Doctor Josep Pascual i Prats

Benet JuliĂ i Figueras

Doctor Josep Pascual i Prats (1854 - 1931) primer president del Col¡legi Oficial de Metges de Girona

per Benet JuliĂ i Figueras

Índex PRÒLEG 10 PREFACI 14 L’ENTORN HISTÓRIC

22

FAMÍLIA PASCUAL

26

EL DOCTOR PASCUAL, METGE A GIRONA

36

Inici de la col·legiació

41

El Congrés de Moscou

43

Col·legiació obligatoria

45

IV CONGRÉS DE METGES DE LA LLENGUA CATALANA Darreres activitats de Josep Pascual FONTS DOCUMENTALS

72 81 89

PRÃ’LEG

Autor desconegut (1880)

Pròleg

La importància de saber d’on venim La commemoració de 120è aniversari del Col·legi Oficial de Metges de Girona no podia passar per alt la figura del principal impulsor de l’entitat professional que, encara avui, agrupa a tot els metges de les comarques gironines. La reedició d’aquest llibre, escrit pel Dr. Benet Julià (1913-2010), vol ser un homenatge al primer president del col·legi.

Nascut al carrer de l’Argenteria de Girona, el Dr. Josep Pascual i Prats, metge de capçalera de moltes famílies gironines, va desenvolupar una intensa activitat professional, especialment des de l’Hospital Santa Caterina, des d’on escoltava de primera mà les vivències dels metges de la província. Era un home que viatjà molt i això el va fer coneixedor també dels problemes dels metges francesos. Va ser fruit d’aquesta empatia i del seu compromís amb la professió que, el 19 de setembre de 1894, va constituir la primera reunió del Sindicado Médico de la Província de Gerona. No va ser fins quatre anys més tard, el 18 de juliol de 1898, que la reunió general extraordinària del sindicat va adoptar la nova reglamentació aprovada pel Reial Decret de l’abril de 1897, que instaurava la col·legiació obligatòria. A partir d’aleshores, el Sindicado Médico passaria a anomenar-se Col·legi Oficial de Metges de Girona.

En aquella època els problemes eren els deutes dels particulars amb els metges, que tenien la costum de cobrar quan ja havia passat la mala tongada per la família. La morositat o inhibició dels ajuntaments per subvencionar l’assistència al pobres de la població, les relacions no sempre fàcils entre els metges i finalment la necessitat de constituir algun tipus d’ajuda mútua o societat de socors. Per tot això s’acceptà la constitució del Sindicado.

11

Doctor Josep Pascual i Prats

El paper del Dr. Pascual i Prats en el naixement del Col·legi de Metges va ser decisiu i es va perllongar de forma activa durant els 25 anys que va presidir l’entitat. Així queda palès amb més detall al llarg d’aquest llibre al voltant de la seva figura, que es llegeix de forma molt amena i que us recomano ferventment.

La professió mèdica ha canviat molt des d’aquell llunyà 1898, igual que la societat i la mateixa ciutat que encara avui ens acull. La feminització del col·lectiu mèdic, els canvis en la concepció del pacient i els avenços tecnològics són alguns dels factors més decisius en l’evolució de la professió mèdica però no els únics.

Conèixer la societat gironina de finals del segle XX, les dinàmiques polítiques i econòmiques que la movien o els escrits periodístics que s’hi llegien, permet fer-se una idea de la trajectòria i importància d’una entitat col·legial com la nostra, que va néixer fa 120 anys i que no només continua defensant, com el primer dia, la professió mèdica sinó també contribuint amb un fort compromís social a la millora de la salut de la ciutadania.

Josep Vilaplana i Birba President del Col·legi Oficial de Metges de Girona

12

PREFACI

Joan MartĂ­ Centelles (1877-1890)

Prefaci

El proper dia 8 d’octubre s’acomplirà el centenari de la fundació del nostre Col·legi mèdic de la província gironina, el qual inicialment portava per nom Sindicado. Té el mèrit d’ésser el capdavanter a l’Estat espanyol en englobar, voluntàriament, tota la representació professional de la nostra regió enfront dels intents de Barcelona i Madrid, on només existien alguns grups aïllats de metges interessats en la defensa dels drets corporatius.

En el segle passat, personalitats de la medicina reconeixien la manca d’un organisme que defensés els drets dels professionals –no sempre reconeguts i respectats–, sobretot dels modestos metges de zones rurals, moltes vegades sotmesos a l’arbitrarietat dels poders locals. D’aquesta manera, recordant l’antic lema de «la unió fa la força», a França hi hagué sobre aquest tema estudis i experiències dels quals en tingueren coneixença els nostres metges.

Des de sempre, una idea gremial d’unió havia subsistit fins que s’esvaní, a causa de la influència de les doctrines de la Re­volució Francesa. Recordem com, a finals de l’edat mitjana, es reuniren a l’església gironina del Carme –en aquell temps ex­tramurs– un metge, quatre cirurgians, catorze especiers i vuit barbers, per fundar, l’any 1366, la confraria dels Deu Mil Màrtirs o dels metges, especiers i barbers, amb una funció, a més de la pròpiament religiosa, d’ajuda mútua en les diferents adversitats.

El metge fou el conegut consultor de reis Guillem Coltellar, i els cirurgians, també amb un cert prestigi en el seu temps, foren Bernat Gironès, Castelló de Coll, Guillem Vicens i el mestre Bertran. Posteriorment, amb els noms dels sants Cosme i Damià, perdurà la dita confraria fins als nostres temps, malgrat les fortes picabaralles que hi hagué en el segle XVII i la seva divisió, que comportà el repartiment dels confrares entre l’església

15

Doctor Josep Pascual i Prats

del Carme i la de la Mercè. Per l’any d’establiment d’aquesta congregació, Girona podia haver-ne estat la pionera, ja que les dades que tenim sobre instauracions de confraries en poblacions de la Corona d’Aragó ens les situen majoritàriament en el segle XV. I és que, malgrat la seva modèstia, la gent de les terres gironines fou capdavantera en moltes altres actuacions culturals.

Concretant-nos en el camp de la medicina, podríem recordar­-ne algunes, com el cas de la Fundació Bruguera, creada per un gironí perquè dos joves de Girona o de la diòcesi poguessin es­tudiar nou anys de medicina a l’escola de Montpeller, idea que s’avançà a les fundacions culturals que després tant s’han pro­digar. Igualment, quan les tesis doctorals començaren a ser es­crites i posteriorment editades, foren els estudiants d’aquestes nostres comarques els qui més promptament publicaren, al llarg del segle XVIII, els seus treballs. Pere Garau, per exemple, ja l’any 1672 imprimí a casa del doctor Pech, de Montpeller, la seva tesi titulada An broncocele pyreneornm ex-ninivus?, que podria tractar-se de la predecessora de totes les tesis editades al nostre país.

Igualment, quan a mitjan segle passat es posà de moda pu­blicar topografies mèdiques de ciutats o comarques, ja en 1803, el metge gironí F. Gelabert i Riera presentava la seva a la universitat de Montpeller. Al mateix temps, un altre metge de les nostres comarques, F. Piguillem, introduïa la vacuna, per primera vegada, a l’Estat espanyol. Finalment, J. Garriga Buach escrivia al costat de J. M. Sancristóbal la primera Química general, re­dactada en castellà.

Amb tots aquests antecedents, no és gens estrany que sorgís una inquietud associacionista dels nostres avantpassats per formar o crear un organisme que defensés els seus drets, tan poc protegits, tot emparant-se al voltant de la personalitat del 16

Prefaci

doctor Ametller i Viñas, el patriarca de la medicina a casa nostra. Nasqué a Girona el 19 de març de 1832. Fill d’un pare també metge, es llicencià en medicina l’any 1856 (dos anys després d’haver nascut el nostre doctor Pascual), i obtingué el grau de doctor a Madrid, on es quedà per tenir un futur brillant, gràcies a la seva capacitar intel·lectual, fins al 1866, quan va tornar a Girona per assistir el seu pare greument malalt i per establir-se definitivament en aquesta ciutat. L’any següent guanyà la plaça de metge cirurgià de l’hospital Santa Caterina, on, al llarg de més de vint anys, estimulà la reunió i formació de metges i estudiants que buscaven el seu ensenyament. De tendència liberal, presidí la Junta revolucionària de la província durant els fets de la Glo­riosa, i destacà la seva decidida actuació el dia que les tropes carlines de Savalls arribaren a les portes del carrer de la Rutlla. Home de gran cultura, fou un dels fundadors de la brillant «Revista de Gerona». Autor de diversos treballs d’història, destaquem la seva obra Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del siglo XV. Morí l’onze de novembre de 1901.

Els companys del doctor Ametller que s’ajuntaren per estudiar la formació d’un organisme corporatiu foren, per al districte de Figueres, Monturiol i Balles; per al de la Bisbal, Romuald Vidal i Maruny; per al d’Olot, Danés i Manlleu; per al de Puigcerdà, Bo­sons i Duran; per al de Santa Coloma de Farners, Barrera i For­mosa, i per al de Girona, Fuster, Roca Planas, Mascaró i el nostre doctor Pascual i Prats, a més d’una llarga llista d’adherits de tates les contrades gironines. Conscients tots dels problemes que afectaven a la classe mèdica, estudiaren les solucions exposant les poc reglamentades relacions del metge amb els seus clients (sobretot la trava dels morosos), la manca

17

Doctor Josep Pascual i Prats

de col·laboració econòmica per part de la majoria d’ajuntaments pel que feia a la beneficència, la intervenció procaç de certs cacics locals, les relacions entre companys, les ajudes en casos de malaltia o defunció, i altres qüestions d’interès.

En referència al primer apartat, val a dir que des de sempre hi havia hagut el costum que el metge o el cirurgià cobressin els honoraris no en el moment de cloure l’assistència sinó quan la família del pacient ho considerava oportú, un cop passada la mala tongada. Per aquest motiu els sanitaris solien dur el seu lli­bre de comptes, que no servia només per al metge, sinó que era vàlid com a testimoniatge dels deutes, per tal que els seus futurs hereus poguessin cobrar.

Conservem llibres del segle XVIII, com el del doctor Tauler, de Sant Feliu de Guíxols, deixat com a herència a l’hospital de pobres local. De Girona, es guarda el llibre dels doctors Ros, precisament estudiat pel nostre biografiat. Finalment, del segle passat tenim el del doctor Porcalla, metge gironí del qual par­ larem més endavant.

Però, malauradament, en aquesta època hi havia determi­ nades persones que retardaven excessivament el pagament del seu compromís, o bé que no volien liquidar-lo amb l’excusa que fos, deixant el metge en una situació econòmica moltes vegades incòmoda i preocupant, sobretot per als qui exercien en medis rurals migrats, que acostumaven a guanyar poc.

Una segona plaga que havien de suportar els nostres pro­fessionals, com ja hem indicat, eren les imposicions de certs ca­cics locals i la inhibició d’alguns ajuntaments a l’hora de subven­cionar l’assistència gratuïta als pobres de la població, a més d’altres faltes de consideració.

Hi havia també un grup de problemes per solucionar que anaven lligats amb el tema de la relació entre els met18

Prefaci

ges, com era el respecte que s’havia de tenir als malalts procedents d’un altre company (sobretot si pertanyia a un districte contigu o ro­dalia extensa), els casos d’assistència urgent a un pacient d’un altre col·lega, el traspàs d’un malalt a un altre metge, la regularit­zació i unificació d’honoraris, conductes, visites nocturnes i molts altres afers.

Finalment, existia una qüestió força preocupant, que era la possibilitat de rebre ajut econòmic en casos d’invalidesa total, defunció i ajuda a la família, sobretot en estar d’orfandat.

Exposats tots aquests problemes, s’acceptà la constitució del Sindicado, l’estudi d’un projecte de bases per a una Societat de Socors o Montepio i l’acord de tenir una assemblea general cada any per analitzar els temes que s’anessin exposant. Com a cloen­da, es proposà que s’oblidessin les possibles desavinences entre companys existents en aquells moments.

El doctor Ametller finalitzà l’acte amb unes paraules d’agraïment als presents, i en especial al doctor Pascual, autor dels es­tatuts i reglaments i organitzador d’aquella reunió.

Amb aquesta declaració del president ja es remarcava l’inici de la dedicació total de Don Josep al servei dels seus companys, que perduraria al llarg de vint-i-cinc anys, durant els quals s’entregà com­plidament a les tasques per al funcionament del Col·legi. Solter i sense familiars, Josep Pascual féu d’aquesta entitat la seva segona llar. Per tant, la vida de l’organisme col·legial no es pot separar de la del seu president durant el primer quart de segle d’existència.

D’aquesta manera, en recordar la vida del nostre metge, no commemorarem només l’iniciador i conductor del Col·legi de metges, sinó que igualment podrem exaltar la figura d’un home que, durant gran part de la seva vida 19

Doctor Josep Pascual i Prats

professional, es dedicà intensament al bé de la classe mèdica a la qual pertanyia, tenint cura del bon funcionament del nostre organisme, convencent els indecisos de la seva utilitat, col·laborant amb els qui des d’altres llocs del país combregaven amb els seus ideals, defensant el dèbil davant el poderós, mirant d’anorrear greuges entre com­panys de feina, bo i ajudant a enaltir el nivell científic dels col·legiats amb articles en el «Butlletí» i assistint a congressos com a representant del Col·legi, d’on s’emmenava novetats per a co­municar-les als companys.

Però també hem de celebrar el fet que hagi estat un pre­ decessor en una activitat que tardaria molts anys a posar-se en pràctica: fou el creador de I’lndex medicus hispanus, l’any 1904. Malgrat tot, no va ser fins al 1965, després de molts intents fallits, que es va dur a la pràctica definitivament a l’Estat espa­nyol. Aspectes d’aquesta tasca que desenvolupà el doctor Pas­cual foren molt ben estudiats per Olegüe de Ros, Menéndez Na­varro i Pulgar Encinas, de la universitat de Granada.

Per acabar aquest capítol voldríem remarcar que amb l’ex­ posició de la vida del nostre primer president se’ns presenta com a teló de fons el modus vivendi d’una època de la vella Gi­rona, amb els seus inveterats carrers -alguns ja desapareguts-, la seva activitat cultural –amb festes populars com el Tarlà–, els seus infortunis –epidèmies i aiguats–, i personatges di­versos, des del conegut versificador Baltasar fins a figures locals, catalanes o espanyoles, amb qui es cartejava el doctor Pascual. Tot plegat ens dibuixarà un univers, minimitzat per l’inevitable pas dels anys, però que forma part de la petita-gran història del nostre poble.

20

Prefaci

21

L’ENTORN HISTÓRIC

Joaquim Massaguer Vidal (1870-1873)

L’entorn històric

El doctor Josep Pascual i Prats nasqué a Girona l’any 1854, en una època plena de vicissituds sobretot polítiques. Va viure la regència d’Isabel II, la revolta coneguda amb el nom de la Glo­riosa, el regnat d’Amadeu I, la República, la darrera guerra car­lista, la Restauració d’Alfons XII, les guerres colonials i els pro­nunciamientos, entre altres fets històrics.

L’any 1856, a la petita ciutat de Girona s’inaugurà el Pont de Pedra també anomenat d’Isabel II; el 1859 s’enderrocà l’es­glesiola de Sant Miquel a la Casa Municipal; el 1868 es visqué la Gloriosa amb la plantada de l’Arbre de la Llibertat a la Rambla, des d’aleshores coneguda amb aquest nom; el 1869 s’assentà la Columna de la Constitució a la plaça Sant Agustí, situada actual­ment davant la Casa de Cultura, i el 30 de novembre arribaren faccions militars carlistes a les portes de la ciutat; l’any 1872 es produí la visita del rei Amadeu de Savoia a Girona; el 1874, la lleva de 1277 homes més un batalló de voluntaris liberals i, per acabar, l’arribada, en 1878, del ferrocarril.

El 1854 fou un any simbòlic per a una persona que exerciria de metge, ja que va ser l’any de la forta i darrera epidèmia de còlera que patí la nostra ciutat. Aquesta malaltia fou estudiada pel doctor Porcalla, metge gironí de l’hospital de Santa Caterina, a qui el doctor Pascual substituiria després de la seva mort. A partir de les seves dades sabem que la ciutat –amb uns 14.615 habitants i un 3% de defuncions anuals–, durant els dos mesos que durà l’epidèmia, va presenciar 158 defuncions i va comptar amb uns cinc-cents tretze afectats.

Malaltia de causa aleshores desconeguda, hom creia que la propagació es feia a través de l’atmosfera viciada o per

23

Doctor Josep Pascual i Prats

contagi directe, segons s’experimentà amb les defuncions de les renta­dores de la roba de l’hospital.

L’alta mortalitat es comprèn per la pobra terapèutica que s’aplicava: abundància de líquids –això era el més indicat–, làudum de Sydenham, sinapismes, col·locació d’ampolles d’aigua calenta al voltant el cos, alguna sagnia i alimentació amb una dieta vegetal.

L’autor d’aquesta memòria, Josep Porcalla i Diomer, procedia d’una família de metges originària de Cadaqués: hi ha un Josep Narcís Porcalla, llicenciat a Osca l’any 1761, i el seu fill Josep Porcalla i Palau, que fou rehabilitat per sospita d’afrancesament durant l’ocupació de la ciutat per les trapes napoleòniques. Aquest era el pare del nostre Josep-Joan Porcalla, que es llicen­cià a Barcelona en 1839 i obtingué el doctorat l’any 1844. Era metge de l’hospital de Santa Caterina, on havia treballat també el seu pare, amb categoria de primera classe.

Solter i sense descen­dència, llegà la seva casa del carrer Alemanys a la Seu, i cedí la seva important biblioteca al Seminari diocesà, lloc on havia exercit de metge.

24

L’entorn històric

Missa i benedicció del primer tren a l’estació de Girona

25

FAMÍLIA PASCUAL

Joaquim Massaguer Vidal (1870-1880)

Família Pascual

Josep Pascual i Prats era un home molt ordenat i m:eticulós. Això motivà que escrivís en un quadern les seves impressions sobre les persones amb qui va relacionar-se durant la seva època d’estudiant i durant el temps en què va exercir de metge militar, així com comentaris sobre els seus familiars més propers. D’aquest memoràndum, n’hem extret dades interessants per a la coneixença del seu entorn familiar.

L’origen de la branca paterna se situa a Alp, a la Cerdanya, on el seu avi Pau, que posseïa un negoci de vins, assolí una posició acomodada però descuidà l’educació dels fills, la qual cosa motiva que Joan Pascual i Ferrer, el pare del nostre personatge, se separés de la família per aprendre l’ofici de fuster. En casar-se, establí un obrador propi que no va reeixir, fet que l’obligà a treballar d’empleat en una fusteria-serralleria de Salt, on arribà a la categoria de cap de taller. Posteriorment passà a treballar a una foneria de Girona, i més tard a una altra de Sant Andreu de Palomar, on fou molt apreciat. Així va poder guardar uns estalvis per retornar a la nostra ciutat i posar un establiment de llenceria que havia de regentar la seva esposa en el carrer de l’Argenteria, on el doctor Pascual visqué tota la seva vida.

Aquest escriu el seu pare com a un polític liberal i conservador, un dels fundadors de la tertúlia –possiblement – la dels fusionistes de Sagasta i regidor de la ciutat quan fou visitada pel rei Amadeu l. Presentà en una sessió municipal una proposta sol·licitant que el príncep hereu, Manuel Filibert, prengués el títol de Príncep de Girona, dignitat que suprimiren els Borbons.

En les seves notes, acaba dient: «De l’amor que professà als seus fills no puc dir res més que el molt que ha treballat, 27

Doctor Josep Pascual i Prats

puix tot ha estat perquè no haguessin de passar el que ell havia patit». I afegeix: «La seva condició de ciutadà s’explica dient que només té enemics entre els carlins», expressions que retraten l’esperit d’una època profundament marcada pel fet d’una guerra civil viscuda.

De la seva mare, Paula Prats i Font, diu que era natural de Tortellà i filla d’Isidre, un fabricant i comerciant d’origen francès.

«De jove –explica– fou com qualsevol altra noia de casa acomodada. En casar-se va patir totes les peripècies explicades fins a arribar a l’estat actual. Sobre les seves condicions morals, de treball i d’afecte envers els seus fills, es podria repetir el que tinc escrit sobre el meu pare, car junts han guanyat tot el que els seus fills estem gaudint». Són conceptes d’amor filial que ajuden a conèixer el fons generós del nostre doctor.

Els Pascual tingueren un fill, Ignasi, nascut el març de 1852, que degué morir de jovenet, perquè no el trobem mai citat, així com també dues nenes que van morir també de petites. Després va néixer Josep (l’any 1856, com ja hem indicat abans) i, fi­nalment, Francesc, que estudià al col·legi Montserrat de Girona, probablement el mateix on es va educar el nostre president. Com que no va voler seguir els estudis de batxillerat, es preparà per fer de mestre armer arran de la seva afecció a les armes de cacera, en l’especialitat d’escultura. Més tard entra al taller Nuet i Faura, de Barcelona, fins que va marxar per ampliar els seus coneixements a París, Liège i Sant Étienne, en espera de poder anar a exercir a Biscaia un cop es trobés ben preparat. Va morir jove. A diferència del seu germà, Josep estudià el batxillerat a Girona i la carrera de metge a Barcelona. Es 28

Família Pascual

llicencià a Madrid pel motiu que més endavant explicarem.

Guardà notes i apunts de classe, que encara conservem, de les explicacions del doctor Carbó, de la càtedra de terapèutica, o de determinats casos clí­nics (tètanus, verola, anomalies fetals, etc.), amb dibuixos que segurament va fer el seu germà.

El doctor Ametller, bon amic de la família, l’ajudà en diverses ocasions, una d’elles en recomenar-lo, l’any 1869, al professor de la càtedra d’higiene, el doctor Joan Giné i Partagas. En el seu quadern, Josep Pascual deixà escrit que aquest professor era un gran estudiós, autor de quatre volums sobre higiene i entès en ciència i política.

Com a exemple de la manera que tenia el doctor Pascual de retratar les persones, transcriurem algunes notes sobre com­panys seus d’estudi de les nostres comarques: Sobre Narcís Llach i Tomas, gironí, company de carrera i de dispesa, diu: «Quan més tard fou metge a la ciutat, no deixà de tenir relacions cordials amb mi». De Tomàs Mas i Roger, figue­renc, advocat i company de dispesa, apunta: «Constitucional en política i no dèbil campió contra federals i carlistes».

A Joan Mas, germà de l’anterior i estudiant de medicina, el qualifica de «bro­mista». També parla de Martí Sagrera i Serra, fill del metge de Pa­lafrugell, condeixeble i company de dispesa com els anteriors.

L’any 1874, a Girona, a més dels homes de lleva per al servei de les armes, es formà un batalló de voluntaris liberals.

En aquest context podem situar la presència a Madrid del futur metge, acompanyat pel seu pare, a fi de presentar-se com a pro­visional a la sanitat militar. Les raons d’aquesta decisió podrien ser, per una banda, els ideals polítics de casa seva com a fu­sionistes del grup Sagasta i, per l’altra, l’in29

Doctor Josep Pascual i Prats

terès mostrat per Joan Fabra i Floreta, de Puigcerdà; un ric comerciant i diputat gironí, president del Círculo Mercantil de la capital i protector de la in­dústria catalana des dels seus càrrecs madrilenys. Deuria ser al costat d’aquest personatge que el senyor Pascual assistí a les tertúlies que es feien a casa del polític Sagasta durant la seva estada a Madrid. Al juny, quan escriu a la seva muller, li explica que ha deixat el seu fill molt ben instal·lat a la dispesa que li ha trobat i que, igualment, rep un molt bon tracte a l’hospital reco­manat pel doctor Ametller, i que amb la paga del govern, el noi tindrà prou diners per viure. I acaba fent broma, preguntant-se «com li estarà, l’uniforme militar, a en Pepet».

Molts dels nostres avantpassats metges del segle XIX exer­ciren la medicina militar al comenfament del seu camí profes­sional, ja sigui degut a les circumstàncies polítiques del moment, per les seves conviccions, o bé per poder fer algun diner que els permetés d’instal·lar-se més còmodament en el principi del seu treball. Així, recordem Miquel Tarrades Rufí, d’Angles, que féu la campanya Centre i del Nord l’any 1833 i que arribà al grau de comandant.

En el camp contrari tenim el doctor de la Cellera, Ramon Codina i Callís, que actuà en la tercera guerra carlista organitzant hospitals de sang enmig de boscos i coves de la Garrotxa.

Jove de forta naturalesa, cuidà malalts i ferits deis dos bàndols mal­grat les dificultats del seu treball.

Acabà amb el grau de metge major.

A principis del 1875, Josep Pascual deuria estar destacat a València, lloc on caigué malalt, ja que hi ha una carta, datada del 27 de març, emesa des del Grao valencià i destinada al seu pare, on se li comunica que la seva espo-

30

Família Pascual

sa ha arribat bé, per mar, i que està al costat del seu fill a l’hospital, ja fora de perill. Quinze dies més tard, una altra carta confirmava la millora juntament amb una bona convalescència i l’alleujament de l’afecció ocular, i on es corroborava al cap de pocs dies -el 13 d’abril- el retorn del malalt a Madrid, ja restablert. Referent als dies que estigué ingressat a València, en el quadern del nostre personatge hi consta l’agraïment a un company de l’hospital anomenat Dio­nisio Sandoval Madurgo, fill d’una família benestant de Logroño i estudiant de farmàcia «de caràcter incomparable, antic se­minarista ara materialista i estoic. Es féu soldat per no faltar, des­prés d’haver-se enamorat d’una noia casada.

Fou l’únic sanitari que durant alguns dies em cuidà i em vetllà en les nits de deliri. Li dec la vida i espero poder demostrar el meu reconeixement.

El 25 de maig escriu als seus pares la carta que transcrivim tot seguit i que considerem prou important: «Ja sóc metge i a les set menys quart de la tarda he firmat l’acta del meu examen. Des d’avui tinc un títol per ésser consi­derat en la societat. Els vostres sacrificis han tingut el premi de­sitjat. Vull comunicar-vos l’alegria que tinc i els propòsits que m’animen, encaminats tots al vostre benestar i al del meu germà. [...]» Són notes molt expressives que demostren els sentiments del nostre metge, el qual mantingué tota la seva vida, malgrat l’afany d’amagar-les, sobretot de més gran, afectant una certa displicència. Amb el títol professional a la mà, sol·licità la seva entrada a la sanitat militar. Fou acceptat i destinat a la divisió de Guipúscoa de l’exèrcit del nord precisament en uns moments d’intents seriosos per acabar la guerra carlista. Segons un dels seus biògrafs, actuà amb el regiment de Luchana a la batalla 31

Doctor Josep Pascual i Prats

d’Amoroquieta o –segons una altra versió– de Choritoquieta. En aquest combat, havent retrocedit el seu regiment sense adonar-se’n, quedà enmig dels dos bàndols combatents i, mal­grat els trets d’ambdós costats, continuà curant i animant durant hores els ferits, fins a normalitzar-se la situació. Per aquesta acció fou condecorat amb la gran creu, pensionada amb 20,53 pessetes al mes, de primera classe de l’orde de San Fernando, i la Creu militar amb distinció vermella de primera classe, Medalla d’Alfonso XII (8 de setembre de 1875). Quan se li parlava d’això, ell procurava treure-hi importància, però en el fons suposem que n’estava orgullós. Entre les seves coses personals guardava documents relacionats amb aquest guardó: una carta privada del capità general de Catalunya on l’invitava a passar uns dies a Ca­dis –amb totes les despeses pagades– a fi de commemorar el centenari de la promulgació d’aquesta condecoració. Consultant la premsa d’aquella època sabem que, en aquells moments, hi havia en tot el país 125 persones de l’exèrcit que posseïen aquesta creu, 16 de l’Armada i 9 de Sanitat, essent el doctor Pascual l’únic de les terres gironines. Hom explica que, per as­sistir a aquests actes castrenses, tenia una levita amb la Creu de San Fernando brodada al costat esquerre, que destacava en les concentracions de militars amb uniformes brillants.

Més tard, l’any 1916 i amb un total de només 86 cavallers en correspondència amb el governador militar de la plaça de Cadis –Miguel Primo de Rivera–, li suggereix la conveniència d’un escalafó de llorejats.

Acabada la guerra, sol·licità llicència il·limitada per passar a la reserva i poder estar un cert temps a París per ampliar estudis. En el seu quadern cita un tal Federico Baeza 32

Família Pascual

‘Conjunt complet de farmaciola de batlló’. En reproduïm, en castellà, la fitxa militar: ‘Botiquín de batallón completo’, cargado en la acemilla, y colocado sobre un baste igual al que usa la artillería de montaña. Toda la carga debe ir cubierta de una ancha baqueta, con una chapa de latón en ambos lados con la cifra S.M. El peso de primera caja vacía es de 2 arrobas y 9 libras: id. id. llena es de 3 arrobas y 3 libras; la segunda caja vacía pesa 2 arrobas y 9 libras; id. llena 3 arrobas y 7 libras. La tela del colchón vacía pesa 4 libras, las dos varas 11 y media libras; cada travesaño con sus dos pies de hierro 7 libras; la cubierta de la camilla 4 libras; el peso total de la camilla armada es de 26 y media libras; la cubeta vacía pesa 6 libras; y la cubierta de baqueta 6 libras.

El peso total de la carga, exceptuando el baste, es aproximadamente de 8 arrobas.

33

Doctor Josep Pascual i Prats

Gozalbo, fill d’un farmacèutic valencià, que havia estat en el setge de Cartagena. També metge, compartí amb ell l’estada a València i la cam­panya del Nord. També parla de Francisco Cirujeda i Cirujeda de Mogente, sanitari estudiant de farmàcia que conegué en 1874 a València, el qual més tard aniria cap a Catalunya com a escrivent particular de Martínez Campos, arran de l’amistat comuna nas­cuda en temps de guerra.

Després de la seva etapa militar, trobem el doctor Pascual a la capital francesa, potser aconsellat pel seu amic, el doctor Amet­ller. No sabem massa detalls de la seva activitat allí. Només co­neixem les notes preses a la Biblioteca nacional sobre llibres de medicina antics i on parla, entre altres, de la personalitat de l’emporità Lleonard Jaques, professor de medicina a Pisa i autor de llibres mèdics firmats amb el nom italianitzat de Leonardo Jacchini (segle XVI). També portà informació sobre la defensa corporativa de la classe mèdica francesa, mentre que adquirí coneixements sobre deontología que l’ajudaren a madurar el seu projecte sobre el futur col·legi professional.

El seu curs fet a París ens ve confirmat pel document obtingut al vice-consulat espanyol de la capital gal·la, on es certifica el pas per aquelles oficines diplomàtiques de Josep Pascual i Prats (maig de 1877).

34

EL DOCTOR PASCUAL, METGE A GIRONA

Autor desconegut (1880)

El Doctor Pascual, metge a Girona

En tornar de França, el nostre col·lega començà a Girona el seu exercici professional, que perdurà fins al final de la seva vida. No trigà gaire a ser nomenat per R.O. administrador de Be­neficència de la província, però al cap d’un any renuncià al càr­rec per inoperància.

Posteriorment, el 18 de juliol de 1885, guanyà per oposició la plaça de metge de segona classe de l’hospital de Santa Caterina, amb una assignació de mil pessetes anuals.

Tres anys més tard ascendí a metge de primera classe arran de la defunció del doc­tor Porcalla i Diomer.

Per a l’obtenció d’aquesta plaça hauria pogut tenir bons pa­drins, ja que tenia prou franquesa amb el president de la Di­putació, el senyor Botet i Sisó, i, com ja sabem, hi havia molta amistat entre la família Pascual i el degà de l’hospital, el doctor Ametller. Però el nostre metge no necessitava grans recomana­cions, ja que ens ha arribat a les nostres mans el tema escrit, sol·licitat pel tribunal a l’examen, que tractava de El hospital: sus inconvenientes y sus ventajas, i que més tard fou editat per l’im­pressor Pacià Torres, de Girona, el juliol d’aquell mateix any. Al costat del seu nom hi consta el càrrec d’ex-oficial de sanitat mi­litar, condecorat amb la Creu de San Fernando juntament amb el seu càrrec per oposició de metge cirurgià de l’hospital pro­vincial.

La lectura de les 45 pàgines d’aquest treball ens permet entreveure la personalitat de Josep Pascual. Amb una prosa cla­ra, planera, més aviat escarida, demostra posseir una formació professional àmplia, almenys en el camp teòric.

Comença amb una detallada relació deis tipus d’hospitals vigents en aquella època, tot esborrant el vell concepte de refugis per a desvalguts enfront de la concepció dels met-

37

Doctor Josep Pascual i Prats

ges moderns, que volien impo­sar la idea d’un lloc acollidor per tal de poder tractar les ma­lalties mèdico-quirúrgiques amb una pràctica més moderna de lluita contra les malures infeccioses produïdes per microbis, teories que llavors començaven a ser acceptades. En aquest apartar desenvolupa una esquemàtica però completa exposició de les principals malalties hospitalàries del seu temps, com eren l’erisipela, la septicèmia, la «puohèmia», la febre puerperal, el tifus i la gangrena hospitalària.

Abans de la publicació d’aquest treball col·laborà en la «Re­ vista de Gerona», publicació que, entre el 1876 i el 1895 i en una Girona de 15.000 habitants, donà un alt nivell de difusió de cul­tura humanística. Entre els seus fundadors hi havia el director, Botet i Sisó, i el doctor Ametller, bons coneixedors de la capacitat científica del doctor Pascual. D’aquesta manera, tingué les pàgines de la revista obertes a la seva cooperació, i ja el 1878, quan començava a exercir la medicina a la nostra ciutat, publicà en castellà Apuntes para la fauna de la província de Gerona. Reptil Eslizón Tridáctilo, escrit arran de la troballa d’un exemplar mentre passejava per la vall de Sant Daniel.

El mateix any publicà un altre article que tractava de la Phylloxera Vastratix, on donava a conèixer als viticultors del país el perill, procedent de França, que els amenaçava. El text informava dels efectes nocius de la picada de l’insecte sobre els ceps i dels mètodes per impedir la invasió, a fi d’alertar sobre el perjudici que representaria per a les vinyes frontereres del nord.

L’any 1879 comensçà alguns articles sobre peixos d’aigua dol­ça, partint del muntatge d’un aquari (fet que sembla intrans­cendent) que li permeté de descriure i exposar les diferents espècies que s’hi podien criar i que poblaven els nos38

El Doctor Pascual, metge a Girona

tres rius. Igualment, feia referència a les plantes que hi havia d’haver en un aquari i la seva funció. Parlava dels batracis i dels mol·luscs, citant com a curiositat la descoberta en aigües de l’Onyar d’una escopinya o cloïssa d’aigua dolça de més de 15 centímetres de diàmetre. També feia al·lusió als crustacis i insectes que pobla­ven els rius de les nostres comarques, molts dels quals, ma­lauradament, han desaparegut.

Aquest mateix any, escriví una crítica sobre un llibre publicat pel doctor M. Martí i Autet, de Puigcerdà, sobre l’acció de la pilocarpina sobre la contractilitat uterina, tema de la seva tesi doctoral presentada a París.

Entre els anys 1881 i 1883, elaborà uns estudis de demografia gironina on detallà que la mortalitat de la població era al voltant de 340 defuncions anuals. Com a causa principal de les morts per infeccions, sobresortia la febre tifoide, malaltia que suposà per a l’autor d’aquestes ratlles la pèrdua de moltes amistats, tragèdia que es va allargar fins al període anterior a la Guerra civil. El doctor Pascual hi explica que el clavegueram de la part vella de la ciutat, a causa del pendent, sortia a l’Onyar. La ma­joria de les cases assentades al voltant del riu usaven aigua d’uns pous que afloraven a pocs metres, però que no contenien més que aigua filtrada del torrent, amb tot el perill de contagi que això comportava, sobretot a l’estiu, quan les aigües s’estancaven o quan en els dies d’aiguats es produïen desbordaments que provocaven la cobertura de la boca dels pous per un líquid amarat de llot pestilent.

El 1880, la verola –malaltia actualment desapareguda– pro­duí una mortalitat que superà la causada per la febre tifoide, mentre que, l’any 1881, ho féu el xarampió. Una altra malaltia que segons el doctor Pascual provocà la mort d’alguns ciutadans gironins fou la disenteria. Va elaborar un 39

Doctor Josep Pascual i Prats

gràfic de mortalitat per anys on destaquen dos acmes principals: el primer, de nens entre 1 i 5 anys, i l’altre, d’adults per sobre dels 60 anys. En les estadístiques provinents de la beneficència, el primer acme es trobava en el primer any de vida, cosa que motivà la divulgació de consideracions i consells de lactància, sobretot recomanant llet de cabra.

L’any 1882, exhumà un treball del doctor C. Thomas sobre la Fundació Bruguera de Montpeller –ciutat on havia estudiat el seu autor– i que s’havia publicat en 1797. L’any 1883, publicà un breu comentari a la traducció de l’obra francesa Pronòstics populars. Només ens queda un article del 1892 que consistia en una crítica literària sobre una obra escrita en francès pel doctor Josep Tolosa i Carreras, metge gironí, que tractava dels proble­mes en el joc d’escacs. Amb aquest escrit es dóna per acabada la seva activitat en la revista.

Però el nostre biografiat continuà escrivint. En el periòdic «El demócrata» publicà, l’any 1883, l’article Una excursión en la cue­ va funeraria de Torroella de Montgrí; en 1891, fou editat l’Índice metódico de los 20 certámenes de la Asociación Literaria de Ge­ rona, i l’any 1894, va fer el catàleg de la biblioteca del Casino Gerundense. Tota aquesta activitat literària va precedir la seva etapa de dedicació total al Col·legi mèdic. A partir d’aquell moment, la creació d’aquesta entitat l’absorbiria totalment.

Mal­grat tot, l’elaboració del «Butlletí» i tota l’organització de les assemblees anuals no li van impedir de fer noves anotacions i esborranys que acabarien conformant futurs escrits.

El doctor Pascual es preocupava de la seva ciutat. Conservem notes on expressa la seva opinió sobre Girona. Explica a tall humorístic que hauria de classificar-se com a ciutat lacustre (su­posem, degut als quatre rius que hi conflueixen). També comen­ta la desgraciada urbanització d’una 40

El Doctor Pascual, metge a Girona

part del barri del Mercadal. Ens parla de carrers i edificis desapareguts com la caserna de cavalleria de la plaça Sant Agustí, el carrer de la Galera, o els carrers de la Font Major, Ginesta, Plats, Pavo i del Gra. Recorda també les ruïnes de l’antic hospital militar, llavors ocupades pels porxos de la plaça de Sant Francesc, i les cases del costat de la sèquia Monar (que més que vivendes eren dependències dels gremis). Parla també de l’horrorós enderrocament del vell pont de San Francesc per estendre-hi la carretera nova, quan es podia haver fet passar per on hi ha Correus i haver construït el nou pont darrere l’escorxador.

Altres notes tenen relació amb obres que havia consultat.

Copià oracions de guariment d’un llibre de comptes de Joan Saló i Estrader, agutzil de la règia cort del Principal de Ca­ talunya. Guardava notes sobre la vida del P. Tomàs Junoy (1782- 1860), i també d’un inventari de llibres de medicina d’un metge del segle XIV, que posteriorment va estudiar el professor Batlle. Conservem notes sobre Joan Marguerit Moles, sobre l’obra de Guido de Caulhiac, guardada a l’arxiu de l’església de Sant Feliu, notes sobre el seu pas per la Biblioteca Nacional de París referents a metges com Leonard Jacchini, Arnau de Vilanova, Ramon Llull, etcètera.

Inici de la col·legiació Arribar l’any 1894, començaria a canviar sensiblement la vida de Josep Pascual, ja que en ell començaren a canalitzar-se tots els sentiments de defensa contra les dificultats que s’havien anat presentant en la pràctica de la professió mèdica gironina. Se­gurament, dins les parets de l’hospital ja s’haurien debatut aquests temes, un dels quals degué trac-

41

Doctor Josep Pascual i Prats

tar sobre les injustícies, explicades pels metges rurals, quan acompanyaven fins a aquell centre algun dels seus malalts desvalguts. Pascual, coneixedor de com aquests problemes havien preocupat els companys francesos, demanà permís, anys més tard, per traduir del francès al castellà un volum editar pels col·legues de la Societat Local del Departament de la Gironde. En ésser-li concedit, fou el llibre so­bre deontologia mèdica que presentà l’any 1898 a la nostra classe mèdica, editat per la casa Pacià Torres.

Creat un estat d’opinió en defensa dels drets de la professió, cristal·litzà en la reunió prèvia a la constitució del Sindicado. Josep Pascual fou l’ànima en la redacció dels estatuts, en la seva explicació i en la defensa de cada article. Aquesta labor fou reconeguda pel doctor Ametller en les paraules d’agraïment que pronuncià en cloure l’acte, ja que aquest fou elegir president atès el seu prestigi i la seva edat, mentre que la vice-presidència del districte gironí va ser atorgada al doctor Josep Pascual.

No parlarem aquí sobre la marxa i organització del Sindicado. Només en parlarem breument quan afecti a la tasca del doctor Pascual1.

Així tenim que, aprovada la seva constitució, començà l’acti­vitat del senyor Pascual per al seu desenvolupament i per a l’ob­tenció de l’acceptació oficial del Col·legi gironí i també dels que es podien crear arreu del país. Va sol·licitar al ministre de Fo­ment el reconeixement de la nova entitat, argumentant que era l’única acceptada arreu de l’Estat espanyol per tots els metges de la província, i exposant també 1 ‘Per a més informació, consulteu la Historia del Col·legi Oficial de Metges de Girona, escrita per Pere Gironella Llonga.

42

El Doctor Pascual, metge a Girona

la importància que posteriorment podrien tenir aquests organismes com a assessors del govern.

Amb esperit proselitista, a més de preparar els estatuts i els reglaments, va estudiar, juntament amb altres companys, l’as­sumpte del Montepío, va fer propaganda a fi de convèncer els pocs indecisos, i va iniciar la lluita contra la plaga de curanderos que circulaven en aquella època. Altres projectes immediats eren: defensar els drets dels metges municipals mitjançant l’ob­tenció de subvencions per part dels ajuntaments i crear una reserva de «sueroteràpia» contra la diftèria amb preparats del doctor Roux. Aquesta medicació fou demanada pel doctor Sors de Camallera per a un pacient.

Tot i que no va ser necessari subministrar el sèrum, el pare d’aquest entregà, en agraïment, un donatiu de 60 pessetes a aquest servei. Aquest senyor, Joaquim de Ribot, fou molt generós, tenint en compte que en aquella època un metge cobrava una pesseta per visita.

L’any 1895, Josep Pascual guanyà el premi del doctor Josep Porcalla i Diomer amb el treball Notas para una biografía mé­dica de la provincia de Gerona, obra molt completa, editada el 1896 per Pacià Torre, amb uns dos-cents exemplars destinats a obsequiar a qui, el primer de setembe d’aquell any, pertanyés al Sindicado. Treball molt complet al qual poca cosa més s’ha pogut aportar des d’aleshores.

El Congrés de Moscou L’any 1897, va assistir amb el seu inseparable amic Fuster al Congrés de Moscou, que fou d’una magnificència equiparable a la immensitat del país. Això li permeté fer amistats, entre les quals amb el doctor Corteza de Madrid,

43

Doctor Josep Pascual i Prats

personalitat no només en el camp mèdic, sinó també en el polític, ja que dos anys des­prés el trobarem com a director general de Sanitat. Aquest metge eminent compartia l’ideal del doctor Pascual sobre la necessitat de la col·legiació, i entre ells nasqué una companyonia que mantingueren durant anys, una avinenç que li permeté d’es­criure al nostre metge gironí sol·licitant ajuda per a una persona que envià des de Barcelona, encarregada de recollir el seu equi­patge perdut i recobrat a Seta, en la seva tornada del viatge fet pel centre d’Europa.

El XII Congrés Internacional de Medicina se celebrà entre el 7 i el 14 d’agost. Hi hagué més de 7.500 participants i 902 sessions científiques. Hi organitzaren enllaços ferroviaris amb tots els expressos europeus, amb els ports de Riga, Sant Petersburg i Odessa, circuits fluvials pels assistents, concerts de música au­tóctona de compositors com Rimskij Korsakov, Musorgskij, Rubinstein, Borodin, Txaikowsky, Glinka, entre altres.

La presidència del nostre país era representada pels doctors barcelonins Robert (president) i Cardenal (vice-president). A nivell d’Estat, Floristan Aguilar, José Argumosa, Antonio Espina, Gómez Llorio i el doctor Corteza, a més d’una extensa represen­tació d’universitats, col·legis mèdics, de farmacèutics i d’ad­vocats, ateneus, acadèmies mèdiques i altres entitats com la Re­naixernça.

Aquell mateix any, Josep Pascual inicia la correspondencia amb Josep M. Roca, distingit metge barceloní, amb qui co­mentava la col·legiació obligatòria -preconitzada per Calleja- i la defensa portada a terme pel nostre president dels drets dels professionals. També es cartejà amb el doctor frances Haman, autor de l’obra de deontología escrita pels

44

El Doctor Pascual, metge a Girona

metges de la Gironda, de la qual Josep Pascual en demana el permís de traducció. Un any més tard, Haman li va escriure una carta d’agraïment i re­coneixement perquè n’havia rebut un exemplar traduït al caste­llà. Reproduïm tot seguit un fragment de l’obra que resumeix el pensament dels fundadors del Sindicado: Los Sindicados Médicos, institución de defensa profesional que agrupa particularmente a los médicos de una región, estable­ciendo relaciones ente ellos, esforzándose en mantener la ar­monía y disipar rencores, buscando los modos de impedir la explotación del médico por hombres o instituciones que tienden a desconocer sus derechos legítimos (pàg. 13).

Imbuït amb aquestes idees, Josep Pascual va entregar-se completament al seu projecte, confiant que el «Butlletí» podria ésser el nexe d’unió entre tots els associats escampats arreu de la geografia gironina. Es prestà a ser-ne l’ànima i cedí desinteressadament el seu domicili particular com a seu oficial de la re­vista. En fou el director, l’administrador i, en la majoria dels casos, el principal redactor. Entre moltes altres coses, en aquells dies, va escriure un treball sobre el reclutament dels joves per al servei de les armes i un altre sobre la seva conferència a l’As­semblea d’Olot, que tractava de Les relacions del metge amb la justícia, on exposava i comentava quatre qüestions: l’obligació de delatar, la compareixernça a judici, la multiplicitat d’autòpsies i el pronòstic de les lesions.

Col·legiació obligatoria L’any 1898 Josep Pascual rep una carta del doctor Calleja des del Ministeri de Governació on li indica que està 45

Doctor Josep Pascual i Prats

d’acord amb l’obligatorietat de la col·legiació proposada pel primer. El mes d’abril se celebra a Madrid el IX Congrés Internacional d’Higiene i Demografia. El discurs inaugural fou pronunciat per l’esmentat professor. Paral·lelament, la reina d’Espanya promulgava un R.D. on s’aprovava la posada en pràctica de la col·legiació obliga­tòria. Així, el Sindicado es convertí en el Col·legi oficial de met­ges. A partir d’aquell moment urgí un canvi d’estatuts i el no­menament d’un nou president, honor que va recaure en el nos­tre Josep Pascual. Arran de la nominació, el novençà prohom va iniciar una etapa d’intensa correspondència, sobretot amb els qui l’animaven i defensaven enfront d’una minoria contrària a la seva obra. La seva feina, a partir d’aquí, es va multiplicar. En la seva tasca en el nostre «Butlletí», exposà impressions personals de la seva assistencia en el Congrés d’Higiene de Madrid, on hi assistí encomanat per la Diputació provincial i on fou nomenat president honorari de la secció IV. Continuà els seus escrits sobre la col·legiació i va col·laborar en la secció de crítiques so­bre llibres de les quals en destaquem una que tractava de l’obra d’un metge gironí, l’odontòleg Josep Boniquet, referent a la hi­giene bucal. També esmentarem un escrit relacionat amb l’apa­rició de la nova «Gynecologia catalana», revista especialitzada; Josep Pascual admetia la qualitat de les col·laboracions d’aquesta publicació, però es mostrava una mica crític pel fet de ser escrita en català. Això no va impedir que més tard, l’any 1902, el català fos admès en el «Butlletí» del col·legi. També tracta, en altres escrits, sobre el jurament hipocràtic de la universitat de Mont­peller i sobre el part artificial o provocat discutit amb l’eminent advocat gironí Viñas Gragés. Per acabar, la impremta de 46

El Doctor Pascual, metge a Girona

Pacià Torres edità la seva obra de deontologia per a fer-la arribar a tots els metges de la província.

En 1899 envià a Madrid una felicitació amistosa al seu amic Corteza per haver estat nomenat director general de Sanitat.

Josep Pascual, a més de ser metge forense i de l’hospital, fou proposat perquè exercís a la Junta local de presons i com a vo­cal de la Beneficència.

De la seva participació en el «Butlletí» destaquem tres articles: Tacañería, Una petición -que tractava deis metges munici­pals-, i La peste. També l’any 1899 assistí a la primera reunió de dirigents dels quatre col·legis de metges catalans a la capital del Segrià.

De l’any 1900 tenim informes de la marxa satisfactòria del col·legi. Així, a finals d’any es reuniren Pascual, Fuster, Sànchez i Carreras sota la presidència del doctor Ametller, i intentaren solucionar amistosament unes diferències entre companys, men­tre que la Junta General s’hagué d’ajornar degut a l’estat sanitari de la ciutat.

A Madrid nomenaren director general de Sanitat el doctor Francisco de Cortejarena. Una de les seves primeres disposicions va ésser la de forçar el cessament de la col·legiació obligatòria, segons informà per carta al nostre president.

Aquest any fou de forta activitat pel doctor Pascual en la qüestió dels congressos. A Madrid es va celebrar el I Congrés de Medicina Professional i Deontologia, on ell ocupà la vice-presi­dència d’una secció. A París, al mes d’agost i juntament amb Fuster, assisstí al XIII Congrés Internacional de Medicina, on el doctor Calleja tingué la presidència d’honor espanyola, i on Cor­tejarena pronuncià el discurs inaugural de la secció castellana. A l’octubre es creà la Unión Médica Hispanoamericana amb Ca­lleja, Cortejarena, Pulido i Pascual -entre d’altres- com a membres fundadors.

47

Doctor Josep Pascual i Prats

Pel novembre fou nomenat vocal de la Junta Provincial d’Ac­ cidents de Treball. Poc després tingué una forta reacció -pròpia del seu caràcter- contra la justícia en negar-se a practicar una autòpsia ordenada des de l’Audiència, perquè no li havien pro­ porcionat ni taula, ni instrumental ni aigua per rentar-se. Envià un escrit on explicava que no podia ajudar el jutge amb un correcte diagnòstic per la falta de seguretat personal i per respecte al cadàver, sol·licitant la baixa del Cos de Metges Forenses i que s’informés del fet a la superioritat. Poc després rebé una carta conciliadora del magistrat donant-li la raó i demanant que revoqués la renúncia. Posteriorment se li assignà una caixa amb instrumental i una tapa de bagul com a taula.

També del 1900 són els articles al «Butlletí» Un juez municipal que se excede, Alerta, Nuevos derroteros, Todo es empezar (referit a la fundació d’un dispensari quirúrgic a Figueres), i comentaris sobre les eleccions col·legials i la seva assistència al congrés de Madrid ja esmentat, a més de les corresponents crítiques de llibres.

No tenim gaires dades de l’activitat del nostre metge durant el 1901. Va escriure articles com La Gazeta sin rectificaciones, Un mirlo blanco -un comentari sobre específics farmacològics-, Esbozos (referent a un determinar tipus de metges), bibliografies i Fruslerías (on parlava del llibre de comptes dels doctors Ros del segle XVIII).

Aquest any fou nomenat vice-president per un trienni de l’As­sociació Literaria de Girona, en un acte al saló de conferències de l’Ajuntament presidir per Lluís Jener i amb Enric Grahit com a secretari. No degué veure massa clara la marxa econòmica de l’entitat un cop hi va haver ingressat, ja que tres mesos després del seu nomenament sol·licità veure l’estat de compres amb l’amenaiça de renunciar a llur 48

El Doctor Pascual, metge a Girona

càrrec. No sabem per quin motiu, però aquell mateix any es disolgué l’associació. L’any 1902, en una circular de la Direcció General de Sanitat, el doctor Pulido li aconsellà de col·laborar seriosament amb el doctor alemany Hans Leyden en el seu treball sobre el càncer. El nou director general de Sanitat, en motiu de presidir una assemblea de farma­cèutics locals, visità la nostra ciutat, on fou saludar per la junta del Col·legi de Metges, la qual li exposà l’anarquia sanitària existent a la província de Girona.

Retornat a Madrid, envià una carta a l’ajuntament gironí la­mentant la mortaldat aterridora de Girona a causa de les malalties càrdio-respiratòries i sobretot de la tuberculosi.

Exposava també una relació de deficiències locals i un seguit de consells peremptoris, com la necessitat d’una casa de socors, una xarxa de clavegueres i un laboratori municipal amb l’assessorament del Col·legi de metges local. Per la nostra part creiem veure la mà del doctor Pascual orientant el director general de Sanitat fent-se ressò del que ell sempre havia sostingut sobre higiene ciuta­dana.

Continuà, com de costum, la publicació d’articles relacionats amb la classe mèdica: Tribunales de honor, La medicación por uvas, Ni por esas i un comentari sobre els honoraris dels qui feien les revisions mediques als quintos. Destaquem aquí el treball sobre l’aigua de la font de Vila-roja, la part analítica del qual anà a càrrec del professor J. Casares Gil, de la Facultat de Farmàcia de Barcelona. Aquest treball motivà una carta molt expressiva del seu amic i doctor barceloní, Josep M. Roca, on el felicitava per aquest escrit.

Aquesta petita monografia, feta amb la col·laboració del pro­fessor Casares, és molt interessant. La font, situada en el terme de Vila-roja (nucli que aleshores tenia setanta-set 49

Doctor Josep Pascual i Prats

habitants), romangué abandonada fins que el senyor Emili Saguer s’ocupà de la seva rehabilitació. Aquesta deu fou batejada amb diferents noms: en un plànol militar francès del 1808 apareix com a Font del Bullidor; Cristofor Thomàs, l’any 1881, l’anomenà Font del Contestable, perquè estava situada al peu del recinte que por­tava aquest nom. Per a Joan B. Foix era la Font del Fortí o Font de la Pólvora (1840). Joan Bruns, en 1852, l’anomenava «el Bu­llidor de la Pólvora» i, finalment, el geòleg Lluís M. Vidal la citàcom «una font a prop del polvorí».

L’anàlisi química efectuada la descrivia com a aigua bicar­bonatada càlcico-sòdica manganosa. Aquest darrer radical és interessant, ja que, curiosament, només es trobava a la font de Borszek (comtat de Csik -Hongria-) i a la de la Presta, essent aigües recomanades per a les afeccions gastro-intestinals i àdhuc com a reconstituents per a les anèmies, segons explica el doctor Pascual.

Les virtuts curatives de les aigües minerals eren molt apre­ciades pels metges d’aquella època. Cortada i Riera escrigué in­formes sobre les d’Arbúcies; Gelabert i Caballeria sobre les dels Banys de la Merce de Capmany; les de Caldes de Malavella foren estudiades pels professors Gine i Partegas i Gelabert i Ro­dríguez Pinilla; les de Santa Coloma de Farners, per Bofill i Gal­tés; les de Sant Hilari Sacalm, per Poudevida, Gravalosa, Menos de Llena i Pérez Jiménez; les de Banyoles, per Muntadas Bordas i Sàez de Tejada. Finalment, pel que fa a les de Girona, les de Sant Daniel foren estudiades per Brun; les de Pedret, per Thomàs i Rosés; Ametller publicà una memòria sobre l’aigua minero­medicinal del brollador de Sant Jordi de Pedret i, posteriorment, el nostre doctor Pascual va fer un escrit 50

El Doctor Pascual, metge a Girona

sobre la Font d’en Mi­ralles, de Sant Daniel, de la qual parlarem més endavant.

Una notícia interessant que ens demostra l’actuació del Col­·legi, són els acords presos pels companys del partit de Santa Coloma de Farners en relació amb els honoraris professionals. Així, determinaren de cobrar, per visita de dia i a persones no aconductades, una pesseta si es feia al consultori del metge i dues pessetes si era una visita a domicili. El preu pujava a dues pessetes i mitja si la consulta es feia de nit. Si el metge s’havia de traslladar fora de la població, es cobraven dues pessetes pel primer quilòmetre i una pesseta per cada quilòmetre de més. De nit es duplicava el preu. Les conductes per als jornalers eren de dotze a quinze pessetes l’any; la gent de classe mitjana havia de pagar entre vint-icinc i cinquanta pessetes l’any, i, per als hi­sendats, s’establí una quota de cent pessetes anuals.

Pel maig de 1903 el seu amic de Madrid, el doctor Cortezo (director general de Sanitat) el nomena vocal de la Junta Pro­vincial de Sanitat. A finals del mateix mes és nomenat soci delegat de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya (Foment del Tre­ball Nacional).

Potser amb aquest nou càrrec té relació l’esborrany d’un informe sanitari de la ciutat, que, resumit, diu: «Habitants: 16.000. Mortalitat: 38%. Oscil·lacions termiques brusques. Característica: la indolència. Malalties dominants: apa­rell respiratori i cardio-vascular, infeccions epidèmiques i petits focus de tota mena. Persistència de la tuberculosi.

Les infeccions provoquen el 23% de la mortalitat total. Causes locals: les males condicions dels habitatges i la brutícia de llurs habitants, l’aigua escassa i de procèdencia diversa, clavegueram defectuós. Refor­mes necessàries: rebaixar l’alçada de les cases 51

Doctor Josep Pascual i Prats

perquè no es poden eixamplar els carrers, proporcionar aigua abundant per a la neteja de les persones i dels estatges, etc.»

Totes aquestes consideracions fan recordar les exposades en motiu del viatge a la nostra ciutat de l’anterior director general.

El mateix any hi hagué a Madrid el Congrés Internacional de Premsa Mèdica, on Josep Pascual presentà un treball sobre un tema que el preocupava: Creación de un índice metódico de los trabajos que publica la prensa médica. Aquesta reunió va coin­cidir amb el XIV Congrés Internacional de Medicina, on la presència gironina no es reduí aquesta vegada als dos metges de sempre -Pascual i Fuster-, sinó que s’hi apuntaren Alabern de Portbou, Albareda i Balvey de Blanes, Arderius de Figueres, Barnadas, Cardelús i Gelabert d’Olot, Bofill de Santa Coloma, Burch, B. Carreras, Massa, Roca Planas, Ros i Vivas Bacó de Cervia, Pagès de Castellfollit, Sau de Camprodon i Pla Basart de Sant Feliu de Guíxols.

Hi ha una anècdota relacionada amb la devoció de l’època envers les aigües termals: el doctor Pascual va rebre una carta del metge de la Presta, Jean Carbonell, acompanyada d’un cen­tenar d’ampolles, on li deia «res no pot fer competència a la vostra», i subratllant que la seva font contenia manganès, subs­tància que només es trobava a la de la Presta i a la de Borszek. Evidentment, Jean Carbonen no devia conèixer l’anàlisi de la Font de la Pólvora.

Pel maig de 1904 el doctor Pascual iniciava el seu ambiciós projecte de l’Index medicus hispanus amb tot l’esperit metòdic i detallista que el caracteritzava. Aquesta publicació, destinada a difondre i facilitar la producció medico-científica, era molt avançada pel seu temps, però no tingué l’èxit esperat, ja que no es va acomplir l’intercanvi de publicacions per a poder ésser inscrites en aquest índex. Anys després, 52

El Doctor Pascual, metge a Girona

53

Doctor Josep Pascual i Prats

hi hagué un nou intent de revitalitzar la publicació, però tampoc no va reeixir.

El mateix any, els associats del Col·legi reberen una carta d’invitació per assistir a la recepció del rei d’Espanya el 8 d’abril, acte on sempre era present Josep Pascual com a posseïdor de la condecoració militar.

L’any 1905, el capità Ignacio Crespo li sol·licità dades sobre els fets que motivaren l’obtenció de la medalla o llorajada de San Fernando, ja que havia estat elegit per a elaborar un treball sobre el tema. Li explicà en una carta que només tenia dades referents al dia 8 de novembre del 1875, quan fou ferit a Amo­roquieta i això no li impedí de continuar atenent els altres le­sionats en el combart.

Aquest mateix any va assistir, a Saragossa, a un congrés de col·legis de metges.

Pel gener de 1906, i a proposta de la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid, el Rei el nomenà vocal tècnic de la Junta Provincial de reformes socials de Girona, nomenament que ja abans li havia comunicat, des del Senat, el seu amic, el doctor Pulido.

Josep Pascual continuà amb una forta activitat. Assistí al pri­mer Congrés d’Higiene de Catalunya i també al XV Congrés In­ternacional de Medicina de Lisboa, on es trobà amb Calleja, que ostentava la presidència espanyola. De Girona, a més del tàn­dem Pascual-Fuster, hi havia el doctor Formosa d’Hostalric. A través del Col·legi, rebé un atent BLM del professor Ramón y Cajal amb motiu de la felicitació que se li havia enviat per haver estat guardonat amb el premi Nobel.

Ramón y Cajal, segons ens informà el doctor Pla Dalmau, ja havia estat a la nostra ciutat invitat pel senador gironí Pérez Xifra.

54

El Doctor Pascual, metge a Girona

Una altra carta atenta de Julián Calleja Sánchez, com a pre­ sident de la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid, l’informà de la graduació de doctor d’un metge oftalmòleg, amic i recomanat del nostre president. Una actuació en aquells dies del senyor Josep ens retrata molt bé el seu caràcter, a vegades esquerp. La Societat Econòmica del País, de Girona, el nomenà compromis­sari, cosa que l’obligà a traslladar-se a Barcelona amb motiu de les eleccions a un senador d’aquesta entitat que presentava Raimon d’Abadal Calderó. Mesos més tard, Raimon d’Abadal invitava per carta tots els compromissaris a reunir-se en un dinar íntim a la Maison Dorée, abans d’anar a Madrid a prendre possessió del càrrec.

El senyor Pascual, tot agraint-ho, contestà que no acceptava la invitació «per no trabar-se sol com li va passar al company de Saragossa el dia de l’elecció». Afegí també que creia que les Econòmiques eren organismes caducs, encara que confiava que a Madrid treballaria per a tates les classes socials.

A partir de 1907, el nostre biografiar va adquirint nous càr­ recs: primer és nomenat vocal de la Junta de Protecció de la In­fància; posteriorment, per R.O., secretari administrador de la Junta Provincial de Beneficència.

Durant el 1908 continua la correspondència amb el doctor Pulido en defensa dels drets dels col·legiats. Des del Senat, aquest li contesta dient: Veré lo que puedo hacer por la clase.

Altres notes d’aquesta època són més aviat de tipus personal o familiar. Una seva casina, Marguerita, li demana cent duros que el seu marit necessita per a un viatge a Amèrica. Una altra és una felicitació versificada del popular Baltasar Mer, un antic hospicià, persona d’un magnífic caràcter que es traslluïa darrere unes ulleres de vidre gruixut, juntament amb un cert aire de murrieria infantil. El nostre personatge tenia la dèria de 55

Doctor Josep Pascual i Prats

contestar sempre en rodolí si la persona que l’interrogava li’n donava peu, i ho feia de forma ràpida i graciosa, a vegades no exempta de certa sornegueria.

Tot això em fa retrocedir cap al record d’una Girona ja per­duda, quan Baltasar entrava al despatx de casa, al final de la tarda, per repartir un dels periòdics locals -a diferència dels de Barcelona, que eren quasi tots matutins-, ja que el senyor Baltasar, per poder mantenir decorosament la seva família, treballava en tot el que se li presentava al davant. De forma educada, en deixar sobre la taula un exemplar del diari al qual estàvem subscrits, saludava tota la concurrència i, si algú l’es­timulava, moltes vegades ho feia en vers.

En aquells anys d’economia modesta en moltes llars, per Nadal, en no haver-hi la paga extraordinària que ara s’acostuma a donar, era costum entre la gent humil anar a felicitar alguns dels «senyors» que coneixien o per a qui treballaven -de ve­gades gorra en mà i d’altres entregant una senzilla felicitació impresa amb temes al·legòrics del Nadal- per recollir alguna moneda que serviria per aportar quelcom extraordinari a la família, acció que es repetia en diversos domicilis.

Però el nostre Baltasar usava la seva facilitat versificadora per dedicar un vers a la persona que homenatjava amb alguna al·lu­sió destacable al seu treball. Com a mostra hem separat la fe­licitació d’aquell any, dedicada al nostre president que, sense modificar-ne l’ortografia, diu així: Es vosté lo nort i guia dels metges i son Congrés de la Nova Cirurgia2 com de la Deontolgia; és lo faro de llum exprés; 2

Vull dir «Moderna», sinó que va millor pel vers

56

El Doctor Pascual, metge a Girona

però motiu molt exel·lent i sa grant capacitat lo nombraren President, per lo que des d’eix moment lo felicito de vritat.

Passi un bò i feli Nadal com també un bon Any Nou que altra cosa no li cal; que sa mare el passi igual puix que jo ho desítjo prou.

Girona 23/XII/1909 Cree que l’aclariment és molt bo. Deixant a part la cosa hu­morística, voldria remarcar com en la gent senzilla s’havia estès el prestigi i la trajectòria del seu conciutadà, tal i com ens ho confirmen les al·lusions al Congrés, a la deontologia, a la pre­sidència, etcètera.

La seva assistència al XVI Congrés Internacional de Medicina de Budapest ens ve confirmada pel document estès pel consolat espanyol d’aquella ciutat, on es certificava que havia passat re­vista militar com a oficial mèdic.

D’aquesta època són nombrases cartes de temes molt dife­ rents, però indicadores de l’activitat de Josep Pascual. Així, tenim una carta del diputat a les Corts J. de la Cierva, agraint la felicitació que li envià per la seva intervenció parlamentària en el debat sobre el procés Ferrer. Una altra fou la del seu amic Corteza, des del Senat, agraint també la seva enhorabona amb motiu d’haver-se-li concedit la Gran Creu de Beneficència.

De l’any 1912, tenim a la vista diferents documents personals. Un d’ells és el firmat pel marquès d’Aguilar de Campo, 57

Doctor Josep Pascual i Prats

major­dom major de la Reina Maria Cristina referent a la recepció que tingué lloc a la tarda al palau reial de Miramar, pels congressistes del II Congrés Espanyol Internacional de Tuberculosi.

El vestit, adverteix, ha d’ésser negre o d’etiqueta.

Una altra carta és la invitació ja citada, de desplaçar-se a Ca­dis amb motiu del centenari de la Creu de San Fernando, però sembla que no hi assistí.

També, degut a les seves múltiples relacions, trobem cartes com la d’un guàrdia civil que li sol·licita que el recomani al co­ronel d’aquest cos, Emilio Mola López, «per uns exàmens».

Fallà la recomanació per estar absent el militar a Melilla, on tenia un fill ferit.

Completament diferent és la carta confidencial del doctor Llorens, de Lleida, president dels Jocs Florals d’aquella ciutat.

Explicà que volien premiar una poesía que, pensaven, era de Carner, però aquest ho negà i llavors veieren que venia firmada per un poeta gironí desconegut per ells, de nom Josep Tharrats Vila, i que era de «tant valor que no voldríem que fos un timo». Per això la decisió dependria del seu informe.

Hi ha una nota personal seva on s’especifica que, dels 273 metges col·legiats des de la fundació de l’entitat, 255 eren pro­cedents de la universitat de Barcelona, 13 de la de Saragossa, 3 de la de Madrid, un de la de Santiago de Compostel·la i un de la de València.

En la «Gazeta de Madrid» sortí, aquell mateix any, l’escalafó de secretaris administradors de les Juntes Provincials de la Beneficència. El doctor Pascual tenia el número 5. Finalment, abans d’acabar l’any fou nomenat vocal del Tribunal d’Oposicions a metge del manicomi.

Passant a l’any 1913, entre els seus papers guardats només trobem notes relacionades amb les funcions de metge oficial: reconeixements mèdics a funcionaris d’Hisenda, a un 58

El Doctor Pascual, metge a Girona

mestre amb desequilibris mentals, a aspirants a magisteri amb defectes físics, per si això podía impedir l'exercici de la professió, etc. Potser el fet més desagradable de complir, degut al seu càrrec, fou segurament l’assistència física a una execució dins la presó local, del detingut Jacinto B.P., el día 9 de setembre al migdia, per poder firmar el certificar de defunció en companyia del metge de presons.

Aquest any, el seu amic Calleja és nomenat president del Col·legi de Metges de Madrid. Ell, per la seva part, és nomenat vocal de l’Associació de Metges de Llengua Catalana, i assisteix, en nom del Col·legi de Girona, en companyia del doctor Riera per la Diputació, al seu primer congrés.

Ja hem parlar de la dèria que els metges d’aquella època tenien per les aigües de les fonts. Hem citat també alguns dels autors de treballs sobre els efectes beneficiosos d’aquestes ai­ gües, entre ells el nostre biografiat, que ara tornarà amb un es­tudi de la font coneguda com la «d’en Miralles», a la vall de Sant Daniel. En aquest treball, l’autor ja es presenta un xic cansat i escèptic per la manca de col·laboració en el camp científic, es­cull que molts metges d’aquell moment hagueren de suportar. Per això la memòria presentada és discreta, disculpant-se’n en la seva presentació per la necessitat de formalitzar l’expedient d’utilitat pública d’aquest brollador.

Començà el seu escrit amb una descripció de l’esmentada vall de Sant Daniel, plena de referències històriques pròpies dels seus amplis coneixements. Recordà, a tall de curiositat, com abans s’havien criat ases en les cases de pagès de la rodalia per utilitzar la llet per als catarrosos. Explicà que d’aquest lloc s’extragué el jaspi usat en la nova capella de Sant Narcís, que existia, a dos quilòmetres, una mina de pirita de ferro i, final­ment, que l’aigua del lloc i d’algunes cases de la vall estava carregada d’anhídrid carbònic.

59

Doctor Josep Pascual i Prats

Dues notes més sobre aquesta devoció per les aigües. Co­ neixem la bona relació que tenia amb els metges de la Presta; ara serà el doctor Pagès, metge del balneari de Vernet les Bains, qui invitarà els metges de Girona, Barcelona, València i Sara­gossa a una reunió per explicar les propietats de les termes fran­ceses. Suposem que la visita a França no es pogué dur a terme a causa de la guerra. Per això, Pascual, en l’assemblea anual, aquell any celebrada a Olot, sol·licità un record pels nombrosos metges escampats pels camps de batalla.

L’altra nota es refereix al discurs sobre les aigües de taula llegit pel doctor Mascaró Castañer en l’Acadèmia d’Higiène de Catalunya, el 30 de gener de 1914, i a un treball posterior sobre l’acció de les aigües sulfurases de Banyoles. Agrupant totes aquestes dades, es podria fer un estudi monogràfic molt complet sobre la hidrologia a les comarques gironines.

Continuà l’activitat el nostre Josep amb la publicació, a la «Revista Clínica», de Madrid, d'un treball sobre l'acció del sèrum antidifteric en la neumònia. Assisteix al IX Congrés Internacional d’hidrologia, climatologia i geografia, a Madrid, on va merèixer una menció honorífica. Patrocinà una conferència sobre bolets comestibles i bolets verinosos, donada en el local del grup escolar pel seu amic de la Cellera, el doctor Codina i Viñas, un micòleg reconegut internacionalment. En l’assemblea anual va recordar que el Col·legi Nacional de Girona es podia vanagloriar d’haver estat l’únic que col·laborà en l’enquesta sobre el càncer, sol·licitada l’any 1902. És en el mateix acte que té la premonició sobre la futura socialització de la medicina.

De l’anualitat de 1915 en tenim poques dades. Primerament, informa des del Col·legi d’una nova enquesta, promoguda pel professor Rodriguez Méndez, sobre el goll a la província, afecció llavors molt estesa en les comarques dels nuclis rurals 60

El Doctor Pascual, metge a Girona

de mun­tanya. Rep, entre altres, una carta d’Eugeni d’Ors, secretari de l’Institut d’Estudis Catalans, agraint-li l’entrega d’un exemplar del seu treball, ja comentar, sobre la font d’en Miralles. També el seu amic Pulido li fa saber, en escriure-li, que ha deixat un càrrec oficial i li anuncia l’enviament d’un diploma del Centre Superior de Protecció de la Infància, a la qual cosa el nostre metge li res­pongué modestament «que la seva acció a favor dels desvalguts havia estat escassa» i que per tant considerava immerescut aquest guardó.

A Valladolid, es creà l’«Asociación española para el progreso de la ciencia». Eren anys de guerra a Europa i es feia difícil la sortida dels científics espanyols a l’estranger. Al congrés de Va­lladolid el nostre Col·legi estigué representat, no sabem si per Pacual o Fuster, o per tots dos, com ja era costum.

L’any 1916, passats els seixanta anys, Josep Pascual es tornà amant dels honors acadèmics. Pel gener escrigué als doctors Pi Suñer i Cortejarena sobre aquesta qüestió, tot soHicitant infor­mació per arribar a acadèmic. Al primer, humilment, li digué «que és d’un que té més guanyat per l’altre món que no per aquest, ja que passo dels seixanta», mentre que al madrileny li escrigué que al pasar el umbral de la vejez, la vanidad nos lleva a querer distinguirnos de la falange que nos arrincona. Pi Suñer l’informà dels tràmits de l’acadèmia barcelonina, oferint-se a cuidar-se’n, mentre que Pascual podía ajudar en la campanya que volia fer per presentar-se per senador del regne en aquesta comarca, suport demanat no en el sentit polític, sinó en el cul­tural o professional.

El nostre president li envià una resposta esperançadora i una relació de metges amb qui podia connectar, com Sau, de Cam­ prodon; Pi, de Begur; Mas, de Palafrugell; Viñas, d’Espolla; Vila, de Borrassà; Pagès, de Castellfollit; Oms, de Tossa, i Sánchez, de 61

Doctor Josep Pascual i Prats

Girona, anunciant igualment que parlaría amb Barrera, de Santa Coloma, i Barnaclas, d’Olot.

Des de Barcelona, Pi Suñer li demana que li enviï els seus treballs publicats, cosa que Pascual fa immediatament. També el professor barceloní li comunica els diferents ajornaments que hi ha hagut de la seva sol·licitud degut a les defuncions del pro­fessor Fargas i del doctor Comenge però, finalment, el 12 d’abril, l’avisa de l’aprovació del seu nomenament d’acadèmic corres­ponent en la propera reunió de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Efectivament, en la sessió del dia 15, s’acorda per unanimitat la seva acceptació, i rep tot seguit la felicitació del doctor Pi Suñer, així com la del rector de la uni­versitat, entre altres. D’aquest mes d’abril hi ha dues cartes interessants: una amb el doctor Armengol Puig i Sais sobre un discurs que pronuncià a Barcelona referent al problema de la natalitat a Catalunya. Pascual es lamentava del perill de l’esterilitat voluntària com a cosa vinguda de França que s’anava posant de moda en el nostre país. L’altra carta, ja detallada en pàgines anteriors, és molt diferent, ja que anava destinada al general governador de la plaça i província de Cadis, Miguel Primo de Rivera.

En l’assemblea d’aquell any, el seu amic Sau, de Camprodon, població on se celebrà la reunió, recorda els vint anys de di­ rector del «Butlletí» i de president del Col·legi, tot entregant-li un pergamí amb la firma de cent-noranta-quatre deis dos-cents vint metges inscrits en la província. Amb aquest homenatge, on hi faltaren el 10% dels col·legiats, i amb la carta al doctor Corte­jarena anteriorment citada on li deia la Jalange que nos arrin­cona, suposem que ja pensava que de mica en mica hauria d’a bandonar totes les funcions que durant tants anys de la seva vida portà a terme en la Casa dels Metges. Però 62

El Doctor Pascual, metge a Girona

mai no sospità que hauria de fer-ho de forma sobrada, com es veié obligat a actuar al cap de pocs anys. Malgrat tot això, l’any següent, el 1917, fou pel doctor Pascual una nova etapa d’honors acadeèmics, car ja a principis d’any la Comissió de monuments de Girona sol·licità a la Reial Acadèmia d’Història el nomenament de Pascual com a acadèmic corresponent, recordant llurs treballs d’exploració en la cova prehistòrica del Cau dels Óssos, a Torroella de Montgrí. La proposta fou acceptada el 5 de gener, essent presentada per l’Excm. senyor comte de Cedilla, Don Adolfo Herrera i per l’Excm. doctor Manuel Gómez Moreno. Posteriorment, la comissió, que estava mermada pels traspassos de Botet i Sisó, i de Francesc Monsalvatge i Fossas, nomena nous membres, essent un d’ells el Josep Pascual, el qual con­servarà el càrrec fins a la seva mort. D’aquest temps és la seva presència com a vocal de la junta organitzadora en el segon Congrés de Metges de Llengua Catalana, enviant treballs seus editats per a l’exposició de Bibliografia Catalana. Obtingué de la Diputació Provincial la quantitat de tres-centes pessetes (cent més de les sol·licitades), fet que motivà que rebés una atenta carta del presindent del congrés, en la qual demanava que tansmetés l’agraïment de la Junta al doctor Riera de Girona, president de la dita Diputació.

L’aportació científica gironina fou una comunicació del doctor Alzina Melis, aleshores director del manicomi de Salt, que portava per títol Regim alimentari en les malalties mentals. Les eleccions col·legials d’aquest any ja es feren en el nou local situat al número 8 del carrer de la For a, lloc on es col·locà la làpida de Domus Medicorum que tant in­trigà a molta gent.

En organitzar a Madrid el I Congrés Nacional de Medicina, l’any 1918, -que s’ajornaria degut a l’epidèmia gripal- indi­ rectament es reconegué el mèrit del nostre metge com a pre­ 63

Doctor Josep Pascual i Prats

cursor en el procés de constitució del primer repertori espanyol de la bibliografía mèdica del moment, iniciada com ja hem indicat amb l’Index Medicus, el 1904. En aquells moments, amb el professor Pi Suñer i el doctor Marañón, de Madrid, orga­nitzaven la secció XIV, que havia de tractar sobre ensenyament mèdic, bibliografia i deontologia, principalment. Ja el doctor Gó­mez Ocaña, president del Congrés, li escrigué des del Senat per agrair-li la seva col·laboració. Posteriorment, el mateix Marañón, en una carta molt amable, li demanà que no solament fos l’organitzador de la secció, sinó també el director, per continuar una obra ja iniciada pel nostre conciutadà, que reproduïm i copiem a continuació: Dr. J. Pascual, Muy señor mío y distinguido amigo : la historia de la ponen­ cia es la siguiente. El año pasado almorzando un día en ésta con el doctor Pi Suñer de Barcelona y varios de Madrid (Hernando, Vareta, Montenegro, Pittaluga, etc.), hablamos de la necesidad de reunir en un índice el trabajo médico español tan disperso en innumerables y casi siempre insignificantes revistas. Claro es que imediatamente se le nombró a Vd. que antes que nadie tuvo este pensamiento y lo llevó a la practica en un noble esfuerzo que ahora le pagaremos los médicos españoles.

Se dieron las lineas generales del proyecto: varios en cada población importante, seríamos los colaboradores del Index; Vd. director; la Diputación de Barcelona se encargaría de costear la publicación. Estaba todo supeditado a una nueva reunión difícil de conseguir, dadas nuestras ocupaciones y dispersión, cuando surgió la idea del congreso médico y yo me apresuré a incluir este asunto como ponencia; como la labor activa (?) de los

64

El Doctor Pascual, metge a Girona

Congresos, es en este género de asuntos donde principalmente se realiza. En el programa se ha olvidado incluir el nombre de Pi Suñer, que creo nos debe acompañar, pero siempre bajo la direcció de Vd. que sera no el organizador sino el continuador de su obra, ahora con más entrega (?) que antes.

Mil gracias por su envío. Ya continuaremos hablando del asunto.

Saluda muy Afmso y 1 i m ?? 16/XI/11 G. Marañón.

En les conclusions que els tres metges portaren a l’esmentat Congrés, s’indicava que l’Index Medicus Hispanus serviria per a inventariar i donar a conèixer la producció científica deis metges espanyols per incorporar-la a la Bibliograhpia universalis. En l’apartat IV s’assenyalava que caldria seguir la classificació de­cimal de Melvil Dewey.

L’assemblea anual del col·legi va celebrar-se a Castelló d’Em­púries i va ésser-ne ponent el degà de la facultar de Medicina de Madrid, el doctor i professor Requesens, molt amic de Josep Pascual. Per això, pel setembre, aquest li escrigué des de Girona: «Benvolgut doctor: la grip -i quelcom més que sabrem que és d’aquí a set o vuit mesos- ha envaït de manera alarmant els pobles de la frontera, dels quals n’hi ha que tenen de dos a tres-cents malalts i alguns morts (massa!)». A continuació, parla del congrés que havia de fer-se aquell mes, i afegeix: «Com pot ser que els metges vagin a una “juerga científica”, que de tal va classificar-la Silvela en el Congrés dels Diputats?» Segueix a con­tinuació

65

Doctor Josep Pascual i Prats

amb uns comentaris caustics típics d’ell sobre la nul·litat -al seu criteri- de la classe mèdica.

Encara que ajornada la reunió científica de Madrid, Pascual edita la comunicació que volia presentar a la Secció XII, sobre la necesidad de reformar la prueba pericial médica en los proce­dimientos judiciales, degut a la possibilitat d’ésser deba66

El Doctor Pascual, metge a Girona

tudes noves disposicions en el Congrés dels Diputats durant aquells mesos.

Pel març va assistir a l’assemblea mèdica valenciana, en la primera sessió de la qual el doctor Peset, president de l’acte, cedí la seva presidència a Josep Pascual, pronunciant unes pa­ raules d’elogi. D’aquells dies és el nombrament de sots-delegat provisional de Medicina del Partit judicial de Girona. Actuació seva és la recomanació als col·legiats d’ajuda a l’enquesta sobre alcoholisme que estava portant a terme el nou metge del mani­comi de Salt, el doctor Vives.

Un cas insòlit se li presentà en notificar-li, el seu amic el vicari general, la troballa de quatre-cents duros en el cos d’una víctima mortal del descarrilament de Celrà, en el moment d’ésser enterrada. No sabem com es resolgué l’assumpte.

Com que formava part de la llista de contertuliants a la llotja número dinou del primer pis del teatre municipal, amb Noguer, Fuster, Català, Bosch, Casabó, Murtra i Carles, per Nadal escrigué una carta al senyor Bosch renunciant al seu lloc, perquè era massa gran i no li convenia sortir de nit.

Meticulós com sempre, més avall escriu: «d'això fa un mes i no m’han contestat».

L’any 1919 és un any de protagonime del nostre personatge. L’escriptor local Carles Rahola, col·laborador de l’enciclopèdia Espasa, li demana dades personals per a la bibliografia que ha de sortir en l’esmentada publicació.

També el director de la re­vista «Medicina Íbera» indica que faran un tiratge extra de més de 15.000 exemplars per distribuir gratuïtament a tots els metges del país, que parlarà del proper primer congrés nacional de me­dicina de Madrid. És per aquesta raó que li demana un resum dels seus treballs i

67

Doctor Josep Pascual i Prats

un retrat. En aquesta carta té anotat de la seva mà que ha enviat les conclusions de les seccions XIV i XII, i afegeix que no hi ha inclòs cap retrat, car mai no ha permès d’ésser fotografiat, argumentant que té una cara que no se la mereix.

Passada l’epidèmia gripal, el juny d’aquest any tingué lloc el congrés, sota el patronat d’Alfonso XIII, amb una presidència d’honor formada per Ramón y Cajal, Cortezo, Gimeno i Carra­ cido, i amb la presidència de l’oganització a càrrec del ja citat Gómez Ocaña. Sembla que fou un èxit total, amb un conjunt de més de dos mil congressistes entre nacionals i estrangers, vinti­tres dels quals eren de les terres gironines. Foren aportades les dues comunicacions del nostre doctor Pascual i una altra del doctor Roca Planas, sobre la conveniencia de la implantación del Jurado Médico en todos los juicios en que se alegare la enajenación mental del procesado y su irresponsabilidad.

El programa, resumit, constava de la inauguració, en el Teatro Real, amb la presència del Rei; d’una exposició en el palau del Retiro i d’una recepció nocturna en el palau municipal, amb vestit de frac o uniforme. El segon dia, conferències al congrés i, a la nit, recepció al palau Reial presidida pel rei. El tercer dia, treball; i, a la nit, gran sopar de dues mil persones en el Gran Teatre. Quart dia, excursió a Toledo, i cinquè, treball i clausura.

Els preus dels allotjaments anaven des de les vint a les vint-i­ cinc pessetes diàries amb pensió completa en els millors hotels, i de quatre a sis pessetes en les millors casas de huéspedes y de viajeros. Ja tenim indicat com la visita mèdica en la nostra terra es trobava aleshores entre una i dues pessetes.

L’aportació de la qüestió de la reforma pericial motivà extensa correspondència amb personalitats del moment. L’antic director del psiquiàtric de Salt, Alzina Melis, li féu una crítica elogiosa en el diari «La Publicidad». Al mateix temps, li anuncià 68

El Doctor Pascual, metge a Girona

el seu no­menament com a president del futur IV congrés de metges de llengua catalana que se celebraria a Girona segons s’havia acor­dat en l’anterior, que havia tingut lloc a Tarragona aquell any i on el doctor Pascual hi assistí com a vocal i el doctor Roca de Barcelona, com a president. Roca, metge historiador, en aquest congrés de Girona, hi evocà, amb un treballat article, la perso­nalitat del metge medieval gironí Guillem Colteller.

Una mostra variada de l’activitat i correspondencia múltiple del nostre personatge la tenim en una carta del doctor Mas i Mi­ nistral, de Sant Feliu de Guíxols, en la qual es donava de baixa del Col·legi per traslladar-se a exercir a Barcelona. En la carta, aprofitava entre altres novetats per indicar-li que havia escrit el professor Matas de Nova Orleans -de Louisiana-, amic de tots dos, per recomanar-li el jove doctor Vanrell, premi extraordinari de medicina d’aquell curs i pensionat pel govern espanyol, per estudiar en el front francès els avenços de la cirurgia. En aquells dies viatjava com a metge en el vapor Pau Claris que deuria estar a punt d’arribar a l’Havana.

Aquell any acumulà un altre càrrec, car fou nomenat metge civil de la Comissió Mixta de Reclutament.

L’any 1920, Pascual dirigeix el Col·legi a la seva honrada manera. S’hi han incorporat nous metges per treballar amb noves idees, no sempre d’acord amb el paternalisme deci­mònonic del senyor Josep. Aquest, encara que ha anat acumulant càrrecs i honors, s’adona que alguna cosa va canviant sota els seus peus, i per això, en la correspondencia amb el doctor Roca, persona a la qual aprecia, cerca motius per ajornar el proper congrés a Girona: esperar que «s’esvaeixi el mal aire del sindicalisme mèdic», i refusar tot el que no tracti de medicina social «deixant de banda les relacions de curacions pròpies d’ex­vots». Són expressions 69

Doctor Josep Pascual i Prats

sarcàstiques del nostre col·lega, mentre la prompta resposta del doctor Roca intenta assossegar-lo, al ma­teix temps que li demana un torn per a llegir una comunicació sobre una leproseria barcelonina del segle XIV. Serra Cortada, president del Casal Provincial Gironí de la ciutat comtal, el felicità en nom dels associats pel seu distingit nomenament de l’esmentat Quart Congrés de Metges de Llengua Catalana. Igualment, el seu amic i antic col·lega a Girona, Alzina Melis, li demanà per carta que fos el relator oficial en l’esmentat certamen, del tema de parasífilis. També l’alcalde de la nostra ciutat, Frederic Bassols, acceptà de cooperar en l’acte.

La reunió d’aquell any, a Bilbao, de l’Associació espanyola pel progrés de la ciència, tingué igualment la representació del nostre col·legi.

I, per últim, l’Acadèmia de ciències mèdiques de Catalunya, l’elegeix coma vice-president tercer.

70

El Doctor Pascual, metge a Girona

71

IV CONGRÉS DE METGES DE LA LLENGUA CATALANA

Autor desconegut (1890-1920)

IV Congrés de Metges de la Llengua Catalana

Com que el IV Congrés de Metges de la Llengua Catalana s’havia de celebrar a Girona el mes de juny de 1921, la corres­pondència i activitat del doctor Pascual aniria en augment. Pel març començà el doctor Roca de Barcelona, anunciant que canviava el tema de la seva conferència per un altre on volia enaltir la memòria d’un metge insigne de la nostra ciutat, Gui­llem de Colteller, arquiatre de reis i força desconegut.

A primers de juny, té lloc l’acceptació per part de l’alcalde, el doctor Coll Turbau, de les gestions fetes per posar una làpida en el saló de sessions de l’ajuntament, en memòria de l’insigne Colteller. La làpida, que va ser dibuixada per l’arquitecte Rafael Masó, deia així: «Anno Domini MCMXXI. A Mestre Guillem Colteller, Fisich dels Reys Pere III y Johan l. El Congrés de Metges de Llengua Catalana celebrat a Gerona».

També aparegueren notes en la premsa, sobretot a «La Van­guardia». Finalment, els dies 26, 27 i 28 de juny tingué lloc el IV Congrés, que presidí Josep Pascual; tenia a la seva dreta en la presidència l’alcalde Coll Turbau, L. de Mesa, president de l’Au­diència Provincial, el general Carranza, governador militar de la plaça, i el doctor Albert de Quintana, degà del Col·legi d’Ad­vocats. A la seva esquerra, el doctor A. Riera Pau, president de la Diputació, doctor Sambricio, delegat d’Hisenda, el doctor Mundet, en representació del vicari capitular, i els doctors Esquerdo i Roca, a més de Mosse i Marty de Perpinyà.

El se­cretari, que era un jove cirurgià anomenat Manuel Corachán, llegí la nota introductòria. A continuació donà la paraula a Josep Pascual i Prats, que amb la seva característica prosa escarida, després de donar la benvinguda als congressistes en nom de la «nostra beata Gerunda» (segons expressió d’un metge gironí de prestigi del segle XVII, Joan Rafael Moix), enfocà la seva disertació en la mortalitat i morbilitat innecessàries 73

Doctor Josep Pascual i Prats

74

IV Congrés de Metges de la Llengua Catalana

que encara hi havia en el nostre país, causades per malalties que podrien molt bé reduir-se o àdhuc eliminar-se amb bons consells higiènics i adequats tractaments preventius. Malalties com la verola (pigota, com encara era coneguda per la gent vulgar), havien donat 236 defuncions en el país, quan hi havia països europeus on ja estava eradicada del tot. Cità el tifus, tifoidea, les febres de les parteres, septicemia puerperal, amb 104 defuncions a l’any i sobretot la tuberculosi, amb unes 2.000 defuncions a tot Ca­talunya.

Invità també a investigar sobre la feridura, hemiplegia, cau­ sant de la pèrdua de 3.500 vides humanes a l’any, els gollosos i cretins de certes valls pirinenques, el paludisme, etcètera.

Aconsellà de portar estadístiques ben fetes, adduint consells del seu amic Marañón i actuacions correctes en hospitals ben adequats, per acabar dient «em falta autoritat per donar-vos consells però em sobra experiència per advertir que si no feu seriosament i de pressa, obra sanitària, les àuries de grandesa, la superioritat que desitgem per la nostra terra, seran pura vanitat, puix que ens trobarem amb una Catalunya sense catalans».

Aquest mateix estiu marxaren tots els metges militars de la ciutat i deixaren el seu hospital sense asssistència. Arran d’això, el nostre president escriu al governador militar oferint-se a pres­tar el servei mèdic en substitució dels que havien partit, dient que era metge militar provisional amb la Creu de San Fernando i la de mèrit militar amb distintiu vermell, a més de metge de beneficència per oposició i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Barcelona. Al setembre fou acceptada la seva pro­posta i passà a exercir, juntament amb el doctor Joan Casadevall i el soldat metge Domingo Pascual Carbó, a la clínica militar de medicina, on actuà fins a final d’any, quan arribaren substituts.

75

Doctor Josep Pascual i Prats

D’aquest any i successius, s’ha guardar abundosa i diversa correspondència. Un cap acabat el congrés de Girona rebé una carta del seu amic Roca, de Barcelona, on continuen els comen­taris «sobre el xarampió del sindicalisme mèdic». El doctor Marañón, des del cigarral «Los Dolores» (Puente de San Martín, Toledo), li escriu unes ratlles amb la seva lletra ràpida i nerviosa advertint-lo que li fa arribar un exemplar d’un discurs seu.

El doctor Pittaluga encomia tant l’encant de la Girona vella, que li demana -cosa insòlita- si pot trobar, encara que només sigui una habitació sola, un allotjament en el barri de darrera el bisbat o del carrer dels Alemanys. Amb el doctor Roca hi ha una altra epístola amb motiu de l’agraïment de la tramesa d’un exemplar d’un seu treball, segurament d’història, ja que Pascual li aclareix que Berenguer i Arnau de Sa Riera foren enterrats a Fra Menors, i que han passat al cementiri de Palau Sacosta, i acabant amb les següents paraules: «Espero anar a escoltar-lo a l’Ateneu Empordanès i a l’Acadèmia amb motiu de l’homenatge a Cajal per fer un parèntesi en la vida de mussol que porto». Més endavant el referit metge barceloní li suggereix en una de les seves cartes que La Rambla de mossèn Cinto Verdaguer podria canviar-se pel nom de Guillem de Colteller, -ja que és probable que aquest hi hagués viscut durant la seva estada a Girona- i també que el carrer al qual pertanyia el Castell de Sobreportes podria ser designat amb el nom de Mestre Ramon Querol.

Del mes de juliol és l’amable carta del professor Ramón y Cajal agraint l’adhesió dels col·legiats gironins al seu homenatge en jubilar-se, així com també de les demostracions d’afecte en altres ocasions. Una correspondència particular és la mantinguda durant els fets tràgics d’aquell any amb un sergent de metra­lladores del batalló expedicionari del regiment d’Àsia número 55 destinat a Melilla. Sembla que la seva esposa i un petit fillet es quedaren a 76

IV Congrés de Metges de la Llengua Catalana

casa del nostre personatge, i que es creà entre ell i l’infant un afecte especial, car li pagava el col·legi dels G.G. de la Doctrina Cristiana on assistia i era, a més, el primer de la classe. També li regalava revistes infantils, segells, mecanos, llibretes d’estalvi, invitacions posteriors per veure el tarlà des del seu balcó, etc.

Durant anys, rebé felicitacions del petit el dia del seu aniversari.

Amb aquests records del tracte amb aquest infant, s’esvaneix la impressió -aparent- del caràcter esquerp del nostre metge. També en les cartes del pare d’aquest noi, que, des de terres africanes, explica l’aspecte esgarrifós de l’entrada a Zelouán de les seves tropes degut a la mortaldat provocada pels moros re­bels, s’estén amb salutacions i records de gironins que estaven destacats en aquelles terres, fet que demostra la forta estima de què gaudia Pascual entre els

77

Doctor Josep Pascual i Prats

seus conciutadans. El sergent, en les seves cartes, li parla d’un xicot anomenat Josep Butiñà, del comandant Serra, del metge Sierra, etc.

Una personalitat amb qui tingué un bon contacte tant a nivell personal com epistolar fou l’antic professor de la Tulane Uni­versity, de Nova Orleans, a Lousiana (EUA), el doctor Rudolf H. Matas. El fet que fos fill de pares catalans, car la mare provenía de cal Duro, de Sant Feliu de Guíxols, i el seu pare dels Hereus de Pont Major, propicià que parlés correctament, a més d’altres idiomes, el català i el castellà. Com que tenia la seva única ger­mana, Elvira, retirada a Sant Feliu, quan venia a Europa per assistir a un o altre congrés aprofitava per instal·lar-se una breu temporada, entre nosaltres, a la població marinera. Home de gran curiositat científica, aprofitava per posar-se en contacte amb tots els centres mèdics i relacionar-se amb els seus companys catalans, que el nomenaren membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, moment que coincidí amb el seu no­menament també de membre de la Societat Francesa de Cirurgia.

L’amistat entre els dos metges permetia l’intercanvi de pre­ sents. Sabem que Pascual li regalà el llibre de Blanc i Illa Ge­rona histórica monumental. L’americà li envià un exemplar de l’obra El alma del Cirujano, escrit pel mateix doctor Matas i dedicat a la formació de les seves infermeres en el temps de professor. Tot això coincidia generalment amb la felicitació de Nadal.

Quan el doctor Pascual ja no era president del Col·legi, rebé una carta del seu amic americà on li comentava que feia més de vint anys que estava en relació amb els seus col·legues gironins mitjançant el «Butlletí» que sempre li havia arribat puntualment a les seves mans. Per això li envià un xec de cent dòlars perque fes bonament el que volgués per al Col·legi. Aleshores, 78

IV Congrés de Metges de la Llengua Catalana

Pascual li explicà que el «sindicalisme catalanista» havia acaparat la direcció i que, per tant, ell havia deixat de pertanyer a la junta. La seva divisa fundacional de «ni religió, ni política», mantinguda durant trenta anys, havia estat eliminada pel jovent. Però es­perava propasar en la propera assemblea anyal destinar els dòlars a un premi sobre la millor topografia mèdica de la comar­ca. El juliol de 1923, Matas li escriu que, després d’un viatge per Saint Louis, Xicago, Rochester i Nova York, motivat per reunions de societats mèdiques nacionals i regionals, li havia arribat una carta de la seva germana Elvira on, amb sorpresa i pena, s’assabentava que el doctor Pascual no havia rebut la seva. En aquesta carta li donava les gràcies pel seu interès pel diploma de l’Acadèmia de Barcelona. Li n’adjuntava una altra per al doctor Coroleu, secretari de l’esmentat centre, també amb el seu agraïment. Així mateix, havia encarregat al seu amic el doctor Martí­nez Vargas, acadèmic degà de la Facultat i vice-president de la Reial Acadèmia, d’expressar davant d’ella el seu reconeixement.

Una de les cartes més interessants de la seva correspondència és la del setembre de 1923, on el professor americà deplora la injustícia de què ha estat víctima el Col·legi. Precisament, ex­plica, intentava «duplicar el valor del donatiu perquè pogués servir amb més dignitat a la memòria del meu pare, el doctor Narcís Hereu i Matas, fill de Girona». Aconsella a Pascual que faci l’ús que vulgui dels diners rebuts, però al final escriu una postdata relacionada amb la suggerència del seu amic, de des­tinar-los a un estudi mèdic d’alguna comarca gironina, explicant que podria servir per indicar el deplorable estat sanitari de la vila de Sant Feliu, referint-se a una riera que travessava al llarg d’un carrer molt habitat i que durant part de l’any -en paraules textuals- «no és res més que una gran 79

Doctor Josep Pascual i Prats

bassa estancada com una cloaca oberta que despedeix en tot temps, miasmes malolents i nauseabundes, essent no solament insuportable la seva fetidesa per als veïns, sinó repugnant a la vista». Volem recordar que la casa coneguda amb el nom popular de cal Duro, residència dels germans Matas, era situada a la plaça però donava en la part posterior a aquesta riera que antigament havia nodrit d’aigua els valls defensius de les muralles guixolenques. En aquella època que descrivim l’esmentada riera era una daveguera oberta sense gaire cabal de líquid que servia per a fer circular la brutícia, el que motivà que pocs anys després fos coberta com es troba actualment.

Dels últims temps de president encara tenim dades de la seva meticulositat en els assumptes del Col·legi. Per exemple, en una estada de dos dies a Barcelona en motiu d’una reunió de col·legis, anota: factura de l’hotel España, 49 pessetes, per 12 pessetes de cambra i 12 dels sopars. Un altre; noms dels darrers met­ges que inscriví en la corporació mèdica, tots de l’any 1921, foren: Carles Maria Sureda, Peius Pascual Carbó i Joaquim Dausà.

També tenia guardat un document sobre la Relación de malos compañeros conceptuados como tales por los Colegios médicos, seguit d’una llista on el més «castís» era, com deia, X.X., este mal colegiado convive con una curandera prestándole su título y cometiendo atrocidades científicas y profesionales.

Aquest any, el nostre «Butlletí» que ja surt en català, ha estat sol·licitat per la Library of the Medical Society of the Country of Kings (Brooklyn) N.Y., però a partir de l’any següent, 1923, surt revisat i retallat per la censura militar. Pascual participà amb un donatiu als homenatges als doctors Espina i Capo i al professor Ramón y Cajal, fet que el motiva a escriure, per al seu amic doctor Cortezo, una carta on continuava lamentant-se del seu fracas col·legial tot anunciant que ja li explicaria la lluita 80

IV Congrés de Metges de la Llengua Catalana

que estava mantenint contra la coal·lició catalano-sindicalista que volia destruir l’organització del Col·legi. Per la seva banda, el doctor Cortezo el contesta amb una altra carta encapçalada amb el títol de Senador vitalicio on molt afectuosament li recorda les amargors que també va viure per les coses col·legials.

Perquè fou el dia 11 de juliol d’aquell any 1923 quan, en les eleccions per a la renovació de càrrecs del nostre organisme, sortiren elegits per majoria els joves metges: Coll i Turbau -com a president-, J. Maria Riera i Pau -com a secretari- i E. Roca i Pinet -de tresorer-, mentre que el doctor Pascual quedà fora d’una Junta des d’on, durant tants anys, havia ajudat i reorga­nitzat la defensa de la classe mèdica tan abandonada abans. El dramatisme d’aquell moment per a qui era ex-president, fou descrit així per un assistent personal a l’assemblea que l’acabava de destituir: «Encara em sembla veure el senyor Josep enfonsat en la seva cadira presidencial de la taula on s’havia servit l’àgape tradicional», i més avall continua detallant l’acompanyament dels més íntims a casa seva, d’aquesta manera: «sense la calor humana del col·legi que ell havia considerat sempre tan seu, i sense les activitats i la vida de relació que ell mateix comportava, se sentiria despullat d’un ropatge que comunament vestia i així el nostre senyor Josep acusà la fredor de la vellesa».

Darreres activitats de Josep Pascual Promptament vencé aquest moment de crisi, actuant en di­ ferents direccions: atenent els seus malalts, conservant un reduít grup de bons amics i entregant-se a la labor de conservador del museu amb les sessions de la comissió de monuments. Pel que fa a la primera, continuà visitant els seus clients particulars i els de la beneficència de la manera entregada de sempre, malgrat 81

Doctor Josep Pascual i Prats

un fort escepticisme envers la medicina del moment i alguns dels seus companys. Amb la seva causticitat habitual, anys abans havia escrit al pofessor Requesens: «Ja fa temps que tinc dit que si la gent tingués senderi, aixecarien sometent contra els qui fem de metges; no sabem res; ni ens preocupem de res més que de fer quartos i encara molts ni de fer-ne i sí que els els donin fets».

També en una altra ocasió deia que l’encarregat de la funerària havia d’anomenar-se «auxiliar de metge».

Però un gironí conscient que el conegué molt, Joan Viñas i Comas, escrivia d’ell el següent: «És el mateix home amb les seves mateixes aficions intel·lectuals, professades amb el mateix desinterès i la mateixa senzillesa, amb la mateixa causticitat de frase que disfressava superficialment la seva fonamental bon­homia».

Un altre aspecte que guardà fou el cultiu d’excel·lents amis­ tats. Encara que apreciar i amb bones relacions amb els gironins, podem dir que d’amics íntims no en tingué pas gaires, segu­rament pel seu caràcter esquerp. Coneixem col·legues seus de Girona, Madrid i Barcelona amb qui conserva una bona relació, sobretot epistolar amb els de fora: pero n’hi hagué un, el doctor Saus, de Camprodon, amb qui mantingué una sincera amistat fins a la seva mort. La correspondència s’intensificà quan aquest metge caigué greument malalt, segurament per una hemorràgia en ulcerós d’estómac. Des de Barcelona, on el traslladaren, in­formà el doctor Pascual del curs de la seva malaltia amb l’opinió dels millors internistes del moment, com eren Ferrer Piera, Ar­mangué i Ferrer Solervicens. A la tardor, millorat, l’escriu des de Camprodon i l’adverteix que li envia un sac de patates de mun­tanya, present que no faltarà cap any.

Per les cartes, sabem que es trobaven de vegades a Barcelona en el Suís per assistir ple­gats a l’acte inaugural de la Reial Acadèmia, segons una nota d’avís del professor Pi Suñer. Unes altres oca82

IV Congrés de Metges de la Llengua Catalana

DOCTOR SEBASTIÀ RECASENS I GIROL. BARCELONA, 1863 Als 23 anys, ja doctor en Medicina, guanyà les oposicions de metge a l’hospital Santa Caterina de Girona.

Després, toco-ginecòleg a Barcelona i, el 1902, catedràtic de tpcp-ginecologia a la universitat de Madrid.

83

Doctor Josep Pascual i Prats

sions en que es­taven junts era per cap d’any, ja què estava invitat a casa del seu amic de Girona. Així, la correspondència dóna fe dels petits detalls de la vida d’ambdós: la forta nevada del manç de 1930, com no s’havia vist des de feia vint-i-quatre anys; el naixement d’un hereu i... el sac de patates anual.

Ens hem estès en l’amistat dels dos companys per valorar el fet que el doctor Saus presentés una sentida biografia del seu bon amic Pascual de Girona en el VII Congrés de Metges de la Llengua Catalana, celebrat a Palma de Mallorca en 1932, un any després de la seva defunció.

Finalment, quatre paraules sobre la seva dedicació a la co­ missió de monuments i al càrrec de consevador del museu pro­ vincial, encara que aixó no correspongui a la faceta mèdica del nostre personatge. Entrà en el primer organisme sota la presi­ dència de Manuel Almeda Esteva. Tenia per companys Rafael Ballester Castells, Martí Sureda Vila, Santiago Almeda Navarro, Manuel Barona Cherp, Josep Saderra (d’Olot) i el F.de P. Mas i Oliver, bisbe de la diòcesi. A la seva fundó de conservador del museu s’hi entrega amb tota l’ànima, car hi passava hores i ho­res; sovint l’havien d’avisar que tancaven. Dintre d’aquests càrrecs, formà part de la direcció de diferents informes, com el que feren sobre l’edifici dels Banys Àrabs, sobre els desperfectes soferts per l’estàtua anomenada de Carlemany en retornar-la de l’exposició internacional de Barcelona i, per últim, sobre la pos­sibilitat del trasllat del Claustre de Sant Domènec de Peralada.

Hem intentat presentar la faceta humana del doctor Pascual, però físicament, com era? Això ens ho descriu molt bé el doctor Peius Pascual, que el va conèixer i el va tractar. És de la seva primera entrevista la següent impressió: «Em vaig trobar amb un home escardalenc, d’estatura tirant a baixa, que vestia sense afectació. Posseïdor d’un cos cargola com una caliquenya. Unes celles espesses i disperses com les d’un mussol; un bigoti las, i una cara 84

IV Congrés de Metges de la Llengua Catalana

magra i arrugada que comunicava a la seva fesomia un semblant turmentat com el tronc d’una olivera»...

Per la seva part, el seu amic el doctor Saus, ja citat, el retrata com un producte de la cultura romàntica del segle XIX. «Tenia, escriu, l’entusiasme i la voluntat d’estimar no solament la bellesa literària i l’altruisme que foren patrimoni d’aquella generació, ans encara posava en acció, quan s’esqueia l’oportunitat, el fruit dels seus estudis, aplicant-ho al bé col·lectiu, tan social com profes­ sional, amb aquell grandiós desinterès que fou sempre patrimoni dels esperits escollits». I més avall, continuava: «Calia conèixer-lo per trabar-lo interessant, i això era tant més xocant quan fí­ sicament no era cap prodigi, certament; primet, d’estatura regu­lar, la seva cara secallona i morena no era simpàtica i no obstant feia forta contradicció amb la seva ànima, tota ingenuïtat i entusiasme humanístic».

Hem vist en pàgines anteriors com un gironí insigne, el se­ nyor Viñas, exposava una opinió força semblant a la que aca­bem de transcriure. Com que no volia que es fes saber a ningú la seva mort, el día del seu enterrament, el 6 de maig de 1931, solament tres veïns l’acompanyaren en el trist viatge final. Deixà a la seva ciutat tot el que tenia: els llibres de medicina, al seu Col·legi, els d’arqueologia i d’història, al museu, i la seva extensa documentació i correspondència, a l’arxiu municipal, d’on hem consultat la major part de les notes aportades.

Girona el recorda amb el nom d’un carrer modest, tal com ell segurament hauria volgut, però que amb el temps ha servit per unir el que podríem anomenar simbòlicament «pulmons» per a la ciutat: els jardins del carrer del Carme, per un costat, i, per l’altre, els de Vista Alegre, transformació que ell segurament hauria aplaudit en endevinar la fundó sanitosa que aquests espais verds i airejats aportarien als seus conciutadans.

85

Doctor Josep Pascual i Prats

86

FONTS DOCUMENTALS Arxiu Històric de la Ciutat. XVI. 2. FONS JOSEP PASCUAL I PRATS PASCUAL CARBÓ, POMPEIO. Fortuna i Desventura de D. José Pascual i Prats (Conferència en el Col·legi de Metges de Girona) SAUS SANTALÓ, JOAN. Biografia del Dr. J. Pascual i Prats. Comunicació en el VII Congrés de Metges de la Llengua Catalana. 1923.

GIRONELLA I LLONGA, PERE. Història del Col·legi de Metges de Girona. Manuscrit conservat a la Biblioteca del Col·legi.

OLAGÜE DE ROS, GUILLERMO; MENÉNDEZ NAVARO, ALFREDO; PULGAR ENCINAS, ROSA MARÍA: En Dynamis, vol·l0, Universidad de Granada.

RIURO, F. Notes de l’activitat del Dr. Pascual en la Comissió de Monuments.

ENCICLOPEDIA ESPASA, volum XLII, Barcelona ED. Espasa Calpe S.A. Diversos BUTLLETINS I PUBLICACIONS DEL COL·LEGI, sobretot dels temps del seu mandat.