Clapir. Revista digital d'Història Valenciana #3 by Revista Clapir

Núm. 3 – JUNY 2017

Clapir Joves Historiadores i Historiadors Valencians Revista digital d’Història Valenciana Número 3 – Juny 2017 Revista trimestral Data d’inici: Desembre 2016 Revista digital Clapir Edita: Grup Clapir ISSNe: 2530-4232 Associació Clapir. Joves Historiadores i Historiadors Valencians (CV-01-055392-A) AVD. València, 3, pta. 8 03730 – Xàbia – Alacant (País Valencià) clapirjhv@gmail.com Web: www.revistaclapir.com Presidenta: Míriam Devesa Benlloch Vicepresident: Juan Antonio Montalbán Carmona Secretària: Maria José Alapont Muñoz Tresorer: Àngel Sanchis Cambra Coordinador de l’edició: Juan Antonio Montalbán Carmona Responsables informàtics: Juan Antonio Montalbán Carmona i Marc Asensi Peñarroja

En portada: Dalt: “La Batalla d’Almansa”, de Buonaventura Ligli, 1709 (Museo del Prado, Marid). Baix: Decret d’abolició dels Furs dels regnes d’Aragó i València, 1707 (Arxiu del Regne de València, Reial Acord 1707, llibre 1). Responsables dels textos: els seus autors Responsable de l’edició: Grup Clapir

ADVERTIMENT. L'accés als continguts d'aquests articles i la seua utilització ha de respectar els drets de la persona/persones autora/autores. Pot copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona/persones autora/autores i el títol de l’article/s. No s'autoritza la seua reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre. Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de l’article com als seus resums i índexs.

Núm. 3 – JUNY 2017

Grup Clapir (2017) Maria José Alapont Muñoz [Graduada en Història. Màster Educació Secundaria] Marc Asensi Peñarroja [Graduat en Història. Màster Educació Secundària] Míriam Devesa Benlloch [Graduada en Història. Màsters Educació Secundària i Identitats Hispàniques en el Mediterrani Occidental (segles XV-XIX)] Javier Fajardo Paños [Estudiant Grau en Història] Miquel Faus Faus [Estudiant Grau en Història] Aida Ferri Riera [Graduada en Història i Història de l’Art. Màster Història de l’Art i Cultura Visual] Carme García Noguera [Graduada en Història. Màster Educació Secundària] Juan Antonio Montalbán Carmona [Graduat en Història. Màster Mediterrània Antiga] Àngel Sanchis Cambra [Graduat en Història. Màsters Patrimoni Cultural i Educació Secundària]

Núm. 3 – JUNY 2017

Índex Posts L’aqüeducte romà de Peña Cortada ................................................................................................................. 5 La importància de la sal: la Sèquia de la Nòria a Xàbia ................................................................................. 8 Els ponts medievals a Els Ports i El Maestrat .................................................................................................. 9 La cavalleria en temps de Jaume I .................................................................................................................. 11 El Tribunal de les Aigües de l’Horta de València.......................................................................................... 13 A l’ombra del Castell........................................................................................................................................ 15 L’Alqueria del Trinquet: de prostíbul a “Castell a Serra Plena” ................................................................ 16 Introducció del cultiu de l’arròs a Sueca durant els segles XV i XVI .......................................................... 18 El preu de la desobediència: el cas de Gerard Cervelló ................................................................................ 20 La desvertebració del País Valencià i l’origen del valencianisme ................................................................ 21 La Grip Espanyola del 1918 a Sueca .............................................................................................................. 23 Una valenciana triomfant Met: Lucrezia Bori ............................................................................................... 25 Una suecana als camps d’extermini nazi: Virtudes Cuevas i Escrivà ......................................................... 26 L’antiga estació d’Aragó .................................................................................................................................. 28 El misteri del foc i la nit màgica de Sant Joan ............................................................................................... 29

Article Breu aproximació a les conseqüències sociopolítiques de la batalla d’Almansa al Regne de València Míriam Devesa Benlloch .................................................................................................................................... 32

Núm. 3 – JUNY 2017

L’aqüeducte romà de Peña Cortada per Juan Antonio Montalbán Carmona

Gravat de Cavanilles (1797, tom 2, p. 65)

ntre els municipis de Toixa, Xelva, Calles i Domenyo (comarca dels Serrans) es troba l’aqüeducte romà (s. I d. C. – ½ s. II d. C.) de Peña Cortada o de La Serrada, Bé d’Interès Cultural i Patrimoni Històric d’Espanya des de l’any 2004. Aquest aqüeducte va estar traçat amb distints sistemes de conducció salvant grans esculls topogràfics. Amb una longitud estimada d’uns 28,6 quilòmetres, estem davant d’un dels majors aqüeductes d’època romana conservats a la Península Ibèrica, el qual ha suportat perfectament el pas del temps en alguna part del seu recorregut, com per exemple el pont amb specus sobre el barranc de la Cova del Gat (en el terme municipal de Calles), el tram més conegut i estudiat de l’aqüeducte.

La població no pot viure sense un continu abastiment d’aigua, fins al punt de que la pròpia construcció de les ciutats romanes i les demés cultures antigues estava condicionada per la possibilitat de captació d’aigua apte per al consum. Núm. 3 – JUNY 2017

Els aqüeductes eren una infraestructura hidràulica necessària per a la vida en la urbs. Una població no pot viure sense un continu abastiment d’aigua, fins al punt de que la pròpia construcció de les ciutats romanes i de les demés cultures antigues estava condicionada bonament per la possibilitat de captació d’aigua, preferentment apte per al consum. Així, els romans adaptaren la tradició clàssica per a perfeccionar la construcció d’unes canalitzacions colossals i inigualables que proveïren d’aigua a moltes ciutats també en època medieval. L’aqüeducte de Peña Cortada és un dels exemples més espectaculars de la Península Ibèrica. El tram amb arcades del pont aqüeducte sobre el barranc de la Cova del Gat (Calles) és, juntament amb el de Segòvia, Tarragona i Mèrida, dels millors conservats a nivell general de l’antic territori de l’Imperi romà. Certament, queden dubtes sobre el complet traçat de la conducció al llarg de les diferents poblacions esmentades, així com si realment fou usat en algun

moment, o bé fou abandonat abans d’acabar-se i per això no s’han trobat més restes més enllà del terme municipal de Domenyo. Un dels treballs més amplis per al coneixement del possible traçat complet de l’aqüeducte de Peña Cortada fou realitzat fa deu anys per J. L. Jiménez Salvador (1994-1995). En el seu estudi localitza dotze possibles trams de la canalització: 1. La captació de les aigües (caput aquae) procediria del curs fluvial del riu Xelva o Toixa, a una cota de 561,74 metres. Mitjançant la utilització d’un dic o saeptum perpendicular a la corrent, l’aigua era conduïda cap al canal tallat en la roca. Des del seu origen fins al poble de Xelva el traçat de la conducció romana coincidiria aproximadament amb l’actual recorregut de la sèquia major de Xelva. 2. Un cop superat el monticle sobre el que es troba Toixa, la conducció continuaria pel tossal d’Espès. En aquest punt trobem el Barranc del Convent salvat amb la construcció d’un pont aqüeducte d’un sol arc. 3. Passat el Barranc del Convent (Xelva), el traçat continua cap a la Font de la Gitana, a prop del cementiri local, per avançar cap al turó de Viñaro, sent visibles restes del seu traçat en el camí de Mas de Solaz. És en aquest punt on s’han trobat petjades d’una cantera que amb molta seguretat estava relacionada amb la construcció de l’aqüeducte. 4. Seguint el camí del Mas de Solaz s’arriba a la rambla d’Alcotas (Calles), on s’ha trobat les restes d’altre pont aqüeducte de sis arcs del que sols queda un en peu. A més, estava reforçat per una fila de pilars, com es pot veure tot seguit a la fotografia. 5. Una vegada superat la rambla d’Alcotas arriba el Barranc de la Cova del Gat (Calles), salvat per altre pont de tres arcs, el tram més conegut i millor conservat de tot l’aqüeducte, amb una longitud total de 36 metres i una altura màxima de 33 metres (veure il·lustracions de Cavanilles i Laborde). 6. A continuació, l’aqüeducte gira bruscament cap a l’est a través d’un gran tall en la roca conegut com a Peña Cortada o la Serrada, un tall artificial fet pels Núm. 3 – JUNY 2017

romans per a la canalització de l’aigua que dóna nom al conjunt de l’aqüeducte. Té 22 metres d’altura, 90 cm d’amplària i 26 metres de longitud, amb un total d’11 túnels coberts en la roca compacta (Cantó i Curiel, 1998: 95). El canal o specus continua en forma de galeria tallada en la roca amb una coberta voltada, alternant cinc trams a l’aire lliure amb altres quatre en galeria coberta. La dimensió de tots els túnels són semblants, d’1,80 centímetres d’altura per 80 centímetres d’ample. 7. Tot seguit, el traçat supera la Torre de Castro (Calles), alternant novament trams a l’aire lliure amb altres coberts. 8. Després trobem una sèrie de barrancs superats amb la construcció de ponts: 1)Barranc de la Cabra (Calles): es conserva un sol arc; 2) Barranc d’El Zurdo (Calles): únicament es conserven les restes de la base d’un dels pilars; 3) Barranc d’El Tio Roque (Calles): es conserva un sol arc i restes de la base; 4) Barranc de l’Arenal (Calles): pràcticament desaparegut; 5) Barranc de l’Olivera de l’Arquillo (Calles): pràcticament desaparegut. 9. Una vegada al terme municipal de Domenyo, es localitzen les restes de l’aqüeducte en el paratge de Los Cerrados, on trobem novament l’alternació de trams oberts amb d’altres en galeria fins a l’arribada al Barranc del Lopo on es perd tota petjada del seu traçat, a partir del qual no s’han trobat noves restes.

Peña Cortada és un dels exemples més espectaculars de la Península Ibèrica. El tram amb arcades del pont aqüeducte sobre el barranc de la Cova del Gat (Calles) és, juntament amb el de Segòvia, Tarragona i Mèrida, dels millors conservats a nivell general de l’antic territori de l’Imperi romà. L’opinió generalment centrava el destí de l’aqüeducte en dos nuclis: Sagunt i Llíria. No obstant, en Sagunt es conserven les restes d’un

aqüeducte que es proveïa de les aigües del riu Palància, a més que la Serra Calderona sembla un obstacle insalvable per als defensors d’aquesta teoria. Pel que fa a Llíria, l’abundància d’aigua al voltant de la ciutat descarta l’opinió dels que defenien l’arribada de l’aigua des d’un punt més llunyà, com eren les localitats de Xelva i Toixa. En canvi, Jiménez Salvador (1994-1995: 227) veu més probable un destí més pròxim, com seria la planura del Villar de l’Arzobispo on s’han documentat diversos

establiments rurals romans. Un tema més controvertit és si realment aquest l’aqüeducte arribà a usar-se (Jiménez Salvador, 19941995: 226-227), doncs diversos indicis apunten que mai fou posat en funcionament: 1) absència de nous vestigis des de l’últim tram localitzat en Los Cercados; i 2) absència de petjades clares de les típiques concrecions que delaten la presència del curs d’aigua. Bibliografia

Aqüeducte de Peña Cortada. Gravat d’A. Laborde, nº CXVI

Núm. 3 – JUNY 2017

DE LA PEÑA OLIVAS, J. M., “Sistemas romanos de abastecimiento de agua”. Las técnicas y las construcciones en la ingeniería romana, 2010, pp. 249-282. FEIJOO MARTÍNEZ, S., “Las presas y el agua potable en época romana: dudas y certezas”. Nuevos elementos de Ingeniería romana: III Congreso de las Obras Públicas romanas (Astorga, 2006), 2006, pp. 145-166. JIMÉNEZ SALVADOR, J. L., “Referencias historiográficas sobre el acueducto de Peña Cortada (Los Serranos, València). Arse, 28-29, 1994-1995, pp. 217-234. MORENO GALLO, I., “Libratio Aquarum. El arte romano de suministrar las aguas”. Catálogo de la exposición: Aquaria, Agua, Territorio y Paisajes en Aragón (Zaragoza, 2007), 2007, 29 pp. RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ, O., Hispania Arqueológica. Panorama de la cultura material de las provincias hispanorromanas, Universidad de Sevilla, Sevilla, 2011.

La importància de la sal: la Sèquia de la Nòria a Xàbia per Míriam Devesa Benlloch

quest jaciment es troba entre els caps de Sant Martí i el de Sant Antoni a la localitat costera de Xàbia. Data d’època romana i es tracta d’un canal excavat en la roca tosca d’uns 156 metres de longitud que permetia l’entrada d’aigua de la mar cap a les antigues salines de El Saladar. Ací, a través de l’evaporació de l’aigua estancada s’extrauria la sal, un dels productes més preuats. Aquesta explotació estaria vinculada a la factoria romana de la Punta de l’Arenal, dedicada a la fabricació de saladures.

En època medieval, per influència àrab, es va afegir una sénia, és a dir, una gran roda vertical de fusta accionada per un animal, necessària per aconseguir un nivell òptim i facilitar l’entrada d’aigua pel canal quan la mar no empentava amb suficient força. Cal assenyalar que, en alguns trams, es distingeixen restes de solcs excavats en les parets de tosca on possiblement encaixarien comportes que ajudarien a retenir l’aigua o desaiguar. Sens dubte, vos recomanem la seua visita, ja que el valor i bellesa d’aquestes restes mereixen ser contemplats amb els propis ulls.

La Sèquia de la Nòria, Xàbia. Fotografies d’elaboració pròpia, 2015.

Núm. 3 – JUNY 2017

Els ponts medievals a Els Ports i El Maestrat per Miquel Faus Faus urant l’edat mitjana a les comarques dels Ports i el Maestrat, caracteritzades per una geografia abrupta, va tindre lloc la proliferació de nombroses infraestructures territorials de tipus civil com són els ponts. En l’actualitat, si visitem les terres septentrionals del territori valencià encara podem trobar un grup homogeni i de considerable interès de ponts medievals.

Els ponts medievals solen estar formats per voltes apuntades amb timpans massissos i una plataforma superior que sol trobar-se empedrada per facilitar el trànsit de carreters i traginers Pel que fa a la seua tipologia arquitectònica, els ponts medievals solen estar formats per voltes apuntades amb timpans massissos i una plataforma superior que sol trobar-se empedrada per facilitar el trànsit de carreters i traginers. Les voltes es formaven amb carreus de pedra d’una mida considerable mentre que la resta del pont s’elaborava mitjançant la tècnica del

paredat. Alguns dels ponts que presenten aquestes característiques arquitectòniques són: el Pont del Molí de la Font, en Morella, sobre el riu Bergantes; el Pont de la Pobleta de Bellestar, en Vilafranca, sobre el riu de les Truites; o el pont de Todolella sobre el riu Cantavella, tot i que el seu perfil va quedar desfigurat amb l’ampliació del pont a inicis del s. XX. Així mateix, trobem restes d’altres ponts d’interès que han quedat en estat de ruïna com són: a Cinctorres les restes dels arcs del Pont Vell sobre el riu Caldés, o a Morella les restes d’un pont de dos ulls conegut com el Pont Trencat. En realitat aquests són sols uns exemples, entre molts altres, d’una tipologia arquitectònica que ha caracteritzat les nostres terres al llarg del temps. Ara bé, si coneixeu més ponts d’origen medieval a les vostres comarques, no ho dubteu, adjunteu-nos una foto i un comentari al respecte. Entre tots i totes podem donar a conèixer i posar en valor unes infraestructures viàries que formen part de la història i el patrimoni de tots els valencians.

Pont i Molí de la Font (Morella, ca. 1983). Font: http://www.cult.gva.es/svi/Imag enes/12.01.080/003/F0001.JPG

Núm. 3 – JUNY 2017

Pont de la Pobla de Bellestar (Vilafranca). Font: http://turismevilafranca.es/?p=112

Pont d’origen medieval a Todolella. Font: https://es.wikiloc.com/wikiloc/imgServer.do?id=7718797

Bibliografia i Webgrafia VEGAS, F.; MILETO, C., “La restauración del puente medieval sobre el río de las Truchas.”. Loggia, Arquitectura & Restauració, 21, pp. 106-123. Disponible en: http://polipapers.upv.es/index.php/loggia/article/view/3193> [Consultat: 14-05-2017] ZARAGOZÁ CATALÁN, A., Arquitectura gótica valenciana, siglos XIIIXV, València: Direcció General de Promoció Cultural i Patrimoni Artístic, 2000, tom. I, pp. 200-206. Disponible en: http://www.ceice.gva.es/…/patrimonio-cul…/inventariogeneral [Consultat: 14-05-2017]

Sabies que... València amaga llocs màgics com este. Estem parlant del claustre renaixentista de l’antic Convent del Carme. Construït a finals del segle XVI i principis del XVII, té planta quadrada irregular i es composa de dos pisos amb arcs de mig punt.

Pots consultar els anteriors números gratuïtament a la nostra nova pàgina www.revistaclapir.com Núm. 3 – JUNY 2017

La cavalleria en temps de Jaume I per Javier Fajardo Paños

a consolidació i generalització de la cavalleria feudal és un fenomen que es generalitza a l’Europa occidental a finals del XII i principis del XIII, gràcies a una sèrie d’innovacions tècniques que facilitaren el genet muntat. Innovacions ja presents en les unitats militars que va emprar Jaume I en les conquestes de Mallorca i València, com l’ús de l’estrep, les ferradures per als cavalls, unes selles més altes i, especialment, un nou tipus de llança. Una llança més llarga i més pesant que les del segle XI, amb la novetat d’ésser subjectades pel cavaller sota el braç, fet que permetia realitzar unes càrregues més fortes i veloces sobre les files enemigues. La unitat tàctica de la cavalleria a la Corona d’Aragó eren les “mainades”: unitats de vint cavallers agrupats entorn un líder. Sovint s’organitzaven en funció de les dependències feudovassallàtiques. Jaume I comptava amb una mainada d’elit pròpia, la mainada reial, com es pot llegir en la mateixa crònica del Llibre dels fets quan el Conqueridor fa referència a la mateixa: “i entretant vingué la senyera i la nostra mainada amb cents cavallers ben bé que la guardaven o més”. Les mainades podien unir-se unes amb altres formant una “batalla”, la unió de sis mainades, amb un nombre de 150 cavallers com efectius.

produir un xoc de forces; mentre una filera de cavalleria es retirava per tornar a organitzar-se aquesta era immediatament substituïda per una altra filera carregant des de la rereguarda. Les victòries es decidien en aquests xocs entre cavalleries, uns xocs que molt sovint acabaven formant una gran ameleé on els cavallers lluitaven cos a cos amb espasses.

A principis del segle XIII es van produir certs canvis en l’equipament dels cavallers a la Corona d’Aragó, aconseguint una major protecció de l’individu amb la introducció d’una túnica o “gonella” i l’ús del “gonió”.

Representació de l’equipament dels cavalls al segle XIII. Font: HERNÀNDEZ, X.; RIART, F.; RUBIO, X., Els exèrcits de Jaume I, Barcelona, Editorial Dux, 2009, p. 29.

La dinàmica de les batalles campals, com fou la de Portopí a Mallorca (1229), es basaven en càrregues de cavalleries per fileres l’objectiu principal de les quals era atemorir als enemics perquè fugiren. Si no es produïa tal efecte, no necessàriament s’arribava a

A principis del segle XIII es produeixen una sèrie de canvis en l’equipament dels cavallers feudals a la Corona d’Aragó, aconseguint una major protecció de l’individu. Primerament es cenyien una túnica o “gonella” juntament a una gorra encoixinada. Sobre la gonella es

Núm. 3 – JUNY 2017

col·locaven el “gonió”, una mena de cota de malla que protegia part del tronc i les extremitats superiors, així com el cap. A la crònica de Jaume I se’n fa referència en diverses ocasions: “en previsió de la batalla que s’esperava, un cavaller [...] ens deixà un gonió lleuger perquè ens el vestíssem”. Les cames eren protegides amb calces de cota de malla i sabatots de ferro. Sobre el gonió, finalment, es posaven un perpunt de cuir sense mànegues, l’objectiu del qual era amortir els possibles cops. Entre aquesta protecció i la cota de malla, trobem una “sobrevesta” sovint decorada amb motius heràldics. El cap, per la seua banda, era protegit amb una “cervellera”, un tipus de casc semiesfèric, amb protecció nasal o sense, d’aspecte prou arcaic per al segle XIII europeu i que, a la Corona d’Aragó, s’empraria fins ben entrar el segle XIV. La protecció corporal es completava amb un escut ja evolucionat a l’esfèric del segle XI, més petit, amb un perfil rectilini a la part superior i arrodonit per sota. Els cavalls, evidentment, eren protegits amb capes de cuir tant al pit, als flancs, com a la gropa. Aquesta protecció feia que foren emprats en les càrregues de cavalleria com autèntics ariets. Les armes amb les quals es completava l’armadura dels cavallers, com

ja hem comentat, eren la llança de càrrega, i una espassa de doble tall, emprada més sovint per colpejar, degut al seu considerable pes, que no pas tallar o punxar.

Representació esquemàtica de la vestimenta i equipament d’un cavaller feudal del segle XIII. Font: HERNÀNDEZ, X.; RIART, F.; RUBIO, X., Els exèrcits de Jaume I..., p. 27.

Bibliografia HERNÀNDEZ, X.; RIART, F.; RUBIO, X., Els exèrcits de Jaume I, Barcelona, Editorial Dux, 2009. JAUME I, Llibre dels fets de Jaume I (transcripció i actualització a cura d’Antoni Ferrando i V. Josep Escartí), Catarroja, Editorila Afers, 1995.

“Barca llesta, bon temps espera”. Anys 40’, Benitatxell (Marina Alta).

Quins refranys sabeu sobre el tema de la barca? -Maria José Ros: “Bon vent i barca nova” -Josefa Álvarez Pérez: “Barca mal guiada, aviat estrellada”. -Joan Giner: “Barca parada no mou guerra” -Encarna Rosselló: “A barca nova, patró vell” Núm. 3 – JUNY 2017

El Tribunal de les Aigües de l’Horta de València per Àngel Sanchis Cambra

om és ben sabut, el regadiu és una peculiaritat del territori valencià que es troba estretament relacionat amb la presencia de rius a les planes costaneres i el clima mediterrani. Aquests dos factors impliquen la presència de sòls fèrtils i un clima amb altes temperatures i pluges irregulars i escasses. En conseqüència, els recursos hídrics són un factor de producció, important i escàs, que deu ser ben gestionat entre els seus usuaris. El millor exemple d’administració i gestió de l’aigua a terres valencianes el trobem a l’horta de València, on històricament s’ha resolt la conflictivitat entre els seus regants mitjançant la institució de justícia més antiga d’Europa, és a dir, el Tribunal de les Aigües de València.

El Tribunal de les Aigües. Bernardo Ferrándiz, 1865. Font: https://ca.wikipedia.org/…/Tribunal_de_les_Aig%C3%BCes_de_V …

L’horta de València, tot i el seus possibles precedents romans, naix veritablement en un moment indefinit entre el segle VIII i el segle X amb l’arribada de tribus berbers que ocupen aquest espai hidràulic. El poblament musulmà va crear les primeres sèquies derivades del Túria i va iniciar l’estructuració d’una agricultura de regadiu al voltants de la ciutat de Núm. 3 – JUNY 2017

València. Ara bé, fou realment arrel de la conquesta de València per Jaume I quan es promou la construcció de nous braços derivats de les sèquies mare, remodelant així l’antic sistema de reg musulmà i donant lloc al paisatge hidràulic que avui en dia coneixem. Tot i l’arribada dels nous pobladors cristians, el conqueridor al seu Fur XXXV ordenava que les sèquies es regiren “segons que antigament és e fo establit e acostumat en temps de sarrahïns”. Per aquest fet, pel lloc de celebració dels judicis -antiga mesquita de València- i per reunir-se dijous -dia previ a la jornada de descans al món musulmà-, el Tribunal de les Aigües es considerada una institució d’origen islàmic. El repartiment d’aigua en un espai agrari com el valencià ha generat històricament una conflictivitat entre els usuaris del recursos hídrics, de fet entre els llauradors, com a mostra dels conflictes generats, es coneguda la següent dita “L’aigua emborratxa més que el vi”. La solució als desacords entre els regants de l’horta de València passa per la justícia que imparteix el Tribunal de les Aigües. Aquesta singular cort de llauradors es troba integrada pels síndics que presideixen, mitjançant elecció democràtica, les huit comunitats de regants que reguen l’espai d’horta més pròxim a la capital del Túria. Aquestes comunitats de regants corresponen a les següents sèquies: al marge esquerre trobem Tormos, Mestalla i Rascanya; i al marge dret Quart, Benàger i Faitanar, Mislata, Favara i Rovella.

Històricament, el Tribunal de les Aigües de l’horta de València ha resolt la conflictivitat entre els seus regants. Estem al capdavant de la institució de justícia més antiga d’Europa. 13

El Tribunal de les Aigües presenta una doble vessant funcional, jurídica i administrativa, que assegura el bon funcionament del complex sistema de regadiu d’arrels andalusines. D’una banda, des de l’òptica jurídica el Tribunal dirimeix els conflictes generats per l’ús de l’aigua i les sèquies entre els regants de les comunitats representades, i entre aquestos i terceres persones alienes a dites comunitats. Els judicis del Tribunal tenen lloc tots els dijous de l’any a la Porta dels Apòstols de la Catedral de València quan sonen les 12 hores en la campana del Micalet. Aleshores l’agutzil crida a veu als denunciats de cada sèquia, en cas de que hi haja denunciats entren al recinte acompanyats del guarda de la sèquia a la que pertanyen. El denunciant o si és el cas el guarda formulen l’acusació i el denunciat es pot defendre personalment i aportant proves i testimonis. A continuació, el Tribunal realitza totes les preguntes que creu necessàries, poguent fins i tot suspendre la

sessió per acudir a veure el lloc dels fets. Finalment, el Tribunal delibera i sentència mitjançant la formula tradicional “Este Tribunal el condemna a pena, costos, danys i perjuins en arreglament a les ordenances ”. D’altra banda, des de l’òptica governativa i administrativa el Tribunal tracta els assumptes propis de les comunitats que l’integren i vetlla per la correcta distribució de les aigües de reg que constitueixen la seua dotació històrica. Comptat i debatut, el Tribunal de les Aigües, testimoni viu del sistema de govern de les aigües a les nostres terres en època islàmica, posseeix un excepcional valor patrimonial des de l’òptica històrica, jurídica i etnològica. Per aquesta raó, el Tribunal gaudeix d’un gran reconeixement, a nivell nacional i internacional, que ha ocasionat que aquest haja estat declarat Bé d’Interes Cultural Immaterial -a 26 de maig de 2006- i Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat – a 30 de setembre de 2009-.

Assut de la sèquia de Tormos. Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Azud_de_la_Acequia_de_Tormos… Bibliografia ESQULACHE MARTÍ, F., “La huerta y la ciudad”. Narbona Vizcaíno, R. (coord.), Ciudad y Reino: claves del siglo de Oro valenciano, València, Universitat de València, 2015, pp. 122-124. SALA GINER, D., El Tribunal de las Aguas, València, Fundación Valencia III Milenio, 1997. TORRES, F.; MÉNSULA, L., El Tribunal de les Aigües i les sèquies valencianes, València, Direcció General de Cultura, 2014. Decret 73/2006 (26 de maig) de Conselleria de Cultura, Educació i Esport, pel qual es declara Bé d’Interès Cultural Immaterial el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València.

Núm. 3 – JUNY 2017

A l’ombra del castell per Àngel Sanchis Cambra

Vista aèria de Morella. Font: http://www.cult.gva.es/DGPA/inmuebles/imagenes/12.01.080/2395/foto/4.jpg

urant l'edat mitjana el domini efectiu sobre el territori s'exercia des de diversos punts, els quals es trobaven determinats per l'orografia del relleu terrestre. En un país majoritàriament muntanyós, com és el cas del País Valencià, aquests enclavaments estaven situats a una certa altura i des d'ells es controlava l'entorn i les vies de comunicació. Ens referim per tant als castells que, des del Sénia fins al Segura, caracteritzen moltes de les nostres comarques. Sovint aquests emplaçaments donaren lloc al desenvolupament d'importants viles entorn d'ells i un exemple destacat és Morella, capital de la Bibliografia LÓPEZ ELUM, P., Los castillos valencianos en la Edad Media (materiales y ténicas de construcción), València, Biblioteca Valenciana, 2002. ZARAGOZÁ CATALÁN, A., Arquitectura gótica valenciana, València, Conselleria de Cultura, Educació i Esport, 2004, pp. 111-114.

Núm. 3 – JUNY 2017

comarca dels Ports. Aquesta població valenciana conquerida per Balasc d'Alagó en 1232 conserva en gran mesura el traçat i la disposició urbana d'una vila medieval que es va estructurar entorn d'un emplaçament castral. La localitat està majestuosament presidida pel castell, ja existent en època musulmana, que des de la mola domina el territori. En la vessant favorable, per orientació i pendent, es disposa la població. Els habitatges de la vila s'adapten a les corbes de nivell del relleu donant lloc a un urbanisme amb carrers semicirculars i de tipus concèntric entorn el castell. La ciutat quedava protegida per unes grosses muralles d'uns 10 metres d'alçada i 2 de gruix. Per tant, l'emplaçament del castell i la ciutat de Morella va permetre durant molts segles el control d'importants vies de comunicació al nord del Regne de València. En l'actualitat es tracta d'un conjunt arquitectònic històric que gaudeix del màxim reconeixement patrimonial, és a dir, fou declarat Bé d'Interès Cultural al llarg del s. XX- el castell en 1931 i el conjunt de la localitat en 1965-.

L’Alqueria del Trinquet: de prostíbul a “Castell a Serra Plana” per Miquel Faus Faus ’actual Alqueria del Trinquet és un conjunt històric i arqueològic situat entre els horts de tarongers de la localitat saforenca d’Almoines. El conjunt arquitectònic està format per una torre medieval, datada entre els segles XIV i XVI; una rica alqueria del segle XVII amb reformes posteriors (entre les que s’inclou el trinquet que dona nom a l’alqueria); i finalment un clos emmurallat que tanca un espai de 29726 m2 de finals del segle XIV, tot i que amb modificacions posteriors.

al joc d’atzar, la música, l’alcohol i les çibies o prostitutes mores provinents de tot el regne. Fins aleshores la taverna i la tarajana o prostíbul mudèjar es trobava al Raval de Gandia i era una de les regalies o monopolis del senyor feudal, l’arrendament de la qual proporcionava ingressos importants a la senyoria gandiana. Sembla que el naixement d’aquest nou espai, creava entre ambdues una competència i una pèrdua de rendes al senyor de Gandia, fet que va portar a un procés judicial entre les dues parts afectades. El contenciós judicial entre Quintavall i les autoritats de la vila s’iniciava el 30 d’abril de 1384 i conclouria el 17 de febrer del 1385 amb la sentència pronunciada per Alfons el Vell, futur duc reial de Gandia, en la qual s’autoritzava al cavaller a tenir la taverna, vendre vi i permetre el joc d’atzar. Però respecte al bordell se li prohibia portar a meretrius forasteres, tot i que permetia a les avassallades de les seues alqueries d’exercir la prostitució dins del límit de la jurisdicció del dit cavaller.

Vista de l’alqueria i de la torre. Elaboració pròpia, 2016.

El conjunt arquitectònic està format per una torre medieval (ss. XIV-XVI), una rica alqueria (s. XVII) amb reformes posteriors, i un clos emmurallat que tanca un espai de 29726 m2 de finals del segle XIV.

Aquesta alqueria, al igual que moltes de les altres que podem trobar a l’horta de Gandia, canviaven sovint de senyor en funció dels interessos polítics i econòmics dels propietaris. En 1391 el cavaller Joan de Quintavall posseïa ja tot un conjunt d’alqueries al voltant de l’actual nucli d’Almoines, entre les quals es troba aquesta Alqueria del Trinquet. Però pel que sembla, les rendes de totes aquestes possessions, que el convertien en un dels senyors més rics de l’horta de Gandia, no li eren suficients i per això crea un bordell i una taverna per a la població mudèjars de la dita alqueria. Aquest cavaller creava així un espai per

Núm. 3 – JUNY 2017

Sembla que malgrat les rendes d’aquest complex d’oci Joan de Quintavall fou incapaç de fer front a les seues despeses, i per això es va veure obligat a vendre totes les seues alqueries a l’Almoina de la Seu de València. En aquest moment s’hauria fortificat l’alqueria i l’hort que l’envoltava amb un mur dotat de barbacanes i amb una torre. Aquest espai hauria funcionat com una reserva senyorial, on hauríem

trobat sitges, cellers d’oli i vi, l’hort del senyor... De la mateixa manera hauria funcionat com a refugi per a vassalls i bestiar en cas de conflicte i com a centre de poder senyorial. Aquestes alqueries fortificades venen anomenades “castells de serra plana” pels

documents de l’època perquè acomplien les funcions essencials dels castells de muntanya valencians però adaptats a les zones d’horta.

Detall del clos emmurallat. Elaboració pròpia, 2016.

Vista del clos emmurallat, la torre i l’alqueria. Elaboració pròpia, 2016.

Bibliografia SOLER, A., Almoine:, geografia, història, patrimoni, Almoines, Ajuntament d’Almoines, 2009.

Núm. 3 – JUNY 2017

Introducció del cultiu de l’arròs i la morera a Sueca durant els segles XV i XVI per Juan Antonio Montalbán Carmona

Camp d’arròs a Sueca. Al fons, la Muntanyeta dels Sants. Font: http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vrbsue.html

l segle XVI, les poblacions de les comarques de la Ribera del Xúquer esdevindrien els principals centres productors d’arròs. Fins a finals del segle XV, l’arròs no havia tingut un gran protagonisme a les nostres terres, sent aquest objecte de limitacions i prohibicions. Però arran de l’any 1509, i especialment al 1543, els padrons de la petita propietat de Sueca esmenten l’ocupació del cultiu de l’arròs en un 70 % de zona irrigada (Furió, 1982: 22). L’arròs passaria a convertir-se a poc a poc en un dels

Núm. 3 – JUNY 2017

cultius més estesos, amb un volum apreciable entre els cereals recaptats, sent els camperols i els senyors territorials els seus principals impulsors. A Sueca, seria el Consell Municipal qui decidí bastir el primer molí arrosser, l’any 1551 (Viciano, 2003: 512). L’arrossar permetia als camperols una major producció que la del forment, permetent als pagesos tant el seu consum propi com la comercialització del mateix producte al mercat. Les marjals i les hortes de Sueca presentaven bones condicions d’irrigació per a un producte en alça que

necessitava d’una gran exigència d’aigua. Però cal tindre en compte que aquells emprenedors que es passaven al cultiu de l’arròs entraven en un conflicte permanent amb els seus veïns, doncs l’aigua estancada i els problemes d’aquesta era un tema habitual en les discussions agràries del moment. A més, aquesta aigua estancada estava situada ben a prop dels nuclis de població, fet que solia degenerar en un problema d’insalubritat per a la població. Seria, doncs, a les terres de marjal on esdevindrien legalment els arrossars de les nostres terres, tot i la prèvia necessitat d’obres de drenatge per a poder-se cultivar.

L’arrossar permetia als camperols una major producció que la del forment, permetent als pagesos tant el seu consum com la comercialització del mateix producte al mercat. Altre producte cultivat en aquesta època a Sueca seria la morera, la qual va tindre inici entre els anys 1464 – 1494 (Viciano, 2003: 507), quan el morerar va assolir un nivell fiscal alt. La morera no era necessàriament un conreu d’horta, tot i que aquesta terra presentava els millors productes finals. A Sueca, aquests arbres creixien tant en terres de cultiu com d’horta, plantant-se als caixers de les sèquies i als marges de les parcel·les de terra de sembra.

On estem? Efectivament, Estefania Català, Juan Jose Cienfuegos i Enric Albert (via facebook), ens trobem a La Murta (Alzira)!

Núm. 3 – JUNY 2017

L’avantatge que oferia als pagesos aquesta introducció de la morera és que era compatible amb les altres produccions agràries, doncs en cap moment exigia una parcel·la especialitzada de morerar. Però, a diferència de l’arròs, aquest cultiu sols tenia una finalitat comercial. Alguns senyors intentaven limitar el nombre dels morerars amb continues prohibicions, que provocarien als llauradors a expandir-ne aquests cultius cap a les terres de regadiu. En el cas de Sueca, l’Orde de Montesa, titular per ençà d’aquestes terres, a la segona meitat del segle XVI encara es mostrava hostil davant l’expansió de la morera per tot el terme (Viciano, 2003: 513). Així doncs, durant l’últim període de l’Edat Mitjana, ni camperols ni senyors estaven tancats a l’oportunitat d’introduir-ne nous productes a les terres, pauta sempre marcada per les exigències del mercat i les necessitats del canvi de cultius del sòl. Tots junts protagonitzaren la transformació de cultius a les nostres terres, especialment pel que fa a l’arrossar i al morerar, majoritàriament cultivats des d’aleshores (s. XV i XVI). Bibliografia FURIÓ, A., Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982. FURIÓ, A., La carta pobla de Sueca (24 de febrer de 1245), Sueca, Ajuntament de Sueca, 1995. VICIANO, P., “Pagesos que innoven. La petita explotació en les transformacions agràries de la fi de l’Edat Mitjana”. Barceló, P (coord.), València, Universitat de València, 2003, pp. 503-522.

El preu de la desobediència: el cas de Gerard Cervelló per Míriam Devesa Benlloch

Palau dels Cervelló (J. Laurent Minier, 1870). Situat a la Plaça de Tetuan, originalment pertanyia al llinatge dels Castellví i, a l'entroncar amb els Cervelló, el palau adquirí la denominació d'aquests últims per la seua gran notorietat. Actualment conté l'Arxiu Municipal de València i la Biblioteca Serrano Morales.

ou un dels polítics més importants de la València de 1645. El 1628 havia succeït a son pare en la baronia d’Oropesa. El 1645 Felip IV convocà Corts a València, amb les que pretenia fer més segura i permanent la col·laboració del Regne avançant en la integració fiscal dels valencians. Però Gerardo Cervelló s’oposà rotundament a la concessió del subsidi seguint, així, la postura que havia adoptat son pare en les Corts de 1626, arran les pretensions de la Unió d’Armes, ja que considerava que els valencians no podien afrontar el servei requerit. Una actitud que li pesaria fortament en les seues pretensions d’ascensió social. En efecte, aquestes Corts oferiren a molts nobles la possibilitat d’obtenir compensacions pels serveis prestats. Entre els 17 que elevaren les seues peticions

figurava Gerardo Cervelló, a qui el monarca es negà a fer-li concessió de títol, degut a la seua resistència. Don Gerardo, decebut, elevà un memorial amb referències de cronistes, autors i documents que avalaven els seus mèrits i els del seu llinatge, centrant-se en detall en els serveis prestats a la Corona per ell i els seus avantpassats. Però el monarca continuava negant-se a concedir-li el títol i, simplement, li oferí que triara entre un hàbit de l’Orde de Montesa o de Santiago. Aquesta resolució no el satisfé i, en 1647, elevà un nou memorial al rei. Ara, el Consell d’Aragó es mostrava favorable a la concessió però, de nou, Felip IV es resistia. El Cervelló continuà elevant peticions sense desistir mentre passaven els anys. Paral·lelament, en 1649 es plantejà ocupar una plaça de “capa i espasa” de la Reial Audiència. Tant el virrei com el Consell d’Aragó el secundaven però el vicecanceller i el Duc de Medina de las Torres s’oposaren i feren arribar al rei informes desqualificadors contra el Cervelló fundats, principalment, en la ferma defensa dels furs per part d’aquest i en la seua persecució d’allò que poguera perjudicar-los o significar contrafur. Finalment, el 1654 el rei accedí i li féu concessió del títol de “comte de Cervelló”. Així, Gerardo veia complida la seua aspiració d’ascensió social, per la qual tant havia lluitat. A continuació, ocupà importants càrrecs com jurat, justícia civil, etc. així com mantingué una intensa activitat en les juntes de l’Estament Militar. La culminació fou el seu nomenament en 1665 de batlle general i això suposava un gran reconeixement als serveis prestats. Poc després va morir.

Bibliografia Núm. 3 – JUNY 2017

FELIPO ORTS, A., “La ascensión social de los Cervelló: de barones de Oropesa a condes de Cervelló y Grandes de España”. Estudis: Revista de historia moderna, 28, 2002, pp. 241-262.

La desvertebració del País Valencià i l’origen del valencianisme per Javier Fajardo Paños

finals del segle XIX el País Valencià es trobava completament desfigurat. Fragmentat en tres províncies, la seua articulació dins del recent creat Estat espanyol va tenir com a conseqüència la seua gairebé homogeneïtzació amb la resta de províncies, arran de la divisió territorial del 1833. La revolució liberal espanyola va tenir com a resultat una concepció estatal fortament centralista, amb la inexistència, com en el cas del País Valencià, d’institucions administratives autònomes, llevat de l’àmbit universitari i judicial.

desconnexió entre les comarques centrals i la resta del territori, i la impotència de València de liderar com a Cap i Casal del país un creixement econòmic en clau valenciana. Amb aquesta situació de desvertebració política i econòmica la consciència valenciana s’anà diluint sense cap mena d’element superior que la integrés. Les capitals provincials, a més, es trobaven totalment desenteses del conjunt del país, desenvolupant en certes ocasions un particularisme provincial, com el cas d’Alacant, on la competència amb València va alimentar un “alacantinisme” que faria més profunda la desarticulació del País Valencià.

La revolució liberal espanyola va tenir com a resultat una concepció estatal fortament centralista, amb la inexistència, com en el cas del País Valencià, d’institucions administratives autònomes, llevat de l’àmbit universitari i judicial.

Caricatura de Blasco Ibañez, caracteritzat amb trets folklòrics, com la barraca i el vestit regional valencià.

Únicament la llengua, un gentilici compartit i una deficitària consciència identitària col·lectiva van fer d’elements de cohesió en una societat cada cop més desarticulada i més dependent de Madrid. Altrament, juntament a aquesta desvertebració política cal afegir una desarticulació econòmica pràcticament absoluta al llarg de tot el país. Entre les causes que s’han destacat sobre aquesta conjuntura cal subratllar la Núm. 3 – JUNY 2017

En l’àmbit polític, els principals partits oligàrquics es van caracteritzar per una existencial dependència de Madrid i, per tant, van ser incapaços d’articular una crítica al sistema centralista imperant. Ni tan sols els incipients moviments republicans s’oposaren a dita estructuració, fet que ens indica com d’estès estava l’ideari unitari i nacional espanyol a les darreries del segle XIX. En l’àmbit social, altrament, l’ús del castellà com a llengua de l’administració, de l’educació, de la cultura i de la política, es va imposar finalment en l’àmbit domèstic i familiar, ja no sols de l’oligarquia, sinó paulatinament entre les classes populars. El castellà (a l’igual que el francès a França) es relacionava amb el progrés i la modernitat,

mentre les “altres llengües” minoritàries es presentaven com pròpies de poblacions endarrerides i fortament rurals. En aquest sentit, el republicanisme (blasquista) va jugar un paper decisiu en el procés de nacionalització espanyola de les masses populars valencianes. El conreu del valencià no anava més enllà d’una pràctica entranyable de caire domèstic, o com un divertiment a l’hora d’exaltar innocents tòpics folklòrics de la barraca, la “terreta”, la taronja i les flors, sense cap voluntat de normalització ni projecció política. La Renaixença valenciana, en paraules de Joan Fuster, a diferència de la catalana, es caracteritzà per la seua “natura apolítica”. El mateix Teodor Llorente, en relació a la projecció política de la llengua apuntava: “Esto ni nos parece posible, ni lo juzgamos conveniente”. Dins de la Renaixença, però, es desenvolupà una corrent de tipus progressista, encapçalada per membres com Constantí Llombart (provinents del republicanisme federal), amb uns objectius transformadors. Seria, efectivament, el republicanisme federal, el primer moviment polític en reivindicar més graus d’autonomia i en articular, al remat, una opció política d’abast regional: La Regió Federalista Valenciana. No obstant, aquest federalisme, al igual que el republicanisme blasquista, es va caracteritzar per una absència de significació nacional en clau valenciana, amb una circumscripció electoral de base municipalista. El blasquisme, tot i que va constituir,

en certs moments, l’única possibilitat de transformació de la tradició popular valenciana en una cultura de tipus polític-nacional, acabaria derivant en una bel·ligerància vers qualsevol moviment polític de signe valencianista, així com un marcat anticatalanisme. El valencianisme contra el qual lluitava el blasquisme s’havia anat conformant a partir de la figura de Constantí Llombart, amb uns objectius definits en l’històric discurs de Faustí Barberà a la seu de Lo Rat Penat: defensa de la llengua i alliberació autonòmica. Aquests principis quallaren en la fundació de València Nova al 1907, durant la celebració del segon centenari de l’abolició dels Furs. Contràriament, el valencianisme polític va topar electoralment amb els dos grans moviments populistes: el republicanisme blasquista i el catolicisme. Tanmateix, el valencianisme no va deixar de créixer, malgrat el seu caràcter marginal i minoritari, i en les primeres dècades del segle XX tindrien lloc la fundació de diferents associacions, com la Joventut Valencianista (autodefinida com “pancatalanista”) el 1908 o la Joventut Nacionalista el 1909. Bibliografia FURIÓ, A. (coord.), Història del País Valencià, València, Edicions 3 i 4, 2001. BELENGUER, E. (coord.), Història del País Valencià, Barcelona, Edicions 62, 2006.

Fotografia de Faustí Barberà, un dels primers impulsors del valencianisme polític.

Núm. 3 – JUNY 2017

Sabies que... La tomba de la Maria de Castella (Segòvia, 1401 – València, 1458), consort del rei Alfons el Magnànim, es troba al Monestir de la Trinitat de València, el qual va ser fundat per la pròpia reina. Concretament, està ubicada a la galeria sud del claustre.

La Grip Espanyola del 1918 a Sueca per Aida Ferri Riera El virus de la influenza, es transmet d'una persona a una altra per secrecions respiratòries expulsades en tossir, esternudar i parlar, arribant a afectar també a animals. La majoria d'individus que van morir durant la pandèmia van sucumbir a una pneumònia bacteriana secundària, ja que, el 1918 no hi havia antibiòtics disponibles.

Hospital d’emergència (Camp Funston, Kansas) durant l’epidèmia de grip en 1918. Otis Historical Archives, National Museum of Health & Medicine.

l segle XX la pandèmia més letal va esdevenir entre 1918 i 1920, causada per un brot d'influenza H1N1. La seua repercussió va ser mundial i, es va desenvolupar en tres etapes: la primera a la primavera de 1918, de característiques benignes; una segona a finals d'agost, extremadament virulenta i finalment; una tercera etapa menys definida a partir de gener de 1919. Algunes zones van patir un únic brot en 1919 i en altres persistir fins ben entrat 1920.

L'Institut Geogràfic i Estadístic va estimar en 182.865 el nombre de persones mortes per l'epidèmia de grip a Espanya: 143.930 (1918), 21.094 (1919) i 17.841 (1920). No obstant això, basant-se en xifres oficials i en l'excés de mortalitat de 1918, Echeverri estima que va ascendir entre 260.000 i 270.000.

Actualment, la procedència de la pandèmia es segueix debatent i suscita nombroses hipòtesis dins de la comunitat científica. Lluny d'atribuir a un origen espanyol com el seu propi nom indica, sembla que el primer focus va aparèixer en un campament de l'exèrcit nord-americà, a Camp Funston, dins de la base militar Fort Riley, a Kansas. Després d'aquest, els primers casos es van registrar a terres franceses, on es va propagar entre la població civil i exèrcits aliats.

Retrat de família amb màscares per evitar l’epidèmia de grip (c. 1920). Dublin Heritage Park and Museums.

La medicina desconeixia tant la causa de la malaltia com la forma de contagi, pel que es van prendre En un primer moment, la medicina desconeixia, tant diverses mesures preventives en salut pública com: la causa de la malaltia com la forma de contagi, pel quarantena en ports, tancament de cinemes, esglésies que es van prendre diverses mesures preventives en i llocs públics de concentració humana, etc. Núm. 3 – JUNY 2017

salut pública com: quarantena en ports, tancament de cinemes, esglésies i llocs públics de concentració humana, etc. Tot i això, inicialment se li va atorgar un origen benigne, arribant a ser denominada “Epidèmia regnant”, “Malson”, “Soldat de Nàpols”, “Malaltia de moda” o fins i tot “Cucaracha”, però prompte va començar a canviar segons s'anava incrementant el nombre de malalts i morts. El tret més temible va ser el fet de no atacar selectivament a sectors marginals, desprotegits o grups d'edat i sexe selectius, convertint-la en una afecció general i

indiscriminada. El País Valencia es va veure afectat durant la segona onada, al setembre del 1918. D’igual forma l’epidèmia de grip va arribar a la localitat de Sueca, segons documentació de l’Arxiu Històric Municipal, el 4 de setembre de 1918, registrant a partir d'aquest moment dades esgarrifoses. La pandèmia va durar 3 mesos i va quedar extinta el primer dia de desembre del mateix any. El nombre total ascendeix a 219 difunts segons el Llibre de Difunts del 1918 de l’Arxiu Parroquial Sant Pere Apòstol, mostrant així un perfil breu però molt virulent. No obstant això, cal esmentar que les úniques dades de morbiditat que disposem són els reflectits en un l'Informe de Sanitat (Arxiu Històric Municipal), en què es comptabilitzen un total de 6.562 individus afectats. Hem de tenir en compte que, segons el padró de l'Arxiu Històric Municipal de Sueca, l'any 1918 la localitat registra un total de 17.713 habitants.

Publicació humorística en El Imparcial, quan l’epidèmia de grip començava a ocupar espai en la premsa diària (juny, 1918).

Bibliografia ALMUDÉVER, L., La epidemia de gripe de 1918 y los profesionales de Enfermería. Análisis a través de la prensa española, València, Universitat de València, Tesis doctoral, 2016. ECHEVERRI, B., La Gripe Española. La pandemia de 1918-1919, Madrid, Siglo XXI, 1993. MARTÍNEZ, M., La epidemia de gripe de 1918 en la ciudad de Valencia, València, Universitat de València, Tesis doctoral, 1995.

Il·lustració de M. Tovar Siles. “El microbio de la gripe”. Publicat a El Heraldo de Madrid (26 d’octubre de 1918).

Núm. 3 – JUNY 2017

Una valenciana triomfant al Met: Lucrezia Bori per Maria José Alapont Muñoz Carme de Bizet. Va cantar també al Teatre Le Châtelet de París, al Teatro di San Carlo de Nàpols, a La Scala de Milà i al Teatre Colón de Buenos Aires. Al 1913 va debutar al Metropolitan Opera House de Nova York. El gran èxit que va tindre en la ciutat que mai dorm, va fer que se la coneguera com la “Gran Dama del Metropolitan”.

Lucrècia Borja González. Fotografia: http://remembervalenciaelblog.blogspot.com.es

l seu nom era Lucrècia Borja González de Riancho i va nàixer al 1887. Hi ha controvèrsia respecte al seu lloc de naixement, ja que alguns assenyalen el carrer Pelayo de o el carrer de la Pau de València i altres, que va nàixer a Borriana (Castelló). La seua era una afició que ja als sis anys es va manifestar quan va cantar al Paranimf de la Universitat de València. Fou alumna del Conservatori de Música de València al 1904 i poc després posava rumb a Itàlia per a estudiar amb els compositors Grabiele Sibella i Melchiorre Vidal. Emma Calvé, soprano francesa, li va suggerir a Lucrècia que es canviara el seu cognom i des d’aquell moment es va fer conèixer com a Lucrezia Bori. El seu primer paper al món de l’òpera fou al Teatre Adriano de Roma representant a Micaela a l’òpera Núm. 3 – JUNY 2017

La seua carrera musical va haver de interrompre’s al 1915, a causa de problemes amb les cordes vocals i no va poder pujar als escenaris de Madrid, Barcelona i València. No obstant, va poder reprendre la seua carrera al 1919 al Palau de la Òpera de Montecarlo, tornant a Nova York al 1921 on va seguir cantant sense interrupció fins al 1936, data de la seua retirada com a cantant. No obstant, va seguir vinculada al Metropolitan de Nova York fins el 1960, any de la seua mort, ocupant llocs directius. A pesar de la distància, sempre va tindre present la seua terra, organitzant el 1958 a Nova York una gala benèfica al Town Hall Theatre per a recaptar fons destinats a la catàstrofe que havia produït la riuada del 1957 a València aconseguint 50.000 dòlars per als damnificats. I ella mateixa, al juny de 1968 va viatjar a València, per a fer entrega del taló amb els diners recaptats. Es troba soterrada a València, seguint el seu últim desig. Així mateix, la ciutat la recorda dedicant-li un carrer al barri de la Fontsanta, prop de l’Avinguda de Tres Forques i amb una sala amb el seu nom al Palau de la Música de València.

Una suecana als camps d’extermini nazi: Virtudes Cuevas i Escrivà per Aida Ferri Riera comunistes i socialistes i va actuar com a enllaç amb la posada en circulació de propaganda, informació i armes. En una d'aquestes accions Cuevas va tenir ocasió de conèixer a Geneviève de Gaulle, neboda del general Charles de Gaulle, en el lliurament d'exemplars del periòdic Défense de la France, que Madame Carmen distribuïa. Posteriorment ambdues van estar internades com a presoneres a Fresnes (prop de París), on la suecana va ser colpejada i torturada. Després varen ser enviades al camp de concentració de dones i xiquets de Ravensbrück, al nord de Berlín, on van estar durant cinc anys. Virtudes Cuevas al 1951. Fotografia extreta del Fòrum per la Memòria de Virtudes Cuevas de Sueca: http://forumvirtudescuevas.blogspot.com.es/p/inici.htm l(18/02/2017).

irtudes Cuevas i Escrivà (1913-2010) fou un important símbol riberenc de la lluita contra el feixisme espanyol i europeu. Va nàixer a Sueca el 3 de febrer del 1913, i ja de menudeta es mostra com un ésser inquiet. Inicialment Cuevas va voler estudiar medicina, però la situació econòmica familiar la va fer elegir la docència. Va ser destinada a Madrid on visqué l'inici de la Guerra Civil espanyola. Durant la seua joventut va militar en les Joventuts Socialistes Unificades i en ple conflicte bèl·lic es va allistar en el Cinqué Regiment. A mesura que avançaven les tropes franquistes es va desplaçar a Catalunya i va arribar a França, on es va allistar en la resistència, sent coneguda com a Madame Carmen o Madame Vidal. Va proveir d'aliments a militants anarquistes,

Núm. 3 – JUNY 2017

Quan va ser alliberada, Virtudes Cuevas va ser homenejada per la seua contribució a la lluita contra el feixisme per part del govern francès, encapçalat pel general Charles de Gaulle. Quan va ser alliberada, Virtudes Cuevas va ser homenejada per la seua contribució a la lluita contra el feixisme per part del govern francès. A més a més, fou una de les abanderades en les commemoracions sota l'Arc del Triomf de París i tingué l'honor de ser guardonada amb la condició de comandants de la Legió d'Honor Francesa.

Les seues restes descansen cobertes per una bandera republicana al cementeri de la localitat de Sueca, on va ser soterrada junt al seu marit, Albert Codina Pagés.

Des que isqué a l'exili, Cuevas no pogué veure els seus familiars, i fins a l'any cinquanta no es retrobà amb els seus pares. Va viure la resta de la seua vida a França, on va morir en juliol del 2010. Les seues restes foren traslladades cobertes per una bandera

republicana al cementeri de la localitat de Sueca, on va ser soterrada amb el seu marit, Albert Codina Pagés (Bagur, 1912 – Vitry-sur-Seine, 1991), qui també va ser víctima de la repressió nazi al camp d'extermini de Mauthausen.

El general francès Charles de Gaulle abraça a Virtudes Cuevas, després de rebre l’Ordre de la Legió d’Honor Francesa. Fotografia extreta del reportatge del 5 de juliol de 2010 “Madame Carmen aún resiste”, del diari El País: http://elpais.com/diario/2010/07/05/cvalenciana/1 278357487_850215.html

Bibliografia i webgrafia VIDAL, X.; SENSO, C., La ignomínia de l’oblit. Els valencians de la Ribera als camps d’extermini nazi, València, Publicacions de la Universitat de València, 2016. Fòrum per la Memòria de Vitudes Cuevas de Sueca: http://forumvirtudescuevas.blogspot.com.es/p/inici.html Reportatge del 5 de juliol de 2010, “Madame Carmen aún resiste”, diari El País: http://elpais.com/…/07/05/cvalenciana/1278357487_850215.html Entrevista de Sueca TV realitzada el dia del seu homenatge a la seua localitat natal, el 2003, “Records d’una republicana”: https://www.youtube.com/watch?v=3ixmsfmalwg

On estem? Cada pam de València captiva. A la imatge, l’Església dels Sants Joans, a la Plaça del Mercat.

Núm. 3 – JUNY 2017

L’antiga estació d’Aragó per Maria José Alapont Muñoz El lloc elegit per a la seua construcció fou l'emplaçament de l’antic Convent de Sant Joan de Ribera, que va haver de ser enderrocat al 1898 per a poder construir l’estació. Fou l’arquitecte Joaquim Maria Belda Ibáñez (18391912), el mateix que va dissenyar l’estació del Pont de Fusta, qui va realitzar l’obra seguint l’estil classicista. L’edifici estava estructurat en un cos central de tres pisos amb nou finestres per pis i dos cossos que eixien en els extrems en forma de torres.

Vista de l’estació d’Aragó al 1908. Font: www.jdiezarnal,com

’estació d’Aragó, estació terminal de la línia València-Calatayud i popularment coneguda com la “Via churra”, s’ubicava a l'inici de l’actual Avinguda d’Aragó. Fou inaugurada al 1902 i el seu objectiu era connectar València amb Aragó, sobretot amb Terol i els pobles de la seua província.

Va estar en funcionament fins el 1968 i al 1974 fou enderrocada per deixar pas a l’actual avinguda d’Aragó. Actualment sols queda el dipòsit d’aigua dels tallers que es troba al carrer Clariano i les casetes de la duana de mercaderies edificades al 1930 i que es trobaven enfront de la façana principal de l’estació (actualment en la rotonda de la plaça de Saragossa).

Interior de l’estació central d’Aragó, 1945. Font: juanansoler.blogspot.com.es

Casetes de la duana de mercaderies edificades el 1930. Font: www.lavalenciainsolita.com/category/arquitecturaferroviaria/

Webgrafia http://juanansoler.blogspot.com.es/2014/01/estaciones-de-aragon-central-de-aragon.html http://valenciablancoynegro.blogspot.com.es/2013/12/la-estacion-central-de-aragon.html http://www.lavalenciainsolita.com/category/arquitectura-ferroviaria/ Núm. 3 – JUNY 2017

El misteri del foc i la nit màgica de Sant Joan per Míriam Devesa Benlloch

l foc té dues cares. Crema i assalta però també reconforta i complau, abrasa i devasta però també cou i purifica. Amb el seu caràcter metamòrfic és capaç de transformar les condicions materials de la nostra realitat. Més enllà de les seues funcions bàsiques -coure el menjar, calfar la llar, il·luminar-, amaga en el seu sí una infinitat de significats que es codifiquen en els rituals humans. Per algun motiu, des de l’antiguitat el foc és considerat un dels 4 elements bàsics per explicar els patrons de la natura -terra, aigua, aire i foc. Molt abans del cristianisme, les civilitzacions paganes el relacionaven amb el sol, al que rendien culte, perquè procedia del cel i això li atorgava un tarannà diví.

fogueres tractaven d’imitar l’acció ardent del sol i saltar-los recordava a la purificació pel foc, tan característica en la religió persa o en el sabeisme – religió preislàmica sorgida en el regne de Saba o actual Iemen. A les illes gregues, saltar el foc assegurava una bona collita i, al nord d’Àfrica, els berbers atorgaven a aquest acte creences previsores i guardadores dels mals possibles. Tanmateix, moltes altres creences s’atribuïen a les fogueres, com la ja esmentada de protegir les cases, o la de que saltar-les un nombre imparell de voltes protegia la fertilitat de les dones i els animals, així com la que assegurava casar-se a l’any següent.

Des de temps immemorials, el foc és polifacètic, és a dir, conté múltiples significats alhora oposats, i això ens condueix al seu sentit misteriós i màgic. Almenys, així ho percebien els antics pobles. Sense el calor del sol o l’intern de la terra no pot haver vida, i això ja li concedia el seu perfil protector. Prolongació de la llum, el foc és pur i purificador. A l’Antiga Grècia el consideraven possessió dels déus, mentre que els germànics ja li adjudicaven el poder d’espantar els mals esperits i de protegir la llar.

Foguera de Sant Joan. Fotografia d’elaboració pròpia, 2017.

Endinsant-nos en el sentit ritual, la foguera era el foc mantingut voluntàriament quan homes i dones acondicionaven un munt de llenya per escalfar-se, cuinar o celebrar ritus. Ja en temps llunyans, en molts pobles els camperols encenien fogueres certs dies de l’any i ballaven al seu voltant o els saltaven. Amb eixa reminiscència dels cultes solars antics, les

No obstant, no es pot negar que la teoria del solstici pren força, particularment el solstici d’estiu. "Solis statio" o parada del sol. Aquest ha anat pujant fins parar-se en la posició més septentrional per, posteriorment, retrocedir. Això es dóna el 21 de juny en l’hemisferi nord quan es produeix el dia més llarg de l’any a l’equiparar-se dia i nit. Les antigues

Núm. 3 – JUNY 2017

civilitzacions agràries celebraven el solstici d’estiu al commemorar el creixement del dia i l’arribada del sol al seu zenit, quan la primavera donava pas a l’estiu. Es creu que els homes i dones notaven aquesta parada del sol, considerant-ho una debilitat, de manera que pretenien ajudar-lo encenent fogueres durant aquests dies més crítics.

seques i torrades que antigament velles i vells asseguts a les portes de les cases oferien dita nit als veïns. Ací el significat de la tradició aflora ja que simbolitzava la renúncia dels aliments vells que sobren de l’hivern per celebrar l’arribada de l’estiu i l’abundància dels fruits nous.

A Xàbia, les festes de Sant Joan es celebren la nit del 23 de juny la nit dels focs. A les 00:00h el foc sagrat retorna al poble per posar en contacte als grups humans. Amb el cristianisme, el dia de Sant Joan -24 de junyes celebrava aquest solstici convertint-se en una data significativa allà on haja hagut una societat agrària. Ja en època medieval hi ha constància de la seua celebració amb danses al voltant de la foguera i banys en les aigües, així com també consta la seua condemna per part de certs clergues que denotaven el seu caràcter pagà de culte al sol. Per tant, aquest ritual ha arribat als nostres dies, i ací destaquem especialment el poble coster de Xàbia on, en les festes de Sant Joan, es celebra la nit del 23 de juny la nit dels focs. A les 00:00h el foc sagrat retorna al poble per posar en contacte als grups humans. Acondicionats prèviament en llocs estratègics del casc històric 7 munts, de llenya els 6 primers i de trastos vells l’últim, les seues flames convoquen els veïns i gents de la contornada que, amb corones de vidiella al cap i entonant cants festius, salten cada foguera agafats de la mà i amb la convicció de que cada bot els regala sort i prosperitat. A més, aquest acte es combina amb altres elements, com les faves

Núm. 3 – JUNY 2017

Festes de Sant Joan. Fotografia d’elaboració pròpia, 2017.

Sens dubte, festa i ritual es fonen. Cada any, el foc ix de la llar domèstica als carrers i esdevé fogueres que fan possible la vida nocturna. Rebrota i obri els camins en la nit deixant un rastre d’olors, cendres i sensacions que envaeixen. Fa aflorar les manifestacions de la purificació, el benefici i la protecció, fidels a una tradició de reminiscència pagana.

Davant l’evident confusió que els nostres lectors manifesten entorn al nostre grup, ens veiem amb la necessitat de fer una xicoteta explicació: “Clapir. Joves Historiadores i Historiadors Valencians” és el nom de la nostra associació cultural (CV-01-055392-A), dedicada a la divulgació de la història del País Valencià, com es recull als nostres Estatuts fundacionals (2013; modificats en 2015). Ara bé, nosaltres, el Grup Clapir (associació), ens dediquem a diverses activitats (posts o articles breus, articles divulgatius, entrevistes a personatges vinculats a la història del nostre territori, campanyes culturals i/o de promoció de la llengua valenciana, etc.), i les transmetem a través de les Xarxes socials (Facebook i Twitter), de la nostra pàgina web (fins ara, www.clapir.org; en breu ens traslladarem a una nova adreça, www.revistaclapir.com) i, des de desembre de 2015, a través de la publicació del nostre primer llibre, “Clapir. El crit de la Història” (Drassana, 2015). Des de finals de desembre de 2016, Clapir ha estrenat el seu nou i definitiu format, la creació d’una revista digital d’història valenciana, de caràcter trimestral, amb el nom de “Clapir. Revista digital d’Història Valenciana” (amb ISSNe: 2530-4232, com es recull a la base de dades del BNE), que en aquest mes de juny veurà el seu tercer número regular (més una edició especial, la de febrer). En aquest nou producte nostre, hem republicat a l’edició especial de febrer (recull les principals publicacions entre 2013-2016) tot allò que estava publicat a l’antiga pàgina web, però sense estar seriat en cap publicació. Aleshores, en resum, veiem pertinent aclarir que “Clapir. Joves Historiadores i Historiadors Valencians” és una associació cultural que té diversos productes: una revista digital, “Clapir. Revista digital d’Història Valenciana” (i no el nom de l’associació!); i un llibre publicat, “Clapir. El crit de la Història”. I tot això ho podeu trobar a la pàgina web. Gràcies per la vostra atenció. Grup Clapir

On estem? Esquerra: Església arxiprestal de l’Assumpció, construïda entre els segles XVI-XVIII. Dreta: “La gatera” o “La Casa dels Gats”, al Carrer Museu, València. Núm. 3 – JUNY 2017

Breu aproximació a les conseqüències sociopolítiques de la batalla d’Almansa al Regne de València Míriam Devesa Benlloch Miriamdb7@gmail.com Com citar aquest article: DEVESA BENLLOCH, M., “Breu aproximació a les conseqüències sociopolítiques de la batalla d’Almansa al Regne de València”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana, 3, 2017, pp. 32-36. ISSNe: 2530-4232

Resum: Pretenem, ací, fer una breu aproximació als efectes que la victòria borbònica d’Almansa va provocar al Regne de València, centrant-nos en aquell de més transcendència, com és l’abolició dels furs valencians, significant la transformació d’un regne, de quasi 500 anys d’existència, en una mera província. Paraules Clau: Furs, Decret, abolició, Regne de València, Almansa.

aliada d’Almansa va significar la immediata recuperació dels regnes de València i Aragó per a Felip V de Borbó. La transcendència fou indiscutible, ja que es deixava a mercè del rei la continuïtat del sistema polític propi del Regne, vigent des del segle XIII, i, sens dubte, el que es presagiava a València quedaria per sempre gravat en aquella dita, “Quan el mal ve d’Almansa...”, doncs, formalment, s’anava a posar fi a una nació de gairebé 500 anys d’existència.

1. Introducció El 25 d’abril de 1707 s’obrí al camp de batalla d’Almansa el camí que transformaria les realitats política, constitucional i social del Regne de València. Aquesta fou la primera gran batalla disputada a la Península -pel gran nombre de combatents- i, en general, es tracta d’una fita clau en el transcurs de la Guerra de Successió Espanyola1. Quasi 7.000 baixes aliades front a 1.500 felipistes es produïren al desenllaç del combat. El camp de batalla emetia un flaire de sang i excreció que forçà a prendre’l foc calcinant, també, els cadàvers2. Alhora, els ànims borbònics es recuperaren, doncs la derrota 1

CERVERA TORREJÓN, J.L., “La Batalla de Almansa: Aspectos tácticos y estratégicos”. La Batalla de Almansa. Un día en la Historia de Europa. VIII Jornadas de Estudios Locales (Almansa, 2004), 5, 2005, pp. 19-34, p. 20. 2 Ibid., p. 30. Núm. 3 – JUNY 2017

La Batalla d’Almansa, de Buonaventura Ligli, 1709 (Museo del Prado, Madrid).

Més enllà dels efectes directes de la batalla i dels esdeveniments immediatament posteriors, el que ens interessa ací és aproximar-nos a les conseqüències que la victòria borbònica d’Almansa va tenir al Regne de València en el panorama social i polític, això és, l’abolició dels Furs i privilegis, en primer terme, la qual cosa transformaria sistemàticament la realitat dels valencians, havent de romandre, 310 anys després, en la memòria col·lectiva. 32

2. L’abolició dels Furs i privilegis valencians: la fi del Regne de València La conseqüència més descomunal fou el Decret de 29 de juny de 1707, pel qual es procedia a l’abolició dels Furs i privilegis del Regne de València. Els dies previs, i ja havent capitulat la ciutat del Túria el 8 de maig, el recel i temor cap a aquesta factible mesura era més que evident. La Ciutat de València i els Estaments s’apressaren a fer arribar missives demanant el perdó reial i sol·licitant el nomenament d’un nou virrei per restablir el govern. Però els motius d’alarma no tardaren a confirmar-se. Començant per la forta presència militar, se seguiren la paralització dels mecanismes de defensa de la foralitat -les Juntes d’Estaments, les Juntes d’Electes d’Estaments i la Junta de Contrafurs-, i l’arribada de Melcior de Macanaz, qui havia d’elaborar una nova planta de govern, per acabar, finalment, amb el ja esmentat Decret, que subjectava els valencians a les lleis i govern de Castella 3 . D’aquesta manera, es posava fi a al Regne de València fundat pel rei Jaume I.

plantejà dur a terme la proposta d’Olivares, ni tan sols després de la sublevació de Catalunya el 1640, quan haguera tingut l’oportunitat idònia per esgrimir el dret de conquesta del territori per les armes reials després de la rebel·lió. Així, amb el fracàs del projecte d’Olivares, el monarca es preocupà en el seu testament per la conservació dels seus regnes i estats tal i com s’havien mantingut fins el moment. Més encara, aquest mateix interès el manifestarà el seu successor, Carles II, quan deixe establerta en la seua última voluntat una condició essencial per a que Felip V accedira al tron: “el juramento que deve hazer de observar las Leies, Fueros y Costumbres de dichos mis Reynos y señoríos”5.

Tal i com afirma C. Pérez Aparicio 4 , s’ha volgut qualificar l’abolició dels Furs com la plasmació d’un projecte polític encetat en la dinastia anterior, això és, en el Memorial del comte-duc d’Olivares de 1624, en el que instava al rei Felip IV a uniformitzar totes les lleis i institucions dels diversos regnes en conformitat a les de Castella. Sens dubte, la uniformització de tots els regnes li permetria al monarca eliminar els obstacles constitucionals que li presentava la Corona d’Aragó per governar de forma absolutista com a Castella. No obstant, l’actuació de Felip IV posa de manifest que en cap moment es Decret d’abolició dels Furs dels regnes d’Aragó i València, 1707. Arxiu del Regne de València, Reial Acord de 1707, llibre 1.

PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València, v. II, València, Edicions Tres i Quatre, 2008, p. 617. 4 PÉREZ APARICIO, C., “Felipe V y las consecuencias del cambio dinástico”. Jornadas de Estudios Locales, (ed.), La batalla de Almansa: un día para la historia de Europa, Almansa, Ajuntament d’Almansa, 2004, pp. 71-96, pp. 90-91.

Núm. 3 – JUNY 2017

Transcripció recollida en: Ibid., p. 92.

No obstant això, l’ocupació militar de València a conseqüència de la victòria borbònica d’Almansa oferí a Felip V l’oportunitat d’esgrimir l’argument del dret de conquesta: “Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitadores, por la rebelión que cometieron..., todos los Fueros, privilegios y libertades que gozaban... y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos... se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión”6. D’aquesta manera, el Decret d’abolició dels Furs posava el punt i final a la pràctica política de la Corona d’Aragó. Ara, la influència francesa determinava una nova etapa caracteritzada per l’absolutisme uniformitzador que va transformar la realitat governativa i constitucional del territori, constituint, a més, un punt d’inflexió decisiu per al sentit cultural dels valencians. En aquest punt, és substancial remarcar l’ambició fiscal de la Monarquia, la qual cosa és definida per C. Pérez Aparicio com la vertadera raó del decret abolicionista 7. La legalitat foral havia constituït un mecanisme protector front a l’arbitrarietat monàrquica i la seua derogació suposava deixar els valencians indefensos, a mercè dels interessos i voluntat reials. En efecte, Felip V es va veure lliure de les traves constitucionals distintives de l’antiga tradició política de la Corona d’Aragó i no va dubtar en suprimir el caràcter voluntari dels serveis a la Monarquia8. Tot i que es van mantenir algunes lleis forals que no afectaven a les competències règies o que sols concernien a la jurisdicció eclesiàstica, fins i tot el dret privat, que no afectava a la Monarquia, va ser igualment abolit. De fet, el territori valencià fou 6

Transcripció recollida en: Ibid., p. 90. PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió..., p. 619. 8 Ibid. 7

Núm. 3 – JUNY 2017

l’únic de la Corona d’Aragó que, acabada la guerra, mai va recuperar la seua legislació civil privativa9. Ara es produïa un procés d’uniformització, regint-se des d’aleshores per les lleis de Castella. Per l’agost de 1707, l’antiga institució foral de la Reial Audiència fou substituïda per una Chancillería, configurada sobre la planta de les castellanes de Valladolid i Granada, tot i que aquesta denominació no prosperaria i se li tornaria a canviar el nom a Audiència 10 . Així, un ban d’aquest organisme comminava als professionals del dret a aplicar les lleis i procediments judicials de Castella i obligava als notaris a revalidar el seu títol11. Havent quedat els valencians indefensos front el caràcter tirànic del nou govern borbònic, s’inicià un període replet d’iniciatives per recuperar els Furs, dutes a terme pels mateixos borbònics valencians, que formaren la Junta de la Ciutat, considerant immerescuda la mesura. Amb l’impuls d’aquestes iniciatives es donà un sentit de plena reafirmació i reivindicació foral per part dels valencians, malgrat que amb la continua frustració d’aquests intents es va acabar debilitant la confiança en la recuperació d’un sistema de govern propi. Encara en 1760 les ciutats de València, Barcelona, Palma i Saragossa s’uniren per presentar un Memorial a Carles III de Borbó reivindicant l’antic sistema pactista i acusant la centralització i la uniformització com les causes dels mals de la Monarquia12. I és que l’aplicació de les lleis castellanes, amb la desconeixença per part dels nous càrrecs polítics de 9

Ibid. PÉREZ PUCHAL, P., “La abolición de los fueros de Valencia y la Nueva Planta”. Saitabi, 1962, pp. 179-198, p. 187. 11 GRAULLERA SANZ, V., “L’abolició dels Furs. Els juristes valencians davant del nou orde jurídic institucional”. Cervera Torrejón, J .L.; Gavara Prior, J.; Mira González, E., La batalla d’Almansa, 1707. III centenari, València, Generalitat Valenciana, 2007, pp. 166-185, p. 178. 12 PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió..., pp. 621-623. 10

les realitats dels regnes de la Corona d’Aragó, els havia dut a no discernir quines lleis havien de mantenir-se i quines modificar. Els resultats havien sigut merament negatius, ja que en el cas municipal, l’antic sistema de sorteig dels càrrecs havia sigut substituït per un de vitalici. A més, havien vist retallades les seves competències, que havien quedat absorbides pel govern central. Al mateix temps, els habitants de la Corona d’Aragó eren víctimes d’una discriminació pel que fa a l’ocupació de càrrecs a favor dels castellans, cosa que vulnerava l’objectiu de Felip V d’igualar als habitants d’ambdues corones. En aquest sentit, durant el segle XVIII, hagué diversos intents recopilatoris dels Furs, dels quals cal destacar especialment el de José Villaroya, que mai aconseguiren dur-se a terme. Foren intents individuals o privats, sense suport jurídic o institucional i, paradoxalment, no es percep ací una animadversió o resistència per part del monarca, sinó per part d’un sector de la classe dirigent, l’Audiència, principalment, formada en gran part per ministres castellans, la qual cosa impedí aprofitar les fissures que els decrets abolicionistes van deixar per recuperar aquells Furs que no afectaren a la sobirania reial i les regalies del monarca13. D’altra banda, el caràcter repressiu del govern borbònic es va aplicar indiscriminadament provocant fort enuig social i polític14. Prompte es va estendre un sentiment d’oposició popular cap al govern del Borbó, que es manifestava en una actitud de resistència passiva i aversió cap a les noves autoritats. La propagació de les quadrilles de miquelets i el suport popular són un clar exponent. Altre mitjà de contestació fou el manteniment d’un

ambient favorable a l’arxiduc difonent rumors que anunciaven la pròxima contraofensiva aliada. Rumors sobre possibles desembarcades, sobre l’arribada de tropes catalanes o del mateix arxiduc, la qual cosa reforçava les esperances dels austriacistes i emplenava d’inseguretat els governants i caps de l’exèrcit, provocant una intensificació del control sobre la població. Per aquest motiu, trobarem diversos intents de rebel·lió, en 1708, 1710 o en 1715 a Peníscola15. En general, l’adequació a la nova situació no va resultar senzilla. En primer lloc, els desplaçaments humans en alguns casos foren voluntaris, fugint a Catalunya, les Illes, Àustria o Itàlia, però en altres casos es donaren per deportacions forçoses o despoblacions de llocs com a càstig per la resistència. Molts valencians intentaren, sense èxit, tornar. Aleshores, ja signat el tractat de Viena en 1725, que permetia l’entrada dels exiliats i la devolució del seu patrimoni, molts van haver de recorre a la justícia per recuperar els seus béns i molts altres van romandre en l’exili16. Evidentment, va haver una prolongada fase de transició durant la qual l’administració de l’antic Regne de València va anar acomodant-se al nou règim unitari, cosa que no es produí totalment fins al regnat de Carles III de Borbó i, en veritat, fins al segle següent. Òbviament, els estats de la Corona d’Aragó s’havien aferrat als seus Furs i llibertats amb afany durant la guerra. No era per atzar que temien que Castella i França feren armes comunes. Sabien que els esperava una organització politico-administrativa de la qual França era el millor exemple i que els faria convertirse, tard o prompte, en meres províncies.

MASFERRER, A., “Del fracaso recopilatorio a la pérdida definitiva del derecho foral valenciano (1707-1804)”. Revista del Dret Historic Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 14, 2015, pp. 243-272, pp. 265-266. 14 PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió..., p. 623.

Núm. 3 – JUNY 2017

3. A mode de conclusió 15 16

Ibid., pp. 628-629. Ibid., p. 632.

L’abolició dels Furs valencians significà la fi del Regne de València, d’un dret i d’unes institucions amb gairebé 500 anys d’existència. Ara passaria a ser una província més dins la Monarquia Hispànica, doncs l’organització político-administrativa de la veïna França era el millor exemple. A partir d’ara, havia de regir-se per les lleis, pràctiques i costums de Castella, quedant suprimit el corpus legislatiu amb el que comptava des de la seva fundació. Els valencians no recuperaren el seu dret privat, a diferència dels altres territoris de la Corona d’Aragó i continuaren reivindicant la recuperació dels Furs i la necessitat de posar fre a la creixent castellanització de les institucions, la qual cosa suposava apartar la llengua valenciana a un segon terme, ja que l’ocupació dels càrrecs per castellans, desconeixedors de les lleis i la llengua valencianes, va comportar un desinterès per atendre les peticions valencians. De la mateixa manera, es va perdre l’autonomia fiscal i administrativa. En definitiva, malgrat els esforços dels valencians, el Decret d’abolició dels Furs obrí les portes a la supremacia de Castella i provocà la pèrdua d’un sistema de govern i model institucional propis, iniciant una nova etapa política i cultural que ha marcat per sempre la consciència valenciana.

Núm. 3 – JUNY 2017

4. Bibliografia CERVERA TORREJÓN, J. L., “La Batalla de Almansa: Aspectos tácticos y estratégicos”. La Batalla de Almansa. Un día en la Historia de Europa. VIII Jornadas de Estudios Locales (Almansa, 2004), 5, 2005, pp. 19-34. GRAULLERA SANZ, V., “L’abolició dels Furs. Els juristes valencians davant del nou orde jurídic institucional”. Cervera Torrejón, J. L.; Gavara Prior, J.; Mira González, E., La batalla d’Almansa, 1707. III centenari, València, Generalitat Valenciana, 2007, pp. 166-185. MASFERRER, A., “Del fracaso recopilatorio a la pérdida definitiva del derecho foral valenciano (1707-1804)”. Revista del Dret Historic Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 14, 2015, pp. 243-272. PÉREZ APARICIO, C., “Felipe V y las consecuencias del cambio dinástico”. Jornadas de Estudios Locales, (ed.), La batalla de Almansa: un día para la historia de Europa, Almansa, Ajuntament d’Almansa, 2004, pp. 71-96. PÉREZ APARICIO, C., Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València, v. II, València, Edicions Tres i Quatre, 2008. PÉREZ PUCHAL, P., “La abolición de los fueros de Valencia y la Nueva Planta”. Saitabi, 1962, pp. 179-198.

Últimes presentacions de Clapir. El crit de la Història

Presentació a el Fondó de les Neus, març 2017. Invitat: Ramón Santonja (historiador).

Presentació a la Fira del Llibre de València, abril 2017. Caseta 39 de la Llibreria Railowski-Drassana.

Presentació al II Aplec Cultural de Joves de la Ribera, Alberic, abril 2017.

Núm. 3 – JUNY 2017

Estrenem nova web!

Vols col·laborar a Clapir?

A l’Associació “Clapir. Joves Historiadores i Historiadors Valencians”, ens complau anunciar-vos l’estrena de la nostra nova web, completament renovada i amb una gran quantitat de funciones noves, on podràs encontrar de forma gratuïta tots aquells articles que publiquem a la nostra revista, “Clapir. Revista digital d’Història valenciana”.

Al Grup Clapir oferim la possibilitat de que una persona que no és membre del grup, puga publicar el seu article a través de la nostra plataforma sota la fórmula de col·laboració. Tothom pot fer la seua aportació al projecte, però respectant una sèrie de normes de publicació.

Entra i fes-li una ullada, anima’t! Ens podràs trobar a www.revistaclapir.com, o bé a les nostres xarxes socials. Continuem fent història del nostre territori.

Núm. 3 – JUNY 2017

Si vols publicar el teu article, ara és la teua oportunitat. Tant sols has d'adaptar el teu escrit a les nostres normes de publicació, contactar i enviar-nos el teu article. La nostra comissió d’avaluació el revisarà i seràs informat de tots els passos. Per a més informació, entra al web (www.revistaclapir.com), a la secció “Contacte”, o bé envia’ns un email a clapirjhv@gmail.com. Més fàcil impossible!

Núm. 3 – JUNY 2017