle d’Economia. Va ser vicepresident del Gremi de Garatges i director general de l’empresa d’aparcaments Saba. Isidre Fainé el va fitxar per a Acesa. Actualment és conseller delegat d’Abertis, un dels grups empresarials més importants de Catalunya. Un home de La Caixa i ACS, és a dir, un home de Florentino Pérez.

Durant 17 anys va ser responsable de la secció de bàsquet del Barça i va presidir la Creu Roja de Catalunya. També va ser conseller a les empreses municipals Procivesa i Proeixample. A l’actual junta del Cercle d’Economia hi figuren

empresaris tan importants com Artur Carulla (Agrolimen), Josep Oliu (Banc de Sabadell), l’exministre Josep Piqué (president de Vueling), Isaac Andic (Mango), Francesc Boadas (Abantia, ingenieria), José Manuel Lara (Planeta), Ramon Roca (Ros Roca, el major fabricant d’equips de recollida de brossa), Leopoldo Rodés (Media Planning) o Àngel Simon (Agbar) i professionals com els catedràtics d’Economia Andreu Mas-Collell, Teresa Garcia-Milà i Anton Costas, la gestora d’empreses públiques Pilar Torres o l’intel·lectual toterreny Josep Ramoneda (director del CCCB)

3. Josep Félix Benz Elegit fa poc president del Círculo Artístico de Barcelona per 251 vots davant els 78 que va treure el seu oponent Jordi Rotllan. Substitueix el recent-

60 anys després que el pare el fes soci de l’Ateneu Barcelonés, Bohigas en va sortir elegit president. L’acompanya de vicepresident Ferran Mascarell, ahir regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i avui crític radical del Fòrum 2004. Bohigas vol que l’Ateneu recuperi l’antiga força i tingui més presència a la ciutat. En els primers anys de mandat ha restaurat la impressionant biblioteca de l’entitat. Bohigas ha deixat, per bé i per mal, la seva empremta a la ciutat amb les seves obres i innumerables responsabilitats. Va ser regidor d’Urbanisme i les seves polèmiques places dures en deixen constància. Encara que va titllar de “feixistes” els Jocs Olímpics, es va afegir i va participar en la construcció de la Vila Olímpica.

Essent responsable de Cultura, va plantejar que s’aprovés el Pla de Biblioteques. Un regidor ja desaparegut va manifestar el seu desacord dient que “les biblioteques no donen vots”. Avui és una de les fites més importants d’un Ajuntament democràtic que compleix 30 anys. També és responsable de la discutible renovació de la façana de El Corte Inglés de la plaça Catalunya.

Bohigas és consultat freqüentment per les autoritats. passa a la pàgina 4 2

CARRER111 abril 2009 D’ENTRADA 4

2 ve de la pàgina 3

5. Joaquín Calvo Jacques El Círculo del Liceo és un club privat fundat l’any 1847 amb 125 socis, disposa d’una part reservada en el mateix edifici del Liceu. Agrupació de melòmans, és la coartada d’un grup de persones que practica el recolzament mutu per intentar tenir més poder cada dia que passa. Al llarg de la seva història ha acumulat una important col·lecció d’obres d’art. És patró del Conservatori del Liceu, entitat dedicada a la formació de músics i separada administrativament del teatre. Fins a l’any 2001 no es permetia ser sòcies a les dones, excepte les vídues. Les primeres dones admeses van ser Adela Subirana i Magda Ferrer. Vuit dones que havien sol·licitat l’admissió van ser rebutjades, entre elles Montserrat Caballé. El Círculo és una entitat molt tancada. En comptades ocasions permet l’entrada a persones que no siguin sòcies.

6. Juan Ángel Calzado Calzado és president del Real Club de Polo de Barcelona, centenària entitat amb més de 10.000 socis. Sorgeix com una escissió del Real Círculo Ecuestre, que havia decidit suprimir l’activitat hípica. Calzado exerceix la seva responsabilitat com un directiu d’empre-

Aznar. Entre els seus íntims està l’exmembre del PSUC i del PP Josep Piqué.

El Círculo Ecuestre és l’únic club que, malgrat el seu nom, no desenvolupa cap activitat hípica.

8. Joan Laporta Va succeir l’inefable Joan Gaspart com a president del Futbol Club Barcelona.

Coneixedor que el Barça és més que un club, amb les seves opinions i coqueteigs amb la política es va arribar a rumorejar que aspirava a convertir-se en president de la Generalitat.

En el terreny esportiu, la temporada passada va acabar amb més d’una mocadorada. Diversos incidents, incloent la baixada de pantalons a l’aeroport, li van donar un perfil autoritari. De la junta directiva queden pocs dels que van començar amb ell. Laporta es va manifestar en contra del projecte de Núñez del Barça 2000. Ara, 10 anys després, l’ha recuperat i el defensa aferrissadament amb algunes variants.

Ha anunciat que si requalifica els terrenys del Miniestadi, els socis “no hauran de pagar ni un euro” de la reforma del Camp Nou. La lluita veïnal, la crisi i la mateixa proposta ho faran impossible. Laporta ha aixecat una última polèmica en plantejar la construcció d’una ciutat de l’oci a Viladecans, un projecte criticat per la seva manca de sostenibilitat.

9. Sebastià Millans

sa. L’any 1907 l’entitat ja havia entès la importància de tenir un patrimoni i va adquirir Can Ràbia de Sarrià. Al 1932, ho va fer amb els actuals terrenys situats a la Diagonal, al costat de la zona universitària, que ocupen 29 hectàrees amb jardins. El Club organitza importants tornejos i activitats educatives amb una clientela molt selectiva. Amb el precedent creat al camp de futbol de Sarrià, aviat es plantejarà com a necessària i urgent la requalificació urbanística d’aquests terrenys.

7. Borja García Nieto Borja García Nieto es va imposar com a “chairman” de l’elitista Círculo Ecuestre. Com a vicepresident hi figura Sergio Ferrer Salat. En el “Board of Directors” se situa tota una camada de fills de papà que aspiren a ser importants, entre els 40 i el 50 anys: els Ferrer (Salat), Samaranch, Bertran, Vila, Suqué, García Nieto, etc. Manifesten la seva intenció que el cercle “sigui útil al servei de les empreses del país”. Actualment acostumen a celebrar debats a l’entorn de la ciutat de Barcelona. La neteja i la seguretat poden ser les seves preocupacions més grans. Per ser soci del club és necessari invertir 12.000 euros. En l’actualitat són 1.950 socis i la corbata és obligatòria per als senyors. Miquel Borja és president i conseller delegat del grup financer Riva i García. També és fundador d’una agència inversora del mateix nom. Es diu que té com a client especial la Generalitat. Riva i García ha invertit a Islàndia i amb Madoff. García Nieto és present a la Fundació Catalunya Futur, filial de la Faes, la fàbrica d’idees de José Maria

El Club Natació Barcelona, del qual és president Millans, va ser fundat l’any 1907, i des del 1910 ocupa el seu actual emplaçament a la platja de Sant Sebastià.

Disposa de 4 piscines, una d’aigua salada. Unes instal· lacions on es prohibien fins fa uns anys el bany a les dones. A les eleccions autonòmiques es va presentar a la llista de CIU amb el número 42. L’any 1981 va ser regidor d’esports.

10. Félix Millet President de l’Orfeó Català, entitat fundada el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. El cor de l’Orfeó ha actuat en els principals centres musicals d’Europa. Fa unes setmanes es va celebrar l’assemblea general ordinària, que va acabar amb crits i insults amb motiu de les obres del nou local. Alguns socis van preguntar com es pensen pagar aquestes reformes i si s’havia donat tracte de favor a algun soci. Es va criticar la falta de transparència i la pèrdua permanent de socis. La presidència de l’Orfeó ha pres decisions molt polèmiques: l’última, la construcció d’un hotel en un edifici catalogat al costat del Palau de la Música, portant a terme una operació especulativa de requalificació que els obliga a pagar 3,6 milions d’euros a la Generalitat (si no es paga, la Generalitat entrarà a formar part del Patronat).

El president va sortir plorant de l’assemblea. L’acompanyen a la junta Mariona Carulla (empresària), i Carles Cuatrecasas (del conegut despatx d’advocats).

Millet, com a president de Bankpime, ha perdut 4,7 milions d’euros durant el 2008 davant dels 4,4 milions guanyats al 2007. Home de CIU, forma part de l’Agrupació del Comerç i la Indústria.

La Fundació compta en el seu òrgan directiu amb la socialista Anna Balletbó,

Arcadi Calzada, Ignacio García Nieto, Xavier Ribo i Massó i Leopoldo Rodés.

11. Josep Manuel Puente Puente presideix el Centre Excursionista de Catalunya, entitat fundada l’any 1875 i que s’ha implicat al llarg de la seva història en la defensa de la nació, la llengua i la cultura catalana, participant en els debats de les anomenades “Bases de Manresa” o en l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Va ser en els locals d’aquest centre on Prat de la Riba va fundar el Centre d’Estudis Catalans.

L’entitat tampoc no era aliena a allò que passava a Barcelona. Un exemple el tenim quan al 1927 el centre es va oposar activament a l’enderroc de l’edifici gòtic de les Drassanes. També tenen una influència determinant en la creació del moviment escolta català.

12. Baldiri Ros Presideix l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la patronal del camp, la dels grans propietaris. Es tracta de l’associació agrícola més antiga de les existents a Espanya. Ros és molt crític amb el tracte que hem rebut d’Europa: diu que a causa del fort lideratge polític (pensant en els 25 anys de Jordi Pujol) “ens hem adormit”. El seu pensament es recolza en una trilogia: propietat, igualtat i llibertat. “Els drets dels ciutadans estan per davant dels interessos de l’Estat”, ha dit. Van perdre les eleccions a les Cambres Agràries davant de les candidatures d’Unió de Pagesos.

13. Joan Rosell El president de Foment del Treball, la patronal catalana, ve d’una nissaga industrial- financera. Va ocupar innumerables càrrecs en empreses importants, com Fecsa-Enher i Aigües de Barcelona.

Membre del consell d’administració de Criteria Caixa Corporation. És president dels consells d’administració de Port Aventura i Siemens España. Patró de patrons a Catalunya i vicepresident de la patronal espanyola. Opina freqüentment sobre temes econòmics i locals.

Defensa que al segle XXI el TAV passi per on hagi de passar i la urgent necessitat d’invertir en infraestructures. Va ser membre durant uns anys del comitè executiu de la Fira. En política només va tenir una aventura: va crear el partit Solidaritat Catalana, i va fracassar. En aquells temps el seu sobrenom era el de “l’anarcocapitalista”. No va repetir. Únicament rumors malintencionats el van situar com a possible ministre d’Aznar. És amic de Rodrigo Rato i vocal del Consorci de la Zona Franca, una entitat tocada i frenada per la crisi. La crònica rosa ressalta que és pare de cinc fills.

La pàgina web de Foment dóna escassa informació dels òrgans directius de l’entitat.

14. Sebastià Salvadó President del Real Automóvil Club de Catalunya des del 1985, l’entitat té quasi un milió de socis i 2.000 treballadors, com si fos una espècie de grans magatzems especialitzats en el cotxe. Orga-

nitza tres proves mundials de Formula 1. L’entitat no deixa de treballar per i per a l’automòbil. La Federació Internacional de l’Automòbil el va nomenar president delegat en mobilitat i seguretat vial. La seu del RACC té vuit plantes, quatre subterrànies i quatre per sobre de la rasant del terreny amb jardins en una zona on els preus del sòl són els més alts de la ciutat. Gestiona, entre d’altres activitats, el Circuit de Catalunya i assumeix en exclusiva la gestió dels cursos de recuperació dels punts del carnet de conduir. Un poder fàctic com pocs. Com dèiem al número 100 de Carrer, “massa interessos i negocis per a un defensor de la societat civil automobilística”. La pàgina web silencia dades d’interès, com ara el llistat de directius.

15. Daniel Sánchez Llibre A la seva condició d’empresari de Especias y Conservas Dani va afegir la presidència del Real Club Deportivo Espanyol el 26 de juny de 1997. Va aconseguir reflotar la pèssima situació econòmica del club i de pas tornar als Lara els diners que havien avançat i no volien perdre.

L’Ajuntament li va donar una forta ajuda en permetre requalificar els terrenys del camp de Sarrià. De fet, les requalificacions urbanístiques han de ser un tema de conversa habitual entre els membres del G-16. El Barça i l’Orfeó ho estan intentant i el RACC, el Club de Polo i el Club de Tenis estan a l’expectativa. Ara, l’Espanyol ha entrat en una greu crisi econòmica i esportiva. El club necessita una ampliació de capital de 12 milions d’euros per sortir de l’embús. L’admirat (i perico) periodista Josep Martí Gómez es preguntava: “Qui posarà la pasta?” Nosaltres hi afegim: els queda algun metre quadrat per requalificar? El Nadal passat, Sánchez Llibre va ser un dels tres Reis Mags de Vilassar de Mar: en Gaspar.

16. Miquel Valls Als anys 70, el president de la Cambra del Comerç de Barcelona ja era membre del consell d’administració de Fichet S.A., empresa que ens porta a la memòria una important lluita veïnal en defensa de l’espai que ocupava la seva factoria a Fort Pienc, que es va reivindicar per a equipaments. A partir de Fichet, Valls va desenvolupar funcions executives en el grup familiar d’empreses Valls (en el Mutual Cyclops o el comitè executiu de la Fira). L’any 2002 va ser elegit president de la Cambra del Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, entitat molt bel·ligerant

amb els problemes de la ciutat. Han reclamat nombroses vegades la necessitat d’inversions per a infraestructures i han defensat el túnel d’Horta argumentant que els veïns que s’hi oposen ho fan per qüestions polítiques. En el comitè executiu de la Cambra hi figuren entre d’altres Àngel Simón (Aigües de Barcelona), Josep Cercós (assegurances), Genís Marfà (acaba de fer suspensió de pagaments), Enric Reyna (cap dels constructors) o Josep González Sala (de la Pymec). També Joan Gaspart i Enric Lacalle, als quals no cal presentar.

Crònica

CARRER111 abril 2009 CRÒNICA 5

7

Entrevista al sociòleg Quim Sempere

9

El projecte dels Tres Turons amoïna els veïns

L’any passat el sector hoteler va ignorar la crisi i es van inaugurar a la ciutat 1.700 noves habitacions.

Aquesta és la tendència per als anys de futur, en què es preveuen obrir 54 nous hotels a Barcelona.

Després d’anunciar aquestes inversions s’ha fet pública la moratòria d’un any en la concessió de llicències hoteleres a Ciutat Vella

El ‘boom’ que no para maria favà Periodista

En un panorama de crisi i recessió sobta que el sector hoteler de Barcelona vagi millor que mai malgrat la davallada de pernoctacions i de visitants.

I encara és més sorprenent que s’hi continuï invertint, segons dades de l’assessora immobiliària Jordà i Guash.

Els 54 nous hotels previstos no són cap entelèquia, i llevat de dos casos en què els promotors volen mantenir en secret la ubicació exacta (el que sí s’ha revelat és que serà a la zona del Poblenou que denominen 22@), tots tenen ja promotor, la majoria, llicència, i alguns han començat les obres.

El color dels diners Una possible explicació que el boom hoteler continuï és el diner negre que ara no pot anar cap a la construcció perquè ja no és rendible. L’altra seria els diners de les màfies.

Aquesta és la hipòtesi que sosté la policia catalana en el cas de l’assassinat de Félix Martínez Touriño, director del Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB).

Aquest executiu, que va ser mort el passat 9 de febrer d’un tret al cap al carrer Santaló, podria haver-se negat a deixar entrar diners d’aquests grups de pressió en el sector turístic de la ciutat i per això el van executar. La investigació continua i pot ser que mai s’arribi a saber la veritat d’un crim que sembla de pel·lícula de sèrie negra.

Però al marge de les especulacions i de les possibles causes d’aquest continuat increment en solitari del sector hoteler, les xifres canten. La

reflexió sobre aquest boom ja l’han feta els veïns, que rebutgen un model de ciutat pensat més per als turistes que per als residents i han lluitat molt contra els apartaments turístics en blocs d’habitatges.

Ara cal veure la resolució d’un cas que es pot convertir en emblemàtic, el de l’hotel que es vol construir al costat del Palau de la Música; la Fundació Orfeó Català i el seus socis el defensen, els veïns el rebutgen de pla i l’Ajuntament ha iniciat un entortolligat procés de compensacions, canvis de qualificació urbanística i negociacions que no augura res de bo. Fins al punt que sembla que ICV accepta l’operació posant com a condició que l’hotel no tingui pàrquing.

Les xifres canten Durant el 2008 l’augment de l’oferta hotelera va coincidir amb una baixada de les pernoctacions del 7,4% i també amb una baixada del 7,7% en el nombre de visitants allotjats en comparació amb l’any anterior. Les 1.700 noves habitacions representaven un augment

l

La policia catalana investiga si l’assassinat de Touriño podria estar relacionat amb un negoci hoteler fallit considerable en relació als anys anteriors; 200 més que el 2007 i 450 més que la mitjana dels últims quatre anys. La meitat de les noves habitacions eren de quatre estrelles.

Aquestes dues tendències, el creixement i la categoria, es mantindran i a l’alça, ja que

està previst inaugurar 5.600 habitacions des d’ara al 2011.

Deu dels futurs establiments seran de cinc estrelles gran luxe i cinc estrelles. Només de quatre estrelles es construiran 3.700 habitacions, un 10% del total de 32.200 de total d’habitacions que té l’àrea metropolitana de Barcelona.

Segons els consultors immobiliaris, la crisi es podria visualitzar en el retard en la inauguració d’alguns dels 54 nous hotels previstos. On la crisi sí que ja ha incidit és en els preus dels solars. A la zona del Poblenou, on hi ha més terrenys per a ús hoteler, fins fa pocs mesos passa a la pàgina 6 2

joan morejón

L’antic edifici Wintenthur de la plaça Francesc Macià (a dalt) i el del passeig de Gràcia, 38 (a baix) seran hotels de 5 estrelles

CARRER111 abril 2009 CRÒNICA 6

2 ve de la pàgina 5 es tancaven operacions de compra venda a 2.000 euros el metre quadrat. Ara s’ofereixen els solars a 1.200 euros/m2. La discrepància entre allò que demanen els propietaris dels solars i allò que ofereixen els promotors immobiliaris està retardant alguns dels projectes que tenen un termini més llarg de tres anys. L’informe elaborat pels consultors adverteix, però, que alguns dels retards es deuen més a estratègia dels promotors que a problemes de finançant.

“Mentre hi hagi demanda insatisfeta i mentre hi hagi grans cadenes hoteleres amb ganes d’entrar a Barcelona perquè no hi són presents, com passa en aquests moments, s’entén aquest creixement en l’oferta d’habitacions”, assegura el directiu de l’empresa Jordà i Guasch, Juan Gallardo. “Barcelona s’estudia com a model d’èxit en el sector turístic, en les escoles de negocis. Després dels Jocs Olímpics, ja es va parlar que hi havia un excés d’oferta que la ciutat ha sabut readaptar molt bé, passant a ser una ciutat de negocis i de turisme urbà de primera magnitud”.

Els barris més llaminers El centre de la ciutat continua essent la zona més demanada pels inversos immobiliaris dels hotels, però davant els escassos metres lliures que queden a l’Eixample i a Ciutat Vella i que els edificis emblemàtics que es poden convertir en hotels ja s’estan acabant, la demanda es desvia sobretot cap al Poblenou i l’Hospitalet, al voltant de la Fira 2, on encara es poden trobar terrenys grans.

Al Poblenou, en els pròxims dos anys, està previst inaugurar 13 hotels, més dos a la zona del Fòrum, i un altre a tocar de la Ciutadella.

Al voltant de la Fira 2 de la Gran Via, ja en el terme municipal de l’Hospitalet, estan previstos tres més i dos dels quals són de grans dimensions (un de 350 habitacions i l’altre de 358). Els més grans estaran a la plaça joan morejón Europa i el petit, de 70 L’edifici del número 49 de Via habitacions a la Ciutat Laietana també serà un hotel Judicial. Tots seran de de luxe quatre estrelles.

Al Poblenou la majoria dels hotels es concentren en el sector del 22@. N’hi ha un que es farà en una antiga farinera, Can Gili Nou, que hi havia al carrer Ciutat de Granada i que ha estat quasi del tot enderrocada malgrat les protestes de les entitats del barri. Un altre aprofitarà la façana d’un ateneu republicà que hi havia a la cantonada dels carrers Pujades amb Badajoz, on encara es conserva un alt relleu amb gorro frigi. Aquesta esfinx, que va passar desapercebuda per als delators del franquisme, ha arribat intacta al segle XXI. El promotor d’aquest projecte és Derby Hotels i el nom previst per a la nova construcció no podia ser un altre que La República Lofts.

També en aquesta part de la ciutat es construeix un dels set hotels de cinc estrelles que s’inauguraran en els pròxims anys. De quatre estrelles, al Poblenou s’obriran 8 establiments, 2 de tres i un d’una estrella. Aquest últim serà al carrer Ciutat de Granada.

l

Davant dels escasos metres lliures que queden a Ciutat Vella i l’Eixample, la demanda dels inversors es desvia cap al Poblenou i l’Hospitalet

Moltes estrelles

Segons els assessors immobiliaris Jordà i Guasch, durant els pròxims mesos Barcelona superarà el dèficit històric que tenia d’hotels de cinc estrelles i cinc estrelles gran luxe i donarà resposta a la demanda fins ara insatisfeta d’establiments de gamma alta. El més gran de cinc estrelles gran luxe és l’hotel que Ricard Bofill està construint a la nova bocana del Port i que tindrà 473 habitacions. Aquest edifici ha modificat la silueta de Barcelona i es veu des de tot arreu.

De cinc estrelles destaca el que es farà en l’edifici on hi havia la rellotgeria El Regulador de la Rambla. Aquesta casa del 1850 és obra de Josep Fontserè i Domènech amb afegitons posteriors modernistes que va fer Josep Borí.

L’antiga seu de la casa Codorniu, a la Gran Via, 644, que va ser la primera finca que va posar guapa la façana durant la transició, serà el 2010 un hotel de quatre estrelles i 100 habitacions. Però serà dels pocs edificis històrics reconvertits, ja que si en els últims cinc anys els inversors buscaven sobretot edificis emblemàtics per rehabilitar-los (com ara els Tabacos de Filipinas o la Casa Fuster), ara s’opta per solars grans que permetin força habitacions.

Observatori de la crisi

88.000 aturats a BCN redacció La crisi, que suma ja 4 milions d’aturats a tot l’Estat, s’ha deixat notar a la ciutat amb 88.000 persones sense feina i altres paràmetres.

Actius tòxics Nou concepte per no dir les coses pel seu nom. 470.000 milions d’euros deu el sector immobiliari a bancs i caixes. Diners difícils de cobrar: quan no els queda més remei expropien o es queden habitatges acabats. El Banco de Santander ha editat un preciós catàleg amb els milers d’habitatges que té pendents de venda. Ofereixen grans rebaixes, però la crisi en fa difícil l’operació. És el resultat de donar amb facilitat crèdits molt cars.

L’any passat els crèdits van arribar a la xifra de 318.032 milions d’euros. Ara els anomenen arxius tòxics. La crisi desenvolupa la imaginació per confondre al personal.

Servihabitat La immobiliària de La Caixa ha comprat a Rayet per 18 milions d’euros l’edifici situat a Gran Via 655, on havia d’anar un hotel de luxe. 3.200 metres quadrats que es van comprar amb un crèdit fàcil a Renta Corporacion i que ara, en no poder complir amb els compromisos financers, és recuperat per La Caixa. Rayet ho ven perdent diners i cancel·lant el seu deute creditici.

L’edifici, construït al 1990, queda en la reserva i no serà un hotel: quan la conjuntura ho permeti, seran habitatges o oficines.

Habitat: de forat a esvoranc Bruno Figueras s’ha aprimat i últimament no se’l veu tocant el saxo en algun localet nocturn. El deute de la immobiliària arriba als 1.137 milions, el triple de l’any passat.

Diuen que els seus terrenys i pisos s’han devaluat en 240 milions. No diuen pas que estaven sobrevalorats. La família Cuatrecasas en té pendent la demanda. Coincideix aquesta situació amb la petició de la fiscalia de dos anys de presó per al president d’Habitat per la mort de 5 obrers en un accident de feina el 27 de juny de 1986.

el roto

2.053 milions d’euros i Caixa de Catalunya de 252.

No a la plaça de toros Ens referim a la plaça de Las Arenas. Tot un culebrot. En un moment de dificultats, Sanahuja abandonava el timó de Metrovacesa i saldava un deute creditici venent aquest edifici. Els bancs creditors eren els nous propietaris de l’empresa i passaven a ser responsables del projecte privat que Rogers havia dibuixat. La gran banca no ho veu clar i deixa de pagar Dragados i Construcciones.

Només el lloguer de les grues era de 9.000 euros mensuals. Es van aturar les obres ja fa dos mesos i l’estructura de la coberta comença a degradar-se.

Augment de l’atur A finals de març d’aquest any Barcelona tenia 88.206 aturats. L’any

Habitatge Segons el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat durant el 2009 el nombre d’habitatges construïts a Barcelona ha baixat un 64,8%, una baixada lleugerament inferior a la del conjunt de Catalunya, que va arribar al 68%. Respecte del Pacte per l’Habitatge, s’ha d’assenyalar que la construcció de 160.000 habitatges protegits fins a l’any 2016 corren perill per falta de finançament. Els bancs i les caixes no estan per la labor de finançar habitatges nous: els preocupen els milers d’habitatges que hi ha sense vendre procedents dels impagaments.

Viatgers i rodalies

Tot són facilitats

L’any en què l’Aeroport estrena la nova terminal T-1, les dades d’Aena del primer trimestre de 2009 diuen que l’aeroport de Barcelona ha perdut el 21% de viatgers.

Respecte dels viatgers d’autobús, segons informacions municipals, en el període de gener a febrer de 2009 ha baixat el número d’usuaris de 32,9% a 31,6%. El metro ha perdut 4 milions de passatgers. Els viatges per mar dels creuers turístics trenquen la tendència quadripliquen els viatgers (de 9.535 a 42.421). Quant al transport de mercaderies per mar, la rebaixa ha superat les 750.000 tones si comparem els dos anys.

Amb quina facilitat es requalificava i es donaven llicències urbanístiques. Amb quina facilitat se subvencionava els fabricants de cotxes. Amb quina facilitat es cobraven els corresponents impostos. Va arribar la crisi, es va construir menys, es van vendre menys cotxes i la Generalitat va ingressar 373 milions d’euros menys.

El dèficit previst de 470 milions d’euros serà major. Els fabricants d’automòbils reclamen ajuts. Si no, se n’aniran amb la fàbrica a una altra part.

La Caixa premia els consellers Malgrat la crisi i la falta d’honradesa, és bo aparentar: La Caixa ha augmentat en un 17% la retribució dels seus consellers. De 25,6 milions d’euros a 30,7. Els beneficis s’han frenat, però no hi ha hagut pèrdues. És sabut que en època de crisi es reconverteixen fàcilment els beneficis en pèrdues: el 2008 La Caixa va tenir uns beneficis de

2008 la xifra era de 56.867. És a dir, en un any el número d’aturats ha augmentat en un 55,1%. El gruix de les persones que han entrat a l’atur es concentren en el sector de serveis (67,9%), la indústria (14,6%) i la construcció (11,8%).

Els hotels ho noten

página abierta

Comparant les dades de l’any 2008 i del primer trimestre de 2009, el nombre de pernoctacions ha disminuït en 13.000. Si comparem el nombre de places ocupades sobre l’oferta existent, l’any 2008 van ser del 46,9%. Al 2009 ha baixat al 40,3%.

CARRER111 abril 2009 CRÒNICA 7

“En lloc de cotxes hem de fabricar plaques solars i aerogeneradors” Joaquim Sempere Professor de Sociologia de la UB canvi de valors que ja s’està produint.

josé miguel benítez periodista

El professor Joaquim Sempere, especialista en temes socioecològics, ha publicat recentment el llibre Mejor con Menos (Crítica, 2008), en el qual teoritza sobre la relació entre les necessitats humanes i la biosfera. En les últimes dècades, ens diu, aquesta relació ha derivat en una explosió consumista, amb enormes desigualtats dins i entre els països, i amb un impacte ecològic que amenaça de portar-nos a una època d’escassetat i a una regressió civilitzadora. En la línia de l’economia ecològica, o de moviments com el downshifting (desaccelerar), planteja la reducció del consum, la introducció d’energies renovables i una major eficiència de les màquines.

El canvi que proposa aposta per les energies solars. I la resta?

Les energies fòssils són contaminants i s’acaben. El biocombustible competeix amb els aliments i, encara que beneficia les necessitats de consum de les classes acomodades, puja els preus dels aliments en els països pobres.

Descobrint la trampa

Aparentment, la gent no percep el perill. És tan greu la situació?

Hi ha càlculs científics (petjada ecològica, pic del petroli, producció primària neta, límits agrícoles) que ens diuen que ens estem acostant als límits. Hi ha unes xifres espectaculars: la població en dos segles s’ha multiplicat per 7, mentre que la producció s’ha multiplicat per 60. Això significa un impacte sobre la biosfera molt gran. Els càlculs ens diuen que hem superat l’explotació raonable dels ecosistemes, i que ja estem vivint sobre les rendes dels nostres néts.

Vostè proposa que hem de reduir el consum i el creixement, tot el contrari del que plantegen el G-20 i els gurús del model econòmic, que diuen que hem de reactivar-los per poder sortir de la crisi.

Això és una trampa, perquè enlloc de més cotxes, el que hauríem de fer, a marxes forçades, és fabricar plaques solars i aerogeneradors.

Amb els recursos que tenim, que encara són molts, hauríem d’entrar en la conversió ecològica de l’economia.

Els acomiadats no són víctimes, encara, de la crisi ecològica, són víctimes del capitalisme, que fa dos segles que provoca crisi, atur, misèria i desigualtats.

El canvi que vostè planteja hauria d’enfrontar importants conflictes d’interessos. Però també

dani codina

hauria de convèncer un moviment obrer (dels països desenvolupats) aparentment conformista, que sembla més preocupat per perdre les seves comoditats.

Estic segur que un moviment obrer reflexiu hauria d’estar disposat a intercanviar poder adquisitiu per les conquestes de l’Estat de Benestar, que sí que donen qualitat de vida. És clar, quan la patronal diu estrenyeu-vos el cinturó, això és inacceptable, els primers han de ser ells, i no ho fan.

“La clau per a la prosperitat econòmica és la creació organitzada d’un sentiment d’insatisfacció”. Aquesta frase d’un directiu de la General Motors defineix com ha funcionat el sistema cap al consum massiu?

És clar, no n’hi ha prou amb què el capitalisme sigui un sistema expansiu (no més pot funcionar creixent i acumulant, fins a límits aberrants), es necessita incrementar els desitjos i les necessitats encara que siguin falses, i per tant s’ha de crear aquest estat

d’insatisfacció. La publicitat comercial és un dels factors que hi influeix més.

Parlant de la publicitat, vostè cita les declaracions d’un directiu de la TF1 en les quals diu que ells venen als anunciants “temps de cervell humà disponible” relaxat i distret. Estem tan indefensos?

No, perquè tenim capacitat per raonar. Però aquestes pressions existeixen i són conscients i estan ben planejades.

Vostè proposa un canvi de mentalitat cap a una cultura de la frugalitat, passant de l’abundància a la suficiència.

Per gaudir d’un artefacte no cal posseir-lo, i un exemple senzill és el cotxe compartit. Sense renunciar a les comoditats, podem administrar els recursos millor. Però hem identificat benestar amb capacitat adquisitiva, quan hi ha estudis que diuen que ha augmentat molt més la possessió de coses que el temps disponible per gaudir-les. Hi ha d’haver un

Joaquim Sempere (Barcelona, 1941) és doctor en Filosofia per la UB i llicenciat en Sociologia per la Universitat de París-X. Ha estat director de la revista Nous Horitzons i és membre del consell editorial de la revista Mientras Tanto.

Actualment és professor de Sociologia de la UB. Investigador inesgotable en temes de medi ambient i necessitats humanes, ha publicat també: L’explosió de les necessitats (1992); Sociologia i medi ambient (2000); i com a coordinador, El final de l’era del petroli barat (2008). Respon les nostres preguntes amb veu pausada i amabilitat. Amb bon humor, que ens el recomana per enfrontar els canvis, accepta contestar breument un qüestionari sobre alguns conceptes relacionats amb el seu llibre. Les seves respostes són una classe més. Parlant de cobdícia, afirma que el capitalisme “l’ha elevada en principi dominant i indiscutible”. Del diner pensa que “és útil, però amb una gran capacitat de perversió”. Assegura que els centres comercials “són els temples de la nova religió del consum sense límits”. Per tot això no és estrany que quan li parlem de refundació del capitalisme, tan en boga avui, ens contesti, que “posats a refundar, millor refundar el socialisme”, i en aquest sentit, afegeix, “el marxisme té moltes coses a dir avui”. Es mostra preocupat per l’Estat de Benestar, al qual “hauríem de defensar aferrissadament”. Partidari del consum responsable, diu que “no s’ha d’entendre des del punt de vista individual i moral, sinó des del punt de vista col·lectiu i polític”.

La nuclear porta perills militars, de terrorisme, de salut, no té resolts els problemes dels residus i és econòmicament ruïnosa. Recomano el llibre del Marcel Coderch, El Espejismo nuclear, en el qual demostra, de forma documentada, que sempre ha estat deficitària i subvencionada. Si ens hem de gastar els diners, millor que sigui en energies renovables: la fotovoltaica, l’eòlica, la geotèrmica, i la geomarina, que, encara que requereixen inicialment inversions massives, una vegada instal·lades, ja no necessiten combustible, i a la llarga són més barates i sostenibles. És molt important començar ja, perquè cada milió d’euros que es dedica a la nuclear, és un milió que no es dedica a un parc eòlic.

En el seu llibre cita Otto Neurath, que diu que canviar la societat “és com reparar un buc en alta mar enmig d’una tempesta sense deixar de navegar”.

L’economia actual és tan dependent del petroli que qualsevol fallada en el subministrament -per exemple a causa d’una guerra- pot provocar múltiples col·lapses.

S’han de començar ja a prendre les mesures per adaptar-se a l’era d’escassetat d’energia. Si no assumim l’austeritat, ens vindrà imposada. El teixit associatiu hi ha d’estar mental i políticament preparat, perquè si no, quan un govern ens obligui a prendre mesures d’austeritat, la població pot estar a mercè de falsos profetes populistes, de qualsevol Berlusconi o Esperanza, que prometin “el oro y el moro”. Pot ser la font de neofeixismes.

Parla també d’un tema actual com és el de la immigració, i fa una analogia amb el cas del Titànic i els passatgers de tercera.

Estem en perill tots, segurament estan en més perill els més pobres. Quan es va enfonsar el Titànic, no hi havia bots salvavides per a tothom, i els més rics van tenir més possibilitats de salvar-se. La imatge del Titànic és una trista metàfora d’allò que podria passar. Com a sortida, el que hem de fer és posar-nos ràpidament a fabricar barques de salvament per a tothom.

CARRER111 abril 2009 CRÒNICA 8

En 5 paraules Hotel descafeïnat La lluita veïnal ha obligat a modificar substancialment el projecte d’hotel que l’Orfeó Català vol construir en un edifici catalogat junt al Palau de la Música. No hi haurà pàrquing i es mantindrà la façana modernista que desapareixia en el primer projecte d’Oscar Tusquets. La regidora Itzíar González, amb l’habilitat que la caracteritza, va manifestar en una roda de premsa: “Hem dissenyat l’hotel amb la participació ciutadana”.

No diu que a la consulta ciutadana no es va preguntar als veïns sobre la decisió de construir un hotel. També se silencia que sense lluita veïnal no hi hauria modificació ni participació. Victòria veïnal agredolça. La lluita continua i la plataforma veïnal presentarà un contenciós administratiu.

Atenció domiciliària La formació dels treballadors i el control de qualitat del servei són les condicions que posa ERC per recolzar una nova contrata d’atenció domiciliària a Barcelona, cosa que suposa que el servei s’externalitzaria i el prestaria un ens privat. La firma de la contrata porta molt endarreriment. Finalment, el Ple celebrat a l’abril va aprovar aquesta important partida.

Presó de preventius La presó de preventius es construirà a la Zona Franca i acollirà 1.200 presos en espera de judici. L’equipament s’inaugurarà l’any 2013, ocuparà un espai de 25.412 metres quadrats i tindrà 677 cel·les.

Tindrà a prop l’estació del metro de la nova línia 9. A la Model hi ha actualment 1.800 persones pendents de judici. El seu cost serà de 114 milions d’euros.

Platges i crisi El pròxim estiu les platges de la nostra ciutat esperen un important increment del número de banyistes. Les platges de l’Àrea Metropolitana de Barcelona van tenir 14 milions d’usuaris l’any 2008. Els residus que es van produir van ser de 1.200 tones. S’incrementarà el servei per mantenir les platges en condicions de salubritat.

Menjadors socials Segons un informe municipal, entre els mesos de desembre i febrer el nombre d’usuaris dels menjadors socials ha crescut un 33% (de 2.052 a 2.733 persones).

A la nostra ciutat hi ha 222.000 persones necessitades i dos de cada tres estan relacionades amb els serveis d’inclusió.

El primer gratacels Es va aixecar fa 50 anys al final de les Rambles. Un rude edifici de formigó, fusteria d’alumini i un trapezi com a barret, amb 28 plantes d’alçada i 110 metres, el més alt de la ciutat. Ens referim a la coneguda Torre Colón.

Els autors d’aquest monstre van ser els arquitectes Josep Ribas González, Josep Anglada i Daniel Gelabert. Per celebrar l’aniversari, edicions Viena ha publicat un llibre escrit per Daniel Giralt Miracle i prologat per Jean Nouvel.

Els veïns volen rebaixar l’alçada de Sector Prim Encara que les obres per construir el nou Sector Prim al districte de Sant Martí començaran d’aquí a tres o quatre anys, els veïns ja s’han posat a treballar per aconseguir que l’Ajuntament escolti les seves reivindicacions, ara que el projecte encara no s’ha aprovat definitivament.

L’alçada excessiva dels edificis (d’entre dotze i quinze plantes) i la falta d’equipaments són les principals reivindicacions isabel rey El projecte del Sector Prim està donant molt de què parlar. Aquest nou barri es construirà al districte de Sant Martí, al costat de la futura estació del TAV, i estarà delimitat per la ronda Sant Martí, el carrer Pont del Treball i el carrer Santander, fins al carrer Ca N’Oliva. També inclou alguna parcel·les de Via Trajana i del carrer Jaume Brossa. Però la principal sorpresa que conté aquest projecte és que dels 217.787 metres quadrats de superfície que ocuparà el nou barri uns 24.935 pertanyen a un àmbit situat a Canyelles, al districte de Nou Barris, un espai que no té continuïtat amb l’àmbit de Prim. Incloure el sostre de Canyelles al Sector Prim significa que la construcció s’incrementa en un 13 % per cobrir els pisos que s’haurien de fer en aquella zona no edificable, un fet que augmenta l’alçada dels edificis en una o dues plantes.

I en aquest punt és on entren en joc les queixes veïnals. L’Associació de Veïns Verneda Alta, una de les més afectades, ha presentat

El nou barri de Sant Martí es construirà al costat de la futura estació del TAV al·legacions contra el projecte, ja que no estan d’acord amb les construccions d’entre dotze i quinze plantes, un fet que provocaria un fort impacte visual a la zona.

L’única explicació possible que aquesta associació troba al fet que l’Ajuntament hagi afegit un espai de Canyelles al Sector Prim, és l’econòmica. Pensen que aquesta

l

Les al·legacions veïnals denuncien que l’increment d’edificabilitat té un únic objectiu econòmic mesura s’ha pres per adequar el valor del sòl, actualment públic, a les expectatives de benefici dels promotors privats, els quals, arran de l’adquisició de sòl requalificat per a usos immobiliaris, haurien d’aportar bona part del finançament de l’obra civil relacionada amb la infraestructura de la línia

de tren d’alta velocitat. Un altre dubte que els queda és si els habitants de Nou Barris tindrien també preferència en el sorteig de pisos de protecció oficial reservats per a veïns del barri.

El número de metres de sostre total planificat per al Sector Prim és de 294.140, entre comerços i habitatges, en els quals hi viuran 7.415 persones. Una altra de les reivindicacions de l’associació, recolzada en tot moment per la resta d’associacions de la Sagrera i Sant Andreu, és la necessitat d’equipaments socials, ja que el dèficit existent s’incrementarà amb la nova carrega poblacional prevista per al barri. Per aquest motiu reclamen que es realitzi un estudi d’equipaments tenint en compte les necessitats actuals del barri, escoles bressol, residències per a gent gran i CAP, entre d’altres.

A més, des de la Verneda Alta reclamen l’eliminació d’edificis pont i d’espais públics tancats formats per edificis en forma de ferradura, ja que ”són llocs als quals no entra ningú i donen sensació d’inseguretat”. La seguretat és un altre dels

La primera pedra de la Verneda Industrial El Sector Prim és la primera fase per a la construcció d’un nou gran barri, la Verneda Industrial.

Encara que es preveu que aquest projecte no es comenci fins d’aquí a quinze anys, PSC, ICV-EUiA i ERC van aprovar la modificació del pla al juliol del 2008. Aquest Pla preveu la creació de més de 8.000 habitatges en una superfície de 581.837 metres quadrats, format per dos sectors separats: la Verneda Industrial i el Torrent de l’Estadella. El primer estarà delimitat pels carrers Sant Adrià, Fra Juníper Serra, Santander i el passeig de la Verneda, mentre que el segon estarà limitat per Jaume Brossa, Via Trajana, Binèfar i Ca N’Oliva.

Es calcula que a Sector Prim viuran uns 7.500 veïns

joan morejón

joan morejón

temes que es tenen en compte a l’hora de construir la llosa de les vies que, en teoria, servirà per comunicar els diferents barris, per la qual cosa “no poden quedar punts morts que produeixin inseguretat.

S’ha fet un estudi de mobilitat per a vianants i volem que els accessos preferents siguin per a autobusos i no per a cotxes”, diuen els veïns.

Segons l’Associació de Veïns Verneda Alta, les associacions de Verneda, Sant Andreu i Sagrera estan unides i d’acord amb allò que volen i allò que no. Han format cinc comissions de treball (espais lliures i equipaments, urbanisme, estacions, comerciants i mobilitat). Cadascuna té un tècnic assignat escollit pels veïns i pagat per l’Ajuntament, i és ell qui trasllada a l’Ajuntament les peticions i les preguntes. A més, asseguren que no estan en contra que la zona s’urbanitzi perquè no pot ser que a la Verneda hi hagi edificacions velles encara. Volen que es modernitzi, s’urbanitzi i que hi hagi equipaments. Però creuen que es poden fer un altre tipus d’edificacions que no siguin tan altes. I que segueixin la línia del barri actual, que no hi hagi un contrast massa gran com va passar amb Diagonal Mar. Per la seva part, Pau Maduell, vocal de l’Associació de Veïns Sant Andreu de Palomar, afirma que el problema és que “l’Ajuntament segueix treballant de forma unilateral, sense comptar amb els veïns. Aquesta actitud no ens agrada gens, preferiríem que realment hi hagués una nova manera de fer les coses”. A més, afirma que el problema al Sector Prim és de fons, ja que com” l’objectiu últim del projecte és el d’obtenir diners, s’acaba fent necessari construir més plantes i portar edificabilitat d’altres sectors”. D’acord amb les reivindicacions de Verneda Alta, Maduell afirma que no té cap sentit incloure superfície de Canyelles i reclama que “entre tots hauríem d’entendre que allò que cal és fer un model de ciutat que afavoreixi la relació entre les persones”.

CARRER111 abril 2009 CRÒNICA 9

Tres Turons, 80 anys per fer un parc sergi cabeza El parc dels Tres Turons (Rovira, Carmel i Coll) està definitivament en marxa. Després d’anys de consultes, presentació de projectes i oblits, l’Ajuntament ha tirat endavant l’aprovació inicial del projecte gràcies al vot favorable d’ERC i els partits del govern municipal, i amb el desacord de CiU i PP. Es desencalla així la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) que va quedar aturada després de les al·legacions veïnals i la manca de consens polític de l’any 2005. La MPGM afecta 300 habitatges situats als punts més alts dels turons i desafecta 464 habitatges alçats als seus límits i que estaven a la llista d’expropiacions.

El problema principal que presenta la fase d’expropiacions i reallotjaments, abans de fer realitat el parc, és el temps. El termini per dur-lo a terme és de 16 anys, dividits en quatre fases quadriennals.

En cada fase hi haurà expropiacions i això augmenta el desencís dels veïns, que veuen com la seva actual forma de vida té un final assignat però llunyà i, per tant, imprecís i subjecte a diversos possibles canvis de govern municipal. La idea és anar expropiant i reallotjant a mesura que els nous habitatges, tots a les rodalies del parc, estiguin construïts. No serà fins que acabi tot aquest procés que es començaria a treballar en el parc en sí, del qual encara no existeix un projecte ferm.

L’altra gran reivindicació del moviment veïnal és la desestimació del projecte que van presentar al 2005 de parc mixt. Sota el lema ‘Parc Sí, Cases També’ i amb la col·laboració d’arquitectes i urbanistes, el pla ideat pels veïns apostava per la convivència dels habitatges edificats amb la zona verda. És en aquest sentit en què gira la lluita dels afectats davant del nou projecte. L’argument és que la superfície que ocupen els habitatges no supera el 5% de l’espai total del parc, estimat en 122 hectàrees, i que el cost municipal per a les expropiacions és massa elevat, 300 milions d’euros. Els veïns creuen que un parc sense cases es veuria afectat pel vandalisme, la inseguretat i la manca de manteniment, mentre que amb la seva presència podrien participar en la gestió de l’espai.

L’opció de parc mixt queda desestimada perquè està considerat com a verd estratègic, és a dir, su-

El projecte del parc afecta 300 habitatges dels punts més alts, com aquests del Turó de la Rovira perfícies de descompressió urbana i ànima forestal per garantir la sostenibilitat i la qualitat de vida dels ciutadans. Ricard Martínez, regidor a l’Ajuntament i responsable d’urbanisme al grup municipal d’ERC, assegura que “no té cap sentit que hi hagi interferències en forma de cases”, tot i que entén “que la

l

El pla ideat pels veïns apostava per la convivència entre els habitatges edificats i la zona verda gent dubti, ja que el verd estratègic s’està gestionant precàriament a la ciutat”. ERC va desencallar el projecte perquè després de 40 anys d’afectacions, “la gent sàpiga a què s’ha d’atendre”.

El primer cop que es parla del parc dels Tres Turons és al pla co-

marcal de 1953. No és, però, fins a l’elaboració del Plan Parcial de ordenación de los cerros de la montaña del Carmelo, Turó de la Rubira y montaña Pelada y sus zonas adyacentes de 1967 en què la zona queda afectada i es prohibeix la construcció de nous habitatges.

El PGM de 1976, vigent avui, reconeix la necessitat de crear aquest espai i manté les afectacions que ja esmentava el primer. Després, durant la dècada dels 90 torna a parlar-se del projecte però sense la contundència amb què es pren al 2005. Tot i aquesta amenaça continuada, els espais ja eren ocupats.

Primer amb grans cases senyorials que encara es mantenen al Turó de la Rovira i que són d’abans de la Guerra Civil, i després amb barraques a sobre del mateix turó, però també al del Carmel i al Coll, que hi van romandre fins a tocar dels Jocs Olímpics de 1992.

Sembla que tot plegat és inevitable i que els veïns seran, efectivament, expropiats a canvi de les conseqüents contraprestacions

El calendari 3 Fins al 4 de maig: Exposició pública i al·legacions.

3 Convocatòria dels grups de treball en funció de les modificacions que s’hagin fet producte de les al·legacions.

3 Aprovació provisional del projecte per part de l’Ajuntament.

3 Aprovació definitiva de la Generalitat de Catalunya.

3 Expropiacions i reallotjaments (16 anys segons l’actual projecte). econòmiques i el reallotjament en pisos públics prèvia compra. És per això que el consistori ha elaborat campanyes d’informació, com exposicions itinerants, i disposa de l’Agència de Promoció del Carmel per explicar als veïns afectats quins són els termes, tant temporals com econòmics, de cada cas.

Un dels barris que rebrà gran part dels desallotjats del Turó de la Rovira és el de Can Barò. Allí

dani codina

només esperen que el procés vagi ràpid i que millorin tant els accessos al barri com els equipaments.

Miguel Hernández, vocal d’urbanisme de l’AVV, i l’expresident, Adrián Pérez, que sempre han recolzat el parc mixt, creuen que “el projecte no deixa de ser una oportunitat” ja que s’ampliaran equipaments que fins ara no existien. El creixement de població resultant de la construcció dels nous habitatges per als afectats portarà una llar d’infants i una escola pública (la que hi ha va ser tancada al 1999) a un barri “oblidat” per l’administració durant els anys. “El que esperem -afirmen- és una gran transformació urbana, que arribi la llei de barris i que no manipulin els afectats com estan fent alguns partits polítics”. Una de les entrades al parc serà entre els carrers de Tenerife i Francesc Alegre, justament on es construiran els nous habitatges, i on esperen que els esforços municipals estiguin a l’alçada per adequar la zona a la magnitud del projecte.

Opinió

CARRER111 abril 2009 OPINIÓ 10

antoni ramon

12

Entorn l’eixample de Cerdà

La veu del

CARRER

Mossos d’Esquadra que reprimeixen sense control estudiants, periodistes i vianants; caps de la Policia Nacional imputats en xarxes de prostitució, alhora lligades a episodis de corrupció que esquitxen funcionaris municipals i dirigents del PP; assassinats que afecten executius del món del turisme, detencions de pressumptes terroristes islamistes que després queden en no res...

Encara que tot plegat evoqui la novel·la negra, que certes realitats de Barcelona superin la ficció comença a ser preocupant. I no perquè augmenti la sensació d’inseguretat (que les dades oficials diuen que baixa i les percepcions veïnals, subjectives, mantenen en nivells allunyats d’altres urbs). Sinó perquè alguns d’aquests episodis qüestionen drets i llibertats que van costar molt de guanyar i d’altres evidencien trames delictives i corrupteles que una democràcia no es pot permetre.

Si vam denunciar l’ús del kubotan contra manifestacions i vam alertar del risc de xenofòbia per les detencions antiterroristes preventives al Raval, des del moviment veïnal hem aixecat la veu en contra de la repressió policial al moviment estudiantil del 18 de març. Així li ho va fer saber la FAVB al conseller d’Interior en una entrevista prèvia a l’informe en el què va reconèixer errors però cap altra responsabilitat que la destitució del director general dels Mossos.

Investigació, transparència i, si s’escau, depuració de responsabilitats polítiques exigim també contra la corrupció.

No pot ser que tècnics de districte -de Gràcia o qualsevol altre- i assessors o polítics -del PP o altres partits- apareguin lligats al cobrament de comissions per legalitzar comerços.

Més preocupant és encara que es vinculi alguna d’aquestes pràctiques amb el regidor Alberto Fernández Díaz i el fosc món empresarial de l’oci nocturn i la prostitució.

Tot plegat -més el tiroteig al luxós Hotel ME Barcelona el 18 d’abril i l’obscur assassinat, el 9 de febrer, del director del Centre Internacional de Convencions de Barcelona, Félix Martínez Touriño- sugereix que potser no errava l’escriptor Roberto Saviano, autor de Gomorra, quan, a la Setmana Negra, va alertar que Barcelona és porta d’entrada a unes màfies que ja no són un problema italià, sinó europeu.

Així com ens oposem al fet que, en matèria de drets i llibertats ciutadanes, la nostra societat avanci cap al model repressiu que exemplifica la Itàlia de Berlusconi, denunciem que la perversió del model Barcelona, més enllà del negoci especulatiu, afavoreix també el crim organitzat, no ja a la italiana, sinó a l’europea.

La veu del CARRER

Edita: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-10 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: carrer@favb.cat Web: www.favb.cat

Ollés, Rosa Mª Palencia, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes, Luis Zaurín

Consell de direcció: Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández

Administració: Marga Parramon Publicitat: Isabel Mancebo

Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz

Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03

Revisió ortogràfica: Roser Argemí Consell de redacció: Gemma Aguilera, Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Arnau Cunties, Yaiza García, Daniel Gomis, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Marc Villoro Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Jaume Asens, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Horacio Capel, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Albert

Portada: Tamayo Maqueta original: Joan Carles Magrans

Distribució: Trèvol Missatgers Telèfon: 93 498 80 70

La FAVB no està necassàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft Imprès en paper ecològic de 80 grams Dipòsit legal B - 21300 - 1995 Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

El ninot de El Roto

Negra i criminal

La veu de les associacions Sobre el nom de la nova estació del TGV En primer lloc em presento: em dic José Barbero, sóc el president de l’Associació de Veïns de La Sagrera i vull expressar el meu malestar per l’escrit que surt a la seva publicació Carrer 110 febrer 2009, a la pàgina 12 d’opinió “La veu de les associacions”, amb el títol “L’Estació de l’AVE SagreraSt. Martí” i signada pel Sr. Manuel Martínez, president de l’AVV de Sant Martí de Provençals.

Crec que encara que l’equip de redacció no es fa responsable dels escrits signats per particulars o col·lectius, hauria de contrastar les informacions que es fan des d’aquesta publicació, doncs si no es fa, s’està contribuïnt a divulgar informacions que ni són certes ni es corresponen amb la realitat. M’explico: El Sr. Manuel Martínez afirma que el disitricte de Sant Martí té més de 250.000 habitants (cosa certa) i que és comparable a la cinquena o sisena ciutat de l’Estat espanyol, la qual cosa és magnificar la realitat d’aquest districte, enganyant als lectors (a l’Estat espanyol hi ha moltes ciutats, més de cinc o sis, amb prop d’un milió d’habitants i d’altres que el superen).

Quant a la situació de l’estació del TGV, també està afirmant coses que no s’ajusten a la veritat: quan diu que l’estació tindrà dues entrades de passatgers, una a La Sagrera i l’altra a la Ronda de Sant Martí, ho fa donant a entendre que aquesta

joan morejón

segona entrada està dins del districte de Sant Martí, cosa que no és certa perquè el costat muntanya de la Ronda (que és on hi anirà l’entrada) és barri de La Sagrera, precisament perquè el districte de Sant Martí, quan es va fer la divisió de barris de Barcelona, va rebutjar aquest indret on en aquells moments estava ubicada La Perona.

Així, l’Estació del TGV (tingui el nom que tingui) i les seves entrades estaran ubicades en el termini del barri de La Sagrera, que no pertany al districte de Sant Martí.

Referent al nom de “SagreraSant Martí”( com a nom de l’estació del TGV) aprovat en el plenari del districte de Sant Martí el dia 6 de febrer de 2008, vull aclarir que aquesta aprovació es va fer dins d’aquest districte, el qual va actuar pel seu compte i abans que s’hagués creat la taula de participació oberta per debatre aquest tema.

Per últim, també vull expresar

el sentiment d’un barri (La Sagrera) que pel bé de la infraestructura de la ciutat, de l’Estat i, fins i tot internacional, està patint des de fa molt les molèsties de les obres i també la manca d’equipaments i espais durant molts anys, perquè tot estava lligat a l’arribada del TGV. Per tot això, La Sagrera sent molt seu i ha defensat des d’un principi tot el projecte del TGV. Aquestes obres esmentades afecten La Sagrera, Clot, Navas i Verneda Alta, però no l’espai de l’AVV de Sant Martí de Provençals, que està tocant Diagonal Mar, molt lluny d’on es realitzen les obres.

Per tot l’exposat, crec que la FAVB hauria de contrastar les informacions abans de publicar-les per tal de no difondre aquelles que poden induir a errors.

José Barbero President de l’AVV La Sagrera

PD: La sortida que dóna al parc de Sant Martí, sí que podría tenir el rètol de “ Sortida Sant Martí”.

CARRER111 abril 2009 OPINIÓ 11

La veu dels lectors

LA CAMBRA FOSCA

La labor dels científics

Benvolguts companys de Carrer, En el darrer número de la vostra revista fiqueu a la Cambra Fosca un cas d’estudis tècnics encarregats per la Generalitat.

Naturalment estic d’acord amb la crítica, si es demostra que, com ha dit la premsa i s’està investigant, aquests projectes han estat adjudicats “a dit” o es tracten d’informes fantasma.

El que crec que s’hauria de matisar és que no pel fet de ser (aparentment) peculiars aquests estudis són criticables. Sovint els científics i tècnics treballen amb pressupostos molt minsos, en pobres condicions laborals, i la seva feina fa que la societat avanci en el coneixement.

No conec els detalls de l’estudi del ratpenat nana (sembla que ajuda al control de plagues en el cultiu de l’arròs), però crec que val més denunciar les despeses en cotxes oficials, viatges a l’estranger acompanyant empresaris i despatxos luxosos que, segur, no aporten res de valor a la societat.

Fins aviat i bona feina!

Alfons López Carrete Barcelona

Mesures que no surten al manifest del Fòrum Veïnal Amb les ‘21 propostes per a una ciutat sostenible’ del Forum Veïnal Barcelonès, m’he quedat amb la sensació que la comprensió ecològica que tenim de la metròpolis global -en aquest cas Barcelonasegueix principalment enfocada a la seva dimensió com a emisora de fums, residus, sorolls i totxos, oblidant el seu paper com a receptora, no només d’energia final, sinó sobretot de materials, des del menjar als medicaments. I és que la ciutat no és un element aillat, sinó el final de la llarga cadena d’explotació ambiental i laboral que l’alimenta.

De tots és sabut que la ciutat pràcticament no produeix res essencial per viure -aliments, fibres, minerals...- i, paradoxalment, concentra el gruix de la població. A més, amb la globalització, la deslocalització de la veritable factura ambiental del nostre estil de vida s’ha fet encara més intensa i invisible. Si estem extingint 16 dels 17 majors bancs de peixos del planeta per omplir les nostres neveres, aleshores la ‘ciutat sostenible’ només ho podrà ser si aplica mesures que no s’han recollit en aquest manifest: el foment de l’agricultura periurbana, la creació de mercats agroecològics municipals, la fi de les llicències per a supermercats i grans superfícies, l’etiquetatge obligatori de la ‘motxila ecològica’ de tots els productes, la baixada del preu de l’habitatge per alliberar poder adquisitiu cap als productes ecològics, la facturació amb límits obligatoris de consum, la simple prohibició de molts productes ambientalment incorregibles i qualsevol idea que apunti a modificar el nostre estil de vida depredador, des de la medecina natural als horts urbans, passant per la renda bàsica o la peatonalització generalitzada.

Arnau Montserrat Vall de Can Masdeu

Les cartes enviades a la secció de La veu dels lectors han de tenir un màxim de 1.800 caracters (un foli). Ens reservem el dret d’adaptar-les si superen aquesta extensió.

Guillem Espriu

Franco, presente!

Després de treure el monument franquista en homenatge a la Falange Española existent des de l’any 1944 a la nostra ciutat, han aparegut dues noves mostres que, d’una manera o una altra, Francisco Franco continua present.

Un enorme llenç del dictador presideix un dels salons d’un hotel de l’exèrcit situat a l’avinguda Diagonal 666. L’hotel està subvencionat i ofereix uns preus ajustadíssims: 11 euros l’habitació senzilla i 15 la doble. El director va declarar

a Público que ell no el traurà mentre no li manin, i que fins ara, ningú no se n’ha queixat. Esperem que algú li ordeni: Despengi’l!!!! Altres símbols franquistes es troben situats als temples marians i d’altres esglésies. Un enorme rosetó del temple del Tibidabo exhibeix l’escut franquista (reproduïm la imatge). El salesià que regeix el temple, en ser preguntat per El País si el trauria, va dir: “No. Això són rucades”. S’haurà d’aplicar la llei a aquest capellanet i que el subvencioni en Franquet.

dani codina

El barri de Gràcia i les seves entitats van defensar la Violeta i la van salvar del picot especulatiu. Ara, el regidor del districte de Gràcia vol tornar a desenterrar-lo. “No he comprat la Violeta per salvar un bar”, va declarar. Senyor Guillem (així es diu el regidor): li recomanem prudència. No falsegi la història i recuperi la memòria històrica i recent! L’any 2004 l’Ajuntament va permutar l’edifici amb una immobiliària. L’especulador va rebre a canvi més edificabilitat en l’únic solar que estava qualificat com a habitatge social. A sobre, l’Ajuntament va cobrar alguns euros.

Dir a Gràcia que la Violeta només és un “bar” és, com a mínim, lamentable. Rehabilitar aquest local, mantenir-lo com a punt de referència de la seva vida associativa i recuperar la seva activitat cultural és optimitzar-lo socialment. Tots sabem què passa quan es desmunten les pedres. Es numeren i es tornen a col·locar com un decorat de cartró pedra de qualsevol opereta. Per a més inri, el regidor es diu Espriu de cognom.

La modernitat del túnel i de la incineradora El tripartit es mostra obert a construir una nova incineradora a Barcelona, així com disposat a tirar endavant el túnel d’Horta. Allò que és “retro” torna.

Vegeu si no l’energia nuclear. Medi Ambient deixa la decisió definitiva en mans de l’Àrea Metropolitana, que manifesta que està estudiant el tema.

I la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques dóna per planificat un túnel d’Horta per a ferrocarril que fins i tot ICV, tradicionalment en contra d’aquesta infraestructura per agressiva contra Collserola, podria acabar defensant. Nosaltres, el moviment veïnal, i per veïnal mediambiental,

volem recordar que la Conselleria, el Govern, l’Àrea Metropolitana, no són ens virtuals. Estan formats per representants polítics que han de ser responsables amb allò que defensen de paraula. Una incineradora no passarà fàcilment. La seva amenaça ens donarà forces suficients per impedir-la.

EN POSITIU Sagrada Família no accepta la censura Sí, com en els vells temps. La regidora Assumpta Escarp ha tornat a muntar-la. Per editar el programa de festa major que organitza la Coordinadora d’Entitats del barri posava com a condició que s’anul·lessin dos actes. A la regidora no li agradava un debat sobre l’especulació a Myrurgia i una xerrada en solidaritat amb en Jona, un jove del barri a qui demanen 8 anys de presó per manifestar-se al Forat de la Vergonya. Si traieu aquests actes, jo us edito el programa com sempre. La Coordinadora va dir NO. I va comunicar a la regidora que no edités els programes censurats perquè no els distribuirien.

La regidora va anar a la seva,

A l’esquerra, programa de la Coordinadora i a la dreta, programa censurat

els va editar amb la censura i va tenir la barra de posar la

firma de la Coordinadora sense l’autorització de les entitats. El

programa censurat el prologa ni més ni menys que l’alcalde Hereu. Ja li havia explicat la regidora? Assumpta Escarp pensa que qui paga mana. Que els diners públics són d’ella i no de tothom. Ha demostrat el seu caràcter autoritari i poc democràtic. Aquest cop, i després de 30 anys de festes, la regidora del districte no va estar present al pregó. No va donar la cara. Va dir que tenia un “problema personal” i no va nomenar ningú que la suplís.

La Coordinadora ha editat pel seu compte el seu programa de festes. Felicitem totes les entitats de Sagrada Família per la defensa que han realitzat de la seva dignitat ciutadana i de la llibertat d’expressió.

CARRER111 abril 2009 OPINIÓ 12 antoni ramon graells arquitecte

Entorn l’eixample Cerdà

r

econeixeria Ildefons Cerdà com a seu l’eixample d’avui? Hagués imaginat el desenvolupament del seu pla? Sense estar-ne del tot segurs, més aviat respondríem negativament ambdues preguntes.

La historiografia urbana de Barcelona, allò que s’ha escrit sobre el passat de la ciutat, ha tendit a explicar el seu esdevenir mitjançant un seguit d’episodis revestits d’una forta càrrega mítica. Uns eren esdeveniments puntuals, com l’Exposició Universal de 1888, la Internacional de 1929, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum del 2004. Uns altres venien representats per plans urbanístics, suposadament carregats d’un component utòpic. El Pla Cerdà (1861) i el Pla Macià (1932) en serien dues fites de renom i el Pla Jaussely (1905) una d’oblidada. Però aquestes dues històries, una de caire més oficialista i especialment utilitzada per propagar les darreres operacions dels Jocs Olímpics i el Fòrum; i l’altra, més preocupada per mostrar la ciutat que hauria pogut ser i no ha sigut, xoquen en diversos graus amb la realitat. Els episodis no eren tan puntuals com semblaria, ni tingueren una influència tan significativa i immediata com es volia fer notar.

I els projectes utòpics eren fills d’un temps i un lloc ben concrets.

La fortuna d’Ildefons Cerdà no consisteix tant en haver planejat una utopia com en dissenyar, al pla de Barcelona, unes regles de joc fruit d’un pensament racionalista, però alhora funcionals al capitalisme liberal de mitjan segle XIX. El pla Cerdà no és un pla traït pel desig de benefici capitalista. I si així fos el traïdor seria, en part, el seu propi creador. És veritat que Cerdà, en el projecte presentat al concurs convocat l’any 1859 i fallat l’any següent,

dibuixa una illa on se situen blocs d’habitatge lineals conformant un teixit molt menys dens que l’actual i on la imatge del carrer corredor es difumina i els espais a l’aire lliure entre blocs s’obren als carrers.

Però una vegada guanyat el concurs, l’any 1861, el mateix Cerdà dibuixa la illa tancada que coneixem, ja que dóna una mesura d’edificabilitat més propera als interessos econòmics dels propietaris del sòl.

La reparcel·lació de la unitat de terreny formada per la illa més la meitat de la superfície dels carrers que l’envolten, és l’altra peça clau de la gestió del pla, que ens el mostra ben allunyat de l’utopisme. Cerdà trenca amb la propietat del sòl per poder repartir proporcionalment els beneficis entre els propietaris. Cerdà no és un socialista utòpic, sinó un bon

Pla del projecte d’eixample de Cerdà de 1859

gestor del capitalisme liberal.

Però abans que un pràctic, Ildefons Cerdà és un teòric que se situa als orígens de l’urbanisme modern, entès com a ciència, gràcies als tres gruixuts volums de la Teoría General de la Urbanización. Reforma y ensanche de Barcelona, on desenvolupa una reflexió general i concreta que li dóna uns criteris per fer el Projecte de reforma i eixample.

l

Cerdà, més que plantejar una utopia, va dissenyar unes regles de joc fruit d’un pensament racionalista i alhora funcionals al capitalisme liberal de mitjan segle XIX

El Pla Cerdà és un plànol regulador que dibuixa una ciutataltra, morfològicament diferent de la vella. Visualment ordenada, presentava un disseny unitari que desagradà els arquitectes del seu temps, molestos -tot sigui dit- que un enginyer els hagués guanyat la partida. Encara l’any 1901 Josep Puig i Cadafalch a La Veu de Catalunya descrivia l’eixample com “un dels horrors més grossos del món, un dels horrors que de segur no té igual sinó en les ciutats cursis de l’Amèrica del Sud”. Per als arquitectes, a la dictadura matemàtica de Cerdà calia oposar l’art, és a dir, la varietat, l’obertura de perspectives, la ciutat bella i monumental.

Però el conflicte entre enginyers i arquitectes / poder central i Ajuntament / Espanya i Catalunya s’ha tret a relluir sovint, amagant que al cap i la fi, la burgesia catalana ràpidament entengué que el Pla Cerdà era més operatiu per als seus interessos que no pas el Pla d’Antoni Rovira i Trias, el guanyador del concurs convocat per l’Ajuntament. La proposta de Rovira, més acadèmica, permetia entreveure uns barris estructurats a l’entorn de places. Certament una ciutat més orgànica que no pas la més abstracta de Cerdà.

De totes maneres, la construcció de la ciutat ha permès entendre l’eixample com una trama que admet totes les excepcions, una espècie de pentagrama on escriure la partitura de l’arquitectura de la ciutat. Aquí, potser, rau una altra de les virtuts del Pla: que a l’hora de la veritat va ser entesa pels arquitectes, encara que no ho reconeguessin. El Pla no deixava d’oferir sinó una plantilla que els permetia lluir una arquitectura eclèctica i moderna. L’illa uniforme era la base per a la discòrdia.

Cristóbal Bermúdez

Quintín Cabrera

albert recio

andrés naya

Tard, ens ha arribat la notícia de la mort de Cristóbal Bermúdez (a la foto, d’esquenes a l’esquerra). Nascut a Cuevas del Becerro (Màlaga) el 1930, des de molt jove va fer de la lluita contra la injustícia el seu motiu vital. Primer, col·laborant amb el maquis a la Serrania de Ronda. Després, un cop a Catalunya, participant en el moviment obrer de l’empresa metal· lúrgica Riviere. En el seu barri de Porta (Nou Barris) va ser una persona crucial en el desenvolupament de l’Associació de Veïns, molt actiu en la lluita conjunta de les associacions de Nou Barris i Sant Andreu per recuperar els terrenys de la Renfe (l’actual Can Dragó). Del moviment veïnal va passar a ser membre fundador del Moviment per la Pau de Nou Barris, i posteriorment d’Ecopacifistes de Nou Barris. I en els últims anys de la seva vida encara va tenir temps de convertir-se en un important activista

en defensa de la gent gran.

Aquest currículum és insuficient per entendre una persona tan estimada per nosaltres. Malgrat que tota la seva vida activista va militar al PSUC (i posteriorment a Iniciativa per Catalunya, d’on va ser president de districte), ell sempre deia que de la família no se’n podia separar, sempre va ser una persona oberta a tothom, amb capacitat d’autocrítica. De fet, en moltes activitats de Nou Barris va ser el primer en treballar colze amb colze amb gent d’altres partits i altres formes de veure la vida. D’ell ens impressionava la seva serietat, el seu esforç a l’hora d’analitzar els fets, la seva voluntat d’aprendre, el seu bon humor, la seva sensibilitat.

Al final, l’edat i la mort prematura de la seva inseparable companya, la Maria, el varen vèncer. Però per als moviments socials de Nou Barris és clar que si algun model d’activista veïnal ens fa falta, aquest és el que representava en Bermúdez.

Va morir el passat 12 de març a Madrid a causa d’unes complicacions amb el trasplantament de pulmó que li van fer el passat mes de gener. Quintín va arribar a Barcelona el 1968 fugint de la dictadura uruguaiana. Fins al 1991, quan es va traslladar a Madrid, va ser company de moltes lluites del moviment veïnal barceloní. Desenes de barris el van sentir cantar, deixant-hi el seu alè. Reproduïm un cartell que anuncia un recital al Centre Eulaliense amb l’objectiu d’aconseguir un local per a l’Associació de Veïns del Turó de la Peira, Vilapiscina i Ramón Albó. Les seves cançons alimentaven les caixes de resistència de les nombroses lluites obreres realitzades en aquells anys 70.

L’últim cop que el vam poder sentir va ser al barri de Canyelles amb motiu de la inauguració d’un carrer que portava per nom Víctor Jara, el cantautor xilè assassinat per Pinochet. Va cantar la històrica cançó titulada Señor presidente i va donar una emotiva “abraçada d’aigua” a la companya d’en Víctor.

Uruguaià d’aquells cants emigrats per les dictadures d’Amèrica Llatina, va persistir en el seu inconformisme fins al final. En un dels seus últims escrits titulats irònicament “Partes médicos y/o de guerra” deia:

Nuevamente los saludo /desde Castilla-La Mancha, el invierno, con su ancha manta de frío, no pudo derrotar a este tozudo que llaman Quintín Cabrera aunque lleguen las primeras señales de desespero si bien es sabido, pero, que el que espera desespera.

Aquí andamos aguardando /un milagro que no llega.

Mis pulmones son de pega.

No me sirven, ¿hasta cuándo?

CARRER111 abril 2009 DOSSIER 13

Serveis socials a la ciutat Articles

josé adelantado néstor bogajo Vicent canet eva fernández daniel gomis albert recio

isabel rey Teresa torns josep torrell alícia tudela

Fotografia

anna carlota dani codina Pedro Madueño ignasi r. renom

DOSSIER

Il·lustració

diana zulueta

Portada

tamayo

La nova Llei de Serveis Socials representa una oportunitat històrica per donar un pas endavant en la universalització dels drets: la timidesa en la seva aplicació i l’excusa de la crisi poden rebaixar el seu impacte. Dediquem aquest dossier a reflexionar sobre el tema

La política dels serveis socials aquí i ara josé adelantado departament de sociologia de la UAB

pectes estratègics: dedicar més recursos econòmics i canviar el model organitzatiu. S’han assentat les bases per a la seva universalització, però el camí per recórrer perquè se situïn a la mitjana europea dels 15 encara és molt llarg. S’ha avançat en el reconeixement del dret, però tanmateix la introducció del copagament i la “pluja” de recursos que s’esperaven de l’Estat central amb l’aplicació de la Ley de Autonomia Personal o el finançament de l’Estatut, amenacen la seva viabilitat.

El copagament ha penetrat a l’Estat del Benestar com a modalitat de finançament de les prestacions, i pot obrir una escletxa que debiliti la solidaritat mitjançant el sistema fiscal en individualitzar l’aportació (a més dels costos burocràtics). El perill més gran és que comenci pel quart pilar i s’estengui als altres tres retallant la seva profunditat.

El canvi en la concepció substantiva de la política de serveis socials es concreta per la progressiva substitució de principis assistencials per universals, estenent l’accés a la població “normalitzada”, i per l’impuls discursiu de les polítiques de la integració social. Això no obstant, resulta paradoxal que la Llei exclogui expres-

a Llei 12/2007 de Serveis Socials aprovada pel Parlament de Catalunya significà una fita important en l’evolució de les polítiques de serveis socials. La relativa proximitat del component programàtic dels grups polítics del tripartit respecte a la política de serveis socials va fer possible acords de contingut envers un canvi de model: de l’assistència, cap a la consolidació jurídica de drets socials. Sens dubte, el projecte més ambiciós fou l’elaboració de la nova Llei de Serveis Socials i el seu desenvolupament s’emmarca en el debat sobre la necessitat d’establir un dret universal als serveis socials, amb les mateixes garanties jurídiques existents en l’àmbit de l’educació, la sanitat o les pensions, és a dir, com el quart pilar de l’Estat del Benestar. La Llei de Serveis Socials va ser definitivament aprovada pel Ple del Parlament el 3 d’octubre del 2007 i entrà en vigor l’1 de gener de 2008.

L

Debilitats Els immigrants extracomunitaris (fins i tot els residents legals) no hi tenen dret d’accés: se’ls atendrà per via d’urgència social (beneficència). Sobre la participació cívica i ciutadana no se supera el disseny burocràtic i consultiu: el Consell General de Serveis Socials, els consells territorials i els consells locals tenen funcions de consulta i capacitat de seguiment, però no de participació en les decisions. Sobre l’aportació financera de la Generalitat es traslladen responsabilitats als ajuntaments (les prestacions d’urgència social).

Es podria haver aprofitat l’oportunitat per reestructurar el model cap a un altre que pugui concebre la política de serveis socials amb un caràcter més preventiu i inclusiu, dotant-la de mecanismes d’activació social abans de caure en l’exclusió social. I també es podria aprofitar l’oportunitat per transformar els serveis socials en autèntics serveis de proximitat i de desenvolupament comunitari.

Amenaces Sobre el dret universal i el copagament, els motius per justificar l’aportació econòmica dels ciutadans són molt amplis: alimentació, vestit, neteja de la casa, allotjament. Tots ells poden ser sotmesos a l’aportació de la persona usuària.

Quant a la cartera de serveis socials, es constata una indefinició de les prestacions garantides: la cartera inclou les prestacions garantides exigibles jurídicament, que depenen de dos aspectes bàsics no concretats: a) l’aportació dels beneficiaris al cost de cada servei, b) l’establiment del mòdul social per part de la Generalitat (el que pagaran les administracions).

La Llei reconeix la importància de les entitats d’iniciativa privada (social i mercantil), però respecte a la primera no defineix amb precisió el paper del voluntariat social. Respecte a la iniciativa mercantil, podrien ser majors les salvaguardes per garantir la qualitat dels serveis que presten, de manera que no sigui possible una concertació amb el sector mercantil en què prevalguin els baixos costos enfront de l’alta qualitat. Seria convenient dei-

l ignasi r. renom

El camí per situar el serveis socials a la mitjana europea encara és llarg xar clar que els criteris de qualitat que s’utilitzen seran els mateixos independentment que els serveis, equipaments o prestacions els realitzi l’administració pública o la iniciativa privada, ja sigui social o mercantil.

Respecte dels professionals, no es concreten les ràtios i les titulacions, que es definiran “reglamentàriament” i no se sap si seran d’aplicació exclusiva a les administracions públiques, o també a les entitats d’iniciativa social i mercantil. Un nombre important de treballadors del sector comparteixen una certa temen-

l

Hi ha la possibilitat de “revolucionar” els serveis socials i convertir-los en el quart pilar de l’Estat del Benestar, però els reptes són importants ça que l’externalització de serveis pugui suposar una precarització laboral, ja que uns perfils professionals es poden substituir per altres més econòmics.

Fortaleses Especificació de drets i deures de beneficiaris i altres agents. Reconeixement subjectiu del dret. Individualització (davant la familiarització) del dret d’accés.

La Llei també mostra un notable esforç racionalitzador (descentralització, territorialització, coordinació); tanmateix, l’excessiva fragmentació de plans i programes ha sofert un procés d’expansió.

Però al mateix temps, es constata una voluntat de coordinació amb el Pla d’Acció per a la Inclusió i la Cohesió Social a Catalunya o amb el programa “ProDep” (amb actuacions conjuntes del Departament d’Acció Social i Ciutadania i del Departament de Salut).

Oportunitats Possibilitat d’integrar a la Xarxa d’Atenció Pública les entitats d’iniciativa social i les col·laboradores. La Llei de serveis socials insisteix de manera vehement, en la conveniència de descentralitzar, desconcentrar i territorialitzar cap a vegueries i ajuntaments. Es proposa passar d’una lògica de grups a una lògica de persones i territori, procurant que les demarcacions de salut, educació, etc. coincideixin amb la de serveis socials. S’afirma la voluntat de transversalitat quan es planteja la coordinació amb els serveis educatius, laborals i de salut del mateix territori. I es proclama una voluntat del sistema de coordinar els recursos del sector públicmercantil-social.

La política desenvolupada pel tripartit es pot resumir en dos enunciats: canvi de tendència en l’esforç pressupostari i canvi de model en la concepció dels serveis socials; tot plegat gens menyspreable, si es té en compte el punt de partida. Les oportunitats són moltes i encara estan obertes, però els reptes són considerables. Hi ha la possibilitat de “revolucionar” els serveis socials i de convertir-los en el quart pilar de l’Estat del Benestar, però aquest pilar ha de ser igual de llarg que els altres tres.

Fa falta voluntat política en dos as-

No sembla raonable deixar fora del model els immigrants extracomunitaris, que són el 12,5% de la població resident a Catalunya sament la immigració extracomunitària del dret a l’accés als serveis socials. No sembla raonable deixar fora el 12,5% de la població resident a Catalunya (Padró municipal, 2005).

Per altra banda, el canvi de model organitzatiu de la política de serveis socials és un repte insuficientment abordat tant en el disseny de polítiques com en la coordinació institucional. Des del punt de vista substantiu també apareix en el discurs la voluntat d’aconseguir per a tota la població, el 2010, el nivell de l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya, que es defineix com un llindar monetari per sota del qual no és possible viure amb dignitat. En aquest sentit, és molt convenient simplificar els programes de transferències de rendes i dotar-los d’algun criteri d’homogeneïtat, probablement reduint les contrapartides o augmentant la consideració de “l’estat de necessitat”.

Actualment, hi ha programes que es regeixen per l’edat, per les discapacitats, per la malaltia, per la insuficiència de rendes, per l’exclusió laboral, pel temps de residència, etc.

Un altre dels reptes inajornables i que exigeix una bona disposició política és la coordinació institucional. Sembla molt convenient delimitar més clarament les competències entre les diferents administracions i millorar la coordinació entre l’atenció primària i l’especialitzada, així com també es necessita que s’estableixin mecanismes de relació formal, mitjançant protocols entre les distintes polítiques socials que operen en el mateix territori: educació, salut, habitatge, ocupació, i justícia.

CARRER111 abril 2009 DOSSIER 14

Els serveis socials des de la perspectiva de gènere teresa torns professora de sociologia de la uab

conseguir que els serveis socials considerin important tenir en compte la perspectiva de gènere sembla, com a mínim, curiós. No perquè aquesta perspectiva hagi permès finalment veure que és un sector àmpliament feminitzat. Sinó perquè sembla, més que curiós, increïble, que no ens haguéssim adonat abans que les dones som les principals protagonistes d’aquests serveis. Bé perquè hi treballem majoritàriament de manera assalariada o, com ara en diem, de manera formal i informal. Bé perquè en som les principals usuàries. I una i altra cosa ens atrapa al mig, tal com ens varen avisar algunes dones de l’esquerra italiana fa gairebé trenta anys.

En qualsevol cas, més enllà de la sorpresa, el cert és que si parlem de serveis socials, la majoria de dones, a més de l’experiència acumulada, en tenim molt a dir, perquè és un afer fortament relacionat amb el benestar de la societat. En concret, amb el benestar quotidià, del qual en som mestresses les dones (i no precisament perquè haguem fet un mestratge). I perquè aquest benestar resulta a hores d’ara una peça clau a incloure en l’organització social de la cura de les persones. Una organització que les necessitats creixents de les nostres societats en relació al benestar fan urgent i inevitable. No perquè siguin noves, sinó perquè han esdevingut un problema. Essent un problema que afecta no només les dones, que són qui generalment sempre han atès aquestes necessitats, sinó que el problema afecta tothom.

A

Els canvis demogràfics i culturals Cal recordar que el problema de com afrontar aquestes noves necessitats de benestar a les nostres societats, amb o sense crisi, neix, en primer lloc, amb els canvis demogràfics. La raó és la baixa natalitat i l’envelliment de la nostra població, tan visible a ciutats com la de Barcelona. Aquests canvis provoquen que no hi hagin prou dones d’entre 45 i 65 anys, aquelles que sempre han tingut cura dels seus, com si fos una cosa natural, tinguessin o no una feina remunerada.

A societats de tradició tan familista com la nostra hem descobert que no donem a l’abast a suplir aquesta mancança amb les dones immigrades. I que aquesta situació reforça encara més les desigualtats socials existents i el malestar quotidià de moltes persones.

En segon lloc, el problema continua perquè persisteix la creença que encara hi ha mestresses de casa, dedicades exclusivament a ser l’àngel de la llar, si és que mai hi han hagut aquesta mena d’àngels. Una creença que troba, a hores d’ara, una gran complicitat en les imatges transmeses pel cinema i la te-

ignasi r. renom

La millora de la situació de les dones és beneficiosa per a tota la societat levisió. I que estudiosos i especialistes no s’estan de recrear, tot dient que les dones s’han incorporat recentment al mercat de treball, com si això fos cert.

O, el que és més graciós, com si això suposés que les dones haguéssim abandonat les tasques domèstic-familiars i de cura que tenim atribuïdes socialment i culturalment.

El problema augmenta quan, a més, alguns ens recorden els canvis soferts per la família. En aquest punt, el lament o la constatació prové de la desaparició lenta però segura del nucli familiar de pares i fills davant l’augment d’altres modalitats de famílies no tan “normals”. Una normalitat enyorada per tots aquells que no veien com aquesta família típica era la

que amagava les principals desigualtats entre homes i dones. En concret, la desigual distribució quotidiana de la càrrega total de treball, on el treball d’atendre la cura de les persones, era i és, encara, el nucli dur de la qüestió.

Redistribució de riquesa i benestar Però precisament el fet que les dones, o si voleu la perspectiva de gènere, hagi sabut analitzar i afrontar les diverses dimensions del problema ens ha permès obrir les portes cap a possibles solucions.

La primera i principal passa per reivindicar una nova manera de redistribuir la riquesa i el benestar, col·lectivament.

Però aquest cop, tenint en compte també l’organització social de la cura de la vida

de les persones. I no conformant-nos amb la protecció social que hem conegut fins ara, allà on hi ha unes mínimes polítiques de benestar.

Aquest és un afer que ens és urgent i prioritari, i més en temps de crisi, si no volem que aquesta crisi, com les altres, l’acabin pagant els col·lectius més dèbils.

I aquí les dones, especialment les immigrades, hi estan abonades, ho vulguin o no. La llei de serveis socials catalana i la mal anomenada “llei de dependència” espanyola podrien i haurien de ser un bon instrument. Però cal, igualment, que la demanda social estigui ben alerta en un país com el nostre, on la tradició familista i la tolerància social davant l’absentisme masculí del treball quotidià de cura tenen una llarga tradició. Tanta com la que permet tolerar el frau fiscal i, en sentit contrari, fa que els drets i deures de ciutadania siguin tan febles com el propi Estat del Benestar.

La urgència i necessitat d’organitzar socialment la cura per aconseguir un millor benestar suposa una solució relativament poc costosa en termes econòmics. I en canvi resulta altament beneficiosa no només per a les dones sinó per al conjunt de la ciutadania. Representa donar valor a les aportacions del treball invisible però imprescindible que les dones fan quotidianament per atendre i tenir cura de les persones. I suposa, per damunt de tot, situar la qüestió de la cura de la vida de les persones en el cor del replantejament del sistema de redistribució de riquesa i benestar.

L’objectiu final ha de ser replantejar unes polítiques de benestar, lleis citades incloses, que són exclusivament deutores de la lògica del mercat de treball. Lògica que, en els seus inicis, es va acceptar com l’única possible, tot i que només considerava com a ciutadans de ple dret els caps de família masculins. Una figura clarament en declivi avui en dia, que obliga a replantejar encara més les bases de la dita redistribució.

Ningú no diu que les coses siguin fàcils. Caldria, per exemple, aconseguir una major professionalització i/o revalorització acurada de les professions lligades als serveis de cura. I analitzar de manera rigorosa les dificultats culturals que acompanyen tant l’acceptació social i individual com la demanda o el rebuig d’aquests serveis.

Qüestions tant o més complicades que debatre sobre el finançament o qui o quants l’han de menester.

D’altra banda, cal recordar que les polítiques locals han de ser l’escenari privilegiat per dur-les a terme. Perquè la proximitat que ofereixen les fan ser el territori idoni d’actuació per aconseguir que el benestar quotidià sigui un dels eixos des d’on repensar i actuar. Algunes dones n’estem prou convençudes, però també sabem que és un afer de tothom.

CARRER111 abril 2009 DOSSIER 15

El negoci de la dependència Albert Recio vicepresident de la favb i professor d’economia de la uab

un elevat nombre de residències privades de qualitat mitjana-baixa, amb instal· lacions més aviat precàries (pisos de l’Eixample, velles torres...), sovint petits negocis familiars que van aprofitar-se d’una demanda creixent (i que recorden molt el vell negoci de les acadèmies privades de fa quaranta anys). I per tot arreu, un immens sector de serveis domiciliaris, sovint realitzats sobre una base informal i que han significat un cert retorn de les velles figures dels “criats”. La precarietat institucional i social de les dones immigrants ha jugat un paper crucial en la consolidació d’aquest sector informal.

l capitalisme consisteix en convertir les necessitats socials en negoci per a uns pocs. Sovint, també, en inventar necessitats per obrir noves vies de negoci. Tot sembla valer per acumular riquesa, encara que calen unes condicions adequades per convertir una necessitat en un negoci. L’experiència recent del sector de la dependència n’és un bon exemple.

E

Feines a les llars i canvis socials Al nostre país la major part de les feines quotidianes que permeten cobrir moltes necessitats vitals s’han dut a terme en el si de les llars: més en concret ha estat una tasca socialment assignada a les dones.

Una activitat no mercantil, però també generadora de desigualtats. La cura de les persones amb capacitats disminuïdes (malalts, persones grans, etc.) ha format part d’aquest “paquet” de tasques familiars. Només les dones de les famílies més adinerades podien “escapar-se” d’aquesta càrrega i traspassar-la al servei domèstic (també majoritàriament femení), sota la base d’una relació personal sovint més pròxima a la servitud feudal que al model del treball assalariat capitalista. Encara avui el Parlament espanyol no ha tingut temps d’integrar el règim particular dels treballadors domiciliaris en el règim laboral normal. Fora de la família quedava una insuficient xarxa d’institucions públiques i privades (fonamentalment lligades a l’Església Catòlica) pensades sobretot per cobrir les necessitats de la població més marginal (asils, manicomis, etc.).

El creixement d’un nou sector de dependència es produeix com a resultat d’una combinació de canvis socials. Per una banda, l’allargament de la vida humana, en bona part producte de les millores sanitàries i del nivell de vida, ha donat lloc a noves demandes de cures intensives, de noves “necessitats”. Per l’altra, la incorporació massiva de les dones -especialment de classe mitjana- al mercat laboral ha fet emergir una càrrega de treball que abans estava oculta. L’emergència d’aquesta situació es va viure inicialment fora del debat públic. O, com ha

El sector públic consolida el privat

ignasi r. renom

El sector del serveis socials es caracteritza per una enorme varietat estat el cas de Catalunya, amb una Generalitat dominada per polítics que pensaven que cuidar era sobretot una tasca familiar. I aquest naixement privat explica prou bé com s’ha desenvolupat el sector empresarial. Les activitats de dependència són activitats que requereixen moltes hores de dedicació, molt de treball. I que, per tant, són cares si es paguen sous de-

Les empreses del sector Tres són les empreses privades que en el darrer concurs públic han guanyat l’adjudicació del servei d’atenció domiciliària a la ciutat de Barcelona: Clece. És la branca de serveis del grup ACS, el primer grup constructor del país. Controlat bàsicament pel grup March (l’imponent grup familiar creat per Joan March, un dels principals finançadors del “Alzamiento”), els “Albertos” (els mediàtics cosins exmarits de les també mediàtiques germanes Koplowitz) i l’inefable Florentino Pérez. Clece gestiona un ampli ventall de serveis: neteges, vigilància, centres de dia, residències, càtering... Ara gestionarà els serveis de cinc districtes de la ciutat (Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí). Altres filials d’ACS són la constructora Dragados, Urbaser, que ha obtingut una part del contracte de neteja i recollida de brossa, i Abertis, la gestora d’autopistes i telecomunicacions.

Suara. Una cooperativa nascuda el 2008 dins el projecte de desenvolupar un grup cooperatiu català semblant a l’existent al País Basc. Suara es fruit de la fusió de tres cooperatives preexistents: Escaler, EAS i CTF. Aquesta última és una cooperativa que van crear les primeres treballadores de la ciutat de Barcelona després que la gestió fos externalitzada. Ara gestionaran els districtes de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.

ABD (Assistència, Benestar i Desenvolupament).

Es tracta d’una associació sense ànim de lucre.

Inicialment es va dedicar a treballar en el camp de les

cents i el servei és adequat.

Per això encara avui el desenvolupament del sector s’ha caracteritzat per una enorme varietat de situacions que, en bona mida, expressen les dificultats financeres. Per una banda trobem un relativament reduït nombre de residències d’alta gamma orientades a cobrir serveis per a la gent més adinerada. Per l’altra,

drogodependències (gestiona diversos CAS) i ha anat ampliant la seva activitat cap a molts altres serveis socials. Ara gestionaran el servei a l’Eixample, les Corts i Sarrià- Sant Gervasi.

Sembla talment que el nou contracte municipal s’hagi volgut fer a mitges entre el sector purament privat i aquest tercer sector social que porta temps cobrint la manca d’un veritable servei públic. Com els serveis que fan ONGs com Càrites i Creu Roja. Cal veure si es tracta de models diferents o només canvia el propietari, tenint en compte que en el període anterior les adjudicatàries del servei eren altres grans firmes del sector: Eulen. Una altra gran empresa de serveis i neteges, vigilància, l’ETT Flexiplan, etc. Propietat de la família Álvarez que, a més d’aquestes activitats, té interessos en el sector dels aliments de luxe (Vega Sicilia, etc.). És el model equivalent a Clece.

SAR Domus. És un dels grans grups privats del sector (residències, atenció domiciliària, habitatges assistits).

A Barcelona té dues grans residències (Regina i la Salut).

El seu capital està en mans d’una branca de la família Raventós (propietària de Codorniu i amb interessos al sector de materials de construcció) i de l’asseguradora Catalana Occidente.

Alcodra. Empresa de Saragossa que va començar com una empresa de càtering i posteriorment va entrar a gestionar altres serveis socials.

Altres grans grups empresarials a escala estatal destaquen sobretot en el sector de les residències:

El sector públic ha anat al darrera d’aquest procés però acabarà jugant un paper crucial per consolidar un model de grans i mitjanes empreses. Per dues raons. L’augment de despesa pública permetrà ampliar “el mercat”. Sobretot, perquè enlloc de crear un servei públic d’atenció a la dependència semblant a l’educatiu o al sanitari, s’ha optat per una subcontractació dels serveis sota formes diverses: concertació de places a les residències privades, externalització dels serveis d’assistència domiciliària i de teleassitència, transferències als particulars perquè comprin directament els serveis...

La forma concreta com es desenvolupa aquesta política està directament relacionada amb la consolidació de grans operadors, que són els qui finalment estaran en condicions de garantir els nivells de serveis “homologables” pel sector públic.

Avui encara estem en una fase intermèdia. Comencen a emergir alguns grans grups empresarials, però coexistint amb empreses locals i entitats sense ànim de lucre que inicialment prestaven serveis a alguns ajuntaments i amb una miríada de petites i mitjanes empreses privades, especialment en el subsector de residències.

Les grans empreses emergents s’estan consolidant bé com a grans operadors municipals de serveis a domicili, bé com a xarxes de residències. Entre els seus propietaris hi trobem tant empreses amb experiència de gestió de serveis públics, com grups constructors (las residències són una nova font de negoci), empreses d’assegurances de salut i caixes d’estalvi, que troben aquí una extensió natural de la seva “obra social”.

Ballesol. De l’asseguradora Santa Lucía i la família Vives Soler, té una macro residència a Fabra i Puig.

Quavitae. Propietat de Mapfre i Caja Madrid, tendeix a configurar-se com una empresa de serveis globals.

Compta amb una residència i centre de dia a Barcelona (Pare Claret, lligada amb la mútua sanitària l’Aliança).

Sanitas Residencial. Promogut per l’asseguradora mèdica Sanitas, que és propietat de l’anglesa BUPA, una mútua que al Regne Unit és la principal gestora de serveis a la tercera edat. Sanitas gestiona 7 residències i centres de dia a Barcelona (als districtes de l’Eixample, les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i Horta-Guinardó).

Amma Gestora de residències. Participada pel Grupo Norte (firma com Eulen, controlada per una altra branca de la mateixa família Álvarez), i les Cajas Navarra, Burgos y Duero. Gestiona una residència a Horta.

Sanyres. Creada per la constructora cordovesa PRASA, amb participació de Cajasur i Caixa Catalunya.

De moment no té presència a Barcelona.

Mutuam. L’antic Montepío Textil de Barcelona gestiona consultoris mèdics concertats amb l’ICS. Està al sector de la dependència a través de Quidam, que ofereix serveis domiciliaris (té part de la gestió a Lleida), residències (a Barcelona les de Vall d’Hebron, Font Florida i Ardar) i pisos assistits (Güell Residencial).

Sacyr Vallehermoso. Aquesta constructora acaba de crear una filial per entrar al sector de la dependència, prova del gran futur que s’albira en aquest negoci.

CARRER111 abril 2009 DOSSIER 16

Un pas endavant encara insuficient

anna carlota

El casal d’avis de Prosperitat és freqüentat per més de 4.000 usuaris Alícia tudela

ot i que des de l’Ajuntament s’ha fet un important esforç tant pressupostari com de recursos humans per millorar la prestació dels serveis socials, els recursos destinats en· cara no són suficients per atendre tota la població. El dèficit d’inversions que s’ar· rossegava des de feia anys i la conjuntura de crisi econòmica que es viu en aquests moments han fet créixer les persones en risc d’exclusió i això ha trasbalsat les previsions del consistori.

La despesa social de l’Ajuntament ha crescut, en termes absoluts, 177.616.586 euros, és a dir, un 48% entre 2005 i 2008.

Per la seva banda, la despesa d’inclusió social ha crescut un 73,3% respecte del 2005 i s’han incorporat més de 300 nous

T

l

Tot i que l’Ajuntament ha incrementat els recursos notablement, el dèficit d’anys, agreujat per la crisi, encara s’arrosega professionals. En aquests moments, es calcula que unes 148.000 persones estan participant en algun d’aquests programes d’inclusió.

L’any 2005 el consistori va aprovar el Pla Municipal per a la Inclusió Social (PMIS) que va fixar el marc per al desen· volupament de les polítiques locals per a atendre les persones més necessitades i els col·lectius més vulnerables de la societat.

Aquest pla intenta donar respostes a rea· litats de desigualtat i vulnerabilitat noves i complexes, lligades a la situació actual.

Al mateix temps, pretén ser la base per articular el conjunt de polítiques munici· pals orientades a prevenir les dinàmiques d’exclusió, a atendre a les persones i col· lectius més vulnerables, i a promoure els itineraris d’inserció que permetin la recu· peració de l’autonomia personal.

Programes com ara el Marc Municipal per a l’Acció Comunitària, el Programa Municipal per a la Gent Gran, el Progra· ma Municipal d’Atenció a les Persones Sense Sostre, el Programa Municipal per a les Famílies i el Programa Municipal per a la Infància i l’Adolescència, són al· gunes de les accions que es van posar en marxa el 2005.

El Consorci de Serveis Socials En aquest marc d’actuació es troba el Consorci de Serveis Socials de Barcelona (CSSB). Nascut d’un acord entre l’Ajun· tament i la Generalitat, el CSSB té com a objectiu desenvolupar els serveis, pro· grames i activitats de prevenció, atenció i promoció socials. Ens hagués agradat parlar amb el director o gerent dels CSSB perquè ens expliqués el funcionament i les principals línies d’actuació del con· sorci, però, tot i que ho hem intentat en diverses ocasions, no ha estat possible.

D’entre totes les funcions del CSSB, destaca la planificació general de tota la xarxa de serveis socials a Barcelona, així com la programació i la gestió dels ser· veis especialitzats adreçats als col·lectius de dones i infants en risc, persones amb discapacitats i drogodependents.

Finançament Cada any l’Ajuntament i la Generalitat signen un conveni mitjançant el qual el Govern català destina uns recursos per tal de finançar part dels serveis socials que gestiona el consistori. L’any 2005 es

va arribar a un acord d’increment pluri· anual de les aportacions autonòmiques.

D’aquesta manera, s’acorda que la do· nació de la Generalitat es concretarà en increments anuals successius, de mane· ra que l’any 2014, l’aportació de l’Ajun· tament no superarà el 33% del cost total.

Així, l’evolució dels recursos que destina el Govern des del 2004 ha anat creixent i el 2008 es va situar en 33.526.125 euros, davant dels 9.689.786 euros del 2004.

Els cinc àmbits d’atenció prioritària són serveis d’atenció a persones grans, fràgils i en situació de dependència, ser· veis d’atenció a persones d’alta vulnera· bilitat, serveis d’acollida a persones nou· vingudes, serveis d’atenció a la infància i a l’adolescència en risc i serveis d’atenció a persones amb discapacitat.

l

La despesa social de l’Ajuntament ha crescut en termes absoluts un 48% entre 2005 i 2008 i s’han incorporat 333 professionals

l

La Generalitat destina uns recursos per tal de finançar part dels serveis socials que gestiona el consistori mitjançant un conveni

Recursos humans L’increment de la plantilla ha estat bà· sic per poder millorar l’assistència social.

Entre 2005 i 2008 s’han incorporat 159 professionals a la xarxa bàsica, 71 nous treballadors i educadors que han reforçat

els equips d’urgències, 27 professionals incorporats als equips d’atenció a la in· fància o a l’adolescència i 76 nous profes· sionals de perfils diversos incorporats a equips de nova creació.

L’atenció domiciliària Com a mostra de voler donar un pas més, el passat 15 d’abril es va aprovar l’adjudicació del servei social d’atenció domiciliària. La proposta havia estat retirada un mes abans per falta de suport al ple, però, finalment ERC la va desbloquejar amb un vot favorable. La clau va ser que el regidor d’Acció Social, Ricard Gomà, va acceptar incloure en l’annex del text final unes esmenes d’ERC, per millorar el sistema de control del servei i la formació dels cuidadors.

L’import destinat és de 102 milions d’euros, a tres entitats sense ànim de lucre que es repartiran els districtes de la ciutat des de l’1 de maig que ve fins a finals del 2011. Suara Serveis gestionarà Ciutat Vella i Sants-Montjuïc, ABD l’Eixample, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, i Clece els barris de Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

CARRER111 abril 2009 DOSSIER 17

Contra la crisi, més drets i serveis socials eva fernández presidenta de la favb

els motlles disciplinaris que encasellen cadascun dels espais d’expertesa i deixar d’interpretar el treball en equip com una suma més o menys reeixida de professionals.

La segona qüestió seria el fet que, finalment, es col·loca la persona i els col· lectius al centre de l’escena. Fins ara les persones han estat sovint l’objecte d’accions des d’uns sistemes descoordinats i autorreferencials. En aquesta societat globalitzada, amb reptes complexos i basada en la incertesa, els serveis socials com a serveis de proximitat haurien de tendir cap a un model on les respostes socials, educatives i de salut s’articulin a partir de la persona i del grup i on persones i col·lectius adquireixin un protagonisme creixent en el diagnòstic, l’anàlisi i el disseny de solucions als grans problemes que ens afecten com a societat. És a dir, gestors i professionals han de passar de visibilitzar les ciutadanes i ciutadans com a objectes d’intervencions parcials des de cadascun dels sistemes, persones que han de suplir les incoherències i descoordinació dels serveis i de les actuacions, generalment a través del treball de cura de les dones, generant per tant una important inequitat de gènere, i passar a situar la ciutadania com a element clau, com a cruïlla, o nodo d’una xarxa integral i integrada de serveis.

Tot plegat tenint present el que adverteix Edgar Morin a Tenir el cap clar: “Hi ha un dèficit democràtic creixent causat per l’apropiació per part dels experts, especialistes i tècnics d’un nombre creixent de problemes vitals”.

a reivindicació d’equipaments i de serveis és consubstancial a la mateixa existència del moviment veïnal barceloní. En un moment de crisi econòmica com el present és, a més a més i en contra del que se’ns ha fet creure, una prioritat de primer ordre. Al nostre país, amb un deficient desenvolupament de l’estat del benestar, amb una creixent privatització dels serveis públics, amb grans desigualtats socials i amb una encara baixa consciència dels drets democràtics i de ciutadania, aquest moment de crisi ha de ser transformat pels diversos actors socials en una oportunitat per posar sobre la taula un seguit de demandes i d’accions que millorin de forma efectiva els serveis socials i la qualitat de vida de les persones.

L

Caràcter públic dels serveis Diversos autors han defensat que en un moment de crisi incrementar i millorar els serveis socials és una bona alternativa, tant pel que fa a la creació de llocs de treball (a condició que aquests siguin de qualitat) com per reduir l’impacte de la crisi en aquells col·lectius més desafavorits o més vulnerables. La privatització creixent de serveis té avui unes proporcions que semblen imparables. No obstant, la defensa d’allò que és públic no fa referència únicament, que també, a les formes de gestió dels serveis. S’ha demostrat que la famosa idea que la gestió privada és més eficient no ha estat més que un mite i que l’eficiència, valorada pel seu vessant econòmic, s’ha aconseguit (quan s’ha aconseguit, que no sempre ha estat així) a base de la qualitat dels serveis i de la qualitat de l’ocupació.

La defensa del caràcter públic hauria de fer referència també a l’accés igualitari de la població als serveis, als compromisos de transparència i de participació en la gestió dels mateixos i a un element que Joan Subirats destacava a El País del 26 de març: que la transferència de serveis al tercer sector social no ha de significar en cap cas la renúncia a la responsabilitat governamental sobre els serveis i el traspàs d’aquesta responsabilitat a la societat civil. Han de ser per tant les administracions públiques les qui assumeixin la responsabilitat respecte de la cobertura universal i de l’equitat, de la qualitat en la gestió democràtica dels serveis, de la qualitat en l’ocupació, de la qualitat en els mateixos serveis i els i les responsables polítics qui donin compte d’aquests elements davant de la ciutadania.

Lluita contra les desigualtats La lluita contra les desigualtats hauria de ser una de les principals preocupacions del moviment veïnal pel que fa als serveis socials. Sembla que en el nostre inconscient col·lectiu visquem encara pensant en els serveis socials més en clau de beneficència que no pas en clau de drets. Això és el que explicaria perquè avui moltes persones que han hagut d’acudir sobtadament als serveis socials o a l’ajut d’ongs perquè s’han quedat sense feina ho facin amb vergonya i amb la idea que van a demanar caritat. Cal posar l’accent en els drets socials com drets de ciutadania i passar a considerar que l’Estat ha de garantir drets com l’alimentació, la salut, l’habitatge digne, l’educació a qualsevol etapa de la vida, la pertinença (el contrari de l’exclusió) i la participació social i política.

En clau de desigualtats, cal que tinguem presents tots els eixos en què aquestes s’estructuren i com afecten la possibilitat d’accés a ajuts, prestacions i serveis socials. Sovint sembla que també en els eixos de desigualtat existeixen jerarquies. Tenim clares, per suposat, les

l Oficina d’Ocupació en un dia qualsevol a Barcelona

desigualtats de classe: això no obstant, quan ho traslladem als nostres barris no sempre les equacions funcionen, i correm el risc d’oblidar que en barris de renda alta existeixen situacions de pobresa extrema, sovint amagades darrera les parets del domicili. La situació dels milers de dones grans, de vídues que malviuen amb pensions de misèria i que esgarrapen d’amagat a les escombraries dels mercats, que no poden escalfar les seves cases, és una realitat que ens colpeix quotidianament però que cau permanentment de les agendes polítiques.

L’atenció a la infància, els adolescents i els joves és al nostre país una de les grans assignatures pendents. La ineficàcia obtusa de la DGAIA, la seva opacitat, fa que ni es duguin a terme les accions preventives que caldria amb els sectors d’infants més vulnerables ni es tracti de forma adequada els qui estan en institucions, per no parlar del maltracte que re-

l

Sembla que en el nostre inconscient col·lectiu visquem encara pensant en els serveis socials en clau de beneficiència i no de drets

ignasi r. renom

treballadores familiars, comparteixen la precarietat, la manca de consideració social i la sobrecàrrega de treball fins a nivells que fan perillar seriosament la seva salut. Elles són les més afectades per la manca de qualitat laboral en els serveis socials i en el que denominem el tercer sector, que abraça una variant heterogènia d’entitats.

També el lloc d’origen estructura desigualtats. Avui correm el risc que es produeixin esquerdes entre les persones que han vingut de fora i les que fa més temps que són al nostre país si s’estableix una competència pels ajuts i serveis. Per això resulta clau superar qualsevol temptació en aquest sentit i vetllar per un accés equitatiu i suficient per al conjunt de la població dels nostres barris a les beques de menjador, a les places d’escola bressol, als ajuts per a l’habitatge i a qualsevol altra prestació.

Les desigualtats s’autogeneren i legitimen a partir d’un seguit de prejudicis i és per això que cal un compromís conjunt per part de les persones que tenen responsabilitats polítiques, de les treballadores i treballadors dels serveis socials i de la ciutadania per tal de vetllar perquè la igualtat i l’equitat prevalguin sobre qualsevol altra consideració en l’atenció prestada.

La ciutadania, en el centre

ben tant les famílies biològiques com les que opten per l’adopció o l’acollida.

Les desigualtats de gènere fan que les dones es trobin sempre entre els sectors més afectats tant quan són usuàries dels serveis com quan es tracta de les pròpies treballadores. Les dones que cuiden alguna persona al domicili (amb llaços familiars o no), les que treballen com a curadores, les que treballen com a assalariades als serveis socials com a

En l’argot professional es parla molt de l’acció comunitària i de l’empoderament, tot i que sovint no hi ha acord ni en el significat que s’atorga a aquests termes ni en la manera de dur-los a terme. Cal destacar almenys dos elements positius.

El primer és l’acceptació autocrítica de la transversalitat en aquelles professions que tenen com a objecte el servei a las persones. Que, per tal de fer front a problemes complexos, s’han de trencar

Els serveis socials haurien de tendir cap a un model on les persones i col·lectius adquireixin un protagonisme creixent en el diagnòstic Efectivament, la parcialització, la individualització de les respostes, ens ha dut a fragmentar l’anàlisi de la realitat i a caure en fenòmens com la medicalització de problemes que tenen un arrel i una connotació essencialment col·lectiva i social. Estic pensant, per exemple, en els fenòmens associats amb la violència, des de la violència de gènere fins a l’assetjament a la feina o a l’escola.

Tornant a la reflexió d’Edgar Morin, una de les temptacions dels tècnics és la d’apropiar-se de sabers que ja existeixen al teixit social. Des de l’acadèmia es fa sovint el discurs sobre l’empoderament en abstracte. Sovint es mitifiquen metodologies “participatives” com si les acabéssim de descobrir. Nosaltres tenim l’avantatge de comptar amb una societat civil organitzada que constitueix un ric teixit associatiu capaç de promoure iniciatives de transformació social. El moviment veïnal en seria una mostra.

Només cal recordar com els primers centres de salut mental o de planning van sorgir a la nostra ciutat per la iniciativa de sectors de joves professionals, el moviment veïnal i el moviment feminista vinculat a les vocalies de dones, imposant la seva necessitat des del treball activista i voluntari.

Més i millors serveis socials i prestacions, defensa del caràcter públic dels serveis, aprofundiment en una cultura dels drets socials, lluita per la igualtat i l’equitat en la prestació de serveis i en l’accés als drets socials i de ciutadania, donar centralitat i protagonisme a les persones. Aquests seran les fórmules que seguirem defensant des del moviment veïnal per prevenir els fenomens d’exclusió social que aquesta etapa de precarietat ens acosten.

CARRER111 abril 2009 PUBLICITAT 18

CARRER111 abril 2009 DOSSIER 19

Quan més no és necessàriament millor vicent canet

és no és sempre millor, sobretot en l’àmbit de serveis socials, on atendre més gent no és suficient si no permet prevenir i intervenir per modificar les situacions d’exclusió social. Ara amb la Llei de la Dependència els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona estan sobrecarregats de feina perquè han de gestionar un major nombre de casos, que també s’incrementen a causa de la crisi, però que són abordats pel mateix nombre de treballadors.

Per a Montserrat Brullet, que s’ha jubilat recentment i que era treballadora del Centre de Serveis Socials de la Dreta de l’Eixample-Fort Pienc, la llei o la crisi no poden ser una excusa per sobrecarregar el personal: la normativa obliga a tenir “un ràtio de professionals-pacients”.

S’estableix en un màxim de 35 expedients oberts per professional, quan en alguns casos s’aborden 60 expedients de cop.

“Tècnicament, si portes més de trenta casos és com si no en portessis cap, i això se sap però no es dota amb personal o recursos suficients”, afegeix Marta Filloy, directora d’un centre de serveis socials, que tampoc no dóna el seu nom real.

Per a Fernanda Pérez, una treballadora social que no ha volgut donar el seu nom real, “s’ha prioritzat que la gent pugui ser atesa però allò que hi ha darrere de la primera atenció no s’ha cuidat, i la prevenció molt menys”. “Del que es tractaria des de serveis socials és de promoure un canvi de dinàmiques perquè el ciutadà tingui recursos suficients i autonomia per sortir-se’n i evitar l’exclusió social. Això és una feina costosa i l’administració no se n’ha preocupat mai.

En comptes de fer l’atenció directa, per pressions de la direcció, has de fer gestió d’expedients i resignar-te a fer d’administrativa. S’hauria d’apostar per la prevenció, que necessita més personal per evitar que segons quines situacions es tornin a produir, i que es cronifiqui la marginalitat social”, indica Marieta Ferrer, psicòloga social que tampoc no ha volgut donar el seu nom real.

Per a Xus Moya, educador social que ha treballat durant anys per a empreses subcontractades per l’Ajuntament de Barcelona, l’administració demana que els seus tècnics promoguin més el control social que el canvi educatiu per a aquelles persones amb risc d’exclusió social.

“Volen saber què fan, quants joves estan al carrer, si tenen actituds incíviques, si la policia passa, si tenen conflictes, si es droguen, si es pixen al carrer, a quines hores, però no el per què, ni com modificar aquesta situació”, afirma. Quan la idea és poder controlar més que solucionar aquesta situació, llavors la intervenció socioeducativa té poc a fer. Com a exemple, Moya explica que li van denegar la realització d’un projecte que implicava veïns, comerciants i associacions d’immigrants d’un barri de Barcelona per

M

pedro madueño

La nova Llei de Dependència i la crisi han augmentat els usuaris dels serveis socials: la plantilla és la mateixa donar formació a molts joves, molts d’ells immigrants, per accedir a llocs de treball vacants a comerços.

Estrès i impotència Aquesta feina és molt vocacional. Per exemple, Ferrer assenyala que treballa en aquest camp per coherència amb els seus principis sociopolítics: “la meva feina és la meva participació per canviar la societat”. La impossibilitat de dur endavant aquest projecte professional desmotiva el tècnic, genera situacions d’estrès i fa deixar de banda casos “que et poden

l

En els serveis socials atendre més gent no és suficient si no permet prevenir i intervenir per modificar les situacions d’exclusió social esclatar a les mans”, indica Ferrer. “Veus per on caldria posar els esforços per millorar en cada cas i per on l’empresa et fa posar-los, i això et crema”, afirma Pérez.

En molts casos se senten impotents.

En aquest sentit, Brullet, indica que “hi ha una considerable rotació en els llocs de treball, la gent es crema i busca altres sortides”. “Suportar la misèria és

molt dur, i més si es fa sense recursos ni personal suficients. Mentre estan projectant el Barcelona 2.0 estem patint el deteriorament de l’estat dels centres de fa quinze anys”, afirma Filloy. “Un aguanta tenint molta vocació”, afirma Josep Maria Gallart, educador social del Centre de Serveis Socials del Coll. Però no tothom ho aconsegueix. Marga Olalla, de suport administratiu del centre del Bon Pastor, i membre del comitè d’empresa, posa un exemple: molta gent jove que acaba de començar es planteja deixar ja la professió perquè no es pot treballar bé. Per això Filloy, ressalta que “si vols tenir un bon servei has de cuidar la gent amb més experiència, l’has de qualificar i l’has de remunerar”.

El motiu de tanta pressió?: “Volen resultats, amb la nova llei de la dependència s’ha de canviar la façana, i han de donar números i imatge d’eficiència de cara al públic. No es tenen en compte les problemàtiques i les situacions complexes que es viuen, ni que el resultat sigui òptim per prevenir situacions d’exclusió”, conclou Filloy.

Condicions laborals “Entre els que estem en plantilla -laborals o funcionaris- un tècnic mig cobra 1.500 euros al mes i té 15 pagues. No considero que estigui mal pagat. Però tot això canvia quan es tracta d’un treballa-

dor contractat per una empresa externalitzada o d’un temporal -modalitats en creixement-, que pot cobrar 7.500 euros menys”, afirma Gallart. Un exemple: els treballadores socials poden cobrar entre 800 o 900 euros al mes. “Una de les nostres reivindicacions és que les condicions laborals de tot el personal de serveis socials han de ser les mateixes que les dels que estan contractats directament per l’administració”, indica Olalla. Amb aquest punt coincideixen tots els entrevistats, que assenyalen que aquest àmbit ha d’estar sota una gestió pública i no privada o empresarial perquè mai no es podran obtenir beneficis, ni és la seva intenció. A més, creuen que tot el personal hauria d’estar contractat directament per l’administració.

Entre les demanades històriques de l’assemblea està l’acompliment dels ràtios legals entre ciutadans i empleats que estableix la Llei de Serveis Socials. La tasca que està més propera a la normativa és la de treballadores socials i la que menys, la d’educadors. Després, en el cas dels psicòlegs “una figura molt important per possibilitar el canvi de dinàmiques”, afirma Pérez, no s’ampliarà el seu nombre malgrat el creixement de centres de serveis socials previst. En aquest sentit, l’augment de plantilla, una altra de les reivindicacions laborals, anunciada per l’Ajuntament -de més de 229 efectius fins a 2011- és criticada pels sindicats perquè es farà en molts casos a partir d’externalitzacions. I aquesta visió negativa es produeix perquè “els concursos sempre els guanya el més barat, no el que ofereix més qualitat”, afirma Filloy.

Institut Municipal de Serveis Socials Pròximament es posarà en funcionament l’Institut Municipal de Serveis Socials, que centralitzarà la política de l’Ajuntament de Barcelona en aquest àmbit i que fins ara desenvolupaven els districtes.

“Un institut que pot actuar amb uns criteris d’empresa privada i que permet gestionar els seus pressupostos sense tant de control del plenari de l’Ajuntament.

A més, possibilita multiplicar el nombre dels càrrecs directius amb salaris elevats poc transparents, no productius i adjudicats a dit”, afirma Filloy.

CARRER111 abril 2009 DOSSIER 20

Gent gran: moltes necessitats i pocs recursos isabel rey

a resposta que donen les assistentes socials i els polítics davant les nostres demandes és que no hi ha diners, i ja està, que no hi ha recursos”, afirma contundentment la Maruja, presidenta del Casal d’Avis de Prosperitat, al districte de Nou Barris. A la sala on ens reunim també es troben Mari, Rafael, Florinda, Rosa i Avelino, membres del casal i la majoria d’ells jubilats. Tots ells coincideixen en el fet que l’administració no ofereix recursos suficients per a un dels sectors de població més nombrós: la tercera edat. “Els polítics són mals gestors. Un clar exemple és el que van fer als terrenys de Renfe Meridiana, un espai que es va expropiar amb diners públics. L’acord que hi va haver amb totes les entitats d’aquest barri va ser que es fessin mil habitatges de lloguer de joves, una residència totalment assistida i un casal per a joves. Doncs van començar a posar El Corte Inglés, l’Heron City, l’hotel i després, és clar, deien que com anaven a posar-hi una residència”.

Un dels temes que més preocupa la gent gran és el de les residències, ja que els centres públics són “pocs i molt cars”. És aleshores quan apareix una indignació totalment comprensible: “Com pot ser que una persona que ha donat tota la seva vida treballant per a aquest país hagi d’estar als 80 anys esperant dos o tres anys per poder entrar en una residència pública? Molts han d’esperar tant que ja ni hi arriben, es moren abans. I no és veritat això que diuen que no volem els nostres vells, el que passa és que els pisos no reuneixen les condicions adequades i per això

L

Usuaris del casal d’avis del barri de Prosperitat fan falta les residències, per a quan una persona ja no es pot valdre per sí mateixa, perquè si es pot valdre està a casa seva, sempre que aquesta reuneixi les condicions adequades. Però si els pisos no tenen ascensor els condemnes a estar tancats en vida perquè no poden sortir”, afirma Maruja. Aquest problema se suma a les baixes pensions que cobren la majoria dels jubilats, uns diners que “no arriben per pagar una residència. Avui en dia una residència privada no val menys de 1.500 euros o 2.000 euros, si vols que el centre estigui bé. I a part et cobren per rentar la roba, pels bolquers i han de portar les se-

anna carlota

ves coses per la higiene personal. A les públiques pagues un 80% dels recursos que tens, sense comptar el teu pis, però has d’esperar tres o quatre anys per poder-hi entrar. A més, és molt important que la residència estigui a prop del lloc on vivia la persona abans, perquè així la poden anar a veure sovint i això li dóna vida”.

La despreocupació de la Generalitat és evident per a aquestes persones. “Com que l’administració no té previst fer més residències se n’estan obrint moltes de privades, i la gent que no té ascensor o que ha de treballar i no pot cuidar els seus pares, ha d’anar a centres privats

que saben que no són els adequats però no tenen una altra solució. I això li va bé a l’administració perquè mentre són allà, la gent no es queixa”.

Una altra de les demandes que tenen aquestes persones és la necessitat de més espais públics per poder fer activitats, ja que a la majoria de casals d’avis s’han de compartir les sales per fer diferents tasques.”La gent gran ja tenim la feina feta i el que volem és fer allò que ens agrada i poder estar a gust. No hi ha lloc per a tothom i si uns estan jugant, els altres no poden fer altres coses. A més, al casal d’avis de Prosperitat ha de venir gent dels dos barris amb més habitants del districte de Nou Barris i no hi ha suficient espai”.

En preguntar per la crisi, tots estan d’acord que no els afecta més que a la resta de la població, és més, en estar acostumats a viure amb poc no tenen tantes necessitats i distribueixen millor els seus diners. Però sí que es queixen del fet que els polítics espantin els avis amb l’afirmació que en el futur no hi haurà diners per pagar les pensions. Malgrat això, ja estan acostumats a les promeses que els polítics no compleixen com, per exemple, la nova llei de la dependència. La Maruja explica que ella no coneix cap persona a qui li hagin donat, una dada important tenint en compte que al casal que ella presideix hi ha 4.000 avis afiliats.

A la manca de recursos se suma la burocràcia administrativa, ja que “la gent gran no sap ni on demanar els ajuts ni com fer-ho, i si demanes hora amb una assistenta social te la donen per d’aquí a sis mesos. A més, has d’anar a molts llocs i fer molts tràmits de papers. Amb l’edat que tenim no necessitem que ens maregin”.

Lucha por una vida independiente néstor bogajo

mento” termina en mayo, pero se acordó alargarlo hasta enero de 2010, fecha en la que se convertirá en un recurso más del consistorio.

Para que el servicio se generalice, es preciso que la ley estatal y la autonómica se desarrollen y aporten el dinero suficiente para que el Ayuntamiento sólo tenga que asumir la diferencia. Centeno recuerda que, hoy por hoy, “si quieres vivir en casa, la Ley de Autonomía Personal te otorga un máximo de 800 euros al mes para asistencia personal”. La Generalitat complementa esa cantidad hasta llegar a los 1.300 euros. Unos ingresos, en definitiva, insuficientes.

as personas no somos vacas. Necesitamos algo más que estar limpitos, alimentados y desparasitados”. Lo afirma Antonio Centeno, miembro del Foro de Vida Independiente, un colectivo que defiende que las personas con diversidad funcional -los mal llamados discapacitados- tienen derecho a vivir “como vive todo el mundo”: no en instituciones ni dependiendo de la familia, sino en comunidad y con la opción de asumir el máximo nivel de control, libertad y responsabilidad sobre sus vidas.

El Movimiento de Vida Independiente nació en Estados Unidos en los años

L

Mantener la filosofía del proyecto

l

“Las personas con diversidad funcional tienen derecho a vivir en comunidad y asumiendo la responsabilidad sobre sus vidas” 60, cuando varios colectivos discriminados empezaron a reivindicar sus derechos civiles. La demanda inicial era muy simple: “si tenerme en una residencia le cuesta al Estado tanto dinero, denme ese dinero y yo contrataré la asistencia personal que necesite para vivir en mi casa”. El éxito de la empresa requería también un cambio de mentalidad; una transferencia del problema: “lo que está mal no es la persona, sino el medio social”.

En 2001, el movimiento tomó en España una forma peculiar: “no es una

Reunión del colectivo Foro de Vida Independiente ONG, no tiene estatutos, ni presupuesto, ni junta directiva. Somos un grupo de Yahoo”, confiesa Centeno. El Foro es una comunidad virtual formada por 800 usuarios registrados, de los cuales un centenar vive en Cataluña. Las administraciones los han tenido en cuenta en la elaboración de la Ley de Autonomía Personal -mal conocida como Ley de Dependencia- y la Llei de Serveis Socials de la Generalitat.

La alternativa a las residencias Desde finales de 2006, nueve miembros del Foro participan en un proyecto piloto elaborado por ellos mismos y apoyado

anna carlota

l

Las administraciones han contado con el Foro para la elaboración de la Ley de Autonomía Personal y la Llei de Serveis Socials por el Ayuntamiento de Barcelona. Los participantes reciben cada mes una cantidad de dinero similar a la que tendría que pagar la Administración por una plaza residencial. Ese dinero, sin embargo, les permite vivir en libertad. El “experi-

Ahora, la principal preocupación del Foro es que el servicio se amplíe en las mismas condiciones en las que se ha experimentado. “Si el incremento del número de usuarios supone una rebaja en las ayudas para asistencia personal, se estará pervirtiendo la filosofía del proyecto”, previene Centeno, quien asegura también que, de apostar por el modelo de vida independiente, Barcelona se convertiría en un “referente en el conjunto del Estado”.

La Convención de Derechos de las Personas con Diversidad Funcional, impulsada por la ONU, obliga a los estados a proporcionar asistencia personal a quien la necesite. Una prestación que deberá complementarse con otras mejoras en materia de movilidad, vivienda o educación. Sólo entonces, las personas con diversidad funcional podrán ejercer su ciudadanía. Centeno lo tiene claro: “cuando existan alternativas reales, veremos quién quiere seguir yendo a una residencia”.

CARRER111 abril 2009 DOSSIER 21

Quan afrontar la crisi és encara més difícil Alícia tudela

a dos anys que la Miranda va arribar a Barcelona amb la seva filla de sis anys, procedent de Paraguai, per treballar i “intentar aconseguir una vida millor”. La seva parella va marxar poc després que nasqués la nena, ara fa vuit anys i, des d’aleshores, es troba econòmicament sola per fer front a totes les despeses. Com tantes altres dones en la seva situació, està treballant en el servei domèstic: “No em puc queixar perquè, com a mínim, he aconseguit permís de treball i puc estar tranquil·la”, diu. Viu amb la seva filla en una habitació llogada en un pis

F

l

Les famílies monoparentals, integrades principalment per dones, estan fent pujar les bosses de pobressa compartit i, com moltes dones en la seva situació, té dificultats per arribar a final de mes.

El perfil de la Miranda és el de moltes dones a la nostra ciutat, no només immigrants, que, soles, han de treure endavant els seus fills. Segons dades de la Generalitat, al voltant d’un 15% de famílies a Catalunya són monoparentals. Aquestes dades s’emmarquen dins d’una tendència que s’està produint a tot Europa d’augment dels nuclis familiars formats per un sol progenitor, normalment dones. Dins d’aquest percentatge i, tal i com reconeix Sònia

Bardají, presidenta de la Federació Catalana de Famílies Monoparentals, s’ha de distingir entre les dones que han decidit lliurement aquesta situació, i que se suposa que compten amb solvència econòmica per afrontar-ho, i les que no. En aquest sentit, i segons l’últim informe de Càritas, aquest perfil de famílies monoparentals està incrementant les bosses de pobresa.

Aquesta situació encara s’ha agreujat més amb la crisi econòmica i amb la pujada de l’atur. La Montserrat Brullet és assistent social amb llarga experiència i explica que, cada vegada més, atenen famílies monoparentals amb dificultats. En aquest sentit, Brullet explica que des de les àrees de serveis socials es proporciona informació de tots els recursos i ajudes que ofereix l’administració i a les quals poden optar, i es tramiten. La principal dificultat d’aquestes famílies és l’accés a un habitatanna carlota ge digne. En aquest sentit, A Catalunya el 15% de famílies són monoparentals existeix el programa Ajut al Lloguer Just, una prestació que ges- euros. Aquesta ajuda existeix des de fa tionen la Generalitat i l’Ajuntament, i tres anys i la seva concessió ha anat disque consisteix en una tercera part del minuint any rere any. Segons Brullet, que s’ingressa fins a un màxim de 240 el primer any es va concedir a quasi

tothom que la va demanar, però l’any passat les peticions es van incrementar i gran part del pressupost que s’hi havia destinat ja s’havia exhaurit.

D’altra banda, quan hi ha un desnonament de famílies amb dificultats, existeixen uns habitatges de protecció oficial que té l’administració i que poden servir per solucionar el problema, tot i que sigui temporalment. De tota manera, Brullet afegeix que per aconseguir un d’aquests pisos hi ha d’haver un llançament judicial i el treballador social ha d’insistir molt, ja que n’hi ha molts pocs i la seva adjudicació és difícil. D’altra banda, també existeix un programa de suport a l’habitatge a preu de mercat de l’Ajuntament. Mitjançant els serveis socials, les famílies també poden optar a ajuts per a classes extraescolars. “La llei de Serveis Socials no s’està complint ja que no s’estan assignant els recursos en funció de la ràtio d’habitants de la població. A Barcelona ens calen més professionals, ja que amb els que som no podem atendre com caldria a la població”, afirma Brullet.

Qüestions com el desnonament, les custòdies, els cognoms que han de dur els nens són temes que reben moltes consultes a l’assessoria gratuïta de què disposa l’Associació Catalana de Famílies Monoparentals. La presidenta, Sònia Bardají, afirma que des de fa uns anys atenen moltes mares immigrants, que normalment arriben derivades de Serveis Socials. L’associació, a banda de consultori jurídic, disposa d’assessorament laboral, tractament psicològic i del racó infantil, una mena d’escola bressol que acull nens de 0-3 anys.

El rebost dels més necessitats daniel gomis

cas per cas quin volum i tipus d’aliments corresponen a cada entitat en funció de les seves característiques. Així, a diari, després del repartiment de les existències, es porta a terme un inventari per informar via correu electrònic de què disposaran aquells que vinguin l’endemà.

ot i portar ja prop de 22 anys en funcionament, es pot afirmar que el Banc d’Aliments de Barcelona -el primer que es va crear a Espanya- és encara un gran desconegut pel gruix de la població. Un fet que no sorprèn si tenim en compte que molta de la gent a qui no li falta mai el plat a taula, pràcticament no es planteja que molts dels seus conciutadans es veuen obligats a fer diàriament mans i mànigues per aconseguir com sigui una mica de menjar. Doncs bé, és pensant en aquest segment més necessitat de la societat que l’esmentada organització

T

L’impacte de la crisi

l

Amb la crisi econòmica la demanda ha pujat un 25% i s’han reduït les aportacions de les empreses -una Fundació sense ànim de lucre i amb vinculacions inicials amb els jesuïtes- dedica els seus esforços mirant de recuperar tots aquells aliments no comercialitzables però encara perfectament consumibles.

Bàsicament, fan d’intermediaris entre la indústria alimentària, que els cedeix els seus estocs sobrants, i una nodrida xarxa d’entitats benèfiques de tota la província, a les quals acudeixen les persones amb menys recursos. Treballen amb dos tipus d’entitats: les que proporcionen un consum directe amb menjadors populars, i les que fan arribar els productes als beneficiaris mitjançant lots ajustats a les diferents necessitats. Totes elles, abans de ser acceptades a la xarxa, són minu-

Furgoneta de repartiment de la Fundació Banc dels Aliments ciosament supervisades per comprovar si disposen d’una estructura adequada i poden dur a terme el corresponent servei.

Realitzant una visita a les seves instal· lacions de la Zona Franca, un antic cinema reconvertit en gran magatzem, hi ha un aspecte que crida l’atenció; la sorprenent combinació d’austeritat, altruisme, eficiència i dedicació. Per una part, tot el mobiliari i material d’oficines, sales i demés, ha estat donat, i només cinc persones, de les 70 que hi treballen habitualment, cobren a final de mes, d’aquí la gran importància que hi juga el voluntariat; format en gran part per jubilats i prejubilats -ex empleats de banca, de

anna carlota

la indústria alimentària, del sector logístic...-, discapacitats i gent que presta serveis a la comunitat. I d’altra banda, l’estructura gestionada per diverses àrees d’acció (sensibilització d’escoles, captació d’empreses, contactes amb entitats, interlocució amb els programes de cessió de la UE...) es troba perfectament culminada per un programa informàtic que estudia

Fundació Banc dels Aliments C/Motors,122 - Tel. 93 346 44 04 info@bancdelsaliments.org www.bancdelsaliments.org

El dia a dia del Banc d’Aliments s’ha vist recentment sacsejat també pels efectes de la crisi; de fet, el desequilibri entre entrades i sortides -produït per un 25% d’augment de la demanda i l’estrenyiment de cinturó de les empreses- es va traduir els tres primers mesos de l’any en un notable descens del volum de productes emmagatzemats. Afortunadament, la veu d’alarma es va transformar en una crida als mitjans de comunicació que va permetre recuperar els registres habituals. No obstant, des de la Fundació s’afanyen a insistir que no val a badar, doncs ara, allò realment necessari, és mirar de mantenir aquest nivell de compromís de cara als pròxims mesos. És per això que el seu director, Rafel Ruiz, posa èmfasi en la gran importància que ha anat adquirint la tasca de difusió: “És cert que la gent sembla que es va sensibilitzant cada cop més, però s’ha de tenir en compte que la proporció entre els contactes que capta el Banc d’Aliments i els donants que ofereixen per iniciativa pròpia, és encara de més d’un 95% favorable als primers...”.

Una difusió que ha de permetre saber a moltes empreses que la seva contribució, a més de permetre lluitar contra la fam, el malbaratament i la degradació del medi ambient, té avantatges fiscals per a elles, mentre que desfer-se dels excedents els comporta les conegudes despeses associades als serveis dels abocadors.

CARRER111 abril 2009 DOSSIER 22

Una experiencia de vivir en residencia josep torrell

uve un derrame cerebral en octubre de 2001 que me dejó incapacitado para el trabajo. En mayo de 2002, a los 42 años, entré en una residencia para disminuidos físicos. Sigo ahí. La Generalitat tiene la norma de no cambiar a nadie de residencia, y el ayuntamiento de Barcelona parece seguir el mismo criterio.

Hay residencias que funcionan bien y residencias que funcionan mal. Hay residencias que se rigen por un director competente, y residencias en las que el director sigue los dictados de una junta directiva intervencionista. Hay residencias grandes donde pueden hacerse los cambios oportunos, y residencias pequeñas donde siempre está la misma gente.

Hay cuidadoras que son inolvidables: para bien y para mal (lo que es mucho peor).

T

Los de arriba El director de una residencia es el ser supremo: sin más. Aunque no siempre es consciente de los poderes taumatúrgicos que ostenta. Cuando un residente entra nuevo en una residencia, lo normal es que el director sea el único punto de referencia que tenga. Está obligado a confiar en él. Pero es harto difícil encontrar un director -no son ni siquiera psicólogos- que sepa mantenerse por encima de los problemas que conlleva el día a día.

Cuando se produce la disparidad de criterios, el residente sufre la conmoción, y si la confrontación se repite nace una fijación negativa y un odio creciente contra el director. Hay gente que se acostumbra a que el director no sea el ser supremo; otros no, y lo exteriorizan mediante el insulto y el malestar.

Las cuidadoras son quienes tratan cotidianamente a los residentes. Está produciéndose una transformación en el sector de cuidados personales: las españolas tituladas pasan a las residencias públicas o privadas más competentes, y están entrando a trabajar en las otras residencias gran número de extranjeras.

Extranjeras que suelen tener además otro trabajo parecido o relacionado con la sanidad. La realización de esta doble jornada cansa, y a menudo el trato con ellas se nota. Ciertos residentes dan la impresión de cuidar de la persona que debe cuidarles. Los salarios, por lo demás, suelen ser escasos, y el problema se resuelve mediante varios métodos de escaquearse. Esto provoca agrias polémicas sobre quién se encarga de determinadas tareas desagradables (quitar la mierda o cuidar de un enfermo en cama, por ejemplo), y trascienden rápidamente a todos residentes. Lo inquietante es que saberse despreciado hasta tal punto puede llevar al residente incluso al desvarío.

Las cuidadoras y el personal de limpieza y cocina tienen sus preferidos entre los residentes, a los que ofrecen pequeños privilegios. Más en general, unas pocas -habida cuenta de que son en su mayoría mujeres- tienen en cuenta los problemas de los residentes, pero los demás no. Para la mayoría -extranjeras sobreexplotadas-, los residentes son gente desagradable a la que hay que tratar por un mísero salario.

Hay una norma peligrosa: lo que hace el personal de la residencia está bien hecho. Cada vez que hay conflicto entre residentes o entre residentes y personal, esto se traduce generalmente en un expediente de sanción al residente (sin ni siquiera escuchar al inculpado). Los reglamentos de régimen interno son, en este sentido, claramente autoritarios. Si se está en desacuerdo con la sanción se puede reclamar a la junta directiva y al departamento de la Generalitat (aunque en ocho años que llevó aquí, ni una

diana zulueta

sola vez ha hecho nada). Por lo demás, que una dirección se acostumbre a vivir a base de cartas continuadas contra los residentes no es un síntoma de buen funcionamiento, sino el más claro ejemplo de la pérdida de autoridad en el ejercicio de sus funciones.

Los de abajo Las residencias -sobre todo las que dicen no tener ánimo de lucro- esquilman al residente, dejando la paga de libre disposición en su mínima expresión (en algunos casos, menos de cincuenta euros al mes).

Esto obliga a los residentes a estar todo el día en la residencia, incluso los que podrían desplazarse, pues salir implica gastar lo poco que tienen. Esta condición sorprende a primera vista: gente que tie-

l

Al entrar en una residencia se cierran las puertas de la vida anterior. Los amigos se alejan, la familia deviene fuente de conflictos y las relaciones sexuales se desvanecen en el aire ne la posibilidad de moverse y que permanece encerrada (como en una cárcel).

Varias decenas de personas que sólo se ven entre sí todo el día crean forzosamente un ambiente enrarecido. Su visión del mundo exterior queda irremediablemente dañada.

Cuando entras en la residencia, sea la que sea, se cierran las puertas de la vida anterior. Los amigos se alejan prontamente, los colegas te olvidan, la familia deviene una fuente de conflictos, y finalmente, las relaciones sexuales se desvanecen en el aire. Sin embargo, el deseo sigue siendo el de antes y la capacidad de enamorarse también. Enamorarte de alguien que no puede enamorarse de ti es experimentar un vacío extremo.

Cercenadas las relaciones que tenían con el mundo, sin dinero y encerrados todo el día, el estigma de la enfermad mental planea sobre las residencias.

Cualquiera que sea la causa de entrar en las residencias, al cabo de un tiempo, la mayoría son de enfermos psíquicos.

La locura es como una mala olor que impregna, en mayor o menor medida, todas las residencias. La otra, evidentemente, es el olor a mierda. Olor a bolsa de orines u olor a mierda directamente; y no sólo olor: la mierda esparcida por el lavabo, ante la propia puerta del dormitorio o ante la habitación de cuidadoras.

He intentado huir de esta maquinaria infernal, pero esto obliga a vivir en dos mundos. Muy pronto, me descubrí otro para los residentes (y, como tal, atacable): leía. El día que descubrieron que, además, leía en lenguas extranjeras, me convertí en motivo de chanza para algunos, por hacer algo tan desmedido: leer y encima en lengua extranjera. Aquel día algo se encogió en mi corazón.

La mayoría de los residentes no conoce sus derechos. Están más solos de lo que nunca han estado. En su mayoría, además, sin dinero o muy poco y con una preocupación por su futuro (que algunas cuidadoras azuzan insensatamente). No es muy difícil imaginarse cómo la inquietud da paso al miedo. Un miedo cerval, inconsciente y absoluto, que todo lo invade, que se traduce en una sumisión absoluta a la autoridad (el director, la junta directiva o quien sea). En los casos más delirantes, es imposible hacer ver que la palabra de la autoridad no es “la” palabra. Que las órdenes son discutibles y lo que deciden puede ser malvado e incluso anticonstitucional. Un miedo atroz que les empuja a encerrarse dentro de su caparazón y una memoria muy selectiva que cancela todos los recuerdos que tienen que ver con su pánico. Un miedo que les hace inhibirse ante cualquier anomalía en los instrumentos de vida en común, de modo que las quejas por desperfectos sólo provienen siempre de dos o tres personas.

Necesidades básicas Para un residente que puede vivir veinte o treinta años en la residencia -un disminuido físico-, la cuestión del espacio es vital: tener un cuarto propio y decorado a su gusto es la primera necesidad que surge. Aunque la realidad de las residencias es muy otra, con habitaciones que parecen un cuchitril o, simplemente, habitaciones compartidas. La cuestión del espacio propio se convierte en un indicador del bienestar o malestar de una política de asistencia social.

La segunda necesidad básica es la comida. Las comidas están controladas por un médico, pero en la práctica -y sobre todo si las sirve un catering- los cambios son constantes, y, en consecuencia, el menú es malo y poco variado. Ésta es, para el conjunto de los residentes, una cuestión prioritaria (y con razón). Por lo demás, el menú varía según la combatividad de los residentes. Los ancianos y los disminuidos psíquicos suelen tener peor comida que los disminuidos físicos.

Y dentro de este grupo, los que protestan suelen -solemos- tener una dieta mejor.

Una mejora substancial de la gente que está en residencias pasaría por un doble mecanismo: una inspección de bienestar acerca de qué es lo que se come realmente en cada centro (trimestralmente, por

l

La mayoría de los residentes no conoce sus derechos y están más solos de lo que nunca han estado, lo que se traduce en una sumisión absoluta a la autoridad: las órdenes no son discutibles ejemplo); y, en el caso de catering, una investigación de sanidad orientada a investigar qué sirven y, en caso necesario, sancionarlo. Es evidente que muchos residentes -en especial, los ancianos y muchos disminuidos psíquicos- no tienen ni los medios de denunciarlos.

Finalmente, hay un punto negro en la administración con respecto a lo que venimos denunciando alguna gente en las residencias. Es pensar sencillamente que podemos tener razón, a pesar de estar solos (por el pánico cerval de los compañeros) y tener la inquina envenenada de todo el personal de la residencia.

Sólo esto ya sería mucho. Cabe imaginar que, quizás, uno acabe sus días en una residencia de ancianos. Recordad lo que sabéis y comparadlo con lo que deseáis: entre ambas cosas debe de haber una administración que tenga como premisa básica la sospecha hacia las residencias como empresas dedicadas a la maximización de beneficios con las carencias de los más sufrientes y desvalidos.

S

CARRER111 abril 2009 CARRERS 23

25

‘Carrer Gran’ fa 30 anys

26

Barcelonins: papeles mojados

31

La Favb celebra la 37a assemblea

CARRER

Verduras contra la especulación

Aprovechar espacios vacíos en respuesta a las maniobras especulativas, rescatar el contacto con la tierra en un mar de cemento y cambiar el individualismo por la cooperación en nuestro entorno más cercano. Estas son las premisas que, al margen de acotaciones institucionales, han convertido los huertos urbanos comunitarios en un floreciente símbolo de autogestión ciudadana

‘L’Hortet del Forat’ El pequeño huerto del Pou de la Figuera, en el barrio de la Ribera, es un caso aparte, pero a lo largo del último año ha demostrado que combinar la iniciativa popular con el beneplácito municipal también es posible. El largo proceso que acompañó la lucha vecinal en el “Forat de la Vergonya” dio sus frutos con la construcción de una plaza en lugar del parking inicialmente proyectado.

Hoy, a pesar de que su diseño no es el que muchos quisieran, el provecho comunitario que se le puede sacar compensa, tal y como se evidencia en el mencionado huerto, que se ha convertido en un animado núcleo de actividad social en el que convergen niños, mayores y colectivos cada vez más diversos aunados por el fomento de la cultura sostenible.

Más información: www.lhortetdelforat.blogspot.com

anna carlota

A la izquierda, huertos urbanos en la calle Banyoles de Gràcia. Arriba, huertos comunitarios en la Masia de Can Masdeu, en Nou Barris Daniel Gomis Corría la 2ª Guerra Mundial cuando Eleanor Roosevelt tomó la insólita iniciativa de plantar un huerto en el jardín de la Casa Blanca. Y aquél no fue un gesto cualquiera, tal y como ahora ha demostrado haciendo lo propio, en plena crisis, la nueva y flamante primera dama estadounidense, Michelle Obama. La acción estaba cargada de contenido: fue una simbólica invitación a liarse la manta a la cabeza y apretarse el cinturón en tiempos difíciles, y al mismo tiempo, una sencilla forma de cohesionar a la población y recordarle que las alternativas para seguir hacia delante también se encuentran en sus propias manos.

Salvando el tiempo y las distancias, el significado que puede adquirir la plantación de un huerto fuera de su contexto habitual también se ha dejado notar en los últimos tiempos, y cada vez con mayor intensidad, por las latitudes de nuestra ciudad. En 1995 ya se produjo un amago por parte del

propio ayuntamiento, que desde entonces promueve la cesión de parcelas de cultivo a personas mayores que quieran hacerse cargo.

Sin embargo, esta modalidad, con una serie de limitaciones asociadas -es temporal, por sorteo y requiere tener más de 65 años y estar empadronado en el distrito correspondiente-, no tiene nada que ver con otra opción que, por su esencia mucho más libre y espontánea, no deja de ganar adeptos.

El movimiento local de huertos comunitarios más alternativos tiene su referente indiscutible a escasos metros de los edificios de Nou Barris, en la sierra de Collserola. Allí se encuentra Can Masdeu, una antigua leprosería recuperada a finales de 2001 por el colectivo okupa, y que desde entonces ha resistido las embestidas legales que han pretendido transformar un proyecto que apuesta por el fomento de la sostenibilidad y la autogestión comunitaria, en algo mucho más gris, como sería la cárcel, el zoo o la residencia geriátri-

ca que en algún momento se han planteado. Partiendo de una voluntad inicial por recuperar las antiguas terrazas agrícolas existentes, sus impulsores realizaron una llamada al vecindario para hacerlo partícipe de la iniciativa y se creó así una asamblea organizativa, que estableció un código común cuyos pilares siguen siendo inalterables y compartidos en su mayoría por

l

Desde Can Masdeu, los pioneros, se valora la reutilización del espacio inservible en beneficio comunitario el resto de iniciativas parecidas: manejo ecológico de la tierra, gestión colectiva, promoción de la convivencia, replanteamiento de hábitos alimentarios y recuperación de una serie de conocimientos y habilidades tradicionales que se

estaban perdiendo.

El paso del tiempo ha traducido estas premisas en la recuperación del 90% del terreno cultivable y en una implicación de casi medio centenar de personas en las 34 parcelas hoy existentes. La coordinación del proyecto recae en tres de los habitantes de la masía, que en su día supieron compensar su escaso bagaje en el tema leyendo, preguntando y compartiendo experiencias sin cesar, y que hoy son un ejemplo para otros colectivos a los que no tienen ningún inconveniente en asesorar.

En conjunto, están muy satisfechos del camino realizado, de ver cómo el trabajo grupal ha ido ganando en estabilidad y cohesión, y no se muestran demasiado preocupados por el hecho de que algún día se pueda aplicar la sentencia desfavorable que tienen en su haber: “Más que la legalidad, para nosotros es mucho más importante la legitimidad que nos ha llevado a reutilizar un espacio vacío y desaprovechado con vistas a un beneficio comunita-

rio. Pase lo que pase, toda la labor social que llevamos hecha aquí ya no nos la quita nadie”.

Una labor que ha sido debidamente reconocida, y con gran apoyo, por la gente del barrio, pues no en vano, la experiencia también ha supuesto para muchos de ellos una transformación importante en sus vidas, al poder cultivar y consumir sus propias verduras y establecer en paralelo un nuevo marco de relaciones.

Sembrando conciencia Así pues, la gente de Can Masdeu plantó en su día una semilla que desde entonces ha ido germinando por distintos rincones de la ciudad.

Uno de los últimos frutos lo hallamos en Gracia, donde se respira más el halo de incierto futuro que suele acompañar a este tipo de proyectos. El solar de la calle Banyoles llevaba cinco años olvidado cuando, no hace mucho, el Observatorio de Gracia -colectivo formado por distintas agrupaciones del barrio- quiso pronunciarse respecto a la problemática que afecta el acceso a la vivienda. Después de barajar distintas posibilidades, hubo consenso en ocupar el lugar con un huerto, consiguiendo rápidamente también la complicidad vecinal.

Algo que no extraña si tenemos en cuenta que lo que en este caso había sido una bulliciosa casa okupa iba a dar paso ahora a una especie de centro social al aire libre, donde además de sembrar y cultivar, ya se han empezado a realizar un montón de actividades lúdicas complementarias que esperan vivir su eclosión con la llegada del buen tiempo. Eso si antes no lo impide la denuncia que no han tardado en recibir por parte de los propietarios…

A pesar del ejemplo de resistencia que representa Can Masdeu, los chicos de la calle Banyoles aceptan con resignación, pero no sin lúcida reflexión, las muchas posibilidades de desalojo que les otorga el hecho de haberse establecido en un entorno bastante más urbano: “Parece que cuando se ocupa algo, enseguida se despiertan las prisas por recuperar un espacio que antes se tenía totalmente abandonado…

Cuesta de entender que, sin quererlo utilizar, no se quiera dejar sacar provecho a los demás”.

Mientras tanto, no dudan en vivir con intensidad el momento; una filosofía que les ha hecho plantearse el huerto como un espacio de enriquecimiento colectivo constante. En definitiva, además de compartir, el objetivo lo tienen bien claro: “Más allá de los productos que sembramos, nos gusta contribuir a extender esta recuperación del contacto con la tierra que se está dando”. Cierto es que, en cualquier momento, alguien con más poder puede barrer de un plumazo todo el esfuerzo visible dedicado, pero esto no parece ser impedimento para el avance de un fenómeno que, silenciosamente, va burlando poco a poco el cemento urbano. Can Masdeu, Can Cadena, Gracia, el Forat de la Vergonya… Son ejemplos de que, más allá de modas pasajeras, la semilla de una genuina conciencia verde ha arraigado con fuerza.

Más información: www.canmasdeu.net http://horteres.org

CARRER111 abril 2009 CARRERS 24

CARRER111 abril 2009 CARRERS 25

‘Carrer Gran’, revista de barri i pedrera de periodistes jordi martí El primer número de la revista gracienca Carrer Gran va aparèixer el març de 1979, és a dir, fa una mica més de trenta anys. Per celebrar l’efemèride, el remodelat Centre Artesà Tradicionàrius -l’històric edifici on hi va haver la Societat Obrera l’Artesà- acollirà una exposició que vol recordar què va ser i què va significar aquella publicació. S’hi podran veure un recull de les portades al llarg de la seva trajectòria, una selecció d’articles especialment destacats, fotografi-

l

La revista es va gestar des d’un nucli de joves periodistes i va participar de forma activa en la vida social gracienca es de vida al carrer i d’actes públics organitzats per la revista a la Vila de Gràcia, etc.

El març de 1979, tothom parlava de les primeres eleccions municipals democràtiques a l’Estat Espanyol, que s’havien de celebrar el 3 d’abril. No és estrany doncs que el reportatge “Gràcia i les Municipals” fos un dels articles destacats a la portada del primer número de la revista quinzenal Carrer Gran. També hi havia lloc per a la cultura al barri amb

el tema “El Lliure, quelcom més que un teatre”, i una conversa amb el periodista Sempronio. En vista de les eleccions municipals, una de les primeres activitats de la publicació va ser organitzar una taula rodona amb representants dels diferents partits polítics, entre els quals hi havia Pasqual Maragall, que acabaria sent escollit tinent d’alcalde al costat de Narcís Serra. Però el titular estrella d’aquell primer número, el que mereixia unes lletres més grans, feia referència a una qüestió que no ha passat de moda a la nostra ciutat en tots aquests anys: “Ens apugen els lloguers”.

Exposició ‘Carrer Gran’ De l’11 al 30 de maig Centre Artesà Tradicionàrius Travessia de Sant Antoni, 6-8. www.tradicionarius.cat

Cap a la professionalització Carrer Gran, que va publicar-se fins al 1989, va representar un cas pioner en l’evolució que el periodisme de barri va experimentar durant la transició, quan les publicacions més o menys voluntaristes i lligades a les actives associacions de veïns van anar deixant pas a projectes amb una concepció més propera a les empreses periodístiques. Fins al 1978 s’havia publicat a Gràcia la revista Vila de Gràcia, el butlletí de l’associació de veïns del mateix nom. Carrer Gran va representar d’alguna manera l’herència natural de Vila de Gràcia, però en canvi va gestar-se des del principi no des de l’associació de veïns sinó des d’un nucli de joves periodistes, alguns encara estudiants i d’altres que tot just comen-

Portada del primer número de la revista Carrer Gran del març de 1979, on es parlava de les primeres eleccions municipals democràtiques que s’havien de celebrar el 3 d’abril

çaven una trajectòria que els va dur després per diferents camins en la professió. Entre els noms lligats a la posada en marxa de Carrer Gran hi trobem noms com Vicenç Sanclemente -actual cap de premsa de l’Ajuntament de Barcelona-, Manel López -que en va ser el primer director-, el periodista i historiador local Albert Musons -mort fa un parell d’anysi Joan Àngel Frigola, vinculat a les publicacions de l’Ajuntament de Barcelona i al Taller d’Història de Gràcia. Frigola destaca que Carrer Gran no només va ser un mitjà de comunicació de barri, sinó que també va participar de forma activa en la vida social gracienca (va organitzar nombrosos actes dins de la Festa Major: balls, campionats de futbol, jornades gastronòmiques...) i també va ser una pedrera per a futurs periodistes com Carles Geli, Xavier Muniesa o Queco Novell (periodista, actor de la sèrie Polònia i darrer pregoner de les Festes de Gràcia).

CARRER111 abril 2009 CARRERS 26

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?

Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses, y cada cual aprende su oficio y con él brega

Papeles mojados jesús martínez

DE LA SEAT A IBN BATUTA

Las putas fumaban sus petas con la promiscuidad de un abrir de piernas y el silencio que sigue a los muelles del tercero. Le guiñaban el ojo con un toque de retreta. Le decían: “Guapo, ¿te atreves?”. Pasaba corriendo entre ellas para dirigirse a su casa en la calle Tallers, en el Raval del Barrio Chino. Su padre ya le había puesto una frontera: “Mira hijo, la calle Carmen es zona amarilla, y la calle Hospital es zona roja. A partir de ahí no puedes pasar, te lo prohíbo”. En el Chino sólo entraban macarras, prostitutas y Misserachs con su Leica. Las postales sobre Barcelona que le enseñaron en Marruecos mentían.

Le habían vendido que Barcelona era una urbe luminosa, blanca, de cristal.

Fuad Saou llegó al Raval del Chino en 1988, años antes de la remodelación de la zona con ocasión de los Juegos Olímpicos. “La inmigración en el Raval ha dignificado estas calles. Los pakistaníes tienen mucha iniciativa y se metían en locales por los que nadie daba un céntimo. Los convertían en tiendas, y sacrificaban su calidad de vida. Ahora el Raval es un barrio muy rejuvenecido de artistas y bo-

Fuad Saou considera que la sociedad catalana “té seny” y que Barcelona ha gestionado bien la inmigración FOTO: marc javierre

l

l

Las postales sobre Barcelona que le enseñaron en Marruecos mentían diciendo que era una urbe luminosa, blanca

“Quienes pensaban en volver se han dado cuenta al jubilarse de la pérdida de los vínculos y de que su familia ahora está aquí”

l

l

Desde los 16 años fue voluntario en la asociación Ibn Batuta y sigue como responsable de comunicación y miembro de la junta hemios. Los pakistaníes que regentaban estos negocios se han jubilado y ahora los llevan sus hijos con un estilo más profesional. Conozco a una familia de siete hermanos que se metieron en la construcción e hicieron mucho dinero. Ya no son inmigrantes, son inversores. Tienen hoteles, asesorías, sociedades de telefonía…”

Saou nació en 1978 en Nador, ciudad limítrofe con Melilla. A finales de los ochenta emigró a Barcelona. Es el mayor de cinco hermanos. Su padre, quien trabajaba como delineante en una empresa de la construcción desde los setenta, había solicitado el reagrupamiento familiar. Saou estudió en el Milà i Fontanals, y su ingenio y su pericia con los mandos de la game boy le auguraban un futuro entre cables y reproductores audiopor-

aparecido, y que su familia ahora está aquí”.

En Ibn Batuta, Fuad Saou atiende a los colectivos “de riesgo”, sin que importe el terruño del que procedan. Su base de datos refleja la diversidad: hindúes, latinoamericanos, subsaharianos... “Barcelona no es El Egido. Hubo un momento, tras el 11-M, en que creíamos que aquí se desataría una ‘caza del moro’, pero no. La sociedad catalana té seny. Y en Barcelona se ha gestionado bien la inmigración, con políticas de convivencia, sin guetos, no como en Madrid, donde Lavapiés, el Raval madrileño, es un lugar oscuro, sucio, gris.” En aquellos países donde no se ha hecho de esta manera, como en Francia, se incuba el odio: “En los banlieu de París ha nacido la cultura beur, una expresión de rechazo. Se trata de hablar y escribir del revés, decir atatap en lugar de patata.

Obedece a la necesidad de crear un discurso propio”.

Los impactos que ha recibido estos años han afinado sus sentidos y sus sentimientos: “Recuerdo especialmente a un niño que se escapó de Tánger y que recorrió Europa como irregular (las personas no son ilegales). Acabó picando a la puerta. No quería ir a la poli-

Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona del març de 2008, la població de Barcelona de nacionalitat marroquina suma un total de 13.998 persones, 8.702 homes i 5.296 dones, amb una mitjana d’edat de 29 anys. És la sexta en importància de la ciutat i representa el 5% del total de població nascuda fora del país.

Ciutat Vella (25,7%), SantsMontjuïc (17%) i Sant Martí (13,1%) són els districtes on resideixen majoritàriament.

tátiles. En la Universitat Politècnica de Catalunya hizo gestión y administración de redes. Aun así, no trabajó de informático. El gigante del automovilismo que por entonces era Seat de Martorell le hizo un contrato. Saou se hizo invisible

como los indígenas de los meandros de Manaos, pero se hacía llevadero por el cachondeo de los hermanos Muñoz en la cadena de montaje del León. Por entonces, componían La raja de tu falda.

En la Seat era un número. Cuenta una anécdota: “No le encontraba sentido a lo que hacía. Me fui en 2002. Cuando salí me hicieron una entrevista para un suplemento de La Vanguardia. Querían que hablara de los elementos comunes en todas las festividades religiosas. Yo hablé del Ramadán, que coincidía con las Navidades. Salió mi foto.

Este suplemento lo tenían en la Seat. Me llamó un compañero de trabajo y me dijo: ‘Oye, que sales en La Vanguardia y que dicen que eres moro’”.

En 1994 se fundó la asociación sociocultural Ibn Batuta, el Marco Polo árabe. Desde los 16 años, Fuad Saou fue voluntario, y añade, como la orden en un regimiento: “Sigo siéndolo”. Cuando perdió de vista a los autómatas que troquelaban las planchas de acero, instaló el sistema informático de Ibn Batuta, en el que hoy es res-

ponsable de comunicación (“los media han de dejar de dramatizar con los muertos de las pateras”) y miembro de la junta directiva.

“Apostamos por la interculturalidad como modelo de las sociedades modernas.” Más de la mitad de la plantilla de la entidad, formada por unos cuarenta profesionales, se dedican a ello. En Barcelona se ha encontrado a sí mismo: “Los jóvenes de origen inmigrante no tienen una doble identidad; es una sola, formada por dos elementos culturales. Somos jóvenes catalanes, no la segunda generación”. La inmigración es un término que no tiene cabida en el diccionario de Ibn Batuta: “Yo no me considero inmigrante. Yo vivo aquí y seguiré viviendo aquí. Yo no voy a emigrar más, y si lo hice alguna vez, no fue por voluntad propia. Yo no lo escogí. Mi padre siempre pensaba en volver, pero nunca volvió. Llega un momento en que volver es volver a emigrar. Quienes pensaban en volver se han pasado la vida con un sueño, y cuando se han jubilado se han dado cuenta de que sus vínculos familiares de origen han des-

Saou reivindica un gran pacto por la inmigración con todos los sectores implicados: sindicatos, agentes sociales y políticos cía, quería trabajar. Fue el primer ‘niño de la calle’ que tratamos. Le pagamos una noche de hotel porque no sabíamos qué hacer con él.

La Dirección General del Menor se hizo cargo de su custodia. Se llamaba Mohamed”. A su juicio, esos casos disminuyen porque “Marruecos está sufriendo un boom económico”.

Fuad reivindica un gran pacto por la inmigración con todos los actores implicados, con sindicatos, agentes sociales y políticos (“Jesús Caldera, bien; Josep Anglada, mal”). Y que un día la inmigración -a pesar del papeleo- pueda votar: “Es el ejercicio básico de la ciudadanía. Si no se vota, se está al margen”. El papel mojado de Chambao: “Muchos no llegan, se hunden sus sueños, papeles mojaos, papeles sin dueño”.

CARRER111 abril 2009 CARRERS 27

Expressió Directa, veus de la dissidència

Breus de barri Gràcia

Plaça Lesseps La inauguració oficial el passat 5 d’abril de la reforma de la plaça Lesseps va posar fi a un dels nyaps de l’ajuntament franquista de Porcioles. La nova plaça comença la seva marxa amb forta polèmica.

L’arquitecte Albert Vilaplana ha deixat la seva firma col·locant unes enormes estructures metàl·liques que evoquen ni més ni menys que el canal de Suez. L’oposició a certs detalls del projecte ha motivat alguns veïns i veïnes a crear una nova associació de veïns. El dia de la inauguració, l’alcalde els hi va dir: “Anirem millorant la plaça”.

Des del gener fins al maig se celebra Expressió Directa, primer cicle de músiques crítiques organitzat pel setmanari La Directa i el Centre Cultural la Farinera del Clot, on tenen lloc els sis concerts de què consta el festival marc villoro El cicle està dedicat a noves propostes alternatives i hi participen grups en català que des de gèneres diferents d’aquells que tradicionalment s’han associat a la crítica al sistema (punk-rock, ska, metal, hardcore o la cançó d’autor) també expressen la dissidència. Així, hi ha propostes de pop alternatiu, independent com Safanòria, Conxita o Mazoni, o de hip-hop amb At Versaris i El Nota. Fins a onze grups en un festival que no està pensat per atraure la màxima assistència, sinó que vol ser un espai per difondre aquestes noves propostes musicals.

Segons Roger Palà, membre de La Directa i un dels organitzadors del cicle, “a la sala -l’Auditori de la Farinera del Clot- hi caben unes 300 persones. L’assistència no ens treu la son, volem que aquesta mena de propostes puguin expressar-se.

Fins ara el balanç és positiu i satisfactori. El format està bé perquè hi ha dos grups diferents, a un preu popular (6 euros) i mirem de complementar-ho amb una sessió de punxadiscos que estigui en la línia del concert”.

Amb les actuacions de Conxita i Safanòria (23 de gener); Anita Miltoff (13 de febrer), gratuïta i l’única que té lloc al bar de la Farinera; Mazoni i Nour (14 de març); i Xazzar i Els Amics de les Arts (28 de març) el cicle supera el seu equador i es completa amb els concerts de El Belda i el conjunt Badabadoc

i El Nota (25 d’abril), una vetllada de celebració dels tres anys de La Directa i un dels plats forts del festival, mentre que la darrera actuació correspon al projecte Ass Versaris (At Versaris+Asstrio) el dia 30 de maig.

Cada grup té un estil propi, i el festival és molt eclèctic per la diversitat de gèneres que acull, però les bandes comparteixen la mateixa línia de funcionament a més de cantar en català. “Aquests grups comparteixen el fet de treballar des d’estructures alternatives a la indústria convencional de la música, des de l’autogestió, indepen-

l

Aquest nou espai vol difondre propostes musicals en català alternatives a la indústria convencional dència i crítica a les estructures estàndard de la indústria”, comenta Roger Palà, i afegeix: “La selecció dels grups es va fer amb criteris heterogenis, que trenquessin amb la norma d’allò que s’espera que sigui un concert alternatiu, però que, al mateix temps, hi connectessin.

Apostem per gèneres no molt vistos o escoltats, i per gèneres convencionals que estiguin molt ben fets amb propostes de qualitat”.

Aquest cicle, que té el suport

Vallbona

Nou retard del pla Moment d’un dels concerts del passat 28 de març de Coop 57 (Cooperativa de Serveis Ètics Financers), enfoca la música alternativa des d’una altra òptica i ofereix un ventall estilístic diferent dels formats que s’han identificat amb aquest registre. L’èxit de determinades propostes -com en el seu moment, per exemple, de la banda basca Kortatu- ha estat una referència per a grups posteriors que han seguit el mateix model. En aquest sentit, Palà creu que “s’ha d’innovar i tirar per altres camins.

Tot allò que sigui trencar amb els estereotips està bé i no és bo limitar-se a copiar els esquemes dels altres. Llavors canses a la gent i el teu missatge no té efectivitat”.

Els grups que participen a Expressió Directa tenen una trajectòria curta -en alguns casos, amb un o dos discos publicats, i en d’altres cap-, tot i que no els seus components alguns dels quals amb recorregut en l’escena musical catalana, i són bandes que, sense ser massives, poden créixer i conformar el seu públic. “És un públic heterogeni, inquiet, que no està convençut de les propostes convencionals i que sovint busca formes diferents

directa

de comunicar-se i de descobrir noves formes musicals”, apunta Palà.

A Barcelona hi ha pocs espais perquè aquest tipus de propostes musicals es donin a conèixer i aquest “és un problema molt important” per Palà, ja que no hi ha sales mitjanes, o bé es tracta de bars o sales molt petites, o d’espais molt grans. Per altra banda, un inconvenient que hi ha la ciutat és l’absència de festivals en què la majoria de grups siguin catalans.

La Directa és un setmanari que es finança bàsicament a través dels seus subscriptors i dels col·lectius socials que hi posen els seus anuncis. En aquest sentit, Palà explica que “aquest cicle no és comercial, ningú no en treu diners. Entenem que el model de fer concerts per treure diners per als col·lectius potser és vàlid, però no ha de ser la norma. Esperem que el cicle sigui autosuficient a través de l’autogestió per continuar en anys vinents”.

La idea és consolidar el cicle amb una altra edició perquè les noves propostes musicals trobin en Expressió Directa un espai de difusió.

La perifèria de la perifèria limita amb Montcada, les autopistes, el riu Besòs i les vies del tren. L’associació de veïns ve barallant-se fa dècades per urbanitzar el barri. Es va aprovar un pla que està a expenses de les obres del TAV, a l’espera que es construeixin els túnels per ubicar les vies del ferrocarril. Cent anys de patir la presència de les vies i un retard més. El pla preveia la construcció de 2.000 habitatges que la crisi pot ajornar. Els veïns sospiren perquè la fi de la crisi coincideixi amb la fi de les obres del TAV. Ciutat Vella

El ‘top manta’ El passat mes de març la plaça Sant Jaume va presenciar una mobilització poc freqüent: cent immigrants sense papers que viuen de vendre al carrer es van manifestar acompanyats de diverses entitats que recolzen la proposta de ICV-EUiA d’un projecte de llei que despenalitzi el “top manta”. Sorprenia veure desenes de subsaharians davant d’uns agents que amb freqüència corren darrere d’ells per detenir-los.

Víctimes i entitats socials s’organitzen contra l’assetjament immobiliari redacció El passat 21 d’abril una seixantena de persones recolzaven la Carme Talón, veïna del Clot, davant l’imminent desnonament que l’amenaçava. Ni la policia ni el jutjat van fer acte de presència. L’escrit presentat al jutjat en defensa de Talón argumentant que patia assetjament immobiliari havia fet efecte. De moment.

La gent de l’AVV del Clot, de la Favb, de V de Vivienda, okupes del barri i veïnat ho van celebrar amb un esmorzar popular.

L’assetjament immobiliari és una estratègia que utilitzen les immobiliàries i propietaris de pisos amb l’objectiu de fer la vida impossible als llogaters perquè marxin “voluntàriament” de casa seva i així recuperar la finca sense haver d’esperar la durada d’un procediment judicial, el seu cost econòmic, així com la indemnització que pertocaria al

el també anomenat mobbing com un simple desacord entre llogater i propietari i no com un greu problema social.

Grup de treball estable

Rosa Talón, veïna del Clot víctima d’assetjament immobiliari llogater per l’incompliment del contracte.

Davant el fenomen de l’assetjament immobiliari que any rere any s’enforteix a la ciutat, algu-

arxiu

nes entitats i afectats comencen a organitzar-se per donar suport a les víctimes, informar-les dels seus drets i denunciar que les administracions encara prenen

El 20 d’abril es va presentar als locals de la Favb la primera Associació d’Afectades per la Violència Immobiliària de l’Estat espanyol, una entitat nascuda a partir del treball que ve realitzant des de fa més d’un any l’Assemblea contra la Violència Immobiliària.

L’Assemblea es va constituir amb l’objectiu de formar un grup de treball estable d’estudi, denúncia i creació de recursos per combatre l’assetjament i donar eines als afectats per poder defensar-se.

Aquest grup es reuneix periòdicament i compta amb diferents punts de contacte. Al barri de Gràcia: Observatori de Gràcia-La Quimera (c/ Verdi, 28); a la Barceloneta: AVV de l’Òstia (aigua.al.coll@

gmail.com. Pescadors, 49); al Poblenou: Grup antimobbing CSOA La Teixidora (653 049 646); al Clot: CSOA La Revoltosa (c/ Rogent, 82); i a Sants: Centre Social de Sants (Olzinelles, 30. 93 331 10 07).

Més informació: www.violenciaimmobiliaria.org

CARRER111 abril 2009 CARRERS 28

Llars verdes: canviant el món dia a dia arnau cunties Cada cop està més estesa la creença que l’equilibri ecològic mundial no podrà suportar l’actual ritme de l’economia, sobretot pel que fa als recursos que es consumeixen i als residus que es generen i que per tant, cal canviar el nostre present perquè sigui possible algun tipus de futur. No obstant, la solució a aquest problema no gaudeix d’un consens generalitzat. Mentre que algunes veus reclamen una legislació mundial que tingui en compte les necessitats ecològiques globals i intenten pressionar els centres de poder perquè actuïn en conseqüència, n’hi ha d’altres que consideren que és necessari un canvi d’hàbits per part del conjunt de la societat abans que la situació esdevingui insostenible.

Ja fa uns anys que s’ha iniciat un projecte, a algunes ciutats espanyoles, que pretén iniciar aquest canvi d’hàbits però amb una orientació diferent a l’habitual. Mentre que des d’algunes campanyes s’intenta “conscienciar” o fins i tot “obligar” la població més reticent a canviar a través de multes o sancions, el programa “Llars Verdes” planteja convertir els petits canvis -que generalitzats suposarien un canvi sensible- en un repte col· lectiu, que vagi més enllà de la posició ecologista a contra corrent,

que és molt radical i justa però que pateix un fort handicap: el seu àmbit d’influència és molt limitat.

Per contra, “Llars Verdes” és un programa que per les seves característiques està a l’abast de tothom. Es basa en un grup de gent, que no han d’estar necessàriament molt conscienciats ni ser activistes ecologistes, que es reuneixen i reben un taller per part dels organitzadors -a Barcelona se n’encarrega l’Associació Barnamilen el qual s’ofereix informació i a la vegada diferents alternatives relacionades amb algun tema concret. El primer cicle de tallers està relacionat amb l’aigua i electricitat, mentre que el segon se centra

més enllà del taller o de l’obsequi, el que fa rutllar el projecte és el diàleg i l’intercanvi d’experiències que inicien els participants entre ells. Aquest és el “fet diferencial” de “Llars Verdes”.

Teràpia de grup en el consum responsable. Després de cada taller els participants reben un kit que generalment actua com a primer pas en la llarga cursa que suposa un canvi generalitzat d’hàbits de consum. Segons la Júlia Mérida, una de les membres de Barnamil que organitza els tallers, “amb el kit es busca començar a crear la dinàmica de canvi”. Però

“Llars Verdes” vol crear un grup que tingui un cert funcionament autònom, més enllà dels tallers que s’imparteixen. En definitiva, que s’enriqueixi el projecte amb noves propostes o suggeriments i que els canvis proposats siguin permanents perquè siguin fruit de la reflexió dels participants i no només de les propostes dels promotors.

Un dels participants, Joan Re-

BARNAMIL, la consciència de la llar Si hi ha una iniciativa que caracteritza el col·lectiu Barnamil, una associació que agrupa organitzacions de caràcter ecologista que va iniciar les seves activitats el 1997, és la campanya “Veïns i veïnes amb l’energia neta”.

Aquesta es basava en un seguit de co-auditories energètiques i de consum d’aigua per diagnosticar l’estat dels sistemes energètics i els hàbits de consum d’un habitatge. La campanya, que es va dur a terme entre el 2006 i el 2007, concloïa amb un informe i unes propostes per millorar l’estat de la casa a nivell energètic i de consum d’aigua. “Veïns i veïnes amb l’energia neta” es va implantar en alguns barris de la ciutat, en

alguns casos amb la col·laboració d’associacions veïnals, amb força èxit, tot i que va tenir alguns contratemps, com ara l’obscurantisme d’algunes companyies elèctriques. Hi ha una relació directa entre aquesta campanya i l’actual “Llars Verdes”, que té un funcionament menys personalitzat i en conseqüència pot arribar a més participants amb un menor esforç per part de l’associació; ambdós se centren en l’àmbit més proper -el lloc on passem la majoria de la vida- i fugen de la moralització per convidar a la reflexió i al canvi que sorgeix d’un mateix. Una filosofia particular que ha esdevingut un tret distintiu de l’Associació Barnamil.

quena, estudiant de l’Eixample, considera que “els canvis són factibles però que cal posar-hi voluntat” i que “és interessant la suma de l’explicació amb l’experiència de la gent”. Precisament per posar en comú les diferents experiències, cada any els organitzadors dels tallers a cada ciutat fan una trobada. En aquestes trobades es fa evident que un dels factors principals per explicar les diferències entre experiències són les diferències entre els grups que es creen.

En aquest sentit, Mérida explica que a Madrid hi ha un grup que ha arribat a crear una cooperativa de consum, tot i que els objectius proposats generalment no són tan ambiciosos.

“Aquest projecte s’ofereix a entitats ja existents perquè així és més fàcil que es creïn els grups”, segons Mérida, i a més “així es pot arribar a molta gent sense uns altaveus potents”. Amb aquest objectiu, “Llars Verdes” s’ha proposat a col·lectius que no tenen relació amb el medi ambient, com ara Fedelatina o alguns grups juvenils.

En aquests casos cal que els tallers s’adaptin al tipus de participant.

La cessió de locals on dur a terme els tallers és l’ajuda principal que reben de les institucions. En aquest sentit, des de l’associació comenten que actualment s’està pensant en contactar amb ajuntaments de l’Àrea Metropolitana per estendre el projecte a diferents viles, perquè “segurament als pobles, amb la gent més concentrada, serà més senzill formar grups”. És una proposta de futur per a un projecte que en té molt i que pot ajudar a convertir aquests petits canvis locals en un gran canvi global.

CARRER111 abril 2009 CARRERS 29 Fotos: anna carlota

Barcelona s’acomiada de dos grans nyaps La serp de ciment de la ronda del Guinardó i el tortell de la plaça de les Glòries passen a millor vida. Ningú no els trobarà a faltar

yaiza garcía Els enderrocs de la part elevada de la Ronda del Guinardó i de la plaça de les Glòries, amb la seva posterior edificació, suposa la remodelació de dues de les construccions que menys afavorien la ciutat de Barcelona. Els veïns dels dos nyaps urbanístics, i la ciutat sencera, podran per fi acomiadar-se’n.

El viaducte de la Ronda del Guinardó, que tant espatllava les vistes de la zona, va començar a morir el passat 28 de febrer, amb la inauguració de les obres d’enderroc que es van iniciar el dilluns següent. La gent del barri es mostra molt satisfeta per la imminent desaparició de la gran serp de ciment que veien des de la seva finestra, o que sobrevolava el seu cap quan passejaven pel carrer. A més, les molèsties per les obres s’han minimitzat al màxim, segons expliquen les associacions veïnals de la zona. L’alegria per l’enderroc d’un altre gran monstre d’asfalt, el de la plaça de les Glòries, en canvi, s’està veient entelada per les desavinences entre els residents dels barris colindants i l’Ajuntament.

El desmantellament de la plaça va ser aprovat al 2007, amb la signatura del “Compromís de Glòries” per part de l’Ajuntament i de les associacions veïnals afectades (Sagrada Família, el Clot-Camp de l’Arpa, Poblenou i Fort Pienc). Tot i que l’enderroc del nus viari va ser una notícia rebuda amb gran entusiasme per part dels veïns, la manera com s’estan duent a terme no els està deixant tan satisfets. “Estem contents i emprenyats alhora”, explica Miquel Catasús, portaveu veïnal del Clot. La millora de la plaça no s’acaba d’adaptar a les seves reivindicacions, ni al pacte inicial. El ritme de les obres és més lent del que s’havia acordat, no els agrada un dels edificis que estan projectats, el futur Museu del Disseny (que rep el nom de “la grapadora” per l’aspecte del projecte ideat per l’estudi de l’arquitecte Oriol Bohigas), i estan patint per la possibilitat que les zones verdes promeses es puguin veure reduïdes respecte d’allò que estava previst.

Si bé és cert que pràcticament qualsevol cosa milloraria l’aspecte d’ambdues zones, cal tenir en compte que les molèsties causades als veïns pel fer i desfer de l’Ajuntament s’haurien de minimitzar al màxim. Per la resta, la ciutat sencera agrairà la desaparició de les dues macroconstruccions.

CARRER111 abril 2009 CARRERS 30

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i l punts de distribució de CARRER Districte I Barceloneta

Guítert, 33-35, baixos 93 221 72 44 Servei planificació (Palau de Mar) Plaça Pau Vila, 1

Casc Antic

Rec, 27, baixos 93 319 75 65 CCOO (USCOB) Via Laietana, 16 CGT Via Laietana, 18, 9a planta La Bodegueta Palma de Sant Just, 7 La Tete-Cooperativa Comtessa de Sobradiel, 4 El Glaciar Plaça Reial, 7 Centre Cívic Pati Llimona Regomir, 3

Cera, carrer de la

Carrer de la Cera, 11, int.

93 329 48 53

Coordinadora Casc Antic Serra Xic, 4, baixos 93 310 53 33

Gòtic

Regomir, 3, principal emuaj@terra.es

Nou de la Rambla i Rodalies

Nou de la Rambla, 22 93 301 88 67 CIAJ Sant Oleguer, 6-8 Sala Baluard Plaça Blanquerna, s/n

L’Òstia

Pescadors, 49

Rambla, Amics de la

Rambles, 88-94, 3r D 93 317 29 40 Informació Cultural Rambla, 7 Padam-Padam Rauric, 9

Consell de la Joventut Ausiàs Marc, 60

Rambla de la Bordeta

Viladomat, 214, 5è, 2a

Sant Cristòfol-Vivendes SEAT

Parc de l’Escorxador

Ronda de Sant Antoni

Ronda de Sant Antoni, 24 93 442 24 12

Ronda de Sant Pere

Ronda de Sant Pere, 7 Col∙legi de Periodistes Rambla de Catalunya, 10 La Tapilla Sixtina Bailen, 43

Sagrada Família

València, 417, local 4 93 459 31 64 Forn d’en Pere Dos de maig, 281

Sant Antoni, barri

Avinguda Mistral, 30, bxs 93 423 93 54 Confeccions El Rellotge Comte Borrell, 89 Celler de l’Estevet Calàbria, 57 Pastisseria Bonastre Tamarit, 136 Autoservei Navarro Avinguda Mistral, 6

Districte III Badal, Brasil i Bordeta Daoiz i Velarde, 30, baixos 93 491 05 49

Centre Social de Sants Olzinelles, 30 93 331 10 07 Cotxeres de Sants Sants, 79

Font de la Guatlla-Magòria Rabí Ruben, 22 B 93 424 85 06

Onzinelles, 30, baixos 93 331 10 07

Coure, 8, baixos 93 432 34 71 Centre Cívic Can Cadena Mare de Déu del Port, 397 Centre Cívic El Rellotge Pg. de la Zona Franca, 116 Centre Cívic La Bàscula Foc, 128

Satalia, la

Cariteo, 26

Triangle de Sants

Autonomia, 7, baixos 93 431 75 45

Districte IV Camp Nou

Trav de les Corts, 94, baixos 93 490 96 54

Mercè, barri de la

Herois del Bruc, 9

Racó de les Corts

Trav de les Corts, 94, baixos 93 448 03 11

Sant Ramon Nonat

Passatge Jordi Ferran, 19-21

Xile, avinguda

Avinguda de Xile, 34, 11, 5è 93 440 35 12 Can Deu Plaça de la Concòrdia, 13

Zona Universitària Jordi Girona s/n 93 401 77 43

Mont d’Orsà-Vallvidrera

Reis Catòlics, 16-34 (casal) 93 406 90 53 Llibreria La Kktua Plaça de Vallvidrera, s/n

Putxet

Passeig Sant Gervasi, 39-47 avputxet@hotmail.com

Ronda General Mitre

General Mitre, 188 bis mitre@mixmail.com

Sant Gervasi de Cassoles Muntaner, 544, 2n 93 417 90 65

Sant Gervasi Sud

Laforja, 12-14 pral 3a 93 266 38 25

Sarrià

Canet, 4 93 204 90 58 Forn de la Vila Consell de la Vila, 9

Tres Torres

Rafael Batlle, 16, tenda 1 93 205 77 89

Districte VI Camp d’en Grassot

Apartat de Correus 34090

Coll-Vallcarca

Tirsó, 48 local 93 284 28 80 Centre Cívic d’El Coll Aldea, 15-17

Gràcia Nord-Vallcarca Bolívar, 15, 2n 93 211 26 27

Travessera de Dalt

Travessera de Dalt, 6 93 210 52 89 Lluïsos de Gràcia Plaça Nord, 7

districte VIII Can Peguera

Poliesportiu Perill Perill, 16-22 Tradicionàrius Trav. de Sant Antoni, 6-8

Vilaseca, 1 93 357 13 33 IGOP-UAB Passeig d’Urrutia, 17 Casal de Barri de Can Peguera Biure, 1

Districte VII Baix Guinardó

Plaça Alfons X, 3 93 436 81 80

Can Baró

Ciutat Meridiana

Josep Serrano, 59-71 93 219 92 24

Can Papanaps-Vallhonesta Mura, 8, baixos canpapanaps@yahoo.es

Feijoo, 10-12 93 357 57 48 Casal de Joves El Carmel Tolrà, 40 Centre Cívic El Carmel Santuari, 27

Clota, la

Passatge Feliu, 10 93 357 72 59

Argullós, 92 93 276 30 15 Casal de Barri de Prosperitat Pl Àngel Pestaña, s/n Casal de Joves de Prosperitat Joaquim Valls, 82

Pedrell, 69, baixos ffargues@hotmail.com

Horta, barri d’

La Plana, 10, 1r 93 407 20 22 Centre de Serveis Personals Plaça Santes Creus, 8 Centre Cívic Matas i Ramis Feliu i Codina, 20 Punt d’informació juvenil Plaça Eivissa, 17, principal

Roquetes

Front Marítim de Bcn Taulat, 142, 5è A 696 43 57 83

Gran Via-Perú-Espronceda

Biscaia, 402, baixos 93 340 51 85

Maresme

Passeig Guayaquil, 53 93 311 41 93

Palmera Centre, la

Martí Molins, 29 93 408 13 34 Centre Cívic de la Sagrera Martí Molins, 29 Mercasol, botiga ecològica Portugal, 2 Nau Ivanov Hondures, 28-30

Paraguay-Perú

Gran Via, 1.002, 8è, 2a 93 308 77 34 Rambla Prim, 45 93 266 18 56

Pi i Margall Sagrera, la

Escolapi Càncer, 1 a.vecinostorrebaro@ hotmail.com

Sant Andreu del Palomar

Santa Fe, 5, 1r, 4a 93 429 07 06

Selva de Mar, 22-32 93 307 91 20

Torroella de Montgrí, 11 93 274 02 72

St. Andreu NordTramuntana

Torre Llobeta

La Bisbal, 40-42, baixos 93 347 73 10

Diagonal Mar

Felip II, 222 93 340 70 12 C. de Barri del Congrés Acàcies, 26

Canteres, 57, baixos 93 359 65 72 Ateneu Popular de 9Barris Port Lligat, s/n

Torre Baró

Joan Maragall del Guinardó

Congrés, el

Navas, barri de

Prosperitat

Font d’en Fargues

Sant Adrià, 101, baixos 93 346 46 18

Rambla Caçador, 1-3 93 428 46 23 Estudiants, 26-28 93 359 44 60 Centre Sóller Plaça Sóller, s/n

Sibelius, 3, baixos 93 232 46 10 Casal Joan Casanelles Pl. Joan Casanelles, s/n Foment Martinenc Provença, 595

districte IX Bon Pastor

Meridiano Cero

Porta, barri de

districte X Clot-Camp de l’Arpa

Artesania, 96, baixos 93 276 02 30

Rasos de Peguera, 219 bis 93 276 30 94 Centre Cívic Ciutat Nord Rasos de Peguera, 19-25

Guineueta

Carmel, el

Verdum

Pg Torres i Bages, 101-103 93 274 03 34

Dr. Balari i Jovany, 14 93 345 96 98 Bar Versalles Gran de Sant Andreu, 255 Biblioteca Ignasi Iglesias Segadors, s/n

És tira

Maresme, 218, baixos 93 305 37 05 Gran Via, 1.144, baixos 93 278 06 93

Parc, del

Llull, 1-3 93 221 04 87

Pau, barri la

Concili de Trento, 320 93 313 28 99

Poblenou

Pallars, 277 93 256 38 40 El Tío Ché Rambla del Poblenou, 44-46 Farmàcia Bolívia, 19 Llibreria Etcètera Llull, 203

Provençals de la Verneda

Dr. Zamenhof, 25, baixos 93 307 46 95

Ricardo Hermida

Raval de Ciutat Vella, el Carme, 102 93 441 77 21 El Cafetí Hospital, 99 Taller de Músics Requesens, 5

Taula del Raval

Carrer de la Cera, 44, bxs 93 442 46 68

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, 3a vdbv@telefonica.net Ateneu la Torna Méndez Núñez, 1, pral. 2a Illacrua Via Laietana, 45, e.B, pral 2a

DIstricte iI Dreta de l’Eixample

València, 302 615 41 80 12 Cafeteria Anem al Gra Còrsega, 382 Llibreria Les Punxes Rosselló, 260

Esquerra de l’Eixample Avinguda Roma, 139, baixos 93 453 28 79

Fort Pienc

Alí Bei, 94-96 93 231 11 46

França, barri de la

Mare de Déu del Remei, 21, 1r 93 325 08 93

Hostafrancs

Callao, 9, baixos 93 421 79 19 Poliesp. Espanya Industr.

Muntades, 37

Poble Sec

Margarit, 23 93 441 36 65 Biblioteca Francesc Boix Blai, 34 Centre Cívic El Sortidor Plaça del Sortidor, 12

Polvorí, el

Segura, s/n 93 432 36 42

Districte V Amics del barri de Laforja Madrazo, 50, 2n, 2a 93 209 89 84

Can Caralleu

Guarderia, 12 93 280 07 24

Can Rectoret

Bohemis, 23 93 205 04 87

Font del Mont-Vallvidrera

Escales Font del Mont, 1A avfontdelmont@telefonica. net

Mas Gimbau-Can Castellví Pg. Solé i Pla, 16-18, interior resso2002@hotmail.com

Vila de Gràcia

Topazi, 29, 1r 93 217 60 88 Ateneu La Torna Sant Pere Màrtir, 37, baixos Centre Cívic La Sedeta Sicília, 321 Centre Moral de Gràcia Ros de Olano, 7-9 Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42 Info-espai Plaça del Sol, 19-20, baixos Poliesportiu Claror Sardenya, 333

Un nou CARRER a internet www.favb.cat

Cooperativa Rocaguinarda Xipré, 13

Centre Cívic Torre Llobeta Santa Fe, 2, bis SESE Joan Alcover, 6

Montbau

Roig Soler, 31, baixos 93 428 29 34

Parc de la Vall d’Hebron

Trinitat Nova

Pl. Joan Cornudella, 13 93 428 68 66

Pedrosa, 21 93 353 88 44

Sant Genís dels Agudells

Turó de la Peira

Naïm, 5, tenda 1 93 417 03 67

Pge de la Peira, 37, local 12 93 407 21 70 Can Basté Passeig de Fabra i Puig, 274

Urbanització VallhonestaFont del Gos Camí de Cal Notari, s/n 93 428 20 42

Vallbona

Avinguda Alzinar, 6 93 354 89 82

Modificacions: 93 412 76 00

El pròxim número de CARRER apareixerà al mes de juny

Can Guardiola Cuba, 2 Centre Cívic de Sant Andreu Gran de Sant Andreu, 111 Districte de Sant Andreu Plaça Orfila, s/n

Sant Martí de Provençals

Virgili, 24, 1a planta 93 346 72 03

Verneda Alta, la

Sant Andreu Sud Trinitat Vella

Mare de Déu de Lorda, 2 93 274 19 58 C. Cívic de Trinitat Vella Foradada, 36-38

Andrade, 176 93 314 17 04 C. Cívic de Sant Martí Selva de Mar, 215

Sud-oest del Besòs

Rambla de Prim, 64-70 93 278 18 62 Campo Arriassa, 99 93 314 58 13 C. Esportiu Verneda Binèfar, 10-14

Vila Olímpica

Jaume Vicenç Vives, 6 93 221 93 93

CARRER111 abril 2009 CARRERS 31

La Favb informa

El cor robat

L’assemblea de la Favb critica la falsa participació

l

CATHERINA AZÓN

Carme Soler Presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri Gòtic

elia herranz El passat 21 de març la Favb va celebrar la seva 37a assemblea general al barri de la Barceloneta, amb l’AV de l’Òstia com a amfitriona i el conflicte del “pla dels ascensors” com a fons, que enfronta el Consistori amb el moviment veïnal de la zona.

Emília Llorca, presidenta de l’AV de l’Òstia, Joan Martínez, president de la Confavc, Josep González Cambrai, director de Serveis Territorials de la Generalitat, Ramon Nicolau, comissionat de l’alcalde de Barcelona i Joan Rabasera, director de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat van obrir la jornada. Eva Fernández, presidenta de la Favb, va recordar que el moviment veïnal compleix 40 anys de trajectòria i va ressaltar el seu paper, no sempre reconegut, en la transició de la dictadura a la democràcia.

Un centenar de delegats i delegades veïnals que representaven una quarantena d’associacions van treballar durant tot el matí de dissabte i van aprovar la gestió de l’entitat durant el 2008 i el pla de treball per al 2009, així com l’entrada a la Favb de dues noves associacions, Gòtic de Ciutat Vella i Front Marítim del Poblenou.

L’assemblea, màxim òrgan polític de l’entitat, va aprovar diferents resolucions sobre el turisme, el Pla de Barris, la crisi econòmica, l’encariment dels serveis bàsics, les escoles d’adults i batxillerat nocturn, sobre el dret a l’habitatge

Premi per a ‘Carrer’

puyal

“L’existència de pisos turístics entre el veïnat implica una agressió a la vida quotidiana”

La Carme va néixer a la barriada de Sant Gervasi. Allà es va apuntar a la seva associació de veïns. Als anys 80 va anar a viure al barri Gòtic i el primer que va fer és donar-se d’alta de la seva respectiva associació. Ara n’és la presidenta.

Moment de la 37 assemblea general de la Favb de lloguer protegit, de recolzament al jove detingut Jona i sobre l’oposició a la requalificació de terrenys d’equipaments als barris. Aquests documents es poden trobar a la web de l’entitat (www.favb.cat).

L’assemblea va demanar la moratòria de llicències de nous hotels a la ciutat i la paralització en barris saturats, a més d’un estudi integral sobre l’impacte del turisme en el medi ambient, la mobilitat i l’afectació de l’entorn. La Favb va denunciar la política de promoció turística per sobre de qualsevol altra activitat industrial o artesanal.

Quant al nou Pla de Barris, l’assemblea va aprovar una resolució molt crítica, que comença per la constatació que els mecanismes de

joan morejón

participació fallen ostensiblement, posant com a exemples recents els casos del pla del Barça a les Corts o l’hotel que es vol construir al costat del Palau de la Música. Es tem que les noves i poc definides figures municipals puguin afavorir el clientelisme i la fragmentació de les veus de la ciutadania.

La tarda va estar dedicada al debat sobre bones pràctiques al mateix moviment veïnal. El sociòleg Pep Martí va presentar el projecte de la Favb sobre aquest tema. Mery Barranco, presidenta de l’AVV de Sant Just, Fernando Pindado, subdirector de Participació de la Generalitat i Nacho Murgui, president de la Federación Regional de AV de Madrid van obrir la taula rodona.

Revistes de barri

Com és que t’incorpores a l’associació de veïns el primer dia de la teva arribada al barri Gòtic?

A Sant Gervasi havia après a participar, tenia consciència social i valorava l’important paper de les associacions de veïns.

Com es troba ara la vostra associació?

Va estar uns anys inactiva, però un grup de dones hem decidit començar una nova etapa i revitalitzar-la. Ens acabem d’incorporar a la Favb en l’última assemblea.

Quins són els primers passos que heu fet?

Ens reunim tots els dijous i cedim el local a grups que treballen al barri i no tenen un espai. També comencem a respondre a alguns problemes. Estem preparant una pàgina web per comunicar-nos amb el veïnat.

El problema més important?

L’assetjament immobiliari. Portem ja dos casos i n’esperem més. En un dels casos hem tingut una sentència favorable, tot i que la propietària ha recorregut. L’especulació pressiona i intenta arribar al final: el desallotjament. (En el moment de fer d’aquesta entrevista, s’està presentant a la Favb la primera Associació d’Afectades per la Violència Immobiliària).

Altres temes que esteu seguint...

Els pisos turístics són un càncer per al veïnat. La seva existència entre els veïns implica una agressió a la vida quotidiana.

Nosaltres plantegem que l’Ajuntament només doni llicències per a edificis sencers i no per a habitatges sols. S’ha demostrat la incompatibilitat d’usos turístics i residencials en les comunitats de veïns.

Quants pisos turístics teniu al barri?

683 legalitzats i 717 il·legals. I 65 en tràmit.

Com valoreu la suspensió de llicències per a hotels durant un any que ha aprovat el districte? És una iniciativa que arriba tard. A més, es desconeix el pla rector que l’acompanya i es queda curta en el temps. El mal serà difícil de pal·liar: ja ens hem convertit en un parc temàtic.

Com veieu en general la Barcelona turística?

La invasió que patim ens perjudica. Anar per la vorera amb el carro de la compra ens obliga moltes vegades a supeditar-nos a la velocitat dels turistes. La meva filla anava a la universitat en bicicleta i ara no gosa.

Barraquisme

El Poblenou

La Marina

Menció especial en la modalitat de premsa escrita del 14è Premi de Civisme al Mitjans de Comunicació, convocat pel Departament de Governació de la Generalitat.

L’objecte del premi era el monogràfic sobre barraquisme publicat el 2008 al número 106 de Carrer.

Un número que va tenir un gran èxit entre els lectors i va exhaurir les existències. El guardó, consistent en una petita escultura i sense dotació econòmica, el van recollir en nom de la revista els codirectors Andrés Naya i Marc Andreu el passat 22 d’abril al Palau de la Generalitat.

La revista El Poblenou obre portada amb signes d’admiració per celebrar que la biblioteca de Can Saladrigas i el centre d’imatgeria festiva adjunt s’inauguraven el 26 d’abril, després d’una lluita de 20 anys. Però a última hora, i entre mala maror de veïns i entitats, la inauguració es va anular perquè l’alcalde Jordi Hereu i el regidor Francesc Narváez assistissin aquell dia a un miting del president Montilla sense perdre’s la foto electoralista al barri. La inauguració s’ha deixat per al mes de maig. Mentrestant, la biblioteca ha seguit tancada. I els polítics es burlen de les reivindicacions veïnals.

15 anys d’una publicació germana. En el número 150 informa en portada de l’emplaçament de les presons que es construiran a la Zona Franca. A veure si aquest cop el projecte i el calendari s’acompleixen. El retard en les obres de Can Batlló ja té a curt termini unes víctimes: els petits tallers que hauran de traslladarse a dues noves naus. Els plans que estaven finançats a base de plusvàlues urbanístiques ara troben serioses dificultats. La Marina també explica que Montjuïc tornarà a veure les columnes de Puig i Cadaflach.

Teniu fòbia als turistes?

No estem en contra del turisme. El que passa és que el desequilibri existent el paguem molt i molt car.

El soroll és un greu problema a Barcelona, ¿i al Gòtic?

El problema és que l’Ajuntament no fa complir la seva pròpia normativa. En una reunió li vam dir a la regidora i ho va negar. En sortir de la reunió, al mig del carrer dos artistes i els seus corresponents equips de so estaven actuant amb total llibertat.

Però els músics al carrer animen i no fan mal.

No estem en contra dels músics, però els equips de so estan prohibits.

Com va ser l’experiència del primer Fòrum de Ciutat Vella?

Important. Ens vam aplegar per ajuntar forces i recolzar-nos entre les entitats que treballem al districte. Nosaltres que hem tornat a l’activitat pensem que ens ajudarà a donar resposta als problemes que té el barri.

CARRER111 abril 2009 LA DEL DARRERE 32

Parlant del

CARRER i de la ciutat

Joan Maria Soler Inventor i membre de l’AVV del Poblenou maria ortega entrevista joan morejón fotografia

“El moviment veïnal és per anar més enllà de les quatre parets de casa”

N

No hi ha vida a l’altra banda del pou. I, de fet, tampoc no n’hi ha en aquest mateix cantó. Un any després de la inauguració a bombo i plateret del nou Parc Central del Poblenou, un projecte de l’arquitecte Jean Nouvel, encara hi ha coses que no han acabat de trobar el seu lloc, com la sostenibilitat de l’abundant vegetació o com el Pou del Món, un espai tan metafòric com físic, que havia de connectar Barcelona i Guayaquil de la manera més ràpida i directa: per mitjà d’un forat que travessés la Terra i que tingués una sortida, en forma de pou, a cadascuna de les dues ciutats. Una càmera, una pantalla i uns altaveus a cada sortida farien la resta. Aquesta tecnologia senzilla s’havia d’encarregar de fer possible converses de punta a punta del planeta tal i com es fa a través de l’ordinador. La realitat, però, és molt diferent. De converses, res. “És la viva imatge de la frustració”, explica ara Joan Maria Soler, el pare de la criatura, que no reconeix per enlloc el projecte que va idear fa cinc anys, quan, amb el suport de diverses entitats del barri i amb la vista posada en la imminent reforma del parc, va entregar la proposta a l’Ajuntament. L’inventor, que ha patentat

una càmera de fer fotos en tres dimensions, va tenir la idea de crear un punt de trobada, tant entre els veïns del barri com amb gent que viu a l’altra banda de l’Atlàntic. En aquests moments, una tapa metàl·lica cobreix el pou de Barcelona, mentre que a l’Equador encara no s’ha començat a construir i, probablement, no s’arribi a fer mai en forma de pou.

De fet, la càmera i la pantalla del Parc Central només van estar operatives les dues setmanes posteriors a la inauguració i la imatge que projectaven no era la de gent que s’abocava a saludar des d’un parc de l’Equador, sinó una imatge aèria de l’avinguda del Malecón, pràcticament a mode de campanya publicitària. “On és la comunicació? On és la possibilitat de saludar-se o que algun avi de Guayaquil ens presenti el seu nét? On és el Pou del Món?”, lamenta Soler, membre actiu de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, que veu com el seu projecte ha anat mutant “fins a convertir-se en una cosa que ha perdut l’essència i que pràcticament només conserva el nom. Això no té res de punt de trobada”. Tot un paral·lelisme amb el diagnòstic que fa aquest veí de la societat: “Anem cap a l’aïllament de cadascú, cada cop hi ha menys sentiment de comunitat i

Sal i pebre

menys solidaritat en les lluites”.

Ara, quan passeja pel Parc Central i contempla el que havia de ser, però, definitivament, no serà, troba en la “incapacitat” municipal l’única explicació a aquest un pou sense sortida, l’antic Pou del Món. Des de l’Ajuntament, però, asseguren que en un termini de 90 dies la idea serà una realitat a Guayaquil, on tot i que no hi haurà pou, sí que s’instal·larà una pantalla que retransmetrà en directe l’activitat al Parc Central. Això sí, en una imatge aèria i desvinculada de la vida de la gent, tot i que matisen que els veïns sí que es podran apropar a saludar a la càmera i que, per tant, sí que hi haurà comunicació.

A Barcelona sí que hi haurà imatge al pou i una càmera mòbil per enviar senyal a Equador amb diferents visions del parc.

El consistori va acceptar la proposta, tot i que, com recorden els seus impulsors, “no ho vam saber fins que Nouvel va presentar el projecte, ningú no ens va notificar que el Pou anava endavant”. Endavant, però amb matisos. Si, inicialment, com explica Soler, la proposta ubicava una sèrie de pous per tal de connectar Barcelona amb tres o quatre ciutats situades en continents diferents i, d’aquesta manera, assegurarse que sempre era de dia en algun dels

L’acudit

Els portants Els portants són aquells que porten sobre les espatlles els passos i les imatges de la Setmana Santa. A Melilla, els portants estan en crisi: no hi ha prou gent. La Cofradía de Nuestro Padre Jesús Cautivo va reclutar per a la feina 34 immigrants “sense papers”. Van arribar a la ciutat després de saltar la tanca de la vergonya. Abans de ser expulsats, els indocumentats han fet possible que la processó es pugui realitzar. 34 subsaharians i indis van assumir un treball que els autòctons, fervents catòlics, no volen fer, suposem que per dur i mal pagat, i un any més ha sigut possible el misteri de la passió.

Gregorio Castillo, expolicia que regenta les confraries, diu que “els acollim en el llit de la integració”. Si el Pare Jesús Captiu no ho impedeix amb un miracle, els portants (no confondre amb els “porteadores”, que són cotrabandistes marroquins), continuaran sense papers i sense que se’ls reconeguin els drets. Perquè a aquests, qui els protegeix? Reclutats, sense un salari digne, sense cotitzar el treball. Només els queda esperar i resar. La doble moral catòlica ha desfilat un any més amb pas militar.

Zeta

costats del pou, finalment, es va reduir a un sol punt: Guayaquil. Una destinació que va agradar als responsables de la idea perquè és d’on procedeix el grup d’immigrants més nombrós del barri.

El següent matís va ser la ubicació.

Així, mentre Soler defensava que “el pou havia d’estar al mig del pas, perquè la gent que passegés pel parc, s’hi aturés i mirés què passa a l’altra banda del món”, en el projecte final, s’ha instal·lat en el centre d’una espiral d’espessa vegetació, una mica a recer de la resta del parc. La gota que ha fet vessar el got de la paciència d’aquest veí és que les imatges no es projectin al pou -o no a l’Equador- i que no reflecteixin la gent del parc, sinó una vista aèria. “Aquesta no era la idea”, reivindica aquest inventor d’afició, que lamenta que Barcelona “no s’hagi volgut posar la medalla d’un projecte innovador, sortit de la iniciativa veïnal”.

Segons aquest veí, que ja porta a les esquenes diverses campanyes com la reivindicació de la desapareguda Can Ricart -abocant les cendres de l’antiga fàbrica a la porta de l’Ajuntament-, “és vital crear espais de participació, perquè les persones acostumem a organitzar-nos només per a causes concretes que ens toquen de prop, per això és necessari tenir punts de trobada. El moviment veïnal és l’intent d’anar una mica més enllà de les quatre parets de casa nostra, de fer extensius els problemes i, per a això, cal comunicació”.

Sota el seu punt de vista, el gran problema que vivim ara “no és tant la crisi econòmica com el desmembrament social: l’aïllament de cadascú amb els seus problemes. La gent es queda sola a l’atur. Crec que falta aquell sentiment que allò públic també és nostre”. Una dinàmica que pateix de prop al seu barri, el Poblenou: “Ser protagonistes del nostre entorn immediat ens fa créixer humanament” i així es lamenta que el barri, el Poblenou, “independentment de la valoració dels grans canvis que ha patit”, hagi deixat de ser el “nostre barri per passar a ser simplement el lloc on vivim”.

Lapedra