Barça oblidat, Manuel Tomás y Frederic Porta

Barça oblidat

Manuel Tomás i Frederic Porta

BARÇA OBLIDAT

Manuel Tomás i Frederic Porta PRÒLEG DE MIGUEL RICO EPÍLEG D’ALEXIA PUTELLAS

Barça oblidat és el llibre que tanca la trilogia realitzada per Manuel Tomás i Frederic Porta sobre la història del FC Barcelona. Després de Barça inèdit i Barça insòlit, convertits ja en llibres de referència i consulta per als interessats en la matèria, aquest últim volum torna a submergir-se en la prolífica i centenària trajectòria del club blaugrana, situant tots els fets en el seu context polític, econòmic i social a partir del rigor i d’una lectura tan amena com didàctica. Així, els autors completen 2400 píndoles d’aproximació al ric passat de l’entitat que qualsevol culer, i per extensió aficionat curiós al futbol, hauria de conèixer sobre l’ambaixador més destacat que hagi tingut mai Catalunya.

Reprenent la celebrada fórmula del trencadís, els autors formen un relat basat en la investigació d’actes oficials, documents fins ara desconeguts i l’hemeroteca periodística de temps pretèrits. Onze capítols on es rescaten tota mena d’episodis, anècdotes, personatges i circumstàncies que no mereixen caure en l’oblit. Vuit-centes anècdotes noves que retraten una visió panoràmica del Barça a través dels seus 122 anys de trajectòria singular. En definitiva, el tercer lliurament d’una obra que homenatja la memòria històrica del barcelonisme, tants cops, dissortadament, marginada. Fins i tot per aquells que estimen el club i el consideren part bàsica del seu sentiment personal.

A PROPÒSIT DELS AUTORS Manuel Tomás és llicenciat en Història Contemporània. Les voltes de la vida el van portar a fer-se càrrec de l’Arxiu del F. C. Barcelona fa més de vint anys. Les ha vist de tots colors al Barça, però no ha perdut la il·lusió. La seva feina l’ha servit per escriure alguns llibres sobre el passat blaugrana.

Frederic Porta és un periodista que encara aprèn les claus de l’ofici, malgrat una trajectòria de quatre dècades en aquest servei públic vocacional. Ha fet una mica de tot, en diversos gèneres, suports i mitjans. Apassionat de la història barcelonista, ha publicat alguns llibres dedicats a aquesta temàtica.

A PROPÒSIT DE L’OBRA L’esperada culminació dels anecdotaris del F. C. Barcelona. Després de la publicació de Barça inèdit i Barça insòlit, arriba Barça Oblidat.

Índex

pròleg:

Al final del camí, per Miguel Rico .................................................. 9 1. Quaranta anys no són res (1899-1939) ..................................... 13 2. La postguerra i Kubala (1939-1961) ......................................... 63 3. La travessa del desert (1961-1973) ............................................ 98 4. Els anys Cruyff (1973-1996) ................................................... 131 5. Estrelles i estrellats .................................................................. 162 6. El club acorda ........................................................................... 208 7. Els rivals ................................................................................... 238 8. L’ànima blaugrana ................................................................... 273 9. L’opinió publicada .................................................................... 320 10. Calaix de sastre ........................................................................ 359 11. Des del Barça amb humor ........................................................ 398

epíleg:

Cuidem la nostra memòria històrica, per Alexia Putellas ......... 443

7

pròleg Al final del camí per

miguel rico

Comencem pel final. S'ha acabat. Barça oblidat completa la trilo-

gia. Naturalment els mateixos autors i la mateixa tècnica que ja ens van presentar a Barça inèdit i Barça insòlit. Martí Perarnau, en el primer volum, ho va entendre només veure'l. Frederic Porta i Manuel Tomás havien aplicat al text la tècnica que Georges Saurat i Paul Signac impulsaren en els seus quadres. En lloc de la barreja de traços majestuosos, milers de punts mínims emprant de bon començament colors bàsics, que un cop completats proporcionaven una imatge plena i enlluernadora.

Sergi Pàmies, a Barça insòlit, va veure una altra forma del mateix procediment. Els historiadors havien estat capaços d'imaginar un enorme trencaclosques de 800 peces que, un cop encaixades, reflectien allò que pretenien. Col·locat l'últim punt de text puntillista, la visió de l'obra acabada unificava el primari amb el secundari per a conjugar-se en un tot que, en aquest cas, en els tres volums i des de diverses perspectives, captra la nostra atenció a mesura que anem viatjant per episodis concrets dels 122 anys d'història del FC Barcelona.

En aquesta farmaciola que ara obrim, també hi ha de tot. Fins a la medecina adient per a malalts esperpèntics que farien de Valle Inclán, com aquell mossèn de Jaén que, el 2017, va fer fora de missa un nen que duia la samarreta de Leo Messi. Un abillament que el celebrant va interpretar inapropiat, digne de targeta vermella, mentre un altre xiquet, enfundat en la samarreta del Real Jaén, observava atònit i beneït per l'oficiant aquesta curiosa escena. Per cert, per pura casualitat i en les beceroles del primer mandat d'en 9

barça oblidat Joan Laporta, vam viure a Tenerife l'altra cara de la moneda.

Visitant La Candelaria amb membres de les penyes canàries, el president va entrar a la Basílica coincidint amb la celebració de la Santa Missa. El capellà, que va reconèixer Laporta des de l'altar, va interrompre el ritual per informar els feligresos de «tan il·lustre visita» mentre Laporta, petrificat com si fos una estàtua neoclàssica, tractava de reaccionar a tan insòlita salutació.

El Barça ha estat, és i serà argument i excusa per a tot. Per a allò millor i allò pitjor. O ambdues coses a la vegada. Porta i Tomás ho saben tot i ho expliquen. Com en les dues obres anteriors que, com aquesta, com el puzzle que va definir en Pàmies, pot començar a llegir-se per la primera pàgina o per l'última. En aquestes lletres, que són números de l'1 al 800, l'ordre dels factors tampoc no altera el valor d'un producte cent per cent blaugrana per més que, fins i tot, s'atreveixi a entrar en les més privades estances de La Casita Blanca. Vejam.

Parlem d'una altra mena de santuari, també anomenat meublé, que entre 1912 i 2011 només va tancar les portes el dia que el van enderrocar. Punt de trobada d'amants clandestins, molts d'ells culers, que marxaven de casa dient que anaven a l'estadi i tornaven desfogats amb tots els detalls del partit perquè La Casita Blanca oferia als seus clients un panell amb els resultats de la jornada. I un apunt al respecte, en el llibre de registres (una carpeta d'anelles) que es conserva en el MUHBA es dona fe que el 21 d'octubre del 2000, tornada de Figo al Camp Nou, es van recaptar a la casa de cites 721 550 pessetes entre 174 clientes. Festa grossa: 78 750 en consumicions i 6900 en propines. Bona xifra, sí senyor, però lluny del rècord enregistrat l'1 de gener del 2000. La nit de Cap d'Any, amb 120 parelles lliurades a la feina, es va registrar un ingrés d'1 061 110 pessetes.

Aquest episodi de cana a l'aire, etiquetat amb el número 797, és l'entrant de l'episodi final al qual fa referència un text del mestre Antonio Franco i que, amb el número 800, culmina el celebrat Triplet forjat per Frederic i Manel. Es donen per satisfets. No hi haurà quart títol de la nissaga i no preguntin per què. No ho diuen, però poden estar ben segurs que en saben més, molt més, de tot el que han dit. Callen. I tampoc són capaços d'explicar, potser no vulguin, per què els seus tres llibres s'han dividit en 800 trossos de menú Barça. Tanmateix, una llegenda urbana situava l'origen de la raó dels 800 en una conversa que va sentir Manuel Tomás al restaurant La Caleta de Tarragona.

10

manu el tomás - f r ed er i c po rta Un parell de veterans comensals parlaven de la història de l'aqüeducte de Les Ferreres, datat el segle i a. C. En la seva detallada revisió, l'ànima d'historiador que embolica la privilegiada ment d'en Manuel Tomás, el va obligar a prendre notes: 217 metres de llargada, alçada màxima de 27 metres i desnivell màxim de quaranta centímetres perquè l'aigua del riu Francolí arribés de manera tranquil·la a Tarraco. I el més important, en cos central, aixecat sobre carreus sense argamassa, va formar tres arcs particulars de 800 pedres cadascun (precisament 800) i que just aguantaven, suporten fins avui, el trànsit del vital element. Una obra immortal que, més de dos mil anys després, si es confirmés la veracitat d'aquesta llegenda urbana, hauria convertit l'aqüeducte en reservada, quasi amagada, font d'inspiració per a Tomás i Porta. Però, francament, és mentida. Una llicència per a introduir un paràgraf de ficció entre 2400 de pura realitat.

11

1 Quaranta anys no són res (1899-1939)

De part dels autors, benvinguts al Barça oblidat. Ens prenem la

confiança de continuar tractant el lector amb la proximitat que proporciona el camí conjunt, aquell que començàrem amb el Barça inèdit i aprofundírem amb el Barça insòlit, els dos precedents del volum que teniu a les mans. Volíem crear una trilogia i aquí la teniu, agraint-vos de bon començament la complicitat demostrada.

No ens costa gens dir-vos que la rebuda als dos primers, les bones crítiques i el fet que molts amics els considerin «llibres de capçalera» per a la consulta i el gaudi d’aquest tresor que coneixem com a memòria històrica del barcelonisme, ens han esperonat a perseverar, com ho definiria el nostre admirat Pep Guardiola. Només canviem alguns epígrafs dels onze capítols que ja són denominador comú dels nostres llibres, un equip futbolístic presentat amb l’inequívoc desig de divulgar, de ser fidels i rigorosos amb el recorregut existencial del FC Barcelona, font inesgotable de les anècdotes que tant ens plau compartir. No cal estendre’s més, que aquestes línies tampoc pretenen convertir-se en una «nota dels autors».

Comencem, doncs, amb les introduccions i arrenquem la d’aquest primer capítol, que hem volgut titular «Quaranta anys no són res» en una picada d’ull a Carlos Gardel, al cap i a la fi primer gran ambaixador del barcelonisme amb projecció mundial. No són els vint del seu cèlebre tango, sinó quatre dècades les encabides en aquesta part, que abasta des d’abans de la fundació del club fins a la fi de la terrible Guerra Civil espanyola. I permeteu-nos una recomanació obligada: Impossible llegir les primeres anècdotes d’aquest volum amb ulls contemporanis, com si volguéssim mesurar les beceroles d’aquell futbol primari de tombant de segle xx amb les exigències del professionalitzat esport d’avui dia, on tot queda ja mil cops reglamentat i tot sembla provat empíricament.

13

barça oblidat Era un altre món, en el sentit més ample del terme. No hi ha recriminació possible en la mirada enrere dipositada sobre aquells dies, no és la nostra voluntat. En tot cas, un lament que se’ns fa palpable. Llàstima que els pioners no mostressin voluntat de projecció temporal per tal d’haver-nos documentat encara millor, per no haver d'anar descobrint encara un munt de racons i situacions en què ara resulta prou difícil centrar el focus i posar llum tants i tants anys després dels fets. Ens falta material, per esmentar un exemple gràfic, a fi de conèixer millor la relació entre els sportsmen que importaren aquestes pràctiques a les nostres terres i la resposta dels nadius, quin paper exacte van representar els uns i els altres en la implantació de la novetat. Sense ànim de retreure res als pocs historiadors conscients que s’hi dedicaren, mantenim amb relació al seu llegat la sospita de certa arbitrarietat, d’actuar amb fílies i fòbies, fruit del seu entusiasme, de la seva admiració pels protagonistes o, puntualitzant, l’enlluernament exempt de crítica que mostraven, per exemple, envers el poder i carisma del grandiós Joan Gamper. A qui, per cert, seguim convençuts que el Barça i el barcelonisme no pagaran mai el deute emocional pendent per haver tingut un paper tan altruista i desprès en bona part d’aquests primers quaranta anys d’existència.

Impossible entendre des del segle xxi com els nostres avantpassats es podien escandalitzar en veure un home amb calça curta, embogit per l’esport. Com podien, i recordem aquí el pioner Morris, confondre una inofensiva pilota amb aquelles bombes Orsini que sembraren el terror en la Barcelona convulsa d’aleshores. Aquells sportsmen en contínua recerca de descampats urbans on practicar la seva dèria ja comprenien el nou fenomen, en preciosa definició, com «l’equilibrador del treball mental de tot el dia».

Per això havien quedat enamorats sense remei ni salvació del football. Més enllà dels prejudicis socials, força més enllà de la intrínseca violència i duresa d’una pràctica gairebé salvatge, salpebrada d’incidents constants. Tampoc el «nostre» futbol té gaire a veure amb aquell, tan primitiu. D’aquells dies destaquen el consubstancial pintoresquisme, la radical manca d’organització, les constants martingales, la necessitat de recórrer a l’enginy que, de vegades, marxava en doble direcció, amunt i avall, creatiu i a fi de bé o pura murrieria.

Quatre dècades que marquen l’arrelament social de l’invent, la constatació flagrant que el futbol havia arribat per quedar-s’hi. En especial, a partir d’aquella vaga de La Canadenca del 1919 que 14

manu el tomás - f r ed er i c po rta aconsegueix la jornada de vuit hores per a les classes populars i les faculta per gaudir d’un temps de lleure que dediquen a una munió d’activitats. També, naturalment, a l’afició al futbol i a aquell Barça que Gamper va refundar el 1908 per vincular-lo a la Catalunya reviscolada, ixent, i la generació de l’Edat d’Or va convertir en passió de masses. La Barcelona al carrer, a les Rambles, a la font de Canaletes per seguir a les pissarres escrites amb guix com havia quedat el seu equip, el dels colors blaugrana. Els de tota la vida.

D’una existència, però, que arrenca indirectament el 1892 amb la disputa del primer matx del qual tenim constància a la capital catalana i que portarem a aquestes pàgines fins als anys en què, ves per on, dos mites del formidable calibre de Josep Samitier i Paulino Alcántara deixaven palès públicament que no es portaven tan bé com pensàvem. A partir d’ara, en homenatge a l’ideòleg Johan Cruyff quan el recordem per parafrasejar-lo, es tracta de seguir, llegir i gaudir. Que amb aquest objectiu ho hem escrit els autors, si ens ho permeten expressar amb la confiança a què els lectors ens han acostumat.

1. ELS MORRIS

Tal i com detallàvem al Barça insòlit, el primer partit de futbol documentat a Barcelona es va jugar el 1892, a l’hipòdrom de Can Tunis, protagonitzat per aquell equip anomenat Sociedad Foot-Ball de Barcelona, amb futbolistes anglesos que jugaven entre ells per manca d’altres rivals.

Sis anys abans, a la primeria del 1886, un anglès que havia arribat a Barcelona des de les Filipines feia anar la pilota amunt i avall en els jocs amb els seus tres fills de setze, dotze i cinc anys. L’anglès es deia Samuel Morris i els seus descendents, Samuel, Henry i John.

Tots ells, com sabeu, arribarien a jugar al Barça dels pioners. En aquell 1886, el pare Morris enyorava el foot-ball que havia practicat a Anglaterra i s’havia emportat una pilota de reglament a Barcelona.

Força anys després, el petit de la nissaga, John Morris, recordava les pràctiques familiars: «Los domingos por las mañanas mi padre nos llevaba a los tres hermanos a las afueras de la ciudad. Cuando encontraba un lugar apropiado nos dejaba corretear mientras él se dedicaba a darle patadas a la pelota. Cuando se cansaba, hacía quitar los abrigos y americanas a mis hermanos y con ellos y su ropa hacía dos montones que señalaban los límites de gol. Él se ponía de portero y enseñaba a chutar a mis hermanos».

15

barça oblidat 2. EN CALÇOTETS

Entre els indrets predilectes per a Samuel Morris en aquest ritual familiar s’hi trobaven uns camps annexos a l’hipòdrom de Can Tunis, «llenos de surcos y rodeados de montañas de estiércol», segons el record de John. El seu pare els preferia perquè constituïen «un lugar solitario donde se podía jugar libre de mirones y camorristas. Había tenido algunos disgustos porque la gente, al verle en mangas de camisa y pantalón corto hasta la rodilla, le tomaba por loco e inmoral. Creían que iba en calzoncillos».

Com ja hem destacat unes quantes vegades, això de fer el futbolista pels carrers d’aquella puritana Barcelona et convertia en candidat a l’ingrés en el calabós municipal, sota acusació d’escàndol públic. El delicte perpetrat, segons una nota publicada a la premsa barcelonina de començaments del 1899, era «no tener ni decoro ni respeto a la moral al exhibirse en público poco menos que en paños menores, bajo el pretexto de practicar un deporte consistente en dar puntapiés a un enorme pelotón».

3. UNA BOMBA?

Realment, ser un enamorat del futbol aleshores representava quelcom similar a una heroïcitat. Segons el petit dels Morris, fins i tot corries el perill que et prenguessin per terrorista: «Un día iba mi padre con el balón en la mano y en el tranvía se vio obligado a deshincharlo para demostrar que “aquello” no era ningún artefacto explosivo». Poca broma, que aquella era l’època de les cèlebres bombes Orsini, que eren rodones. Per justificar el clima de terror, recordeu que l’anarquista Santiago Salvador Franch va llançar una Orsini al Gran Teatre del Liceu el 7 de novembre del 1893, que va causar vint morts.

4. VERSIÓ DE NAIXEMENT

El periodista esportiu Josep Elias i Juncosa (1880-1944) va ajudar força a la popularització del Barça des de bon començament amb els seus articles a La Veu de Catalunya i Los Deportes. El maig del 1911, al primer número de la revista esportiva Stadium, Elias va escriure com va conèixer Gamper i en quines circumstàncies es va decidir el suís a fundar un club de futbol:

16

manu el tomás - f r ed er i c po rta Le conocimos boxeando en el Gimnasio Solé hará unos 12 o 13 años, cuando, recién llegado para aprender nuestra lengua, como tantos otros jóvenes extranjeros, frecuentaba con nosotros aquellas salas para buscar en el ejercicio físico un equilibrador del trabajo mental de todo el día. En cierta ocasión, descansando de una sesión de poleas, preguntó a su vecino: —¿Cuál es el mejor club de foot-ball de Barcelona?

—¿Foot-ball? —le contestó extrañado.

Apenas unos pocos sabíamos lo que significaba aquella palabra y le explicamos que aquí solo se había practicado un poco por la colonia inglesa, pero que no había llegado a salir de su pequeño círculo.

—¡Pues hay que jugar al foot-ball! —dijo con entereza—.

Vamos a fundar un club.

Així de fàcil i senzill, segons Elias i Juncosa. Cal precisar que Gamper va arribar a Barcelona l’octubre del 1898. Abans de fer el pas per fundar un club amb cara i ulls, el suís va passar uns mesos reunint-se periòdicament amb alguns amics per practicar el futbol de manera informal. Ho feien a la via pública i als descampats de Sant Gervasi de Cassoles, el barri on residia. Hauria de passar just un any fins que, el 22 d’octubre del 1899, es va decidir a publicar aquell famós anunci a Los Deportes que constituiria el punt d’arrencada per al Foot-ball Club Barcelona.

5. MASSA TOUS

Quan Joan (aleshores Hans) Gamper va fundar el FC Barcelona, el dia de la festivitat de Sant Sadurní de 1899, els nostàlgics anglesos del rude i caòtic foot-ball del segle xix es queixaven que aquest esport havia perdut la seva essència salvatge. Així, en aquell any, el veterà futbolista W. J. Oakley es referia amargament als «tous jugadors d’avui dia». Potser la referència d’Oakley era la brutal declaració de principis que havia fet F. W. Campbell l’any 1863: «Trepitjar el contrari, això és el veritable futbol!

Abans ja era així i ningú té dret a prohibir-ho establint noves regles. La gent que s’oposa a donar-se puntades de peu a la canyella és massa vella per a l’esperit del nostre joc». No cal subratllar que Gamper i els seus amics fundadors del Barça pertanyien a la categoria dels jugadors «tous». Al cap i a la fi, si ens guiem per les referències històriques del proto-foot-ball (anomenat hurling 17

barça oblidat over country), el mateix William Shakespeare ja deplorava la ferocitat incivilitzada dels practicants d’aquesta disciplina, una excusa per fer mal al rival.

6. MÉS SOBRE L’ESTRENA

8 de desembre del 1899, data que queda enregistrada en lletres d’or a la història blaugrana: Debut del Barça en matx futbolístic. Escenari, l’antic Velòdrom de la Bonanova. El rival, un onze format per membres de la colònia anglesa de la ciutat. El duel acabà amb derrota del team de Joan Gamper per 0-1, tot i que, com resulta obvi, el menys important d’aquella jornada seria el resultat. Pesa i pesava més el ressò aconseguit per aquella estrena. No només la premsa esportiva, tipus Los Deportes, sinó també un diari amb la incidència social de La Vanguardia es van fixar en aquell nou i estrany esport, «favorito de las naciones robustas», i els «incidentes cómico-serios» que provocava, si fem cas de la definició emprada per Albert Serra, redactor de La Vanguardia.

Aquell primer èxit va resultar força meritori si tenim en compte el pa que s’hi donava a la Barcelona de tombant del segle xix, on les reticències cap al foot-ball abastaven àmplies capes de la societat.

Així, durant aquells temps heroics es van arribar a presentar denúncies contra els jugadors, especialment pel fet que portessin pantalons curts fins al genoll. A més, alguns sectors de la premsa més retrògrada van orquestrar una campanya contra aquells soferts pioners, fonamentada, com es va arribar a publicar, en «la conducta moral y desordenada y los tumultos que originan los concursos del nuevo juego de la pelota». Ja sabem que començar no és fàcil en cap àmbit vital. Això d’anar corrents en calçotets llargs per la vida els devia semblar gairebé pornogràfic…

7. GESPA INVENTADA

El segon partit del Barça es jugaria contra el Català la vigília de Nadal del 1899. L’endemà, el mateix redactor Albert Serra va introduir un nou element de pintoresquisme a les pàgines de La Vanguardia. A falta de coneixement del joc o interès pel seu desenvolupament, Serra es va distreure amb la descripció d’uns peculiars i inesperats espectadors al Velòdrom de la Bonanova: «Algunos jinetes, atraídos sin duda por lo vistoso del cuadro que formaban los variados trajes, en combinación con el verdoso césped del piso, detu18

manu el tomás - f r ed er i c po rta vieron sus cabalgaduras contribuyendo inconscientemente a su esplendor y rindiendo el sport hípico justo tributo de admiración a este novel y gigantesco deporte que con tanto brío ha tomado ya carta de naturaleza entre nosotros».

«Verdoso césped del piso.» De la lectura del passatge anterior es deduiria que el Barça va disputar els seus primers partits sobre una catifa de gespa. Molt literari. En canvi, si ens fixem una mica en les fotos conservades d’aquell velòdrom, fora més acurat parlar d’un irregular terreny de terra coronat per alguns matolls d’herba. En tot cas, quatre brots de gespa ja significaven una innovació. Més encara recordant que, per exemple, el camp de Les Corts era originalment de terra i no va tenir cap gespa fins quatre anys després de ser inaugurat, ja el 1926.

8. EL «PEDRÒDROM»

A més d’alguns matolls de gespa, l’antic Velòdrom de la Bonanova, abandonat pel que fa a la pràctica del ciclisme des del 1898, tenia una gran quantitat de pedres escampades arreu. L’explicació d’aquest aparentment inexplicable fenomen resulta prou senzilla. Aquell indret era habitual camp de batalla entre bandes de nens, que se citaven allà després de la jornada escolar per tal de dirimir les seves diferències a base de llançar-se pedres a dojo. L’historiador blaugrana Albert Maluquer recordava com ni la celebració dels matxs trencava tal norma: «En pleno partido arreciaban las piedras, que eran lanzadas desde lo alto de los peraltes, que servían de parapetos, por aquellos pequeños salvajes». Encara sort que el progrés ha eliminat certes tradicions. Aquesta n’és un cas flagrant.

9. S, M, L i XXL

Dedicada als amants de les dades curioses. Aquestes eren les mides dels rectangles de joc de vells, arcaics estadis i camps del Barça: el camp de l’Hotel Casanovas (1900-01), 100 x 50 metres; la carretera d’Horta (1901-05), 110 x 80; el carrer Muntaner (1905-09), 97 x 65; el carrer Indústria (1909-22), 91 x 52, i Les Corts (1922-57), 112 x 70. I si encara ho desconeixeu, l’actual Camp Nou fa 105 metres de llargada per 68 d’amplada Com podeu comprovar, els contrastos són brutals. El camp de la Indústria, per reblar el clau amb un simple exemple, feia honor al seu renom de «L’Escopidora», petita com una capsa de mistos.

19

barça oblidat I per a aquells que filen prim, abans no remuguin, no ens hem oblidat del primer terreny de joc de la història blaugrana, el de l’antic Velòdrom de la Bonanova (1899-1900). Com sabeu, no era purament un camp de futbol, sinó la vella pelouse de la pista de ciclisme, i les seves mides són avui desconegudes, però immenses, si ens hem de refiar de les referències. Diuen les cròniques de l’època que allà hi cabien dos camps de futbol. Així, arribem a la conclusió que la feina prèvia dels futbolistes consistia a delimitar el terreny de joc emprant els rudimentaris estris a mà. Per tant, les mides variaven segons el gust de cada equip consumidor.

10. CRÒNICA O FILOSOFADA?

Que n’eren, de recargolats, els cronistes d’antany. A més d’allargar les frases fins a l’extrem, quan podien despatxar-les en un tres i no res, s’embolicaven en unes filosofades que només preocupaven a l’autor. A tall d’exemple, incloem la curiosa, per titllar-la d’alguna manera, ressenya publicada al setmanari barceloní Iris el 3 de març del 1900, quan el futbol només interessava a quatre gats: A los sports que pueden considerarse como ya arraigados en Barcelona hay que añadir los partidos de pelota Foot-ball, habiendo sido muy interesantes los que se jugaron el domingo 18, en el Velódromo de la Bonanova, ante numerosa y distinguida concurrencia.

En dichos partidos tomaron parte separadamente los socios de los clubs Català y Barcelona, demostrando gran destreza sus equipos. El sport en sí es algo violento, a no dudar, pero es preciso reconocer que constituye un ejercicio que ha de influir grandemente en la formación o inclinación del carácter, siendo en pequeña escala un trasunto de la lucha por la vida, representada por la pelota, de manera que la cosa tiene su filosofía.

La pilota, metàfora de vida. Bona, aquesta. De fet, la idea ha reeixit força entre els teòrics posteriors. Ficats en disquisicions, també podríem dir que el problema sorgeix quan en la lluita per la vida hi tens l’àrbitre en contra.

20

manu el tomás - f r ed er i c po rta 11. JA HI SOM TOTS?

Ritual de llarg recorregut, aquest. Fa anys i panys que els espectadors de futbol coneixen les alineacions confirmades d’ambdós equips quan la megafonia dels estadis fa retronar la veu de l’speaker de torn repassant els onzes inicials. Això que sembla de tota la vida no té gaire a veure amb els primers temps del FC Barcelona. Aleshores, i amb desarmant senzillesa, el delegat federatiu es presentava al terreny de joc per cridar «qui falta?», qüestió a la qual els respectius capitans contestaven «ningú!». I els espectadors, a espavilar-se per distingir qui jugava amb els seus. Dels altres, apostem, ni se n’ocupaven, tret de singulars excepcions derivades d’enfrontaments anteriors no oblidats.

12. NO S’HI MATAVEN

Si ho mirem amb paràmetres contemporanis, ens farem creus de l’evidència. Repassem: Ja que el club fou fundat el 29 de novembre del 1899, la primera temporada del FC Barcelona, òbviament, va ser la 1899-1900. Aleshores, de calendaris atapeïts, no en sabien res. El primer matx es disputà el 8 de desembre i el total de la campanya va constar de només set amistosos, amb cinc victòries, dues derrotes, tretze gols a favor i set en contra. Prou, no fos cas que s’herniessin. El màxim golejador va ser Joan Gamper, amb vuit gols en set partits. El suís, doncs, no va entrar en cap rotació per preservar-li forces. No calia. Tan breu recorregut es va reduir a tres partits al desembre, un al gener, dos al febrer i el darrer del curs, jugat el 24 de maig del 1900. Després, vacances perllongades quatre mesos, ja que el següent partit, ja a la campanya 1900-01, es disputaria el 23 de setembre, vigília de la Mercè. És evident que no podien justificar el llarg descans per la tralla acumulada en la gairebé inexistent sessió d’estrena.

13. «TOILETTES»

El setmanari Los Deportes informava així del primer matx del Barcelona al camp de l’Hotel Casanovas, jugat el 18 de novembre del 1900: «A presenciar el partido de desafío entre el Barcelona FC y el Hispania Atlétic Club acudió numeroso contingente de aficio­nados a los deportes ciclistas, automovilistas y caballistas, amén de un público selecto, que ocupó los alrededores del campo, 21

barça oblidat entre el que figuraban espléndidamente por sus hermosuras y sus toilettes distinguidas damas y señoritas». A més del curiós espectacle de veure un contingent de bicicletes, cotxes d’època i cavalls al voltant del terreny de joc, cal destacar que aquell era el novè partit de la història del Barça i el primer amb constància escrita de presència de dones espectadores. Lamentem no aclarir a què es referia el redactor amb això que les dones portessin la toilette a sobre.

14. ELS LINESMEN

Com ja sabeu, el primer derbi Barça-Espanyol de la història es va disputar el 23 de desembre del 1900 al camp de l’Hotel Casanovas entre el Foot-ball Club Barcelona i la Sociedad Española de Football, nom primigeni del club perico. Sota una terrible ventada, ambdós equips van presentar la mateixa disposició tàctica: 2-3-5-1.

No, no ens hem equivocat. Dos defenses, tres migcampistes, cinc davanters… i un linier. Sí, tant el Barça com la Sociedad Española van alinear sengles jutges de línia, cadascú en va aportar un, Barrow pels blaugranes i Álvarez pels futurs blanc-i-blaus (aleshores grocs). Imagineu les «errades» que afavoriren l’un o l’altre equip depenent del costat del camp. Sort que l’àrbitre, senyor Smart, era oficialment neutral. Així les coses, l’empat final sense gols estava cantat. Si a cada linesman li tocava la banda on atacava el rival, ens podem imaginar la desmesurada estadística en fores de joc d’aquella estrena.

15. SENSE PEDRADA

Aquesta anècdota fa recordar les parets d’Anglaterra els anys seixanta, amb aquella pintada, «Clapton is God», que no necessita traducció. Molts anys abans, quan algun atrevit pintava parets amb consignes polítiques sense saber que allò seria conegut com a graffiti, també haurien pogut dedicar idèntica consigna al fundador del club. Més que res, per la formidable, abassegadora unanimitat que despertava el suís-català. Durant aquells primers anys del FC Barcelona, la figura de Joan Gamper conjurava en els antagonistes de l’entitat el mateix efecte, valgui’ns l’exemple, que en els nostres temps ha suscitat Andrés Iniesta. Al manxec l’ha aplaudit tothom, cosa que ha estat una excepció a l’evident norma.

Doncs bé, salvant les distàncies, a l’època heroica de Gamper tot 22

manu el tomás - f r ed er i c po rta resultava un xic més rupestre. Moment de donar la paraula a Narcís Deop, ja aleshores soci de la vella guàrdia i amic personal de tan gran personatge: «Joan Gamper era un perfecte cavaller.

Irradiava una especial simpatia. Recordo que, de vegades, quan els nostres davanters marcaven un gol, el públic adversari els “obsequiava” amb una pedrada. Però si Gamper era qui marcava, ningú s’atrevia a apedregar-lo. Ni tan sols l’enemic més recalcitrant dels nostres colors». Tot un detall que estalvia més comentaris. Encara que allò semblés una jungla per civilitzar.

16. MARINER POLIGLOT

El 23 de novembre del 1901 tocava la inauguració del camp de la carretera d’Horta, el tercer de la història del Barça després del Velòdrom de la Bonanova i el de l’hotel Casanovas. L’equip barcelonista es va imposar per 4-0 a un conjunt format pels tripulants del creuer anglès Galliope, aleshores ancorat al port de Barcelona.

Com procedia en aquelles beceroles, Joan Gamper es va encarregar de marcar un hat-trick i l’altre gol blaugrana va dur la signatura de Joaquín Conarre. Els mariners britànics es van quedar sense poder batre el barcelonista Samuel Morris, aleshores considerat el millor porter del seu temps, sense que els escassos aficionats poguessin comparar-lo gaire amb altres col·legues forans.

Amb el Galliope jugava un davanter pèl-roig anomenat Poke, que es va encarregar de donar-li a Miquel Valdés, el mig blaugrana de les loteries, una sorpresa del tot impensable. En una acció del matx, Poke avançava cap a la porteria defensada per Morris i li va etzibar a Valdés en un perfecte català: “Què t’hi vols jugar que li faig un gol?”. Resultava que l’optimista mariner anglès havia residit a Barcelona quan era petitó i havia tingut la delicadesa d’aprendre la llengua vernacla malgrat la seva procedència. Ara, d’això se’n diu integració…

17. ESPLÈNDIDS PIONERS

Aquella època inaugural de la història blaugrana és un autèntic cau d’anècdotes, una mina curulla de curiositats i pintoresquismes.

Això no ens ha d’estranyar, comprovades les precàries circumstàncies d’aquells futbolistes pioners. A començaments del 1902, els ingressos mensuals del FC Barcelona ultrapassaven per ben poc les cent pessetes. Tants caps, tants barrets: aquesta era la quantitat de 23

barça oblidat socis barcelonistes, que aportaven una quota d’una pesseta per barba. Les penúries de la caixa blaugrana s’atenuaven gràcies a les aportacions personals dels més esplèndids, que de vegades romanien a l’anonimat. Cadascú sumava amb el que podia i, així, moltes vegades apareixia als vestidors de la carretera d’Horta alguna pastilla de sabó sense necessitat que se sabés la identitat del generós contribuïdor a la higiene del grup. En un altre exemple d’aquells temps altruistes, Ernest Witty, jugador i copropietari d’un negoci de material esportiu a Barcelona, explicava sense vantar-se’n que, amb l’import de totes les pilotes que va arribar a regalar al seu club, s’hauria pogut comprar un automòbil. No cal fer càlculs. Eren despresos en bé de la causa que estimaven.

18. ELS «MEDIÀTICS»

6 de setembre del 1903, article a Los Deportes del tot revelador sobre com anava arrelant el futbol a les nostres terres: Con motivo de los últimos partidos de Football jugados en varias colonias veraniegas, y muy especialmente el de Pineda, que se reseña en la sección correspondiente, este atlético deporte va tomando de tal modo carta de naturaleza por todo Cataluña, que luego no va a quedar ciudad importante, villa ni villorrio en que no haya prójimos deseosos de andar a puntapiés con un balón cualquiera, así sea un queso de bola, una vejiga de manteca o un sombrero estropeado, a falta de proyectil más a propósito.

En el Club de Sport de Mataró el partido de Pineda ha dejado hondas raíces, y a los muchos aficionados que allí existen se han añadido otros, por lo cual se induce que dentro de muy poco lapso de tiempo, quizá ya en la próxima temporada, la bella ciudad de las flores de la costa catalana ocupará un lugar distinguido entre las poblaciones cuya juventud practica el deporte de Gamper, Ponz, Witty, Hamilton, Astorquia, Black, Acha, y tantos otros, españoles y extranjeros confundidos, que han operado el milagro de que ya este juego no parezca exótico en España.

A més de barrets, formatges o bufetes emprats de tan literària manera, l’article detalla quines eren les figures, diguem-ne «mediàtiques», del futbol a Catalunya durant aquell estiu del 24

manu el tomás - f r ed er i c po rta 1903: dos jugadors del FC Barcelona (Joan Gamper i Arthur Witty); dos de l’Espanyol (Àngel Ponz i José María Acha); dos de l’Hispània (John Hamilton i Joseph Black) i, com a convidat «foraster», un de l’Athletic Club (Juan Astorquia). Posteriorment, els dos cracs de l’Hispània, Hamilton i Black, ingressarien plegats al Barcelona l’abril del 1905.

19. SENSE BIMBA

Sorpresa al matx disputat pel Barça i l’Internacional al camp de la carretera d’Horta el 21 de febrer del 1904, corresponent al Campionat de Catalunya. En aquella època, el club que jugava a casa tenia l’obligació de disposar de dues pilotes per als compromisos de competició oficial, mentre que l’equip visitant havia de portar-ne una, per si de cas. A la primera part, les dues bimbes del Barça es van rebentar i quan es va sol·licitar a l’Internacional que cedissin la seva, resulta que hi havien anat amb les mans buides.

Solució? Un voluntari va anar corrents al camp veí del FC X a cercar-ne una per poder reprendre el joc.

Malgrat que la circumstància no havia influït en el resultat, el Barça va presentar una protesta formal per la negligència rival, segurament provocada per la derrota soferta (1-2). La queixa no va ser atesa, però no ens treu d’imaginar la cara de l’encarregat del camp dels X en veure arribar un home a correcuita tot dient-li: «Hola, vinc del camp del Barcelona. No tindreu pas una pilota per deixar-nos? És que ens n’hem quedat sense i no podem seguir jugant…».

20. LA MEITAT

Sí, aquells temps romàntics del futbol van produir anècdotes a cabassos. O ens ho prenem amb un somriure o ens podríem queixar, també, que allò no era seriós, ni ben organitzat, ni res que se li pogués assemblar. El 6 de març del 1904, el Barça i el Català havien de jugar a la carretera d’Horta un duel del Campionat de Catalunya, finalment suspès perquè l’equip blaugrana «a la hora de comenzar el partido, reunía escasamente la mitad del bando», com es va indicar a Los Deportes. Total, que el visitant es va quedar els punts en litigi i per passar l’estona es va disputar un amistós, «combinando los elementos de uno y otro bando y algún marino del crucero [anglès] Calliope que allí se encontraba». I endavant les atxes.

25

barça oblidat 21. QUIN PANORAMA…

El 7 de gener del 1906, el Barça va vèncer còmodament el Català per 3-0 en partit del Campionat de Catalunya jugat al terreny de l’Associació de Clubs de Foot-ball. Hem escrit «còmodament» malgrat que el matx resultés pròdig en incidents. Primer, no va començar a les 15 hores, com estava anunciat, sinó a les 15.45 perquè mancava la pilota —un altre cop— i van patir de valent per trobar-ne una. Per acabar-ho d’adobar, el partit es va interrompre força estona per raó que «la pelota hizo de las suyas», expressió de la qual col·legim que la bimba es va desinflar. I per postres, quan ja es feia fosc i encara quedava estona de joc, «dos jugadors, un de cada bàndol, brindaren al públic una contundent exhibició de boxa.

El públic s’engrescà amb el número fora de programa i l’esport del cop de puny es generalitzà, havent de suspendre’s el partit per tal de deixar lliure el camp als improvisats lluitadors», segons va reflectir en la seva crònica el periodista Daniel Carbó, abonat a la ironia no exempta de mala bava.

22. PERIODISME?

Prou sabem que l’ofici permet llicències i, de vegades, alguns se les prenen saltant-se qualsevol codi. Tot i així, en el cas que ens ocupa, no sabem si l’autor volia tirar d’ironia, si era un galtes o un deixeble avant la lettre d’André Breton i companyia surrealista. Observeu aquest paràgraf de la crònica publicada a Los Deportes el 20 de gener del 1906: Los segundos bandos del Barcelona e Internacional jugaron en el terreno cercado del primero, que salió vencedor por 7 tantos a… pero qué digo, si según me cuentan, el bando del Internacional principió incompleto y después por retiradas sucesivas quedó reducido a dos o tres jugadores. En fin, los puntos para el Barcelona.

Si volia aconseguir que no sabéssim què coi havia passat, article rodó. Ja ens hauria agradat presenciar el partit i les circumstàncies que el caracteritzaren, però ens hem quedat amb les ganes i un pam de nas, de passada.

26

manu el tomás - f r ed er i c po rta 23. DISGUST PER PANADERA

Ja la ballem: en aquell 1906, el FC Barcelona vivia immers en una crisi profunda, esportiva i social. La grisor i mediocritat del team generava que s’estengués el desànim entre l’esquifida massa social. Com a mostra, el que va succeir després de l’espectacular pallissa per 10-1 soferta el 15 d’abril contra l’Athletic Club al camp basc de Lamiaco. La decepció viscuda després d’una patacada tan grossa provocaria que trenta-cinc socis es donessin de baixa de cop. Aquesta deserció col·lectiva queda encara més diàfana si pensem que, el 31 de desembre del 1905, el nombre d’associats era de només 198. En sec, quasi el 20% dels fidels va tocar el dos. Si no jugueu al nivell exigible, us quedareu sols, semblava el missatge evident.

24. EL VELL STEINBERG

L’alemany Udo Steinberg va ocupar un lloc a la davantera blaugrana en aquell funest partit de Bilbao i devia quedar prou escaldat de l’experiència. De retorn a Barcelona, l’equip es va aturar a Sant Sebastià per tal d’enfrontar-se al Recreation Club només dos dies després de la desfeta a Bilbao. Els locals van guanyar també per 3-1 i el Barça va alinear només deu futbolistes perquè Steinberg, encara traumatitzat pel 10-1, va decidir esborrar-se, tot al·legant que «als meus anys, no vull fer aquests paperots». Gran empipada, sí, però hauria pogut rumiar una excusa millor perquè només tenia vint-i-vuit anys i no era cap vell. Màxim, un veterà mal bregat en mil batalles anteriors. Suposem que no sempre devia guanyar i algun repàs ja emmagatzemava en el seu bagatge d’experiències esportives.

25. FRIQUISME

Avui en diríem friquisme, aleshores semblava, simplement, pintoresc. 17 de juny del 1906, enfrontament de la Copa Salut, organitzada pel club d’aquest nom al seu camp. El Barça i el FC X s’enfrontaren amb només nou futbolistes per bàndol i amb els blaugranes Romà Solà (porter) i Enric Barraquer (davanter) jugant vestits de carrer. A més, el camp del Salut FC no era pla sinó que feia pendent, detall gens banal que dificultava el desenvolupament del joc. Com escrivien a Los Deportes amb cert argumentari, «con27

barça oblidat tra pendiente es cierto que se logran mejor los goals, pero a favor de la pendiente se domina más». I es quedaven tan amples, tots plegats.Al capdavall l’equip dels «incògnits» va vèncer per 4-2, en una mala tarda de Solà («pilota que arribava als seus dominis, pilota que s’entaforava a la xarxa»). L’home, vestit de carrer, recordem-ho, preferia allunyar-se de la seva porteria en els atacs rivals abans d’embrutar-se la roba. En canvi, Barraquer va saber aprofitar la indumentària per fer el seu golet. Un pobre defensa de l’X el va confondre amb l’àrbitre i el va deixar passar. Aleshores, tampoc els jutges portaven uniforme i, és clar, allò devia ser un desori.

Deixeu-nos insistir: aquest era el pa que s’hi donava aquells dies.

D’acord, no semblava gens seriós.

26. SALUT, GRÀCIES

El següent compromís del Barça a la Copa Salut l’havia d’enfrontar amb l’Internacional, el primer dia de juliol d’aquell 1906, un altre cop nou contra nou. Els internacionalistes es van presentar amb només sis jugadors, per la qual cosa el partit es va suspendre i el conjunt barcelonista es va quedar els punts en disputa. Però la por a la reacció hostil del nombrós públic va provocar que decidissin jugar un simulacre de partit, costés el que costés. Amb aquest panorama, l’Internacional va completar l’onze (perdó, volem dir el nou) amb tres elements de l‘X que casualment es trobaven entre el públic i es van oferir voluntaris. D’entre els incorporats destacava la figura d’Emili Sampere, que lluïa una samarreta de l’equip del Salut FC i uns estretíssims pantalons blancs de tenis, a més de portar una sabata blanca i una altra negra. En tot cas, el partit va ser força entretingut i acabaria amb empat a tres gols.

27. NO S’HI VEU!

Realment, aquella Copa Salut podria passar a la història hilarant del futbol. El partit del 12 d’agost entre el Barça i el Català va començar passades les sis de la tarda, quan estava previst que comencés a les 17.30 hores. La raó de la demora, de nou, la maleïda pilota, que va trigar a aparèixer. Després, a la mitja part, van perdre un munt de temps procurant inflar-la de nou. I va passar el que més temien en aquella època sense il·luminació elèctrica als camps de futbol. Sí, es va fer fosc. Quan van sovintejar les pífies i les errades dels futbolistes a causa de l’escassa visibilitat i els 28

manu el tomás - f r ed er i c po rta espectadors van arribar a il·luminar-se amb llumins, l’àrbitre va acabar abans d’hora aquell impropi espectacle amb victòria blaugrana per 2-0.

28. COPA DE PEL·LÍCULA

La darrera de la Copa Salut del 1906, de la qual se’n podria rodar una pel·lícula còmica, o d’horror, titulada «Deliri futbolístic». El partit del 26 d’agost entre el Barça i l’X , jugat amb nou integrants per bàndol com ja resultava habitual, només va durar quaranta-cinc minuts, per causa, un cop més, de la demora soferta en la cerca d’una esfèrica en condicions: «La pelota del X con que se estaban entrenando perdía por momentos y por tanto no podía pensarse en ella para el match. El Salud presenta las suyas y tampoco sirven, y como que el Barcelona no ha tenido a bien presentar la que le corresponde, no puede empezarse el partido».

Mentre apareixia l’anhelada pilota, els jugadors van passar l’estona com van poder «entreteniéndose con mayor o menor habilidad en lanzar piedras al aire; hay quien salta, otros duermen tranquilamente, otros charlan con sus amistades, todos se aburren soberanamente».

El partit havia de començar a les cinc. Cap a les sis va aparèixer una pilota, però tampoc la van encertar perquè es va desinflar immediatament. A les 18.10 un espectador, bon samarità, va facilitar una bimba en condicions de la seva propietat. Semblava que ja estava tot resolt, però aleshores el capità de l’X, Sanpere, es va negar a jugar el partit, al·legant que aviat es faria fosc, mentre que el capità blaugrana Quirante va respondre que quedava temps i que el matx s’havia de disputar fos com fos. L’àrbitre Castaños, desesperat, va demanar aleshores un calendari per saber amb exactitud a quina hora es ponia el sol. Finalment es va decidir la celebració del partit, però amb la condició que només es jugaria mentre hi hagués llum diürna. Renoi amb la Copa Salut, quin prodigi d’organització!Malauradament, encara no hem acabat el relat d’incidents. Abans de xiular l’inici del partit, Castaños es va adonar que els jugadors barcelonistes Paco Bru i Francesc Sanz portaven la samarreta del Salut FC, per la qual cosa els va ordenar que abandonessin el terreny de joc. Subsegüents protestes del Barça, que va al·legar que el reglament de la Copa Salut permetia no utilitzar el propi uniforme i que, a més, ja hi havia el precedent del partit del 17 de juny, quan Solà i Barraquer van jugar vestits 29

barça oblidat de carrer sense problemes. El jutge de la contesa es va mostrar inflexible: Bru i Sanz havien de marxar. El Barça es va negar a acatar el requeriment i finalment, per tal d’evitar un conflicte d’ordre públic, es va decidir jugar amb tots els elements, quan ja eren dos quarts de set tocats, i deixar la situació a compte del que decidís posteriorment l’Associació de Clubs. L’equip barcelonista guanyaria aquell polèmic partit per 4-2, però a finals d’octubre l’Associació —on predominaven elements hostils als colors blaugrana— va acabar atorgant els punts a l’X. A més, va ordenar la repetició d’un tercer partit entre blaugranes i «incògnits» jugat el 14 d’octubre i resolt amb 3-1 favorable al Barça, al·legant que «l’àrbitre havia comès algunes faltes que perjudicaren l’X». El Barça, molt indignat, s’hi va negar en rodó, i al capdavall el títol de guanyador d’aquella tan surrealista Copa Salut va anar a parar al Català FC. Tampoc té gaire importància. Total, només ens en recordem nosaltres…

29. I COM S’HO FEIEN?

Costa de creure, sí, però ens haureu de fer confiança. Sembla mentida que, en els primers temps del futbol català, no es marqués la línia de gol entre els pals de la porteria. Tal com sona: s’estalviaven la calç d’aquella zona tan sensible del camp. Tan anòmala circumstància va ser denunciada, sense èxit, des de bon començament per Lluís d’Ossó a les pàgines de Los Deportes. El 22 de desembre del 1906, la mateixa publicació insistia en la carència aprofitant la crònica del matx entre el Barça i els «incògnits» de l’X, jugat al camp del carrer Muntaner sis dies abans: Aparte de que esto constituye una infracción, pues la ley primera dice que los postes se fijarán en la misma línea de goal, viene a dificultar más aún la misión del referee, pues a veces le es imposible determinar si la pelota ha entrado ya o no a goal y puede achacarse a mala voluntad lo que sólo es imposibilidad material, debida a carencia de un punto de mira, agravada más aún por el desnivel común de nuestros campos.

No ha d’estranyar que el tòpic es refereixi a aquells temps com els «heroics del futbol». Heroics, més que res, per als pobres àrbitres.

Llegir això del desnivell habitual als camps, que devien ser de cols o gairebé de conreu, també genera calfreds. Conformem-nos pensant 30

manu el tomás - f r ed er i c po rta que només quedaven uns cent deu anys per inventar «l’ull de falcó», el VAR i altres progressos similars. Per cert, malgrat que siguin figues d’un altre paner, recordeu que en aquells temps es va fer indispensable la figura de l’assistent de fons, encarregat de col·locar-se al costat del porter i ajudar l’àrbitre amb els gols fantasma.

Gols o no gols que, és clar, han existit des de la gènesi del futbol. I encara duren, ves per on.

30. A QUÈ JUGUEM?

29 de desembre del 1907. Data en què el Barça se’n va anar, quasi de manera literal, a la guerra contra l’Olympique de Marsella. Per si no n’hi hagués prou amb trobar-se el camp francès fet una piscina, del tot enfangat, resulta que els contraris eren, en realitat, jugadors de rugbi, res de futbolistes. I com que la natura tira força, així es van comportar durant la brega. Tampoc l’àrbitre, monsieur Sanaud, tenia gaire clara la diferència entre ambdós esports. Amb aquest panorama, no estranya que el balanç d’aquest desori resultés terrible per als visitants. Quatre barcelonistes es van retirar lesionats de la inesperada batalla: Bru (genoll), Duran (estómac), Sanz (cap) i Castillo (turmell). El resultat, imaginable en una època sense canvis: Olympique, 9 - Barça, 1. I a callar, fos rugbi, futbol o el que coi juguessin en definitiva.

31. AI, ELS «X»!

El 22 de març del 1908, el Barça va caure derrotat al partit decisiu del Campionat de Catalunya: 1-0 advers a Can Tunis, terreny del club X, després d’un gol marcat de penal discutit. Aquesta victòria atorgava virtualment el títol de campió català al club blanc «incògnit», però just aleshores l’España es va retirar de la competició. Amb el reglament a la mà, els partits que fins llavors havia jugat l’equip vermell havien de ser anul·lats, cosa que donava un punt més al Barça i possibilitava un partit de desempat entre els blaugranes i la gent de l’X. Tanmateix, l’Associació de Clubs —organisme descaradament antibarcelonista— no va acceptar la retirada de l’España i va donar per perduts els partits que li quedaven per disputar. En conseqüència directa, l’X es va proclamar campió de manera definitiva. Tot plegat no resultava estrany, ja que Isidre Lloret, president de l’Associació, estava vinculat als anomenats incògnits i es 31

barça oblidat vantava sense cap pudor de la seva tírria al Barça. Així, acabada la reunió de l’Associació que va proclamar campions els incògnits, Lloret va etzibar al representant blaugrana: «Som més llestos que vosaltres i l’X ha de ser campió, pesi a qui pesi». Per si no quedava prou clar. L’endèmic problema de les arbitrarietats federatives començava aviat, pel que es veu…

32. TOT JUST COMENCEM

Per si encara no la teniu ben enregistrada, marqueu amb ferro roent la decisiva assemblea del 2 de desembre del 1908. Poques vegades es pot parlar tan pròpiament de fer història. Aquell dia, Joan Gamper va salvar el club de la seva dissolució, agafant una presidència que ja ningú no volia. Ningú. En els mesos successius, l’entusiasme del suís va transformar la situació. El 3 de gener del 1909, es va jugar un amistós contra l’Stade Helvetique, que va gaudir de gran transcendència ciutadana. La presència de destacats polítics de la Lliga Regionalista, com els diputats Francesc Cambó i Joan Ventosa, va escenificar el canvi de paradigma. Seguim amb les novetats que marcaven un clar canvi de registre, un enfortiment de l’entitat: el 14 de març es va inaugurar el camp del carrer de la Indústria i el 2 de juliol es va produir la primera rebuda massiva al FC Barcelona després de guanyar una copa, la que havia aconseguit al torneig de l’Exposició a València. Va ser aleshores quan Gamper va dir la seva famosa frase, entusiasta i engrescadora, «I ara tot just comencem…» davant els socis congregats al cafè Torino, ubicat al passeig de Gràcia cantonada amb Gran Via, aleshores habitual punt de reunió barcelonista. Són només tres exemples concrets de la refundació del club, enfortit en presència futbolística i més integrat en la vida ciutadana.

33. SÍMBOL DE REDEMPCIÓ

Aquesta nova era d’un Barça renascut va ser resumida pel periodista Daniel Carbó amb el seu conegut llenguatge grandiloqüent: «Matisà el Barcelona la seva vida, durant tot l’any 1909, amb el gest heroic, sublim, d’una resurrecció triomfal. Del període agònic amb què tancà el 1908, passà a una ufanor de vida, a una florida d’activitats, a una collita de fruits que meravellà propis i estranys; que deixà escrita en el llibre d’or de la història del Club benemèrit una pàgina admirable, tota radiant dels fulgors enlluernadors d’un 32

manu el tomás - f r ed er i c po rta prodigi». I reblava el clau donant nom al factòtum del prodigi: «Gamper… heus aquí el símbol de redempció…». Per la seva banda, el també periodista Josep Elias i Juncosa, en un article ja esmentat, escrit el 1911, també havia destacat l’enorme carisma de Joan Gamper com a factor decisiu en el ressorgiment del FC Barcelona: «Sencillo y afable en extremo, Gamper es de los hombres que poseen la rara habilidad de convertir en amigos a las personas que acaba de conocer y esta gran simpatía, secundada por valiosos elementos, es la razón de los grandes éxitos del club».

34. GÈNESI DE CANALETES

En volums anteriors ja us parlàvem del lloc on el futbol es va fer paraula apassionada: la font de Canaletes, al capdamunt de les Rambles. Ben aviat, allà es consagrava la dèria futbolera i barcelonista. De fet, tot va començar l’any 1901, quan l’empresari Esteve Sala Canyadell (1881-1939) va llogar a l’Ajuntament una barraca de fusta dedicada a la venda de begudes, al costat mateix de la mítica font. Sala es va prendre a pit la inversió per convertir aquell precari establiment en un llampant quiosc modernista. De passada, les tradicionals begudes d’aigua amb orxata, anís o sucre van ser substituïdes per xarops d’estil ianqui barrejats amb sifó.

Mes enllà de les innovacions, val a dir que Sala era un culer empedreït, dels militants de primera hora. L’any 1909 va instal·lar el bar del camp d’Indústria i va encarregar al seu gestor que li truqués a Canaletes un cop acabat cada matx del Barça. Si es confirmava la victòria blaugrana, els clients del quiosc ho celebraven amb consum extra de begudes, eufòria que omplia les butxaques d’Esteve Sala. Es va arribar a donar el cas que, en la celebració de la Copa dels Pirineus del 2 de maig del 1910, una gran multitud acompanyà els vencedors, arribats des de Tolosa de Llenguadoc, fins al quiosc de Canaletes, on va quedar exposat el trofeu conquerit. Mig per devoció, mig per agraïment —suposem—, Sala n’arribaria a ser directiu el 1915 i fins i tot n’ocupà la presidència el 1934.

35. LES PISSARRES

No ens movem d’aquells dies. Ràpidament, els ancestres aconseguiren que el caliu blaugrana de les Rambles no es limités al quiosc modernista. Així, ja a la dècada dels vint, es van incorporar les «pis33

barça oblidat sarres de Can Roldós» que reflectien els marcadors del Barça i eren penjades a la façana del diari Las Noticias, anomenades així en referència a la família Roldós, propietària de la publicació. Més endavant, a partir del 1930, a la porta del setmanari La Rambla de Josep Suñol se seguiria la tradició. Per als més joves, recordarem en lliçó d’història que els nostres rebesavis no es podien assabentar dels marcadors per cap altra via. Encara més, al cafè restaurant Continental, just davant del quiosc de begudes d’Esteve Sala, se solien reunir els directius barcelonistes. Com que coneixien el costum, els clients culers s’hi atansaven per preguntar-los sobre les novetats i possibles incorporacions de l’equip. Situats a l’entorn, tampoc hem d’oblidar la llegendària cerveseria Baviera, fundada per Sala l’any 1921, darrere de la font de Canaletes, on els jugadors del Barça de l’Edat d’Or anaven a fer la cervesa després del partit, moltes vegades en companyia dels futbolistes de l’onze rival.

36. EL DETALL AMB SAMI

Ja que hi som, val a dir que l’anècdota més coneguda d’Esteve Sala Canyadell va ser l’extraordinari detall que va tenir durant tota la seva vida amb Josep Samitier. Propietari com era de l’Hotel Oriente, Sala va assignar a Sami una habitació i la corresponent manutenció al seu establiment de manera vitalícia. Oficialment, l’empresari va ser així d’esplèndid amb el jugador perquè era un grandíssim admirador seu, però les llegendes urbanes d’aquells dies, més malèvoles, asseguraven que, en realitat, ho feia perquè era el seu pare.

37. SENSE L’ALGUER

El 18 d’abril del 1909 estava anunciat un amistós al camp del carrer Indústria entre el Barça i l‘Arleguins Club d’Alguer, ciutat de l’illa italiana de Sardenya on es parla català des de l’Edat Mitjana i que és coneguda pels seus propis habitants com a Barceloneta.

Com és natural, la visita de tan agermanat equip va suscitar gran expectació i el camp estava força ple a l’hora fixada per al matx.

Malauradament, els «arleguins» no van comparèixer, i això que havien promès per missatge telegràfic que arribarien a l’hora estipulada.

34

manu el tomás - f r ed er i c po rta 38. SETMANA TRÀGICA

Com sabeu, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost del 1909 Barcelona va viure la històrica Setmana Tràgica, una revolta obrera i sense líders que va esclatar com a reacció espontània i desesperada a l’embarcament de tropes al vaixell Cataluña amb destí a Melilla, per tal de combatre a la sagnant guerra del Marroc, un escorxador on només anaven els reclutes amb pocs recursos econòmics, ja que els rics evitaven la lleva pagant 1.500 pessetes. Al port de Barcelona, davant la hipocresia de certes «distinguidas damas» de l’alta societat burgesa, que es dedicaven a repartir medalles i estampetes religioses entre els soldats, l’espurna es va encendre quan alguns van cridar «¡abajo la guerra!» i altres van llençar a terra i van trepitjar les medalles i estampetes. La revolta, iniciada el 26 de juliol després d’una vaga general, no tenia líders ni cap planificació prèvia, i va degenerar immediatament en una crema generalitzada d’esglésies i l’aixecament de barricades. El govern espanyol va decretar l’estat de guerra i va qualificar la rebel·lió popular barcelonina de «separatista», tot i que no ho era en absolut, amb l’objectiu d’aconseguir la inhibició dels polítics republicans envers la repressió de la revolta per part de l’exèrcit i la Guàrdia Civil.

Finalment van morir cent sis rebels, tres religiosos i vuit militars.

A més van ser detingudes 1.967 persones, dues-centes més van ser desterrades i es van executar cinc penes de mort, entre elles la del creador de la llibertària Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia, que no havia tingut cap participació en la revolta.No espereu aquí cap relat de la reacció del FC Barcelona i el seu president Joan Gamper davant aquests fets tan dramàtics. Segurament no n’hi va haver, tot i que no en tenim cap certesa, perquè no disposem d’actes de juntes directives d’aquella època. Prou maldecaps tenia i tindria ja Gamper amb la seva progressiva vinculació als postulats ideològics de la catalanista, conservadora i burgesa Lliga Regionalista, partit que, al capdavall, va donar un suport implícit a la repressió de la revolta popular de Barcelona. En tot cas, quina culpa tenia l’sportman suís d’haver anat a petar en un país tan secularment injust com aquest?

39. PISTOLERISME

Passaren els anys i la situació sociopolítica a Barcelona va anar a pitjor. Entre 1918 i 1923, les lluites socials que trasbalsaren la capi35

barça oblidat tal catalana van provocar la mort violenta de 424 persones, víctimes de la guerra oberta entre el sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT) i l’ultradretà Sindicat Lliure, protegit per la policia i la patronal. Entre els morts hi havia 40 patrons i 29 encarregats d’indústries catalanes, 168 sindicalistes i anarquistes, 82 obrers innocents (confosos amb membres de la CNT), 30 agents de l’autoritat, 3 advocats de la CNT i 42 pistolers del Sindicat Lliure, entre d’altres.

Amb aquest panorama, per força el pistolerisme i la conflictivitat sindical havien de repercutir negativament en el FC Barcelona. Així es va fer constar a la Memòria presentada per la directiva a l’assemblea de socis del 27 de juny del 1920: «Vagues, qüestions socials, lock-outs, atemptats, de tot ha patit la nostra capital i tot ha repercutit entrebancant els nostres plans. Contactes establerts amb equips espanyols, suïssos, anglesos, han sigut sols il·lusions.

Cap d’ells volia venir, temorosos per l’estat anormal susdit, malgrat i tot haver-los assegurat l’hostalatge en cases particulars i garantit la seguretat d’estada i retorn. Si no… quants més partits s’haurien donat!». De fet, totes les invitacions tramitades arreu per jugar l’amistós de Nadal del 1919 foren denegades «pel perill de l’estat social de Catalunya».

40. FRANGES HORITZONTALS

Toca fer un gran salt en el temps per recordar una polèmica recent. La causada a la temporada 2015-16 quan el Barça, per primer cop, va lluir les franges característiques de manera horitzontal en lloc de vertical. En paraules del mateix club, les noves i innovadores samarretes, similars a la de l’equip de rugbi, s’inspiraven «en les barres horitzontals de les banderes blaugranes que els aficionats onegen els dies de partit al Camp Nou». De fet, les ratlles horitzontals no constituïen cap novetat a la indumentària blaugrana, ja que les seccions barcelonistes de bàsquet i d’atletisme les van portar fins a començament dels setanta. I la secció de rugbi encara les llueix posades des del primer dia. Una història ben diferent és la de la samarreta del Barça 2019/20, la dels inèdits quadres blaus i granes, inspirats en els blocs del barceloní barri de l’Eixample.

Tornant a les tradicionals ratlles, si revisem la història comprovarem que les franges verticals a la indumentària dels futbolistes no van ser adoptades fins a la temporada 1909-10. Abans, en 36

manu el tomás - f r ed er i c po rta principi, la samarreta havia estat meitat blava, meitat grana. L’estrena de les franges va arribar, concretament, després del matx que el Barça va jugar el 31 d’octubre del 1909 a Marsella davant l’Stade Helvetique, equip d’aquella localitat francesa. El conjunt local portava samarretes de ratlles verticals grogues i blaves, un detall que va agradar al futbolista del Barça José Quirante. La proposta de Quirante de canviar la distribució dels colors a l’uniforme va ser acceptada per directius i futbolistes. D’aquesta manera, el migcampista alacantí va comprar a Tolosa de Llenguadoc quinze jerseis ja confeccionats amb les ratlles verticals blaves i granes que va trobar per casualitat a un magatzem. La resta, com diu el tòpic, és història.

41. VESTIR DE GUST

I ja que parlàvem de la polèmica del 2015 amb la samarreta, certificarem ara que mai plou a gust de tothom, dogma vigent des de temps immemorials. El 31 d’octubre del 1921, La Jornada Deportiva publicava aquesta acerada crítica: «Sentimos decir a los directores del FC Barcelona que poseen el peor de los gustos al vestir a sus jugadores. ¿Queréis nada más antipático, más ñoño, que estos jerséis listados que luce el club? Mucho más airosa, de una mayor gracia, resulta la camisa a grandes cuadros, que vio sus primeros triunfos. Y sentimos esta ausencia de buen gusto, porque quisiéramos que el equipo, genuina representación de nuestra ciudad, fuera representación de lo que es en definitiva: la belleza». Així devia arrencar el ritual de cada any, consistent a criticar el disseny de la nova samarreta, avui dia decidit segons com bufi la inspiració de la multinacional de roba esportiva que les fabrica.

42. PER ESGOTAMENT

Potser és un cas únic a la història, com a mínim pel que fa al futbol de competició oficial. Ens referim al que va succeir el 24 d’abril del 1910, a la semifinal de la Copa dels Pirineus Orientals jugada al camp de l’Olympique Cettois entre el propietari del terreny i el Barça. Partit dur, disputat, amb els francesos prodigant-se de manera violenta, «con cargas y zancadillas que ya nos van indignando», segons crònica transcrita a El Mundo Deportivo. Finit el partit amb empat a un gol, s’havia de jugar una pròrroga de mitja hora, però «Bayron, capitán del Olympique, en vista del notorio 37

barça oblidat cansancio de sus coequipiers, se declara vencido, por lo que queda el Barcelona clasificado para la final». Insòlit, això que un equip renunciï a seguir jugant per esgotament…

43. SEIENT DE PILOTA

Durant els primers anys del camp d’Indústria, cap al 1912, hi havia una mena d’abonament especial per als partits del Barça. Un xic incòmode, hem de precisar. Es tractava d’un arbre situat al costat del camp, lloc de privilegi al qual la quitxalla culer s’hi enfilava per seguir les evoluciones a «L’Escopidora» dels Forns, Massana, Peris, Irizar, Amechazurra i companyia. I quan la pilota sortia al carrer, el més llest i ràpid de tots l’agafava i corria amb ella fins a l’entrada per tornar-la al conserge Manuel Torres. Com a premi, l’afortunat nen podia veure la resta del partit a l’interior del camp. No direm que hi havia bufetades, però sí que més d’un vailet es va convertir en especialista de la matèria.

44. GAMPER PACIFICA

Perdoneu la tossuderia, però insistirem que el FC Barcelona li deu un reconeixement infinit i etern a Joan Gamper, més enllà dels circumstancials homenatges ja efectuats. A més d’altres virtuts, el fundador era capaç, fins i tot, d’arriscar la seva integritat física en defensa de la bona imatge del seu estimat Barça. El detall és del 23 d’abril del 1913, quan exercia la presidència per segona vegada. En un camp d’Indústria ple a vessar es jugava el segon matx de desempat de la final del Campionat d’Espanya entre el Barça i la Reial Societat. Amb 0-0 al marcador i en un atac donostiarra, la pilota va rebotar al braç d’Alfred Massana, que es trobava a l’àrea blaugrana. L’àrbitre Angoso va decidir que allò era penal. En canvi, el públic considerava que Massana no havia tingut intenció de tocar la pilota. Ja ho veieu: cent vuit anys després seguim discutint sobre mans involuntàries…

En aquestes estàvem quan una part del respectable va envair el camp amb la intenció d’evitar l’execució de la pena màxima contra el Barça i, ja que hi eren, agredir de passada el pobre Angoso.

Davant l’absència o inhibició de les forces d’ordre públic, la barbaritat va ser evitada gràcies a la valenta decisió de Gamper, que, encapçalant la seva directiva com a líder, va saltar també al camp per convèncer els revoltats, a base de paciència i sang freda, perquè 38

manu el tomás - f r ed er i c po rta desistissin de la seva violenta actitud. Gamper defensava Angoso dient a la turbamulta que les decisions de l’àrbitre eren inapel·lables i la seva figura, intocable. Finalment, els fanàtics van tornar a la graderia i la Reial va poder transformar el 0-1. Des d’una perspectiva culer, la història va tenir un final feliç gràcies al triomf del Barça per 2-1, victòria que li procurava el títol de campió d’Espanya. Ara bé, posem-nos castissos per llançar un tardà olé als dallonses demostrats per Gamper.

45. GAMPER, EL CURÓS

El 17 de juliol del 1913, aprofitant l’avinentesa d’un desplaçament a la ciutat gironina d’Olot, el Diari de Girona va publicar una entrevista amb Joan Gamper. En aquell precís moment, el fundador del Barça era només president honorari, ja que havia renunciat a la seva segona estada al capdavant del club feia disset dies, fart dels problemes interns i externs del club. Cap novetat, sia dit.

En tot cas, Gamper es va limitar a respondre preguntes d’estricte caire futbolístic, no fos cas. El periodista gironí demostrava estar al corrent del que es coïa a Can Barça en expressar-li el seu temor per un futur esportiu afeblit, en el qual pesessin massa les baixes de futbolistes tan significats com Forns, Reñé i Amechazurra.

Gamper l’hi va treure del cap, gairebé ficat en tasques d’entrenador: «¡No, no! Vuelve con nosotros Perci [Wallace], tenemos a Pomés que no deja de ser un buen centro, y preparamos a otros jugadores que causarán la admiración del público, y en total sabemos crear foot-ballistas; ¡a que más decir, si somos sobradamente cuidadosos de lo nuestro!». O sigui, hi havia planter per assegurar recanvis.

46. APÒSTOL FOOT-BALL

En la mateixa entrevista el periodista, que signava amb el saxó renom de Hampton, demostrava una incondicional admiració per Joan Gamper. En el text, després d’exclamar «¡qué amor tan grande tiene [Gamper] a Cataluña!», va dedicar aquest panegíric en honor del Barça i del suís fundador: Siempre he notado cómo el Barcelona sabe crear adeptos y no es nada extraño que sea el primer Club de España; no hay nadie que pueda negarle esta supremacía; el nombre este, lleva en sí el 39

barça oblidat fiel de toda la vida sportiva de Cataluña; maestro de todas las sociedades deportivas; ¿qué quiere más? ¿Qué obra más grande podría esperarse de un club cuyo presidente era Hans Gamper, si su solo nombre no necesita ningún reclamo para ser reconocido como un verdadero apóstol del foot-ball?…

Entesos. El que dèiem, un admirador incondicional.

47. SARDINES EN LLAUNA

Abans, per dir que en un lloc no s’hi cabia, es parlava de «fer oli» o estar «com sardines en llauna». Històricament, el Barça ha pogut aplicar aquests gràfics conceptes manta vegada, en especial quan Les Corts estava sempre ple com un ou. A voltes, però, la situació saltava dels camps a altres habitacles. Així, l’abril del 1916, el Barça es va desplaçar a Madrid per jugar les semifinals del Campionat d’Espanya. L’expedició es va allotjar a la modesta Pensión Brazal, ubicada en un carrer ben cèntric, paral·lel a la Puerta del Sol. No devien calcular ben bé perquè el local era reduït i no va quedar altre remei que instal·lar quatre jugadors a cada habitació. Sí, fent oli, com sardines en llauna.

Per capricis d’una organització que no encertava mides, se’ls compensaria de tanta incomoditat traslladant l’equip al terreny de joc com si fossin monarques. Un impressionant carruatge faetó tirat per dos cavalls i amb unes quinze persones a bord va servir de vehicle. Era tan aparatós que, en el seu recorregut pel bell mig de Madrid, molts ciutadans, un xic despistats, van aplaudir la comitiva, convençuts que hi anaven toreros famosos. En aquella època, l’anomenada «fiesta nacional» encara guanyava al futbol per golejada. Segur que els protagonistes haurien preferit millorar les habitacions a canvi de sacrificar pompa en el desplaçament.

48. MIRAR LA PELA

Com és sabut, la secció d’atletisme del Barça es va fundar el 12 de desembre del 1912, va ser dissolta temporalment cinc anys després i reapareixeria de manera definitiva el 1921. La degana de les seccions blaugranes vivia així imitant el Guadiana, màxim quan, el juliol del 1916, la directiva del moment va decidir tancar la secció de manera rotunda. Raó? Uns atletes van anar a Sant Sebastià i es veu que estiraren més el braç que la màniga, així que van superar 40

manu el tomás - f r ed er i c po rta el pressupost previst en unes sis-centes pessetes; un dineral, en aquells temps. Sort que els protagonistes van córrer, mai més ben dit, a donar tota mena d’explicacions i els superiors de la junta van decidir revocar tan dràstica decisió. Mirar la pela per no desaparèixer del mapa, simplement.

49. SANCHO, EN BERLINA

Agustí Sancho va debutar amb el Barcelona el 27 d’agost del 1916.

El portentós migcampista de perfil panxut s’estrenava al camp de l’Internacional contra l’Espanyol, en matx muntat per celebrar la Festa Major de Sants. Tot i que es tractés d’un amistós, «la serie de mamporros que se repartieron» i «l’actitud estrident del públic», segons expressions extretes de les cròniques de l’època, van provocar que el duel se suspengués a falta d’un quart d’hora, amb el marcador enregistrant empat a un gol. Així les coses, la copa en disputa, donada pel tinent d’alcalde Josep Grañé, va ser cedida a la Federació Catalana. Ara bé, el record que guardaria Sancho del seu primer partit amb la samarreta blaugrana seria inesborrable, ja que l’equip barcelonista s’havia traslladat des del camp del carrer Indústria fins al de l’Internacional muntat en una impressionat berlina tirada per vuit cavalls. Damunt, amb el migcampista castellonenc assegut en un lloc d’honor, al costat del cotxer. Impressionant, la posada en escena.

Llàstima que no en fessin fotos.

50. DOBLATS

Digueu-ne màrqueting de l’època o crida a la mobilització general, com si fos la guerra. El cas és que, durant el setembre del 1916, al camp del carrer Indústria s’hi van veure uns cartells que deien: «Futbol Club Barcelona. Actualment som uns 1400 socis. Si cadascun de vosaltres en porta un altre, doblarem la quantitat». Evident, com diria aquell, que les matemàtiques no acostumen a fallar. Un any després, no sabem si esperonats o no per la crida, el Barça ja tenia 2.330 socis. No era el doble just, però segur que ajudaven a quadrar comptes i viure un xic més folgats.

51. DE HANS A JOAN

Aquesta seria la típica pregunta d’història digna de figurar en un Trivial, d’aquelles que et fan guanyar un formatget en cas d’encert: 41

barça oblidat Sabeu quan va catalanitzar Hans Gamper el seu nom als documents oficials del Barça? La resposta correcta és el 5 de juliol del 1917, quan va posar Joan Gamper a l’acta de la junta directiva. Dos dies abans encara havia signat com a Juan, en castellà. El seu nom original, el germànic Hans, el va emprar als papers interns del club fins al 1913.

52. XAVALLA AL COMPTE

A mitjans de la dècada de 1910, el club no devia travessar una època gaire pròspera. N’hi ha prou de repassar els números freds. El romanent a caixa del 31 de desembre del 1913 era de 2479,44 pessetes. Al cap de mig any, a la caixa de cabals ja només en quedaven 1464,45.

Bé, encara podien respirar, i més si valorem que aleshores no hi havia dispendis ni en sous de jugadors —encara amateurs— ni en cap mena de fitxatges. Però, alerta, que a 29 de juny del 1915 el club només disposava de 31,82 pessetes en metàl·lic, la qual cosa ja era alarmant. Allò del gràfic acudit de les teranyines a la caixa va estar a punt de convertir-se en realitat, malgrat que el club ja tingués aleshores uns 1300 socis.

53. NO DEURE RES

Com que això del calé va al seu aire, al cap de cinc anys la truita havia girat a Can Barça i hi regnava l’eufòria econòmica. A l’assemblea general del 27 de juny del 1920 tot era entusiasme: l’entitat ja aplegava 3217 socis, amb una mitjana mensual de 131 altes i 44 baixes. A més, la directiva havia eixugat un deute, heretat de la junta anterior, que pujava a 16 110 pessetes. Aleshores, a caixa hi havia 1656,15 pessetes.

Aquell dia, el tresorer Manuel Casabó va desfermar l’eufòria dels presents amb el seu balanç econòmic. Casabó va arrodonir la presentació amb aquestes paraules i joioses exclamacions: «¡Albricias! El Futbol Club Barcelona no deu res a ningú!», esgarip que va fer esclatar l’entusiasme general. Ja ho veieu, quins temps aquells. En canvi, molts anys després, el setembre del 1976, el president Agustí Montal Costa va manifestar, ras i curt, en un altre conclave blaugrana que «és una sort que el Club pugui deure diners». Maneres diverses de concebre com ha d’anar l’economia, què es valora en cada moment i a què dimonis es pot aspirar quan tractem de números.

42

manu el tomás - f r ed er i c po rta 54. PETIT I ESQUIFIT

Sota la garantia d’aquestes condicions financeres, en aquella mateixa assemblea Ricard Graells, president sortint, va proposar la creació d’una ponència que estudiés l’adquisició en propietat d’un camp nou. Graells argumentava textualment que el del carrer Indústria s’havia quedat «petit i esquifit» i constituïa «una vergonya pel club mateix en si i molt més volent ésser com som la representació pàtria del futbol». Una altra raó per disposar de camp propi i deixar el lloguer era el fet que el terreny de «L’Escopidora» estava amenaçat amb futures edificacions «i arribaria el dia en què ens veurien al carrer per desnonar-nos el propietari».

Com ja vam plasmar al Barça insòlit, des del maig del 1919 la societat Gamper i Mir, formada pel fundador del FC Barcelona i Enric Mir, era la propietària del camp d’Indústria. Aquell dia, a Joan Gamper li van xiular les orelles.

55. HISENDA EREN TOTS

Després us queixareu d’avui. Penseu que, com diuen sempre els saxons, a la vida només hi ha dues certeses: la mort i els impostos.

Per tant, ja patien fa dècades. En aquella temporada 1919-20, just enmig de la recuperació econòmica, la directiva de Ricard Graells va rebre una inesperada batzegada quan Hisenda va reclamar al club la quantitat de 8.470 pessetes en concepte d’impostos pendents després de calcular els ingressos de les dues temporades anteriors. Ja us podeu imaginar com van decidir arreglar el deute.

Exacte, gratant-se la butxaca, a raó de 847 pessetes per directiu. I llestos. No hi ha com tenir quartos i en aquella època els burgesos, potentats, altruistes dirigents del club, en el fons no es complicaven la vida amb aquestes foteses de diners. No sabem si el soci era gaire conscient del gest o envejava els capitosts.

56. MITJA DOTZENA I PROU

Pels volts de Nadal del 1919, el Barça pagava nòmines a sis persones.

Mitja dotzena justa d’empleats del club i prou, que els futbolistes encara eren amateurs. Dins la categoria de treballadors s’hi comptava l’entrenador Greenwell, al qual s’afegien Gimeno, Baonza, Torres, Vives i Bellver. Just un any després, a finals del 1920, s’havia produït un mínim increment en la plantilla de treballadors, que ja 43

barça oblidat tenia set membres: Greenwell, Gimeno, Landri, Baonza, Torres, Vives i Socías. No en calien més, de fet.

Si fem un arbitrari salt en el temps, el juliol del 1978 el FC Barcelona ja disposava de 111 empleats, tot i que, un any després, la xifra quedava reduïda a 93. Aleshores, la junta va justificar la retallada per una «reorganització de serveis per un millor rendiment i una notable reducció econòmica».

57. ENGANXADA AMB EL FUNDADOR

L’11 de desembre del 1919, quan el pistolerisme i els conflictes socials ensagnaven els carrers de Barcelona, el president blaugrana Ricard Graells va rebre aquesta curiosa carta de Joan Gamper, aleshores allunyat de qualsevol càrrec a la directiva barcelonista: Mon distingit amic: El Zurich deixa entreveure en el seu darrer telegrama que si la qüestió social a Catalunya no s’arregla en el que resta d’aquesta setmana, prefereixen ajornar per a millor oportunitat la seva excursió a Barcelona. Com que, per ara, no s’albira la possibilitat de que la pau torni la perduda tranquil·litat i amb ella la represa del treball, i per altra part encara perduren dolorosos records, he tingut el sentiment de telegrafiar al Zurich aconsellant que momentàniament desisteixi del seu projectat viatge a Barcelona.

Es veu que Ricard Graells es va empipar de valent en llegir aquesta missiva. Va convocar amb urgència una reunió extraordinària de la junta per l’endemà, on els assistents van aprovar l’enviament d’aquesta resposta, ben càustica, al fundador del club: Distingit amic: He rebut la seva carta d’ahir, del qual contingut he donat compte a la Junta Directiva en pes, que per aquest motiu s’ha reunit extraordinàriament, havent acordat per unanimitat prendre bona nota, lamentant hagi pres una determinació de tanta importància, sense consultar-nos ni esperar nostra darrera decisió (…). Així mateix ens dol que una de les causes que 44

manu el tomás - f r ed er i c po rta l’hagin també influït a prendre l’abans citada determinació siguin dolorosos records que encara perduren, no sabent a quins records es refereix, puix d’haver molestat a vostè fa mal de no demanar explicacions i fer-ho pagar al Club al qual tots volem tant estimar.

Aquesta evident mala maror entre Joan Gamper i la directiva blaugrana encara s’agreujaria amb la subsegüent resposta del suís, que pràcticament suposava trencar les seves relacions amb el FC Barcelona. Així les coses, el 29 de desembre un astorat consell directiu va decidir contemporitzar, tot acordant «comunicar al senyor Gamper que mai ha entrat en els càlculs d’aquesta junta deixar de veure’s honrada amb sa valuosa cooperació, i reiterant-li-ho novament». I aquí no ha passat res.

58. AIXÍ ERA GAMPER

Deixant de banda aquestes transitòries trifulgues, amb l’àmplia perspectiva que ens dona el temps podem afirmar que Joan Gamper va ser, en general, una benedicció per al FC Barcelona. Fundador del club el 1899, salvador el 1908 i sempre disposat a agafar-ne les regnes malgrat les tremendes incomprensions i ofenses, internes i externes, que patiria per sistema.

Per exemple: Som a l’assemblea de socis de l’1 de juny del 1924, el dia que Enric Cardona deixa la presidència blaugrana. Hi ha mala maror, amb la dictadura de Primo de Rivera sembrant por als ambients catalanistes i els «ismes» corcant la família culer, detall que ja començava a ser habitual. Així, el conclave dels socis es desenvolupa entre aferrissades discussions estèrils que no porten enlloc, fins que Gamper pren la paraula i «reco­ mienda a los socios que tengan moderación, previniendo contra los enemigos del club, porque el espectáculo que está dando la Asamblea es poco serio y lo que urge es que se trate de todas las cuestiones que aún están pendientes». Moderació, concòrdia, unitat i pragmatisme, la senzilla recepta de Joan Gamper, que finalment és escollit president del Barça per cinquena vegada a la seva vida. Potser Gamper coneixia els famosos versos de José Hernández, l’autor d’El gaucho Martín Fierro: «Los hermanos sean unidos porque ésa es la ley primera, tengan unión verdadera en cualquier tiempo que sea, porque si entre ellos pelean los devoran los de afuera».

45

© 2021, Manuel Tomás i Frederic Porta Primera edició en aquest format: octubre del 2021 © d'aquesta edició: 2021, Roca Editorial de Libros, S.L. Av. Marquès de l’Argentera 17, pral.

08003 Barcelona actualidad@rocaeditorial.com www.rocalibros.com ISBN: 9788412288575

Tots els drets reservats. Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni en tot ni en part, ni registrada en o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sigui mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, electroòptic, per fotocòpia, o qualsevol altre, sense el permís previ per escrit de l’editorial.