El mite del capitalisme. Jonathan Tepper

El mite del capitalisme Els monopolis i la mort de la competència

Jonathan Tepper amb Denise Hearn

TraducciĂł de Jordi Vidal

EL MITE DEL CAPITALISME. ELS MONOPOLIS I LA MORT DE LA COMPETÈNCIA

Jonathan Tepper amb Denise Hearn El mite del capitalisme explica la història de com Amèrica del Nord ha passat de ser un mercat obert i competitiu a ser una economia en què unes quantes empreses poderoses dominen indústries clau que afecten la nostra vida quotidiana. Els monopolis digitals com Google, Facebook i Amazon actuen com a guardians del món digital. Amazon està captant quasi tots els dòlars de les compres per Internet. Ens fa l’efecte que decidim, però per a la majoria de les decisions crítiques, quan es tracta d’Internet d’alta velocitat, assegurances mèdiques, atenció sanitària, assegurances de títols hipotecaris, xarxes socials, cerques a Internet o fins i tot béns de consum com la pasta de dents, disposem només d’una o dues empreses. Cada dia, el nord-americà mitjà transfereix una part del seu sou als monopolis i els oligopolis. La solució passa per una enèrgica imposició de lleis antitrust per retornar Amèrica del Nord a un període en què la competència generi més creixement econòmic, més col·locacions, salaris més alts i un marc d’igualtat per a tothom. El mite del capitalisme és la història de la concentració industrial, però és una cosa que importa a tothom, ja que els interessos no podien ser més grans. Aborda les grans qüestions de per què els EUA són una societat cada cop més desigual, per què el creixement econòmic està anèmic malgrat els bilions de deute federal i l’emissió de diners, per què ha disminuït el nombre d’empreses emergents, o per què els treballadors es troben en condicions cada cop pitjors.

A PROPÒSIT DE L'AUTOR Jonathan Tepper és el director d’inversions de San Blas Capital. És fundador de Variant Perception, un grup de recerca macroeconòmica que atén gestors d’actius. De tant en tant, escriu llibres. És coautor de El mite del capitalisme. Els monopolis i la mort de la competència, Endgame: The End of the Debt Supercycle i Code Red, un llibre sobre política monetària no convencional. Al començament de la seva carrera, Jonathan va treballar d’analista de valors a SAC Capital i va ser vicepresident d’operacions per compte propi al Banc d’Amèrica. Amb el seu amic i soci Turi Munthe, van fundar Demotix, un lloc web de periodisme ciutadà i agència de fotografia que rebia fotos de periodistes autònoms i aficionats i les comercialitzava als mitjans de comunicació dominants. El 2012 van vendre Demotix a Corbis, una empresa que aleshores era propietat de Bill Gates. Jonathan es va graduar amb la màxima distinció en Història i amb qualificacions altes en Economia per la Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill, i va obtenir un títol de postgraduat en Història moderna per la Universitat d’Oxford. És becari Rhodes i president dels becaris Rhodes de la Gran Bretanya.

A PROPÒSIT DE L'OBRA «Si vols entendre les veritables causes de l’augment de la desigualtat, deixa de banda Piketty i llegeix Tepper.»

Niall Ferguson, Institució Hoover (Stanford) i autor de The ascent of money (El triomf dels diners) «El nou llibre de Jonathan Tepper és una font essencial de dades empíriques relatives al poder i la magnitud dels monopolis a la societat actual.»

Gianis Varufakis, exministre grec de Finances, cofundador de DiEM25 i professor d’Economia de la Universitat d’Atenes «Tepper i Hearn defensen que la desigualtat és el símptoma, no la malaltia. El problema és que hi ha massa poca competència, no pas massa. Proporcionen una descripció molt amena i persuasiva, esplèndidament documentada per una gran quantitat de dades i estudis recents.»

Sir Angus Deaton, Universitat de Princeton, premi Nobel d’Economia el 2015 «Clar i molt accessible, el llibre no fa presoners, i sosté que el finançament i les idees potineres dels monopolistes han corromput tots els elements del sistema, des dels polítics als reguladors passant pels acadèmics.»

Kenneth Rogoff, professor Thomas D. Cabot de política pública, i professor d’Economia de la Universitat Harvard «Aquest llibre mereix l’atenció dels polítics i dels ciutadans globals amb un interès clar en com s’ha de reformar el sistema econòmic: per a molts, no per a uns pocs.»

Kevin Rudd, 26è primer ministre d’Austràlia i president d’Asia Society Policy Institute «Una anàlisi aclaridora dels cada cop més penetrants tentacles de la corporatocràcia i els devastadors impactes d’una forma depredadora de capitalisme.»

John Perkins

Índex

Pròleg ....................................................................................... 9 Introducció ............................................................................. 17 1. Allò en què Buffett i els milmilionaris de Silicon Valley estan d’acord ...................................................................... 27 2. Allò en què els mafiosos i els directors generals estan d’acord ................................................................................ 49 3. Allò que els monopolis i King Kong tenen en comú ........ 66 4. Collar el treballador .......................................................... 96 5. En què s’assemblen Silicon Valley i les selves ................ 122 6. Autopistes de peatge i capitalistes sense escrúpols ......... 148 7. Allò que els trusts i els nazis tenien en comú ................. 175 8. Regulació i quimioteràpia ............................................... 208 9. Morganitzant Amèrica ................................................... 240 10. La peça que falta al trencaclosques ................................. 258 Conclusió: Llibertat econòmica i política ........................... 283 Agraïments ........................................................................... 301 Notes .................................................................................... 303

Pròleg

A Espanya i Llatinoamèrica ha passat més d’una dècada

des de la Crisi Financera, però la crisi ha provocat seqüeles.

Avui dia, més de quatre ciutadans de cada deu a Espanya creuen que el capitalisme no és compatible amb la democràcia, i nou de cada deu consideren que hauria d’haver-hi més regulacions i controls a les grans empreses.1 Després de la Guerra Freda i la caiguda del comunisme, pocs dubtaven de l’eficàcia i la necessitat de mercats lliures.

El capitalisme havia vençut completament.

Què ha passat perquè s’hagi generat tanta desconfiança?

Una de les preocupacions més grans després de la crisi ha estat la desigualtat. Mentre que algunes grans famílies i empreses continuen creixent i enriquint-se, molts han quedat enrere. Això genera desànim i desconfiança.

Tot i que Espanya no és un país pobre i ha deixat enrere l’escassetat que el llastava a l’època de Franco, encara és un país desigual i la desigualtat ha empitjorat després de la crisi. A la Unió Europea, Letònia i Espanya són els països amb una desigualtat econòmica més gran. Segons Oxfam, l’1 % de la població espanyola concentra més riquesa que el 70 % més pobre, i la riquesa a Espanya es concentra a les mans de poques famílies.2 No és només Oxfam que es preocupa per la desigualtat a Espanya. El 2017, la Unió Europea també va advertir sobre els nivells alts de desocupació i el risc de pobresa.3 Espanya es trobava en la pitjor posició quant al percentatge de persones en risc de pobresa, en un grup al costat de Bulgària, Grècia i Lituània.

Mentre que a la Unió Europea el 20 % que guanya més aconsegueix cinc vegades més que el 20 % que guanya menys, a Espanya aquesta proporció se situa per sobre de sis vegades i mitja.

9

jonathan tep pe r

10

Tant se val com es miri, la desigualtat a Espanya preocupa a tothom. Segons un sondeig de la Fundació de les Caixes d’Estalvis, coneguda com Funcas, el 84 % dels espanyols creu que les diferències d’ingressos són massa grans, un 66 % considera que no hi ha «igualtat d’oportunitats per progressar a la vida» i un percentatge encara més gran, el 88 %, sent que hi ha una distància gran o molt gran entre classes altes i baixes.4 Als Estats Units i al Regne Unit, la desigualtat també ha crescut. L’economista Thomas Piketty va descriure aquesta tendència en el seu llibre El capital al segle xxi. En aquesta obra, Piketty argumenta que la desigualtat creixent es produeix a causa d’una fallada essencial en el capitalisme i creu que el retorn al capital s’incrementa fins a generar revolució o un canvi de sistema. Segons Piketty, el capitalisme devora el seu propi futur.

Tot i mostrar que la desigualtat ha crescut, Piketty no ha pogut mostrar per què ha crescut el retorn al capital. En aquest llibre intentarem respondre a aquesta pregunta i mirarem una de les raons principals per les quals les empreses han generat més beneficis i han incrementat la desigualtat. La resposta, en part, és el creixement de monopolis i oligopolis, com argumentem en aquest llibre.

I no hauria de sorprendre que els països amb els monopolis més grans siguin els que tenen les quotes més altes de desigualtat.

Entre els països amb una desigualtat més gran hi ha Mèxic, Xile i els Estats Units,5 i no és una mera coincidència que aquests països també siguin plens de monopolis.6 Cada cop que un americà, un mexicà o un xilè gasta els seus dòlars o pesos, transfereix una mica del seu salari a companyies que canalitzen els diners a les famílies més riques del país.

Mèxic és el país dels monopolis. Per mitjà de privatitzacions, Carlos Slim ha arribat a dominar completament el sector de les telecomunicacions. Fins fa poc ha controlat més del 80 % de la telefonia fixa i més del 70 % de la telefonia mòbil.

No hauria de ser cap sorpresa que Mèxic tingui els preus més alts del món i una inversió pèssima en telecomunicacions.

Cada cop que un mexicà truca per telèfon, transfereix una part de la seva nòmina i els seus estalvis a Carlos Slim. És així com Slim ha esdevingut un dels homes més rics del món.

el mite d el c a pi ta li sme

Però els problemes a Mèxic es troben a dotzenes de sectors. Al sector del ciment, Cemex controla gairebé el 90 % de la producció.7 La companyia Peñoles controla la producció i el mercat de la plata; Bimbo domina el mercat del pa; i Gruma, el del blat de moro. I la llista continua. La conseqüència és que els mexicans pateixen la falta de lliure elecció de consum i paguen més del compte, transferint una part dels seus salaris als amos dels monopolis. No hauria de sorprendre que l’1 % més ric de la població mexicana posseeixi el 43 % de la riquesa del país8 i el 10 % més ric del país guanyi 30 vegades més que el 10 % més pobre.9 En el cas de Xile, el país té un dels pitjors problemes de desigualtat del món, i el 10 % més ric de la població guanya 26 vegades més que el 10 % més pobre.10 El 80 % viu amb ingressos mitjans comparables amb Angola.11 El seu desenvolupament econòmic és tan desigual que només un 20 % dels xilens guanya el mateix que guanyaria en altres països desenvolupats.

Xile també és un país dominat per monopolis. La majoria de les empreses van ser monopolis de l’Estat, però van passar a mans privades per mitjà de privatitzacions12 i ara són a les mans de poques famílies. Tres supermercats són amos de la totalitat del sector. Tres farmàcies controlen la comercialització de medicaments. Tres empreses controlen el sector elèctric.13 Als Estats Units abunden els monopolis. Quatre companyies aèries controlen el país, però la situació encara és pitjor. Les companyies s’han repartit les ciutats per tenir pràcticament un monopoli. Més del 75 % de les llars no tenen elecció a l’hora d’accedir a Internet d’alta velocitat. A molts estats, dos asseguradors tenen una quota de mercat de entre el 80 i el 90 %. Els nord-americans creuen que tenen elecció en l’economia, però la veritat és que en tenen poca. Cada dia transfereixen una part dels seus estalvis i la seva nòmina als monopolis.

I on queda Espanya en comparació amb els Estats Units, Mèxic i Xile?

Espanya té una història llarga amb els monopolis. El començament dels monopolis data de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923. La dictadura va impulsar la creació de monopolis de l’Estat, i el procés va continuar amb la Segona República i el franquisme. A través d’aquests anys

11

jonathan tep pe r

12

es van crear tots els monopolis estatals: la companyia aèria (Classa, la futura Iberia), petroli (Campsa), la Compañía Telefónica Nacional de España (que seria Telefónica), Tabacalera, Renfe, etcètera.

Els monopolis van dominar Espanya fins a l’arribada de la democràcia el 1975. En acabar-se la dictadura, es veia que el control i l’intervencionisme de l’Estat no duraria gaire amb la democràcia. Quan Adolfo Suárez, president del Govern espanyol, va demanar el 1977 l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), la Unió Europea actual, va quedar clar que l’economia espanyola hauria de canviar. Finalment, el 1986, Espanya va entrar dins de la CEE, i va fer el primer pas cap al desmantellament dels monopolis.

Però no va ser fins a una dècada després que es van posar en marxa les privatitzacions.

El 1996, un mes després que José María Aznar iniciés el seu mandat com a quart president del Govern d’Espanya, es va llançar el programa de privatitzacions, anomenat «Bases del Programa de Modernització del Sector Públic Empresarial de l’Estat». Durant els cinc anys següents, quasi tot el patrimoni empresarial dels espanyols va passar de mans públiques a mans privades.

El canvi va ser radical. El 1986, en entrar a la CEE, hi havia en total unes 130 grans empreses públiques i unes 850 filials de les anteriors (a més de les empreses públiques dels governs autonòmics i municipals). L’Estat controlava directament quasi un 20 % de la Borsa espanyola per mitjà de les seves empreses. Vint anys després, el 2006, aquesta participació s’havia reduït a gairebé el 0 %. Empreses com Gas Natural, Aldease, Tabacalera, Iberia, Endesa, Repsol, Argentaria, Indra i Telefónica havien passat a mans privades.

Espanya va passar de monopolis a oligopolis, que, com veurem en aquest llibre, són gairebé el mateix. Per exemple, els actius de Campsa es van convertir en tres empreses que dominen la distribució de carburants: Repsol, Cepsa i la britànica BP. Quan els monopolis havien dominat l’economia espanyola durant dècades, els espanyols no tenien elecció. La situació no era òptima per al consumidor. No hi havia competència

el mite d el c a pi ta li sme

quant a preu o qualitat. Però els monopolis almenys pagaven impostos i generaven beneficis i no s’acumulaven a les mans d’uns pocs, sinó de l’Estat. El sistema era ineficient, però no generava grans desigualtats.

Avui dia, l’economia encara és plena de monopolis i oligopolis, però ara són a mans privades. A moltes indústries Espanya pateix un excés de concentració: • Als mitjans de comunicació, el 58 % del mercat espanyol està controlat per només tres companyies.14 • Al sector de les editorials, les cinc empreses principals representen el 97 % de les vendes de llibres editats a Espanya.15 • Al sector bancari, els cinc grans bancs espanyols (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia i Sabadell) controlaven el 2018 el 68,5 % dels actius del sector. Aquesta xifra està molt per sobre de la resta d’Europa.16 • Al sector aeroportuari, Aena té un monopoli total d’aeroports a Espanya. Aena cobra tarifes que incrementen el preu dels bitllets.17 • A l’aeroport barceloní del Prat, Vueling hi té un monopoli, i qualsevol qui hagi viatjat per Barcelona sap que els vols són més cars i acostumen a sortir quasi sempre tard.18 Els viatgers no tenen alternativa.

• Malgrat les directives europees, Renfe encara és un monopoli (si bé això finalment canviarà el 2020, gairebé vuitanta anys després de la seva creació).

• La majoria dels aparcaments municipals a Madrid són a les mans d’Empark i algunes de les famílies més riques d’Espanya.

Aquests són monopolis locals sobre béns públics que produeixen marges molt alts per als seus amos.19 • Espanya és el tercer país on es produeix l’electricitat més cara entre els 28 Estats de la Unió Europea.20 La Comissió ja va advertir a Espanya el 2013 que en limitar amb monopolis el nombre de gestors de la xarxa elèctrica i de gas està incomplint les directives europees.21 • En qüestió del preu del gas, Espanya és el país més car d’Europa. El cost de l’energia per a les llars és un 49 % més car que la mitjana europea.22

13

jonathan tep pe r

14

Aquests són només alguns dels monopolis a Espanya, i n’hi ha molts, molts més.

En teoria, el govern hauria de vetllar pels espanyols. De fet, el 2013, el govern va unificar tots els organismes reguladors per a la defensa de la competència i va crear la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC).23 A la pràctica, la CNMC té molt poc poder, pocs recursos, i s’ha emportat en els darrers anys molts revessos en forma de sancions anul·lades als tribunals. La seva bona feina ha quedat anul·lada després que grans companyies hagin recorregut les seves multes als tribunals.24 De fet, la Comissió Europea ha acusat Espanya de limitar a la seva legislació els poders de la CNMC i la seva independència, que repercuteix en la seva capacitat de protegir el consumidor.25 Els grans monopolis tenen una existència tenaç a Espanya. Per què hi persisteixen?

En un mercat lliure, si una empresa aconsegueix beneficis alts, altres companyies voldran competir i apoderar-se d’aquests beneficis. Així hauria de funcionar el capitalisme.

Per exemple, quan es va crear la tecnologia de televisors en color, en pocs anys hi havia dotzenes d’alternatives per als consumidors (Telefunken, Thomson, Sharp, Sony etcètera.).

Moltíssimes empreses van començar a competir quant a preu i capacitat per acaparar l’atenció del consumidor.

Però en el cas dels monopolis o oligopolis, la competència no existeix. El lliure mercat és simplement un mite. Perquè es mantingui aquesta situació a través dels anys, ha d’haver-hi una sèrie de barreres d’accés que impedeixin l’entrada d’empreses noves.

Quin tipus de barreres trobem a Espanya? La barrera més comuna és l’excés de regulació o regulacions específiques que impedeixin l’entrada de competidors nous. La barrera estatal impedeix l’entrada d’empreses noves, quan la competència crearia costos més baixos, major elecció per al consumidor, i eliminaria el sistema de peatge en què el consumidor transfereix una part de la seva nòmina al monopolista. Perquè un monopoli es mantingui amb preus alts i poca qualitat, cal que hi hagi barreres d’accés a la indústria. L’Estat, lluny d’evitar que es formin monopolis, es troba a l’arrel de molts monopo-

el mite d el c a pi ta li sme

lis i oligopolis, com veurem en aquest llibre. Les lleis serveixen els monopolis, no pas els consumidors o el lliure mercat.

Al Global Competitiveness Index, creat pel World Economic Forum (WEF), Espanya ocupa el lloc 76, al nivell d’Uganda, en termes d’eficiència del marc regulador. El WEF no és l’únic organisme que ha notat els problemes de regulació a Espanya.

De fet, la Comissió Europea ha assenyalat Espanya com el segon país de la Unió Europea, només superat per França, amb un nombre més gran de restriccions comercials. És difícil entrar al mercat espanyol i competir en molts sectors industrials.

Als Estats Units les barreres d’accés a molts estats provenen de l’excés de regulació o de regulacions específiques a escala estatal que impedeixen la competència. A Espanya també hi ha barreres autonòmiques i locals. El president de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), José María Marín Quemada, ha identificat un dels problemes principals que arrossega Espanya en matèria de lliure mercat: l’existència d’un excés de regulacions que dificulten l’activitat econòmica.26 Espanya no és l’únic país del món que s’enfronta a aquests problemes. En aquest llibre abordem la desigualtat creixent als Estats Units i el creixement dels monopolis. Mirarem el país amb lupa. Ens centrem en els Estats Units per diverses raons. La història de la lluita contra els monopolis va començar allà i es va exportar a Europa després de la Segona Guerra Mundial. No es pot entendre la lluita contra els monopolis sense entendre el cas nord-americà i com ha afectat el món.

Espero que aquest llibre informi, entretingui i sigui causa de debat i discussió.

15

Introducció

El 9 d’abril de 2017, agents de la policia de l’aeroport O’Ha-

re de Chicago van fer baixar el doctor David Dao del vol 3411 d’United Express. L’avió tenia overbooking, però el metge es va negar a cedir el seient que ocupava. L’endemà havia de visitar alguns pacients. Uns passatgers van gravar en vídeo com el treien per força de l’avió. Es podien sentir expressions d’incredulitat entre el passatge: «Oh, Déu meu!», «No! Això no és just», «Mirin què li han fet». Ningú no es podia creure allò que veia.

Al vídeo, se’l veia sagnant per la boca mentre la policia l’estirava pel passadís. No va trigar a fer-se viral. El director general d’United, però, no es va disculpar i va blasmar el passatger per haver-se mostrat bel·ligerant. Amb el temps, l’escàndol es va fer tan gran que el director general es va disculpar i la companyia aèria va arribar a un acord no revelat amb el doctor Dao. L’advocat del doctor Dao, Thomas Demetrio, va declarar als periodistes que el seu client «va abandonar el Vietnam el 1975 quan va caure Saigon, ho va fer a bord d’un vaixell i va dir que estava mort de por. Va afirmar que veure’s arrossegat pel passadís va ser una experiència més esfereïdora i angoixant que la que va viure en deixar el Vietnam».1 Fa anys, un desastre de relacions públiques com aquest hauria fet que les accions d’United ensopeguessin, però es van recuperar de seguida. Els analistes financers van convenir que no tindria conseqüències per a la línia aèria. Per a tot el 2016, la companyia va comunicar uns ingressos nets de 2.300 milions de dòlars. Els resultats van ser tan bons que el 2016 el consell d’United va aprovar una recompra d’accions de 2.000

17

jonathan tep pe r

18

milions de dòlars, que és l’equivalent financer de ruixar-se amb xampany. Els analistes d’investigació van donar per acabat l’incident, al·legant que «els consumidors potser no tenen gaires més possibilitats que volar amb UAL a causa de la consolidació de la línia aèria, que ha reduït la competència per a la majoria de rutes».2 Les pàgines de notícies en línia van explicar amablement als lectors el que havia succeït amb titulars com ara «Les línies aèries us poden maltractar perquè són un oligopoli».3 De fet, una vegada els inversors van començar a fixar-se en la posició dominant de mercat d’United, el preu de les accions va pujar.

Els analistes tenien raó. Els cels nord-americans havien passat d’un mercat lliure amb moltes línies aèries competidores a un còmode oligopoli amb quatre companyies principals. Dir que hi ha quatre companyies principals és exagerar el veritable nivell de competència. La majoria de les línies aèries nord-americanes dominen una xarxa local, conegudes com fortress hubs, on afronten escassa competència i tenen pràcticament un monopoli. Posseeixen les franges horàries d’aterratge i estan disposades a aplicar preus abusius per deixar fora qualsevol participant nou. A 40 dels 100 aeroports més grans dels Estats Units, una sola línia aèria controla la major part del mercat.4 United, per exemple, domina molts dels aeroports més grans del país. A Houston, United té al voltant d’un 60 % de quota de mercat; a Newark, un 51 %; a Washington Dulles, un 43 %; a San Francisco, un 38 %; i a Chicago, un 31 %.5 Aquesta situació és encara més desequilibrada en el cas d’altres companyies. Per exemple, Delta té un 80 % de quota de mercat a Atlanta, i un 77 % a Filadèlfia, mentre que a Dallas-Fort Worth hi té un 77 %.6 En el cas de moltes rutes, simplement no hi ha alternativa.

Aquest episodi del doctor Dao va esdevenir una metàfora del capitalisme nord-americà al segle xxi. Una companyia molt rendible havia fet sagnar un consumidor, però no importava perquè els consumidors no tenen alternativa.

Quan els consumidors veuen un home maltractat per una gran companyia o un pacient greu expulsat d’un hospital, tenen la sensació que hi ha un problema molt gros amb les empreses.

el mite d el c a pi ta li sme

Arreu del món, la gent té una sensació generalitzada que alguna cosa ha fallat. Això provoca nivells històrics de populisme als Estats Units i a Europa, el ressorgiment de la intolerància i un desig de capgirar l’ordre existent. La dreta i l’esquerra no es poden posar d’acord sobre què és el que passa, però totes dues saben que alguna cosa està podrida.

El capitalisme ha estat el millor sistema de la història per treure la gent de la pobresa i crear riquesa, però el «capitalisme» que observem avui dia als Estats Units té molt poc a veure amb els mercats competitius. El que tenim actualment és una versió de capitalisme deformada i grotesca. Economistes com Joseph Stiglitz s’hi han referit com a «capitalisme succedani», en què la versió distorsionada que veiem dista tant de la cosa real com els Pirates del Carib de Disney ho fan dels pirates autèntics. Si allò que tenim és una versió falsa del capitalisme, com és la cosa real? Què hauríem de tenir?

Segons el diccionari, l’estat idealitzat del capitalisme és «un sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció, distribució i intercanvi, caracteritzat per la llibertat dels capitalistes per explotar o administrar la seva propietat amb ànim de lucre en condicions competitives».

Algunes parts d’aquesta definició tenen un abast universal en el nostre temps. Avui dia, per exemple, donem per feta la propietat privada al món. El comunisme es definia en oposició a la propietat privada. Karl Marx va escriure al Manifest comunista: «La teoria dels comunistes es pot resumir en una sola frase: abolició de la propietat privada». Després de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, el comunisme es va esfondrar i va ser àmpliament desacreditat com un fracàs estrepitós. La batalla per la propietat privada s’havia guanyat.

Després ve la part més difícil de la definició: el capitalisme és «caracteritzat per la llibertat dels capitalistes per explotar o administrar la seva propietat amb ànim de lucre en condicions competitives». La batalla per la competència s’està perdent. Les indústries es van concentrant cada cop més a les mans d’uns quants actors, amb poca competència real.

Un capitalisme sense competència no és capitalisme.

La competència importa perquè evita la desigualtat injusta, i no pas la transferència de riquesa del consumidor o el prove-

19

jonathan tep pe r

20

ïdor al monopolista. Si no hi ha competència, els consumidors i els treballadors tenen menys llibertat d’elecció. La competència crea senyals de preus clars als mercats, la qual cosa impulsa l’oferta i la demanda. Afavoreix l’eficiència. La competència crea més alternatives, més innovació, desenvolupament i creixement econòmic, i una democràcia més forta dispersant el poder econòmic. Fomenta la iniciativa i la llibertat individual. La competència és l’essència del capitalisme, però s’està morint.

La competència és la base de l’evolució. Una falta de competència implica una falta d’evolució, una impossibilitat d’adaptar-se a condicions noves. Posa en perill la nostra supervivència.

Quan hi ha menys competència, hi ha menys guanyadors i molts perdedors. Un poder de mercat creixent entre les empreses dominants ha provocat menys competència, inversió inferior en l’economia real, menor productivitat, menys dinamisme econòmic amb menys empreses emergents, preus més alts per a les empreses dominants, salaris més baixos i més desigualtat en riquesa. Les proves aportades pels estudis econòmics aflueixen a patolls.

La competència continua essent un ideal que s’allunya del nostre abast. Però no us refieu només de la nostra paraula.

Segons el New York Times, «els mercats funcionen més bé quan hi ha una competència sana entre negocis. En massa indústries, aquesta competència ja no existeix».7 The Economist adverteix que «els Estats Units necessiten una bona dosi de competència».8 Si creieu en el lliure mercat competitiu, teniu motius per estar molt amoïnats. Si creieu en el joc net i detesteu l’amiguisme, hauríeu d’estar preocupats. Amb fals capitalisme els directors generals intimen amb els reguladors per aconseguir el tipus de normes que volen i donen diners per obtenir les lleis que desitgen. Les companyies més grans creixen encara més, mentre que les petites desapareixen, i el consumidor i el treballador es queden sense alternatives.

La llibertat és essencial per al capitalisme. No és estrany, doncs, que Milton Friedman triés Free to Choose [Lliure d’escollir] com el títol de la seva popularíssima sèrie sobre capitalisme de la PBS, i que Capitalism and Freedom fos el títol del seu llibre, del qual es van vendre més d’un milió i mig

el mite d el c a pi ta li sme

d’exemplars. Segons Friedman, la llibertat econòmica era «una condició necessària per a la llibertat política».9 Free to Choose sona molt bé. És una declaració valenta i un títol molt atractiu, però els nord-americans no són lliures d’escollir. En una indústria rere l’altra, només poden comprar a monopolis o oligopolis locals que es poden posar d’acord tàcitament. Avui dia, els Estats Units tenen molts sectors amb només tres o quatre competidors que controlen mercats sencers. Des del començament de la dècada de 1980, la concentració del mercat ha augmentat fortament. Com documentarem en aquest llibre: Dues corporacions controlen el 90 % de la cervesa que els nord-americans prenen. ● Quatre línies aèries dominen absolutament el trànsit aeri, i sovint disposen de monopolis o duopolis locals a les seves xarxes regionals. ● Cinc bancs controlen aproximadament la meitat dels actius bancaris del país. ● Molts estats disposen de mercats d’assegurança sanitària en què els dos asseguradors principals tenen una quota de mercat d'entre el 80 i el 90 %. Per exemple, a Alabama, una companyia, Blue Cross Blue Shield, té un 84 % de quota de mercat i a Hawaii en té un 65 %. ● Pel que fa a accés a Internet d’alta velocitat, quasi tots els mercats tenen monopolis locals; més del 75 % de llars disposen d’un sol proveïdor i no poden triar. ● Quatre actors controlen tot el mercat de carn de vaquí dels Estats Units i s’han repartit el territori nacional. ● Després de dues fusions aquest any, tres companyies controlaran el 70 % del mercat mundial de pesticides i el 80 % del mercat nord-americà de llavors de blat de moro. ●

La llista d’indústries amb actors dominants és inacabable.

Si ens fixem en el món tecnològic, la situació encara és pitjor. Les lleis estan desfasades per bregar amb la dinàmica en línia extrema de «tot per al guanyador». Google domina absolutament les cerques per Internet amb prop del 90 % de quota

21

jonathan tep pe r

22

de mercat. Facebook té una participació de quasi el 80 % de les xarxes socials. Totes dues practiquen un duopoli en publicitat, sense competència ni regulació creïbles.

Amazon esclafa els detallistes i afronta conflictes d’interessos com a venedor de comerç electrònic dominant i la principal plataforma en línia per a tercers venedors. Pot determinar quins productes pot i no pot vendre a la seva plataforma, i competeix en tota regla amb qualsevol client que troba l’èxit. L’iPhone d’Apple i l’Android de Google controlen del tot el mercat d’aplicacions per a mòbil en un duopoli, i determinen si els negocis poden arribar als seus clients i en quines condicions.

Les lleis existents ni tan sols es van redactar pensant en les plataformes digitals. Fins ara, aquestes plataformes es mostren com uns dictadors benignes, però no deixen de ser dictadors.

No sempre ha estat així. Sense pràcticament cap debat públic, les indústries s’han anat concentrant molt més de com ho estaven trenta o quaranta anys enrere. Com ha assenyalat l’economista Gustavo Grullón, la «naturalesa dels mercats de productes nord-americans ha experimentat un canvi estructural que ha debilitat la competència». El govern federal ha fet poca cosa per evitar aquesta concentració, i en realitat ha fet molt per afavorir-la.

Costa d’exagerar els beneficis per a l’economia i la política que ofereix la concentració industrial. Un dels grans misteris dels últims anys és per què el creixement econòmic ha estat tan deficient i per què tants homes i dones amb il·lusions frustrades simplement s’han rendit i han abandonat la població activa. Per donar una idea de la crisi, el 2016 un 83 % dels homes d’edat més productiva que no formaven part del mercat laboral no havien treballat l’any anterior. Això implica deu milions d’homes menys en la mà d’obra.10 No són purament estadístiques; són els nostres fills, pares i germans.

El creixement econòmic ha estat deficient malgrat els bilions de dòlars de liquiditat que la Reserva Federal ha injectat en l’economia i malgrat els bilions de dòlars de deute públic. Després de la Crisi Financera, els Estats Units han experimentat nivells alts de desocupació prolongada, salaris estancats, xifres alarmants de noves empreses emergents i baix creixement de la productivitat.

el mite d el c a pi ta li sme

Aquests problemes, però, tenen unes causes més profundes. Després de la bombolla puntcom, l’economia es va recuperar, però el creixement va ser més feble que durant la dècada de 1980 o fins i tot la de 1990. Després de la Crisi Financera, el creixement va ser encara més llastimós. Cada expansió ha experimentat un creixement menor que l’anterior. No hi ha una sola variable que contesti totes les preguntes, però un volum creixent d’estudis demostra que menys competència ha portat a salaris més baixos, menys llocs de treball, menys empreses emergents i menor creixement econòmic.

Els mercats avariats generen polítiques avariades. El poder econòmic i polític s’està concentrant a les mans de monopolistes llunyans. Com més fortes es tornen les companyies, més gran esdevé el seu domini sobre reguladors i legisladors per mitjà del procés polític. Això no constitueix l’essència del capitalisme.

El capitalisme és un joc en el qual els competidors juguen segons unes regles en què tothom està d’acord. El govern és l’àrbitre, i així com es necessita un àrbitre i una sèrie de regles acordades per a un bon partit de bàsquet, es necessiten regles per fomentar la competència a l’economia. Si es deixa que facin el que vulguin, les empreses faran servir tots els mitjans disponibles per esclafar els seus rivals. En l’actualitat, l’Estat, com a àrbitre, no ha imposat regles que augmentin la competència, i mitjançant la captura del regulador ha creat regles que limiten la competència.

Els treballadors han contribuït a generar una riquesa immensa per a les corporacions, però els salaris amb prou feines segueixen el creixement de productivitat i beneficis. El motiu d’aquesta gran bretxa és clar. El poder econòmic ha passat a les mans de les companyies. La desigualtat en ingressos i en riquesa ha augmentat a mesura que les companyies es quedaven un tros cada cop més gran del pastís econòmic. La majoria dels treballadors no tenen accions i amb prou feines s’han aprofitat d’uns beneficis corporatius de rècord. Com va assenyalar G. K. Chesterton, «un excés de capitalisme no implica massa capitalistes, sinó massa pocs capitalistes».

Quan la dreta i l’esquerra parlen avui de capitalisme, expliquen històries sobre un estat imaginari. Els lliures mercats de-

23

jonathan tep pe r

24

senfrenats i competitius que la dreta aprecia tant no existeixen avui dia. Són un mite.

L’esquerra ataca el capitalisme grotesc que veiem en l’actualitat, com si això fos la manifestació real de l’essència del capitalisme en comptes de la versió distorsionada en què s’ha convertit.

Economistes com Thomas Piketty fins i tot observen dins del mateix capitalisme una contradicció lògica que «devora el futur», en comptes de situar el problema en una falta de competència. Però allò que veiem avui és conseqüència del mecanisme de monopoli, en què les companyies grans es mengen les petites, i es captura el govern perquè manipuli les regles del joc a favor del fort en detriment del feble.

Si bé s’han escrit molts llibres sobre capitalisme i desigualtat, la dreta i l’esquerra ni tan sols llegeixen els mateixos textos. Els investigadors han analitzat les adquisicions de llibres, i gairebé no hi ha cap volum de temàtica política o econòmica que els dos bàndols comprin i llegeixin. Anàlogament, si es fa un cop d’ull als debats de Twitter, les dades demostren que la dreta i l’esquerra ni tan sols comparteixen o intercanvien idees l’una amb l’altra. Cap bàndol no parla amb l’altre, i encara menys l’escolta.

S’ha identificat el donar suport al capitalisme amb estar a favor dels grans negocis en comptes d’estar a favor dels lliures mercats. Aquest llibre està descaradament a favor de la competència. Els grans negocis no són dolents, però massa sovint el seu volum ha sobrevingut per mitjà de fusions que han destruït la competència i han enderrocat el capitalisme.

Esperem que aquest llibre construeixi un pont i trobi un denominador comú entre la dreta i l’esquerra. Ambdós bàndols poden preferir taxes fiscals diferents o tenir punts de vista dispars sobre política social, però dreta i esquerra haurien d’estar d’acord que la competència és més convenient per crear llocs de treball millors, sous més alts, més innovació, preus més baixos i una selecció més àmplia.

Un llibre que es limita a analitzar els problemes sense oferir solucions no és particularment útil. En aquest, hi presentarem solucions. Acabarem el volum amb algunes reflexions sobre com reformar i arranjar l’economia i el sistema polític.

el mite d el c a pi ta li sme

Esperem que us sentiu indignats després de llegir aquest llibre, però encara més important, confiem que acabeu sabent que la ràbia del consumidor i del votant es pot aprofitar a fi de bé.

El 1776 Adam Smith va escriure La riquesa de les nacions, i el Congrés Continental va declarar la independència respecte a la Gran Bretanya. Smith es queixava amargament dels monopolis. Va escriure sobre la Companyia de les Índies Orientals: «el monopoli que els nostres industrials han obtingut [...] ha fet augmentar tant el nombre de determinades tribus particulars d’ells que, com un exèrcit permanent desmesurat, han esdevingut temibles per al govern, i moltes vegades intimiden el cos legislatiu».

Aquell mateix any, entre les raons que el Congrés Continental americà esgrimia per separar-se de la Gran Bretanya a la Declaració d’Independència figuraven: «per tallar el nostre comerç amb totes les parts del món; per imposar-nos tributs sense el nostre consentiment». El Boston Tea Party va ser un acte de protesta contra el monopoli que la Companyia Britànica de les Índies Orientals exercia sobre el te. La riquesa de les nacions i la Declaració d’Independència van ser declaracions valentes contra els abusos de poder del monopoli. Els nord-americans volien llibertat empresarial per muntar negocis en un mercat lliure.

Avui dia, necessitem una revolució nova per desfer-nos dels monopolis i restablir el lliure comerç.

25

1 Allò en què Buffett i els milmilionaris de Silicon Valley estan d’acord Hi ha la lluita de classes, en efecte, però és la meva classe, la classe rica, la que fa la guerra, i estem guanyant.

Warren Buffett

W arren Buffett és una icona per als nord-americans i els ca-

pitalistes d’arreu. Durant dècades, les seves cartes anuals han ensenyat i educat els nord-americans sobre les virtuts de la inversió. En molts aspectes, Buffett ha arribat a encarnar el capitalisme nord-americà. Ha qualificat les reunions anuals de la seva societat d’inversió, Berkshire Hathaway, de «festa del capitalisme» i s’ha referit a la seva pàtria natal d’Omaha com el «bressol del capitalisme».1 Tot i això, Buffett és l’antítesi del capitalisme.

S’ha convertit en un heroi popular gràcies a la seva senzillesa.

Fins i tot quan va esdevenir el segon home més ric dels Estats Units, va continuar vivint a la mateixa casa i va evitar portar un estil de vida luxós. Guanya milers de milions no pas per cobdícia obscena, sinó perquè li encanta treballar. Els llibres dedicats a ell, com ara Tap Dancing to Work, capten el seu alegre entusiasme.

Com a persona, és extraordinàriament coherent. Els seus hàbits d’alimentació diària inclouen gelat amb grans de xocolata, cinc Coca-Coles al llarg del dia i moltes patates xips. Les seves inversions són tan constants com la seva alimentació. Durant dècades, ha recomanat comprar negocis protegits amb moat (amb marca assentada i marge per establir preus).

Els resultats li han donat la raó. Buffett va obtenir el control de Berkshire per uns 32 dòlars per acció quan era una empresa

27

jonathan tep pe r

28

tèxtil que anava de baixa, i la va convertir en un conglomerat que posseeix negocis amb poca competència. Les seves accions valen ara uns 300.000 dòlars per unitat, la qual cosa situa el valor de la companyia sencera en més de 495.000 milions de dòlars.

Durant dècades, els nord-americans han après de Buffett que la competència és negativa i que cal evitar companyies que demanen inversió o despeses de capital. Els directius nord-americans han assimilat els seus principis.

Buffett adora els monopolis i detesta la competència. Ha dit a les seves juntes d’inversors que «la naturalesa del capitalisme és que si tens un bon negoci, sempre hi ha algú que te’l vol prendre i millorar-lo». I, en els seus informes anuals, ha citat Peter Lynch amb aprovació: «La competència pot resultar perjudicial per a la riquesa humana».2 I això és ben cert. El que és bo per al monopolista no és bo per al capitalisme. Buffett i Munger sempre provaven de comprar companyies que tinguessin un estatus semblant a un monopoli. Una vegada, quan li van preguntar en una reunió anual quin era el seu negoci ideal, va respondre que era un que tingués «un gran poder de fixar preus, un monopoli».3 El missatge és clar: si inverteixes en un negoci amb competència, fas mal fet.

No és estrany que les seves primeres adquisicions comercials fossin diaris a ciutats on no hi havia competència. Segons Sandy Gottesman, un amic de Buffett, «Warren compara tenir un diari monopolista o dominant del mercat a tenir un pont de peatge sense regulació. Disposes d’una llibertat relativa per apujar les tarifes quan i tant com vulguis».4 En els temps anteriors a Internet, la gent s’assabentava de les notícies pel diari local. Buffett va entendre que fins i tot un babau podia guanyar diners amb un monopoli: «Si tens un negoci prou bo, si tens un diari monopolista [...] fins i tot el podria administrar el teu nebot ximplet».5 Amb aquest raonament, el 1977 Buffett va adquirir el Buffalo Evening News. Va comprar aquest diari i llavors va treure una edició dominical per portar el seu competidor, el Buffalo Courier-Express, a la fallida. El 1986, el rebatejat Buffalo News era un monopoli local.6 En molts aspectes, Warren Buffett és com Steph Curry, el base dels Golden State Warriors. Curry és un mestre del tir de tres punts. Però si s’observa el seu historial amb més deteniment,

el mite d el c a pi ta li sme

es pot comprovar que bàsicament llança tirs de tres punts sense oposició. Habitualment ho fa des d’uns quants centímetres abans de la línia de triples. Al començament, els defenses ni tan sols el defensaven. Qui llançaria des de tan lluny? En un moment del 2016, va anotar 35 de 52 tirs des d’una distància entre 8,5 i 15,25 metres. Anotar és molt més fàcil sense competència.7 Durant anys, Buffett va mantenir la seva filosofia de comprar en indústries amb poca competència. Si no pot adquirir un monopoli, comprarà un duopoli. I si no pot tenir un duopoli, es conformarà amb un oligopoli.

L’historial de Buffett parla per si mateix. Buffett era un dels accionistes principals de Moody’s Corporation, una agència qualificadora de crèdit que comparteix un duopoli efectiu amb Standard & Poor’s. (Potser recordareu que van qualificar els bons porqueria de risc alt que van fer esclatar l’economia com a AAA or.) Ell i els seus lloctinents van comprar accions de DaVita, que té un duopoli que infla els preus en el negoci de la diàlisi renal. (Han pagat centenars de milions per resoldre acusacions de comissions il·legals.) Ha posseït accions de Visa i MasterCard, que són un duopoli dels pagaments amb targeta de crèdit. També és propietari de Wells Fargo i Bank of America, que dominen la banca a molts estats. (Fa poc Wells Fargo va crear milions de comptes corrents i d’estalvis fraudulents per tal de cobrar més comissions als dipositaris.) El 2010, va adquirir plenament el ferrocarril Burlington Northern Santa Fe, que a hores d’ara és un monopoli local. Ha estat propietari de Republic Services Group, una companyia que va comprar el seu competidor principal, per tenir un duopoli en gestió de residus.

Ha estat propietari d’UPS, que té un duopoli amb FedEx en enviaments nacionals. Va comprar accions de les quatre línies aèries principals després que es fusionessin i les va convertir en un oligopoli. Darrerament ha estat adquirint empreses de serveis que són monopolis locals.

Podríem continuar enumerant les inversions de Buffett, però segurament ja us heu adonat d’un patró en el seu comportament. No hi ha dubte que no li agrada la competència.

No és estrany que Buffett hagi trobat les seves ànimes bessones a 3G Capital Partners, una societat d’inversió brasilera que controla el 50 % del mercat nord-americà de la cervesa.

29

jonathan tep pe r

La indústria cervesera dels Estats Units s’ha convertit ara en un duopoli. En l’actualitat proven de dominar el sector dels aliments envasats. El 2013, Buffett va formar societat amb 3G per comprar la H. J. Heinz Company, que dos anys després es va fusionar amb Kraft Foods per esdevenir Kraft Heinz. Això els va proporcionar l’hegemonia absoluta en moltes àrees dels prestatges dels supermercats com ara el del quètxup. Van intentar comprar Unilever el 2017, la qual cosa els hauria donat encara més propietat de marques dominants, però Unilever els va rebutjar. Al final, Kraft Heinz Unilever no va poder ser.

30

Si Warren Buffett encarna el capitalisme nord-americà, aleshores el milmilionari Peter Thiel és el padrí de Silicon Valley.8 No poden ser més diferents. Mentre que Buffett és planer i senzill, Thiel és distant i filosòfic. Buffett cita l’actriu Mae West, mentre que Thiel cita intel·lectuals francesos com Jean-Jacques Servan-Schreiber. Buffett és un demòcrata aferrissat i Thiel és un llibertari que ha aconseguit un passaport neozelandès per fugir quan els pagesos amb forques vagin a buscar els monopolis de Silicon Valley.

Buffett i Thiel no tenen res en comú, però tots dos poden estar d’acord en una cosa: la competència és per als perdedors.

Thiel va fundar PayPal i ha finançat una llista llegendària de negocis com LinkedIn i Facebook, que ara té un monopoli sobre les xarxes socials clau i un duopoli amb Google en la publicitat en línia. No li agrada la competència i redefineix el capitalisme capgirant-lo: «Els nord-americans mitifiquen la competència i li atribueixen que ens ha salvat dels menjadors socials. En realitat, capitalisme i competència són contraris».

Des del punt de vista de Thiel, sense beneficis quantiosos no es pot finançar innovació i millora. Thiel va donar suport a la campanya de Trump, probablement perquè, si un dirigeix un monopoli, li convé conèixer el seu regulador en potència. Va escriure un llibre sencer, titulat Zero to One, en el qual elogiava la creació de negocis que són monopolis i declarava desafiadorament que la competència «és una relíquia de la història».9 Competència és una paraula gruixuda, tant si un es troba a Omaha com a Silicon Valley.

el mite d el c a pi ta li sme

L’elogi dels monopolis té una tradició llarga als Estats Units. Joseph Schumpeter, un catedràtic d’economia a Harvard d’origen austríac, és generalment recordat per haver inventat la frase «vendaval de destrucció creativa», com a lloança de la competència. No deixa de ser irònic que economistes i assessors el considerin ara com el paladí de les empreses emergents trencadores, quan en opinió de Schumpeter si un volia buscar progrés, això el duria a les portes dels monopolis. De manera semblant a Peter Thiel, Schumpeter creia que les empreses perfectament competitives eren inferiors en eficiència tecnològica i no servien per a res. Els monopolis eren més robusts perquè «una indústria perfectament competitiva és molt més propensa que els grans negocis a ser dirigida —i a propagar els bacils de la depressió— sota la incidència del progrés o de les pertorbacions externes».10 Buffett i Thiel adoren els monopolis, perquè quan un és un monopolista, esdevé allò que els economistes anomenen un «fixador de preus». Això implica que pot situar el preu de les seves mercaderies prop de la quantitat més elevada que els consumidors estarien disposats a pagar-ne, a diferència de les indústries més competitives, en què la competència fomenta la innovació i abaixa els preus. Normalment, els monopolistes apugen preus i limiten el subministrament de mercaderies.

El problema d’apujar els preus i limitar el subministrament no és una qüestió teòrica i remota. Per exemple, les companyies de cable als Estats Units posseeixen un monopoli local i han estat utilitzant el seu poder de mercat per sobrecarregar una família mitjana amb uns 540 dòlars anuals, segons la Federació de Consumidors d’Amèrica, una institució sense ànim de lucre.11 No només els preus són alts, sinó que a més les companyies de cable tenen un llarg historial d’estrangular els llocs web i els continguts que no els agraden per limitar l’ús d’Internet.12 Comcast ha estrangulat serveis entre iguals com Bitorrent sota el pretext de gestionar l’amplada de banda.13 El pensament de Buffett i Thiel no ha passat inadvertit. Bancs d’inversió com Goldman Sachs (també conegut com el calamar vampir de Wall Street degut a la seva actitud empresarial) han recomanat als seus clients que donin la benvinguda als oligopolis i els comprin. Pot ser que els oligopolis tinguin mala fama

31

jonathan tep pe r

32

pel fet de saquejar els consumidors, però són atractius perquè des del punt de vista de Goldman Sachs tenen «menys intensitat competitiva, més adherència i més poder de fixar preus amb els clients a causa de la limitació d’opcions, d’avantatges econòmics d’escala, com ara una major capacitat d’influència sobre els proveïdors, i més barreres a participants nous, tot alhora». Els inversors ho podien llegir amb totes les lletres: els oligopolis poden collar treballadors i proveïdors, disparar els preus als consumidors, i això fa atractives les compres d’accions dels oligopolis.

Els llibres sobre inversió popular recomanen obertament els monopolis. Abans de la Crisi Financera, es podia trobar un llibre titulat Monopoly Rules: How to Find, Capture and Control the Most Lucrative Markets in Any Business [Regles dels monopolis: com trobar, capturar i controlar els mercats més lucratius a qualsevol negoci]. Oferia consell a joves emprenedors: «Segurament heu après que els monopolis són antinaturals, il·legals i escassos. Fals! Fals! Fals! En realitat, els monopolis són sovint naturals, generalment legals i sorprenentment comuns». En cas que el govern mantingués una opinió diferent, aconsellava reservar una part dels altíssims beneficis «per als millors advocats antitrust».14 Avui dia, molts economistes lloen públicament els monopolis com una forma de capitalisme més il·lustrada. Robert Atkinson i Michael Lind van escriure un llibre titulat Big is Beautiful.

Escriuen: «A l’univers abstracte d’Econ 101, els monopolis i els oligopolis sempre són dolents perquè distorsionen els preus. [...]

Al món real, les coses no són tan senzilles». I per il·luminar-nos, continuen dient: «L’economia acadèmica inclou una literatura molt àmplia sobre els mercats imperfectes. Però està reservada per a estudiants avançats», i aquests ensenyaments són inaccessibles als esperits pobres i ignorants que no tenen un doctorat.15 Les opinions de Buffett i Thiel sobre la competència capten les contradiccions del capitalisme i el mecanisme de monopoli. La idea de Thiel que la innovació només prové de grans monopolis passa per alt la seva trajectòria personal a PayPal. Ell era David creant una empresa emergent del no-res i competint contra Goliats financers. Avui dia, el petit David s’ha unit als filisteus. ϒ

el mite d el c a pi ta li sme

Malauradament, el capitalisme als Estats Units i a moltes economies desenvolupades no es caracteritza per la competència i la iniciativa empresarial. Moltes indústries tenen en realitat ben pocs actors importants. Els nord-americans tenen la il·lusió d’elecció, però no són lliures d’escollir.

Moltes grans companyies han capturat els seus reguladors, i la regulació existeix en gran part per impedir l’arribada de participants nous. Per exemple, empleats d’alt rang de Comcast han passat massivament a la Comissió Federal de Comunicacions, i després han deixat el govern per tornar a Comcast i a empreses regulades. Quan va ser l’hora d’adquirir NBCUniversal, Comcast tenia 78 exfuncionaris del govern registrats com a lobbistes de la companyia.16 No és estrany que, malgrat les moltes inquietuds antimonopoli, l’acord es materialitzés. Encara més repugnant va ser que Meredith Attwell Baker, una comissària clau de la Comissió Federal de Comunicacions que havia aprovat l’acord, fos contractada a l’acte per Comcast. No hi ha ni tan sols una línia fina que separi els reguladors dels regulats. Els mercats no són blancs i negres i rara vegada no són tampoc completament monopolistes ni perfectament competitius. Així com els dolents de les pel·lícules poques vegades són pura maldat (els grans directors saben que els dolents fan molta més por quan tenen només un toc de maldat), és molt poc comú trobar una companyia que sigui un monopoli i tingui una quota de mercat del 100 %. Això seria massa evident i atiaria la còlera dels reguladors.

En línies generals, no tenim un problema de monopoli, sinó un problema d’oligopoli. Els nord-americans han estat educats per témer els monopolis nacionals, però han donat poca importància als duopolis o oligopolis. Moltes indústries són duopolis, amb només dos actors principals controlant el mercat sencer, mentre que altres són oligopolis amb només tres o quatre competidors principals. Hi ha pocs monopolis totals, així que quan llegiu titulars sobre el problema de monopoli als Estats Units, com el professor Tim Wu ha assenyalat, «la premsa està fent sonar l’alarma erròniament. Sabem com combatre els monopolis, però els reguladors estan desorientats quan es tracta de duopolis i oligopolis».17 No trobareu les paraules duopoli ni oligopoli a La riquesa de les nacions d’Adam Smith ni a cap de les lleis antitrust, com la

33

jonathan tep pe r

34

Llei Sherman del 1890 o la Llei Clayton del 1914. El terme oligopoli no va ser inventat fins a la dècada de 1930 per l’economista de Harvard Edward Chamberlin. El terme oligopoli ve del grec i significa «pocs venedors». Té el mateix origen que la paraula oligarques. Els oligopolistes d’avui dia són els nostres oligarques.

Si bé el terme oligopoli és més correcte que monopoli, esperem que ens disculpeu si els fem servir indistintament en aquest llibre. Com va escriure l’economista Milton Friedman, un monopoli és tota concentració de poder per una empresa que «té prou control sobre un producte o un servei concret per determinar significativament les condicions en què altres individus hi tindran accés». Segons aquesta definició, els oligopolis d’avui dia són monopolis.

Els oligopolis actuen sovint com a monopolis. Tot i que la col·lusió i els càrtels entre diferents actors són il·legals, la col· lusió tàcita és normal i lògica. La societat d’inversió Marathon Asset Management ho va assenyalar en el seu magnífic llibre Capital Returns: «Una indústria bàsica amb pocs actors, gestió racional, barreres d’accés, absència de barreres de sortida i regles de joc senzilles és l’escenari perfecte perquè les empreses adoptin una conducta cooperativa [...] i és per aquest motiu que la rendibilitat d’inversió veritablement sucosa s’ha de trobar en indústries que estan evolucionant cap a aquest estat».18 Tant se val com es miri, la competència s’està morint als Estats Units.

L’esfondrament de la competència té lloc a la major part de l’economia. Un estudi de The Economist va descobrir que durant el període de quinze anys del 1997 al 2012 dues terceres parts de les indústries nord-americanes es concentraven a les mans d’unes quantes empreses.19 Una de les descripcions més exhaustives de l’augment de la concentració industrial demostra que hem presenciat una caiguda del nombre de companyies que cotitzen en borsa i un traspàs de poder cap a les grans empreses. Gustavo Grullón, Yelena Larkin i Roni Michaely han documentat com, a pesar d’una economia molt més extensa, hem assistit a una disminució a la meitat de la xifra de societats cotitzades, i ara moltes

el mite d el c a pi ta li sme

indústries tenen només uns quants actors principals. Assenyalaven això: «Moltes empreses enquadrades en indústries amb els majors increments de concentració de mercat de productes han constatat uns marges de benefici més elevats, rendiments accionarials anormalment positius i operacions M&A (fusions i adquisicions) més lucratives, la qual cosa suggereix que el poder de mercat està esdevenint una important font de valor».

Un parell de gràfics seran útils per visualitzar l’esbalaïdora concentració que hem presenciat als Estats Units i la disminució del nombre de companyies en la majoria d’indústries. El boom de fusions i d’adquisicions durant els darrers trenta anys no té precedents i depassa la febre de fusions original en l’apogeu de l'Edat Daurada, quan hi havia capitalistes sense escrúpols. Es pot veure que les fusions tenen tendència a desplaçar-se en onades, malgrat que les onades de fusions més recents han succeït totes ràpidament i seguides. Hem vist tres puntes diferents de fusions des del 1980. L’una va ser en el moment culminant del mercat alcista a les acaballes de la dècada de 1990, una altra en l’apogeu del mercat abans de la Crisi Financera del 2007 i actualment vivim una altra gran onada de fusions. Encara ens queda per veure com es poden desbaratar les coses aquesta vegada.

Avui dia, ens trobem en una segona Edat Daurada.

Figura 1.1. Febres de fusions: 1890-2015 Font: Taylor Mann, Pine Capital Demandes antitrust presentades per transacció (costat esquerre de l’equació) contra volum de fusions i adquisicions com a percentatge del producte interior brut (costat dret de l’equació).

Volum de M&A Demandes antitrust

35

jonathan tep pe r

36

L’escala de fusions és tan extrema que gairebé es podria creure que els capitalistes nord-americans intentaven demostrar que Karl Marx tenia raó. Des del punt de vista de Marx, el capital generalment creixia per mitjà de l’absorció de capital d’una companyia per una altra. En aquesta lluita, va escriure, «els capitals més grans», per regla general, «guanyen als més petits. [...] La competència es desferma en proporció directa al nombre, i en proporció inversa a la magnitud dels capitals rivals. Sempre acaba en la ruïna de molts petits capitalistes, els capitals dels quals es transmeten en part a les mans dels seus competidors, i en part s’esvaeixen completament».20 Com Marx deia sovint, un capitalista en mata molts. Marx volia substituir el monopoli del capitalista lladre i gras pel monopoli de l’Estat. Tots dos són erronis. Necessitem competència real i intensa.

(Perquè consti, encara que Marx va ser un dels autors sobre economia més influents de la història —per a gran desventura de tots aquells qui hagin viscut en un país comunista—, era un desastre per als diners i l’última persona que un hauria d’escoltar. Normalment no tenia ni un ral i el seu amic Friedrich Engels robava diners de la fàbrica del seu pare per donar-los a Marx. A més a més, no sabem de cap país comunista que no hagi acabat en fracàs absolut. Però tenia raó sobre la qüestió que els grans capitalistes s’empassen els petits.)

Aquest canibalisme empresarial extrem en què el gran es menja el petit té repercussions enormes per al nombre d’empreses a l’economia. Les companyies simplement desapareixen —per manllevar el terme emprat per Marx— i són engolides pels seus competidors. És pràcticament un esfondrament d’empreses de capital obert. Més de la meitat del total d’empreses de capital obert han desaparegut durant els últims vint anys.

Sorprenentment, segons un estudi de Credit Suisse, «entre el 1996 i el 2016 el nombre d’accions cotitzades a la borsa als Estats Units va caure aproximadament un 50 % —des de més de 7.300 a menys de 3.600—, mentre que va augmentar un 50 % en altres nacions desenvolupades».21 No és un creixement inferior ni la Crisi Financera global allò que va provocar menys oferta pública de venda (OPV). Això és clarament un fenomen nord-americà.

La disminució de societats cotitzades ha estat tan espectacular que la xifra actual és inferior a la del començament de la

el mite d el c a pi ta li sme

dècada de 1970, quan el PIB real als Estats Units era la tercera part del que és avui dia.22 L’economia americana creix cada any, però el nombre de societats cotitzades minva. Si aquesta tendència es manté, el 2070 només tindrem una companyia per indústria. O potser tindrem una revolució social.

Figura 1.2. Caiguda del nombre d’empreses de capital obert nord-americanes des del 1996 Font: dades de Charles Schwab Caiguda del nombre d’accions registrades

37

Nombre d’empreses cotitzades

S&P 500 (escala logarítmica)

No només les grans companyies s’empassen les petites, sinó que no hem vist arribar una nova onada d’empreses emergents per competir amb els Goliats. Fixeu-vos que quan s’han produït onades de fusions, hem vist moltes menys ofertes públiques de venda (OPV). La falta de companyies noves cotitzant a la Borsa de Nova York o al Nasdaq és històricament ben insòlita, tenint en compte fins a quin punt han pujat els mercats. Normalment, durant les fases alcistes de la borsa moltes companyies noves passen a cotitzar. Els directors generals aprofiten els mercats alcistes per vendre participacions al públic. Els anys del boom de la dècada de 1990 hi va haver una mitjana de 436 OPV anuals als Estats Units. El 2016, en vam veure només 74.23 La gran màquina econòmica nord-americana es va aturant de mica en mica.

jonathan tep pe r Figura 1.3. Caiguda d’ofertes públiques de venda (OPV) Font: Barrons Caiguda d’OPV mentre el mercat borsari es dispara

Nombre d’OPV

38

S&P 500 (escala logarítmica)

Atesa la falta de participants nous a la majoria d’indústries, no hauria d’estranyar que les companyies es facin més grans i més velles. La mitjana d’edat de les empreses de capital obert dels Estats Units és actualment de divuit anys, des dels dotze anys el 1996. En termes reals, la companyia tipus en l’economia s’ha fet tres vegades més gran durant les dues últimes dècades.24 No només tenim menys empreses i més velles, sinó que a més estan captant quasi tots els beneficis. El 1995, les 100 companyies principals reunien el 53 % del total d’ingressos de les societats amb cotització oficial, però el 2015 captaven un impressionant 83 % de tots els beneficis.25 Com Oliver Twist, que sempre en demanava més, queda ben poca cosa per a les companyies més petites després que les grans s’han afartat.

Totes les fusions i adquisicions han eliminat la competència. Cada any les companyies redacten un informe anual que els accionistes poden consultar. Han d’exposar la seva activitat comercial, els seus competidors i els riscos per al seu negoci. The Economist es va fixar en la freqüència amb què les companyies esmentaven la paraula «competència» i el gràfic és esbalaïdor. Hem assistit a una caiguda de l’ús de la paraula «competència» als informes anuals, i això ha coincidit amb la

el mite d el c a pi ta li sme

creixent concentració en l’economia. Els directors generals ja ni tan sols necessiten escriure sobre competència perquè ben poca en queda.

Figura 1.4. Freqüència de la paraula «competència» als informes anuals Font: The Economist

No competència Freqüència als informes anuals de companyies nord-americanes, per cada 10.000 paraules

Competència

Competidors

39 Pressió

La falta de competència no és deguda a unes quantes indústries; quasi tots els sectors es van tornant més concentrats. En un estudi sense precedents titulat «Are US Industries Becoming More Concentrated?», Gustavo Grullón, Yelena Larkin i Roni Michaely demostraven que durant els darrers vint anys més del 75 % de les indústries nord-americanes han experimentat un augment en els nivells de concentració. A gairebé tots els sectors, les quatre empreses principals havien incrementat significativament la seva quota de mercat, alhora que els rivals més petits desapareixien. De manera molt més preocupant, van observar que les companyies de les indústries que s’havien concentrat més tenien els marges de benefici i els rendiments accionarials més elevats.26 Van fer servir informació de companyies cotitzades en borsa, però també es van fixar en les dades censals per a les societats privades, i el missatge era

jonathan tep pe r

40

el mateix. La conclusió principal del seu estudi era alarmant: «En general, els nostres descobriments suggereixen que la naturalesa dels mercats de producte nord-americans ha sofert un canvi estructural que ha afeblit la competència».

Quan Grullón i els seus col·legues van analitzar indústries per volum, van constatar que com més concentrat estava el sector, més alt era el rendiment sobre els actius. Volien veure si això era simplement perquè les empreses més grans podien ser més eficients i estar més ben administrades, però al seu lloc van descobrir que quasi tot el retorn s’explicava perquè «el rendiment més elevat sobre els actius és impulsat principalment per la capacitat de les empreses d’obtenir marges de benefici més alts». L’efecte era enorme i tenia molt a veure amb el volum de les companyies. Certament, quan un té poca competència pot apujar els preus i obtenir beneficis més alts.

Buffett ho tenia claríssim. L’estudi de Grullón va comprovar que una estratègia consistent a comprar les indústries més concentrades i curtcircuitar les menys concentrades supera el mercat.

No hi ha cap estudi perfecte, però el missatge global és inconfusible: els Estats Units s’han tornat molt menys competitius. Fa poc John Kwoka, un dels grans experts en economia industrial, dret de la competència i regulació, va oferir una valoració molt crítica basant-se en tota la recerca disponible: la «totalitat d’aquest cúmul de feina proporciona un retrat convincent d’una creixent concentració al llarg de grans sectors de l’economia nord-americana durant els darrers vint anys».27 Dotzenes d’estudis demostren ara que la major concentració industrial produeix beneficis més alts per a les societats, preus més elevats per als consumidors, menys empreses emergents, menor productivitat, salaris més baixos i més desigualtat. Tot i així, els directors generals continuen treballant per absorbir altres companyies.

Sobre el paper, els nostres problemes actuals poden semblar una qüestió de directors generals cobdiciosos i inversors sense ètica que malmeten l’economia en benefici propi, però en realitat succeeix una cosa més profunda.

el mite d el c a pi ta li sme

Edward Queen, director del Programa Turner d’Ètica i Lideratge de Servei d’Emory, va comprovar que quan es presenta un problema ètic als alumnes, d’un 20 a un 30 % no el saben trobar o identificar. En opinió de Queen, «una part excessiva del lideratge empresarial del món és dirigida per nans morals que han estat educats molt per sobre de les seves capacitats de bon criteri». Queen argumenta que durant les últimes sis dècades els deixebles de l’economista Milton Friedman, guanyador del Premi Nobel, han subratllat que l’única obligació d’una corporació és generar beneficis i un rendiment sobre la inversió.28 Aquests ensenyaments, que es van inculcar a generacions de llicenciats en gestió empresarial, s’estan manifestant ara a gran escala.

Els titulars sobre directors i gerents prominents que han estat declarats culpables de pràctiques delictives reforcen l’opinió que els màsters en administració d’empreses estan mancats d’ètica. Jeffrey Skilling pertanyia a la promoció de l’Escola de Gestió Empresarial de Harvard del 1979 i va contractar un exèrcit de màsters en administració d’empreses de McKinsey per a Enron. El director de McKinsey, Rajat Gupta, va ser condemnat per ús d’informació privilegiada, i també tenia un màster en administració d’empreses de Harvard. Les notícies provinents de la Universitat de Duke semblen confirmar el problema. Els candidats als màsters de Duke són obligats a cursar «Lideratge, ètica i organitzacions», però prop del 10 % dels estudiants de primer any del programa d’administració d’empreses de Duke van ser sospitosos de fer trampes en un examen a casa.29 La resposta no és tan clara i polida com dir que els directors generals sense ètica estan ofegant l’economia nord-americana.

Tots els màsters en administració d’empreses han après les cinc forces de gerència de Michael Porter. Porter va ensenyar a Harvard, i el seu llibre Competitive Strategy és ara la bíblia dels gerents i els inversors. Es forma els màsters perquè analitzin el nivell de competència al si d’una indústria i evitin els sectors amb competència elevada.

Entre les cinc forces de Porter hi ha l’amenaça de rivals consolidats i l’amenaça de participants nous. Per a un màster en administració d’empreses format en les cinc forces, la pitjor indústria en la qual es pot trobar és aquella en què els compe-

41

jonathan tep pe r

42

tidors són forts i qualsevol pot accedir al sector i competir-hi.

S’instrueix els directors generals perquè trobin maneres de barrar el pas als rivals. Per això són tan típiques les fusions per eliminar rivals consolidats. També per això les companyies faran tot el que puguin per aixecar barreres normatives i jurídiques d’accés a les seves indústries. Aquest és l’evangeli del màster en administració d’empreses.

Durant les últimes dècades, els màsters en administració d’empreses també han après a especialitzar-se i dominar mercats. Jack Welch ensenyava als gerents de General Electric que no havien de ser actors de tercera o quarta fila a les indústries.

Només valia ser primers o segons. Com que els seguidors de Welch i de GE s’han imposat, els gerents d'empreses petites, les han venut a rivals més grans,, i així les empreses principals han absorbit tots els competidors petits.

En el món de la inversió, els gestors de fons d’inversió lliure reben formació per invertir en companyies que hagin assimilat les cinc forces de Porter i han cavat fossats per protegir-se contra participants nous. Buffett ha dit que, «en els negocis, busco castells econòmics protegits per fossats infranquejables».

Els gestors i inversors de fons de pensions han de trobar les accions que generen ingressos alts a llarg termini. Fracassarien, en certa manera, si no anessin darrere dels monopolis, els duopolis i els oligopolis. Però per tal de generar ingressos, en paraules d’un gestor, han de buscar «gegants empresarials que puguin aixafar el cap als nans».

Les biblioteques de les facultats de gestió empresarial són plenes de llibres consagrats a explicar diferents tipus de fossats. Els inversors cerquen companyies amb una escala tal que puguin esdevenir el «productor de baix cost». Intenten trobar empreses amb «costos de canvi elevats» que lliguin els clients a una relació. Proven de trobar negocis amb «efectes de xarxa» en què es guanya essent l’únic sistema que la gent pot fer servir per trucar o pagar, per exemple. També busquen indústries amb «actius intangibles», com patents que deixen fora els competidors per llei. Al sector sanitari, en particular, les patents permeten a les companyies cobrar preus astronòmics perquè, segons la llei, cap altra empresa no pot competir amb elles mentre tinguin una patent.

el mite d el c a pi ta li sme

Els directors generals de les companyies i els inversors es comporten tots d’una manera perfectament lògica quan compren competidors i troben maneres de monopolitzar les seves indústries. Així limiten l’amenaça de rivals consolidats i també de participants nous. Segueixen l’exemple de Porter i de Buffett i eixamplen el seu fossat cada dia.

La immensa majoria de les grans companyies no són dolentes. La paradoxa diu que allò que és bo, adequat i lògic per a la corporació no és bo, adequat ni lògic per a l’economia en conjunt. És en el mecanisme de monopoli on rau el problema.

Tota companyia que és un Goliat comença essent un David i intenta augmentar la seva dominació i quota de mercat. És això el que s’ensenya als màsters en administració d’empreses amb les cinc forces de Porter i el que aprenen de Buffett en «ampliar el fossat» al voltant dels seus negocis. Tots els gerents proven de fer això, i els inversors reben formació per recompensar les companyies que redueixen la competència. Aquest sistema d’incentius és un mecanisme de monopoli.

Aquest «mecanisme de monopoli» funciona a nivell microscòpic, però no pas macroscòpic. Allò que és bo que el director general faci per a la seva companyia no necessàriament és bo per a l’economia sencera. A l’economia, és lògic que les grans empreses intentin buscar rendiments, adquirir competidors, pagar salaris més baixos i augmentar els propis ingressos, però quan totes les companyies proven de fer això al mateix temps, tothom es veu perjudicat. La paradoxa és que, com que totes les empreses ho fan, això provoca salaris més baixos, major desigualtat, menor creixement, menys inversió i tots en sortim perjudicats.

Després de la Crisi Financera, el director general de Walmart, Mike Duke, va dir: «Als nostres clients se’ls acaben els diners, compren envasos de mida més petita i menys articles discrecionals al final del mes. Això indica una pressió més gran sobre els consumidors».30 Però no va relacionar de cap manera el baix salari que percebien els seus propis treballadors amb la falta d’ingressos i de demanda del consumidor.

La pressió sobre els treballadors evoca l’observació de G. K. Chesterton: «El capitalisme es fa contradictori tan bon punt es completa, perquè l’amo sempre intenta limitar allò

43

jonathan tep pe r

44

que el seu servidor li demana, i per tant limita allò que el seu client pot gastar. Demana a la mateixa persona que actuï de maneres contradictòries. Desitja pagar-li com un pobre, però vol que gasti com un príncep».

Uns marges de benefici empresarial sense precedents no són més que l’altra cara de la moneda de la contenció dels salaris.

Enrere van quedar els temps en què Henry Ford podia doblar els sous dels seus treballadors i fer-ho alegrement. Com el mateix Ford explicava: «Llevat que la indústria pugui mantenir els salaris alts i els preus baixos, es destrueix, perquè altrament limita el nombre de clients». Ford entenia que l’economia no era un joc de suma zero entre ell i els seus treballadors.31 Durant la Gran Depressió, l’economista britànic John Maynard Keynes provava d’esbrinar per què l’esfondrament econòmic era tan greu. Es va adonar que en les recessions és lògic que cada família demani més diners en metàl·lic i estalviï de manera preventiva per trobar-se en una posició millor. Tot i així, quan totes les llars ho fan al mateix temps, l’economia es contreu, la demanda de mercaderies cau, els treballadors són acomiadats i totes les famílies estan pitjor que si no ho fes cap d’elles. La teva despesa és l’ingrés d’algú altre; si tu no gastes, algú altre no percep el seu sou. És il·lògic que una família no estalviï i procuri per si mateixa, però també és il·lògic que totes les famílies ho facin al mateix temps. La paradoxa que allò que serveix per a una part no serveix per al tot és un dels problemes fonamentals de l’economia i constitueix la base de La teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner de Keynes.

En lògica, d’això se’n diu la fal·làcia de composició. Si un és en un estadi de futbol i es posa dret per veure més bé el partit, potser tindrà una visió millor. Però si tothom s’aixeca, ningú no té una visió millor i tothom ho veu malament. De nou, allò que serveix per a una part, sovint no serveix per al tot.

Posats a mirar, trobareu la fal·làcia de composició en tots els àmbits de l’economia.

Durant la crisi de l’euro, els alemanys semblaven completament aliens a la fal·làcia lògica. En alemany, Schulden, la paraula que designa «deute», prové de Schuld, que també significa «culpa». El deute sempre ha estat dolent i immoral. El

el mite d el c a pi ta li sme

ministre d’economia alemany, Wolfgang Schäuble, va donar la culpa de la crisi econòmica d’Europa als països europeus més petits per haver renunciat a «guanys a llarg termini a canvi de gratificacions a curt termini», augmentant la seva càrrega d’endeutament i abandonant la competitivitat comercial.32 Però així com el propi consum és l’ingrés d’algú altre, el superàvit comercial alemany havia de ser el dèficit d’algú altre. Anàlogament, els actius d’Alemanya eren préstecs «irresponsables» d’algú altre. No tothom pot mantenir superàvits comercials al mateix temps, i no tothom pot ser creditor al mateix temps. El teu consum és el meu ingrés, i el teu deute és el meu crèdit.

L’estiu del 2007 van començar a formar-se llargues cues d’imposants davant del banc Northern Rock de Londres. Era el primer pànic bancari a la Gran Bretanya des del 1866. Irònicament, el pànic va començar quan el Banc d’Anglaterra va dir que el Northern Rock estava en bona forma i que el sustentaria. Els problemes només s’identifiquen quan es neguen oficialment. Els clients van percebre de seguida senyals d’alarma i van exigir la devolució dels seus dipòsits.33 Cada imposant es comportava d’una manera perfectament racional, però quan tots van comparèixer per retirar els seus diners en metàl·lic al mateix temps, van provocar precisament la fallida que procuraven evitar. (Un pànic bancari es produeix quan els clients intenten retirar més diners dels que el banc pot servir. Els bancs no disposen de tots els dipòsits dels clients en metàl·lic per retirar-los a l’acte, i en comptes d’això els diners es presten.)

Mervyn King, governador del Banc d’Anglaterra, va assenyalar una vegada que potser no és racional iniciar un pànic bancari, però sí que ho és participar-hi així que ha començat. És il·lògic que un no tregui els seus diners d’un banc quan està preocupat per la solvència de l’entitat, però també és il· lògic que tothom retiri els seus dipòsits alhora, perquè això fa caure el banc.

La idea de la fal·làcia de composició també és aplicable a l’àmbit energètic.

El carbó era la principal font d’energia a l’Anglaterra victoriana. Charles Dickens havia descrit els cels de les ciutats industrials com un «vòmit negre, que neuleix totes les coses vives o inanimades, oculta el rostre del dia i envolta tots aquests

45

jonathan tep pe r

46

horrors amb un núvol fosc i espès».34 El 1865, l’economista anglès William Stanley Jevons va publicar The Coal Question.

Es va proposar determinar el volum de les reserves de carbó d’Anglaterra. Durant la seva recerca, va ensopegar una paradoxa sorprenent. A mesura que les màquines de vapor es tornaven més eficients, el consum total de carbó augmentava en comptes de disminuir. Jevons va concloure, en lletra cursiva: «És ben bé una confusió d’idees suposar que l’ús econòmic de combustible equival a un menor consum. La veritat és justament el contrari».35 Allò que valia per a cada màquina de vapor individual no valia per al conjunt d’Anglaterra. Aquesta idea es coneix com la paradoxa de Jevons: feu que alguna cosa sigui més eficient i la gent la utilitzarà més.

La paradoxa de Jevons explica per què ampliar les autopistes a Los Angeles, Houston i altres jungles d’asfalt només dona lloc a més cotxes, menys vehicles compartits i un trànsit pitjor.

Quan la gent pot conduir més fàcilment, pot viure més lluny.

De cop i volta, cases molt més grans i assequibles es troben a una distància de mobilitat pendular respecte a les ciutats. En un intent d’optimitzar el trànsit afegint més carrils, els planificadors urbans han fet lloc per a més cotxes i han fomentat la conducció. Allò que és cert respecte a l’eficiència del carril individual en una autopista no és cert respecte a l’eficiència del conjunt de Los Angeles. El 1990, l’analista dels transports britànic Martin Mogridge ho va identificar com una característica més general de les autopistes, i la seva observació es coneix com la «posició Lewis-Mogridge». És vàlida arreu, des de Nairobi fins a Pequín passant per Los Angeles.

Quan els directors generals han d’escollir entre augmentar al màxim l’eficiència per a l’economia global i comportar-se com un monopolista, la resposta és òbvia. És perfectament lògic per a ells comportar-se com a monopolistes. La majoria dels directors executius no s’aturen a considerar les conseqüències que les seves decisions individuals tenen sobre la societat en conjunt. No és això el que els han ensenyat ni el que té lògica per a ells.

Les decisions lògiques de reduir la competència i dominar les indústries genera un cicle natural al món empresarial en què els Davids dels negocis sempre intenten convertir-se en Goliats i eliminar totes les amenaces.

el mite d el c a pi ta li sme

Si ens fixem en la història dels grans monopolis en telecomunicacions i mitjans, van començar intentant oferir un millor producte al mercat de masses. Al principi uns aficionats van construir línies de telègraf entre ciutats, però no hi havia cap manera segura de connectar tots els Estats Units fins que Western Union va ajuntar xarxes regionals. Western Union va passar de ser una petita empresa emergent al monopolista dominant del seu temps, de manera semblant a com Facebook va passar de ser un lloc web de Harvard a una xarxa que connecta més de 2.000 milions de persones. Anàlogament, AT&T va començar com el petit David. La qualitat dels telèfons era espantosa, i en realitat no es podia trucar a gaire gent, així que se’l considerava com a poc més que una joguina. Tot i així, ben aviat el telègraf i el telèfon van competir frontalment i es van embrancar en una guerra de patents. Finalment, Western Union va arribar a un acord. La companyia de telègraf va vendre la seva xarxa telefònica a Bell a canvi del 20 % dels ingressos derivats de l’arrendament de telèfons de Bell. AT&T va construir un monopoli formidable que va eclipsar completament el control que Western Union havia exercit sobre la vida nord-americana.36 Aquest cicle de David convertint-se en Goliat s’explica en el fascinador llibre del professor Tim Wu The Master Switch.

En «el cicle» els negocis passen de ser «l’afició d’algú a ser la indústria d’algú; d’un giny muntat potinerament a un prodigi de producció sofisticada; d’un canal de lliure accés a un d’estrictament controlat per una sola corporació o un càrtel; d’un sistema obert a un de tancat. És una evolució tan comuna que pot semblar inevitable, però difícilment ho devia semblar al començament de qualsevol de les tecnologies transformatives del segle passat».37 No és només a les telecomunicacions o als mitjans on s’aprecia aquest cicle. L’hem vist a supermercats, agricultura, assegurances i molts altres àmbits. Les botigues familiars han estat substituïdes per comerços de grans dimensions com Walmart, els bancs de comunitats locals han estat substituïts per bancs globals com JP Morgan o Bank of America i els petits agricultors han estat substituïts per Cargill and Tyson i altres. Al principi les companyies de cable van començar combatent les xarxes de

47

jonathan tep pe r

televisió per poder transmetre programació, i les mateixes xarxes eren un entreteniment de connectar ciutats per compartir programes. Amb el temps, però, això s’ha transformat en monopolis gegants sense competència per a Internet d’alta velocitat.

Buffett és molt llest, però el seu avantatge principal és la idea que els monopolis, els duopolis i els oligopolis afronten una competència escassa i una minsa amenaça de participants nous.

Les companyies que dominen les seves indústries representen autopistes de peatge a la vostra vida quotidiana. Cada vegada que feu alguna cosa en la vostra vida diària, envieu una part de la vostra nòmina als monopolistes. Feu que Buffett sigui encara més ric, i que recorri el camí fins al banc tot ballant claqué.

reflexions principals d’aquest capítol

48

«Tant se val com es miri, la competència s’està morint als Estats Units.»

«En línies generals, no tenim un problema de monopoli, sinó un problema d’oligopoli.»

«La paradoxa diu que allò que és bo, adequat i lògic per a la corporació no és bo, adequat ni lògic per a l’economia en conjunt.»

«Les companyies que dominen les seves indústries representen autopistes de peatge en la vostra vida quotidiana.»

© 2019, Jonathan Tepper i Denise Hearn.

Drets de traducció acordats amb The Rights Factory a través de Pretext.

Primera edició en aquest format: març del 2020 © de la traducció: 2020, Jordi Vidal © d’aquesta edició: 2020, Roca Editorial de Libros, S.L. Av. Marquès de l’Argentera 17, pral.

08003 Barcelona actualidad@rocaeditorial.com www.rocalibros.com ISBN: 978-84-18014-38-3 Tots els drets reservats. Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni en tot ni en part, ni registrada en o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sigui mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, electroòptic, per fotocòpia, o qualsevol altre, sense el permís previ per escrit de l’editorial.