LA ROMA D'UN CORRESPONSAL · Felip Bens

LA ROMA D'UN CORRESPONSAL

TEXT I FOTO Felip Bens @FelipBens

He estat dos voltes en Roma. La primera, d’adolescent, ja em vaig fotografi ar en el Coliseu, la Capella Sixtina i les escalinates de la Piazza di Spagna. La segona viatgí amb Historias de Roma (RBA, 2010) d’Enric González davall del braç. Mai havia visitat una ciutat tan entregat, abans d’aplegar i ja aterrat en l’estació de Termini, a les suggerències d’un escriptor. Menys encara una ciutat amb tants atractius turístics de primera magnitud. Algú podria qualifi car-ho d’aposta arriscada, però fon una decisió magnífi ca.

PER UNA BANDA HI HA EL FIL conductor de la gastronomia local, per descomptat. Pelegrinar pels santuaris mengívols d’un admirat autor que visqué la Ciutat Eterna com a corresponsal de premsa ja et regala itineraris per a descobrir en la rebotiga de les rutes massificades, una altra Roma. Les notes marcades en el plànol amb les pistes de González mostren les zones calentes que calcigaren els nostres peus: Trinità dei Monti i la Piazza di Spagna, el Tíber amunt i avall, Campo dei Fiori i Piazza Navona i, al remat, tota l’antiga península romana de l’època imperial, el Campo Marzio. I també, sobretot, el Trastevere, vinculat ja per sempre a l’spritz de boqueta nit, amb Santa Maria in Trastevere com a far en la nit èbria. Per a la quota turística quedà l’ascensió a peu a la cúpula de Sant Pere i així, a més del notable exercici físic per a contrarestar excessos, ens férem una idea aèria dels carrers transitats i dels, en realitat escassos, trams conquistats de ciutat. “Quina nostàlgia de les tertúlies de futbol i política, amb González i els altres periodistes”, ens confessa Carlo, propietari de La Montecarlo, la deliciosa i discreta pizzeria que aguaita des d’una boca de carrer de Corso Vittorio Emanuele II. Prop d’allà ens trobem amb La Carbonara, des d’on s’ataülla Campo dei Fiori en tota la seua magnitud, l’àgora del mercat obert i escampat, un dia de plovisqueig, la de les carxofes colossals, la plaça “laica” de Roma, segons González, qui afirma en el seu llibre que els famosíssims spaghetti alla carbonara s’inventaren ací, en 1944 o 1945, gràcies al mestissatge amb les tropes nordamericanes, que aportaren dos ingredients essencials del seu racionament: la cansalada i l’ou en pols. I amb pecorino romà, almenys hui en dia, feu el favor.

En els màrgens de les rutes de González, algunes potser desfasades –el llibre és de 2010 i el nostre viatge de 2016–, encara que la restauració

Historias de Roma Enric González RBA, 2010 128 pàgs | 12 €

romana és estable i duradora, es troba l’Antica Focacceria San Francesco, un meravellós deliri gastronòmic sicilià amb subseu romana. No debades en Roma es menja molt bé i a un preu ben raonable, com en un fum de locals barats, plens d’estudiants, en els carrers menys transitats del Trastevere. I, com en molts llocs d’Itàlia, els qui sentim nostàlgia del café tocat ens podem consolar amb la versió local: el caffè corretto di grappa. Boníssim i addictiu. Com el

que prenguérem en un de tants discrets i enxisadors cafés, mentres buscàvem la Torre della Scimmia, una de les cantonades més belles de Roma, segons el nostre autor, després d’aplegar passejant per la vora del Tíber, entre la humitat, el fred i les perspectives insòlites de la ciutat a peu de riu, per a abandonarlo a l’altura del pont d’Umberto I.

Amb el paladar delitat per l’extraordinària cuina romana, s’ancoren en la retina el panteó d’Agripa, enfrontant la Piazza della Rotonda, d’aire florentí, amb la cúpula extraordinària i l’obertura quasi astronòmica, per on s’esgolen les volves quan neva i els romans corren a presenciar un dels grans espectacles del món. A un pas es troba l’enorme peu de marbre deixat caure enmig del carrer del mateix nom, i l’església de Sant Ignasi de Loiola, d’obligada visita, amb les al·lucinacions visuals que Andrea Pozzo ens oferix des d’un sostre pintat amb genials perspectives. En el carrer adjacent, dedicat al sant basc lisèrgic, la Biblioteca Casanatense aplega 350.000 volums antics, incloent 6.000 manuscrits, 2.200 incunables i una sala principal que, per a González, és una de les estances més meravelloses de Roma. I això és dir molt.

Per als fanàtics del café, és imprescindible tastar el de Sant’Eustachio, amb la fama del millor del món, en la plaça i enfront de l’església del mateix nom, on els romans no es casen per a no passar per davall de la creu arrematada amb el cap d’un cérvol banyut, reproduït també, amb cudols, sobre el carrer empedrat. Si un bon café arremata un bon menjar, la Via della Pace és una altra de les zones bohèmies on fer-se’l, relaxadament, abans del tap que formen l’arc i l’església de Santa Maria della Pace. Tot i la presència de visitants és un bon lloc on escriure algunes postals i anar assimilant el comiat a la ciutat a la qual sempre es torna i que ara es pot visitar, també, en clau valenciana i coronícola, gràcies al magne llibre de Josep Vicent Boira.

☛ FELIP BENS (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit, Levante-EMV i Valencia Plaza. Els seus últims títols publicats són Dones e altri, València al mar, El cas Forlati i La cuina del Cabanyal

✳