Clapir. Revista digital d'Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017) by Revista Clapir

Ediciรณ Especial (2013-2017)

Clapir Joves Historiadores i Historiadors Valencians Revista digital d’Història Valenciana Edició Especial (2013-2017) Revista trimestral Data d’inici: Desembre 2016

Revista digital Clapir Edita: Grup Clapir ISSNe: 2530-4232 Associació Clapir. Joves Historiadores i Historiadors Valencians (CV-01-055392-A) AVD. València, 3, pta. 8 03730 – Xàbia – Alacant (País Valencià) contacte@clapir.org Web: www.clapir.org Presidenta: Míriam Devesa Benlloch Vicepresident: Juan Antonio Montalbán Carmona Secretària: Maria José Alapont Muñoz Tresorer: Àngel Sanchis Cambra Coordinador de l’edició: Juan Antonio Montalbán Carmona Responsable informàtic: Marc Asensi Peñarroja

En portada: Porta barroca de la Catedral de València. © Mireia Bañuls Escrivà Contraportada: Antic Asil de Lactància © Mª J. Alapont Muñoz i Aida Ferri Riera Responsables dels textos: els seus autors Responsable de l’edició: Grup Clapir

ADVERTIMENT. L'accés als continguts d'aquests articles i la seua utilització ha de respectar els drets de la persona/persones autora/autores. Pot copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona/persones autora/autores i el títol de l’article/s. No s'autoritza la seua reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre. Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de l’article com als seus resums i índexs.

Edició Especial (2013-2017)

Grup Clapir (2017) Maria José Alapont Muñoz [Graduada en Història. Màster Educació Secundaria] Marc Asensi Peñarroja [Graduat en Història. Màster Educació Secundària] Míriam Devesa Benlloch [Graduada en Història. Màsters Educació Secundària i Identitats Hispàniques en el Mediterrani Occidental (segles XV-XIX)] Javier Fajardo Paños [Estudiant Grau en Història] Miquel Faus Faus [Estudiant Grau en Història] Aida Ferri Riera [Graduada en Història i Història de l’Art. Màster Història de l’Art i Cultura Visual] Carme García Noguera [Graduada en Història. Màster Educació Secundària] Juan Antonio Montalbán Carmona [Graduat en Història. Màster Mediterrània Antiga] Víctor Moyà Herrero [Graduat en Història. Màster Identitats Hispàniques en el Mediterrani Occidental (segles XV-XIX)] Jose Navarro Molés [Graduat en Història. Màster Formació Món Occidental] Josep Rostoll Fuentes [Graduat en Història. Màster Educació Secundària] Àngel Sanchis Cambra [Graduat en Història. Màsters Patrimoni Cultural i Educació Secundària]

Edició Especial (2013-2017)

Antics membres de Clapir (2013-2016) Arnau Alemany (corrector lingüístic) Raül Añó Bresó Mireia Bañuls Escrivà Josep Francesc Bisbal-Chinesta Agustí Campos Perales Maria Lucrècia Centelles Fullana Guillermo Chismol Muñoz Caravaca Carolina Cucart Mora Txus Isabel Sanchis (corrector lingüístic) Júlia Jordà Gisbert Pablo Medina Gil Gemma Moreno Navarro Salvador Ramón de Pablo Àlex Ruano Ferrer Pau Miquel Sales Barragán Agustí Saúco Rosa José Carlos Villena Sáez

Edició Especial (2013-2017)

Índex Història Antiga El tractat de l’Ebre (226 a. C.) i el casus belli de Saguntum Juan Antonio Montalbán Carmona ................................................................................................................... 10 Els mil·liaris com a font d’estudi de les vies romanes: la Via Augusta al País Valencià Juan Antonio Montalbán Carmona ................................................................................................................... 14 La ciutat romana de Sucro i la seua errònia relació amb Sueca Juan Antonio Montalbán Carmona ................................................................................................................... 20 El joc de poder entre Sertori i Pompeu a Hispania: la destrucció de Valentia (75 a. C.) Juan Antonio Montalbán Carmona ................................................................................................................... 24 El teatre romà de Saguntum: un abans i un després Juan Antonio Montalbán Carmona ................................................................................................................... 30 Valentia, estudi de cas dels seus recursos i la seua població Juan Antonio Montalbán Carmona ................................................................................................................... 35 Algunes notes sobres la producció i el comerç de vi a Valentia Juan Antonio Montalbán Carmona ................................................................................................................... 40 Aqua vita est. La canalització de l’aigua al món romà: el cas de l’aqüeducte de Peña Cortada Maria José Alapont Muñoz i Juan Antonio Montalbán Carmona ..................................................................... 45

Història Medieval La conquesta i colonització de les comarques meridionals Àlex Ruano Ferrer ............................................................................................................................................ 55 Socis o rivals: genovesos al País Valencià durant la Baixa Edat Mitjana Àngel Sanchis Cambra ..................................................................................................................................... 60 La batalla de Muret: la fi del somni occità per a la Corona d’Aragó Raül Añó Bresó i Àlex Ruano Ferrer ............................................................................................................... 64 Jueus al nou Regne de València Àngel Sanchis Cambra ..................................................................................................................................... 68 L’empremta morisca a la Marina Alta. Els despoblats moriscos Mireia Bañuls Escrivà ...................................................................................................................................... 73 Una perspectiva del senyoriu: orígens i evolució a terres valencianes (ss. XIII-XV) Àngel Sanchis Cambra ..................................................................................................................................... 81 El catarisme: occitans i càtars a la conquesta i repoblament de Mallorca i València Javier Fajardo Paños......................................................................................................................................... 85 Edició Especial (2013-2017)

La primera fundació de l’Orde de Sant Jeroni a la Corona d’Aragó. Origen i evolució Míriam Devesa Benlloch .................................................................................................................................. 93 Els llibres i la secció de fàbrica de la Seu de València durant l’Edat Mitjana Àngel Sanchis Cambra ..................................................................................................................................... 98 Un procés inquisitorial a la València del segle XV: el cas de Lluís Alcanyís Aida Ferri Riera i Gemma Moreno Navarro ................................................................................................... 104 L’arribada de l’arquitectura gòtica al nou Regne de València Àngel Sanchis Cambra ................................................................................................................................... 108 Repoblant l’Horta Nord Pau Miquel Sales Barragán ............................................................................................................................ 111 Cabdet: un enforcall castellanovalencià Agustí Campos Perales ................................................................................................................................... 114 Una aproximació a l’urbanisme de la ciutat de València durant el segle XV Agustí Campos Perales ................................................................................................................................... 117 Sant Jordi a l’Edat Mitjana: les fonts historiogràfiques a la Corona d’Aragó Agustí Campos Perales ................................................................................................................................... 121 Actituds en trànsit. La identitat femenina al segle d’Or Gemma Moreno Navarro................................................................................................................................ 126 Violència urbana al Regne de València medieval: control del poder i preeminència social Agustí Campos Perales ................................................................................................................................... 131

Història Moderna Un escenari de les Germanies: l’Església de Sant Jaume d’Algemesí Raül Añó Bresó i Josep Francesc Bisbal i Chinesta ....................................................................................... 137 La participació de les dones a la Germania de València Gemma Moreno Navarro................................................................................................................................ 144 L’inici d’una nova etapa al Regne de València: la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) Maria José Alapont Muñoz i Aida Ferri Riera................................................................................................ 148 El Memorial de Greuges de 1760, un document quasi desconegut Raül Añó Bresó i Àlex Ruano Ferrer ............................................................................................................. 153 Els gitanos a l’època moderna Júlia Jordà Gisbert .......................................................................................................................................... 159 La resposta a l’abolició dels furs valencians Mireia Bañuls Escrivà .................................................................................................................................... 164 El comerç del fred a les comarques centrals valencianes Àlex Ruano Ferrer .......................................................................................................................................... 169

Edició Especial (2013-2017)

El model de dona en Lluís Vives Gemma Moreno Navarro................................................................................................................................ 176 Les biblioteques valencianes en època moderna Júlia Jordà Gisbert .......................................................................................................................................... 179 Algunes notes sobre la repressió del bandolerisme valencià (ss. XVI-XVII) Pau Miquel Sales Barragán ............................................................................................................................ 187 Les conversions dels mudèjars valencians en el context de les Germanies Míriam Devesa Benlloch ................................................................................................................................ 190 Una decisió dràstica: l’expulsió dels moriscos valencians Marc Asensi Peñarroja ................................................................................................................................... 196 Germana de Foix: dona i virreina Gemma Moreno Navarro................................................................................................................................ 201 Els estatuts de neteja de sang i els judeoconversos: un altre mecanisme d’exclusió social Míriam Devesa Benlloch ................................................................................................................................ 206

Història contemporània La fi de la II República i la desfeta al port d’Alacant Mireia Bañuls Escrivà i Júlia Jordà Gisbert .................................................................................................... 210 La solidaritat internacional i l’Hospital “Sueco-Noruego” d’Alcoi Júlia Jordà Gisbert .......................................................................................................................................... 214 La repressió franquista al País Valencià Mireia Bañuls Escrivà .................................................................................................................................... 219 L’entrada de la dona al món laboral: la figura de les cigarreres i l’Asil de Lactància de València Maria José Alapont Muñoz i Aida Ferri Riera................................................................................................ 226 L’estigma de la lepra al País Valencià. La Colònia-Sanatori de Fontilles (1901-1932) Mireria Bañuls Escrivà ................................................................................................................................... 231 El valencianisme polític a la segona meitat del segle XX Júlia Jordà Gisbert .......................................................................................................................................... 237 1911: els successos de Cullera Raül Añó Bresó .............................................................................................................................................. 245 Guillermina Medrano, mestra i política republicana Júlia Jordà Gisbert .......................................................................................................................................... 249 L’arribada del cinema a la ciutat de València Carme Garcia Noguera ................................................................................................................................... 253 El Pacte de Tortosa (1869) i els intents d’estructuració del federalisme republicà Raül Añó Bresó i Josep Francesc Bisbal i Chinesta ....................................................................................... 257

Edició Especial (2013-2017)

El Tren dels Anglesos i la Via Verda del Serpis Mireia Bañuls Escrivà .................................................................................................................................... 265 Treball i ús tradicional dels forns de calç al País Valencià Míriam Devesa Benlloch ................................................................................................................................ 272 La Dreta Regional Valenciana (1930-1933) José Carlos Villena Sáez ................................................................................................................................ 277 La Real Església de Nostra Senyora de Sales i les destrosses patides durant la Guerra Civil Aida Ferri Riera.............................................................................................................................................. 280 La Revolució del Petroli a Alcoi: primera vaga general del País Valencià Júlia Jordà Gisbert .......................................................................................................................................... 287 Els maquis a les comarques d’El Maestrat i Els Ports Júlia Jordà Gisbert .......................................................................................................................................... 291 La repercussió de la fil·loxera en el comerç de la pansa a la Marina Alta Míriam Devesa Benlloch ................................................................................................................................ 296 Moviments migratoris: valencians a Nova York Maria José Alapont Muñoz ............................................................................................................................ 300

Historiografia L’Assemblea d’Història de la Ribera: 30 anys, 16 reptes Raül Añó Bresó .............................................................................................................................................. 305 Primer Congrés d’Història del País Valencià: una fita historiogràfica valenciana Raül Añó Bresó .............................................................................................................................................. 312 L’Hospital General de València Maria José Alapont Muñoz ............................................................................................................................ 317 De llegenda: l’imaginari col·lectiu valencià. Bèsties i criatures màgiques Maria José Alapont Muñoz i Aida Ferri Riera................................................................................................ 323 La Pobla de les fembres pecadrius i la prostitució valenciana Gemma Moreno Navarro................................................................................................................................ 329

Edició Especial (2013-2017)

Per a vosaltres, apassionats de la histĂ˛ria valenciana...

EdiciĂł Especial (2013-2017)

El Tractat de l’Ebre (226 a. C.) i el casus belli de Saguntum Juan Antonio Montalbán Carmona rasetoil@gmail.com Com citar aquest article: MONTALBÁN CARMONA, J. A., “El Tractat de l’Ebre (226 a. C.) i el casus belli de Saguntum”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 10-13. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest treball es realitzarà un breu repàs als fets ocorreguts a l’actual territori del País Valencià durant el context de la Segona Guerra Púnica i la seua relació per a l’esdevenir de la història de Roma. Farem una ullada als principals aspectes del Tractat de l’Ebre (226 a. C.) i el casus belli de Saguntum, que va originar el conflicte entre Roma i el cartaginès Anníbal Barca.

Paraules Clau: Segona Guerra Púnica, Anníbal Barca, Roma, Saguntum, Tractat de l’Ebre. “Recorda, romà, és a tu a qui correspon conquerir els pobles” Virgili, Eneida VI, 851.

1. Context del Tractat de l’Ebre (226 a. C.) Fins a l’any 226 a. C. la ciutat d’Arse o Saguntum era un punt important de comerç en la costa mediterrània. Però, amb la inclusió d’aquesta ciutat dintre de l’àrea d’influència de Cartago, va provocar -possiblement- un canvi respecte al statu quo de la població indígena 1 . Des del món de l’arqueologia s’ha assenyalat el paper de capitalitat territorial d’Arse o Saguntum, assentada en una important zona estratègica, dominant la desembocadura del riu Palància i l’antiga ruta comercial que després esdevindrà la Via Heraklea o Augusta 2 , com es coneixerà durant l’Imperi. Amb la mort del general cartaginès Amílcar Barca en la seva lluita contra els oretans d’Orisso (229 a. C.), el seu gendre Àsdrubal el va succeir al front de les forces púniques d’Hispània. Aquest, va destacar per

la seua política diplomàtica, establint tractats d’amistat amb la població indígena. No obstant, el continu avanç dels cartaginesos cap al nord de la Península Ibèrica va fer alertar novament als romans, advertits en aquesta ocasió pels seus aliats grecs de Massalia (Marsella) i en especial d’Emporiae (Empúries). En aquest context, situem el Tractat de l’Ebre, l’any 226 a. C. Es va crear un nou límit territorial (situat al riu Ebre) sobre la Península Ibèrica, la qual quedava dividida de la següent forma: el sud de l’Ebre, restava baix l’àrea d’influència de Cartago; mentre que la part nord, dintre dels interessos romans i dels seus aliats grecs de la Península.

SÁNCHEZ GONZÁLEZ, L., La Segunda Guerra Púnica en Valencia: problemas de un casus belli, València, Institució Alfons el Magnànim, 2000, p. 171. 2 BONET ROSADO, H., Los iberos en las comarcas centrales valencianas, Alacant, Universitat d’Alacant, 2001, p. 67. Edició Especial (2013-2017)

l’exèrcit, organitzant una gran força de combat integrada en la seua majoria per ibers, celtibers i númides. Anníbal es preparava per a fer-li la guerra als romans. Però cal puntualitzar que tanmateix com els cartaginesos, els romans necessitaven d’una excusa per reprendre el cas púnic, en el moment en que el conflicte gal finalitzara. 2. El casus belli de Sagunt: inici de la Segona Guerra Púnica.

Costa mediterrània durant el context del Tractat de l’Ebre. Elaboració pròpia, 2013.

Tot i això, aquest tractat era perjudicial per als aliats grecs de Roma, doncs Roma -i indirectament Massàlia- entregava a Cartago una ampla zona del litoral peninsular. No obstant, cal tindre en compte les necessitats de Roma en aquest context del Tractat de l’Ebre, doncs en aquestos anys es trobava immersa en la seua guerra contra els gals cisalpins. Possiblement, per aquest motiu, el Senat romà no va voler obrir un nou front de guerra, i per tant va signar aquest tractat, més beneficiós per al seu enemic, Cartago. Mentre Àsdrubal continuava recuperant l’antic esplendor de Cartago, reforçant-se i fent-se forts a la Península Ibèrica, Roma es desgastava en una guerra. El Tractat de l’Ebre, tot i això, no constituïa una gran garantia d’estabilitat per als interessos romans. Així es demostra amb l’arribada d’Anníbal al front de l’exèrcit cartaginès, amb la mort del seu oncle Àsdrubal, l’any 221 a.C. D’aquesta forma, dit tractat no tardaria en no ser respectat: Anníbal Barca, sense oblidar mai el jurament d’odi etern cap a Roma que li va fer al seu pare, va assentar els territoris llegats pel seu pare i el seu cunyat, i en especial, va preparar Edició Especial (2013-2017)

La política romana en la Península Ibèrica, fins aleshores, havia estat passiva3, però amb l’atac de la ciutat de Sagunt per part d’Anníbal, l’any 219 a. C., Roma va decidir intervenir directament. Però en aquest punt trobem els primers problemes, doncs la ciutat de Saguntum va estar baix setge cartaginès durant uns vuit mesos, temps durant el qual els autors clàssics ens informen que Roma no va acudir en ajuda dels seus aliats hispans. No seria fins l’any 218 a. C., quan Gneu Corneli Escipió, junt al seu germà Publi Corneli Escipió, desembarcaren a Emporion, des d’on travessaren la Vall de l’Ebre, dirigint-se cap a Saguntum, la qual alliberarien aquest mateix any. L’atac de Sagunt per Anníbal va ser l’origen del casus belli entre Cartago i Roma. Una ambaixada romana fou enviada a Cartago, amb arguments referents a la Primera Guerra Púnica, els quals foren rebutjats pel Senat cartaginès considerant que no trencaven cap norma; Cartago es creia lliure d’actuar en aquesta zona. El destí era inevitable: Roma va declarar la guerra a Cartago. Abans de l’atac cartaginès a Saguntum, la ciutat va sofrir certes inestabilitats, tant internes com externes, les quals van perjudicar socialment i política la ciutat. Cal matissar els problemes interns de la ciutat, eix clau per a la millor comprensió d’aquest problema: es creu que els saguntins van lluitar entre sí, amb un sector pro-romà i d’altre pro-cartaginès o simplement 3

SÁNCHEZ GONZÁLEZ, L., La Segunda Guerra Púnica..., p. 174.

en contra de demanar ajuda als romans. Així doncs, podem entendre el fet de que es demanés ajuda a Roma i no a Anníbal (el qual estava a les seues portes), sempre i quan el sector a favor de l’ajuda romana va guanyar -com es suposa- la pugna a l’altre sector. Malgrat això, els testimonis directes que tenim sobre aquest delicat tema estan tots elaborats a partir de les versions romanes. Així, Polibi intentà justificar la guerra per part dels romans, afirmant que tota la culpa d’aquest conflicte era d’Anníbal i el seu odi cap als romans: “Aníbal, como joven que era, embargado de ardor guerrero, que había tenido éxito en sus empresas, y dispuesto desde hacía tiempo a la enemistad con los romanos, les acusaba ante sus embajadores, como si fuera él el encargado de velar por los saguntinos, de que, aprovechando una revuelta que había estallado en la ciudad hacía muy poco, habían efectuado un arbitraje para dirimir aquella turbulencia y habían mandado ejecutar injustamente a algunos prohombres. Dijo que no vería con indiferencia a los que habían sido traicionados. Pues era algo innato en los cartagineses no pasar por alto ninguna injusticia” (III, 15, 6-7). Una ambaixada romana va exigir a Anníbal la seua retirada de Sagunt, en torn als anys 220/219 a. C. Però aquest va argumentar la seua presència a Saguntum amb l’objectiu de solucionar uns problemes entre els saguntins i els seus veïns, possiblement els turboletes10. Anníbal atacà finalment Sagunt l’any 219 a. C. La ciutat va resistir durant vuit mesos; després de rebutjar molts tractats de pau d’Anníbal, la ciutat ibèrica va caure, però no fou destruïda, com apunten algunes fonts4.

No sabem amb certesa si aquestes inestabilitats estaven provocades pel propi Anníbal. Però òbviament algunes irregularitats deurien d’haver-se donat al seu interior quan aquesta va demanar auxili als romans. Aquest és el principal problema: la relació que vinculava a la ciutat ibèrica d’Arse o Saguntum amb Roma. L. Sánchez González 5 va escriure que “la presencia de una legación romana antes del ataque como respuesta a la petición saguntina [...] parece reforzar la tesis de la relación entre Roma y Sagunto. [...] (Su relación) no fue ni con mucho tan enérgica como lo hubiere sido de haber habido un foedus entre ambas ciudades”. Cal matissar altres aspectes, com el fet de la ubicació del riu Ebre (Iberus en l’antiguitat) respecte a la ciutat de Sagunt. Aquest riu està emplaçat al nord de la Península Ibèrica i desemboca al mar Mediterrani a una distància de 160 km. al nord de la ciutat de Sagunt. Tenint en compte aquesta dada, la ciutat saguntina quedava molt lluny del protectorat romà. Una teoria que es va plantejar és que el Senat romà no era conscient sobre la ubicació exacta d’aquest riu, i per tant de la ciutat de Sagunt. Aquesta teoria queda actualment poc afavorida, doncs cal tindre present el fet que Sagunt era un reconegut punt comercial del Mediterrani, amb la qual Roma havia tingut contacte comercial abans de la seua arribada a la Península Ibèrica, com així ho indiquen les restes arqueològiques. Per tant, Roma tenia que conèixer forçosament l’emplaçament de Sagunt. En aquesta línea, no és acceptable tampoc la idea de que els romans van confondre el riu Ebre amb el Xúquer. L’únic punt a favor d’aquesta teoria és el fet de que Àsdrubal mai es va dirigir més enllà del sud del Xúquer. Els autors clàssics, com Titus Livi o Polibi, coincideixen en que Anníbal no volia precipitar-se a una guerra contra Roma sense estar preparat, doncs

FERNÁNDEZ URIEL, P., “La conquista de la Península Ibérica por Roma”. Morillo, A. (ed.), El ejército romano en Hispania. Guía Arqueológica, León, Universidad de León, 2007, pp. 39-54, p. 39.

Edició Especial (2013-2017)

SÁNCHEZ GONZÁLEZ, L., La Segunda Guerra Púnica..., pp. 156-157.

ell era conscient de que una acció com l’atac de Sagunt provocaria el descontent romà, i la seua posterior reacció. L’atac de Sagunt no va ser més que la culminació d’un projecte que s’estava construint des de temps d’Amílcar, i que duria a terme el seu fill, Anníbal. Tot i les diverses teories sobre els diferents punts del conflicte, el que és cert és que tan sols coneixem la versió romana del conflicte, òbviament adulterada. Roma defensava els seus drets sobre la ciutat de Saguntum remetent-se al vincle que tenia tant políticament como econòmica. És evident que si entenem el Tractat de l’Ebre tal i com avui tenim coneixement, la ciutat d’Arse/Saguntum quedava dintre de l’àrea d’influència cartaginesa, pel fet de quedar molt cap al sud (uns 160 km.) del riu Ebre. Així doncs, l’acció del Senat romà no justificaria des del punt de vista geogràfic- la polèmica que va significar l’ambaixada romana enviada a Cartago demanant l’abandó de les terres saguntines. Molts són els problemes que planteja el Tractat de l’Ebre i el casus belli posterior de l’any 219 a.C. Si s’accepta la bona relació entre romans i saguntins, com podem explicar el fet de que Roma no ajudés al seu aliat durant els vuit mesos que va durar el setge d’Anníbal a Sagunt? Altre tema que es manté en l’aire és com Roma va concedir pràcticament la totalitat de la Península Ibèrica al seu principal competidor del mediterrani occidental, sense oblidar tampoc els interessos dels aliats grecs de Roma al nord de la Península. Roma no va acudir al crit d’auxili dels saguntins, i tenint en compte que els romans volien acabar amb el seu competidor principal del Mediterrani, és inevitable fer-se la pregunta de si el Senat romà va sacrificar -sempre i quan hi haguera alguna relació política entre Roma i Saguntum- Sagunt com a pretext per anar a la guerra contra els cartaginesos.

Roma era conscient del poder que Cartago tenia sobre el Mediterrani, i després de ser rebutjat al senat cartaginès les condicions de l’ambaixada romana, la continuació de la guerra entre púnics i romans era una realitat. El tema de Sagunt no va ser més que una excusa per a reprendre el conflicte, doncs ambdues potencies ja tenien una estratègia establerta i estaven dispostes a fer desaparèixer al seu enemic per aconseguir la supremacia al Mediterrani occidental6. 3. Bibliografia BONET ROSADO, H., Los iberos en las comarcas centrales valencianas, Alacant, Universitat d’Alacant, 2001. FATÁS, G., El período de las guerras púnicas, Torrejón de Ardoz, Akal. Historia del Mundo Antiguo, 1990. FERNÁNDEZ URIEL, P., “La conquista de la Península Ibérica por Roma”. Morillo, A. (ed.), El ejército romana en Hispania. Guía Arqueológica, León, Universidad de León, 2007, pp. 39-54. MARCO SIMÓN, F., La expansión de Roma por el Mediterráneo. De fines de la Segunda Guerra Púnica a los Gracos, Torrejón de Ardoz, Akal. Historia del Mundo Antiguo, 1990. POLIBIO, Historias. Libros I-IV (introducción de A. Díaz Tejera y traducción y notas de M. Balasch Recort), Madrid, Editorial Gredos, 1981. SÁNCHEZ GONZÁLEZ, L., La Segunda Guerra Púnica en Valencia: problemas de un casus belli, València, Institució Alfons el Magnànim, 2000.

Edició Especial (2013-2017)

FERNÁNDEZ URIEL, P., “La conquista de la Península...”, p. 40.

Els mil·liaris com a font d’estudi de les vies romanes: la Via Augusta al País Valencià Juan Antonio Montalbán Carmona rasetoil@gmail.com Com citar aquest article: MONTALBÁN CARMONA, J. A., “Els mil·liaris com a font d’estudi de les vies romanes: la Via Augusta al País Valencià”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 14-19. ISSNe: 2530-4232

Resum: Els mil·liaris eren columnes de pedra que es solien erigir als camins romans cada mil passes. Constitueixen una part més del patrimoni que conservem avui dia del pas de la civilització romana per les nostres terres, malgrat que la seua distribució presenta una desigual localització geogràfica. En aquest article tractarem els principals aspectes dels mil·liaris trobats al llarg de la Via Augusta al seu pas pel País Valencià: Traiguera (Castelló) – Pilar de Horadada (Alacant). Paraules Clau: mil·liaris, vies romanes, Via Augusta, Roma.

1. Introducció La Via Augusta és l’eix viari més important de la Península Ibèrica i el de major longitud, amb un total de 1.005 milia passuum (1.488 km.), sent el projecte més emblemàtic dut a terme per l’emperador August en Hispania1. Al llarg del seu traçat, des del Summus Pyrenaeus fins a Gades, trobem un dels conjunts de mil·liaris més importants d’Hispània, amb una quantitat mínima de noranta-i-sis mil·liaris2 i amb un total de vint-i-quatre a terres valencianes, com detallarem més avant. Al llarg de tota la Península 1 ARASA I GIL, F., “La Vía Augusta en el País Valenciano”. Anas, 21-22, 2008/2009, pp. 341-381, p. 371. 2 ARASA, F.; ROSSELLÓ, V., Les vies romanes del territori valencià, València, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1995. Edició Especial (2013-2017)

Ibèrica, tenim coneixement d’un total aproximat d’uns dos-cents cinquanta mil·liaris, distribuïts desigualment3. Aquests mil·liaris eren columnes de pedra que es solien erigir a una distància mitjana d’unes mil passes o milia passuum (“milles”), unitat de distància emprada pels romans als camins. La seua forma era generalment cilíndrica, amb una altura entre els 2-4 m., en torn als 50-80 cm. de diàmetre i de base cúbica. Sembla que aquesta pràctica d’indicar les distàncies en els camins té el seu precedent a Egipte i altres territoris del Pròxim Orient. El mil·liari romà més antic trobat ha estat el de la Via Appia, en torn a la segona meitat del segle III a. C. Els mil·liaris tenien la finalitat de senyalitzar les diferents distàncies entre els camins romans, indicades en milia passuum, equivalent a una distància aproximada de 1.481,5 m 4 . A més de la possible distància que els separava del punt de partida o d’arribada, suposadament també indicaven el nom de la via i el nom de l’emperador o magistrat que l’havia erigida o reparada, tot i que són molt poques les restes que ens transmeten al complet tota la informació. Aquestes inscripcions eren gravades en la part arrodonida del mil·liari.

Ibid., p. 63. MARQ: Via Augusta. Plan director de recuperación de la Vía Augusta en la Comunidad Valenciana, Alacant, Museu Arqueològic Provincial d’Alacant, Catàleg d’Exposició, 2013, p. 18. 4

2. Els mil·liaris valencians de la Via Augusta Els mil·liaris constitueixen una part més del patrimoni que conservem avui dia del pas de la civilització romana per les nostres terres. Són claus per a l’estudi i millor comprensió de les vies romanes, així com per a ampliar els nostres coneixements sobre altres aspectes de l’administració romana. Trobem dos tipus diferents de mil·liaris: un més simple, d’època republicana, en el qual hi havia indicat simplement les distàncies entre ciutats per tal de facilitar la informació als viatgers. També indicaven el nom de cònsol i el caput viae, és a dir, la distància des del lloc on començava el còmput; per altra part, trobem els mil·liaris d’època imperial, amb una informació més complexa, en la qual s’afegeix el nom complet de l’emperador (en substitució de la magistratura consular), així com les seues titulacions, el nom de la via i les possibles reparacions o intervencions al llarg de la mateixa o d’un tram d’aquesta 5 . Certament, en època imperial i en especial als últims segles de l’Imperi, aquestes inscripcions solien tindre un caràcter propagandístic en favor d’un o altre emperador, trobant diversos exemples al llarg de la Via Augusta; des de les més simples inscripcions que indicarien reparacions parcials, fins a les més complexes, evidència de reparacions completes o de gran part de la xarxa, amb un gran paper informatiu i propagandístic6. Ja en la primera meitat del segle XVI trobem el primer document conegut sobre l’estudi d’un mil·liari a les nostres terres, concretament en l’obra titulada Primera Part de la Història de València, composta pel cronista P. A. Beuter (València, 1538)7. Des d’aleshores, han sigut molt els treballs publicats 5

ARASA, F.; ROSSELLÓ, V., Les vies romanes..., p. 62. CHEVALLIER, R., Les voies romaines, París, 1982, pp. 36 i ss. 7 ARASA I GIL, F., “Los miliarios de la Vía Augusta en el País Valenciano”. Simposio sobre la red viaria en la Hispania romana, 1990, pp. 21-34. 6

Edició Especial (2013-2017)

sobre nous mil·liaris o revisions d’interpretacions anteriors. No obstant, i com ja hem comentat, en aquest treball sols ens centrarem en els estudis realitzats durant els últims anys. El primer treball amb profunditat sobre el traçat de la Via Augusta a les nostres terres va ser l’obra de Morote (1979, reeditat en 2002), on trobem un primer recopilatori de la llista de mil·liaris al País Valencià 8 , format aleshores per un total de vint (quantitat mantinguda en la seua reedició de l’any 2002), xifra que trobem també a l’obra d’Arasa i Rosselló (1995) 9 . No obstant, des d’aleshores s’han localitzat nous mil·liaris, com el de Castelló10, el de Petrer, el de la Vall d’Alba11 i el de Pilar de la Horadada12, formant un total de vint-i-quatre mil·liaris a dia d’avui, distribuïts al llarg de la Via Augusta al seu pas per Castelló, València i Alacant. Altres treballs on trobem la llista de mil·liaris actualitzada són els de Corell (2005) 13 , Arasa (2009) 14 o el de Ulloa Chamorro (1999), qui fa una recopilació dels dinou mil·liaris trobats a la província de Castelló15. La distribució dels mil·liaris presenten una desigual localització geogràfica, trobant-ne un total de dinou mil·liaris al llarg del tram castellonenc de Traiguera 8

MOROTE BARBERÁ, G., La Vía Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana. Vol. I (texto), València, Real Academia de Cultura Valenciana, 2002; Ibid., La Vía Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana. Vol. II (documentación gráfica), València, Real Academia de Cultura Valenciana, 2002. 9 ARASA, F.; ROSSELLÓ, V., Les vies romanes..., pp. 99-100. 10 ULLOA CHAMORRO, P., Nuevo miliario de la Vía Augusta hallado en Castellón”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20, 1999, pp. 209-220. 11 ARASA I GIL, F., “Dos nous mil·liaris de Traiguera (el Baix Maestrat) i la Vall d’Alba (la Plana Alta)”. Quaderns de Prehistòria de Castelló 17, 1996, pp. 565-567, en aquest article ja es tracta sobre el nou mil·liari conegut de Traiguera, amb noves informacions, i sobre el mil·liari de la Vall d’Alba, inèdit. 12 ARASA I GIL, F., “Dos nous mil·liaris de la Via Augusta a Petrer i el Pilar de la Horadada (Alacant)”. Saguntum, 38, 2006, pp. 163-171. 13 CORELL VICENT, J., Inscripcions romanes al País Valencià. II: L’alta Palància, Edeba, Lesera i els seus territoris; 2. Els mil·liaris del País Valencià, València, Universitat de València, 2005, pp. 197244. 14 ARASA I GIL, F., “La Vía Augusta...”, pp. 341-381. 15 ULLOA CHAMORRO, P., “Nuevo miliario de...”, pp. 209-220.

fins a Xilxes; en canvi, sols tenim noticia d’un mil·liari a València; els quatre mil·liaris restants s’han localitzat entre Petrer i Pilar de la Horadada, ja a terres alacantines16. Avui dia ja no conservem tots aquests monuments -per diverses raons-17; tanmateix com en el moment de la seua trobada, la majoria d’ells presentaven un estat molt fragmentari que no permetia més que confirmar la seua presència: sols dotze dels vint-i-quatre localitzats conserven al menys una part de la seua inscripció18.

(Castelló) 23 ; el de Deci (250), a L’Assut (Borriol, Castelló); el Trebonià Gal (252) a L’Alter (Xilxes, Castelló); el d’Adrià (117-138) a El Camí Reial (València); i el de Maximià (235-238), trobat a El Camp de Sant Ginés (Oriola, Alacant)24.

Pel que respecta a la seua cronologia i atribució, ens trobem amb més problemes: de la xifra total, tan sols podem datar amb certesa dotze monuments, tres entre els segles I-II i nou entre els segles III-IV19. Pel que fa a la seua atribució, podem atribuir amb certesa fins a vuit mil·liaris (cinc a Castelló; un a València; i un a Alacant): dos mil·liaris dedicats a Caracal·la (212217), localitzats a El Collet Roig (Traiguera, Castelló)20 i a Vilanova d’Alcolea (Castelló)21; el de Tiberi (14-37), trobat a Les Coves de Vinromà (Castelló) 22 ; el mil·liari de Galeri (293-311) s’ha localitzat a Les Costes de la Pobla Tornesa 16

ARASA I GIL, F., “La Vía Augusta...”, p. 350. Per exemple, el mil·liari atribuït a Caracal·la, a El Collet Roig (Traiguera, Castelló), avui dia no es conserva, doncs es va utilitzar per a la construcció de les noves escoles locals, coneguent la seua existència únicament per unes fotografies. 18 ARASA I GIL, F., “La Vía Augusta...”, p. 350. 19 Cal tindre en compte que ens trobem davant de la via més llarga de tota la Península Ibèrica, i per tant d’un dels conjunts de mil·liaris més importants. Als segles III-IV l’erecció de nous mil·liaris esdevé amb més ímpetu, tot i que cal tindre present que la majoria d’aquests es devien a la reconstrucció de parts de la via afectades o en mal estat, o sobre tot, com a caràcter propagandístic (ARASA , F.; ROSSELLÓ, V., Les vies romanes del..., p. 99). 20 Altre mil·liari que va plantejar dubtes en la seua atribució, per la seua fragmentació. En un principi va estar atribuït a Trajà, tot i que actualment és atribuït a Caracal·la. No es conserva. 21 Últim monument d’atribució segura, treballat per ARASA i Gil, F., “Un nou mil·liari de la Via Augusta trobat a Vilanova d’Alcolea (Baix Maestrat”). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 15, 1993, pp. 447-456, i més endavant trobem un altre treball on confirma la seua atribució a l’emperador Caracal·la: ARASA i GIL, F., “Un nuevo miliario de Caracalla encontrado en la Vía Augusta (Vilanova d’Alcolea, Castellón)”. Zephirus, 46, 1994, pp. 243-251. 22 Aquest mil·liari va plantejar certs dubtes al principi, pel que fa a la seua atribució, degut al seu caràcter fragmentat. Avui dia, tot i que no es conserva, s’atribueix amb certesa a Tiberi. 17

Edició Especial (2013-2017)

Llista dels vint-i-quatre mil·liaris coneguts a les nostres terres. Arasa i Gil, 2009: 351.

Podem observar com tenim llargs buits pel que respecta a la referència d’emperadors i la seua cronologia, trobant així un primer buit en temps d’August, fundador de la via, del qual no coneguem cap mil·liari atribuït en el tram valencià de la Via Augusta25, i que fins a temps de Tiberi, als anys 30 23

En aquesta localització, ARASA en “La Vía Augusta...”, p. 350, presenta certs dubtes, afegint un signe d’interrogació. 24 ARASA, F.; ROSELLÓ, V., Les vies romanes..., pp. 63-64; MOROTE BARBERÁ, G., La Vía Augusta y otros calzadas... Vol. I..., pp. 121-135; ARASA I GIL, F., La Vía Augusta..., pp. 350-353. 25 No obstant, dels cent mil·liaris coneguts a la via, entre el tram inicial del Summus Pyrenaeus i el destí final de Gades, es coneixen

de la nova era, no coneguem cap mil·liari al País Valencià amb datació i atribució absoluta. El segon buit el trobem entre el mil·liari dedicat a Tiberi i el d’Adrià26, de quasi un segle. Després tornem a tindre altre segle de buit, tant a les nostres terres com general a tota la via 27 , entre temps d’Adrià i els mil·liaris de Caracal·la. El següent aspecte a destacar d’aquests monuments romans, és el de la distància indicada. Dels vint-iquatre mil·liaris conservats, únicament dos ens indiquen de forma absoluta els milia passum del tram que indicaven fins al següent mil·liari o posta. Aquestos mil·liaris coneguts són el de Les Coves de Vinromà (Castelló), amb 278 mp (411,7 km., aproximadament); i el de Vilanova d’Alcolea (Castelló), amb 283 mp (419,1 km., aproximadament). Després, trobem dues inscripcions més que ens indiquen, de forma incompleta, altres distàncies: el mil·liari de Borriol (Castelló), on sembla indicar la xifra de 298 mp (441,3 km., aproximadament); i el de Castelló, on sembla llegirse el nombre de 305 o 306 mp (451,7 km., aproximadament). Segons Arasa, tots ells corresponen “a una misma serie numeral, cuyo inicio o caput viae debía estar situado en la estación Summo Pyrenaeo, desde donde comenzaba a contarse las millas en dirección sur”28. Fins ací hem vist dos de les tres inscripcions que solien indicar -generalment- aquests mil·liaris, com era la distància en milia passum i l’emperador al qual estava atribuït. Per últim, veurem l’aspecte del nom de la via que solia estar esculpit a aquestos monuments, com ens ho indiquen alguns dels almenys uns disset mil·liaris atribuïts a August, nou entre els anys 8-7 a. C., i la resta en torn a l’any 2 a. C. No obstant, dels cent mil·liaris coneguts a la via, entre el tram inicial al Summus Pyrenaeus i el destí final de Gades, es coneixen almenys uns disset mil·liaris atribuïts a August, nou entre els anys 8-7 a. C., i la resta en torn a l’any 2 a. C. 26 El monument d’Adrià és l’únic mil·liari trobat a terres de l’actual província de València. 27 ARASA I GIL, F., “La Vía Augusta...”, p. 350. 28 Ibid., p. 352.

Edició Especial (2013-2017)

monuments conservats. Cal destacar que aquests topònims són molt importants per a determinar els traçats de les vies. El topònim de la via apareix localitzat fins en cinc mil·liaris al tram valencià: al mil·liari de Tiberi, a Les Coves de Vinromà (Castelló), apareix el topònim “Via Augusta CCLXXVIII”; al segon mil·liari de Caracal·la, a Vilanova d’Alcolea (Castelló), apareix “Via Augusta CCLXXXIII”; a un dels mil·liaris de La Font Seca (La Pobla Tornesa, Castelló), d’atribució desconeguda, apareix “Via A[ug(usta)...”; al mil·liari de Deci, a l’Assut (Borriol, Castelló), on trobem “Via Augusta CCXCIIX?”; i l’últim, d’atribució desconeguda, el d’El Camí de la Cova del Colom (Castelló de la Plana), on podem veure –de forma incompleta- “Via Aug(usta) CCC[...]”29. Com a dada curiosa, únicament dos dels cinc mil·liaris conserven tant la signatura imperial i el nom de la via: el de Caracal·la a Vilanova d’Alcolea (Castelló) i el de Deci, a l’Assut (Borriol, Castelló)30. En quant al material de construcció d’aquestes peces, solia ser principalment el gres (quinze mil·liaris), la pedra calcària (cinc mil·liaris) i uns altres de material no documentat (quatre) 31 . En general, la matèria emprada en la construcció variava segons la pedra (gres, granit, basalt o calcària) que abundava en cada zona. Una possible officina de construcció de mil·liaris s’ha ubicat en la serra del Desert de Palmes, a uns 2 km. de Cabanes i La Pobla de 29

Inscripcions transcrites localitzades en MOROTE BARBERÁ, G., La Vía Augusta y otras calzadas..., pp. 121-135; ARASA I GIL, F., “La Vía Augusta...”, p. 352. A part d’aquests cinc mil·liaris que conserven el topònim, sols coneixem vuit exemples més al llarg de tota la Via Augusta: dos d’August a Catalunya; dos de Domicià; dos de Caracal·la; un de Deci; i un de Constanci Clor a Montjuïc (Barcelona). 30 ARASA I GIL, F., “La Vía Augusta...”, p. 353. 31 Ibid., p. 352. Per a més informació sobre el material de construcció dels mil·liaris, així com els llocs d’extracció del gres, la officina de mil·liaris, veure ESTEVE GALVEZ F., “L’amollament de la Via Augusta en el Pla de l’Arc”. Estudis Castellonencs, 3, 1986, pp. 243274; GONZÁLEZ TASCÓN, I.; VELÁZQUEZ, I., Ingeniería romana en Hispania: historia i técnicas constructivas, Madrid, Fundación Juanelo Turriano, 2005.

Tornesa 32 . El gran nombre de mil·liaris trobats al voltant de La Pobla de Tornesa, tots ells construïts amb gres, fa indicar que ens trobem davant d’un dels pocs centres d’elaboració d’aquests monuments documentades a tota la Península Ibèrica. La presència d’aquests monuments no era sempre atribuïble a la construcció de la via, sinó que també es podia deure a reparacions parcials o generals, o al caràcter propagandístic que certs emperadors -a partir de l’anarquia militar del segle III- van donar a qualsevol reparació a la calçada33. D’aquesta forma, podem conèixer a dia d’avui certes reparacions parcials que la Via Augusta va patir al seu pas pel País Valencià, com la documentada gràcies al mil·liari de Caracal·la trobat al nord, a Castelló, o el d’Adrià trobat al Camí Reial (València). Els mil·liaris, doncs, constitueixen un dels principals llegats per a l’estudi de les vies romanes, i són una gran font de coneixement sobre els períodes de la seua erecció, que tot i ser un parell de línies, ens podem proporcionar moltíssimes informacions que se’ns escapen en l’estudi de les fonts escrites.

Reconstrucció d’un mil·liari situat en un camí. MARQ, 2013: 8. 32

Per a més informació, veure: ARASA i GIL, F., “La Vía Augusta…”, pp. 352-353; o també ARASA, F.; ROSSELLÓ, V., Les vies romanes…, pp. 67-68. 33 ARASA i GIL, F., “La Vía Augusta...”, p. 352.

Edició Especial (2013-2017)

3. Bibliografia ARASA I GIL, F., “Los miliarios de la Vía Augusta en el País Valenciano”. Simposio sobre la red viaria en la Hispania romana, Tarazona, 1990, pp. 21-34. ARASA I GIL, F., “Un nou mil·liari de la Via Augusta trobat a Vilanova d’Alcolea (El Baix Maestrat)”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 15, 1991, pp. 447-456. ARASA I GIL, F., “Els mil·liaris del País Valencià”. Fonaments, 8, 1992, pp. 232-269. ARASA I GIL, F., “Un nuevo miliario de Caracalla encontrado en la Vía Augusta (Vilanova de Alcolea, Castellón)”. Zephirus, 46, 1994, pp. 243-251. ARASA, F.; ROSSELLÓ, V., Les vies romanes del territori valencià, València, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1995. ARASA I GIL, F., “Dos nous mil·liaris de Traiguera (El Baix Maestrat) i la Vall d’Alba (La Plana Alta)”. Quadern de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 17, 1996, pp. 565567. ARASA I GIL, F., “Dos nous mil·liaris de la Via Augusta a Petrer i el Pilar de la Horadada (Alacant)”. Saguntum, 38, 2006, pp. 163-171. ARASA I GIL, F., “Les vies romanes al País Valencià”. Serra d’Or, 571-572, 2007, pp. 13-16. ARASA I GIL, F., “La Vía Augusta en el País Valenciano”. Anas, 21-22, 2008/2009, pp. 341-381. CHEVALLIER, R., Les voies romaines, París, 1982. CORELL VICENT, J., Inscripcions romanes al País Valencià. Vol. II: 1. L’Alt Palància, Edeba, Lesera i els seus territoris; 2. Els mil·liaris del País Valencià, València, Universitat de València, 2005, pp. 197-244. ESTEVE GALVEZ, F., “L’amollament de la Via Augusta en el Pla de l’Arc”. Estudis Castellonencs, 3, 1986, pp. 243-274. ESTEVE GALVEZ, F., “La via romana per les coves de Vinromà i Vilanova d’Alcolea (Castelló)”. Estudios de Arqueología Ibérica y

romana: homenaje a Enrique Pla Ballester, 1992, pp. 597-618. ESTEVE GALVEZ, F., “Els mil·liaris de Traiguera”. Informatiu Museu del Montsià, 26, 1994, pp. 5-6. GONZÁLEZ TASCÓN, I.; VELÁZQUEZ, I., Ingeniería romana en Hispania: historia y técnicas constructivas, Madrid, Fundación Juanelo Turriano, 2005. LOSTAL, J., Los miliarios de la provincia Tarraconense, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1992. MARQ, La Vía Augusta. Plan Director de recuperación de la Vía Augusta en la Comunitat Valenciana, Alacant, Museu Arqueològic Provincial d’Alacant, Catàleg d’Exposició, 2013. MAYER OLIVÉ, M.; GARCÍA SAMPER, Mª, “Un miliario romano procedente del Pilar de la Horadada”. Vías romanas del sureste: Actas del Symposium celebrado en Murcia (Murcia, 1986), 1988, pp. 107-108. MOROTE, G., APARICIO, J., “Un nuevo miliario en el trazado de la Vía Augusta y la revisión del tramo Dertosa-Sucronem-Ilici”. Arse, 34, 2000, pp. 45-56. MOROTE BARBERÁ, G., La Vía Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana.

Edició Especial (2013-2017)

Vol. I (texto), València, Real Academia de Cultura Valenciana, 2002 (Ed. original, 1979). MOROTE BARBERÁ, G., La Vía Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana. Vol. II (documentación gráfica), València, Real Academia de Cultura Valenciana, 2002 (Ed. original, 1979). ROSAS ARTOLA, M., “Les troballes arqueològiques de Traiguera. Aportació a l’estudi de la romanització al Baix Maestrat”. I Congrés d’Història del Maestrat (Vinaròs, 1985), 1987, pp. 153-165. ROSAS, M., “El jaciment de les Carrasques (La Jana, Castelló) i la localització de la mansio d’Intilibi”. Saguntum, 29, 1995, pp. 241-245. ROSSELLÓ VERGER, V. Mª, “Les vies romanes al País Valencià. Il·lusions i certeses”. Estudios de arqueología ibérica y romana: homenaje a Enrique Pla Ballester, 1992, pp. 619-638. ULLOA CHAMORRO, P., “Nuevo miliario de la Vía Augusta hallado en Castellón”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20, 1999, pp. 209220.

La ciutat romana de Sucro i la seua errònia relació amb Sueca Juan Antonio Montalbán Carmona rasetoil@gmail.com Com citar aquest article: MONTALBÁN CARMONA, J. A., “La ciutat romana de Sucro i la seua errònia relació amb Sueca”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 20-23. ISSNe: 2530-4232

Resum: Al llarg de la història molts erudits i historiadors han relacionat el nom de Sucro amb la ciutat de Sueca. No obstant, cal preguntar-se: què és realment Sucro? I quina és la seua possible relació amb Sueca? Les altres possibles localitzacions de l’oppidum iberoromà són Alzira, Cullera i Albalat de la Ribera. Malgrat els esforços dels autors locals suecans, no existeix cap evidència que connecte la ciutat actual amb l’antiga Sucro. Paraules Clau: Sucro, Sueca, Portum Sucrone, Alteret de la Vintivuitena, vies romanes.

1. Introducció El terme de Sucro és un llegat d’època romana, nom pel qual es coneixia el riu Xúquer i una població situada junt aquest, informació que ens transmet entre d’altres autors clàssics- Estrabó (III, 4, 6) al seu Tractat sobre Espanya Antiga. L’origen del terme podria situar-se en el context de la Segona Guerra Púnica, amb l’arribada del general romà Publi Corneli Escipió, futur “Africà”, a la Península Ibèrica, l’any 210 a. C., context durant el qual es va produir el famós episodi de la revolta del campament romà prop d’una ciutat anomenada Sucro, com ens ha transmès Tito Livi (28, 24). 2. L’errònia relació amb Sueca La primera possible relació de Sucro amb Sueca la trobem al segle XVI, amb el testimoni de Gómez Miedes sobre la zona de Sueca-Cullera: “Qua caussa Edició Especial (2013-2017)

Rex Sucronem oppidum insigne Cullari propinquum”1, que segons alguns autors com Chofre Navarrete 2 ho han interpretat com una possible localització de Sucro a Sueca. Però, aquesta possible localització deixa molt que desitjar, ja que Gómez Miedes no atorga -de forma absoluta- a Sueca tal categoria. Documents més concrets els trobem ja al segle XIX, amb Dufour i Duvotenay, els quals escriuen en la seua enciclopèdia que entre les ciutats dels edetans es trobava “Sucro (Sueca)”3. El pare Fidel Fita va situar en un principi tan la ciutat ibèrica de Sicana com Sucro a Sueca: “Sueca, en que suena el Sucro oppidum de Estrabón y Plinio, Sitana Civitas de Avieno”4. Al segle XX, Díaz Jiménez va escriure “Sucro, Sueca, en la embocadura del Júcar”5. Anys després, Blázquez i Delgado Aguilera opinaren que “La ciudad Sitana, citada después cerca del río del mismo nombre, debe ser Sicana, y el río, el Sicano, mencionado por Justino, Thucídides y otros varios, 1

GÓMEZ MIEDES, B., La historia del muy alto e invencible rey Don Jaime de Aragón primero deste nombre llamado el “Conquistador”, València, 1584, p. 292. 2 CHOFRE NAVARRETE, M. L., Las ciudades de “Sicana” y “Sucro”: su localización a través de las fuentes, Madrid, Universidad complutense de Madrid, 2002. 3 DUFOUR, A. H.; Dovutenay, T., El Globo, Atlas Histórico Universal de Geografía Antigua, de la Edad Media y Moderna, Madrid, 1862, p. 28. 4 FITA, E., “Desde el cabo de Gata hasta la boca del Júcar”. El Archivo, 4, 1890, pp. 18-20. 5 DÍAS JIMÉNEZ, J. E., Compendio de las Hazañas Romanas, Madrid, 1904, p. 248, nota 116.

son Sueca y el Júcar”6. Tanmateix, Gavala i Laborde van fer la mateixa localització que els anteriors: “La ciudad Sicana, llamada así por los Hiberos, según Avieno, a causa del río que pasa a su lado es, sin duda, Sueca”7. Han sigut dos els autors que a principis del segle XX localitzaren Sucro en Sueca. Juan Bautista Granell escrivia “que la villa de Sueca es la sucesora de la extinguida ciudad romana que se llamó Sucro”8, qui al·ludeix a criteris etimològics: “Nuestra villa se llamó Sueca, sin duda, por corrupción o defectuosa pronunciación del sustantivo Sucro”. Finalment, Burguera Serrano, basant-se en Luci Floro, va dir que “Sueca está emplazada frente a Laurona (Llaurí), donde los historiadores romanos asientan la mansión sucronense”9. A Sueca, a penes s’han trobat restes arqueològiques. Podem trobar tant en Burguera Serrano10 com en la tesi de Chofre Navarrete11 o en la gran obra de Pla Ballester 12 la curta llista d’objectes recuperats: tres troballes submarines i la resta ocasionals, d’origen ibèric i romà. Tot i l’interès de Nicolau Primitiu, Pla Ballester o Serrano Várez, mai es van realitzar excavacions arqueològiques a Sueca, doncs hi ha molt poques esperances de trobar cap vestigi antic en el seu substrat, degut al seu caràcter pantanós. Les poques restes recuperades s’han trobat en llocs com en La Torreta, el Camp de la Pedra, La Sènia, el 6

BLÁZQUEZ I DELGADO-AGUILERA, A., Avieno, Ora Marítima: edición crítica y estudio geográfico, Madrid, 1923, p. 111. 7 GAVALA I LABORDE, J., Mapa Geológico de España, Madrid, 1959, p. 113. 8 GRANELL, J. B., Historia de Sueca. Comprende desde los tiempos primitivos hasta el fin del siglo XVI, Sueca, 1890, pp. 98-102. 9 BURGUERA SERRANO, A. C., Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores, en los aspectos geográfico, militar, político, civil, estadístico, religioso, moral, productivo, económico, filosófico, sociológico, cultural, arqueológico, artístico y bio-bibliográfico; con notables ilustraciones, Valencia, 1921, p. 105. 10 Ibid., pp. 80-82. 11 CHOFRE NAVARRETE, M. L., Las ciudades de “Sicana” y “Sucro”…, pp. 213-215. 12 PLA BALLESTER, E., “Sueca”, G.E.R.V., XI, València, 1973, pp. 169-170. Edició Especial (2013-2017)

Carrer Moro o al municipi veí d’El Mareny. Així doncs, les teories actuals semblen indicar que l’actual zona de Sueca no seria més que un establiment agropecuari romà o una mena de factoria13. Avui dia, malgrat els esforços d’autors locals com Bautista Granell i el pare Burguera Serrano, l’única connexió entre Sucro i Sueca es limitava a l’origen del terme, a la seua toponímia, tot i que actualment està demostrat que el nom de Sueca prové del topònim àrab Suwáyqa (mercadet), diminutiu de Suq, que vol dir “mercat”14. A la Carta Pobla de Sueca, de l’any 1245, ja trobem el terme de Suecha15. Les altres possibles localitzacions de Sucro eren Alzira, Cullera i la ubicació més recent, a Albalat de la Ribera, que sembla la més encertada. A Alzira s’han trobat diverses restes (Cova dels Francesos, Cova de Julio, La Murta), com per exemple de ceràmica romana (entre els segles I-IV d.C.), per la qual cosa s’especula com a possible ubicació d’una vil·la romana. Malgrat aquestes troballes, i amb la possibilitat de nous estudis sobre aquestos jaciments descoberts, la riuada de l’any 1982 va significar la pèrdua sistemàtica de molts materials. El més probable és que ens trobem davant d’una zona de pas o assentament esporàdic. Per tant, s’ha descartat la possibilitat de que Sucro es trobara a l’actual ciutat d’Alzira o al seu terme, a falta de proves més concloents. Pel que fa a Cullera, la part que més interessa als especialistes és la zona de la Muntanya de Cullera, on a 219 m. d’altura trobem l’oppidum ibèric (s. IV aC), a l’Alt del Fort, tradicionalment vinculat a la ciutat de ibèrica de Sicana per alguns autors clàssics. Tot i això, no s’han trobat les suficients restes 13

CHOFRE NAVARRETE, M. L., Las ciudades de “Sicana” y “Sucro”…, p. 222. 14 FURIÓ, A., “De la societat islàmica a la feudal. La conquesta i la colonització de Cullera”. II Jornades d’estudis de Cullera, 1998, pp. 321-367. 15 FURIÓ, A., La Carta Pobla de Sueca. 24 de febrer de 1245, Sueca, Ajuntament de Sueca, 1995.

romanes per arribar a la conclusió de que en eixe emplaçament o a la zona del voltant es poguera assentar l’antic oppidum iberoromà de Sucro. Tot sembla apuntar que Cullera seria el Portum Sucrone, és a dir, el port de l’oppidum (recinte o ciutat fortificada) de Sucro. Albalat de la Ribera té un gran valor geogràfic, junt al riu Sucro -zona de pas de mercaderies- i la Via Augusta (principal eix viari del País Valencià). Es van trobar restes arqueològiques en unes obres públiques, en març de 1961. Aquest fet va atraure l’atenció d’especialistes com Tarradell, Fletcher Valls i Pla Ballester. Visitaren l’Alteret de la Vintivuitena, on trobaren restes arqueològiques en superfície. Les excavacions de Xavier Vidal i Carmen Martínez (entre 1996 i 1998) al nucli urbà van traure a la llum una vivenda i diferents cases, tanmateix com a la zona de l’Alteret de la Vintivuitena. Ens trobem davant d’un conjunt de restes romanes molt important per al futur de la investigació de la zona. Vidal defensa la teoria de que “Sucro podria haver estat en Albalat per la seua meravellosa situació geogràfica [...]. L’assentament estaria en un turó dominant un punt en el que el Xúquer passaria a discórrer de forma més regular per un curs més definit, de fàcil accés [...]. La funció de Cullera seria la de Portus de la ciutat de Sucro, que deuria estar més cap a l’interior com en les grans ciutats del Mediterrani” 16 . Aquesta teoria, fins l’actualitat, i a falta de nous estudis, sembla la més coherent i lògica. L’Alteret de la Vintivuitena és la clau, però fins aleshores, aquest jaciment iberoromà continua esperant la resolució de nous estudis que il·luminen aquest estancat tema.

BOHIGUES, P., “Disputa cuádruple por Sucro”, Levante EMV, 7 de febrer de 2010 [consulta: 18 de febrer de 2013]. Disponible en: http://www.levante-emv.com/comarcas/2010/02/07/disputacuadruple-sucro/676565.html. Edició Especial (2013-2017)

3. Conclusions Fins al segle XX, les possibles localitzacions que situaven Sucro a Sueca no es basaven més que en criteris toponímics17, com hem vist amb el pare Fita o en Granell; tot i que ni l’aspecte toponímic ni la seua localització geogràfica recolzen a dia d’avui eixa teoria. El traçat de la Via Augusta i les distàncies entre les seues postes ha sigut el principal factor per a arribar a aquesta conclusió, doncs tenint en compte aquest traçat, ni Sueca ni Cullera poden ser l’emplaçament de Sucro. Atenent a l’Itinerari d’Antoní 18 i a les distàncies indicades entre Valentia i la posta de Sucronem, l’única possible relació entre Sueca i Sucro seria la distància entre aquesta i València, tot i que Albalat també restaria dintre de les milles indicades, de forma aproximada. Però com trobem a l’obra de Morote Barberá, Sueca i Cullera queden a certa distància de la via. La Via Augusta passava per Sucro, per tant, sols restarien les possibilitats d’Albalat de la Ribera o Alzira. No obstant, com ja s’ha indicat anteriorment, a falta de noves excavacions, res indica que Alzira siga la ubicació actual de Sucro, restant Albalat i el seu jaciment de l’Alteret de la Vintivuitena com l’única opció admesa actualment entre els investigadors. 4. Bibliografia ARASA I GIL, F., “La Vía Augusta en el País Valenciano”. Anas, 21-22, 2008/2009, pp. 341-381. BURGUERA SERRANO, A. C., Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores, en los aspectos geográfico, militar, político, civil, estadístico, religioso, moral, productivo, económico, filosófico, sociológico, cultural, arqueológico, artístico y 17

CHOFRE NAVARRETE, M. L., Las ciudades de “Sicana” y “Sucro”…, p. 42. 18 També trobem la posta de Sucrone a altres itineraris, com als Vasos de Vicarello o Apol·linars i a l’Anònim de Ravenna.

bio-bibliográfico; con notables ilustraciones, València, 1921. BLÁZQUEZ, A., Avieno. Ora Marítima: edición crítica y estudio geográfico, Madrid, 1923. CHOFRE NAVARRETE, M. L., Las ciudades de “Sicana” y “Sucro”: su localización a través de las fuentes, Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2002. DÍAZ JIMÉNEZ, J. E., Compendio de las Hazañas Romanas, Madrid, 1904. DUFOUR, A. H.; DOVUTENAY, T., El Globo Atlas Histórico de Geografía Antigua, de la Edad Media y Moderna, Madrid, 1862. FITA, E., “Desde el cabo de Gata hasta la boca del Júcar”. El Archivo, 4, 1890, pp. 1820. FURIÓ, A., La Carta Pobla de Sueca. 24 de febrer de 1245, Sueca, Ajuntament de Sueca, 1995. FURIÓ, A., “De la societat islàmica a la feudal. La conquesta i la colonització de

Edició Especial (2013-2017)

Cullera”. II Jornades d’estudis de Cullera, 1998, pp. 321-367. GAVALA I LABORDE, J., Mapa Geológico de España, Madrid, 1959. GÓMEZ MIEDES, B., La historia del muy alto e invencible rey Don Jaime de Aragón primero deste nombre llamado el “Conquistador”, València, 1584. GRANELL, J. B., Historia de Sueca. Comprende desde los tiempos primitivos hasta fines del siglo XVI, Sueca, 1890. MOROTE BARBERÁ, G., La Vía Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana. Vol. I (texto), València, Real Academia de Cultura Valenciana, 2002 (Ed. original, 1979). MOROTE BARBERÁ, G., La Vía Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana. Vol. II (documentación gráfica), València, Real Academia de Cultura Valenciana, 2002 (Ed. original, 1979).

El joc de poder entre Sertori i Pompeu a Hispania: la destrucció de Valentia (75 a. C.) Juan Antonio Montalbán Carmona rasetoil@gmail.com Com citar aquest article: MONTALBÁN CARMONA, J. A., “El joc de poder entre Sertori i Pompeu a Hispania: la destrucció de Valentia (75 a. C.)”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 24-29. ISSNe: 2530-4232

Resum: Les conseqüències de la guerra civil sertoriana a Hispania foren dures per a moltes ciutats romanes de la Península Ibèrica. La campanya de l’any 75 a. C. a l’actual territori valencià significà la destrucció de la ciutat de Valentia per les tropes pompeianes, en una pugna en que fins avui dia es conserven restes d’una curta però acarnissada batalla que significà la destrucció de la resistència sertoriana en aquest territori i la tortura i aniquilació de l’exèrcit defensor a la batalla del Túria. Paraules Clau: Quint Sertori, Pompeu Magne, guerres civils romanes, Valentia, batalla del Túria.

1. Introducció Les marxes de Luci Corneli Sul·la (88 a. C.) i Luci Corneli Cinna (87 a. C.) sobre Roma significaren la primera intervenció directa del món militar en el govern civil. Al llarg del segle I a. C., tant Roma com les seues províncies foren l’escenari de guerres civils (anys: 82 a. C.; 49 a. C.; i 43 a. C.) en les quals els romans s’enfrontaren per primera vegada entre sí, recorrent a l’exèrcit per a fins polítics. Estem davant dels primers exèrcits personals o privats, un recurs iniciat pel dictador Sul·la.

lleialtat. Eren, en la seua majoria, camperols sense terra reclutats als cantons rurals d’Itàlia, esperant l’accés a terres a canvi de la seua lleialtat al camp de batalla. D’aquesta forma, Sul·la va arribar a formar un mínim de vint-i-tres legions (uns 120.000 soldats, aproximadament, sense comptar les tropes auxiliars). Però la reordenació de la terra per Sul·la no feu més que provocar un problema més per a la ja debilitada República romana. Com va escriure Roldán Hervás: “los métodos de Sila de asegurar la tierra para sus soldados tendrían un resultado desastroso, al hipotecar para el resto de la República el orden y la seguridad de Italia”1. Durant la primera meitat del segle I a. C., les províncies hispanes es convertiran en un transcendental escenari de la política romana. Fins aleshores, l’interès romà en aquests territoris girava entorn als pobles autòctons i la seua dominació. No obstant, a partir d’aquest moment utilitzaran aquest espai com a un escenari més de la pugna de faccions per a la recerca del poder absolut a Roma2. L’oposició del popular Quint Sertori a Hispania (83 a. C – 72 a. C.) contra el govern senatorial de Sul·la 1

No podem entendre els exèrcits personals com un contingent de mercenaris, doncs estaven formats per ciutadans romans, als quals compraven la seua Edició Especial (2013-2017)

ROLDÁN HERVÁS, J. M., El ejército romano de la República romana, Madrid, 1996, p. 57. 2 La Península Ibèrica oferia grans oportunitats logístiques, així com una gran quantitat de matèries primes, important per a qualsevol projecte (BARCELÓ, P.; FERRER, J. J., Historia de la Hispania romana, Madrid, 2007, p. 177).

no fou més que l’últim episodi d’una cruenta guerra civil començada anys enrere pel segon. Cal tindre en compte que Sertori no era hispà, sinó d’origen sabí, de forma que Hispania no fou més que un mitjà per aconseguir els seus propòsits 3 . Amb la guerra de Sertori, les províncies occidentals i, concretament, les dues Hispànies, entraren dintre de la crisi republicana4. 2. La revolta de Sertori a Hispania. L’inici del conflicte armat (83 – 76 a. C.) Amb el retorn de Sul·la d’Orient i el conseqüent “colp d’Estat”, l’any 88 a. C., el nou dictador va considerar necessari remodelar l’Estat, trobant indispensable la restauració del vell ordre tradicional, així com una sèrie de reformes amb el propòsit d’enfortir el senat amb homes de la seua confiança5. Amb el poder militar es va autoproclamar dictador, procedint a l’eliminació de tots els seus rivals polítics mitjançant les “proscripcions” o “llistes d’enemics públics” (App., BC I, 11, 95). La primera gran amenaça del nou règim es va produir durant la revolta de Quint Sertori, un exiliat víctima de les proscripcions de Sul·la. Sertori, antic lloctinent de Gai Mari6. Per aquest motiu, el dictador va enviar un exèrcit a la Península Ibèrica. El lloctinent de Sertori, M. Livi Salinator, fou derrotat en combat, de forma que Sertori no va tindre altra opció que refugiar-se al nord d’Àfrica. Seria des d’ací, l’any 80 3

ROLDÁN HERVÁS, J. M., Historia Antigua de España, vol. I, Madrid, UNED, 2001, p. 273. 4 ROLDÁN HERVÁS, J. M., La República romana, vol. I, Madrid, Cátedra, 1987, p. 514. 5 Amb eixe propòsit va realitzar reformes que afectaren a magistratures i sacerdocis, a la vida provincial i als drets. Va elevar el nombre de senadors a sis-cents, duplicant els escons tradicionals amb oficials fidels a ell, majoritàriament procedents de l’ordre eqüestre. No obstant, un major nombre de senadors “titelles” no foren suficients per a revitalitzar el senat, mostrant-se com un organisme inútil en mans del dictador (ROLDÁN HERVÁS, J. M., Historia Antigua..., p. 275. 6 Quint Sertori havia estat anomenat governador d’Hispania Citerior, però amb la segona marxa de Sul·la sobre Roma fou destituït, convertint-se en un personatge públic enemic. Edició Especial (2013-2017)

a. C., d’on Sertori partiria cap a la península novament, amb les forces renovades amb un contingent híbrid format per legionaris romans exiliats i tropes africanes. Des de Mauritània va desembarcar en Baelo (Tarifa), donant inici a la guerra sertoriana i constituint-se com a l’últim focus de resistència al règim dictatorial de Sul·la7. Sertori va establir un gran nombre d’aliances amb els diferents poblats indígenes, els quals, junt a la base d’exiliats romans i les tropes africanes, formaren el seu exèrcit rebel (Plut., Sert. 14). A Baelo va derrotar al governador d’Hispania Ulterior, dirigint-se sense grans obstacles cap a la Lusitania (encara un territori salvatge, el qual amenaçava els interessos de la província d’Ulterior). C. Metel Pius fou anomenat nou governador de la província i enviat al capdavant de dues legions per frenar l’avanç de Sertori. No obstant, la seua incursió cap a terres lusitanes acabà de forma negativa per als interessos senatorials: Sertori, amb el coneixement del terreny i aliat de les tropes indígenes, va sotmetre a Metel. Tanmateix, en la part oriental, el lloctinent sertorià Luci Hirtuleu derrotava als governadors de la Citerior i de la Narbonensis. Sul·la havia subestimat a Sertori, i aquest havia donat un gran pas, dominant gran part de la península. Amb Metel refugiat a Corduva (Còrdova) l’any 77 a. C., Sertori tenia via lliure a tot l’ample peninsular. Un altre general sertorià, M. Perpenna, es va reunir amb Sertori conduint les forces restants de l’exèrcit de M. Emili Lèpid (derrotat anteriorment per Pompeu). Sertori, amb el control de tota la província de la Citerior, es va dedicar a reordenar el territori, engrossint les seues tropes amb els pobles indígenes. Fins i tot va formar un nou senat i va designar magistrats els exiliats. També va entrenar als indígenes amb les tàctiques militars romanes, per mitjà de la creació de l’escola d’Osca (Osca). 7

ROLDÁN HERVÁS, J. M., La República..., p. 512.

Davant els diversos fronts de guerra (Àsia Menor, Macedònia, etc.), els reforços esperats per Metel van tardar en arribar. Seria un jove Gneu Pompeu qui aconseguiria ser enviat en lloc dels cònsols a Hispania, gràcies a la intervenció del seu aliat a Roma, L. Marc Filip. 3. L’arribada de Pompeu i el canvi del curs de la guerra (76 – 75 a. C.) L’arribada de Pompeu a la península va permetre a Metel reprendre els enfrontaments. Sertori havia d’evitar un enfrontament decisiu, doncs seria desfavorable per als seus interessos si s’unien els exèrcits de Pompeu (al nord) amb els de Metel (en la Ulterior). Per aquest motiu, Sertori necessitava crear dos fronts de guerra. En la campanya de l’any 76 a. C., Sertori va enviar a Perpenna al territori entre l’Ebre i el Túria, amb la tasca de rebutjar a Pompeu; mentre que Hirtuleu, a la Lusitania, entretenia a Metel. En canvi, Sertori es va situar a l’interior, a punt per a acudir a qualsevol dels dos fronts. Per la seua banda, l’estratègia de Pompeu va consistir en avançar per la costa mediterrània, lliurant els punts enemics per poder avançar cap a l’interior. Va franquejar l’Ebre i va avançar cap al sud sense cap problema, tot i que seria aturat per Sertori, qui posaria en setge la ciutat de Lauro (Llíria?) per evitar que Pompeu avancés cap al quartell sertorià en Valentia. Després de derrotar a un destacament de Pompeu, la ciutat va haver d’entregar-se a Sertori, rebutjant a les tropes senatorials novament a la zona de l’Ebre. Tot i el fracàs de Pompeu a la costa mediterrània, a l’altre front Metel derrotava a Hirtuleu a Italica (Santinponce, Sevilla), trencant així el front occidental, un gran contratemps per a Sertori. Tot i això, l’any següent, el 75 a. C., l’estratègia no va variar gaire: continuava pensant que l’única forma de derrotar la causa senatorial era mantindre a l’enemic

Edició Especial (2013-2017)

dividit en dos fronts. D’aquesta forma va poder mantindre ocupat a Metel, fins que en un segon combat decisiu aquest va derrotar completament l’exèrcit restant d’Hirtuleu. Així doncs, quedava lliure el camí de Metel per acudir en ajuda del front oriental. Açò ajudaria al seu aliat Pompeu per a derrotar l’altre exèrcit sertorià en la batalla del Túria (Plut., Pomp. 18-19). Una vegada derrotat l’exèrcit sertorià, els lloctinents de Sertori, guarnits rere els murs de Valentia, van ser incapaços de detenir a Pompeu, qui va massacrar i cremar la ciutat. A continuació ens centrarem en els principals aspectes de la campanya de l’any 75 a. C., important per al devenir de la guerra i que va tindre com a protagonista les nostres terres. 4. La campanya de l’any 75 a. C.: la destrucció de Valentia Com hem vist, amb la derrota d’Hirtuleu al front occidental Metel tenia via lliure per reunir-se amb l’exèrcit de Pompeu, i donar un colp definitiu al debilitat exèrcit sertorià, dividit en dos fronts: Sertori continuava en una zona més interior, mentre el seus altres generals, Perpenna i Herenni, es van refugiar en la ciutat de Valentia. Però aquests foren derrotats per Pompeu en la batalla del Túria, havent de retirarse a la vall del Xúquer, on es van reagrupar les forces de Sertori. A dia d’avui, a part de les fonts clàssiques, una eina important per a l’estudi d’aquest conflicte a Valentia ens l’ofereix l’arqueologia. Des de l’any 1987, les excavacions a l’Almoina8 han tret a la llum una gran quantitat de troballes claus per a una millor comprensió del devenir de la batalla front a les portes de la ciutat. La destrucció de la ciutat a mans de Pompeu es va donar després de la seua victòria en la batalla front a la ciutat, coneguda com a batalla del 8

Els 2.500 m2 de recinte i els 4,5 m. de potencia estratigràfica de l’Almoina, ens ha proporcionat una completa evolució de la zona monumental de la València romana.

Túria, en la qual, com hem vist, va derrotar als generals Perpenna i Herenni, causant la mort de més de 10.000 homes, així com la mort del segon d’aquest generals. Les restes de la massacre de la ciutat les trobem a l’angle sud-est de l’Almoina 9 , trobant un total de catorze cossos esquarterat (menys un cos, la resta eren de soldats joves, entre els 17-22 anys d’edat)10, en meitat d’un fort nivell d’incendi entre el fòrum i les dos tabernae. Tanmateix, trobem diverses restes d’armes: umbons metàl·lics d’algun escut; fragments de pila (s’ha trobat restes de pila tant del tipus lleuger com del pesat); dos pendons; un ganivet; la queixera d’un casc; i una pedra rodona, segurament d’un projectil de ballista11. Els umbons són possiblement d’origen lusità, lo qual no seria d’estranyar, tenint en compte que l’exèrcit sertorià estava format en gran mesura per pobles celtibers. Segons Alapont, Calvo i Ribera, podria ser la peça central d’un scutum ibèric utilitzat per la infanteria pesada 12 . Aquesta mescla d’elements romans amb indígenes és un exemple de lo que fou aquest conflicte, en el qual els exèrcits senatorials estaven formats per legionaris romans. Tot i que cal matissar que, per exemple, Pompeu va fer bon ús de pobles ibers de la vall de l’Ebre com a tropes auxiliars; mentre que l’exèrcit de Sertori era, com ja hem dit, una hibridació d’elements romans, africans i hispans.

destrucció i incendi. Els cossos que s’han trobat presenten els membres dispersos, amb un gran nivell de violència: alguns d’ells decapitats i amb braços o cames amputades; un altre cos presenta un empalament en vida. És junt a les restes humanes on s’han trobat les restes armamentístiques mencionades, així com una gran quantitat de ceràmica i unes poques monedes13. Les fonts històriques ens parlen de la destrucció de la ciutat l’any 75 a. C. per Pompeu, com a conseqüència de la derrota a la batalla del Túria de les tropes sertorianes. Aquest suposat nivell de destrucció estudiat en l’Almoina ha donat una cronologia del primer quart del segle I a. C., entre els anys 80-70 a. C.14. Abans de que l’exèrcit senatorial poguera reunificarse, Sertori va atacar l’exèrcit pompeià, a prop de l’actual Alzira, a la batalla de Sucro, la qual es va decidir -malgrat l’estratègia d’aquest- a favor dels segons, gràcies a l’arribada a temps de Metel amb el seu exèrcit.

Ens trobem davant d’un testimoni directe de la brutalitat i l’horror de la guerra social romana a la ciutat de Valentia. Un autèntic nivell de saqueig,

El front es va desplaçar cap al nord, a la ciutat de Segontia (Sigüenza), on els dos exèrcits, ja unificats, es van tornar a enfrontar, cobrant-se una nova derrota per a la causa rebel. Sertori i Perpenna fugiren cap a Saguntum. L’estratègia de Pompeu i Metel fou tornar a dividir les seues forces. Sertori va decidir anar en persecució del primer, tot i que en cap moment es va decidir a establir cap enfrontament directe. Finalment, Sertori es va retirar cap a Clunia, on va acudir ràpidament Pompeu a posar en setge la ciutat. Sertori no va tindre més opció que refugiar-se en un

En altres parts de la ciutat també han sorgit restes del nivell de destrucció, com indicis de cremació al carrer d’El Salvador (LLORENÇ ALAPONT, M.; CALVO GÁLVEZ, M.; RIBERA I LACOMBA, A., “La destrucción de Valencia por Pompeyo (75 a. C.)”. Quaderns de difusió arqueològica, 6, 2010, pp. 1-39, p. 28). 10 LLORENÇ ALAPONT, M.; CALVO GÁLVEZ, M.; RIBERA I LACOMBA, A., “La destrucción de...”, p. 35. 11 Ibid., p. 11. 12 Ibid., p. 18. Edició Especial (2013-2017)

De procedència itàlica, tanmateix com les restes de ceràmica. Cal destacar una d’aquestes monedes, un denari de l’any 77 a. C., doncs han confirmat que les proves arqueològiques i els textos dels historiadors clàssics tenen una certa concordança (LLORENÇ ALAPONT, M.; CALVO GÁLVEZ, M.; RIBERA I LACOMBA, A., “La destrucción de...”, pp. 14-15 i 35). 14 LLORENÇ ALAPONT, M.; CALVO GÁLVEZ, M.; RIBERA I LACOMBA, A., “La destrucción de...”, p. 16.

dels seus últims bastions, la terra dels vascons, per a passar l’hivern i ordenar la llista -ja curta- de possessions i de tropes; però sense perdre mai de vista la zona de la vall de l’Ebre, important estratègicament per a ell, doncs dominava el pas cap al sud. La campanya va acabar amb un gran avantatge per a les tropes senatorials. Tot i això, Sertori no es va rendir, de forma que la guerra amenaçava en allargarse de forma indefinida: Pompeu envià una carta al senat romà, exigint més recursos per acabar la guerra el més aviat possible; per la seua part, Sertori va intentar establir un pacte amb el rei Mitridates IV del Pont, enemic de Roma, però ja era massa tard. 5. El final de la guerra: la derrota sertoriana i l’ascens de Gneu Pompeu L’any 74 a. C., els dos procònsols, Pompeu i Metel, acabaren amb la resistència enemiga. En dos fronts, van atacar els principals punts enemics, fent notar la superioritat logística romana front a la indígena. Tan sols unes poques ciutats de l’Ebre quedaven fidels a Sertori, entre desercions i conjuracions. Sertori va tractar de tallar els abandons amb mesures de càstig molt cruels, la qual cosa va ocasionar la pèrdua del respecte per part dels seus subordinats, provocant irremediablement el seu assassinat l’any 72 a. C. per mitjà d’un complot organitzat pel seu lloctinent Perpenna. Aquest mateix any, ja amb la guerra acabada, Pompeu va aniquilar la resta de l’exèrcit sertorià, baix el comandament del traïdor Perpenna. Pompeu va establir a Hispania uns forts llaços de clientela gràcies a la repartició de terres entre els seus seguidors, així com la concessió de la ciutadania romana a tots aquells pobles indígenes que l’havien ajudat com a auxilia de les legions en les seus batalles hispanes. Cal tindre en compte que ens trobem en una regió (la vall de l’Ebre i la costa mediterrània) amb un fort procés de romanització,

anterior al conflicte sertorià, de forma que en aquests territoris les mesures de Pompeu encara foren més generoses. 6. Conclusions La destrucció de Valentia fou un succés més de la llarga crisi en que la República romana estava immersa 15 . En les guerres civils trobem una gran quantitat d’exemples de destruccions, saquejos, matances, etc. Allò que va succeir amb la destrucció de Valentia no fou més que un exemple de la dinàmica del moment, on moltes altres ciutats revoltades, tant itàliques com provincials, van sofrir el mateix destí. Sertori mai fou guanyat en combat, derrotant a tots els seus enemics, tot i que va influir en la seua causa la fràgil competència dels seus aliats, derrotats en diverses ocasions. Així trobem la derrota de Perpenna i Herenni a Valentia l’any 75 a. C., derrotats per Pompeu. Molts altres nuclis urbans hispans foren destruïts en la guerra civil. Va significar l’últim renàixer de la cultura indígena, que amb la derrota de Sertori fou ràpidament substituïda per la cultura romana16. 7. Bibliografia BARCELÓ, P.; FERRER, J. J., Historia de la Hispania romana, Madrid, 2007. ESCRIVÀ CHOVER, I.; RIBERA I LACOMBA, A.; VIOQUE HELLÍN, J., Guia del centre arqueològic de l’Almoina, València, 2010. GONZÁLEZ ROMÁN, C., La República Tardía: cesarianos y pompeyanos, Torrejón de Ardoz, Akal. Historia del Mundo Antiguo, 1990. LLORENÇ ALAPONT, M.; CALVO GÁLVEZ, M.; RIBERA I LACOMBA, A., “La destrucción de Valentia por Pompeyo (75

15 16

Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p. 33. Ibid., p. 34.

a. C.)”. Quaderns de difusió Arqueològica, 6, 2010, 39 pp. RODRÍGUEZ NEILA, J. F., Los Gracos y el comienzo de las guerras civiles, Torrejón de Ardoz, Akal. Historia del Mundo Antiguo, 1990.

Edició Especial (2013-2017)

ROLDÁN HERVÁS, J. M., La República romana, vol. 1, Madrid, Cátedra, 1987. ROLDÁN HERVÁS, J. M., El ejército de la República romana, Madrid, 1996. ROLDÁN HERVÁS, J. M., Historia antigua de España, vol. I, Madrid, UNED, 2001.

El teatre romà de Saguntum: un abans i un després Juan Antonio Montalbán Carmona rasetoil@gmail.com Com citar aquest article: MONTALBÁN CARMONA, J. A., “El teatre romà de Saguntum: un abans i un després”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 30-34. ISSNe: 2530-4232

Resum: Acudir al teatre era una de les activitats d’oci preferides pels romans. En aquest edifici gaudien de les representacions còmiques i tràgiques. Al territori valencià, a excepció del teatre de Sagunt, no es coneix cap altre. En aquest article analitzarem el cas del teatre de Saguntum i el conflicte de les restauracions arquitectòniques d’edificis i monuments històrics a partir d’aquest. Paraules Clau: teatre romà, ludi, arquitectura romana, Saguntum.

1. Questions prèvies: l’entreteniment al món romà Al món romà, el teatre era l’edifici on es duien a terme les representacions, tant còmiques com tràgiques, acompanyades de música i dansa. El principal llegat sobre les seues característiques el trobem al llibre Vè de Vitruvi, De architectura 1 (escrit en torn al 30-25 a. C, és un conjunt de notes i apunts escrits en diversos moments). Abans de l’any 55 a. C. els teatres romans eren relativament menuts i eren construïts amb fusta per al desenvolupament dels ludi. Però, a partir d’aquesta data, Pompeu inicià la construcció d’un nou format de teatres: més grans i de pedra (per exemple, el teatre de Pompeu al Camp de Mart). Aquests teatres tenien un aforament entre 15.000 i 20.000 seients. Al territori valencià sols s’ha 1

Per a més informació sobre el teatre llatí en Vitruvi, veure: GROS, P., “El teatre llatí segons Vitruvi. El paper del edificis d’espectacle al urbanisme hel·lenístic i imperial”. Braçal, 10, 1991, pp. 17-21; o també MAR, R., “Vitrubio y la tipología de los teatros augústeos. Un problema de interpretación histórica”. Braçal, 10, 1994, pp. 23-44. Edició Especial (2013-2017)

documentat el teatre de Saguntum. Això, no obstant, no vol dir que no existiren d’altres, tan sols que no estan documentats arqueològicament. Els teatres tenien un origen basat en pràctiques religioses. A més, han de ser entesos com a eines emprades pel poder romà per consolidar la identitat romana a les ciutats 2 , especialment en època imperial, a partir de la reforma urbanística d’August. Així doncs, amb aquesta política imperial3 els edificis d’entreteniment s’estendran a l’ample dels territoris romans, sent el teatre 4 , entre tots ells, els més construïts en un primer moment5. Tanmateix, en la seua erecció col·laboraran les aristocràcies locals, trobant en aquests edificis públics una oportunitat de 2

RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ, O., Hispania arqueológica. Panorama de la cultura material de las provincias hispanorromanas, Sevilla, Universidad de Sevilla, Sevilla, 2011, p. 80. 3 L’arquitectura teatral com a instrument al servei del poder polític, en JIMÉNEZ SALVADOR, J. J., “Teatro y monumentalización urbana en Hispania”. Braçal, 10, 1994, pp. 53-74, p. 74. 4 Dintre de les reformes al teatre, August va intentar, entre altres mesures, “educar” als espectadors, intentant fer-los més cultes i propicis a percebre el contingut moral de les obres representades. No obstant, va resultar una mesura impossible de dur a la pràctica, sent aquests assistents cada vegada més indisciplinats (GUILLÉN, J., Urbs Roma. Vida y costumbres de los romanos II. La vida pública, Salamanca, Ediciones Sígueme, 1995 (Ed. original 1978), pp. 410412). 5 Segons les restes arqueològiques trobades, tant els amfiteatres com els circs compten amb menys exemplars a la geografia de la Tarraconense, trobant-ne tan sols a la capital Iulia Urbs Triumphalis Tarraco (RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ, O., Hispania arqueológica..., p. 82). No totes les ciutats disposaven dels suficients recursos per a la construcció d’un circ ni suportar els seus espectacles, de forma que es buscava alguna cosa més econòmica, trobant una eixida amb els teatres (MAR, R., “Vitrubio y la tipología...”, p. 25). El 80% dels teatres documentats foren erigits entre temps d’August i la dinastia juli-claudia (JIMÉNEZ SALVADOR, J. J., “Teatro y monumentalización...”, p. 67).

guanyar-se el favor dels ciutadans pensant de cara a unes pròximes eleccions; al mateix temps que reforcen el llaç de la seua confiança amb el nou règim establert. A diferència dels teatres actuals, on les representacions no tenen un patró establit, al món romà estaven vinculades amb la festa del déus, representades en ocasió dels ludi, tant fixos (set) com extraordinaris (cinc). Entre els fixos, trobem: 1) els ludi Romani, magni o maximi (novembre); 2) els ludi Plebei (novembre); 3) els ludi Ceriales (abril); 4) els ludi Apollinares (juliol); 5) els ludi Megalenses (abril); 6) els ludi Florales (abril); i 7) els ludi Palatini (gener). I entre els extraordinaris trobem: 1) els ludi uotiui; 2) els ludi dedicatorii; 3) els ludi triumphales; 4) els ludi saeculares; i 5) els ludi funebres6. L’organització de les festes requeia sobre el pretor, qui s’encarregava de totes les despeses, a la par que s’enduia tots els honors i, també, les queixes. Respecte a l’elecció prèvia de les obres a representar, es solia tindre més en compte les preferències del públic que la fama de l’obra. Entre aquestes representacions, trobem les flíaques, l’atelana, el mim, l’embolium, les tragèdies i les comèdies, les pantomimes i les pírriques7. Un altre aspecte a tindre en compte al teatre romà és la generalitzada utilització de les màscares, l’expressió de les quals va variar amb el pas del temps i les preferències de cada època. Entre la tipologia de màscares, trobem les màscares tràgiques, les màscares satíriques i les màscares de la comèdia nova.

A l’antiga Roma, el treball teatral era considerat una deshonra. Per això mateix no era estrany trobar entre les files de les companyies teatrals a estrangers, esclaus i lliberts. A mode d’exemple, ni els senadors ni la seua família podien tindre cap relació amb un actor, així com les dones que exercien aquesta tasca eren comparades amb les meretrius8. Cal afagir que, a diferència de Grècia, a Roma trobem tant homes com dones en les representacions teatrals. No obstant, aquesta consideració va variar amb el pas del temps, trobant, per exemple, còmics ben considerats cas del comediant Quint Roscio de Lanuvi, amic personal del dictador Sul·la i mestre de Ciceró; o l’actor tràgic Esop. Aquests, entre d’altres, foren obsequiats i pagats notablement pels contractants, així com per els emperadors. El propi emperador Neró, escriu José Guillén, va obsequiar en unes festes als còmics i als atletes amb 2.200.000 sestercis, sent durant el seu regnat una etapa de proliferació d’actors entre les famílies nobles de Roma9. 2. El teatre romà de Sagunt En la segona meitat del segle III a. C., els saguntins entraren en contacte amb les cultures de Cartago i de Roma, situant-se com a centre precursor d’un casus belli que ben aviat causaria l’esclafit de la Segona Guerra Púnica (218 – 201 a. C.), la qual degeneraria en un canvi notable pel que fa a l’aspecte econòmic, geogràfic i sociocultural de la part occidental de la mediterrània. Amb l’adaptació de l’antiga Arse a les costum dels romans, es va dur a terme la reorganització urbanística i això inclogué la construcció dels diferents edificis públics. L’orografia de Saguntum fou propicia per a establir la cavea10 del teatre a la 8

En l’obra magna de José Guillén es fa un recull de les representacions teatrals al món romà, explicades breument: GUILLÉN, J., Urbs Roma..., pp. 383-384. 7 Més informació sobre aquestes representacions teatrals en: GUILLÉN, J., Urbs Roma ..., pp. 385-400. Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p. 406. Ibid., p. 409. 10 Per a més informació sobre el caire arquitectònic del teatre, veure: HERNÁNDEZ, E.; LÓPEZ, M.; PASCUAL, I; ARANEGUI, C., “El teatro romano de Sagunto”. Cuadernos de Arquitectura Romana, 2, 1993, pp. 25-42. 9

pendent d’un turó11; per tant el teatre fou el resultat d’un sistema constructiu adaptat a les característiques físiques del terreny12. D’aquesta forma, el teatre fou erigit en la part nord del turó que domina tot la vall del riu Palància, entre l’actual ciutat i el castell, sobre l’any 50 d. C., integrat dintre de la política de reconstrucció urbanística d’August. En conseqüència, el teatre de Saguntum fou erigit junt al fòrum, formant un projecte unitari, amb una funció eminentment de difusió del culte imperial de caràcter dinàstic13.

perquè desmantellaren les reformes del teatre 15 . Consistia en arrancar el marbre que cobria les capes arqueològiques (grades i cos escènic). Ara bé, realment les restes podrien suportar el desmantellament del marbre sense destruir, parcialment o completa, el registre arqueològic? El que es va iniciar com a una disputa cultural, va acabar sent un conflicte polític.

3. La restauració del teatre romà de Sagunt. Un abans i un després “El teatro romano de Sagunto se ha convertido en la piedra de toque de la práctica de la restauración de monumentos históricos y en válvula de escape de distintas tensiones, más bien políticas que culturales, hecho que ocurre muy pocas veces con motivo del tratamiento dado a un edificio antiguo” 14 . Amb aquestes paraules, Aranegui Gascó sintetitzava el problema de la restauració del teatre de Sagunt, i de tots els problemes que això va comportar. El teatre de Sagunt fou restaurat entre els any 1992 i 1994, a mesura del projecte portat a terme pels arquitectes Giorgio Grassi i Manel Portaceli. Ben aviat no tardaren en arribar les primeres queixes sobre el projecte. El dia 2 de gener de l’any 2008, el Tribunal Suprem va donar divuit mesos a la Conselleria de Cultura i a l’Ajuntament de Sagunt 11

L’orografia, doncs, va facilitar la construcció de les graderies, tot i que per a la construcció del cos escènic fou necessari salvar el desnivell de la roca amb un aterrossament (HERNÁNDEZ HERVÁS, E., “El teatro Romano de Sagunto. Sistema constructivo del cuerpo escénico. Estado de la cuestión”. Saguntum, 20, 1986, pp. 243-256, pp. 243-244; cf Id., “Nuevas excavaciones arqueológicas en el teatro romano de Sagunto”. Braçal, 10, 1994, pp. 75-91, p. 81. 12 HERNÁNDEZ HERVÁS, E., “El teatro Romano de Sagunto...”, p. 244. 13 RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ, O., Hispania arqueológica..., p. 81; JIMÉNEZ SALVADOR, J. J., “Teatro y monumentalización...”, pp. 56-57. 14 ARANEGUI GASCÓ, C., “El teatro latino: antigüedad y actualidad”. Braçal, 10, 1994, pp. 10-15, p. 11. Edició Especial (2013-2017)

El teatre romà de Saguntum abans de la restauració (Hernández Hervás, 1994: 77).

Segons Renato Bonelli, “Ogni operazione dovra’essere subordinata allo scopo di reintegrare e conservare il valore espressivo dell’opera, poiche’ l’intento da raggiungere e’ la liberazione della sua vera forma”16. Certament, la reconstrucció mimètica de la cavea no encaixa ni amb la galeria ni amb la vertadera secció dels antics relleus. Grassi, un dels dos directors del projecte de restauració, escrigué que “Els conversacionistes més radicals [...] compten en les seues files amb un gran nombre d’arquitectes [...] i tots aquests [...] parteixen del pressupòsit d’una suposada fractura incurable entre el passat i el 15

“El teatre romà de Sagunt haurà de destruir la restauració”. En Vilaweb [en línea]. [Consulta el 15 d’Octubre de 2013]. Disponible en: http://www.vilaweb.cat/noticia/2684752/20080102/noticia.html. 16 BONELLI, R., Restauro – Il restauro architettonico (ad vocem), vol. XI, Venecia/Roma, Enciclopedia Universale dell’Arte,, 1963, pp. 344-351; traducció: “Tota operació haurà d’estar subordinada a la finalitat de reintegrar i conservar el valor expressiu de l’obra, perquè el que es tracta d’aconseguir és l’alliberament de la seua vertadera forma”.

present, entre cultura antiga i contemporània, entre arquitectura històrica i món modern”17. Així, trobem dos corrents: aquells defensors de la restauració de Grassi i Portaceli que afirmen que aquests actuaren en tot moment superposant i anteposant els criteris, programes i estètiques del present, tot i que feriren el valor documental de les restes; en canvi, la majoria de les veus coincideixen en el fet de que allò que s’ha fet amb el teatre de Sagunt no és més que el que s’ha d’evitar en qualsevol monument històric 18 , per tal d’evitar la destrucció del vincle entre el passat i el present, entre l’antiguitat i la modernitat. En aquesta línea, va escriure l’arquitecte Gónzales Moreno-Navarro: “La obra de Grassi y Portaceli en el teatro de Sagunto arroja sombras de duda en dos aspectos esenciales del método de la restauración monumental: la elección del planteamiento de la intervención en función de las circunstancias y los objetivos, y la relación (causal y secuencial) entre investigación histórica y proyecto arquitectónico”19. 4. Conclusions En el context de la restauració del teatre de Sagunt, va escriure Portaceli, l’altre director del projecte, que l’arquitectura del teatre romà de Sagunt estava allí present; tan sols és necessari fer-la reaparèixer de nou 20 . “Se utilizan materiales naturales, técnicas romanas (piedra, hormigón y ladrillo) indispensables para la estabilidad, mantenimiento y conocimiento del monumento, haciendo siempre evidente la diferenciación entre las partes originales y las rehabilitadas. Se ha rehabilitado la cávea con la recuperación de su perfil [...] que permite siempre el 17

GRASSI, G., “Una opinió sobre la restauració dels monuments (a propòsit del teatre de Sagunt)”. Braçal, 10, 1994, pp. 93-100, p. 98. 18 GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, A., “Restauración: método y arquitectura (A propósito del teatro de Sagunto)”. Informes de la construcción, vol. 45, 428, 1993, pp. 3-8, p. 4. 19 Ibid., p. 5. 20 PORTACELI, M., “La rehabilitación del teatro romano de Sagunto”. Braçal¸10, 1994, pp. 101-106, p. 102. Edició Especial (2013-2017)

diálogo entre los restos existentes y lo rehabilitado” 21 , paraules amb les que Portaceli resumia el projecte que estaven portant a terme. No obstant, de totes aquestes certeses, on està la essència original del teatre? Quants de nosaltres hem anat a Sagunt i ens hem aterrit davant dels grans blocs de marbre que foren dipositats sobre les restes documentals de l’autèntic teatre romà de Saguntum? Atenent novament a Bonelli, qui possiblement fou l’arquitecte que millor sintetitzà les bases de la restauració històrica, aquestes restauracions sempre tenen que conservar el valor expressiu de l’obra, mantindre la seua forma original i vertadera. Però, realment la conserva? 5. Bibliografia ARANEGUI GASCÓ, C., “El teatro latino: Antigüedad y actualidad”. Braçal, 10, 994, pp. 10-15. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, A., “Restauración, método y arquitectura (A propósito del teatro de Sagunto)”. Informes de la construcción, vol. 45, 428, 1993, pp. 3-8. GRASSI, G., “Una opinió sobre la restauració dels monuments (a propòsit del teatre de Sagunt)”. Braçal, 10, 1994, pp. 93100. GUILLÉN, J., Urbs Roma. Vida y costumbres de los romanos II. La vida pública, Salamanca, Ediciones Sígueme, 1995 (Ed. original, 1978). HERNÁNDEZ HERVÁS, E., “El teatro romano de Sagunto. Sistema constructivo del cuerpo escénico. Estado de la cuestión”. Saguntum, 20, 1986, pp. 243-256. HERNÁNDEZ, E.; LÓPEZ, M.; PASCUL, I.; ARANEGUI, C., “El teatro romano de Sagunto”. Cuadernos de Arquitectura Romana, vol. 2, 1993, pp. 25-42. HERNÁNDEZ HERVÁS, E., “Nuevas excavaciones arqueológicas en el teatro romano de Sagunto”. Braçal, 10, 1994, pp. 7591. 21

Ibid., p. 104.

JIMÉNEZ SALVADOR, J. J., “Teatro y monumentalización urbana en Hispania”. Braçal, 10, 1994, pp. 53-74. MAR, R., “Vitrubio y la tipología de los teatros augústeos. Un problema de interpretación histórica”. Braçal, 10, 1994, pp. 23-44.

Edició Especial (2013-2017)

PORTACELI, M., “La rehabilitación del teatro romano de Sagunto”. Braçal, 10, 1994, pp. 101-106. RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ, O., Hispania arqueológicas. Panorama de la cultura material de las provincias hispanorromanas, Sevilla, Universidad de Sevilla, 2011.

Valentia, breu aproximació als seus recursos i la seua població Juan Antonio Montalbán Carmona rasetoil@gmail.com Com citar aquest article: MONTALBÁN CARMONA, J. A., “Valentia, breu aproximació als seus recursos i la seua població”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 35-39. ISSNe: 2530-4232

Resum: L’antiga València romana era i és una terra amb grans probabilitats per a una agricultura expansiva i forta, activitat que predominava sobre la ramaderia. Gràcies a açò, ben prompte es convertiria en zona comercial -sobretot en època imperial-, amb la comercialització de productes com el peix i el seu posterior processat (garum o liquamen), o dels productes típics mediterranis (blat, oli i vi) cap als principals centres romans. Per contra, no tenia gaire recursos naturals més enllà de la pedra calcària micrítica. S’han documentat edificis destinats a l’obtenció de recursos com les villae, l’existència d’indicis d’un aqüeducte, restes de camins, etc. Paraules Clau: Valentia, demografia, recursos agropecuaris, vies romanes.

1. Els recursos i la població de la Valentia romana La gran part de la població romana valenciana, com fins fa poc més d’un segle, eren llauradors, doncs el clima i la situació geogràfica permet una economia de base agrària forta. La trilogia mediterrània, composta per blat, olivera i vinya, no sols permetia als habitants subsistir a partir de l’autoconsum, sinó que també eren freqüents els intercanvis comercials. A partir de temps de Juli Cèsar, moltes d’aquestes explotacions podrien haver estat treballades per ibers desplaçats, com ho posa de manifest la troballa de ceràmica ibèrica junt a les restes de terra sigillata romana (Arasa i Rosselló, 1995: 36). Serien precisament els canvis produïts en temps de l’Imperi al camp, amb la substitució de l’autàrquica Edició Especial (2013-2017)

agricultura ibèrica, el que fomentaria l’aparició d’una nova agricultura de base mercantil, on la ciutat estaria al centre de tota una xarxa de centres que actuarien tant de comercialització de productes com de punts de comerç (Seguí i Sánchez, 2005: 40), tot i que no s’han trobat restes a les afores de Valentia. Trobem una característica diferent al que és la tònica habitual a la resta de territoris d’Hispania amb les villae rusticae: “(l)a generalització del caràcter latifundista que hom sovint ha atorgat a les vil·les hispàniques, no cal extrapolar-la a les nostres (terres), a les quals amb prou feines s’han trobat mosaics i estàtues que ens testifiquen la categoria” (Arasa i Rosselló, 1995: 36). Certament, al llarg del territori valencià s’han documentat diverses villae romanes, tot i que al contorn de Valentia no s’han pogut constatar, sent confoses les teories sobre si les troballes a prop de Valentia eren vil·les o barris de la ciutat imperial. La reorganització del món rural, important per al futur de la ciutat, es va veure completat amb la introducció de noves tècniques, les quals no foren desconegudes al País Valencià. L’agricultura romana no era molt distinta de la que ha estat vigent a Europa fins a èpoques molt recents (Mangas, 1997: 5). Innovacions com els sistemes de regadius, l’ús de la rotació i l’associació de cultius (cereals, llegums i olivars, entre d’altres), la utilització del guaret i la rotació biennal, les millores d’utillatge (arada romana) o l’abonament dels camps (ramat o el fem).

Els principals productes consumits tant a Valentia com a la resta de l’Imperi Romà del Mediterrani foren principalment el blat, l’oli i el vi, la trilogia mediterrània, a la qual es podria sumar perfectament el formatge, important a la dieta de diverses comunitats romanes, com es desprèn de les llistes d’aliments d’una família pompeiana (Carreras, 2000: 174-175). Atenent-nos a aquestes llistes, els principals productes consumits en una família modesta d’uns tres membres i un esclau seria el pa, el vi, l’oli i el formatge, mentre que vegetals, fruites, el peix o la carn de porc estarien restringits per a moltes famílies modestes pels seus preus elevats, tot i que no és un indicador de que no foren consumits. Per què podem extrapolar la dieta pompeiana a la de Valentia? Perquè la dieta és un dels aspectes més tradicionals d’un poble, i per tant resulta molt difícil que aquest variés en un mateix plànol cronològic d’una regió romana a d’altra. Valentia i els seus voltants immediats no destacaven per ser uns territoris excessivament boscosos, tot i que hi havia zones d’explotació per extraure’n fusta, important per a la construcció i l’artesania. La vinya era explotada normalment als territoris més propers a les vies i als ports (Seguí i Sánchez, 2005: 44), doncs era un producte destinat exclusivament per al comerç. La ciutat valenciana presentava, aleshores, els dos requisits claus per a la seua plantació, així com molts altres territoris del País Valencià. La comercialització del producte ens és desconeguda, malgrat que amb certesa seria transportada, com era habitual, en àmfores processades en factories o industries que es desconeixen. Els productes d’horta i llegums, com avui dia, probablement estaven presents a les afores de les

ciutats valencianes, a un radi màxim de 5 km.1. El territori valencià compta amb un terreny apte per a l’agricultura, ample i ric en sòl. Encara que es desconeixen els productes que podrien ser cultivats, per les característiques del sòl no seria estrany trobarne entre les llegums: faves, espàrrecs, enciam, etc.; i entre les fruites, podrien haver-se cultivat: peres, pomes, cireres o figues, entre d’altres. Pel que respecta al món ramader, tot fa indicar que no estaria molt expandit a terres valencianes, on l’agricultura fou l’àmbit predominant (Seguí i Sánchez, 2005: 46). Així i tot, a la zona destacarien els ramats d’ovelles, tan per la carn com per la llana; les cabres; el bou, tot i que està documentat l’ase i el mul com a animal de tir o carrega; les vaques, per la llet que aportaven per a fer productes derivats, especialment, formatge; i també seria habitual la presència de cavalls, ja important des de temps ibèrics. D’aquest espai rural, important per a la subsistència alimentaria de la ciutat, Llobregat (1980) diferència dos períodes diferents en l’establiment de la massa rural. Per una part, durant l’Alt Imperi hi havia un predomini de les villae vinculades amb unitats d’explotació sense latifundi ni luxoses. Per altra part, escriu sobre una segona etapa relacionada amb l’etapa del Baix Imperi, caracteritzada per l’escassesa d’edificacions, però més riques que les anteriors, podent ser un indicador de l’abandó progressiu dels més rics de les ciutats cap a les villae a partir del s. III a. C., coincidint amb la crisi del Baix Imperi. Però davant de la falta de proves contundents, no podem esbossar més que hipòtesis. Vinculat amb el comerç agrícola a les terres valencianes, estarien les industries del peix, tot i que es desconeix el seu valor en la dieta romana. Malgrat 1

Els productes d’horta, contràriament a d’altres productes com el blat, l’ordi o els recursos minerals (com la pedra), entre d’altres recursos, s’obtindrien en un radi de fins a 30 km. Edició Especial (2013-2017)

que no es coneix cap industria de garum o liquamen a Valentia, a altres ciutats costeres com Santa Pola, Alacant, l’illeta del Campello, Calp o Xàbia, per exemple, sí que s’han trobat restes d’indústries vinculades amb la pesca i posterior processat d’aquestes salses tan estimades al món romà. Ara bé, que no hi hagen restes a la costa valenciana no indica que el garum no fou un producte comercial; de ben segur que en les cases benestants i entre les classes baixes no faltarien algunes salses, les quals tenien un preu més baix del que es pensava, sent més car el propi peix que dites salses. El que sí que es sap amb certesa, era l’alta rendibilitat de les salses, conseqüència de la gran i diversificada demanda (Seguí i Sánchez, 2005: 50). Les instal·lacions hidràuliques, cas dels canals, les cloaques o els nimfeus, augmentaran en nombre i en qualitat en temps imperials, amb canvis significatius com les modificacions a les termes del carrer Cavallers. Es dotarà a la ciutat d’una major xarxa de canalitzacions, registrada en les vivendes dels Banys de l’Almirall i en unes possibles termes al carrer Moratí (Ribera et al., 1989: 21). Són ben coneguts en terres valencianes grans obres de reg romanes com els aqüeductes de Riba-Roja i el de Xelva. Cal destacar que les obres de les últimes dècades, destinades als moviments de terra, han estat una de les causes principals de la pèrdua de bona part de les restes de canalitzacions romanes i, tanmateix, la causa de la troballa d’altres. Un aspecte important de la vida en la ciutat era la necessitat continua d’aigua. L’abastiment d’aigua en Valentia estaria determinat per aquella transportada per un aqüeducte, malgrat que València tenia una gran quantitat de fonts naturals. Tot i que no es coneix amb profunditat l’edificació, tenim constància de la seua construcció per alguna troballa ocasional, com la del carrer Quart (Rodríguez, 2011: 83), i sobretot per les restes epigràfiques, com la següent inscripció: “CASTELLVM AQVAE”. Segons Edició Especial (2013-2017)

Escrivà (Ribera et al., 1989: 22), la construcció distribuiria l’aigua des de la Porta Sucronensis 2 a tota la ciutat, on trobem una altra inscripció. Aquesta inscripció podria correspondre probablement a allò que Moreno defineix amb les següents paraules: “[...] en no pocas ocasiones se optaba por vistosas obras dudosamente necesarias pero de un efecto publicitario indudable” (2007: 4). La longitud de l’aqüeducte i la zona de captació d’aigua, així com el seu recorregut, ens és impossible de reconstruir amb les probes existents; són necessaris nous descobriments per a establir un estudi més ampli de l’aqüeducte de Valentia. Com hem vist fins ara, la Valentia republicana, i especialment l’etapa Imperial, constituïren un espai de referència a l’actual País Valencià. La seua importància pot ser constatada per la incorporació d’aquesta dintre del traçat de la Via Augusta. És l’eix viari més important de la Península Ibèrica i el de major longitud, amb un total de 1.005 mp (1.488 km.) (Arasa, 2008/2009: 371); estem davant del projecte més emblemàtic dut a terme per l’emperador August a Hispania. Per l’obra de Morote (2002) sabem que entrava per Valentia pel pont de Serrans, tot i que hi ha variants d’aquesta teoria, com l’anterior de Forriol (1978), qui considerava que l’accés devia ser pel camí d’Alboraia. El que sí sabem amb certesa és la vinculació de les dues vies principals estructuradores del tram urbanístic, el cardo maximus i el decumanus maximus, estaven vinculats amb els principals edificis públics, com el circ, el fòrum o el castellum aquae. Com bé sabem, una característica important de la Península Ibèrica, que no va passar desapercebut ni a fenicis, grecs, cartaginesos ni a romans, fou la 2

Aquesta porta és tan sols una de les quatre documentades a Valentia, la porta meridional. Tanmateix, la presència de portes ens estaria indicant l’existència d’una muralla al perímetre de la ciutat, la qual no ha estat confirmada amb seguretat per l’arqueologia, i que estaria subjecta a variacions depenent de les diverses fases expansives de la ciutat (Ribera et al., 1989: 22).

riquesa mineral del territori. En època imperial, el territori més important d’explotació de la Tarraconense fou el nord-est peninsular (Rodríguez, 2011: 63), ric en minerals aurífers. En el territori valencià proliferava l’explotació de canteres de pedra, obtingudes normalment a l’entorn de la pròpia ciutat. En canvi, tot aquell material mineral, que per concentracions en zones concretes sols es podia accedir mitjançant el mercat regional, s’ha documentat la gran importació de pedra calcària micrítica, emprada massivament a la ciutat de Valentia (Rodríguez, 2011: 64), un material molt costós i que, novament, és un indicador de la riquesa de la ciutat, personificada en les classes altes. Malgrat que el País Valencià és un territori pobre en recursos miners, podem destacar a prop de Valentia les mines de ferro de Dianium. 2. La demografia de la ciutat romana Per a reconstruir el nombre d’habitants de Valentia, hem recorregut a dos fonts actuals, com són els treballs de Carreras (1996) i el de Cravioto (2007). El primer estableix una xifra de 326 habitants per hectàrea per a les ciutats més grans, mentre que per als centres menors ho redueix a 233 habitants per hectàrea (Carreras, 1996: 106). En canvi, el segon xifra de 225-250 habitants per hectàrea (Cravioto, 2007: 186). Segons les xifres aportades a partir de l’estudi de Carreras, la ciutat presentaria un territori conegut de 37 ha. (1996: 105), petit comparat amb la capital de la Tarraconense, Tarraco (70 ha.), però d’un assentament major que les seues veïnes més properes, com Saguntum (27 ha.), Saetabis (10 ha) o Ilici (9,8 ha). Atenent a la fórmula establerta per traure la població urbana (P [Població] = K [densitat de població per unitat] x A [àrea de l’assentament]), i establint una mitja de 233 habitants per hectàrea corresponent al càlcul general per als centres menors establerts per Carreras, podríem establir una quantitat Edició Especial (2013-2017)

aproximada d’uns 8.621 habitants a Valentia en el moment de màxima expansió, entre els segles I a. C. i II d. C., trobant-ne molt probablement una xifra inferior a partir del s. III d. C. amb l’abandó parcial de la zona nord, amb una possible recuperació demogràfica a partir del s. IV d. C. 3. Conclusions Valentia presenta grans probabilitats per a una agricultura expansiva i forta, tant potent que ben prompte va destinar part d’aquesta producció al comerç. També disposa d’una limitada però existent ramaderia, així com una ampli ventall de productes d’horta. En canvi, els recursos miners de la zona, més enllà de pedra per a la construcció, era nul, tenint que acudir al comerç. Per tant, en cap moment ens trobem davant d’una ciutat deficitària en el plànol alimentari, superant ben prompte el llindar de la societat d’autoconsum i acudint al comerç per a traure profit econòmic dels seus recursos agrícoles i, possiblement, pesquers, tot i que no s’ha documentat arqueològicament aquesta última industria a la València romana. 5. Bibliografia ARASA, F., “La Vía Augusta en el País Valenciano”. Anas, 21-22, 2008/2009, pp. 341-381. ARASA, F.; ROSSELLÓ, V., Les vies romanes del territori valencià, València, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1995. CARRERAS, C., “Una nueva perspectiva para el estudio demográfico de la Hispania romana”. BSAA, 62, 1996, pp. 95-122. CARRERAS, C., La economía de la Britannia romana: la importación de alimentos, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2000. ESTEVE FORRIOL, J., Valencia, fundación romana, València, Universitat de València, 1978. GOZALBES CRAVIOTO, E., “La demografía de la Hispania romana tres 38

décadas después”. Hispania Antigua, 31, 2007, pp. 181-208. LLOBREGAT CONESA, E. A., “Las tierras valencianas hasta el final del Principado de Augusto. El Alto Imperio”. Nuestra Historia, II, 1980, pp. 47-126. LLORENÇ ALAPONT, M.; CALVO GÁLVEZ, M.; RIBERA I LACOMBA, A., “La destrucción de Valentia por Pompeyo (75 a. C.)”. Quaderns de difusió Arqueològica, 6, 2010, 39 pp. MANGAS, J., “La agricultura romana”. Cuadernos Historia 16, 84, 1997, 32 pp. MORENO GALLO, I., “Libratio aqvarvm. El arte romano de suministrar las aguas”. Traianus, 2007, 29 pp. MOROTE BARBERÁ, G., La Vía Augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana.

Edició Especial (2013-2017)

Vol. I (texto), València, Real Academia de Cultura Valenciana, 2002 (Ed. original, 1979). RIBERA, A., La fundació de València, València, Institució Alfons el Magnànim, 1998. RIBERA I LACOMBA, A. (coord.), Guía Arqueológica de Valencia¸ València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1989. RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ, O., Hispania Arqueológica. Panorama de la cultura material de las provincias hispanorromanas, Sevilla, Universidad de Sevilla, 2011. SEGUÍ, J. J.; SÁNCHEZ, J., La romanización en tierras valencianas. Una historia documental, València, Universitat de València, 2005.

Algunes notes sobre la producció i el comerç de vi a Valentia Juan Antonio Montalbán Carmona rasetoil@gmail.com Com citar aquest article: MONTALBÁN CARMONA, J. A., “Algunes notes sobre la producció i el comerç de vi a Valentia”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 40-44. ISSNe: 2530-4232

Resum: Els segles II i I a. C. fou l’època de major difusió de vi itàlic, tant cap a Orient com cap a Occident. La ciutat de Valentia, un dels principals centres comercials del nostre territori, s’aprofità d’aquest comerç del vi. Des del mateix moment de la fundació es tenen documentats pous votius amb restes d’àmfores de vi, sobretot itàlics, un dels principals recursos consumits pels romans a l’Antiguitat. Paraules Clau: Valentia, ceràmica romana, vi romà, horreum, comerç mediterrani antic.

1. Introducció L’arqueologia ens aporta algunes dades del cultiu de la vinya al Caucas, així com la seua expansió cap a Mesopotàmia i Egipte, contribuint a configurar el banquet d’aquestes civilitzacions. A la literatura mesopotàmica hi ha diversos textos que fan referència al consum del vi. Tanmateix, trobem en els passatges bíblics referències sobre el consum d’aquest producte, especialment a l’Antic Testament, amb la borratxera de Noé (Ge. 9, 20-27). A Egipte, la producció i el consum del vi experimentà el seu principal exponent, considerantne aquesta cultura com la primera en practicar la conservació del vi, coneixent-se, fins i tot, autèntiques bodegues datades durant les primeres dinasties faraòniques. Tenien déus patrons del vi: Osiris i Hathor; amb dies festius, com aquells

Edició Especial (2013-2017)

documentats al temple de Dendera, on acudia gent de tot Egipte per a veure i participar en les fires dedicades a aquesta última divinitat. Ara bé, el vi no estava destinat sempre per a la pràctica del banquet, sinó que hi havien exemples en el que aquest estava destinat per a l’ofrena dels déus i les seves festivitats, així com altres pràctiques de consum i de comerç. Un exemple d’aquestes pràctiques serien els caldos mesopotàmics i els egipcis, els quals eren destinats –determinat vins- al procés de la momificació. Uns caldos que també s’empraven com a condiment per als plats, com s’ha documentat a la cuina egípcia i, posteriorment, la romana. Les pràctiques més documentades de la vinya daten d’època grecoromana. En aquesta època, tanmateix com a Egipte, trobem divinitats, com Baco o Dionisos, patrons del vi, i als quals es dedicaven festivitats en les quals participava tota la població. Serien els grecs i romans, a part dels fenicis, qui ens transmetrien les principals tradicions de la producció vitivinícola oriental. Els grecs i els romans van desenvolupar una cultura vinícola de gran riquesa. Durant els segles IV i III a. C., els vins italians no eren de molta qualitat, motiu pel qual s’importava vi grec (Prevosti, 2009: 250); una circumstància que va anar canviant progressivament durant els dos segles posteriors, en els que Roma es convertirà -juntament amb els púnics i els grecs- en un dels màxim exportadors de vi a la conca mediterrània. La qualitat del seu vi era 40

tal que, a partir del segle II i el I a. C., les exportacions de vi grec van anar decaient, amb una societat romana que demanava al mercat el vi itàlic, ja fos des de terres itàliques; o bé des de les províncies romanes, com Hispania. 2. La introducció del vi a la Península Ibèrica com a pràctica comensal Al Món Mediterrani Central i Occidental, l’accés al vi no es va produir fins a moments més tardans. Aquest coneixement es va incorporar a les nostres terres a través del comerç i, especialment, a través dels processos colonials que protagonitzaren fenicis i grecs des de començaments del I mil·lenni a. C. En el cas de la Península Ibèrica, la introducció del vi vindrà de la mà dels colons fenicis. El consum de cervesa està constatat des del Neolític 1 , una importància que es mantenia en època ibèrica, on el consum de cervesa i d’aiguamel devia continuar sent transcendental en l’àmbit de banquet, mentre que el vi era un producte de consum restringit que s’obtenia bàsicament a través dels intercanvis comercials amb les colònies fenícies (Sardà Seuma, 2013: 15). A més, la nova beguda es conservava més temps que la cervesa. D’aquesta forma, el comerç fenici possibilità la progressiva introducció del consum i de la producció del vi a la conca mediterrània. Sobre la meitat dels segles VII – VI a. C., aquest producte assolí una major importància. Els aliments consumits, així com les formes de preparació, les vaixelles i els contenidors i la composició dels espais socials destinats als banquets ajudaren a modificar i caracteritzar social i políticament les noves comunitats peninsulars que, com apuntà Delgado Hervás (2008: 166), “(d)e ahí (proviene) la relevancia del acto social de ofrecer comida [...] de la 1

La cova de Can Sadurní (Begues) ha permès documentar una de les evidències més antigues referents a l’elaboració de cervesa en Europa (Sardà Seuma, 2013: 12). Edició Especial (2013-2017)

práctica de comer y de beber ‘juntos’, tanto en contextos domésticos y cotidianos, como en escenarios sociales singulares coincidiendo con determinadas conmemoraciones o celebraciones” (Ibid., 166), doncs a través de la compartició del menjar i de la beguda es construeixen sentiments col·lectius. L’elaboració tradicional del vi, així com de la resta de les begudes alcohòliques, s’efectua de forma cíclica i durant un període de conservació restringit a determinades etapes. Com explicà Sardà Seuma (2013: 11), “(a)quest fet deuria contribuir clarament a què en les societats del passat existissin forts convencionalismes socials que limitaven el consum de les begudes alcohòliques i que el vinculaven generalment a determinades festivitats i celebracions molt concretes. [...] Pel que fa específicament al vi, cal tenir present que la vinya salvatge o llambrusca [...] és una espècie que està present a tota la conca Mediterrània”. Aleshores, la pràctica del banquet comunitari fou un ritual en el que la beguda i el menjar constituïren el mitjà d’expressió principal de consum com a llenguatge purament simbòlic (Diloli i Sardà: 2009, 19). Així doncs, el vi es va tenir que implantar en determinades celebracions, les quals implicaven la participació de tota la comunitat, activitats de caràcter ritual i destinades a fomentar la cohesió social; tot i que de ben segur l’acumulació i el consum de vi per particulars fou un signe d’ostentació i, per tant, de diferenciació social. 3. El context mediterrani i la conca valenciana romana La vinya era explotada normalment als territoris més propers a les vies i als ports (Seguí i Sánchez, 2005: 44), doncs era un producte destinat exclusivament per a al comerç. Valentia presentava, aleshores, els dos requisits per a la seua plantació, així com molts 41

altres territoris del País Valencià. La comercialització del producte ens és desconeguda, malgrat que sabem que era transportada, com era habitual, en àmfores processades en factories o indústries que es desconeixen. Des d’època ibèrica s’ha constatat la fabricació de vi a terres valencianes (Ribera, 2013: 35), com van documentar Gómez i Guerin (1995) en el seu estudi al jaciment en altura de Benimaquia, com d’altres llocs antics com l’àrea de Requena (Kelin, Pilillas, etc.), una producció local documentada des dels segles VII i VI a. C. Entre els segles VI i V a. C., es documenten les primeres restes en àmfores de vi etrusc i grec, el més antic trobat al voltant de València, front a la platja de la Malvarrosa (Fernández, Gómez i Ribera, 1988). Durant aquests primers temps, la gran majoria de les àmfores que s’empraven es dedicaven exclusivament per al transport del vi (Ribera, 2013: 36), tot i que amb el pas del temps aquests recipients seran emprats també per al transport i comerç d’altres productes, com l’oli i el garum. El vi natiu, conegut a València ja en època preromana pels ibers, sembla que no fou del gust dels contingents romans assentats a les nostres terres. Eixos primers habitants preferien el vi d’origen itàlic -així com la resta dels queviures-, especialment de la Campània o, en el seu defecte, grec. Com han comprovat Marín i Ribera (2000), la major part de les vaixelles negres envernissades trobades a València procedien de Neapolis i Cales, ambdues ciutats de la regió campana 2, documentats gràcies a les àmfores itàliques de vi trobades en els pous votius dels nivells fundacionals de la ciutat (Ribera, 2013: 37). Les àmfores, a Valentia, constitueixen pràcticament l’únic llegat d’època republicana.

Les tipologies emprades per a l’emmagatzematge i transport del vi documentades a l’antiga València en època republicana foren les següents: ceràmica greco-itàliques i Dr. 1A, abundants als nivells estratigràfics d’època romana; amb menor mesura trobem àmfores de vi d’Eivissa, formes púniques, així com d’altres formes orientals i també alguna àmfora Dr. 1B, més gran que la seua predecessora, que s’introduí a Valentia poc abans de la destrucció de la ciutat per les tropes de Pompeu. Front al fòrum republicà es van excavar les restes d’un horreum3, un magatzem d’uns 24 m. d’amplària dividit en quatres espais o naus, el qual es trobava junt al decumanus maximus. Segons Ribera (2013: 37), aquesta construcció -així com la seua ubicació, segurament relacionada amb algun/s port/s fluvials, situada junt a les dos vies principals de la ciutat i a prop de les entrades a la ciutat- seria una prova més del caràcter comercial de la nova ciutat. Entre les seus funcions, de ben segur que s’usava com a magatzem públic, on es guardarien les àmfores de vi o d’altre producte produït o importat a la ciutat des de terres itàliques. La importància d’aquest horreum i del comerç amb Itàlia s’explica pel fet de que Valentia fou, des d’un principi, el principal punt de distribució comercial de la zona. La funció d’aquest horreum queda perfectament explicat per Ribera (2013: 38): “Un gran edificio como el de l’Almoina tendría una buena razón de ser como depósito de una ciudad con activa vida comercial, receptora privilegiada de los productos, mayoritariamente itálicos, pero también de Ebusus, Andalucía, el Mediterráneo Oriental y otros lugares, muy minoritarios en relación con Italia. Desde Valentia se haría la introducción de las mercancías, especialmente del vino de Italia, hacia el interior”. 3

També s’han documentat àmfores, tot i que amb menor mesura, d’altres regions d’Itàlia, del litoral adriàtic, d’Etrúria i del Laci (Ribera, 2013: 38). Edició Especial (2013-2017)

Els horrea podien presentar una diversitat notable en la seua planta i les seues dimensions, malgrat que solien disposar d’una o diverses naus allargades. Tot i que no s’han localitzat a tots els ports, és molt segur que n’hi havia a tots els ports (Izquierdo, 2009: 183).

No seria fins al I segle a. C. quan s’inicià el procés de producció de vi a l’estil romà a terres hispàniques, que destacà a les actuals terres catalanes, especialment a l’àrea de l’Ebre. Juntament a la producció d’aquest nou vi hispà, es crearien noves formes d’àmfores a imitació de les antigues Dr. 1 (Ribera, 2013: 40). Eixa tendència a substituir les formes itàliques per les locals es localitza al pou votiu, possiblement dedicat a Asclepi (5 a. C. – 5 d. C.), amb més de sis-centes àmfores, que s’ha interpretat com l’inici de la refundació de la ciutat en temps imperials. La importància de Valentia com a centre comercial decau en època imperial, al segle I d. C., una etapa de la que no es disposa de molta informació, tot i que a finals de segle i especialment durant el segle II d. C., la ciutat tornà a disposar d’una competent infraestructura comercial. Des d’aquest segle, Valentia i la resta de la conca mediterrània, com Saguntum o Dianium (Gisbert Santonja, 2009), assistiren al moment de màxima producció de vi hispà, envasats en les àmfores locals Dr. 2-4 (Ribera, 2013: 41). El litoral valencià es convertí en una zona propicia per al cultiu de la vinya, i la seua posterior producció i comercialització cap a la resta de l’Imperi, com van demostrant poc a poc els actuals estudis de l’entorn agrícola de Valentia (Aranegui i Jiménez, 2008). 4. Conclusions Com hem vist, el vi va estar lligat als orígens de la ciutat de Valentia. Les restes arqueològiques de la primera ocupació romana han proporcionat una gran quantitat de restes d’àmfores de vi itàlic i, en menor mesura, d’altres procedències, un indicador de la gran importància que tenia per a la nova ciutat -així com per a la resta de les ciutats romanes- el consum de vi. La continua arribada de vi estranger sols es veié reduït amb l’etapa post-pompeiana, amb la

Edició Especial (2013-2017)

destrucció de la ciutat en la guerra sertoriana per Pompeu. Seria llavors, a cavall entre el segle I a. C. i el primer segle de la Nova Era, quan la ciutat tornà a entrar dintre de l’esfera comercial del vi; i aproximadament un segle després, amb la producció i comercialització del seu propi vi, producció que s’entengué per tota la costa mediterrània de la Península Ibèrica i que competí amb els vins itàlics i grecs, entre d’altres. 5. Bibliografia ARANEGUI, C.; JIMÉNEZ, J. L., “De l’Ebre al Xúquer: València i Castelló”. Actes del Simposi Les Vil·les Romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i transformació . Estat actual de la investigació del món rural en època romana (Lleida, 2007), 10, 2008, pp. 243-258. DELGADO HERVÁS, A., “Alimentos, poder e identidad en las comunidades fenicias occidentales”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada, 18, 2008, pp. 163-188. DILOLI, J.; SARDÀ, S., “Arqueologia del banquet. Ritualització, semiòtica dels aliments i anàlisi contextual”. Citerior: Arqueologia i Ciències de l’Antiguitat, 5, 2009, pp. 15-56. FERNÁNDEZ, A.; GÓMEZ, C.; RIBERA, A., “Las ánforas griegas, etruscas y feniciopúnicas en las costas del País Valenciano”. Navies and Commerce of the Greeks, the Carthaginian and the Etruscans in the Tyrrhenian Sea, 20, 1988, pp. 317-333. GISBERT SANTONJA, J. A., “Vi Tarraconense al País Valencià. Una mirada des dels forns d’àmfores. Arqueologia de les vil·les i derelictes de la costa de Dianium (Dénia)”. Actes del Symposium: El Vi Tarraconense i Laietà ahir i avui (Tarragona, 2007), 2009, pp. 126-150. GÓMEZ, C.; GUERIN, P., ”Los lagares de Benimaquia (Denia): en los inicios del vino ibérico”. Arqueología del vino. Los orígenes del vino en Occidente, 2005, pp. 241-270. IZQUIERDO TUGAS, P., “Els ports del litoral Tarraconense i el seu paper en el comerç del vi”. Actes del Symposium: El Vi 43

Tarraconense i Laietà ahir i avui (Tarragona, 2007), 2009, pp. 179-191. MARÍN, C.; RIBERA, A., “Las cerámicas de barniz negro de Valentia”. Taula Rodona: La ceràmica de vernís negre dels s. II i I a. C.: centres productors mediterranis i comercialització a la Península Ibèrica, 2000, pp. 91-106. PREVOSTI, M., “L’arqueologia del vi a l’àrea costanera de la Tarraconense. Una reflexió”. Actes del Symposium: El Vi Tarraconense i Laietà ahir i avui (Tarragona, 2007), 2009, pp. 249-259. SARDÀ SEUMA, S., “Els primers vins de Catalunya: producció, comerç i consum en la protohistòria”. De la Vinya a la Fassina.

Edició Especial (2013-2017)

Vinyes, vins i cooperativisme vitivinícola a Catalunya, 2013, pp. 9-43. RIBERA I LACOMBA, A., “La producción y el comercio de vino en Valencia durante la Antigüedad”. Paisajes y Patrimonio Cultural del Vino y otras bebidas psicotrópicas (Requena, 2011), 2013, pp. 3551. RODRÍGUEZ, O., Hispania Arqueológica. Panorama de la cultura material de las provincias hispanorromanas, Sevilla, Universidad de Sevilla, 2011. SEGUÍ, J. J.; SÁNCHEZ, L., La romanización en tierras valencianas. Una historia documental, València, Universitat de València, 2005.

Aqua vita est. La canalització de l’aigua al món romà: el cas de l’aqüeducte de Peña Cortada Maria José Alapont Muñoz majoamu3@gmail.com Juan Antonio Montalbán Carmona rasetoil@gmail.com Com citar aquest article: ALAPONT MUÑOZ, Mª J.; MONTALBÁN CARMONA, J. A., “Aqua vita est. La canalització de l’aigua al món romà: el cas de l’aqüeducte de Peña Cortada”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 45-54. ISSNe: 2530-4232

Resum: L’abastiment d’aigua era una de les majors preocupacions de les ciutats antigues; els romans, seguidors de la tradició clàssica iniciada per altres cultures com la grega, perfeccionaren la captació, construcció d’obres i tècniques hidràuliques fins a convertir-se en els grans especialistes que les actuals restes dels aqüeductes distribuïts arran del que anteriorment era l’extens i ampli Imperi romà. A la Península Ibèrica, antiga Hispania, tenim les restes de grans construccions com les restes dels aqüeductes de Segòvia, Mérida, Tarragona i el de Peña Cortada, el qual veurem en aquest treball. Paraules Clau: aqüeductes romans, aqüeducte de Peña Cortada, Roma. “Al menos yo, entre las tres construcciones más magníficas de Roma, por las que principalmente se muestra la grandeza de su poder, coloco los acueductos, los pavimentos en los caminos y las obras de las cloacas, y esta opinión no se refiere sólo a la utilidad de la construcción [...] sino también a la magnitud de los gastos” Dionís d’Halicarnàs III, 67, 5. 1. Introducció Els romans, hereus de la tradició hel·lenística, desenvoluparen al màxim la construcció dels

Edició Especial (2013-2017)

aqüeductes aprofitant tots els seus coneixements tècnics, arribant a combinar aqüeductes exteriors amb arcs i ponts. Aquests aqüeductes estaven dissenyats per a resistir perfectament el pas del temps, sent molt importants al llarg de l’Edat Mitjana per a l’abastiment de les grans ciutats medievals que prosperaren gràcies a la tècnica i enginy romà. Els sistemes d’abastiment d’aigua corrent que va desenvolupar la societat romana no foren superats en qualitat fins ben avançat el segle XIX i, en alguns casos, es va haver d’esperar fins a la primera meitat del segle XX (De la Peña Olivas, 2010: 249). El control de l’aigua els permetrà crear ciutats molt més grans i colonitzar zones que no estaven condicionades, doncs sense aigua no hi ha vida. Hi ha casos com els aqüeductes de Carthago i Gades (Cadis) on l’aigua era transportada a través de 140 quilòmetres. L’aqüeducte és un dels elements arquitectònics més lligats a la hidràulica romana. Supera grans desnivells mantenint el canal al gradient adequat, cobrint el desnivell amb arcades. El traçat sempre anava lligat amb la trama urbana, amb la infraestructura de canalitzacions i drenatge i els sistemes d’aprovisionament hídric, així com els encarregats d’evacuar les aigües residuals. Per tant, 45

en la majoria de les ocasions l’establiment d’una nova ciutat estava vinculat íntimament amb la possibilitat tècnica de l’abastiment d’aigua potable. Fins als centres urbans, l’aigua era captada en diferents fonts naturals o preses artificials, una distància que era coberta per quilòmetres d’aqüeductes. L’abastiment continu d’aigua era fonamental per al funcionament dels edificis termals, les fonts públiques, els nimfeus o les cases particulars, tot i que no totes les ciutats tenien la suficient reserva d’aigua per abastir tantes instal·lacions. 2. L’art romà del control de l’aigua: els aqüeductes Com podem definir la principal funció d’un aqüeducte? La seua funció és fer de vehicle de transmissió perquè l’aigua arribe a la ciutat tal qual s’ha captat des del seu inici, que arribés al final del recorregut igual de pura i sense contaminar (Feijoo Martínez, 2006: 153). Per tant, si l’aigua captada en el seu inici era de mala qualitat, així arribava a la ciutat; i també a l’inrevés. La gran majoria de les societats antigues estaven assentades sobre la ribera d’un riu, tot i que, pràcticament totes elles, cas de Roma, no utilitzaren les aigües dels rius per al consum humà; en canvi, preferien construir grans aqüeductes o conduccions per a portar aigua d’altres llocs, una aigua neta, pura, fresca, preferiblement en altura i la més sana i agradable possible al gust i tacte. Una aigua transparent, llunyana de les zones usades per a l’agricultura i la ramaderia, amb poc sabor i poc mineralitzada (De la Peña Olivas, 2010: 251; Moreno Gallo, 2007: 9). On podien trobar aquestes aigües? On avui dia continuem agafant l’aigua per al consum, és a dir, en fonts naturals de muntanya on hi havia poc llot i material en suspensió. Per tant, totes les ciutats romanes tenien subministrament d’aigua, tot i que la majoria de dits sistemes de canonització no es Edició Especial (2013-2017)

coneixen o s’han trobat molt poques evidències com per a establir cap hipòtesi. Seria només un cop localitzat aquesta font natural per a la captació de l’aigua (caput aquae) quan la enginyeria hidràulica romana començaria el procés de trasllat d’eixes aigües cap a la ciutat, on era canalitzada i distribuïda. Cal tindre en compte, com veurem detalladament més endavant, que els romans sempre van intentar mantenir les condicions en què es trobava l’aigua en la muntanya, fluint contínuament, preservant l’aigua del contacte exterior i impedint que s’estanqués; però sempre evitant altes velocitats que erosionaren i arrossegaren material en suspensió, i recorrent a subestructures si es trobaven depressions en el terreny (Vitr. VIII, 5, 3). La canalització de l’aigua deu seguir unes regles bàsiques (Feijoo Martínez, 2006: 147): 1) l’aigua deu anar a resguard de la llum del sol, doncs sense aquesta no hi ha vida i, per tant, no hi ha algues, bactèries, virus, etc. Per tant, la conducció sempre deu anar coberta; 2) cal protegir-la d’elements externs com la pols, la matèria orgànica, defecacions animals, etc.; i 3) els canals es fan subterranis per mantindre l’aigua fresca, evitant així que proliferen els patògens, doncs el fred conserva. El procés o cicle del recorregut de l’aigua el trobem perfectament sintetitzat en De la Peña Olivas (2010: 280): 1) Punt de captació de l’aigua o caput aquae; qualitat de la font natural. 2) Tractament previ de l’aigua. 3) Transport de l’aigua, neteja, oxigenació i autodepuració1. 1

La qualitat de l’aigua utilitzada pels romans ja era generalment excel·lent en la captació. No es coneix cap exemple de desinfecció de l’aigua, per exemple, d’un pantà. Els únics casos coneguts i documentats són els dels dipòsits de decantació i les piscines llimaries. La matèria orgànica composta per algues, virus i bactèries

4) Tractament previ a la distribució, aireig i depuració. 5) Neteja de conductes i carrers; drenatge i cloaques. Hi ha tres tipus d’aqüeducte segons l’abastiment: l’aqüeducte únic, grup d’aqüeductes i aqüeducte compartit. El cas més representatiu és el de l’aqüeducte únic, que solia abastir d’aigua a una ciutat; tot i que altres casos, com la ciutat de Roma, la qual va estar abastida per un grup d’aqüeductes; en aquest cas onze; i per últim tenim l’aqüeducte compartit, quan aquest abastia a tota una regió, és a dir, a diverses localitats. En el cas de l’aqüeducte que veurem a continuació, no es sap amb certesa si es tractava d’un aqüeducte únic o un aqüeducte compartit, tot i que pren més força la primera opció. Wilke Schram (2004) va establir per ordre de preferència els tipus de captacions d’aigua per part dels romans: 1) sempre van intentar canalitzar l’aigua des de les fonts naturals; 2) els pous; 3) galeries d’infiltració; 4) rius i llacs; 5) preses i embassaments; 6) cisternes o tancs. Els tres primers tipus eren els que més s’aproximaven a l’ideal romà acudint a rius i llacs quan no hi havia cap altre remei i especialment no solien acudir a les preses i embassaments, doncs com aigua estancada que era, solia ser més perjudicial per a la salut, sent emprada principalment aquesta aigua per a l’agricultura (De la Peña Olivas, 2010: 262-263). Els tipus de canals (specus) solien ser: 1) subterranis; 2) oberts; 3) sobre ponts; 4) murs a mitja vessant; 5) sifons. Aquestes conduccions una vegada arribades a la ciutats solien entrar a nivell (cas de Roma); forçades, quan l’aigua entrava en la ciutat a menor va en suspensió, arrossegada per la corrent (moltes vegades des de la mateixa captació), i no té temps de morir des del seu punt de captació fins a la seua arribada a la ciutat (Feijoo Martínez, 2006: 153). És a dir, no tenien cap forma de depurar l’aigua des del punt de vista bacteriològic o químic, i de cap forma podien arriscar-se a que l’aigua contingués contaminants d’aquest tipus (Moreno Gallo, 2007: 20). Edició Especial (2013-2017)

cota i tenia que elevar-se al dipòsit principal; i l’últim tipus d’entrada a la ciutat era en sifó, quan l’aigua entrava a la ciutat entrava a pressió sortejant un desnivell 2 . Però, en totes aquestes, els romans buscaren un equilibri entre pendent i velocitat de l’aigua per evitar l’erosió de l’estructura i la concreció calcària, causa de deteriorament dels aqüeductes. P. Leveau (2004) va realitzar un acurat esquema longitudinal general d'un aqüeducte romà amb les distintes solucions constructives habituals en aquestes obres. Possiblement, en aquest esquema es podrien afegir les càmeres de decantació, destinades a la sedimentació de les partícules arrastrades al fons d'aquests dipòsits, semblants a piscines. Tot i que els dipòsits de distribució feien la mateixa tasca en moltes ocasions.

P. Leveau (2004)

Amb la construcció d’aquestes grans canalitzacions, els governants pretenien aconseguir, a banda dels subministrament d’aigua, un efecte publicitari per perpetuar el seu nom en inscripcions col·locades en punts claus del recorregut de l’aqüeducte (Moreno Gallo, 2007: 4). Com hem vist, la tipologia dels canals es dividien essencialment en dos tipus: coberts i descoberts. Des del lloc d’origen de l’aigua fins al punt de distribució o dipòsit, les possibilitats tècniques eren moltes vegades complicades i sempre 2

El sifó podia dur l’aigua a un nivell igual o superior al d’origen. Per arribar a un nivell més alt era necessari algun tipus de bomba. Aleshores, els sifons eren bons per a superar grans desnivells, però generaven fortes pressions en la conducció de l’aigua. Un bon mètode per a controlar aquestes pressions era la utilització de canonades de plom o terracota.

costoses. Per tant, sembla obvi que la població apreciés més una part del trajecte realitzada sobre la superfície, com les arcades, més que aquelles construccions totalment cobertes. Així doncs, en no poques ocasions es va optar per la construcció d’obres innecessàries però d’un gran efecte publicitari. Les grans arcades situades freqüentment a prop de les ciutats era realment un element tècnic poc emprat, doncs molts pocs aqüeductes en van tindre. En canvi, la majoria va recórrer a la canalització subterrània, soterrada o per canonada, doncs sofria menys per contaminacions, interrupcions o erosions, un dels motius pels quals actualment és molt difícil trobar aquestes conduccions, juntament a l’actual removiment de terres per a l’agricultura, destructora de tot legat soterrat3 (Moreno Gallo, 2007: 7). A més, que aquestes canonades estiguessin cobertes contribuïa a mantenir el frescor i la qualitat de l’aigua, per això sempre, fins i tot en les arcades o parts aèries, el specus o canal devia estar sempre cobert. Realment, en la majoria d’ocasions s’hagués pogut optar per la substitució de les arcades per sifons mitjançant canonades, més eficaces i barates de construir. El recurs més habitual fou la conducció d’aigua rodada, tot i que els sifons mitjançant canonades o grups d’elles foren elements tècnics usats molt habitualment en l’abastiment de les ciutats. Els fontaners romans, per tant, demostraren un gran domini de la conducció de l’aigua a pressió. Era molt important la impermeabilització del canal per a evitar la pèrdua del contingut, fent-hi parets de formigó revestides amb morter de cal i quars o ceràmica i revestint la part exterior amb argamassa. Cal tindre en compte que, un dels majors problemes de la canalització era la pròpia aigua, per la seua força devastadora (erosió) si era transportada a una

velocitat molt alta. O bé, en cas de que la conducció passés pel curs d’un caudal d’aigua, si aquesta no era molt forta s’optava per conduccions normals; però en el cas de que aquesta fos molt forta, ens construïen arcades per a superar el caudal (Feijoo Martínez, 2006: 148). Tanmateix com succeïa en el pas de la conducció per una via, el canal era reforçat en el punt en que tots dos es creuaven, reforçant la volta per suportar el pas dels vehicles. Els tipus de conduccions dintre de la ciutat variaven en qualitat i matèria. En primer lloc tenien canonades de fang, aptes per al treball en pressió; les canonades de plom anaven sempre a pressió, distingint-se tipològicament pel seu calibre i grossor; les canonades de pedra també anaven a pressió i dintre de la ciutat tot i que només s’utilitzaven per a les canalitzacions entre dipòsits; i per últim, les canonades de bronze, emprades únicament en petits trams junt a les aixetes, entre altres. Quan l’aqüeducte entrava en la ciutat o es desviava abans d’entrar-hi, anava a parar a un dipòsit d’emmagatzematge, on es trobava l’últim “filtre” previ a la distribució (castellum aquae), on l’aigua era decantada en balses de decantació per a mantindre la qualitat de l’aigua; des d’ací l’aigua es distribuïa cap a altres dipòsits o als concessionaris d’aigua, però mai aquestes desviacions fora del dipòsit repartidor o de distribució es feien per al consum propi. Normalment, el punt de distribució inicial és el més alt en la ciutat, des d’on l’aigua solia baixar. No obstant, en algunes ocasiones optaren per la construcció d’un únic dipòsit més gran. Entre els tipus de dipòsits, destaquen els següents: 1) tipus de dipòsits segons la distribució: cas dels privats (obres públiques i cases particulars) i de la xarxa (partidors); 2) segons la seua situació exterior: soterrats o semi soterrats, a ras del sòl i elevats; 3) segons la seua estructura interior: una o més cambres.

Entre els primers motius del tancament del canal, trobem, per exemple, la protecció contra els enemics (enverinament, sabotatge de l’aigua, etc.). Edició Especial (2013-2017)

Una vegada a la ciutat, l’aigua era subjecta a un estricte control, amb comptadors d’aigua, mesures i registres i inspeccions de les conduccions. Tanmateix, la pressió de l’aigua era controlada mitjançant claus de pas, aixetes o vàlvules de pressió. Les preferències de distribució fou, principalment: 1) fonts públiques; 2) termes; i 3) cases particulars4. Entre les causes de la destrucció parcial o sencera de l’aqüeducte, es podien englobar principalment en tres tipus: 1) naturals; 2) mal ús; 3) tècniques. Per altra part, els tipus de reparacions més freqüents eren: 1) sobre l’estructura; 2) reforços de pilars llargs; 3) sobre el canal; 4) esquerdes (De la Peña Olivas, 2010: 276). Entre les causes de deteriorament de les conduccions, Frontí (CXX) va destacar el desgast per l’abús dels propietaris, pels violents temporals o per defecte d’una pèssima construcció. L’autor antic, a més a més, especifica que les reparacions solien fer-se en períodes no calorosos. Fins i tot hi ha documentats a l’antiga Roma diversos casos de fraus d’aigua, com ens transmet Frontí (LXXV; CXII). Respecte al sistema de manteniment de les conduccions a la ciutat coneixem dos, un més antic i un més nou. Respecte al sistema de manteniment més antic, Frontí (XCVI) ens parla sobre un grup mínim de treballadors i especialistes dividit per colles, coneguts públicament pels cartells situats en cada districte, i uns treballs que estaven inspeccionats per un censor; pel que fa al grup més modern, ja en temps imperials, Frontí (XCVI-XCVII) cita l’existència d’un grup de funcionaris en cada districte, tenint una colla les 24 hores del dia per atendre qualsevol emergència que pogués sortir el dipòsit o canalització que tenien assignat. Aquests, 4

Vitruvi (VIII, 6, 2) va escriure que tan sols els més rics podien permitir-se el subministrament propi d’aigua a les seues cases. Edició Especial (2013-2017)

depenien d’un villicus o intendent, qui tanmateix depenia d’un villicus general i aquest del curator de les aigües. En canvi, el manteniment dels canals fora de les ciutats no ens són tan coneguts. En molts trams dels aqüeductes s’han trobat una mena de pous de manteniment, situats al llarg del camí, cada uns trenta o quaranta passos, on hi ha rebaixos interpretats com a piscines llimaries o de manteniment 5 . Alguns investigadors, com Feijoo Martínez (2006: 149 i 153), opten més per la teoria d’una piscina més gran, més fàcil de mantindre, que desenes i centenars de piscines més petites, molt incòmodes de netejar i buidar cada cert temps. La interpretació que dóna l’autor sobre aquestes era que “estas pequeñas piscinas podrían tener un funcionamiento similar a las que se ponen en los saltos de agua referidos, librando al fondo del canal de erosiones producidas por caídas de objetos [...] desde la boca del pozo”. Unes altres mesures preses per al bon manteniment dels canals era usar el color roig en les parets i sòls, evitant així la proliferació d’algues, tot i que no sempre era evitable; o bé l’establiment de cambres decantadores intermèdies al llarg del recorregut en punts claus com fonts públiques o els pous de registre, o bé abans de l’arribada al castellum aquae, com hem vist abans. 3. L’aqüeducte de Peña Cortada Entre els municipis de Toixa, Xelva, Calles i Domenyo (comarca dels Serrans) es troba l’aqüeducte romà (s. I d. C. – ½ s. II d. C.) de Peña

Les piscines llimaries servien per a eliminar l’areneta que quasi tota aigua corrent du en suspensió, dipositant-se les partícules al fons del dipòsit o piscina, tot i que quan l’arena és abundant, és molt complicat eliminar-la completament. Aquestes piscines es situaven normalment al començament de la conducció o abans d’arribar l’aigua als llocs de consum, és a dir, abans d’una font o ja en la pròpia ciutat, facilitant la seua neteja. Aconseguien reduir molt la velocitat de circulació de l’aigua i, a més, a realitzar el recorregut més llarg possible fins a decantar la totalitat dels sòlids en suspensió que pogueren dur.

Cortada o de La Serrada 6 , Bé d’Interès Cultural i Patrimoni Històric d’Espanya des del dia 3 de setembre de l’any 2004. Aquest aqüeducte va estar traçat amb distints sistemes de conducció salvant grans esculls topogràfics, com veurem a continuació. Amb una longitud estimada d’uns 28,6 quilòmetres7, estem davant d’un dels majors aqüeductes d’època romana conservats a la Península Ibèrica, el qual ha suportat perfectament el pas del temps en alguna part del seu recorregut, com per exemple el pont amb specus sobre el barranc de la Cova del Gat (en el terme municipal de Calles), el tram més conegut i estudiat de l’aqüeducte. 3.1. L’aqüeducte de Peña Cortada: cinc segles d’historiografia Molts han sigut els historiadors i erudits que durant els últims cinc segles han mencionat en les seues obres l’aqüeducte de Peña Cortada. Ja al segle XVI P. A. Beuter cita les arcades romanes situades prop de Xelva afirmant que aquestes conduïen l’aigua fins a Sagunt o Morvedre des del riu que passa per Xelva: “Portaven los saguntins l’aigua a la seua ciutat ab arcs grandissims, i ab caves i sèquies cavades per les penyes i portades per dins les muntanyes, cosa de grandissima admiració, con fins avui restes estes memòries que es veuen"8. Prop d’un segle més tard, G. Escolano ampliava la informació de Beuter, tot i que no compartia l’opinió d’aquest de que el destí de la conducció fos Sagunt o Morvedre aportant raons orogràfiques i per la distància que separava Xelva de Sagunt; Escolano

creia, en canvi, que possiblement el destí de l’aqüeducte era l’actual Llíria (la romana Edeta): “A los hombros considerados de nuestra nacion, se les haze mal de creer, q tantas fierras y encuentros como se interponen de por medio des de Chelva a Sagunto, se pudiefen vencer con fuerças humanas: y tienen por mas probable que los Arcos fuessen para llevar el agua a la antigua Edeta, o Liria”9. V. Mares, l’any 1681, seguint el discurs de Beuter i Escolano, creia que els arcs de Xelva passaven sota el Villar de Benaduf direcció a Llíria, com creia Escolano: “[...] finalmente arrimado a las montañas venia a dar encima del Villar de Benaduf, y de alli enderezaba a los llanos de Lliria, de donde tomaron motivos algunos, para dezir que no iba a Mulviedro, sino a la antigua Edeta”10. A. J. Cavanilles, seguint el discurs iniciat un segle abans per Mares, acceptava el destí final de l’aqüeducte en Llíria, tot i que aquest creia que no aniria més enllà del Villar de Benaduf: “Creen los de Xelva, y afirman muchos, que las aguas deberian ir á Murviedro; pero la inspeccion sola del terreno lo contradice: porque el aqüeducto se terminaba ántes de llegar al Villár de Benadúf, y las aguas debieron correr hácia el campo de Liria”11. Ja al segle XIX, A. de Laborde 12 va realitzar unes fantàstiques il·lustracions de Peña Cortada, però a diferència d’Escolano, Mares i Cavanilles creia que Edeta no era el destí final de l’aqüeducte, ni tampoc creia que era Saguntum, com va afirmar Beuter quasi tres segles abans.

Tot i que molts es refereixen a ell com a “l’aqüeducte de Peña Cortada de Xelva”, és incorrectament atribuït sols a aquesta localitat la totalitat de l’aqüeducte, doncs travessa al llarg del seu recorregut fins a quatre poblacions documentades: Toixa, Xelva, Calles i Domenyo. Així, el terme més apropiat per a referir-se a la construcció seria “Peña Cortada” o “La Serrada”. 7 Cantó i Curiel (1998: 95) xifren en uns 11 km. la canalització documentada. 8 BEUTER, P. A., Primera part de la Història de València, València, cap. IV, fol. XIX i cap. VIII, fol. XXXVI, 1538. Edició Especial (2013-2017)

ESCOLANO, G., Década de la Historia de Valencia, València, llibre 7, par. 7 i 8, 1611. 10 MARES, V., La Fénix Troyana, València, llibre V, cap. II, par. 5, 1681. 11 CAVANILLES, A. J., Observaciones sobre la Historia Natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, tomo II, 1797, pp. 64-65. 12 LABORDE, A., Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, París, 1805-1816.

Dos dècades després, J. A. Ceán-Bermúdez tornava a la teoria del destí de Llíria: “Al nordeste y en la jurisdicción de Chelva, y en la rambla llamada de los Arcos, permanecen los restos de un acueducto que levantaron los romanos para conducir el agua á Liria”13. En 1888, A. Chabret descartava que l’aqüeducte de Peña Cortada abastís la ciutat de Saguntum en època romana: “[...] la gran cordillera que separa al río de Valencia del de Sagunto, no la pudo atravezar la constancia romana, ni había motivo para realizar tan colosal empresa”14. Plànol de l’aqüeducte, segons Laborde (1811).

3.2. El traçat de Peña Cortada El treball més ampli per al coneixement del possible traçat complet de l’aqüeducte de Peña Cortada fou realitzat fa deu anys per J. L. Jiménez Salvador (1994-1995). En el seu estudi localitza dotze possibles trams de la canalització: 1) La captació de les aigües (caput aquae) procediria del curs fluvial del riu Xelva o Toixa, a una cota de 561,74 metres. Mitjançant la utilització d’un dic o saeptum perpendicular a la corrent, l’aigua era conduïda cap al canal tallat en la roca. Des del seu origen fins al poble de Xelva el traçat de la conducció romana coincidiria aproximadament amb l’actual recorregut de la sèquia major de Xelva. Aqüeducte de Peña Cortada. Grabat d’A. Laborde (1811, nº CXVI).

2) Un cop superat el monticle sobre el que es troba Toixa, la conducció continuaria pel tossal d’Espès. En aquest punt trobem el Barranc del Convent salvat amb la construcció d’un pont aqüeducte d’un sol arc.

CÉAN-BERMÚDEZ, J. A., Sumario de las antigüedades romanas que hay en España, Madrid, 1832, p. 72. 14 CHABRET, A., Sagunto. Su historia y sus monumentos, Barcelona, 1888, pp. 113-114. Edició Especial (2013-2017)

3) Passat el Barranc del Convent (Xelva), el traçat continua cap a la Font de la Gitana, a prop del 51

cementiri local, per avançar cap al turó de Viñaro, sent visibles restes del seu traçat en el camí de Mas de Solaz. És en aquest punt on s’han trobat petjades d’una cantera que amb molta seguretat estava relacionada amb la construcció de l’aqüeducte. 4) Seguint el camí del Mas de Solaz s’arriba a la rambla d’Alcotas (Calles), on s’ha trobat les restes d’altre pont aqüeducte de sis arcs del que sols queda un en peu. A més, estava reforçat per una fila de pilars, com es pot veure tot seguit a la fotografia. 5) Una vegada superat la rambla d’Alcotas arriba el Barranc de la Cova del Gat (Calles), salvat per altre pont de tres arcs, el tram més conegut i millor conservat de tot l’aqüeducte, amb una longitud total de 36 metres i una altura màxima de 33 metres (veure il·lustracions de Cavanilles i Laborde). 6) A continuació, l’aqüeducte gira bruscament cap a l’est a través d’un gran tall en la roca conegut com a Peña Cortada o la Serrada, un tall artificial fet pels romans per a la canalització de l’aigua que dóna nom al conjunt de l’aqüeducte. Té 22 metres d’altura, 90 cm d’amplària i 26 metres de longitud, amb un total d’11 túnels coberts en la roca compacta (Cantó i Curiel, 1998: 95). El canal o specus continua en forma de galeria tallada en la roca amb una coberta voltada, alternant cinc trams a l’aire lliure amb altres quatre en galeria coberta. La dimensió de tots els túnels són semblants, d’1,80 centímetres d’altura per 80 centímetres d’ample. 7) Tot seguit, el traçat supera la Torre de Castro (Calles), alternant novament trams a l’aire lliure amb altres coberts. 8) Després trobem una sèrie de barrancs superats amb la construcció de ponts: 1. Barranc de la Cabra (Calles): es conserva un sol arc.

Edició Especial (2013-2017)

2. Barranc d’El Zurdo (Calles): únicament es conserven les restes de la base d’un dels pilars. 3. Barranc d’El Tio Roque (Calles): es conserva un sol arc i restes de la base. 4. Barranc de l’Arenal (Calles): pràcticament desaparegut. 5. Barranc de l’Olivera de l’Arquillo (Calles): pràcticament desaparegut. 9) Una vegada al terme municipal de Domenyo, es localitzen les restes de l’aqüeducte en el paratge de Los Cerrados, on trobem novament l’alternació de trams oberts amb d’altres en galeria fins a l’arribada al Barranc del Lopo on es perd tota petjada del seu traçat, a partir del qual no s’han trobat noves restes.

Gravat de Cavanilles (1997, tom 2, p. 65).

3.3. Destí i ús de l’aqüeducte Com hem vist en les descripcions dels historiadors i erudits dels últims cinc segles que han mencionat el traçat de l’aqüeducte en les seues obres, l’opinió generalment centrava el destí de l’aqüeducte en dos nuclis: Sagunt i Llíria. No obstant, a Sagunt es conserven les restes d’un aqüeducte que es proveïa de les aigües del riu Palància, a més que la Serra Calderona sembla un obstacle insalvable per als defensors d’aquesta teoria. Pel que fa a Llíria, l’abundància d’aigua al voltant de la ciutat descarta 52

l’opinió dels que defenien l’arribada de l’aigua des d’un punt més llunyà, com eren les localitats de Xelva i Toixa. En canvi, Jiménez Salvador (19941995: 227) veu més probable un destí més pròxim, com seria la planura del Villar de l’Arzobispo on s’han documentat diversos establiments rurals romans: “[...] incluso es posible que hubiese servido para la población actual de Torre del Villar o Villar de Benaduf, que con sus hallazgos de inscripciones, unido a la presencia de estructuras de origen romano, algunas de tipo hidráulico, podrían justificar la necesidad de un acueducto”. Un tema més controvertit i que posa de manifest Jiménez Salvador (1994-1995: 226-227) és si realment aquest l’aqüeducte arribà a usar-se, doncs diversos indicis apunten que mai fou posat en funcionament: 1) absència de nous vestigis des de l’últim tram localitzat en Los Cercados; i 2) absència de petjades clares de les típiques concrecions que delaten la presència del curs d’aigua. 4. Conclusions Els aqüeductes, per tant, eren una infraestructura hidràulica necessària per a la vida en la urbs. Una població no pot viure sense un continu abastiment d’aigua, fins al punt de que la pròpia construcció de les ciutats romanes i de les demés cultures antigues estava condicionada bonament per la possibilitat de captació d’aigua, preferentment apte per al consum. Així, els romans adaptaren la tradició clàssica per a perfeccionar la construcció d’unes canalitzacions colossals i inigualables que proveïren d’aigua a moltes ciutats també en època medieval. “El acueducto es una construcción propia de una cultura urbana, donde se enlaza el río, lo más salvaje y potente de la naturaleza, con la urbe, donde el agua dominada permite satisfacer las necesidades de sus habitantes. La ruina de los acueductos romanos agravará la ruina de las ciudades durante la Edad Media, tal es el caso de la ciudad de Lyon, que se Edició Especial (2013-2017)

verá empobrecida hasta casi desaparecer” (Cantó i Curiel, 1998: 93). L’aqüeducte de Peña Cortada és un dels exemples més espectaculars de la Península Ibèrica. El tram amb arcades del pont aqüeducte sobre el barranc de la Cova del Gat (Calles) és, juntament amb el de Segòvia, Tarragona i Mèrida, dels millors conservats a nivell general de l’antic territori de l’Imperi romà. Certament, queden dubtes sobre el complet traçat de la conducció al llarg de les diferents poblacions esmentades, així com si realment fou usat en algun moment, o bé fou abandonat abans d’acabar-se i per això no s’han trobat més restes més enllà del terme municipal de Domenyo. 5. Bibliografia BEUTER, P. A., Primera part de la Història de València, València, cap. IV fol. XIX i cap. VIII, XXXVI, 1538. CANTÓ PERELLÓ, J.; CURIEL ESPARZA, J., “Infraestructura hidráulica de Peña Cortada”. Actas del Segundo Congreso Nacional de Historia de la Construcción (A Coruña, 1998), 1998. CAVANILLES, A. J., Observaciones sobre la Historia Natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, tomo II, 1797. CÉAN-BERMÚDEZ, J. A., Sumario de las antigüedades romanas que hay en España, Madrid, 1832. CHABRET, A., Sagunto. Su historia y sus monumentos, Barcelona, 1888. DE LA PEÑA OLIVA, J. M., “Sistemas romanos de abastecimiento de agua”. Las técnicas y las construcciones en la ingeniería romana, 2010, pp. 249-282. DIONISIO DE HALICARNASO, Historia Antigua de Roma. Libros I-III (introducción de D. Plácido y traducción y notas de E. Jiménez y E. Sánchez), Madrid, Editorial Gredos, 1984. FEIJOO MARTÍNEZ, S., “Las presas y el agua potable en época romana: dudas y certezas”. Nuevos elementos de Ingeniería

romana: III Congreso de las Obras Públicas romanas (Astorga, 2006), 2006, pp. 145-166. FRONTINO, De aqueductu Urbi Romae (edición crítica y traducción de T. Gómez Rolán), Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1985. JIMÉNEZ SALVADOR, J. L., “Referencias historiográficas sobre el acueducto de Peña Cortada (Los Serranos, Valencia)”. Arse, 28-29, 1994/1995, pp. 217234. LABORDE, A., Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, París, 1805-1816. LEVEAU, P., “L’archéologie des aqueducs romains. Ou les aqueducs romains entre projet et usage”. Elementos de Ingeniería Romana. Congreso Europeo ‘Las bras Públicas Romanas’ (Tarragona, 2004), 2004, pp. 105133.

Edició Especial (2013-2017)

MARES, V., La Fénix Troyana, València, llibre V, cap. II, par. 5, 1681. MORENO GALLO, I., “Libratio Aquarum. El arte romano de suministrar las aguas”. Catálogo de la exposición: Aquaria, Agua, Territorio y Paisajes en Aragón (Zaragoza, 2007), 2007, 29 pp. RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ, O., Hispania Arqueológica. Panorama de la cultura material de las provincias hispanorromanas, Sevilla, Universidad de Sevilla, 2011. SCHRAM, W. D., Roman aqueducts, 2004. SCHRAM, W. D., Basin/Castellae in Roman Aqueducts, 2004. VITRUVIO POLIÓN, Los diez libros de la Arquitectura (introducción de D. Rodríguez Ruiz y traducción de J. L. Oliver Domínguez), Madrid, Alianza Editorial, 1995.

La conquesta i colonització de les comarques meridionals Àlex Ruano Ferrer alexruanoferrer@gmail.com Com citar aquest article: RUANO FERRER, À., “La conquesta i colonització de les comarques meridionals”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 55-59. ISSNe: 2530-4232

Resum: La prolongació de la resistència armada musulmana després de 1245 va evidenciar la precarietat del control cristià a les terres conquerides. Per tal d’afermar el seu control sobre el territori, Jaume I va promocionar una colonització estratègica que garantiria el domini cristià del sud del país, ja que els musulmans van constituir la població majoritària en aquest territori, sobretot els anys posteriors a la conquesta. Paraules Clau: conquesta, colonització, Jaume I, revoltes, al-Azraq. 1. Conquesta i colonització Les terres valencianes foren ocupades mitjançant tres campanyes de conquesta que s’estengueren entre 1233 fins a 1245. Ací ens centrarem en la darrera, la que començà el 1244 i que Jaume I va donar per finalitzada el 1245, encara que s’estendria, si fa o no fa, fins a 1258, com veurem a continuació. Després d’ocupar Alzira a finals de 1242 i Xàtiva i Dénia el 1244, Jaume I va dirigir la seua atenció cap a la zona més meridional del regne, fixada el març de 1244 amb l’infant Alfons a Almiçra1. A diferència del que tradicionalment s’ha pensat, els andalusins disposaven d’armes i capacitat per a resistir l’embat feudal, sent la ballesta i la cavalleria

La frontera quedava delimitada en la línea Biar-Busot.

Edició Especial (2013-2017)

lleugera les seues principals virtuts2. Això va fer que el setge de Biar s’estenguera des de setembre de 1244 fins a febrer de 1245. Amb la caiguda de Biar, Jaume I donà per acabada la conquesta. Les lluites posteriors es presentarien al Llibre dels fets com una seqüència de rendicions fàcils, sense massa rellevància. El reducte més important que restava després de Biar el constituïen els huit castells (com a mínim) que controlava alAzraq en la zona muntanyenca entre Biar i Dénia. Al mes d’abril de 1245 va pactar la seua rendició progressiva3. Enmig de circumstàncies encara per esclarir, segurament per un malentès de les clàusules del tractat o bé per un incompliment del conveni per part dels vencedors 4 , al-Azraq va prendre per la força alguns castells a la tardor de 1247 5. Però segons J. Torró, “les accions de 1247 no haurien de considerarse, estrictament, una “revolta”, sinó la prossecució de la resistència i, per tant, de la conquesta”6.

Vegeu les consideracions de TORRÓ ABAD, J., El naixement d'una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana (12381276), València, Publicacions de la Universitat de València, 2006 (Ed. original, 1999), València, pp. 38 a 46. 3 Es preveu una treva de tres anys, després dels quals Jaume I rebria tots els castells que posseïa al-Azraq, a excepció dels castells d’Alcalà i Perputxent. 4 El castell de Gallinera havia de romandre en mans d’al-Azraq fins a 1248. 5 Segons la crònica reial els castells de Gallinera, Pego i Serra. Dies després s’apoderaria del de Penàguila. 6 TORRÓ ABAD, J., El naixement d’una..., p. 59.

Jaume I va considerar el fet que hem descrit una traïció i ho va utilitzar com una excusa per a quedar eximit dels pactes de submissió7. Així, el 6 de gener de 1248 va decretar l’ordre d’expulsió dels musulmans del regne de València. Emperò els efectes de l’expulsió foren limitats: sols es va poder fer fora als andalusins que no s’havien alçat 8 . En conèixer-se les mesures i després del fracàs de les delegacions que remeteren les aljames per tractar d’evitar-ho, la guerra es va generalitzar a tot el regne valencià. La guerra d’al-Azraq va començar amb victòries musulmanes: l’ocupació de castells i l’emboscada que, a la serra d’Eslida, va derrotar un cos expedicionari cristià. Per fer front a la sublevació Jaume esperava no convocar la host, confiant en la formació espontània de colles de combatents voluntaris.

Al voltant dels cims del Benicadell es va produir una de les batalles més decisives de la guerra, ja que qui es fera amb el control del pas tallaria les comunicacions amb les terres del sud. Fotografia: Gabriel Màñez (www.panoramio.com).

Per la seua banda, al-Azraq comptava amb recursos per a poder resistir durant gairebé deu anys: una geografia favorable –rocosa i dificultosa per als cavalls–, una pràctica militar de paranys i tàctiques de guerrilla i la complicitat de l’infant Manuel, primer, i el rei Alfons de Castella, després9. Poc després, entre mitjans de 1248 i principis de 1250 com a molt tard10, al-Azraq va intentar prendre el castell de Penacadell (Benicadell), el que tallava el pas del port d’Albaida, tallant la comunicació amb les terres més meridionals del regne. Davant d’aquest succés, Jaume I es va veure obligat a reunir un exèrcit amb la participació de bisbes, rics homes, cavallers i prohoms de la ciutat. Açò obligà els andalusins a retirar-se i també provocà que molts indrets d’arreu del regne es rendiren, quedant concentrada la resistència a les muntanyes meridionals. També a partir de 1250 al-Azraq va optar per la via diplomàtica, mitjançant Alfons de Castella (rei des de 1252) per pactar treves anuals. Però el 1258 un home pròxim a al-Azraq el va trair, encomiant-lo a vendre tot el gra dels castells per a poder pagar les soldades. Jaume I, assabentat d’açò gràcies al traïdor i als colons de Cocentaina i d’altres viles, va rebutjar la treva. El 21 de maig de 1258 Jaume I ja es trobava instal·lat a Cocentaina, on esperava congregar la host abans de dirigir-se a les muntanyes. El dia 31 del mateix mes va partir cap a Alcalà, principal bastió d’al-Azraq, des d’on el cabdill musulmà va fugir per a buscar la protecció del castell de Gallinera. Després de huit dies de setge, el castell d’Alcalà va rebre l’ordre de rendir-se. Al-Azraq era obligat a abandonar el regne de València11.

Recordem que molts d’aquests pactes preveien que la població andalusina podia romandre als seus llocs d’habitatge després de la conquista. 8 També perquè a l’assemblea celebrada al desembre de 1247 la noblesa es va oposar a fer fora els musulmans, doncs eren la principal font de renda a la majoria de senyories valencianes. Edició Especial (2013-2017)

TORRÓ ABAD, J., El naixement d’una..., p. 61. Ibid., p. 62. 11 Tanmateix, rebia la torre d’Altea amb les seues alqueries, els castells de Polop i Xaló… que quedaven en mans del seu germà Bassâm i del seu Nebot. 10

La guerra, formalment, havia acabat, encara que la conquesta persistiria a traves de l’exercici intermitent de la violència contra les aljames i els andalusins. Però l’acte més important de la conquesta, el que la va fer irreversible, fou la distribució de les terres de 1248 i 1249 entre els homes vinguts de Catalunya i Aragó per prosseguir la lluita contra els andalusins12. Els nous colons no eren només llauradors, sinó que eren llauradors en armes, disposats a mantenir i incrementar els seus patrimonis. Alguns d’ells, d’acord amb afinitats o necessitats, formaren colles de companyons (sociis) enregistrades com a beneficiàries col·lectives de terres durant els repartiments d’aquestos anys13.

El Castell d’Alcalà o Benissili fou el principal bastió d’al-Azraq i on va establir la seua residència. Font: http://www.lamarinaalta.net/

Però precisament, la mobilitat de gran part de la població de les comarques meridionals (com es constata a Cocentaina) es trobava relacionada amb aquest fet, ja que els almogàvers eren homes de guerra, dedicats a l’exercici de les armes i a obtenir guanys dels saqueigs14. De fet, l’apropiació de terra

espontàniament, sense respectar els repartiments del rei (previstos en el segon Llibre del Repartiment) provocarien després una revisió de les propietats per part d’agents del rei per determinar el seu ajustament al repartiment reial. Tanmateix, al final la pressió dels propietaris va fer que el rei acceptara els fets consumats. L’endemà de la fi de la revolta (1258) la coexistència de la societat indígena i la colonitzadora fou possible gràcies a l’èxit de la immigració colonial: els colons asseguraven un control militar sobre les aljames i, així, la producció andalusina de rendes. L’èxit colonitzador l’hem de situar entre 1248 i 1266, quan les immigracions van permetre constituir les poblacions d’Albaida, Llutxent, Ontinyent, Cocentaina, Bocairent, Alcoi, Calp, Castalla i Xixona. Si bé la colonització s’estendria fins a finals de segle. Però, on s’establiren els colons? Els centres colonitzadors s’implantaren en les planes al·luvials, vora les vies de comunicació15. En molts casos es va ocupar el mateix lloc o un lloc pròxim del que havien ocupat els musulmans abans de la conquesta, encara que amb una reedificació del terme, amb l’establiment dels andalusins fora-muralla. Eixe, probablement, cas seria el de Cocentaina, on els colons establiren una nova vila propera al lloc d’antic poblament andalusí 16 . En altres casos, es fundaren viles ex-novo, sense un precedent clar, tal és el cas de la Pobla de Rugat (actual Pobla del Duc), encara que cal destacar que la creació de llocs nous no va ser massa exitosa17. De totes maneres, cal considerar que els andalusins vivien, normalment, en unitats aïllades, denominades alqueries, pel que els nuclis més grans de població eren esparsos. Així, l’arribada 15

TORRÓ ABAD, J., El naixement d’una..., p. 69. 13 Ibid., p. 99. 14 FERRAGUD DOMINGO, C., El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304, València, Publicacions de la Universitat de València, 2003, p. 80. Edició Especial (2013-2017)

GUINOT, E.; TORRÓ, J. (eds.), Repartiments medievals a la Corona d'Aragó (Segles XII-XIII), València, Publicacions de la Universitat de València, 2007, p. 246. 16 Açò caldrà confirmar-ho en futures investigacions, ja que no es coneix amb exactitud la zona d’antic poblament. 17 TORRÓ ABAD, J., El naixement d’una..., p. 125.

dels colons va comportar un canvi en el paisatge, amb la desaparició o desnaturalització de nombroses alqueries 18 i amb una concentració de la població cristiana que tenia per objectiu tant assegurar la recaptació de rendes com proporcionar seguretat als nous pobladors. Tanmateix, no tota la població musulmana fou foragitada, sinó tot el contrari; es crearen moreries foramurs a algunes viles i també es mantingueren aljames autònomes a les zones muntanyoses entre Cocentaina i Dénia i també a Beniopa, la Vall d’Alfàndec, Montesa-Vallada i Biar 19 . Aquestes aljames havien mostrat la seua capacitat per a resistir i poder negociar les seues condicions de rendició. D’eixa manera pogueren conservar l’estructura fiscal, l’organització política d’abans de la conquesta i els patrimonis de l’aljama. Si Jaume I i els feudals permeteren la permanència d’aquesta població andalusina fou perquè ocupaven zones marginals, d’escàs interès per als cristians, com eren les zones muntanyoses. I encara més, eren capaços de produir amb eixes terres marginals més rendes que els cristians, sobretot gràcies a un alt grau d’organització, per damunt de les unitats familiars, i a una disciplina garantida per la cohesió dels llinatges. Comptat i debatut, les aljames esdevingueren el tresor reial, amb el qual la monarquia garantia i satisfeia els deutes i obligacions contrets20. Això era possible gràcies a l’arbitrarietat de les taxes aplicades, doncs si bé conservaven la fiscalitat anterior a la conquesta, els pagaments que

En el cas de Cocentaina es documenten 19 alqueries conegudes, que s’estenien seguint el curs dels tres rius principals del terme. Tanmateix, després de la conquesta només Cocentaina, Muro i l’Alcúdia foren privilegiats amb major entitat demogràfica, mentre que altres alqueries foren gradualment absorbides pels nuclis de major entitat o bé desaparegueren, dificultant la seua localització topogràfica actual, com és el cas de l’alqueria de Farrasí. Veure: FERRAGUD DOMINGO, C., El naixement d’una vila..., pp. 34-37. 19 TORRÓ ABAD, J., El naixement d’una..., p. 85. 20 Ibid., p. 227. Edició Especial (2013-2017)

ara havien d’efectuar eren augmentats a l’albir del monarca21. Pitjor seria la situació d’aquells musulmans sense terra –eixarics– que habitaven en les aljames noves foramurs de llocs com Xàtiva o Cocentaina, que havien de treballar les terres de cavallers, infançons i colons rics amb contractes de mitgeria. 2. Conclusions En conclusió, hem descrit com es va produir la conquesta militar i la posterior colonització de les terres de les comarques meridionals del regne de València. L’èxit de la colonització després de la guerra contra al-Azraq va permetre crear “illes” de població musulmana –controlades pels nous nuclis de pobladors– que generaven una important font d’ingressos per a l’erari reial. Però l’augment de la pressió fiscal, juntament amb la creació de nous assentaments colonials van provocar un nou alçament general de les aljames autònomes el 1276. L’alçament va acabar fracassant el 1277 gràcies a l’estructura colonial bastida l’endemà de l’alçament de 1248. 3. Bibliografia TORRÓ ABAD, J., El naixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, Publicacions de la Universitat de València, 2006 (Ed. original, 1999). GUINOT, E.; TORRÓ, J. (eds.), Repartiments medievals a la Corona d’Aragó (segles XII-XII), València, Publicacions de la Universitat de València, 2007. FERRAGUD DOMINGO, C., El naixement d’una vila valenciana. Cocentaina, 1245-

En realitat, les pròpies aljames havien donat peu a un augment de les exaccions, ja que per a evitar l’expulsió de 1248 li havien proposat a Jaume I la possibilitat d’augmentar les taxes que pagaven “si volíem que cresquessen la renda a nós, que ells nos darien tot ço que nós coneguéssem que raó fos e cosa convinent” (TORRÓ ABAD, J., El naixement d’una..., p. 203).

1304, València, Publicacions de la Universitat de València, 2003.

Edició Especial (2013-2017)

FURIÓ, A. (coord.), Història de la Corona d’Aragó, vol. I, Barcelona, Edicions 62, 2007.

Socis o rivals: genovesos al País Valencià durant la Baixa Edat Mitjana Àngel Sanchis Cambra sancaman90@gmail.com Com citar aquest article: SANCHIS CAMBRA, À., “Socis o rivals: genovesos al País Valencià durant la Baixa Edat Mitjana”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 60-63. ISSNe: 2530-4232

Resum: Durant la Baixa Edat Mitjana el País Valencià és un territori obert als circuits de comerç internacional i ibèric, per tant, un espai geogràfic que no passa desapercebut per a una de les principals repúbliques marítimes italianes: Gènova. A continuació, farem cinc cèntims respecte a la complexa relació entre la Corona d’Aragó i la República de Gènova. Paraules Clau: Gènova, mercaderia, guerra.

colònia,

comerç,

1. Introducció Cal saber que el litoral mediterrani de la península ibèrica fou un territori d’interès per a les potències mercantils durant plena i baixa edat mitjana. Dins d’aquest espai geogràfic ens podem fer ressò del creixement de l’activitat mercantil i comercial a terres valencianes, destacant les seues ciutats costaneres on arribaven nombrosos mercaders italians. Entre aquests homes de negocis aparegueren els genovesos, disposats a formar colònies als nous regnes peninsulars. D’aquesta forma la façana occidental de la península ibèrica es va presentar durant segles com una zona òptima per a l’obtenció de beneficis i fortunes. Ara bé, cap al s. XV es donaren una sèrie de transformacions: des de les oscil·lacions del poder musulmà a Orient i Occident, fins als descobriments

Edició Especial (2013-2017)

atlàntics. Aquests canvis socioeconòmics provocaren el desplaçament dels centres econòmics i financers cap a Occident; beneficiaren ciutats que encara creixien més com València, el cas de Sevilla o el destacat triangle de Cadis –Jerez– Sanlúcar de Barrameda1. Pel que fa al cas valencià, cal tindre en compte que al s. XV hi ha una conjuntura de factors que beneficiaren aquest espai: es va produir la crisi catalana, el que va permetre una gran concentració de forces operatives i financeres; a més, hi hagué una evident estabilitat econòmica fruit de la solidesa del Regne de València que gaudia de balances comercials favorables amb els altres regnes de la Corona d’Aragó, amb Castella i amb el Magrib 2 . D’aquesta manera al s. XV va proliferar la circulació de naus italianes per terres valencianes, ho testimonia el tràfic comercial a ports com: Peníscola, Dènia, Xàbia, Alacant i València. Però d’aquesta arribada de mercaders cal destacar el paper dels genovesos, que utilitzaren l’enclavament de València com a centre del sistema comercial genovès al Mediterrani Occidental durant tot el Quatre-cents i com a plataforma per al comerç a l’Atlàntic. Aquestes

IGUAL LUIS, D., “Valencia y Sevilla en el sistema económico genovés de finales del siglo XV”. Revista d’Història Medieval: València i la mediterrània medieval, 3, 1992, pp. 79-117, pp. 79-82. 2 Ibid., pp. 83-87.

relacions, mercantils en els seus inicis, adquiriren un caràcter més financer cap a finals del s. XVI3.

pagar lleudes i usatges com ho feien totes les naus que entraven en els ports i mars del Comte de Barcelona4. Posteriorment, l’any 1146 s’establia un nou tractat entre Ramon Berenguer IV i la comuna de Gènova arrel de l’ofensiva conjunta per prendre Tortosa. En aquest nou pacte, a més de les condicions de l’empresa i el repartiment del botí, s’estipulava l’exempció d’impostos a les transaccions comercials entre els súbdits d’una i altra part. Una vegada conquistada Tortosa, Ramon Berenguer IV confirmà als genovesos l’exempció d’impostos i la llibertat de comerç tant dins del seu territori com a l’espai peninsular5. Ara bé, el tractat no va suposar sempre una exempció total però si una notable reducció d’impostos que va persistir al llarg de l’edat mitjana malgrat les desavinences i conflictes entre genovesos i mercaders de la Corona d’Aragó, en clara competència a la Mediterrània Occidental6.

Portulari de la península ibèrica i la façana atlàntica atribuït a Pietro Vesconte, Gènova, 1325. Font: http://valdeperrillos.com

2. L’arribada dels genovesos Quan començaren aquests llaços que hem esmentat entre els genovesos i les terres valencianes? Quins conflictes i conseqüències generaren les relacions? D’entrada cal dir que els genovesos es troben presents a la Corona d’Aragó des d’inicis del s. XII, així com els catalans a terres genoveses. De fet, en 1126 i 1127, encara no formalitzada la Corona d’Aragó, ja es troben dos tractats entre Ramon Berenguer III i el comú de Gènova. En aquests pactes es garantia el trànsit i l’estada dels súbdits recíprocament, els genovesos es comprometien a fer la guerra als sarraïns quan al rei li fóra necessari i a 3

Ibid., pp. 93-95.

Edició Especial (2013-2017)

Més tard, cap als anys 30 del s. XIII també es generaren una sèrie de pactes amb Jaume I per regular les relacions comercials i marítimes entre totes dues potències. Es renovava l’exempció d’impostos de ribatge, portalatge i peatge a totes les terres del rei, a excepció de les coses vedades. A més, el monarca es comprometia a indemnitzar els danys fets pels seus súbdits als genovesos en un terme de quaranta dies i a no emparar corsaris catalans que pogueren atacar naus genoveses. Uns anys més tard, l’abril de 1233, una nova ambaixada genovesa obtingué un nou privilegi; es concedia als genovesos la facultat de tindre un cònsol amb jurisdicció civil 4

FERRER I MALLOL, M. T., “Els italians a terres catalanes (segles XII-XV)”. Anuario de estudios medievales, 10, 1980, pp. 428-448, pp. 428-429. 5 Aquestes concessions de privilegis no eren un fet singular, sinó que altres regnes peninsulars com Castella també els atorgaren. Per exemple, El Libro de Privilegios de la Nación Genovesa a Sevilla que acumula els privilegis ligurs obtinguts fins a 1537 fruit de la col·laboració militar i financera amb la monarquia castellana. 6 FERRER I MALLOL, M. T., “Els italians a terres catalanes...”, pp. 429-431.

sobre la població genovesa present a les ciutats marítimes de la Corona d’Aragó7. Així mateix, els èxits militars del s. XIII a Mallorca i al País València intensificaren el comerç dels mercaders genovesos: d’una banda per l’aprovisionament dels exèrcits durant les campanyes militars i pels botins de guerra, i d’altra per l’arribada dels nous pobladors 8. El s. XIII es mostra com un període d’arribada de nous habitants a les nostres terres, entre ells colònies de genovesos, ja que tant l’illa de Mallorca com el País València passaren a ser escales de gran importància del comerç genovès cap al nord d’Àfrica, els territoris musulmans i cap a Sevilla.

totes dues potències. Els comerciants de la Corona d’Aragó s’havien convertit en uns competidors potents i molestos per a Gènova –i més des de la conquesta de Sicília, on confluïen interessos de totes dues potències9. Fou finalment amb la conquesta de Sardenya (1324-1327) quan es produí una ruptura de relacions que donà lloc a un període d’inestabilitat política i rivalitat entre totes dues potències mediterrànies10. A partir d’aquesta data i fins mitjans s. XV es va alternar la guerra oberta i la pau oficial amb Gènova: en moments de guerra es trencaven les relacions i la població de les colònies genoveses retornava a la Ligúria, mentre que en moments de pau la població habitava a les colònies, distribuïdes per les diferents places comercials. Conseqüentment, des de la conquesta de Sardenya fins ben entrat el s. XV es manifesta una inestabilitat de les colònies genoveses i una notable fragilitat dels acords de pau. Durant la segona meitat del Quatre-cents, amb els canvis geopolítics que s’estaven produint, Gènova anava a orientar de manera progressiva la seua activitat comercial i financera cap a l’Atlàntic, un nou espai geogràfic on no entrava en disputa amb la Corona d’Aragó.

Mural del s. XIV al castell d’Alcañiz que representa l’entrada de Jaume I a València en 1238. Font: http://commons.wikimedia.org/

3. Moments de tibantor Al llarg del s. XIII i principis del XIV prevalgueren les bones relacions entre Gènova i la Corona d’Aragó, però durant el regnat de Jaume II ja es feia palesa la dificultat de mantenir l’enteniment entre 7

PISTARINO, G., La capitale del mediterraneo; Genova nel medioevo, Bordighera, Istituto internazionale di studi liguri, 1993, p. 92-94. 8 FERRER I MALLOL, M. T., “Els italians a terres catalanes...”, pp. 433. Edició Especial (2013-2017)

D’aquesta manera es relaxaren les tensions entre totes dues potències, el que també va afavorir l’arribada de pobladors genovesos cap a les nostres terres. Fins al s. XV les colònies de genovesos es trobaven formades per mercaders i navegants de pas, però al llarg del Quatre-cents arribaren artesans, filadors, teixidors, paraires de robes de seda, fins i tot s’instal·là a la colònia de València un mestre seder i 9

“La conquesta de Sicília en 1282, seguida per les de Malta i Pantelaria, Gerba i les Kerkennah, revelava una clara voluntat talasocràtica de la Corona d’Aragó”, dins de DUFOURCQ, C. E.; GAUTIER-DALCHÉ, J., Historia económica y social de la España cristiana en la Edad Media, Barcelona, Ediciones El Albir, 1983, p. Pp. 131-137 i 244-247, pp. 136-137. 10 FERRER I MALLOL, M. T., “Els italians a terres catalanes...”, pp. 435.

un empresari 11 . Amb aquests nous pobladors que arribaren al s. XV va arribar també la tecnologia que durant l’edat moderna va donar lloc a una potent indústria sedera al País Valencià.

Bordighera, Istituto internazionale di studi liguri, 1993, pp. 69-104.

4. Conclusions En resum, podríem afirmar que els genovesos han tingut un paper rellevant en l’evolució comercial i econòmica de la Corona d’Aragó durant l’edat mitjana. D’una banda els genovesos col·laboraren en les campanyes de conquesta del Casal d’Aragó entre els segles XII i XIII; açò els va permetre obtenir uns privilegis comercials que aprofitaren per fer arribar els seus productes manufacturats i estendre les seues activitats financeres al País València. Així es varen establir diverses colònies de genovesos que facilitaven el tràfic comercial de les seues companyies i societats mercantils. D’altra banda, amb l’increment de l’activitat comercial i manufacturera a la Corona d’Aragó, s’anaven a generar una sèrie de conflictes: tant per xarxes i espais comercials en disputa, com pels privilegis obtinguts amb anterioritat, els quals no es trobaven ben delimitats i pretenien ser derogats pels naturals del regne. 5. Bibliografia DUFOURCQ, C. E.; GAUTIER-DALCHÉ, J., Historia económica y social de la España cristiana en la Edad Media, Barcelona, Ediciones El Albir, 1983, pp. 131-137 i 244247. FERRER I MALLOL, M. T., “Els italians a terres catalanes (segles XII-XV)”. Anuario de estudios medievales, 10, 1980, pp. 428-448. IGUAL LUIS, D., “Valencia y Sevilla en el sistema económico genovés de finales del siglo XV”. Revista d’Història Medieval: València i la mediterrània medieval, 3, 1992, pp. 79-116. PISTARINO, G., La capitale del mediterraneo; Genova nel medievo, 11

Ibid., pp. 445-446.

Edició Especial (2013-2017)

La batalla de Muret: la fi del somni occità per a la Corona d’Aragó Raül Añó Bresó raulabre@yahoo.es Àlex Ruano Ferrer alexruanoferrer@gmail.com Com citar aquest article: AÑÓ BRESÓ, R.; RUANO FERRER, À., “La batalla de Muret: la fi del somni occità per a la Corona d’Aragó”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 64-67. ISSNe: 2530-4232

Resum: El 2013 es van acomplir 800 anys d’una batalla decisiva que canvià l’orientació expansionista de la Corona d’Aragó. El present article analitza com la política d’aliances amb els senyors del Llenguadoc, enfront les ambicions papals i del monarca francès, van conduir a una situació de conflicte amb profundes conseqüències. Paraules Clau: batalla de Muret, Pere el Catòlic, Llenguadoc, càtars, Occitània. 1. Introducció Els Pirineus han estat durant tota la història més bé un nexe d’unió que una frontera de separació. A l’Edat Mitjana aquesta vinculació entre les terres d’aquella i d’aquesta banda va arribar al seu punt àlgid. Ja durant la invasió islàmica de la Península Ibèrica les cadenes muntanyoses del nord-est foren un refugi natural contra els invasors. Ben prompte, els llaços econòmics, culturals i polítics es feren cada vegada més estrets. Amb l’ascens al tron d’Alfons el Cast (1164) i la signatura de Pacte de Tudillén (1151), la Corona d’Aragó s’aferma com a entitat política de primer ordre a la península, aspirant, per mitjà de l’esmentat pacte, a la possessió de gran part de les terres en mans musulmanes. Alfons el Cast heretà una ambiciosa política d’aragonesos i catalans en Occitània, la terra a l’altra Edició Especial (2013-2017)

banda dels Pirineus. Aquesta política seria reforçada amb el matrimoni entre el seu fill, futur Pere el Catòlic, i Maria de Montpeller. D’aquesta unió naixeria el rei Jaume, anomenat el Conqueridor. Amb el matrimoni, el Catòlic augmentava els seus dominis a Occitània, afegint el senyoriu de Montpeller. 2. El somni occità Occitània, teòricament sotmesa al poder dels reis de França, actuava però, per compte propi, ja que la monarquia francesa de principis del segle XIII encara estava construint el teixit feudal que li permetria arribar a dominar no sols els territoris del nord, sinó també els territoris de l’actual Llenguadoc. El mapa occità, lluny de presentar-se com un territori cohesionat políticament, presentava tot un seguit de senyorius d’importància diversa. Entre aquests destacava el comtat de Tolosa, rival en el territori occità dels monarques del Casal de Barcelona, però, al mateix temps, units a aquestos per vincles polítics i familiars. Les primeries del segle XIII són el context en què cal ubicar la Batalla de Muret, dintre de l’anomenat problema càtar. El catarisme fou una heretgia provinent d’algun lloc d’Europa Oriental i que afirmava el principi d’una dualitat oposada Bé- Mal, així com la il·legitimitat de l’Església catòlica

romana1. L’església càtara es bastí ràpidament i els distints bisbats càtars reberen sovint la tolerància, quan no l’ajut, dels senyors occitans. Aquesta nova visió del món s’adaptava molt bé a la realitat política, econòmica i social occitana, és a dir, la d’un territori populós, amb un gran pes econòmic i un vigor cultural gens menyspreable (no de bades, Occitània és la terra originària dels trobadors). A més, cal considerar la situació que vivia aleshores l’Església catòlica; aquesta s’havia dotat d’un corpus doctrinal que li conferia legitimitat per a dirimir els assumptes espirituals, però també, els terrenals, com s’evidencià amb les croades. D’altra banda, el mal exemple del clergat local, corromput, desprestigiat i sovint llunyà de les realitats dels fidels, havia creat una situació propícia per a la difusió del catarisme, arribant a ser inclús defensat pels senyors feudals, que, teòricament, havien de preservar la fe catòlica.

La creu de Tolosa o creu dels comtes de Tolosa ha esdevingut el símbol dels occitans. Font: Wikimedia Commons

Doménec de Guzmán a principis del segle XIII. Tanmateix, les mesures es mostraren poc efectives i el Papa cada vegada es mostrava més partidari d’una solució expedicionària violenta. A Provença s’intentà crear una “lliga de pau”, amb l’objectiu de jurar fidelitat a Roma i lluitar contra els infidels. Però la negativa del comte de Tolosa a encapçalar el moviment va frustrar l’intent2. L’assassinat del legat papal Pèire de Castelnau a principis del 1208 propicià el context per iniciar la via expedicionària i la primera croada a dintre d’Europa. 3. La batalla de Muret Així, la primavera de 1209 partí cap a la vall del Roine un exèrcit internacional format per alguns bisbes, cavallers francs i, en menor mesura, alemanys3. Les hosts croades, al front de les quals es trobaven Arnaud Amauri –legat del Papa– i Simó de Montfort –que durant el conflicte mostraria una gran virulència– començaren la submissió del territori. Ràpidament, el comte de Tolosa, llavors Raimon VI –el comte Vell– decidí suplicar la readmissió a l’Església catòlica –havia estat excomunicat– i unirse a les tropes croades, esperant així aplacar la fúria del Papa i salvar els seus dominis. Emperò, les ciutats occitanes anaven caient l’una rere l’altra, sense frenar-se per això l’ímpetu croat. Finalment, se sotmeté també, en 1209, Carcassona, la ciutat de Raimon Roger de Trencavell, en les masmorres de la qual moriria aquest amb només 24 anys d’edat.

Inocenci III, Papa impulsor de bona part de les reformes eclesiàstiques encaminades a augmentar el poder polític de l’Església, emprengué una sèrie de mesures orientades a acabar amb l’heretgia albigesa, primer per la via pacífica, com la predicació de Sant

Raimon VI veient com els croats no es detindrien davant els seus dominis, decidí canviar d’estratègia i cridar al seu aliat potencial: Pere el Catòlic. Aquest estava en un moment àlgid, ja que el 1212, junt amb els altres reis cristians de la península, havia infringit

DALMAU, A., Els càtars, Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya, 2005, p. 34. Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p 77. Ibid., p 78.

una dura derrota al califa almohade Al-Nasir en la batalla de las Navas de Tolosa. Llavors, Raimon VI rendí vassallatge al rei aragonès a canvi d’ajudar-lo en la defensa dels seus dominis. Acabava així la lluita entre el llinatge de Barcelona i el de Tolosa pel domini d’Occitània i Pere el Catòlic gaudia ara de la possibilitat d’afermar el seu poder a l’altra banda dels Pirineus, consolidant una de les entitats polítiques de major envergadura de l’Europa del moment. El Catòlic intentà saldar l’assumpte per la via pacífica però els croats prosseguiren les accions bèl·liques. Així doncs, una vegada Simó de Montfort es deslligà del vassallatge que havia prestat al Catòlic i continuava atacant els súbdits de la Corona d’Aragó, el rei es dirigí a terres occitanes on uní el seu exèrcit al del comte Raimon VI per fer front a les tropes croades que ja marxaven contra Tolosa 4 . El xoc es produiria en la localitat de Muret, a uns vint quilòmetres de Tolosa. El lloc on es produí la batalla no fou fruit de l’atzar sinó que es tractava d’un objectiu prioritari per la seua proximitat a Tolosa, i per ser la base d’operacions dels croats en el setge a dita ciutat. A més, la seua, relativament, dèbil fortificació i la planura que s’estenia als afores era un lloc propici per forçar a una batalla campal i liquidar les forces croades amb sol combat5. Finalment, el dijous, dia 12 de setembre de 1213, es produí la batalla. Hi ha diferents versions sobre com es desenvolupà la batalla, no obstant, totes coincideixen en assenyalar que un error d’estratègia i la mort del rei enmig de la batalla provocà la desbandada general de les tropes catalano-aragoneses i occitanes i donà la victòria als croats, molt inferiors numèricament. Quedava així obert el camí cap a Tolosa i l’ocupació de nous indrets. 4

ALVIRA CABRER, M., Muret, 1213, Barcelona, Ariel, 2008, p. 103. 5 Ibid., p 105. Edició Especial (2013-2017)

El papa Innocenci III condemna als heretges (1208) i posa en marxa la Croada Albigesa (1209). El cavaller que apareix en primer plànol representa a Simó de Monfort. Miniatura de les Grandes Chroniques de France. Font: www.terradetrobadors.cat

Tanmateix, la derrota occitana no fou definitiva i la victòria dels croats fou efímera, ja que mentre Simó de Montfort es trobava a París per retre homenatge a Felip II August (1216), rei de França, el comte Raimon VI i Raimon el Jove, el seu fill, desembarcaren a Provença i iniciaren una guerra d’alliberament 6 . Aquest nou episodi bèl·lic s’estengué entre 1216 i 1225, any en què cessaren les hostilitats per un breu període de temps, ja que la primavera de 1226 es posà en marxa una segona croada, comandada ara pel rei francès Lluís VIII. Poc temps després, l’afebliment de la resistència i el bloqueig de la ciutat de Tolosa van precipitar una pau que posara fi a la croada. D’eixa manera, el comte Raimon VII va signar el tractat de Meaux-París el 1229, una pau amb unes dures condicions que preveien, entre altres coses, el casament de Joana, filla del comte, com a única hereva del comtat, amb un germà del rei de França, que es convertiria en nou comte a la mort de Raimon. Acabada la croada, la principal causa per la que s’havia convocat, l’extermini de l’heretgia albigesa, no s’havia assolit. Per acabar amb els heretges es 6

DALMAU, A., Els càtars..., p. 82.

crearen els tribunals la Inquisició el 1232 7 , encara que el catarisme perdurà fins a la tercera dècada del segle XIV en alguns indrets d’Occitània. Igualment, alguns càtars s’establiren al nord del País Valencià, on fundaren, al voltant de Sant Mateu, una xicoteta comunitat càtara que perdurà fins a principis del segle XIV8. 4. Conclusions En conclusió, la batalla de Muret significà la fi del somni occità de la Corona d’Aragó i també suposava la fi de la presència de l’única potència capaç d’aglutinar les terres i poblacions occitanes sense alterar el marc sociocultural propi. Però també, suposà la creació d’una consciència unitària entre els diferents pobles que conformarien allò que coneixem com Llenguadoc que abans de la batalla no existia i que ara es creava per oposició als croats i l’allunyament de la Corona d’Aragó en els afers occitans9.

aragonès que ajudara els occitans, renuncia que quedaria novament confirmada pel tractat de Corbeil (1258) pel qual el monarca català renunciava als territoris occitans mentre que el francès renunciava als territoris que havien conformat la Marca Hispànica. Amb un exèrcit fort al nord dels Pirineus, Jaume I va dirigir la seua mirada cap a les terres islàmiques andalusines de les Illes Balears i el que prompte esdevindria el Regne de València. 5. Bibliografia ALVIRA CABRER, M., Muret, 1213, Barcelona, Ariel, 2008. DALMAU, A., Els càtars, Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya, 2005. DALMAU I FERRERES, R., L’heretgia albigesa i la batalla de Muret, Barcelona, 1960. MESTRE I CAMPÍ, J. (ed.), Atles dels càtars. Un episodi cabdal en la història religiosa i política de l’Europa medieval, Barcelona, Edicions 62, 1997.

Tanmateix, aquesta consciència unitària nascuda per lluitar els francesos no pogué resistir l’empenta de l’exèrcit reial que, a partir de 1226, encapçalà Lluís VIII, que havia acceptat els drets cedits per Amaury de Monfort, derrotat pel comte de Tolosa. Així mateix, les posteriors intervencions militars de la Corona d’Aragó a terres occitanes foren finalment prohibides en 1218 pel Papa Honori III, que assegurà la integritat de les terres que conformaven la Corona davant les hostilitats de Simó de Monfort. A tot açò, cal sumar una monarquia catalanoaragonesa feble, marcada per una noblesa que volia aprofitar-se’n de la minoria reial, un tresor en bancarrota... A més a més, en abril de 1226, per la promulgació de l’Edicte de Barcelona, Jaume I renunciava oficialment a prestar qualsevol ajuda als rebels occitans i es decretà l’excomunicació immediata de qualsevol català o 7

ALVIRA CABRER, M., Muret..., p. 240. DALMAU, A., Els càtars..., p. 98. 9 ALVIRA CABRER, M., Muret..., p. 237. 8

Edició Especial (2013-2017)

Jueus al nou Regne de València Àngel Sanchis Cambra sancaman90@gmail.com Com citar aquest article: SANCHIS CAMBRA, À., “Jueus al nou Regne de València”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 68-72. ISSNe: 2530-4232

Resum: Al segle XIII es produeix la conquesta del Sharq Al-Àndalus iniciant-se així un procés colonitzador del territori valencià pels nous pobladors cristians. Ara bé, la població del Regne de València, a més de l’arribada dels cristians i els musulmans no exiliats, comptava amb un considerable nombre d’habitants jueus. En aquest article es tracta de donar una visió de la integració al Regne d’aquest colon especial, el jueu. Paraules Clau: jueus, privilegis, administració, comerç, finances. 1. Un regne per poblar L’any 1245 es va allargar la frontera meridional fins Biar, completant així la conquesta de terres que anaven a integrar el nou Regne de València. La creació d’un nou estat dins la confederació catalanoaragonesa anava a generar unes necessitats demogràfiques per repoblar les terres conquerides. D’aquesta manera, l’enemic sarraí passava d’ésser el rival a un potencial recurs econòmic i demogràfic per als senyors cristians, però també s’intentà atraure i motivar la immigració de població jueva cap a terres valencianes durant el s. XIII. Durant la plena edat mitjana el món mediterrani presentava una ecologia sociopolítica, com encunya el historiador Robert I. Burns a la seva obra Jaume I i els valencians del s. XIII. Es tracta d’un espai fragmentat en tres grans blocs culturals: la civilització islàmica, la bizantina i l’occidental, però Edició Especial (2013-2017)

en tots tres es fa visible la presència d’una comunitat jueva, no territorial però si autoconscient. Al s. XIII es produeix el moment més àlgid de convergència social a la Corona de Aragó, i a més el Regne de Valencià és un cas excepcional ja que els jueus son considerats com a valuosos immigrants1. 2. Un poblador útil El rei Jaume contemplava amb bons ulls les seves prosperes comunitats jueves que fins i tot participaven als cercles governamentals de la Corona d’Aragó, ocupaven càrrecs diversos: tresorers, batlles, o metges reials entre d’altres funcions. Un càrrec que sovint es trobava exercit per jueus als reialmes del casal d’Aragó era el de batlle local. Al llarg del s. XIII es troben exemples a Aragó i al Principat, però el nou i pròsper Regne de València representava el millor terreny per a que els batlles locals jueus desenvoluparen la seva activitat2. Però a més de la batllia, els jueus ocupaven altres activitats administratives i financeres de la corona: a finals del s. XIII es testimonia a en Salomó Alconstantini cobrant el impost de l’herbatge 3 a València, com a batlles intervenien en els assumptes de la sal, i gràcies al domini de l’àrab eren el pont entre 1

BURNS, I. R., Jaume I i els valencians del s. XIII, València, Edicions 3 i 4, 1981, pp. 149-151. 2 S’hi poden trobar nombrosos exemples de batlles locals jueus al Regne de València. Dins: ROMANO, D., Judíos al servicio de Pedro el Grande de Aragón (1276-1285), Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 1983, pp. 134-150. 3 Es cobrava al Regne de València per el dret de pastar el ramat menor transhumant.

l’administració del nous colonitzadors i la població islàmica, en aquests primers anys de convivència al Regne de València4. Conseqüentment els jueus amb destresa en l’administració, capital i una idea d’àrab, encontraven al territori valencià un desafiament amb moltes possibilitats. Una mirada amb prejudicis relacionaria aquest accés als llocs de poder dels jueus amb les seues competències com a prestadors de diners de la monarquia. Aquest clixé no s’ajusta a la Corona d’Aragó durant el s. XIII, on aquests es dediquen a ocupacions iguals que les dels seus veïns cristians, els jueus participaren al món comercial i financer, a l’igual que moros i cristians, però ni molt menys el controlaren5. Així mateix, cal trencar amb l’estereotip que el jueu és un agent urbà, al s. XIII el camp i la ciutat tenen una estreta relació, i el jueu no romandria aliè. Per exemple, a València la donació d’una casa comportava una petita granja al camp, que es podia treballar o arrendar, però que creava en el ciutadà un interès creixent per el món rural6. Per tant, el jueu a més de ser un vàlid recurs demogràfic donava un alt grau de dinamisme al nou regne. Formaven una societat amb una llarga tradició comercial i financera, creaven productes manufacturats a les aljames o fins i tot trobem camperols jueus que vivien del rendiment de les seues propietats agrícoles, com mostren molts documents que esperen ser treballats als nostres arxius7. 4

Ocuparen un paper important dins de l’administració sobre els musulmans gràcies a les seues aptituds lingüístiques. Segurament el seu pes va anar decaient a finals del regnat de Jaume II ja que havia començat a incrementar el nombre de cristians que coneixia la llengua àrab (ROMANO, D., Judíos al servicio..., pp. 160-162). 5 BURNS, I. R., Colonialisme medieval: Explotació postcroada de la València islàmica, València, Edicions 3 i 4, 1987, pp. 351-352. 6 BURNS, I. R., Moros, cristians i jueus en el Regne croat de València, València, Edicions 3 i 4, 1987, pp. 199-204. 7 BURNS, I. R., Jaume I i els valencians..., pp. 162-163. Edició Especial (2013-2017)

Els jueus eren habitants de regnes cristians però no descuidaven els seus canons religiosos y culturals. A la imatge es veu la pràctica de la circumcisió, la qual era senyal del pacte del poble jueu amb Déu. Font: http://effyeaharthistory.tumblr.com/post/2384032521/t he-circumcision-of-christ-friedrich-herlin

3. Atraure al jueu Al s. XIII amb el pas de les dècades el territori valencià esdevenia com un territori ple d’oportunitats, l’expropiació progressiva dels rebels musulmans junt al creixement del regne en temps de pau oferia molt bones perspectives als nous pobladors jueus. Les aljames creixien, a més el monarca tractava d’incitar el seu increment mitjançant privilegis que afavoriren l’entrada de nous immigrants a un regne amb unes evidents necessitats demogràfiques8. Un exemple d’aquests privilegis es produeix amb la concessió de l’infant Pere a tots els jueus de Gandia l’any 1269 per a que gaudiren de llibertat d’impostos de lleudes i peatges, a l’igual que ja gaudien els cristians de dita vila9. 8 9

BURNS, I. R., Colonialisme medieval..., pp. 353-354. BURNS, I. R., Jaume I i els valencians..., pp. 207-209.

Ara bé, el cas més destacat del Regne es donava a la ciutat de València on el privilegi de 1275 deslliurava els jueus de la ciutat de la jurisdicció del justícia. Aquesta concessió amagava a les seues clàusules un projecte destinat a incrementar la immigració jueva. En la primera clàusula, s’assegurava als jueus de l’aljama de València que ja no tenien cap obligació legal de respondre al justícia, a partir d’aquest moment es concedia al batlle reial la jurisdicció sobre tots els càrrecs que s’imputen als jueus. Aquest canvi suposava passar a dependre jurisdiccionalment d’un personatge no explícitament judicial, així aconseguien reafirmar les seues lleis tradicionals pròpies o lliurar-se de pressions i prejudicis locals. Altra clàusula assegurava a la població jueva que vingués a habitar València que els oficials reials no molestarien ni els demanarien res més enllà dels impostos habituals. A banda d’això, la darrera clàusula determina que els jueus fugits del Regne amb delictes sense sentència poden tornar, a més no es tindrien en compte crims, deutes i malifetes realitzades abans d’arribar a València10. Altre exemple seria el Privilegi de 1268 atorgat per als jueus que arribaren a Xàtiva. Aquests gaudirien d’una exempció d’impostos, drets i obligacions reials durant un període de cinc anys, que en alguns casos s’allargava fins als set. Ara bé, el privilegi també deixa clar que si un jueu abandona l’aljama de Xàtiva abans de complits huit anys des de la seva arribada a la ciutat, deuria de pagar la seua part de peites i obligacions reials durant el temps que havia residit a la ciutat11. Aquesta política reial per potenciar la immigració dels jueus es va donar arreu de tot el regne, i és que aquests gaudien d’un elevat prestigi professional que fins i tot els va servir per ser reclamats per la Corona per a exercir els seus oficis.

4. Un dia qualsevol Com hem vist el jueu formava part d’una societat minoritària, dins d’un món cristià majoritari. Com senyala el professor Jose Hinojosa, tradicionalment el jueu ha estat vist com un agent social que es dedicava al préstec o al comerç, era apedregat en Setmana Santa i quan els interessos de l’estat ho reclamaven era expulsat a l’exili12. Ara bé, d’on provenia aquesta inferioritat legal del jueu respecte al cristià? Doncs, havia estat establerta per la legislació eclesiàstica i es consolida al s. XIII principalment en quatre punts: el jueu no pot ser funcionari, no poden tindre servidors cristians ni tindre una superioritat jurídica o moral sobre el cristià, no poden ser metges de cristians i han de viure separats en barris propis. A més, els contactes fora del marc professional entre jueus i cristians no estaven ben vistos pels organismes d’on emanava el discurs ideològic, és a dir, l’església13.

El sacrifici d’Isaac, de Pedro Orrente, 1616 (conservat al Museo de Bellas Artes de Bilbao). A l’obra vegem Abraham, patriarca del judaisme, oferint en sacrifici a Déu al seu fill Isaac del qual es consideren descendents dels jueus. Font: Wikimedia Commons. 12

10 11

Ibid. BURNS, I. R., Moros, cristians i jueus..., pp. 240-242.

Edició Especial (2013-2017)

HINOJOSA, J, “La inserción de la minoría hebrea en la formación social valenciana”. Revista d’Història Medieval: Jueus, conversos i cristians. Mons en contacte, 4, 1993, pp. 45-64, p. 45. 13 Ibid., pp. 48-49.

Aquestes premisses no es compliren ja que diferien notablement respecte a la realitat social. Per exemple, els jueus requerien dels notaris cristians i aquests de la medicina jueva, per tant hi havia una necessitat mútua d’interactuar. Aquests contactes anaven des d’aspectes comercials, fins a altres com podrien ser el sexe o el joc, per citar alguns exemples. Respecte al sexe, cal saber que les relacions entre cristians i jueus estan durament penades per l’església des dels primers temps del cristianisme; trobem precedents al Concili d’Elvira o al III Concili de Toledo. Durant l’edat mitjana, des dels sínodes jueus i concilis cristians es llancen fortes penes i amenaces d’excomunió per a evitar que es mantingueren relacions sexuals amb membres d’altres religions. Malgrat les prohibicions, cal esmentar que es donaren casos de relacions entre jueus i cristians. Encara que foren casos aïllats es donaren i aquest seria un marc més de sociabilitat entre la comunitat jueva i la cristiana14. Altre espai obert per apropar les dues comunitats era el joc. Durant l’edat mitjana els valencians mostraren una extraordinària passió per aquest, de fet cada comunitat tenia la seva pròpia tafureria on era vedat l’accés als membres d’altres religions. Però, cap a finals del s. XIII i al llarg del s. XIV les cases de joc s’escampaven per les ciutats, places i carrers, on jueus i cristians llançaven els daus conjuntament. Malgrat que les autoritats prohibien la pràctica del joc entre les dues religions, aquest fou un espai de sociabilitat i contacte entre el món jueu i el cristià. Però, sens dubte els contactes més intensos es varen donar a l’àmbit mercantil i comercial. Cal remarcar que no hi havia una separació alhora de comprar i vendre, els jueus eren molt hàbils com a corredors i actuaven com a intermediaris en operacions mercantils i financeres. Fins i tot al llarg del s. XIII 14

Ibid., pp. 51-52.

Edició Especial (2013-2017)

trobem algun projecte de societat mixta entre cristians i jueus per arrendar algun monopoli reial15. En conseqüència, els exemples vistos posen de manifest que hi trobem prohibicions respecte al contactes socials entre jueus i cristians, però aquestes legislacions poc tenen a veure amb la vida quotidiana dels seus coetanis. 5. Conclusions El s. XIII fou un període de convergència entre jueus i cristians als diferents regnes de la Corona d’Aragó, especialment al Regne de València que oferia unes òptimes expectatives per als nous pobladors jueus. Aquesta aproximació entre cultures al s. XIII va fer encunyar a en Francesc Bofarull i Sans16 els regnats de Jaume I i Pere el Gran, com l’edat d’or dels jueus a la Corona d’Aragó17. Ara bé, la prosperitat i integració s’anava a frenar cap a finals del segle, concretament l’any 1283, quan es comencen a plasmar legalment les mesures que anaven a suposar la davallada de la influència jueva en l’administració financera de la Corona d’Aragó. Entre les clàusules del Privilegi de la Unió es prohibia que un jueu pogués ser batlle a Aragó o València, ni recaptar cap tipus de rendes o exercir jurisdicció sobre els cristians al Principat de Catalunya 18. Caldria senyalar que molts autors han vist en aquest moviment per traure als jueus dels càrrecs, una reacció més contra el poder creixent de la corona que no pas contra els funcionaris jueus que participen en activitats administratives i governamentals19. Per acabar, seguint l’idea esbossada per el historiador valencià Ferran García-Oliver: caldria assenyalar que d’una forma paradoxal la minoria ètnica jueva que va 15

Ibid., pp. 57-59. Director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó entre 1893 i 1911. 17 BURNS, I. R., Jaume I i els valencians..., pp. 149-151. 18 ROMANO, D., Judíos al servicio..., pp. 175-178. 19 BURNS, I. R., Jaume I i els valencians..., pp. 149-151. 16

habitar els reialmes del Casal d’Aragó la qual fou objecte de extorsions, violència i persecucions fins a l’expulsió de 1492; va resultar imprescindible per a l’afirmació i consolidació de la pròpia societat cristiana durant els seus primers moments20. 6. Bibliografia BURNS, I. R., Jaume I i els valencians del s. XIII, València, Edicions 3 i 4, 1981. BURNS, I. R., Colonialisme medieval: Explotació postcroada de la València islàmica, València, Edicions 3 i 4, 1987. BURNS, I. R., Moros, cristians i jueus en el Regne croat de València, València, Edicions 3 i 4, 1987. GARCÍA OLIVER, F., “Observant famílies”. Revista d’Història Medieval: Jueus, conversos i cristians. Mons en contacte, 4, 1993, pp. 207-226. HINOJOSA, J., “La inserción de la minoría hebrea en la formación social valenciana”. Iradiel, Revista d’Història Medieval: Jueus, conversos i cristians . Mons en contacte, 4, 1993, pp. 45-64. ROMANO, D., Judíos al servicio de Pedro el Grande de Aragón (1276-1285), Barcelona, Institució Milá i Fontanals, 1983.

GARCÍA-OLIVER, F, “Observant famílies”. Revista d’Història Medieval: Jueus, conversos i cristians. Mons en contacte, 1993, pp. 207-226, p. 226. Edició Especial (2013-2017)

L’empremta morisca a la Marina Alta. Els despoblats moriscos Mireia Bañuls Escrivà mireiabaesc@gmail.com Com citar aquest article: BAÑULS ESCRIVÀ, M., “L’empremta morisca a la Marina Alta. Els despoblats moriscos”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 73-80. ISSNe: 2530-4232

Resum: Anàlisi de l’espai físic i evolució del poblament morisc a la muntanya d’Alacant i en concret a la comarca de la Marina Alta a partir de les deixalles arquitectòniques conegudes com despoblats o popularment com corrals. S’incideix en el tipus de poblament i en l’espai muntanya com a espai vital, fent un repàs pels principals despoblats de dita comarca a les valls d’Alcalà, Ebo i Gallinera. Paraules Clau: morisc, despoblat, corral, Muntanya Alacant, muntanya. 1. Espai físic: la muntanya El binomi: morisc-secà, cristià-regadiu, ha actuat com a paradigma per a per a centrar-se en els diferents tipus d’espai que va ocupar la població mudèjar-morisca, durant els vuit segles de pervivència a la península ibèrica, però cal desferse’n. Amb tot, cal assenyalar alguns canvis en quan al patrimoni cultural morisc, que durant els segles que segueixen a la conquesta va experimentar tota una sèrie de transformacions. En primer lloc, hi ha l’establiment de l’hàbitat a zones de muntanya d’una bona part de la població. D’aquesta manera, l’espai de muntanya es va convertir en un espai impermeabilitzat culturalment, on es tenia la possibilitat d’enfortir els lligams culturals i patrimonials. Com assenyala Isaac Donoso, l’hàbitat resulta ser la realització cultural del patrimoni morisc, que ens explica la seva forma de

Edició Especial (2013-2017)

viure. Aquest espai és el que possibilita la vida morisca, i per tant el que els dóna la seva raó de ser1. La zona geogràfica coneguda com la Muntanya d’Alacant, comprèn les comarques del Comtat, les Marines i l’Alcoià; i és en la comarca de la Marina Alta, concretament a les Valls de Gallinera, Alcalà i Ebo on es centra aquest estudi dels despoblats. Aquest aïllament que proporciona la muntanya, és on el morisc, fent ús dels mitjans que li proporciona el medi, construeix el seu hàbitat, i per tant, es configura la vida i l’activitat econòmica a la natura. Ací trobem un punt que difereix dels moriscos que viuen en les moreries, les quals estan controlades pels cristians i pateixen una segregació cultural bastant important, i és sols amb la comunitat (aljama) on troba un espai d’hàbitat purament morisc. 1.2. Hàbitat morisc. Formació històrica i formes de poblament 1.2.1. Formació La implantació del feudalisme a les concentracions de la població amb uns nuclis urbans d’administració i d’organització de l’espai concrets, comportarà al sud de la zona d’Alacant l’ocupació dels llocs més apropiats. Contràriament, al nord, la població musulmana relegada a l’espai aïllat o de muntanya, s’acondicionà a les noves imposicions fiscals dels senyors trencant la seva dinàmica basada en el 1

DONOSO JIMÉNEZ, I., Hàbitat morisc a la Muntanya d’Alacant. Etnografia històrica de l’espai morisc, Onda, Magnífic Ajuntament d’Onda, 2006, pp. 17-19.

parentiu, les heretats i el sistema de propietat inalienable. Amb el nou sistema feudal, en el cas concret de la muntanya d’Alacant, es dóna la pervivència dels models anteriors, però influenciats per les exigències feudals; malgrat que sí desvirtua el sistema rural islàmic del rahal i l’alqueria. També passa amb els models d’explotació de la terra, que queda influenciada pels senyors. El rahal, faria referència al mas d’explotació rural amb funcions agropecuàries, que amb el temps es vincularà a la propietat privada. Amb l’aparició d’aquesta última, va donant-se un tancament del patrimoni, i serà la solidaritat comunitària i seu el sistema d’articulació amb les aljames, el que tindrà rellevància sobretot a l’àmbit urbà. El sistema de poblament islàmic al medi rural el trobem amb el sistema d’alqueria o qurà, on les comunitats estaven social i econòmicament estructurades. Amb la conquesta, es donarà l’organització i control a partir de les parcel·les com a nucli d’hàbitat, cosa que facilitava la capitació i el control demogràfic i fiscal. Es redueix d’aquesta manera, la comunitat a la família, la qual tindrà la parcel·la com a lloc d’explotació i d’hàbitat. Amb el temps, les parcel·les van unint-se i apareixen més o menys estructures espacials amb una organització urbana. Certament, es dóna una desarticulació econòmica i un aparent trencament de la comunitat, però l’aïllament és el que fa que perdure aquesta societat islàmica que viu sotmesa. La manifestació que deixa palesa la desarticulació econòmica és el trencament d’aquestes alqueries i les articulacions al voltant dels sistemes de control dels hüsun; encara que a la Muntanya d’Alacant es produeix l’absorció de la població i una articulació feble dels hüsun.

Amb l’abandonament dels llocs d’hàbitat el 1609, els moriscos marxaren al Nord d’Àfrica, concretament a llocs del litoral. La morfologia constructiva que seguiren fou similar, però amb detalls concrets diferents i amb una reapropiació del factor econòmic. Consegüentment, es donava una nova consolidació de la comunitat morisca, unitària i amb suficiència econòmica; tanmateix, les coses no foren tant fàcils en arribar al nou destí2. 1.2.2. Formes de poblament La població mudèjar-morisca, com s’ha mostrat, va ser superior a la cristiana, ja que la formaven unes 12.000 persones. Al cap i casal, la seva presència era quasi inexistent. A més a més, les localitats cristianes havien de ser notablement majors: més de la meitat (un 54%), de fet, superava el centenar de veïns o cases, mentre els llocs de moriscos se’n comptaven vint-i-cinc (5,5%); i també en algunes poblacions cristianes, com Elx o Xàtiva, on hi havia moreries que entraven dins d’aquest grup. El poblament de les dues comunitats tenien una distinció clara de l’espai d’hàbitat, que com s’ha remarcat, és més notable en alguns llocs que en altres. Els cristians, es troben als nuclis urbans de les ciutats i vil·les. Per contra els musulmans, vivien a les alqueries i petits llocs que no solien passar de les quaranta o cinquanta cases; així doncs, a part de les alqueries o els castells, també trobem els ravals perifèrics o moreries. Per altra banda, les localitats mixtes eren moltes, encara que hi ha les que tenien una xicoteta moreria, com Castelló; o de majoria musulmana com Onda, que estava dominada per un xicotet assentament cristià fortificat, d’unes dotze o quinze cases. La falta d’uniformitat resulta ésser un tret destacat en la distribució territorial al regne de València. Al nord del Millars, estava virtualment buit; al contrari de la resta del país. 2

Edició Especial (2013-2017)

Ibid., pp. 52-60.

Pel que fa als assentaments andalusins, aquests formaven part de xarxes constituïdes com aljames, formades per una desena d’alqueries. Aquestes tenien el seu origen en els pactes inicials d’assentament que fixaven l’ocupació de l’espai agrari i la gestió dels recursos del medi. A més a més, la mesquita, els magatzems i el sistema defensiu, eren els referents físics que fan palesa la unitat de l’aljama. A les zones de població musulmana, es mantingueren les aljames i les alqueries, però sense controlar les fortificacions. Seguint en la mateixa línia, les alqueries destaquen per no tenir una morfologia definitòria i per la seva formació a partir d’agrupacions de cases, i inclòs avui en dia resulten identificables3. A la Marina Alta, les restes dels “despoblats moriscos”, mostren la conservació dels mateixos patrons constructius dels primers llocs d’habitació. L’ordenament de les unitats domèstiques sí que varia, ja que es poden trobar dos habitacles enfrontats un a cada extrem del pati; encara que el més habitual és trobar dues o tres habitacions en angle recte, però en poden ser més, envoltant l’espai cobert. La planta de l’edifici sol ser quadrangular o quadrada, i en certes ocasions trapezoïdal amb uns 13-17 metres de costat. Els habitacles s’inscriuen en un perímetre definit per un mur que delimitaria el pati original, o bé el tancaria progressivament a mesura que van agregantse. Cal afegir, que la casa no deixa de modificar-se a causa de l’afegit d’habitacions. Les pautes constructives són comunes al món islàmic, i a més han perdurat en els temps actuals al Magreb i a altres regions. En el cas que ocupa al País Valencià, es pot observar que moments com la conquesta i la colonització cristiana no modificaren l’organització i el funcionament dels espais 3

TORRÒ, J., “Formes de poblament i urbanisme. Com s’organitzen els llocs d’habitació dels musulmans del regne de València (segles XIII-XVI)”. Benítez, R.; García, J. V. (coord.), Entre terra i fe. Els musulmans al Regne cristià de València (1248-1609), València, Universitat de València, 2009, pp. 201-202 i 204. Edició Especial (2013-2017)

domèstics. Les dades de la documentació resulten ser imprecises, ja que no ofereixen informació concreta de la plasmació dels habitatges. Alguns textos fan algunes puntuacions sobre inventaris dels objectes mobles de l’habitatge, on l’austeritat és la característica principal, i on hi són els llits de canyís, els matalassos, taules, etc. En quan a la distribució de l’espai, hi ha determinades instal·lacions d’ús i gestió en comú, com poden ser corrals, magatzems; i també espais oberts com els patis, els quals permeten la realització d’activitats on participa tota la comunitat. En quan al creixement de la residència, aquesta no sempre està ben definida, i per tant apareixen dificultats per a discernir dades concretes; i ha sigut gràcies a l’estudi de les restes ceràmiques com s’ha pogut establir coherència funcional dels habitacles. La casa musulmana resulta ser un organisme viu, ja que és el reflex de la plasmació del cicle biològic del grup que l’habita. Amb tot, la fixació residencial dels grups de parentesc no és sempre duradora, ja que poden desaparèixer o transmetre’s a altres la seva residència. Les alqueries, com a eix articulador d’un espai agrari central, no són identificades amb una zona de residència concreta. El creixement de les cases, era un punt amb els que els constructors de les cases ja comptaven, i és això el que explica la separació entre les cases per a la projecció exterior. Els trets característics de l’urbanisme poden definir-se en tres: primer, l’absència de línies de carrer rectes i ordenades geomètricament; en segon lloc, la necessitat de mantenir vies d’accés i de sortida, a l’interior dels complexos domèstics que han anat tancant-se i saturant-se tal i com ha anat donant-se la seva expansió; i per últim, per la construcció de noves vivendes. Les reculades de les façanes i els atzucacs també són herència de la morfologia constructiva islàmica. 75

En quan a les alqueries, aquestes sí foren reformades amb la introducció del cultiu de la canya de sucre i la construcció dels trapigs a la Safor. Aquests es troben als complexos senyorials formats per la casamagatzem, un hort tancat, el trapig, que són els condicionants fonamentals de l’ordenació dels habitatges. Cal afegir, que a finals del segle XIV es dóna el naixement de noves i petites alqueries a l’horta de Gandia i Xàtiva, les quals no tenien cap semblança amb les antigues alqueries andalusines. Així doncs, les antigues aljames es mantingueren, però, sí que alguns sectors més marginals entre els camperols musulmans s’acomodaren a un tipus de vivenda diferenciada de la resta dels grups musulmans. Amb tot, és cap al quatre-cents, quan es denota que moltes famílies de parcers i jornalers musulmans degueren ocupar cases monofamiliars, a la manera cristiana4. En un altre ordre de les coses, també queda constància de la construcció de moreries i caserius promoguda pels senyors, arrendataris i viles per a atraure a la població musulmana. Cal tenir en compte, que a partir del 1403 l’emigració interior dels camperols no és possible més enllà de les fronteres del regne, cosa que enforteix la competitivitat per adquirir mà d’obra musulmana per a treballar la terra. Aquests llocs d’hàbitat estaven formats per petites plantes estandarditzades, construïdes sobre parcel·les situades de forma regular, i de manera perpendicular al carrer. 1.2.3. Despoblament L’expulsió va fer que el que havien sigut els poblats moriscos passaren a convertir-se en despoblats. Alguns dels poblats foren rehabitats de nou, però les condicions que imposava la muntanya no afavorien gens l’elecció per aquest espai, i per aquesta raó fou per la que molts poblats quedaren deshabitats per 4

Ibid., pp. 206-217.

Edició Especial (2013-2017)

sempre o foren utilitzats per a l’activitat ramadera. A aquest fet, cal sumar la càrrega econòmica que suposava per als nous pobladors els censals que havien deixat els moriscos. Fou sols amb la baixada dels censals, el que afavorí la vinguda de contingent humà, que féu ben prompte seues les millors terres i cases, contribuint d’aquesta manera a la despoblació i abandonament total pel temps d’aquests llocs. L’historiador Lapeyre, calcula que foren 59 els llocs moriscos abandonats a la zona d’Alacant, cosa que afectà molt a les valls de la muntanya, ja que quedaren despoblades en un 50% o més per cadascuna d’elles. A les zones del litoral, el despoblament va ser també important, però no era tant visible com a la muntanya, on a part de l’abandó dels llocs d’hàbitat també quedaren ermes moltes terres. La terra resultava ser un punt vital dins del cicle econòmic per a mantenir el seu funcionament, i era amb el rendiment de les terres com podia assegurar-se el poblament d’aquestos espais o almenys el seu ús per a alguna activitat. Al 1609 les autoritats ja manaren als senyors que les collites no es pergueren, i també que les terres continuaren amb els seus cultius5. 2. Els despoblats moriscos a la Marina Alta L’expulsió de 1609, va comportar que la major part dels pobles moriscos quedaren deserts, encara que en alguns casos se’n repoblaren alguns donant-los un ús com a corral. La Marina Alta compta amb un nombre important de despoblats moriscos, que poden agrupar-se en tres conjunts: la Vall de Gallinera, la Vall d’Ebo i la Vall d’Alcalà. D’aquests, la Vall de Gallinera, comptava amb una vintena d’alqueries a la fi del segle XIV, de les quals dos s’adscriuen al terme de la Vall d’Alcalà, on existien altres set a la mateixa època. La Vall

DONOSO JIMÉNEZ, I., Hàbitat morisc..., pp. 48-51.

d’Ebo, incloïa la baronia de Gallinera, a la que aportava cinc alqueries. A banda d’això, al segle XV es va donar la desaparició d’alqueries. Ara bé, durant el segle XVI es va donar un creixement demogràfic morisc, que va permetre recompondre la xarxa d’hàbitat que existia anteriorment. L’expulsió, sí que va reduir les àrees de població actual en les tres valls. 2.1. Despoblats a la Vall d’Alcalà La Vall d’Alcalà, resulta ésser un lloc de difícil accés a causa de les condicions orogràfiques que l’acompanyen. Ben al contrari passa a la planura de la vall, ja que és un plana fèrtil i cultivable. Actualment la formen els pobles d’Alcalà de la Jovada i Beniaia. Els despoblats que té en són quatre: la Querola, La Roca, Benialí i l’Atzubieta. També hi ha el de Rafalot de Benixarcos, encara que no apareix als documents com a despoblat o poblat, sinó que tal volta únicament degué ser un corral; també ha donat a pensar que podria tractar-se d’una homogeneïtzació entre el rahal o mas d’explotació rural, i l’alqueria o hàbitat rural; encara que cadascuna d’elles té una evolució pròpia6. Respecte a la demografia dels poblats, aquesta ha sigut estudiada a partir del nombre de focs, on s’aprecia que a la fi del segle XVI menys Benialí, tots els poblats experimenten un creixement 7. Atzubieta L’Atzubieta presenta una gran estat de conservació, i el seu traçat és desordenat. El seu topònim prové de l’àrab zubia “pou”, que s’assimila al terme Az/zubi/et/a; o també al terme zawiya, ermitori o ermita que es trobaria als seus voltants. 6

DONOSO, I., “Hàbitat morisc a la Vall d’Alcalà”. Actes del IV Congrés d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (Alacant, 2003), vol. I, 2007, pp.177-208, p.185. 7 LAPEYRE, H., Géographie de l’Espagne morisque, Paris, École Pratique des Hautes Études, 1959, trobat en DONOSO, I., Hàbitat morisc…, p. 63. Edició Especial (2013-2017)

Segons els documents el poblat data de 1356, encara que alguns dirimeixen i afirmen que seria anterior a la conquesta. Després de les expulsions de 1609, les vivendes foren utilitzades pels pobladors cristians fins al segle XVII. Des d’aleshores fins als nostres dies les seves cases han servit com a corrals o magatzems. Respecte a la morfologia dels habitatges, les cases presenten dos altures, i les teulades a l’aigua; a més s’aprecia la continuació d’un model parcel·lari regular en forma de quadrat. Querola És el despoblat millor conservat, i es situa en un turó damunt de la font de Beniaia, a prop d’una cantera, la roca de la qual va servir per construir les cases. Consta de dos grups de construccions, fetes amb tapia de maçoneria, col·locada en fileres o de manera irregular. L’etimologia del seu nom presenta diferents opcions: “Cayrola”, “Cariola”, “Querola” o “Criola”. El seu origen com a alqueria pot remuntar-se al segle XI, tal i com demostra part de la ceràmica que s’ha trobat. A la segona meitat del segle XIV es va convertir en un important punt d’habitatge, i comptava amb unes vint famílies; però va anar perdent la seva població, fins que en arribar al 1609 no es donaren indicis de repoblar-lo. D’aquest caldria ressaltar, que té una configuració urbanística molt fusionada. Destaca una evolució del sistema parcel·lari cap amb la fusió de les cases, creant illes i unitats de conjunt, cosa que dóna una visió ordenada del lloc8. Benialí Es troba situat al camí de les Tres Forques al pla de Vinyes, una plana molt fèrtil, cosa que ha fomentat la reutilització de les seves pedres per a la construcció de marges. Avui en dia resten unes quatre cases 8

Ibid., pp. 65-67.

formant una illa, cosa que indica un hàbitat molt reduït que no evoluciona com ho fan la resta de poblats. La informació que ha aportat confirma un model d’hàbitat amb condicions de fusió de les diferents parcel·les.

La seva morfologia és molt simple en comparació amb la resta de despoblats. Presenta una illa amb dues parcel·les contigües11.

Benialí pot definir-se com a rahal, ja que presenta diferències amb l’alqueria, les quals queden reflectides en una propietat parcel·lària que no té un creixement urbanístic més que aquesta; i és per això que les terres d’explotació queden al rahal9.

La Vall de Gallinera, ha sigut al llarg de la història una de les valls més poblades, cosa que ha quedat reflectida en el seu patrimoni, degut a la gran quantitat d’alqueries i llogarets que albergava. Dels vint-i-un llogarets que arribà a tenir la Vall de Gallinera en època medieval sols huit resten habitats actualment.

Roca D’aquest se’n sap ben poc, ja que les maleses no deixen més que fer una aproximació a les seves restes. El seu nom fa referència a un tossal que es trobava molt prop del despoblat. El seu conjunt està format per una illa gran, constituïda per cinc parcel·les. Altrament, es pensa que podrien haver algunes illes més darrere de la que avui encara resta. Cal afegir, que la seva regularitat dóna a pensar en l’existència d’un poblat més gran amb plaça i més carrers regulars10. Benixarcos Benixarcos o Rafelet de Benixarcos, i segons un registre de 1274 Rahal Abinçarco, és a dir, Rahal/corral de la família Zarco, és el nom que ha fet que es relacionara amb la família aristocràtica de la Vall, la d’Al-Azraq; l’única que s’alça front a la conquesta aragonesa. El conjunt del Rafelet de Benixarcos seria una propietat particular d’un llinatge important de la Vall, i possiblement fou al 1274, quan Al-Azraq és a l’exili, i es registraria com a “Rafal”.

2.2. Despoblats a la Vall de Gallinera

El pas del temps ha esborrat l’emplaçament de moltes d’aquestes alqueries, i són alguns topònims els que evoquen l’origen musulmà: Alcúdia, Benialí, Benibader, Benicalaf, Beniestop, Benifotox, Benihaia, Benimàmet, Benimahomet, Benimarsoc, Benirrama, Benissili, Benissivà, Benitaia, Bolcàssim, la Carroja, Llombai, Ràfol, Solana de Benisili, la Solana. L’aparició de tantes alqueries, explica Josep Torró que es donaria per la pressió senyorial sobre els musulmans de la Vall de Gallinera, que provocava la necessitat de posar en conreu terres marginals i produir més rendes. La pervivència de tots els llogarets no és la mateixa, ja que algunes alqueries foren abandonades durant el segle XV i altres arran l’expulsió dels moriscos. Amb tot, foren les que tenien un espai agrari més atractiu i gran les que foren repoblades pels mallorquins12. Fins als nostres dies únicament han arribat tres despoblats: la Solana de la Carroja, l’Alcúdia a Benialí i Benimarsoc a Benirrama. En quan a la demografia de la Vall, hi ha diferències entre els llocs que es mantingueren i els que es despoblaren, cosa que assenyala, la predilecció d’uns 11

DONOSO, I., “Hàbitat morisc...”, pp. 196-200. MORERA, V.; ORTOLÀ, J., La Vall de Gallinera per camins de moriscos i mallorquins, Ondara, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2011. 12

DANOSO, I., Hàbitat..., pp. 189-199. Ibid., pp. 199-200.

Edició Especial (2013-2017)

llocs vers altres. En el cas de la Solana, no apareix en cap cens demogràfic, sinó que tant sols es tenen els documents que va aportar l’historiador Josep Torró, els quals fan referència a 11 cases al 154713. Alcúdia L’Alcúdia es troba situada a mig camí entre Benirrama i Benialí, junt a l’antic camí Reial de la Vall de Gallinera, en el punt que rep el nom de l’Alcúdia. Es documenta al Llibre de la col·lecta del morabatí de les valls de Gallinera i Ebo. La seva etimologia bé de l’àrab al-kúdya “la lloma”, que fa referència al petit promontori sobre el qual s’alça. En quan al seu estat de conservació, manté de l’església dedicada a Maria Magdalena les parets, i el conjunt també presenta bastant bon estat. El despoblat també conserva la font que serviria per al reg dels horts. Benimarsoc Es troba situat, vora l’antic camí Reial de la Vall de Gallinera, en el punt conegut com el camí de la Font de la Mata. Es vertebrava al voltant d’un carrer principal, vertebrat per una sèrie de vivendes de planta rectangular, distribuïdes per illes. Les primeres notícies documentals tracten del 1286, on apareixen diferents variants del nom (Benimanzer, Benimarzoch, Benimasoch, Benimaroc, Benimarçoh, Benimarsoc). L’origen del topònim prové de l’àrab Banû Marzûq, què era el nom del grup berber que va crear l’alqueria. Benimarsoc deixa de ser habitat a partir de 1920, cosa que ha comportat un procés gradual de deteriorament. De les restes que trobem avui en dia, bona part corresponen a cases construïdes pels repobladors mallorquins i els seus descendents. La Solana de Benisili

Les informacions que es tenen d’aquesta alqueria la proporcionen les seves restes constructives, i les restes ceràmiques que encara resten dels segles XIIIXIV. No s’ha trobat cap documentació relativa en quan al seu nom, i per aquesta raó rep el nom del lloc que ocupa14. Els primers estudis d’aquest despoblat, foren fets per Josep Ivars i Josep Torró; i posteriorment, Isaac Donoso, també l’estudià afirmant que tal volta solament serví com a corral ramader15. Avui en dia sols pot observar-se una vivenda, que té rehabilitacions i ampliacions posteriors. Aquesta alqueria no va tenir una vida molt llarga, ja que es suposa que desaparegué cap al segle XV o abans16. 3. Conclusions Aquest treball ha pretès posar de manifest la importància i la necessitat de conservació dels despoblats moriscos com un bé patrimonial d’aquesta comunitat humana, a més de ser un element important dins la història i cultura valencianes. Els despoblats moriscos, encara que en alguns casos també anomenats corrals, són i formen part de la idiosincràsia del poble morisc a les nostres terres. Aquest hàbitat queda apartat de la resta de la població cristiana, ja que es troba a la muntanya, la qual es converteix en el nexe de preservació dels seus trets culturals, per l’aïllament que proporciona i que permet la pràctica de la vida i religió islàmiques. El nou espai comporta un redimensionament de l’economia, adaptant-se al medi físic i natural; encara que també cal afegir la introducció del sistema feudal, amb la conseqüent parcel·lació de la terra. L’arquitectura que trobem és continuadora de la tradició constructiva islàmica, que en el cas de la península ibèrica tenia una tradició de vuit segles. Els 14

MORERA, V.; ORTOLÀ, J., La Vall de Gallinera..., pp. 40-44. DANOSO, I., Hàbitat..., p. 100. 16 MORERA, V.; ORTOLÀ, J., La Vall de Gallinera..., p. 44. 15

DANOSO, I., Hàbitat..., pp. 97-98.

Edició Especial (2013-2017)

espais són multifuncionals, ja que la religiositat també es practicada a dins la llar.

contribuït a la destrucció i mal estat d’aquestes obres. Nogensmenys ha estat el mal ús, com a corrals ramader, l’espoli de les pedres i l’abandonament total d’aquestes edificacions. Amb tot, alguns despoblats sí han rebut, com és el cas de l’Adzubieta o la Queirola a la Vall d’Alcalà, la protecció com a BIC (Bé d’Interès Cultural) dins la categoria de monuments, cosa que comportarà el seu manteniment com a un museu a l’aire lliure i han la garantia de ser protegit. 4. Bibliografia

Despoblat de la Queirola. Vall d’Alcalà. Fotografia: www.auntirdepedra.com

Despoblat de l’Atzubieta. Vall d’Alcalà. Fotografia: www.auntirdepedra.com

La bibliografia consultada ha permès posar en valor aquestes construccions, situant-les dins del seu context històric, i també actual, a més de fer un crit d’atenció per a la seva conservació A dia d’avui es pot observar part d’aquestes construccions, les quals queden camuflades per la vegetació que ha anat creixent al seu voltant, i que al mateix temps ha

Edició Especial (2013-2017)

BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, R.; GARCÍA MARSILLA, J. V. (coords.), Entre terra i fe. Els musulmans al Regne cristià de València (1248-1609), València, Universitat de València, 2009. CAPÓ, B., Espigolant pel rostoll morisc, Picanya, Bullent, 1999. DONOSO JIMÉNEZ, I., “Hàbitat morisc a la Vall d’Alcalà”. Actes del IV Congrés d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (Alacant, 2003), vol. I, 2007, pp. 177-208. DONOSO JIMÉNEZ, I., L’hàbitat morisc a la muntanya d’Alacant: etnografia històrica de l’espai morisc, Onda, Ajuntament d’Onda, 2006. IVARS CERVERA, J., La Marina Alta segons l’informe Fabián i Fuero (1791), Dénia, Ajuntament de Dénia, 2007. MAS, A.; MAS, J.; NOGUERA, J., La senda de l’èxode. Els moriscs de la Marina Alta i la seva empremta després de 1609, La Pobla Llarga (València), Edicions 96 i MACMA, 2009. MORERA, V.; ORTOLÀ, J., La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins, Ondara, Institut d’Estudis Comarcals, 2011.

Una perspectiva del senyoriu: orígens i evolució a terres valencianes (ss. XIII-XV) Àngel Sanchis Cambra sancaman90@gmail.com Com citar aquest article: SANCHIS CAMBRA, À., “Una perspectiva del senyoriu: orígens i evolució a terres valencianes (ss. XIII-XV)”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 81-84. ISSNe: 2530-4232

Resum: Al s. XIII, amb l’arribada del casal d’Aragó, s’inicia a terres valencianes l’establiment d’una societat feudal que va tindre amb el senyoriu una cèl·lula base de l’organització econòmica i social. A continuació, es repassen de forma breu alguns trets del senyorius medievals valencians; des dels seus orígens, la seua evolució política i econòmica al s. XIV, i el dinàmic mercat de la terra que va caracteritzar el s. XV valencià. Paraules Clau: senyoriu, feudalisme, domini, jurisdicció, renda, censal. 1. L’origen de les senyories (ss. XIII-XIV) Abans d’abordar el procés constitutiu dels primers senyorius valencians, cal saber que la gènesi de la societat feudal a terres valencianes va tindre lloc amb una dinàmica diferent al model europeu general. A la península ibèrica el procés de protofeudalització del món romà es va veure interromput per l’arribada del Islam al s. VIII. Per aquesta raó, no va ser fins al s. XIII, amb la conquesta dels territoris per part de la corona catalano-aragonesa, quan es va iniciar una ràpida transformació cap al feudalisme. La transició cap a la societat feudal va donar lloc a l’aparició dels senyorius. Aquests des de la seua instauració fins a la seua dissolució al s. XIX, s’han imposat i mantingut com una cèl·lula principal de l’enquadrament social. La senyoria era un marc d’organització de les relacions socials entre homes i Edició Especial (2013-2017)

dones, i suport d’un estament social, els senyors, que a través del seu poder i rendes es mantenien i reproduïen com a classe1. Com s’ha assenyalat fou durant la conquesta del territori valencià (1233-1245) quan es constituïren el gros de les senyories valencianes. El monarca, Jaume I, fou qui va dirigir les campanyes bèl·liques i controlà el repartiment en el Sharq Al-Andalus, distribuint les terres entre els grups que participaren en la guerra. Per tant, la monarquia fou l’encarregada de la creació de les senyories al nou Regne de València durant el s. XIII. L’assalt a la terra, com l’ha qualificat Josep Torró, va ser ordenat i controlat per la corona que va repartir terres entre els membres de la noblesa feudal; bé per la seua participació en la guerra o pels serveis prestats al casal d’Aragó2. Pel que fa a les donacions en feu, en uns primers moments, al nord del País Valencià trobem una major presència del senyoriu fruit de les necessitats de la guerra, mentre que al sud del nou regne hi havia un menor nombre, degut a una suficiència militar reial en aquesta última fase de la conquesta. Per tant, en la 1

FURIÓ, A., “Senyors i senyories al País Valencià al final de l’Edat Mitjana”. Revista d’Història Medieval: Les senyories medievals. Una visió sobre les formes del poder feudal, 8, 1997, pp. 109-151, p. 109. 2 Malgrat que al s. XIV hi hagué nombroses donacions, alienacions i creacions de nous senyorius, el ben cert és que el primer i gran creador de senyories al Regne de València fou el rei Jaume I durant el s. XIII (GUINOT, E., “La creació de les senyories en una societat feudal de frontera”. Revista d’Història Medieval: Les senyories medievals. Una visió sobre les formes del poder feudal, 8, 1997, pp. 79-108, pp. 81-82).

darrera etapa no era necessari comptar amb una elevada ajuda dels estaments militars, els quals devien ser recompensats pels seus serveis. En el repartiment de Jaume I, els senyorius foren atorgats en la major part dels casos com una propietat territorial a perpetuïtat, franca i lliure; com assenyalen nombrosos documents amb la fórmula “Hereditatem propriam, francham et liberam”. La major part d’aquests dominis senyorials eren alodials, és a dir, sols de tipus territorial i no gaudien dels drets jurisdiccionals sobre els seus vassalls. Ara bé, al llarg del primer segle d’història del Regne de València aquesta situació anava a canviar. D’una banda, el monarca anava a atorgar progressivament els drets jurisdiccionals a membres de la família reial i a senyors en agraïment pels serveis prestats a la corona. D’altra, a les corts alfonsines (1329-1330), el rei Alfons IV atorgà el fur conegut com “jurisdicció alfonsina” pel qual tot aquell propietari de terra amb un mínim de quinze famílies vivint a la seua senyoria tenia dret a exercir la jurisdicció civil i bona part de la criminal3. D’aquesta manera, front a la complexitat dels mapes senyorials de l’Europa feudal i la Catalunya vella, al Regne de València, majoritàriament, cadascun dels pobles i alqueries tenia un únic senyor que primer va adquirir els drets territorials i al llarg del s. XIV els jurisdiccionals. 2. Crisis i canvis de titularitat als senyorius (ss. XIV i XV) Una vegada vistos els principals trets de la implantació dels dominis feudals al territori valencià durant el s. XIII, anem ara aprofundir en la seua evolució i l’extraordinària dinàmica de mobilitat que els va caracteritzar al llarg del s. XIV i XV.

Al llarg del tres-cents i la primera meitat del quatrecents, molts senyorius patiren profundament la crisi econòmica i demogràfica del segle, la qual va conduir els propietaris a la ruïna econòmica, l’endeutament i finalment a la venda dels seus dominis. La desgràcia política i els enormes deutes cada vegada ofegaven més les economies senyorials i són el motiu de continues transferències de domini d’uns llinatges a altres4. La noblesa valenciana va tindre greus dificultats per mantenir el seu poder només amb els seus dominis territorials, més encara en un segle com el XIV caracteritzat per la crisi i la caiguda del valor de les rendes agràries. Durant el repartiment de la terra, Jaume I no sols es va reservar la majoria de viles i ciutats, sinó que a més limità les donacions de la noblesa, en la majoria dels casos a l’àmbit d’un castell, una torre o una alqueria. La penúria dels ingressos dominicals i l’escàs volum de rendes constitueix un dels principals trets estructurals de la senyoria valenciana, i la principal de les seues insuficiències. Així mateix, altres problemes de la noblesa eren: les condicions avantatjoses que havien ofert als seus colons per afavorir-ne l’establiment en els seus dominis, o la subordinació de moltes senyories situades en els termes d’una ciutat o vila reial el que generava el intervencionisme dels oficials i les elits urbanes en els afers interns del senyoriu5. Aquesta conjuntura va afectar les economies senyorials i els dominis van ser fruit de continues alteracions entre diferents propietaris. En realitat, poques eren les famílies nobiliàries que aconseguien perpetuar la seua propietat dues o més generacions al

4 3

Aquesta decisió es trobava lligada a l’abandonament dels Furs aragonesos per part dels nobles i l’acceptació definitiva dels Furs valencians (Ibid.). Edició Especial (2013-2017)

FURIÓ, A., “Senyors i senyories...”, pp. 119-121. Amb aquestes deficiències estructurals qualsevol despesa extraordinària -compra de terres o cases, el pagament d’un dot, etc.podia generar l’endeutament de la senyoria (Ibid., pp. 119-121). 5

capdavant d’unes senyories escasses en terres i pobres en rendes i drets6. La virulència de la crisi va generar continus canvis de propietat, així és que els senyors tractaren d’afirmar la seua hegemonia social establint estratègies alternatives per minimitzar les carències de les seues economies senyorials.

Entre les maniobres iniciades pels senyors per superar els seus problemes econòmics podem destacar: l’aposta per una producció artesanal especialitzada als seus dominis, la participació en operacions especulatives -agràries i comercials-, la introducció de nous cultius -morera, canyamel i arròs-, o la participació en les campanyes militars de la monarquia que oferien salaris i retribucions pels serveis prestats. Ara bé, la principal iniciativa dels senyors fou participar en la inversió creditícia en deute públic i privat mitjançant la compra de censals. Mentre que els censals emesos, ofegaven les economies senyorials conduint-les a l’embargament i la venda , aquells que s’adquirien permetien sostenir els nivells de renda amb les seues pensions anuals; conseqüentment aquestos estaven presents en la majoria d’economies senyorials7. 3. L’estructuració de grans dominis territorials (s. XV) Com hem vist, al llarg del s. XIV i bona part del XV moltes petites i mitjanes senyories quedaren asfixiades i arruïnades per la seua escassa capacitat econòmica i per un endeutament creixent. En molts casos les terres eren embargades, però aquest era el pas previ a la venda definitiva. A finals del s. XV, els principals llinatges del país i ciutadans -homes de vila- enriquits anaven a tractar d’aprofitar aquesta conjuntura per incrementar els seus dominis territorials8.

Taula elaborada amb les dades proporcionades per: PONS ALÒS, V., El señorío de Sumacàrcer en la Baja Edad Media. De Mudéjares a Moriscos, Xàtiva, Amics de l’Ermita de Sumacàrcer, 1995, pp. 17-33. 6

Ibid., pp. 125-126.

Edició Especial (2013-2017)

Un dels exemples més vistosos d’aquesta recomposició dels territoris senyorials i l’extraordinària dinàmica del mercat de la terra, el tenim amb la creació d’un gran estat senyorial com el que va dur a terme la família Borja. A finals del s. XV, els ducs de Gandia planificaren l’adquisició de 7

Ibid., pp. 141-144. El s. XV valencià va estar caracteritzat per una gran activitat del mercat de la terra i una intensa circulació de senyories. 8

petites i mitjanes senyories que passaven per dificultats financeres; tant en les proximitats del ducat com baronies d’altres comarques del país. A continuació, es presenta un quadre amb les compres de senyorius i baronies que va realitzar la casa dels Borja a finals del s. XV.

seues pròpies particularitats dins de l’occident feudal. El procés va ser fruit de la conquesta, i a l’igual que el conflicte armat, l’estructuració de la terra fou dirigida per la monarquia que atenent les condicions del moment, va crear uns dominis en molts casos insuficients per consolidar estats senyorials importants. Conseqüentment, al llarg del s. XIV i XV les economies senyorials es veieren en continus problemes econòmics. Una eixida als problemes podia ser l’emissió de censals, però a llarg termini aquests acabaven convertint-se en la causa de venda del senyoriu fruit del impagament de les pensions anuals. En canvi, altres llinatges més poderosos, com el cas dels Borja, es varen saber moure en aquest mercat del censal que en molts casos obria les portes a la propietat de la terra. En la majoria dels casos d’endeutament la terra acabava en les mans dels creditors dels senyors.

Taula elaborada amb les dades proporcionades per: PASTOR ZAPATA, J. L., “Duques y barones: el patrimonio de los Borja más allá de Gandía a fines del siglo XV”. Revista Borja, 3, 2010/2011, pp. 19-46.

El valor total de l’adquisició de senyories superà els 2.500.000 sous. Aquest exemple mostra com al llarg del s. XV hi hagué un actiu mercat de la terra que va possibilitar l’acumulació de terres en mans de grans fortunes, el que anava en detriment dels patrimonis de la petita i mitjana noblesa que ofegats pel deute es veien abocats a la venda dels seus senyorius. 4. Conclusions Comptat i debatut, hem vist breument com la creació dels senyorius al Regne de València va tindre les

Edició Especial (2013-2017)

En resum, es pot dir que el mercat de la terra durant la segona meitat del s. XIV i al llarg del s. XV va estar molt actiu, i un dels motors de la seua activitat fou el carregament de deutes sobre les propietats que va dinamitzar les compravendes de les terres senyorials. 5. Bibliografia FURIÓ, A., “Senyors i senyories al País Valencià al final de l’Edat Mitjana”. Revista d’Estudis Medievals. Una visió sobre les formes del poder feudal, 8, 1997, pp. 109-151. GUINOT, E., “La creació de les senyories en una societat feudal de frontera”. Una visió sobre les formes del poder feudal, 8, 1997, pp. 79-108. PASTOR ZAPATA, J. L., “Duques y barones: el patrimonio de los Borja más allá de Gandía a fines del siglo XV”. Revista Borja, 3, 2010/2011, pp. 19-46. PONS ALÒS, V., El señorío de Sumacàrcer en la Baja Edad Media. De Mudéjares a Moriscos, Xàtiva, Amics de l’Ermita de Sumacàrcer, 1995.

El catarisme: occitans i càtars a la conquesta i repoblament de Mallorca i València Javier Fajardo Paños jafapa@alumni.uv.es Com citar aquest article: FAJARDO PAÑOS, J., “El catarisme: occitans i càtars a la conquesta i repoblament de Mallorca i València”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 85-92. ISSNe: 2530-4232

Resum: A partir del segle XII la Corona d’Aragó es va convertir en l’últim santuari de rebels càtars de les terres d’Occitània, concretament de les terres del Llenguadoc i la Provença. A les terres catalanes esperaven trobar refugi i, possiblement, una nova oportunitat per a difondre la seua doctrina. Paraules Clau: càtars, Occitans, València, Mallorca. 1. La doctrina càtara La doctrina càtara té el seu origen l’any mil a les terres dels Balcans en forma de gran moviment herètic 1 . Aquesta doctrina es basava en la interpretació dualista del món, és a dir, defensava la confrontació de dos mons: l’un visible i l’altre invisible. Al primer d’aquests pertanyen els cossos que es poden veure o sentir, com la terra. Aquest món ha sigut creat pel diable. Al segon d’aquests dos mons, pertanyen els esperits i tot allò que no es pot destruir ni corrompre, ja que les obres de Déu romanen fins a l’eternitat 2 . La conseqüència de l’aparició d’aquesta doctrina la trobem en el renaixement de l’activitat urbana a l’Europa medieval. El desenvolupament de les activitats mercantils i comercials va fer aparèixer nous grups socials, com la burgesia ciutadana, la qual optava per

necessitats espirituals i visions del món que no sempre coincidien amb les dictades des de Roma3. Els fidels a aquesta doctrina són coneguts com a “càtars”, el significat del qual vol dir en grec pur, καθαρός, encara que es feien dir “bons homes”. També és molt comú conéixer-los com “albigesos”, ja que es van donar a conèixer a un concili celebrat prop de la ciutat d’Albi (1165). Entre altres aspectes del seu pensament i la seua forma de vida cal destacar que creien en la reencarnació; eren vegetarians; s’oposaven a la guerra, la violència i la pena de mort; rebutjaven la creu -ja que és símbol de patiment i humiliació del fill de Déu-; no creien que Jesús es reencarnà, perquè per als càtars l'aparició d’un cos baixà a la terra i pujà al cel sense morir ni patir4; els sagraments no els admetien, ja que en la doctrina càtara el gran “acte” era la imposició de mans, l’objectiu del qual era la reconciliació amb l’Esperit Sant5. Els creients perfectes duien una vida basada en les escriptures evangèliques. Vivien de manera humil, pobra, austera; respectaven de manera estricta els deu manaments i es regien pels vots d’abstinència i continència. Cal apreciar que aquest moviment religiós era purament espiritual; és per això que eren desproveïts tant de culte com de temple, ja que era la 3

1 AROER,

A.; CATALÀ, P., Càtars i catarisme a Catalunya, Barcelona, 2001. p. 7 . 2 Ibid., p 8. Edició Especial (2013-2017)

BENDRISS, E., “El orígen cátaro”. Historia y vida, 468, 2002, p. 36. 4 AROER, A.; CATALÀ, P., Càtars i catarisme..., pp. 7-8. 5 Aquest acte era oficialitzat per un ministre, per un perfecte.

natura el lloc ideal per a pregar a Déu6. En definitiva, era un pensament basat en la recerca constant i perpètua de la perfecció cristiana. Per aquest motiu fou tant perillosa aquesta doctrina per a Roma en uns temps on les esferes eclesiàstiques escassament es regien pels principis marcats per Jesucrist i pels evangelis. 2. Heretgia: la croada contra el catasrime Amb el pas del temps i amb un desenvolupament ja important de l’heretgia, els “bons homes” es van veure obligats a desenvolupar una estructura eclesial per a organitzar-se. Malgrat que no encaixava bé del tot amb els seus principis, aquesta organització fou creada per enfrontar-se a l’església de Roma, la qual començava a desenvolupar la repressió i la persecució sistemàtica contra el catarisme. Per tant, l’organització càtara s’articulà a partir de diòcesis, a vegades al capdavant de les quals hi havia un bisbe o un prefecte amb l'objectiu de difondre i mantenir la doctrina7. Aquesta heretgia tingué una clara localització geogràfica, ja que van ser diversos els focus arreu d’Europa on va desenvolupar-se el catarisme. Com s'ha dit adés, començà a expandir-se a partir dels Balcans (Sèrbia, Bòsnia, Croàcia...) i arribà a diversos punts de l'Europa central com la ciutat de Colònia o les terres de Flandes i les costes de la Mediterrània. És ací on més va calar el missatge entre els ciutadans i creients cristians, al nord d’Itàlia i a les terres d’Occitània. Fou en aquestes últimes on el catarisme es convertí fermament en una religió socialment establerta i es va difondre per tots els estrats de la societat. El catarisme, al cap i a la fi, es tornà en una greu amenaça per als pilars dogmàtics i socials de la societat occidental d’Europa d’inicis de la plena edat

mitjana. Per tant, el sant pare es va veure amb la necessitat de solucionar els diferents perills que es presentaven per al món cristià. Al problema “intern” càtar cal sumar el problema extern musulmà. Ja que el 1203, reformadors islàmics es van apoderar de les Illes Balears. Però el papa Innocènci III tenia clar que, abans que sumar esforços per a combatre els infidels, calia resoldre els conflictes interns 8 , principalment el problema càtar. Des de Roma es magnificà el catarisme, és clar; s’exagerà l’organització, la perillositat i l’abast d’aquest i se l'identificà amb Occitània.

L’agiateur du Languedoc, oli de Jean-Paul Laurens. Font: www.artrenewal.org

Davant la magnitud de la situació, el papa començà a substituir la jerarquia eclesiàstica per prelats cistercencs. A més a més, volgué imposar a Occitània una piràmide feudal que culminara en una autoritat forta com el rei de França, ja que era el titular dels drets carolingis sobre la regió. Després del fracàs del col·loqui entre catòlics i heterodoxos a Pàmies, el 1207 quedà excomunicat el compte de Tolosa i, en 1208 fou assassinat el llegat papal a Sant Gil de Gard. Innocenci III no va esperar més i el deu de març proclamà la croada contra el compte de Tolosa i

ÁVILA, J., La mitología cátara. Símbolos y pilares del catarismo europeo, Madrid, Ediciones Martínez Roca, 2005, p. 101. 7 AROER, A.; CATALÀ, P., Càtars i catarisme..., p. 9. Edició Especial (2013-2017)

BELENGUER, E., Història de la Corona d’Aragó, vol. I, Barcelona, Edicions 62, 2007, p. 78.

els seus vassalls9. El papa reclamà la intervenció del rei francès, però aquest s’hi oposà10. El sant pare va assumir la direcció de l'exèrcit i va confiar la tasca al llegat papal Arnau Amalric. La croada deixà aproximadament vint mil morts en ciutats com Besiers, perquè, donada la dificultat de distingir entre catòlics i càtars, optaren pel camí del mig: assassinar a tots i que “Déu reconeguera els seus”. La campanya es va centrar en els dominis dels Trencavels que van ser oferts a Simó de Montfort, noble occità que havent sigut rebutjat per la noblesa occitana decidí passar-se al bàndol catòlic, convençut aleshores de la causa justa catòlica. Alhora, a l’altra banda dels Pirineus, el rei Pere participava el 1212 en la batalla de las Navas de Tolosa. La victòria cristiana en aquest enfrontament li donà al monarca catalanoaragonès una aurèola d’heroi. Amb aquesta imatge, tornà a l’escenari occità on va rebre l’homenatge dels comptes occitans i encapçalà el seu exèrcit contra el de Simón de Montfort. Tot i ser coronat pel papa Innocenci i ser conegut com el “catòlic”, el rei Pere II va donar suport als càtars per diverses raons; en primer lloc, pels enllaços amb famílies de l’àrea càtara com el compte de Foix i el de Toulouse, Raimundo IV11; i en segon lloc, per les intencions expansionistes de la corona per terres occitanes com a para-xocs de la corona francesa. El 12 de setembre de 1213, a la famosa batalla de Muret, cau mort en combat Pere II i, conseqüentment, es produí la victòria dels croats. Començà, llavors, un procés de cloenda de tot allò que havia florit a Occitània. Mentre, a la Corona d’Aragó tenien com a rei un infant de cinc anys (Jaume I “el conqueridor”), retingut, però, pel cap dels croats Simó de Montfort. La Corona d’Aragó es 9

Ibid., p 80. Felip II en aquests moments tenia com a prioritat la contenció de la monarquia anglesa Plantagenet i el control de Flandes. 11 ELLIOT, J., “Éxodo, el paso cátaro por la Península Ibérica”. Historia y vida, 468, 2002, p. 45.

trobava en aquest just moment en una situació delicada d’inestabilitat política. El rei es trobava a mans de Montfort, fet que sacsejà la corona durant anys i en provocà la divisió. Malgrat la intenció de Montfort de mantenir a l’infant-rei en custòdia, el papa Innocenci III no es podia permetre el buit de poder en una corona tan rellevant per a la Mediterrània com la catalanoaragonesa; per tant, exigí el lliurament de l’ostatge, fet que es materialitzà el 121412, quan el monarca quedà confinat al castell de Montsó sota la custòdia de l’ordre del temple.

Retrat de Jaume I pintat el 1427. Actualment conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Font: www.ctec.cat

La situació a Occitània per al catarisme començà a tornar-se insuportable i, evidentment, molt perillosa. El resultat de la croada albigesa no donà lloc a altra alternativa que la de marxar del sud de França. Les destinacions van ser diverses, així com la quantitat de desplaçats. Uns quants es van establir al nord de la península itàlica, altres van acabar als Balcans novament; però, principalment, el gruix de càtars que fugiren de les terres del Llenguadoc decidiren creuar la “barrera” natural dels Pirineus, i així accediren als territoris de la Corona d’Aragó.

Edició Especial (2013-2017)

HERNÁNDEZ, X.; RIART, F.; RUBIO, X., Els exèrcits de Jaume I, Barcelona, Duxelm, 2009, p. 5.

En aquest cas, hi ha constància de la presència de càtars a Catalunya ja al segle XII, però sobretot a partir del XIII. La primera menció de l’heretgia que es pot constatar, és l’aparició el 1206 a Tarascó d’un prefecte que esdevindria diaca càtar per a Catalunya de l'església de Tolosa, anomenat Pere Corona o Pere de Corona13. I és que són diversos els factors que ens expliquen la gran quantitat d’occitans per terres catalanoaragoneses. En primer lloc, a causa de la repressió dels croats a Occitània, la ràpida sortida de salvació la representaven els Pirineus, per la dificultat que suposava traspassar aquesta frontera natural, i el Principat per la proximitat geogràfica en un primer moment; però, principalment, com a conseqüència de la intensa relació cultural, política i social entre el nord de Catalunya i el sud d’Occitània 14 . Molts nobles d’Aragó, Girona, el Rosselló o la Provença mantenien lligams vassallàtics o parentescs amb els càtars. Un exemple clar és el del vescomte Arnau de Castellbò. Aquest fou el senyor d’una localitat al nord de Catalunya (Castellbó) on el catarisme prengué especial força 15, possiblement a causa de la relació amb la família Foix. En segon lloc, un altre factor notori que afavorí la propagació del catarisme per terres catalanes fou la indústria de la llana, ja existent a Catalunya durant el segle XII. El trasllat massiu de càtars cap a Catalunya es realitzà sota la disfressa de la transhumància. Els càtars amb els seus carros i ramats d’ovelles transcorrien per les rutes pirenaiques per acabar instal·lant-se als diversos territoris del nord català. Els escenaris d’aquelles pastures van ser les Valls de Núria i Coma de Vaca, Angustrina, Llo, la vall d’Eina 16 .... Principalment van ser dos els focus d’entrada i expansió del catarisme a Catalunya: la vall d’Aran i l’anteriorment anomenat vescomtat de

Castellbò 17 . Per això no és estrany que els càtars foren coneguts sovint com “teixidors”. També va col·laborar en la difusió del catarisme una altra classe de mercaders, els “quincallers”. Aquest humil ofici permetia circular lliurement pels camins que comunicaven les diferents viles i els burgs18. És important esmentar també la importància que tingué el procés expansiu i de conquesta dut a terme per la Corona d’Aragó, doncs es presentava com una oportunitat per a allunyar-se encara més del focus de perill que representava el Llenguadoc. Així es va permetre que la doctrina càtara arribara al sud d’Aragó, les Illes i posteriorment a València. La derrota de Muret accelerà el flux migratori dels heretges cap a la Corona d’Aragó. Allí trobarien un defensor més que important en la figura del fill de Pere II, el rei en Jaume I el Conqueridor. Aquest era un home tolerant, ja que va rebre una educació per part dels templers. A l'observar que el comtat de Toulouse acabaria sent absorbit per la corona francesa, el monarca decidí capgirar la direcció expansionista de la corona i concentrà els seus esforços en la frontera amb els musulmans, concretament a Mallorca i València. El creixement del comerç marítim va exigir rutes segures. El control de Mallorca esdevingué el primer objectiu per als mercaders catalans, sobretot per als de la ciutat de Barcelona que començaven a tenir serioses aspiracions d’hegemonia comercial a la Mediterrània occidental i central19. El 6 de setembre de 1229 sortiren de Salou, Tarragona i Cambrils més de 150 vaixells rumb a Mallorca. En canvi, el monarca salpà des de Montpeller, fet que crida molt l’atenció, perquè segurament entre la tripulació

ADROER, A.; CATALÀ, P., Càtars i catarisme..., p. 54. GRAU , S., “Cátaros en España”, Especial Clio, 1, 2008, p. 50. 15 ELLIOT, J., “Éxodo, el paso cátaro...”, p. 45. 16 ADROER, A.; CATALÀ, P., Càtars i catarisme..., p. 51. Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p 52. GRAU , S., “Cátaros...”, p. 50. 19 HERNÁNDEZ, X.; RIART, F.; RUBIO, X., Els exèrcits de Jaume..., p. 6.

anirien molts occitans i, per tant, suposem que entre aquests hi hauria càtars20. A desembre de 1229 va caure la ciutat de Mallorca i, així, s’iniciava el repartiment dels territoris conquerits a l’illa. Gràcies a aquesta distribució, actualment hi podem constatar una important presència occitana i càtara. El procés de repartiment es va realitzar de la manera següent: en primer lloc, els gran afavorits van ser el rei i quatre magnats: el comte del Rosselló, el d’Empúries, els vescomte de Bearn i el bisbe de Barcelona (atenció a la procedència dels tres primers); en segon lloc, destaca l’ordre dels Hospitalers i el bisbe de Girona entre d'altres. Els segueix una extensa representació de civils i religiosos i, finalment, comunitats urbanes 21, “tant catalanes com del sud de França” ens esmenta Pau Cateura Bennàser en el llibre Mallorca en el segle XIII.

Taula elaborada amb les dades proporcionades per: BIBIÀ, J., Els nostres càtars..., p. 56.

Les comunitats urbanes van tindre un paper decisiu en la conquesta de Mallorca i, en conseqüència, se’ls dotà també de la part reial. Les comunitats més importants que hi participaren van ser la de Tarragona, Marsella, Barcelona, Lleida i Montpeller. Posarem atenció a les comunitats de l’altra banda dels Pirineus: Les mainades 22 de Marsella, de Montpeller o de Narbona van formar grans 20

BIBIÀ , J., Els nostres càtars. El catarisme a la Corona d’Aragó, Barcelona, Duxelm, 2005, p. 55. 21 Ibid. 22 Brigades, diríem hui. Edició Especial (2013-2017)

contingents. Com hem esmentat anteriorment, el rei salpà des de Montpeller, expedició en la qual es suposa que hi anirien Gausbert i Gilhem de Servian, de la família del qual hi havia nombrosos prefectes que van ser processats per la Inquisició 23 -fet que explica, en gran mesura, que uns dels intermediaris, un dels organitzadors de l'expedició i intermediari amb el papa Gregori IX va ser el montpellerí Asparrech-24. Quant a la repartició dels homes de la comunitat marsellesa fou força considerable (tres-centes trentasis cavalleries). En el Llibre del repartiment apareixen nombrosos noms de repobladors provinents d’aquesta comunitat: Bernat Araça, Bandoni, Quarterols, Ferri, Pere Martel, etc.. Molts són també els noms que trobem seguits de les paraules “noble provençal”, com Jaume Roig i en Morlà. En canvi, trobem a les illes molts cognoms que, sent típicament de la terra del Llenguadoc, no figuren com a tal 25 , com és el cas de Bonefou, Capdebou, Lombard o Llompart, Nadal, March, etc26. Cal comentar també, l’important paper que desenvolupà en la conquesta Nunyo Sanç, comte del Rosselló i Cerdanya i senyor de Vallespir i Conflent, terres on sabem amb seguretat de la presència de càtars. Aquesta realitat avala la idea que, entre aquests, hi hagueren repobladors càtars o “simpatitzants” que fugien del flagell inquisitorial i cercaven la pau a terres llunyanes com eren les Illes Balears. Trobem també altres personatges com un tal Dalmau i un tal Pere Arnau de Barberà que, culminada la conquesta de Mallorca, es tornaren a Occitània per 23

Ibid. p. 57. Cita després que apareixen cognoms de clar origen càtar com són els de les famílies Mosset, Corsaví i Termes entre d’altres. 24 ALOMAR , G., Cátaros y occitanos en el reino de Mallorca, Palma de Mallorca, 1978, p. 78. 25 Segurament es va deure a les poblacions occitanes que van fugir prèviament d’Occitània de les persecucions catòliques i que van instal·lar-se a Catalunya, i per això eren considerats com catalans. 26 ALOMAR , G., Cátaros y occitanos..., p. 79.

fer presència en la rebel·lió militar de la segona croada contra els occitans. No van ser els únics; sovint, molts dels occitans que participaren en la campanya mallorquina decidien tornar a les terres d’origen amb l’objectiu de continuar fent front a les tropes croades. Un altre personatge de certa rellevància fou Xacbert de Barberà. Aquest lluità primer a França contra els francesos i les tropes papals i posteriorment formà part de la campanya de Jaume I com a estratega militar i com a constructor de maquinària bèl·lica27. També tenim presència de la família Caramany, de la qual Jordà Caramany rebé el consolamentum, i de Cirauda de Caramany. Aquesta fou cremada per heretge a la població de Montsegur. Un altre llinatge que trobem és el de Despuig, originari de les terres del Rosselló, que s’establiren a Tortosa durant la conquesta d'aquesta. Una altra branca s’establí a la ciutat valenciana de Xàtiva -ciutat que tingué una notòria presència occitana-, i l’altra amb la conquesta de Mallorca, amb Guillem Despuig, a qui s'atorgaren les alqueries de Ben Aiet i Artà28.

d’occitans establerts. Només fer una ullada als jurats de la ciutat, el 1315 trobem un Berenguer de Carcassona, el cognom del qual és força suggeridor. També hi ha el cas del bisbe de València, ni més ni menys durant el període de 1276-1288, d’origen narbonés, anomenat Jaspert de Botonac i de Castellnou. Aquest bisbe acollí al cronista Bernat Desclot. En aquestes primeres dècades de domini cristià a la ciutat de València, ja trobem noms i cognoms d’occitans establerts. Només fer una ullada als jurats de la ciutat, el 1315 trobem un Berenguer de Carcassona, el cognom del qual és força suggeridor. També hi ha el cas del bisbe de València, ni més ni menys durant el període de 1276-1288, d’origen narbonés, anomenat Jaspert de Botonac i de Castellnou. Aquest bisbe acollí al cronista Bernat Desclot.

El nou Regne de València també es va convertir en terra d’intromissió d’occitans càtars que cercaven noves oportunitats per a refer les seues vides. Es pot constatar una notòria presència d’occitans en les hosts del rei en Jaume I l’any 1238 amb la conquesta de la ciutat de València -com és el cas de Robert de Castellrosselló qui, a canvi de seguir viu, hagué de lluitar contra els sarraïns-. La majoria d’aquests s'establiren a la ciutat com a soldats i en altres casos com a comerciants, com tantes vegades feren al Principat. Segurament, les terres valencianes van ser de les últimes triades pels "bons homes" com a refugi. En aquestes primeres dècades de domini cristià a la ciutat de València, ja trobem noms i cognoms 27 28

BIBIÀ , J., Els nostres càtars..., p. 57. Ibid. p. 58.

Edició Especial (2013-2017)

Taula elaborada amb les dades proporcionades per: GUINOT, E., Els fundadors del Regne de València, vol.I, València, Edicions 3 i 4, 1999. 90

Un altre aspecte rellevant que ens fa constatar la influència de les terres del Llenguadoc és el fet que el rei en Jaume I proclamà com a patrona del nou Regne de València a Santa Maria del Puig, seguint el model de devoció de Santa Maria del Puig d’Auvèrnha. Una altra presència càtara és la de Guillem de Sant Melió, càtar confessat, que va contraure matrimoni amb la filla del batlle de València Berenguer Dalmau. Així com també la presència a Castelló de la Plana de Raimond Issaura29, vingut de Larnat, qui també visità Morella i Sant Mateu, terres amb presència càtara com a continuació explicarem. A Sant Mateu (Baix Maestrat) tenim constància d’una família, els Mauri, que marxaren del Llenguadoc a principis del segle XIV, concretament de la localitat de Montaillou (Foix). Era una família de pastors, amb ramats prop de Tortosa i de riquesa humil. La primera a establir-se fou Guilleumeta Mauri amb el seu cosí Pere. Aquesta dona es guanyava l’aliment llogant les seues mules per a necessitats de transport de la zona. Molt sovint, familiars d’aquesta instal·lats a Lleida baixaven fins a Morella i Sant Mateu per realitzar reunions amb altres grups de càtars. Altres pastors càtars foren Guillem i Arnau Mauri, Guillem Batlle o Ramon Isaura, qui vivia a dos dies de Morella30. Finalment, cal fer menció a un dels personatges més importants del catarisme i que a més visqué al nostre país, a Morella. Parlem del que molts diuen que és l’últim càtar (conegut), Guillem de Belibasta/e. Nasqué a Cubieres, seguidor d'una de les famílies càtares amb més importància a Occitània com són els Autier. Belibaste fou detingut a Carcassona d’on va aconseguir evadir-se i arribà a Lleida el 1312. Per tal d’amagar-se, alternà l’ofici de pastor amb el de teixidor, a més d’utilitzar diversos noms com el de Pere Penchenier. Es posà en contacte amb els Mauri 29 30

BIBIÀ, J., Els nostres càtars..., p. 59. Ibid. p. 61.

Edició Especial (2013-2017)

de Sant Mateu i finalment s'instal·là a Morella el 1315. Acudia a les reunions càtares a Sant Mateu i, com a mesura per a no aixecar cap sospita, vivia en companyia de Raimonda de Junac a mena de matrimoni31. Però la pau de Belibaste durà poc. La Inquisició començà la seua cerca i captura. Envià un espia, Arnau Sicre 32 , amb l’objectiu que enganyara a Belibaste i que el portara a Carcassona. Sicre arribà a Sant Mateu el 1318. Prompte seria admès a les reunions on localitzà el seu objectiu. Sicre acabà enredant a Belibaste amb l’excusa d’haver trobat a sa tia al Pallars. El 1321, Sicre i Belibaste emprengueren el viatge; però, tot acabà amb la captura de Belibaste a Tírvia i el dugueren presoner a Carcassona on fou jutjat. Finalment, l'any 1231 Belibaste fou cremat a Villerouge-Termenès33. 3. Conclusions En síntesi, la persecució del catarisme que es va produir en Occitània al segle XII va tindre com a conseqüència l’emigració de poblacions occitanes i, conseqüentment, càtares cap els territoris de la Corona d’Aragó, especialment al Principat de Catalunya. La pressió de la inquisició provocà que un gruix important de càtars aprofitaren les diferents campanyes militars de la monarquia catalanoaragonesa de principis del segle XIII, principalment les de Mallorca i València, per allunyar-se encara més de l’amenaça inquisitorial. És per això que trobem diferents personatges i famílies occitanes o d’origen occità durant la conquesta i posterior repoblament dels nous territoris conquerits. 4. Bibliografia

Ibid. p. 62. Sicre pertanyia a una família càtara a la qual la inquisició havia arruïnat i havia executat a la seua mare. Acceptà la tasca a canvi de recuperar el patrimoni confiscat. 33 BIBIÀ, J., Els nostres càtars..., p. 63. 32

ADROER, A.; CATALÀ, P., Càtars i catarisme a Catalunya, Barcelona, 2001. ALOMAR, G., Cátaros y Occitanos en el Reino de Mallorca, Palma de Mallorca, 1978. ÁVILA, J., Mitología cátara, símbolos y pilares del catarismo occitano, Madrid, MRediciones, 2005. BELENGUER, E., Història de la Corona d’Aragó, vol. I, Barcelona, Edicions 62, 2007. BIBIÀ, J., El catarisme a la Corona d’Aragó, Barcelona, Duxelm, 2005. DALMAU, A., “La herejía cátara”. Historia National Geographic, 47, 2008. ELLIOT, J., “Éxodo, el paso cátaro por la Península Ibérica”. Historia y Vida, 468, 2002.

Edició Especial (2013-2017)

GRAU, S., “Cátaros en España, el último refugio”. Clio, 68, 2006. GRAU, S., “Cátaros en España”. Especial Clio, 1, 2008. GUINOT, E., Els fundadors del Regne de València, València, Edicions 3 i 4, 1999. HERNÁNDEZ, X.; RIART, F.; RUBIO, X., Els exèrcits de Jaume I, Barcelona, Duxelm, 2009.

La primera fundació de l’Orde de Sant Jeroni a la Corona d’Aragó. Origen i evolució Míriam Devesa Benlloch miriamdb7@gmail.com Com citar aquest article: DEVESA BENLLOCH, M., “La primera fundació de l’Orde de Sant Jeroni a la Corona d’Aragó. Origen i evolució”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 93-97. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest article ens aproximem a la història de la primera fundació de l’Orde de Sant Jeroni a la Corona d’Aragó, així com a les causes i esdeveniments que fomentaren el desplaçament des del monestir de Sant Jeroni de la Plana de Xàbia cap al de Sant Jeroni de Cotalba, a Alfauir. També s’aborda el paral·lelisme amb Castella i l’evolució d’aquests dos importants monestirs. Paraules Clau: monestir, Sant Jeroni, monjos, Xàbia, Cotalba.

unes coves, denominades “coves santes”, entre uns cingles, sota el Cap de Sant Antoni de Xàbia – malgrat que, en aquell temps, el terme no estava definit. Així, dedicaven el seu temps a fer treballs manuals, pescar i resar. Quan havien de dir missa o volien escoltar-la, havien de pujar a la cima del cap, on estava situada l’ermita de Sant Antoni, doncs a les coves no havia espai suficient. De la mateixa manera que aquests ermitans, sor Catalina Bas, natural de Xàbia, havia decidit recollir-se per fer penitència a una cova més alta que la dels ermitans, la qual era denominada comunament “la cova de Sor Basota”2.

1. L’origen. Cap a una vida de contemplació L’Orde de Sant Jeroni aparegué pràcticament al mateix temps a la Corona d’Aragó i a la de Castella, a Xàbia i Lupiana, respectivament. Al voltant de 1340, hi hagué un moviment en què grups de fidels es convertiren en ermitans i es dispersaren per la península, traslladant-se a coves, muntanyes i altres llocs solitaris en la recerca d’una vida basada en la contemplació divina, l’austeritat, l’abandó d’allò material i la penitència. A les terres valencianes, l’origen es troba en un grup de 12 fidels, el mestre i cap dels quals era el clergue valencià Jaume Joan Ibáñez, “persona ben nascuda i d’aclarides lletres i virtut”, com assenyala Marc Antoni Palau 1 . Aquest grup d’ermitans es retirà a 1

PALAU, M. A., Diana desenterrada: antiguas memorias y breve recopilación de los más notables sucesos de la ciudad de Denia, Edició Especial (2013-2017)

Cap de Sant Antoni, Xàbia. Fotografia: www.guias.masmar.net

Certament, anà augmentant el nombre d’ermitans que s’unien a aquest mode de vida i anaren estenent-se per la península. A Castella cal destacar un grup desde su antiquísima fundación hasta el estado presente, Alacant, Diputació Provincial, 1975, p. 119. 2 Ibid.

d’ermitans que s’havia establit a El Castañar, Toledo. Però, degut a l’excés d’adhesions, hagueren de buscar un lloc més tranquil on establir-se i, finalment, s’assentaren a l’ermita de Sant Bartolomé de Lupiana, a Guadalajara. Aquesta era propietat de la família de Pedro Fernández Pecha, qui havia de convertir-se en el primer monjo jerònim profés, el primer prior i destinatari de les facultats fundacionals que atorgaria el papa Gregori XI 3 . Poc temps va transcorre fins que els grups eremítics, escampats per Aragó i Castella, començaren a patir diverses acusacions, com la dels mendicants que els acusaven de viure com a beguins4, a l’observar aquest mode de vida solitari sense estar subjectes a cap tipus d’autoritat. Així, foren els ermitans de Lupiana els primers en decidir-se a canviar la vida eremítica per la cenobítica5. D’aquesta manera, callaven les sospites per part de les autoritats eclesiàstiques que observaven amb recel aquest tipus de vida solitari i penitent sense subjecció a cap autoritat6. Per tant, el 1372, dos dels ermitans – Pedro Fernandez Pecha i Pedro Román- es dirigiren a Avinyó, on residia el papa Gregori XI, per tal de sol·licitar l’aprovació de la seua comunitat cenobítica. No fou fins l’any següent que obtingueren la butlla papal Salvatoris humani generis, considerada com la carta fundacional de l’Orde de Sant Jeroni, en la que se’ls atorga la regla de Sant Agustí i constitucions pròpies, se’ls autoritza a poder anomenar-se frares de Sant Jeroni i se’ls descriu l’hàbit que han de portar, el qual es basava en una túnica tancada i ampla de drap blanc gros o vil amb mànigues amples i tancades, un escapulari i la capa 3

MATEOS GÓMEZ, I.; LÓPEZ-YARTO ELIZALDE, A.; PRADOS GARCIA, J. M., El arte de la Orden Jerónima. Historia y mecenazgo, Ediciones Encuentro, 1999, p. 14. 4 Es denomina beguí al tipus d’heretge que vivia en la pobresa, rebutjant tot tipus d’autoritat religiosa o civil, i creia en la impecabilitat de l’ànima. 5 Es considera cenobitisme la vida en comú en un monestir. 6 El cànon 13 del IV Concili de Letrà prohibia tot tipus de vida en comú sense subjecció a una regla aprovada. Edició Especial (2013-2017)

fixa per la part anterior7. Per tant, els que havien eixit de Lupiana com ermitans, ara, tornaven com monjos jerònims, carregats amb regla, hàbit, facultats i missions, i Pedro Fernandez Pecha com a prior. 2. La primera fundació de l’Ordre de Sant Jeroni a la Corona d’Aragó: Xàbia Paral·lelament, i amb un relatiu desconeixement del que estava ocorrent a Castella, tres dels ermitans que vivien a les coves de Xàbia, entre els quals destacava Jaume Joan Ibáñez, es dirigiren cap a Avinyó i arribaren al papa Gregori XI amb les mateixes pretensions amb les que havien arribat els de Castella poc abans. Així, l’1 d’agost de 1374, els ermitans de Xàbia obtingueren la butlla amb les mateixes gràcies que els de Castella. No obstant, hi hagué una diferència ben marcada: el papa, al concedir la butlla als de Xàbia, decidí enviar al bisbe de Tortosa, don Guillem, a examinar la vida dels ermitans i, si era com referien, es faria efectiva la butlla. En efecte, el papa demanava que es verificara la paraula dels ermitans valencians, requeriment que no havia considerat necessari en el cas dels castellans8. Tot seguit, els ermitans delegats de Xàbia es personaren a Tortosa l’octubre de 1374, presentant la butlla datada d’agost i l’encomanament del papa. Així doncs, s’actuà de la forma acordada i el 12 de desembre es procedí a l’erecció del primer monestir jerònim de la Corona d’Aragó. Aleshores, el comte de Dénia i duc de Gandia, Alfons d’Aragó “el vell”9, veient que aquests ja tenien forma de religió aprovada per la seu apostòlica, els concedí un emplaçament als nous monjos jerònims, acompanyat d’una renda per poder edificar el primer monestir jerònim de tota la Corona. Així, estaria ubicat al 7

MATEOS GÓMEZ, I. et al, El arte de la Orden Jerónima..., p. 15. ARCINIEGA GARCÍA, L., El monasterio de San Miguel de los Reyes, València, Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques, Biblioteca Valenciana, 2001, p. 39. 9 Alfons el Vell era fill de l’Infant Pere de Ribagorça, és a dir, nét del rei Jaume II i cosí del rei Pere IV el Cerimoniós. Reuní els títols de duc de Gandia, marqués de Villena i comte de Dénia i Ribagorça. 8

mateix cap de Sant Antoni, per damunt de les coves, en una gran planícia on antigament es trobava el convent de Sant Martí –en temps dels gots-, tal i com apunta Palau10. En aquest sentit, el monestir de Sant Jeroni de la Plana de Xàbia constituí l’origen d’una sèrie d’importants fundacions, particularment al regne de València. Unes fundades ex novo com Sant Jeroni de Cotalba (Alfauir); altres assentades sobre fundacions eremítiques com Santa Maria de la Murta (Alzira); i altres reutilitzant cases abandonades per altres ordes com Sant Miquel dels Reis (València). Partint de la creació de Xàbia, totes buscaven paratges aïllats del món material, en recerca de la soledat i tranquil·litat necessàries per construir una vida dedicada a la contemplació divina i a la penitència11.

Sant Jeroni amb Santa Paula i Santa Eustòquia. Obra de Francisco de Zurburán, ca. 1630.

A tall d’exemple, en el cas concret d’Alzira, uns ermitans s’havien establit a la Vall de Miralles on hi ha havia construïdes onze ermites. Aquests degueren de formar una mena de “comunitat”, seguint el

moviment de dispersió de grups ermitans, com hem esmentat al començament d’aquest treball. Així doncs, aquest grup tingué notícia de la fundació de Xàbia el 1374, i es plantejaren la conveniència d’integrar-se dins l’orde jerònima. Aleshores, el 1376, alguns ermitans de la Vall de Miralles es dirigiren al prior del monestir de la Plana de Xàbia, Jaume Joan Ibáñez, per sol·licitar l’ingrès en l’orde i poder fundar un monestir a la vall que habitaven. Poc després, el papa comissionà al bisbe de València, i aquest al canonge Pere Monfort, que després de visitar el lloc, informà favorablement i es concedí la llicència per construir el monestir de Santa Maria de la Murta12. 3. La fi del monestir de Xàbia precipitat per l’adversitat Res feia preveure que la fundació jerònima de Xàbia es trobaria molt prompte de cara amb la tragèdia. Efectivament, el 1386, una galera de musulmans de Bugia –Algèria- arribà per la costa de Xàbia i pujaren al Cap de Sant Antoni per un barranc. Tot seguit, es dirigiren al monestir jerònim, el saquejaren i capturaren a nou dels monjos, als quals els maltractaren i els reclamaren els diners i tresors que tenien amagats, segons conta Palau en la seua obra. Així, davant l’exigència, el prior fra Jaume Ibáñez els predicà que l’únic tresor residia en la fe de Jesucrist. Aquesta resposta enfuriria als moros que, moguts per la ira, assassinaren al prior abans d’embarcar-se amb la resta dels monjos en captiveri amb l’objectiu de vendre’ls com a esclaus al nord d’Àfrica. No obstant, tres monjos havien aconseguit fugir atemorits i, després del segrest dels seus nou companys, hagueren de refugiar-se a l’ermita de Sant Antoni, per considerar-la més segura i inaccessible que el monestir.

PALAU, M. A., Diana desenterrada..., p. 119. DELICADO MARTÍNEZ, F. J.; BALLESTER HERMÁN, C., “El Monasterio de Cotalba (Gandía), una fundación jerónima del siglo XIV”. Ars Longa, 9-10, 2000, pp. 73-86. 11

Edició Especial (2013-2017)

LÓPEZ-YARTO ELIZALDE, A.; MATEOS GÓMEZ, I.; RUIZ HERNANDO, J. A., “El Monasterio Jerónimo de Santa María de la Murta (Valencia)”. Ars Longa, 6, 1995, pp. 17-23.

Posteriorment, el comte de Dénia i duc de Gandia, Alfons el Vell, pagà un rescat pels monjos segrestats i aconseguí treure’ls del captiveri. Així, els religiosos sol·licitaren al seu senyor altre lloc per establir-se on no fóra possible veure’s la mar i no hagueren de recordar la seua desgràcia. Per aquest motiu, el comte-duc els concedí un territori a Alfauir, situat a les afores de Gandia, anomenat el Tossalet de Cotalba, on poder fundar de nou un monestir, el qual es fundaria el 1388 sota el nom de Sant Jeroni de Cotalba. Convé ressaltar que la seua edificació fou organitzada per Pere March, pare d’Ausias March, qui era majordom del duc de Gandia i, a més, promogué la construcció d’una capella al monestir on es soterrarien diversos membres de la família March. Així, arribat aquest punt, a aquest nou monestir es traslladarien tant els frares rescatats com els que havien fugit, abandonant el monestir de la plana de Xàbia13. Certament, fou una comunitat molt destacada. El comte-duc, Alfons el Vell, els concedí títols i privilegis, a més de censos i rendes sobre diverses cases i terres situades a Gandia, Xàtiva i Oliva. Però també els foren encomanades les rectories de Palma i Ador, a canvi de delmes. En relació a la seua activitat econòmica, aquesta es basà en l’agricultura, concretament en els cultius de vinya i oliveres. En aquest sentit, les seues propietats anaren incrementant-se, determinant que el monestir de Sant Jeroni de Cotalba es convertira en una de les principals cases de l’orde, degut a la seua riquesa, propietats i el nombre de religiosos que l’habitaven14. En definitiva, d’aquesta manera s’originà l’Orde de Sant Jeroni a les Corones d’Aragó i Castella, amb una empremta comú, però en cases independents. Tots atrets per la idea d’una vida dedicada a la consagració al culte diví, el silenci, la soledat i 13

PALAU, M. A., Diana desenterrada..., p. 120. DELICADO MARTÍNEZ, F. J.; BALLESTER HERMÁN, C., “El monasterio de Cotalba...”, p. 5.

l’austeritat, ambient que atrauria la unió i protecció de gent desitjosa d’una sincera espiritualitat.

Sant Jeroni de Cotalba, Alfauir. Fotografia: www.alfauir.es.

4. L’avenir dels monestirs El monestir de Sant Jeroni de Cotalba hagué de veure la seua trajectòria en perill a l’arribar el segle XIX, quan es veié afectat per dues desamortitzacions. La primera es produí al 1820 ja que, amb el Trienni Liberal, la comunitat religiosa fou suprimida, provocant l’expulsió dels 34 monjos que l’habitaven, els quals hagueren de ser acollits en altres pobles i parròquies. Fins que el 1823 pogueren tornar al monestir per quedar definitivament desamortitzat el 1835 amb la desamortització de Mendizabal. Per consegüent, l’edifici quedà abandonat i presa del pillatge al passar la seua propietat a l’Estat. A la fi, el 1843 fou adquirit per Thomas Trénor Keating, d’origen holandès. Així, s’ha mantingut en la propietat d’aquesta família fins l’actualitat i, el 1994, el monestir i el seu entorn foren declarats Bé d’Interès Cultural15. Per la seua banda, el monestir de Sant Jeroni de la Plana de Xàbia, el primer monestir jerònim de la Corona d’Aragó que havia quedat abandonat el 1386 amb el saqueig de la pirateria berber, seguí un camí

Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p. 11.

molt distint. L’abandó provocà, amb el temps, que el monestir quedara en ruïnes fins que, tres segles després, un caçador descobrí entre la brossa un llenç de la Verge dels Àngels, segurament procedent de l’antic monestir16. Aquest fet motivà que el 1857 es reconstruira l’edifici convertint-lo en l’ermita de Nuestra Señora de los Ángeles. D’aquesta manera, el 1964 es produí una nova restauració que destruí la majoria de les restes de l’antic monestir.

de la Murta (València)”. Ars Longa, 6, 1995, pp. 17-23. MATEOS GÓMEZ, I.; LÓPEZ-YARTO ELIZALDE, A.; PRADOS GARCÍA, J. M., El arte de la Orden Jerónima. Historia y mecenazgo, Ediciones Encuentro, 1999. PALAU, M. A., Diana desenterrada: antiguas memorias y breve recopilación de los más notables sucesos de la ciudad de Denia, desde su antiquísima fundación hasta el estado presente, Alacant, Diputació Provincial, 1975.

5. Conclusions En suma, en aquest treball, assistim a la primera fundació de l’Orde de Sant Jeroni a la Corona d’Aragó, la qual es donà a la plana de Xàbia. Una iniciativa simultània en el temps a la de la Corona de Castella. No obstant, com hem vist, la història d’aquest primer monestir fou efímera, ja que l’atac i segrest executats per la pirateria musulmana sembrà la por i la inseguretat en els frares jerònims que, assistits per l’ajuda i generositat del seu senyor, es traslladaren allà on la mar no provocara el record de la seua desgràcia, al monestir de Sant Jeroni de Cotalba, el qual gaudí d’una enorme rellevància en el panorama de l’època daurada valenciana. 6. Bibliografia ARCINIEGA GARCÍA, L., El monasterio de San Miguel de los Reyes, València, Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques, Biblioteca Valenciana, 2001. DELICADO MARTÍNEZ, F. J.; BALLESTER HERNÁN, C., “El Monasterio de Cotalba (Gandía), una fundación jerónima del siglo XIV”. Ars Longa, 9-10, 2000, pp. 7386. LLIDÓ, R., Jávea, un paraíso escondido, Madrid, Ed. El Autor, 1968. LÓPEZ-YARTO ELIZALDE, A.; MATEOS GÓMEZ, I.; RUIZ HERNANDO, J. A., “El Monasterio Jerónimo de Santa María

LLIDÓ, R., Jávea, un paraíso escondido, Madrid, Ed. El Autor, 1968, pp. 42-45. Edició Especial (2013-2017)

Els llibres i la secció de fàbrica de la Seu de València durant l’Edat Mitjana Àngel Sanchis Cambra sancaman90@gmail.com Com citar aquest article: SANCHIS CAMBRA, À., “Els llibres i la secció de fàbrica de la Seu de València durant l’Edat Mitjana”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 98-103. ISSNe: 2530-4232

Resum: Durant l’edat mitjana, per tal de bastir grans obres constructives com foren les catedrals es va necessitar d’una important tasca d’administració i gestió dels recursos disponibles. Tot seguit, aprofundirem en el coneixement d’aquests treballs de direcció que a la Seu de València foren realitzats per la secció de fàbrica. Una institució que va produir testimonis documentals de l’activitat realitzada als seus llibres de comptabilitat: els llibres de fàbrica.

testamentaris que deixaven benefactors de la catedral a perpetuïtat1. Cal esmentar que als primers volums dels llibres de fàbrica la quantitat d’ingressos per censals es baixa i progressivament amb el pas dels anys es van incrementant la possessió de títols de deute. A continuació s’adjunta un quadre amb els ingressos de la secció de fàbrica per a l’any 1425-1426.

Paraules Clau: catedral, Seu, llibre, fàbrica, València. 1. La secció de fàbrica de la Seu de València Durant l’edat mitjana la construcció de les catedrals gòtiques foren obres colossals. Una empresa de la magnitud i solemnitat com era la construcció de la catedral de València necessitaria tindre una organització administrativa i econòmica que incrementarà l’operativitat de la fàbrica de l’edifici fent previsions d’ingressos, despeses i enregistrant tot allò referent a la realització de les obres de la catedral. Aquestes funcions les duia a terme la secció de fàbrica de la Seu de València que s’encarregava d’administrar els recursos disponibles i les despeses de l’obra. Entre els seus ingressos, la quantitat més important, amb diferència, provenia dels títols de deute o censals que podien ser públics o privats. La fàbrica rebia molts dels títols de part dels legats Edició Especial (2013-2017)

Informació extreta de: GARCÍA MARSILLA, J. V.; IZQUIERDO ARANDA, T., Abastecer la obra gótica..., p. 28.

Com es pot comprovar, els ingressos per títols de deute que posseïa la oficina de la fàbrica eren els més elevats i suposaven un 72% del total en aquest any. A continuació, es situaria la rebuda de vagants -drets de 1

la Seu sobre les diferents vacants a les parròquies del bisbat- que es tractava d’un ingrés variable 2 . En quant als bacins, les lexes i els acaptiris dels portals són uns ingressos bastants estables, presentaven unes xifres similars any rere any, i en ells només s’aprecien xicotetes desviacions. La suma d’aquests ingressos era el pressupost de la fàbrica per a seguir construint la catedral i per a tots aquells treballs menors que implicava el manteniment de la mateixa. Amb l’assignació d’aquests recursos la fàbrica devia aconseguir autofinançar-se, és a dir, tindre clara la previsió d’ingressos i despeses anuals per tal de no caure en l’endeutament. En aquest sentit, com apunta l’historiador García Marsilla, la construcció de grans edificis públics en l’edat mitjana serien empreses sostenibles des d’un punt de vista econòmic ja que entre ingressos i despeses el més habitual es que trobarem petites desviacions, depenent l’any. En quan al personal que s’encarregava de la secció de fàbrica hem de parlar i diferenciar entre l’obrer, s’encarregaria de la direcció de la secció d’obres, i el sotsobrer, càrrec que s’encarregava en major mesura de la comptabilitat, la gestió i l’administració diària de l’obra. El sotsobrer de la Seu era un càrrec amb una vigència anual, cada any el capítol en nomenava un, el qual tenia un salari anual de 400 sous. El càrrec era exercit per un prevere que anualment havia d’entregar els comptes de les rebudes i les despeses davant un notari i els síndics delegats pel capítol per tal que fóra examinada i corroborada la correcta administració de la fàbrica. Després de la sessió de

comptes, els diners restants, si n’hi havia, eren entregats a la tresoreria de la Seu3. Durant el període 1380-1429, s’han identificat a partir de la lectura dels llibres de fàbrica i altres sèries documentals de l’Arxiu de la Catedral de València fins a cinc sotsobrers diferents encarregats de l’administració de la secció d’obres.

A més, al llarg del mateix període, s’han datat com a obrers a en Pere de la Abadia, canonge de la Seu, i l’any 1406 trobem encarregat de la secció d’obres una persona tant destacada com en Gil Sánchez Muñoz, prevere de la Seu de València i que més tard fou el darrer papa d’Avinyó i bisbe de Mallorca. Per últim, cal destacar que obrer i sotsobrer, junt al bisbe i la resta del capítol, escollien i nombraven el càrrec de mestre d’obres de la Seu, el “magister operis seu fabrice” com apareix a les fonts documentals. El capítol de la Seu s’esforçava i es preocupava per escollir un mestre adequat per això s’establien una sèrie de condicions als seus contractes. L’any 1404 durant l’elecció de Joan Llobet com a mestre d’obres de la Seu de València trobem un testimoni de les condicions que se’ls exigien als 3

Altres anys els ingressos per les vacants podien ser majors, com l’any 1380-1381 que suposaven un total de 13.270 sous, 8 diners; o menors, com és el cas de l’any 1395-1396 amb un total de 2.128 sous, 10 diners i mealla. En: ACV, Llibre de fàbrica de la Seu de València 1380-1381 i ACV, Llibre de fàbrica de la Seu de València 1395-1396. Edició Especial (2013-2017)

Com senyala García Marsilla en la seua investigació sobre la construcció a l’edat mitjana, els oïdors de comptes delegats pel capítol rebien un salari de 33 sous per acudir a la sessió de comptes, així mateix el notari era remunerat amb 20 sous per sessió. En: GARCÍA MARSILLA, J.V.; IZQUIERDO ARANDA, T., Abastecer la obra gótica... p. 29.

arquitectes que treballaven per a la secció d’obres de l’edifici catedralici. Com s’explica al contracte aquests condicionants eren establerts de la manera que s’havia acostumat en temps passats4. El mestre d’obres havia de realitzar els seus treballs amb bona manera i compliment per a l’obra que el contractava i no podia realitzar altres treballs si aquests s’encontraven fora de la ciutat o el Regne. A més, cada any devia visitar els albergs de capellans, dignitats i pabordes per tal d’arbitrar i taxar aquelles obres que eren necessàries en les seues cases. Pel que fa a la remuneració dels treballs: d’una banda, el mestre devia cobrar 15 diners diaris, tant els dies laborals com els festius ja que aquests diners eren per menció de la seua pensió; d’altra, aquells dies que es treballara de forma continua en l’obra cobraria un salari de 2 sous5. A més, a la redacció del contracte també es parlava de l’allotjament del mestre, el qual seria una casa de la fàbrica de la catedral amb aquesta finalitat. Fins i tot, s’explica que si aquesta està ocupada per materials de construcció s’albergaria en una altra casa frontera a la casa d’Àlvar, candeler i ciutadà de València. Els mestres d’obres, tot i treballar amb gent de la seua confiança i deixar les seues empremtes en les obres que realitzaven, es trobaven lligats a la voluntat del seu contractant, que era qui finançava l’obra i la dirigia, en aquest cas la fàbrica de la Seu. Per aquest fet al contracte es deixava estipulat amb una clàusula final que l’arquitecte treballava a beneplàcit del bisbe i el capítol. 2. Els llibres de fàbrica de la Seu de València Una sèrie de les més característiques i riques dels arxius catedralicis és la dels llibres de fàbrica on 4

SANCHIS CAMBRA, À., El Miquelet de la Seu: col·lecció documental i posada en valor, València, Treball final de Màster inèdit, Universitat de València, 2014. 5 Ibid.. Amb l’elecció l’any 1408 de Pere Balaguer com a mestre d’obres el salari incrementava fins als 2 sous, 9 diners. Edició Especial (2013-2017)

queda registrada tota la activitat de la secció de fàbrica. Es tracta de llibres de comptabilitat, organitzats en beneficis (Rebudes) i despeses (Dates) que informen sobre tot tipus d’entrades i eixides de diners, no sols en relació amb les obres importants de la catedral, sinó també amb altres despeses menors: l’elaboració dels propis llibres, l’orgue, cera de les candeleres, personal, obres d’art, etc. El seu contingut variat fa que les sèries de llibres de fàbrica hagen estat molt utilitzades pels investigadors en general i especialment pels historiadors de l’art, tant a nivell valencià com a altres àmbits de l’estat espanyol i europeu. El material de què es composen aquests còdexs de caràcter administratiu és el paper i es troben enquadernats amb pergamí, en la majoria dels casos reutilitzat. Les seues cobertes presenten una decoració pobra i senzilla amb motius que recorden l’art mudèjar6.

Decoració mudèjar sobre pergamins exposada a l’entrada de l’Arxiu de la Catedral de València (elaboració pròpia, 2014).

Cal assenyalar que l’antiguitat d’aquestes sèries varien segons cada arxiu capitular, ara bé la majoria d’elles s’inicia al s. XIV, sent la sèrie de fàbrica de la catedral de València de les més antigues. 6

A l’entrada de l’Arxiu de la Catedral de València trobem diverses mostres d’aquestes decoracions mudèjars que amb el deteriorament de la coberta han quedat separades dels llibres de fàbrica. Als llibres de fàbrica d’altres arxius peninsulars també es donen aquestes decoracions d’estil mudèjar com és el cas de Toledo.

100

garantien el finançament, continuïtat i organització de l’obra de la catedral, aspectes que eren l’objectiu principal dels dits manuscrits.

Portada del llibre: CARPALLO BAUTISTA, A., Las encuadernaciones de Obra y Fábrica del Archivo de la Catedral de Toledo, Toledo, Cabildo Primado, Instituto Teológico San Ildefonso, Diputación Provincial, 2010.

Portada i detalls de l’enquadernació d’un llibre de fàbrica; li manca la decoració mudèjar. Font: ACV, Llibre de fàbrica de la Seu de València 1380-1381.

Actualment per què es construeix i com es construeix són dos qüestions elementals en qualsevol investigació de caràcter general sobre una catedral de l’edat mitjana. En aquest sentit els llibres de fàbrica són una font documental bàsica per aprofundir en les raons de la construcció, el seu finançament o la materialització del treball a peu d’obra. Els llibres de fàbrica de la catedral de València sorgiren en els temps primigenis de l’arxidiòcesi quan s’estava produint la construcció de la catedral de Santa Maria. Aquests manuscrits foren ordenats confeccionar pel capítol catedralici per tal que la secció de fàbrica tingués una organització administrativa i econòmica eficient que incrementara la seua operativitat. D’aquesta manera el canonge obrer i el sotsobrer, designats pel bisbe i el capítol cada any, s’encarregaven d’elaborar el llibre de fàbrica que s’iniciava l’1 de maig i finalitzava el darrer dia d’abril de l’any següent. Amb el seu treball Edició Especial (2013-2017)

Com s’ha assenyalat prèviament, els llibres d’obres de la secció de fàbrica són uns manuscrits documentals amb un contingut estructurat en Rebudes i Dates, les quals es divideixen en conceptes menors als diferents epígrafs on el sotsobrer anotava tot allò referent a la fàbrica de la catedral 7 . Per exemple al Llibre de fàbrica de la Seu de València de l’any 1380-1381, any en que s’iniciaren les obres del Miquelet, trobem un total de 16 epígrafs més la suma major d’ingressos i despeses de l’obra en el dit any. 7

Als llibres de fàbrica de la catedral de València s’anoten primer totes les Rebudes i després les Dates.

101

que constitueix un bon índex per saber que contenen les pàgines següents. A més, cal saber que la morfologia d’aquests epígrafs es bastant similar ja que tots presenten la rúbrica, la introducció i tot seguit s’inicià una llista d’anotacions o entrades que solen tancar-se cadascuna amb una clau a la qual se li afegeix la quantitat de diners que suposà, fóra un ingrés o una despesa. Així mateix, a totes les pàgines trobem la corresponent suma de les quantitats que es troben registrades, però també es pot veure la suma total de les rebudes o eixides de diners al final de cada epígraf.

A la imatge podem veure: amb roig la rúbrica, amb verd la introducció a l’epígraf, amb blau les diferents entrades o anotacions i amb negre la suma final de pàgina. Font: ACV, Llibre de fàbrica de la Seu de València 1380-1381, fol. 13r.

A cadascun d’aquests epígrafs, després de la rúbrica o títol corresponent, el sotsobrer fa una breu introducció d’allò que conte l’apartat en qüestió, el

Edició Especial (2013-2017)

3. Conclusions Per tant, podem afirmar que el llibre de fàbrica està concebut bàsicament com un registre de l’activitat de l’obra que fou dirigida per la secció de fàbrica. Una 102

documentació eminentment econòmica però que presenta un gran valor i una notable utilitat com a font històrica. Els textos ens ajuden a reconstruir l’ambient i l’aspecte de l’obra mitjançant informació referent als càrrecs de la fàbrica, els seus salaris i els dels obrers i mestres, els preus i la procedència dels materials, inclòs aporten informació sobre les eines i tecnologies emprades. Per exemple, recentment s’ha publicat l’obra Abastecer la obra gótica. El mercado de materiales de construcción y la ordenación del territorio en la Valencia bajomedieval de Juan Vicente García Marsilla i Teresa Izquierdo Aranda. Aquest és un estudi molt detallat de tot allò referent al món de la construcció: preus dels materials, salaris, sistemes i tecnologies constructives, mercats d’abastiment de les matèries primeres o les principals obres que s’escometeren durant la baixa edat mitjana al Regne de València. L’estudi en qüestió s’ha realitzat consultant diversos arxius del territori valencià i en molts casos l’autor recolza les seues hipòtesis a partir de documentació extreta dels llibres de fàbrica de la catedral de València o Sogorb8. Ara bé, els llibres de fàbrica també permeten realitzar estudis més concrets com potser el seguiment que fa el canonge Josep Sanchis Sivera sobre la construcció del “Micalet” al sext capítol de l’obra La catedral de Valencia. Guía histórica y artística 9 . El canonge i historiador valencià realitza un estudi de la construcció del campanar de la Seu de València, un treball que no haguera estat possible realitzar sense consultar diversos llibres de fàbrica que es conserven a l’Arxiu de la Catedral de València.

GARCÍA MARSILLA, J.V.; IZQUIERDO ARANDA, T., Abastecer la obra gótica. El mercado de materiales de construcción y la ordenación del territorio en la Valencia bajomedieval, València, Conselleria d’infraestructures, territori i medi ambient, 2013. 9 SANCHIS SIVERA, J., La Catedral de Valencia. Guía histórica y artística, Imprenta de Francisco Vives Mora, 1909. Facsímil: València, Ed. París-Valencia, 1990, pp. 87-122. Edició Especial (2013-2017)

La sèrie de llibres de fàbrica de la catedral de València està composta per un conjunt de 95 manuscrits, una sèrie documental que comença l’any 1380 i que s’allarga fins el 1898. Aquests llibres són una font seriada molt important en el sentit administratiu de la construcció de la catedral ja que garantien el finançament, l’organització i correcta administració de l’obra. És per això que els llibres de fàbrica, tot i no conservar-se la totalitat dels seus exemplars, ens han permès endinsar-nos amb profunditat en el coneixement de com foren finançades i construïdes les catedrals de l’edat mitjana que avui en dia segueixen caracteritzant els espais urbans de les grans ciutats. 4. Bibliografia CARPALLO BAUTISTA, A., Las encuadernaciones de Obra y Fábrica del Archivo de la Catedral de Toledo, Toledo Cabildo Primado, Instituto Teológico San Ildefonso, Diputación Provincial, 2010. CILLANUEVA DE SANTOS, M. Á., Análisis de los libros de fábrica de la Catedral de Segovia (1524-1699), Madrid, Tesis doctoral de la Universidad Complutense de Madrid, 2009. GARCÍA MARSILLA, J. V.; IZQUIERDO ARANDA, T., Abastecer la obra gótica. El mercado de materiales de construcción y la ordenación del territorio en la Valencia bajomedieval, València, Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, 2013. GÓMEZ MONEDERO, F. A.; PALOMO FERNÁNDEZ, G., Inventario de la Sección ‘Fábrica’ del Archivo de la Catedral de Cuenca, Cuenca, Gráficas Cuenca S. A., 2002, pp. 9-33. SANCHIS CAMBRA, À., El Miquelet de la Seu: col·lecció documental i posada en valor, València, Treball de final de màster inèdit, Universitat de València, 2014. SANCHIS SIVERA, J., La Catedral de Valencia. Guía histórica y artística, Imprenta de Francisco Vives Mora, 1909. Facsímil: València, Ed. París-Valencia, 1990, pp. 87-122. SASTRE MOLL, J., “El primer libro de fábrica y sacristía de la Seo de Mallorca (1327-1345)”. BSAL, 43, 1987, pp. 45-58.

103

Un procés inquisitorial a la València sel segle XV: el cas de Lluís Alcanyís Aida Ferri Riera aida.ferririera@gmail.com Gemma Moreno Navarro Com citar aquest article: FERRI RIERA, A.; MORENO NAVARRO, G., “Un procés inquisitorial a la València del segle XV: el cas de Lluís Alcanyís”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 104-107. ISSNe: 2530-4232

Resum: A la València del segle XV, el cas de la persecució de Lluís Alcanyís és l’indicatiu de la implacabilitat de la Inquisició espanyola en el seu afany d’acabar amb tot rastre de presència jueva. A continuació ens centrarem en el judici d’un dels convers valencians més famós i en el de la seua muller, Elionor Esparça, així com en la informació que fins avui en dia s’ha conservat d’ambdós processos. Plets que malauradament tingueren un fatídic desenllaç el 1506. Paraules Clau: Inquisició Espanyola, procés inquisitorial, judaisme, Lluís Alcanyís. “En tanto que una institución establecida a pesar de la fuerte oposición local, la Inquisición tuvo que emplear una combinación juiciosa de merced, terror e instrucción pública para generar confesiones y denuncias”1. 1. Els processos inquisitorials En els primers anys, els tribunals inquisitorials eren itinerants. L’arribada a una població suposava la lectura immediata de l’edicte de gràcia. Aquest, enumerava una sèrie de heretgies i incitava a la confessió espontània de tota mena de delictes i pràctiques herètiques que s’hagueren realitzat, a més 1

HALICZER, S., Inquisición y sociedad en el Reino de Valencia (1478-1834), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1993, p. 104. Edició Especial (2013-2017)

dels noms de qui es sospitara. Durant el període de gràcia, l’heretge confessava i es reconciliava amb l’Església sense veure’s perjudicat per la imposició de penes greus, per exemple, la confiscació de les propietats. A València el període de gràcia podia durar entre tres i sis mesos2. En la pràctica, períodes de gràcia i edictes de fe 3 eren estratègies per a acumular proves de futures persecucions. De fet, s’elaboraren censos de col·lectius sospitosos, com en el cas de València, on el tribunal va recopilar al 1506 una llista de jueus conversos, relacionats per famílies, parròquies, carrers, ocupacions, edats,... 4 . Quan s'acumulaven proves suficients s'ordenava l'arrest a petició del fiscal. Una vegada a presó, l'acusat era obligat a declarar totes les seues propietats5. Es requeria, com a mínim, de dos testimonis presencials per a la declaració de culpabilitat. Els acusats no coneixien el nom d'aquests testimonis així com tampoc se li comunicaven les acusacions que hi havia contra ell. En canvi, se li incitava a confessar 2

Ibid. A l’igual que els edictes de gràcia, els de fe solien donar-se en la missa del diumenge. En un termini d’una setmana havien de ser denunciades totes les pràctiques herètiques, sense comptar amb un període de gràcia. Amb el temps, els edictes de fe s’imposaren als de gràcia. 4 HALICZER, S., Inquisición y sociedad..., p. 106. 5 Requisades i, en el cas de ser innocent, li serien tornades. Mentre durara el procés, s'utilitzaven per a pagar els costos del mateix. 3

104

qualsevol acte herètic. En finalitzar l'acusació, el fiscal6 habitualment demanava que el reu fóra sotmès a tortura, encara que en la pràctica no s'optava per la tortura fins a finalitzar la defensa de l'acusat.

aquesta situació, bàsicament, la que va provocar la decisió de Ferran II d’instituir la repressió inquisitorial. [...] Els jueus, eren considerats un grup perillós; eren un grup ric, influent, que posseïa important recursos. I exactament igual, els conversos i judaïtzants, titulars en alguns casos de prebendes i jerarquies eclesiàstiques. Per a l’exaltada consciència d’unitat religiosa de l’Espanya dels Reis Catòlics, aquesta era una qüestió greu. Potser s’hi barrejaven d’altres motivacions no estrictament religioses, econòmiques posem per cas. Però cal admetre que la religiosa en va ser la primera. La decisió fou presa, i l’any 1492 els Reis publicaren el decret d’expulsió”9.

Ja que els inquisidors no podien sentenciar per ells mateixos, la consulta de fe7 era la que s'encarregava de dictar sentència, des de l'abjuració a la foguera, passant per l'exili, la condemna espiritual o el confinament a perpetuïtat. L'activitat del tribunal de València contra els jueus conversos es pot dividir en dos grans períodes 8. El primer, des de la instauració de la institució en el Regne, en 1484 fins a l'any 1530, va anar un període d'intensa persecució a la comunitat conversa. Durant aquest temps, el tribunal de València va jutjar a 2.160 judaïtzants i va dictar 909 sentències de mort. Durant el segon període, des de 1540 fins a 1820, el nombre de judaïtzants es redueix, realitzant-se solament 100 judicis, així com també disminueix la severitat del tribunal a l’hora de dictar penes de mort i suspendre el 29’2% dels casos. Els jueus constituïen una minoria religiosa fortament diferenciada, endogàmica, molt sovint amb peculiars característiques racials. Establerts des de temps molt antics, conservaven els seus costums i la seua religió, convertint-se així en un grup a banda dins la comunitat cristiana. En aquest sentit: “Amb l’establiment a Castella de la dinastia dels Trastàmara, [...] la minoria jueva, l’única burgesia important, es trobà amb aquesta alternativa: la conversió o l’expulsió. De fet, i davant la pressió dels fets, molts es convertiren al cristianisme. Alguns, sincerament; d’altres, per motius de conveniència. Aquest últims continuaren practicant en secret les cerimònies judaiques. Fou 6

Representava la idea que el crim era un delicte públic. Comitè en el qual es trobava el representant del bisbe de la diòcesi de l'acusat i un jutge de Chancilleria corresponent. 8 HALICZER, S., Inquisición y sociedad..., pp. 349-350. 7

Edició Especial (2013-2017)

S’ha parlat de les greus repercussions econòmiques que va comportar l’expulsió dels jueus, però també tingué unes altres conseqüències indirectes, com ara: l’obsessió, típicament castellana, per la “limpieza de sangre” i la permanència de petits nuclis de criptoconversos i judaïtzants. És en aquestes qüestions on la Inquisició hi intervingué10. 2. El cas de Lluís Alcanyís El cas de Lluís Alcanyís, un metge, mestre i poeta valencià que morí cremat en la foguera després de ser encausat per la justícia inquisitorial, tingué lloc dins del primer període abans esmentat (1481 – 1530). La majoria de les referències de que disposem sobre la vida i activitats de Lluís Alcanyís són indirectes, per referències o documents contemporanis11. Encara que la data exacta no la coneixem, se suposa que nasqué a Xàtiva cap al 1440, fill del notari Jaume Alcanyís, veí d’aquesta ciutat. El que sí sabem amb 9

ARDIT, M. J., La Inquisició al País Valencià, València, Edicions 3 i 4, València, 1970, pp. 17-18. 10 Ibid., p. 18. 11 VENTURA I CONEJERO, A.; BALAGUER I PERIGÜEL, E.; ASENSI I BOTET, F., Lluís Alcanyís, 500 anys Xàtiva, 1440? – Valencia 1506, Xàtiva, Ulleye, 2006, p. 34.

105

seguretat és la data i el lloc de la seua mort: el 23 de novembre de 1506, a la plaça dels Apòstols de València, Lluis Alcanyís va morir en la foguera. Va participar en el certamen poètic organitzat per Bernat Fenollar que va donar lloc a la publicació, en 1474, del primer llibre imprès a Espanya, “Trobes en lahors de la Verge Maria”12, si bé de la seua activitat literària com a metge no ha quedat gairebé res. Només un llibre, “Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, compost per mestre Luis Alcanyís mestre en medecina”, on es donen una sèrie d'indicacions per a prevenir i guarir la pesta. La importància d'aquesta obra resideix en que va ser la primera publicació de medicina impresa a València. Des del 1467, hi han documents que ens mostren que Alcanyís practicava la medicina a l’esmentada ciutat. Hi ha molta informació al voltant de la seua vida professional, doncs va exercir com a “examinador de metges”13 o professor en l’estudi de la cirurgia, a més de ser anomenat el primer Catedràtic de Medicina de la Universitat de València. Aquests càrrecs, donen dades molt significatives del prestigi social que va assolir i dels forts vincles amb el sector burgès que monopolitzava el poder municipal14.

mèdiques de reconegut prestigi (Montpeller, Barcelona o Lleida)15. Com era d’esperar, el nom de Lluís Alcanyís no va tardar massa a figurar entre la llista de professors de l’Estudi General de València processats per la Inquisició. En aquest cas en concret, el procés li va arribar per part de la seua segona dona, Elionor Esparça. De fet, és d’aquest processament del qual ens han arribat les dades més abundants, ja que s’ha conservat íntegrament. Com que el procés contra el metge no es troba complet, molta de la informació que disposem prové del de la seua dona16. El primer fet remarcable succeeix al 1482, quan el Sant Ofici de la ciutat de València va condemnar a alguns familiars de Elionor, entre ells la seua mare, Aldonça. Finalment, l’esposa d’Alcanyís “s’aprofita” dels “edictes de gracia” proclamats pels inquisidors, i realitza algunes declaracions que després seran utilitzades en la seua contra. L’any següent, el 1483, Elionor compareix de nou davant el vicari general i els inquisidors, confessant que: “féu moltes vegades lo dejuni del perdó, e lo divendres e vespre, en casa de la dita sa àvia feien apareéis de cresols amb metxes noves e aparellaven cassoles per al dissabte, e’s leixaven de er faena, e lo dissabte no feien faena. En menjà pa alís en temps de la pasqua dels jueus. E a`rés, des que és casada amb lo dit mestre Alcanyís, son marit, ha fet lo dejuni del perdó una vegada e, volent colre lo dissabte de la manera que la dita sa àvia la havia induït, lo dit son marit la’n reptà. E que ella, com confesaba, no deia les dites cerimònies al confesor”17.

No sabem exactament on va realitzar els estudis de Medicina, però és molt poc probable que fora a València, ciutat que al segle XV no comptava amb centres docents institucionals amb capacitat per a impartir aquests estudis. Hi havia diverses “escoles mèdiques” (jueva, musulmana, cristiana), però l’aprenentatge que es duia a terme era més bé artesanal. Per aquesta raó, el més probable és que Alcanyís estudiara medicina a algun Estudi General de la Corona d’Aragó, on funcionaven escoles 12

VENTURA I CONEJERO, A. et al., p. 37. El Tribunal d’Examinadors de Metges era una institució que tenia com a objectius fonamentals la regulació de l’exercici professional mèdic, així com la inspecció dels establiments on es venien els pròpies medicaments. Aquesta organització estava supervisada pel Consell Municipal de la ciutat on s’instal·lava el dit consell. 14 VENTURA I CONEJERO, A. et al., p. 38. 13

Edició Especial (2013-2017)

Ibid. Ibid., p. 49. 17 Ibid. 16

106

En els successius anys, Elionor serà cridada més vegades per a explicar i entrar en detall en alguns temes que no havien quedat clars en les antigues confessions, i sobretot per a parlar sobre el seu marit. L’any 1500 es va descobrir una sinagoga secreta per als conversos a casa de Miquel Vives, cosí del humanista Lluís Vives. Açò donà lloc a tot un seguit de processos i condemnes, que culminaran el 13 de febrer de 1504 amb la presentació d’una “clamosa insumatio”, acusació i petició de presó, per part del fiscal, per a Elionor Esperança, i molt probablement, per al seu marit, Lluís Alcanyís. El 22 de febrer, la presó inquisitorial situada al palau arquebisbal ja albergava a tots dos. En aquesta situació, el rei Ferran el Catòlic, de qui una vegada Lluís Alcanyís va ser metge, dirigeix una carta als jurats de la ciutat de València en la qual encarrega a Francesc Alcanyís, fill del processat, les tasques docents del seu pare. El següent fet del que tenim constància és de 1505, un any després, quan apareix Alcanyís davant el tribunal, acusant a la seua dona de pràctiques judaiques. “[...] havia vist Leonor, així abans com aprés de l’abjuració, abstendre’s de minjar congri, anguiles, porch e conill. Ell l’increpava a que fora bona cristiana i que’s salvàs ab ell en la fe de Jesucrist. També la vegué fer els divendres neteja ab alguna specialitat més que es altres dies, que al vespres encenia més llums que els altres dies”18.

sentència es va llegir, i sembla que acomplir, el 19 de setembre19. Finalment, el 23 de novembre del 1506, poc després d’un any de la mort de la seua esposa, Lluís Alcanyís va patir el mateix destí: fou condemnat i cremat en la foguera. 3. Conclusions Comprovem així, que l’establiment de la Inquisició moderna a l’Antic Regne de València és un eix més de l’expansió de l’autoritarisme monàrquic i de la seua voluntat per a contenir les divergències religioses i la inestabilitat política que aquestes podien comportar. El Tribunal de València destacà en la seua persecució a jueus conversos, donada la importància d’aquest col·lectiu a la ciutat i al Regne. De fet, el cas de Lluís Alcanyís és tan sols un entre tants en el registre inquisitorial valencià. Una història, la de la Inquisició valenciana, que encara guarda molts misteris i molts casos que contar. 4. Bibliografia ARDIT, M., La Inquisició al País Valencià, València, Edicions 3 i 4, 1970. BETHENCOURT, F., La Inquisición en la época moderna: España, Portugal, Italia, siglos XV-XIX, Torrejón de Ardoz, Akal, 1997. HALICZER, S., Inquisición y sociedad en el Reino de Valencia (1478-1834), València, Ed. Alfons el Magnànim, 1993. VENTURA I CONEJERO, A.; BALAGUER I PERIGÜEL, E.; ASENSI I BOTET, F., Lluís Alcanyís, 500 anys Xàtiva, 1440? – València 1506, Xàtiva, Ulleye, 2006.

Aquesta gravíssima denuncia pot ser feta com a conseqüència dels efectes de la tortura, lo qual per a Elionor va significar la condemna a mort en la foguera. Després de any i mig de presó i tortures, la

Ibid.

Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p. 51.

107

L’arribada de l’arquitectura gòtica al nou Regne de València Àngel Sanchis Cambra sancaman90@gmail.com Com citar aquest article: SANCHIS CAMBRA, À., “L’arribada de l’arquitectura gòtica al nou Regne de València”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 108-110. ISSNe: 2530-4232

Resum: Al següent article tractarem de fer un repàs d’alguns aspectes generals de l’arquitectura gòtica a terres valencianes: el nom, la cronologia, la seua arribada, així com trets socials i simbòlics associats aquesta singular arquitectura que ha caracteritzat la imatge de moltes ciutats des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. Paraules Clau: gòtic, art, arquitectura, construcció, ciutat. 1. El problema del nom Abans de centrar-nos en l’arribada del gòtic a terres valencianes hem de fer uns aclariments sobre el nom amb el que es denomina aquesta tipologia arquitectònica i artística a les nostres terres. Sovint podem escoltar parlar d’un gòtic valencià com a variant d’un gòtic català que va arribar al s. XIII amb els nous pobladors provinents dels regnes cristians del nord. En realitat tant l’un com l’altre formen part d’una mateixa tipologia artística, el gòtic meridional o mediterrani, que pren unes característiques pròpies i es diferencia del gòtic clàssic francès. Alexandre Cirici assenyalava que “per fer ús de certs motius del gòtic francès (motllures, ornaments, claraboies, l’estil de decoració escultòrica), s’anomena gòtica a una arquitectura que deuria de tindre un nom propi ja que en la seua essència és el contrari al goticisme”1.

LLOBREGAT, E.; YVARS, J. F., Història de l’art al País Valencià, vol. I, València, Edicions 3 i 4, 1986, p. 98. Edició Especial (2013-2017)

2. Cronologia En relació amb l’arribada del gòtic, es deu saber que aquesta es produeix al segon quart del s. XIII amb la conquesta pel Casal d’Aragó dels territoris que anaven a formar el nou Regne de València. La confederació catalano-aragonesa orgullosa de la seva victòria implantaria els seus clixés culturals entre el Sénia i el Segura. Per tant, l’arquitectura gòtica present a terres valencianes fou importada i imposada amb força pels nous pobladors vinguts del nord com un fet colonial sobre el territori conquerit 2 . Posteriorment, es va desenvolupar dins de l’àmbit del gòtic meridional al s. XIV arribant la seua maduresa al s. XV. Ara bé, a finals del XV i durant les primeres dècades del XVI es va produir un creixement del gust i el interès per l’antiguitat clàssica, es tractava de la irrupció de les corrents renaixentistes que trencaven i rebutjaven molts aspectes medievals, entre ells l’arquitectura. Malgrat tot, el gòtic va aconseguir allargar-se durant les primeres dècades del XVI i algunes tipologies arquitectòniques com eren els campanars perviurien fins al s. XVIII associats als gustos renaixentistes3.

ZARAGOZÁ CATALÁN, A., Arquitectura gótica valenciana, siglos XIII-XV, tom. I, València, Direcció General de Promoció Cultural i Patrimoni Artístic, 2000, p. 17. 3 CHAMORRO TRENADO, M.À., “Los campanarios góticos de las comarcas gerundenses: tipologías y sistemas constructivos”. Actas del Sexto Congreso Nacional de Historia de la Construcción (València, 2009), 2009, pp. 329-337.

108

3. L’arribada del gòtic Com assenyalàvem, el gòtic valencià forma part d’un tot que era el gòtic meridional. Aquest tenia els seu focus al sud de França (La Provença i el Llenguadoc) i a Catalunya, però progressivament anava a prendre posicions per gran part de l’àmbit mediterrani: València, Mallorca, Sicília, Nàpols, Xipre, Rodes, o inclòs la península de Morea. Una característica comuna dins de la varietat d’estructures arquitectòniques del mediterrani és el desenvolupament de sistemes constructius i disposicions arquitectòniques ja utilitzades per l’arquitectura romànica, sent sobre aquestes tradicions genèriques on varen actuar les experiències arquitectòniques vingudes del nord de França. En conjunt, el gòtic mediterrani és hereu de la pròpia tradició romana i mediterrània, del gòtic francès o clàssic produït als dominis reials francesos, de l’estilització i el bon ofici germànic4, i fins i tot presenta influències musulmanes i jueves5.

Durant la baixa edat mitjana es va formar en diversos pobles un sentiment d’unitat basat en la identitat religiosa, lingüística i en la idea d’uns propòsits compartits. El poble es sentiria també identificat amb la seua arquitectura adoptant aquesta continguts simbòlics i morals; és així que els edificis es convertirien en un motiu d’orgull davant els aliens a l’obra o estrangers. Al llarg del segles XIII i XIV, es va produir un augment notable de construccions gòtiques arreu de tota Europa, una eufòria col·lectiva que desencadenaria la realització de construccions arquitectòniques complexes i que a la vegada presenten una bellesa admirable. Campanar de la catedral de Sogorb. La torre campanar valenciana amb major interès dels primers moments del gòtic. Aquesta torre segurament fou campanar i part de les primitives muralles de la ciutat. Fotografia: http://campaners.com/php/c ampanarv.php?numer=386

Església del monestir de Santa Maria de Benifassà. Fotografia: http://www17.brinkster.com/lapobla/loconvent.asp 4

MIRA, E.; ZARAGOZÁ CATALÁN, A., Una arquitectura gótica mediterránea, vol. I, València, Conselleria de Cultura i Educació, 2003, pp. 29-30. 5 Algunes tècniques islàmiques que perviuen associades al gòtic valencià són: l’horitzontalitat de les formes, les torres hexagonals i octogonals o els enrajolats de paviment. Edició Especial (2013-2017)

Aquesta empenta constructiva a la Europa medieval no haguera estat possible sense els avanços tecnològics, socials i econòmics produïts a partir de la revolució de l’any mil. Uns canvis que s’acceleren a finals del s. XII, temps en el qual s’està produint l’eclosió de la ciutat mercantil gòtica. En aquestos moments, les ciutats orgulloses de si mateixes s’engalanen i engrandeixen els seus mites. Europa es converteix en un territori farcit d’obres arquitectòniques complexes: catedrals, alts campanars o torres cíviques; junt aquestes sumptuoses construccions trobaríem enginys i grues

109

amb el propòsit de dur a terme la fàbrica d’aquests edificis6. La febre constructiva que vivia Europa occidental s’anava a traslladar als nous regnes en creixement com era el cas del Regne de València al s. XIII. Amb poc de temps ciutats com València es dotarien d’edificis i institucions que caracteritzen a les urbs: Casa de la Ciutat, la Catedral, parròquies, convents, mercat, bones defenses urbanes, hospitals, etc.

Catedral de València. Exemple que millor resumeix l’arquitectura valenciana de l’època de la colonització ja que a ella trobem tant formes tradicionals com novedoses del gòtic, a més dels posteriors estils que té l’edifici. Fotografia: http://www.jdiezarnal.com/catedralvistaaerea.jpg

4. Conclusions Progressivament l’estil i magnificència d’aquests edificis s’instal·laria a l’imaginari col·lectiu d’aquells als que els eren comuns, sentint-se identificats amb ells i passant a ser l’arquitectura part de les seues tradicions i costums populars. Fins i tot quedaria gravat en la imatge mental dels visitants d’una ciutat que associarien aquesta amb els elements físics del seu entorn. En aquest sentit l’esplendor d’elements arquitectònics gòtics ha estat clau en la construcció 6

MIRA, E.; ZARAGOZÁ CATALÁN, A., Una arquitectura gótica..., pp. 43-44. Edició Especial (2013-2017)

mental de la imatge de les ciutats 7 . De fet en l’actualitat molts valencians segueixen identificant-se amb les abovedades esglésies parroquials dels temps de la colonització o amb torres gòtiques com el “Fadrí” de Castelló o el “Micalet” de la Seu de València, elements que amb el pas del temps s’han convertit i formen part de la pròpia identitat dels valencians8. 5. Bibliografia CHAMORRO TRENADO, M. À., “Los campanarios góticos de las comarcas gerundenses: tipologías y sistemas constructivos”. Actas del Sexto Congreso Nacional de Historia de la Construcción (València, 2009), 2009, pp. 329-337. GARCÍA MARSILLA, J. V.; IZQUIERDO ARANDA, T., Abastecer la obra gótica. El mercado de materiales de construcción y la ordenación del territorio en la Valencia bajomedieval, València, Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, 2013. LLOBREGAT, E.; YVARS, J. F., Història de l’art al País Valencià, vol. I, València, Edicions 3 i 4, 1986. MIRA, E.; ZARAGOZÁ CATALÁN, A., Una arquitectura gótica mediterránea, vol. I, València, Conselleria de Cultura i Educació, 2003. MONTESINOS, J., “La ciutat com a imatge. La imatge de la ciutat”. Hermosilla, J. et al. (dir.), La ciudad de Valencia. Geografía y Arte, València, Universitat de València, 2009, pp. 491-499. ZARAGOZÁ CATALÁN, A., Arquitectura gótica valenciana, siglos XIII-XV, València, Direcció General de Promoció Cultural i Patrimoni Artístic, 2000.

MONTESINOS, J., “La ciutat com a imatge. La imatge de la ciutat”. Hermosilla, J. et al. (dir.), La ciudad de Valencia. Geografía y Arte, València, Universitat de València, 2009, pp. 491-499. 8 GARCÍA MARSILLA, J.V.; IZQUIERDO ARANDA, T., Abastecer la obra gótica. El mercado de materiales de construcción y la ordenación del territorio en la Valencia bajomedieval, València, Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, 2013, p. 11.

110

Repoblant l’Horta Nord Pau Miquel Sales Barragán pausales20 @gmail.com Com citar aquest article: SALES BARRAGÁN, P. M., “Repoblant l’Horta Nord”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 111-113. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest article es pretén fer una breu aproximació a la repoblació de l’Horta Nord d’època medieval, basant-se en l’origen del contingut de població català i aragonès que hi arribà a aquesta comarca; tot açò realitzant un breu recorregut per la batalla del Puig. Paraules Clau: batalla d’El Puig, repoblació, Horta Nord, Jaume I, conquesta de València. 1. La repoblació de l’Horta Nord Són ben conegudes les grans batalles de Jaume I al territori valencià. La conquesta esdevingué altra actuació de grans magnituds: la repoblació del territori. L’Horta Nord valenciana, al segle XIII, no presentava un nucli urbà; en aquest moment trobem alqueries situades al llarg d’un eix: el camí de Morverdre -l’antiga via Augusta- que comunicava València amb Catalunya. Abans de parlar sobre la repoblació, hem de tractar almenys a grans trets- la conquesta d’aquest àmbit territorial. La conquesta de la plana central valenciana i la seua capital va ser ràpida, sense grans lluites, sense grans exèrcits ni enfrontaments sagnants. Això no vol dir que no es produïren actuacions bèl·liques. Un de tants enfrontaments va ser el que es va produir a El Puig. El Puig era una fortificació musulmana; va ser destruïda pels musulmans anys abans a la conquesta cristiana del territori. Aleshores, davant de la

Edició Especial (2013-2017)

incapacitat militar musulmana per defendre’l, van decidir abandonar-lo. Ara bé, Jaume I va decidir reconstruir el Castell d’El Puig, també conegut com el Sebolla, on es va establir una base d’operacions amb l’objectiu de que la seua frontera estigués ven protegida front als musulmans. La fortalesa va ser restaurada durant els mesos de maig i juny de 12371. El Puig, per a Jaume I, era una peça clau de la campanya de València: la base des d’on s’atacava a la València musulmana. Cap a l’abril d’aquest mateix any, van arribar des de Borriana cent cavallers encapçalats per Guillem d’Entença per a fer-se càrrec del castell2. Des de la seua arribada s’inicià el repartiment de terres entre els participants de l’expedició. Així, aprofitant la sortida del rei Jaume I, Zaiyan3 va atacar El Puig. Zaiyan, amb l’ajuda dels seus parents, el valís de Xàtiva i Alzira, va preparar un exèrcit. Contra tot pronòstic, les tropes cristianes van guanyar la batalla el 20 d’agost de 1237. Les fonts parlen d’una veritable majoria musulmana front a un escàs contingent cristià. Les fonts -estem parlant del cronista de Jaume I- parlen de 600 genets i uns 11.000 peons. Segurament, aquestes xifres van estar exagerades per a enaltir la victòria cristiana. Aquesta 1

BELENGUER, E., Jaume I a través de la Història, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009. 2 LÓPEZ ELUM, P., La conquista y repoblación valenciana durante el reinado de Jaime I, València, 1995. 3 Zaiyan va ser l’últim rei musulmà del territori valencià. Va derrocar del càrrec de governador a Abu Zayd en 1229; el governador desposseït va arribar a un acord amb Jaume I que li va facilitar al monarca la conquesta de València.

111

exageració és prou comuna en l’època; un exemple és la victòria de Pelai en la Batalla de Covadonga. Des d’El Puig es va preparar el setge de la ciutat de València, on es va establir Jaume I. Les tropes cristianes es van situar al voltant de la ciutat de València assetjant la ciutat. Finalment, la ciutat va capitular el 28 de setembre de 1238. Ara bé, se li atribueix el 9 d’octubre perquè va ser el dia de l’entrada solemne de Jaume I a la ciutat, dia que es va consagrar la mesquita com a catedral. L’Horta de València era el territori més ric, segons els cristians. Això va ser motiu d’un intens repartiment, fins i tot abans de la caiguda de la ciutat. Es va produir un gran buit demogràfic de població musulmana. A canvi, trobem una gran ocupació cristiana, amb la repartició de terres. Aleshores, la forma utilitzada al Regne de València va ser el repartiment entre tots aquells que havien col·laborat amb l’empresa militar. Posteriorment i de forma progressiva, l’oferta es va obrir a totes aquelles persones que decidiren vindre: el repoblament va ser molt difícil; hi va costar molt que hi arribaren nous pobladors. No obstant, hem de tindre present que el territori valencià va continuar tenint un gran percentatge de població musulmana. Un exemple és La Pobla de Farnals: era una alqueria musulmana, Frenalis, que formava part del senyoriu d’El Puig de Santa Maria. Jaume I va decidir dividir l’alqueria en dos: en una s’assentà la població cristiana i en una altra la població musulmana. Degut a que l’horta valenciana era una zona agrària molt productiva i juntament amb la falta de repobladors cristians, no es varen expulsar els habitants musulmans. D’aquest mode, els musulmans van romandre al territori valencià.

que s’ assentaren a la part nord perquè estava més a prop del Castell de Sebolla o El Puig. Aleshores, davant d’una situació de perill podrien accedir al castell ràpidament. També es deu a que els reis de la Corona d’Aragó -tant Jaume I com els seus successors- promocionaren l’establiment dels assentaments cristians prop dels castells o adossats a ells per a tindre un major control dels punts estratègics. La part nord era perfecta per a l’assentament dels cristians4. Un dels aspectes tractats per la historiografia ha estat la procedència dels pobladors. Intentarem aproximarnos breument a la realitat a l’Horta de València. Per il·lustrar un poc més aquesta realitat, anem a veure tres exemples: Puçol, Meliana, i Montcada5. La carta de poblament de Puçol data de 1242. Aquest poble és un exemple de repoblament senyorial a la zona costanera, patrocinat per un noble aragonès, Assalit de Gúdal, on la majoria del contingent de població que arribà era català. Meliana era una alqueria que va ser donada en 1238 a barcelonins que participaren en el setge a València; l’objectiu era dotar-los de terres com a complement de les cases de que havien rebut a la ciutat de València. Ara bé, posteriorment hi hagué una emigració prou notable. Hi trobem una majoria de noms toponímics d’origen català, però també una presència notable de famílies d’origen aragonès. Malgrat açò, les d’origen català continuen sent superiors que les aragoneses: una proporció de 3 a 1 favorable al les primeres. Pel que fa a la batllia de Montcada -també incloïa Massarojos, Borbotó i Carpesa-, la seua història és més complicada: el 1237 la torre de Montcada va ser 4

A La Pobla de Farnals els cristians es varen assentar en la part superior i els musulmans en la inferior. Els cristians eren una minoria front als musulmans, així

Edició Especial (2013-2017)

BADENES ALMENARA, J. S., La Pobla de Farnals. Naixement, segregació i consciència històrica d’un poble, La Pobla de Farnals, Ajuntament de La Pobla de Farnals, 2011. 5 GUINOT, E., Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, vol. I, València, Edicions 3 i 4, 1999.

112

enderrocada i es va esclavitzar als sarrains. En un primer moment, l’any 1240, Jaume I va donar aquesta a uns colons procedents de Pallars. Mesos després va ser lliurada als “cent confrares de Calataiud”. En aquests primers moments, podem trobar persones amb cognom català, aragonès i amb apel·latius de Calataiud. Ara bé, en 1247 el rei va fer un intercanvi amb l’ordre del Temple: Montcada va passar a mans del Temple. Així, l’ordre va ser l’encarregada de recolonitzar el territori: va repoblar la senyoria de l’Horta de València amb catalans. Fent un balanç global de Montcada, després d’un segle i mig del seu primer repoblament, la proporció és d’un 55% de població d’origen català, cap a un 27% d’origen aragonès; la resta de cognoms són més confosos per establir la seua procedència.

aragonesos. Ara bé, hi ha pobles -tot i estar uns molt prop d’altres- que tenen una presència més gran d’aragonesos, però sempre tenint en compte que la majoria és catalana. L’exemple els hem posat anteriorment: Montcada té una proporció de 2 catalans front a 1 aragonès; per contra Meliana té una proporció de 3 a 1. Com veiem, dos pobles veïns tenen proporcions prou diferents. A aquest contingent se li ha d’afegir la gran quantitat de població musulmana que va romandre al territori.

Pel que fa a la llengua utilitzada als pobles de l’Horta nord, trobem el següent: de les dades que disposem, a Puçol sols hi trobem catalanoparlants. Pel que fa a Massamagrell, cap al 1240-1280 hi trobem una gran majoria de catalanoparlants, respecte als castellanoparlants, de 7 a 1. No obstant, cap a finals del segle XIV i meitat del XV trobem que aquestes diferències s’han reduït, 3 a 1. A Montcada tenim un aspecte similar al de Massamagrell, ja que parteix d’una gran majoria catalanoparlant, però en la primera meitat del segle XV trobem que els castellanoparlants han augmentat moltíssim en nombre: del 5% en el segle XIII al 27% en el XV. Com a cas excepcional, on no trobem aquesta gran majoria de catalanoparlants, es a Burjassot: hi trobem un 50% de catalanoparlants i un 40% de castellanoparlants. Aleshores, les anteriors dades reforcen l’idea de l’arribada majoritària de persones d’origen català6.

3. Bibliografia

El tema de la repoblació ha estat objecte d’un debat historiogràfic molt intens. És irrefutable la gran importància que va tindre l’element aragonès i català en la nova societat que havia nascut, baix la denominació de Regne de València.

BADENES ALMENARA, J. S., La Pobla de Farnals. Naixement, segregació i consciència història d’un poble, La Pobla de Farnals, Ajuntament de La Pobla de Farnals, 2011. BELENGUER, E., Jaume I a través de la Història, València Publicacions de la Universitat de València, 2009. GUINOT, E., Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, vol. I, València, Edicions 3 i 4, 1999. LÓPEZ ELUM, P., La conquista y repoblación valenciana durante el reinado de Jaime I, València, 1995.

2. Conclusions A grans trets, a l’Horta Nord hi va haver una gran majoria de repobladors catalans respecte a 6

Ibid., p. 286.

Edició Especial (2013-2017)

113

Cabdet: un enforcall castellanovalencià Agustí Campos Perales Com citar aquest article: CAMPOS PERALES, A., “Cabdet: un enforcall castellanovalencià”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 114-116. ISSNe: 2530-4232

Resum: En el present estudi realitzarem un breu repàs històric de l’esdevenir del municipi de Cabdet (Caudete), des de la seua integració al Regne de València (1296-1305) fins a la derogació dels seus privilegis i la integració a Castella (1707). Paraules Clau: Tractat de Tudellén, Tractat de Caçola, pacte d’Almirra, Furs valencians, Guerra de Successió. 1. Una disputa històrica: Cabdet Cabdet és, actualment, un municipi que administrativament forma part de la província d’Albacete, a la comunitat autònoma de Castella-la Manxa. Culturalment, però, les seues tradicions 1 s’aproximen al territori a què pertanyé durant més de quatre centúries: el Regne de València. Com el Racó d’Ademús, Cabdet fou des de les acaballes del segle XV una illa territorial dins de Castella. A continuació farem cinc cèntims de l’esdevenir de Cabdet, des de la conquesta cristiana de les terres més meridionals de l’antic Regne de València fins a l’abolició dels privilegis de la vila per part de Felip V l’endemà de la Batalla d’Almansa.

S’hi celebren Moros i Cristians; és habitual que als balcons es penge la senyera coronada, i la llengua d’ús habitual entre els cabdetans va ser fins el segle XIX el català. Actualment, el parlar està farcit de valencianismes. El 1983, un grup de veïns de Cabdet que propugnaven la seua adhesió a la província d’Alacant demanà al consistori que durant les festes patronals, la bandera de Castella-la Manxa no onejara. Disponible en: ABC, 29 d’agost de 1983, p. 18, http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/19 83/08/29/018.html. Edició Especial (2013-2017)

Els orígens de la disputa pel sud peninsular entre Castella i la Corona d’Aragó es poden situar en la signatura del Tractat de Tudellén (1151). Les possibilitats catalanoaragoneses d’aquest acord, però, es reduïren notablement amb la signatura del Tractat de Caçola (1179), quan el reialme aragonès perdia la legitimitat de fer-se amb el regne de Múrcia. Aquest tractat es ratificà de nou en la línia de Busot-Biar el 1244 amb la signatura del pacte d’Almirra 2 . Els límits fronterers d’Almirra es mantindrien en la promulgació dels Furs de València, el 12613. El panorama es capgirà al tombant del segle XIII. Jaume II, el 1296, ocupà la totalitat del regne de Múrcia, tot aprofitant els problemes interns que afectaven Castella4. Ja abans, el 1289, Alfonso de la Cerda havia fet donació a Alfons el Franc, mitjançant una acta secreta, del “reyno de Murcia todo íntegramente”, a causa de l’ajut prestat i que hauria de prestar el monarca aragonès a la seua causa com a pretendent al tron castellà 5 . Ara bé, amb 2

La corroboració de l’acord de Caçola respon a l’avanç castellà cap a Énguera i Moixent, territoris pertanyents al regne de València. La resposta catalanoaragonesa fou ràpida, i un anys més tard, el 1245, el Castell de Biar es rendia al setge (GUINOT, E., Els límits del regne, València, Edicions Alfons l Magnànim-IVEI, 1995, p. 38). 3 Ibid., pp. 43-77. 4 FURIÓ, A., “La Baixa Edat Mitjana (segles XIV i XV)”. DD.AA., Història del País Valencià, València, 1992, Tres i Qautre, pp. 83-134. Des d’aquest moment i fins el 1304, el Regne de Múrcia estaria sotmès a la sobirania aragonesa; ara bé, fou governada per un Lloctinent General propi resident a Múrcia (GUINOT, E., Els límits..., p. 104). 5 Arxiu de la Corona d’Aragó, Cartes reials d’Alfons III, 26 de juny de 1289, Calatayud. Publicada per: DEL ESTAL, J. M., El Reino de Murcia bajo Aragón (1296-1305), vol. 1, Alacant, Instituto de Estudios Juan Gil Albert, Diputació Provincial d’Alacant, 1985, p. 107-109.

114

l’entronització de Fernando IV –fill de Sancho IV i rival dels infants de la Cerda– el 1295, Jaume II li reconegué legitimitat com a rei de Castella, una vegada la conflictivitat pel tron s’atenuava. Es feia evident assolir, en aquest sentit, una solució final vers el Regne de Múrcia. La solució s’establí mitjançant la Sentència Arbitral de Torrellas (1304): el riu Segura delimità la línia divisòria entre la Corona d’Aragó i Castella, tot configurant-se més enllà de Xixona una governació pròpia (Ultra Sexonam), amb capital a Oriola. Com es palesa en aquests mapes, el Tractat d’Elx (1305) i la Guerra de Castella (1356-1376) acabaren de configurar els límits del Regne de València fins l’abolició dels Furs el 1707. Arran de la fi del conflicte entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, l’únic indret incorporat des de la Sentència de Torrellas que romangué sota la sobirania valenciana després dels reajustaments fronterers amb Castella fou la vila de Cabdet. A partir del segle XV, Cabdet tingué una importància cabdal al sud valencià. La seua condició fronterera respecte els dominis castellans del poderós senyoriu de Villena en possessió dels Manuel propiciaren que el seu castell fóra un indret a dominar. En el context de la guerra entre Castella i Aragó, precisament, els anys 1429-1430, Cabdet esdevingué un punt clau; ho corroboren les cartes emeses per Francesc Corts – regent de la Governació del Regne de València- als Justícies i Jurats de Bocairent i Ontinyent el juliol de 1429 en què s’afirma que los del “loch de Capdet ha menester socors”6. Fins i tot, els saquejos a les dues bandes de la frontera provocaren el despoblament temporal de la vila de Cabdet a mitjan centúria. A les acaballes del segle XV, els plets entre Ontinyent i Villena pels dominis cabdetans es clogueren amb 6

DOMÉNECH MIRA, F. J., “El asedio a la villa y el castillo de Caudete. Un episodio de la guerra de fronteras entre Castilla y Aragón (1429-1430)”. Actas del II Congreso de Historia de Albacete (Albacete, 2000), vol. 2 (Edad Media), 2002, pp. 91-112. Edició Especial (2013-2017)

diverses sentències sobre l’afer de la franja fronterera amb el Regne de València, per la qual Villena començà a posseir la franja territorial que envoltava Cabdet, tot convertint-se la vila valenciana en una illa dins de Castella. La importància de Cabdet a l’Edat Moderna continuà sent la seua posició estratègica. Les disputes amb Villena continuaren durant el segle XVI i XVII per la partida dels Alforins, ja que aquestes terres representaven una gran riquesa agrícola. Tot i l’agermanament que signaren Villena i Cabdet el 1512, per tal de resoldre els problemes de pastures, etc. no seria fins el 1622 quan es resoldrien els litigis de manera gairebé definitiva7. La condició de cruïlla de camins que representaven els dominis cabdetans fou crucial també en la Guerra de Successió. A grans trets, Cabdet es va mostrar partidària de la causa austriacista. Com narra Miñana, “Itaque factis ea nocte ad Caudetem castris, sequenti die ad VII Kalendas Maias Almansam ire pergunt”8. A causa de la seua proximitat amb Almansa, fou testimoni dels fets esdevinguts a la ciutat castellana el 25 d’abril de 1707, i en ella es refugiaren batallons de l’exèrcit imperial derrotat a Almansa. Per això, en caure el Regne de València en mans borbòniques, Felip V convertí la vila de Cabdet en una simple aldea de Villena, tot esdevenint des d’aquest moment castellana. El 14 de setembre, el rei que havia abolit els Furs del Regne de València dos mesos abans, decretà mitjançant una Reial Cèdula que: “(...) la dicha villa de Caudete y sus vezinos, desde aora en adelante, queda, como lo mando, reduzida a la jurisdizión de la Ciudad de Villena para que sea su aldea, y como tal esté sujeta a ella, 7

CABANES, Mª L.; DÍAZ, P., “Cartas municipales albacetenses conservadas en el Archivo Municipal de Villena (s. XV-XVI)”. Actas del II Congreso de Historia de Albacete (Albacete, 2000), vol. 2 (Edad Media), 2002, pp. 239-251. 8 MIÑANA, J. M., La Guerra de Sucesión en Valencia (De bello rustico valentino), València, Institució Alfons el Magnànim, 1985 (Ed. original, 1752).

115

sin que por la dicha Villa ni sus vezinos se contrauenga a esta mi real resoluzión en manera alguna; y es mi voluntad que la dicha Villa se mantenga en el goze y aprobechamiento de los montes, dehesas y demás cosas que la pertenezen”9. Per tant, Villena, aliada borbònica de Felip V, cloïa la lluita que gairebé 300 anys abans havia encetat per tal de fer-se amb el domini sobre la partida dels Alforins, i que ara es tancava amb la subordinació definitiva de Cabdet. 2. Conclusions Amb la Transició democràtica encetada el 1975, a Cabdet hi hagueren tímids intents per reintegrar-se al País Valencià. Els periòdics de l’època il·lustren les aspiracions d’un grup de cabdetans per tal que el seu municipi no continuara formant part de Castella i s’integrara de nou al País Valencià. D’aquesta manera, el 12 d’octubre de 1977, la TVE valenciana informava d’una recollida de signatures per part de representants cabdetans 10 . Al desembre del mateix any, aquestes accions costarien el lloc al secretari de Cabdet, acusat d’instigar la recollida de signatures a fi de derogar les disposicions emeses per Felip V i que segregaven Cabdet de l’antic Regne de València. Com a conseqüència, el secretari emeté un comunicat en què reclamava que els veïns de Cabdet pogueren decidir si pertanyien a una o a altra comunitat autònoma11.

CABANES, Mª L.; DÍAZ, P., “Cartas municipales albacetenses conservadas en el Archivo Municipal de Villena (s. XV-XVI)”. Actas del II Congreso de Historia de Albacete (Albacete, 2000), vol. 2 (Edad Media), 2002, pp. 239-251. DEL ESTAL, J. M., El Reino de Murcia bajo Aragón (1296-1305), vol. 1, Alacant, Instituto de Estudios Juan Gil Albert, Diputació Provincial d’Alacant, 1985. DOMÉNECH MIRA, F. J., “El asedio a la villa y el castillo de Caudete. Un episodio de la guerra de fronteras entre Castilla y Aragón (1429-1430)”. Actas del II Congreso de Historia de Albacete (Albacete, 2000), vol. 2 (Edad Media), 2002, pp. 91-112. FURIÓ, A., “La Baixa Edat Mitjana (segles XIV i XV)”. DD.AA., Història del País Valencià, València, 1992, Tres i Qautre, pp. 83-134. GUINOT, E., Els límits del regne, València, Edicions Alfons l Magnànim-IVEI, 1995. MIÑANA, J. M., La Guerra de Sucesión en Valencia (De bello rustico valentino), València, Institució Alfons el Magnànim, 1985 (Ed. original, 1752).

3. Bibliografia 9

SOLER GARCÍA, J. M., “Sobre la segregación de Caudete a Villena en 1707”, 2005, Alacant, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes [Consultat: 3 d’octubre de 2013] . Disponible en : http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/sobre-la-agregacin-decaudete-a-villena-en-1707-0/html/00429102-82b2-11df-acc7002185ce6064_2.html. 10 Disponible en: ABC, 12 d’octubre de 1977, p. 20., http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/19 77/10/12/032.html 11 Disponible en: La Vanguardia, 1 de desembre de 1977, p. 4., http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1978/03/15/pagina4/337 87153/pdf.html?search=caudete Edició Especial (2013-2017)

116

Una aproximació a l’urbanisme de la ciutat de València durant el segle XV Agustí Campos Perales Com citar aquest article: CAMPOS PERALES, A., “Una aproximació a l’urbanisme de la ciutat de València durant el segle XV”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 117-120. ISSNe: 2530-4232

Resum: L’urbanisme és una disciplina que se centra a estudiar l’organització, la definició i la determinació dels ambients urbans quant al seu aspecte físic, normatiu i regulador. La ciutat de València és un bon exemple per copsar l’evolució urbanística a través d’aquesta definició ara exposada. L’objectiu d’aquestes reflexions és plasmar-ne una imatge sintètica; per això no es tractarà el procés de fundació de la Junta de Murs i Valls sinó que es faran cinc cèntims dels trets que defineixen l’urbanisme quatrecentista de València. Paraules Clau: urbanisme, quatrecentista, València, segle XV. 1. Uns mots introductoris Del Llibre del Repartiment es desprèn que el teixit urbà de Balansiya l’endemà de l’ocupació cristiana degué romandre inalterable. Miguel Falomir desmenteix Beuter en la seua crònica i nega que hi haguera una gran activitat constructiva per part dels nous pobladors 1 . La continuïtat funcional sembla clara en alguns espais: sobre la mesquita Major es bastí la Catedral i la resta de mesquites constituïren la base del nou sistema de parròquies. L’arqueologia ha demostrat que durant dues o tres generacions posteriors a la conquesta es reutilitzaren cases musulmanes, si bé a la fi del segle XIII es detecten les primeres pobles: barris planificats de nova 1

FALOMIR, M., Arte en Valencia (1472-1522), València, Generalitat Valenciana, 1992, p. 37. Edició Especial (2013-2017)

construcció 2 . Per aquesta continuïtat, l’urbanisme medieval de València adquireix uns trets singulars. 2. L’enlairament urbanitzador de València al tombant del segle XIV La iniciativa de les pobles, de gran transcendència econòmica i demogràfica per a la ciutat durant el segle XIV, s’alenteix durant la segona meitat del Tres-cents. La creació de la Junta de Murs i Valls el 1358 degué propiciar el control per part del municipi de l’evolució urbanística de la ciutat, fins ara en mans de senyors laics i eclesiàstics. En aquest sentit, però, és més rellevant que les condicions socials que havien propiciat que un grup de mercaders i juristes centraren els seus capitals en operacions urbanístiques decisives per a la transformació de l’antiga madina ja no existien. Les oligarquies urbanes havien pres el poder dels òrgans executius i consultius de la ciutat. És el moment també en què els promotors de les pobles, passades diverses generacions, assoleixen un estatus que els permet formar part dels grups benestants de la ciutat de València, un dels propòsits primigenis dels impulsors3.

GUINOT, E., “La construcción de una ciudad feudal: Valencia (1238-1300)”. HERMOSILLA, J. (Coord.), La Ciudad de Valencia. Historia, Geografía y Arte de la Ciudad de Valencia, vol. I, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, p. 177. 3 TORRÓ, J.; GUINOT, E., “De la Madina musulmana a la ciutat. Les pobles del sud i la urbanització dels extramurs de València (12701370)”. Saitabi, 51-52, 2002, pp. 51-103.

117

Enllaçant amb aquest context de transformació social i demogràfica cal destacar la irrupció de l’ideal d’embelliment de la ciutat 4 . La causa general que engloba aquest gir ideològic respon a la ràpida recuperació de la ciutat dels envits de la Pesta Negra, la Guerra amb Castella i la Guerra de la Unió, que sembla que tingueren a la ciutat de València una menor incidència que a la resta de la Corona. Hom constata, en base a la nova imatge ideal i ideològica de l’urbs, el rebuig frontal al passat islàmic de València. Una carta enviada pels jurats als seus representants a la Cort d’Avinyó el 1393 esclareix el programa civicopolític dels prohoms urbans: “(…) com aquesta Ciutat fo edificada per moros a lur costum, estreta e mesquina, ab moltes carrers estrets, voltats e altres deformitats, e com d'alcuns anys a ençà prenen tots dies melloraments e embelliments a Deu mercé”5. 3. L’urbanisme de la València del segle XV L’ideal d’embelliment de la ciutat, si bé es palesa des de les acaballes del Tres-cents, és durant la centúria següent quan es pot analitzar amb més coherència, sobretot durant els regnats de Ferran I i Alfons el Magnànim. El procés succeït des del darrer quart del segle XIV se centra a consagrar el decòrum i la bellesa de la ciutat com un valor independent perseguit per la política municipal del Consell, a diferència dels valors funcionals que havien dirigit únicament la política urbanística de València fins aleshores6. Com ha assenyalat Rubio Vela, aquest afany per intervindre en el traçat de les ciutats es fonamentava 4

IRADIEL, P., “Mercado inmobiliario, crédito y crecimiento urbano medieval en Valencia”. Mercado inmobiliario y paisajes urbanos en el occidente europeo (siglos XI-XV). 33 Semana de Estudios Medievales, 2007, pp. 377-416, p. 388 i ss. 5 Editada a RUBIO VELA, A., Epistolari de la València medieval, vol I, València-Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 86 i ss. 6 SERRA DESFILIS, A., “La belleza de la ciudad. El urbanismo en Valencia (1350-1410)”. Ars Longa, 2, 1991, pp. 73-80, p. 74. Edició Especial (2013-2017)

en la convicció dels poders públics que la seua imatge podia expressar valors i continguts d’ordre polític general; la ciutat era no només un àmbit físic on es desenvolupava el dia a dia, sinó que de més a més era un espai sacropolititzat, és a dir, un espai de dimensions simbòliques. Tot plegat ens condueix a pensar en la ciutat com un paisatge urbà de sinergies funcionals, estilístiques i simbòliques. L’urbanisme és al capdavall una esfera més de la ideologia de l’oligarquia urbana rectora de la ciutat de València7. Gran part dels documents evidencien com el concepte de bellesa es fonamenta en l’anàlisi de la forma urbana, és a dir, en el control del procés de configuració del conjunt urbà; es rebutja, com s’ha dit adés, la iniciativa privada per a construir la ciutat, com és el cas de les pobles, i s’aposta pel control municipal de l’eixamplament de l’urbs. Aquesta idea basada en la funcionalitat s’uní al valor d’embelliment, i es pot constatar en les reformes de carrers i places: el 1415 es decideix eixamplar el carrer de la Corretgeria per la seua morfologia molt deforme, i que siga per tot temps embellit, attés que és carrer molt notable e de gran passatge. Per tant, la raó de ser d’aquesta acció se centra a aconseguir una millora funcional i estètica per ser un carrer molt notable e de gran passatge 8 . La major part de les intervencions es porten a terme en el mateix centre de la ciutat: al carrer dels Cavallers (1414), al dels Serrans (1444) o del Campanar Nou (1448). Aquesta concentració permet dibuixar sobre el mapa la correlació de l’urbanisme en els centres de poder de València9. La política urbanística no fou aliena als conflictes entre les parts que s’hi veieren afectades. Sobretot els 7

RUBIO VELA, A., “La Ciudad como imagen. Ideología y estética en el urbanismo bajomedieval valenciano”. Historia Urbana, 3, 1994, pp. 22-37. 8 SERRA DESFILIS, A., “El Consell de Valencia y el embelliment de la ciudad (1412-1460)”. DD.AA., Primer Congreso de Historia del Arte Valenciano, 1993, pp. 75-79, p. 75. 9 Ibid.

118

desacords es produïren a causa de la disconformitat dels afectats per les taxacions efectuades a fi de canviar el traçat dels carrers: enderrocar embants, alberchs, porxes, etc. Els conflictes d’interessos entre els promotors edilicis i els afectats per les mesures urbanístiques s’escenificà amb la reforma del carrer dels Serrans, el 1444, que conduí a un litigi al qual posà punt i final una sentència de la Reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim. Els veïns exposaven que l’eixamplament del carrer malmetria les seues cases, tot esdevenint-ne inhabitables. La lloctinent del monarca, però, féu prevaldre la voluntat d’embelliment de la ciutat i sancionà positivament l’enderroc dels embants i les parets de les cases afectades. Paral·lelament, la provisió reial establia un precedent, atès que la Sentència promulgada per la reina entre els veïns i el municipi es convertí en un privilegi pel qual s’atorgava la facultat d’expropiar les parts de les cases que anaren contra la voluntat de l’ornatum de la ciutat en la següent disposició10. En altre ordre de coses, no s’ha de menystenir la iniciativa privada en les actuacions urbanístiques, ara una institució laica o eclesiàstica, ara un veí o veïns, moltes voltes pertanyent als grups benestants de la ciutat. El 1419, a instància de la confraria de Sant Jaume, el Consell proveí eixamplar la plaça que s’hi trobava enfront11. Pel que fa a la iniciativa eclesiàstica, el 1461 es donava llicència a la parròquia de Sant Salvador per a tancar un carreró que hi havia al costat de l’església, alhora que s’estipulava que les despeses anirien a càrrec de la ciutat12. Quant a la iniciativa veïnal, els exemples són abundants; diverses reunions dels jurats i el Consell de la ciutat de València atorguen

permís per a tancar amb portes atzucacs, és a dir, carrerons sense eixida. Diversos documents ens informen d’aquests acords entre la ciutat i els veïns: el 1463 s’atorga llicència a Bernat Beneyto, prevere; el 1466, a mossèn Perot Pardo i el 1469 a Guillem de Vic, canonge de la catedral, entre d’altres13. Fins ara s’ha vist com els objectius que centraven les actuacions del municipi de València baix medieval en matèria urbanística responien sobretot a l’ideal de decòrum. Els jurats i el Consell, però, també van esmerçar els esforços en la vessant funcional de l’urbanisme. En aquest sentit cal destacar quatre àmbits d’actuació: la cura els valls, la sanitat i la salubritat de la població, la lluita contra els desastres públics i la defensa de la ciutat. L’urbanisme depenia en gran mesura a la València quatrecentista de la cura dels valls, les sèquies i els albellons. Aquestes estructures hidràuliques havien d’ordenar un sistema de clavegueram capaç de fer front a les inclemències meteorològiques i assegurar la salubritat de l’entorn urbà, i en tal sentit actuà el municipi a través de diferents preceptes urbanístics. És més, la xarxa de sanejament urbà aconseguí assolir un equilibri, una integració, entre la mateixa ciutat i l’horta circumdant, abans de l’esclat industrial del segle XIX. Com explica Sanchis Ibor, “los productos de la huerta abastecían la Ciudad y los residuos de ésta garantizaban -al menos parcialmente- la productividad de los suelos de la huerta mediante la provisión de abonos orgánicos. Desde una perspectiva hidráulica y ambiental, durante todo este período, Ciudad y huerta mantuvieron un equilibrio armónico” 14 . La funcionalitat de l’estructura hidràulica de la ciutat de València també s’ha d’interpretar respecte la

ALANYÀ, L. (ed.), Aureum Opus regalium privilegiorum civitatsi et regni Valentie, Ed. facsímil, València, Ajuntament de València, 1999. Original de 1515, Dídac de Gumiel impressor, València, f. CXCIVv-CXCVr, Privilegi XLII. 11 CÁRCEL ORTÍ, Mª M., Vida y urbanismo en la Valencia del siglo XV, Barcelona, Regesta documental, CSIC, 1992, p. 420. 12 Ibid., pp. 599 i ss. Edició Especial (2013-2017)

Ibid., pp. 599-602. SANCHIS IBOR, C., “Acequias, saneamiento y trazados urbanos en Valencia”. Dauksis Ortolá, S.; Taberner Pastor, Francisco (eds.), Historia de la Ciudad. II. Territorio, Sociedad y patrimonio, València, ICARO - Colegio Territorial de arquitectos - Ajuntament de València - Universitat de Valencia, 2002, pp. 92-105, p. 99. 14

119

salubritat de les seues construccions i per tant, la sanitat dels seus veïns. En aquest sentit, dins la Junta Murs i Valls hi havia un sobrestant encarregat de regirar les aigües del valls i els abeuradors per tal que l’aigua no es contaminara en quedar-se estancada més d’una setmana en un mateix lloc. L’estructura hidràulica, tanmateix, no era efectiva per a sufocar els incendis, com es demostrà en el foc de la Plaça del Mercat el 16 de març de 1447 que assolà un gran nombre de cases. Per a previndre futures devastacions similars es foragità la Fusteria de la zona del Mercat, alhora que es crearen el 1453 agrupacions d’intervenció ràpida per a acabar amb els incendis allà on es crearen. Aquestes colles estaven formades, precisament, per obrers de vila i pedrapiquers15. La defensa de la ciutat era un altre camp d’intervenció urbanística. Només cal tindre present que el nou mur que es bastí en el regnat de Pere el Cerimoniós, començat el 1351, condicionà l’evolució urbanística de la ciutat des d’aleshores. Durant el segle XV, el conflicte que afectà amb més ressò la ciutat de València fou la Guerra amb Castella, cosa que propicià, entre d’altres actuacions, la refeta de diferents llenços de muralla16. Aquestes intervencions palesen sovint la pèssima qualitat dels materials constructius17.

GUINOT, E., “La construcción de una ciudad feudal: Valencia (1238-1300)”. Hermosilla, J. (coord.), La ciudad de Valencia. Historia, Geografía y Arte de la Ciudad de Valencia, vol. I, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009. IRADIEL, P., “Mercado inmobiliario, crédito y crecimiento urbano medieval en Valencia”. Mercado inmobiliario y paisajes urbanos en el occidente europeo (siglos XI-XV). 33 Semana de Estudios Medievales, 2007, pp. 377-416. RUBIO VELA, A., “La Ciudad como imagen. Ideologíay estética el urbanismo bajomedieval valenciano. Historia Urbana, 3, 1994, pp. 22-7. RUBIO VELA, A., Epistolari e la València medieval, vol. I, València-Barcelona, Institut Interuniversitarie Filologia ValencianaPublicacions de l’Abadi de Montserrat, 2003. SANCHIS IBOR, C., “Acequias, saneamiento y trazados urbanos en Valencia”. Dauksis Ortolá, S.; Taberner Pastor, Francisco (eds.), Historia de la Ciudad. II. Territorio, Sociedad y patrimonio, València, ICARO-Colegio Territorial de arquitectos - Ajuntament de València - Universitat de Valencia, 2002, pp. 92-105. SERRA DESFILIS, A., “La belleza de la ciudad, El urbanismo en Valencia (1350-1410)”. Ars Longa, 2, 1991, pp. 73-80. SERRA DESFILIS, A., “El Consell de València y el embelliment de la ciudad (14121460)”. DD.AA., Primer Congreso de Historia del Arte Valenciano, 1993, pp. 75-79. TORRÓ, J.; GUINOT, E., “De la Madina musulmana a la ciutat. Les pobles del sud i la urbanització dels extramurs de València (12701370)”. Saitabi, 51-52, 2002, pp. 51-103.

4. Bibliografia ALANYÀ, L. (ed.), Aurem Opus regalium privilegiorum civatatsi et regni Valentie, Ed. fascímil, València, Ajuntament de València, 1999. Original de 1515, Dídac de Gumiel impressor, València. CÁRCAL ORTÍ, Mª M., Vida y urbanismo en la Valencia del siglo XV, Barcelona, Regesta documental, CSIC, 1992. FALOMIR, M., Arte en Valencia (1472-1522), València, Generalitat Valenciana, 2002. 15

FALOMIR, M., Arte en Valencia..., p. 58. CÁRCEL ORTÍ, Mª M., Vida y urbanismo..., p. 489. 17 Ibid., p. 524. 16

Edició Especial (2013-2017)

120

Sant Jordi a l’Edat Mitjana: les fonts historiogràfiques a la Corona d’Aragó Agustí Campos Perales Com citar aquest article: CAMPOS PERALES, A., “Sant Jordi a l’Edat Mitjana: les fonts historiogràfiques a la Corona d’Aragó”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 121-125. ISSNe: 2530-4232

Resum: Sant Jordi va ser, durant l’Edat Mitjana, un sant sempre present arreu de l’Europa occidental. A la Corona d’Aragó, la seua empremta es pot reconèixer tant en les fonts historiogràfiques com iconogràfiques. Aquestes permeten fer-se una idea de com s’assimilà la figura del sant a l’ideal bel·licista de l’època.

Sant Jordi a la Corona d’Aragó a través d’aquests relats2.

Paraules Clau: Sant Jordi, Corona d’Aragó, historiografia, Orde de Sant Jordi d’Alfama, iconografia. Imatge que representa les actuals Corts Valencianes. Recorda els tres estaments que es reunien en Corts. A l’esquerra, el braç nobiliari és representat per Sant Jordi desfent-se del drac. Font: Corts Valencianes.

1. Les primeres referències a Sant Jordi Les referències de l’Occident cristià que tracten les “gestes” de Sant Jordi són abundantíssimes, a partir del martiri que patí, suposadament, durant el segle IV d. C. Sobretot, la seua coneixença es basa en el relat del sant i el drac, àmpliament difós en la cultura popular, fins i tot en l’actualitat. Sens dubte, en el cas de les llegendes historiogràfiques de la Corona d’Aragó s’inclou la seua figura entre les més importants. Es tracta d’un dels sants més presents en aquestes “narracions populars d’esdeveniments, sovint amb un fons real però desenrotllat i transformat per la tradició” 1 . A continuació es plasmaran unes minses pinzellades sobre la figura de

Sant Jordi ha estat un referent innegable en la construcció, a la Corona d’Aragó, d’un ideal bel·licista. Enllà les referències historiogràfiques, abans de tot cal tindre present que la figura del sant protector que lluita contra les adversitats també és present en la quotidianitat medieval en les terres del reialme del Casal d’Aragó. Així, el 1356, en el context de la guerra entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, la figura de Sant Jordi esdevingué clau 3 . Pere IV encomanà el novembre d’aquest any, només començar la guerra contra Castella, als bisbes de cada 2

Diccionari de la Llengua Catalana [En línia], Institut d’Estudis Catalans [Consultat el 16 d’abril de 2013] http://dlc.iec.cat. Edició Especial (2013-2017)

CORTADELLAS I VALLÈS, A., Repertori de llegendes historiogràfiques de la Corona d’Aragó, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001. 3 LAFUENTE GÓMEZ, M., “Devoción y patronazgo en torno al combate en la Corona de Aragón: las conmemoraciones de San Jorge de 1356”. Aragón en la Edad Media, 20, 2008, pp. 427-444.

121

diòcesi, realitzar precs al sant en què se li encomanés protecció divina. És precisament en el segle XIV quan la importància de Sant Jordi es fa més evident; mostra d’això és la fundació de l’Orde de Sant Jordi d’Alfama, l’adopció dels símbols del sant en l’estètica dels exèrcits i fins i tot la fixació del 23 d’abril com a festivitat al regne d’Aragó4. Es palesa, doncs, ja en aquest moment, un fervor popular per Sant Jordi que anirà en augment. El 1456, un segle després de les invocacions del Cerimoniós, la Diputació del General de Catalunya establia una “crida pública per la ciutat de Barcelona ” a fi “que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom”5. Com s’ha vist, la consolidació de la figura del sant cristià tingué lloc una vegada s’havien assentat les estructures juridicopolítiques i socioeconòmiques de la Corona d’Aragó. Abans d’això, però, en el període de conquesta i colonització del sud peninsular, és quan es produí el veritable naixement de la identificació entre Sant Jordi i el projecte expansiu del reis del Casal d’Aragó. L’objectiu del suport d’allò espiritual a les campanyes temporals es basava, clar i ras, en la legitimació de la conquesta i en dotar de cohesió les elits encarregades de dirigirla. Això conduí, en conseqüència, a una propagació de la presència dels propis sants -segons els relats i les representacions pictòriques- en els camps de batalla, com tot seguit es veurà6.

En un ja clàssic estudi de Manuel de Montoliu sobre les Quatre Grans Cròniques s’afirmava que, en cristal·litzar l’Estat, i sent aquest conscient de la seua missió històrica, es fa necessari el gènere històric, que justificarà la “permanència mateixa del poder constituït”7. I aquest poder es basarà, primordialment, en la voluntat divina, en el nostre cas la de Sant Jordi 8 . Aquest és el substrat sobre el qual es basteixen, com s’ha dit, les Quatre Grans Cròniques. Tanmateix, els relats de l’Edat Mitjana que tot seguit es mostraran, i que enllacen en alguns casos amb el Cinc-cents, no són exclusivament les grans obres de la historiografia medieval catalana per excel·lència. Tot seguit es mostraran una selecció de relats en què Sant Jordi és el clar protagonista dels corresponents episodis bèl·lics. Tots corresponen a l’expansió catalanoaragonesa cap al sud peninsular i les Mallorques, i abracen una vasta cronologia. S’ha traçat un discurs organitzat cronològicament, no segons la redacció de cada text, sinó a partir del moment històric que es narra. El relat més remot de la nostra tria quan a l’acció succeïda sobre Sant Jordi i la historiografia de la Corona d’Aragó remet a l’any 9659. En aquesta data, i en el context de la lluita per Barcelona entre el poder califal i Borrell II, segons la segona part de la Crónica general de España de Pere Antoni Beuter, publicada el 1550, Sant Jordi féu acte de presència en aquella disputa10.

2. Les fonts historiogràfiques

El següent episodi llegendari se situa cronològicament en la conquesta d’Osca, en concret en la batalla d’Alcoraz de 1064. La versió aragonesa

Ibid., p. 435. Dietari de la Generalitat de Catalunya (1411-1539), vol. 1, pp. 130131. 6 LAFUENTE GÓMEZ, M., “Devoción y patronazgo...”, pp. 430431. Diu l’historiador castellà que és durant les etapes d’expansió catalana i aragonesa (segles XII-XIII), i en el context d’una Europa en creixement geogràfic i demogràfic, quan es produeix la fructífera unió entre dos dels tres ordres encunyats per Duby: bellatores i oratores uneixen les seues forces a fi d’explotar, amb els recursos de cada grup social, les possibilitats que oferia l’expansió. 5

Edició Especial (2013-2017)

DE MONTOLIU, M., Les Quatre Grans Cròniques, Barcelona, Editorial Alpha, 1959. 8 El cronista medieval, en paraules de l’historiador francès Georges Duby, veu la seua funció com un acte litúrgic, en què reflexionar sobre la història s’iguala a interpretar el llenguatge de Déu (DUBY, G., Diálogos sobre la historia, Madrid, Alianza, 1988; citat per CORTADELLAS I VALLÈS, A., Repertori de llegendes…, p. 11). 9 Ibid., p. 197. 10 BEUTER, P. A., Crónica general de España, lib I, València, Joan de Mey impressor, 1551, cap. XIV, f. XXXVIIr.

122

de la Crònica de Sant Joan de la Penya relata que “vínose San Jorge con el cavallero a la batalla de Huesca (...) et dexolo alli do oy en día es la eglesia de San Jorge de las Boqueras; el cavallero cuydó que toda era una batalla, pero no conocía, ni entendía ninguno de los de allí. Et por razon que sabía gramática el cavallero, entendieron algunos en latín et recontó este miraglo” 11 . El mateix esquema el segueix Beuter. El valencià narra que la situació era complicada “hasta que aparesció el glorioso cavallero y mártir Sant George con unas armas plateadas y una cruz colorada en medio, que dava tan mortales golpes”; l’arribada de Sant Jordi va ser clau per a derrotar els musulmans12. Semblant és el que conta Pere Miquel Carbonell, tot i que la seua narració és més extensa i incideix en el paral·lelisme entre la batalla d’Alcoraz i el setge croat d’Antioquia13. La conquesta de Mallorca per la host de Jaume I és un altre paradigma de la presència del sant en els moments crucials d’una batalla. Conta el Llibre dels Fets que van ser els sarraïns els qui van veure entrar al galop un “cavaller blanc amb armes blanques”; i continua: “i la nostra creença és que fos sant Jordi, perquè en històries trobem que en altres batalles de cristians i de sarraïns se l’ha vist moltes vegades” 14. El mateix relat ofereix la Crónica de Beuter15. El darrer episodi històric que ens interessa, narrat per la historiografia, és l’aparició de Sant Jordi en la batalla del Puig. Tant la versió catalana com l’aragonesa de la Crònica de Sant Joan de la Penya mostren de manera calcada la intervenció divina, de Sant Jordi, en aquesta decisiva batalla. Per exemple, la traducció aragonesa narra que, amb l’envit cristià, 11

ORCÁSTEGUI GROS, C. (ed.), Crónica de San Juan de la Peña. Versión aragonesa, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, cap. XVIII1, 1988. 12 BEUTER, P. A., Crónica general..., lib II, cap. IX, ff. XXv-XXIr. 13 CARBONELL, P. M., Chròniques de Espanya, Barcelona, Carles Amorós impressor, 1547 (Ed. Original, 1546), f. XXXIVv. 14 FERRANDO, A.; ESCARTÍ, V. J. (ed.), Llibre dels fets de Jaume I, Barcelona i Catarroja, Afers, 1995, cap. LXXXIV. 15 BEUTER, P. A., Crónica general..., lib II, cap. XXI, f. LVIIv. Edició Especial (2013-2017)

“toda la morisma vinies contra ellos en la batalla, qui entre ellos fue muyt grant, les apareció Sant Jorge con muytos cavalleros de parada qui los ayudó vencer la batalla, por la qual ayuda ningún christiano no hi murió”16. A això se segueix una explicació en la qual se li atribueixen a Jaume I dots de rei pietós i cristià, atès que el Conqueridor s’encomana a Déu perquè “Senyor Déus, tu sies defenedor e guarda del poble que m’has lliurat per regir”, tal i com s’expressa en la traducció catalana 17 . Pere Miquel Carbonell i Pere Antoni Beuter segueixen el mateix relat sense introduir-hi modificacions; el valencià, però, destaca que el sant acudí “armado de unas armas blancas con una cruz colorada en los pechos”18. Els relats en què apareix Sant Jordi són, per tant, molt abundants (com el de l’aparició de Sant Jordi en el setge, per exemple, d’Alcoi) i fructífers, atès que aquestes narracions ens condueixen a copsar en les fonts iconogràfiques el seu paral·lel. 3. Les fonts iconogràfiques Des del punt de vista d’anàlisi i interpretació d’una obra d’art, si partim de les teories que defensen el mètode iconològic, les representacions de Sant Jordi presenten un fet destacable: l’existència de fonts historiogràfiques amb les quals es pot confrontar la representació pictòrica. En aquest cas ens centrarem, breument, en el Retaule de Sant Jordi -o també del Centenar de la Ploma-, obra atribuïda al pintor alemany però establert a València Marçal de Sax; també citarem el Retaule de Sant Jordi que es troba a Xèrica, d’autoria anònima19.

ORCÁSTEGUI GROS, C. (ed.), Crónica de San Juan..., cap. XXXV. 17 Versió a cura de: SOBERANAS LLEÓ, A. J. (ed.), Crònica General de Pere III el Cerimoniós, dita comunament Crònica de Sant Joan de la Penya. Versió catalana, Barcelona, Alpha, 1961. 18 BEUTER, P. A., Crónica general..., lib II, cap. XXXII, f. XCIr, f. XCIv. 19 Més avall se cita un treball en què es discuteixen hipòtesis sobre l’autoria del retaule exposat a Xèrica.

123

Ambdós parts del respectiu retaule pertanyen a una mateixa època i formen part d’un mateix estereotip iconogràfic. Es tracta de representacions que es poden inscriure dintre del gòtic internacional valencià d’influència flamenca, de primeries del segle XV 20 i que participen de les “representacions pictòriques dels enfrontaments entre cristians i musulmans en la pintura gòtica dels segles XIV i XV” 21 . Amb això, segons la conjuntura històrica, s’introdueix el tema de la victòria del cristià contra “l’infidel” musulmà, de manera que comporta l’ús d’estereotips culturals. La representació del Sant Jordi ha superat l’anecdòtica narració i ha esdevingut un tipus iconogràfic que, tot i no aparèixer en tots els textos contemporanis -les Quatre Grans Cròniques no en parlen-, serveix per a la seua primera finalitat: exaltar el paper de la monarquia i l’enaltiment de la Cristiandat. Retaule de Sant Jordi –o també del Centenar de la Ploma. Obra del pintor Marçal de Sax. Es troba al Victoria and Albert Museum de Londres. Font: Wikimedia Commons.

Àtic del Retaule de Sant Jordi, que es troba actualment al Museu Municipal de Xèrica. Font: www.studiolum.com

Edició Especial (2013-2017)

L’anàlisi de les dues representacions presenten Sant Jordi desfent-se de l’enemic musulmà, a cavall, i amb una llança. A més, presenten el sant, com afirmava Beuter, amb el vestit blanc –del qual també en parlava el Llibre dels fets respecte la conquesta de Mallorca- i la creu roja; aquesta també és portada per les tropes cristianes. Al seu costat hi ha un cavall i un cavaller amb la gualdrapa que representa la senyera del Casal d’Aragó. Destaca també la presència de la bandera dels Entença (franja negra sobre fons daurat o groc) en el retaule de Marçal de Sax, tal i com conten les cròniques. En aquest sentit, la crònica de Bernat Desclot posa en veu de Guillem d’Entença les següents paraules: “E, quan vourets que nós serem en major cuita amb ells, vosaltres eixits de l’altra part del puig amb les senyeres esteses e fets com major mostra puscats e amb gran brogit ferits en l’altra part 20

MIQUEL JUAN, M., “Martín I y la aparición del gótico internacional en el reino de Valencia”. Anuario de Estudios Medievales, vol. 33, 2, 2003, pp. 781-814. 21 GARCÍA MAHIQUES, R., Iconografía e Iconología: la historia del arte como historia natural, vol. 1, Madrid, Editorial Encuentro, 2009, p. 49.

124

de la hos” 22 . Sens dubte, en la participació en el mateix estereotip cultural hi subjau una connexió directa entre ambdós representacions. Els estudiosos han fixat la datació d’ambdós retaules 23 a les primeries del segle XV. Possiblement, si bé l’autoria del Retaule del Centenar de la ploma és atribuïda a Marçal de Sax -encara que hi ha divergències al respecte-, el retaule que es troba a Xèrica pogué estar realitzat per Gonçal Peris, a l’entorn del taller de Pere Nicolau, on també hi era Sax24. Ambdós fragments dels retaules corresponents es poden estudiar amb el suport de les fonts escrites. I també, la història pot ser estudiada a partir de la iconografia i la iconologia. En la figura de Sant Jordi convergeixen tant els relats escrits com artístics, perquè l’art és un llenguatge narratiu. I a través de la narrativa, l’objectiu era unívoc: utilitzar la figura de Sant Jordi com a màrtir de la Cristiandat i amb el qual es podia confiar per a vèncer l’infidel.

MIQUEL JUAN, M., “El gótico internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de San Jorge del Centenar de la Ploma”. Goya: Revista de Arte, 336, 2011, pp. 191-213.

Fonts DESCLOT, B., Crònica, a cura de: COLL I ALENTORN, M., Barcelona, Edicions 62, 1982. BEUTER, P. A., Crónica general de España, València, Joan de Mey impressor, 1551. SOBERANAS LLEÓ, A. J. (ed.), Crònica General de Pere III el Cerimoniós, dita comunament Crònica de Sant Joan de la Penya. Versió catalana, Barcelona, Alpha, 1961. ORCÁSTEGUI GROS, C. (ed.), Crónica de San Juan de la Peña. Versión aragonesa, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, cap. XVIII1, 1988. CARBONELL, P. M., Chròniques de Espanya, Barcelona, Carles Amorós impressor, 1547 (Ed. Original, 1546). FERRANDO, A.; ESCARTÍ, V. J. (ed.), Llibre dels fets de Jaume I, Barcelona i Catarroja, Afers, 1995.

4. Bibliografia CORTADELLAS I VALLÈS, A., Repertori de llegendes historiogràfiques de la Corona d’Aragó, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001. GARCÍA MAHIQUES, R., Iconografía e Iconología: la historia del arte como historia natural, vol. I, Madrid, Editorial Encuentro, 2009. LAFUENTE GÓMEZ, M., “Devoción y patronazgo en torno al combate en la Corona de Aragón: las conmemoraciones de San Jorge de 1356”. Aragón en la Edad Media, 20, 2008, pp. 427-444. MIQUEL JUAN, M., “Martín I y la aparición del gótico internacional en el reino de Valencia”. Anuario de Estudios Medievales, vol. 33, 2, 2003, pp. 781-814. 22

DESCLOT, B., Crònica, a cura de COLL I ALENTORN, M., Barcelona, Edicions 62, 1982, cap. XLIX. 23 Ambdós representen escenes, a més de la Batalla del Puig, de la vida de Sant Jordi, com el martiri. 24 Una relació bibliogràfica sobre les discussions respecte l’autoria dels retaules i les característiques a: MIQUEL JUAN, M., “El gótico internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de San Jorge del Centenar de la Ploma”. Goya: Revista de Arte, 336, 2011, pp. 191213. Edició Especial (2013-2017)

125

Actituds en trànsit. La idenditat femenina al segle d’Or Gemma Moreno Navarro Com citar aquest article: MORENO NAVARRO, G., “Actituds en trànsit. La identitat femenina al segle d’Or”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 126-130. ISSNe: 2530-4232

Resum: La historiografia ha demostrat que a partir dels textos literaris podem observar la realitat històrica del context en el qual han sigut creats. Amb aquest article podrem comprovar com en obres literàries d’autors del Segle d’Or valencià es reflecteix la consolidació d’actituds i paradigmes socials que ja formaven part de l’ideari baixmedieval. Com a exemple representatiu tractarem la qüestió de les actituds cap a les dones. Paraules Clau: història de les dones, Segle d’Or, identitat femenina, relacions de gènere. 1. Lo dona del segle XV valencià La primera reflexió que volem fer abans d’abordar el tema que ens ocupa és conceptual. Tot un seguit de processos i causes al llarg de l’Edat Mitjana van provocar una sèrie de canvis que van afectar a les condicions de vida dels individus. Donat un determinat moment, i davant la profunditat d’aquests canvis, els historiadors delimiten un nou període històric subseqüent que denominen “Edat Moderna”. Però aquest nou nom no és sinó una classificació a posteriori. Amb aquesta reflexió volem aproximarnos a una visió més complexa dels canvis i les continuïtats històriques no sols de fets sinó també d’actituds. En aquest sentit, a tots els territoris de l’Europa occidental es van a produir una sèrie de canvis que van afectar a les condicions de vida de les dones. Observem que entre els segles X i XII les dones actuaven en àmbits que segles després els estarien Edició Especial (2013-2017)

prohibits: determinats oficis, gremis i tallers, l’autogestió dels béns propis, etc. Hi ha, per tant, un canvi en les actituds cap a les dones a nivell cultural, social i personal. Els segles XIII, XIV i XV van ser molt fèrtils en quant al desenvolupament de les idees negatives sobre el gènere femení 1 en gran part degut a l’actualització dels arguments d’ Aristòtil i dels pares de l’església2. Es configura així un discurs opressiu (o més bé dominant) amb arguments d’autoritat, basat principalment en la biologia, que es divulga, en gran mesura però no únicament, a partir dels gèneres literaris. El model de dona que s’anava configurant es correspon amb un ideal de mare i esposa obedient, submisa, silenciosa, desplaçada a l’àmbit privat i familiar sense cap formació intel·lectual. Tot i això, Toldrà i Vilardell ens recorda que a l’estructura feudal hi ha dones que arriben a posseir un gran poder polític i d’altres que gaudeixen d’una gran formació cultural, encara que les excepcions desapareixen amb la configuració del sistema burgès3. Aquest ideal de dona va suposar allunyar-les progressivament dels càrrecs de responsabilitat i, com hem avançat abans, del treball. Malgrat tot, les 1

Això no significa que aquestes idees estigueren absents en segles anteriors. 2 CODERCH, M., “Actituds davant les dones entre L’Edat Mitjana i el Renaixement”. Dones i literatura: entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Actes del Congrés Internacional Any Isabel de Villena, v. I, 2012, pp. 527-553, pp 531 - 534. 3 Ibid., p. 30.

126

restriccions es van notar principalment en les classes altes i mitjanes, ja que les necessitats de subsistència van obligar a disminuir els obstacles a les dones de classes pobres4. Amb paraules de Toldrà i Vilardell: “Que els homes dominen les dones no vol dir que les dones siguen iguals”5.

aquesta obra es considera una resposta a la publicació de L’Espill de Jaume Roig, que ens permetrà introduir, breument, el tema de la misogínia en la literatura d’aquest segle.

De tota manera, el denominador comú fou la dependència de la família i del marit. Era l’home el responsable de controlar la sexualitat femenina, el guardià de la castedat de la dona. Aquest argument va justificar fisiològicament el vincle matrimonial com a única forma d’orientar el desig sexual i evitar la promiscuïtat. Així, a poc a poc, es va socialitzar i naturalitzar la institució matrimonial6. Ara bé, també existia l’alternativa religiosa. En aquest punt volem presentar la figura de Sor Isabel de Villena (1430 -1490), qui va ingressar al convent de la Trinitat de València sent una adolescent. Considerem que és una figura rellevant per diversos motius. En primer lloc, per ser un exemple representatiu de les limitacions que afectaven a la llibertat de decisió de les dones. En segon, perquè ens permet incorporar la idea de que, front a l’increment de les restriccions, les dones no van ser subjectes passius sinó que van aprofitar els instruments que tenien al seu abast. En aquest cas, el càrrec d’abadessa li va permetre desenvolupar tant una vida eclesiàstica com una vida intel·lectual, les quals queden reflectides en la seua obra Vita Christi (1497) 7 , convertint-la en una de les autores més rellevants del Segle d’Or valencià. I finalment perquè 4

DOMINGUEZ ORTIZ, A., “La mujer en el tránsito de la Edad Media a la Moderna”. Las mujeres en las ciudades medievales. Seminario de Estudios de la Mujer. Actas de las III Jornadas de investigación interdisciplinaria, 1984, pp. 171-178, p. 172. 5 TOLDRÀ I VILARDELL, A., Asmodeu: dona dimoni i sexe a l’Edat Mitjana, València, Universitat de València, 2011, p. 29. 6 CODERCH, M., “Actituds davant les dones...”, p. 538. 7 Es pot consultar virtualment una edició de 1498 en la secció d’Incunables de la Biblioteca de Catalunya: http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/incunableBC/id/3 6371/rec/62 Edició Especial (2013-2017)

ROIG, J., Espill (edició, traducció i comentaris d’Antònia carré), Barcelona, Quaderns Crema, 2006, pp. 86-87.

És cert que és Jaume Roig qui en els seus escrits desenvolupa amb més profunditat aquesta aversió a les dones. Ara bé, no es l’únic, com podem comprovar en Lo procés de les olives (1497) de Jaume Gassull o, fins i tot, en Tal só com cell qui pensa que morà de Ausiàs March. Al Tirant de Joanot Martorell, Stephania adverteix: “Totes nosaltres som naturalment de tres calitats”. Cobdicioses: “si vós li donau més que l’altre, per la cobdícia leixarà aquell e amarà a vós”. Goloses: 127

“trameteu-li present de moltes maneres de llepolies e de fruytes novelles e del que ella més se delita”. I luxurioses: “com parlareu ab ella, no li parlareu sinó del mester de ço que ella se alta”8.

La justificació d’aquestes actituds misògines és bíblica. La culpa la té Eva, qui va empitjorar les condicions de la humanitat sent la instigadora del pecat original. Eva encarna a totes les dones.

La línea misògina arriba fins al punt de la “violència social legitimada, estructural i consubstancial a la jerarquització patriarcal” 9 , el que avui denominem “violència de gènere”. Roig conta el cas de una dona noble de València que fuig amb el seu amant. Al cap d’un temps el marit la troba però li impedeixen matar-la. Finalment la dona és emparedada viva i Roig es lamenta: “ja hui no s’usa / l’emparedar” 10. Andreu Martí Pineda, notari de Xàtiva a mitjan del segle XVI, escriu a Consells a un casat:

Text extret de: MARTÍ PINEDA, A., “Consells a un casat”. Pitarch, V.; Gimeno, L. (eds.), Poesía eròtica i burlesca dels segles XV i XVI, València, Edicions 3 i 4, 2012 p. 153-163, p. 156.

Text extret de: HUERTA VIÑAS, F. (ed.), “Misteri d’Adam i Eva”. Teatre Bíblic. Antic Testament, Barcelona, Editorial Barcino, 1976, pp. 106-108.

TOLDRÀ I VILARDELL, A., Asmodeu: dona dimoni i sexe..., p. 49. 9 Ibid., p. 32. 10 Ibid., p. 39. Edició Especial (2013-2017)

128

Malgrat tot, al segle XII sorgeix el culte a la Verge Maria aplicant els conceptes i les formes de l’amor cortès a la religió11. La figura de la Verge compensa les faltes d’Eva. En la Vita Christi la pròpia Eva recolza aquesta idea: “E siau certes no podeu errar lo camí de paradys seguint a ella (...) per culpa mia haveu perdut lo paradys terrenal, per mitjà de aquesta senyora sobreu lo celestial”12. Maria encarna la puresa i la maternitat que es contraposa i redimeix la sensualitat i la temptació que suposa Eva. I és que, la bellesa femenina és un altre instrument de temptació del diable. Sant Vicent Ferrer demana en un dels seus famosos sermons “¿Pensau-vos, més filles, que Déus vos haje donades les mamelles per mostrar les frexures als milans, com a putanes? No, mas totes cubertes devets anar”13.

Clotxetes: peça de tela per a cobrir i sostindre els pits de les dones; text extret de: HUERTA VIÑAS, F. (ed.), “Misteri d’Adam i Eva”. Teatre Bíblic. Antic Testament, Barcelona, Editorial Barcino, 1976, pp. 101-118, pp. 106-108.

Toldrà i Vilardell assenyala, limitant-se a la població urbana, que als segles XIV i XV assistim a una nova forma d’expressar el cos i la sexualitat amb un canvi en la moda. Es dóna una progressiva exhibició del cos especialment remarcable, segons Jeroni Münzer14, a la ciutat de València on “les dones tenen singular però excessiva gallardia, ja que van escotades de tal manera que se’ls poden veure els

TOLDRÀ I VILARDELL, A., Asmodeu: dona dimoni i sexe..., pp. 39-59. 12 Ibid., p. 61. 13 FERRER, San Vicent, Sermons. SHIB, G. (ed.), v. III, Barcelona, Editorial Barcino, 1971-1988, p. 257. 14 Viatger alemany que a 1494 visita la ciutat de València. Edició Especial (2013-2017)

mugrons” 15 . Un altre exemple és Andreu Martí Pineda qui aconsella:

2. Conclusions En síntesi, veiem com la literatura valenciana del Segle d’Or es fa ressò dels canvis en les actituds que es donen ja a finals de l’Edat Mitjana. Però abans de finalitzar caldria matisar algunes idees. No, no podem caure en el victimisme, ja que implicaria assumir els postulats misògins tradicionals. Certament hi ha evidències que demostren que les dones trobaren la manera de sortejar els obstacles que se’ls imposaven. Ara bé, un altre debat se’n deriva d’aquestes evidències: són exemples representatius o casos excepcionals? A més a més, hem de recordar el perills de generalitzar. Així com abans hem especificat que el concepte de “dona” és genèric i, per tant, hem de tenir en compte les diferents variables; quan parlem de la divulgació d’un discurs literari dominant, patriarcal i amb prejudicis cap a les dones s’ha de considerar que també existeix tota una cultura popular que no segueix exactament aquesta línia. Por tant, aquests testimonis literaris no recullen tota la diversitat de punts de vista que podrien haver existit. 3. Bibliografia CODERCH, M., “Actituds davant les dones entre L’Edat Mitjana i el Renaixement”. Dones i literatura: entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Actes del Congrés Internacional Any Isabel de Villena, v. I, 2012, pp. 527-553. DOMINGUEZ ORTIZ, A., “La mujer en el tránsito de la Edad Media a la Moderna”. Las mujeres en las ciudades medievales. Seminario de Estudios de la Mujer. Actas de las III Jornadas de investigación interdisciplinaria, 1984, pp. 171-178. 15

TOLDRÀ I VILARDELL, A., Asmodeu: dona dimoni i sexe..., p. 160.

129

FERRER, San Vicent, Sermons. SHIB, G. (ed.), v. III, Barcelona, Editorial Barcino, 1971-1988. HUERTA VIÑAS, F. (ed.), “Misteri d’Adam i Eva”. Teatre Bíblic. Antic Testament, Barcelona, Editorial Barcino, 1976, pp. 101-118. MARTÍ PINEDA, A., “Consells a un casat”. Pitarch, V.; Gimeno, L. (eds.), Poesía

Edició Especial (2013-2017)

eròtica i burlesca dels segles XV i XVI, València, Edicions 3 i 4, 2012 p. 153-163. TOLDRÀ I VILARDELL, A., Asmodeu: dona dimoni i sexe a l’Edat Mitjana, València, Universitat de València, 2011. ROIG, J., Espill (edició, traducció i comentaris d’Antònia carré), Barcelona, Quaderns Crema, 2006.

130

Violència urbana al Regne de València medieval: control del poder i preeminència social Agustí Campos Perales Com citar aquest article: CAMPOS PERALES, A., “Violència urbana al Regne de València medieval: control del poder i preeminència social”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 131-136. ISSNe: 2530-4232

Resum: Amb la consolidació de les ciutats, se succeeixen a l’Europa occidental lluites pel control dels òrgans de poder ciutadans; en aquest cas s’analitzarà a grans trets el que ocorregué al Regne de València.

governants i governats ens mostren una societat canviant, en què les barreres entre els grups socials no estaven ben delimitades. Els esdeveniments de l’Europa occidental baix medieval no disten del que es va viure al Regne de València.

Paraules Clau: violència urbana medieval, Regne de València, bàndols, oligarquies urbanes.

2. Què entenem baixmedieval?

1. Introducció La idea de l’stasis per a englobar la societat medieval no té cabuda en un moment històric en què el patriciat europeu usava la violència per a assolir el poder i/o consolidar-se en ell 1 . A cada ciutat amb institucions representatives pròpies, els prohoms es disputaven l’elecció dels diferents càrrecs; també els cavallers o els menestrals s’hi veien immiscits. El tòpic romàntic transmetia una imatge idíl·lica de la realitat política medieval però la realitat no era tal, i bona mostra d’això són les violències urbanes 2 . Aquestes, per tant, més enllà de l’esquema dual entre 1

KAEUPER, R. W. (ed.), Violence in Medieval Society, Woodbridge, The Boydell Press, 2000. 2 Rafael Narbona ha desmuntat aquesta idea analitzant el sistema per a la provisió de càrrecs de la ciutat de València. Es corrobora que els gremis queden fora del poder municipal de la ciutat de València i fins i tot són els ciutadans els qui ocupen la majoria dels càrrecs, de manera que els nobles i els menestrals han de jugar amb la dialèctica de les armes per a fer-se presents; d’altra banda, la violència medieval a la ciutat de València és present des del mateix moment en què s’instaura el sistema de representació per Jaume I i s’accentuarà durant la segona meitat del segle XIV (NARBONA, R., Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas (1239-1418), València, Ajuntament de València, 1995). Edició Especial (2013-2017)

per

violència

urbana

La conflictivitat social no la capitalitzaven els marginats o els malfactors 3 , sinó que també implicava els sectors benestants de la societat urbana: nobles, patricis i menestrals. La conjuntura nefasta i la tradició antropològica violenta de les oligarquies s’uniren per a propiciar un seguit de conflictivitats “horitzontals”. Es confonia, per tant, la violència “vertical” dels grans i menuts -la que naixia de l’exclusió de segments pobres i marginats de la població- amb les aspiracions dels oficis i les guerres privades de la noblesa4. La violència era un mecanisme que feia oscil·lar els poders, cosa que ens permet interpretar-la com el reflex de les relacions econòmiques, socials i polítiques de la baixa Edat Mitjana, i no com un episodi conjuntural. Mai la conflictivitat fou independent a la vida pública ni a la trama de 3

Mentre que la violència nobiliària, ciutadana i dels oficis se centra en els àmbits socials de la ciutat, els conflictes marginals tenen lloc fora de l’espai social de l’urbs, ja que la seua participació en els afers ciutadans no és gens significativa. 4 FURIÓ, A.; GARCIA-OLIVER, F., “Temps de dificultats (13481400)”. Belenguer, E. (dir), Història de la Corona d’Aragó vol. 1, Barcelona, Edicions 62, 2007, pp. 245-286.

131

relacions establertes entre els llinatges predominants en el govern urbà5. 3. La formació dels bàndols El que més destaca de la violència urbana al Regne de València és la presència de les bandositats, és a dir, els enfrontaments entre dues famílies o clans, quasi sempre en lluita pel control del poder municipal. Com afirma Rafael Narbona, el llinatge era la base de l’organització del poder col·lectiu, si tenim en compte que el poder urbà s’identifica durant l’Edat Mitjana amb l’hegemonia exercida per una oligarquia que es reprodueix en el poder. Si bé els perfils socioeconòmics canviaven, el poder municipal s’identificava amb el poder de determinats grups que desenvoluparen clienteles6. Una paraula que explica el nucli en què es basen els bàndols, els clans, és la solidaritat 7. Es tracta d’un agrupament en defensa d’uns determinats interessos. Sobre la base de l’estirp es proclamen obertament els clans, que resten units per llaços de consanguinitat. Cal tindre en compte, tanmateix, que les estructures de parentiu mai es presenten pures. De vegades els clans restaven oberts a l’entrada d’individus que no pertanyien al llinatge8. Dins la solidaritat dels bàndols i la consanguinitat hi ha una sèrie de signes que fan entendre el per què dels clans. El cognom fa referència a l’origen familiar, del llinatge, remuntant-se a la genealogia per a justificar-se i promocionar-se. En el cas de la ciutat de València, els caps de les nissagues mostren 5

NARBONA, R., “Vida pública y conflictividad urbana en los reinos hispánicos (siglos XIV-XV)”. Las sociedades urbanas en la España medieval: actas de la XXIX Semana de Estudios Medievales de Estella (Pamplona, 2002), 2003, pp. 541-589. 6 Ibid., pp. 545-555. 7 HEERS, J., El clan familiar en la Edad Media, Barcelona, Labor, 1978. 8 TORREBLANCA, Mª J., “Sistemas de guerra, sistemas de paz; los bandos en el Aragón de la Edad Media”. Cabrera Muñoz, E. (coord.), Violencia y conflictividad en la sociedad de la España bajomedieval, Zaragoza, Universidad de Zaragoza, 1995, pp. 101-120. Edició Especial (2013-2017)

enorgullits el seu cognom i així deixar constància del seu origen, en alguns casos com a conqueridors del regne amb les hosts de Jaume I. Les cases -els alberchs- són un altre signe que identifica els llinatges, en el sentit que mostra tant els seus poders com marca l’àrea de domini sobre la ciutat. 4. Les causes de la violència urbana del Regne de València El principal factor que dóna sentit a les bandositats respon als models de comportament específics del grup social al qual pertany l’agressor: l’oligarquia urbana. Antropològicament sembla clar que la noblesa presenta el costum de l’ús de la violència. És una manera de conviure que serveix per a fer prevaldre els seus interessos. És l’honor, la manera de viure de la noblesa, la base de la violència urbana. Amb aquest comportament intenten demostrar la seua superioritat sobre la resta de la població. La vendetta, precisament, té com a primer objectiu rescabalar l’honor i el prestigi9. El factor antropològic, però, no es pot concebre com la única causa que explica la problemàtica. La noblesa valenciana presentava una sèrie de problemàtiques de caire econòmic, social i polític que poden donar llum a les bregues e bandos. Les despeses que havien caracteritzat la noblesa ja no s’ajusten en aquests temps als criteris econòmics que regeixen la ciutat, de manera que és impossible mantenir el nivell de vida passat. No s’ha d’oblidar que el sotrac de la crisi havia tingut un gran ressò en l’economia de la Corona d’Aragó, i que els canvis cap a una societat precapitalista propiciaren l’ascens d’unes classes urbanes amb més recursos segons la seua posició social. La inestabilitat de la noblesa era també remarcable en els seus dominis rurals. Els aemprius, o l’ús dels 9

NARBONA, R., “Violencias feudales en la ciudad de Valencia”, Revista d’Història Medieval, 1, 1990, pp. 59-86.

132

aprofitaments comunals que afavorien el municipi, van ser un camp de batalla en què s’hi veieren involucrats, no solament els grups aristocràtics, sinó també els Consells de les ciutats, on la Milícia Ciutadana tenia el paper d’aturar els scàndells e perills per a tenir cura dels privilegis municipals 10. La naturalesa dels conflictes urbans exemplifica, doncs,les relacions ciutat-camp, que adverteixen que els motius de dominació sobre l’àmbit rural eren tan polítics com econòmics.

amb unes noves lleis que s’apliquen a partir de la fi del segle XIII, és difícil d’abastar, puix la noblesa no acceptà l’abandó de privilegis fins ara atresorats. A més, la vessant política de la violència s’ha d’interpretar també com un mecanisme per a interferir en afers com l’elecció dels monarques. La Corona d’Aragó, va viure el seu moment cimera amb la participació arreu del territori de diversos bàndols, que durant l’Interregne (1410-1412) lluitaren pel seu corresponent candidat12.

Tot plegat condueix al modus operandi tradicional de la noblesa per a fer riquesa: la guerra, la violència, amb la finalitat d’obtenir botí. La pobresa nobiliària, per exemple, és significativa en el cas de Gilabert de Centelles, involucrat activament en les bandositats de la ciutat de València i que el 1390 està completament endeutat. La manca d’un enemic comú i exterior, a més, canalitzarà cap a l’interior del regne la combativitat de la noblesa. Cal recordar que durant la segona meitat del segle XIV ja no s’annexionen noves terres a la Corona, i que serà durant les èpoques en què tenen lloc campanyes militars quan les ciutats viuran moments de pau social sense bandositats11. Ara bé, l’esquema estaria incomplet si no es tractara la vessant social i política dels enfrontaments.

Com s’ha dit, les opcions violentes responen a l’interès d’atansar i mantenir el poder. Per citar dos casos propers, València i Oriola exemplifiquen com s’utilitzaven les mecàniques electorals fixades per a ocupar les magistratures municipals. Per al cas del cap-i-casal del Regne de València, Rafael Narbona ha detectat que durant el segle XIVbles magistratures van estar ocupades per un seguit de famílies que romangueren en aquests llocs sense a penes disminuir la seua presència. La majoria, en canvi, havien ocupat els càrrecs uns pocs anys. Els Joan i els Marrades, per exemple, entre 1306-1355, van ocupar 26 i 27 llocs en els òrgans de representació municipal, respectivament; en l’etapa de 1356-1419 la xifra augmenta a 86 i 100 càrrecs respectivament, cosa que demostra que els llocs que ostenten els llinatges perduren13. En el cas oriolà, entre el 14161458 apareixen 153 llinatges en els oficis municipals. D’aquests, 22 apareixen 423 vegades del total de 800 càrrecs comptabilitzats. És a dir, més del 50% de les magistratures municipals van estar ocupades pel 14% dels representants. Això evidencia que es consagrava l’estratificació sociopolítica de la societat oriolana14.

5. Oligarquies urbanes pel control del poder i la preeminència social La violència urbana i la seua tipologia exigeix situar els conflictes urbans en les dinàmiques pluriseculars de transformació de l'autoritat pública i del procés històric de formació de l'Estat. D’una banda, la violència respon a uns interessos polítics, pel que fa a la consolidació d’una oligarquia urbana que deixa fora dels òrgans de representació municipal determinats grups socials. D’altra, la contestació violenta evidencia que la formació jurídica de l’estat 10 11

NARBONA, R., Valencia, municipio..., pp. 142-148. Ibid., pp. 71-72.

Edició Especial (2013-2017)

SABATÉ, F., “Orden y desorden. La violencia en la cotidianidad bajomedieval catalana”. Aragón en la Edad Media, vol. 2, 14-15 1999, pp. 1389-1409. 13 NARBONA, R., Valencia, municipio..., pp. 87-100. 14 HINOJOSA MONTALVO, J., “Bandos i bandositats en la Gobernación de Orihuela”. Anuario de Estudios Medievales, 36, 2006, pp. 713-750.

133

Aquesta dinàmica comportarà, en conseqüència, la impossibilitat de formar part dels càrrecs de govern, perquè se n’estava exclòs i els mecanismes del patriciat no afavorien la renovació dels càrrecs. Així doncs,els qui es queden fora de la participació en els òrgans de govern, postergats a càrrecs consultius (com els oficis) o quantitativament representen un percentatge insignificant respecte els prohoms (cavallers) jugaran la carta de la violència per a fer-se visibles. 6. La menstralia Els oficis no renuncien a les seues pròpies ambicions individuals, i fins i tot, són els qui d’una manera més constant es capficaran en turbulències i lluites del carrer. No cal oblidar, però, que l’element econòmic també subjau en aquestes bregues entre clans. Cal tenir en compte que la competitivitat a dins de la ciutat és molt significativa entre els menestrals, de manera que els desequilibris econòmics podien afavorir la creació de rivalitats urbanes. Amb més virulència, quant a nombre, crueltat i varietat que les dels nobles valencians, les bandositats dels menestrals seran protagonistes de la conflictivitat urbana. A més, tal i com afirma Narbona, fins i tot els ciutadans participaran en aquestes lluites. A València, les dues famílies que s’enfrontaven solien ser d’identitat, similitud o complementarietat de les professions. El 1378 es produeix una lluita entre llauradors; el 1384 té lloc un xoc entre carnissers15. Carmel Ferragud, en el seu estudi sobre la medicina i la promoció social a la Baixa Edat Mitjana, detecta que arreu de la Corona d’Aragó els casos de bandositats i violències entre el col·lectiu mèdic són abundants. La causa principal és que els practicants de la medicina s’introduïren en una xarxa extensa de 15

NARBONA, R., Malhechores, Violencia y Justicia Ciudadana en la Valencia Bajomedieval (1360-1399), València, Ajuntament de València, 1990. Edició Especial (2013-2017)

patronatge i solidaritat, de manera que la dialèctica de les armes era un mitjà de promoció social. La lluita pel poder, doncs, estava al darrere de les bandositats d’aquests menestrals, sobretot per les relacions que alguns apotecaris o barbers mantenien amb els prohoms de la vila o ciutat. 7. La noblesa Al Regne de València, la lluita pel poder es rastreja des de principis del segle XIV, tot destacant les principals ciutats i viles. A la ciutat de València, de la multitud de conflictes que s’hi produeixen, la violència es pot centrar en una bandositat: la dels Vilaragut contra els Centelles. L’enfrontament entre aquestes dues lligues, va tindre una forta repercussió durant l’Interregne. A Oriola, les violències tenen una característica que en altres indrets no es presenten: la seua condició fronterera amb Castella donen lloc a una societat militaritzada, en què la noblesa fou recompensada amb diversos privilegis per Jaume II després de la incorporació al Regne de València. El 1305 ja hi ha notícies de l’enfrontament entre Guillem de Togores i Guillem de Paratge, lluita que s’estengué fins el 1326. D’altra banda, un altre conflicte el protagonitzaren Guillem de Rocafull i Pere Miró, membres de l’oligarquia local, des de 138316. A Castelló, tot i ser una vila eminentment rural, les bandositats també feren acte de presència. Pau Viciano ha detectat a través dels llibres de cort un seguit de 208 paus e treves entre 1439 i 1495, de manera que els càlculs situen una virulència de 26 veïns per any, el que significa que cada 35 veïns al principi i 20 al final de l’etapa es van veure involucrats en les bandositats17. 16

HINOJOSA MONTALVO, J., “Bandos i bandositats...”, pp. 723 i ss. 17 VICIANO, Pau. “Violencia y sociedad en una villa medieval: Castellón de la Plana en el siglo XV”. Hispania. Revista Española de Historia, vol. 56, 224, 2006, pp. 851-882.

134

8. La solució dels conflictes La solució dels conflictes era alguna cosa més que la signatura d’una pau i una treva. Implicava la monarquia en la majoria dels casos i a l’Església. Per tant, les conseqüències no es limitaven als bàndols enfrontats, sinó que, com a conflictes que ultrapassaven allò privat, les paus havien de crear un cert sentit global.

La importància de la lluita entre els Vilaragut i els Centelles i el simbolisme de la pau que Sant Vicent Ferrer imposà són tals, que va quedar fins i tot plasmada la pacificació en un retaule medieval, del qual ha arribat als nostres dies una composició en ceràmica. Es troba a la Plaça de l’Almoina de València, als murs de la Catedral. Font: catedraldevalencia.es

Gairebé tots els monarques van jugar un paper clau per a posar fi a les lluites entre els nobles i els oficis. La monarquia comptava amb el mecanisme de castigar durament les penes, si bé, com recorden Narbona i Sabaté, les execucions variaven molt segons es tractara d’un membre d’un llinatge poderós Edició Especial (2013-2017)

o un simple malfactor de condició baixa. Siga com siga, la institució de la pau e treva va funcionar durant l’època baix medieval, tot i que les paus molt sovint es trencaven. 9. Conclusions La solidaritat dels bàndols col·lideix amb el model de societat que la teoria jurídica, eclesiàstica i monàrquica imposa a la baixa Edat Mitjana. El temor d’aquestes institucions respon a que la noció de justícia, l’ètica cristiana i el sentit de poder i el perfil del país unitari entorn de la corona, són contraposades a la fragmentació de les solidaritats dels bàndols. En aquest sentit, així mateix, s’han d’interpretar els bàndols, no com una distorsió social sense ambició o sense pes històric, tot desnaturalitzant-los com a simples bandolers, sinó com a protagonistes en un temps i en una geografia determinada amb uns objectius clars: fer-se amb el poder de les viles i ciutats del regne. És important, doncs,interpretar el fenomen dels bàndols i les seues solidaritats en diferents vessants: en primer lloc,com una resposta a la construcció institucional i central de l’Estat, amb tot allò que comporta (lleis, càrrecs, jurisdiccions); en segon lloc, no com una alternativa al sistema, sinó com un discurs enfrontat amb el poder; i en tercer lloc, tot plegat ens condueix a conèixer les violències urbanes dels nobles i els menestrals com una manifestació més de les tensions baix medievals, accentuades per la crisi. 10. Bibliografia FURIÓ, A.; GARCIA-OLIVER, F., “Temps de dificultats (1348-1400)”. Belenguer, E. (dir), Història de la Corona d’Aragó vol. 1, Barcelona, Edicions 62, 2007, pp. 245-286. HEERS, J., El clan familiar en la Edad Media, Barcelona, Labor, 1978. HINOJOSA MONTALVO, J., “Bandos i bandositats en la Gobernación de Orihuela”. Anuario de Estudios Medievales, 36, 2006, pp. 713-750.

135

KAEUPER, R. W., (ed.), Violence in Medieval Society, Woodbridge, The Boydell Press, 2000. NARBONA, R., Violencia y Justicia Ciudadana en la Valencia Bajomedieval (13601399), València, Ajuntament de València, 1990. NARRBONA, R., “Violencias feudales en la ciudad de Valencia”. Revista d’Història Medieval, 1, 1990, pp. 59-86. NARBONA, R., Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas (1239-1418), València, Ajuntament de València, 1995. NARBONA, R., “Vida pública y conflictividad urbana en los reinos hispánicos (siglos XIV-XV)”. Las sociedades urbanas en la España medieval: actas de la XXIX Semana de Estudios Medievales de Estella (Pamplona, 2002), 2003, pp. 541-589.

Edició Especial (2013-2017)

SABATÉ, F., “Orden y desorden. La violencia en la cotidianidad bajomedieval catalana”. Aragón en la Edad Media, vol. 2, 14-15, 1999, pp. 13891409. TORREBLANCA, Mª J., “Sistemas de guerra, sistemas de paz; los bandos en el Aragón de la Edad Media”. Cabrera Muñoz, E. (coord.), Violencia y conflictividad en la sociedad de la España bajomedieval, Zaragoza, Universidad de Zaragoza, 1995, pp. 101-120. VICIANO, P., “Violencia y sociedad en una villa medieval: Castellón de la Plana en el siglo XV”. Hispania. Revista Española de Historia, vol. 56, 224, 2006, pp. 851-882.

136

Un escenari de les Germanies: l’Església de Sant Jaume d’Algemesí Raül Añó Bresó raulabre@yahoo.es Josep Francesc Bisbal i Chinesta jbisbal@iphes.cat Com citar aquest article: AÑÓ BRESÓ, R.; BISBAL I CHINESTA, J. F., “Un escenari de les Germanies: l’Església de Sant Jaume d’Algemesí”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 137-143. ISSNe: 2530-4232

Resum: Durant la Guerra de les Germanies, l’església d’Algemesí sofrí un gran atac. Ací fem una breu relació dels fets ocorreguts a l’antiga església de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí en el context de les Germanies i reafirmació del caràcter d’església fortificada d’aquest edifici. Paraules Clau: Germanies, Sant Jaume d’Algemesí, Església fortificada. 1. L’esclat de les Germanies “La Germania comença desta manera: que cascun féu una bandera de camps e féu sos capitans e tots los oficis per a la guerra necessaris, ab molts tabals en cascun ofici, e lo poble féu tretze síndichs, a imitació de Venècia, com a regidors e senyors de tot lo poble [...]. E aquestos tretze vingueren a tenir lo mando de toda València. E la primera bandera que es féu fonch la dels parayres [...]. La segona fonch la dels fusters e la tercera la dels velluters. E així mateix ho feren tots los oficis, de manera que quan vengué lo dia de Carnestoltes de l’any cinc-cents vint, tots armats e posats en ordre de guerra. E foren en esta mostra los de l’horta de València, e los de Cullera e Alcira a Morvedre. E tots los circumstants, que tots eren ya agermanats, e totes les viles reals del regne s’agermanaren, excepte Morella, Onda, Xèrica e Bocairen e moltes d’altres. És veritat que

Edició Especial (2013-2017)

alguns llochs o viles de senyors, que per temor de sos senyors no’s pogueren en lo principi agermanar, eren més agermanats en lo cor e voluntat que tots los altres”. Amb aquestes paraules explicava l’inici de les Germanies el notari Miquel Garcia 1 , reconegut adversari del moviment agermanat: un enfrontament bèl·lic que tingué lloc a gran part de l’antic Regne de València entre 1519 i 1522, un esdeveniment polític i social de primera magnitud i, al mateix temps, també un dels capítols més desconeguts de la nostra història. En la frontissa entre l’Edat Mitjana i la Moderna, les conseqüències de les dificultats econòmiques de la Baixa Edat Mitjana es deixaren sentir amb especial virulència a mesura que els preus començaven a augmentar i, per contra, el salari real dels treballadors anava decreixent. Al mateix temps, els senyors, veient les seues hisendes endeutades i carregades pels censals i veient disminuir les seues rendes, intentaren augmentar els seus ingressos senyorials, accions que s’han interpretat en un sentit refeudalitzant. Aquesta empenta senyorial fou mal vista pels vassalls que sofriren així, doblement, la crisi econòmica.

REGLÀ, J.; FUSTER, J.; GARCÍA MARTÍNEZ, S.; SIMÓ, T.; CLIMENT, J., Història del País Valencià: de les Germanies a la Nova Planta, Barcelona, Edicions 62, 1975, p. 58.

137

A aquestes circumstàncies conjunturals cal sumar dos fets puntuals: la pesta de 1519 i l’amenaça d’un atac dels corsaris barbarescos. El tens moment va motivar la fugida de la noblesa de la ciutat de València, abandonant-la a la seua sort, els gremis es feren amb el control de la ciutat i s’organitzaren en una Junta de Tretze 2 . Rèpliques d’aquesta junta es reproduïren ràpidament per tot el Regne, on el malestar era comú, i, com hem vist més amunt, per al dia de Carnestoltes de 1520 ja la gran majoria de viles reial es trobaven organitzades i agermanades. 2. Les Germanies a la Ribera: entre la revolta i la revolució A la Ribera del Xúquer3, el fenomen de les germanies adquireix, ja des d’un principi, una gran virulència i radicalitat, resumida hàbilment per Peris Albentosa: “Les principals reivindicacions de la fase moderada, de caire gremial i municipal, tingueren una magnitud secundària al País del Xúquer. En la comarca estudiada, per contra, les motivacions mil·lenaristes i antiaristocràtiques, pròpies de l’etapa més extremista, adquirien gran entitat. Dos factors resulten bàsic a l’hora d’explicar el radicalisme revolucionari que prevalgué a la Ribera. Un és el context que es visqué en la zona durant el segle XV: dificultats econòmiques que contrasten amb l’esplendor mercantil i menestral de la capital del regne i el progressiu avanç senyorial a costa dels vassalls i de la minva de potestat de les viles de reialenc. L’altra causa fonamental fou la presència de tropes agermanades dirigides per líders radicals en la vall del Xúquer des de l’estiu de 1521”4. 2

Ibid., p. 59: “sorgeix la Junta de Tretze –en record de Jesucrist i dels dotze apòstols”. 3 Per a aprofundir en les Germanies a la Ribera es recomana: ALBENTOSA, T., Història de la Ribera: de vespres de les Germanies a la Crisi de l’Antic Règim (segles XVI-XVIII), vol. VI: Poders i Conflictes, Alzira, Edicions Bromera, 2009. 4 Ibid., p. 37. Edició Especial (2013-2017)

Les Germanies estan en algun punt entre la revolta i la revolució, no podem saber ben bé en quin. Però, a la Ribera del Xúquer, aquest interrogant es planteja encara amb una força major. El triangle de reclamacions econòmiques (pel dur procés de reorientació econòmica que sofria en aquest moment la comarca), polítiques (les viles reials es defenien de l’onada refeudalitzadora dels senyors locals i reclamaven innovacions en el sistema polític) i socials (arribant, fins i tot, a reclamar l’abolició de la noblesa i la conversió dels musulmans) s’uneix amb una sèrie de rivalitats personals entre els protagonistes de l’episodi i, especialment, amb la intervenció de personatges messiànics, els Encoberts amb idees mil·lenaristes. A més a més, no podem oblidar que a la Ribera la pluralitat religiosa és notable, amb una dualitat de poblacions predominantment musulmanes i viles de tradició cristiana que conviuen en un fràgil equilibri. Alzira, ciutat destacada del Regne i pas necessari sobre el riu Xúquer, adquirí junt a Xàtiva, capital de la Costera i segona ciutat del Regne, gran importància en l’escenari bèl·lic. Des d’Alzira es mantenien les tesis més radicals, fins i tot, quan ja València s’havia sotmès a les tropes reials. Des d’ací es llançaren forts atacs contra les poblacions de senyoriu i aquelles predominantment musulmanes, a fi d’acomplir objectius militars, delmar les forces reialistes, aconseguir avituallament i dur la conversió forçada o la mort a la població mudèjar. La principal acció fou l’atac castell de Xàtiva del 3 de juliol de 1521, ja que atacar la fortalesa on es trobava la presó reial suposava enfrontar-se directament a Carles V, l’Emperador. De l’enfrontament, però, els agermanats n’eixiren, almenys al principi, ben parats, ja que el 25 de juliol de 1521 venceren de manera contundent les tropes reials a la batalla de Gandia. Des d’aquest moment les correries agermanades per la Ribera, la Costera i la Safor foren especialment virulentes, amb 138

conversions de mudèjars i saquejos sistemàtics, com els que ocorregueren a tota la Valldigna. Les victòries nobiliàries en distints fronts i la rendició de València al virrei Diego Hurtado de Mendoza, permeteren que aquest centrara els seus atac sobre la Ribera, que adquiria ara un protagonisme total dins del conflicte. Un de les primeres maniobres de l’exèrcit reial fou assetjar Alzira. A fi de rendir-la ràpidament s’assaltaren les poblacions circumdants. És en aquest moment quan tenim notícia del primer assalt a l’església d’Algemesí, cap a finals novembre principi de desembre de 15215. Algemesí era en aquest moment una població de mitjana importància en la Ribera del Xúquer, per darrere de la gran vila que era Alzira en aquest moment i dependent municipalment encara d’aquesta. Ens resulta difícil, però, apuntar dades poblacionals per a l’Algemesí d’aquest moment, ja que l’arxiu parroquial fou pressa del foc en aquestos successos. Però, pel que fa a l’economia, podríem suposar que Algemesí es trobava, com gran part de la Ribera del Xúquer, en una cruïlla econòmica, ja que l’economia tradicional es veia superada per les circumstàncies conjunturals de la crisi baix medieval. Finalment, però, ja després de les Germanies, Algemesí trobaria una gran apogeu econòmic derivat, en gran mesura, del cultiu de la morera per a la indústria de la seda. Fruït d’aquesta empenta econòmica, Algemesí acabaria aconseguint el títol d’universitat i la segregació d’Alzira, completada definitivament en 1609. La importància d’Algemesí, suport logístic imprescindible per a una Alzira assetjada, al mateix temps que la seua difícil defensa al estar la població ubicada en pla, expliquen els dos atacs que sofrí aquesta ciutat durant la Guerra de les Germanies. Significativament, els dos atacs es produïren quan 5

Ibid., p. 378.

Edició Especial (2013-2017)

Alzira es troba assetjada i la defensa d’Algemesí es realitzà des de la part alta de l’església de Sant Jaume Apòstol, l’edifici amb millors condicions per a presentar defensa armada, doncs el poble no comptava amb cap castell ni fortificació destacable. “Otras compañias de castellanos saquearon Algemesí, y haviendose retirado la gente con su ropa a la iglesia, la metieron fuego. Pero con la determinación que hizieron de yr a sitiar Xátiva, se desalojaron a la media noche, y puesto fuego a las casas del arrabal, se dexaron ardiendo y caminaron la buelta de Xátiva”6.

Plànol de l’actual conjunt basilical de Sant Jaume d’Algemesí, amb l’estructura de l’antiga església homònima, ara anomenada “Capella de la Comunió”, ressaltada en roig. Elaboració pròpia a partir de l’arxiu de la Conselleria de Cultura.

Observem com fracassat l’assalt a Alzira, les tropes del Virrei es llancen sobre Xàtiva, pensant que aquesta seria més fàcil de rendir, no sense abans cremar en la seua retirada part d’Algemesí, església de Sant Jaume inclosa. Començava així una etapa del conflicte en què els moviments de tropes, d’ambdós bàndols, són constants, fins i tot els agermanats d’Almussafes amenacen, a l’espera de qualsevol 6

ESCOLANO, G., Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reyno de Valencia, València, I. Patricio Mey, 1610/1611, columna 1610.

139

error tàctic del Virrei, de capturar la ciutat de València. Durant les últimes campanyes, pròximes les rendicions d’Alzira i Xàtiva, és produeix un nou atac a l’església d’Algemesí, a l’agost de 15227. Uns 70 agermanats, sota el comandament d’un biscaí, Perucho, fortificaren la ja cremada església de Sant Jaume Apòstol per guardar dins el botí de les ràtzies sobre les poblacions enemigues de la Ribera: “En Algemesí, aldeha de Algezira, ciertos ladrones tomaron por casa fuerte y de refugio la iglesia. Los clérigos sumieron el sancto Sacramento y sacaron los vazos y cosas sagradas, y desampararon la iglesia. Apodróse de la casa Perucho, capitán vizcaínocon LXX hombres ladrones que corrían la tierra y trahían los hurtos a la casa, hecha receptáculo de ladrones. El virrey, por quitar el escándolo y la prophanación de la casa y templo de Dios, mandó marchar la gente para Algemezí. Llegado el virrey, mandó a don Melchior de Perillós que sacase de la iglesia los ladrones, los quales reziamente se defendieron desde lo alto. Don Melchior mandó traer cañas, leña y hasses de trigo, con que metió fuego a las puertas, donde hubo muy brava pelea; los cercados mataron seys hombres a don Melchior y descalabraron malamente a muchos otros. Duró la pelea más de seys horas, a la postre don Melchior entró y ganó la casa, en que murieron XVIII hombres de los ladrones y quasi todos los otros fueron heridos, y la casa quemada y el trigo y ropa perdida. Los bivos fueron presos y llevados a Alcocer. Otro día, el virrey mandó hacer quartos a Perucho y Juan Gascón, capitanes de aquellos ladrones”8.

Finalment, les tropes reials s’imposaren en el que seria un dels últims combats del conflicte, matant 18 agermanats, ferint a la resta i cremant de nou l’església de Sant Jaume. A principis de desembre es rendí Xàtiva i el 9 de desembre la seguí Alzira. Les Germanies havien sigut vençudes a la Ribera, però encara quedava un dur procés de repressió política, econòmica i social, dirigit per la nova Virreina, Germana de Foix, qui imposà durs càstigs personals i econòmics, majoritàriament de caràcter indiscriminat i d’efecte col·lectiu. 3. L’església de Sant Jaume d’Algemesí: una funció defensiva Tornant als fets succeïts a Algemesí, com ja hem vist, les accions de resistència de la població es concentren a l’església de Sant Jaume Apòstol, de la qual tenim constatada la seua existència almenys des del segle XIV 9 , possiblement construïda sobre l’antiga mesquita. L’edifici, actualment, és conegut com “Capella de la Comunió” i forma part del conjunt de la Basílica Menor de Sant Jaume d’Algemesí. Pel que fa al seu aspecte a inicis de l’època moderna sols podem fer conjetures: el 20 d’abril de 1423 es contractaren els serveis del pintor Gonçal Peris, per un preu de 330 florins d'or, per embellir l’església amb un retaule. D’aquest sols es conserva la imatge principal al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)10, presidida per Sant Jaume Apòstol amb els seus atributs de peregrí, que hauria sobreviscut als dos incendis ja esmentats, si es que encara es trobava al seu lloc original. Més enllà d’aquesta taula pintada, no resta pràcticament res del seu aspecte original, molt alterat per les remodelacions barroques i neoclàssiques. Tot i això, encara conserva en la seua part exterior elements que ens indiquen el seu caràcter d’església fortificada pròpia de la Baixa Edat Mitjana. 9

ALBENTOSA, T., Història de la Ribera..., p. 379. 8 VICIANA, R. M., Crónica de la ínclita i coronada ciudad de Valencia y de su reino, a cura de J. Iborra, València, 2005, pp. 515516. Edició Especial (2013-2017)

FERRAGUD, C., “Breu història del temple parroquial de la Basílica Menor de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí”, Basílica de Sant Jaume (Algemesí) [en línea] [consulta: 12 de març de 2013]. Disponible en: www.santjaumealgemesi.es/histtrad.html. 10 Ibid.

140

Així, comptava amb el principal element defensiu de l’època medieval 11 : un camí de ronda rematat i bordejat per un parapet amb merlets, del qual sols es conserven les restes d’un llenç al sector sud-est. Els merlets són construccions d’obra massissa que sobreïxen en alçada del parapet per a protegir al defensor però un espai buit entre dos, per a permetre una defensa activa des del camí de ronda de les parts altes de la construcció12. Pel que fa al nostre cas, a l’antiga església de Sant Jaume Apòstol es conserven 18 metres de recorregut i 13 merlets de fàbrica rectangulars de maons, amb evidències d’afegitons posteriors per augmentar la seua altura, d’uns 80 centímetres. No obstant això, les característiques de l’edifici ens indiquen que possiblement el camí de ronda no recorreria tot l’edifici, sinó sols la seua capçalera i els dos costats de la nau sense arribar a protegir l’absis. El fragment de “Reziamente se defendieron desde lo alto” del relat de Viciana, referint-se a la defensa de les tropes agermanades dirigides per Perucho, ens remeten obertament a l’acció defensiva contra les tropes castellanes des dels merlets i el camí de ronda de l’església de Sant Jaume. Aquestes no són les úniques evidències del caràcter de fortificació de l’antiga església de Sant Jaume Apòstol. Tenim constància del descobriment d’un lot d’armes al llarg d’unes obres de condicionament a la dècada de 1960, que fou repartit entre els treballadors. Els autors d’aquests article han pogut accedir a part d’aquest, en mans privades, format per dues maces amb cadenes i una destral de mà, totes tres de ferro. Possiblement es tractés de part d’un dipòsit subterrani d’armes o d’un amagatall dels que sovintejaven en èpoques de guerra i conflicte.

Fotografia de l’actual “Capella de la Comunió”, el que resta de l’antiga església de Sant Jaume de Apòstol d’Algemesí. Elaboració pròpia.

Les esglésies fortificades són un element molt comú de l’Edat Mitjana i perviuran al llarg dels segles, arribant a tenir un paper important a les successives confrontacions al nostre territori, com és el cas de les Germanies, els atacs costaners barbarescos, la Guerra de Successió, la del Francès o les Carlines. El precedent més proper i directe són les que sorgeixen a Catalunya la Vella a l’Alta Edat Mitjana, que s’estendran cap a la frontera i les terres conquerides entre els regnats de Pere el Catòlic i Alfons el Franc13. Molt relacionades amb un poblament dispers i les seues necessitats de defensa, tot i que al País Valencià predominarà bastament el poblament concentrat en viles i alqueries, mantindran aquesta funció en aquells llocs que no disposen de cap altre element defensiu. Això veiem que ocorre a Algemesí, situat a la desprotegida plana fluvial del riu Magre a prop de la seua desembocadura amb el Xúquer, , deixant la sòlida església de Sant Jaume Apòstol com únic lloc òptim defensable perquè la població no comptava amb cap castell ni murada destacable on resguardarse dels atacs i saquejos. L’altra opció existent era fugir a Alzira, el que suposava recórrer més de 7

DIMANUEL JIMÉNEZ, M., “Estructuras y elementos militares en iglesias fortificadas medievales españolas”. Anales de Historia del Arte, 16, 2006, pp. 79-102, p. 81. 12 Ibid., p. 94. Edició Especial (2013-2017)

CORTADA, L., Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètica a la Catalunya Preindustrial, vol. I: De l’antiguitat al segle XVII, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1998, p. 102.

141

quilòmetres i creuar el Xúquer, un trajecte massa llarg i penós en cas de perill. Així mateix, compten amb altres exemples d’esglésies fortificades al territori valencià, com els casos de l’Església de l’Assumpció de Vinaròs, la de Santa Caterina de Teulada o la de la Mare de Déu dels Àngels de Castellfabib, per citar-ne uns quants.

Fotografia de les restes dels merlets de l’antiga façana sud-est de l’Església de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí. Fotografia pròpia.

4. Les Germanies i l’assalt a l’Església en la memòria col·lectiva d’Algemesí

ferrer i, després de dir amb sorna “Ay, Señora, mucho havéis madrugado! Herrita os havéis hecho”, li pegà un tret d’arcabús a la cara de l’efígie però la intervenció divina féu que eixís il·lesa mentre que les bales es tornaren contra “l’heretge”, matant-lo16. En canvi, una versió més popular, i més racionalista, diu que realitat l’agermanat errà el tret, fent que els projectils rebotaren amb en l’enclusa sobre la que reposava la Mare de Déu i acabaren tornant-se contra ell. Aquesta contalla, que alguns iaios i iaies encara recorden als seus néts en les novenes prèvies a les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, és l’únic record viu, però distorsionat pel temps i per la voluntat de l’home, dels fets ocorreguts entre 1521 i 1522. Tot i això, d’aquells fets de foc i sang encara resten 13 merlets que jauen amagats a l’ombra del gran campanar de la basílica; un recordatori mut de rajola i algeps de més de cinc segles d’història del nostre poble. 5. Bibliografia

No podem finalitzar aquest text sense fer esment a una llegenda religiosa sorgida amb els esdeveniments relats ací, però amb significatius canvis respecte al que ens conten Viciana i Escolano. Veurem com, en compte del bàndol reialista, seran els agermanats els acusats de cremar l’Església, en una mostra ben clara de manipulació ideològica 14 , una mena d’història escrita pels vencedors. Segons conta aquesta versió Castellví i Coloma 15 , escrita originalment en castellà, un ferrer veí del temple salvà la imatge de la Mare de Déu de la Salut de les flames i la portà a sa casa, deixant-la damunt l’enclusa. A l’endemà, un dels soldats “revoltats” (agermanat), va veure-la allà on l’havia deixat el 14

ESCARTÍ, V. J., Història de l’aparició i troballa de la Mare de Déu de la Salut (traducció i edició), Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, 2006, pp. 32-39. 15 CHULIO FERRI, A. de S., La Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, Sueca, 2004, p. 38. Edició Especial (2013-2017)

ALBENTOSA, T., Història de la Ribera: de vespres de les Germanies a la Crisi de l’Antic Règim (segles XVI-XVIII), vol. VI: Poders i Conflictes, Alzira, Edicions Bromera, 2009. CORTADA, L., Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètica a la Catalunya Preindustrial, vol. I: De l’antiguitat al segle XVII, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1998. CHULIO FERRI, A. de S., La Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, Sueca, 2004. DIMANUEL JIMÉNEZ, M., “Estructuras y elementos militares en iglesias fortificadas medievales españolas”. Anales de Historia del Arte, 16, 2006, pp. 79-102. ESCOLANO, G., Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reyno de Valencia, València, I. Patricio Mey, 1610/1611. 16

ESCARTÍ, V. J., Història de l’aparició..., pp. 55-56.

142

ESCARTÍ, V. J., Història de l’aparició i troballa de la Mare de Déu de la Salut (traducció i edició), Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, 2006. FERRAGUD, C., “Breu història del temple parroquial de la Basílica Menor de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí”, Basílica de Sant Jaume (Algemesí) [en línea] [consulta: 12 de març de 2013]. Disponible en:

Edició Especial (2013-2017)

www.santjaumealgemesi.es/histtrad.html. REGLÀ, J.; FUSTER, J.; GARCÍA MARTÍNEZ, S.; SIMÓ, T.; CLIMENT, J., Història del País Valencià: de les Germanies a la Nova Planta, Barcelona, Edicions 62, 1975. VICIANA, R. M., Crónica de la ínclita i coronada ciudad de Valencia y de su reino, a cura de J. Iborra, València, 2005.

143

La participació de les dones a la Germania de València Gemma Moreno Navarro Com citar aquest article: MORENO NAVARRO, G., “La participació de les dones a la Germania de València”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 144-147. ISSNe: 2530-4232

Resum: Aquest article tracta d’abordar els esdeveniments de la Germania valenciana des de l’òptica de la participació de les dones, especialment en la fase més radical del moviment agermanat. Paraules Clau: història de les dones, Germanies, identitat femenina, relacions de gènere, València. 1. Introducció M. Sanchis Guarner ens recorda en el pròleg de Las Germanías de Valencia de R. García Cárcel, que aquest esdeveniment és un dels episodis històrics més mitificats, doncs: “[...] los hombres y los pueblos necesitan mitos, porque el mito salva al hombre de las limitaciones de su condición humana y de las de su circunstancia histórica, y le da acceso a un mágico orden universal, puesto que además de sintetizar los contenidos irracionales de la vida, realiza su afán de salvación personal o colectiva. Pero operar con mitos puede ser un juego peligroso. Y nuestra época, tan racionalista, tan técnica, está obsesionada por la desmitificación, parece complacerse en desmontar y destruir las concepciones tradicionales en que se descubra que adolecen de irrealidad. Sin embargo, aun convertidos en mitología, ciertos episodios de la historia apasionan e invitan a la discusión”1.

1 GARCÍA

CÁRCEL, R., Las Germanías de Valencia, Barcelona, Edicions 62, 1975, p. 5. Edició Especial (2013-2017)

La tesi doctoral de R. García Cárcel i el llibre de Eulàlia Durán, Les Germanies als Països Catalans, són les publicacions bàsiques per a iniciar la investigació històrica sobre el procés agermanat2. La tesi de García Cárcel planteja un estudi en profunditat del fenomen de les Germanies. Analitza minuciosament la revolta en un context cronològic extens, estudiant-ne els arrels estructurals. D’aquesta forma examina les Germanies des de la casuística econòmica, de les formes de propietat i les relacions de producció; política, dels esdeveniments amb una perspectiva geopolítica; i sociocultural, de la procedència social del protagonistes i les disfuncions ideològiques del sistema. Per altra part, l’obra d’Eulàlia Durán, tracta de abordar les Germanies des d’una visió de conjunt, intentant proporcionar una interpretació global del fenomen donada la limitació, més o menys generalitzada, dels estudis a l’àmbit geogràfic dels regnes de València i Mallorca. Tot i així, publicacions més recents han posat en evidència la necessitat d’estudis que analitzen en profunditat determinats fets i personatges, arrels culturals i pautes socials, etc., per a poder comprendre la complexitat intrínseca dels esdeveniments. 2. Les dones En el fenomen general de les Germanies valencianes, amb matisos regionals i locals, es distingeixen tres problemàtiques fonamentals: la reivindicació política, 2

DURÁN, E., Les Germanies als Països Catalans, Barcelona, Curial, 1982.

144

la lluita social i la tensió religiosa3. Encara que no es previsible en cap d’aquests àmbits, hi hagueren dones investides de certa notorietat dins –o en els límits- del moviment agermanat4. No escassegen les evidències que testifiquen aquesta participació, però possiblement estava més relacionada amb la tensió mil·lenarista del moment que amb la lluita política i social pròpiament dita5. Eulàlia Durán ha incidit en la importància del mil·lenarisme i el messianisme en la ideologia agermanada, que es manifesta ja en els autors intel·lectuals inicials del moviment i en la figura de l’Encobert de Xàtiva respectivament. La idea mil·lenarista prometia, prèviament a la fi del món, un període de prosperitat, de pau, de justícia i de igualtat, en el qual es produiria la conversió dels infidels6. Però, no tots estaven disposats a esperar de forma pacífica. La Germania adquireix, d’aquesta forma, cert esperit de croada mística, que s’evidencia en els batejos forçosos de les comunitats mudèjars portats a terme pels agermanats. Així i tot, anava unit a un afany de represàlia, ja que els moriscos, vassalls dels senyors, havien lluitat contra els agermanats i eren, per tant, els seus enemics7. Independentment del paper que jugaren les dones en el transcurs dels esdeveniments, arran de les evidències, a cap de les parts implicades en el conflicte l’interessava incidir en la seua participació. Per una part, els agermanats tractaren d’eximir les 3

Per aprofundir en aquesta última problemàtica recomanem l’article de BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, R., “El verano del miedo: conflictividad social en la Valencia agermanada y el bautismo de los mudéjares, 1521”. Estudis: Revista de historia moderna, 22, 1996, pp. 27 – 52. 4 PÉREZ GARCÍA, P., “Las mujeres y las Germanías de Valencia”. Córdoba de la Llave, R. (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006, pp. 311-332, p. 311. 5 Ibid., p. 311. 6 BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, R., “El verano del miedo...”, p. 41. 7 DURÁN, E., “Aspectes ideològics de les Germanies”. Pedralbes: Revista d’història moderna, 2, 1982, p. 60. Edició Especial (2013-2017)

seues dones i mares per motius econòmics. Segons el dret privat foral, fins als Decrets de Nova Planta, la separació de bens era generalitzada. Per aquesta raó, l’esposa de qualsevol condemnat amb l’execució dels seus bens, podia conservar el seu exovar o dot sempre que no s’haguera vist involucrada en la condemna. Aquest dret els permetria conservar part del patrimoni familiar i poder garantir la manutenció dels fills. Per altra part, l’interès de la Corona residia en la pacificació del Regne, i deixar al marge de la insurrecció a les dones suposava evitar un problema durant el període de repressió. Tots dos motius expliquen que les evidències de la participació de les dones a la Germania valenciana estiguera limitada a cròniques i dietaris personals, amb els corresponents problemes d’interpretació i fiabilitat dels testimonis8. El primer fet destacable és l’absència de noticies de dones implicades en la primera fase moderada de la Germania, i, fins que no tinga lloc el procés de criminalització, des de dalt, i radicalització, des de baix, del moviment agermanat no hi trobarem dones amb noms propis. Encara que es probable que formaren part dels grups de persones que van concórrer en els desordres entre l’estiu de 1520 i l’hivern de 1522-1523, a partir d’aquest moment trobem dones que superen l’anonimat9. Isabel Sanch10 formava part del grup de persones que es trobava amb Vicent Peris durant l’operació militar d’assalt a la casa del dirigent agermanat. Va ser apressada a primera hora de la tard del dilluns 3 de març de 1522, junt a dotze homes més, i interrogada baix tortura. Alonso de Cardona, el botxí suplent, va rebre 42 sous el dia 5 de març 11 : els condemnats foren executats en secret i els seus cossos es varen exposar públicament: 8

PÉREZ GARCÍA, P., “Las mujeres...”, p. 312. Ibid., pp. 317-318. 10 El cognom també podria ser Sans o Sanç. 11 PÉREZ GARCÍA, P., “Conflicto y represión: la justicia penal ante la Germanía de Valencia (1519 -1523)”, Estudis: Revista de historia moderna, 22, 1996, pp. 141-198, p. 182. 9

145

“Esa misma noche, tres hombres más y la mujer recibieron garrote. A día siguiente, a que fue primero de Cuaresma, fue levantada una horca delante de la casa de Vicente Peris, que todavía no estaba completamente derribada. De esta horca fueron colgados uno de los tres hombres y la mujer; mientras que los otros dos hombres eran colgados en la horca del mercado”12. Allí van quedar penjats fins l’11 de març, quan el botxí Zomba, s’encarregà del despreniment i soterrament en el cementeri de Carraixet 13. Vint-i-cinc agermanats aconseguiren escapar d’aquest mateix assalt. Entre els fugitius trobem, de nou, una dona: Violant Guadalupe. En La Germania de Valencia (1884) de Manuel Danvila es fa referència a una dona, la vídua Juana Vilaguda o Vilagut, còmplice també de Peris, els bens de la qual foren embargats pels seus delictes. P. Pérez García es mostra escèptic en aquest cas, i argumenta que podria tractar-se de una deficient lectura del document original i, per tant, podria ser la mateixa Violant Guadalupe. En qualsevol cas, Violant era mare de Alonso Guadalupe, membre del grup de Peris, i probablement fora vídua, donat que no es cita en ningun moment al seu espòs ni al fet de que estiguera viu. Mare i fill aconseguiren fugir, perderen els seus bens per acusació de traïció al rei i quedaren exclosos de l’amnistia de 152414. Quin paper varen jugar a les ordres de Peris? Quin tipus de responsabilitats se’ls atribuïen per a justificar ambdues morts (una real i l’altra virtual)? No hi ha cap menció en els textos coetanis que responga aquestes preguntes, no obstant, caldria suposar que els motius o delictes que portaren a Isabel Sanch a la 12

Fragment de Guillem R. Català, “Breu relació de la germania de València” (entre 1601 i 1700), extret de PÉREZ GARCÍA, P., “Las mujeres...”, p. 320. 13 PÉREZ GARCÍA, P., “Conflicto y represión...”, p. 183. 14 PÉREZ GARCÍA, P., “Las mujeres...”, p. 320.

Edició Especial (2013-2017)

forca foren molt més que llunyans dels delictes pels quals la esposa de Peris, Isabel Navarro, finalment va ser perdonada. En principi caldria esperar, per la seua vinculació familiar amb Vicent Peris, un final més fatídic per a Isabel Navarro. Però més be al contrari, ja que va ser confinada en el Monasteri de San Cristóbal de València junt amb el seu fill o filla i, amés, D. Rodrigo Hurtado de Mendoza, germà del virrei, la va posar sota la seua protecció, probablement perquè qualsevol represàlia podria haver-hi alterat a la població. Tot i així, l’esposa de Peris va col·laborar amb les autoritats facilitant el nom de nombrosos companys del seu marit. De totes maneres, la casa familiar va ser derrocada i els bens del Vicent Peris subhastats. Per aquest motiu P. Pérez suposa que probablement, la infàmia i la necessitat acompanyaren a les successives generacions dels seus familiars15. Finalment, podríem incloure ací altres formes de participació de les dones en el moviment agermanat, entre les quals destacaríem les dones front a la figura de l’Encobert i les defensores de Xàtiva en els últims moments de la Germania valenciana 16. Però no era aquesta la nostra intenció, sinó que l’objectiu principal era posar de manifest a les dones amb noms i cognoms, amb participació directa, individual i personal, per a poder destacar així els buits que encara trobem en aquest esdeveniment, i, com deia M. Sanchis Guarner, racionalitzar i desmitificar sense privar al fet històric de la passió que li és pròpia. 3. Bibliografia BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, R., “El verano del miedo: conflictividad social en la Valencia agermanada y el bautismo de los

15 16

Ibid., p. 319. Ibid., pp. 323-331.

146

mudéjares, 1521”. Estudis: Revista de historia moderna, 22, 1996, pp. 27-52. CÓRDOBA DE LA LLAVE, R. (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006. DURÁN, E., Les Germanies als Països Catalans, Barcelona, Curial, 1982. DURÁN, E., “Aspectes ideològics de les Germanies”. Pedralbes: Revista d’història moderna, 2, 1982, pp. 53-68. GARCÍA CÁRCEL, R., “Las Germanías de Valencia y la actitud revolucionaria de los

Edició Especial (2013-2017)

gremios”. Estudis: Revista de historia moderna, 2, 1973, pp. 97-154. GARCIA CARCEL, R., Las Germanías de Valencia, Barcelona, Edicions 62, 1975. PÉREZ GARCÍA, P., “Conflicto y represión: la justicia penal ante la Germanía de Valencia (1519-1523)”. Estudis: revista de historia moderna, 22, 1996, pp. 141-198. PÉREZ GARCÍA, P., “Las mujeres y las Germanías de Valencia”. Córdoba de la Llave, R. (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006, pp. 311-332.

147

L’inici d’una nova etapa al Regne de València: la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) Maria José Alapont Muñoz majoamu3@gmail.com Aida Ferri Riera aida.ferririera@gmail.com Com citar aquest article: ALAPONT MUÑOZ, Mª J.; FERRI RIERA, A., “L’inici d’una nova etapa al Regne de València: la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707)”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 148-152. ISSNe: 2530-4232

Resum: Aquest article aborda un esdeveniment molt important per als valencians com és la batalla d’Almansa. Parlarem de la contesa bèl·lica, dels moments precedents i, sobretot, de les seues repercussions, ja que va suposar un punt i final per al sistema polític imperant al Regne de València i a la Corona d’Aragó. Paraules Clau: Almansa, Felip V, Nova Planta, Regne de València.

Després de la batalla i amb el decret d’abolició dels Furs, es posava punt i final a la tradició política de la Corona d’Aragó, base de la monarquia composta establerta amb el matrimoni d’Isabel i Ferran, i s’iniciava una nova etapa caracteritzada per l’absolutisme uniformitzador propi de França 2 . Bàsicament, suposà el pas d’un sistema polisinodial a un sistema caracteritzat pel centralisme castellà, que s’enfortí en anys posteriors amb les reformes de Felip V i Carles III.

“Almansa, no és hui aquella batalla, sinó la fallida d’una nació de quasi cinc-cents anys d’existència”1. 1. Almansa: la fi d’un regne La batalla al pla d’Almansa (Albacete) va ser un esdeveniment que va tindre lloc el 25 d’abril de 1707 on els exèrcits de Felip V de Borbó i els de l'arxiduc Carles d'Àustria s'enfrontaren, marcant una fita molt important per a la història del nostre poble. Un esdeveniment colpidor, i prova d'açò ho trobem en algunes dites populars que ens han arribat fins als nostres dies: “Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança” i “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament". 1

CERVERA TORREJÓN, J. L, “Almansa: la fallida d’una nació”. Cervera Trorrejón, J. L.; Gavara Prior, J.; González E., (ed.), La batalla d'Almansa, 1707: III centenari, València, Generalitat Valenciana, 2007, p. 133. Edició Especial (2013-2017)

La batalla d’Almansa, de Buonaventura Liglio y Phillipo Pallota, 1709. Font: http://.almansa2007.usuarios.tvalmansa.com 2

PÉREZ APARICIO, C., “Felipe V y las consecuencias del cambio dinástico”. DD.AA., La batalla de Almansa: un día para la historia de Europa, Almansa, Ayuntamiento de Almansa, 2004, pp. 71-93, p. 93.

148

Per a Cervera Torrejón, la contesa d’Almansa es tracta d’un mite i a la vegada una fita: “Un mite perquè els fets reals són molt poc coneguts [...] i una fita perquè abans de la batalla trobàvem un Regne de València diferenciat i integrat en la Corona d’Aragó i la Monarquia Hispànica; però després de la batalla, la realitat política i constitucional del territori regnícola es va transformar absolutament, amb tot el que això comportà en altres àmbits com el cultural o l’econòmic”3. Per una banda, Carmen Pérez Aparicio afirma que “la trascendencia política de este hecho era, además, indiscutible, porque la entrada del ejército borbónico dejaba a merced del rey la continuidad del sistema político propio de estos territorios y vigente desde la Edad Media”4. La idíl·lica nostàlgia per aquella situació foral anterior prové del record del Regne de València en el qual les Corts frenaven una mica el “despotisme” o, millor dit, “l’absolutisme” de la monarquia; però d’igual manera no eren suficients, atès que el rei continuava estant per damunt dels estaments, tenia dret de vet, i supremacia moral, d’entre altres privilegis. Però clar, la derogació dels furs suposava la fi del Regne de València. 2. L’esclat del conflicte Al 1700, Carles II mor sense descendència. Abans i davant la manca de descendència, el rei va veure en la designació d’hereu l’única via per a evitar la disgregació de la monarquia, en els quals França i Àustria es repartien els territoris de la monarquia quan es reuniren per a signar els Tractats de Repartiment. Carles II es va decantar per designar a Josep Ferran de Baviera, com a hereu, però la seua 3

CERVERA TORREJÓN, J. L, “Almansa...”, p. 133. PÉREZ APARICIO, C., “Felipe V y las consecuencias...”, p. 89. Aquesta idea es refereix al dret de conquesta, que exercia el monarca a un determinat territori, després d’haver estat pres per la força de les armes. 4

Edició Especial (2013-2017)

mort al 1699 amb només cinc anys, va fer que es replantejara la qüestió successòria. Dins dels regnes hispànics, la Corona de Castella es va decantar per Felip de Borbó, duc d’Anjou i nét de Lluís XIV de França, anomenats vulgarment botiflers pels catalans i valencians per a designar els felipistes o borbònics. Mentre que els territoris de la Corona d’Aragó donaren suport a l’arxiduc Carles d’Àustria, segon fill de l’Emperador Leopold I (1640-1705) perquè els va prometre respectar els drets i privilegis forals de la Corona d’Aragó i a més també van influir les decisions de caire comercial, car el nou monarca pretenia afavorir el comerç francès, un dur competidor dels productes valencians. Aquests seran anomenats popularment pels valencians, maulets. Una vegada mort l’últim sobirà de la Monarquia Hispànica de la Casa d’Àustria, Felip d’Anjou fou designat rei pel monarca Carles II. La unió dels regnes hispànics amb França era molt perillosa per als interessos de les restants potències europees. Anglaterra i Holanda, juntament amb l’emperador Leopold I d’Àustria, firmaren la Coalició de la Haia al 1701, presentant com a candidat a l’arxiduc Carles. La presència francesa per a controlar algunes zones a Flandes i al Milanesat va encetar el conflicte el 15 de maig de 1702. Les hostilitats a la Península s’iniciaran al 1704. El 17 d’agost de 1705, tropes aliades desembarcaren a Dénia així com el general Joan Baptista Basset 5, moment en el qual va esclatar la revolta. Aquest, va 5

Joan Baptista Basset i Ramos (1654-1728) va ser un militar austriacista que encapçalà la revolta valenciana contra Felip V al capdavant dels maulets. Va ser jutjat i empresonat per les promeses fetes als llauradors valencians. Va ser posat en llibertat l 1707 i va romandre a Barcelona fins a la caiguda d’aquesta l’11 de setembre de 1714. Posteriorment empresonat pels borbònics, va romandre a diferents presons fins a restar definitivament a Segòvia al 1719. Degut al seu mal estat de salut, va estar alliberat al 1724 però no va poder eixir de Segòvia, on va morir i on va ser soterrat el 15 de gener de 1728. Per a conèixer més sobre la figura de Basset: CERVERA TORREJÓN, J. L., Basset, vida i mort del líder maulet, València, Edicions 3 i 4, 2006.

149

demanar a la ciutat que donara el seu suport a l’arxiduc Carles i així va esdevenir en la primera població que li va prestar voluntàriament obediència i fidelitat. Basset decideix emprendre la marxa cap a València, on la gent es va sentir atreta per les concessions que aquest prometia i va donar suport a l’entrada d’aquest a la ciutat el 15 de desembre. Les guarnicions situades a Peníscola i a les places d’Alacant, com Oriola o Elx, es van mantenir a favor del bàndol borbònic mentre que la resta del Regne es mostrava fidel a l’Arxiduc Carles. Per la seua part, els borbònics, van posar en marxa la recuperació de la ciutat, amb la penetració de contingents des d’Aragó i des de Requena. Davant aquesta situació, els aliats van enviar reforços i tropes angleses al front de les quals es trobava Lord Peterborough. Basset va ser substituït en el poder pel compte de Cardona, ara nou virrei. Amb l’arribada de les tropes angleses, va finalitzar el govern popular de Basset i aquest va ser processat per les autoritats austriacistes i tancat a la presó fora del Regne6. L’arxiduc Carles instal·là la cort a València al setembre de 17067 i uns dies després, jurà els furs del Regne de València, fet significatiu si tenim en compte que el jurament ja no es tornarà a repetir mai més. Abans de la batalla i durant el mes d’abril, s’havien produït algunes escaramusses entre els exèrcits borbònic i aliat, dirigits pel duc de Berwick 8 i pel marquès de las Minas, respectivament. El duc de Berwick restava a l’espera del duc d’Orleans però es va veure obligat a buscar posicions a Almansa per les 6

CERVERA TORREJÓN, J. L, “Almansa...”, p. 136. El govern austriacista a València va durar any i mig, des del 1705 fins al 1707. 8 Per a conèixer un poc més sobre el duc de Berwick, es poden consultar les seues memòries. Duc de BERVICK, Memorias (estudi introductori i notes de P. Molas Ribalta), Alacant, 2007. 7

Edició Especial (2013-2017)

hostilitats dels aliats que havien ocupat Iecla, Cabdet i Villena9. Les tropes aliades el van seguir fins a la plana d’Almansa el 25 d’abril de 1707. El desplegament fou lent i es va completar al migdia. La població d’aquesta ciutat manxega va poder contemplar el desplegament dels dos exèrcits en la planura des del costat est del castell10. A la contesa hi van combatre tropes espanyoles (principalment castellanes) i franceses per la facció borbònica; pel bàndol aliat, s’hi van unir unitats angleses, holandeses i portugueses 11 . Hi són destacables les diferències entre els dos exèrcits, tant de comandament com de nombre. L’exèrcit de les Dos Corones estava comandat solament pel duc de Berwick; per contra, l’exèrcit aliat comptava amb Das Minas i Lord Galway 12 al front del mateix. Mentre que l’exèrcit borbònic estava ben articulat, l’aliat semblava més dos exèrcits independents que un únic front13. La batalla es va iniciar a primera hora de la vesprada (sobre les 14:30h.) amb l’atac llançat per les tropes angleses contra el centre de l’exèrcit franc-espanyol i que es va saldar amb un cert èxit, però tot seguit una maniobra envoltant del flanc borbònic va aconseguir desfer per complet l’ala esquerra dels seus enemics, que ocupaven els portuguesos14. L’avanç produït per 9

PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió: la fi del Regne de València, València, Edicions 3 i 4, 2008, p. 581. 10 CERVERA TORREJÓN, J. L., “La batalla de Almansa: aspectos tácticos y estratégicos”. DD.AA., La batalla de Almansa: un día para la historia de Europa, Almansa, Ayuntamiento de Almansa, 2004, p. 28. 11 MIRA GONZÁLEZ, E., “La batalla d’Almansa i la guerra de sempre”. Cervera Trorrejón, J. L.; Gavara Prior, J.; González E., (ed.), La batalla d'Almansa, 1707: III centenari, València, Generalitat Valenciana, 2007, p. 76. 12 Das Minas, general portuguès; Lord Galway era un exiliat francès i cap de les forces angloholandeses i dels regiments de francesos hugonots. 13 CERVERA TORREJÓN, J. L, “La batalla de Almansa...”, p. 28. 14 PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió..., p. 582.

150

les tropes aliades per tal de donar amb el punt dèbil del centre borbònic, va aconseguir perforar la primera i la segona línia borbònica 15 . Tot i així, l’avanç dels aliats va suposar més una derrota, que no un pas més, perquè una nova maniobra del costat borbònic va comportar que els aliats no tingueren opció a escapar. Tot i que la batalla d’Almansa va ser important, no va significar la fi del conflicte, ja que la guerra va continuar a Catalunya fins l’11 de setembre de 1714, quan l’exèrcit borbònic aconsegueix entrar a Barcelona. Amb la firma dels tractats d’Utrecht i de Rastatt (1713 i 1714, respectivament) Felip V va aconseguir el reconeixement internacional al tron hispànic, però a costa de la renúncia a importants possessions territorials de la Monarquia Hispànica. A la ciutat de València, les notícies del que havia succeït a Almansa van arribar de seguida, com també els ferits durant la batalla. Aquests, van anar arribant, però no se’ls permetia entrar a la ciutat i eren desviats cap al Grau 16 . Atemorits de l’arribada de l’exèrcit borbònic, molts austriacistes se’n van anar cap a l’exili o per contra, cercaren refugi 17 . Es va demanar la permanència de tropes aliades al Regne per a garantir la seua defensa però no van poder fer res davant l’eixida de l’exèrcit. Un clima de temor es va apoderar de tots els habitants de la ciutat davant l’avanç dels borbònics en direcció a la ciutat, i mentre uns es decidien per partir i exiliar-se, altres es decidiren a posar-se fora de perill. La inseguretat de la població va ser un 15

CERVERA TORREJÓN, J. L, “Almansa...”, p. 147. PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió..., p. 583. 17 L’exili va ser l’única solució contemplada per a molts austriacistes que volien escapar de les repressió borbònica. Van marxar cap a Àustria (Viena) o cap als territoris italians (Roma). Per a ampliar coneixements sobre el tema dels exiliats austriacistes es pot consultar: LEÓN LÓPEZ, V., “Los españoles austriacistas exiliados y las medidas de Carlos VI (1713-1725)”. Revista de Historia Moderna: Anales de la Universidad de Alicante, 10, 1991, pp. 165-176. 16

Edició Especial (2013-2017)

factor important, ja que es podia aprofitar aquest sentiment per tal d’aconseguir una rendició sense lluita18. El Memorial de Greuges, també anomenat “Representació” de l’any 1760, fou la primera reivindicació que els territoris de l'extinta Corona d'Aragó denunciaven davant el règim absolutista resultat del Decret de Nova Planta 19 . Aquest memorial, era una denúncia de la política borbònica, a més d’expressar el descontent resultant del fet que els funcionaris castellans no conegueren la llengua, cosa que els dificultava l’enteniment del memorial administratiu anterior al de Nova Planta. “A Catalunya, València i Mallorca els processos i les escriptures dels segles passats són en la seva llengua vulgar, que al cap del temps mig entenen els castellans, però mai totes les paraules, i menys l’energia de moltes, de la comprensió de les quals depèn la justa decisió dels plets”20. Cervera Torrejón afirma que: “la victòria aconseguida per les tropes espanyoles i franceses sobre les aliades a Almansa [...] va ser aprofitada per Felip V i els seus mentors per a eliminar expeditivament l’existència del Regne de València com a entitat política diferenciada [...]”21. Successos posteriors com l’incendi de la ciutat de Xàtiva i el consegüent canvi de nom pel de Ciudad Nueva de San Felipe, van distanciar encara més al poble dels territoris de la Corona d'Aragó respecte dels Borbons

Cal remarcar el cas de Xàtiva, la seua resistència va provocar el setge de les tropes borbòniques capitanejades per d’Asfeld, qui va aconseguir conquerir la ciutat després d’una gran resistència amb conseqüències molt dramàtiques, sent ocupada el 24 de maig de 1707. 19 El Decret de Nova Planta de 1707 va suposar l’inici d’una repressió social, amb les consegüents persecucions i el desarmament general, així com la supressió del sistema pactista i la imposició de les lleis castellanes. Les Corts es van deixar de convocar i es va introduir la fiscalitat castellana, a pesar del rebuig general. 20 Dos memorials polítics. El de greuges (1760) i la petició a la reina regent (1888) [en línia] [Consulta: 18 d’abril de 2013] Disponible en: http://materials.accat.cat/revista_3/rev3_doc_memorials.htm 21 CERVERA TORREJÓN, J. L, “Almansa...”, p. 155.

151

i dels seus partidaris amb lluites a ciutats com Alcoi, Dénia o Alacant. La manera amb la qual els valencians van poder expressar el seu rebuig i frustració davant aquella situació nova que iniciaven sense remei, va ser a través de la ferma defensa de molts pobles davant la dura repressió exercida, una repressió que tenia un tarannà exemplificant, les altes contribucions, penes de mort o els empresonaments. 3. Conclusions El resultat de la contesa va soterrar els intents d’articulació d’una monarquia que reunira el respecte del règim constitucional dels diferents regnes integradors d’eixa monarquia i la lleialtat al rei. Representava el triomf de l’obstinació a adaptar la realitat a la llei. Caldria esperar molt abans que es començara a reconsiderar aquest model, fins a l’ordenació constitucional espanyola dels últims temps. La batalla d’Almansa fou el punt d’inici d’una situació on el Regne de València quedava desprotegit, no només perquè les tropes de l’arxiduc havien abandonat el territori, sinó també a causa de l’orografia, atès que presenta un relleu poc muntanyós. Amb els Decrets de Nova Planta es van

Edició Especial (2013-2017)

perdre segles de tradició i d’autogovern que els valencians havien gaudit des de la fundació del Regne de València al 1238 i la promulgació dels Furs al 1261. 4. Bibliografia CERVERA TORREJÓN, J. L., “La batalla de Almansa: aspectos tácticos y estratégicos”. DD.AA., La batalla de Almansa: un día para la historia de Europa, Almansa, Ayuntamiento de Almansa, 2004. CERVERA TORREJÓN, J. L, “Almansa: la fallida d’una nació”. Cervera Trorrejón, J. L.; Gavara Prior, J.; González E., (ed.), La batalla d'Almansa, 1707: III centenari, València, Generalitat Valenciana, 2007. MIRA GONZÁLEZ, E., “La batalla d’Almansa i la guerra de sempre”. Cervera Trorrejón, J. L.; Gavara Prior, J.; González E., (ed.), La batalla d'Almansa, 1707: III centenari, València, Generalitat Valenciana, 2007. PÉREZ APARICIO, C., “Felipe V y las consecuencias del cambio dinástico”. DD.AA, La batalla de Almansa: un día para la historia de Europa, Almansa, Ayuntamiento de Almansa, 2004, pp. 71-93. PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió: la fi del Regne de València, València, Edicions 3 i 4, 2008.

152

El Memorial de Greuges de 1760, un document quasi desconegut Raül Añó Bresó raulabre@yahoo.es Àlex Ruano Ferrer alexruanoferrer@gmail.com Com citar aquest article: AÑÓ BRESÓ, R.; RUANO FERRER, À., “El Memorial de Greuges de 1760, un document quasi desconegut”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 153-158. ISSNe: 2530-4232

Resum: El 1760, poques dècades després de la derrota dels austriacistes, els diputats del regnes que conformaven l’antiga Corona d’Aragó remeteren un document al rei on mostraren la seua disposició a participar de l’administració de l’Estat i a decidir-hi la forma d’aquest, tot basant-se en l’organització històrica però incorporant-hi també tocs de modernitat. A continuació analitzarem el seu contingut així com la seua repercussió posterior. Paraules Clau: Guerra Successió, administració borbònica, Nova Planta, batalla d’Almansa, Memorial de Greuges. 1. Introducció La mort de Carles II, l’últim dels Àustries peninsulars, deixà vacant el tron de la monarquia hispànica. La mort de Josep Ferran de Baviera, l’únic candidat que permetia el doble objectiu de mantenir unida la monarquia i no destorbar en excés l’equilibri de poder europeu, frustrà la solució de compromís. Així les coses, els dos candidats restants eren: Felip de Borbó (nét de Lluís XIV, el Rei Sol) i Carles d’Àustria (fill de l’emperador Leopold I). Carles II anteposà la unitat dels territoris de la monarquia a la continuïtat dinàstica i elegí com a successor a Felip de Borbó, qui prengué el tron amb el nom de Felip V.

monarca. Però, a les discrepàncies davant les decisions polítiques i econòmiques del nou governant, se sumà la decidida actuació internacional (Aliança de la Haia) disposada a enderrocar el Borbó i asseure en el tron de la Monarquia Hispànica a Carles d’Àustria. D’aquesta forma s’inicià la Guerra de Successió, que entre 1701 i 1714 enfrontà les dues opcions dinàstiques1. La preferència dinàstica fou l’argument determinant que separava els dos bàndols, emperò, aquesta línia de separació resulta molt fina i dibuixada, més que per afinitats a una determinada dinastia, per motius econòmics, polítics, personals o altres rivalitats i interessos. L’exemple dels camperols de la Marina, esperonats per les promeses d’alliberament senyorial de Joan Baptista Basset, ens mostra com darrere de l’aposta dinàstica s’amagava tot un seguit de reivindicacions d’altre caire, sovint fonamentals per entendre aquesta pressa de posició en el conflicte. La Batalla d’Almansa (25-4-1707) fou el fet determinant que acabaria per sentenciar el conflicte al Regne de València. La desfeta de les tropes imperials front als borbònics obria el pas a la destrucció de Xàtiva i la rendició del Cap i casal. L’administració borbònica (assessorada en tot moment per dos dels principals caps militars: el Duc 1

Els regnícoles de la Corona d’Aragó acceptaren el nou monarca, que presidí les Corts i jurà com a Edició Especial (2013-2017)

Per a aprofundir en la Guerra de Successió i les conseqüències al Regne de València, cal consultar PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La Fi del Regne de València, València, Edicions 3 i 4, 2008.

153

de Berwick i el Marqués d’Asfeld) s’apressà a dictar normatives per a controlar el regne rebel i prendre posicions per a la Batalla de Catalunya. Dintre d’aquestes mesures, les més importants són els Decrets de Nova Planta, que anaven encaminats a desmuntar l’entramat polític del Regne de València un “legicidi” en paraules de Joan Fuster 2 -, que protegia aquest de la voracitat fiscal de la hisenda monàrquica 3 . Així doncs, facilitar el control d’un territori que havia estat rebel (no tot el territori, ni tots els regnícoles ho havien estat, però així ho feia parèixer el monarca) fou la causa que portà al desarmament del règim foral, pas previ a la instauració del règim castellà (més adient a la forma de governar apetida per Felip V). A més a més, el caos i el desordre posteriors a aquesta substitució expliquen la complexitat del procés que s’estava portant a terme i que, posteriorment i comptant ja amb l’experiència valenciana, es repetiria al Regne d’Aragó, a Mallorca i a Catalunya.

Portada dels Decrets de Nova Planta amb data de 1716. Font: Wikimedia Commons.

FUSTER, J., Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62, 2005 (Ed. original, 1962), p. 98. 3 PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic..., p. 619. Edició Especial (2013-2017)

L’etapa d’immediata postguerra no suposà la implantació instantània del dret i del sistema de govern castellà, sinó que aquestos anaren adaptant-se al territori i a la pràctica de govern d’aquest. De fet, Jesús Pradells 4 distingeix tres etapes dintre la “mutació constitucional” de l’Antic Regne de València: “1) les mesures adoptades immediatament després de la conquesta militar; 2) els decrets abolicionistes, i 3) l’ajustament tècnic i les disposicions complementàries per al desenvolupament del nou sistema políticoadministratiu i de les finances públiques”. Aquesta tercera etapa resultà de major duració i d’una gran complexitat tècnica. Encara sota l’impacte per l’abolició dels furs, s’observen ja les primeres manifestacions de descontent cap a les mesures empreses. En primer lloc, el 25 de juliol de 17075, l’ajuntament borbònic de la capital, junt a altres personalitats valencianes de distints àmbits, s’adreçaren a Felip V per a sol·licitar la restauració dels Furs, fonamentant la seua reivindicació en la fidelitat continua i persistent que alguns membres i algunes viles del regne havien mostrat al monarca i que, per tant, invalidava la tesi de la rebel·lió generalitzada. El monarca mostrà una gran contundència: el Jurat Lluís Blanquer i l’advocat Lluís Ortís foren encarcerats a Pamplona per aquesta reivindicació6. Però, de fet, Felip V veié convenient desdir-se d’algunes restriccions i tornar alguns drets i privilegis a personalitats físiques i jurídiques de l’antic regne, especialment en l’àmbit fiscal i religiós, negant-se en rotund a cedir terreny en l’aspecte polític7.

PRADELLS, J., “La Guerra de Successió i la Nova Planta al País Valencià”. Belenguer, E. (coord.), Història del País Valencià. L’època Borbònica fins a la crisi de l’Antic Règim, Barcelona, Edicions 62, 1990, p. 169. 5 Ibid., p. 175. 6 FUSTER, J., Nosaltres.., p. 98. 7 PRADELLS, J., “La Guerra de Successió...”, pp. 170-171.

154

El clima al territori valencià resultava molt complex durant els primers temps borbònics en què els costos de la guerra, la persistència de la lluita armada (miquelets) i l’amenaça contínua d’una nova intervenció internacional (que no es dissoldria totalment fins el Tractat de Viena de 1725), obligaren a Felip V i als seus agents a terres valencianes a deixar la porta oberta a la recuperació dels Furs, cosa que no es produí en cap moment però ajudà a contenir algun que altre aldarull8. Com hem vist, el record de la bonança del sistema foral i de l’entitat política que havia suposat el Regne de València (també la Corona d’Aragó) no s’esborrà amb el Decret del 29 de juliol, que posava fi a l’època foral. Amb la dissolució del sistema representatiu valencià no sols es posava fi al sistema de govern tradicional, sinó que, a més, es tallaven les vies de comunicació (i, per tant, de reivindicació) entre el rei i el valencians, que aprofitarien però qualsevol avinentesa per a manifestar el seu descontent. De fet, les reivindicacions contra la inconveniència del sistema legal castellà foren continuades (com l’esmentada de 1707 o durant la vinguda del Rei a València en 1719) 9 i dintre d’aquesta línia cal esmentar el Memorial de Greuges de 1760, ja que la importància d’aquest en el seu moment i la influència que tingué en la represa de les reivindicacions catalanistes al segle XIX resulten cabdals. 2. El Memorial de Greuges de 1760 El Memorial 10 fou redactat el 1760 en Barcelona i fou signat posteriorment a Madrid en el context de les primeres Corts unificades després d’unes reunions entre els dos diputats de Barcelona i els delegats de 8

PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic..., p. 629. Ibid., p. 622. 10 Podeu llegir el Memorial a MOREU REY, E., El Memorial de Greuges del 1760, Barcelona, Mediterrània Edicions, 1968, pp. 15-40; i també a CASTELLA I RIERA, A. (coord.), Projectes i memorials. Segles XVIII i XIX, 7, 1990, pp. 2-19. 9

Edició Especial (2013-2017)

les altres tres capitals de l’antiga Corona d’Aragó València, Palma de Mallorca i Saragossa-. Segons Moreu, aquest document fou lliurat a Carles III i comentat verbalment pels dos diputats de Barcelona, ciutat on es redactà el memorial i que, en opinió del mateix autor, tenia més interessos en l’afer com mostra la documentació conservada sobre el memorial a l’Ajuntament de Barcelona. Per tant, hem de parlar d’un autor o autors catalans, majoritàriament barcelonins11.

Apoteosi heràldica de Barcelona on es mostren els escuts dels antics regnes de la Corona d’Aragó envoltant l’escut del centre, corresponent a la ciutat de Barcelona. Apoteosi heràldica de Barcelona, 1668-1681. MHC-Barcelona. Font: Wikimedia Commons.

El contingut del document el podem resumir molt breument de la següent manera: El Memorial comença amb una introducció on els diputats mostren la seua lleialtat i agraïment al monarca. En segon lloc, assenyalen els efectes nefastos dels decrets de Nova Planta indicant quins són els principals defectes dels decrets. En tercer lloc s’enumeren les bondats del sistema foral. A continuació es refuten els arguments unitaris, comparant la situació dels territoris de l’antiga 11

MOREU REY, E., El Memorial..., pp. 7-9.

155

Corona d’Aragó amb la d’altres països. Tot seguit s’enumeren diverses raons per mantenir una administració autòctona i una Església també autònoma, amb dignitats eclesiàstiques del país. Finalment, el document acaba amb una petició general de justícia, una distribució de càrrecs equitativa amb els originaris de la Corona d’Aragó, entre altres coses. Així, podem destacar del contingut del document dos màximes: la intenció dels notables procedents de l’antiga Corona d’Aragó en participar de la política i l’administració de l’Estat que s’estava creat a Espanya durant la segona part del segle XVIII i la reivindicació d’una sèrie d’institucions pròpies de l’antiga Corona d’Aragó. A més, el memorial constitueix el precedent més antic documentat contrari a les tendències unificadores, sent així un punt de partida a les reivindicacions autonomistes i independentistes posteriors12.

A pesar de la seua importància, el Memorial de Greuges de 1760 no fou donat a conèixer, com afirmen Enric Moreu i Ramon Grau, fins el 1922 de la mà d’Ernest Moliné i Brasés13. Es tractava de la primera vegada que s’hi introduïa aquest document, si bé a través de fragments, en una obra historiogràfica, concretament una reedició de la Història de Catalunya d’Antoni Aulèstia i Pijoan 14. Tanmateix, després d’aquella primera publicació només Jaume Carrera i Pujal 15 tractà el document, sense massa repercussió. Calgué esperar fins el 1966 perquè es renovara l’interés per aquest document amb la introducció de certs fragments en El Pensament Il·lustrat a Catalunya d’Enric Moreu16. De fet, fou aquest últim autor qui li va donar el nom amb el qual coneixem aquest document17. Però, per què passà desapercebut el memorial per alguns autors d’importants obres com Història de Catalunya de Soldevila 18 ? Segons Ramon Grau aquest “oblit” no es tracta d’un vertader desconeixement del document, sinó que fou obviat per Soldevila i altres estudiosos perquè consideraven el document una mostra de la submissió dels catalans a les ordres dels monarques Borbó després de la seua derrota, tot destacant el llenguatge servil del document. La tesi de Soldevila tingué bastant repercussió en els posteriors comentaristes i estudiosos del document, fent difícil que aquest document apareguera en obres historiogràfiques. No obstant això, la visió pessimista 13

Retrat de Carles III, rei d’Espanya entre 1759-1788. A Carles li presentaren el memorial dins el context de les primeres Corts unificades. Retrat de Carles III, d’Anton Raphael Mengs, Museu del Prado, 1761. Font: Wikimedia Commons 12

GONZÀLEZ CASANOVA, J. A., “Estudi introductori”. Castella i Riera, A. (coord.), Projectes i memorials. Segles XVIII i XIX, 7, 1990, p. 15. Edició Especial (2013-2017)

GRAU I FERNÁNDEZ, R., “A l’entorn del memorial de greuges de 1760. Perspectives sobre la cultura política setcentista”. L' Avenç: Revista de història i cultura, 275, 2002, pp. 59-64, p. 60; i MOREU REY, E. El Memorial..., p. 5. 14 AULÈSTIA I PIJOAN, A., Història de Catalunya, anotada i continuada per Ernest Moliné i Brasés, vol. II, Barcelona, Seguí, 1922, p. 203. 15 CARRERA I PUJAL, J., Historia política de Cataluña en el siglo XIX, vol. II, Barcelona, Bosch, 1958, pp. 28-33. 16 MOREU REY, E., El Pensament Il·lustrat a Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1966. 17 GRAU I FERNÁNDEZ, R., “A l’entorn del memorial...”, p. 60. 18 SOLDEVILA, F., Història de Catalunya, Barcelona, Alpha, 1962.

156

de Soldevila va coexistir amb altra visió lligada al catalanisme huitcentista de la qual partia Ernest Moliné i Brasés, seguida posteriorment per autors com Víctor Ferro o Joan Reglà19. Així doncs, en general podem dir que dues han sigut les postures predominants de la historiografia envers aquest document. Per un costat estan aquells que consideren el document com una mostra de la submissió posterior a la desfeta dels austriacistes. Per altre costat trobem els qui defenen que es tracta d’unes exigències formals, amb un to semblant al d’altres demandes de l’època i un precedent clar de les demandes posteriors realitzades pels catalans. Entre els primers autors, amb Soldevila al capdavant, trobem aquells que consideren que els autors del memorial són notables que defensen les institucions antigues i, per tant, serien unes demandes “contràries a la modernitat”. A més, s'afirma que la dimensió política catalana del segle XVIII només podia presentar-se a l’àmbit privat de l’esfera econòmica (com els negocis, en els quals la burgesia catalana ja començava a destacar). Tanmateix, la visió que acabem de descriure s’ha deixat més recentment de banda per ressaltar el fil continuador d’unes demandes que s’iniciarien ja al segle XVIII i que podríem rastrejar fins l’actualitat. Segons la nova visió, el que pretendria el memorial era, parafrasejant Ramon Grau, superar la concepció patrimonial de la Monarquia per crear un Estat modern, basat en una constitució inviolable 20 . Es tracta d’una visió que reprén alguns postulats de l’obra d’Ernest Moliné i Brasés, destacant autors com Ernest Lluch i els seus seguidors. També en la mateixa línia, Josep A. Gonzàlez Casanova considera que en bona mesura aquell memorial pot considerarse l’inici d’una estratègia que després seguiria el catalanisme polític a finals del segle XIX, l’estratègia “d’organitzar en Estats tots els antics regnes o

regions i crear-ne un altre a tot el territori espanyol”21. A més, el Memorial no reclama l’abolició dels decrets de la Nova Planta sinó una revisió dels mateixos, és a dir, pretenia crear un Estat nou partint des de la base dels decrets de Nova Planta, “reinterpretant la voluntat inicial de Felip V”, en paraules de Ramon Grau22. 3. Conclusions En conclusió, el Memorial de Greuges, redactat el 1760 a Barcelona i ratificat posteriorment per les altres capitals de l’antiga Corona d’Aragó, es pot considerar com la culminació d’una sèrie de reclamacions i protestes, un document que s’insereix dins d’un context en què les insatisfaccions eren múltiples, el que possibilità el lliurament d’un document d’aquestes característiques. Allò que destaca del document és la voluntat mostrada pels signants de participar en l’administració de l’Estat i decidir-hi la forma d’aquest. Una forma que, si bé es basa en l’organització històrica, també enuncia tocs de modernitat. És una mirada al passat per a una construcció de futur. El document afirma la voluntat de reconstruir l’organització històrica a partir de les bases jurídiques dels decrets de la Nova Planta, demanant, a més, participació en l’Estat i equitat respecte els altres territoris que configuren la monarquia. A més a més, el document pot considerar-se un precedent de les reivindicacions catalanistes posteriors, de fet, la seua influència en el Memorial de Greuges de 1885 resulta notable23. És a dir, el Memorial de Greuges de 1760 ens mostra que la submissió dels antics súbdits de la Corona d’Aragó no fou total sinó que aquests no oblidaren el seu passat jurídico-administratiu, i que, a més, empraren 21

GONZÀLEZ CASANOVA, J. A., “Estudi...”, p. 18. GRAU I FERNÁNDEZ, R., “A l’entorn del memorial...”, p. 64. 23 Vegeu al respecte GONZÀLEZ CASANOVA, J. A., “Estudi...”; i GRAU I FERNÁNDEZ, R., “A l’entorn del memorial...”, pp. 59-64. 22

19 20

GRAU I FERNÁNDEZ, R., “A l’entorn del memorial...”, p. 61. Ibid., p. 63.

Edició Especial (2013-2017)

157

els canals que tenien a la seua disposició per a reivindicar-lo. 4. Bibliografia Belenguer, E. (coord.), Història del País Valencià. L’època Borbònica fins a la crisi de l’Antic Règim, Barcelona, Edicions 62, 1990. CASTELLA I RIERA, A. (coord.), Projectes i memorials. Segles XVIII i XIX, 7, 1990. FUSTER, J., Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62, 2005 (Ed. original, 1962).

Edició Especial (2013-2017)

GRAU I FERNÁNDEZ, R., “A l’entorn del memorial de greuges de 1760. Perspectives sobre la cultura política setcentista”. L' Avenç: Revista de història i cultura, 275, 2002, pp. 59-64. MOREU REY, E., El Memorial de Greuges del 1760, Barcelona, Mediterrània Edicions, 1968. PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La Fi del Regne de València, València, Edicions 3 i 4, 2008.

158

Els gitanos a l’època moderna Júlia Jordà Gisbert jordagisbertj@gmail.com Com citar aquest article: JORDÀ GISBERT, J., “Els gitanos a l’època moderna”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 159-163. ISSNe: 2530-4232

Resum: Breu repàs sobre la història de l’ètnia gitana a l’Europa Moderna i la seua arribada a la Península Ibèrica, així com de la legislació envers d’aquests durant el període. Primerament abordarem el tractament que van rebre dels Àustries al Regne de València, i de les condemnes d’aquests fetes per la Inquisició espanyola. Finalment, s’abraçarà l’actuació dels Borbons al conjunt de la Monarquia Hispànica, i el preu que els gitanos hagueren de pagar en les diverses èpoques pel fet de ser-ho.

gitanos espanyols fets a partir de documentació de la Inquisició 3 , i en darrer lloc, l’hispanista Bernard Leblon, autor de Los gitanos en España. El precio y el valor de la diferencia4.

Paraules Clau: gitanos, Àustries, Borbons, Inquisició.

Campament de gitanos amb carros. Pintura de V. Van Gogh, 1888. Museé d’Orsay.

Els gitanos arribaren a la Península Ibèrica entorn l’any 1427, després d’un llarg desplaçament per Europa i el Nord d’Àfrica des del seu lloc d’origen, el Nord Oest de l’Índia. Des d’ací sortiren per causes encara desconegudes, possiblement durant les convulsions originades per les hosts de Genguis Khan. Són diversos els antropòlegs i sociòlegs que han estudiat les migracions i comportaments d’aquesta ètnia, però entre els historiadors podem ressaltar a J. P. Clébert1, així com Sebastián García Martínez, pioner en estudiar els gitanos en l’àmbit valencià davall el govern dels Àustries2. Aquest tema també ha interessat a la historiadora Mª Helena Sánchez Ortega, la qual té diversos estudis sobre els

L’arribada dels gitanos a la península, té –com afirma Mª Helena Sánchez-un ambient optimista, ja que foren acollits pels reis amb gran benevolència, tot autoritzant-los a circular lliurement per les corones d’Aragó i Castella. La cultura gitana d’Antic Règim estava basada en el camp, i es movien al voltant d’aldees rurals de manera itinerant. A més a més, aquesta ètnia es caracteritzava per la transmissió oral i la cultura àgrafa, i pel seu interès per la música. En un primer moment, com hem dit, se’ls acollí bé a tota Europa, però aquest període deixà pas a una actitud

CLÉBERT, J.P., Los gitanos, Barcelona, Aymá, 1965. GARCÍA MARTINEZ, S., “Otra minoría marginada: los gitanos en Valencia bajo los Austrias”. Primer Congreso de Historia del País Valenciano (Valencia, 1971), vol. III, 1976, pp. 251-270. 2

Edició Especial (2013-2017)

SÁNCHEZ ORTEGA, Mª H., Los gitanos españoles. El periodo borbónico, Madrid, Castellote editor, 1977; SÁNCHEZ ORTEGA, Mª H., La Inquisición y los gitanos, Madrid, Taurus, 1988. 4 LEBLON, B., Los gitanos en España. El precio y el valor de la diferencia, Barcelona, Gedisa, 1987.

159

força distinta. Al 1499 els Reis Catòlics decretaren l’expulsió de tots aquells que mancaren d’ofici i senyor, amb dures penalitzacions si no es complia la llei. Aquestes anaven des dels assots i la presó fins a l’esclavitud. Aquest canvi d’actitud dels governants només s’entén fent al·lusió a les protestes del regne i el malestar social produït en la convivència 5 , que resumeix Sebastián García Martínez en aquestes línies:

Tanmateix, les successives expulsions no tingueren en ells l’efecte que sí experimentaren els grups ja citats, i tot i que progressivament esdevingueren sedentaris i s’evangelitzaren, encara avui en dia s’estudia la seua integració. Al voltant d’ells s’ha creat una llegenda negra que podem trobar en els diversos escrits de l’època, tant literaris com polítics, i que alguns historiadors actualment tracten de desmentir.

“En el nada envidiable marco que la sociedad española y la monarquía habsburguesa reservaron para los disidentes de toda laya, los gitanos ocuparon, dadas sus características, una posición singular. Temidos como bandoleros, pero sin el aura de popularidad que despertaron ciertos forajidos; sospechosos en cualquier circunstancia, al igual que los conversos; indeseables como los vagabundos; odiados tanto o más que los franceses […] radicalmente inasimilables como los moriscos; tachados siempre de mendigos, ladrones, tramposos, bribones, irreligiosos, amancebados y en ocasiones incestuosos, asesinos y hasta antropófagos, los gitanos no llegaron, en definitiva a integrarse en una sociedad que les marginó de continuo y los persiguió con saña”6.

El Regne de València, com explica Sebastián García Martínez, a causa de la seua configuració geogràfica i política, fou un dels indrets més freqüentats pels gitanos. Les repetides mesures contra aquesta ètnia, i sobretot les referents a la seua expulsió, només tingueren una eficàcia limitada, i passat un temps, les famílies gitanes tornaven a recórrer el territori valencià, així com passava a altres indrets de la Península. A partir de la documentació que estudia dit autor podem veure les acusacions que es repeteixen sobre els delictes dels gitanos a València, que van des de robatoris a la blasfèmia, i que sempre estan relacionats amb el seu caràcter nòmada, de “gentes de mal vivir, ociosas, vagabundas e incontroladas, atávicamente predispuestas a dañar”8.

Les darreries del segle XV significaren una transició de les polítiques de benevolència ja citades, a una posició dura que resultaria irreversible. Els Àustries agreujaren les mesures de força contra els gitanos progressivament, però no solucionaren el problema, que continuava en termes semblants a l’arribada dels Borbons. Bernard Leblon tracta d’estudiar aquesta problemàtica en el seu llibre ja citat, amb un subtítol molt esclaridor: “el precio y el valor de la diferencia” 7 . Com els moriscos o els jueus, els gitanos visqueren en la marginalitat, pel seu mode de vida nòmada i la seua resistència a ser evangelitzats.

Els xiquets gitanos, d’August Von Pettenkonfen. Museu de l’Hermitatge.

SÁNCHEZ ORTEGA, Mª H., La Inquisición..., pp. 13-14. GARCÍA MARTINEZ, S., “Otra minoría marginada...”, p. 251. 7 LEBLON, B., Los gitanos... 6

Edició Especial (2013-2017)

GARCÍA MARTINEZ, S., “Otra minoría marginada...”, p. 252.

160

En les diverses fonts es mostra la insistència d’evitar apropaments amb els moriscos, i en les denúncies se’ls acusa de manera semblant als bandolers, amb la diferència que en compte d’acusar a persones, s’acusa als gitanos en general. Com afirma García Martínez, el seu àmbit d’actuació fou majoritàriament l’interior del País Valencià, prop de les fronteres amb els regnes limítrofs, tot i que en ocasions també es donaren en zones urbanes9. La legislació persecutòria al País Valencià començà a les Corts de Montsó de 1547, presidides pel príncep Felip –el futur Felip II de la Monarquia Hispànica-, en absència de l’Emperador. Les correries dels grups de gitanos pel regne eren constants, cosa que féu que els braços reial i eclesiàstic promulgaren un acte de cort en què es demanava que els anomenats bomians foren “bandejats del dit Regne de València”. Aquesta actitud antigitana cresqué durant el regnat de Felip II, cosa que es palesa en les dues corts valencianes que reuní el monarca. En les primeres, celebrades a Montsó al 1564, el braç militar s’afegí a l’acte de cort i l’estranyament dels gitanos esdevingué fur. En les darreres corts celebrades al 1585, els tres braços perfeccionaren el fur, demanant l’expulsió dels gitanos mitjançant un ban, i amb termes peremptoris de trenta dies i greus càstigs. No obstant, aquest fur exceptuava als bomians sedentaris, tot i que davall d’algunes condicions10. Aquesta persecució i repressió sistemàtica no fou, tanmateix, exclusiva del Regne de València. Situacions semblants es visqueren en els diversos regnes de la Monarquia Hispànica, com Navarra –on dugueren a terme una activitat legislativa semblant contra aquesta minoria-, Castella -on abordarien una i una altra vegada la qüestió gitana amb escassos resultats en la pràctica- o Portugal després de la seua annexió. 9

Ibid. Ibid., pp. 253-255.

Edició Especial (2013-2017)

Pel que fa al cas que a nosaltres ens ateny, com explica García Martínez, al 1607, en vespres de l’expulsió dels moriscos, el marqués de Caracena decretà l’expulsió dels gitanos del regne, sense excepció, en un termini de trenta dies. Després del despoblament de 1609, les tribus gitanes refluïren sobre el País Valencià, provocant una crida del duc de Feria semblant a la de Caracena però reduint l’eixida al termini de quinze dies. Per entendre el malestar social del moment és representatiu el memorial que les corts de Madrid publicaven al 1610, en què afirmaven sobre els gitanos: “sin comparación exceden a los moriscos, porque en no ser cristiano les imitan y en robar les ganan”11. Les repetitives disposicions repressives i decrets d’expulsió fan evident que en tots els regnes de la Monarquia Hispànica tingueren escassa efectivitat davant de la constant mobilitat de les tribus gitanes i la seua capacitat d’infiltració. Com afirma García Martínez, tot indica que en època de Felip IV no hi hagué variacions rellevants. Així i tot continuaren les crides dels virreis i les queixes de l’opinió pública a l’Audiència. El que més crida l’atenció és la imputació durant aquest període de delictes semblants als del bandolerisme. Als anys quaranta el País Valencià vivia una situació crítica per l’auge del bandidatge, l’impacte de la revolució catalana i greus tensions polítiques entorn a la insaculació. Aquesta conjuntura propicià les correries dels grups de bomians, cosa que desembocà en el ban públic del virrei, el comte d’Orpesa, pel qual desterrava de nou als gitanos12. La intolerància de la societat cap aquesta minoria continuà durant el regnat de Carles II, especialment contra aquells que pretenien establir-se en 11

Ibid., pp. 257-259. Ibid., pp. 260-261. Duarte Fernándo Álvarez de Toledo, comte d’Orpesa, entre d’altres títols nobiliaris. Virrei de València entre 1645-1650. 12

161

determinats llocs. Tot i que no es reuniren corts valencianes després del 1645, la línia repressiva oficial i l’actitud intolerant de la societat continuà en la tònica habitual. Així, la crida publicada pel marqués de Leganés al 1666, anul·lava els permisos d’assentament i expulsava per enèsima vegada els bomians del País Valencià. No obstant això, hi havia algunes famílies que circulaven pel territori amb reials ordres per habitar en ell. El 7 de setembre del 1684, la Junta declarà contrafur el fet que pul·lularen per la ciutat i el regne gitanos, i acordà notificar-ho al virrei perquè posara remei en deu dies si volia evitar que acudira a l’ambaixada de Carles II13. Tot i que el contrafur no prosperà, la declaració i notificació de la Junta havien sigut suficients per tal que el virrei es veiera obligat a realitzar pràcticament el que volien els electes, fent una nova crida14. Malgrat tots els intents d’expulsió, la qüestió gitana no havia conclòs al Regne de València, ja que un nou virrei, el marqués de Castel Rodrigo, proposava que els gitanos foren confinats en illes a fi que no pogueren tornar tan fàcilment 15. Aquest projecte no fou acceptat pel Consell d’Aragó, però una reial ordre de gener del 1695 indicava al virrei que desterrara als bomians, castigant-los jurídicament i econòmica, tot posant punt i seguit a la intolerància dels estaments contra els gitanos errants i també als que havien intentat integrar-se en la societat. La legislació sobre els gitanos en el període borbònic ha estat estudiada per Sánchez Ortega16, tot centrantse més en els regnes de Castella i Navarra. De qualsevol manera, els gitanos continuaren les seues correries pels regnes de la Monarquia Hispànica malgrat la voluntat d’expulsió de les autoritats. Les diverses causes i la Pragmàtica de 1708 mostren la 13

Pedro José de Silva, comte de Cifuentes. Virrei de València entre 1683-1688. 14 Ibid., pp. 262-264. 15 Carlos Homo-Dei Lasso de la Vega, marquès de Castel Rodrigo, entre d’altres títols nobiliaris. Virrei de València entre 1691-1696. 16 SÁNCHEZ ORTEGA, Mª H., Los gitanos españoles..., pp. 83 i ss. Edició Especial (2013-2017)

irreductibilitat dels membres als quals es dirigeix i assenyala la seua presència activa en el si de la comunitat paia. Segons la documentació, actuen mitjançant quadrilles per evitar caure en mans de la Inquisició o de la justícia reial. Amb l’inici de la dinastia borbònica i del regnat de Felip V, l’actitud respecte dels gitanos no té a penes rellevància, i el nou rei es limitarà a seguir la política heretada dels seus antecessors respecte del tema que ens ateny. Tanmateix, el primer rei Borbó es distingeix per un desig de tímida assimilació, segons Sánchez Ortega, a base de repartir la població gitana en determinats llocs que s’estableixen en les pragmàtiques que publica durant el seu regnat. Aquestes pragmàtiques no tindran l’efecte desitjat i produiran en alguns casos la destrucció de l’assentament d’una part de la minoria. Entre les ciutats on haurien de viure es troba Castelló de la Plana. Les diverses pragmàtiques que se succeiran durant el regnat de Felip V posaran èmfasi en el procés de sedentarisme de l’ètnia gitana17. El seu successor, Ferran VI, manifestarà clares intencions per a donar per acabat definitivament el problema gitano, amb una política més dràstica. Els textos que es refereixen a l’ordre de 1749 parlen de l’”extinció” dels gitanos, o almenys, del problema. L’actuació de la Corona, com explica l’autora ja citada, fou cruel, ja que d’acord amb l’ordre del 30 de juliol de 1749, foren enviats a presidis, arsenals i mines. Immediatament es veié la impossibilitat de mantindre’ls en aquestes condicions, i les nombroses al·legacions d’innocència féu que fora necessari posar-los en llibertat. Per tant, la suposada “extinció” obtingué el mateix fracàs que totes les pragmàtiques anteriors, però no per això es deixaren de fer prohibicions contra aquesta minoria –no podien treballar en fires, i el temps durant el qual abandonaren els pobles de la seua residència seria limitat- amb dures penes contra els qui no complien 17

Ibid., pp. 115 i ss.

162

la llei. Caldrà esperar fins al regnat de Carles III per al canvi de procediment de la Corona amb els gitanos18. Amb el nou monarca, per primera vegada trobarem una actuació a favor d’aquesta minoria. Carles III considera la qüestió gitana com un problema més dins del seu regnat i no com a quelcom marginal. La legislació adquirirà noves característiques molt significatives, i tot i que replega la tradició de totes les normes assimilatòries anteriors, fou molt elaborada, i es modificà l’aparell burocràtic pera posar-la en pràctica. Aquestes mesures, segons l’opinió general suposaren una notable millora, però donaren lloc a una nova actitud i situació de la comunitat gitana. Les dificultats amb què topà la nova legislació en la pràctica no foren menors que les anteriors. Segons Sánchez Ortega la Pragmàtica de Carles III fou el colofó de la línia d’assimilació que comença a suggerir l’administració dels Borbons. Tanmateix, els gitanos continuaran sent perseguits primer per la “ley de vagos y maleantes” i després per la de perillositat social19.

LEBLON, B., Los gitanos en España. El precio y el valor de la diferencia, Barcelona, Gedisa, 1987. SÁNCHEZ ORTEGA, Mª H., Los gitanos españoles. El período borbónico, Madrid, Castellote editor, 1977. SÁNCHEZ ORTEGA, Mª H., La Inquisición y los gitanos, Madrid, Taurus, 1988.

En conclusió, després de tres segles de marginalitat, persecució i repressió contra els gitanos, la successió de lleis repressives d’època moderna, se sustentaren en la llegenda negra sobre els gitanos, que avui en dia els historiadors tracten de desmentir, a la llum de nous estudis i noves matisacions. 1. Bibliografia CLEBERT, Los gitanos, Barcelona, Aymá, 1965. GARCÍA MARTINEZ, S., “Otra minoría marginada: los gitanos en Valencia bajo los Austrias”. Primer Congreso de Historia del País Valenciano (Valencia, 1971), vol. III, 1976, pp. 251-270.

18 19

Ibid., pp. 209 i ss. Ibid., pp. 279 i ss.

Edició Especial (2013-2017)

163

La resposta a l’abolició dels furs valencians Mireia Bañuls Escrivà mireiabaesc@gmail.com Com citar aquest article: BAÑULS ESCRIVÀ, M., “La resposta a l’abolició dels furs valencians”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 164-168. ISSNe: 2530-4232

Resum: S’aborda la resposta social que va donar-se a partir de l’abolició dels furs valencians i la consegüent aplicació de la Nova Planta de Govern al Regne de València, a partir d’un estat de la qüestió sobre aquest tema des dels primers estudis fins l’actualitat. Paraules Clau: furs, abolició, Nova Planta, Borbó, austríac, Almansa El conflicte successori que va iniciar-se al 1701 i que va acabar amb la desfeta d’Almansa de l’exèrcit de l’arxiduc Carles d’Àustria per part de les tropes de Felip d’Anjou, ha sigut i és actualment un tema d’estudi important. Les conseqüències d’aquest conflicte comportaren un canvi radical dins la societat valenciana tant pel que fa a la política, la fiscalitat o la societat, com és l’objectiu d’aquest article. El nou statu quo que s’encetava amb l’aplicació de la Nova Planta de Govern desmantellà el règim constitucional valencià, dels Furs i també el dret civil. Malgrat això, la guerra no acabà el 25 d’abril de 1707, sinó que el conflicte continuà fins al 1714. Els borbònics proveïren de guarnicions militars totes les poblacions valencianes, militaritzant el territori valencià per aconseguir el seu control. Caldria destacar la resistència de moltes poblacions que intentaren fer front a la nova situació social que se’ls avenia. El període que transcorre fins a 1714, estarà caracteritzat per una dura repressió social, una forta

Edició Especial (2013-2017)

ofensiva fiscal o una actitud de desconfiança cap als valencians i la seua classe política1. El Decret d’abolició dels Furs del 29 de juny de 1707, va posar en marxa una sèrie d’iniciatives que es tradueixen en un malestar social patent dins de la societat valenciana, que demanava la restauració de la llei foral. Amb el desmantellament d’aquest sistema, i amb ell la Junta d’Electes d’Estaments i les Juntes d’Estaments, va comportar que fos la Ciutat l’encarregada de recollir les demandes dels valencians. El nou govern de la Ciutat, compost per borbònics, va mostrar una inestabilitat que anava fent-se patent tal i com anaven passant els anys posteriors al 1707. Les noves autoritats intentaren pal·liar el descontent, però aquest ja es denota amb la primera reivindicació, just en saber el contingut del Decret al 1707. Aquestes protestes continuen fins al 1760, i a més, cal afegir la resistència armada i hostatge dels miquelets contra el bàndol filipista2. Pel que fa als estudis que s’han realitzat, els primers apareixen a partir dels anys seixanta del segle XX amb un article de Pedro Pérez Puchal 3 , el qual, malgrat que marca algunes incerteses a causa de la manca d’estudis anteriors, no deixa de ser innovador. Cal afegir que anteriorment si hi ha l’estudi de Pedro Voltes Bou 4 , però referent de manera general a la 1

PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València, València, Edicions 3 i 4, 2008, p. 599. 2 Ibid., pp. 620-622. 3 PÉREZ PUCHAL, P., “La abolición de los Fueros de Valencia y la Nueva Planta”. Saitabi, XII, 1962, pp.179-199. 4 VOLTES BOU, Pedro, “Felipe V y los fueros de la Corona de Aragón”. Revista de Estudios Políticos, 84, 1955, pp. 97-120.

164

Corona d’Aragó. Amb tot, Pérez Puchal ja fa cinc cèntims dels canvis que es donaren, i des d’una postura molt crítica qüestiona els arguments que acompanyen el decret d’abolició. També li dóna importància a l’extinció del dret civil valencià, però es troben incerteses en dir que el sentiment dels valencians no era tant fort com en altres territoris de la Corona d’Aragó. Aquest estudi inicial de Pérez Puchal fa referència a l’extinció del dret privat valencià, i recull les iniciatives valencianes per reivindicar la seva devolució, ja que València fou l’únic territori de la Corona d’Aragó que, acabada la guerra, no va recuperar la seva legislació civil privativa. Assenyala les diferents reivindicacions, les quals no foren contestades satisfactòriament, i li atribueix aquest resultat a que el sentiment de tradició foral no era tant fort com a la resta de territoris de la Corona d’Aragó, i afegeix que València no havia tingut temps per prendre’ls estima5. Els estudis que segueix a aquest primer treball ja es fan ressò de la importància del fet de l’abolició; encara que, malgrat les limitacions cal reconèixer la importància d’abordar un estudi sobre un dels fets més transcendentals de la història valenciana, com és el pas del govern pactista a un absolutista6. 7

Dins els primers estudis, Mariano Peset feu un recorregut pels escrits contemporanis sobre la situació que creà el Decret d’Abolició dels Furs i la resposta de descontent que tingué per part de la població. El primer que es ressalta és el tractament diferent que va tenir el Regne de València amb la resta dels territoris de la Corona d’Aragó, ja que va 5

PÉREZ PUCHAL, P., “La abolición...”, pp. 194-198. El terme pactisme dins la Corona d’Aragó va estar la base de les relacions entre la monarquia i els seus súbdits. Aquest era aplicat mitjançant el mecanisme constitucional, que en el cas del Regne de València era el dels Furs. 7 PESET REIG, M., “Notas sobre la abolición de los Fueros de Valencia”. Anuario de Historia del Derecho Español, XLII, 1972, pp. 657-715. 6

Edició Especial (2013-2017)

perdre el dret civil. Aquest era el que regulava les relacions entre particulars, com podien ser els matrimonis; el règim matrimonial de separació dels béns, què a Castella eren les ganancials; o el règim testamentari, el qual es podia repartir i a Castella queia sobre el fill legítim. Convé subratllar que fou el rei qui sense més motiu, va justificar l’abolició dels Furs valencians i el dret civil, fent ús de l’argument de la rebel·lió general. A tot açò, els valencians elevaren una resposta a la decisió del rei, traduïda en un Memorial a Felip V demanant la devolució dels Furs. El Memorial fou redactat per Pere Lluís Blanquer i José Ortí, i havia de reconèixer-se la fidelitat de la major part dels valencians, almenys dels més il·lustres. També, que no havia existit rebel·lió a València, sinó que la rebel·lió venia ja impregnada dins la societat valenciana davant les tensions socials que patien els seus estaments. Aquestes es manifesten en moments de gran tensió com fou la Segona Germania al 1693, amb un transfons social que es mantindria al llarg del segle XVIII. A més, cal afegir la divisió social en que es trobaria el poble, més a prop de l’arxiduc Carles, i que també duia impregnat un sentiment d’enemistat amb els francesos8. Anys més tard, al 1713, un nebot d’Ortí, J.V. Ortí Mayor, escrigué Manifiesto de que no hubo rebelión en Valencia en los sucesos del año 1705 y los siguientes, on es diu que queda supèrflua la prova de la demostració que València s’havia rebel·lat. A més, el nebot d’Ortí defensa que els antics privilegis dels que gaudia el regne foren guanyats amb sang i esforços dels seus reis. També anomena al seu oncle i al seu company Blanquer pel seu Memorial anterior on es demana la tornada dels Furs municipals i de l’antic govern de la Ciutat9.

8 9

Ibid., pp. 633-664. Ibid., pp. 666-667.

165

Malgrat aquestes accions d’empresonament dels artífexs del primer memorial, la classe política borbònica tractà d’aprofitar les possibilitats que se li presentaren en els anys posteriors, tal i com s’anaren implantant les reformes. A més, trobem altres iniciatives com la Reial Cèdula de 1710 i el Memorial de 1719; aquest últim tingué primerament una resposta positiva, però finalment no tingué cap efecte. Ací, Peset recau en la possibilitat de que foren alguns valencians els que mostrarien poc interès en la recuperació dels Furs, cosa que enllaça amb la classe dirigent castellana que controlava la major part del poder polític i institucional, especialment l’Audiència, que era l’encarregada de dictaminar quins Furs eren els que es podien reposar i quins no per limitar el poder del rei10.

polític i de la forta pressió fiscal que va suposar la substitució de la fiscalitat foral per la castellana12.

La perspectiva de la resposta valenciana a la supressió del sistema pactista s’ha ampliat amb els estudis de Carme Pérez Aparicio11, qui ha partit de l’estudi de la resposta social a través del fenomen dels miquelets i dels nous intents de rebel·lió.

Carme Pérez Aparicio14 fa una ampliació de totes les reivindicacions que hi hagueren, aportant nova informació al que s’ha vist anteriorment. És la Ciutat, la que per aconseguir els seus propòsits, es feu valdre de personatges rellevants com el duc de Vendôme, qui al 1712 va intercedir davant el rei pels valencians. Al 1715, la revolta de Peníscola donà resposta a l’abusiu sistema fiscal, malgrat haver sigut l’única població que no va estar mai baix domini austracista i que la seva fidelitat havia estat recompensada amb el vot en les Corts de Castella.

Pel que fa als miquelets, foren tropes voluntàries que estaven al servei del bàndol austriacista durant la guerra. Aquests participaren activament en el conflicte, i molts d’ells es refugiaren en fortaleses o es sumaren a la resistència armada allà on pogueren posar fre a les accions de l’exèrcit borbònic. Aquests constituïen un moviment ja conegut a la Corona d’Aragó. Cal destacar l’important nombre de voluntaris catalans per a reforçar la lluita contra l’enemic borbònic. L’augment del nombre de miquelets va tenir lloc durant els primers anys de la Nova Planta, com a conseqüència del fort descontent

Ibid., pp. 682-693. PÉREZ APARICIO, C., “La respuesta de los valencianos a la abolición de los Fueros”. La sociedad española tras la abolición de los Fueros, València, 2009, pp. 161-192; Id., “La respuesta valenciana a la abolición de los Fueros: los migueletes”. Estudis. Revista de Historia Moderna, 37, 2011, pp. 391-410.

Aquesta resposta al govern borbònic contra la dissidència armada fou duríssima i definida com a delit de lesa majestad. D’entrada, eren condemnats a pena de mort en ser sorpresos amb armes, tot seguint unes normes que foren dictades al 1707. Els detinguts no eren jutjats en cap tribunal, i es procedia a la seva excussió de manera immediata; molts foren duts al seu lloc d’origen per a ser executats allí. Aquestes penes, es suavitzaran a partir de 1709 amb una oferta de perdó del 3 d’agost d’aquest any; també al 1710 s’introduí el poder redimir el seus delits en companyies destinades a la persecució dels seus propis companys, encara que aquesta mesura no tingué molta eficàcia13.

A partir de 1718-1719 es denoten nous aires d’esperança, i és per això que al 1719 s’elaborà un Memorial per a sol·licitar el dret civil. El monarca es va es va mostrar favorable a la petició en un primer moment, però de nou l’Audiència va frenar els propòsits que es tenien. Dos anys més tard, al 1721, la Ciutat demanà que s’agilitzara l’execució del Reial Despatx sobre la devolució de les Lleis Municipals. Felip V obrí un termini de dues setmanes perquè

Edició Especial (2013-2017)

Ibid., pp. 391-398. Ibid., 409-410. 14 PÉREZ APARICIO, C., “La respuesta de los valencianos...”, pp. 161 i ss. 13

166

l’Audiència valenciana fera un informe; però no va tenir cap resultat15. Amb la signatura de la Pau de Viena entre Felip V i l’emperador Carles IV el 1725, apareix de nou l’esperança de la devolució dels Furs. És aleshores quan es troben aires a favor del retorn de la casa d’Àustria, ja que es va fer córrer el rumor de la possible recuperació de les antigues lleis. Els austracistes no desistiren amb les seves reivindicacions sistema pactista, i de nou reivindicaren a Felip V la retornar dels Furs que no fossin contraris a la seva potestat. Malgrat les fracassades demandes, al 1731 apareix una nova oportunitat amb motiu del viatge del príncep Carles a València. La Ciutat va voler utilitzar com a mediador al comte de Santisteban i Cocentaina, però en no haver cap resposta es va mantenir oberta la petició fins al 1734, any en que la Ciutat va buscar la mediació del comte de Campoflorido, i s’allargà de nou fins al 1739, però mai sense cap resposta16. València no va acceptar tant fàcilment la pèrdua dels seus Furs, i és per això que es va tractar de amb tanta freqüència la devolució. Tal i com hem vist sempre hi havia alguns interessos que ficaven tanques per paralitzar qualsevol intent. Al 1760, el regidor de la Ciutat de València, Pere Lluís Sànchez, demanà que els diputats del regne anaren a Madrid a les Corts per a jurar com a rei a Carles III, i intentar recuperar el dret privat. Malgrat la seva aprovació per majoria, va quedar-se en una proposta a nivell intern i sense major transcendència17.

Al mateix any18, les quatre capitals dels antics regnes presentaren un Memorial a Carles III, on es reivindicava l’antic sistema pactista que havia sigut suprimit per Felip V, i s’assenyalava que la uniformització i centralització era el que havia dut tots els mals a la monarquia. L’aplicació de les lleis castellanes, amb la desconeixença per part dels nous càrrecs polítics de les realitats dels regnes de la Corona d’Aragó, els havia dut a no discernir quines lleis havien de mantenir-se i quines modificar. Els resultats havien sigut merament negatius, ja que en el cas municipal, l’antic sistema de sorteig dels càrrecs havia sigut substituït per un de vitalici. A més, havien vist retallades les seves competències, que havien quedat absorbides pel govern central. Al mateix temps, els habitants de la Corona d’Aragó eren víctimes d’una discriminació pel que fa a l’ocupació de càrrecs a favor dels castellans, cosa que vulnerava l’objectiu de Felip V d’igualar als habitants d’ambdues corones19. Per altre banda, la Ciutat de València al 1766 va elaborar el memoràndum-representació del 15 de març de 1766 amb una sèrie de punts carregats d’una forta preocupació política i cultural. Entre les raons trobem que la castellanització dels càrrecs comportava una decadència dels estudis universitaris valencians i de l’estudi de les lleis forals valencianes. Caldria afegir també la desconeixença de la llengua, cosa que representava un obstacle per als foranis, tant en la jurisprudència foral com per ser la via de comunicació oral corrent entre la gent20. El repudiament a la nova situació política apareix tant de forma explícita com implícita dins la societat valenciana. Hi ha el cas de l’Església valenciana, la qual va veure’s afectada per la política punitiva des del punt de vista fiscal i la repressió del clergat

Ibid., pp. 185-187. 16 Ibid., p. 188. 17 PALOP RAMOS, J. M., “Centalismo borbónico y reivindicaciones políticas en la Valencia del setecientos. El caso de 1760”. DD.AA., Homenaje al Dr. Juan Reglà Campistol, vol. 2, València, Universitat de València, 1975, pps. 65-77. Edició Especial (2013-2017)

18 Ibid., pp. 72-75; PÉREZ APARICIO, C., “La respuesta de los valencianos...”, pp 189-190. 19 Ibid. 20 PALOP RAMOS, J. M., “Centalismo borbónico...”, pp. 74-75.

167

austracista. Així com també, la protesta davant la nova fiscalitat de les alcabalas i cientos21, i la de la reducció del 5 al 3 per cent en els rèdits dels cens. A més, com hem vist, les notòries reivindicacions del dret civil valencià a partir de la implantació del dret civil castellà, comportaren canvis molt importants com és el cas del règim matrimonial o la transmissió de l’herència22. 1. Conclusions Per concloure, podem apuntar que l’abolició dels Furs valencians significà la fi del Regne de València, amb la qual cosa passaria a ser una província més dins la Monarquia Hispànica. A partir d’ara havia de regir-se per les lleis, pràctiques i costums de Castella, quedant suprimit el corpus legislatiu amb el que comptava des de la seva fundació. Dins les manifestacions dels valencians, hi ha les del dret privat valencià, el qual mai fou recuperat, per contra dels altres territoris de la Corona d’Aragó. També les continues reivindicacions de la Ciutat per recuperar els Furs i per frenar la progressiva castellanització de les institucions i dels càrrecs, cosa que anava acompanyada de la relegació del valencià a un segon terme, i també la pèrdua de l’autonomia fiscal i administrativa dràstica de les seves competències, entre altres. L’ocupació dels càrrecs per castellans, desconeixedors de la llengua i lleis valencianes, va comportar un desinterès total per donar resposta a les peticions dels valencians. És per això que l’Audiència no va mai respondre a ninguna de les peticions.

ho recull, com també amb la resposta armada per part dels miquelets. És per això que ambdós manifestacions mostren que València no va perdre mai l’estima per les seves lleis, pràctiques i costums que havien regit al regne des de la seva fundació pel rei Jaume I. 2. Bibliografia GIMÉNEZ LÓPEZ, E., Felipe V y los valencianos, València, Tirant Humanidades, 2011. PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València, València, Edicions 3 i 4, 2008. PÉREZ APARICIO, C., “La respuesta de los valencianos a la abolición de los Fueros”. La sociedad española tras la abolición de los Fueros, València, 2009, pp. 161-192. PÉREZ APARICIO, C., “La respuesta valenciana a la abolición de los Fueros: los migueletes”. Estudis. Revista de Historia Moderna, 37, 2011, pp. 391-410. PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València, València, Edicions 3 i 4, 2008. PÉREZ PUCHAL, P., “La abolición de los Fueros de Valencia y la Nueva Planta”.Saitabi, XII, 1962, pp.179-199. VOLTES BOU, Pedro, “Felipe V y los fueros de la Corona de Aragón”. Revista de Estudios Políticos, 84, 1955, pp. 97-120. PALOP RAMOS, J. M., “Centalismo borbónico y reivindicaciones políticas en la Valencia del setecientos. El caso de 1760”. DD.AA, Homenaje al Dr. Juan Reglà Campistol, vol. 2, València, Universitat de València, 1975, pps. 65-77.

Per tant, tota una sèrie de desavinences que comportaren un malestar social que es fa patent amb els escrits analitzats, tant per la Ciutat, qui és la que 21 Aquest era un impost castellà sobre la compra i venda de mercaderies que es cobrava tant dels béns mobles com els immobles, i que consistia en el pagament del 14%, encara que després es rebaixà per les conseqüències de la guerra en un 5%. 22 PÉREZ APARICIO, C., “La respuesta de los valencianos...”, p. 191. Edició Especial (2013-2017)

168

El comerç del fred a les comarques centrals valencianes Àlex Ruano Ferrer alexruanoferrer@gmail.com Com citar aquest article: RUANO FERRER, À., “El comerç del fred a les comarques centrals valencianes”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 169-175. ISSNe: 2530-4232

Resum: En l’actualitat podem accedir fàcilment al fred, però en el passat calgué un complex sistema comercial i de dipòsits que permetera la conservació i transport del fred durant tot l’any. A continuació, analitzem aquesta important activitat econòmica del passat, centrant-nos principalment en les comarques centrals valencianes. Paraules Clau: comerç de gel, Xicoteta Edat de Gel, pous de neu, cava. 1. Introducció Des de fa milers d’anys, els éssers humans hem buscat en la neu una forma de conservar els aliments, curar malalties, refredar begudes, etc. Aquesta tradició, que en occident s’inicià a l’antiguitat, en l’edat mitjana es perdé i fou després reintroduïda pels musulmans. A la Península Ibèrica, és en l’època moderna (entre els segles XVI i XVIII) quan es bastí una important xarxa comercial en relació a la indústria del fred, que perdurà fins a principis del segle passat1. Una conjunció de tres factors afavorí l’aparició i consolidació del comerç de la neu: l’ús terapèutic de la neu, influenciat per la medicina galènica, una gran popularització del consum i unes condicions climàtiques favorables. De la seua activitat ens han quedat nombroses restes arqueològiques: neveres, pous de neu, geleres... 2. El mar climàtic 1

CRUZ OROZCO, J. “El patrimonio del comercio valenciano del frío”. Saitabi, 54, 2004, pp. 201-221, p. 202. Edició Especial (2013-2017)

En la nostra zona, emmarcada en un àrea subtropical mediterrània amb hiverns suaus, el fred cal buscar-lo a la neu acumulada a les muntanyes, però aquest clima no permet que la neu es conserve fins l’estiu excepte en certs llocs. És per això que calgué construir una sèrie de dipòsits per emmagatzemar la neu fins època estival, quan s’enregistrava un major consum2. La majoria dels estudis climàtics disponibles apunten que el període comprés entre finals del segle XVI fins mitjans del XIX es caracteritza per ser més fred i plujós que l’actual. Aquest període es coneix com a Xicoteta Edat del Gel i coincideix, precisament, amb l’auge de l’activitat relacionada amb la neu. A més, cal destacar que el comerç del fred depenia, en última instància, de la quantitat de neu caiguda, que després era emmagatzemada. De fet, segurament fou la facilitat per arreplegar i conservar la neu un dels factors que va animar aquest comerç. De la mateixa manera, el final del comerç de la neu es relaciona amb la fi d’aquest període fred que, finalment, el féu poc rendible front al fred artificial3. 3. El comerç de la neu A finals de l’edat mitjana l’ús de la neu s’havia difós entre la noblesa i les classes altes. Tanmateix, els inicis de l’explotació de la neu ens són poc coneguts i tenim diferents indicis dels seu començament. Es 2

CRUZ OROZCO, J.; SEGURA I MARTÍ, J. Mª., El comercio de la nieve. La red de pozos de nieve en las tierras valencianas, València, Generalitat Valenciana, 1996. p. 22. 3 Ibid., pp. 31-36.

169

considera que fou el valencià Lluís de Castelló o de Castellví, conegut també com Luís de la Nieve, el primer en iniciar la construcció de neveres en terres valencianes a mitjans del segle XVI4. A més, altres documents de finals del segle XVI parlen sobre la construcció de pous de neu a les serres de l’interior valencià (Serra d’Aitana i de Mariola) i moltes ciutats disposen de Capítols relatius a l’abastiment de la neu. Tot açò ens evidencia que l’ús de la neu ja es trobava estés a les nostres terres en aquesta època5.

freqüentment, eren propietaris o copropietaris d’un pou 8 . Aquestes companyies que en un principi tingueren una identitat més familiar evolucionaren cap a un caràcter més capitalista al segle XVIII, com es pot comprovar en l’estudi de José Mallol Ferrándiz sobre la família Picó, una saga de comerciants alacantins que abastien de neu Alacant i Alcoi i que era propietària de pous de neu a Ibi i altres llocs9.

En bona mesura, la popularitat de la neu es degué a una sèrie de condicions que propiciaren l’ús d’aquest recurs: unes àrees de marjals i zones de cultiu d’arròs que afavorien malalties, una orografia muntanyosa on era possible recollir i conservar la neu, ports pesquers que requerien fred per traslladar el peix cap a l’interior, la demanda de begudes fredes...6 Però com es constituí l’estructura que permetia abastir de neu les ciutats i llocs distants dels centres proveïdors? Les autoritats municipals s’interessaren per l’abastiment de neu i arrendaren la seua explotació a particulars, al millor postor. Habitualment, els arrendataris eren persones acabalades, ja que el volum de les finances exigides per poder fer-se càrrec de l’abastiment de neu eren elevades, encara que habitualment l’arrendador deixava l’explotació directa en terceres persones per mantindre el seu prestigi social7. Prompte es constituïren companyies, formades per l’avituallador i els fiadors que,

Reconstrucció dels treballs d’introducció de la neu a l’interior d’una cava. Es poden observar les diferents capes de gel separades per palla d’arròs. Dibux de J. Acosta. Font: http://entrecumbres.wordpress.com.

MARTÍNEZ CANET, R. “Els comerciants de la neu a les comarques centrals valencianes. Ss. XVIII-XIX”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 179-183, pp. 179. 5 CRUZ OROZCO, J.; SEGURA I MARTÍ, J. Mª., El comercio de la nieve..., p. 24. 6 Ibid., p. 36. 7 MALLOL FERRÀNDIZ, J. “L’explotació capitalista del comerç de la neu: la família Picó i els seus negocis”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 149-154, pp. 150. Edició Especial (2013-2017)

En llocs menuts on es produïen nevades, les autoritats municipals no arrendaven de l’abastiment, sinó que s’abastien de neu gràcies al “jornal de vila”, és a dir, una prestació gratuïta i obligatòria que

Ibid. MALLOL FERRÀNDIZ, J., “El comercio de nieve en Alicante durante los ss. XVI-XVII”. Revista de historia moderna: Anales de la Universidad de Alicante, 6-7, 1986/87, pp. 245-254. 9

170

havien de realitzar els veïns 10 . Normalment, els dipòsits d’aquests llocs se situaven prop o dins del poble, com després veurem. En referència a la recollida de la neu, una vegada produïda la nevada els avisadors informaven els treballadors, que proveïts de diverses ferramentes com pales i sacs (també amb cavalleries) arreplegaven la neu dels voltants de la zona, un treball que en ocasions es podia allargar durant dies11. Prèviament a les nevades, la zona pròxima al pou era aplanada i desbrossada per facilitar el treball de recollida. Una vegada acumulada la neu de l’exterior de la nevera, calia introduir-la dins del pou. Açò requeria unes tasques més delicades: s’havia d’aïllar la neu del sòl i de les parets. Per a fer-ho s’utilitzava la palla d’arròs, encara que també es podien utilitzar altres elements vegetals o arena. Una volta estava dins, calia compactar la neu amb els pilons (espècie de morter de fusta), repartint-la uniformement a l’interior del pou per aconseguir el mateix nivell. Aquesta fase era la més dura de totes, per això els seus treballadors rebien un salari major 12 . Quan el pou era ple es tancava i la instal·lació quedava vigilada per un guarda fins que arribara l’època d’extracció. En el cas de les geleres el procés era semblant, encara que aquestes construccions no eren tan profundes i no tenien coberta d’obra, pel que calia construir-ne una cada any.

comprimida. Aquestes barres es recobrien amb palla d’arròs i s’embolicaven en trossos d’estora d’espart. El trasllat es realitzava mitjançant atzembles o carros, generalment per la vesprada. El trajecte normalment es realitzava de nit per evitar que la neu es desfera i quan el viatge s’allargava més d’una nit, pel dia s’intentava estar a zones d’ombra i en llocs frescos, encara que les pèrdues eren considerables, entre un 20 i un 50%13. A partir del darrer terç del segle XIX començà a utilitzar-se ferrocarril per transportar la neu. Quan la neu arribava a la seua destinació final era pesada per calcular els tributs que havia de satisfer (el comerç de la neu estava gravat per nombrosos impostos). Després, la neu era venuda en els llocs que estipulaven els contractes d’arrendament, habitualment en nevateries, llocs proveïts amb sistemes per garantir la preservació del fred (soterranis, pous...)14. Aquest comerç suposava una font d’ingressos complementària per a l’economia de les zones muntanyenques, com podem comprovar en aquests dos extractes de les Observaciones sobre la historia natural de Cavanilles, en referència a Salem i Ibi, respectivament: “No podrian subsistir los vecinos con estos cortos frutos á no ayudarse con la industria de la arrieria, y de recoger la nieve de los montes para el abasto de los pueblos de la comarca”15.

Entre maig i octubre el principal treball era traure la neu, que havia de ser tallada amb serres o es picava i s’introduïa dins d’uns motles de fusta on era

“En invierno, quando la agricultura no necesita tantos brazos, se ocupan muchos en recoger la nieve, depositarla en pozos, y arrancar matas, con que la cubren y conservan para llevarla en verano

CRUZ OROZCO, J.; SEGURA I MARTÍ, J. Mª., El comercio de la nieve..., p. 64. 11 Ibid., p. 53. 12 Ibid., p. 54. MARTÍNEZ TRIBALDOS, J. Mª. “Ibi, centro productor y distribuidor de nieve. Aportaciones del archivo municipal”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 155-162, p. 159. Edició Especial (2013-2017)

Ibid.; CRUZ OROZCO, J. “El patrimonio del comercio...”, p. 206. CRUZ OROZCO, J.; SEGURA I MARTÍ, J. Mª., El comercio de la nieve..., p. 56. 15 CAVANILLES, J. A., Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, vol. II, Madrid, Imprenta Real, 1797, p. 134. 14

171

á Alicante, Elche, Xixona, Alcoy y otros pueblos de la comarca”16. 4. Els usos del fred 4.1. L’ús mèdic La neu ha tingut, des de fa milers d’anys, un ús terapèutic. Les concepcions mèdiques sorgides en l’època medieval, hereves de la medicina galènica, consideraven que l’home està composat per quatre elements (terra, aire, aigua i foc) que són regulats per qualitats fonamentals (humit, sec, fred i calent). Així, la malaltia es considerava com un desequilibri entre els humors i els temperaments. En conseqüència, aquestes teories mèdiques tenien com objectiu principal harmonitzar aquests elements dins del cos; cap element havia de dominar, ja que podia trencar l’equilibri general, causant les malalties. A finals de l’edat mitjana, els principis de tractament consisteixen en lluitar contra la malaltia a favor del seu element oposat. D’eixa manera, l’ús del fred permet compensar els desequilibris causats per l’excés de calor17. Emperò no tots els metges compartien la mateixa visió sobre l’ús terapèutic de la neu. La polèmica científica es remunta a l’època clàssica grega, quan Hipòcrates va enunciar els desavantatges de l’ús terapèutic del fred. Francisco Franco, un metge valencià, va escriure la primera obra moderna en què es defensava l’ús mèdic del gel (Tratado de la nieve y del uso de ella, 1596). Aquesta obra marcà l’inici d’una sèrie de publicacions partidàries i detractores de l’ús del fred per curar malalties, una polèmica que perdurà fins el segle XIX. Finalment sembla que es generalitzà l’acceptació de l’ús de la neu per tractar certes dolències (per tallar hemorràgies, com 16

Ibid., p. 180. CHAMPROBERT, K., “La eficacia real y simbólica del uso del frío en los siglos XVI y XVII”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 81-86, p. 83. 17

Edició Especial (2013-2017)

antiinflamatori, per pal·liar la febre...), amb la consegüent generalització del consum del gel 18. De fet, moltes ciutats preveuran mesures per abastir-se de neu per als seus malalts, com Alacant19. Entre els molts documents que fan referència a l’ús del fred per curar malalties, Cavanilles descriu en les seues Observacions com Algemesí utilitza molta neu per fer front a les malalties que afecten la seua població: “Los ponientes alteran la atmósfera y la salud, causando pulmonías y calenturas agudas, que suelen cortarse con sangrías y refrescos. Usan mucho en estas tierras del agua de nieve, poderoso preservativo contra las enfermedades que mas ó ménos reynan en verano y otoño”20. 4.2. L’ús alimentari Entre els diferents usos alimentaris que tenia la neu, trobem la conservació dels aliments (per exemple del peix) en el seu trasllat cap a l’interior. També s’utilitzava per refredar begudes (aigua, vi...) i per preparar gelats. No podem deixar de mencionar la coincidència d’uns dels principals centres emmagatzemadors de neu amb el desenvolupament posterior de la indústria gelatera, com és el cas d’Ibi. De fet, en el segle XIX un dels majors usos de la neu fou per realitzar gelats i orxates. Junt amb la neu, arribaven des de les zones productores emprenedors que fundaren alguns establiments gelaters que encara perduren fins l’actualitat21. 5. Els dipòsits del fred

PUJOL BERTRAN, A. “L’ús terapèutic del gel. Una aproximació històrica”. Actes d’història de la ciència i de la tècnica, Nova època, vol. I, 2008, pp. 333- 340, pp. 336-339. 19 MALLOL FERRÀNDIZ, J., “El comercio de nieve..”, p. 245. 20 CAVANILLES, J. A., Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, vol. I, Madrid, Imprenta Real, 1795, p. 193. 21 CRUZ OROZCO, J.; SEGURA I MARTÍ, J. Mª., El comercio de la nieve..., p. 46.

172

Pel que fa als pous, els municipis podien construir dipòsits propis per reduir la dependència dels arrendadors. Així, per exemple, a finals del segle XVI l’ajuntament de la ciutat de Xàtiva era propietari de diverses neveres situades a Ontinyent, Muro d’Alcoi, Alcoi, Cocentaina..22 Aquestes instal·lacions eren arrendades a comerciants per un període determinat. En altres casos, eren particulars els que construïen els pous, que després utilitzaven per abastir les ciutats. En tots els pous podem observar unes característiques comunes: estan excavats per davall del nivell del sòl, limitats per grossos murs de maçoneria o pedra seca i tenen un grossor que freqüentment supera el metre d’espessor, encara que en ocasions apareixen completament excavats en la roca, com la Cava de Cortés d’Alcoi. En la majoria dels casos el mur que delimita el vas contenidor sobreïx per damunt del sòl i és on normalment s’obrin les boques de càrrega. Sobre aquest mur superior descansa el sostre, amb una tipologia diversa, des de branques fins enormes cúpules. Les mesures dels pous se situen entre tres metres i vint de diàmetre i una altura que pot superar els 15 m23. Habitualment, tenien una forma cilíndrica, si bé també hi havia quadrats o triangulars.

estipulades als contractes d’arrendament (freqüentment aquestes implicaven traure la neu a una determinada altura) i perquè les caves, d’aquesta manera, podien situar-se prop de vies de comunicació que comunicaven amb les zones de destinació 24. A més, aquests pous normalment es troben a una vora de la muntanya, el que permet excavar una porta que serveix per accedir a la base i per evacuar la neu desfeta.

La Cava Arquejada d’Agres és una de les més conegudes. Sutiada a més de 1200 m. d’altura, l’emblemàtica construcció proveïa de neu als municipis de la Costera i la Ribera. Font: http://guillemtorres.blogspot.com.es http://www.agres.es

En quant a la seua ubicació, podem distingir dos tipus de pous: els que s’utilitzaven per proveir les zones pròximes i els que estaven destinats a produir neu per a zones més llunyanes. Els primers podien trobar-se inclús dins dels pobles productors, com en el cas d’Ibi. Els pous destinats a produir neu per a transportar-la més lluny se situaven a més altura. Açò s’explica per dos motius, en primer lloc perquè els abastidors havien de complir les condicions

Pou de Pocotrigo, Ibi. Aquest pou es trovaba a l’interior de la ciutat. Font: http://elblogdeibi.blogspot.com.es

MARTÍNEZ CANET, R. “Els comerciants de la neu...”, p. 179. RAMÓN BURILLO, J. A. i RAMÍREZ PIQUERAS, J. “Los pozos de nieve: técnicas y modelos constructivos”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 87-94, pp. 8890. 23

Edició Especial (2013-2017)

Es pot comprovar una evolució en la tipologia d’aquestes construccions, mentre que en un principi 24

CRUZ OROZCO, J.; SEGURA I MARTÍ, J. Mª., El comercio de la nieve..., p. 64.

173

són construccions menors, amb el pas del temps es transformen fins constituir uns edificis més grans i complexos, tant en la seua morfologia com en la seua construcció. Aquestes millores són especialment visibles des de mitjans del segle XVIII, quan l’estructura comercial es perfecciona i la millora en els mitjans de transport de l’època il·lustrada afavoreixen la producció i consum de la neu. La major demanda obligà a construir pous de major capacitat, amb grans cúpules i que requerien una considerable inversió de treball i de capital25. Altre tipus de construccions per emmagatzemar neu eren les geleres. Aquestes es caracteritzen per ser més simples que els pous o caves i perquè es composen per murs de diversa altura, normalment formant semicercles. Les geleres no disposaven de coberta, pel que calia construir-ne una cada any amb branques, pedres... Aquestes construccions se situen en zones altes i situades de manera que aprofiten el vent per acumular la neu26. 6. La fi del comerç de la neu A partir de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb el final de la Xicoteta Edat del Gel i amb un declivi de les nevades, el comerç de la neu començà a disminuir. Però no només foren les variacions climàtiques les que van fer decaure aquest comerç, sinó que fou la introducció del fred artificial, més fàcil de produir i més adaptable a les necessitats (es poden situar fàbriques prop dels centres de consum i es pot incrementar la producció a voluntat), el que provocà l’abandonament del comerç de la neu. Així, a finals del segle XIX, ja començava a produir-se gel artificial a València i a principis del segle XX altres ciutats consumidores de gel també comptaven amb fàbriques de gel (en la dècada de 1920-30 a Alzira, Gandia, Algemesí, Carcaixent... ja hi havia fàbriques 25

RAMÓN BURILLO, J. A. i RAMÍREZ PIQUERAS, J. “Los pozos de nieve...”, p. 92. 26 CRUZ OROZCO, J.; SEGURA I MARTÍ, J. Mª., El comercio de la nieve..., p. 69. Edició Especial (2013-2017)

de gel). A poc a poc, en les primeres dècades del segle XX, començaren a abandonar-se les neveres i geleres fins quedar en desús, el nou gel, més barat i còmode, havia desbancat un comerç que havia perdurat vora quatre segles. En definitiva, la popularització del consum de la neu al segle XVI, junt amb unes condicions climàtiques favorables, propiciaren la construcció d’una estructura de caves i geleres i proporcionà treball a moltes zones de l’interior valencià. A les zones de muntanya aquest treball suposava uns ingressos complementaris considerables per a molts llauradors, a la vegada que també ocupava a gent de forma exclusiva. En unes poques dècades aquest comerç es veié desbancat per la introducció del gel industrial i per unes condicions climàtiques adverses. Però a pesar de la desaparició d’aquest comerç, encara podem contemplar a les nostres muntanyes un ric patrimoni cultural i històric de més de 300 construccions al territori valencià que ens recorden la multiplicitat de recursos que en el passat proveïa la natura. 7. Bibliografia CAVANILLES, J. A., Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, vol. I, Madrid, Imprenta Real, 1795. CAVANILLES, J. A., Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, vol. II, Madrid, Imprenta Real, 1797. CHAMPROBERT, K., “La eficacia real y simbólica del uso del frío en los siglos XVI y XVII”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 81-86. CRUZ OROZCO, J.; SEGURA I MARTÍ, J. Mª., El comercio de la nieve. La red de pozos de nieve en las tierras valencianas, València, Generalitat Valenciana, 1996. 174

CRUZ OROZCO, J. “El patrimonio del comercio valenciano del frío”. Saitabi, 54, 2004, pp. 201-221. MALLOL FERRÀNDIZ, J., “El comercio de nieve en Alicante durante los ss. XVIXVII”. Revista de historia moderna: Anales de la Universidad de Alicante, 6-7, 1986/87, pp. 245-254. MALLOL FERRÀNDIZ, J. “L’explotació capitalista del comerç de la neu: la família Picó i els seus negocis”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 149-154. MARTÍNEZ CANET, R. “Els comerciants de la neu a les comarques centrals valencianes. Ss. XVIII-XIX”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 179-183.

Edició Especial (2013-2017)

MARTÍNEZ TRIBALDOS, J. Mª. “Ibi, centro productor y distribuidor de nieve. Aportaciones del archivo municipal”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 155-162. PUJOL BERTRAN, A. “L’ús terapèutic del gel. Una aproximació històrica”. Actes d’història de la ciència i de la tècnica, Nova època, vol. I, 2008, pp. 333- 340. RAMÓN BURILLO, J. A. i RAMÍREZ PIQUERAS, J. “Los pozos de nieve: técnicas y modelos constructivos”. Cruz Orozco, J (ed.), El comerç del fred. Actes del II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals, València, Museu Valencià d'Etnologia, Diputació de València, 2009, pp. 87-94. TEODORO I CALATAYUD, C. X., Viure, emmalaltir i morir en l’Algemesí contempori: 1838-1936, Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, 2007.

175

El model de dona en Lluís Vives Gemma Moreno Navarro Com citar aquest article: MORENO NAVARRO, G., “El model de dona en Lluís Vives”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 176-178. ISSNe: 2530-4232

Resum: Els historiadors han abordat els tractats humanístics de Joan Lluís Vives des de diferents aproximacions històriques. En aquest article volem fer un breu resum dels estudis que s’han portat a terme sobre les seues obres La formación de la mujer cristiana i Los deberes del marido, en les quals es construeix un model de dona des d’una perspectiva pràctica, diferent a la resta de tractats de l’època. Paraules Clau: història de les dones, Lluís Vives, identitat femenina, relacions de gènere. Joan Lluís Vives va nàixer el 6 de març de 1492 a València, al si d’una família conversa. El 1509, quan varen ser processats per la Inquisició, Vives se’n va anar a París per a finalitzar els seus estudis. Va residir en Bruges i Anglaterra, on va conèixer a Tomàs Moro i a Catalina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics. El 1524 Joan Lluís Vives publica per primera vegada a Amberes l’obra De Institutione Feminae Christianae, dedicada a la reina Catalina d’Aragó, reina d’Anglaterra. Posteriorment va ser reeditada i traduïda a l’anglès, francès i italià entre altres idiomes1. El mateix èxit va tindre De Officio Mariti a partir de 1528 2 el qual com assenyala Coronel Ramos, es va convertir en un clàssic de la literatura 1

CORONEL RAMOS, M. A., “Juan Luis Vives ante el matrimonio y la mujer”. BELLVESER, R. (coord.), Dones i literatura: entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Actes del Congrés Internacional Any Isabel de Villena, València, Institució Alfons el Magnànim, 2012, pp. 579712, pp. 581-582. 2 MORANT, I., Discursos de la vida buena: matrimonio, mujer y sexualidad en la literatura humanista, Madrid, Cátedra, 2002, p. 61. Edició Especial (2013-2017)

de dones de l’època3. I així és atès que ambdós llibres tracten sobre els models de moralitat útils per a l’educació de les dones4. La major part dels autors accepten que les fonts en les que es basen les obres de Vives són variades: des d’Aristòtil, Plató, i Plutarc, fins a Francesc Eiximenis -per nombrar altre autor valencià. En ell convergeixen fonts clàssiques, medievals i renaixentistes que havien construït un discurs sobre la feminitat basat en principis biològics, psicològics i ontològics5. Per a Vives la finalitat del procés educatiu és l’educació moral de l’individu6. I en aquest sentit, la principal diferència de les seues obres respecte a la resta de moralistes de l’època, és el seu fi pràctic i la subordinació dels principis de feminitat a la moral cristiana. És a dir, la destinatària no és qualsevol dona, sinó la dona cristiana. I el seu objectiu no és estudiar a la dona, sinó aconseguir l’harmonia del matrimoni partir de mesures pràctiques per a l’educació d’aquesta7.

Un accés en línea a aquestes obres pot fer-se des de la Biblioteca Valenciana Digital a partir dels dos següents enllaços, per als deures del marit: http://bivaldi.gva.es/es/corpus/unidad.cmd?idCorpus=1&idUnidad=10 109 http://bivaldi.gva.es/i18n/corpus/unidad.cmd?idCorpus=1&idUnidad= 10066&posicion=1 per a La formación de la mujer cristiana. 4 MORANT, I., Discursos de la vida..., p. 65. 5 CORONEL RAMOS, M. A., “Juan Luis Vives...”, pp. 584-585. 6 NOREÑA, C. G., Juan Luis Vives, Madrid, Ediciones Paulinas, 1978, p. 211. 7 CORONEL RAMOS, M. A., “Juan Luis Vives...”, pp. 587-588.

176

Vives entén que l’aprenentatge és la garantia de la virtut per excel·lència de les dones: la castedat8. La virginitat és un estat de perfecció que ajuda a controlar les passions, un estat espiritual de puresa de cor, de valoració d’allò realment important. D’ací que el concepte de “castedat” i ”virginitat” en Lluís Vives no siga contradictori al de matrimoni i l’humanista el situe com a objectiu de la dona9. De fet és tan important per a ell la castedat que recomana evitar, fins i tot, el tracte amb sacerdots i frares excepte “algún anciano en quien esté ya muerta toda actividad carnal y no hayan remanecido otros vicios”10. No obstant això, l’humanista valencià considera que les dones són més vulnerables física i moralment, motiu pel qual els homes han de supervisar la seua educació de forma més severa. Així s’estableixen les jerarquies i les relacions morals i educatives, construint-se la imatge de l’home autoritzat a actuar com a superior. En aquest sentit, però, encara que atorga als homes nombrosos instruments de poder i persuasió, s’oposa a la utilització de la violència física11. El programa educatiu que proposa Vives parteix de la idea de la puresa, o castedat, com a estat que dona la possibilitat de valorar la vertadera importància de les coses12. I és, com hem dit, a partir de l’aprenentatge que es garantia aquesta virtut. Així l’humanista proposa que s’ensenye lectura a les més joves. Principalment en llengua vernacla, i si tenia talent, en llatí. Rebutja temes teològics, filosòfics, de gramàtica, historia, etc. Per tant, no tots els llibres són adequats i les lectures principals han de ser de poetes cristians, la Bíblia i la filosofia moral de Plató,

Ciceró, Sèneca i Plutarc13. Com posa en relleu Isabel Morant14, no és convenient ni necessari que sàpiguen escriure perquè la seua única funció és la de receptora de la formació. La donzella té una sociabilitat limitada. Es recomana el retir de les joves per a mantenir-les apartades dels homes aliens a la seua família. Així, ha de romandre amb dones majors de confiança que seran exemple de la moral i de les funcions que li corresponen. Pel que fa a les dones casades, el discurs del recolliment i la sociabilitat domèstica continua encara que Vives suposa que l’acció educativa disminueix, doncs ja ha adquirit els hàbits desitjables de submissió i moralitat15. Però les prescripcions no són només a nivell moral sinó que abasten fins el més mínim detall. Totes les dones han d’aprendre a cuinar, cosir i administrar assistència mèdica bàsica 16 i, per descomptat, a governar la casa evitant “familiaridades con criados y mozos de casa, sobre todo, si es viuda joven” 17 Rebutja radicalment l’ornament innecessari i els artificios per a embellir-se i atraure als homes ja que, segons assenyala Isabel Morant, aquestos suposen un perill per a l’autocontenció de la moralitat masculina i, principalment, una falta contra la superioritat de l’home fent que es convertisca en un joguet en mans dels capritxos femenins18. A més, per a les dones casades recomana la criança i l’educació dels fills, fins i tot l’alimentació directa 19, evitant nodrisses. Però, tot i que el matrimoni és el tema que ocupa gran part del seu pensament, Vives no és partidari d’un segon matrimoni per a les vídues -recordem que la finalitat de la dona és la castedat-, i 13

NOREÑA, C. G., Juan Luis Vives..., p. 229. 9 CORONEL RAMOS, M. A., “Juan Luis Vives...”, pp. 621-624. 10 ESTEBAN MATEO, L., Hombre-mujer en Vives: itinerario para la reflexión, Valencia, Ajuntament de València, 1994, p. 162. 11 MORANT, I., Discursos de la vida..., p. 78. 12 CORONEL RAMOS, M. A., “Juan Luis Vives...”, p. 620. Edició Especial (2013-2017)

NOREÑA, C. G., Juan Luis Vives..., p. 230. MORANT, I., Discursos de la vida..., p. 67. 15 Ibid., pp. 67-68. 16 NOREÑA, C. G., Juan Luis Vives..., p. 230. 17 ESTEBAN MATEO, L., Hombre-mujer..., p. 161. 18 MORANT, I., Discursos de la vida..., p. 83. 19 ESTEBAN MATEO, L., Hombre-mujer..., pp. 155-157. 14

177

els aconsella oració i dejuni. De fet, Esteban Mateo concreta que “la casada debe compartir su tiempo entre su esposo y el Señor, mas, la viuda, sólo en las cosas de Dios y con gran exigencia, cual corresponde ‘a tan gran marido’”20. Per finalitzar, voldríem apuntar dos idees en relació a allò exposat anteriorment. En primer lloc, és necessari assenyalar que De Institutione Feminae Christianae i De Offici Mariti són textos morals, constructors de models i representacions que podien estar més o menys lluny de la realitat. Si bé per accedir a aquesta realitat deuríem analitzar les experiències concretes, els tractats no deixen de ser rellevants pel seu objectiu de produir efectes en eixa realitat, modificant valors i conductes. I, finalment, en segon lloc, no hem d’observar a la dona immòbil front a un discurs en el que predominen els privilegis al gènere masculí, sinó que és subjecte actiu i generalment crític amb la moral que es proposa. Tornem així a una realitat més complexa de la que presentem a priori.

Villena, València, Institució Alfons el Magnànim, 2012, pp. 579-712. ESTEBAN MATEO, L., Hombre-mujer en Vives: itinerario para la reflexión, Valencia, Ajuntament de València, 1994. MORANT, I., Discursos de la vida buena: matrimonio, mujer y sexualidad en la literatura humanista, Madrid, Cátedra, 2002. NOREÑA, C. G., Juan Luis Vives, Madrid, Ediciones Paulinas, 1978.

Com veiem, el model de dona que proposa Vives és un tema complex i abstracte que comprèn des dels aspectes més superficials fins als més espirituals, des de pràctiques fins a models. En aquest article no hem pogut fer un repàs complet a la vastíssima bibliografia que tracta aquest tema i és per aquest motiu que redirigim el lector a la relació de llibres i articles proposats per a una comprensió en profunditat de la representació del ideal femení en l’obra de Lluís Vives. 1. Bibliografia CORONEL RAMOS, M. A., “Juan Luis Vives ante el matrimonio y la mujer”. BELLVESER, R. (coord.), Dones i literatura: entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Actes del Congrés Internacional Any Isabel de

Ibid., p. 160.

Edició Especial (2013-2017)

178

Les biblioteques valencianes en època moderna Júlia Jordà Gisbert jordagisbertj@gmail.com Com citar aquest article: JORDÀ GISBERT, J., “Les biblioteques valencianes en època moderna”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 179-186. ISSNe: 2530-4232

Resum: Les biblioteques i els llibres han estat una via recurrent d’estudi per part d’alguns historiadors, que han tractat d’aproximar-se a la cultura d’una època determinada mitjançant dues vies. D’una banda, la catalogació i posterior anàlisi dels llibres que constituïen algunes biblioteques privades, i de l’altra, l’estudi dels inventaris referents als llibres, trobats en els registres notarials en els distints arxius. En aquest article tractarem de fer un recorregut dels llibres i les biblioteques en el Renaixement valencià, del Barroc, a partir de la biblioteca personal del Primer Marqués de Dos Aigües, així com del període de la Il·lustració al nostre país. Paraules Clau: biblioteques, Renaixement valencià, Barroc, marqués de Dos Aigúes, Il·lustració valenciana. 1. Breu introducció a la cultura dels segles XVI, XVII i XVIII Explicar en unes poques línies la cultura moderna se’ns presenta com un objectiu difícil, ja que nombrosíssims autors han dedicat molts estudis i investigacions a aquest àmbit, ampli per cronologia i per extensió territorial. Per tant, intentarem donar una visió general, amb unes poques característiques bàsiques que ajuden a comprendre l’àmbit del llibre i la literatura. Els historiadors han dividit tradicionalment la història de la cultura moderna en el que podríem anomenar tres etapes diferenciades: El Renaixement i Edició Especial (2013-2017)

l’Humanisme, la cultura del Barroc i la Il·lustració. A partir dels segles XIV i XV s’expandiran per Europa els ideals de l’Humanisme, els quals portaran emparellada una recuperació i relectura de tot tipus de textos -humanístics i científics-, facilitades a través de la difusió de la impremta1. En la Península Ibèrica, dins de la corrent humanista assistim a un altre moviment, que desenvoluparà la espiritualitat i regeneració de l’església romana, i culminarà amb el Concili de Trento. L’humanisme clàssic serà reinterpretat en el bressol del reformisme religiós postridentí, donant origen a nous matisos de transició cap al Barroc 2 . El concepte de “Barroc” defineix una època molt complexa entre els segles XVI i XVII, durant la qual les manifestacions culturals experimentaren una gran transformació, tot profunditzant en l’essència del pensament, l’epistemologia i el mètode. Com afirma Siro Villas Tinoco3, el principi de l’autoritat religiosa havia sigut sobrepassat a finals del segle XVII, i cert clima de relaxació i confiança socials preludiaven l’adveniment de la filosofia il·lustrada. En definitiva, el que cal ressaltar es la continuïtat, no exempta de canvis, que des del Renaixement discorre pel Barroc i desemboca en la Il·lustració4. 1 RODRÍGUEZ-SAN

PEDRO BEZARES, L.E., “La cultura del Renacimiento y el Humanismo”. Floristán, A. (coord.), Historia de España en la Edad Moderna, Barcelona, Ariel, 2011, pp. 359-386. 2 Ibid. 3 VILLAS TINOCO, S., “Cultura y ciencia en la época del Barroco”. Floristán, A. (coord.), Historia Moderna Universal, Barcelona, Ariel, 2005, pp. 307-326. 4 Ibid.

179

Sobre el rerefons de la cultura europeo-occidental del segle XVIII situarem el moviment il·lustrat. La religió cristiana continuarà sent el referent fonamental que articula la visió del món i les pràctiques socials. Tanmateix, l’ascendent social del cristianisme minvarà sensiblement entre les elits d’alguns països. D’altra banda, en aquest segle tindrà lloc la transició d’una cultura basada en la transmissió oral, a una altra en que allò escrit comença a tindre un creixent protagonisme. També propicià la difusió la substitució del llatí per les llengües vulgars en la literatura, quelcom que feia més accessible la lectura5. Pel que fa a la Il·lustració espanyola, destacaran els novators com a precursors d’aquesta etapa cultural, que començaran a propiciar la nova ciència i d’altra banda, l’aparició de la història crítica, que culminaran amb dos dels autors més destacats en el món hispànic com són Benito Jerónimo Feijoo i Gregori Mayans6. 2. Llibre i cultura en el Renaixement valencià Arribat aquest punt ens proposem abordar els estudis dels llibres i les biblioteques en el Renaixement valencià. Des de finals del segle XV, la prosperitat econòmica, l’esplendor urbà i els contactes amb la resta d’Europa s’uniren a la capital valenciana. Aquesta esdevindria un important focus cultural, gràcies a la introducció de la impremta i a la fundació de la Universitat de València, les quals facilitaren l’intercanvi de les corrents científiques i ideològiques del moment7.

SÁNCHEZ MARCOS, F., “La cultura en el Siglo de las Luces”. Floristán, A. (coord.), Historia Moderna Universal, Barcelona, Ariel, 2005, pp. 530-548. 6 MESTRE SANCHIS, A., “Ilustración, regalismo y jansenismo”. Floristán, A. (coord.), Historia de España en la Edad Moderna, Barcelona, Ariel, 2011, pp. 715-740. 7 FELIPO ORTS, A., “Cultura y ciencia en el siglo XVI”. Cedà, M. (dir.), Historia del pueblo valenciano, Alzira, Levante, 1988, pp. 413432. Edició Especial (2013-2017)

L’estudi de Philippe Berger, publicat al 19878, centra el seu objectiu en dos punts clau, i que segons l’autor, marcaren el Renaixement. D’una banda, la introducció i el desenvolupament de la impremta, i de l’altra, la substitució del valencià pel castellà com a principal llengua literària. Així doncs, mitjançant sobretot fonts notarials, intentarà fer un estudi general sobre el llibre i la lectura d’aquest període. La seua metodologia d’estudi es basa en l’anàlisi de documents notarials, com són els inventaris i catàlegs de llibres, presents en els testaments o en les compravendes. A través d’aquests pretén fer una completa aproximació a la vida literària valenciana, quelcom no exempt de problemes. Per aquestes raons, si bé aquesta mena d’estudis poden ser aproximatius, hem de tenir present fins a quin punt les dades mostren situacions representatives o no. L’objectiu que s’entreveu en les línies que segueix Berger és el tractament de dades particulars d’editors, impressors, llibreters i biblioteques per a tots els punts de la seua obra, il·lustrant-la amb exemples en cada cas. Aquestes, amb cert marge d’error depenent de les fonts estudiades, les utilitzarà per a l’estudi de les divisions socials i els comportaments humans. Amb la finalitat d’arribar a una visió general estudiarà, en el context històric de principis del segle XVI, com es duia a terme la fabricació del llibre, i la seua posterior difusió. El primer tema l’abordarà amb l’estudi de l’aparició de la impremta a Espanya i al País Valencià, i la figura de l’impressor. Aquests en un primer moment serien sobretot estrangers que arribaren en el període de la difusió de la impremta, i després tindrien nacionalitats i situacions econòmiques i familiars ben diverses9. Seguidament abraçarà l’ofici de l’impressor a partir de diversos punts, com són la formació del tipògraf, el 8

BERGER, P., Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento, vol. 2, València, Institució Alfons el Magnànim, 1987. 9 Ibid., pp. 33-58.

180

funcionament dels tallers, els estris necessaris per a aquesta funció i els aspectes financers. Això ho farà tot aportant exemples en cada cas d’impressors concrets, que il·lustraran l’ampli ventall de situacions possibles10. Pel que fa als editors, explicarà prèviament les seues funcions estudiant les possibilitats del mercat del llibre i comercialitzant-lo, per a abordar després l’escala social a la que aquests podien pertànyer, que anava des dels més importants fins als editors ocasionals. Posarà el punt i final al primer punt amb un estudi conjuntural molt sintètic i general, que anirà des del pla europeu occidental fins al de València11. En segon terme, Berger tractarà la circulació del llibre, tema que es bifurcarà en diverses subseccions, com són els llibreters valencians i el seu ofici i la vida literària. Ací es centrarà en el panorama cultural local i la lectura. En definitiva el nostre autor tractarà en aquesta secció d’elaborar “una especie de retrato robot del lector manteniéndose en el anonimato del grupo social en el que está integrado”. Per a tractar les biblioteques pròpiament dites, estudiarà només els inventaris on existeix una estimació exacta dels volums posseïts, quelcom que donarà, segons els mètodes quantitatius, una visió estàtica del període estudiat pel nostre autor. A partir d’aquestes bases, tractarà d’aproximar-se al contingut de les biblioteques, el preu dels llibres i l’elecció de les obres, quelcom difícil degut a la manca de dades. Tot l’estudi de Berger apunta cap al descobriment de la multiplicitat i el complex teixit format al voltant del llibre, objecte que uneix el trinomi de comerç, idees i diners. És per això que no estudia la història del llibre de manera aïllada, sinó que ho fa dins d’aquest ampli context que l’envolta. El que crida l’atenció és la constància de l’interés pel llibre dels

diferents sectors de la societat valenciana en aquest període, d’altra banda justificada pel clima cultural de la capital valenciana, així com el notable desenvolupament del comerç dels llibres. Malgrat tot, és la densitat i l’actitud dels lectors la proba irrefutable de la riquesa cultural d’aquesta ciutat en el Renaixement, en la mesura en que tota la història del llibre s’entrellaça amb la del territori. Enrique González i Vicent Vallés, analitzaran el cas concret de la biblioteca del clergue Joan Llorenç de Salaya. En aquest cas els documents analitzats seran els testaments i l’inventari dels béns post mortem d’aquest polèmic personatge de la cultura valenciana del segle XVI. La descripció de la seua biblioteca permetrà als autors una aproximació a la vida quotidiana i les inclinacions intel·lectuals d’aquest clergue, que fou durant més de trenta anys rector de la Universitat. Més enllà de la seua pròpia obra filosòfica, moral, teològica i política, la seua rellevància jau en la transmissió de les seues idees i preferències intel·lectuals al públic en general, tant com a clergue com com a rector. La seua biblioteca té com a referència central la seua residència en la Universitat de París entre el 1504 i el 1525. Aquest intel·lectual valencià, la seua obra i la seua biblioteca, com afirmen Enrique González i Vicent Vallés, “pertenecen a esa prolongación de la Edad Media que sucumbió ante la acción conjunta del humanismo, la Reforma, y aun la llamada segunda escolástica”12. Com podem llegir en aquest article, els llibres del rector valencià responen a la seua educació parisenca i al model de teòleg que es formava en aquesta universitat a principis del segle XVI. Pareix ser que els seus llargs anys a la capital valenciana no modificarien el seu contingut significativament. Es calcula la possessió d’uns 244 llibres, col·lecció en la 12

Ibid., pp. 59-118. 11 Ibid., pp. 119-175. Edició Especial (2013-2017)

GONZÁLEZ GONZÁLEZ, E.; VALLÉS BORRÀS, V., “Libros y bienes del Rector Joan Llorenç de Salaya”. Estudis. Revista de Història Moderna, 16, 1990, pp. 31-88, p. 36.

181

que les matèries eclesiàstiques dominen per complet, quelcom habitual tractant-se d’un clergue i professor de teologia. Tots els comentaris de la Bíblia són escolàstics en una època on ja estaven presents Nebrija, Erasme i els seus seguidors. No participarà tampoc de la renovació patrística impulsada de Basilea per Erasme. En definitiva, els nostres autors conclouran que de cap manera fou un home inculte, sinó amb una cultura molt arrelada, la de la lògica disputatòria13.

Prenent l’estudi de la biblioteca del Primer Marqués de Dos Aigües, els autors d’aquest, Jorge Antonio Catalá i Juan José Boigues, afirmen que la dimensió física d’aquesta i la riquesa dels seus continguts fan que siga un testimoni directe de la relació entre el llibre i el lector privilegiat del sis-cents valencià, i per tant, d’alguns dels trets fonamentals de la cultura barroca15.

El Regne de València no escapa a la realitat barroca hispànica, que Maravall definí com a la necessitat de la monarquia absoluta d’amagar darrere de fastuoses decoracions o festes, la realitat d’un declivi. Com afirma Vicente Salavert Fabiani, fou una època esplendorosa pel que fa a la profusió de l’art i la literatura. Cap a finals del segle XVII, però, s’observa en l’àmbit valencià una reacció que intentarà pal·liar el retard respecte a la revolució científica europea. Paral·lelament també s’observa la incapacitat de la major part d’artistes valencians per a respondre a les exigències d’unes formes arquitectòniques i figuratives cada vegada més complexes.

L’anàlisi d’aquesta biblioteca es fa a partir de documentació però recolzant-se en la seua conservació física. Això ha estat possible gràcies a la donació dels llibres de la casa de Dos Aigües a la Universitat de València, feta al 1843. El treball d’aquests autors s’emmarca dins d’una investigació empresa un temps abans de la publicació del llibre citat, sobre les biblioteques de la noblesa valenciana del segle XVIII. A partir d’aquesta biblioteca de principis del segle s’han pogut observar millor les pervivències del barroc en les lectures d’aquests nobles. En els protocols notarials d’aquesta època van trobar l’inventari del Primer Marqués de Dos Aigües, malgrat que fragmentat. Així, pensaren que la donació que albergava la Universitat podria omplir els buits existents, però s’adonaren que aquesta podia pertànyer almenys a dues biblioteques distintes. Per aquesta raó, finalment van haver d’acotar la tasca a la identificació dels títols extrets de la part conservada de l’inventari notarial del 1707.

Quant a la literatura, com ens diu Salavert, la poesia apareix com un gènere literari preponderant, i la tradició satírica valenciana es mantingué, sobretot en els col·loquis. Destacà el teatre, que fou cultivat sobretot en la Cort, per la qual cosa sucumbí a la castellanització, mentre que alguns regnícoles tractaren de recuperar el valencià per a les tasques administratives14.

Les dates d’edició evidencien la possibilitat de distints compradors, i per tant, la biblioteca del 1707 es fruit de la voluntat de conservació i millora dels diversos propietaris. Això no obstant, les preferències dels lectors no semblen canviar molt amb les distintes generacions de la família, sinó que els principals conjunts temàtics coincideixen, com són la literatura, filologia, religió i història16.

3. La biblioteca i la cultura del Barroc valencià a partir de la biblioteca personal del Primer Marqués de Dos Aigües

Ibid., pp. 46-49. SALAVERT FABIANI, V., “La Cultura del Barroco”. Cerdà, M. (dir.), Historia del pueblo valenciano, Alzira, Levante, 1988, pp. 483492. 14

Edició Especial (2013-2017)

CATALÁ SANZ, J. A.; BOIGUES PALOMARES, J. J., La Biblioteca del Primer Marqués de Dos Aguas, 1707, València, Universitat de València, 1992, p. 10. 16 Ibid., pp. 16-23.

182

En definitiva, els autors conclouen que l’estudi de les biblioteques privades constitueix un instrument idoni per a penetrar en les mentalitats i la cultura d’una època. Malgrat això, caldrà contrastar amb altres fonts sempre que siga possible, com epistolaris, diaris, obres. En el cas que ens ateny, Catalá i Boigues han tractat d’aproximar-se a la ideologia de la cultura barroca a partir dels Rabasa de Perellós. Així doncs, la teoria política de l’època, imbueix els continguts de la pedagogia, la història, la poesia,... sempre tractant de persuadir al lector perquè actue en una línia determinada17. 4. La cultura del llibre en la Il·lustració valenciana València, com afirma Antonio Mestre18, fou un dels focus més potents d’irradiació del moviment il·lustrat. Això fou per la seua precocitat, l’originalitat dels seus representants, i per les múltiples connexions amb les corrents culturals europees. Si bé existeixen certes matisacions respecte de les branques del saber i la cronologia, en conjunt, la Il·lustració valenciana fou ressenyable. Així doncs, Mestre estableix tres etapes diferenciades: els novators, la plenitud il·lustrada i la decadència. L’aspecte més rellevant en la precocitat d’aquest moviment cultural a València és l’avanç de les ciències matematico-físiques de la mà dels novators, entre finals del segle XVII i principis del XVIII. En paral·lel a l’aparició de la ciència moderna a Europa sorgeix la necessitat d’una història crítica19. No obstant, les primeres manifestacions espanyoles favorables a aquesta no sorgeixen a València, sinó que haurem d’esperar a l’etapa de plenitud del moviment il·lustrat, que Mestre inicia al 1733 per tres fets clau: l’aparició de l’Epistolarium libris ex, 17

Ibid., pp. 23-24. MESTRE, A., “La Ilustración valenciana”. Cerdà, M. (dir.), Historia del pueblo valenciano, Alzira, Levante, 1988, pp. 553-572. 19 Ibid., pp. 554-558. 18

Edició Especial (2013-2017)

de Gregori Mayans, al 1732; el nou pla d’estudis de la Universitat de València, i el nomenament de Mayans com a bibliotecari reial. En definitiva, els valencians del segle XVIII mantingueren viva la flama de la Il·lustració, amb els matisos que li donava cadascuna de les personalitats, en els diferents camps de ciències i humanitats, dins de les quals destaca, com hem dit, la història crítica de Gregori Mayans20. Quant a la darrera etapa, d’esplendor i decadència, Mestre la situa a partir del 1787, amb l’inici de l’aplicació del Pla Blasco a la Universitat, confeccionat l’any anterior, i obert a les corrents il·lustrades. Una altra de les característiques del període, segons l’autor anomenat, fou la progressiva provincialització de la vida intel·lectual valenciana. Això contribuí a frenar l’empenta cultural que es gaudia des de finals del XVII21. L’última obra que analitzarem serà la de Genaro Lamarca Langa 22 , la qual, com afirma el mateix autor, seguint la línia de Philippe Berger23, establirà com a objectiu el de “conocer tan bien como sea posible la presencia de los libros que podían existir en las viviendas privadas valencianas, de cualquier grupo social, durante la segunda mitad del siglo XVIII”. El problema que ell tracta de resoldre originàriament és el de “como se manifiesta a finales del siglo XVIII, el alejamiento cultural e ideológico que se da en España entre unas minorías visionarias, o simplemente innovadoras, y una enorme masa conservadora, tradicional, con una visión del mundo anclada muchas veces en perspectivas claramente periclitadas”24.

Ibid., pp. 558-568. Ibid., pp. 568-571. 22 LAMARCA LANGA, G., La cultura del libro en la época de la Ilustración. Valencia, 1740-1808, València, Alfons el Magnànim, 1994. 23 BERGER, P., Libro y lectura... 24 LAMARCA LANGA, G., La cultura del libro..., pp. 12-13. 21

183

Segons Lamarca, els catàlegs de les biblioteques que apareixen en els inventaris poden ser una de les fonts que a banda de proporcionar nombroses dades, ens aproxima al coneixement de les idees i les mentalitats de “les gents sense història”. Aquest objectiu tracta de desgranar-se en preguntes diverses: Qui posseïa llibres, quants en posseïa, quin valor econòmic tenien, quins llibres es trobaven en les biblioteques mitjanes i petites, com es repartien els distints temes entre els grups socioprofessionals i quina era la presència de corrents innovadores en els catàlegs... En definitiva, quina era la situació valenciana en comparació amb altres ciutats de l’època, com Paris, Piacenza, Oes-Fran, Besaçon o Lorca25. Seguidament, Lamarca s’aproximarà a un estudi comparatiu de la mida de les biblioteques, com les citades anteriorment. Addicionalment, també extraurà unes idees sobre la relació entre la grandària d’aquestes i les professions o estament dels seus posseïdors26. Establides aquestes dades, l’autor passarà a desenvolupar les corrents ideològiques del segle XVIII valencià, acotant a tres línies de pensament: la presència de la literatura clàssica greco-llatina; les obres de religiositat associades amb el pensament místic i ascètic o amb el pensament gal·licà o jansenista; i la possible aparició del pensament il·lustrat27. Després de les corrents ideològiques, Lamarca investigarà els grans temes i la seua relació amb els grups socials. D’ací s’extrau la evident importància del llibre religiós, la incidència del professional –com és el jurídic-, i la profunda debilitat dels llibres no directament utilitaris com els d’Història i Lletres. A l’hora que les preocupacions teològiques seran més pràctiques que teòriques, molt més orientades a la

moral que al dogma, els llibres devots són el conjunt de literatura més homogeneïtzat de les biblioteques de tots els grups socials barrocs28. Els temes històrics i geogràfics pertanyen majoritàriament als estaments del clergat i la noblesa. Així, el nombre d’aquests és comparativament menor al de l’estranger, i es reparteixen de manera desigual entre els catàlegs. Són obres tradicionals, en el seu conjunt, amb algun bri de modernitat en alguns casos, i predomini d’autors espanyols, sense cap interès essencial per la història i la geografia valencianes. D’altra banda, els llibres de ciències en general ofereixen un panorama paupèrrim. Malgrat la influència dels novators, a penes els metges tenen llibres de relativa actualitat. Quant als coneixements tècnics, artístics, polítics i econòmics, trobem un escàs interès dels valencians en la segona meitat del segle XVIII. Un especial interès cultural es manifestà pels llibres de lletres, especialment la literatura de creació, amb la paradoxa de que al segle XVIII a penes s’escriu novel·la en castellà. Per tant, seran llibres anteriors, del Barroc o del últim Renaixement29. Pel que fa als grups socials i professionals, els clergues seran els que més nombre de catàlegs i llibres tindran. Si bé, els llibres seran majoritàriament religiosos, amb poca diversitat en els temes. Es per això que el contingut d’aquestes biblioteques restringeix els horitzons culturals, però també afirma una forta presència i uniformitat de continguts religiosos, que suposa una gran unitat i a més els fa principals propagadors del llibre30. En el cas de la noblesa valenciana, existeixen molts més llibres religiosos en aquests catàlegs, i una significativa proximitat quantitativa de llibres jurídics, científics i filosòfics, més nombrosos que els històrics i de llengües i literatures, a diferència

Ibid., pp. 27-36. Ibid., pp. 36-42. 27 Ibid., pp. 42-54. Edició Especial (2013-2017)

Ibid., pp. 91-129. Ibid., pp. 129-169. 30 Ibid., pp. 169-171.

184

d’altres ciutats. De la resta de grups, només el d’advocats i el de dones té un grup representatiu de catàlegs per a fer-los per separat, la resta de propietaris de llibres s’analitzaran en el grup ambigu del “Tercer Estat”, en el qual trobem una predomini del Dret, seguit de la Religió, i les Ciències, Lletres i la Història. Això s’explica per la presència de grups professionals concrets31. Un altre àmbit el conformaran les biblioteques femenines, catàlegs bastant clars, orientats cap a les lectures no directament utilitàries, sinó lectures pietoses i de distracció, com són les hagiografies. Pel que fa a les biblioteques d’advocats, permeten un clar predomini dels llibres dels professionals, amb una clara predomini de llibres de temàtica jurídica32. En definitiva, les biblioteques valencianes de la segona meitat del segle XVIII, segons Lamarca, són menudes, pobres i antiquades, i en un altre sentit, funcionals, encaminades a l’activitat professional o religiosa, i en menor mesura a la diversió. Una altra característica que assenyala l’autor és que el llibre no apareix com a difusor del nou món, sinó com a conservador de l’antic. És per això que no podem pensar que el conjunt dels valencians d’aquesta època estiguera preparat per a rebre el nou pensament i les corrents innovadores33. 5. Conclusions L’interès dels historiadors per l’estudi de les biblioteques serà més recent a Espanya que a la resta d’Europa, però a partir dels anys vuitanta les publicacions sobre aquesta temàtica han anat sorgint de manera més continuada. En el cas que a nosaltres ens ateny, el de València, es basa, d’una banda, en els estudis sobre la cultura i el llibre en una societat d’una determinada època, com són els de Berger i Lamarca per al Renaixement i la Il·lustració 31

Ibid., pp. 171-174. Ibid., pp. 174-177. 33 Ibid., pp. 191-197.

valencianes respectivament. D’altra banda, trobem els estudis de les biblioteques personals, com són els de Enrique González i Vicent Vallés, sobre el rector Joan Llorenç de Salaya, i els de Jorge Catalá i Juan José Boigues sobre la biblioteca del Primer Marqués de Dos Aigües La metodologia emprada en l’estudi de les biblioteques és, bàsicament, l’estudi dels inventaris de les fonts notarials, que en ser una font secundària, fa paleses les seues limitacions. En canvi, la catalogació o inventari de les biblioteques físiques, és quelcom molt complicat, ja que en la major part dels casos només es conserven les d’alguns personatges rellevants, quelcom que no permet fer una aproximació a les mentalitats socials. Un altre problema, és que fins i tot en els casos en que es conserven els llibres materials, l’estudi de la cultura es dificultós, com hem vist en l’estudi de Jorge Catalá i Juan José Boigues, pel fet que es difícil acotar de quin personatge en concret són. En definitiva, com hem vist, fins ara només podem esperar l’estudi del llibre i la lectura en època moderna a partir de fonts secundàries escrites, majoritàriament per notaris, o en alguns casos catàlegs fets per llibreters. És per això que l’anàlisi del llibre i la cultura sempre haurà de ser un estudi aproximatiu. No obstant, poden donar una visió aproximada sobre les biblioteques en època moderna, quelcom que ens ajudarà a comprendre la vida cultural del període. El transcurs de les obres analitzades en aquest estudi va mostrant el camí, si bé tímidament, de l’evolució de la història de la lectura i la cultura escrita. La tradicional història quantitativa de l’alfabetització ha permés deliniar les grans tendències, per exemple, entre aquells que tenien llibres i els que no. No obstant, ha descuidat la història social de les diferències i divergències culturals, quelcom que amb

Edició Especial (2013-2017)

185

posterioritat han teoritzat els historiadors de la cultura escrita, com Armando Petrucci34. 6. Bibliografia BERGER, P., Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento, vol. 1, València, Institució Alfons el Magnànim, 1987. BERGER, P., Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento, vol. 2, València, Institució Alfons el Magnànim, 1987. CATALÁ SANZ, J. A.; BOIGUES PALOMARES, J. J., La Biblioteca del Primer Marqués de Dos Aguas, 1707, València, Universitat de València, 1992. FELIPO ORTS, A., “Cultura y ciencia en el siglo XVI”. Cedà, M. (dir.), Historia del pueblo valenciano, Alzira, Levante, 1988, pp. 413-432. GONZÁLEZ GONZÁLEZ, E.; VALLÉS BORRÀS, V., “Libros y bienes del Rector Joan Llorenç de Salaya”. Estudis. Revista de Història Moderna, 16, 1990, pp. 31-88. LAMARCA LANGA, G., La cultura del libro en la época de la Ilustración. Valencia, 17401808, València, Alfons el Magnànim, 1994. MESTRE SANCHIS, A., “Ilustración, regalismo y jansenismo”. Floristán, A. (coord.), Historia de España en la Edad Moderna, Barcelona, Ariel, 2011, pp. 715-740. MESTRE, A., “La Ilustración valenciana”. Cerdà, M. (dir.), Historia del pueblo valenciano, Alzira, Levante, 1988, pp. 553-572. PETRUCCI, A., Alfabetismo, escritura y sociedad, Barcelona, Gedisa, 1999. RODRÍGUEZ-SAN PEDRO BEZARES, L.E., “La cultura del Renacimiento y el Humanismo”. Floristán, A. (coord.), Historia de España en la Edad Moderna, Barcelona, Ariel, 2011, pp. 359386. SALAVERT FABIANI, V., “La Cultura del Barroco”. Cerdà, M. (dir.), Historia del pueblo valenciano, Alzira, Levante, 1988, pp. 483-492. SÁNCHEZ MARCOS, F., “La cultura en el Siglo de las Luces”. Floristán, A. (coord.), Historia Moderna Universal, Barcelona, Ariel, 2005, pp. 530-548. VILLAS TINOCO, S., “Cultura y ciencia en la época del Barroco”. Floristán, A. (coord.), Historia Moderna Universal, Barcelona, Ariel, 2005, pp. 307-326.

PETRUCCI, A., Alfabetismo, escritura y sociedad, Barcelona, Gedisa, 1999. Edició Especial (2013-2017)

186

Algunes notes sobre la repressió del bandolerisme valencià (ss. XVIXVII) Pau Miquel Sales Barragán pausales20 @gmail.com Com citar aquest article: SALES BARRAGÁN, P. M., “Algunes notes sobre la repressió del bandolerisme valencià (ss. XVIXVII”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 187-189. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest article tractarem la repressió del bandolerisme valencià al segle XVI-XVII. Farem un breu recorregut pels diferents mètodes utilitzats, la repressió per part de la corona i les possibles solucions al fenomen que donen els autors. Paraules Clau: repressió, bandolerisme valencià, Consell d’Aragó, bandolers. El bandolerisme, en el segle XVI i XVII, va ser un fenomen que va causar una gran inestabilitat social arran de tot el País Valencià. Aquest fenomen va intentar ser contrarestat per tots els virreis valencians. Els virreis van protagonitzar grans esforços per acabar amb aquests bandolers. Quins mètodes van utilitzar? La repressió es fonamentava sobre mètodes jurídics i altres no legals. Aquesta era organitzada pel virrei, comptava amb tots els oficials del regne –en la pràctica, bàsicament, amb la guàrdia personal. Els encarregats per a organitzar els batallons, per a perseguir els bandits, eren els justícies locals. Aquests mètodes donaven molts pocs resultats, els bandolers fugien per les fronteres –Aragó, Catalunya i Castella-, i sols ajudava a que els bandolers abandonaren durant un temps el Regne però, després, tornaven a aparèixer. Aleshores, degut a les fugides per les fronteres, la col·laboració entre els regnes era clau per acabar amb el fenomen. No obstant, aquesta col·laboració no es va donar amb suficient força.

Edició Especial (2013-2017)

Davant els escassos resultats obtinguts, s’organitzaren comissions per investigar i perseguir els bandits. Aquestes comissions, organitzades pels virreis, no hi tingueren èxit: hi havia un silenci generalitzat per part de la població degut a que la població tenia uns vincles molt estrets amb els bandolers1. Altra mesura era posar preu als caps dels bandolers, mitjançant la crida. Hi trobem dos tipus de crida: les publicades posteriorment d’un delicte del qual no es tenia informació o les dirigides contra un colla. Així, es narraven els delictes comesos i oferien una recompensa en metàl·lic per a qui capturés el bandoler. Aquest mètode incloïa el indult de bandits processats. Ara bé, aquest mètode, igual que els citats anteriorment, no hi tingué molt d’èxit i induïa a les venjances –augmentava el clima de violència. Davant la ineficàcia del sistema, els virreis es van veure obligats a utilitzar procediments no jurídics. El problema rau en el Consell d’Aragó, per portar a terme aquests procediments havien de rebre el seu vist-i-plau –el Consell d’Aragó es va mostrar en contra. Dins d’aquests procediments trobem l’ajust. Aquest consisteix en el compromís de que el bandoler formés part dels soldats reials i anés a servir fóra de la Península: el Regne quedava lliure de bandits. Ara bé, els bandolers, acabat els servei militar, solien tornar a la península. Altre mètode era 1

GARCÍA MARTÍNEZ, S., El País Valencià Modern. Societat, Política i cultura a l’Època dels Àustria, Afers, 2006.

187

“l’econòmica”. Aquest consistia en l’embarcament de bandolers, receptadors i col·laboracionistes cap a les presons de la Monarquia. Malgrat la bona voluntat per tancar-los, els bandolers se solien escapar de les presons –les presons no eren molt vigilades per les autoritats reials. A vegades, el govern va actuar sense un procés judicial amb actes de violència, però el més freqüent era el desterrament de gent poderosa –aquests tenien molts vincles amb els bandolers, estaven emparats per grans nobles, eclesiàstics, familiars del mateix virrei,...-. Degut a aquest clientelisme, molts jutges estaven vinculats amb els bandolers que jutjaven. A més, hem de fer referència a la mediació. L’església no hi va ser una gran mediadora ja que també estava massa lligada als seus propis interessos per a servir de pont entre els bàndols. A més, les lluites entre frares, i entre la jerarquia eclesiàstica i secular, sobretot en època de Felip IV, va contribuir a aquest ambient d’inestabilitat2. Com veiem, tenen una gran importància els valiments. Principalment, els provinents dels grups estamentals més poderosos que són els que permeten una major pervivència de les actituds delictives i provoquen una major preocupació reial. Aquests no s’enfrontaven directament amb el poder reial, però esdevenen l’obstacle més poderós per a la consolidació d’una justícia reial. Així, els notables locals –com hem vist abans- són els més directes protectors de les quadrilles de bandolers. Dins d’aquestes quadrilles –apareixen en la propaganda oficial com les responsables de tota la inestabilitat social- trobem membres dels grups privilegiats, normalment s’encarreguen del comandament directe. Com sabem, els mitjans dels virreis van ser inefectius. Una de les causes d’aquesta ineficàcia era la resistència, de les ciutats i les viles reials, a portar 2

CASEY, J., Bandos y bandidos en la Valencia Moderna, València, 1988. Edició Especial (2013-2017)

a terme les ordres dels virreis. A açò, hem d’afegir una falta de col·laboració dels senyors3. Ja hem vist, a grans trets, les mesures utilitzades en l’època per acabar amb el bandolerisme. Aleshores, quina seria la solució –o solucions- per acabar amb aquest conflicte que causà una gran inestabilitat social en l’època? Primer hem de tindre present que hi hagué un vincle molt fort entre les bandositats i les quadrilles de bandolers. Aquestes relacions eren de suport mutu com de traïcions d’uns a altres. Aleshores, una possible solució al problema és la desarticulació de les bandositats. Amb la desarticulació d’aquestes, les quadrilles de bandolers estarien perdent el seu suport més important i aniran perdent força i desapareixent progressivament. També, per acabar amb el fenomen, una solució, seria la integració de les elits en la nova estructura de la Monarquia Hispànica. Així, amb la satisfacció dels interessos de les elits desapareixeria l’oposició a la política reial i el suport d’aquestes – com a cap de moltes quadrilles que eren- als bandolers. Així, el nou model polític i econòmic que s’està imposant està aconseguint la renuncia, per part de la noblesa, a determinades prerrogatives polítiques i militars –com la guerra feudal- que dificultava moltíssim a la Corona poder actuar contra les quadrilles. Altra possible solució, a llarg termini, seria l’ampliació de l’horitzó social de l’elit valenciana: matrimonis i casaments amb altres territoris. Molts dels conflictes valencians, es devien a venjances entre famílies que s’heretaven d’avis a nets. Aleshores, amb aquests casaments, poc a poc, es podria anar acabant amb aquests conflictes que s’heretaven i mantenien aquest clima d’inestabilitat entre les famílies.

GUIA MARÍN, L., Rebels i marginats en el segle XVII valencià, en la Segona Germania, València, Diputació de València, 1994.

188

Aleshores, per què La Corona no va poder acabar amb facilitat amb el bandolerisme que s’estenia arrel de tot el territori valencià? Hi ha diferents interpretacions sobre el tema. Una causa podria ser que, prenent com a referència el cas del Quint Marqués de Guadalest, el govern no volia castigar els bàndols sinó limitar la seua extensió amb el desterrament durant una certa temporada (pau i treva). El problema a València no era la falta d’un govern fort que acabés amb el bandolerisme, sinó l’absència d’intermediaris entre el govern i els bandolers.

1. Bibliografia GARCÍA MARTÍNEZ, S., El País Valencià Modern. Societat, Política i cultura a l’Època dels Àustria, Afers, 2006. GUIA MARÍN, L., Rebels i marginats en el segle XVII valencià, en la Segona Germania, València, Diputació de València, 1994. CASEY, J., Bandos y bandidos en la Valencia Moderna, València, 1988. SALVADOR ESTEBAN, E., “Bandos y fórmulas de la solidaridad. La instrumentalización de las rivalidades de los poderosos por la Corona”. Congrés d’Història de la Corona D’Aragó (Barcelona-Lleida, 2000), 2003, pp. 19-34.

Ara bé, Emilia Salvador Esteban planteja la hipòtesi que la continuació dels bàndols es deu a la permissivitat de la Corona davant d’aquests. Aquesta prefereix una elit no cohesionada, és a dir, tindre domesticats als poderosos i que es mantingueren en lluites entre ells que feren que hi no tingueren un gran poder. Aleshores, els mecanismes de control de la monarquia respecte als bàndols eren evitar la seua extensió –limitació ús d’armes, prohibició d’ajusts,..i controlar la seua cúpula –paus i treves, desterraments,...4-. Com hem vist, s’ha intentat donar una visió àmplia del fenomen. No obstant, tot i els avanços que s’ha produït en la investigació, hi ha unes grans possibilitats d’ampliar el seu estudi. El bandolerisme –i amb ell, la repressió del bandolerisme- ha passat a ser un fenomen central en la investigació. Un fenomen que abans havia sigut relegat a simple conflictes socials que la historiografia els havia etiquetat com a conflictes “sense importància”.

SALVADOR ESTEBAN, E., “Bandos y fórmulas de la solidaridad. La instrumentalización de las rivalidades de los poderosos por la Corona”. Congrés d’Història de la Corona D’Aragó (BarcelonaLleida, 2000), 2003, pp. 19-34. Edició Especial (2013-2017)

189

Les conversions dels mudèjars valencians en el context de les Germanies Míriam Devesa Benlloch miriamdb7@gmail.com Com citar aquest article: DEVESA BENLLOCH, M., “Les conversions dels mudèjars en el context de les Germanies”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 190-194. ISSNe: 2530-4232

Resum: Aquest estudi se centra en la visió de la problemàtica de les conversions forçoses dels mudèjars valencians en el context de la guerra de les Germanies i, concretament, durant l’estiu de 1521, l’anomenat “estiu de la por”. Quines foren les motivacions que portaren als baptismes per la força? Com reaccionaren els mudèjars? Hi va haver algun tipus de sinceritat en aquests actes? Partint d’aquestes línies d’anàlisi ens aproximarem a aquests singulars fets que caracteritzaren el període. Paraules Clau: conversió, baptismes, mudèjars, Germanies. 1. Introducció. L’esclat del moviment agermanat Entre 1519 i 1523 assistim a la guerra de les Germanies pràcticament a totes les terres de la Corona d’Aragó, amb major o menor intensitat. Es tracta de moviments paral·lels a Catalunya i al regne d’Aragó on no aconseguí establir-se una organització general com en el cas del regne de València i en el de Mallorca. Centrant-nos en el cas valencià, cal dir que es tracta, primer, d’una revolta que al radicalitzar-se donaria lloc a una revolució. El conflicte començà quan la ciutat de València va patir l’epidèmia de la pesta que provocaria la fugida de les famílies nobiliàries deixant la ciutat desproveïda de protecció. Sens dubte, fou en aquest moment quan els gremis van prendre un paper important al fer-se amb el poder de la ciutat. D’aquesta manera, disposaren del

Edició Especial (2013-2017)

dret de formar milícies urbanes per defendre’s dels atacs dels berbers a les costes valencianes i del permís d’anar armats. Però la situació s’agreujà quan reivindicaren el dret d’accedir al govern municipal, aclaparat fins el moment per l’estament privilegiat. D’una banda, trobem el bàndol agermanat format per menestrals i camperols que no formaren mai un bloc homogeni. Els oficis predominants foren els paraires, velluters i teixidors, d’on sorgiren els dirigents més destacats del moviment. D’altra banda, hi havia el bàndol dels gentilhomes, és a dir, cavallers, donzells i generosos, als quals es sumarien els senyors jurisdiccionals, els ciutadans honrats –lligats als cavallers per vincles de sang i interessos-, i alguns membres dels grups urbans com mercaders, notaris i apotecaris, qualificats com “mascarats” o traïdors pels agermanats, els quals exigien la igualtat de tots els estaments davant la justícia i les càrregues fiscals, així com llibertat, en el sentit de participació ampla en el govern que hauria de ser propi i elegit per la comunitat per tal de trencar el monopoli del govern municipal pels grups més poderosos. Per tant, era necessari unir esforços i agermanar-se1. 2. Entorn al fenomen de les conversions forçoses L’estiu de 1521 suposà la clímax revolucionària al regne de València, doncs tingueren lloc els primers enfrontaments armats i es donà l’onada de 1

DURAN, E., “Aspectes ideològics de les Germanies”. Pedralbes: revista d’història moderna, 2, 1982, pp. 53-68, pp. 52-58.

190

conversions forçoses dels mudèjars 2 valencians, objecte principal d’aquest estudi. Aquests baptismes forçosos durant les Germanies es troben enmig de la confusió quasi des del seu inici, no debades la noblesa negà la seua validesa i ho condemnà com un excés més dels rebels agermanats. Encara més, R. Benítez fa referència al mite de les graneres i les sèquies que ha arribat fins als nostres dies i que apareix a la crònica de Català, sent difós posteriorment per Gaspar Escolano. En efecte, aquesta llegenda ens parla de l’ús de graneres i rams per batejar els mudèjars, els quals humitejaven a les sèquies3: “Aprés sequejaren la moreria de Gandia y batejaren totos los moros y mores grans y chichis, batejats ab graneres y rams de murta, prenent aygua de la séquia. Y lo mateix feren per totes les moreries de la orta de Gandia, y de allí anaren a la vila de Oliva y batejaren totos los moros de Oliva axí com havien fet als de Gandia. Y lo mateix feren en totos los llogarets del condat de Oliva. Aprés anaren al marquesat de Dénia y feren lo mateix. Y pasaren al lloch de Palop [...]”4. No obstant, algunes dades confirmen que fou sols a Gandia on no es guardaren les solemnitats i es seguí el procediment descrit per Escolano. Aleshores, cal aclarir que existiren comportaments diversos que ens allunyen de la visió simplista de les graneres i les sèquies, tal i com ha estudiat R. Benítez. El ressentiment contra els moros venia de lluny. Ja es produïren expulsions parcials de mudèjars, com la de Xelva de 1369, i atacs a les moreries de les ciutats amb el desequilibri produït per la crisi del segle XIV.

El terme “mudèjar” fa referència al musulmà que viu en territori cristià. 3 BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, R., Heroicas decisiones. La Monarquía Católica y los moriscos valencianos, València, Institució Alfons el Magnànim, 2001, p. 28. 4 Ibid., p. 29. Edició Especial (2013-2017)

A més, es dugué a terme una activitat evangelitzadora més intensa, combinada amb la impaciència dels cristians vells que volien veure als moros i jueus convertits 5 . Així, aquesta situació s’aguditzà amb la guerra de Granada, les notícies de l’expansió otomana i la pressió berber sobre la costa valenciana. La decisió de batejar als mudèjars la prengueren els agermanats durant l’apogeu de la guerra, i en podem deduir dos motius: l’odi al moro i l’animadversió contra la noblesa. Encara que les Germanies tenen un marcat sentit antinobiliari, inicialment les reivindicacions estaven dirigides als cavallers, que dominaven el govern municipal. Els agermanats pretenien -i temporalment ho aconseguiren- controlar el govern de la ciutat de València, fet que, en un principi, no afectava a la noblesa territorial. No obstant, el moviment es va estendre al camp, provocant xocs amb la noblesa al produir-se reivindicacions i intents d’agermanament en els dominis senyorials. Així, el 1520 el vescomte de Xelva manà l’execució del cap de l’agermanament del seu senyoriu, fet que provocà una reacció radical en la que destruïren la seua casa a València. Fins i tot, un exèrcit de la ciutat va eixir per unir-se als agermanats d’Alpont i atacar el vescomtat. Aquest fet, la insubmissió d’Albaida a reconèixer al comte Jaume de Milà i els assalts als cavallers a València i Xàtiva propiciaren que l’estament militar es reunira el 17 d’agost de 1520 a Valldigna, on es decidiren per la guerra per posar fi a la Germanies. Així, sol·licitaven al rei la desaprovació formal del moviment i amenaçaven amb prendre la justícia per la seua mà si el monarca no acudia per auxiliar-los. Alhora, el virrei convocà amb 600 cartes a gent d’armes a estar preparats per a la guerra. D’aquesta manera, la tensió no deixava d’augmentar i, el març 5

HALPERIN DONGHI, T., Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia, València, Universitat de València, 2008, p. 119.

191

de 1521, es succeïren diversos fets dels quals cal destacar l’intent de vassalls de Gandia d’agermanarse i la seua acceptació pels de València. Això provocà la reacció del duc de Gandia, qui es decidí a recórrer a la guerra6.

baptisme podia tenir sobre les rendes senyorials, els agermanats buscaven trencar l’aliança entre el mudèjar i el noble, doncs si els mudèjars es convertien en cristians, no haurien de pagar els tributs com a moros9.

Aquesta decisió va prendre al virrei Mendoza esperant les tropes catalanes que sol·licitava insistentment i, no confiant en els cristians vells, va haver de recórrer a la infanteria mudèjar junt amb la cavalleria senyorial. Arribat aquest punt, la participació militar dels mudèjars va marcar, sens dubte, la seua sort. Ja en els inicis de la guerra es precipità la reacció contra els mudèjars independentment de la seua vinculació senyorial, destacant la ciutat de València on es donaren tres motins. Sobretot, les batalles d’Almenara i Gandia, en les que els mudèjars tingueren una gran participació, vincularen encara més la causa dels senyors i dels moros. Fou aleshores quan el baptisme es convertí en un objectiu prioritari dels agermanats, però la proposta ja s’havia plantejat en febrer de 1521, quan es donà l’argument de “guanyar el favor de Déu i del rei amb bones obres”. En aquest context, fou un radical agermanat com Urgellés qui imposà la mesura7.

Però E. Duran ens parla d’altre factor, el de la corrent mil·lenarista. Es tracta d’una explicació que connecta amb la mentalitat de l’època i que impregnà la ideologia dels agermanats 10 . La “Santa Germania” tenia un cert esperit de croada mística que es materialitzaria, en certa manera, contra els mudèjars valencians. En efecte, el mil·lenarisme prometia un període de mil anys previ a la fi del món en el que regnaria la pau, la igualtat i la justícia popular, en el que no hauria reis, ducs ni comtes i es dividirien en comunes, com en aquell moment es feia a Florència, Roma, Pisa i altres ciutats italianes. Un període en el que es compliria l’època benaurada anunciada per Gioacchimo da Fiore i que acabaria amb l’arribada de l’anticrist i la fi del món, però, abans, es produiria la conversió dels infidels i la desaparició de l’islamisme. Aleshores, es pot pensar que en aquells moments hi havia un estat d’expectativa que podia fàcilment degenerar en el pànic o l’esperança11. Així, molts volgueren accelerar la seua arribada a través de la violència i, d’aquesta manera, s’articulà el malestar social contra les oligarquies urbanes, els senyors i els mudèjars.

La tradicional línia d’argumentació veia en el baptisme forçós una manera d’acabar amb l’especificitat político-social dels mudèjars, mentre que altres autors assenyalen motivacions socioeconòmiques, és a dir, a la intolerància religiosa tradicional i l’animadversió provocada pel fet de lluitar al costat dels senyors hauria de sumar-se la rivalitat laboral a causa de la submissió i l’alt rendiment que els moros suposaven per als cristians vells 8 . Conscients de les conseqüències que el 6

BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, R., Heroicas decisiones..., pp. 32-35. 7 Ibid., pp. 36-38. 8 GARCÍA CARCEL, R., “Las Germanías de Valencia y la actitud revolucionaria de los gremios”. Estudis: Revista de historia moderna, 2, 1973, pp. 97-154. Edició Especial (2013-2017)

En aquest sentit, el moviment agermanat es decantà per un cert fervor religiós, un ambient profètic i místic. A les places es recitaven cobles i profecies, sent alguns dels profetes perseguits per heretgia per la Inquisició. Ací podem destacar la figura de l’anomenat “Encobert”, qui predicà durant dos mesos per les places de Xàtiva i Alzira la primavera de 1522. Es tractava d’un foraster que parlava castellà i 9

Ibid., p. 30. Els agermanats es distingien amb una creu vermella al pit i altra a l’esquena. 11 DURAN, E., “Aspectes ideològics de les Germanies...”, p. 60-63. 10

192

que es feia passar per un príncep de sang reial, predicant i lluitant contra l’exèrcit reialista i els moros d’Alberic i Alcosser. 3. L’onada dels baptismes El 25 de juliol de 1521 es produí la batalla de Gandia on els agermanats derrotaren al virrei. És a partir d’aquest moment quan comencen les conversions forçoses dels mudèjars. A Gandia i Oliva es realitzaren amb gran violència, sent els moros portats pels soldats cap a l’església, despullant-los i robantlos prèviament o acudint ells voluntàriament a prendre el sagrament pressionats per la por i amb l’esperança de salvar la vida. A la Font d’en Carròs i les seues immediacions, Pego, Gallinera i Ebo, el comportament dels mudèjars fou semblant. Després de la batalla de Gandia, molts es refugiaren a la serra i acabaren negociant amb els cristians certa protecció per tornar i batejar-se. Tot sobre un fons de violència. A Cocentaina els fets foren semblants, encara que amb alguns matisos, doncs els mudèjars de les immediacions es refugiaren allí abans de la batalla de Gandia i iniciaren les negociacions per convertir-se sense arribar a completar-se, fins que el 29 de juliol no van tenir altre remei que batejar-se o fugir a la serra. En el cas de Xàtiva i la Costera, guanyada la batalla de Gandia, l’exèrcit tornà a la ciutat i féu diverses correries per La Canal de Navarrés, cosa que provocà que els jurats de València reprengueren a Urgellés per aquestes expedicions. En aquest punt, primer forçaren al baptisme als mudèjars forasters refugiats a la moreria de Xàtiva i, a la setmana següent, els seguiren els de la pròpia moreria. A més, es documenta una crida d’Urgellés ordenant la conversió sota pena de mort. Molts s’havien refugiat en la protecció de cristians de Montesa, però les amenaces dels veïns de Xàtiva obligaren als protectors a donar a triar als moros entre convertir-se o marxar, optant per la primera opció. Altres demanaren batejar-se espontàniament anant ells o Edició Especial (2013-2017)

demanant a clergues que els impartiren el sagrament, com és el cas d’Anna. A la zona d’Albaida el procediment fou semblant a Montesa. Molts mudèjars s’havien refugiat sota la protecció de cristians però, davant les amenaces d’Urgellés, els donaren un termini per batejar-se o abandonar la vila, triant la primera opció. Els de la Vall de Perputxent demanaren protecció als d’Albaida els quals els recomanaren que es convertiren. Els de Llutxent, amagats a la muntanya, demanaren baptisme a un clergue, també amagat al monestir, que finalment els batejà, després de dubtar. A la Ribera, el marqués del Cenete intentà protegir els seus vassalls d’Alberic i Alcosser i, després de la batalla de Gandia, els féu traslladar a Aiora però, finalment, els manà que es convertiren12. Certament, és important assenyalar que el baptisme, en general, es féu seguint el ritual i amb total solemnitat. Cal entendre que la por fou el motiu bàsic per acceptar la conversió. El temor i el pànic els empentà, en la majoria dels casos, a abandonar formalment la seua fe per tal de salvar la vida. Efectivament, aquesta por podia estar motivada per la violència física o verbal, com és el cas de la crida d’Urgellés, i en molts casos dirigida contra els protectors dels mudèjars posant-los en la tessitura de donar a triar entre convertir-se o anar-se’n. De la mateixa manera, la por podia ser amplificada per l’expansió de notícies o rumors. Notícies de la conversió de comunitats mudèjars d’altres pobles o la forma violenta de provocar-les. Però també en altres casos, la violència donava a una negociació, on la resolució final era la conversió, com és el cas de Xàtiva13. Per acabar, trobem la via de la demanda espontània del baptisme pels mudèjars, la que es realitza sense 12

BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, R., Heroicas decisiones..., pp. 40-47. 13 Ibid., pp. 57 i ss.

193

pressió directa. Al·legaven motius com “açò ve de Déu” o afirmaven que la llei cristiana valia més que la seua, que la voluntat de Déu era que tots foren d’una llei, la dels cristians, per ser la millor. Així, expressaven la idea mil·lenarista del compliment dels temps. Però molts altres reconeixien que era la por la causa principal de la seua conversió14. 4. Sinceritat en les conversions? En definitiva, d’aquestes manifestacions podem deduir que la sinceritat de les conversions era escassa. Bé era la violència física la que els obligava a prendre el sagrament o bé la por de qualsevol tipus la que els empentava a donar un pas endavant i demanar la seua conversió a canvi de salvar la vida. Posteriorment, les conversions foren posades en dubte, ja que havien sigut baptismes, majoritàriament, per la força. No obstant, es plantejà si aquesta força no havia deixat lloc a la voluntat o si, per contra, era la proposta d’una alternativa molt dura la que els havia portat a la conversió. En el segon cas, el moro hauria tingut la voluntat de rebre el sagrament i, per tant, la cerimònia era vàlida.

aprendre, en alguns casos, les oracions. No obstant, amb la fi de la pressió agermanada abandonaren progressivament la pràctica pública cristiana per tornar a l’islàmica, a la qual cosa contribuí la postura dels seus senyors. 5. Bibliografia BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, R., “El verano del miedo. Conflictividad social en la Valencia agermanada y el bautismo de los mudéjares, 1521”. Estudis: Revista de historia moderna, 22, 1996, pp. 27-52. BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, R., Heroicas decisiones. La Monarquía Católica y los moriscos valencianos, València, Institució Alfons el Magnànim, 2001. DURAN, E., “Aspectes ideològics de les Germanies”. Pedralbes: revista d’història moderna, 2, 1982, pp. 53-68 GARCÍA CARCEL, R., “Las Germanías de Valencia y la actitud revolucionaria de los gremios”. Estudis: Revista de historia moderna, 2, 1973, pp. 97-154. HALPERIN DONGHI, T., Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia, València, Universitat de València, 2008.

Finalitzada la guerra, les conversions provocaren greus conseqüències per a la vida política i social del regne. En efecte, els nou convertits començaren a patir les pressions per tal de que tornaren a la fe islàmica. Aquest és el cas de diversos senyors i autoritats que animaven als seus vassalls a tornar al seu antic culte, ja que s’oposaven a la validesa de les conversions amb l’argument de la força exercida pels agermanats sobre les conversions. Seria en aquests moments quan apareix el mite de les graneres i les séquies. Certament, durant el curt període del domini agermanat, els nou convertits compliren públicament com a cristians. Això suposava acudir a missa, canviar-se el nom per un de cristià, donar almoines i 14

Ibid., pp. 57-59.

Edició Especial (2013-2017)

194

Una decisió dràstica: l’expulsió dels moriscos valencians Marc Asensi Peñarroja marcs91@gmail.com Com citar aquest article: ASENSI PEÑARROJA, M., “Una decisió dràstica: l’expulsió dels moriscos valencians”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 195-200. ISSNe: 2530-4232

Resum: El 1609 Felip III pren una de les decisions més importants del seu regnat que serà també un dels fets més importants de la nostra història: l’expulsió dels moriscos. En aquest article farem una revisió del fet i les seues implicacions. Paraules Clau: conversió, expulsió, mosriscos, repoblació. 1. La conversió dels mudèjars i l’inici del problema morisc Acabada la Germania, es planteja el problema de la validesa dels batejos forçosos dels mudèjars. Finalment, en desembre de 1525, una Junta de Teòlegs declara legítims els batejos i els mudèjars passen a ser moriscos. Una part considerable de la població valenciana, teòricament cristiana, però que continuava practicant en secret la religió islàmica i que es convertiria en un dels assumptes més candents de finals del segle XVI i principis del XVII. Cal destacar que no s’havia portat a terme la instrucció religiosa dels mudèjars, aleshores, serien necessàries unes campanyes d’evangelització. Aquestes campanyes començaren en 1525-1526, coincidint amb la rebel·lió dels moriscos en llocs de prou difícil accés i que seran sufocades per les tropes reials. Aquestes campanyes no produirien cap efecte positiu, ja que un musulmà pot adoptar la religió del territori on resideix, però de portes cap endins seguir practicant l’Islam.

Edició Especial (2013-2017)

Així doncs, la repressió contra els moriscos, que en un primer moment era religiosa, passà a ser cultural (forma de vestir, llengua...) i limità la seua mobilitat amb pragmàtiques perquè no s’aproparen a la mar, ja que els moriscos solien fugir amb les naus piràtiques, i aquesta unió entre els moriscos i els pirates representava un gran perill. Aquestes mesures fracassaren estrepitosament. El monarca es plantejarà enviar els moriscos cap a l’interior del territori però, aquesta mesura comptava amb el rebuig dels nobles, els quals no volien perdre la mà d’obra que representaven els moriscos. Felip II s’ho plantejà però la conjuntura no era l’adequada al 1580 (després de la rebel·lió de Les Alpujarres). El problema morisc era un problema de la defensa del territori, però amb grans implicacions econòmiques, socials i culturals. Una qüestió de caràcter militar i de manca d’integració social des del punt de vista religiós. Van arribar a ser considerats, els moriscs, com un enllaç que afavoria les connexions amb la pirateria nord-africana, amb el perill turc. Rebutjades les propostes de dispersió interior per part de la noblesa, s’intensificaren, les campanyes d’evangelització, destacant en aquestes accions el Patriarca Ribera. En 1582 la possibilitat d’integració es veu ja com a fracassada i la idea de l’expulsió pren una gran força. “Quant a València, ja hem dit que sant Joan de Ribera –fins llavors bisbe de Badajozfou nomenat per a l’arquebisbat de València l’any 1569, en plena crisi de la monarquia de Felip II, com 195

acabem de veure. València era un punt clau dins la monarquia hispànica, sobretot per la poderosa minoria morisca, que, de fet, constituïa una societat a part. La crisi del 1568 –amb l’alçament dels moriscos de Las Alpujarras i els perills que s’estengués i fes viable una intervenció otomana directa-, posà fi a la primera etapa de la política envers els moriscos de València, caracteritzada pels intents de conversió i evangelització. Llavors comença la segona, quan l’abisme ja s’ha eixamplat perillosament, que un dels estudiosos del tema, l’argentí Halpherin Dongui, defineix amb els termes de ‘repressió i predicació’, amb la intervenció, cada dia més important, del Sant Ofici”1. Aquesta iniciativa trobà el seu primer obstacle en la noblesa, que tenia un clar rebuig per les pèrdues que la mesura suposava per als seus interessos: es perdrien els seus vassalls, les rendes i la mà d’obra. La rebel·lió dels moriscs de Granada, desembocà en la dispersió dels moriscos granadins en la Corona de Castella i accentuà els problemes dels moriscos al Regne de València. D’altra banda, cal esmentar les tensions entre el rei i el regne, degudes a les promulgacions de pragmàtiques realitzades per Felip III (incorrent moltes d’elles en contrafurs) en relació a la defensa de la costa, el problema morisc i les incursions piràtiques en les costes. Així, es mostraren en aquesta època els interessos contraposats entre el rei i el regne, obligaren a les corts valencianes i catalanes la defensa del sistema constitucional, per la pretensió del rei d’utilitzar les embarcacions per als seus interessos. Tot i això, cal destacar però que les dues corts suposaren un fort increment del servei atorgat al rei. En el cas valencià aquest servei consistiria en un servei ordinari de 100.000 lliures, que era el comú durant to tel segle XVI. Ara s’atorgà un servei

ordinari de 100.000 i extraordinari de 300.000 lliures. Era, per tant, un servei que quadruplicava els atorgats durant el segle XVI. Si afegim que en 1602, el rei ha sol·licitat un donatiu voluntari, i aquest assolí la xifra de 382.000 lliures, estem plantejant unes aportacions extraordinàries com a donatiu que multiplicaven per 9 els serveis atorgats anteriorment. Aquesta generositat del Regne de València cap a Felip III té un nom propi, que és el Duc de Lerma, favorit del rei, que amb la seua influència sobre la noblesa i classe política, aconseguí que la resposta fóra positiva, resposta on el privat del rei manifestà el seu poder sobre el Regne de València, oferint al rei serveis tant quantiosos. Aquests serveis fan matisar a la historiografia que assenyala que els territoris de la Corona d’Aragó contribuïen escassament a les necessitats de la monarquia. Allò que caracteritza el regnat de Felip III i afecta a la Corona d’Aragó, és el l’expulsió dels moriscos. Es calcula que la població morisca expulsada podria estar al voltant de les 300.000 persones, probablement més. Al País Valencià, tenim les llistes de totes les persones que s’embarcaren, perquè calia organitzar l’expulsió 2. Eixes llistes donen una xifra de 125.000 persones, arrodonint. Alguns historiadors fixen entre un 25 i 30% de la població. Pel que respecta al Regne d’Aragó, la població expulsada fou de 60.000 persones (18%). A Castella, es calculen entre 90-100.000 (1’5%). En el cas de Catalunya 3.000 persones (1%). Cal tindre present que foren bàsicament València i Aragó els territoris que més patiren les conseqüències de l’expulsió dels moriscos. 2. Les causes de l’expulsió dels moriscos El factor més important és que els moriscos representaven un perill per a la seguretat de la

REGLÀ, J.; FUSTER, J.; GARCÍA MARTÍNEZ, S.; SIMÓ, T.; CLIMENT, J., Història del País Valencià: de les Germanies a la Nova Planta, Barcelona, Edicions 62, 1975. Edició Especial (2013-2017)

MIRA, J. F., Vida i final dels moriscos valencians, Alzira, Bromera, 2009, p. 86.

196

monarquia, per la connivència amb pirates i turcs. Era un perill real. Moltes de les incursions piràtiques del nord d’Àfrica tenien justament com a objectiu rescatar els moriscos valencians. Esperaven als pirates per embarcar-se cap a Barbaria.

condemnava era la de l’expulsió. El rei afirmà que s’havia assessorat, perquè aquesta acció comportaria l’oposició dels propis moriscs, la noblesa i l’església (sobretot el Papa i els jesuïtes (ja que, expulsar als ja convertits, era condemnar-los a l’apostasia).

El segon factor, és de tipus religiós. La noassimilació de la població morisca. Al document de l’expulsió dels moriscos, el rei exposa els motius. La religió musulmana contempla fer la conversió de portes cap a fora, mentre que interiorment permet continuar practicant la religió musulmana i les costums socials que allò implicava. Es publicaren Campanyes i Edictes de Gràcia on s’admetia a la gràcia del cristianisme a tots aquells moriscos que presentaren la voluntat de ser cristians. Però aquesta pràctica era un interrogatori per part del religiós (quin nom tenien, se’ls preguntava si eren homes o dones, solters o casats, en qui estaven casats, per detectar la pràctica de la poligàmia o no), fins i tot si sabien o no la llengua cristiana; això detectava l’analfabetisme entre les dones, sabien la llengua aràbiga però no la del país, i la instrucció religiosa no podria arribar a aquelles persones que no tenien coneixement bàsic de la llengua vernacular. Al llarg del segle XVI es posà en relleu que l’evangelització era una tasca difícil. Les parròquies tenien poques rendes3, no podien garantir l’existència dels rectors, que a vegades no tenien coneixements per afrontar l’evangelització dels moriscos. Quan el govern dels Àustria se n’adonà de la dificultat de la tasca, abordaren la qüestió per la vessant cultural: prohibint les vestimentes, els llibres en àrab, limitant les seues manifestacions culturals...

Quin motiu porta finalment el rei a expulsar-los? La historiografia apunta que el tro de Felip III marca un punt d’inflexió en el context internacional de la Monarquia Hispànica. Amb ell, s’encera un període de major tranquil·litat, de pacificació; en contraposició al regnat tant intens de conflictivitat amb Felip II. Es firmaren tractats de pau. La més important fou la Treva dels dotze anys 4 , que significava el reconeixement institucional i polític a nivell internacional de les Províncies Unides, de religió protestants. Es tractava del reconeixement per Felip III del triomf del protestantisme, un colp dur per a la Monarquia.

El segon motiu que exposa el rei és que, una vegada convertits els moriscs, si oficialment no practicaven ni el cristianisme ni eren moriscos, eren, realment, apòstates, i la màxima pena a la què se’ls 3

CATALÁ, J. A.: PÉREZ, P., Los moriscos de Cortes y los Pallás. Documentos para su estudio, València, Publicacions de la Universitat de València, 2002, p. 22. Edició Especial (2013-2017)

Cal veure també com reaccionà la societat valenciana front a l’expulsió. La noblesa es mostrà contrària a aquesta perquè considerava que es quedava sense la mà d’obra necessària per a treballar les terres, per tant, es quedava sense rendes procedents de la població morisca. Les classes populars, tenien una impressió positiva de l’expulsió, ja que els moriscos representaven un col·lectiu diferent des del punt de vista religiós i cultural, no integrat en la societat majoritària cristiana, i representaven un perill real per a la seguretat dels cristians. 3. El moment de l’expulsió: 1609 El decret d’expulsió dels moriscos el portà el rei en total secret. Anà preparant les galeres necessàries per començar l’expulsió dels moriscos, sense advertir-ho ni tant sols a la classe política. La primera en reaccionar fou la noblesa militar, anant al virrei per a preguntar i interessar-se per les circumstàncies de caràcter militar, tema que afectava a la noblesa com a 4

Ibid., p 23.

197

classe militar, i de la malfiança del rei respecte a la noblesa. La noblesa valenciana recordava al rei que foren clars col·laboradors per a la conquesta del regne, raó de més per a que comptés amb ells. Tota la societat valenciana es donà compte que sols podia obeir al decret d’expulsió dels moriscos, i havia estat recolzada per l’arquebisbe de València junt a determinats sectors socials. El fet de què la societat valenciana intuira o creguera l’esdeveniment de l’expulsió, va derivar en la resposta dels moriscos, que fou la preparació de l’expulsió, comprenent aquests si es produïa l’expulsió no podien emportarse els seus béns. Així que el posaren en venta, i inundaren el mercat d’una oferta de productes extraordinària, que provocà un enfonsament dels preus de tot el què es venia5. Açò significà per als cristians vells la ruïna, per les dificultats econòmiques de vendre a preus tant baixos. A més s’hi donà una manca de numerari per a poder fer front a les necessitats i equilibrar eixa oferta. L’abundància de moneda falsa esdevindria altre problema afegit. Les conseqüències foren desastroses quan se n’anaren els moriscos. Es va inundar de moneda i albarans falsificats, provocant la fallida de la taula de canvis. Una vegada promulgat el decret el setembre de 1609 pel virrei, s’establiren les condicions de l’expulsió: haurien de ser expulsats tots els moriscos valencians, excepte un 6% de les cases de moriscos destacades per la seua conversió real i integració 6 . Aquests, transmetrien als nous pobladors el coneixement de la infraestructura agrícola (com funcionava el regadiu, manteniment de sèquies, sistemes de reg, elaboració de la canya de sucre, etc.). Com a conseqüència, es produïren revoltes contra el decret, i el rei va eliminar el percentatge d’exclusió. 5

Ibid., p 24. MUÑOZ, G., La expulsión de los moriscos en la provincia de Alicante, Alacant, Editorial Club Universitario, 2010. 6

Edició Especial (2013-2017)

En principi tots els moriscos van ser expulsats. En eixe decret d’expulsió s’explicava que els moriscos haurien d’eixir en un termini de 3 dies des què els criden en el lloc d’embarcació. En eixe temps, els moriscs podien emportar-se els béns que pogueren transportar, la resta, restarien per als senyors; per tant, se compensava als senyors amb les cases, terres i béns mobles que els moriscos no podien endur-se. Els moriscos ja s’havien preparat per endur-se els diners, que tenien poc volum però molt de valor. Es reuní l’estament militar després de conèixer el decret, i va discutir en una de les sessions convocades a propòsit de l’assumpte, arribant a l’acord de què era una decisió inconstitucional, contravenia 5 furs. El decret havia vingut a través del Consell de Guerra, que no estava legitimat per enviar ordres als regnes de la Corona d’Aragó sense que passaren pel Consell d’Aragó. Es tractava de donar el vist-i-plau a l’ordre de forma respectuosa o no dels furs. Quan l’ambaixada s’envià, els moriscos ja estaven embarcats. El rei aprofità aquesta circumstància i els estaments es posicionaren en contra del decret, però no tingueren més opció que acceptar-ho. 4. Conseqüències de l’expulsió dels moriscos Immediatament després de produir-se el decret, es feren notar els efectes negatius immediats de l’expulsió: despoblació de localitats de poblament morisc, abandó i marxa dels moriscos, les terres es queden sense conrear... Els efectes van a caure en primer lloc sobre la noblesa, que deixà de rebre les rendes senyorials. La noblesa tingué dificultats per al seu propi manteniment i tingué problemes per a pagar als seus creditors, perquè la noblesa solia estar molt endeutada Els creditors dels moriscos també perden l’esperança de recuperar el capital. Tant creedors dels moriscos 198

com els de la noblesa, el què pretenen és executar el deute. Amb l’impagament, el creditor es queda la terra o la casa del subjecte que no pot assumir els pagaments. Els creditors volen executar els béns. Si un vassall morisc era propietari ple d’una casa o terra, que podia haver-hi, el creditor pot executar eixa terra o casa, però si posseïa sols el domini d’usdefruit i el senyor tenia el domini, sols podria tindre el domini útil el creditor, i el senyor ixia malparat perquè no pot exercir el domini útil de la terra. Per tant, la noblesa reaccionà invocant la protecció del rei front als creditors que volen executar les hipoteques i, per tant, el rei hagué d’eixir en defensa de la noblesa, però obligant-la a sembrar immediatament les terres, o en cas contrari seria el creditor qui podria sembrar les terres per pal·liar el buit que han deixar els moriscos. D’altra banda, la proliferació de moneda falsa deixà el mercat numerari farcit de monedes falses, que ningú acceptava, hi hagué una paràlisi de les activitats comercials, perquè el clima general era què valencians han perdut ingressos, d’un sector a altre, hi havia una manca de capacitat adquisitiva. Els efectes es ramificaren; l’expulsió dels moriscos estava afectant dramàticament a tota la societat valenciana. En altres àmbits del País Valencià es produïren rebel·lions dels moriscos que es negaren a ser embarcats. Es produiren rebel·lions en zones muntanyenques, que calien ser eliminades a través de l’enviament de tropes, impedint que la noblesa valenciana accedira bèl·licament. Les accions bèl·liques ocasionaren la mort de molts moriscos i l’existència de moltes dones i xiquets orfes, per la mort del pare de família en estes rebel·lions. Bé per estos efectes o d’altres circumstàncies, restaren en terra algunes dones i molts xiquets moriscos, sobretot xiquets petits. També, en altres casos, perquè deixaren els xiquets en terra pel perill de la Edició Especial (2013-2017)

navegació. Inclús, molts dels moriscos que van desembarcar al nord d’Àfrica foren assaltats pel bandolerisme nord-africà. Moltes famílies deixaren els seus fills amb l’esperança d’algun dia poder arreplegar-los i evitar-los així una mort segura. Moltes famílies cristianes furtaren xiquets moriscs. Inclús la dona del virrei, salvant als xiquets d’una formació plenament musulmana 7 . Uns xiquets moriscs que ocasionaren greus problemes teològics, una polèmica entre deixar-los o expulsar-los. Aquesta polèmica afectà l’arquebisbe Ribera, un dels més destacats defensors de l’expulsió. Ell proposava la fórmula de fer-los esclaus. Com a conseqüència de la incapacitat de la noblesa, , el rei establí la rebaixa dels interessos i de les pensions de censals, que van ser establides amb caràcter oficial al 5%, de tal forma que totes aquelles persones o institucions que tenien préstecs concertats abans de l’expulsió dels moriscos, van veure com experimentaven pèrdua en els seus ingressos, perquè es passava del 6% al 5%, aproximadament. La societat valenciana es va veure per les conseqüències econòmiques, socials, i culturals, afectada de manera molt negativa. Els efectes foren molt desastrosos. El patriarca Ribera, que estigué el defensor de l’expulsió, va veure com els valencians li reprotxaven l’expulsió dels moriscos, que tant greus conseqüències els havia ocasionat. 5. La repoblació i les cartes pobla Al camp valencià la pèrdua de la població havia estat important i immediatament els senyors posaren en marxa la política de repoblació, que no va donar uns fruits tan positius com en principi s’havia previst. El procés de repoblació va ser més lent i costós del que s’havia pensat. Les terres valencianes no recuperarien els nivells demogràfics de 1609 fins a finals del segle 7

AMELANG, J. S., Historias paralelas: Judeoconversos y moriscos en la España Moderna, Madrid, Akal., 2011.

199

XVII i principis del XVIII. La repoblació travessà per tres etapes: entre 1620-1630 va ser prou ràpida i dinàmica; el procés es detenir a les dècades centrals del segle; i a finals de segle s’hi produí una nova activitat repobladora.

població valenciana a recuperat xifres prèvies a l’expulsió, l’àmbit rural era més elevat que la pròpia ciutat de València, perquè d’ací van eixir pobladors per a cobrir aquestes terres abandonades, essent la repoblació fonamentalment valenciana.

Trobem una primera etapa, fins la dècada dels 20, amb una repoblació relativament intensa (els senyors recuperen un 25% de la població) per la política de les cartes pobles. Les cartes pobles són contractes entre particulars, entre un senyor i els vassalls, que acudeixen a repoblar. Eren signades davant notari; un contracte emfitèutic, on el senyor cedia l’habitatge i les terres amb determinades condicions. En termes generals, les obligacions dels vassalls eren pagar al seu senyor unes rendes en espècies i en diners per l’usdefruit de la casa i terres i, a més, el pagament d’unes rendes en espècie per l’usdefruit de les terres. En alguns casos, els vassalls estaven obligats també a prestar treballs personals al senyor.

6. Conclusions

Hi ha tantes cartes pobles com senyorius. Aquestes, no tenen un model fixe però segueixen, a grans trets, els mateixos criteris: captar població, retenir la població al senyoriu amb una oferta contractual satisfactòria per als camperols, sense arribar a les cotes prèvies. Cada senyor elaborà tantes cartes pobles com considerava necessari. Hi ha senyorius que tenien més d’una carta pobla. En les diferents cartes pobla, progressivament hi ha una millora de les condicions contractuals, qüestió que reflecteix les dificultats d’aquesta repoblació. Es va a produir una reestructuració, aprofitar el buit de l’expulsió dels moriscos per augmentar la propietat. En aquest sentit, l’expulsió dels moriscos va significar una reestructuració de la població valenciana, en què els petits poblats dispersos dels moriscos perdien pes front a un poblament més concentrat. A finals segle XVII creixia molt més la població rural que la població urbana, quan la

Edició Especial (2013-2017)

En conclusió, l’expulsió dels moriscos va ser la solució trobada a un problema, al mateix temps polític, social, econòmic i cultural, que romania al Regne de València des de la seua conquesta i fundació. La convivència entre dos móns, el cristià i el musulmà, havia estat possible, amb més o menys tensions, durant segles, però les circumstàncies del moments portaren a la dràstica decisió d’escindir i expulsar una tercera part de la població valenciana. Població i expulsió que han deixat petjades visibles per als ulls atents a tota la nostra geografia, des del model de poblament i els despoblats moriscos fins el model d’explotació agrària. Un món expulsat, però que es fa necessari no oblidar perquè constitueix un capítol fonamental de la nostra història. 7. Bibliografia AMELANG, J. S., Historias paralelas: Judeoconversos y moriscos en la España Moderna, Madrid, Akal., 2011. CATALÁ, J. A.: PÉREZ, P., Los moriscos de Cortes y los Pallás. Documentos para su estudio, València, Publicacions de la Universitat de València, 2002 MIRA, J. F., Vida i final dels moriscos valencians, Alzira, Bromera, 2009, p. 86. MUÑOZ, G., La expulsión de los moriscos en la provincia de Alicante, Alacant, Editorial Club Universitario, 2010. REGLÀ, J.; FUSTER, J.; GARCÍA MARTÍNEZ, S.; SIMÓ, T.; CLIMENT, J., Història del País Valencià: de les Germanies a la Nova Planta, Barcelona, Edicions 62, 1975.

200

Germana de Foix: dona i virreina Gemma Moreno Navarro Com citar aquest article: MORENO NAVARRO, G., “Germana de Foix: dona i virreina”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 201-205. ISSNe: 2530-4232

Resum: La tradició historiogràfica ha presentat la figura de Germana de Foix amb dues visions oposades: la reina frívola i la repressora d’agermanats. En aquest article pretenem fer un resum dels últims estudis que s’han fet al voltant d’aquesta figura, molt més complexa del que, a priori, pareix. Paraules Clau: història de les dones, Germana de Foix, identitat femenina, relacions de gènere. 1. Introducció Elionor de Navarra, filla de Joan II de d’Aragó i I de Navarra, es va casar amb Gastón de Foix. D’aquest matrimoni nasqueren tres fills: Gastón, l’hereu al tron de Navarra, Pere i Joan. L’últim, vescomte de Narbona, va contraure matrimoni amb María d’Orleans, germana del rei de França, Lluis XII. Els dos fills d'aquest matrimoni, Germana i Gastón, van nàixer i viure a l'alcàsser de Mezières fins que un any després de la mort de la seua mare en 1492, va tenir lloc un incendi en el qual quasi moren. A causa de l'estat de la fortalesa després del sinistre, Joan de Foix va enviar als seus fills a la cort de Lluis XII i a la seua cosina Ana de Bretanya. El 1503 moria també el seu pare, i en el seu testament deixava als seus fills a càrrec del rei de França, juntament amb títols, senyorius, terres i pretensions al tron de Navarra1.

Úrsula Germana de Foix va nàixer cap a 1488 i va morir en 1536. Les notícies que es coneixen d'ella provenen d'articles dispersos, replets de tòpics que presenten a Germana com una dona frívola, banal i inconscient, sense capacitat pels assumptes de govern. No obstant açò, sabem que no és així ja que, de fet, se li atribueix tot el pes de la dura repressió de les Germanies. Però, com veurem, Germana és en primer lloc dona i les seues actuacions polítiques dependran de la seua condició de reina i esposa. 2. La dona Germana és un exemple perfecte per entendre el sentit del matrimoni entre la reialesa i l'aristocràcia. Els seus enllaços van ser conseqüència de les exigències polítiques. Va ser educada, com totes les donzelles, amb la finalitat del matrimoni. Pel que sembla, tal com assenyala Rosa Ríos2, Lluis XII va pensar casar-la amb el comte Lluis de Montpensier. Un altre possible enllaç va ser amb Ferran d'Aragó, duc de Calàbria. Ambdues propostes, amb la finalitat d'establir pactes amb el regne napolità. La Conquesta de la conquesta del Regne de Nàpols enfrontava a Carles VIII de França i Ferran el Catòlic des de 1493. En 1502, els exèrcits dirigits per Gonzalo Fernández de Còrdova, el Gran Capità, van assetjar Calàbria i Tàrent, van retenir l'hereu, duc de Calàbria. Però, al mateix temps, els francesos havien

RÍOS LLORET, R. E., “Doña Germana de Foix”. Morant, I. (dir.), Historia de las Mujeres en España y América Latina, v.1, Madrid, Cátedra, 2005/2006, pp. 615-634, p. 616. Edició Especial (2013-2017)

RÍOS LLORET, R. E., Germana de Foix: una mujer, una reina, una corte, Valencia, Biblioteca Valenciana, 2003, p. 34.

201

derrotat al rei napolità i van ocupar la major part de Nàpols. El repartiment, per tant, era confús.

jueves entre la una y las dos, en las casas del Almirante parió la Reyna Germana, al Príncipe Don Juan de Aragón, que después de haversele dado el agua del bautismo, murio dentro de una hora, que tenia de edad. Fue depositado su cuerpo en el Monasterio de San Pablo y de ay le llevaron al Monasterio de Poblete, de la orden del Císter en Cataluña (Sandoval, 1681, lib. I, cap XXVIII, pág. 14)”6.

A aquesta situació es va afegir la mort d'Isabel la Catòlica al novembre de 1504, la qual cosa, donada la situació d'incapacitació de la seua successora, la reina Joana, va suposar una confrontació entre el seu marit, Felip el Bell, i el seu pare, Ferran el Catòlic. Davant les conversacions de Felip el Bell i Lluis XII, Ferran el Catòlic ofereix un pacte que es va traduir en el segon Tractat de Blois (octubre de 1505), pel qual cedien les parts corresponents a cadascú del Regne de Nàpols, i Ferran es casaria amb Germana de Foix. La descendència que tingueren heretaria la dot de Germana. En cas que no hi haguera descendència d’aquest enllaç, els drets tornarien al rei de França. L’11 de març de 1506, Germana, de divuit anys, contrau matrimoni amb Ferran el Catòlic, de quasi 55 anys3. La diferència d’edat va donar lloc a tota una mena de qualificatius pejoratius. Els rumors, sobre tot contra Germana, acabarien si el matrimoni tinguera descendència. Segons Regina Pinilla 4 , la importància de Germana com a esposa de Ferran depenia de poder assegurar per a la seua descendència el domini de Nàpols. Però, malgrat els esforços5, no va tindre fills que sobrevisqueren. “Contento vivía el Rey Don Fernando porque la Reyna Doña Germana su mujer estaba preñada, y tenía grandes esperanças de un hijo, con quien las Coronas de Aragón se pudiesen apartar de Castilla… Y a tres de mayo dia de Santa Cruz,

Els cronistes castellans veien amb aquest enllaç el desig del rei de separar-se de Castella. No obstant això, es parla més de les diferències físiques i espirituals entre Isabel i Germana. Presenten el matrimoni com una ofensa a la seua terra, a la unitat, i a Isabel7. Però cal destacar, com ens recorda Ernest Belenger8, que Germana tingué més poder que Isabel simplement pel fet que Ferran envellia. El rei necessitava a Germana, com sabem que va fer, per a presidir Corts, desplaçar-se allí on ell no podia, i governar en la seua absència. Quan Ferran mor en 1516, Germana no hereta, però, segons queda estipulat en el testament de Ferran i en les cartes que envia al seu net 9 , ordena que siga tractada sempre com a reina i li deixa els mitjans per a viure com a tal. Ferran li aconsella fixar la seua residència a Aragó però, Germana, conscient que la seua popularitat era escassa i que sobre ella requeien sospites de conspiració contra el nou rei, Carles V, opta per acompanyar a la cort i finalment assentar-se en el convent d’Abrojo. A més d’acceptar canvis en les seues propietats i la prohibició d’eixir de la Península.

A partir del Concili de Trento, els únics matrimonis entre parents de segon grau (Germana era neboda de Ferran) que es podien permetre devien adduir raons d’estat o reials, i el Papa devia autoritzar-los. 4 PINILLA, R., Valencia y Doña Germana: castigo de agermanados y problemas religiosos, València, Consell Valencià de Cultura, 1994. 5 Hi ha tota una controversia sobre el “potaje” que, suposadament, se li va donar a Ferran el Catòlic, be per a avivar la seua virilitat, be per a tindre més fills. Els autors discuteixen sobre la voluntat de Ferran l’hora d’acceptar tomar-lo, ja que era necessari per a tindre descendència, i el interès de Germana per subministrar-lo, que se basava en que una reina vídua i sense fills no tenia res a fer. Edició Especial (2013-2017)

Cita extreta de: RÍOS LLORET, R. E., Germana de Foix..., p. 65. Ibid., p. 85. 8 BELENGER, E., “Las reinas de la Corona de Aragón y el caso paradigmático de Isabel la Católica y Germana de Foix”. Belenguer, E.; Garín, F. V. (eds.), La Corona de Aragón. Siglos XII-XVIII, Madrid, Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), pp. 157-182, p. 182. 9 Una reproducció de l’última carta que envià Ferran a Carles al respecte pot trobar-se en: RÍOS LLORET, R. E., Germana de Foix..., p. 105. 7

202

El segon matrimoni també va ser per motius polítics. Carles V necessitava aconseguir el vot de l’elector de Brandemburg per a ser nomenat emperador. Així, va oferir a Germana, una dona rica, a Joan, marqués de Brandemburg i germà empobrit de l’elector. La reina va accedir a les pretensions de Carles per la seua situació de vídua sense descendència. En eixes circumstàncies, la única possibilitat de gaudir de les rentes que el catòlic havia disposat per a ella era acceptar els desitjos del nou rei. L’enllaç va ser impopular entre els súbdits aragonesos, que no podien entendre un matrimoni entre Germana i un home de menor llinatge que Ferran el Catòlic. De fet, Rosa Ríos exemplifica la disconformitat davant l'enllaç en el cas concret de Isabel de Faure -o Fabra- qui havia sigut dama de Germana i per aquest fet va separar-se del seu servici. Inclús, el propi Carles va tindre que intervenir davant les pretensions de negar-li a Germana el títol de “Alteza” 10 . Malgrat les discrepàncies, la boda es va portar a terme a Barcelona en 1519. No obstant, va ser un matrimoni curt, ja que el noble alemany morí el 5 de juliol de 1525. El tercer i últim matrimoni de Germana, va ser amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria 11 . Era fill de Fadrique, rei de Nàpols, i pertanyia a una branca bastarda de la dinastia d’Alfons el Magnànim. L’enllaç es va portar a terme el 13 de maig de 1526 a Sevilla. Durant el temps que el duc va estar retingut en la cort de Ferran el Catòlic, després del setge de Tàrent, entre 1506 i 1512, va conèixer a Germana de Foix. Segons alguns historiadors 12 , a partir d’aquest encontre va sorgir una relació sentimental entre ambdós que va desencadenar la gelosia del Catòlic i,

per tant, la presó del duc de Calàbria. Altres, per contra, opinen que la opció més factible és que fora empresonat pel descobriment d’una conspiració francesa contra el rei, en la que el duc participava. “Mientras el emperador disponía la marcha a Granada con la emperatriz, casó al duque de Calabria con la reina Germana, viuda del sobrino de vuestra majestad, Juan, marqués de Brandemburgo. Así, este buen príncipe, que cuenta entre sus antepasados ochenta reyes de la casa de Aragón, forzado por la penuria, ha venido a caer con esta corpulenta vieja y dar en escollo tan famoso por sus naufragios. Verdad es que ahora él come en vajilla de oro y de plata, cuando antes la usaba de barro, y falto de otra esperanza, vio en este matrimonio su conveniencia, ostentando el título de virrey de Valencia, sin ser hijo de rey”. Com podem observar en la cita de Juan Dantisco, ambaixador de Polònia en la cort espanyola entre 1524 i 152713, la parella formada pel duc de Calàbria i Germana de Foix tampoc va ser ben rebuda. Es va considerar desigual, en la qual solament ella era menyspreable físicament14 i ell es veia afavorit per la còmoda situació econòmica de la reina. 3. La virreina El problema del absentisme regi en la Corona d’Aragó va convertir el virregnat pràcticament en una institució permanent. Teòricament, el virrei era el alter nos o alter ego del rei. Però, com destaca Regina Pinilla15, no és exactament així. Tan sols és el més alt funcionari, sempre actuant baix la supervisió i aprovació del monarca. Aquesta autora 16 assenyala, doncs, que la carència de disposicions immediates 13

Ibid., p. 90. 11 Reina, ja que mai va rebre el títol de duquessa, per ser de menor consideració. 12 RÍOS LLORET, R. E., Germana de Foix..., p. 80. Edició Especial (2013-2017)

Ibid. Encara que el text es refereix a ella com a “corpulenta vieja”, cal assenyalar que ambdós van nàixer a 1488. 15 PINILLA, R., Valencia y Doña Germana..., p. 88. 16 Ibid. 14

203

per part dels virreis i virreines és deguda a la necessitat de respectar l’ordre institucional, no sempre per inexperiència o ineficàcia. Ja en 1507, Ferran el Catòlic va habilitar a Germana per a governar en la seua absència. Ell devia partir a Castella, per fer-se càrrec de la regència del regne, ara que Felip el Bell havia mort i Joana es trobava incapacitada per a regnar. Des del jurament del càrrec en la catedral de València, passen escassament dos mesos (agost – octubre) durant els quals Germana va exercir el poder reial, per primera vegada, al Regne de València. El segon període com a virreina va començar al 1523, fins 1525. Carles V nomena a Germana, ja casada amb el marqués de Brandemburg. Encara que aquest haja rebut el títol de capità general del regne, serà ella qui portarà el pes del govern17. En aquest moment, Germana succeeix en el càrrec a Diego Hurtado de Mendoza. Els historiadors reconeixen que els mètodes de repressió de les Germanies que va portar a terme la virreina foren més durs que els de Diego Hurtado. És cert que va augmentar el nombre de processats i víctimes, però tornem a recordar que el poder de la virreina estava limitat per l’aprovació de l’emperador. Rosa Ríos 18 precisa que la dura reacció va emanar del propi Carles, qui incitava a Germana a actuar amb severitat. La repressió cruenta de les Germanies es va produir durant el seu segon matrimoni, però la repressió econòmica la portà a terme ja casada amb el duc de Calàbria durant l’últim virregnat.

exerceix veritablement el càrrec és el duc de Calàbria. Regina Pinilla 19 indica que tota la correspondència i ordres reials estaven dirigides i firmades per ell. Com afirma aquesta autora20, Carles ha tornat a beneficiar-se de Germana per a les seues necessitats polítiques: utilitza el nom i la categoria de la reina vídua per a donar poder, subtilment, al duc de Calàbria. Els problemes principals als que es van enfrontar en aquest període foren les conseqüències de la revolta de les Germanies i el baptisme massiu de moriscos. Per una part, com hem avançat, aquest període està caracteritzat per la repressió econòmica dels agermanats. Aquests podien commutar les penes per les “composicions”, multes en funció de la gravetat del delicte comés. La recaptació de les composicions finalitza a 1540, però les màximes quantitats es recolliren en 1527 i 1529-153021. A més d’aquestes mesures, els virreis van premiar la fidelitat de tots aquells qui recolzaren a l’emperador, i retornaren préstecs que havia fet la noblesa i la burgesia a l’exèrcit reial. Per altra part, el problema morisc derivat de les Germanies, ja que els agermanats portaren a terme una conversió massiva al cristianisme. Encara qué el papa i la Inquisició afavoriren aquestes mesures, la noblesa, principal valedora dels moriscos treballadors de les terres de la gran aristocràcia valenciana- no les aprovava. L’emperador es va trobar en la situació d’acceptar els baptismes obligats i Germana va ser l’encarregada d’anomenar als inquisidors que s’encarregarien de la conversió.

La característica d’aquest nomenament és que va ser conjunt de Germana de Foix i de Ferràn d’Aragó, encara que, a diferència del període anterior, qui

Aquest últim període finalitza amb la mort de Germana de Foix el 15 d’octubre de 1536, en Llíria. La data ha sigut discutida i alguns autors proposen el 10 i 16 d’octubre. El seu cos és traslladat a València i

Tan sols es substituïda pel seu marit en 1524, quan Germana ha de traslladar-se, breument, a la cort de l’emperador. 18 RÍOS LLORET, R. E., Germana de Foix..., p. 143. Edició Especial (2013-2017)

PINILLA, R., Valencia y Doña Germana..., p. 87. Ibid., p. 88. 21 RÍOS LLORET, R. E., Germana de Foix..., p. 628. 20

204

dipositat en el convent de Sant Miquel dels Reis, on jau junt al duc de Calàbria des de 1550. Com hem pogut observar, Germana de Foix es dona, i com a tal, esposa i reina. Però es també virreina, i encara que la tradició ha remarcat dues visions oposades -la de frívola i banal, i la de cruel repressora d’agermanats- es un peó més dins del joc d’escacs de la política de la monarquia hispànica. Un peó, això si, amb aspiracions pròpies que va saber adaptar-se a les circumstàncies històriques. 4. Bibliografia BELENGER, ERNEST. “Las reinas de la Corona de Aragón y el caso paradigmático de Isabel la Católica y Germana de Foix”. Belenguer, E.; Garín, F. V. (eds.), La Corona de Aragón. Siglos XII-XVIII, Madrid, Sociedad

Edició Especial (2013-2017)

Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), pp. 157-182. MARTÍ FERRANDO, J., “El primer virreinato de Germana de Foix (agosto-octubre de 1507)”. Franch Benavent, R.; Benítez Sánchez-Blanco, R. (eds.), Estudios de Historia moderna en homenaje a la profesora Emilia Salvador Esteban, v. 1, València, Universitat de València, 2008, pp. 323-344. PINILLA, R., Valencia y Doña Germana: castigo de agermanados y problemas religiosos, València, Consell Valencià de Cultura, 1994. RÍOS LLORET, R. E., Germana de Foix: una mujer, una reina, una corte, València, Biblioteca Valenciana, 2003. RÍOS LLORET, ROSA E. “Doña Germana de Foix”. Morant, I. (dir.), Historia de las Mujeres en España y América Latina, v. 1, Madrid, Cátedra, 2005/2006, pp. 615-634.

205

Els estatuts de neteja de sang i els judeoconversos: un altre mecanisme d’exclusió social Míriam Devesa Benlloch miriamdb7@gmail.com Com citar aquest article: DEVESA BENLLOCH, M., “Els estatuts de neteja de sang i els judeoconversos: un altre mecanisme d’exclusió social”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 206209 ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest estudi es fa una consideració de la problemàtica sobre l’aplicació dels estatuts de neteja de sang cap als judeoconversos en època moderna. Igualment, es realitza una reflexió sobre les causes i efectes, així com la relació amb altres conceptes com és el de l’honor i l’honra. Paraules Clau: sang, màcula, convers, jueu, honra. En època moderna, els estatuts de neteja de sang suposaren, en terres valencianes i generalment als dominis peninsulars de la Monarquia, un instrument d’exclusió i control social. Quan parlem d’aquests “estatuts”, fem referència a la norma que requeria l’elaboració d’un expedient d’aquell que aspirava a un càrrec o a l’ingrés en una determinada institució per demostrar que no era un convers ni descendia de conversos, és a dir, que la seua sang no estava tacada de sang jueva o musulmana. En principi no es tractava d’un concepte racista ni es buscava la preservació d’una raça pura, més bé, es pretenia garantir la puresa ideològica i integritat del dogma catòlic. Generalment, s’originà en un ambient de por per part dels cristians vells 1 de veure corrompuda la seua fe, així com en una espiral

d’enveja, prejudicis i estigmes tradicionals cap a les minories religioses2. Certament, és un cas especial el dels judeoconversos, doncs el problema ve de lluny. Ja en el Concili d’Elvira, entre els anys 303-309, es troben testimonis de polèmiques cristianes contra els jueus i s’imposen diverses prohibicions –prohibició del matrimoni entre cristians i jueus, no menjar en companyia de jueus, no cometre adulteri amb dones jueves...-, de manera que amb aquestes mesures es buscava la “no contaminació”. Els motius d’aquests ressentiments contra els jueus per part dels cristians són diversos i complexos, raó per la qual escapen a l'extensió d'aquest treball. Amb tot, podem destacar que la causa del “deïcidi” fou una de les que més pesà en aquesta animadversió, ja que sempre consideraren que els jueus eren els culpables de la injúria, flagel·lació i crucifixió de Crist3. No obstant, els motius religiosos queden en la superfície i cal anar més enllà, de forma que el factor socioeconòmic esdevé fonamental. Així, al segle XIV, la violència dels pogroms 4 es manifestà durament. Durant la centúria del tres-cents, 2

El terme “cristià vell” és un concepte ideològic que fa referència al cristià sense ascendència jueva o mora, que procedeix d’avantpassats cristians. Edició Especial (2013-2017)

SALAZAR ACHA, J., “La limpieza de sangre”. Revista de la Inquisición, 1, 1991, pp. 289-308. 3 MEZA, G. J., “Entre cristianos y judíos: linajes, ratones y otras impertinencias”. Política y cultura, 12, 1999, pp. 113-132, pp. 115116. 4 Amb el terme “pogrom” fem referència a la matança multitudinària d’una minoria religiosa, ètnica o política.

206

s’escampà per tota la península una onada d’assalts i saquejos a les aljames jueves sense contemplacions, situació a la que s’afegiren les desastroses conseqüències de la fam i la pesta negra. I és que, durant l’Edat Mitjana, les colònies jueves foren de les més pròsperes i en certs moments gaudiren de la benevolència i protecció de la Corona a l'ocupar importants càrrecs en l’administració, recaptació i tresoreria. A més, el comerç, les finances, l’artesania i la medicina eren espais on els jueus predominaven per les seues qualitats i on generaven riqueses que afavoriren l’hisenda reial i els negocis financers particulars. D’aquesta manera, dins la massa social cristiana es perfilà un sentiment d’enveja i cobdícia que s’enquistà en l’estigma del jueu. En efecte, els cristians vells, en nombroses ocasions dins la misèria, observaven com acomodats jueus recaptaven els seus impostos i controlaven grans quantitats de capital. Per consegüent, els prejudicis religiosos es barrejaven amb els socials i econòmics. Tota una màquina explosiva que esclataria per diferents fronts.

Predicació de Sant Vicent Ferrer, d’Alonso Cano, 16441645. Font: www.museobellasartesvalencia.gva.es

Així doncs, el pogrom de 1391, que arribà a València a juliol, els atacs a les jueries del segle XV, les mesures d’aïllament i marginació, entre altres raons, motivaren conversions per part dels jueus que veien en perill la seua vida i béns5. Efectivament, la principal forma de fugir de l’horror causat per les matances i exclusions era el baptisme. En molts casos, conversions poc sinceres que no impediren la pràctica amagada de la seua antiga fe, el que s’anomena criptojudaisme. Malgrat tot, altres sí que compliren amb els preceptes cristians i assimilaren tots els aspectes per integrar-se dins la societat cristiana per intentar esborrar i oblidar els seus antecedents. Amb l’establiment del Sant Ofici de la Inquisició, el 1481, els judeoconversos sincers veieren una oportunitat de denunciar i demanar el càstig entre els falsos convertits, per tal de que els vertaders fidels quedaren lliures de tota sospita6. En aquest context, naixen els estatuts de neteja de sang. Al 1449 a Toledo s’havia desencadenat un conflicte a causa de la recaptació d’un nou impost i els cristians vells, encapçalats per Pedro Sarmiento, acusaren als jueus de ser els receptors de l’impost i de voler burlar-se dels cristians. Així, proposaren que els conversos, com que tenien la sang impura, no ocuparen càrrecs públics ni privats a Toledo. D’aquesta manera, el convers començà a patir també l’odi existent contra el jueu. Encara que aquest primer estatut fou després condemnat, la mesura dels estatuts de neteja de sang s’escampà per tots els territoris durant els anys posteriors7. La Inquisició va nàixer com un dels primers tribunals de l’Estat modern i, amb la seua aparició, facilità l’establiment dels estatuts de neteja de sang com un instrument més de control social. De fet, aquesta 5

Ibid., p. 119. Ibid., pp. 122-123. 7 Ibid., pp. 124-125. 6

Edició Especial (2013-2017)

207

institució fou la primera en aplicar els estatuts. Un altre cas que cal destacar és el de l’Orde dels Jerònims, que aplicaren els estatuts el 1495, ja que nou anys abans havien sol·licitat dita aplicació per considerar que entre ells hi havia conversos que practicaven el judaisme d’amagades. Els jerònims eren conscients de que molts conversos prenien l’hàbit per escapar de les investigacions inquisitorials. Així, aplicaren l’estatut excloent no sols als conversos, sinó també als seus descendents. Finalment, decretaren que ningú anterior a la quarta generació de conversos podia entrar en l’orde. Al territori valencià podem destacar també l’Orde dels Mínims de Sant Francesc de Paula que, en el segle XVI, començaren a requerirexpedients de neteja de sang per ingressar en l'orde8. De la mateixa manera, les catedrals aplicaren els estatuts i, a la Corona d’Aragó, fou la catedral de València la que aplicà la normativa 9 . A més, paral·lelament, començaren a expulsar-los de determinats oficis.

no sols a aquells a qui la Inquisició havia demostrat la falsa conversió. Tanmateix, cal assenyalar que la neteja de sang mai formà part de les lleis establertes en els regnes, sinó que foren normes adoptades per societats privades que ja comptaven amb nombrosos prejudicis cap als conversos 10 . Altrament, és transcendent relacionar aquest fenomen amb el concepte d’honor i honra. Aquest no sols significava consideració social, sinó també ascensió social, la possibilitat de promocionar-se i millorar la posició social i econòmica o el seu estatus.

El convers esdevingué algú en qui no es podia confiar i l’aplicació dels estatuts s’estengué ràpidament pels regnes hispànics. La mentalitat popular considerava que amb la sang es transmetien creences, actituds i formes de vida. D’aquesta manera, la neteja de sang es convertí en un mecanisme de control de l’ascensió social i una sang “pura” esdevingué un requisit per accedir a càrrecs en les institucions eclesiàstiques, en la Inquisició, en les ordes militars, universitats o institucions educatives, confraries, gremis i altres oficis.

Però aquest problema no sols afectava als conversos i als seus descendents, sinó també a nombroses famílies nobles i acomodades que en el passat havien emparentat amb conversos per incorporar grans fortunes al seu patrimoni, amb el presentiment de que tota petjada de sang conversa s’esborraria amb el pas del temps. Així, per a les famílies benestants qualsevol intent d’indagar en el seu passat suposava un dur obstacle per a la seua promoció social. Per tant, l’amenaça de la infàmia també afectava als cristians vells 11 . Al no haver cap indici racial o cultural exterior fiable pel qual es poguera reconèixer als conversos –color de pell, llengua...-, les autoritats havien de basar-se en el comportament, l’honra i la memòria col·lectiva, esperançats de que per més que el convers intentara ocultar el seu origen, més tard o

La neteja de sang féu extensiva l’exclusió social als nous cristians –en ser considerats cristians, teòricament, l’exclusió religiosa no estava permesa- i

Així, la neteja de sang privava al convers d’accés a l’honra, li impedia qualsevol possibilitat d’ascensió social, una aspiració que predominava en la mentalitat del moment, i això suposava la consegüent degradació en la jerarquia social i s’exterioritzava en les prohibicions sumptuàries, en el context d’una societat en la que l’estatus havia de reflectir-se en la seua indumentària.

Per a més informació consultar: FARFÁN NAVARRO, M. C., “Expedientes de limpieza de sangre de la Orden de Mínimos de San Francisco de Paula en los antiguos reinos de Valencia y Murcia”. Estudis: Revista de historia moderna, 15, 1989, pp. 191-204. 9 PIZARRO LLORENTE, H., Un gran patrón en la corte de Felipe II: Don Gaspar de Quiroga, Universidad Pontificia Comillas, 2005, p. 58. Edició Especial (2013-2017)

THOMAS, W., La represión del protestantismo en España, 1517 – 1648, Leuven University Press, 2001, pp. 78-79. 11 Cal fer referència a El tizón de la nobleza de España i el Llibre verd d’Aragó, obres genealògiques que precisaven el passat convers de grans famílies nobiliàries o llinatges.

208

més prompte, algun aspecte el trairia descobrint el seu passat12. Pel que fa al procediment seguit en els estatuts de neteja de sang, l’aspirant al càrrec havia de presentar una mena de memorial de la seua genealogia junt amb el lloc de naixement dels seus avantpassats. A continuació, es triava un comissari i un notari que havien d’encarregar-se de la investigació. Primerament, interrogaven als amics i enemics del candidat. Tot seguit, es traslladaven al lloc d’origen dels pares i avis, tenint molta cura d’identificar correctament els cognoms, ja que es podien confondre fàcilment o es podien falsejar per tal d’esborrar el rastre. Havien de realitzar una recerca genealògica exhaustiva. Si els avantpassats s’havien casat més d’una vegada, havien d’esbrinar de quin dels matrimonis descendia el candidat, ja que algun podria estar “tacat”. Es revisaven testaments i tot tipus de documents relacionats. Així mateix, interrogaven per separat a testimonis domiciliats en el lloc d’origen o localitats veïnes, es prenia nota de les paraules exactes i totes les persones mencionades pels testimonis com a font d’informació havien de ser igualment interrogades13. Amb tot, existia el greu problema de la falsa acusació. Qualsevol testimoni opositor podia acusar falsament, bé per enveja bé per odi, com per exemple ocorria als col·legis majors, on els estudiants aspiraven a ocupar els organismes mitjans i superiors de la Monarquia, i envejaven als conversos i descendents que ocupaven els alts càrrecs del govern. Per tant, més important que tenir la sang sense màcula era demostrar-ho, la qual cosa va dur a la corrupció de documents i compra de testimonis falsos14.

Per acabar, cal assenyalar que no fou fins la segona meitat del segle XIX que s’aboliren oficialment els estatuts de neteja de sang a les diverses institucions. Encara en el XVIII, un aspirant a advocat o escrivà havia de presentar proves de neteja de sang. En definitiva, durant aquests segles demostrar la procedència d’un llinatge “irreprotxable” es convertí en una autèntica obsessió, ja que la puresa de sang suposava puresa religiosa i d’això depenia l’honra i la posició social. 1. Bibliografia FARFÁN NAVARRO, M. C., “Expedientes de limpieza de sangre de la Orden de Mínimos de San Francisco de Paula en los antiguos reinos de Valencia y Murcia”. Estudis: Revista de historia moderna, 15, 1989, pp. 191-204. MEZA G., J., “Entre cristianos y judíos: linajes, ratones y otras impertinencias”. Política y cultura, 12, 1999, pp. 113-132. PIZARRO LLORENTE, H., Un gran patrón en la corte de Felipe II: Don Gaspar de Quiroga, Universidad Pontificia Comillas, 2005. SALAZAR ACHA, J., “La limpieza de sangre”. Revista de la Inquisición, 1, 1991, pp. 289-308. THOMAS, W., La represión del protestantismo en España, 1517-1648, Leuven University Press, 2001.

THOMAS, W., La represión..., p. 81. MEZA, G. J., “Entre cristianos y judíos...”, pp. 127-128. 14 Ibid., p. 129. 13

Edició Especial (2013-2017)

209

La fi de la II República i la desfeta al port d’Alacant Mireia Bañuls Escrivà mireiabaesc@gmail.com Júlia Jordà Gisbert jordagisbertj@gmail.com Com citar aquest article: BAÑULS ESCRIVÀ, M.; JORDÀ GISBERT, J., “La fi de la II República i la desfeta al port d’Alacant”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 210-213. ISSNe: 2530-4232

Resum: A la fi de la Guerra Civil espanyola, l’últim vaixell que va eixir del port d’Alacant va deixar darrere gran desolació per als vençuts. L’anomenada “desfeta” al Port d’Alacant va tindre unes dures conseqüències per als que estaven allí. L’eixida de l’Stanbrook cap a Algeria va dur exiliats republicans a un futur incert. D’altra banda, els que van quedar en terra ferma van viure el món penitenciari franquista, amb camps de concentració improvisats, com el de los Almendros i el d’Albatera. Paraules Clau: Stanbrook, últim baixell, exili, repressió franquista, Guerra Civil espanyola. El 28 de febrer de 1939 la II República estava ferida de mort. Manuel Azaña dimitia de la presidència i continuaven les negociacions per part de la Junta de Casado per a finalitzar la guerra amb les menors represàlies possibles. Tanmateix, la promulgació de la Llei de Responsabilitats Polítiques permetia albirar la futura repressió que duria a terme el franquisme, malgrat la fi de la contesa. El destí republicà estava ja decidit, havent reconegut formalment els governs de Gran Bretanya i França el règim de Franco. Amb la caiguda de l’Exèrcit de Llevant quedaven tallades les vies de fugida cap a l’exili, excepte les marítimes. La Junta de Casado havia negociat amb Franco la possibilitat d’eixida pel Port d’Alacant, al qual

Edició Especial (2013-2017)

havien d’arribar bucs anglesos i francesos per evacuar a la població1. El 28 de març comencen a arribar els primers grups de persones, que veien el Port d’Alacant com a l’única salvació. Al mateix temps, les tropes italianes de la Divisió Littorio tractaven de bloquejar els voltants d’Alacant. A les onze de la nit del mateix dia, salpava un carboner anglés, l’Stanbrook, el qual havia estat transferit a una de les navilieres mixtes que treballaven per a la República espanyola durant la Guerra Civil2. El seu capità, Archibald Dickson, ha sigut descrit per dues de les passatgeres del dit buc, Helia i Alicia González Beltrán: “[...] estuvo en todo momento visible en su puesto. Ese hombre pequeño, fornido, llevaba la carga de su pasaje especial como si todos nosotros hubiéramos salido de él. Era responsable de nuestras vidas en el mar y también más allá: de que nos aceptaran a nuestra llegada a pesar de estar fuera de lo pactado. A mi me producía tranquilidad mirarlo; en el caos del barco, en la 1

TORRES FABRA, R. C., Alambradas, muros y corrientes de aire. El universo penitenciario Franquista en la Postguerra del País Valenciano, Xàtiva, Ulleye, Col·lecció Una Ullada a la Història, 2013, pp. 17-19. 2 VILAR, J. B., “El viaje del Stanbrook y el exilio en Argelia”. Torres Fabra, R. C.; Ors Montenegro, M. (coord.), Exilio y represión franquista. La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana, València, Editorial Prensa Valenciana, 2007, pp. 88-89.

210

amalgama de rostros, cuerpos y ojos con la imagen de la angustia, el capitán era para mí el consuelo, la mano amiga que me daba confianza, no desapareció nunca de mi vida. Aunque él no me llegara a ver de cerca su mirada lo abarcaba todo”3. Tal era la personalitat del capità, que amb una capacitat d’unes 100 persones, va permetre que pujaren més de 2.500, alguns fins i tot ajudats per la seua mà. La sobrecàrrega suposà que la gent s’haguera de repartir per bodegues, compartiments i fins i tot en la coberta. Alguns hagueren de passar la primera nit drets o ajupits a causa de la manca d’espai, com afirma Juan Bautista Vilar. A l’endemà atracaren en Orà (Algèria), cosa que en circumstàncies normals s’haguera fet en poc temps, i que en aquest cas va costar 22 hores4.

espanyols, i impediren desembarcar de l’Stanbrook exceptuant algunes personalitats rellevants –que tenien intencions de continuar el viatge cap a la URSS, França o altres destins-, malalts, ancians, dones i xiquets 6 . Els que tingueren la sort de ser acollits davall la responsabilitat de la població algeriana o immigrants espanyols que estaven allí des de principis de segle, quedaren en llibertat. La resta, foren enviats a un centre d’acollida, que com afirma Vilar, a efectes pràctics era una presó.

L’Stanbrook. Fotografia: www.nodo50.org

Tanmateix, gaudiren d’unes condicions molt millor que els que continuaven confinats dins del vaixell, sobrevivint gairebé únicament dels escassos aliments i aigua racionats i els que arribaven per part de la solidaritat de l’exterior. La manca de condicions i d’higiene dins del buc féu que s’estengueren entre els passatgers que encara quedaven dins malalties i paràsits. La por de la propagació i la pressió de la població civil produí a la força el desembarcament gradual a partir de la segona setmana. Malgrat tot, encara quedaven dins unes 1.500 persones, i fins al 27 d’abril no s’autoritzà una desinfecció general de l’embarcació i els seus ocupants. Els que baixaren a terra foren dividits en dos grans grups: els homes entre 19 i 58 anys foren dirigits als camps de treball. El segon grup, format per dones, xiquets i homes de més de 58 anys foren internats en presons o altres camps, com Molière, Carnot o Orleansville7.

L’acollida oficial fou decepcionant, com afirma Vilar, i confirma el testimoni de les germanes González Beltrán: “Nadie nos ofrecía ni una estancia cómoda ni una vida fácil en ese país que nos acogería con mucha desconfianza”5. Les autoritats de la ciutat no estaven predisposades a rebre més refugiats

Quan l’Stanbrook, com explica Juan Bautista Vilar, fou embargat per l’administració colonial fins a que algú es responsabilitzara de les despeses ocasionades pels exiliats. L’1 de maig tornà a fer-se a la mar, i mesos més tard fou enfonsat per un submarí alemany prop del Port d’Anvers, i morí la major part de la seua tripulació, incloent al capità Dickson8.

GONZÁLEZ BELTRÁN, H.; GONZÁLEZ BELTRÁN, A., Desde la otra orilla. Memorias del exilio, Elx, Ediciones Frutos del Tiempo, Col·lecció Frutos Secos, 2006, p. 23. 4 VILAR, J. B., “El viaje del Stanbrook...”, pp. 89-91. 5 Testimoni d’Helia González Beltrán, presidenta de l’Ateneu Republicà Nazario González Monteagudo d’Elx. Edició Especial (2013-2017)

VILAR, J. B., “El viaje del Stanbrook...”, pp. 91-92. Ibid., p. 93. 8 Ibid., p. 94. 7

211

Una altra sort visqueren els milers de persones que quedaren –entre 12.000 i 15.000- al Port d’Alacant, amb la partida de l’Stanbrook el 28 de març9. Tres dies estigueren esperant al port l’arribada de nous vaixells, que sols quedaren a l’horitzó. La desesperació anà fent-se patent davant l’espera d’uns vaixells que mai arribarien, i fins i tot alguns optaren pel suïcidi. Davant la gentada que ocupava el port, una Junta d’Evacuació integrada per representants de grups polítics i sindicals, prengueren la iniciativa d’elaborar unes llistes de preferència per a evacuar a la gent en arribar els vaixells; a més, contactaren amb una Comissió Internacional formada pel representant francès Charles Tillo i cònsols d’altres països que hi havia en Alacant com el d’Argentina, el de Cuba o el de França. Es tenien informacions que alguns navilis anaven a arribar, però, els bucs de la Mid Atlantic Company, els quals havien servit a la República, ara es negaren, ja que al·legaven que el seu contracte havia estat fet amb Negrín i no amb Casado10. Les esperances quedaren lluny, i la por anà apoderant-se de les gents. La Junta Internacional va ficar-se amb contacte amb Gambara, el dirigent italià per procurar l’evacuació a condició de l’entrega de les armes i l’entrada dels italians deixant el port com una zona neutra. El pacte es veié frustrat, i no quedà una altra opció que la rendició. Fou el dia 31 a les sis de la vesprada quan es procedí a l’abandonament del port, veient-se interrompuda a les deu de la nit, i continuada de nou el dia següent 11 . Eduardo de Guzmán explica aquesta entrada dels italians: “...la aparición del Vulcano con la bandera bicolor desplegada al viento, ametralladoras y cañones apuntando a los muelles y el desembarco de los soldados que va a poner final inmediato y 9

Pròleg de Miguel Ors Montenegro, en: GONZÁLEZ BELTRÁN, H.; GONZÁLEZ BELTRÁN, A., Desde la otra orilla..., p. 9. 10 TORRES FABRA, R. C., Alambradas, muros y corrientes..., pp. 22-23. 11 Ibid., p. 24. Edició Especial (2013-2017)

dramático a nuestra estancia en el puerto; a escribir el R.I.P. definitivo sobre la tumba abierta de la Segunda República española”12. L’esgotament, la fam, la set i la desesperació de la situació configuraren una situació terrible, que va dur a més suïcidis, i la tirada al mar dels objectes de valors, que molts havien dut per a poder fer-ne ús allà on els deparara el futur. El periodista Eduardo de Guzmán descrivia l’evacuació del port amb les següents paraules: “Abandonamos el puerto entre una doble fila de soldados enemigos. Caminamos despacio y en silencio. No tenemos prisa por llegar a ningún sitio ni ganas de pronunciar una sola palabra. Cada uno carga con lo poco que pudo salvar del general naufragio, con lo que hace días pretendía llevarse para iniciar una nueva vida en tierras lejanas y extrañas; una maleta, un macuto, unos papeles o una manta. Muchos van con las manos tan vacías como su propio espíritu en esta hora de hundimiento moral y material. Sobre todos pesa, con mayor carga que los livianos equipajes, la abrumadora convicción de haber sido vencidos. Pronto envidiaremos a los muertos”13. Amb la desfeta del port d’Alacant, Franco va comunicar el seu últim part de guerra, i amb tot, s’inicià un període repressiu, que ja havia tingut el seu inici durant els anys de la contesa, i que tindria el suport de la legislació d’un règim dictatorial, repressiu i retrògrad com fou el franquisme. Els refugiats foren distribuïts per grups d’homes, d’ancians, dones i xiquets, sent enviats a distints llocs. D’una banda, les dones que quedaren al port 31 de març, foren empresonades en llocs improvisats i unes condicions pèssimes, com per exemple cases, reformatoris especials, cines i monestirs. 12

GUZMÁN, E., El año de la victoria. Testimonios de los campos de concentración franquistas, Madrid, 1974, p. 34. 13 Ibid.

212

De l’altra, els homes foren conduits al “Campo de los Almendros”14, un camp de concentració improvisat, on foren els mateixos presoners els que alçaren el filferro que havia de tancar el recinte15. Quedà vigilat pel Cos de l’Exèrcit de Galícia, alguns membres de l’Exèrcit del Marroc i soldats italians. Serví com a lloc de reclusió mentre es pensava en una futura distribució 16 . La fam dels presoners els dugué a menjar els fruits dels ametllers, l’escorça, i fins i tot les fulles, deixant sense vegetació el camp. El 7 d’abril el “Campo de los Almendros” quedà buit, ja que es va procedir a una classificació i distribució dels presos a altres llocs com el Castell de Santa Bàrbara (Alacant) o la Plaça de Bous d’Alacant i també al Camp de Concentració d’Albatera. Albatera arribà a allotjar en condicions infrahumanes, tal i com apunta l’historiador Ricard Camil Torres Fabra, entre 16.000 i 22.000 homes en els seus set mesos d’existència, sense distinció entre els presoners, denunciats i presos polítics. Albatera es descrit com una zona insalubre per ser un terreny de saladar ple de mosquits, formà part dels camps de treball del Segura, sent conegut com Camp de Treball d’Albatera. La quantitat de presos que va allotjar era tant gran, que no els donava cap garantia de poder tenir un sostre, sent a més les construccions del camp destinats a les necessitats administratives. Els interns havien de dormir en terra, a més les condicions resultaven inhumanes, tant per les condicions higièniques com per l’escassa aigua que arribava i l’alimentació, que solia consistir en una llauna de

sardines i un tros de pa compartit amb un grup de companys17. El 27 d’octubre de 1939, el camp d’Albatera fou clausurat i els presoners foren redistribuïts a altres centres. Fou un dels primers camps en ser tancat, i més avant ho farien els d’Alcoi, Dénia i Monòver, quedant únicament Porta Coeli18. 1. Bibliografia AUB, M., El Campo de los Almendros, México, Joaquín Mortiz, 1968. GONZÁLEZ BELTRÁN, H.; GONZÁLEZ BELTRÁN, A., Desde la otra orilla. Memorias del exilio, Elx, Ediciones Frutos del Tiempo, Col·lecció Frutos Secos, 2006. GUZMÁN, E., El año de la victoria. Testimonio de los campos de concentración franquistas, Madrid, 1974. TORRES FABRA, R. C., “Introducció al món penitenciari al País Valencià”. Pagés i Blanc, P. (ed.), La repressió franquista al País Valencià. Primera Trobada d’Investigadors de la Comissió de la Veritat, València, Edicions 3 i 4, 2009. TORRES FABRA, R. C., Alambradas, muros y corrientes de aire. El universo penitenciario Franquista en la Postguerra del País Valenciano, Xàtiva, Ulleye, Col·lecció Una Ullada a la Història, 2013. VILAR, J. B., “El viaje del Stanbrook y el exilio en Argelia”. Torres Fabra, R. C.; Ors Montenegro, M. (coord.), Exilio y represión franquista. La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana, València, Editorial Prensa Valenciana, 2007.

L’escriptor Max Aub té una novel·la sobre dit camp: AUB, M., El Campo de los Almendros, México, Joaquín Mortiz, 1968. 15 TORRES FABRA, R. C., Alambradas, muros y corrientes..., p. 90. 16 TORRES FABRA, R. C., “Introducció al món penitenciari al País Valencià”. Pagés i Blanch , P. (ed.), La repressió franquista al País Valencià. Primera Trobada d’Investigadors de la Comissió de la Veritat, València, Edicions 3 i 4, 2009, p. 71. Edició Especial (2013-2017)

TORRES FABRA, R. C., Alambradas, muros y corrientes..., pp. 99-101. 18 Ibid., pp. 118-119.

213

La solidaritat internacional i l’Hospital “Sueco-Noruego” d’Alcoi Júlia Jordà Gisbert jordagisbertj@gmail.com Com citar aquest article: JORDÀ GISBERT, J., “La solidaritat internacional i l’Hospital ‘Sueco-Noruego’ d’Alcoi”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 214-218. ISSNe: 2530-4232

Resum: Aquest article fa referència a com s’estructurà l’ajuda humanitària de la solidaritat internacional durant la Guerra Civil espanyola, mitjançant l’exemple de l’Hospital “Sueco-Noruego” d’Alcoi. Aquest hospital, que després seria institut i presó alhora, va ser creat per voluntaris escandinaus que, com les Brigades Internacionals, van donar la seua ajuda solidària i a títol personal a la Segona República. Paraules Clau: Hospital Sueco-Noruego, Alcoi, solidaritat internacional, Segona República. Malgrat el Pacte de No-intervenció en la guerra civil espanyola, signat per 27 països europeus -que pretenia evitar la intervenció estrangera en el conflicte-, a Escandinàvia, la causa republicana comptà amb grans simpaties entre la població civil, i més concretament en la classe treballadora i els intel·lectuals. Com bé sabem, joves de molts països van vindre a lluitar enrolats en les Brigades Internacionals. També es van dur, en alguns indrets, moviments de solidaritat amb l’Espanya republicana, que pretenien aconseguir diners per enviar roba, medicines, i aliments. Tan a Noruega com a Suècia, gran part de la població s’organitzà o participà en el moviment “Ajudem a Espanya”, i amb els fons recollits s’atengueren

Edició Especial (2013-2017)

orfenats i es creà un hospital de sang a Alcoi, del qual ens ocuparem en les següents línies1. L’Hospital “Sueco-Noruego” d’Alcoi ha estat àmpliament estudiat pel per l’historiador alcoià Àngel Beneito Lloris. Cal ressaltar la seua primerenca publicació sobre el tema, i la seua participació a les V Jornades d’Història Local d’Alcoi, junt a J. Lloret. En aquestes van parlar sobre Professionals de la medicina condemnats per “ayuda a la rebelión” durant el primer franquisme2. Ja al 2004, la publicació del llibre El Hospital SuecoNoruego de Alcoi durante la Guerra Civil espanyola3, l’estudi dels arxius del moviment obrer a Oslo i Estocolm, ajudaren –segons diu el propi Beneito-, a descobrir algunes de les incògnites que es tenien sobre la història d’aquest hospital. Van esbrinar els noms de metges i infermeres, el temps les raons per les quals hi estigueren treballant i qui va sufragar el manteniment de l’hospital, així com el nombre d’operacions que es dugueren a terme, etc.

BENEITO LLORIS, À.; OLAV MYKLEBUST, J., Escandinavos en Alcoi: Solidaridad Internacional en tiempo de guerra, Alcoi, Zoe, Imatge Art, 2011, pp. 12-14. 2 BENEITO, À.; LLORET, J.; “Profesionals de la medicina condemnats per ‘ayuda a la rebelión’ durant el primer franquisme”. L’Alcoi del segle XX. Quintes Jornades d’Història Local, Alcoi, Arxiu Municipal d’Alcoi/Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, 2002. 3 BENEITO LLORIS, À., El Hospital Sueco-Noruego de Alcoi durante la Guerra Civil española, Alcoi, Visual Producciones, 2004.

214

Trobem, també, un apartat sobre la sanitat al llibre Història d’Alcoi 4, publicat el 2006. Ací se’ns parla sobre els dos hospitals militars que el Ministeri de Sanitat va decidir establir a Alcoi durant la guerra civil, i que serviren per atendre soldats ferits en el front de batalla. En primer lloc, l’Hospital de Sang, conegut com a “Sueco-Noruego” i en segon lloc, la Clínica Militar Núm. 2. L’hospital que tractem en el present article, també compta amb un capítol dins de La Sanidad en las Brigadas Internacionale5, publicat en el mateix any.

reconstruir dades biogràfiques i enriquir l’estudi de la solidaritat internacional. Amb la informació obtinguda, el 2009 publicà, junt al sociòleg norueg Jon Olav Myklebust, A Hospital for Spain! Scandinavian Solidarity in a Time of Civil War 8 , llibre distribuït a Noruega. A més a més, cal destacar un quadern didàctic, elaborat per Gemma Ballester i Àngel Beneito, publicat en aquest mateix any9. Amb els nous documents i fotografies, l’any 2011 s’amplià i es completà l’estudi en castellà, amb el ja citat títol Escandinavos en Alcoi: Solidaridad Internacional en tiempo de guerra 10 . Aquesta obra serà la més actualitzada i completa sobre l’Hospital “SuecoNoruego”, i a la qual ens referirem en les pàgines posteriors.

Col·lecta realitzada per a l’ajuda humanitària destinada a Espanya. Extreta de: BENEITO LLORIS, À.; OLAV MYKLEBUST, J., Escandinavos en Alcoi...

La participació d’Àngel Beneito es fa palesa en obres més generals sobre la guerra a Alcoi 6 i sobre la cooperació sanitària internacional7. No obstant, amb l’aparició de noves dades i nous estudis d’arxius personals dels sanitaris, fonts orals dels familiars d’aquests, així com les fotografies, s’han pogut 4

SANTONJA CARDONA, J. L.; SEGURA MARTÍ, J. M. (coord.), Història d’Alcoi, Alcoi, Editorial Marfil, 2006. 5 BENEITO LLORIS, À., “La ayuda escandinava y el Hospital Sueco-Noruego de Alcoi”. Requena, M.; Sepúlveda, M. (coords.), La Sanidad en las Brigadas Internacionales, Cuenca, Universidad de Castilla-La Mancha, 2006. 6 BENEITO LLORIS, À., Alcoi, objetivo de guerra, Alcoi, Zoe, Imatge Art, 2007. 7 BENEITO LLORIS, À., “La cooperación internacional durant la Guerra Civil española”. Aznar, L.; Barona, J. L.; Navarro, J. (coord.), València, capital cultural de la República (1936-1937), València, Publicacions de la Universitat de València-Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2008. Edició Especial (2013-2017)

Portada del llibre de Beneito Lloris i Olav Myklebust, A Hospital for Spain! Solidarity in a Time of Civil War (2009).

En esclatar la guerra civil, la major part de l’esquerra europea, i molts liberals, manifestaren la seua adhesió al govern democràtic republicà. Tanmateix, 8

BENEITO LLORIS, À.; OLAV MYKLEBUST, J., A Hospital for Spain! Scandinavian Solidarity in a Time of Civil War, Alcoi, Zoe, Imatge Art, 2009. 9 BALLESTER, G.; BENEITO, À., L’Hospital “SuecoNoruego” d’Alcoi durant la Guerra Civil Espanyola: un Exemple de Solidaritat. Quadern didàctic, Xàtiva, L’Ullal Edicions, 2009. 10 BENEITO LLORIS, À.; OLAV MYKLEBUST, J., Escandinavos en Alcoi...

215

sobta la passivitat que els governs socialdemòcrates suec i noruec -així com de molts altres païsosmostraren amb la seua adhesió un Pacte de Nointervenció en el conflicte. No obstant, les classes treballadores escandinaves mostraren d’immediat la seua solidaritat amb el govern del Front Popular. Així, es crearen els Comités d’ajuda suec i norueg, amb la finalitat de comprar aliments i medicació per a ser enviats al govern espanyol. En aquests comités participaren partits polítics, sindicats de treballadors així com associacions cíviques, les quals llançaren campanyes nacionals per a la recollida de fons, destinats a l’ajuda humanitària11. Al gener del 1937 se celebrà el Congrés Internacional d’Ajuda a Espanya a la capital francesa. En aquest, s’acordà que els comités nacionals de Noruega i de Suècia uniren els seus esforços per a la creació d’orfenats i llocs d’acollida per als “xiquets de la guerra”. A més a més, es pactà l’obertura d’un hospital complet en la rereguarda de la guerra a l’Estat espanyol. Per a dur a terme aquesta missió, s’intensificaren les campanyes de col·laboració i recollida de fons en ambdós països, i en aquestes s’unirien intel·lectuals, emissores de radio, civils a peu de carrer, amb una mobilització gens menyspreable12. La ministra de Sanitat, Federica Montseny agraí l’oferiment, i disposà com a lloc més idoni la ciutat d’Alcoi. Les raons d’aquesta decisió eren que es trobava a la rereguarda, allunyada del front de batalla, tenia uns 43.000 habitants, i a més, tenia dues estacions de ferrocarril, una que anava a Madrid, i l’altra a València, on podien arribar els ferits amb tren. També disposava d’un edifici adequat que s’acabava de construir per a l’escola industrial, i que, a la vegada, podia ser adient per a l’hospital. Quan ja havien acceptat l’oferiment, el Comité d’Ajuda Escandinau li confià al traumatòleg Nils Silfverskiöld

les tasques de seleccionar al personal sanitari, comandar la seua expedició fins a Alcoi, muntar l’hospital i enllestir-lo per al seu funcionament13. En començar les gestions per a la posada en funcionament de l’hospital, el govern demanà l’ampliació de la capacitat de l’hospital, quelcom que suposaria més despeses i més personal sanitari. Per a la primera part, el Comité d’Ajuda Escandinau i el govern republicà arribarien a un acord, i per a la segona, l’escola d’infermeria de la Creu Roja d’Alacant convocaria a Alcoi un curs de capacitació sanitària, que pretenia preparar una plantilla de quinze “dames infermeres titulars”, que s’incorporarien a l’hospital14. Fetes les reformes pertinents, el 25 d’abril del 1937, s’inaugurava l’hospital amb la cerimònia corresponent, i l’assistència a aquesta de les autoritats polítiques, sindicals i militars, així com de la plantilla de metges i infermeres que formaven l’expedició humanitària. No obstant, encara faltaven determinades millores per a la seua posada en funcionament, que s’iniciaria el 19 de maig, moment en el que arribà el primer contingent de soldats ferits procedents dels fronts de Còrdova i Extremadura. A partir d’ací, l’arribada de pacients fou continuada, i els metges escandinaus atengueren a 1.224 persones que arribaven dels camps de batalla, i a més, a alcoians que requerien els seus serveis15. En els primers moments, la direcció de l’hospital l’assumí el Dr. Nils Silverskiöld, i quan s’inaugurà el servei fins al 26 de juliol se’n feu càrrec el doctor norueg Gunnar Johnsson, substituït durant unes setmanes pel doctor suec Hans Hansson, que al poc temps cedí la direcció al Dr. Einar Pettersen de Noruega, qui entregaria l’hospital a les autoritats sanitàries espanyoles el dia 20 de setembre de 1937. 13

Ibid., pp. 48-53. 12 Ibid., pp. 54-59. Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p. 70. Ibid., pp. 85-87. 15 Ibid., pp. 92-98. 14

216

Pel que fa al personal sanitari escandinau, era experimentat i coneixia tècniques innovadores per a la cura de ferides de guerra i els traumatismes. El material quirúrgic era abundant i de primera qualitat, el material sanitari era desinfectat i les normes d’asepsia eren molt rigoroses16. El perill de que l’hospital fora bombardejat estigué sempre present entre el personal i els pacients, si bé Alcoi només sofriria directament la guerra a partir del 20 de setembre de 1938, un any després que els escandinaus hagueren abandonat la ciutat, quan fou bombardejada per l’aviació italiana17. A l’altura del juliol de 1937, el Comité d’Ajuda escandinau sospesà les opcions de cedir l’hospital al Govern de la República, com s’havia acordat des d’un primer moment, o continuar patrocinant-lo uns mesos més. Finalment, el 19 de setembre, la legació escandinava traspassà la gestió del centre sanitari al govern, i uns dies abans de tornar als seus respectius països, l’ajuntament preparà un emotiu comiat, i dies després, el govern espanyol reconegué el gest de solidaritat dels escandinaus18. A banda dels petits problemes amb la gestió econòmica del “Sueco-Noruego”, l’ambient de treball i les relacions humanes havien sigut òptimes segons expliquen els nostres autors-, com es fa palés a través de les fonts escrites dels protagonistes. Aquestes mostren l’amistat i la camaraderia que regnava entre el personal sanitari i els pacients. A més a més, la campanya d’alfabetització i la instal·lació d’una biblioteca dins l’hospital havien estat un èxit, i l’hospital ajudà, sempre que li fou possible, a la població alcoiana repartint aliments, i socorrent als mes desfavorits19.

Ibid., pp. 98-99. Ibid., p. 81. 18 Ibid., pp. 102-111. 19 Ibid., pp. 112-116.

Quan la missió internacional abandonà la ciutat, l’hospital passà a mans del cos de sanitat republicà, i se li assignà el nom d’Hospital Militar Base. Tanmateix, tots seguiren anomenant-lo “SuecoNoruego”. La seua direcció fou confiada a Alonso Encalado Ruano, que romangué en el càrrec fins acabada la contesa. Així doncs, com hem dit, el setembre del 1938 començaren els bombardejos a Alcoi. En alguns d’aquests, l’edifici hospitalari rebé diversos impactes, i el 16 d’octubre les autoritats sanitàries decidiren evacuar-lo i traslladaren els malalts, una part a l’Hospital Internacional d’Ontinyent, i la resta a la Vila Joiosa. Així, l’hospital només quedava un petit dispensari per atendre als malalts que no podien evacuar a causa de la seua gravetat20. Amb l’entrada de les tropes nacionals a Alcoi, començà la repressió envers els habitants de la ciutat, i amb la manca de lloc per al creixent nombre de presos, habilitaren els soterranis de l’Escola Industrial, edifici on havia estat l’hospital, i l’anomenaren “Cárcel del Generalísimo”, si bé tothom l’anomenava presó del “Sueco”21. Pel que fa als suecs i noruecs que havien aportat ajuda humanitària a la rereguarda, així com els brigadistes internacionals al front, es veurien ara immersos en la Segona Guerra Mundial, on lluitarien una batalla contra el feixisme, que a l’estat espanyol ja s’havia perdut. 1. Bibliografia BALLESTER, G.; BENEITO, À., L’Hospital “Sueco-Noruego” d’Alcoi durant la Guerra Civil Espanyola: un Exemple de Solidaritat, Quadern didàctic, Xàtiva, L’Ullal Edicions, 2009. BENEITO, À.; LLLORET, J., “Professionals de la medicina condemnats per ‘ayuda a la rebelión’durant elprimer

Edició Especial (2013-2017)

20 21

Ibid., pp. 120-124. Ibid., pp. 124-125.

217

franquisme”. L’Alcoi del segle XX. Quintes Jornades d’Història Local, Alcoi, Arxiu Municipal d’Alcoi/Centre alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, 2002. BENEITO LLORIS, À., El Hospital SuecoNoruego de Alcoi durante la Guerra Civil española, Alcoi, Visual Producciones, 2004. BENEITO LLORIS, À., “La ayuda escandinava y el Hospital Sueco-Noruego de Alcoi”. Requena, M.; Sepúlveda, M. (coords.), La Sanidad en las Brigadas Internacionales, Cuenca, Universidad de Castilla-La Mancha, 2006. BENEITO LLORIS, À., Alcoi, objetivo de guerra, Alcoi, Zoe, Imatge Art, 2007. BENEITO LLORIS, À., “La cooperación internacional durant la Guerra Civil española”.

Edició Especial (2013-2017)

Aznar, L.; Barona, J. L.; Navarro, J. (coords.), València, capital cultural de la República (1936-1937), València, Publicacions de la Universitat de València-Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2008. BENEITO LLORIS, À.; OLAV MYKLEBUST, J., A Hospital for Spain! Scandinavian Solidarity in a Time of Civil War, Alcoi, Zoe. Imatge Art, 2009. BENEITO LLORIS, À.; OLAV MYKLEBUST, J., Escandinavos en Alcoi: Solidaridad Internacional en tiempo de guerra, Alcoi, Zoe, Imatge Art, 2011. SANTONJA CARDONA, J. L.; SEGURA MARTÍ, J. M. (coords.), Història d’Alcoi, Ajuntament d’Alcoi, Alcoi, Editorial Marfil, 2006.

218

La repressió franquista al País Valencià Mireia Bañuls Escrivà mireiabaesc@gmail.com Com citar aquest article: BAÑULS ESCRIVÀ, M., “La repressió franquista al País Valencià”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 219-225. ISSNe: 2530-4232

Resum: Anàlisi de la dictadura franquista com a règim repressiu, centrant-se al País Valencià. Síntesi de la composició de l’aparell repressiu franquista, fent esment dels camps d’actuació i conclusions finals. Paraules Clau: franquisme, repressió, franquisme, presó, legislació. “Pienso en las ilusiones desvanecidas, en el ejemplo de cuantos cayeron en el largo camino recorrido. Alguien murmura a mi lado: -Pronto envidiaremos a los muertos. Asiento las palabras, es el 1 de abril de 1939. La guerra ha terminado!”1. D’aquesta manera, el periodista Eduardo de Guzmán descrivia el futur que esperava a tots aquells republicans que quedaren al port d’Alacant aquell dia 1 d’abril de 1939. Paraules que han quedat en la memòria de moltes persones i que, a més, conviden a imaginar que molts ja sabien que “la paz honrosa y digna, libre de venganzas y enseñamientos”, que havia acordat la junta de Casado no anava a complirse”2. Des dels anys vuitanta, la repressió franquista ha sigut un tema bastant tractat, però ha estat a vegades

massa contradictori, ja que els autors han debatut molt sobre les xifres dels represaliats, però també en diversos aspectes. Com bé sabem, la repressió, numèricament parlant, fou terrible, i els consens dels historiadors situen la xifra en un 10% de la població activa, la qual aniria disminuint pels afusellaments, trasllat a presons, batallons disciplinaris, sortides de la presó, etc3. La repressió és una de les característiques que duia imprés el règim de Franco dins el seu caràcter antiliberal i antidemocràtic de manat feixista. Aquesta repressió fou exercida pel nou Estat que naixia després de la victòria franquista per a neutralitzar i eliminar la voluntat crítica dels individus i col·lectius, opositors o discrepants, mitjançant mesures de coacció i limitació de les seves llibertats. Aquesta oposició tingué un camp d’actuació ampli, a causa del ventall de pràctiques repressives que s’exerciren, i que anaven des de la depuració física i directa, la reclusió, les depuracions laborals, les sancions econòmiques o l’exili. A més, es va donar una maniqueització a tots els nivells dels valors, penetrant en la vida quotidiana i dins la comunitat. Una repressió que va retroalimentar-se a ella mateixa i que abonada pels pilars del franquisme -Exèrcit, Església, Falange- tindrà una acció indiscutible dins la societat del moment amb l’objectiu d’eliminar tot reducte republicà i tot aquell

GUZMÁN, E., La muerte de la esperanza, Madrid, Vosa, 2006, pp. 426. 2 TORRES FABRA, R. C., Alambradas, muros y corrientes de aire. El universo penitenciario franquista en la postguerra del País Valenciano, Xàtiva, Ulleye, 2013, p.49. Edició Especial (2013-2017)

TORRES FABRA, R. C., “La repressió franquista al País Valencià”. Pagés i Blanch, P. (dir.), Franquisme i repressió. La repressió franquista als Països Catalans (1939-1975), València, Publicacions de la Universitat de València, 2004, pp. 103-125.

219

contrari. L’ús de la violència com a expressió màxima de l’Estat va unida a la configuració del règim en temps bèl·lics, iniciant-se el 1939 institucionalment acompanyada del caràcter militarista, el qual comportarà la perpetuació de la repressió més enllà de la guerra, acabant amb la mort del dictador al 19754. Per tal de legitimar el nou règim van haver de valdre’s de d’una base ideològica, de la que l’Església, actuà també com a instrument vertebrador d’aquesta “croada contra l’infidel”. El nacionalcatolicisme serà un dels pilars de la ideologia franquista on s’assentarà l’acció dels vencedors i la seva pretensió de desqualificar als enemics, encobrint el vertader significat de la guerra. Es santifica als vencedors com a defensors de l’ordre, la família, la moral i la pàtria, parlant de revolució contra la Pàtria i contra Déu, d’aquells que han mort a prelats i sacerdots i han arrasat els camps. Al País Valencià, destacà el tòpic de croada amb el paral·lelisme entre moros-rojos, Jaume I- General Franco. D’aquesta manera el braç justicier de Déu actuaria com a purificador, beneint i permetent els judicis sumaríssims, els empresonaments i les morts com a cosa natural i lògica 5 . Amb tot, el 1971 l’Església donarà un gir pel que fa visió de croada demanant perdó. Els altres instruments vertebradors, tal com s’ha assenyalat foren l’Exèrcit i la Falange, els quals seran tractats dins els seus camps d’actuació al llarg de l’assaig. A l’hora d’emprendre l’estudi de la repressió franquista, i en el cas concret del País Valencià, cal tenir en compte les diverses etapes que la formen. Sabem que durant la contesa, els dos bàndols exerciren la repressió, malgrat, això no sabem el nombre de víctimes exactes de cap dels dos, ja que la violència va exercir-se de manera incontrolada. 4

Ibid., p. 31. REIG, R., Feixistes, rojos i capellans, València, Publicacions de la Universitat de València, 2004, pp. 22 i 26-27. 5

Edició Especial (2013-2017)

Respecte a la repressió franquista, podem dir que s’estructura en tres etapes. Una primera, comprendria des d’octubre de 1936 fins a febrer del 1937, on trobem la violència als carrers, afusellaments les eixides dels pobles, carreteres o a les tàpies dels cementeris, sense expedients, declaracions, sent moltes vegades resultats d’un passeig. Una segona etapa aniria fins a febrer de 1937, quan s’instrueixen expedients als detinguts, encara que sense prendre’ls declaració ni escoltar-los, les sentències de mort eren signades per militars encarregats de la repressió. Per últim, la darrera etapa esta caracteritzada per la presència dels judicis sumaríssims, amb uns consells de guerra que jutjaven, mitjançant un judici, en que jutjaven de manera que pogués passar desapercebuda la mort. Les sentències de mort eren signades per Franco, el qual era assessorat pel seu cos jurídic militar i la seva consciència. La repressió tingué com a objectiu dur a cap “una represión cualitativa y cuantativamente, planificada y certera, dirigida contra toda possible oposición de conducta o ideologia”. A més, es va dur a cap l'arreplegada d'arxius i fitxers en cada un dels nuclis de població conquerits amb la intenció de catalogar i classificar els seus possibles enemics per desfer-se’n d’ells. En el marc del País Valencià, cal subratllar que no va patir les primeres seqüències de la repressió, per ésser l’últim bastió de la República; cosa que indica que els afusellaments que tingueren lloc foren majoritàriament després de la contesa, malgrat que hi ha hagueren alguns de forma esporàdica a la majoria de llocs 6 . Per tant, la immensa majoria foren executats en l'última fase, llevat de bona part de Castelló a partir de 19387. Amb la victòria franquista, aquesta repressió del “cueste lo que cueste” que l’acompanyà, hagué de recolzar-se amb una corpus legislatiu per a què la 6

GABARDA CEBELLÁN, V., Els afusellaments als País Valencià, València, Publicacions de la Universitat de València, 2007, pp. 46-47. 7 TORRES FABRA, R. C., “La repressió franquista...”, p. 106.

220

violència quedés institucionalitzada. Per a dur a terme, tota esta sèrie de pugnes sobre els vençuts fou necessària la creació o renovació de les lleis i decrets per a completar aquestes execucions 8. La legislació començà a ser elaborada abans de la fi de la guerra per part d’una sèrie d’ideòlegs doctrinaris i juristes afins al règim, i entraria en funcionament en acabarse la contesa. Amb aquesta estructura institucional, la màxima potestat legislativa era el general Francisco Franco qui, mitjançant les conegudes com lleis de plens potestats, va mantenir la potestat de fer lleis fins la seva mort9. A continuació es ressalten les lleis més transcendentals de manera cronològica dins aquesta amalgama de lleis. El següent punt a tractar seria l’organització de la repressió. Amb la victòria de Franco es feu la proclama de la llei marcial a territoris ocupats i guanyats. La victòria, i la gran massa de presoners comportà un procés llarg i costós de classificació dels vençuts, de la població civil i ex-combatents; els quals fugiren o es rendiren. L’evolució dels centres penitenciari franquistes es patent, tanmateix, les condicions dels presos continuaven essent nefastes. Primerament, els presos foren distribuïts per diferents instal·lacions, de les quals algunes eren improvisades; però, tal com va consolidant-se el règim els centres de reclusió aniran evolucionant per a evitar la dispersió dels presos i la multiplicació dels centres penitenciaris. En els primers moments, les places de bous d’Alacant i València albergaran una gran quantitat de personers, però malgrat la seva grandària quedaren menudes; i també els camps de concentració o les casernes municipals o locals municipals que foren utilitzats per a la primera distribució. Cal insistir en les penúries a causa de les ínfimes condicions, la fam, l’esgotament físic i de la

salut i quan no arribava la mort, foren característics en aquests llocs. A més, se’ls havia promés en un primer moment una alimentació, però aquesta promesa no veié la llum, ja que majoritàriament solia consistir en un tros de pa i una llauna de sardines per a cada 4/5 persones; en moltes ocasions les famílies aconseguien dur provisions als seus familiars10. Dins del gran nombre de camps de concentració, caldria destacar el camp de concentració dels Ametllers, o el d’Albatera (Alacant), va emmagatzemar a 22.000 homes dins la seva curta existència, dels quals la majoria provenia d’ells provenien dels últims republicans que estigueren en el Port d’Alacant. Aquest camp es trobava en una zona insalobre, on malalties com el tifus acabaren amb la vida d’unes setanta persones; la manca d’aigua també resultà ser un problema. A València, molts dels que estaven a la Plaça de Bous foren duts a camps de concentració com el de Moncofa, envoltats per una triple barrera de fil ferro punxós. A Castelló, se’n té poca informació dels camps, però funcionarien de manera semblant a la resta del País11. També hi hagué es contà amb la presència de batallons de treballadors. Aquests presoners pagaren les seves penes treballant com a esclaus, amb una cronologia que comença a la fi de 1937, i la cronologia pot tancar-se fins el 1970. La seva trajectòria estigué marcada per una explotació continua, essent mà d’obra barata i submisa, també d’algunes empreses adjudicatàries amb aquestes subcontractes a partir de la creació al 1938 del Patronato de Redención de Penas por el Trabajo. Es calculen una gran massa de presoners, treballant en camps de concentració, colònies i batallons de treball forçós. Al País Valencià, tingueren un paper fonamental els batallons de treballadors en la

GABARDA CEBELLÁN, V., Els afusellaments..., p. 47. CARRILLO, M., “La legislació repressiva de la dictadura franquista”. PAGÉS BLANCH, P., Franquisme i repressió. La repressió franquista als Països Catalans (1939-1975), València, Publicacions de la Universitat de València, 2004, p.76. 9

Edició Especial (2013-2017)

10 11

TORRES FABRA, R. C., Alambradas..., pp. 97-99. GABARDA CEBELLÁN, V., Els afusellaments..., p. 57.

221

reconstrucció de les ciutats destruïdes, com fou el cas de Nul·les o Vila-real12. Paral·lelament amb els camps de concentració funcionaren les presons, on fou necessari habilitar llocs per recloure tota la població; hi hagueren centres religiosos, casernes o magatzems que compliren aquestes funcions. Com a centres més destacats, podriem parlar a Castelló de la Provincial de Borriana i la comarcal de Vinarós, encara que també podem trobar com a la resta del País Valencià els dipòsits de presos o presons locals. A Alacant, hi ha la d’Elx, Monòver, Novelda i Oriola, i com a més important la Provincial o Reformatori d’Adults, on la secció de dones d’aquest últim va instal·lar-se a la caserna de Benalua; cal afegir el castell de Sant Ferran i el de Santa Bàrbara. A València, la Presó Cel·lular o Presó Model, l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis, que serví com a penal; la Presó de Montolivet, la Presó Nova de Santa Clara que era per a dones i també la provincial de dones i Santa Maria del Puig; i inclòs les Torres de Quart serviren com a presó. Amb tot, cal afegir, que els dipòsits locals serien tancats cap al setembre o l’octubre de 1939, i els presos passaren a les presons comarcals, les quals a causa dels afusellaments reduïren el seu nombre de presos, i anaren desapareixent també els centres de retenció de presos polítics entre el 1941-1942. La primera etapa de la postguerra 1939-1943- foren els moments més durs de la repressió amb el major nombre de víctimes. Segons l’historiador Vicent Gabarda, “la presó serà l’eix de la repressió”13. Cal ressaltar les grans aglomeracions de persones dins les presons, que junt a les nefastes condicions higièniques, va propiciar moltes malalties i infeccions; ja que les cel·les podien arribar a estar compartides entre 12 i 15 persones, com fou el cas de la Model de València. Els polls o les puces, esdevingueren moltes vegades vertaderes epidèmies, 12 13

Ibid., pp. 57-58. Ibid., pp. 66-67.

Edició Especial (2013-2017)

i va comportar una sèrie de vexacions a l’hora de combatre’ls, en que els presos eren despullats al pati amb la roba i el sac vora seu, i els fumigaven amb sofre cremat, al igual que les cel·les produint un ambient on es feia impossible respirar, i es produïren malalties pulmonars. L’aigua sempre mancà, inclòs la destinada al consum. També, la reeducació dels presos es feu mitjançant l’assistència a les misses perquè “la misa es un acto de servicio”. L’Església, de la qual parlarem més en davant, fou un dels instruments repressius clau; però, tot depenia dels caràcters dels rectors i les monges. Es crearen amb l’augment dels presoners les Comisiones Provinciales de Clasificación de los Reclusos, per a conèixer la situació de cada pres14. A aquells que arribaven de nou a casa, la vida al poble es presentava totalment diferent. Se solien concentrar en un local, on després es sotmetien a un procés de depuració, i eren posats a prova per un tribunal militar format per les noves autoritats, i on els veïns del mateix poble afiliats al nou règim compliren una labor importantíssima amb les seves acusacions. També molts que havien volgut fugir a l’exili o havien estat amagats, en tornar a casa cercaren avals entre aquests veïns afiliats al Movimiento Nacional, els quals els aconsellaren que es quedessin als seus domicilis fins a que s’hagueren de presentar davant el tribunal. Aquestes autoritats locals elegirien si el presoners havia d’ésser posat en llibertat o no. A València, el coronel Aymat, tingué un paper davant la direcció de la Columna d’Ordre i Policia d’Ocupació, tenia com a missió la depuració dels civils i a la distribució dels presoners pels diferents establiments penitenciaris. Aymat, junt al segon cap Andrés Aya, foren els cabdills de la divisió de la capital en 6 sectors, cadascun dels quals estava baix un comandament en cap, qui tenia la funció de detindre aquells que havien participat baix el domini roig, i on s’havia de denunciar, si es coneixia a algú 14

Ibid., pp. 67-71.

222

dels delictes que haguera pogut cometre algun individu. A la província d’Alacant, el panorama fou semblant, i inclòs alguns jutges militars els propiciadors de les denúncies mitjançant la crida als ciutadans per a que ajudaren en la realització de denúncies. Apareixen aleshores, denúncies entre veïns, amics, coneguts, on la venjança per aquells que han sigut víctimes o aquells que han patit les conseqüències de la guerra. Per tant, l’odi i la por són estesos per la societat, creant una desconfiança i una incertesa que a partir d’ara formarien part de la vida dels valencians i els espanyols15. El paper dels governadors civils fou destacat, ja que serví per exercir el control de l’Estat sobre la província essent l’articulació territorial del poder franquista; també hi havia l’Exèrcit i el Partit Únic. L’actuació dels governadors arribava a tots els àmbits de la província, i també a les localitats, tenint quatre camps d’actuació: control territorial províncialocalitat, manteniment de l’ordre públic, proveïment alimentari de la província i el restabliment econòmic16. D’aquesta manera, la població quedà sotmesa a la repressió, patint tant maltractaments físics com morals, en ser empresonats, duts a camps de concentració, i també les actuacions de la Falange, altre dels pilars del règim, on en les distintes localitats i camps de concentració tingué un paper destacat augmentant el nombre de camises blaves en acabar la guerra, i duent a terme actuacions violentes i arbitràries, com les checas, i inclòs execucions mai sense judici previ. Aquestes actuacions arribaven a ser criticades pels mateixos militars, que inclòs comportaren enfrontaments entre la Falange i els militars; tal i com avança el règim els falangistes aniran perdent importància. Cal afegir, que en 15

Ibid., pp. 52-54. GINÉS I SÁNCHEZ, A., “Les actuacions dels governadors civils”. Ginés i Blanch, A., La instauració del franquisme al País Valencià, València, Publicacions Universitat de València, 2010, pp. 242-244.

aquests primers anys del franquisme, proliferà l’aparició de cadàvers procedents dels dipòsits policials, de la Falange, resultava bastant usual; aquestes morts solien procedir d’algun apallissament o tortura durant els interrogatoris, i que com apunta essent tímidament inscrites en el registre civil17. Les dones i els xiquets també mereixen atenció especial. Pel que fa als que estaven al Port d’Alacant, foren tancats en els cines d’Alacant. Les vexacions que patiren les dones foren semblants a les dels homes, però cal afegir les rapades de cabells i la presa d’oli de resina, a més de les contínues violacions, malgrat la tutela del auxili social que tenien a causa de la presència a la presó dels seus fills. D’aquests nens, molts no sucumbiren a les condicions bé per assassinat directe de les funcionaries, també els que no foren emparats per les seves famílies i altres que desaparegueren quedant baix la tutela de l’Estat. Mai es va tolerar la presència de preses polítiques a les presons, se les considerava prostitutes i desviades mentalment. Es pretenia en la reeducació d’aquestes imbuir-los el model dissenyat per l’Església, amb un model de fèmina dedicada a la maternitat i a la família, i a la llar. Les condicions tant nefastes procuraren moltes malalties. Els maltractaments també foren patents, per part de les funcionaries provinents de vídues o familiars de l’exèrcit de Franco18. Els Consells de Guerra, constituïts fonamentalment per militars, tramitaven de manera urgent els judicis militars o de caràcter sumari o sumaríssim, on els caps militars gaudien de total llibertat en la seva demarcació, resolent en un acte únic i breu; tenien un caràcter d’urgència. Aquests prengueren funció a partir del novembre de 1936 en que els franquistes prendrien Madrid, encara que l’entrada va donar dos anys més tard. Moltes vegades no es considera necessari ni escoltar a l’acusat, i a vegades podien

Edició Especial (2013-2017)

17 18

GABARDA CEBELLÁN, V., Els afusellaments..., pp. 55-56. TORRES FABRA, R. C., Alambradas..., pp. 217-225.

223

tenir un caràcter massiu. Se celebraren en les delegacions que tenia l’Audiència de Guerra a València, Alacant i Castelló, i també els caps de comarca. Ací es presentaven familiars dels assassinats, vídues i fills, de les víctimes. No es sap el nombre de Consells de Guerra ni el nombre de persones, però es pensa que les xifres serien importants, de la mateixa manera que ho serien les condemnes a mort. Els atestats i expedients elaborats per les diverses acusacions, i eren llegits pels fiscals per a emanar d’ací les penes a l’imputat. Les condemnes previstes i penades pel Código de Justicia Militar referides a “auxilio a la rebelión” eren de 6 anys i 1 dia a 12 anys; per rebel·lió militar de 12 anys i 1 dia a 20 anys; per adhesió a la rebel·lió de 20 anys a 30 anys o pena de mort, aquesta última la confirmava el cap de l’Estat, qui podia concedir la gràcia de l’indult o aprovar la sentència. Aquests consells de guerra sumaríssims foren completats per Tribunal de Responsabilidades Políticas 19 . Al 1970 tindran importància aquests judicis sumaríssims pels que passaran militants de Comissions Obreres i membres d’ETA, com hem assenyalat anteriorment. Carlos Cardona Cots, veí de Pego, dirigent de les Joventuts d’Esquerra Republicana, fou jutjat per “auxilio a la rebelión” amb una pena de treball forçat a Pamplona per a reconstruir les vies fèrries20. Les depuracions laborals, actuaren també com un mitjà de consolidació de la victòria franquista dins de totes les institucions estatals, provincials, comarcals o locals. Amb aquestes es pretenia garantir i tenir una homogeneïtat politico-administrativa controlada ideològicament, mitjançant l’eliminació de tots els membres considerats perillosos o desafectes al règim. D’aquesta manera, Franco també pretenia afavorir a tothom que havia obtingut el mèrit en la guerra, orfes de la guerra, mutilats o ex-captius dels rojos. Es creia

que tots aquells que no es presentaven a la depuració eren sospitosos, i per tant, eren expulsats del seu treball. Un dels sectors més afectats fou el sector docent, els quals havien sigut els transmissors més directes dels valors republicans. Pel que fa a la Universitat de València, Niceto Alcalá Zamora y Castillo, catedràtic de Dret Processal fou expulsat de la seva feina; d’altra banda, el Dr. Juan Peset no va patir la mateixa sort, ja que després d’estar a Albatera i a la Model de València fou afusellat al paredó de Paterna21. A mode de conclusió, podem dir que la repressió franquista no fou menys al País Valencià que als altres territoris de la geografia peninsular, sense donar un tracte diferent als vençuts, ja que després de la caiguda dels fronts i la desfeta del Port d’Alacant, el resultat fou la repressió en massa d’aquell contrari al nou ordre. Aquesta repressió es feu valdre d’una legislació que com assenyala Josep Fontana “tindria una función política fundamental ligada a las necesidades de una guerra de clases de los menos contra los más: paralizar al enemigo por el terror y la represión severa, indiscriminada e irracional que no permitía albergar regla alguna que garantice a los contrarios o a los indiferentes y mover a los otros a una colaboración activa” 22 . És a dir, per a la pervivència del règim, seria necessari la desfeta i l’eliminació de tot allò contrari al nou Estat que ara naixia, havia de destruir-se la legitimitat republicana i qualsevol reducte que quedara, però també tota aquella persona contraria, i per a aquesta tasca tindrien un paper fonamental l’Exèrcit, l’Església com a base legitimadora amb el nacionalcatoliscisme i també la Falange. Dels morts, sols es poden fer càlculs d’aquells que consten als llibres de defuncions dels registres civils, 21

GABARDA CEBELLÁN, V., Els afusellaments..., pp. 61-66. 20 BAÑULS ESCRIVÀ, M., Entrevista a Carlos Cardona Cots, Febrer 2013. Edició Especial (2013-2017)

GABARDA CEBELLÁN, V., Els afusellaments..., pp. 82-84. FONTANA, J., “Reflexiones sobre la naturaleza y las consecuencias del franquismo”. Fontana, J. (ed.), España bajo el franquismo, Barcelona, Crítica, p. 16. 22

224

ja que molts foren morts sense judici previ o per una purga extralegal o directament a la presó en alguna saca 23. A més, la repressió en el seu ampli ventall abarca grans extensions, perquè com hem vist les dones, xiquets i els empresonats patiren aquestes penúries també de diverses maneres. Tanmateix, l’amenaça i la coacció actuaren com a propagador de la por i la desconfiança dins de la població creant una situació insostenible socialment. Per tant, per raó de conèixer la nostra història, malgrat que puga semblar estrany, vergonyós o inclòs pugui crear temor, hem de rescatar aquelles veus que quedaren silenciades per tant de temps per a conèixer que és el que passà durant aquests anys marcats per un règim violent com fou el franquisme, ja no com una revenja, sinó per respecte a aquestes víctimes. 1. Bibliografia FONTANA, J., (ed.), España bajo el franquismo, Barcelona, Crítica, 1986. GABARDA CEBELLÁN, V., Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), València, Publicacions de la Universitat de València, 2007. GINÉS I SÁNCHEZ, A., La instauració del franquisme al País Valencià, València, Publicacions de la Universitat de València, 2010. GUZMÁN, E., La muerte de la esperanza, Madrid, Vosa, 2006. PAGÉS I BLANCH, P., Franquisme i repressió franquista als Països Catalans (1939-1975), València, Publicacions de la Universitat de València, 2004. REIG, R., Feixistes, rojos i capellans, València, Publicacions de la Universitat de València, 2004. TORRES FABRA, R. C., Alambradas, muros y corrientes de aire. El universo penitenciario franquista en la postguerra del País Valenciano, Xàtiva, Ulleye, 2013.

GABARDA CEBELLÁN, V., Els afusellaments..., p. 238.

Edició Especial (2013-2017)

225

L’entrada de la dona al món laboral: la figura de les cigarreres i l’Asil de Lactància de València Maria José Alapont Muñoz majoamu3@gmail.com Aida Ferri Riera aida.ferririera@gmail.com Com citar aquest article: ALAPONT MUÑOZ, Mª J.; FERRI RIERA, A., “L’entrada de la dona al món laboral: la figura de les cigarreres i l’Asil de Lactància de València”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (20132017), 2017, pp. 226-230. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest article ens centrem en la relació de la dona amb el treball de la mà de la figuera de les cigarreres i la sea presència a la Fàbrica de Tabacas de València. A més, abordem la història de l’Asil de Lactància de València. Paraules Clau: Asil de Lactància, cigarreres, història de la dona, fàbriques, València. 1. La dona i el treball: la figura de les cigarreres L’entrada de les dones al món laboral fabril del segle XIX va renovar la consideració que es tenia del sexe femení, que passaven a ser reconegudes com a persones productives. A més, la seua presència a les fàbriques, a partir d’aquest moment, va capgirar les conviccions socials doncs, tradicionalment el seu lloc es trobava a l’espai domèstic. A banda d’això, també va suposar certa “independència” del pare o del marit, degut a que rebia un sou amb el qual ajudar amb l’economia familiar. La indústria tabaquera va ser el referent en aquest aspecte, i la figura de les dones a les fàbriques de tabac va ser molt important. La seua presència es relaciona amb el començament de la substitució de tabac en pols pel tabac de fum i de la producció de cigars i cigarretes. L’elaboració d’aquests productes

Edició Especial (2013-2017)

s’havia de fer amb cura i paciència i semblava que elles eren les més idònies per a dur a terme aquestes tasques1. L’admissió d’aquestes dins de les fàbriques estava també relacionat amb el fet que eren una mà d’obra molt més barata que no els homes, aparentment menys conflictiva i disposades a suportar unes condicions laborals precàries. A pesar d’açò, cal dir que les dones arribaren a superar als homes en nombre. Sense anar més lluny, a la fàbrica de tabacs de València hi havia 3.500 dones al 18502. No podem parlar del treball de la dona dins les fàbriques de tabacs sense detindre’ns en la figura de la cigarrera. La visió que ens ha arribat procedent de la literatura del segle XIX sobre aquestes treballadores de les fàbriques de tabacs ha estat molt idealitzada. Solament amb aturar-se en la protagonista de l’obra de Prosper Merimée, Carmen, on ens podem fer una idea de les característiques que se li atribueixen a aquestes treballadores en concret: alegres, provocadores o lluitadores. El ben cert és que es tractava d’un gran nombre de dones que treballaven dins d’un ambient sufocant, per això és 1

TEIXIDOR DE OTTO, M. J.; HERNÁNDEZ SORIANO, T., La fábrica de tabacos de Valencia. Evolución de un sistema productivo (1887-1950), València, Universitat de València, 2000, p. 122. 2 Ibid., p. 123.

226

lògic que foren vistes com provocadores i que no pogueren haver homes dins les sales on treballaven perquè amb la calor, alleugeraven les seues vestimentes. A la fàbrica, entraven als catorze anys i ho feien com a aprenents on el treball era molt senzill. Arribar a ser cigarrera, suposava haver aconseguit cert estatus dintre de la plantilla. Però, entre les cigarreres també existia certa jerarquia i les que s’encarregaven de torçar purs, tenien més prestigi, ja que eren aquelles que havien aconseguit major habilitat en l’art del cargolat 3 . L’aprenentatge a més, solia passar de mares a filles, ja que aquestes últimes solien estar a les fàbriques per a ajudar amb els xiquets de pit. Aquestes xiquetes doncs, aprenien a cargolar cigarrets. Aquest sistema era avantatjós per a les fàbriques de tabacs perquè sempre hi havia mà d’obra jove, disposta i preparada per a incorporar-se a la fàbrica sense que hagueren de passar per un procés d’aprenentatge, el qual necessitava anys de preparació al haver d’aprendre a adquirir velocitat en la tasca. Les filles de les cigarreres, ja es trobaven familiaritzades amb el treball i la fàbrica i era preferible perquè es podia controlar millor la mà d’obra si tota la família depenia d’un mateix empresari4. A València, les cigarreres procedien majoritàriament de les zones perifèriques de la ciutat: Poble Nou de la Mar, Vilanova del Grau i Russafa, però també treballaven dones que procedien de poblacions de l’Horta. Les condicions de treball eren dures, ja que no es permetia parlar al llarg de la jornada laboral i es penalitzava amb l’acomiadament si s’apropiaven de tabac. Però, a banda, existia un risc per a la salut

derivat de la manipulació del tabac en les fàbriques. Molts higienistes de l’època constataven que les principals afeccions es produïen en els òrgans respiratoris ( com bronquitis, tuberculosis, o refredats) i en el sistema nerviós (com vertigen, tremolors o insomni). Les obreres que treballaven a les fàbriques de tabacs experimentaven molèsties, mals de cap, nàusees, vòmits..., símptomes que normalment desapareixien quan s’acostumaven. No obstant, els efectes nocius de la inhalació i la manipulació de la pols i la nicotina es manifestaven al llarg de la vida laboral de la cigarrera i podia arribar a manifestar-se com una malaltia crònica i un risc encara major si la cigarrera estava embarassada5. Aquestes condicions foren motiu de vagues i motins que no s’esperaven pel caràcter “inofensiu” atribuït al sexe femení. El ben cert és que els conflictes sí que van existir, ja fora per les condicions de treball o per solidaritat amb treballadores castigades; les obreres es mobilitzaven, cosa que suposava la paralització de les taques de fabricació del tabac6. 2. Els asils de Lactància Degut a la gran quantitat de dones que treballaven en la indústria tabaquera, eren majoritàriament casades, l’atenció dels seus fills obligava a les mares a compaginar ambdós treballs: la fàbrica i la cura dels menuts. Aquelles que no tenien a ningú que els poguera atendre, devien per força portar-los al taller, situació que era premissa fins al punt en el qual interrompien les seues funcions laborals quan tenien que donar el pit als fills. La imatge de la dona que treballa a la fàbrica de tabacs ha estat descrita per distints viatgers del segle XIX. Crida l’atenció el testimoni de De Amicis: “Les que són mares, treballen movent una cama en la qual

CANDELA SOTO, P., Cigarreras madrileñas: Trabajo y vida (1888-1927), Madrid, Editorial Tecnos, 1997, p. 103. 4 GÁLVEZ MUÑOZ, L., Compañía arrendataria de tabacos (18871945). Cambio tecnológico y empleo femenino, Madrid, LID Editorial Empresarial, 2000, p, 226. Edició Especial (2013-2017)

CANDELA SOTO, P., Cigarreras madrileñas..., p. 127. TEIXIDOR DE OTTO, M. J.; HERNÁNDEZ SORIANO, T., La fábrica de tabacos..., p. 123. 6

227

tenen lligat un cordell que balanceja un bressol”7. Un altre exemple el trobem al gravat de Gustavo Doré fet al 1862 de la Real Fàbrica de Sevilla, inclòs al llibre Viaje por España de Charles Davillier. El tema de l’assistència a aquestes mares treballadores i als seus fills no fou plantejat fins al segle XIX per alguns reformadors. Els Asils de Lactància van sorgir a la segona meitat de segle XIX, encara que existí el precedent de la Real Fàbrica de Madrid. Fou un projecte de Ramón de la Sagra, el qual al 1840 va fer una proposta per a realitzar una sala de lactància, així com escoles destinades als fills d’aquestes dones treballadores per tal que les mares els pogueren alimentar en un ambient menys nociu. El pla fou aprovat, i les escoles van funcionar un parell d’anys, servint de model per a altres fabriques, però les sales de lactància encara tardaren un temps en obrir-se8.

Asil de Lactància de València. Font: http://www.jdiezarnal.com

Serà al 1888 quan es funda l’Escola-Asil per als fills més menuts de les obreres de la fàbrica de tabac. Els nens eren admesos prèvia recomanació de l’administrador de l’empresa, i tenien prioritat aquells que eren legítims. Les operàries podien deixar-los quan entraven a la fàbrica, tenies unes

7 8

Ibid., p. 194. Ibid.

Edició Especial (2013-2017)

hores determinades al dia per a la lactància i els recollien al acabar la jornada9. 3. Els orígens del primer Asil de Lactància a València La fundació del primer Asil de Lactància a València està relacionada amb la visita que va realitzar Amadeu de Savoia a València l’any 1871. Durant la seua estada a la ciutat, s’adonà com les dones que treballaven a la Fàbrica de Tabacs eixien de treballar per tal de donar el pit als seus fills als jardins del Parterre. Per aquest motiu, Amadeu de Savoia va entregar a l’establiment una important donació per a què es fundara la institució i crear així el primer Asil de Lactància a València10. Per a la seua construcció, es va elegir un solar situat darrere de la Fàbrica de Tabacs, que estava ubicada en aquell moment a l’antic edifici de la Duana de València 11 a la plaça de la Glorieta. La façana de l’edifici de l’Asil de Lactància donava al carrer de Colom i es va situar baix el patronatge de l’Ajuntament de València, qui va sufragar des del 1882 part de les seues despeses, ja que la companyia s’encarregava d’aquelles relacionades amb el manteniment i la conservació de l’edifici, així com del seu funcionament. Les obres per tal de donar cabuda als nadons de les treballadores de la fàbrica, van ser autoritzades el 30 d’octubre de 1871 però, malgrat això, no va ser inaugurat fins el 30 de juliol del 1882. Eren religioses de la ordre de les franciscanes terciàries les encarregades d’estar al front del funcionament de la institució. Estaven en règim 9

CANDELA SOTO, P., Cigarreras madrileñas..., p. 128. VEGAS LÓPEZ-MANZANARES, F., La arquitectura de la Exposición Regional Valenciana de 1909 y de la Exposición Nacional de 1910, València, Ediciones Generales de la Construcción, 2003, p. 129. 11 Les oficines de la Duana a la plaça de la Glorieta van ser traslladades al 1828 de manera provisional a prop del portal de la Trinitat fins al seu trasllat definitiu a la zona del Grau. La Fàbrica de Tabacs s’instal·la doncs en aquest edifici fins al 1897. 10

228

intern i s’ocupaven dels menuts mentre les seues mares estaven treballant a la fàbrica com a cigarreres12. 4. El trasllat de l’antiga Fàbrica de Tabacs i el sorgiment del nou Asil de Lactància Fou un incendi durant l’estiu del 1895 qui va posar de manifest les deficiències 13 i la manca de condicions de seguretat que sofria la fàbrica tan per a les persones com per al propi edifici. A més, es sumava el fet que calia més espai del que l’edifici podia oferir. Cal tenir en compte que l’antiga manufactura del tabac passava per un procés de maceració en aigua que desprenia forts olors i va començar a originar protestes per part dels veïns14. Per tots aquests motius, la Companyia Arrendatària de Tabacs va decidir canviar d’ubicació la fàbrica15. L’edifici que l’acollia es va cedir per mitjà d’una Reial Ordre del 10 d’agost de 1897, al Ministeri de Gràcia i Justícia per tal d’esdevenir en la seu de la Reial Audiència, fet que encara tardarà uns anys en produir-se per complet. La nova factoria de tabacs es va ubicar al carrer Amadeu de Savoia16. L’edifici va estar acabat al 1909, però no va entrar en funcionament fins el 14 de juny de 1914, ja que la Companyia Arrendatària de Tabacs havia cedit l’edifici a l’Ateneu Mercantil de València per tal que formara part de l’Exposició Regional de 1909 com a Palau de la Indústria 17. Però no sols es tractava de cedir l’edifici per a usar-lo a l’Exposició sinó que, a 12

TEIXIDOR DE OTTO, M. J.; HERNÁNDEZ SORIANO, T., La fábrica de tabacos..., p. 194. 13 L’edifici no havia estat construït per a acollir una fàbrica de tabacs i per això, feia falta adaptar i remodelar l’edifici contínuament i això, suposaven unes despeses massa elevades. 14 VEGAS LÓPEZ-MANZANARES, F., La arquitectura de la Exposición..., p. 129. 15 TEIXIDOR DE OTTO, M. J.; HERNÁNDEZ SORIANO, T., La fábrica de tabacos..., p.p. 36-37. 16 Ibid., p. 38. 17 No només es va cedir l’edifici per a l’Exposició Regional de 1909, sinó que es va aconseguir prolongar aquesta cessió un any més, ja que al 1910, es va celebrar l’Exposició Nacional. Edició Especial (2013-2017)

canvi es comprometien a construir un nou Asil de Lactància en els terrenys adjacents. L’arquitecte Ramón Lucini Calleja, va ser l’encarregat de construir l’edifici que albergaria l’Asil de la nova fàbrica de tabacs. L’immoble conformava una illa amb el Palau Municipal de l’Exposició, amb una superfície de 726’80 m² i una decoració de taulells i d’ornaments florals d’estil modernista. La façana major, paral·lela a la fàbrica de Tabac, presentava 26 metres de longitud, 20 la del xamfrà i 16 la que dona al carrer de Muñoz Seca. Totes tres s’alcen al damunt d’un sòcol de carreus de Montcada. L’edifici, elaborat segons les característiques habituals de les construccions industrials de l’època, estava format per dos ales laterals unides entre sí amb un ala de traça corba i un ala menuda perpendicular a la façana adossada en el seu extrem a una capella erigida al pati. L’Asil estava compost per un soterrani que ocupava gran part de la superfície, una planta baixa lleugerament elevada del sòl i una planta superior. Tot el cos de l’edifici que correspon al xamfrà allotjava la sala de bressols amb capacitat per a 100 nounats. Disposava també d’una capella i d’un patijardí. A la planta superior s’hi trobaven l’escola dels xiquets, la sala de jocs, sales de costura, els banys i les cambres per a les Germanes de la Caritat que regentaven l’Asil18. Posteriorment, a l’època republicana i durant la Guerra Civil, l’Asil de Lactància es va convertir en Guarderia i Escoles Severino Chacón, nomenada així en homenatge al militant socialista, figura clau del sindicat tabaquer i líder popular entre les cigarreres. Després de la guerra, pergué tant el nom com les

VEGAS LÓPEZ-MANZANARES, F., La arquitectura de la Exposición..., pp. 129 i 524-525.

229

escoles, tornant per tant únicament a la seua condició com a asil de lactància19.

tecnológico y empleo femenino, Madrid, LID Editorial Empresarial, 2000. TEIXIDOR DE OTTO, M. J.; HERNÁNDEZ SORIANO, T., La fábrica de tabacos de Valencia. Evolución de un sistema productivo (1887-1950), València, Universitat de València, 2000. VEGAS LÓPEZ-MANZANARES, F., La arquitectura de la Exposición Regional Valenciana de 1909 y de la Exposición Nacional de 1910, València, Ediciones Generales de la Construcción, 2003.

Antic Asil de Lactància, avui un balneari. Elaboració pròpia, 2015.

Al finalitzar la Guerra Civil, l’edifici va canviar de propietari i va passar a mans de la Universitat de València. Però aquesta, el va cedir a l’Ajuntament de València al 2001 a canvi d’uns terrenys al Botànic. Per a seguir l’empremta de la història actual de l’edifici de l’Asil cal situar-se al 2006, quan es va voler buscar una bona ubicació per al nou balneari de l’Alameda20. L’antic balneari es va tancar al 1980 i per a la seua reobertura es va pensar en l’edifici de l’antic Asil de lactància. Es va rehabilitar i també es va canalitzar l’aigua termal que sorgeix de la ciutat de València21. 5. Bibliografia CANDELA SOTO, P., Cigarreras madrileñas: Trabajo y vida (1888-1927), Madrid, Editorial Tecnos, 1997. GÁLVEZ MUÑOZ, L., Compañía arrendataria de tabacos (1887-1945). Cambio

TEIXIDOR DE OTTO, M. J.; HERNÁNDEZ SORIANO, T., La fábrica de tabacos..., p. 197. 20 MORENO, P., “El balneario de la Alameda abrirá al público en dos semanas”, Las Províncias, 4 de noviembre del 2006. 21 Jdiezarnal, “Solo cultura Valencia y Benimamet” [en línia] [Consulta: 1 desembre 2013]. Disponible en: http://www.jdiezarnal.com/valenciaasilodelactancia.html. Edició Especial (2013-2017)

230

L’estigma de la lepra al País Valencià. La Colònia-Sanatori de Fontilles (1901-1932) Mireia Bañuls Escrivà mireiabaesc@gmail.com Com citar aquest article: BAÑULS ESCRIVÀ, M., “L’estigma de la lepra al País Valencià. La Colònia-Sanatori de Fontilles (1901-1932)”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 231-236. ISSNe: 2530-4232

Resum: Repàs de la història de la Colònia-Sanatori de Fontilles, des del naixement de la iniciativa l’any 1901 fins a la intervenció de la II República, en el mateix parant esment en la situació de la lepra a l’Estat espanyol i en concret al País Valencià. Paraules Clau: lepra, Fontilles, Laguar, sanatori, Marina Alta. 1. Introducció La lepra o mal de Sant Llàtzer, com també es coneguda en referència al passatge bíblic, ha estat al llarg de la història una de les malalties més temudes per la societat. Havia estat una malaltia pròpia de les zones tropicals, i envaí Europa a primeries de l’Edat Mitjana, on va adquirir un caràcter endèmic. No obstant, al segle XIX, tingueren lloc una sèrie d’estudis sobre la malanança i el debat científic sobre la seva contagiositat. Per altra banda, es dóna, en el mateix segle, la consolidació de la disciplina de la microbiologia, juntament amb el descobriment del bacil de la lepra al 1871 pel metge noruec Gerhard Armauer Hansen. Des d’aleshores, també serà coneguda com el mal de Hansen1.

Al País Valencià, la lepra va afectar forçament les comarques centrals valencianes entre els segles XIX i XX. La gravetat i extensió de la infecció fou coneguda entre els lepròlegs com a cap de Sant Antoni (partits judicials de Pego, Dènia, Gandia i Xàtiva). Els primers testimonis oficials de la lepra a l’Espanya contemporània estan datats del desembre del 1859 2 . Les primeres senyals de la malaltia es donen al nord de Castelló i al sud de Tarragona. Diversos investigadors en parlaren del tema, posant èmfasi sobre la situació social de la major part de la població, marcada per la fam, la falta d’higiene, les crisis agrícoles, etc. Aquests malalts eren apartats de la societat, però en donar-se un abandonament de les mesures d’aïllament, es justificava d’aquesta manera un important focus leprós. Se’n parlava de l’origen exogen de la malaltia, que era justificat per moviments migratoris, fomentats per les guerres, com fou el cas de la guerra de Cuba o la de les Filipines, i també trobem el focus valencià i andalús, fonamentalment incentivat per la intensitat dels moviments migratoris que hi havia entre aquestes regions i el nord d’Àfrica3.

2. La situació de la lepra al País Valencià

La situació de la pandèmia al País Valencià, en les primeres dècades del segle XX, mostra que la

BERNABEU MESTRE, J.; BALLESTER ARTIGUES, T., “Lepra i societat en la primera meitat del segle XX: la Colònia-Sanatori de Fontilles (1908-1932) i la seva intervenció per la Segona República”. Aguait:. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 7, 1991, pp. 49-86, p. 51-52. Edició Especial (2013-2017)

BERNABEU MESTRES, J.; ARTIGUES, BALLESTER, T., La ciutat del dolor. Metàfores, estigma i exclusió social en la lluita contra la lepra, 1901-1932, Teulada, Ajuntament de Teulada - Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, Teulada, 2002, p. 13. 3 Ibid., pp. 14-20.

231

província d’Alacant, tenia el major nombre de leprosos dins el País valencià; amb Dènia, com el districte o partit judicial amb un major nombre de leprosos, seguida de Xàbia, Gata, Pedreguer i Sanet. Tanmateix, també estigueren força afectats els districtes de Pego, Xixona, la Vila Joiosa; i dins el partit judicial de Pego, destacaven les poblacions de Parcent, Murla, Orba i Benigembla. El metge Faustí Barberà, en una estadística sobre els malalts de lepra a l’Antic Regne de València, en parla a la Revista Valenciana de Ciencias Médicas publicada al 1911, sobre l’increment de leprosos a la província d’Alacant. A les primeres dècades del segle XX, se’n parla de més de 300 malalts a la Marina i més de 2000 leprosos al País Valencià. Anteriorment, el 1887 Teodor Baró, director general de Beneficència i Sanitat, va demanar uns cens als governadors civils per saber quin era el nombre d’afectats per la lepra. La província d’Alacant, va mostrar un nombre elevat de deficiències que va donar lloc a la investigació i estudi dels cassos de lepra de tots els pobles del marquesat de Dènia. No obstant, durant els primers anys del segle XX, la malaltia de Llàtzer arribà a ser un punt preocupant dins la societat. La província d’Alacant, comptava amb 137 leprosos distribuïts en 43 municipis, la de València amb 155 malalts distribuïts en 59 municipis, i la de Castelló amb 92 leprosos, distribuïts en 25 municipis 4 . Tal i com assenyalen Bernabeu i Artigues, “les malalties contagioses com la lepra, el que les converteix en representatives del seu moment històric no és el nombre de malalts, sinó l’imaginari social que les envolta5. 3. La marginació de la malaltia

contagi. Tot vingué incrementat per la difusió que donava la ciència mèdica sobre el tema del contagi com el major causant de la malaltia 6 . D’aquesta manera, es proposava per a combatre-la diferents mesures. En primer lloc, l’actitud de les famílies dels leprosos, les quals per por a perdre als seus familiars malalts, optaven per amagar-los. En segon lloc, en resultava més econòmic i més eficient tenir als malalts en una leproseria, o que visqueren de la caritat del carrer, que no tenir-los en les seves cases. En tercer lloc, la leproseria resultava un lloc comú per a tots els malalts, ja que és on tots plegats comparteixen el seu infortuni7. En aquest sentit, la major part dels leprosos visqueren en la més completa marginació, dins coves o barrancs, aïllats d’una societat que no els admetia. És important dir que les primeres mesures per a aïllar els malats tenen lloc a partir d’una Reial Ordre del 7 de gener de 1878, on s’assenyala la necessitats d’habilitar en totes les províncies un hospital per a leprosos, recordant el problema que suposava la malaltia. També feia esment de la necessitat d’evitar la presència d’aigües estancades, promoure la dessecació de zones pantanoses, facilitar l’aigua potable, impedir la venda de qualsevol animal no sacrificat per escorxadors, fomentar la beneficència domiciliària, promoure mercats amb tot tipus d’aliments frescos, construir habitatges en bones condicions de salubritat o evitar l’acumulació d’animals i persones. Amb tot, aquest programa tant ambiciós no va complir-se. Més endavant, el 1904 l’Institut Mèdic Valencià va dictaminar unes consideracions sobre la malaltia, on també s’insistia sobre les mancances que sofrien els malalts i la

El nombre creixent de malalts durant les primeres dècades del segle XX, creava una gran desconfiança cap a la malaltia, incrementant la por i l’horror a la societat, i creava l’associacionisme entre lepra6 4

Ibid., pp. 21-22. 5 Ibid., p. 22. Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p. 23. BERNABEU MESTRE, J.; BALLESTER ARTIGUES, T., “Lepra i societat...”, p. 52. 7

232

necessitat de promoure un profilaxi a través de l’aïllament i la cura8. D’aquesta manera, aniran manifestant-se les primeres activitats filantròpiques dels propagandistes catòlics a principis del segle XX. Cal ressaltar el discurs que nasqué des de la ciència, que lligava la repressió amb la profilaxi, però no traduïa res en concret9. 4. El projecte Fontilles Dins aquest panorama de voluntat filantròpica, nasqué al 1901 de part del jesuïta Carlos Ferris i l’advocat Joaquim Ballester, el projecte de construcció d’una leproseria, per a donar resposta als malalts, tant des del punt de vista material com espiritual. El pare Ferris va veure el projecte com la manera de curar al malalt a partir de la religió, assenyalant que el mal estat del cos afligia l’ànima del malalt. Fou el setembre del mateix any, quan el pare Ferris va anar a Tormos a visitar a Joaquim Ballester. Sentiren a algú llastimant-se des la casa del costat a la de l’advocat on vivia Baptista Perelló, un malalt de lepra. Al pare Ferris li va commoure l’escena, i fou aleshores quan decidí emprendre la iniciativa de fundar un alberg per a leprosos. Aleshores, el jesuïta va consultar amb experts mèdics, i també a l’ordre de la Companyia de Jesús i a l’arquebisbe de València sobre la viabilitat d’un projecte com aquell. Junt a la iniciativa de dur a cap un projecte com Fontilles es va necessitar moure un aparell financer i polític. És aleshores quan es dóna la implicació de diverses institucions emblemàtiques d’activitat política i financera del catolicisme social de principis del segle XX: la Revista de Gandia i les caixes d’estalvis com la Caja de Ahorros i Monte de Piedad de Gandía, tingueren un paper destacat dins la

implantació del sindicalisme catòlic. També, el col·lectiu de prohoms de Gandia i València, on es trobaven ambdós fundadors. El pare Ferris era un personatge destacat dins algunes institucions catòliques de caire caritatiu com la Casa de la Misericòrdia de València o a l’Institut Valencià de Cecs10. Durant la construcció del sanatori caldria destacar l’ajut de molts voluntaris que participaren a treballar de franc, i el paper d’alguns artesans dels pobles veïns; també alguns propietaris cediren terrenys. D’altra banda, va anar apareixent un moviment contra la construcció de la leproseria al 1904, que opinaven que amb l’aglomeració dels llatzerats resultaria més fàcil la transmissió de la malaltia als habitants de les poblacions veïnes, i que també seria un agreujant en el mercat de cara als productes de la Marina, destacant entre ells la pansa 11. Dins aquest moviment de protesta destaquen molts veïns de pobles que limitaven amb Fontilles, que es mostraven encoratjats amb la seva construcció, la premsa, i també destaquen alguns personatges com el polític i advocat de Pego Camilo Pérez Pastor12. 5. La construcción de la Colònia-Sanatori de Sant Francesc de Borja per a leprosos (1908-1932) Al bell mig de la Vall de Laguar (La Marina Alta), va ser on es va ubicar la leproseria, concretament a la zona coneguda com Fontilles. La leproseria constava de diversos edificis dedicats a diferents funcions tant dels pacients com del personal i serveis generals (teatre, banys, cuines, bugaderies, tallers, laboratoris, clíniques, magatzems); a més, d’altres instal·lacions com un cementeri, l’església o una biblioteca, entre altres. Els pacients estaven separats per sexes, essent habitat per homes el pavelló de Sant Rafael, 10

Ibid., pp. 29-35. Ibid., p. 43. 12 SÁNCHEZ GARCIA, R., “Algunes idees sobre l’origen del Sanatori de Fontilles”. Aguaits, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 1, 1988, pp. 79-86, pp. 84-85. 11

BERNABEU MESTRES, J.; ARTIGUES, BALLESTER, T., La ciutat del dolor..., pp. 23-28. 9 Ibid., p. 29. Edició Especial (2013-2017)

233

enderrocat per no complir les condicions higièniques i de seguretat necessàries; el pavelló de la Mare de Déu dels Desemparats, habitat per dones; el de Santa Isabel, per a malats en observació, i el de Sant Llàtzer per atendre malalts en cas d’epidèmia. A l’hora de la missa els malalts també eren separats per sexes. L’any 1902 es constituí el Patronat de Sant Francesc de Borja a Gandia, amb la finalitat d’acollir als leprosos; quatre anys més tard fou declarat Institució de Beneficència Particular per Reial Ordre de 12 de maig de 1906. El 1907, tingueren lloc els primers tràmits legals per a l’obertura del sanatori, i per a tal fi es va realitzar una instància per part del governador d’Alacant per a comprovar que es complien totes les disposicions legals i sanitàries, a més d’higièniques i de moralitat. Acabades les obres de sanejament i d’higiene, el1908 es va autoritzar per Reial Ordre de 7 de setembre a la Junta de Govern del Patronat de Sant Francesc de Borja, per a obrir el Sanatorileproseria de Fontilles13. Finalment, l’obertura va tenir lloc el 17 de gener de 1909, amb l’ingrés de cinc malalts. L’autoritat quedà a mans d’una Junta de Govern, amb domicili a Gandia, i amb un administrador al sanatori. L’espiritualitat quedà encomanada a l’ordre dels jesuïtes, i la part assistencial dels malalts a les Germanes Terciàries Franciscanes de la Immaculada, que eren ajudades per joves voluntàries. El sanatori no va comptar amb personal especialitzat fins el 1917, any que en què el dermatòleg valencià Mauro Guillén va convertir-se en el primer director i metge del sanatori. Cal apuntar que, anteriorment, es feia servir dels serveis del metge de la Vall de Laguar, i amb un practicant que servia “per amor a Déu”. El 1919 començaren a rebre sous la plantilla personal i els practicants, deixant de banda “l’amor a Déu”; cal apuntar que resultava dificultós trobar a gent que 13

BERNABEU MESTRE, J.; BALLESTER ARTIGUES, T., “Lepra i societat...”, pp. 56-59. Edició Especial (2013-2017)

acceptara treballar amb llatzerats, a més, hi hagué diverses polèmiques, com les que enfrontaren a infermeres professionals amb les religioses14. Els mètodes repressius no quedaren de banda a dins de Fontilles, com passà amb un grup de malalts que es sollevaren. Aquests tirant a faltar els mètodes curatius del metge Àngel Garcia, fugiren del sanatori, cosa que els dugué a tornar a Fontilles en règim de presó o ocupant cel·les amb condicions pèssimes per a habitar. També es coneixen les mesures que empraven els jesuïtes sobre aquells que incomplien el seu règim disciplinari de moralitat catòlica, com era el fet de no assistir a missa15. Cal afegir que, fins la intervenció de la II República, la vida a Fontilles es va caracteritzar pel predomini d’actes religiosos i espirituals, com processons, festes i misses16. Pel que fa als aspectes econòmics, Fontilles es sostenia per la caritat d’aquelles persones que oferien almoines, i a partir de 1917 començà a rebre una xicoteta subvenció per part de l’Estat, arribant al 1925 a tenir una subvenció anual de 75.000 pessetes, quantitat que representava quasi el 30% dels ingressos del Sanatori. Tot açò contribuí a què Fontilles es convertira en casa de leprosos per a tot el territori valencià i per a aquells llatzerats disseminats pel litoral català. També es contribuí a la creació de l’Institut de Leprologia i les millores introduïdes al laboratori; tot açò també facilità les visites d’estudiants de medicina i dermatòlegs al centre17. 6. La intervenció del nou Estat. El Sanatori Nacional de Sant Francesc de Borja Amb una Reial Ordre de l’any 1930 l’Estat havia volgut prendre el control del sanatori, encara que no va arribar a passar; però si que es donarà el control 14

Ibid., pp. 60-61. Ibid., pp. 63-73. 16 BERNABEU MESTRES, J.; ARTIGUES, BALLESTER, T., La ciutat del dolor..., p. 49. 17 Ibid., pp. 63-65. 15

234

efectiu per part de l’Estat amb el nou règim republicà a partir de 1931. Amb aquest nou estat de les coses, es pretenia dur a terme millores en els lligams entre el sanatori i l’administració sanitària. Fou d’aquesta manera, com l’inspector provincial de Sanitat d’Alacant va fer una sèrie de visites seguint la Direcció General de Sanitat per a poder prendre algunes consideracions sobre el Sanatori, i que partiren dels testimonis de molts malalts. Els malalts assenyalen viure en un règim estricte, pobre i doctrinari al que estaven sotmesos. A més, els llatzerats parlen de l’aïllament del món exterior, no sols per murs i tanques, sinó també perquè se’ls prohibia rebre premsa il·lustrada i llibres de distracció, així com també les cartes que volguessin enviar havien de ser redactades pels treballadors del Sanatori. Pel que fa al menjar, era molt pobre i els utensilis del menjador resultaven ésser molt deteriorats. També era un problema la mancança de sanitaris, i també el fet de donar el càrrec d’infermers als mateixos malalts. En quan a l’aspecte mèdic, es manifestava un tracte que resultava ésser quasi nul, al igual que l’assistència, i les històries clíniques que resultaren ser inexistents.

direcció espiritual. Malgrat la seva expulsió de dins l’Estat espanyol, continuaren influint dins Fontilles sobre la direcció del sanatori, la Junta de Patrons i la Junta de Govern del Sanatori. Aquest fet va empitjorar l’ambient de tensió que es vivia i van accelerar la col·lectivització de l’assistència dels leprosos fent ús de la laïcització i secularització de la leproseria19. El Decret Ministerial del 23 de juny de 1932, disposava el pas del Sanatori-Leproseria de Fontilles a mans de l’Estat baix la Direcció General de Sanitat, amb el nom de Sanatori Leproseria Nacional de Fontilles, tractant-la com una institució sanitària pública i estatal. A més, es produïa el cessament de la Junta de Patrons i la Junta de Govern20. Amb aquesta nova situació molts dels aspectes anteriors es corregiren, com és el cas de l’assistència mèdica i també s’incorporà la figura del farmacèutic. Per a combatre la situació d’analfabetisme, es va construir una escola i es va fer una ampliació de la biblioteca. En quan a la matèria religiosa, aquesta passà a ser de lliure opció. En quan al personal es va obrir un concurs de mèrits per a cobrir la plantilla21.

Tot açò va donar lloc a la formació de l’Unió de Malalts de Fontilles, per a què els mateixos leprosos pogueren participar dins el govern de la institució; aquests veien amb bons ulls la intervenció del nou Estat. Davant aquesta situació tan fràgil, moltes autoritats polítiques decidiren visitar el Sanatori. Per altra banda, la Junta de Govern recelava que el sanatori passara a mans de l’Estat, tot renunciant a la subvenció de l’Estat, per a deixar clara la seva independència18. Cal considerar la dissolució de la Companyia de Jesús el 23 de gener de 1932. Els jesuïtes feren ús de diverses lloances per a parlar de la grandesa del projecte, malgrat que la seva funció havia estat la

Vista de Fontilles. Fotografia pertanyent a l’exposició “100 anys lluitant per un món sense lepra”. Font: http://www.uv.es/cultura/c/docs/exppalaucfontilles10cast.htm 19

Ibid., pp. 74-75. Ibid., pp. 79-80. 21 Ibid., pp. 79, 84 i 85. 20

Ibid., pp. 67-74 i 83.

Edició Especial (2013-2017)

235

7. Conclusions A partir de la biografia consultada podem dir que la col·lectivització del sanatori va comportar la desestigmació de la malaltia. El nou estat reconeixia el centre com un lloc assistencial de malalts de caràcter públic i general, amb una finalitat científica i mèdica, per eradicar un problema tant important dins la societat com era la lepra. Cal assenyalar, la bona acollida del règim republicà per part dels malalts, a causa dels dictàmens morals i dels càstigs de la Companyia de Jesús, va fomentar un procés de laïcització i secularització. A més, també la situació d’abandó que rebien les instal·lacions i la manca de personal i ajuda assistencial i mèdica. També va fomentar-se la publicació d’articles periodístics de la vida dels leprosos, cosa que va procurar les visites de les autoritats. S’ha de parlar d’una divisió de la premsa amb articles tant a favor com en contra de la nova intervenció. Finalment, dir que la iniciativa del pare Ferris fou força important, ja mostra la voluntat de remeiar un

Edició Especial (2013-2017)

problema tant important dins la societat de l’època com era la lepra, la qual havia oblidat i ignorat a aquells pobres llatzerats. 8. Bibliografia BERNABEU MESTRE, J.; BALLESTER ARTIGUES, T., La ciutat del dolor. Metáfores, estigma i exclusió social en la lluita contra la lepra: Fontilles, 1901-1932, Teulada, Ajuntament de Teulada - Institut d’Estudis comarcals de la Marina Alta, 2002. BERNABEU MESTRE, J.; BALLESTER ARTIGUES, T., “Lepra i societat en la primera meitat del segle XX: La ColòniaSanatori de Fontilles (1908-1932) i la seva intervenció per la II República”. Aguaits, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 7, 1991, pp. 49-86. BERNABEU MESTRE, J.; BALLESTER ARTIGUES, T., La leproseria de Sant Francesc de Borja de Fontilles. Els inicis d’un projecte filantròpic, Tívoli, CEIC Alfons el Vell, 2009. SÁNCHEZ GARCIA, R., “Algunes idees sobre l’origen del Sanatori de Fontilles” en Aguaits, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 1, 1988, pp. 79-86.

236

El valencianisme polític a la segona meitat del segle XX Júlia Jordà Gisbert jordagisbertj@gmail.com Com citar aquest article: JORDÀ GISBERT, J., “El valencianisme polític a la segona meitat del segle XX”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 237-243. ISSNe: 2530-4232

Resum: Breu recorregut sobre el valencianisme polític des de la publicació de “Nosaltres, els valencians” fins al procés estatutari del País Valencià. Començarem amb els anomenats nacionalismes històrics i els procesos estatutaris que s’encetaren a principis de segle, i tractarem de narrar cronològicament les fites més importants del valencianisme polític, des de les reflexions de Fuster a la complexitat del procés estatutari en la Transició, explicat per Alfons Cucó. Paraules Clau: nacionalisme, Valencianisme polític, Estatut d’Autonomia.

Si hom estudia els projectes estatutaris que es aprovats durant la II República espanyola, o bé els estatuts d’autonomia fets a partir de la transició democràtica, veurà que apareixen amb el nom de “nacionalitats històriques” únicament Catalunya, i el País Basc, i en alguns casos Galícia. Fins i tot, com veurem, Andalusia aconseguí l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució espanyola del 1978 1, a diferència del País Valencià. El tema que

ens ocuparà en les línies que segueixen és tractar d’esbrinar per què fou així. Tractarem de proposar una narració cronològica del valencianisme polític a partir de l’obra Nosaltres, els valencians, i seguidament, l’anàlisi que alguns historiadors han fet sobre aquest assaig. A continuació abraçarem, ja assentades les bases, com s’esdevingué el procés autonòmic al País Valencià, mitjançant la destacada obra d’Alfons Cucó i d’altres historiadors com Ferran Archilés, Teresa Carnero, Josep Picó i Vicent Soler. Com afirma Archilés 2 , hi ha hagut dos moments fonamentals en la construcció de la identitat valenciana, interpretacions que acabaran xocant: un primer, com a regionalisme dins la nació espanyola i un segon, que ens remet a la interpretació alternativa, que plantejava la necessitat d’una reconsideració de l’encaix i identificació en la identitat valenciana respecte de l’espanyola. Aquest segon moment s’iniciarà en la primera part del segle XX, però esdevindrà rellevant i assolirà noves definicions a partir dels anys seixanta, amb una nova generació de nacionalistes valencians i amb la figura de Joan Fuster.

L’article 151 de la Constitució preveu un procediment especial de l’accés a l’autonomia, segons el qual es podria assolir un major grau d’autogovern, si es compleixen certs requisits, majors dels establits pel procediment regulat en l’article 143, que permetia la iniciativa del procés autonòmic a totes les Diputacions interessades o a l’òrgan interinsular corresponent i a les dues terceres parts dels municipis la població del qual represente almenys la majoria del cens de cada província. L’article 151, en canvi, permetia assolir majors competències quan la iniciativa autonòmica fora acordada per les Diputacions o òrgans interinsulars corresponents, tres quartes parts dels municipis de cada província que representaren també la majoria Edició Especial (2013-2017)

del cens electoral de cadascuna d’elles. A més a més, la iniciativa havia de ratificar-se mitjançant un referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província. Constitución española. Sinopsis articulo 151 [En línia] Congreso de los diputados [Consultat el 18 de maig del 2013]. Disponible en: http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso 2 ARCHILÉS, F., “Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània”. Carnero, T.; Archilés, F. (Eds.), Europa, Espanya, País Valencià, València, Publicacions de la Universitat de València, 2007.

237

D’altra banda, Teresa Carnero ens introdueix el procés de modernització sociopolítica, de democratització, a partir del 1976. La primera fase d’aquest procés, com afirma Carnero, estigué dedicada a l’elaboració de la Constitució i a la construcció del marc institucional representatiu de l’Estat i “de les diferents cultures interterritorials”, que culminà entre finals del 1978 i principis dels anys vuitanta amb la Carta Magna i l’Estat de les autonomies3. Així doncs, serà a partir de la segona meitat del segle XX quan apareixerà, com afirma Cucó i reafirma Archilés, “un nacionalisme molt més organitzat i coherent, i amb propostes més complexes que tensionaven molt les relacions amb la identitat regional”4. A inicis dels seixanta es produí un punt d’inflexió important en el valencianisme polític respecte de les interpretacions anteriors de la identitat regional, amb l’aparició d’una nova generació de joves nascuts en la postguerra, que conformaven grups de nacionalistes valencians. Aquest va ser també el moment en què Joan Fuster publicà el Nosaltres, els valencians5, d’una influència innegable en l’època i en aquests joves. Com bé diu Archilés, l’assaig més influent de Joan Fuster “configura la narració de la identitat valenciana més important que s’haja escrit mai”, inserta en una identitat comuna de totes les terres de parla catalana. La reflexió fusteriana sobre el passat, el present i el futur dels valencians, se centra al voltant d’una identitat col·lectiva, la dels “Països Catalans” 6 . Fuster, per tant, introduí tota una problemàtica sobre la història i els trets diferencials dels valencians, i els que tenien en comú amb 3

CARNERO, T., “La democràcia dels ciutadans: realitzacions i reptes”. Carnero, T.; Archilés, F. (Eds.), Europa, Espanya, País Valencià, València, Publicacions de la Universitat de València, 2007. 4 ARCHILÉS, F., “Entre la regió i la nació...”, p. 153. 5 FUSTER, J., Nosaltres, els valencians, Barcelona, Edicions 62, 2010 (Ed. original, 1962). 6 ARCHILÉS, F., “Entre la regió i la nació...”, p. 161. Edició Especial (2013-2017)

catalans i balears, i com des del centralisme espanyol havien pretès alienar-los. Aquestes noves reinterpretacions, però, no sorgiren amb el llibre cabdal de Fuster, sinó que bevien de les reflexions dels intel·lectuals valencians i catalans del moment i de moltes influències de distints autors de la primera meitat del segle XX, tant espanyols i catalans com valencians7. Fuster no era historiador, ni tampoc sociòleg, com ell mateix diu en el llibre. La historiografia posterior ha revisat els seus plantejaments sobre la història dels valencians, que sobretot en matèria econòmica han estat molt debatuts, a més d’altres aspectes ja superats pels historiadors. Tanmateix, ell no pretenia fer un llibre d’història, sinó un assaig polític, amb l’objectiu de convèncer als lectors d’uns determinats objectius. Com afirma Archilés, “aquesta obra (...) està escrita com un assaig, un gènere literari al cap i a la fi, obligat a desplegar una retòrica per a convèncer, també per a seduir i/o provocar8. Per això, malgrat que molts dels seus arguments ens resulten ja en l’actualitat maniqueus, en el 1962 la publicació de Nosaltres, els valencians, no va deixar ningú indiferent. El que pretén Fuster és empentar una catalanitat que continuava latent, i a la qual només li calia un estímul per a renàixer. No obstant això, no buscarà el nacionalisme en el passat, sinó que el projectarà en el futur, en un utòpic projecte de Països Catalans. A més a més, Fuster atribuiria a les causes econòmiques i a la debilitat de la burgesia valenciana –respecte de la catalana-la feblesa del nacionalisme valencià. Tanmateix, estudis de diferents historiadors han refutat aquestes tesis fusterianes sobre la dèbil industrialització al País Valencià. Cada regió té un model diferent d’industrialització, i en conseqüència, l’economia catalana no és era model canònic. El 7

Aquestes influències han estat estudiades per Ferran Archilés en diverses ocasions, com en: 8 Ibid., pp. 161-178.

238

llibre de Fuster, però, presenta una proposta de modernització econòmica i social, com afirma Archilés9. La repercussió de les tesis fusterianes en la societat del moment fou molt important, sobretot perquè els sectors antifranquistes assumirien aquests arguments com a propis. Això no significà, però, que el valencianisme desitjat per Fuster fóra una ideologia de masses; sí que tingué, ara bé, ressò en el món de la cultura i la política dels anys seixanta i de la transició democràtica. Com explica Archilés- és significatiu que bona part d’aquests sectors acabarien per adoptar la dimensió modernitzadora del projecte, però no la nacional (...) la qual cosa seria un dels trets posteriors que més ha caracteritzat l’herència del fusterianisme en el món de la política valenciana10. El projecte de Fuster també es basava en la defensa de la llengua i en una forta oposició al nacionalisme espanyol. Com que el regionalisme formava part de la identitat espanyola també havia de ser atacat, segons les seues premisses. Això creà divisions entre el valencianisme de base regionalista i el valencianisme nacionalista que el fusterianisme havia fixat amb una narrativa teòrica nova i trencadora11. Com conclou Archilés, després de la publicació de Nosaltres, els valencians, i sobretot en la transició i durant la democràcia, la defensa dels plantejaments culturals que Fuster havia introduït en la vida política antifranquista primer, i els partits d’esquerres després, actuarien com a compensació simbòlica per al progressisme valencià –sobretot en referència a l’estatut d’autonomia, com veurem en les línies següents12. En la dècada següent d’aquesta consolidació del valencianisme cívic i cultural, començaren a sorgir

organismes que encaminarien el moviment cap a la política de la transició democràtica. Al 1970 sorgí la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, on s’aglutinaven una gran quantitat de formacions, i al 1978 sorgiria el Consell del País Valencià. Després de la mort de Franco, totes aquestes organitzacions reivindicarien “llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia”, a més que el País Valencià tinguera en aquesta darrera qüestió unes condicions semblants a Catalunya i el País Basc.

Senyera amb la proclama clàssica de les forces democràtiques durant la transició. Font: https://www.flickr.com

Com afirma Josep Picó, la transició democràtica es presentava com un repte polític i generacional. Els joves del món del treball i de la universitat s’havien d’enfrontar al franquisme per assolir la democràcia. En el cas valencià, aquest procés democratitzador vingué de la mà de l’esquerra progressista, tant de partits com de sindicats. No obstant això, el “gran llast” que suposà un enorme fre a les demandes d’aquests sectors fou la “dreta reaccionària local amb tot el recolzament de Madrid, encapçalat pel vicepresident del govern Abril Martorell i tot el poder econòmic i mediàtic local dirigit per Consuelo

Ibid., p. 172. Ibid., pp. 172-173. 11 Ibid., pp. 176-177. 12 Ibid., p. 173. 10

Edició Especial (2013-2017)

239

Reyna i Las Provincias i protegit pel Govern Civil del moment”13. Com es narra a Roig i blau d’Alfons Cucó, durant la transició valenciana, la dreta tractà d’imposar l’anomenat regionalismo bien entendido, macerat amb un anticatalanisme virulent que esdevindria la política oficial de la UCD valenciana. L’esquerra, en canvi, advocava per una reconstrucció nacional del País Valencià, amb l’obtenció de l’autogovern i d’unes bases culturals i lingüístiques que conduïen a la normalització de la llengua i la cultura del país14. Paral·lelament al desenvolupament d’aquest valencianisme cultural i cívic que sorgia amb els moviments de recuperació nacional que advocaven per una modernització de la societat, els primers grups valencianistes brollaven des de la “matriu universitària” als anys seixanta. En els primers setanta, un fenomen polític contribuí a redefinir la problemàtica nacionalista dels valencians: el gruix de les forces més rellevants de l’oposició franquista coincidien en el caràcter decisiu de la qüestió dels nacionalismes en el programa en pro de la democràcia, respecte de la qüestió nacional i una futura concepció de l’estructura de l’Estat. El reconeixement dels partits polítics del cas valencià i la presa de consciència nacional al País Valencià provocaria un augment de la importància d’aquest a nivell general espanyol. Fins i tot el propi Broseta afirmaria “pel que fa al País Valencià cal dir, a més a més, que no és possible una autèntica democràcia sense Estatut d’Autonomia, és a dir, sense l’autogovern i l’Assemblea del País, 15 democràticament elegida...” .

PICÓ, J., “La democràcia al País Valencià”. Carnero, T.; Archilés, F. (eds.), Europa, Espanya, País Valencià, València, Publicacions de la Universitat de València, 2007, pp. 284-287. 14 CUCÓ, A., Roig i blau. La transició democràtica valenciana, València, Edicions Tàndem, 2002. 15 Ibid., pp. 38-42. Edició Especial (2013-2017)

La qüestió del nacionalisme valencià experimentà una progressió des dels anys seixanta fins al 19771978, sobretot en l’esquerra, de la mà del Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i el Partit Comunista del País Valencià (PCPV). Entenien que amb la dreta al govern caldria pressionar UCD quant a l’estructuració de l’Estat respecte de les autonomies i regions. En el cas del PCPV, això significava un canvi respecte de la seua postura tradicionalment centralista, cosa que amb el pas del temps provocaria tensions internes – sobretot al País Valencià i Euskadi- i en alguns casos expulsions i escissions. El PSPV tampoc es lliurà de les desavinences internes respecte del nacionalisme, amb moltes ambigüitats i vacil·lacions respecte de la qüestió nacionalista valenciana, fruit de l’heterogeneïtat de la militància. Ambdós partits evolucionarien de diverses maneres durant el procés transitori i la democràcia, i la incipient presa de consciència nacional anà deixant lloc amb el pas del temps a postures més centralistes. Aquesta sobtada evolució del nacionalisme valencià romangué només en els àmbits de l’esquerra progressista, ja que penetrà escassament en la dreta, que per norma general es mantindria al marge. Tot i que dins de la UCD valenciana podíem trobar al 1976 a Francesc de P. Burgera i altres –que crearien al 1978 el Partit Nacionalista del País Valencià-, la valencianització de la dreta valenciana era només epidèrmica, com bé diu Cucó. El mateix autor defineix el “valencianisme” de la dreta com a regionalismo bien entendido, sorgit com a crítica a les observacions de Joan Fuster, entès com a “folklorisme” que aspirava a “ofrenar noves glòries a Espanya”16. La nova consciència nacional sorgida dels sectors esquerrans del País Valencià no encaixava amb aquesta concepció regionalista a què hem fet referència. El frustrat colp d’estat de Tejero del 23 de 16

Ibid., p. 64.

240

febrer del 1981, protagonitzat a València per Milans del Bosch, suposà un xoc molt fort per a tota la societat. A partir d’aquesta fita, l’estratègia ideològica de la dreta pel que fa a les autonomies es basà en l’argument de que “no vaya a suceder que por no transigir en una pequeña parte lo perdamos todo” 17 . Alhora, el Grup Parlamentari Socialista retirava sobtadament la seua Proposició de Llei sobre Adición de una Disposición Transitoria en la Ley Orgánica de Regulación de las Diversas Modalidades de Referendum, cosa que significava “la impossibilitat de prosseguir el camí estatutari valencià per la via de l’article 151, possibilitat que encara havia contemplat Felipe González durant el debat de la Moció de Censura al Govern de la UCD el maig de 1980”18. En un altre ordre de coses, els signes i símbols del País Valencià esdevingueren el moll de l’os de la qüestió valenciana, a partir de la manipulació dretana de la lingüística i la història per a afavorir els seus interessos. Ens referim, és clar, a les qüestions del nom del territori, la llengua i els símbols. La potenciació d’aquestes estratègies, començaren per la bandera i acabaren amb la denominació del territori. El nom de “País Valencià” estava reconegut oficialment des del Govern de la UCD mateix, i l’aparentment neutra denominació de “Comunitat Valenciana” que Attard creà com a proposta d’emergència, resultaria aprovada tot i ser considerada per ell mateix com a “remiendo histórico” “desvinculado de la historia y del sentimiento”19. En confluència amb aquest conflicte identitari, un tercer tema de debat fou la via de l’autonomia valenciana. Al 1978, un ampli espectre de forces polítiques valencianes es comprometeren a assolir el màxim grau d’autonomia i a elaborar el projecte 17

Text de Pedro J. Ramírez que cita Alfons Cucó (Ibid., pp. 83-84). Ibid., pp. 84-85. 19 Ibid., pp. 107-118. 18

Edició Especial (2013-2017)

d’Estatut mitjançant la via constitucional de l’article 151. No obstant això, es produí un gir absolut respecte d’aquest compromís inicial, amb l’adopció d’una nova via per part de la UCD de com s’havia de dur a terme el procés, cosa que canviaria de dalt a baix la trajectòria autonòmica del País Valencià. La formació del Govern pre-autonòmic va implicar un altre factor disgregador, atès que hagué d’organitzar-se amb consellers de les tres diputacions provincials valencianes, constituïdes pel nombre de regidors obtinguts pels partits polítics, i no pels resultats globals de les eleccions. Aquest fet distorsionava el resultat final, de manera que el president del Consell pre-autonòmic, Josep Lluís Albinyana, amb la majoria del vot popular es trobava en minoria davant del Consell. Albinyana lliurà la documentació acreditativa de que el 95 % dels municipis del País Valencià, que representaven el 98% de la població, s’havien pronunciat favorables a l’autonomia, i així es complia el primer dels requisits de l’article 151. D’aquesta manera, el País Valencià, igual que Andalusia, havia de ser convocat a referèndum de ratificació per l’Estat. Però, el gir produït per la UCD valenciana respecte d’aquesta matèria provocà que mentre que a Andalusia es convocava el plebiscit, al País Valencià es congelava per una decisió política. El govern pre-autonòmic es trobava paralitzat pel que hem explicat amb anterioritat, mentre que a la vegada es produïa un clima de tensions creixents. La votació contra el calendari autonòmic i sense possible alternativa per part de la UCD i la retirada del PSPV i Albinyana del Consell pre-autonòmic produïren la designació arbitrària d’un nou president en funcions, quelcom que canviaria els esdeveniments. D’altra banda, el PSPV, amb Lerma com a secretari general, viuria un intens gir polític sobre la qüestió valenciana. Les seues demandes començaven a fer-se més laxes davant de la rotunda inflexió de la UCD en 241

tots els processos autonòmics de l’Estat i de les divisions que el tema havia produït en l’interior del socialisme. En aquest sentit, el PSOE presentava al maig del 1980 una moció de censura a la voluntat del Govern de Suárez de voler encaminar tots els processos autonòmics per la via de l’article 143, ja que com deien els socialistes, el govern no podia imposar la voluntat autonòmica a les regions. En un altre ordre de coses, la contundència de Felipe González amb el cas andalús no es va produir amb altres conflictes autonòmics oberts, com el valencià. El cas andalús seria així considerat distint als altres processos, que van haver d’utilitzar la via de l’article 143 de la Constitució20. Les discrepàncies dels valencians -tant entre els distints partits, com internes en cadascun d’aquestsrespecte dels que defensaven l’autonomia per la via de l’article 151 i els que apostaven per la via del 143 foren silenciades amb l’intent de colp d’estat de Tejero, que canviaria la manera d’assolir la plena Democràcia i l’estat de les Autonomies. Es proposava ara de nou, en el cas valencià, la negociació de l’estatut entre els partits d’esquerra i la UCD, i com afirma Cucó, les conseqüències del retorn del socialistes al Consell pre-autonòmic en aquest context marquen l’inici de la darrera etapa del procés. Un camí que influirà en la vida civil, cultural i nacional que els valencians començaren amb la promulgació de l’Estatut d’Autonomia per la via de l’article 143. Així doncs, es nomenà una comissió redactora de l’Estatut a l’abril del 1981, on el PSPV liderat per Lerma adoptà una postura pragmàtica d’entesa amb la UCD. El projecte conegut com a Estatut de Benicàssim redactat al 1981, tractà de dotar als valencians d’una autonomia plena, però les tensions entre la dreta i l’esquerra i les pressions del blaverisme van impedir la seua aprovació. Després de molts debats sobre els 20

trets identitaris i altres qüestions per part de les distintes forces polítiques, s’arribà a un consens, però la inestabilitat produí que tot i les cessions de l’esquerra, -que havien aconseguit salvar uns trets mínims d’identitat valenciana i de competències autonòmiques-, la UCD trencara el consens, cosa que eliminà la possibilitat d’un estatut fet pels valencians. Per això, el text definitiu que s’aprovà a Madrid al 1982, “l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana” no només canviava la denominació del territori – País Valencià i Regne de València sobrevivien al preàmbul-, sinó que la Senyera apareixia amb la franja blava , i mostrava una exaltació provincialista que enterbolia l’autonomia amb àmplies concessions de poder a les Diputacions. A més a més, la llengua era l’aspecte clau que podia donar un sentit o un altre a la construcció de l’autonomia. Mentre que a les Illes Balears s’admetia amb naturalitat l’oficialitat de la llengua catalana, en el cas valencià la dreta es capficava a considerar-la diferent, la “llengua valenciana”. Pel que fa als socialistes, molts van optar per no posicionar-se clarament sobre aquests temes, tot amparant-se en els resultats científics. En definitiva, el tractament del “valencià” en l’Estatut donava lloc a ambigüitats que posarien obstacles a la futura normalització lingüística. Com conclou A. Cucó, aquest text es convertia en un estatut de mínims, i a més, no tancà la possibilitat de polèmiques posteriors a les quals encara estem sotmesos hui en dia, perquè s’aprovà amb el desacord de les forces no parlamentàries i dels comunistes valencians. Malgrat que els diputats afirmaven que s’intentaria un debat per a superar els aspectes més negatius, els intents d’esmena no tingueren cabuda, com bé sabem, i es mostrà com un text tancat. En conclusió, el nou nacionalisme valencià, contraposat al regionalisme d’antuvi que naixia als anys seixanta com a moviment cívic i cultural de la

Ibid., pp. 127-171.

Edició Especial (2013-2017)

242

mà de Fuster, esdevindria als anys setanta una qüestió central en la política valenciana. Malgrat la seua influència, la seua exclusió de les anomenades “nacionalitats històriques” per part de l’Estat espanyol deixava al País Valencià en un segon terme. Malgrat complir els requisits històrics 21 , i d’haver reunit l’autorització del 95% dels municipis per a dur a terme el referèndum a que tenia dret segons la Constitució de 1978, l’estratègia de la dreta s’encarregà gradualment de convertir les reivindicacions nacionalistes en un regionalismo bien entendido. Finalment s’aprovà l’Estatut per la via de l’article 143, tot eliminant de l’àmbit oficial els trets simbòlics i individuals, així com canviant la denominació del territori, amb l’oposició de gran part dels valencians i valencianes. L’Estatut d’Autonomia, per tant, deixaria moltes discussions obertes, i les ambigüitats presents durien en molts casos a una divergència d’interpretació i a debats inacabables que encara estan presents en l’actualitat. A les efectives estratègies de la dreta, que havia fet de l’anticatalanisme bandera- de deformar el procés estatutari pactat inicialment, s’unirien les incoherències i viratges dels socialistes, així com la divergència d’opinions dins del propi partit.

difícilment admet comparació amb altres processos autonòmics espanyols. 1. Bibliografia ARCHILÉS, F., “Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània”. Carnero, T.; Archilés, F. (eds.), Europa, Espanya, País Valencià, València, Publicacions de la Universitat de València, 2007. CARNERO, T., “La democràcia dels ciutadans: realitzacions i reptes”. Carnero, T.; Archilés, F. (eds.), Europa, Espanya, País Valencià, València, Publicacions de la Universitat de València, 2007. CUCÓ, A., Roig i blau. La transició democràtica valenciana, València, Edicions Tàndem, 2002. FUSTER, J., Nosaltres, els valencians. Barcelona, Edicions 62, 2010 (Ed. original, 1962). PICÓ, J., “La democràcia al País Valencià”. Carnero, T.; Archilés, F. (eds.), Europa, Espanya, País Valencià, València, Publicacions de la Universitat de València, 2007. SOLER, V. “València en l’Espanya plural”. Carnero, T.; Archilés, F. (eds.), Europa, Espanya, País Valencià, València, Publicacions de la Universitat de València, 2007.

La defensa del progressisme de la cultura valenciana serviria coma compensació simbòlica, com afirma Ferran Archilés, i li permetria mantindre la legitimitat de l’herència del nacionalisme d’arrel fusteriana 22 . En definitiva, parafrassejant a Alfons Cucó, el procés autonòmic valencià fou intens, contradictori, i diferent a tots els altres, amb característiques molt específiques que fan d’ell i les seues múltiples implicacions, un tema d’estudi a banda per a historiadors, politòlegs, i sociòlegs, i que 21

Ningú nega la realitat política que fou el Regne de València fins als Decrets de Nova Planta. 22 ARCHILÉS, F., “Entre la regió i la nació...”, p. 173. Edició Especial (2013-2017)

243

1911: els successos de Cullera Raül Añó Bresó raulabre@yahoo.es Com citar aquest article: AÑÓ BRESÓ, R., “1911: els successos de Cullera”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 245-248. ISSNe: 2530-4232

Resum: El 1911 es produí una vaga general a Cullera que acabà amb la mort del jutge de Sueca i els seus ajudants. Farem una ullada a la Cullera de principis de segle XX, detallarem les característiques socials i econòmiques de la societat i com s'organitzava el moviment obrer. Finalment, es fa una descripció dels fets que portaren a aquest esclat de violència.

evident, de tal manera que un 2% dels contribuents eren posseïdors del 21,3 % de la riquesa agrària3.

Paraules Clau: moviment obrer, successos de 1911, Cullera, revolta obrera. Cullera comptava en 1900 amb 11.947 habitants i arribaria a 13.351habitants el 1930. Una població modesta, però que, recuperada de les grans epidèmies del segle XIX, creixia a bon ritme1. Des d’un punt de vista econòmic s’observa un gran predomini del sector agrícola, front a un sector secundari escàs i un sector terciari també reduït i incipient. Dintre del sector agrícola cal parlar de la gran preponderància del cultiu de l’arròs, front a altres cultius amb menys presència –verdures, hortalisses i, sobretot, taronges2. A més a més, la concentració de la terra resulta 1

GIRONA I ALBUIXECH, A., “Modernització i canvi polític: la Ribera Baixa en el primer terç del segle XX”. Actes de les IV Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1999), 26, 2003, pp. 433-447, p. 436; SANJUÁN CERVERÓ, R.; PEIRÓ SALA, J., “La epidemia de cólera de 1865 en Cullera”. Actes de les IV Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1999), 26, 2003, p. 297. 2 GIRONA I ALBUIXECH, A., “El context social i polític dels Successos de 1911”. Actes de les V Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 2001), 2003, p. 241: “A Cullera aproximadament dos terceres parts del terme municipal, 27.866 fanecades, es dedicaven a l’arròs i 14.131 als cítrics”. El conreu de l’arròs es situa al voltant d’un 52’6% a MARTÍNEZ GALLEGO, F. A.; CHUST CALERO, M.; HERNÁNDEZ GASCÓN, E., Valencia, 1900, València, Publicacions de la Universitat Jaume I, 2001, p. 201. Edició Especial (2013-2017)

Segant l’arròs. Ribera Baixa del Xúquer, 1917. Font: Valencianisme en fotos (Facebook).

Resulta especialment important destacar les implicacions d’aquesta estructura de la propietat agrària. L’arròs és un cultiu fortament estacional. Mentre que la taronja escalona les tasques durant gran part de l’any, l’arròs les concentra en dos moments: la plantada al mes de març i la segada al mes de setembre. Cosa que ocasiona un gran atur entre els camperols sense terra fora d’aquestes èpoques, atur que, d’altra banda, altres cultius (com la taronja o les verdures, poc conreades a Cullera en aquest període) contribueixen escassament a pal·liar. El resultat és la concentració de mà d’obra durant la plantada i la segada i la inactivitat o l’ocupació precària durant la resta de l’any. Al mateix temps, també s’observa un efecte atraient dels salaris durant 3

MARRODÁN GIRONÉS, J. A., “Población y economía a fines del siglo XX”. Actes de les Primeres Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1993), 1995, pp.99-121, p. 99.

244

aquesta època, ja que són alts durant un curt període de temps, cosa que provoca no sols immigració (els blavets de la Marina Alta, que venen durant aquestos dos moments per a guanyar bons salaris), sinó també l’abandonament d’altres d’oficis per a dedicar-se momentàniament al camp4. Aquesta component estacional i la concentració de mà d’obra fa que l’estratègia de reivindicació obrera presente una tipologia concreta. Les vagues solen ser especialment dures, però curtes ja que les tasques s’han de fer en poc de temps i açò força a una negociació per evitar la pèrdua de les collites i dels salaris. A més a més, Cullera fou un nucli d’especial interès des del punt de vista de la concentració d’entitats sindicals. En 1883 ja trobem a la ciutat les primeres organitzacions anarcosindicalistes i la seua importància no deixà de créixer. La UGT fou incapaç de desbancar la CNT fins al començament de la Guerra Civil5. També resulta d’una riquesa destacable l’associacionisme patronal. Ja des de mitjans del segle XIX tenim organitzacions de propietaris i dels sectors benestants de la ciutat amb l’objectiu principal de la defensa dels seus interessos front als treballadors i, al mateix temps, en la voluntat de promoure la millor comercialització dels seus productes, especialment l’arròs6. Destaquen en aquest sentit dues iniciatives: la Unión Arrocera i la construcció del port de Cullera. En primer lloc, la Unión Arrocera, que unia als propietaris i

comerciants dedicats al negoci de l’arròs per a la defensa dels interessos d’aquest sector. Aquesta acabaria integrant-se o col·laborant amb la Federación Agraria de Levante, la Federación Arrocera (1918) i el Consorcio Nacional Arrocero (1925) 7 . L’interès d’aquestes per aconseguir unes condicions avantatjoses per a afrontar l’exportació del seu producte, l’arròs, resulta evident i els seus esforços en aquest sentit foren múltiples. De fet, l’esforç més notable per a promoure l’exportació de l’arròs fou l’esforç constant per aconseguir els permisos i els fons necessaris per a fer de Cullera un port viable a fi d’exportar arròs als mercats europeus8. D’altra banda, no podem deixar d’esmentar la forta presència del blasquisme a la població. El blasquisme fou un moviment de caire radical republicà i anticlerical que féu front als partits del torn pel control del poder a les demarcacions electorals valencianes des de finals del segle XIX fins pràcticament la Guerra Civil. Aquest moviment desbancà els sectors tant liberals com conservadors i resultà predominant a Cullera entre 1911 i 1920 per la seua aliança estratègica amb l’anarquisme9: “Es va formalitzar una aliança no escrita entre republicans i anarquistes, fosos en un front comú contra el caciquisme. D’aquesta conjunció d’interessos, els primers rebien suport electoral dels segons i aquestos trobaven fidels i efectius aliats en la seua lluita contra els sindicats grocs”10.

Resulta un bon exemple el cas dels barbers que abandonen les seues tasques per a unir-se a l’activitat agrària durant la plantada i la segada atrets pels alts salaris. TORRES I FABRA, R. C., “Cullera: esquerra i tensions polítiques al primer terç del segle XX”. Primeres Jornades d’Estudis de Cullera Ajuntament de Cullera (Cullera, 1993), 1995, p. 123. 5 Ibid., p. 124. 6 Per a saber més sobre el procés de negociació entre treballadors i propietaris a Cullera, CALZADO ALDARIA, A., “La negociación de salarios y condiciones laborales de los obreros agrícolas de Sueca y Cullera en la plantada y siega del arroz durante la II República”. Actes de les II Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1995), 1998, pp. 213-221, p. 213. Edició Especial (2013-2017)

GIRONA I ALBUIXECH, A., “Modernització i canvi polític...”, p. 441. 8 SILVESTRE DIAGO, R., “Els antecedents dels Successos”. Actes de les V Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 2001), 2003, pp. 213-216. 9 CALZADO ALDARIA, A., “Tipologia electoral de Cullera durante la II República”. Actes de les III Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1997), 2000, p. 267. 10 GIRONA I ALBUIXECH, A., “Modernització i canvi polític...”, p. 447.

245

Aquest és el context en què cal ubicar els anomenats Successos de Cullera: una població amb una activitat eminentment agrària i arrossaire, amb un associacionisme patronal ben organitzat i un moviment obrer molt actiu i reivindicatiu. A tot açò cal sumar-li altres elements que contribuïen a enterbolir el clima. En primer lloc, la tensió que s’havia iniciat el 1909 amb el reclutament de tropes per a la guerra de Marroc i que havia provocat, no sols la Setmana Tràgica a Barcelona, sinó també alçaments a Alcoi i València. Una tensió provocada per la negativa del proletariat a acudir a la crida dels reclutes per l’exèrcit en direcció al Marroc a lluitar una Guerra que consideraven injusta i innecessària. En segon lloc, l’auge viscut per l’anarquisme a conseqüència de la formació de Solidaritat Obrera poc després dels fets de la Setmana Tràgica11. Per últim, la collita d’arròs el mateix any 1911 resultà fallida (l’anomenada fallà), cosa que féu témer a les classes treballadores per la seua subsistència. Les conseqüències d’aquesta conjuntura foren: un gran malestar per l’embarcament de tropes cap al Marroc i un rebuig generalitzat a la Guerra, una reorganització de l’anarquisme amb la conseqüent empenta reivindicativa i un malestar social per la mala collita12. Així doncs, el dia 11 de setembre es convocà una vaga i manifestació a Cullera, organitzada conjuntament per la CNT i la UGT i en suport amb la 11

Per a saber més sobre la relació entre la Guerra de Marroc, la Setmana Tràgica i els Successos de Cullera, PAGÈS I BLANCH, P., “La Guerra del Marroc i les repercussions de la Setmana Tràgica del 1909”. Actes de les V Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 2001), 2003, p. 217. 12 A pesar que els salaris agrícoles van ser alts aquell any, tal vegada els treballadors patien per la possibilitat d’una falta de subministrament al llarg de l’any, o bé encara que els salaris foren alts, les mans ocupades (a causa de la mala collita) foren menys. Una opinió a favor d’aquesta tesi: GIRONA I ALBUIXECH, A., “El context social i polític...”, p. 243. Una opinió contrària en PÉREZ BLASCO, S., “Los Sucesos de Cullera, entre la violencia política y la protesta social”. Actes de les V Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 2001), 2003, p. 228. Edició Especial (2013-2017)

dura vaga que estaven protagonitzant els obrers bilbaïns 13 . Si bé, però, pareix ser que el motiu principal de descontent i principal objecte de la protesta fou el reclutament de quintes per a la Guerra de Marroc. Aquesta mateixa crida es produí a altres poblacions veïnes i, en alguns casos com Carcaixent, Alzira o Xàtiva, la jornada fou especialment violenta, amb la crema de llocs de consum (el lloc on es cobrava l’impost indirecte pels béns de consum diari com el pa o l’arròs), alçaments de rails... a Cullera la vaga general fou protagonitzada per la Unión Agrícola Obrera, principal organització obrera de la ciutat. Els actes dels vaguistes (alçament de rails, piquets, sabotatge de les línies telegràfiques) alertaren el jutge de Sueca, Jacobo López Rueda, qui decidí personarse en la localitat per a restablir l’ordre 14 . Només arribar a l’estació de Cullera es trobà amb un grup de vaguistes, els demanà que s’identificaren i en detingué a dos: Joan Jover, de malnom el Xato de Cuqueta, i Blanco. Dugué els detinguts a Cullera, on els cullerencs, alarmats per la detenció dels vaguistes, l’emprengué a pedrades contra la galera en que viatjaven. El jutge intentà restablir la situació disparant a l’aire, però sol aconseguí enfurir més a la gent. El Xato de Cuqueta i Blanco aprofitaren l’ocasió per fugir, mentre que el jutge i els seus ajudants es refugiaren a corre-cuita en l’ajuntament. Joaquin Fenollar, Alcalde de Cullera, fracassà en el seu intent de calmar a la gent, que cada vegada era més nombrosa a la porta de l’ajuntament. Cap a migdia, el jutge eixí al balcó i preguntà el poble perquè protestava, aquells contestaren “No volem la Guerra” i el jutge, no podent dispersar la població, tornà a disparar a l’aire.

La narració dels Successos està basada en les dades que ofereixen TORRES I FABRA, R. C., Anarquisme i revolució: Cullera, 1911, La Xara, 2002; PÉREZ BLASCO, S. (1999), Cullera 1911: la protesta d'un poble, Cullera, Set i Mig, 1999. 14 Cullera pertany al districte judicial de Sueca.

246

Aquesta darrera acció del jutge fou el detonant definitiu de la violència. Un grup d’homes entraren a l’ajuntament i tragueren els refugiats a la plaça, encara que alguns aconseguiren amagar-se a l’ajuntament. S’acusa al Xato de Cuqueta d’haver matat el jutge colpejant-lo amb una destral al cap. L’agutzil, Antonio Dolz, fugí de la població però al creuar el Xúquer fou capturat, se li lligà una pedra al coll i fou llançat al riu. També l’escrivà, Fernando Tomàs, fou ferit i morí a causa d’aquestes ferides uns dies després. L’endemà les autoritats provincials i l’exèrcit prengueren la població i restabliren l’ordre. La repressió fou dura i múltiples els detinguts. Finalment, el Tribunal Suprem condemnà a 7 dels acusats a pena de mort, dels quals el pitjor parat fou Joan Jover Corral, el Xato de Cuqueta, a qui condemnaren a set penes de mort i 20 anys de presó. Ràpidament s’inicià una campanya a nivell nacional i internacional contra el que es considerava una injustícia. S’hi sumaren molts notables, com és el cas del conservador Maura o del novel·lista Pérez Galdós, i diversos mitjans internacionals, com els periòdics Humanité i Daily Telegraph, s’hi feren ressò. A més a més, s’inicià una recollida de firmes en favor dels presos que aconseguí 50.000 firmes a nivell internacional. El 12 de gener de 1912 les penes de mort foren commutades per cadena perpètua, però s’hi mantingué la pena de mort a Joan Jover. La pressió mediàtica continuà, demanat la commutació de la pena també per a Jover. Finalment, dos dies després el rei Alfons XIII, tement repetir l’error comés amb Ferrer i Guàrdia15 i danyar encara més la imatge del seu règim a nivell internacional, decidí concedir la commutació de la pena de mort, per cadena perpètua. 15

Ferrer i Guàrdia fou un pedagog llibertari català acusat d’instigador de la Setmana Tràgica de Barcelona, fet pel qual fou, finalment, executat. Aquesta execució suposà un dur colp al Règim de la Restauració que va veure com s’alçava tota una campanya internacional contra l’arbitrarietat d’aquesta decisió. Edició Especial (2013-2017)

Notícia de l’indult del “Xato de Cuqueta”. Font: Las Provincias.

En conclusió, els Successos de Cullera són, a ben segur, un dels fets més destacats del moviment obrer al País Valencià. Aquest fet es deu, no sols a la truculència dels fets, sinó també a totes les causes, circumstàncies i conseqüències que es deriven dels fets. Però, la mostra de força que s’observa a Cullera no deixa de ser també un exemple de la dificultat del moviment obrer per a articular moviments de protesta coordinats i concertats amb altres nuclis poblacionals, com les protestes d’Alzira, Xàtiva o Carcaixent, que també actuen, al seu torn, de manera aïllada. Emperò, són precisament els punts forts i les carències d’aquest episodi el que el fan molt interessant des d’un punt de vista historiogràfic, convertint-lo en un episodi cabdal i de citació obligada. 1. Bibliografia CALZADO ALDARIA, A., “Tipologia electoral de Cullera durante la II República”. Actes de les III Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1997), 2000. CALZADO ALDARIA, A., “La negociación de salarios y condiciones laborales de los obreros agrícolas de Sueca y Cullera en la plantada y siega del arroz durante la II República”. Actes de les II Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1995), 1998, pp. 213-221. GIRONA I ALBUIXECH, A., “Modernització i canvi polític: la Ribera Baixa en el primer terç del segle XX”. Actes de les IV Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1999), 26, 2003, pp. 433-447.

247

GIRONA I ALBUIXECH, A., “El context social i polític dels Successos de 1911”. Actes de les V Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 2001), 2003. MARRODÁN GIRONÉS, J. A., “Población y economía a fines del siglo XX”. Actes de les Primeres Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1993), 1995, pp.99-121. MARTÍNEZ GALLEGO, F. A.; CHUST CALERO, M.; HERNÁNDEZ GASCÓN, E., Valencia, 1900, València, Publicacions de la Universitat Jaume I, 2001. PAGÈS I BLANCH, P., “La Guerra del Marroc i les repercussions de la Setmana Tràgica del 1909”. Actes de les V Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 2001), 2003. PÉREZ BLASCO, S. (1999), Cullera 1911: la protesta d'un poble, Cullera, Set i Mig, 1999.

Edició Especial (2013-2017)

PÉREZ BLASCO, S., “Los Sucesos de Cullera, entre la violencia política y la protesta social”. Actes de les V Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 2001), 2003 SANJUÁN CERVERÓ, R.; PEIRÓ SALA, J., “La epidemia de cólera de 1865 en Cullera”. Actes de les IV Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 1999), 26, 2003. SILVESTRE DIAGO, R., “Els antecedents dels Successos”. Actes de les V Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 2001), 2003, pp. 213-216. TORRES I FABRA, R. C., Anarquisme i revolució: Cullera, 1911, La Xara, 2002. TORRES I FABRA, R. C., “Cullera: esquerra i tensions polítiques al primer terç del segle XX”. Actes de les Primeres Jornades d’Estudis de Cullera Ajuntament de Cullera (Cullera, 1993), 1995.

248

Guillermina Medrano, mestra i política republicana Júlia Jordà Gisbert jordagisbertj@gmail.com Com citar aquest article: JORDÀ GISBERT, J., “Guillermina Medrano, mestra i política republicana”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 249-252. ISSNe: 2530-4232

Resum: Repàs de la trajectòria vital de Guillermina Medrano, primera regidora de l’Ajuntament de València, membre de la FUE i representant activa de la pedagogia republicana durant la Segona República. Després de la Guerra Civil i el consegüent exili, va continuar la seua tasca en el magisteri a la República Dominicana i en l’ensenyament universitari als Estats Units. A la mort de Franco tornaria a la seua ciutat natal fins a la seua mort al 2005. Paraules Clau: mestra, Segona República, pedagogia, Alcadessa de València. 1. Guillermina Medrano, mestra i política republicana L’interès suscitat en els darrers temps pel rescat de la memòria històrica de les mestres i la tasca pedagògica de la Segona República s’ha fet palès amb les nombroses publicacions dels últims anys que versen sobre aquesta temàtica, així com per la presentació aquest mateix any 2014 del documental Las maestras de la República1. En el nostre cas, ens agradaria aproximar-nos a una d’aquestes professionals de l’ensenyament, que a més és coneguda per ser la primera dona regidora de l’Ajuntament de València. No serà la nostra intenció rescatar a Guillermina Medrano de l’oblit historiogràfic, puix diverses historiadores 2 l’han fet 1 MARTÍNEZ,

L. (dir.), Las maestras de la República. Cinema documental, Madrid, Transit Producciones, FETE-UGT, 2014. 2 Entre les quals cal destacar a Mª Carmen Agulló i Antares Ruiz del Árbol. Edició Especial (2013-2017)

objecte de les seues investigacions, tant a partir de fonts escrites com orals. A més a més, a banda de formar part activa en la política republicana, va continuar la seua tasca docent més enllà de l’alçament franquista, en el seu exili al continent americà, sent reconeguda internacionalment amb diversos premis. Balbina Guillermina Medrano Aranda, com escriu Mª Carmen Agulló, va nàixer a Albacete “per accident” el 8 de desembre de 1912. Es traslladà molt prompte a València, on va estudiar l’ensenyament primari i després el batxillerat, a l’Institut Lluis Vives. Segons el seu propi testimoni, en la seua carrera van influir notòriament Fernando Valera, qui seria més tard diputat de la República. A causa de no tindre l’edat per a entrar en la Universitat, després de l’examen de revàlida, va entrar en la Escola Normal, on va obtindre el títol de Mestra de Primer Ensenyament3. Quan s’implantà el Pla Professional de la República, ella formaria part de la primera promoció del mateix (1931-1935), alhora que inicia els estudis en Filosofia i Lletres, i forma part de la FUE 4 . Compartia amistat, militància i reivindicacions feministes amb Alejandra Soler5, Enriqueta Agut6, i 3

AGULLÓ, M. C., Mestres valencianes republicanes, València, Universitat de València, 2008, pp. 197-222. 4 Federació Universitària escolar. 5 També membre de la FUE i que ha publicat les seues memòries: SOLER, A., La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos. Al final de todo... sigo siendo comunista, València, Universitat de València, 2005. 6 També estudiada per Mª Carmen Agulló (AGULLÓ, M. C., Mestres valencianes..., pp. 223-254).

249

Genoveva Pons. Aquestes formaran part de les oradores de campanya del Front Popular per a difondre el discurs de les esquerres. Guillermina Medrano fou membre del Partit Radical Socialista i de les joventuts de Izquierda Republicana, així com de l’executiva nacional i organitzadora del Comité Femenino7.

Iniciada la guerra se li va assignar la direcció de l’Asil de Sant Eugeni, que depenia del Tribunal de Menors, i que ella el renombrà Casa de la Infància Giner de los Ríos9. Ja a començaments del 1938, va anar a París com a representant de l’Executiva Nacional de les joventuts d’IR en la Alianza Juvenil Antifascista, fins a finals d’aquest any, quan va tornar a València. Al gener del 1939 abandonaria de nou la ciutat que l’havia vist créixer, per a creuar la frontera de l’exili. Es reuniria a París amb sa mare i el seu marit, Rafael Supervía, on visqueren l’esclat de la II Guerra Mundial, i es plantejaren buscar una nova vida al continent americà. Mentrestant, en la Espanya franquista s’estava elaborant el seu expedient de depuració del Magisteri10.

Guillermina Medrano. Fotografia: http://www.uv.es/republica/plano/ guiller/guiller.htm

Amb el triomf del Front Popular, la seua activitat en la vida pública s’anà fent més prolífica, i al juny de 1936 fou designada regidora per Izquierda Republicana de l’Ajuntament de València, fins al febrer de 1937. La seua postura feminista la porta a defensar els drets de les ciutadanes, com l’accés lliure a l’educació i a una professió que els done independència econòmica, el dret al divorci i a participar en la vida pública. A més, condemna la presència de l’Església catòlica en l’educació i l’àmbit privat. Quant a la seua formació pedagògica, beu de les influències de la Institución de Libre Enseñanza, reivindicant el laïcisme8. 7 8

Ibid. Ibid.

Edició Especial (2013-2017)

Guillermina Medrano. Fotografia: http://www.uv.es/republica/plano/ guiller/guiller.htm

El seu primer destí fou la República Dominicana 11, on prosseguí amb la seua vocació, treballant en la Secretaria d’Educació, primer com a professora de 9

ESCRIVÁ, C., La paz es nuestra. 30 mujeres de un infinito, Tavernes Blanques, L’Eixam, 2007. 10 AGULLÓ, M. C., Mestres valencianes..., pp. 197-222. 11 Governada en eixa època pel “Generalisimo” Rafael Leónidas Trujillo Molina, que acollí exiliats de la Segona República, malgrat no comulgar amb la seua ideologia, per a millorar la seua visibilitat i posició internacional.

250

l’Escola Normal i assessora del Comitè Assessor per a l’avaluació del sistema educatiu. En 1941 fundà a Ciudad Trujillo l’Instituto-Escuela, en el qual també van col·laborar altres exiliats, i on, com ella afirma, va tindre “la oportunidad de poner en pràctica los postulados educativos que había soñado desarrollar en mi patria”. En aquest van gaudir d’independència respecte dels programes educatius que es duien a terme, si més no fins a la fi de la II Guerra Mundial, quan l’actitud del govern de la illa va canviar, i es va començar a gestar un clima més inestable per a les idees republicanes12. Gràcies als contactes que Medrano havia fet en un viatge anterior als Estats Units, al 1945 la van contractar per a ensenyar espanyol a la Sidwell Friends School de Washington i a Rafael Supervía a la universitat de George Washington. En aquesta escola, la nostra protagonista va continuar exercint l’ensenyament, ara de la llengua i la cultura hispàniques. A banda, també va continuar la seua tasca docent en diversos comitès i associacions de l’ensenyament de llengües, i al 1965 la universitat de Harvard li va concedir un premi com a Mestra Distingida d’Escola Secundària. No va ser fins molts anys després, quan el govern espanyol la va guardonar amb un altre premi, quan en 1986 se li concedí el Lazo de dama de Isabel la Católica 13 . També al 2001 va rebre a València el premi “Isabel Ferrer”, per part de la Direcció General de la Dona de la Generalitat Valenciana. La intervenció del matrimoni Medrano-Supervía en els actes polítics contra la dictadura franquista fou una constant durant el seu exili14. Al mateix temps,

Guillermina Medrano desenvolupava una intensa activitat docent a l’American University, i publicava diversos textos sobre l’ensenyament i fou directora de Nuevas Raíces 15 , a més d’iniciar al 1956 la coordinació de l’intercanvi d’estudiants entre Washington i Mèxic -molts d’ells famílies d’exiliats republicans-16. Amb la mort de Franco, decidí tornar a una València totalment diferent a la que ella recordava, tot alternant amb estades a Washington, fins que la seua salut li ho va permetre. Malgrat les bones relacions amb el PSOE, no es reintegrà en la política espanyola. No obstant, va ser una habitual en els actes d’homenatge a la República, sobretot quan es tractava de l’educació. A causa d’una malaltia va morir a València el 28 de setembre del 2005, després d’una vida dedicada a la seua vocació i una implicació política des de la seua joventut. Cap al final de la seua prolífica vida, va organitzar el seu arxiu i biblioteca, els quals podem trobar en la Biblioteca Valenciana en l’actualitat, i que constitueixen un fons rellevant per a la història de l’èxode republicà. Gràcies a l’estudi d’aquestes memòries individuals, se’ns permet aproximar-nos a la història de l’exili republicà, i més concretament del Magisteri, i sobretot en clau de gènere. Guillermina Medrano, com moltes altres, va formar part d’aquestes mestres modernes, que patiren un exili interior o exterior, per qüestionar el paper de la dona en la societat i tractar de canviar la pedagogia tradicional en vistes a una modernitat que quedaria truncada per la guerra. 1. Bibliografia

MEDRANO, B. G.; CRUZ, J. I., Experiencia de una maestra republicana, València, Real Sociedad Económica de Amigos del País, 1998. 13 Ibid. 14 Com en la campanya política a Washington i la plataforma liberal Americans for Democratic Action. Veure: RUIZ DEL ÁRBOL, A., “Guillermina Medrano, Rafael Supervía y ‘The Americans for Democratic Action’. La campaña contra Franco desde el exilio estadounidense”. Migraciones y Exilios, 13, 2012. Edició Especial (2013-2017)

AGULLÓ, M. C., Mestres valencianes republicanes, València, Universitat de València, 2008. 15

Obra publicada a Mèxic i que relatava les vivències de les dones exiliades. 16 MEDRANO, B. G.; CRUZ, J. I., Experiencia..., pp. 349 i ss.

251

ESCRIVÁ, C., La paz es nuestra. 30 mujeres de un infinito, Tavernes Blanques, L’Eixam, 2007. MARTÍNEZ, L. (dir.), Las maestras de la República. Cinema documental, Madrid, Transit Producciones, FETE-UGT, 2014. MEDRANO, B. G.; CRUZ, J. I., Experiencia de una maestra republicana, València, Real Sociedad Económica de Amigos del País, 1998.

Edició Especial (2013-2017)

RUIZ DEL ÁRBOL, A., “Guillermina Medrano, Rafael Supervía y ‘The Americans for Democratic Action’. La campaña contra Franco desde el exilio estadounidense”. Migraciones y Exilios, 13, 2012. SOLER, A., La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos. Al final de todo... sigo siendo comunista, València, Universitat de València, 2005.

252

L’arribada del cinema a la ciutat de València Carme Garcia Noguera carmegarcianoguera@gmail.com Com citar aquest article: GARCIA NOGUERA, C., “L’arribada del cinema a la ciutat de València”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 253-256. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest article tractarem el tema de l’invent del cinematògraf i la seua arribada a la ciutat de València des de Madrid. A continuació, farem un breu repàs a les primeres sales receptores del nou aparell i aquelles pel·lícules que es projectaren i la seua evolució fins als anys 20’. Paraules Clau: València, cinema, segle XIX, cinematògraf, Teatre-Circ Apol·lo. 1. Introducció Després que el 1889 Edison desenvolupara el Kinetoscopi que permetia la visualització de pel·lícules de forma individual, i que es reproduïen en salons als que anomenaren “Nickelodeon” 1 , els germans Lumière, Antonie i Louis, inventaren el cinematògraf (1895), que fou el primer aparell que permeté la projecció d’imatges en moviment i que podia ser vista per diverses persones al mateix moment2. El cinematògraf, patentat el 13 de febrer de 1895, reunia la càmera fotogràfica i projector en un sol instrument. Fou presentat a la ciutat de Paris el 28 de desembre del mateix any, en el Saló Indien del Grand Cafe situat al boulevard des Capucines, on es presentaren les primeres pel·lícules. El cinematògraf tingué una ràpida comercialització i foren els propis

Lumière els que posaren la indústria del cine en funcionament, proveint d’aparells i pel·lícules a la resta del món. A més, obriren noves sales i tingueren exhibidors ambulats, entre els que distribuïren les llicencies d’exhibició3. 2. L’arribada del cinematògraf a València Només vint setmanes després de la presentació del cinematògraf en Paris, el 15 de maig de 1896 4 trobarem les primeres projeccions a la ciutat de Madrid, les quals obtingueren un gran èxit entre el públic. Davant dels èxits que havia recollit el cinematògraf en les ciutats que es presentà, el senyor Roig, empresari del Teatre-Circ Apol·lo de València, decidí incorporar les pel·lícules entre els seus espectacles quan començà la temporada de tardor, exhibint la primera pel·lícula a la ciutat de València el 10 de setembre de 1896. L’encarregat de fer les primeres projeccions en l’Apol·lo fou Charles Kald5, un exhibidor ambulant que treballava independentment, però que posseïa un cinematògraf i pel·lícules 6 . Aquest dia es representava la comèdia titulada Zaragüeta, representada per la companyia de Juan Colom, en la sessió de les 9 de la nit. Al finalitzar la representació

Ibid., p. 6. TEJEDOR SÁNCHEZ, M., El libro de los cines..., p. 20. 5 En Tejedor Sánchez (Ibid.) trobem en un peu de pàgina com l’autor parla d’una errada per la que molts autors nomenen a Charles Kalb com Charles Kall. 6 LAHOZ RODRIGO, J. I.; AIBAR GUERRA, J., Historia del cine..., p. 7. 4

TEJEDOR SÁNCHEZ, M., El libro de los cines de Valencia (18962014), València, Carena, 2013, pp. 17-18. 2 LAHOZ RODRIGO, J. I.; AIBAR GUERRA, J., Historia del cine valenciano, València, Levante. El Mercantil Valenciano, 1991, p. 3. Edició Especial (2013-2017)

253

de l’obra tingué lloc la primera projecció cinematogràfica a la ciutat7.

0,5 cèntims de pesseta, permetent l’accés a aquest tipus d’espectacle a més població10.

La projecció de la primera pel·lícula a València obtingué un gran èxit del públic, permetent que aquestes es prolongaren fins el 26 d’octubre del mateix any, i la incorporació del cinematògraf en altres teatres, com és el cas de el Ruzafa que programà per al 23 d’octubre de 1896 el seu primer espectacle amb el nou aparell. També s’afegí el Teatre Princesa, el qual buscà oferir al seu públic el nou invent. En el Princesa, les funcions estigueren a càrrec del francès Eugène Lix qui, davant el bon resultat de les projeccions, proposà als empresaris d’aquest teatre rodar imatges de la vida quotidiana de València. En la pel·lícula es filmaren escenes costumistes valencianes com llauradors treballant les seues terres o com cuinaven una paella en la Barraca lloctinents, cosa que suposà tot açò una novetat per als valencians que a partir d’aquest moment tingueren l’oportunitat de veure la seua ciutat d’una forma diferent8.

Entre 1897 i 1905, trobem que només es reproduïren pel·lícules en les fires que es realitzaren en la ciutat a juliol per Sant Jaume i a Nadal, quedant així el cinematògraf fora dels teatres 11 , i siguent els exhibidors ambulants els que s’encarregaren d’aproximar el cine a gran part de la població. En aquest moment els cines s’instal·laren en barracons desmuntables. Cal destacar la figura d’Antonio Sanchis com empresari que impulsà aquest tipus de negoci, el qual tingué el seu barracó i permís municipal12.

A finals del 1896 trobaren, prop del Micalet, el primer local que es dedicarà només al cine, el Cinematògraf de Lumière. Poc després l’Eliseo Exprés també es dedicà a la reproducció de pel·lícules. Aquest últim ja era conegut perquè un any abans ja presentà el fonògraf d’Edison9. Amb el progressiu perfeccionament de les tècniques del cine anaren renovant-se les instal·lacions dels locals on es reproduïen les pel·lícules. Aquestes millores afavoriran l’assentament del cine a València, gràcies a la normalització dels canals de distribució de pel·lícules que provocà l’abaratiment del preu de les entrades que passaren a tenir un preu d’entre 0,1 i

Quan el cine començà a formar part del hàbits d’oci de la societat valenciana començaren a aparèixer sessions de cine en diferents locals situats al centre de la ciutat, en especial al carrer Barques, on hi havia molts locals dedicats al entreteniment. Ací hi trobem dos teatres, el Principal i el saló Novedades, que passaren a oferir sessions de cine. En el cas del Principal, alternà sessions de teatres i operes amb pel·lícules, mentre que el saló Novedades es dedicaria al cine i passà a anomenar-se Saló Novedades Films 13 , Serà l’exhibidor ambulant Antonio Sanchis, al 1906 el segon en instal·lar un local permanent per a la producció de pel·lícules en la ciutat de València, al qual anomenà Le Petit Palais ubicat al carrer Pintor Sorolla14. Pel que fa a la producció de les pel·lícules cal destacar la figura d’Àngel García Cardona qui, no obstant ser fotògraf, instal·là al carrer de les Barques en 1899 el Cinematògraf del Fotògraf Àngel. Aquest fotògraf efectuà els primers rodatges de pel·lícules, arribant a muntar el primer tren de revelat de 10

Ibid., pp. 22-23. LAHOZ RODRIGO, J. I.; AIBAR GUERRA, J., Historia del cine..., p. 9. 12 TEJEDOR SÁNCHEZ, M., El libro de los cines..., p. 23. 13 Ibid. 14 LAHOZ RODRIGO, J. I.; AIBAR GUERRA, J., Historia del cine..., p. 12. 11

TEJEDOR SÁNCHEZ, M., El libro de los cines..., pp. 20-21. Ibid., pp. 21-22. 9 Ibid. 8

Edició Especial (2013-2017)

254

pel·lícules en el seu laboratori de fotografia de València15. 3. La “Casa Cuesta” A partir d’aquest moment canviarà la concepció del cine ja no serà sols una forma d’entreteniment, sinó que s’apreciarà també una nova forma d’expressió 16. Serà el 1905 amb la inauguració del Cinematògraf de La Pau, del Cine Modern i l’inici dels negocis cinematogràfics de la “Casa Cuesta” quan es confirma la difusió del cine entre la societat i l’establiment de noves condicions que permetrien tenir noves iniciatives de distribució17. La “Casa Cuesta” ocupà un lloc important en la cinematografia valenciana i en el desenvolupament de la indústria cinematogràfica del País Valencià. El seu propietari, Antonio Cuesta, i la seua família tenien una de les drogueries més importants de València, a més d’un ganivet fotogràfic18. Entre 1900 i 1904 la “Casa Cuesta” tingué els primers contactes amb el cinematògraf gràcies a l’accés del fonogrames i gramòfons dels espectacles organitzats per Àngel García. No serà fins 1905 quan la “Casa Cuesta” participaria en la indústria del cine, moment en que l’expansió de les sales i l’augment del públic demanda el desenvolupament de sectors com la producció i la distribució per poder mantenir el creixement19. El seu començament fou amb la realització de pel·lícules per anunciar els seus productes, però prompte rodaran una pel·lícula sobre el Tribunal de les Aigües, la qual aconseguí tan gran èxit que aquesta família decidí introduir-se en la producció de pel·lícules baix el nom de “Films Cuesta”, i que es 15

TEJEDOR SÁNCHEZ, M., El libro de los cines..., p. 24. Ibid., p. 25. 17 LAHOZ RODRIGO, J. I.; AIBAR GUERRA, J., Historia del cine..., p. 21. 18 TEJEDOR SÁNCHEZ, M., El libro de los cines..., p. 25. 19 LAHOZ RODRIGO, J. I.; AIBAR GUERRA, J., Historia del cine..., p. 26. 16

Edició Especial (2013-2017)

dedicà a produir pel·lícules de caràcter anecdòtic sobretot, documentals taurins 20 . La producció de documentals li permetia una fàcil explotació i podia proporcionar encàrrec a l’empresa, a més de ser distribuïts per l’Estat espanyol o l’estranger. Amb aquest inici d’assentament del cine a la ciutat del Túria, trobarem la substitució progressiva dels barracons on es reproduïen les pel·lícules per sales fixes de producció. És el cas del Cinematògraf de la Pau i el Cinematògraf Modern. En el cas del Cinematògraf de la Pau, que obri les seues portes el 26 de març de 1905, es basà en l’exhibició cinematogràfica contractant personal tècnic per poder rodar el material que després exposarien. La producció de les seues pròpies pel·lícules els permeté mantenir-se fins finals de la dècada quan es produí el seu tancament. Poc després de l’aparició del Cinematògraf de la Pau, el 12 d’abril de 1905, s’inaugurà el Cinematògraf Modern que es dedicà també a l’exhibició de cine, però se centrà el llogament i distribució de les pel·lícules. Aquest últim sí que s’expandí, obrint una nova sala anomenada Túria que triomfà entre el públic, possiblement per saber encarregar-se de la producció de les pel·lícules i per oferir al públic el que estava demanant21. L’esclat de la Primera Guerra Mundial suposà una gran crisi tant per al cine de València com per al cine europeu. L’escassa producció de pel·lícules europees i l’encariment de llogament d’aquestes, va permetre que el cine nord-americà entrarà amb facilitat en les sales espanyoles. Però en la ciutat del Túria començaren a funcionar alguns dels cines com el Trianon Palace que després passà a anomenar-se Lírico, l’Olympia o el Pompeya, entre altres. 4. Els anys 20’: la consolidació del cinema a València 20 21

TEJEDOR SÁNCHEZ, M., El libro de los cines..., p. 25. Ibid., p. 25-26.

255

L’arribada dels anys 20 suposà el definitiu establiment del cine a València, i quan apareixeran noves construccions més elegants dels cines, a la vegada que es feien produccions estrangeres, sobretot americanes, amb certa regularitat. Les noves produccions tingueren millor acceptació per part del públic pels avanços en els arguments de les pel·lícules en els diferents gèneres i una millora en les tècniques de representació, obtenint com a resultat una major duració de les pel·lícules. Açò suposaria el triomf del cine estranger, sobretot americà, i els grans documentals. El 1923 es fundarà altra productora a València, Grandes Producciones Cinematográficas Españolas, dirigida per Maximiliano Thous que realitzarà produccions com la de la Zarzuela “La Bruja” o el drama “La Dolores”. En aquest període el cine mut triomfà encara que al final de la dècada desapareixerà. En la producció cinematogràfica cal de destacar a Joan Andréu Moragas i Mario Roncoroni que junt amb Thous treballaren per aconseguir una industria del cine en la ciutat, encara que aquests anys no foren ben utilitzats per la industria del cine valencià, ja que no es plantejaren les bases que hagueren permès que València es convertira en un centre de producció cinematogràfica en Espanya perquè contaven amb gran situació empresarial i creativa22. 5. Bibliografia TEJEDOR SÁNCHEZ, M., El libro de los cines de Valencia (1896-2014), València, Carena, 2013. LAHOZ RODRIGO, J. I.; AIBAR GUERRA, J., Historia del cine valenciano,València, Levante. El Mercantil Valenciano, 1991.

Ibid., p. 27-29.

Edició Especial (2013-2017)

256

El Pacte de Tortosa (1869) i els intents d’estructuració del federalisme republicà Raül Añó Bresó raulabre@yahoo.es Josep Francesc Bisbal i Chinesta jbisbal@iphes.cat Com citar aquest article: AÑÓ BRESÓ, R.; BISBAL I CHINESTA, J. F., “El Pacte de Tortosa (1869) i els intents d’estructuració del federalisme republicà”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 257-264. ISSNe: 2530-4232

Resum: Al juliol de 1869 les delegacions del Partit Republicà Democràtic federal dels antics territoris de la Corona d'Aragó es reuniren a Tortosa per proposar un model federatiu d'organització d'aquests i l'establiment d'una República Federal a Espanya, i aconseguiren tenir un fort impacte en l'evolució del federalisme espanyol i marcar la seua trajectòria fins l'arribada de la Primera República. Paraules Clau: cantonalisme, federalisme, Revolució Gloriosa, Pacte de Tortosa, Sexenni Revolucionari. 1. Introducció El segle XIX espanyol, com a gran part dels països europeus, passa per ser un període complex i amb grans i bruscos canvis de poder i, inclús, de sistema de govern. Tal vegada, però, el període més desconegut però de major interès siga l’anomenat Sexenni Revolucionari (1868-1874). Emperò, nosaltres, més que del Sexenni, anem a tractar el període revolucionari que dóna pas a aquest, la Gloriosa (setembre de 1868), i dels projectes que es formulen durant aquest per a poder donar forma al règim que anava a sorgir. En concret, anem a contextualitzar i comentar un document, sovint oblidat, el Pacte de Tortosa. Edició Especial (2013-2017)

2. El Sexenni Democràtic i l’alternativa republicana federal Al setembre de 1868 la monarquia isabelina, assetjada per la corrupció, la fragmentació política i una dura crisi econòmica, s’enfrontava al seu darrer repte: la Revolució Gloriosa. Aquest procés revolucionari havia sorgit de la unió d’Unionistes i Progressistes per a fer fora d’Espanya a la Reina Isabel, la que ells consideraven era el principal obstacle per a la consolidació d’un sistema representatiu i vertaderament funcional. El Pacte d’Ostende era plasmació d’aquest projecte revolucionari. Un Pacte que el mateix Fontana descriu com un prodigi de l’ambigüitat política. Ambigüitat, d’altra banda, necessària per a mantenir units a sectors ben diversos i que van des del progressisme més conservador fins el democratisme més radical. No seria, però, l’única alternativa al plantejada front al sistema vigent1. L’almirall Topete havia realitzat un pronunciament realitzat a Cadis el 17 de setembre al crit de “Viva España con honra” a bord de la nau Zaragoza i, a bord d’aquesta mateixa nau, viatjà per tot el litoral 1

Per a una visió més detallada del període: BAHAMONDE, Á., España en democracia. El Sexenio, 1868-1874, Madrid, Historia 16Temas de Hoy, 1996; i FONTANA, J., La época del liberalismo. Vol. 6 de la Historia de España, Barcelona, Crítica, 2007.

257

mediterrani buscant recolzaments per a la seua empresa revolucionària. El triomf dels revolucionaris tindria lloc el 28 de setembre del mateix any a la Batalla del Puente de Alcolea. Aquesta derrota obligaria a la Reina a fugir a l’exili i permetria al bloc unionistaprogressista consolidar la revolució amb la formació d’un govern provisional el 3 d’octubre de 1868 amb el general Serrano al front. Aquest govern s’encarregaria de controlar els diverses juntes revolucionàries i d’organitzar les eleccions a Corts Constituents, que segons el Pacte d’Ostende havien d’establir el nou sistema de govern. Emperò, el govern provisional, contràriament a l'ambigüitat citada del Pacte, es decantava formalment per la monarquia. Amb la presa de partit del govern provisional per la monarquia es dificultava en molt l’establiment d’un règim republicà, encara així, una gran part del Partit Demòcrata es declarà partidari de la República i canvià el seu nom per Partit Republicà Democràtic Federal, al si del qual, però, convivien diverses tendències. Amb aquesta situació es convocaren eleccions per sufragi universal masculí, que acabaren donant la victòria al sector monàrquic, que s’encarregaria de la redacció d’una nova constitució de caire monàrquic: la Constitució de 1869. És en aquest context que hem d’ubicar el tema que a nosaltres interessa, ja que el 17 i 18 de maig de 1869 té lloc a Tortosa una reunió de membres del Partit República Democràtic Federal, per a elaborar un projecte d'organització territorial de la República Federal, que albiraven pròxima, així com també una manera de desafiar el nou ordenament constitucional monàrquic que s'estava gestant aleshores. El federalisme, com a tradició política moderna, aparegué a Espanya al llarg de la dècada de 1820 amb una forta càrrega d'origen nordamericà: el 1826 es publicava l'obra de l'exiliat José Canga Argüelles Edició Especial (2013-2017)

“Cartas de un americano sobre las ventajas de los gobiernos republicanos federativos”, seguida anys més tard, al 1832, per les “Bases d'une constitution politique ou principes fondamentaux d'un systhème républicain” del català Ramón Xaudaró, traduïda al castellà en l'edició de 1868. Aquestes publicacions foren continuades per la producció teòrica de part de la corrent republicana a partir del Bienni Progressista, entre 1854 i 1856, amb Fernando Garrido i Francesc Pi i Margall al capdavant2. 3. El Pacte Federal de Tortosa Els membres del Partit República Democràtic Federal d’Aragó, Catalunya, València i les Illes, influïts per la concepció de Pi i Margall sobre la direcció ascendent del poder, de pobles a províncies i de províncies a l’estat (“de baix cap a dalt”), decidiren convocar una reunió per a posar en comú els seus projectes sobre la futura i possible república. Així doncs, el lloc triat fou Tortosa, lloc de trobada de les antigues Corts General de la Corona d’Aragó per ser una localitat limítrofa a les tres fronteres 3 . Aquesta convocatòria entre els territoris de l'antiga Corona tenia ja algun precedent en el mateix segle XIX, quan la Junta del Principat de Catalunya sorgida després de la revolta de juliol de 1835 convocà a les juntes formades a València ciutat i Saragossa per coordinar-se amb un pacte defensiu confederal4. A la reunió de Tortosa els representats de les diferents agrupacions provincials foren els següents: per la província de Barcelona Valentí Almirall, José Anselmó Clavé, Josep Güell i Mercarder i Josep 2

DUARTE MONTSERRAT, Á., La Federal y las Naciones. Propuestas republicanas de Federación y Autonomía en la España de 1900, Sevilla, Centro de Estudios Andaluces, 2013, p. 11. 3 ANDRÉS-GALLEGO, J., Historia General de España y América: Revolución y Restauración, tom. XVI, vol. 2, Madrid, Ediciones Rialp, 1981, pp. 184-186. També un document de l'època: ALMIRALL, V., España tal y como es, Madrid, Antrophos, 1983. 4 BALCELLS, A., Catalunya contemporània I (segle XIX), Madrid, Siglo XXI, 1977, p. 90.

258

Lluís Pellicar; Sebastián Caballer y Roso, Francisco Llorens Bellés i Francisco González Chermá per Castelló de la Plana; per Osca Fermín Colomer, Ángel Palacions i Eugenio Serrano; Francisco Camí i Bautista Tarragó per Lleida; Manuel Bes Hédiger i Manuel Salavera per Tarragona; per Terol Mamés de Benedicto, Francisco Giménez i Ambrosio Gimeno; per la província de València, José Climent i Pascual García y Enriquez; Marcelino Isabal per Saragossa; i finalment, per les Illes Balears, José Guarro. El president escollit de la nova estructura federal sortida fou el batlle d'aquesta mateixa ciutat, Manuel Bes Hédiger, acompanyat per un secretari i un vicepresident de cadascun dels tres Estats federals representats. El comitè del Partit Republicà Democràtic Federal de la província d'Alacant, del qual no hi hagué cap representant a la trobada de Tortosa, s'afegí el dia següent de la seua finalització, el 19 de maig, mitjançant un comunicat firmat pel seu secretari José Rizo, assenyalant que es consideraven “miembro integrante y solidario” dels compromisos, pactes i estipulacions acordades5. Els debats de la reunió, constituïda en assemblea confederada, portaren a la redacció d’un pacte de les distintes agrupacions del Partit Republicà, l'anomenat “Pacte de Tortosa”, pel qual es comprometien a treballar conjuntament per a aconseguir l’establiment a Espanya d’una República Federal des d'una organització pròpia confederada que s'establia segons la territorialitat de l'Antiga Corona d'Aragó. Es reivindicava un passat històric comú dels territoris representats i es proclamava l’existència unes ànsies federals fortes a aquestos territoris que haurien de servir per a fomentar l’establiment d’aquest tipus de república a la resta de territoris de l’estat espanyol, del qual es declaraven satisfets integrants integrants6.

següents, respectant el castellà del seu redactat original: 1.º Los ciudadanos aqui reunidos convienen en que las tres antiguas provincias de Aragon, Cataluña y Valencia incluisas las Islas Baleares, estén aliadas y estén unidas para todo lo que refiera á la conducta del partido republicano y á la causa de la revolucion, sin que en manera alguna se entienda por esto que pretendan separarse del resto de España. 2.º Asímismo, manifiestan que la forma de gobierno, que creen conveniente para España es la República Democrática Federal, con todas sus legítimas y naturales consecuencias. 3.º El partido republicano democrático federal de las expresadas provincias completará su organizacion en la forma siguiente: habrá comités locales, de distrito judicial, provinciales y del Estado. Los comités locales se establecerán en todas las poblaciones, los de distrito judicial en las que sean cabezas de partido; los provinciales en las capitales de provincias, y los del Estado en Barcelona, Valencia y Zaragoza, que presentarán respectivamente á Cataluña, Valencia y Aragon. El comité provincial de las Islas Baleares se entenderá con el comité del Estado de Cataluña. 4.º Los representantes aquí reunidos, manifiestan que no consideran conveniente apelar a la fuerza material por el solo hecho de que las Cortes Constituyentes voten la forma monárquica, siempre que en lo sucesivo no se conculquen los principios proclamados por la Revolucion de Septiembre. Pero, convencidos de los males que inevitablemente ha de producir la Monarquía,

Les quatre bases que es posaren en comú pels diferents representats de les delegacions foren les 5 6

La Idea, Diario Republicano, Any 1, 46 (25-5-1869), p. 3. BALCELLS, A., Catalunya..., pp. 55-58.

Edició Especial (2013-2017)

259

declinan toda responsabilidad de los que se ocasionen con su establecimiento7. Els efectes d’aquesta reunió no es feren esperar. Una gran part de l’oposició, majoritàriament de tipus monàrquic, se’n burlava recalcant el bagatge monàrquic de la Corona d’Aragó i en deien d’aquest pacte que era més bé un “Pacto de la Coronilla de Aragón”. Sagasta, aleshores ministre de Governació del govern provisional, manifestà que la proposta federalista de Tortosa es trobava fora de la llei fonamental del marc constitucional 8, mentre que el republicà Castelar adreçà als seus ponents un document firmat també per la resta de diputats a Corts dels territoris representats al pacte on criticava, segons el seu punt de vista unitarista, l'emmirallament medieval del Pacte de Tortosa i utilitzant el fracàs de les revoltes agermanades i comuneres del segle XVI com a exemple de la falta d'unitat. Així, afirmava: “no sacrifiquemos la unidad a la variedad, como hizo la Edad Media. No sacrifiquemos la variedad a la unidad, como hicieron las grandes monarquías. Armonicemos estos principios y resultará la federación, base indestrutible de la libertad”9. Emperò, per a la major part dels republicans federals la idea de preparar les eleccions amb pactes regionals que al seu temps preparen el futur bastiment de la república federal, va ser molt ben rebuda. Altres pactes, fonamentats en realitats històriques diverses, no es van fer esperar: el 12 de juny es signava el Pacte de Còrdova, pel qual les delegacions republicanes d’Andalusia, Extremadura i Múrcia arribaven a un acord similar. Poc després, les federacions castellanes feren el mateix el 15 de juny i el 29 del mateix mes els republicans del País Basc i 7

OLLERO VALLÉS, J. L., Sagasta, de conspirador a gobernante. Diario Republicano, Madrid, Fundación Práxedes Mateo-Sagasta, 2006, pp. 352-353. 8 La Idea, Diario Republicano, Any 1, 46 (25-5-1869), pp. 1-3. 9 Recollit a PUIG CAMPILLO, A., El Cantón Murciano, Murcia, Consejería de Cultura y Educación, 1986, pp. 155-157. Edició Especial (2013-2017)

de Navarra signaven un pacte similar a Eibar, que finalitzaven el seu document amb el lema “Fraternidad Ibérica en la República Federal”. En darrer lloc, el 18 de juliol es signa un pacte del mateix tipus entre gallecs i asturians; a més, sembla que hi hagué un intent d'articular el moviment federalista als territoris lleonesos però que no trobà continuació, segurament per la seua competència amb el projecte castellà. Finalment, representants de tots aquestos pactes es reuneixen a Madrid el 30 de juliol, on signen un manifest, l'anomenat «Pacto Nacional», declarant la república federal com la mes apta per a les exigències del poble espanyol i comprometent-se els signants i treballar per el bastiment d’aquesta, a més d'expressar el desig d'una unió entre Portugal i Espanya10. Els valencians assistents tenien un llarg historial d'activisme polític republicà: l'il·licità Emigdio Santamaría Martínez arribà a patir repressió pel seu activisme i l'impediment de les seues funcions polítiques com regidor republicà d'Elx, tot i que al 1865 aconseguí l'alcaldia de la seua ciutat. No obstant, al 1866 patí un atemptat i finalment fou pres a l'agost d'aquest any, sent desterrat finalment. Emperò, Santamaría aconseguí tornar i organitzar un partida republicana, així com també liderar la Junta Revolucionària d'Elx, nascuda al caliu de la Gloriosa, i al 1869 alcalde i diputat per Alacant a les Corts Constituents, intentant mentrestant revoltar Elx contra el govern estatal en la sublevació federalista d'octubre. Encara aconseguiria guanyar l'escó pel districte d'Elx front al federalista moderat Ramón Lagier Pomares a les eleccions de 1873, sent 10

Per al pacte castellà i del malmés intent lleonés: SERRANO GARCÍA, R., “El federalismo castellano durante el Sexenio Revolucionario”. Investigaciones históricas: Época moderna y contemporánea, 5, 1985, pp. 253-266. Per al pacte andalús ARIAS CASTAÑÓN, E., “Notas para el estudio del republicanismo andaluz del siglo XIX: el Pacto Federal de Córdoba”. Archivo Hispalense, 220, 1989, pp. 51-64. Els pactes galaico-asturià i bascnavarrès, així com el “Pacto Nacional”, es troben recollits a PUIG CAMPILLO, A., El Cantón Murciano..., pp. 161-166.

260

nomenat governador civil de Màlaga pel govern republicà. Finalment seria empresonat pel restauracionista Pavía i no seria alliberat fins maig de 1874. El saforenc José Climent, de segon cognom Ferrerós, també fou escollit diputat provincial pel districte de Tavernes de Valldigna a les eleccions de 1871 i 1872, per després aconseguir l'escó estatal per la circumscripció de Gandia a les Corts Constituents republicanes del maig de 1873. Llorens Bellés, vilarealenc, fou diputat provincial per Vinaròs el 1871, des d'on s'oposava al pacte entre federalistes i carlistes promogut per González Chermá, i president de la Diputació de Castelló a l'adveniment de la República, el 1873. El seu contrincant polític tenia experiència en la programació d'alçaments i d'intents de colp d'estat: González Chermá tingué participació en els diversos intents antiborbònics que es succeïren en la dècada de 1860 al País Valencià, salvantse de la pena de mort gràcies al seus bons contactes amb l'estament militar. Amb la Gloriosa liderà la Junta Revolucionària de Castelló de la Plana, fou alcalde en 1869 i 1870, i diputat estatal en 1871 i 1873. A Madrid mostrà discrepàncies amb la moderació del govern federalista de Pi i Margall, renunciant al seu escó i tornant a Castelló de la Plana, on tindrà un paper protagonista en la proclamació del cantó federal11. 4. De la revolta federalista a la Primera República Així doncs, entre juliol de 1868 i l'estiu de 1869 el clima és d’una gran excitació per la possibilitat de proclamació de la república i precisament aquesta proximitat fa esclatar amb l'arribada de la tardor diversos aldarulls que tenen gran importància a tot l’arc mediterrani de la península, on el republicanisme

gaudeix de més força. Emperò, el somni federal es va veure superat per la realitat monàrquica del govern provisional que, amb la seua “força moral” i el suport de l'exèrcit va aconseguir un resultat favorable a l’establiment d’una monarquia constitucional. Tot això, amb els conseqüents aldarulls i revoltes republicanes que es mostraven disconformes amb els resultats de les eleccions.

Il·lustració de l’edició d’Illustration, Jorunal Universel del 6 de novembre de 1869 (volum LIV, número 1393), amb la representació de l’alçament federalista a la plaça del mercat de València ciutat, amb la Llotja de fons, el 6 d’octubre anterior.

Entre aquestes destaca l'assassinat del secretari del governador civil de Tarragona a l'arribada a aquesta ciutat del general Blas Pierrad, el 21 de setembre12, fet que marca l'inici de la revolta federal catalana de 1869 on té un gran protagonisme Valentí Almirall, un dels firmants del Pacte de Tortosa, i que per aquestos fets hagué d’exiliar-se a França. Serà el fracàs del projecte republicà espanyol el que portarà a Almirall, abans membre destacat de l'ala federalista intransigent dels republicans, a posar les primeres bases del nacionalisme català contemporani amb la publicació el 1886 de “Lo Catalanisme, motius que'l

Per a la biografia completa dels diferents polítics federalistes citats consultar: PANIAGUA, J.; PIQUERAS, J. A., Diccionario Biográfico de Políticos Valencianos, 1810-2005, València, Institució Alfons el Magnànim, 2006. Edició Especial (2013-2017)

FERNÁNDEZ-CORDERO AZORÍN, C., “El republicanismo federal en Alicante: Froilán Carvajal y el diario ‘La Revolución’”. Anales de Historia Contemporánea, 3, 1984, pp. 69-99, p. 81.

261

llegitiman, fonaments científichs y solucions pràcticas”13. Però com hem dit, les revoltes federalistes no sols es limitaren a Catalunya i a partir d'octubre es produïren alçaments a diferents localitats i regions mediterrànies, amb la conseqüent formació de partides republicanes. El 8 d'octubre es produí la revolta dels federalistes a la ciutat de València, sent bombardejada per ordre del general Prim el 16 d'octubre, fins aconseguir la seua capitulació. Així doncs, amb aquesta repressió i les anteriors eleccions quedava tancat el camí momentàniament al republicanisme i començava, d’altra banda, la recerca d’un rei per a la nova constitució monàrquica. Finalment resultaria elegit Amadeu de Savoia, qui tindria un breu regnat (16 de novembre de 1870 al 11 de febrer de 1873), però qui amb la seua abdicació deixaria oberta la porta a la proclamació de la Primera República Espanyola i a l’intent de bastiment d’un estat federal. No obstant, el debat federalista s'allunyava d'allò propugnat al Pacte de Tortosa, les bases teòriques historicistes del qual no van poder fer front a la realitat organitzativa de l'Estat Espanyol d'aleshores. La contestació es va anar gestant des de l'assemblea del “Pacte Nacional” de 1870, reunida tres vegades fins 1872, on els dubtes del sector moderat federal dirigit per Pi i Margall enfortien el sector partidari de dirigir la futura descentralització “des de dalt”, es a dir, des d'una direcció central, com ho testimonien els projectes de Constitució republicanes de SalmerónChao de 1872 i de la comissió de Castelar de 1873. De nou, l'acció dubitativa de Pi i Margall una vegada aprovada la proclamació de la Primera República Espanyola, deixant la decisió del seu caràcter territorial, federal o unitari, en mans d'unes futures 13

Per a una millor comprensió de l'evolució de l'ideari polític d'Almirall consultar l'estudi preliminar d'Antoni Jutglar a ALMIRALL, V., España..., pp. 7-47. Edició Especial (2013-2017)

Corts Constituents14, es a dir, en el cos sobirà de la nacionalitat espanyola, mostrava fins a quin punt resultava problemàtica i descartable l'idea d'una configuració estatal federal partint de pactes territorials. 5. L’epíleg de l’esperit de Tortosa a l’arribada dels cantons revoltats A l'edició del 2 de juliol de 1873 (volum II, nº 71) de "La Flaca", una revista anticarlina, republicana i federalista en llengua castellana que fou publicada a la ciutat de Barcelona entre 1869 i 1876, concretament a la seua segona pàgina, apareix una il·lustració a color firmada per Tomàs Padró Pedret, sota el pseudònim AºWº, en la que hi ha una referència clara al Pacte Federal de Tortosa. En cadascun dels cantons que enquadren la il·lustració apareixen quatre escuts: l'extrem esquerre superior apareix la senyera reial en format caironat, en representació de Catalunya (assenyalem que, com a bona publicació republicana, s'ometen les corones reials als escuts), al cantó esquerre inferior l'escut de la Ciutat de València amb les dues “L” característiques, a la cantonada dreta superior la Creu d'Alcoraz, símbol de l'antic Regne d'Aragó, i davall seu, a l'extrem dret inferior, una interpretació de l'autor per representar les Illes Balears, on veiem un castell sobre una illa enmig de la mar i un braç armat eixint d'aquest. Així mateix, hi trobem homes amb els vestits tradicionals dels llauradors i pagesos d'aquestos territoris que porten banderes amb el lema “Viva la República Federal” i empenten el carro de la República, així com hi ha milicians catalans, caracteritzats amb la barretina, entre l'exèrcit triomfant que la segueix, desfilant davant d'un Congreso de los Diputados engalanat amb garlandes amb escuts quadribarrats i palmes i davall, el lema 14

VILLACAÑAS BERLANGA, J. L. “La idea federal en España”. Chust, M. (ed.), Federalismo y cuestión federal en España, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 115-160.

262

"Solamente marchando unidos, podremos pasearla triunfante".

Representació al·legórica del Pacte Federal de Tortosa a La Flaca (2-7-1873). Font: Arxiu Català de Revistes Antigues.

Aquesta representació al·legòrica del "Pacte de Tortosa", dibuixada i publicada 4 anys després de la firma d'aquell manifest federal que pretenia unir de nou els vells països de la Corona d'Aragó, sembla al seu mateix moment inspirar-se en l'intent de colp d'estat protagonitzat l'11 de juny per la milícia dels “Voluntaris de la República” dirigida pel general intransigent Juan Contreras, que ocupava el ministeri de Guerra a Madrid mentre un bloc de republicans federals, partidaris d'iniciar el procés federalista “de baix cap a dalt”, rodejava el Congrés dels Diputats, obligant així a Pi i Margall a acceptar la presidència de la República i liderara un nou executiu inclusiu. La presidència republicana havia quedat vacant després de la fugida el dia 10 de juny de l'anterior president, Estanislau Figueras, en assabentar-se de les maquinacions per part de Contreras i els seus aliats15. Les esmentades indecisió i moderació d'Estanislau Figueras i de Pi i Margall, una vegada al capdavant 15

VILCHES, J., Progreso y Libertad. El Partido Progresista en la Revolución Liberal Española, Madrid, 2001, pp. 382-384. Edició Especial (2013-2017)

dels dos primers executiu de la República Espanyola, serà una de les causes principals de la revolta cantonal dirigida pel sector intransigent federalista, que veu com l'arribada del federalisme al govern estatal no es correspon amb el compliment de les expectatives posades. Els difícils equilibris que Pi i Margall havia de fer entre la representativitat i convivència a l'executiu de les diferents famílies polítiques que hi havia a dins del republicanisme i junt amb les necessitats de la guerra, que l'obligaven a cercar el suport de l'ala més moderada en detriment del sector intransigent, es sumava al retard en un primer moment en l'aprovació d'una estructura federal per a l'estat, i una vegada aconseguit açò, a l'espera de la redacció de la Constitució de la República Federal. Els diputats intransigents finalment abandonaren l'1 de juliol les Corts de Madrid, i molts d'ells al tornar a les seues territoris d'origen encapçalaren les proclamacions dels cantons, paral·lelament a l'acció del Comité de Salut Pública constituït pels diputats intransigents i encapçalat per Roque Barcia i Juan Contreras. L'inici de la insurrecció cantonal 16 a Cartagena el 12 de juliol, que s'estengué a València ciutat els dies 17 i la proclamació del Cantó Valencià el dia següent 18 i des d'on eixiria la comitiva de González Chermá per proclamar el Cantó de Castelló el 21 de juliol, suposà el principi de la fi del federalisme del segle XIX. La posterior eixida dels federalistes del govern republicà, la derrota militar dels cantons i la posterior restauració borbònica del general Pavía en la figura d'Alfons XII condemnaren a l'ostracisme per molts anys qualsevol proposta de federalització de l'estat. Seran dos dels fills d'aquest malmès federalisme, el posterior catalanisme d'Almirall i l'anarquisme, inspirat parcialment en l'obra de Pi i Margall, els qui 16

Per a un major coneixement de la insurrecció cantonal recomanem les obres de BARÓN FERNÁNDEZ, J., El movimiento cantonal de 1873 (Primera República), Sada, Edicios do Castro, 1998, 330 pp.; i per al cantonalisme al País Valencià: Id., Los movimientos insurreccionales valencianos durante la Primera República, València, Consell Valencià de Cultura, 1994, 113 pp.

263

monopolitzaran la contestació al règim de la restauració fins a les acaballes del segle XIX. 5. Bibliografia ALMIRALL, V., España tal y como es, Madrid, Antrophos, 1983 ALMIRALL, V. Lo catalanisme motius que'l llegitiman fonaments cientifichs y solucions practicas, Barcelona, Llibreria de Verdaguer i Llibreria de López, 1886. ANDRÉS-GALLEGO, J., Historia General de España y América: Revolución y Restauración, tom. XVI, vol. 2, Madrid, Ediciones Rialp, 1981. ARIAS CASTAÑÓN, E., “Notas para el estudio del republicanismo andaluz del siglo XIX: el Pacto Federal de Córdoba”. Archivo Hispalense, 220, 1989, pp. 51-64. BAHAMONDE, Á., España en democracia. El Sexenio, 1868-1874, Madrid, Historia 16-Temas de Hoy, 1996. BALCELLS, A., Catalunya contemporània I (segle XIX), Madrid, Siglo XXI, 1977. BARÓN FERNÁNDEZ, J., Los movimientos insurreccionales valencianos durante la Primera República, València, Consell Valencià de Cultura, 1994, 113 pp. BARÓN FERNÁNDEZ, J., El movimiento cantonal de 1873 (Primera República), Sada, Edicios do Castro, 1998, 330 pp. BLANCHARD. Il·lustració "Evenements d'Espagne. Valence. L'archevêque de Valence exhortant les combattants a la conciliation", a l'edició de Illustration, Journal Universel del 6 de novembre de 1869 (volum LIV, nº 1393, p. 276). Publicació digitalitzada de l'original conservat a la University of Michigan: http://hdl.handle.net/2027/mdp.39015084505596

Edició Especial (2013-2017)

FONTANA, J., La época del liberalismo. Vol. 6 de la Historia de España, Barcelona, Crítica, 2007. FERNÁNDEZ-CORDERO AZORÍN, C., “El republicanismo federal en Alicante: Froilán Carvajal y el diario ‘La Revolución’”. Anales de Historia Contemporánea, 3, 1984, pp. 69-99. IBÁÑEZ ÁLVAREZ, J., El Gabinete de Estampas del siglo XIX del Museo Romántico de Madrid, Tesis Doctoral, Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2003. Edició digitalitzada de la University de Toronto: https://archive.org/details/locatalanismemot00almi PADRÓ I PERET, T., Il·lustració "Solamente marchando unidos, podremos pasearla triunfante", a La Flaca, edició del 2 de juliol de 1873. Publicació digitalitzada de l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues: http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collecti on/flaca/id/137/rec/134 PANIAGUA, J.; PIQUERAS, J. A., Diccionario Biográfico de Políticos Valencianos, 1810-2005, València, Institució Alfons el Magnànim, 2006. PUIG CAMPILLO, A., El Cantón Murciano, Murcia, Consejería de Cultura y Educación, 1986. SERRANO GARCÍA, R., “El federalismo castellano durante el Sexenio Revolucionario”. Investigaciones históricas: Época moderna y contemporánea, 5, 1985, pp. 253-266 VILCHES, J., Progreso y Libertad. El Partido Progresista en la Revolución Liberal Española, Madrid, 2001. VILLACAÑAS BERLANGA, J. L. “La idea federal en España”. Chust, M. (ed.), Federalismo y cuestión federal en España, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 115-160.

264

El Tren dels Anglesos i la Via Verda del Serpis Mireia Bañuls Escrivà mireiabaesc@gmail.com Com citar aquest article: BAÑULS ESCRIVÀ, M., “El tren dels Anglesos i la Via Verda del Serpis”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 265-271. ISSNe: 2530-4232

Resum: Al present article s’aborda la història del Tren dels Anglesos, el ferrocarril que féu el recorregut Alcoi-Gandia durant 76 anys, així com dels motius que portaren a la seua construcció i a la seua fi. D’aquest, a dia d’avui, sols queden algunes restes materials (ponts, túnels) i el recorregut que tot caminant pot fer per la zona del Racó del Duc entre els termes de Vilallonga i L’Orxa, així com les restes immaterials que perduren en la memòria de les persones que feren el seu trajecte o de molts treballadors. Paraules Clau: Ferrocarril, Via Verda, Riu Serpis, indústria. 1. Introducció La història del Tren dels Anglesos ha quedat en la memòria de bona part dels habitants de les comarques de la Safor, el Comtat i l’Alcoià. Aquest aconseguí unir les tres comarques econòmicament, ja que servia de transport de productes i matèries primeres, però més tard, també es va convertí en un mitjà de transport per a persones. Tanmateix, serví per donar a conèixer la prosperitat econòmica de les diverses poblacions per on passava, ja que es comercialitzaven productes, amb la resta d’Europa i sobretot d’Anglaterra amb el carbó. 1.1. Els transports al País Valencià El paper del transport dins del procés d’industrialització representa un punt clau, ja que gràcies a aquests el sector econòmic va poder Edició Especial (2013-2017)

adaptar-se a la demanda industrial i agrària dins del conjunt econòmic. El ferrocarril constituí una innovació tecnològica de gran magnitud durant el segle XIX, donat que va acaparar gran part del sector del transport. A més, fou sobre el que es vertebrà el mercat a nivell regional i també estatal. Paral·lelament, es va donar un augment de la construcció de carreteres i d’infraestructures per a fer possible l’establiment de vies. A tot açò se li sumà la necessitat d’invertir capital tant estatal com privat, com el cas que es tracta. Aquestes inversions havien de millorar les ofertes de les vies i procurar la construcció d’infraestructures. En aquest punt la planificació de les obres públiques va adquirir una importància fonamental ja que la coordinació entre ambdós modes de transport s’erigia en una de les claus per a ordenar l’espai territorial i adequar-lo a les possibilitats de creixement econòmic1. Tal i com assenyala Javier Vidal, en la historiografia econòmica espanyola els ferrocarrils han rebut especial atenció per la seua contribució a la renta nacional, com sector per a la inversió de capitals o com a impulsors de la constitució d’un mercat de caràcter nacional2. En el cas concret del País Valencià, a la fi de l’Antic Règim, la xarxa viària valenciana es presentava molt precària. Aquesta estava integrada per camins que en 1

VIDAL, J., Transportes y mercado en el País Valenciano (18501914), València, Institució Alfons el Magnànim, 1992, p. 270. 2 Ibid., p. 271.

265

algunes de les èpoques de l’any eren intransitables. En conjunt, la desconnexió i la qualitat de les relacions viàries estaven molt per baix del nivell considerat com elemental. I és per això que a la dècada de 1840 es va donar un impuls per subssanar esta situació. Amb tot, el règim liberal va voler construir la xarxa de manera radial, en que totes les connexions partien de Madrid cap al litoral. El ferrocarril va deixar en segon lloc a les carreteres, però el pla de construcció es veié interromput per la crisi de 1866 en què es paralitzaren moltes obres de les companyies ferroviàries. Al País Valencià moltes zones quedaren marginades a causa de la planificació que en féu l’Estat. Els interessos dels grups de comerciants de la ciutat de València va començar a plantejar-se a la comissió de 1864 que defenia una única via directa de ferrocarril amb Madrid que travessara Conca3. Amb la llei de ferrocarrils de 1877 es complien els objectius del règim de la Restauració de rectificar la política d’obres públiques practicada fins aleshores. A més a més, es construïren tant ferrocarrils de via ampla com de via estreta amb tres objectius fonamentals: facilitar la comercialització de productes agraris; propiciar la connexió entre ferrocarrils de caràcter general i ampliar la comunicació de les zones més densament poblades4. La construcció de les línies anava en acord amb el nivell d’importància industrial, que en el cas valencià requeia sobre la comarca de l’Alcoià, i en la ciutat d’Alcoi. La ciutat d’Alcoi es va incorporar immediatament a la xarxa que comunicava València i Alacant, i se li afegí una eixida al mar incorporant Gandia; igualment s’incorporà la línia estreta de V.A.Y (Villena-Alcoi-Yecla), que s’inaugurà al 1884 i s’uní amb la A.G. al 1908.

3 4

2. Alcoi and Gandia Railway and Harbour Company. El ferrocarril Alcoi-Gandia L’Alcoi and Gandia Railway and Harbour fou l’empresa que dirigí la línia de ferrocarril AlcoiGandia. La prosperitat econòmica de les comarques centrals va ser clau per a què Anglaterra posés l’ull en les nostres terres i volgués tenir relacions comercials amb l’Estat Espanyol. És al 1889 quan se signà un contracte de venda del port de Gandia i de la companyia de ferrocarril Alcoi and Gandia Railway and Harbour Company Ltd, a favor de Mr Kohn Cockburn i Francis Lee. L’esplendor econòmic de la ciutat d’Alcoi, amb una indústria en auge ubicada a les conques dels rius Molinar, Barxell i Riquer. La puixança econòmica d’Alcoi residia en l’elaboració de productes manufacturats: tèxtil, paper i siderúrgia; els quals es destinaven fonamentalment a Alacant, Villena i València. No obstant, la indústria alcoiana necessitava adaptar-se als nous temps, cosa que implicava la integració del carbó com a font d’energia, que havia d’importar-se. El ferrocarril plantejava el transport i l’intercanvi de productes des d’Anglaterra fins al País Valencià de la següent manera: el carbó es transportaria des del Regne Unit a Gandia i des d’ací mitjançant el ferrocarril fins a Alcoi, i al mateix temps es transportarien diferents tipus de productes manufacturats i cítrics valencians. La revista de Gandia del 28 de març de 1887 deia en les seues pàgines: “Ese ferrocarril será el complemento de la obra que comienza en el Puerto, porque él viene a facilitar la unión estrecha entre dos ciudades hermanas cuando no gemelas en lo que podemos llamar cuestiones envidiables de movimientos mercantiles. Aquella bañada por el Serpis cuyas aguas alimentan la fabricación de las más

Ibid., p. 274. Ibid., p. 275.

Edició Especial (2013-2017)

266

delicadas manifestaciones del trabajo y la inteligencia [...]”5. El projecte plantejà diverses opcions, però finalment es decidí per enviar l’eixida de la línia cap al port de Gandia. Per a dur endavant aquest projecte es va haver de transformar el medi per on passaria la línia, i per a tal fi es van dur a terme tot un conjunt d’obres d’enginyeria (ponts, túnels, línies elèctriques i de telèfon). De les que es parlarà més endavant.

Dipòsit d’aigua al tram l’Orxa-Villalonga al costat del riu Serpis. Font: Wikimedia Commons.

3. La construcció de la línia La construcció de la línia comportà, en primer lloc, l’adaptació i condicionament del medi per on passaria el ferrocarril. A tot això, la inversió de capital fou primordial a l’hora de construir tota una sèrie de infraestructures que farien possible la comunicació entre Alcoi i Gandia. L’abrupta orografia del territori fou el principal factor que dugué a la construcció d’aquests magnífics canals de comunicació de l’enginyeria de l’època. El pont sobre el riu Agres a prop de Muro fou considerat l’obra més important de la província en aquell moment. Fou construït per la companyia anglesa Head-Wrightson and Company Ltd. – Stokton-ontees per import total de 300.000 pessetes (1.083 euros). 5

El tren Alcoi-Gandia. Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, Tívoli, Ontinyent, 2013, p. 14. Edició Especial (2013-2017)

Les obres del ferrocarril foren dutes a terme per la companyia anglesa Lucien Ravel and Company, i duraren dos anys. La longitud total del tren Alcoi Gandia-Port era de 53.335 metres, amb un desnivell de 530 metres entre les ciutats capçaleres. La superfície total que s’ocupà per a la seua construcció fou de 94.725,17 m2. Les vies dissenyades eren d’un metre d’amplària subjectades per travesses de fusta de pi i fixades al terra amb grava de pedra. La seua velocitat era de 35 km/h, encara que en alguns dels trams disminuïa fins a 20 km/h depenent de les condicions de càrrega6. Cal assenyalar, que la línia Alcoi-Gandia disposava de 8 locomotores de vapor de tipus 1-3-IT. Aquestes foren construïdes a Manchester per la companyia anglesa Peacock & Company Ltd., i els vagons de passatgers i de càrrega els feren a Birgminghan entre 1890 i 1891. El pes de les locomotores era de 25 tones i costaren entre 75.000 i 140.000 pessetes. Cadascuna de les locomotores duia el nom d’un dels pobles de les estacions per on passava el tren: n.1 “Gandia”, n. 2 “Vilallonga”, n.3 “Lorcha”, n.4 “Beniarrés”, n.5 “Gayanes”, n.6 “Muro”, n.7 “Cocentaina” i n.8 “Alcoi”. Amb la fi de la línia les locomotes “Beniarrés” i “Alcoi” es vengueren a Altos Hornos de Vizcaya, mentre que la “Vilallonga” i la “Cocentaina” es troben com a monuments als pobles de Gandia i Alcoi, respectivament7. Per altra banda, el cos humà de la companyia estava format per una plantilla de 60 treballadors entre caps d’estació, mecànics, maquinistes, mossos, revisors, administratius. Els caps d’estació disposaven d’una vivenda integrada en la mateixa caseta de l’estació, i les d’Alcoi i de Gandia disposaven de diverses habitacions per a que els seus treballadors pogueren fer nit. Tanmateix, treballadors i familiars dels ferroviaris disposaven de l’avantatge de poder viatjar gratuïtament amb un carnet emés per la companyia. 6 7

Ibid., pp. 16-17 Ibid., p. 20.

267

El ferrocarril, com abans s’ha comentat, transportava tant productes com passatgers. Pel que fa als productes, aquests eren els que s’elaboraven a les comarques de la Safor, el Comtat i l’Alcoià, i podien ser: cartró, oli, vi, farina, teixits, fruites (cítrics, principalment) i verdures. Per altra banda, s’importaven d’Anglaterra i d’Europa carbó, sal, peix, tabacs i fruites, entre altres. Les hortes de la Safor exportaven, principalment, cebes, taronges i tomaques; mentre que l’Alcoià i el Comtat ho feien amb productes manufacturats. De tota manera, cal remarcar que la construcció del ferrocarril estava principalment pensada per al transport de mercaderies, però al 1893 s’incorporaren els viatges amb passatgers. 4. El Tren dels Anglesos i el Xitxarra El Tren dels Anglesos fou el nom amb el que es designava popularment el tren Alcoi-Gandia. El primer tren féu el seu viatge el dia 18 de juliol de 1892 a les 13 hores amb 4 cotxes americans arrossegats per les locomotores “Alcoy” i “Gandia”, i que arribaren a Alcoi sobre les 20 hores, on foren rebudes per les autoritats locals i veïnals, bandes de música, masclets i el volteig de les campanes. Aquest primer viatge tingué un caràcter promocional, però hagueren de passar sis mesos per a què el tren fes el seu pròxim viatge per la falta d’adequació d’unes obres del tren. Finalment, el 24 de gener de 1883 va sortir el primer tren regular amb passatgers des de Gandia cap a Alcoi8. El recorregut del tren era de 53,35 km, i partia des del Port de Gandia fins a l’estació de la ciutat, on realitzava la primera parada i després feia una segona a la ciutat ducal al Passeig de les Germanies. D’ací partia cap a Almoines i Beniarjó, que eren paradors, i continuava per Potries, Vilallonga, L’Orxa, Beniarrés, passava pel parador de Gayanes, Muro i Concentaina fins a Alcoi, on finalitzava el seu 8

Ibid., p. 38.

Edició Especial (2013-2017)

trajecte. Les estacions del tren eren de dues classes: les principals eren les d’Alcoi i Gandia què eren més grans, i després estaven les dels altres pobles que eren més menudes; després de 1894 s’afegiren els tres paradors. El 1908 es signà un contracte entre la V.A.Y (Villena- Alcoi- Yecla) i A.G. (Alcoi-Gandia) pel qual acordaven intercanviar-se material i combois entre aquestes línies. Al desembre de 1909 es féu una línia ferroviària que comunicava el Comtat i l’Alcoià amb l’interior de l’estat gràcies a la Compañía de Ferrocarriles Económicos de Villena. Aquest tren rebia el nom de Xitxarra pel seu soroll, i a Gandia enllaçava amb la línia Carcaixent-Gandia. El Xitxarra partia des de Jumilla, i anava a Cieza, Yecla, Villena fins a Muro on enllaçava amb la línia Alcoi-Gandia9. 5. La fi de la línia Alcoi-Gandia Als anys seixanta es donà un auge en la construcció de carreteres que comportà un gir en la concepció dels transports, amb la normalització de l’automòbil. D’aquesta manera, es va donar una disminució dels passatgers. Cal assenyalar, que amb l’explosió urbanística d’aquesta època aquest tren serví com a punt de connexió entre Alcoi i Gandia, ja que molts alcoians passaven les seues vacances al Grau de Gandia. Aquest gir en la concepció del transport conduí a la desaparició de la companyia anglesa de la línia A.G., i aquesta passà a mans de Ferrocarriles Españoles de Vía Estrecha (FEVE). El 15 d’abril de 1969 es va realitzar l’últim recorregut i tancà la línia el 30 d’abril del mateix any. A pocs dies d’haver-la clausurada es va vendre a subhasta l’alçament de la línia per un preu de 8.090.000 pessetes. La V.A.Y. tingué el mateix final que la A.G. Igualment, es va vendre al 1970 el pont del riu Agres que partia de prop de Muro direcció Gandia, que es subhastà per 9

Ibid., p. 184.

268

convertir-lo en ferralla per 700.000 pessetes (2.100 euros)10.

Antiga locomotora “Cocentaina” ubicada com a monument enfront de l’estació de tren de Gandia. Font Wikimedia Commons.

troba davant el primer túnel. Abans d’arribar al primer túnel s’hi troben unes vistes magnífiques de la vall de Vilallonga, així com l’antiga fàbrica del Cèntim situada a prop d’on passava la via ferroviària. L’orografia del terreny obligà a la construcció d’importants i nombroses obres d’enginyeria com s’ha dit, i que són visibles durant tot el recorregut. De la totalitat dels túnels, se’n troben vuit, dels que 5 es troben al tram Vilallonga-l’Orxa, i dels que la numeració comença a Alcoi. El primer túnel es coneix com la Mina Llarga o Fosca que compta amb 250 metres, i el segon, la Mina d’Onofre té 130 metres; ambdós compten amb forats per deixar passar el fum de la locomotora cap a l’exterior.

6. La Via Verda del Serpis La memòria del tren dels anglesos ha perdurat en molts dels pobles que travessava. Alguns d’aquests conserven alguns dels seus vestigis, com les estacions, records personals, locomotores, etc. Entre les seues restes materials, s’hi troba un tram de quasi 12 kilòmetres (11,950 m) per on passava el ferrocarril i que comunica les comarques de la Safor i el Comtat, que comprén els pobles de Vilallonga (La Safor) i l’Orxa (el Comtat). El Racó del Duc, o barranc de l’Infern, és el tram del riu Serpis que es troba entre aquestes dues localitats, un engorjat que travessa les serres de la Safor (1.013 m) i la Cuta (680 m). En aquest apartat s’explica a grans trets la ruta que es pot realitzar des de Vilallonga a l’Orxa per l’antiga via del tren11. La ruta s’inicia des de la font de la Reprimala, a pocs kilòmetres de Vilallonga, on després de descendir per un camí d’asfalt vorejant el Serpis, el caminant es

Numeració dels túnels, el nº 4. Elaboració pròpia, 2016.

A l’hora de creuar el túnel és recomanable dur una llanterna per a il·luminar-se, ja que els forats a mode de respiralls que s’hi troben aporten molt poca llum. Aquests tenen una gran importància, ja que les màquines de vapor soltaven molt de fum degut a la combustió del carbó. En aquest tram, davant el desnivell que s’hi troba en l’accés al túnel des de l’inici de la ruta, les locomotores passarien amb les calderes a màxima potència per poder-hi fer front.

Ibid., p. 185. La informació d’aquest apartat ve donada per l’experiència de la mateixa autora, i es completa amb les dades numèriques i de descripció del paisatge proporcionades pels llibres MARTÍ, O.; GOMAR, D.; CERVERA, V., A un tir de pedra. Inventari dels senders i camins de muntanya de la Safor, Bullent, 2010, pp. 318-321; i HERNÁNDEZ, R., Las vías verdes de la Comunitat Valenciana (y el trazado turolense de la vía de Ojos Negros), Carena, 2007, pp. 18-42. 11

Edició Especial (2013-2017)

El caminant en eixir de la Mina Llarga es troba amb un preciós paratge natural i amb un camí que ens mostra el tram per on passava el tren. A tot això, ens troben en el següent túnel conegut com la Mina d’Onofre de 130 metres, i que dóna pas al Racó del 269

Duc. A partir d’ací, s’hi troba la primera caseta de ferrocarril, la qual comparteix les característiques comunes com la resta: una sola planta, pintada d’un color crema amb els costats revetejats amb un color rogenc. De les casetes de ferrocarril actualment es troben totes elles en ruïnes, menys la de L’Orxa, la qual ha estat tapiada. Si més no, en alguns pobles, com Almoines que continua conservant la caseta i se li ha donat la funció de museu del tren gestionat per l’Associació d’Amics del Tren Alcoi-Gandia.

Insantànies d’alguns dels túnels o mines. D’esquerra a dreta: eixida de la Mina Llarga; eixida de la Mina d’Onofre amb restes de la combustió del carbó; i tercer túnel. Elaboració pròpia, 2016.

travessava el riu i un pont de ferro que a dia d’avui es troba desmantellat.

Esquerra, pont de pedra. Dreta, antic pont de ferro a dia d’avui desmantellat. Elaboració pròpia, 2016.

Un pont ens fa passar al terme municipal de l’Orxa, i ací topem amb la Fàbrica de l’Infern. Aquesta i les altres fàbriques són hidroelèctriques construïdes al segle XIX per importants empresaris d’Alcoi i Vilallonga amb la finalitat d’abastir a les seues empreses d’electricitat13. Tanmateix, cal ressaltar que durant la ruta trobaren restes de l’antic cablejat de telèfon i d’electricitat que proveïa la línia de ferrocarril, i que curiosament encara es conserva en alguns dels trams, sobretot a l’eixida de les mines.

A continuació el camí es troba encofrat per uns murs que s’eleva a banda i banda de l’eixida del túnel, amb els forats que sembla que servirien per a que la gent s’amagara en passar el tren. Tot seguit hi ha un pont de pedra, i si observem a la dreta ens trobarem amb la Fàbrica del Racó del Duc. En res ens topem amb el tercer túnel, la Mina del Morú, de 30 metres; i tot seguit el quart túnel de només 20 metres, la Mina de la Garrofera. A prop d’aquesta hi ha una antiga estació que du el nom epònim de l’arbre que l’ombreja: la garrofera. A la dreta, discorre el barranc de l’Enxina, que és l’afluent més important del riu Alcoi en aquesta zona12. Fàbrica de l’Infern. Elaboració pròpia, 2016.

A poc a poc ens endinsem en el Barranc de l’Infern, on s’observa la plataforma del ferrocarril que 13 12

MARTÍ, O.; GOMAR, D.; CERVERA, V., A un tir de pedra..., pp. 313-315. Edició Especial (2013-2017)

Per a més información sobre les fabriques de llum es pot consultar el blog dels autors Gomar, Cervera i Martín: http://www.auntirdepedra.com/2011/06/la-fabrica-de-linfern-i-lescentrals-de.html.

270

Avançant i gaudint el camí amb extraordinaris paisatges, trobem restes del ferrocarril amb un dipòsit d’aigua, que a dia d’avui es troba en ruïnes. Igualment s’hi troba altra caseta de vigilant i el Serpis ens obri a les serres que l’acaronen. Posant fi a la ruta, parem davant del cinqué túnel, de 120 metres, i ens trobem al racó dels Boters, on a uns quilòmetres més endavant ens trobaren amb un desviament del curs del Serpis, i ens trobarem amb el castell de Perputxent, nom amb el que es coneixia antigament el poble de l’Orxa.

Esquerra, antiga caseta de vigilant. Dreta, dipòsit d’aigua, i que trobem en funcionament amb la primera imatge de l’article. Elaboració pròpia, 2016.

7. Conclusions En suma, podem dir que la història del tren dels anglesos, no acaba amb tot allò que s’ha escrit sobre aquest, ja que les experiències personals dels viatjants i treballadors són riquíssimes per a entendre la importància que tingué. Aquesta línia serví per enllaçar no sols econòmicament aquestes comarques, sinó també per crear un vincles socials molt

Edició Especial (2013-2017)

importants i que en alguns casos duren fins a dia de hui. Amb tot, s’ha pretés en tot moment fer una aproximació a la importància que tingué el ferrocarril en aquestes terres, combinant la història i la natura. Si més no, ens podem centrar en les diferents poblacions, però s’ha partit d’un punt de vista general. 8. Bibliografia HERNÁNDEZ, R.; Las vías verdes de la Comunitat Valenciana (y el trazado turolense de la vía de Ojos Negros), Carena, 2007. MARTÍ, Ò.; GOMAR, D.; CERVERA, V., A un tir de pedra. Inventari dels senders i camins de muntanya de la Safor, València, Bullent, 2010 PEIRÓ PÉREZ, J. L., El tren Alcoi-Gandia. Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, Ontinyent, Tívoli, 2003. VIDAL, J., Transportes y mercado en el País Valenciano (1850-1914), València, Institució Alfons el Magnànim, 1992. Xixarra Alcoi-Gandia. El tren dels anglesos [agost 2015]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=HPifzIp1v XE Tren xixarra V.A.Y.–A.G. [agost 2015]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=3ALLkCy 3Z1g

271

Treball i ús tradicional dels forns de calç al País Valencià Míriam Devesa Benlloch miriamdb7@gmail.com Com citar aquest article: DEVESA BENLLOCH, M., “Treball i ús tradicional dels forns de calç al País Valencià”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 272-276. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest estudi ens centrem en el funcionament dels forns de calç al País Valencià, l’organització del treball en aquests, així com en la consideració dels usos tradicionals que se n’extrauen de la calç com a matèria prima en aquest territori. Paraules Clau: forn, calç, calciner, treball. 1. Introducció. La importància del treball de la calç El treball als forns de calç al País Valencià, lluny de ser una activitat marginada i puntual, gaudeix d’una rellevància i tradició històriques. Fins al descobriment dels ciments moderns, la calç suposava una matèria prima molt preuada1, doncs els seus usos eren diversos en la vida quotidiana. S’utilitzava en la construcció per fer el morter 2 , emblanquinar les cases, fer lleixiu per escaldar la pansa, lleixiu per netejar la ronya dels animals, protegir carn macerada i fer betum per soldar els canons per on passava l’aigua. Igualment, s’utilitzava en els pous, on llançaven una pedra de calç per purificar l’aigua ja que, gràcies a la seua causticitat, era una excel·lent potabilitzadora d’aigües de boca. Però, a més, trobem gran nombre d’usos en l’àmbit agrari com, per exemple, confitar olives, adobar les figueres per contribuir a la seua fertilitat, regar codonyers malalts,

matar el corc dels arbres i ensulfatar la vinya, ja que deixava el raïm i el pàmpol més verd3. És ben sabut que els nostres avantpassats recorrien a diverses activitats econòmiques per complementar la seua subsistència. Així, coure en forns de calç era un treball que destacava junt a altres com treballar en pedreres, fer feixos, carboneres, guix, llenya, mel, recol·lectar fruits, desboscar i caçar, entre d’altres. Eren tasques que es realitzaven durant les temporades en les que hi havia menys feina al camp. Aleshores, el treball al forn de calç representava per a algunes famílies una activitat de caire estacional, realitzada anualment per augmentar els migrats ingressos del treball agrícola. Altrament, existia una demanda de calç que possibilitava la seua comercialització i feia rendible aquesta producció donats els seus diversos usos o aplicacions4. El forner era un camperol que dedicava part de l’any a aquesta tasca i l’extrema duresa dels processos d’aquest treball el convertien en un recurs poc desitjable però molt rendible. D’aquesta manera, el treball de la calç perdurà fins als anys 60 del segle passat, quan començaren a utilitzar-se productes químics al camp i la calç va perdre el seu gran mercat. 3

CENTELLAS, F. A. (Coord.), Química i medi. Itinerari ambiental de Castellciuró a Santa Creu d’Olorda, Barcelona, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2009, p. 119. 2 El morter és una pasta feta de la mescla de calç, arena i aigua, emprada com argamassa en la construcció. Edició Especial (2013-2017)

CRESPO MAS, T., “Usos tradicionals de la muntanya de la Marina. Inventari i estudi etnoarqueològic dels forns de calç de Benissa”. Recerques del Museu d’Alcoi, 21, 2012, pp. 107-119, pp. 118-119. 4 ARBÓS PALAU, R. M.; IBARZ CAPDEVILA, J.; PIÑOL CERRO, I., “El procés preindustrial de producció de calç a la comarca de les Garrigues”. Revista d’etnologia de Catalunya, 18, 2001, pp. 140-142.

272

2. La construcció del forn de calç Primerament, cal assenyalar que, prèviament a la cocció, es realitzaven determinades tasques que començaven ja en els mesos de gener i febrer. Per començar, era necessari combustible, el qual s’obtenia desbrossant el bosc propiciant que aquest fóra més productiu i evitant el risc d’incendis. Tot seguit, la llenya s’amuntegava en feixos, anomenats fogots, d’un pes aproximat de 30 quilograms5. Per tal d’obtenir un bon funcionament de la cuita de la llenya, aquesta havia d’ésser mig seca. El transport dels feixos es realitzava a través de carros que, de bon matí, es dirigien cap al bosc i després tornaven carregats amb la llenya de camí al forn. Una altra tasca prèvia i principal era l’extracció de la pedra calcària en les pedreres, que havien d’estar situades pròximes al forn, doncs aquests havien de construir-se allà on hi haguera presència de roca calcària6. Per extraure-la, primer era necessari trencar la roca amb explosius, és a dir, barrinar-la. A continuació, les pedres despreses es movien amb parpalines i, si calia, es trencaven amb malls i pics les més grosses. Per acabar, les pedres es dipositaven en carros que les descarregaven on es trobava el forn. Per tant, com s’ha assenyalat, el forn de calç havia d’ubicar-se a una zona amb presència de roca calcària i pròxima a les àrees del bosc. A més, per a la seua construcció, se seguia un patró concret basat en aprofitar els pendents o marges per construir el forat del forn. Tenien una forma cilíndrica i, normalment, una mida de 2 a 4 metres de diàmetre per uns 5 d’alçada7. Així, a la part inferior del forat hi havia l’olla, un poc més estreta, envoltada per un escaló anomenat banqueta. Les parets eren gruixudes i hi havia dues

obertures. D’una banda, la porta, era l’obertura situada a la part de dalt per on podien entrar les persones i part de la pedra. D’altra, estava la boca, obertura de la part inferior per on es disposava el combustible. El forn s’omplia amb les pedres calcàries, prèviament extretes, i es començava construint una volta per aproximació de fileres on les pedres havien de tenir una forma plana, llisa i prima i eren dipositades de manera horitzontal quedant una pedra al mig que rematava la volta, anomenada clau. Una vegada es tancava la volta, el forn s’havia d’omplir des de la part de dalt, formant la càrrega, on la col·locació de les pedres dins del forn constituïa un treball lent i dificultós, ja que s’havien de dipositar organitzades per tamanys per tal de que la cocció es produira correctament. Així, les pedres més grosses, i per tant les més difícils de fondre, a sota, mentre que les petites, de cocció més ràpida, a la part superior8.

Tot seguit, quan s’arribava al nivell de la vora del forn, es procedia a construir el paller o capell, la qual cosa consistia en tapar el forn amb una capa de fang, excepte per la base del capell i el cim per tal que el fum poguera sortir i el forn poguera respirar.

CHAVEZ, A.; GONZÁLEZ, R., “El forn de calç de Ca l’Agustí”. Lauró: revista del Museu de Granollers, 29, 2005, p. 104. 6 Ibid. 7 CRESPO MAS, T., “Usos tradicionals de la muntanya...”, p. 108. Edició Especial (2013-2017)

CHAVEZ, A.; GONZÁLEZ, R., “El forn de calç de Ca l’Agustí...”, p. 105.

273

Font: http://fentpoble.blogspot.com.es

3. La cuita Abans de començar la cocció el forn era temperat. Així, al dia següent ja es començava amb la cuita. Tot seguit, una vegada la llenya era dipositada amb la forca per la boca del forn, es botava foc. Durant la cocció, les pedres anaven canviant de color i fent-se cada vegada més groguenques. Igualment, el color del fum indicava quin era l’estat en el que es trobava la cocció, ja que progressivament passava de ser més obscur a fer-se cada vegada més clar. D’aquesta manera, la cocció podia durar prop de tres dies. Ja finalitzada la cocció, es destapava la porta del forn i es deixava reposar per tal de que es refredara. A continuació, es netejava l’olla per traure la cendra, es desmuntava cuidadosament la volta i es començava a extraure les pedres de calç. Cal assenyalar que, segons el forn, uns podien traure la pedra més cuita que altres, inclús es podien trobar pedres que estaven cuites per fora però no per dins. Per tant, existia la possibilitat de que alguns forns fallaren en certa mesura. Igualment, cal saber que l’extracció de la calç havia de realitzar-se amb cura ja que, si bufava molt el vent, la pedra de calç es convertia en pols i es perdia. 4. Els treballadors o calciners

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear 9 , calciner és aquell que fa la calç o la ven i, en moltes ocasions, aquestes dues funcions es reunien en una mateixa persona. Si bé existiren calciners especialitzats que es dedicaren completament a la producció i venda de la calç als mercats locals i als de les rodalies, de la mateixa manera, cal pensar en famílies que produïen calç a les seues propietats per a l’autoconsum i venien els excedents per obtenir ingressos que complementaren al del treball agrícola10. Crespo Mas destaca el forn contemporani de la família Fiel de Benissa -La Marina Alta-, que ja en el segle XIX s’especialitzà en la producció de calç i continuà aquest negoci en el XX, amb un forn més professional, adossat a una fàbrica on es produïa calç, fet que afavorí uns majors rendiments. Per estudiar el treball de la calç, a més de les obres bibliogràfiques, gaudeixen d’una gran transcendència les fonts orals i la memòria local. Així, José Devesa Català, veí de 87 anys del Poble Nou de Benitatxell La Marina Alta- recorda com amb 15 anys ja coneixia perfectament el treball als forns de calç observant al seu pare i la gent del poble participar en aquest treball de la producció de calç cada any. Segons conta, al seu poble la paraula “calciner” definia a aquell que emprenia l’empresa, qui posava el capital, i, en referència al terme, apunta que encara actualment hi ha una família al poble anomenada “Calciner”, recordant el seu passat com a treballadors i productors de la calç. Tanmateix recorda com en el forn sols s’implicaven homes ja adults, amb certa experiència. A més, l’encarregat de construir la cúpula del forn havia de ser una persona especialitzada en aquesta tasca, donada la seua gran dificultat. Pel que fa a la propietat, el forn de calç podia ser comú entre un grup de veïns, però en altres ocasions podia pertànyer 9

ALCOVER, A.; MOLL, F. de B., Diccionari Català – Valencià – Balear, Palma, Ed. Moll, 1930-1962. 10 CRESPO MAS, T., “Usos tradicionals de la muntanya...”, p. 118. Edició Especial (2013-2017)

274

a un sol propietari, el qual contractaria treballadors per dur a terme la construcció del forn i la cocció. Com a exemple, a Benitatxell trobem dos forns de calç -entre d’altres- que actualment conserven les seues ruïnes i eren de propietat comuna. Aquests són el forn del Moraig i el de la Cometa.

A l’esquerra, forn de calç del Moraig. A la dreta, forn de la Cometa. Elaboració pròpia, 2013.

Durant els dies de la cocció, el forn no podia deixarse descuidat. Els treballadors s’organitzaven en torns per vigilar el forn dia i nit. Per tant, necessitaven un refugi a prop per poder passar les seues hores de descans, que solia basar-se en casetes o barraques, on les dones anaven a fer el dinar per als homes. Finalitzada la cocció, la venda de la calç podia realitzar-se in situ al forn o la casa d’un dels treballadors, on transportaven la calç en sacs damunt l’ase, amb cura de que el vent no desfés la calç en pols. Com s’ha assenyalat anteriorment, un dels usos principals de la calç era per emblanquinar les cases. Així, per tal de que la pedra de la calç no es convertira en pols, es dipositava en gerres plenes d’aigua. Aquesta tasca s’havia de fer amb cura, ja que el contacte de la calç viva11 amb l’aigua feia que aquesta bullira amb perill d’esclafir les gerres, doncs es produeix una reacció química al convertir-se l’òxid de calci en hidròxid de calci. Per tant, al posar en contacte la calç viva amb l’aigua, obtenien la calç

Calç viva és l’òxid de calci que no ha estat en contacte amb l’aigua. Edició Especial (2013-2017)

morta 12 . Si es volia utilitzar la calç morta en la construcció, quan més temps tenia la calç, millor. 5. A mode de conclusió Sens dubte, el treball als forns de calç ha estat una tasca de gran transcendència, doncs la calç fou una matèria primera molt preuada per la seua gran quantitat d’usos en diversos àmbits de la vida quotidiana, tal com s’ha esmentat al llarg d’aquest article. Com hem pogut observar, la construcció del forn de calç era un treball extremadament dur, que requeria molt de temps i esforç per part dels seus treballadors, i, en algunes fases de la seua construcció, sols podien encarregar-se persones qualificades i especialitzades. Ja fóra un forn comunal o d’un sol propietari, la producció de calç era una activitat altament rendible, al ser una matèria prima amb tantes aplicacions, però sobretot era un treball que aportava uns importants ingressos afegits per a la subsistència dels camperols. 8. Bibliografia ALCOVER, A., MOLL, F. de B., Diccionari Català-Valencià-Balear, Palma, Ed. Moll, 1930-1962. ARBÓS PALAU, R. M., IBARZ CAPDEVILA, J., PIÑOL CERRO, I., “El procés preindustrial de producció de calç a la comarca de les Garrigues”. Revista d’etnologia de Catalunya, 18, 2001, pp. 140-142. CENTELLAS, F. A. (Coord.), Química i medi. Itinerari ambiental de Castellciuró a Santa Creu d’Olorda, Barcelona, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2009. CHAVEZ, A., GONZÁLEZ, R., “El forn de calç de Ca l’Agustí”. Lauró: revista del Museu de Granollers, 29, 2005, pp. 104-105. 12

La calç morta és resultat de la combinació de la calç viva amb l’aigua, que per reacció química es transforma en hidròxid de calci.

275

CRESPO MAS, T., “Usos tradicionals de la muntanya de la Marina. Inventari i estudi etnoarqueològic dels forns de calç

Edició Especial (2013-2017)

de Benissa”. Recerques del Museu d’Alcoi, 21, 2012, pp. 107-119.

276

La Dreta Regional Valenciana (1930-1933) José Carlos Villena Sáez jcarlos_vallada@hotmail.com Com citar aquest article: VILLENA SÁEZ, J. C., “La Dreta Regional Valenciana (1930-1933)”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 277-279. ISSNe: 2530-4232

Resum: En el següent article intentarem abordar el projecte ideològic, la mobilització de masses, la composició sociològica, els òrgans de direcció política i el projecte estatutari de la Dreta Regional Valenciana durant el període de 1930 a 1933. Paraules Clau: Dreta Regional Valenciana, València, política valenciana, polítics. Als partits polítics valencians els passà factura la situació que crearen de desmobilització durant la dictadura de Primo de Rivera, i juntament amb la crisi monàrquica produïda pel règim d’Alfons XIII, va mostrar la incapacitat dels partits monàrquics i catòlics de plantejar una alternativa política a la situació existent, per això obtingueren a les eleccions municipals del 1931 dolents resultats electorals, a pesar de l’existència del caciquisme a les zones rurals. Per tant, amb la situació de decadència que patia el règim alfonsí, degut a la pèrdua de suport per part dels ciutadans, els partits catòlics valencians tenien la necessitat de realitzar canvis importants, i Luís Lúcia serà una persona important per a la realització d’aquests canvis, iniciant-los amb la renovació generacional dels directius de la Asociación General de Patronos Católicos on es realitzaren propostes de reforma social, marginant així, als vells catòlics valencians amb la finalitat de vertebrar el territori valencià des d’un punt de vista simplement econòmic, sobretot els interessos agraris, realitzant una sèrie de reformes que “pretendían potenciar la Edició Especial (2013-2017)

ampliación de la pequeña propiedad y la mejora económica de los trabajadores del campo”1. La Dreta Regional Valenciana (DRV) va ser un partit polític valencià d’ideologia conservadora creat al 1930 per Luís Lúcia, a partir de “ la confluència de catòlics i tradicionalistes” 2 i de component interclassista on tenien com a principal objectiu moral defensar els principis cristians catòlics i de fer una revisió ideològica de caràcter profund perquè amb l’arribada del règim republicà, les forces conservadores quedaren força marginades del poder polític i els partits catòlics valencians estaven desorientats per la nova situació, per tant, en principi no defensaran cap règim jurídic específic, i respectaran la llei sempre i quan no siguin contraris als seus postulats ideològics. Davant la pèssima situació que es presentava a les forces conservadores al País Valencià, els catòlics, davant la difícil situació econòmica existent als anys trenta, es veieren amb la obligació de crear propostes de millora socioeconòmica, apostant pel reformisme social-cristià en el què es remarcava la necessitat “d’un salari vital, familiar i just”3 per als camperols més necessitats, i també estava preocupat per la situació econòmica de la burgesia agro-exportadora per la crisi fruitera que es produí al País Valencià. La 1

VALLS, R., La Derecha Regional Valenciana: el catolicismo político valenciano 1930-1936, València, Institució Alfons el Magnànim, 1992, p. 184. 2 FURIÓ, A., Història del País Valencià, València, Edicions 3 i 4, 2001, p. 586. 3 CUCÓ, A., El valencianisme polític: 1874-1939, Catarroja, Afers, 1999, p. 190.

277

DRV tenia un visió corporativa de la societat, basada en una sèrie de pilars fonamentals, assimilades de forma 1) “natural” com la família, el municipi i la regió; i 2) una sèrie d’organitzacions intermèdies com els sindicats catòlics, les cooperatives, les associacions juvenils, de dones, etcètera. Aquests va ser un dels grans èxits de la DRV, és a dir, la creació a partir de 1931 de tota una sèrie d’organitzacions satèl·lits afins que ocupaven diferents àmbits d’actuació en l’esfera pública i amb reivindicacions concretes com la de la Agrupació Valencianista de Dreta, familiars, Associació cívica Dones, etcètera amb la finalitat “conectar con el cambio social y económico que había experimentado la Sociedad”4. Aleshores, totes aquestes organitzacions i la creació d’una sèrie de comitès locals afins, unides a una gran mobilitat social per part dels militants d’aquest partit, provocà que en un espai reduït de temps passés a convertir-se en un vertader partit de masses 5 , produint-se des del 1932 “su crecimiento y consolidación”6, passant doncs de comptar amb vinti-huit agrupacions locals en 1931 fins les tres-centes seixanta agrupacions al 1933, amb una fortíssima implantació a la província de València, consolidantse com a segona força política a les eleccions del 1933 al territori valencià en la que aconseguí presentar candidatures a les quatre demarcacions electorals valencianes, amb la possibilitat de lluitar per la victòria, és a dir, convertir-se en el partit hegemònic de l’oposició7.

Pel que fa al component sociològic del partit, cal destacar la seua heterogeneïtat, en el qual durant aquest període la base estaria composada per unes 2/3 parts per persones no assalariades, sobretot petits propietaris de terra, comerciants i industrials i professions liberals qualificades. Mentre que els jornalers i assalariats no superarien el 15% de la militància, i aquest últim grup militant, seria aportat pel sindicalisme catòlic. Amb un importantíssim nombre de persones vinculades al sector primari. Però amb aquesta composició tant diversa, la DRV es veurà obligada a “harmonitzar” els diferents interessos existents al seu si i intentar minvar les contradiccions per la presència de grups sociològicament diferents, ja que existien persones lligades al sector primari com és la presència d’industrials-financers com Garcia Guijarro i Ignasi Villalonga, que òbviament no compartien els mateixos interessos que els xicotets propietaris de la terra. Pel que fa a la organització de la DRV cal destacar que als òrgans de decisió més importants estaven “pràcticamente copados por la “vieja guardia” católica, por los representantes de los extintos partidos turnistas y por la élite económica valenciana.(...) Este grupo dirigente se completaba también (...) de profesionales de las leyes y de la medicina” 8 , i els sectors intermedis estan liderats majorment per joves administratius i advocats que s’encarregarien de la importantíssima tasca d’agitació propagandística, marginant-se així dels grups importants de decisió als membres de la classe obrera que en formaven part.

COMES IGLESIA, V., Integración política en la derecha regional. Estudios sobre la Segunda República, València, Institució Alfons el Magnànim, 1993, p. 101. 5 Els historiadors han marcat el període de la II República com un moment d’especial èmfasi en la mobilització de masses. Per tant, per a no quedar-se marginada del nou espectre polític devia fer canvis respecte a aquesta qüestió. 6 VALLS, R., La Derecha Regional Valenciana..., p. 95. 7 En la província d’Alacant es va convertir en la força política més votada baix el nom de Derecha Agraria, segona força política en la província de Castelló baix el mateix nom, precedit pel Partido Edició Especial (2013-2017)

El periòdic que estava lligat ideològicament a la DRV és el Diario de Valencia, en el què Luís Lúcia Radical, i en València-capital i en la província va ser també segona força precedit pel Partido de Unión Republicana Autonomista, partit lerrouxista. 8 BOSCH, A.; VALLS, R.; COMES, V., La Derecha Católica en los años treinta: En el cincuentanario de la muerte de Luís Lúcia, València, Ajuntament de València, 1996, p. 109.

278

va ser un dels seus directius, i va ser el mitjà de comunicació que va llençar als seus lectors l’ideari del partit conservador valencià, no obstant això, durant aquest període el Diario de Valencia estava venent molts menys periòdics que els seus competidors, així que les simpaties mostrades cap a la DRV es degueren sobretot a la mobilització de les seues masses i no a aquest període afí9. Pel que fa a la qüestió estatutària, caldria destacar que en la DRV durant aquest període, va sorgir un partit valencianista anomenat Agrupació Valencianista de Dreta (AVD), però aquest es veié copat per el gran nombre de militància que tenia la DRV en què el valencianisme no importava gaire. Amés cal destacar que els enfrontaments entre la DRV i el PURA durant els primers anys de la construcció del marc republicà “frustó durante los primeros años de la República que los valencianos pudiéramos iniciar el procedimiento constitucional de acceso a la autonomia” 10 . Però també cal tenir en compte que en els primers moments, ni la DRV ni el PURA tenien en ment la constitució d’un marc autonòmic com el que tenien els partits d’esquerres del País Valencià, en canvi sí que llençaren a l’opinió pública junt amb el Partido Republicano Conservador un model estatutari que únicament afectés a la província de València. Per tant, les sinergies existents entre la AVD i la DRV i el major poder que tenia aquesta última, donà lloc per part del primer a la seua “nul·la activitat com a grup polític”11 ja que es veié absorbit per la DRV.

eleccions estatals, encara que arran d’aquesta va anar abandonant progressivament les seues tesi reformistes, “asumiendo mayormente los presupuestos marcadamente conservadores de la CEDA”12. Com a conclusió, hem de dir que durant aquest període la Dreta Regional Valenciana i el catolicisme valencià crearen canvis tàctics i estratègics per a que fos un partit de masses, amb una sèrie d’agrupacions satèl·lits que feren créixer d’una forma espectacular al partit i amb una gran projecció institucional al País Valencià. 1. Bibliografia BOSCH, A.; VALLS, R.; COMES, V., La Derecha Católica en los años treinta: En el cincuentanario de la muerte de Luís Lúcia, València, Ajuntament de València, 1996. COMES IGLESIA, V., Integración política en la derecha regional. Estudios sobre la Segunda República, València, Institució Alfons el Magnànim, 1993. CUCÓ, A., El valencianisme polític: 18741939, Catarroja, Afers, 1999. FURIÓ, A., Història del País Valencià, València, Edicions 3 i 4, 2001. VALLS, R., “La Derecha Regional Valenciana y la Guerra Civil”. La II República una esperanza frustada. Actas del Congreso de Valencia Capital de la República (València, 1986), 1987, pp. 235-254. VALLS, R., La Derecha Regional Valenciana: el catolicismo político valenciano 1930-1936, València, Institució Alfons el Magnànim, 1992.

Els anys posteriors, la DRV serà el principal partit impulsor de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) encara que la DRV percebrà aquesta com a una simple coalició electoral per a les 9

Per obtenir més informació veure l’article de: BRINES, J., “La difusión del periodismo en el País Valenciano (1909-1938)”. Anales de Historia Contemporánea, 18, 2002, pp. 355-382, pp. 24-26. 10 BOSCH, A.; VALLS, R.; COMES, V., La Derecha Católica..., p. 98. 11 CUCÓ, A., El valencianisme polític..., p. 236. Edició Especial (2013-2017)

VALLS, R., “La Derecha Regional Valenciana y la Guerra Civil”. La II República una esperanza frustada. Actas del Congreso de Valencia Capital de la República (València, 1986), 1987, pp. 235-254, p. 242.

279

La Real Església de Nostra Senyora de Sales i les destrosses patides durant la Guerra Civil Aida Ferri Riera aida.ferririera@gmail.com Com citar aquest article: FERRI RIERA, A., “La Real Església de Nostra Senyora de Sales i les destrosses patides durant la Guerra Civil”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 280-286. ISSNe: 2530-4232

Resum: Al present article es pretén realitzar una xicoteta aproximació a la història del Convent de la Mare de Déu de Sales centrant-nos en les destosses que es varen produir durant la Guerra Civil Espanyola, concretament l’any 1936. Així doncs, analitzarem alguns documents de la Causa General de Sueca realitzats entre 1941 i 1946, i exposarem també un exemple de com afortunadament part del patrimoni d’aquest temple suecà es va salvar i ha arribat fins als nostres dies.

aparicions i les doten de valor universal, i són acceptades facilment per la població1.

Paraules Clau: art, Guerra Civil, causa general, Església de la Mare de Déu de Sales, Sueca. Tal com conta la llegenda, el llaurador Andrés de Sales solcant un camp, el 14 de febrer del 1361, trobà la imatge de la Verge, i en honor al seu descobridor, la Mare de Déu rebé el seu nom. En el lloc on ocorre l'increïble succés es construeix una ermita per a commemorar la troballa. No era necessària cap explicació prèvia que requerís explicar aquesta manifestació mariana, ja que en aquest període Sueca encara no s’havia refet dels desastres de la Guerra de la Unió, les pestes, la fam i les inundacions. En la vida religiosa europea de l’Edat Mitjana i Moderna, els fenòmens prodigiosos o visions eren molt freqüents i sovint atribuïts a la Verge. Les investigacions que porten endavant la cúria diocesana i la declaració dels testimonis més ancians avalen les

Representació pictòrica d’autor anònim de la trobada de la imatge de Nostra Senyora de Sales, reproduïda en una placa ceràmica del s. XVIII (ca. 1785). Fotografia de Ferri Chulio (2011).

Dos-cents anys més tard, el 1615 es construeix un convent i una l’església que a causa dels danys estructurals patits pel terratrémol de Montesa, del 1748, es va procedir a la seua demolició el 1751. El 1753 l’arquitecte Juan Ximeno traça els plànols de la nova església i les obres s’acaben el 1772. L’edifici, en l’actualitat, presenta un estil neoclàssic i una cúpula modernista, encara que ha patit diverses intervencions i restauracions des de la seua creació. La Real Església de Nostra Senyora de Sales és una de les construccions més emblemàtiques del municipi de Sueca, ja que es tracta del santuari de la patrona de la ciutat. El seu emplaçament continua sent 1

FERRI CHULIO, A. S., Sales Sueca 1361-2011, Sueca, Impremta Luis Palacios, 2011, p. 15. Edició Especial (2013-2017)

280

l’original i avui en dia es troba a la plaça del Convent, núm. 12 de la localitat de Sueca (València).El temple té la condició de Bé de Rellevància Local segons la Disposició Addicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13.02.2007). 1. Danys patits per l’Església del Convent de Sueca durant la Guerra Civil Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, el 5 d’agost del 1936, el convent de Nostra Senyora de Sales es assaltat i es destrueix gran part del patrimoni artístic. En octubre d’aquest mateix any, el temple sofreix diverses destrosses. La nau central es divideix per un tàbic destinat cadascun de les parts per magatzem de mantes i cobertors, i tallers de reparació de camions. A la sagristia i l’escala d’accés al cambril de la Verge de Sales s'arranca el sòl de marbre, i es destina com a estable de vaques que subministraven llet a l’Asilo de las Hermanitas. Des del 19 de juliol del 1936 fins a l’1 d’abril del 1939 l’església catòlica a Sueca va passar a la clandestinitat, els temples varen ser confiscats i tot el que hi havia al seu intern destruït o requisat, mentre que els sacerdots hagueren d’amagar-se davant la persecució de la qual foren objecte2. La primera església a ser assaltada a fou l’Església Parroquial de Sant Pere Apòstol, el 20 de juliol del 1936. Posteriorment, el 5 d’agost d’aquest mateix any, varen partir la mateixa sort la resta dels temples suecans de l’època, com són: L’Església de Nostra Senyora de Sales, la Capella del Crist de l’Hospitalet, l’Ermita dels Sants de la Pedra, l’Ermita de Sant Roc, la Capella del Mareny de Barraquetes i l’Ermita de Sant Pascual del Perelló.

En aquesta desastrosa acció contra el patrimoni artístic suecà es varen perdre 102 imatges, algunes de les quals d’innegable valor escultòric, així com 97 pintures entre les que hi havien exemplars de gran valor artístic3. Centrant-nos en els objectes que varen desaparéixer a l’església de la Mare de Déu de Sales, es perderen 39 imatges i 11 pintures, fet que el convertí en un dels temples més afectats després de l’Església Parroquial de Sant Pere Apòstol. Les pèrdues de la Guerra Civil Espanyola a Sueca foren molt quantioses i irreemplaçables. Encara que es va intentar destruir els signes religisiosos, alguns dels veïns de la localitat varen aconseguir amagar en les seues cases alguns dels valuosos objectes que hi havia als diferents temples, malgrat això foren ben pocs comparats amb els que existien fins al 1936. Coneguem amb exactitud la riquesa del patrimoni artístic religiós suecà del moment, perdut quasi tot entre juliol i agost del 1936, gràcies a qué s’ha conservat fins a l’actualitat l’inventari de l’any 1929, custodiat a l’Arxiu Municipal de Sueca, on s’especificava que hi havia amb exactitud en cada temple. 2. La imatge de la Verge de Sales de Sueca: exemple de com aconsegueix salvar-se el patrimoni artístic Per a il·lustrar millor un cas de com alguns objectes es varen salvar i altres no, explicarem l’exemple de la imatge de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca. El 18 de juliol del 1936 es produí l’inici d’un nou capítol en la Història d’Espanya, comença la guerra civil. Una mostra de l’actitud oficial davant qualsevol signe religiós la trobem en l’acta capitular del 16 de juliol, en la reunió del qual es va acordar canviar la titulació del carrer Nostra Senyora de Sales pel de Pintor Sorolla.

FERRI CHULIO, A. S., Sueca en 1936, Martirio de la Iglesia Católica, Sueca, 1990, p. 146. Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p. 21.

281

“Reunida en sesión extraordinaria la Corporación Municipal celebrada en segunda convocatoria el día 16 de julio de 1936, por no haber asistido suficiente número de Señores Concejales en la primera convocatoria [...] se acordó cambiar la rotulación de algunas calles de la población [...] la de Virgen de Sales se denominará Pintor Sorolla”4.

temple, així com còpia de la imatge de la Verge de Sales i els riquíssims ornaments que portava.

Davant el nou camí que prenien els esdeveniments i la política nacional, un dels objectius que va plantejar-se la Real Associació de la Verge de Sales en el mes de febrer, fou la de conservar la imatge original de la Mare de Déu de Sales i de les joies que aquesta posseïa, a la vista dels tristos esdeveniments d’assalt i incendis a esglésies. Per això es va acordar amagar la imatge de la patrona suecana i substituir-la per una còpia propietat de la cooperativa “Unió Cristiana” perquè en cas d’assalt no desaparegués o fóra destruïda. Igualment es va acordar amagar també les joies, realitzant abans un inventari detallat de totes elles. Ambdues imatges eren molt similars, i la rèplica la varen abillar amb els ornaments que l’original solia portar perquè no hi haguera cap sospita ni diferència. De tot açò se li va donar noticia a l’alcalde del moment, Mariano Marqués, el qual va aprovar l’operació. El dia 5 d’abril, es va procedir a ocultar la imatge de la Verge de Sales en el buit de l’escala que pujava al saló de juntes, dins de l’armari on es guardaven els mantells de la Mare de Déu, i tapiaren la porta amb un tàbic. Com hem dit anteriorment, el 5 d’agost la Real Església de la Verge de Sales fou atacada. En pocs minuts desaparegué tota la riquesa que posseïa el 4

FERRI CHULIO, A. S., Santa María de Sales, Patrona de Sueca, Sueca, Ajuntament de Sueca, 1979, pp. 221-225. Edició Especial (2013-2017)

Imatge de la Mare de Déu de Sales. Fotografia de Ferri Chulio (2011).

El dia 6 d’agost, fou citat pel batlle de Sueca, José Serrano Pla, president de la junta de cavallers i senyores, un dels participants que va acordar l’ocultació de la imatge. L’alcalde li va preguntar sobre el lloc on havien amagat la Mare de Déu i les joies, sent aquestes ultimes requisades i entregades a l’autoritat local el 17 d’agost, el qual les va dipositar al Banc d’Espanya de València. Posteriorment, el Banc d’Espanya amb seu a València fou assaltat per la policia, i tot el que hi havia va ser traslladat al de Barcelona, des d’on amb el pas del temps va desaparéixer5. Després de la contesa militar i tres anys després, el 29 de març del 1939 es va practicar un reconeixement de la Real Església de Nostra Senyora de Sales trobant-se tots els altars destruïts, excepte el de la Puríssima, al costat esquerre del presbiteri, molt 5

Obviarem l’inventari de les joies, perquè és bastant llarg i no és objecte directe d’aquest nostre estudi, però si a algú li interessa el tema pot trobar totes les dades sobre l’ocultació de la imatge de Verge de Sales i l’inventari a la “memòria” que redacta en Jose Serrano Pla en el Llibre d’actes de la Junta de Cabelleros de la Asociación de Ntra. Sra. De Sales, vol. I, tal com ens remet l’autor Ferri Chulio.

282

possiblement per ser de maçoneria, i el retaule de l’altar major, encara que aquest tenia totes les imatges decapitades. Dos dies després, el 31 de març es va procedir a derruir el tàbic que ocultava la imatge original de Nostra Senyora de Sales, trobant-se aquest intacte. El mes de juliol del 1939, començaren les obres de restauració del temple. Davant el mal estat en què es trobava la sagristia, la junta de reparació de l’església va acordar que es feren les obres necessàries per a enllestir-la, i que es col·locarà el sòl i el sòcol. El 22 de novembre del 1939, Joaquin Alfonso, capellà de Sueca, va dirigir un ofici al governador civil, com a representant de la Comissió de Restauració de la Província de València, sol·licitant ajuda econòmica per a la Real Església de la Verge de Sales. “[...] que es cura de Sueca, a cuya parroquia pertenece la Iglesia de la Virgen de Sales, la cual a consecuencia de la devastación acaecida en la dominación roja sufrió en todo su pavimento, en todo el zócalo de mármol, y deterioro en sus muros, puertas, ventanas y cristales que han sido valorados en cincuenta mil seiscientas cincuenta pesetas”6. Pareix que aquesta ajuda mai va arribar, perquè pel que comenta Ferri Chulio, en revisar els documents pertinents no ha trobat cap confirmació en aquest sentit. De totes maneres els veïns i veïnes de sueca es varen encarregar de proporcionar-li al temple una millora amb les donacions, regals i restauracions que realitzaren. 3. Anàlisi dels documents de la Causa General de Sueca (1941-1946)

FERRI CHULIO, A. S., La mare de Deu de Sales de Sueca, Sueca, 1994, p. 295. Edició Especial (2013-2017)

“La Causa General Istruida por el Ministerio Fiscal sobre la dominación roja en España”, o de forma abreviada la Causa General, és el procés d’investigació que va impulsar el Ministeri de Justícia franquista després de la Guerra Civil, mitjançant el Decret del 26 d’abril de 1940 amb la intenció de donar a conéixer el fets delictius comesos a Espanya durant la dominació republicana. La investigació va recopilar informació de tot tipus, fins i tot els abusos i crims contra els béns de patrimoni cultural. Tota la documentació que es va recopilar fou dipositada en l’Arxiu Històric Nacional d’Espanya, amb seu a Madrid el 1980. Contenia unes 4.000 caixes amb abundat documentació. Finalment, a l’abril del 2011, tota aquesta informació fou traspassada al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. Hem de dir però que no tots els historiadors s’han posat d’acord en la veracitat dels documents, encara que fonamentalment recull fets reals, resulta bastant parcial i les dades han de ser contrastades amb altres fonts. Després de la digitalització de les fitxes descriptives, que es poden consultar en el Portal de Archivos Españoles (PARES), hem pogut conèixer la documentació generada per la Causa General respecte a Sueca i més concretament pel que fa a les pèrdues i danys que ha patit l’Església de Nostra Senyora de Sales. Els documents de la Causa General de Sueca són un compendi de 444 pàgines7, en les quals es parla de diligències, oficis, relació de persones residents en aquest terme municipal que durant la dominació roja foren mortes violentament o desaparegudes i es pensa que han estat assassinades, relació dels cadàvers que 7

Tots els documents estan trets de la página web PARES: www.pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servelt

283

s’han trobat en el terme municipal de Sueca que sofriren una mort violenta durant la dominació roja, relació de tortures, saquejos, incendis d’edificis, destrucció d’esglésies i objectes de culte, declaracions de testimonis, certificats de defuncions i informes i valoracions de danys en edificis i objectes religiosos. La primera referència que trobem està a la pàgina 15, en la qual ens assabentem que el dia 5 d’agost del 1936 foren saquejats diversos temples suecans entre ells el Convent de la Mare de Déu de Sales, i a més a més ens informa que aquest va servir com a alçament de la Delegació de Guerra fins al dia de la seua alliberació. La següent notícia que tenim és en la plana 413 (Doc. 1). En aquesta, datada del 14 de juliol del 1943, se li recorda al capellà de Sueca que devia haver facilitat la relació dels incendis, destroces i saquejos que havien patit les esglésies i ermites suecanes, així com una valoració aproximada dels danys provocats i a ser possible les persones responsables, que se li va demanar el 20 de març del mateix any. A la pàgina posterior, amb data del 23 d’octubre del 1943, encara una altra vegada se li insisteix al capellà que devia haver presentat la relació que des de fa un parell de mesos se li reclama, però aquesta volta amb la particularitat que se li demana amb urgència i si no ho fa s’informarà al seu superior perquè prega les mesures pertinents. A continuació, en els documents 415 i 416 (Doc. 2 i 3), el capellà respon amb un escrit del 26 d’octubre del 1943, comunicant que ell ha pres possessió de la Parròquia el 7 d’agost del 1942, i que per tant, no pot saber les destorces que s’han produït i el valor de les pèrdues. Comenta que ha acudit a l’arxiu i no troba cap document que puga establir la quantia les destorces, però que li consta que a Palau ja s’ha enviat una relació amb l’anàlisi dels danys que s’han

Edició Especial (2013-2017)

produït durant l’ocupació roja i en el qual s’especifica que augmenten aproximadament a unes cinc-centes mil pessetes. De tota manera, ens remet per a major informació al seu antecessor, el qual segurament deu estar més assabentat que ell, el capellà de Sant Esteve de València. Signa el document Rafael Revert, capellà de l’Església parroquial de Sant Pere Apòstol i arxipreste de la seua demarcació. Després, a la plana 417 (Doc. 4), trobem un document del capellà de l’Església de la Verge de Sales, Joaquin Alfons Bosch, en el qual estableix que el temple va sofrir danys en el paviment, el sòcol de marbre, i deteriorament de murs, portes, finestres i vidres, que han sigut valorats en cinquanta mil siscentes cinquanta pessetes. En aquest document demana diners a l’Estat perquè les obres de reconstrucció es puguen portar endavant. Està datada del 22 de novembre del 1939. Seguidament, en el document 418, datat de l’11 de novembre del 1943, se cita al capellà de Sant Esteve de València perquè faça una relació dels danys ocasionats en l’Església Parroquial de Sueca on era capellà el 18 de juliol del 1936. En les pàgines següents, de la 420 a la 422 (Doc. 5), finalment es realitza una descripció més o menys acurada de les destrosses i danys patits en les diverses parròquies i ermites de la localitat de Sueca. I pel que fa a la Real Església de la Sma. Verge de Sales diu el següent: “[...] esta fue saqueada algunos días después, como es la de la Patrona fue respetada algo más; pero, para no detallar diré: que solo quedó, como en la parroquia, la fábrica del Templo y la Imagen de la Patrona que fue emparedada, lo demás: 9 altares, 16 imágenes, sacristía, órgano, coro, bancos, etcétera, todo, si cabe, más rico y completo que en la Parroquia [l’Església de Sant 284

Pere Apòstol], puesto que era la Iglesia de la Patrona, si bien con menos cuadros y alhajas, por lo que su valor en deterioro lo calculan en unos dos millones [de pessetes] aproximadamente”. El document està signat per Rafael Revert. L’última plana que tracta aquest tema és la 423, en la qual es dóna per acabada la relació que ha realitzat Rafael Revert, capellà de l’Església de Sant Pere Apòstol i arxipreste de Sueca del moment. Es nomena que es prescindeix de la declaració del capellà de Sant Esteve de València, ja que la relació l’han feta conjuntament. El document està datat del 31 de maig del 1944.

Document 3

4. Els documents de la Causa General de Sueca (1941-1946)

Document 1 Document 4

Document 5 Document 2 Edició Especial (2013-2017)

285

5. Bibliografia AMADO DE C. BURGUERA Y SERRANO, F., La Milagrosa imagen de Nuestra Señora de Sales y se magnifico santuario. Monografias Historicas Documentadas e Ilustradas, vol. 1. Sueca, Llibreria Sant Pere, 2002. BRAVO HINOJO, E.; FERRER ÁLVAREZ, M., Patrimoni històric, artístic i cultural de Sueca, València, Universitat de València, 2007. FERRI CHULIO, A. S., Sales Sueca, 13612011, Sueca, Impremta Luis Palacios, 2011. FERRI CHULIO, A. S., Arte y arquitectura en Sueca 1300-1900, Sueca, 1996. FERRI CHULIO, A. S., La Mare de Deu de Sales de Sueca. Edita Andrés Sales Ferri Chulio, Sueca (València), 1994. FERRI CHULIO, A. S., Santa Maria de Sales, Patrona de Sueca, Sueca, Ajuntament de Sueca, 1977.

Edició Especial (2013-2017)

FOS MARTÍ, J. M., Guia turística de Sueca (El Perelló, Les Palmeres, Els Marenys), València, Editorial cosmos, 1972. GARMIN Y ORTIZ DE TARANCO, F. Mª., Inventario artístico de Valencia y su provincia, v. II, Madrid, Editorial Centro Nacional de Información Artística, Arqueológica y Etnológica, 1983. GOMIS VIDAL, M. P., Inventari de patrimoni històric de la Ribera Baixa. Béns Immobles, Sueca, Mancomunitat de la Ribera Baixa, 2002. GRANELL, J. B., Historia de Sueca, Sueca, 1990. TORTOSA, P., Sueca: paisatge, cultura i medi ambient, Sueca, Edicions 96 - Ajuntament de Sueca, 2011. DD.AA., Quadern del professor. Joan Fuster a l’escola. Una visita a Sueca (Educació secundaria), València Nau llibres, 1997.

286

La Revolució del Petroli a Alcoi: primera vaga general del País Valencià Júlia Jordà Gisbert jordagisbertj@gmail.com Com citar aquest article: JORDÀ GISBERT, J., “La Revolució del Petroli a Alcoi: primera vaga general del País Valencià”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 287-290. ISSNe: 2530-4232

Resum: Breu introducció a la vaga general del 1873, protagonitzada pels obrers alcoians i l’AIT, i coneguda com a Revolució del Petroli. Després d’oferir l’elenc d’autors que han fet ressò de la mateixa, ens endinsem en la primera vaga general de l’Estat, fent èmfasi en els antecedents, els condicionants del procés, la industrialització alcoiana i la formació d’un incipient moviment obrer, que participà dels fets que encara trobem a l’imaginari col·lectiu dels alcoians. Paraules Clau: Revolució del Petroli, Alcoi, vaga general, moviment obrer. El repte que Joan Fuster proposà als alcoians d’escriure sobre els esdeveniments del 1873 fou assumit per autors de distints àmbits. Si bé des de la novel·lística, Isabel-Clara Simó contextualitzà l’obra de Júlia 1 amb la Revolució del Petroli, des de la Història han sigut diversos els estudiosos de la matèria. Primerament, al 1959 es publicà La Revolución Internacionalista alcoyana de 1873 (“El Petrolio”)2, escrit per Rafael Coloma, un “aficionat” a la Història que recull els fets i els reelabora a mode de crònica periodística. Ja a partir de finals dels anys setanta i vuitanta del segle XX, la historiografia del Petroli ha irromput amb més objectivitat i força en el panorama acadèmic. Entre aquests autors podem

trobar a Manuel Cerdà, Joaquim Cuevas Casaña, Àngel Beneito Lloris i Francesc-X. Blay Meseguer, els quals citarem en les línies que venen a continuació. Per entendre la Revolució del Petroli, primer hem de fer-ne cinc sobre el procés d’industrialització d’Alcoi. Aquest es va caracteritzar per la precarietat de la mecanització i l’especialització en béns de baixa qualitat i preu. Dita indústria, doncs, necessitava la sobreexplotació de grans contingents de mà d’obra, amb salaris molt pobres, per a resultar competitiva en el mercat. L’augment demogràfic destinat a aquesta mena d’indústria afavorí les pèssimes condicions de l’habitatge i de la vida dels obrers3.

Illa de cases incendiada pels obrers. Gravat publicat a La Ilustración Española y Americana. Font: http://madrid.cnt.es/historia/la-federacion-regional-espanola/

CLARA-SIMÓ, I., Júlia, Barcelona, La Magrana, 1983. COLOMA, R., La revolución internacionalista alcoyana de 1873 (“El Petrolio”), Alacant, Instituto de Estudios Alicantinos, 1959. 2

Edició Especial (2013-2017)

CUEVAS CASAÑA, J., “La Revolució del Petrólio”. Història d’Alcoi, Alcoi, Marfil, 2006, p. 314.

287

Els precedents d’aquesta primera vaga general s’assenten en la llarga tradició de resposta obrera col·lectiva envers els patrons des de primeries del segle XIX. Aquestes condicions prèvies feren que el nivell d’organització i consciència de les classes baixes alcoianes fóra destacable en la I República espanyola, proclamada al 1873. A més a més, com afirma Joaquim Cuevas Casaña, “[...] la Comissió Federal per a Espanya de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) estava situada a Alcoi, nucli que, després de Catalunya, aportava el major contingent de membres de tot l’estat”4.

obrers i Albors va provocar un fet sense precedents, una vaga general a la comarca, secundada per més de 8.000 treballadors10.

La circular número vuit de l’AIT, com ens assenyala Manuel Cerdà5, es posicionava sobre la I República descrivint-la com “l’últim baluard de la burgesia, l’última trinxera dels explotadors i un desengany complet per a tots aquells (...) que tot ho han esperat i encara ho esperen dels governs”6. Això es va reflectir a Alcoi i els voltants amb grans moviments reivindicatius i de suport als treballadors dels diferents sectors fabrils7.

L’assemblea del 7 de juliol es féu a la plaça de bous, i els més de 6.000 treballadors reunits allí, acordaren declarar-se en vaga general. A partir d’aquesta reunió, es crearen comissions per a estudiar els greuges dels distints oficis. Albors es decantà pels fabricants, que consideraven excessives les demandes dels obrers, i féu una circular mostrant la seua preocupació per l’estat de vaga. Quan aquest trencà les negociacions amb la comissió de l’AIT, els vaguistes acordaren exigir la dimissió de la Corporació municipal, la qual seria rellevada per una comissió d’internacionalistes. Albors i alguns dels majors contribuents es reuniren a l’Ajuntament i quan el batlle disparà un tret a l’aire a fi que es dissolgueren tots els que s’havien concentrat fora de la Casa Consistorial, tres dels guàrdies municipals obriren foc contra els vaguistes, entre els quals causaren un mort i diversos ferits12.

Els esdeveniments de 1873 responen a una estratègia ben definida, puix no és improvisació el que desembocarà en la primera vaga general del País Valencià8, sinó que resulta de les dures condicions de vida imposades per la industrialització, tant a Alcoi com altres indrets propers9. El motiu expressat per la Comissió Federal, per a declarar la vaga general el 7 de juliol del 1873 fou el suport als seus veïns en la vaga de paperers dels Algars (Cocentaina). Els representants dels treballadors s’entrevistaren amb el batlle, Agustí Albors -conegut popularment com a “Pelletes”-, el qual havia de fer de mediador entre ells i els empresaris. La manca d’acord entre els 4

Ibid., p. 214. CERDÀ, M., “La revolució del petroli. Alcoi 1873”. Eines. Revista de cultura i ensenyament, 18, 2000, pp. 11-18. 6 Ibid., p. 22. 7 CUEVAS CASAÑA, J., “La Revolució...”, p. 215. 8 I de les pioneres de l’Estat espanyol. 9 CERDÀ, M., “La revolució...”, p. 23. 5

Edició Especial (2013-2017)

El context polític en què s’insereix un moviment de tal magnitud fou la primera República espanyola, on les tensions eren paleses entre els propis republicans i el model d’Estat, i coincidiren cronològicament amb el cantonalisme al País Valencià, Múrcia i Andalusia. Els obrers i les obreres havien anat afegint unes injustícies a través de tot el segle, i pensaren que amb aquesta protesta les seues condicions millorarien11.

Aquests fets desencadenaren aldarulls, i començaren a construir-se barricades per aïllar l’Ajuntament, mentre els que es trobaven a l’interior d’aquest es preparaven també per a la seua defensa, tot i que molts d’ells desistiren en veure els grans contingents d’obrers en protesta. Els internacionalistes també anaren a cases de fabricants i propietaris per a 10

CUEVAS CASAÑA, J., “La Revolució...”, p. 215. CERDÀ, M., “La revolució...”, p. 25. 12 Ibid., p. 25. 11

288

confiscar armes, diners i fins i tot aliments. A més a més, el petroli començà a ser recaptat de les distintes botigues per a incendiar l’edifici de l’Ajuntament i exigir la rendició d’Albors i els que l’acompanyaven. Albors començà a preparar la seua fugida, i això va fer que els petroliers incendiaren diverses cases de l’illa per a impedir-li-ho. D’aquesta gran mobilització del petroli per als incendis prové la denominació d’aquests fets com a “revolució del petroli”. Albors fou trobat pels vaguistes i assassinat de forma violenta, amb el cadàver del qual, com afirma Manuel Cerdà, “la menudalla arrossegà pels principals carrers de la ciutat, s’encrueliren”. Amb el batlle, moriren setze persones d’ambdós bàndols, i els internacionalistes feren ostatges alguns dels empresaris13.

Guàrdia Civil, i s’inicià una forta repressió sobre els treballadors. Dos anys després es produí una amnistia que afectà a la meitat dels empresonats, si bé l’absolució total arribaria anys després14.

L’Arrastrà de Pelletes, de Ramón Castañer ubicat a l’Ajuntamente d’Alcoi. Font: http://www.estelnegre.org/documents/petroli/petroli.htm l

1. Bibliografia

Després d’això, l’AIT convocà els rics contribuents a una reunió, en la qual exigiren diners per a pagar els desperfectes ocasionats per la batussa, i els salaris dels obrers corresponents als dies de vaga. A més, els coaccionaren per evitar que les tropes enviades pel govern entraren en la ciutat. Durant els mesos que seguiren als fets, els obrers continuaren amb assemblees i negociacions per a una millora de les condicions salarials i de treball. No obstant això, a principis del mes de setembre, entrà a Alcoi la 13

Ibid., p. 26.

Edició Especial (2013-2017)

En conclusió, la revolució del 1873 contribuí decisivament a la caiguda de la primera experiència republicana, i al trencament decisiu dels interessos de burgesos i treballadors. Com afirma l’autor Manuel Cerdà15, els fets són de gran rellevància històrica per a tots nosaltres, hereus directes de la societat que comença amb la industrialització. Els fets del petroli tenen una importància destacable per a la classe obrera i la seua lluita, ja que és un fet, que com hem dit, inaugura les vagues generals al País Valencià, a què actualment estem tan avesats; i a més, aquesta revolució ha tingut també una especial transcendència per als alcoians, ja que en el seu imaginari col·lectiu, encara avui perviuen moltes influències d’aquests esdeveniments. Per últim, cal destacar que amb el 125é aniversari, al 1998, diversos autors feren estudis i publicacions, entre els quals podem destacar la recopilació16 de dos escrits de l’època del petroli, feta per Àngel Beneito Lloris i Francesc-X. Blay Meseguer, que ens mostren els fets a través dels ulls de dos coetanis.

BENEITO LLORIS, A.; BLAY MESEGUER, F., (eds), Dos escrits sobre els fets d’Alcoi de 1873 (“El Petrolio”), Alcoi, Comissió Organitzadora del 125é aniversari del “Petrolio”, 1998. CERDÀ, M., “La revolució del petroli. Alcoi 1873.” Eines. Revista de cultura i ensenyament, 18, 2000, pp. 11-18. CLARA-SIMÓ, I., Júlia, Barcelona, La Magrana, 1983.

Ibid., p. 27. Ibid., p. 21. 16 BENEITO LLORIS, A.; BLAY MESEGUER, F. (eds), Dos escrits sobre els fets d’Alcoi de 1873 (“El Petrolio”), Alcoi, Comissió Organitzadora del 125é aniversari del “Petrolio”, 1998. 15

289

COLOMA, R., La revolución internacionalista alcoyana de 1873 (“El Petrolio”), Alacant, Instituto de Estudios Alicantinos, 1959.

Edició Especial (2013-2017)

CUEVAS CASAÑA, J., “La Revolució del Petrólio”. Història d’Alcoi, Alcoi, Marfil, 2006, p. 314.

290

Els maquis a les comarques d’El Maestrat i Els Ports Júlia Jordà Gisbert jordagisbertj@gmail.com Com citar aquest article: JORDÀ GISBERT, J., “Els maquis a les comarques d’El Maestrat i Els Ports”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 291-295. ISSNe: 2530-4232

Resum: Introducció a la història del maquis i l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA) com a nova forma de lluita contra el Franquisme als anys cinquanta. Ens centrem en les comarques històriques d’Els Ports i el Maestrat, situades al nord del País Valencià entre 1947 i principis dels anys cinquanta. Paraules Clau: maquis, franquisme, Els Ports, el Maestrat, AGLA. Com bé han dit ja diversos autors, la guerra civil espanyola no acabà al 1939, sinó que la lluita armada continuà amb els maquis fins a gairebé la dècada dels seixanta. Durant els anys centrals d’activitat de la guerrilla antifranquista, -que comprenen des del 1947 fins a principis dels cinquanta,- les comarques històriques d’Els Ports i el Maestrat esdevindrien d’una importància medul·lar per a aquests moviments de resistència, bé per les seues condicions orogràfiques, bé per les socials. D’una banda, els relleus del Maestrat es caracteritzen per la presència d’importants moles calcàries de cims plans, separades per corredors que van fins al mar, mentre que a l’est les muntanyes de Morella i de la Tinença de Benifassà formen la transició del Sistema Ibèric fins a la serralada litoral catalana. La naturalesa abrupta de la zona estava disseminada de masos, enclavaments destacables per al suport dels autòctons cap al maquis. Les comunicacions, en un altre ordre de coses, eren i són molt

Edició Especial (2013-2017)

deficients, cosa que afavoria les possibilitats defensives 1 . Pel que fa a les condicions socials, l’activitat guerrillera només fou possible gràcies a la col·laboració de la població civil, tant activa com passivament. Durant el primer període de la resistència maqui, es cregué en una ràpida caiguda del Franquisme, i la intervenció dels masovers i camperols de la zona fou de molta importància, ja que suposaren punts de suport de la guerrilla en alguns casos, i en altres actuaren amb “passivitat amistosa” 2 . Les dones també tingueren un paper destacat en aquest moviment, com a correus o agents de transport d’aliment, armament. No obstant, aquest suport de la població civil fou durament represaliat per les forces franquistes. No és menyspreable el fet que aquestes mateixes comarques del nord del País Valencià foren també un indret important en la resistència carlina decimonònica envers l’estat liberal, atès que l’estratègia anti-subversiva contra els maquis que el Franquisme dugué a terme constà de les mateixes tàctiques que havia utilitzat l’estat liberal per a derrotar els carlins. Difamats com a “bandolers” pel règim, els maquis foren un conjunt de guerrillers antifeixistes que conformaren la resistència en l’Espanya dels cinquanta. Se’ls anomenà així per la col·laboració prèvia en la resistència francesa contra l’ocupació 1

SÁNCHEZ CERVELLÓ, J. (ed.), Maquis: El puño que golpeó al franquismo. La Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA), Barcelona, Flor del viento ediciones, 2006. 2 Ibid., p. 25.

291

nazi del país gal, com afirma Armando Recio García 3 . A més a més, el maquis espanyol, i en concret el valencià, es correspongué amb els moviments de resistència antifeixista europeus, amb la diferència que en el cas que nosaltres tractem, els guerrillers serien derrotats4. En la zona que ens ateny es formà l’AGL (Agrupació Guerrillera de Llevant), projecte dut a terme des de l’exili en França i liderat pel Partit Comunista (PCE), que comença a cobrar vida amb la fi de la guerra, i l’enrolament de fugits que anaren constituint grups armats autòctons. Més endavant foren reforçats amb la penetració dels guerrillers, a partir de l’acció de la Vall d’Aran. La majoria d’aquells que participaren en l’operació de derrotar el Franquisme foren comunistes, tot i que també participaren militants d’altres formacions republicanes i gent independent5.

Graffiti en un mur de Sallent. Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Maquis_(guerrilla_antifranquista )

En la zona de confluència del País Valencià, Catalunya i Aragó es formà l’agrupació més destacada del maquis, que comptava amb la característica que molts dels seus militants provenien de la resistència francesa. L’AGL en definitiva, estigué creada pels responsables del PCE exiliats a França i romangué baix el control d’aquest partit. En la genealogia del maquis d’aquesta zona apareixen 3

RECIO GARCÍA, A., “Internet como Fuente de estudio de la guerrilla antifranquista”. Revista Historia y Comunicación Social, 9, 2004, pp. 137-154. 4 MORENO GÓMEZ, F., “Lagunas en la memoria y en la historia del maquis”. Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, 6, 2006, 28 pp. 5 SÁNCHEZ CERVELLÓ, J. (ed.), Maquis..., pp. 61-63. Edició Especial (2013-2017)

dos noms significatius: Juan Ramón Delicado González, “Delicado” 6 i Ángel Fuertes Vidosa “Antonio”, que des de Mosquerola (Terol) contactaren amb les partides d’Atanasio Serrano Rodríguez “Capitán” i Josep Borràs “Cinctorrà”. El nou grup es desplaçà pel Maestrat i els Ports, on se’ls uniren maquis de les invasions pirenaiques. L’increment notable del nombre de maquis aconsellà dividir el territori en tres sectors: el 5é, el 11é i el 17é. El 17é comprenia part de la província de Terol, les comarques nord-castellonenques del Maestrat i Els Ports i els límits de la província de Tarragona. El cap del sector era Francisco Corredor Serrano “Pepito el Gafas”. A partir del 1947 dividiren el sector 17é i en sorgí un de nou, el 23é, capitanejat per Jesús Caellas Aymerich “Carlos” i l’AGL passà a ser l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó). Tot i que poc a poc els guerrillers autòctons arribaren a ser majoria l’ortodòxia tàctica i ideològica dirigida des de l’exili es mantingué, ocasionant depuracions del partit, sobretot envers els anarquistes7. Pel que fa a les accions dutes a terme per la guerrilla en aquests anys, aquestes foren diverses, tot combinant operacions econòmiques i guerrilleres. En definitiva, l’objectiu principal dels grups armats era realitzar empreses que els permeteren disposar de recursos econòmics per a mantenir a l’organització i a ells mateixos. Les accions foren, bàsicament: sabotatges, atacs, controls de carretera, amb la detenció i atac de cotxes, autobusos, i nombrosos assalts a bancs, i fins i tot ocupacions de pobles, com fou el cas de Canet lo Roig i Fredes al 1947 8 . En el primer cas, divuit guerrillers encapçalats pel “Cinctorrà” ocuparen la 6

Tots els noms entre cometes són els malnoms d’aquests guerrillers dins del maquis. 7 SERRANO, S., Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista, Madrid, Ediciones Temas de Hoy, 2001. 8 Ibid., pp. 192-194.

292

població assaltant l’ajuntament i emportant-se menjar i roba. Com diu Sánchez Cervelló, abans d’anar-se’n reuniren als habitants de la localitat i els explicaren els motius i objectius de la lluita guerrillera, confraternitzant amb la població, puix alguns d’ells eren molt coneguts en la comarca. El maquis procurava assegurar-se la simpatia dels autòctons de la zona d’operacions, car les informacions que els proporcionaven els seus enllaços eren importantíssimes per a dur a terme les diverses accions i identificar els potencials adversaris. D’ací deriva la rellevància dels masovers de la zona. Així mateix, els considerats contraris o delators patiren també la repressió d’aquests grups armats, mentre que els simpatitzants i els mateixos guerrillers la patiren de mà de la Guardia Civil –cos que havia sigut creat per a combatre el bandolerisme del segle XIX9. L’ofensiva de terra cremada que el general Pizarro dugué a terme en la zona i la despoblació creixent en els masos, obligava els guerrillers a buscar nous punts de suport, i les desafeccions entre ells esdevingueren quelcom habitual. Molts guerrillers abandonarien la lluita, bé pel cansament, la manca de perspectives i pel fet de que l’evacuació dels masos els aïllà més encara, i els féu perdre contactes. El moviment maqui intentava superar les adversitats amb activitat militar; tanmateix les accions es veien contestades per la força pública franquista10. Com s’ha dit, Ángel Fuertes Vidosa “Antonio” fou comandant en cap de l’AGLA des de maig del 1947, i dugué a terme una reorganització en el sí d’aquesta, ja que tenia sota el seu control massa gent i una gran extensió de territori per a controlar. Dividí el 17é sector per a tindre un major control dels guerrillers, cosa que suposà la creació del 23é sector, comandat per Jesús Caelles “Carlos” i composat per dos batallons: el primer situat en el terme de la Sénia, 9

SÁNCHEZ CERVELLÓ, J. (ed.), Maquis..., pp. 166 i 406. Ibid., pp. 211-220.

Edició Especial (2013-2017)

comandat per José González “Rubén-Peque”, i el segon batalló, amb el campament situat en un barranc del terme de Vallibona (Els Ports), el comandava Josep Borràs “Cinctorrà”. “Antonio” posà en pràctica les directrius del PCE que li arribaven des de l’exili, que assenyalaven que per a millorar la guerrilla s’havien de fragmentar els seus efectius. L’aplicació d’aquesta ordre suposà que el sector 23 estiguera integrat majoritàriament per gent de la zona que no era del Partit Comunista, i es resistien a complir molts dels seus mandats11. La Guardia Civil dirigí un operatiu cap al Mas Joquereta, del terme de Vallibona, que era un important punt de suport del maquis, i on el seu propietari Manuel Mestre enllaçava persones que volien incorporar-se a les partides. El seu contacte era “Cinctorrà”, que disposava de moltes amistats i una àmplia xarxa de contactes. Tanmateix, quan arribaren allí, el masover s’havia refugiat en les muntanyes i les forces de repressió trobaren el mas deshabitat, però continuaren la recerca fins que es feren amb un grup de guerrillers, causant-los dues baixes. Pizarro inculcà als seu una mentalitat de persecució i destrucció del maquis, i dugueren a terme operacions com la despoblació dels masos, per establir un cordó de seguretat que impedira l’avanç de la guerrilla. A més a més, l’operatiu de la Guàrdia Civil s’amplià més endins de les comarques del nord del País Valencià, i es produïren detencions de camperols de les zones més abruptes d’aquestes comarques, entre d’altres de Morella, Ares del Maestrat, Castellfort, Benassal, Cinctorres, Albocàsser, Vilafranca, La Jana, Vinaròs, Portell de Morella, Fredes, Catí i Vallibona. No obstant totes les forces que la Guàrdia Civil desplegà, els guerrillers aconseguiren escapar12.

11 12

Ibid., p. 223. Ibid., pp. 228-230.

293

L’operatiu de les forces franquistes del desembre de 1947 suposà la desarticulació en dos dies de les bases principals dels sectors 11 i 17, cosa que tingué gran repercussió en l’AGLA i suposà un creixement del clima d’inseguretat entre el maquis. El 1948 s’encetà amb moltes dificultats per a la guerrilla, ja que començà a fer-se evident que estaven perdent la guerra, com afirma Sánchez Cervelló13, i la Guàrdia Civil continuava guanyant posicions. Aquestes circumstàncies conduïren a habituals desercions dins de la guerrilla, fins i tot dins dels caps d’aquesta, com és el cas de “Cinctorrà” i el seu grup, que com altres guerrillers autòctons xocava freqüentment amb la direcció del PCE. Les desercions en massa feren augmentar fins a límits insospitats la sensació de perill, i tots els contratemps afectaren profundament la moral de la guerrilla i dels seus comandants14. El 23é sector, després de les caigudes i les desercions de la primavera del 1948, quedà malferit, i les xarxes de col·laboradors quedaren pràcticament eliminades, acompanyades d’una onada repressiva de tots els que anaven caient en mans de la Guàrcia Civil. Els maquis, cada vegada més assetjats i a la defensiva, dugueren a terme petites activitats per a aconseguir avituallament15. A finals del 1948 el PCE potenciaren els Consells de Resistència en detriment de la guerrilla, i el maquis es veié minimitzat, tot intentant reconvertir-la en força política 16 . Pel que fa als camperols, eren pressionats per ambdós bàndols i es veieren en l’obligació de prendre partit, alhora que les actuacions de la benemèrita s’intensificaren. Alguns dels centres de repressió passaren a ser d’aniquilament, especialment el 2n Sector Interprovincial de la Guàrdia Civil en Morella. El

nombre de baixes produïdes per desercions i enfrontaments amb les forces de l’ordre ja no podien suplir-se amb militants que venien des de França ni incorporacions de la zona17. Després de la desfeta feta per les forces franquistes al mas de Cabanil, i de les confessions davall tortura dels guerrillers que havien caigut en les seues mans, el maquis en aquestes comarques quedà molt malmès. Un altre fet significatiu fou l’enrolament al maquis del famós Florencio Pla “la Pastora”. A principis del 1949, el govern franquista havia iniciat sòlids contactes diplomàtics amb els Estats Units i altres països d’Europa, i la situació internacional començà a virar cap a un context de Guerra Freda. Al mateix temps, Santiago Carrillo plantejava un canvi d’estratègia, que consistia en una reconversió dels guerrillers en polítics, cosa inviable ja que no tenien formació d’aquest tipus. Molts sectors de la CNT plantejaren prendre el relleu, ara que la guerrilla comunista estava pràcticament derrotada, i dissenyaren un pla per actuar en la zona de l’AGLA. No obstant, l’actuació dels grups anarquistes en les zones rurals del País Valencià en 1949 suposà un fracàs, atès que l’organització fou deficient, i sofriren moltes infiltracions per part de la policia franquista. Això féu que abandonaren l’empresa de crear una resistència armada llibertària18. Finalment, el fracàs dels grups anarquistes havia demostrat la difícil situació del nord del País Valencià i el sud d’Aragó i Catalunya, puix les forces repressives eren molt importants en les zones d’influència de l’AGLA. Tota aquesta casuística comportà que a partir de l’estiu del 1949, els guerrillers de l’AGLA es desplaçaren fins a terres de l’Ebre.

Ibid., p. 249. Ibid., pp. 260-261. 15 Ibid., p. 279. 16 Ibid., p. 295. 14

Edició Especial (2013-2017)

17 18

Ibid., pp. 303-320.. Ibid., pp. 338-340.

294

1. Bibliografia MORENO GÓMEZ, F., “Lagunas en la memoria y en la historia del maquis”. Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, 6, 2006, 28 pp. RECIO GARCÍA, A., “Internet como Fuente de estudio de la guerrilla antifranquista”. Revista Historia y Comunicación Social, 9, 2004, pp. 137154.

Edició Especial (2013-2017)

SÁNCHEZ CERVELLÓ, J. (ed.), Maquis: El puño que golpeó al franquismo. La Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA), Barcelona, 2006. SERRANO, S. Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista, Madrid, Ediciones Temas de Hoy, 2001.

295

La repercussió de la fil·loxera en el comerç de la pansa a la Marina Alta Míriam Devesa Benlloch miriamdb7@gmail.com Com citar aquest article: DEVESA BENLLOCH, M., “La repercussió de la fil·loxera en el comerç de la pansa a la Marina Alta”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 296-299. ISSNe: 2530-4232

Resum: Aquest estudi pretén aproximar-se als efectes que produí l’arribada de la plaga de la fil·loxera en el cultiu de la vinya i el mercat de la pansa a la comarca de la Marina Alta a finals del segle XIX i principis del XX, atenent als diversos factors i causes que contribuïren al desenvolupament de la crisi. Paraules Clau: fil·loxera, pansa, exportació, crisi. 1. L’arribada de la fil·loxera La fil·loxera -Phylloxera vastratix- és un insecte paràsit de la vinya, procedent d’Amèrica del Nord, que s’alimenta de les arrels i les fulles de la planta. Els danys que produeix en els ceps poden variar segons el tipus de vinya, ja que no és solament ella la que mata la planta, sinó que col·laboren fongs i bactèries –Fusarium, Penicilium, Bacterium, entre d’altres- que podreixen les arrels. En el cas de la vinya europea o Vitis Vinifera, les picades de l’insecte en les arrels molt fines provoquen nodositats, això és, unes hipertròfies dels teixits que es podreixen i provoquen la seua mort, mentre que en les arrels més grosses les picadures donen lloc a tumors globosos, depressions centrals que l’insecte utilitza per dipositar els ous amb un procés degeneratiu que facilita l’entrada de fongs i bactèries

que ocasionen la mort de l’arrel i el cep, tal i com explica J. Piqueras al seu estudi1. Aquesta plaga fou introduïda a Europa –França, Portugal, Alemanya, Àustria- al voltant de 1863 amb les plantes de vinya que s’importaven d’Estats Units resistents a l’oídium -fong que es desenvolupa sobre les fulles, brots i fruits en forma de taques farinoses, provocant un gran dany, sobretot en els fruitsdesprés de les dues crisis patides en Europa a causa d’aquest en 1845 i 1865. La seua posterior difusió per tota Europa es propicià, en gran mesura, pel comerç dels ceps americans i no sols per la dispersió natural de l’insecte. Així, fou a partir de 1868 quan es destruïren ràpidament les vinyes del sud de França, caient la producció de vi de forma espectacular, fet que obligava a haver d’importar grans quantitats de vi d’Espanya i Itàlia per atendre el mercat intern i plantar noves vinyes en la seua colònia d’Algèria2. En el cas d’Espanya, la plaga aparegué en 1878 per tres punts diferents: Girona, Màlaga i la frontera portuguesa del Duero, produint-se el primer per la invasió natural des de França i els dos restants per la importació de peus americans. Amb tot, a les terres valencianes l’entrada de la malaltia es va retardar fins començaments del segle XX, entrant quasi al mateix 1

PIQUERAS HABA, J., “Dénia en el s. XIX. Evolución socioeconómica: 1878-1926”. Cuadernos de Geografia, 77, 2005, pp. 103-105. 2 Ibid., pp. 106-108. Edició Especial (2013-2017)

296

temps pel nord i pel sud. A l’àrea nord, els primers infectats foren les vinyes de Vinaròs i Benicarló, on la fil·loxera aplegà en 1902 procedent de Tarragona, i, en sols dos anys, es dispersà cap al sud per les valls del Maestrat fins arribar a la Plana de Castelló. A la zona meridional, i procedent de Múrcia, la plaga fa la seua aparició a les vinyes de Dolores en 1900, i no és fins 1905 i 1906 que fa acte de presència a Alacant i Monòver, passant des d’allí a Villena en 1909, tot i que amb menys virulència degut a l’aridesa i a que els insectes no podien penetrar en els glacis 3 de crosta calcària sobre els quals estaven plantades moltes de les vinyes4.

atenció -llaurat, tractaments contra l’oídium i el mildiu, per exemple- i els costos del cultiu en els bancals estrets de les empinades vessants de la Marina ja no resultaven tan rendibles. 2. El mercat de la pansa a la comarca de la Marina Alta Convé ressaltar que a la Marina Alta trobem dades referents al cultiu de la pansa des del segle XVI, així com pel que fa a l’exportació pel port de Dénia des d’almenys 1686. A finals del XVIII, la collita de pansa es devia al raïm de planta en les seues dues terceres parts i la resta al de moscatell5. No obstant, aquesta situació s’invertirà al passar el temps fins substituir per complet les vinyes de planta per les de moscatell. Roque Chabás en la seua obra Història de Dénia assenyala: “[...] y la agricultura lleva el cultivo, la curación y confección de la pasa al mayor grado de perfección. La importancia de esta producción se podrá comprender sabiendo que, a principios del siglo (XIX), en este distrito se cosechaban 8.000 quintales de pasa moscatel y 60.000 de planta cuando ahora aquella cosecha es de 400.000 quintales y ésta última nula”6.

Cep de peu americà empeltat de moscatell. Elaboració pròpia, 2013.

A la comarca de la Marina Alta és entre 1904 i 1906 quan es detecta un nou focus a Gata de Gorgos per la importació de peus americans que alguns propietaris es van afanyar en utilitzar davant l’irremeiable avanç de la plaga per Castelló i Alacant. D’aquesta manera, l’administració s’encarregà de la reconstrucció de les vinyes fil·loxerades des dels primers moments. En aquest sentit, és transcendental destacar que la principal solució es basava en substituir les vinyes locals per peus americans, immunes a la malaltia, i el seu posterior empelt amb les varietats desitjades. Certament, les noves vinyes exigien molta més 3 4

Accident geogràfic que consta d’una suau pendent. PIQUERAS HABA, J., “Dénia en el s. XIX...”, p. 124.

Edició Especial (2013-2017)

Igualment, s’ha de tenir en compte que del total de terrenys amb plantacions de vinya, una part era per a vi i dos per a la producció de la pansa. Des d’un principi les panses es dedicaven a l’exportació ja que el mercat nacional sols era capaç d’absorbir al voltant del 10% de la producció. Així, amb la fi de la guerra amb França i, sobretot, la Revolució Industrial britànica s’observà el 5

CALVO PUIG, J., “Dénia en el s. XIX. Evolución socioeconómica durante el esplendor pasero”. Director: D. Roque Moreno Fonseret. Tesis doctoral. Universidad de Alicante, Facultad de Filosofia y Letras, Departamento de Humanidades Conteporáneas, Alicante, 2001, p. 254. 6 CHABÁS, R., Historia de Denia, Alacant,Instituto de Estudios “Juan Gil - Albert”, Diputación de Alicante - M.I. Ayuntamiento de Denia, 1985, p. 460.

297

creixement del sector, sent el mercat britànic el major importador de les nostres panses. D’altra banda, en la comarca de la Marina Alta, el terreny dedicat al raïm per a vi era de secà i d’escassa qualitat, i es consumia immediatament entre la població, no donant abast per satisfer el mercat intern, havent d’importar-lo de fora per cobrir les necessitats. Així, la segona utilitat en importància del raïm, després de la producció de pansa, fou la seua venda en fresc als mercats estrangers, com el britànic, fonamentalment, i el francès, en menor mesura. El raïm dedicat a aquest comerç era de les varietats moscatell i valensí. Entre 1881 i 1890 trobem l’etapa d’auge d’aquest comerç. Malgrat la demanda de raïm per a pansa, molts agricultors decidiren tallar-la fresca perquè els seus preus eren avantatjosos i la temporada curta -de 15 a 20 dies- amb escassos riscos, ja que si el raïm no adquiria el preu adequat es podia destinar a pansificar la resta. En aquesta primera etapa, es procurava realitzar els embarcaments en un sol vaixell perquè aquest tinguera nòlit suficient i no haguera de realitzar escales per arribar abans que la competència al mercat i obtenir millors preus. Un dels fets fonamentals que facilità l’increment de l’exportació de la pansa d’aquesta comarca al mercat nord-americà i, en general, a tots els mercats fou que a partir de la segona meitat dels anys setanta del segle XIX la principal competidora, Màlaga, es veié infectada per la fil·loxera oficialment des de 1878, encara que els símptomes ja aparegueren en 18741875. Aquest fet obrí les portes de la prosperitat a Dénia i la seua comarca, sent en aquest moment quan veié créixer la seua producció. Per tant, l’afonament malagueny fou bàsic per comprendre l’auge de Dénia, ja que Màlaga passà d’enviar més d’un milió de caixes de pansa en 1880 a poc més de la quarta part en 1887. En aquest sentit, l’etapa de prosperitat econòmica iniciada amb la fil·loxera en Màlaga -1878- accelerà Edició Especial (2013-2017)

la substitució dels ceps de vi pels de moscatell, a més del desenvolupament de fusteries per a la confecció de les caixes d’embalatge, cases de contractació, impremtes i tota la riquesa que es generava al voltant d’aquest mercat. En aquest temps en el qual disminuïa la competència de la pansa malaguenya també ho féu el preu del fruit, degut a la gran producció. Així, els agricultors proposaren exportar sols la de qualitat superior i establir una regulació per no afonar els preus, destinant la resta a la seua destil·lació per alcohols en França. Però arribada la dècada dels noranta del segle XIX, es produí l’afonament del sector de la pansa de forma brusca després del gran creixement que havia experimentat els quinze anys anteriors, i s’uní així a la tendència de crisi que visqué el sector agrícola espanyol i europeu per la competència de productes de fora d’Europa molt més barats i abundants. Per aquest motiu, la dependència d’un sol producte féu més palpable els danys, augmentant el desànim de les classes camperoles i immigrants, així com la seua misèria. Molts agricultors decidiren amortitzar la despesa de les seues vinyes exportant el raïm fresc a Gran Bretanya, un moment de gran expansió que féu degenerar la qualitat del producte, enviant en ocasions fruita encara verda o mal condicionada per arribar abans que la competència als mercats. Entrat el segle XX es tornaren a afonar els preus i la qualitat de les collites doncs foren anys durs en els quals, als problemes de l’exportació, s’afegí la presència de la fil·loxera en la comarca des de finals del 1904. Per tant, en aquest moment, el cultiu de la pansa es trobava seriosament debilitat i l’emigració esdevingué una trista opció per a molts camperols. Així, fou principalment amb la Primera Guerra Mundial quan es va plantejar la necessitat de cultius alternatius, entre els quals apareixia com a més rendible el de la taronja en terrenys de regadiu -que ja havia començat a substituir les vinyes abans de l’arribada de la fil·loxera. Igualment, s’inicià 298

l’arrencament de ceps fil·loxerats i la plantació d’ametlers en terres de secà, en les que no es podia implantar el regadiu7. Certament, el principal objectiu en aquests moments fou intentar eixir de la crisi econòmica que afectava tant a les famílies dedicades a l’agricultura com a navilieres, fusters i altres serveis creats al voltant d’aquest sector. Tanmateix, hagueren accions empitjoraren la situació a l’haver gent que, amb escassa visió, plantà vinyes sense comprovar si estaven o no infectades. En efecte, la situació era molt complexa i, per poder recuperar el mercat, s’havia de recórrer a la pansa de qualitat, que havia de competir amb la del mercat oriental, de millor qualitat i sense pinyols. No obstant, la tendència general fou la contrària, és a dir, abaratir els costos de producció per poder competir amb els productes més barats d’ultramar, malgrat les barreres aranzelàries. Però l’intent d’abaratir costos tampoc era fàcil, ja que no sols s’havia de produir abundantment, ara que també havia arribat la fil·loxera, sinó que a més el fruit havia d’arribar al mercat abans que el de la recuperada Màlaga. Per aquest motiu, les estufes eren de vital importància però no suficient per influir en el curs dels esdeveniments degut a l’elevat cost -entre 2.000 i 3.000 pessetes-, que les feien prohibitives per a la immensa majoria dels petits propietaris. D’aquesta manera, l’única forma d’abaratir costos de producció era recórrer a la reducció dels salaris dels camperols, empobrint-los encara més, tot i que el preu final del producte no depenia de factors de producció, sinó del transport i dels aranzels8. Els agricultors, atacades les seues vinyes per la fil·loxera, posaren la seua mirada en el regadiu i la recerca de nous cultius com el taronger, ja que la repoblació amb ceps americans era una solució excessivament costosa, lenta i incerta. Però la 7 8

CALVO PUIG, J., “Dénia en el s. XIX...”, p. 272. Ibid., p. 269.

Edició Especial (2013-2017)

insuficiència d’aigües del terme era el gran problema, així es posà sobre la taula la necessitat de la construcció d’un pantà: el d’Isbert, en el que es dipositaren les esperances de la recuperació econòmica de la comarca 9. No obstant, la porositat del vas de la presa malbaratà la viabilitat d’aquesta desitjada obra amb l’arribada de la sequera, multiplicant els perjudicis per la proliferació de plagues en el camp. En definitiva, en un principi la plaga de la fil·loxera beneficià a la comarca de la Marina Alta al debilitar altres competidors com Màlaga, pel que fa al mercat de la pansa. Es produí un gran auge en l’exportació, beneficiant enormement el port de Dénia i la seua comarca. No obstant, anys després, els baixos preus, l’efecte de la fil·loxera en la comarca a l’arribar a principis del segle XX i els nous competidors extraeuropeus i del Mediterrani Oriental amb panses de qualitat i sense pinyols, provocaren l’afonament del mercat panser de la comarca. 3. Bibliografia CALVO PUIG, J., “Dénia en el s. XIX. Evolución socioeconómica durante el esplendor pasero”. Director: D. Roque Moreno Fonseret. Tesis doctoral. Universidad de Alicante, Facultad de Filosofia y Letras, Departamento de Humanidades Conteporáneas, Alicante, 2001, p. 254. CHABÁS, R., Historia de Denia, Alacant,Instituto de Estudios “Juan Gil Albert”, Diputación de Alicante - M.I. Ayuntamiento de Denia, 1985, p. 460. PIQUERAS HABA, J., “Dénia en el s. XIX. Evolución socioeconómica: 1878-1926”. Cuadernos de Geografia, 77, 2005, pp. 103105.

Ibid., pp. 270-271.

299

Moviments migratoris: valencians a Nova York Maria José Alapont Muñoz majoamu3@gmail.com Com citar aquest article: ALAPONT MUÑOZ, Mª J., “Moviments migratoris: valencians a Nova York”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 300-304. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest article abordarem en primer lloc i d’una manera general l’emigració valenciana per a centrar-se després, en els emigrants de la Marina Alta que decidiren posar rumb a les terres de l’altre costat de l’Atlàntic, durant les primeres dècades del segle XX per tal de millorar les seues condicions de vida. Paraules Clau: Amèrica, emigració, Marina Alta, moviments migratoris, Nova York. 1. L’emigració valenciana El buit dels moviments migratoris a dintre de la historiografia començaren a reparar-se des de finals dels anys seixanta del segle XX, amb estudis i treballs que provenien principalment de la Sociologia, l’Antropologia i la Història, donant resposta d’aquesta manera als canvis que es produïren en la definició dels models, categories i subjectes d’anàlisi1. Centrant-se en l’emigració valenciana, cal dir que és en el període comprés des de la independència de les antigues colònies americanes fins a la Primera Guerra Mundial quan es dóna el major flux d’emigrants valencians en direcció al continent americà. Ballesteros Gaubrois, assenyala tres etapes diferents2. La primera comprèn la primera meitat del segle XIX,

on el flux migratori seria molt reduït i es reduiria a alguns militars i eclesiàstics que posaren rumb a Cuba o a Puerto Rico. La segona etapa, entre la segona meitat del segle XIX i els primers anys del segle XX, estaria marcada per l’inici de la migració cap a l’Amèrica continental i les illes del Carib. I per últim, la tercera etapa es limitaria a l’empresa que va portar endavant Blasco Ibáñez amb la seua colònia anomenada “Cervantes” a l’Argentina. Des del 1830, l’ocupació francesa d’Algèria va propiciar l’emigració cap a aquesta ciutat del nord d’Àfrica, esdevenint en el moviment migratori més important desenvolupat a Espanya durant la primera meitat del segle XIX. Es tractava d’una destinació que no es trobava massa lluny, fet que va propiciar la presència d’emigrants estacionals o “d’oronella”, no solament procedents del País Valencià, sinó també de Múrcia, Màlaga, Almeria o les Illes Balears3. Fins al 1886, l’emigració cap a Argèlia es va caracteritzar per ser una emigració d’obrers agrícoles 4 . Front a aquesta migració estacional, hi va haver també una emigració de més llarga durada cap a Cuba i Argentina. L’inici de l’emigració valenciana cap al continent americà al 1880, comparteix els mateixos trets que les del conjunt de l’emigració espanyola, és a dir, que es tractava de barons joves que procedien del medi

TABANERA GARCÍA, N., “Emigración y exilio: la experiencia migratoria valenciana en los siglos XIX y XX”. Saitabi, 53, 2003, pp. 133-148, p. 133. 2 BALLESTEROS GAIBROIS, M., Valencia y América, Madrid, MAFRE, 1992, p. 214. Edició Especial (2013-2017)

MORELL MOLL, T., Valencians a Nova York: el cas de la Marina Alta (1912-1920), València, Edicions 96 -Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2012, p. 24. 4 TABANERA GARCÍA, N., “Emigración y exilio...”, p. 140.

300

rural i s’instal·laven en els nuclis urbans, treballant principalment en el sector serveis i en la indústria. Respecte a la integració dels nouvinguts, cal dir que tenien un paper molt important la vinculació amb les associacions culturals, mutualistes o recreatives creades per gent de la mateixa procedència5. 2. Destinació Nova York: el cas de la Marina Alta L’emigració cap a Nova York per part de la gent de la Marina Alta va tindre lloc entre el 1912 i el 1920. Aquest moviment migratori no era de llarga duració, doncs els emigrants deixaven el seu poble per períodes de dos o tres anys i després hi tornaven, cosa que els diferenciava de les altres migracions que es donaren en altres zones d’Espanya 6 . En aquell moment, els Estats Units i el Canadà es trobaven en una situació de creixement econòmic i per tal cosa, necessitaven de mà d’obra per a treballar. Per tant, els emigrants valencians veien en el continent americà una oportunitat únic de treballar i de guanyar-se uns bons diners. La vida a la Marina Alta al segle XIX girava entorn a la importància del monocultiu del raïm i la producció de la pansa, però també eren importants els fruits de l’olivera, el garrofer i l’ametler, així com la producció d’arròs a Pego, per exemple. En general, la gent de la Marina Alta vivia dels jornals i de les rendes que sorgien de la producció i la venda de la pansa7. El jornal depenia de la collita del raïm, la qual no sempre era tan abundant com s’esperava a causa de les pluges i les pedregades o també per la plaga de la fil·loxera. La plaga i la disminució de la collita van ser un dels principals motius per a emigrar, ja que amb el viatge es pretenia guanyar un bon jornal i poder així millorar les seues condicions de vida. 5

Ibid., p. 141. MORELL MOLL, T., Valencians a Nova York..., p. 19. 7 Ibid., pp. 22-23. 6

Edició Especial (2013-2017)

Anar-se’n a Nova York suposava creuar l’oceà i establir-se temporalment a un lloc diferent al lloc d’origen, sobretot pel fet que la llengua, el clima, el treball o les costums eren diferents. Per aquest motiu, no consta cap dona en les primeres expedicions, perquè l’objectiu no era establir-se, sinó com hem mencionat abans, romandre durant una temporada, treballant i guanyant diners per a poder tornar i viure bé sense haver de dependre del senyoret8. Per a iniciar el viatge cap als Estats Units, s’havia d’aconseguir un bitllet i també s’havia de presentar la cartera d’identitat 9 , on posava totes les dades del immigrant. El preu d’un de tercera classe era de 300 pessetes (56 dòlars més o menys) i a això se li havia d’afegir 25 dòlars per a demostrar que podrien mantenir-se un temps al país i a més, el cost de viatjar des del poble fins al port d’eixida. La quantitat total necessària per a poder viatjar fins a Nova York era una suma força elevada si tenim en compte que els jornalers guanyaven al voltant de 1,50 pessetes al dia 10 . Per tant, molts jornalers havien de demanar préstecs a terratinents o familiars perquè no es podien permetre el viatge a Amèrica11. Quan aconseguien els diners necessaris, obtenien el bitllet d’agències locals o de representants de la Companyia Transatlàntica, la qual tenia agents en diferents pobles. Aquests recaptaven els diners i expedien els bitllets. Sols obtenien el bitllet aquells que gaudiren de bona salut, ja que si algun dels passatgers mostrava signes de malaltia se li negava

GARCIA ZANÓN, S.; MARTÍNEZ CANET, R.; RIBES IBORRA, V. et al., Barres i estels: els valencians i els USA (Exposició celebrada a València, Museu Valencià d'Etnologia, 17 desembre 2014-24 maig 2015), València, Museu Valencià d'Etnologia, D.L, 2014, p. 33. 9 Si viatjaven dones i menors, havien de ser inclosos en la cartera d’identitat dels homes. 10 ORTUÑO GINESTAR, V., Fent les amèriques (Ondara, 19121920). L’emigració a Amèrica del nord a principi del segle XX, Carcaixent, Edicions 96, 2013, p. 25. 11 MORELL MOLL, T., Valencians a Nova York..., p. 27.

301

l’entrada als Estats Units i l’empresa del vaixell s’havia de fer càrrec de la seua tornada a casa.

més o menys durava el viatge cap a Nova York. El fet de compartir habitació durant tants dies, provocà que es feren amistats amb aquells que compartien els mateixos costums i cultura13. Quan arribaven al port de Nova York, els emigrants valencians amb bitllet de tercera classe eren transportats amb ferri a l’illa d’Ellis, passant per davant de la famosa estàtua de la llibertat, que va esdevenir per a molts dels immigrants en un símbol d’esperança i d’un futur millor.

Vaixell transatlàntic Montevideo. Barcelona. Data indeterminada. Font: http://vidamaritima.com/

El viatge que els emigrants realitzaven incloïa també el transport des del seu poble fins al port d’eixida. No només embarcaven des del port de València, sinó que també va haver alguns que ho van fer des de Barcelona i, en menor nombre, des de Vigo, Cadis, la Corunya, Bilbao i Almeria. Altre nombre d’emigrants embarcaven des de ports estrangers, com és el cas d’aquells que ho feren des de ports francesos o anglesos, al port de Southampton. El port elegit depenia de diversos factors, segons els contactes de cada emigrant o per la necessitat d’embarcar en port estranger per tal d’evitar un port espanyol i ser capturat per pròfug12. Una vegada al port, embarcaven als transatlàntics. En tots els vaixells, es classificaven als passatgers en passatgers de primera, segona i tercera classe, depenent del bitllet que havien comprat. El grup més nombrós, òbviament, era el de tercera classe, els quals havien de passar la duana i eren enregistrats a l’illa d’Ellis. Les condicions dels passatgers de tercera classe eren prou dures, si tenim en compte que els dormitoris comptaven amb lliteres de tres nivells on romanien la major part del temps, durant les dos setmanes que 12

Ibid., p. 37.

Edició Especial (2013-2017)

Vista de l’Illa d’Elles en l’actualitat. Fotografia: Mireia Ariño, 2015.

L’illa d’Ellis 14 va obrir per primera vegada l’1 de gener de 1892, sent la primera estació federal d’immigrants dels Estats Units. Des de la seua obertura i fins al seu tancament al 1945, van passar més de 12 milions de persones. Aquesta petita illa es troba en la badia superior front a la costa de Nova Jersey i va veure la seua superfície ampliada per tal de poder atendre més immigrants. El primer que feien els emigrants en arribar a l’edifici principal era deixar el seu equipatge i pujar fins a la sala de registre, on se’ls sotmetia a una inspecció legal i a un examen mèdic per detectar en pocs segons si el passatger presentava alguna malaltia, formant fileres d’homes i dones per separat. A partir 13

Ibid., p. 41. Per obtindre més informació sobre l’illa d’Ellis i poder consultar la llista de passatgers, es pot visitar la pàgina web: http://www.ellisisland.org. 14

302

de l’any 1917, es va començar a fer un examen mèdic complet i s’exigia que els passatgers de més de 16 anys o el cap de família sabera llegir i escriure en la seua llengua. Els immigrants solien romandre de 3 a 5 hores a l’illa i una vegada passades les inspeccions, recollien el seu equipatge i podien canviar diners o comprar menjar a l’illa.

a principis del segle XX fora poblat per immigrants italians, grecs, espanyols i jueus de l’est d’Europa16. Buscar feina a Nova York no sempre era una tasca fàcil per als valencians que hi arribaven, ja que l’idioma de vegades suposava un problema a l’hora d’aconseguir treball. Se solia buscar feina a les obres de vies fèrries al Canadà, a les fàbriques i a les mines. També acudien a les agències de feina de construcció per tal de ser contractats per anar a altres part de l’estat de Nova York o inclús altres estats del país a treballar. A més, en els pobles de Bridgeport, Shelton, New Britain, Derby i Waterbury molts emigrants valencians treballaren en fàbriques de diversos tipus. També hi van haver de valencians que van caure malalts i van morir a terres llunyanes. El fred patit als boscos de Canadà, treballant els set dies a la setmana i de sol a sol en la construcció de noves vies de tren (com a railway labourers), va fer que algunes emmalaltiren de pneumònia i que no arribaren a contar-ho17.

Interior de l’edifici principal de l’Illa d’Ellis en l’actualitat. Fotografia: Mireia Ariño, 2015.

Una vegada superat el tràmit a l’illa d’Ellis, havien de cercar els amics o parents, en cas que hagueren arribat a la ciutat abans que ells. Si no tenien a ningun conegut allí, sovint mostraven l’adreça de La Valenciana15, que es trobava al 27 de Cherry Street, o acudien a alguna de les fondes regentades per espanyols en el barri del Lower East Side. Aquest barri, un dels més antics de la ciutat, era el més pròxim al port d’entrada i, per tant, no és estrany que

La tornada dels emigrants als seus pobles tenia lloc després d’alguns anys de treball dur als Estats Units. Els qui van tornar amb una quantitat raonable de diners, van aprofitar per obrar cases o comprar terres 18 . Però sobretot, els que més sort van tenir foren aquells que tornaren a casa abans de la crisi del 1929, doncs amb la crisi econòmica molts immigrants es quedaren sense feina o no pogueren trobar-ne. Aquestos que es van veure afectats per la crisi i no van poder aconseguir cap treball, van haver de ser repatriats a costa del govern. 3. Conclusions

La fonda i tenda La Valenciana es trobava al peu del pont de Brookyln i no sols donava allotjament i menjar, sinó que era un lloc molt popular entre els valencians emigrants. A banda d’aquesta, es coneixen altres fondes, com la regentada pel basc Valentín Aguirre, el qual ajudava a trobar feina i ajudava a anar a la costa oest dels Estats Units (MORELL, T., Valencians a Nova York ..., pp. 52-53). Edició Especial (2013-2017)

Ibid., pp. 52-54. GARCIA ZANÓN, S.; MARTÍNEZ CANET, R.; RIBES IBORRA, V. et al., Barres i estels..., p. 37. 18 ORTUÑO GINESTAR, V., Fent les amèriques..., p. 39. 17

303

L’emigració dels valencians cap a Nova York va ser beneficiosa per a les famílies implicades, en el sentit que van poder millorar la seua condició de vida, comprar terres, construir i millorar les seues cases. Però no hem d’oblidar que el viatge en sí mateix constituïa una experiència inoblidable i, de vegades, costosa, doncs havien d’aconseguir els diners per comprar el bitllet, viure durant dues setmanes en condicions dures a dintre del vaixell i quan arribaven, havien de passar la inspecció i trobar treball. El treball dur dels emigrants continuava una vegada havien aconseguit treball, doncs moltes vegades eren admesos per a fer feines en unes condicions dures, com els que van haver de treballar a les mines o aquells que van aconseguir feina al Canadà, contractats per les empreses ferroviàries Grand Trunk Railway i Pacific Coast Railway. I tot això, a l’altra part de l’oceà Atlàntic, en una terra desconeguda, diferent a la terra d’origen i on tampoc parlaven la mateixa llengua ni tenien els mateixos costums. Aquesta emigració valenciana cap als Estats Units és un de molts temes desconeguts de la nostra història que cal reivindicar. Són pocs els estudis que aborden aquest tema i, a pesar que aquesta migració no fóra de tan gran magnitud com la que es va experimentar en altres zones d’Espanya i que no haja deixat tantes

Edició Especial (2013-2017)

empremtes al lloc de destinació, no significa que s’haja de menysprear, ni deixar-lo de costat dins de l’estudi dels moviments migratoris. 4. Bibliografia GARCIA ZANÓN, S.; MARTÍNEZ CANET, R.,; RIBES IBORRA, V. et al., Barres i estels: els valencians i els USA (Exposició celebrada a València, Museu Valencià d'Etnologia, 17 desembre 2014-24 maig 2015), València, Museu Valencià d'Etnologia, 2014. BALLESTEROS GAIBROIS, M., Valencia y América, Madrid, MAFRE, 1992. MORELL MOLL, T., Valencians a Nova York: el cas de la Marina Alta (1912-1920), València, Edicions 96 - Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2012. ORTUÑO GINESTAR, V., Fent les amèriques (Ondara, 1912-1920). l’emigració a Amèrica del nord a principi del segle XX, Carcaixent, Edicions 96, 2013. RIBES IBORRA, V., Presencia valenciana en los Estados Unidos (ss. XVI-XIX), València, Biblioteca Valenciana, 2002. TABANERA GARCÍA, N., “Emigración y exilio: la experiencia migratoria valenciana en los siglos XIX y XX”. Saitabi, 53, 2003, pp. 133-148.

304

L’Assemblea d’Història de la Ribera: 30 anys, 16 reptes Raül Añó Bresó raulabre@yahoo.es Com citar aquest article: AÑÓ BRESÓ, R., “L’Assemblea d’Història de la Ribera: 30 anys, 16 reptes”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 305-311. ISSNe: 2530-4232

Resum: El 1979 es celebra la primera Assemblea Història de la Ribera a la ciutat de Sueca amb la intenció de vertebrar la comarca també des d'un punt de vista historiogràfic. Aquesta trobada s'ha seguit celebrant durant 30 anys i aquest article farà un repàs a les temàtiques tractades, els problemes organitzatius i els reptes futurs. Paraules Clau: historiografia, Assemblea d’Història de la Ribera. La Ribera del Xúquer és una demarcació geogràfica que agrupa una quarantena de municipis (des de ciutats considerables com Alzira fins pobles més modestos) dispersos per les voreres del Xúquer al llarg de tot el seu recorregut final fins a la mar. Situada en la zona central del País Valencià i dividida administrativament en dues comarques (la Ribera Alta i la Ribera Baixa la Ribera del Xúquer comparteix tota una sèrie de trets identificatius (econòmics, paisatgístics, etc.) que li donen una unitat evident. Des de fa uns anys la Mancomunitat de la Ribera Alta i la Mancomunitat de la Ribera Baixa s’agrupen en el Consorci de la Ribera, tots tres amb capacitats administratives sobre diversos àmbits. La realitat comarcal, però, no sempre ha sigut tan evident, ja que el seu descobriment, la seua difusió i la seua acceptació per part de la població riberenca ha estat un procés llarg. Entre les distintes iniciatives que s’han llançat amb aquest fi, fer comarca, hem d’esmentar una: “l’Assemblea d’Història de la Ribera”.

Edició Especial (2013-2017)

Portada del primer llibre d’Actes de l’Assemblea d’Història de la Ribera.

L’”Assemblea”, com se l’anomena familiarment, consisteix en l’encontre regular, cada dos anys, en una ciutat de la Ribera per celebrar unes jornades durant les quals es tracta un tema específic, parant especial atenció al marc geogràfic comarcal. La responsabilitat d’organitzar aquestos esdeveniments és itinerant. Cada any correspon a un poble, el qual s’implica completament amb l’organització d’aquest esdeveniment. El Secretariat Permanent de l’Assemblea decideix quin poble serà el proper organitzador i quin tema tractarà, i des d’aleshores el Secretariat Local s’ocupa d’organitzar l’acte: tres dies de jornades (dividits en dos sales, una per a miscel·lània i altra per al tema monogràfic), un dinar, 305

alguna que altra exposició o visita a la població organitzadora i molt bon ambient.

gent que l’havia viscuda. Uns criteris metodològics nous ho exigien”2.

La Història de l’Assemblea de la Ribera començà a Sueca el 1979 arran d’una reunió de joves historiadors i d’altres més veterans, que, en vista de la necessitat de construir una comarca i dotar-la d’una història pròpia i coherent, platejaren l’organització a l’any següent d’unes jornades d’història sobre la Ribera del Xúquer. L’èxit resultà aclaparador com ho mostra el primer volum de les actes d’aquestes jornades, Economia agrària i Història Local1, que agrupa una selecció de quinze investigacions (la resta es publicaren als Quaderns de Sueca) i un magnífic pròleg de Joan Fuster.

Però la iniciativa no es deté ací. L’any següent, 1981, Algemesí pren el relleu i celebra la II Assemblea d’Història de la Ribera de nou amb èxit (93 assembleistes) 3 , amb intervencions molt notables com la de Manuel Sanchis Guarner (seria una de les darreres del filòleg valencià). Carcaixent fou l’encarregada de recollir el testimoni i organitzà les seues jornades (les terceres) l’any 1983. Però les actes d’aquestes dues jornades no veurien la llum fins el 1990, principalment a causa de la falta de suport econòmic de les institucions, la qual cosa va provocar la preocupació per part dels investigadors i dinamitzadors de l’Assemblea, ja que n’eren conscients de que tot l’esforç quedava en res si no s’aconseguia la publicació d’aquestes actes, el veritable resultat final de les trobades.

D’aquesta manera explicà l’iniciativa l’autor suecà: “Una improvisada convocatòria d’‘historiadors’ que s’interessaven pels problemes de la Ribera del Xúquer va donar com a resultat, a Sueca, una admirable acumulació de monografies, algunes de les quals es publiquen en el present volum i les altres eixiran a disposició del públic lector en els Quaderns de Sueca”. Es tractava d’encetar un camí: de reivindicar els “estudis locals”, que tanta falta ens feien. ¿Com podríem, com podrem reconstruir la “història” sencera del País Valencià, si no comencem per la base, per la confusa base de les “comarques”? La possible història del País Valencià fins ara, ha quedat centrada en la història de València. Havia de ser així, sens dubte. El paper hegemònic que la capital de l’antic Regne havia jugat demanava una atenció preeminent. Però des del Sènia fins al Segura una realitat concreta demanava indagacions i explicacions: cada ciutat, cada poble i cada pam de terra amb la

Pròleg de Joan Fuster a: DD.AA., Economia agrària i història local: I Assemblea d'Història de la Ribera, València, Institució Alfons el Magnànim, 1981. Edició Especial (2013-2017)

Imatge de la II Assemblea d’Història de la Ribera, a Algemesí. En primer pla observem a Joan Fuster. Font: Ajuntament d’Algemesí: Berca: Butlletí municipal d’informació, 15, 1982.

Tot i això, la IV Assemblea d’Història de la Ribera es celebrà l’any 1986 a l’ Alcúdia, i per primera vegada incloïa una temàtica monogràfica concreta que vertebrava les exposicions i, d’aquesta forma, s’obligava als investigadors a afinar en les seues recerques i dinamitzava així la discussió i la reflexió sobre un mateix tema. El resultats van ser fecunds i 2

Ibid. Ajuntament d’Algemesí: Berca: Butlletí municipal d’informació, 15, 1982. 3

306

les actes d’aquesta es publicaren l’any 19884. Però, durant la V Assemblea d’Història de la Ribera celebrada el 1988 a Almussafes5, el tema tornà a ser variat, sense que això afectara el gran interès despertat per la trobada, “interès, d’altra banda, confirmat per la bona acollida dispensada a les successives convocatòries: dels cinquanta assistents a la primera edició celebrada a Sueca el 1980, la participació s’ha incrementat progressivament fins arribar als prop de tres-cents matriculats en Almussafes el 1988”6. La divisió de les jornades en dos grans nuclis, l’un de caràcter monogràfic i l’altre miscel·lani, s’assolí definitivament durant la VI Assemblea d’Història de la Ribera, celebrada a Alzira. “Tampoc no sembla ja suficient la mera acumulació de monografies, la celebració d’assemblees miscel·lànies on l’únic denominador comú siga la comarca. L’escassa variació en els títols dels volums publicats revela la dificultat de definir un material tan heterogeni. Per contra, s’endevina molt més plausible i operativa una convocatòria monogràfica que concentre els esforços en un sol problema i l’explore des de la diversitat de perspectives i la pluralitat cronològica; una discussió comuna i interdisciplinar entorn d’uns temes recurrents en la llarga duració”7. “Es fomentava així la reflexió sobre un tema concret, motivant la discussió i l’encontre d’investigadors amb preocupacions semblants, i al mateix temps, tothom tenia en la secció Miscel·lània un lloc on exposar les seues 4

DD.AA., L’escenari històric del Xúquer: Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera (L’Alcúdia, 1986), 1988. 5 DD.AA., Actes de la V Assemblea d’Història de la Ribera (Almussafes, 1988), 1993. 6 Introducció d’Antoni Furió en: DD.AA., Anàlisi local i història comarcal: La Ribera del Xúquer (ss. XIV-XX), València, Diputació Provincial de València, 1990. 7 Ibid. Edició Especial (2013-2017)

investigacions encara que no versaren sobre la temàtica de la trobada. En les primeres trobades, quan encara estava tot per fer, començant per la comarca mateixa, la investigació tenia un caràcter fonamentalment extensiu: hi havia encara molt per explorar, per descobrir. Calia, en primer lloc, conèixer les fonts, la ingent massa documental conservada als arxius locals, públics i privats, municipals i parroquials, notarials, de casinos i de societats de regants... I, més encara, salvar-les, rescatar-les de la incúria del temps i la desídia dels homes, si no directament de la pura voluntat de destrucció. Eren encara els primers anys de la transició democràtica, i en molts ajuntaments s’intentava fer desaparèixer la documentació del partit i les organitzacions filials que durant quasi vint anys havien dominat la vida del país”. “Aquella inicial orientació extensiva a què abans em referia, que adreçava l’atenció a tots els camps de la recerca, de la història social i econòmica a la política i cultural, del paisatge agrari i els sistemes productius a l’estructura de la propietat, la sociabilitat política, les pràctiques testamentàries, l’ensenyament o l’alfabetització, anà deixant pas amb el temps a una altra de més intensiva, més centrada en un tema o problema particular, que podia ser analitzada de manera més rigorosa i fecunda. Per dir-ho en altres paraules, si abans calia sobretot reconstruir la història de la Ribera, i reconstruir-la en tots els aspectes, artigar territoris majoritàriament verges, incultes, desconeguts, ara es preferia aprofundir en alguns d’aquests aspectes, abordar-los des d’una àmplia perspectiva temporal -que continua sent la gran basa d’aquestes assemblees- i connectar el seu estudi -des del tractament de les fonts i la metodologia al plantejament dels problemes i la

307

presentació dels resultats -amb l’actualitat del debat historiogràfic”8. Així doncs, el 24 i 25 abril de 1993 els historiadors riberencs tractarien a Alzira sobre L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica. Una tasca que seria publicada en 4 volums9: I Volum d’Actes de la VI Assemblea d’Història de la Ribera (1997, Geografia, fonts documentals, prehistòria-arqueologia, història medieval), II Volum d’Actes de la VI Assemblea d’Història de la Ribera (Història moderna), III Volum d’Actes de la VI Assemblea d’Història de la Ribera (història contemporània i art) i, finalment el Volum General d’Actes de la VI Assemblea d’Història de la Ribera (2000). L’Ajuntament d’Alzira apostà decididament per l’Assemblea i establí la que ha sigut una constant durant el llarg recorregut d’aquesta, la publicació de dos volums d’actes: un volum miscel·lani i altre sobre el tema monogràfic. Sumacàrcer acollí la VII Assemblea d’Història de la Ribera que tractà sobre L’organització del territori i el poblament a la Ribera. Cullera l’any 2000 assumiria la tasca d’organitzar la VIII Assemblea sobre Castells, torres i fortificacions en la Ribera del Xúquer10, amb un èxit aclaparador (250 assistents i 50 ponències). A més a més, l’any 2002 a Benifaió, durant la IX Assemblea d’Història de la Ribera sobre Vies, camins i xarxes de comunicació11 es va assentar una nova costum que ha continuat durant les següents assemblees: la publicació d’un volum bibliogràfic, Papers de la Ribera (en una col·lecció privada

Ibid. DD.AA., Actes de la VI Assemblea d’Història de la Ribera (Alzira, 1993), 1997/1999. 10 FURIÓ, A.; APARISI, J. (eds.), Castells, torres i fortificacions en la Ribera del Xúquer, València, Universitat de València, 2002. 11 BELTRAN I LÓPEZ, F., Actes de la IX Assemblea d'Història de la Ribera (Benifaió, 2002), 2004. 9

Edició Especial (2013-2017)

benifaionenca) 12 , sobre la temàtica tractada a l’Assemblea, per a què els assistents puguen tenir una idea més acurada del tema tractat. Dos anys desprès, Antella celebrà X Assemblea d’Història de la Ribera. Poc desprès, en 2005, l’encarregada d’acollir la XI Assemblea d’Història de la Ribera seria Corbera, on es parlaria sobre L’habitatge: la casa i l’interior domèstica 13 i, continuant amb el camí marcat per edicions anteriors, eixe mateix any sorgirien els volums d’actes, com la guia bibliogràfica de la temàtica tractada 14. Fires i Mercats a la ribera del Xúquer: de l’edat mitjana a l’actualitat 15 fou el tema tractat l’any 2008 a Guadassuar durant la XII Assemblea d’Història de la Ribera. L’any 2009 es celebrava el centenari de l’expulsió dels moriscos (el 1609) i el Secretariat Permanent de l’Assemblea v decidir celebrar una trobada extraordinària amb aquest motiu. Llombai fou el lloc triat per a la celebració de la XIII Assemblea d’Història de la Ribera, que tractà L’expulsió dels moriscos. Segregació, integració i expulsió. 400 anys desprès16. Poc desprès, el 2011, la tasca de celebrar l’Assemblea la va prendre Alginet amb la XIV Assemblea d’Història de la Ribera, on es va parlar sobre El món del treball i l’associacionisme obrer a la Ribera del Xúquer17. Un gran nombre de ponents, reconeguts a nivell internacional, i una gran afluència 12

BELTRAN I LÓPEZ, F., “Papers de la Ribera (en una col·lecció privada benifaionenca)”. Actes de les IX Assemblea d'Història de La Ribera (Benifaió, 2002), 2002. 13 VERCHER LLETÍ, S. (ed.), Actes de l'XI Assemblea d'Història de la Ribera (Corbera, 2006), Volum miscel·lani, 2008. 14 Id. (ed.), L'habitatge, la casa i l'interior domèstic: guia bibliogràfica, Corbera, Ajuntament de Corbera, 2005. 15 MUT I RUIZ, J. E., “Fires i Mercats a la Ribera del Xúquer: Guia bibliogràfica”, Actes de les XII Assemblea d'Història de la Ribera (Guadassuar. 2008), 2008. 16 CLIMENT I FERRANDO, V., “L'expulsió dels moriscos, segregació, integració i expulsió 400 anys després”. Actes de la XIII Assemblea d'Història de la Ribera (Llombai, 2010), 2010. 17 COMES I HERNÁNDEZ, S., El món del treball: cooperativisme, sindicalisme i moviment obrer. Guia bibliogràfica, Alginet, Ajuntament d’Alginet, 2011.

308

d’assistents, van confirmar l’èxit d’aquesta trobada i la vigència i vitalitat d’aquestes jornades. Recentment, Benimodo, el novembre de 2012, s’ocupà d’organitzar la XV Assemblea d’Història de la Ribera sobre La música en la Ribera del Xúquer, una temàtica que serví per reunir als fidels a aquesta Assemblea, però també per a atraure a nombrosos aficionats a la història i a la música. Com a mostra que l’Assemblea es renova edició rere edició, Benimodo ja no entregà als participants un volum bibliogràfic sobre el tema a tractat, sinó que, en aquesta ocasió, la guia bibliogràfica venia en CD 18. Finalment, Vilanova de Castelló serà l’encarregada d’organitzar la propera edició de les jornades, i té per davant el gran repte d’igualar/superar l’organització de les assemblees precedents. “En certa manera, les Assemblees d’Història de la Ribera són producte d’aquesta convergència. La idea de celebrar periòdicament una trobada itinerant dels estudiosos de la comarca naix d’un fructífer acord entre una generació de respectables erudits locals i una altra d’inquiets universitaris, tot just llicenciats en Història, en una reunió celebrada a Sueca a finals de 1979; i en la seua concepció pesava tant el propòsit d’estendre el taller de l ’historiador a la recerca local com la necessitat compartida d’enfortir el sentiment comarcal entre els veïns de la Ribera. Així, al costat de les sessions estrictament acadèmiques i de l’ intercanvi científic entre els assistents, la celebració de cada Assemblea ha anat acompanyada d’un nombre creixent d’actes paral·lels, d’intenció divulgativa, que incloïen des d’exposicions de fotografia històrica a del patrimoni arqueològic i etnogràfic fins a l’exhibició dels llibres i revistes editats a la Ribera o de l’obra recent dels pintors autòctons. No hi ha dubte que, en aquest sentit, les 18

LÓPEZ ANDRADA, R., La música a la Ribera del Xúquer. Guia bibliogràfica, Benimodo, Ajuntament de Benimodo, 2012. Edició Especial (2013-2017)

Assemblees han transcendit el marc purament historiogràfic i, en absència d’altres iniciatives comunes, han contribuït a definir i vertebrar la comarca, un territori encara imprecís per a la majoria dels seus habitants”19. “L’assemblea de la Ribera ha estat una mica tot això, una plataforma de confluència entre els historiadors acadèmics i els estudiosos de la comarca, una incitació al debat i a l ’intercanvi entre investigadors de formació i interessos diferents. Una oportunitat per mantenir i renovar el contacte de la universitat amb la societat que l’envolta i, a la inversa, per consolidar i ampliar la col·laboració dels municipis amb la institució universitària, així com també una possibilitat d’abordar grans temes, d’interès no sols historiogràfic sinó també social i cultural, en la llarga perspectiva històrica i de forma interdisciplinar, amb la participació tant d’historiadors com de geògrafs, economistes, arqueòlegs, historiadors de l’art i conservadors del patrimoni”20. Així doncs, l’ímpetu constructiu nascut de la transició, la voluntat de fer comarca i la il·lusió d’investigar la història, es donaren la mà en una iniciativa que ja dura 30 anys. L’Assemblea ha aconseguit garantir la seua continuïtat amb esforç i ingeni. La itinerància de l’organització permet repartir esforços i en cada convocatòria el poble escollit per organitzar l’esdeveniment s’hi volca totalment amb la iniciativa. A més a més, aquesta mobilitat permet als historiadors de la comarca conèixer-la i visitar-la poble a poble, mentre es manté un clima de fraternitat entre tots els participants. D’altra banda, el nivell acadèmic i la qualitat de les distintes ponències fa que l’Assemblea siga un bon 19

Introducció d’Antoni Furió en: DD.AA., Anàlisi local i història comarcal... 20 Introducció d’Antoni Furió en: FURIÓ, A.; APARISI, J. (eds.), Castells, torres...

309

aparador per a presentar públicament els resultats de qualsevol investigació, ja siga per part d’un historiador consolidat com per altres més joves. “Les assemblees d’història de la Ribera, amb la seua celebració periòdica i la seua convocatòria oberta als especialistes, continuaran sent també un escenari idoni per a la presentació i discussió dels resultats de la investigació, per al balanç provisional dels avanços aconseguits”21. L’Assemblea d’Història de la Ribera amb tot l’esforç realitzat pels seus organitzadors i participants ha aconseguit omplir eixe buit que s’havia identificat com a perillós a nivell d’història comarcal, descobrint, d’aquesta manera, una història comarcal que permet reconstruir la història del pobles, poble a poble, i la història de la comarca en el seu conjunt. Una sèrie de trobades que, a més, reflecteixen en les seues actes tot un procés de renovació metodològica i temàtica; una superació dels objectius inicials, al mateix temps que s’assumeixen nous reptes i noves empreses. “No és una “història” brillant: és, simplement, la ‘història’ que ens és desconeguda, la història del ‘poble’ i la dels ‘pobles’. Si cada comarca del País Valencià, de tant en tant, suggerís una animació d’estudis com la I Assemblea d’Història -o d’historiadors- de la Ribera, els resultats finals serien estimulants. A poc a poc, a força de pergamins, d’estadístiques, d’anècdotes -i per què no la història oral?-, potser podríem refer la imatge d’un passat, pròxim o remot, que necessitem conèixer i que és la nostra genealogia. Som el que ara som perquè abans vam ser el que fórem. I això ho hem d’aclarir. Per a assentir-hi o per a dissentir-hi. De més a més, tota ‘història’, si es vol ‘història total’ ¿no haurà de començar per ser ‘història local’?... Ho hem intentat en la Ribera. Quan ho hem intentat, la participació ha 21

DD.AA., Actes de la VI Assemblea...

Edició Especial (2013-2017)

estat tumultuosa. Ho serà igualment en qualsevol altra comarca del País Valencià. Qui puga fer-ho, que ho fomente. És un punt de partida fonamental”22. En conclusió, amb més de 30 anys d’història i, fins al moment, 15 convocatòries, l’Assemblea d’Història de la Ribera s’ha consolidat com un esdeveniment cultural de primer ordre, son sols a la pròpia Ribera, sinó a tot el País Valencià. La bona marxa d’aquestes trobades ha estat imitada per moltes altres localitats i comarques amb èxit desigual. La clau de l’èxit riberenc rau en la itinerància de la seua organització (aquesta fa que la població d’acollida es bolque de ple en totes les edicions per superar l’edició precedent), l’esforç dels participants i el recolzament de les institucions. Així doncs, actes, guies bibliogràfiques, exposicions, publicacions... són el llegat de totes aquestes aventures que els historiadors riberencs s’han esforçat en portar a bon terme. Amb estima per la pròpia terra i passió per la història, l’Assemblea ha intentat durant tot el seu recorregut fer comarca. La vitalitat que mostra edició rere edició, pareix indicar que l’Assemblea d’Història de la Ribera seguirà fent comarca molts anys més.

Pròleg de Joan Fuster en: DD.AA., Economia agrària i història local: I Assemblea d’Història de la Ribera, València, Institució Alfons el Magnànim, 1981.

310

Ediciรณ Especial (2013-2017)

311

Primer Congrés d’Història del País Valencià: una fita historiogràfica valenciana Raül Añó Bresó raulabre@yahoo.es Com citar aquest article: AÑÓ BRESÓ, R., “Primer Congrés d’Història del País Valencià: una fita historiogràfica valenciana”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 312-316. ISSNe: 2530-4232

Resum: El Primer Congrés d’Història del País Valencià va sorgir en un context d’ebullició intel·lectual i historiogràfica i va ser un esdeveniment de gran magnitud que intentà agrupar les distintes línies d’investigació sobre el País Valencià. Farem un resum i extraurem algunes conclusions del fet.

avantatjat de Jaume Vicens Vives), Vicenç Rosselló i altres professors de la Universitat de València començaven a despuntar amb les seues idees innovadores i amb un nou enfocament dels seus estudis, cada vegada més centrats en l’àmbit valencià.

Paraules Clau: historiografia, Congrés d’Història del País Valencià.

És en aquest context, segons conta Enric Soler i Godes, cronista del Congrés, que va sorgir la iniciativa:

Entre el 14 i el 18 d’abril de 1971 es va celebrar, a Castelló, València i Alacant, el Primer Congrés d’Història del País Valencià. Una ambiciosa empresa historiogràfica que aglutinà a gran part de l’intel·lectualitat valenciana i, inclús, a especialistes de renom internacional, i que va suposar un rellançament de la nostra historiografia. A partir del Programa, de la Crònica i de les Actes del congrés anem fer un breu repàs d’aquesta iniciativa i les seues repercussions.

“Fón en abril del 1969 –llegim en una circular – quan al capdavant de la abundosa i qualificada participació valenciana al III Congreso Nacional de Historia de la Medicina, que llavors se celebrava a València, sorgí la idea d’organitzar un Congreso de Historia de País Valenciano. Uns mesos més tard, els col·laboradors dels Departaments d’Història de les distintes Facultats, procediren a l’estudi formal de les possibilitats d’organització del Congrés, i formularen una proposta a la Junta de la Facultat de Filosofia i Lletres que, aprovada per unanimitat, es comunicà al Rectorat, que va fer seua la iniciativa”3.

Cal situar-nos en el context històric del moment, el 1971 el règim franquista encara es mostrava fort, però alguna cosa començava a moure’s al País Valencià. Des de Sueca, l’any 1962 Joan Fuster provocà una gran polèmica amb els seus llibres Nosaltres els Valencians 1 i El País Valenciano 2; al mateix temps, Joan Reglà i Campistol (deixeble

Aleshores, podem observar que la iniciativa sorgia de l’àmbit universitari, amb una voluntat clara: “superar, per un costat, la compartimentació de les càtedres d’Història dins de la Facultat de

FUSTER, J., Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62, 2005 (Ed. Original, 1962). 2 FUSTER, J., Nosaltres els valencians, Barcelona, Ed. Destino, 1962. Edició Especial (2013-2017)

SOLER I GODES, E., Crònica del Primes Congrés d’Història del País Valencià (Castelló de la Plana, 1971), p. 7.

312

l’actualització de la metodologia general i la seua aplicació a la història valenciana, tot i abordant resoltament el problema d’inventariar i descriure les distintes fonts històriques existents, des dels arxius de les nostres grans i glorioses institucions obertes a tots els investigadors, fins els arxius patrimonials i privats, alguns dels quals, incomprensiblement i absurdament, de difícil accés als estudiosos”5.

Filosofia i Lletres i, per altre, de trencar l’aïllament existent entre els Departaments d’Història de les distintes Facultats de la Universitat valenciana, tot i fent que la seua organització fóra una tasca conjunta de totes les càtedres d’Història de la nostra Universitat. El desig de coordinar els estudis realitzats a les Facultats universitàries amb els mampresos per les Institucions culturals valencianes i per particulars, amb el fi d’obtenir una major eficàcia en la investigació mitjançant un treball en comú, i un intercanvi constant de mètodes i resultats. I un intent conscient per a aconseguir que la projecció ciutadana de la Universitat, fóra quelcom més que una consigna verbal i un desideràtum inaccessible; eixes formulacions de la interacció entre l’ària acadèmica i la societat s’han convertit doncs, en allò que es refereix a estudis històrics, en una tangible realitat a partir d’aquest Primer Congrés”4. La idea era recollir els avanços realitzats en tots els àmbits en què la disciplina històrica es veia dividida i reunir-los tots, amb les més innovadores teories de cada apartat, en un únic congrés de diversos dies de duració. “El temari general comprenia sis epígrafs genèrics: Època Quaternària; Economia i Societat; Marcs institucionals i Història Política; Llengua, Humanitats i Art; Ciència, Tècnica i Medicina; Metodologia i fonts històriques, al voltant dels quals s’escampava una extensa xarxa de temes tractats per especialistes, objecte d’estudi i treball: medi geogràfic, demografia, estructura econòmica i activitats productives, status social i conflictes de classe, drets i institucions de tot tipus, llengua i literatura, les arts i la configuració de l’hàbitat, la ciència, la medicina, les diverses tècniques, etc., sense oblidar els problemes referents a

Crònica i Programa del Congrés. Elaboració pròpia, 2013.

A més a més, el Congrés va intentar ser una mena de gran exposició etnològica per a mostrar tots els aspectes possibles de la cultura valenciana, des d’una representació del Tirant lo Blanch 6 , fins una sèrie d’exposicions (cartogràfica, fotogràfica, artística) o una visita a la Basílica d’Elx. En dades, l’èxit del Congrés va ésser complet i rotund: més de 700 assistents, més de 350 comunicacions llegides, 293 entitats adherides a la iniciativa... “Però el veritablement extraordinari i on es revelà l’èxit i el mèrit d’aquest Primer Congrés, fón la presència tumultuosa d’aqueixa magnífica joventut universitària que estudia, treballa i investiga; que presentaren una sèrie de comunicacions, quina més interessant. És veritablement esperançador, perquè demostra que 5

Ibid., p. 8.

Edició Especial (2013-2017)

Ibid., p.10. Ibid., p. 16.

313

hi ha uns estudiants que van a la Universitat a aprendre i que la nostra Anima Màter, té un planter de professors que porta amb molta dignitat i molt de seny la seua càtedra”7.

congressistes i fins i tot per als possibles lectors o estudiosos”12. “No escaparan a ningú les dificultats –sobretot econòmiques- que han anat sorgint al llarg d’aquests anys, alhora que s’espessia l’ambient i proliferaven “historiadors”, “filòlegs” i “heraldistes”, l’amateurisme visceral i acientífic dels quals els situa als antípodes del que fou el Congrés. Amb els trasllats dels Profs. Giralt Raventós i Garcia Ballester a unes altres universitats, els membres de la Secretaria General restem reduïts als que subscriuen. El nostre interès primordial ha apuntat a l’edició de l’últim volum d’Actes del Congrés, el cost de la qual apujava contínuament, mentre s’esvaïen algunes expectatives de recolzament econòmic que semblaven fermes. Al cap i a la fi ha hagut d’ésser la Universitat de València –que ja havia contribuit eficaçment a sufragar part dels altres toms- la que carregàs amb les despeses del que mancava, mitjançant el Secretariat de Publicacions. El seu director, el Prof. Rosselló Verger, ha assumit, a més, la revisió de les proves, juntament amb Josep Palàcios. El lapse de temps escolat podria suggerir a qualcú l’oportunitat de modificacions o postes al dia dels treballs ací inclosos. Nogensmenys, donada la dispersió geogràfica i ideològica dels autors, alguns dels quals, fins i tot, ja han deixat aquest món, hem cregut oportú no fer cap alteració dels textos originals, que, com és obvi, són referits a l’estat de coneixements i bibliografia del moment en què foren presentats, 1971”13.

Les sensacions eren molt bones a l’acabament del Congrés i ja es parlava de la possibilitat d’un Segon Congrés d’Història del País Valencià, però, encara quedava la sempre difícil i dura tasca d’editar les actes i publicar-les, una empresa que resultaria ben dificultosa per la magnitud de l’obra, per les dificultats econòmiques i per la inestabilitat política. En 1973 surt el primer volum de les actes8, amb la crònica del congrés, un llistat de conferències i les comunicacions corresponents a fonts 9 historiogràfiques. El quart volum sortiria a la llum dos anys després (1975) amb les comunicacions sobre l’edat contemporània. Les comunicacions sobre l’edat moderna serien publicades l’any 1976, en el tercer volum10. No seria, però, fins l’any 1981 que es publicaria l’últim volum, el segon 11 , amb les comunicacions sobre medi físic, quaternari, prehistòria, edat antiga i medieval. A fi d’entendre l’odre de publicació i la dilatació en les dates cal adreçar-nos a Alfons Cucó, qui a la introducció al segon volum explica amb detall quin ha estat el procés de publicació i les seues dificultats: “Quant a la publicació de les Actes, fou criteri de la Secretaria General no atenir-se a un ordre cronològic, sinó donar primacia als treballs sobre Història Contemporània i Moderna, en virtut de llur major nombre i del presumible interès més immediat i global per al col·lectiu de 7

Ibid., p. 21. 8 DD.AA., Primer Congrés Volumen I, València, 1973. 9 DD.AA., Primer Congrés Volumen IV, València, 1975. 10 DD.AA., Primer Congrés Volumen III, València, 1976. 11 DD.AA., Primer Congrés Volumen II, València, 1981.

de Historia del País Valenciano. de Historia del País Valenciano. de Historia del País Valenciano. de Historia del País Valenciano.

Edició Especial (2013-2017)

És a dir, la disminució de responsables al front de la publicació, les dificultats econòmiques i l’enrarit clima polític i cultural del País Valencià d’aquells moments varen dificultar el procés de publicació de les Actes. D’altra banda, no podem deixar de 12 13

Ibid., p. 7. Ibid.

314

destacar la gran importància que cobren els estudis d’època moderna i contemporània, que, els encarregats de la publicació, consideren d’un major interès per al públic. Amb tot, el balanç del Primer Congrés d’Història del País Valencià va estar un èxit: “Podem afirmar, ja que fórem testimonis de tots els seu actes, que el Congrés fón un model d’organització del començament a la fi, i un model de civisme, perquè ha fet nàixer noves amistats i uns i altres han ofert noblement el fruit de les seues investigacions. Un Congrés modèlic, perquè amb la sèrie de comunicacions llegides i discutides es va reconstruir ideològicament el que fón l’antic Regne de València. El professor Giralt i Raventós, amb un equip molt eficient, posaren en marxa el sentiment cultural valencià al que s’uniren tots els investigadors. Ell fón qui feu possible que haja estat realitat allò que semblava un somni. Allò més difícil, l’arrencada inicial, ha quedat endarrere; d’ara endavant haurem de pensar en el Segon Congrés”14. Aquest optimisme envers el resultat i les repercussions futures del Congrés, també es desprenen, ja en 1981, de la introducció al segon volum de les actes: “Amb la perspectiva que atorga el temps transcorregut, podem afirmar que el Primer congrés d’Història del País Valencià acomplí tots els seus fins i constituí un esdeveniment de primera magnitud en la coneixença científica del nostre passat i, per tant, una fita memorable en el procés de recuperació de les nostres senyes d’identitat. Els seus quatre volums d’Actes i comunicacions han significat un esforç col·lectiu sense precedents i un avanç historiogràfic considerable. En acabar-ne, ara, l’edició, és 14

SOLER I GODES, E., Crònica del Primes..., p. 21.

Edició Especial (2013-2017)

possible ja albirar un Segon congrés d’Història del País Valencià, que n’assegure la periodicitat i institucionalització cara al futur”15. A pesar de les bones sensacions, el Segon Congrés d’Història del País Valencià no es va arribar a organitzar. Però, hi ha tota una seguida d’iniciatives de fites que ens permeten parlar del gran èxit i repercussió d’aquest Congrés. En primer lloc, el País Valencià començà a ser l’objecte principal d’estudi i d’interès per a distintes disciplines, sobretot humanístiques. Aquest és el cas d’obres de renom com Aproximació a la Història del País Valencià (1978)16 o La via valenciana (1975)17. En segon lloc, El Congrés inaugurà el costum d’acompanyar tota iniciativa erudita d’un conjunt de propostes, al mateix temps visuals i didàctiques, a fi d’aproximar el coneixement al públic més general que se’n poguera sentir atret. Dins d’aquesta línia es poden situar les distintes iniciatives culturals o exposicions que es van desenvolupar al País València durant el període de la Transició. Al mateix temps, no podem oblidar que, si bé la segona edició del Congrés no es va celebrar, sí que es celebraren, o millor dit, començaren a celebrar-se, tota una sèrie de Congressos històrics centrats en distints àmbits geogràfics i materials, com per exemple, l’Assemblea d’Història de la Ribera, iniciada l’any 1979: “Una improvisada convocatòria d’”historiadors que s’interessaven pels problemes de la Ribera del Xúquer va donar com a resultat, a Sueca, una admirable acumulació de monografies, algunes de les quals es publiquen en el present volum i altres eixiran a disposició del públic lector en els ‘Quaderns de Sueca’ Es tractava d’encetar un 15

DD.AA., Primer Congrés... Volumen II..., p. 7. REGLÀ, J., Aproximació a la Història del País Valencià, València, Edicions 3 i 4, 1978. 17 LLUCH, E., La via valenciana, València, Editorial Afers, 2003. 16

315

camí: de reivindicar els ‘estudis locals’, que tanta falta ens feien. ¿Com podríem, com podrem reconstruir la ‘història’ sencera del País Valencià, si no comencem per la base, per la confuse base de les ‘comarques’? La possible història del País Valencià fins ara, ha quedat centrada en la història de València. Havia de ser així, sens dubte. El paper hegemònic que la capital de l’antic Regne havia jugat demanava una atenció preeminent. Però des del Sènia fins al Segura una realitat concreta demanava indagacions i explicacions: cada ciutat, cada poble i cada pam de terra amb la gent que l’havia viscuda. Uns criteris metodològics nous ho exigien”18. També cal parlar d’una renovació metodològica, tant en temes tractats com en el mètode emprat, renovació que des d’aleshores protagonitzà el panomara historiogràfic valencià. Podríem dir més, aquesta iniciativa per fer país no quedà reduïda únicament a l’àmbit historiogràfic, sinó que també passà al camp polític, on tota una sèrie d’iniciatives polítiques intentaren construir una via democràtica pròpiament valenciana en una transició que va ser, però, massa convulsa.

que vindrien a fer història hi trobarien un referent a seguir. Aquest congrés fou, en resum, una aproximació general a l’estat de la qüestió del País Valencià i, al mateix temps, una oportunitat per obrir noves vies d’investigació que ens porten fins l’actualitat. 1. Bibliografia relacionada amb el Primer Congrés d’Història del País Valencià SOLER I GODES, E., Crònica del Primer Congrés d’Història del País Valencià, Castelló de la Plana, 1971. Programa (14-18 abril 1971) Primer Congreso de Historia del País Valenciano, València, 1971. VVAA: Primer Congreso de Historia del País Valenciano: Volumen I, València, 1971. VVAA: Primer Congreso de Historia del País Valenciano: Volumen IV, València, 1975. VVAA: Primer Congreso de Historia del País Valenciano: Volumen III, València, 1976. VVAA: Primer Congreso de Historia del País Valenciano: Volumen II, València, 1981.

En conclusió, el Primer Congrés d’Història del País Valencià ha estat una de les fites més ressenyables del recorregut recent de la nostra historiografia, si més no, almenys sí que ha estat una fita clau. Va permetre “obrir el compàs” i començar a pensar que fer una història que comprenguera tot el País Valencià (tant territorialment com temàticament, des del Sénia fins el Segura i des de l’economia fins la cultura) era, no sols possible, sinó també necessari. Els historiadors es posaren immediatament a la tasca. Aquells que ja feien història en aquest moment trobaren en el congrés un punt d’unió on posar en comú les seues inquietuds i els seus estudis; aquells 18

Pròleg de Joan Fuster a: DD.AA., Economia agrària i història local: I Assemblea d’Història de la Ribera, València, Institució Alfons el Magnànim, 1981. Edició Especial (2013-2017)

316

L’Hospital General de València Maria José Alapont Muñoz majoamu3@gmail.com Com citar aquest article: ALAPONT MUÑOZ, Mª J., “L’Hospital General de València”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 317-322. ISSNe: 2530-4232

Resum: Aquest article es pretén repassar la historia de l’Hospital General de València des del seu inici com a Hospital dels Ignoscents, Folls i Orats, la seua posterior integració en l’Hospital General de València i la seua evolució a través dels segles fins la seua desaparició.

quals pasen grans desaires de fam, fret e injuries [...] seria sancta cosa e obra molt sancta que en la ciutat de Valencia fos feta una habitació u Hospital en que semblants folls e ignoscents estiguessen en tal manera que no anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany nils ne fos fet 2”.

Paraules Clau: hospital, València, Pare Jofré, malalts, bojos.

Llorenç Salom, havent sentit el sermó, es va posar en contacte amb deu mercaders, els qui s’oferiren al mercedari per a portar endavant el projecte que havia proposat el Pare Jofré. Aquests foren: Bernat Andreu, Ferrando Garcia, Francesch Barcelo, Pere Saplana, Jaume Domínguez, Pere Pedrera, Sancho Calbo, Joan Armenguer, Hesteve Valencia i Pere de Bonia 3 . Pareix ser que aquests deu mercaders estarien vinculats al gremi de la seda, un dels sectors més dinàmics de la societat valenciana de l’època4.

1. La unificació dels hospitals de València i el sorgiment de l’Hospital General Per començar a parlar sobre els inicis de l’Hospital General de València, cal fer referència a l’Hospital dels Innocents. Aquest, va tindre com a origen el sermó del Pare Jofré durant la Setmana Santa de l’any 1409, on va suggerir la creació d’un hospital per a aquells que necessitaren rebre assistència i un lloc d’acollida per als que transitaven per la ciutat, per tal que no feren mal ni tampoc fossen maltractats. El sermó que va exposar el Pare Jofré, fou el següent1: “En la present ciutat ha molta obra pia e de gran caritat e sustentació; empero una hi manca que es de gran necesitat, co es un Hospital o Casa hon les pobres ignoscents e furiosos fosen acollits. Car molts pobres ignoscents van per aquesta ciutat los 1

El sermó complet es troba al Llibre de Constitucions de l’Hospital (Arxiu de la Diputació Provincial de València, 0-3: Llibre de Constitucions, Ordinacions e Indults apostolichs concedits en favor del Espital General de Valencia, fol. 1). Edició Especial (2013-2017)

En 1409, durant el regnat de Martí l’Humà, naix el dit hospital5, erigit amb el suport del govern de la ciutat però sense ajuda econòmica municipal. La seua administració va romandre en mans de deu diputats vitalicis -restant exclosos els eclesiàstics i els nobles de l’administració-, sent, per tant, una obra laica, 2

NARBONA ARNAU, B.; TORMO ALFONSO, V., Historia del Santo Hospital General de Valencia (1512- 1990), València, Real Academia de Medicina de la Comunidad Valenciana, 2008, p. 65. 3 Arxiu de la Diputació Provincial de València, 0-3: Llibre de Constitucions..., fol. 1. 4 TROPÉ, H., “Del Hospital de los Inocentes (1409-1512) a la Casa de los Locos del Hospital General (1512-1699)”. Livianos Aldana, L. et al., El Manicomio de Valencia del siglo XV al XX: el Spital dels Fols, orats e ignocents al Convento de Jesús, València, Delegación de Cultura, Servicio de Publicaciones, 2006, p. 17. 5 Les obres es van iniciar el 15 de març del 1410 sobre els terrenys que probablement s’havien adquirit en maig del 1409.

317

conseqüència del procés de secularització de l’assistència mèdica6. La unificació dels hospitals existents a la ciutat no va ser una tasca fàcil ni immediata, ja que suposava unificar els centres hospitalaris controlats pel municipi -En Clapers, Beguins, la Reina i Sant Llàtzer- amb l’hospital dels Innocents, que era un centre autònom, independent de la ciutat, i no estava sotmès al període de crisi econòmica que sofria la ciutat. En abril de 1482, es produeix el primer intent d’agrupar els hospitals existents de la ciutat però, a pesar que es va nomenar una comissió, el projecte no va tirar endavant. No obstant, la unificació semblava ser de molta prioritat, de tal manera que el 7 de juny de 1511, es planteja al Consell la creació de l’Hospital General i el 23 de març de 1512, es dóna llum verda al projecte d’unificació7. 2. L’Hospital General i la seua organització interna L’Hospital General es va alçar en els terrenys situats junt a l’Hospital dels Innocents, ocupant l’illa situada entre els carrers de Quevedo, de l’Hospital i de Guillem de Castro. Estava compost per diferents edificis, separats entre ells per patis, horts i places, i cadascun d’ells tenia diferents finalitats. El complexe hospitalari es composava de diversos edificis: edificis assistencials (infermeries, les seccions dels bojos, la Casa dels bords o dels expòsits, l’apotecaria i els banys), religiosos (església, cementiri i els locals de les confraries), administratius (arxiu, sala de juntes, comptadoria i la 6

RUBIO VELA, A., “La red hospitalaria bajomedieval de la ciudad de Valencia”. Rosselló, M.; Soriano, R. (coord.), De hospitium, folls i malalts: L’Hospital General de València, València, Ajuntament de València, 2002, p. 21. 7 GALLENT MARCO, M., “La unificación de los Hospitales en Valencia”. Rosselló, M., Soriano, R. (coord.), De hospitium, folls i malalts: L’Hospital General de València, València, Ajuntament de València, 2002, p. 50. Edició Especial (2013-2017)

tresoreria), de serveis (forn, carnisseria, cuina, rebost, etc), residencials (habitacions per als treballadors) i docents (teatre anatòmic i aula de cirurgia).

Imatge de l’interior de l’Hospital General, 1927. Fotografia: http://www.lalindearqueologia.com

No solament hi havia diferents edificis segons la finalitat, sinó que també se separava als malalts segons el seu sexe: els homes es trobaven situats al primer pis, i les dones al segon8. Respecte a l’organització interna de l’hospital, el govern l’exercia quatre administradors, un clavari i deu diputats. Els administradors formaven l’òrgan superior de la institució i junt al clavari, eren els únics responsables del funcionament i la gestió dels béns de l’Hospital. La figura del clavari es crea al segle XVI, quan s’unifiquen els hospitals per tal de comptar amb la presència permanent d’una persona que controlés l’hospital en absència dels administradors. El clavari era el representant legal dels administradors i el càrrec amb major poder durant l’any de mandat, ja que podia fer diverses gestions –com comprar, contractar, sancionar, etcètera- sense passar-se’n de les 50 lliures i a més, era el cap de personal i el supervisor de les seues obligacions. Però, aquest poder va disminuir amb la incorporació de la figura del visitador reial. Els diputats provenien de l’oligarquia municipal i no van 8

TROPÉ, H., “Del Hospital de los Inocentes...”, p. 122.

318

veure amb bons ulls la figura del visitador reial a dintre de la institució9.

econòmiques. Però, aquestes obres es tornaran a interrompre per les mateixes raons en 160510.

Quant al personal sanitari, aquest estava format per un parell de metges ordinaris, un cirurgià major, un batxiller en medicina –qui era llicenciat en medicina o estudiant de l’últim curs de la carrera-, un infermer major i diversos tauleyers, fadrins, pares i mares. L’accés a aquests càrrecs es feia a través d’oposicions. Els fadrins ajudaven al apotecari, el qual era un treballador autònom dins de l’organigrama de la institució però havia de residir dins del recinte hospitalari. També cal esmentar els pares i mares de les sales, els quals eren personal no qualificat que atenia als malalts i s’encarregaven de cuidar els estris de les infermeries.

La casa dels bojos (orats), hagué de ser reconstruïda a causa d’un incendi provocat per un dels malalts al 1610. En l’incendi van morir 17 persones i va destruir quasi la totalitat de les dependències dels bojos. Es va dur a terme una campanya d’almoines per a poder assumir les despeses de la reconstrucció i les obres van durar tres anys, finalitzant el 1613.

L’òrgan de govern no rebia cap retribució i el càrrec s’acceptava pel prestigi social que comportava i pels diversos privilegis reials que comportava formar part de la institució. Respecte als salaris dels treballadors de l’Hospital, la quantia d’aquests variava segons la qualificació i la responsabilitat dels càrrecs que ocupaven, com també variava si era una dona, on es cobrava un 50% menys que els homes, encara que feren una tasca similar.

La pesta fou una de les malalties que l’Hospital hagué de fer front durant aquesta centúria. No és estrany doncs, que la majoria dels malalts que ingressen a l’hospital en aquella època, estigueren afectats per aquests brots epidèmics. En concret, des del 1601 fins al 1606 –any àlgid de contagi- es produeix un augment notable dels malalts que ingressen afectats per febres. L’any 1606, l’Hospital experimenta el seu màxim d’ocupació. Al gràfic, podem observar com el major nombre d’ingressos es produeix entre 1628 i 1631, encara que entre el 1631 i el 1633 el nombre de malalts ingressats encara siga elevat. Per altra banda, cal destacar que durant el període comprés entre els anys 1630 i 1631, es dóna la xifra més alta de morts.

3. L’Hospital durant el segle XVII Al segle XVII, es realitzen obres al recinte hospitalari. S’enderroca l’església de l’Hospital i es construeix una nova mitjançant les almoines. Les obres comencen al 1686 i finalitzen set anys després, al 1693. Altre canvi, és la continuació de la construcció de la Sala dels malalts del mal de Siment (sífilis) que s’havia ajornat en 1550 per causes Imatge de l’interior de l’Hospital General, 1927. Fotografia: http://www.lalindearqueologia.com 9

VILLAR DEVÍS, M., “La organización interna del Hospital General”. Rosselló, M.; Soriano, R. (coords.), De hospitium, folls i malalts: L’Hospital General de València, València, Ajuntament de València, 2002, pp. 59-61. Edició Especial (2013-2017)

NARBONA ARNAU, B.; TORMO ALFONSO, V., Historia del Santo Hospital..., p. 135.

319

Al 1647 es viurà a València altre episodi de pesta bubònica que es prolongarà fins al 1648. L’Hospital es veu desbordat a l’octubre de 1647 quan s’arriba a la xifra de 1.000 malalts ingressats a causa de les febres. A finals d’octubre del mateix any, els Jurats declaren oficialment la pesta a València i es preparen les Morberies -a les afores de la ciutat- per a acollir a tots aquells malalts de pesta que no poden ser acollits a l’Hospital General 11 . Es viuen els moments més difícils durant l’octubre i el novembre del 1648 per la falta d’instal·lacions, personal i mitjans econòmics, la qual cosa provoca que s’autoritzen col·lectes en la catedral i a les parròquies de la ciutat. Amb l’inici de l’any següent, la pesta va remetent i al març del 1648 es tanquen les morberies i es traslladen els malalts a l’Hospital General.

que realitzaven els administradors quan aquestos no eren del seu gust. Aquest nou sistema centralista va comportar la pèrdua progressiva dels furs dels òrgans de govern, així com l’anquilosament administratiu de l’Hospital General14. 4. Situació de l’Hospital durant el segle XVIII Els tractaments aplicats en l’Hospital General a alguns pacients, com els que patien de sífilis o els malalts mentals, eren famosos i van tindre gran ressó entre les regions veïnes. Tan fou així, que arribaven a l’hospital malalts d’altres regions per tal de curar-se. El personal mèdic que composava l’hospital -metges i cirurgians- estaven considerats com els millors a dintre de la seua professió i l’apotecaria era la més completa de tota la ciutat de València15.

Sense temps per a recuperar-se de l’anterior brot de pesta, va aparèixer un nou brot al 1650. Aquesta epidèmia provenia d’Andalusia, Aragó i Catalunya i va comportar la suspensió del trànsit de gent amb aquestes zones. Aquesta nova epidèmia iniciada al 1650 va restar fins al 1655 i va impossibilitar que la ciutat es recuperara, ja que al 1657 es va produir una riada del Túria que va arrasar els camps i va provocar fam. Les onades de pesta van remetre iniciant- se amb el nou segle, un període de recuperació econòmica12. Quant a l’ordre de govern, a mitjans del segle XVII apareix la figura del visitador, enviat pel rei. Tenia com a funció visitar i servir com a conciliador entre el Centre Autonòmic i el Govern Central, a més de controlar la situació i buscant millorar la gestió del centre hospitalari13. Així doncs, a través de la figura del visitador, el rei va modificar els salaris, sancionà al personal i va vetar les propostes i nomenaments 11

VILAR DEVÍS, M., “Las pestes del siglo XVII en Valencia. Su incidencia y repercusión en el Hospital General (1600-1700)”. Estudis: Revista de historia moderna, 18, 1992, pp. 119-146, p. 129. 12 NARBONA ARNAU, B.; TORMO ALFONSO, V., Historia del Santo Hospital..., p. 184. 13 Ibid., p. 239. Edició Especial (2013-2017)

Plànol de l’Hospital General al 1749. ARV.MP.518. Font: http://www.lalindearqueologia.com

A l’Hospital General, treballaven tant homes com dones però, els llocs qualificats eren ocupats pels homes: metges, cirurgians, administradors i sacerdots. Les dones tenien altres llocs assignats, com en les infermeries de febres. En aquesta nova centúria, es produeix un canvi significatiu: es redueix el nombre d’empleats. El visitador entre els anys 1775 i 1777, Pedro Mayoral, 14

VILAR DEVÍS, M., “Las pestes del siglo...”, p. 60. NARBONA ARNAU, B.; TORMO ALFONSO, V., Historia del Santo Hospital..., p. 346. 15

320

pren aquesta decisió al·legant l’excessiu nombre d’empleats, en concret, de practicants, interins, servents i dides, sense tenir en compte que s’havien duplicat el nombre d’ingressos de malats, de bojos i d’expòsits. Aquest pla, va provocar el deteriorament en la qualitat assistencial del centre16. 5. Canvis al segle XIX En la primera meitat del segle XIX, les Filles de la Caritat es fan càrrec de la infermeria de l’Hospital. Es porta endavant un primer Conveni al 1817 amb la Comunitat de Filles de la Caritat per a que regentaren i tingueren cura de l’interior de l’Hospital per tal d’aconseguir un bon funcionament, una bona neteja de les sales i del menjar dels malalts-. Cap al 1848, la situació econòmica de l’Hospital era greu i per això es va nomenar una Junta Directiva amb caràcter d’urgència, que depenia del municipi i que en només dos anys, aconsegueix resoldre la situació. No només s’hagué d’afrontar una mala situació econòmica, sinó que en aquest període, concretament en 1866, es traslladen els bojos de l’antic hospital al exconvent de Santa Maria de Jesús, habilitant-se com a Manicomi provisional fins a que es poguera construir un de nou. El nou edifici que havia d’acollir als malalts mentals procedents de l’Hospital General no estava escara habilitat i els malalts foren allotjats com es va poder, sense tindre un mobiliari adequat. Durant tota la segona meitat del segle XIX, no es va deixar d’insistir en la necessitat de construir un nou manicomi. En 1896, la Diputació Provincial va acordar la construcció d’un manicomi i la reforma del Manicomi de Jesús per a que poguera albergar els malalts fins que s’acabara de construir el nou edifici, però no es va portar mai endavant17. 16

Ibid., p. 275. GARCÍA RODRÍGUEZ, A., “Del Asilo de Dementes al Manicomio de Valencia en el siglo XIX”. Livianos Aldana, L. et al., 17

Edició Especial (2013-2017)

A més de tots aquests canvis, es produeix una reforma important. En 1849, l’Hospital General, els seus reglaments i funcions passen a estar al càrrec de l’administració de la Diputació Provincial. A més, l’hospital canvia el seu nom i passa a anomenar-se “Hospital Provincial”. Es compleix així l’ordre de Govern que disposava que els centres i asils que fins aquell moment estaven al càrrec de l’Ajuntament restaren baix la inspecció i vigilància de les Juntes Municipals de Beneficència.

Sala de xiquests. Font: http://chguv.san.gva.es

La vinculació entre l’Hospital General i la Universitat era molt estreta per tres raons: els metges que exercien a l’Hospital havien sigut formats a la Universitat; algunes de les principals figures de la docència a la Universitat eren metges o cirurgians de l’Hospital i les pràctiques –que es feien junt a un metge titular de l’Hospital- es realitzaven a dins del recinte de l’Hospital General18. En 1786, el rector de la Universitat, Vicente Blasco, amplia a dos anys, la permanència dels alumnes en el Hospital en el seu període de pràctiques, però la relació entre l’Hospital i la Universitat es refreda al denunciar la falta de col·laboració de l’administració de l’Hospital19. El Manicomio de Valencia del siglo XV al XX: el Spital dels Fols, orats e ignocents al Convento de Jesús, València, Servicio de Publicaciones, 2006, pp. 232-238. 18 Entre les més importants figures cinetífiques vinculades a l’Hospital al segle XVIII, podem anomenar a Tomás Longos, Juan Bautista Longas, Andrés Piquer, Juan Antonio García Cervera i Jaime Alcalá Martínez (NARBONA ARNAU, B.; TORMO ALFONSO, V., Historia del Santo Hospital..., pàg 347). 19 Ibid.

321

Aquest refredament de les relacions no cessarà, doncs al segle XIX rebrota i genera un nou conflicte, aquesta vegada és de caire centralista. La Facultat de Medicina pretén reunir els locals dispersos de Lectura, els Serveis-aules i dependències de la Facultat repartits pel recinte de l’Hospital, en un local únic i més adequat. D’ací és d’on sorgeix la idea de la construcció d’un nou edifici- Facultat pròxim a l’Hospital General, que es farà realitat el 188920. 6. El segle XX i la fi de l’Hospital General Una sèrie de reformes s’enceten en aquesta època. El 1904, s’amplia la secció d’oftalmologia i s’habilita un pati; s’afegeixen dos nous pavellons per a prevenció i vacunació, beneficiant-se del trasllat dels malalts mentals al Manicomi de Jesús i dels leprosos a Fontilles. Uns anys després, concretament en 1910, es millora el centre dotant-lo de més sales per a operats de Cirurgia General. En 1911, les novetats no cessen amb el departament de Radiologia i l’adquisició d’un aparell Westinghomle, que servia per a esterilitzar aigua per rajos ultraviolats, esdevenint en el primer aparell d’aquest tipus adquirit a Espanya. Per últim, en 1912, es reformen les sales de parts i els quiròfans, el pavelló de policlíniques i el local de consulta externa21. En definitiva, tota una sèrie de canvis i millores que pretenien millorar el funcionament de l’Hospital General. A pesar de tots aquests canvis i ampliacions i amb l’inici del nou segle, es comença a considerar la necessitat d’un nou Hospital, més aïllat i millor distribuït. No solament hi havia problemes econòmics, deguts a l’augment de les despeses anuals en relació amb els ingressos, sinó que hi havien més problemes, com l’augment dels malalts i les exigències cada vegada majors en tractaments, higiene o alimentació que feien encarir les estàncies.

20 21

No fou fins al 1931 quan es projecta la construcció del nou Hospital General. Tot i així, les obres no comencen fins al 1946, finalitzant-se al desembre de 1962, moment en què s’inaugurà l’actual Hospital General en l’Avinguda del Cid. L’antic Hospital General arriba al seu final amb l’enderrocament del recinte hospitalari en l’any 1962, deixant únicament part d’una de les infermeries, que des del 1979 és la Biblioteca Pública de València, l’ermita de Santa Llúcia i la capella del Capitulet.

Demolició de l’Hospital General als anys 60’ Font: http://juanansoler.blogspot.com.es

7. Bibliografia LIVIANOS ALDANA, L. et al., El Manicomio de Valencia del siglo XV al XX: el Spital dels Fols, orats e ignocents al Convento de Jesús, València, Delegación de Cultura, Servicio de Publicaciones, 2006. NARBONA ARNAU, B., Historia del Santo Hospital General de Valencia (15121990), València, Real Academia de Medicina de la Comunidad Valenciana, 2008. ROSSELLÓ, M.; SORIANO, R. (coords.), De hospitium, folls i malalts: L’Hospital General de València, València, Ajuntament de València, 2002. VILAR DEVÍS, M., “Las pestes del siglo XVII en Valencia. Su incidencia y repercusión en el Hospital General (1600-1700)”. Estudis: Revista de historia moderna, 18, 1992, pp. 119-146.

Ibid., p. 389. Ibid., p. 418.

Edició Especial (2013-2017)

322

De llegenda: l’imaginari col·lectiu valencià. Bèsties i criatures màgiques Maria José Alapont Muñoz majoamu3@gmail.com Aida Ferri Riera aida.ferririera@gmail.com Com citar aquest article: ALAPONT MUÑOZ, Mª J.; FERRI RIERA, A., “De llegenda: l’imaginari col·lectiu valencià. Bèsties i criatures màgiques”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 323328. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest temps en què pareix que ens hem quedat sense màgia, sense faules antigues i sense presències invisibles, hem volgut recuperar part d’una cosmovisió que no és limita a allò que explica la ciència, sinó a l’existència d’un món misteriós fet de llegendes que nodreixen la nostra tradició oral. És per això que en aquest article tractarem algunes de les criatures màgiques valencianes més conegudes, i a la vegada, esgarrifoses com són: els monstres i les presències inquietants, les encantades, els ogres i fins i tot els gegants. Paraules Clau: éssers fantàstics, llegendes valencianes, tradició oral, cultura popular valenciana. 1. Introducció Les llegendes, els éssers i les criatures màgiques de les quals es nodreix un poble no és mera fantasia, sinó que és força important per conèixer l’essència de la nostra terra. I en eixe aspecte, les criatures que les composen, aquest món màgic creat pels nostres avantpassats, representa la seua visió de la realitat, d’allò que els envoltava, i com amb el pas del temps, aquest imaginari propi d’un col·lectiu, s’ha mantingut i ha pogut arribar a nosaltres.

Totes les narracions o llegendes creades, tenen en el fons un significat i una tradició al seu darrere. Van ser creades per tal d’explicar fets o realitats de cert moment o per tal de provocar pors i espantar als menuts i als grans. Al marge del seu propòsit, la realitat és que aquestes narracions transmeses de forma oral, han construït tot un catàleg de criatures i bèsties que formen part de la nostra cultura màgica. 2. Monstres i presències inquietants Els monstres són una representació de la maldat humana, són fills de les tenebres del pensament, de la incomprensió, de la por, d’allò desconegut, i moren amb la llum i el descobriment. La gran majoria evoquen i encarnen alguna passió o pecat mortal com l’assassinat, la luxúria, l’avarícia, l’engany, etc. La por que generen aquests éssers és un sentiment universal però adapta formes infinites, diverses a cada terra, a cada poble1. El drac és el monstre més comú en la nostra cultura. Representa l’encarnació del dimoni. Sobre els dracs es troben referències a quasi totes les mitologies, arribant a considerar-lo com un valor universal. El que varia és la consideració que rep. En el context europeu, les cultures precristianes el veien com un 1

GISBERT, F., Màgia per a un poble: guia de creences i criatures màgiques populars, Picanya, Edicions Bullent, 2008, p. 25. Edició Especial (2013-2017)

323

déu fecundador i benèfic, fins que el cristianisme, amb la seua croada contra el paganisme, el va col·locar al costat del dimoni i del mal, al igual que tantes altres criatures màgiques. No obstant això, el drac-serp encarna l’enemic mític en la majoria de les mitologies, adversari que cal vèncer per convertir-se en heroi, per no parlar de la llarga llista de dracs vençuts per sants a l’Europa cristiana, des de Sant Jordi a Santa Marta. El llegendari de dracs català és molt ric, la majoria van ser deixats pels musulmans en retirar-se, bé per a guardar tresors com a Montserrat o bé per a sembrar la mort entre els cristians com a Banyoles 2. Si tirem mà del bestiari tan ric que posseïm, podem mostrar una sèrie d’exemples d’aquests éssers esgarrifosos que tanta por provocaven. Tal com anàvem dient, podem anomenar el cas del Drac de Banyeres de Mariola a l’Alcoià. Segons es conta, hi havia un drac a la pujada del castell, i per tal de contenir la seua fúria, els veïns li oferien ovelles però cada vegada volia més i va acabar demanant donzelles. Així va ser fins que li va tocar el torn a la filla del rei, i fou en aquell moment, quan Sant Jordi va aparèixer per tal de matar al drac del qual va brollar un roser roig3. També tenim la llegenda del Dragó del Patriarca, capturat als canyars del Túria. Es deia que la femella era el drac que es trobava immortalitzat a l’església del monestir del Puig. Aquest ésser sense pietat devorava a tots els qui trobava, atemorint a la població fins que es va aconseguir vèncer i dissecar. La Quarantamaula és un ésser conegut per la por que provoca. La forma que adopta és molt variable: pot ser un gat, un caragol i fins i tot pot adoptar la forma d’un dimoni molt peculiar, meitat gallina meitat home que viuria als canyars de vora riu. Així mateix, hi ha molta diversitat respecte als noms amb els quals

se la coneix: Cucamaula, Quicamaula, Corantameuala4, etc. El poder que se li atribueix a la Quarantamaula és la facultat de provocar el pànic sols amb anomenar-la, així com de fer esmussar els ossos. Una demostració del terror que desperta la Quarantamaula és la cançó popular cantada pels xiquets i que ha arribat fins els nostres dies. Diu així: “La Quarantamaula va per les teulades, agarrant xiquets i tirant cudolades”

La Quarantamaula. Il·lustració de Francesc Santana. Font: LABRADO, V., Llegendes valencianes..., p. 59.

La serp també és un monstre que provoca por i animadversió, sobretot per l’episodi del Gènesi. És coneguda com un rèptil amb una natura astuta i enganyadora i sobre ella tenim una llegenda on és la protagonista. Es tracta de les serps que mamen, llegenda recollida per Joan Fuster a Polop. Es conta que quan hi havia un nadó, si la mare no tenia llet o tenia dificultats, se li recomanava que vigilara les portes, ja que els vells deien que les serps es sentien atretes per la llet de les dones i es colaven per les portes reptant fins al llit i xuclant la llet de la mare mentre dormia5.

4 2

Ibid., p. 27. 3 Ibid., p. 33. Edició Especial (2013-2017)

LABRADO, V., Llegendes valencianes: criatures mítiques de la tradició oral, Alzira, Edicions Bromera, 2007, p. 59. 5 GISBERT, F., Màgia per a un poble..., p. 47.

324

A més a més, farem referència al Tall de l’Infern al Penyagolosa ja que, encara que no es tracta d’un monstre, sí que hi ocorrien coses espantoses. Es diu que durant la Nit de Sant Joan, al massís del Penyagolosa, s’obri un tall del qual ixen flamarades i que, fins i tot, s’engoleix a tot ésser viu que siga tan valent com per a acostar-se. També poden eixir tota classe de dimonis i altres bèsties. Aquesta llegenda ens fa recordar la importància i significació que té la Nit de Sant Joan en l’imaginari col·lectiu. L’exemple ens fa pensar en aquesta nit com un instant propici per a l’aparició d’éssers malignes i diabòlics, com les cucales, i per tant, un moment amb molta màgia. Pel que fa a d’altres presències inquietants, tenim a les animetes del Purgatori. El Purgatori és una mena d’impàs on van la majoria de les ànimes, ni bones ni dolentes, per a purificar-se una temporada dels pecats i dels deutes pendents. Aquestes ànimes necessiten ser recordades i d’ací el costum de realitzar misses, ofrenes i pregàries. A canvi, poden ajudar als vius i és molt comú emmarcar-les amb pares nostres, ja que avisen de la proximitat dels perills, troben les coses perdudes i auxilien als parents. El calendari cristià els honra el dia de Tots Sants, costum que prové del paganisme6. Una altra cosa que inquietava, és l’anomenat Home Roig. Les persones diferents sempre han estat objecte de rebuig com els negres, moros, gitanos, dones solitàries, geperuts, etc. Els homes amb els cabells rojos eren considerats posseïdors d’una astúcia i picaria singular, a vegades inclús demoníaca. El roig és el color del dimoni i de la rabosa. Ja ho diu la dita: “Home roig i gos pelut, primer mort que conegut”.

Són també els llavadors, els pous i el llit dels rius a tocar dels pobles punts de reunió durant el dia però que és millor evitar durant la nit. En una època en la qual no existien les aixetes ni rentadores, era molt comú fer un parell de viatges a la font més pròxima cada dia. Els fills podien anar a prendre aigua amb els cànters, però per a les feines més delicades com rentar els vestits havien d’anar les mares o les fadrines. Les dones es reunien al voltant dels safareigs 7 on anaven a llavar i contaven totes les noticies del poble. La moral, sempre aconsellava no fer sola el camí del llavador, les que s’aventuraven eren considerades fresques. Sobretot es prohibia taxativament anar-hi en caure la nit, per evitar que, amb l’excusa d’anar a rentar la roba, es donara solta a les passions. La tradició, per assegurar el manteniment d’aquest manament, va crear tot un seguit de perills i de desgracies que aguaitaven les temeràries que anaven. Les nostres aparicions als llavadors tenen un caràcter maligne. Un exemple el trobem en la rondalla d’Enric Valor8 “I Queixalets també”. Es tracta d’un cas que va ocórrer a la vila de Penàguila, concretament al llavador. Les mares aconsellaren a les filles no anarhi de nit, però Toneta, la de les Alcoies, no va fer cas i va anar, tot i estar nevant. En un primer moment es troba amb un nadó que plora, que resulta tindre dos queixals i una veu d’home ronca. Després, veu a una dona endolada llavant la roba. Quan Toneta li conta que ha vist un nadó amb queixals i que podia parlar, la dona li respon: “Són com aquestos?” i li mostra dos queixals llargs com els del xiquets. Aleshores, la jove perd el coneixement i desperta gitada al seu llit. Unes dones l’havien trobada congelada a la vora del safareig de la font.

Aquesta costum prové de la festivitat celta Samhain, que es celebrava per honrar als difunts. L'1 de novembre celebraven la festa celta en honor dels morts. Aquesta celebració obria el període d'obscuritat entre les dues meitats de l'any. Un moment màgic en què les terres de l'altre món obrien les portes i els seus habitants entraven en contacte amb el món dels humans. Edició Especial (2013-2017)

L’expressió “fer safareig” designa l’acte de xafardejar en rogle. VALOR, E., Rondalles valencianes 2: El castell del sol; I queixalets tambe!; Els guants de la felicitat, Picanya, Edicions del Bullent, 2000. 8

325

La mort és l’encarregada d’endur-se els vius. Res no sabem d’ella perquè ningú no viu per contar-la, si no fos perquè algunes poques persones, protagonistes de les rondalles, van encertar a enganyar-la. Se’ns presenta com una dona vella vestida de negre, amb la diferencia que la nostra mort no va carregada amb una dalla. Simplement un dia arriba caminant per un camí i s’espera a l’ombra d’un arbre o asseguda sobre el nostre llit.

es troben soles, sinó que estan acompanyades d’un guàrdia, una serp monstruosa o un ogre bru que cal vèncer per a alliberar-les.

3. Encantades i personatges màgics diversos Les encantades són esperits naturals que prenen figura femenina, que habiten en coves, llacunes, ulls d’aigua, castells i tota mena de ruïnes, llocs amb mitologia condensada. Ben bé sempre guarden tresors. La majoria de les encantades valencianes són princeses que pateixen d’un sortilegi. Es fan visibles la Nit de Sant Joan o una vegada cada cent anys. Al nostre llegendari acostumen a ser princeses mores que s’han quedat després de l’expulsió a protegir el tresor. És el cas de l’Encantada de Crevillent, on existeix la llegenda que un princesa mora, per por als cristians, va amagar un gran tresor en alguna gruta de la serra de Crevillent. Les formacions calcàries d’aquestes serres han originat un niu de cavernes i passadissos secrets que condueixen a una sala de set portes, on darrere d’una s’amaga el tresor. Altre exemple el trobem a l’encantada del Barranc de l’Encantà a Planes, on es diu que sota les aigües del riu es troba el palau de la princesa que guarda el tresor. Aquesta sols apareix una vegada cada cent anys. Si tenim sort i se’ns apareix una nit amb un cofre d’or, ens preguntarà: “Que t’estimes més, el tresor o jo? Tot no pot ser”. Si l’home s’estimara més el seu amor es desfaria l’encantament i ella seria lliure per sempre, però es presenta amb tantes riqueses que ningú l’ha preferida9. En altres casos no 9

LABRADO, V., Llegendes valencianes..., p. 101.

Edició Especial (2013-2017)

Encantada. Il·lustració de Francesc Santana. Font: LABRADO, V., Llegendes valencianes..., p. 101.

Respecte a la gran diversitat de personatges màgics, tenim en primer lloc uns personatges força coneguts, com són els donyets. Aquests éssers màgics comparteixen una mateixa caracterització amb els follets catalans però, cal dir que es diferencien dels follets en què porten una mena de faixa i una jaqueta, en lloc del cinturó i jaqueta típica dels follets10. En general, podem dir que els donyets són esperits familiars, relacionats amb una casa o família11, motiu pel qual, s’ha buscat el seu origen en els déus relacionats amb la llar de la mitologia romana, que pel seu paper benefactor serien l’equivalent als lares, o esperits protectors de la llar i el camp. No solament trobaríem donyets bondadosos, sinó que també hi haurien donyets amb menys bondat, que s’emparentarien amb els larvae o lemures romans12. Aquestes criatures es troben molt presents a les nostres rondalles, en concret es conta la història 10

GISBERT, F., Màgia per a un poble..., p. 104. CASANOVA, J.; CREUS, J., Més ràpids que el llamp, més vius que el foc, Barcelona, Ed. Pam, 2000, p. 148. 12 CALLEJO, J.; CANALES, C., Duendes, Madrid, Editorial Edaf, 1994, p. 28. 11

326

d’uns donyets que viuen a casa d’un matrimoni, al que li realitzaven les tasques de la llar. Un dia, el matrimoni decideix regalar-los roba nova a canvi de la feina i és doncs quan els donyets s’ofenen i es tornen malvats. Davant aquest canvi, la parella decideix canviar-se de casa però, quan s’adonen que s’han oblidat la paella, una veueta els diu que és ell, una presència invisible13, qui la porta, establint així una relació indissoluble entre els éssers màgics i la família. Els porquets, són uns donyets nocturns que els agrada muntar a cavall i espantar a qui travesse els camins solitaris. També parlen i emeten brunys. Se sol dir que per a evitar el seu atac, el que calia fer era lloar les seues qualitats i ensabonar-los. Trobem referències a aquests donyets als pobles del Relleu (La Marina Baixa) i la Torre de les Maçanes (l’Alacantí)14. L’últim personatge màgic de tamany molt reduït però, no per això menys inquietant és el nyítol o níytols. Es tracta de presències molt menudes sense un aspecte definit, degut a que no són ben conegudes. El seu nom també té variants: nítol, com a ésser de la nit; nyítol, pel nyic-nyic que fan a les orelles. Són éssers invisibles als ulls humans que entraven pel conducte auditiu cercant la memòria per a rosegar-la, al ser la part més dolça del cervell. Es podien endur tots els records d’un individu i solien atacar als qui dormien al ras15. Les maldats dels nyítols han donat origen a la frase feta “et trauré els nyítols”, en sentit d’amenaça. 4. Éssers descomunals: els gegants i els ogres Si parlem d’ésser gegants i amb una força sobrehumana, els gegants i els ogres són els primers que ens venen a la ment. En primer lloc, de gegants en trobem molt diversos. Un exemple, seria el famós

Heracles, en la tradició grega o el forçut Samsó i Goliat, a la tradició cristiana. Pel que fa als gegants valencians, aquests destaquen per la gran força que posseeixen, però manquen d’intel·ligència. A més a més, són criatures que custodien tresors, viuen a coves o custodien princeses. Es pot dir que personifiquen les forces de la natura. Un exemple el trobem en el forçut de Gorga (el Comtat), anomenat Al-Hem. Es tracta d’un morisc llegendari que pot realitzar totes les tasques més complicades i que va sobrepassar la centena d’anys. Era un gegant enorme, amb cabells eriçats i amb uns braços molt forts. Altres exemples de gegants els trobem al Forçut de Xixona, al Perot el Negrot o amb set vares de dents. Tots ells comparteixen la característica de la seua grandària, molt superior a la grandària d’un home normal. A través d’Enric Valor, trobem a quatre germans de Penàguila alts, grans i amb molta força, com són: Esclafamuntanyes, Passaponts, Arrancapins i Plegallanes. Valor16 ens conta com, quatre germans: Bartomeu, Jaume, Pasqual i Joan, decideixen no passar més penúries i anar a fer fortuna. Per això es canvien els noms: Joan, amb els braços tan forts, passa a anomenar-se Esclafamuntanyes; Pasqual passa a ser Arrancapins; Joan, per mancar de força, passa a ser Plegallana, perquè arreplegaria la llana que deixen les ovelles, i Bartomeu, el més gran, passa a ser Passaponts, per tal de passar els germans de part a part degut a la força que té a les cames. Aquests quatre germanes viuen nombroses aventures però qui de veritat ix ben parat és el germà menut, Jaume o Esclafamuntanyes, el qual salva a tres princeses i aconsegueix la mà d’una d’elles, Rosa Darrerina de Bucària. L’altre ésser de grans dimensions és l’ogre. El que diferencia un gegant d’un ogre, és que aquest últim, a

GISBERT, F., Màgia per a un poble..., p. 105. Ibid., p. 114. 15 LABRADO, V., Llegendes valencianes..., p. 23. 14

Edició Especial (2013-2017)

VALOR, E., Rondalles Valencianes 5: Esclafamuntanyes, Abella, L’arbarder de Cocentaina, Picanya, Edicions del Bullent, 2001.

327

més de ser un gegant, menja carn humana. Els ogres valencians, a més de ser antropòfags, tenen altra característica peculiar: són negres. Segons ens diu Francesc Gisbert 17 el fet que siguen negres pot deure’s a dos factors: en primer lloc, el negre és el color de la nit, del mal i la mort, així com el color del dimoni i demés adoradors. En segon lloc, es tracta del color de les races subsaharianes i és una evocació de la raça dels moros. Per tant, els ogres que trobarem a la nostra tradició oral tindran aquestes característiques.

VALOR, E., Rondalles valencianes, València, Tàndem edicions, 2003. VALOR, E., Rondalles valencianes 2: El castell del sol; I queixalets tambe!; Els guants de la felicitat, Picanya, Edicions del Bullent, 2000. VALOR, E., Rondalles Valencianes 5: Esclafamuntanyes, Abella; L’arbarder de Cocentaina, Picanya, Edicions del Bullent, 2001.

Un exemple d’ogre és el Gegant del Romaní. Aquest ogre és negre, gros i alt. Viu a un castell amb una princesa encantada i quan s’amaga, ho fa a les serres del Rontonar de Benifallim, a l’Alcoià. L’ogre de la Caputxa Negra és una altre exemple de criatura aterradora però en aquest cas, porta la cara tapada i s’emporta a tots els xiquets que troba pel camí. La seua llar es troba a un palau on amaga un tresor i una princesa encantada, la qual sols pot eixir del palau convertida en sirena. L’única forma en què aquesta criatura gegant podria morir seria si la llum del sol li pega a la cara. 7. Bibliografia ALBERO I POVEDA, J., Les rondalles meravelloses i llegendes d'Enric Valor, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004. CALLEJO, J., CANALES, C., Duendes, Madrid, Editorial Edaf, 1994. GISBERT, F., Màgia per a un poble: guia de creences i criatures màgiques populars, Picanya, Edicions Bullent, 2008. LABRADO, V., Llegendes valencianes: criatures mítiques de la tradició oral, Alzira, Edicions Bromera, 2007. LLUCH I CRESPO, G., De princeses i herois. La rondallística meravellosa d’Enric Valor, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1988. 17

GISBERT, F., Màgia per a un poble..., p. 119.

Edició Especial (2013-2017)

328

La Pobla de les fembres pecadrius i la prostitució valenciana Gemma Moreno Navarro Com citar aquest article: MORENO NAVARRO, G., “La Pobla de les fembres pecadrius i la prostitució valenciana”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana. Edició Especial (2013-2017), 2017, pp. 329-334. ISSNe: 2530-4232

Resum: En aquest article volem fer una aproximació als estudis més significatius que s’han fet sobre la situació de la prostitució valenciana des del segle XIII fins al tancament del Bordell, a mitjans del segle XVII.

trobem en la consideració d’aquest fenomen social i cultural com una part significativa que ha de relacionar-se amb les estructures socials, demogràfiques, sexuals, sanitàries i ideològiques de la societat3.

Paraules Clau: Pobla, fembres prostitució, bordell, València.

1. La doble moral: desviació i institucionalització

pecadrius,

La revolució historiogràfica que es va portar a terme a partir dels anys 70 del segle XX va permetre una ampliació d’allò que es considerava subjectes històrics. D’aquesta manera es van incloure tots aquells sectors marginals 1 que fins aleshores no s’havien valorat com a agents que intervingueren de forma activa en la Història. Un grup particular que va formar part d’aquest sector marginal va ser el de les dones, i de forma especial aquelles excloses per la seua conducta sexual. És per això que la prostitució va ser una forma de marginació estable. Encara que aquesta no va ser un objecte d’estudi totalment oblidat fins als anys 70' 2 , el canvi substancial el

La primera nota que podria resultar característica de la prostitució valenciana, i de tota la societat occidental, es la doble moral que sembla portar associada. Per una part, la mentalitat medieval jutja la prostitució des de l’òptica dels condicionants morals i religiosos. L’alcavoteria és una activitat deshonesta que constitueix una desviació de la norma, reflex de les debilitats humanes, associada al pecat de la luxúria i, per tant, reprovable. Però, per altra part, podem observar com els governs municipals a partir de mitjans del segle XIV inicien un procés de institucionalització de la prostitució. Aquesta, més o menys organitzada, existia a València ja en el segle XIII, encara que els Furs no la regularen al no ser considerada un delicte4. Tot i així, existiren Privilegis que tracten aquesta matèria. El

Utilitzem aquest terme per a fer referència a aquests grups socials que, fins aleshores, foren marginals a les investigacions històriques, però també a aquells sectors que ja en la societat occidental medieval varen ser considerats marginals. 2 Respecte a aquesta qüestió hi han estudis, com el de CARBONERES, Manuel, Picaronas y alcahuetes, o la mancebía de Valencia. Apuntes para la historia de la prostitución. Valencia: Bonaire, 1876, i nombroses investigacions, com el de GRAULLERA SANZ, V., “Un grupo social marginado. Las mujeres públicas. El burdel de Valencia en los siglos XVI y XVII”. Actes du Premier Colloque sur le Pays Valencien a l’Epoque Moderne (Pau, 1978) 1980 (Valencia: Artes Gráficas Soler), pp. 75-98, que fan referència a l’anàlisi de la prostitució i el bordell de València que varen fer viatgers estrangers des del segle XIV. Edició Especial (2013-2017)

PERIS, Mª C., “La prostitución valenciana en la segunda mitad del siglo XIV”. Revista d’història medieval, 1, 1990, p. 179. 4 En relació al tractament de la prostitució en els Furs, Rafael Narbona en el seu article “El Rey Arlot de Valencia. Poder público, desorden y rufianismo en el siglo XIV”. Córdoba de la Llave, R. (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006, pp. 201-240) fa menció a la sessió de Corts del 24 de setembre de 1403, on el rei Martí modificava parcialment el codi de Jaume I, fent al·lusió a la prostitució en dependència amb altres delictes. Afirma que per primera vegada es regulava aquesta activitat en els Furs, encara que no es perseguia ni es condemnava.

329

primer data de 1325, i en ell Jaume II esmenta els llocs on poden habitar les dones públiques. Altre exemple que proporciona Vicent Graullera és de 13375, on Pere IV fa referència a la figura del Rei Arlot6. L’explicació que fa possible aquesta situació de suposada doble moral és el criteri del mal menor. L’establiment de polítiques socio-assistencials progressives, de mesures de control i regulació de la prostitució, està associat a un context general en el que el govern municipal assumeix la protecció moral i espiritual. Encara que, com assenyala Ricardo Córdoba de la Llave, la marginació de la prostituta no procedeix tant de la seua conducta com del temor a que poguera provocar alteracions del ordre públic establert. Controlar la seua existència podria evitar mals majors, i en aquest sentit va resultar habitual la formació de “ghettos” en els quals els grups marginals, ja no únicament prostitutes, eren obligats a residir. Així, s’inicià una política de segregació que en aquest cas es concretà en la creació de bordells en àrees separades del centre urbà amb l’objectiu d’evitar el contagi del “mal exemple”7. També, com ens recorda Carmen Peris, l’establiment de normes de control té al mateix temps un significat econòmic, ja que la fixació de taxes i multes es va convertir en una font d’ingressos per al poder reial8 i 5

GRAULLERA SANZ, V., “Un grupo social marginado…”, p. 75. Encara que Vicent Graullera data aquest privilegi a 1337, Rafael Narbona en data aquest privilegi a març de 1338 (NARBONA, R., “El Rey Arlot de Valencia...”, pp. 201-240). 6 Molts autor han considerat la figura del Rei Arlot com un antecedent directe, designat pel Rei, del Regent del Bordell. Rafael Narbona a l’article anteriorment esmentat fa un estudi d’aquesta figura i proposa que aquest Rei Arlot siga una figura entre un personatge amb competències delegades i un personatge burlesc que des de 1238 fins a 1338 va anar augmentant les seues funcions i que, sense ser un oficial municipal, va ser tolerat per la potestat regia. 7 CÓRDOBA DE LA LLAVE, R., “Mujer, marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos”. Córdoba de la Llave, Ricardo (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006, p. 13. 8 PERIS, Mª C., “La prostitución valenciana...”, p. 182.

Edició Especial (2013-2017)

la ubicació de la prostitució en un lloc determinat generà una gran activitat econòmica amb la instal·lació de hostals i tavernes al seu voltant. El privilegi anteriorment esmentat de Jaume II en 1325 és una de les primeres noticies del Bordell de València, també anomenat Publich, Partit, Pobla de les fembres pecadrius, o simplement, Pobla. Es trobaria ubicat fora de les muralles àrabs, en una zona aparentment despoblada excepte per petits ravals com la Moreria i la Pobla Vella. Una àrea allunyada, com diem anteriorment, del centre urbà com a mesura de seguretat per a la integritat moral dels ciutadans i les dones honrades 9 . Malgrat tot, l’alçament de la muralla cristiana de 1356 fa que el Públich es quedara dins del perímetre emmurallat, cerca del carrer dels Tints. L’obertura del Portal Nou, i l’augment de població de la ciutat, va significar la pèrdua d’aïllament i per aquest motiu els Jurats arriben a repetits acords amb el fi d’alçar al voltant del bordell un mur que limite l’accés a una única porta, al carrer del Muret, controlada per un vigilant. Aquest recinte estava organitzat com una comunitat, constituïda per hostals i petites cases particulars, que eren arrendades als hostalers. Les prostitutes, per tant, vivien o bé en una habitació en els hostals, o bé disposaven d’una casa subarrendada. Eres cases no molt grans, generalment d’un sol pis, adornades amb flors i arbustos, i que podien disposar en alguns casos de xicotets horts i patis posteriors. Front a aquestes casetes, les prostitutes eixien a esperar als clients assegudes en les seues cadires 10 , fins i tot els diumenges encara que mai abans “de haberse alzado a Dios”11. A 1513, Isabel Montalt va ser sancionada pel Justícia per traure la seua cadira a la porta abans de l’hora fixada, la qual cosa equivalia a haver-hi 9

De fet, en 1350, el Consell de la ciutat obliga a totes les dones que d’una o altra manera practiquen la prostitució a instal·lar-se en el bordell públic. 10 Per aquest motiu, també són denominades fembres de cadira. 11 GRAULLERA SANZ, V., “Un grupo social marginado…”, p. 202.

330

iniciat la seua activitat abans de finalitzar la cerimònia religiosa12. Hi ha evidències de la figura de un Regent ja al segle XIV, que hauria de estar nombrat pel Justícia Criminal amb el beneplàcit del Consell. Amb l’ajuda de veguers o missatgers s’encarregaria de la vigilància i organització del Partit, per evitar que ningú entrara o eixira després de les 10 de la nit. En quant a les mesures que regiren la vida del Bordell, caldria assenyalar que no totes les dones podien ingressar en la Pobla. Era necessari comptar amb una llicencia del Justícia Criminal, que Vicent Graullera suposa gratuïta 13 . L’única condició que sembla indispensable és l’edat: ninguna sol·licitant menor de 20 anys podia ingressar. De fet, el Justícia Criminal ha de fer una revisió setmanal de tots els hostals per a comprovar que no hi hagueren menors de 20 anys. Possiblement esta mesura estiga relacionada amb el mal exemple que comentàvem anteriorment ja que les dones menors d’aquesta edat es consideraven faltes de formació, vulnerables i influenciables. Eren també setmanals les visites d’un metge de l’Hospital, generalment els dissabtes, qui havia sigut contractat pel Consell de la ciutat. En el cas de que alguna de les dones estiguera malalta era enviada a l’Hospital, com en el cas de Luysa de Carcel, dona pública de l’hostal de Periz, qui ha de recloure’s a l’Hospital General i té prohibit eixir sense llicència prèvia14. El Bordell estava obert tot l’any, excepte en determinades festivitats religioses, i l’accés era lliure per als ciutadans i estrangers, però no per a jueus i musulmans. De fet, Carmen Peris 15 assenyala que fins i tot la conversa entre homes d’aquests grups 12

Ibid. GRAULLERA SANZ, V., “Un grupo social marginado…”, p. 85. 14 Ibid., p. 87. 15 PERIS, Mª C., “La prostitución valenciana...”, pp. 184-185. 13

Edició Especial (2013-2017)

ètnics i les prostitutes estava prohibida i penalitzada amb assotament públic o, en alguns casos, la pena de mort. Gil García, jueu convers, fou acusat de ser mediador i encobridor de relacions sexuals entre cristianes i musulmans i, quan el delicte es va provar, va ser condemnat a morir públicament a la foguera16. Per la seua part, les prostitutes tenien prohibit eixir del recinte sense llicència del Justícia i, en el cas que se’ls concedira, les normes limitaven els seus vestits. No podien cobrir-se ja que es pensava que cobertes provocaven als homes i els incitaven al desordre públic. Haurien d’anar vestides de forma que es poguera distingir la seua professió: sobre el vestit blanc que portaven dins del bordell, havien de posarse un davantal blau. El moment d’esplendor del Publich va ser el segle XV, i segons les informacions dels viatgers, va arribar a allotjar a 200 dones17. Des d’aquest moment el declivi és progressiu fins que els corrents de puritanisme religiós associats a la Reforma i Contrareforma van incidir per tota Europa i de forma més intensiva en els pecats del poble com a causa directa dels càstigs de Déu. Amés, segons Vicente Graullera18, el punt d’inflexió va ser la pesta que va assolar València entre 1647 i 1648. Sembla que el nombre de afectats va ser tan gran que va ser necessari adaptar un lloc per aïllar-los. Es va escollir el Bordell i les prostitutes van ser desallotjades, i al reprendre’s l’activitat la vida del Bordell va decaure de forma evident, fins que el Consell va acordar tancar-lo al voltant de 167219. 2. Categories socials: prostitutes i intermediaris 16

Ibid. GRAULLERA SANZ, V., “El fin del burdel de Valencia (s. XIII al s. XVIII)”. Córdoba de la Llave, R. (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006, pp. 357-376, p. 358. 18 GRAULLERA SANZ, V., “Un grupo social marginado…”, p. 94. 19 GRAULLERA SANZ, V., “El fin del burdel...”, p. 375. 17

331

Encara que les ciutats tracten de controlar-la i institucionalitzar-la, la prostitució no és exclusivament urbana. Existeix, evidentment, una prostitució al món rural més o menys organitzada que es relaciona amb els hostals de xicotets nuclis de població20, camins de peregrinatge i rutes de viatgers, especialment en els moments de les grans fires. Però sí és, en certa manera, eminentment urbana ja que és a les ciutats on ens trobem amb les formes més complexes de prostitució21. La terminologia que defineix a aquestes dones és molt variada, des de la putana pública que podem trobar als Furs, fins a la fembra pública, ço és, liurant son cos a molts públicament, o fembres peccadrius que públicament estan a peccats que utilitza la documentació emanada del Consell, passant per la terminologia vulgar de les classes populars, que les designava puta, bagassa o goça. Però la característica essencial d’aquesta activitat és el doble nivell que presenta: front a la prostitució legal, dins dels límits fixats pel govern municipal, es desenvolupa tota una prostitució clandestina que difereix en forma, lloc i grau de professionalització. És un mitjà social caracteritzat per la falta d’homogeneïtat i la mobilitat, en el que sorgeixen diferents categories professionals complementàries, encara que no sempre definides. Per una part, com hem comentat abans, prostitutes legals i clandestines, aquestes últimes denominades per la documentació fembres escuseres, fembra errada o fembra que feia mal ses faenes22. Les causes 20

Carmen Peris cita el cas de Joana, vídua de Pere Loveis, la qual dirigia un prostíbul a sa casa, a Mislata: “ [...] que la dita Joahana és alcauota pública, ço es, que liurades per diners fembres maridades, fadrines e altres e alcuns del dit loch de Mizlata et encara de València, les quals jahien carnalment ab les dites fembres maridades e fadrines, axí en la casa de la dita na Johana [...]”. 21 RANGEL LÓPEZ, N., “Moras, jóvenes y prostitutas. Acerca de la prostitución valenciana a finales de la Edad Media”. Miscelánea medieval murciana, 32, 2008, pp. 119-130, p. 120. 22 PERIS, Mª C., “La prostitución valenciana...”, p. 189.

Edició Especial (2013-2017)

que porten a la prostitució són molt diverses, i no totes les dones procedeixen de les classes baixes. Per exemple, la pèrdua del pare o del marit significava una inestabilitat econòmica que podia afrontar-se amb la prostitució ocasional. En altres casos la mateixa família introduïa a les filles en aquesta activitat per augmentar els ingressos familiars o lliurar-se de la càrrega que suposava un elevat nombre de fills. Alfonso Martínez va acusar en 1378 a Joana de exercir d’alcavota i d’haver prostituït la seva filla Marieta, a qui el seu propi pare havia deixat baix la protecció de Joana23. Per altra part, existeix tot un nombre d’intermediaris entre prostituta i clients que obtenen beneficis d’aquesta activitat. Existeixen diferents categories, com, per exemple, el rufianisme o l’alcavoteria. Algunes prostitutes es trobaven baix la protecció de rufians, amics personals o amics specials. Possiblement fou una pràctica majoritària ja que, a pesar que des de 1372 existia la prohibició d'aquestes relacions, durant la segona meitat del segle XVI més del 63% de les remissions fan referència a aquesta activitat. Els rufians les proporcionaven clients, pagaven les seues multes i les representaven en els processos criminals a canvi de percebre una part dels guanys de les prostitutes. Malgrat tot, la ambigüitat del terme portava, en molts casos, a confusions, ja que no tots els amics de les prostitutes vivien del proxenetisme. L’alcavoteria va ser l’activitat d’aquest àmbit més perseguida. Generalment era un treball realitzat per dones, ancianes o de mitjana edat, casades i vídues. S’encarregaven de organitzar les cites amb la dona o l’home que el client desitjava, i normalment cedien el seu domicili com a lloc de trobada. Cobraven diners, joies o qualsevol altre objecte de valor i sembla que utilitzaven tota classe de recursos, com beuratges o 23

Ibid., p. 190: “ [...] N’Alfons Martineç, cuydan que la dita Johana fos bona dona e que faria alcun bé a la sua Marieta, lexà la dita filla sua a la dita na Johana [...]”.

332

filtres d’amor. En un àmbit més concret, reduït i familiar, hi ha casos d’alcavotes que prostitueixen a les seues filles: “[...] la dita na Francescha, muller del dit en Pere Paradella, té huna filla [...] la qual liura a capellans e a frares e altres gents, faent-se migançera, corredora [...], alcauota de sa filla, prenén dinés, robes e joyes.”24.

Amb el pas dels anys el nombre de dones que eren recloses va disminuir considerablement. No sols pel fet que moltes d’elles fugien de la ciutat en aquestes festivitats, sinó també per la precària situació del Bordell. De fet, durant els últims trenta anys el major nombre de dones que van coincidir va ser deu, al Nadal de 1650 i la Candelària de 1651.

3. Redempcions: la integració social

Finalment, la integració social de les prostitutes es completava ingressant en un convent o amb el matrimoni. Les despeses de les dots, igual que la manutenció en la Casa de Repenedides, corrien a càrrec del Consell baix la condició de que no tornaren a exercir la prostitució.

Com hem avançat abans, la prostitució és una desviació de la norma, i en aquest sentit es creen algunes institucions baix la direcció municipal per a integrar socialment, o intentar-ho, a les prostitutes. L’exemple més significatiu és el de la Casa de Repenedides, creada en 1345 per iniciativa de Na Soriana25. Allí, on havien de romandre un mínim d'un any en completa reclusió, les prostitutes eren reeducades utilitzant mètodes repressius i fins i tot, en el cas de que no s’adaptaren al funcionament de la institució, els regidors podien disposar la restricció de aliments i el tancament en la presó de la Casa. L’ingrés a aquesta institució era voluntari, excepte en els dies de Setmana Santa i, amb el pas del temps, altres festivitats religioses. Però aquests tancament obligatoris no sempre es feien en el mateix llocs, i variaven, en funció de la disponibilitat i del nombre de dones, entre convents, cases de penitència o locals de Confraries 26. Amés, el Regent del Bordell o un veguer, acompanyava a les prostitutes. En algunes ocasions, també un traginer que s’encarregava de portar els llits, el anador del gremi que cuidava el local i la seua dona, que acomodava a les prostitutes, un cuiner o fins i tot un metge de l’Hospital, i, òbviament, un sacerdot que s’encarregava de les misses.

Hem pogut observar, de manera molt breu, com el món de la prostitució és una variable històrica més dins de les estructures polítiques, econòmiques, culturals i socials. De fet Jaques Rossiaud segueix aquesta línia de pensament, i assenyala que la construcció de bordells no únicament respon a una necessitat de seguretat col·lectiva, ja que sobre aquestes dones descansava una responsabilitat social de manteniment de l’ordre moral i, de forma indirecta, de defensa de l’honor de les dones honrades. Afegeix que, a més, els bordells temperaven l’agressivitat dels adolescents convertintse en una institució de pau entre grups d’edat i grups socials molt diferents27. Així doncs, aquestes aproximacions temàtiques han demostrat la necessitat d’ampliar les investigacions i incloure aquestos “nous” subjectes d’estudi amb el fi de comprendre la Història com un procés complex en el que intervenen múltiples variables. 4. Bibliografia CARBONERES, M., Picaronas y alcahuetes, o la mancebía de Valencia.

Ibid., p. 196. Ibid., p. 197. 26 En el segle XVII es va utilitzar, preferentment, el local de la confraria de Carnissers. 25

Edició Especial (2013-2017)

ROSSIAUD, J., “Prostitución, juventud y sociedad en las ciudades del sudeste en el siglo XV”. DD.AA., Amor, familia y sexualidad, Barcelona, Argot, 1984, pp. 171-206.

333

Apuntes para la historia de la prostitución, Valencia, Bonaire, 1876. CÓRDOBA DE LA LLAVE, R., “Mujer, marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos”. Córdoba de la Llave, R. (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006, pp. 7-27. GRAULLERA SANZ, V., “Un grupo social marginado. Las mujeres públicas. El burdel de Valencia en los siglos XVI y XVII”. Actes du Premier Colloque sur le Pays Valencien a l’Epoque Moderne (Pau,1978), 1980 (Valencia: Artes Gráficas Soler), pp. 7598. GRAULLERA SANZ, V., “Los hostaleros del burdel de Valencia”. Revista d’historia medieval, 1, 1990, pp. 201-213. GRAULLERA SANZ, V., “El fin del burdel de Valencia (s. XIII al s. XVIII)”. Córdoba de la Llave, R. (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006, pp. 357-376. NARBONA, R., “El Rey Arlot de Valencia. Poder público, desorden y rufianismo en el siglo XIV”. Córdoba de la Llave, R. (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006, pp. 201240. PERIS, Mª C., “La prostitución valenciana en la segunda mitad del siglo XIV”, Revista d’historia medieval, 1, 1990, pp. 179-199. RANGEL LÓPEZ, N., “Moras, jóvenes y prostitutas. Acerca de la prostitución valenciana a finales de la Edad Media”. Miscelánea medieval murciana, 32, 2008, pp. 119-130. ROSSIAUD, J., “Prostitución, juventud y sociedad en las ciudades del sudeste en el siglo XV”. DD.AA., Amor, familia y sexualidad, Barcelona, Argot, 1984, pp. 171-206. VAZQUEZ GARCÍA, F.; MORENO MENGÍBAR, A., “La supresión de las mancebías y la criminalización de la prostituta en la España Moderna. Una aproximación

Edició Especial (2013-2017)

comparativa”. Córdoba de la Llave, R. (coord.), Mujer marginación y violencia entre la Edad Media y los tiempos modernos, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 2006, pp. 333-356.

334

Edició Especial (2013-2017)

335

El grup Clapir ha traçat i esbossat uns objectius fonamentals que ens permet obrir un ampli ventall de possibilitats que difonem sempre a través de la nostra pàgina web. A saber, la realització d'una història que pivota i es centra a l'àmbit del País Valencià; a més, difondre aquesta història a través d'uns dels elements clau de la nostra cultura: l'ús i promoció del valencià, de la nostra llengua. La manca de l'exercici reflexiu en molts aspectes de la nostra història, així com la falta de publicacions i investigacions en profunditat, com de la seua difusió cap a la societat, és palesa a quasi tots els àmbits socials, econòmics, institucionals i culturals del nostre territori. Per això mateix, al llarg d'aquests quatre anys hem desenvolupat una tasca que creiem imprescindible, única i profitosa, per impulsar des de l'àmbit acadèmic les nostres propostes per a la reconstrucció de la nostra història. Unes propostes que sempre han anat de la mà del to reivindicatiu: història i llengua: parlar de la nostra història utilitzant part de la nostra història, de la nostra llengua. Si ho hem aconseguit? Les vostres aportacions ho demostren. Gràcies a vosaltres continuem treballant per la nostra història, per la nostra cultura, pel nostre llegat. Conèixer la nostra història és conèixer-nos. La revista Clapir manté publicacions mensuals al voltant dels estudis i publicacions, congressos i temàtiques que interessen tant al públic especialitzat com a l'àmbit divulgatiu. Aquestes estan pensades per oferir un nivell especialitzat però al mateix temps divulgatiu, accessible d'accedir i d’entendre, fonamental per a la seua difusió, i fàcil de digerir. Sempre tractem de realitzar una història pensant en un ampli espectre del nostre territori (València, Castelló i Alacant), però sense perdre un nivell de qualitat acadèmica i professional. Les nostres publicacions estan referides a períodes històrics englobats en les cinc categories clàssiques de divisió de la història: Prehistòria, Història Antiga, Medieval, Moderna i Contemporània, així com aspectes d’història de l'art i de la historiografia.

Edició Especial (2013-2017)

336