Carrer 098

NS CIÓ IO ES RA CIAC EÏN DE V FE SSO S I NA A Dʼ VEÏN CELO DE BAR DE

CARRER

La Veu del

Publicació bimestral

Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● www.favb.cat

Nº 98 octubre-desembre de 2006

Dossier pàgs. 13 a 17

100 anys d’autobusos

2

La Veu del

CARTES

CARRER

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA Badal, Brasil i Bordeta 93 491 05 49 Baix Guinardó 93 436 81 80 Barceloneta 93 221 72 44 Bon Pastor 93 346 46 18 Camp d’en Grassot

avcampgrassot@telefonica.net

Camp Nou Benavent, 14 Can Baró 93 285 12 96 Can Caralleu Guarderia, 12 Can Peguera Vilaseca, 1 Can Rectoret 93 205 04 87 Carmel 93 357 57 48 Casc Antic 93 319 75 65 Cera 93 329 48 53 Ciutat Meridiana 93 276 30 94 Clot-Camp de l’Arpa 93 232 46 10 Clota 93 357 72 59 Coll-Vallcarca 93 284 28 80 Congrés 93 340 70 12

Coor. Casc Antic 93 310 53 33 Defensem la Barcelona Vella 93 319 00 87 Diagonal Mar 93 307 91 20 Dreta Eixample 93 488 05 90 Esquerra Eixample 93 453 28 79 Font d’en Fargues ffargues@hotmail.com

Font Guatlla-Magòria 93 424 85 06 Font del Mont 93 406 90 49 Fort Pienc 93 231 11 46 Gòtic 93 315 18 20 Gràcia 93 217 60 88 Gràcia Nord-Vallcarca 93 211 26 27 G. Via-PerúEspronceda 93 308 77 34 Guineueta 93 428 46 23 Horta 93 407 20 22 Hostafrancs 93 421 79 19 Joan Maragall 93 347 73 10

La França 93 325 08 93 La Pau 93 313 28 99 Les Corts 93 321 75 85 Maresme 93 266 18 56 Mercè, Barri de la 93 205 16 95 Meridiano Cero 93 274 02 72 Mont d’Orsà-Vallvidrera 93 406 84 53 Montbau 93 428 29 34 Navas 93 340 51 85 Ntra. Sra. de la Salut 93 204 86 04 Nou de la Rambla 93 441 01 83 Paraguai-Perú 93 278 06 93 Parc 93 221 04 87 Parc de l’Escorxador C. de Cent, 82, 6è, 1a

Parc la Vall d’Hebron 93 428 68 66 Passatge Isabel Pg. d’Isabel, 6 Penitents-Taxonera 93 418 68 71

Un nou CARRER a internet

Pati Llimona. Regomir, 3 Informació Cultural. Rambles, 118 Illacrua. Via Laietana, 45, esc. B, pral. 2a CC.OO. Via Laietana, 16 El Cafetí. Hospital, 99 El Glaciar. Plaça Reial Taller de Músics. Requesens, 5 Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260 Forn de pa Aubet. Sicilia, 205 Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275 Forn d’en Pere. Dos de Maig, 281 Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89 Autoservei Navarro. Av Mistral, 6 Celler de l’Estevet. Calàbria, 57 Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136 Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382 Centre Social de Sants. Olzinelles, 30 Cotxeres de Sants. Sants, 79 Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc de la Espanya Industrial, s/n Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10 El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116 Can Cadena. Mare de Déu del Port,397 La Bàscula. Foc, 128 Centre de Serveis Personals de Les Corts.

Masferrer, 33 Can Deu. Pl. Concordia, 13 Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9 Quiosc. Plaça de Sarrià Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3 Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7 Hotel d’Entitats de Gràcia. Providència, 42 Centre Cívic de El Coll. Aldea, 15-17 La Sedeta. Sicília, 321 Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8 Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9 Polisportiu Perill. Perill, 16-22 Polisportiu Claror. Sardenya, 333 El Carmel. Santuari, 27 Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40 Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20 Centre de Serveis Personals d’Horta.

Pl. Santas Creus, 8 Coop. Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13 Ateneu Popular Nou Barris. Port Lligat, s/n Casal de Barri Prosperitat. Pl. Ángel Pestaña, s/n Centre Sóller. Plaça Sóller s/n Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276 C. Cívic Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25 C. Cívic de Trinitat Vella. Foradada, 36-38 Centre Cívic de Sant Andreu. Gran de Sant Andreu, 111 Can Guardiola. Cuba, 2 Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n Districte Sant Andreu. Pl. Orfila, s/n Centre Cívic de La Sagrera. Martí Molins, 29 Casal de Barri Congrés. Acàcies, 26 Farmàcia. Bolívia, 19 Llibreria Etcètera. Llull, 203 El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46 C. Cívic de Sant Martí. Selva de Mar, 215 Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14 Casal Alternatiu. La Verneda, 18 Casal Joan Casanelles. Pl. Joan Casanelles,s/n Foment Martinenc. Provença, 595 SESE. Joan Alcober, 6 Padam-Padam. Rauric, 9 La Bodegueta. Palma de Sant Just, 7 Centre Cívic Torrellobeta. Santa Fe, 2, bis Sala Baluard. Pl. Blanquerna, s/n Ateneu La Torna. Sant Pere Màrtir, 37, bxs.

El pròxim número de Carrer el podreu trobar als punts de distribució el proper mes de febrer

CARRER

Edita Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Obradors, 6-8 baixos 08002 Barcelona Telèfon: 412 76 00 Fax: 412 58 88 e-mail: carrer@favb.cat web: www.favb.cat Consell de direcció Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández Cap de redacció i maquetació Elia Herranz Consell de redacció Redactors Gemma Aguilera, Marta Alonso, Luis Caldeiro, Eduard Calvet, Anna Flotats, Jordi Gol, Jordi Martí, Gerard Melgar, Albert Ollés, Maria Ortega, Jordi Panyella, Ricardo Iván Paredes, Sergio Porcel, Cristina Sirur, Jordina Tarré, Alícia Tudela Fotògrafs Dani Codina, Joan Morejón, Ignasi R. Renom, Jordi Tarrés, Andreu Blanchar Consell assessor Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Alfons Barceló,

Dipòsit legal: B - 21300 - 1995

El ninot...

Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Josep Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau Vinyes, Luis Zaurín, Rosa Mª Palencia Portada Autobús de la companyia Oliveras que unia l’Hospitalet i Barcelona, inaugurada el 1921 (Fons Brangulí/ANC).

Maqueta original Joan Carles Magrans Administració Marga Parramon

Un dibuix de

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA Pi i Margall (Baró de Viver) 93 311 41 93 Poblenou 93 266 44 41 Poble Sec 93 441 36 65 Polvorí 93 432 36 42 Porta 93 359 44 60 Prosperitat 93 276 30 15 Provençals Verneda 93 307 46 95 Putxet

avputxet@hotmail.com

Publicitat Isabel Mancebo i Carmen Plaza

Racó de les Corts

elracodelescorts@yahoo.es

Fotomecànica i impressió Grinver, S.A. (T. 373 68 61) Distribució Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70) La FAVB no està necessàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col.lectius.

Qualsevol reproducció total o parcial del contingut d’aquesta revista haurà de fer esment del seu autor i origen

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.

Imprès en paper ecològic de 65 grams

www.favb.cat

Els nostres PUNTS de DISTRIBUCIÓ

La Veu del

octubre-desembre de 2006

Rambla, Amics de la 93 317 29 40 Rambla de la Bordeta 93 331 10 07 Raval 93 441 77 21 Roquetes 93 359 65 72 Ronda General Mitre mitre@mixmail.com Ronda Sant Antoni 93 442 24 12 Ronda Sant Pere Rda. Sant Pere, 7 Sagrada Família 93 246 53 19

Sagrera, la 93 408 13 34 Sant Andreu de Palomar 93 345 81 54 Sant Andreu Nord 93 274 03 34 Sant Andreu Sud 93 346 72 03 Sant Antoni 93 423 93 54 Sant Cristòfol 93 432 34 71 Sant Genís 93 417 03 67 Sant Gervasi 93 417 90 65 Sant Martí Provençals 93 314 17 04 Sant Ramon Nonat 93 440 14 54 Sants 93 331 10 07 Sarrià 93 204 90 58 Sudoest del Besòs 93 278 18 62 Tallers, Gravina, Jovellanos i Pl. Castella 93 317 38 39 Taula del Raval 93 442 46 68 Torre Baró 93 276 09 48 Torre Llobeta 93 429 07 06

Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

El Roto

Travessera de Dalt 93 284 23 42 Tres Torres 93 205 77 89 Triangle de Sants 93 431 75 45 Trinitat Nova 93 353 88 44 Trinitat Vella 93 274 19 58 Turó de la Peira 93 358 06 95 Unió-M. Barberà-Sta. Margarida-Penedides 93 317 16 11 Vallbona 93 354 89 82 Verdum 93 276 02 30 Verneda Alta 93 314 58 13 Via Trajana V. Trajana, bloc 10, 1r

Vil·la Olímpica 93 221 93 93 Xile Av. Xile, 34, 11-15 Zona Universitària 93 401 77 43

Canvis: Elia Herranz Telèfon: 93 412 76 00

Editorial Mobbing impune

Cartes dels lectors El “pelotazo” de Can Batlló Tot llegint les darreres notícies sobre Can Batlló, sembla que la immobiliària Gaudir faci una gran ofrena a la ciutat amb l’urbanització de l’antic polígon.

Cal recordar, perquè tothom ho sàpiga, que Muñoz Ramonet, falangista dels que va entrar el 36 per la Diagonal, va arrabassar la majoria de les fàbriques tèxtils de la posguerra i els seus solars fent servir la seva condició de vencedor. Can Batlló, des del PGM de 1978 estava tot ell qualificat com a reserva per a equipaments i zones verdes i, malgrat les innombrables campanyes

Al 2007 celebrem els 100 números de Carrer. No us perdeu l’especial que publicarem al mes de febrer sobre qui mana a Barcelona. De moment, us desitgem bon any amb el calendari d’Azagra i Revuelta.

Favb-Carrer

veïnals per recuperar-lo en els darrers trenta anys, el xantatge continuat i la submissió dels nostres governants han portat a una solució en la que apareixen 1.400 pisos on no n’hi havia d’haver cap. Aquest projecte, que el moviment veïnal de La Bordeta ha hagut d’acatar serrant les dents, representa aportar uns quants milers de milions de beneficis als ja suculents comptes de les filles i nétes de l’esmentat falangista. Un regal més que els pobres fem a les immobiliàries propietat dels rics.

Roser Benavent Centre Social de Sants

L’article 47 de la Constitució diu: “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada…” En canvi, assistim a una realitat que no només nega aquest dret sinó on s’estén una autèntica xacra social: l’assetjament immobiliari.

L’assetjament immobiliari té diverses manifestacions, però darrera de totes elles hi prevalen l’ànim d’obtenir el màxim lucre privat i l’exercici d’una violència intolerable sobre sectors que acostumen a ser persones grans i en situacions de precarietat econòmica. Una situació contra la qual els nostres polítics no ens han dotat de mecanismes legals suficients en no ser aprovada la Llei de l’Habitatge al Parlament de Catalunya. No obstant, això no significa que les pràctiques abusives, les coaccions, les amenaces, la promoció de la ruïna d’un edifici per tal d’expulsar els inquilins sense costos addicionals, la connivència dels organismes que han de donar fe de la veritat dels documents i que en canvi hi ha ferms indicis que els falsegen en favor dels propietaris, puguin quedar impunes com està succeint fins ara, davant la indiferència dels nostres representants polítics. Hi ha mecanismes per actuar i volem que els posin en marxa ja! Reclamem que les administracions públiques, l’Ajuntament i la Generalitat, assumeixin directament la defensa de les persones afectades i que es personin com a part en nom seu contra les immobiliàries que actuen des de la impunitat més absoluta.

Davant d’un desnonament és important que sempre es garanteixi el reallotjament de les persones desnonades, i aquest és un compromís que reclamem de les administracions implicades. Però resulta immoral que quan es tracta de desnonaments forçats per grans inversors o immobiliàries, els costos socials els haguem de pagar entre totes i tots. La investigació encetada pel Fiscal General, tot i que no entra directament en l’assetjament sinó de forma parcial en un possible delicte mercantil, arran del cas tristement conegut de Robadors 29, obre una escletxa a l’esperança de milers de persones afectades. Tant de bo que no es malmetin.

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

octubre-desembre de 2006

Nace el movimiento que reivindica la vivienda digna

3

Pisos prohibitivos, hipotecas eternas, acoso inmobiliario… La respuesta social ya está en marcha.

LUIS CALDEIRO

La sociedad española asiste, entre atónita y curiosa, a la consolidación de un movimiento que apenas tiene unos meses de vida, pero que arranca con fuerza. Son personas de toda edad y condición -aunque participa mucha gente joven- que se rebelan contra el excesivo precio de la vivienda y el fenómeno especulativo que se esconde tras él.

La iniciativa, surgida espontáneamente, se afianza día a día, ante la indiferencia de las organizaciones políticas clásicas (partidos y sindicatos) y la solidaridad de diversos colectivos y entidades ciudadanos, entre ellos la Favb.

A cierre de esta edición, la última manifestación había tenido lugar en Madrid, el pasado 28 de octubre. Asistieron 12.000 personas, según la Asamblea contra la Precariedad y por una Vivienda Digna, convocante del acto (4.000

Tras las intensas movilizaciones se suspendió la cumbre de ministros europeos de vivienda según la policía, 6.500 según el diario El País). Los asistentes marcharon encabezados por una pancarta que rezaba “La vivienda es un derecho, no un negocio”, y al final se leyó un manifiesto que tocaba un punto sensible del tema: el enorme volumen de viviendas vacías que existe en España, que contrasta con los elevadísimos precios de venta y alquiler de los pisos. Son ya 3’1 millones las viviendas vacías contabilizadas en nuestro país, según datos del Instituto Nacional de Estadística (INE), lo que supone un 14’79 % del total. Las provincias que más inmuebles ociosos acumulan son Barcelona (307.859) y Madrid (306.556). Un hecho inmoral para el que los convocantes pidieron un impuesto “contundente” que grave a aquellos propietarios que no quieran alquilar sus pisos sin uso.

Pero vayamos a los orígenes.

El movimiento no sólo es hijo de la desesperación por no poder acceder a una vivienda a precios razonables, sino también de Internet.

A mediados de mayo, un e-mail anónimo circulaba como la pólvora de ordenador en ordenador, en el más puro estilo pásalo. El mensaje denunciaba el incumplimiento de la Ley de Vivienda y llamaba a concentrarse en Madrid y Barcelona.

Aunque también añadía: “Incluye tu ciudad”. De hecho, la protesta se extendió a Valencia, Bilbao y Sevilla.

Era el día 14 de mayo y la convoca-

toria fue un éxito. Sendas sentadas (la de Barcelona en plaza Catalunya) se produjeron en estas localidades. Este primer mail prefiguraba ya algunas de las características distintivas del movimiento: nadie lo encabezaba; nadie organizaba el acto ni se erigía en portavoz. Porque en todo momento han dejado claro que no se vinculan a ninguna opción partidista, aunque sus actos tengan una profunda carga política. “No sólo detrás nuestro no hay ningún partido” -afirma Glòria, de la Asamblea Popular por la Vivienda Digna- “sino que no confiamos en ellos”. Más claro, agua.

Los SMS y los blogs han sido también medios de los que se han valido para mantener la comunicación y la capacidad de convocatoria. Pero hay más. Se organizan de forma horizontal, sin jerarquías, y toman sus decisiones de forma asamblearia. Son los métodos de la vieja acracia con los medios tecnológicos del siglo XXI. Crecimiento y desconcierto La sentada del día 14 tuvo continuidad en Barcelona. Durante los cinco domingos siguientes la gente siguió encontrándose en plaza Catalunya, hasta que surgió la idea de una acción más importante, una manifestación, que también se planteó de forma simultánea en Madrid. El resultado fue que el día 2 de julio 1.000 personas se concentraban en la ciudad condal. Sin embargo, el boom mediático vendría con la

Concentración en plaza Catalunya que derivó en una importante manifestación. manifestación del 30 de septiembre, un auténtico éxito de público (15.000 asistentes, 5.000 según la Guardia Urbana) y que marchó bajo el contundente lema “No tendrás una casa en la puta vida”. Aunque quizá sea la cancelación de la cumbre de ministros europeos de vivienda, que había de celebrarse el 16 de octubre, el mayor síntoma de que el movimiento goza de buena salud. Los motivos de seguridad que adujeron políticos y policía,

plagados de sombras y contradicciones, no convencieron a nadie.

Apatía de partidos y sindicatos…

Pero, ¿qué hay de los medios de comunicación? Laura, miembro del grupo Guerrilla de l’Habitatge analiza cómo se les ha tratado periodísticamente: “Cuando éramos 150 personas en una sentada”-comenta- “o no existíamos, o aparecíamos en un breve”. “Y ahora que somos 15.000 en una manifestación ocurren cosas extrañas”. Se refiere al periódico La

JORDI TARRÉS

Vanguardia, especialmente beligerante con el tema okupa en los últimos tiempos. En su suplemento Vivir del 12 de octubre, un artículo sobre el movimiento por la Vivienda Digna, ilustrado con foto de una de sus manifestaciones pacíficas, es incluido sin más en un reportaje más amplio, curiosamente titulado “El DNI de los violentos”, donde también se informa sobre incidentes protagonizados por ciertos grupos okupas y anti-sistema. ¿Error o mala fe?

Diferentes colectivos, un mismo objetivo

Es un movimiento cia Immobiliària i Urbanística”, diverso y, aunque suscrita por entidades como la compartan un mismo Favb o Arquitectos sin Fronteobjetivo, en su seno ras. También han elaborado un se mueven diferentes libro imprescindible, editado colectivos y sensibilipor Edicions Bellaterra, titulado dades. En Catalunya El Cielo está enladrillado, que podemos encontrar: puede descargarse en www. ● Taller contra la sindominio.net/violenciaurbaViolència Immobinistica/files/enladrillado.pdf. liària i Urbanística ● Guerrilla de l’Habitatge: (www.bcnviu.org): Personas de toda edad y condiEs un foro de debación que rehúyen del estereotite, un espacio abierpo clásico del okupa. Su modo to a todas aquellas de actuar es peculiar: Ocupan personas o grupos inmuebles donde aún resisten dispuestos a aportar inquilinos que están siendo acoideas para combasados por el propietario. “No lo tir la especulación. hacemos por asistencialismo, no Tuvo su primera reJORDI TARRÉS somos una ONG” -explica Lauraunión en la primave- Concentración en Sant Jaume. . “Lo hacemos para hacer patenra de 2004, y en él te, para ‘visibilizar’ su problemáhan confluido desde la Coordinadora contra tica. También les servimos de apoyo moral y l’Especulació del Raval (www.coordinado- legal”. Desde hace 6 meses ocupan la finca de raraval.org) hasta los okupas de la casa La la calle Magdalenes, 13-15. Otros miembros Quimera, de calle Verdi, 28. Ha producido se han instalado en Tallers, 44 y en Amargós, textos y propuestas valiosos, como la fa- 6. Invocan la “Carta de Mesures” como base mosa “Carta de Mesures contra la Violèn- moral para sus acciones, puesto que en ella

se apela a “la desobediencia civil” en tanto no se cumplan las medidas propuestas en el texto. Colaboran con la Asamblea Popular por la Vivienda Digna, si bien dejando claro que sus acciones y las de ellos son distintas. ● Plataforma por la Vivienda Digna: Son el movimiento más veterano, puesto que llevan trabajando en Madrid desde hace tres años.

La versión catalana empezó su andadura a principios de 2005. Sin desdeñar la participación en cualquier acto, ponen el énfasis en la denuncia pública a través de la búsqueda y recopilación de documentos. Webs: www. viviendadigna.org (Madrid) y www.habitatgedigne.cat (Barcelona) ● Asamblea Popular por la Vivienda Digna: Son el movimiento más joven, pues nacieron el sábado siguiente a la primera sentada (20 de mayo). Se reúnen en los bajos de la calle Magdalenes 13-15, cedidos por Guerrilla. A diferencia de la Platafoma, que tiene sus propios estatutos, La Asamblea “decidió desde el principio no tenerlos, no estar constituida jurídicamente”-explica su portavoz, Mario Martínez. Es también quien convoca las manifestaciones, si bien a través de ciudadanos particulares, que son quienes asumen cualquier responsabilidad en caso de incidentes (www.vdevivienda.net).

4

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

octubre-desembre de 2006

Sogeur, SA, Gestora de Cooperatives d’Habitatge a Catalunya Activitats del quart trimestre de 2006 Lliurament de Claus de la promoció d’Illa d’en Robadors En data 7 de juliol es va fer l’Acte Protocol·lari de Lliurament de Claus de la promoció de 42 habitatges amb protecció oficial que ha promogut la Cooperativa del Teu Barri, SCCL. El, en aquell moment, alcalde de Barcelona, Sr. Joan Clos, va fer lliurament simbòlic de les claus dels 42 habitatges que s’han aixecat a l’Illa d’en Robadors, al costat de la Rambla del Raval. A l’acte van assistir el Conseller del Districte, Sr. Carles Martí, i representants de l’Associació de Veïns del Raval.

Aquest edifici va ser lliurat als socis cooperativistes els dies 14 i 18 de setembre. L’edifici consta de tres cossos d’escala, que tenen 12, 12 i 18 habitatges respectivament. La superfície útil està entre els 54 i els 80 m2 aproximadament.

Lliurament de Claus de l’edifici de l’Avinguda Catalunya de la promoció de Can Baurier a Sant Adrià del Besòs Els dies 19 i 20 de setembre de va tenir lloc el lliurament de claus de l’edifici de l’Avinguda Catalunya de la promoció que la cooperativa PROHA, SCCL ha desenvolupat al sector Can Baurier del terme municipal de Sant Adrià de Besòs.

Propers lliuraments de promocions Durant els propers mesos es lliuraran vàries de les promocions que estan en fase d’acabament.

Al mes de desembre la cooperativa PROJECTE HABITAT 2000, SCCL lliurarà la promoció de Cristòbal de Moura, de 46 habitatges amb protecció oficial. L’edifici està ubicat al carrer Cristòbal de Moura de Barcelona, entre els carrers Josep Pla i Agricultura.

Al mes de desembre està previst que la cooperativa PROHA, SCCL lliuri l’edifici de l’Avinguda Gran Via de la promoció de Can Baurier al municipi de Sant Adrià de Besòs.

Properes promocions que es posaran en marxa Sogeur, SA conjuntament amb Grup Preyco 44, SA varen comprar el solar ubicat a la confluència dels carrers Selva de Mar/Pujades de Barcelona a la societat Servihabitat (que és propietat de La Caixa). L’edifici ubicat en aquest solar està actualment en fase d’aixecament de l’estructura. Aquesta operació servirà pel reallotjament de veïns del 22@, entre ells alguns dels actuals ocupants de la parcel•la ubicada a la confluència dels carrers Fluvià/Pujades. En aquest lloc la Cooperativa Veïnal POR FONT, SCCL, desenvoluparà una propera promoció de 100 habitatges amb Protecció Oficial, dins el marc dels convenis de col•laboració signats entre l’Ajuntament de la ciutat i la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

Aquest trimestre s’iniciarà una nova promoció de 25 habitatges amb protecció oficial de Règim Especial per part de la Cooperativa PROHA, SCCL a la localitat de Tortosa. Aquesta serà la cinquena promoció que la Cooperativa PROHA ha desenvolupat a Tortosa.

C/ Avinyó, 32, planta primera. 08002 – Barcelona. Telèfons: 934 883 113 / 934 882 010 Fax: 933428271 Mail: comercial@sogeur.com

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

octubre-desembre de 2006

5

Montjuïc, un patrimoni amenaçat Montjuïc, la veritable muntanya de la ciutat de Barcelona que històricament havia estat el gran parc dels barcelonins, suporta des de fa algun temps una intensa activitat urbanitzadora no exempta de polèmica.

CENTRE D’ESTUDIS DE MONTJUÏC (CEM)

Les grues, excavadores, perforadores i tota mena de maquinària, treballen a ritme frenètic, en torns que aprofiten totes les hores de llum solar. Grans projectes que suposen enormes inversions, molts envoltats de polèmica, estan en execució: Miramar, el nou Museu Olímpic, el Parc de la Primavera, el Camí dels Cims (fases A i F), la plaça Carlos Ibáñez, el nou dipòsit d’aigües freàtiques al camí de ronda del Castell i les seves conduccions, el Telefèric, la façana de l’Estadi, les obres al Far. D’altres, en diferents fases d’aprovació, es volen encetar d’aquí poc:

Miramar és l’exemple que aglutina tot allò que no s’hauria de fer a Montjuïc construcció d’un nou restaurant als Jardins de Miramar, diverses fases del Camí dels Cims, Jardins del Tir sobre la necròpolis jueva medieval, fàbrica de taüts i nou Museu del Carruatge al costat del Cementiri, nous edificis al carrer dels Ferrocarrils Catalans i al carrer de l’Esparver, coberta del Palau Sant Jordi, remodelació del Sot del Migdia, remodelació de les piscines de salts, rehabilitació dels jardins Costa i Llobera, etc.

La majoria d’intervencions recents han estat fins ara molt poc respectuoses amb el llegat històric de la muntanya, des de molt

antic lligada als esdeveniments principals de la ciutat, tant pel que fa al seu patrimoni cultural com al natural, enormement valuós, que encara conserva.

L’hotel Miramar Miramar és un exemple clar d’actuació que aglutina tot el que no s’hauria de fer des de l’Ajuntament de Barcelona. Ubicar un ús hoteler en un edifici de propietat municipal que gaudeix d’una situació única a Barcelona. Concedir-li major edificabilitat en diferents moments -tot i estar situat en zona de parc urbà, qualificada com a verd-, incrementant greument el seu impacte paisatgístic.

Privatitzar diferents àrees verdes públiques de l’entorn, una de les quals pertany als Jardins de Forestier. Mutilar la façana de l’edifici catalogat com a C. Eliminar per sempre més el tram inferior de la carretera antiga del Castell, el traçat de la qual pervivia intacte des d’almenys 1806, tal com reflecteix Alexandre de Laborde en el seu Voyage Pittoresque et Historique en Espagne; un traçat, per altra banda, que Jean Claude Forestier havia conservat escrupolosament al 1929, fidel als seus principis de respecte pels elements presents al territori, amb una sensibilitat ben allunyada de la dels actuals agents operadors. Ordenar tots els voltants en funció de les necessitats de l’hotel: es construeix el túnel, costosíssim per la conformació geològica del terreny, que a més de desviar el trànsit, permet requalificar els metres quadrats de vial com a metres edificables -tot i trobant una fórmula legal, no

CENTRE D’ESTUDIS DE MONTJUÏC

Les obres del nou dipòsit d’aigües freàtiques han destruït uns contraforts del mur del fossat. deixa de ser una perversió urbanística-; es restauren els Jardins Forestier amb càrrec al ciutadà, quan el document d’aprovació definitiva diu clarament en el Capítol 4, punt 2: “La restauració dels Jardins Forestier ha de ser objecte del projecte corresponent que ha d’elaborar l’entitat concessionària, la qual ha de fer-se càrrec també de la despesa corresponent, segons les obligacions assumides en la concessió”; s’urbanitza de nou la plaça Carlos Ibáñez, tan sols tres anys després de l’anterior urbanització, obligada per l’obertura del túnel.

Massa despesa de diners públics, tot plegat, que beneficien indubtablement l’hotel, “Un hotel en mi jardín”, com tan bé denunciava Rafa Cáceres des d’aquestes mateixes pàgines al maig de 2005. I per si encara no n’hi havia prou, la premsa publica fa pocs dies que a l’abril es pretén estrenar un nou restaurant als Jardins Forestier, un edifici de quatre plantes aixecat a l’ala sud de l’esplanada. És que s’han tornat boigs aquests romans??

Obres nefastes al Castell

DANI CODINA

L’hotel Miramar està situat en zona qualificada com a verd urbà.

Al Castell tenim ara mateix una clara mostra de dues actuacions nefastes. D’una banda, les obres del nou dipòsit d’aigües freàtiques han destruït uns contraforts del mur del fossat. De l’altra, la nova estació del telefèric es construeix sobre el mateix glacis del Castell.

Cert és que aquesta última no s’ha tornat a aixecar sobre el mateix baluard, però la nova ubicació continua situada dintre el perímetre de protecció del monument, i causa un greu impacte. Respecte al dipòsit, els danys són clarament visibles; sobta que no s’hagi aturat en alguna inspecció de control

de les obres per part del departament de Patrimoni de la Generalitat. No s’entén com la Comissió de Monuments ha pogut aprovar cap de les dues instal·lacions, perquè poden provocar danys fàcilment previsibles. I si això passa amb un bé catalogat amb la màxima categoria de BCIN, un Bé Cultural d’Interès Nacional, ¿quins perills no corren tots aquells béns, catalogats o no, que es troben en

La muntanya conté un contingent de biodiversitat que ha sorprès fins i tot molts especialistes superfície o bé al subsòl? Perquè aquesta és una altra de les incongruències actuals: la muntanya està declarada des de l’any 1986 com a “Zona arqueològica d’interès especial”, encara pendent de l’aprovació d’una Carta Arqueològica, que garanteixi la protecció dels importants testimonis que atresora la muntanya. Mentre no s’elabori no existeix un marc legal adequat perquè no es puguin destruir restes o improvisar solucions, com s’ha fet recentment a diverses intervencions de la banda del Poble Sec. Patrimoni natural excepcional Els inventaris de fauna i flora realitzats al 2002 pel Museu de Ciències Naturals han sorprès fins i tot molts especialistes: Montjuïc conté un contingent de biodiversitat excepcional. Un dels indicadors més importants d’aquest alt valor és la colònia de xoriguers del penya-segat, estudiada des

de l’any 1982 però present a la muntanya des de fa molts segles, tal i com indiquen els topònims de Camí, Font i Masia de l’Esparver: d’alguns es té constància ja al segle XI. Al gener de 2003 el Departament de Medi Ambient de la Generalitat instava l’Ajuntament a declarar una zona de protecció, una reserva de fauna salvatge, acceptada per la senyora Mayol amb molt bones paraules, però sense efectes fins al dia d’avui.

La colònia està minvant a un ritme alarmant, quan s’havia mantingut estable durant molt de temps. Encara som a temps de prendre mesures que ajudin a recuperar els seus hàbitats de caça.

Projecció turística del parc No deixa de ser una llàstima que darrera de tan costoses intervencions hi hagi la mateixa projecció turística d’altres zones i barris de la ciutat, i que portar més turistes a Montjuïc sigui el motor de tanta transformació. En un futur pròxim encara es volen multiplicar les intervencions, amb obertures de grans eixos, urbanització d’espais, noves places, nous equipaments, etc, segons es va presentar al passat mes de maig en el nou Pla d’Usos. Un pla que va prendre bona nota de les moltes crítiques plantejades, i que ha incorporat, en unes normes de participació portades amb total mutisme per part de l’ajuntament, uns articulats que la realitat s’encarrega de contradir. S’ha d’obrir un debat seriós sobre aquests projectes d’intervenció, sobre els actuals i els futurs. Montjuïc vol ésser el gran parc central de Barcelona i les millores que es puguin plantejar han de contemplar, sense contradiccions, l’enorme valor patrimonial que conserva.

6

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

octubre-desembre de 2006

5 paraules Carrer Carabassa: sentència

En

Reagrupació Darrera la legalització ve la reagrupació familiar. La llei permet portar-se el cònjuge, els fills menors de 18 anys i els pares més grans de 65.

L’any 2005 es van realitzar 20.000 reagrupacions a la província de Barcelona. En el primer semestre d’aquest any se n’han sol·licitat 11.836, de les quals 3.619 corresponen a la nostra ciutat. Què fer amb els fills de més de 18 anys? Abandonar-los en el país d’origen o passar-los il·legalment? Buit legal.

Dessaladora Aïgues de Barcelona (Agbar) es va adjudicar la construcció de la dessaladora del Prat , que tractarà 60.000 milions de litres l’any (el 20% de l’aigua que consumeix avui l’Àrea Metropolitana).

Començarà a funcionar l’any 2009.

Narcosala sí Davant la petició del tancament de la sala de venopunció de la Vall d’Hebron que van realitzar les associacions de veïns de Sant Genís dels Agudells, Parc de la Vall d’Hebron i Penitents-Taxonera, el jutjat del contenciós-administratiu número 14 la rebutja perquè “el dret a la salut no pot ser aliè a drogodependents i toxicòmans”, segons diu la sentència. L’Associació de Veïns de Montbau es va desvincular d’aquesta petició.

Ocellaires La Rambla es netejarà d’ocells, rèptils, peixos i ratolins. S’aplica la llei que impedeix vendre’ls en aquestes circumstàncies. Els ocellaires que venen aquests animals des de fa 150 anys defensen la seva forma de guanyar-se la vida i han començat a recollir signatures de suport. El 4 d’octubre n’havien recollit 8.000.

Ajuntament i propietaris de les botigues negocien, però les posicions estan tan allunyades com ho està el negre del blanc.

Plaça Puig Antic Nou Barris dedicarà una plaça al barri de Roquetes al jove anarquista brutalment assassinat amb garrot vil per la dictadura el 2 de març de 1974. La petició popular es farà realitat en una plaça de nova construcció junt al carrer Llobera. Van aprovar l’acord tots els representants polítics excepte el PP, que es va abstenir. No perdre la memòria és positiu.

favorable als veïns Després de la lluita que van protagonitzar els veïns i veïnes del carrer Carabassa, diferents entitats socials i uns quants ciutadans solidaritzats, l’Ajuntament va cedir i va aturar al projecte. Ara, la Justícia corrobora les seves raons.

un dels seus articles que “es defèn el conjunt de Carabassa pel seu pintoresquisme i per constituir un enclavament insòlit a Ciutat Vella”.

L’Ajuntament es va quedar sol i va acabar cedint. El projecte no es realitzarà. Ara, el contenciós administratiu impulsat per la Favb i d’altres entitats, com SOS Monuments, Veïns en Defensa de la Barcelona Vella o l’Associació per a la Defensa Cívica del Patrimoni, dirigit per l’advocat Eduard Moreno, ha estat resolt a favor d’uns veïns que van aturar un pla amb la seva lluita: ara la Justícia els dóna la raó.

Una sentència molt important, com important ha estat la intervenció ciutadana que ha aconseguit preservar una part de la història de

ANDRÉS NAYA

La sentència 800 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb data del 3 d’octubre, ha fallat contra l’Ajuntament de Barcelona.

La Favb va presentar un contenciós administratiu en contra de l’acord del Plenari del Consell Municipal del 21 de desembre de 2001 que aprovava definitivament el Pla Especial Integral de la finca situada al carrer Carabassa, número 8 bis. La sentència declara “nul de ple dret (l’acord del citat plenari) per vulnerar les disposicions sobre volumetria establertes pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic”.

Va succeir que l’Ajuntament, amb nocturnitat i traïdoria, va concedir una llicència a la constructora Estrucfort 2000 per aixecar un edifici de planta baixa i tres pisos que contemplava la construcció de 12 habitatges de 60 m2. Els veïns van conèixer el projecte per casualitat i van tenir dificultats en el districte, que comandava Caty Carreras, per saber què passava en realitat.

Davant aquesta situació, el veïnat es va mobilitzar. Va crear la Plataforma Salvem el carrer Carabassa i va començar una lluita difícil. Es defensava un indret únic a tota la ciutat. El vianant que passeja pel carrer Carabassa es troba davant dos ponts penjats que el creuen des del segle XVII i uneixen els habitatges d’una banda amb els

La sentència declara que es vulneraven les disposicions sobre volumetria establertes pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni

JOAN MOREJÓN

El veïnat ha lluitat per conservar la curiosa fesomia de Carabassa. jardins existents a l’altra. A les primeres pancartes es podia llegir “Volem història, no especulació”.

La imaginació va donar lloc a diferents formes d’oposició. Els divendres, actuacions musicals que van començar amb Manu Chao i que la regidora Caty Carreras va

arribar a prohibir. Després va ser el recolzament actiu de pintors i escultors com Amat, Cesc, Guinovart, Hernández Pijoan, Llena o Ràfols Casamada. Fotògrafs com Colita, Maspons i Pomés també van participar a la lluita. El periodista Lluís Permanyer indicava en

la nostra ciutat. Aquest cop, l’especulació no ha aconseguit els seus objectius, menys en un “detall” que comentem a continuació. Ens consta que, quan l’Ajuntament va decidir no portar a terme el projecte, va fer la permuta amb l’empresa Estrucfort 2000 de la finca del carrer Carabassa, amb el volum de construcció que la llicència li concedia, per un altre solar, sembla que al carrer del Teatre, i el volum de construcció que la llicència li concedia al carrer Carabassa. El fet el considerem greu, ja que la sentència que hem conegut anul·la el dret de l’empresa a construir. La permuta és, doncs, un “regal” del municipi a la constructora. Com es rectificarà?

Exigeixen que s’investigui Gas Natural A. N.

L’Audiència Provincial de Barcelona ha revocat per tercer cop l’intent d’arxivar la investigació oberta pel Jutjat d’Instrucció número 10 a Gas Natural per les greus lesions patides per 44 persones que van ser hospitalitzades i 3 que van morir com a conseqüència de la pneumònia per legionella al novembre de l’any 2000. La legionel·la va ser transmesa suposadament a través de les torres de refrigeració de la citada empresa.

Els afectats van interposar denúncies l’any 2001 contra Gas Natural i els qui resultessin responsables, en considerar que s’havia vulnerat la normativa que regula la prevenció d’aquesta malaltia.

Considerem important que, per tercer cop i després de 6 anys, s’hagi revocat l’arxiu d’aquesta causa. Els fets tenen la suficient gravetat perquè s’investiguin. No se’ns escapa que estem davant Gas Natural, però pensem que la Justícia ha d’arribar fins al final en temes que han costat vides i han afectat un nombre important de veïns.

L’Audiència no comparteix l’argument del ministeri fiscal i la jutgessa d’instrucció que diu que “no hi va haver cap conducta amb rellevància penal” i afirma que “després de les diligències d’investigació aplicades s’arriba a una sèrie de conclusions, entre elles que cap de les dues empreses implicades en el manteniment de

la torre de refrigeració no tenien cap pla de manteniment i control de la mateixa quant a la prevenció d’una possible contaminació dels conductes amb el bacteri que produeix la legionel·losi”. Les empreses que es mencionen són Gas Natural i Agefred. Més endavant es conclou que “no hi havia cap pla o programa de manteniment i control de la torre de refrigeració de l’edifici amb tendència a impedir que aquesta fos un focus contaminant i emissor de bacteris de legionel·la pneumophilia”. Afirma l’Audiència que aquesta conducta omissiva pot suposar l’incompliment del deure de cura que li era exigible a ambdues empreses.

La perseverança dels veïns afectats, recolzats per l’Associ-

ació de Veïns de la Barceloneta i dirigits jurídicament pels advocats José Molina i Luis Octavio Segura ha donat els seus fruits.

L’Audiència ordena la continuació de la investigació i, entre d’altres qüestions, conclou que la jutgessa d’instrucció haurà de valorar els forts indicis, racionals, de criminalitat (...)”. “Només podrà decretarse l’arxivament quan els mateixos quedin sense efecte, perquè consti que hi va haver un pla de manteniment per part d’alguna de les empreses implicades i que es va complir perfectament”.

Després de 6 anys, els afectats han suportat un llarg procés amb la confiança que finalment es faci justícia en un tema directament relacionat amb el dret a la salut.

La Veu del

octubre-desembre de 2006

CARRER

CRÒNICA

7

Sant Andreu espera la Coats Fabra Un sòl públic, la Coats Fabra, comprada per l’Ajuntament a Renta Corporación, està immòbil. No s’hi ha fet res; l’únic evident és un procés de degradació. Amb tot, l’associació de veïns de Sant Andreu de Palomar ha presentat un pla d’equipaments per a la zona i les allegacions corresponents a la planificació feta pel districte, quan el regidor d’aquest barri era encara Jordi Hereu -actualment, la regidora és Sara Jaurrieta-.

JORDINA TARRÉ

els voltants de les vies del tren, ja arrossega un dèficit considerable El pla d’equipaments que l’Ajunta- d’equipaments, ja que en aquelles ment de Barcelona va treure a la pastilles de terreny no es va reserllum pública encara no ha incorpo- var sòl per a aquestes qüestions. rat cap de les al·legacions que han L’AVV de Sant Andreu de fet les associacions de veïns dels Palomar ha reclamat al Districte diferents districtes. Potser és per que aquests equipaments siguin això que l’associació de veïns de públics. De moment, però, no ha Sant Andreu de Palomar encara obtingut cap resposta. La situació no ha obtingut cap resposta a les actual de la Coats Fabra és per seves al·legacions pel que fa a la tant de paràlisi però, amb un aferemodelació que afectarà l’antiga git de molèstia per als veïns més fàbrica de Coats Fabra. propers. I és que la brutícia s’ha A banda dels equipaments, hi apoderat del carrer i la cosa va a ha un altre fet que atura la reorga- més, tal com asseveren els veïns nització de la Coats i és que l’Ajun- d’aquesta zona. Fa dos anys que tament també hi preveu fer habitat- el deteriorament de les finques de ges dotacionals Segre ha em-ara denominats pitjorat, hi ha HD/7- en terreny algunes cases L’Ajuntament preveu okupades on, d’equipaments, cosa que ha espasconstruir habitatges només tat rebutjada per sant per davant dotacionals en sòl la Favb. I és que veus i sents per sobre de brutícia i la d’equipaments que, la l’habitatge, les pudor. Les finen canvi, els veïns prioritats dels ques de Segre veïns de Sant representa que de Sant Andreu Andreu són, ja són de tituconsideren prioritaris laritat pública, ara per ara, els equipaments. les va comprar en un barri de En un barri que l’Ajuntament 50.700 habitants a data de l’1 de de Barcelona gener de 2002 tal com es va tenia 50.700 anunciar amb habitants, un 18% dels quals més llums i taquígrafs, ara fa un any. grans de 65 anys, es considera El gerent del Districte, Ignasi que els equipaments existents són Cardelús -ara gerent de tot insuficients.

Barcelona- va contestar aquest A més, el nombre de noves estiu als veïns dient que “les construccions i l’augment de po- cases del carrer Segre són en blació que arribaran al barri de l’actualitat propietat de Renta Sant Andreu en les urbanitzaci- Corporación”, i són ells qui teons de la zona de les Casernes, nen interposades denúncies als (5.000 habitants), l’antiga fàbrica jutjats contra les ocupacions ilde colorants, (2.875 habitants) i legals de les seves propietats. la zona de Can Portabella, (375 ”El que Renta Corporación ha d’enhabitants) -s’ha calculat 2,5 habi- tregar a l’Ajuntament, segons fixa el tants per cada habitatge-, fa pen- conveni de compra, són les finsar que un augment de població ques (és a dir, els solars), lliures que voreja el 9% (8.250 habitants) d’ocupants i edificis”. El que va fa més necessari l’aprofitament de comprar doncs, finalment, l’Ajuntots els espais per a la construcció tament “és el recinte fabril, no l’illa d’equipaments. delimitada pels carrers Parellada, Cal tenir en compte que el bar- Sant Adrià i Segre”. Sigui com siri de Sant Andreu des de 1996, gui, en aquesta illa també hi ha any en què es van urbanitzar la una proposta d’urbanització per zona de la Maquinista així com part del Districte.

Els veïns estan pendents de la remodelació de l’antiga fàbrica Coats Fabra.

SANT ANDREU DE CAP A PEUS

Proposta veïnal d’equipaments

El pla d’equipaments que ha elaborat l’AVV de Sant Andreu de Palomar, entregat al districte, fa prevaldre els equipaments de la següent manera: ● Cicles formatius Actualment i després del tancament de l’institut Berenguer de Palou, no hi ha cap centre públic on s’imparteixin Cicles Formatius per als nois i noies de Sant Andreu, la qual cosa obliga a cercar l’oferta fora del barri o bé cercar centres concertats o privats.

● Llar d’infants En l’informe de preinscripció del Districte del curs 2003-2004, en el qual es basa el Programa d’Actuació del Districte 2004-2007, s’explicita com a preocupant que només s’atén un 47% de la demanda d’aquest equipament, i que tot i haver incrementat l’oferta aquell curs un 11%, la demanda va créixer un 45%. Malgrat la nova planificació de construir una Llar d’Infants pública a les Casernes amb 10 aules (uns 80 nens), en cal una altra.

● Ludoteca Davant de l’increment de la població infantil, creiem que és necessària la creació d’una nova ludoteca a Sant Andreu. ● Residència per a Gent Gran El vigent Programa d’Actuació del Districte 20042007 marca la ràtio de residència en 3’5 places per cada 100 habitants de +65 anys. El 18% de la població a Sant Andreu és de +65 anys. Amb les dades demogràfiques actuals (afegint els habitatges de Colorants, Portabella i Casernes) són aproximadament 10.600 persones de +65 anys a Sant Andreu barri, per tant correspondrien 371 places públiques. Actualment no n’hi ha cap, i hi ha projectat fer-ne una a les Casernes (160 places Residència + Centre de dia). Malgrat aquest nou equipament continuaria havent-hi, segons les ràtios, una mancança d’un mínim de 211 places de Residència per Gent Gran.

● Institut d’Educació Secundària (IES) D’acord amb el Mapa Escolar de Barcelona, recentment aprovat, i donat l’increment de població en edat de cursar Educació Secundària Obligatòria i la manca de vacants en l’IES Doctor Puigvert, cal un IES al barri de Sant Andreu per tal de fer front a les necessitats de la nova i futura població, tal i com des de l’associació es va manifestar abans del tancament de l’IES Berenguer de Palou. ● Casal de Barri Davant de la riquesa cultural i la diversitat d’entitats que hi ha a Sant Andreu, s’ha detectat una greu mancança d’espais pequè aquestes puguin dur a terme les seves activitats lúdiques i culturals.

Per això, creiem necessari un equipament que pugui donar resposta a les necessitats de les entitats de Sant Andreu. Cal un Casal de Barri amb sales polivalents d’usos múltiples (xerrades, concerts, exposicions, etc.), un espai més gran per realitzar les activitats de la Festa Major en substitució de l’envelat, el lloguer del qual s’endú més del 50% del pressupost de les festes, i sales més petites per tal que les entitats puguin reunir-se i tenir-hi el seu material.

SANT ANDREU DE CAP A PEUS

Façana de la Coats Fabra.

8

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

octubre-desembre de 2006

La casa del Sultà ara és Mèxic Dir a Barcelona el nom Bonanova evoca un dels barris on viu la gent més benestant. De fet, això és una qüestió que de mica en mica i al llarg d’un segle ha anat quallant a la memòria ciutadana. La història de la finca del número 55 del Passeig de la Bonanova, una de les tantes que encara estan per fer, ha ajudat a perpetuar aquesta memòria.

MARTÍ CHECA

La història de la casa comença al Marroc l’agost de 1907, quan Mulay Hafiz es va revoltar contra el seu germà Abd-al-Aziz, sultà corrupte i despòtic, col·leccionista de cotxes de luxe i animals exòtics. Aquella revolta va coincidir amb l’entrada francesa en aquell regne. La defensa de l’Islam i dels valors tradicionals marroquins impulsada per Hafiz era molt convenient als francesos i a les altres potències desitjoses del pastís de minerals del Magrib. Era una forma de controlar les nombroses tribus i clans del país. Així, un any més tard, al juny de 1908, Mulay Hafiz era proclamat sultà.

L’estratègia geopolítica de l’època havia impulsat el govern francès a establir un protectorat al Marroc i, ben aviat, les actuacions de Mulay Hafiz no van ser massa ben rebudes per França, puix que el sultà congeniava enormement amb els interessos dels alemanys a la zona. Entre 1911 i 1912, una sèrie d’actes bèl·lics i disturbis fan que els francesos forcin l’abdicació del sultà a favor del seu germanastre Yusuf i per un bon grapat de diners. El deposat sultà va marxar de la seva terra i va anar a Espanya, un altre estat amb forts interessos a la zona i en aquells moments més receptiu a la problemàtica interna magribina.

No sabem pas si per alguna anterior visita o per ser Espanya una part de l’escac estratègic del Nord d’Àfrica, persones properes al sultà van fer-se amb uns terrenys a la zona de la Bonanova i van encarregar al llavors prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch el projecte d’una torre per passar-hi algunes temporades. Era el 1911.

El projecte es va haver d’aturar davant el seguit d’incidents polítics i bèl·lics que el sultà va haver de patir al seu país.

JORDI TARRÉS

Detall d’una finestra del palau.

Un any més tard, al 1912, abandonava el Magrib i recalava a l’Hotel Oriente on, segons diuen les cròniques, va ocupar tota una planta.

Sembla que la presència del monarca no havia de passar desapercebuda per a la ciutadania, ja fos per tot l’exotisme que la seva estada suposava, ja sigui per l’excellent do de gents del sultà. Això li va permetre rebre elogis de la premsa barcelonina com: “home cultíssim, poeta, amb un rar do de gents” o “home silenciós, seriós, caritatiu, observador”. Uns elogis refermats per tota una sèrie d’accions més o menys ostentoses. Per exemple, a Mulay Hafiz li agradaven molts els toros i en més d’una “corrida” si un torero li brindava un toro, ell li corresponia amb un rellotge d’or.

De fet, el sultà no s’estava de res: sovintejava l’Excelsior, el luxós cabaret de la Rambla, número 34, on compartia disbauxa amb Cipriano Marco, expresident de Veneçuela, el discutit príncep Yussopov -l’assassí de Rasputín- i molts d’altres bon vivants internacionals que per allà passaven. Mulay Hafiz, de fet, freqüentava el local per

El mandatari, que no s’estava de res, va treure de seguida el to satíric de la veu popular, que li va fer una famosa cançó les “mujeres de relativo lujo con el alquila levantado.”que entretenien els convidats. Tot i que també li atribuïen un idil·li amb Mata-Hari.

Barcelona devia captivar el sultà, ja que es va implicar en tots els actes caritatius i socials que va poder. Per exemple, la seva presència a la rua de carnaval era força sonada. Altrament, sembla que va enamorar-se d’una cupletista del Dorè i, com el cas d’Anita Delgado, que va esdevenir Maharaní a l’Índia, la va voler fer la seva sultana.

La veu popular de seguida va treure el to satíric i li va fer una cançó que va fer-se molt coneguda.

Mentrestant, les obres de la casa s’havien iniciat i seguien a bon ritme, i al 1914, Mulay Hafiz es trobava instal·lat amb un parell de criats marroquins, un xofer, guàrdies municipals a la porta i el seu gos Lleó.

Les visites de la cupletista devien sovintejar i els excessos del sultà trobaven descans en aquella llar.

Les relacions públiques del sultà i, sens dubte, un interès propi per donar a conèixer la seva situació -havia estat deposat per la força-, el van impulsar a regalar al zoo de Barcelona l’elefanta Júlia. Animal

JORDI TARRÉS

El govern mexicà ha comprat la casa, dissenyada per Puig i Cadafalch, per situar el consolat. que substituïa el venerat probiscidi L’avi. El lliurament es va fer amb tota solemnitat el dia de reis de 1914. Al maig de l’any següent se li va fer un homenatge popular on els nens de Barcelona li retien homenatge. Per aquell acte, Àngel Guimerà li va fer un himne que va ser musicat per Amadeu Vives.

Puig i Cadafalch va dissenyar una casa amb esgrafiats, envoltada d’un jardí i amb alguns elements de maó que recordaven lleugerament el món del Magrib, tot i que la sensació que ens trobem al davant d’una casa de la Selva Negra o de qualsevol altre lloc europeu és força evident. Ja llavors, Puig i Cadafalch començava a recular com a representant de “la ebullición ideológica que removía las entrañas de la Cataluña del siglo XIX”, segons digué anys més tard l’arquitecte Adolf Florensa.

Cap a 1917, el govern francès va obligar el sultà a traslladar-se a un lloc on pogués fer menys vida social, El Escorial, per posteriorment passar a Enghien les Bains (França), on va morir el 1937.

Sembla ser que la casa va restar abandonada durant molt de temps i “okupada” en algun moment. El 1979 va ser catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local, fet que la protegia de l’enderroc.

Vint anys desprès, el 26 de novembre de 1999, l’Ajuntament de Barcelona aprovava el pla especial d’ordenació de volums de la parcel·la situada al passeig Bonanova, 55. L’abril del 2000, la firma Torre Bonanova Azimut, SL, del grup Azimut-Riva Garcia, obtenia el permís d’obres per rehabilitar l’edifici per destinar-lo a oficines i construïa al carrer Dalmases, 63 , a la part posterior de la casa, un edifici de nova planta compost de 4 plantes soterrànies, planta baixa, 4 plantes pis per a 15 habitatges i un aparcament de 34 places.

Al Barcelona Meeting Point del 2001, el grup Azimut anuncia el seu projecte amb la següent publicitat: “Estamos presentes en el sector de la promoción inmobiliaria con proyectos tan atractivos como la restauración de edificios singulares (Torre Muley Hafiz) y la construcción de viviendas de nueva obra en entornos privilegiados (Bonanova, Torredembarra).”

L’ostentació de la qual havia fet ús Mulay Hafiz en vida semblava

perpetuar-se, si fem cas de l’anunci. Però, no ha estat del tot així.

Ara, la casa ha estat comprada pel govern mexicà, per encabir-hi el seu consolat a Barcelona. Una visita al seu interior ens fa veure que tot i les oficines, encara conserva bona part dels treballats embigats de fusta i les portes de vidres de colors i emplomats. Un petit plaer estètic mentre fas els tràmits per anar a Mèxic i per a tots els mexicans que passen per la ciutat.

OPINIÓ

Per què no permetem que els immigrants paguin impostos?

S

i la immensa majoria dels immigrants sense papers al nostre país estan treballant, ¿per què no se’ls permet cotitzar a la Seguretat Social i pagar l’impost de la renda?

Entenc que no és possible donar papers a tothom, però mentre els immigrants estiguin al nostre país, allò més lògic és que se’ls permeti treballar i contribuir amb les seves quotes i impostos de la mateixa manera que la resta de ciutadans.

Per a això només és necessari que se’ls faciliti un permís temporal de feina, vàlid fins que aconsegueixin el permís de residència o abandonin el nostre país per decisió pròpia o per l’aplicació d’una ordre d’expulsió.

El permís temporal de feina permetria, entre d’altres coses: ● Viure dignament de la seva feina sense necessitat de recórrer a la beneficència, el top

Joan García

manta o acceptar l’explotació dels empresaris desaprensius. ● Evitar la sobre-explotació fruit del treball clandestí. ● El permís temporal amb una labor eficient de la inspecció de feina eliminaria la competència deslleial de l’economia submergida a les empreses que compleixen amb les seves obligacions legals i s’evitaria l’efecte crida, en normalitzar-se el mercat laboral. ● S'acabarien les ofertes de feina il·legals i els emigrants només vindran mentre sigui possible trobar feina. ● En treballar legalment, disminuirà la pressió de l’emigració sobre els serveis socials i les seves aportacions i impostos permetrien la millora de les prestacions. ¿Per què no els hi permetem que mentre estan al nostre país paguin l’impost sobre la renda i cotitzin a la Seguretat Social?

La Veu del

CRÒNICA

CARRER

octubre-desembre de 2006

9

Can Fargas serà escola de música i tindrà un jardí obert al veïnat Després de 6 anys de reivindicació veïnal la masia de Can Fargas serà d’ús públic. L’Ajuntament n’ha iniciat l’expropiació per instal·lar-hi l’escola de música del Districte, i obrir els seus jardins per passejar-hi. Mentrestant, la immobiliària ha iniciat una campanya de difamació i agressions contra veïns i veïnes de la Plataforma Salvem Can Fargas.

JORDI PANYELLA

la masia per 1’5 milions d’euros.

Des d’aleshores, la regidora del A principis de juliol, més de 6 anys districte d’aquell moment, Imma després que s’iniciés la campa- Moraleda, es mostrà partidària nya veïnal Salvem Can Fargas, dels diversos projectes dels prol’ara exalcalde de Barcelona, Joan pietaris (residència d’avis, escola Clos, i la regidora del districte d’hostaleria i restaurant de luxe). d’Horta-Guinardó, Elsa Blasco, La següent regidora, Elsa Blasco, anunciaven l’inici del procés d’ex- va incloure la recuperació de Can propiació forçosa de la masia de Fargas al programa electoral, i Can Fargas. amb la pressió veïnal, ho ha pogut Quan acabi el procés d’expro- tirar endavant. piació i de rehabilitació, la masia Alhora, la immobiliària Uniacollirà l’escola de música del dis- compta, l’empresa que més ha tricte, una instal·lació prou ade- construït darrerament al barri de quada donades la Font d’en les característiFargues, ha ques de l’immoiniciat una ble (habitacions campanya per La masia de Can petites i parets desacreditar Fargas data del gruixudes). Alaquesta lluita hora, els més veïnal. Primer, segle XIV i és una de 2.000 medenunciant 7 de les més ben tres quadrats membres de la de jardí de la Junta de l’AVV conservades de la masia quedaran per “insults i zona nord de la ciutat v e x a c i o n s ” ; oberts per a l’ús de passejades i després orgaestada del veïnitzant una renat. La masia de Can Fargas data collida de signatures per reclamar del segle XIV i és una de les més el dret dels propietaris a fer amb ben conservades de la zona nord la seva propietat el que vulguin. de la ciutat. Al jardí hi ha arbres I finalment, en una fugida endacentenaris. vant, han denunciat les autores La reivindicació veïnal, que del llibre Font d’en Fargues, gèanualment ha celebrat una festa nesi, història i records d’un barri medieval, manifestacions, recolli- en 100 anys per difamació. des de signatures i altres actes, ha estat decisiva per a l’aposta Una història amb 3 alcaldes? municipal. Fent un repàs històric, veiem que, inicialment, al 1997 Joan Clos va anunciar el procés l’Ajuntament va permetre que la d’expropiació. Jordi Hereu hauria immobiliària Unicompta adquirís de ser qui l’executés. La negativa,

Can Fargas serà la seu de la futura escola de música del districte. però, de la immobiliària Unicompta a acceptar l’expropiació pot acabar amb el cas als tribunals.

Segurament, l’Ajuntament haurà d’acabar pagant més diners que si hagués actuat en el moment que la immobiliària comprà la masia. El que cal esperar, doncs, és que el conflicte no s’eternitzi als tribunals, i el temps no malmeti Can Fargas.

Querella rere querella A finals d’octubre es va saber que la immobiliària Unicompta

s’havia querellat per difamació contra les autores del llibre Font d’en Fargues, gènesi, història i records d’un barri en 100 anys.

Lluís Vila, president de l’AVV, denunciava en un mail que “amb aquesta acció contra les nostres companyes pretenen seguir coaccionant la Plataforma. Amb querelles criminals, una “OPA hostil” per intentar apoderar-se de la Junta de l’Associació de Veïnes i Veïns de la Font d’en Fargues, assetjament contra l’expresidenta de l’AVV...”. Alhora, però, feia un advertiment:

Apareix un llibre sobre la Font d’en Fargues Font d’en Fargues, gènesi, història i records d’un barri en 100 anys és una iniciativa que ha aparegut publicada coincidint amb la celebració de la festa major del barri d’enguany (juny). L’origen es remunta a l’any 2003, quan també coincidint amb una festa major, es convidà el veïnat a prestar fotografies del barri (antigues i modernes) per muntar l’exposició “Fem memòria!”.

L’any següent coincidia amb el centenari de l’annexió d’Horta a Barcelona, així que es va professionalitzar l’exposició i l’interès creixent de veïns i veïnes per conèixer més aspectes del barri, el compromís del districte de finançar l’obra, i tot això emmarcat dins d’una sèrie de reivindicacions amb un elevat contingut històric, van acabar d’animar les autores, Paulina Almerich, Carlota Giménez i Teresa Morros, a escriure el llibre.

El llibre fa un repàs tant de la història urbanística del barri, com de l’evolució demogràfica, posant especial èmfasi en la presència

d’entitats de la societat civil, que al llarg del temps s’han anat organitzant per diversos aspectes. Òbviament no hi falta una cronologia de la reivindicació de Can Fargas, però tam-

bé cal destacar la Cooperativa de Periodistes per a la Construcció de les Cases Barates, a partir de la qual es construïren moltes de les torretes (perquè no dir-ho, d’aspecte senyorial) que continuen presents al barri.

L’Agrupament escolta Prat de la Riba i l’Esplai Picabufa, avui dia fusionats sota el nom de Casal Xangó; la coral de la Font d’en Fargues, el Casal d’avis; les diverses escoles que hi ha al barri, ocupen el seu espai al llibre. I del Casino, actual Casal, símbol de la vida associativa del barri, també se n’explica l’origen, tal com diu Ricard Bonmatí, un veí del barri que és entrevistat al llibre: “El Casal de la Font d’en Fargues, doncs, el van concebre i pagar els membres de la primera associació de veïns del nostre barri” (pàgina 152). Es refereix a l’Associació de Propietaris i Industrials de les Barriades Fargues, Mulassa i els seus voltants, una entitat que també contribuí a la urbanització i vida social del barri.

IGNASI R. RENOM

“deuen creure que ens podran aturar. Queda clar que encara no ens coneixen”.

Però aquesta no és la primera maniobra desacreditativa que intenta Unicompta. El passat 13 de setembre s’havia de celebrar el judici contra 7 membres, d’un total de 10, de l’AVV de la Font

La negació de la immobiliària Unicompta a acceptar l’expropiació pot acabar amb el cas als tribunals d’en Fargues. La immobiliària Unicompta, per via de Rosario Vilaregut (propietària), els havia denunciat per haver propiciat “insults i vexacions” en les seves persones i propietats. L’AVV va mostrar la seva perplexitat en un comunicat on denunciaven “l’estratègia d’assetjament” que ha iniciat Unicompta. Els fets referits es succeïren el dia 7 de maig, Dia de la Masia, en mig d’una manifestació veïnal on es podien llegir pancartes on apareixien lemes com “mafiosos” o “mentiders”.

Finalment, però, dos dies abans de celebrar-se el judici es va suspendre, suposadament per una indisposició de l’acusació.

Ara, si en 6 mesos no es reprèn, la causa quedarà arxivada.

10

EL CUARTO FOSC

La Veu del

CARRER

octubre-desembre de 2006

EL CUARTO FOSC

El Corte Inglés mana molt

El Corte Inglés se surt amb la seva. Ens expliquem.

Al districte de Nou Barris l’Ajuntament va vendre sòl públic al Corte Inglés perquè aixequessin uns altres grans magatzems. Sembla ser que el districte no tenia dèficit de sòl. L’empresa va començar a construir un edifici amb dues plantes il·legals superant els metres quadrats establerts a la llei dels espais comercials. Curiosament, l’Ajuntament va concedir la llicència i va permetre les obres. El consistori -algun mitjà va personalitzar en Ernest Maragall- va garantir al Corte Inglés que quan s’ampliés la llei de pla d’equipaments comercials al Parlament, es legalitzarien els metres corresponents a aquelles dues plantes. Ignoràvem que les lleis les aprovava l’Ajuntament. Més gran és la indignació si pensem que el poder dels poderosos grans magatzems està per sobre de l’Ajuntament.

L’Espanyol torna a especular

Durant molts mesos les dues plantes han estat buides i molt il·luminades, malbaratant energia. La il·luminació era gran, però més gran deuen haver estat les pressions exigint el compliment de les seves promeses. Doncs bé, al pla presentat per l’executiu del bipartit (abans tripartit) el passat mes d’octubre, es legalitzen les dues plantes i es calcula que estaran actives abans de Nadal. L’enhorabona als magatzems. El nostre més sentit condol als ciutadans. No ens mereixem això.

Trista història la d’aquest club que ha començat la temporada amb mal peu. Sarrià, el seu antic estadi, va ser requalificat i va passar de zona esportiva a habitatges -d’alt estànding-: hi van guanyar una milionada. Es va argumentar que era per pagar els deutes que tenien, entre d’altres, amb el senyor Lara, propietari de la potent editorial Planeta.

Deutes que, fruit de la mala gestió, les pagava indirectament la ciutat, en autoritzar un altre “pelotazo”. Amb els diners es van comprar uns terrenys a Sant Adrià del Besòs qualificats d’equipaments esportius per construir la nova ciutat esportiva del club.

Doncs bé, han passat uns anys i l’Espanyol ja està negociant amb el municipi de Sant Adrià una altra requalificació urbanística perquè puguin tornar a construir pisos, que aportaran al club ni més ni menys que 50 milions d’euros. Els grans clubs són insaciables i els municipis, per por, cedeixen i requalifiquen.

EN POSITIU Inauguració simbòlica de la plaça Dones del 36 a Gràcia

Recuperació de la memòria històrica Un grup d’investigació format per historiadors i antropòlegs de l’Institut Català d’Antropologia (ICA), està desenvolupant un estudi sobre la recuperació de la memòria històrica del barraquisme a Barcelona. Busquen persones que hagin viscut en les barraques del Carmel, la Perona i Can Valero perquè els expliquin la seva experiència.

“Considerem”-diuen- “que la seva aportació serà molt rellevant per reconstruir una part oblidada de la nostra història”. Per contactar amb ells, els interessats poden trucar al 663 76 36 50 o bé enviar un correu electrònic a barraques@gmail.

com. “En l’actualitat, lluny de la pretensió d’idealitzar la vida a la barraca, queda pendent el reconeixement de totes aquelles persones que hi van viure. La construcció de la ciutat no és patrimoni exclusiu de la visió dels urbanistes, ideòlegs de grans esdeveniments i institucions públiques. La població barraquista ha contribuït a la formació i al creixement de Barcelona i ha estat un agent actiu per al sorgiment d’un caràcter especial de la ciutat. Aquesta història, al nostre entendre, encara està pendent de ser escrita”, escriuen aquests investigadors sobre els objectius del seu treball.

Les Vocalies de la Dona de l’AVV Vila de Gràcia i CollVallcarca van participar en la proposta d’homenatjar les dones del 36 posant-li nom a una nova plaça del barri, encara en construcció, i fer-ne la inauguració simbòlica. Ens ho expliquen així: “L’acte, dins del marc de la Festa Major de la Vila de Gràcia, va ser un dels més bells i emotius que es van celebrar al barri i va superar les expectatives d’assistència. Encara que, on hi haurà la futura plaça, en la confluència del carrer Santa Àgata amb Torrent de l’Olla, de moment només hi ha un solar en obres, els Grups de Dones del barri van voler fer aquest acte d’homenatge a unes dones la mitjana d’edat de les quals ja és de més de 80 anys. A més dels parlaments de les representants dels grups que ho van organitzar, de la Maria Salvo i de les diferents actuacions, es va realitzar un grafit, que reproduïm a la fotografia, amb el nom de la nova plaça. El regidor del Districte es va comprometre a col·locar-hi una placa explicativa i que la plaça fos acollidora per a la gent gran i les nenes i nens de la Vila”.

Ens agraden els nostres fanals Una nova associació de veïns del barri Gòtic s’està mobilitzant i recollint signatures contra la decisió de l’Ajuntament de substituir els vells fanals del barri per uns de nous, esborrant una part del patrimoni d’aquests carrers. Al text explicatiu podem llegir: “Ara són els vells fanals del barri Gòtic. En cada bugada reformista acabem perdent un llençol i en cada reforma de disseny l’Ajuntament acaba esborrant un signe d’identitat de Barcelona. Molts dels carrers del nucli antic de la ciutat tenen uns fanals bicentenaris que confereixen personalitat al conjunt i el doten d’una pàtina venerable. Són uns llantiots que acompanyen les cases des de sempre i que no han d’imitar res ni pretenen res: són el que són. Ara, la Casa Gran ha decidit reurbanitzar un conjunt de carrers dels més representatius de Ciutat Vella: Carabassa, Rosa, Serra i Còdols, a tocar d’Avinyó, i ha decidit que els vells llums no fan la il·luminació adequada. Pot ser que sigui així, però segurament tampoc els del passeig de Gràcia la fan, i a ningú se li ha

JOAN MOREJÓN

acudit que s’hagin de treure. Faran una gran reforma de disseny i no hi quedarà res del que ha aconseguit sobreviure al pas del temps. Els veïns d’aquests carrers ja vam informar l’Ajuntament que volíem que els vells fanals seguissin acompanyant les nostres nits, però sembla que res no pot sobreviure el vendaval que ens ha de fer més moderns i cosmopolites, vulguem o no. L’última intervenció que la Casa Gran va voler fer a la zona no ens porta cap bon record. Pretenien construir un gratacel horitzontal en un dels carrers amb més encant de Barcelona, Carabassa, que conserva una estructura del segle XVII. L’excusa era la mateixa que donen ara: reforma i modernitat. La protesta sorollosa dels que hi vivim -que va haver de durar mesos- va aconseguir parar l’aberració, que incloïa la destrucció de dos vells ponts que sobrevolen el carrer. Ara són els vells fanals. A qui fan nosa? Si fan poca llum, es poden complementar amb altres. Ens agraden els nostres fanals i volem que ens continuïn il·luminant.

La Veu del

Manel Ferri

Responsable de Mobilitat CCOO Catalunya

E

l passat dia 5 d’octubre va entrar en funcionament un nou tram de la nova línia del tramvia, la T5, de la xarxa del Trambesòs (plaça de les Glòries-Besòs).

Són quasi 3 quilòmetres més de xarxa de tramvies, que cal afegir als 6 quilòmetres de la línia T4 (Ciutadella-Vila Olímpica) i que, sumats amb l’altra xarxa de tramvia del Baix Llobregat del Trambaix representen quasi 30 quilòmetres de xarxa. És una molt bona notícia per a la ciutat de Barcelona i per a la resta de poblacions veïnes l’aposta per aquest nou sistema de transport, ràpid, eficient, no contaminant i accessible a tothom.

El conjunt de la nova xarxa de tramvies ha tingut una molt bona acollida per part del conjunt de ciutadans i ciutadanes de Barcelona i dels municipis veïns.

Són més de 65.000 usuaris diaris (amb tendència a continuar creixent per sobre de les previsions inicials). Aquesta dada confirma el bon nivell d’acceptació que ha tingut el tramvia per part dels usuaris i usuàries.

La mala notícia és la postura contrària de l’Ajuntament de Barcelona a la unió dels dos tramvies de superfície pel tram central de la Diagonal entre Francesc Ma-

OPINIÓ

CARRER

octubre-desembre de 2006

11

Per a quan la unió dels tramvies per la Diagonal? ïns, que sí que han aprovat mocions a favor de la unió dels tramvies tant al Baix Llobregat com al Barcelonès Nord.

Quan podrem veure la connexió de les dues xarxes de tramvies pel tram central de la Diagonal entre la plaça Francesc Macià i Glòries? Aquesta és la pregunta que molts usuaris i usuàries del tramvia es fan en aquests moments.

Per què l’Ajuntament de Barcelona,

Cal tirar endavant una profunda reconversió urbanística i de mobilitat del tram central de la Diagonal

DANI CODINA

cià i Glòries. Una postura d’altra banda insolidària respecte dels municipis ve-

després de veure com evolucionen favorablement les dades d’usuaris i usuàries del tramvia dia rere dia i, per tant, de la mobilitat sostenible i segura, bloqueja i no facilita la millora que suposaria per a la ciutat de Barcelona la unió en superfície dels dos tramvies? Una millora traduïda en un increment de l’ús del transport públic, una millora de la qualitat ambi-

ental de l’aire en aquest espai de la ciutat, una millora del repartiment modal de l’espai públic entre cotxes, bicicletes, vianants i autobusos. En definitiva, una Diagonal més democràtica, una Diagonal per a Tothom. Avui la Diagonal té un mal servei d’autobús en el seu tram central i és una constant congestió de vehicles uns darrera dels altres: fins a sis o més autobusos, amb una velocitat de comercial de 8 quilòmetres hora. És a dir, un mal servei de transport públic, a més d’ineficient i car. La Diagonal conserva els 10 carrils de circulació, encara que l’any 1992 va perdre la seva condició de via bàsica de circulació un cop van entrar en funcionament les rondes.

Cal tirar endavant ja una profunda reconversió urbanística i de mobilitat del tram central de la Diagonal en els seus 4 quilòmetres de longitud, que prioritzi els desplaçaments a peu, el transport públic i en bicicleta, amb menys fums contaminants, amb menys contaminació acústica, traient espai al cotxe privat. En definitiva, fer-la més accessible, més amable i més democràtica. Perquè això sigui possible cal la unió dels dos tramvies pel tram central de la Diagonal.

Kiosk

El “forat de la vergonya” Manuel Delgado

El País, 10 d’octubre de 2006

Hemos sido testigos en apenas unos días de dos acontecimientos estrechamente vinculados entre sí, cara y cruz de un mismo proceso de transformación urbanística del casco antiguo de Barcelona. Una mañana el alcalde inauguraba solemnemente las nuevas instalaciones de la Universidad de Barcelona en el mismo núcleo del Raval donde se levantan el Macba y el Centro de Cultura Contemporánea (CCCB), dos de los grandes contenedores culturales de la ciudad. A la semana siguiente, a poca distancia, en el barrio de la Ribera, podíamos contemplar la pavorosa imagen de los antidisturbios de la Guardia Urbana protegiendo el arrancado de las tomateras que los vecinos habían plantado en el forat de la vergonya, un solar a unos metros del mercado de Santa Caterina, la única zona realmente verde -y no gris- que había en todo el Casc Antic.

La interpretación de tal coincidencia no es difícil. Ambos momentos representan los episodios más recientes de una vieja dinámica de lo que los urbanistas llaman “esponjamiento” o “higienización” de Ciutat Vella, consistente en desenmarañarla y limpiarla; es decir, resolver los problemas de control que implicaba su tendencia a la opacidad y deshacerse de los elementos tanto inmuebles como humanos que pudieran suponer un obstáculo para la reapropiación del barrio por parte de clases medias y altas ansiosas de un baño de venerabilidad histórica, debidamente sazonada con elementos de ese nuevo sabor local que da el multiculturalismo e incluso de un moderado toque canalla. Para ello, se inyecta saber, cultura y sano ambiente juvenil allí donde antes había solamente vida y prosigue la campaña de deportación y borrado de pobres en

marcha desde hace años en el sector.

Lo sucedido en el forat de la vergonya es bien ilustrativo de esa dinámica, a la que se asigna el eufemístico título de “rehabilitación”. Como se recordará, en aquel solar de 5.000 metros cuadrados el Ayuntamiento tenía prevista la apertura de un aparcamiento a disposición del turismo cultural que acude al área ya debidamente desinfectada de la calle de Montcada y los alrededores del Museo Picasso, el Born y Santa Maria del Mar. Allí, una colosal mutación urbanística había empezado a restaurar edificios para dedicarlos al comercio de alto nivel, a la venta de lofts para profesionales con éxito y al alquiler de apartamentos para esa pequeña multitud de extranjeros con dinero que los están convirtiendo en residencias de vacaciones o de fin de semana.

La operación no cuajó como consecuencia de la resistencia de los habitantes, que se apropiaron de un espacio que consideraban suyo y del que hicieron un insólito vergel urbano. Jardín, huerto, zona de juegos infantiles, tarima para espectáculos, modestas canchas de fútbol y baloncesto, mobiliario..., todo había sido elaborado a mano por los vecinos, con unos criterios estéticos a años luz de la afectación formal de los llamados “espacios públicos de calidad”, cuya característica suele ser que parecen diseñados para ahuyentar a sus posibles usuarios.

Allí se podía ver en todo momento a gente de todas las edades convirtiendo la plaza en un lugar de sociabilidad que, por otra parte, representaba la encarnación del multiculturalismo real, no el de los prospectos oficiales, sino el de seres humanos de carne y hueso que encontraban por fin un lugar

JORDI TARRÉS

donde encontrarse. No en vano, el lugar había sido vindicado como la auténtica plaza Mayor del barrio, y así se propuso en el pregón de su última fiesta mayor.

Pues bien, eso es lo que nuestras autoridades parecían incapaces de soportar: que se hubiera suscitado de forma espontánea todo un apasionante experimento de autogestión, un emocionante ejemplo de cómo los vecinos de un barrio podían generar sin permiso escenarios para su vida cotidiana, de espaldas a la insaciable voluntad municipal de monitorizarlo absolutamente todo

y de sólo tolerar las formas de estar en el espacio urbano homologadas previamente por sus técnicos en ciudadanía y sus expertos en convivencia. No se podía tolerar un espacio público que fuera realmente público; es decir, del público. Esa imagen de niños jugando en parques que ellos no habían dispuesto, de abuelos charlando en bancos que ellos nunca instalarían en sus plazas, significaba para ellos el más inaceptable de los desacatos.

Por desgracia, tuvo que producirse un problema de orden público para que la sentencia de muerte contra el forat de la vergonya fuera recogida por los medios de comunicación. Las imágenes de jóvenes lanzando cohetes de feria contra la policía y de la profanación del Macba sirvieron para que los portavoces oficiales -todos- desfigurasen las vindicaciones vecinales y volvieran a agitar el fantasma del Okupa Feroz, con lo que, de paso, insistían en malignizar al movimiento que inició y está encabezando una lucha de los jóvenes por el derecho a la vivienda que se extiende por momentos.

Esta vez han vuelto a ganar y a perder los de siempre. Pero así se escribe la historia. Como sincronizados, una solemne inauguración y un desalojo a la fuerza. Se levanta un nuevo templo en el que el Saber y la Cultura oficiarán sus misterios y, muy cerca pero también muy lejos de allí, se desbarataba una ilusión colectiva forjada a ras de suelo. La ciudad hecha poder y hecha dinero se ha vuelto a salir con la suya y ha conseguido derrotar -como siempre, sólo por el momento e inútilmente- a esas sustancias básicas de toda vida urbana que son el amor por la vida y la manía de desobedecer.

12

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

octubre-desembre de 2006

Vols rebre Carrer a casa?

Omple el cupó i envia’l a: La Veu del Carrer. Obradors, 8-10, baixos.

08002 Barcelona. També pots escriure’ns a carrer@favb.cat.

NOM I COGNOMS: ..� ADREÇA: ..................� POBLACIÓ:...............� CP:...........................................

TELÈFON: ...........................................................................................

❑ 6 números 12 euros (mínim)

❑ 6 Números ........................................... (indicar quantitat) Pagament (a triar) ❑ Taló adjunt a nom de la Favb ❑ Domiciliació bancària (omplir dades): Entitat: Oficina: Control: Nº de compte: Discos Castelló: Des de 1933, especialistes en música Tallers, 3 (clàssica) 93 318 20 41 Tallers, 7 93 302 59 46 Tallers, 9 (overstoks) 93 412 72 85 Tallers, 79 93 301 35 75 La Maquinista Pg. Potosí,2, local C4 93 360 80 78

Oficines-magatzem (majorista) Molinot, 53 Polígon industrial Camí Ral 08850 Castelldefells Tels: 93 394 34 00 93 442 34 47 / 93 442 35 05 Fax: 93 441 96 75 93 329 73 21

www.discoscastello.es

NATIVOS DE DEAMÉRICA AMÉRICA NATIVOS

Artesania y música de los de pueblos indígenas indígenas Artesania y música los pueblos

ARTE-SANO

INCAS

C/.

Boqueria, 21●•Tel. Tel.93 93301 30197 9734 34 ●• Fax Fax 93 93 304 304 02 02 29 39 C/ Boqueria,21 Bxda. Llibreteria, C/C/.

Baixada Llibreteria, 98 •●Tel./Fax Tel./Fax9393268 26634347373 08002 BARCELONA BARCELONA 08002 e-mail: incas@logiccontrol.es incas@logiccontrol.es e-mail:

La Veu del

DOSSIER

CARRER

octubre-desembre de 2006

13

Passat, present i futur dels autobusos En aquest dossier volem reflexionar sobre el transport públic en general i els autobusos en particular. Marc Andreu, periodista i coautor de l’obra La Ciutat Transportada, dóna una ràpida ullada a ‘un segle d’autobusos’. Albert Obiols i Ricard Riol, membres de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, analitzen les millores

que a curt i mig termini necessita la xarxa d’autobusos. Pau Noy i Cristina Canales, de la mateixa associació, ens expliquen els criteris i objectius que han de presidir l’elaboració d’una nova xarxa d’autobusos per a la ciutat. El periodista Ricardo Iván Paredes ens presenta un reportatge sobre les diferents cares del Nit Bus.

Complementen el dossier un article d’opinió de Manel Ferri, responsable de Mobilitat de CCOO, sobre la situació del tramvia a Barcelona. Tanquem el dossier amb una entrevista del periodista Luis Caldeiro al veterà conductor d’autobusos Ramón Expósito. En portada, el primer vehicle de la línea Hospitalet-Barcelona.

DOSSIER Un segle d’autobusos Marc Andreu Periodista

finals de 1905, la Tranvías de Barcelona va abcompanyia de risorvir la CGA i va signar un perts o cotxes de conveni de col·laboració amb cavalls La Catalana va fer a l’Ajuntament per refer-se, Barcelona les primeres proves embrió de la posterior muniamb autobusos de dos pisos cipalització de la companyia. de gasolina arribats de París.

El cas és que el 1941 es van El 12 d’agost del 1906, ara fa posar en circulació els pripoc més d’un segle, aquests mers trolebuses com a resprimers autobusos van coposta autàrquica a la falta mençar a circular oficialment de combustible. Però l’invent cobrint el tajecte entre la plano va prosperar i el 1964, ça de Catalunya i la de Trilla, quan la ja municipalitzada a Gràcia. El bitllet costava 10 Transportes de Barcelona cènims de pesseta i era més havia apostat per la gasolibarat que el del tramvia. La na en detriment de tramvies companyia de capital belga i trolebuses, els autobusos Tranvías de Barcelona, dirivan superar per primer cop gida pel marquès de Foronda a Barcelona els vehicles de i aleshores en plena expansió, tracció elèctrica. no estava disposada a tolerar El 18 de març de 1971 la competència dels autobuva deixar de funcionar la sos, de manera que va fer darrera línia de tramvia de servir tot tipus de pressions i Barcelona (amb l’excepció males arts per posar-los pals del tramvia blau del Tibidaa les rodes. Així, el 23 de debo) enmig d’una campanya sembre de 1908, l’Ajuntament orquestrada per l’Ajuntava ordenar la suspensió del ment franquista, l’empresa servei i, poc temps després, d’automoció Pegaso i les mulLa Catalana va fer fallida. tinacionals del petroli que Malgrat que abans de presentaven els autobusos 1920 algunes poblacions de com l’única modernitat. Amb l’entorn de Barcelona van tot, el 1977 els 266 milions crear serveis d’autobusos inFONS BRANGULÍ, ANC de viatges anuals en metro terurbans, coneguts com “les Autobusos de La Catalana en una excursió escolar pels voltants de Barcelona, entre 1905 i 1907. van superar per primer cop burres”, els autobusos no van els usuaris de l’autobús, que tornar a circular pels carrers a finals dels anys 90 es xifrade Barcelona fins a l’octubre de 1922, de dependents, la més popular de les quals regionalista va paralitzar tots els projec- ven en uns 200 milions. La democràcia la mà de la Compañía General de Autobu- va ser Autobusos Roca. El 1929, l’autobús tes. Después va venir la guerra, que en- va renovar la flota de vehicles i en va mises (CGA), que els va importar d’Angla- tenia una quota de mercat a Barcelona del cara ho va paralitzar més. La CNT, amb llorar un servei encara insuficient en deterra amb el seu tradicional color vermell. 13,7% del total de viatgers del transport 20.000 afiliats al sector del transport, va terminats punts i en aspectes de qualitat Aquest cop la companyia de tramvies va públic, molt per sota del tramvia però el col·lectivitzar sota el seu control totes les com la freqüència de pas i la rapidesa per neutralitzar la competència entrant en doble que el metro. empreses, amb l’excepció d’Autobusos més carrils segregats. Hi va tenir molt a l’accionariat de la CGA. Com havia pasEl 1931, després de la proclamació de Roca, que va quedar en mans de la UGT. dir, fa 30 anys com ara, el moviment veïsat amb el tramvia, un cuplé dedicat a la República, el nou ajuntament va inten- Tot i que l’autogestió obrera dels mitjans nal, que va arribar a segrestar autobusos l’autobús va certificar la popularitat del tar elaborar un pla de transport públic i de transport no va ser dolenta, l’envi- per portar-los fins a barris on no n’hi hanou mitjà de tansport, algunes de les lí- atorgar noves concessions d’autobusos a ament de tots els vehicles de gasolina via, com Roquetes i Torre Baró als anys nies del qual unien barris obrers sense l’empresa Torner per tal de resoldre pro- a tasques militars va deixar Barcelona 70, i més recentment, la Taxonera. Pernecessitat d’haver d’agafar dos tramvies. blemes d’incomunicació d’alguns barris. sense autobusos. què, aleshores i ara, el moviment ciutadà Malgrat tot, als anys 20 la CGA no cobria Però una elevada tensió sindical al secAcabada la guerra, el metro va tornar exigeix que es potenciï el tansport públic totes les necessitats de transport, de ma- tor del transport i, sobretot, l’oposició del a funcionar sense massa problemes, però (metro, tramvia i autobusos) com a única nera que en barris perifèrics com Horta i quasi monopoli de la CGA, de la indústria a tramvies (amb la xarxa destrossada) i forma de frenar el trànsit i la contaminael Carmel van aparèixer companyies in- de l’automòbil en expansió i de la dreta autobusos, els va costar més. Tant, que ció del cotxe privat.

A

14

DOSSIER

La Veu del

CARRER

octubre-desembre de 2006

Millorar el servei d’autobusos tot esperant la nova planificació de la xarxa Albert Obiols i Ricard Riol Associació per a la Promoció del Tranport Públic (PTP)

a ciutat de Barcelona ha estat experimentant una millora qualitativa als darrers anys en matèria de transport públic. La integració tarifària, les noves prolongacions del metro, la introducció del tramvia modern, la creació de línies d’autobús de proximitat i la renovació del material mòbil ferroviari i autobusos han estat mesures que han esdevingut una gran millora per a la ciutat.

No obstant això, l’actual xarxa d’autobusos de Barcelona es hereva d’una xarxa radial d’antics tramvies que no s’adiu amb les dinàmiques de mobilitat actuals, malgrat que a les darreres reformes i ampliacions del servei s’ha apostat de manera decidida per crear serveis transversals sense passar pel centre i noves línies mar-muntanya.

Però mentre la reestructuració a fons no es porta a terme (veure article de Pau Noy a la pàgina 15), la creixent congestió del trànsit als carrers de Barcelona fa que els seus autobusos circulin cada vegada més a poc a poc, tot un cercle viciós contra la mobilitat sostenible. TMB calcula que cada any necessitaria 50 autobusos addicionals només per pal·liar els efectes de la congestió; és a dir, per mantenir el servei actual sense incrementar-ne les freqüències de pas. Per tant, una de les actuals i principals mancances del sistema és la manca de velocitat comercial, focalitzada sobretot als corredors amb més demanda de la ciutat.

La velocitat comercial dels autobusos, que és la mitjana de la velocitat tenint en compte totes les aturades (semàfors, parades i congestió), està situada actualment en 12 km/h, el mateix que una tartana del segle XIX! Aquesta xifra encara es redueix més a l’hora punta. Per comparar amb d’altres mitjans, el tramvia de Barcelona té una velocitat comercial de 19 km/h, el metro sol arribar als 27-28 km/h i els trens de rodalies solen superar els 35 km/h.

Per millorar la velocitat comercial de l’autobús, molt per sota de la desitjable, cal aconseguir fer les línies més ràpidament que a l’actualitat. Aquestes actuacions es basen en accions a la via pública orientades a prioritzar la circulació dels transports públics d’una forma més intensa a com s’ha fet als darrers anys. Cal seguir el model londinenc on el peatge urbà ha finançat la priorització de l’autobús fins al punt d’aconseguir una reducció del 30% de trànsit a la ciutat més congestionada d’Europa.

Una de les actuacions que afavoreixen aquest increment de la velocitat és la prioritat del transport públic a les cruïlles dels carrers. L’autobús i el tramvia,

L

DANI CODINA

L’autobús de proximitat és una de les grans millores en aquest transport. per ser competitius, únicament haurien d’aturar-se a les estacions, com fa el metro. D’aquesta manera assolirien una velocitat comercial més adequada que fomentaria un increment d’usuaris i un descens del trànsit de vehicles. La realitat actual dista molt d’aquest objectiu i la majoria de semàfors estan sincronitzats exclusiva-

L’actual xarxa d’autobusos de Barcelona és hereva d’una xarxa radial d’antics tramvies ment per a vehicles privats que, a diferència dels autobusos, no han d’aturar-se per carregar i descarregar viatgers.

Una altra de les mesures fonamentals perquè l’autobús sigui ràpid és que tingui un vial propi per on circular, com fan els mitjans ferroviaris per tenir una velocitat comercial més elevada. En el cas dels autobusos, aquest vial preferent és el carril bus. Actualment a Barcelona hi ha més d’un centenar de quilometres d’aquest carril, però la manca de sensibilització de molts conductors de vehicles privats li resten efectivitat. Caldria recordar a la

La importància de l’accessibilitat L’accessibilitat del parc mòbil dels autobusos de Barcelona també serà un motiu d’orgull per als usuaris quan, a partir del 2007, el 100% de la flota d’autobusos urbans de l’àrea metropolitana sigui adaptada a persones amb mobilitat reduïda.

L’adaptació de la flota garantirà que els autobusos siguin accessibles a tots els ciutadans sense excepció, tot complint un dels grans valors del transport públic i la Llei d’Accessibilitat. L’adaptació del parc mòbil és un requisit necessari però no suficient. Moltes parades de Barcelona encara tenen obstacles que impedeixen la correcta obertura de les portes de l’autobús o el desplegament de la rampa dels vehicles adaptats. Caldrà doncs traslladar el mobiliari urbà mal col·locat o ubicar plataformes d’accés als autobusos. També cal garantir l’accessibilitat dels autobusos en dies festius, quan es deixa aparcar cotxes i motos sobre el carril bus i es fa gairebé impossible acostar l’autobús a la vorera per desplegar la rampa.

ciutadania que el nou carnet per punts penalitza amb una pèrdua de dos punts la invasió il·legítima del carril bus.

Les polítiques de carrils bus a la ciutat s’han d’orientar en dues direccions. En primer lloc, cal continuar incrementant l’espai destinat exclusivament al transport col·lectiu, concentrant-se en els punts on hi ha més congestió i on la velocitat dels autobusos sigui inferior. És molt important fer pedagogia ciutadana i explicar que els vials reservats al transport públic són la solució a la congestió i no pas un malbaratament d’espai per a la mobilitat.

Per una altra banda, cal protegir aquests carrils i no limitar-los a una traça de pintura a l’asfalt. El carril bus és vulnerat per operacions il·legals de càrrega i descàrrega de mercaderies, aparcament de vehicles privats, captació de clients de taxis, etcètera. Aquestes infraccions haurien de desencadenar polítiques per protegir aquest espai, ja sigui amb mesures físiques de segregació o informatives per sensibilitzar els conductors dels vehicles privats i taxis. També caldrà replantejar-se, a curt o mig termini, com se solucionen els girs a la dreta dels vehicles privats sobre els carrils bus o la idoneïtat de la circulació massiva de taxis pel carril bus, col·lapsat en determinats trams de carrers i franges horàries.

Una bona ubicació i disseny dels punts de parada també és important per poder agilitzar el temps que triguen els usuaris en pujar i baixar dels autobusos. TMB ha engegat una prova pilot al tram central de la Diagonal on, amb la modificació prèvia de la parada i el seu entorn, és possible que dos autobusos facin alhora la maniobra de càrrega i descàrrega de viatgers.

Les anomenades parades dobles permeten reduir allò que es coneix com a efecte acordió, que no és més que l’acumulació de pèrdues de temps entre autobusos consecutius que han de fer càrrega i descàrrega al mateix punt de parada.

Un altre punt de millora del servei és evitar l’aparellament d’autobusos, un fenomen pel qual els vehicles s’agrupen de dos en dos de forma que s’afecta la regularitat de pas. Llargues estones

d’espera, congestió del primer autobús i poca ocupació del segon, són els principals efectes. Des de fa anys, TMB i l’Autoritat del Transport Metropolità treballen per aplicar sistemes d’ajut a l’explotació (SAE) que, entre d’altres coses, ajudaran a evitar aquest efecte una vegada s’estenguin a totes les línies.

Per una altra banda, hi ha factors qualitatius que fan que el servei sigui més atractiu per a l’usuari i que el valori més.

Cal fixar unes freqüències màximes de 30 minuts els dies feiners. En cas que la freqüència sigui superior als 15 minuts, cal que les hores de pas siguin de 15, 20 o 30 minuts; perquè d’aquesta manera són fàcilment recordades pels usuaris. Freqüències de 16-18 minuts o 22-24 minuts sense horari de pas marcat produeixen sensacions d’incertesa al viatger i dissuadeixen de l’ús.

L’oferta dels caps de setmana ha estat millorada darrerament gràcies al funcionament els dies festius de totes les línies de bus de barri i algunes línies importants com ara la 33, 72 o 74 (la línia que més viatgers transporta els dies feiners). En aquest sentit s’ha fet molta tasca i cal continuar amb aquesta línia de reforç del servei.

Informació als usuaris Als darrers anys també hem estat testimonis de l’increment de la informació als usuaris del transport públic, molt especialment a la xarxa d’autobús. S’ha aplicat per

Els reptes de futur són la priorització real d’autobusos i tramvies i apostar per una xarxa realment metropolitana primera vegada informació dels enllaços amb línies d’autobús a la xarxa del metro i, durant la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura 2006, s’ha estrenat un nou servei d’anunci de parades per teleindicador i megafonia a l’interior dels autobusos.

Les noves innovacions tecnològiques han fet que les millores en la informació als usuaris i a través dels telèfons mòbils i les PDA’s es poden rebre les incidències del servei de manera immediata. En el cas dels autobusos de la ciutat s’ha posat en marxa el sistema i-Bus que, enviant missatges SMS o bé per internet, permet conèixer els temps d’espera a una parada determinada d’una línia equipada amb SAE. De moment, només una quinzena de línies gaudeixen d’aquest sistema informatiu i la gran majoria tenen un interval de pas baix. És necessari fer extensiva aquesta novetat però tenint en compte les línies que tenen una pitjor freqüència de pas, ja que és on té més utilitat aquesta informació.

La xarxa d’autobusos de l’àrea de Barcelona té tots els instruments per a prosperar al segle XXI: més de 4.000 empleats i 1.500 autobusos amb un servei que s’ha constituït com a prestació pública de primera necessitat. Els reptes de futur són clars: la priorització real d’autobusos i tramvies als carrers i la planificació d’una xarxa més eficient, intermodal i realment metropolitana.

La Veu del

CARRER

octubre-desembre de 2006

15

DOSSIER

Una nueva red de autobuses para Barcelona Pau Noy i Cristian Canales Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP)

a red de autobuses de Barcelona es la heredera de la antigua red de tranvías que se extinguió en 1971. Si superponemos ambas redes, la antigua de tranvías y la nueva de autobuses, veremos que hay amplias coincidencias en las líneas que pasan por el Eixample. Únicamente divergen en los extremos, en aquellas áreas donde antes había un mal servicio de transporte público que con el paso de los años ha sido cubierto de forma suficiente por constantes prolongaciones y refuerzos de la red de autobuses especialmente intensos en los últimos años.

La característica de la actual red radial es que articula bien el centro histórico y los barrios (antiguos municipios) de Barcelona, pero no resuelve suficientemente las relaciones periféricas de los diferentes barrios entre ellos. Por razones de historia de la ciudad, funciona más como una suma de líneas que como una auténtica red legible por sí misma.

Hay una clara redundancia de líneas en la zona central de la red.

A grandes rasgos se puede afirmar que en Barcelona se da un buen servicio suficiente de autobuses y que realmente quedan muy pocas zonas con un servicio insuficiente. Cada vez gastamos más dinero en transporte público, cada vez hay más autobuses, pero muchas personas continúan reivindicando el metro. Cuando llegó el tranvía, se oyeron bastantes voces que decían que lo que hacía falta era metro y ¡¡qué caray era eso de un tranvía!! Sus éxitos de pasaje han elevado notablemente el prestigio del Trambaix y Trambesòs y han dejado mudos a sus detractores. La gente pedía metro porque se asocia metro con velocidad y regularidad, y autobús con lentitud y retrasos. El tranvía ha hecho que mucha gente cambie su punto de vista porque ha demostrado que era capaz de prestar un servicio tomando lo mejor de cada modo de transporte. Del metro ha tomado la velocidad y la garantía de servicio, y del autobús su accesibilidad y el atractivo de viajar en superficie.

Sin la aparición del tranvía no hubiera podido ser posible plantear la reforma de la red de autobuses. Se ha demostrado que es posible funcionar bien en superficie. No sé si el lector se ha fijado que cuando usa el metro dice “he venido en metro”, nunca dice “he tenido que coger dos metros para venir”, a pesar de que uno de cada tres viajeros hace algún transbordo. En cambio, cuando nos desplazamos en autobús decimos con resignación al llegar: “he tenido que coger dos autobuses”. Lo que en realidad sucede es que el metro no es una línea, es un sistema subterráneo de trans-

L

DANI CODINA

Los cambios en la red deben ser consensuados por todos los interlocutores involucrados en la movilidad metropolitana. porte que funciona con una lógica de red.

Por el contrario, el autobús no lo es. La red de autobuses es un sistema ininteligible de líneas que se cruzan sin ninguna lógica de red y que sólo sirven en la mayoría de casos para prestar un servicio de puerta a puerta a los usuarios que efectúan cortos recorridos o de forma ineficiente a aque-

Cuanto más se parezca la red de autobuses a la del metro, concebido como red y no como línea, más eficaz será llos que no tienen alternativa en metro o los que no le importa perder tiempo en su desplazamiento. Cuanto más se parezca la red de autobuses a la de metro mayor eficiencia tendrá. Por eficiencia entendemos la prestación del servicio con un menor número de autobuses -porque corren más, los recorridos se optimizan y se pue-

de incrementar globalmente el servicio- y con una duración menor para la mayoría de trayectos. En cualquier remodelación de un servicio unos ganan y otros pierden.

Una buena remodelación de la red de autobuses será aquella que consiga que ganen la inmensa mayoría de viajeros.

Según la ponencia que presentó Salvador Rueda, director de la Agencia de Ecología Urbana de Barcelona en el congresos sobre Sistemas Eficientes de Autobuses que PTP organizó en febrero de 2006, los objetivos de la reforma de la red son: una mejora de la frecuencia, mayor accesibilidad e intermodalidad, aumento de la regularidad de paso, simplificación de redundancias de líneas, permeabilización de la red viaria y disminución del tiempo medio de los viajes. Para lograrlo se propone, además, permeabilizar la red viaria y regular la circulación y los aparcamientos. Todas estas acciones deben ser objeto de debate con los diferentes agentes sociales.

Comparación entre las dos redes Con la propuesta de nueva red de autobuses se mejora la conectividad con el

Un modelo conceptual de futuro La propuesta de remodelación que presentó el portavoz de la Agencia de Ecología Urbana permite un nuevo modelo global integrado de movilidad, además de encajar en un diseño donde cada modo de transporte cuenta con un espacio reservado. La propuesta de vías básicas sigue un esquema de red ortogonal parecida a la del metro. La red de autobuses comparte con el vehículo privado las vías básicas de la ciudad y éstas a su vez cuentan con onda verde prioritaria para el bus. La topología de la red ortogonal asegura la isotropía del territorio, mejora

e incrementa la conectividad y contribuye significativamente a la disminución de emisiones contaminantes. Una de las características de la nueva red es que está estructurada en ejes verticales y horizontales, con redes ortogonales tendidas en todo el territorio, lo que asegura una conectividad máxima, legible por tanto por el ciudadano, como hoy lo es la red de metro. En la práctica, la red aparecerá a los ojos de los ciudadanos como una nueva red de metro en superficie, con puntos de inmediato intercambio entre líneas.

metro y los ferrocarriles (Renfe y FGC), ya que el 89 % de les estaciones de metro tendrán, como mínimo, una parada de bus a menos de 200 metros. Adicionalmente, cualquier persona de los barrios de Barcelona tendrá las mismas posibilidades de acceso al sistema de transporte público en uno o más modos. También se aumentará la frecuencia a 4-5 minutos (ya que se comporta como un metro en superficie). Además, la isotropía de la red (paradas a < 300 mts y frecuencias 5 minutos) permitirá igualar el territorio, reforzando la descentralización de los tejidos urbanos, dando servicio a las áreas de nueva centralidad (22@, Sagrera, Ciudad Judicial, Triángulo, etc.). Se aumentará la velocidad y regularidad de paso con la extensión del carril bus a la mayor parte de la red. Se reduce el número de fricciones con el resto de modos de transporte y se elimina la excesiva redundancia de líneas sobre un mismo tronco. La red de bus transcurre primordialmente por vías básicas, aprovechándose de fases semafóricas con prioridad de verde al paso del bus, que se mejora con control telemático y de georeferenciación por el principio de que por una calle sólo pasa un eje.

Impactos de la reforma de la red El impacto principal de la reforma es la mejora la accesibilidad global y los tiempos de viaje de todas las zonas, con una significativa mejora del 30 %. El número de trasbordos necesario de todas las zonas aumenta (ejes a cuatro minutos de intervalo) pero con un tiempo inferior al del metro. Este cambio debe ser explicado y consensuado por todos los interlocutores involucrados en la movilidad metropolitana, antes de proceder a su ejecución.

16

PUBLICITAT

La Veu del

CARRER

octubre-desembre de 2006

La Veu del

octubre-desembre de 2006

DOSSIER

CARRER

17

Nit Bus: todas las caras del viaje Ricardo Iván Paredes

iajamos en el Nit Bus N3, que tiene su origen y final en Colblanc y lo cogemos a la 01:59 horas del 28 de octubre. Un adolescente sudamericano de 17 años sube al bus amarillo con su tío, de unos 30. Ambos preguntan al conductor por una dirección en Montcada i Reixach y, enseguida, pican sus billetes en el controlador. El hombre le dice con humor a su sobrino: “Sergio, acabas de pagar tu entrada para ver una peli. Vas a flipar con tanto personaje noctámbulo, ja, ja”. “Tío Juan, pero si el ‘micro’ está vacío”, responde. “Pues, chico, espérate unos minutos y verás el espectáculo...”. El bus arranca.

El tío habla de su llegada a Barcelona hace 7 años, procedente de Perú, con un contrato de trabajo para cuidar ancianos.

El sobrino tiene apenas dos meses en la ciudad Condal, estudia en el Instituto y mira con curiosidad todo lo que aparece a su paso. Es un “reagrupado”: un “nouvingut” llegado por el beneficio que tienen los residentes extranjeros de traer a sus familiares directos, después de un largo trámite.

A esa hora, con lo primero que se cruza el N3, en la avinguda Xile, es con la cuadrilla flourescente de nejetadors de BCNeta, que mueven contenedores y dan paso al ruidoso camión de la basura. El Nit Bus cruza Travessera de les Corts. Suben unos de jóvenes que vienen de un bar cerca al Camp Nou y se dirigen al centro. Son franceses que chapurrean el español. El chico mira con ilusión la fachada del campo deportivo, se confiesa hincha del Barça y cuenta el día en que su madre le llevó a conocer el estadio.

En la parada de la Escuela Industrial y Urgell abordan el vehículo cuatro iberoamericanos y una chica africana. Comentan cómo ha ido su jornada de 12 horas en uno de los hoteles de la avinguda de Sarrià. Al pasar por el carrer de Montaner aún hay pocos pasajeros. El suelo duro, gris y plastificado, así como los asientos de bus están limpios. El sobrino observa que los avisos internos del autobus están rotulados en dos idiomas (catalán y castellano). El tío le explica: “Sergi, estamos en una sociedad bilingüe. Por eso, los anuncios los verás en las dos lenguas”.

“Aquí se habla catalán desde el siglo X. Y si tú quieres integrarte y progresar, apréndelo. Cuando cumplí un año en Barna, ya tenía el nivel elemental. Te será útil, mientras más idiomas hables mejor para ti... Además, tú hablas inglés”.

V

Plaça de Catalunya Al entrar a la plaça de Catalunya el panorama cambia. Es la Roma de los buses nocturnos de la ciudad Condal, porque

A punto de empezar el viaje que nos hará cruzar la ciudad. todos los caminos conducen allí, entre las 23.00 y 04.00 horas de todos los días del año. Hay 26 rutas que cubren las coronas urbanas de Barcelona. Desde la ventana se aprecia los grupos de jóvenes que van a las discotecas, los skateros en movimiento

26 rutas de autobuses nocturnos cubren las coronas urbanas todos los días del año y los chicos de tribus urbanas sentados en círculos (punkis, okupas, “neojipis”, skins antirracistas) y los infaltables guiris.

El Nit Bus se encuentra estacionado.

Se abre la puerta y aparecen varias personas. Sergio y Juan los observan. El reloj del BBVA marca las 02.00 horas. “Mira, Sergio. Aquí sube cada ‘friki’... Esto-note- lo- puedes-perder”. La atmósfera se transforma y el silencio se rompe cuando los pasajeros avanzan en tropel.

Tribu noctámbula Son personajes heterogéneos venidos de los 5 continentes. Vienen o van a trabajar a las fábricas, hoteles y restaurantes.

Vienen o van de marcha o regresan de re-

JORDI TARRÉS

unirse con sus amigos, acaban de llegar a la ciudad o simplemente pasean.

Los asientos los han ocupado los habitantes de la noche: los somnolientos camareros sudamericanos, el rumano que lleva un carrito con un equipo de sonido, los turistas anglosajones que no dejan de mirar el paisaje exterior y la profesora universitaria catalana que se baja en la plaça Tetuán.

En la avinguda Meridiana abordan el bus una pareja de universitarios de Barcelona, quienes hablan de las próximas elecciones autonómicas. El chico señala los carteles naranjas con la foto de Artur Mas. No votará por él. Dicen que no les convence Montilla del PSC y sobre ERC tienen dudas. Ella dirige sus críticas contra la especulación inmobiliaria, al ver una inmensa grúa en el barrio del Clot.

También comentan los comicios en Brasil y esperan que gane Lula da Silva.

Un informático español de gafas les escucha con atención y juega con su miniteclado.

El trabajador de una cadena de gasolineras se duerme de pie, mientras un dominicano de estética hip-hopera cruza los brazos y mira con desdén a todas partes. Tres pakistaníes de unos treinta años hablan en urdú y observan con descaro a tres adolescentes, bulliciosas y de ropas ceñidas, que se dirigen a una discoteca del Heron City. Dos chinos que llevan cajas procedentes del carrer de Trafalgar, las ignoran por completo.

Antes del Nus de La Trinitat, Juan le dice a su sobrino, en voz baja: “Estos son maquineros” y señala a tres chicos del fondo “¿Y qué es un ‘maquinero’?” Le explica con epítetos negativos. Sergio entiende al escuchar el vocabulario grosero de los muchachos.

El N3 avanza sobre Ciudad Meridiana y sus calles sinuosas y de montaña. Desde la autopista parece un Belén. La mitad de los sentados están dormidos y las conversaciones a volumen alto en castellano, catalán, urdú, chino mandarín o swahili, no interrumpen su descanso. Lo único que les apetece a todos los pasajeros es dormir o seguir de marcha.

La mayoría despierta. Huele a alcohol, tabaco y perfumes. Uno que otro se ha pasado de parada y se asusta al ver un río oscuro y un polígono industrial en Montcada. El tío y el sobrino se bajan en la parada más cerca al Ajuntament. Están contentos porque les esperan sus familiares, que han montado un bar cercano. Se despiden del conductor. Falta una parada y será el final del trayecto. La pareja de universitarios preguntan por una dirección. El chófer les indica que están cerca.

-¿Qué tal la faena hoy?-pregunta el joven.

-De momento, bien- responde el conductor.

-¿Es un curro muy estresante, no?

-Ya estoy acostumbrado. Ahora sólo me falta una vuelta. ¡Joooder! ¡Con las ganas que tengo de plegaaar!- expresa al estacionar el Nit Bus en la parada final y, con alivio, apagar el motor.

80.000 usuarios a la semana El perfil de las personas que viajan en el servicio nocturno es el de un hombre joven (55% de los usuarios). El 68% utiliza de manera no obligada o esporádica el Nit Bus. Entre el jueves y el sábado son los días de mayor afluencia. Unas 80.000 personas viajan en el servicio cada semana. Sólo en el año 2005 se desplazaron en los buses 4 millones 120.000 usuarios. Desde 1998, la demanda y las rutas se han ampliado de manera progresiva.

18

La Veu del

PUBLICITAT

CARRER

Des d'un botó fins un canó!!

OBERT DE SOL A SOL ELS DILLUNS, DIMECRES, DIVENDRES I DISSABTES

UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!

P a r ki ng s C o n se l l de Ce n t , Pl a ça d e l es Gl ò ri e s, In d e p e n d èn c i a, Av d a . Me ri d i an a , Gra n Via Me tr o Gl ò ri e s, C l o t Auto bus o s 1 8 , 3 3 , 3 4 , 4 3 , 4 4 , 48 , 51 , 5 4, 5 6 , 6 2 , 92

ASSOCIACIÓ DE VENEDORS Mercat Municipal Fira de Bellcaire

octubre-novembre de 2006

LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.

SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de MOBLES I TRASTOS VELLS: Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On tal vegada trobi els més inesperats.

OFERTES PERMANENTS: Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix al públic a preus veritablement satisfactoris.

FORN DE PA D'AVINYÓ

SI NECESSITES UN TAXI, TRUCA'NS

BARNA TAXI 93 357 77 55 RESTAURANTE PERU Especialidades: Pescados Variados, Carnes Selectas

PA I BOLLERIA ARTESÀ ESPECIALITAT EN COQUES

CASA BEETHOVEN RAMBLA DE RAMBLA DE SANT SANT JOSEP, JOSEP,97 97 08002 08002BARCELONA BARCELONA TEL. i FAX (93) 301 48 26 TEL. i FAX (93) 301 48 26

Psg. Joan de Borbó, 10 08003 Barcelona Tel. 93 310 37 09 Fax 93 310 53 27

Casa fundada l'any 1912

http://www.casabeethoven.com-actiu.es http://www.casabeethoven.com-actiu.es ludwingvb@com-actiu.es ludwingvb@com-actiu.es

FABRICACIÓ PRÒPIA TORRONS I ARTESANA ARTESANS OBERT TOT L'ANY

ESCUDELLERS, 59 Tel. 93 301 57 43

REPARTIMENT DIARI A RESTAURANTS I COL·LECTIUS

PASTISSERIA GRANJA

GELATS, ORXATES, SUÏSSOS, ENTREPANS, ORXATES I GRANITZATS, GRANITZATS,ENTREPANS GELATS...

AGRAÏM LA SEVA COMPRA. REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS, HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.

Rambla Poble Nou, 44-46 Tel. 93 309 18 72 - Barcelona Pàg. web: www.eltioche.com eltioche1912@hotmail.com E-mail: eltioche@eresmas.net

AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè) Tel. 93 302 24 41

14a mostra de guarniments d’arbres de Nadal Parcs i Jardins, convoca la 14a mostra de guarniments d’arbres de Nadal obert als nens de 3r, 4t, 5è i 6è d’educació primària (2n i 3r cicle) i als alumnes de les escoles d’educació especial de Barcelona. Els materials per adornar l’arbre són originals que no es troben al mercat comercialitzats com a ornaments típics nadalencs.

A partir del 15 de desembre de 2006 i fins el 5 de gener de 2007, podeu visitar la mostra “Guarneix-me”, una exposició d’arbres mediterranis adornats amb molta imaginació, al centre comercial l’Illa Diagonal.

XANCÓ

CAMISERIA ESPECIALITAT EN CONFECCIÓ A MIDA

Fundada l'any 1820 Exclusives en llana 100% - Seda artificial i natural Popelin Cotton 100% Les Rambles, 78-80 Tel. 318 09 89 Fax 412 54 56 Ronda General Mitre, 181 Tel. 211 54 45 BARCELONA

CRISTALERÍA - CARPINTERÍA DE ALUMINIO Y PVC DIVISIONES DE ALUMINIO REJAS DE SEGURIDAD PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO 10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables

Hnos. JURADO

C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16 Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26

Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51

c/ de la Cera, 33

08001 Barcelona

93 442 00 97

La Veu del

ENTREVISTA

CARRER

octubre-desembre de 2006

Carles Travé

President de l’Associació de Veïns de Barcelona Àtics i Terrasses (Avbat)

“Cal legalitzar el tancament de terrasses exteriors”

D

Una entrevista d’Alícia Tudela

Retrat

Multat per protegir-se

‘entre les moltes plataformes que han aparegut a la nostra ciutat als últims anys, una de les més lluitadores és l’Associació de Veïns de Barcelona-Àtics i Terrasses (Avbat). Una entitat que sobresurt per agrupar una gran quantitat d’associats. El motiu: respondre a una pressió mai coneguda de l’Ajuntament en forma de multes. Dos anys d’existència en els quals destaca la celebració de dos fòrums que pretenen profunditzar en la problemàtica que els uneix.

Per quina raó es constitueix l’associació?

La gran quantitat de tancaments fets a les terrasses i balcons de Barcelona, 76.000 en façana exterior i 225.000 incloent-t’hi façana posterior i patis de llum, ha portat a una mobilització dels veïns afectats perquè l’Ajuntament considera aquestes actuacions il·lícites. A més, la informació que reben les famílies de les instàncies municipals és poc clara i insuficient. D’altra banda, hi ha massa normes excessivament complexes per a persones no versades en termes arquitectònics o urbanístics. Per això, davant d’aquesta situació, un grup d’afectats vam decidir associar-nos i crear una pàgina web (www.vecinosbarcelona. com).

Com funciona i com s’organitza l’associació?

Els eixos vertebradors de l’associació són la junta i la web, bàsica com a eina de comunicació amb els nostres socis i d’informació al veïnat. De tota manera, també organitzem reunions informatives als locals de la Favb dirigides, sobretot, a gent gran que no està habituada a informar-se mitjançant les noves tecnologies.

Quin és el principal objectiu?

Volem defensar els veïns i veïnes de Barcelona amb tancaments exteriors, agredits per l’Ajuntament per l’aplicació aleatòria d’ordenances municipals que considerem obsoletes. A més, creiem que cal establir una nova normativa adaptada a la nova realitat social de la ciutat i aconseguir, així, la legalització de tancaments exteriors, nous o ja existents, de terrasses i balcons.

Carles Travé, al carrer Badal.

Quin procediment segueix l’Ajuntament a l’hora d’aplicar les multes?

Hi ha certa permissivitat per part del consistori, perquè en comptades ocasions actua d’ofici.

Gairebé sempre ho fa com a conseqüència d’una denúncia prèvia.

‘S’està afavorint una proliferació de denúncies que crea odis veïnals mentre la informació pública és poc clara i insuficient’ D’aquesta manera, l’Ajuntament intenta fer complir l’ordenança mitjançant multes que considerem aleatòries i d’import desproporcionat. En aquest sentit, des de la nostra associació defensem la legalització, sota unes condicions, és clar.

Quines ? És molt important que no

JOAN MOREJÓN

impacti negativament en el paisatge urbà, garantint l’homogeneïtat de la façana, i que guardi una harmonia de colors i materials i, sobretot, que no suposi l’obstrucció de cap desguàs ni d’altres elements veïnals. Pel que fa als materials, cal que estigui format per una estructura d’alumini i vidre, de caràcter temporal i desmuntable. I és molt important que el projecte sigui aprovat per la comunitat de veïns.

Quina creu que és la intenció de l’Ajuntament amb aquesta actitud?

S’està afavorint la proliferació d’aquestes denúncies, moltes vegades sense que la veritable raó sigui urbanística. Això genera friccions i odis veïnals, que no ajuden gens a fomentar el civisme i sí al deteriorament de la convivència.

S’han dirigit a l’Ajuntament d’alguna manera per fer-los saber les seves propostes?

Ens hem dirigit vàries vegades a l’anterior alcalde, sense resposta. Sí que se’ns ha atès des de la gerència d’urbanisme. Com que sempre ens

Carles Travé va néixer a L’Hospitalet de Llobregat l’any 1965. És Llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona (UB), Postgraduat en Direcció de RRHH i Màster en Gestió de la Qualitat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Durant la seva infantesa va impregnarse d’associacionisme a l’associació de veïns del barri de Sant Josep, al seu Hospitalet natal. És un dels 200 ciutadans que l’Ajuntament ha sotmés a una persecució implacable penalitzant el cobriment de la terrassa corresponent al seu àtic. Davant l’amenaça d’una nova sanció de 3.000 euros, va optar per desmuntar la fusteria metàl·lica instal·lada, perdent la inversió realitzada.

Travé, junt amb els seus veïns i veïnes, fa fundar l’Associació de Veïns de Barcelona -Àtics i Terrasses- (Avbat), de la qual n’és el president des de fa dos anys.

19

deien que era molt difícil fer una nova ordenança, des de l’associació vam presentar, el passat mes de maig, una normativa, recolzada per més de 60 associacions veïnals. Es van comprometre a donar-nos una resposta en un termini de dos mesos, però encara no ens han dit res. Tampoc, i per segon any consecutiu, han volgut participar en una taula rodona amb representants dels grups municipals de l’ajuntament, en el marc del II Fòrum Barcelona d’Àtics i Terrasses, celebrat enguany.

Per què la gent va fer aquesta reforma?

Les causes han estat diverses. Hi ha famílies que ho han fet per evitar la contaminació ambiental i acústica. En aquest sentit, cal tenir en compte que vivim en una ciutat on el percentatge d’habitatges amb molèsties de soroll és un 40% superior a la mitjana estatal i el d’habitatges amb problemes de contaminació atmosfèrica, és un 32% més alt. Altres persones ho han fet perquè han volgut ampliar casa seva.

A quin tipus de barris afecta més?

Davant el silenci municipal pel que fa al nombre de cobriments existents a la ciutat, l’associació va fer un estudi estadístic, dirigit per un professor de la Universitat Pompeu Fabra i un professor de l’escola de negocis EADA, entre els mesos de juny i setembre de 2005. Aquest estudi demostra que el tancament de terrasses i balcons és una pràctica estesa en tots els districtes de la ciutat, tot i que sí que podem trobar zones d’especial incidència, com poden ser la Meridiana, el passeig Zona Franca, carrer Badal, Gran Via de les Corts Catalanes, Gran Via de Carles III o Travessera de les Corts.

Quin és el perfil del veí afectat?

La immensa majoria de la nostra associació és propietària d’un pis, normalment petit, i en tots els casos han fet un tancament de terrassa o balcó amb materials lleugers, sense modificar cap part estructural de l’edifici. Molts d’ells solen ser àtics, que normalment són els pisos més petits de la finca i disposen de terrassa.

Han tingut ja sancions i expropiacions per part de l’Ajuntament?

No existeix, per part de l’Ajuntament, una informació clara i amb un protocol establert ni de quantia de sancions, ni de durada de procediment.

Calculem que menys de 200 veïns dels més de 200.000 afectats han rebut sancions de quantitats elevades. L’Ajuntament es mostra inflexible i va pujant la quantia de les multes que, normalment, van dels 300 als 3.000 euros, però poden arribar als 30.000. Davant d’aquesta situació, molts dels socis desisteixen i eliminen el tancament.

Per aquesta raó, no hi ha pràcticament, casos d’execució subsidiària.

20

La Veu del

BARCELONES

LLIBRES

Un pequeño tesoro

CARRER

LLIBRES

CCOO, història d’una lluita JORDINA TARRÉ

ANDRÉS NAYA

Julio Baños, vecino de Can Tunis ayer y hoy de La Marina, nos ofrece un nuevo libro sobre el barrio de toda su vida.

Primero fue Can Tunis, el ocaso de un barrio, luego Imatges restropectives de La Marina, y ahora, Infants i Postguerra. Can Tunis 1932-1952. Un libro de recuerdos más que de memorias, según señala su vecino Francesc Candel. Los juegos infantiles, la autocons-truccion de los juguetes, la escuela y los grupos fotográficos de su alumnado, las excursiones al mar y las mil aventuras en el río Llobregat retratan la vida de unos niños que vivían en el suburbio barcelonés en tiempos de demasiadas carencias. Las relaciones entre el vecindario, el apoyo mutuo, la meriendas de fraternidad, las cartillas de racionamiento, los cines con sus programas dobles y las huertas circundantes en años de dura posguerra. La vida cotidiana llena las páginas de un libro que es un “pequeño tesoro”, según Huertas Clavería, porque parte de lo que nos explica está únicamente en los recuerdos de muy pocos supervivientes del lugar. Una parte importante del libro sitúa los recuerdos en una actividad hoy desaparecida: la pesca. Can Tunis fue una barriada marina, y en la obra de Julio se nos explican los usos, costumbres, las casonas, las artes de pesca y las barcas de unos esforzados pescadores que vivían humildemente de los frutos del mar. Historias marinas que son importantes precisamente por haber desaparecido. También al situarnos de manera precisa sus recuerdos en el territorio, en sus calles, plazas y sus cabañas, nos da información importantísima de la barriada, de sus cines, de sus tranvías, de sus casas y de los diferentes núcleos de barraquismo y sus traumáticos desalojos. Julio tambien fue “víctima de las expropiaciones del estado”. Historias de críos, de pescadores y de una barriada componen un libro cuya lectura recomendamos encarecidamente. Debería ser texto de lectura en las escuelas de La Marina. Al amigo Julio, darle las La posguerra gracias. a Can Tunis Esperamos Infants i posguerra que nos Can Tunis 1933-1952 siga regalando Julio Baños Soria obras como Editorial Rúbrica las que Barcelona, 2006 comenta128 páginas mos.

La història de Catalunya es pot explicar des de diferents vessants: potser el que encara manca d’estudis en profunditat és el de la història social, on aquest llibre d’Emili Ferrando i Juan Rico omple un buit considerable. Es tracta d’una història social explicada a través de testimonis, d’un àmbit reduït, el Barcelonès Nord, però que enllacen a la perfecció amb d’altres moviments, com el veïnal i l’estudiantil. Ho fan, a més, en un període històric de màxima ebullició. Certs sectors de la societat comencen a despertarse del letargi franquista i, segurament, un dels despertars més gran és el dels treballadors.

Encara avui les Comissions Obreres són majoria, aleshores però, amb un sentit més polític.

L’estudi que publica l’Abadia de Montserrat és bast en extensió i exhaustiu en la documentació que tracta. Els autors dediquen la primera part del llibre a situar el lector en el marc històric del franquisme, el territori objecte de l’estudi: Badalona, Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma de Gramanet, Tiana i Montgat, així com també relaten quines eren les condicions de vida d’aquests treballadors, quins habitatges tenien, com vivien i, sobretot, fent especial èmfasi en la classe obrera immigrada, allò que alguns han anomenat com “els altres catalans”.

El perfil d’aquelles CCOO era reivindicatiu; els fulls volants reclamant la millora dels salaris i les concentracions i manifestacions eren les seves armes, en un moment, en què precisament la llibertat d’expressió, reunió i manifestació no estava admesa. Desenes de treballadors van ser empresonats per prendre part en les accions. El llibre repassa alguns episodis dels primers anys, com l’assemblea de Sant Medir, la manifestació de febrer de 1965 i la celebració dels primers de Maig, entre molts altres. A principis del 70, les Comissions coincideixen amb el moviment

veïnal que arrela fortament en la zona del Barcelonès Nord. En aquesta dècada seran més els que se solidaritzaran amb els treballadors, just en el moment en què arriben les grans vagues: la vaga de la Tèrmica del Besòs, 1973, la vaga de Casadesport, 1974, la vaga de Fecsa, 1974, la vaga d’Esesa, 1975. Uns anys que no passen sense endurse alguns companys de lluita, morts en els diferents episodis reivindicatius. La mort d’un tret al cap de Manuel Fernández Márquez en la vaga de la Térmica del Besòs, per exemple, marcarà un abans i un després en el moviment.

L’Emili Ferrando i el Juan Rico posen noms i cognoms a gran part dels lluitadors sindicals, alguns dels quals, un cop finalitzada la dictadura, posen el seu gra de sorra per l’arribada de la democràcia i la millora de la classe treballadora. És la història d’un moviment que comença des de baix i poc a poc es va estructurant i vinculant amb els que més endavant governaran el país. El llibre també s’atura en les èpoques de crisi del moviment, les desavinences i la disparitat de criteris que, amb tot, no van enfonsar les CCOO sinó que les van enfortir.

Aquest estudi vol ser un eina de reflexió per a les generacions joves perquè avaluïn les dificultats i l’empenta dels treballadors que van bastir la democràcia i n’extreguin les lectures El llegat de la i conclusions, en un classe obrera Les Comissions moment, l’actual, on obreres en el sembla que la força del franquisme. moviment obrer ha perdut Barcelonès Nord gas tot i que moltes de (1964-1977) les reivindicacions del Emili Ferrando Puig passat, diuen els autors, i Juan Rico Márquez són igualment vàlides.

Biblioteca Abat Oliva Els autors consideren que 268, Publicacions encara queda capacitat de de l’Abadia de rebel·lia en la classe obrera Monserrat (2005) per la construcció d’un món 619 pàgines més just.

LLIBRES

Una vida de cine (compromès) MARIA ORTEGA

Joaquim Jordà s’ha fet un nom en el panorama cinematogràfic, tot i presentar guions que fugen de criteris industrials i que plasmen trames sempre compromeses amb el seu ideari. Un cinema que s’instal·la en la consciència de l’espectador per remoure tot allò que algú altre s’ha encarregat de fixar com a natural. Jordà va lluitar contra un sistema capitalista que l’oprimia, contra el record d’un règim franquista que va marcar-lo ja des de petit, contra la naturalesa amb què la corruptela s’apodera de polítics i periodistes.

Laia Manresa és l’autora de La mirada lliure, una biografia que va construir a partir de sis mesos de converses a casa de Jordà. Ella, millor que ningú, en sap captar l’essència, perquè ha col·laborat com a guionista en pel·lícules com De nens i perquè es proclama admiradora d’un director capaç de projectar un cinema que “es queixa, que fa soroll”. El títol del llibre fa referència a la voluntat que ja havia especificat Jordà de no mirar mai allà on no volia. És per aquest motiu que si girava la mirada cap al barri del Raval, en ple escàndol per la xarxa de pederàstia descoberta l’any 1997, no enfocava el mateix que els noticiaris. La seva no va ser una

visió partidista, ni limitada a donar l’amén a tot allò que difonien periodistes, policies i jutges.

La mirada lliure és un recorregut per la vida de Joaquín Jordà i al mateix temps una anàlisi exhaustiva de la seva obra. La seva biografia presenta els títols d’entrada a Santa Coloma de Farners, on era vist com el nen de casa bona fill dels guanyadors de la guerra. I és aquí on desperta la seva vocació cinematogràfica: el seu primer record és un pla contrapicat vist des del cotxet. Inconformista i rebel, Jordà va estripar les relacions amb la seva família quan va ser expulsat dels Jesuïtes per no creure en Déu. Va entrar a la vida política de la mà de companys de la facultat de dret com Salvador Giner o Luís Goytisolo. La seva carrera es vincula al comunisme i la seva vida familiar s’enreda, com un dels seus guions, entre diferents ciutats, diferents parelles i la por a la paternitat. Com a documentalista es va deixar seduir per l’experiència autogestionària dels treballadors de Numax, pel tracte donat als afectats per malalties cerebrals o per la vida d’una generació marcada pel franquisme.

Després de la mort de Jordà, se li va atorgar el Premi Un mestre del Nacional de Cinematografia cinema Joaquim Jordà, La en reconeixement a la seva mirada lliure. obra. Aquest llibre és una Laia Manresa commemoració més a un professional protagonista d’una Editorial Pòrtic, sca gran trajectòria al marge de Barcelona, 2006 la indústria i dels criteris del 206 pàgines mercat.

octubre-desembre de 2006

LLIBRES

La revolta dels suburbis XAVIER URBANO

La tardor del 2005 va ser un veritable otoño caliente a França. Milers de cotxes varen cremar als barris perifèrics de les grans ciutats franceses. Els protagonistes? Joves i adolescents de l’extrarradi, condemnats a la marginació i exclusió. Les lectures de les revoltes foren múltiples, des de l’absurd vandalisme fins a la insurrecció islàmica. Le Pen els va catalogar de “revolta anarquista”.

Una particular editorial de La Rioja, Pepitas de Calabaza, ens presenta en referència a aquests fets el llibre ¿Chusma? Llegir-lo és recórrer de forma concisa els últims trenta anys als suburbis francesos, les revoltes, el morts a mans de la brutalitat policial, la transformació dels ghettos per tancar a les noves generacions d’exclosos i la definitiva ruptura del vincle d’una gran part del jovent amb el seu entorn.

Aquests joves, la majoria fills d’immigrants, no compten per a ningú i són un problema per a tothom. El llibre ve acompanyat per declaracions dels implicats i per reflexions en boca dels grups de rap que fan de cronistes: La Rumeur, Pshy 4 de la Rime, Keny Arkana: les noves generacions del hip hop francès han trobat per fi la seva utilitat al marge de les multinacionals del sector.

Més d’un ha pagat car el seu compromís.

Des d’un altre punt de vista, el llibre és una crònica de l’evolució de l’urbanisme metropolità a l’extrarradi francès i l’evidència que comença a ser insostenible mantenir aquestes grans masses “en situació de risc” com diria algun científic social. I és aquí on molts haurien de començar a prendre nota, salvant les peculiaritats de “la grandeur françoise”: moltes barriades properes comencen a acumular grans dosis de rencor.

El bloqueig i la inutilitat dels canals normalitzats i dels mitjans de comunicació actua com un dic de contenció que reté i amaga la realitat de l’extrarradi. El vincle social amb les generacions anteriors està començant a saltar pels aires. No es tracta de mitificar la revolta, es tracta de ser vius i treballar perquè no representi el trampolí de l’extrema dreta i sí el de noves formes d’entendre la confrontació social. La 30 anys als pel·lícula suburbis El Odio tenia ¿Chusma? una gran Alèssi Dell’Umbria banda Editorial Pepitas de sonora, Calabaza sembla Logroño, 2006 que ara ja 152 pàgines té llibre.

La Veu del

CARRER

octubre-desembre de 2006

Pakistán, cerca y lejos Reportaje y fotos de Nazario

P

akistán es un país que no existe para las agencias de turismo. Un país cuyos monumentos (similares a muchos de los famosos monumentos de la India), son olvidados o soslayados al no interesar a agencias y por tanto a editores de libros. Incluso libros de arte.

El país se desparrama desde las laderas del Himalaya hasta el océano Índico surcado por el majestuoso río Indo, cuna de civilizaciones tan antiguas como la egipcia o la sumeria. País joven creado en 1947 para aglutinar a la población de religión musulma-

Joan de Sagarra ya hablaba de esa limpia y abierta ‘sonrisa pakistaní’ na separándola de la indú. País de grandes contrastes; de desiertos y vergeles; de altas montañas y playas; de costumbres cercanas a la India y otras cercanas a Afganistán; de extrema pobreza y de despilfarros en armamento atómico. El monocultivo, los monzones y los matrimonios jóvenes con una media de cinco hijos unidos a esa especie de espíritu aventurero gallego, los impulsa a emigrar por todos los paises ricos del mundo.

En Barcelona comenzaron a instalarse en los años ochenta.

Los repartidores de butano pasaron a ser morenos bigotudos, las decrépitas tiendas de dueños decrépitos fueron traspasadas a familias de morenos bigotudos que las mantenían abiertas día y noche como los desaparecidos drugstores, la gran demanda de mano de obra en la construcción

fue cubierta en parte por ellos, la venta nocturna de rosas y latas de ceveza o la apertura de restaurantes y locutorios quedó en manos de estos tipos de piel y ojos oscuros y sonrisa limpia y abierta que Joan de Sagarra catalogaría como “sonrisa paquistaní”.

Austeros, envían casi la totalidad del sueldo a sus familias. Su gran lujo consiste en hablar horas y horas con todos los miembros de la familia y amigos, estén en Pakistán, Kuwait, Dinamarca o Almería. Sus diversiones consisten en charlar con los amigos, jugar partidas interminables de cartas, pasear, ver películas alquiladas, preparar la comida, dormir, trabajar y tramitar papeles miles. Esporádicas y fortuitas canas al aire.

Sólo ellos saben de las mil y una formas de cayucos por enrevesados pasos fronterizos secretos. Ellos y las mafias.

Captado desde muy temprano por la subyugante música de Nusrat Al Fatal, Ali Khan o Abida Parveen, mi curiosidad por conocer el país y la forma de vivir de estos inmigrantes fue en aumento hasta decidirme a visitarlo aprovechándome de la hospitalidad de

Austeros, envían casi la totalidad del sueldo a sus familias en el país un amigo que me invitó a su casa con su familia y me hizo de intérprete y de guía por Lahore y por un trozo de la región del Punjab en donde estaba su pueblo. Más de dos mil fotos y unos grandes deseos de volver son el resultado de este viaje.

REPORTATGE

21

22

La Veu del

VEÏNAT

CARRER

octubre-desembre de 2006

40.000 condons per a les festes majors ●

BARCELONA JOAN BERTRAN

Aquest mes de desembre SIDA STUDI presenta “...i després?”, una campanya de distribució gratuïta de preservatius adreçada a joves en ambients festius. La iniciativa es portarà a terme durant el 2007 a les festes majors de barri amb la col·laboració de les associacions de veïns interessades.

La campanya preveu el repartiment de 40.000 postals acompanyades d’un preservatiu. La manera d’entregar-los dependrà de les característiques de cada celebració i dels criteris de cada associació. Es calcula que la campanya tindrà un impacte estimat

Dos terceres parts de les noves transmissions del VIH es produeixen en la franja d’edat d’entre 14 i 18 anys de més de 120.000 persones.

El disseny del frontal de la postal evoca un ambient de festa, amb focs artificials, persones ballant i una parella que es fa un petó. Al revers es planteja la pregunta “I després?”, fent referència a la pos-

Les postals de la campanya han estat validades per grups de joves d’entre 14 i 18 anys de l’IES Bernat metge de Barcelona. sibilitat que més tard la parella del petó mantingui relacions sexuals.

Per això s’ofereix el condó, que dóna l’opció a utilitzar-lo a qui decideixi protegir-se del VIH i altres infeccions de transmissió sexual.

Així mateix, es faciliten les dades de contacte de SIDA STUDI, on els joves poden aconseguir més condons, obtenir informació i resoldre dubtes, tot de forma gratuïta.

Tant les imatges com la frase de la campanya s’han sotmès a validació a través de grups focals amb joves d’entre 14 i 18 anys de l’IES Bernat Metge de Barcelona.

Les seves opinions han servit tant per escollir el disseny preferit entre una mostra de 10 opcions, com per proposar millores i decidir el text que apareix al revers de la postal.

L’experiència de 10 anys fent intervencions educatives sobre prevenció ens ha ensenyat que els joves tenen assolida una informació bàsica sobre el VIH. La majoria saben que amb el preservatiu s’evita la infecció. Tot i així, la realitat diu que dues terceres parts de les noves transmissions es produeixen entre aquest grup d’edat.

Igualment, els estudis demostren que les campanyes fetes fins ara han reforçat la idea que el preservatiu és una norma imposada. I si algun tret defineix l’adolescència és la transgressió de la norma.

Per això, des de SIDA STUDI intentem que les nostres campanyes no apel·lin ni a la por ni a la culpabilització, evitant un to d’imposició. Tractem de donar una visió positiva de la sexualitat, vinculantla a hàbits saludables. Busquem imatges i missatges que donin a entendre que diversió i salut, plaer i tranquil·litat o festa i responsabilitat individual són conceptes compatibles. Al cap i a la fi es tracta de fer arribar el preservatiu allà on fa falta i de manera gratuïta.

La campanya “...i després?” és possible gràcies a les aportaci-

ons econòmiques de l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Viure i Conviure de Caixa Catalunya, a la donació de preservatius del Programa per a la Prevenció i l’Assistència de la Sida del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, als grups focals realitzats a l’IES Bernat Metge i a la implicació de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona.

Aquesta iniciativa complementa la tasca de prevenció i informació de SIDA STUDI, en un moment en què també presentem una pàgina web renovada, amb un entorn més amigable i més serveis online, entre els quals destaca un catàleg amb més de 20.000 documents, 1.500 d’ells consultables en format digital, més de 1.200 pòsters, 900 imatges de campanyes i 250 DVD.

Què és SIDA STUDI

SIDA STUDI, ONG creada a Barcelona l’any 1987, és un centre de documentació i recursos pedagògics de referència a l’Estat Espanyol i ofereix diversos serveis per a la prevenció del VIH, entre els quals es troben els tallers per a joves i persones amb discapacitat, la distribució gratuïta de preservatius, la formació de formadors, les exposicions de cartells, les consultes anònimes i l’assessorament personalitzat.

Per contactar: Bisbe de la Guarda, 4 / 93 268 14 84 / www.sidastudi.org comunicacio@sidastudi.org

La Veu del

FAVB

CARRER

octubre-desembre de 2006

EL COR ROBAT

23

La Favb davant l’anul·lació de la cimera europea de l’habitatge

●

CATHERINA AZÓN

Domiciano Sandoval Valbuena

COMUNICAT

President de l’Associació de Veïns i Veïnes del Clot-Camp de l’Arpa

“Les associacions haurien d’estar més presents allà on es decideix” PUYAL

Va néixer a León i va immigrar a Barcelona amb la seva família als anys 70. Va viure curts períodes al costat del parc de la Ciutadella i a Sarrià. Viu al Clot des de fa 21 anys. Treballa com a “xofer de representació” a la Generalitat.

Per on comencem?

Deixem l’urbanisme per a més endavant i parlem de dos temes que són prioritaris i tenen actualitat: la participació i la immigració.

A quina participació et refereixes?

Les associacions en general i les de veïns en particular haurien d’estar més presents en aquells llocs en què es decideix, és a dir, intervenir en com es destinen part dels pressupostos, si es necessita amb urgència una residència per a la gent gran... Per què asfalten cinc carrers que poden esperar i no realitzen les prioritats?

Davant l’anunci de l’anul·lació de la cimera de ministres d’habitatge europeus que s’havia de celebrar a Barcelona els propers dies 16 i 17 d’octubre, suposadament excusant-se en els fets vandàlics succeïts arran del conflicte del Forat de la Vergonya, la Favb vol manifestar: ● En primer lloc, la nostra enèrgica condemna als fets violents que van succeir a la manifestació del dijous 5 d’octubre. Fets aliens a les que han estat les pràctiques del moviment veïnal barceloní, que en cap cas es justifiquen i res tenen a veure amb la legítima expressió de la dissidència política, que sempre hem defensat. La suspensió de la cimera enforteix els violents i situa

La suspensió enforteix els violents i situa al mateix nivell aquells que plantegen de manera pacífica i justa les seves reivindicacions al mateix nivell aquells que plantegen de manera pacífica i justa les seves reivindicacions.

El conflicte de l’habitatge ha provocat reaccions imaginatives. característiques reflecteix una frivolitat en la valoració de la problemàtica de l’habitatge com a emergència social en diversos estats de la Unió Europea, el nostre entre ells. Estats on aquesta cimera havia generat expectatives de generació d’unes mesures urgents que des de fa anys la ciutadania ve reclamant per tal que es pugui fer efectiu el dret constitucional a l’habitatge digne. ● Donem ple suport a les mobilitzacions que pel dret a un habitatge digne estaven previstes amb motiu de la cimera per a aquest cap de setmana. ● Instem totes les administracions implicades en la provisió d’habitatge que es prenguin mesures urgents en la línia que ja es plantejava en la frustrada Llei de l’Habitatge. El nou Parlament

I la implicació del veïnat en les associacions?

No és suficient. Els veïns només es mouen si el tema els afecta molt directament.

● En segon lloc, creiem que anul·lar una cimera d’aquestes

Però les associacions ja hi compten, amb ells?

Nosaltres els convoquem a les reunions i tenim en compte les seves opinions. La informació periòdica als nostres associats és fonamental.

Revistes de barri

Per què has tret el tema de la immigració? Els nous veïns són un problema?

Al Clot hi ha una presència important d’immigrants, sense arribar a les xifres d’altres districtes: els col·lectius més nombrosos són els equatorians i els nord-africans: no hi ha problemes de convivència. En aquests moments,a més, s’està treballant perquè l’associació cultural que existeix a la mesquita s’incorpori a la federació d’entitats per realitzar activitats culturals dirigides als veïns autòctons, explicant les seves festes i costums.

que surti de les properes eleccions haurà de donar llum verda a un projecte de llei que, per primer cop encara que insuficientment, assentava les bases d’una polí-

El problema de l’habitatge és una emergència social que el nou Parlament haurà d’afrontar amb mesures urgents tica de l’habitatge en què les administracions es comprometien a construir habitatge públic de protecció oficial en règim de lloguer i a treure al mercat els milers de pisos buits existents.

Poblenou

El Butlletí

La Burxa

100 números d’una revista de barri són 10 anys de feina i lluita per un barri millor. Una de les millors publicacions veïnals que té l’orgull d’arribar als seus objectius. En les seves 16 pàgines a color, passen revista a 10 anys de canvis urbanístics, convivència al barri, associacionisme, cultura i solidaritat al Poblenou.

L’enhorabona als homes i dones que han fet possible la revista i ànims per continuar tirant-la endavant.

L’últim número de la publicació de l’Associació de Veïns i Veïnes del Clot-Camp de l’Arpa informa en portada de tres notícies: la festa per l’adquisició de la finca de l’Alchemika per al barri, l’obertura del CAP el passat mes de juny i les jornades que es van organitzar a finals d’octubre per debatre el futur del nus (el nyap) de les Glòries. 28 pàgines que bimestralment informen el veïnat. Imprescindible.

Una revista de comunicació popular del barri de Sants (laburxa@laburxa.org) ha arribat també al número 100 aquest mes d’octubre. Va néixer al 1998 concretant el conegut lema “cap agressió sense resposta”. La seva edició es porta a terme al centre social okupat Can Vies, actualment en perill de desallotjament. Reproduïm la portada de l’especial que acompanyava el número 100.

Felicitats per la feinada.

I el nyap de les Glòries?

Va lent. Les associacions estem d’acord en què desaparegui l’anell de ciment. Si ens tenen en compte, si la participació és real, pot haver-hi un acord, encara que no crec que sigui al cent per cent.

I la campanya que porteu “l’AVE pel litoral”, no és enviar allò que no volem als altres barris?

No. El primer eslògan els veïns el van treure de la primera proposta municipal, que situava l’AVE pels barris del litoral.

Els veïns mai no han volgut traslladar el problema a altres barriades. Ara es planteja un AVE per fora de la ciutat. I la importància de comprovar que el projecte d’obres en garanteixi la seguretat.

Desapareixerà la Torre del Fang?

L’edifici, a la frontera de la Sagrera, està catalogat i forma part de la nostra història. S’han compromès a mantenir-lo.

Estarem molt actius perquè ho compleixin.

Hi ha hagut canvis en els càrrecs municipals. Què tal el nou regidor de Sant Martí, Francesc Narváez?

Narváez porta molts anys al districte. És difícil dialogar amb ell. No ha de repetir. S’ha acabat un cicle i necessitem cares noves.

24

Parlant del

CARRER

octubre-desembre de 2006

i de la ciutat

“He llegado a conducir con el pijama debajo de la ropa para poder soportar el frío”

Ramón Expósito Conductor de autobús

H

ay oficios que le convierten a uno en testigo privilegiado del mundo en que vive. Ramón Expósito, 52 años, tiene la suerte de ejercer uno de ellos. Es conductor de autobús desde hace treinta años, y actualmente está destinado en la línea 59, que atraviesa la ciudad de sur a norte, del Passeig Marítim a la Avinguda de la Reina Maria Cristina. Treinta años en los que ha visto de todo y que son la historia viva de una ciudad.

Ramón tiene ojos inquietos y castaños, y una piel cetrina y sureña que constrasta vivamente con el pelo y el bigote ya canosos. Le trajeron de Córdoba con seis años y tras estudiar, se empleó en una empresa de metalistería. En la mili decidió sacarse los carnés C y D, una decisión que a la postre marcaría su vida. Acabado el servicio militar y con la empresa no muy boyante, utilizó sus flamantes nuevos permisos para probar suerte en lo que entonces se conocía como “Tranvías de Barcelona”, que con el tiempo se convertiría en Transports Metropolitans de Barcelona. Corría el año 1977.

Las cosas han cambiado mucho desde entonces. La profesión de chófer ha sido siempre bastante individualista, casi solitaria (“sólo mantenemos un contacto muy limitado con el pasaje, los compañeros y los jefes”) pero en aquel tiempo existía la figura del cobrador y,

Luis Caldeiro Periodista luiscaldeiro@hotmail.com Ignasi R. Renom Fotògraf claro, “éramos dos. Había más complicidad y alguien con quien hablar”. Los babyboomers aún recordamos este entrañable personaje, con sus cilindros llenos de monedas, deambulando entre los viajeros para cobrar el ticket. Tras el franquismo, en los ochenta, la nueva dirección decidió suprimir este puesto para abaratar costes de personal. “Fue una auténtica sangría de trabajadores”-recuerda- “de una plantilla de 7.000 que había cuando entré, pasamos a cerca de 2.500”.

Tras la supresión del cobrador vendrían otras medidas de optimización, que fueron sobrecargando de funciones a un oficio que al principio sólo consistía en conducir, abrir y cerrar puertas. ¿No

Sal i pebre

L’acudit

655.000 La xifra no és cap premi de les massa loteries existents. Els 655.000 són persones que jugaven o xerraven amb els seus amics i amigues, treballaven o lluitaven per subsistir, les seves economies familiars eren precàries en la seva gran part, tenien, com tots, els seus moments de tristeses i alegries i qui més qui menys gaudia mirant l’horitzó o uns ulls bells. Estaven vives. Tots ells han mort a causa de la guerra de l’Irak. Tot va començar l’any 2003. “Tenen armes ofensives. O ells o nosaltres!”, van exclamar, en un illot, un perillós tercet de professionals de la política. La xifra la revela un estudi del prestigiós Institut Tecnològic de Massachussets (MIT), elevant de forma dramàtica el número de víctimes d’aquesta guerra injusta i il·legal. Com tota xifra grandiloqüent, enganya. Els resultat és la suma de nens, dones, persones grans, treballadors, joves soldats. Però només es pot donar la seva dimensió dramàtica considerant les víctimes una per una. La suma total, curiosament, és reduccionista.

Zeta

resulta peligroso recargar de trabajo a una persona que, precisamente, tiene ante sí un cartel que reza “No distraer al conductor”?

“Por supuesto”-explica-“ahora no sólo has de cobrar, sino estar atento a la rampa de discapacitados, a la emisora, al SAE (“Seguimiento a la Explotación”), un sistema de control que te dice si vas adelantado o atrasado y que sirve para mantener -en la medida de lo posible- la frecuencia entre coche y coche”. Algo realmente difícil dado el volumen y el caos circulatorio reinante.

La Barcelona de los setenta era también muy diferente. “Era una ciudad de pocos servicios, con unas infraestructuras reducidas, no pensadas para el enorme crecimiento demográfico que se dió en pocos años”.

El metro, por ejemplo, se reducía a determinadas zonas céntricas, mientras que la periferia (Santa Coloma, Sant Adrià, Badalona, El Carmel, El Prat, Sant Cosme, Cornellà, Esplugues) se comunicaba a través del autobús. Más tarde -también en los ochenta- el servicio de buses al extrarradio sería cedido por el Ayuntamiento a nuevos operadores privados (TUBSAL, Monbus, etc.).

Día a día, desde la plataforma del bus, Ramón fue viendo cómo se transformaba

la fisonomía de la ciudad: zonas fabriles como Poblenou, con su famoso Campo de la Bota, daban paso a viviendas y hoteles, al Fórum; y la del Clot se convertía en zona verde. Barcelona se abría al mar, suprimiendo los chiringuitos y los Baños de San Sebastián -de propiedad privadapara poder ampliar la playa. Y donde antes hubo la terminal de carga y descarga de una Naviera, se instalaba el Palau de Mar, con sus restaurantes de alto nivel y el Museu d’Història de Catalunya.

Los buses, lógicamente, eran reflejo de aquella realidad. Vetustos, con veinte años de servicio, uno se podía helar en ellos por falta de calefacción (“me acuerdo de haber llevado el pijama debajo de la ropa para soportarlo”, confiesa) o asarse de calor por no haber aire acondicionado (“Los asientos de falso cuero se te pegaban al trasero. Era insoportable”).

Los vehículos se llenaban prácticamente al comienzo de la línea, lo cual hacía difícil acceder a ellos en el resto del recorrido, sobre todo en horas punta. “La gente debía esperar a que pasaran varios coches hasta encontrar uno con espacio”.

La irritación que esto producía se compensaba, sin embargo, con un mejor trato entre las personas. “Se entablaban conversaciones y la gente empleaba palabras como ‘permiso’ o ‘por favor’”. ¿Y la conducción? “Antes también era caótica” -afirma-, “pero la de hoy es más agresiva”. “Los vehículos actuales son más potentes, y, además, la gente accede al permiso de conducir a una edad más temprana. Y ya se sabe, los jóvenes son hiperactivos”. Ramón explica que cuando empezó a trabajar, las personas se sacaban el carné tras alcanzar cierta madurez y estabilidad económica. “Se parece un poco a la diferencia que hay entre el pasaje de entre semana y el del fin de semana. Este último lo compone gente jóven, con ganas de juerga, que vacila al conductor. Y el otro son personas de edades variadas, con una actitud tranquila, que van o vienen del trabajo o de los estudios, que van a lo suyo”.

Lo que no parece no haber cambiado, en cambio, son los motivos de queja.

“Nuestra jornada es excesivamente larga (siete horas y media), y el sistema de descansos, riguroso: una fiesta por semana y sólo al cabo de un mes, tenemos dos días libres”.

Fer