4 minute read

Sa Farinera de s'Arangí Un patrimoni industrial exemplar

Next Article
Som Talaiòtics?

Som Talaiòtics?

A l’arribada as Mercadal i davant la subestació elèctrica, veuran la farinera de s’Arangí, un exemple de la producció industrial de la farina i un bé industrial exemplar per al patrimoni cultural de Menorca.

La seva història comença amb la redacció dels plànols (1905) i la seva construcció (1906). Propietat de la vídua de Marcos Mercadal, la maquinària fou impulsada per un motor a gasogen, llenya i des de 1957 amb electricitat. La farinera tanca les portes l'agost de 1999. L’any 2001 va ser declarada bé catalogat, forma part del Catàleg de protecció de patrimoni de l’Ajuntament des Mercadal i la consideram un bé cultural singular, pel fet de ser l´única farinera a Menorca que se conserva íntegre El mateix any la seva maquinària va ser inscrita en el Catàleg insular de patrimoni històric de Menorca com a bé moble de caràcter etnològic.

Advertisement

La maquinària conservada permet entendre quin era el procés de la producció de la farina en tres fases: es netejava el blat d'impureses, pols i era rostit per ser mòlt; després el blat minvava amb la màquina de trituratge; i, finalment, les màquines de compressió afinaven la farina i aixafaven bé la sèmola obtenint una farina molt fina. L’edifici va ser adquirit l’any 1999 per INCOME SL. A l’any 2000 es va transformar en un centre comercial. La propietat va demostrar interès per conservar i pro-

Farinera de s’Arangí (2012), abans de sofrir les pintades tegir la maquinària. L’any 2001 van aconseguir la declaració d’interès general de canvi d’ús, que va implicar conservar els edificis d’interès arquitectònic, construir una cantina, un accés i banys. Llavors s’oferia visitar la fàbrica, una botiga amb productes de l’illa, artesania i moda. Es va fer un nou accés a la farinera, un aparcament de 72 places de cotxe i 5 d’autobús i un parc infantil.

Entre 2001 i 2009 l’espai que conté la maquinària de la farinera es podia visitar de forma gratuïta, a més de ser restaurada i netejada en dues ocasions, amb un manteniment constant. Per a promocionar-la culturalment, va ser inclosa a la Xarxa Menorca Monumental del Consell Insular. Es va elaborar un reportatge, uns panells informatius, es conservaren les fotografies i els plànols antics de quan funcionava, i uns fulls explicatius descrivint les feines de cada màquina.

Però al final de l’estiu de 2009 les portes de sa farinera tancarien i l’explotador deixaria de gestionar el centre comercial i l’espai expositiu de la fàbrica. Llavors vam plantejar algunes solucions: incloure-la en la ruta turística des Mercadal; el CEL va proposar que fos adquirida per l’administració pública; o que fos oberta entre la propietat i les administracions públiques durant els estius. Des de llavors l’edifici ha estat tancat, ha canviat de mans i no s’hi ha fet cap intervenció més. S’hauria de plantejar seriosament la seva restauració i conservació definitiva, perquè els tècnics avisaven que era necessari el manteniment de la maquinària i la seva estructura de fusta.

A Castelló d’Empúries la seva farinera industrial és un dels atractius culturals i turístics més potents. La farinera de s’Arangí és un bé industrial d’un alt valor cultural que ni es Mercadal ni Menorca no es pot permetre perdre-la.

Hace escasas semanas acabé de ver la nueva entrega de la serie The White Lotus, sin tener demasiado claro cuál de las dos temporadas había disfrutado más, si la primera, ubicada en las paradisíacas playas hawaianas, o esta última, que transcurre en los ambientes más lujosos de Sicilia.

En cualquier caso, este producto de HBO Max muestra que, al espectador medio, le agrada ver -como afirmaba en su título aquel culebrón mexicano de mi infancia- que 'los ricos también lloran'. Y, si no están de acuerdo, echen un vistazo a otras series exitosas actuales como Succession, además de películas recientes que están llegando a las plataformas televisivas más populares, como El menú (Disney +), la segun-

El sueño eterno 1954

da parte de Puñales por la espalda (Netflix) o la aún no estrenada El triángulo de la tristeza, que obtuvo en el último Festival de Cannes la Palma de Oro a la Mejor Película.

A pesar de que, fenómenos como la pandemia, no han hecho nada más que aumentar la brecha entre los más ricos y los más pobres, este 'resentimiento proletario' hacia las clases más pudientes de la sociedad no es algo nuevo, Y, como ejemplo de ello, no hace falta nada más que acercarse a alguna de las seis novelas que escribió Raymond Chandler, protagonizadas por el famoso detective Philip Marlowe, encargado de sacar a la luz las inmundicias que también se esconden bajo la alta burguesía de Los Ángeles.

El detective privado Philip Marlowe (Humphrey Bogart) es contratado por el general Sternwood para investigar el chantaje al que están sometiendo a su hija pequeña, Carmen (Martha Vickers). El caso, que parece sencillo al principio, hará que Marlowe deba internarse en un extraño laberinto de asesinos, chantajistas y apostadores, mientras va cayendo en los brazos de la otra hija del general, Vivian (Lauren Bacall).

Pocas películas de cine negro contienen un argumento tan enrevesado; con todo, ello no impide que sea considerado como uno de los mejores filmes del cine negro, así como la más fiel adaptación de una novela de Raymond Chandler. Esto se debe al grupo de guionistas -con un premio Nobel a la cabeza, William Faulkner- que fueron marcando diferencias con su antecedente literario hasta convertirla en algo autónomo y tan valioso como la novela. Casi todos los asuntos sexuales 'fuertes' fueron obviados en la adaptación cinematográfica, como la homosexualidad de algunos personajes; no obstante, sí aparecen momentos de sexo sutil y delicadamente indicado. El trabajo más importante de los guionistas fue la reconstrucción de la personalidad de Vivian, a la que se le permite vivir una aventura amorosa con Marlowe, lo que no ocurre ni, por asomo, en la novela. Precisamente, es la pasión entre Vivian y Marlowe lo que da vida a la película por encima de todo. Como se ha comentado en múltiples ocasiones, el hecho de que la pareja protagonista fuesen unos recién casados en la vida real dotó al filme de algo especial: miradas, sonrisas y, sobre todo, diálogos chispeantes y repletos de sensualidad que consiguieron mantener a flota la -en ocasiones- fatigosa trama policial. En resumidas cuentas, se trata de una obra compleja y ambigua, tanto o más que la novela, pero es puro Hawks, un Hawks que disfruta navegando por las cenagosas aguas de un noir siniestro, nocturno, hipnótico, en total sintonía con los intérpretes. Todo ello prescindiendo de las estrategias narrativas del cine de detectives, tan popular en la década de los 40 -la voz en off y el subjetivismo-, y apostando por la elegante carga sexual de unos diálogos brillantes, cortantes y secos.

Si desea leer íntegramente esta reseña, la encontrará en el libro Diccionario de películas: El cine negro (2016), escrito por José A. Luque Carreras.

GRUPMÔ

This article is from: