Carrer 115

Qui atura la Telefónica?

D’ENTRADA, pàgines 2 a 5

WWW.FAVB.CAT

Anna carlota

CARRER115

FEBRER 2010

CARRER115 febrer 2010 D’ENTRADA 2

Telefónica fa la seva amb el beneplàcit municipal El trasllat de la seu de Telefónica al 22@ ha implicat rèdits urbanístics per al gegant de les comunicacions que incompleixen un conveni signat pel propi Ajuntament. Els barris hi perden Albert Recio professor d’Economia i vicepresident de la Favb

Telefónica ha format part de la nostra vida quotidiana des de fa molts anys. I malgrat que el mercat telefònic s’ha liberalitzat, segueix controlant una bona part del mercat tant de telefonia fixa como de mòbil (43,8% del mercat) i d’accés a Internet (55,9%). I segueix comptant-se entre les empreses més cares de la Unió Europea, com recentment ha deixat palès un estudi de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions pel que fa a Internet (veure “El País” del 18 de desembre de

l

El conveni que permet guanyar espais de Telefónica per a equipaments se signa a canvi que l’empresa pugui fer habitatges a l’avinguda Roma 2009). La seva prepotència no es mostra tan sols en la imposició d’uns preus abusius. En molts barris tenim experiència de la forma com tracta d’implantar les discutides antenes de telefonia mòbil, de la seva resistència a acatar les sentències que han declarat la il·legalitat d’una antena. Però aquest article no tracta de com funciona el seu negoci principal, les teleco-

municacions, sinó d’un aspecte col·lateral: el de la seva activitat immobiliària. Una versió particular d’allò que ha estat un dels grans espais de negoci a la nostra ciutat. Un espai en el qual el paper del sector públic, especialment de l’Ajuntament, hi té molt a veure.

El conveni urbanístic El 23 de novembre de 2005 l’Ajuntament de Barcelona, Telefónica S.A. i Telefónica de España SAU signen un conveni que preveu alterar les qualificacions urbanístiques dels equipaments de Telefónica a la ciutat. De resultes d’aquest acord finalment s’aprova una modificació del Pla General Metropolità (PGM) en data d’abril del 2007. L’objectiu palès d’aquest acord és el de generar fons de finançament perquè Telefónica construeixi una nova seu al 22@. I la manera d’aconseguirho és convertint la seu actual, l’edifici Estel de l’avinguda Roma, en un edifici d’habitatges privats.

Per fer possible aquesta modificació calia, però, mecanismes de compensació que la fessin legal i legitimable. I aquest és el contingut del conveni i del document de modificació del PGM. Tal i com es justifica en l’apartat 1 de la proposta de modificació, l’objectiu de tot el procés és doble: a. “L’adequació de la planificació urbanística de les finques propietat de Telefónica de España SAU a la ciutat de

Barcelona motivada, per una part, pel seu desús com a contenidors d’infraestructures de telecomunicacions a causa de l’evolució tecnològica i, per altra part, pel trasllat de les activitats de la companyia a una nova seu dins la ciutat.” b. “El desús tecnològic de les edificacions possibilita que la major part d’elles es puguin destinar a altres activitats com equipaments millorant la capacitat dotacional del barri en què s’ubiquen.”

La forma de dur a terme aquest acord és mitjançant un canvi de qualificacions. D’una banda, la seu de l’avinguda

Roma passa a ser qualificada com a habitatge. Per compensar aquesta requalificació s’inclouen diferents actuacions: - Telefónica cedeix gratuïtament a l’Ajuntament l’interior d’illa de Roger de Llúria-Provença-Pau Claris-Diagonal i el terreny qualificat com a 6a a l’avinguda Roma-Viladomat.

- Es compensa amb la pèrdua d’edificabilitat que Telefónica tenia a dues finques protegides (dos edificis modernistes) a República Argentina 227 i Provença 231.

- Es passa a qualificació 7a (equipament de titularitat privada) nou centrals de Telefónica repartides per la ciutat, als carrers Mercaders (Ciutat Vella), Arenes i Paral·lel (Eixample), Loreto (les Corts), Carmel (Gràcia), Horta (Horta Guinardó), Sant Andreu (Nou Barris), Torres i Bages (Sant Andreu) i Sant Pau (Sant Martí).

Aquests últims són els edificis que en un termini de deu

Els edificis que podrien ser equipaments 3 Casc Antic Edifici Mercaders (Mercaders, 26) 3 Sagrada Família Edifici Sant Pau (Sant Antoni M. Claret, 250) 3 Esquerra de l’Eixample Edifici Arenes (Gran Via, 393) 3 Sant Antoni Edifici Paral·lel (Marqués de Campo Sagrado, 22) 3 Les Corts Edifici Loreto (Bordeus, 18-20) 3 Font d’en Fargues Edifici Horta (passeig Maragall, 397-403) 3 Gràcia Edifici Carmel (Alegre de Dalt, 36-38) 3 Prosperitat Edifici Sant Andreu (Boada, 18) 3 Sant Andreu Nord Edifici Torres i Bages (Cinca, 39-47)

anys poden convertir-se en equipaments. Explícitament es diu que “la destinació del sòl qualificat de sistema d’equipaments haurà de concretarse en un Pla Especial entre els tipus d’equipaments següents: docents, sanitari-assistencials, culturals i religiosos, esportius i recreatius, d’abastament i subministrament i tècnic-administratius i de seguretat”. Encara que es preveia titularitat privada, queda clar que l’objectiu és reconvertir centrals obsoletes en equipaments.

En el conveni signat entre l’Ajuntament i l’empresa (punt segon) s’explicita a més que “cuando se proceda a la nueva construcción o a la rehabilitación integral de los edificios, entendida ésta como de obras que afecten a la mayor parte del edificio (…) la actividad relativa al servicio de telecomunicaciones no podrá superar el 50% del techo edificado actual del inmueble.”

El conveni té molts punts poc clars. No fixa terminis temporals de transformació.

Durant deu anys Telefónica té mans lliures. I la proposta del 50% fa difícil la seva aplicació en el cas de reformes d’edificis, ja que és complicat compatibilitzar en un mateix edifici un equipament telefònic i un d’una altra mena. Aquesta ambigüitat es manifestarà després en el seu funcionament.

El cas de Prosperitat Un dels nou edificis requalificats, l’anomenat Sant Andreu, al carrer Boada, està dins el barri de Prosperitat (Nou Barris). És un edifici que portava un cert temps desocupat. En un barri d’una altíssima densitat, manca d’espai i problemes en els equipaments existents.

Des que es va anunciar el conveni, l’Associació de Veïns i Veïnes va veure que era una possibilitat per obtenir un espai d’equipaments necessari.

Que estigués qualificat d’equipament privat era el menys important perquè sempre es podia renegociar la compra. El primer cop que ho va plantejar l’associació, l’Ajuntament ja va dir que no s’havia entès bé, que l’edifici era per a Telefónica i que l’Ajuntament no hi pensava

CARRER115 febrer 2010 D’ENTRADA 3

fer res. Però es va seguir insistint. Per una banda, perquè Telefónica hi tenia instal·lada una antena que el jutjat va declarar il·legal. Però que ha costat més de dos anys treure-la i en el mateix període l’empresa ja n’ha instal·lat una de nova.

Però, sobretot, perquè els problemes d’alguns equipaments del barri, en especial el Casal de Joves i l’Escola d’Adults, però també el Casal de Barri de Prosperitat, tenen importants mancances d’espai i adequació. El moviment associatiu va llançar la campanya “Telefónica per al barri” i la va incloure com a proposta en les qüestions a desenvolupar en el PAM 20072011. El districte va respondre que era difícil i només es va comprometre a “fer les gestions per veure’n les possibilitats...”.

Era una forma elegant de dir que no pensaven fer res.

A finals de l’any passat van començar a fer-se obres a l’edifici. I es va exigir a l’Ajuntament informació i actuació.

Sempre deien que es tractava d’obres menors. Però els veïns veien que es feien grans obres, que molts dies el carrer Boada estava tallat per les obres, que es movia molt material...

Cada cop que l’associació de veïns insistia, la resposta era la mateixa: tot és correcte, són obres menors... Al final, quan ja no es podia amagar que s’havia fet una gran obra, qui ho justificava amb cara de pòquer era el senyor Heliodoro Lázaro, avui traslladat a la presó Model imputat per corrupció en la concessió de llicències a Ciutat Vella. I que va arribar a Nou Barris procedent de l’àrea d’Urbanisme, que és des d’on es gestiona tota l’operació Telefónica.

Que a Boada s’ha dut a terme una reconversió general de l’espai és innegable. S’han posat ascensors, s’ha reordenat tot l’espai, s’ha transformat tot el sistema de climatització, s’ha incorporat un nou sistema de generadors per si falla el subministrament elèctric. No cal entrar a la central per veureho. Al terrat s’han instal·lat una nova xemeneia i tot el sistema de refrigeració amb l’efecte

joan linuxbcn

Les ‘obres menors’ de Boada La foto mostra com ha quedat el sostre de l’edifici de Telefónica del carrer Boada, al barri de Prosperitat.

L’empresa va començar les obres per instal·lar-hi un centre de dades just després que el barri comencés la campanya per reclamar-lo per a equipaments. Tot i que s’argumenti que “són obres menors”, la reconversió de l’espai ha estat general visual que l’edifici ha crescut un nou pis (l’Ajuntament diu que aquestes instal·lacions al terrat no superen els 2 metres d’altura, però com que no s’ha pogut mesurar, el veïnat no ho té clar). L’objectiu és convertir l’edifici en un centre de tractament de dades i traslladar a Boada 75 tècnics i personal auxiliar que accelerin el buidatge de l’edifici de l’avinguda Roma.

El barri ha perdut, almenys

l

La política econòmica dominant és la de donar tots els avantages perquè les empreses tecnològiques vinguin a la ciutat de moment, un espai més que necessari. I carrega amb més molèsties. Els primers intents de fer funcionar els generadors provocaren un núvol de fum que va preocupar el veïnat.

Hi ha també queixes pel soroll de la refrigeració i la contaminació lumínica. I l’arribada de 75 tècnics sense un pla de mobilitat (l’edifici no compta

amb aparcament) pot agreujar els problemes d’un barri molt dens i on s’estan portant a terme reformes urbanístiques que redueixen (amb això l’associació hi està d’acord) l’espai d’aparcament. De fet, un projecte d’aparcament soterrani es va desestimar al·legant que a la zona hi havia una atapeïda xarxa de cables telefònics que feien massa complexa i costosa l’operació. Si sumem tota la qüestió de les antenes, podem dir que Telefónica representa un continu malson per al veïnat de Prosperitat.

Creiem que a Prosperitat s’ha incomplert l’esperit del conveni. Que Telefónica ha dut a terme una reconversió completa de l’edifici sense complir el compromís de reservar el 50% per a altres equipaments. És fins i tot sospitós que, de nou centrals buides a Barcelona, fos la del carrer Boada la

primera on Telefónica ha intervingut. Sembla més aviat que l’ha triada quan ha vist que al barri hi havia una demanda seriosa d’espai i una mobilització veïnal. Però, sobretot, ho ha pogut fer amb la complicitat o el suport de l’Ajuntament.

El districte ha estat mentint, dient que es tractava de reformes parcials. Que tot era correcte. Si bé ara reconeixen que l’obra ha estat més important.

Tenim l’evidència que els permisos d’obra s’han presentat trossejats per tal d’evitar que apareguessin com una reforma global. Ara potser serà difícil demostrar-ho judicialment.

Però estem convençuts que, un cop més, els interessos de Telefónica han estat per sobre dels interessos del barri i la ciutat.

Telefònica i la ciutat A Prosperitat s’ha perdut el partit. Però el conveni de Telefónica afecta molts més barris. Per això des de la Favb es va plantejar la qüestió a la Comissió d’Urbanisme presidida pel Sr. García Bragado. El primer cop va ser abans de l’estiu, quan la situació ja estava prou definida.

Van dir que s’ho mirarien. La segona va tenir lloc el passat 23 de desembre i la cosa va quedar meridianament clara.

Com que no portem gravadora a les reunions, transcric allò que vam entendre. Respecte a Prosperitat, queda clar que és a l’Àrea d’Urbanisme on s’han pres totes les decisions, i totes favorables a Telefónica. Cap interès en fer valer la conversió d’equipaments d’ús de barri.

També cap interès en negociar amb Telefónica quins edificis podrien destinar-se a cada finalitat (potser una fórmula més racional que la del 50%). Tota la iniciativa queda en mans de l’empresa. És més, entre les afirmacions del conseller n’hi ha dues que expliquen el veritable esperit dels nostres regidors. Una, local, més o menys venia a dir que Prosperitat havia “d’agrair” l’arribada de 75 enginyers, perquè això faria augmentar el “valor afegit” del barri. La segona, generalitzant l’argument, deia que potser seria bo que totes les nou centrals

acabessin plenes d’enginyers.

En definitiva, que l’Ajuntament no té cap voluntat de fer que s’acompleixi una part del conveni. Això només esdevindrà si Telefónica finalment no necessita alguna de les centrals.

Aquest punt de vista reflecteix diverses coses igualment preocupants. La primera, més específica, és que tot el conveni no era més que un farciment perquè Telefónica s’instal·lés al 22@. I per garantir-ho, la ciutat havia de pagar amb plusvàlues immobiliàries l’operació. La segona, més general, és la percepció dominant en els nostres representants que la millor política econòmica és la de donar tots els avantatges a les empreses tecnològiques perquè vinguin a la ciutat. Una política on l’única cosa que es pot fer és convertir l’espai de la ciutat en un portaavions en espera que arribin les multinacionals.

El que passa és que aquestes tenen molts llocs per aterrar i no sempre tenen en compte les necessitats locals.

La tercera, i encara més preocupant, és la incomprensió dels polítics del paper que juguen els equipaments als barris. Aquests fa anys que són l’aneguet lleig de la política municipal. Sempre arriben amb retard i quan funcionen bé tendeixen al col·lapse. En canvi, quan mirem amb perspectiva què ha contribuït més a millorar la qualitat de vida social o el desenvolupament cultural de zones com Nou Barris, sens dubte han estat i segueixen sent els equipaments de barri els que hi han jugat un paper crucial. I per últim, reflecteix també un cert classisme (o visió si més no tecnocràtica) on alguns professionals estan sempre hipervalorats davant la contribució social de molta altra gent.

Telefónica imposa el seu poder. Hi compta amb el suport d’uns polítics que confonen desenvolupament social amb negoci. Que creuen que el seu paper és el de donar suport a les necessitats de les grans empreses, enlloc de controlar-ne el seu poder abusiu. I mentre, els barris segueixen esperant Godot, que mai no hi arriba.

CARRER106 maig 2008 PUBLICITAT 30

La cara oculta del 22@ CARRER115 febrer 2010 d’entrada 5

L’edifici Media-TIC, la nova icona del 22@

Als 10 anys de vida, al pla 22@ se l’hi reconeix l’acció reivindicativa del moviment veïnal. Però l’Ajuntament fracassa en l’objectiu de fer ciutat i, en plena crisi econòmica, es limita a mediar amb el capital privat i a drenar diner públic per apuntalar una gran operació que projecta ombres al Poblenou salva clarós i marc andreu AV Poblenou El 19 de gener, l’alcalde Jordi Hereu va presentar en societat l’edifici Media-TIC, que ha costat 24 milions d’euros i que s’inaugurarà a la primavera com a nova icona del 22@ a la confluència dels carrers Sancho de Ávila i Roc Boronat.

Aquest singular edifici d’oficines, que acollirà dependències de la Universitat Oberta de Catalunya i de l’empresa Barcelona Digital, il·lustra prou bé algunes de les característiques (tecnològiques, econòmiques i arquitectòniques) del 22@, però també projecta les ombres (urbanístiques i econòmiques) que, com el trasllat de la seu de Telefónica a la mateixa zona, té un pla que porta una dècada d’implantació en una superfície equivalent a 115 illes de l’Eixample del que havia estat l’antic sòl industrial del Poblenou.

Les oficines del Media-TIC s’han aixecat a través d’un conveni entre l’Ajuntament i el Consorci de la Zona Franca, pel qual la ciutat cedeix per 50 anys el terreny a aquesta institució empresarial de titularitat estatal, que al seu torn hi impulsa una operació immobiliària.

Això no tindria més importància si no fos que precisament el Consorci de la Zona Franca, l’Ajuntament, la Generalitat, l’Estat i una llarga llista d’institucions públiques o parapúbliques (diverses universitats, organismes com la Seguretat Social, mitjans de comunicació com BTV i RNE...) són les que estan drenant diners públics, de vegades de forma indirecta o encoberta, per tal de tirar endavant un projecte

que inicialment havia de planejar el municipi però autofinançar el capital privat.

A la sospita, encara més en temps de crisi, de que és la iniciativa pública qui realment està tirant endavant un projecte econòmic en clau i benefici privats s’hi afegeixen dubtes raonables en relació a l’assoliment d’objectius urbanístics de mixtura d’usos i equilibri entre activitats, espai públic, patrimoni...inicialment proclamats. Mentre seus corporatives, oficines i hotels es van aixecant al 22@, els 4.000 habitatges socials i els equipaments de barri previstos no avancen amb

la mateixa diligència.

Fa menys d’un any, l’Ajuntament va publicitar en to triomfalista que al 22@ no li afectava la crisi i que ja s’hi havien instal·lat 1.441 empreses, que s’havien generat uns 40.000 llocs de treball i que el 67% del sostre disponible en el planejament havia iniciat la seva renovació. Una visió massa optimista perquè també és veritat que el 22@ ha provocat la deslocalització i la destrucció d’altres llocs de treball, i perquè el nou teixit d’empresa petita i molt petita, fonamentalment d’activitat terciària, i copat d’institucions està lluny de crear teixit industrial. I que encara que sobre plànol pugui estar en marxa la urbanització de més de la meitat del sostre que abarca el 22@, en realitat és menys de la meitat el sòl que està construït, acabat i a ple rendiment amb activitat econòmica o tecnològica. I tampoc es diu que ronda només el 10% del previst l’habitatge social realment acabat. I en unes minses proporcions similars caldria situar els altres aspectes socials del 22@: equipaments, espais lliures, trans-

port públic i aparcaments.

Potser perquè, en la intimitat, l’Ajuntament és conscient d’algunes d’aquestes realitats, i ratllant la meitat del termini previst inicialment per a l’execució del 22@, ara es promou la revisió del pla.

A partir de l’experiència i de dos dictàmens desiguals encarregats a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i a La Salle, l’equip d’Urbanisme del 22@ que encapçala l’arquitecta Aurora López ha fet un estudi que analitza la qualitat dels dissenys constructius i dels espais públics, del paisatge urbà i l’equilibri entre les diferents variables urbanístiques per diagnosticar el grau de salut i els esculls a superar.

En els aspectes econòmics i socials no hi entra.

En essència, el pla 22@ es proposava estendre el centre urbà de Barcelona cap a llevant, incorporant de ple dret les antigues perifèries industrials a la ciutat. El plantejament, tan impecable com incert pel fet de no poder controlar d’antuvi ni el mercat immobiliari ni tampoc les tensions i les dinàmiques socials, es va aventurar cap a una revàlida que només podia assolir en el decurs del temps, travessant una llarga successió d’avatars i polèmiques que han tingut per protagonistes des del moviment veïnal i altres agents socials locals

l

Mentre seus corporatives, oficines i hotels es van aixecant, els 4.000 habitatges socials i els equipaments de barri no avancen a propietaris i promotors, passant pel constant retret dels grups municipals de l’oposició i l’escull derivat de la crisi econòmica, especialment dura als sectors immobiliari i financer.

El 22@ ha mostrat sobretot problemes en la seva execució. L’ambició megalòmana d’alguns arquitectes i alguns errors dels gestors

municipals, poc avesats a la participació ciutadana, han conduït a conflictes amb la ciutadania. Ja el 2002 la gent del Poblenou va sortir al carrer per aturar un aberrant pla de l’Eix Llacuna, que es va retirar i renegociar amb l’associació de veïns. El 2005 l’Ajuntament es va veure forçat a retirar un altre pla, el que afectava la fàbrica de Can Ricart, a instàncies també de la mobilització ciutadana. Després d’un llarg estira i arronsa, al final Can Ricart va ser declarat patrimoni nacional de Catalunya però la gegantina i invasora urbanització privada prevista a l’entorn tampoc acaba de convèncer el veïnat.

El 22@, que en la gran transformació de la zona se sumava al pla d’obertura de la Diagonal i al del Front Marítim, afectant pràcticament entre tots tres un 80% del Poblenou, no contemplava cap estudi de necessitats d’equipaments per al conjunt del barri, només els serveis a les empreses. Un fet insòlit si tenim en compte que la provisió d’habitatge dels tres plans junts dobla la població del barri.

Novament va ser la pressió veïnal qui el 2001 va fer canviar d’opinió l’Ajuntament, forçant a elaborar el primer pla d’equipaments de barri que es va fer a Barcelona.

Es pot afirmar que el conjunt d’aportacions fetes pel món veïnal amb una visió global i consistent de l’ordenació del territori és el que ha modulat de forma més significativa el desenvolupament urbà del 22@, mirant d’encaixar-lo al barri del Poblenou. Implícitament ho reconeix l’últim estudi municipal quan diu que “cal reforçar amb les noves intervencions les preexistències tan variades que conformen una part rellevant de la imatge que dóna la identitat del Poblenou”.

Els urbanistes de 22@, ara conscients que el potencial desenvolupament urbanístic no depèn únicament del valor econòmic que li atorga la centralitat i la radicació en un entorn empresarial puixant sinó també d’altres valors i singularitats, proposen algunes modificacions de la normativa urbanística. I critiquen fins i tot la concentració d’edificis d’activitat terciària en zones com el Campus Audiovisual -on s’ubica el MediaTIC i la seu de Media Pro, aixecada també amb subvenció municipalperquè desertitzen l’espai públic.

També proposen fer un pla de mobilitat de tot el Poblenou, cosa que reivindiquen les entitats del barri ja fa temps. Finalment, proposen reflexionar sobre la necessitat de fer més habitatge en determinats punts del barri.

Però no deia (i diu encara) l’Ajuntament que al 22@ no hi ha crisi? Amb la prudència a l’hora de fer judicis anticipats, però sense cap mena de recança, es pot afirmar que la transformació urbana, la implantació d’empreses i la creació de llocs de treball al 22@ es troba molt per sota de les previsions. I que l’administració pública no lidera en absolut un projecte de construcció de la ciutat i de desenvolupament socioeconòmic, sinó que sobretot fa de mediadora a favor del capital immobiliari.

Com el de Telefónica, el trasllat de la qual al 22@ és un actiu per a l’Ajuntament sense pensar que, segurament, està fracassant en l’objectiu de fer ciutat.

CARRER115 febrer 2010 PUBLICITAT 6

Crònica

CARRER115 febrer 2010 CRÒNICA 7

8

Manifest: la Diagonal, per a tothom

9

Entrevista amb Pamela Radcliff, historiadora rils de circulació i va llençar, a mode de globus sonda, que l’Ajuntament podria estudiar que en lloc del tramvia es posi en funcionament un “bus ràpid” de gran capacitat que tindria les mateixes parades que el tramvia. A primera fila, silenciós, el cap de l’oposició, Xavier Trias.

Càbales polítiques

ignasi r. renom

Cotxe versus tramvia.

Qui guanyarà la batalla de la Diagonal?

Diagonal, la revolta del RACC L’anunci que es realitzarà una consulta pública per decidir la futura reforma de la Diagonal ha movilitzat els interessos propers a la indústria i el negoci del cotxe Andrés naya

El setembre de 2008 l’Ajuntament va anunciar que el projecte de reforma de la Diagonal en el seu tram central seria consultat a la població. Durant l’any 2009 més de 30.000 ciutadans, dues-centes entitats, un miler d’alumnes i professors de 21 centres han opinat

l

El passat mes de desembre es va organitzar un debat a la seu del RACC per publicitar l’ofensiva de les quatre rodes sobre el futur de la Diagonal.

El 75% de les opinions coincideixen a assenyalar que troben necessària la reforma d’aquesta avinguda, convertir-la en un gran passeig i implantar el tramvia a tota la Diagonal, és a dir, garantir la convivència entre les diferents maneres de moure s’hi. Un 58% de les propostes recolzen la necessitat

de reduir-hi el trànsit privat.

El cotxe ocupa un espai que no es correspon amb el servei que presta. La democratització del sòl és una assignatura pendent a la nostra ciutat.

L’Ajuntament va anunciar que a principis de 2010 donaria a conèixer les dues propostes concretes per sotmetre-les a un referèndum. Totes dues contindrien diferències considerables però un aspecte comú: la unió dels dos tramvies de la ciutat (Trambaix i Trambesòs) en una única línia.

No al tramvia L’influent Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) no va trigar a reaccionar. El seu president, Sebastià Salvadó, va posar en marxa la “revolta” contra aquesta important operació urbanística organitzant el passat 10 de desembre un debat a la seu de l’entitat. Una entitat que compta amb més d’un milió de socis i importants negocis, com són l’organització de tres proves mundials de Fórmula 1, la gestió del Circuit de Catalunya i els recursos de

recuperació dels punts dels carnets de conduir. Salvadó, membre del G-16 (setze persones amb molt de poder a la ciutat, veure Carrer 111) sap que el té, el poder dels seus socis i dels seus negocis. És un dels que manen a Barcelona.

L’objectiu principal de l’anunciat debat: qüestionar la reforma de la Diagonal i la consulta ciutadana. Hi van participar un important nombre d’exalts càrrecs municipals: Josep Antoni Acebillo, exarquitecte en cap de l’Ajuntament i autor entre d’altres del nyap de la plaça de les Glòries, Oriol Bohigas, exdelegat d’urbanisme, Joan Torres, exregidor de Via Pública, Alfred Morales, l’incombustible excoordinador de circulació, i els pares del Pla Comarcal Albert Serratosa i Joan Antoni Solans... Va destacar per sobre

de tots l’Oriol Bohigas, que va afirmar que “és utòpic que a la Diagonal deixin de circular cotxes perquè de tant en tant hi passi un tramvia que ocupa espai”, i Josep Antoni Acebillo que, amb la seva coneguda bel· ligerància, va manifestar que “el problema de la Diagonal és el tramvia. No podem fer una autopista, però tampoc reduir el trànsit privat”. Els mitjans de comunicació van dedicar pàgines senceres a l’ofensiva de les quatre rodes.

Globus sonda Hi va assistir també el tinent d’alcalde i responsable d’urbanisme Ramon García Bragado, exmà dreta d’Acebillo a Barcelona Regional. La seva intervenció va intentar tranquil·litzar els presents assegurant que el trànsit privat no passaria de vuit a dos car-

El referèndum El referèndum anunciat per a la Diagonal no té precedents i l’Ajuntament treballa perquè la consulta sigui “vinculant”.

Els seu cost serà de 450.000 euros. Podran votar els més grans de 16 anys que estiguin empadronats abans del 31 de desembre de 2009. L’estimació municipal de votants s’apropa al milió i mig de persones. A més del tradicional vot a la urna, existirà el vot electrònic. A cada barri se situarà com a mínim un punt de votació (dos punts quan hi hagi entre 20.000 i 50.000 empadronats, tres punts si se supera aquesta xifra). En total, 117 punts a tot Barcelona que romandran més d’un dia. En cada “col·legi electoral” se situaran quatre pantalles tàctils. Es pretén que el vot electrònic sigui ràpid i segur: disposarà de diferents filtres per impedir votar diferents vegades o falsificar la identitat.

Els equívocs, els dubtes i els enfrontaments es van succeir durant les setmanes que van precedir el canvi d’any. Ricard Gomà, tinent d’alcalde d’ICV-EUiA va acusar García Bragado d’una inquietant ambigüitat i de “desdoblament” de personalitat. Jordi Portabella, en nom d’ERC, demanava que les dues propostes fossin diferents, amb i sense tramvia. Per la seva part, CIU va obligar el govern municipal a afegir una tercera opció al referèndum (per aprovar la realització de la consulta es necessita el recolzament dels dos terços dels seus regidors). La tercera pregunta desnaturalitza i contamina la consulta. Els resultats hauríen de deixar clar si es vol o no la reforma i si la potenciació del transport públic implica la unió de les dues línies de tramvia. La consulta amb tres preguntes beneficia els defensors del cotxe.

Amb l’arribada del 2010, el PPC comparava la reforma de la Diagonal amb el fracàs de les obres del Fòrum i l’alcal-

l

La vella reivindicació veïnal es manté: racionalitzar l’ús del cotxe i que convisquin les diferents maneres de moure’s a la ciutat de Hereu manifestava que les obres de la Diagonal del segle XXI no començarien fins al pròxim mandat, al 2016. Tot un any opinant i participant sobre unes obres que es realitzaran set anys després. Algú en dóna més? ICV-EUiA no va trigar a exigir que les obres comencessin el 2011, però assumia que no estiguessin acabades al 2015.

Al febrer s’hauran de fer públiques les preguntes que es votaran en referèndum al mes de maig. Els partidaris del cotxe es resisteixen, els poders fàctics pressionen, els polítics dubten i es mostren confusos.

La vella reivindicació veïnal es manté: racionalitzar l’ús del cotxe i que les diferents maneres de moure’s convisquin a la Diagonal. Tot pot passar.

(Podeu consultar el Manifest Diagonal per a Tothom a la pàgina 8 d’aquest mateix número)

CARRER115 febrer 2010 CRÒNICA 8

En 5 paraules Pobres de solemnitat Milers d’homes i dones no tenen què menjar. Els serveis socials de l’Ajuntament serveixen als seus menjadors 1.033 àpats, reparteixen 850 ajudes alimentàries a persones necessitades als seus domicilis i ofereixen més de 500 menús als casals per ser consumits en companyia. Els 2.300 menjars calents es reparteixen entre una població que no té ingressos econòmics o són insuficients.

1.400 persones no tenen sostre a Barcelona i se’ls acull en albergs o viuen al carrer. Són les xifres municipals, la realitat és pitjor. La crisi no afecta tothom per igual.

Néixer a Barcelona Segons el padró del 31 de juny del 2009, més de la meitat dels habitants de Barcelona han nascut fora de la ciutat (51%).

El districte amb menys persones nascudes a la ciutat és Ciutat Vella (32,2%) i el que més, Sarrià-Sant Gervasi (62,3%).

Andalusia està al capdavant dels llocs d’origen (90.311 persones), seguida de l’Aragó (38.737) i Galícia (32.215). La immigració dels anys 60 encara té un pes important. El padró registra també la presència de més de 300.000 persones d’origen estranger provinents de 166 nacionalitats.

Lloguers La crisi de l’habitatge es concreta de formes diferents.

A la nostra ciutat, llogar un pis costa un 14,5% menys que l’any 2007 i en alguns casos s’han flexibilitzat els avals abusius i dipòsits que s’exigien. En no vendre’s pisos, aquests passen al mercat del lloguer. El nombre de pisos s’ha triplicat, però la proporció d’habitatges en lloguer segueix sent molt inferior a la mitjana europea.

Venopunció assistida S’anuncia per a aquest any l’obertura de set serveis de venopunció assistida repartits per tota la ciutat. Hi haurà noves instal·lacions a Gràcia, Sant Martí, les Corts i obres d’ampliació i readequació en quatre centres d’atenció sociosanitària. Si es realitzen, s’acomplirà el compromís d’obrir aquests serveis a tots els districtes. Aquest anunci el va realitzar la regidora de Ciutat Vella i va ser desautoritzada pel tinent d’alcalde Carles Martí. Són diversos els regidors partidaris de dir “no en el meu districte”.

La Monumental Si els polítics gosen prohibir la festa dels toros, la Monumental haurà de tancar aquesta activitat econòmica, autoritzada segons les lleis en vigor. A part d’exigir les corresponents indemnitzacions, l’empresa Balañá, propietària de la meitat dels cinemes a la ciutat, ja està estudiant la seva estratègia especulativa. Intentarà que acceptin una nova operació d’urbanisme ‘confabulat’ i sol·licitarà la corresponent requalificació. També es podria expropiar per a habitatges de protecció oficial (és una idea).

Manifest de la Plataforma Diagonal per a tothom Arran del procés participatiu obert per l’Ajuntament de Barcelona en relació amb la reforma de l’avinguda Diagonal, les entitats sotasignades, representatives de diversos moviments, col·lectius i sensibilitats socials, hem decidit constituir la plataforma Diagonal per a Tothom, partint dels principis fundacionals següents: 1. La Diagonal ha de recuperar-se com a espai ciutadà amable on les persones puguin passejar, conviure, comprar o simplement estar-hi.

2. La mobilitat s’hi ha de reduir perquè sigui compatible amb el respecte al principi anterior i s’ha de dissenyar donant preferència els modes més sostenibles.

3. La reforma de la Diagonal no es pot concebre sense un replantejament de la trama viària i de la mobilitat del conjunt de la ciutat, especialment de l’Eixample.

Aquests principis es concreten en els punts programàtics següents: 1. Garantir la seguretat viària per a tothom. La Diagonal actual és un carrer insegur, en un grau molt més alt la mitjana barcelonina.

La seva reforma ha de garantir la seguretat viària en tot l’espai del carrer i dels seus voltants, atenent aspectes de disseny, regulació i informació.

2. Transport públic per a tothom.

Necessitem actualitzar la xarxa de transport públic de superfície per evitar que el trànsit de la Diagonal sigui desviat i no reduït, protegint la circulació d’autobusos i tramvies a tot l’àmbit urbà, més enllà de la Diagonal. La nova xarxa de bus és el gran repte del transport públic amb la reforma de la Diagonal.

3. Facilitar la mobilitat no motoritzada a tothom. Cal reduir el trànsit privat motoritzat i destinar l’espai alliberat als vianants i la bicicleta, amb l’objectiu que circulin de forma còmoda i segura mantenint les seves trajectòries naturals.

ens plantegem un procés de treball propi per aprofundir en els punts programàtics i, per tant, contribuir amb més efectivitat al debat ciutadà. Aquest procés no l’entenem com una activitat tancada; al contrari, caldrà contrastar les nostres aportacions amb les d’altres agents i les de la ciutadania en general, per tal d’assolir entre tots el millor resultat possible.

La plataforma Diagonal per a Tothom està oberta a qualsevol entitat que assumeixi el nostre programa.

S’ha d’ordenar la mobilitat per beneficiar la majoria El carril bici ha d’estar segregat dels grans fluxos de vianants i de vehicles i tenir prou amplada per absorbir un flux de vehicles que es preveu important.

4. Ordenar la mobilitat per beneficiar la majoria. És imperatiu reorientar el sistema de cruïlles i la seva regulació semafòrica per

l

Cal reduir el trànsit privat motoritzat i destinar espai alliberat als vianants i la bicicleta atendre les necessitats dels vianants, del transport públic i de les bicicletes.

5. Reconèixer el valor patrimonial natural de l’arbrat. Cal fer prevaler l’arbrat i mantenir-ne l’alineació actual. No han de minvar, tampoc, els metres quadrats existents ni les qualificacions del planejament de zona verda actuals.

6. El tramvia ha d’anar de Glòries a Francesc Macià. Com a mínim

ignasi r. renom

cal unir el Trambaix i el Trambesòs per la Diagonal i en superfície, en posició central respecte de la resta de fluxos de mobilitat i amb unes andanes i vehicles adaptats a la demanda.

7. Supeditar els aparcaments a la millora ambiental de la ciutat.

Qualsevol projecte d’aparcament en l’àmbit de la Diagonal hauria d’estar condicionat a la supressió de places d’aparcament en superfície i comptar amb places per a motocicletes per evitar-ne l’estacionament en superfície sobre espais ciutadans.

8. La meitat de l’espai per als vianants. Cal eixamplar considerablement les voreres per millorar la qualitat de l’espai públic, ampliar la superfície destinada als vianants i reduir la distància de creuament actual, què és de 44 metres.

Les entitats agrupades en la plataforma expressem la nostra voluntat de treballar per defensar aquest programa en qualsevol marc de debat ciutadà, ja sigui el procés participatiu engegat per l’Ajuntament o qualsevol altre espai de debat on creguem adient incidir. A aquest efecte,

Entitats signants BACC. Bicicleta Club de Catalunya Catalunya Camina.

Associació per la defensa dels drets dels vianants CCOO. Comissions Obreres de Catalunya EAC. Ecologistes en Acció de Catalunya FAVB. Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona L’OCUC. Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya PTP. Associació per a la Promoció del Transport Públic P(A)T. Prevenció d’accidents de trànsit

Funcionaris imputats per atorgar llicències a canvi de favors andrés naya Dimarts 15 de desembre no es comentava una altra cosa a Nou Barris: els Mossos d’Esquadra havien detingut Heliodoro Lozano, director de llicències i espai públic de Nou Barris, càrrec de confiança política que ostentava des del mes de juliol. Amb un sou d’uns 63.000 euros. La sorpresa era general, inclosa la regidora del districte, Carmen de Andrés.

Lozano va arribar a Nou Barris procedent dels serveis de redacció de projectes de l’Àrea d’Urbanisme que dirigeix Ramon García Bragado. El seu trasllat a Nou Barris va ser una decisió del tinent d’alcalde d’Urbanisme i president del Consell de Nou Barris. Anteriorment havia estat destituït al districte de Ciutat Vella per la denúncia realitzada per un despatx d’advocats que informa-

per les seves formes perdonavides.

“Aquí no venim a parlar de política!” se li va sentir.

Lozano treballava en xarxa amb el funcionari Joaquim Quílez (també imputat en un cas de llicències de prostíbuls) i entre tots dos havien facilitat les 800 llicències de

l Heliodoro Lozano va l’Ajuntament que Lozano, des de la seva responsabilitat de cap del serveis tècnics de Ciutat Vella, adjudicava llicències de pisos turístics en temps rècord i sense complir els requisits legals. Lozano portava poc temps a Nou Barris, però ja havia destacat en alguna reunió veïnal

García Bragado va decidir traslladar Lozano a Nou Barris per fer la mateixa feina per la qual se’l va destituir pisos turístics que l’Ajuntament va atorgar l’any 2006 abans de la seva suspensió. Tot un negoci immobiliari. Un pis de classe alta pot suposar per al propietari uns ingressos

de 6.000 euros mensuals. Completava el triangle corrupte una altra funcionària imputada, Elena Ariza, ex-mà dreta de Lozano a Ciutat Vella. Curiosament, també va ser traslladada el mes de juliol com a directora d’espai públic i llicències de Sarrià-Sant Gervasi.

Com és sabut, dos dels tres imputats estan a la presó acusats de suborns i amenaces. Sembla correcte que l’Ajuntament traslladés la denúncia al jutjat d’instrucció.

Sembla just que, avui, els imputats estiguin suspesos de feina i sou. No s’entén que davant d’una denúncia tan seriosa se’ls traslladés a altres districtes, a uns llocs de treball amb idèntiques responsabilitats. Estan acusats d’atorgar llicències a canvi de favors, i se’ls va nomenar precisament per atorgar llicències a Nou Barris i SarriàSant Gervasi. Incomprensible.

CARRER115 febrer 2010 CRÒNICA 9

“La invisibilidad de la mujer es un defecto de todas las transiciones” Pamela Radcliff Historiadora Latinoamérica hubo movimientos que tuvieron un papel importante antes de sus respectivas transiciones, pero que desaparecieron después.

La ausencia de mujeres en las narrativas es bastante común. Es un problema global. Durante la Transición se quiso incorporar a la mujer a la política democrática. Pero resultó más complicado de lo que parecía. La ruta, moderna y progresista, no estaba clara.

En las democracias maduras el problema perdura.

néstor bogajo

La historia de la Transición es la historia de sus políticos: la lucha vecinal y las mujeres brillan por su ausencia. Uno de los granitos de arena que han de llenar ese vacío historiográfico proviene del Pacífico, de una tórrida, dorada playa de California.

Una norteamericana que estudia a la mujer madrileña de la Transición. ¡Casi nada!

Sonaba más raro en los 80, cuando estudiaba el movimiento obrero en Gijón.

Decían que había cogido un mapa y había elegido el sitio al azar [Sonríe]. Lo cierto es que descubrí España como George Orwell, atraída por el romanticismo de la Guerra Civil. Luego “salté” a la Transición, donde hallé un movimiento vecinal importante que nadie había estudiado a fondo. Siempre me han interesado los movimientos sociales y su contribución a los cambios políticos.

Usted habla de la importancia de las asociaciones de amas de casa madrileñas. En Barcelona no tuvieron tanto protagonismo...

¿Y cómo contribuyó al cambio la mujer madrileña de la Transición?

Destacó en las protestas en la calle, las que se hacían ante las instituciones, en horario laboral. Los hombres no podían dejar su trabajo y eran ellas las que se manifestaban. También hubo mujeres en las juntas de las asociaciones de vecinos. Había presidentas y secretarias, un cargo importante pero poco reconocido. Las juntas, no obstante, eran espacios masculinos. Las primeras entidades vecinales solían asociar a un hombre por familia. Esto no implica que las mujeres no participasen: lo hacían de manera informal. Las mujeres suelen participar en la política de base, en canales informales que la política de partidos no reconoce.

Usted afirma que aquellas mujeres adolecieron de invisibilidad.

La élite política no estaba interesada en las asociaciones de vecinos, ni de hombres ni de mujeres. Y la prensa, que sí hablaba del movimiento vecinal, no proporcionaba un marco interpretativo: si buscas en los textos, ves mujeres, pero su participación no se reconoce de manera explícita.

Y eso es básico. Si la esfera pública no interpreta que un

anna carlota

movimiento es importante, la gente no lo asimila como tal. En aquellos momentos la ciudadanía se veía como algo masculino. Es en ese nivel discursivo donde la mujer adoleció de invisibilidad. Y también en las asociaciones, donde su punto de vista a menudo no se tomaba en serio. ¿Por qué?

Porque las “cosas de mujeres” se ven como algo específico, que sólo las afecta a ellas; en contraposición a las “cosas de hombres”, generales, universales, que interesan a todos. Una distinción muy arraigada en la política occidental.

Los derechos que promulgó la Revolución Francesa, por ejemplo, se consideraron universales, aunque sólo se aplicaron a los hombres. También es invisibilidad. ¿La invisibilidad de la mujer es un defecto de la “modélica” transición española?

Lo es en todas las transiciones. En los países del Este, las asociaciones femeninas se veían deslegitimadas por su relación con el estado. En

From USA to Madrid Pamela Radcliff, especialista en Historia Contemporánea de España, da clases en la Universidad de California en San Diego (EEUU).

Siente debilidad por los movimientos sociales: dedicó su primer libro a los obreros de Gijón en el origen de la Guerra Civil y ahora estudia el papel de las asociaciones madrileñas durante la Transición. Parte de este trabajo puede leerse en el libro Memoria ciudadana y movimiento vecinal. Madrid, 19682008 (Catarata, 2008), en el que firma el artículo “Ciudadanas: las mujeres de las asociaciones de vecinos y la identidad de género en los años setenta». En diciembre visitó la capital catalana para intervenir en una de las mesas redondas de la muestra Barcelona-Madrid: 40 anys d’acció veïnal, y constató que el caso barcelonés es una rara avis de la España en transición.

Descarta estudiarlo por el idioma, pero sigue de cerca el trabajo de sus colegas locales.

La política del Partido Comunista (PC) no era la misma en Madrid y Barcelona. No es que el PC apoyase en Madrid al Movimiento Democrático de Mujeres (MDM), sino que las mujeres comunistas decidieron utilizar el MDM para desarrollar una política de la mujer. El MDM captó asociaciones de amas de casa a principios de los 60. Lo mismo ocurrió más tarde en Valencia, pero no en Barcelona, donde las mujeres comunistas no entraron en masa en ninguna organización. ¿Qué actividades llevaban a cabo las asociaciones de amas de casa antifranquistas?

Se parecían a las asociaciones de vecinos. Trataban problemas de barrio cercanos a las mujeres: guarderías, escuelas... Luego incorporaron reivindicaciones feministas, como la defensa del aborto.

También las asociaciones de amas de casa no antifranquistas desarrollaron un discurso más amplio de lo esperado. Sus boletines hablaban de la modernización del rol de la mujer, de su entrada en el mundo laboral, del derecho a participar en política.

Eso sí, si hablaban del aborto, no era para defenderlo.

Las asociaciones de amas de casa y cabezas de familia del Movimiento hicieron cosas similares a las que hacían las asociaciones de vecinos.

Contribuyeron a formar una sociedad civil densa y plural.

En Barcelona, la defensa del aborto se impulsó desde las vocalías de mujeres. ¿Qué papel tuvieron éstas

en Madrid?

Sabemos poco al respecto.

Las actas de las asociaciones reflejan su existencia, pero no sus actividades. Podemos ver que una asociación creó una sección de amas de casa en 1974, que se convirtió en vocalía de mujeres en 1976; así que sabemos que su modelo evolucionó. Hubo un intenso debate sobre cómo debían funcionar las vocalías, si debían centrarse en los problemas de las mujeres en el barrio o ser voces auténticamente feministas. El mismo debate generó las dos líneas del feminismo durante la Transición: el feminismo radical, cuyas defensoras abandonaron los partidos políticos, y la doble militancia. ¿La vocalía debía ser un espacio de doble militancia o de asuntos auténticamente feministas? Y para las feministas radicales las guarderías no eran un tema auténticamente feminista. ¿Qué peso tiene la lucha vecinal femenina en el proceso de emancipación de la mujer?

La lucha vecinal femenina durante la Transición fue sólo una de las muchas tensiones que forman el proceso.

Fue importante porque, si no se lucha, nada cambia. Pero, para mí, la experiencia de las asociaciones de vecinos y amas de casa ilustra una contradicción que ha existido siempre: cuando las mujeres participan en movimientos sociales generales, sus intereses se marginan; y cuando forman movimientos sociales independientes –feministas, amas de casa– se marginan también. Su experiencia nos muestra los diferentes modelos de organización de la mujer, pero también sus límites.

Para acabar, un dato: 55% de hombres y 45% de mujeres en las juntas de las asociaciones de vecinos de Barcelona.

La participación de hombres y mujeres en las asociaciones de vecinos se está igualando, pero no hay que olvidar que esa tendencia es fruto de la marginación del movimiento vecinal. Si las asociaciones de vecinos aún fuesen un centro de poder real, la equiparación no sería posible. Si se está llegando a la paridad es porque el movimiento vecinal ya no influye en las decisiones importantes.

Opinió

CARRER115 febrer 2010 OPINIÓ 10

josep torrell

12

La Filmoteca ha de ser una entitat pública

La veu del

CARRER

Entre Barcelona i els Pirineus, hi ha qui juga amb foc.

Sense pensar en els drets humans i universals de les persones. Mentrestant, sorprèn que hi hagi també qui pensi en Jocs i aixequi una cortina de fum volent revifar la torxa olímpica. I tot plegat, en un context de forta crisi econòmica i atur elevat que no deixa d’afectar durament la classe treballadora i el veïnat de molts barris i ciutats. Amb els riscos que això suposa.

Que l’Ajuntament de Vic (governat per CiU, PSC i ERC i esperonat per l’extrema dreta de Plataforma per Catalunya) hagi obert el debat sobre la limitació del dret d’empadronament dels immigrants és una irresponsabilitat.

Perquè, més enllà de posar de manifest els problemes d’una administració local mal finançada per fer front a un fenomen global, obre la porta a criminalitzar la immigració i a justificar amb arguments xenòfobs la competència per serveis socials i drets universals que, com l’educació i la salut, van estretament lligats al fet d’empadronar-se.

La irresponsabilitat de Vic ha servit de mirall per reflectir que ja hi ha molts ajuntaments, des de Torrejón de Ardoz a Montblanc, passant per Cornellà, Sant Boi o Vilafranca, que posen traves a l’empadronament d’immigrants o els dificulten l’obtenció del permís de residència per arrelament. Ho fan ajuntaments de tots colors, també d’esquerres. I ho desitjaria fer, a Badalona o Barcelona, una dreta extrema que s’està traient els pocs complexos democràtics que li quedaven. De fet, arran de Vic, i entre declaracions de principis del president Zapatero contrarestades per crítiques del president Montilla als postulats “bonistes”, fins i tot el Govern central planteja limitar l’empadronament. Per combatre els pisos pastera, es justifica. Sense entrar en el debat de fons del tan vulnerat dret a l’habitatge ni preveure que alterar la més o menys neutra estadística del padró pot ser contraproduent.

Davant de tot això, als barris només val una resposta: mantenir l’acció d’un teixit associatiu solidari que acull i ajuda a la convivència. Més que mai en temps de crisi, cal lluitar per garantir els drets socials per a tothom.

Empadronant a qui visqui o treballi a la ciutat i posant tots els recursos que calgui. També per fer els equipaments promesos als barris que ara es regategen amb l’argument que no hi ha diners. Aquest sí que és un repte de futur i no pas el d’inventar-se una candidatura olímpica d’hivern a Barcelona per al 2022.

La veu del CARRER

Edita: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-10 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 93 412 76 00 Fax: 93 412 58 88 e-mail: carrer@favb.cat Web: www.favb.cat

Ollés, Rosa Mª Palencia, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes, Luis Zaurín

Consell de direcció: Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández

Administració: Marga Parramon Publicitat: Isabel Mancebo

Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz

Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03

Revisió ortogràfica: Roser Argemí Consell de redacció: Gemma Aguilera, Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Arnau Cunties, Laura Díaz, Yaiza García, Daniel Gomis, Patricia Horrillo, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Marc Villoro Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Jaume Asens, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Horacio Capel, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Albert

El ninot de El Roto

De Vic a l’Olimp

La veu de les associacions Greu confusió

En referència a la secció “La cambra fosca” de la revista Carrer número 112 en la que figura la portada del programa de Festa Major d’enguany, volem fer constar el següent: - No és veritat que el districte censurés el cartell, ni hi ha cap doble versió. El vàrem editar tal i com l’Azagra el va dissenyar després d’explicar-li quin era l’objectiu de la festa.

- L’Associació tenia com a objectiu coordinar la festa amb la

Portada: Anna Carlota Maqueta original: Joan Carles Magrans

Distribució: Trèvol Missatgers Telèfon: 93 498 80 70

La FAVB no està necassàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft Imprès en paper ecològic de 80 grams Dipòsit legal B - 21300 - 1995 Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

Jornada: la participació en salut La Favb prepara per al dia 20 de febrer unes jornades per conèixer les noves normatives de participació en l’àmbit de la salut i establir criteris unificats en les persones de les entitats veïnals que assisteixen als consells de salut, així com generar formes estables de comunicació. Podreu consultar en breu la pàgina web de la Favb per informar-vos del programa, que constarà de diverses xerrades i tallers.

fira dels petits comerços de Sant Pere més Baix i a la vegada defensar i potenciar el petit comerç de proximitat, i en el seu primer dibuix no quedava explícit el nostre objectiu.

- En cap moment renunciem a dir NO als hotels, ni petits ni grans. Tampoc renunciem a la història del Forat de la Vergonya, així com a d’altres reivin-

dicacions del barri, però en aquest cas teníem altres prioritats.

Demanem a la direcció de la revista Carrer que esmenin la referència que fan a “La Cambra Fosca”, que porta a una confusió molt greu.

Sobre qualsevol notícia a referència feta o editada per la nostra Associació, demanem que us poseu en contacte amb la secretaria de la mateixa.

Maria Mas Canals Presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic

La veu dels lectors Immigració i crisi econòmica

Ara que a poc a poc es van apagant els ecos de la polèmica generada al voltant de la proposta de l’ajuntament de Vic de negar l’empadronament als immigrants “sense papers”, convindria reflexionar sobre una de les conseqüències de l’esmentada polèmica.

S’han fixat amb quina velocitat hem passat de parlar de l’escassa ètica professional del senyor Díaz Ferrán i dels sous d’escàndol dels nostres banquers a sentir a la dreta més dura cridant que els immigrants són els culpables de la manca de recursos públics i de lo dura que està sent la crisi econòmica per als treballadors del país?

Fins ara hi havia un ampli consens al voltant de la idea que aquesta crisi venia de molt a dalt, de la cobdícia de bancs, multinacionals i centres financers. No obstant, hem vist com la dreta econòmica i política del país ha aprofitat el debat per assenyalar als immigrants com els autèntics culpables de les penúries econòmiques de la població. Davant d’aquest fet, on eren les veus de sindicats i partits polítics afirmant sense complexos una obvietat com que tant els treballadors autòctons com els immigrants són víctimes d’una crisi econòmica que els hi ha caigut a sobre sense merèixer-ho?

Aitor Carr Barri de Gràcia, Barcelona

CARRER115 febrer 2010 OPINIÓ 11 Sobre Martí Codolar

Como hace seis años que vivo en Badalona me ha costado hacerme con el Carrer 114. El número me parece genial y absolutamente necesario. Me lo estoy leyendo todo.

Pero de hecho escribo porque en el apartado “100 accions veïnals que han canviat Barcelona”, concretamente en la página 28, “Martí Codolar”, hay una insuficiencia, que no deficiencia. Cuando se enumera las asociaciones que crean la coordinadora del Martí Codolar (supongo que es el típico “gazapo”) no aparece la Asociación de Vecinos y Comerciantes del Parque Valle Hebrón. Lo cual en la práctica es especialmente injusto, o bien lesivo.

Fue precisamente esta asociación la que impulsó la Coordinadora. Pero es que además, la reivindicación fue inicialmente impulsada desde este barrio del Parque Valle Hebrón. Esta asociación llevó las maquetas que se realizaron en dos días y las consiguientes noches a plazas y mercados de los barrios. Y esta asociación diseñó el cartel ‘Especulació’. También hicimos la primera convocatoria a los demás barrios y la propuesta de organizar la Coordinadora de barrios Martí Codolar.

LA CAMBRA FOSCA El patrimoni dels bombers, en perill El passat 25 de gener va tancar les portes el parc de bombers del carrer Provença, construït l’any 1931. El parc s’ha traslladat a les instal·lacions provisionals del parc públic Joan Miró, cosa que ha provocat manifestacions de protesta per part del veïnat. A la pàgina web de l’Ajuntament s’anuncia que el parc definitiu s’inaugurarà l’any 2013.

La Plataforma en Defensa del Patrimoni Històric dels Bombers (PDPHB) denuncia que l’Ajuntament no ha presentat cap projecte per trobar una ubicació a la petita però important col·lecció de materials que inclou una trentena de vehicles dels segles XIX i XX. “Vells estris que han

Paco Obón

Aún estamos vivos

Soy Basilio González. Termino de visualizar en mi ordenador la exposición sobre... Lo primero que se me ocurre es deciros que muchos de los protagonistas de aquellos años aún estamos vivos. ¿Por qué no se nos ha consultado?

Estoy cansado de ver lo que se escribe sobre la Zona Franca porque tiene poco que ver con la realidad y muchas veces lo que se escribe es casi anecdótico. Lo segundo es que se dice que podemos hacer comentarios pero luego es imposible hacerlo. Lo tercero es que el hecho de que sólo aparezcan 6 comentarios me da la razón, porque de lo contrario sería para llorar. Y por último tengo la impresión de que, al menos sobre la Zona Franca, se pretende escribir la historia de un partido que fue inexistente y que todos los demás hemos sido borrados. Saludos.

lluitat per la ciutat com a armes de pau contra la catàstrofe i la desolació”, diuen els bombers. Són vehicles de vapor, a motor d’explosió, escales, material gràfic, arxius... L’edifici s’enderrocarà immediatament i aquests fons, a falta d’un projecte de conservació, seran emmagatzemats de qualsevol manera per caure en l’oblit, com tantes vegades ha passat.

A la memòria perdura el desballestament d’una trentena de vehicles dels anys vint i dels vuitanta. És necessari un projecte de museu, ubicació i calendari.

La Plataforma es mereix que s’atenguin les seves peticions.

La pèrdua d’aquest patrimoni històric és imperdonable.

jordi foix

Millet no s’ha escapat!

La campanya d’imatge de Millet continua. Els advocats van muntar un circ a la primera compareixença de l’any al jutjat. Cridant i provocant, van dir: “Veuen com no s’ha escapat?” ¿Com s’ha d’escapar, si continua gaudint dels plaers terrenals amb els diners del saqueig?

Ens ha robat a tots, perquè es va emportar, mitjançant subvencions, part dels nostres impostos i no se l’acusa de malversació de fons públics.

La nostra indignació no radica en què es pugui escapar, sinó en què no està entre reixes.

Passaran els anys, continuarà en llibertat i, amb el ritme que porta la instrucció judicial, complirà condemna a l’altre món que, amb el poder que té, estem segurs que serà en llibertat provisional.

D’altres no tenen tanta sort.

Basilio González

EN POSITIU

Felicitats, Trèvol En ser el número passat un monogràfic, no vam poder deixar constància de l’alegria que sentim la gent que fem Carrer pels 25 anys de treball dels companys de Trèvol. L’any 1984 van començar la seva marxa les primeres bicis missatgeres. Ningú no els donava cap futur. Pocs els van donar recolzament.

Avui, Trèvol és una realitat indiscutible: ofereix els seus serveis de missatgeria, neteja, distribució i comercialització de productes ecològics i de comerç just.

Carrer està unit des del número 1 a Trèvol. Ells han fet possible que els 115 números editats hagin pogut arribar als punts de distribució. Gràcies, companys.

Les cartes enviades a la secció de La veu dels lectors han de tenir un màxim de 1.800 caracters (un foli). Ens reservem el dret d’adaptar-les si superen aquesta extensió.

Custodia Moreno, Medalla d’Or L’any que el moviment veïnal celebra els 40 anys, Custodia Moreno va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat. Activista veïnal al Carmel i present a totes les seves lluites. Jordi Borja recordava unes paraules seves al número anterior de Carrer: “Aquell dia vam sortir

al carrer i vam començar a cridar que volíem habitatges per al barri... així vam vèncer la por... aquell dia, tot va canviar”. En plena dictadura, començava la lluita dels milers de barraquistes.

Aquest reconeixement s’ha acollit amb alegria per molts veïns i entitats del Carmel i dels altres barris del districte. Des de la Favb felicitem la companya que durant tants anys va treballar per un moviment veïnal fort i combatiu. La nostra ciutat és millor per la feina i la lluita de milers de dones i homes que tenen nom i cognom.

Una insubstituïble Custodia.

Va per tu.

Llibertat per a Amadeu Casellas Ningú, excepte els familiars i algunes persones conscienciades, no s’en recorda de la gent que està a la presó. I pot ser ni tan sols no importa. Però, de vegades, hi ha situacions tan flagrants que un grup de gent aconsegueix transmetre la veu del presos que lluiten pels seus drets i denuncien les injustícies del sistema penitenciari. És el cas del Grup de Suport a Amadeu Casellas, que va congregar més de 1.000 persones a l’Ateneu Popular de Nou Barris el passat 23 de gener per demanar la seva llibertat i denunciar el silenciament del cas als mitjans de comunicació.

CARRER115 febrer 2010 OPINIÓ 12

josep torrell crític de cinema

La Filmoteca ha de ser pública

E

l 21 de octubre el Departamento de Cultura y Medios de Comunicación de la Generalitat hizo público el Anteproyecto de Ley del Cine en Cataluña. Este anteproyecto de ley dejaba claro que “la Filmoteca de Catalunya debe transformarse en sociedad mercantil”. Dos días después, el 23 de octubre, mandó un nuevo proyecto, alegando que el primero era sólo un borrador, del que se habían subsanado “pequeños cambios técnicos”, el más “pequeño” de los cuales era toda mención a la sociedad mercantil.

A pesar de este “pequeño cambio técnico”, sigue en la red el anteproyecto de Presupuestos de la Generalitat para 2010 para el Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) donde, en el capítulo de “objetivos estratégicos y operativos”, sólo hay uno: “la constitución de una sociedad mercantil” que gestione la actividad de Filmoteca. Más grave todavía, está circulando un Informe propuesta para la creación de una sociedad mercantil para la gestión de la Filmoteca de Catalunya, que lleva fecha de 9 de marzo de 2009 (sin que durante este tiempo se haya comunicado nada ni al comité de empresa ni siquiera al director de la Filmoteca).

El 4 de noviembre, la plantilla de trabajadores de Filmoteca al completo firmó un documento público dirigido al consejero de Cultura que, “por sentido de la responsabilidad”, piden “que deje sin efecto” la propuesta de convertir la Filmoteca en pasto del capital privado.

Posteriormente, el 24 de noviembre se dio a conocer la recogida de firmas entre cineastas y ciudadanos (que sigue aún), en la que se manifiestan en contra la conversión en sociedad mercantil y solicitan que se “considere la posibilidad de dotar a la Filmoteca de otra forma jurídica, homologable con instituciones similares del país o del extranjero”. Las primeras firmas del manifiesto son las de Isabel Coixet, Pere Portabella y Llorenç Soler (cineastas), JoséEnrique Monterde (presidente de la Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinemàtografics) y Romà Gubern (catedrático), entre otros.

También lo han firmado entidades, como la Universidad de Barcelona.

Los dos documentos argumentan

ignasi r. renom

Las obras de la nueva Filmoteca avanzan mientras el futuro de su gestión es una incógnita

de forma parecida. Ambos reconocen a la Filmoteca el mismo valor patrimonial que ostentan el Archivo Nacional de Cataluña o la Biblioteca de Catalunya, que constituye un legado de toda la comunidad y la misión de estas entidades debe ser preservarlo. Advierten de que la sociedad mercantil sería razón suficiente para ser excluidos de la Fédération Internationale des Archives du Film (FIAF), dejándola

l

La propuesta de hacer una sociedad mercantil de la Filmoteca no es el único disparate: también está la separación física del archivo respecto de la futura sede o la falta de inversión en conservación y restauración

desprotegida ante determinadas coyunturas e inciertos avatares políticos. Finalmente, también llaman la atención acerca de que una empresa privada dificultará el carácter abierto y participativo que mantiene a la filmoteca arraigada en el tejido cinematográfico de su entorno.

Sergei Eisenstein decía que “el arte es un sismógrafo muy sensible”. Quien dice el arte, dice el cine.

El cine es una parte importante de nuestra cultura común. Pero esto es algo que nuestros gobernantes no logran entender. Todos los proyectos de “hacer país” han obviado la cuestión cinematográfica: tener un cine nacional cuesta demasiado caro.

Así, el cine que les interesa es el que hacen los norteamericanos (pero no el resto del mundo: sobre todo, no el que se hace aquí).

Habida cuenta del trato que dispensa el ICIC a la Filmoteca -del que la propuesta de “sociedad mercantil” es el más evidente, pero no el único:

por ejemplo, la separación física del archivo respecto de la futura sede de la entidad- probablemente la forma óptima será aquella que garantice la total independencia del ICIC (que, por lo demás, carece de las mínimas competencias legales en la actividad propia de filmoteca).

Pero esto no es todo. Conservar y restaurar las películas es delicado y costoso. Mantener al día una biblioteca y poner en pie una completa videoteca, es caro. Los precios de las películas crecen sin parar.

Por todo ello, ha llegado la hora de aumentar los presupuestos de la filmoteca, como parte del patrimonio cultural común. Si algún día se pone en marcha un programa de “cine en las escuelas”, será preciso contar con vídeos como material didáctico, y nadie como la filmoteca puede poner en marcha un proyecto tan ambicioso. Pensar en el futuro significa pensar en términos de una filmoteca pública y democrática.

Adéu a l’activista veïnal Emília Llorca redacció

E

l passat mes de desembre un conductor irresponsable va segar la vida de la nostra companya Emilia Llorca, Emiliona, presidenta de l’AVV de l’Ostia, una de les darreres a incorporar-se a la Favb i també una de les més combatives. La trajectòria de la nostra companya en defensa dels veïns i veïnes de la Barceloneta és molt antiga i coneguda al barri. Ara el sentim més buit i desolat, com ens sentim nosaltres mateixes, mancades d’una persona amiga, propera i sempre disponible.

Reproduïm aquest article del periodista Arturo San Agustín publicat a El Periódico el 10 de desembre amb el qual ens sentim totalment identificats.

“El barri, tots els barris autèntics, en aquests temps convulsos, són sempre una persona o dues, només una o dues, que se’l prenen seriosament. I prendre’s seriosament el barri, el seu barri, vol dir estimar-lo, defensar-lo d’especuladors immobiliaris, de polítics torçats o adormits i d’altres plagues actuals, que cada vegada són més massives i letals. A la Barceloneta, aquest barri tan ferit i envaït, un dels seus veïns imprescindibles era Emília Llorca, a qui un cotxe o el seu imprudent conductor acaba de robar-li la vida. A ella li ha robat la vida i al barri li ha robat una esperança.

L’Emília era la combativa presidenta de l’Associació de Veïns l’Òstia i qui, sense cap interès polític o econòmic, cridava les veritats, les urgències del seu barri. Un barri oblidat per tots, menys pels especuladors immobi-

liaris, que sempre estan atents i desperts. Un barri, la Barceloneta, que acabarà sent només un barri de rics, molts d’ells anglesos o holandesos que busquen el sol, la mar i els arrossos. Rics també amb iot enorme, com cert exgendre d’aquell grec dels petroliers, les illes i les ulleres de sol.

Han matat l’Emília en un moment en què la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona celebra els seus 40 anys d’acció veïnal i crida que les associacions de veïns s’han de tornar a apropiar la polí“Combativa presidenta de tica. En aquests temps de corrupcisabudes o publicades -d’algunes l’AV de l’Òstia, cridava les ons corrupcions- tornen a fer seu el seu veritats i les urgències del vell crit de guerra: “Salvem Barcelona per a la democràcia”. Això és seu barri oblidat” el que llegeixo en l’últim número de La Veu del Carrer. En aquest número hi surt una d’aquelles ferotges i lluminoses veritats d’El Roto, que alguns segueixen dient-ne acudits. Aquesta veritat la protagonitza un individu que diu: “Ja està bé de fer política amb la política. Deixin-la per al que és: per fer negocis”.

Els partits van robar la política a les associacions de veïns, i van beneficiar alguns dels seus membres trepadors, però ara, quan acaben de matar Emília Llorca, sembla que estan disposats a recuperar-la. Adéu, Emília”.

l

CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 13

Ser animal a Barcelona Articles

gemma aguilera josé miguel benítez sergi cabeza luis caldeiro Laura díaz eva fernández

yaiza garcía alfons lópez marc villoro

Fotografia

DOSSIER

Amb aquest dossier pretenem aproparnos a uns altres habitants de la ciutat, els animals, i analitzar la nostra relació amb ells i la convivència a un entorn urbà que també és un ecosistema i té la seva pròpia biodiversitat

anna carlota dani codina joan morejón ignasi r. renom

La ciutat també és un ecosistema Alfons lópez membre de depana

xisteixen tres tipus de biodiversitat: la diversitat d’ecosistemes del planeta, la diversitat d’espècies (quantitat d’espècies que viuen en un ecosistema) i la biodiversitat genètica, que garanteix la supervivència i adaptació de les espècies. Avui la biodiversitat del nostre planeta és un factor amenaçat com mai abans per múltiples factors humans i que demana mesures urgents de protecció i conservació: la desforestació, el canvi climàtic, la fragmentació d’espais naturals... fan desaparèixer centenars d’espècies desconegudes cada any arreu del planeta. Oblidem sovint, però, que no només s’ha de valorar i protegir la biodiversitat en els àmbits verd (els boscos) o blau (el mar i oceans) sinó també en el nostre entorn gris: la ciutat. Fa ben poc que alguns ecòlegs han començat a mirar-se les ciutats com a veritables ecosistemes i com a ciutadans de la gran urbs, ens hauríem d’aturar més sovint a fer un cop d’ull al nostre voltant.

Una gran quantitat d’éssers vius comparteixen l’espai urbà amb nosaltres les persones. Molts d’ells hi tenien el seu espai abans que hi fóssim nosaltres i han sabut adaptar-se a les peculiaritats de l’entorn urbà fins a establir-s’hi definitivament. D’altres han anat conquerint espai poc a poc a mesura que la ciutat creixia i s’hi adaptaven. O han arribat de la mà dels humans, de manera voluntària o involuntària. I d’altres són nouvinguts, i encara està per veure quin espai agafaran i de quina manera hi conviuran amb la resta.

Sobre tots aquests animals i la seva relació amb el nostre entorn, cal analitzar amb cura cada cas per mirar de fomentar una ciutat rica en biodiversitat. La biodiversitat es basa en un fràgil equilibri i com ja hem dit, també a les ciutats té un important però sovint poc apreciat valor ecològic.

E

anna carlota /Ignasi r. renom

Una gran quantitat d’éssers vius comparteixen amb nosaltres els humans l’espai urbà

Dificultats per entendre la biodiversitat Hi ha alguns casos que ens serveixen d’exemples de com és de difícil valorar i comprendre per part de les persones la biodiversitat urbana. Els coloms habiten les ciutats des de fa molt temps: els hem de considerar una plaga a la ciutat?

Com valorarem i trobarem els espais necessaris per a la reintroducció d’espècies depredadores, com el falcó, necessàries per controlar-ne la població? I els porcs senglars que s’han multiplicat els darrers anys i cada cop més descendeixen de Collserola fins a les fronteres de la ciutat? Quins mètodes podem fer servir per controlar la seva població si és que s’ha de controlar?

Un altre cas difícil és la presència de les cotorretes de pit gris (conegudes com cotorres argentines). Des de fa alguns anys és cada cop més freqüent veure a les palmeres de parcs i carrers de Barcelona les sorolloses cotorres de color verd brillant. La seva població ha patit un creixement explosiu els darrers anys per la manca de depredadors i la seva capacitat per adaptar-se al nostre clima.

Bona part dels ciutadans entenen que la seva presència és positiva i enriqueix la

biodiversitat d’ocells a la ciutat però el cert és que suposen una amenaça per a d’altres espècies. I un quart exemple: no som conscients de la nostra responsabilitat en la progressiva desaparició de les colònies de ratpenats a la ciutat. Sovint vistos com animals indesitjables, els seus nius moltes vegades s’han eliminat i cada cop els costa més trobar llocs on reproduir-se. Encara és hora que comprenguem el terrible problema que suposaria per a la ciutat la seva desaparició, quant a la xifra de mosquits que un ratpenat menja al llarg de la seva vida.

Animals sota la nostra responsabilitat Quant als animals de companyia, tothom els valora, pel fet que ens aporten indubtables beneficis personals, afectius i socials. Però malauradament encara hi ha mancances evidents en la comprensió dels principis de responsabilitat, convivència i civisme que comporta tenir un animal a casa. De sobres és conegut

el problema causat per l’abandonament d’animals: patiment, salut pública, necessitat d’equipaments, sacrificis… a causa de la irresponsabilitat d’adquirir un animal sense ser conscient de les obligacions que això implica.

Com animals de companyia normalment es consideren gats i gossos. Però també hauríem de comptar-hi els hàms-

l

Per fomentar una ciutat rica en biodiversitat cal analitzar amb cura els diferents éssers vius que hi conviuen i la seva relació amb aquest entorn ters, conills, canaris… i altres cada cop més habituals a les llars. D’aquesta definició hauríem d’excloure els animals exòtics (rèptils, aranyes, tortugues…), especialment quan són espècies de fora

de la península i procedents d’ambients salvatges. Sovint es tenen més en resposta a una moda que a una necessitat de relació afectiva amb un ésser viu.

Especialment problemàtics resulten els problemes causats per la irresponsabilitat en la tinença d’aquest tipus d’animals. En aquest cas, el seu abandonament o alliberament indiscriminat en el medi natural (parcs, estanys, rieres…) acostuma a acabar amb la mort de l’animal, però de vegades s’hi afegeix el problema que algunes d’aquestes espècies s’adapten al nostre medi natural. I s’hi adapten tan bé que acaben per ser una greu amenaça per les espècies autòctones que es veuen desplaçades en perdre el seu hàbitat o haver de competir per l’aliment. És el cas de la tortuga de Florida o el cranc americà. Cal recordar que les dues principals causes d’extinció d’espècies al món són en primer lloc la desaparició d’hàbitats (la desforestació, per exemple) i en segon lloc les espècies introduïdes pels humans.

Quant a aquests animals, un altre aspecte és la seva condició legal. Moltes espècies exòtiques són espècies en perill d’extinció i objecte del tràfic il·legal.

Convenis internacionals regulen el tràfic d’aquestes espècies i cal assegurar-se de no adquirir animals en perill o amenaçades d’extinció. És complicat, com en qualsevol altre ecosistema, concebre la complexitat de relacions que existeix en la biodiversitat urbana. Però en aquest cas potser ho empitjora la miopia que patim els ésser urbans, que ens dificulta valorar correctament les relacions mútues que ens uneixen amb els animals que ens envolten.

CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 14

Els nostres veïns, els animals Yaiza García

més comuna conviuen amb la població de Barcelona no són tan visibles, ja que són considerablement més petits. Són insectes, entre els quals destaquen les formigues, les paneroles, les termites, els polls i les puces. Els insectes en general són molts i quasi sempre invisibles als nostres ulls. Pel general no volen fer-nos mal, però el seu aspecte posa prou nerviosa la població com perquè es neguin a conviure amb ells.

I el cert és que encara que en alguns casos no resultin perillosos, la seva existència incomoda molt les persones. Les paneroles, per exemple, encara que directament no ens poden fer mal, ja que no poden mossegar-nos ni clavar-nos un agulló, són portadores de gran quantitat de malalties. Les termites, que s’alimenten de fusta, també donen molts mals de cap quan decideixen acabar amb l’estructura d’algun edifici. I què dir de les puces i els polls… Les formigues, tot i que es troben presents durant tot l’any, només es fan visibles durant la primavera, quan sur-

ot aquell qui creu que la ciutat és un indret que els animals defugen, es troba en un error. La ciutat és un escenari al qual els animals s’han hagut d’adaptar, i per viure en el qual han hagut d’aprendre certs trucs de supervivència que fa que sovint segueixin pautes de comportament que mai no seguirien al seu hàbitat natural. Però certes bestioles viuen a la ciutat, i pateixen l’estrès exactament igual que nosaltres.

Al rànquing d’espècies més abundant de Barcelona no hi podien faltar els animals domèstics per excel·lència: els gossos i els gats. Aquests no s’han de preocupar per obtenir menjar, ni per defugir la pluja. N’hi ha d’altres, però, que se les han d’enginyar per superar el dia a dia.No tenen la sort de viure sota la protecció dels humans. Entre els més comuns es troben els coloms, les cotorres i les rates. Els coloms, tot i no ser animals de companyia, formen part del grup d’animals que han

T

l

Les rates són uns dels animals més odiats per la majoria de la població, tot i que les alimentem amb les nostres deixalles estat “convidats” pels humans a viure a la ciutat. Si aquests ocells es concentren als nuclis urbans és perquè hi ha ciutadans que es dediquen a alimentar-los. L’inconvenient es troba en què aquesta espècie pot créixer de manera desmesurada i començar a crear problemes, com ara em-

l ignasi r. renom

Les cotorres s’han adaptat per la falta de depredadors i el clima favorable brutar les façanes dels edificis o generar problemes de salut, en transmetre certes malalties a les persones. Les cotorres, un animal que fa uns anys era impensable trobar a Barcelona, s’han convertit ja en un altre habitual, i han estat ben rebudes pels ciutadans, en els quals desperten simpatia tot i que la seva presència suposa una amenaça per a d’altres espècies.

A l’altre extrem de les cotorres troba-

Què pots fer per tenir el ‘Carrer’ Si esteu interessats en consultar qualsevol número de Carrer, podeu descarregar-vos tota la col·lecció des de la web de la Favb (www.favb.cat)

També podeu fer servir el buscador intern de la web per cercar per paraules qualsevol tema, nom o data que us interessi trobar a la publicació Si voleu rebre la revista al vostre domicili, només ens heu d’enviar un correu electrònic a l’adreça carrer@favb.cat amb la vostra petició i dades. Són 15 euros a l’any d’aportació en concepte de despeses d’enviament

ríem les rates, que segons alguns estudis són els animals més odiats per una major part de la població. Aquests rosegadors habiten el clavegueram, per la qual cosa han hagut de desenvolupar d’una manera sorprenent les seves habilitats aquàtiques. En general, però, també viuen dels ciutadans, ja que troben una important font d’aliments en les nostres deixalles.

La resta d’animalons que de forma

Formigues, paneroles, termites, polls i puces conviuen amb nosaltres de manera invisible formant part de la biodiversitat ten massivament a recol·lectar menjar.

La fauna urbana està composta per una gran diversitat d’animals que conviuen amb nosaltres. Alguns d’ells ens resulten adorables, mentre que d’altres, insuportables, però en tot cas, ens agradi o no, són uns veïns més.

CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 15 eva fernández antropòloga i presidenta de la favb

Animals com nosaltres

E

amb trampes... haurien de ser radicalment eradicades.

Em detindré en l’anàlisi d’aquelles pràctiques que abordem més sovint en els debats urbans. L’exhibició d’animals als zoològics: aquesta fórmula, que en un moment històric podia tenir finalitats pedagògiques, avui ha perdut tot sentit. Els animals tancats tendeixen a mostrar comportaments distorsionats i neuròtics que poc s’assemblen als que mantenen al seu medi natural. La recerca de les i els naturalistes, els mitjans que ens permeten registrar la vida dels animals al seu medi natural (si d’això en queda) ens permeten un apropament molt més fidedigne que el dels zoològics. L’experimentació amb finalitats cosmètiques i farmacològiques, a més de ser reprovable des de consideracions ètiques i morals, tampoc no sembla que ens aporti un coneixement extrapolable a les i els humans i per tant seria, a més a més, inútil. Avui moltes cases de cosmètica que ofereixen plenes garanties de seguretat, basen la seva publicitat precisament en estar al marge de l’experimentació amb animals.

l debat a l’entorn dels drets dels animals té una llarga tradició a la filosofia. Avui torna a ser una qüestió de primer ordre que es vincula tant a la reflexió sobre la naturalesa humana i fins a quin punt les diferències entre humans i no humans són de grau o d’essència, com a l’impacte que les concepcions mecanicistes i utilitaristes vers la natura han tingut i tenen en les altres espècies i poden arribar a tenir en la subsistència de la nostra, una espècie que ha parasitat tots els ecosistemes del planeta.

Diverses polèmiques relatives als drets dels animals i a la convivència entre humans i no humans (perquè animals ho som totes i tots) travessen el nostre quefer quotidià a la ciutat. En aquest article em plantejo entrar en algunes de les polèmiques actuals i proposar algunes línies d’abordatge dels debats.

Altres societats, les ameríndies per exemple, no distingeixen entre el món humà, el natural i el sobrenatural. La imatge que il·lustra aquest text és una bona mostra de com aquesta manca de fronteres permet una relació més respectuosa i al mateix temps, ens informa dels vincles d’afecte i de solidaritat que des de fa milers d’anys existeixen entre humans i no humans. Tenim innombrables mostres etnogràfiques que una concepció no antropocèntrica de l’univers permet una relació més harmònica amb la natura.

Cultura de la crueltat

El llegat de Descartes La nostra tradició occidental, en canvi, ve marcada per la concepció que l’home és l’amo i senyor de l’univers... i així ens va. Figures sinistres com la de Descartes ens han llegat dos grans problemes per comprendre’ns i comprendre el món que ens envolta. La teoria cartesiana que els animals eren mers autòmats i que com a màquines que eren no sentien dolor, ha tingut dos efectes perniciosos. En primer lloc va generar la idea de la discontinuïtat entre humans i no humans i en segon lloc va legitimar moralment el maltractament i la tortura dels animals. La primera és una idea contestada des de la filosofia moderna però també, des de la vessant científica, pels estudis recents sobre el genoma, que situen tots els éssers vius com provinents d’un avantpassat comú i amb més similituds biològiques que diferències quan parlem de les espècies de mamífers anomenades “superiors” a què pertanyem. Respecte de la segona, avui sabem que els animals no només senten dolor, sinó que possiblement en tenir menys capacitat de preveure’n la durada, d’abstraure’s d’ell, de donar-li un sentit, el seu dolor pot ser una experiència més totalitzant, aguda i destructiva que l’experimentada pels

humans en condicions normals (vull amb això excloure les condicions artificialment creades com la tortura).

Un altre dels llegats de Descartes és la separació entre ment i cos que ens ha impedit comprendre els processos de salut i malaltia que ens afecten i ha donat l’espai al biologisme avui hegemònic en la medicina occidental. Per tot això entre aquest senyor i jo hi ha quelcom de personal!

La distinció clàssica entre animals racionals i irracionals, vinculada a un debat de base religiosa, ens condueix a importants dilemes de caire ètic sobre l’eugenesia. Si acceptem que els animals poden ser maltractats o suprimits en tant que éssers “no racionals” estem a un pas d’aplicar la mateixa consideració a aquelles persones que tenen minvades les seves capacitats psíquiques.

Per tant si optem, com ho fan filòsofs i científics actuals, per l’existència d’una continuïtat entre les espècies i assumim que la diferència entre els animals humans i els no humans és de grau, que aquests po-

den sentir el patiment físic i també en molts casos patiments psíquics com el dol, ens haurem de plantejar, com ho fa Peter Singer que “tots els animals som iguals... o per què els defensors de l’alliberament dels negres i de les dones haurien de donar suport també a l’allibera-

l

Un cop superat l’antropocentrisme anacrònic, és impossible èticament i moralment tolerar el patiment innecesari dels animals ment dels animals” Efectivament, un cop superat l’antropocentrisme anacrònic, és impossible èticament i moralment tolerar el patiment innecessari dels animals. Pràctiques com els espectacles amb animals, el confinament en zoològics, les granges amb estabulació industrial abusiva, la vivisecció al laboratori, els experiments dolorosos de productes cosmètics o farmacològics, la cacera

Pel que fa a les corrides de toros, el filòsof Jesús Mosterín ens aporta una clarificadora perspectiva quan les situa dins del que denomina la “cultura de la crueltat,” entesa aquesta com el maltractament dolorós i intencional d’una persona o d’un animal indefens, allargant i incrementant el seu dolor sense cap necessitat, i el contraposa a la cultura de la llibertat. La cultura de la llibertat admet qualsevol interacció i transacció entre adults, però no admet el maltractament a les dones, als infants o la tortura als animals. És a dir, no es pot contraposar la llibertat dels qui volen “gaudir” de l’espectacle amb el dret dels animals a no patir maltractaments i tortures.

Tampoc no es pot adduir que es tracta d’un “fet cultural”, de la mateixa manera que no acceptem l’ablació del clítoris per més cultural que es vulgui considerar aquesta pràctica.

Les corrides de toros són una reminiscència, un arcaisme que ha de ser i pot ser superat. Així, Mosterín ens adverteix que “la cultura és una realitat dinàmica, no estàtica, i és precisament eliminant els seus aspectes més sinistres i cruels com la cultura progressa”. De forma gràfica i directa puc dir que subscric aquella frase que molt encertadament deia “jo consideraré que els toros són cultura quan el canibalisme sigui considerat gastronomia”.

Tal com recull Ferrater Mora, el maltractament als animals té a més l’agreujant que el practiquem contra éssers innocents, per tant ens deshumanitza en el sentit que ens priva d’allò més noble de la nostra condició d’humanes i humans: la compassió.

CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 16

Una joguina massa cara laura díaz

ue els gossos no són una joguina sembla molt obvi. Però només cal recórrer una de les dues gosseres de Barcelona per comprovar que, en realitat, no ho és tant. Una xifra: durant tot l’any el Centre d’Adopció d’Animals de Companyia (CAAC) recull més de 2.000 gats i gossos que estan abandonats o perduts pels carrers de la ciutat Barcelona compta en aquests moments amb dues gosseres, el CAAC, que pertany a l’Agència de Salut Pública, i la Lliga per la Protecció d’Animals i Plantes, estrictament privada. Tant una com l’altra reben i tenen cura dels animals, principalment gossos i gats, que els barcelonins abandonen dia rere dia. El CAAC disposa d’una unitat mòbil veterinària que fa les recollides, sovint a pe-

Q

l

una dada molt inferior a la de la resta d’Espanya, que se situa en un 2%.

Els responsables de la Lliga consideren que, tot i que Catalunya està molt sensibilitzada amb els animals, cal fer complir la llei a tots els nivells, castigant l’abandonament i el maltractament d’animals. “A més l’Administració ha de posar els mitjans que calguin per atendre el munt d’animals abandonats que hi ha a Barcelona en aquests moments -comenta Enric Solé, responsable de la Lliga-. Cal buscar la millor solució perquè la gent es conscienciï i si agafa un animal se’n faci 100% responsable. Es fan poques campanyes i els resultats són molt lents. Les sancions són inevitables.”

“Fem incidència en la tinença responsable, el respecte a l’animal i el comportament cívic dels propietaris”, diuen des de Salut Pública. “Les multes han estat exemplificadores, sobretot quan

propietaris de gossos qualificats com a potencialment perillosos han rebut sancions de fins a 6.000 euros per abandonar-los al carrer”.

Des de fa anys, l’Ajuntament realitza campanyes d’informació i conscienciació a la ciutadania. De fet, des de l’any passat Barcelona té un Pla d’Animals de Companyia que té com a objectiu “garantir la màxima protecció i benestar” a aquests animals, i facilitar la seva integració a la ciutat.

Al CAAC, que es manté amb el pressupost que hi destina l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que supera el milió d’euros anual, hi treballen 20 persones, incloent un equip veterinari propi, i una trentena de voluntaris. Per la seva banda, a la Lliga, que en ser privada es manté gràcies als ajuts dels socis i padrins i als donatius puntuals, hi ha 7 treballadors i uns 60 voluntaris esta-

L’Agència de Salut Pública destina més d’un milió d’euros al CAAC, que recull més de 2.000 gats i gossos abandonats a la ciutat tició de la Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra, així com de l’autoritat judicial. Per la seva banda, la Lliga permet també que els propis amos que han decidit que no volen seguir fent-se càrrec de la seva mascota la deixin al centre, una cosa que el CAAC no permet: “En cap cas no s’admeten animals que ens portin els amos a la gossera, i es persegueix, lògicament, l’abandonament a la ciutat”, diuen des de Salut Pública.

A Barcelona hi ha uns 170.000 animals de companyia i sis de cada deu són gossos, segons l’enquesta Òmnibus Municipal. Es calcula que entre el 0,75% i el 1% d’aquests animals són abandonats pels seus amos,

bles, tot i que normalment és gent que només pot ajudar dissabtes i diumenges. “Hi ha una petita ajuda de les administracions via subvencions, però és un import bastant petit, sobretot tenint en compte que estem fent la feina que, per llei, li correspon a l’Administració”, critica l’Enric.

Prohibició de sacrifici La Llei de protecció d’animals, que és la que regeix aquests tipus de centres, prohibeix el sacrifici de gats i gossos a les instal·lacions pel manteniment d’animals de companyia i als zoològics, excepte per motius humanitaris i sanitaris que s’estableixen en un reglament.

Segons l’Enric Solé, aquesta prohibició ha provocat una sobreocupació d’animals als centres. “El problema és que hi ha molts més abandonaments que espais on ubicar aquests animals”, es lamenta. “Nosaltres ho complim, però hi ha molts municipis que han demanat una moratòria de la prohibició i segueixen sacrificant animals”.

Des de Salut Pública expliquen que Barcelona és pionera en rebutjar el sacrifici animal i a la gossera només se sacrifiquen quan un informe veterinari ho recomana, per evitar patiment o perquè “s’ha produït un comportament especialment agressiu derivat de la mala salut del gos”. “Acollim tots els animals que es recullen a Barcelona i ens comprometem a donar-los allotjament i mantenir-los el temps que sigui necessari”.

Nova gossera al 2013

arxiu caac

Es calcula que entre un 0,75% i un 1% de gossos són abandonats a la ciutat

Les gosseres, com molts altres serveis, són una necessitat per a la ciutadania.

Ubicar un centre d’aquestes característiques és complicat. D’una banda, cal que sigui a prop del nucli de la ciutat perquè la gent tingui possibilitats d’apropar-s’hi per adoptar. De l’altra, s’ha de trobar un lloc on no causi molèsties als veïns, com olors, sorolls, etc.

El Govern municipal i ERC van arribar a un acord el setembre de l’any passat per ubicar el nou Parc d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona al passeig del Migdia, entre l’Institut Botànic i el cementiri de Montjuïc, en una parcel·la municipal d’1,8 hectàrees.

Segons el calendari previst, el 2010 es tramitarà el concurs del projecte, el 2011 començaran les obres i dos anys més tard entrarà en funcionament, prenent el relleu al CAAC, que està situat a la carretera de l’Arrabassada.

Anna Menéndez, presidenta de l’Associació de Veïns de la Satalia, assegura que ubicar la nova gossera a Montjuïc provocarà un fort impacte sobre la fauna i flora pròpies del lloc. A més suposarà construir en la zona verda del parc, que ja està “massa urbanitzat”.

Adoptar és fàcil Quan un ciutadà sol·licita l’adopció d’un animal, tant en un centre com en l’altre, es valora la seva idoneïtat i se li ofereix els animals que són adoptables. En alguns casos, els cadells o els gossos més joves són adoptats més ràpidament, però no sempre és així, perquè hi ha persones que prefereixen un gos de més edat, que sigui més tranquil i que es pugui conduir amb facilitat.

En poca estona la persona es pot trobar amb el gos o gat que s’endurà a casa. Si no apareix cap inconvenient, es fa el tràmit administratiu i el pagament de taxes, que són uns 30 euros, i ja se’n pot anar cap a casa amb l’animal.

Els gossos i gats surten del CAAC i de la Lliga correctament identificats, esterilitzats i vacunats i estan sotmesos a revisions veterinàries periòdiques. Els propietaris queden informats de les obligacions legals que suposa la tinença d’aquell animal.

En un any normal el CAAC dóna en adopció més de 1.000 animals, especialment gossos, mentre que a la Lliga hi ha entre 360 i 380 adopcions anuals de gossos i unes 100 de gats.

CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 17

Una ciutat no tan amable per als gossos gemma aguilera

zona verda compartida per usuaris i gossos al districte de Sant Andreu hi vam trobar molts més residus generats per les persones (diverses bosses de pipes buides, una llauna de refresc i un paquet de tabac, entre d’altres) que no pas dejeccions d’animals, que en aquesta ocasió els propietaris de gossos que passejaven en aquella estona van abocar sense excepció a la paperera específica.

ls gossos barcelonins disposen de 101 pipi-cans i 38 espais d’esbarjo, una oferta que fa molt curt per als 140.000 usuaris potencials. A més, l’incivisme d’alguns ciutadans, i també d’alguns propietaris, aconsegueixen que el dia a dia de les mascotes a la ciutat no sigui tan plàcid. A Barcelona cada any s’abandonen 1.000 gossos i se n’adopten gairebé la meitat.

Barcelona és una de les ciutats amb una normativa sobre tinença animals de companyia més extensa i restrictiva pel que fa a les sancions per als propietaris i els espais que poden ocupar els prop de 140.000 gossos que es calcula que hi ha a la ciutat. D’aquests, però, només el 15% estan censats, és a dir, controlats per l’administració gràcies a una mena d’empadronament per a animals i al xip identificatiu que han de dur els gossos i els gats -n’hi ha uns 30.000- barcelonins.

El respecte pels animals i el seu benestar és una qüestió cabdal en l’ordenança municipal, que preveu sancions de fins a 65.000 euros per als mal tractadors i de quantitats inferiors per a infraccions com permetre miccions en façanes d’edificis o no recollir les deposicions al carrer. A la pràctica, però, les facilitats perquè els propietaris puguin gaudir de les seves mascotes i garantir-los unes bones condicions tot i les limitacions que comporta viure en una gran ciutat, es queden molt curtes. Barcelona compta només amb 101 pipi-cans i 38 zones d’esbarjo per a gossos, fent números, un pipi-can per a cada 1.400 gossos i un espai d’oci per a cada 3.680 mascotes.

E

Responsabilitats compartides Els gossos agradaran més o menys els veïns de Barcelona, però el cert és que el 18% de les llars tenen una mascota al seu càrrec. I una ciutat tan exemplar en la protecció dels drets dels animals -molt més enllà de ser ciutat anti-taurina- de ben segur que trobarà molts aspectes a millorar per tal que la vida dels seus 140.000 gossos sigui més segura per a tothom.

l

A la pràctica, les facilitats perquè els propietaris puguin gaudir de les seves mascotes i garantir-los unes bones condicions són molt curtes, tot i que el benestar dels animals és una qüestió cabdal a l’ordenança municipal

Pocs espais i mal repartits “Molts jardins i zones verdes estan restringides per als animals, quan podrien accedir-hi sense problema, i el mateix passa amb algunes places, que si bé abans eren compartides per veïns i gossos sense problema, ara estan tancades exclusivament per als jocs d’infants.

Cada vegada s’acota més l’espai de la via pública, però en canvi no augmenta l’oferta de zones específiques per als gossos”, lamenta l’Àlex Milian, propietari de l’Ausiàs, un gos de deu anys adoptat de la gossera municipal ara en fa nou. Des de la La Veu del Carrer hem mirat d’esbrinar quins plans té l’Agència de Salut Pública per donar resposta a la demanda creixent d’espais segurs a la ciutat per passejar les mascotes, però no hem obtingut resposta. Tampoc no hem pogut conèixer ni la situació ni el nombre de gossos i gats que es troben al Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona, ja que el responsable d’aquest centre ens ha remès a l’Agència.

Però sumant l’oferta de cada districte es conclou que l’oferta d’espais per a gossos és clarament insuficient. D’altra banda, el nombre de pipi-cans i espais d’esbarjo no sempre es correspon amb el volum d’animals estimats en cada districte. Així, mentre Sarrià-Sant Gervasi acumula el 28% dels gossos de la ciutat, només té 8 pipi-cans i 7 zones d’esbarjo, Sant Andreu, amb una població estimada del 12% dels animals de companyia, té 19 pipi-cans i 3 zones d’esbarjo. A Ciutat Vella, amb un 10% dels gossos de la ciutat, només hi ha 4 pipi-cans i 2 zones d’esbarjo. Un mapa de serveis, doncs, força esbiaixat.

Cursa d’obstacles per al passeig Entre els perills que comporta el tràfec d’una gran ciutat per la qual circulen cada dia més de dos milions de vehicles i els 90.000 desplaçaments en bicicleta, es fa difícil no tenir un ensurt de tant en tant mentre es passeja el gos. “Anar al pipi-can que hi ha prop de la Monumental seria un caos, hi ha massa gossos i entre ells es barallen. L’opció que queda

L’Ausiàs va ser adoptat per l’Àlex ara fa nou anys és el tronc central de la Diagonal, però sempre amb molt de compte de no trepitjar la zona prohibida i que una bicicleta no se’ns emporti per davant. El principal perill de la ciutat per a un gos és, sense cap mena de dubte, els ciclistes. Són silenciosos i no sempre circulen per l’espai que els toca”, explica l’Àlex. Els motius pels quals es prohibeix l’accés dels animals a determinades zones són, per una banda, higiènics, i de l’altra, perquè moltes persones se senten incòmodes amb la seva presència. És cert que uns quants incívics no tenen prou cura de la seguretat amb les seves mascotes i embruten el carrer, però “la immensa majoria, perquè som els primers interessats que el lloc on cada dia passegem estigui net”, tenen l’actitud correcta en aquest sentit.

I és ben veritat. Curiosament, en una

Si vols posar el teu anunci a ‘Carrer’...

Truca’ns o envia’ns un mail!

93 412 76 00 carrer@favb.cat

dani codina

Els ciutadans, però, també han de fer un exercici de responsabilitat per evitar xifres tan alarmants com que a Catalunya s’abandonen 20.000 animals de companyia, la majoria gossos, i el centenar de gosseres del país només té capacitat per acollir-ne 10.000. Només a la ciutat de Barcelona, un miler de gossos són abandonats cada any, mentre que només 477 van trobar una nova llar l’any passat. Les multes i la regulació legal són una bona eina administrativa, però no serveixen de res si cadascú no pren consciència que els animals no són objectes que podem llençar quan ja no els volem.

Bitllets de transport per a mascotes Qui diu que els gats i els gossos no contribueixen a la dinamització de l’economia?

Només néixer, els seus propietaris paguen 47 euros pel xip d’identificació a què obliga l’Ajuntament de Barcelona.

Durant el primer any de vida vénen les vacunes, uns 160 euros, a banda, és clar, de revisions veterinàries i alimentació. I el transport públic, és de franc? 1 euro de suplement per pujar al taxi, sempre que el conductor estigui d’acord a transportar animals, el 50% del preu del bitllet de Renfe en trajectes regionals, de llarga distància i alta velocitat. En canvi, Ferrocarrils de la Generalitat, autobusos, metro i Rodalies Renfe no apliquen tarifes a les nostres mascotes, si bé les exigències de seguretat i higiene fan obligatori l’ús del morrió i la corretja i es prohibeix que mengin o beguin durant els trajectes, tret dels gossos pigall, que queden lliures de restriccions. I per als qui han de volar, les companyies aèries cobren per cada mascota –gat o gos- com si es tractés d’un excés d’equipatge, és a dir, entre 20 euros i 100 euros segons l’aerolínia.

CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 18

Les parades de venda d’animals de la Rambla són un negoci bàsicament familiar que acumula una tradició de més de 150 anys

anna carlota

Any de canvi per a les parades de la Rambla marc villoro

inalment, aquest any la reconversió de les parades d’animals de la Rambla es farà efectiva després que hagi estat un tema de debat i discussió durant molt de temps. En aquest assumpte, hi ha diferents actors: els paradistes, que han de reconvertir la seva activitat per ajustar-se a la llei, l’Ajuntament de Barcelona, que busca trobar una sortida a la situació dels ocellaires, i les entitats proteccionistes -com Libera i Faada- i el grup municipal d’ERC, encapçalat per Jordi Portabella, que s’oposen a aquestes parades de venda d’animals.

F

l

De les onze parades de venda d’animals que actualment existeixen a la Rambla, està previst que només hi continuï una De les onze parades que hi ha en l’actualitat -pertanyents a diferents paradistes, amb un que n’és propietari de cincestà previst que només una continuï amb la venda d’animals, mentre que sis es destinaran a productes amb denominació d’origen i diversos com ara bombons, gelats o articles de museu. Almenys aquest és l’acord al qual van arribar els ocellaires de la Rambla i l’Ajuntament. Segons Mònica Trias, portaveu dels paradistes, “hem arribat a un acord amb l’Ajuntament i ara esperem les parades noves.

El canvi està previst per a la primaveraestiu de 2010”.

Amb aquest canvi, l’única parada dedicada als animals complirà el que marca la llei que estableix un mínim de 40

m2 per a aquest tipus d’establiments.

Com explica Trias, “la Llei de Protecció dels Animals 22/2003 del Parlament de Catalunya ens afecta quant a l’exposició dels animals, ja que no es poden veure directament, que quedin a la vista del públic, i també pel que fa a l’espai de les parades. Ara són 40 m2, i abans no hi havia un mínim”. Sobre els altres sis establiments, la portaveu dels paradistes de la Rambla diu: “estaran dedicats, per exemple, a productes amb denominació d’origen, articles de museu, bombons, gelateria... Hi ha una llista d’opcions per triar. Encara no se sap l’espai, però estaran al voltant dels 10 m2”.

Llargues negociacions Pel que fa a aquest canvi d’activitat, Mònica Trias creu que “no hem canviat d’activitat per voluntat pròpia, és la llei la que canvia. La llei ens va deixar fora, no hem fet res per estar fora d’ella”. La ubicació actual -a la Rambla- es manté d’unes parades que formen part del Mercat de la Boqueria. “Paguem el cànon i els impostos com si estiguéssim físicament al mercat. Som socis de la Boqueria i formem part de la junta”, apunta Trias.

Sobre l’acord al qual van arribar amb l’Ajuntament, la portaveu dels paradistes de la Rambla comenta que “amb l’anterior regidor -Jordi Portabella- no hi va poder haver acord. Després van arribar l’actual regidora de Ciutat Vella, Itziar González, i el tercer tinent d’alcalde i president de l’Institut Municipal de Mercats, Jordi William Carnes. Creiem que parlant, exposant cadascú la seva postura, es pot arribar a un acord”.

Dedicades bàsicament a la venda d’ocells, petits rosegadors, peixos i accessoris (gàbies, menjar...), les parades de la Rambla són un negoci familiar que

s’ha mantingut de generació en generació -ara hi van per la tercera i la quarta- i que acumula una tradició de més de 150 anys. Segons Trias, “la Rambla que tenim ara no és la que més ens agrada i la voldríem millor. Mantindrem la ubicació actual, físicament a dins de la Rambla.

Nosaltres som ramblers i el caràcter a la Rambla el donem els del mig perquè als laterals no queda quasi cap botiga centenària. La Rambla ha canviat molt i l’orgull de ciutat que tenen a Paris, per exemple, aquí no el tenim”.

Des de la Fundació per a l’Adopció, Apadrinament i Defensa dels Animals (FAADA) hi ha una oposició manifesta

l

El col·lectiu animalista Faada denuncia que les botigues infringeixen la llei des de 2003 i denuncien falta de voluntat municipal al fet que les parades d’animals de la Rambla estiguin encara obertes. Segons Jenny Berengueras, coordinadora de projectes de Faada, “venim dient que des de 2003 aquestes parades infringeixen la llei”. Berengueras explica que, amb la legislació vigent, és a dir, amb la Llei Catalana de Protecció dels Animals 22/2003, i amb el Decret legislatiu 2/2008 pel qual s’aprova el text de la Llei de Protecció dels Animals; així com amb l’Ordenança sobre Protecció, tinença i venda d’animals de l’Ajuntament de Barcelona, vigent des del 10 de gener de 2004, “les parades de la Rambla no compleixen la llei quant a venda i tinença d’animals”.

Per a l’entitat proteccionista, que forma juntament amb l’Associació Anima-

lista Libera la Plataforma Rambles Ètiques, el tancament d’aquestes parades hauria de ser immediat i definitiu en base a l’aplicació de la llei. Com diu Berengueras, “aquest tema no acaba mai.

Fa un any, amb l’entrada en vigor de l’ordenança de mercats, l’Ajuntament de Barcelona va donar un termini que vencia el 22 de desembre de 2009 per tancar aquestes parades. Ara es prorroga amb un nou termini de tres mesos fins al març de 2010. Hi ha una falta de voluntat de l’Ajuntament de fer complir les seves pròpies lleis”. Pel que fa a l’opció de mantenir una sola parada de venda d’animals que s’ajusti als requeriments de la llei, la coordinadora de projectes de Faada comenta que “els paradistes tenen tot el dret a reconvertir-se i a vendre productes diversos. L’Ajuntament contempla posar una parada única de venda d’animals, però creiem que difícilment complirà les ordenances i la llei i no ens convenç. La persona a la qual es preveu donar la llicència perquè obri aquesta única parada té una denúncia, presentada per la Plataforma Rambles Ètiques a l’octubre, per la venda de fures sense microxip. Ara estem a l’espera de com prospera aquesta denúncia”.

Sobre les condicions en què estarien els animals en aquest nou establiment, Berengueras creu que “seguiran estant sotmesos a les inclemències climàtiques i a esdeveniments que tinguin lloc a la Rambla com, per exemple, les celebracions pels triomfs del Barça que causen molt d’estrès als animals. És clar que allà els animals no hi estan bé”.

A l’espera de com evolucionen els esdeveniments en els propers mesos, el que sembla un fet és que 2010 suposarà un canvi respecte d’unes parades de la Rambla que no seran com s’havien vist fins ara.

CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 19

El cant dels ocells Sergi cabeza

onsiderada polèmica per una part de la societat, la captura d’ocells de cant està catalogada oficialment com a activitat tradicional.

Existeixen societats a Catalunya que es remunten al segle XVIII. La llavor que va fer estimar el cant dels ocells al Jordi Morote, la va plantar el seu padrí quan el noi tenia set anys.

Aquell dia d’octubre, a més de passar fred, en Jordi va escoltar amb atenció com el seu mestre improvisat li detallava els ets i uts de cada espècie, com volaven, com cantaven... També va saber que els ocells de cant han de ser mascles, que canten més fort quan es veuen entre ells, que s’havien de caçar amb total respecte, i que calia educar-los amb l’objectiu de convertir-los en bons cantaires.

Aquest tipus d’animals necessiten, donat el seu caràcter gregari, sentir-se còmodes per afinar les seves veus. Per això és important passejar-los, tenir-los a la vora i portar-los a veure altres de la seva espècie. Si estan bé, cantaran. Per això era fàcil, fins fa no gaire temps, trobar-se grups de gent, reunits al sol del matí en qualsevol plaça o rambla, amb les seves gàbies i els seus ocells.

C

Dures condicions legals Una cosa de la qual es queixa en Jordi és que les condicions legals per poder gaudir de la seva afició s’han endurit des de la regulació aprovada al 1999.

Avui, per poder caçar aquests animals s’ha de ser soci d’una societat i presentar-se a un mínim de dos concursos de cant cada any per justificar d’alguna manera aquestes captures. En Jordi qualifica aquestes mesures com un “invent per mirar de netejar la imat-

l

La captura d’ocells de cant està catalogada oficialment com a activitat tradicional.

N’hi ha societats que es remunten al segle XVIII ge” dels aficionats, que són vistos com a “criminals”. Ell mai no ha anat a un concurs i no hi vol anar. Per això ha deixat de tenir ocells, però no deixarà d’estimar-los.

Només es poden capturar uns certs tipus d’ocells, els fringílids. Dins d’aquesta família, a casa nostra, es poden capturar pinsans comuns, caderneres, verdums i passerells. El nombre de captures diàri-

La societat ocellaire de Sant Martí és la més antiga de Barcelona: va ser fundada al 1875 es no pot superar un màxim de 10 individus d’una sola espècie, o 5 de cada si en captures més d’una. El calendari es limita a uns pocs dies dins del període comprès entre mitjan agost i principis de desembre. Per a en Jordi, és “trist” que els ocells caiguin a la trampa del caçador, però és emocionant veure com responen al reclam, com segueixen els seus instints gregaris.

Estimació pels ocells A la ciutat de Barcelona existeixen quatre societats ocellaires. Són les del Carmel, Canyelles, Trinitat Nova i Sant Martí. Aquesta darrera, fundada al 1875, passa per ser la més antiga de la ciutat i la més gran, amb uns 500 socis.

A la Meridiana des de 1935, la Societat Primitiva Sant Martí és un guirigall. El seu local social, però, no es diferenciaria d’un bar de barri de tota la vida si els xiulets i cants d’un centenar d’ocells no acompanyessin el visitant des del moment d’obrir la porta. Un cop dins de les seves parets, a més del fum dels havans, els socis respiren estimació pels seus petits grans amics. Uns juguen al

dòmino, altres analitzen el cant d’un passerell, i altres comenten l’esvelta figura d’una cadernera.

En Frederic Barceló, de 69 anys, n’és el president. Porta tres anys al càrrec i més de 35 implicat d’alguna manera en la institució. L’home no s’atura. Ell és

l

Amb problemes de relleu generacional, és la comunitat gitana qui ha mantingut aquesta afició en totes les franges d’edat l’encarregat de tramitar els carnets de soci de totes les societats de la província de Barcelona i, a més, és el tresorer de l’Agrupació Ocellaire La Unió de Barcelona, que ve a ser una agrupació de societats ocellaires.

Concursos de cant En Fede explica que la societat organitza entre 20 i 25 concursos de cant no

¿Sabies que a Barcelona...

3 Hi habiten ocells d’unes 20 famílies?

3 La neteja i la rehabilitació de façanes impedeixen nidificar moltes espècies i, per tant, en disminueixen les colònies?

3 A l’hivern podem trobar falcons pelegrins, l’animal més ràpid del planeta, al penya-segat de Montjuïc, a la Sagrada Família o a la Torre Macosa de Diagonal Mar? 3 Hi ha una de les colònies més grans d’Europa de xoriguers, que fan niu al Camp Nou o a Santa Maria del Pi? 3 La cotorreta, espècie exòtica present des de 1975, és depredadora i contribueix a la disminució d’individus d’altres espècies?

3 A més de reals, hi ha ratpenats als fanals modernistes del passeig de Gràcia i a antics escuts de la ciutat?

3 La tórtora és un dels pocs que canta quan les temperatures són extremes a l’estiu?

3 Les orenetes ens visiten, sobretot, als barris perifèrics com Sarrià, Nou Barris, Horta o el Poble Sec? 3 Al Zoo hi ha la colònia urbana més gran d’Europa de bernats pescaires, amb més de 100 parelles?

3 El colom és l’espècie més abundant, amb uns 240.000 exemplars?

3 És més fàcil sentir que veure un tallarol?

3 La merla té un dels cants més rics, potents i variats?

(Font: Agenda 21)

joan morejón

oficials cada any entre els socis, que a la pràctica vol dir que gairebé cada dissabte a la tarda n’hi ha un. A part, també n’organitzen alguns d’oficials els diumenges. També explica, amb cura, tots els requisits que un ha de seguir per poder tenir ocells, que passen indefectiblement per pertànyer a una societat. Explica, a més, que són les societats les que tramiten les llicències federativa i de caça, i les que demanen els permisos a la Generalitat. Vol estar segur que tot s’explica correctament, que s’explicaran les coses com són. El seu comportament denota, com el de’n Jordi, que els ocellaires són tractats amb recel per la societat.

A la província de Barcelona hi ha unes 6.000 llicències de caça de fringílids, cosa que converteix aquesta activitat en minoritària. Les societats, a més, tenen un problema amb el relleu generacional. Tal com explica en Fede, “hi falta gent jove amb compromís”, ja que els més joves només volen caçar o fer de jutges a les competicions. “Només els gitanos van amb un ocell sota el braç a qualsevol edat”, assegura.

CARRER115 febrer 2010 PUBLICITAT 20

CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 21

Units pels drets dels animals josé miguel benítez periodista

i ha una gran diversitat d’entitats animalistes. Encara que fan una mica de tot, unes estan especialitzades en la gestió (projectes, centres d’acolliment, suport en la gestió a petites entitats) i altres en la sensibilització. Unes treballen majoritàriament amb professionals i altres amb voluntaris. N’hi ha que centren el seu treball en un o dos animals -les més nombroses són les associacions gateres-, i d’altres desenvolupen una activitat més diversa.

En general, totes recolzen les diferents campanyes que es realitzen a Barcelona: abandonament i maltractament d’animals; venda il·legal; foment de l’adopció davant la compra; denúncia de la situació dels animals en zoos; foment del vegetarianisme com a alternativa al consum de carn; denúncia de la caça; foment d’alternatives a la utilització d’animals amb finalitats científiques, militars o cosmètiques; utilització d’animals en espectacles (circs, curses de braus...).

La majoria considera que la situació dels animals a Barcelona té aspectes molt positius (sobretot en relació amb èpoques anteriors i respecte a altres ciutats de Catalunya i Espanya), i d’altres molt negatius, si es compara amb altres ciutats europees en les quals, per exemple, l’adopció d’animals és tan massiva que fins i tot hi ha llistes d’espera.

Com aspectes positius aplaudeixen la creació, fa un any, de l’Oficina de Protecció d’Animals. També mostren la seva satisfacció per la posada en marxa del centre d’esterilització de gats, a Montjuïc, un centre gratuït, únic a tot Espanya. Per a Leonardo Anselmi, de l’organització Libera! “l’esterilització és més eficient, més ètica, i més barata que l’extermini, potser per això últim”, agrega, “l’Ajuntament hagi optat per esterilitzar en lloc de matar”. Els animalistes esperen que s’opti per aplicar també l’esterilització als coloms i les cotorres, la proliferació de les quals és fruit de dos dels mals que es denuncien: la venda il·legal i l’abandonament. Les entitats animalistes també veuen amb esperança el projecte d’un nou centre d’acolliment d’animals a Montjuïc, que substituirà l’actual Centre d’Animals de Companyia (CAAC), conegut com “la gossera de l’Arrabassada”. Sobre l’actual CAAC, Anselmi el qualifica “d’indigne” i assegura que “el seu passat i el seu present és un

H

Les entitat animalistes combinen la pressió al carrer i la negociació amb les institucions infern per als animals”, per això afegeix que “el futur és bo”, ja que el centre projectat, segons la seva opinió, disposarà de bones instal·lacions, tindrà fàcil accés i, sobretot, disposarà d’una oficina que facilitarà l’adopció dels animals acollits.

Quan la llei es queda en paper mullat Entre els aspectes negatius destaquen la falta d’aplicació de la legislació actual.

Carla Cornellà i Jennifer Berengueras, de la Fundació per a l’Adopció, Apadrinament i Defensa dels Animals (FAADA), assenyalen que hi ha una “gran incoherència” en la Llei de Protecció d’Animals, de Catalunya, “que declara els animals lliures de tortura, a excepció dels braus”.

Sobre aquest tema, asseguren que la seva oposició “no té res a veure amb el tema identitari”, i com a mostra d’això, afirmen que dels 11 membres de la comissió que tracta aquest tema, només 3 són catalans, i no estan adscrits a cap partit.

Sobre la Llei de Protecció d’Animals, Enric Soler, de la Lliga de Protecció d’Animals i Plantes -entitat que gestiona el refugi de gossos i gats de l’avinguda del Tibidabo-, assenyala que porten 6 anys esperant l’elaboració i posada en marxa del Reglament d’execució de la Llei de Protecció d’Animals, per la qual cosa, en la seva opinió “ la Llei és paper

mullat, ja que queden impunes moltes de les seves violacions”.

Sobre la relació entre entitats i Ajuntament, per a unes és fluida -sobretot a través del Consell Municipal-, per a d’altres és complexa i per a d’altres és escassa a nivell polític i més propera a nivell tècnic.

Totes es queixen de la lentitud de l’administració municipal, i com a exemple assenyalen que per a la posada en marxa de

l

La majoria d’entitats considera que la situació dels animals a Barcelona té aspectes molt positius i d’altres molt negatius l’Oficina de Protecció d’Animals, les entitats van haver de lluitar durant 5 anys.

Per a Carla Cornellà “l’administració reconeix el treball de les entitats animalistes, però no les recolza prou”. Per a Enric Soler “l’administració s’hauria d’implicar més legalment i econòmicament, i amb més suport a les entitats privades”. Per la seva part, el representant de Libera! assenyala que encara que el balanç de la relació és bo, hi ha situacions “de vergonya”

Un ventall d’entitats animalistes A Barcelona hi ha desenes d’entitats animalistes, en un ventall que va des de les de major pes, amb milers d’associats i relacions amb organitzacions internacionals fins a una gran quantitat de petites associacions, de 3 o 4 membres, que es dediquen a atendre a colònies de gats als diferents barris de la ciutat.

Una dotzena d’elles formen part del Consell Municipal de Convivència i Protecció d’Animals: 3Animal Help. www.animalhelp.es (667342300) 3Associació d’Amics i Voluntaris del CAAC (Centre d’Acollida d’Animals Companyia). www.voluntariscaac.cletu. net/voluntaris.del.caac@gmail.com 3Associació Defensa Drets Animals (ADDA). www.addaong.org/adda@ addaong.org (Bailén, 164. 934591601) 3Associació el Jardinet dels Gats. www.eljardinetdelsgats.org/cat; info@ eljardinetdelsgats.org (636382194) 3Federació Catalana de Societats Protectores d’Animals (FECSPAP). fecspap@hotmail.com (C/ Providència, 42, Hotel d’Entitats Gràcia (649449362)

3Fundació Altarriba. www.altarriba.org /altarriba@altarriba.org (Pau Claris, 87.

934120073) 3Fundació per l’Adopció, Apadrinament i Defensa dels Animals (FAADA). www. faada.org /info@faada.org (Juan de Austria/sn, Sant Adrià Besos (902222341) 3Libera. www.liberaong.org /barcelona@ liberaong.org (Jaume Fabra, 3-5 entlo. D (933249733) 3Lliga Protectora d’Animals i Plantes. www.protectorabcn.com/info@ protectorabcn.com (Guarda Anton, 10, 934170124) 3Plataforma Gatera Ja! http//:blogplataformagateraja.blogspot. com/plataformagateraja@yahoo.es 3Progat. www.progat.cat/progat@ progat.cat (934461092) Forma part també del Consell la Lliga per la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA), www.depana.org/ info@depana.org (Sant Salvador,97 Tel. 932104679), una entitat ecologista que gestiona el programa Attentio sobre les problemàtiques associades al comerç d’espècies de fauna exòtica.

Així mateix, al Consell, que es reuneix 3 o 4 vegades l’any, són convocades un altre tipus d’entitats: ecologistes, d’investigació i gestió medi ambiental, entitats no animalistes però relacionades amb animals, així com els organismes pertinents de l’administració municipal; Font: Oficina Municipal de Protecció d’Animals (Medi Ambient). 93 413 24 52. Tarragona, 173 baixos

jesús eloy de mateo

Protesta contra el patiment dels animals a les botigues de la Rambla

jesús eloy de mateo

com en el cas de les botigues de les Rambles o el del zoo en el qual “l’ajuntament ens dóna la raó i després fa el contrari”.

Per a Anselmi el cas de l’elefanta Susi “és d’escàndol: està en unes condicions deplorables”. Assegura que el Premi Nobel José Saramago i un comitè de científics han enviat escrits a l’Ajuntament, preocupant-se per aquest tema, i encara no els han contestat. Anselmi demana la descatalogació dels elefants als zoos, com ja esdevé en altres països. Com a dada positiva en la relació, el representant de Libera! destaca el suport municipal a l’edició d’una guia de consum vegetarià a Barcelona.

Sobre la relació entre les entitats, els seus respectius portaveus assenyalen que és bona i, encara que hi ha discrepàncies en alguns temes, no hi ha enfrontaments sinó col·laboració. “L’objectiu de totes és el mateix -assenyala Carla Cornellà-, encara que el prisma no. Ens aliem en moments i campanyes concrets”.

Un altre dels temes en els quals estan d’acord és en la superació del model tradicional de les protectores. Per a la portaveu de FAADA “ara les entitats tenen professionals molt competents, per poder aconseguir recursos, recolzar les protectores, donar seguiment als casos, treballar la divulgació i la prevenció, i negociar els canvis legals necessaris”, i afegeix que el canvi inclou també l’aposta per l’adopció, l’apadrinament i l’esterilització. Per la seva part, Anselmi destaca el paper educatiu de les entitats “per generar sensibilització i així replantejar la relació amb els animals. No els posem a l’altura de les persones, però tampoc no són coses. Són éssers amb capacitat de sofrir, i tenen dret a ser respectats”.

L’entitat que presideix Anselmi proposa a més el vegetarianisme, “és una qüestió educativa, d’informació, i de posar els recursos a disposició de la gent.” Per a Enric Soler, el canvi en la seva entitat es va donar a finals dels 80, a partir que la gestió es va posar a les mans d’animalistes. En aquest sentit, demana que el nou centre d’acolliment de Montjuïc el gestionin també persones que respectin i estimin els animals, i no persones a qui els importi més el seu horari laboral.

Tots aquests canvis coincideixen també, segons els animalistes, amb canvis en la societat, amb una major sensibilitat de la gent davant d’aquestes problemàtiques. El canvi social, segons Carla Cornellà, permet que hi hagi sancions per maltractament i que les denúncies s’hagin multiplicat, una cosa amb què coincideix Anselmi, qui assenyala que “es pot legislar més quan hi ha suport de la societat”. Per a Enric Soler “la gent abans comprava i ara adopta, i ho raona”.

CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 22

Toros en Catalunya, empieza la cuenta atrás Victor Gómez Orlac

El pasado 18 de diciembre el Parlament de Catalunya votó afirmativamente la admisión a trámite de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada por la plataforma antitaurina “Prou” (Basta), que pide la prohibición de las corridas de toros en territorio catalán. Tras Canarias, es la segunda Comunidad Autónoma en plantearse la supresión de la llamada Fiesta Nacional.

La semana previa a la votación fue sencillamente apasionante. El tema de la prohibición de los toros levantó oleadas de polémica y pasión mediáticas, que ocuparon diariamente un lugar destacado en los medios de comunicación. Y no sólo en Cataluña, sino también en Madrid, cuya prensa siempre se ha mostrado sensible y militante en lo que a identitarismo catalán se refiere. Un tema -el nacionalismo- que muchos señalan como factor añadido a este asunto, tanto a favor de la Fiesta (españolismo) como en contra de ella (catalanismo).

Destacados intelectuales y profesionales se pronunciaron a favor y en contra, y las facciones en disputa (taurinos y defensores de los animales) ejercieron durante esos siete días un intenso trabajo de lobby entre los miembros del Parlament, intentando persuadirles de la bondad de su posición. Una lucha abierta, que se desarrolló prácticamente diputado a diputado.

Lo que se jugaba en aquella votación era dirimir si la ILP debía o no admitirse a trámite; esto es, si debía debatirse en el Parlament a fin de iniciar un camino legislativo que ha de concluir en la redacción de una norma o ley. El resultado fue favorable a la admisión, aunque quizá por un margen más ajustado de lo que esperaban los animalistas: 67 votos a favor por 59 en contra. Aunque una segunda lectura arroja un resultado sorprendente: Si tenemos en cuenta que además se registraron cinco abstenciones y que cuatro diputados no votaron (circulan diferentes teorías sobre porqué no lo hicieron), podríamos deducir que 68 parlamentarios no deseaban la admisión, por 67 que sí. La duda estuvo en todo momento en el PSC y en CiU, que otorgaron libertad de voto a sus miembros, mientras que otras cuatro formaciones (PP, Ciutadans, ERC e Iniciativa per Catalunya) votaron en bloque, como un solo hombre, bien fuera a favor o en contra. La votación, por supuesto, fue secreta. Una metodología que a Alfonso Nieto-Sandoval Taviro, ciudadano de Manzanares (Ciudad Real), le hace exclamar, en carta al Director titulada “¿Por qué en votación secreta?” (El País, 22 de diciembre de 2009): “(…) ¿en qué cabeza puede caber que a los ciudadanos se les hurte el derecho de saber las decisiones que toman sus representantes? ¿Se avergüenzan los políticos de su decisión o creen que los ciudadanos no aprobarían lo que han decidido?”. Una posible explicación podría residir en el hecho de que en esta ILP hay -tal vez- factores e intereses que van más allá de la mera defensa de los derechos del toro de lidia.

Como mínimo, curioso La actual ley de Protección de Animales (2008) proclama que “nadie ha de provocar sufrimientos o maltratos a los animales o causarles estados de ansiedad o miedo”. Y de acuerdo con este precepto, su artículo 6 prohíbe toda una serie de actividades susceptibles o sospechosas de infringir dolor al animal: peleas de perros, gallos, etc. Pero señala dos excepciones: las corridas de toros y los correbous, festejos taurinos sin muerte del animal, tradicionales sobre todo en las tierras del Ebro del sur de Tarragona. La ILP pide la supresión de la primera excepción, pero no de la segunda, aunque es obvio que en ambas modalidades sufre el toro. Y más

País el pasado 30 de noviembre ofrece la siguiente explicación: “Para un alcalde del Montsià o la Terra Alta es más difícil ganar unas elecciones sin bous en las fiestas del pueblo que sin agua en el Ebro”. Es decir: que el partido político que se atreviera a meter mano al correbou, corre el riesgo de perder los votos de aquella zona.

jesús eloy de mateo alberto faricle

En la foto de arriba, manifestación antitaurina en Barcelona. A la derecha, Serafín Marín, torero catalán, vestido de luces y con barretina.

Foto publicada con autorización de su autor, Alberto Faricle.

Increíble, pero cierto Un servidor debe confesar su ignorancia acerca de la tradición taurina de las Islas Canarias (por el momento, única Comunidad que ha prohibido los toros), aunque la adivina más bien escasa.

Nada que ver con Cataluña, donde la primera corrida de la que se tiene cons-

l

La primera corrida de la que se tiene constancia en Catalunya data de 1887.

Barcelona contó con tres plazas funcionando a la vez

teniendo en cuenta que según informa El Periódico de Catalunya (14 de diciembre de 2009), los propios animalistas interpusieron el año pasado nueve recursos ante la Delegación del Gobierno contra los correbous, por presunto maltrato ani-

l

Los animalistas argumentan que les mueve un tema moral, no político, aunque la ILP no pide suprimir la excepción de los ‘correbous’ mal. Como mínimo, curioso. David Pérez (PSC) -el más firme defensor de las corridas entre los diputados del Parlament- en entrevista concedida a un colaborador de Carrer (Luis Caldeiro) para su libro La

Cataluña Taurina, afirma, en referencia a por qué la ILP no pide también la abolición del correbou, que “esta cuestión se la he preguntado a ellos directamente, y me han contestado que si la ILP no estuviese redactada así, no saldría aprobada.

Ellos han hecho sus números y saben que si plantearan la supresión del correbou, no contarían con los votos de Esquerra Republicana”. Por su parte, Helena Escoda, miembro de la Plataforma “Prou”, a la pregunta de si son veraces tales declaraciones, contesta: “Francamente no lo sé. Yo me muevo por un tema moral, no por una cuestión política o nacionalista”.

Parecido desconocimiento mostró Lorenzo Anselmi, portavoz de dicha asociación, en un programa de radio el pasado mes de diciembre: “A mí David Pérez no me lo preguntó, desde luego”. ¿Porqué los republicanos no apoyarían la prohibición del correbou? Un artículo publicado en El

tancia escrita data nada menos que de 1387. Además, Barcelona contó, de 1914 a 1923, con tres plazas estables funcionando a la vez (y con notable éxito de público). Durante los años cuarenta y cincuenta existía verdadera pasión por los toros en la ciudad, pasión que hacía congregarse a los aficionados en tertulias y corrillos en las inmediaciones del monumento a Pitarra, en la parte baja de las Ramblas. Una afición que disfrutaba y se dividía entorno a rivalidades míticas como las que protagonizaron los diestros Manolete y Arruza o Joaquim Bernadó y Chamaco. Cataluña ha aportado empresarios legendarios (Pere Balañá), toreros ilustres (Joaquim Bernadó, Mario Cabré, Serafín Marín) y también ganaderos de reses bravas.

Es cierto que la sociedad catalana ha evolucionado mucho desde entonces, y que la tauromaquia vive una larga decadencia desde los años ochenta (a la que quizá no sea ajena cierta legislación restrictiva por parte de la Generalitat), pero de todas maneras... ¡Quién podría imaginar, con lo que ha sido Cataluña, que aquí precisamente se pidiera la prohibición de los toros!

CARRER115 febrer 2010 CARRERS 23

25

Ateneu Popular de les Corts

26

El llegat del patrimoni ferroviari

28

40 anys, una festa veïnal

S

CARRER

Sense data per al palau del Laberint d’Horta La instal·lació, que fa prop de 40 anys que és propietat municipal, està a l’espera d’un projecte per a la seva restauració que no arriba vicent canet “Tot just l‘any vinent en farà 40 que el palau del Laberint d’Horta, conjuntament amb els seus jardins, són propietat de l’Ajuntament de Barcelona i encara no ha fet res per restaurar-lo ni té una data ni un projecte per fer-ho”, afirma Juli Fontoba, membre del Col·lectiu Agudells-Ecologistes en Acció, una de les entitats que ha impulsat el Manifest SOS Laberint d’Horta, que pretén recuperar aquest espai. “El palau s’ha deixat caure, quan dins hi ha elements medievals, com la torre Sobirana i dues sales adjacents de gran interès patrimonial que alguns historiadors situen en el segle VIII. Aquest conjunt està envoltat d’una casa de camp d’estil neogòtic i neoàrab més moderna”, indica Fontoba. Abans de la cessió a l’Ajuntament, no havia tingut mai cap ús públic, “va passar directament dels marquesos de Llupià i d’Alfarràs, la família Desvalls, a l’Ajuntament i va quedar tancat, la qual cosa ha provocat que s’anés degradant”, afirma. El consistori té catalogat aquest edifici com part dels monuments històrico-artístics de la ciutat per la qual cosa Fontoba critica el que valora com a “deixadesa municipal” i afirma que “si haguessin entrat els okupes en aquest edifici es mantindria millor”.

Si bé els jardins estan en bon estat, la situació de degradació del palau demana una actuació immediata. Almenys aquesta és l’opinió dels signants del manifest (prop d’una dotzena d’entitats socials del barri i d’arreu de la ciutat) que des de fa vuit mesos estan reclamant al consistori que actuï per preservar aquest edifici, declarat, conjuntament amb els jardins, d’interès segons la Carta de Florència de 1981. Per reclamarho, el 19 de setembre de 2009 es va realitzar un acte davant la porta d’entrada del Laberint d’Horta demanant que s’actuï. “En un moment de crisi, l’administració hauria de donar el do de pit i impulsar la recuperació d’aquest patrimoni que podria generar llocs de treball en feina de restauració i de formació de gent”, indica Fontoba. A més, realitzen un cop al mes visites guiades històrico-crítiques per fer difusió d’un patrimoni del qual el palau és el gran desconegut, han elaborat el vídeo “SOS Laberint d’Horta” que es pot veure al youtube i han realitzat reunions

dani codina

El palau del Laberint mostra signes evidents d’abandó i degradament amb l’administració. Tampoc no s’entén, per part dels signants del manifest que, si es cobra entrada en concepte de museu-jardí per al seu manteniment, i és l’únic que ho fa en tota Barcelona, no es conservi en la seva totalitat.

Ni data ni projecte L’Ajuntament qui té competències al respecte és l’àrea de Medi Ambient que gestiona els parcs i jardins i que presideix Imma Mayol. En la reunió de l’11 de novembre de 2009 del Consell de Medi Ambient del consistori barceloní, Mayol va indicar que “no actuarien fins que no

l

No hi ha constància de quins projectes de restauració hi ha sobre la taula ni tampoc cap compromís temporal tinguessin clar quin projecte o quin ús tindrà aquell espai”, afirma Fontoba, una posició que comparteix el districte. Afegeix, però, que el problema no és tant quina proposta se’n fa sinó qui finança la reforma.

Fa uns anys des de l’Ajuntament es va llençar la proposta de convertir aquell espai en un hotel que permetés que un inversor privat restaurés el palau a canvi de fer una

cessió d’ús temporal per a la seua explotació. La idea va ser abandonada davant el fort rebuig veïnal”.

Durant la reforma dels jardins es va sospesar de fer-hi la seu de l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament, però finalment es va descartar.

L’acusació de deixadesa per part de la Plataforma SOS Laberint d’Horta es reforça quan no hi ha constància de quins projectes de restauració del palau s’estan sospesant o quins hi ha sobre la taula.

Tampoc no hi ha cap data, ni cap compromís temporal amb els veïns.

Els signants del manifest veurien amb bons ulls que s’hagués iniciat un procés participatiu entre la ciutadania o concurs d’idees perquè proposés usos i projectes per al palau, però, almenys per ara, no és una de les opcions del govern municipal.

Els signants del manifest consideren que allò que s’instal·li en l’antiga casa dels marquesos ha de tenir una clara vocació pública i proposen crear un centre d’interpretació (que seria el primer centre d’aquest tipus a Barcelona) del futur Parc de Collserola que “forma part del nostre districte d’HortaGuinardó”, afirma Fontoba. L’únic que existeix actualment és el que està ubicat a Cerdanyola del Vallès “i Barcelona se’n mereix un de propi”, indica. Una altra opció plantejada per la plataforma reivindicativa seria la d’ubicar una

delegació del Museu d’Història de la Ciutat, per descentralitzar-lo, i exposar restes ibèriques i romanes trobades a la Vall d’Horta i que, a més, comptés amb alguna sala més per a exposicions itinerants. Amb tot, sembla que aquests projectes no acaben de convèncer l’Ajuntament, almenys de moment. Les accions de protesta segueixen, mentre el govern municipal dóna la

raó als signants del manifest però respon sense concretar. Un palau i un jardí, els del Laberint d’Horta, que “formen part del patrimoni arquitectònic del nostre barri, de la nostra memòria col·lectiva. Tothom recorda haver-hi anat de petit, i també es mereix ser rehabilitat i més conegut entre els veïns d’Horta i els barcelonins pel seu valor patrimonial”, conclou Fontoba.

CARRER115 febrer 2010 CARRERS 24

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?

Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses, y cada cual aprende su oficio y con él brega

Palomas jesús martínez

DE LA DANZA A LOS FOGONES

Medio kilo de harina, una cucharadita colmada de sal fina, 30 gramos de levadura de cerveza, una taza de agua tibia, una pizca de azúcar y 100 gramos de grasa vegetal. Así se elabora el pan de cremona. En un futuro probable, la cocinera chilena Paloma Vallejo (Santiago de Chile, 1978) se contentaría con cambiar los fogones por los hornos de leña. “Me gustaría tener una panadería, porque considero que el proceso de elaboración del pan es muy laborioso, necesita tiempo, reposo, paciencia y cariño. La panadería se llamaría Palomas.” El olor de la levadura embriaga hasta tal punto a esta deidad de ojos navieros, poncho blanco y corazón de medio punto, que el recuerdo de la infancia fermenta en ella, y su pasado colérico se transustancia en oda popular, como las del primer Neruda.

En el tiempo de los caballitos de bronce, de las juegas y las meriendas multitudinarias, Paloma adoptó sus primeras posturas lunares, con movimientos ondulantes y redondos, en el Liceo Experimental Artístico de Santiago de Chile. De niña, quería ser bailarina, una de las sílfides de Nureyev.

Este pasado pertenecía, de hecho, a un futuro improbable: “La danza nunca fue lo mío”.

Paloma Vallejo nació con la edad de “las sienes cóncavas” de un vecino peruano a quien le había dado el cambiazo de su apellido.

Como César Vallejo, guarda los

Los alumnos de Paloma creen que habla en chino cuando se refiere a los pulpos como cefalópodos FOTO: marc javierre

l

“El proceso de elaboración del pan es muy laborioso, necesita tiempo, reposo, paciencia y cariño” poemas inconstantes de unos años plomizos y cadavéricos: el 11 de septiembre de 1973 Pinochet ahogó en sangre las naves del proceso democrático. El padre de Paloma, Hernán, un hombre de tablas (“le habré visto interpretar Fuenteovejuna quinientas veces. Es un desastre en otras cosas, pero es un buen actor”), tuvo tres matrimonios y tres hijas: Carolina, Ángela y Paloma, hija de Rosa María, que se puso Roxana cuando se enteró del nombre de la mujer de Alejandro Magno.

De ese pasado exuberante quedaron los brotes de las mudanzas, en una caminata itinerante que la llevó de casa en casa en función de quien se hiciera cargo de su manutención: “Hasta los 19 años, me había mudado 22 veces, más veces que la edad que tenía”. Podría exagerar, pero a Paloma se le da mal mentir aunque sea a medias: “A los 14 años me convertí en la oveja negra de la familia: me fumé mi primer cigarrillo, hice

Según el padrón del 2009 del Ayuntamiento de Barcelona, residen en la ciudad 5.472 chilenos y ocupan el número 17 en el ránquing de nacionalidades.

Por distritos, y de mayor a menor presencia, viven en el Eixample (1.116), Sant Martí (697), Ciutat Vella (678), Horta-Guinardó (650), Sants-Montjuïc (598), Gràcia (452), Sarrià-Sant Gervasi (318), Nou Barris (316), Sant Andreu (261) y les Corts (177).

mi primera campana… Estaba muy agrandada. Quería llamar la atención. Hoy me arrepiento de algunas tonterías”.

El gran amor de juventud de esta paloma de toca vino a una Barcelona que le incendió los paños de sus defensas. Ella viajó a la ciudad en 1998, de la mano de

Luis Tapia, Lucho, un chico que estudiaba Filosofía y que todavía divaga por los mares encrespados de la genealogía de la moral. Ella tenía 18 años; él era demasiado inocente. Ella se entregó sin ningún revestimiento, libre de ataduras, “desenraizada por completo”; él reincidió y acabó liándose con quienes no debía, Kant, Popper y Nietzsche, en una orgía de confusiones y silogismos que aturdieron a su chica, desatendida en una tienda de ropa de L’Hospitalet en la que se empleó de dependienta.

Volvió. Paloma volvió a Chile con el rabo entre las piernas: “Necesitaba recomponerme, reconstruirme, ordenar mi vida y saber qué quería del mundo”. Ahora entiende, en este futuro promisorio, que esa fue la única manera de aprender a perder si es que anhelaba aprender a ser feliz.

Y como Orellana, intentó dos veces la misma aventura. Paloma retornó a Barcelona, tentada por una oferta indeclinable. “En el 2000, a mi amigo Sebastián le tocó la lotería en el programa de televisión Sábado gigante. Él quería

venir a Barcelona, y me propuso ir con él y formar parte de un negocio que tenía previsto montar.” Lo consultó con su almohada y con su madre, y las dos, la madre y la almohada, se equivocaron. “A la semana, él cogió el avión de vuelta.

No aguantó estar lejos de su familia. Pero para mí era como una segunda oportunidad, y me quedé.”

l

Hoy, la cocinera Paloma Vallejo se ocupa de los talleres de inserción sociolaboral de la Fundació Mescladís Y se quedó, y echó de menos su camita y el café, y peleó contra las piedras y contra los explotadores sin escrúpulos en la vigilia perpetua de los sin papeles. “Cuando estaba a punto de echar la chala [tirar la toalla], conocí a Juan, un paraguayo que es una oenegé andante, la persona más generosa que he conocido, y me puso

en vereda.” Paloma se empleó de cocinera, y dio más tumbos que un enano en un borrico. Recorrió la Catalunya gastronómica, aleccionada por las exquisiteces que asimiló en la escuela de hostelería Hofmann. En un restaurante de La Seu d’Urgell soportó las impertinencias de unos franceses que la trataban como si ella fuera la sirvienta del rey. En una masía de Girona tuvo el atrevimiento de desvelar los secretos de las estrellas Michelin (“todo se basa en la calidad de los alimentos y en el saber fer”). En un local de copas de Barcelona contuvo las avalanchas de italianos que descargaban los autocares turísticos: “En un minuto ponía hasta 20 jarras de cerveza”. Ese fue su primer trabajo legal, después de cuatro años de estancia clandestina.

Las hermanitas de la misericordia, el paraíso de los sueños, las reservas de comedor en los salones de cinco tenedores, los riachos de cebada en las gargantas napolitanas. Todo esto recuerda Paloma cuando el barniz del pan recién hecho se le mete en la nariz, como se le metía en la nariz a Proust su tiempo perdido siempre que le llegaba la fragancia de las magdalenas que le gustaban de chico.

Hoy, en este futuro de espliego que le sigue a un pasado de antiparras, la cocinera Paloma Vallejo se ocupa de los talleres de inserción sociolaboral de la Fundació Mescladís (www.mescladis.org), una asociación sin ánimo de lucro que ayuda a los jóvenes en situación de riesgo, de entre 16 y 20 años, a quitarse los zapatos de perdulario que llevan puestos. “Les doy clases de cocina, les enseño a no cortarse con el cuchillo, a no quemarse con el aceite hirviendo, a preparar postres de chocolate, y a controlarse y tener confianza en ellos mismos”, explica con una voz maternal tan suave que se diría que le han puesto un lazo de organza.

Menú de hoy: de primer plato, taboulé, ensalada de lentejas, ensalada de pasta o crema de verduras; de segundo plato, berenjenas rellenas, cuscús de pollo o tasine. El postre, mousse de maracuyá, crema catalana o pastel de plátano.

A las nueve y media de la mañana de un viernes, en Mescladís, en la plaza de Sant Pere, en un local que es como un rezago colonial y que antes fue una librería, los marroquíes Mohamed El Omari y Kamal El Ayazi preparan los platos de su ingenio. El viernes es el día de la autogestión, y los adolescentes confeccionan el menú.

Creen que la profesora Paloma habla en chino cuando se refiere a los pulpos como cefalópodos. En el fondo, Paloma presume que su ajetreada vida, a pesar de la lejanía del mercurio de Chile, no la ha tratado tan mal.

Omari llegó a España en patera.

Kamal llegó a España en los bajos de un camión.

CARRER115 febrer 2010 CARRERS 25

Dels calçots al pensament crític joan morejón

La seu de l’Ateneu Popular de les Corts es troba al carrer Joan Gamper

Breus de barri Poble Sec

Centre de menors tancat La residència Ceseim de l’avinguda Paral·lel ha estat tancada per la Generalitat. El centre de menors, gestionat per la Creu Roja, s’havia obert fa 14 mesos i albergava 14 menors. La Generalitat ha reconegut que el centre no havia funcionat bé. El passat mes de juliol hi va haver un duríssim enfrontament entre els joves i els treballadors del centre. Els joves es van queixar de maltractaments. Un informe d’Amministia Internacional va denunciar el mal funcionament dels centres existents.

La Bordeta

Per fi el CAP?

El CAP és un dels necessaris equipament que el barri porta anys reivindicant. La reforma del camp de futbol de la Magòria en permetrà finalment la construcció.

El projecte compta amb el vistiplau del veïnat. Tindrà tres plantes i ocuparà 3.000 metres quadrats. El districte ha anunciat que pot estar llest per al 2012.

Les obres no s’han tret a concurs i encara no hi ha data per al seu començament. Els veïns temen que hi hagi nous endarreriments.

Barcelona

Tècnics de barri

Ja fa gairebé un any que l’Ateneu Popular de les Corts organitza activitats en diferents espais del barri. La música, els àpats populars i les xerrades divulgatives sobre diversos temes són fins ara els vehicles amb què aquesta associació autogestionada imagina un barri més crític, conscienciat i participatiu Jordi Martí “Davant la impossibilitat de trobar espais culturals i de debat polític al barri de les Corts sense la intromissió institucional, un grup de veïnes i veïns hem engegat un nou projecte social, cultural i polític al barri”. Amb aquesta declaració d’intencions comença la presentació de l’Ateneu Popular de les Corts, una idea que va començar a prendre forma a principis de l’any passat. Els impulsors de l’Ateneu van idear ‘un espai

intergeneracional de debat i cultura’, seguint una mica l’estela i la filosofia dels ateneus populars que abans de la guerra civil van animar la vida associativa catalana. Un dels trets fonamentals de la nova entitat, a més, havia de ser el caràcter autogestionat, com a garantia d’independència.

La defensa del patrimoni cultural del barri i la cultura popular catalana, així com la difusió d’idees que transformin la societat, són també punts centrals en l’ideari de la gent de l’Ateneu, que es

Les Corts en xarxa

L’Ateneu Popular de les Corts manté força actiu un bloc <http://blocs.lescorts.cc>, on penja els seus butlletins periòdics, la seva agenda d’activitats i resums de les xerrades al seu local. El bloc està dins del projecte Xarxa ciutadana de les Corts <www.lescorts.cc>, una web que, a més d’oferir un bon grapat de blocs relacionats amb el barri, conté un directori d’entitats, una agenda, vídeos i notícies sobre la vida associativa i l’actualitat política del districte.

Per cert, una de les notícies més llegides darrerament va ser la que deia que el Barça oferiria les sis copes al balcó de l’Ajuntament de les Corts. S’assegurava que Laporta havia declarat que es tractava d’un acte d’agraïment al barri, amb qui el Barça tenia ‘un gran deute’, i que la regidora Montserrat Sánchez havia decidit pintar de blaugrana el galet gegant que hi havia durant el Nadal davant del mercat.

La notícia era del 28 de desembre.

defineix independentista i d’esquerres.

L’Ateneu Popular va començar a fer-se visible amb la calçotada popular que va organitzar al parc de les Infantes, el març passat.

Allà, a més de menjar calçots, els veïns van veure en acció algunes colles de cultura popular del barri (la colla grallera de les Corts, la comparsa La Repúbli-k de l’Avern i els Tabalers dels Bocs de Can Rosés), van escoltar les crítiques dels portaveus de la Coordinadora d’Associacions de Veïns de les

l

Els impulsors del projecte s’han inspirat en la filosofia dels ateneus populars d’abans de la guerra Corts al projecte de remodelació urbanística del Camp Nou i també representants del Casal Popular de les Corts. El mateix mes de març, l’Ateneu va fer un altre pas aconseguint una seu social: uns baixos de lloguer al número vuit del carrer Joan Gamper, molt a prop de la plaça de la Concòrdia, al nucli antic de les Corts. I a l’abril, es va fer una jornada per l’autogestió al Casal de Joves de les Corts, en què es van combinar una xerrada sobre la història de les reivindicacions al barri amb un concert final.

Xerrades i debats Un cop acondicionat, el local del carrer Joan Gamper ha acollit aquesta tardor diverses xerrades, sempre amb la visió crítica com

a denominador comú. Així, s’ha organitzat una jornada sobre els mitjans de comunicació als Països Catalans, amb Cesc Blanc, que va presentar el periòdic “L’accent”, i Toni Trobat, d’Acció Cultural del País Valencià, que va explicar en què consisteix la iniciativa “Televisió sense fronteres”. També s’ha fet una xerrada sobre el Tractat dels Pirineus amb la historiadora Eva Serra; dos representants de l’associació Jóvens de l’Ebre han presentat la campanya ‘Apaguem les nuclears’, i també s’ha pensat en convidar una metgessa de família per parlar de la grip A des d’una perspectiva més reflexiva que la que sol aparèixer als mitjans de comunicació, abordant els interessos polítics i de la indústria farmacèutica, l’alarma social creada, etc.

A la veïna plaça de la Concòrdia, mentrestant, s’han fet actes més lúdics. El 20 de juny es va fer una festa d’inauguració del nou local de l’Ateneu amb gaspatxo i paella popular, cant improvisat, ball de bastons, jocs tradicionals i concert final.

Aposta per la música Precisament la música és un dels aspectes en què de moment l’Ateneu Popular ha estat més actiu, ja que en col·laboració amb l’antiga Societat Coral l’Espiga, s’han impulsat concerts en el teatre d’aquesta entitat, també al carrer Joan Gamper. De moment, hi han passat els cantautors Cesk Freixas i Pau Alabajos, i el grup Anna Roig i l’Ombre de ton chien. El proper 20 de febrer s’hi presentarà el primer disc d’Oriol Foll, un cantautor i animador infantil especialment vinculat a les Corts.

El pressupost municipal de l’any 2010 contempla en l’apartat de despeses una partida de 2.178.634 euros per pagar els cent nous càrrecs aprovats. Cada tècnic costa 40.000 euros si la seva dedicació és plena i 20.000 si hi dedica mitja jornada. L’anunciada contenció de despeses no afecta l’apartat “òrgans de govern”. A la vegada, les veus municipals no deixen passar l’oportunitat d’informar que “no hi ha diners”. torre baró

Revolta per els senyals

En començar l’any, el districte de Nou Barris va canviar el sentit de la circulació del carrer major de Torre Baró. Va modificar el recorregut de la línia 83 de bus sense informar ni consultar el veïnat. L’associació de veïns va convocar protestes. Els veïns arrencaven els nous senyals cada vegada que el districte els tornava a col·locar. El passat 17 de gener es va convocar una manifestació i després de negociar amb l’ajuntament, els senyals es van tapar cobrintlos amb bosses de plàstic. Per fi, el gerent s’ha compromès a rebre els veïns. La revolta s’ha suspès provisionalment. Un veí va declarar: “La paciència se’ns ha acabat. Aquest barri porta massa temps abandonat”.

Sant Andreu de Palomar

Premi a la constància

Després que els veïns es manifestessin i recollissin signatures exigint que comencessin les obres de l’equipament sanitari al solar de les antigues casernes, finalment se n’iniciarà construcció. El Consorci de la Zona Franca ha obert la licitació d’unes obres pressupostades en 38 milions i que duraran quatre anys.

L’equipament comptarà amb un CAP, un centre de salut mental i un hospital per a malalts crònics.

Els veïns han conegut la notícia per la premsa.

CARRER115 febrer 2010 CARRERS 26

Breus de barri dreta de l’eixample

El culebrot de Las Arenas

Com ens recordava Blanca Cia a El País, els toros van deixar de trepitjar la sorra d’aquesta plaça el 1970. Davant l’amenaça d’enderroc, es van recollir signatures per mantenir la façana. Es va elucubrar sobre el seu futur: seu del Teatre Lliure, sales de combat de boxa, nou Palau de Congressos, seu de la biblioteca de Barcelona. Tot es va desestimar. L’Ajuntament va acabar concedint una llicència per a un centre comercial que, després de deu anys, encara no ha obert les portes. Les obres que impulsava l’empresa de Sanahuja es van paralitzar. L’Ajuntament va dir que donaria facilitats perquè acabés quan abans millor. Ara diuen que obrirà portes per Nadal.

Les Corts

Hereu, recapaciteu

És un dels crits de les entitats de les Corts en la seva oposició a l’especulatiu pla del Barça.

A la inauguració de l’exposició 40 anys d’acció veïnal, l’alcalde va dir: “Sou importants, sou imprescindibles. Hi comptaré amb vosaltres”. Ara, davant les pressions del club, s’ha aprovat el tràmit inicial de la requalificació del sòl.

Els equipaments es canvien per habitatges. Els veïns, malgrat haver tornat a sol·licitar una entrevista amb l’alcalde que va ser regidor de les Corts, han estat ignorats. Per a Hereu, els veïns de les Corts, les seves entitats, no són importants, no són imprescindibles. Oblida les seves paraules al Saló del Tinell.

Santa Coloma-Bon Pastor

Línia 9 del metro

El passat mes de gener es va inaugurar el primer tram de la línia 9 de metro, set anys després de començar les obres. Ja estan operatives cinc estacions a Santa Coloma i per a la pròxima primavera s’inauguraran les cinc estacions de Badalona i la del barri del Bon Pastor de Barcelona. A l’estiu, si no hi ha endarreriments, arribarà a la Sagrera.

Prosperitat

Equipaments i zona verda

Continua el pols del barri amb el districte en relació als terrenys de Renfe-Meridiana del passeig Valldaura. L’AV, el Casal de Joves i diverses entitats del barri s’oposen a la construcció d’habitatges per a joves amb un màxim d’estància de cinc anys, després “busca’t la vida”. L’última assemblea del barri va ratificar la seva proposta per a aquest solar: construcció d’un nou casal de joves, una escola d’adults i mantenir la zona verda. clot-camp de l’arpa poblenou-fort pienc-s. família

Equipaments aturats

Mentre que el Centre de Disseny avança imparable, el districte ha comunicat als barris que no hi ha diners per construir aquest any l’edifici Socot, que ha d’albergar una biblioteca, un auditori i un casal de barri. Per aconseguir aquests equipaments el barri renunciarà a milers de metres de zona verda. Les associacions de veïns del Clot, Camp de l’Arpa, Poblenou, Fort Pienc i Sagrada Família exigeixen a l’Ajuntament que compleixi el Compromís per Glòries signat l’any 2007.

El legado del patrimonio ferroviario Las casas para obreros ferroviarios de Poblenou y la Sagrera constituyen un patrimonio ciudadano que es necesario conservar y explicar a las nuevas generaciones que conocerán la llegada de la alta velocidad Rafael alcaide geógrafo La creación de poblados ferroviarios y de casas para obreros se situó en el marco de la acción social y de las políticas de asentamientos laborales emprendidas por algunas de las más importantes compañías ferroviarias españolas (MZA, NORTE, etc.), que se fueron constituyendo a lo largo de la segunda mitad del siglo XIX en España.

Estos asentamientos, de diferentes tamaños y tipologías constructivas en base a las variadas economías de las compañías ferroviarias, que en algunos casos incluyeron talleres, escuelas, etc., determinaron un hecho territorial y social de gran importancia en la historia laboral de los trabajadores ferroviarios, en la medida que conformaron su espacio social y vivencial más inmediato.

La construcción de dichos poblados y casas tuvo lugar, mayoritariamente, en los nudos ferroviarios más importantes y en algunas de las grandes ciudades de España. En todos los casos cabe suponer que su ubicación, bien en terrenos ferroviarios, bien en terrenos marginales cercanos a las instalaciones, estuvo determinada por la disponibilidad de espacio y por los precios del suelo urbano o rústico correspondiente, aunque siempre se procuró construirlos en las proximidades de las dependencias ferroviarias, cuando no dentro de ellas.

Las casas de la RENFE En el caso de Barcelona, algunos años después de la construcción de las desaparecidas instalaciones del Bogatell y Poblenou finalizadas en 1907, se procedió a la edificación, en terrenos sin uso específico muy cercanos a los tendidos ferroviarios de la costa, de un pequeño complejo de viviendas destinado al personal de Vía y Obras.

El conjunto de estas casillas de MZA (luego de RENFE), como se conocían popularmente, ocupó un solar de 1.675 metros cuadrados, situado junto a la fábrica de gas, que lindaba, por una parte, con las vías de la línea de Barcelona a Mataró y, por otra parte, con el extenso poblado chabolista del Somorrostro, desaparecido en 1968.

Dicho solar albergó el edificio de viviendas principal y las dependencias destinadas a los patios. Ambas construcciones estaban separadas

Viviendas de la calle Berenguer de Palou, en la Sagrera por un pasillo de comunicación y acceso, tanto a los patios como a las viviendas, al que se accedía desde la puerta de entrada, donde había una pequeña garita de control, junto al paso a nivel de la calle del Gasómetro.

El edificio de viviendas constaba de dos niveles. En el inferior, se ubicaban 10 viviendas y en el nivel superior las 10 restantes.

Todas ellas tenían una superficie aproximada de 70 metros cuadrados distribuida en cuatro habitaciones, cocina comedor y un pequeño baño. Frente a las puertas de las viviendas del nivel inferior, separadas por el pasillo de comunicación, se situaban las puertas de los patios, que tenían lavadero y dependencias para guardar leña (en algunos casos, se criaban gallinas y había una higuera) De los patios arrancaban las escaleras para acceder a las viviendas del nivel superior.

El proyecto de construcción de estas viviendas data del mes de julio de 1912, aunque su construcción efectiva parece que tuvo lugar durante el período 1913-1914 y muy probablemente, las viviendas se entregaron a sus ocupantes a lo largo del año 1914. El importe total de las viviendas fue de algo más de 123.000 pesetas. Tras prestar servicio durante más de 60 años, fueron derribadas en abril de 1988 con motivo de la construcción de la Villa Olímpica. El lugar que ocuparon se sitúa hoy en el

Saber más Para más información sobre las viviendas y poblados ferroviarios puede consultarse, entre otros, el trabajo de Cuéllar Villar, D., Jiménez Vega, M., y Polo Muriel, F. (Coordinadores) (2005) Historia de los poblados ferroviarios en España. Madrid: Fundación de los Ferrocarriles Españoles.

pequeño parterre que hay frente a la Torre Mapfre, entre la Avinguda del Litoral y la calle de Salvador Espriu. Con ellas desaparecían recuerdos y vivencias personales y familiares de quien escribe estas líneas, pero también, y esto no es menos importante, desaparecía, un patrimonio ferroviario muy interesante, muestra indudable del quehacer social de las antiguas compañías ferroviarias como MZA y posteriormente de RENFE hacia sus empleados.

Algunos años después, en la década de los años 1920, se constru-

l

Las casas han de integrarse en el paisaje urbano una vez concluidas las obras de la nueva estación yeron otros grupos de viviendas, entre los que cabe destacar el de la calle de Berenguer de Palou número 2-32; un total de dieciséis viviendas de planta baja con patio trasero, que se edificaron con motivo de la construcción de la estación de mercancías de la Sagrera de la compañía MZA y que, actualmente, siguen en pie, están habitadas y son testigos de la gran remoción de terrenos de la antigua estación que se está llevando a cabo para construir la nueva estación intermodal de la Sagrera.

La tipología de las viviendas de la calle Berenguer de Palou es diferente de la que se utilizó para las viviendas de la calle del Gasómetro. Posiblemente, su disposición sobre el terreno, la cercanía de los muelles de la gran estación de mercancías de la Sagrera al igual que la existencia de diversos edificios de dependencias administrativas, pudieron determinar tanto su distribución como su estilo de construcción.

Lo cierto es que la vorágine

rafael alcaide

constructiva, que tiene lugar en las cercanías de este pequeño grupo de viviendas con motivo de la edificación de la nueva estación de la Sagrera y sus instalaciones, debería respetar estas viviendas y propiciar la rehabilitación de las fachadas y de las dependencias interiores de las mismas. Este espacio vivencial, una vez que se hayan concluido las grandes obras de la nueva estación, creemos que no ha de representar un anacronismo arquitectónico frente a las nuevas instalaciones, sino que ha de integrarse en el paisaje urbano de manera coherente con la que ha sido su función primordial a lo largo de más de ocho décadas: la vivienda de trabajadores ferroviarios y sus familias.

Este grupo de dieciséis viviendas constituye una parte insustituible del legado arquitectónico histórico e industrial del patrimonio ferroviario, resultante de la actividad de las que fueron las compañías pioneras del ferrocarril español. Su singularidad, estriba en la profunda huella que han ido dejando, estas y otras viviendas desaparecidas, en la larga historia colectiva ferroviaria, en los recuerdos de otras generaciones que las habitaron, en las vivencias, en la historia oral que lamentablemente se va perdiendo y que se ha de intentar recuperar, antes de que sea demasiado tarde. Se ha de poder explicar y mostrar a las futuras generaciones que conocerán la llegada de la alta velocidad a la Sagrera, que dichas viviendas fueron las que ocuparon los primeros trabajadores de la antigua estación de mercancías, allá por la década de los años 1920-30. La historia laboral y social de todas las familias que las han habitado en uno u otro momento de su vida, está inexorablemente unida a la existencia de este grupo de viviendas: un espacio de convivencia irrepetible y un patrimonio ciudadano que es necesario conservar.

CARRER115 febrer 2010 CARRERS 27

Vells i nous paisatges redacció

De dalt a baix i d’esquerra a dreta, estació de Sant Andreu Arenal; masia de can Vinyes, enderrocada als anys 20, els fonaments de la qual es van descobrir durant la construcció de la comissaria dels mossos d’esquadra; i celebració de la festa major de la Sagrera l’any 42 a la plaça dels Jardins d’Elx,a l’actual Meridiana

Sant Andreu de Palomar i la Sagrera. Com era i com és (Ajuntament de Barcelona, 2009) és un d’aquests llibres que agraïm.

Ens parla dels pas del temps en dues realitats, les d’aquests dos barris de personalitat pròpia integrats al mateix districte de Barcelona. Els seus autors: dos fotògrafs, Xavier Basiana i Xavier de la Cruz i dos historiadors, Pau Vinyes i Jordi Rabassa, es van conèixer al moviment veïnal i els uneix la seva passió per la ciutat i la preocupació per la defensa del patrimoni urbà.

El llibre recull 75 racons per mostrar-nos com eren i com són en l’actualitat: “Són dues cares de la mateixa moneda. La modificació del teixit urbà de la Sagrera dels darrers anys ha fet desaparèixer espais que només poden quedar fitxats a la memòria i a les fotografies.

A Sant Andreu, l’avenç imparable de la febre constructiva durant el desenvolupament urbanístic dels anys 70 i 80 ha provocat també l’aparició de paisatges impensables fa uns anys. Amb aquest llibre volem deixar testimoni d’aquests canvis”, manifesten els autors.

Cadascun dels espais ofereixen una excel·lent selecció de fotografies antigues que han sigut localitzades en els diferents arxius de les barriades. Com a contrapunt, un recull d’imatges actuals realitzades per a aquesta obra. Un petit text dóna la informació necessària per situar les imatges en el temps i en el territori. Com la majoria de les històries dels nostres barris, aquesta obra s’ha fet amb molt d’esforç i escassos mitjans. Felicitem els seus autors, amics i col·laboradors de Carrer i recomanem l’obra per a tots aquells que estiguin interessats en la història de Barcelona i els seus barris.

Una gran festa veïnal CARRER115 febrer 2010 CARRERS 28

La inauguració de l’exposició dels 40 anys d’acció veïnal va ser un acte on els activistes veïnals d’ahir i d’avui es van poder retrobar i recordar les lluites per millorar els barris marc andreu i andrés naya La tarda del 28 de novembre del 2009, en obrir l’acte inaugural de l’exposició Barcelona-Madrid. 40 anys d’acció veïnal, l’activista Joan López va deixar constància que el saló del Tinell, construït el 1362 i testimoni de primer ordre de la història de la ciutat i de Catalunya, per una vegada estava “ocupat” pel veïnat. Prop de mig miler d’homes i dones van omplir l’impressionant sala gòtica i, mentre esperaven l’inici de l’acte, van fullejar el número especial de Carrer. Veïnes i veïns de tots els districtes es van saludar i abraçar, recuperant amistats i deixant-se endur per sentiments d’alegria tot recordant les lluites per millorar el seu barri. Activistes veïnals d’ahir i d’avui van ser els protagonistes d’un acte que va deixar constància que el moviment veïnal, en dictadura, transició i democràcia, ha estat un protagonista important en la lluita per una ciutat millor, per les llibertats.

I per aprofundir, precisament, en una democràcia que massa vegades se sent superficial. A l’acte hi van participar també moltes amigues i amics i companys de viatge del moviment veïnal, dirigents polítics del Parlament, de la Generalitat i de l’Ajuntament, i responsables del Memorial Democràtic i del Museu d’Història de Barcelona, col· laboradors de l’exposició.

A la taula, el director del Muhba, Joan Roca, va destacar la importància que l’acte se celebrés precisament al museu. El periodista Eugenio Madueño, en pocs minuts, va llegir la crònica de les cent victòries veïnals que, per part de Barcelona, emmarquen l’exposició. Per la seva banda, el president de la Federación Regional de

El Saló del Tinell “ocupat” pels veïns i veïnes a la presentació de l’exposició dels 40 anys a Barcelona Asociaciones Vecinales de Madrid (FRAVM), Nacho Murgui, va explicar el perquè d’un treball de recerca sobre la lluita veïnal de dues ciutats com Madrid i Barcelona. En excusada absència del seu homòleg madrileny, l’alcalde de Barcelona,

l

A la trobada van assistir també moltes amigues i amics i companys de viatge del moviment veïnal Jordi Hereu, va repetir per activa i per passiva que les associacions de veïns eren imprescindibles i que l’Ajuntament compta amb elles.

Poques setmanes després, va aprovar la requalificació del Miniestadi

del Barça sense rebre ni escoltar el moviment veïnal.

Són coses que pesen, però que no menystenen la importància que el màxim representant democràtic de la ciutat fes costat a la FAVB en l’acte del Tinell. Un acte que no era institucional i el protagonisme del qual corresponia al veïnat.

Per això, i malgrat rebre crítiques de passadís per part de l’oposició municipal i la incomprensió dels responsables de protocol, va ser la presidenta de la FAVB, Eva Fernández, qui va tancar els parlaments. Fernández va remarcar el caràcter col·lectiu de l’exposició que es presentava, va subratllar la importància de recuperar la memòria històrica i va insistir en reafirmar que canviar la vida i millorar els barris està a l’abast del moviment veïnal.

Inaugurada l’exposició al saló

del Tinell i a la capella de Santa Àgata en un ambient de festa veïnal, els sentiments i records compartits van continuar durant més d’una hora en un bell racó del pati de la Casa Padellàs, el palauet gòtic que acull l’entrada del Muhba i on tots els assistents van poder brindar amb cava i gaudir de l’ac-

dani codina

tuació d’un quartet de professors de l’Escola Taller de Blues de Barcelona. Quatre dies després, l’1 de desembre, una representació de Barcelona va viatjar a Madrid a la festa veïnal que va organitzar la FRAVM, al Museo de la Ciudad, amb motiu de l’altra inauguració de l’exposició conjunta.

dani codina

Brindis de celebració a la casa Pallellàs de la plaça del Rei

olmo calvo

Presentació de l’exposició a Madrid i i detall dels veïns i veïnes mirant-se l’exposició al Museo de la Ciudad (esquerra)

CARRER115 febrer 2010 CARRERS 29

Avui, 27 de novembre de 2009

El Jueves, primera setmana de desembre de 2009

El País, 10 de desembre de 2009

Gràcies marc andreu i andrés naya L’exposició Barcelona-Madrid. 40 anys d’acció veïnal ha tingut un ampli eco ciutadà i mediàtic. Malgrat tenir un format nou, durant els dos mesos (dates nadalenques incloses) que ha restat oberta al Museu d’Història de Barcelona, la mostra ha rebut més de 3.000 visitants. En concret, segons els càlculs organitzatius, 3.353 visitants. Els responsables de l’exposició i de la FAVB han acompanyat 13 visites guiades, de les quals han destacat les de 9 centres educatius de Barcelona i, fins i tot, de localitats com Sabadell. Pel que fa al format virtual de l’exposició, cal deixar constància que en els mateixos dos mesos la pàgina web www.memoriaveinal. org ha rebut 3.572 visites, amb una mitjana de sis minuts i mig per visita, un temps que supera el que és superior a l’habitual en la consulta de webs. També han estat nombroses les pàgines webs i els blogs que hi han fet referència i han enllaçat amb l’exposició.

A banda d’informar que al mateix desembre el Muhba ja va presentar l’exposició com a exemple innovador en unes jornades museístiques europees a Berlín, cal destacar l’eco que el treball de la FAVB i la FRAVM ha tingut als mitjans de comunicació catalans i espanyols. Reportatges extensos a totes les capçaleres de la premsa escrita, articles d’opinió i anuncis de l’exposició a les agendes han deixat constància de la presència i del treball realitzat pel moviment veïnal a Barcelona i Madrid. Ho resumia un titular d‘El Periódico: “Els veïns reivindiquen el seu paper transformador de BCN i Madrid”. I que l’exposició no es únicament un acte de recuperació de la memòria ho va reflectir Francesc Arroyo al reportatge d’El País titulat: “Excombatents? Mai”.

Nombroses entrevistes i falques a la pràctica totalitat d’emissores de ràdio i televisió, amb un tractament informatiu destacat a TV3, així com presència en mitjans digitals com Vilaweb i en revistes especialitzades com L’Avenç acaben de donar una visió de conjunt del ressò assolit.

Per tot plegat, els responsables de l’exposició donen gràcies. I recorden que el recorregut del treball endegat no ha acabat. Resta pendent de publicació el catàleg de la mostra en format llibre i l’edició de DVD destinats als centres escolars, biblioteques i associacions. I cal recordar que l’exposició recorrerà durant tot el 2010 els barris i districtes de Barcelona i Madrid, amb voluntat d’ampliar els seus continguts i documentació gràfica tot mantenint actualitzada la pàgina web www.memoriaveinal.org. I és que la història continua.

l El Periódico, 26 de novembre de 2009

La Vanguardia, 28 de novembre de 2009

L’exposició recorrerà durant tot 2010 els barris i districtes de Barcelona i Madrid, amb voluntat d’ampliar els seus continguts i documentació gràfica tot mantenint actualitzada la pàgina web www. memoriaveinal.org

El Punt, 26 de novembre de 2009

Directa, 27 de novembre de 2009

CARRER115 febrer 2010 CARRERS 30

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i l punts de distribució de CARRER Districte I Barceloneta

Guítert, 33-35, baixos 93 221 72 44 Servei planificació (Palau de Mar) Plaça Pau Vila, 1

Casc Antic

Rec, 27, baixos 93 319 75 65 CCOO (USCOB) Via Laietana, 16 CGT Via Laietana, 18, 9a planta La Bodegueta Palma de Sant Just, 7 La Tete-Cooperativa Comtessa de Sobradiel, 4 El Glaciar Plaça Reial, 7 Centre Cívic Pati Llimona Regomir, 3

Consell de la Joventut Ausiàs Marc, 60

Parc de l’Escorxador

Viladomat, 214, 5è, 2a

Ronda de Sant Antoni

Avinguda Mistral, 30, baixos 93 423 93 54 Confeccions El Rellotge Comte Borrell, 89 Celler de l’Estevet Calàbria, 57 Pastisseria Bonastre Tamarit, 136 Autoservei Navarro Avinguda Mistral, 6 Ateneu Layret Villarroel,49

Serra Xic, 4, baixos 93 310 53 33

Gòtic

Regomir, 3, principal emuaj@terra.es Nou de la Rambla, 22 93 301 88 67 CIAJ Sant Oleguer, 6-8 Sala Baluard Plaça Blanquerna, s/n

Sant Cristòfol-Vivendes SEAT

Sant Antoni, barri

Coordinadora Casc Antic

Nou de la Rambla i Rodalies

Ronda de Sant Pere, 7 Col∙legi de Periodistes Rambla de Catalunya, 10 La Tapilla Sixtina Bailen, 43 València, 415, local 1 93 459 31 64 Forn d’en Pere Dos de maig, 281

Carrer de la Cera, 11, int.

93 329 48 53

Districte III Badal, Brasil i Bordeta Daoiz i Velarde, 30, baixos 93 491 05 49

Centre Social de Sants Olzinelles, 30 93 331 10 07 Cotxeres de Sants Sants, 79

L’Òstia

Pescadors, 49

Rambla, Amics de la

Rambles, 88-94, 3r D 93 317 29 40 Informació Cultural Rambla, 7 Padam-Padam Rauric, 9

Segura, s/n 93 432 36 42

Rambla de la Bordeta

Sagrada Família

Mas Gimbau-Can Castellví Pg. Solé i Pla, 16-18, interior resso2002@hotmail.com

Polvorí, el

Ronda de Sant Antoni, 24 93 442 24 12

Ronda de Sant Pere

Cera, carrer de la

Centre Cívic El Sortidor Plaça del Sortidor, 12

Mont d’Orsà-Vallvidrera

Reis Catòlics, 16-34 (casal) 93 406 90 53 Llibreria La Kktua Plaça de Vallvidrera, s/n

Onzinelles, 30, baixos 93 331 10 07

districte VIII Can Peguera

Info-espai Plaça del Sol, 19-20, baixos Poliesportiu Claror Sardenya, 333 Poliesportiu Perill Perill, 16-22 Tradicionàrius Trav. de Sant Antoni, 6-8

Districte VII Baix Guinardó

Coure, 8, baixos 93 432 34 71 Centre Cívic Can Cadena Mare de Déu del Port, 397 Centre Cívic El Rellotge Pg. de la Zona Franca, 116 Centre Cívic La Bàscula Foc, 128

Putxet

Sant Gervasi de Cassoles

Can Papanaps-Vallhonesta

Cariteo, 26

Sant Gervasi Sud

Carmel, el

Autonomia, 7, baixos 93 431 75 45

Sarrià

Satalia, la

Triangle de Sants

Passeig Sant Gervasi, 39-47 avputxet@hotmail.com

Ronda General Mitre

General Mitre, 188 bis mitre@mixmail.com Muntaner, 544, 2n 93 417 90 65

Laforja, 12-14 pral 3a 93 266 38 25 Canet, 4 93 204 90 58 Forn de la Vila Consell de la Vila, 9

Districte IV Camp Nou

Trav de les Corts, 94, baixos 93 490 96 54

Tres Torres

Rafael Batlle, 16, tenda 1 93 205 77 89

Mercè, barri de la

Herois del Bruc, 9

Racó de les Corts

Trav de les Corts, 94, baixos 93 448 03 11

Sant Ramon Nonat

Districte VI Camp d’en Grassot

Apartat de Correus 34090

Coll-Vallcarca

Tirsó, 48 local 93 284 28 80 Centre Cívic d’El Coll Aldea, 15-17

Passatge Jordi Ferran, 19-21

Xile, avinguda

Avinguda de Xile, 34, 11, 5è 93 440 35 12

Gràcia Nord-Vallcarca Bolívar, 15, 2n 93 211 26 27

Plaça Alfons X, 3 93 436 81 80

Can Baró

Vilaseca, 1 93 357 13 33 IGOP-UAB Passeig d’Urrutia, 17 Casal de Barri de Can Peguera Biure, 1

Ciutat Meridiana

Rasos de Peguera, 219 bis 93 276 30 94 Centre Cívic Ciutat Nord Rasos de Peguera, 19-25

Guineueta

Josep Serrano, 59-71 93 219 92 24

Mura, 8, baixos canpapanaps@yahoo.es Feijoo, 10-12 93 357 57 48 Centre Cívic El Carmel Santuari, 27

Rambla Caçador, 1-3 93 428 46 23

Porta, barri de

Estudiants, 26-28 93 359 44 60 Centre Sóller Plaça Sóller, s/n

Prosperitat

Clota, la

Passatge Feliu, 10 93 357 72 59

Font d’en Fargues

Pedrell, 69, baixos ffargues@hotmail.com

Horta, barri d’

La Plana, 10, 1r 93 407 20 22 Centre de Serveis Personals Plaça Santes Creus, 8 Centre Cívic Matas i Ramis Feliu i Codina, 20 Punt d’informació juvenil Plaça Eivissa, 17, pral.

Verdum

Artesania, 96, baixos 93 276 02 30

districte IX Bon Pastor

Sant Adrià, 101, baixos 93 346 46 18

Congrés, el

Felip II, 222 93 340 70 12 Casal de Barri del Congrés Acàcies, 26

Meridiano Cero

Taulat, 142, 5è A 696 43 57 83

Gran Via-Perú-Espronceda Gran Via, 1.002, 8è, 2a 93 308 77 34

Maresme

Rambla Prim, 45 93 266 18 56

Paraguay-Perú

Passeig Guayaquil, 53 93 311 41 93

Parc, del

Pi i Margall

Sant Andreu NordTramuntana

Escolapi Càncer, 1 a.vecinostorrebaro@ hotmail.com

Sant Andreu del Palomar

Santa Fe, 5, 1r, 4a 93 429 07 06

Front Marítim de Bcn

Biscaia, 402, baixos 93 340 51 85

Navas, barri de

Canteres, 57, baixos 93 359 65 72 Ateneu Popular de 9Barris Port Lligat, s/n

Torre Llobeta

Selva de Mar, 22-32 93 307 91 20

Palmera Centre, la

Sagrera, la

Torre Baró

Diagonal Mar

Torroella de Montgrí, 11 93 274 02 72

Argullós, 92 93 276 30 15 Casal de Barri de Prosperitat Pl Àngel Pestaña, s/n Casal de Joves de Prosperitat Joaquim Valls, 82

Roquetes

Casal Joan Casanelles Pl. Joan Casanelles, s/n Foment Martinenc Provença, 595

Martí Molins, 29 93 408 13 34 Centre Cívic de la Sagrera Martí Molins, 29 Mercasol Portugal, 2 Nau Ivanov Hondures, 28-30 Pg Torres i Bages, 101-103 93 274 03 34

Dr. Balari i Jovany, 14 93 345 96 98 Biblioteca Ignasi Iglesias Segadors, s/n Can Guardiola Cuba, 2

És tira

Maresme, 218, baixos 93 305 37 05 Gran Via, 1.144, baixos 93 278 06 93 Llull, 1-3 93 221 04 87

Pau, barri la

Concili de Trento, 320 93 313 28 99

Poblenou

Pallars, 277 93 256 38 40 El Tío Ché Rambla del Poblenou, 44-46 Farmàcia Bolívia, 19 Llibreria Etcètera Llull, 203

Provençals de la Verneda

Dr. Zamenhof, 25, baixos 93 307 46 95

Sant Martí de Provençals Andrade, 176 93 314 17 04

alejandro milà

Raval de Ciutat Vella, el Carme, 102 93 441 77 21 El Cafetí Hospital, 99 Taller de Músics Requesens, 5

Taula del Raval

Carrer de la Cera, 44, bxs 93 442 46 68

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, 3a vdbv@telefonica.net Ateneu la Torna Méndez Núñez, 1, pral. 2a Illacrua Via Laietana, 45, e.B, pral 2a

DIstricte iI Dreta de l’Eixample

València, 302 615 41 80 12 Cafeteria Anem al Gra Còrsega, 382 Llibreria Les Punxes Rosselló, 260

Font de la Guatlla-Magòria Rabí Ruben, 22 B 93 424 85 06

França, barri de la

Mare de Déu del Remei, 21, 1r 93 325 08 93

Hostafrancs

Esquerra de l’Eixample Avinguda Roma, 139, baixos 93 453 28 79

Callao, 9, baixos 93 421 79 19 Poliesportiu Espanya Industrial Muntades, 37

Poble Sec

Fort Pienc

Alí Bei, 94-96 93 231 11 46

Margarit, 23 93 441 36 65 Biblioteca Francesc Boix Blai, 34

Can Deu Plaça de la Concòrdia, 13

Travessera de Dalt

Travessera de Dalt, 6 93 210 52 89 Lluïsos de Gràcia Plaça Nord, 7

Zona Universitària

Jordi Girona s/n 93 401 77 43

Districte V Amics del barri de Laforja

Vila de Gràcia

Topazi, 29, 1r 93 217 60 88 Ateneu La Torna Sant Pere Màrtir, 37, baixos Centre Cívic La Sedeta Sicília, 321 Centre Moral de Gràcia Ros de Olano, 7-9 Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42

Madrazo, 50, 2n, 2a 93 209 89 84

Can Caralleu

Guarderia, 12 93 280 07 24

Can Rectoret

Bohemis, 23 93 205 04 87

Font del Mont-Vallvidrera

Escales Font del Mont, 1 A

Joan Maragall del Guinardó

Centre Cívic Torre Llobeta Santa Fe, 2, bis SESE Joan Alcover, 6

La Bisbal, 40-42, baixos 93 347 73 10 Cooperativa Rocaguinarda Xipré, 13

Trinitat Nova

Roig Soler, 31, baixos 93 428 29 34

Turó de la Peira

Montbau

Parc de la Vall d’Hebron Pl. Joan Cornudella, 13 93 428 68 66

Sant Genís dels Agudells Naïm, 5, tenda 1 93 417 03 67

Urbanització VallhonestaFont del Gos Camí de Cal Notari, s/n 93 428 20 42

Un nou CARRER a internet www.favb.cat

Sud-oest del Besòs

Virgili, 24, 1a planta 93 346 72 03

Verneda Alta, la

Sant Andreu Sud

Pedrosa, 21 93 353 88 44

Trinitat Vella

Pge de la Peira, 37, local 12 93 407 21 70 Can Basté Passeig de Fabra i Puig, 274

districte X Clot-Camp de l’Arpa

Vallbona

Avinguda Alzinar, 6 93 354 89 82

Centre Cívic de Sant Martí Selva de Mar, 215

Centre Cívic St. Andreu Gran de Sant Andreu, 111 Districte de Sant Andreu Plaça Orfila, s/n

Mare de Déu de Lorda, 2 93 274 19 58 C. Cívic de Trinitat Vella Foradada, 36-38

Sibelius, 3, baixos 93 232 46 10

Rambla de Prim, 64-70 93 278 18 62 Campo Arriassa, 99 93 314 58 13 Complex Esportiu Verneda Binèfar, 10-14

Vila Olímpica

Jaume Vicenç Vives, 6 93 221 93 93

Modificacions: 93 412 76 00

El pròxim número de CARRER apareixerà al mes d’abril

Barris www en xarxa

Any nou, secció nova!

Carrer comença el 2010 posant en marxa una nova secció dedicada a les pàgines web de la Barcelona dels barris.

Hi tindran cabuda publicacions periòdiques digitals, blogs dedicats a la ciutat, pàgines webs d’entitats veïnals, serveis en xarxa...

Podeu fer-nos arribar els vostres suggeriments a: carrer@favb.cat

Recreo digital ‘made in’ Nou Barris Néstor bogajo Despidieron el año anunciando que su publicación pasaba a mejor vida... pero era una broma. Una inocentada. Con el permiso de la autoridad y si el tiempo no lo impide, el sexto número de la revista de entretenimientos digitales de Nou Barris, A9B, saldrá a la calle en breve. La aventura comenzó justo antes del verano pasado, cuando un pequeño estudio de comunicación y publicidad de la zona norte de Barcelona, Loquenohay, decidió invertir su tiempo libre en un proyecto social que bebiese del tejido asociativo del distrito. “A9B quiere ser un escaparate del barrio, no sólo para el barrio, sino para toda Barcelona”, explica Jordi Lapedra, editor de la publicación. El invento lo financia el propio estudio y algunos anunciantes de la zona, que contratan un banner por un

www.a9b.info

precio razonable. La actualización bimestral de los contenidos de la web moviliza a un equipo de entre seis y diez personas, que trabajan –¿cómo no?– por amor al arte. Para llegar a la audiencia –unas 2.000 visitas por número– se valen de un humor curioso, algo rarito. De entre todas las secciones –bautizadas en spanglish–, Lapedra recomienda echarle un ojo al Topic del mes –el ‘Tema del mes’, para los menos duchos en la lengua de Shakespeare–, donde la información, la crítica y el humor se entrelazan hasta el esperpento. También tiene su gracia

el Tour del mes, un recorrido en el que Simón de 9B, uno de los reporteros de A9B, visita tiendas, bares o centros cívicos del distrito. Por la sección de People ya ha pasado ‘Gente’ como Santos de Veracruz, el pintor que ilustra las actuaciones de Muchachito Bombo Infierno, o el mismísimo Andrés Naya, coordinador de Carrer, quien, mediana en mano, narra algunas de sus batallitas en la videoentrevista publicada en el número 1 de la revista. El toque internacional corre a cargo de otro reportero singular, Simón de D.F. –álter ego del cineasta Adalberto Romero–, quien remite sus reportajes desde Ciudad de México. “Lo conocimos en el festival de cortometrajes de temática social de Nou Barris, Sólo para cortos. Gracias a él, tenemos una pequeña ventana abierta a América”, apunta Lapedra. La página web de la revista espera inau-

gurar dos apartados más a lo largo de 2010: Blogg A9B, un blog para el que todavía no cuentan con la infraestructura necesaria que ha de permitir actualizarlo con frecuencia; y Movings A9B, con el que pretenden organizar “fiestorros”, “quedadas” y “salidas a lo loco”.

Se buscará, en definitiva, una mayor participación de los lectores, que ya son, en su mayoría, gente interesada por la vida asociativa del lugar. Y es que, como comenta Lapedra, el perfil de los seguidores de A9B “no es el de alguien que sólo se mueva por internet, sino que se trata de las mismas personas que luego están al pie del cañón, en la calle, haciendo actividades con las asociaciones”. Por el momento, ya han puesto en marcha la Galería A9B, donde los usuarios más creativos pueden mandar cuentos cortos, poemas, ilustraciones, cómics o fotografías.

CARRER115 febrer 2010 CARRERS 31

La Favb informa

El cor robat

El desencert dels jocs olímpics d’hivern

l

CATHERINA AZÓN

Francesc Comulada Membre de l’actual gestora que lidera l’Associació Mont d’Orsà de Vallvidrera

comunicat L’anunci de l’alcalde Hereu de presentar la candidatura de Barcelona com a seu olímpica per als Jocs d’Hivern 2022 sembla l’enèsima repetició del mateix projecte que va tenir un cert èxit al 1992 i un so-

l

La decisió no constitueix cap resposta nova als problemes i reptes que té la ciutat lemne fracàs al Fòrum del 2004. No constitueix per tant cap resposta nova als problemes i reptes que té la ciutat. No creiem que la política de grans esdeveniments pugui substituir allò que ens cal en un moment difícil com aquest: polítiques de transformació reals orientades a

puyal

joan antoni poch / El punt

resoldre els greus problemes socials i ambientals que té la ciutat.

La política dels esdeveniments està lligada al impuls de Barcelona com a gran destí turístic. Un model que ha tocat sostre i que ha generat també importants problemes a determinades àrees de la ciutat.

No sembla que uns Jocs d’Hivern es puguin considerar cap mena de model de ciutat sostenible ni cap contribució local a la necessària resposta en front del canvi climàtic.

En conjunt, des de la Favb la trobem una proposta desencertada i inadequada.

No volem la vila olímpica a les Casernes av sant andreu de palomar L’AVV Sant Andreu de Palomar compartim el contingut del comunicat de la FAVB sobre l’anunci de Barcelona com a candidatura pels Jocs Olímpics d’hivern. Creiem que la política d’esdeveniments no soluciona les necessitats de la ciutat i va lligada a l’impuls turístic que, com diu el citat comunicat, “ha tocat sostre i ha generat problemes a diverses àrees de la ciutat”.

El dia 31 de gener “una font municipal” va declarar al Periódico de Catalunya que els pisos previstos a les Casernes de Sant Andreu podrien servir per ubicar els esportistes, cosa que a Sant Andreu sí que ens ha deixat glaçats.

Els percentatges d’habitatges protegits aprovats el 2005 en el projecte de les Casernes es van

aconseguir gràcies a una intensa lluita dels veïns i entitats de Sant Andreu, amb manifestacions i actes diversos, fins i tot un dejuni. És per això que no deixarem que ningú jugui amb aquests habitatges.

Des de llavors, però, ja hi ha

l

Els percentatges d’habitatges protegits aprovats al 2005 es van aconseguir gràcies a una intensa lluita dels veïns i les entitats hagut modificacions en els percentatges que des de la nostra entitat hem criticat i denunciat diverses vegades: han desaparegut els habitatges protegits de lloguer en sos-

tre residencial que s’han substituït per dret de superfície, modalitat que des de la nostra AVV hem demanat que es faci en comptes del protegit i concertat de propietat, en molts casos massa car per complir la seva funció social.

Ara, però, algú de l’Ajuntament diu que l’any 2022 s’hi podrien ubicar els esportistes dels Jocs Olímpics d’hivern! El 2022! Això vol dir que uns habitatges aprovats el 2005 es preveu que el 2022 no hagin estat encara adjudicats? Si volen fer servir habitatges que facin servir els de venda lliure!

La nostra entitat demanarà explicacions a la Comissió de Seguiment de Casernes del proper 8 de febrer respecte a aquestes declaracions, però repetim que no permetrem que ningú jugui amb els habitatges protegits de les Casernes.

Escola d’adults pública, gratuïta i de qualitat comunicat La Mesa d’Educació de Persones Adultes i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona es van reunir per parlar de la reorganització que està planificant el Consorci d’Educació de Barcelona dels centres i aules de formació de persones adultes de la ciutat. Totes dues entitats valoren positivament que es faci aquesta reorganització per tal de dotar la ciutat de centres de formació de perso-

nes adultes que donin resposta a les necessitats de la població del segle XXI. Per aquest motiu estan disposades a col·laborar amb les seves aportacions en aquesta reorganització.

Però els moviments que ha fet el Consorci fins ara no van en la línia del que hauria de ser aquesta reorganització. El tancament d’una escola al mes de juliol de 2009, AFA Consell de Cent, el trasllat d’una altra escola a les instal·lacions de l’Institut Sant Martí de Provençals,

AFA la Verneda, i la suspensió del trasllat del CFA Palau de Mar al recinte de l’Escola Industrial no són les millors maneres de començar aquesta reorganització.

Per aquest motiu, la Mesa i la FAVB impulsaran un manifest per tal de reclamar al consorci el tipus d’escola que volem, que ha de ser pública, gratuïta, de qualitat, d’accés a tota la ciutadania i que ofereixi tots els ensenyaments que necessita la ciutadania de formació bàsica.

“Demanar la independència és la nostra manera de visualitzar el malestar”

Membre de l’actual gestora que lidera l’Associació Mont d’Orsà de veïns de Vallvidrera, de la qual va ser-ne president els darrers anys, lluita per aconseguir un barri millor per a tots els que hi viuen.

El 10 d’agost de 1950 es va constituir “l’Agrupación Voluntaria de Mont d’Orsà de Propietarios, Industriales i Vecinos de Vallvidrera”. Posteriorment es va transformar en l’activa associació de veïns i veïnes.

Voleu separar-vos de Barcelona?

Ens sentim ignorats i mal tractats pel districte de Sarrià-Sant Gervasi. Recordeu que Vallvidrera va ser annexionada a Sarrià el 1890, i Sarrià a Barcelona, amb Vallvidrera, el 1921. No sabem si la independència és impossible, però és la nostra manera de visualitzar el malestar.

Com una declaració de guerra?

Potser sí… La primera mobilització va ser el 18 de desembre passat, quan ens vam manifestar a la plaça de Vallvidrera contra la prepotència municipal, la falta de diàleg i la presa de decisions sense tenir en compte els veïns.

Reivindicació i bon humor?

I tant! Moltes pancartes a la plaça i en diversos carrers assenyalen les causes del malestar, i més d’un centenar de veïns, amb un grupet de joves molt actius, ens vam manifestar tot i el fred que feia a la plaça i vam tallar durant mitja hora el tràfic a la carretera que baixa a Sarrià. La regidora, en lloc d’obrir un diàleg, va dir que érem una minoria.

Què ha encès tant els veïns?

Ho concretaré només en tres fets, tot i que arrosseguem aquesta mala entesa des del principi d’aquest mandat: primer, l’enderrocament gairebé amb nocturnitat i traïdoria de la masia de Can Pujadas, una casa amb més de 300 anys d’història, que els veïns defensàvem com a patrimoni de Vallvidrera i proposàvem des de feia anys fer-ne un ús social; després, la despesa de 600.000 euros per col·locar gespa al camp de futbol de Vallvidrera quan no hi ha cap instal·lació esportiva coberta en tota la muntanya i la mainada fa esport a 3 graus aquests dies; en darrer lloc, la reforma de la carretera de Vallvidrera al Tibidabo, en aquest objectiu gairebé malaltís de convertir Collserola en un parc temàtic, quan les voreres del nucli urbà de Vallvidrera són de vegades intransitables …

La regidora ha dit a la premsa que havíeu estat vosaltres el que havíeu decidit no anar a les reunions?

Sí, la participació ciutadana es converteix en informació ciutadana, no té cap sentit seure a una taula quan es tracta només d’escoltar i acceptar el que et diuen; no volen aportacions, idees, suggeriments… N’estem farts! Per això hem plantejat una Consulta Popular per la independència de Vallvidrera.

Quan la fareu?

El dissabte 13 de març, al matí.

Què demaneu exactament?

Diàleg sense prepotència,debat sense absolutisme, dret a discrepar.

Vallvidrera és diferent…

Tots els barris són diferents, però nosaltres defensem que els nostres problemes no són tan urbans, no es poden analitzar només des de la plaça de Sarrià… Som un barri tranquil, amb un clima més fred que al pla, amb gent que vol viure fora de la ciutat, però amb el 40% dels carrers sense asfaltar, i amb moltes cases sense clavegueram… Com podem sentir-nos part de Barcelona?

Vallvidrera independent o indignada?

Indignada… i per demostrar-ho organitzarem una botifarrada popular el dia de la consulta, … no pararem fins que l’Ajuntament de Barcelona ens reconegui com a interlocutors i ens escolti.

CARRER115 febrer 2010 LA DEL DARRERE 32

Parlant del

CARRER i de la ciutat

Elsa Plaza, Jaime Kulisevsky i Kim Manresa Protagonistes de la fotografia emblema de l’exposició 40 anys de moviment veïnal marc andreu entrevista dani codina fotografia

Història d’una fotografia

E

ll és un metge neuròleg especialista en Parkinson que des de fa un any exerceix de director de l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau. Ella és una novel·lista (El cielo bajo los pies, Edhasa, 2009) que treballa d’arxivera a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i que exerceix també de professora de Didàctica de l’Art a la facultat de Ciències de l’Educació de la UAB. Els dos són argentins de naixement (de Salta, ell; de Buenos Aires, ella) però, emigrats a l’exili el 1976, es van conèixer per casualitat el Nadal d’aquell any a Barcelona. I es van enamorar. També de la ciutat. Així ho va captar la càmera Dacora d’un joveníssim Kim Manresa que, el 1977, va retratar Jaime Kulisevsky i Elsa Plaza participant activament en manifestació veïnal a Nou Barris.

Que va ser a Nou Barris, durant la lluita pels semàfors de Prosperitat, ho sabem perquè el fotoperiodista de La Vanguardia -aleshores un jove de 15 anys que, esperonat per l’Associació de Veïns i en Josep Maria Huertas, feia fotos de les mogudes del barri en sortir de l’escolaha rebuscat en el seu arxiu. “Segons els negatius, va ser una manifestació que va transcórrer pels carrers de Vinyeda, Argullós i passeig Valldaura, on vaig fer la foto”, assegura el Kim. “Honestament, no me’n recordo”, diu el Jaime. I és que ell i l’Elsa desconeixien la foto fins que l’amiga i historiadora feminista Montse Cervera la va avisar a ella en identificar-la a la portada del número 114 de Carrer i al cartell de l’exposició Barcelona-Madrid. 40 anys d’acció veïnal.

De fet, emocionats davant de la foto que els transporta als mesos que van viure en un pis a prop de la Via Júlia, l’Elsa i el Jaime discuteixen amb el Kim i l’activista veïnal Andrés Naya si la imatge no podria ser d’una manifestació contra el barraquisme al pla de Santa Engràcia (avui plaça Ángel Pestaña); o contra la planta asfàltica (avui Ateneu Popular de Nou Barris); o en solidaritat amb la lluita de la fàbrica Harry

Walker; o per reivindicar els terrenys de Renfe-Meridiana; o per l’amnistia... “Al barri cada dia hi havia manifestacions”, es justifica el Kim. “Començaves reivindicant un semàfor i acabaves cridant per l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia”, afegeix l’Elsa.

Manifestacions al barri. Als Nou Barris.

I arreu de Barcelona. Així ho evidencien el Jaime i l’Elsa que, abans de rendir-se a l’evidència dels negatius, aventuren que la foto podria ser de les manifestacions contra l’obertura de l’avinguda de García Morato, al Raval, en les quals també van participar.

“A Nou Barris hi vam estar menys d’un any; aviat vam anar a viure al Raval”, recorda Jaime. Després es traslladarien al Poble Sec, al Guinardó i a Horta, on encara viuen, per bé que separats des de fa anys. “Va ser al Barri Chino on vaig entrar en contacte amb l’Associació de Veïns. I també amb la cèl·lula de la LCR de l’Eixample i el Raval i amb el Grup de Dones a partir del qual acabaria dibuixant i col·laborant per al projecte La Sal”, rememora l’Elsa.

Però són encara molts més els records i la informació que evoca una foto la història i els protagonistes de la qual, Elsa i Jaime, han restat en l’anonimat durant 32 anys.

I això que, abans de ser el cartell dels 40 anys d’acció veïnal a Barcelona i Madrid, la foto que el Kim va donar amb tot el seu fons de barri a l’Arxiu Històric Roquetes ja es va exposar el 1979 en una primera mostra a la parròquia de Santa Engràcia; que després va servir també d’imatge per la commemoració del 25è aniversari del moviment veïnal a tota Espanya, i que el 1997 es va recollir al llibre Nou Barris, 25 anys.

“Va ser veure’m al cartell de l’exposició de la FAVB i, de sobte, recuperar una part de la meva vida”, explica l’Elsa. La vida de quan tenia 20 anys i, amb un somriure, admet que era “hippy”. La foto li evoca fins i tot el record del mocador de coll que va comprar als Encants de París, on aquesta militant feminista i trotskista argentina s’havia exiliat el 1975 i on va viure fins que, en conèixer el Jaime, es va traslladar

a Barcelona. “Venint d’una experiència militant francesa molt intel·lectual, de Nou Barris em va sorprendre que hi hagués gent de base de tota mena. Va ser aleshores quan vaig experimentar de veritat l’internacionalisme”, afegeix.

El Jaime aporta altres elements de reflexió: “A l’Argentina no existia moviment veïnal. I aquí era un fenomen nou que, lligat a un moment històric molt particular, em va fer comprendre com d’important era el barri en relació a la política”. Menys transcendent, el Jaime també somriu en tornar a veure’s vestit de l’època, amb barba i cabells llargs. “Jo anava així a la Facultat, però era dels raros, perquè a Medicina no era el prototipus d’estudiant habitual”, aclareix. I somriu una mica més quan explica que el seu fill gran, que porta rastes, li retreu ara la foto en defensa pròpia quan el pare li qüestiona la pinta.

El Kim, reconegut per la seva feina com a fotoperiodista arreu del món i avesat a retratar les realitats i les cares més dures de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, s’alegra de retrobar bé els dos protagonistes de la seva foto de Nou Barris. “Normalment, si aconsegueixo veure gent a qui he fotografiat 20 anys enrere, els retrobo molt més fotuts”, se sincera. A l’Elsa feia exactament 32 anys que no la veia. Al Jaime, per

sorpresa del fotògraf i del metge, molt menys: “¿Oi que et vaig fer fotos per La Vanguardia fa uns mesos?”, pregunta el fotògraf. “Sí, quan em van nomenar director de recerca de Sant Pau”, respon el metge.

Content per l’aspecte humà del retrobament dels dos protagonistes de la seva foto de 1977, el Kim també valora positivament la comparació que es pot fer sobre el marc urbà de la imatge: “La diferència entre el barri d’aleshores i el d’ara és brutal”. Precisa: “La Barcelona d’ara no és la ciutat que nosaltres haguéssim fet, però està molt millor”.

L’Elsa hi està d’acord. Però, concretant a Barcelona la crítica a la destrucció del patrimoni històric urbà i social que el Kim denuncia per les ciutats que va fotografiant arreu del món, l’Elsa maleeix que la renovació urbana hagi comportat “desposseir el veïnat del seu propi paisatge en benefici d’una ciutat de postal per vendre-la com a la millor botiga del món”.

I posa exemples: l’Hotel Vela, la torre de Jean Nouvel...

Sense tants recels, el Jaime sosté que “Barcelona és la ciutat que més i millor ha canviat d’Europa”. Insisteix a no fer una valoració pessimista de l’evolució urbana i recalca que la lluita veïnal “ha impedit que es fessin moltes barbaritats”.

Com a exemple, cita la preservació de la Casa Golferics. Força viatjat per la seva feina, el Jaime sentencia: “Et pot agradar més o menys la ciutat del disseny, però Barcelona és una ciutat atractiva”. Ara bé, també n’identifica l’assignatura pendent: “Abandonar el creixement immobiliari especulatiu”.

“Vecinos unidos jamás serán vencidos”, deia la pancarta del 1977. “No es tu letra”, li diu el Jaime a l’Elsa. “No, no lo es. Pero tampoco es la tuya”, respon ella.

“No, no me suena”, tanca ell. I aquests dos barcelonins nascuts a l’Argentina, en un català que no delata el seu origen com sí passa quan s’expressen en castellà, conclouen que el cartell que sostenen a la foto i que evoca “el lema de la Unidad Popular del Xile d’Allende” era una de les tantes pancartes preparades per l’Associació de Veïns. Pancartes i cartells a disposició del barri i que, a l’hora de la manifestació, cadascú agafava de forma espontània.

“Vecinos unidos jamás serán vencidos”, diu la pancarta. I així és: separats des de fa més d’una dècada i amb dos fills comuns de 16 i 24 anys, al Jaime i l’Elsa encara els uneix l’amor per la ciutat i els seus barris.

Com al Kim. Una ciutat que, tots tres, admeten que ha canviat molt, a millor. Però per la qual encara mantenen viu l’esperit crític i combatiu que el 1977 els va unir, sense saber-ho fins al 2009, en una foto que ha esdevingut una icona històrica del moviment veïnal.