PATRIMONI INDUSTRIAL
EL PATRIMONI DISCRET. LA CONCA MINERA DEL SEGRE I L’EBRE
JACINTO BONALES
L’aiguabarreig s’ha fet un espai en l’horitzó mental dels ponentins. La confluència dels grans rius ha creat una àrea de gran riquesa natural que tot just ara comença a ser visitada pel gran públic, que sobrepassa les estades limitades d’ornitòlegs i, molt més nombroses, dels pescadors a la cerca del gegantí silur. El visitant que s’atansa a la Granja d’Escarp o que decideix recórrer la ribera de l’Ebre a Mequinensa pot copsar que, entremig dels boscos de ribera o al peu dels cingles que neixen als peus del Segre i de l’Ebre, apareixen uns curiosos edificis de pedra, formigó o totxana. Simplement desentonen, estan fora de lloc. A qui no coneix la història d’aquest territori alguns d’aquests edificis li podran semblar simples masos, mentre que a d’altres els semblaran enormes andròmines ruïnoses d’origen difús. Es tracta de les restes del gran patrimoni industrial que, discret, ha sobreviscut malgrat l’abandó de l’activitat i, en gran part, del territori. Són les catedrals del lignit. Per a la gent de la zona, l’aiguabarreig no és a la Granja d’Escarp. Aquí només comença, es fonen les aigües del Segre i del Cinca en un sol riu, les quals, uns quilòmetres més avall, acaben formant un únic cos amb l’Ebre a Mequinensa. A partir d’aquesta vila, l’aigua serpenteja excavant les planes elevades fins a arribar a Faió, on un nou aiguabarreig amb el
16
riu Matarranya completa una unitat comarcal desfeta per les divisions administratives i la xarxa d’infraestructures viàries que, centralitzades, han allunyats els veïnats. Són vint-i-set quilòmetres de riu convertit en embassament per la presa de Riba-roja, els quals, malauradament, no es poden resseguir per la ribera a causa de la manca de camins. Fer-los pel riu — el camí natural durant segles— permet comprendre l’impacte que la mineria va tenir en aquest territori durant més d’un
Mina Guadalupe. Foto: Jacinto Bonales.
