7 minute read
I abans de dormir: Canta’m una cançó de bressol
Aitor Sánchez
No hi ha res millor com una cançó de bressol per anar al llit. Durant segles l›ésser humà ha tingut la necessitat de sentir la calor de la mare en el moment de calmar-se i deixar-se emportar per la màgia dels somnis. La música tradicional és un ser viu, amb transformacions, que s›ha presentat amb un aspecte concret en una època concreta. Així, és difícil fixar en el temps quan va aparéixer una cançó o música popular, ja que s›han anat transformant, de generació en generació, segons la intervenció directa de persones creatives i segons la intervenció social indirecta de la multiplicitat de les persones -que en l›espai i temps- han usat eixa cançó (TORRENT, 1990).
Advertisement
D›esta manera, en la comarca de l›Horta podem trobar un ampli repertori musical que acompanya el xiquet des que naix (cançons de bressol, infantils), però també podem trobar moltes cançons relacionades amb el món del treball (de batuda, de llaurar), quan se socialitza en les festes (cançons de festes, rondes), o quan s›acull al misticisme religiós (gojos, oracions, aurores), sense oblidar quan rendeix culte al lluïment i goig de la dansa.
Els xiquets i xiquetes valencianes sempre han demanat als seus pares i mares que els canten una cançoneta abans d›anar al llit o els pares i mares han tractat de calmar els seus nadons amb la melodia de la seua veu, una manera d›establir un vincle profund paterno i materno-filial. A continuació farem un breu recorregut per les principals cançons de bressol de la comarca: la millor excusa per estirar l›hora d›anar al llit i mantindre el contacte amb el pare i la mare.
Cançons per anar al llit Però..què és una cançó de bressol? Tal com diu Seguí (1980) «són les cançons destinades per a dormir als xicotets, entonades al ritme binari del bressolar, o compassades al vaivé ternari del moviment amb què les mares, assegudes sobre cadira baixa, van amanyagant al xiquet en braços; són aquestes cançons, en general, d›escàs àmbit melòdic, però molt variat i ricament ornamentades, que es canten des dels primers dies del naixement del xiquet, fins als cinc i sis anys»
La cançó infantil valenciana acull una completa mostra de melodies i textos adaptats al desenvolupament biològic del xiquet. Són fortament rítmiques i d›entonacions sil·làbiques, on destaca especialment la «cançó de bressol», cançons suaus per a adormir el bebé i que en altres comarques i poblacions s›emmarquen en «el racó del foc», com en Morella, quan en l›època de fred, es feia rogle al voltant del foc per a contar romanços i també cantar. (Badenes, 1992).
Una de les cançons de bressol més conegudes a l›Horta és:
La meua xiqueta és l›ama del corral i del carrer, de la fulla de la parra i la flor del taronger. El meu xiquet te soneta, sa mare l›adormirà, li farà una cançoneta que dure de vaig fugir a demà. (TORRENT, 1990).
D›esta cançó Salvador Seguí destaca en el seu gran cançoner musical de la província de València les versions de Silla i Massanassa,o la d›Alcasser: La meua xiqueta és l›ama/ sa mare no té més/ El meu Ramon és l›amo/ del corral i del carrer/ se n›anirem a la fira/ a comprar-ne dos o tres/ la pera i la llimera/ i la flor del taronger (Seguí, 1980. p. 27). Un poc més al nord, a Foios trobem la versió on barreja valencià i castellà (Seguí, 1980. p. 20):
de la pomera sucrera i de tot el món sanser. Arriau, que te he visto anda, que et xafe les sinagües en puntes que no tens altres.
A Guadassuar recull una versió masculina, quan el nadó és varó: «El meu xic, ell és l›amo» Seguí (1980. p. 21):
El meu xic, ell és l›amo de son pare i sa mare de son tio i sa tia seues cossins i germanes. El meu xic ell, és un home que fa goig en mig la plaça quan se lleva el sombreret les borletes són de plata. De Benimodo arreplega una altra versió, on s›afig la compra del regal d›una mantellina, com a peça de roba molt preuada en l›època, parlem de La meua xica té son (1980. p. 23):
La meua xiqueta és l›ama del carrer de la Pastora sa mare li comprarà mantellina de senyora. Marineta, filla meua, no tires aigua al carrer perquè passarà el teu novio i s›embrutarà els saragüells.
En esta linea de fer regals trobem al cap i casal la cançó de bressol que diu: Si s›adorm la meua filla/ sa mare li comprarà/ unes sabates noves/ que el diumenge estrenarà. (1980. p. 29). A Godella també hem trobat la versió: Si s›adorm la meua xica/ sa mare li comprarà/ una llista per al monyo/ que el diumenge estrenarà. (1980. p. 30). A Sumacarcel trobem altres melodies diferents com “Qui em compra una barraca?, o a Potries: La meua xiqueta és guapa/ és guapa i no té manies/ i entre la xica i el xic/ són dos roses de Potries. Al cap i casal: Agulleta i fil vol la filla meua/ per poder cosir la soneta seua/ai! quin aguller, ai! quina bagueta/ ja tanca els ullets la meua xiqueta. (1980. p. 32). i a Alcasser Tomateta i Pimentó (1980. p. 34).:
Tomateta i pimentó pa les dones xocolate i pa›ls homes un bastó. Fins un total de 77 cançons de bressol va arreplegar Seguí, la majoria d›elles variacions d›una mateixa cançoneta.
Cançonetes per descobrir el món abans de somniar A l›hora d›anar al llit també es cantaven altres peces infantils amb fins educatius, com les cançons de jocs, que «responen a una estructura melòdica repetitiva, empleades amb finalitats pedagògiques, per a mostrar als xiquets l›entorn en el qual creixen, la qual cosa comporta una utilització a èpoques molt concretes del desenvolupament i creixement infantil, com pot ser el moment de prendre les primeres papilles.» (1980. p. 7). Peces com Papilletes, papilletes (València); cançó destinada també a que el xiquet menjara el seu plat:
Papilletes, papilletes, papilletes pa’l meu sol Papate-les prompte, mante que el gatet maula i les vol.
També tenim cançons valencianes per donar les primeres palmades «mà amb mà, o mans sobre el cap o altres parts del cos, etc. , fer els primers passos; i les cançons dels contes, en el qual es recullen les més difoses històries que, amb tornada musical en el discórrer del relat, van mostrant als
xiquets la separació entre bé i malament, acabant aquesta espècie de contes educatius.» (1980. p. 7).
De la zona de la capital també trobem Capellans, cosins germans (València), o Bernat, Bernat (València). Conforme va creixent el xiquet incorpora al seu món cançons per a descobrir el cos humà («Sant Felip quan balla», de Quart dels Valls, 2Sant petit quan balla, de Potries, o «El Joan Petit quan balla», Xàtiva), i també va creixent amb cançons amb què va descobrint l›entorn («plou i fa sol»), així com jocs: «Tita, tita posa un coco» (València) o «Serra, serrador» (Alcasser), «La pájara pinta» (Aldaia), o «canción del corro» (Albal), «Mare puge dalt» (per a jugar a la corda. Trobada en Silla), «Ja no canta el capellà» (València), «Soy la reina de los mares» (Picassent), entre d›altres (Seguí, 1980). D›esta manera, els menors comencen a introduir-se en la societat, a través del llenguatge, acompanyats d›uns codis (musicals), que els circumscriuen en un grup social, en la seua comunitat (poble o comarca). Així, a través del joc i la cançó se›ls injecta la memòria col·lectiva de tota una tradició heretada amb la que podran desenvolupar-se dins d›eixa comunitat a l›adquirir com propis els temes centrals que narren eixes cançons: labors en el camp, festives, religioses, humorístiques i socials. Els xiquets participen al llarg dels segles junt amb els majors en quasi totes les manifestacions socials, a vegades en un segon pla, i altres amb un paper col·laboratiu, com en el cas de les festes del foc. Ací seran protagonistes: els xicotets aprenen a viure immersos en la dicotomia prohibició/perill i festa/alegria, parelles de conceptes que responen a la naturalesa intrínseca del foc. Destaquem per tant «el cant de l›estoreta» (a València o Torrent), cançó que va donar inici a la festa fallera amb la incorporació de la xicalla a l›arreplega de trastos vells per cremar en la vespra de Sant Josep.
DD.AA.: Gonzalo Badenes Masó; Víctor Manuel Abasolo Jiménez...(1992): Historia de la Música de la Comunidad Valenciana. Valencia: Prensa Valenciana. ISBN 8487502210.
SEGUÍ, SALVADOR; OLLER, MARÍA TERESA (1980): Cancionero musical de la provincia de Valencia [Música notada] Editoria: Valencia: Institución Alfonso el Magnánimo [etc.], 1980. 993 p. ISBN: 84-500-4149-X
TORRENT, VICENT (1990): La música popular. València: (pag. 18) (pag 31).
http://www.elaulademusica.es/ elaulademusica2015-2016/papilletes-papilletes.html