CIÈNCIA
XAVIER BALMIS, EL FILÀNTROP ALACANTÍ QUE VA SALVAR EL NOU MÓN TEXT
Josep Vicent Miralles @jvmiralles
A principis del segle XIX la vacuna contra la pigota era encara una troballa recent, un miracle científic que, no obstant, no tenia forma tècnica d’aplegar a l’hemisferi sud. Fins que un metge de la cort de Carles IV va trobar una solució brillant: travessaria mars i oceans amb el remei custodiat en la sang d’una cadena de xiquets òrfens. Començava una llarga aventura per tal d’alliberar milions de vides.
E
l 16 de setembre de 1806 desembarca al port de Macau un home al límit de les seues forces. Passa la cinquantena i ve d’una travessia de dos anys al llarg de més de deu mil milles nàutiques. Ha deixat arrere una vintena de morts en el fons de la mar quan un tifó va asclar el seu vaixell; també dos xiquets de curta edat que no han pogut suportar els rigors de l’odissea del María Pita. De poc ha esquivat la temible nació flotant dels pirates xinesos i els canons de l’armada britànica. A la figura eixuta i decidida que posa peu a terra asiàtica ja només la sosté l’alé del fanàtic, la il·luminació de l’elegit per a una missió prodigiosa: enfrontar-se al més perfecte sequaç de la mort. Un assassí implacable que mata, mutila i deforma amb voracitat des de fa més de dotze mil anys: la pigota. El cavaller de Macau ha arribat a bord d’una fràgil canoa. Potser li costa fer-se entendre per les autoritats en un primer moment; potser ja no l’esperaven, però per fi algú aconseguix desxifrar tortuosament el seu nom: és el doctor Xavier Balmis. Darrere d’ell, tremolosos, atemorits i esquàlids, amb els ulls entornats a causa del sol encegador que es reflectix en l’aigua, després de tants mesos de foscor i rates a les bodegues del vaixell, s’endevinen tres siluetes minúscules. Uns granets secs al muscle els condecoren i els delaten. Formen part del contingent d’expòsits que estan salvant el món.
L’origen de les vacunes Quan Ares homicida cride els seus sicaris més distingits a la morada olímpica, abans que els perses i mirmídons, superior en obscura diligència a la Wehrmacht i l’Exèrcit Roig, la pigota prendrà la cadira més excel·lent. Va sorgir en algun moment cap al segle X a.C, en Àfrica o el subcontinent indi. Els seus estralls al llarg de la història són incomptables, però per a oferir només una mostra del seu esmolat full de servicis hi ha prou amb saber que es calcula que durant el segle XX encara va matar 300 milions de persones. Pràcticament el 100% de l’actual població dels Estats Units d’Amèrica. La darrera víctima mortal coneguda, amb tot, va ser la britànica Janet Parker, l’any 1978; el virus, ja oficialment eradicat en aquell moment, havia eixit per accident d’un laboratori de Birmingham. Molt abans que això passara, a les darreries del segle XVIII, la batalla contra la malaltia continuava sent un dels reptes axials de la humanitat. Una batalla llarga i desesperada que tacava de negre el mapamundi, sense excepcions. Les milers d’horribles bambolles que cobrien els cossos dels infortunats eren una sentència de mort o d’irreversibles seqüeles. I fou així fins que en l’any 1796 el doctor Edward Jenner va fer un descobriment sorprenent i revolucionari. Un d’aquells moments estel·lars de la humanitat, per amprar-li l’expressió a Stefan Zweig.
59
