Nadal 2012

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

2012

ENTREVISTA L’ABP, una alternativa metodològica: L. A. Branda, entre els pioners

Quan la música marca el temps

La música en la programació infantil de la televisió pública de Catalunya 1

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

ÍNDEX

EDITORIAL

FOLKLORE I TRADICIONS Quan la música marca el temps. Anaís Falcó | 4

ANÀLISI MUSICAL

La música en la programació infantil de la televisió pública de Catalunya.

Josep Gustems i Olga González | 10 ENTREVISTA Any 2012 www.prodiemus.com

L’ABP, una alternativa metodològica: Luis A. Branda, entre els pioners. Marta Orts | 24

DIRECTORA: Marta Orts WEBMASTER: Antoni M. Muñoz

PARTICIPEN EN AQUEST NÚMERO: Marta Alís, Anaís Falcó, Olga Gonzàlez, Josep Gustems, Marta Orts.

ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC David Casellas

Carta d’ajust, PRODIEMUS | Portada FOTOGRAFIES Anaís Falcó, Marta Orts i Jordi Ribot

Fanal de la plaça del mercat (Cracòvia, Polònia), M.O.A. | Contraportada Poètics 4, 14 i 30 (Haikus). Marta Alís | 6

EDITA: Ad-Prodiemus DIPÒSIT LEGAL: Gi-610-2008 ISSN: 1988-2173

2

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

EDITORIAL Estem en temps de crisi i tot se’n ressent. Prodiemus, també. No ens volem plànyer, no, però el cas és que enguany no hem estat tan prolífics, i ho lamentem. No obstant això, pensem que el contingut del monogràfic, la revista del 2012, continua mantenint la línia editorial que la caracteritza: rigor científic, interès per la recerca i la didàctica, i voluntat de difusió.

D’ençà que vam començar a publicar el recull (o una selecció) d’articles de l’any en curs a la plataforma ISSUU, el Nadal es converteix en la fita esperada (i quan diem “Nadal”, ens referim a totes les festes, des de la cagada del Tió fins a la nit de Reis, passant per Cap d’Any). En aquestes dates, les campanes són un dels motius nadalencs més tradicionals. Aquests objectes sonors han format part de la quotidianitat del nostre poble des de fa molt temps i, malgrat els avenços tecnològics, continuen vius en la nostra memòria sonora gràcies al repic de les hores dels rellotges dels campanars de barris i pobles. Però també gràcies a festes assenyalades del curs de l’any, tal com ho explica l’article de Falcó, «Quan la música marca el temps».

Temps era temps que la televisió omplia el temps d’oci i aplegava les famílies al seu voltant, talment com abans ho havia fet la ràdio. Ara, el ciberespai ens apropa al món i ens aïlla del nostre entorn immediat. Davant aquesta nova realitat, l’estudi de Gustems i Gonzàlez ens pot fer reflexionar sobre l’ús de la música en la programació infantil. Certament, si coneixem la realitat que ens envolta, probablement serem més crítics i podrem aspirar a canviar-la en base a una reflexió enraonada i fonamentada.

«Temps era temps... ho vam saber tot: qui eren els reis [...]», cantava1 Joan Manuel Serrat, però petits i grans encara esperem que els Mags d’Orient facin realitat els nostres somnis. Potser ara més que mai ens caldrà posar-hi de la nostra part perquè es compleixin, com va fer l’equip de professors de la McMaster University (Canadà) que va implementar una nova metodologia, l’Aprenentatge Basat en Problemes, una alternativa a l’aprenentatge tradicional.

«Temps era temps la nostra terra era un camí de mal passar», deia una altra cançó,2 dedicada a l’època del comte Guifré el Pilós. Però no cridem el mal temps i esperem els propers mesos amb condescendència: no condemnem el futur abans no s’estreni!

Per un pròsper 2013 (mai els desitjos no havien estat tan sincers).

Marta Orts i Alís

1Del disc Tal com raja (Ariola, 1980).

2 Inici de la cançó “El compte Guifré el Pilós”, dins del disc Història de Catalunya amb cançons (Edigsa, 1972), amb lletres de Jaume Picas i música d’Antoni Ros Marbà,

3

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

FOLKLORE I TRADICIONS

Quan la música marca el temps La festa de Santa Caterina al Montgrí Text i fotos:

Anaís Falcó Ibàñez

Avui és festa i pugem a l’ermita a retrobar-nos amb el poble en la distància i en l’alçària. Som en un temps fred i de poques hores de sol. Lluny del resguard del sofà de casa, ens apleguem al voltant del foc; ens escalfem amb vi, menjar, cançons i el frec d’uns i altres. És un temps que fuig de la quotidianitat i s’hi contraposa, que obre les portes a l’excés; un temps en què el rellotge no distribueix les estones sinó que la música distingeix en el poc marge de sol.

L’espai del so de la campana Entrar en festa comporta moltes característiques, però sobretot, sortir i contraposar-se a la quotidianitat. Hi ha molts tipus de festes durant l’any. Algunes s’anomenen pròpiament festa, unes altres també se n’anomenen, però potser en són mers reflexos. En la festa hi ha excés, hi ha repetició, emoció, tensions que poden derivar en conflicte; també hi ha creació d’identitats, transgressió i comportaments propis d’una religiositat no només dogmàtica. És per tot plegat que el dia de festa del nostre territori passa a ser sagrat, intocable, i amb un grau d’expectació important.

Hi ha un tipus de festes que comporten un desplaçament a un nou territori, sovint l’ermita on hi ha el sant o marededéu objecte de devoció. Aquests santuaris, apartats del nucli urbà, quasi sempre són en el punt més elevat. Cal fer una pujada per anar a la festa; una pujada que sovint prepara i fa de transició entre la quotidianitat i la festa. Allà dalt es crea una maqueta del territori representat. És un espai simbòlic que només existeix un cop l’any i en el qual s’intenta fer sempre el mateix que els últims cops. És, en aquest sentit, un temps aturat on es repeteix una i altra vegada sempre el mateix. Només canvia la gent. La transformació és inherent, mentre la percepció és la de repetició.

4

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

L’aplec de Santa Caterina és la festa que fa anar la gent dels pobles que envolten el Montgrí, a l’ermita de la santa. Tot llegint els goigs3 hom es pot adonar de la relació del Montgrí amb el món Sinaí, on va ser enterrada Caterina d’Alexandria, segons el llegendari:

De Sinaí a la muntanya tron que fou d’Adonaí, un chor d’àngels acompanya el trossejat llesamí i el sepulta amb alegria lluny del mundanal bruel. (4) Tot i així -com a la gran part dels goigs coneguts-, el suggeriment es concreta en els últims versos, on tot allò celestial s’aproxima a l’espai que envolta la gent de l’aplec en el moment del cant:

En una vall assentada darrera el cim del Montgrí vetlleu sempre l’encontrada plovent-hi el favor diví; agraït l’ermita amplia d’ex-vots el poble fidel, doneu-nos, o Verge pia,

Goigs de Santa Caterina actuals.

Lletra de Mn. Francesc Viver i música de Salvador Dabau, impresos el 1947

vostra fe, valor i zel.

Els goigs actuen com a himne de la festa Cantar els goigs representa un moment molt important dins el dia de la celebració. És cantar el territori que simbolitzen i percebre sensorialment el grup de gent que en forma part: els goigs actuen com a himne de la festa. En el cas de Santa Caterina, aquest territori és tot aquell que envolta el Montgrí, encapçalat per la vila de Torroella, d’on la santa és patrona.

L’ermita queda enclotada en una vall, amagada. Aquest nou espai és emmarcat per la vall, però és també emmarcat sonorament. La campana no para de sonar i se sent per tot l’entorn que s’ocupa per fer la festa, als voltants de l’ermita. Les campanes són aquell element que sempre se sent i que no cal veure en la quotidianitat, i a Santa Caterina hi ha el ritual d’anar a tocar la campana. Els qui hi van, pugen al campanar i fan el seu toc. És com si pel fet de tocar-la s’expandís la representació individual per tot el territori i es digués que se’n forma part. Potser per aquesta raó, tot nouvingut té més afany que ningú per tocar la campana, ja que vol formar part d’aquell grup malgrat que d’entrada no li pertoca.

3 Cant narratiu religiós que explica la vida de la Mare de Déu o d’un sant i demana que guardi protecció als fidels. […] Versificació: estrofes de vuit versos, els dos últims en funció de la tornada. (AYATS, 2007: 118. Traduït i adaptat del francès per A. Falcó).

4 Fragment dels goigs de Santa Caterina actuals. Lletra de Mn. Francesc Viver i música de Salvador Dabau, impresos el 1947.

5

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

En aquesta vall limitada pel so d’una insistent campana, es construeix una mena de maqueta del territori representat: un espai més extens, fet en miniatura. En aquest nou lloc, on en figura un de no perceptible més extens, la relació i la construcció es basen en un seguit de símbols que el fan possible i que el fan perceptible. Cantar o ballar són els elements principals de construcció, ja que els cinc sentits són excitats en aquesta situació, i el territori esdevé més viscut que mai.

Les campanes són aquell element que sempre se sent i que no cal veure en la quotidianitat A Santa Caterina, avui dia, els goigs no són cantats per tots els presents: hi ha un cor encarregat de fer-ho.

Els goigs passen a ser un element més llunyà. Tot i així, se sap que hi són de forma imprescindible i passen a un vessant menys perceptiu. És per això que ballar pren molt de significat a l’hora de construir i sentir el grup. Torroella, vila vella és la sardana de Vicenç Bou que actua com a himne de Torroella i que, a més, és la que tothom balla el dia de la patrona. Ballar una sardana -i en concret aquesta- per Santa Caterina forma part de la “religió” de la festa. Per a molts, sobretot joves, serà l’únic dia a l’any -o un dels pocs- que ballaran una sardana. En aquest moment, la festa ho demana, l’individu vol sentir la col·lectivitat una vegada com a mínim. No ballar-la conforma el sentiment de no haver-ho fet tot, igual que per a molts berguedans ho és no saltar els plens una nit de Patum a Berga. Torroella, vila vella passa a ser himne de la festa de Santa Caterina, a la vegada que la festa s’ha tornat més forta per als de Torroella que per a una representació de tot el territori del Montgrí.

Quan la natura sembla morir Santa Caterina es troba en un temps del calendari concret, i no en va. És en un moment en què el fred comença a ser present, es percep l’hivern, i el sol es pon cada cop més d’hora. Santa Caterina, 25 de novembre, es situa dins l’inici del cicle festiu d’hivern.

Les festes d’hivern són aquelles que es troben al voltant del solstici d’hivern. Es caracteritzen per la necessitat de contrarestar un temps d’escassetat, fred i foscor i, per tant, són festes on l’excés, la permissivitat i l’esbojarrament són d’allò més presents. En aquest cicle hi ha Nadal i Carnaval, que actuen com a principals epicentres. Des de Sant Martí, moment d’una calor enganyosa que anuncia el fred de debò, apareixen aquestes festes. Abans de Nadal hi ha tot un seguit de dies en què els nens i els rituals d’esperança i fertilitat són molt presents. Sant Martí, Santa Caterina, Sant Nicolau, Santa Llúcia en serien els paradigmes. Són festes on els nens tenen un paper de transgressió, de fer de grans, de ser protagonistes i de mostrar la nostàlgia dels adults. I també són dies encapçalats per fires dels productes nous, com el vi i l’oli. Tot culmina amb el Nadal, que no deixa de ser una focalització de la infantesa de tots.

Ermita en ruïnes, a dalt de la muntanya ressò d’oracions.

Polsim a l’aire, ballaruga de colors, quimera de sons .

Sonen campanes s’escolten tristos lladrucs, males notícies.

Marta Alís. Poètic 4, 14 i 30. Haikus

6

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

Tot seguit, i un cop la terra és ben adormida, la transgressió va essent més forta amb festes com Sant Antoni, Sant Vicenç, Sant Sebastià, Sant Blai, Santa Àgata i, finalment, Carnaval. És el contrast en un temps durant el qual la natura és “morta” enmig de la foscor i el fred, la fertilitat d’un moment en què tot sembla apagat.

Santa Caterina es troba en aquest moment del calendari, a l’inici de les festes d’hivern. Els llums de Nadal ja es preparen, els aparadors s’engalanen i anuncien ofertes de Nadal, les pastisseries venen torrons... I és que, per Santa Caterina, és el primer dia que a Torroella es menja torró, un clar símbol alimentari del Nadal. És també un moment del calendari en què l’Empordà és lliure de turistes i de gent de Barcelona. Cal

Missa solemne a l’ermita

retrobar-se amb la identitat que pertoca, perquè això dóna sentit al fet de viure-hi i un sentiment de pertànyer al propi lloc.

Nombrosos significats i rituals de Santa Caterina al Montgrí enllacen amb la idea del fer néixer i créixer.

Santa Caterina, a més de ser patrona dels estudiants, popularment és la patrona de les noies fadrines, d’aquelles que encara no s’han casat. Per això, a la festa hi ha rituals com el de llençar una moneda de manera que, si s’encerta, durant el proper

Detall del retaule de l’altar

any la noia tindrà parella o es casarà. Un altre ritual relacionat consisteix a llençar una moneda a la capella exterior per tal de tenir fills. També cal destacar que a Torroella i rodalies, els nadons “vénen del pou de Santa Caterina”. Els mateixos nens són representats amb la figura d’en Manelet –que no deixa de ser el nen Jesús– i amb el qual els més petits es meravellen, en veure com mou el braç i els dóna un caramel, una ofrena més dels dies de fred.

Aplec

Si es miren aquests rituals en conjunt, abasten un aspecte simbòlic, en relacionar-los amb la situació de festa. En la festa es fan coneixences o s’embasten aparellaments. Davant l’alteració dels sentits a causa del menjar, el beure, el cantar i tota la suma d’elements, hi ha una situació que pregona el cos i la fertilitat.

Les marques del temps en festa

Llevant de taula

Per les activitats que es realitzen, quan s’és a l’aplec s’entra en un temps no quotidià, no regit de la mateixa manera pel que es fa en el dia a dia. Quan s’explica una festa d’aquest tipus, s’explica a través d’una successió de moments cabdals. Aquests moments corresponen als que la música i el ball apareixen en una

7

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

situació important. La “retòrica dels sentits” 5 és una teoria que ajuda a explicar-ho. Aquesta teoria tracta l’especificitat sonora, no com a única, sinó participada d’una excitació de tots els sentits, com una més. En conformar una situació ritual hi ha una alteració dels sentits que pot donar peu al creixement de l’emoció d’un moment culminat pel cant i el ball. A la novel·la Solitud (1905) de Víctor Català hi ha una descripció d’aquesta excitació general d’abans de començar la missa de l’aplec (festa narrada arran d’allò que havia vist l’autora per Santa Caterina, al Montgrí, justament):

La fortor d’encens i cera cremada, l’aroma intensa de les roses i la xardor que exhalava l’amuntegament de cossos, aturaven els alens; la lluminària de l’altar i la dansa vermella dels capellans entorn del celebrant feien pampalluguejar els cervells, i el xivarri del chor, amb els dolls estroncats i represos de les veus humanes, amb els xerics perllongats dels violins i les tronadisses greus del fiscorn, inflant-se i repercutint hipercústicament, emborratxaven de sorolls harmònics l’oïda més inalterable. (Català, 1985:102) Si abans de missa ja hi ha una situació així, un cop celebrada, quan es canten els goigs, passa a ser un moment culminant que fa que no només se’n sigui partícip amb el so, tot cantant, i amb les referències territorials dites, sinó que també és un moment de màxima expansió dels sentits. I així s’esdevé que, arran d’aquesta percepció sensorial i emotiva, sigui un instant recordat i el principal per a l’organització del dia de festa.

Talment és així el moment en què és balla, i aquí és on a Santa Caterina és més important, ara per ara. En haver acabat les sardanes, toca anar a dinar. Un espai que es torna a separar sonorament amb l’anomenat “llevant de taula”, on els músics tocant a dos cantons de l’ermita anuncien que torna a haver-hi sardanes.

Menjar i beure acaba d’atiar els sentits i es crea un moment que Caterina Albert descriu així:

En la quieta replena i encantada de la digestió, l’instint de vida, excitat, gairebé incontenible, feia son curs, desafiant les vigilàncies descuidades i els riures indulgents dels ulls aclucadissos. Fins que vingués a envestir-lo i fer-lo trencar de camí el primer refilet de flabiol que anunciava les sardanes.

(Català, 1985:111) Acabades aquestes sardanes, queden poques hores de sol i és quan es plega i es comença a baixar. Però sempre n’hi ha que volen allargar l’embriaguesa sensorial del dia i seguir a la vora dels focs.

A Santa Caterina, s’hi va en colles, i cada colla intenta anar-hi ben d’hora a agafar el seu lloc, propietat implícitament donada.

Un dia curt que cal viure en tot moment L’espai es marca amb un foc on es cuina l’arròs i es cou la carn. Al voltant del foc es formen rotllanes de gent que inhala el mateix fum. En aquestes rotllanes també es canta, a més de menjar, beure i parlar. És una manera de marcar el territori del petit grup, cosa que demostra la relació social més petita que descriu que és una festa i no un espectacle per ser vist. Un de fora no en pot formar mai part, si no té una relació directa amb els participants. I aquest és el mateix gaudi i il·lusió de la mateixa festa per als qui la celebren i que altrament no els en faria. Els més joves intenten ser-hi ben d’hora al matí i quedar-se els últims d’anar5 “La retòrica dels sentits” entén que la música forma part d’una excitació de tots els sentits en una construcció ritual.

(Ayats, Costal, Gayete, Rabasseda, 2011) 8

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

se’n, per aprofitar les poques hores de sol d’un dia de finals de novembre. Un dia curt que cal viure intensament. És per aquesta raó que en l’espai de temps en què ja no només s’ha post el sol sinó que el cel es va enfosquint, queda un foc al voltant del qual amuntegar-se. Un espai de temps on se sol cantar i, així, omplir de contingut l’estona.

La campana és aquest element sonor que en la quotidianitat se sent, sense veure’s A Santa Caterina, a campana no para de sonar. La campana és aquest element sonor que en la quotidianitat se sent, sense veure’s, i marca les hores del dia: l’ordre d’organització de la quotidianitat. A Santa Caterina, la campana es queda en un sol temps, i sona sempre. I les persones passen a construir el temps dins la situació de festa amb instants perceptivament culminants. Són els moments de música i ball els que organitzaran aquest nou temps; són les marques del temps de festa.

BIBLIOGRAFIA AYATS, Jaume (dir.). Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2006.

AYATS, Jaume. Les chants traditionnels des pays catalans. Tolosa: Centre occitan des musiques et danses traditionnelles Toulouse Midi Pyrénées, 2007.

AYATS, Jaume et al. “Polyphonies, bodies and rhetoric of senses: latin chants in Corsica and the Pyrenees”.

Transposition: musiques et sciences sociales: Polyphonie et société, 1 (febrer 2011) [en línia]. Disponible a: http://www.transposition-revue.org/article/polyphonies-bodies-and-rhetoric-of?lang=fr.

BASSA, Jaume i Joan Baca. Torroella vila vella: Torroella de Montgrí i l’Estartit. Torroella de Montgrí: Ajuntament de Torroella de Montgrí i Fundació Mascort de Torroella de Montgrí, 2007.

CARDINI, Franco. Días Sagrados: Tradición popular en las culturas Euromediterráneas. Barcelona: Argos Vergara, 1984.

CATALÀ, Víctor. Solitud. Barcelona: Edicions 62 i “la Caixa”, 1985.

DABAU, Salvador (música); VIVER, Francesc (lletra). Goigs a la verge i màrtir Sta. Caterina que es venera en la seva ermita de Torroella de Montgrí. Ornat de Joan Pericot. Torroella de Montgrí: Imprès a Casadevall, 1947.

FALCÓ, Anaís (2011). Patacades, parenostres i sardanes: documentació i anàlisi de la festa de Sant Sebastià de Cadaqués. Projecte final no publicat. Escola Superior de Música de Catalunya, Barcelona.

—. “La música que puntualitza la festa: Sant Sebastià a Cadaqués”. Esmuc Digital. Revista de l’Escola Superior de Música de Catalunya, 3 (desembre 2011) [en línia]. Disponible a: http://www.esmuc.cat/esmuc_digital/Esmucdigital/Revistes/Numero-3-desembre-2011/Article GAIGNEBET, Claude. Le carnaval: essais de mythologie populaire. París: Payot, 1974.

PERICOT, Joan. Auca de l’ermita empordanesa de Santa Caterina a la muntanya del Montgrí. Torroella: Ajuntament de Torroella de Montgrí, 1988.

RABASEDA, Joaquim. “Les nadales i el malestar de la felicitat”. L’Avenç, 352 (desembre 2009): 70-71.

ROMA, Josefina. “Les ermites com a nus de contradiccions”. Revista de música i cultura popular Caramella, 21 (julioldesembre 2009): 4-7.

ROVIRAS, Antoni; TORRENT, Enric. Torroella i l’Estartit. Girona: Diputació de Girona i Caixa de Girona, 2003.

SOLER i AMIGÓ, Joan (dir.). Tradicionari: Enciclopèdia de cultura popular de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 5.

TORRENT, Enric. “600 anys de Santa Caterina”. Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí, 1992: 23-32.

TORROELLA, Josep. “El Montgrí, paisatge real i imaginat de Solitud”. Revista de Girona, 230 (maig-juny 2005): 34-38.

VERT, Josep. “De com a Torroella va iniciar-se al culte a santa Caterina”. Llibre de la festa major de Torroella de Montgrí, (1995): 21-28.

VICENS, Francesc. Diguem visca Sant Antoni: una aproximació musical a la festa. Palma: Documenta Balear, 2010.

9

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

ANÀLISI MUSICAL

La música en la programació infantil de la televisió pública de Catalunya Text:

Josep Gustems i Olga González

Il·lustració: 123RF

Resum Aquest treball analitza la presència de la música i el so en la programació infantil de la Televisió pública de Catalunya. Per fer-ho, es fa un repàs dels elements relacionats amb el so i amb les característiques del receptor, les modalitats del so i la imatge, l’audiovisual i les funcions de l’àudio. A continuació s’analitzen els programes, la publicitat, els serials d’animació i la producció pròpia. Les conclusions mostren la Televisió pública de Catalunya com un model a seguir per a la resta de televisions espanyoles, a causa de la seva diversitat, adequació i modernitat en l’ús del so.

Abstract This work analyzes the presence of the music and the sound in the child programming of the public television of Catalonia. To make it, a review to the more linked sound elements is made the characteristics of the receiver, the modalities of the sound and the image in the audiovisual ones and the functions of the sound.

Next the sample of analyzed programs that includes portrays advertising, series of animation and own production series. The conclusions allow to show the programming of the public Television of Catalonia how a model to follow for the rest of televisions of Spain because its diversity, adequacy and modernity in the use of the sound.

La televisió i el món dels infants Els mitjans audiovisuals són ja el llenguatge del present i del futur, un espai de trobada de diferents disciplines. En aquest sentit, la televisió apareix com una eina fonamental en la construcció del món infantil, una construcció intencionada i seleccionada per uns emissors, que pretén en gran part substituir el món real (Porta, 2007 b). A la Roma clàssica, Ciceró ens deia que un discurs eficaç ha de ser agradable, instructiu i ha de commoure l'oïdor (delectare, docere et movere). Dos mil anys més tard, l'entreteniment és un dels principals objectius que pretén la televisió, mitjà de comunicació per excel·lència en el nostre temps, a més

10

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

de formar i informar. La lluita per obtenir cotes d'audiència majors és el principal objectiu de qualsevol cadena televisiva. La cultura de masses, tal com assenyala Morin (2001), ha de procurar diversió i evasió als seus membres, i la televisió és, sens dubte, un dels mitjans privilegiats per a això.

El 2005 els espanyols passàvem 213 minuts diaris veient la televisió (la primera activitat de consum de mitjans a la llar i la segona en temps dedicat diàriament, només superada pel treball). La programació de televisió contempla les activitats domèstiques quotidianes que es realitzen mentre es té encesa, acostant-la a la forma d'escoltar la ràdio. Escoltem la televisió, doncs, des de la distracció, i de forma confusa i indiscriminada (Benjamín, 1983). Això permet encara més emfasitzar el paper del so com a element clau en la incidència del televident (o hauríem de dir “teleoïent”?). La televisió sense banda sonora no té cap força.

Cada cultura s'encarrega d’atorgar sentit als sons, organitzant-los en diferents categories perceptives Entre les característiques del receptor que podrien condicionar els elements sonors d'un programa televisiu (Gustems, 2005) tenim:  L'edat: segons l'energia física i mental disponibles, condicionarà la majoria d'elements musicals i sonors: tempo, estils, intensitat, instruments, tessitura, veu, ritmes, obres, intèrprets...  El grup i classe social del receptor: condicionarà els estils, la intensitat, veus, ritmes característics, instruments i agrupacions, silenci o soroll, microtonalismes i folklorismes...  L'actitud del receptor condicionarà el mode, el tempo, la intensitat, el timbre instrumental o l'ús de silencis o de sorolls... El so estimula el sistema nerviós i predisposa a una certa simpatia corporal; per tant, a més intensitat o freqüència (altura, tessitura), més activitat física i mental i més càrrega emocional.  El gènere, les dones tendeixen més a la preeminència melòdica que a la rítmica i a major moderació en la intensitat sonora.

A causa de la gran plasticitat i permeabilitat dels infants, la televisió exerceix gran influència en els seus gustos musicals i les seves formes d'escoltar música. Com assenyala Porta (2007), la programació infantil permet l'accés a l'anàlisi sonora de la cultura popular contemporània, a causa de la quotidianitat, del seu caràcter públic i continu (testimoni d'una època), i perquè crea opinió sobre els valors de l'entorn sonor.

L’assignació de sentit a les formes sonores s’aprèn L'escolta televisiva remet a una construcció social (Adorno, 2004), un imaginari col·lectiu, una experiència social que implica sons humanament organitzats (Blacking, 2006), una demostració de cultura dominant que elimina els trets diferenciadors de la diversitat o manté només els seus estereotips (Porta, 2004). Davant la lluita aferrissada per l'audiència juvenil, cal plantejar nous espais sonors basats en el mestissatge i en la fusió, així com la creació de noves formes de consens cultural. Malgrat que la programació infantil de televisió tendeix a l'homogeneïtzació en crear un mercat únic d'imatges sonores (el 1994-1995, el 69% de la programació de ficció importada per 88 televisions europees provenia d'USA), no falten les iniciatives que plantegen un futur diferent, encara que de difícil pronòstic, amb el panorama actual. El grau i tipus d’aculturació incidirà directament sobre la forma d'entendre aquests missatges. L'assignació de sentit a les 11

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

formes sonores s'aprèn, i per això podem detectar diferències en la seva comprensió, creació i ús. És en aquesta intenció educativa, formativa i d'intervenció social on s'emmarca el nostre treball.

Elements per a una anàlisi sonora-musical de la televisió El nostre treball inicial és diagnòstic i per això farem servir l'anàlisi com a eina. L'anàlisi tracta de trencar el discurs en unitats significatives comunes, tan petites com sigui possible, identificar-les i comparar-les, amb la finalitat d'extreure’n resultats i conclusions. El nostre model d'anàlisi sonora partirà de la metodologia plantejada per Porta (2007), quan integra elements de la teoria de la música, la musicologia, la psicologia, la sociologia i la semiòtica.

La nostra anàlisi destacarà dues funcions bàsiques del so (Gustems, 2005): 

La funció identificativa vinculada a grups socials (generacionals, culturals...). Es tracta de fer coincidir l'àudio amb el “mapa sonor” de l'audiència potencial, els seus “llocs comuns” i els seus consensos.

Inclouria l'agrupació musical, l'estil, el gènere musical, els instruments o veus, els elements lingüístics de les veus, les melodies conegudes i tornades, els intèrprets, els ritmes, etc.



La funció reactiva/emocional, motivant l'espectador i vinculada als elements que provoquen una certa reacció. Inclouria el tempo, el to, la intensitat, les consonàncies, la tessitura, la direcció melòdica, el mode, etc.

Una anàlisi sonora d'un document audiovisual ens permet distingir diverses modalitats de relació entre la imatge i el so: 1. Repetició/Convergència. Els sons reforcen les imatges EL SO EN RELACIÓ A LES

(per exemple, la publicitat). S'aconsegueix amb un paisatge

IMATGES

sonor creïble.

Considerem dues posibles relacions respecte el so i les imatges que

2. Complementació. Si afegeix informació (recordar moments, contextualitzar una època, un lloc, il·lustrar la ciènciaficció...)

acompanya als audiovisuals:

3. Contradicció/Divergència. Àudio diegètic (in i/o off). Referit a aquells sons que són propis de la narració. Si la font sonora apareix a la imatge l’anomenem in, sinó, en diem off.

L'àudio

contrasta

amb

les

imatges, creant un efecte d'alleugeriment, de pregunta, o aprofundint en el món interior del personatge.

4. Substitució. El so i la música expressen continguts no presents (com les presències i absències de personatges, leitmotiv, ambientacions sonores...)

Són

5. Accentuació. Quan el so o el silenci accentuen la imatge

aquells sons que no són propis de la

(per exemple quan es centra l'atenció en un objecte concret

narració, sinó que s’afegeixen (com la

de la pantalla).

Àudio

música

extradiegètic

de

fons)

per

(over).

ambientar,

emocionar, etc. Els anomenem over.

6. Regulació. El so flexibilitza la relació imatge/temps (anticipa, retarda, fa de pont entre escenes, sincronitza o asincroniza...), una de les claus per a mantenir l'atenció.

12

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

Un altre aspecte a tenir en compte és la focalització o el posicionament de l'espectador. Segons la lògica del relat i les imatges, vam considerar un àudio diegètic (in i/o off) o extradiegètic (over), encara que M. Chion (1997) prefereixi les denominacions “camp” i “supercamp” per a referir-se als sons in i off. Respecte al concepte extradiegètic, hem d'atribuir-li una funció descriptiva segons el codi personal de l'autor o patrons culturals i artístics, i englobarà la major part de la música per a cinema i publicitat. La nostra anàlisi plantejarà el major nombre d'àmbits possibles, tant des del punt de vista cognitiu, com emocional i crític. Per això seguirem una adaptació de l’Audiograma de Gustems (2005), que mostra nivells sonors en tres dimensions (música, sorolls, veus) junt a les imatges i la narració.

Les cadenes de televisió estatal i la programació infantil La televisió de Catalunya: TV3, Canal 33 i K3 Als anys 60, Catalunya –i més específicament Barcelona– va ser el centre de la indústria musical espanyola, especialment en producció discogràfica. Amb l'expansió de TVE, aquesta capitalitat va passar a Madrid, encara que posteriorment, amb l'aparició de les cadenes autonòmiques i privades, Catalunya hagi tornat a guanyar un cert protagonisme en la producció audiovisual, i en la formació d'actors i presentadors de programes.

Als anys 60, Barcelona va ser el centre de la indústria musical espanyola, especialment en producció discogràfica L’11 de setembre de 1983 s'inaugurava TV3, encara que no va iniciar les seves emissions regulars fins al 16 de gener de 1984. A més de la normalització del català com a llenguatge televisiu i cinematogràfic, va apostar clarament per la modernitat i la música. Sis anys més tard, el 1989, es va inaugurar el Canal 33 que va incloure més hores de programació musical que la resta de televisions estatals juntes. Aquesta destacada presència musical va desaparèixer amb el desmantellament del departament de musicals de Televisió de Catalunya.

El 23 d'abril de 2001 va arrencar el nou canal K3, com a part del desdoblament horari del Canal 33/K3. És un canal orientat bàsicament a un públic infantil i juvenil, que inclou contenidors com Club Super 3 o 3xl.net. En els canals generalistes de cobertura estatal s'observa que la programació infantil ha caigut en picat i ha desaparegut de la immensa majoria de les franges horàries, tret de les primeres hores matinals.

Cadenes privades i cadenes públiques autonòmiques Antena 3 és, segons Cebrián, la cadena generalista que més ha desenvolupat la idea d'un programa infantil amb una concepció unitària que integri diversos serials. Seguint la idea de club, va crear el contenidor Club Megatrix, un format que incorpora serials diversos com Equipo en clase, California Dreams, Cosas de Hermanos, Spiderman, Megabebés, Pesadilla i més tard la famosa sèrie Pippi Calzaslargas. Antena 3 va

13

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

incorporar el programa contenidor Desesperado Club Social, dirigit a un sector d'edat més avançada, on s'intercalen, a més d'alguns serials, diversos reportatges, gags, videoclips i actuacions musicals.

Des de la temporada 1998/1999, Telecinco emet el programa Club Disney, un dels contenidors de referència de la cadena, amb serials entre els quals sobresurten Pokémon i La banda del Patio.

Pel què fa a les televisions autonòmiques, al País Basc, ETB ofereix el contenidor Barre busa a la sobretaula de cap de setmana. Entre les altres ofertes sobresurt un programa contenidor: Betizu. La televisió gallega (TVG) també es va inspirar en el Club Super 3. Així mateix, Telemadrid va partir el 1999 de la idea de club i la va plasmar en el programa Cyberclub. Els dos canals autonòmics andalusos, Canal Sur i Canal 2 Andalucía, van desenvolupar l'estratègia de la combinació d'ambdós per explotar el serial insígnia de la cadena La Banda. A la Comunitat Valenciana, Canal 9 va seguir el corrent de TV3 i va programar Babalá. Finalment, el canal CMT (Castella-la Manxa) presenta una programació infantil a primeres hores del matí i a mitja tarda.

Taula 1. Dades de l’estudi

Objectiu

Realitzar una anàlisi de la música en la programació infantil de la televisió pública de Catalunya

Temporització

Període: del 2 al 6 de març de 2009 Franja horària: entre les 17.15h i les 19.30h

Dades analitzades

13 programes 54 anuncis

Descripció de la mostra En aquest apartat començarem a descriure i analitzar la programació infantil de TV3 corresponent a la setmana del 2 al 6 de març de 2009, d'acord amb el nostre objectiu final de poder fer una anàlisi en profunditat de la música en la programació infantil de TV3.

En primer lloc, hem d'apreciar quins són els criteris de programació en dies laborables que aplica Televisió de Catalunya. Per això vam donar un repàs a la programació d'un dia qualsevol i vam observar que TV3 té establertes quatre franges de programació al llarg del dia, que es corresponen amb la temporització diària natural: matí, migdia, tarda i nit. Quant a la programació infantil i juvenil (K3), aquesta ocupa totes les hores no escolars, és a dir:

14



De 07.05 a 09.29 (programació infantil)



De 12.14 a 15.00 (programació infantil i juvenil)



De 17.16 a 19.30 (programació infantil)



De 19.30 a 21.32 (programació juvenil)

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

De la programació presentada, destaquen tres programes contenidor establerts d'acord amb les diferents edats del públic: Mic 3 (fins a 6 anys), Club Super 3 (de 6 a 12 anys) i 3xl.cat (a partir de 12 anys). Encara que tota la programació s'emet en català, tots els serails presentats es poden seguir en versió

Sèrie de producció pròpia que

original i la majoria amb àudio-descripció per a persones sordes

s'emet

(a través de l'emissió digital). TV3 mostra doncs una gran

diàriament

sensibilitat respecte al seu públic infantil i juvenil, en dedicar un

programes

canal (K3) de manera exclusiva a aquesta audiència i, a més,

cadena (Mic 3 i Club Super 3)

ocupar totes les franges en horari no escolar amb programació específica de tall infantil en el seu canal analògic. El fet de crear tres tipus de programes, molt diferents entre si, segons tres

des

de

2001

entre

els

contenidor

dos de

la

amb la intenció d'abastar en la seva audiència tant el públic de

edats, que coincideixen amb les etapes de l'escolaritat obligatòria

menor

(infantil, primària i secundària), és un indicador de la intenció de

franja fins a 12 anys.

TV3 d'ajustar al màxim la seva oferta de programació a tot tipus

Una

d'audiències.

conte mentre l'il·lustren amb

Segons TV3, entre les 17.15 i les 19.30 és quan es concentra el major nombre de públic infantil davant la televisió

edat

com

veu en

el

de

la

off explica un

tècniques pictòriques diverses: aquarel·la, dibuix, collage... Es mostra

en

plànol

curt,

de

manera que només es veu la

Centrarem la nostra anàlisi més ajustada a la franja horària que

il·lustració

concentra el major nombre de públic infantil, que segons TV3, és

l’artista; d'aquí el seu títol.

entre les 17.15h i les 19.30h, i que coincideix amb l'emissió dels

La durada de cada conte és

dos programes-contenidor dirigits al públic més petit: Mic 3 i Club Super 3.

Mic 3

d'uns

set

i

les

mans

minuts

i

de

es

fonamenta en la fascinació que provoca

en

els

nens

poder

veure el procés d'elaboració de les il·lustracions. L'elecció dels contes

és

també

un

bon

exemple de diversitat cultural. És un programa dirigit a nens i nenes de fins a 6 anys d'edat i estrenat el 21 de juny de 2008. Inclou sèries d'animació, diferents reportatges i càpsules de producció pròpia. El seu protagonista, Mic, és un titella que s'encarrega de transportar els més petits cap a un món de ficció per provocar-los emocions, despertar-los els sentits i acostar-los a l'experimentació. Mic és alegre, simpàtic, ingenu, amb caràcter, juganer, expressiu, amb bon

15

Revista

PRODIEMUS

Els personatges del Club Super 3

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

sentit de l'humor i amb un punt de transgressió, i amb l'ajuda d'una catifa es dedica a explorar què passa en el món. En els seus viatges, Mic compta amb la companyia de Cincsegons, el cargol, la mosca i el peix, un grup de personatges que permeten als nens identificar el seu món i el que els envolta.

Mic 3 és un programa amb una posada en escena molt acurada i amb

un

grafisme

molt

clar.

A

més,

presenta

càpsules

protagonitzades per nens que expliquen experiències o habilitats, i ofereix l'espai 4 Potes, en el qual es mostra com es manifesta la vida

Fluski: mig gat mig humà, amb un estat d'ànim imprevisible, connecta el món real amb el dels dibuixos.

en la natura. Finalment, cal destacar que al llarg del programa (30

Roc: adolescent que prova de convertir-se en estrella del rock sense molta sort. Representa el cant, la música i la festa.

 Bumba. Pallasso que viu en un circ amb els seus amics, en un

Álex: mare del Roc, dissenyava estacions espacials per a tot l'univers en una sèrie futurista. Representa la inventora de noves tecnologies.

de convertir-se en un primer programa d'aprenentatge d'aquesta

Pau: explorador de estrafolàries teories ecologistes a la recerca de civilitzacions perdudes i espècies en extinció. Representa la naturalesa.

Lila: fotògrafa que acompanya al seu pare, Pau, i se sent incompresa. Té una aranya, Mildred, i vesteix sempre de lila. Representa la cultura.

Pati Pla: veïna humana de la família, neboda del Sr. Pla. Se sent fascinada per aquesta família i per tot el que envolta el Club Super 3 i especialment els esports.

Senyor Pla: oncle de Pati Pla, veí i propietari de la casa que lloga als Super 3. Menysprea tot el que té relació amb el món infantil. Inoportú, busca contínuament proves de l'existència del club i inventa excuses per a treure la família de la casa. No li agraden gens les activitats lúdiques i invitacions gratuïtes (pràctica habitual del Club Super 3).

16

minuts) no s'emeten anuncis de cap tipus. Dintre de Mic 3, vam trobar alguns serials d'animació:

decorat ple de colors. El serial no es tradueix i es passa en anglès, a causa de la facilitat de seguir les històries i a la intenció

llengua per als més petits. S'emetia de dilluns a divendres a les 17.15h, amb una durada d'uns 6 minuts. Va ser produïda el 2004 a Bèlgica.  La Franny i les sabates màgiques. Una nena de 5 anys i mig que, gràcies a unes sabates màgiques, viatja a qualsevol part del món per fer nous amics i ajudar-los a resoldre els seus problemes. Així el públic infantil aprèn i coneix altres països, llocs, cultures… S'emetia de dilluns a divendres a les 17.24h, amb una durada d'uns 6 minuts. Va ser produïda el 2004 al Regne Unit.  En Carles i la Laia. Carles, de 7 anys, llest, afectuós, amb molta paciència, sobretot amb la seva germana, Laia, que té 4 anys, entremaliada i molt graciosa. S'emetia de dilluns a divendres a les 17.36h amb una durada d'uns 11 minuts. Va ser produïda el 2004 al Regne Unit.

Club Super 3 El Club Super 3 és un altre programa contenidor de serials infantils, amb continuïtat des de 1991. Entre un serial i un altre s’hi introdueixen petites dramatitzacions (gags), protagonitzades pels diversos personatges del Club, incorporant-hi un punt de comèdia

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

de situació (sitcom) que els acosta també a edats més avançades. Alguns dels episodis emesos són repetits diverses ocasions al llarg de la setmana. A les dramatitzacions hi trobem relacions entre els personatges entre si, presentacions del Club Super 3 (parlen dels socis, els proposen concursos, ensenyen els dibuixos que els han enviat, publiciten la guia del Super 3, etc.), o espais musicals on mostren la importància de la música dintre del Club. Tant la música i la lletra de les cançons, com les coreografies que es porten a terme, són originals i específiques del programa.

El Club Super 3 traspassa l'àmbit televisiu i es converteix en un club, un web, una revista mensual (líder en el seu sector a Catalunya), una festa anual: en definitiva, un fenomen únic de comunicació i identificació social a Catalunya, on un de cada dos nens és super i participa de les activitats formatives promogudes des del Club (reben felicitacions pel seu aniversari, carnets, descomptes, invitacions, e-mails, jocs per Internet, etc.)

Quant als reportatges d'aquest bloc, s'atorga gran protagonisme als nens i nenes, s'obre a la participació de membres del club, dintre del micro espai Tots som supers on s'emeten enregistraments d'experiències de nens i nenes. Fomenta valors d'igualtat, participació i amistat, que tenen el seu colofó en la referència i la felicitació diària a tots els membres del club que compleixen anys (amb una cançó específica de felicitació), i que es produeix just abans de finalitzar el programa.

Dintre del Club Super 3 vam trobar alguns serials d'animació: 

Mila. Una nena de vuit anys amb molta imaginació i molt humor que ens explica contes molt coneguts, però explicats a la seva manera. S'emet de dilluns a divendres a les 18.07h amb una durada d'uns set minuts i mig. Va ser produïda el 2007 a França.



Els petits fantasmes: Enric, Lucy, Eduard i Jordi són els petits fantasmes que donen títol a la sèrie.

Viuen, al costat d'un petit peix, en un castell enorme i ple de laberints, però són capaços de viatjar, en un obrir i tancar d'ulls, allí on volen. Són curiosos i sempre tenen ganes de jugar i viure multitud d'aventures. S'emet de dilluns a divendres a les 18.17h amb una durada d'uns 7 minuts. Va ser produïda el 2002 a Gran Bretanya.



Els increïbles germans Adrenalini. Xan, Adi i Enk Adrenalini són tres esbojarrats germans acròbates que tenen una particular manera de passar-s’ho bé, fregant el perill i realitzant les acrobàcies més inversemblants que s'hagin vist mai. S'emet de dilluns a divendres a les 18.27h amb una durada d'uns set minuts i mig. Va ser produïda el 2002 a Regne Unit i Canadà.



Doraemon, el gat còsmic. Gat còsmic, antiviolent, intel·ligent i simpàtic. Ve del segle XXII i podem considerar-lo un robot amb poders especials. Té una butxaca màgica, d'on poden sortir tots els somnis que qualsevol nen o nena voldria veure realitzats. La seva missió és ajudar al nen Nobita perquè no cometi errors que tinguin repercussió en el futur. A més, apareixen de forma habitual Shizuka (l'amiga de Nobita), Suneo i Gegant. S'emet de dilluns a divendres a les 18.35h amb una durada d'uns 12 minuts. Va ser produïda el 1978 a Japó.



Equip Galaxy: aventures de tres adolescents plens d'energia que s'han d'enfrontar als alienígenes més cruels. Josh, Yoko i Brett, amics inseparables, han estat escollits per a entrar com a cadets de l'Institut Galaxy, l'escola més guai de la Terra. El seu objectiu, a més de sobreviure als constants atacs

17

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

d'extraterrestres sense pietat, és convertir-se en oficials espacials en un món futurista. Dirigida als nens de més edat, hi apareixen valors com la companyonia i la lluita entre el bé i el mal. S'emet de dimarts a divendres a les 19h amb una durada d'uns 22 min. Va ser produïda el 2007 per França i Canadà.

Els primers quatre serials duren aproximadament set minuts cadascun, mentre que els dos últims, dotze i vint-i-dos, respectivament. Aquest fet justificaria la seqüenciació dels mateixos, que apareixen en l'ordre esmentat, així que els serials més curts es programen al principi i els de major durada al final.

El total de programació analitzada (del 2 al 6 de març) representa 11h 13min, dels quals la publicitat és el 2,14% (14min 26s), els serials d'animació el 69,64% (7h 49min) i la programació pròpia el 28.22% (3h 10min).

Taula 2. Recompte de les dades analitzades

Publicitat

Durada 00.14.26

Percentatges 02,14 %

Sèries d’animació Programació pròpia

07.49.00 03.10.00

69,64 % 28,22 %

Total

11.13.26

Entenent que la programació diària és molt semblant en cadascun dels dies d'emissió, prendrem com a mostra per a l'anàlisi un sol dels dies presentats.

La publicitat En aquest apartat distingirem dos tipus de publicitat clarament diferenciats: d'una banda, la publicitat corresponent als anuncis externs a la cadena i, per una altra, la publicitat pròpia del canal autonòmic.

Publicitat externa Les dades en la franja de programació infantil analitzada ens donen un total de 54 anuncis en els dies triats, repartits de la següent manera: 

Dilluns: 2 + 4 + 2 = 8 anuncis, amb una durada total de 2min 20s



Dimarts: 2 + 2 + 3 = 7 anuncis, amb una durada total de 2min 20s



Dimecres: 3 + 4 = 7 anuncis, amb una durada total de 1min 40s



Dijous: 2 + 9 + 3 = 14 anuncis, amb una durada total de 3min 26s



Divendres: 5 + 5 + 8 = 18 anuncis, amb una durada total de 4min 06s

Els anuncis es presenten sempre en bloc, i comencen una vegada finalitzat el programa contenidor Mic 3 (on no n’apareix cap). La durada de cada anunci és d’entre 10min i 20s, excepte un de 6s que es va emetre en dues ocasions. L'existència d'anuncis de tan curta durada, a diferència de la majoria d'anuncis per a adults, és pròpia de la publicitat infantil, que és més efectiva no tant per temps d'emissió, sinó per repetició,

18

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

ja que, fins i tot el mateix dia, s'anuncien diverses vegades els mateixos productes. Durant tota la setmana es van repetir la majoria d'anuncis cada dia, cosa que indica que els anunciants adquireixen campanyes per a diversos dies i així són més efectives per al públic. Veiem que hi ha un augment progressiu en el temps dedicat a la publicitat conforme avança la setmana, per tal d’augmentar l'impacte vers el cap de setmana (sortides per comprar, assistència al cinema…).

La temàtica dels anuncis es pot agrupar en tres blocs: 

Anuncis de menjars (Cheetos, Cola Cao, Choco-Chips, Doowap, hamburgueses, Danonino…), que al seu torn regalen altres objectes (imants, tazos, ninots…) per a fidelitzar al seu públic.



Anuncis de joguines (Pony Pocket, Ninots Gormiti, col·lecció ninots…)



Anuncis de pel·lícules (La Pantera Rosa 2, Pinocho, High School Musical…)

Diversos anuncis són de diferents productes de la mateixa empresa, així com diversos productes anunciats estan lligats entre si. Aquest és el cas de diverses de les pel·lícules que s'anuncien durant la setmana i que són seguides per un anunci de menjars que, al seu torn, regala objectes relacionats amb la pel·lícula (La pantera rosa i el menú infantil de Burguer King –regala figures de la pantera rosa–), i Hotel para perros i el menú infantil de McDonalds (regala peluixos de gossos en miniatura). En relació amb els anuncis de joguines, el seu nombre no és excessiu, a diferència d'altres èpoques de l'any (Nadal, vacances…). De fet, les joguines anunciades són, en realitat, col·leccions, i volem destacar que la mateixa empresa, Giochi Preziosi, ha emès durant la setmana diverses vegades dos anuncis diferents, mai continus, un de petits cavallets per a nenes (Pony Pocket), i un altre de ninots monstruosos per a nens, establint rols sexuals molt separats.

La dinàmica general dels anuncis emesos és àgil i colorista, amb nens i ninots com a protagonistes, i la música segueix la mateixa pauta. És curiós ressaltar que diversos dels anuncis que regalen objectes són instruments musicals: baquetes màgiques (Nesquik), i guitarres elèctriques de joguina (Doowap). Els anuncis s'emeten en llengua castellana, a diferència de la llengua del canal, i la música acompanya la veu durant tota l'estona. La música dels anuncis és molt ràpida, melodies fragmentades, timbres electrònics, amb funció de fons musical convergent amb la dinàmica i les emocions suscitades. A tots hi trobem narració amb veus en off, especialment masculines, i en alguns casos es repeteix la sintonia de la marca, especialment al final de l'anunci.

Autopublicitat Hi ha un gran nombre de petits espais dedicats a l'auto publicitat. Els agruparem en diversos blocs: 

Ràfegues amb el logotip del canal K3, en diferents colors, amb la intenció d’ajustament de continuïtat entre els diferents serials i/o espais.



Anuncis d'altres serials d'animació de la cadena, emmarcats en un format general de propaganda del canal K3. Tenen una durada d'uns 30s.



Cortinetes curtes (igual que les ràfegues de publicitat), però ajustades a diferents personatges dels serials de dibuixos del K3: Kororo, Conan, Doraemon… Duren 6min cadascuna.

19

Revista



PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

Propaganda del Club Super 3: carnet de soci, pàgina web, avantatges de ser soci, guia de consulta, actes lúdics i culturals (descomptes, entrades…). Duren entre 15 i 30min.



Un últim bloc d'auto publicitat, també específicament del Club Super 3, molt lligada a les dramatitzacions dels seus personatges.

Els programes i serials de televisió infantil En aquest apartat analitzarem les característiques de la música que es fa servir en els programes per a públic infantil i juvenil en la televisió pública Catalana.

La música en les produccions infantils pròpies 

Mic: La música que acompanya les historietes de Mic és senzilla, acústica i normalment, executada per un únic instrument (piano, guitarra…). Molt interessant l'ús d'instruments de percussió melòdics en moltes aventures dels personatges i en diverses cortinetes (vibràfon, glokenspiel…), encara que destaca l'ús del xilòfon, segurament a causa de la seva versatilitat melòdica i els efectes recurrents en dibuixos animats, com els glissandos i redoblaments.



Una mà de contes: Sintonia electrònica amb elements de percussió. La narració va a càrrec d'una veu masculina en off. Música de fons suau que ambienta i contextualitza el conte amb una funció reactiva/emocional i de complementació.



Club Super 3: La sintonia d'aquest programa té gran rellevància perquè s'utilitza en diversos moments al llarg de l'emissió en la seva versió completa o fragmentada. El seu estil pertany a pop-rock electrònic instrumental amb calderó final i diminuendo que permet els enllaços entre escenes. A més, s'escolten molts sorolls sintetitzats. Durant les dramatitzacions el protagonisme el prenen les veus reals dels personatges, masculins i femenins, amb riures del públic en off i efectes especials produïts amb sons electrònics (glissandos, trencaments…). En l’autopublicitat s'hi utilitzen fragments de la sintonia i veus en off masculines, femenines i infantils.

En general, la música dels programes infantils de producció pròpia de la TV pública de Catalunya no remet a la música tradicional, folklòrica catalana ni la Nova Cançó. No obstant això, hi ha una orientació estilística vers el rock català, el new age i les músiques de fusió, completament acords amb l’estètica del món contemporani actual i la multiculturalitat que és present en el nostre país.

La música en els serials d’animació foranis 

Bumba: Poc ús del llenguatge i, en compensació, ús habitual de sons varis, onomatopeies i motius musicals. Veu en off d’home. Cada escena té el seu ambient sonor: melodies senzilles, alegres. S'hi escolten instruments de percussió, joguines sonores, aplaudiments del públic infantil, veus de ninots inintel·ligibles a partir de veus infantils modificades i animals, emmarcant un entorn sonor circense.

20

Revista



PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

Franny i les sabates màgiques: Una cançó cantada per una nena (soprano, mode major, binari) dóna entrada a aquesta sèrie. També s'hi escolten sorolls i veus diegètiques de cada personatge. La música de fons contínua ambienta, segons les escenes, i complementa les imatges. Ús de timbres orquestrals, veus reals i d'animals.



El Carles i la Laia: Serial que dóna primacia a les veus infantils dels personatges més que a la música (orquestra i percussió, bàsicament), que s'utilitza en algun moment per a reforçar i completar la narració.



Els petits fantasmes: La sintonia pren el ritme de polca amb pizzicatos, semitons, glissandos electrònics, destacant l'ús del piano i l'acordió. Durant el capítol la música ambiental (piano, vibràfon) incidental és poc melòdica i s'usen sorolls de fons diegètics (motors, cops, animals). Ús d'ecos i de veus de doblatge infantils.



Mila: La sintonia presenta una música ràpida de rock, electrònica amb veu parlada de nena. Música electrònica ambiental suau, efectes sonors especials. Destaquen les veus infantils de nenes molt agudes, encara que també hi apareixen veus masculines.



Els increïbles germans Adrenalini: La sintonia de la sèrie és rock electrònic que incorpora elements folklòrics italians (tarantel·la). Posa molt èmfasi en la música, que serveix per a contextualitzar els ambients sonors de cada episodi (per exemple, mariachi), i utilitza sorolls ambientals diegètics (animals, motors…) com a regulació entre escenes; diàlegs incomprensibles, absurds i escassos; i veus molt contrastades (femenines i masculines).



Doraemon: La sintonia del programa, encara que electrònica, recorda una marxa de circ: mode major, conclusiu, compàs de 4. La cançó de la sintonia és interpretada per un nen (soprano). En els episodis escoltem veus infantils agudes, fragments de percussió, ambientació orquestral fragmentada, molts sorolls diegètics i melodies dolces i suaus.



Equip Galaxy: La sintonia és cantada per nens i cors en intervals de terceres, en mode major, i amb veus de personatges –masculines i femenines– amb eco;

estructura rítmica de rock i música

electrònica on destaca la bateria i la percussió, amb efectes especials amb sons electrònics.

Conclusions Encara que hem anat avançant valoracions parcials al llarg de tot l’article, acabarem amb una breu síntesi a manera de conclusions finals.

La música a la programació infantil de la televisió pública de Catalunya No s’hi potencia la cançó tradicional catalana ni de cap més tipus de patrimoni musical més recent, com la Nova Cançó.

S’hi presenten estereotips regionals o culturals.

S’hi utilitzen elements folklòrics per ambientar escenes de cultures remotes.

S’hi potencien els productes musicals de moda.

Hi predominen l’estètica pop-rock, els sons electrònics i els instruments de percussió.

La música dels anuncis és molt ràpida, amb melodies fragmentades i timbres electrònics.

21

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012



Bumba

17.15

06’ 00”

2004

Bèlgica

Fanny i les sabates màgiques

17.24

06’ 00”

2004

Regne Unit

En Carles i la Laia

17.36

11’ 00”

2004

Regne Unit



Una mà de contes

17.49

07’ 00”

2001

Catalunya



1991

Catalunya

Club Super 3







   

18.08

07’ 30”

2007

França

Els petits fantames

18.17

07’ 00”

2002

Gran Bretanya

Els increïbles germans Adrenalini

18.27

07’ 30”

2002

Regne Unit

Doraemon, el gat còsmic

18.35

12’ 00”

1978

Japó



Equip Galaxy

19.00

22’ 00”

2007

França-Canadà







Veus d’adults





Mila

Veus infantils



Pop-rock



Electrònics i sintetitzats



Orquestra

Catalunya

Instrum. de percussió

Piano

2008

Guitarra

Origen

30’ 00”

Acordió

Any producció

Mic 3

Durada

Horari de dilluns a divendres

Taula 3. La música als serials d’animació dels programes de la TV de Catalunya



 

 



 

 







Hem vist doncs que, en la programació infantil, la música té una importància cabdal, en ser la televisió una de les eines fonamentals en la construcció del món infantil: ajuda a fer més creïbles i versemblants uns personatges no reals, en descriure’n tan detalladament com és possible els moviments i les accions; empra la música com recurs onomatopeic, és a dir, empasta la música i els efectes de so al moviment. El nen se sent atret i proper a aquesta, i es converteix, no solament en alguna cosa lúdica, sinó també en una perfecta i útil eina d'aprenentatge, que –entenem– hauria de fonamentar la demanda d'un coneixement de l'ús educatiu de la televisió en els espais formals de l'ensenyament.

La música no és només un element més del producte audiovisual, sinó que és un element primordial: ajuda a donar realisme a la imatge, a identificar objecte i subjecte, i a expressar i compartir les emocions del món real.

La programació infantil centra el seu estil en la repetició o convergència entre les imatges i el so, i també la complementació; en canvi, deixa les altres modalitats (com la contradicció) per a públic de més edat.

Els serials dels programes infantils són foranis, cosa que planteja una intenció internacionalitzadora i homogeneïtzadora dels mitjans de comunicació de masses Respecte a la publicitat, podem dir que la televisió pública de Catalunya és la que emet menys publicitat en les seves emissions infantils. Malgrat tot, l’estil de la publicitat emesa coincideix amb la de les altres

22

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

cadenes i el tractament de so i imatge és del tot convencional. Pel que fa a la producció pròpia, hem de ressaltar un estil respectuós davant la diversitat cultural, sense potenciar ni la cançó tradicional catalana ni la de cap època de la història de la música autòctona, sinó únicament productes musicals de moda (com els del Club Super 3). El plantejament musical de la cadena és avantguardista, multicultural i actual, amb una clara aposta per la música rock, new age i rock català, en plena consonància amb el futur que els espera als nostres infants, sobretot d’entorns més urbans.

Respecte als serials, podem afirmar que són foranis, especialment d’origen anglosaxó, cosa que planteja una intenció internacionalitzadora i homogeneïtzadora. Malgrat tot, s’hi manté una certa qualitat en presentar-s’hi determinats estereotips regionals o culturals reforçats per la imatge i sobretot per estereotips musicals (tan tímbrics, com melòdics, rítmics o harmònics). En general, el so dels serials d'animació coincideix amb la descripció de Porta (2004) quant a la utilització de cançons interpretades en off; de l'orquestra sintètica i de l'ús freqüent de la polifonia en els serials europeus i americans; de la tímbrica rock; dels sons electrònics imitant objectes quotidians que emeten sons digitals; dels instruments de percussió (especialment xilòfon); de les veus cantades; del mode major en melodies i harmonies, i de l’ús eventual d’elements folklòrics per a ambientar cultures remotes.

Per tot això, considerem que la programació infantil de la televisió pública de Catalunya és de força qualitat i un referent de diversitat, modernitat i adequació a la realitat socioeducativa del nostre país, i un model a seguir per a la resta de canals televisius.

Bibliografia ADORNO, T. W. Filosofía de la nueva música. Madrid: Akal, 2004.

BENJAMIN, W. Discursos interrumpidos. Madrid: Taurus, 1983.

BLACKING, John.¿Hay música en el hombre? Madrid: Alianza, 2006.

CEBRIÁN, M. Contenidos infantiles en televisión. Nueva técnica analítica global. Bilbao: Universidad del País Vasco. <http://www.ehu.es/zer/zer15/articulo_3.htm> [Consulta: 19/03/2009].

CHION, M. La música en el cine. Barcelona: Paidós, 1997.

GUSTEMS, J. “Escuchar los anuncios: una aproximación al uso de la música y del sonido en la publicidad televisiva”.

Eufonia. Barcelona: Graó, 34 (abril 2005): 91-100.

MORIN, E. El cine o el hombre imaginario. Barcelona: Paidós.

PORTA, A. “Contenidos musicales buscan currículum”. Comunicación y Pedagogía: Nuevas tecnologías y recursos didácticos, 197 (2004): 31-36.

PORTA, A. Músicas públicas, escuchas privadas. Barcelona: Publicacions de la UAB, 2007 SMALL, C. Música, sociedad y educación. Madrid: Alianza, 1989.

TÉLLEZ, E. "La composición musical al servicio de la imagen cinematográfica”. Eufonía. Barcelona: Graó, 4 (juliol 1996): 47-48.

23

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

ENTREVISTA a Luis A. Branda per Marta Orts - Fotos: Jordi Ribot

24

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

ENTREVISTA6 L’ABP, una alternativa metodològica: Luis A. Branda, entre els pioners per Marta Orts

Luis Alberto Branda es va graduar en Ciències Biològiques i és doctor en Ciències Mèdiques (Universitat de Montevideo, Uruguai). Alhora, va completar els seus estudis en la Cornell University de Nova York.

Es va instal·lar a Canadà per formar part del grup de professors que fundarien la Facultat de Medicina de la McMaster University, on van desenvolupar una nova metodologia que van anomenar Aprenentatge Basat en Problemes (ABP).

Recentment ha estat director de la Unitat d’Educació Mèdica de la Universitat Autònoma de Barcelona, i actualment ho és de la de Girona.

L’ABP, una metodologia centrada en l’estudiant Els estudiants treballen en grup per comprendre i resoldre un cas o situació (de caràcter interdisciplinari) que motivi els estudiants a interessar-se per la problemàtica. És com un repte que els ha d’impel·lir a treballar de forma autodirigida.

En grup, a partir dels coneixements previs, estableixen unes hipòtesis, identifiquen i detecten les necessitats d’aprenentatge, s’organitzen i busquen la informació necessària per integrar els coneixements, i finalment donen una solució possible al cas plantejat.

Actitud del professorat en relació a l’ABP Ha d’estar convençut que l’ABP funciona.

Ha de tenir una planificació docent altament estructurada i definida.

– Els casos han de permetre treballar tot el currículum.

– L’avaluació ha de contemplar tant el procés de treball dels estudiants com els resultats i la gestió del temps i dels conflictes.

– Ha de proporcionar als estudiants un calendari de treball i una relació de fonts documentals que els poden ser útils.

Li cal empatia per a comprendre els problemes que té l’estudiant en el seu aprenentatge.

Li cal relacionar-se amb els estudiants i obviar etiquetes o concepcions que li vénen donades d’altres.

El rol de professorat en l’ABP És un facilitador de l’aprenentatge dels estudiants. No els dóna les coses fetes, sinó que els incentiva perquè aprenguin per descobriment, en un procés d’autoaprenentatge, autònom i autodirigit.

En el model clàssic d’ABP, tutoritza un grup d’entre cinc i sis estudiants, i dinamitza les reunions de grup on ells estudien el cas i estableixen les hipòtesis i les necessitats d’aprenentatge necessàries per a resoldre’l.

6

Entrevista realitzada el maig de 2012 a la Unitat d’Educació Mèdica de la Universitat de Girona, per encàrrec de l’editorial Graó. Se’n va publicar una selecció de preguntes a la revista Aula de Innovación Educativa, núm. 215, octubre 2012 (en castellà) i a Guix, núm. 388, octubre 2012 (en català). Aquí en reproduïm unes altres, també inèdites.

25

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

Els orígens de l’ABP Als anys setanta, quan vostè exercia al seu país natal, Uruguai, el van convidar a participar del claustre de professorat que fundaria la Facultat de la MacMaster University (Ontàrio, Canadà) i el pla d’estudis d’aquesta. Per tal de dur a terme el currículum, van desenvolupar un model metodològic que denominaren Aprenentatge Basat en Problemes (o Problem Based Learning, PBL). Què els va impel·lir a crear-lo?

Fonamentalment, la nostra experiència –primer com a estudiants i després com a docents, en un sistema tradicional– ens va fer adonar que l’aprenentatge és més efectiu quan se’n veu la seva rellevància sense que calgui –com en el sistema tradicional– dir a l’estudiant «això et servirà», perquè és un acte de fe.

Enteníem que quan els continguts són aplicables s’aprèn més.

Quan els continguts són aplicables, s’aprèn més En algun dels seus articles ha comentat que els fundadors de la McMaster University tenien clar el que no volien fer, el que no s’havia de fer en un context educatiu. I a propòsit del nou disseny curricular per a la nova universitat que projectaven –que comportava importants canvis respecte als models establers fins aleshores– vostè parla d’àrees de risc. A què es refereix, exactament?

Les àrees de risc estaven relacionades amb el nou mètode, amb la nova estratègia amb què el professorat estava menys avesat i, per tant, hi tenia menys desimboltura. Això els creava neguits i hi havia el risc de revertir al mètode tradicional, perquè els resultava més familiar i més conegut: s’hi sentien més còmodes.

Les novetats ens frenen perquè ens creen dubtes, i els dubtes ens paralitzen És important no entrar en aquest joc d’apostar per les classes tradicionals, conegudes i controlables. És cert que quan l’alumne pregunta (i compte amb el què pregunta!), no sempre sabem la resposta. Per això és més temptador arribar a classe amb la classe preparada i explicar-la, precisament perquè és més fàcil! Però davant la curiositat que a vegades manifesten obertament determinats alumnes, el professor ha de posar més llenya a aquest foc; si no, s’apaga l’interès de l’alumne, perquè no pot satisfer les necessitats mentals d’aprenentatge. I l’ABP ho permet.

Però, compte de no confondre el fet de donar resposta a un dubte concret (“Què és això?”) amb les necessitat mentals de raonament i comprensió (“Per què passa això?”). El professor facilitador, com el que treballa amb ABP treballarà amb l’estudiant donant-li respostes que no es troben a la segons línia del tercer paràgraf de la plana cinquanta dos del llibre, perquè sí que raonarà amb ell.

El professor ha d’acceptar que no pugui saber una resposta concreta. No li ha de preocupar, perquè el que sí pot utilitzar és el raonament, que és el que permet construir el coneixement.

Perquè l’actuació d’un docent sigui efectiva, és necessari que estigui convençut d’allò que fa i de com ho fa. Què recomanaria a un professor o professora que vulgui aplicar l’ABP? Que no dubti, perquè no li funcionarà. Ha de començar amb el convenciment que l’ABP funciona. De tota manera, ha d’estar preparat perquè li sorgeixin preguntes com: 26

«Què estic fent…?»; «Faig tot el

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

necessari?»; «Si digués als estudiants on han d’anar a buscar aquestes qüestions, avançarien més ràpid».

Inevitablement ha de passar per una primera etapa d’incertesa, però quan s’adoni de la quantitat de coses que aprèn l’estudiant amb aquesta metodologia, agafarà confiança. Cal dir que és un mite que els estudiants se’n van per les branques; realment són molt conscients de què han d’aprendre. I quan el professorat s’adoni d’aquesta realitat, es convencerà de la validesa del mètode.

Com altres mètodes, l’ABP parteix d’un determinat model de persona (alumne) i d’una relació profesor-estudiant. No li sembla que el que planteja l’ABP té a veure amb l’estil terapèutic que establí Carl Rogers entre el psicòleg i pacient (a qui anomenava client): acceptació incondicional en les capacitats i possibilitats de l’altre, empatia i autenticitat en les relacions humanes?

D’alguna manera, sí. Cal empatia per comprendre els problemes que té l’estudiant en el seu aprenentatge, especialment quan ve d’un programa d’estudis tradicional en què se li donava informació i no se li demanava raonar ni analitzar. Però no hi ha acceptació incondicional, perquè s’estableixen limitacions que vénen donades per una sèrie de competències que s’han de complir i que s’han d’adquirir.

Cal empatia per comprendre els problemes que té l’estudiant en el seu aprenentatge

Els grups com a context social d’aprenentatge L’ABP és una metodologia que utilitza el treball en grup com a context d’aprenentatge. Segons la seva experiència, com han de ser aquests grups, homogenis o heterogenis? I com han de constituirse, de forma aleatòria i lliurement o, per exemple, tenint en compte els resultats d’un sociograma? I el treball del grup, com s’organitza, de forma cooperativa o col·laborativa?

Formar-los aleatòriament té un avantatge: els estudiants s’agrupen talment com en la vida professional. Tots volem treballar amb persones amb qui tenim bona relació; però ho hem de fer, també, amb algunes altres amb qui no harmonitzem. La veritat és que normalment no podem triar. Així que cal dir als estudiants: «Aprenguin a resoldre els conflictes i a treballar amb gent amb qui tenen afinitats i amb gent amb qui no».

És important que els estudiants aprenguin a resoldre conflictes En els grups heterogenis, els estudiants reforcen els seus aprenentatges, perquè els contrasten amb altres punts de vista. És a dir, observen la realitat des de diferents perspectives. És important, doncs, començar amb grups aleatoris, però cal canviar-los regularment. Després es poden crear de forma semi-aleatòria, però mirant que els seus components tinguin els mateixos interessos, les mateixes motivacions, i canviar-los segons aquest criteri, però no perquè els estudiants vulguin treballar amb els seus amics, perquè cal que els grups siguin heterogenis.

Quin és el nombre ideal d’alumnes per tutor en les sessions d’ABP? La bibliografia demostra que el nombre ideal és entre cinc i sis estudiants per tutor; amb deu també es pot manegar, però ja és molt difícil saber què està passat en el grup. Més de deu ja és un seminari, i no és el mateix.

27

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

Aleshores, com implementaria l’ABP en grups de trenta alumnes, com és el cas de les aules de primària o secundària?

Haurien de coincidir tres professors en la mateixa hora, amb un grup de deu alumnes cadascun. Millor encara, si són dues hores.

Facilitar el treball d’un grup d’estudiants es pot fer independentment de l’àrea de coneixement en què siguem especialistes, perquè del que es tracta és de dinamitzar el grup i de desenvolupar-los habilitats de treball.

Jo, que em conec les meves debilitats, quan era a MacMaster University demanava que em posessin de tutor en àrees en què considerava que no tenia gaires coneixements: en aquesta situació era millor com a tutor, perquè em podia concentrar en el rol de facilitador. Si no, no podia resistir-me a intervenir com a expert i aleshores, segons l’ABP, actuava de forma inadequada. Però, per descomptat, per avaluar l’àrea de coneixement, només ho pot fer l’expert, que és el que en sap. És cert que una de les limitacions és el nombre d’estudiants amb qui hem de treballar. És clar que es pot fer ABP amb grups grans, però la metodologia no és exactament la mateixa perquè no podem tutoritzar personalment els grups de treball. En aquesta situació no saps què li passa al grup; per això et cal un informe. Treballen de forma independent. Si et demanen ajut, els el dónes, però no passis revista de què fan, perquè no has de fer una auditoria; no has d’intervenir en el grup, ja que aleshores no seria aprenentatge autodirigit, que és la clau de l’ABP. Així que, si se’ls dóna autonomia, cal que sigui real. Has de creure que l’aprenentatge autodirigit és efectiu per al desenvolupament personal, independent i autònom, és a dir, no depenent de nosaltres.

Està parlant de grups col·laboratius o cooperatius?

Potser és una distinció semàntica, res més. En ambdós casos l’individu s’involucra amb els interessos del grup i es contempla els membres del grup. Però hi ha matisos. En l’ABP s’espera que els interessos individuals no substitueixin els del grup, que és qui determina els objectius comuns, i que tots els membres facin un treball que els beneficiï a tots.

Es podria donar el supòsit que un individu hagués de treballar sol perquè no col·labora, no coopera, no participa, no és operatiu i decideix prescindir-ne?

En l’ABP això no és permissible. Han d’integrar-lo, encara que això no vol dir que ho aconsegueixin amb èxit. No poden prendre la decisió d’aïllar un membre del grup, ni el docent ho pot acceptar ni tampoc pot canviar-lo a un altre grup, perquè els importaria un problema que no s’ha resolt; així doncs, s’han de fer sessions amb el docent perquè els ajudi a resoldre el problema de grup.

En l’ABP s’han d’integrar tots els membres d’un grup Per això és important que aquesta responsabilitat s’hagi incorporat en els objectius del currículum, perquè pugui ser avaluada.

28

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Año 2012

Treball per competències Amb el plantejament metodològic de l’ABP, es prioritzen més els procediments i actituds que els coneixements?

Els continguts no s’han d’entendre segons el currículum clàssic. Certament, hi ha una sèrie de competències que tenen a veure amb valors i actituds. Es refereixen a la responsabilitat vers la feina, al compliment dels terminis establerts, a la capacitat de fer presentacions orals i escrita, a ser capaços de treballar en grup i gestionar els problemes que se’n derivin, etc. Són part del currículum. És a dir, que cal incloure aquests objectius perquè no siguin una part negociable. Per tant, han d’avaluar-se. Concretament, en institucions com la Facultat de Medicina de Girona, un 40% de la nota (i en alguns casos fins i tot el 50%) té en compte la responsabilitat, la comunicació i les habilitats de treballar en grup, a més de les habilitats d’aprenentatge.

Hi ha una competències que tenen a veure amb valors i actituds També ens hem adonat que la puntualitat és imprescindible per a l’ABP. Per això és un element que s’ha d’avaluar. És a dir, és part del currículum. Puntualitat i assistència no justificades tenen una penalització important de la nota.

En aquest model d’aprenentatge, si un alumne falta a classe, el treball del grup se’n ressent.

Per això s’han d’establir criteris d’assistència clars, amb grups amb tutor o sense. I s’han de complir. El grup s’ha de responsabilitzar, autoregular-se i evitar desenvolupar aquesta habilitat de falsa tolerància que, en general, és el resultat d’una covardia, i res més que això. S’han d’enfrontar a «no vas fer el treball que et vas comprometre a fer». ... i si tot i això, no ho fa?

Aleshores el grup ha de plantejar la situació al docent, que és qui ha de resoldre que l’estudiant suspengui.

L’ABP no suposa un aprovat automàtic.

Els casos permeten als estudiants generar idees noves a partir de coneixements previs. Si la creativitat es refereix tant al fet de produir amb l’intel·lecte com amb la fantasia, i també a trobar solucions originals als problemes, qualsevol solució als casos seria vàlida o s’haurien donar alguns requisits?

Hi haurà creativitat si no ens copien a nosaltres, si fan una cosa diferent, que ens sorprèn. És clar que quan s’ha de resoldre un cas no s’hi val qualsevol solució, no. Ha de ser una solució justificada, raonada, que tingui sentit.

Per exemple. Es presenta un problema als estudiants i ells han d’establir hipòtesis que expliquin el que s’està descrivint en el cas. Després s’informen i ho estudien, i quan tornen han de contestar preguntes plantejades pel docent en relació a les hipòtesis que van plantejar, i es poden adonar que no eren vàlides, i ho han de manifestar així. Aleshores l’avaluació no ha de ser negativa, perquè tot i que la hipòtesi fos equivocada –perquè partien d’un punt de vista també erroni–, el raonament podia ser adequat. I això no vol

29

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | Any 2012

dir que els estudiants siguin incapaços o ineptes. Així que s’ha de donar crèdit d’aquest raonament –no de la solució final– i, sobretot, l’autocorrecció. És a dir, no només s’ha d’avaluar la solució adequada al problema, sinó també el procés.

Això significa que no hi hagi d’haver objectius d’aprenentatge que cal complir i que són innegociables per a ser avaluats? No, de cap manera, sinó que els has de modificar perquè es puguin donar circumstàncies com aquestes.

En relació a la comunicació, l’estudiant que és més hàbil a nivell verbal tindrà més èxit que el no qui no tingui aquesta competència tan desenvolupada?

El professor s’ha de plantejar si corregeix puntualment o corregeix el procés de l’estudiant. Vull dir que, si l’estudiant persisteix a no desenvolupar aquesta habilitat, realment té un problema, i l’ha de solucionar.

L’ABP no és un sistema educatiu competitiu En un sistema que no és competitiu, com intenta ser l’ABP, l’estudiant que comença amb un nivell més baix de destreses i habilitats comunicatives que un altre més capacitat, pot arribar a tenir èxit –el mateix o més, fins i tot–, en la mesura que arribi al que s’ha determinat com a nivell que cal assolir.

El professor com a dinamitzador o facilitador Quines competències considera que ha de tenir un tutor per ser un bon facilitador? Com s’aprenen?

Bàsicament s’aprenen per capacitació fent talles específics en cursos d’educació permanent, i fent pràctiques. És veritat que cal una habilitat innata, però també cal una dedicació important i vocació. Una de les millors tutores que tenim a Medicina treballa molt i té una alta responsabilitat. És dura, sí, i no tolera gaires coses, com un comportament irrespectuós dins del grup.

Si comparéssim tres persones diferents que siguin bones facilitadores, què tenen en comú?

En primer lloc, saben i accepten viure amb la incertesa que no hi ha una línia recta des d’aquí fins allà. Son flexibles.

En segon lloc, accepten que poden viure amb el silenci. No és fàcil mossegar-se la llengua. La nostra tolerància al silenci és baixíssima. Són persones que, abans d’intervenir, es qüestionen si ho fan perquè se senten incòmodes o perquè el fet de fer-ho ajuda els estudiants. I ho fan de manera sistemàtica.

En tercer lloc, pregunten més que no pas asseveren. Fan preguntes que permeten que l’estudiant s’expliqui i que s’adoni per sí mateix de si s’havia equivocat o no. No fan preguntes de resposta sí o no.

A més, estan convençudes que amb tot el procés l’estudiant aprèn. I això inclou actituds. Són persones amb molta empatia, que reconeixen les dificultats. Són molt sensibles al que li passa al grup.

30

Revista

PRODIEMUS

|

www.prodiemus.com | ISSN: 1988-2173 | A単o 2012

31