XAVIER BALMIS · Josep Vicent Miralles

C I È N C I A XAVIER BALMIS, EL FILÀNTROP ALACANTÍ QUE VA SALVAR EL NOU MÓN

TEXT Josep Vicent Miralles @jvmiralles

A principis del segle XIX la vacuna contra la pigota era encara una troballa recent, un miracle científic que, no obstant, no tenia forma tècnica d’aplegar a l’hemisferi sud. Fins que un metge de la cort de Carles IV va trobar una solució brillant: travessaria mars i oceans amb el remei custodiat en la sang d’una cadena de xiquets òrfens. Començava una llarga aventura per tal d’alliberar milions de vides.

El 16 de setembre de 1806 desembarca al port de Macau un home al límit de les seues forces. Passa la cinquantena i ve d’una travessia de dos anys al llarg de més de deu mil milles nàutiques. Ha deixat arrere una vintena de morts en el fons de la mar quan un tifó va asclar el seu vaixell; també dos xiquets de curta edat que no han pogut suportar els rigors de l’odissea del María Pita. De poc ha esquivat la temible nació flotant dels pirates xinesos i els canons de l’armada britànica. A la figura eixuta i decidida que posa peu a terra asiàtica ja només la sosté l’alé del fanàtic, la il·luminació de l’elegit per a una missió prodigiosa: enfrontar-se al més perfecte sequaç de la mort. Un assassí implacable que mata, mutila i deforma amb voracitat des de fa més de dotze mil anys: la pigota.

El cavaller de Macau ha arribat a bord d’una fràgil canoa. Potser li costa fer-se entendre per les autoritats en un primer moment; potser ja no l’esperaven, però per fi algú aconseguix desxifrar tortuosament el seu nom: és el doctor Xavier Balmis. Darrere d’ell, tremolosos, atemorits i esquàlids, amb els ulls entornats a causa del sol encegador que es reflectix en l’aigua, després de tants mesos de foscor i rates a les bodegues del vaixell, s’endevinen tres siluetes minúscules. Uns granets secs al muscle els condecoren i els delaten. Formen part del contingent d’expòsits que estan salvant el món.

L’origen de les vacunes

Quan Ares homicida cride els seus sicaris més distingits a la morada olímpica, abans que els perses i mirmídons, superior en obscura diligència a la Wehrmacht i l’Exèrcit Roig, la pigota prendrà la cadira més excel·lent. Va sorgir en algun moment cap al segle X a.C, en Àfrica o el subcontinent indi. Els seus estralls al llarg de la història són incomptables, però per a oferir només una mostra del seu esmolat full de servicis hi ha prou amb saber que es calcula que durant el segle XX encara va matar 300 milions de persones. Pràcticament el 100% de l’actual població dels Estats Units d’Amèrica. La darrera víctima mortal coneguda, amb tot, va ser la britànica Janet Parker, l’any 1978; el virus, ja oficialment eradicat en aquell moment, havia eixit per accident d’un laboratori de Birmingham.

Molt abans que això passara, a les darreries del segle XVIII, la batalla contra la malaltia continuava sent un dels reptes axials de la humanitat. Una batalla llarga i desesperada que tacava de negre el mapamundi, sense excepcions. Les milers d’horribles bambolles que cobrien els cossos dels infortunats eren una sentència de mort o d’irreversibles seqüeles. I fou així fins que en l’any 1796 el doctor Edward Jenner va fer un descobriment sorprenent i revolucionari. Un d’aquells moments estel·lars de la humanitat, per amprar-li l’expressió a Stefan Zweig.

Edward Jenner © Jorge Salas

Jenner va comprovar que les persones que estaven en contacte amb vaques malaltes de pigota vacuna resistien després la pigota humana. A les munyidores els eixien a les mans unes pústules benignes que marcaven l’èxit en l’assimilació per part del seu cos de la protecció encomanada pel bestiar. Es tractava –l’etimologia és clara i coneguda– del descobriment de la “vacuna”. Una arma formidable que ràpidament es va estendre per Europa, però que encara quedava molt lluny d’Àsia i Amèrica del Sud, on el compte de morts seguia el seu vertiginós curs.

Un metge alacantí en la cort de Carles IV

Xavier Balmis (Alacant, 1753 - Madrid, 1819) era un metge experimentat, que havia servit en hospitals de Cuba i Mèxic en el tractament de malalties infeccioses, les venèries particularment. Tant era el seu prestigi que en tornar a Espanya va entrar al servici personal del rei Carles IV, just en l’època del descobriment d’Edward Jenner. I davant la immensa transcendència de la nova vacuna, Balmis va convéncer el Borbó de la necessitat de dur-la a l’altre costat del món per tal de globalitzar-ne la lluita. El pla era aplegar a les colònies americanes per a travessar el Pacífic rumb a Àsia després. Naixia així la “Real Expedición Filantrópica de la Vacuna”. La darrera odissea il·lustrada.

Era l’any 1803 i Balmis comptava amb el sí del monarca, una nau de lloguer, la corbeta María Pita –el nom de l’heroïna gallega del segle XVI–, un port de partida, la Corunya, i un company de viatge, el cirurgià català Josep Salvany. I també amb un formidable problema científic: com transportar un fluid tan delicat i preciós com el de la vacuna al llarg de tants mesos i tantes milles, sense aparells de fred ni cap possibilitat de muntar un laboratori mòbil de garanties. Els científics europeus havien sigut capaços de dur la limfa de vacuna en vidres segellats a Amèrica del Nord, però, per algun motiu possiblement relacionat amb la diferència de clima, en posar rumb sud la càrrega es destruïa i qualsevol esforç es convertia en inútil.

Precisament ací és on va entrar en joc la genialitat que encara hui admira la comunitat científica internacional. Balmis va raonar que el remei podria viatjar en la sang d’una cadena d’allotjants. El procediment consistia a practicar una incisió amb una llanceta impregnada amb la vacuna en el muscle a un xiquet, atés que en ells agafava amb més facilitat. Al cap de poc dies al pacient li brotaven uns granets “vacunífers” en aquell mateix lloc, que mantenien la limfa en condicions òptimes durant un temps. Abans que s’assecaren els granets, calia traure d’allà mateix una altra mostra i passar-la al següent recipient humà. I així fins a aplegar al destí i poder mamprendre un procés de control de la malaltia a gran escala. Senzill, agosarat i brillant.

Es busquen aventurers

Però trobar els xiquets-proveta no era una tasca fàcil. Cap família en els seus cabals prestaria la seua descendència per a un viatge d’eixes característiques, incert, llarg i cap a la gola del llop. Ací no serviria de res una inspirada proclama com la que (diuen que) va fer anys després el capità Ernest Shackleton per a reclutar els seus companys. Ni tan sols el cant de sirena d’una recompensa fabulosa. En compte d’això, Xavier Balmis i Josep Salvany van haver d’enrolar els seus vint-i-dos xicotets herois en la Casa d’Expòsits de la Corunya, regida per Isabel Sendales. Amb ells, cinc metges, tres infermers, Balmis i Salvany, la tripulació del primer viatge estava completa... i la mateixa Isabel Sendales, que va decidir que també hi aniria.

En part, per a protegir els seus “àngels”, en part per a governar-los i impedir que es rascaren els granets i trencaren la cadena de la vacuna.

La primera escala de la nau María Pita va ser Puerto Rico, i en esta primera part ja van deixar la vida dos dels infants: Tomás i Juan Antonio, que no van poder suportar els rigors de la navegació. A més a més, segons algunes fonts, en aplegar van comprovar que allà ja hi havia arribat la vacuna, a través de la colònia danesa de Saint Thomas. Amb tot, l’expedició va organitzar una Junta Central de Vacunació, per tal d’assegurar que la vacuna romandria disponible per temps il·limitat i podria arribar a tots els pacients. El mateix feren en cadascun dels nombrosos punts del viatge, unint així el rigor organitzatiu i filantròpic de la Il·lustració amb la crida romàntica de l’aventura.

Els ports americans

Des de Puerto Rico l’expedició es va dividir. El grup de Balmis va posar proa al Carib per a aplegar a Veneçuela, Cuba, la península de Iucatan i Mèxic, on el doctor era conegut i respectat. El de Salvany va fer el seu periple per Panamà, Colòmbia, Equador, Perú, Xile i Bolívia. Fou un carrusel de set anys que va costar la vida al cirurgià en 1810, quan només en tenia 34, i després

Gravat de la María Pita en aplegar a Amèrica

LA VACUNA DE LA PIGOTA FOU TRASLLADADA EN EL COS DE XIQUETS

d’haver patit greus accidents. Cal dir ací que no sols hi jugaven en contra els perills inherents a un viatge d’estes característiques i la precarietat del sistema de transport, sinó que també van haver d’enfrontar-se a la resistència de molta de la població indígena. Els hòmens blancs que desembarcaven de grans vaixells amb pavelló espanyol, quan esgrimien un objecte tallant, rara vegada tenien intencions d’ajudar-te. Als estralls de la pigota calia sumar, doncs, els de la desinformació i la memòria genètica de la desconfiança.

A més a més, la solució dels xiquets tenia uns efectes limitats, ja que cada individu es podia fer servir només una vegada. Si s’arribava al final de la cadena sense salvar la vacuna es perdia irremeiablement. Per això a Cuba els expedicionaris van comprar tres esclaves negres i un xiquet al preu de dos-cents pesos. Així ampliaven no només els recursos humans, sinó també la possibilitat d’anar renovant-los sobre la marxa. Mentrimentres, Isabel Sendales havia de tranquil·litzar

Gravat de Balmis

cada dia el grup de xiquets horroritzats, que havien vist morir dos companys i que vivien en la bodega del vaixell, a bacs, en condicions insalubres i amb la incertesa de no tornar a vore la llum del sol. I no sols això, sinó que Sendales va haver d’arromangar-se també i empunyar la xeringa, fins al punt que va convertir-se en la instructora de centenars de vacunadores americanes.

El que certament no anaven a tornar a xafar aquells jóvens era la seua terra natal, ja que tots els supervivents, gràcies a la gestió de Xavier Balmis, es van quedar en ports de Mèxic, adoptats per famílies natives. I allà el doctor va aconseguir vint-i cinc nous expòsits, mexicans, per tal de continuar el viatge des d’Acapulco fins a Manila. Així, una vegada finalitzada la travessia americana amb la qual es van assentar les bases per a la vacunació de contingents de població inimaginables només uns anys abans, la nau de Balmis va prendre rumb cap a Filipines, Canton i Macau.

Silenci i misteri a Àsia

La part americana de l’aventura està ben documentada, però poca cosa se sap del viatge per aigües asiàtiques. Sabem, en tot cas, que va aplegar en solitari només amb tres xiquets i en una canoa, després que el vaixell s’afonara. Segons el doctor Gonzalo Díaz de Yraola, Balmis va indicar que: “La conservació de la vacuna i implorar la misericòrdia divina va ser tot el meu conhort, sense que el fet d’estar a soles per a atendre els tres xiquets ni les meues escasses forces pogueren fer-me renunci

ar”. D’altra banda, mentres que hi ha seguretat que a Amèrica va aconseguir un èxit aclaparador, les xifres de la segona part del viatge no són, ni de lluny, exactes ni fiables. Sembla, si més no, que amb l’ajuda del bisbe de Macau va ser capaç de repetir la gesta d’instituir una Junta de Vacunació, encara que es desconeix el nombre de persones que se’n beneficiaren.

Després de Macau, la darrera estació de l’expedició filantròpica, ja totalment desfeta, va ser la Xina continental. Balmis va arribar ja amb només un xiquet, sense suport logístic, sense forces i... sense èxit. Les autoritats li van tancar la porta ací per complet, engrandint encara més la llegenda d’impenetrabilitat del país de la Ciutat Prohibida, tot i que, segons el mateix Díaz de Yraola, el rebuig va tindre un altre motor en este cas: les maniobres diplomàtiques angleses per a acabar amb una missió que començava a fer-se’ls incòmoda pel seu abast i influència.

Un heroi poc conegut

L’expedició Balmis-Salvany va alçar l’admiració unànime del seu temps. Fins i tot el doctor Jenner li va atorgar importància històrica: “No puc imaginar que en els anals de la història es proporcione un exemple de filantropia més noble i més ampli que este”, va deixar dit el pare de la vacuna. Hui, però, de Balmis només queda una xicoteta plaça a Alacant, amagada, amb un bust ocult. Només els lectors compulsius d’inscripcions urbanes sabran qui és eixe home de bronze i coll de camisa historiat que mira a l’infinit, potser cap a les mars esplèndides i perilloses del món que va ser.

També hi havia una altra estàtua al campus de la Universitat d’Alacant, però va ser furtada... L’escriptor Javier Moro va publicar fa uns anys A flor de piel (Seix Barral, 2015), una novel·la que en recreava l’aventura, i també l’autora Almudena de Arteaga li havia retut abans homenatge literari en Los ángeles custodios (Ediciones B, 2010), que tingué correlat fílmic amb la producció 22 ángeles (Miguel Bardem, 2016). Però pareix poca cosa tot plegat. Ben poca cosa per a una fita que en una cultura normalitzada i autoconscient hauria de tindre la dimensió èpica i el grau de coneixement popular que li pertoca.

☛ JOSEP VICENT MIRALLES (Xàbia, 1979) és periodista, guionista i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet o La cuina de la Marina Alta. ✳