El cinema dels matisos

Després d'un any de despertar-nos només perquè toca i de veure el món a través de vidres, la pandèmia pesa. El pitjor dels anomenats "semiconfinaments" comparats amb els confinaments totals és que se'n van les ganes de fugir. I quan deixem de somiar en aventures és que ens acostem a les distopies.

The Lobster és una preciositat de dues hores semblant en estil a Judith Hotel (Charlotte Le Bon, 2018, que he descobert que és a Youtube) i a Lady Macbeth (William Oldroyd, 2017 -en parlarem un altre dia). És plena d'imatges simbòliques de director modern (la gent en diu "pel·lícula de Filmin, d'aquelles tan especials, tan... especials") que va decidir optar per una actuació sense emocions. Els actors (entre els quals brilla l'Olivia Colman) reprodueixen l'educació de les últimes generacions, acostumades a oprimir-se, repetint apaties per por a sortir de la norma.

En una distopia futura, a The Lobster porten els solters a un hotel durant quaranta-cinc dies. Si no aconsegueixen trobar una parella, són convertits en l'animal que vulguin i enviats al bosc. I en aquest context, ressona el famós "provem d'encaixar" del Captatio, dels Manel. Perquè per sobreviure en segons quin futur, o s'hi encaixa o, com Èdip, s'hi fa encaixar els ulls.

The Lobster és un tresor ple d'objectivitat i pragmatisme. Ple de formalismes que perden els matisos de la mentida, la subjectivitat, l'engany i la persuasió. Es perden l'esperança i la vibració del fugir. La possibilitat d'escapar-nos i de viure -encara que sigui en el cos d'una llagosta.

Guillem Lloret i Triola @lloretitriola

FRANCESC XAVIER QUER I BOSCH

Advocat col. nº 2346 - Pèrit Judicial col. nº 658

Assessorament jurídic i procediments judicials Justícia juvenil - Violència domèstica Balística Forense - Anàlisi del Perfil Criminològic del Delinqüent