RUTA GEOLÒGICA PER MONTJUÏC - BARCELONA by ROSELL MINERALS

PRESENTACIÓ ...............................................

MONTJUÏC, LA MUNTANYA DE BARCELONA Montjuïc, qui n’ha parlat? ..................... 6 Publicacions ......................................... 7 COM ES VA FORMAR LA MUNTANYA Eocè - Oligocè ..................................... 8 Miocè ................................................... 9 Pliocè .................................................. 11 Quaternari ........................................... 12 ESCALA DELS TEMPS GEOLÒGICS...........

LES ROQUES DE MONTJUÏC .....................

ESTRATS A MONTJUÏC ...............................

ITINERARI PELS JARDINS ..........................

MINERALS Jaspi ................................................... Calcita ................................................ Calcedònia ......................................... Barita ................................................. Pirita-Goethita-Limonita .....................

20 22 23 25 26

FÒSSILS Turritella ............................................. Ostrea ................................................ Bivalves i altres fòssils ......................

28 30 31

ROQUES Pelites (lutites) .................................. Margues ............................................ Gresos ............................................... Conglomerats ....................................

32 33 34 36

CONSELLS AL VISITANT NATURALISTA ...

QUI ERA Mn. COSTA i LLOBERA? .............

ELS JARDINS COSTA i LLOBERA .............

UN TAST DE BIBLIOGRAFIA ......................

CONTINGUTS

Reconeixement (Attribution): El material pot ser distribuït, copiat i exhibit per terceres persones si es mostra en els crèdits el nom de l’autor original. Compartir Igual (Share alike): El material d’aquesta obra pot ser modiﬁcat i distribuït però sota la mateixa llicència que el material original. No Comercial (Non commercial): El material original i els treballs derivats poden ser distribuïts, copiats i exhibits mentre el seu ús no sigui comercial.

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/deed.ca

Setembre 2013 - v. 1.0 Coordinació:

Joan Rosell Riba info@rosellminerals.com www.rosellminerals.com Amb el suport de:

Hi han col·laborat:

Joan M. Ybarra Joan Puigmalet Catalina Restrepo Carles Diez

a la 35a. edició d’EXPOMINER, el Saló de Minerals, Fòssils i Joieria organitzat per Fira de Barcelona, s’ha consolidat J acomhemunarribat dels principals referents a Europa per a la promoció i la difusió de la geologia, la mineralogia i la paleontologia.

PRESENTACIÓ

EXPOMINER, a més de ser una rellevant plataforma dinamitzadora del comerç i el col·leccionisme, s’ha afermat com la trobada de referència per a la difusió de la cultura i l’afició a la geologia, actuant com a nexe i catalitzador de l’ecosistema comercial, científic i docent d’aquesta apassionant matèria. Avui Expominer vol seguir avançant en aquest procés de transferència de coneixement, projecció i difusió geològica. Per això, us presentem i posem a l’abast d’escoles, professors i alumnes aquesta guia pràctica que ens proposa un itinerari geològic pels jardins Costa i Llobera, al vessant de Miramar de la muntanya de Montjuïc. Podreu fer-vos una idea de com es va formar i com era la muntanya i la planura de Barcelona de fa milions d’anys. L’hem creat especialment per a acompanyar i compartir amb vosaltres la tasca de difondre el coneixement geològic i despertar l’interès en la societat i, especialment, entre les joves generacions. Esperem que gaudiu de la vostra visita a EXPOMINER i que aquesta guia us ajudi a descobrir els secrets millor guardats de la muntanya de Montjuïc.

Benvinguts a l’apassionant món de la geologia! Benvinguts a Expominer! ha estat la muntanya de Barcelona, amb el permís del Tibidabo. Ha estat estimada i maleïda. D’ella s’han nodrit moltes Montjuïc generacions de barcelonins, ja sigui per viure-hi en les pobres barraques, ja sigui per treure els blocs per construir grans edificis. La muntanya ha fet servei als exèrcits, tant per defensar la ciutat com per bombardejar-la. En el seu castell s’ha assassinat insignes personatges de la nostra història, entre ells el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) i, no exactament on indica el monòlit, a Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya (1940). Actualment, i que sigui per molts anys, la ciutat ha recuperat el castell i els seus espais, ha rehabilitat les antigues pedreres d’on s’extreia la “pedra de Montjuïc” o la “terra d’escudelles” i n’ha fet símbol de l’esport, de l’esbarjo i de la pau. Un dels darrers espais en ser “recondicionat” ha estat els jardins Costa i Llobera, a la banda de Miramar. Aquest conjunt emblemàtic, de clima humit i més càlid, acull una de les col·leccions de cactus i plantes suculentes més importants d’Europa. És un plaer passejarhi badocant entre tantes punxes i sucosa verdor. Però Montjuïc també ha estat objecte d’expedicions geològiques per part dels estudiosos de totes les èpoques. La seva riquesa litològica i la visibilitat de la seva estratigrafia han permès realitzar nombrosos treballs que ens ajuden a entendre la formació de la muntanya. No hem d’oblidar la seva riquesa paleontològica i mineralògica, singular i apreciada, amb nombroses espècies fòssils, algunes d’elles úniques. La mineralogia s’ha vist recompensada pels nombrosos minerals que s’hi ha trobat i que ja eren coneguts des d’èpoques prehistòriques, juntament amb d’altres amb valor científic. Evidentment, el fet de que les pedreres hagin aturat les seves feines extractives, fa que avui dia sigui difícil trobar certs espècimens. A més, cal dir-ho, està prohibit recollir pedres, plantes o fauna en tractar-se d’un parc ciutadà protegit. Per fer-se una idea total de la geologia de la muntanya caldria fer molts recorreguts i reconèixer molts indrets. Però tot passejant pels jardins vam veure que per construir els marges dels jardins Costa i Llobera es van utilitzar grans blocs de la muntanya. Una mirada atenta ens ha permès elaborar aquest senzill itinerari “obert”, que esperem us serveixi com a “tast geològic”. Si esteu ben atents a les roques, de ben segur, trobareu més punts interessants amb fòssils i minerals. Això sí, sempre amb el respecte i l’estima que cal tenir pel nostre patrimoni natural.

Josep Antoni Llopart Director d´Expominer

He arribat a l’alba per no trobar ningú. Hi ha encara llums encesos als dipòsits de gas i a les grues del port. El mar enfronta la ciutat boirosa. Tot és com sempre, penso: no calia venir. Però el cert és que torno, m’agrada retrobar aquest morro estripat per barrancs i pedreres, promontori amb gangrena de cementiri al flanc. Balada de Montjuïc (primera estrofa) de Joan Margarit

Joan Rosell Químic i membre del Grup Mineralògic Català

MONTJUÏC, LA MUNTANYA DE BARCELONA

La muntanya de Montjuïc ha estat objecte de nombrosos estudis de tota mena. Estudis de flora i fauna, geològics, històrics i fins i tot esotèrics. Però si per alguna cosa destaca la muntanya de Montjuïc és per la seva particular geologia que ha despertat l’interès dels científics durant segles.

Montjuïc, qui n’ha parlat? Les primeres notes que ens parlen de la riquesa geològica de la muntanya les trobem de la mà del jesuïta Pere Gil (1551-1622), autor d’una obra sobre la descripció de les Cosas naturals de Cathaluña que data del 1600. Pere Gil ja ens descriu que “La Montaña de Mont Juic junt a Barcelona es de consideració per averse edificada della tota Barcelona. Diuen que la pedra creyx en ella: y que se a treta mes pedra della que no pujaria tota la dita montaña. Les moles della van per tot lo mon”. Al Poble Sec hi ha un carrer que es diu Creu dels Molers i que ens indica les relacions de la muntanya amb la pedra que se n’extreia per a fer moles o pedres pels molins d’oli o blat.

Pedrera de la Fuixarda en plena explotació. Ca 1915.

El tema de l’extracció de pedra de la muntanya és tractat abastament en molts treballs posteriors. També trobem escrits sobre la qualitat de les aigües que sorgeixen de la muntanya, els fòssils que s’hi troben, les riques vessants cultivades de la muntanya... Ja entrat el segle XIX els estudis geològics sobre Montjuïc són més acurats. El primer d’ells que segueix un mètode científic rigorós és el de Yáñez basat en les observacions que fa a la muntanya a la dècada dels anys 1810-1820. En ell ja ens parla dels minerals que hi troba, els fòssils, les roques i arriba a treure’n conclusions molt lògiques i raonades, dient que “nuestra montaña ha sido formada en el seno del mar” i demostra que l’edat de formació de Montjuïc és molt diferent de les de Collserola. Posteriorment, durant el mateix segle, hi ha nombrosos treballs com els de La Marmora, Llobet Vall-llosera, Cuvier, Maestre, Pratt, Verneuil, Vezian, Fischer, entre els més destacats. A finals del segle XIX apareixen els treballs del pare de la geologia catalana: Mn. Jaume Almera. Destacar l’obra del Dr. Almera: De Montjuich al Papiol. Publicat el 1880, es fa una descripció exhaustiva de la geologia que forma el pla de Barcelona. És amb ell i amb els treballs de Maureta i Thos i Bofill que la geologia de la muntanya es fa notòria i es caracteritzen 6

amb profunditat els materials i els nivells estratigràﬁcs que formen la muntanya, amb tota la seva riquesa fòssil i mineralògica. Després, ja entrat el s. XX, vindran d’altres cientíﬁcs que ens parlaran de la muntanya, molts hereus d’Almera, com Mn. Font i Sagué, Faura i Sans, Mallada, Marià Vidal, Bataller, Villalta, Suñer Coma, Quer Brossa, San Miguel de la Cámara, Tomàs, Mn. Via, Masriera, Vicente, Bauza...

Publicacions

Obra que conté l’estudi del Dr. Faura i Sans, editada per la Sociedad de Atracción de Forasteros, Barcelona 1917.

Obra de Mn. Faura i Sans publicada en el Boletín del Instituto Geológico de España, Madrid 1926.

Excel·lent recull bibliogràfic sobre les publicacions que parlen de la geologia de Montjuïc. De cada resenya en fa comentaris molt interessants. Universitat de Barcelona, 1972.

Extens treball de Mn. Jaume Almera, un dels millors treballs sobre el pliocè barceloní. Barcelona,1894.

Extens treball sobre la flora de Montjuïc de Joan Vicente, membre del Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord. Santa Coloma de Gramenet, 1988.

Edició de 1928 del full del Mapa Geològic d’Espanya corresponent a Barcelona. Hi ha informació sobre Montjuïc i làmines molt interessants de fòssils.

COM ES VA FORMAR LA MUNTANYA DE MONTJUÏC?

EOCÈ OLIGOCÈ

Tal com ens indiquen les restes fòssils que trobem a diferents parts de la muntanya, aquesta singular formació geològica es va formar al fons d’un mar antic. Les serralades costaneres, sistema mediterrani o Catalànids són una de les tres grans unitats de relleu de Catalunya (recordem que les altres són els Pirineus i la Depressió Central). Les convulsions geològiques prealpines que van succeir fa uns 50 milions d’anys (MA) van provocar, a mitjans de l’era terciària, l’aixecament de la serralada pirinenca en un mar eocènic. En aquella època la serralada costanera catalana (que va de l’Empordà ﬁns els Ports, a Tarragona) es trobava unida al massís balear i al continent africà; era l’anomenat massís catalano-balear. Els Pirineus van seguir creixent, el que va provocar l’enfonsament d’aquest nou mar, arribant a separar els continents africà i europeu. Només van restar alguns illots: les illes Balears. Aquest aixecament dels Pirineus i de la serralada costanera catalana va delimitar el que avui coneixem com la gran fossa del riu Ebre, creant un mar intern poc profund. La màxima “pujada” dels Pirineus es va donar sobretot en l’oligocè quan es van assolir muntanyes amb alçades de 5.000 a 5.500 metres. Durant l’eocè i l’oligocè es van dipositar enormes quantitats de sediments amb conglomerats procedents de l’erosió d’aquesta antiga serralada costanera catalana. Aquests sediments són els que formaran posteriorment Montserrat o Sant Llorenç del Munt. El tancament de la conca de l’Ebre ocupada pel mar va provocar el seu dessecament per evaporació i es donà la precipitació de les sals dissoltes que ompliren la depressió central i que són les que actualment s’exploten a Súria, Sallent, Cardona i d’altres jaciments de la conca de l’Ebre. Clypeaster almerai de Montjuïc. En el Mapa Geológico de Barcelona, 1928.

Evolució de la Depressió Central Catalana (eocè superioroligocè) 1.- Cons de dejecció construïts per conglomerats (plana deltaica) com els de Montserrat i Sant Llorenç del Munt; gresos (front deltaic), com a Manresa i els Cingles de Bertí, i argiles (prodelta), d’Igualada i la Plana de Vic. 2.- Al llac, la sedimentació és evaporítica (sals i guixos, explotats a Súria, Cardona i Òdena) i amb la plana costanera argilosa, rares capes d’evaporites i capes de gresos, producte d’avingudes de sediment originades per tempestes. 3.- Conca lacustre endorreica amb sedimentació de calcàries (la Panadella) i carbons (Calaf) i, a la plana costanera, argiles i esporàdiques capes de gresos intercalades. J. Rosell i Sanuy, Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, 2002. (10.1)

En el miocè, la planura on es troba Barcelona va quedar enfonsada en el mar i delimitada per les serralades que avui dia formen els Catalànids. Aquestes formacions són: a. La Serralada Litoral, formada pel massís de les Gavarres, el Puig de Cadiretes, el Montnegre-Corredor, Sant Mateu, Collserola i el massís del Garraf. b. La Depressió Prelitoral, una fossa tectònica que es va anar omplint amb sediments i que es disposa paral•lela a la costa entre l’Empordà i el Camp de Tarragona, passant per la Selva, el Vallès i el Penedès. c. La Serralada Prelitoral, amb les Guilleries, Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Gaià, les Muntanyes de Prades, el Montsant i la serra de la Llena, les serres de Colldejou i Llaberia, la serra de Tivissa, la serra de Cardó, les serres de Cavalls i Pàndols, el massís dels Ports i el Montsià.

MIOCÈ

Si avui dia pugeu a Montserrat, en un dia de boires denses i baixes, us podeu fer una idea del com era en el període miocènic el nostre territori. Veurem sorgint d‛entre els núvols el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Collserola amb les serres tarragonines de fons.

Unitats morfoestructurals de Catalunya (basat en un original de Llopis Lladó i Joan Rosell Sanuy).

Font: Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, 2002. (10.1). Modificat.

Durant el miocè, diverses falles van afectar la zona on tenim avui dia la ciutat de Barcelona i van aixecar algunes zones, que són els promontoris que avui dia es troben dins la ciutat i en van enfonsar d’altres com el Besòs. A finals del període miocè el mar va penetrar per Tarragona i va inundar la fossa tectònica del Penedès, on avui dia encara trobem restes fòssils d’esculls coral·lins. Aquests deltes miocènics rebien els sediments dels rius que hi anaven a desembocar. En el cas de la planura de Barcelona, els sediments procedents de l’erosió de Collserola van anar dipositant-se formant capes de sorres fines i d’altres més gruixudes, alternant-se amb margues de diferents coloracions. El fet que durant aquest període la fauna i la flora es desenvolupessin de forma remarcable ha fet que entre els diferents estrats de la muntanya apareguin nombrosos fòssils, ja sigui d’animals marins com de restes vegetals. Es donà un període llarg de crescudes i descens del nivell marí amb noves aportacions lítiques. El registre paleobotànic indica un període càlid a temperat i humit durant el miocè. L’anticlinal de Montjuïc va sorgir del mar, probablement un tómbol, en les darreres etapes del miocè, fa uns 15 milions d’anys, durant el serravallesià-tortonià.

Durant el pliocè les aigües es trobaven, aproximadament, uns 100 m per sobre del nivell actual. Per tant, el que avui es coneix com delta del Llobregat, era una extensa ria (com les de Galícia), coneguda com Rubricata.

PLIOCÈ

S’estenia des de Martorell, Sant Vicenç dels Horts, Esplugues i la planura de Barcelona, incloent el que serà L’Hospitalet, Sants, Les Corts, la part baixa d’Horta i ﬁns el Besòs. Aquesta ria va dipositar el que ara és el subsòl de Barcelona: margues blavoses fossilíferes. Vista ideal del paisatge dels voltants de Barcelona en temps pliocènics. Al fons, de dreta a esquerra, el cim de Sant Pere Màrtir (1), Santa Creu d’Olorda (2), conca del Llobregat (3), turó de S. Antoni (4), turó de Sant Ramon de les Golves (5), Embocadura del Llobregat (6), punta de Sant Feliu de Llobregat (7) i turons d’Esplugues (8). Almera, 1894.

1 5

4 3

7 11 8

L’anticlinal de Montjuïc seguia aixecant-se, però la falla que corre paral·lela a la costa actual de la muntanya va fer que aquest front marítim s’esllavissés. En aquest període Montjuïc era una illa que s’ha anomenat Mont Jóvica. Al final del cenozoic, la massa continental s’aixecà quedant perfectament constituïts Montjuïc i el Mont Tàber, on ara es troba la catedral de Barcelona. La ria Rubricata es va anar omplint dels sediments que portava el Llobregat i la costa es situà a l’alçada de Cornellà i Sant Boi.

QUATERNARI

L’aixecament persistí ﬁns al quaternari (pleistocè i holocè). En aquest període corrien per les seves planures pantanoses els hipopòtams, caballs i mamuts. En coves del Parc Güell i a Montcada s’han trobat restes de rinoceronts, cèrvids, óssos i tortugues. Després de les glaciacions, en augmentar les temperatures, els sediments aportats pel riu van anar omplint la planura, deixant la línia de la costa aproximadament on la tenim ara i amb Montjuïc com un cap. Posteriorment va ser rodejat de sediments ﬁns la seva forma actual.

Quaternari

ESCALA DELS TEMPS GEOLÒGICS

Per fer-vos una imatge de l’ordre en el que estan seqüenciats els estrats de la muntanya podem assimilar-la a un model general. La successió d’estrats a Montjuïc té uns 200 metres de potència (gruix) i està formada per una alternança de diferents tipus de roca, algunes de les quals són difícils de distingir de les altres:

LES ROQUES DE MONTJUÏC

Lutites: anomenades actualment pelites. Són roques sedimentàries de gra molt ﬁ, com el llim o l’argila. Són molt poroses. Margues: roca sedimentària formada majoritàriament per argila (35 a 65%) i carbonat càlcic. A Montjuïc prenen coloracions blavoses i grogues, i són riques en fòssils. Gresos: roca sedimentària detrítica, composta, en més d’un 85 %, de sorra consolidada per un ciment i amb el gra que la forma compost de qualsevol mineral detrític. Molt apreciada i es la que es va fer servir per la construcció dels ediﬁcis de la ciutat. Conglomerats: roca sedimentària, detrítica, constituïda per fragments de roca aportats per l’erosió, ja siguin còdols o fragments, que es troben cimentats. Si són angulosos s’anomenen bretxes. Pelita

Marga

Gres

Bretxa

Conglomerat

Vista de la pedrera de la Fuixarda. Foto: Faura i Sans.

Galeries obertes a la pedrera del Mussol, preparades per a l’enderroc mitjançant voladura. Fomento de Obras y Construcciones.

Vista de l’illa Montjòvica en el miocè i en l’època actual.

Pedrera de la Fuixarda en explotació. ca. 1910. Foto: Fomento de Obras y Construcciones. Pedrera de “Màrmol”, després d’un enderroc. En primer pla, pedres per molins d’oli. Foto Fomento de Obras y Construcciones. Galeries a la pedrera del Mussol, preparades per a l’enderroc. Fomento de Obras y Construcciones.

Pedreres del SO, prop del cementiri. Vegeu els carreus. Explotada per Hijos de Sempronio Umbert. Pedrera de la Fuixarda al final de l’explotació, amb el llac. Foto: Fomento de Obras y Construcciones.

Aquesta part del front marítim es troba sota el Mirador de l’Alcalde i és molt visible des de la sortida central dels Jardins Costa i Llobera, a la carretera de Miramar. La part superior on creix la vegetació pertany al quaternari. Per sota veiem uns 15 metres de nivells blavosos i groguencs de margues (unitat Miramar) rics en microfòssils planctònics, Pecten sp. i alguna pirita. Aquest nivell està datat en el serravallià (miocè) (fa entre 10 a 14 MA). La presència de fòssils marins ens indica el seu origen. La seva formació es relaciona amb la sedimentació en un delta. Per sota, trobem cossos estratificats de gresos i conglomerats sorrencs ben cimentats (unitat Castell) amb lutites i margues grises. Poden contenir restes d’ostres i motlles de Turritella sp. S’intercalen amb estrats menys silicificats de colors més groguencs amb conglomerats. La silicificació té una distribució molt heterogènia, controlada per la facturació i la permeabilitat dels nivells més sorrencs i conglomeràtics. En els contactes entre els diferents cossos silicificats apareixen formacions de barita, jaspi i calcedònia/òpal, conjuntament amb alunita, un sulfat d’alumini i potassi de color blanc groguenc i aspecte terrós.

ESTRATS A MONTJUÏC

Potència

Litologia

Unitat

84 metres

Gresos i conglomerats

Morrot

Formats com a dipòsits de la planura deltaica.

± 20 metres

Margues

Far

Amb fòssils d’origen prodeltaic.

100 metres

Lutites, gresos i conglomerats

Castell

Formats com a dipòsits de front deltaic.

15 metres

Margues

Miramar

Amb fòssils d’origen prodeltaic.

20 metres

Conglomerats, gresos i lutites

Mirador

Fòssils marins de front deltaic.

D. Gàmez (2007): Sequence stratigraphy as a tool for water resources management in alluvial coastal aquifers: application to the Llobregat delta (Barcelona, Spain). Modificat. http://eugeni.es/montjuic/

Evolució paleogràfica de Catalunya des del mesozoic fins el miocè. L. Solé Sabarís: Ciclo de Geología práctica sobre los alrededores de Barcelona. Dir. Gen. de Enseñanza Media, Madrid, 1964.

Jaspi vermellós (1) sobre gres (11) - Bloc enclavat al terra.

Calcita (2) en cristalls romboèdrics - A les escales.

Calcària concrecionada amb calcita (2) - Sobre el mur.

Cristalls de calcita (2) romboèdrics aguts - En un bloc del mur.

Gres (11) amb fragments fòssils (ostrea?) (7) i cavitats reomplertes amb calcita i calcedònia (3) - Entre els bancs.

Blocs de gres de diferents colors i bandejats amb motlles de Turritella (6) i bivalves (8) - Al voltant de l’estàtua.

Bloc de gres amb costra de calcedònia (3) amb taques d’òxids de manganès - Bloc enclavat al terra, entre els cactus.

14 Veure pàgina 16: Estrats a Montjuïc.

Gran bloc amb calcedònia (3) reomplint fisura - Al terra.

Bloc ric en calcedònia (3) que cimenta fragments de gres formats per la fractura natural de la roca. A la part inferior, recobriment negre de goethita (5) - Sobre el 4t. banc.

Bloc de gres amb goethita-limonita (5) molt alterada però amb el color ataronjat característic - A mig pendent sobre el 4t.

Motlles de Turritella (6) i un motlle molt net i vistós d’ostrea (7) amb calcedònia (3) - Al costat del darrer banc.

Bloc de gres que presenta una veta fortament silicificada que s’acosta a la forma de jaspi (1) - Sobre el 5è banc.

Amb paciència podreu veure pel terra algunes pirites limonititzades de color taronja (no us les emporteu; així tots les podrem veure).

Fitxa 1

Etimologia:

Mineral

Jaspi 1 10

El nom del jaspi prové del grec iaspis (iασπι̋) i signiﬁca “pedra amb taques”. És una variació de la paraula persa Kaspar. Si feu una analogia amb la paraula Gaspar veiem que es correspon amb el nom d’un dels tres reis mags que van anar a Betlem.

Composició: SiO2 – Diòxid de silici. El jaspi és generalment considerat una varietat de calcedònia, però diverses hipòtesis cientíﬁques el situen dins del mateix grup del quars per la seva estructura. Dins de les masses de jaspi trobem un percentatge proper al 20-30% de minerals que són els que li donen la coloració, lluïssor i textura. Molt rarament també pot contenir fòssils, però en el cas de Montjuïc no s’han trobat. Els colors ataronjats, grocs i vermells són els més habituals i es deuen a la presència d’argiles, hematites i altres òxids de ferro. Descripció:

Aquest mineral es troba principalment a la zona del Morrot, a la part marítima de la muntanya, associada a roques que han patit processos de silicificació molt intensos i pressions de les roques que els cobrien. El jaspi de Montjuïc ha estat molt apreciat pels joiers. Aquells exemplars més brillants, acolorits i compactes han estat treballats pels artesans joiers, com a pedra semipreciosa que és, per fer-ne caboixons. Tanmateix hem de destacar que la presència de jaspi, àgata i sílex (pedra foguera) ja era ben coneguda pels homes prehistòrics. Al vessant marítim del castell, cap a finals dels anys 80, es van portar a terme excavacions arqueològiques en cates que van posar de manifest la presència de tallers de sílex, lidita i jaspi amb els que s’elaboraven fulles de ganivet, puntes de fletxa, agulles, arpons de pesca, etc. Aquesta troballa es va datar al epipaleolític, fa uns 12.000 anys. Es tenen referències de la presència de coves habitades al neolític (fa uns 5.000 anys) a la mateixa zona i que extreien les mateixes roques i dels treballs, ja molt posteriors, que hi van portar a terme els romans. S’han trobat altres tallers com el proper a Sant Pau del Camp, dins del barri del Raval, que treballaven el jaspi i el sílex de Montjuïc.

Formació:

Tot i que el jaspi pot formar-se a través de diversos processos geològics, el jaspi de Montjuïc es pot associar a processos de siliciﬁcació afavorits per la circulació d’aigües riques en silici i un procés metamòrﬁc de pressió. Estudis de raigs X han demostrat que el jaspi de Montjuïc està majoritàriament format per quars amb hematites, moganita, tridimita i alunita. La presència d’alguns d’aquests minerals indica un origen hidrotermal.

Detall dels sondejos realitzats l’any 1988 al jaciment epipaleolític del taller de jaspis del Morrot (Montjuïc, Barcelona) Foto: Artur Cebrià. Servei d’Arqueologia de Barcelona (Institut de Cultura de Barcelona). Parada 1 Bloc de gres amb jaspi multicolor.

Parada 1 Detall del bloc amb jaspi.

Parada 10 Veta silicificada propera al jaspi.

Jaspi 21

Fitxa 2 Mineral

Calcita 2 3 4

El mot calcita prové del llatí calx, que signiﬁca calç viva.

Composició: CaCO3 – Carbonat de calci. Sistema cristal·lí Trigonal. La calcita és un dels minerals més comuns a l’escorça terrestre. Forma la roca calcària de la que tenim grans exemples en el nostre país. Descripció:

Parada 4 A Montjuïc la calcita es presenta reomplint les esquerdes Cristalls romboèdrics de calcita. o les cavitats de les roques encaixants. No és un dels minerals més abundants a la muntanya, però se’l troba formant cristalls en escalenoedres i romboedres amb terminacions agudes (anomenades també dent de gos) o com prismes en disposició radial. També es presenta formant estalactites i concrecions en cavitats de la roca. El seu polimorf, l’aragonita, tampoc no és gaire habitual.

Formació:

La calcita prové de la dissolució de roques carbonatades com poden ser les margues i calcàries presents a la muntanya de Montjuïc.

Parada 11 Grups de cristalls de calcita entre incolora i blanca formats sobre un gres amb calcedònia i òxids de ferro de recristal·lització tardana.

Etimologia:

Parada 2 Drusa de cristalls romboèdrics de calcita.

Parada 3 Calcària concrecionada amb cristalls de calcita.

Etimologia:

El nom de la calcedònia ve del llatí chalcedonius (alternativament escrit calchedonius). El nom apareix per primera vegada a la Història Natural de Plini el Vell (23 dC-79 dC), com a terme per a un tipus translúcid de jaspi. El nom prové molt probablement de la ciutat de Calcedònia a la regió del Bòsfor.

Composició: SiO2 – Diòxid de silici. Tradicionalment s’ha considerat com una varietat criptocristal·lina ﬁbrosa de quars. Es tracta de diminuts cristalls de quars que s’empaqueten formant estructures ﬁbroses incloses en una matriu amorfa. Més recentment, s’ha demostrat que gran part de la calcedònia és una barreja de quars i mogànita, un altre mineral de sílice. La calcedònia pura pot contenir traces de grups silanol (OH). Quan forma bandejats concèntrics s’anomena ÀGATA. Si forma bandejats plans s’anomena ÒNIX.

Fitxa 3

Mineral

Calcedònia

Parada 5 Gres amb restes fòssils amb calcedònia i calcita.

5 7 8 9 12

Parada 12 Calcedònia arronyonada. Parada 7 Crosta de calcedònia

Calcedònia. Sot del Migdia. Montjuïc.

Calcedònia. Mirador de l’Alcalde. Montjuïc. Museu Ciències Naturals de Barcelona. No. 13.855. Foto: J. Rosell.

Descripció:

La calcedònia de Montjuïc ha estat molt valorada entre els col·leccionistes de minerals de totes les èpoques. Es troba habitualment reomplint fissures en els gresos. Si s’observa sota lupa es veuen les fibres que la formen. Aquestes crostes tenen gruixos que van des dels 2 mm als 2 cm. Habitualment la superfície que no està en contacte amb la roca presenta formes arronyonades i fins i tot estalactítiques. De vegades la calcedònia mostra coloracions negres, marrons i grogues causades per la presència d’òxids de manganès (negres) i d’òxids de ferro. Entre translúcida a opaca. És molt comuna a la muntanya, però els exemplars més grans es van obtenir quan es van fer les obres del Mirador de l’Alcalde a finals del s. XX. Al Museu de Ciències Naturals de Barcelona hi ha plaques decimètriques d’aquesta època. Segons cita Faura i Sans (1917) es van localitzar alguns exemplars de lleuger color verd que poden pertànyen a la varietat crisopras.

Formació:

La calcedònia es forma habitualment per la precipitació de ﬂuids aquosos molt rics en sílice col·loïdal. O sigui que es tracta de líquids gelatinosos de SiO2 que en penetrar en les ﬁssures de la roca s’endureixen formant aquestes plaques. L’origen d’aquest silici cal buscar-lo en les roques properes (gresos, feldspats...) i/o en estrats de microorganismes de closques silícies.

Parada 8 Gran bloc de gres amb calcedònia reomplint una fissura.

Parada 9 Calcedònia cimentant fragments de gres.

Etimologia:

El mot barita el va rebre l’any 1800 per Dietrich Ludwig Gustav Karsten del grec baros (βάρυζ), que signiﬁca pesat, ja que té un pes molt alt per a un mineral no metàl·lic.

Composició: BaSO4 – Sulfat de bari. Sistema cristal·lí: ròmbic. La barita ha estat un dels minerals més explotats en el nostre país. Se’n feien pigments per a pintura i inclús es va fer servir triturat en ﬁna pols com adulterant de la farina per donar pes al pa, durant èpoques de carestia. Descripció:

A Montjuïc la barita és mes abundant del que es creia. La seva similitud en aspecte amb la calcita o la calcedònia va fer que es confongués. Es troba habitualment reomplint fissures en els gresos, com a filonets de color blanc. Si l’esquerda li ha proporcionat prou espai forma bonics cristalls tabulars, sovint recoberts de calcedònia, com el que veiem a la pedrera del Sot del Migdia o agregats en roseta, fins i tot amb aspecte estalactític. Sol anar acompanyada de celestina (sulfat d’estronci) no citada a Montjuïc. Formació: Les solucions hidrotermals riques en bari precipiten en contacte amb aigües riques en sulfats, no sent menyspreable l’actuació d’organismes que afavoreixen aquesta precipitació. La circulació de fluids rics en bari, per dissolució dels dipòsits preexistents, entre les fissures dels gresos i la presència d’anions sulfat fan que precipitin omplint aquestes cavitats. Fissura en els gresos de la unitat Castell reomplerts amb filons de barita blanca.

Fitxa 4

Mineral

Barita 14

Cristalls tabulars de barita sobre gres de la pedrera del Sot del Migdia, recoberts de calcedònia.

Grups de cristalls de barita en roseta

Fitxa 5

Etimologia:

Mineral

Pirita Goethita Limonita 9

11 13

Pirita goethititzada. Montjuïc. Museu Ciències Naturals de Barcelona. No. 10.985. Foto: Rosell.

El mot pirita prové de la paraula grega pyros que significa foc. L’origen és ben clar si tenim en compte que la pirita en ser colpejada per un estri metàl·lic o una altra pedra produeix espurnes que servien per encendre foc. Actualment es fa servir en les pedres per encenedor. El nom de goethita es va donar en honor del poeta, novelista, filòsof i naturalista alemany Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832). El nom de limonita (que no és un mineral si no una forma terrosa de goethita) prové de la paraula grega λειμωυ que significa praderia en al·lusió a que es trobava freqüentment en zones pantanoses.

Composició: FeS2 – Sulfur de ferro / α-Fe3+O(OH) – Òxid-hidròxid de ferro. En aquesta ﬁtxa tenim dos minerals: pirita i goethita. La raó d’aquesta separació és que habitualment, quan el medi és ric en aigua i oxidant, la pirita (FeS2) tendeix a oxidar-se i esdevé un òxid-hidróxid de ferro: α-Fe3+O(OH). Quan la goethita s’hidrata forma una pols terrosa ataronjada que es coneix com limonita. Molt sovint trobem la descripció “pirita limonititzada” però en realitat hauríem d’intitular “pirita goethititzada”. Descripció:

La pirita és un mineral que cristal·litza en el sistema cúbic i habitualment es troba formant cubs, octaedres i piritoedres, entre altres formes. A Montjuïc s’han trobat diferents formes però la més habitual és el cub, sovint formant agregats de nombrosos individus. Tot i que a la zona de margues blaves de la zona del Mirador de l’Alcalde se’n van trobar de brillants, amb el seu color daurat, el més habitual es trobar-la quasi totalment convertida en goethita però preservant la seva forma cúbica. La goethita és ròmbica, però quan es dona aquest procés de substitució anomenat pseudomòrfosi, la forma del mineral original es conserva i només canvia la seva composició química. Així, la majoria de les pirites que trobem han estat completament pseudomorﬁtzades per goethita: són pirites goethititzades. Molts dels exemplars mostren una ﬁna pàtina de color ataronjat de limonita, però si es netegen a fons observem el color marró quasi negre de la goethita.

També són habituals, en les margues groguenques, la presència de certes concrecions ferríferes, que semblen troncs o arrels fòssils, algunes mostrant petites cares cúbiques. Sembla ser que es tracta d’una substitució de matèria orgànica per pirita i posterior procés de goethitització. En la roca que us proposem podeu veure les formacions fortament oxidades, amb barreja de goethita (negra) i limonita (taronja). Si sou prou atents en les vostres passejades per la muntanya de Montjuïc podreu, amb una mica de sort, trobar algunes d’aquestes pirites goethititzades i ﬁns i tot masses de brillant goethita-hematites. Formació:

Parada 13 Nòdul arrodonit de pirita goethititzada (negre) recobert de pols de limonita (taronja).

La pirita es pot formar per diferents processos geològics. El cas de Montjuïc es pot associar a la presència de matèria orgànica en un medi reductor, com pot ser una zona pantanosa (recordem l’origen dels estrats de la muntanya) rica en sulfur d’hidrogen procedent de l’activitat bioturbadora de microorganismes. Destacar que la majoria de pirites (goethititzades) es troben en margues formades per la sedimentació. La posterior circulació d’aigua meteòrica i l’exposició al medi ha contribuït a la seva oxidació. Parada 11 Bloc de pirita goethititzada amb limonita. Parada 11 Bloc amb goethita i limonita.

Respecteu-les; no us les emporteu Pirita goethititzada en matriu.

Fitxa 6 Fòssil

Turritella

Etimologia:

El nom de Turritella prové de la paraula llatina turritus que vol dir en forma de torre amb el suﬁx diminutiu -ella.

Descripció:

Les Turritelles pertanyen als mol·luscs gasteròpodes (com els cargols) i a la família anomenada Turritellidae. Solen tenir una forma cònica allargada i mostren les crestes espirals exteriors deﬁnides. La boca o opercle és petita. Solen aparèixer en grans quantitats en els nivells de margues ﬁnes i en altres capes més sorrenques amb gra de sorra més gran. També les podem trobar en estrats de gresos silícics (com és el cas dels punts del recorregut citats) incloses en ells o només deixant els seus motlles. Aquest gènere persisteix actualment en nombrosos mars, incloent la Mediterrània. Període: de l’eocè al miocè.

6 12

Turritella (proto) rotífera del miocè de Montjuïc.

Parada 6 Motlles de Turritella (proto) rotífera del miocè de Montjuïc.

Parada 12 Motlles de Turritella (proto) rotífera del miocè de Montjuïc.

Recordeu que està prohibit recollir fòssils, minerals i plantes Turritella (proto) rotífera i bicarinata del miocè de Montjuïc.

Fitxa 7 Fòssil

Ostrea 12

Descripció:

Les Ostrea sp. pertanyen a la família dels Ostreidae, mol·luscs bivalves marins. A la muntanya de Montjuïc en trobem molts exemplars distribuïts en diferents nivells estratigràfics. Alguns d’ells ens han deixat només el seu motlle (com el cas del que presentem al punt 12 de l’itinerari). En aquest cas només veiem una part de la valva de l’animal (closca) i el que correspondria al lloc on hi havia el múscul abductor que obre i tanca les valves. En altres blocs de conglomerats silicificats podem observar cavitats, sovint reomplertes amb calcedònia, que són restes d’aquests bivalves. A Montjuïc s’han identificat diverses espècies diferents. Apareixen també entre les margues sorrenques grises amb pirites goethititzades i se’n poden veure fragments, si s’està atent. Solen viure en colònies a la zona intermareal o en aigües someres, on poden constituir escull. Resisteixen grans variacions de salinitat. Aquest gènere persisteix actualment en nombrosos mars, incloent la Mediterrània. Majoritàriament, del miocè superior (la més habitual és la Crassostrea crassisima).

Parada 12 Motlle d’una Ostrea mostrant la zona del múscul que tanca el bivalve.

Restes de les valves d’Ostrea en un conglomerat. Zona Franca.

Descripció:

En diferents llocs de la muntanya de Montjuïc apareixen fòssils de bivalves, tipus petxina, de diferents espècies. Sovint el que ens arriben només són els motlles dels mateixos. En el punt 6 de l’itinerari, si esteu atents, podreu veure alguns d’aquests motlles. En aquest cas sembla ser un Pecten sp. o bé un Cardium sp. Actualment podeu trobar-los en els nostres mars. El Pecten és el que coneixem com la vieira, símbol dels pelegrins de Santiago de Compostela. Això ens indica, clarament, l’origen marí de la formació.

Fitxa 8

Fòssil

Bivalves i d’altres 14

Parada 6 Fragment probablement de Pecten sp. en un gres.

Làmina de l’obra d’Almera, amb dibuixos de Mn. Norbert Font i Sagué a Descripción de los Terrenos Pliocénicos del Bajo Llobregat y Llano de Barcelona (1894). 31

Fitxa 9 Roques

Pelites (lutites)

Què és?

La lutita és una roca sedimentària detrítica composada per partícules amb mides inferiors als 0,06 mm.

Composició: Estan composades fonamentalment per ﬁl·losilicats com: Il·lita, kaolinita, clorita, montmorillonita, sepiolita, etc. i normalment s’acompanyen d’òxids i hidròxids de ferro, quars, calcedònia, calcita, etc. Formació:

La seva gènesi implica un entorn sedimentari aquós molt tranquil com van ser els ventalls al·luvials deltaics i les aigües marines poc profundes. Els sediments de lutites barrejats amb aigua es denominen genèricament fangs o llots.

Mineria:

Les lutites, juntament amb les argiles i les margues, sí que es van explotar per a fer terrissa, teules i maons.

Sabies que... Fàbrica de maons propera a la plaça Espanya.

A la muntanya de Montjuïc hi havia hagut petites explotacions a cel obert i ﬁns i tot en galeria de l‛anomenada “terra d‛escudelles”. Es tracta d‛un llim o fang ﬁ que conté argila i petits granets de sorra/quars. Aquesta “terra” es feia servir per netejar les olles (escudella) i els estris de ceràmica de la cuina pel seu suau poder abrasiu. Hi ha antigues boques d‛explotació prop del Club Natació Montjuïc. Actualment hi ha preparats que barrejen sorres similars amb sabó i que són molt emprats pels mecànics per netejar-se les mans dels olis i greixos del motor dels vehicles.

Què és?

La marga és un tipus de roca sedimentària mixta. Això vol dir que té un origen detrític però afectada per processos de carbonatació química.

Composició: Està formada principalment per un 35 a 65% de calcita i la resta per argiles. De vegades pot contenir guix o halita (sal). Sol tenir un color blanquinós amb tons que poden variar bastant d’acord amb les diferents proporcions i composicions dels minerals que l’acompanyen. A Montjuïc tenim les grogues, blaves i ﬁns i tot amb tons violetes. Formació:

Mineria:

Les margues es generen en ambients aquosos similars als de les argiles i lutites, però sota l’acció de climes més càlids que afavoreixen la presència de bicarbonats dissolts en les aigües que posteriorment precipitaran. Aquest clima càlid en el que sedimenten les margues afavoreix el desenvolupament dels organismes. En aquests sediments es troben normalment abundants fòssils: closques de foraminífers, ostràcodes, radiolaris, gasteròpodes, diatomees, etc. També la presència de matèria orgànica afavoreix la formació de minerals com la celestina, pirita...

Fitxa 10

Roques

Margues 14

Les margues, juntament amb les argiles i les lutites, es van explotar per a la indústria ceràmica i del ciment.

Fitxa 11

Què és?

Roques

El gres o pedra sorrenca és una roca sedimentària detrítica formada per grànuls de la mida de la sorra, d’entre 0,06 a 2mm. Després de la lutita (gra <0,06mm) és la roca sedimentària més abundant, arribant a ser un 20% de les roques terrestres.

Composició: Majoritàriament són grans de quars cimentats per materials silícics, i també pot contenir pel·lets de quars, feldspats, mica o restes fòssils. La millor pedra de Montjuïc no tenia aquest ciment silícic.

Gresos 6

Formació:

12 14

Parada 6: La Puntaire Parada 6

El gres de Montjuïc (anomenada pedra de Montjuïc) ha estat una de les roques extretes de la muntanya més emprada en la construcció d’ediﬁcis de la ciutat, ja sigui per fer blocs com per fer columnes. També se n’han fet pedres per moldre i pedres per esmolar, gràcies a la seva capacitat d’abrasió. Permet ser treballada amb una relativa facilitat. La quasi totalitat de les pedreres obertes a la part mitja-baixa de la muntanya es dedicaven a la seva extracció, explotant capes de ﬁns a 25 metres de potència. Les pedreres de la part marítima, del Morrot, es van aturar degut a la facilitat en que es donaven Parada 6 Gres acolorit per òxids de ferro

despreniments. S’havia fet servir per a fer espigons del port ﬁns que es va utilitzar la calcària del Garraf. El sot de la Fuixarda, la zona de pràctiques d’automòbil del sot del Migdia, la pedrera del Mussol (darrera del Palau Sant Jordi) són algunes de les nombroses pedreres obertes. Per fer-nos una idea del que ha donat Montjuïc, es calcula que d’una de les darreres pedreres explotades es va extreure més d’un milió de metres cúbics de pedra (un cub de 100 x 100 x 100 metres, 20 milions de tones). Mineria:

El sistema per a extreure la pedra es basava, a principis del s.xx, en obrir galeries per sota de les capes de gres, deixant com a suport del sostre pilars estratègicament disposats. Posteriorment es procedia a volar amb explosius aquests pilars que provocaven l’ensorrament de tot el front perforat. La tècnica s’anomenava “de l’enderroc”.

Nota:

Si feu excursions per la muntanya de Montjuïc estigueu atents a les parets de les pedreres que ara queden mig amagades o dissimulades per la vegetació, ediﬁcacions o altres construccions. No us perdeu una visita a la pedrera on ara hi ha el Teatre Grec, on podreu veure magníﬁques formacions de calcita, o a la pedrera del Sot del Migdia on hi ha calcedònia i barita en algunes de les seves parets... Fent pedres de molí

Pedrera Safont amb les galeries per a fer enderrocs.

Fitxa 12

Què és?

Roques

El conglomerat és una roca sedimentària detrítica formada per còdols arrodonits (si fossin cantelluts seria una bretxa) de diversos tipus de roca i que tenen una mida major de 2 mm. Es troben cimentats per altres materials silícics, carbonatats i poden contenir fòssils. Temps enrere també s’anomenaven pudingues.

Composició: En el cas de Montjuïc les roques que formen els còdols solen ser de quars, trobant-se alguns restes fòssils inclosos, com ostres, equinoderms...

Conglomerats Formació: 6

Parada 6 Contacte entre gres i conglomerats.

Mineria:

La seva gènesi implica un intens procés de transport i erosió per l’aigua, que arrodoneix els fragments de les roques i la seva posterior acumulació (sedimentació). Els rius dels que parlem en la introducció van ser els que van aportar aquests materials. Per la seva mida podem intuir si el transport va ser en èpoques de grans crescudes (còdols grans) o d’avingudes més tranqui·les (graves). Habitualment s’intercalen amb nivells de lutites molt ﬁnes, dipositades en períodes d’aigües molt tranquil·les. Els conglomerats de Montjuïc no van ser tant explotats com els gresos, ja que presenten una major porositat i fragilitat i no són tant apreciats com a elements de construcció. Tenint en abundància la pedra de Montjuïc, no calia fer-los gaire atenció. Tanmateix sí que trobem blocs treballats en murs del parc fets amb aquests conglomerats i en algunes ediﬁcacions.

Parada 11 Bretxa de gres amb calcedònia com a ciment i formacions que recorden l’àgata (veure jaspi).

Parada 11 Conglomerat de graves. La zona 9 a 12 és molt rica en mostres.

Ara ja teniu a les vostres mans algunes informacions que esperem us puguin ajudar a entendre una mica més com es va formar la muntanya de Montjuïc i el perquè hi trobem certs fòssils, minerals i roques. Amb aquestes dades també us convidem a aprofundir en els treballs que sobre la muntanya podeu trobar a la bibliograﬁa i animar-vos pel vostre compte a fer excursions proposades i a mirar les roques amb uns altres ulls.

CONSELLS AL VISITANT NATURALISTA

Això us pot donar moltes satisfaccions, ja sigui a nivell de les descobertes geològiques que hi podeu fer, com dels racons magnífics d’aquest entorn tan proper a la gran metròpoli. Això sí, és molt important seguir una sèrie de normes que permetran que la vostra excursió científica sigui profitosa, sostenible amb el medi i no agressiva. 1.-

2.3.4.-

5.6.7.-

Respecta el lloc per on passes, no hi deixis desperdicis, ni brossa i si pot ser emportat brossa que trobis i la llences a les escombreries. Si tots ho fem ajudarem a netejar l’entorn. No recullis ni t’emportis pedres, plantes o fauna del parc. Pots emportar-te a casa unes boniques fotograﬁes del que has vist. A més està prohibit, com veuràs indicat. Vigila on trepitges. Pots malmetre plantes, animals o hàbitats. Vigila si toques les pedres, no fos que t’emportessis una sorpresa amb els animals que hi tenen l’hàbitat. Porta amb tu l’itinerari preparat i anota a la teva llibreta de camp les coses més interessants i fes dibuixos/fotos d’allò que et cridi l’atenció. També equipa’t convenienment amb bon calçat, gorra, aigua i allò que creguis que et farà servei. Respecta les senyalitzacions del parc i segueix els camins que trobes marcats quan estiguis als jardins. Vés amb compte amb els penyassegats i caigudes de pedres. Respecta les zones tancades o amb accés limitat. No vulguis passar per allí on no has de passar, amb el perill que pot comportar. Si trobes alguna cosa interessant, que creus que val molt la pena, fotograﬁa-la i pregunta als experts. No l’arrenquis, ni la facis malbé.

Resumint: Prepara’t bé la sortida i no donis motius per a que els altres lamentin la teva visita naturalista... 37

la poesia romàntica, que quedarà reflectida en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo Pi de Formentor (1875), paisatge literari que esdevindrà símbol universal de la Mediterrània. Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci. El 1885 viatja a Roma per iniciar els estudis de Teologia, on s’ordena sacerdot.

QUI ERA Mn. COSTA I LLOBERA?

Miquel Costa i Llobera va néixer a Pollença l’any 1854, en el si d’una família de rics terratinents, que solia passar els estius a Formentor, els paratges de la qual esdevindrien la font d’inspiració de molts dels seus poemes. L’oncle matern, Miquel Llobera, li donà a conèixer la poesia d’Horaci, que l’influí profundament. Estudia batxillerat a Palma on entra en contacte amb l’Humanisme de la mà de Josep Lluís Pons i Gallarza i després, ja a Barcelona, on estudià Dret s’afilia al catalanisme literari, liderat pels homes de la Renaixença: Marià Aguiló, Ramon Picó i Campamar, Jacint Verdaguer i Antoni Rubió i Lluch. D’aquests anys daten les primeres composicions en llengua catalana. Posteriorment es trasllada a Madrid per continuar amb el Dret i viatja a París on es summergeix en 38

El 1902 obté el títol de Mestre en lo Gai Saber. El 1904 presideix el Jocs Florals de Mallorca i dos anys després els de Barcelona, on pronuncia el discurs presidencial i intervé en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1906 publica el seu recull de poesies més important, Horacianes, seguit d’un nou volum de Poesies del 1907. La primavera de 1907 Costa i Llobera inicia un viatge de peregrinació per Terra Santa. De les seves notes de viatge publica Visions de Palestina (1908), inicialment denominades Croquis d’Orient. El 1909 és nomenat canonge de la Seu de Mallorca. El 16 d’octubre del 1922, mentre predicava a Mallorca, el panegíric de Santa Teresa de Jesús, Mn. Miquel Costa i Llobera va caure mort.

És un dels jardins especialitzats en cactus i plantes suculentes més importants d’Europa. Orientats al mar, a recer de la muntanya de Montjuïc que els acull, se situen en un mirador privilegiat i a escassos minuts del centre de la ciutat. Aquest singular espai ens ofereix una col·lecció única al món: 3,16 hectàrees que són un viatge per algunes de les espècies més exòtiques del planeta. Espècies que podem trobar en zones subdesèrtiques, desèrtiques i tropicals, però també en zones d’alta muntanya. La zona gaudeix d’un microclima especíﬁc entre dos i tres graus per sobre la temperatura mitjana de Barcelona. La raó és la seva especial orientació que protegeix l’espai dels vents més freds. El Jardins Els Jardins Costa i Llobera sorgeixen com a projecte conjunt de l’arquitecte Joaquim Maria Casamor i del mestre de l’escola de jardineria, tècnic i especialista en plantes crasses, Joan Pañella. Ja feia uns anys que es treballava assajant l’adaptació d’aquestes espècies a la ciutat. Quan es va considerar l’opció d’arranjar la zona de Montjuïc on avui es troben, ja es comptava amb un rellevant fons d’espècies procedents de les Canàries, Andalusia i d’altres vivers de ciutats mediterrànies. També havien arribat algunes plantes procedents de la col·lecció Pallanca vingudes des d’Itàlia. El jardins de Mossèn Costa i Llobera es van inaugurar el març del 1970. Els jardins han passat, però, per un llarg procés de recuperació i rehabilitació durant el qual s’ha procedit a la consolidació de l’espai estruc-

turalment i a la replantació de bona part de les plantes que havien estat víctimes del fred fins a retornar aquest espai al seu esplendor original. Aquests magnífics i no gaire coneguts jardins, són un lloc magnífic per a un passeig tranquil, l’observació de la natura i una excusa per a llegir la poesia de Costa i Llobera. Font: www.bcn.cat

ELS JARDINS COSTA i LLOBERA

Horari: De les 10 del matí fins el capvespre. Com arribar-hi L’au dels temporals Bronze de Joaquim Ros i Bofarull

BUS 150: Plaça Espanya - Castell de Montjuïc. Circular. Podeu agafar-lo a la Plaça Espanya i baixar a la plaça Carlos Ibáñez. Cinc minuts a peu. FUNICULAR: Paral·lel Parc de Montjuïc. - No hi poden entrar gossos. - No s’hi pot circular en bicicleta. - Aquest parc està dotat de càmeres de seguretat. Més info: http://bcn.cat

UN TAST de BIBLIOGRAFIA per començar...

Almera, J. (1880): De Montjuich al Papiol a través de las épocas geológicas. Memorias de la Reial Academia Ciències y Artes de Barcelona. Barcelona.

Llopis, N. (1942): Los terrenos cuaternarios del llano de Barcelona. Publ. Inst. Geol.-Top. Dip. Prov. Barcelona, 6, 1-52. Barcelona.

Almera, J. (1894): Descripción de los terrenos pliocénicos de la cuenca del Bajo Llobregat y llano de Barcelona. Mapa Geológico de la Provincia de Barcelona. Barcelona.

Masriera, A. (1983): Història geològica de Barcelona, allò que ben segur es va esdevenir. Ciència, 27: 16-19.

Almera, J., 1899: Compte rendu de l’excursion du 28 septembre a Sans et a Montjuich. Bull. Soc. Géol. France, 26, 680689. Alonso, F., Peón, A., Villanueva, O., Rosell, J., Trilla, J., Obrador, A. (1977): . Mapa y memoria explicativa de la Hoja nº 421 (Barcelona) del Mapa Geológico Nacional a escala 1:50.000, IGME. Madrid. Álvarez, A. (1987): Las canteras de Montjuic (Barcelona) (I). Mineralogistes de Catalunya, 3, 9 : 238-242. Barcelona. Álvarez, A. (1988): Las canteras de Montjuic (Barcelona) (II). Mineralogistes de Catalunya, 4, 1 : 22-25. Barcelona. Bataller, J.R. (1931): Un fósil curiós de Montjuic. Butll. Inst. Catal. Hist. Nat., Sec. Geol., 31, 48. Colom, G., Bauzá, J. (1945): Notas sobre los foraminíferos de las margas Miocénicas de Montjuich. Bol. Real Soc. Esp. Hist. Nat., 43, 483-500. Madrid. Curto, C.: Recorrido por la historia geológica de la montaña de Montjuïc. La Vanguardia, Nov. 1989, 12 Faura y Sans, M. (1917): Montjuich Notas geológicas. Publ. Soc. Atrac. Forasteros de Barcelona, 28, 5-55. Barcelona. La Marmora, A. de (1834): Note géologique sur la montagne de Mont-Jouy, près de Barcelona. Bull. Soc. Géol. France, 4, 351. Paris. Llopis, N. (1942): Tectomorfología del macizo del Tibidabo y valle inferior del Llobregat. Estudios Geogr., 3, 321-383.

San Miguel de la Cámara, M. (1912): Datos para la Estratigrafía de Montjuic. Bol. Real Soc. Esp. Hist. Nat., 12, 311-314. Madrid. San Miguel de la Cámara, M., Sierra, A., Marcet Riba, J., Cerero, R. (1928): Memoria explicativa de la Hoja nº 421 Barcelona. Diputación Provincial de Barcelona. Instituto Geológico y Minero de España. Madrid. 84pp. Suñer Coma, E. (1957): Resumen estratigráfico del Vindoboniense de Montjuich (Barcelona). Cursillo y Conferencias del Instituto Lucas Mallada, fasc. IV, 49-52. Vicente. J. (1988): La flora fòssil de Montjuïc (Barcelona). Soc. Hist. Nat. Barc. Nord, Sèrie Monogràfica nº 1, Sta Coloma de Gramanet. 93 pp. Via, L., Padreny, J. (): Historia bibliográfica sobre geología de Montjuïc (Barcelona). Publicaciones del Instituto de Investigaciones Geológicas de la Diputación Provincial. 27, 4-63. Villalta, J. F. de., Rosell, J. (1965): Contribución al conocimiento de la estratigrafía de Montjuic. Publ. Inst. Inv. Geol. Dip. Prov., 19, 83-104. Barcelona. Selecció documental sobre la geologia de Barcelona i de Montjuïc molt interessant: http://w110.bcn.cat/fitxers/icub/museuciencies/bibliografiesmontjuic.948.pdf Parcerisa, D. (1999): El miocè de la muntanya de Montjuïc: estratigrafia, sedimentologia,petrologia i diagènesi. Treball de Recerca de la Univ. Autònoma de Barcelona. 122pp. http://ddd.uab.cat/pub/trerecpro/1999/60186/Tesina_Parcerisa.pdf

Dents de tauró. Montjuïc. Làmina dins del Mapa Geológico de Barcelona, 1928. Clypeaster crassicostatus. Miocè.

Pecten sp. Tortonià, miocè.

Pecten sp. Miocè.

Conus sp. Miocè. Ostrea sp. Miocè.

Podeu veure una extensa col·lecció de roques, fòssils i minerals de Montjuïc a les col·leccions del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, al Museu Blau del Fòrum. No us la perdeu! 41

* Les fotografies de fòssils que us mostrem, tot i no ser de Montjuïc, són espècies que s’hi han descrit.

NOTES