Arts 07 by Arts. Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

Estem sempre al costat dels nostres clients. Les 24 hores

Estem de servei

del dia. Treballant amb el ferm propòsit d'assolir, dia a dia, una millor qualitat en l'atenció i el servei. Oferint

tracte

més

agradahle. Innovant tecnològicament des dels centres de producció als sistemes de distrihució. Vetllant pel respecte al nostre entorn. ~omés

així. amh aquest

esperit de superació, podem fer realitat la nostra vocació de millora.

I!enher En bona companyia

Grup'

Endesa

66V* * *

LES SEVES INVERSIONS MÉS RENDIBLES AL 1er. BANC DEL PAís

BANCO BILBAO VIZCAYA

Revista del Cercle de Belles Arts nQ 7, novembre 1993

Consell de redacció: Jordi Capdevila Manuel Garcia Quim Minguell

SUMARI

Secretari de redacció: Joan Maria Piqué 5

EDITORIAL

ENTREVISTA Jaume Perelló: "A mi m'agrada la dona: expressa la sensibilitat i la temura". MD. Burrell i E. Rodríguez

Col.laboradon: Balasch Josep Borrell Maria D. Burrell Alfons Carrasquer Toni Conejo ImmaDadon Francesc Gabarrell Josep M" Martínez Camil.la Minguell Maribel Nadal 1. Pujol Evelyn Rodríguez Mònica Sesma

POESIA Tea in the Sahara, Josep M Martínez

HOMENATGE A l'Ermengol, by Balasch

10 11 12

OPINIÓ El poeta dels signes, Quim Minguell i Cardenyes La desaparició de la "Casa Nadal", C. Minguell i M Nadal El Museu Morera, F. Gabarrell

Fotos: Arxiu Cercle de Belles Arts Pep Espluga Alfons Pérez

RUTES Presència barroca a la comarca de Les Garrigues, A. Carrasquer i D. paz .Dibuixos de J. Pujol

Regidoria de Cultura Ajuntament de Lleida

RESSENYES Una aproximació a Francesc Bordalba, Joan María Piqué

Edita:

CRíTICA La Catedral de Santa Maria de Cervera, M Sesma i C. Minguell.

Cercle de Belles Arts CI Major, 24, lr Teler 24 37 25 25008 Lleida

TROBALLES Iconografia de les esteles funeràries, discoidals de Tarrés, Toni Conejo

Dipòsit Legal:

NOTICIES Les "Girelles" i el "Racó de les bones hores ", J. Borrell

Col.laboren:

L-127-1990 Arts no es faresponsable dels contiguts dels escrits publicats, l'opinió dels quals reflecteixexclusivamentel criteri del signant.

23 24 26

ACTIVITATS El teatre entra en escena, jo%n M Piqué El Cercle de Belles Arts: lJIt nom propi en la cultura de Lleida, Joan Maria Piqué Convocatòria Premi de Pintura "Jaume Minguell"

ARTS picbu3

··:ú:,:.~{~::.@~::R*q~~~;:·.::: -~---....

Gai~ria d'Art :\>

Gas Lleida

730tiCíút : RútWl.M¿út gez.z.útJ/1., 3 tee. 23 81 07 /!.eeidút 'éúteeez. : QeJ/1.ez.úte 73útos, :2 3 tee. 24 69 37 /!.eeidút

Major, 74 25007 Lleida Tel. (973) 27 18 11

Pi i Maragall, 10 - Tel. 24 09 27

-=- =

25004 LLEIDA

IMPREMTA COMERCIAL AVGDA. BLONDEL. 12

TEL. 243422 LLEIDA

MATERIAL TÈCNIC· DIBUIX I PINTURA CREACIONS GRÀFIQUES . OBJEDES D'ESCRIPTORI

D EDITORIAL

Ara que arribem a la fi d'aquest any, fóra bo de fer una mica de repàs d'allò que ha esdevingut la nostra associació. Darrerament s'han incrementat d'una manera frenètica les activitats: organització icol.laboració de concursos de pintura, exposicions, la mostra del Fons del Cercle de Belles Arts arreu de les comarques de ponent, actuacions de la coral, representacions i cicles de teatre, l'escola del Cercle, conferències, la revista, la Fira de la Pintura i el dibuix, la Filmoteca de la Generalitat, el Premi de Critica, col.laboracions amb altres associacions que tenen els mateixos objectius... Realment, i objectivament, hi ha hagut molt moviment, però allò més positíu és que això es gesta sòlidament, no és pas un foc d'encenalls, tot i que sovint s'està remant amb el corrent en contra i hem ensopegat amb alguna pedra que algú "distretament" s'ha deixat al mig del cami. A partir del proper any hi ha programades més activitats, i força atractives; què us sembla una emissora de ràdio del Cercle? Sabeu queja estem fent gestions per poder fer la primeraemissoraexclusivament cultural a les nostres comarques. I unaprogramació estable de Teatre? Si no ho fem nosaltres qui ho farà? I un cicle de conferencies per conèixer a Joan Miró? I una diada amb tots els socis? Estem il.lusionats i tenim moltes ganes de fer més activitats, sobretot si continuem tenint la vostra participació i col.laboració, com també la dels lleidatans i de les intitucions que recolzen la nostra tasca. Un treball que surt de la societat civil sense cap altra finalitat que dinamitzar la ciutat, incentivar i difondre la cultura i l'art sobretot en uns moments que el món s'està transformant. Quant a la revista, i com es deia en el número anterior, podreu llegir un seguit d'articles realitzats per universitaris que s'han incorporat al projecte del Cercle de Belles Arts i, tot incrementant els nivells de continguts, fa realitat l'obertura cap al món universitari. A poc a poc es van acomplint els objectius que ens vam proposar.

ARTS pà¡ina 5

D ENTREVISTA ,

JAUME PERELLO Maria D. Burrell Badía Evelyn Rodríguez lilana

" A MI M'AGRADA MOLT LA DONA: EXPRESA LA SENSIBILITAT I LA TERNURA"

El pintor i escultor Jaume Perelló és fill de terres lleidatanes. La seva obra s 'ha desenvolupat sense pausa des del seu llunyà inici en una pretensió creadora sempre a instàncies de l'exigència més tenaç. Això és vàlid sobretot pel que fa a la seva faceta com a escultor, sense dubte la més impotant de la seva creació. El seu estil reflecteix la independència de l'artista; estil obert a les inquietuds contemporànies. El món personal de Perelló és un món que es tradueix en formulacions complexes, imaginatives i d'una simplificació estètica genuïna.

p- Quan va començar la trajectòria professional creadora? R- Bé, la vida artística és per a tota la vida. És el pas dels anys, l'experiència. Jo vaig tenir grans mestres: Calcio Petmchi, per exemple. A Italia va ser més que un mestre, fou un pare. Ells m'han donat tota l'experiència. La seva trajectòria de quaranta anys jo l'aprenia en dotze mesos i això em formà com a artista, a més de passar tota la meva vida investigant l'art.

P- Quina diferència existeix entre l'artista investigador i el que no bo és? R- L'investigador estudia i crea allò que no existeix, amb Nostalgia, 4Ox27x27 cm. coral

ARTS pilcma 6

tècniques, fa el que no fan els altres, crea el seu propi estil.

Jo he de crear el meu propi estil, la meva pròpia ceràmica,

P- Quins són els temes que li resulten més fàcils

pintura o escultura, no el que ja existeix.

d'expressar?

p- Dins la seva trajectoria professional, quin premi li

R- Tots, els he tocat tots, alguns són més bonics que

ha arribat més al cor?

altres... A mi m'agrada molt la dona perquè expressa la sensibilitat i la ternura, però la qüestió és crear, els temes

R- Bé, jo els premis no els valoro massa. L'obra que

sorgeixen sols.

realment val és aquella que queda per sempre. Aquest és el millor premi, el principal.

P- Què en pensa dels artistes i de l'art actual?

P- Què pensa sobre el fet que es reconeguin als artistes

R- Avui no hi ha artistes, la vida és molt materialista i

una vegada morts i no en vida?

s'està destruint. Avui el que hi ha són grans mites que puge~ com l'escuma perquè la societat els necessita, però

R- Crec que ha de ser així per una senzilla raó: el que

no tenen formació artística, per això estem a l'època dels

nosaltres hem de fer és treballar amb molta senzillesa i

mites i dintre d'uns anys de l'art actual no en quedarà res,

crear les màximes obres possibles i, el temps, eljutge del

es produirà una autodestrucció.

temps, atorga el premi etern.

P- Com qual ¡ficaria la seva obra, les seves directrius? R- Jo vaig de cara a la simplicitat de la obra, a la simplificació de l'art, faig una escultura amb dues línies, no amb tretze. Aquesta és la part técnica, l'altra és arribar a tothom, que l'art entri a les famílies i als pobles.

P- Creu en la inspiració? R- Bé, això és molt relatiu, jo la tinc com una diapositiva instantània, quan començo una obra ja sé com serà en ésser acabada.

P- Quin és el projecte més immediat? R- El museu, lafundació; ara treballo aquí per acabar això i si hi ha cap encàrrec també ho faig, però estic més centrat en acabar el museu perquè ben aviat pugui ser obert i la gent en gaudeixi.

Ternura, 7Ox17x17 cm. coral

ARTS pàgina 7

POESIA

TEA IN THE SAHARA Josep Maria Martinez Inglés

Tinc la imatge d'un trenta prenent te al bell mig del Sahara. Suposo que és la imatge de la impotència encoratjada pel desert d'una clariana.

No sé pas qui deu tenir la indecència d'haver-me apreciat i apreciar-me encara. després de servir-me i conèixer-me massa, però en tot cas algú hi ha que s'esmera en dur-me ben plena de te la tassa, en espolsar-me de la cara la cendra, i amb ella i amb terra, fer-ne una màscara. La meva. El criat em fa el te de tota manera i al tro d'una duna me'l bec amb calma, tot rumiant com dimonis puc fer certa la il.lusió d'un miratge que de fet sé que m'enganya, en els instants que veig blancs els guants de seda del qui amb respostes de silenci i de te m'acompanya. ARTS pàgina 8

DHOMENATGE

a l'Ermengol, co1.laborador de la revista Arts i membre de la Junta del Cercle de Belles Arts, per l'obtenció del Premi MINGOTE, 1993. ARTS pàgina 9

OPINiÓ

EL POETA DELS SIGNES Quim Minguell Cardeñes

Hem commemorat el centenari del naixement de Joan Miró. Un home que va col.lectivitzar un art individual. Tot i no tenir un esperit revolucionari, Joan Miró dedicà la seva existència a la construcció d'una expressió pròpia que no s'identifiqués amb qualsevol altra creació plàstica. A més de trobar-la, va obrir nous camins i entrà en el món de l'art en un moment que no era gens fàcil; les avantguardes, tot i que es configuren a partir d'artistes concrets, anaven trobant un reconeixement i es consolidaven. Miró que n'era un coneixedor, hi va tenir relacions,pero no va

integrar-s'hi per poder obrir nous horitzons i formar una estètica particular. Les primeres obres de Miró són figuratives i reflecteixen l'entorn noucentista del moment com també la informació que li arriba dels "Fauves", Cezanne, Van Gogh i el cubisme. Quan l'any 1921 s'instal.la a Paris manté un contacte directe amb el

grup surrealista i es comença a apreciar en les seves obres, detallistes, els primers signes que formaran el vocabulari mironià i els aspectes que contiguren el seu territori; la tendència abstraccionista, el vitalisme del color, una

{! ~ :...., O ~\

composició dispersa i geomètrica, els signes- fruit de la simplificació dels objectes-,el grafisme. AI final de la dècada dels 20, incorporà nous elements dins les seves obres: el collage, el treball amb objectes i l'experiència delvolum que més tard es reflectirà en les ceràmiques i escultures. Quan esclatà la guerra civil, Miró treballà amb el govern de la república i reflecteix en els seus treballs aquest drama; les figures són agressives i grotesques. Aquesta actitud varia, produeix un procés introspectiu, amb la II guerra . mundial.Apareix la sèrie "Constel.lacions", que les comença a la ciutat francesa de Veregeville, i són la síntesi de l'univers mironià, que assoleix un llenguatge obert d'expressió, madur. El retorn a Catalunya no li permet, sobretot els primers anys, manifestarse obertament. El seu treball s'encamina vers el gravat, la ceràmica i sobretot l'escultura i malgrat la situació política pel seu estudi de Barcelona es relacionen, a través de Joan Prats, joves artistes catalans que volien coneixer i mantenir contacte amb les avantguardes: Joan Brossa, August Puig, Ponç, Cuixart, Tàpies o els seus amics Foix i Gasch, Finalment s'instal.la a Palma de Mallorca on Josep Lluís Sert va constrq.ir-Ii l'estudi a Son Abrines i s'obre una nova dimensió en el seu treball, ja que el seu llenguatge esdevé més directe: el traç marca la composició, l'aparició d'espaisbuits, la facilitat gestual, els grans formats de les teles. Buscava transmetre la màxima intensitat amb el mínim de materials esdevenint, com ell deia, més boig, agressiu o malvat. Un dels documents escrits més interessants de Joan Miró és el llibre que van preparar amb l'escriptor i criticfrancès Georges Raillard. "Ceci est la couleurde mes rèves" .Davant el tòpic d'un Miró infantil i espontani apareix un personatge molt madur i consistent. Sempre va estar compromès amb la lluita per la llibertat del nostre poble, mai no va voler fer cap exposició oficial sota el franquisme i, fins a l'arribada de la democràcia no hi ha un reconeixement institucional del seu treball. Cent anys després del seu naixement hem tingut una bona excusa per descobrir, a través de les moltissimes propostes mironianes, aquest poeta dels signes que fou en Joan Miró.

ARTS pàglna 10

OPINiÓ

LA DESAPARICiÓ DE IICASA NADAL" Camil. la Minguel/ i Maribel Nadal

Lleida, tot i que és una capital amb una notable incidència en el seu entorn, no disposa d'una arquitectura que remarqui aquesta influència socio-econòmica. L'arquitectura de la capital del Segrià no és senyorial, ni aburgesada, i les poques mostres que defugen de la normalitat són poc conegudes pels lleidatans. Un dels corrents que va deixar més empremta a la ciutat és el Modernisme: l'asil Borràs, Correus, l'antiga delegació d'Hisenda, l'estació de ferrocarril, el cinema Vinyes, la casa Morera. Bona part d'aquest patrimoni és obra de Francesc Morera Gatell que fou arquitecte municipal durant el període 1906-1951. Dins les nombroses edificacions atribuïdes a aquest arquitecte de Tarragona trobem la "Casa Nadal", situada a l'avinguda de Catalunya nÚ1n 5, on hi ha l'estudi de l'escultor Cristòfol· i, tot i essent una construcció ben emblemàtica dins el patrimoni cultural de la ciutat serà enderrocada a causa de la transformació que hi ha projectada en aquesta avinguda.

La Casa Nadal fou edificada l'any 1915. El disseny va ser obra de Francesc Morera i la construcció de Francesc Nadal. L'interès d'aquest edifici rau en el tractament estructural i ornamental de lafaçana que és un exemple clardel tipus de modernisme que s'implantà a Lleida. L'ornamentació de la part superior de l'edifici és coronada per unes singulars formes que es perllonguen en la part inferior en relleus :florals de grandimensió, els quals deixen pas a les obertures dels balcons. Els balcons de la planta baixa, dels quals tan sols en resta un, van ser esculpits per l'italià Bartoletti. Aquesta casa sempre ha estat destinada a habitatge particular dels propietaris, lafamilia Nadal, i també ha estat estudi i taller de l'escultor Leandre Cristòfol. Ara les directrius urbanístiques fan desaparèixer aquest edifici. Amb aquest es fon també part del limitat patrimoni de la ciutat i l'espai sentimental d'un artista. Com deia Joan Fuster: "Hem inventat l'arqueologia i n'hem de sofrir les conseqüències; vull dir, ser-ne tema el dia de demà".

ARTS pà&iDa 11

D OPINiÓ EL MUSEU MORERA Francesc Gàbarrell i Guiu Parlar del Museu Morera des del punt de vista d'un lleidatà suposa fer un veritable examen de consciència; i és que cal considerar que l'única institució d'aquest tipus que realment funciona a la capital del Segrià no és més que una pura i simple anècdota per a bona part dels seus habitants. Deixant de banda, però, totes les connotacions de pintoresc to localista i enfocant l'assumpte des de la perspectiva de l'anàlisi museogràfic, aquest desconeixement per part dels lleidatans ens remet a dos factors claus dins el seu estatus actual. El primer, i més important, és la localització del propi museu i els accessos més immediats. I és que el Morera, després de viatjar de seu en seu, acabà vivint de rellogat en una de les estances de l'edifici del Roser (antic convent i universitat) que si l'any 1975 ja començava a patir importants mostres de degradació, avui dia esdevé absolutament inadequat. La problemàtica dels cascs antics de les ciutats és, i serà, un tema força compromès i necessitat d'una total delicadesa en el seu tractament. El que succeeix, però, és que indubtablement no sembla el millor lloc per a coBocar-hi una institució d'aquestes característiques, i més si, com en el cas de Ueida, es troba submergit en un ambient de marginació social força evident, i d'absoluta degradació urbanística (malgrat els petits intents de l'Ajuntament per evitar-ho). I és aquest el factor que creiem que impedeix el correcte nivell d'interacció entre un museu i la gent que l'acolleix i el visita. I a tota aquesta problemàtica, alhora, cal afegir-li la que es deriva de l'estructura interna de l'edifici que acull el museu, absolutament obsoleta i insuficient. Així, atesa la seva condició d'antic convent, el Morera se situa a l'espai on hi havia l'església, que fou tallada horitzontalment en dues meitats, i va quedar la part inferior com a aula de l'Escola Municipal de Belles Arts, i la superior, just sota la cúpula barroca, com a museu. Els resultats més evidents d'aquesta intervenció s'agrupen bàsicament en dues parts: 1. El museu es troba submergit en un complex arquitectònic que li és aliè (no fa falta construir un segon "Partenó" com a l'any 1917, però sí un edifici propi en condicions) i en el qual no acaba d'encaixar (la sensació d'afegit és sempre força patent). Així, si el visitant ja tindrà problemes per accedir a un museu molt mal indicat i coBocat en un carrer no excessivament recomanable (unes hores menys que altres), quan per fi aconsegueixi traspassar el gran llindar de pedra de l'entrada se n'adonarà que encara no ha arribat al Museu Morera, sinó que en aquell moment es troba visitant l'Escola Municipal de Belles Arts (una altra institució que caldria revisar). Un flamant i nou ascensor, però, el conduirà fins al pis superior on,# a través d'una petita porta accedirà al museu pròpiament dit. 2. Aquesta intenció de convertir un espai unitari en multifuncional mitjançant la construcció de nivells artificials no és un fet molt estranyen el condicionament arquitectònic de determinats edificis; el que passa, però, és que normalment els resultats, tant a nivell estètic com pràctic, no són gens saludables. El Museu Morera, doncs, està situat en el nivell superior de l'antiga església, en un espai mancat d'un recorregut clar i absolutament insuficient per a la quantitat d'obres i activitats que una institució museística hauria de dur a terme. D'altra banda, l'obertura cap a l'exterior que suposa la cúpula barroca i la mala qualitat dels materials emprats en la construcció del fals terra fan que la temperatura sofreixi, en les diferents estacions, canvis molt bruscos i gens recomanables per a la conservació de les obres. Afortunadament fa poc temps s'han instaHat calefactors, que si bé no permeten gaudir de l'ideal d'una atmosfera controlada, sí que eviten si més no la "congelació" dels treballadors i dels eventuals visitants hivernals. Si després de llegir aquests dos punts es pensa en el Morera com en un mal museu o un museu que no funciona, cal deixar aquest pensament immediatament de banda. El Museu Morera és una institució que funciona, i això, atesa la gran mancança de mitjans econòmics i humans i la seva localització i condicionament, és un tret força meritori i una tasca a reconèixer als qui la duen a terme. De totes maneres, tampoc s'ha de pensar en el Morera com en un fet aïllat; molts museus funcionen com ho fa el nostre, o encara pitjor, i tiren endavant. Preferim, però, no pensar que això de "tirar endavant" s'estigui convertint en un tret idiosincràtic de determinades institucions. D'altra banda, l'espai d'exposició del museu ha estat subdividit mitjançant els característics plafons blancs, tot creant una trama força enrevessada que impedeix la formació d'un circuit clar de seguiment. El que succeeix, però, és que com el factor cronològic, donades les característiques del museu, no és massa important, l'ordre de visualització tampoc cal remarcar-lo excessivament. Així, les obres s'agrupen segons els diferents autors, que van des del propi Morera i el seu mestre Haes (les coHeccions dels quals serien les que, sobretot a nivell estatal, donarien més importància al museu) fins a artistes més contemporanis com Leandre Cristòfol o Àngel Jové. Com ja hem començat a apuntar, un dels problemes més greus d'aquest museu és l'absoluta falta de recursos econòmics, fet que provoca la disposició d'uns pressupostos anuals autènticament irrisoris. Aquesta és la principal font de totes les mancances anteriorment esmentades i que repercuteix directament sobre les activitats d'investigació i divulgació que pugui realitzar el museu, alhora que fa que actualment tan sols hi hagi dues persones en plantilla. A nivell educatiu, doncs, les funcions es troben en estat de paralització (s'havia pretès treballar, bàsicament, amb grups escolars reduïts) i el moviment de professionals de la història de l'art que es podria crear entre Museu i Universitat és inexis-

ARTS pàgina 12

tent. Tot i això, el Museu Morera ha aconseguit catalogar la majoria de les obres que guarda, i aquest és un fet molt més important del que sembla, sobretot a nivell científic, i del qual molts altres museus es troben mancats. Alhora s'ha editat un petit catàleg infonnatiu sobre el museu i tot el que conté (força complet i divulgatiu) i ja fa un cert temps que s'instaurà un premi, la Medalla Morera, que s'atorga cada dos anys a un determinat artista lleidatà en reconeixement de la seva trajectòria. Aquest fet, però, no s'acompanya d'un premi en metàHic, sinó amb la publicació d'un catàleg on l'artista mostra la seva obra de la fonna que a ell li sembla més adient, és a dir, que el muntatge, presentació i edició es fan seguint la voluntat explícita del premiat. Així, la importància, tant qualitativa com econòmica, d'aquesta publicació s'emporta ja bona part dels escassos pressupostos del museu. Finalment cal destacar la sorprenent simplicitat del sistema d'emmagatzematge d'obres no exp0sades, que ajuda a economitzar una cosa que precisament no li sobra al museu, l'espai, tot i que alhora la ja tan reiterada manca de mitjans econòmics fa que molts quadres es mantinguin en un estat de conservació deplorable, que segurament acabarà amb la seva destrucció, donada la impossibilitat de pagar el cost d'una restauració. Malgrat tot això, el Museu Morera manté importants contactes amb altres ciutats i museus d'Europa. I l'exemple més clar el trobaríem en el nexe que l'uneix amb el Museu del Prado, donat que tant Morera com Haes esdevenen peça clau per a l'estudi de l'anomenat "realisme paisatgístic" que es produí a Madrid al darrer terç del segle XIX. Alhora també existeixen diverses relacions amb museus parisencs, on fa uns anys, per exemple, es realitzà una retrospectiva del pintor Gossé, amb un importantíssim préstec d'obres per part del Museu Morera que, a partir d'un acord firmat l'any 1987, administra un fons de mes de 107 obres menors d'aquest artista. Totes aquestes notícies i dades són fets absolutament constatables i que pretenen deixar constància d'un tret indiscutible, i és que l'únic museu que ara per ara funciona com a tal a la ciutat de Lleida no és, ni molt menys, una institució com cal, però si una entitat que, tot i les facilitats donades, es resigna a desaparèixer, mentre espera el moment en què sigui coHocat en una seu adequada, es capaciti econòmicament per a poder desenvolupar les funcions que fan de qualsevol museu un instrument social, i s'introdueixi d'una manera definitiva en l'àmbit ciutadà que li pertoca. Quan tot això succeeixi, i els que pensin que és una utopia irrealitzable que visitin la ciutat de Girona, podrem deixar de parlar del Museu Morera com d'un fet purament anecdòtic, i estarem realitzant el primer petit pas cap a la transfonnació de la ciutat de Lleida en la capital d'un nucli de comarques en lluita per anuHar el sentit inteHectualment despectiu del terme.

El Roser no és el marc més adient per al Museu Morera.

ARTS pàgina 13

D OPINiÓ PRESÈNCIA BARROCA A LA COMARCA DE LES GARRIGUES Alfons Carrasquer Sanchez - Imma Dadon Paz Illustracions de 1 Pujol En el món de l'art, com en moltes d'altres disciplines, s'imposen uns gustos, unes modes o uns valors estètics que ens fan apreciar uns elements artístics i infravalorar-ne d'altres, o si més no, deixar-los en el racó de l'oblit. Segurament a molts dels lectors els haurà resultat estranya, o més bé curiosa, aquesta expressió de "presència barroca a la comarca de les Garrigues" i justament aquesta bella comarca és farcida de vestigis d'aquest estil. La comarca de les Garrigues, entre d'altres aspectes, destaca per la presència d'un seguit de construccions religioses, les quals tenen una relació directa amb el barroc català dels segles XVII i XVIII; en aquests edificis es manté la prolongació de l'esperit classicista francès, molt més sobri i racional que l'italià.

Us proposem doncs, conèixer el patrimoni arquitectònic de les Garrigues, referent a aquesta època concreta, el qual és poc conegut malgrat la seva riquesa i generositat. Així és que, traçant una ruta concreta, realitzem un estudi dels municipis de Juneda - Les Borges Blanques - El Cogul - Granyena de les Garrigues - La Granadella, essent conscients d'altres possibles trajectes. Aquest recorregut té en la població de Juneda el punt de partença de la ruta escollida. Ens trobem amb l'església de Sant Salvador, també anomenada de la Transfiguració, l'estil de la qual és una síntesi d'elements barrocs i neoclàssics (com el cas concret del campanar). Al segle XVIII se substitueix l'antic temple per una nova edificació alçada a la Plaça Nova. La façana es troba, avui, en un òptim estat de conservació. La simplificació que mostra aquesta façana no és però un inconvenient per tal d'elogiar la seva gràcil simetria. Així, els elements ornamentals es mostren aquí sense cap afany de monumentalitat; al contrari, tant la preciosa imatge emmarcada com la suavitat mostrada per la !fnia de l'arquivolta superior, fan d'aquesta façana, un exemple de barroc clàssic, sever i senzill, però amb un intimisme molt peculiar.

Fent camí vers la capital de la comarca, Les Borges Blanques, es troba l'església parroquial dedicada a l'Assumpta, la qual presenta elements neoclàssics i barrocs. Va ser construïda en els segles XVIII-XIX sobre l'antiga església gòtica de Sant Joan, aprofitant les pedres d'un castell desaparegut actualment. El seu estat de conservació és bo, tenint en compte les restauracion~ dutes a terme durant els anys 40. És potser aquest l'exemple monumental barroc més efectiu de tota la comarca, no per la seva ornamentació sinó per la força romano-clàssica i la seva clara composició. La multiplicitat i la gradació descendent de les pilastres, i sobretot de les diferents fornícules, fan d'aquesta façana una gran mostra de l'estil barroc clàssic dins un àmbit rural. L'alçada que aconsegueix el campanar és considerable, destacant la seva estilitzada balaustrada i mostrant la mateixa elegància que la resta de la façana. Continuant la ruta assenyalada, arribem al municipi del Cogul on s'ubica l'església de Santa Maria; aquesta església és fonamentalment d'estil barroc i la seva magnífica construcció es va dur a terme cap a finals del 1700. Actualment presenta un estat de conservació bastant positiu en tots els seus aspectes.

ARTS pàgina 14

1. Església de Sta. Maria (El Cogul).

2. Església de St. Crist i Sta. Maria de Gràcia (La Granadella).

Jaume Minguell i Miret. "Poble i oliveres". Pintura a l'oli sobre fusta. 59'5x137 cm.

Ens trobem davant d'una façana d'estructura totalment simètrica. Encarat a la plaça major, aquest edifici ens mostra una gran varietat de formes geomètriques, les quals li donen un especial atractiu. Així, combinant elements curvilinis i rectes fa destacar l'aspecte arquitectònic sobre l'escultòric. Hem d'assenyalar també la presència d'un esvelt campanar amb l'usual transició de cos quadrat a octogonal. Seguint un breu camí ens apropem a la població de Granyena de Les Garrigues on es pot admirar l'església parroquial de Sant Miquel, ubicada en una petita plaça, la qualli resta una visió general. D'estil barroc i contextualitzada al segle XVIII sabem que l'església va ser construïda segurament entre els anys 1763 i 1800, mantenint encara actualment un òptim estat. La façana d'aquest edifici destaca per la seva originalitat, projectada molt clarament en la bella porta d'accés. Els diferents ornaments disposats a la seva superfície li donen un aire molt elegant; així com les seves estilitzades volutes, ornamentades amb senzills motius vegetals que aporten un cert dinamisme a la seva arquitectura. Hauríem de destacar, per altra banda, l'estructura vuitavada que presenta el seu campanar. Havent travessat una dificultosa carretera, arribem al final del trajecte d'aquesta ruta, al municipi de La Granadella on es troba l'església parroquial del Sant Crist i de Santa Maria de Gràcia, sens dubte, el millor exemplar barroc, amb alguns elements neoclàssics. Datada al segle XVIII-XIX, aquest edifici es construí de nou en un extrem de la vila antiga, al lloc on des del segle XIV almenys es venerava un antic crucifix (d'aquf el seu nom), i es bastí amb la sumptuositat d'un gran temple, essent conegut popularment com "La Catedral de les Garrigues". Aquest edifici presenta una de les façanes més interessants i característiques del conjunt eclesiàstic de les Garrigues. Si bé es tracta d'una de les esglési::s més belles de les terres de Ponent, el seu actual estat de conservació esdevé una mica pèssim, no és aquell que tots voldríem, tractant-se d'una veritable joia estilística del barroc lleidatà. "La composició de la façana i el campanar és un esquema molt típic en aquestes esglésies, basat en mides harmòniques. Les pilastres alçant-se dels sòcols fins al coronament curvilini li donen un caire vertical i dinàmic. Les columnes... repeteixen i insisteixen aquest esquema de verticals i corbes dinàmiques donant ritme al conjunt", descripció de Joan Fuguet que projectem particularment aquesta magnífica façana. A pesar de la profusió ornamental que presenta, el seu esquema és fixat per una gran simetria de formes repetitives, típiques dels temples barrocs d'aquest estil italianitzat. Per altra banda, el seu campanar és veritablement un dels més bells; aquesta esvelta torre de planta quadrada es transforma en octogonal, transició molt freqüent en aquestes esglésies. Aquest edifici és sens dubte l'orgull dels habitants d'aquesta vila (antiga capital de les Garrigues).

3. Església de St. Miquel (Granyena de les Garrigues).

ARTS pàgina 15

Donat ja per finalitzat el nostre itinerari, podríem afegir algunes matisacions comunes en aquestes façanes de la comarca de les Garrigues. Així és que hi trobem una diversitat estilística, predominant els elements barrocs enfront d'altres estils com el neoclàssic, amb una pobresa evident dels materials utilitzats. Per altra banda, també s'aprecia una severitat clàssica dominant sense negar l'existència d'ornamentacions que s'amaguen sota una severa estructura. Hem pogut observar també una simetria que parteix d'un eix central i que desenvolupa idèntics elements ornamentals a banda i banda; els quals, a més a més, es repeteixen a diferent escala en la mateixa façana. La fornícula com a element central és una característica comuna en totes aquestes façanes, així com els frontons, que presenten dues formes geomètriques diferents (de vegades triangulars, de vegades curvilínies); també és molt utilitzat el recurs de l'ús de columnes o pilastres flanquejant la portada, les motllures, la presentació d'un ócul central, etc. Finalment, els campanars també fan acte de presència en totes les esglésies mostrant una transició de cos quadrat a vuitavat, encara que algun mostra arquetipus més rígits. Concloem aquest cop d'ull al barroc de les façanes de les esglésies a la comarca de les Garrigues sense negar l'existència d'altres itineraris també força interessants i proposant-vos la realització d'aquesta ruta en concret per comprovar la riquesa arquitectònica existent en aquesta desconeguda comarca lleidatana.

SIGNES CONVENCIONALS

les Borges Blanques cap de comarca l'Albag''

cap de m·unidpi autopista

- - - carretera principal _ _ _ carretera local _ rerrocarril ¡ santuari o ermita coll, collada

o¡;

... '073

monument artístic

'Tir

jaciment arqueològic vista panoràmica

ENClAVAMENTS

A T

1 JUNEDA 2 LES BORGES BLANQUES

4. Mapa de la comarca de les Garrigues, amb la ruta assenyalada.

ARTS pàgina 16

D RESSENYA UNA APROXIMACiÓ A FRANCESC BORDALBA Joan Maria Piqué Fitxa tècnica "Francesc Borda/ba i Montardit" - VILÀ i TORRES, Frederic; CERVERA i BORDALBA, Elena; CAMPRUBÍ i PUIG, Melitó. CoHecció Monografies d'Arquitectes Lleidatans número 4. Publicacions del Col'legi d'Arquitectes de Catalunya. Lleida, 1993. Fotografies de Xavier Goñi i Arxiu familiar Bordalba. Presentació a càrrec de Josep Maria Reig i Masana, president de la Demarcació de Lleida del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Aquesta obra ens acosta a un dels més coneguts personatges públics de la Lleida dels darrers quaranta anys com és l'arquitecte Francesc Bordalba. Els seus autors són: Frederic Vilà, arquitecte i doctor en Història de l'Art; Elena Cervera, llicenciada en Història, i Melitó Camprubí, arquitecte. Està dividida en dues parts ben diferenciades. En la primera, hom s'acosta a conèixer, de forma càlida i humana i aprofitant els seus propis records, la personalitat de Francesc Bordalba. Ell mateix ens explica el que ha estat la seva trajectòria professional, els problemes que va trobar i diferents anècdotes, algunes prou sucoses. Una segona part, de gran impacte gràfic, ens acosta a la seva obra deixant que parli per ella mateixa: els treballs de joventut a la Facultat, i les seves tasques al front de l'arquitectura municipal. És aquí on veiem l'ajardinament del Claustre de la Seu Vella, l'obra d'arquitectura del cementiri, i edificis representatius del paisatge urbà, com el de la Cambra de Comerç o el de L'Aliança. Finalment, els annexos ens donen notícia del Bordalba escriptor -hi ha un interessant record, fred, cru, de la Guerra Civili fins i tot del pintor. En resum, una obra indispensable per a tots els amants de l'arquitectura lleidatana i també per a aquells que desitgin conèixer millor el paisatge urbà de la ciutat a través dels qui l'han concebut.

Monografies d'Arquitectes Lleidatan

ARTS pàgina 17

D CRíTICA LA CATEDRAL DE SANTA MARIA DE CERVERA Mònica Sesma i Camil-la Minguell

Cervera, com tota la comarca de la Segarra, és un territori que destaca per la seva riquesa artística que, malgrat la seva importància dins de la història de Catalunya, és practicament desconeguda. Quant a arquitectura, tota la comarca és plena d'elements a partir dels quals hom pot resseguir el nostre passat: la vila romana de Guissona, l'ermita de Pelagalls, els castells de la vall del Sió, Montfalcó murallat, etc. En la mateixa capital de comarca hi ha un seguit d'edificis indicadors del seu caient senyorial: l'església de Sant Pere el Gros, l'església de Sant Antoni, la Universitat, la porta romànica de Sant Martí, el casc antic cerverí, el carreró de les Bruixes, la Plaça major i l'edifici de la Paeria, el Castell, les muralles o bé elements més contemporanis com l'edifici modernista del sindicat o el Monument a la Generalitat dissenyat per Josep Maria Subirach. Una de les més emblemàtiques que, per la seva situació i manca de perspectiva, 'passa desapercebuda és la catedral de Santa Maria, signe inequívoc del paper que jugà la ciutat en la època medieval. D'ençà del segle XIII van produir-se canvis importants a la vila. Es començava la construcció de l'església de Santa Maria, que absorví l'antiga capella de Sant Martí. Aquesta es troba situada en la part alta de la vila -el Coll de les Savines- i queda, immensa i semioculta, entre la Paeria i l'església de la Congregació dels Dolors. Aquest fet li fa perdre la monumentalitat. L'obra fou construïda entre els segles XIII i XV i s'inclou dins de la tipologia catedralícia, tret que li atorga una sensació d'amplitud i homogeneïtat espacial. Destaca per la gran quantitat de capelles, vuit de les quals conformen la desenvolupada capçalera equiparable a la barcelonina de Santa Maria del Mar i a la Seu de Manresa. El transcepte es coronarà a banda i banda per tres capelles, fet que no es repetirà més en el gòtic català. Cal remarcar, al mateix temps, els continus canvis d'invocació que aquesta ha sofert. Assenyalem que en el segle XVIII, trasformada en ciutat universitària, s'emprà el recinte per celebrar-hi els actes acadèmics i solemnes. D'altra banda, trobem algunes capelles molt arrelades a la tradició cultural cerverina. L'any 1319 s'hi estableix una confraria religiosa sota la invocació de Sant Nicolau, construint-hi una capella en el seu honor. Hi destaca, a més de l'element arquitectònic, una interessant creu processional d'argent on hi ha relí.quies del sant. En totes les festes religioses aquesta creu de Sant Nicolau ocupava un lloc important. Una altra tradició força arrelada són els cants del Santíssim Misteri que se celebren des de finals del segle XV. Un altre factor que singularitza la catedral és el campanar gòtic que domina la ciutat antiga. Aques.t, situat a l'extrem del braç esquerre del creuer, es culmina amb una cúpula que allotja les campanes. La planta octogonal del campanar amb els amples finestrals i la decoració fa que sovint es compari amb la Seu Vella de Lleida. L'obra escultòrica és també de gran rellevància, destaquen els sepulcres funeraris de gran bellesa i complexitat iconogràfica. Aquests es troben en les capelles i els seus mecenes foren prestigiosos membres de la classe burgesa i nobles de Cervera i foren obra d'artistes de reconeguda reputació com Jordi de Déu i Pere Moragues. Cada sepulcre està acompanyat per una inscripció referent a la vida del difunt. L'obra escultòrica gòtica es complementa amb la Mare de Déu del Coll de les Savines que es troba en l'altar major. Es pot considerar un dels monuments que necessita urgentment una restauració completa donat que el seu estat de conservació deixa molt a desitjar, i dificulta la perpetuïtat del recinte i de tot el que en ell reposa, conjunt artístic de gran vàlua, el qual es complementa amb les nombroses peces dipositades en entitats com el Museu Duran i Sanpere, el Museu Marés, i el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

ARTS pàgina 18

•

ARTS pàgina 19

D TROBALLES ICONOGRAFIA DE LES ESTELES FUNERÀRIES DISCOIDALS DE TARRÉS Toni Conejo Hi ha qui pensa que la mort no és més que una transició a una altra vida, encara que també ens trobem amb els detractors d'aquesta idea, els quals consideren que aquella és la fi de la nostra existència terrenal. Sigui com sigui, l'home al llarg de la història ha sentit un gran respecte per la mort, i, si més no, els cultes i les ornamentacions funeràries han estat pròpies de totes les cultures, antigues i actuals. Dins d'aquesta tradició que acabem d'esmentar, podríem situar unes esteles discoïdals que foren trobades a un petit poblet de les Garrigues: Tarrés. Es tracta d'uns modestos monuments d'una sola peça, realitzats en pedra sorrenca de poca qualitat, la forma dels quals respon a un disc decorat i perllongat en la seva part inferior per un apèndix o peduncle 1. Funcionalment parlant, les esteles estaven destinades a presidir la capçalera de les tombes, encara que no tenien una finalitat exclusivament decorativa sinó també simbòlica. Així, la seva forma circular en la part superior no és més que una exaltació de la importància que tenia pel cristianisme la figura del cercle, en tant que aquesta establia una relació transcendent entre el cel (perfecció, eternitat, principi i fi de totes les coses, Alfa i Omega) i la terra. Aquestes esteles tarressines cronològicament corresponen, segons Joan Ramon GonzaIez, als s. XV o XVI, encara que no es pot desestimar la possibilitat que alguna pertanyi al s. XIV. Es tracten d'uns exemples molt variats (un total de cinc, dels quals només farem referència a tres, donat que els altres dos es troben en un estat de conservació més deplorable), descoberts al voltant de 1980 per Santi Soro i Pere Vilaplana. Tots ells apareixen amb decoracions diferents (cal tenir en compte que les dues cares de l'estela eren ornamentades) i en alguns casos, tot i el material de poca qualitat que s'usà de base, es pot parlar d'una gran habilitat tècnica en la seva realització. Així en podem observar una on es representa una flor de sis pètals o sexifòlia, gravada en relleu que dóna una imatge en positiu (duta a terme rebaixant el contorn de la figura) i que té una significació celestial vinculada a la immortalitat i l'eternitat. En canvi en el seu revers s'aprecia una creu llatina, que a diferència de l'anterior és gravada en negatiu (es rebaixa la pedra donant-li la forma desitjada). La creu, que sempre ha estat considerada com el símbol més característic de l'església cristiana, evoca la mort redemptora de Crist. Esmentarem a continuació una estela, l'interior de la qual és decorada per una unió de cercles (un total de sis), entrellaçats entorn un altre dins del qual s'aprecia una flor sexifòlia, igual que la citada en l'anterior exemple. En definitiva, el seu autor (probablement un picapedrer del mateix poble de Tarrés), volia plasmar una rotació perifèrica d'un símbol (la flor de sis pètals), per uns altres símbols que aHudeixen alhora al misteri de la rotació del Cosmos encaixat en l'Eternitat i la figura del Crist Salvador. Tanmateix, en la part superior d'aquests sis cercles entrellaçats, destaca la presència de tres cercles més, novament amb una flor sexifòlia al seu interior (tot i que en aquest cas són més petits que els del disc central), una flor que esdevé clarament el centre iconogràfic principal d'aquesta estela.

La darrera mostra que comentarem és decorada per una creu amb motius vegetals (fitomòrfics), possiblement relacionats amb el tema de "l'Arbre de la Vida", el qual no fa sinó evocar el fet que la vida dóna la immortalitat. D'una altra banda, cal tenir en compte que ens trobem davant d'una peça amb elements ornamentals profundament esquematitzats i sintetitzats bàsicament en formes semicirculars i rectilínies, per tal d'aconseguir la convergència entre la creu de la redempció i l'arbre de la vida, aspectes als quals ja hem fet referència. Aquesta realitat iconogràfica, però, no és innovadora dels picapedrers de Tarrés, sinó que deriva de l'anomenat "art copte"2. En definitiva, podem dir que les esteles discoïdals funeràries de Tarrés són uns exemples molt significatius quant als temes desenvolupats en la decoració que les ornamenta. Entroncades en corrents exClusivament cristians, exercien a la perfecció la seva tasca de facilitar el pas de la persona que havia mort a la següent vida.

(1) El peduncle és el suport sobre el qual es troba el disc de l'estela i que serveix per coHocar-la alçada en el cap de la tomba. (2) L'art copte està molt connectat amb l'Àfrica, i en aquest cas ens hem de remetre de forma especial al desenvolupat a l'antiga Abisinia (Etiòpia).

ARTS pàgina 20

1. "A la dreta estela amb motius vegetals. A l'esquerra hi ha inscrita una creu".

2. "Estela amb una flor sexifĂ˛lia, a la dreta. A l'esquerra, amb motius vegetals.

ARTS pĂ gina 21

D NOTíCIES LES GIRELLES I EL RACÓ DE LES BONES HORES Josep Borrell

L'Associació del concurs de Pintura del Pallars, de nom aparentment tan circumstancial va néixer certament per impulsar al Pallars l'activitat pictòrica i promocionar un entorn, el de Tírvia, el de les valls i riberes del Pallars Sobirà, perfectament propici per a l'activitat artística. El Pallars és un paisatge, però és també una mica la torre d'ivori que, com a lloc comú, han cercat sempre els artistes ja siguin plàstics, d'arts aplicades a la recerca de la perícia dels artesans tradicionals, ja siguin de la paraula. L'Associació es crea l'any 1988 per l'impuls del pintor Miquel Seguer, resident a Tírvia, amb la idea d'organitzar anualment un concurs de pintura, convocat des d'aquesta vila. La idea, més concretament i alhora més extensivament, és convertir Tírvia en una pinacoteca d'altura; és a dir, concentrar-hi a l'estiu el bo i millor de la pintura d'arreu. La primera convocatòria se celebra el 1989 i any rera any fins a la del 1993. El certamen ha aplegat fins a l'actualitat una mitjana de cent obres procedents de tot l'Estat espanyol. En el jurat hi participen mestres pintors, crítics d'art, persones vinculades amb el Pallars i gent de la cultura. Totes les obres presentades s'exposen normalment durant el mes d'agost a l'Ajuntament de Tírvia. Fou justament arran de la incorporació a l'Associació -que està depassant el centenar de socis- de persones del món de les lletres, i amb motiu del sopar de cloenda de l'exposició, que ara fa dos anys va néixer el famós sopar de "La Girella Platònica": una combinació de degustació de cuina pallaresa amb libacions elogioses a la Bellesa. La fal·lera de la girella va conduir l'any 1992 a la creació del premi "La Girella Romancera" (250.000 ptes.), dedicat a obres de creació o de recerca sobre gèneres populars. Avui l'Associació, que rep suport i patrocini de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, de la Diputació de Lleida, del ConseU Comarcal del Pallars Sobirà, dels ajuntaments de la comarca i especialment del de Tírvia, després que ha agermanat pintura i literatura, està treballant en la rehabilitació d'una casa, el "Racó de les bones hores", a Tírvia, que serà ben aviat la seu permanent de l'entitat i que permetrà iniciar noves aventures artístiques i consolidar les que s'han creat en aquests pocs anys del seu funcionament.

ARTS pàgina 22

D ACTIVITATS EL TEATRE ENTRA EN ESCENA Joan Maria Piqué

LLEIDA

L"\IPRE!\ITA COCA

Gas Lleida

El Cicle de Tardor acostarà el teatre a tots els afeccionats. La Secció de Teatre del Cercle de Belles Arts ha enllestit el Cicle de Teatre de Tardor que, igual que en anys anteriors, posarà a l'abast de la ciutat de Lleida, durant els mesos de novembre i desembre, la possibilitat de veure les millors realitzacions a càrrec de companyies de teatre afeccionat de Catalunya. Totes les obres es representaran a la Sala d'Actes del Col'legi Maristes Montserrat, a l'avinguda de Madrid. El Cicle s'obrirà el 24 d'octubre amb l'obra "Aquí no paga ningú", interpretada pel grup del Foment Cultural de Súria i seguirà "Guerra amb espàrrecs", a càrrec del grup lleidatà Teatredetext. El diumenge 21 de novembre, i després d'un recés sardanístic a càrrec de la Cobla Juvenil de Bellpuig el diumenge anterior, el grup Pierrot Teatre de Centelles posarà en escena l'obra "Les tres farses russes", d'Anton Chejov. El desembre ens portarà les representacions, els dies 5, 6 i 8, del "Garbuix, o De polls i actors", adaptació d'un text d'Agustín de Rojas, amb el qual s'estrenarà en el Cicle el Grup de Teatre del Cercle. El Grup tomarà a pujar a escena els dies 18 i 19 del mateix mes amb el "Poema de Nadal" de Josep Maria de Sagarra. El preu de les entrades és de 300 ptes. per als socis del Cercle i de 400 per a la resta del públic. Val a dir que aquest any també es mantindrà la política, iniciada l'any passat, d'acostar el teatre al jovent a través de la difusió del Cicle a tots els Centres de Primària i Secundària de Lleida, alhora que se'ls fa un preu especial.

ARTS pàgina 23

D ACTIVITATS EL CERCLE DE BELLES ARTS: UN NOM PROPI EN LA CULTURA DE LLEIDA Joan Maria Piqué Al llarg del darrer curs, el Cercle de Belles Arts de Lleida, ha incrementat el nivell d'activitats de participació cultural, mitjançant la tasca de cadascuna de les seves seccions. Un dels apartats més importants de les activitats d'aquesta entitat cultural fa referència a l'estímul envers la creació artística i investigadora, tal com ho demostra la gran quantitat de convocatòries que neixen del Cercle. En aquesta línia cal destacar la Segona Fira Internacional de Dibuix i Pintura, amb una nombrosa participació estrangera. El Premi de Pintura, trofeu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va ser per a l'Albert Lluch; Joan Pujol i André Soum van rebre el segon i tercer premis respectivament. El trofeu de l'Ajuntament de Lleida, fou per a l'aquareHista Jordi Pascual. Antoni García López va ésser el segon classificat, en aquesta categoria, al davant de Màrius Carretera. Els premis de dibuix, patrocinats per la Caixa de Pensions, van anar a parar a les mans de Pere Sandoval, Antoni Pérez i Josep Antoni Pérez. Val a dir que moltes de les activitats del Cercle de Belles Arts no serien possibles sense l'ajut i el patrocini de moltes empreses i institucions de Ponent que confien en la tasca altruista de l'entitat cultural degana de Lleida. Un altre dels certàmens destacats del present any fou la XXV edició del Concurs de Pintura Ràpida que, en la commemoració de les seves noces de plata, va tenir al Paer de la ciutat, Antoni Siurana, en la Presidència del Jurat: un fet que va honrar, encara més, la categoria de la convocatòria. Ramon Lluch va ésser el guanyador, seguit d'Antoni Garcia López. En la categoria infantil, en la seva XXIII edició, els premis van correspondre a Vanessa Carvajal, Marta Castelló, Míriam Carvajal i Guillem Gómez. Sense deixar de banda el marc de convocatòries, destaca l'edició del VI Premi Marraco adreçat als interns dels Centres Penitenciaris de Catalunya, l'edició del II Premi de Crítica de les Belles Arts i el Premi Nacional de Pintura, que en la present edició duu el nom del pintor lleidatà Jaume Minguell. Pel que fa a la secció de Teatre. els seus integrants han mantingut una activitat constant i tenen previst de presentar la seva obra "Garbuix" en el marc del Cicle de\Teatre de Tardor, els propers 5, 6 i 8 de desembre, als Germans Maristes de Lleida.

Jaume Vilella acompanya Antani Siurana en l'exposici6 de les obres del Concurs de Pintura Ràpida.

ARTS pàgina 24

Igualment, la Coral va incrementant el nombre d'integrants, tot i que hom considera que hi ha una mancança pel que fa a solistes masculins. Malgrat tot, en el que hom porta d'any la Coral ha participat en l'Homenatge al Lluís Virgili, en l'Aplec de Pardinyes, en la diada del Malalt a l'Hospital Provincial, en la Jornada de Mans Unides a l'Església Sant Llorenç i en la missa a Sant Pere en la Diada del comerciant. En el mes de juny els de la Coral van anar d'excursió a Solsona on van prendre part en la missa, van participar en la cloenda del curs Aula Tercera Edat de la Caixa, i també en la jubilació del Sr. Calvo. En els darrers dies, els cantaires es troben ja en la recta final de preparació del seu concert de Nadal, a Santa Tereseta, a les 13 hores. Filmoteca Pel que fa a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, en sortir la revista haurà acabat un nou cicle sobre cinema nòrdic, a la nova seu de la Fundació la Caixa, a l'avinguda Blondel. El cinema realitzat als països nòrdics roman encara força desconegut per al públic català. Mestres indiscutibles com Ingmar Bergman o Cari Theodor Dreyer han tingut la sort de veure estrenades les seves peHícules regularment, però no ha estat aiXÍ amb d'altres realitzadors (Gustav Molander, bo Widerberg, Alf Sj6berg o Astred Henning-Hensen), que han vist la seva obra mal estrenada i fora de temps. D'entre les set pel-lícules programades dins d'aquest cicle, quatre pertanyen a la cinematografia noruega, i estan incloses en tot un seguit d'activitats culturals d'aquest país que s'estan portant a terme a Catalunya, atès que l'any que ve tindran lloc els Jocs Olímpics d'Hivern a la població noruega de Lillehammer. Aquest festival cultural, que inclou tota mena d'activitats, duu el nom de Terra d'hiverns-Festival Olímpic Noruec.

La programació d'aquest darrer cicle ha estat integrada per "Llums del Nord", "El guia del desfiladero", "La chica de la fabrica de cerillas", "El festín de Babette", "Prisión", "Palau de gel" i "An-Magrit".

El Delegat de Joventut en l'ade de lliurament dels Premis Nacionals de Pintura "Ramon Raca".

ARTS pàgina 25

D ACTIVITATS NOVE PREMI DE PINTURA IIJAUME MINGUELL

La Reunió del Jurat.

La present edició del premi de pintura que convoca anualment el cercle de Belles Arts i que en aquesta ocasió ret homenatge a l'artistaja desaparegut Jaume Minguell, ha assolit un gran nombre de participants, amb un total de 122 obres procedents de diversos punts de Catalunya, Aragó, València i Madrid entre altres. L'artista de Tàrrega Francesc Rufes Bella ha estat guanyador del premi, categoria A, amb l'obra "Paisatge", dotat aquest any amb 450.000 pessetes. El segon premi del grup A, dotat amb 200.000 pessetes, ha estat per a Cristina Castellà Figuera, de Barruera, mentre que el tercer, de 1000.000 pessetes, ha correspòst a Lluís Niubó Solà de Cervera, per l'obra "Record d'enyorança". En la categoria juvenil la dotació dels premis és de 50.000.30.000 i 20.000 pessetes, respectivament aconseguits per Javier Romero Patiño de Lleida, amb "Espai"; Gabriel Pérez Bolaños, també de Lleida, amb "La galeria de la veïna" i Antonio Carretero Gallego amb " La primera puerta", de la localitat valenciana de Godella. El Jurat ha estat configurat per Jaume Vilella, president del Cercle de Belles Arts, Josep Maria Gasset, en representació de la Diputació Provincial; Ramón Fité, pel Col.legi d'Arquitectes; Joan Ramon Saura, de Joventut de la Generalitat; Josep Minguell, com a membre de la familia de l'artista homenatjat; Quim Minguell, com a membre de la Associació Catalana de Crítics d'Art, Manuel Garda Sarramona, Miquel Baldomà com a membres de lajunta del cercle i Ramon Sans, aquest últim en qualitat de secretari. Cal destacar en la present convocatòria la qualitat artística de les obres, quaranta de les quals han estat seleccionades pel jurat per a ser exposades a la Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdens a partir del dia 25 de novembre, dia que s'artogaran els premis. Entorn a l'homenatge a Jaume Minguell es farà una taula-rodona el proper dia 29 a la Sala Maria Vilatella del Cercle de Belles Arts, a les 20h a càrrec de Josep Miquel Garcia, director d'Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya; Ernest Ibeñez, artista i Josep Minguell, artista; moderarà l'acte en Manuel Garcia Sarramona. ARTS pàgina 26

Disseny Mariscal

Avui, comprar amb les targetes Caixa Oberta o Visa de "la Caixa" té un nou avantatge; perquè si durant els mesos d'octubre i novembre fa tres compres de més de 3.000 pessetes cadascuna, amb la seva targeta Caixa Oberta o Visa de "la Caixa",

lila Caixali ("'IX"'()E~TAt\¡~

aquesta bossa amb disseny de Mariscal és seva. A partir del 20 d'octubre pot passar per qualsevol oficina de "la Caixa" amb els comprovants de compra i recollir la seva bossa. Faci's un regal de Mariscal, amb les targetes de "la Caixa" és fàcil.

IPEN'>KW..

()EBARLElONA

Per fer 3 compres de més de 3.000 ptes. amb aquestes targetes Promoció vàlida de 1'1 d'octubre al 30 de novembre. Lliurament de bosses a partir del 20 d'octubre fins a exhaurir existències. l'n regal per titular de targeta

ARA ÉS·A X~

ARA

X-LA

Ara Lleida conserva la seva natura intacta. Les seves muntanyes, els seus prats, rius i llacs t'ofereixen un lleure en llibertat, sa i natural. Aprèn a gaudir de la natura tot protegint el medi ambient.

\AAAI

Patronat Intercomarcal de TUrisme

TERRES DE LLEIDA de la DiputaCIó de lleida

Ara depèn de tu.