Arts 45 by Arts. Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida

EDITORIAL

3 4

ENTREVISTA

JESÚS NAVARRO GUITART F r a n c e s c G a b a r r e l l i A l b e r t o Ve l a s c o

REVISTA DEL CERCLE DE BELLES ARTS

Núm. 45, juliol 2018 PVP 5 e

President Jaume Vilella Direcció Francesc Català Cap de redacció Òscar Flores Consell de redacció Francesc Gabarrell Xesco Guillem Teresa Ibars Manel Plana Joan Talarn Margarida Troguet Alberto Velasco

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

La creació sempre ha estat en el punt de mira del poder, en tant que pot activar la seva crítica i qüestionar el seu exercici.

EL dossier que mai no hauríem volgut publicar Francesc Gabarrell 14

La Ley de Seguridad Ciudadana ha permès que s’ampliïn, de manera monstruosa, els motius de delicte fins a arribar al simple fet d’expressar una opinió o dur a terme actes pacífics de desobediència civil.

La República de les Arts

Jordi Cuixar t, L’art, la cultura i el lliure pensament sempre han fet por als règims totalitaris, i el que vivim avui i aquí no n’és una excepció.

T xe l l B o n e t Es parla molt de la utilitat de l’art. De vegades, una de les millors coses que pot fer art, i de les més interessants, és justament la de fer nosa. 19

Coordinació dossier Alberto Velasco Portada Rafa Ariño Edita: Cercle de Belles Arts C/ Major, 24 · 25007 Lleida Tel. 973 243 725 info@cerclebellesarts.com

L’establishment ha intentat fer-se seu diverses vegades, sense aconseguir-ho, Santiago Sierra, perquè ell és un exercici de coherència molt notable.

Tres perversions de la censura

Joan Maria Minguet Hannah Arendt ja ens ho va dir: “El pensament és l’únic antídot contra la massificació i el conformisme, que són les formes modernes de la barbàrie.” 26

Dipòsit legal: L-127-1990 ISSN: 1576-8368

Presos políticos en la España contemporánea Estudio Santiago Sierra

DIVERSÀRIUM

El sistema que habitem és per definició injust, insolidari i desigual. Cap govern admet l’existència de presos polítics a les seves presons, però això no vol dir que no els tingui.

Mantenir-se en equilibri... Jordi Escuer CIRCPICAT: El festival que va creixent, i es va anant consolidant, ja es fita obligada en el panorama de les arts escèniques de Lleida.

La intel·ligència de la màquina: estètica i metafísica dels videojocs David Ferragut De la mateixa manera que el cinema ens va fer repensar el món, i va acabar sent considerat un nou art, amb els videojocs, de segur que acabarem veient el mateix procés.

Disseny: D·Disseny Coordinació de l’edició i impressió: Arts Gràfiques Diputació de Lleida

Motivacions i perquès Ta t x o B e n e t

Editor gràfic i fotografia Oriol Rosell Col·laboradors Jesús Navarro Francesc Gabarrell Alberto Velasco Jordi Cuixart Txell Bonet Tatxo Benet Joan Maria Minguet Estudio Santiago Sierra Jordi Escuer David Ferragut Iolanda Dolcet Manel Plana Carles M. Sanuy Rafa Ariño

Por a les arts, a la cultura, al lliure pensament

Efervescència sonora de Ponent

Iolanda Dolcet En aquests darrers anys, el talent de molts joves del nostre territori ha fet que ens trobem davant un panorama musical renovat i que avança amb pas segur. 40

Donasses i homenots Manel Plana

ARTS no es fa responsable dels escrits publicats, l’opinió dels quals reflecteix exclusivament el criteri del signant. Amb la col·laboració de:

Les empreses familiars són el tipus d’empreses que representen un lloc on hi ha una barreja molt forta de gestió, família i emocions.

COSES QUE HE LLEGIT

“Narciso en el acorde último de las flautas”, de Leopoldo María Panero Carles M. Sanuy 44

A Narciso..., Leopoldo María Panero, considerat el darrer poeta maleït de la lírica espanyola, fixa les bases de la seva poètica.

ACTIVITATS

PORTFOLIO Rafa Ariño

EDITORIAL

Ens trobem, desgraciadament, en un d’aquells moments en què la història s’entossudeix a posar-nos davant d’un espill que en absolut ens retorna una imatge neta i concreta del que esperàvem de nosaltres mateixos. Les actuals circumstàncies fan que molts dels qui no vam viure la duresa de la dictadura perquè érem massa joves ara ens fem una idea exacta de què és la vulneració de les llibertats individuals i col·lectives, precisament perquè s’estan tornant a vulnerar. I és que, malgrat les paraules buides d’alguns polítics que diuen que lideren aquesta democràcia amb peus de fang en què ens fan viure, estem contemplant com es perd allò que pensàvem que ens era propi: els drets polítics i la llibertat d’expressió. Com deia la clarivident Mercè Rodoreda en una carta a Joan Sales l’any 1977, poc després de la mort del dictador, “perquè, com que el país no és demòcrata, no és possible que la democràcia vagi bé”. Quanta raó tenia, l’escriptora, i com es va demostrant, dia sí dia també, que allò que s’ha anomenat “transició” no ha estat un procés net ni definitiu per posar fi a un règim que ara se’ns gira novament en contra. Per una banda, i continuant amb Rodoreda, perquè “la nostra aspiració tan justa i tan humana de néixer i de morir catalans ens sigui reconeguda per sempre de sempre”, actualment hi ha persones a l’exili o a la presó. Situacions,

ambdues, difícilment justificables per a cap demòcrata. I, per l’altra, estem contemplant amb estupor com es persegueix i es criminalitza uns creadors que, pel sol fet d’expressar lliurement la seua opinió i d’exercir el dret a crear sense condicionants, es troben amenaçats i jutjats de manera absolutament repressiva. En política hem de poder plantejar i lluitar per les aspiracions que les persones tenim. En el terreny de la creació, la llibertat d’expressió total i fins i tot la provocació són imprescindibles. La presó dels dirigents polítics i de certs líders de la societat civil, la persecució de músics i altres creadors i la utilització de la violència en contra de tots els qui tenim una idea política determinada ens demostren que aquesta és la història d’un absurd i que hi ha motius més que suficients perquè els partits que són al capdavant de les nostres institucions escoltin el que reclama la població que, de manera insistent, vol república i vol girar full a un estadi polític que, d’ençà de l’1 d’octubre, no té marxa enrere. Amb aquest número de la revista ARTS, precisament volem defensar, de manera aferrissada, dos béns que, en definitiva, són un de sol. La llibertat col·lectiva i la llibertat individual. L’una i l’altra són les dues cares del que hom entén que és i del que hom vol que sigui la democràcia.

ENTREVISTA

JESÚS NAVARRO GUITART Director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida

T E X T: F R A N C E S C G A B A R R E L L I ALBERTO VELASCO

Dins el cicle de taules rodones que el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal va organitzar al voltant de l’exposició Presos polítics a l’espanya contemporània vas moderar la primera taula, “Creació i censura”. Recordem que hi participaven Francesc Serés, escriptor i director de FABER; Joan Maria Minguet, professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona; Pilar Parcerisas, historiadora, crítica d’art i comissària d’exposicions, i Josep Miquel Arenas, Valtonyc, raper (ara a l’exili). Què et porta a participar activament en una taula rodona al voltant d’un missatge tan contundent com la censura en l’àmbit creatiu? Estic convençut que, com a professional de la cultura, és imprescindible mantenir un compromís ferm amb la creació i defensar-la contra aquells elements que puguin condicionar o impedir el seu lliure i ple exercici i, de manera consegüent, la seva divulgació. Com a ciutadà, entenc que, a més, és un deure cívic i profundament democràtic la defensa d’un dret fonamental com és la llibertat d’expressió. Creus que, en els darrers temps, la creació contemporània està sota control? Fins a quin punt?

La creació, no només la contemporània, sempre ha estat en el punt de mira del poder en tant que pot activar la seva crítica i qüestionar el seu exercici. I quan parlo de poder no em refereixo al poder entès únicament en termes polítics, sinó a totes les manifestacions en cadascun dels nostres àmbits de relació social. Certament, en contextos democràtics, com els dels països europeus, haurien d’existir els mecanismes necessaris per guarir la creació de la manipulació i les ingerències del poder. Però, malauradament, en els darrers temps s’han produït en el nostre país alguns episodis que parlen d’un retrocés preocupant en l’exercici lliure de la creació i que posen en dubte la creença que havíem assolit els valors propis d’una societat democràtica i tolerant. El fet que la censura, i el que és més greu, la repressió, que suposa anar un pas més enllà, entrin en escena, amb penes de presó per a alguns creadors, és absolutament lamentable. Quines conclusions pots extreure del que es va dir i comentar en la taula rodona que vas moderar? Crec que bàsicament es va fer patent la necessitat que com a societat avançada assolim el compromís de defensar el lliure exercici de la creació contra aquells que, des de posicions absolutament intolerants, volen encotillar-la, amb l’excusa de suposats delictes d’opinió o ofenses a la

moralitat, conceptes molt perillosos des de tots els punts de vista. Com el delicte d’odi, del qual es fa una interpretació absolutament esbiaixada, especialment a Espanya, tal com han denunciat determinades instàncies europees darrerament. Certament, la llibertat d’expressió i d’opinió pot entrar en col·lisió amb altres drets, i cal ser-ne curosos, però la creació necessita eixamplar al màxim les seves possibilitats per complir amb la seva funció reveladora i pertorbadora de les consciències. A banda de la que vas moderar, el Museu de Lleida va organitzar dues taules rodones més al voltant de la mateixa exposició: “Llibertat d’expressió, censura i política” i “Educar en la llibertat d’expressió”. Quina és la valoració que en fas de totes dues? Vaig poder assistir només a la primera, en la qual es va insistir en les idees que ja he expressat. És evident que la situació política que estem vivint va condicionar el debat i el grau d’emotivitat que planava a la sala. La referència als presos polítics catalans, que ha estat a la fi el desencadenant de la censura en el cas de l’obra de Santiago Sierra, va ser l’element catalitzador de moltes de les intervencions. Però el que més em va cridar l’atenció és l’evidència d’un renovat apoderament de les persones en relació amb la seva condició de ciutadans, amb tot el que això

Foto: Jordi V. Pou.

(...) tradicionalment, els detentors del poder i del “statu quo” han trobat en la censura una eina per mediatitzar les relacions amb els individus i els col·lectius perquè res canviï.

implica en termes de defensa no només de la llibertat d’expressió, sinó d’aquella que és, des del meu punt de vista, més important i gairebé prèvia, la llibertat de pensament. Existeixen casos similars als de la peça de Santiago Sierra a la fira ARCO. Segurament el més conegut és el de l’obra de l’artista austríaca Ines Doujak, “Haute Couture 04 Transport”, que va provocar la cancel·lació de l’exposició La bèstia i el sobirà al MACBA. Creus que són casos aïllats o hi ha una mena de cicle en tot plegat, un factor històric que res té a veure amb el pas dels anys? A la taula rodona que vaig moderar es van citar uns quants casos històrics que mostren aquesta tradicional confrontació entre creació i poder. Podem recordar aquí els de Miquel Àngel, amb el seu judici final, un exemple de la censura en mans del client, força comú en la història de la creació. Després, ja des d’un punt de vista més contemporani, ens trobem amb casos com el d’Édouard Manet, amb les obres Olympia i Esmorzar sobre l’herba; el de Gustave Courbet, amb la seva obra L’origen del món, tots objecte de censura especialment per qüestions de moralitat, o el cas de Dread Scott Tyler i la bandera dels EUA i els casos més recents de censura artística com el ja citat del MACBA, que entren més en qüestions de

simbologia política. L’art aborda sovint allò que socialment s’amaga i qüestiona els discursos culturals hegemònics; permet, en definitiva, pensar el món d’una altra manera. És per això que tradicionalment els detentors del poder i del statu quo han trobat en la censura una eina per mediatitzar les relacions amb els individus i col·lectius perquè res canviï.

lista, amb una obra clarament política i, en ocasions, decididament dura des del punt de vista de la seva formalització en instal·lacions i, sobretot, performances. La seva obra, però, no ha estat exempta de crítica, bàsicament pel fet de reproduir aquelles activitats que sovint denuncia. No és el cas d’aquest obra, d’una gran simplicitat formal però alhora contundent, on allò que adquireix protagonisme és el discurs eminentment polític i de denúncia. Fins a quin punt la polèmica generada al seu voltant enriqueix el seu discurs i la dota d’una nova missió?

Una de les taules rodones celebrades al Museu de Lleida al voltant de l’obra de Santiago Sierra, moderada per Jesús Navarro. Foto: Alberto Velasco.

En el cas concret de l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, quina és la teva visió, com a especialista en art contemporani, d’aquesta peça? L’obra de Santiago Sierra sempre s’ha caracteritzat per problematitzar determinats aspectes de la realitat contemporània, especialment de l’economia capita-

Jo diria que ha estat definitiva, per tot allò que ha acabat posant en joc. En primer lloc, la polèmica ha donat no només més visibilitat a allò que es volia amagar, que era aquest punt cec de la democràcia a Espanya que són els presos polítics, sinó que ha arribat a parcel·les de la realitat a les quals l’art generalment no hi accedeix. Algunes instàncies no entenen encara que la censura no casa gaire bé amb el segle XXI, caracteritzat per la viralitat i la multiplicació, que l’intent d’amagar o censurar una informació produeix l’efecte oposat. Un fet que a Catalunya, a més, ha adquirit una dimensió especial, perquè ha fet que molta gent hagi descobert que, a banda dels polítics catalans, hi ha un nombre significatiu de persones empresonades per motius ideològics que,

Foto: Jordi V. Pou.

d’una altra manera, serien absolutament oblidades. En segon lloc, la reacció censora ha acabat donant legitimitat al discurs artístic com a eina per a la denúncia social i política i, per tant, en cert sentit, l’ha reforça. Creus que Santiago Sierra va provocar, volgudament, el que va passar al voltant de la seva obra? No ho sé, però tampoc ho considero rellevant. En determinats mitjans s’ha estès la idea de l’existència d’una conspiració entre l’artista, la galeria, la fira i el col· leccionista que l’ha acabat comprant, implicant fins i tot la seva productora. Si fos així, tots ells han demostrat un ple domini dels mecanismes del mercat i una perspicaç visió de com utilitzar a la contra els aparells de la censura. Ara estic interessat per veure com el sistema de l’art és capaç d’assimilar i neutralitzar la polèmica. Fes-nos, si us plau, una valoració de les diferents reaccions arran del conflicte amb ARCO. La de la classe política?

IFEMA és una instància de poder que encara actua d’una manera matussera i gratuïta. La fira, per la seva banda, s’ha vist superada per la situació. La de la galerista de Santiago Sierra? Crec que malgrat que és una de les galeristes de referència en art contemporani a Espanya, també s’ha vist superada per la situació. La de la resta de galeristes participants a la fira? Recordem que només un va retirar les seves obres d’ARCO. La dels galeristes ha estat una reacció previsible. Els esforços per ser-hi presents i la voluntat de seguir-hi sent, la inversió i el treball esmerçats, han estat decisius per a l’adopció d’una actitud distant, no exempta, però, de crítica. En el cas dels artistes, efectivament, només un va retirar les seves obres. Tot plegat parla del fet que perquè hi hagi censura hi ha d’haver no només algú que l’exerceixi, sinó també algú o, per extensió, una societat, que, en un grau o en un altre, l’accepti.

Crec que majoritàriament s’han mogut entre la indiferència i l’acostament interessat a una polèmica aparentment artística, un àmbit al qual normalment no donen valor, o fins i tot ignoren.

L’historiador de l’art, l’especialista en qualsevol àmbit de la creació contemporània, el creador no pot romandre callat davant aquest tipus de processos de limitació i censura. Quina creu que és la millor manera d’afrontar-los?

La de la mateixa fira?

Jo crec que amb valentia, una vegada es

fan presents aquests processos. Perquè una actitud contrària ens empobreix tots plegats com a societat. Crec que la millor manera d’afrontar-los és precisament exercint allò que la censura intenta combatre, que és la llibertat de pensament i la d’expressió. Quina és l’anàlisi que se n’ha de fer? Jo crec que bàsicament són dues: d’una banda, la necessitat d’aprofundir en el coneixement dels mecanismes de la censura, tant la que s’exerceix obertament com aquella més oculta, per poder bastir les eines necessàries de protecció de la lliure creació, de l’altra, incidir més en un altre aspecte directament relacionat i del qual es parla poc, i que a mi em preocupa especialment, com és l’autocensura, que pot ser fins i tot més preocupant. A la taula rodona recordava una de les cites de Goytisolo sobre aquest tema quan criticava el sistema d’autocensura i atrofia intel·lectual del franquisme, que condemnava a tothom a l’art sinuós d’escriure i llegir entre línies, i feia referència a la dificultat de desprendre’s del policia interior que s’acabava instal·lant dins de cadascú. I em ve al cap aquesta imatge també quan penso en el joc que de vegades s’estableix amb la dependència de les subvencions o les relacions amb determinades institucions.

D’esquerra a dreta, Valtonyc, Francesc Serés, Joan Maria Minguet, Pilar Parcerisas i Jesús Navarro, just abans de començar una de les taules rodones celebrades al Museu de Lleida al voltant de l’obra de Santiago Sierra. Foto: Alberto Velasco.

Creus que Santiago Sierra ha d’estar satisfet amb la dimensió global que ha adquirit la seva obra? Segurament. Malgrat la situació estranya generada, tot plegat ha acabat per activar l’obra i l’ha dotat d’un contingut afegit que segurament ni ell mateix havia previst. I per acabar, en el teu vessant de director d’una institució museística, com valores el gest simbòlic de Tatxo Benet d’exposar la peça de Santiago Sierra al Museu de Lleida? Potser no és el lloc més adient per acollir mostres d’art contemporani a Lleida. Crec que, a més, amb aquest gest, d’altra banda absolutament legítim per part del propietari, s’ha donat continuïtat a una certa dimensió política de la peça, encara que situada en un altre terreny de joc. Entenc, però, que l’oportunitat de presentar-la aquí, amb el que suposa d’èxit mediàtic i de públic, pugui actuar

com una mena de reparació moral al greuge patrimonial que va patir el Museu. Creus que és encertat vincular el discurs repressiu que relata l’obra de Santiago Sierra a l’espoli institucional que va patir el Museu en relació amb les obres de Sixena? La vinculació d’ambdós temes s’ha efectuat en base a un context social i polític determinat que relaciona exclusivament qualsevol moviment regressiu de les llibertats que estem vivint des de ja fa un temps a la confrontació Catalunya-Espanya. Mostrar-la al Museu de Lleida ha subratllat aquesta altra dimensió política. Però alhora crec que aquesta vinculació modifica el sentit de l’obra. Deixa de costat en certa manera allò que denuncia, l’empresonament de persones de tota condició per les seves idees, fonamentalment vinculades a posicions d’esquerres, i se la vincula a un altre fet, que no per deplorable, poc té a veure, des del meu punt de vista, amb la censura, la llibertat d’expressió i els presos polítics.

Ara que, en principi, s’ha de començar a executar el projecte del nou Museu d’Art de Lleida, creus que l’obra de Santiago Sierra hi tindria cabuda? Bé, crec que és evident que una obra que ha assolit la dimensió cultural i artística com la que ha tingut la seva obra té interès per a qualsevol museu d’art contemporani. De fet, algunes de les obres que actualment exploren aquesta dimensió política estan presents en la nostra col· lecció, com en el cas de Núria Güell, que, per cert, juntament amb Levi Orta, també va ser objecte de censura l’any 2015 per haver denunciat l’existència d’un franquisme endèmic a Catalunya. El Museu estaria disposat a integrar-la a les seves col·leccions? Segurament, i ajudaria a reforçar aquest línia de treball a què feia referència i a deixar testimoni del que, sens dubte, ha estat una obra que s’ha transcendit a ella mateixa en el context de la ciutat de Lleida.

PRESOS POLITICS A L ESPANYA CONTEMPORANIA

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

EL DOSSIER QUE MAI NO HAURIEM VOLGUT PUBLICAR FRANCESC GABARELL

Aquest dossier que ara teniu entre mans sorgeix a partir de la inauguració de l’exposició Presos polítics a l’Espanya contemporània (Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, del 7 de març al 22 d’abril de 2018), una mostra dissenyada exclusivament al voltant de l’obra del mateix nom de l’artista Santiago Sierra (Madrid, 1966). Si considerem aquesta exposició com una fita, hi ha un abans i un després que ens condueix fins aquí. Fins al dossier que mai no hauríem volgut publicar, fins a aquests quatre articles d’opinió sobre la vergonya dels presos polítics i la retallada de llibertats, individuals i col·lectives. L’abans s’inicia amb l’empresonament dels nois i la noia d’Altsasu (Oihan Arnanaz, Iñaki Abad, Jokin Unamuno, Adur Ramírez, Jon Ander, Julen Goikoetxea, Aratz Urrizola i Ainara Urkijo), dels presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez), dels consellers i conselleres del Govern de la Generalitat de Catalunya (Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull) i de la presidenta del Parlament de Catalunya (Carme Forcadell). L’abans són les detencions d’actors i actrius, cantants, activistes socials, gent que fa piulades i publicacions al Facebook. L’abans és cru, etern, dolorosament infinit, però també immediat. I en aquesta immediatesa l’abans és, precisament, la retirada de l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània de la fira ARCO 2018 (Madrid). L’abans ens l’explica el mateix artista, Santiago Sierra, i el seu estudi, en un article que duu el nom de la peça censurada, Presos polítics a l’Espanya contemporània:

“Es sobre este escenario que nuestra pieza ha cobrado una dimensión desconocida para una obra de arte. Nuestra intención no era otra que visibilizar una realidad a la que nadie quería atender, ‘hacer la vergüenza más vergonzosa publicándola’, como dirían los situacionistas. Un acto como el de forzar su retirada confirma de manera precisa que los presos políticos existen, a la vez que expresa un pánico atroz a reconocerlo.” Sense pal·liatius, una anàlisi duríssima destinada a esclafar les consciències de tots aquells que, gràcies a l’aprovació de la Ley de Seguridad Ciudadana (altrament coneguda com a “ley mordaza”), han permès que s’ampliïn de manera monstruosa els motius de delicte, fins a arribar al simple fet d’expressar una opinió, o dur a terme actes pacífics de desobediència civil. En aquest context, l’obra de Santiago Sierra arriba al Museu de Lleida. La fita al voltant de la qual es vertebra tot el discurs d’aquest dossier. I ho fa de la mà de Tatxo Benet, la persona que adquireix l’obra just abans que sigui retirada de la fira ARCO. La seva arribada a Lleida, al Museu, no és casual. Amb motiu del referèndum de l’1 d’octubre, la capital de Ponent havia patit un dels pitjors episodis de violència policial que es recorden. I el Museu de Lleida havia estat (encara no feia tres mesos) víctima de l’espoli del 155 quan, amb nocturnitat i traïdoria, la Guàrdia Civil irrompia a les seves dependències per endur-se 44 peces propietat de la Generalitat de Catalunya i, sota l’amenaça de les armes i la violència, entregar-les al govern de l’Aragó.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA III Falles Antifeixistes, València. Amb la participació de Pablo Mayoral (La Comuna de Presxs del Franquismo) i Luis Navarro (Estudio Santiago Sierra). Foto: Pablo Mayoral, La Comuna de Presxs del Franquismo.

La instal·lació de l’obra de Santiago Sierra a les sales del Museu de Lleida s’inaugura amb polèmica. La polèmica dels qui ens volen callades i submises. La polèmica dels qui s’alien amb els repressors, dels qui callen davant les injustícies però després s’enutgen quan el poble els crida i els retreu la seva falsedat. La inauguració de l’exposició, la seva estada a Lleida, és una grandíssima fita. I així ens ho explica el seu propietari, Tatxo Benet, al segon article del dossier, Motivacions i perquès. Des del cor, des de la sinceritat més absoluta, explica les seves motivacions, les causes (i conseqüències) que el porten a comprar la peça de Santiago Sierra, una obra que posa sobre la taula un tema, el dels presos polítics, que una part de l’Estat Espanyol no pot ni vol assumir. Ni una sola galeria, i només un artista, van retirar les seves obres d’ARCO en solidaritat amb Santiago Sierra.

Exhibició espontània de l’obra de Santiago Sierra a la façana d’una antiga tintoreria a la part alta d’Escaldes (Andorra).

“Tot aquest incident, i sobretot la manera en què s’ha produït, ens dona una idea del nivell de deteriorament de les llibertats individuals i dels drets fonamentals del ciutadans en la nostra societat i de com els ciutadans ho hem acceptat com una cosa normal. Vivim en un món, i jo diria que això passa darrerament a Espanya amb una notable intensitat, on hi ha algú que, en nom d’uns suposats interessos col·lectius, es permet limitar les llibertats individuals.” El després arriba en forma de tres taules rodones que, amb el rerefons de la llibertat d’expressió i la censura, es van organitzar a la mateixa sala del museu on s’exposava la peça de Santiago Sierra. I és precisament aquest després, el fruit d’aquests debats i converses, el que ens porta fins aquí. Hi arribem de la mà de dues persones que hi van participar directament. El professor d’història de l’art contemporani i d’història del cinema de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Maria Minguet (que va participar en la taula Creació i censura) i la periodista, activista cultural i companya de Jordi Cuixart, Txell Bonet (que ho va fer en la taula Llibertat d’expressió, censura i política). Malgrat el contingut més analític, no hi ha distància ni fredor científica en l’article de Joan Maria Minguet, Tres perversions de la censura, una de les disseccions més esfereïdores que he llegit mai sobre aquesta malaltia que ens afecta a tots i totes, malgrat que alguns falsaris diuen que n’estan vacunats. Quan parlem de censura, com quan parlem de repressió o violència masclista, la víctima no es pot ficar mai a la picota de la sospita, ni ningú pot al·legar ignorància. Des del punt de vista de l’autor, som on som perquè, entre altres raons,

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

estem assistint a un desistiment de la cultura en favor de la repressió. “Hi ha un gruix de societat que vol viure en la comoditat o en la conformitat del sistema, encara que el sistema els estigui arruïnant la vida i, per tant, prefereixen sospitar de tots aquells que, sense haver comès cap acte violent o prohibitiu, són atacats per la violència masclista o el terrorisme d’estat. Estem rodejats de covards i covards que pensen que tothom és com ells. Costa molt aplicar aquella màxima de Hannah Arendt: ‘El pensament és l’únic antídot contra la massificació i el conformisme, que són les formes modernes de la barbàrie’.” Com trobem a faltar la veu de totes aquelles i aquells intel·lectuals d’arreu de l’Estat. Ni un crit, ni una veu alçada. Només silenci. El final del dossier és un nou començament. Hi ha tanta implicació personal en l’article de Txell Bonet, La república de les arts, que és impossible aixecar la vista del text ni un sol instant. I, malgrat tot, no parla del malson que està vivint, no

Fotografia d’artista de Santiago Sierra. Foto: Estudio Santiago Sierra.

parla de carcellers. Parla de vida, de revolta. Parla del mateix Santiago Sierra, parla d’allò de què vol parlar, de llibertat. I ho fa com a periodista captivada per la potència de les imatges que li ha tocat viure, i el dolor que aquestes poden transmetre. El desig, davant d’aquells que se’n riuen i banalitzen el seu periple personal, és fer realitat un projecte demolidor. “Fent gala del meu amateurisme, fa temps que em ronda pel cap fer realitat un audiovisual dins la galeria o centre d’art que s’hi atreveixi: la projecció d’un pla seqüència de les 12 hores de viatge d’anar i tornar a Soto del Real per 40 minuts de conversa rere un vidre amb en Cuixart. Com quan Warhol es filmava hores dormint. Sense les el·lipsis del llenguatge clàssic. Càmera en mà, cap realització bonica, avorrit, llarg de nassos, una peça insuportable de veure, i que hem de viure.” Sense paraules.

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros (PSC), durant la inauguració de l’exposició “Presos polítícs a l’Espanya contemporània”, de Santiago Sierra, al Museu de Lleida. Foto: Jordi Borràs.

Aquest és el camí que ens ha dut fins aquí. Fins a aquest dossier de la ignomínia, fins a aquesta revista dedicada (amb permís del mestre Minguet) “als tirans de la ignorància”. De la repressió a la censura, exposada en solitari en una sala del Museu de Lleida. I, des d’aquesta fins al testimoni d’una gent

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA Tatxo Benet durant la inauguració de l’exposició al Museu de Lleida. Foto: Laia Navarra.

asseguda al voltant d’una taula per socialitzar allò que ens uneix en aquest viatge fastigós: el dolor i la ràbia. Aquest dossier té quatre veus (sis, perquè no s’entén sense l’entrevista que fem a Jesús Navarro ni sense l’esfereïdora aportació de Jordi Cuixart des de Soto del Real), però en podria tenir moltes més: Francesc Serés, Pilar Parcerisas, Valtonyc, Bea Talegón, Casandra Vera, Anna Sàez, Belén

Tascón, Jaume Carbonell, Pilar Gargallo, Manel Riu o Raúl Manzano. I, sobretot, ha estat possible gràcies a l’esforç i la fúria del company Alberto Velasco. Ell va cridar les veus, ell va conjurar la tempesta en aquest petit racó de Ponent. No diré “gaudiu-lo”. No podem gaudir de la misèria i el dolor. Només diré “llegiu-lo” i, en acabat, citant Joan SalvatPapasseit, “escopiu a la closca pelada dels cretins”.

Al fons, Txell Bonet parla amb Jordi Cuixart, empresonat a Soto del Real, durant la taula rodona celebrada el passat 9 d’abril al Museu de Lleida, en què també participaven Anna Sàez, Cassandra Vera i Bea Talegón. Foto: Josep Maria Currià.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

Por a les arts, a la cultura, al lliure pensament Jordi Cuixart

Podríem creure que l’espiral repressiva de l’estat contra artistes, periodistes o activistes és una resposta plena de ràbia. Sincerament, crec que no és així. L’art, la cultura i el lliure pensament sempre han fet por als règims totalitaris, i el que vivim avui no n’és una excepció. Temen la diferència per por que algun dia els atregui; tenen por de transgredir perquè els límits els proporcionen un fals confort; pànic de viure la vida sense xarxa perquè encara no han conegut el plaer de l’aventura. Prefereixen creure que l’estat de les coses, i aquesta cosa dels estats, és anterior a l’inici de la humanitat, en lloc de somiar que un altre món no només és desitjable, sinó que, a més, també és possible. Per sort sabem que els éssers humans hem anat vencent les nostres pors, la majoria de les quals infundades, amb el pas dels segles, i que l’única manera possible de superar-les és passant-les. Així doncs, els qui sabem que “la realitat és aliada de l’avorriment”, com diu Jaume Sisa, farem bé de no buscar l’odi o el rancor en els nostres repressors, i, com deia Gandhi,

Presos polítics a l’Espanya contemporània, durant la seva exhibició al Museu de Lleida. Foto: Laia Navarra.

tenir ben present que tot és por, només por, ben mirat, ben poca cosa. Visca la República de les arts! Jordi Cuixart President d’Òmnium Cultural Presó de Soto del Real, 20 de maig de 2018

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA Treballadors de la Generalitat de Catalunya a Lleida manifestant-se a les portes del Museu de Lleida. Foto: Alberto Velasco.

Carta manuscrita de Jordi Cuixart per a la revista ARTS.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

LA REPUBLICA DE LES ARTS

TXELL BONET

Sempre m’he sentit i em sento atreta per l’art. Atreta i reconfortada. Jo he anat a buscar l’art, però ell també m’ha vingut a trobar. En alguns moments, fins i tot m’ha salvat. Jo hi estic sempre oberta, i ell no deixa de ser generós. I agraeixo que sigui així. Primer s’estableix aquesta atracció, una pulsió primitiva, una força que llavors desperta el meu conscient i em fa buscar els perquès racionals. D’una banda, hi ha l’atracció que produeix la bellesa, i que em compensa les crueltats de l’existència, les fa més suportables. Però també hi ha el poder de l’estètica, perquè et pots sentir atret pel kitsch o per l’austeritat, i fins i tot pel buit o per la insinuació de l’horror. Hi ha les meves ganes com a receptor, no només de donar sentit al que veig i se m’ofereix, sinó de descobrir el món i la visió del món d’aquell que ha ideat l’artefacte. Sí, se’m brinda un secret. Una intimitat. Un misteri. I hi ha tantes maneres de fer-ho i tantes formes de rebre aquest regal que és l’art, que superen la finitud humana. És justament això: l’art és la llibertat màxima. L’art s’escapa als humans, ens supera. L’art no entén de presons, ni de vida ni de mort. Perquè no es mesura amb temps. Perquè és a tot arreu. Només cal saberlo veure. Per això ens el vam inventar. Perquè necessitàvem immortalitzar-nos, perquè necessitàvem ser a prop d’allò sagrat. Necessitàvem un camí per connectar amb tot el que no som. Amb una veritat més gran que aflora a través d’algú o d’alguna cosa. Quan algú canta, dóna vida a la cançó, i fa de canal per on es revelen tota una sèrie d’idees, sentiments o emocions. No és l’artista, no és la veu. És tota la resta. És tot allò que ens arriba a cadascun de nosaltres. És el miracle dels pans i els peixos, perquè tothom en té el seu bocinet personalitzat. Fins i tot els que compren art pensen que màgicament s’empelten d’alguna de les seves qualitats: el valor, el fet de 18

Inauguració de Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, al Museu de Lleida. Foto: Laia Navarra.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA Taula rodona “Llibertat d’expressió, censura i política”, el passat 9 d’abril, amb motiu de l’exhibició de l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra. Amb la participació de Txell Bonet, Bea Talegón, i Cassandra Vera, i moderada per Anna Sàez. Foto: Alberto Velasco.

ser únic i especial, la bellesa i misteri que comentàvem abans. El misteri que ens lliga a l’art més ancestral, el que feia de mitjancer en els rituals. Res ha canviat, per molt que la projecció del personatge de l’artista pugui eclipsar l’obra. Res ha mutat en aquella escenificació dels temps arcaics, on a través d’una peça d’art es connectava amb alguna cosa del més enllà, s’invocava alguna cosa superior. Pensem en les venus paleolítiques, en Taüll, o en Les Menines. Ja sigui per aconseguir fixar l’època amb un retrat, per invocar la fertilitat, per elevar-nos l’esperit o remoure les consciències, l’objecte artístic és un amulet, un camí, una finestra oberta amb la qual celebrar la vida, un taüt on enterrar fantasmes i l’atrezzo amb què es fan aquestes performàncies.

molesta. I que per molt que se’l vulgui ocultar sota la catifa, l’embalum el veu tothom. I gràcies a aquesta característica que té l’art, que es contagia més que els polls, l’embalum passa a ser també art. Podràs amagar els pits de la Venus de Willendorf sota uns píxels com va intentar Facebook. Però..., qui amaga els píxels? Els píxels passen a ser també obra artística. Són un retrat contemporani de la societat actual, de la preocupació per la falsa correcció, el reflex del tabú que encara en ple segle XXI produeix el cos humà. L’art sempre parla. Per molt que l’establishment el vulgui emmudir, el que fa és amplificar la seva força. Perquè podràs censurar una peça, però el censor es veu envoltat per la polseguera que aixeca el seu gest.

Es parla molt de la utilitat de l’art. De vegades penso que una de les més interessants és justament que fa nosa. Que

Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, va ser retirada d’ARCO, i aquest fet només n’ha magnificat la difusió. A finals de maig, dins del Forum on

Presentació de l’obra de Santiago Sierra censurada a ARCO el passat 26 de febrer a la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (Madrid). Foto: Josu Gastón, Editorial El Garaje.

Al centre, César Strawberry i Santiago Sierra durant un moment del debat “Political Prisoners in Contemporary Spain”. Forum on European Culture (De Balie, Amsterdam), 31 de maig de 2018. Foto: Carme Almarza.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

European Culture, sota el lema Act for Democracy, presentat a De Balie, Amsterdam, Sierra va ser convidat a parlar del projecte, i de retruc de la situació d’anormalitat democràtica que es viu a Espanya. Al seu torn, Sierra ens va demanar a Pablo Mayoral (Comuna de Presos del Franquismo), César Strawberry (músic represaliat per uns tuits), Begoña Lalana (Red Jurídica de Abogados) i a mi mateixa que l’acompanyéssim en les xerrades. Tots aquests debats, les entrevistes i les notícies a la premsa holandesa, i els mil cartells per reproduir l’obra que s’han penjat pels carrers de la ciutat forment part de l’ombra allargada del projecte inicial. Aprofito per reivindicar la figura de Sierra, i situar en tota la seva trajectòria el moment actual, que jo veig com la punta d’un iceberg, perquè la seva feina d’anys són també les altres novenes parts que ara no suren. I també em faig venir bé afegir una reflexió al voltant de les expressions en l’espai públic, amb l’excusa que al Museu Moco d’Amsterdam hi ha una exposició de Banksy en què es pot llegir la seva frase: “Si el grafit canviés alguna cosa, seria il·legal.” Les fotografies de Sierra han anat d’ARCO al Museu de Lleida, i ara són al CCCB. Però sense necessitat de traslladarse físicament, l’aura, el poder i la potència d’aquestes peces també s’han passejat per Estrasburg, on el Parlament Europeu n’ha denegat el permís per ser exhibides. Cito les paraules exactes publicades al diari Ara sobre aquest afer: “El comitè d’eurodiputats encarregats d’avaluar les peticions d’exposicions ha decidit vetar la mostra de Sierra perquè, segons fonts de l’Eurocambra, podia crear ‘reaccions adverses’ i ‘interferir’ en el desenvolupament de les activitats habituals del Parlament.” Quedem-nos amb el concepte reaccions adverses. D’inici, ja pressuposa un paternalisme preocupant. Qui és el Parlament Europeu per entrar en l’interior de cada espectador per saber quina reacció li convé? I no se n’adona, aquest comitè avaluador, que ells són els que provoquen la primera “reacció adversa”? El caçador

Txell Bonet, el passat 9 d’abril de 2018, al Museu de Lleida, parlant per telèfon amb la seva parella, Jordi Cuixart, empresonat a la presó espanyola de Soto del Real. En rebre la trucada va interrompre uns minuts la seva participació a la taula rodona que s’estava celebrant, i es va situar just al costat de l’obra de Santiago Sierra. Foto: Jordi V. Pou.

caçat. Uns altres que han caigut en la trampa de l’art, a qui, com més vols callar, més fas ressonar. Evidentment, també hi ha un art amagat, l’art amagat de la gent amagada. L’art del outsiders de la societat, l’art fet dins dels centres psiquiàtrics, l’art fet pels presos dins les presons. Recordo el dibuix d’un pres a la paret de la seva cel·la, com podreu trobar com a mínim en una si visiteu la Model. L’art en estat pur, al marge del mercat de l’art, l’art brut, com el batejava Jean Dubuffet. No és la prohibició, sinó l’oblit, el que fa que certes mirades no ens arribin per ser compartides. PD: Fent gala del meu amateurisme, fa temps que em ronda pel cap fer realitat un audiovisual dins la galeria o centre d’art que s’hi atreveixi: la projecció d’un pla seqüència de les 12 hores de viatge d’anar i tornar a Soto del Real per 40 minuts de conversa rere un vidre amb Cuixart. Com quan Warhol es filmava hores dormint. Sense les el·lipsis del llenguatge clàssic. Càmera en mà, cap realització bonica, avorrit, llarg de nassos, una peça insuportable de veure, i que hem de viure.

L’obra de Santiago Sierra a la Sala Reina d’Errenteria. Foto: Errenteriako Udala CC-BY-SA.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

MOTIVACIONS I PERQUES

Tatxo Benet

Abans de res, m’agradaria fer una confessió personal, i que el lector em perdoni l’atreviment: crec que en una obra d’art la persona menys important és el propietari, o millor dit, aquest té importància com a espectador de l’obra, a l’igual que la resta del humans. Perquè una obra d’art és una mena de diàleg entre l’artista i l’espectador. El propietari, com a tal, no hi té cap paper, en aquest acte comunicatiu. Dit això, la pregunta és obvia: per què aquest article? Suposo que la vanitat explica sovint moltes actituds, però segurament també la compra de la peça Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, té unes connotacions especials que la diferencien d’altres transaccions artisticoeconòmiques. Prometo, però, tornar a contenir la meva vanitat un cop enllestit aquest article. Jo no vaig comprar l’obra perquè hagués estat censurada, sinó que la vaig comprar tot just una hora abans que fos retirada de la fira ARCO. Què hi vaig veure? Bàsicament una obra valenta, que posava al cor més institucional de Madrid un tema del qual l’Espanya oficial no vol ni sentir-ne a parlar, feta per un artista complex, maldit, però a la vegada reconegut. Un artista, podríem dir, que l’establishment ha intentat fer-se seu diverses vegades, sense aconseguir-ho, perquè Santiago Sierra, en un exercici de coherència molt notable, sempre ha sabut mantenir-se allà on vol ser. Un cas realment molt singular (i com a mostra d’aquesta singularitat, només cal dir que, malgrat que tothom —i els artistes i les galeries, primer que ningú— va entendre el que es va fer com un acte de censura insuportable, ni una sola galeria, i només un artista (*) van solidaritzar-se i van abandonar la fira: ningú volia renunciar a la facturació d’ARCO).

Deia que és una obra valenta i compromesa, però a la vegada aconsegueix fàcilment un dels objectius que, per a mi, té qualsevol creació artística: transmetre a l’espectador uns sentiments, una realitat, un discurs... que l’obliga a reaccionar-hi i a fer-se moltes preguntes, a buscar les respostes i a comprovar si aquestes preguntes i aquestes respostes es corresponen amb el seu pensament rutinari. Potser la visió de l’obra el reafirma amb les seves conviccions més íntimes i arrelades. O potser fa que se les plantegi encara que sigui només un instant. És evident que tot pren un caire totalment diferent quan IFEMA decideix retirar l’obra, pressiona la galeria i aquesta n’accepta la censura política. Per a mi, el més sorprenent (o el més revelador) és la poca importància que els protagonistes dels fets van donar al que estaven fent. Ho van fer amb tota la tranquil·litat, com si no tingués cap importància. Fins i tot la galerista (!!!) es va mostrar molt sorpresa per tot l’enrenou que va provocar. Analitzem un paràgraf del comunicat d’IFEMA: “En este sentido, lamentamos y pedimos sinceras disculpas ante la controversia que se ha producido consecuencia de la petición a una galería para la retirada de una obra, que en ningún caso perseguía ejercer ninguna censura a la creación, aun cuando la percepción pública haya sido esta. No hubo mala fe en esta acción, y aceptamos las críticas recibidas, comprendiendo que debemos evitar en el futuro cualquier circunstancia de esta naturaleza.” En primer lloc, IFEMA no lamenta la censura, sinó que lamenta i demana disculpes per la “controversia que se ha producido”, és a dir, si l’obra s’hagués retirat sense “controvèrsia”, IFEMA ni tan sols s’hauria disculpat. I en

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

segon lloc, ens diu que la petició de retirada de l’obra a la galeria “en ningún caso perseguía ejercer ninguna censura a la creación, aun cuando la percepción pública haya sido esta”. De nou, segons IFEMA, no hi ha hagut censura, sinó que el problema és una “percepción pública” equivocada d’allò que van fer. No tan sols van censurar una obra d’art amb tota la tranquil·litat, com si estiguessin fent la cosa més normal del món, sinó que hores després que els caiguessin crítiques de tot arreu insistien que ells no havien fet absolutament res fora del que és normal, i que tot el problema era una mala interpretació dels seus fets, sense que en cap moment ens aclarissin quina era la interpretació que no vam entendre. Tot aquest incident, i sobretot la manera com s’ha produït, ens dona una idea del nivell de deteriorament de les llibertats individuals i dels drets fonamentals dels ciutadans a la nostra societat, i de com els ciutadans ho hem acceptat com una cosa normal. Vivim en un món, i jo diria que això passa darrerament a Espanya amb notable intensitat, on hi ha algú que en nom d’uns suposats interessos col·lectius es permet limitar les llibertats individuals. Argument que, a més de fals, és hipòcrita: en la majoria del casos, aquests suposats interessos col·lectius són purament i simplement els interessos particulars, polítics, econòmics o socials d’aquell o d’aquells que es permeten limitar els nostres drets fonamentals. I per desgràcia els ciutadans, víctimes d’aquestes retallades de llibertats, permetem que el Poder, així, en majúscules, vulneri un cop rere un altre els nostres drets individuals. I els arguments per vulnerar-los són molt variats: ara es porta molt l’econòmic (tot ha d’estar supeditat al creixement econòmic), però fa només uns mesos el que estava de moda era la seguretat (que té la característica que un cop s’utilitza ja no hi ha marxa enrere: cada cop que un país pateix un atemptat terrorista d’una certa envergadura, l’estat limita les llibertats individuals amb el suposat benefici de la seguretat, limitació que ja no serà retirada ni anys després de l’últim atemptat).

Foto de família durant l’acte de presentació de l’obra de Santiago Sierra a la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (Madrid). Foto: Josu Gastón, Editorial El Garaje.

penetrant cada cop més profundament dins de la societat fins a gairebé impregnar-ho tot. I aquí tenim ARCO i IFEMA, en la demostració ja més barroera de la incompetència i la degradació moral, que pren la decisió de sostraure als ciutadans de la visió d’una obra d’art com qui escull el paper pintat de casa i en descarta dos o tres models. Val més no preguntar-los gaire pels vertaders motius, perquè segurament la degradació dels personatges censors arribaria a uns nivells que, per caritat, potser no val la pena atorgar-los-hi. M’agrada dir que quan el Poder intenta censurar una obra d’art ho fa perquè té por que els continguts arribin lliurement a la ciutadania. Perquè hi ha alguna cosa en aquella obra que és una amenaça per a aquest Poder. Això és obvi en la peça de Santiago Sierra. També en les cançons de Valtonyc o de Pablo Hasél. I en molts altres casos.

El cas d’IFEMA mostra com aquesta pràctica que els poders més alts de l’estat han instaurat utilitzant per agafar cada dia més poder contra el poder dels ciutadans ha anat

Nosaltres, com a ciutadans, tenim l’obligació de no permetre que el Poder es defensi d’aquesta manera i limiti els nostres drets individuals. Per això Valtonyc ha fet aquests dies més concerts que mai. I per això, just quan vaig assabentar-me que l’obra de Santiago Sierra havia estat censurada, vaig decidir que el seu destí havia de ser anar a tot arreu on volguessin exposar-la, és a dir, deixar-la lliurement a l’abast de tots aquests ciutadans als quals el Poder volia privar-los de l’accés a una obra d’art.

Un moment del debat “Political Prisoners in Contemporary Spain”. Forum on European Culture (De Balie, Amsterdam), 31 de maig de 2018. Foto: Carme Almarza.

Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, a la Sala Reina d’Errenteria. Foto: Errenteriako Udala CC-BY-SA.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA Inauguració de Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, al Museu de Lleida. Foto: Laia Navarra.

L’exposició Presos polítics a l’Espanya contemporània ha estat un èxit a Lleida. La ciutat pràcticament se l’ha fet seva. I els ciutadans han pogut interactuar amb una peça que els interpel·la directament en alguns temes de la seva vida quotidiana (o no hi ha milers de ciutadans que quotidianament surten de casa amb un llaç groc a la solapa o que dediquen algunes hores a la setmana a omplir de groc els carrers?). A alguns els reconforta, els anima, els confirma en les seves creences. A altres els inquieta, els

produeix neguit i fins i tot malestar. És a dir, el que seria veure’s davant d’una obra d’art.

L’obra de Santiago Sierra a la fira ARCO, just abans de ser censurada. Foto: Galería Helga de Alvear.

El mur on penjava l’obra de Santiago Sierra a la fira ARCO, just després de ser censurada. Foto: Galería Helga de Alvear.

(*) L’únic artista que tan bon punt va conèixer que havien retirat l’obra de Santiago Sierra va reaccionar amb la dignitat que el cas mereixia va ser el català Pere Llobera, que immediatament va despenjar les seves obres de la fira i va tornar cap a casa. Quedi el seu exemple com a vergonya d’aquells que no van fer res.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

TRES PERVERSIONS DE LA CENSURA JOAN MARIA MINGUET

Arran de l’escàndol generat per la prohibició de l’obra de Santiago Sierra Presos polítics a l’Espanya contemporània a la fira ARCO, la censura va tornar a presidir durant uns dies el debat —o potser només es tracti del murmuri— social. Un debat viciat com tots aquells que tenen a veure amb l’exercici despòtic del poder. I és que en la censura es produeix justament això: el despotisme gens il·lustrat d’uns individus infames sobre la resta de la societat. Escrit d’una altra manera: la censura ens ensenya la tirania dels ignorants.

Després d’haver assistit a la primera taula rodona que el Museu de Lleida va organitzar, el 27 de març de 2018, arran d’allotjar la peça de Sierra per primer cop després de retirarla de la fira madrilenya, voldria aquí ampliar —insistir, matisar, qui sap si contradir— algunes de les coses que allà vaig dir. És per això que vull parlar de tres de les perversions que suposa la censura. 1. Primera perversió: Que la víctima sigui sospitosa

Un artista és censurat i salta una cohort de persones a malfiarse de la naturalesa de l’obra. Com passa, malauradament, quan agredeixen una dona i hi ha qui, en comptes de situar-se inequívocament al costat de la persona que ha patit la violència, vol saber-ne les circumstàncies i pregunta malaltissament com anava vestida la damnificada. Això és molt i molt pitjor que un acte de censura, ja ho sé, i demano perdó per la comparació, però els mecanismes mentals són similars. Hi ha un gruix de societat que vol viure en la comoditat, o en la conformitat del sistema, encara que el sistema els estigui arruïnant la vida i, per tant, prefereixen sospitar de tots aquells que, sense haver comès cap acte violent o prohibitiu, 24

Presentació de l’obra de Santiago Sierra al Teatro del Barrio (Madrid), el passat 18 de març. Amb la participació de Boro LH, Valtonyc i Pablo Hasél. Foto: Pablo Mayoral, La Comuna de Presxs del Franquismo.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA El mur on estava penjada l’obra de Santiago Sierra després de la censura a la fira ARCO. Foto: Josu Gastón, Editorial El Garaje.

són atacats per la violència masclista o el terrorisme d’estat. Estem rodejats de covards i covards que pensen que tothom és com ells. Costa molt aplicar aquella màxima de Hannah Arendt: “El pensament és l’únic antídot contra la massificació i el conformisme, que són les formes modernes de la barbàrie.” Fixem-nos que en el cas de la censura de la peça de Santiago Sierra la perversió s’ha produït a gran escala. Encara ara hi ha gent del sector cultural que, abans de denunciar (si és que ho arriben a fer) la prohibició de l’obra per part d’IFEMA i la fira ARCO, corretges de transmissió de la política postfranquista de l’Estat espanyol, volen sortir de la condemna immediata i necessiten fer-se valer: I si estava tot preparat per part de l’artista (Sierra) i la galerista (Helga de Alvear)? I si és només un acte provocador per part de tots dos?

I què? Suposant que Santiago Sierra sospités que l’obra seria censurada, ell és el culpable de la proscripció? No fotem! Una de les missions de l’art ha de ser posar en qüestió la falta de llibertat d’un sistema; la llibertat, allò que alguns diccionaris anomenen “la manca de subjecció i subordinació”, cosa a què se suposa que ha d’aspirar el món de la creació.

2. Segona perversió: la insolidaritat i la ignorància com a fonaments. Lliguem amb l’actitud de posar sota sospita l’obra —i l’artista— censurada: qualsevol excusa és bona per no condemnar la prohibició, buscar arguments que permetin el silenci o la justificació de la coerció. El més escoltat: l’obra és molt dolenta, això no és art, no paga la pena tant d’enrenou per a no res. Sempre la mateixa bajanada, ja va passar amb la censura de l’obra d’Inés Doujak al MACBA el 2015; amb la de la performance que havien preparat Núria Güell i Levi Orta per al festival Ingràvid de Figueres, també el 2015; havia passat tantes i tantes vegades, aquí i fora d’aquí, i ha tornat a ocórrer amb la peça de Santiago Sierra. Discutir el valor artístic de l’obra sembla que és una coartada d’alguns per no haver-se de comprometre amb la llibertat. Perquè suposa col·locar el teu gust al servei d’una decisió autoritària. És inquietant que hi hagi gent que accepti la censura feta per uns polítics que no saben res sobre matèria artística, que no trepitgen museus excepte els dies de la inauguració, però que s’atreveixen a dictaminar el que es pot veure als centres d’art i el que no. 25

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

Presentació de l’obra de Santiago Sierra a la Model (Barcelona), el passat mes d’abril. Foto: Òmnium Cultural.

Sí, la censura es produeix sempre per part dels qui ostenten el poder, els qui l’ostenten i en fan clamor. No solen consultar amb ningú, atemorits per la seva pròpia ignorància. I compten, a més, amb la ineptitud d’una bona part de la societat que deixa l’esperit crític (no entendre la diferència entre la representació i la realitat és d’una miopia estrambòtica) a la tauleta de nit i saluden l’exercici de l’autoritarisme amb displicència, sense fer soroll. O, de vegades, fent soroll.

Com vaig publicar a Vilaweb (27/03/2018), la censura és una malaltia que ens compromet a tots: hi ha uns censuradors, però immediatament després hi ha un cor que l’admet, sigui explícitament o implícitament. Quan això passa en el camp de la cultura, on no hi hauria d’haver dogmes de fe ni persecucions ideològiques, el resultat és miserable, cataclísmic, d’una abjecció suprema. En el cas de l’obra de Santiago Sierra, a

ningú no se li escapa que la seva proscripció (i l’acceptació de la prohibició pel cor de censurats) va tenir molt a veure amb el fet que entre els presos polítics de l’Espanya contemporània, Santiago Sierra havia col·locat els ciutadans catalans que eren —que encara són, quan escric aquest text— a la garjola per motius ideològics.

I els col·legues del món de l’art, què van fer, a ARCO? Que jo sàpiga, només un artista va retirar la seva obra de la fira; i algun gest més a petita escala, però cap plantada general, cap comunicat conjunt de galeristes, artistes, col·leccionistes i públic en general. Tothom mirant cap a una altra banda, buscant excuses de mal pagador (algunes de les quals, com ja he dit, acabaven per denunciar l’artista censurat per provocador, en comptes de posicionar-se en contra dels prohibicionistes) o, com en el cas de la inquisició eclesial, donant la raó als tribunals de les idees. 3. Tercera perversió: el desistiment de la cultura en favor de la repressió

Totes les perversions acaben en la més alta ignomínia: la garjola. No és una hipòtesi. El dia de la taula rodona vaig dir de tot cor que tenia un nus a l’estómac perquè jo parlaria de la censura des d’una perspectiva teòrica, però a la sala on s’exhibia l’obra de Sierra i on fèiem la taula rodona hi havia dues persones condemnades a presó: el mallorquí Valtonyc, a la taula, i el lleidatà Pablo Hasél, entre el públic. Santiago Sierra intervenint a la taula rodona rodona “Political Prisoners in Contemporary Spain”. Forum on European Culture (De Balie, Amsterdam), 31 de maig de 2018. Foto: Carme Almarza.

Obrir la porta de la censura i no condemnar-la explícitament acaba amb casos tan miserables com aquests. Tolerar que els qui ostenten el poder de les institucions decideixen per nosaltres què és el que podem veure o escoltar permet que aquest poder

passivament, de les acusacions de l’aparell de l’estat a un cantant per delictes d’enaltiment del terrorisme és acceptar que no hi ha diferència entre la realitat i la representació. I això ens porta directament al terrorisme d’estat, a la submissió enfront de la ignorància. Ens porta a la barbàrie.

Material de difusió sobre l’exhibició de l’obra de Santiago Sierra a la Sala Reina d’Errenteria. Foto: Errenteriako Udala CC-BY-SA.

Presos polítics a l’Espanya contemporània, durant la seva exhibició al CCCB (Barcelona). Foto: Diputació de Barcelona, Sergio Ramos, 2018.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

es reforci. Qüestionar el valor d’una obra prohibida és enfortir els censuradors, els rapinyaires de la raó. No defensar sense vacil·lacions la llibertat de l’artista a expressar-se —si cal, a equivocar-se— significa posar-se del costat dels repressors, dels engranatges pèrfids del poder. Participar, ni que sigui

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

PRESOS POLITICOS EN LA ESPANA CONTEMPORANEA EStudio santiago Sierra ESTUDIO SANTIAGO SIERRA Un grafiti libertario encontrado en la fachada de un centro social en Madrid reza: “Todos los presos son políticos porque son presos del estado y sus políticas.” Quizá se trata de un juicio difícil de asumir, pero merece la pena detenerse en él por cuanto revela una visión del mundo que tal vez no sea la dominante, pero no por ello resulta menos legítima

y justificable. Parte del supuesto de que el sistema que habitamos es por definición injusto, insolidario y desigual en sus oportunidades y en el trato que recibimos en función de nuestra posición social. A veces somos excesivamente generosos con las categorías establecidas y presumimos inmediatamente que vivimos en una democracia que no es,

El mur blanc de l’estand d’Helga d’Alvear a la fira ARCO després de ser censurada l’obra de Santiago Sierra. Foto: Josu Gastón, Editorial El Garaje.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA A dalt, Presos polítics a l’Espanya contemporània, durant la seva exhibició al CCCB (Barcelona). Foto: La Fotográfica. A sota, l’obra al Museu de Lleida. Foto: Alberto Velasco.

cuando menos, imperfecta. O que el concepto de justicia se refiere a algún tipo de realidad etérea e incontaminada por la política o la economía, y que no hay nada interpretable en ella. O que las propias leyes obedecen a una necesidad objetiva de autodefensa de la sociedad antes que al mantenimiento de

ciertos privilegios de unos individuos sobre otros, de unas clases sobre otras. O que el ordenamiento social sigue algún principio lógico y no es el resultado de múltiples conflictos, de corruptelas invisibles y de relaciones de poder. Desde ese punto de vista, podría irse más allá: no solo todos los presos serían políticos, sino que todos seríamos virtualmente presos políticos: todos viviríamos recluidos en un sistema jerárquico, segregador y violento, expuestos a la dictadura de una ley ciega que penaliza el disenso con más fuerza que la traición a los intereses públicos o el abuso de poder, temerosos de contravenir con nuestras opiniones esta paz artificial. El propio recurso universal a la institución penitenciaria sería en sí mismo un indicador del fracaso y la impotencia de la sociedad para construir un ámbito de convivencia saludable que respete la soberanía personal.

Santiago Sierra intervenint a la taula rodona rodona “Political Prisoners in Contemporary Spain”. Forum on European Culture (De Balie, Amsterdam), 31 de maig de 2018. Foto: Carme Almarza.

La presencia de presos políticos dentro de las cárceles constituye además la piedra de toque que desacredita a cualquier

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

gobierno que pretenda definirse como democrático. En consecuencia, ningún gobierno admite su existencia, camuflándola con tipos penales tales como atentado contra el orden público, enaltecimiento del terrorismo, rebelión, etc. El estado español no es una excepción. Cuando en 2016 el dirigente abertzale Arnaldo Otegui se calificó a sí mismo como “preso político” tras cumplir varios años de condena, el ministro de Justicia Rafael Catalá declaró de inmediato que “en una democracia no hay presos políticos” y que en España “no los hay desde hace muchos años”. No obstante, una mirada superficial sobre el panorama carcelario español permite identificar a numerosas personas que han sido condenadas por sus ideas, en particular en los ámbitos abertzale y anarquista, aunque no exclusivamente. El criterio para definir a un preso como político está expuesto él mismo a debate ideológico y no es compartido por todo el mundo. En España este criterio ha sido aún más confuso, debido a la tradición franquista y a la prolongación de los conflictos nacionalistas después de la Transición, que ha generado un contexto desde el que prácticamente cualquier actividad (ejercicio de las libertades de expresión y reunión, militancia en organizaciones revolucionarias, lucha por los derechos de las personas presas, etc.) puede ser catalogada como delito de “terrorismo”. En cualquier caso, existen una serie de condiciones consensuadas por la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa para identificar a un preso como político. Estas condiciones no solo hacen referencia a la violación de las garantías fundamentales establecidas en el Convenio Europeo de Derechos Humanos, como las libertades de pensamiento, expresión o asociación, sino que también registran los casos en que “la detención haya sido impuesta por razones puramente políticas”, o que “su duración o sus condiciones sean claramente desproporcionadas con respecto al delito que hubiese cometido” o “discriminatorias en comparación con otras personas”. Si hacemos un repaso de las personas incluidas en la pieza Presos políticos en la España contemporánea, que fue retirada de ARCO por un supuesto “desajuste conceptual”, nos daremos cuenta de que todas ellas cumplen con al menos uno de estos requisitos, incluso en aquellos casos

Presentació de l’obra de Santiago Sierra censurada a ARCO el passat 26 de febrer a la Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo (Madrid). Foto: Josu Gastón, Editorial El Garaje.

El llibre de visites durant l’exhibició de l’obra de Santiago Sierra a la Sala Reina d’Errenteria. Foto: Errenteriako Udala CC-BY-SA.

en que la acusación es consecuencia de algún delito distinto al que se les imputa. La resistencia de muchos a aceptarlo y la polémica que ha generado una afirmación tan evidente es consecuencia de una construcción mediática sesgada en base a acusaciones de la fiscalía que, una vez desmontadas, no se rectifican ante la opinión pública precisamente porque existen intereses políticos en juego. En los últimos años, esa realidad compleja y atormentada por su pasado que es el estado español ha entrado en una fase de represión poco conocida, aunque no exenta de precedentes. Si en los noventa los montajes policiales apuntaban sobre todo al movimiento anarquista y al independentismo vasco, hoy alcanzan a cualquiera que ejerza el derecho de manifestación. Desde que ETA abandonó la lucha armada el gobierno ha mostrado su empeño en reproducir la situación anterior agitando el fantasma del terrorismo como no había hecho en los años más sangrientos de la Transición. La aprobación de la Ley de Seguridad Ciudadana, conocida significativamente como “Ley Mordaza”, ha ampliado enormemente los supuestos de delito hasta abarcar las opiniones y los actos de desobediencia como, por ejemplo, los intentos de paralizar colectivamente los desahucios, multiplicando exponencialmente las denuncias y sanciones por resistencia a la autoridad. La aplicación del artículo 155 de la Constitución contra el referéndum de autodeterminación convocado en Cataluña, un artículo deliberadamente ambiguo e impreciso en su redacción para blindar la unidad nacional, ha desatado una oleada de detenciones que ha llevado a prisión o al exilio a representantes electos precisamente por intentar llevar a cabo su programa. Es sobre este escenario que nuestra pieza ha cobrado una dimensión desconocida para una obra de arte. Nuestra intención no era otra que visibilizar una realidad a la que nadie quería atender, “hacer la vergüenza más vergonzosa publicándola”, como dirían los situacionistas. Un acto como el de forzar su retirada confirma de manera precisa que los presos políticos existen, a la vez que expresa un pánico atroz a reconocerlo. Pensamos que si esta preocupación no hubiera estado presente en todas las conciencias no hubiese generado semejantes expectativas.

PRESOS POLÍTICS A L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

El museu més Trepat VISITES GUIADES · MC TREPAT · FESTIVAL ART CONTEMPORANI EMBARRAT · TEATRE · PLATÓ CINEMATOGRÀFIC · SOM ESTUDI FOTOGRÀFIC · PASSAREL·LA DE MODA · TALLERS PER ESCOLARS I FAMÍLIES · JOC DE L’EMBARRAT · TALLERS D’ENGRANATGES · TALLER D’EMOCIONS · MUSICACREACIÓ: VÍDEO-CLIPS MUSICALS A CAL TREPAT · VISITES TEMÀTIQUES · CONCERTS DE PETIT FORMAT · JORNADES PER A EMPRESES I PROFESSIONALS · CONFERÈNCIES

VISITES GUIADES Diumenges a les 11 h i a les 12:30 h, sense reserva prèvia. De dilluns a dissabte les visites s’han de concertar.

Bingo

Belles Arts joc i diversió MOLT A PROP TEU

BINGO · Binjocs · Ruleta · MÀQUINES RECREATIVES · SPORTIUM ·

BINGO BELLES ARTS La pràctica dels jocs i apostes pot produir ludopatia. Aquesta pràctica està prohibida als menors d’edat.

Vallcalent, 37 · 25006 Lleida 33

DIVERSÀRIUM Jordi Escuer Fotos: Arxiu Circpicat

Mantenir-se en equilibri...

L’INICI DE TOT PLEGAT Fa cinc anys es va decidir començar a donar forma a una idea que els rondava pel cap als impulsors d’aquest projecte. En principi, només havia de ser una activitat d’una jornada, adreçada a fer tallers per als infants del municipi d’Alpicat. Però la cosa va funcionar, va tenir molta acceptació i es va decidir tornar-ho a provar l’any següent, però afegint, a la programació, espectacles i activitats que giressin al voltant del món del circ, crear, per tant, tot un cap de setmana i acabar-li donant el nom que manté: Circpicat. L’any següent es va fer una nova aposta, tant econòmica com logística, implicant-hi tots els mitjans de l’ajuntament i encarregant la direcció artística a la companyia Improvisto’s Krusty Show. El festival va créixer, es va anar consolidant i va entrar en el panorama de les arts escèniques de la província. Avui és un festival totalment establert al territori, on molta gent sap que trobarà un lloc per gaudir d’un cap de setmana d’espectacles de qualitat i una oferta atractiva per fer activitats en família. CIRCPICAT, FESTIVAL DE CIRC I ARTS EN VIU Els primers anys es va pensar que podia ser interessant crear una marca, però ens vam adonar que no tenia gaire sentit encasellar-nos en una disciplina o pensar en marques i en futur. De fet, a la província hi podem trobar diferents festivals i fires, com FiraTàrrega i la Fira de Titelles de Lleida, clarament situades entre les millors d’Europa en el seu gènere i totalment consolidades, que la gent reconeix pel crèdit que tenen després de tants anys, però bàsicament perquè tenen molts visitants que gaudeixen de les arts de carrer i per l’oferta de les seves propostes artístiques, d’altíssima qualitat. I tot això després d’haver superat, com en el cas de FiraTàrrega, els 30 anys, i la Fira de Titelles, que ho assolirà

el 2019. Per tant, el nostre camí era clarament anar creixent, però sense pressa, posant-nos com a objectiu anar sumant edicions i aprendre, tant d’aquests dos grans festivals com de l’Esbaiola’t, a Esterri d’Àneu; del Buuuf, a Alcoletge, o del Gar-gar, a Penelles, i d’altres festivals dedicats a les arts escèniques i al món de l’art que han anat sortint, que hem anat creixent junts i que estan creant un teixit molt interessant dins de la província de Lleida al voltant de les arts de carrer. LA IMPLICACIÓ DEL POBLE EN EL PROJECTE En aquesta cinquena edició, hem notat que hi havia la voluntat dels veïns de formar part activament del projecte. Fins ara s’hi havien implicat participant en la fira d’artesania, obrint els seus negocis i oferint-los als visitants i artistes que venien al festival, omplint places i carrers i anant al teatre per veure espectacles. Però aquest any, altres actius, com escoles de dansa, escola de circ, l’institut i les escoles de la població, s’han bolcat en el projecte i han volgut participar-hi, així com molts altres veïns, que s’han interessat per formar part de la família del festival com a col·laboradors i sumar-se en qualsevol tasca en què poguessin aportar els seus coneixements. S’ha creat un teixit que cada vegada és més fort, que en el futur serà l’actiu més important d’aquest esdeveniment, i que, tal com ho entenem a Circpicat, ha de ser així, perquè les persones que ara hi dediquem el nostre temps un dia deixarem de fer-ho i en vindran altres amb noves inquietuds i idees, que segurament milloraran i sumaran en el projecte, però de ben segur que sense la gent d’Alpicat implicada no es podrà aconseguir. A Alpicat, tots tenim el record molt present d’una fira de jardineria, Ecojardí, que es va mantenir en el calendari durant 25 anys, i va coincidir, per tant, l’inici de Circpicat amb la darrera edició d’aquesta fira. Aquest fet ha provocat que la gent continuï reconeixent aquest trobada anual de les arts escèniques com una fira per

DIVERSÀRIUM

Aquesta plataforma ens ha permès, per exemple, fer trobades periòdiques amb festivals que, per dates, podem compartir contractacions de companyies, informació d’altres espectacles, informació tècnica a l’hora de fer qualsevol muntatge escènic i formacions adreçades a direccions de festivals i fires d’arreu de Catalunya. Per a Circpicat, ha estat un impuls molt gran i ens ha ajudat a professionalitzar el nostre festival. LA PRESÈNCIA DEL CIRC EN LES PROGRAMACIONS ESTABLES Dins el panorama del circ a Catalunya, sembla clar que les coses estan canviant: la tendència de les companyies de circ a fer un gir cap a allò contemporani, fixades clarament en les tendències franceses i amb una clara idea d’ampliar-ne els referents.

Quan ens proposen entrar a formar part de la plataforma Arts de Carrer, que reuneix 24 festivals de Catalunya, creiem que per a nosaltres serà un important salt endavant, i no dubtem en cap moment a adherir-nos-hi i a començar a formar-ne part.

Per posar un exemple, molts dels espectacles que es realitzen ja estan fusionant circ i teatre, i es creen moltes peces pensades directament per a sala, amb una aposta per entrar a les programacions estables dels teatres i les sales de Catalunya. D’altra banda, la fusió amb la dansa i amb molts espectacles d’acrobàcia, de moviment del cos, són fusions de companyies de circ i dansa que han aconseguit entrar en el circuit del teatre de carrer, amb propostes tècnicament molt precises i de qualitat, que busquen provocar en el públic alguna cosa més que l’admiració en un moment concret d’un número de circ.

Per a nosaltres, el fet de poder agrupar sota un mateix sostre els festivals, les fires i les mostres que tenen les arts de carrer com a principal eix conductor de la seva programació ens dona una empenta a l’hora de crear les sinergies necessàries amb altres esdeveniments que tenen les mateixes dificultats i avantatges a l’hora d’organitzar el seu festival o fira.

Es tracta de les emocions, de remoure consciències, d’anar a veure un espectacle i sortir-ne emocionat, d’anar més enllà en el llenguatge utilitzat, moltes vegades sense deixar de banda una bona tècnica de malabars o d’equilibri, però introduint-la en tot un engranatge amb una posada en escena conscientment treballada i professional.

visitar en família, que faci seva i hi participen a la seva manera, tal com havien fet 25 anys abans quan visitaven Ecojardí. LA PLATAFORMA ARTS DE CARRER

DIVERSÀRIUM David Ferragut

La intel·ligència de la màquina: estètica i metafísica dels videojocs El director i escriptor Jean Epstein va editar, l’any 1947, un breu assaig sobre què considerava que era el cinema, i el va titular, de manera gens innocent, La intel·ligència d’una màquina. De cop, el cinema ja no era un entreteniment, un aparell d’observació analític o un art, sinó, pròpiament, una forma de pensar, i en particular, el pensar d’una màquina (no el de l’ésser humà). Aquesta forma de pensar implicava, primer, una constatació dels fenòmens del món: amb la càmera, el creixement dels minerals es podia accelerar de tal manera que semblessin gemmes florint, i els éssers humans podien ser alentits com si fossin pedres. Aquesta constatació en comportava una segona: la càmera captura els ritmes de l’univers i els fa visibles, i converteix així el món, no en matèria o idees (com diuen els dos grans corrents de la filosofia occidental), sinó en un flux infinit de temporalitats. Amb aquesta pregunta (“com pensa el cinema?”), a Epstein no li calia, doncs, intentar defensar el cinema com un art, tal com havien fet els seus predecessors –el moviment Film d’Art (1907) va exagerar la qüestió i el cinema va esdevenir un teatre sumptuós. Si el cinema ens fa pensar, també ens fa representar el món d’una certa manera. Amb els videojocs pot fer-se el mateix desplaçament. Si han estat vistos com una fàbrica d’individus violents, no era necessari parlar dels seus efectes benèfics per compensar la injustícia, perquè en el fons s’hi està debatent amb els mateixos termes: “Acceptem que hi ha un mal ús dels videojocs, però també poden ser bons.” El que és considerat el primer videojoc de la història, Spacewar! (1961), va ser dissenyat per un equip coordinat pel programador Steve Russell com una demostració del potencial de l’ordinador PDP-1 de l’Institut Tecnològic de Massachusetts. Perquè la demostració tingués un abast ampli, es va ser fer accessible la tecnologia de tal manera que un usuari no competent en llenguatge informàtic hi pogués interactuar, o dit d’una altra manera, l’usuari no havia d’escriure ni llegir en un llenguatge de programació: només havia de jugar amb les imatges. En aquest primer videojoc ja hi ha inscrits els elements constitutius del mitjà: la interacció entre el jugador

i la màquina (en direm una “metafísica”) i la separació entre text i imatge (una “estètica”). El primer videojoc, comentat amb més detall al llibre The Ultimate History of Videogames, va ser el resultat d’aquest procés doble. Un coet elaborat amb pocs píxels ha de disparar

El segon error ve de considerar que hi ha, també, un “progrés cap a la llibertat”, cosa que ha fet insistir que el subjectejugador ha de ser representat dins de cada videojoc, com si hi hagués una homologació entre el que passa als jocs i el que hauria de passar a la vida. És en aquest punt on la metafísica del videojoc (relació ésser humà i màquina) esdevé ètica (el que és bo i dolent). Per això pot interpretar-se que un joc la mecànica del qual consisteix a matar té relació directa amb l’assassinat, per posar-ne un exemple groller.

contra altres coets; el pes del joc rau en el fet que el coet es mou amb una inèrcia que simula la gravetat i, per tant, cada acceleració implica una velocitat, que s’ha de frenar amb una acceleració en sentit oposat. Encara que les figures semblaven fulles trencades en una bassa més que no pas naus espacials (estètica), i que la mecànica del joc podia resultar rutinària, l’efecte era que el jugador feia moure la màquina (metafísica). El videojoc Super Mario Bros, dissenyat per Shigeru Miyamoto i Nintendo l’any 1985, porta a nous territoris el que a Spacewar! només eren intuïcions: no cal text, el jugador pot prendre decisions mirant només les imatges. El protagonista, Mario, té davant seu un recorregut ampli per on pot avançar, i totes les accions queden assenyalades per icones (un interrogant, un bolet, una flor...). El joc de Nintendo va prescindir gairebé de tota literatura per articular una mecànica progressivament més complexa, integrant variacions dels moviments elementals que el jugador aprèn des del començament, com si fos una fuga barroca. En aquest punt, no només l’estètica s’ha fet predominant i autònoma –com assenyala Paul de Man, cal distingir la paraula de l’estètica–, sinó que s’introdueix una nova il·lusió: la llibertat d’accions. S’han generat, en aquest sentit, dos grans malentesos pel que fa a la història dels videojocs. El primer està relacionat amb un suposat “progrés cap a l’hiperrealisme”, que passa dels escassos píxels del Spacewar! al desplegament tècnic del Star Citizen (2011), visualment equiparable a una superproducció de cinema. Aquest camí de via única no existeix i, de fet, hi ha propostes que el desmenteixen. Al costat de les superproduccions, el sector independent ha apostat per l’abstracció pura, com Super Hexagon (2012), que estèticament ofereix polígons despullats, sense textures, o Thumper (2016), un joc musical i de terror còsmic (sembla difícil de concebre) on els escenaris són malsons variables, inintel·ligibles, afilats però fluids. L’estètica dels videojocs respon, com la de qualsevol art o artesania, a modes, teories, pràctiques i decisions concretes, i no està determinada per una teleologia de la tècnica que estableix com han de ser i quins camins s’han de recórrer –una concepció de la història de l’art com la que defensem és la que té Ernst Gombrich, la qual sembla poder explicar l’evolució dels videojocs.

El videojoc Inside (2016), de l’estudi PlayDead, es mou dins d’aquesta ambigüitat entre ètica i metafísica. El jugador controla un nen, destacat amb color vermell, que fuig d’un món gris, distòpic, al mateix temps una explotació rural, una fàbrica i unes oficines –un recorregut pels espais històricament vinculats a l’esclavitud humana. Pocs veurien amb mals ulls un personatge que defensa alguna cosa com la seva llibertat, encara que sigui solitària i desesperada, per fugir de la servitud, sigui quina sigui la forma que prengui; una lectura ètica, en efecte, es complauria amb la forma de jugar a Inside. En un passatge, però, el nen s’ha de posar en una filera on un grapat d’esclaus caminen com si fossin zombis i es limiten a fer una sèrie de moviments mecànics i arbitraris: fer unes passes, saltar, donar una volta. Per poder avançar, el jugador ha de seguir aquesta seqüència, fer-se el zombi: fugir, doncs, equival a tancar-se; ser lliure és igual a ser esclau. Potser d’això pot deduir-se el nom del joc: Inside, no Outside. Inside és una faula sobre el que ja se sabia: que la màquina té la seva pròpia lògica i que, en contra seu, poca cosa s’hi pot fer. O dit amb els termes de Baudrillard, “ara és l’objecte el que pensa el subjecte”, i no a l’inrevés. Si aquest acte de llibertat del nen, que vol fugir, no és més que una part predefinida, programada, de l’esclavitud, el que passa, doncs, és que, efectivament, l’objecte hi és abans, metafísicament parlant, que el subjecte. El que importa és l’objecte, i el subjecte no és més que una part seva. El podríem anomenar, doncs, la funciósubjecte. S’ha volgut parlar fins ara èticament d’una qüestió que era metafísica. De la mateixa manera que la càmera permetia pensar, segons Epstein, amb el món constituït per múltiples temporalitats, els videojocs permeten pensar en un objecte que es posa al nivell del subjecte, i és aquest qui s’adapta a determinades pautes

de la realitat de l’objecte. La intel·ligència de la màquina rau, aquí, a construir alguna cosa com una entitat subjecte que s’afirma a si mateixa com a lliure i cognitivament capaç, però que, quan intenta captar l’objecte, sempre se li escapa, i ha de saber què li demana per, tot seguit, perdre-li novament la pista. Jugar significa que l’objecte s’amaga (aquest és el repte de jugador: perdre), i evidentment es pot moralitzar sobre aquest fet i afirmar que “jugar significa aprendre a obeir” (i els videojocs serien així una pedagogia de la servitud), però també es pot afirmar, desfent-nos en la mesura del possible d’aquesta moral, que l’objecte és un enigma, que tot el nostre domini sobre seu és il·lusori (i fins i tot una trampa), i que és precisament formulant el món com a enigma que som capaços de relacionar-nos-hi. És així com es presenta el que s’ha anomenat “ontologia orientada als objectes”. Aquesta ontologia vol posar fi al predomini del subjecte. Segons Graham Harman, el subjecte ha dominat l’objecte de tal manera que l’ha destruït, dividint, per exemple, la matèria en una suma d’àtoms; o l’ha ensorrat, sota caracteritzacions generals que reben el nom de Naturalesa o Idea. La singularitat de cada objecte queda esborrada, com si la seva constitució només fos concebible com a fragment (àtoms) o com si es pogués englobar dins d’una mateixa família (la Naturalesa). Però podríem afegir que, si això ha passat, no ha estat perquè els subjectes amb mala fe hagin considerat que els objectes són entitats de segona categoria, sinó perquè hi ha alguna cosa que els fa misteriosos. Si intentem definir què és un bolígraf, per posar un exemple molt del segle XX, ho farem de diverses maneres: direm per a què serveix (escriure), de quins materials està fet (plàstic), quin mecanisme té (tinta i bola), l’unirem amb diferents entitats (pertany a la família dels càlams, amb el llapis i el retolador), etc., però sempre hi podrem afegir alguna cosa més: tenim el bolígraf a la mà, el veiem de certa manera, i després d’una altra, i la tinta es va gastant, i avui se’ns resisteix i demà sembla

que escrivim sense pensar... i mai, sigui com sigui aquesta suma, acabem d’assolir el bolígraf, aquest bolígraf particular que se’ns desfà a les mans. Un videojoc pressuposa aquesta retirada cap a l’interior del seu mecanisme. Deixa més o menys espai al jugador perquè assoleixi domini per, de sobte, atacar-lo, fer-lo perdre. Sembla fins i tot evident que una ontologia com aquesta ha d’haver nascut amb els videojocs, tal com el realisme literari és simultani a la fotografia i la fenomenologia ho és al cinema. No en va, un dels filòsofs més rellevants de l’ontologia és Ian Bogost, crític i programador de videojocs. Si cal començar a interpretar-los d’alguna manera, gens canònica, pot fer-se així: són l’objecte intel·ligent que, mostrant-se i amagant-se alhora —literalment, perquè, com dèiem, els videojocs són estètica, no (només) literatura—, introdueix el subjecte dins seu, el converteix en un element més de la seva singularitat, i, de retruc, torna a fer del món un misteri, aquesta vegada sense déus, només objectes. Els videojocs i les seves trampes han reubicat l’objecte dins del nostre pensar, l’han posat al centre de la pregunta sobre com coneixem el món i què és això que anomenem objecte, que tenim sempre al davant, però mai del tot.

Bibliografia Baudrillard, Jean (1996). El crimen perfecto. Barcelona: Anagrama. De Man, Paul (1990). La resistencia a la teoría. Madrid: Visor. Epstein, Jean (2015). La inteligencia de una máquina: una filosofía del cine. Buenos Aires: Cactus. Gombrich, Ernst (2013). La historia del arte. Barcelona: Phaidon. Harman, Graham (2016). El objeto cuádruple. Una metafísica de las cosas después de Heidegger. Barcelona: Anthropos. Kent, Steve L. (2016). La gran historia de los videojuegos. Barcelona: Ediciones B.v

DIVERSÀRIUM Iolanda Dolcet Fotos: Arxiu Arnau Màs

Efervescència sonora de Ponent

Lleida actualment viu un moment d’efervescència i d’emancipació musical a tots el nivells. Les noves generacions de músics s’han reinventat i han sabut superar els estigmes i complexos que sovint s’associen al fet de fer música de i des de Ponent. Sovint sentim a dir que qualsevol transformació ve donada per un període de crisi o sequera creativa, en aquest cas musical; però aquesta crisi només es pot revertir si s’actua des del coneixement, el rigor i la consciència. A mi, personalment, aquesta eufòria musical em recorda la viscuda als anys trenta, quan orquestres, orfeons, bandes i conjunts de jazz proliferaven arreu de la demarcació. Val a dir que darrerament s’han dut a terme molts esforços, tant en infraestructures com des d’un punt de vista humà, nous espais de música amb bona programació i apostes musicals més innovadores i atrevides que ens obren nous universos sonors. Si bé hem tingut un nucli referent molt present pel que fa a música folk i d’autor —Xavier Baró, Lo Pardal Roquer, El Fill del Mestre, Meritxell Gené—, les propostes dels nostres joves troben encaix obrint pas a altres gèneres i estils musicals.

formació. Això ha canviat de manera radical i, per sort, aquesta visió ha quedat superada. Ara hi ha un reconeixement ampli per l’esforç i les hores de dedicació que comporta el fet d’optar per la carrera musical. Això explica que aquests nois i noies destinin hores i hores a l’aprenentatge del seu instrument.

En aquests darrers anys, el fet que sigui més fàcil fer música i la perseverança per aconseguir allò que més es vol, a més del talent de molts joves del nostre territori, han fet que ens trobem davant un panorama musical renovat i que avança amb pas segur i força. Podem dir que això passa a tots el nivells, també dins el món de la música clàssica i/o acadèmica —alumnes que segueixen estudis reglats dins els conservatoris o escoles de música i que decideixen fer estudis superiors a l’estat o fora, superant, sovint, proves de molta dificultat tant pel nivell com per les poques places que s’ofereixen. Això ha fet possible que, a hores d’ara, tinguem lleidatans tocant en orquestres d’arreu. No fa gaire em comentava el Miquel, trombonista, que l’havia contractat una orquestra alemanya per anar a fer una gira per la Xina, i n’hi ha que fan gires en bandes musicals que actuen en teatres arreu del món. Per a tots aquests nois i noies, la música sempre ha estat la seva primera opció. Què vull dir, amb això? Doncs que hi ha hagut una aposta important, tant seva com del seu entorn familiar. Anys enrere, la música sovint era la segona opció o simplement un complement més de 39

DIVERSÀRIUM

La formació de la Jove Orquestra de Ponent, l’any 2011, i de l’Acadèmia de l’OJC, el 2018, facilita la integració de tots aquests músics en el panorama més professional i la seva visibilitat en aquest camp. Paral·lelament, han anat sorgint propostes de noves formacions musicals residents a l’Auditori. Val a dir que, amb molt d’encert, l’entitat fa d’aglutinadora i d’impulsora d’aquestes noves mirades musicals. Aquest podria ser el cas de LleidArt Ensemble, que, com ells mateixos diuen, “han compartit estudis i experiències musicals”. Formats a Catalunya i amb voluntat de crear espais i experiències de qualitat, han apostat per projectes flexibles, ampliant l’oferta musical de la ciutat i obrint les seves propostes a nous i sorprenents escenaris, com el Dipòsit de l’Aigua, amb la proposta AQUATRE; el so de l’aigua, amb obres del també lleidatà David Esterri, o a repertoris no tan habituals en els escenaris, però que han format part de la nostra vida, com a Fora de sèrie; la música a la petita pantalla, dirigit per Jordi Nus, compositor lleidatà establert a Nova York i que recentment ha posat música a la minisèrie de TV3 Vida privada, amb direcció de Sílvia Munt. Val a dir que totes les propostes de LleidArt Ensemble es presenten amb una acuradíssima posada en escena, la qual cosa reforça encara més tot l’embolcall musical. El col·lectiu Free’t és una altra de les propostes que cal tenir en compte en el nostre panorama. Amb Arnau Millà al capdavant

com a soundpainter i director, aglutina un grup d’artistes de diferents disciplines —dansa, música i teatre, entre d’altres—, que basen el seu treball en la improvisació i la composició en viu, creacions de soundpainting, un nou llenguatge de signes que serveix per generar, organitzar i desenvolupar el material en les creacions en directe. La seva darrera proposta, Liquid Drone, música per a l’arquitectura, és una immersió sonora que vincula l’arquitectura amb el so i en què les parets del convent de Sant Agustí de Barcelona s’ameren del so com un líquid que entra per totes les ranures i en tres dimensions. En paral·lel a aquestes propostes en trobem altres de vinculades al camp de la música popular o moderna, i igualment destacables. Comencem per Möndo Loco, una banda que neix el 2011 i que es guanya ràpidament la condició d’imprescindible en l’escena musical catalana. Ells mateixos s’autoanomenen una banda de mestissatge, amb influències de Manu Chao, Gogol Bordello o NOFX, entre d’altres. Directes d’alt nivell, enèrgics, contundents i explosius. També de Lleida i del seu territori són La Familia Torelli, grup amb un ampli repertori d’ska i reggae amb tocs de funk i soul. Un dels grups de música jamaicana més veterans del país i que traspua energia i saber fer damunt l’escenari. Igual que els Koers, que aquest any es troben en el top ten amb el seu

disc Unbroken (Halley Records 2017). Els Koers han esdevingut un referent del reggae a escala estatal i han participat en importants festivals, com el Rototom Sunsplash. Una banda jove però amb una forta implicació social i un caràcter inconformista i fresc que es reflecteix en els seus temes. La darrera incorporació a aquest panorama són Avstral, un grup que reivindica el pop eclèctic en el panorama musical català i que va presentar el seu primer disc, Teoria de l’evolució, coproduït per Víctor Ayuso i Marc Martín, el passat més d’abril. Com ells diuen, els defineixen “melodies enèrgiques, ritmes juganers i atmosferes electròniques”, tot emmarcat en una estètica moderna. Aquest grup de garriguencs i garriguenca té un potencial que, de ben segur, haurem d’anar descobrint. El seu leitmotiv: “La volguda absència de pretensió, la certesa que en allò més discret sempre s’hi amaga la més gran de les forces i que l’autosuperació és més un acte de voluntat que de circumstàncies contextuals.” Fins aquí una petita aproximació a allò que s’està movent a la nostra ciutat i fora amb els músics del nostre territori. Ara haurem d’estar ben atents perquè tota aquesta efervescència es pugui mantenir ben viva i puguem veure’ls programats a les nostres sales de concerts i festes majors i referenciats en els nostres mitjans de comunicació. És a dir, perquè es doni a conèixer el nostre talent i es reconegui sense complexos.

DIVERSÀRIUM Manel Plana Françoise Barraud. Les trois enfants. 1920.

Donasses i homenots

Quantes vegades hem sentit dir que el padrí crea el negoci, el pare el manté i el net se’l carrega. Més enllà de l’afirmació, que convé matisar molt, no es pot negar que aquesta creença no és patrimoni exclusiu de les nostres terres. Malauradament, un dels trets característics de les empreses familiars és l’alt índex de mortalitat, sobretot quan s’encara el procés de la successió. Dades que ja s’han convertit en una mena de repetició, i contrastades del tot, ens diuen que del 80 al 85 per cent d’aquestes empreses no superen l’escull de traspassar el negoci a la generació següent. Què s’entén per una empresa o negoci familiar? Albert Bosch, al pròleg del llibre Manual de supervivència per a l’empresa familiar, defineix les empreses familiars com a aquell lloc on es té l’economia al cap i a les mans. Les empreses familiars representen una forma de treball no únicament relacionada amb negocis petits o de mida mitjana: també hi ha exemples de grans empreses que tenen la consideració de familiars. De ben segur, si fem l’exercici de mirar al nostre entorn, trobarem molts negocis que associem a una persona o a una família concretes i que formen un binomi indestriable. També es pot dir que aquests tipus d’empreses representen un lloc on hi ha una barreja molt forta de gestió, família i emocions. En alguns casos, la falta d’entesa dels membres familiars ha malbaratat una activitat que funcionava bé; desavinences entre germans tan fortes que han provocat un trencament empresarial, familiar i personal, o la creació de dues activitats paral·leles. Hi ha un cas que documenta ben bé això darrer, i és el dels germans Dassler, a Alemanya. Tots dos treballaven en el mateix negoci, però, a causa d’una incompatibilitat recíproca, es van separar i avui dia existeixen dues marques esportives competidores i antagòniques: Adidas i Puma. Cada un, a partir de la trencadissa fraterna, va crear la seva pròpia marca de roba i sabates esportives. Aquest cas podríem considerar-lo una desavinença creativa, però de cap de les maneres totes les ruptures acaben així. 42

Què porta a considerar que una empresa sigui familiar o no ho sigui? En primer lloc, que la propietat estigui en mans de la família, si no totalment, si en una quantitat que li proporcioni la majoria. En segon lloc, que els membres de la família estiguin en els llocs de presa de decisió de l’empresa. I, finalment —i per mi, l’element fonamental i tret diferenciador—, que hi hagi voluntat de transmissió de l’activitat a les següents generacions de la família. I aquesta transmissió la podem veure com un traspàs únicament de la propietat, o bé de la propietat i dels coneixements, o bé de tot això i, a més, d’una forma de fer pròpia i intransferible. En la literatura del nostre país hi ha una novel·la —no és pas l’única— que ens presenta alguns dels conflictes que succeeixen dins l’entramat que tractem en aquest article: el deure de la continuïtat familiar enfront de la voluntat dels fills. Es tracta de L’auca del Senyor Esteve, escrita per Santiago Rusiñol i publicada l’any 1907. L’obra representa en part allò que anomenem el trànsit intergeneracional dins les empreses familiars; les expectatives dels qui creen el negoci respecte a la pròpia activitat i respecte a allò que han de fer els fills, que no és sinó continuar el que han iniciat els predecessors. En definitiva, el conflicte entre deure i vocació; entre la mesura, l’ordre i les precaucions del botiguer i la rauxa, la creativitat i la incertesa de l’artista. Francesc Canosa va escriure l’any 2014 Capitans d’indústria. Explicats pels seus fills, un llibre amb referències a historiadors com Jaume Vicens Vives i que fa un retrat de les 50 empreses familiars industrials més representatives del segle XX. En paraules del mateix Canosa, el llibre és “una forma de retre homenatge als iniciadors d’una idea. La majoria de capitans sorgeixen del no res. Produeixen amb el que tenen a prop per satisfer la necessitat del moment”. I són els fills els qui ho expliquen. A Catalunya, la figura de l’hereu forma part de la consciència col·lectiva. Recollida en el nostre codi civil, constitueix el punt clau de la continuïtat. Aquesta concepció de

DIVERSÀRIUM

Il·lustració de Lluïsa Vidal. Revista Feminal, núm. 23, any 1909.

l’heretatge ha permès que els minifundis no fossin part del nostre paisatge. Hem parlat de pares, padrins, fills, hereus..., però, i les mares, padrines, filles i pubilles? Que no són d’aquest món de Déu? Que no són part de la família? Que l’esperit empresarial és únicament patrimoni del gènere masculí? De cap de les maneres. S’ha assignat a la dona el paper estabilitzador necessari perquè els altres (els homes) poguessin treballar i dedicar-se a fer créixer el negoci. Aquesta atribució no s’ha fet a partir de l’opinió de les dones. No és representativa d’allò que ha succeït i continua succeint ni hi fa justícia. Les dones tenen un paper fonamental en el món emprenedor, malgrat la continuada invisibilització i els greuges comparatius de tot tipus que pateixen. Per tot això, voldria remarcar la figura de l’escriptora Dolors Monserdà, autora de La fabricanta (1904). És la primera novel·la catalana escrita per una dona en què es retrata una dona modèlica, capaç d’escalar en la societat gràcies a un esforç laboral molt intens i al seu realisme i pragmatisme diaris. El més important de l’obra, des del meu punt de vista, és que és una dona que retrata una altra dona. Dones que donen veu a dones a principis del segle XX.

He utilitzat el verb escalar perquè una dona, en aquells temps —i, ai las, encara ara—, no podia fer cap altra cosa que preparar-se per a un ascens perillós i vetat al seu gènere en tots els àmbits, però, sobretot, en el sociolaboral. La fabricanta és Antònia Corominas, que es casa per amor amb un jove menestral, de classe social més baixa, en contra de la voluntat de la seva família. Això li comporta el desheretament i el trencament de relacions, allò que es diu als pobles de “deixar-se de parlar”. A còpia de treball, esforç i sacrifici, i amb dos telers que es va endur de casa, l’Antònia, que és qui marca les pautes, i el seu marit van aconseguir, en pocs anys, ser els amos d’una gran fàbrica. El món de l’empresa i, més concretament, el de l’empresa familiar, no només té espai per als homenots, com podríem pensar a partir de Vicens Vives i de Capitans d’indústria. Per sort, és ple de donasses que, com Antònia Corominas (personatge fictici, inspirat en una dona que va ser fonamental per a una de les empreses familiars més antigues que tenim a les terres de Lleida), han contribuït a fer que les empreses familiars representin més del vuitanta per cent del teixit econòmic del nostre país. I faig un acte d’injustícia cenyint la seva contribució a aquest aspecte. Quant camí ens queda per fer!

COSES QUE HE LLEGIT

Carles M. Sanuy

“NARCISO EN EL ACORDE ÚLTIMO DE LAS FLAUTAS”, DE LEOPOLDO MARÍA PANERO

Report El més emblemàtic i celebrat dels llibres de Panero està considerat una obra essencial i única en el panorama de la poesia espanyola de la segona meitat del segle XX. L’autodestrucció i una apocalítptica conscència al voltant de l’humà van crear escola en el seu moment.

A finals dels seixanta, la poetessa ebrenca Zoraida Burgos, de qui Labreu acaba de publicar la poesia completa (Connivència d’aigües. Obra poètica), escrivia: “Bonnie and Clyde van afusellar la nit passada, per arterioscleròtics, tots els poetes sociorealistes que tímidament s’amagaven encara als aparadors...” Aquest poema, titulat “Novíssims” i inclòs al seu primer llibre —D’amors, d’enyors i d’altres coses, 1970—, me’l recitava de memòria quan jo tot just tenia 15 anys el bon amic, i posteriorment reputat advocat balaguerí, Pere Estany, ara tristament desaparegut (puto càncer!). Jo aleshores no sabia, evidentment, qui cony eren els novíssims. Les meves lectures poètiques, encara incipients, es reduïen a la primera recopilació de la poesia de Salvador Espriu —publicada i editada en pell per Edicions 62 l’any 1968— i a una quarta edició dels poemes de Màrius Torres impresa per Ariel a Barcelona l’any 1964 i que reproduïa l’edició que, el 1947, havia sortit a Quaderns de l’Exili (Coyoacán, Mèxic). Bé, havia llegit també els Quevedo i Espronceda prescriptius a l’assignatura de literatura espanyola que s’impartia al batxillerat d’aleshores i que, curiosament, no van arribar a consolidar en el meu cas allò que crec que era el veritable objectiu de l’assignatura: fer avorrir la poesia i, per extensió, la literatura en general, a l’alumnat!

En aquella època, però, vaig començar a sovintejar les visites a la llibreria La Noguera, de Balaguer —que encara ara regenta Jaume Casals— i vaig abonar-me a les novetats que anaven sortint a les col·leccions d’Els Llibres de l’Óssa Menor (Proa) i Els Llibres de l’Escorpí (Edicions 62), que el llibreter rebia puntualment. Així vaig descobrir, entre altres, Agustí Bartra, Marià Manent, Foix, un Joan Brossa que inicialment se m’escapava i, sobretot, Vicent Andrés Estellés i el seu magnífic Hotel París, allunyat completament de les poètiques a què m’havia avesat el meu aleshores escarransit cànon literari. Bé, si parlem —escrivim— amb franquesa, tampoc no és pas que ara sigui gaire ampli i ortodox, el meu cànon particular. Hotel París va representar per a mi un primer contacte amb la poesia discursiva i urbana que posteriorment incorporaria a una certa meva manera de fer. El versos tendres, irònics i descarnats, l’ambient lumpen i tèrbol que s’hi descriu i, sobretot, el to enumeratiu i asèptic dels poemes: “Hi ha l’aladre, groguenc, amb una grogor d’os, i hi ha el crani de l’ase entre les brostes tendres i hi ha una llunyania de llençols eixugant-se [...] hi ha també el llit metàl·lic, hi ha l’habitació per hores, hi ha la verge amb uns ulls grans pel pànic...” O, més endavant: “La dona que ven coses, a la nit, a la porta del bar, del cabaret; la dona que vigila el wàter de les dones; la dona que ha deixat

COSES QUE HE LLEGIT

la vaixella escurada i els tres fills en el llit i va a fer certes coses, a la nit, vora el riu...” Jo no havia llegit encara Bukowski, ni Ginsberg, ni Ferlinghetti ni ningú que s’hi assemblés! No és fins més tard, ja quan estudiava Barcelona, que començo a accedir a tota aquella literatura contemporània que no arribava a les lleixes del llibreter de Balaguer. I així, a més dels esmentats, començo a devorar de forma gairebé compulsiva els Ungaretti, Pavese, Eliot, Pound, o la narrativa de Kerouak, Beckett, Vian (i el seu heterònom, Vernon Sullivan), per citar-ne alguns. I, entre aquest maremàgnum de veus, ensopego amb l’antologia Nueve novísimos poetas españoles, de Josep M. Castellet, que oficialitza les veus poètiques de Vázquez Montalbán, Martínez Sarrión, José María Álvarez, Félix de Azúa, Pere Gimferrer —de qui havia ja llegit, sobretot, els articles de premsa—, Vicente Molina Foix, Guillermo Carnero, Anna Maria Moix i Leopoldo María Panero. I, també, les d’Antonio Colinas, Giménez Frontín, Jenaro Talens, Luis A. de Cuenca, Luis Antonio de Villena, o Jaime Siles, el grup al qual feia referència el poema de Zoraida Burgos, i els qui s’hi van afegir en altres antologies posteriors. Poètiques, totes, caracteritzades per un trencament radical amb les tendències socials anteriors, l’accentuat to urbà, la llibertat formal i un gairebé militant culturalisme metaliterari que els apropava als registres de la literatura pop americana o a l’experimentació d’autors com Robert Coover. De tots ells, però, l’autor que, de manera més accentuada, radical i fins i tot angoixant, recull aquestes característiques és, sense cap mena de dubte, Leopoldo María Panero, fill del poeta falangista Leopoldo Panero i germà del també destacadíssim poeta Juan Luis Panero. El llibre seu que primer descobreixo, mig amagat a les prestatgeries de la llibreria Documenta de Barcelona, és Last River Together (Ayuso, Madrid 1980), que inclou una fantàstica recreació del poema “Annabel Lee”, de Poe, o “La canción del croupier del Mississippi”. Després vindria El que no ve, publicat el mateix any per Las Ediciones de la Banda de Moebius, i que conté versos tan descarnats i radicals com: “No es tu sexo lo que en tu sexo busco Sino ensuciar tu alma...” O poemes com “Bello es el incesto” i “Necrofilia”. Abans havia publicat Así se fundó Carnaby Street (1970), Teoría (1973) i Narciso en el acorde último de las flautas (1979), el més

Leopoldo María Panero

emblemàtic de les més de seixanta publicacions poètiques que, ja sigui en format llibre, plaquette, opuscle o fanzin, va deixar signades l’autor. I potser és aquest darrer —Narciso...— el més paradigmàtic i celebrat dels seus libres, considerat com una obra essencial i única en el panorama de la poesia espanyola de la segona meitat del segle XX. A Narciso..., Leopoldo Maía Panero, considerat el darrer poeta maleït de la lírica espanyola, fixa les bases de la seva poètica, apuntada ja en els llibres anteriors, i que, en més o menys mesura, és també la poètica de tota una generació: l’autodestrucció, la fascinació malaltissa pels substrats urbans i humans més decadents i subterranis i una certa consciència apocalíptica de la condició humana: “ ....Todos nosotros somos niños muertos, clavados en la balaustrada como por encanto, [...] esperando como sólo saben esperar los muertos.”

* Carles Maria Sanuy, poeta i periodista nascut a Balaguer l’any 1959. Ha dut a terme diverses activitats com a promotor i agitador cultural, amb incursions en el camp de la poesia objectual, i és col·laborador en mitjans de comunicació i en revistes culturals. També ha dirigit l’Espai Guinovart d’Agramunt. Ha obtingut diferents premis literaris, com Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona (1990) El vast desert, Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí (2017), La Condició Lítia, Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia (2018).

PORTFOLIO

RAFA ARIÑO

Em dic Rafa Ariño i sóc fotògraf. Actualment compagino la feina de fotògraf amb el projecte personal Girando con... Es tracta d’un projecte fotomusical en què es combinen la fotografia i la música i que va començar ja fa més de 5 anys. He rodat amb més de 42 bandes fotografiant moments únics: moments a la furgo d’anada al concert, moments previs, durant els bolos i després.

pas més enllà amb la realització de workshops de fotografia de concerts. Intento transmetre amb cada clic totes aquestes experiències i totes aquestes emocions, tal com ho visc jo. Gaudeixo igualment fent una foto a un músic i a una família. Captar les il·lusions i les emocions de la gent és el que el fa que sigui fotògraf.

Fruit d’aquesta aventura són: un llibre, amb dues edicions — actualment treballo en el segon volum—; una exposició de fotografies, que ha viatjat per diverses ciutats i pobles; un festival i sessions de discjòquei amb projeccions —he fet un

http://rafa-arinyo.com/ · https://www.girandocon.com/ Instagram: rafaarinyo · Rafa ariño reports · Twitter: Rafa Ariño Facebook: Rafa Ariño · Rafa Ariño photo · Rafa Ariño Melero

PORTFOLIO

R A

A F R I Ã&#x2018;

A O 47

ACTIVITATS

ACTIVITATS DEL CERCLE CORAL DEL CERCLE DE BELLES ARTS Cantada al Palau de la Música Juny 2018

EL + DE: Alumnes de l’Escola del Cercle de Belles Arts Maig 2018

FOGUERA DE SANT JOAN A LA SEU VELLA Juny 2018

EL + DE: Alumnes de l’espai creatiu Lupe Ribot Juny-juliol 2018

SALA MARIA VILALTELLA Exposiciรณ dels arquitectes Salvador Costa, Enric Mias i Josep Maria Mora

ACTIVITATS

ACTIVITATS DEL CERCLE