EDITORIAL
A les portes d’unes eleccions municipals, els tractats de micologia es converteixen en best-seller, i el fum s’escampa per tots els racons de la ciutat. Coincidint amb l’arribada d’un nou alcalde a la Paeria, s’estan publicitant (sí, sí, de fer publicitat) propostes, projectes i equipaments culturals com si no existís un endemà. La cultura, aquella gran depauperada, es torna a vendre i sorprendre. Però mirem els pressupostos municipals per a aquest 2019. Recursos zero. Sembla mentida que tot plegat formi part d’una estratègia seriosa, que a aquestes altures encara hi hagi algú que pensi que ens ho podem empassar. La conclusió és clara i diàfana: som part d’un experiment. Es tracta de demostrar empíricament que les lleidatanes i els lleidatans som els únics animals que ensopeguem dues (i dues-centes) vegades amb la mateixa pedra. Fum sense foc i bolets sense humitat. Un centre de continguts audiovisuals anomenat Magical (potser perquè ningú sap com va aparèixer) que fins i tot expulsa els projectes locals que demanen la seva complicitat. Una Biennal de les Arts i la Cultura escrita en guix sobre pissarra. Biblioteques municipals sense ni tan sols haver acabat amb la Generalitat el Pla Ciutat de Lleida del Servei de Biblioteques (aturat des del 2013). El projecte de la Casa del Dibuix al Centre Històric, un contenidor buit que s’entrega, sense avís previ i a cost zero, a la gestió de l’Escola Municipal d’Art Leandre Cristòfol. Un veritable drama, perquè estem parlant, precisament, d’un centre absolu-
tament mancat de recursos i on, a tall d’exemple, el professorat que imparteix els estudis reglats d’audiovisuals treballa amb eines i programaris tan obsolets que res tenen a veure amb la realitat del mercat laboral. I la cirereta del pastís. L’acte polític d’inici de les obres a l’edifici de l’antiga Audiència per acollir el futur Museu d’Art de Lleida. Un projecte que, des de la seva aprovació a corre-cuita i posterior concurs públic l’any 2017, s’ha anat ajornant sense vergonya i posant en risc fins i tot les subvencions europees per fer-lo coincidir amb l’actual període electoral. No seguim. Aturem-nos un moment i reflexionem profundament. Si creiem que cal un canvi i una transformació en el model cultural d’aquesta ciutat —que molts sectors professionals, entitats i associacions fa anys que reclamen—, hem de ser valents i valentes. Hem de fer evident que l’endemà ens importa més que l’avui, que ja no ens alimenten les molles (com diu la cançó). I, sobretot, ens calen referents culturals. Necessitem persones valentes encarregades de liderar aquest canvi radical. Dones i homes que no acceptin, per molt llamineres que puguin semblar, les prebendes de la immediatesa dels que fa anys que manen i que no tenen intenció de canviar res. Si no apostem amb fermesa pel futur de la cultura a Lleida, morirem a les mans dels de sempre, unes mans que ja sabem on ens han portat en els darrers temps, a l’erm. I si no ho fem, disculpeu, però ens mereixem tot allò que ens passi.
3