Lletraferit #21 by revistaLletraferit

València

# 21

Primavera 2020 · 4.95 €

VICENT TODOLÍ, EL COL·LECCIONISTA DE CÍTRICS Títul del Reportage

El «Lletraferit» en casa, cada estació, amb un

9.95€ x4 edi cions

50%

de descomp t

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

Nom i cognoms NIF/CIF Correu electrònic Telèfon Adreça Municipi Codi Postal Vull rebre des del núm. Compte IBAN Nom del titular del compte Autoritze que Llibres de la Drassana SL carregue el rebut corresponent a la subscripció a Lletraferit i la renovació, cada 4 números, si no hi ha indicació en sentit contrari.

Data i signatura del titular Fotocopia, ompli i escaneja o fotograf ia este butlletí i envia’l a info@drassana.net

També et pots subscriure online en:

https://www.drassana.net/test

Amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. Generalitat Valenciana

S U M A R I UN DIA EN EL PARADÍS CÍTRIC DE VICENT TODOLÍ · Vicent Baydal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 04 L’ÚLTIM DELS VALENCIANS: L’EXORCISME LITERARI D’UN CONFLICTE · Toni Sabater . . . . . . . 12 MÓN MITROVICA, VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD · David Córdoba Bou. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 TRIBUNA LA LITERATURA, EN PÚBLIC I EN PRIVAT · Miquel Nadal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20 DE BAT A BAT LA FOSSA 113 DEL CEMENTERI DE PATERNA · Eva Máñez. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 TRIBUNA LA BIBLIOTECA DELS PROSCRITS · Alexandre Serrano. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26 VALENCIANS EMILI GÓMEZ NADAL · Kristin Suleng . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 LITERATURA H. G. WELLS · Maria Bonillo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36 PLANETARI LA ROMA D'UN CORRESPONSAL · Felip Bens. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42 ENTREVISTA JOSEP VICENT BOIRA · Felip Bens. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 PLANETARI ROMA I VALÈNCIA · Miquel Nadal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50 CINE EL CINEMA A SÍRIA I PALESTINA · Áurea Ortiz Villeta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52 DEL SÉNIA AL SEGURA FONTANARS DELS ALFORINS · Jordi García Polop. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 CIÈNCIA XAVIER BALMIS · Josep Vicent Miralles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59 CARRERFERIT UN TRINQUET QUALSEVOL · Kike Parra Veïnat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64 MÓN BUENOS AIRES, DE LES MADRES A LES FAMÍLIES DEL “GATILLO” FÀCIL · Emma Zafón. . . . . . . 66 PLANETARI LA NECESSÀRIA INSISTÈNCIA EN TONI SABATER · Miquel Nadal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70 BITÀCOLA ENFRONT DE LA MAR BÀLTICA · Jean Murdock . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72 PLANETARI LA RESURRECCIÓ DEL XICOTET VAMPIR · Toni Mejías . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76 CAPICASALINES EL PONT DE LA MAR · Tono Giménez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78 VALENCIANS GIL ALBORS, FUTBOL I MORAL D’UN ALCOIÀ · Eugenio Viñas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80 ESCÈNIQUES LA TERANYINA DE PACO ZARZOSO · Manuel Pérez i Muñoz. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84 PLANETARI LES ÚLTIMES FRONTERES · Óscar Mora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86 GARGAMELL L’ALTER, ON ELS ARROSSOS SONEN · Vicent Molins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88 PATRIMONI DECADÈNCIA, OBLIT I REDEMPCIÓ DELS PASSATGES COMERCIALS · Lucía Márquez. . . . . . . . . 91 A BORD PLATÓ EN LA COVA TALLADA · Tono Fornes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96 ENTRECRUIX ALGÚ POT FER ALGUNA COSA? · Ana Elena Pena. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98 ENTREVISTA PLANETARI

ENTREVISTA

UN DIA EN EL PARADÍS CÍTRIC DE VICENT TODOLÍ ― Vicent Baydal FOTOS Alberto Sancho A Palmera, a la Safor, a mig camí entre Gandia i Oliva, el conegut curador d’art Vicent Todolí viu en el paradís. Un paradís amb centenars de varietats cítriques desconegudes a terres valencianes que ha bastit per tal de protegir el paisatge, gaudir de tot un museu a l’aire lliure i saciar la seua infinita curiositat.

almera es diu Palmera almenys des del temps d’al-Àndalus, quan els musulmans l’anomenaren Rahal Nakhla, això és, el rafal de la palmera. Devia ser, per tant, la finca agrícola d’un oficial de les autoritats islàmiques en la qual destacava aquell arbre del desert procedent d’Aràbia. Però tal vegada també hi havia alguna espècie de cítric, ja que els mateixos andalusins foren els encarregats d’introduir el seu conreu a la península Ibèrica des de l’Orient. Mil anys després el palmerí Vicent Todolí, director artístic de l’espai expositiu HangarBicocca a Milà, antic director de la Tate Modern a Londres i assessor de la col·lecció Per Amor a l’Art, que s’exposa a València en Bombas Gens, ha convertit part del terme de la seua localitat natal en una finca dedicada a l’estudi i divulgació dels cítrics i la citricultura. Són quaranta-una fanecades, 33.000 m2, on creixen exuberants centenars de varietats de llimes, poncils, pummelos, pomelos, aranges, taronges, cumquats, mandarines, papedes, clementines, atalànties, clausenes... Visitem un dels horts més espectaculars de la geografia valenciana en busca dels seus orígens i propòsits.

La base d’activitats del comando Todolí La millor època per a la visita és entre desembre i abril, quan la major part dels arbres ha donat els fruits que

es poden degustar in situ, en les taules que els operaris de la Todolí Citrus Fundació habiliten al costat dels diversos bancals de què consta la finca. Abans, però, parlem sobre les raons de la creació de l’hort amb el mateix Todolí, un cognom que, com tants altres de la Safor, la Marina i el Comtat, prové de la repoblació balear posterior a l’expulsió dels moriscos de 1609, concretament de l’illa de Menorca. Les seues arrels a la terra són profundes, però no sempre ha estat així. Una vida com a universitari a Nova York, director de grans centres artístics a Porto, Londres i Milà, i amb constants viatges per tot el món derivats de les seues intenses relacions artístiques internacionals, l’han dut a construir-se un lloc on tocar mare. Primer a la Vall de Gallinera, on va restaurar una propietat abandonada, en la qual produïx l’exquisit Tot Oli. Ara al lloc que sempre estigué ací, en la casa familiar i les terres adjacents. La família Todolí es dedica a la taronja i els vivers des de fa un segle. Prové d’ací la Todolí Citrus Fundació? No exactament. És cert que el meu avi era un podador molt reconegut, anava amb les seues colles d’esporgadors a molts llocs i tenia vivers de cítrics; després mon pare els va expandir amb altres fruiters i plantes, però a mi no em va interessar mai la terra. Tot al contrari, perquè quan érem adolescents ens alçava els dissabtes a les sis del matí per a fer les

faenes més dures i jo li cantava la cançó de Pi de la Serra, aquella que diu “olora les roses qui no ha d’anar a treballar”... Però ens va donar llibertat absoluta per a estudiar el que volguérem i, encara que ací se’n reien quan deia que jo feia història de l’art, ell tenia molt clar que havíem de triar el que ens agradara i tractar de ser els millors en eixe camp. Va ser després de tornar dels Estats Units, on vaig viure quatre anys estudiant història de l’art contemporani a Nova York, més urbà impossible, quan vaig començar a mirar amb uns altres ulls el paisatge, de la mà dels viatges que feia amb el botànic Joan Pellicer, amb qui vaig descobrir la Vall de Gallinera.

—

“AMB LA FUNDACIÓ PROTEGIM EL PAISATGE, EL TERME I LA MEMÒRIA”

La primera connexió amb la terra va ser a la Gallinera? Sí, en una d’aquelles excursions vaig vore una finca destruïda, amb la casa en ruïnes i els màrgens

pràcticament acabaria amb tot el terme municipal i llavors, arran d’un viatge que havia fet amb el cuiner Ferran Adrià a Le Pépinière du Bosc, a Perpinyà, on tenen un jardí amb centenars de fruiters rars i exòtics, vaig decidir fer ací un gran hort varietal de cítrics. Vaig parlar amb l’Ajuntament per a detindre la depredació urbanística, vaig comprar els bancals dels meus germans i de díhuit veïns, un a un, i vam fer la fundació i l’hort per tal de protegir el paisatge, el terme i la memòria.

de pedra seca caient; i la vaig comprar amb la idea de restaurar el paisatge. Vaig plantar el que hi havia a la zona: oliveres, cirerers, perellons, una servera, sorolleres, ginjolers, etc. I ara, per a continuar mantenint-ho tot en bon estat, invertim i fem oli artesanal. Més tard vaig comprar el bancal d’un veí de Palmera i mon pare em va dir de fer una xicoteta col·lecció de varietats locals que estaven desapareixent, com les taronges de la sang o les perets. Després, quan ja em trobava a Porto, vaig heretar la casa i part dels vivers, però en aquells moments, entre el 2003 i el 2010, me’n vaig anar a Londres, a la Tate. Estant allà, vaig saber que hi havia un projecte de PAI que

És un retorn a les arrels? Ja des de la meua arribada en el 96 a la Fundaçao de Serralves de Porto, una de les condicions dels contractes de direcció és que podria vindre durant uns dies al mes a tocar terra per a tornar a anar-me’n per l’aire. A la Gallinera, de fet, no hi ha llum elèctrica, el telèfon no funciona i això m’ha ajudat a entendre el que és el temps, perquè el temps humà no té res a vore amb el temps dels arbres, que no pots forçar-lo i t’obliga a fer un exercici d’humilitat. Com deia el professor d’història de la pel·lícula Jonàs, que farà els 25 en l’any 2000, d’Alain Tanner, “el temps és com la pasta, que està feta tota de gra dur, però segons la forma i l’espessor té un gust

diferent”. També és ací on realment em netege, on em lleve les energies negatives d’allò urbà; per a mi la ciutat és un mal necessari i la vaig avorrir després de la vida tan intensa que vaig fer a Nova York. Ara esta és la meua base. A Milà, a HangarBicocca, vaig una setmana al mes i torne, i viatge constantment pel món i després torne; des d’ací, des de Palmera, faig les incursions de treball, com si fora un comando que després sempre torna a la base.

Una col·lecció a l’aire lliure La Todolí Citrus Fundació no funciona encara a ple rendiment, però preveu fer-ho en uns pocs anys i ja concerta visites, que en esta ocasió és guiada, en valencià i anglés, pel mateix Vicent Todolí. Explica amb passió la història dels cítrics i la seua contínua

del Mondúber i el Montgó, que atrapen els núvols i protegixen la terra del fred. Com apuntà en 1775 William Bowles, el naturalista irlandés instal·lat a Madrid: “No hay eloqüencia que baste a describir la amenidad de la huerta de Gandía, ni parage alguno de Europa que ofrezca un espectáculo tan hermoso”. Què teniu a l’hort? Hi ha més de quatre-centes varietats de cítrics de tot el món, algunes que no havien arribat mai a la península Ibèrica, del sud-est asiàtic, Austràlia, l’Índia, la Mediterrània, Amèrica... Des de pummelos i poncils de més de quinze centímetres de diàmetre fins a cumquats i papedes de menys de dos, passant per mandarines, clementines, llimes, taronges, sanguines, tangerines, tangelos, tangors o taroccos de colors groc, verd, roig, rosa i taronja. Tenim una de les col·leccions més extenses del món;

hibridació des de quatre espècies ancestrals de poncil, mandarina, pummelo i papeda, procedents del tròpic asiàtic, mentres dona a tastar des dels fruits més àcids fins als més dolços, incloent algunes corfes de més de cinc centímetres que són l’element més valuós de certes varietats, alhora que repetix constantment “scratch and smell”, per tal de fer-nos accedir a les seues delicades essències aromàtiques. Caminem per les passarel·les de fusta que separen uns bancals plens d’agret, deixat voluntàriament per a retindre els nutrients i la humitat, on creixen amb força uns arbres que aprofiten el fecund microclima de la Safor, plujós pels vents de la mar i les muntanyes

no debades diuen que els cítrics són una de les espècies vegetals més promíscues, perquè hibriden molt fàcilment i encara hi ha molt per conéixer i investigar. Alguns dels més desconeguts ací són la mà de Buda, amb la seua particular forma, o els rugosos, que eren especialment col·leccionats pels Mèdici a la Florència del segle XVI; també tenim les lumia, els primers híbrids de poncil i pomelo que el metge d’Alfons el Magnànim va dur a Nàpols i després es van perdre a terres valencianes, o el dit de llima, anomenat caviar cítric per les xicotetes esferes que té a l’interior, molt vistoses i d’una gran acidesa. A un tarocco molt refrescant i sucós que hem portat Un dia en el paradís cítric de Vicent Todolí

de Sicília i no tenia nom específic li hem posat El Bartolí, com la partida on ens trobem.

Estem en un museu de cítrics? Sí, és un museu a l’aire lliure d’arbres on la col·lecció permanent sempre està canviant; no cal substituir les obres perquè són elles les que van transformant-se cada dia, de color, grandària, olor, etc. La visita és una experiència estètica multisensorial. Per als àrabs el jardí, l’hort botànic, era el lloc més pròxim al paradís en la Terra perquè feia fruir de tots els sentits: la vista, l’olfacte, el tacte, el gust i l’oïda. Ací també podem gaudir de l’olor de les flors i les corfes dels cítrics, del sabor, el color i la textura de les fruites verdes i madures, del so del vent i el cant dels pardals... De fet, encara que es rega a goteig, hem reaprofitat la xarxa de séquies del fil del Dijous, de la séquia comuna de l’horta d’Oliva, per a fer quatre estanys on refrescar-nos, sentir l’aigua, vore peixos, etc. També tenim un projecte amb l’artista alemany Carsten Höller per a fer un aviari amb diverses varietats de pardals cantadors, recuperant la tradició que hi havia en la contornada d’anar a l’encesa i agarrar, amb llums per la nit, aus de cant.

—

“LA VISITA A L’HORT ÉS UNA EXPERIÈNCIA ESTÈTICA MULTISENSORIAL”

Col·lecciones cítrics en lloc d’obres d’art, que és el teu ofici principal? Sí, però no per afany de col·leccionista, sinó per a conéixer, per curiositat individual. A vegades, quan li preguntaven per què havia escrit només dos llibres, Juan Rulfo contestava que eren just els dos que faltaven en la seua biblioteca; açò també ho faig perquè és allò que m’interessa, perquè no s’havia fet abans i en vull saber més. Quan més disfrute és quan estic a soles i vaig mirant, pensant, descobrint enllaços entre famílies que no es coneixien, trobant característiques i usos desconeguts a Europa... Per exemple, ací es pensa que les satsumes són només primerenques, perquè eixa és la varietat concreta que es va importar del Japó, però hi ha varietats que es poden allargar molt més en el temps. A banda del projecte de protecció mediambiental de la terra, l’objectiu principal de l’hort és fer recerca per a ampliar el camp d’usos i degustació dels cítrics.

La diversitat és coneixement El savi magrebí al-Maqqarí rememorava que Abd al-Rahman, el primer emir omeia de Còrdova, “plantà un bellíssim jardí al qual feu dur tota classe de plantes rares i exòtiques, i arbres preciosos de totes les parts del món, procurant proporcionar-los aigua de reg; la seua passió arribava tan lluny que envià a Síria i altres llocs agents encarregats de remetre tota sort de

llavors i plantes, i quan, trasplantats a al-Àndalus, aquells vegetals vinguts de països llunyans i climes distints no morien, sinó que arrelaven, brotaven i produïen fruits en els jardins de l’emir, s’expandien a continuació per tot el país”. Resseguint aquelles passes, Vicent Todolí també vol posar a l’abast de la societat els resultats de la recerca d’ampli espectre que està duent a terme en el seu propi paradís cítric, amb l’ajuda d’una biblioteca especialitzada, un

laboratori gastronòmic i els coneixements aportats per un conjunt de biòlegs, agrònoms i restauradors. Açò no ho havia fet encara ningú? El país que millor tracta i respecta els cítrics és el Japó i hi estic anant molt; allí no desapareix cap varietat, al contrari, van important-ne. Ací, per contra, hi ha menyspreu, desídia i ignorància; només hi ha interés per la darrera varietat més nova i més productiva, que al remat Un dia en el paradís cítric de Vicent Todolí

només beneficia els grans comerciants. El nostre hort del Bartolí és un oasi enfront d’eixa actitud economicista, utilitarista i oportunista, perquè ací el que fem és investigar, procurar coneixement per a oferir solucions i innovacions al món de la citricultura.

— 10

“QUAN SENT LA PARAULA PÀTRIA M’ENTRA URTICÀRIA”

Com ho feu? Igual que quan es fa una recerca destinada a comissariar exposicions artístiques, impulsades per un motor principal, que és la curiositat. La investigació és investigació, siga en el camp que siga: cal conéixer primer la mostra més diversa possible del que estàs estudiant. La diversitat és coneixement perquè et permet, per damunt de tot, investigar i contrastar. Ací han vingut enginyers agrícoles especialistes en cítrics i han al·lucinat perquè no sabien que existien tantes varietats; això és com si jo fora expert en ARCO i no sabera res d’història de l’art. El que fem ara és investigar en abstracte, plantejant-nos tot tipus de preguntes per tal de trobar respostes que ens puguen conduir a noves preguntes i resultats de vegades inesperats, com a conseqüència de les connexions que anem trobant. I també tenim, per exemple, un conveni amb l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries, que ens assessora i els seus tècnics estudien les nostres varietats des d’un punt de vista fitosanitari. Quins resultats està oferint la recerca? Per una banda, voldríem treballar els olis essencials dels cí-

trics, bàsics en la perfumeria i la cosmètica, però no trobem aparells d’investigació a escala menuda, així que tenim un altre conveni amb la Universitat Politècnica de València per a que ho puguen fer ells. També estem treballant en la publicació d’un llibre amb el principal i quasi únic expert en la història dels cítrics a Espanya, que és Salvador Zaragoza. Per altra banda, tenim un laboratori gastronòmic en un pavelló construït per l’arquitecte Carlos Salazar, al qual venen xefs per a fer estades i buscar nous aprofitaments culinaris; Andoni Aduriz del Mugaritz, Albert Raurich de Dos Palillos o Ricard Camarena ja han fet plats i dolços amb les nostres varietats cítriques i també hi ha hagut sommeliers de vins i xocolates que han vingut per a perfilar millor les seues descripcions olfactives. Estem descobrint que molts cítrics que en la literatura botànica apareixen referits sense interés comercial, en realitat tenen molts usos que podrien donar lloc al seu cultiu en les nostres terres. Esta és una investigació de 360 graus, perquè tracta molts camps, aspira a la globalitat i té molt de camí per fer encara.

Creure en les persones La visita la fem juntament amb un investigador indoportugués, membre d’un institut de governança, lideratge i canvi social amb seu a París i Madrid, i

minimal wines

després se’ns sumen diversos artistes internacionals, com ara el polonés Miroslaw Balka. Gastarem el pavelló del laboratori gastronòmic per a fer el vermut amb uns menuts i saborosos cumquats –que es mengen sencers, corfa i tot–, degustar diversos plats de peix i marisc fets amb cítrics variats, picar unes faves seques amb llorer, pebre i un poc de pell de poncil i menjar la paella d’aladroc, abadejo, creïlla i ous de guatla que ha preparat Vicent Escrivà, l’afable cuiner d’El Merendero de Quimera, de la platja d’Oliva. En este sentit, Vicent Todolí també empra l’hort botànic com a espai que imbrica les seues relacions amb personatges d’arreu del món i el seu arrelament a la terra que l’envolta. Li preguntem per açò darrer, no sense abans carregar les bosses amb tota classe de cítrics, que disfrutarem durant dies a casa. En eixe retorn als orígens, ser valencià representa alguna cosa? Per a mi res. Estic en contra de tots les identitats nacionals i els nacionalismes, són una cosa aliena per a mi. Crec en les persones, no en els grups. De fet, la meua cita favorita és una de Jonathan Swift mencionada en un article de Roberto Bolaño, que diu: “Sempre he odiat totes les nacions, professions i comunitats, i tot el meu amor va dirigit cap a les

persones concretes”. La subscric al cent per cent. El que fa tres-cents cinquanta anys era un país ara és un altre, i serà diferent d’ací a tres-cents cinquanta més. Sí que tinc, no obstant, un paisatge amb el qual m’identifique plenament, però que no es correspon amb cap divisió geopolítica històrica: és el que va des del Bairén fins al Montgó pel sud i la Foradà per l’interior, a la Vall de Gallinera. Quan sent la paraula pàtria m’entra urticària, perquè crec en les persones i en les seues tries i accions individuals, que després et poden connectar amb uns o amb altres.

☛ VICENT BAYDAL (València, 1979) és historiador i editor. Treballa en la Universitat Jaume I i ha publicat, entre altres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai i Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians.

✳

minimal wines Un dia en el paradís cítric de Vicent Todolí

PLANETARI

L’EXORCISME LITERARI D’UN CONFLICTE TEXT

Toni Sabater @t_sabater

LA LITERATURA VALENCIANA ÉS POC donada a l’èpica. No em referisc a l’èpica més remota ni a la que pot estar impregnada d’un sentit plenament clàssic, sinó a la quotidiana, la que construïx o vol construir el relat fundacional de la nostra realitat actual, els fonaments certs –per lamentables que siguen– que han configurat els nostres marcs físics i mentals. Qualsevol historiador o antropòleg mitjanament solvent ens dirà que individualment però també col·lectivament som l’esclavó final –fins al moment, fins a cada moment– d’una sèrie de vells fets o circumstàncies que sostenen i expliquen les nostres actituds i la nostra realitat. Però és igualment cert que la influència principal la determina allò que podríem anomenar el passat recent, entenent per això les tres o quatre generacions que ens precediren, tota eixa variada i confusa amalgama que ens ha conformat i que encara tenim capacitat de recordar, tot i que siga d’una manera imprecisa o boirosa. Més enllà de l’anomenada novel·la històrica –un gènere literari molt particular i en bona part artificiós, en el millor sentit d’esta paraula–, qualsevol narració teòricament ancorada en la contemporaneïtat més estricta, en realitat, i de manera més o menys conscient o més o

menys explicitada, beu de la tradició i dels fets i raons que li procuren aquella amalgama, aquell coneixement i solatge de les coses relativament recent i al qual no podem renunciar, que condiciona la mirada de l’autor i del món que alça i que sempre està present, com un substrat invisible però determinant. La relativa amnèsia dels valencians a l’hora de construir l’èpica literària del nostre passat més pròxim, eixe que condiciona i fa entendre absolutament la nostra realitat actual a escala social, política, lingüística i cultural, potser siga l’explicació de l’estat d’eixa literatura i que l’aproxima a la d’un cert simulacre. Perquè de certa impostura està amerada la voluntat contrastada de mirar cap a un altre costat, o de fugir per suficiència o cansament –pretensió raonablement comprensible– de la gènesi i explicació del nostre antic, desastrós i singular conflicte identitari. Afortunadament, en este tema i en l’àmbit valencià la via de l’assaig o del tractat sociològic ha sigut més generosa i fèrtil que la literatura estricta, i són abundants les obres que han intentat desbudellar les claus de les nostres misèries, però, alhora, l’orfandat literària en la matèria no és un bon símptoma. Un bon exemple d’exactament la

L’últim dels valencians Guillermo Colomer Llibres de la Drassana, 2019 528 pàgs. | 21,95 €

saludable actitud contrària és la societat britànica, on una novel·la ben recent, Middle England, de Jonathan Coe, explica millor que qualsevol seriós estudi acadèmic la desafecció de bona part de la ciutadania anglesa cap a certes coses, i el seu particular desastre del Brexit. A pal·liar notablement eixa carència i a reivindicar la via literària ha vingut Guillermo Colomer (Alzira, 1966) amb la seua obra L’últim dels valencians (Drassana, 2019), que va obtindre el Premi Lletraferit de Novel·la. I ho fa amb una vocació de totalitat d’enorme ambició. Perquè no es tracta només de presentar el conflicte com a teló de fons davant del qual els personatges desgranen les seues vides ficcionades. Eixa

pretensió totalitzant de Colomer és massa gran i no es conformaria amb això. Va prou més enllà i fa que aquells personatges siguen també protagonistes decisius del conflicte i de la seua suposada i ucrònica resolució o, si més no, de la seua desactivació. Presentada com una nissaga centrada en tres generacions –i una quarta que assistix atònita al desenllaç: el magma sacrificat i amable del futur desitjat–, la història dels Daràs arranca en eixe passat recent, en este cas el de la burgesia opulenta alçada des dels horts de Carcaixent i el seu fruit daurat durant els temps de la Segona República, la guerra i el primer franquisme, i dels quals és protagonista absolut el patriarca, Martí Daràs, un homenot sense pors ni contemplacions, però carregat d’una rara i hàbil prudència. Un arquetip sanguini amb les dosis de glòria i misèria adequades, i que és la llavor de la qual han d’eixir dos nous arquetips ja inserits plenament en el conflicte: el fill major, intel·lectual i adust, brillantment crític amb el present i el passat que l’ha conformat, enlluernat per fulgors aliens, i el fill menut, despreocupat i banal, carregat d’habilitats socials i portador de la flama del valencianet de postal. Eixa dualitat aparentment radical –i que no ho és tant com sembla– serà també genèsica a l’hora d’emparellar-se –una sort de cosmopolitisme versus coentor–, però tornarà a creuar-se en la nova descendència: voltes i més voltes dels fils genètics i ambientals, de les circumstàncies, de l’estat de coses que marcaren la vida dels valencians durant la segona mitat del segle XX. Perquè serà eixa tercera generació qui realment patirà les

Colomer i Salva Enguix en la presentació de l'obra en el cap i casal © Kike Taberner

contradiccions, l’absurditat i el dolor d’aquell conflicte, qui arreplegarà el fruit amarg ja farcit de violències, d’odis o retrets instal·lats en la consciència, però també qui intentarà posar fi, des d’eixa posició de protagonistes ucrònics de la realitat, a una divisió tan estèril com paralitzant. I, com qualsevol obra de potent alçada literària –i L’últim dels valencians en té, i molta–, Colomer ha sabut construir també un espai mític i definitori. Que no és, com podria pensar-se, la ciutat de València amb el seu caràcter totèmic al llarg del llibre, sinó eixe Hort del Barranquet, a Carcaixent, un lloc fastuós poblat per centenars de palmeres que envolten una bassa primordial, tot envoltat al mateix temps d’una mar de tarongers, com un somni deliberadament oriental. Lloc de confidències i jocs, d’estius llarguíssims i feliços però també de descobriments colpidors, del trànsit sempre cruel de la infància a la realitat adulta dels dos protagonistes principals, com un transsumpte valencià d’aquell jardí secret, refugi i mural del món renaixentista de Pier Francesco Orsini i el seu univers de

Bomarzo, aquella icònica novel·la de l’argentí Manuel Mujica Lainez. L’ànsia totalitzant de L’últim dels valencians li procura també, dins del seu esquema de tall clàssic, breus incursions en altres gèneres com el thriller i la ja mencionada ucronia, o una carnalitat permanent que es concreta en la profusió amatòria dels seus molts personatges, filla del tòpic meridional però també de la realitat, del dibuix inevitable, complet i perfecte de molts d’ells, de la trama ben sostinguda, exhaustivament raonada i treballada i del crescendo constant i necessari per a mantindre l’interés en una obra de llargària considerable però que no decau mai, que transmet amb la mateixa intensitat i passió les vides públiques i la intimitat dels protagonistes, el desig de concòrdia com un reflex exorcitzat de bona part d’allò que som i del que volem ser. No es pot, en realitat, demanar molt més a una novel·la.

☛ TONI SABATER (València, 1969) és advocat, editor i autor dels llibres Dies, Ciutat de campanars i Insistències en la llum.

✳

MÓN

MITROVICA VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD TEXT I FOTOS

David Córdoba Bou @ModriKozolec

Mitrovica, l’antiga Dimitrovica bizantina, és hui en dia una de les cinc ciutats més grans de la República de Kosovo. Pràcticament fitant amb Sèrbia, des de 2013 ha quedat dividida en dos municipalitats: la Mitrovica Nord de Kosovo, de majoria sèrbia, minoritària en el conjunt de la ciutat, i la Mitrovica del sud, que concentra la majoria albanokosovar. Una coexistència difícil, separada per un riu.

es del cantó septentrional els automòbils roden amb velles matrícules sèrbies o directament circulen desmemoriats sense identificació. Les verdures dels aparadors escrites en ciríl·lic, i els preus en dinars. Erigit en el seu punt neuràlgic hi ha la imatge del príncep Llàtzer, heroi de la batalla de Kosovo, beneït per l’ortodòxia Sèrbia. A l’extrem meridional, per contra, circulen cotxes amb plaques kosovars. A les fleques s’escriu en alfabet llatí, això sí, amb la complexitat de la llengua albanesa i l’euro com a moneda de canvi. Les escultures d’herois albanesos com Isa Boletini dominen l’atrafegat bulevard. Enmig dels dos mons enfrontats, un pont sobre el riu Ibar, símbol de la Mitrovica del Kosovo de postguerra.

Bandera sèrbia, bandera russa Arran de la situació política de les darreres dècades, el poble serbi ha desenvolupat una particular barreja d’humor negre i ironia autocrítica. No sorprén topar-se amb reflexions cosides a les parets de tota Sèrbia, i especialment a Belgrad, dignes d’estar exposades en una sala d’art modern o, més aïna, en alguna Facultat de Psicologia. Sovint la tinta dels murs et mira i t’interpel·la a crits. Això, però, no ocorre a la Kosovska Mitrovica sèrbia: ací els grafits són explícits, una declaració radical d’intencions.

Incomptables cartells encolats omplin els carrers donant gràcies a Putin. És la vigília del dia de la independència de la República de Kosovo, però per als vora 17.000 habitants serbis de Mitrovica Nord no hi ha res a celebrar, ans al contrari inciten tots els murals: “Kosovo és Sèrbia! Crimea és Rússia!”. La menció a l’annexió del territori ucraïnés no és debades. Moscou, l’etern aliat, és el germà gran dels serbis. Segons una llegenda, durant el regnat de Karađorđe, també conegut com a Jordi el Negre, una delegació va visitar el tsar rus. Buscaven suport per tal d’alliberar Sèrbia dels otomans. Una vegada allà, els van preguntar per què no anaven a la cerimònia oficial: la delegació no portava distintius. Afanyant-se, van pegar-li la volta a la bandera russa, fent-la romandre fins a hui en dia com el seu estandard oficial.

Qui és balcànic? Amb unes flàmules cap amunt i altres cap avall, entre reivindicacions territorials i des de la redona central, el príncep Llàtzer em senyala el camí a rastrejar entre edificis de tall socialista. Obrint-se pas entre símbols patris, els més jóvens baden en grup passejant un gosset. Altres gossos van vagant sense propietari i només els dispersa un blindat dels carabinieri italians. Alguns bars actuen de cafeteries, uns tuguris batejats amb clares intencions: Paris Story, Dolce Vita, Bella

Napoli, etc. Em pareix una aproximació a Europa. Allò balcànic podria encaixar-se amb allò despòtic, oriental, barbàric. No debades, en una conversa entre Žižek i Varoufakis, el filòsof explicava a l’economista la delimitació que es fa des dels Balcans: “Els nacionalistes eslovens diuen ‘nosaltres som el centre d’Europa, els Balcans comencen en Croàcia’. Els croats diuen ‘nosaltres som Europa, l’ortodòxia sèrbia és balcànica’. Els serbis diuen ‘som l’Europa cristiana, els balcànics són els albanesos’”. Però allò realment rellevant és, al capdavall, la visió de l’altra banda: “Els austríacs diuen ‘els eslaus són balcànics, nosaltres som la civilització’. Els alemanys diuen ‘l’Imperi Austrohongarés? Bàrbars de cap a peus’. Els francesos diuen ‘hi ha alguna cosa fosca, barbàrica, al voltant d’Alemanya’. I finalment la posició britànica –més post-Brexit que mai, m’atrevisc a afegir– és que ‘tot el continent europeu és una gran regió balcànica i Brussel·les la Nova Constantinoble’”.

A una i altra banda del riu 16

S’esgota el passeig però no per gust; està per rematar, i no per manca de recursos. El nord depén del govern de Belgrad, d’allà provenen la majoria d’ingressos mensuals. És la tensió calmada la trencadora de la continuïtat. La necessitat de mostrar i demostrar la tossuderia i la manca d’una resolució acceptable per a la població. Les llambordes descol·locades desemboquen en el pont. Alguns cans gandulegen al voltant d’un cotxe dels carabinieri i darrere veig el riu Ibar. El pont nou, anomenat pels KFOR francesos com el d’Austerlitz, forma encara la línia divisòria de facto. Els gendarmes, totalment distrets i abeltits, el custodien. Clavillat per la guerra, únicament es pot travessar a peu. Dels tres ponts que creuen les dos parts, el pont nou és el més utilitzat. Per uns instants em detinc a mitat del viaducte. Esguitat a terra amb esprai es pot llegir “La vida loca”. Els sorollosos corbs grallen amb insistència, volant lliurement d’una banda a l’altra. El sud és albanés. Així ho testimonien les insígnies nacionals; les banderes kosovars, albaneses, i per descomptat, les nord-americanes. Amb tot, a Mitrovica la referència Kosovska, és a dir, de Kosovo, desapareix. Kosovo és una denominació d’origen eslau: “kos” sense declinar significa “merla negra”. En este sentit, tal vegada en un acte de romanticisme, alguns rilindja o nacionalistes albanesos han optat

per memorar l’antic regne de Dardània per tal de diferenciar-se’n, però l’intent de recuperar eixa denominació del període grecoromà no pareix haver calat massa entre la població, empobrida i amb uns ingressos mensuals irrisoris.

—

KOSOVO ÉS DE FACTO UN PROTECTORAT DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

Més de 60.000 albanokosovars hi viuen tranquils, fent vida rutinària; els xiquets lloguen cotxes de bateries per a conduir-los a prop del riu, altres peguen bots en llits elàstics decorats amb motius polítics. Molt d’ambient pel carrer; el bulevard és un espai urbà entre un bullici de gents i viandes. Una cua de gent em crida especialment l’atenció. És el Furra Adriatiku, un forn a llenya centenari, el més antic de la ciutat; el pa és primordial en la gastronomia albanesa, acompanyat amb arròs, pasta, creïlles, etc., però sempre pa, mai pot faltar. Al llarg i ample de l’antiga Iugoslàvia, la cultura de menjar pa acabat de coure encara perdura. Tot i les terribles conseqüències de les guerres dels anys 90, la paraula serbocroata poslastičarnica –“sucreria” seria l’equivalent de la meua àvia– encara està lligada a la població albanesa. Es mantenen les confiteries regentades per mestres pastissers d’eixa procedència, malgrat els intents de boicot per part d’alguns radicals serbis.

Una calma tensa Xafar l’asfalt de Mitrovica equival a constatar contrastos. El sud flegmàtic refocil·la una normalitat anòmala. Gire un carrer i topete amb l’esquelet d’un edifici. L’emblemàtica casa del feixista Xhafer Deva, dissenyada per arquitectes austríacs i actualment en runes, plena de brossa. Esquive una colla d’homenets rosegadors de pipes, deambulant per carrers amb “honrosos” noms com ara un dedicat a l’UÇK, l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo. A uns quants metres hi ha el cementeri serbi ortodox completament vandalitzat. Més enllà lluïx Bajram Pasa, la llampant i immensa mesquita que engul tot el paisatge. Construïda sobre l’espai de l’antiga

aljama d’Isa Beg, els seus minarets fan de para-sol als jugadors d’escacs. “La religió de l’albanés és l’albanisme”, escrivia Pashko Vasa. Una representació d’un nacionalisme romàntic on musulmans, cristians i també ateus lluiten junts per l’interés comú. Ara bé, la idea no deixa de ser un encuny per tal d’interpretar i descriure una relació, la de nació i religió, enormement complexa. Fosqueja i torne de nou a travessar el llindar: el sud, il·luminat; el nord, lúgubre, trist. Demà, com deia, se celebra la declaració unilateral d’independència de Kosovo. L’expectativa? Crec que faré meues les paraules de Saltikov-Sxedrín quan satiritzava sobre la transformació històrica de Rússia: “Tot canvia en cinc anys, però en dos-cents anys no ha canviat res”.

El dia de la independència Al sendemà de matí tot està igual però tot ha canviat. Habitants agranant els seus comerços, altres netejant

vidres, altres col·locant aliments en orde... Tot ho fan mentres miren amb certa indiferència els cartells que ara tapen els que prèviament mostraven a Putin i Vučić, el primer ministre serbi, donant-se la mà. Un escamot nocturn ha empaperat el nord serbi de la ciutat recordant l’efemèride kosovar. Sense embuts s’enorgullixen de l’ocupació albanesa. Dos punys fan la figa, simbolitzant els onze anys d’independència amb una flameta sobre el dit cor. El text resa en albanés “Shpreh nje dëshirë dhe fryn”, literalment “Fes un desig i bufa”, que podríem interpretar com “Puja ací i voràs Madrid”. M’allunye de l’urbs per a agafar altura fins a arribar a l’església de Sant Demetri, el centre espiritual i origen medieval de Kosovska Mitrovica. Posicionada des d’un turó, les vistes són excepcionals. Al llarg del traçat trobe un controvertit grafiti reiteratiu, la creu bizantina amb les quatre esses en ciríl·lic: “Само слога Србина спасава”, és a dir, “Només units els serbis sobreviuran”. Ací la religió ortodoxa ha jugat i Mitrovica

—

EL NORD DE LA CIUTAT DEPÉN DEL GOVERN DE SÈRBIA

continua jugant un paper clau en la identitat nacional. Així quedà palés, per exemple, en el film romanés Inimi cicatrizate, de Radu Jude, quan, en una conversa després d’haver fet l’amor, Emanuel pregunta a Solange “Si Jesús torna algun dia, en quina llengua ens parlarà?”, i ella contesta “Per descomptat que en serbi”, mentres imita a Jesús gesticulant i recitant en serbocroat. Des de la distància, a l’altra part s’entreveuen draps rojos i blaus celebrant la diada. No sabria dir si són ianquis, albanesos, kosovars (o de l’UÇK) o suïssos. Reconec alguna bandera negra; són irredemptistes, de la Gran Albània. D’esta banda, des d’un mirador magnànim es mira tot amb recel. Amb el Camp Bondsteel al sud-est de Kosovo, la base militar a l’estranger més gran del món en actiu, el país sembla encara un protectorat. Sèrbia no pareix capaç, ni de bon tros, de poder integrar els albanokosovars en el

seu projecte, però tampoc d’abandonar estes terres amb tant de valor històric i simbòlic per a les seues nocions identitàries. Malgrat els importants esforços diplomàtics d’uns i altres, Mitrovica és el centre de la ferida i un dels assumptes on qualsevol resolució resulta més atzarosa.

Una cohesió perduda Vaig muntanya amunt per a escarbar un poc més i ser testimoni dels fonaments mutus. Dos columnes de ciment armat subjecten un carretó miner. L’anomenat Santuari de la Revolució és un monument brutalista dissenyat per l’arquitecte serbi Bogdan Bogdanović. Commemora la memòria conjunta dels combatents serbis i albanesos. Un homenatge als obrers caiguts de Trepča, l’enorme complex miner que hi havia a Mitrovica. A hores d’ara abandonat, era un símbol

de la superació de les divisions internes contra els nazis. Una imatge d’unió a recuperar. De fet, des del tancament de les mines de Trepça cap racó de la ciutat ha alçat el cap. En els temps en què era coneguda en serbi com a Titova Mitrovica o en albanés com a Mitrovica e Titos va ser el gran centre econòmic de Kosovo, i també el més contaminat. Les mines eren un dels majors centres d’extracció de plom del món. Hi treballaven més de 23.000 persones, braç a braç sense divisions ètniques. El gegant de la mineria cohesionava la ciutat davall el socialisme autogestionari. En l’actualitat no hi treballen més d’un miler de serbis al nord i un altre miler d’albanesos al sud. Durant la guerra la majoria de galeries es van anegar d’aigua i altres líquids tòxics i drenar-les té ara un cost massa elevat. “Som un sol cel, dos fulles d’un arbre, dos pedres d’un mateix riu”. Així comença “Boro i Ramiz”, el poema del macedoni d’ètnia albanesa Adem Gaitani. Estos versos ja no es deprenen en les escoles. Abans sí que es feia, tant en serbi com en albanés. Boro Vukmirović, un serbi, i Ramiz Sadiku, un albanés, eren considerats herois iugoslaus. Era una al·legoria de la germanor

entre els serbis i els albanesos a Kosovo. Lluitadors contra el feixisme, van acabar afusellats mentres s’abraçaven junts. Es van negar a separar-se. Des de la foscor caldrà escabussar-se i traure els terrossos a la recerca de la claror, desenterrant també els herois antifeixistes i fent prendre consciència els més jóvens, per tal de sobrepassar la separació entre una gent que coexistix i no té per què deixar de coexistir.

☛ DAVID CÓRDOBA BOU (Alcoi, 1988) és comunicador i viatger. Diplomat en Turisme i cursant el Grau en Comunicació Audiovisual, és el creador del podcast cultural La Paraula Clau.

✳

Mitrovica

TRIBUNA

LA LITERATURA, EN PÚBLIC I EN PRIVAT TEXT

Miquel Nadal @tarrega7071

“Mentir és literatura, benvolguda amiga! No ho sabia?” La frase, brutal, la pronuncià Emil Cioran davant de la menor Vanessa Springora, després que esta acudira a sa casa buscant consol del turmentós lligam que l’unia amb l’escriptor Gabriel Matzneff, trenta-sis anys major que ella. Springora ha desvetlat en el seu recent llibre Le consentement (Grasset, 2020) no només la complicitat del món literari, polític i policial amb les afeccions pedòfiles de Matzneff, sinó que també aporta detalls del debat públic que la Generació del 68 mantingué sobre la despenalització de les relacions sexuals amb els menors, amb manifestos signats pel més sublim de la cultura francesa, des de Sartre a Foucault.

EL LLIBRE FA UN RECORREGUT PEL procés de reconstrucció personal de l’autora, Vanessa Springora, actualment editora a Julliard, i, més enllà de les repercussions del debat sobre el consentiment que donarien per a una altra peça, planteja en una única frase, rotunda i directa, un dels aspectes més mediàtics de reflexió sobre la cultura, interessada cada vegada més en el perfil de la vida privada dels escriptors. “La literatura ho excusa tot?”, es pregunta Springora, conscient que és habitual la frontera automàtica que tracem entre els valors públics del creador i les seues pràctiques privades. En realitat, i de manera habitual, la història de la literatura i de la cultura podria redactar-se, i s’ha redactat de fet, sense necessitat de saber de les pràctiques, vicis i afectes dels protagonistes. Fins a fa no res un

consens implícit permetia diferenciar de forma clara el juí sobre la rellevància i el cànon literari dels autors de les pràctiques privades, i el fet que este o aquell autor o autora foren de missa diària, mantingueren una o dos famílies, es comportaren tirànicament o usaren la seua fama per a procurar-se el sexe, o el pagaren, formava part de la xafarderia literària, i constituïa un gènere menor. D’una banda allò publicat, pintat o representat, amb les seues regles, juís i cànons estètics, i de l’altra, en transitar el llindar del domicili, altres regles i exàmens, que podien o no ser coincidents. Virtuts públiques i vicis privats. QUINS LÍMITS HI HA PER A VALORAR LA CREACIÓ LITERÀRIA? Ara exigim saber dels amors de Galdós, Blasco Ibáñez i Emilia Pardo

Bazán, les pràctiques sexuals de Paul Morand, Picasso, César González Ruano o tants altres, amb un grau de coneixement que tractem de reproduir respecte de la història de la cultura, com si el matrimoni de Tolstoi fora un element indispensable per a la crítica de la seua producció literària, o si el fet que François Mauriac fora un homosexual no assumit i un hipòcrita comportara una dada intrínsecament rellevant per a la seua obra, d’una profunditat indefugible. L’anàlisi retrospectiva de la vida dels escriptors, o més exactament en uns casos de la coherència entre la vida privada, secrets i misèries i la ventura literària d’allò escrit, i en altres casos de la lectura contemporània que fem de la coherència, els valors i virtuts públiques de l’escriptor, fa que el juí estètic no siga estàtic i depenga de la

Vanessa Springora © Jean-François Paga / Éditions Grasset

fortuïta o malèvola aparició de noves notícies que de sobte legitimen la relectura del creador, entés com a personatge. És legítim que si ens assabentem de les opinions d’este o aquell escriptor sobre la dona, sobre l’homosexualitat, l’accés a la prostitució, el recurs als menors d’edat, o desenes de temes que ens allunyen profundament del creador, siguen motiu suficient per a considerar-lo objecte de degradació literària? Fa pocs anys les revelacions sobre les pràctiques de César González Ruano en el París de la persecució jueva provocaren el canvi de l’advocació del Premi Nacional de Periodisme. Però el ben cert és que molt probablement certes actituds, i pràctiques, i decisions i pronunciaments polítics, i interessades proximitats al vici de l’intel·lectual de copiar a Plató tractant d’influir en el tirà de Siracusa, farien que Hemingway, Josep Pla, Llorenç Villalonga, Kingsley Amis, Josep Vicenç Foix, Louis Aragon o Martin Heidegger,

amb versos laudatoris, articles de circumstàncies, discursos de rectorat, o estúpides contaminacions de la realitat política, i referències a Hitler, Stalin, Franco, pogueren servir també de proves legitimadores de la decepció. Quin és el límit moral i ètic exigible al creador? El de la nostra mirada

contemporània? El nostre criteri personal, purament subjectiu? Què hauríem de dir, més enllà de la ideologia, de tots aquells artistes que com a persones es comportaren com a tirans domèstics, convertiren en un infern la vida dels pròxims, o demostraren una notòria falta de consideració respecte de la bondat? En el diàleg entre la cultura i la vida és ben cert que el compromís polític dels autors ha estat excusa per a que produïm classificacions de bons i mals creadors per raons alienes a la qualitat. Inclús en el cas que seguírem una simètrica, objectiva i escrupolosa depuració de tots respecte de tots els defectes i misèries privades, no puc estar-me de ressaltar que en ocasions, i sobretot a partir de les convulsions ideològiques de la primera mitat del segle XX, de la Segona Guerra Mundial i del debat sobre el col·laboracionisme a França, amb l’afusellament d’escriptors com Robert Brasillach, el suïcidi de Pierre Drieu La Rochelle o la persecució de Louis-Ferdinand Céline, ben prompte s’aconseguí saldar aquella etapa

Emil Cioran

determinat moment i que considerem intolerable? Ens quedem amb l’André Gide convençudament comunista o amb el penedit de Retour de l’URSS? Amb el Pablo Neruda de l’“Oda a Stalin”, descrivint del dictador la “seua intensitat, la seua claredat concreta”? Amb el Miguel Delibes que participà com a voluntari en la Guerra Civil en el bàndol sublevat o amb el que retratà la misèria del franquisme? Amb el Nicolau Primitiu liberal, patrocinador incansable d’iniciatives valencianistes per damunt d’ideologies, o amb el que en els seus diaris admet i considera un mal menor la victòria del bàndol franquista enfront dels excessos de la rereguarda republicana? Per què el catalanisme feixistitzant de Josep Vicenç Boix en els anys 30 resulta menys visible que l’opció seguida per Josep Pla en esclatar la guerra?

Louis-Ferdinand Céline

amb unes figures expiatòries del fet que una bona part de la intel·lectualitat francesa va viure l’ocupació de manera relativament còmoda i ben allunyada de l’heroisme. QUINA BIOGRAFIA DELS CREADORS? De l’antisemitisme de Céline ben poca cosa hem d’extraure, però del debat al voltant de la reedició de determinades obres hem de quedarnos amb aquella definició que va fer del novel·lista l’antic alcalde de París Bertrand Delanoë: “Un excel·lent

escriptor, però un perfecte cabró”. Llegit i declamat en veu alta, no hi ha melodia ni musicalitat major en el francés modern que la de Céline, ni probablement autor més miserable que Céline. “No escric per al codi civil”, dirà quan algú li reprotxe les seues afirmacions antisemites. On es troba el límit? En el codi civil? En el codi penal? En les aspiracions ètiques de la nostra societat, sempre canviants? Cal una coherència biogràfica sense fissures, inatacable? Podem jutjar, sense matisos, les circumstàncies concretes d’una vida que potser no coneixem del tot a través d’este o aquell pronunciament fet en un

Política a banda, hi ha els altres excessos, dels costums privats, siguen o no delictes. Amb quina legitimitat podem assenyalar la maldat singular d’un escriptor concret, com l’esmentat Gabriel Matzneff, si el novel·lista Roger Peyrefitte era alhora un acreditat vindicador de la pederàstia? Què en fem, de les peripècies d’André Gide, Jean Cocteau o el mateix Jaime Gil de Biedma? I d’Antonio Machado, que a l’igual que Matzneff també s’enamorà d’una adolescent de 14 anys, Leonor Izquierdo, i es casà amb ella quan el poeta en tenia 34 i ella només 15? Què diríem hui del fet que el 1839 Balzac iniciara una campanya, inútil tot s’ha de dir, en favor del notari Peytel, antic codirector del Voleur, condemnat a mort per l’assassinat de la seua dona i un criat? La nostra percepció actual de la prostitució fa que de

sobte devaluem la qualitat cultural o el reconeixement literari de tots els autors que xafaren en algun moment el bordell? Una dedicatòria en un poema juvenil a este o aquell personatge, una fotografia coral amb un personatge incòmode, convertit en delinqüent, ens perseguiran tota la vida, com una taca?

COM MATZNEFF, ANTONIO MACHADO S’EMPARELLÀ AMB UNA MENOR Saber que un excels creador, un novel·lista mereixedor de totes les distincions, siga en la vida privada un àvar, un miserable, o un estúpid, i fins i tot no siga creditor que li dediquem el temps d’un café, en res hauria d’afectar la nostra percepció com a lectors i receptors culturals.

LA LITERATURA HO PERDONA TOT? Probablement sabem massa de la vida privada dels creadors, i exigim massa de la seua coherència, com si les seues –o nostres– apostes electorals i polítiques tingueren una rellevància suplementària derivada de la nostra habilitat artística. Que una cosa és la capacitat per a la metàfora i la ficció i tota una altra la intel·ligència política, l’empatia personal o la comissió de conductes qualificades com a delicte en la realitat. L’excusa de la literatura, l’estatut del creador, no ho perdona tot, ni proporciona un estatut d’impunitat enfront de la maldat. Al contrari del que manté Cioran, és la ficció la que és literatura, no la mentira. Però també és cert que no és justa l’exigència i la reclamació d’una coherència granítica, d’una límpida moralitat i un civisme sense

Antonio Machado per Joaquim Sorolla (1918). Hispanic Society of America de Nova York

matisos, sense disculpa de l’error. És demanar una coherència addicional que no exigim a ningú, ni a nosaltres mateixos, i fa irrespirable l’ofici. Ni la literatura ho excusa tot, ni tampoc és bo que el creador, a més d’una bona redacció, haja de pregonar, exhibir i acreditar una vida sense fissures ni dolors, purament compassada amb les preferències del públic, exempta dels errors i contradiccions que poblen la vida de qualsevol persona. Cal exigir del creador molt bona lletra, la millor, i si és possible que no transite la frontera del codi penal, ni la de la misèria personal. Però, donat el cas,

també resultaria aconsellable que ens acostumàrem a no voler saber tant de la vida, vicis, pecats, faltes i miracles dels autors. La resta és la literatura, que si no ho perdona tot, entre el cel i l’infern, sempre serà un bon escenari per a l’expiació.

☛ MIQUEL NADAL (València, 1962) és llicenciat en Dret, escriptor, historiador del futbol i teòric del valencianisme. Entre les seues obres, destaquen Tradició i modernitat en el valencianisme, Somiar gols. Futbol (i contes) de pares a fills i Inventari mínim.

✳ La literatura, en públic i en privat

Vint-i-una famílies de represaliats pel franquisme s’organitzaren en maig de 2017 per a exhumar els cossos de la fossa 113 del cementeri de Paterna, on continuen els treballs © Eva Máñez

_DE BAT A BAT

TÃtul del Reportage

TRIBUNA

LA BIBLIOTECA DELS PROSCRITS TEXT

Alexandre Serrano

Arreu de l’Europa devastada per la Primera Guerra Mundial, un nou ideari polític ambigu i proteic emergí amb força: el feixisme. Una amalgama d’elements molt diversos i sovint contradictoris que seduí grans escriptors i intel·lectuals a qui eixa tria convertí en figures amb un llegat incòmode, testimoni d’una era de frenesia ideològica.

AMB LA PERSPECTIVA DEL TEMPS I el coneixement dels resultats és fàcil jutjar l’adhesió a uns programes que portaren opressió i ruïna al continent a una escala desconeguda. Però, com exposa l’estudi ja clàssic d’Alastair Hamilton, The appeal of fascism (Blond, 1977), si u recupera el context tan convuls del període d’entreguerres, marcat per l’escapçament dels imperis perdedors, les reconfiguracions de nacions i fronteres, les violentes crisis econòmiques, una conflictivitat social desfermada, el pistolerisme de tots colors, el qüestionament radical dels principis i sistemes que havien menat al cataclisme o l’amenaça latent d’una nova guerra, s’entén més bé que algunes de les ments més inconformistes d’aquells anys buscaren receptes alternatives a unes democràcies liberals desprestigiades per la seua impotència a l’hora d’oferir unes condicions estables de pau i de prosperitat o a un comunisme soviètic que anava mostrant el seu rostre més brutal.

UN FILL DE MOLTS PARES Encara més perquè allò que hui identifiquem com a feixisme era en els anys 20 i 30 del segle passat una doctrina en formació, que anava alimentant-se de molts corrents ideològics sense un parentiu clar. Es tractava més aïna d’una idea-força nova, un pensament d’acció de màrgens imprecisos, però capaç d’aglutinar nacionalistes conservadors, patriotes revolucionaris, seguidors de l’irracionalisme, tradicionalistes, estetes, comunitaristes no bolxevics, socialistes penedits i, en general, desclassats i enemics de l’statu quo i de la democràcia burgesa de tota mena i condició. És evident que no tots els qui participaren d’aquelles orientacions acabaren recolzant els règims feixistes i, en molts casos, s’hi oposaren amb fermesa, menyspreant-los com una mistificació grollera de les seues idees o rebutjant-ne components

cabdals com el supremacisme racial i l’antisemitisme. El cas més clar és el de bona part dels autors que conformen allò que s’ha anomenat la Revolució Conservadora Alemanya; un moviment intel·lectual essencialista, antiigualitari i crític amb el liberalisme, el marxisme i la modernitat, que s’ha considerat camp de conreu del nazisme per haver posat en circulació molts dels conceptes dels quals s’apropià el partit d’Adolf Hitler. Però si bé en alguns casos acabaren confluint-hi, la majoria esdevingueren dissidents interiors del III Reich –com els germans Jünger, Oswald Sprengler o Ernst Von Salomon–, passaren per les seues presons – Ernst Niekisch i Martin Niemöller– o hi foren assassinats –com Edgard Julius Jung i Friedrich Reck–. Ara bé, si la producció de les seues plomes, algunes enlluernadores, seguix sent controvertida en el seu

més paradigmàtics. El francés aniria al capdavant: el mite de país il·lustrat i resistent que, llevat d’una minoria dirigent, no s’hauria deixat arrossegar pel totalitarisme i la intolerància, conreat amb afany per la propaganda republicana després de l’alliberament, grinyola si es repassa la nòmina tan nodrida d’escriptors de relleu que tingueren simpaties ultradretanes, avinences amb el govern de Vichy i visqueren l’ocupació alemanya amb desimboltura: Charles Maurras, Marc Augier, Paul Morand, Marcel Jouhandeau, Robert Brasillach i tants altres. O si es pensa en el fet que tres dels estilistes més distingits de la seua llengua nacional –Lucien Rebatet, Pierre Drieu de la Rochelle i LouisFerdinand Céline– foren col·laboracionistes entusiastes. Per no parlar dels autors que posaren en un nou orde europeu les esperances d’escapar d’una situació insostenible de repressió nacional, cas d’alguns independentistes bretons i corsos com Roparz Hemon o Petru Rocca. Mircea Eliade

país d’origen, no ho és ni de bon tros tant com la d’aquells escriptors que sí feren professió pública d’ideals feixistes, militaren en partits d’esta corda o es comprometeren fins al final amb governs i òrgans col·laboracionistes i d’ocupació. Sobretot quan no es poden bandejar com a figures de segona fila amb aportacions de poca transcendència a les lletres respectives, sinó que en són representants cimers. CAPVESPRE A EUROPA Sense ànim d’exhaustivitat, val la pena recordar alguns dels casos

Itàlia ens fornix igualment de bons exemples; en ocasions obvis i servils, però també de més vidriosos. Perquè si bé des d’un primer moment mostrà una inclinació dictatorial i un imperialisme agressiu, el feixisme italià fou el més ben articulat des d’un punt de vista intel·lectual, comptà amb la complicitat d’eminències com Gabriele D’Annunzio, Luigi Pirandello o Filippo Tommaso Marinetti i disposà d’un aparell molt sòlid d’institucions culturals i publicacions que permeteren l’expressió no només d’acòlits acèrrims, sinó també d’heterodoxes díscols. La mesura més bona d’eixa ductilitat ens la

proporciona la revista Primato, dirigida pel pensador de capçalera del règim mussolinià Giovanni Gentile i on signaren articles, prompte es diu, ni més ni menys que Vasco Prattolini, Cesare Pavese, Carlo Emilio Gadda, Giuseppe Ungaretti, Salvatore Quasimodo o Eugenio Montale.

EZRA POUND, FERVENT ADMIRADOR DE MUSSOLINI, FOU DECLARAT DEMENT Però amb el permís d’un tradicionalista radical, esotèric i al marge de qualsevol convencionalisme com Julius Evola, el personatge del període que costa més d’encaixar és Curzio Malaparte. Un camaleó que marxà sobre Roma amb camisa negra, fundà el diari feixista La Conquista dello Stato, es feu expulsar del partit l’any 1931 pels seus dicteris contra Hitler i Mussolini, patí diversos confinaments i arrestos per unes opinions polítiques sempre extemporànies, exercí de diplomàtic i de corresponsal de guerra, es convertí en agent d’enllaç durant l’ocupació aliada i acabà els seus dies com afiliat al partit comunista en la branca més propera al maoisme. En el camí llegà dos de les novel·les autobiogràfiques més reeixides sobre la Segona Guerra Mundial –Kaputt (Casella, 1944) i La pelle (Aria d’Italia, 1949)– i oferí un resum humà insuperable de la volatilitat de les lleialtats i certituds en un moment tan confús de la història. El cas romanés és també espinós, perquè una fracció molt notòria de la seua Generació de Foc, la formada pels renovadors més contestataris

de la brillantíssima escena intel·lectual de la Bucarest d’entreguerres, anà esvarant cap a posicions extremistes i ultranacionalistes, i d’un antisemitisme molt marcat, que prosperaren en el país balcànic durant la dècada dels anys 30. Davall l’influx poderós del professor Nae Ionescu, els noms d’Emil Cioran, Nichifor Crainic, Mircea Vulcănescu, Constantin Noica o Haig Acterian són només alguns dels més destacats que mostraren predilecció per moviments com el legionari de Corneliu Zelea Codreanu. D’aquella efervescència xovinista deixà un retrat molt acurat Mihail Sebastian en el seu Jurnal, 1935-1944 (Humanitas, 1995), on lamentava per damunt de tot el confinament del seu amic Mircea Eliade dins de la Guàrdia de Ferro. No debades este far de les humanitats, un dels historiadors de les religions més importants del segle XX, és l’exemple més polèmic de gran personalitat a qui una foguerada feixistitzant en la joventut perseguí fins a la mort, tot i el seu esforç posterior per desvincular-se’n. Fins i tot podem esmentar casos en què les orientacions tan problemàtiques d’escriptors inevitables en el cànon literari s’esbandiren considerant-los senils i alienats. Knut Hamsun, Nobel noruec i sismògraf dels mals de la modernitat i de les escissions que provoca en l’individu, qui endut en la vellesa per l’anglofòbia i el pangermanisme es revelà com un incondicional de Hitler i de l’annexió alemanya, o Ezra Pound, el poeta nord-americà més influent de la primera mitat del segle XX i propagandista incansable de Mussolini, foren declarats dements després del conflicte i s’estalviaren

Curzio Malaparte

les conseqüències més greus de la “depuració”. LA CADUCITAT DE LES PREVENCIONS Podríem continuar indefinidament citant casos de grans hòmens de lletres que quedaren captivats de manera més o menys passatgera i teòrica pel miratge del feixisme, alguns de tan inesperats com William Butler Yeats o T.S. Eliot. No

cal: s’ha vessat prou tinta i la documentació es troba a l’abast de qualsevol a qui interesse el fenomen. Però, en canvi, sí que pareix oportú constatar que en els darrers anys el dilema sobre la idoneïtat o no de rescatar l’obra de certes figures, i revisar-les d’acord amb els seus mèrits literaris o les circumstàncies tan complexes que els tocaren viure, s’ha anat reobrint a mesura que algunes de les disputes d’idees que protagonitzaren han recuperat una

www.bromera.com

MIRCEA ELIADE ÉS UN DELS CASOS MÉS POLÈMICS DE VINCULACIÓ AL FEIXISME els fantasmes de cinquanta milions de morts voltant per l’aire s’han anat esgotant i les categories fortes tornen a entrar en escena.

Ezra Pound en Nova Jersey l'any 1958 © Richard Avedon

vigència insospitada i la profilaxi consistent a considerar-les qüestions contaminades i intocables ha perdut efecte. Sempre hi haurà qui opine que és molt perillós fer passar determinats discursos per acceptables en la conversa pública i permetre participar-hi els seus autors com si no foren els responsables d’haver embellit, difós i legitimat principis que desembocaren en un carnatge monstruós, convertint-se en allò que Philip Roth anomenà “criminals intel·lectuals”. Però segurament mereix més consideració l’argument d’aquells que assenyalen que el trauma i els remordiments de la guerra van tancar en fals molts

debats i proscriure reflexions sobre temes com la nació, la identitat, l’etnicitat, el sentit de pertinença o el destí col·lectiu que ara convé reprendre i actualitzar més que mai, precisament pel risc que se n’ensenyorisquen i les reformulen només faccions polítiques que en fan les lectures més bròfegues i descontextualitzades. Els prejuís, les abstraccions universalistes o els valors culturals febles i líquids que ascendiren en una postguerra amb

En un moment tan decisiu de canvi de cicle, conéixer amb precisió les elaboracions d’alguns d’aquells prosistes i assagistes, sovint riques en diagnòstics lúcids i expressió de malestars que el món contemporani no sols no ha resolt, sinó que en molts casos ha agreujat, és inevitable si es vol apamar bé el terreny de joc. Fet i fet, la llibertat es defensa prou més bé llançant escandalls en aigües tèrboles i cartografiant regions grises que no amb llistes negres i ostracismes més ineficaços i contraproduents com més va la cosa. Per contra, res ens protegirà més bé de doctrinarismes i demagògies que impedir que la por ens paralitze i pujar a arregussar una andana on s’ha volgut amagar tot allò que destorbava, però que mai havia desaparegut.

☛ ALEXANDRE SERRANO (Barcelona, 1976) és periodista especialitzat en música d’arrel i cinema. Col·labora en Televisió de Catalunya i revistes com Rockdelux, SoFilm, O Editorial o El Estado Mental.

✳

«El teu gust», l’última novel·la d’Isabel Clara-Simó L’Eclèctica 306 208 pàgs | 19,95 €

La biblioteca dels proscrits

Â© Arxiu Josep D. Climent

VALENCIANS

EMILI GÓMEZ NADAL EL VALENCIANISME DISCRET DE L’EXILI TEXT

Kristin Suleng @KSuleng

És un dels representants més importants del bagatge intel·lectual perdut del valencianisme de la Segona República. Oblidat per l’exili a França i eclipsat per les tesis de Joan Fuster, el nacionalisme de l’historiador Emili Gómez Nadal (València, 1907 - Valença d’Agen, 1997), forjat fora de València i amb vocació teòrica des de l’esquerra, va deixar cartes, articles de premsa i un assaig quasi desconegut, El País Valencià i els altres, que esdevingué una de les poques contestacions a Nosaltres, els valencians entre els moviments d’oposició a la dictadura. Mig germà de Nicolau Primitiu Gómez, americanista i comunista decebut, amb una vida plena de tràngols amargs, Gómez Nadal mai va tornar a la seua terra, però, potser, el seu llegat té més influència del que ell imaginaria.

iatjar de jove, allunyar-se d’allò que és propi, té dos cares: obrir la porta que trenca amb el passat i, alhora, redimensionar el sentiment de pertinença al lloc on s’han fet les primeres passes vitals. En l’epíleg dels feliços i bojos anys 20 i a la vora de la il·lusionant i convulsa dècada dels 30 del segle passat, l’oportunitat d’elecció entre quedar-se i anar-se’n fora per a encetar una carrera acadèmica era excepcional, com ho va ser també la trajectòria i el valencianisme de l’historiador Emili Gómez Nadal. En 1928 la seua biografia només comptava encara la condició de ser fill d’una família liberal benestant –mig germà per part de pare de Nicolau Primitiu i Eliseu Gómez Serrano– i la d’un alumne brillant de Filosofia i Lletres, secció d’Història, que havia acabat la carrera amb premi extraordinari. Tot i pertànyer a una promoció marcada pel compromís

de la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, les seues prioritats se centraren inicialment en la tasca acadèmica. L’estima per la llengua i la reflexió sobre l’existència d’uns valors comuns diferenciats no van aflorar en ell fins a arribar a Madrid, on es va desplaçar en un trasllat forçat per una beca de la Diputació que l’obligava a completar la seua formació científica a la capital de l’Estat. La seua especialitat, el que li movia, era l’americanisme, la història de la colonització espanyola d’Amèrica, un interés que va complementar amb recerques en l’Arxiu d’Índies a Sevilla. El jove historiador despuntava. Desplegà la seua dotació per a la investigació, admirada pels catedràtics de Madrid, que observaven en ell el desenvolupament de qualitats que “mereixen la més alta estimació”, segons registrava l’informe de la Facultat de Filosofia i Lletres. Durant l’any d’estada a la capital castellana, en paral·lel als cursos de

doctorat i l’inici de la tesi, despertà el nacionalisme valencià que l’acompanyaria ja per sempre.

El naixement d’un valencianisme marxista Tenia 22 anys. En aquella primera època era valencianista com ho eren el seu germà Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Adolf Pizcueta o Manuel Sanchis Guarner, que fundaren llavors Acció Cultural Valenciana i la revista Acció Valenciana. “El que és diferent en ell és que posteriorment, en 1933-1934, se n’anà a París. Allà conegué un altre món, el del marxisme i el comunisme. Canvià completament. Intentà conjugar marxisme i valencianisme, i això el singularitzarà”, descriu el professor de llengua i investigador Josep Daniel Climent, autor de l’Epistolari (1925-1968). Nicolau Primitiu Gómez Serrano - Emili Gómez Nadal (Generalitat Valenciana, 2014).

La seua recerca i els seus interessos es van traduir en un enfocament teòric del problema nacional, com ho revelen les línies que va escriure en maig de 1931, acabada d’estrenar la Segona República, en la revista Avant, una de les publicacions que va impulsar: “Una de les tares més grosses dels partits polítics que fins ara s’han fet càrrec de l’administració de l’Estat espanyol ha segut l’absoluta manca d’una cultura política que els permetrà emancipar-nos dels llocs comuns [...]. Un greu mal este del provincianisme; part de la nostra gent, aquella d’una més fina cultura i sensibilitat, es sent xuclada per la irresistible atracció envers el mirall de la capitalitat, mentres la vida autòctona i la seua direcció queden en mans dels mediocres o dels arribistes immigrants d’altres bandes. ¿Com resoldre esta crisi d’hòmens, entusiasmes i austeritats en la nostra terra? Donant contingut espiritual, d’acendrat patriotisme, als organismes administratius i culturals del país”. No debades, en aquells moments participà en la creació de l’Agrupació Valencianista Republicana i fou un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932, com el seu germà Nicolau Primitiu. De fet, Gómez Nadal esdevingué un dels intel·lectuals amb millor formació d’un valencianisme orfe del múscul teòric que mancava en molts dels moviments dels anys 30. Els seus articles de premsa reflectien interessos molt diversos i fins i tot cultivà la crítica cinematogràfica. “Hi ha un article que marca la seua línia, amb el títol ‘La mort del liberalisme’, quan es declara valencianista

—

ADOLF PIZCUETA L’IMPULSÀ A ESCRIURE «EL PAÍS VALENCIÀ I ELS ALTRES»

i marxista. Té valor per la polèmica que manté amb Joaquim Reig, el valencianista de dretes de referència de l’època”, indica Climent.

El truncament historiogràfic i l’exili francés València-París, París-València. Al currículum del jove historiador s’afegí l’experiència francesa –premonitòria dels moments convulsos que vindrien amb la guerra–, que li oferí la beca de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis. El pensionat el connectà amb l’obrerisme, un sentiment que li arrelà fins a afiliar-se al Partit Comunista. En tornar a València publicà, en 1936, un xicotet treball en la revista Terra Ferma sobre la intervenció del valencià Pere Grau en la conquesta i colonització d’Amèrica. Compaginà els treballs d’investigació amb la docència d’Història d’Amèrica en la Universitat de València com a professor auxiliar temporal i col·laborà amb el gironí Lluís Pericot, catedràtic especialitzat en Prehistòria. També formà part de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Valencians. No debades, hauria sigut un professor magnífic, però la seua carrera, com la de tants altres, va ser truncada per la guerra. En concloure el conflicte bèl·lic, que va segar la vida del seu germà Eliseu, condemnat per la seua activitat política en Izquierda Republicana i el Front Popular, Gómez Nadal, que havia ocupat diversos càrrecs en el Ministeri d’Instrucció Pública i la Biblioteca Central Militar entre València, Madrid i Barcelona, va haver d’exiliar-se a París, on va treballar per al Servici d’Emigració de Refugiats Espanyols. En la França de Vichy fou l’encarregat de reorganitzar el PCE en la zona ocupada i d’allistar espanyols a la resistència. Acabada la Segona Guerra Mundial, formà part del comité de redacció del Boletín de la Unión de Intelectuales Españoles en Francia i del d’Independencia, alhora que col·laborava en Cultura y Democracia. La vida en el país veí, d’altra banda, l’allunyà dels estudis històrics i fins a la seua jubilació va treballar

No oblidem que Gómez Nadal no havia deixat anteriorment obra escrita en forma de llibres. La seua petjada es limitava a articles de premsa, un material escàs que impedia a Fuster i altres intel·lectuals que vivien reclosos en l’exili interior conéixer el pensament de l’historiador. “En canvi, Gómez Nadal tenia una molt bona idea de qui era Fuster. Deia a Pizcueta en una carta que era una sort que tinguérem ací un gran intel·lectual que haguera escrit en català, però pensava que els seus pensaments estaven totalment allunyats de la realitat de la gent, per exemple, en el seu model de llengua i els seus plantejaments polítics”, assenyala Climent.

Una contestació a Joan Fuster

Gómez Nadal no era antifusterià, compartixen els autors que han investigat el seu llegat, però El País Valencià i els altres fou una mostra d’una altra manera de pensar el valencianisme. “Ell sentia admiració per Fuster, però no compartia el valencianisme de Fuster”, subratlla el professor Climent. De fet, els seus editors mantenien una magnífica relació amb Fuster, per la qual cosa que s’entén que Gómez Nadal mai haguera escrit en clau antifusteriana. “L’existència del fusterianisme i les seues bessones oposades representa la visió que tenim hui en dia del valencianisme, però això no existia en els anys 50 o 60. Aleshores l’oposició a Fuster es trobava en l’espanyolisme, en cap cas dins del valencianisme”, sosté Climent. En tot cas, El País Valencià i els altres no tingué gran repercussió, segons indica Pérez Moragón: “L’obra no és una contestació enfrontada, encara que els dos llibres tinguen una base i unes pretensions diferents. Tot i no conéixer personalment a Fuster el cita molt, ja que els seus familiars li enviaven les seues publicacions. Podem dir que el llibre és la seua opinió, però no un intent de controvèrsia”.

El punt d’inflexió en les seues aportacions al valencianisme arribà en 1972, quan seguia vivint a França. Havia passat més de trenta anys d’exili quan publicà El País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d’una ètnia (L’Estel, 1972), deu anys després del Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 1962) de Joan Fuster, editat pels seus amics de joventut Pizcueta i Sanchis Guarner, amb els quals continuava compartint correspondència. “Es pot comprendre com una espècie de contestació a Fuster. El valencianisme no és pot entendre com un moviment uniforme, sinó molt plural. Fuster coneixia molt poc de Gómez Nadal, perquè no en tenia possibilitats. De fet, Fuster havia escrit en 1951 una carta a Vicenç Riera Llorca en l’exili dient-li que ignorava què s’havia fet de Gómez Nadal”, recorda Climent.

Gómez Nadal, per exemple, escrivia els següents fragments sobre la relació dels valencians amb Catalunya i el nom de la llengua en aquella obra, hui encara desconeguda per a molts: “El recel, i sovint l’hostilitat, que anima determinats valencians per tot el que ve de Catalunya, el refús d’identificació amb el món català, sembla una actitud particularment conreada i mantinguda a València-ciutat. [...] És allò que hom pot definir com el ‘complex del criollisme’: refús dels fills dels pobladors catalans a reconéixer el paper preeminent, privilegiat, dels avantpassats, negació de la filiació parental; la convicció de ser diferents, adversaris, rivals, que els condueix a rebel·lar-se contra una suposada –o autèntica– actitud paternalista, condescendent, de l’antiga metròpoli”.

A Madrid, mentres feia el doctorat (1929) © Francesc Pérez Moragón

com a intèrpret, traductor i documentalista de la Confédération Générale du Travail. “El PC francés tenia molt de poder. Gómez Nadal tingué accés a una gran quantitat d’informació i comptà amb una gran capacitat d’anàlisi. Sempre relativitzava la informació com un científic”, apunta Francesc Pérez Moragón, autor de l’obra Emili Gómez Nadal: diaris i records (Universitat de València, 2008); anys després, però, com altres camarades, l’historiador valencià trencà amb el comunisme: “l’ocupació de Txecoslovàquia, Hongria..., tot allò el feu distanciar-se del sectarisme”.

Emili Gómez Nadal, el valencianisme discret de l’exili

—

NO COMPARTIA LA VISIÓ DE JOAN FUSTER

I continuava: “Parlar un mateix idioma suposa un origen comú, però no necessàriament un nom únic. […] Potser vindrà un dia que tothom accepte de parlar del món català. Quan haurà estat comprés que l’existència d’una personalitat valenciana ben acusada no pot fer ignorar l’origen històric comú, ni permetre de considerar aïlladament en un marc localista i encollit el passat, el present i el futur de cada membre de la col·lectivitat inicial. Llavors, però no abans, arbitràriament”.

Un llegat sense herència?

És difícil parlar de la seua influència des de la distància que marcava l’exili. De fet, Gómez Nadal va tornar només una vegada a València, pel casament del seu fill Antonio, que havia tingut del seu primer matrimoni amb la bibliotecària Teresa Andrés, feminista i sindicalista que havia arribat a dirigir durant la Guerra Civil la Secció de Biblioteques de Cultura Popular, pròxima al Partit Comunista, i a encarregar-se de la delegació a València del Ministeri d’Instrucció Pública. Teresa havia mort a París als 39 anys a causa d’una leucèmia. Els darrers moments del règim franquista van vore despertar les inquietuds per reunir les veus silenciades del valencianisme de diverses generacions, tot i que els esforços no passaren de l’intent. Després de la mort de Franco alguns jóvens intel·lectuals, per tal de donar cos històric al valencianisme, s’organitzaren en el Col·lectiu Gómez Nadal, que va publicar vora seixanta articles en la revista Cal Dir. Josep Lluís Sirera i altres companys van crear de cara a l’autonomia un precedent per a l’organització del comunisme valencianista en la Transició i Alfons Cucó també el cità en la seua tesi sobre l’Esquema histórico del valencianismo político (Universitat de València, 1970). Començà a existir cert interés per Gómez Nadal, però al remat no arribaria a aconseguir molta influència, almenys expressa. I en l’actualitat? Hi ha hagut un llegat del seu pensament? “El Bloc Nacionalista Valencià, per exemple, és molt divers, hi ha partidaris del que pensava Gómez Nadal i altres dels Països Catalans. A més, els partits actuals ja no funcionen com els tradicionals amb idearis

A París durant l'ocupacio nazí (1942), junt amb sos fills, Vicente i Antonio, en braços de la mare, Teresa Andrés © Arxiu Josep Daniel Climent

tancats que els donen homogeneïtat. Tampoc crec que els importe el valencianisme històric, no hi ha tant de dogmatisme”, anota Pérez Moragón. Amb tot, Climent aporta un matís complementari: “El valencianisme marxista sí que podem trobar-lo en la coalició Compromís, on hi ha valencianisme d’esquerres. Els plantejaments de Gómez Nadal han estat arreplegats per una bona part del valencianisme que seguix propostes d’esquerres més que les de Joan Fuster, tot i que els dos camins continuen estan representats”. Saber si ha deixat o no herència en els corrents valencianistes actuals és difícil d’avaluar. Però no queda dubte que el mateix Gómez Nadal rebutjava qualsevol possibilitat de crear-se un lloc dins del valencianisme històric retrobat en la Transició. “Li van passar tantes coses negatives i brutals en la seua vida que en una carta al seu germà Nicolau Primitiu arribà a parlar de ‘cansament moral’, tant per motius familiars com polítics, dient amb 59 anys que no tenia ganes ni d’alçar-se, mentres el seu germà en tenia 90 i continuava actiu”, relata Climent. Com a part dels intents del valencianisme de la Transició d’atraure figures valencianistes de l’època republicana, Francesc Pérez Moragón i Manuel Aznar el van visitar dos voltes a Valença d’Agen, un poblet occità on Gómez

Nadal feia vida en una granja, decebut i apartat del comunisme. “Van intentar que tornara a València, encara que fora ocasionalment com Josep Renau en els anys 80, participant en aplecs o conferències a través d’Acció Cultural del País Valencià. No volgué”, assenyala Climent. Quan Aznar i Pérez Moragón anaren a entrevistar-lo a França no va resultar gens fàcil. “Per a Aznar, una autoritat en l’estudi de l’exili a escala estatal i vinculat al Partit Socialista Unificat de Catalunya, tenia una part d'interés. La meua raó era directament valencianista; volia saber què havia passat ací abans de la guerra i conéixer el valencianisme republicà”, recorda Pérez Moragón. Els dos van descobrir un personatge reticent, que no podia viatjar –tenia una filla amb discapacitat, molt dependent, del seu segon matrimoni, amb Alice Sportisse, que havia estat diputada per Orà del Partit Comunista Francés– i que contestava les preguntes sense moltes aspiracions. “Era educat, però tampoc volia parlar-ne molt. Tanmateix, quan el lliges trobes una visió tant cap a fora com cap a dins, és a dir, no li interessava i li interessava ser públic alhora”.

La pluralitat del valencianisme contemporani Allunyat de la vida activa, Gómez Nadal mantenia despert en l’exili l’interés per conéixer l’evolució del valencianisme. “Sabia que era complex i minoritari. A diferència del País Basc o Catalunya, que havien conservat documentació, memòria i organitzacions en l’exili, ací hi havia un trencament històric brutal des de la guerra. La tesi de Cucó va ser important en eixe sentit. Gómez Nadal també volia saber què havia passat abans de la república, ja que la seua generació no coneixia molt bé el passat del valencianisme i no tenien una visió de què havia succeït amb anterioritat”, remarca Pérez Moragón. En relació amb això, cal apuntar que Carles Salvador, Gonçal Vinyes o el mateix Adolf Pizcueta eren valencianistes ja des de 1917, una generació just anterior a la d’Emili Gómez Nadal, amb la qual havia sorgit un vincle a través d’elements com la revista El Camí. Però eren testimonis molt comptats. “El problema del valencianisme en aquells moments dels anys 10 i 20 era el de fer o no fer política, tindre o no tindre organitzacions pròpies, amb el dubte d’aconseguir representativitat. Ho havien intentat i no ho havien aconseguit. Gómez Nadal va heretar tot allò. Després

de la Guerra Civil alguns van canviar per complet, altres entraren en política i encara altres hagueren d’anar-se’n a l’exili”, descriu Pérez Moragón. Jubilat en un poble menut del sud de França, Gómez Nadal seguia l’actualitat, acumulava una experiència rica en política i el que no era política, i mantenia una visió privilegiada de les coses. “Plantejava unes reivindicacions realistes, no un colp de màxims com Fuster. Qüestió de tàctiques. Considerava que això de dir-nos catalans era impossible, tot i que ho respectava com una forma d’avançar. Podem dir que Fuster i ell compartien el mateix camí, però amb visions prou diferents. Respecte al seu germà, ell evolucionà, mentres que Nicolau Primitiu es quedà en el valencianisme de preguerra”, relata Pérez Moragón. Generacions diferents. Èpoques difícils. Formes i escoles plurals de pensament.

Un reconeixement pendent A diferència dels que no havien eixit a l’estranger, Gómez Nadal representa la visió històrica internacional més ampla dins del valencianisme de l’època, tot i que el seu perfil va quedar diluït en la realitat nacionalista contemporània. “El valencianisme evolucionà amb les obres de Fuster, que marcà el nacionalisme a partir de llavors, tot i que no deixà de ser plural. De no ser per Fuster potser hui el valencianisme no existiria, però al mateix temps eclipsà altres figures valencianistes molt potents que s’havien configurat durant la Segona República, com Bosch Morata, Gómez Nadal o Pizcueta”, revisa Climent. En este sentit, els estudiosos de Gómez Nadal coincidixen a indicar que escrigué El País Valencià i els altres per insistència del mateix Pizcueta, no perquè ell en tinguera la iniciativa. “En realitat, la referència en el llibre al País Valencià ocupa una part xicoteta”, recorda Climent. De fet, com a part del reconeixement pendent que mereix, quedaria per fer un llibre més gruixut que recopilara la seua prolífica obra periodística i valencianista dels anys 30. “El seu material, que està molt dispers i tot publicat en periòdics, necessitaria vore la llum”, conclou el mateix Climent. Algú s’hi anima?

☛ KRISTIN SULENG (València, 1984) és periodista i traductora. Col·labora amb el diari El País i la revista Plaza. Dirigix Samaruc Digital en À Punt.

✳ Emili Gómez Nadal, el valencianisme discret de l’exili

LITERATURA

H. G. WELLS DE NO-LLOCS I MARCIANS TEXT I FOTOS

Maria Bonillo @mbonillo

No vos passa que a voltes aneu buscant una cosa i no la veieu i quan no la busqueu apareix? A mi em passa sovint. Ja siga en botigues, eixes camisetes precioses quan no les necessites i eixos vestits horribles quan tens una boda en quinze dies, o en viatges, amb museus que s’amaguen i reapareixen a la tercera vegada que passe pel mateix carrer, tot i que eixa vegada potser no estava ja buscant el museu, sinó un café o l’entrada del metro. No és falta d’orientació –tinc sentit aràcnid per a orientar-me, inclús sense Google Maps–, sinó que estic completament convençuda que els elements juguen amb nosaltres.

ixò és el que em va passar quan vaig anar a buscar la casa d’Herbert George Wells –atenció, no s’ha de confondre amb George Orwell ni amb George Orson Welles: NO són la mateixa persona; repetisc, no són la mateixa persona, però el destí ha decidit jugar amb les nostres ments en esta estranya mescla de “Georges” i “Welles” i “Wells” per a després unir-los i fins i tot creuar-los al llarg de les seues vides en l’univers literari i cinematogràfic–. Contava, en definitiva, que em vaig dirigir un matí a visitar la casa d'H.G. Wells, a Woking. I vos preguntareu, això què és? És un no-lloc. Què hi ha de més no-lloc que una ciutat dormitori? Que un barri junt a les línies de tren d’un suburbi? Al costat de la definició de no-lloc a Internet hauria d’aparéixer la foto de qualsevol carrer de Woking. A uns quaranta quilòmetres de Londres cap al sud-oest, esta xicoteta ciutat és coneguda per tres coses: ser la seu de l’equip de Fórmula 1 McLaren, ser el lloc on H.G. Wells va escriure La guerra dels mons (Heinemann, 1898) i per l’enorme escultura en forma tripoïdal que representa els marcians de la novel·la. Bé, de segur que en trobaríem alguna més, però ens costaria. Altre dels grans atractius de Woking és la seua estació de tren, que la comunica

amb London Waterloo en vint-i-cinc minuts, amb la qual cosa s’ha convertit en una ciutat dormitori de primera. Combina la tranquil·la vida del comtat de Surrey amb les oportunitats que oferix la gran ciutat. O almenys això és el que venen des del seu ajuntament. I alguna cosa semblant degué pensar H.G. Wells quan en 1895 va decidir marxar de Londres i anar-se’n a viure a esta localitat, que a dia de hui no és més que això, una impersonal ciutat anglesa –per a ser justos, la part antiga compta amb una bonica església de nou segles, però ara queda lluny de la zona on actualment fa vida la major part de la gent i d’on vivia Wells–. La intriga em va poder i vaig anar a inspeccionar el lloc des del qual va eixir una de les novel·les de ciència-ficció més importants de la literatura anglesa i occidental, la mare de totes les invasions alienígenes que ens han sobrevingut després.

Una casa com altra qualsevol No diríeu que és la casa més bonica, ni el carrer més esplendorós, ni l’entorn més encantador del món. No podria ser d’una altra manera. Amb una façana de granit, l’edificació passa totalment desapercebuda

entre la resta de vivendes impersonals. Com explicava adés, els elements van tornar a jugar amb mi i vaig haver de fer avant i arrere diverses vegades. No la trobava, i això que no falten les referències a Internet i el carrer té només una vorera edificada. Una línia de cases de dos plantes semis, que en diuen allà. És a dir, adossats apegats entre ells només per un dels laterals.

—

ON DESCENDIREN ELS MARCIANS HUI HI HA UN PIPICAN

Davant la façana del número 141 d’este carrer amb voreres irregularment pavimentades hui hi ha zero turistes i una d’eixes plaques menudes de color blau que esguiten les cares dels edificis de tota classe de tota Gran Bretanya. Una placa estandarditzada, idèntica a les altres milers que hi deuen haver arreu de l'illa, reconeixible des de lluny. Són curioses i en tinc una bona col·lecció de fotografies, és igual a qui reten homenatge. Escriptores, actors, poetes, polítics, directors de cinema, científics, matemàtics… La major part d’ells no sé qui son, però les guarde igualment i m’invente quines cares tenien mentres intente imaginar-me’ls a través de les finestres fent les seues faenes diàries. Se’n cuiden molt els britànics, de no deixar cap personalitat sense el seu merescut reconeixement. Estes plaques formen part d’eixos elements quotidians que s’interioritzen quan portes un temps vivint allà, igual que l’olor de menjar ràpid o d’humitat; es passegen pels teus sentits quasi sense adonar-te’n. Deia, en definitiva, que una d’estes ordinàries plaques, que iguala intel·lectuals de tota talla, està penjada a l’altura del 141 de Maybury Road, o, com s’anomenava en 1895, Lynton. Fins allà es va mudar Wells amb la seua companya d’aleshores, Amy Catherine Robbins, una de les moltes dones amb qui va compartir vida –durant més de deu anys, un poc després, va ser parella de la periodista i escriptora feminista Rebecca West–. Fugint de l’aire contaminat del Londres de les acaballes del segle XIX, aquell Londres que s’endinsava en la modernitat a colp de fumerals, Wells va recalar en esta ciutat. Però no només això: va decidir que fora també l’escenari de la novel·la eixida de la seua ment que acabaria esdevenint més mediàtica.

Opressors i oprimits Perquè va ser exactament allí, sobre un camp arenós, on va aterrar el primer marcià. Eixa pregunta que més d’un i d’una s’haurà fet alguna vegada, “és que totes les catàstrofes de les pel·lícules passen als Estats Units?”, és, òbviament, el reflex d’un invent de Hollywood. Perquè la major invasió alienígena mai contada no va passar en una zona portuària d’una ciutat industrial estatunidenca, com ens va voler fer creure Steven Spielberg. No, va passar als afores de Woking. Durant els seus passejos matiners en bici, Wells anava anotant mentalment els camps de batalla dels seus marcians, com va reconéixer en la seua autobiografia. El canal, els pubs, els jardins del voltant… Va utilitzar tot el que tenia davant d’ell com a escenari de la seua obra. Ja en les primeres planes, en “La vespra de la guerra”, l’autor britànic parla d’Ottershaw, Horsell i Woking, punts sobre el mapa la història dels quals està completament deslligada de qualsevol fama o renom. En el nostre no-lloc va caure “eixe objecte estrany” del qual després emanaria la vida marciana. A l’enclavament exacte on Wells va descriure el descens d’aquella nau, a Horsell Common, hui hi ha un pipican. Bé, un espai on els gossos i els seus companys humans es passegen sobre un terreny també arenós. El fet no deixa de ser estranyament poètic: la imatge d’una raça dominant domesticant una altra, passejant-la amb una corretja. Sers sotmesos a la voluntat i els horaris dels seus amos, gegants contra menuts o menuts contra gegants, com es vullga vore. Una al·legoria del que va dibuixar Wells en les seues planes. Una batalla entre espècies, una desproporcionadament gran i poderosa, amb artefactes i enginys creats per a subjugar la resta de civilitzacions. Nosaltres, moltes vegades, som els marcians. Nosaltres som eixa amenaça tecnificada. Per a Wells, en concret, els britànics eren els alienígenes invasors, perquè La guerra dels mons no és ni més ni menys que el relat dels opressors i els oprimits.

Marcià de Wells en Woking

La novel·la és reflex de la indignació de Wells amb la política imperialista del Regne Unit durant el segle XIX. En concret, el cas de Birmània va esperonar la crítica de l’autor envers este mecanisme de sotmetiment i massacre de civilitzacions senceres –fins a l’any 1948 Birmània no va aconseguir la seua independència del Regne Unit i hi van haver dos virulentes guerres–. Per a qui no haja llegit el llibre o haja vist una de les H.G. Wells, de no-llocs i marcians

—

WELLS ESDEVINGUÉ PESSIMISTA SOBRE EL FUTUR DE LA HUMANITAT

múltiples adaptacions al cinema, ací ve l’spoiler: al final son les criatures més ínfimes, quasi invisibles, les que acaben amb l’atac dels marcians, els bacteris. En concret, els extraterrestres acaben sucumbint a infeccions i malalties causades per bacteris existents a la Terra, que són, al cap i a la fi, els que poden originar o acabar amb una vida. Cal recordar, en este sentit, que Wells era biòleg titulat en zoologia i declaradament darwinista.

Un escriptor visionari

Així, amb una unió entre biologia, avanços científics i preocupacions polítiques i socials, va nàixer la que es considera la primera gran novel·la de ciència-ficció. Profundament socialista, Wells relatava, en conseqüència, com les classes oprimides, els sers més insignificants a priori, podien ser decisives i guanyar la partida. No en va, moltes de les seues obres van estar censurades a Espanya al llarg del franquisme, atés que durant la Guerra Civil s’havia posicionat a favor de la Segona República, encara que no va combatre directament en el conflicte, com sí que ho va fer George Orwell. Només les seues obres més famoses de ciència-ficció, com La guerra dels mons, es van reeditar lliurement durant la dictadura, però a dia de hui les seues novel·les de caire més polític i social ni tan sols han estat traduïdes encara al castellà. I potser allò va ser un gol per tot l’escaire a la dictadura de Franco, perquè darrere d’aquella maquinària i parafernàlia marciana encara hi havia més. Els que poden semblar dominadors i poderosos són, també, desgraciats. Els extraterrestres arriben a la Terra “per necessitat”. Han acabat els recursos a Mart i gràcies a la superioritat tecnològica que els pressuposa milers d’anys d’avantatge –a costa precisament del seu propi planeta– han de pegar a fugir per la galàxia per tal de trobar nous indrets on poder viure i continuar amb la voracitat d’expansió. Vos sona? La història de la humanitat resumida breument. Colonitzacions, conquestes, imperialismes, refugiats, arrasament dels recursos naturals, contaminació que fa inhabitable

moltes zones… El prodigi de Wells era això, una visió conjunta, política, científica i social, i la lectura que va saber fer no sols de la seua època, sinó de les futures. L’obra que ens competix es va publicar en 1898, però no va ser fins a 1938 quan el cineasta Orson Welles la va portar a la ràdio, creant el caos i el pànic als Estats Units d’Amèrica. A partir d’ací, desenes d’adaptacions al cinema i la televisió. Any i mig va

Estàtua de Wells en Woking

estar a Woking en total, díhuit mesos ben productius. Allí no només va aprendre Wells a anar en bici, va “restaurar el contacte” amb la seua companya o es va purificar els pulmons en llargues passejades per les vesprades, sinó que també va viure una etapa literària ben prolífica, amb tres de les seues novel·les més aclamades: Rodes de fortuna, L’home invisible i La guerra dels mons. Mentres que aquelles primeres obres tenien un to reivindicatiu i de lluita, amb el pas del temps es va anar passant al costat fosc i pessimista. Va viure dos guerres mundials i va predir la bomba atòmica en algunes de les seues novel·les, com ara L’illa del Dr Moreau. Igualment, després d’aquella etapa de ciència-ficció va emprendre una de més social, inclús feminista, sempre amb una mateixa preocupació en ment: la supervivència de l’espècie humana i la

societat contemporània. Poc futur li va vore a la humanitat. Ens arrasaran finalment els marcians? O nosaltres mateixos?

☛ MARIA BONILLO (València, 1988) és periodista i ha treballat a LevanteEMV i en Focus, un programa de ràdio documental d'À Punt.

✳

Hem fet una newsletter en paper. Es diu PRINT. Subscriu-te a

www.impresum.es/print H.G. Wells, de no-llocs i marcians

PLANETARI

LA ROMA D'UN CORRESPONSAL TEXT I FOTO

Felip Bens @FelipBens

He estat dos voltes en Roma. La primera, d’adolescent, ja em vaig fotografiar en el Coliseu, la Capella Sixtina i les escalinates de la Piazza di Spagna. La segona viatgí amb Historias de Roma (RBA, 2010) d’Enric González davall del braç. Mai havia visitat una ciutat tan entregat, abans d’aplegar i ja aterrat en l’estació de Termini, a les suggerències d’un escriptor. Menys encara una ciutat amb tants atractius turístics de primera magnitud. Algú podria qualificar-ho d’aposta arriscada, però fon una decisió magnífica.

PER UNA BANDA HI HA EL FIL conductor de la gastronomia local, per descomptat. Pelegrinar pels santuaris mengívols d’un admirat autor que visqué la Ciutat Eterna com a corresponsal de premsa ja et regala itineraris per a descobrir en la rebotiga de les rutes massificades, una altra Roma. Les notes marcades en el plànol amb les pistes de González mostren les zones calentes que calcigaren els nostres peus: Trinità dei Monti i la Piazza di Spagna, el Tíber amunt i avall, Campo dei Fiori i Piazza Navona i, al remat, tota l’antiga península romana de l’època imperial, el Campo Marzio. I també, sobretot, el Trastevere, vinculat ja per sempre a l’spritz de boqueta nit, amb Santa Maria in Trastevere com a far en la nit èbria. Per a la quota turística quedà l’ascensió a peu a la cúpula de Sant Pere i així, a més del notable exercici físic per a contrarestar excessos, ens férem una idea aèria dels carrers transitats i dels, en realitat escassos, trams conquistats de ciutat.

“Quina nostàlgia de les tertúlies de futbol i política, amb González i els altres periodistes”, ens confessa Carlo, propietari de La Montecarlo, la deliciosa i discreta pizzeria que aguaita des d’una boca de carrer de Corso Vittorio Emanuele II. Prop d’allà ens trobem amb La Carbonara, des d’on s’ataülla Campo dei Fiori en tota la seua magnitud, l’àgora del mercat obert i escampat, un dia de plovisqueig, la de les carxofes colossals, la plaça “laica” de Roma, segons González, qui afirma en el seu llibre que els famosíssims spaghetti alla carbonara s’inventaren ací, en 1944 o 1945, gràcies al mestissatge amb les tropes nordamericanes, que aportaren dos ingredients essencials del seu racionament: la cansalada i l’ou en pols. I amb pecorino romà, almenys hui en dia, feu el favor. En els màrgens de les rutes de González, algunes potser desfasades –el llibre és de 2010 i el nostre viatge de 2016–, encara que la restauració

Historias de Roma Enric González RBA, 2010 128 pàgs | 12 €

romana és estable i duradora, es troba l’Antica Focacceria San Francesco, un meravellós deliri gastronòmic sicilià amb subseu romana. No debades en Roma es menja molt bé i a un preu ben raonable, com en un fum de locals barats, plens d’estudiants, en els carrers menys transitats del Trastevere. I, com en molts llocs d’Itàlia, els qui sentim nostàlgia del café tocat ens podem consolar amb la versió local: el caﬀè corretto di grappa. Boníssim i addictiu. Com el

Església de Sant Eustaqui, un dia núvol

que prenguérem en un de tants discrets i enxisadors cafés, mentres buscàvem la Torre della Scimmia, una de les cantonades més belles de Roma, segons el nostre autor, després d’aplegar passejant per la vora del Tíber, entre la humitat, el fred i les perspectives insòlites de la ciutat a peu de riu, per a abandonarlo a l’altura del pont d’Umberto I. Amb el paladar delitat per l’extraordinària cuina romana, s’ancoren en la retina el panteó d’Agripa, enfrontant la Piazza della Rotonda, d’aire florentí, amb la cúpula extraordinària i l’obertura quasi astronòmica, per on s’esgolen les volves quan neva i els romans corren a presenciar un dels grans espectacles del món. A un pas es troba l’enorme peu de marbre deixat

caure enmig del carrer del mateix nom, i l’església de Sant Ignasi de Loiola, d’obligada visita, amb les al·lucinacions visuals que Andrea Pozzo ens oferix des d’un sostre pintat amb genials perspectives. En el carrer adjacent, dedicat al sant basc lisèrgic, la Biblioteca Casanatense aplega 350.000 volums antics, incloent 6.000 manuscrits, 2.200 incunables i una sala principal que, per a González, és una de les estances més meravelloses de Roma. I això és dir molt. Per als fanàtics del café, és imprescindible tastar el de Sant’Eustachio, amb la fama del millor del món, en la plaça i enfront de l’església del mateix nom, on els romans no es casen per a no passar per davall de la creu arrematada

amb el cap d’un cérvol banyut, reproduït també, amb cudols, sobre el carrer empedrat. Si un bon café arremata un bon menjar, la Via della Pace és una altra de les zones bohèmies on fer-se’l, relaxadament, abans del tap que formen l’arc i l’església de Santa Maria della Pace. Tot i la presència de visitants és un bon lloc on escriure algunes postals i anar assimilant el comiat a la ciutat a la qual sempre es torna i que ara es pot visitar, també, en clau valenciana i coronícola, gràcies al magne llibre de Josep Vicent Boira.

☛ FELIP BENS (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit, Levante-EMV i Valencia Plaza. Els seus últims títols publicats són Dones e altri, València al mar, El cas Forlati i La cuina del Cabanyal ✳

Josep Vicent Boira en el port de ValeĚ&#x20AC;ncia ÂŠ F. Bens

ENTREVISTA

JOSEP VICENT BOIRA UNA ROMA AMERADA DE VALENCIANITAT ― Felip Bens @FelipBens Josep Vicent Boira (Canyamelar, València, 1963) és professor de Geografia en la Universitat de València i Comissionat del Govern per al Corredor Mediterrani. Abans, entre 2015 i 2018 fon Secretari d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana. Acaba de publicar l’imprescindible llibre Roma i nosaltres que ens descobrix una quantitat de vincles insospitats entre la Ciutat Eterna i els valencians, com a estat de la Corona d’Aragó. L’obra té una doble perspectiva: la reivindicativa, respecte al llegat històric d’aquella entitat política, i la lúdica, que ens permetrà visitar la capital italiana resseguint les moltes calcigades valencianes que sobreviuen encara hui.

Vertebrar el territori i impulsar el corredor mediterrani. Les seues dos últimes responsabilitats polítiques, com a secretari autonòmic i comissari estatal, pareixen ser part d’un tot. Què necessitem els valencians, a escala de vertebració territorial, per a ser una societat més cohesionada i també més competitiva? Tenim molts dels instruments per a aplegar a ser-ho; ara bé, ens falten dos coses essencials: més coordinació i més visió a mitjà i llarg termini. Els valencians som massa de fer les coses a correcuita. Hem de tindre la perseverança que representa una visió a llargues. És essencial. Tenim moltes virtuts com a poble; si n’afegirem esta, culminaríem molts processos amb èxit. Per exemple, si pensem en la vertebració del territori, el corredor mediterrani i en les obres públiques que comporten, les coordenades han de ser el treball coordinat entre administracions i territoris, la visió estratègica i que els temps siguen els òptims i raonables. I estes justament són les nostres carències per a quasi tot. Incorporar-les a la nostra forma de fer dispararia la nostra competitivitat.

Permet l’actual context polític treballar a llargues? No. Sincerament no. I este és un dels grans problemes. La pressió mediàtica, de la societat, dels mateixos polítics, ens fa creure que tot ha de ser ja. I costa molt d’aconseguir que un governant aborde projectes a mitjà i llarg termini que vagen més enllà dels seus quatre anys de legislatura. Açò diu molt de quines són les bases mínimes d’un país i d’una societat. I desgraciadament ens cal eixa reflexió que permeta generar grans consensos en certes matèries, al marge de qui guanye les properes eleccions. En el corredor mediterrani, per exemple, és evident que s’ha aconseguit un cert consens social que salvaguarda dels vaivens polítics el gran objectiu. És un exemple del consens entorn d’una infraestructura que beneficia els sectors empresarials però també el conjunt dels ciutadans. En això està vosté en estos moments. En construir eixa poderosa xàrcia de transport i comunicació que connecte des d’Algesires a Girona i amb

Sala Reggia del Vaticà © Sailko.

Europa. Quins són els grans reptes? El corredor mediterrani és un projecte europeu i global. I si no el fem nosaltres seguint els criteris que més ens convenen, vindrà la Xina i ens el farà segons els seus propis interessos. Que ningú no en tinga cap dubte. És un projecte tan important per al futur que resol el problema dels transports i l’empremta de carboni, incentivant el ferrocarril en detriment del camió i, a més, connecta els ports entre ells i permet, per tant, la distribució de mercaderies d’una manera més senzilla i sostenible. El corredor és local i global. Beneficia els valencians a xicoteta escala, perquè millorarà les rodalies i els servicis de transport i comunicació més pròxims, però també és geopolítica global, ja que formarà part de la xàrcia de transports paneuropea, que és la que vertebrarà el territori europeu durant les properes dècades. I València, lògicament, ha d’existir en eixa xàrcia. Per una vegada en la història, des de la Via Augusta dels romans, podem afirmar que estem ben situats.

Com encaixa el corredor en l’actual crisi climàtica? Açò és importantíssim i damunt de la taula hi ha, per descomptat, el futur del sistema de transports i la seua sostenibilitat. La carretera més contaminant d’Espanya és l’antiga autopista AP-7, que genera el 15% de totes les emissions de trànsit rodat. Per què? Perquè en una àrea amb una activitat econòmica poderosa no existix alternativa de transport al camió. I es necessita un transport alternatiu, clarament. Cal una nova aliança camió-ferrocarril. Ningú anirà contra el camió, que ha de fer l’última milla; però és el ferrocarril qui ha de fer centenars de quilòmetres. El corredor és una solució estratègica al problema mediambiental de l’actual

sistema de distribució de mercaderies. I s’emmarca en allò que la Unió Europea anomena Nou Pacte Verd, que ha d’amerar totes les seues iniciatives polítiques.

—

"ELS VALENCIANS HEM DE TINDRE UNA VISIÓ A LLARGUES"

Vosté és un bon coneixedor del port de València, tan vinculat al corredor mediterrani, ja que ha estat durant anys en el consell d’administració de l’Autoritat Portuària. Està el conflicte de l’ampliació condemnat a l’atzucac? Es pot desbloquejar la situació i trobar una solució que satisfaga les parts? El port de València sempre ha estat molt apreciat per la societat, que és la primera que ha donat suport al seu creixement des dels anys 30, per a que estiguera a l’alçada del potencial de l’economia valenciana. En l’actual conflicte, més que sí o no, el gran problema és el com. Per a mi, a les hores d’ara, és molt més rellevant debatre sobre l’accés nord que sobre l’ampliació. Des del punt de vista del l’ordenació del territori i del pròxim mig segle, serà molt més decisiu allò que s’acabe fent amb l’accés. I en esta qüestió jo ja li he oferit al port una solució: l’accés ferroviari nord. Els números ixen. En lloc de fer el túnel submarí per a camions de què tant es parla, caldria un accés ferroviari que connectara València i Sagunt, creant una llançadora. Açò resoldria de manera sostenible una part importantíssima del problema. El conflicte s’ha centrat en la futura afectació del port sobre les platges del sud de València, però, en efecte, pareix més greu un accés pel nord poc sostenible, que afectaria directament milers de ciutadans, no? Clar, el túnel submarí, que eixiria en la Patacona, a banda d’altres qüestions, afectaria la V-21, que probablement col·lapsaria. M’agrada la teoria de la segona millor elecció. Tot i que l’accés submarí puga paréixer millor en principi, la segona millor opció, l’accés ferroviari nord, resulta més plausible: amb la construcció, confirmada pel Ministeri, del nou túnel passant, podria permetre seixanta-cinc servicis nous de transport de mercaderia en favor del port.

Jaume I. Sense la seua frontera marítima València no és València. Ha de començar a ser, per tant, una àrea ben tractada per l’administració. No debades és una de les dos potes constituents essencials de l’actual ciutat de València.

Roma i els valencians Acaba de publicar Roma i nosaltres, una obra amb un llarg preludi on en realitat fa una reivindicació del pes històric, cultural i polític de la Corona d’Aragó. No tenia la Corona d’Aragó qui li escriguera? És la gran pregunta. Els membres de la Corona d’Aragó l’hem regalada. Fa temps que no ens interessa, ni històricament ni tampoc les lliçons que se’n podrien extraure d’aquella entitat política. Açò té a vore amb el nostre present: l’abandó de la Corona d’Aragó ens ha portat a entendre Espanya d’una manera molt distinta a allò que representaven els nostres estats, cadascú amb la seua constitució, amb plurilingüisme, amb requisits per a exercir una sobirania pròpia i, alhora, una convivència plural davall l’ombrel·la del rei. Hi havia una autonomia territorial i també una solidaritat en cas de conflictes, actuacions comercials o, anant a coses concretes, a través dels hospicis, per exemple. A Roma hi havia un hospital de la Corona per a atendre tots els habitants dels distints estats. No s’ha reflexionat massa sobre eixa estructuració política; per a molts la Corona d’Aragó era una antigor que calia abandonar. Jo crec que han sigut els nostres entranyables amics catalans els primers que han deixat de parlar de la Corona d’Aragó per a apostar per uns altres models que, sincerament, la realitat demostra que no tenen una gran eixida. Es pot fer un paral·lelisme entre la Corona d’Aragó fins a la derrota austriacista i l’Espanya posterior i fins i tot actual? Amb tota la prudència del món, la Corona plantejava una altra forma d’entendre la unitat d’Espanya, a través del principi d’igualtat entre territoris, de la sobirania dels regnes i de la sobirania

Quina importància tindrà la frontera marítima de la ciutat en la València del futur? València és una ciutat dual –mar i terra endins–, sobretot des de Josep Vicent Boira, una Roma amerada de valencianitat

San Marco Evangelista © Livioandronico

—

"LA LÀPIDA FUNERÀRIA DELS BORJA ES POT VORE I TOCAR AL CAMPIDOGLIO"

superior des de la convivència i la pluralitat. Hui la cosa més pareguda a allò seria una estructura federal d’Espanya. És un model de convivència que no està suficientment explotat. Fins i tot la gent que hui reivindica l’Imperi espanyol, per exemple, no sap que l’enorme domini dels Àustries estava basat en el model polític plural de la Corona d’Aragó, no en el de Castella. Hem abandonat esta possibilitat d’estructurar la història d’Espanya d’una altra manera i obrir este debat en la societat. Quin era exactament el paper i el pes dels valencians en aquella Corona d’Aragó? Fonamental. Valencians, catalans, aragonesos i balears partien d’un pes qualitativament igual, però quantitativament diferent, en

funció de la seua presència demogràfica i econòmica. Els valencians estàvem al nivell dels catalans i els aragonesos en el poder de decisió, amb els balears per avall, però com a principi polític tots érem igual d’importants. A banda del preludi, el gros de Roma i nosaltres és un exercici d’erudició que rescata amb detall les calcigades que la Corona i en particular els valencians deixaren en Roma durant segles. Quin és el valencià més determinant en la història de Roma? Seria massa fàcil i previsible dir que va ser Roderic de Borja, el gran papa Alexandre VI, i probablement des del punt de vista històric i artístic siga així, o son tio Alfons de Borja, Calixt III. Però un home que també tingué una importància cabal va ser el cardenal Pere Ferris, nascut a Cocentaina l’any 1415. La seua tomba es pot visitar en Santa Maria sopra Minerva i una part de la seua magna biblioteca acabà en l’Apostòlica de Roma i una altra en la Nacional de Torí. Ferris rescatà els clàssics grecs i romans i en traduí molts de desconeguts en la seua època; per tant, és un valencià que ha aportat moltíssim a la cultura europea des de Roma. No tot s’acaba amb els Borja ni de bon tros.

Santa Maria la Maggiore © Javier Valero

En quin context previ s’entén l’enorme poder dels Borja en la Roma del seu temps? És l’humanisme, el Renaixement. És el gran context. No es pot entendre els Borja sense el Renaixement i no es pot entendre el Renaixement sense els Borja. Molt més enllà de la llegenda negra. La presència dels Borja en Roma coincidix en un moment d’esplendor per a la cultura europea. Hui encara el llibre d’oficis que s’utilitza la nit de Nadal és el d’Alexandre VI. Podria resumir les 214 pàgines de guia per a un viatge exprés de dos dies? Què seria imprescindible visitar per a comprendre realment la importància de la presència valenciana en la Ciutat Eterna? Seria molt poc de temps, sense dubte, però jo no deixaria de visitar Santa Maria Maggiore, una de les grans basíliques de Roma, amb el sostre cobert d’or portat per Alexandre VI i on es veu l’escut dels Borja; ni la Sala Reggia del Vaticà, que sol passar desapercebuda perquè està al costat de la Sixtina, però és una capella impressionant en la qual es pot vore el rei d’Aragó

i el papa. Pocs regnes d’Europa tenen eixe privilegi. També aniria a l’església de Sant Marc Evangelista al Campidoglio. És un espai molt accessible on es pot vore, i tocar, la làpida funerària dels Borja, amb Cèsar, Joan, Vanozza Catanei… Per descomptat, em deixaria caure per la Via della Pilota, un carrer romà en honor dels valencians que allà la practicaven. I, per últim, aniria al Tempietto di Bramante, on trobem un bell escut de la Corona d’Aragó.

✳

Josep Vicent Boira, una Roma amerada de valencianitat

PLANETARI

ROMA I VALÈNCIA. EL NOSALTRES VALENT (I VALENTÍ) DE J.V. BOIRA TEXT

Miquel Nadal @tarrega7071

En comptades ocasions, i este és un dels casos, la publicació d’un llibre va molt més enllà del seu contingut, la personalitat de l’autor o la qualitat literària de l’obra. De sobte, la lectura il·lumina insospitadament un espai desconegut, el trànsit del qual, a més a més, resulta d’una amenitat rotunda i revela una cultura imponent. Roma i nosaltres (Pòrtic, 2020) és un llibre que ens reconcilia amb la capacitat de la cultura escrita per a sorprendre’ns i fer-nos exclamar com és possible que ningú haguera reparat en la temàtica de l’obra. 50

LA BIOGRAFIA DE JOSEP VICENT BOIRA ha transcendit l’àmbit acadèmic i una concreta àrea de coneixement fins a arribar a l’actual responsabilitat en la gestió pública com a Comissionat del Govern per al Corredor Mediterrani. Els seus plurals focus d’interés i de curiositat intel·lectual ens permeten ara gaudir d’una llibertat de pensament sense minva de la intervenció en el futur col·lectiu dels valencians, que hem de saludar. No és habitual eixe exercici, fet, a més, des de la qualitat i la llunyania del llibre de circumstàncies que tracta d’aprofitar una conjuntura concreta. Amb la benvinguda d’Antoni Puigverd, un d’eixos pròlegs de difícil renúncia, Roma i nosaltres s’enceta amb un preludi rigorós i apassionat sobre la presència i la projecció de la Corona d’Aragó, i d’una Corona d’Aragó dirigida per València en uns

segles concrets, reivindicant el passat en la construcció d’una manera diferent d’entendre l’Espanya actual. Així, el preludi no queda limitat a la descripció del model institucional de la Corona d’Aragó, sinó a una intel·ligent i contemporània descripció de la pluralitat d’aquell model, que l’autor considera ben allunyat de la pols de l’antigor per a ser percebuda com una nova pista d’enlairament. La segona part, dedicada en bona part a detallar els vincles, mitològics o reals, entre València i Roma, amerades d’un legítim orgull valentí evoquen una etapa concreta en què la nostra mirada s’adreçava a l’altra vora de la Mediterrània. La recuperació de la figura de l’albaidí Elies Tormo i Monzó, i dels seus escrits que actuen com a guia de la nostra presència a Roma, són d’un enorme i ameníssim interés.

Roma i nosaltres. La presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna. Josep Vicent Boira Maiqués Pròleg d'Antoni Puigverd Pòrtic, 2020 320 pàgs | 17,90 €

L’episodi de la seua carta al general Franco proposant la capitalitat hispànica de Barcelona resulta deliciós. El lector deprendrà que la nostra presència a Roma no està limitada als Borja, sinó que s’estén a moltes altres figures. Sant Vicent Màrtir, Sant Vicent Ferrer o el mateix Sant Lluís Bertran, tan pròxim a la meua Font de Sant Lluís de l’Horta,

51 Via della Pilotta © Fabrizio Mosconi

amb la seua capella en l’església de Santa Maria sopra Minerva. Les connexions traçades en les làpides, capelles, temples i basíliques ens descobrixen una nova ciutat que ara sentim una miqueta més nostra, i que l’autor materialitza en la proposició de dotze passejades a peu per Roma, ubicant en l’espai les nostres petjades anteriors. Els italianòfils, com acredita Puigverd, estaran d’enhorabona, però els valencians hem d’agrair també el poderós vincle valentí que traça Boira entre Roma i aquell Regne de València que mirava cap a Itàlia. Roma i nosaltres és una obra valenta pel que fa a la vindicació de la presència de la Corona d’Aragó, i com a tal Corona d’Aragó. La identificació del nosaltres amb valencians, catalans, aragonesos i balears és ben

explícita, i potser també il·lumina la necessitat d’una nova mirada al passat, una considerada i poc habitual lectura del present i potser una advertència als qui apliquen en matèria territorial, en tots els llocs, la política del “nosaltres sols”. El nosaltres plural del subtítol s’acomoda també amb un altre nosaltres plural i aporta, alhora, nombrosos exemples d’una antiga, positiva i potent manera d’entendre Espanya, molt més plural i sense negar-la. El protagonisme valencià en les pàgines del llibre podria haver estat coronat en matèria lingüística

amb un ús de les formes valencianes, per tal que la pluralitat no quede en una mera afirmació ritual. Tot arribarà. El llibre de Boira, en tot cas, provocarà ineludiblement un impacte indefugible en les despeses dels seus lectors: viatges futurs amb el llibre a la maleta aprofitant que ara tenim el nostre Baedeker valencià per a la Ciutat Eterna. El futur de la línia aèria València-Roma té ara noves excuses. I ben bones.

✳ El podcast setmanal de Lletraferit

91.4 FM | plazaradio.es

CINE

LA MIRADA ALIENA I LA PRÒPIA EL CINEMA A SÍRIA I PALESTINA TEXT

Áurea Ortiz Villeta @Aurolenska

Hi ha països dels quals no s’esperen pel·lícules. Els que viuen en guerra o en una constant violència a la qual no anomenem guerra encara que no pare de cobrar-se víctimes. La seua situació és tan complexa i el conflicte en el qual es troben tan difícil i persistent que pareix que no hi pot haver temps ni energia per a fer cinema. Palestina o Síria són alguns d’eixos països, immersos en guerres i lluites inacabables que determinen la vida quotidiana de les seues gents. Però si alguna cosa hem de tindre clara és que: a) el cinema és una arma i b) el de les imatges és també un combat que es lliura a tot arreu. 52

s tracta, en tot cas, d’un combat desigual, molt desigual. No només per la dificultat de trobar pantalles d’exhibició, sinó també pels estereotips i les expectatives occidentals, eixes que pressuposen que cada obra concreta ha de representar la totalitat del país i la complexitat de la seua situació. Un pes enorme per a qualsevol pel·lícula, vinga d’on vinga, i que en estos casos prové no sols dels territoris de Síria i Palestina, sinó també de la diàspora i l’exili dels seus connacionals.

La mirada d’Occident Després de presentar en públic en desembre de 1895 el seu cinematògraf, i davant de l’èxit obtingut, els germans Lumière enviaren operadors de part a part del món per tal que filmaren escenes quotidianes, paisatges i esdeveniments que fascinaven un públic enlluernat per aquell nou invent. Estes vistes Lumière, que així es diuen, duren escassament un minut i n’hi ha del Japó, Mèxic, la Indoxina o Austràlia. Hui en dia hi ha referenciades fins a 1.428, que no en són poques. Un any i mig després, en abril de 1897, un dels seus operadors, Alexandre Promio, filmà les primeres imatges en moviment que existixen de Palestina, en

concret a Betlem, Jerusalem i Jaffa. Xiquets jugant en un carrer, trens arribant a l’estació, diverses escenes en mercats, caravanes de camells i vistes d’alguns dels llocs sagrats, com el Sant Sepulcre. Promio passà també per Síria, concretament per Damasc i allí recollí imatges de carrers i basars. En aquells dies tant Síria com Palestina formaven part de l’Imperi Otomà. La mirada de les vistes Lumière és, naturalment, la de la burgesia europea, blanca i colonitzadora. Està carregada d’exotisme, paternalisme i clixés culturals i racials. La seua mateixa existència és fruit de l’afany cientifista burgés de classificar el món i de la lògica de l’arxiu que impera durant gran part del segle XIX i principis del XX, afany i lògica que emmascaren pràctiques de control social i de reificació de l’altre. La fotografia primer i el cinema després foren contemplats com a eines útils per a eixa necessitat d’orde i classificació i, de fet, foren coetanis de l’auge de l’antropologia, una ciència indissolublement lligada a l’expansió colonial i la formulació del discurs eurocèntric. En realitat, esta visió, més o menys matisada o actualitzada, s’ha mantingut fins als nostres dies. El cinema occidental i principalment Hollywood, eixe

—

LES PRIMERES IMATGES GRAVADES A SÍRIA I PALESTINA SÓN DE 1897

Bar Bahar (Maysaloun Hamoud, 2016) 53

—

HI HA HAGUT UNA IRRUPCIÓ DE DONES CINEASTES PALESTINES

gran colonitzador cultural que exercix la mirada dominant sobre el món, quan ha fixat la seua atenció en estos països i uns altres de la zona ha oscil·lat entre la demonització i l’autocomplaença. La demonització és la que convertix qualsevol palestí o àrab que apareix en la pantalla en un terrorista o sospitós de ser-ho, com en tantes i tantes i tantes pel·lícules d’acció. L’autocomplaença, a vegades entremesclada amb una certa mala consciència, oferix personatges de blancs molt conscienciats, com ara cooperants o periodistes que denuncien la guerra, la violència i els abusos i fan de salvadors, normalment acompanyats de personatges autòctons en funció de víctima o ajudant submís. És obvi que, posats a triar, és millor la segona opció autocomplaent que la primera, però no deixa de ser una mirada occidental que no dona la paraula ni el

protagonisme als qui allí viuen. Cert és que també hi ha films fets des de fora dels països en conflicte que aporten veritat i ens acosten realitats complexes que no es troben ni en l’agenda dels mitjans de comunicació ni en la dels polítics. La canadenca Inch’Allah (2012), per exemple, dirigida per Anaïs BarbeauLavalette, o Le cochon de Gaza (2011), una coproducció francobelga dirigida per Sylvain Estibal, o també la italiana Private (2004), de Saverio Constanzo, són bons exemples en el terreny de la ficció. O en el camp del documental A Syrian Love Story (2015), de Sean McAllister, una producció de la BBC que seguix durant cinc anys un matrimoni d’activistes, Ragda i Amer, i els seus fills, que decidixen eixir de Síria amb la intenció de demanar asil a França. L’exili i el dolor per la situació del seu país van erosionant la seua relació i els obliga a triar entre l’amor, la revolució i la família. Però hi ha un altre factor essencial que intervé en la seua relació, i és la presència de la mateixa càmera. La seua història i les seues decisions haurien sigut les mateixes si no hi haguera hagut un director anglés filmant-los, interpel·lant-los i construint a cada pas el seu relat? El dubte sorgix en gran part del documental i roman

For Sama (Waad al-Kateab i Edward Watts, 2019)

en l’aire en acabar. I això ens du a la necessitat de conéixer la mirada des de dins. 54

La mirada pròpia: Síria La recent For Sama (2019), de Waad al-Kateab i Edward Watts, té molts punts de contacte amb A Syrian Love Story, com el fet de resseguir durant diversos anys una família i mostrar els efectes de la guerra i la violència en la seua vida quotidiana. Però té una gran i essencial diferència que posa en evidència les contradiccions del film de McAllister: són els seus protagonistes els qui empunyen la càmera i mostren el seu punt de vista. De fet, For Sama està produïda i narrada per Waad al-Kateab, una estudiant de màrqueting de la universitat d’Alep que gravà durant cinc anys la destrucció de la ciutat en plena guerra civil siriana a través de la seua pròpia història personal. Segons les seues paraules: “Esta no és només una pel·lícula per a mi, és la meua vida. Vaig començar a capturar la meua història sense cap pla, només filmant les protestes a Síria amb el meu telèfon mòbil, com tants altres activistes. Mai podria haver imaginat on em portaria el meu viatge a través d’estos anys. Vull que la gent entenga que si bé esta és la meua història i mostra el que em va succeir a mi i a la meua família, la nostra experiència no és inusual. Centenars de milers de sirians van experimentar el mateix i encara ho

—

LES PRIMERES IMATGES GRAVADES A SÍRIA I PALESTINA SÓN DE 1897

estan fent hui”. Efectivament, l’experiència d’al-Kateab és la de molts sirians que agafaren les càmeres per a filmar la realitat del seu país o de l’exili i que oferixen un testimoniatge en primera persona del que allí està succeint. Un altre exemple és The war show (2016), en la qual la discjòquei radiofònica Obaidah Zytoon filma la situació al mateix temps que es manifesta a Damasc contra el règim i mostra la seua marxa al seu poble natal, que viu l’ascens de l’extremisme. Per la seua banda, el documental de Talal Derki Return to Homs (2013), guanyador de nombrosos premis internacionals, entre ells el del festival de Sundance, fou la primera pel·lícula siriana distribuïda comercialment als Estats Units. En ella, seguint la vida de Basset,

porter de futbol de la selecció de Síria, assistim a la destrucció de la ciutat d’Homs. En este sentit, la major part dels documentals filmats a Síria van d’allò individual a allò col·lectiu, d’allò concret a allò general, ja que naixen del retrat de persones particulars, però narren també la manera en què la terrible situació del país els afecta i marca les seues vides.

L’altra mirada pròpia: Palestina Durant els darrers anys hi ha hagut un bon grapat de pel·lícules palestines que han destacat en el panorama cinematogràfic, arribant a festivals i pantalles de tot el món. I moltes d’elles són, potser inesperadament, pel·lícules de ficció. Pareix que el que esperem sempre d’algun lloc en conflicte, marcat per la violència, siga una producció de no ficció; volem, per tant, el documental, la visió informativa. Però açò no deixa de ser un biaix de la nostra mirada blanca i occidental, convençuts que nosaltres i la nostra situació és la “normalitat” –que vaja vosté a saber què és normal– i els altres viuen en l’excepcionalitat. Són països que només veiem en les notícies i en els quals no concebem una producció cultural rellevant que conte una cosa diferent del que esperem: víctimes i botxins, guerra, destrucció, violència, dolor. No obstant això, el cinema palestí trenca amb la nostra deformada expectativa. Siga documental o de ficció, el cinema palestí mostra, per descomptat, tot això –víctimes i botxins, guerra, etc.– i els murs i la persecució, però també l’amor, el romanç, el riure, la quotidianitat, l’humor, l’amistat, l’aventura, la música… La vida, en fi, en tota la seua complexitat. I, sobretot, ho fa des de la perspectiva pròpia dels palestins. I, a més, si alguna cosa resulta significativa en el cinema palestí recent és la gran quantitat de pel·lícules dirigides per dones; la diversitat ve marcada en gran manera per eixa presència femenina tan notable. I és lògic. El discurs de les dones cineastes, a Palestina i en qualsevol altre lloc, pressuposa la irrupció de les dones com a subjectes i, per això, assenyala cap a llocs i conceptes que esgarren les mirades monolítiques.

Síria: una història d'amor (A Syrian love story, Sean McAllister, 2015)

timentals, el treball, la religió, les festes, la família. En la seua presentació en el festival de Sant Sebastià una de les protagonistes, Sana Jammalieh, digué: “No parla tant de l’ocupació, sinó que és més personal, i molt feminista”. Justament d’això es tracta. Podem trobar l’ocupació, la discriminació i el racisme, però hi ha un altre element que sol mancar en la visió estàndard que tenim del conflicte araboisraelià: el patriarcat. I en eixa mateixa línia també podem vore Villa Touma (2014), de Suha Arraf, o l’obra de Mai Masri. La mirada pròpia dels i les cineastes de Síria i Palestina ens oferix el retrat d’una realitat complexa. Trenca els nostres estereotips i desafia i amplia el nostre coneixement del món i la percepció de la realitat, de manera que, al remat, la nostra mirada es va fent cada vegada menys aliena. El cinema destruïx murs.

☛ ÁUREA ORTIZ VILLETA (Caracas, 1963). Professora d'Història del Cinema de la Universitat de València i tècnica de la Filmoteca de València. Autora entre d’altres de La pintura en el cine (amb Mª Jesús Piqueras) i Del castillo al plató. 50 miradas de cine sobre la Edad Media (amb Juan Vicente García Marsilla). Col·labora en Ràdio Klara, Podium Podcast i Cultur Plaza.

✳

Bar Bahar (2016) n’és un perfecte exemple. La directora Maysaloun Hamoud, tot i el seu passaport israelià, es definix com a palestina. Com les tres dones que protagonitzen la seua pel·lícula i de les quals veiem la seua vida quotidiana a Tel Aviv: les relacions senLa mirada aliena i la pròpia: el cinema a Síria i Palestina

Fontanars dels Alforins forma una bella i singular vall coneguda com la Toscana valenciana pel paisatge lleugerament ondulat. Alforí ve de l’àrab "al-hurí", graner o depòsit de gra. Territori de frontera, Fontanars se segregà d’Ontinyent l'any 1927 i ha sabut reinventar-se amb el turisme d'interior i una zona vinícola de prestigi. En la foto la casa de l'Alcúdia, típica finca senyorial de la zona hui reconvertida en hotel rural. © Jordi García Polop

_DEL SÉNIA AL SEGURA

Títul del Reportage

Bust de Balmis en la Facultat de Medicina de la Universitat Miguel HernaĚ ndez, en Sant Joan

CIÈNCIA

XAVIER BALMIS, EL FILÀNTROP ALACANTÍ QUE VA SALVAR EL NOU MÓN TEXT

Josep Vicent Miralles @jvmiralles

A principis del segle XIX la vacuna contra la pigota era encara una troballa recent, un miracle científic que, no obstant, no tenia forma tècnica d’aplegar a l’hemisferi sud. Fins que un metge de la cort de Carles IV va trobar una solució brillant: travessaria mars i oceans amb el remei custodiat en la sang d’una cadena de xiquets òrfens. Començava una llarga aventura per tal d’alliberar milions de vides.

l 16 de setembre de 1806 desembarca al port de Macau un home al límit de les seues forces. Passa la cinquantena i ve d’una travessia de dos anys al llarg de més de deu mil milles nàutiques. Ha deixat arrere una vintena de morts en el fons de la mar quan un tifó va asclar el seu vaixell; també dos xiquets de curta edat que no han pogut suportar els rigors de l’odissea del María Pita. De poc ha esquivat la temible nació flotant dels pirates xinesos i els canons de l’armada britànica. A la figura eixuta i decidida que posa peu a terra asiàtica ja només la sosté l’alé del fanàtic, la il·luminació de l’elegit per a una missió prodigiosa: enfrontar-se al més perfecte sequaç de la mort. Un assassí implacable que mata, mutila i deforma amb voracitat des de fa més de dotze mil anys: la pigota. El cavaller de Macau ha arribat a bord d’una fràgil canoa. Potser li costa fer-se entendre per les autoritats en un primer moment; potser ja no l’esperaven, però per fi algú aconseguix desxifrar tortuosament el seu nom: és el doctor Xavier Balmis. Darrere d’ell, tremolosos, atemorits i esquàlids, amb els ulls entornats a causa del sol encegador que es reflectix en l’aigua, després de tants mesos de foscor i rates a les bodegues del vaixell, s’endevinen tres siluetes minúscules. Uns granets secs al muscle els condecoren i els delaten. Formen part del contingent d’expòsits que estan salvant el món.

L’origen de les vacunes Quan Ares homicida cride els seus sicaris més distingits a la morada olímpica, abans que els perses i mirmídons, superior en obscura diligència a la Wehrmacht i l’Exèrcit Roig, la pigota prendrà la cadira més excel·lent. Va sorgir en algun moment cap al segle X a.C, en Àfrica o el subcontinent indi. Els seus estralls al llarg de la història són incomptables, però per a oferir només una mostra del seu esmolat full de servicis hi ha prou amb saber que es calcula que durant el segle XX encara va matar 300 milions de persones. Pràcticament el 100% de l’actual població dels Estats Units d’Amèrica. La darrera víctima mortal coneguda, amb tot, va ser la britànica Janet Parker, l’any 1978; el virus, ja oficialment eradicat en aquell moment, havia eixit per accident d’un laboratori de Birmingham. Molt abans que això passara, a les darreries del segle XVIII, la batalla contra la malaltia continuava sent un dels reptes axials de la humanitat. Una batalla llarga i desesperada que tacava de negre el mapamundi, sense excepcions. Les milers d’horribles bambolles que cobrien els cossos dels infortunats eren una sentència de mort o d’irreversibles seqüeles. I fou així fins que en l’any 1796 el doctor Edward Jenner va fer un descobriment sorprenent i revolucionari. Un d’aquells moments estel·lars de la humanitat, per amprar-li l’expressió a Stefan Zweig.

el Pacífic rumb a Àsia després. Naixia així la “Real Expedición Filantrópica de la Vacuna”. La darrera odissea il·lustrada. Era l’any 1803 i Balmis comptava amb el sí del monarca, una nau de lloguer, la corbeta María Pita –el nom de l’heroïna gallega del segle XVI–, un port de partida, la Corunya, i un company de viatge, el cirurgià català Josep Salvany. I també amb un formidable problema científic: com transportar un fluid tan delicat i preciós com el de la vacuna al llarg de tants mesos i tantes milles, sense aparells de fred ni cap possibilitat de muntar un laboratori mòbil de garanties. Els científics europeus havien sigut capaços de dur la limfa de vacuna en vidres segellats a Amèrica del Nord, però, per algun motiu possiblement relacionat amb la diferència de clima, en posar rumb sud la càrrega es destruïa i qualsevol esforç es convertia en inútil.

Edward Jenner © Jorge Salas

Jenner va comprovar que les persones que estaven en contacte amb vaques malaltes de pigota vacuna resistien després la pigota humana. A les munyidores els eixien a les mans unes pústules benignes que marcaven l’èxit en l’assimilació per part del seu cos de la protecció encomanada pel bestiar. Es tractava –l’etimologia és clara i coneguda– del descobriment de la “vacuna”. Una arma formidable que ràpidament es va estendre per Europa, però que encara quedava molt lluny d’Àsia i Amèrica del Sud, on el compte de morts seguia el seu vertiginós curs.

Un metge alacantí en la cort de Carles IV Xavier Balmis (Alacant, 1753 - Madrid, 1819) era un metge experimentat, que havia servit en hospitals de Cuba i Mèxic en el tractament de malalties infeccioses, les venèries particularment. Tant era el seu prestigi que en tornar a Espanya va entrar al servici personal del rei Carles IV, just en l’època del descobriment d’Edward Jenner. I davant la immensa transcendència de la nova vacuna, Balmis va convéncer el Borbó de la necessitat de dur-la a l’altre costat del món per tal de globalitzar-ne la lluita. El pla era aplegar a les colònies americanes per a travessar

Precisament ací és on va entrar en joc la genialitat que encara hui admira la comunitat científica internacional. Balmis va raonar que el remei podria viatjar en la sang d’una cadena d’allotjants. El procediment consistia a practicar una incisió amb una llanceta impregnada amb la vacuna en el muscle a un xiquet, atés que en ells agafava amb més facilitat. Al cap de poc dies al pacient li brotaven uns granets “vacunífers” en aquell mateix lloc, que mantenien la limfa en condicions òptimes durant un temps. Abans que s’assecaren els granets, calia traure d’allà mateix una altra mostra i passar-la al següent recipient humà. I així fins a aplegar al destí i poder mamprendre un procés de control de la malaltia a gran escala. Senzill, agosarat i brillant.

Es busquen aventurers Però trobar els xiquets-proveta no era una tasca fàcil. Cap família en els seus cabals prestaria la seua descendència per a un viatge d’eixes característiques, incert, llarg i cap a la gola del llop. Ací no serviria de res una inspirada proclama com la que (diuen que) va fer anys després el capità Ernest Shackleton per a reclutar els seus companys. Ni tan sols el cant de sirena d’una recompensa fabulosa. En compte d’això, Xavier Balmis i Josep Salvany van haver d’enrolar els seus vint-i-dos xicotets herois en la Casa d’Expòsits de la Corunya, regida per Isabel Sendales. Amb ells, cinc metges, tres infermers, Balmis i Salvany, la tripulació del primer viatge estava completa... i la mateixa Isabel Sendales, que va decidir que també hi aniria.

Gravat de la María Pita en aplegar a Amèrica

En part, per a protegir els seus “àngels”, en part per a governar-los i impedir que es rascaren els granets i trencaren la cadena de la vacuna. La primera escala de la nau María Pita va ser Puerto Rico, i en esta primera part ja van deixar la vida dos dels infants: Tomás i Juan Antonio, que no van poder suportar els rigors de la navegació. A més a més, segons algunes fonts, en aplegar van comprovar que allà ja hi havia arribat la vacuna, a través de la colònia danesa de Saint Thomas. Amb tot, l’expedició va organitzar una Junta Central de Vacunació, per tal d’assegurar que la vacuna romandria disponible per temps il·limitat i podria arribar a tots els pacients. El mateix feren en cadascun dels nombrosos punts del viatge, unint així el rigor organitzatiu i filantròpic de la Il·lustració amb la crida romàntica de l’aventura.

Els ports americans Des de Puerto Rico l’expedició es va dividir. El grup de Balmis va posar proa al Carib per a aplegar a Veneçuela, Cuba, la península de Iucatan i Mèxic, on el doctor era conegut i respectat. El de Salvany va fer el seu periple per Panamà, Colòmbia, Equador, Perú, Xile i Bolívia. Fou un carrusel de set anys que va costar la vida al cirurgià en 1810, quan només en tenia 34, i després

—

LA VACUNA DE LA PIGOTA FOU TRASLLADADA EN EL COS DE XIQUETS

d’haver patit greus accidents. Cal dir ací que no sols hi jugaven en contra els perills inherents a un viatge d’estes característiques i la precarietat del sistema de transport, sinó que també van haver d’enfrontar-se a la resistència de molta de la població indígena. Els hòmens blancs que desembarcaven de grans vaixells amb pavelló espanyol, quan esgrimien un objecte tallant, rara vegada tenien intencions d’ajudar-te. Als estralls de la pigota calia sumar, doncs, els de la desinformació i la memòria genètica de la desconfiança. A més a més, la solució dels xiquets tenia uns efectes limitats, ja que cada individu es podia fer servir només una vegada. Si s’arribava al final de la cadena sense salvar la vacuna es perdia irremeiablement. Per això a Cuba els expedicionaris van comprar tres esclaves negres i un xiquet al preu de dos-cents pesos. Així ampliaven no només els recursos humans, sinó també la possibilitat d’anar renovant-los sobre la marxa. Mentrimentres, Isabel Sendales havia de tranquil·litzar Xavier Balmis, el filàntrop alacantí que va salvar el Nou Món

ar”. D’altra banda, mentres que hi ha seguretat que a Amèrica va aconseguir un èxit aclaparador, les xifres de la segona part del viatge no són, ni de lluny, exactes ni fiables. Sembla, si més no, que amb l’ajuda del bisbe de Macau va ser capaç de repetir la gesta d’instituir una Junta de Vacunació, encara que es desconeix el nombre de persones que se’n beneficiaren.

Gravat de Balmis

cada dia el grup de xiquets horroritzats, que havien vist morir dos companys i que vivien en la bodega del vaixell, a bacs, en condicions insalubres i amb la incertesa de no tornar a vore la llum del sol. I no sols això, sinó que Sendales va haver d’arromangar-se també i empunyar la xeringa, fins al punt que va convertir-se en la instructora de centenars de vacunadores americanes. El que certament no anaven a tornar a xafar aquells jóvens era la seua terra natal, ja que tots els supervivents, gràcies a la gestió de Xavier Balmis, es van quedar en ports de Mèxic, adoptats per famílies natives. I allà el doctor va aconseguir vint-i cinc nous expòsits, mexicans, per tal de continuar el viatge des d’Acapulco fins a Manila. Així, una vegada finalitzada la travessia americana amb la qual es van assentar les bases per a la vacunació de contingents de població inimaginables només uns anys abans, la nau de Balmis va prendre rumb cap a Filipines, Canton i Macau.

Silenci i misteri a Àsia La part americana de l’aventura està ben documentada, però poca cosa se sap del viatge per aigües asiàtiques. Sabem, en tot cas, que va aplegar en solitari només amb tres xiquets i en una canoa, després que el vaixell s’afonara. Segons el doctor Gonzalo Díaz de Yraola, Balmis va indicar que: “La conservació de la vacuna i implorar la misericòrdia divina va ser tot el meu conhort, sense que el fet d’estar a soles per a atendre els tres xiquets ni les meues escasses forces pogueren fer-me renunciPlànol de Macau © Biblioteca del Congrés dels EUA

Després de Macau, la darrera estació de l’expedició filantròpica, ja totalment desfeta, va ser la Xina continental. Balmis va arribar ja amb només un xiquet, sense suport logístic, sense forces i... sense èxit. Les autoritats li van tancar la porta ací per complet, engrandint encara més la llegenda d’impenetrabilitat del país de la Ciutat Prohibida, tot i que, segons el mateix Díaz de Yraola, el rebuig va tindre un altre motor en este cas: les maniobres diplomàtiques angleses per a acabar amb una missió que començava a fer-se’ls incòmoda pel seu abast i influència.

Un heroi poc conegut L’expedició Balmis-Salvany va alçar l’admiració unànime del seu temps. Fins i tot el doctor Jenner li va atorgar importància històrica: “No puc imaginar que en els anals de la història es proporcione un exemple de filantropia més noble i més ampli que este”, va deixar dit el pare de la vacuna. Hui, però, de Balmis només queda una xicoteta plaça a Alacant, amagada, amb un bust ocult. Només els lectors compulsius d’inscripcions urbanes sabran qui és eixe home de bronze i coll de camisa historiat que mira a l’infinit, potser cap a les mars esplèndides i perilloses del món que va ser. També hi havia una altra estàtua al campus de la Universitat d’Alacant, però va ser furtada... L’escriptor Javier Moro va publicar fa uns anys A flor de piel (Seix Barral, 2015), una novel·la que en recreava l’aventura, i també l’autora Almudena de Arteaga li havia retut abans homenatge literari en Los ángeles custodios (Ediciones B, 2010), que tingué correlat fílmic amb la producció 22 ángeles (Miguel Bardem, 2016). Però pareix poca cosa tot plegat. Ben poca cosa per a una fita que en una cultura normalitzada i autoconscient hauria de tindre la dimensió èpica i el grau de coneixement popular que li pertoca.

☛ JOSEP VICENT MIRALLES (Xàbia, 1979) és periodista, guionista i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet o La cuina de la Marina Alta. ✳ Xavier Balmis, el filàntrop alacantí que va salvar el Nou Món

CARRERFERIT

UN TRINQUET QUALSEVOL TEXT I FOTO

Kike Parra Veïnat

A vegades pots anar amb el teu fill a vore el passat. El meu em parla poc del seu passat, a penes alguna cosa que va ocórrer fa una setmana, perquè els fills són com cotxes amb el depòsit ple de gasolina. Van a tota velocitat i sense mirar arrere.

AHIR VAIG ANAR A ARREPLEGAR-LO a l’escola. Li agrada que caminem junts. A mi també. Li vaig proposar que anàrem a vore el trinquet vell d’Alzira. Era la primera vegada. Ell juga a raspall en el club de la Valldigna. Son tio juga a raspall. Sa mare també jugava. Mentres anem em pregunta si he jugat en alguna ocasió en el del nostre poble. Ni he jugat, ni he vist en ell cap partida. El trinquet vell d’Alzira està molt deteriorat. Va ser una canxa de categoria. Per a accedir a la pista has de travessar el bar, com passa en els trinquets de tota la vida. A la barra encara es parla de pilota. Però quan arribem, a les quatre menys quart de la vesprada, no hi ha més que un parell de clients, com en els carrers pels quals hem vingut, on ens hem creuat amb dos o tres persones. A vegades la ciutat sembla un d’eixos poblats solitaris de les pel·lícules de l’Oest. A vegades la ciutat sembla un poble. I no sé si això és bo o roín. El meu fill em pregunta on para el

trinquet. Només veu el bar amb la màquina de café, un porquet de vidriola, les botelles de cassalla Cerveró, un Sant Pancraci, caixes de medicaments. El meu fill està acostumat a jugar en trinquets de poliesportius. En canxes quasi buides de públic. On ja no es fuma i ja ningú s’emporta els cubalibres a l’escala. La primera vegada que vaig entrar al d’Alzira vaig anar amb mon tio Bernardo. Jo tenia huit anys, els mateixos que el meu fill ara. La part de darrere de sa casa donava a la muralla del trinquet. De xicotet se’n pujava a la paret mitgera per a vore les partides: Juliet, Rovellet, Enriquito d’Alzira. Mon tio es va traure de la butxaca una moneda d’una pesseta i la va llançar amb força des del dau. La vaig perdre de vista fins que va donar a la paret del rest. “Abans quan jugava”, em digué, “era capaç de llançar una moneda i que es perdera per damunt de la galeria”. Esta història li la conte al meu fill, perquè són el tipus

d’històries bones per a contar sobre la pilota valenciana. El meu fill i jo traspassem el brancal de la porta de fusta que dona al llosar. Quan estem dins em pregunta si encara es juga. Novament no és important el passat per a ell, només hi ha present. Pegue una ullada ràpida i calcule que farà quinze o vint anys que no s’haurà disputat cap partida. El cel va camí de convertirse en tronada. Les cases dels voltants continuen apegades a la muralla del trinquet. En una d’elles una dona recull la roba estesa. Abans els trinquets estaven en l’estómac dels pobles. On diuen que passen les coses importants. Este trinquet, li dic, no alçarà cap. El meu fill fa un parell de gestos sobre la pista descurada, com si anara a raspar una pilota. Tinc la impressió que amb poc es podria recuperar i fer-lo servir de nou per al joc. Que hi ha alguna cosa en ell que demana a crits tornar a ser xafat per tota classe de pilotaris.

Trinquet d'Alzira © Kike Parra

Mire l’escala i pareix que romanga la presència dels espectadors. Mire cap al rest i em venen ganes de fer el dau. El meu fill trau la pilota de badana amb què juga i entrena. La colpeja amb la mà. “Juguem”, em diu. El so que fa un esparver en impactar contra la presa

s’assembla al de la mà del jugador que colpeja una pilota. La pilota de vaqueta és com una pedra. La mà del pilotari com el tronc de la carrasca. El passat i el futur són una carrasca. El futur són les branques i el passat les arrels. El meu fill torna a dir: “Vinga, juguem”. I ferix.

☛ KIKE PARRA VEÏNAT (Alzira, 1971) és professor d'escriptura creativa i escriptor. Dirigix la col·lecció de microrelat en l'editorial Enkuadres. Els seus últims llibres de contes són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

✳

MÓN

BUENOS AIRES DE LES MADRES A LES FAMÍLIES DEL “GATILLO” FÀCIL TEXT I FOTOS

Emma Zafón @EmmaZafon

El ritme de les murgues marca les passes cap a la plaça del Congreso de la Nación Argentina, a la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. És 27 d’agost de 2019, en ple hivern austral, però el sol que ix per la minsa desembocadura del riu de la Plata i va a morir a les barriades de la perifèria dona la treva que l’imaginari col·lectiu atribuïx als dies previs a Santa Rosa de Lima, patrona de les Amèriques. El bullici dels grups populars i d’obrers comença a copar la superfície enjardinada enfront de la façana lateral d’un dels tres pilars de l’Estat, l’edifici del legislatiu, i les pancartes d’unes i altres invisibilitzen la cúpula projectada en 1895 per Vittorio Meano.

n breu començarà la quinta marxa nacional contra el que allà denominen el gatillo fàcil, és a dir, contra l’estesa pràctica policial de disparar l’arma de foc davant qualsevol indici d’aldarull o delicte. L’organització d’estes marxes, cada vegada amb més ressò a banda i banda de l’Argentina, afirma que en els darrers trenta-set anys, pràcticament des de la fi de la dictadura cívico-militar de Rafael Videla, vora 5.000 jóvens han perdut la vida a causa d’esta violència. Les xifres governamentals, però, no solen recollir cap classe d’aportació al respecte. Com si res de tot això no formara part de l’agenda política. Però sí que en forma part. A més de ser un modus operandi habitual entre les forces de l’Estat, el gatillo fàcil es va vore consolidat per la resolució 956/2018 de l’anterior govern neoliberal de Mauricio Macri, directriu que permetia els agents disparar obertament en cas de fuga d’un sospitós o en trobar-se en situació d’inferioritat numèrica enfront de qualsevol grup civil. Esta normativa es també coneguda com la doctrina Chocobar, prenent el nom del policia

Luis Chocobar, i recentment ha estat suspesa amb el canvi de govern. Això, no obstant, no ha motivat pel moment que les víctimes, moltes d’elles provinents dels sectors socials més vulnerables, confien de colp i volta en la seguretat pública del país. Finalment, la majoria de successos que són denunciats per la marxa nacional es remunta a un període anterior a l’entrada en vigor de la doctrina. El transfons de la qüestió rau sempre en la identificació dels perfils de les víctimes i els victimaris. Les primeres són aclaparadorament jóvens, moltes no tenen més de 20 anys, i procedixen d’orígens humils. Els segons, els victimaris, integren un gruixut sistema institucional que va des de les comissaries de barri fins a la mateixa Casa Rosada, la seu presidencial, i des dels quatre peronismes detallats per l’escriptor Alejandro Horowicz fins al neoliberalisme més elitista de l’expresident Macri. Tot això amanit amb un còctel d’inflació permanent, precarietat laboral i una corfa insalvable entre la població més rica i la més empobrida.

Per l’avinguda 9 de Julio Encara no hem eixit cap a l’avinguda 9 de Julio que apareix Mirta Baravalle, la Madre de la Plaza de Mayo més longeva en l’actualitat –95 anys–. Prima, guapa i amb el mocador blanc ple de consignes, Mirta se situa a la capdavantera de la manifestació el temps just per a rebre l’abraçada d’assistents que l’admiren i per a cantar una de les consignes més repetides a l’Argentina des de fa dècades: “Ya vas a ver, las balas que vos tiraste van a volver”, l’acompanyen els centenars de persones allà congregades. Mirta, qui com totes les Madres abraça el kirchnerisme des que el president Néstor les reconeguera per primera vegada en democràcia, coneix millor que ningú les llàgrimes de les famílies que han perdut els i les seues jóvens a mans de la policia. Amb una diferència, clar: ella mai sabrà on va anar a parar el cos de la seua filla, Ana Maria Baravalle, desapareguda el 26 d’agost de 1976 quan estava embarassada, mentres que els cossos dels actuals reprimits, de pràcticament tots, sí que han aparegut. Travessar l’avinguda, la segona més ampla del món, és lent i necessita de l’ajuda de diverses patrulles que

controlen el pas dels vehicles privats i dels busos urbans. A ull de càmera, el color bordeus de les camisetes dels agents informa de la seua pertinença a la policia metropolitana de la ciutat autònoma, cos que quatre anys arrere es va assimilar a la policia de l’Estat, la Federal, a proposta de l’exministra de Seguretat macrista Patricia Bullrich. L’objectiu de fusionar les dos forces de seguretat era lluitar contra el narcotràfic i combatre l’enquistada corrupció que hi continua havent en tots els àmbits de l’administració pública, segons van explicar fonts oficials. En el moment de la marxa, no obstant, la postal se’ns dibuixa molt més paradoxal que les purgues internes i els recels polítics que van motivar la unificació de les dos policies. A peu de carrer i lluny dels despatxos, el que realment succeïx és que els agents, tots ells

CASINO MUSICAL Baró de Sant Petrillo, 14 Benimaclet · València

hòmens, s’encarreguen de garantir a la població civil l’exercici del dret a la protesta recollit en els articles 14 i 32 de la Constitució argentina alhora que estos mateixos manifestants els acusen a ells, de viva veu i sense bàlsams, d’incomplir l’article 18 del mateix text, segons el qual queden prohibides les condemnes sense juí previ i la pena de mort.

Nahuel, Diego, Alan, Santiago, Cristopher Damián...

La veu al megàfon de Julia Torres conviu amb les llàgrimes de la mare de Nahuel Hormachea, de Diego Cagliero, d’Alan Córdoba... També amb la memòria de Santiago Maldonado. Cristopher Damián Torres, el fill de Julia, va ser assassinat fa dotze anys, el 2008, en el barri de La Victoria, pertanyent a la ciutat metropolitana de Moreno. Presumptament acusat d’haver comés un delicte de furt, el jove Torres va ser disparat pel policia Luis Óscar Ayunta i va morir en els braços de sa mare, en ple carrer. En el mateix període es va registrar l’incident que va acabar amb la vida de Nahuel Hormachea, de 17 anys, en la població d’Hurlingham. Segons es va fer públic amb les declaracions de l’agent pretesament responsable, Hormachea podria haver causat un incident en un supermercat que li va valdre el juí immediat d’una nou mil·límetres dins del mateix establiment. Quasi idèntic procediment que es va seguir amb Diego Cagliero, en el municipi de Martín Coronado, que va ser tirotejat a l’eixida d’una botiga d’on hauria intentat emportar-se algun producte. Alan Córdoba, per contra, va morir arran d’un escabrós succés en la comissaria on romania detingut juntament amb altres jóvens. Tal com va afirmar sa mare durant la investigació judicial del que es va acabar coneixent com la massacre de Pergamino: “A les 18:26 de la vesprada em va arribar un missatge del meu fill que deia ‘Mama, vine ràpid que la policia ens mata’”. A partir d’ací uns aldarulls sumats a un incendi del qual no s’ha esclarit l’origen van causar la mort de set dels detinguts, entre ells Alan, a l’interior del centre policial. El de Santiago Maldonado és un altre tipus d’exemple paradigmàtic dins dels casos de repressió recents per part de l’Estat argentí. Activista pro drets del poble maputxe, Maldonado va desaparéixer el 17 d’octubre de 2017 a l’edat de 28 anys en la zona meridional de Cushamen. Després de dies de busca el seu cos va

ser trobat sense vida en el riu Chubut i l’autòpsia va determinar l’ofegament com a causa de la mort. Precisament Maldonado havia denunciat els abusos que la població maputxe resistent continua patint per part dels governs de Xile, a l’Araucania, i d’Argentina, a la Patagònia, que periòdicament llancen ofensives polítiques o empresarials per a fer-los fora de les seues terres.

Els fonaments de la repressió Les suposades pràctiques policials que rebutgen els milers d’assistents a la marxa no responen a cribatges

—

LA REPRESSIÓ VA DIRIGIDA A REFORÇAR UN MODEL ECONÒMIC NEOLIBERAL

ètnics i culturals –atés que els qui protesten són tant descendents europeus com indígenes–, sinó més aïna a qüestions d’origen social i generacional. Els casos de gatillo fàcil es registren en la perifèria metropolitana o en ciutats mitjanes i la jove edat de les víctimes ens convida a fullejar el treball del sociòleg i doctor en Ciències Socials per la Universitat de Buenos Aires, Daniel Fernstein, qui ha dut a terme diversos estudis sobre els genocidis. En concret, la publicació El genocidio como práctica social. Entre el nazismo y la experiencia argentina

(Fondo Cultura Econòmica, 2007) analitza la violència contra sectors poblacionals, especialment els jóvens, com a política real de regulació i control de la societat. Fernstein parla d’esta espècie de “genocidi reorganitzador que es proposa transformar les relacions socials a l’interior d’un Estat-nació preexistent”, a diferència del genocidi colonialista o postcolonial, “i que aconseguix alterar els seus modes de funcionament social”. L’autor afig que esta gestió facilita la imposició d’un determinat model econòmic, normalment agroexportador i basat en les grans rendes, i facilita la supressió de la resistència social i la mediació sindical i obrera. En l’actualitat, tot i que part de les organitzacions que denuncia la repressió tendix a votar esquerres –peronisme evolucionat en kirchnerisme–, l’anàlisi de les xifres evidencia que les preteses males praxis policials i la violència estatal es produïxen amb tots els governs. És curiós el perfil de l’anterior ministra de Seguretat, la mencionada Patricia Bullrich, que va ser acusada d’aplicar polítiques molt contundents contra la població presumptament subversiva quan precisament els seus orígens polítics els trobem en una organització armada comunista i paramilitar dels 70, els Montoneros. El llibre Patricia. De la lucha armada a la Seguridad (Espejo de la Argentina, 2019), del periodista Ricardo Ragendorfer, és un més que recomanable text per a entendre no només la gestió d’esta política al front del ministeri, sinó també alguns dels episodis més controvertits de la història recent del país. Ara mateix, amb els col·lectius socials organitzant ja la sexta marxa nacional del proper agost, tot apunta que l’actual ministra de Seguretat del nou govern d’Alberto Fernández, Sabina Frederic, ha volgut fer un gest d’aproximació a les famílies anunciant una revisió del cas de Santiago Maldonado i considerant que en el procés hi hagueren responsabilitats policials. A més, va ser ella mateixa al càrrec del ministeri l’encarregada de derogar la doctrina Chocobar. Amb tot, pareix que les càrregues no seran tan senzilles d’eradicar en una de les democràcies amb una percepció de la corrupció més elevada del món, d’acord amb les dades que anualment fa públiques Transparency International.

orde expressa de Macri, qui des de l’inici del seu mandat tancà tot el perímetre de manera permanent per a evitar un contacte tan directe amb les marxes populars periòdiques dels sindicalistes i les Madres. El que fora president fins al passat octubre va marcar així una distància amb el poble que ni tan sols el polèmic exmandatari Fernando De La Rúa havia sigut capaç d’aplicar, veient-se obligat a eixir de la casa presidencial en helicòpter per tal d’esquivar la pressió popular durant el corralito de l’any 2001. En conseqüència, això interromp la tradició reivindicativa feta a la plaça de Mayo i la Casa Rosada, l’espai per excel·lència dels moviments populars a Argentina des que milers d’obrers i sindicalistes marxaren per l’alliberament de Juan Domingo Perón en 1945. Dècades després van ser les Madres les encarregades de prendre la plaça per tal de visibilitzar la desaparició de les seues filles i fills, amb uns actes reivindicatius que actualment encara es duen a terme cada dijous per la vesprada amb la desena d’elles que continua amb vida. Al capdavall, l’organització de la marxa nacional contra el gatillo fàcil no té més remei que llegir els manifestos i recordar les víctimes a l’altre extrem de la Casa Rosada, un lloc que no interromp la rutina presidencial. Com en cada marxa argentina pels desapareguts, cada particular o grup organitzat entona els noms de les seues víctimes per tal que tot el món, ràpidament, puga cridar ben fort: “¡Presente!”. És la manera que tenen de superar el tràngol apropant l’esperit de la persona finada a una realitat que clama pel seu record. El so de les murgues, encara latent, s’encarrega d’amplificar el missatge dels que ja no estan.

☛ EMMA ZAFÓN (Llucena, 1987) és periodista i ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació. Actualment treballa en el departament de comunicació de l'Ajuntament de Barcelona i ha publicat recentment la novel·la La vedette.

✳

Una plaça de Mayo tancada al poble Per primera vegada en cinc anys la marxa del 27 d’agost no finalitza davant de la Casa Rosada per De les Madres a les famílies del “gatillo” fàcil

PLANETARI

LA NECESSÀRIA INSISTÈNCIA EN TONI SABATER TEXT

Miquel Nadal @tarrega7071

Una de les conseqüències inevitables de la cultura minoritària no és només que la quantitat de lectors siga escassa. Pocs parlants, pocs lectors i pocs llibres són coherents amb el cens i l’estadística. Hi ha una de més terrible i amagada, que afecta a les etiquetes que eixa condició provoca en el juí crític de la literatura i, per tant, de la seua qualitat.

MALAURADAMENT, LA NOSTRA llengua perdona i legitima llibres que en unes altres latituds mai vorien la llum i, per contra, la il·luminació dels autèntics productes valuosos queda moltes vegades a recer de combinacions tristament vinculades a l’atzar i la sort. Bàndols, capelles i capelletes. És per això que a vegades resulta necessari efectuar una reparació, un acte de desgreuge de la literatura amb l’objectiu que el nostre cànon literari siga més aproximat al d’una cultura “normal”. Insistir, en este cas, no és cap acció negligible. Després de Dies (2013), Insistències en la llum (2019) és el segon llibre “literari” de Toni Sabater, i ha de ser el preludi indefugible d’una obra creditora d’un major reconeixement i ordinària aparició en les novetats editorials. La insistència, i la insistència en la llum de Sabater, mereix una rellevància a l’altura del seu respecte per la literatura, allunyat de qualsevol temptació estantissa. Les seues insistències en

la llum, un recull de textos i peces literàries poc habituals entre nosaltres, conformen un gènere propi, que no és presoner de la vanitat de la memòria o del dietari cultural que en moltes ocasions unflen les limitacions, grisors i misèries de la vida diària. El primer que faig sempre, i reclame de manera insistent com a signe d’urbanitat educada a un escriptor, a mi mateix, és la fidelitat a un estil. La conquesta d’una veu pròpia. I no és cap tòpic de catàleg de pintura, ni frase gastada d’una antiga introducció a una antologia de versos. La lectura en veu alta, recitada, amorosida, és una de les més acurades fórmules per a provar la fidelitat a una manera concreta d’entendre la literatura. En veu alta sabem sense error que estem davant d’un text de Modiano, Estellés, Camus o Balzac, o si, pel contrari, el recull de paper només té de llibre el fet que siga venut en una llibreria, encara que siga signat per un

Insistències en la llum Toni Sabater Drassana, 2019 144 pàgs | 17,95 €

periodista o un polític. En este cas parlem de literatura, i de la literatura que escrita en un altre idioma consumiríem amb devoció colonial. Les condicions de la manifestació de la veu pròpia conquerida són indiferents a l’etiqueta, el gènere, el percentatge de ficció o el paper assignat a la memòria. És probable que la manera de construcció de les frases de Sabater no tinga identitat actual en

haurien de ser lectura escolar que ensenyara la potent capacitat de la literatura per a reconéixer llocs, colors i paisatges, olors i perfums sentimentals, i reclamen que la literatura de Sabater abandone la discreció pudorosa, la continència egoista. Els escenaris de la memòria de Sabater, sense límits, haurien de ser encontre anual de les novetats en una literatura “normal”. El temps podrà ser un cercle, si li ve de gust a l’autor, però no ens hauria de privar als lectors que la seua obra literària siga una línia constant, tan pròpia i singular com la que es desprén sempre dels seus textos.

Toni Sabater en Venècia

la nostra literatura. Perquè està conformada d’una rotunda fidelitat a les seues lectures, i ens commou amb les connexions successives, els matisos que és necessari acumular, una poderosa invocació de la llum, que és llum d’una ciutat, fulles tendres en un carrer, carn ineludible d’evocacions, signe de felicitat agraïda i generosa pel pas del temps, llums en l’arena, llums de la cultura i llums que il·luminaran fins i tot el moment final, “la solemne llum de museu dels crepuscles”. La memòria en Insistències en la llum és memòria geogràfica: Sevilla, Florència, Vinaròs, la Vall de Gallinera, Londres, el Vedat, Regent Street, aquella que permet il·luminar “tota una vida possible fantasiada”. El recull de textos de Sabater, peces

d’orfebreria literària, escrites des d’una jove maduresa, acredita de manera notarial una percepció del pas del temps visual i olfactiva, assumint per igual aquell i este viatge, aquell impuls inicial i el que representa la maduresa, quan “el llit finalment recuperat és molt poc més que una forma secundària i barata de l’oblit”. Per als qui hem intuït “el Vedat de les Pasqües plujoses” i ens reconeixem en una concreta memòria compartida, textos com “Pàtria” no només evoquen una determinada generació, sinó que

✳

LA MURTA Murta 14 · Benimaclet · València

BITÀCOLA

ENFRONT DE LA MAR BÀLTICA TEXT

Jean Murdock @eugeniovinas

La vida és un acudit quasi sempre, un viatge costera amunt cap a la recerca de cims platònics que et retornen, redolant, cap avall. Eixim de la cova i, efectivament, tot eren ombres. Ho vaig saber fa molts anys enfront de la mar Bàltica.

HI HA UN ESTAT MENTAL QUE transcendix la llei de Murphy. Jo l’anomene de la següent manera: “Enfront de la mar Bàltica”. Però els més asèptics el poden qualificar com la “Síndrome de la mar Bàltica”. Té igual. Naix de la idea de que, encara que en la vida no tot ix com u espera, o més aïna precisament per això, la decepció o l’empastrada ens aporten més diversió que quan ix tot rodat. És com la teoria de Punset que ubicava la felicitat en l’anticipació, però rematada per una altra felicitat posterior, fruit del desbaratament dels plans, una felicitat que es fa encara més gran en recordar l’anècdota, perquè riure’s d’u mateix és allò més pròxim a riure’s de veres. Em referisc, naturalment, a mals menors; amb els mals majors sols queda riure per no plorar. Per exemple, en certa ocasió una dona estava cantant en una íntima reunió nocturna quan una arna se li va clavar dins la boca. La dona va callar

a l’instant i va regnar el silenci en la sala fins que James Joyce, present en aquella vetlada, el va trencar dient: “El desig de l’arna per l’estel”. No tot acaba com u desitja. És de veres que ignorem quanta felicitat va reportar allò a la cantant, si és que li’n va reportar cap, però gosaria a dir que li va fer menys gràcia a l’arna. EL TIR PER LA CULATA Hi ha una altra anècdota joyceana que il·lustra millor no només la presència constant d’estos girons del destí, sinó també la seua acceptació. Una vegada Joyce estava dictant el seu Finnegans Wake a Samuel Beckett. Enmig del dictat algú va tocar a la porta i Joyce va dir: “Avant”. Beckett, que no havia sentit el visitant, va incloure l’“avant” dins del text. I quan ho repassaren junts Joyce li va preguntar a Beckett què era aquell “avant”, a la qual cosa li va respondre que no ho sabia, que ho havia dit ell. Després de pensar-

ho un moment, Joyce li indicà: “Bé, deixa’l”. Igualment, Julian Barnes al·ludix a la “felicitat bàltica” –com l’he batejada– en El lloro de Flaubert, on apunta que en L’educació sentimental Frédéric i Deslauriers recorden un diumenge en què, després d’arrissar-se els cabells i collir flors per a un ramell, van anar al bordell de la turca. Però una vegada allí Frédéric es va posar nerviós i va eixir corrents. I com que era ell qui portava els diners, Deslauriers no va tindre més remei que seguir-lo. Eixa “balticarada”, com l’anomene també, va ser la seua millor aventura, i amb ella Flaubert es va avançar molt a Punset i a una servidora: per als seus protagonistes el millor va ser l’anticipació, l’arrissar-se els cabells i collir les flors, però encara millor va ser recordar-ho passats els anys. La “balticarada” és un humor molt sa, ja que residix en l’errada i la incomoditat i en el tir per la culata;

Eixida de Polònia al Bàltic

Joyce i Nora Barnacle

ens recorda com de ridículs som i com d’absurd és tot. Qui sap riure d’això sap viure, perquè la vida és una successió de revessos que no ixen al dret, i riure de l’errada prepara per a la cagada –i fins i tot per a les rimes grosseres–. Com va dir John le Carré, “si per a tu el món és tan ombrívol com per a mi, només pots riure-te’n o pegar-te un tir”. Jo, com ell, trie riure’n, perquè la mort ja ve sola. És com allò de “la vida és una merda... i a més és curta!”. Esta frase resumix moltes coses: la vida és fang, però com ens agrada rebolcar-nos en el fang. Crec que és de Woody Allen, però no ho assegure, perquè amb l’edat la memòria també es convertix en un acudit. I després hi ha eixa altra frase que s’ha atribuït com a mínim a Allen, a Lenny Bruce i a Mark Twain: “L’humor –o la comèdia– és tragèdia més temps”. I com més temps passe, millor...

ESCRIPTORS CAP AL BÀLTIC El satíric Jonathan Swift va contar en una carta a Lord Bolingbroke que mai es despertava sense vore la vida un poc més insignificant que el dia anterior, que recordava que un bon dia, quan era un xiquet i estava de pesca, va sentir com picava un peix i que va estar a punt d’atrapar-lo, però que en cobrar el fil se li va escapar i aquella decepció continuava traient-lo de polleguera. Creia que el fet havia sigut el motle de totes les seues decepcions futures. En Deliciós suïcidi en grup, d’Arto Paasilinna, l’empresari Rellonen tria el dia de Sant Joan per a suïcidar-se i busca un graner solitari on fer-ho, però hi troba un altre suïcida, el general Kemppainen, a qui salva. Esta trobada fortuïta, que desbarata els seus plans, els porta a renunciar

al seu propòsit –o almenys a posposar-lo indefinidament–. És un canvi de plans al qual seguix una novel·la hilarant. Ningú oblidarà eixe dia en què, paradoxalment, l’afinitat pel suïcidi els torna a la vida. La primera part s’obri amb este proverbi popular: “En esta vida el que més importa és la mort, i tampoc és que siga per a tant”.

RIURE’S D’U MATEIX ÉS ALLÒ MÉS PRÒXIM A RIURE’S DE VERES Un bon dia de la seua tendra infantesa, Tristram Shandy estava pixant per una finestra de guillotina quan esta va caure de colp i el va circumcidar. Podria haver sigut pitjor, la qual cosa tindria menys gràcia: la “balticarada” ferix, però no mata. Aquell incident va donar peu a una jocosa divagació sobre la circumcisió, allò diví i allò humà.

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

embotides, crema, gentada, crits, publicitat, fem. Vaig tractar de concentrar-me en l’aigua, però tampoc va poder ser perquè quasi a punt d’aconseguir-ho, mirant aquella mar brunenca (tampoc el Danubi no és blau) davall d’un cel lletós i tractant d’aïllar-me del soroll, G va amollar un bram i va començar a botar i girar per l’embarcador, com un dervix dement. “Caguen tot!”, va dir, “M’ha picat una vespa!”.

Era 1997. Era l’època de l’Interrail. Érem (més) jóvens. I per fi estàvem allí, enfront del Bàltic. Aplegàrem a Gdansk després d’una confusió de passaports, un robatori en el tren i una declaració en polonés en la comissaria –em vaig sentir com en un banc; no vaig saber què signava–. Però tot allò importava poc. Estàvem enfront del Bàltic! Només que res, res, era com havíem anticipat. Allò no era la mar, era una platja: carns

Portava una bossa de fem en la mà, que guardàvem per a llançar-la en una paperera, i es veu que l’olor de les restes de menjar havia atret una vespa, que s’havia allotjat dins i va triar aquell moment sublim per a eixir, no sense abans picar carn humana suculenta. En el seu moment li va fer mal –a G; la vespa va eixir millor parada que l’arna de Joyce–, però hui ho recorde com una anècdota divertida, dins del mal. En

Cap al final de la seua vida, Conan Doyle es va bolcar en l’espiritisme i fins i tot va donar conferències sobre la matèria. Durant una d’elles el va interrompre un agut xiulit que ell va identificar com a procedent del més enllà. Pareix que es va posar molt nerviós. Però el xiulit provenia del més ací: el va emetre l’audífon espatlat d’un ancià del públic.

algun lloc vaig sentir una vegada que “la vida és com la fibra, de vegades la cagues”. Disculpeu el llenguatge: la vida és una simfonia de Bach en què de sobte irromp Luis Cobos. Al final va resultar que dins de la bossa hi havia dos vespes!

☛ JEAN MURDOCK (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia anglesa i postgrau en Tècniques editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

✳ Enfront de l a mar Bàltica

PLANETARI

LA RESURRECCIÓ DEL XICOTET VAMPIR TEXT

Toni Mejías @ToniElSucio

Igual que els vampirs i els fantasmes, certes sagues literàries ixen del purgatori de l’oblit i tornen del més enllà per a joia d’alguns i horror d’altres. Bé perquè alguns creadors, enmig de la voràgine de la postmodernitat, s’han quedat sense idees i necessiten reciclar les antigues –fer remakes per a adaptar clàssics als gustos de les noves generacions, es justifiquen eufemísticament–, bé perquè necessiten contar allò que van deixar a mitges per a guanyar-se el descans etern, i diners per a pagar-lo, per descomptat. 76

SEGONS ENS VA ASSEGURAR FA unes setmanes Angela SommerBodenburg, la resurrecció del seu xicotet vampir pertany a les del segon grup. Els seus xiquets de 30 i 40 anys, que van aprendre a llegir, entre altres, amb les aventures d’Anton i Rüdiger es mereixien un final èpic, que faça justícia a tanta espera, encara que hagen passat quatre dècades des que isquera el primer llibre de la col·lecció i la majoria la creguera ja tancada. Els fans de la saga a casa nostra, de fet, s’han d’enfrontar amb més entrebancs que la resta per a poder completar-la. Els diferents canvis de propietaris de l’editorial Alfaguara des de finals dels 70 van tindre com a conseqüència que es publicara només l’últim d’ells i els dos números que el precedien quedaren òrfens.

xiquets humans i ha llançat a la venda El noctario de Anna von Schlotterstein (2019), amb les il·lustracions d’Amelie Glienke, que forma part del projecte de Sommer des de 1979, i la traducció de Noemí Risco Mateo. El “noctari” narra les mateixes aventures que van fer gaudir milions de jóvens arreu del món i que l’autora poguera vendre més de deu milions de còpies, el precedent de best-seller infantil i juvenil més proper a Harry Potter. Això sí, ara inclou informació confidencial –és un diari de nits secret en el qual es recullen tots els detalls de les vides humanes i vampíriques dels personatges– i, el que és més interessant, ho fa des d’una perspectiva femenina: la d’Anna, la valenta, la germana de Rüdiger –el protagonista fins a esta publicació– i nova reina de la família.

Per sort per als més nostàlgics una editorial valenciana, Llibres de l’Encobert, ha apostat per les històries dels vampirs amics dels

És inevitable pensar, per tant, en la inèrcia de l’onada feminista dels darrers temps i la proliferació de publicacions del mateix caire que

El noctario de Anna von Schlotterstein Angela Sommer-Bodenburg L'encobert, 2019 192 pàgs | 14,96 €

tracten de compensar segles d’infrarepresentació femenina en la literatura. En tot cas, per a ser justos amb l’escriptora alemanya, és ben cert que la menuda de la família de vampirs Von Schlotterstein sempre havia sigut un personatge fort i ple de personalitat. De fet, Angela Sommer ens va reconéixer personalment que Anna és el seu alter ego –fins i tot compartixen dia d’aniversari– i que quan la va crear ja volia un personatge femení amb

Al cap i a la fi, les amenaces, tot i que l’escenari semble diferent, són idèntiques a les que van fer nàixer la saga. De la censura moral i la sobreprotecció dels infants –què és això de mesclar xiquets i cementeris– o l’amenaça apocalíptica de la tecnologia –les tauletes i els videojocs acabaran amb la lectura, com ja van pronosticar amb el cinema i la televisió–, el nostre xicotet vampir en sap alguna cosa. El repte, el gran repte d’El noctario de Anna von Schlotterstein, és el mateix que fa quaranta anys: fer que els menuts de la casa troben el seu primer amor literari.

☛ TONI MEJÍAS (Benetússer, 1984) és periodista i vocalista de Riot Propaganda i Los Chikos del Maíz. 77

les mateixes capacitats físiques que els personatges masculins, però que, a més a més, tinguera el poder d’expressar els seus sentiments sense por. Siga com siga, esta mescla entre el remake i la seqüela ens lliura una doble oportunitat. Per una banda, permet que els lectors fidels, els xiquets i xiquetes que ja pentinen canes, puguen retornar per un moment a la infantesa i somiar que un d’eixos entranyables personatges de capes florides aparega al replanell de la seua finestra per a convidar-los a allunyar-se de les

seues obligacions. Per l’altra, també fa que les noves generacions –en molts casos fills i nebots dels seguidors dels 80 i els 90– puguen apropar-se a la col·lecció sense la necessitat d’haver llegit els vint llibres anteriors i jutjar de manera objectiva si els vampirs alemanys han envellit bé o no.

✳

FIL PER RANDA viatges

www.fil-per-randa.com info@fil-per-randa.com

Guillem de Castro, 58 46001València 961 25 53 78 | 692 73 37 90

_CAPICASALINES

TĂtul del Reportage

VALENCIANS

GIL ALBORS FUTBOL I MORAL D’UN ALCOIÀ TEXT

Eugenio Viñas @eugeniovinas

El passat 14 de febrer va morir un dels dramaturgs més representats de l’Estat. Entre els millors en valencià de segle XX. Institucions i mitjans han recollit en els obituaris el seu llegat escènic. També el periodístic. Ací recordarem, però, la seua vinculació al futbol com a porter, periodista, pare de periodistes esportius i aficionat. Una relació intensa, la seua, amb l’espectacle en tots els sentits de la paraula.

Joan Alfons Gil Albors (Alcoi, 1927 València, 2020) el donaren per mort en Albaida. A finals dels 40, la fam i la misèria podrien haver sigut causes suficients. No era el cas, perquè la seua va ser la història –més o menys desconeguda– d’una de les lesions més greus vistes mai en un camp de futbol. Porter del CD Albaidense, l’alcoià va botar amb els braços en alt i la convicció d’agafar una pilota penjada sobre l’àrea. El davanter rival no va calcular la distància, i encara menys les forces: la bota –amb aquells tacs i d’aquella manera– van impactar en el baix ventre del jove porter que, tot i que ningú podia saber-ho aleshores, acabaria sent un dels dramaturgs valencians més importants del segle XX. Gil Albors, l’escriptor, director i productor de teatre, el popularíssim periodista de ràdio a València, va patir una perforació de còlon en aquell terrible xoc. Així, d’un colp, de sobte. Expliquen que en la casa on va ser atés inicialment obriren les portes del pati, com manava la tradició quan algú moria davall sostre civil. Diuen que fins i tot la notícia va arribar a la capital a les hores i algú es va plantar de dol a Albaida a vetlar la tragèdia. Per a fortuna dels seus cinc fills nonats, de la ràdio i els mitjans, va resultar que en aquell poble havia restat un hospital de sang de la guerra. Allà l’havien fet les Brigades Internacionals poloneses i allà va succeir el miracle.

Així, encara que a Gil Albors el van donar per mort, el seu darrer alé no va arribar fins al 14 de febrer de 2020. A penes uns dies després, havent rebut els sentits obituaris de l’Acadèmia de les Arts Escèniques d’Espanya, de la Societat General d’Autors i Editors, de les quals era membre, o de les seccions culturals dels principals diaris de l’Estat, ens assentem amb dos dels seus fills, Alfonso i Alberto, per a parlar del futbol en la vida d’un home de teatre i de ràdio. Perquè l’esport rei va embastar una bona part de la seua vida. Com a porter, com a periodista i com a pare de periodistes. I també com a aficionat. El principal retorn d’aquella frustració juvenil arriba, precisament, a través de la mateixa carrera professional d’Alfonso primer i d’Alberto després. No debades, el primogènit és periodista de l’Agència EFE des de 1983 i cobrix des de llavors la informació esportiva valenciana, alhora que ha treballat en cinc Campionats del Món de futbol, sis edicions de la Copa de l'Amèrica i dos Jocs Olímpics. Alberto, per la seua banda, admet que va ser en el seu germà en qui va trobar la vocació per tal de lligar comunicació i futbol, i després de ser el principal responsable d’esports de l’extinta Canal 9 i estar vinculat al València Club de Futbol, en l’actualitat és director de relacions i comunicació del Llevant des del 2010. L’afició, als dos, els la contagià el pare.

El futbol i la vida “Si no haguera sigut per aquell hospital de sang, després d’aquella puntada mon pare hauria mort. No estaríem ací i, a més, no s’haurien escrit algunes obres de teatre ben importants”. Alfonso i Alberto regiren entre les seues converses i apunten que després d’aquella tràgica experiència el seu pare va continuar sent “un gran aficionat al futbol”. Amb Alfonso va viure una intensa dècada a Mestalla, anant a cada partit mentres –ningú recorda molt bé com s’ho feia– estava al capdavant de l’emissora La Voz de Levante i escrivia i dirigia les seues obres més transcendents als ulls de la crítica i els companys d’escenari: El tòtem en l’arena (1960), La barca de Caronte (1962), Barracó 62 (1963), El camaleó (1965), Un cerebro con tic-tac (1966) o El cubil (1969). Alhora que escrivia estos i altres textos, s’emocionava amb Waldo, Guillot, Manolo Mestre i Héctor Núñez, tots vestits de curt i de fang sobre la gespa de l’avinguda d’Aragó. Durant la dècada següent, quan les seues obres van començar progressivament a transcendir a Madrid i

—

VA JUGAR EN L’ALCOIÀ QUE ESTAVA EN PRIMERA EN ELS 40

no va deixar ni de dirigir, ni d’escriure, ni de produir –a l’Ateneu Mercantil o al Teatre Princesa–, va ser Alberto el que va acabar anant a Mestalla “durant huit o deu anys sense faltar a un partit”. La voluntat de tombar els tòpics ens portaria a pensar que potser abans hi havia més relació entre periodisme, futbol i dramatúrgia. “No és cert, perquè, com ara, tampoc abans eren els mateixos públics, ni els jugadors o els entrenadors tenien cap especial vinculació amb l’escriptura o el teatre”, apunta Alfonso.

El futbol davall dels pals Gil Albors havia destacat en els tornejos infantils immediatament posteriors a la Guerra Civil. Jugador dels escolapis, va recordar als seus fills no poques vegades que l’havia impressionat que el fitxaren com a porter després d’encaixar un 7-0. Hi havia una

—

POC ABANS DE MORIR ENCARA COMENTAVA LES APTITUDS DEL PORTER DE L’ATHLETIC

pista dins de tot allò. Un gest dels valors que transcendien un món simple, de bons i roïns, de partits i faccions, que acabaria filtrant-se en la seua tasca com a periodista i com a dramaturg. Però res d’açò era encara evident quan al final del batxillerat el va fitxar el Club Esportiu Alcoià, llavors en la màxima categoria del futbol espanyol. Una fita fugaç, però que el va omplir d’il·lusió. A la realitat complexa sobre la qual tractaria de llançar llum més tard es va sumar aquella experiència, ja que l’Alcoià estava en aquells moments en el millor moment de la seua llarga història: “De no haver estat en Primera segurament mon pare hauria jugat més. Però era el gran Alcoià dels Sáenz, Serer, Bolinches...”. 82

El porter titular era Quiles, que va ascendir des de la porteria l’Osasuna, l’Hèrcules i el Màlaga fins a Primera. Quasi res portaven els diaris sobre ell! No obstant això, en el futbol dels 40, en què els canvis no estaven encara permesos, l’equip viatjava amb deu jugadors de camp i dos porters. Per això Gil Albors va poder acompanyar l’equip per tot l’Estat, a més de jugar incomptables partits no oficials. “Era àgil i hàbil. Però per a aquell temps ja li faltava alçada; ara li’n faltaria encara més”, diu Alfonso. El seu pas per l’Alcoià el va marcar. En aquell moment, per a una població camí de la desindustrialització els èxits de l’equip en l’elit del futbol van forjar el caràcter dels aficionats. La famosa moral alcoiana, construïda de trossets d’històries de gesta, tots certs, tots una peça del puzle d’una actitud amb la qual van defensar l’escut, va provocar que Gil Albors seguira durant tota la seua vida els resultats de l’equip: “El sentia com a seu i, encara que amb prou faenes tenia ocasió de vore’l mai en directe, sempre estava pendent de l’Alcoià”. D’altra banda, sempre va interpretar el futbol des de la posició de porter. “Dies abans de morir, en l’hospital, vam vore l’Athletic Club contra el Barça de Copa en el qual Williams va classificar els guipuscoans amb un gol en el minut 90, i tot ho continuava veient des de la posició de porter, lloant les voltes que Unai Simón treia remats per baix, la seua habilitat amb els peus,

la seua convicció a l’hora d’eixir a desfer els centres per alt...”. Alberto afig que sempre va apreciar més els porters hàbils que els toscos: “Preferia un Sempere a un Zubizarreta”, potser perquè ell també va ser un porter àgil i ràpid, més que un de gran i amb força.

El futbol i el periodisme “Vaig acompanyar a mon pare com a periodista a alguns partits a Mestalla. De fet, durant algun temps també va fer informació esportiva a La Voz de Levante. Entre altres motius, perquè tenia molt clar que l’esport era un dinamitzador i omplia la ràdio de vida, atenció i activitat”, recorda Alfonso. “Formant part dels mitjans en València, va ser un dels promotors de la Copa Turulete. Ens hem passat anys rebent comentaris d’aquell torneig que organitzaven els mitjans i que trencava amb la tradició de les lligues escolars. Permetia que els equips foren d’amics del barri, de familiars, de tota classe. La final es disputava al camp de Vallejo i la pilota es llançava des d’un globus aerostàtic. Arbitrava Tamarit Falaguera i tenia un component social pel qual recordaren molt de temps a mon pare i el paraven pel carrer”, afig Alberto. Tot allò va succeir abans que arribara la institucionalització dels esports i les federacions. Ningú en la família recorda ben bé com va combinar durant dècades les patxangues dels dimecres amb els assajos de teatre, l’escriptura o la direcció de La Voz de Levante. “El que sempre ens va sorprendre és que si es creuava amb Pepe Vaello”, un dels aficionats del València CF més coneguts, “o amb qualsevol de la seua quinta, tots el recordaven encara com a porter. I, de fet, pareixia que això li feia més il·lusió que quan el

Joan Alfons Gil Albors i Anfós Ramon, en rebre els premis València 1963 de teatre i literatura, respectivament

reconeixien com a dramaturg”. Potser perquè des dels anys 70 estava ben clar que era un dels autors teatrals més importants de les lletres valencianes i espanyoles.

El futbol i la família Si alguna cosa lliga a Alfonso, Alberto i el seu pare és el record d’una conversa constant al voltant del futbol. Com una pastera, sempre present, una eixida habitual en les converses diàries i un interés comú que també implica un altre germà, Javier, i els jocs de botons amb els quals es divertien de menuts en l’habitació infantil. “Diria que a mon pare li va agradar que dos dels seus fills treballaren en un terreny conegut per a ell. Era alié a mons com el científic, l’econòmic o el jurídic, i no li haguera importat que ens dedicàrem a qualsevol d’eixes coses, però este territori comú, el futbol, li generava proximitat. A més, particularment crec que això em va ajudar en la meua carrera perquè quan vaig començar coincidia amb companys que l’apreciaven molt i, per tant, em van tractar molt bé”, afig orgullós Alfonso. De l’esmorzar al sopar, a casa –una casa per la qual passaven Ana Mariscal, José Sacristán, Núria Espert o Antonio Ferrandis qualsevol diumenge– Gil Albors va ser per als seus fills més un pare que un dramaturg o un futbolista. “Va ser molt després quan, a través de les lectures, d’interessar-te pel que ha fet esta persona més enllà de ser ton pare, redescobrixes una sèrie de valors i conviccions. Missatges clars que enlaira mitjançant el teatre i que tenen a vore amb la seua forma d’entendre el món, amb una mirada existencialista fruit d’haver sigut un xiquet de la guerra i un jove durant la postguerra”, apunta Alberto.

Si Gil Albors va trobar en el teatre una altra forma d’espectacle on saciar les ànsies de vida, interaccions humanes i històries és perquè també “teatralitzava molts aspectes del dia a dia”, indica Alfonso: “El recorde dient ‘Miracle! Miracle!’, o acceptant qualsevol discurs imprevist com una cosa memorable”. Alberto afig: “D’alguna manera, quan van arribar els seus anys com a responsable de Teatres de la Generalitat i estàvem implicats en produccions com ‘Medea’ o ‘Virgen de locos’ amb quaranta persones dalt de l’escenari, a vegades no estàvem tan lluny de l’altre espectacle”. I Alfonso remata: “I quan el partit el feia vibrar, quan el guió de l’espectacle regalava de sobte un gir impossible, li quallava molt. Li quallava eixa sensació de gaudir, al cap i a la fi, de tot un espectacle”.

☛ EUGENIO VIÑAS (Alaquàs, 1985) és periodista. Col·laborador de mitjans com GQ, Vice o Tentaciones. Ha sigut redactor en cap de Cultura en Valencia Plaza i director del programa d’investigació Focus, d'À Punt.

✳ Gil Albors, Futbol i moral d’un alcoià

ESCÈNIQUES

LA TERANYINA DE PACO ZARZOSO TEXT

Manuel Pérez i Muñoz @ManelPiM

Tres anys abans que l’Acadèmia sueca concedira el Nobel de literatura a Harold Pinter l’enyorat Espai Moma de València va oferir un cicle d’obres del dramaturg britànic per a celebrar els vint anys de la sala. Això va ser en el 2002 i encara es poden trobar per Internet rastres de sarcasme periodístic, mostres d’estranyesa pel fet de dedicar pràcticament tota la temporada a un dramaturg “quasi desconegut” a casa nostra, com reconeixia llavors Carles Alfaro, director de la sala.

EL CICLE VA SER UN PUNT d’inflexió per a alguns dels que acabaríem d’una manera o altra lligats al teatre. Com Txékhov, Beckett, Albee i Koltès, l’enganxosa teranyina dramatúrgica de Pinter ens va atrapar per a sempre. Un univers de paraules que fonamenten situacions de somni etílic, sempre a la vora del malson. Dir i no dir alhora, heus ací la difícil qüestió. Potser sense aquell cicle seminal, sense aquell aprenentatge total de la natura del text teatral, mai no hauríem pogut arribar a estimar l’obra de Paco Zarzoso i tants altres. Recorde un debat candent en aquells moments entre la gent de teatre. Com es consolida un geni de la dramatúrgia? Quin és l’ambient que ho propicia? València no és Londres. Com podrien els germans Sirera o Manuel Molins arribar tan lluny sense tindre darrere un context tan consolidat, un públic tan fidel, obert a noves tendències, unes institucions tan poderoses i compromeses? A

diferència del novel·lista, el dramaturg necessita estrenar, insuflar vida als seus textos per mitjà dels actors, arribar al públic a través d’un escenari. Preguntar-se què hauria sigut de Paco Zarzoso si haguera nascut a Londres, a Buenos Aires o Barcelona no té massa sentit. Seria un altre autor, amb més oportunitats tal volta, però un altre. Zarzoso va nàixer al Port de Sagunt. Allà va fundar i allà continua instal·lada la Companyia Hongaresa de Teatre, projecte compartit amb l’actriu Lola López i la també imprescindible dramaturga Lluïsa Cunillé. Companyia, per cert, que enguany celebra els vinti-cinc anys d’una carrera carregada d’èxits i de textos premiats, viatjats, muntats i remuntats. De Sagunt al món, diríem, i no forçadament. Tot i els subterfugis poètics, i més enllà de les màscares que alguns escriptors s’autoimposen comercialment per a netejar les obres de referències locals, sempre resulta magnètic el retrat social i el paisatge humà punyent de

Zarzoso, el desfici d’uns personatges que s’enfronten a un context de decadència moral o sentimental que resulta familiar i pròxim. En este sentit, per què ens penetra el barroquisme textual i les situacions tan estirades d’obres com Querencia? Com és que ens veiem reflectits per la covardia afectiva dels personatges d’Umbral? Per què en Serenata para un país sin serenos –coescrita amb Cunillé– ens resulta domèstica la vetla d’aquell president d’un club de futbol, un cadàver que fa pudor de violència, corrupció i abusos? Zarzoso sempre ha dit que no tracta temes d’actualitat política, però la seua producció més connectada als fets noticiables ens ha descobert un perfil esmolat. És el cas de l’atac frontal d’obres com El alma se serena al pla de partició del barri del Cabanyal; la crítica feta des dels budells a l’establishment teatral, reflectida en el poc conegut Entremés para mayordomo, autor dramático y plumero; o directament

Paco e Isabel, una peça breu que parodiava el poc honorable president Camps, un dels fragments del ja mític espectacle Zero responsables que va patir la censura del PP. “Al País Valencià”, reconeixia l’autor en 2011, “aplega un moment en què la pudor de corrupció acaba per traspassar als textos”. UNA ESTRENA I UN CICLE? El passat 14 de febrer va arribar al Principal de València, després d’haver-se estrenat al Teatre Nacional de Catalunya, La casa de les aranyes, un text de Zarzoso dirigit per Lurdes Barba i el mateix autor. Quasi es podia sentir l’olor de fum dels incendis forestals barrejada amb el drama humà dels desnonats. “No hi ha un medicament per a plorar”, es queixa desconsolat el personatge –un fotògraf desocupat– creat pel grandíssim Pep Ricard. Zarzoso no

identifica la regió rural on transcorre l’obra. La boira del paisatge, però, és també la d’uns personatges devastats per un context d’adversitats que deforma l’ànima a força de desil·lusions. La nit de l’estrena en el TNC alguns espectadors van eixir elogiant el treball de Verónica Andrés, la complicada intensitat del seu personatge, el control precís de l’emoció sense arribar a vessar-la. La valenciana actua rarament a Catalunya. El mateix Zarzoso amb prou faena ha pogut transcendir del context dels espais alternatius de

Barcelona. L’obra en qüestió suposava un encàrrec, el primer projecte bastit de la col·laboració entre l’ens públic català i Teatres de la Generalitat Valenciana, una institució que durant anys havia ignorat el treball d’un dels dramaturgs valencians més importants de la seua generació. Resulta balsàmic vore un muntatge de Zarzoso a una escala més gran, amb els seus personatges construïts per intèrprets de la mida de Rosa Renom i Francesc Garrido, sers que deambulen per una escenografia d’impacte. Una producció amb els mitjans escaients. I ara que pareix que bufen vents més favorables, hi ha algú prou valent com per a programar un cicle d’obres que vaja més lluny? Aprofitar el quart de segle de l'Hongaresa per posar l’accent sobre una trajectòria fonamental, o fer que giren obres encara recents com el monòleg confessional Piedra y encrucijada? Recorde aquell cicle de Pinter del Moma i pense –salvant les oportunes distàncies– com d’important podria ser per al públic jove –o no–, d’ací i de tot arreu, descobrir una figura com la de Zarzoso, quedar-se enganxats en la seua teranyina.

☛ MANUEL PÉREZ I MUÑOZ (Alcoi, 1981) és periodista especialitzat en l'àmbit teatral. Obrer del periodisme, actualment és director de la revista Entreacte i treballa com a editor web de Time Out Barcelona. És coautor del llibre El carrer és nostre.

✳

PLANETARI

LES ÚLTIMES FRONTERES TEXT

Óscar Mora @oscar_mora

Una frontera és una cosa molt útil perquè ens oferix dos possibilitats: tindre un lloc “nostre”, on poder refugiar-nos, i alhora tindre un lloc “alié”, que podrem visitar. La frontera també ens dona l’oportunitat d’escapar, perquè sense una terra estranya a l’altra banda de la ratlla que marque els límits mai podríem fugir. És el que Alastair Bonnett ens mostra en el seu darrer llibre, una delícia sobre les últimes fronteres de la nostra civilització.

A PRINCIPIS DE SEGLE XX EL MÓN era més gran, però estava començant a fer-se xicotet amb l’avanç dels mitjans de comunicació. Les notícies podien arribar en un parell de dies a qualsevol part, la revolució industrial avançava a passes agegantades, el ferrocarril s’estenia amb la seua sòlida arquitectura de metall per tot arreu, els primers vols duien a llocs que mai havíem somniat visitar… En definitiva, s’estava inventant el turisme. Poques indústries s’han desenvolupat amb tanta rapidesa i han fet malbé tants llocs, passant de ser objecte de desig a arribar a la situació contrària de hui en dia: turisme de gentrificació i d’Instagram, cues absurdes per a retratar-se enfront de monuments i obres d’art, franquícies copant el centre de les ciutats, desplaçament dels veïns tradicionals cap a la perifèria... Abans que este fenomen arribara a les nostres vides el món era un lloc ple d’indrets per descobrir, de fronteres que travessar i

d’experiències que viure. Ara, des del Machu Picchu fins al Cabanyal, hi ha un exèrcit de zombis amb la Lonely Planet davall l’aixella i les seues recomanacions “exclusives”. Pareix que tot estiga cartografiat, que Google Maps ja estiga en qualsevol racó i que ja no hi haja lloc per a trobar noves sorpreses en els mapes. Però Alastair Bonnett, professor de Geografia de la Newcastle University, ha demostrat que no amb Lugares sin mapa (Blackie Books, 2019), una mena de continuació del seu primer llibre de divulgació, Fuera de mapa (Blackie Books, 2017). Conté trenta-nou tresors que, cadascú per un motiu diferent, escapen de qualsevol cartografia. En l’apartat d’“Illes revoltoses”, per exemple, trobem les Minquiers, al sud de Jersey, que ocupen dos-cents quilòmetres quadrats, més que la mateixa Jersey; però la visita ha de ser ràpida, amb la baixamar, ja que quan arriba la plenamar desapareixen quasi per complet. Esta característica

Lugares sin mapa. Un viaje alucinante a sitios ignotos Alastair Bonnet Blackie Books, 2019 256 pàgs. | 21 €

ha complicat la disputa de les Minquiers entre Anglaterra i França, a la qual es va sumar Alemanya quan dos setmanes després de la fi de la Segona Guerra Mundial un pesquer va descobrir que estaven habitades per uns soldats nazis que continuaven allà: “Volem rendir-nos”, va dir el soldat al sorprés pescador. Una cosa pareguda ocorre amb Doggerland, una espècie de Pompeia submarina, una massa de terra que unia Anglaterra amb Dinamarca, que va desaparéixer fa set mil anys en

Les illes Minquiers

qüestió d’hores amb la desfeta dels glaciars. Els pesquers de la zona n’han tret mamuts, urs, cérvols gegants i atifells fets per la mà de l’home en esta Atlàntida del nord. Entre els llocs que no podem trobar en els mapes hi ha una cosa que unix els més rics i els més pobres del planeta: no apareixen en el Google Street View. L’exclusiva zona de Hidden Hills a Califòrnia –noteu com de bé està escollit el nom– alberga més de sis-centes mansions que no apareixen en els mapes de Google. S’ho poden permetre. A l’altre costat, el barri de Wanathamulla de la ciutat de Colombo, a Sri Lanka, és tan pobre i perillós que els cotxes de Google no entren, no els val la pena fer-ho. El que sí que es pot visitar, però, és el Conshelf II, l’habitacle submarí que Jacques Cousteau va construir al Mar Roig en 1963, on sis oceanautes van viure durant trenta dies. Era el moment de la Guerra Freda i s’estava explorant la possibilitat de viure i treballar davall l’aigua, on el desastre nuclear no arribaria. Amb tot, tres

anys més tard es va abandonar la idea de crear ciutats submarines i la conquesta dels oceans encara resta pendent. Una altra frontera mental que podem travessar és la dels llocs irremeiablement destinats a esfumarse en l’oblit. En lloc de plorar pel passat perdut, Bonnett ens posa en el camí de conéixer allò que els nostres nets no voran, com és el cas dels nombrosos cementeris britànics repartits per la part meridional d’Àsia, especialment a l’Índia. La vegetació i el nul interés de l’exmetròpoli farà que en pocs anys siga inaccessible, per exemple, el cementeri de Shimla, on actualment campen els lleopards. D’altra banda, un dels curts assajos del llibre també està dedicat al Congo, que Conrad va descriure com “una zona buida en el mapa, un lloc en el cor de les tenebres”, però que no ha escapat a l’escrutini de Google Earth; amb tot, el que hi havia davall de la seua vegetació era una incògnita fins a 2014, quan es va trobar una reserva de fosfats de la mateixa mida que

Anglaterra i les companyies amb voluntat d’explotar-la van començar a fer-ne mapes detallats, cadascuna el seu propi, desterrant el mite que tot està cartografiat. No debades, el llibre de Bonnett és al mateix temps una invitació a l’enderrocament de les fronteres i a retre culte a les meravelles, a la cara B de la realitat, on sempre hi haurà una nova geografia per descobrir, una crida a fer de l’exploració una cosa personal i accessible en qualsevol part del món, sense necessitat d’agarrar un vol a terres llunyanes: una reinvenció del viatge i de com ens enfrontem a la geografia.

☛ ÓSCAR MORA (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a l'única cosa que sap fer bé: llegir.

✳

GARGAMELL

L’ALTER, ON ELS ARROSSOS SONEN TEXT

Vicent Molins @vicentmolins

Sempre que he anat a l’Alter he anat acompanyat, com enfilat, amb grups musicals que en la seua parada i fonda a València eren conduïts pel camí que voreja Picassent buscant la veritat. Los Planetas, La Habitación Roja, Second, Revolver, Sidonie, Nudozurdo, Los Secretos, Bigott o Los Coronas han fet el mateix passeig. Hi ha d’haver una correlació espontània entre la qualitat dels arrossos, la seua naturalitat i la seua aportació vitamínica abans d’un concert. Si l’arròs és ciència, les seues maneres són artístiques. I l’art atrau l’art. O ha de ser l’escalinata coberta que, d’entre els tarongers, conduïx a l’interior amb l’actitud de qui entra a jugar-se la nit. Un pelegrinatge.

EN L’ALTER ELS NÚMEROS SEMPRE es troben presents. En la cuina, entre un foc volcànic, una anotació a la paret reflectix el dia de més erupció: el 8 de juliol 2018, setanta-huit paelles. Aquella jornada va ser un dia de treball inclement. Ho són, en fi, tots els dies grans, on en uns pocs metres quadrats el cientifisme de l’arròs calculat es bat en duel enfront de la resistència de l’home. Evidentment guanya l’arròs. La llenya va començar a cremar en 1967. Un berenador, el de Ca Juliet. El iaio Juliet i la seua dona Amparo van vore, abans que ningú, que els camps de garrofer fent cimera a la muntanyeta de Picassent podien ser un pic gastronòmic. Tanta era la simbiosi amb l’entorn que va acabar prenent el nom de la mateixa partida: L’Alter. Els iaios encara no sospitaven que uns anys després, en

2007, en plena febra, The New York Times i el seu corresponsal Mark Bittman visitarien l’Horta Sud per a donar compte de la sistemàtica de l’arròs duta a terme des de L’Alter. El corresponsal explicava com va travessar l’Albufera. Com la deriva lacunar permetia les fases de l’arròs com una crisàlide. Com en aquella València de Copa de l'Amèrica hi havia una altra aigua que caldejava les passions. Com allò nostre amb els àrabs, és a dir, amb el nostre llegat... Com la lluita –ja estem!– contra el “rice with things”. També relatava el corresponsal Bittman el mètode que Pep i Carmina, els nets del fundador Juliet, aplicaven en el seu cau, una cuina espartana, amb un lineal replet de paelles al foc; i també eixa especial virtut per tal que la combustió es produïsca amb llenya de taronger i garrofer, de nou

embocallant-se de context. A Bittman, Pep li explicava que l’ingredient més contextual era, barata l’olor de la llenya de taronger, una apel·lació al medi natural com a catalitzador dels plaers. Uns quants dies després The New York Times publicà una fe d’errates per a constatar que en el seu llistat d’ingredients sobre la paella de L’Alter quan parlaven del “pimentó” en realitat s’estaven referint al “sweet pebre roig”. Aquella visita, aquell reportatge, va girar els focus fins a la demarcació. Però res va canviar en L’Alter. Carmina i Pep són d’aquella estirp infreqüent que bolca tots els seus esforços en fer una mateixa cosa una i una altra vegada. Si el dissenyador Miguel Milà sol insistir en què “un objecte clàssic és allò que no hi ha manera de fer-lo millor”, la paella seria el clàssic

davant el qual només servix cuinar pertinaçment igual, en un intent impossible de fer-ho millor. Quan se’ls inquirix sobre una cosa tan mística com el secret de la paella els dos solen explicar que la qüestió es troba en els temps. Rendir-se a l’eternitat. El temps és el temps. Per això la llenya, abans d’usar-se, ha d’estar assecant-se un o dos anys. Permet regular la velocitat del foc i contagiar l’arròs del seu aroma. Com

feien els seus iaios, l’arròs seguix sent el del Molí Sant Tomàs. La concurrència entorn de la paella de pollastre i conill arriba també entorn del de fesols i naps o l’arròs a banda. Succeïx amb L’Alter, com amb l’escàs segment de llocs del mateix ram, que la seua previsibilitat és la seua millor arma. Una habitació de seguretat aliena als vaivens de la immediatesa. La solidesa d’un món en el qual, per molt que tot canvie, la

llenya de garrofer i taronger continua il·luminant els arrossos. I que bé que sonen!

☛ VICENT MOLINS (València, 1986) és geògraf i comunicador en Districte. Col·labora en la secció CulturPlaza del diari Valencia Plaza i en el portal gastronòmic Bon Viveur. És un dels fundadors del lobby ciutadà València Vibrant i coautor de La nova guia de València.

✳

PATRIMONI

PASSATGES COMERCIALS DECADÈNCIA, OBLIT I REDEMPCIÓ TEXT

Lucía Márquez @Lululonciens

Les galeries comercials van nàixer a París i durant el segle XIX es van estendre per tota Europa com un símbol de la modernitat i el progrés burgés. Els seus aparadors, que mostraven als passejants els prodigis que comportava la modernitat, es van convertir ràpidament en una icona urbana arreu del món. No és el cas de València, on estos passadissos llanguixen abandonats sense haver aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu.

l passatge constituïx la millor arquitectura del segle XIX”, escriu rotund Walter Benjamin en el seu incommensurable i inacabat Llibre dels passatges (1927-1940). No debades, el pensador alemany traça una filosofia de la història decimonònica que pren com a punt de referència les galeries comercials nascudes a París i símbol de la modernitat burgesa. Cafés, botigues i tertúlies bastien de vida eixos carrers coberts, protegits de les inclemències de l’oratge i que van gaudir dels primers equipaments d’enllumenat públic. Trams urbans de tints quasi fantasiosos que comunicaven un fragment de la ciutat amb un altre, els seus aparadors contenien tots els prodigis que podia oferir l’avenir. Una promesa de vidre, pedra i metall. Pel seu escenari passejaven sense rumb els flâneurs, caminants urbans l’únic objectiu dels quals era delectar-se amb les meravelles que la ciutat oferia a cada cantonada. Encadenar passes pel simple plaer de satisfer l’ànima i les pupil·les. Fascinat pels passatges estava precisament Julio Cortázar, flâneur fins a la medul·la. “Els passatges i les galeries han sigut la meua pàtria secreta des de sempre”, comenta en “El otro cielo” (1966), relat que planteja un joc d’equivalències entre el passatge Güemes de Buenos Aires i la parisenca La galeria Umberto I, de Nàpols © Ronel Reyes

Galerie Vivienne. “Els passatges eren espais on es feien proliferar estímuls per a la curiositat”, explica Francesc Pérez Moragón en la novena entrega de la revista Lars. Així mateix, prosseguix l’autor, una de les seues característiques fonamentals és el fet d’estar inscrits “en un espai construït que els elmbolcalla i els dona un toc misteriós i excitant que probablement és el seu major atractiu”. En 1969 Johann Friederich va publicar un volum en el qual recopilava al voltant de tres-cents passatges construïts entre els segles XIX i principis del XX. Així que atenció, lector amb ànima de flâneur incorregible, ací van uns quants exemples encara en peu. Comencem per la capital francesa, bressol de tots ells, on encara brillen esperant que el passejant entropesse amb ells i caiga encisat per enclavaments com el Passage des Panorames, el Choiseul, el Jouffroy, el Verdeau o la ja esmentada Galerie Vivienne. La ciutat de la llum és també un formatge Gruyère en clau arquitectònica. A Nantes? El preciosíssim Passage Pommeraye. Si el teu camí transcorre per Brussel·les, corres el risc de patir la síndrome de Stendhal quan albires les Galeries Saint-Hubert. Itàlia tampoc es resistix a la bellesa d’estos passadissos urbans: la galeria Umberto I, a Nàpols, així ho demostra. I què passa al Regne Unit? Doncs que també compta amb la seua bona ració de breus laberints amb encant com el Victoria

Quarter de l’anglesa ciutat de Leeds. I també podràs fruir d’estes bambolles congelades en el temps en el Çiçek Pasajı o Passatge de les Flors de la sempre estimulant i polièdrica Istanbul.

El fracàs dels passatges al cap i casal I València? Que passa amb València? Enfront de l’esplendor d’altres coordenades, les galeries romanen ací en uns llimbs de decadència, descuit i oblit col·lectiu. Locals tancats, comerços que sobreviuen amb prou faenes, corredors de ressons lúgubres... Poc Stendhal salvatge assaltarà a qui els recórrega. Uns quants noms –si eres veí o visitant habitual de la ciutat segur que hi hauràs passat per davant encara que no te n’hages adonat–: el Vidal, que llança els seus gemecs des de l’avinguda del Cid; el Rex, arraconat entre la potència de les cadenes que aguaiten Marqués de Sotelo; el diminut tram que unix Ciril Amorós i la Gran Via Marqués del Túria… Escolteu eixos laments de fons? És Cortázar compungit perquè no hem entés res. Trobem un parell d’excepcions a l’agonia, però venen amb parany inclòs. D’una banda,

el Passatge Doctor Serra, al costat de la plaça de bous. Un emplaçament recentment reformat, obert al cel i poblat ja de multinacionals, franquícies diverses i reclams per a turistes. I l’únic passatge que manté una porció del seu aroma original: el de Ripalda, en el qual conviuen botigues de vestits de fallera, comerços tradicionals i llocs de souvenirs. Allotjat entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer Moratín, este conducte ha fet del seu ambient pintoresc i costumista un reclam per a passejants a la busca d’engrunes d’autenticitat. Reminiscències de la València que pogué ser i no fou. José María Tomás, professor d’urbanisme a la Universitat Politècnica de València i líder de l’estudi d’arquitectura Tomás Llavador, ho apunta sense embuts: “Els passatges de la ciutat estan molt abandonats. El concepte d’espai comercial ha canviat, ha evolucionat molt en els últims anys i ara només queda que els passatges tinguen un sabor patrimonial i històric. I precisament València no ha sigut especialment acurada en això, de manera que es tracta de llocs oblidats”. Per altra banda, l’arquitecta Sonia Rayos és taxativa respecte a estos racons valencians: “La majoria són llocs foscos, mal il·luminats, no tenen un interiorisme estimulant…

—

WALTER BENJAMIN I JULIO CORTÁZAR N’EREN GRANS ADMIRADORS

No s’han actualitzat i açò fa que resulten poc atractius per al ciutadà. A més, caldria fer molta més promoció per a que la societat els redescobrira i els incloguera en les seues rutes freqüents”. Seguint la mateixa línia, recorda que gran part dels passadissos que poblen la ciutat són molt menuts i amb molt poca visibilitat des del carrer: “En general, el centre històric com a traçat comercial té molts problemes per a establir una proposta pròpia. Trobaràs les mateixes botigues si vas al Centre Comercial el Saler que al carrer Colom”. No es tracta només de poder comprar en el passatge o de travessar per ell per a arribar abans a una reunió o un sopar: l’ànima d’estos passadissos aconseguix la seua plenitud quan és possible viure’ls amb tots els sentits. “Els de Brussel·les o París, en disposar de major grandària, tenen també una estructura comercial molt més potent i no solament oferixen productes de consum, sinó també experiències a l’hora de passejar, creuar-se amb altres persones, vore com van canviant els aparadors”, apunta Rayos. Igualment, segons comenta l’arquitecte Chema Segovia, qui durant els darrers tres anys ha sigut coordinador d’espai públic de La Marina de València, estos racons “no estan realment integrats en la trama i la vida urbana i acaben pràcticament morint”. De fet, com assenyala Rayos, responsable junt amb Silvana Andrés del projecte infantil Arquilecturas, que unix arquitectura i pedagogia, la principal mancança d’esta classe de passadissos a València és que no estan cobrint la seua funció comunicativa com una zona especial del traçat urbà que sí que tenien les galeries del segle XIX o principis del XX, per les quals, a més, era agradable passejar: “No funcionen com a entorns urbans reals. Creuar a través dels passatges actuals de València no t’aporta res diferent a fer-ho per un carrer normal que estiga al costat o per uns grans magatzems”. Per contra, segons apunta, estes dreceres de pedra i acer s’han centrat tant en el vessant de consum que “o tenen un comerç àncora que arrossegue el públic, com pot ser el Primark de Doctor Serra, o no funcionen”.

Quan València somniava ser París Com explica José María Tomás, a finals del segle XIX i començaments del XX es valoraven molt els passatges comercials, ja que anaven lligats als conceptes que prevalien en l’època com la modernitat, l’equipament urbà, el civisme, el progrés burgés, etc.: “Constituïen un espai en el qual s’unien cafés amb tertúlies d’intel·lectuals, botigues de moda, aparadors ben il·luminats… Tot això els convertia en llocs molt atractius”. És per açò que també en la València de l’època, per iniciativa dels partits liberals primer i dels republicans després, hi hagué una voluntat expressa d’edificar grans passatges comercials com els francesos: “Va ser un dels principals objectius de l’urbanisme de l’època com una manera d’acostar-se al model de ciutat al qual s’aspirava. L’exemple de ciutat moderna i avançada era París i València havia d’assemblar-se a París i convertir-se també en un referent europeu, però es va quedar a mitges. De fet, finalment no es van dur a terme cap dels grans passatges projectats, sinó tan solament alguns de dimensions molt reduïdes, com el de Ripalda”. El mateix Tomàs relata que “en el projecte de Lluís Ferreres d’una Gran Via que travessava la ciutat hi havia una illa en la qual es projectaven tres passatges que havien de funcionar com un element de continuïtat entre el carrer la Pau i Sant Vicent”. Ferreres era l’arquitecte municipal des de 1881 i des d’eixa posició va participar com a urbanista del Pla General de València i del projecte d’Eixample que va ser aprovat en 1887. No obstant això, va abandonar el càrrec en 1888 i la vida d’aquelles galeries quintaessència de l’optimisme burgés va quedar restringida al paper dels seus plànols. No debades, dècades més tard, després de la Guerra Civil i amb les grisors del nacionalcatolicisme ensenyorint-se de cada racó de l’existència, ja no interessaria aquell enfocament del traçat urbà. En tot cas, també hi ha una cara B d’estos laberints de la mitologia contemporània. Segons planteja Chema Segovia, “els passatges es conceben com a llocs asèptics, en els quals s’imposa l’orde i l’opulència i eviten estar exposats a la ‘inseguretat’ del carrer”. Així, més enllà de representar la confiança en la modernitat i en els assoliments futurs de la ciutadania, també actuarien com un escenari artificial, mancat de la pulsió humana en tota la seua immensitat, un decorat reservat per a la burgesia de l’època i hostil al populatxo. Eixos Decadència, oblit i redempció dels passatges comercials

—

A VALÈNCIA NOMÉS ELS PASSATGES RIPALDA I DOCTOR SERRA TENEN CERTA FORÇA

aparadors en els quals s’exposaven les novetats del mercat exercirien de joc d’espills obsedits a deformar la realitat per a mostrar únicament el seu costat més pròsper i esplendorós. “Considere que es tracta d’una influència importada i també un poc impostada, perquè en la Mediterrània som molt més de places que d’eixos altres entorns més controlats, som més d’eixir al carrer i trobar-nos a l’aire lliure o en espais porticats”, afig este expert en gestió urbana.

Peguem un grapat de camallades en el calendari i arribem fins a la segona generació de passatges valencians. Es tracta de galeries construïdes entorn de la dècada de 1970, com el Passatge de la Llum, situat en les finques que hi ha després de l’Hospital Clínic. O el de les Torres del Túria, que, com explica Segovia, serpenteja per dins dels edificis redons del costat del Pont de Fusta, que qualsevol flâneur del cap i casal té més que fitxats. “En estos casos, les galeries es van intentar integrar dins dels blocs de cases a manera d’entramat comercial. Es tracta d’edificis que són quasi anticiutats perquè somiaven amb crear un univers quotidià que fora autònom i que quasi no necessitara l’exterior, que no estiguera exposat al desorde dels carrers i al que passara fora. I crec que ací residix el seu fracàs, perquè el comerç és un element de la ciutat i en els passatges s’intenta resoldre l’ús comercial des de l’arquitectura i no des de la convivència amb la resta del teixit del municipi. No hi ha gent diferent fent coses diferents, sinó que tot està supervisat i encarat al consum”, explica l’urbanista.

Instruccions per a salvar una ciutat que mai va existir Des d’una altra perspectiva, José María Tomás els reivindica i lamenta que gran part de la memòria de la ciutat respecte als passatges com a referent urbà s’haja perdut: “És una pena, perquè són llocs molt especials. Caldria valorar eixos espais i tractar-los d’una forma actualitzada però que remeta al que volien ser en origen, llocs plens de vida”. Embastat el

diagnòstic, toca dirigir-se al departament de remeis. Com rescatem els passatges d’una mort per amnèsia col·lectiva? “És imprescindible dur a terme una reflexió global i establir una catalogació dels passatges com una tipologia pròpia comercial diferenciada. I, a partir d’ací, buscar una solució normativa que facilite la seua recuperació per a l’ús ciutadà. També crec que és necessària una intervenció tutelada que permeta la seua rehabilitació, especialment en aquells passatges més antics. Fins ara s’han escrit alguns articles acadèmics, però no s’ha estudiat el tema de manera exhaustiva”, apunta Tomás. Per la seua banda, Sonia Rayos planteja que potser seria més fàcil revitalitzar-los si els locals comercials que hi ha en ells s’unificaren de manera que tots tingueren visibilitat al carrer: “Però així i tot continuarien oferint solament una oferta de consum… Si plantejaren un altre tipus d’aportació a la ciutat, tindrien més sentit”. En relació amb això, l’arquitecta assenyala que el nou model de ciutat en el qual s’està treballant en l’actualitat aposta per l’ús de l’espai públic, per fomentar les

places, els carrers oberts, ampliar les voreres... I, per tant, és possible que les galeries tinguen problemes per a competir com a lloc de trobada amb les places per a vianants, que “ja estan aportant eixa experiència de socialització més enllà de les botigues que vullgues visitar”. En consonància amb açò, Segovia indica que “les botigues han d’estar ben cosides als itineraris urbans, als recorreguts habituals dels habitants, és important que bolquen activitat cap a l’exterior”. En este sentit, José María Tomás considera que, encara que les galeries de València tenen un problema de vinculació amb els eixos comercials, també podrien ser referents si feren accions per a donar a conéixer el seu origen i les motivacions per les quals van nàixer: “Tenen un sabor, una referència històrica que pareix que hem oblidat i crec que des de les institucions s’hauria de promoure el seu coneixement. Ara que estem molt sensibilitzats amb el tractament de l’espai públic, hem de repensar com integrar en ell els passatges. S’està fent una reformulació del centre històric com una sèrie de llocs per al gaudi ciutadà i cal tindre present que els passatges són un referent molt antic. No podem oblidar que formen part de la xarxa d’espais públics, fins i tot encara que alguns siguen de propietat privada”. Però el seu entusiasme no li impedix ser realista: “És evident que en estos moments no és un tema que estiga en l’agenda”.

Per a garantir una supervivència digna d’estos túnels del temps, Segovia assenyala com a requisit el fet de treballar en una relació de dos sentits: “Des dels passatges cap a la ciutat i viceversa. Cal reforçar la identitat d’eixos llocs i tornar-los més extravertits, molts d’estos espais es perceben com a racons vells i tancats que no conviden a ser travessats”. Es tracta, doncs, de reformular la nostra relació amb les galeries comercials d’antany per a evitar que caiguen en el pou de l’oblit social definitiu. La seua supervivència passa, irremeiablement, per descobrir quin és el rol que els toca jugar en la València del segle XXI i com poden convertir-se en la nostra particular pàtria secreta.

☛ LUCÍA MÁRQUEZ (València, 1988) és periodista i col·labora en diversos mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals. A més, realitza la seua tesi doctoral sobre la precarietat i els nous discursos al voltant del treball.

✳

Decadència, oblit i redempció dels passatges comercials

A BORD

PLATÓ EN LA COVA TALLADA TEXT

Tono Fornes

El mite de la caverna no és un mite. Els presoners que veien ombres projectades des del foc dels vigilants érem nosaltres. L’ombra en el segle XXI és en colors i instagramable. Contemplàvem espectres, véiem pobles i ciutats i sentíem ressonar les orelles en la finor espessa de l’asfalt, com el xampany glaçat pres en dejú. Véiem ombres d’argilages i romers i alguna fina flor d’asfòdel, però el gladiol que teníem a mà dreta era tàctil i no pareixia que fora diferent del projecte d’assemblar-se a si mateix, la vella aspiració platònica.

LES SENSACIONS DEL MÓN SÓN l’únic món, haurà d’exagerar el filòsof George Berkeley. Créiem vore coses, però només véiem idees de les coses, en realitat males idees. No distingíem la idea dels caiacs de les recreacions dels canadencs indígenes. Algun xafaxarcos explicava que dels blocs de pedra tosca de la zona s’havia construït, en part, l’església de Xàbia. Només els gossos mascota semblaven ferli cas escatològic. Ja vindran els voluntaris a llevar merda; o les ombres. A la mar, les meduses picaven amb una mala ombra intrínseca. Les motos aquàtiques ressonaven estranyament en els impertinents grafitis de la cova, amplificades pel soroll torturador d’un reggaeton. Els turistes érem molts i a tocar. Tots érem presoners. Un d’ells era ample d’esquena, i els tertulians de la Cova Tallada li deien Plató de malnom. Tota idea és ja una idea turística, un miratge d’alguna realitat exterior vertadera, remugava aquell

homenot mentres enviava un whatsapp pel seu smartphone.

amb la fantasia de la seua realització.

En el mite de Plató els presoners són reticents a eixir de la caverna. Els apanyen més les idees d’una realitat que temen perquè ignoren i que només es manifesta en representacions d’ombres difuses. És natural. Confondre la realitat amb el somni de realitat és humà, massa humà. Però és pervers. Dit a la manera més subtil de Simone Weil: el desig salva, la imaginació condemna. El desig de Xerxes de conquerir Grècia és absolutament decent, almenys per a un rei persa, i molt higiènic si l’ajuda a viure i a dormir a gust. Creure que tindrà èxit, però, és una fantasia producte de la imaginació del Jo. Malament. Quan es desfà per un temporal el pont de barques amb què l’emperador havia planificat travessar l’Helespont, Xerxes decapita els enginyers i fueteja la mar, maleint-la una i una altra vegada. La frustració. La bogeria. Havia confós els desitjos

Que Plató visitara la Cova Tallada de Xàbia em tem que és territori de la imaginació més que del desig. Però no tant si ens traslladem unes 400 milles cap a llevant quarta al sud. Trobarem Siracusa després de pegar la volta a Sicília. Hi arribarem. Trobarem l’Orecchia de Dionisio, una afamada caverna, ja turística. És segur que el deixeble i apologeta de Sòcrates, Plató, la coneixia. Va fer fins a tres viatges des d’Atenes a Siracusa per a fer mediació entre el seu jove amic Dió i el tirà de l’època Dionís, per tal d’assajar la seua idea de república ideal en mans de reisfilòsofs, de la qual serien rigorosament exclosos els poetes. Plató va haver d’eixir per cames més d’una volta i en cert viatge, fet a pesar de les penalitats que confessa de tota travessia per mar, va ser retingut a Siracusa. Tal vegada empresonat i convenientment espiat pels

vigilants. El Big Brother era encara analògic, no digital.

acostem per mar a Siracusa, o a Xàbia, o a Dénia.

En aquella caverna que va visitar, i potser va patir en carn pròpia, s’adonaria de l’extrema sonoritat amb la qual els vigilants podien escoltar converses dels presoners mentres les torxes projectaven tot un món d’ombres al seu voltant. Sembla que és l’Orecchia de Dionisio la que va inspirar el mite de la caverna de Plató, una faula que d’alguna manera pronosticava el cinema. Quant a la faula de la línia, de la qual sempre desconeixem el fragment més llarg excepte com a projecció imaginativa del segment previ, és una metàfora de la navegació en la qual mai podem preveure quan arribarem a port, per molt a prop que ens

En la impagable carta en què conta la seua aventura siciliana, Plató diu que s’havia animat a anar allà en part per a combatre certes conductes siracusanes que l’espantaven: no paraven de menjar i beure diverses vegades al dia i, a més, no dormien només per la nit, deia, o siga que en criticava les migdiades. De manera que Plató, o el seu alé, sí que va visitar la Cova Tallada. I amb tant poc èxit com a Siracusa. En el país nostrat esmorzem amb vi i fem la becadeta. Plató va fracassar també ací. Potser de la seua república ideal no sols han de foragitar-se els poetes, sinó també alguns filòsofs. Però no

precisament Plató, qui bé que s’excusa al principi de l’esmentada carta: “Fa temps, quan era jove, vaig sentir el mateix impuls que el de molts altres jóvens, dedicar-me a la política”.

☛ TONO FORNES (Tetuan, 1955) és biòleg i poeta. És també coautor, junt amb Juan Gargallo, de l’obra De mar estant. Una singladura per les costes valencianes, i, junt amb Santi Inocencio, de la novel·la Les aventures del capità Boira a Eivissa i Formentera (Premi Diafebus 2018).

✳

ENTRECRUIX

ALGÚ POT FER ALGUNA COSA? TEXT I IL·LUSTRACIÓ

Ana Elena Pena @anaelenapena

Em muic, em muic... Per favor, que algú detinga açò, se m’escorre la vida entre els dits com un líquid viscós que s’evapora abans de tocar terra. Al voltant de mi els xiquets naixen, obrint anques, trencant la carn. Venen al món en imparables cascades de plor i meconi i creixen com espigues daurades saludant el sol. S’aferren als generosos pits de les mares fins a rotar enfits, somriuen amb els seus diminuts dents de llet, compartixen malalties a l’escoleta i s’omplin de puntets rojos. Abrasixen en febra i tot en el dormitori són insomni i mocs. Molesten les taules del costat, es creuen tot el que diuen els anuncis, els creix el cap i els ix borrissol al llavi. Dos cigrons dolorosos a elles, incipients pits. Sexe lúdic abans dels vint, reproductiu als trenta. I es repetix el cicle. Cal deixar espai per als que arriben. Vinga! Fora! Fora! Comença a desfullar-se el quadern de la meua vida, passatges oblidats, capítols sencers. –Te’n recordes? Allò va ser quan... –No, no... deixa que ho conte jo. A vegades ells se’n recorden per mi, o bé jo evoque la memòria gastada d’altres. S’acosten, s’acosten, els veig vindre: l’arruga, la cana, el desig minvat,

el gest cansat, un dolor imprecís, invisible, silenciós, astut. Alguna cosa invisible i humida em xopa. Ja no abrasisc com abans. Tinc desgastades les cantonades, endurides les vores, reblanides les formes. Passa la joventut, rellampegant, encadenant cançons, hits de l’estiu, memes, vídeos virals, personatges de moda. Una ala de tauró talla la mar. Un pardal s’estavella contra la finestra. Senyals. No fa molt, ho jure, era menuda, arrancava ales a les mosques i pelava taronges prop del meu nas per tal de respirar les seues aromàtiques i diminutes gotetes. Tenia una millor amiga cada dos anys i em sabia de memòria el seu número de telèfon. Fa a penes dos dies que discutia amb mon pare per arribar a casa després de les dotze. La meua primera besada em va fer gust de saliva i de cervesa. Massa saliva, massa cervesa. Laca a la frangeta. Brillantor de llavis rosa nacrat, bresquilla a les parpelles. Creia que els meus pares viurien sempre fins que vaig vore partir els pares d’altres en caixes de fusta que els seus fills més jóvens portaven al coll. Per favor, em muic, es moren, ens morim... Algú pot fer alguna cosa?

☛ ANA ELENA PENA (Calasparra, 1976) és artista plàstica i escriptora, cabaretera de tant en tant. Els seus darrers llibres són Aquelarre de Muñecas i Pequeño Catálogo de Animales Heridos.

(ESCIF) QUÉ PASA CON LOS INSECTOS DESPUÉS DE LA GUERRA C / Museu, 2. València. Entrada gratuïta www.consorcimuseus.gva.es

@centredelcarme

Centre del Carme Cultura Contemporània Fins al 26.04.2020

Lletraferit #21

Articles inside

ALGÚ POT FER ALGUNA COSA? · Ana Elena Pena

8179

DECADÈNCIA, OBLIT I REDEMPCIÓ DELS PASSATGES COMERCIALS · Lucía Márquez

PLATÓ EN LA COVA TALLADA · Tono Fornes

L’ALTER, ON ELS ARROSSOS SONEN · Vicent Molins

LES ÚLTIMES FRONTERES · Óscar Mora

GIL ALBORS, FUTBOL I MORAL D’UN ALCOIÀ · Eugenio Viñas

LA TERANYINA DE PACO ZARZOSO · Manuel Pérez i Muñoz

LA RESURRECCIÓ DEL XICOTET VAMPIR · Toni Mejías

ENFRONT DE LA MAR BÀLTICA · Jean Murdock

BUENOS AIRES, DE LES MADRES A LES FAMÍLIES DEL “GATILLO” FÀCIL · Emma Zafón

XAVIER BALMIS · Josep Vicent Miralles

EL CINEMA A SÍRIA I PALESTINA · Áurea Ortiz Villeta

LA NECESSÀRIA INSISTÈNCIA EN TONI SABATER · Miquel Nadal

ROMA I VALÈNCIA · Miquel Nadal

UN TRINQUET QUALSEVOL · Kike Parra Veïnat

JOSEP VICENT BOIRA · Felip Bens

L’ÚLTIM DELS VALENCIANS: L’EXORCISME LITERARI D’UN CONFLICTE · Toni Sabater

LA ROMA D'UN CORRESPONSAL · Felip Bens

MITROVICA, VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD · David Córdoba Bou

EMILI GÓMEZ NADAL · Kristin Suleng

LA BIBLIOTECA DELS PROSCRITS · Alexandre Serrano

LA LITERATURA, EN PÚBLIC I EN PRIVAT · Miquel Nadal

H. G. WELLS · Maria Bonillo

UN DIA EN EL PARADÍS CÍTRIC DE VICENT TODOLÍ · Vicent Baydal