Arts 47

EDITORIAL

3 4

ENTREVISTA

CRISTINA TASCÓN I FERNANDO PANIAGUA J o a n Ta l a r n

KULTURA DE KOMBAT

L’Ateneu Popular 9 Barris: un espai cultural sempre gestionat de forma assembleària, molt lligat a les vocalies de cultura de les associacions de veïns de Nou Barris i amb un vincle molt potent amb els moviments socials que en cada moment es produeixen al territori.

11

Te r e s a I b a r s

Núm. 47, juliol 2019

En aquest dossier hem volgut fer un reconeixement dels qui serien l’altra cara de la moneda. Iniciatives que, des del convenciment actiu, volen demostrar que un altre món és possible.

K

REVISTA DEL CERCLE DE BELLES ARTS

K

President Jaume Vilella

13

Direcció Francesc Català Cap de redacció Òscar Flores Consell de redacció Francesc Gabarrell Xesco Guillem Teresa Ibars Manel Plana Joan Talarn Alberto Velasco Editor gràfic i fotografia Oriol Rosell Col·laboradors Ateneu cooperatiu Associació Cultural d’Artistes 0Phomethea Biblioteca Anarquista Marc Chic Gallur Alexandra Cuadrat Roc Domingo Puig Òscar Flores Josep Gelonch Xesco Guillem Marta Guiu Teresa Ibars Antonieta Jarne La Baula Maria Rius Joan Talarn Magí Valls

Mar ta Guiu, membre de l’equip de La Saleta

Biblioteca Maria Rius

Aquest espai es caracteritza perquè tracta amb delicadesa tots aquells petits projectes íntims i pròxims que, provinents de les arts escèniques, tenen dificultats de difusió i d’exhibició.

16

Biblioteca Anarquista Maria Rius Un altre espai darrere el qual hi ha tot un pensament antiautoritari que vol potenciar el debat i la reflexió; una cultura fonamentada en valors radicalment empoderadors.

19

Revistes en obert i per descarregar https://repositori.udl.cat/ handle/10459.1/63265 Edita: Cercle de Belles Arts C. Major, 24 · 25007 Lleida · Tel. 973 243 725 info@cerclebellesarts.com Disseny: D·Disseny Coordinació de l’edició i impressió: Arts Gràfiques Diputació de Lleida Dipòsit legal: L-127-1990 ISSN: 1576-8368

ARTS no es fa responsable dels escrits publicats, l’opinió dels quals reflecteix exclusivament el criteri del signant.

Amb la col·laboració de:

Trampes al pensament Roc Domingo Puig

Projecte Promethea

La Permanent, un projecte que, en el context físic d’una perruqueria, pensa i fomenta la producció d’art i fa un plantejament d’art polític, íntim i quotidià amb la mescla de públics que, d’entrada, provenen d’àmbits ben diferents.

22

Associació Cultural d’Ar tistes Promethea L’espai d’una antiga sabateria acull joves que proposen una opció artística i creativa que adopta la forma d’associació sense ànim de lucre.

24

Ateneu Cooperatiu La Baula Ateneu Cooperatiu La Baula Un ateneu que, en íntima complicitat amb els moviments socials de la ciutat de Lleida, fa de l’activisme —concepte ampli que inclou tant activisme polític com social i cultural— una eina a favor del canvi.

Coordinació dossier Teresa Ibars Portada Marc Chic Gallur

La Saleta. Iniciativa independent de teatre

DIVERSÀRIUM

29

Cent anys de la vaga de La Canadiense Antonieta Jarne El cinc de febrer de fa cent anys començava una vaga de sis setmanes a la principal empresa hidroelèctrica del país, la Barcelona Traction Light and Power.

31

Fonoll i l’edició independent a comarques Josep Gelonch· Editorial Fonoll Un projecte que va sorgir i ha crescut estretament lligat a l’activisme i la militància cultural pel territori.

Comentaris sobre l’economia social

34

Xesco Guillem Crespo Malgrat que l’economia social cada dia adquireix més pes com a model empresarial innovador i diferenciat dels models mercantils capitalistes, així com de consum alternatiu davant les grans empreses, per a moltes persones és encara una gran desconeguda.

37

BUUUF!!! FESTIVAL ALCOLETGE Pallassos i bufons a la gorra Ò s c a r F l o r e s · M a g í Va l l s

COSES QUE HE LLEGIT

BUUUF!!! Festival Alcoletge. Pallassos i bufons a la gorra Un festiva consolidat i referent en el panorama de les arts escèniques de carrer dins de la província de Lleida.

40

Mi prima Rachel Alexandra Cuadrat

La cosina Rachel (1951), una obra psicològica plena de girs corprenedors que mantenen la tensió fins a fer-la, a vegades, insuportable en el sentit més afalagador.

42

PORTFOLIO Habitud

Marc Chic Gallur

ACTIVITATS DEL CERCLE

46

1

EDITORIAL

Tenim nou alcalde a la ciutat i nous aires a la Paeria. Nosaltres, com les criatures que cada any fan la seua carta a Ses Majestats el Reis d’Orient, volem aprofitar aquest editorial per demanar, amb la mateixa il·lusió que ells, allò que pensem que necessitem tots i cadascun dels lleidatans i lleidatanes, allò que creiem que ens farà tenir més felicitat; allò que, en definitiva, desitgem per al comú de persones que viuen a la nostra ciutat. Així doncs, serveixi aquesta mena de carta als Reis com a marc per explicitar que la nostra ciutat necessita tant com es mereix una aposta real, contundent i valenta per l’ampliació i l’execució d’unes polítiques culturals que ens millorin com a persones i com a societat: l’esmena de la manca històrica de biblioteques; l’aposta per fer de les criatures els adults del futur que, llaurats i preparats, creixin en un ecosistema que propiciï una societat més crítica, més culta i més dialogant; l’aposta decidida per les arts escèniques i per la creació artística en general, i per uns ajuts no clientelars per als agents d’un sector, el de les empreses culturals, que bé mereix un espai propi i distingit; la protecció del nostre patrimoni, tant material com immaterial; l’aposta clara per la nostra llengua, etc., han de ser les prioritats.

Així doncs, aprofitem per desitjar que el camí, el llarg i costerut camí que ha suposat arribar a un canvi al nostre ajuntament, sigui profitós, sigui reparador i, sobretot, sigui sincer en tot allò que està relacionat amb les polítiques institucionals i, per tant, amb la política cultural. Tenir presents els joves, els barris, les entitats i les associacions que fan cultura i que en viuen; potenciar les fortaleses que —sense cap mena de dubte— tenim com a ciutat i que, fins ara, i exceptuant els primers anys dels governs democràtics, han hagut de sobreviure malgrat o — en algunes ocasions— en contra de les politiques institucionals que han caracteritzat la Paeria, i fer créixer la xarxa cultural de Lleida: tot plegat són responsabilitats de l’ajuntament cap a les quals estarem novament atents, com aquella canalla que, l’endemà de Reis, espera veure en què s’han traduït els seus desitjos, l’evolució de la situació.

Però..., ara som al solstici d’estiu, temps de renovació; per això esperem les fogueres de Sant Joan, per cremar-hi tot allò que no ens ha satisfet i que, fins i tot en alguna ocasió, ens ha fet patir. Així, amb els ulls ben oberts i amb ànsies de millora, formularem, davant del foc purificador, els desitjos d’una nova etapa cultural per a Lleida.

3

ENTREVISTA

CRISTINA TASCÓN i FERNANDO PANIAGUA “Àrea de Suport a la Creació de l’Ateneu Popular 9 Barris de Barcelona” “Àrea de Programació de l’Ateneu Popular 9 Barris de Barcelona”

T E X T: J O A N T A L A R N

Sortim de la Ronda de Dalt. Emergim del subsòl de formigó que transita sota el dia a dia de milers de barcelonins. El sol espetega contra els vidres del cotxe de la mateixa manera que els contrastos d’un barri obrer en transformació: blocs desarrollistas dels 70 conviuen amb edificis nous de trinca; carrers de formigó revellit i d’accentuats pendents contrasten amb places dures de recent construcció. I, al capdamunt, tot just a pocs metres de la Ronda que acabem de deixar, apareix un edifici que ens sembla immens, de factura industrial —ferro, vidre, grisos, vermells—, al fons del qual sobresurt, per damunt del conjunt, una nau blanca tacada de paraules. És la seu de l’Ateneu Popular 9 Barris. O, millor, és la seua pell i el seu esperit. Perquè, en el cas de l’Ateneu, l’espai que l’aixopluga n’és també l’origen i la raó de ser.

Entrem al bar, al Lokal, on ens esperen la Cristina i el Fernando, dos membres de l’equip de persones que fan que aquest històric vaixell llibertari de la cultura de combat continuï navegant pels mars professionals i pragmàtics del segle XXI, intentant no perdre l’esperit contracultural, revolucionari, combatiu i contestatari amb què va salpar l’any 1977.

4

La història Ens rep Cristina Tascón, de l’Àrea de Suport a la Creació, i Fernando Paniagua, de l’Àrea de Programació. Cordialitat però pocs formalismes. “Al bar? No, preferim una sala tranquil·la.” Ens asseiem i comença la conversa.

I la inicia el Fernando. “L’any 2017, l’Ateneu va complir quaranta anys.

Quaranta anys de la revolta d’un barri contra la planta asfàltica que l’Ajuntament de Barcelona va construir aquí mateix per donar servei a la les obres del Cinturó de Ronda.” Roquetes, Trinitat, Torre Baró... són barris en què els veïns i veïnes estaven molt acostumats a l’autoorganització i l’Ajuntament era molt lluny, molt lluny, en tots els sentits.“Érem la perifèria de la perifèria, Barcelona era molt llunyana i les polítiques públiques, també.” Penseu, per exemple, que la canalització d’aigües del barri es va fer els diumenges amb treball col·lectiu, en els anomenats “domingos rojos”.

Cada cop que la fàbrica es posava en funcionament, un fum negre ho envoltava tot, i el barri es va aixecar al crit de “Salvemos nuestros pulmones”. Van

ocupar la planta i van destruir i sabotejar les instal·lacions. La lluita naixia d’una reivindicació preecologista, si ens permeteu la llicència. “El més curiós és que una lluita per la higiene i la sanitat va acabar convertida en la reivindicació per un espai cultural, amb la idea de recuperar l’esperit del moviment social i obrer del segle XIX, l’ateneu com a espai de socialització i formació en l’àmbit cultural.” I la constitució d’aquest espai es produeix de forma paral·lela i contemporània a l’aparició d’altres institucions culturals a la ciutat, com el Festival Grec o el Teatre Lliure.

A partir d’aquí, s’inicia una activitat frenètica, amb pujades i baixades, però sempre gestionada de forma assembleària, molt lligada a les vocalies de cultura de les associacions de veïns de Nou Barris i amb un vincle molt potent amb els moviments socials que en cada moment es produeixen al territori.

I així es va anar configurant la dinàmica de l’activitat cultural a l’Ateneu, que va anar incorporant diferents àmbits i disciplines artístics. Una d’aquestes disciplines, el circ, va prendre cada cop més força, sobretot els malabars, que fins aquell moment es desenvolupaven

al carrer i que, cap a mitjan vuitanta, fan la transició a la professionalització.

Aquest és l’origen de l’Ateneu actual: neix l’Associació de Professionals del Circ de Catalunya, neix l’Escola de Circ Rogelio Rivel (ara escola de formació superior), neix l’Escola Infantil i Juvenil de Circ de l’Ateneu i apareixen les diferents àrees: Producció i Distribució d’Espectacles o l’Àrea de Formació i Tallers de Circ. I això sense deixar d’aixoplugar activitats culturals d’un altre tipus, com, per exemple, la música (als vuitanta, l’Ateneu és la catedral del punk, i als noranta, el centre del mestissatge), les xerrades, les assemblees, etc.

El Fernando remarca: “L’Ateneu inicia la seua singladura de la mà de militants desenganyats de la lluita política organitzada, vinculada a partits o sindicats, que veuen en la cultura una manera de continuar amb una mentalitat crítica de lluita, però més connectada a les seues pulsions vitals que no pas a ideologies de moviment polític.” De fet, continua la Cristina, “en un moment determinat, l’experiència més llibertària i política va topar amb la concepció més artística, que prenia el camí cap a la professionalització: és una tensió que ha construït el model que tenim avui”.

El model I en aquest punt, el Fernando introdueix un aspecte interessant, la tensió com a mecanisme d’evolució. “Igual que la tensió que es va generar amb l’administració.” L’espai estava ocupat, però era de l’Ajuntament. El possible enfrontament es va resoldre amb un pacte de convivència.

Des de la primera legislatura democràtica es va lluitar per aconseguir que l’administració dignifiqués la nau industrial, i des de l’Ajuntament es van cedir les claus del menjador i dels vestidors, que no s’havien pogut ocupar, i una mica de diners, que van ajudar a desenvolupar la incipient activitat cultural. Així va néixer aquest híbrid entre públic i privat. “La visió des d’aquí no és públic o privat; aquí preferim parlar de públic o comunitari, de la gestió directa d’un bé públic per part de la societat civil organitzada.”

I ho veuen de la mateixa manera pel que fa al finançament: “Des del nostre punt de vista, no ens estan donant una subvenció, sinó que estem gestionant uns diners que són nostres, i demanem la gestió directa d’aquests diners i d’un edifici que és públic. De manera que la tensió no és entre públic o privat, sinó entre públic o comunitari.”

Aquest model es va construir d’una forma espontània i està directament lligat amb l’origen, quan es va fer l’ocupació. És la idea de conflicte-construcció amb l’administració: “Construïm plegats, però, quan convé entrar en conflicte, hi entrem.”

Un exemple el tenim l’any 1994, quan, després de quatre anys d’obres, s’inaugura el nou edifici, i des de l’Ajuntament s’intenta incorporar l’Ateneu a la xarxa de centres cívics municipals.“Fins i tot proposen el nom de Centro Cívico Planta Asfáltica”, ens explica el Fernando amb expressió d’horror. Però la resistència del territori, amb l’assemblea al capdavant, evita la incorporació de l’Ateneu a un sistema de gestió aliè al model històric de la institució. De fet, l’Ateneu no forma part ni de la Coordinadora d’Ateneus de Catalunya. No té connexió amb el món ateneístic. Tot i el nom, la seua no és una experiència lligada a la vella tradició republicana dels anys vint i trenta, en què l’ateneu naixia de la confluència d’entitats en un espai de socialització i acció cultural. La seua experiència té uns orígens més lligats a la tradició autònoma i llibertària.

“Penseu —ens diu el Fernando— que qui inicia el projecte és gent molt jove (ara tenen més de 60 anys), que no ha-

5

“Allò públic no és tan sols allò que és propietat de l’Estat, sinó també allò comunitari, allò que podem gestionar i decidir de forma més directa”

vien viscut el projecte polític abans de la guerra i que no tenen una tradició al darrere. Els barris són de nova creació, de persones que arriben a Barcelona als seixanta i setanta del segle passat. Si en aquell moment s’usa el terme ateneu popular és perquè és transversal a les tradicions llibertàries.”

En aquest sentit, també és important explicar, diu la Cristina, que “malgrat els estrets lligams amb la lluita social i la militància política de molts dels membres, dins del projecte no es permet l’organització política. S’hi participa com a individu”.

I finalment, un altre aspecte per entendre el model de l’Ateneu és un altre moment de tensió, en aquest cas interna. Quan l’administració pública havia de donar les claus del primer edifici reformat, a principis dels vuitanta, necessitava un interlocutor legalment constituït. Calia donar les claus a un col·lectiu que tingués forma jurídica, i aquesta demanda va suposar una fractura dins de l’Ateneu.

El sector més llibertari i autogestionat es van enfrontar a aquells que volien adaptar-se i legalitzar la institució, i van ser justament aquests darrers els qui van abandonar el projecte, tot i que, un any

6

i escaig després, es va acabar constituint una associació, el Bidó de Nou Barris, i es va legalitzar un NIF, com marca la llei, si bé amb una visió instrumental del que és una entitat jurídica: la base continuava sent l’assemblea oberta a socis i no socis i la gestió directa.

Reconeixen que aquesta institucionalització i el creixement del projecte va suposar un cert distanciament d’aquell ateneu més popular i obert dels orígens: “L’Ateneu antes molaba más”, ens diu el Fernando. “Hi ha una part obligada d’organització de l’activitat per poder gestionar una vaixell tan gran que va en contra d’aquella espontaneïtat dels orígens. Però també la societat ha perdut una part important d’aquesta espontaneïtat i de les ganes d’autogestió.” És interessant destacar que el model de gestió de l’Ateneu Popular va servir per a altres associacions i institucions del territori. La legalització de la situació de l’Ateneu va comportar, com dèiem, que calgués adaptar el model de gestió directa amb diners públics al model de gestió comunitària, però, al mateix temps, l’Ajuntament de Barcelona també es va haver d’adaptar a la proposta de gestió de l’Ateneu, que no estava

recollida a la seua carta. De manera que altres casals de barri o associacions es van poder afegir al model de gestió comunitària que proposava l’Ateneu. I no tan sols això: des de l’Ateneu es va impulsar la Xarxa d’Espais Comunitaris, la XEC. Aquesta xarxa incorpora espais que no són de titularitat municipal, com ara nous espais i cases ocupades, i desborda l’àrea municipal de Barcelona. “Si des del model no acompanyem espais d’autonomia, com va ser l’Ateneu el 1977, mai no podran sortir noves experiències singulars i diferents al segle XXI. Una de les nostres funcions és donar suport al naixement d’altres experiències singulars: des de Can Masdeu, que és un espai ocupat, fins a col·lectius que reivindiquen un espai, com al Guinardó.”

Des de la XEC, doncs, donen suport a noves experiències, aprofiten un repositori web per compartir coneixement, com, per exemple, els convenis de gestió o els models organitzatius. En els darrers temps han estat treballant amb el balanç social comunitari com a eina de retorn i autoavaluació dels projectes, en contra de les estadístiques quantitatives municipals. Apliquen un model d’auditoria social de l’economia solidària. I, també des de la XEC, s’ha treballat molt en un nou

marc jurídic legislatiu a Barcelona per teoritzar sobre el patrimoni ciutadà, que és aquesta visió que incorpora el bé comú com a superació del públic/estatal. “Allò públic no és tan sols allò que és propietat de l’Estat, sinó que també és allò comunitari, allò que podem gestionar i decidir de forma més directa.”

prendre decisions polítiques delicades i té rol d’agent de representació sociopolític al territori: taules comunitàries, negociacions amb el districte, etc. Tant la Cristina com el Fernando ens asseguren que “l’únic objectiu del Bidó és que l’Ateneu pugui treballar, pugui tirar endavant els seus objectius”.

Organització

Per un altre costat, l’Assemblea és el principal espai de definició del projecte.

Es reuneix tres vegades a l’any per deliberar i validar qüestions conceptuals del projecte i pren decisions. Ens diu el Fernando que qualsevol persona pot formar part de l’assemblea: “Es treballa des de la base de la confiança, i el col·lectiu té prou solidesa per avaluar les aportacions a partir de la legitimitat que té la persona per fer-les. Evidentment s’escolta de manera diferent les persones amb un compromís reconegut amb el projecte.”

En les assemblees solen participar-hi entre 30 o 40 persones.

La Cristina ens explica que, organitzativament, hi ha la junta gestora, el Bidó de Nou Barris, que desenvolupa l’anomenada gestió ciutadana, que, sobre la base del consens, permet gestionar equipaments de titularitat municipal. I, per una altra banda, el Bidó aposta pel que defineix com a gestió comunitària a l’hora d’entendre tot el conjunt de valors i pràctiques que marquen el funcionament d’un equipament.

Així doncs, el Bidó és la gestora legal de l’Ateneu: la que signa el conveni amb l’Ajuntament, la que es responsabilitza de les subvencions i la que desenvolupa una activitat econòmica (paga els tècnics, per exemple), i és garant de les decisions de l’assemblea i de l’equilibri entre les diferents àrees. Incorpora la visó més global, també apareix quan cal

Després hi ha les comissions, que “són la base del treball, les que desenvolupen i tiren endavant els projectes”. Les comissions són lliures i obertes, però tenen el seu grau d’especialització: “Has d’estar relacionat d’alguna manera amb el tema de la comissió.”

Aquestes comissions s’estructuren a partir de tres grans àrees: Àrea de Producció i Distribució d’Espectacles, Àrea de Formació i Àrea de Programació, Exhibició d’Espectacles i Altres Activitats. Aquestes àrees es complementen amb els grups de treball, que desenvolupen aspectes transversals o focus de participació. N’hi ha de més estables, com el Grup de Treball de Territori (té cura de l’impacte de l’Ateneu com a agent sociopolític del territori), el Grup de Treball de Gestió Comunitària i Economia Solidària (que transversalitza la missió, genera pensament i està al dia sobre la gestió comunitària), el Grup de Treball de Cures (que intenta transversalitzar l’economia feminista i de les cures dins de l’experiència de l’Ateneu: relacions de poder, assetjament de gènere...) o el Grup de Cultura (amb una reflexió sobre el nou projecte cultural de l’Ateneu, i que intenta actualitzar la visió de l’acció cultural amb una projecció trencadora, transformadora i revolucionària).

I, per un altre costat, “hi som nosaltres”, diu la Cristina, “els tècnics”. “Els tècnics som persones que estem a sou i, alhora, som militants del projecte. L’encàrrec que tenim és dinamitzar les comissions

7

“La poesia seria que el circ és la perifèria de les arts escèniques, i és en la perifèria urbana on arrela”

i tenir cura de l’àrea en el sentit que les coses avancin.”

Gestió econòmica L’Ateneu Popular es finança, en un cinquanta per cent, a través de recursos públics provinents de diferents administracions, i en l’altre cinquanta, a través de recursos propis. El Fernando destaca: “Això és molt important. En primer lloc, perquè ens permet parlar molt de tu a tu amb l’administració; evidentment, no és autogestió cent per cent, però hi té un component destacat. I, en segon lloc, perquè determina que un cinquanta per cent del pressupost es dediqui a activitat i l’altre, a estructura. I aquesta és la brúixola que intentem no perdre, perquè marca molt el dia a dia del projecte. Penseu que hi ha una cinquantena de persones amb un vincle econòmic amb el projecte: oficines, neteja, profes de l’escola de circ, tècnics...”

Activitats Més enllà de les comissions i les àrees de treball, l’Ateneu bull d’activitat. Pel que fa a l’àmbit formatiu, que és una activitat bàsica de la missió de l’Ateneu, està reglat via l’escola: formació reglada

8

en circ (més de 100 joves a la setmana), monogràfic d’algunes disciplines, formació per a formadors, formació o acompanyament a la gestió comunitària i associativa de petites entitats, formacions per als mateixos tècnics (so, llum...). També acompanyen l’Escola d’Oficis de Barcelona Activa, que hi fa les pràctiques, i fins i tot algunes formacions d’hostaleria al bar.

També és intensa l’activitat cultural, que intenta ser el més oberta i variada possible: “Des d’una assemblea dels vaguistes de Movistar fins a un concert del Sindicat de Manters, una obra de teatre d’Alberto San Juan, un final de curs d’un col·legi del territori que necessita un teatre o una xerrada de la cooperativa d’habitatge...”

da que es podia omplir de continguts.”

Aquests artistes es van barrejar amb veïns del barri, “sobretot nens que venien a matar les hores”, i també amb artistes de fora, que veien d’Europa i que hi trobaven l’ambient, però també l’espai per deixar-hi les furgonetes i les caravanes. I en aquest punt, aquests artistes de circ comencen a relacionar-se amb la gent que porta el projecte de l’Ateneu. “Va ser una mica per casualitat, una mica perquè l’espai ho podia acollir, una mica perquè la gent del barri tenia ganes de fer alguna cosa diferent”, resumeix la Cristina. “A més, és un moment en què hi ha molt interès per les arts de carrer.

Penseu, per exemple, el que passa a Tàrrega, vosaltres que sou de Lleida.”

El circ

I el Fernando llença: “la poesia seria que el circ és la perifèria en les arts escèniques, i és en la perifèria urbana on arrela.”

L’activitat que distingeix l’Ateneu Popular 9Barris és el circ. I, en aquest sentit, la Cristina ens explica: “En un moment determinat, artistes de circ autodidactes que s’ajuntaven sobretot a la plaça del Sol de Gràcia quan feia bon temps, però que es trobaven que a l’hivern no s’hi estava en condicions, van fer servir l’Ateneu d’aixopluc: un espai amb alça-

Llavors la cosa es va anar assentant.

En primer lloc, surt la iniciativa dels dimarts i dijous per compartir coneixement: els artistes ensenyaven el que sabien a aquells que anaven a l’Ateneu, i això es va acabar convertint en una escola. Després va sortir l’Escola Rogelio Rivel, l’escola professional i la infantil i la juvenil. I a partir d’aquí, els mateixos

artistes proposen de muntar algun espectacle: la gent de l’Avalot, de Santa Coloma. I d’això ja fa 24 anys.

També destaca el Cítric, cicle de cultura crítica i popular, o Els familiars, activitats que es fan els diumenges al matí per a famílies i que inclouen vermutillo.

La programació El Fernando ens explica que, pel que fa a la programació d’espectacles, cada àrea fa la seua programació —infantil, juvenil, etc.—, però que és sobretot des de l’Àrea de Producció i Distribució que es fa el gran esdeveniment de la casa: Circ d’Hivern. És una producció pròpia, una producció que comporta mesos de treball i que es representa en vint-i-vuit funcions a l’entorn del Nadal. “Sempre ple, hi passen vuit mil persones”, ens diu amb orgull.

A més d’aquesta activitat circense també es fan algunes residències artístiques, que, en molts casos, programen una mostra final.

A banda del circ, des de l’Àrea de Programació s’ha endreçat tota la varietat d’activitats que es feien i s’ha distribuït en projectes. Avui, l’Ateneu compta amb onze projectes de programació, la majoria dels quals són projectes propis, com el festival de titelles per a adults, que es fa juntament amb una associació del barri.

Tenen tres programes oberts a propostes externes: Solidaris, Coproduccions i Cessions d’Espai, que són activitats en què l’Ateneu es vincula amb altres entitats. Solidaris possibilita programar actes amb finalitats sociopolítiques i solidàries, com, per exemple, de la PAH o del Sindicat de Manters. En aquests casos, l’Ateneu els acompanya i fins i tot els ajuda en el finançament. La Coproducció va més clarament dirigida a activitats culturals, menys polítiques, com, per exemple, un festival de hardcore, que ja acumula més de 10 anys a l’Ateneu i “que munta un sarau amb bandes de tot el món”, o algun concert del Say it Loud, el festival de música negra de Barcelona. La Cessió d’Espai, com el nom indica, és la més externa, en què tan sols se cedeix l’espai i l’entitat s’ha d’encarregar de les despeses tècniques que genera. Des de fa dos anys, tenen un formulari perquè les entitats puguin optar a aquestes tres convocatòries, i és la comissió qui valora quina de les propostes s’adiu a cadascun dels tres programes.

La resta de programació es gestiona directament des de la comissió, que busca les activitats i els actes que vol programar. Així mateix, dins de les activitats que es fan, cal afegir tot el calendari festiu de territori, en què l’Ateneu també participa: Carnaval de Nou Barris, les festes del barri...

I, finalment, també es programen concerts de petit format al bar, amb grups alternatius o més lligats al territori: “els intentem donar espai”. I, a part, s’hi fan tot tipus de xerrades i presentacions, amb l’única condició que no es poden fer actes de partits, ni de sindicats, ni de religions.

“Ateos y apartidistas!”, proclama el Fernando.

El futur Quan parlem de quin és el camí que prendrà l’Ateneu en els popers anys, el Fernando i la Cristina es miren amb complicitat: “Fa dos anys que som en un procés molt intens de mirar cap endins, d’intentar parar una miqueta.

Tenim el privilegi de poder aturar una miqueta l’activitat per reflexionar, tot i que no és fàcil fer una pausa.”

9

Cíclicament fan aquests processos d’introspecció. En aquest moment, el focus està col·locat en el projecte cultural.

S’està intentant elaborar un pla estratègic per als propers dos o tres anys, i s’avalua què s’ha fet per redirigir algunes coses, “tot i que la imatge que tenim aquí és la d’un transatlàntic i qualsevol maniobra costa”. També s’està plantejant l’equilibri entre el que és social i el que és cultural, “perquè a vegades la cultura acaba sent una eina del poder —diu la Cristina— i ens plantegem: aquesta transformació social que propugnem a través de l’acció cultural, l’aconseguim? Amb l’acció social, segur que sí, però, i amb la cultural? Aquest dubte tan bàsic va ser la motivació per començar a treballar en aquest procés intern de reflexió”. Què es vol dir quan es parla de transformació social? Què es vol dir quan es parla del que és popular?

10

“Perquè, a vegades, el temps passa, caiem en consensos, en frases fetes... En un projecte de quaranta anys, ens hem de fer preguntes constantment.”

Ens expliquen que aquesta reflexió coincideix amb un cicle de relleu. Els fundadors del projecte ara ja tenen seixanta i escaig o setanta anys, i “estan deixant anar les regnes”. A l’Ateneu s’està vivint un canvi generacional lligat amb un altre repte, la incorporació de gent jove.

Uns minuts després, davant la imatge externa de la fàbrica d’asfalt, davallem pel carrer costerut que porta just al costat de la Ronda de Dalt. Ens ve a la ment la imatge de l’Ateneu de l’any 77, ocupat per aquells joves destralers que volien crear una nova manera d’entendre el fet cultural: autogestionat, llibertari i indestriable de la lluita social. Quaranta

anys després, la fàbrica continua sent imponent, però el temps l’ha canviat, externament i, sobretot, internament, perquè s’ha hagut d’adaptar a la realitat administrativa i econòmica d’un segle XXI capitalista i global: del combat ara en diem tensió, i de l’autogestió, gestió comunitària. L’Ateneu Popular 9Barris no és aquell ateneu dels anys 70, però tampoc no és un casal cívic domesticat a base de subvencions. Ha sobreviscut perquè s’ha sabut reinventar. I quan reprenem el camí cap a Lleida, encara ens ressona al cap la definició que la Cristina i el Fernando han fet del projecte de l’Ateneu i que resumiria perfectament aquestes ratlles: “Ens definim com un actor polític i agent cultural del territori.

Considerem que no es pot separar l’un de l’altre. Intentem mantenir el vincle amb moviments socials vius. Això sí, sense fer partidisme.”

kultura

K

KULTURA DE KOMBAT

K de kombat

KULTURA DE KOMBAT

TERESA IBARS

Parlar de cultura és, habitualment, fer-ho d’esforços titànics. És parlar d’il·lusió que es passeja immerescudament per la vora d’un precipici que pot posar fi a la seua existència. És també parlar de neguit per endegar projectes il·lusionants que poden perterir producte de les dificultats amb què es troben les persones o les empreses que s’hi volen dedicar. I és que, d’entrada, topem amb una greu mancança, i és que l’administració, entesa com el conjunt d’ens que han de gestionar tot el que afecta els ciutadans, no ha fet, i encara no fa, un treball de base fonamentat per fer de la cultura una part troncal de les nostres existències. L’educació i l’ensenyament des de la infantesa en els valors de la creativitat i la reflexió, i la importància que en aquest àmbit hi tenen les persones que s’hi dediquen, seria el més desitjable. La concepció ferma i convençuda que la cultura és un tema d’educació i llaurar des de la base, enfront dels programes electorals i electoralistes, haurien de ser l’aposta. Aquesta manifestació, però, no és que es vegi clara en cap de les opcions polítiques que volen dirigir les nostres institucions, i des d’aquestes, els nostres pobles i ciutats, en definitiva, el nostre estat del benestar. Mentrestant, tot un conjunt d’iniciatives comunes i particulars neixen i creixen, i/o moren, moltes vegades, en paral·lel al que els nostres governs projecten o deixen de projectar, i en moltes altres, fins i tot contra les polítiques institucionals mal anomenades culturals.

Per aquest motiu, fer activisme cultural no deixa de ser fer activisme social en general, i no deixa de ser tampoc una forma d’entendre el món. Aquest activisme és, molts cops, una necessitat bàsica de les persones que volen incidir a modificar la realitat present. Dirigir un equipament públic o materialitzar una iniciativa, més o menys encertada, de l’administració, amb tots els recursos que aquesta pot posar en

mans dels seus tècnics, és una realitat que es materialitza, malgrat que sovint va acompanyada, si no obstaculitzada, pel desinterès dels líders polítics. Associar-se per mirar així de suplir tots els buits que presenta la “cosa pública” n’és una altra que, a més, té la particularitat que, sovint, ha de córrer en paral·lel als circuits oficials, i no només això, sinó que sovint es tracta d’una cursa d’obstacles continuada.

Anteriorment, en aquesta mateixa revista, hem donat veu a un seguit de creadores i creadors que, de manera individual, fan un treball molt potent, i que en el seu decurs fan una reflexió sobre les dificultats amb què es troben cada dia i de les estratègies per sobreviure enmig d’un ecosistema en el qual el seu biòtop esdevé advers. En aquest dossier que ara us presentem, hem volgut fer un clar reconeixement dels qui serien l’altra cara de la moneda. Volem presentar iniciatives, que no són les úniques, queda clar, i que per motius de límits materials hem reduït a les que us presentem, que, des del convenciment actiu, volen demostrar que un altre món és possible.

La Saleta, al carrer Ballester, n’és una. Aquest espai, que cada cop està més consolidat, es caracteritza perquè tracta amb delicadesa tots aquells petits projectes íntims i pròxims que, provinents de les arts escèniques, tenen dificultats de difusió i d’exhibició, així com la creació pròpia, la coproducció i la innovació experimental són algunes de les quimeres que caracteritzen la iniciativa. En un altre sentit, la Biblioteca Anarquista Maria Rius és un altre espai darrere el qual hi ha tot un pensament antiautoritari que vol potenciar el debat i la reflexió, i això, de manera evident, és política i també, per tant, una cultura fonamentada en valors radicalment empoderadors perquè es basen, essencial-

11

KULTURA DE KOMBAT

ment, en el creixement col·lectiu al voltant de l’anarquisme, la recuperació de la memòria històrica i el feminisme. I tot en el marc d’una biblioteca que conjumina teoria i pràctica, formació i acció.

Per una altra banda, també hem donat veu a La Permanent, un projecte que, en el context físic d’una perruqueria, pensa i fomenta la producció d’art i fa un plantejament d’art polític, íntim i quotidià amb la mescla de públics que, d’entrada, provenen d’àmbits ben diferents. Les accions que s’hi duen a terme, a banda d’exitoses, com passa en els anteriors espais que ja hem presentat, conviden tothora a la reflexió, tant ètica com estètica. I també parlarem del projecte Promethea, que, a l’espai d’una antiga sabateria, acull joves que proposen una opció artística i creativa que adopta la forma d’associació sense ànim de lucre. La falta d’espais culturals i artístics que donin sortida a les seues necessitats fa que Promethea sigui una plataforma d’expressió i confluència artística de diferents disciplines i proporcioni

12

als associats espais de treball, exposició i promoció. I, finalment, parlarem de La Baula, un ateneu, tal vegada el més veterà de tots els que formaran part d’aquest dossier, que, en íntima complicitat amb els moviments socials de la ciutat de Lleida, fan de l’activisme —concepte ampli que inclou tant activisme polític com social i cultural— una eina a favor del canvi. Els conceptes de fons i forma de La Baula són la solidaritat, el cooperativisme, el feminisme, l’assemblearisme, l’anticapitalisme, l’autogestió, etc.

En definitiva, hem volgut presentar moviments que tenen lloc a la nostra ciutat i que ens demostren, dia a dia, que l’activisme és cultura de combat i combat per la cultura.

Queda clar que existeixen altres opcions, i que aquestes no solament són possibles, sinó desitjables. Des dels marges, i les institucions serien el confort que endormisca, s’avança.

Des de les opcions innovadores i reivindicatives, sense cap mena de dubte, el creixement, tant personal com grupal, és possible.

Kultura

KULTURA DE KOMBAT

K

K de Kombat

LA SALETA INICIATIVA INDEPENDENT DE TEATRE M A R T A G U I U , M E M B R E D E L’ E Q U I P D E L A S A L E T A · F O T O G R A F I E S : A R X I U L A S A L E T A

La Saleta va reobrir les portes el 14 de març de 2018, a mans d’un nou equip gestor que vol consolidar la marca i l’espai que la companyia lleidatana Improsia va crear el 2015.

La sala, situada als baixos del número tretze del carrer Ballester, d’uns cent metres quadrats i quaranta localitats, és un espai diàfan, en format de cambra negra i d’escenari a peu pla, on l’actor és a tocar del públic i el públic, a tocar de l’actor.

Aquesta proximitat fa que l’espectador creï un vincle especial amb l’espectacle i que es pugui submergir en les històries d’una manera molt intensa. Un espai on els petits projectes guanyen proximitat i intimitat alhora.

El nou equip, procedent de diferents branques de les arts escèniques —gestió, actuació, dansa, dramatúrgia...—, actualment està format per Ares Piqué, Gabriel Solans, Marta Casals, Jordi Ledesma, Roser Guasch, Clara Olmo i Marta Guiu, i té com a objectiu potenciar l’espai i obrir-lo a la ciutat, al públic i als creadors.

Amb la filosofia d’un projecte sense ànim de lucre i autosostenible, vertebra la sala a través de tres grans eixos:

· Espai

de difusió: volem ser altaveu d’aquells projectes nous i/o companyies escèniques emergents que tenen un accés difícil als espais habituals de programació, sigui per la peculiaritat del seu format, dramatúrgia o gènere.

Volem posar el focus en escènics de nova creació i en espectacles que, tot i que estan més consolidats, tenen la frontera del territori com a impediment, especialment petites companyies provinents de fora del territori lleidatà.

· Espai

d’exhibició per a aquells artistes que tenen un repertori ja estrenat, i potser ja consolidat dins el sector de les arts escèniques lleidatanes, però que simplement volen mostrar les seves creacions al nostre espai.

· Espai de creació, pròpia o en coproducció. L’equip de La Saleta, cul inquiet com no n’hi ha d’altre, vol que l’espai sigui un lloc d’experimentació, d’importació de formats que no s’han treballat en les arts escèniques lleidatanes i/o de creació de projectes.

Com a mostra, fins ara han estat tres els projectes que s’han desenvolupat dins d’aquest espai: La Saleta 24 hores, del qual ja s’han celebrat dues edicions.

Es tracta d’un projecte en què, durant 24 hores, 24 persones, 13

KULTURA DE KOMBAT

entre directors/es, dramaturgs/gues i actors i actrius, es tanquen amb l’objectiu de crear i presentar una o diverses peces de curta durada en finalitzar el temps. És un projecte efímer i intens en què el públic té també el seu espai d’interacció, ja que, durant els dies previs, és ell qui, a través de les nostres xarxes socials i la nostra web, proposa els títols, els temes o les frases possibles, que seran el fil conductor de la creació de les 24 hores. L’elecció d’aquests elements es fa mitjançant l’atzar, triant-los per sorteig uns moments

abans de l’inici de la tancada creativa. Aquestes 24 hores es divideixen en diferents fases: un primer contacte entre les persones participants, l’organització de diferents grups de treballs, una pluja d’idees i, finalment, un treball d’improvisació i propostes per acabar construint una peça de vint minuts que es presentarà, en finalitzar, al públic assistent a la sala.

El projecte Searching for a Long Form convida els actors i les actrius que s’apunten a l’activitat a fer una sessió improvisada d’una hora i escaig per construir una història per al públic assistent a la sala. Aquest projecte recentment ha mutat en Passatgers a bord!, en què, durant dotze hores, un grup d’actors i actrius improvisen una història sobre un tema concret. Es va estrenar aquesta Setmana Santa.

El Microfest, la coproducció amb la Càpsula Produccions i la companyia Apropet, que se celebra coincidint amb la festa major de primavera i de tardor, i en què durant dos dies es mostren diferents peces de microteatre, un gènere poc conegut, en què el concepte de format teatral consisteix en obres de menys de trenta minuts representades en espais reduïts i davant un públic limitat. Al maig es va presentar la tercera edició d’aquest festival, que va incorporar la microdansa com a novetat: seguint la idea del microteatre, s’hi va representar una peça reduïda en la durada i l’espai.

Durant el primer any de funcionament, hem ofert més de cent funcions de quaranta companyies de Lleida i quatre de la resta de Catalunya.

14

KULTURA DE KOMBAT

Companyies lleidatanes consolidades com El Sidral, Festuc Teatre, Cametes Teatre, Magrae Teatre, Els Xerraires, i comediants com Ferran Aixalà, Ramon Caballol o Joan Domingo, s’han mesclat amb joves companyies com L’Exponent, Ün Teatre o Instantropia, o ballarines com Íria Llena, Marta Casals o Maria Mora, entre d’altres. En aquestes dues primeres temporades l’equip s’ha marcat l’objectiu de continuar amb la programació estable per als més petits

i obrir una nova línia de programació de dansa de petit format, que ha tingut molt bona acollida.

I és aquesta amalgama el que defineix l’esperit de La Saleta com a espai obert a la ciutat, on públic i creadors i creadores que tenen inquietuds per les arts escèniques poden veure, mostrar o crear la seva obra dins de la nostra petita sala.

15

Kultura

KULTURA DE KOMBAT

K

K de Kombat

BIBLIOTECA MARIA RIUS B I B L I O T E C A A N A R Q U I S T A M A R I A R I U S · F O T O G R A F I E S : A R X I U B I B L I O T E C A A N A R Q U I S TA M A R I A R I U S

Anarquista és, per definició, aquella persona que no vol estar oprimida ni tampoc ser opressora Errico Malatesta

és conscient de les opressions que pateix i dels privilegis que exerceix, és un pas més a prop de conquistar la seva autonomia i, per tant, de generar un imaginari que ens apropi a l’alliberament col·lectiu.

Què és la Biblioteca Anarquista Maria Rius?

Per què anarquista?

És un espai antiautoritari de debat i reflexió. Un projecte que sorgeix de la inquietud d’unes persones amb ganes de tenir un espai on generar debat polític, on potenciar la reflexió i fomentar la cultura. Posem el focus especialment a generar un creixement col·lectiu al voltant de l’anarquisme.

Perquè creiem que les idees antiautoritàries estan més vigents i són més necessàries que mai per avançar cap a una societat lliure.

Per què una biblioteca?

Perquè sabem que la lectura i el debat són dues armes molt poderoses per a l’emancipació individual i col·lectiva. Quan una persona coneix els mecanismes que mouen el món,

L’anarquisme parteix de la idea que l’autoritat és nociva per al desenvolupament humà i aposta per un model d’organització social en què no cal que cap individu o institució obligui els altres a fer res perquè les coses funcionin. L’anarquisme vol construir una societat lliure, equitativa i solidària en la qual tothom té cabuda.

Per què Maria Rius?

Un dels pilars bàsics del projecte és la recuperació de la memòria històrica, en especial de la Lleida anarquista, i sobretot de les dones lluitadores, molt invisibilitzades en la narració de la història. Maria Rius exemplifica com ningú aquestes característiques. Va ser una dona nascuda a Arbeca el 1900 que va participar de la lluita obrera anarquista a principis del segle XX. Va militar a la CNT de Barcelona, va participar en la lluita pels companys presos i durant la Guerra Civil Espanyola va defensar la llibertat al front d’Aragó.

16

KULTURA DE KOMBAT

Per nosaltres és important tenir referents com Maria Rius, que va portar les seves idees a la pràctica i va lluitar per crear un món més just i per dur a terme una de les experiències de la història que més s’han apropat a la llibertat real. Per això vam veure molt adequat dedicar la biblioteca, un espai de formació, a una persona d’acció, ja que per a nosaltres aquests dos conceptes han d’anar plegats. Tan vital és la teoria com la pràctica.

Per què a Balàfia?

El fet de muntar el projecte en una de les zones perifèriques de la ciutat respon a una inquietud per crear teixit veïnal i de comunitat als barris, i sobretot a la necessitat de descentralitzar els espais i els projectes i apropar-los a la gent que més els pot utilitzar.

La idea d’aquest projecte va sorgir d’unes persones que participaven en entorns anarquistes a la ciutat de Lleida des de feia anys. Aquesta proposta pretén canviar la dinàmica actual, després d’infinitat de projectes que fracassen d’una manera o d’una altra per la inestabilitat, la liquiditat de compromís o perquè les propostes d’oci s’ho acaben menjant tot i no es posa l’atenció en la formació.

Arran d’aquestes experiències, i després de llargs debats i trencaments de cap, vam pensar aquesta fórmula, inspirada en els ateneus obrers de principis del segle XX i en els projectes anarquistes actuals a Sud-amèrica, molt en aquesta línia.

Vam veure imprescindible allunyar l’espai del consum d’alcohol, i que les propostes d’oci que es fan des de la biblioteca siguin crítiques amb aquestes dinàmiques.

Aquest projecte és hereu d’un munt d’espais anarquistes i d’una tradició llibertària a la ciutat de Lleida sense la qual no seríem al punt on ara som. Aquest fet ens omple d’il·lusió i l’agafem sobretot amb responsabilitat i humilitat.

Una altra de les apostes que volem fer és crear un projecte estable i sòlid al llarg del temps, amb objectius a llarg termini, que tingui un arrelament efectiu al barri i a la ciutat.

Creiem que aquest fet és transcendental avui dia, ja que el capitalisme ens empeny a uns ritmes de vida que potencien aquesta liquiditat de què parlàvem i fa impossible generar arrelament als territoris i un sentiment de comunitat imprescindible per provocar qualsevol tipus de canvi social. Aquesta aposta requereix constància, quotidianitat i paciència, però a poc a poc n’anem veient els fruits.

Una altra de les reflexions que fem en aquest sentit és fer una proposta d’anarquisme útil, pràctic i eficient que serveixi de veritat per a l’emancipació individual i col·lectiva de qualsevol persona. Volem aterrar tot allò utòpic i deslligat de la realitat i començar a practicar el nou món que portem al cor.

En aquesta línia, també veiem molt necessari conjugar teoria i pràctica, formació i acció. Sovint els projectes de lluita es veuen mancats d’un dels dos vessants: o es centren molt en la formació i s’obliden de baixar la lluita al carrer

(on és necessària), o bé recorren només a l’acció aïllada sense dotar-la d’un marc teòric que doni unes estratègies concretes i una perspectiva de futur.

Com funcionem?

Els projectes centrals de la biblioteca són els llibres i el debat, i, per tant, també són els protagonistes quant a l’espai.

A la sala principal de la biblioteca, trobem les prestatgeries amb la majoria dels llibres, amb seccions com Pensament anarquista, Feminismes, Història de Lleida, Narrativa i moltes més que us convidem a descobrir.

Qualsevol persona pot venir a la biblioteca a llegir, consultar o comentar qualsevol llibre dels quals disposem. Això sí, si el que us ve de gust és emportar-vos el llibre a casa per llegir-lo amb més calma, cal que us en feu sòcies. També es pot agafar en préstec alguna revista de la gran varietat que tenim (La Directa, El Salto, Contrahistoria, etc.), fanzines o alguns DVD. Per fer-vos-en sòcies, hem pensat tres fórmules diferents per adaptar-les al màxim a les possibilitats de cadascú i, a la vegada, mantenir el projecte econòmicament, mirar de no excloure ningú per raons de diners.

Quant al finançament del projecte, hem volgut fer una aposta una mica arriscada però que creiem que té un contingut polític molt potent. Apostem per un finançament conscient per part de totes les persones que formem part de la família de la biblioteca. Darrere d’aquest posicionament hi ha la intenció de no mercantilitzar l’espai, de no haver de necessitar diners per poder-hi participar i de generar un caliu i una comunitat de lluita activa i participativa al voltant d’aquest projecte. En definitiva, que tothom se’l senti seu.

A més, també estem treballant per generar vies de participació complementàries, com ara fer algun torn d’obertura de la biblioteca, organitzar activitats per dinamitzar l’espai, gestionar la distribuïdora de llibres, donar un cop de mà en la catalogació, etc.

Aquestes són les raons per les quals no volem posar unes quotes rígides ni haver de cobrar entrada, per exemple. La idea és poder arribar a l’autogestió total del projecte per part de les persones que en formem part i fer efectiva una de les màximes del suport mutu: “De cadascú segons les seves possibilitats i per a cadascú segons les seves necessitats.”

17

KULTURA DE KOMBAT

Aquestes modalitats per arribar a ser sòcia són: · Quota precària: aportació inicial d’un llibre amb contingut interessant. · Quota conscient: aportació de 20 € anuals. Amb aquesta modalitat s’obté l’abonament a la botiga de segona mà de la biblioteca (accés cinc vegades a l’any per emportar-se tots els llibres que es puguin agafar només amb les mans). · Quota solidària: aportació de 50 € anuals. Amb aquesta modalitat, entra també l’abonament anual a la botiga de segona mà.

Esperem que alguna d’aquestes fórmules s’adeqüi a les teves possibilitats i puguis entrar a formar part de la nostra família.

Ja som més de 180 sòcies!

A part de l’espai de lectura i del préstec de material, també tenim altres propostes.

Una de les propostes són les activitats que anem preparant.

Cada mes intentem organitzar entre dues i tres activitats, que poden ser presentacions de llibres, xerrades crítiques, debats, projeccions de documentals, etc.

Des del grup dinamitzador sempre mirem de tenir alguna proposta cada mes, però la intenció és que en un futur siguin organitzades per les persones que formen part de la família de la biblioteca. Així doncs, esteu convidadíssimes a fer ús de l’espai en aquest sentit!

També anem fent exposicions artístiques de diverses temàtiques i disciplines, on artistes o col·lectius posen les seves creacions a la vista de tothom que passa per la biblioteca.

18

A més, posem a disposició dels col·lectius i les associacions de la ciutat un espai per fer assemblees o reunions. Si vols reservar-lo, posa’t en contacte amb nosaltres i te n’indicarem la disponibilitat.

Un dels tresors de la biblioteca és l’Arxiu dels Moviments Socials de Lleida, on diverses persones fa un munt d’anys que treballen per recopilar, classificar i catalogar material de difusió elaborat pels diferents moviments socials de Lleida des de fa temps perquè estigui disponible per a la consulta.

Una altra part molt important del projecte és la distribuïdora de material, on tenim a la venda un recull de llibres que ens semblen interessants, samarretes de la biblioteca, discos de música i DVD, etc.

També disposem d’un espai infantil, amb llibres per a la canalla i algunes joguines i pintures perquè comencin a desenvolupar tota la seva imaginació i vagin agafant el gust per la lectura.

I no hi podia faltar —fent memòria de la figura de Maria Rius, que en la seva militància va destacar pel suport a les persones preses— Un lloc que hem reservat per a l’espai d’escriptura a preses, on podràs informar-te de la situació a l’interior de les presons o escriure una carta o una postal a algú de dins per trencar l’aïllament al qual es veuen sotmeses.

Ens podràs trobar cada dimarts, dimecres i dijous, de 16.30 a 21.00 h, al carrer Corts Catalanes 79, al barri de Balàfia (Lleida).

Esperem poder crear entre totes una consciència col·lectiva de lluita que puguem aplicar en el dia a dia.

Kultura

KULTURA DE KOMBAT

K

K de Kombat

TRAMPES PER AL PENSAMENT ROC DOMINGO PUIG

La Permanent és un projecte que experimenta estratègies de producció d’art contemporani en una perruqueria a través de propostes d’activitats per a aquest context específic i establint col·laboracions amb altres agents, tant locals com no, provinents d’àmbits d’acció diversos i amb una perspectiva creativa. Mitjançant aquest procediment és possible reconfigurar les convencions amb què entenem tant l’art com l’ofici de la perruqueria, i alhora podem pensar en una aproximació dels diversos usuaris d’aquest espai cap a les arts visuals, atès que promou la interacció amb el seu dia a dia. Aquest projecte va començar a finals del 2017 en el marc del treball de final de carrera del grau en Belles Arts. Aquest article és una reedició del text de la conceptualització del projecte que apareix en la memòria del treball, la qual s’ha sintetitzat i adaptat al format d’aquesta publicació.

La Permanent és, per començar, un projecte d’art polític, íntim i quotidià, amb un rang d’afectació a escala d’un mateix, i entenent la política en l’art com l’acció de canviar les coses en societat, el seu poder d’afectació i transformació. Què vol dir, això? L’art polític és aquell que treballa sobre les repercussions de la seva existència i de les seves interaccions. És més una manera de fer que una forma, la disposició d’un cos davant les situacions en què es troba i els objectes i subjectes amb els quals es relaciona.

L’art polític no es limita al productor artístic que planteja o executa l’obra, sinó que també inclou qui l’exposa, l’estudia, el ven, el compra o el col·lecciona, fins i tot qui tan sols en parla. Va d’atendre i actuar en el procés que esdevé després de l’obra, quan ens pensem que l’experiència artística s’ha acabat. És un art que ens fa pensar, que transcendeix el món artístic per entrar en la naturalesa diària de les persones. De

la mateixa manera que passa amb un descobriment científic, l’art s’ha de veure en les seves aplicacions (Bruguera, 2010).

A finals dels 60, molts moviments socials i polítics estaven convençuts que des dels contextos macropolítics no hi havia prou poder real per a la transformació social. Van aprofitar la literatura d’intel·lectuals com Deleuze, Guattari i Foucault per començar a definir i posar en pràctica estratègies d’intervencions a una escala més reduïda. Si la macropolítica fa referència a la política que es produeix en els parlaments i des dels parlaments, els governs, els tribunals i els mitjans, la micropolítica tracta d’un seguit de contextos que, teòricament fins llavors, havien estat exclosos de la política per la seva exclusiva i suposada pertinença a l’esfera privada: les relacions sexuals, familiars, laborals, institucionals, clíniques o escolars (Pardo, 2018)

Higo Mental va proposar un diàleg audiovisual sobre la bellesa per identificar quins discursos i posicionaments es troben en la cultura visual que consumim diàriament.

19

CULTURA KULTURA DE COMBAT KOMBAT

Sergio Monje, amb “Preguntas para un nuevo corte de pelo” va disposar diverses interrogacions en els miralls de la perruqueria per incentiva la reflexió sobre la noció de postreball.

La micropolítica és una descentralització que crea nous territoris socials, oberts a l’intercanvi.

La Permanent posa el focus en la possibilitat d’afectar un entorn concret: els clients i les clientes de la perruqueria de la meva mare, incloent-hi ella mateixa i la Rocío, la seva assistent. A finals de l’any passat, la meva mare tenia intencions de pintar de nou el local de la perruqueria i, aprofitant l’ocasió, em va proposar de fer un mural en alguna de les parets. Jo estava acabant Belles Arts i ella s’imaginava que m’interessaria, perquè, suposadament, havia estat format per fer coses de l’estil. Vaig acceptar, però no volia fer un mural, almenys no directament.

Una perruqueria és un lloc carregat de coses: persones, objectes, dinàmiques, olors, sorolls... La perruqueria ja té un ritme i una lògica propis amb possibilitat de (re)pensarla i (re)significar-la. La Permanent fa d’aquest lloc un espai de captura. Per a l’antropòleg Alfred Gell, la capacitat d’atrapar és, precisament, el que caracteritza l’obra d’art.

Les intervencions que es programen a La Permanent funcionen com a trampes que mantenen les seves víctimes en suspensió per un temps, trampes per atrapar i dislocar el pensament preestablert, per suggerir noves lectures del lloc i per al lloc. La Permanent reuneix diferents agents en un espai per produir una situació que ha de transformar la seva dinàmica habitual sense anul·lar les activitats que ja s’hi desenvolupaven abans. Aquesta orquestració, similar al happening o a una trobada relacional, reivindica com

20

a obra tot allò que passa mitjançant l’experiència de la situació. Dins la perruqueria l’art és l’element —o el conjunt d’elements— amb què els usuaris es troben; l’obra, en canvi, és allò que es genera de la trobada, les conseqüències.

La intencionalitat del projecte s’explica més bé a partir de dos conceptes que provenen de l’àmbit antropològic: zona de contacte i agència. Segons Pratt, la zona de contacte és l’espai on hi ha la frontera i, per tant, on passa l’intercanvi, és el lloc de “l’absoluta heterogeneïtat del significat”. La noció d’agència, entesa com la capacitat que té un actor per prendre decisions en un entorn determinat, permet definir

En col·laboració amb Glòria Jové i estudiants d’Educació de la Universitat de Lleida, ja hem desenvolupat tres projectes que assagen tàctiques per concebre la perruqueria com un context d’aprenentatge.

KULTURA DE KOMBAT Anna Vilamú li va demanar a dues persones que porten una perruqueria i que no es coneixen intercanviar diversos objectes per després intentar imaginar-se mútuament.

des d’una perspectiva relacional la capacitat d’actuació dels elements que participen del projecte. Tant les artistes com les clientes, la Rocío, la meva mare i jo som usuaris de la perruqueria. Totes tenim certa capacitat d’actuació, i això permet desplegar situacions on la capacitat de cada agent, encara que condicionada, no estigui totalment predefinida.

El que aquí està en joc és la possibilitat que cada agència es reconegui en la seva pròpia diferència. El concepte de Pratt permet deixar de pensar la mediació com un mitjà per a la dominació d’unes agències sobre les altres, per

establir, en canvi, una més àmplia complexitat en termes relacionals. “L’art —com a identitat convencional i procés diferencial al mateix temps— no radica en cap agència en particular, sinó que és una qüestió subjecta, eminentment, a la qualitat dels vincles” (Fontdevila, 2018). Així doncs, aquest projecte és una tàctica per experimentar la tesi que l’art no el fan els i les artistes, sinó que és el resultat d’un encadenament més complex entre agències de diferent naturalesa. Així, segons Deleuze, en l’agència, l’única unitat és el cofuncionament.

21

Kultura

KULTURA DE KOMBAT

K

K de Kombat

PROJECTE PROMETHEA A S S O C I A C I Ó C U LT U R A L D ’ A R T I S T E S P R O M E T H E A · F O T O G R A F I E S : A R X I U P R O M E T H E A

Promethea és una entitat de convivència artística i creativa establerta a Lleida i constituïda com a associació sense ànim de lucre. Es tracta d’una iniciativa que neix per donar resposta a l’escassetat d’espais culturals i artístics a la ciutat de Lleida, al mateix temps que cerca involucrar-se en el teixit cultural del seu entorn per tal de generar-hi un canvi. Com és ben sabut, la unió fa la força, i així va néixer Promethea, com a plataforma de lliure expressió artística.

El seu propòsit és convertir-se en una eina cultural a l’abast de tothom.

L’Associació Cultural d’Artistes Promethea vol esdevenir un nexe d’unió entre l’art i les persones. Per dur a terme aquest objectiu, promou activitats que facilitin la confluència artística de diferents disciplines, per generar sinergies que permetin conèixer nous punts de vista i crear noves idees. Amb la seva forma de fer ha aconseguit establir les bases d’una entitat dinàmica, multidisciplinària i oberta a tota persona interessada en l’art, en continu procés de reformulació i creixement. Actualment els membres de Promethea treballen majoritàriament en el sector de les arts visuals: el disseny, la il·lustració, el 3D, l’animació, la fotografia i el collage. Tanmateix, l’associació promou tots els àmbits artístics possibles, com, per exemple, les arts escèniques, musicals, literàries o gastronòmiques, o qualsevol mena de manifestació artística.

Espai Promethea La seu és al local d’una antiga sabateria a l’avinguda Catalunya de Lleida, un espai que ha estat rehabilitat pels membres de l’associació, que han adequat un local que, no obstant això, no estava concebut per cobrir necessitats artístiques i s’ha acabat convertint en un lloc totalment diferent, a peu de carrer, configurat com a galeria d’art i espai de treball.

22

Objectius Promethea Promethea és una plataforma que mira de facilitar la lliure expressió artística, tant per a professionals de les arts com per a persones que hi estiguin interessades sense que aquesta sigui la seva dedicació principal. Ha estat formada amb el propòsit de convertir-la en una eina per a la comunitat, amb la voluntat d’apropar l’art a les persones.

Tant a Lleida com en altres indrets, existeixen persones interessades en l’art, però tot sovint no tenen a l’abast eines de connexió suficients que facilitin la interacció entre el públic i els artistes. Promethea, com a entitat, promou la confluència entre artistes per poder conèixer nous punts de vista i noves idees que, posteriorment, es podran materialitzar mitjançant el llenguatge artístic.

Els objectius de Promethea són: . Programar activitats i esdeveniments de l’àmbit artístic en tots els seus vessants, tant des de l’òptica visual com de la dansa, la música, el cinema, o el teatre, entre d’altres. . Generar el context favorable per crear una mostra representativa de les arts del territori. . Dur a terme un programa expositiu basat en l’obra dels associats, exposicions col·lectives i exposicions d’artistes convidats. . Crear nous espais expositius en contextos allunyats de l’àmbit artístic per facilitar l’apropament del públic a l’art. . Donar una segona vida a espais i objectes en desús des d’una òptica artística. . Millorar la visibilització i l’ocupació de les persones associades. . Dur a terme un programa de residències artístiques. · Interactuar amb altres associacions i entitats.

Projectes de Promethea Per aconseguir que els objectius col·lectius esdevinguin projectes, l’associació desenvolupa diferents activitats: tallers, exposicions, debats, recitals, sortides i concursos, entre d’altres. Sovint, aquests actes neixen per donar resposta a les necessitats o inquietuds dels usuaris de Promethea. D’aquesta

KULTURA DE KOMBAT

Les instal·lacions de Promethea es divideixen principalment en dos espais. El primer està destinat a l’exposició i promoció de les obres dels artistes associats (obert al públic els dimecres, dijous i divendres, de 16.30 a 21.00). La galeria es troba en estat constant de metamorfosi, ja que cada artista que hi exposa l’adapta tenint en compte les seves necessitats.

D’aquesta manera s’aconsegueix un espai viu dins la ciutat de Lleida on mensualment es poden trobar sensibilitats diferents, una realitat, una altra perspectiva on es convida a venir, reflexionar i debatre sobre aquestes i altres qüestions.

En un segon lloc, hi ha l’espai de taller on els associats poden treballar en els seus projectes, tant de manera individual com de forma col·lectiva. Aquesta convivència facilita als artistes associats que es generin múltiples projectes alhora, com exposicions, tallers, xerrades, concerts o debats, entre d’altres.

manera, mira de donar lloc a una entitat dinàmica, multidisciplinària i oberta a tota persona interessada en l’art.

Malgrat això, cal considerar que aquesta entitat també promou la resta d’àmbits artístics i cerca establir-se com a nexe d’unió de professionals de les diferents disciplines artístiques del territori, és a dir, des de les arts escèniques, musicals, literàries o gastronòmiques fins a qualsevol mena d’art que proposin els usuaris.

Gràcies a l’espai de què disposen, que serveix tant de lloc de treball com per a la producció d’esdeveniments, duen a terme una programació expositiva basada en l’obra dels associats, exposicions col·lectives i exposicions d’artistes convidats. Algunes d’aquestes mostres col·lectives s’han exportat a altres ubicacions, com l’exposició Miscel·lània a la sala d’exposicions de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida.

Promethea creu en les possibilitats que té donar un segon ús a espais i objectes que ja no en tenen. En aquest sentit, tant el seu local com gran part del mobiliari que l’habita són elements que estaven en desús i als quals posteriorment s’ha donat una nova funció. Per aquest motiu, el passat mes d’abril es va fer la presentació d’un projecte permanent anomenat Llista de bodes, que proposa que persones no relacionades amb l’associació donin objectes que poden ser d’interès.

Aquests col·laboradors seran retribuïts amb la seva menció en un mur que els farà homenatge.

Promethea està interessada a multiplicar exponencialment els espais expositius disponibles a la ciutat de Lleida. Alguns dels seus membres col·laboren, de forma individual, amb altres projectes culturals de la ciutat de Lleida, com del col·lectiu Remolins a peu de carrer, amb el qual van exposar al Mercat de Fleming de Lleida dins el context del projecte Art-Alimentació. En aquesta recerca de nous espais on es pugui mostrar es vol mostrar l’obra dels seus associats, van dur a terme la decoració de l’arbre de Nadal de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova.

El projecte principal de Promethea consisteix, sens dubte, a facilitar la visibilització i ocupació dels seus associats.

En aquesta línia, es duen a terme accions que millorin la visibilització de l’obra dels seus associats mitjançant xarxes socials o bé amb altres mitjans.

23

Kultura

KULTURA DE KOMBAT

K

K de Kombat

ATENEU COOPERATIU

LA BAULA AT E N E U C O O P E R AT I U L A B A U L A · F O T O G R A F I E S : A R X I U L A B A U L A

D’ON VENIM? L’Ateneu Cooperatiu La Baula és un projecte que comença a caminar durant l’any 2013 amb dos objectius ben marcats d’entrada: 1. Cobrir les necessitats d’espai físic dels moviments socials a Lleida. A finals de l’estiu del 2012, i per motius diferents, tanquen les portes el Casal Independentista Ocell Negre i el Centre Social Autogestionat La Maranya, tots dos situats entorn de la plaça del Dipòsit. És un moment dur per l’activisme polític i cultural a Lleida, ja que es perden dos espais que han esdevingut la referència dels darrers anys.

2. Assentar les bases d’un espai polític de contrapoder.

Gran part de la gent que se suma a la creació del projecte de La Baula són activistes que ja havien format part de les assemblees de L’Ocell Negre, de La Maranya o d’altres moviments socials de la ciutat. Amb aquest substrat es construeix l’espai polític que fa seus els principis anticapitalistes, antifeixistes i antipatriarcals per construir un espai solidari, cooperatiu, feminista, assembleari i autogestionat, que defensa de l’autodeterminació i la sobirania de tots els pobles i nacions i la independència dels Països Catalans.

Amb aquests objectius es constituïa l’assemblea que es marcava com a punt principal de l’estratègia la necessitat de trobar un espai on poder plasmar el projecte alhora que es mantenia una activitat cultural i política permanent.

Trobar un lloc que reunís les condicions òptimes no va ser gens senzill, i no va ser fins a mitjans del 2016 que vam començar a arranjar els baixos del carrer del Nord número 4 per adequar l’espai a les nostres necessitats.

24

A La Baula hi ha dues parts físicament ben diferenciades: l’espai del restaurant, actualment gestionat pel projecte La Troca, i l’espai de l’ateneu pròpiament. El projecte de restauració és bàsic per al funcionament autogestionari de l’ateneu i també per donar visibilitat i fer més accessible l’ateneu a la resta de la ciutat.

ON ANEM? Un cop instal·lats al local, no només s’ha continuat amb l’activitat cultural i política (o política i cultural, si és que es poden separar l’una de l’altra), sinó que s’ha potenciat pel simple fet de no dividir esforços buscant local i també per l’entrada de nova gent al col·lectiu, que ha crescut en guanyar estabilitat.

Volem esdevenir un espai de denúncia, de protesta i de pensament crític i al mateix temps construir una societat

KULTURA DE KOMBAT

més justa a través del treball col·lectiu, l’autoorganització i la cooperació. En aquest sentit, ara mateix hi ha una gran quantitat de plataformes i col·lectius que utilitzen La Baula per fer activitats i assemblees. El fet que existeixi un espai de confluència de tanta gent amb inquietuds culturals i polítiques enforteix tot el teixit i afavoreix l’aparició de sinergies entre les diferents lluites.

La mateixa Baula som un col·lectiu polític i cultural, que treballem al marge de les institucions i vetllem pel dret a la dissidència política i la llibertat d’expressió i ho fem en diferents àmbits: · Memòria històrica. L’any passat vam coordinar els actes de commemoració popular del primer bombardeig sobre Lleida per part de Franco durant la guerra del feixisme contra la república (2 de novembre de 1937). Hi van participar 17 entitats, que van organitzar un total de 13 actes. L’activitat que va desenvolupar La Baula va ser la creació dels Premis2N a la lluita antifeixista i per les llibertats. En categoria internacional, l’entitat premiada va ser Gernika Batzordea; en la nacional, l’Associació Catalana pels Drets Civils, i en l’honorífica es va reconèixer el compromís i dedicació de l’advocat Àlex de Sárraga.

Aquest any ja s’està treballant en la reedició dels premis i també en la coordinació dels actes commemoratius. · Autoaprenentatge. Una de les iniciatives que s’han desenvolupat a La Baula és el grup de lectura Àgora, que va néixer fruit d’una proposta externa. La dinàmica d’Àgora és acordar un llibre per llegir i comentar-lo sencer o en diferents parts per després compartir els diferents

punts de vista. La freqüència de trobada és un cop al mes, aproximadament. · Consum responsable. L’All Negre és el grup de consum que han muntat una sèrie de sòcies de l’ateneu i que reben setmanalment els productes ecològics a La Baula. Es va començar amb una oferta limitada només a fruita i verdura ecològica i s’ha anat eixamplant. Ara mateix es pot comprar també pasta, llegums, pa, conserves, productes de neteja i cosmètica, i la voluntat és incrementar a poc a poc l’oferta. · Difusió política i cultural. Des del primer dia, al nostre espai hi ha sempre una exposició a les parets, que es va canviant i que pot ser tant artística com política. · Aposta per la cultura popular i la música. Cada any s’organitza des de La Baula la cercavila popular de la Festa Major de Lleida, on participen colles bastoneres (com ara els Bastoners del Pla de l’Aigua, entitat amb un fort vincle amb La Baula), grallers, castellers... A més, durant l’any també celebrem petits concerts, tant a la plaça Noguerola com a dins del local quan el clima és menys favorable.

COM HO FEM? Som un espai assembleari que funciona mitjançant comissions de treball. Hi ha la comissió d’activitats i programació, la de comunicació, la que vetlla per la infraestructura i el local, la d’economia i altres que es van creant segons les necessitats del moment, com, per exemple, si s’han de preparar actes grans.

Alhora, a més de les comissions, que tenen una àmplia llibertat de moviments, existeixen dos espais de presa de decisió:

25

KULTURA DE KOMBAT

· Assemblea de gestió. Són un grup de sòcies que es reuneixen setmanalment per atendre les necessitats del dia a dia del projecte. És un grup obert a totes les sòcies que vulguin formar-ne part. · Assemblea de sòcies. Cada sis mesos es convoca l’assemblea de sòcies, on es fa un resum de com s’està funcionant, es repassen els comptes de l’entitat i es prenen les decisions més rellevants pel que fa a l’enfocament polític de l’ateneu. L’assemblea de gestió ha de funcionar segons les directrius de l’assemblea de sòcies.

La principal font de finançament que té La Baula és l’espai gastronòmic, ara mateix gestionat per la Troca, un projecte de restauració amb els mateixos valors que té l’ateneu i que dona tanta importància a la qualitat del producte com al fet de trobar un equilibri qualitat-preu, perquè menjar-hi sigui assequible per a les classes més populars. La seva aposta, a més, està encarada a un públic familiar, a conciliar l’espai de socialització de les persones adultes amb el joc i el lleure responsable de les menudes.

D’altra banda, també hi ha les quotes com a font de finançament, que són tant de persones com dels col·lectius que utilitzen regularment l’espai. Ara mateix hi ha tres opcions per associar-se a La Baula a títol personal. D’una banda, tenim la quota individual (20€ trimestrals), la precària (15€ trimestrals) i la familiar, on cada membre d’una família gaudeix dels mateixos drets que qualsevol altra sòcia (30€ trimestrals).

AMB QUI HO FEM? Evidentment, som un moviment social i sabem que pel nostre compte i sense teixir complicitats i col·laboracions

26

amb la resta d’entitats de la ciutat no anem enlloc. Som part activa del teixit associatiu del país i de la ciutat i treballem dia a dia per enfortir-lo.

La Baula està agermanada amb l’Ateneu Popular de Xàtiva, amb la qual trobem el nexe en la crema de les dues ciutats per ordre de Felip V de Borbó, i amb Astra Gernika, amb la qual tenim en comú els bombardejos feixistes que van patir les dues ciutats a mans de Franco. Almenys un cop a l’any ens visitem per posar-nos al dia de la feina que estem fent i per compartir els actes commemoratius dels bombardejos. A la vegada, formem part de la Xarxa d’Ateneus i Casals dels Països Catalans.

A escala local, treballem estretament amb diversos espais i associacions. Som un dels col·lectius integrats a les festes populars de la Sirollada. Formen part del nostre àmbit més proper les companyes del Casal de Joves i totes les entitats que formen el seu espai, la Biblioteca Anarquista Maria Rius i el moviment llibertari de la ciutat, el Grup de Dones Lleida i la resta d’espais de militància feminista, Colors de Ponent, l’ampli espectre de l’Esquerra Independentista, els CDR de la ciutat (sobretot el de Noguerola, el nostre barri), la PAH, el Centre Excursionista de Lleida, Llavors de Vincle, el Banc del Temps, Òmnium, ANC, el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià, la CGT, les marees del color que siguin i un llarguíssim etcètera que no cabria en tota la revista.

Aquesta és, en essència, la funció de La Baula: ser un espai polític i cultural que sumi i contribueixi a fer bellugar el teixit associatiu de la ciutat i del país per recollir, a poc a poc, però amb fermesa, victòries socials en tots els aspectes de la vida i en totes les lluites que entre totes tenim obertes.

27

KULTURA DE KOMBAT

DIVERSÀRIUM Te x t : A n t o n i e t a J a r n e

Cent anys de la vaga de La Canadiense

El cinc de febrer de fa cent anys començava una vaga de sis setmanes a la principal empresa hidroelèctrica del país, la Barcelona Traction Light and Power. En si mateixa, aquesta circumstància ja és prou important. En relació amb el context en què es va produir, pren una dimensió molt especial en la lluita de classes del nostre país. El seu impacte i significació no es poden entendre en tota la seua amplitud sense tenir en compte tres qüestions fonamentals: les depauperades condicions de vida i de treball de les classes populars, l’encert de les tesis de la CNT amb el seu secretari general, el lleidatà Salvador Seguí, al capdavant i el rerefons provocat per la postguerra europea, que va aguditzar la situació de crisi econòmica, política i social.

La vaga de La Canadiense culminava un seguit d’aturades que havien arrencat el desembre anterior a Camarasa, on els 1.500 treballadors de la filial Riegos y Fuerzas del Ebro reivindicaven millores respecte a les duríssimes condicions de treball. Seguí, el Noi del Sucre, advertia a Lleida, des del local de la Paloma, que si no es complien les demandes dels obrers de Camarasa en un termini de deu dies, la vaga s’estendria a tot Catalunya, tal com efectivament va acabar passant. Mentre els treballa-

Obres de La Canadiense a Camarasa. 1918.

Foto cedida pel Museu de l’Aigua de Lleida.

dors de la Barcelona Traction aconseguien paralitzar tramvies i fàbriques i deixar sense llum una part important del país, en alguns punts de Catalunya les aturades van tenir un seguiment pràcticament absolut. Les àrees industrials de Barcelona, Reus, Mataró, Sabadell, Manresa, Tarragona, Terrassa o Girona van ser escenari privilegiat d’aquesta situació. També a les comarques de Ponent es produïen, simultàniament, tot un seguit de vagues, la més important de les quals va ser la protagonitzada pels tipògrafs.

A finals de març s’acabava la vaga de La Canadiense, no sense haver patit l’habitual metodologia d’actuació de l’Estat espanyol, basada en l’ús de la violència política. Els treballadors empresonats —uns 4.000 al castell de Montjuïc, entre els quals hi havia Seguí— eren alliberats alhora que s’aixecava l’estat de guerra decretat pel govern espanyol. També s’aconseguia un augment de sou i, emblemàticament, l’establiment de la jornada laboral de vuit hores, generalitzada poc després a tots els obrers industrials per decret.

Com ja s’ha apuntat, el protagonisme de la CNT va esdevenir cabdal. La gran prova de força que va suposar la vaga de

Obres de construcció del canal de Seròs, 1913.

Foto cedida pel Museu de l’Aigua de Lleida.

29

DIVERSÀRIUM

Central hidroelèctrica de Talarn.

Obres de construcció del canal de Seròs, 1913.

Foto cedida pel Museu de l’Aigua de Lleida.

La Canadiense va demostrar la capacitat de la CNT després del Congrés de Sants de 1918. Un cop dinamitada la unitat d’acció entre la UGT i la CNT que havia conduït a la vaga general d’agost de 1917, el sindicat anarquista havia convocat l’esmentat Congrés de Sants per tal de reorientar la seua estratègia futura. Una de les mesures més importants que s’hi havien acordat era el foment del discurs anarcosindicalista, la qual cosa atorgava una funció fonamental al sindicat per desenvolupar la vaga com a eina revolucionària. L’altra gran decisió va ser suprimir les federacions d’obrers basades en l’ofici i substituir-les pel Sindicat Únic. Seguí, conscient de la fortalesa de l’adversari —diguem-ne capitalisme, patronal o Estat—, entenia que l’estratègia més eficaç per enfrontars’hi era l’agrupació de tot un ram productiu. A Lleida, per exemple, el primer Sindicat Únic sorgit a recer del Congrés de Sants va ser el del ram de la fusta, que va aplegar les societats d’ebenistes, fusters, serradors i carreters. A partir de llavors, la CNT es va situar com l’epicentre sindical de les classes populars. Va ser precisament la confrontació a través del Sindicat Únic, amb l’ús de la vaga com a eina revolucionària, allò que va empènyer a eixamplar unes bases que van passar de 15.000 afiliats a tot Catalunya el 1918 a 250.000 l’any següent. El triomf dels vaguistes de La Canadiense n’és un clar exponent.

Així, els mesos posteriors a la vaga de La Canadiense van continuar sent molt complicats i convulsos. A Lleida, del 3 al 14 de maig els vaguistes eren els treballadors de les fàbriques de sopa, i entre l’11 de maig i el 16 de juny ho eren els fusters.

La complexitat va continuar l’any 1920. Al març, els fusters de Tàrrega es declaraven en vaga; entre el 21 de maig i el 24 de setembre ho feien els treballadors del tèxtil d’Alfarràs; els miners de la Granja d’Escarp es plantaven durant 37 dies en els primers mesos, i entre l’11 d’agost i mitjan octubre era el torn dels treballadors de les fàbriques de filats de Rosselló.

La tercera de les variables que no es poden menystenir a l’hora de valorar la contextualització del conflicte és l’acabament de la Primera Guerra Mundial. El miratge de creixement i acumulació de beneficis per a una minoria es va esvair de sobte, la situació de crisi va augmentar i el nombre de conflictes en què es reivindicaven millores laborals va créixer exponencialment.

Alhora, aquesta forta conflictivitat social no es pot desvincular de la Revolució Russa, encetada el 1917, que va esperonar i va crear expectatives entre els sectors populars, que, per primera vegada, tenien un referent on emmirallar-se. No endebades, en diferents punts d’Europa van esclatar processos revolucionaris.

L’anomenat Trienni Bolxevic (1918-1921) en zones d’Andalusia, convertides en la punta de llança d’un moviment camperol revolucionari, o el Biennio Rosso (1919-1921) a la zona del Piemont, amb ocupacions de fàbriques i intents d’autogestió, il·lustren que el que s’estava vivint a Catalunya s’insereix de ple en el context europeu de postguerra.

30

Tal com havia passat anteriorment en tantes ocasions, aquestes expressions de poder i força de la CNT van ser contestades amb una enèrgica repressió, dirigida tant per l’aparell de l’Estat com pel sector més intransigent de l’empresariat. A través de la Federació Patronal, es posaven en marxa els locauts (tancaments dels centres de treball) i les bandes de pistolers a sou.

Tota aquesta dinàmica no va fer més que entrar en una espiral que, lluny d’aturar-se, es va atiar. A primers de desembre de 1920 tenia lloc una altra vaga general, que també va paralitzar la ciutat de Lleida. Alhora, nombrosos sindicalistes i republicans (com el futur president de la Generalitat Lluís Companys) eren empresonats indiscriminadament. Aquesta onada de violència va tenir el seu punt àlgid qualitatiu en els assassinats de l’advocat laboralista Francesc Layret el 1920 i de Salvador Seguí el 1923. La repressió abocava el moviment obrer en general, i l’anarcosindicalisme especialment, al camí ple d’esbarzers de la clandestinitat. No obstant això, l’Estat de la Restauració s’anava esberlant sense retop.

Edificació típica de La Canadiense.

DIVERSÀRIUM Te x t : J o s e p G e l o n c h · E d i t o r i a l F o n o l l

Fonoll i l’edició independent a comarques

Dissabte 1 de juny, 10 del matí. La Bisbal d’Empordà. Un sol de justícia de bon de matí. A la plaça del Castell hi ha moviment d’un costat a l’altre, carretons amb caixes que llisquen sobre l’empedrat. Sota els para-sols instal·lats es van desencaixant els llibres, sobre les taules s’hi va mostrant tot el bé de Déu, el millor peix de la contrada. Els més matiners ja tenen la parada muntada. Els més tardaners tot just arribem, amb presses per muntar-la abans no s’inauguri la Fira Indilletres.

Vint-i-tres segells editorials independents, amb llurs editors al capdavant, participem en aquesta segona edició. Editors premiats, editors desconeguts, tots amb noms i cognoms. Uns s’han llevat ben d’hora ben d’hora per poder arribar aviat a la Bisbal; altres hem fet nit a la mateixa ciutat o en indrets propers. A tots ens espera un llarg cap de setmana, que per a molts acabarà gairebé a mitjanit de diumenge. Dos dies d’oportunitat per parlar amb lectors, curiosos i passejants, per explicar-los els nostres projectes, per exposar els nostres catàlegs, les novetats i sobretot el fons, que difícilment es troba ja a les llibreries. Dos dies per transmetre als lectors l’amor i la passió amb què fem cadascun dels nostres llibres. Dos dies per compartir il·lusions i misèries amb els companys editors, per contrastar formes d’entendre-ho i fer-ho, per cercar consells i ànims, per trobar sinergies.

La de la Bisbal, just iniciada l’any passat, és una de les moltes fires de llibres que han proliferat en els darrers temps a casa nostra. Unes degeneralistes, altres dedicades a gèneres (còmic, infantil, llibre vell) o àmbits territorials concrets; unes d’un dia, altres de cap de setmana. En totes aquestes fires hi trobareu els editors i les editores de les petites editorials independents al peu del canó, fent tots els papers de l’auca.

Han estat precisament aquestes editorials independents les protagonistes d’una de les principals transformacions del sector de l’edició en català dels darrers temps. Si, per una banda, la tendència a la concentració empresarial ha fet que segells històrics hagin passat a formar part de grups de comunicació, nacionals i internacionals, cada cop més grans i deslocalitzats, per l’altra, i com a contrapunt, han eclosionat una sèrie de petites editorials independents que han ocupat

espais deixats per aquelles, han obert noves finestres al món de la literatura, han aportat noves perspectives en el negoci i han transitat nous canals de visibilització. La tasca d’aquests segells independents ha marcat el camí de la renovació del sector en català dels darrers anys. Sense ànim d’exhaustivitat, perquè segur que ens en deixem alguna, ens referim a segells com L’Altra Editorial, Periscopi, Raig Verd, Males Herbes, Club Editor, Saldonar, Adesiara, Voliana, Sidillà, Cal·lígraf, Ela Geminada, Edicions Tremendes, Apostroph, Salòria, Sembra Llibres (València), AdiA (Mallorca), etc.

Sens dubte, les TIC han facilitat la proliferació d’aquests projectes ja que han fet possible un model de producció descentralitzat, petit, sense necessitat de grans infraestructures, amb moltes parts del procés de producció externalitzades, cosa que ha permès una adaptabilitat a una realitat i un mercat canviants i molt exigents. A la vegada, han afavorit la descentralització –encara insuficient, tanmateix– per teixir una xarxa de complicitats editorials a comarques, en el territori.

I aquí apareix Fonoll.

Orígens El projecte de Fonoll va sorgir i ha crescut estretament lligat a l’activisme i la militància cultural pel territori. Ha plogut molt des d’aquell 1997 en què el consell de redacció de la revista Fonoll, encapçalat per Ramon Masbernat, va decidir utilitzar un segell editorial propi per publicar el llibre Sentit natural: camp i lletra del poeta local Jaume Bosch Bori. Va ser aquella una decisió valenta. En els primers anys, dins de l’associació cultural Fonoll, el segell editorial es

Portada de la 2a edició de Joventut sense Déu, primera novel·la d’Ödön von Horváth (1901-1938) traduïda al català.

31

DIVERSÀRIUM

Trobada d’autors i amics de l’editorial Fonoll a la botiga de discos i cerveseria Grans Records. 17 d’abril de 2019.

va centrar en publicacions que sorgien del teixit associatiu i cultural junedenc, poesia i estudis locals de proximitat, tot just oberta a l’àmbit comarcal. El 2000 Fonoll encetava la seva primera col· lecció, la de poesia Joan Duch, que ha crescut en paral·lel al Premi de Poesia Joan Duch per a joves escriptors, instituït el 1999 [avui, 20 anys després, la Joan Duch de poesia és la col·lecció del segell amb més volums, en haver-se arribat ja als 54 títols]. Aquells primers anys es crearen també les col·leccions Lo Plançó i Quaderns.

El 2006, amb l’acord del consell de redacció de la revista Fonoll, les tres persones que des de l’associació ens havíem encarregat de l’edició de llibres en els darrers anys, en Jordi Quer, en Jaume Graus i en Josep Gelonch, vam transformar el segell en una empresa editorial, en format SL. Va ser l’inici del salt cap a la (semi)professionalització de l’activitat editorial, sempre en procés, amb un projecte que aportés noves veus, idees i propostes a l’edició en català. D’aquí va néixer la Biblioteca Global.

Fer-ho des de comarques, des de Juneda, a les Garrigues, fora de tota capital (gran o petita), o com dèiem aleshores “des de la perifèria de la perifèria”, no només resultava simpàtic sinó que donava el caràcter necessari per emprendre la projecció d’una nova mirada a l’edició lleidatana i catalana, sense perdre les arrels al territori. Aquest ha estat el pilar central de la trajectòria de Fonoll, que ha maldat per visibilitzar temàtiques ponentines al conjunt català, donar veu a joves poetes i escriptors, recuperar la d’autors oblidats de la nostra tradició ponentina, incorporant fins i tot traduccions d’obres de Kurt Vonnegut, Georges de Zerbi o Ödön von Horváth a la llengua catalana. Un catàleg en construcció permanent, que vol ser coherent als principis de la qualitat dels continguts, el rigor en l’edició i el disseny adaptat als nostres temps. Un repte arriscat.

Present El moment present de l’editorial és el de la consolidació. De consolidació com a segell, entre petit i mitjà, publicant entre

32

12 i 15 llibres l’any. De consolidació en el panorama editorial ponentí i català. De consolidació d’una infraestructura i un equip editorial que actualment compta, a més dels editors Jaume Graus i Josep Gelonch, amb l’aportació d’Anna Mora, Maria Carme Rafecas i Rosa Peroy, que vetllem per tots els processos d’edició, producció, difusió i promoció dels nostres llibres. Ens agrada envoltar-nos, aprendre i enriquir el projecte amb persones creatives amb inquietuds, actives i compromeses amb la cultura del país.

En els últims anys, a Fonoll hem publicat alguns llibres d’àmplia difusió i reconeixement, que han fet parlar i gràcies als quals un públic més ampli ens ha conegut. En són exemple alguns èxits com els dos llibres del Diccionari lleidatà (R. Masip, F. Montardit i D. Prenafeta) i els dos del Sr. Postu, així també l’assaig sobre el conflicte d’art i memòria de Sixena (Francesc Canosa), els relats de testimonis de l’1 d’Octubre a les terres de Lleida (P. Gilart, I. González, G. Martínez i A. Pujol) o la recent selecció de vinyetes comentades del ninotaire Ermengol, entre altres. Llibres dels quals s’han fet diverses edicions i nombroses presentacions en el territori ponentí, els Països Catalans i també a l’estranger (Bèlgica, Argentina).

Tanmateix, això no ha fet canviar els fonaments del projecte, ni les arrels al territori ni la tasca de llarg recorregut que s’ha realitzat i se segueix realitzant amb perseverança i resiliència, que són senyes d’identitat de l’editorial Fonoll, ni la filosofia de treball amb què vam començar: qualitat (textos), cura (edició), tracte personalitzat (autors). Una de les claus diferencials de les petites i mitjanes editorials és el tracte personalitzat amb els autors. Els autors i els llibres, el catàleg, són el principal actiu que té una editorial i cal triar-lo, cuidar-lo i mimar-lo com es mereix. La nostra ha estat i és una cursa de fons, de resistència, una marató, un projecte que ha buscat trobar la fórmula per fer possible la publicació de llibres que ens agradaria llegir i que no existeixen, amb la viabilitat econòmica del projecte.

Reptes i projectes de futur Alguns dels reptes que encarem a l’editorial Fonoll no són diferents dels del conjunt de petites i mitjanes editorials catalanes del moment.

El mercat de l’edició en català és limitat i estret si el comparem amb el de llengües veïnes. Les dades sobre hàbits de lectura i de compra de llibres en català no són per tirar coets, ni de bon tros. Segons dades del 2018, el 63,2% dels catalans de més de 14 anys llegim llibres per oci; d’aquests, però, el 34,9% preferim fer-ho en català, mentre que el 62,8% prefereixen el castellà i el 2,2%, altres llengües. Es clar que si mirem què passa al País Valencià i a Mallorca, les dades fereixen: només el 14,1% dels mallorquins i el 2,5% dels valencians prefereixen llegir en català. Per contra, el volum de publicacions és elevadíssim. El 2017 es van publicar 6.764 llibres en català a Catalunya, el País Valencià i les Illes (dels 89.962 del total a Espanya). Això significa un ritme de novetats brutal que llibreries i públic difícilment poden pair.

Aquestes circumstàncies ens aboquen a les editorials a diversos reptes relacionats amb l’objectiu final d’arribar al lector: 1. La necessitat d’individualitzar cadascun dels llibres perquè assoleixin visibilitat en un mercat saturat i que viu al ritme frenètic de la novetat. No sempre els bons llibres assoleixen l’èxit comercial que es mereixen, així com sabem que no tots els llibres que tenen gran èxit comercial són bons llibres.

Tot comença amb el llibre: qualitat dels continguts, rigor en l’edició, exquisidesa en el disseny. Però és important que el missatge que l’autor, el llibre i els editors volem fer arribar al lector hi arribi, i això significa buscar fórmules i canals complementaris als existents i habituals. És important, i molt, la imatge associada al segell (la marca, que diuen els publicistes) que s’assoleix amb treball, constància i coherència en el catàleg, veritablement el nostre primer aparador.

2. El treball de difusió i promoció és fonamental en el món on vivim. L’ecosistema mediàtic català, generalista i específic, molt centrat a Barcelona, no resulta fàcil per a una editorial que no viu ni transita per un carril central. Sovint els mitjans barcelonins resten desconnectats del que succeeix més enllà de l’àrea metropolitana, i no existeixen suficients vasos comunicants amb els mitjans locals i comarcals. No és aixó un lament, ni de bon tros, sinó la constalació d’una oportunitat per pensar i treballar estratègies adaptades a la realitat comunicativa del país. Internet i les xarxes socials (web, Twitter, Instagram, Facebook) ens ofereixen una fantàstica possibilitat de ser i estar connectats al món, de superar barreres mentals i obstacles físics per explicar el nostre projecte editorial arreu, allà on sigui. De fet, un dels nostres primers lemes, “del poble al món”, continua sent vigent en aquest entorn en xarxa i policèntric.

3. Allargar la vida dels llibres i buscar els lectors allà on es troben. És a dir, l’activitat incansable, sempre al costat dels autors, en la promoció dels seus llibres: fires, presentacions, lectures, recitals, xerrades, taules rodones, clubs de lectura, fórmules inventades i fórmules per inventar, originals, etc.

Tots els llibres funcionen molt millor en directe, en format

recital o en format lectura, poder escoltar i viure les paraules i els versos de boca dels mateixos autors, amb maridatges artístics (música, dansa, vins...). La proximitat amb el llibreter i el lector, la coneixença directa, és bàsica perquè funcioni el principal mecanisme de recomanació literària, el boca-orella.

I tot això, com ho afrontem? Quines són les nostres propostes?

Entre altres projectes en què estem treballant per als propers mesos i anys, ens fan especial il·lusió dos directament vinculats amb el patrimoni literari ponentí. Des d’un principi, ha estat una de les nostres prioritats recuperar, actualitzar i revalorar autors i obres de la nostra tradició ponentina, que parlin de nosaltres, d’aquest territori i d’aquesta societat. Fins ara ja havíem publicat Guillem Viladot, Ramon Arrufat, Ramon Xuriguera o Miquel Capdevila en la Biblioteca Global.

Així doncs, per una banda, i amb motiu dels 20 anys de la seva mort, el 1999, la propera tardor reeditarem la novel·la La cendra de Guillem Viladot (primera edició de 1972). Amb aquesta obra encetem un projecte que els propers anys ens ha de permetre recuperar obres emblemàtiques d’autors ponentins i posar-les de nou a l’abast del lector d’avui, amb una especial atenció a la necessitat que arribi a les noves generacions de lectors.

Per l’altra, l’aposta poeta Màrius Torres. A l’interès per la seva obra hi empeltem la voluntat de projectar els autors nostrats al conjunt de lectors en català, àdhuc més enllà, a les altres llengües. En aquest cas, dins la col·lecció Joan Duch, estem treballant en l’edició bilingüe català-anglès d’una selecció i traducció de poemes de Màrius Torres, a cura del poeta, traductor i crític literari D. Sam Abrams.

Seguim, doncs. Avancem picant molta pedra, amb il·lusió per un projecte que ja no és personal sinó d’un equip. Pensant llibres per al 2020 i els anys que vindran. Compartint i col·laborant amb els autors i els creadors que tant enriqueixen l’editorial. Amb tot el capital humà i l’experiència acumulats aquests anys, amb encerts i errors, és clar, encarem el futur amb realisme, perseverança i el convenciment que l’edició ben feta, al detall, acurada i rigorosa, i de proximitat és, sens dubte, el futur en el món de l’edició en català.

Espectacle poètic i musical Tot sembla tan senzill, basat en l’obra de Montserrat Abelló, al Pub Antares. Amb Celeste Alías, Santi Careta i Laia Noguera. 19 de febrer de 2017. Foto: Antonio Galeote.

33

DIVERSÀRIUM Xesco Guillem Crespo

Comentaris sobre l’economia social

Malgrat que l’economia social cada dia adquireix més pes com a model empresarial innovador i diferenciat dels models mercantils capitalistes, així com de consum alternatiu davant les grans empreses, per a moltes persones, l’economia social és encara una gran desconeguda.

Per això resulta convenient explicar què és i quines característiques pròpies té. Es consideren economia social o solidària les activitats econòmiques de la iniciativa privada que tracten de beneficiar no només les persones que les posen en marxa, sinó tota la societat. Les empreses d’economia social són creades i gestionades per treballadors sota els principis de l’autogestió i la solidaritat entre els seus membres. L’economia social té com a eix central el treball compartit entre iguals, i no el capital, i es caracteritza perquè els valors de la competència i la maximització del benefici del mercat estan subordinats a un altre tipus de valors, com la solidaritat, el bé comú, l’enfortiment de la societat a la qual està vinculada i el respecte pel medi natural.

Des de l’economia social i solidària es presenta una definició d’economia que ja Polanyi, el 1957, va plantejar, i que s’allunya de la definició clàssica i ortodoxa de l’economia com a administració de recursos escassos. Per a l’economia social i solidària, l’economia s’ha de basar en l’intercanvi de béns i serveis entre l’home i el seu entorn natural i social. Aquest intercanvi proporciona a l’home els mitjans per satisfer les seves necessitats. Així, l’economia és el conjunt d’activitats a través de les quals els éssers humans es garanteixen el benestar d’ells mateixos i intergeneracionalment. És a dir, de l’home d’avui i de les generacions futures. Per això la relació de respecte amb la natura i amb el context social on habita és tan present en les actuacions que duu a terme l’economia social.

Aquesta definició, afortunadament, s’allunya de la que ofereix el Banc Mundial, que planteja que l’economia social és el model de negoci dels sectors en què la lògica capitalista no és eficient, com els de la cura mediambiental o l’assistència als pobres, que es converteixen així en un mitjà per resoldre els fracassos del sistema capitalista. Res a veure amb la realitat de les empreses d’economia social.

34

En les empreses d’economia social, la distribució del benefici i la presa de decisions no estan directament vinculades al capital aportat pels membres o socis. Per als agents que pertanyen a l’economia social, l’interès personal se substitueix pel general i per propòsits diferents dels purament econòmics. La presa de decisions en les empreses de l’economia social es fa a través d’un procés democràtic i d’autogestió, diferent del principi comercial de representació corporativa, basat únicament en el capital aportat a la societat mercantil.

Les empreses d’economia social busquen satisfer les necessitats dels seus socis i ciutadans a través del mercat, però a partir de valors i pràctiques alternatius a l’economia convencional. Produeixen béns i serveis amb un alt component d’utilitat social. Promouen relacions internes i externes basades en la reciprocitat, la solidaritat o la cooperació, i l’eventual distribució de beneficis o excedents, així com la presa de decisions, es duen a terme mitjançant processos democràtics i participatius.

dels socis, l’educació, la formació i la informació i l’interès per la comunitat.

L’economia social reivindica l’economia com un mitjà —i no com un fi— al servei de la millora de la qualitat de vida de les persones, la comunitat i el seu entorn natural. Reconnecta l’economia amb altres àrees de la vida i intenta facilitar la reconciliació entre elles. Es guia pels principis d’adhesió voluntària i oberta, gestió democràtica, autonomia i independència, educació, formació i informació, intercooperació d’empreses i entitats de l’economia social i compromís amb la comunitat i amb el medi ambient en què desenvolupa la seva activitat productiva. El seu objectiu és sostenir la vida en condicions dignes més que l’augment de beneficis econòmics i monetaris.

Mutualitats: són societats de persones, sense ànim de lucre, i amb estructura i gestió democràtiques, que exerceixen una activitat asseguradora de caràcter voluntari, complementària al sistema de previsió de la Seguretat Social.

La configuració normativa de l’economia social espanyola està marcada per la Llei 5/2011, de 29 de març, d’economia social, que va ser un punt d’inflexió sense precedents per al reconeixement, la visibilitat i el desenvolupament del sector, tant dins de l’estat mateix com a la Unió Europea.

Societats laborals: les societats laborals han mostrat un alt potencial per a la generació empresarial. En aquest tipus de negoci, el capital social pertany principalment als treballadors.

El fet que els treballadors siguin socis afavoreix l’automotivació quan es tracta de projectes empresarials impulsats pel mateixos treballadors.

Centres especials de treball: es tracta d’empreses que combinen la viabilitat econòmica i la seva participació en el mercat amb el seu compromís social cap a col·lectius amb menys oportunitats en el mercat laboral. La plantilla està formada majoritàriament per persones amb discapacitat, el nombre de les quals no pot ser inferior al 70% del total de treballadors. Desenvolupen una capacitat productiva i competitiva que els permet introduir els seus productes al mercat.

Així mateix, com estableix la llei, formen part d’aquest grup empresarial i divers que és l’economia social les següents entitats:

Empreses d’inserció: es defineixen com a “estructures d’aprenentatge, en forma mercantil, la finalitat de les quals és permetre l’accés a l’ocupació dels col·lectius desafavorits mitjançant el desenvolupament d’una activitat productiva per a la qual es dissenya un procés d’inserció i s’hi estableix una relació laboral convencional”.

Cooperatives: la cooperativa és una forma d’organització empresarial basada en l’estructura i el funcionament democràtic. La seva activitat es duu a terme d’acord amb els principis cooperatius, acceptats i regulats en els àmbits autonòmic, estatal i internacional: l’adhesió voluntària i oberta dels socis, la gestió democràtica, la participació econòmica

Confraries de pescadors: són empreses sectorials de dret públic, sense ànim de lucre, representatives dels interessos econòmics dels armadors dels vaixells pesquers i treballadors del sector extractiu mariner, que actuen com a òrgans de consulta i col·laboració de les administracions competents en la pesca marítima i en la gestió pesquera. La gestió que fan

35

DIVERSÀRIUM

es desenvolupa amb la finalitat de satisfer les necessitats i els interessos dels seus socis, amb el compromís de contribuir al desenvolupament local, la cohesió social i la sostenibilitat de la pesca.

Associacions vinculades al moviment de la discapacitat i la inserció de persones en exclusió: les principals característiques d’aquest moviment associatiu se centren en la prestació de serveis on el sector lucratiu falla a l’hora de proveir-los.

Coincideixen amb els sectors on es compleixen els drets fonamentals, sobretot en l’accés a col·lectius especialment vulnerables, com ara els que tenen una discapacitat. També en són signes distintius la capacitat d’innovació per satisfer els problemes que sorgeixen en la societat i la defensa dels canvis socials, jurídics, administratius o altres, sempre en defensa dels drets i les llibertats de les persones amb discapacitat, i es basen en el respecte a la diversitat, la pluralitat i la tolerància.

Fundacions: es tracta d’organitzacions sense ànim de lucre que, per la voluntat dels seus creadors, han afectat el seu patrimoni de manera duradora a la realització d’una fi d’interès general.

Les fundacions d’economia social han de complir amb els principis de l’economia social que inclou la Llei 5/2011.

El model més estès d’economia social és la cooperativa, que treballa sobre la base dels principis i els valors que es comparteixen en tots els models de negoci que s’agrupen en la de-

36

finició globalitzadora de l’economia social: autogestió, suport mutu (suport entre iguals), autonomia (independència d’altres empreses o de l’estat), equitat (balanç entre la renda més alta i la més baixa d’una empresa), democràcia (cada persona té un vot, independentment del capital aportat, contràriament al que succeeix en una empresa capitalista), solidaritat econòmica i compromís amb la societat i el medi ambient.

Per tal de fer palesa la seva importància dins l’economia espanyola, indicarem que actualment hi ha al voltant de 25.000 cooperatives, i s’estima que entre el 2008 i el 2014, enmig de les crisis, es van crear al voltant de 190.000 llocs de treball dins d’empreses cooperatives.

L’economia social i solidària no pretén esmenar cap tipus d’error del capitalisme, sinó romandre com a proposta per a la construcció d’una altra economia, centrada en els valors de la solidaritat i la cohesió entre societat i economia, amb pràctiques que surten de l’economia popular i estan en expansió, i incorporar noves pràctiques, tant en el sector públic com en el privat.

En definitiva, l’empresa d’economia social és un clar exemple que la racionalitat econòmica i el progrés social són compatibles, que l’eficiència empresarial pot conviure amb la responsabilitat social i que és possible una altra manera de fer negocis i ser empresa.

DIVERSÀRIUM Ò s c a r F l o r e s · M a g í Va l l s Fotos: Paco Lacasa

BUUUF!!! FESTIVAL ALCOLETGE. Pallassos i bufons a la gorra Els orígens La figura del bufó, al llarg de la història, sempre s’ha relacionat amb un caràcter transgressor. L’Enciclopèdia Catalana defineix el bufó com a “individu, generalment amb alguna deformitat física, que, a les places públiques i sobretot a les corts dels nobles o els reis, exercia funcions de còmic i utilitzava la seva deformitat per a excitar la hilaritat del públic”1.

Amb aquest esperit, el Buuuf!!! Festival naix l’any 2002 al Cafè del Teatre de l’Escorxador de Lleida. S’organitza una nit de pallasses i pallassos i es bateja amb el nom de La nit dels nassos. És per aquest motiu que el nas de pallasso sempre ha estat un element que s’ha destacat molt en aquest festival, i fins i tot n’ha esdevingut la icona.

L’any 2013, de manera espontània i sense demanar permís a ningú, es torna a organitzar una trobada de pallasses i pallassos, aquesta vegada al barri de la Bordeta de Lleida. En aquesta ocasió s’utilitza per primera vegada el nom identificador de Buuuf!!! Festival.

Tot i el petit enrenou que l’edició del 2013 genera, a causa de la informalitat dels actes i de la falta de permisos, el 2014 Lleida torna a apostar pel festival, i es desenvolupa el que en

seria la tercera edició. En aquesta ocasió, les coses ja es fan de manera més ordenada, amb tots els permisos necessaris.

Un any després, el 2015, el Buuuf!!! arriba a Alcoletge, on l’ajuntament fa una aposta decidida pel festival. Comença, llavors, una relació que ha durat cinc anys i que ha consolidat aquest esdeveniment en el panorama de les arts escèniques de carrer dins de la província de Lleida, al costat de festivals com l’Esbaiola’t a Esterri d’Àneu, el Circpicat d’Alpicat o el Gargar a Penelles.

Tot i que es tracta d’esdeveniments que, podríem dir, s’emmarquen en una segona línia pel que fa a repercussió nacional o internacional (lluny dels grans festivals com la Fira de Teatre de Tàrrega i la Fira de Titelles de Lleida), indubtablement exerceixen de catalitzadors per al foment de la cultura d’espectacles de carrer al nostre país.

La idiosincràsia L’objectiu del Buuuf!!! sempre ha estat donar a conèixer la cultura dels pallassos i bufons i afavorir l’assistència del públic als espectacles. Per aquest motiu, totes les actuacions del festival, així com la resta d’activitats programades, són d’entrada lliure.

Una altra peculiaritat d’aquest esdeveniment és la gorra. En tots els espectacles, en acabar, l’artista passa la gorra i el públic

37

DIVERSÀRIUM

38

DIVERSÀRIUM

pot deixar-hi la quantitat de diners que consideri oportuna.

D’aquesta manera es complementa d’alguna manera el caixet que els artistes ja tenen assignat prèviament per l’organització.

El festival sempre ha apostat per conjugar l’actuació d’artistes consolidats (com Manel Vallès, Totó, Pepe Viyuela, Laura Herts, Leo Bassi, Jango Edwards, Marta Renyer, Johnny Melville, Marcel Gros, Pepa Plana, Mae Gorostiaga i un llarg etcètera) amb noves promeses, com, per exemple, el pallasso Tortelini, que, amb només 16 anys (el més jove de Lleida i de tot Catalunya), va presentar en l’edició d’aquest 2019 el seu segon espectacle.

L’edició de 2019 La vuitena edició del Festival de Pallassos i Bufons a la gorra Buuuf!!! d’Alcoletge va tenir com a cap de cartell l’actor i còmic italià Leo Bassi, considerat un dels millors bufons del món.

El certamen, que es va celebrar del 12 al 14 d’abril, va presentar 19 espectacles i 27 funcions distribuïdes en set espais d’Alcoletge: carrer (on es van fer els espectacles itinerants i jocs), amfiteatre (ubicat en l’anomenat tossal dels Morts), el pati de les Escoles, el pavelló, el carrer Nou, la sala d’actes de l’ajuntament i la carpa.

En aquesta edició també cal destacar la presència femenina, que es va visualitzar en l’artista argentina Jimena Cavalletti, la pallassa catalana Marta Renyer i la nord-americana Laura Herts, considerada una de les pallasses més importants del món.

En commemoració dels 5 anys de Buuuf!!! a Alcoletge, es va organitzar una exposició amb un recull fotogràfic al vestíbul

de l’ajuntament. L’exposició, coordinada pel veí del poble Paco Lacasa, va mostrar una mirada dels espectadors i fotògrafs que han passat pel festival al llarg d’aquests anys.

També vam comptar amb la participació de la companyia lleidatana Festa i Fusta, especialitzada en el muntatge de jocs de fusta familiars, amb què diferents generacions d’una mateixa família poden jugar plegats.

Finalment, cal fer esment de la implicació dels veïns i veïnes d’Alcoletge en el festival. En aquesta vuitena edició, a través de les diferents entitats del municipi, es van organitzar activitats de tots tipus, tant la setmana anterior com els dies de la celebració: realització de manualitats i activitats vàries tant a la llar d’infants com a l’escola, embelliment dels diferents espais on tenien lloc els espectacles, marcatges de camins amb petjades de colors entre els diferents espais, etc.

Tota aquesta feina va donar com a resultat una edició del Buuuff!!! Festival amb més de 6.000 espectadors vinguts de diferents punts del territori, uns espectacles d’una gran qualitat artística, tècnica i humana i una gran satisfacció per part de totes les parts organitzadores.

1

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0086490.xml

39

COSES QUE HE LLEGIT

Alexandra Cuadrat

Mi prima Rachel Report Si Mi prima Rachel (1951) no és la novel·la més coneguda de Daphne du Maurier, segurament és perquè Alfred Hitchcock no es va decidir a elevar-la al setè art, com sí que va fer amb la tremenda Rebeca o Els ocells (que és un relat), i fins i tot amb la gens glamurosa La posada Jamaica. I tal vegada per això és una sorpresa enorme descobrir una obra psicològica plena de girs corprenedors que mantenen la tensió fins a fer-la, a vegades, insuportable en el sentit més afalagador. Philip Ashley, el protagonista, narra en primera persona com teixeix la venjança contra la jove vídua del seu cosí Ambrose, la seductora Rachel. Com a Rebeca, hi ha una figura absent, gairebé fantasmal, prejudicis i una tensió tan ben dosificada que la converteix en obra mestra. Només resta reivindicar que ben aviat n’arribi la traducció catalana. Fins al moment, en castellà trobem una magnífica edició d’Alba Editorial, dins de la col·lecció Rara Avis.

Potser van ser primer les pel·lícules de Hitchcock, o potser les novel·les de misteri, no ho recordo, però ambdues van formar part del meu univers durant els anys adolescents, fins i tot encara ara. De Rebeca, com podria oblidar-la, vaig aprendre que les aparences enganyen i que l’obsessió per una persona absent pot abocar a la bogeria. I també que una novel·la pot portar com a títol el nom d’una morta —un nom sinònim de dona rebel i tossuda—, i acabar batejant una peça de roba, una mena de jaqueta casta, senzilla, que lluïa Joan Fontaine al film, i que les noies dels anys 50 van envejar a Grace Kelly i Audrey Hepburn, a les quals els quedava com a ningú.

Després, amb els anys, va aparèixer la curiositat per altres obres de l’autora de nom aristocràtic Daphne du Maurier, una dona de bellesa rara i mirada transparent, i no fa gaire, ofegada enmig d’un mar de lectures tan poc motivadores com un peix bullit, va arribar un plat tres estrelles Michelin: Mi prima Rachel. La vaig llegir en castellà perquè, encara ara, no existeix al mercat la traducció catalana.

El títol no diu gran cosa ni avança la muntanya russa de sensacions que amaga entre línies ni el domini del suspens que només aconsegueixen els genis de la manipulació. Així, com si no costés cap esforç, la lectura flueix i el cor s’accelera a mesura que avancen els fulls. En contrast amb un títol discret, trobem un inici prometedor que, em disculpareu, em permeto traduir1: “Antigament penjaven la gent a Four Turnings.

Ara ja no. Ara els assassins compleixen el càstig pel seu crim

40

a Bodmin, després d’un judici a Assizes. És a dir, si la llei els condemna abans que els mati la seva pròpia consciència. És millor així, com una operació quirúrgica. I enterren el cadàver com Déu mana, encara que en una tomba sense nom. Quan jo era petit no era d’aquesta manera. Recordo que, essent nen, vaig veure un home penjat a l’encreuament dels quatre camins. Li havien untat la cara amb sagí perquè es conservés.

No el van despenjar fins al cap de cinc setmanes, i jo el vaig veure la quarta.”

La cosina Rachel és una d’aquelles novel·les en les quals el final tanca el cercle i respon al començament, que recomano rellegir un cop acabat el llibre per aconseguir la satisfacció plena. Però no farem cap temut spoiler, que això sí que seria un veritable crim.

El protagonista, el jove orfe Philip Ashley, narra en primera persona la història de la sospitosa i inesperada mort del seu cosí Ambrose, el seu tutor, a qui estima com a un pare. Des d’un primer moment, sospita de Rachel, la flamant esposa, una dona misteriosa que ja abans era vídua d’un aristòcrata italià i a qui no ha vist mai. Quan ella es disposa a prendre possessió de les propietats del malaurat Ambrose, es desferma l’odi i les ànsies de revenja del protagonista. Tot això ocorre sota l’alarmada i cada cop més decebuda Louise, la promesa de Philip, un personatge secundari que té la seva importància per comprendre els diferents punts de vista.

Dit així, pot semblar una trama més o menys interessant, sense gaire al·licient. Però on rau el poder de fascinació que exerceix l’obra és en la tècnica, en el mestratge de l’escriptora. L’autora

COSES QUE HE LLEGIT

Tot això ha fet de La cosina Rachel un dels meus llibres preferits, si més no entre els de ficció. És la novel·la que m’hauria agradat escriure i que ha envellit com el bon vi, i que només recomano a un amic que sé que el sabrà apreciar, que no el decebrà, encara que d’això mai se n’està prou segur, ja que els gustos són tan variats com les persones.

I com que he començat parlant d’Alfred Hitchcock, acabaré amb ell, també, per allò de tancar el cercle. Si hagués triat un llibre de no ficció per fer-ne la ressenya, l’elegit hauria estat El cinema segons Hitchcock, de François Truffaut. Una entrevista, una conversa entre genis, una lliçó mestra de cinema i escriptura. Sublim.

aconsegueix que siguem espectadors de com Rachel manipula Philip sense que ell se n’adoni (i això que és ell qui ens explica la història). De fet, com més sospitosa sembla Rachel als ulls del lector, més innocent la veu Philip, qui passa de l’odi injustificat, visceral, primer, a un embadaliment incomprensible que desespera. Els sentiments de Philip envers Rachel corren en direcció oposada als del lector, al llarg de gairebé tota la novel·la, i el mateix passa amb el punt de vista de la resta de personatges. Els fets transcendeixen el narrador, li passen pel damunt, insolents, i arriben a nosaltres, que només podem compadir Philip per ser tan cec.

L’atracció que exerceix el mal sobre les ments sensibles, els criats sospitosos —tan propis de l’obra de Daphne du Maurier—, els ambients sufocants, les cases amb ànima pròpia, les tavernes de mala mort, les passions desfermades i els personatges complexos només fan de teló de fons, tan sols esdevenen els ingredients frescos que té la cuinera per muntar el plat. Però només el talent artístic sabrà combinar i obtenir els gustos, les aromes, i aconseguirà que les ganes de més arrelin en l’afortunat comensal o, en aquest cas, lector. Els mateixos productes posats en mans maldestres poden acabar en un anodí menú diari d’un restaurant de carretera, com sovint passa. No és el què sinó el com allò que ens fa estremir les entreteles. I sense que es vegin els trucs, les embastes, Daphne du Maurier aconsegueix cosir amb paraules el vestit perfecte, digne d’una emperadriu de les lletres.

Alexandra Cuadrat Capdevila (Alcoletge, 1968) Escriptora i advocada, és autora de tres novel·les de misteri, Memòria d’un crim, Asesinato en el archivo i La casa d’escorpí.

També ha escrit de forma col·lectiva l’anecdotari polític De bon rotllo!, la guia turística El Quixot en terres de parla catalana, la novel·la Mishmash, el guió cinematogràfic Orígens i relats diversos publicats en antologies, com a Assassins de Ponent, amb el relat “Basquiat”, o a Contes de terror 3, amb el relat “L’exorcisme”, entre d’altres. Sovint publica reportatges de temàtica turística o de misteri a la revista “Lectura” del diari Segre. Va ser cofundadora de l’editorial Apostroph i del festival de literatura de terror Torrebesses Tremola. Parla de cultura en una secció del programa de ràdio Aquí a l’Oest, que s’emet en diferents emissores de Lleida.

1

Traducció de l’edició de Mi prima Rachel, Du Maurier, Daphne, Alba Editorial, col·lecció Rara Avis, (Barcelona, 2017).

41

PORTFOLIO

HABITUD Sempre he mostrat una gran fixació per la preservació de la memòria, atrapar amb la càmera tots aquells moments efímers que formen part de la meva vida.

Neix així el projecte Habitud, on capturo diàriament fragments sobre el meu dia a dia, instants senzills enxampats al vol i situacions creades a l’atzar a través del meu entorn i les persones més properes.

42

Són aquests instants els que defineixen com i qui soc, per això comparteixo amb tothom, a través de les xarxes socials, la imatge del dia que més m’ha emocionat, un concepte que he viscut aquella jornada, i faig així pública la meva pròpia intimitat. https://www.instagram.com/habitud_/ Nom compte Instagram: habitud_

PORTFOLIO

M A R C C H I C G A L L U R 43

ACTIVITATS

ACTIVITATS DEL CERCLE

ART I FOC CREMEM ELS NOSTRES DIBUIXOS A LA FOGUERA TURÓ DE LA SEU VELLA Com en altres anys, el Consorci del Turó de la Seu Vella ens van convidar a la cremada de la foguera de Sant Joan, ART i FOC. En aquesta quarta edició hi vam assistir vestits de blanc. També hi van convidar els Urban Sketchers per gaudir de l’esdeveniment entre artistes.

44

IV TROBADA USk CATALUNYA LA SEU VELLA | LLEIDA

Els Urban Sketchers som un moviment que es dona a escala internacional i estem organitzats en grups que s’encarreguen de preparar trobades, tallers i esdeveniments. Des del 2016, aquests grups es reuneixen anualment per organitzar una activitat col·lectiva que anomenem Trobada USk Catalunya. Ja se n’han celebrat tres edicions i l’èxit de convocatòria ha estat molt important, amb la presència de més de 200 Urban Sketchers en cada edició i amb tendència de creixement. Cada cop hi ha més persones que s’afegeixen al urban sketching.

El grup Urban Sketchers de Lleida (la primera sortida la van fer el dia 5 de març de 2017) hem proposat a la resta de companys de Catalunya organitzar el 4 de maig de 2019, la quarta trobada a la nostra ciutat i en aquest engrescador repte estem treballant.

Per tal de difondre el nostre patrimoni, hem escollit un indret magnífic com és el Turó de la Seu Vella, amb un espai que conté infinitat de racons per plasmar els nostres dibuixos.

Alhora que ens afegim a donar suport a la Candidatura de Patrimoni Mundial de l’UNESCO, creiem que tots hem de fer esforços per aconseguir en un futur pròxim aquesta menció de vital importància. Mai en la història del Turó hi haurà hagut tantes persones que, de manera simultània, estiguin dibuixant i plasmant a les seves llibretes la seva essència.

45

NOVA JUNTA

El passat 20 de juny de 2019, en assemblea general del Cercle de Belles Arts de Lleida, va efectuar-se la renovació de la junta. El senyor Jaume Vilella i Motlló passà de ser president executiu a president honorífic després d’una llarga trajectòria al capdavant de l’entitat, la nova junta té aquesta composició.

Presidenta: Divina Drudis i Solé President honorífic: Jaume Vilella i Motlló Vicepresidenta: Dolors Argerich Anguera Secretari: Òscar Ortiz Farran Tresorer: Joan Mestre Morell

Vocals de les diferents seccions Francesc Català Alòs, revista ARTS Jaume Ramon Torné, exposicions Marçal Abellà Brescó, USK Lupe Ribot Montel, espai creatiu i disseny Rafael Badia Borlansa, director de l’escola Teresa Boncompte Rivera, poesia i literatura Ramón Marsal Vila, quartet de corda Miquel Lluis Sabaté Sierra, teatre Núria Martínez Torrebella, fotografia Miquel Àngel Soriano Montagut i Marcos, arquitecte Òscar Ortiz Farran, coral

46

47

48