Llibret 2021 - Alacant del meu cor

SAB2021 El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l´ús del valencià de l’any 2021

Edita Foguera San Antón Bajo Direcció Henar Mª Lledó Puertas Portada, disseny i maquetació Alejandro González Borja Títol de la portada: Alacant del meu cor Traducció Maria Josep Mira Roig Material fotogràfic Col.laboradors, Vigueras Fotografia, Jessica Navarro, Alejandro González, Arxiu de la Foguera Agraïments Alejandro González, Joxe Benantzi Bilbao Col.labora Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana Impressió Ofibook Depòsit legal A 386-2012

SUM ARI 04 // Pròleg 06 // Alacant

del meu cor

08 // Cors de la ciutat 26 // Per amor a l’art 40 // Paradís del Mediterrani 68 // Amants d’Alacant 90 // Els carrers de Sant Antoni 96 // El port, cor de la ciutat 112 // L’origen d’una passió 126 // La Foguera 168 // Guia Comercial

Alacant del meu cor, una frase típica que simbolitza l’amor que els alacantins tenim per la nostra terra. I és que no és per a menys, entre els seus carrers discorre la nostra vida, els nostres amors i les nostres alegries. Entre la seua arquitectura observem el pas del temps i ens quedem meravellats com ocorre amb la nostra emblemàtica font de llevant (plaça dels estels). Les seues gents i artistes han lluitat perquè Alacant estiguera a l’avantguarda i son els creadors de tot l’art que podem contemplar a la nostra ciutat. El nostre port i façana marítima han sigut sempre una dels nostres senyes d’identitat. I com no, les nostres festes i els seus orígens ja que gràcies a l’associació “Alicante Atracción” podem dir molt orgullosos que els Alacantins tenim “la millor festa del món”.

Festa que esperem poder gaudir prompte, però mentre arriba el moment hem volgut recollir en aquest llibret l’orgull de tota una ciutat, de tot alacantí i que amb tant d’amor sospirem entre llàgrimes “Alacant del meu cor”. Perquè els Alacantins portem a la nostra ciutat gravada a foc en el nostre cor i ens enorgulleix i ens sentim a casa quan alcem la vista i veiem el Matxo del Castell.

Henar Mª Lledó Puertas

Alacant del meu

cor

6 7

Cors de la ciutat 8 9

Ajuntament // Amb la destrucció, el 1691, de l’antic ajuntament, datat de 1541, es va iniciar un nou projecte la construcció del qual es va prolongar durant tot el segle XVIII. La seua visió frontal evoca el tipus tradicional d’alcàsser (planta quadrada, pati central i quatre torres), però realment és un tipus compacte entorn del nucli central d’escala rematada amb cúpula. L’edifici es fa ressò de la tradició de les llotges obertes a la plaça allotjant, a la seua planta superior, la sala del Consell. La planta baixa s’obri per mitjà de tres grans portes clarament jerarquitzades: la central, de majors dimensions, allindada, amb columnes exemptes salomòniques, i les dos laterals amb arcs de mig punt i semicolumnes. La composició es completa amb dos portes més amb pilastres (una d’elles convertida hui en finestra) en jerarquia decreixent cap als extrems, i acaba amb arcs davall les torres en una ostentació estructural.

Tot això, excepte els arcs de les torres, ricament ornamentat en una complexa amalgama de motius arquitectònics i escultòrics. La planta principal allotja els salons representatius i s’obri amb una successió de balcons iguals. Encara que són independents, el seu vol i manyeria formen un element visualment continu, creant una línia d’ombra. Els del centre se separen lleugerament continuant esta tendència als de la part superior, separats de la part inferior per un gran pany de mur cec. Un major volum d’ornamentació crea un focus visual cap al centre, on es troba el gran escut de la ciutat. L’edifici es remata amb una balustrada tallant la fuga visual i servint d’element de transició a la cúpula de teules vidriades que cobrix l’escala, situada en un pla posterior.

Les torres juguen el paper de limitar lateralment l’edifici encara que estan adossades a les edificacions contigües. Seguixen una organització autònoma de buits en vertical acabant amb un cos aixamfranat de dos altures on s’obrin grans vans dobles i finestres de disseny rococó.

La façana posterior és més austera que la principal, encara que destaca la portada per la seua treballada decoració. Interiorment, a més de l’espai que funciona com a llotja en planta baixa, és destacable l’escala i la cúpula així com els salons nobles decorats en el segle XIX.

Cocatedral de Sant Nicolau //

Basílica de Santa Maria //

Sant Nicolau es va alçar al mig d’una pugna amb Santa Maria pel títol de col·legiata. El 1613 es va iniciar l’obertura de rases i tres anys després van començar les obres que es van prolongar fins a 1660 quan es va finalitzar la construcció de l’església i la cúpula. Posteriorment, s’afegiria la capella de la Comunió. El resultat és una església en planta de creu llatina amb els braços poc acusats, capelles laterals comunicades entre si i una girola a la capçalera. Presidix el conjunt una potent cúpula cassetonada en negatiu, pel cim de la qual entra una intensa llum. La planta es duplica en el nivell superior en convertir-se les capelles en tribunes que es comuniquen amb la girola per mitjà d’una galeria.

Les fàbriques estan construïdes en carreu i compta amb dos sòbries portades. La secció del conjunt, amb la coberta de volta de canó contrarestada amb altres transversals, culmina a la cúpula. Esta arranca en un balcó circular, i el seu volum es manifesta a l’exterior per mitjà d’un potent cub del qual emergix una semiesfera coronada amb una llanterna.

La Basílica de Santa Maria va ser en els seus orígens mesquita. Després de la conquista de la ciutat es van executar les obres d’adequació per al seu ús com a temple cristià i a principi del Segle XV es va demolir la construcció original per a alçar el recinte actual, un procés que es va prolongar més de seixanta anys.

El conjunt compta amb avantsagristia, sagristia, sala capitular i un claustre de planta quadrada i un sol cos d’altura ideat per a estar protegit per edificacions en el seu perímetre. El costat nord té una modulació menys unitària i un acabat menys acurat que la resta del claustre.

Cal mencionar les voltes de les dependències annexes, les portades renaixentistes que els servixen d’accés i la barroca de la capella de la Comunió. Esta última es configura com un xicotet temple de planta de creu grega, cobert per voltes de canó als laterals, i cúpula sobre tambor de secció circular a l’interior i octogonal a l’exterior.

Es disposen tres portes, una en cada un dels tres dels braços amb un altar en el quart braç. La decoració interior és a base d’un abundant ús de marbres i estucs de gran varietat cromàtica. La sensualitat bigarrada d’este espai contrasta amb l’amplitud, diafanitat i claredat de la nau principal. Amb els mateixos criteris estètics es van executar alguns retaules del temple, entre els quals destaca el de la capçalera, amb Sant Nicolau i Santa Felicitas.

La planta de la basílica presenta una sola nau amb capelles laterals entre els contraforts, amb un total de sis crugies i queda tancada per una capçalera poligonal de cinc trams.

Està coberta amb voltes de creueria (a la nau-sala i a les capelles) i amb volta estrelada de centre desplaçat a la part del presbiteri. El conjunt es completa amb la torre sud, de planta rectangular i perfil prismàtic que s’alça sobre dos capelles. Es tracta d’un espai ben equilibrat gràcies a les proporcions de la nau-sala, sense que cap de les proporcions prevalga sobre les altres.

A la fi del segle XVI es va ampliar el temple, afegint-hi la capella de la Immaculada Concepció. Durant el Segle XVIII, les transformacions executades al temple pretenien dotarlo d’una major amplitud: es van comunicar les capelles perforant els contraforts, es va executar una pseudogirola al voltant de l’altar i es va concloure un cambril per a la Mare de Déu. També es van afegir la capella de la Comunió i una sala capitular i es va restaurar l’interior incorporant-hi nous retaules d’inspiració rococó, imatges, motlures i l’orgue.

L’austeritat i la senzillesa originària van ser substituïdes pel bigarrament propi del segle.

Durant eixe període també es va refer la façana, afeginthi la torre del nord que equilibrava la simetria del traçat i executant les tres portades que ampliaven la façana del temple.

El 2007, després de sol·licitud realitzada per l’Ajuntament d’Alacant a la Santa Seu, el temple va ser ascendit a la categoria de basílica.

10 11

Palau de la Diputació // Enclavat a l’Eixample, comprén tota l’illa; l’edifici és una illa dins d’un jardí semipúblic.

La distribució interior tracta de conciliar un programa on es combinen diferents necessitats, des d’oficines i despatxos disposats a la façana principal orientada al sud i als laterals, fins als salons de juntes i sessions de la primera planta, orientats al nord. Domina en planta un eix de simetria longitudinal, sobre el qual se situa l’accés a què seguix una seqüència d’espais interposats entre el carrer i l’escala (avantjardí, pèrgola, vestíbul). L’escala se situa a l’eix de l’edifici, la seua caixa ocupa tota l’altura i està resolta en arrancada de tram únic bifurcant-se en dos en el de volta.

Les façanes estan compostes segons el criteri de descomposició en dos franges clarament delimitades.

La inferior de major pes visual amb predomini de la composició horitzontal no té motius ornamentals a excepció de l’encoixinat, rematant-se els buits amb arcs de mig punt. El cos superior comprén dos plantes, en este cas el tractament és diferent, l’orde gegant de les pilastres i columnes semiempotrades dóna unitat visual al cos. A la façana principal predomina la simetria axial. Té els laterals rematats per torrasses cúbiques.

El resultat de l’edifici és un barroquisme on l’arquitecte (Juan Vidal) ha arreplegat part de la iconografia local empleada en els edificis públics durant el segle XVIII.

Casa Bardín // La Casa Bardín va ser projectada per l’arquitecte Juan Vidal el 1925. Este edifici de vivendes per a la burgesia va ser promogut pel cònsol francés R. Bardín. Vidal repetix ací les característiques bàsiques de situació, distribució i alçats d’altres de les seues obres. El projecte desenvolupa una vivenda per planta que incorpora l’escala de servici.

A la façana, destaquen dos eixos de composició: un formalitzat per mitjà de la superposició del mirador del menjador i el portal, i l’altre, per mitjà de la torre del cantó amb cúpula afrancesada. Este és un dels edificis on Juan Vidal maneja amb major rigor el llenguatge clàssic: columnes dòriques, pilastres corínties, frontons, motlures i balustres. La imatge de l’arquitectura de la burgesia es confiava a uns llenguatges aristocràtics revalorats a les urbs cosmopolites o estrangeres.

Teatre Principal //

Monestir de la Santa Faç //

El Teatre Principal suposa l’obra d’arquitectura pública més important del segle XIX, a més de la consolidació de l’estructura urbana emergent (la Ciutat Nova) que, arreplegant els criteris de l’urbanisme acadèmic, va servir d’enllaç entre la ciutat emmurallada del segle XVIII i l’Eixample de la fi del XIX.

L’edifici actual correspon al segle XVIII. El front de la façana està format per dos cossos lleugerament diferenciats, construïts amb carreus. El de l’església es culmina amb una xicoteta cornisa de perfil corb amb tres pinacles, i el del convent amb una balustrada i pinyes. La composició de la portada de l’església és de tres elements superposats decreixents. En els motius ornamentals i arquitectònics es concentra tot el repertori barroc característic de les obres del segle XVIII alacantí. La portada del convent repetix a una escala menor i amb només dos cossos l’exuberància ornamental de l’església. Les fàbriques de carreu no compten amb cap adorn igual que el mur de l’ala lateral del convent.

L’edifici, exempt, estava previst que se situara al centre de la plaça, però finalment es va desplaçar a un lateral, alineant-se amb el viari. Respon al tipus de teatre acadèmic, i és un exemple característic de la llarga sèrie de teatres que s’estaven alçant en aquell moment a Espanya. És un volum compacte, construït amb carreus de pedra de Sant Julià, bandes perimetrals uniformes de finestres, rematat amb una potent cornisa contínua coronada inicialment amb balustrada que més tard es va eliminar, i va ser substituïda per un àtic. La coberta a dos aigües presentava un volum unitari que reforçava la imatge compacta de l’edifici, però les ampliacions successives dutes a terme han eliminat la imatge original. El pòrtic, desenvolupat en tota l’altura de l’edifici amb un orde dòric gegant de sis columnes de fust llis, rematat amb un frontó triangular sense decoració, es destaca sobre el fons massís de la façana, on sis pilastres servixen de contrapunt a les columnes. La permeabilitat del pòrtic és l’element que arquitectònicament contrasta amb el volum simple i tancat de l’edifici per mitjà d’una superposició de plans i espais de gran efectisme, molt del gust acadèmic.

L’església és de nau única i quatre capelles entre els contraforts, creuer amb cúpula i absis recte. Hi ha un cambril octogonal darrere del retaule major on es custodia la relíquia.

Al mur lateral, hi ha una altra xicoteta portada de reduïdes dimensions que no compta amb ornamentació. A l’hort del convent hi ha una torre defensiva de 1582, de planta quadrada i quatre escaraguaites, integrada en el conjunt.

12 13

Mercat Central // El Mercat Central es va alçar a la zona de major vitalitat del moment, ocupant una illa de l’eixample, enfront del seu eix principal (l’avinguda d’Alfons el Savi) i respon a la tipologia sorgida al llarg del segle XIX: dues grans testeres de fàbrica de rajola entre les quals s’estenen unes naus d’estructures metàl·liques i cobriment lleuger que deixen un ampli espai diàfan per a les parades de venda. Els laterals es tanquen sobre murs de mitja alçària de rajola amb fusteria i làmines per a garantir la ventilació i la il·luminació exigides per la higiene.

Atesos els pendents del viari circumdant, apareix un semisoterrani. Sobre les característiques generals del tipus apareixen en el mercat algunes peculiaritats: el gir de la testera posterior buscant l’alineació del carrer i la cúpula semiesfèrica amb llanterna sobre tambor cilíndric que adquirix autonomia formal a l’esquerra de la façana principal. Trets eclèctics i puristes (cornises, boles) juntament amb records modernistes (trencadís de taulellets en el rètol) l’adequada escala urbana i la monumentalitat de l’escalinata, emmarcada per dos cossos ixents, doten l’edifici d’un gran valor.

Enrique Sánchez Sedeño va ser l’arquitecte encarregat del primer projecte datat el 1911.

El segon projecte, de 1914, va anar a càrrec de l’arquitecte Francisco Fajardo i l’enginyer Próspero Lafarga. El 1917 es van iniciar les obres que es van prolongar durant quatre anys i al càrrec de les quals es va situar Juan Vidal. Posteriorment, el 1986 i el 1994, es van elaborar dos nous projectes de reforma que van buscar el respecte per la construcció alhora que la seua potenciació.

Ermita de la Santa Creu //

Ermita de Sant Roc //

És una edificació d’una sola nau amb xicotetes capelles laterals. La planta es troba orientada en sentit oest-est, encara que l’accés és lateral. Està dividida en tres crugies sent la coberta una volta de canó amb directriu d’arc carpanell.

L’ermita de Sant Roc és un edifici de reduïdes dimensions.

El seu aspecte actual data de la reconstrucció que va patir en el segle XIX quan en va variar l’aspecte formal, l’interior en canvi, respon a una estructura de l’Alta Edat Mitjana. La planta és basilical amb l’eix longitudinal orientat en sentit oest-est, situant l’accés lateralment i no alineat amb la capella major.

La façana és plana, no es reflectix a l’exterior l’estructura de l’interior. La façana principal és molt tancada en la mitat inferior on tan sols es troba el pòrtic d’accés, allindat i amb pilastres sobre pedestal i entaulament d’orde dòric. El pòrtic està resolt en carreu el tractament del qual, textura i color el diferencia de la resta del pla que es troba emblanquinat.

Al contrari, la part superior és més perforada, hi ha buits de diverses formes i grandàries, una galeria de xicotetes dimensions, amb vans acabats al mig punt, organitzantse una doble façana que crea permeabilitat i ductilitat de l’espai. L’acabament és una balustrada correguda interrompuda tan sols pel campanar de paret; esta balustrada produïx una terminació molt lleugera a este edifici que va alleugerint-ne l’estructura a mesura que guanya altura.

La nau es troba dividida per tres voltes d’aresta. L’altar major es focalitza intencionadament en ser de planta semicircular amb diàmetre menor que la latitud de la nau.

L’espai intermedi als contraforts laterals s’aprofita per a albergar xicotetes capelles.

L’alçat lateral presenta doble arc de descàrrega situat a altura diferent de l’interior, a mitat de l’alçat dóna pas a les capelles laterals A l’exterior, els contraforts s’acusen lleugerament en el pany de tancament, este ressalt permet la fragmentació de l’anomenat pany. La torre del campanar és lateral al cos de la nau, la seua planta és quadrada i sobreïx com un prisma l’últim cos del qual està obert en les quatre cares per mitjà de xicotetes finestres amb arcs de mig punt. L’acabament de la torre és una piràmide de fusta.

14 15

Casa Carbonell //

Plaça de bous //

Este edifici és l’exemple que millor exposa l’arquitectura de la primera època de J. Vidal i suposa una instantània de les màximes aspiracions de la societat burgesa del moment: solar ben situat i amb bones vistes, vivendes de programa folgat i façana amb un gran desplegament formal. L’edifici ocupa una illa abocada al mar, resultant de la reordenació urbana pel trasllat del mercat en la dècada anterior. S’alça enfront de la Casa Lamagnière, que Vidal va projectar el 1918 i que és el seu antecedent més immediat. La planta de la casa Carbonell s’organitza per mitjà de dos nuclis dobles d’escales que atenen dos vivendes per planta; estes s’aboquen a sengles patis interiors que servixen per a il·luminar els centres dels hàbitats. A la façana principal se situen salons i habitacions mentre que a la posterior estan les peces domèstiques. En secció l’edifici es resol amb locals en baixos i entresòl i 6 pisos de vivendes (l’últim en àtic i amb torrasses que s’eleven encara més.)

La composició de la façana principal, simètrica i fitada pels miradors dels extrems, acusa els avançats cossos dels menjadors situats entre els portals d’accés i rematats per les cúpules. Tot el conjunt es revist motius historicistes. Els materials nobles empleats (pedra arenosa al sòcol, marbres als portals, ferro i vidre en manyeries i marquesines, o la simulada pissarra de coberta) i la mestria eclèctica del repertori formal definixen la seua imatge d’arquitectura burgesa i cosmopolita. Encara hui este edifici acapara l’atenció de la façana marítima d’Alacant.

El projecte del plaça de bous alacantí va ser redactat per Emilio Jover, arquitecte també del Teatre Principal. És una de les places de bous més antigues de la Comunitat Valenciana que encara estan en funcionament.

La plaça alçada per Emilio Jover, de perímetre poligonal de 32 costats i arena circular, disposava de quatre vomitoris ortogonals i una graderia coronada per un anell de llotges. L’ampliació duta a terme entre el 1884 i el 887 pels arquitectes José Guardiola Picó i José González Altés va augmentar l’anell exterior de la graderia i les llotges, amb les seues galeries i accessos, mantenint l’estructura preexistent. Per a l’ampliació es va utilitzar maçoneria.

El 1994, es va dur a terme una reforma que va aconseguir una imatge del recinte més coincident amb la idea original.

Monument al foguerer // El Monument al foguerer és una de les obres més conegudes de l’artista José Gutiérrez.

Compta amb la singularitat que per al seu finançament es va crear una Comissió Pro Monument al Foguerer, composta per diferents personalitats en què, a més, estava present la Comissió Gestora. La seua tasca va consistir a aconseguir els tres milions i mig de pessetes en què es va pressupostar l’obra, recorrent, entre d’altres, als matixos festers dels quals es va obtindre una resposta ben diferenciada entre foguerers i barraquers. Curiosament, van ser els segons els que van mostrar un major suport al projecte.

Feia anys que s’havia determinat com la ubicació idònia el seu emplaçament actual, la plaça d’Espanya, i el 1981, es va convocar un concurs d’idees que va guanyar José Gutiérrez amb el seu projecte Flama, que va desbancar les altres set propostes presentades.

El 17 de gener de 1982, es va col·locar la primera pedra (destaca la rapidesa en què es van iniciar les obres) i el 21 de juny, dia de l’entrada de bandes, es va inaugurar. A l’acte van assistir autoritats, representants de la Comissió Gestora i festers, a més d’un nombrós públic.

El monument té unes dimensions de 6,5x2,7x3,4 metres i està compost per tres elements: el central de formigó simulant una flama sobre base de pedra; un segon cos semicircular de formigó caravista en el qual es troben les tres figures de bronze que representen un home, una dona i un xiquet a més d’una inscripció que fa referència a la dedicació del monument; i el tercer, realitzat en marbre rosat.

16 17

Estació de Benalua // Projectada per l’enginyer francés M. Alemandy, l’Estació de Benalua va ser inaugurada el 1888 i les poques transformacions sobre la seua façana han permés conservar-la fins hui pràcticament igual en la seua concepció inicial. Alemandy li va conferir un aire romàntic amb una arquitectura de pilastres, retancats i balustrades. Destaca el xicotet edicle en l’eix visual on es col·loca el rellotge.

Esta estació va ser emblema de la línia Alacant-Murcia, ja que era la capçalera i es va instal·lar en un punt estratègic. La proximitat al mar va obligar que la seua fonamentació s’haguera de fer sobre puntals. Respon al tipus d’estació-terme disposant-se l’edificació en forma de U, aprofitant la concavitat per a hangar d’arribada de trens. El cos central, destinat als viatgers, està enfrontat al final de les vies, té dos plantes i està resolt en un sol pla, subdividit per mitjà de l’ús de pilastres i amb uns buits de forma i grandària distinta segons posició en la planta i funció a desenvolupar.

La fàbrica constructiva és pètria, resolent-se estilísticament dins d’una línia eclèctica on s’arrepleguen elements de diversa procedència. D’ell ixen dos braços laterals d’una planta paral·lels a les vies per a magatzems i serveis.

Va ser a la fi dels seixanta, amb la clausura com a estació de passatgers, quan va començar el seu progressiu abandó, i va quedar sense ús durant més de dos dècades. El 14 de juliol del 2009, l’administrador d’Infraestructuras Ferroviarias (Adif) cedia a Casa Mediterrani l’immoble per al seu ús, després de la rehabilitació, com a seu del consorci públic.

Després de tres anys d’obres, l’estació de Benalua va ser sotmesa a un projecte de rehabilitació de les tres fases del qual se n’han escomés dues. La tercera ha sigut substituïda, de manera parcial i temporal, per un projecte d’habilitació provisional que ha permés tancarlo, salvaguardant-lo de les inclemències del temps i del vandalisme, permetent-ne l’ús per a oficines i espais d’usos múltiples, i rebaixant-ne el volum a climatitzar.

Museu Arqueològic //

Estació de La Marina // En la segona dècada del segle XX, es va posar finalment en ús l’enllaç amb Dénia per la costa, encara que convertit en ferrocarril de via estreta (FEVE). El trenet arribava a la plaça de la Porta del Mar, aproximant-se al port i creant una barrera al Postiguet, on les demandes d’oci urbà eren més importants que el ferrocarril. Esta barrera va romandre fins als anys 60, quan va ser substituïda per la carretera actual. L’estació de La Marina es va construir com a estació de pas, longitudinal i paral∙lela a les vies. D’arquitectura correcta, encara que anodina, no va assumir la càrrega emblemàtica d’altres estacions i es va resoldre amb una composició simètrica en què destaca el cos central amb un pis més que els laterals. Està formalitzada amb un llenguatge eclèctic reduït a encerclats, portes d’arcs rebaixats, impostes i cornises.

L’actual Museu Arqueològic (MARQ) va ser en els seus orígens un complex hospitalari dependent de la Diputació Provincial. Forma part del pla d’inversions que la institució alacantina va promoure durant la dècada dels 20 del segle passat. L’edifici es va ubicar en el que en aquell moment eren els afores de la ciutat, atenent als plantejaments higienistes d’emplaçament. Es va projectar davall la idea d’afavorir la vigilància i el control dels malalts, d’ací la seua tipologia, una idea ja antiquada en aquell moment.

La distribució en planta es desplega al voltant d’un potent eix central de simetria. S’hi diferencien tres parts: l’accés amb l’administració, la sèrie de pavellons de malalts, on se separaven hòmens de dones i l’àrea de personal amb l’església. Una forta jerarquia d’usos i formes domina el conjunt protagonitzat per la forta direccionalitat dels dos corredors centrals paral·lels. La volumetria trasllada a l’exterior l’orde de l’interior i està fitada per les fites dels extrems: les torres que flanquegen l’entrada, la capella al final de la perspectiva i, al mig, les ales dels pavellons de malalts, d’una sola planta, rematats amb un volum semicilíndric adossat a una torre de dos plantes.

L’ornamentació respon a un llenguatge clàssic revitalitzat i ordenat els elements del qual es disposen al voltant dels eixos de composició acadèmics.

18 19

Monument a Canalejas // José Canalejas Méndez va nàixer al Ferrol, va ser cap del Partit Liberal, diverses vegades president del Consell de Ministres i diputat per Alcoi; a més d’un gran benefactor de la ciutat i de la província d’Alacant. Amb estes dades no resulta estrany que s’hi erigira un monument en el seu honor.

Platós va ser assassinat als 58 anys per un anarquista el 12 de novembre de 1912 a la madrilenya Puerta del Sol, davant de la famosa llibreria de San Martín.

El projecte es va oferir inicialment a l’escultor valencià Mariano Benlliure que finalment va ser descartat pels seus elevats honoraris. La responsabilitat va recaure finalment en Vicente Bañuls, que va ser l’encarregat de donar forma al monument que en l’actualitat podem veure a la plaça de Canalejas.

Es va inaugurar (encara sense finalitzar) el 13 de desembre de 1914, sent alcalde la ciutat Ramón Campos Puig i governador civil de la província Luis Fernández Ramos. A l’acte van acudir la seua viuda, la duquessa de Canalejas i els seus fills.

Casa Alberola // L’arquitecte José Guardiola Picó és l’autor d’este edifici (projecte de 1891), en el qual va intentar plasmar la seua idea de ciutat burgesa. Es tracta d’un bloc de vivendes, dos per replanell en cada nucli d’escales, il·luminades des de la façana i patis de parcel·la, eliminant el pati d’illa de cases, i amb un màxim aprofitament del solar. La tipologia de les vivendes incorporava elements higienistes (lavabo, equipament de cuina, instal·lació de gas i llanterneria, sanejament, etc.) però no va poder sostraure’s a la manera de vida del moment, amb alcoves en segones llums i habitacions que servien de pas a d’altres.

La imatge de l’edifici remet a una solució característica de l’eclecticisme, on la composició vertical es diferencia per mitjà d’impostes en tres nivells: basament (amb planta baixa de vivendes i entresòl), cos intermedi i part superior formada per l’última planta i l’àtic (convertit en una planta més durant l’obra). En la sèrie uniforme de balcons que conformen la façana només destaca la torrassa cilíndrica del cantó cobert amb cúpula d’escates de ceràmica vidriada i finestres neoàrabs no previstes en el projecte.

En els anys seixanta, un nucli d’escales va ser demolit i, al seu lloc, es va alçar un bloc de vivendes que va quedar incrustat a l’edifici original dividint les dos parts que encara es conserven.

El resultat final del monument diferix lleugerament de l’esbós inicial ideat per Bañuls. Se’n va modificar el color de la peanya, que en un principi havia de fer-se en marbre roig, utilitzant-se finalment la pedra calcària com en la resta de l’obra. El lleó i l’escut que podem contemplar als peus de Canalejas no es van contemplar en un primer moment; al contrari que les escultures laterals en bronze que mai van arribar a materialitzar-se, sent substituïts per dos bells relleus dedicats al comerç i al sanejament; orientats, el primer, cap a l’Esplanada; i el segon, cap al parc de Canalejas. La figura de bronze dedicada a la Gratitud, ubicada a la part posterior sí que es va contemplar en el primer projecte.

Cal destacar que l’escut mencionat que es troba davall el lleó correspon al monàrquic d’Espanya que inicialment comptava amb la corona reial, sent substituïda posteriorment per la corona mural republicana, que és la que podem observar en l’actualitat.

L’estàtua de Canalejas, fosa en bronze, presidix el conjunt ubicant-se a mitja altura, mentre que a la part més elevada s’erigix un home encorbat, un obrer assegut sobre un cap antropomòrfic.

Este monument no va escapar a les polèmiques, ja que al juny de 1937, el regidor Serafín Aliaga, va sol·licitar que fóra desmuntat per antiestètic i per representar l’Espanya Negra, proposant alçar en el seu lloc un monument al Soldat Desconegut o semblant. A pesar que va haver-hi qui es va sumar a la proposta, finalment no va prosperar.

Sala d’exposicions de la Llotja // A principis del segle XX, dins del nou impuls i condicionament del port després de la creació de la Junta d’Obres, es van escometre una sèrie d’actuacions tendents a posar a punt les seues instal·lacions construint-se nous edificis com la Duana (1908-1912) i Sanitat (1908). En este procés cal incloure la Llotja del Peix. Es tracta d’una resposta molt coherent a un programa funcional resolt d’una manera totalment racional, on només es donarà marge a la imaginació i la fantasia en el tractament de les façanes i en la decoració exterior.

Próspero Lafarga, responsable del projecte, va partir d’un programa de necessitats molt simple delimitat a tres funcions principals: sala de contractació i subhasta, sales de llavat de peix i magatzem. Finalment, també va preveure espais per a serveis higiènics i d’administració.

Morfològicament, la planta s’ordena simètricament entorn de la gran sala de contractació. Als seus costats, s’adossen els magatzems d’embalatge i galeria de llavat formant dos grans “L”.

En l’espai que queda per a tancar el rectangle es disposaven uns espais oberts dedicats a la neteja del peix, i per on se situaven els accessos a l’edifici.

Quant a la decoració exterior de l’edifici, motius ornamentals de reminiscències magribines (arcs de ferradura, rètols imitant escriptura àrab, etc.) li donen un toc exòtic més cinematogràfic que historicista, que ja s’havia utilitzat en l’antic Club de Regates (1909) i es va reprendre en la Comandància de Marina (1941-1945).

Amb la rehabilitació duta a terme a començament dels noranta per a la seua adequació a sala d’exposicions, es va mantindre pràcticament en la seua totalitat la fidelitat al projecte original de Lafarga, tan sols l’estructura de coberta original es va canviar per una altra buscant una expressivitat de materials nous.

20 21

Esglèsia de Tabarca // L’ermita, germen de la posterior església, va ser una de les primeres construccions alçades a l’illa. L’església de Sant Pere i Sant Pau va ser finalitzada el 7 de desembre de 1770, sent consagrada l’endemà, celebració de la Immaculada Concepció, Mare de Déu que va ser declarada patrona de la vila. És un dels immobles més representatius de la ciutadella. De planta rectangular, té orientació canònica est-oest, i és un dels elements articuladors de l’estructura urbana. Presenta nau única, i tant el pòrtic com els finestrals són d’inspiració barroca, dominant les corbes i superfícies bombades. En els plànols de 1775 s’observa que en la capçalera del temple va haver-hi projectats dos campanars que arrancaven de la línia de cornises.

Finalment tan sols es va construir una de les torres (la sud) que va romandre intacta fins a 1944 quan es va dur a terme la seua ampliació.

El deteriorament del temple va quedar clarament de manifest quan el 1996 es va desplomar un tros de la cornisa de considerables proporcions, la qual cosa va obligar a tancar-lo al públic i iniciar un procés de rehabilitació global donat el pèssim estat en què es trobava l’edifici. Per sort, el primer informe tècnic va mostrar la resistència dels

elements estructurals principals, la qual cosa facilitava considerablement les labors de restauració. Les accions dutes a terme van plantejar la possibilitat de desmuntar i reconstruir la torre sud del temple i, al seu torn, recuperar la segona torre projectada en el segle XVIII a la qual es feia referència anteriorment.

Durant els treballs realitzats es van trobar tres accessos a criptes que es trobaven davall l’església, la qual cosa va vindre a demostrar que el temple va complir les funcions d’església sobre cota zero i de cementeri davall el sòl fins que el 1862 es va construir el cementeri en el punt més allunyat de l’illa.

Les obres d’intervenció es van detindre a l’agost de 2008 per fallida de l’empresa adjudicatària una vegada quasi conclosos els treballs en coberta i iniciada la restauració de l’interior i de les portades de l’exterior.

Finalment, després de 20 anys tancada al públic i 13 d’obres, l’església va obrir les seues portes el 13 de març de 2016, sent el bisbe de la Diòcesi Oriola-Alacant, Jesús Murgui, l’encarregat d’inaugurar el temple.

Seu Presidència de la GVA //

Torre de Sant Josep //

Coneguda popularment com “Casa de les Bruixes”, va ser construïda per a residència del seu propietari a la vora de la ciutat històrica (avinguda del Doctor Gadea), al costat de l’eixample, este edifici mostra la voluntat d’una vila rural obligada a ajustar-se a les alineacions d’un solar urbà. Este va ser l’origen del pavelló-mirador que emergix a la façana menor, generant uns espais residuals triangulars, com a terrasses atrofiades que no van poder arribar a conformar un jardí. El projecte inicial (de 1898) va patir una radical transformació quan, el 1911, es va projectar l’ampliació a costa d’un solar mitger posterior i es van reformar totalment les façanes, canviant-ne la imatge i l’ornamentació i construint els pavellons i les cobertes. Hi ha elements de caràcter modernista que xoquen amb els ornaments més eclèctics de la resta de la façana. Destaquen els balcons que es prolonguen corbant-se als racons, les formes arredonides de les finestres dels miradors, els adorns vegetals i escultòrics (figures femenines, esfinxs, àngels, caps d’elefants i de lleons als capitells de les pilastres), les fusteries, els florons que culminen les punxegudes cobertes, etc.

Situada pràcticament al centre de l’Illa, fora del recinte emmurallat, s’alça aquesta magnífica torrassa de caràcter defensiu militar construït cap a 1791 per l’enginyer Francisco Gilve Federichi per orde de Carles III. Consta de planta quadrada i alçat en forma de piràmide truncada amb coberta de terrassa plana i una altura de 27,5 metres repartits en tres pisos. Té un pati i habitacions per a presó i allotjament de tropes. Sobre la porta d’entrada apareixen els escuts de les armes reals. Té a la façana finestres amb reixes de ferro i el fort està coronat amb bateries a barbeta que el circumden pels quatre costats, mostrant en els seus angles garites volants.

Es va utilitzar com a destacament de la tropa a l’illa i com a presó per a presos polítics durant la guerra civil succeïda a Espanya entre 1834 i 1837. Pocs anys després va arribar a plantejar-se la seua demolició encara que finalment es va destinar a l’ús per al Cos de Carrabiners. En el segle XX es va utilitzar com a quarter de la Guàrdia Civil fins al seu abandó.

Amb l’última reforma duta a terme per a la seua adequació a usos públic va desaparéixer la decoració interior.

22 23

Font de Llevant (plaça dels Estels) // La font dels estels o dels cavalls, com l’anomenaven fins als anys seixanta, és un monument artístic d’estil expressionista autòcton, que s’inspira en la naturalesa i en els quatre estels o les quatre estreles errants que brillen al cel estrelat.

Els elements decoratius de la font són reproduccions extretes d’un motle. La cara externa es va fer a base de morters de ciment blanc i arena de marbre, reforçada amb una altra capa de morter gris, a la qual es van afegir varetes metàl·liques i fils d’aram. Després van ser acoblades i farcides amb una lletada de morter, formant una única peça pràcticament massissa. Amb la mateixa tècnica, es va anar revestint el nucli central de rajola a què es van afegir amb morter els motius en baix relleu. Finalment, s’hi van afegir les peces de volum exemptes, formant un únic cos escultòric.

A la part baixa del monument, destaquen els quatre cavalls que representen les quatre forces brutes de la naturalesa i les quatre estacions de l’any. Simbolitzen la connexió del món celeste i el terrestre i tenen marcades les estreles als polsos. Tenen el cap revirat cap a l’esquerra i la cama dreta amb el genoll un poc doblat fent la impressió de moviment en direcció de gir i en el seu conjunt formen una figura dinàmica com la de les antigues creus cèltiques que indiquen un moviment de rotació al voltant d’un centre, en este cas, el centre de la ciutat d’Alacant.

Als peus del cavall apareix la figura d’un elf que simbolitza cada una de les forces de la naturalesa i també dels fenòmens atmosfèrics. Sobre el cap se sosté una esfera bellament decorada que té una estrela al lloc més visible. És una representació bàsica de cadascun dels quatre

estels o quatre estreles errants que es mouen amb els cavalls.

Al centre del pit del cavall hi ha una au exòtica que simbolitza la llibertat de la imaginació creadora. Sobre la gropa del cavall aguaita la figura d’un xiquet abraçant les fruites amb el seu braç esquerre i subjectant-se el tronc de l’arbre que naix del llom del cavall i que representa l’ésser humà en la cúspide de la naturalesa.

El drac guardià de les Hespèrides està representat en cadascuna de les cares del monument, davall de la representació femenina de cadascuna de les Hespèrides que es corresponen amb els estels o els planetes que són visibles a simple vista. La imatge que dóna al sud representa el planeta Venus, l’estel del matí. Mirant cap a l’oest es troba la figura femenina que representa Júpiter.

Cap a l’est, trobem la imatge al·legòrica de l’estel roig del matí (Mart), mentre que, al nord, se situa Saturn. També trobem en cada costat, una al·legoria a Hèrcules a través del lleó, que és l’animal que domina l’heroi en la primera de les seues llegendes. Coronant el conjunt es troba una representació de l’arbre de les Hespèrides.

Finalitzant, l’estiu de 2006, es va procedir al desmuntatge de la font per a executar l’obra de l’estació d’Estels del TRAM. El meticulós procés va consistir a realitzar una detallada exploració fotogràfica de la font per a posteriorment procedir-ne a l’acoblament, una vegada restaurades les diferents peces. A mitjan de gener del 2007, va començar-ne la reposició, i es van traslladar les peces des d’un magatzem a l’antiga fàbrica de tabac on havien romàs resguardades.

Far de Tabarca // Es tracta del primer far que es construeix a la zona llevantina durant el període d’impuls d’aquest tipus de construccions cap a mitjan del segle XIX. Fonamental per a evitar els temuts naufragis al voltant de l’illa. El primer far de l’illa de Tabarca va ser projectat per l’enginyer Agustín Elcoro Berocíbar el 1850, acabant-se de construir l’1 de juny de 1854. Va arribar a tindre un abast de 15 milles i presentava llampades espaiades cada dos minuts.

La construcció del far va suposar un progrés per a l’illa pel fet que la navegació per la contornada era perillosa a causa de l’escassa altura d’aquesta i a l’abundància d’esculls que dificultaven, entre altres coses, l’aproximació a aquesta.

El 27 de juliol de 1867, s’autoritzava que el far fóra seu per a la formació de nous torrers i el 10 d’agost el far de Tabarca va adquirir la categoria d’Escola Pràctica de Torrers.

Durant el segle XX es van produir diverses i importants modificacions en el far amb la introducció de sistemes més moderns. El 1916 va ser substituïda la llanterna per un llum elèctric d’incandescència de vapor de petroli, segons el sistema Chance. El 1927 va ser canviada l’alimentació elèctrica, donant llavors tres senyals llampants cada set segons i mig.

El 1943 el far de Nova Tabarca queda abandonat i s’agrega al servei del far de Santa Pola.

Aquest abandó va fer que es deteriorara amb celeritat i acabara en unes condicions ruïnoses.

El 1971, es va construir un nou far al costat de l’antic. Aquesta nova instal·lació constava d’una torre cilíndrica de formigó pintada de blanc amb òptica catadiòptrica de 400 mil·límetres il·luminada per acetilé. De nou el 1983 es va reemplaçar la instal·lació per una altra d’energia fotovoltaica alimentada per panells solars, fins que va recuperar la seua activitat l’antic far el 1989 després de la demolició de la nova construcció i el trasllat de la llanterna.

Davall el mandat de José Joaquín Ripoll al capdavant de l’Autoritat Portuària d’Alacant es van iniciar els tràmits per a transformar el far en un hotel. Un polèmic projecte que es va trobar amb el rebuig de les organitzacions conservacionistes i a partir de 2015 també de l’Ajuntament d’Alacant. L’única oferta presentada per a la seua explotació, firmada per la mercantil adjudicatària de l’hotel de la Casa del Governador, projectava la instal·lació d’aerogeneradors d’energia elèctrica i de tarimes de fusta per a muntar serveis de terrassa als seus voltants.

Les úniques obres previstes eren les de restauració i conservació per a millorar l’estat general i instal·lacions de l’immoble. L’import total de les obres de condicionament del far en hotel es van xifrar en 185.000 euros més IVA. Però al febrer de 2016 el consell d’administració de l’Autoritat Portuària va blindar l’edifici i va procedir a desestimar la sol·licitud rebuda posant punt final a la polèmica.

24 25

Per amor a l’art 26 27

/01/ Moll d'Alacant, del pintor valencià Mariano Sánchez, nascut el 1740. Va rebre l'encàrrec de pintar diverses vistes de ports espanyols per al rei Carles II, quan encara era Príncep d'Astúries. En el quadre, apareix el moll de Llevant, a finals del s. XVIII, amb els edificis que hi havia damunt seu i algunes embarcacions aparellades amb vela llatina. També hi apareix la torrassa anomenada "de Sant Sebastià", que amb la "de Montserrat" flanquejaven la Porta del Mar que comunicava el recinte murallat de la ciutat amb el port. Esta imatge procedix del Museu Naval, Madrid. /02/ Retrat de cavaller (José Peyret Alcañiz, 1813). Oli sobre tela, 45 x 36 cm. Este retrat permet admirar la mestria de Peyret per a la captació del detall, a base d’un traç de línies molt cuidades que ajuden a definir amb claredat tant les formes anatòmiques (mans i cap) com la de la resta d’objectes que apareixen en el llenç. /03/ L’enamorat. Oli sobre taula (Plácido Francés i Pascual) 45 x 30’5 cm. El quadre presenta en un interior domèstic la figura un tant ridícula d’un jove enamorat que llig a una certa distància la carta de la seua estimada amb un posat entre arrogant i donjoanesc. El que a Plácido Francés pareix interessar-li més en esta pintura és el toc colorista, minuciós i preciosista. Així, mostra una especial atenció a reflectir la textura del vestit blanc decorat amb nombrosos adorns de color groc, elements resolts amb gran virtuosisme.

Especialment atractiva resulta la peça roja, possiblement la seua capa, que penja de la finestra. Altres objectes (espasa, barret de plomes) estan descrits amb el mateix sentit decorativista i detallista. /04/ Sant Francesc i el germà Lleó (Plácido Francés i Pascual, 1857). Oli sobre tela, 161 x 123 cm. Pot considerar-se una de les obres mestres de Plácido Francés, ja que ens oferix una de les seues millors composicions de tema religiós. El llenç, impregnat d’un aire encara acadèmic, el presidix la figura del sant d’Assís que posa elegantment i de manera un tant declamatòria. Destaca el naturalisme del rostre que constituïx un autèntic retrat. Ajuda a incrementar la tensió emocional la il·luminació tenebrista, com si es tractara d’una obra de Zurbarán, exercint, a més, un paper essencial en la configuració del volum tant per part del sant com del seu ajudant, el germà Lleó. Un pronunciat realisme s’aprecia igualment en la cura amb què tracta determinats elements de l’obra, com la calavera i els llibres. /05/ Bacus jove (Joaquín Agrasot, 1865). Oli sobre tela, 85 x 144 cm. Suposa una esplèndida lliçó d’anatomia, així com una bellíssima lliçó de cromatisme i d’enamorament del paisatge. Hi ha molt en el quadre de Ticià, Veronés, Velázquez i Goya en la configuració de l’anatomia. El paisatge també té el seu protagonisme, no queda reduït a mer teló de fons. /06/ Oli del pintor Rafael Monleón y Torres (1840-1900) titulat Vista del port d’Alacant. L’autor pertany a l’escola naturalista i l’escola valenciana (pel seu origen). Es va formar inicialment com a “pilot nàutic”, i després, va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, a València, va viatjar per Europa i va viure temporalment a Bruges. El 1868, es va traslladar a Madrid, on va treballar amb Carlos de Haes, i finalment, va ser nomenat pintor de l’Almirallat i del Museu Naval el 1870. Museu Naval de Madrid. /07/ Oli pintat el 1862 per Domingo Gallego y Álvarez titulat Simulacre de combat naval realitzat per l’esquadra de l’Almirall Luis Hernández Pinzón y Álvarez (1830-1904) en aigües d’Alacant davant de la reina Isabel II el 1858. Museu Naval de Madrid.

/01/

/03/ /04/

/02/

/05/ /06/

/07/

28 29

/08/ Port d’Alacant. Pintura a l’oli realitzada pel pintor conservador del Museu Naval, Ángel Cortellini Sánchez (1858-1912). Museu Naval de Madrid. /09/ Vista del port d’Alacant (Joaquín Agrasot, 1875). Oli sobre tela. Representa la dàrsena del port d’Alacant i alguns edificis pròxims al moll, i també escenes de l’activitat portuària i urbana en l’últim quart del segle XIX. /10/ Fumador de Kif (Emilio Sala Francés, 1876). Oli sobre tela, 81 x 151 cm. En esta obra realitzada a Madrid, Sala proclama la seua passió pel món oriental o més aïna marroquí.

En el llenç contemplem un moro que jau al sòl al costat d’una pipa de kif, donant-nos a entendre els efectes d’este estupefaent. /11/ El frare i el taverner (Lorenzo Casanova, 1884). Oli sobre tela, 25 x 30 cm. Casanova valora de forma excepcional els grisos i tons beig i marró, adquirint en la seua obra una lluminositat excepcional. Compta amb tot l’atrezzo necessari per a configurar l’escena, el lloc i fins i tot l’hora. La figura d’una jove en primer pla té un tractament en la seua anatomia i actitud gestual que suposa el millor del xicotet llenç. /12/ Amor compartit (Antonio Gisbert Pérez, 1890). Oli sobre taula, 47 x 38 cm. Este quadre pertany a l’etapa parisenca d’Antonio Gisbert, on sempre, de tota manera figuren cornucòpies en les parets, mobles d’estil Lluís XVI per l’estada, dones amb cara de porcellana i rics vestits de seda,... /13/ Sols! (Heliodoro Guillén, 1890). Oli sobre tela, 178 x 249 cm. Guillén representa la taula revestida de blanc, adornada amb roses grogues, en la qual ha estat depositat el cadàver del ser estimat, deixant el desconsol entre els pares. Un dur contrast, els majors que es queden i els jóvens que se’n van. /14/ Al·legoria del comerç i la indústria d’Alacant (Heliodoro Guillén, 1893). Oli sobre tela.

En este quadre es pretén destacar la importància que el port d’Alacant ha tingut en el desenvolupament econòmic i mercantil de la ciutat. Al fons del llenç es representa el moll portuari amb les palmeres que ja hi havia al passeig dels Màrtirs, i al fons destaca el Benacantil, coronat pel castell de Santa Bàrbara.

/08/

/10/

/09/

/11/ /12/

/13/

/14/

30 31

/15/ Marina. Port amb vaixells amarrats. Alacant, setembre de 1895. Pintura a l’oli sobre taula que va realitzar Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881-1973), al port d’Alacant, quan encara no havia complit els 14 anys. Les seues dimensions són 9,9 x 15,4 cm. /16/ Marina (Dàrsena d’Alacant). Oli sobre cartó del pintor alcoià Fernando Cabrera Cantó (Alcoi, 1866-1937), que, a pesar de les seues reduïdes dimensions (12 x 23 cm), representa una de les poques pintures que van realitzar els pintors d’Alcoi del s. XIX sobre temes del mar. Va ser nomenat “Fill predilecte de la província” i l’Ajuntament d’Alacant el va distingir amb el títol de “Fill adoptiu de la ciutat”. /17/ Oli pintat el 1908 per Andrés Buforn Aragonés. Apareix l’antic edifici de fusta flotant del Reial Club de Regates en primer terme, alguns vaixells mercants, i al fons, edificis de la Junta del Port. /18/ El llenyater (Lorenzo Pericás, 1907). Oli sobre tela, 153 x 216 cm. El que ací se’ns mostra és una escena en què uns xiquets contemplen amb una actitud mescla de curiositat i cansament, els arreglaments que un home major efectua a un trasto d’argila. L’assumpte trivial, tractat amb gran senzillesa, està en consonància amb els personatges humils que habiten el quadre. L’objectiu de Pericás no passa per plasmar la bellesa d’uns models, sinó la seua pròpia realitat vital. L’esquema compositiu, resolt en un format horitzontal, rebutja una ambientació exterior per a oferir-nos-en una interior més intimista. /19/ Oli pintat l’any 1941 pel pintor Gastón Castelló, titulat La despedida, propietat de la Confraria de Pescadors d’Alacant, cedit en depòsit a la Diputació Privincial d’Alacant. /20/ Quadre d’Emilio Varela Isabel (1887-1951), pintat el 1935, en el qual apareix el moll de costa núm. 1 vist des del Club de Regates. /21/ Quadre d’Emilio Varela titulat El port d’Alacant. Dia de sol. Està datat el 1935, i pertany a la col∙lecció del BBVA.

/16/

/15/

/17/

/18/

/20/ /19/

/21/

32 33

/22/ Quadre d’Emilio Varela titulat El port d’Alacant. Dia de pluja. Està datat el 1935 i pertany a la col∙lecció del BBVA. /23/ Aquarel•la del pintor alacantí Gastón Castelló en la qual apareixen uns pescadors reparant xarxes sobre el moll de costa núm. 1, al costat d’uns pesquers atracats al moll davant de l’antiga Llotja de Peix. /24/ Quadre firmat per Arcaina Pericás, a mitjan s. XX, que representa una vista des de la porta del varador de la dàrsena interior del port, amb el Benacantil i el castell de Santa Bàrbara al fons. En el quadre apareixen la càbria flotant, atracada al moll núm. 1 i els antics edificis del Reial Club de Regates i de la Junta del Port. /25/ Bodegó (Adelardo Parrilla, 1940). Oli sobre tela, 46 x 70 cm. Es tracta d’una poètica i destra senzillesa en l’art de compondre i banyar de llum l’escena. El plat decorat està al centre de la composició, rodejat per una acumulació d’elements ben muntats, dibuixats i llocs en peu que mantenen l’equilibri gràcies al primer terme del quadre on les cebes, exquisidament il·luminades, pintades amb els tons més autèntics, precisos i justos, forma una diagonal bellíssima i al mateix temps expressiva. /26/ Barri de Santa Creu (Emilio Varela). Oli sobre tela, 72 x 64,5 cm. Una representació del barri de Santa Creu en sentit descendent, vist pels ulls del seu autor. El quadre compta amb una lluminositat que no sempre utilitzava, ja que es movia perfectament entre tons apagats, com ombrívols. En este cas, la llum impregna la imatge, encara que no falta la zona ombriua a la part central, a conseqüència de l’estretor del carrer. Solia reflectir els escenaris en soledat, o amb uns pocs transeünts, en este cas s’observa el que pareixen ser dos hòmens portant una paella. /27/ Ball en romeria (Gastón Castelló, 1952). Oli sobre tela, 206 x 206 cm. Sorprén la seua magistral composició, clàssica, triangular i tancada en corba per la pitera i l’arbre. Els rostres dels protagonistes de la dansa ocupen el centre d’interés que es prolonga en zigzag ascendent, com la Mare de Déu, fins al santuari. El pes de l’escena descansa en les figures en ombra del guitarrista i la dona reclinada a l’angle.

/22/

/23/

/24/

/25/ /26/

/27/

34 35

/28/ Venedors d’aus (Manuel Baeza, 1952). Oli sobre tela, 110 x 170 cm. Amb uns traços un poc toscos i faltats de fluïdesa, Baeza aconseguix dotar este quadre d’una atmosfera curiosa, en la qual el protagonisme no sols recau en els venedors, situats al centre, sinó que aconseguix repartir-se també entre les nou aus que els rodegen. Oferix al seu torn un gran contrast entre el fons, de color fosc, i els protagonistes de l’escena de colors molt més clars i amb predominança del blanc. /29/ Ravals del Benacantil (José Perezgil). Oli sobre tela, 130 x 115 cm. Este quadre mostra una perspectiva del Benacantil poques vegades reproduïda en pintures. L’efecte aconseguit a través dels seus contrastos pareix endinsar-nos en els amagatalls del barri i oferix, quasi sense pretendre-ho, un efecte de moviment que aconseguix amb el fum que sorgix de les ximeneres i la roba estesa a la part esquerra de la imatge. Tan sols una dotzena de figures humanes, la majoria de les quals pareixen ser xiquets, mostren el quefer diari de la zona. /30/ Barques varades (Melchor Aracil, 1958). Gouache sobre paper, 49x45 cm. Es tracta d’una composició autònoma per a interpretar un lluminós mediterrani, més escenogràfic i déco que pictòric. Alguns recursos espacials alteren la idea de profunditat i transformen la consistència material dels representats, lleugerament surreal, amb un desplegament de formes, colors i efectes de transparència que li donen un caràcter viu i atractiu. /31/ Vista d’Alacant des del port. Aquarel∙la del pintor Manuel Balaguer, nascut a Larraix (el Marroc), el 1945. Quadre de la col∙lecció de l’autor. /32/ Vista del port el 1970 segons pintura “al guaix” del pintor alacantí Xavier Soler. /33/ En este guaix de Xavier Soler, pintat des d’un dels balcons de la Casa Carbonell, es veu la zona de Llevant del port amb nombrosos vaixells en una imatge de 1970. /34/ Oli de la pintora autodidacta Dolores Basalobre, nascuda a Jumilla (Múrcia) i fincada a Alacant des del 1963. El quadre representa dos velers al costat de l’últim edifici del Reial Club de Regates que va haver-hi a la confluència dels molls de costa.

/28/

/29/

/30/

/31/

/32/

/33/

/34/

36 37

/35/ Espais a l’infinit (Polín Laporta, 1976). Oli sobre tela, 116 x 89 cm. En la senzillesa del quadre residix el seu especial encant. Gràcies a les tonalitats que conformen el fons, formant un horitzó en el punt mitjà, els xicotets elements disposats en la mitat inferior cobren un especial protagonisme. La magnífica utilització de les ombres i transparències conferixen un cert caràcter enigmàtic a l’obra. /36/ Salines (José Borja, 1984). Aquarel·la, 25 x 20 cm. En el seu ampli recorregut per diferents municipis de la província, Borja va pintar molts dels llocs que visitava. Esta és una mostra que correspon a les salines de Santa Pola, aquarel·la pertanyent a una col·lecció d’altres tres obres de semblants característiques del mateix lloc. Crida l’atenció la seua claredat i la capacitat per a captar la lluminositat de l’entorn, cuidant cada detall al mil·límetre, un segell inconfusible del pintor. /37/ Platja de l’Almadrava (José Borja, 1986). Oli sobre tela, 100 x 60 cm. Com a gran apassionat de la seua ciutat, José Borja va retratar molts dels seus racons, i este és un bon exemple. La platja de l’Almadrava, possiblement la menys coneguda de les platges alacantines, servix com a escenari per a mostrar-hi l’activitat típica d’un dia qualsevol (de l’època), amb els seus pescadors a la vora i les barques varades a l’arena. Destaca poderosament el fons, on es mostra la façana marítima des d’una perspectiva poc habitual. En la seua recerca de la perfecció, les seues pintures intenten assemblar-se el més possible a la realitat, d’ací la multitud de detalls i la fidelitat dels colors. /38/ Interior amb flors (Javier Sarrió, 1994). Tècnica mixta sobre llenç, 172 x 145 cm. La senzillesa de les línies de Sarrió queda clarament en les seues obres. En este cas opta per unes tonalitats fredes, on predominen els blaus i en el qual reflectix la que pareix una escena solitària, en la qual destaca un abundant ram de flors en un pitxer al costat d’una única tassa de café, dos elements que compartixen protagonisme sense prevaldre un sobre l’altre. /39/ Marina (Dolores Balsalobre, 1997). Oli sobre tela, 65 x 100 cm. L’obra de Dolores Balsalobre compta amb multitud de referències al mar, destacant sempre els vaixells de vela. Amb la senzillesa de les pinzellades aconseguix dotar d’un moviment quasi màgic l’escena, la qual cosa unida a la perfecta combinació d’un cridaner cromatisme on predominen els tons blaus i grocs proporciona un impacte visual que enlluerna l’espectador de la seua obra. /40/ El peu de la vida (Polín Laporta, 2001). Tècnica mixta sobre taula, 65 x 54 cm. Un exemple de l’obra de caràcter surrealista de Polín Laporta. Un peu, com a eix de l’escena, pareix sustentar un xicotet arbre en el qual està posat un pardal. El cromatisme crea una atmosfera que aprofundix en el caràcter de l’obra. /41/ Setembre (Javier Lorenzo, 2002). Oli sobre tela, 100 x 100 cm. Pintura aparentment senzilla i, al mateix temps, profunda. Els personatges, en este cas dos xiquets, formen part de l’escena però pareixen aliens a ella, emmarcat en un ambient obert que conforma una atmosfera boirosa. Una recerca de la perfecció que el fa paréixer quasi una fotografia, on cada detall es mima al mil·límetre i on el protagonisme recau en tots els elements, vegeu els xiquets, i en zig zag descendent, la barca i la llanda.

/35/ /36/

/37/

/40/ /41/ /38/

/39/

38 39

Paradís del Mediterrani 40 41

Carles V, en la seua campanya a Alger del 1541, s’apodera d’una xicoteta illa molt prop de les costes de Tunis, Tabarca, l’antiga Thabraka, ocupada per cartaginesos i romans, la posició estratègica de la qual va fer que la mantinguera sota sobirania espanyola. Açò coincidix, a més, amb la intenció d’explotar comercialment l’illa per part dels genovesos.

Dins de l’acord estipulat entre Gènova i Espanya, l’emperador mana construir una fortalesa defensiva a l’illa, la qual cosa suposa, en contraprestació, que la Corona espanyola perceba una cinquena part del valor de les captures del coral i una quantitat econòmica destinada al manteniment d’esta fortalesa, en la qual ondeja la bandera espanyola.

El comerç del coral, com a producte de gran demanda durant els segles XVI i XVII, es convertix en un gran negoci per als genovesos, per la qual cosa, de manera periòdica, es renoven els acords de permanència a l’illa amb la Corona espanyola, alhora que, davant dels quantiosos beneficis que s’estan obtenint, comencen a aparéixer els primers símptomes de cobdícia quant a l’illa per part dels reis de Tunis i Alger.

A finals del segle XVII, la situació canvia notablement, i comença a decaure el comerç del coral.

A més, a açò, s’unix la falta d’interés que ara, com a enclavament d’importància estratègica i comercial, té l’illa per a la Corona espanyola.

Tabarca deixava de ser, després de quasi dos centúries, un enclavament d’interés comercial i militar en el context mediterrani per a genovesos i espanyols, la qual cosa va provocar, al cap de poques dècades, la diàspora dels tabarquins.

Davant de l’apressant decadència de l’illa i la impossibilitat de manteniment de la població tabarquina, que va arribar als dos mil habitants, es decidix traslladar un primer contingent de tabarquins cap a l’illa de San Pietro.

El 22 de febrer de 1738, més de 400 persones s’embarquen des de Tabarca cap al seu nou destí, que unides a altres 79 procedents de Ligúria, passen a colonitzar definitivament San Pietro.

Mentrestant, prop de 1.400 persones queden exposades a un futur incert a Tabarca, la vulnerabilitat de la qual era alarmant.

El 18 de juny de 1741, els tunisians prenen l’illa per la força, recompten els seus habitants, en saquegen les propietats, i esclavitzen unes 840 persones, que són portades a Tunis. L’antiga fortalesa de l’illa es desmantella i tiren al mar tot el material.

A partir d’este moment, en quedar pràcticament abandonada, la història de Tabarca, tan florent temps arrere, entra en l’oblit.

Des del primer moment, tant Gènova com Sardenya, busquen mediadors per a negociar el rescat dels tabarquins esclavitzats per Tunis, encara que l’objectiu és difícil d’aconseguir.

42 43

Finalment, seran els ordes religiosos anomenats “redemptors”, amb experiència en la negociació i l’alliberament de captius cristians, els qui, basant-se en les almoines arreplegades per a nobles causes com esta, afrontarien econòmicament el rescat, uns fons que procedien, en part, de les autoritats estatals espanyoles.

No obstant això, el rescat dels forçats tabarquins no seria a costa únicament d’una quantitat econòmica pactada, ja que també se sol∙licitava l’alliberament d’un gran nombre d’esclaus espanyols que estaven capturats a Alger, mentre que la part contrària sol∙licitava el mateix amb els capturats algerians i tunisians tancats a Espanya. Finalment, gràcies a la mediació de l’emperador del Marroc, és com s’arriba als acords oportuns per a l’arribada, entre d’altres, dels tabarquins a Espanya.

El govern espanyol del rei Carles III posaria a disposició d’esta causa els vaixells i la dotació oportuna per al canvi de presoners, que es produiria el 1768, quan van desembarcar els alliberats al port de Cartagena.

Després de la seua arribada a Cartagena, inicien el camí a Alacant, entrant a la ciutat el 19 de març de 1769, moment en què es va dur a terme la coneguda com a “Matrícula dels Tabaquins”, a manera de cens de les persones rescatades acollides a la ciutat.

Estos fets van coincidir amb un moment en què la política repobladora d’àmplies zones del regne estava duent-se a terme impulsada pel comte d’Aranda.

Dins d’esta conjuntura, entra la proposta de colonització d’una diminuta illa enfront del cap de Santa Pola, l’Illa Plana, pensant en una fundació de nova planta amb població civil i militar. És així com, el 1770, amb moltes de les cases acabades, i per orde del mateix rei Carles III, es passa a colonitzar definitivament l’Illa Plana amb tot el col•lectiu redimit que havia sigut allotjat a Alacant durant un any, i se’ls concedix, per part del rei, una sèrie de privilegis com exempcions fiscal o l’alliberament del servici d’armes. En memòria de l’origen d’estos colons, es procedix a fer efectiu el canvi del nom l’illa que passa a denominar-se Illa de Nova Tabarca.

Durant el segle XVIII, es van dur a terme les obres de fortificació de l’illa, dissenyant una ciutat en què la població queda protegida per muralles, bateries, castell i baluards. A més de comptar amb una església, la de Sant Pere i Sant Pau, consagrada el 1775, i també una casa per al governador i l’Ajuntament, en cas de tindre’n.

No obstant això, les condicions naturals adverses (principalment l’escassetat d’aigua dolça) van portar a l’evident i progressiva pèrdua d’importància militar i estratègica de l’illa, per la qual cosa el projecte realitzat sobre esta resultaria, finalment, inacabat.

El 1789, la Junta Suprema de l’Estat es planteja el futur de la població tabarquina. Es pensa en l’abandó i la destrucció parcial de la ciutat murallada per ser-ne absolutament inviable humanament i econòmicament el manteniment,

44 45

substituint-la per una sola torre de defensa costanera. Esta torre, la de Sant Josep, s’ubica en una zona diàfana de l’illa, el Camp, i serà l’únic element de vigilància i defensa costanera que a partir d’estos moments té verdader interés militar.

Amb el regnat de Carles IV, a finals del segle XVIII, Nova Tabarca, que després d’una sèrie de litigis amb el Consell d’Elx, passa a formar part del terme municipal d’Alacant, entra en una letargia de què només eixiria a partir del 1810, amb motiu del conflicte napoleònic, ja que es pensa en la instal•lació d’una fàbrica de pólvora, a banda de rebre contingents de persones que són allí custodiades, i presoners francesos, la qual cosa va provocar tensions amb els mateixos tabarquins, ja que l’illa no tenia infraestructura suficient per a fer front a un augment sobtat de la població.

De la mateixa manera, en la primera mitat del segle XIX, Nova Tabarca es veu embolicada en una sèrie de fets conflictius relacionats amb la guerra provocada per la successió monàrquica.

A pesar d’estos esdeveniments, l’illa no tenia a penes valor estratègic militar, i la seua població viu moments de grans penúries. L’Estat se’n desentén de la conservació dels edificis emblemàtics, i fins i tot, el rei Ferran VII, el 1828, disposa que tots estos passen a les mans dels mateixos illencs. Açò en significava el deteriorament progressiu, ja que els tabarquins no tenien els mitjans necessaris per a la conservació.

Tots estos fets eren símptoma inequívoc de l’irrefrenable procés d’abandó que patiria Nova Tabarca, que culmina amb la pèrdua de condició de plaça forta i l’eixida de l’últim governador militar, el 1850.

46 47

El projecte de Méndez de Ras Méndez de Ras va nàixer a Madrid. Va ingressar en el cos d'enginyers el 1727 i sis anys després, va treballar a la residència reial de La Granja de San Ildefonso. Més tard, va realitzar importants treballs urbanístics a Madrid. El 1750 va ser ascendit a tinent coronel i enginyer cap i el 1756, a coronel. Amb el comte d'Aranda com a director general dels cossos d'Enginyers i Artilleria, Méndez va ser nomenat director interí de les obres de fortificació de la frontera extremenya amb Portugal, el 1759. La detenció de la seua carrera unida a diferents peticions no acceptades pels seus superiors el van fer sentir-se totalment infravalorat. Va ser llavors quan va arribar la que ell va considerar la seua gran oportunitat, dirigir les obres de la nova població fortificada a l'Illa Plana.

Al març de 1766, el comte Aranda, en aquell moment capità general del Regne de València, va enviar Fernando Méndez de Ras per a realitzar un alçament planimètric de l'Illa Plana i el cap de Santa Pola, a fi d'establir-hi un Llatzeret i delinear una Torre Forta per a evitar la pirateria i controlar el contraban de tabac. Finalment aquest projecte no es va executar.

Sent el comte d'Aranda president del Consell de Castella, posa de nou la seua vista a l'illa amb la idea, aquesta vegada, de repoblar-la i colonitzar-la. La Corona aprova el 1768 el projecte de colonització de Nova Tabarca, nom que va rebre en homenatge a l'origen dels seus nous pobladors. Méndez ja coneixia perfectament el territori, és per això que se li va confiar aquest nou projecte. La seua labor inicial va ser delinear la plaça i elevar el perímetre que donava al mar per llevant i ponent, construint trinxeres amb el propòsit de defendre els treballadors que havien arribat a l'illa. La situació del treball a l'illa la descrivia com angoixosa, davant de la multitud d'embarcacions

morisques que contínuament rondaven per la contornada.

El 2 d'agost de 1769 va posar la primera pedra del que seria la muralla de llevant, i al mateix temps es van iniciar les obres de construcció de 128 cases distribuïdes en 15 illes organitzades simètricament. Amb bona part de les construccions avançades, el 8 de desembre de 1769, el rei va autoritzar el trasllat a Nova Tabarca de quasi 300 persones, antics habitants de la Tabarka tunisenca, famílies que havien estat allotjades al col·legi dels Jesuïtes d'Alacant, buit des de 1767.

Per a garantir la consolidació del veïnat era necessari comptar amb assistència religiosa, per la qual cosa es va construir l'església parroquial que finalment va adquirir el nom de Sant Pau per la denominació cristiana donada a l'illa. La interlocutòria d'erecció es va donar davall el mandat del bisbe José Tormo, el 30 de desembre de 1771.

El projecte somiat per Méndez mostrava sobre el paper que la vida quotidiana a l'illa seria quasi idíl·lica, proporcionant tan sols uns fons inicials per a l'adquisició de les inicials matèries primeres indispensables i ferramentes així com la realització de tasques d'ensenyança en diferents oficis als seus habitants, aquests serien capaços de dur a terme una autosuficiència quasi prodigiosa. De fet, s'havien constituït cinc gremis (arrier, teixidors, palers, boters i pescadors) que proporcionarien a l'illa tot el que és necessari per a la seua subsistència, bé directament amb els seus productes o a través del comerç amb el port d'Alacant. Poc de temps després s'evidenciaria que les seues pretensions van ser desmesurades.

En el context defensiu, tretze soldats i un sergent era la tropa de guarnició que es destinava a l'illa. Méndez esperava que en poc de temps els mateixos colons

formaren una companyia fixa i es construïra un hospital i un quarter amb capacitat per a allotjar un batalló. De nou s'equivocava. Però mentre arribava el moment de toparse amb la realitat, es va alçar una casa per al governador militar, on estaria la presó i un xicotet port, en principi provisional, perquè Méndez pretenia construir-ne un altre de major envergadura que poguera albergar grans naus com les embarcacions del rei i convertir l'illa en port franc.

Unes idees que, segons ell mateix manifestava, si es dugueren a terme, convertirien Tabarca en la Cadis del Mediterrani.

Les obres avançaven a bon ritme. Al gener de 1774 ja s'havia finalitzat la construcció del perímetre de murs de maçoneria revestits de carreu llaurat que vorejaven la ciutadella. En aquell moment ja començava a ser evident la desmesura del projecte, i moltes de les instal·lacions previstes, com el llatzeret a la part ampla de l'illa o el gran fanal del cap Falcó quedarien en l'oblit.

L'illa comptava en aquell moment amb 361 habitants permanents distribuïts en 88 famílies. Méndez de Ras exercia com a governador militar, comptant amb Antonio González com a ajudant.

48 49

Un somni que s’esvaeix // Les adverses condicions geogràfiques de l'illa no havien sigut un inconvenient per a Méndez, bona mostra n'és que a pesar de la inexistència d'aigua dolça, va resoldre el problema construint set cisternes amb una capacitat total de més de seixanta mil cànters que es van omplir amb aigua transportada des d'Alacant i que, posteriorment haurien d'acumular l'aigua de pluja. Però, a pesar de la seua voluntarietat per a resoldre els problemes que presentava l'illa, la realitat mostrava les dificultats de mantindre una població permanent en aquestes terres. La falta de sòl fèrtil, unida al ja de per si limitat territori, van fer imprescindible la dependència de la terra peninsular.

Ja el 1773 era públicament notòria la delicada situació per la qual travessaven els tabarquins, bona mostra n'és el testimoni de Richard Twiss, datat el 28 d'abril, després de la seua visita a l'illa: "...Los habitantes dicen que en la actualidad están en una situación más penosa que cuando se encontraban en cautividad: no se les permite desembarcar en el continente, y a menudo están angustiados por las provisiones y el agua, cuando el tiempo está revuelto y no permite a los barcos llegar hasta la isla. Han logrado montar una fábrica de cuerdas, cuyos beneficios apenas les dan para no morirse de hambre..."

A pesar de la complexa situació, Méndez de Ras va continuar obcecat a tirar endavant el seu projecte, i és que Nova Tabarca s'havia convertit pràcticament en una obsessió. Entre el 1774 i el 1775 va preparar nous plans i una completa memòria en què acceptava algunes

propostes i feia marxa enrere en unes altres, centrant-se especialment en la reducció de recursos de caràcter militar i emfatitzant el poblament civil. De nou, queia en la trampa de la desmesura en les seues previsions, perquè el seu únic objectiu era aconseguir una autosuficiència dels tabarquins que mai aconseguiria, almenys com ell imaginava. En aquesta ocasió es va centrar en les dotacions civils, planificant la construcció de forns, fàbriques, escoles taller, etc.

El 12 de gener de 1775, un memorial anònim que deia ser del "Poble de Tabarca" mostrava una dantesca imatge de la realitat de l'illa. En el manuscrit, escrit en italià, es feia referència a l'absència del seu governador, Méndez de Ras, que tan sols xafava l'illa quatre dies a l'any, així com les repressions i empresonaments patits per alguns veïns que van gosar protestar després d'ignorar les autoritats competents les seues sol·licituds, en les quals mostraven l'infern que era sobreviure al lloc.

Després de conéixer-se el contingut del memorial, el 8 de març, el capità general de València, el comte de Sayve, va rebre orde de la Cort perquè informara de la situació en Nova Tabarca. El resultat va ser evidenciar les pèssimes condicions de vida dels seus habitants, tota la infraestructura que s'havia desenvolupat per a donar-los treball es trobava paralitzada des de feia mesos, la qual cosa va obligar moltes famílies a recórrer a la mendicitat per a poder subsistir. Davant d'aquesta situació es van sol·licitar mitjans per a poder millorar la qualitat de vida dels tabarquins o, a falta d'això, que se'ls concedira llicència per a poder traslladar-se lliurement on consideraren oportú.

Davant de tals queixes dels illencs, Méndez va ser apartat provisionalment de les seues responsabilitats com a governador i arrestat a Alacant.

Una carta, aquesta vegada firmada per Henry Swinburne, i datada l'11 de desembre de 1775 descrivia així la situació: "...Como no da ningún tipo de producción [la isla] tienen que suministrarles de tierra firme todo lo necesario para vivir, por tanto si los administradores olvidaran preparar una reserva suficiente para su mantenimiento, en caso de mal tiempo perecerían de hambre y sed. Incluso en la situación que tienen hoy de asignaciones escasas y reclusión perpetua creo que no se consideran beneficiados de haber sido recatados de la esclavitud".

Situació semblant descrivia Bernardo Espinalt el 1778: "...La tierra es árida, y como está combatida por todas partes del ayre del mar, no permite se críen árboles; y solo produce alguna poca de cebada, barrilla y sosa; por esto no hay pastos ni leña, y por no alcanzar el agua de los aljibes para el abasto, se lleva de Alicante, como también las demás provisiones."

El comte de Baillencourt va morir al novembre de 1775 i va ser substituït dos mesos després per Jorge Dunant, qui, per a poder mantindre els tabarquins i evitar que abandonaren l'illa va retirar 4.000 pesos dels fons de les arques de l'Ajuntament d'Alacant, a pesar de les crítiques dels regidors de la ciutat. Dos anys després, ja resultava completament insostenible el manteniment de la població mitjançant fons municipals.

Davant d'aquesta situació, José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca, personatge de gran influència i poder en la Cort, es va mostrar totalment contrari a continuar invertint en aquest projecte, per la qual cosa va instar Méndez, per mitjà d'una Reial Orde a concloure definitivament les obres a Nova Tabarca, encara que poc després encara es van dur a terme les últimes. Al març de 1779, va donar orde perquè les autoritats d'Alacant realitzaren una visita a l'illa amb l'objectiu de valorar si resultava factible mantindre la població en aquell enclavament i atendre les queixes dels tabarquins.

50 51

La comissió encarregada de dur a terme la valoració de la situació a l'illa va eixir d'Alacant rumb a Santa Pola el 23 de març de 1779. L'endemà es van embarcar rumb a Nova Tabarca on van romandre dos dies realitzant la labor que se'ls havia encomanat. Les investigacions van evidenciar una vegada més, el declivi que patia: - La población de la isla era de 328 tabarquinos y 15 españoles.

- 27 casas estaban vacías - Hay un Ayudante Mayor de la Plaza, un médico, un cirujano, una maestra, un director de la fábrica de textil, dos tejedores, un director de los esparteros, cuatro esparteros, un sacristán, un artillero, un sastre, un zapatero, un carpintero, un barbero, un hornero con su ayudante, tres tenderos, un alquilador, un alistador, un aguador, un pescador, veintiocho jornaleros, diez marineros, dos guardianes y seis obreros.

- En el almacén de Alicante resultan ocupados un escribano, un almacenista y seis obreros.

- Sorprende el hecho de que hay fugitivos que, o bien han regresado a Túnez o a Argel, o bien no han soportado la condición de insularidad.

- Hay familias divididas, en cuanto que el marido está todavía en Argel como esclavo.

- Los trabajadores perciben el salario normal, mientras las viudas, los mayores y las mujeres solas con hijos reciben un subsidio diario, en cuotas proporcionales a las personas que componen la familia.

- La mayor parte de los colonos viven en la más escuálida miseria por falta de actividad laboral.

- En total hay 127 hijos.

- Apenas se trabaja la tierra.

- Las embarcaciones del Rey están sin usar, faltas de mantenimiento y reparaciones. La pesca, paradójicamente, apenas se practica. Muchos de los que antes se dedicaba a la pesca, trabajan ahora de jornaleros.

- La fábrica de esparto no funciona por falta de materia prima.

- Se señala la falta de leña y de agua, y se observa la necesidad de aprovisionamiento diario de agua en embarcaciones desde Alicante. Son insuficientes los depósitos.

- El terreno es calificado de estéril, tanto por su composición arenosa y salitrosa, como por su calidad pedregosa. Además, los fuertes vientos del mar sólo permiten el crecimiento de cantidades muy limitadas de barrilla y cebada.

- Sólo han arraigado tres higueras, algunas flores y unas pocas hortalizas, sin embargo en toda la isla crecen higos chumbos.

- La muralla y la fortaleza están muy expuestas a los efectos de las olas, siendo la calidad de la piedra inadecuada, sacada del mar y que se degrada rápidamente en polvo y arena.

- La parte oriental de la isla está indefensa y es de fácil desembarco.

- El depósito de pólvora está fuera de las murallas y sin vigilancia.

- No hay hospital ni cuartel militar.

Per la seua banda, Méndez continuava defenent ferventment el seu projecte i la seua viabilitat. Per a això, va descarregar la responsabilitat de la seua situació sobre els mateixos habitants, als quals va titlar d'ociosos i díscols, una actitud que segons va ressaltar feia completament impossible el desenvolupament que ell havia planejat. Però també va donar la seua pròpia versió de la falta d'arbratge, que segons comentava no es devia a les condicions meteorològiques, sinó a la malícia dels que arrancaven qualsevol nou brot que aguaitava en aquelles terres. Tampoc considerava que els tabarquins hagueren sigut obligats a romandre a l'illa com si fóra un presidi.

El 24 de juny, el governador del Consell, Ventura Figueroa, va tancar el cas tabarquí amb la restitució com a governador de Méndez. Pareix que la seua versió va resultar més veraç que la de la població civil. Des d'aqueix moment i fins a la seua defunció el 1782, va continuar amb el seu afany per recaptar fons econòmics per a completar el que havia sigut el seu gran projecte.

El 29 d'abril de 1782, Francisco Pérez Bayer es desplaça fins a l'illa on comparteix moments de la vida quotidiana amb els seus habitants, narrant-ho de la manera següent: "...Allí oímos misa y corrimos muy breve aquella nueva población y toda la isla, reducida hoy a solas veinte familias tabarquinas de más de ochenta que fueron las de sus primeros pobladores o colonos. Causónos atodos gran compasión el estado de aquellas miserables gentes, faltas enteramente de agua, leña y de todo lo necesario para la vida humana, sin pan, sin vino y sin medios para adquirirlos, y aun teniéndolos, sin arbitrio para comprarlos si no viene el barco de Alicante que diariamente les provee; y en ocasiones suele faltar o retardarse por los vientos contrarios, lo que, si sucede, se ven en grandes apuros, porque no hay repuesto. Su vestido es correspondiente y el aspecto de sus casas y sus muebles, porque aunque éstas son muy razonables y cómodas y todas uniformes al modo de las de la Barceloneta, y las calles rectas tiradas a cordel y muy alegres, como las más están deshabitadas y son de piedra que llaman franca,

de suyo caduca y deleznable, se van de cada día desmejorando, y últimamente vendrán a desplomarse del todo, y en mi juicio no pasarán muchos años. Sin embargo, oí a algún sujeto habitante en la isla tratar de nuevas fábricas, muelle, atarazanas, cuarteles, hospitales, puerto franco, etc. y no contradije porque no es cosa de mi pericia y por cortesanía." "...Fácil es de discurrir que aquella pobre gente, hostigada de su necesidad, procuraría dárnosla a entender, como lo hicieron algunos manifestando costarles harto rubor, y es también creíble que el arcediano y canónigo mis compañeros y todos nos esforzásemos y moviésemos a compasión, pero esto fue un socorro corto y pasajero, y la necesidad es grande y diaria, y de cada día ha de ser mayor si Su Majestad no toma con esta infeliz gente alguna providencia que los saque de aquella miseria..."

52 53

Queda patent que, en aquell moment, els tabarquins, ja molt reduïts en nombre per la gran quantitat de famílies que es van desplaçar poblacions en terra ferma, encara anhelaven aconseguir allò que tantes vegades els havien promés, que no és més que un futur digne i la possibilitat de subsistir sense la dependència absoluta d'agents externs a l'illa. Encara no eren conscients de la crua realitat, la plaça de Sant Pau havia perdut tot interés geoestratègic i militar una vegada firmada la pau amb Alger, després de les campanyes bèl·liques de 1783 i 1784.

El 1789, la Junta Suprema d'Estat es replanteja el futur de la població tabarquina. L'informe realitzat en aquesta ocasió per l'enginyer militar Antonio Ladrón de Guevara plantejava derrocar les instal·lacions militars conservant únicament la torre defensiva que protegira el litoral i abandonar la població, en ser inviable el seu manteniment. En aquesta conjuntura es du a terme la construcció de la torre de Sant Josep, que va ser projectada per Baltasar Ricaud i es va manar construir per Reial Orde de 12 de setembre de 1790 amb algunes modificacions sobre el projecte inicial.

I, encara que la població finalment es va mantindre, la decadent situació no va fer més que aguditzar-se.

54 55

La biodiversitat marina // Els fons marins de Tabarca són un excel∙lent enclavament per al desenvolupament de la biodiversitat marina, a causa de la seua protecció des del 1986 i la seua escassa o nul•la contaminació per aigües residuals.

D’entre l’abundant flora, predominen les algues terroses i roges, les praderies de Posidonia oceanica i una rica biodiversitat.

Per a les espècies marines, Tabarca és un autèntic refugi: des d’endemismes com l’Aplidium tabarquensis fins a grans peixos pelàgics i migratoris com el bonítol, i d’altres nombroses espècies d’importància comercial com el mero, el llobarro, la dorada, mol∙luscos com la sépia o el polp, i moltes altres espècies hi conviuen i constituïxen un clar exemple de comunitats marines mediterrànies poc alterades.

La vegetació del medi marí de Tabarca // A Tabarca, les aigües són molt transparents, per la qual cosa la llum pot arribar a 47,5 m de profunditat en algunes zones. Açò permet que plantes i algues puguen viure a majors profunditats i que les comunitats biològiques associades a estes siguen especialment riques.

Les praderies de fanerògames marines, formades per plantes dels gèneres Posidonia i Cymodocea, es troben molt desenvolupades, particularment la Posidonia oceanica que rodeja tot el perímetre de Tabarca en profunditats de 0 a 30 m.

La pesca a Tabarca // Els pobladors de Nova Tabarca han sigut una comunitat que s’ha vist forçada a viure del mar, atesa l’escassetat dels recursos terrestres.

Els pescadors tabarquins van saber aprofitar el coneixement de les rutes migratòries de les tonyines, que passaven al costat de l’illa en els seus desplaçaments, per mitjà de la instal∙lació (a les proximitats del cap Falcó) d’una almadrava.

Fins a finals dels anys 50 del segle XX, la pesca de tonyines a l’almadrava era molt fructífera. Quan no estaven en ús els aparells de l’almadrava, es guardaven al seu magatzem, edifici on actualment es troba el Museu Nova Tabarca.

Hui en dia, des de la creació de la Reserva Marina, el 1986, les zones de pesca han sigut delimitades i l’art de pesca de l’almadrava ha sigut substituïda per la moruna o l’almadraveta, anomenada així per la seua similitud amb l’almadrava, encara que una miqueta més xicoteta.

Calendari de pesca Les morunes es calen perpendiculars a la costa i són de dos classes: ’abril a setembre, s’empra la moruna grossa (de malla D gran), per a la captura d’espècies demersals (déntol, dorada) i pelàgiques (letxola, melva, tonyina jove). Una xarxa anomenada rabera ix des de terra i canalitza els peixos cap a dos laberints anomenats caragols, que desemboquen en el floc. ’octubre a desembre, a les proximitats de les muralles, es D calen mitja dotzena de morunes xirreteres o moixoneres (de malla fina), per a espècies com el xanguet o xirret.

Arts de pesca La gran biodiversitat de les aigües tabarquines va fer desenvolupar una sèrie d’arts de pesca amb què es van familiaritzar els seus habitants.

Xàbega / Bol Xarxa gran de fil de cànem, composta de diverses peces, que formen les seues bandes i floc, de les quals entre pescadors s’anomenen de tir.

Bou El bou, o pesca d’arrossegament per parella, va tindre una progressió lenta però contínua, i a mitjan segle XVIII, les parelles de vela s’havien establit de manera contundent al llevant peninsular, amb un rendiment extraordinari. Açò estava motivat per la pràctica virginitat de la plataforma costanera, no obstant això, arrasava els caladors fins a despoblar en pocs anys els fons marins.

Moruna Art de calament fix que s’usa a Nova Tabarca actualment entre els mesos d’abril i juny. Està format per una xarxa travessera d’un sol drap calada perpendicularment a la costa, amb dos caragols i un floc. Amb la moruna, grossa o xirretera, es capturen espècies estacionals, principalment letxola, que constituïx un 85% de les capturades.

Almadrava L’almadrava de pap o floc utilitza les xarxes fixes i d’altres mòbils que ajuden a guiar les tonyines cap al floc o cambra de la mort. La seua complicada estructura es forma a partir d’una sèrie d’elements fonamentals, cas del quadre o capturadora, part principal de l’estructura, que es dividix en cambra, bordonal, pap i el floc, lloc on es produïx l’alçada, per mitjà de la qual es pugen les tonyines capturades a la superfície.

Les parts auxiliars es denominen raberes, que formen un sistema de xarxes verticals de gran longitud que obstaculitzen el pas dels peixos i els dirigixen al quadre principal.

56 57

La Reserva Marina de Tabarca La Reserva Marina de Tabarca és una zona de restricció pesquera dividida en tres àrees, una zona de màxima protecció en què no es permet cap activitat a excepció del seguiment científic, localitzada al voltant del baix o escull de La Llosa. Una segona zona d’amortiment per a la protecció de l’anterior, en la qual es permet el busseig autònom, sempre amb autorització, i també, l’art de pesca de la moruna grossa. Finalment, una zona que rodeja per complet l’illa, d’accés lliure, en la qual està permés el busseig amb autorització i algunes arts o modalitats de pesca tradicional com el curricà de superfície o la moruna xirretera.

Té una superfície total de 1400 ha, amb forma rectangular i els seus fons oscil∙len entre els 0 i 40 m de profunditat. Es tracta de substrats rocosos i arenofangosos en els quals predomina la praderia de Posidonia oceanica, en un òptim estat de salut. La seua densitat i extensió permet servir d’aliment i refugi a un gran nombre d’espècies marines.

Encara que Nova Tabarca és, en este moment, només reserva marina, té la filosofia de Reserva de la Biosfera, en la qual es permeten actuacions compatibles amb el medi ambient que beneficien la comunitat local, una cosa que podem observar en esta illa alacantina.

La Reserva Marina de Tabarca contempla tres funcions bàsiques, d’acord amb els fonaments de la seua creació: la conservació de les espècies i hàbitats; la investigació científica; i el desenvolupament en la gestió de recursos econòmics de manera sostenible i equilibrada amb el medi natural.

On i com sorgix la idea de crear la Reserva Marina de Tabarca?

Els primers intents de dotar de protecció la zona van ser iniciativa de l’Ajuntament d’Alacant, el 1972, iniciant les gestions per a declarar-la Parc Nacional Submarí. L’any 1983, l’Ajuntament i la Universitat d’Alacant van començar a estudiar la possibilitat de crear una reserva submarina a Tabarca; els estudis van demostrar que l’illa era un lloc ideal de reproducció per a espècies d’elevat interés pesquer i que, per tant, havia de ser protegit.

Davant de la carència de normativa capaç de declarar espai protegit el medi marí, el 1986, es va optar per la figura de protecció de la reserva marina, i es va crear la primera reserva marina de l’estat espanyol, a partir de la qual han sorgit les altres que hi ha en l’actualitat, com les de l’Isla de Alborán, el Cabo de Gata-Níjar, el Cabo de Palos-Islas Hormigas, el Cabo de San Antonio, etc. També s’hi va fondejar el primer escull artificial antiarrossegament i d’atracció concentració.

El medi natural de l´illa Les illes són uns medis naturals que presenten característiques especials des del punt de vista ecològic, a causa de la incomunicació i els factors ambientals que estan absents als territoris continentals. Este és el cas de Nova Tabarca, un arxipèleg de reduïda grandària que presenta una total falta de relleu.

El clima és típicament mediterrani, amb hiverns suaus i estius calorosos. El fet que l’illa siga plana, sense relleu, batuda pels vents, amb poca profunditat de sòl i escassa disponibilitat d’aigua, no permet que es desenvolupen espècies

arbòries. Només hi ha arbres a la zona del poble, resultat d’un xicotet pla que es va dur a terme els anys huitanta, per a dotar la població d’una zona enjardinada.

L’exposició de la vegetació als vents i a la salinitat del medi marí circumdant en condiciona notablement el desenvolupament, com en el cas dels arbustos que es veuen modelats pels elements en formes encoixinades i d’escassa alçària.

La forta insolació i els factors abans exposats són condicionants perquè la vegetació estiga molt especialitzada, amb notables adaptacions morfològiques (en fulles, arrels, etc.) i en les seues funcions fisiològiques.

Les cadenes alimentàries són molt senzilles (difícilment es trobaran cadenes més llargues de 3 o 4 anelles), amb major abundància en depredadors primaris. A més, l’escassetat de recursos determina, en alguns casos, l’ampliació de l’espectre alimentari d’algunes espècies.

La fauna continental o terrestre té una escassa representació a Tabarca, degut, sobretot, a la xicoteta extensió de la seua superfície i a la limitació de recursos i nínxols ecològics. Hi ha alguna excepció, com és el cas de les falcies, que tenen a la torre de Sant Josep i d’altres edificacions de l’illa una colònia de cria certament nombrosa.

Les aus marines troben ací un lloc molt propici. L’aliment abunda i poden escapar a l’excessiva pressió de l’illot principal als esculls circumdants, llocs on nidifiquen en diverses colònies de cria.

58 59

L’aigua // Davant de la falta d’aigua dolça, en el temps de la repoblació, es va realitzar un pou molt profund en la proximitat de la porta de Sant Miquel, amb l’esperança de trobar un brollador d’aigua dolça, però es va desistir d’esta empresa, perquè s’hi filtrava l’aigua marina.

El mateix enginyer, Méndez de Ras, va projectar l’existència d’una sèrie d’aljubs o cisternes a la població i als afores, per a arreplegar l’aigua de pluja. En principi, set, amb la intenció de construir-ne deu més a mesura que els veïns anaren augmentant en nombre. Quatre d’estes cisternes estaven situades a la plaça Major Carolina, eren voltades i estaven dotades de conductes subterranis per a arreplegar les aigües de pluja dels terrats de les vivendes. Tenien capacitat per a uns 50-60.000 cànters i comptaven amb brocal. En l’actualitat, es troben colmatades.

A pesar de l’existència d’estes infraestructures, les necessitats no estaven cobertes, ja que l’escassa i irregular pluviositat de l’illa, i també els problemes de pèrdues per filtracions als aljubs i la seua xicoteta grandària ho impedien, la qual cosa va obligar a mantindre-hi un vaixell cisterna amb què abastir d’aigua la nova població.

Esta forma d’abastiment es va mantindre fins que, a mitjan anys setanta del passat segle, es va posar en marxa un experiment per a potabilitzar l’aigua del mar a base d’aprofitar l’energia solar. Es tractava, en definitiva, de destil∙lar l’aigua marina a partir de la calor del sol. Este experiment va fracassar i es va abandonar, fet pel qual l’abastiment amb vaixell aljub va continuar fins al 1983, any en què arriba l’aigua a l’illa, per mitjà d’una conducció submarina d’uns 5 km i mig de longitud, des de la punta de l’Esparter a Santa Pola.

L’energia // En el moment en què es va produir la colonització de l’illa, a finals del segle XVIII, la principal font d’energia era la fusta. A causa de les condicions orogràfiques i climàtiques de l’illa, esta no tenia massa arbòria, per la qual cosa la fusta utilitzada va haver de transportar-se amb vaixell des de Santa Pola. De la muntanya municipal s’extreia este recurs, que prompte va mostrar signes de decadència, a causa de l’enorme tala a la qual havia sigut sotmés amb motiu del subministrament a l’illa.

En els anys cinquanta, s’hi va instal•lar el primer motor per a la generació autònoma d’energia elèctrica, que pretenia cobrir únicament les necessitats d’enllumenat de les vivendes.

Entre els anys seixanta i huitanta, l’Ajuntament d’Alacant facilita motors de major potència que permeten tindre la possibilitat de disposar d’electrodomèstics als veïns.

L’any 1987, es va instal∙lar a l’illa una planta solar, com a experiment d’energia alternativa per a subministrament d’electricitat, que es va posar en marxa a través d’un conveni subscrit per l’Ajuntament d’Alacant i la Comunitat Econòmica Europea. Esta planta solar estava dotada de 2.600 panells que produïen 400 KW/h al dia per a consum d’enllumenat públic i privat. La utilització d’este sistema d’alimentació no va produir els resultats esperats, ja que la demanda en va superar la capacitat, i la falta de manteniment va motivar el fracàs d’esta experiència. L’any 2000 va ser desmantellada i els panells, retirats de l’illa.

El 1999, es va dur a terme un projecte per a dotar de corrent elèctric l’illa, per mitjà d’una línia submarina procedent de Santa Pola, fet pel qual en l’actualitat ja es disposa d’eixe flux elèctric.

60 61

L’incipient turisme // Al març de 1884 es va estrenar el remolcador a vapor Mercedes, propietat dels senyors Carratalá i Maignon, que a més de donar servei als remolcs del port es va utilitzar per a fer viatges de recreació a l'illa de Tabarca, en el que pot considerar-se el germen del turisme a l'illa. Ja els diaris apuntaven que la idea suposaria grans beneficis als propietaris del vaixell, i no s'equivocaven. Amb motiu de les festes en honor a Sant Pere, aquest mateix any ja es van programar tres viatges diaris durant el cap de setmana entre les quatre i les dotze, amb un preu de huit reals (anada i tornada). L'afluència de visitants va ser massiva com així es reflectix en les publicacions de dies posteriors.

Dos anys més tard ja eren dos els vaixells a vapor que realitzaven el trajecte Alacant-Tabarca coincidint amb les festes a l'illa. A poc a poc, la demanda d'aquest servei va anar augmentant incrementant-se l'oferta per a realitzar els trasllats.

El 20 de juliol de 1901 es va estrenar un servei periòdic per a transport de viatgers per remolcadors a vapor des d'Alacant fins a Santa Pola i Tabarca.Dins de tots els projectes i idees amb què ha comptat l'illa de Tabarca amb la intenció de traure profit de les seues capacitats turístiques, el més curiós al mateix temps que desgavellat és el denominat "Tabarca Island".

Es va tractar d'un rocambolesc projecte de desmesurades proporcions, ja que comprometia dues terceres parts del territori illenc.

L'11 de gener de 1962, el Sr. Federico Trías de Bes Recolóns, en nom i representació de la Companyia Mercantil «Tabarca Island, S. A.», que estava domiciliada a Madrid, va exposar davant de l'Ajuntament d'Alacant la intenció de dur a terme aquest projecte. En l'escrit mencionava que l'empresa havia subscrit un contracte d'opció de compra d'un poc més de 23 hectàrees a la zona coneguda com "el camp", a més d'una finca intramurs, i sol·licitava el permís pertinent per a dur a terme una planejament urbanístic total de l'illa.

62 63

El 8 de febrer, després d'examinar la instància presentada, l'arquitecte municipal va donar el seu vistiplau en no veure inconvenient que l'Ajuntament atorgara l'autorització prèvia.

Vint dies després, el lletrat consistorial es va manifestar en els mateixos termes i el 14 de març, la Comissió d'Urbanisme va donar el seu beneplàcit a la formació d'un Pla municipal o comarcal per a la urbanització de l'illa de Tabarca, com a autorització prèvia. Tot això es va aprovar definitivament en el Ple de l'Ajuntament celebrat el 31 de març, encara que això sí, sense comprometre's més que a permetre l'elaboració de tots els estudis que considerara oportuns l'empresa sol·licitant. Durant les següents setmanes es van succeir els recursos de particulars que van ser desestimats.

Segons el pla presentat per la Mercantil a l'Ajuntament, el projecte suposaria una inversió de més de 240 milions de pessetes que es destinarien a la reparació de muralles, la pavimentació de carrers, construcció de la xarxa de sanejament, aigua potable i elèctrica, instal·lació de telèfon,... establint moderns mitjans de contacte i creant una zona esportivorecreativa. Respectant sempre que les noves edificacions no comptaren amb una altura de més de deu metres.

A la zona d''el camp' es preveia la construcció de vivendes amb capacitat per a 800 turistes, i en la línia de costa

s'habilitarien dues platges i un club de iots, al costat que mira a Alacant, i en l'oposat, una piscina natural i una platja que s'estendria per l'istme. A la zona del port estava planejat edificar el centre cívic, complementari dels serveis de les comunicacions marítimes i la resta de corresponents a l'aspecte comercial i d'abastiment.

La zona esportivorecreativa comptaria amb un espai per a la realització de pesca submarina, restaurant, pistes de birles, frontó, bàsquet, tenis, jardí exòtic, palmerar, quadres, minigolf, esquí aquàtic,... a més d'un heliport.

La comunicació marítima es reforçaria amb una flotilla d'embarcacions preparades per a tal fi i s'instal·larien telèfons, servei de Correus, sucursals bancàries i tot el que fóra necessari perquè la vida diària a l'illa no distara de la d'Alacant.

Quant als serveis bàsics com l'aigua, aquesta seria proporcionada gràcies a una canonada submarina connectada amb la conducció general d'aigües del Taibilla.

La instal·lació d'enllumenat elèctric s'alimentaria amb generadors i/o per cable connectat amb la xarxa general alacantina.

Ja en la segona mitat de l'any 1962 el projecte es va estancar i va caure finalment en l'oblit possiblement per

les dificultats de la Mercantil de formalitzar la compra dels terrenys.

El 1967, van arribar notícies a l'illa que el magnat grec Aristòtil Onassis havia posat la seua mirada a Tabarca i tenia intenció d'adquirir-la per a convertir-la en una altra Skorpios, la xicoteta illa grega localitzada en aigües del mar Jònic que tres anys abans havia comprat per valor de 26 milions de pessetes. Però va desistir en el seu interés en comprovar que no rebria autorització per a instal·lar una casa de joc.

En aquell moment, l'Ajuntament estava treballant en el Pla Parcial d'Ordenació de Tabarca que es va redactar a finals dels anys seixanta, encara que la desídia municipal va fer que no arribara a aplicar-se.

Amb les millores dutes a terme a l'illa a principis dels setanta, i molt especialment amb l'arribada del telèfon i el fi de l'aïllament, el Pla va quedar obsolet com reconeixia la Corporació Municipal. La nova situació afavoriria el turisme a Tabarca i el plnejat anys arrere havia de revisar-se i actualitzar-se.

La pretensió era conservar Tabarca en el seu ambient, fugint de submissions especulatives però al mateix temps potenciant-la com a destinació turística i incrementant

les possibilitats i els llocs de treball dels seus habitants.

Evidentment es tractava d'una difícil equació tenint en compte les característiques de l'illa.

Una de les idees era variar la possibilitat volumètrica d'edificació i rebutjar la idea d'urbanització de la zona d''el camp'. No es tractava de convertir Tabarca en una zona residencial estiuenca, sinó en un lloc de pas.

En l'actualització del pla parcial va intervindre el Ministeri d'Informació i Turisme, i preveia la dotació d'una espècie d'hostal parador, algun restaurant, botigues de souvenirs, i l'establiment a la part del sud-est de l'illa d'un xicotet poblat típic mariner a base d'apartaments construïts en horitzontalitat, a més de l'ampliació del port per a proporcionar llocs per a iots i embarcacions de recreació.

També es preveia la remodelació i l'adequació del poblat antic amb la dotació definitiva dels serveis primaris, portant aigua i llum a través d'una canalització submarina des de Santa Pola, executant la inexistent xarxa de clavegueram i pavimentant els seus carrers.

L'objectiu era que Tabarca arribara a ser un centre turístic important que redimira l'illa de tots els problemes que l'aclaparaven.

64 65

Agricultura i ramaderia // La pesca, com ja s’ha dit, va ser l’activitat principal a l’illa, sense perjuí que n’existiren d’altres, entre estes, l’agricultura i la ramaderia.

Estes activitats agropecuàries es van desenvolupar a la zona est de l’illa, denominada “el Camp”, on es disposava de suficient espai per a cultivar i tindre els animals. El clima i el sòl de l’illa no van permetre cultivar res més que cereals (ordi, blat i avena), barrella, melons, faves, pésols, tomaques, figues de pala, etc. Encara que en un principi s’hi van plantar figueres, garrofers, ametlers i d’altres arbres fructífers, prompte es va descobrir que estos cultius no prosperarien amb les condicions ambientals que es donaven a l’illa.

Les escasses collites obtingudes es venien a la costa peninsular, encara que una part d’estes es van dedicar a l’alimentació dels mateixos animals en l’època en què va haver-hi ramaderia.

Esta va ser també una activitat econòmica de poca importància; gallines, conills, cabres i vaques van ser les espècies criades. Els tabarquins van ser els principals consumidors de la llet, els ous i la carn produïda, i venien els excedents a Santa Pola o Alacant. Els cultius als terrenys del Camp es van mantindre fins als anys 60, moment en què es va vendre amb la intenció de construir-hi, la qual cosa, finalment, no es va permetre, i des de llavors, va quedar abandonat.

66 67

Amants d’Alacant 68 69

José Borja // José Borja Valor va nàixer l’11 de desembre de 1929 a la ciutat d’Alacant, al si d’una família nombrosa, sent el menor de sis germans.

seu nom va anar coneixent-se fora d’Alacant, i va arribar a rebre encàrrecs de cines d’Ibi, Novelda, Cartagena, Huercal Overa i Puigcerdá.

La seua família va canviar diverses vegades de domicili, residint en diferents barris d’Alacant, fins que després de produir-se el bombardeig al Mercat Central el 1938 durant la Guerra Civil, els seus pares van decidir desplaçar-se fins a la localitat murciana de Cabezo de Torres buscant una certa seguretat que a les ciutats resultava molt més complexa.

En la dècada dels setanta els cartells van començar a deixar pas a altres mitjans més moderns, per la qual cosa Borja va començar a dedicar-se exclusivament a la reproducció d’obres de grans mestres de la pintura, tasca que sempre va realitzar, encara que es va mantindre en un segon pla mentre va durar l’època daurada dels cartells als cines.

De tornada a Alacant es van mudar a una vivenda ubicada al barri de Campoamor, on residia el seu iaio patern, que va ser qui li va comprar tot el material necessari per a iniciarse en el dibuix. Era tan gran la seua passió per l’art, que sempre que tenia ocasió visitava el taller de Francisco Muñoz, que es trobava molt pròxim al seu domicili, al costat dels Franciscans. Aprofitava els mesos d’estiu, quan Muñoz tenia les portes del seu taller obertes, i ell es quedava admirant la seua forma de pintar, per la dolçor dels colors.

El seu nom era tan conegut que va rebre encàrrecs de tot el món, exportant multitud d’obres a altres països com el Marroc i Alemanya, on va realitzar molts treballs per a la Fira de Frankfurt de 1976. També va fer dos bodegons per al germà del Rei d’Aràbia Saudita, a qui li estaven construint un palau a Marbella. Posteriorment, va realitzar treballs per a la Caja de Ahorros de Madrid a la seu de València, per a la qual va reproduir El tribunal de las aguas, que va ser col·locat en una de les sales de l’entitat.

Als dotze anys va entrar com a aprenent al taller on va aprendre l’ofici pintant en tapissos obres de grans mestres de la pintura com Velázquez, Goya, Murillo, Rubens, Van Dick, etc. Van ser moltes les obres reproduïdes com La rendición de Breda, Los borrachos, de Velázquez o La rendición de Granada, que va reproduir en més d’un centenar d’ocasions.

Amb 20 anys va canviar el taller de Francisco Muñoz pel del seu germà Rafael, moment en què va començar a pintar els cartells dels cines alacantins. El Monumental, l’Avenida, el Carlos III, l’Ideal i el Casablanca encarregaven els seus cartells a Rafael Muñoz.

Després de la defunció de Francisco i la retirada de l’ofici de Rafael per prescripció mèdica, José Borja va començar la seua carrera en solitari responsabilitzant-se de l’elaboració de tots els cartells per als cines. Amb el pas del temps el

Després de quatre dècades dedicades a l’ofici, es va jubilar el 1985, encara que sempre que va poder va mantindre la seua activitat, pintant per a exposicions, com la del Moble de València i realitzant encàrrecs i retrats per a familiars i amics.

El 22 de maig de 2003 va rebre un homenatge a la sala d’exposicions de la Llotja, amb motiu de l’exposició de cine Historia de una pasión, en la qual es van exposar molts dels seus cartells. L’acte es va produir per una sèrie de coincidències, ja que l’organitzador de l’exposició, Paco Huesca, desconeixia on era José Borja (la seua última informació era que havia mort). Gràcies a la casualitat, el patrimoni cultural d’Alacant va afegir diversos cartells que l’artista conservava al seu domicili i que va donar a la regidoria de Cultura.

El 24 d’abril de 2015, després d’una vida dedicada a la pintura, José Borja va morir a la localitat de Dénia.

Juan Vidal // Juan Vidal naix a Alacant el 29 d’agost de 1888. Va mostrar des de la seua joventut la seua afinitat pel dibuix i les arts plàstiques, assistint a classes de pintura amb el pintor Lorenzo Pericás. L’estreta relació entre el dibuix i el vessant artístic de l’arquitectura el va portar a desplaçarse fins a Barcelona on va cursar els estudis a l’Escola d’Arquitectura, titulant-se el 1916.

Va exercir diversos càrrecs tècnics en l’Administració, com el d’arquitecte municipal d’Alacant (1919-1923) o el d’arquitecte provincial (des del 1924 fins a la seua jubilació el 1957). També va ser membre de la Comissió Provincial de Monuments, així com acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.

Compta amb una dilatada obra professiona. La seua condició d’arquitecte municipal i provincial va coincidir, durant la dècada dels anys vint, amb la realització d’edificis destinats a diferents usos públics i dotacions, que van ser projectats per Vidal amb un estil inconfusible, proporcionant a la ciutat una empremta arquitectònica molt peculiar.

Es va situar al capdavant de les obres del Mercat Central entre el 1917 i el 1920.

Va realitzar dos importants actuacions d’ús sanitari, com l’Hospital Provincial i la Casa de Socors. Entre les de caràcter religiós, destaquen l’església de Sant Joan al barri de Benalua o el convent de Caputxins. Va triar el gòtic com a estil històric que considerava més apropiat a la funció que representava.

A la seu de la Diputació Provincial va fer una autèntica ostentació d’arquitectura monumental, emfatitzant la destinació de l’edifici. Va triar el tipus genèric de palau, construït com a edifici exempt en una illa de gran superfície de l’Eixample. També va dur a terme projectes urbanitzadors com la reforma de la Rambla (1920-1922) que va comportar la supressió del passeig saló huitcentista, o la de la plaça de Gabriel Miró, el 1921, així com la projecció el 1926 del Barri Obrer d’Acció Catòlica.

Va realitzar també nombroses obres de caràcter privat com la construcció de la casa Lamaigneire (1918) i la casa Carbonell que es va convertir en la fita visual més representativa de l’arquitectura local de l’època.

En els anys trenta, el seu estil patix una transformació en desprendre’s de bona part de la vestidura ornamental, fins i tot fent alguna aproximació de l’estil internacional.

A partir de 1942 inicia la col·laboració amb l’arquitecte Ruiz Olmos, que suposarà un retorn als corrents neocasticistes; n’és un exemple la casa del tinent coronel Chápuli, múmero 2 i el Banco Español de Crédito del carrer de Bilbao, amb excessos neobarrocs. Però també esta etapa suposa per a Vidal i Ruiz Olmos un gir desornamentat en la concepció arquitectònica.

Va morir a Alacant el 21 d’agost de 1975.

70 71

José Pérez Gil // Va nàixer a Caudete, el 18 de setembre de 1918, i prompte es traslladaria amb la seua família a Alacant on va residir fins a la seua defunció, el 1998.

No va mostrar un gran interés pels estudis ja que la seua verdadera afició era la pintura, a la qual es dedica incansablement ja en la seua joventut, assistint a l’acadèmia que dirigia Manuel Cantos. Però la delicada situació econòmica per la qual travessava la seua família, el va obligar a ocupar-se de tot tipus de treballs, encara que sempre relacionats amb tasques artesanals.

L’Ateneu alacantí li va proporcionar l’oportunitat de convertir-se en artista. El 1933 va poder exposar uns pocs olis en la II Exposició d’Artistes Novells, en unió d’altres pintors, on va aconseguir un premi, però el seu autèntic èxit arranca el 1936 quan aconseguix exhibir individualment un total de quaranta-set treballs entre olis i dibuixos.

Encara que la seua incipient carrera artística es va veure truncada per l’esclat de la Guerra Civil, una vegada finalitzada li van arribar noves oportunitats que van resultar ser realment favorables per a la seua carrera. Això es va desenvolupar coincidint amb la culminació dels seus estudis en ingressar en l’Escuela de San Fernando, a Madrid, que va resultar ser una de les seues etapes més interessants, ja que va poder fer amistat amb altres destacats artistes com Zuloaga, Vázquez Díaz o Gutiérrez Solana. De les seues freqüents visites al Museu del Prado va sorgir l’admiració que sempre va professar a Goya, segons la seua opinió, el més gran dels pintors antics i moderns.

El 1947 va rebre sengles premis de cartells en els concursos organitzats per la Dirección General de Seguros

y Ahorro i la Comisión Organitadora de la Semana Santa, a Madrid i, al juny d’eixe mateix any, va acabar els seus estudis a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando i es va casar amb Fina Carbonell, a Alacant. El 1948 va nàixer la seua primera filla, Maria del Carme.

El 1949, José Pérezgil torna a Alacant per instal·lar-se amb la seua dona i la seua filla. Durant estos primers anys de la seua estada és triat per votació del Gremi d’Arts Plàstiques, director de la Nova Escola Professional de Belles Arts. El 1953, naix la seua segona filla, Joserre.

Les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta són possiblement les més creatives, ja que mostra la millor expressió del seu art. Les seues composicions inclouen retrats, naturaleses mortes, i, sobretot, paisatges d’una qualitat enlluernadora. De fet, ens descobrix en els seus llenços, la seua predilecció per llocs estimats de Madrid i Alacant. En són un exemple, -Ametlers de Santa Faç-, pintat el 1951, és recompensat, el 1954, amb un primer premi en el Concurs Nacional de Pintura organitzat per la Diputació alacantina. Dos anys després, aconseguix la màxima distinció per part del mateix organisme amb José Antonio Primo de Rivera (Gran Premi Nacional), i Canyissos de les Salines (Medalla d’Or). Esta última composició de la qual hi ha una segona versió, de 1958, li va ser encarregada pels marquesos de Villaverde.

Les Salines va ser un dels temes preferits de Pérezgil.

La seua predilecció obeïa principalment als entranyables ensomnis que li portaven les Salinas de l’Altet i Torrellano a moments familiars de grat record. Hi troba tot un univers de llums i colors amb què s’identifica completament, a tot això s’afig una sensació de pau i soledat, que al mateix

temps, l’acosten i l’allunyen de la civilització. El tema de les Salines, que inaugura cap al 1952, quedarà sempre unit a la seua pintura.

Amb la mateixa dedicació s’entrega a la representació de les terres de la costa alacantina. Ja el 1950 havia declarat que entre els seus projectes immediats estava el de “pintar la nostra incomparable Marina”. En este sentit, resulten esplèndids els panorames que ens descobrix de Benidorm, Altea i Calp. Precisament d’esta última localitat és el quadre titulat Ametlers de l’Ifach, oli que arreplega una bella vista que inclou un grup d’oliveres en primer pla i l’imponent penyal al fons. La composició oferix molt bells resultats, alternant una pinzellada de traç gros amb una altra més vaporosa, en el cas de les oliveres, amb evidents reminiscències de Varela.

Al febrer de 1962 va celebrar una exposició a la sala de la Direcció General de Belles Arts de Madrid i el 1963 la seua obra, Bugaderes del Fondo, va obtindre la medalla especial “Eduardo Chicharro yAgüera” en el XXXIV Salón de Otoño de Madrid. L’any següent, el seu quadre Oriola va aconseguir el Premi de l’Excel·lentíssim Ajuntament d’Alacant en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid. A la fi d’eixe mateix any, realitza una breu escapada a París on crea diverses obres; i on tornaria el 1966 per a fer una exposició a la Galeria Vendôme.

El 1968, rep un dels premis més importants de la seua carrera. La seua obra, Sequera a Oriola, aconseguix la Medalla Especial Princesa Sofía en el XXXIX Salón de Otoño de Madrid, que se celebra al palau del Retiro de Madrid.

Va ser el 1978 quan se li concedix la Medalla d’Honor del Salón de Otoño de Madrid pel seu quadre La Golecha. Durant estos anys, el pintor va rebre diversos reconeixements oficials: l’Ajuntament de Caudete li va atorgar el títol de “Fill Il·lustre” el 1978 i, el 1979, va ser nomenat per l’Ajuntament d’Alacant, “Fill Adoptiu”.

El 1985, es va realitzar una gran exposició antològica, a la Caja de Ahorros Provincial de Alicante, que va reunir trenta-sis peces de diferents etapes, formats i tècniques.

La mostra va ser elogiada per la crítica especialitzada i va obtindre milers de visites. El 1987, va ser nomenat membre del Consell València de Cultura de la Generalitat Valenciana.

72 73

Gastón Castelló // Gastón Castelló Bravo va nàixer el 3 de novembre de 1902 a l’alacantí barri de Benalua. Des de molt xicotet va sentir gran inclinació pel dibuix. Esta gran afició va propiciar que son pare el portara fins a Alcoi per presentar-li el seu amic Fernando Cabrera qui va mostrar gran interés pels treballs del jove Gastón, a qui va acollir com a deixeble.

El 1924, es va traslladar per primera vegada a Madrid.

Per a subsistir treballava com a dibuixant en agències de publicitat pel dia, mentre que a la nit acudia a les classes gratuïtes que es donaven al Círculo de Bellas Artes, que comptava amb models vivents El 1928, l’insigne artista alacantí es trobava a París on el seu treball es va impregnar de la influència “de l’Art Decó” que posteriorment plasmaria en els seus monuments efímers per a Alacant. Allí va rebre la notícia del naixement de les noves festes de Fogueres fet que el va dur a tornarse’n a la seua terra. Una vegada ací va ser nomenat vocal de la incipient comissió de la Foguera de Benalua, el primer monument de la qual el va realitzar conjuntament amb Marced i Juan Such.

El 1929, es va aventurar a iniciar la seua trajectòria en solitari, encara que li va resultar impossible, ja que el seu esbós va ser rebutjat per totes les comissions a què el va presentar. Finalment, va col·laborar amb l’actor Paco Hernández en les Fogueres d’Alfons el Savi i de la Plaça del Pont, sent esta última tot un èxit en aconseguir el segon premi amb el treball titulat El futur Benacantil. Cal destacar que este va ser el primer monument de Gastón amb moviment, peculiaritat imputable a son pare, que és qui s’encarregava d’instal·lar l’engranatge necessari.

El 1930 va repetir l’aventura d’iniciar-se en solitari en el nou vessant artístic. Per a Benito Pérez Galdós va realitzar “Els cinc sentits corporals d’Alacant”, que va ser la primera mostra de la direcció que seguiria en anys posteriors, com la repetició d’elements o l’estilització de les figures. Va abandonar la cera en el modelatge substituint-la per cartó i la vestimenta de tela va passar a ser de paper i cartó, una innovació que va mantindre i va fomentar en anys successius.

Durant la dècada dels trenta incrementa la regularitat dels seus viatges a Alacant, on romania uns quatre mesos a l’any per a realitzar dos Fogueres els beneficis de les quals li permetien tornar a París i estudiar amb major folgança.

Segons comentava ell mateix: “Les Fogueres em divertien en gran manera, però només significaven per a mi grans bromes artístiques que em permetien expressar-me al meu gust amb figures estilitzades, els ressonants èxits de les quals es traduïen en sengles premis pagats en monedes de plata”.

Des que s’instaurara la II República, el 1931 fins a l’esclat de la Guerra Civil, el 1936, va obtindre importants guardons i va aconseguir un gran reconeixement artístic.

Va aconseguir cinc dels sis primers premis possibles del període a més de multitud de guardons com els que va aconseguir el 1931 amb “Els enemics de l’ànima alacantina”, per a Benito Pérez Galdós, on va aplicar una translació “de l’Art Decó” tan de moda en aquell moment.

Posteriorment, arribarien nous èxits que li van valdre nombrosos elogis en la premsa local.

El 1934, després de morir son pare, Gastón va donar per finalitzada l’etapa en què les seues obres comptaven amb moviment, segons ell mateix reconeixia, les seues figures “van quedar estàtiques com en profund homenatge a la seua memòria”.

Poques setmanes abans d’iniciar-se la contesa civil, la Foguera de la Plaça del 14 d’Abril aconseguia el primer premi, sumant un nou premi per a Gastón, que a més va aconseguir el tercer amb “Folklore de la provincia de Alicante”, a la Plaça de la República. L’esclat de la Guerra Civil va suposar un parèntesi en la seua activitat artística i la seua marxa a Albacete.

Una vegada acabada la guerra, torna Alacant on és empresonat pel seu caràcter de dibuixant subversiu, i és condemnat a 6 anys i un dia dels quals va complir-ne any i mig, temps que va aprofitar per a plasmar tot el que se li presentava a la vista.

Des del 1941 fins al 1950, Gastón continuaria fent Fogueres. El 1956, va ser cridat a presidir la Comissió Gestora en un intent de fer eixir la festa de l’estancament en què es trobava. Durant el seu mandat es van realitzar alguns canvis importants. Va augmentar considerablement el nombre de comissions, es va aconseguir la inauguració de la “Casa del Foguerer”. Va prestar gran atenció a les barraques, fogueres infantils, adorn de carrers...

El 3 de novembre de 1979 va ser nomenat Fill Predilecte de la Ciutat d’Alacant.

Va morir el 16 de maig de 1986 a la Clínica Vistahermosa.

74 75

Ramón Marco // El gran escultor alacantí va nàixer el 1919 al barri de Sant Blai, i ja des de ben xicotet va descobrir que la seua major afició era “modelar” el fang que es formava al seu carrer (encara sense asfaltar) els dies de pluja.

ferm. Açò el va portar a reunir-se amb Tomás Valcárcel qui li va oferir la seua ajuda, aconseguint que la comissió de Calderón de la Barca s’interessara en ell, realitzant d’esta manera el seu primer monument adult per a esta comissió.

La relació de Ramón Marco com a artista de Fogueres es remunta pràcticament als inicis de la Festa, quan encara sent un xiquet va començar a fer fogueres infantils, ja que des del mateix moment en què va contemplar els primers ninots plantats als carrers de la ciutat, el 1928, va saber que eixa seria la seua professió, i això que tan sols tenia nou anys.

Seria el 1946 quan aconseguiria el seu primer gran èxit, el Premi Especial de Fogueres (el primer de la història) per al districte de Santa Isabel amb “Tauromaquia”, fet que repetiria novament el 1948 amb “Talía”. En els cinquanta aconseguix l’èxit en sis ocasions, però els seus majors èxits i més mediàtics es van produir en la dècada dels seixanta, des del mateix moment en què es va formalitzar la seua relació amb la comissió de Ciutat d’Assís la qual, gràcies a la labor de l’artista, es va erigir com a indiscutible triomfadora durant tota la dècada, a excepció de l’any 1966.

Acompanyat del seu germà i un amic pintor, el van portar al taller dels artistes valencians Peral i Guillot. Amb ells, es va iniciar en l’aprenentatge de l’ofici d’escultor. Després passaria pel taller d’Antonio Marco i Domingo Tafalla i més tard pel d’Unión Arte.

En esta època, aprofitant els mesos en què no es feien fogueres va aprofitar per a formar-se ingressant en l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid.

El 1934, va començar a treballar amb Gastón Castelló fins que el 1936 va esclatar la Guerra Civil i es va veure obligat a abandonar la seua formació artística, arribant fins i tot a allistar-se com a voluntari i ingressant en la Base Aeronàutica de San Javier.

Després de diversos anys dedicats a altres menesters, va decidir reprendre la seua activitat com a artista foguerer, però esta vegada en solitari, per la qual cosa va començar a oferir el seu treball a diferents comissions, però com que era un desconegut no va aconseguir cap contracte en

Però, la seua carrera artística durant esta època no es va limitar exclusivament als treballs més que coneguts guardonats amb el primer premi de Categoria Especial, també va realitzar moltes altres fogueres en la màxima categoria que no van aconseguir el primer premi, motivat en diverses ocasions pel fet de competir contra ell mateix, així com altres monuments enclavats en categories inferiors, obtenint també importants guardons.

En categories inferiors va donar forma a quasi una vintena de treballs per a diferents comissions com La Florida o Carme-Sant Agustí-Santa Creu, aconseguint diversos Premis de Primera Categoria. També va treballar per a Colònia Mare de Déu del Remei, el 1964, amb la qual va guanyar el Primer Premi de Primera Categoria i va plantar en quatre ocasions davant de l’Ajuntament (1965, 1966, 1968 i 1978).

En resum, durant el període comprés per la reinstauració de la Festa, el 1940, i la seua democratització, el 1979, Marco va aconseguir 21 Primers Premis de Categoria Especial, i es va convertir en l’únic artista que ha sigut capaç d’aconseguir-ne tal quantitat, fet que difícilment podrà repetir-se.

Cal destacar que Ramón Marco ha sigut fins al moment l’únic artista alacantí que ha plantat davant del consistori de València una falla. Va ser l’any 1960 i es va titular “A la luna de Valencia”, en la qual va situar com a estilitzada rematada una parella de novençans sobre una ventruda lluna a què arribaven tot tipus de coets. L’obra estava plena d’elements classicistes i ornamentals.

Però no sols va dedicar la seua vida professional a la d’artista foguerer, també es va dedicar a fer decorats teatrals. Destaquen els utilitzats per a l’escenificació de Evocaciones de Navidad, el 1976, Don Juan Tenorio, el 1981, i l’acte sacramental de Calderón de la Barca Las órdenes militares, el 1982.

El 1996, va alçar el seu últim monument, i ho va fer davant l’Ajuntament, sent el primer artista de la Foguera Oficial triat per concurs i no per mitjà del sistema de designació directa que fins llavors es feia contractant el guanyador del primer premi de Categoria Especial de l’any anterior.

Metamorfosis va ser el lema triat per a la seua última obra en el món de les fogueres i va suposar un comiat de la professió per la porta gran, acaparant multitud de bones crítiques.

Va morir a l’abril de 2006, als 87 anys.

76 77

Juan Gil-Albert // Juan Gil-Albert és el nom literari que va adoptar Juan de Mata Gil Simón, un dels grans autors de la literatura espanyola del segle XX. Va nàixer a Alcoi l’1 d’abril de 1904.

Provenia d’una família burgesa que li va oferir una educació privada en l’àmbit de la casa familiar per a després continuar els seus estudis en un col·legi de monges d’Alcoi.

Gil-Albert va passar els primers anys de la seua vida a la seua ciutat natal, però, quan tenia nou anys, la seua família es va traslladar a València, on va finalitzar els estudis de Batxillerat i va començar Dret i Filosofia i Lletres, encara que mai va arribar a completar-los.

El 1927 va publicar la col·lecció de relats La fascinación de lo irreal i Vibración del estío. El 1936, Manuel Altolaguirre li va publicar, en la col·lecció “Héroe”, el poemari Misteriosa presencia, al qual seguirien Candente horror, eixe mateix any, i, ja el 1938, Son nombres ignorados.

A València, va ser cofundador de la revista Hora de España, el 1936, i va participar en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes, així com, en la redacció de la famosa Ponència Col·lectiva.

En acabar la guerra va ser internat en un camp de refugiats a França. Va aconseguir exiliar-se a Mèxic on va ser secretari de la revista Taller i va col·laborar també en Letras de Méjico i El Hijo Pródigo, amb poemes i prosa. A la fi de 1942 va viatjar a Buenos Aires i va col·laborar en els diaris argentins Sur i en la pàgina literària de La Nación. Allí va conéixer Borges i va publicar Las ilusiones amb poemes d’El convaleciente (1944).

El 1947, va tornar a València i, encara que va publicar un parell d’obres de poesia, El existir medita su corriente (1949) i Concertar es amor (1951), va romandre allunyat del món cultural espanyol de l’època.

La seua obra va aconseguir un tardà però definitiu reconeixement amb la publicació de l’antologia Fuentes de la constància (1972), llibre al qual van seguir La metafísica (1974), Homenajes e in promptus (1976) i Variaciones sobre un tema inextinguible (1981).

El 1982, va rebre el Premi de les Lletres del País Valencià, al qual van seguir la Medalla al Mèrit de Belles Arts i el Doctorat Honoris Causa per la Universitat d’Alacant. El 1986 va ser anomenat president del Consell de Cultura de la Generalitat Valenciana. També va ser nomenat Fill Predilecte d’Alcoi.

Des de 1984 dóna nom a l’actual Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Va morir a València, el 4 de juliol de 1994, als noranta anys.

Gabriel Miró // Gabriel Francisco Víctor Miró Ferrer va nàixer el 28 de juliol de 1879 a Alacant. Va ser el segon fill del matrimoni de l’enginyer de camins Juan Miró i Encarnación Ferrer. En els seus primers anys de vida va tindre mestres a casa, el record dels quals evocarà molt més tard en el bell llibre El humo dormido.

‘El Imparcial’ i en Heraldo de Madrid. Publica llavors una novel·la breu i molt intensa, que ja tindria redactada, La novela de mi amigo, i tarda encara dos anys a concloure l’obra en què havia posat les seues il·lusions de joventut, i en la qual estava treballant des de feia anys: Las cerezas del cementerio, que es publica a Barcelona el 1910.

Des de 1887 fins a 1892 va ser alumne intern, juntament amb el seu germà, al Colegio de Santo Domingo d’Oriola.

Estos cinc anys el van sumir en una profunda tristesa i li van ocasionar problemes de salut. L’experiència negativa del seu pas per este col·legi quedarà reflectida en Libro de Sigüenza, en Niño y grande i especialment en El obispo leproso.

Joan Maragall l’introduïx en la premsa catalana. La segona dècada del segle XX suposa per a l’autor una etapa de transició professional i adaptació a la vida de Barcelona, on fixa residència el 1914. Prat de la Riba li va oferir un lloc en la Diputació, una ocupació com a comptable en la Casa de Caridad; ocupació que abandona al mes de juny, quan l’Editorial Vecchi i Ramos li encarrega la direcció d’una ambiciosa Enciclopedia Sagrada. El projecte va interessar a l’escriptor, qui li va dedicar tot el seu esforç al llarg de catorze mesos encara que l’empresa va fracassar. Després del fracàs editorial, treballa a l’Ajuntament de Barcelona. El 1918 comença a escriure en el diari La Publicidad.

A causa dels seus problemes de salut deixa l’internat i continua els seus estudis a l’Institut d’Alacant. Sense vocació precisa i per agradar a son pare es va matricular com a alumne lliure de la carrera de Dret a València.

Al baix d’un edifici funda amb els amics del barri el “Ateneo Senabrino”, una xicoteta tertúlia contigua a la sabateria del senyor Senabre.

Va traslladar expedient a la Universitat de Granada on aconseguix acurtar i finalitzar estudis el 1900. Encara que prompte va saber que la carrera que havia estudiat no li serviria de molt ja que no era la seua vocació.

L’any següent publica la seua primera novel·la, La mujer de Ojeda de la qual renegarà. Poc després contrau matrimoni amb Clemencia Maignon, filla del cònsol de França a Alacant, amb la qual tindrà dues filles: Olympia i Clemencia.

Amb els tècnics d’Obres Públiques, que llavors estaven construint carreteres, viatja pel nord de la província; d’esta experiència naixen dos novel·les, Hilván de escenas (1903) i Del vivir (1904), on troba el seu personal estil. Alterna la seua labor d’escriptor amb la preparació d’oposicions a judicatura i exercix ocupacions burocràtiques mal retribuïdes.

El seu primer èxit, i el reconeixement literari, va arribar el 1908, quan obté el premi del concurs convocat per El Cuento Semanal, amb la seua novel·la curta Nómada.

El premi li obri les pàgines de la premsa madrilenya i les seues col·laboracions apareixen en Los Lunes de

A l’agost de 1920 es trasllada amb la seua família a Madrid.

En 1921 publica Nuestro padre San Daniel. L’any següent es crea per a ell la plaça de secretari dels Concursos Nacionals de Protecció a les Belles Arts, en el Ministeri d’Instrucció Pública, que ja va mantindre fins a la seua defunció.

La pressió dels catòlics, acusant d’amoral la visió estètica de Miró en la seua interpretació literària de las Sagradas Escrituras, va boicotejar la seua candidatura al premi Fastenrath en dues ocasions, a pesar de la intermediació i defensa d’Antonio Maura, president de la Reial Acadèmia.

El 1927 la indignació creix, i es converteix en una verdadera campanya antimironiana, quan és proposat per Azorín per a ocupar una butaca en la Reial Acadèmia Espanyola.

Dolgut en l’ego i minat el seu prestigi, l’escriptor alacantí es replega en la seua vida familiar. En tal ambient sorgix el llibre d’íntim memorialisme Años y leguas.

A penes escriurà des de 1927, profundament alacaigut pel fracàs del tercer intent d’aconseguir el Fastenrath.

Després d’acudir a un homenatge amb motiu de la tornada a Espanya del seu vell amic Unamuno, es fa malalt. Va ser operat d’apendicitis amb poc èxit i va morir el 27 de maig de 1930.

78 79

Heliodoro Guillén // Va nàixer a Alacant el 1863. El seu primer mestre va ser el dibuixant i arqueòleg Aureliano Ibarra, encara que també es va formar en els estudis de Casto Plasencia a Madrid i Lorenzo Casanova a Alacant. Precisament, de l’Acadèmia de Pintura que este últim va crear a Alacant va sorgir una important quantitat d’artistes, pintors i escultors que constituïxen la primera “fornada” de creadors plàstics amb verdadera transcendència, sent-ne un Heliodoro Guillén.

S’inicia en la pintura social, amb una certa tendència a la tragèdia, buscant aprofundir en els sentiments i en el sentimentalisme. El tema del llit mortuori és freqüent en la pintura social, i Guillém el va reflectir en la seua conegudíssima obra ¡Solos!, on s’observa una taula revestida de blanc, adornada amb roses grogues, en la qual ha estat el cadàver del fill, i l’aborronador dolor d’uns pares per l’enorme pèrdua.

Anteriorment, el 1890, va exhibir a Barcelona el seu quadre El náufrago, que va regalar posteriorment al Casino d’Alacant, on faria algunes decoracions per al Saló Imperi.

També va decorar el sostre ras del Teatre Principal, obra que s’ha perdut. L’any 1891 marcarà definitivament la seua formació com a pintor, es trasllada a Roma, però no ajudat per la Diputació alacantina sinó pels seus propis mitjans. Allí pren apunts del natural, estudia el paisatge i pinta quadres que es quedaran a la ciutat eterna. El 1894 participa en la magna mostra que es va realitzar a Alacant, amb sis obres, aconseguint la medalla de plata. Des d’eixe moment, inicia una sèrie de contactes amb l’exterior, estant present, entre d’altres, en l’Exposició Internacional de Belles Arts de Berlín, sense oblidar els certàmens que bianualment se celebraven a Madrid.

El 1918, juntament amb els seus amics Joaquín Sorolla i Vicente Bañuls intenta gestionar la creació del Museu Provincial de Belles Arts.

Amb el pas dels anys va canviar de format, decantant-se per grandàries més xicotets i diversificant temes, mostra

d’això són: Component xarxes, Ciutat jardí, El castell de Santa Bàrbara, La casa del boig de Sant Joan, etc., d’esta manera queda deslligat de l’assumpte o argument que el limita i s’endinsa en la nova estètica impressionista.

No va fer massa exposicions personals, potser per això, quan ho feia, les seues obres eren esperades amb gran interés. Una d’estes comptades exposicions va ser la que va organitzar l’Ateneu la primavera de 1927, on va exposar, entre d’altres, Varadero, Marina del Capello i Jardí, totes elles obres de tendència impressionista que reflectixen diversos paisatges de la nostra terra.

Igual que molts altres artistes de la seua època, la majoria pintors, es va endinsar en la tasca de crear fogueres. El seu primer monument va ser el de la Plaça de Chapí de 1929 que amb el títol “Tengo tres lunares” tractava assumptes locals de forma crítica amb quatre escenes principals de diferents zones de la ciutat i que li va suposar el Primer Premi d’eixe any. Repetiria triomf l’any següent, també a la Plaça de Chapí amb “El millor homenatge”, un treball de considerables dimensions (18x9 metres de base i 11,5 metres d’altura) que pretenia posar en valor l’escultura realitzada per Bañuls com a homenatge al mestre Chapí que quedava oculta darrere de nombrosos obstacles, com una torre de distribució elèctrica, un arbre, la font, etc. El 1931 va fer la seua última foguera, “¡La lata del pasodoble de les Fogueres!”, que va ser guardonada amb el Tercer Premi.

Al gener de 1931, juntament amb Adelardo Parrilla, Vicente Bañuls i Emilio Varela, s’oferix per a col·laborar en la decoració de la sala d’actes del nou palau de la Diputació Provincial. Va ser Cavaller d’Isabel la Catòlica, president del cercle de Belles Arts d’Alacant i acadèmic corresponent de la Real Academia de San Fernando, entre d’altres càrrecs.

Va morir a Alacant el 1940.

Azorín // José Martínez Ruiz, més conegut com “Azorín”, va nàixer a Monòver el 8 de juny de 1873, sent el primogènit de nou germans. Fill d’un advocat militant del partit conservador que va arribar a ser alcalde i diputat i posseïdor d’una important hisenda.

Va ser un xiquet a qui li agradava molt la lectura. Als huit anys entra com a intern al col·legi dels Pares Escolapis a Yecla. Als setze, cursa estudis d’ensenyança secundària.

El 1888 es trasllada a València per a cursar la carrera de Dret. Durant la seua època universitària centra el seu interés en les lectures sobre el krausisme, un moviment orientat a la renovació de la vida nacional a través de l’ensenyança, i l’anarquisme.

Els primers textos que escriu són articles periodístics que publica davall diversos pseudònims com Fray José, en La Educación Catòlica de Petrer, El Defensor de Yecla etc.

Escriu també en El Eco de Monóver, El Mercantil Valenciano i en El Pueblo. Col·labora en ABC i La Vanguardia, com a crític literari i en periòdics de la regió valenciana. A partir de 1905 agafa el pseudònim d’’Azorín’. Redacta també articles de crítica teatral, centrant el seu interés en els de marcada crítica social.

de un pequeño filósofo (1904). El 1924 va ser triat membre de la Real Academia Española.

Els anys de la Dictadura de Primo de Rivera van suposar la fi de la seua carrera política, ja que Azorín es va negar a col·laborar amb el nou règim i es va dedicar al periodisme de viatges i a la redacció d’assajos sobre personatges clàssics de la literatura. També va produir textos de narrativa avantguardista influïts per l’estil del poeta Rainer María Rilke.

Durant la Dictadura es va dedicar a escriure obres de teatre. En un breu període de temps va escriure Old Spain (1926), Brandy mucho brandy (1927), La comedia del arte (1927), Angelita (1930),... però les seues produccions no van gaudir del favor del públic.

Durant la Segona República es va mantindre allunyat de la política activa i va continuar col·laborant amb el diari ABC. El començament de la guerra de 1936 el sorprén a Madrid, des d’on escapa a França. S’instal·la a París i allí passarà la major part de la guerra. Més tard narrarà esta experiència en el seu llibre Españoles en París (1939).

Va participar activament en la vida política. Antonio Maura i el ministre Juan de la Cierva van ser els seus màxims valedors. Entre el 1907 i el 1919 va ser cinc vegades diputat i subsecretari d’Instrucció Pública. A l’inici de la Guerra Civil es va refugiar a França amb la seua esposa.

En finalitzar la guerra torna a Madrid i reprén la seua col·laboració amb el periòdic ABC. Després d’un rebuig inicial aconseguix que les autoritats franquistes el vagen incloent en el grup d’intel·lectuals del règim, acostament que s’acabaria traduint en diversos premis i condecoracions.

Azorín va ser un dels escriptors que al començament del segle XX va lluitar pel renaixement de la literatura espanyola. Ell mateix va batejar este grup amb el nom de Generación del 98, sent el seu màxim representant.

En els seus escrits tracta de l’eternitat i la continuïtat, simbolitzades en els costums ancestrals dels llauradors.

Autor d’assajos com, El alma castellana ( 1900), Los pueblos (1904) i Castilla (1912), encara que se’l reconeix sobretot per les seues novel·les autobiogràfiques La Voluntad (1902), Antonio Azorín (1903) i Las confesiones

Durant esta etapa va escriure profundes reflexions sobre Espanya que plasma en títols com Pensando en España (1940) i Sintiendo España (1942). El 1946 se li va atorgar la Gran Creu de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi.

En els seus últims anys es va dedicar intensament a veure pel·lícules de cine, un art a què va dedicar nombrosos articles de premsa.

Va morir a Madrid el 2 de març de 1967.

80 81

Daniel Bañuls // Daniel Bañuls Martínez va nàixer a Alacant a l’abril de 1905.

Des de molt xicotet, ja mostrava els seus dots per a l’art: amb només cinc anys, dibuixava a la perfecció i esculpia al taller-estudi de son pare, Vicente Bañuls. Eixa mestria no va passar desapercebuda, i als tretze anys va realitzar un bust d’ell i son pare que va tindre molt èxit.

Era un escultor senzill, que no tenia problema a demanar opinió i consell sobre les seues obres fins i tot als seus alumnes i treballadors. Entre ells estaven Pérezgil, Adrián Carrillo, Emilio Varela, Manuel Baeza i Gastón Castelló.

A pesar del seu delicat estat de salut, era un gran amant de l’esport i la naturalesa, i un assidu visitant de la Serra d’Aitana.

Entre les seues grans obres destaca el bust al Doctor Rico al castell de Sant Ferran, el monument a Arniches del Parc de Canalejas, la màscara d’Emilio Varela a la Sala d’Exposicions de la CAM, el tríptic de pedra de l’església de Crevillent i nombroses pintures i escultures en cases

particulars, edificis públics, ajuntaments i Diputació. Però la seua obra més representativa i reconeguda és, sens dubte, la font de Llevant de la plaça dels Estels. El 9 d’octubre de 1929, la Comissió Municipal Permanent anuncia un concurs per a dotar la plaça de la Independència (actual Estels) “d’una font artística i monumental”. Daniel Bañuls va aconseguir la confiança del jurat que es va decantar per una de les seues propostes, la titulada “Llevant”. La seua construcció es va realitzar a partir d’un nucli central de rajola massissa a què se li van adossar tots els motius decoratius i les figures, formant finalment un conjunt escultòric de quatre costats.

Daniel va morir el 20 d’agost de 1947, víctima d’una llarga i penosa malaltia. En eixe moment, estava preparant una exposició d’art a Madrid.

Uns anys més tard, en la dècada dels 50, un grup d’artistes alacantins i amics de l’escultor van organitzar una exposició al carrer dels Llauradors d’Alacant. Entre ells estava el seu gran amic, Emilio Varela, així com Arcadio Blasco i Gastón Castelló. Va ser una exposició de gran èxit, en la qual no podia faltar una representació de l’obra de Bañuls.

Vicente Bañuls // Vicente Bañuls Aracil va nàixer a Alacant el 1866. Va ser el seu propi germà José qui va descobrir els seus dots de dibuixant i tallista. Gràcies a ell, va poder ingressar al taller de Juan Rizo, on va entrar en contacte amb la pedra, material amb què treballaria durant tota la seua vida.

L’1 d’abril de 1890, la Diputació va atorgar unes beques per a jóvens artistes. Vicente Bañuls va optar a una d’elles, però la beca li va ser denegada. Poc després Lorenzo Casanova va obrir una acadèmia de pintura, i Bañuls va ser un dels seus primers alumnes.

A la fi del segle XIX, el Ministeri de Foment va aprovar el Pla d’Eixample de la ciutat i en eixe moment es va pensar a guarnir els carrers i places d’Alacant amb les escultures que estava fent Vicente Bañuls.

El 1894 el llavors alcalde d’Alacant, el Sr. Gadea, va encarregar a l’artista unes columnes per a adornar l’entrada al passeig que porta el seu nom. Eixe mateix any, també va treballar en l’altar de l’església de Sant Joan i en unes pintures per al Teatre Principal.

No obstant això, una de les seues grans obres va ser el Monument a Maisonnave. El 1890, una comissió de polítics alacantins va reclamar fons per a un monument a l’il·lustre Eleuterio Maisonnave. Al principi es va pensar en Mariano Benlliure, però a la fi, l’obra va recaure en Bañuls. Amb esta primera obra pública, Bañuls va ser condecorat amb el títol de Caballero de la Real y Distinguida Orden de Isabel la Catòlica. Després de l’èxit amb el seu Monument a Maisonnave, Vicente es va convertir en l’Escultor Oficial d’Alacant.

El 15 d’agost de 1898, Bañuls va viatjar a Roma. Allí es va dedicar a fer escultures en residències privades. Amb l’obra Marianela va aconseguir la tercera medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, de l’any 1901, que seria adquirida per l’Ajuntament de Barcelona.

El 1903, la directiva del Reial Casino d’Alacant va decidir confiar la decoració de l’immoble de l’Esplanada als artistes Pericás, Guillén i Bañuls. Un any més tard l’Ajuntament li va encarregar una làpida commemorativa del tercer centenari del Quixot, per a la façana principal del Consistori. El 8 de març de 1907, es va inaugurar una altra de les seues obres destacades: el Monument als màrtirs de la llibertat, dedicada als afusellats el 1844.

El 1912, l’Ajuntament va encarregar a Vicente Bañuls una làpida dedicada a José Canalejas, que es va col·locar a la Sala de Sessions de l’Ajuntament d’Alacant. El 1918 es va celebrar el I Saló d’Exposicions del Cercle de Belles Arts, a què es van presentar pare i fill: Vicente, amb una escultura sobre Daniel; i Daniel, amb una escultura sobre son pare.

Del seu taller a Altozano van eixir multitud d’escultures: L’aiguadera, a la plaça de Gabriel Miró; el Bust de Maisonnave; el Bust d’Óscar Esplá,...

Vicente Bañuls va morir a Alacant, el 31 de gener de 1935.

82 83

Eusebio Sempere // Va nàixer a Onil el 3 d’abril de 1923. El 1935 es va traslladar a viure a Alcoi on va iniciar els seus estudis de Batxillerat, que finalitzaria a l’Acadèmia Cabanillas de València, ciutat a què tota la seua família es va traslladar el 1940. Eixe mateix any va començar a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis i el 1941 va ingressar a l’Escola de Belles Arts «San Carlos».

El 1948 va viatjar a París amb una beca i va residir a la Casa d’Espanya, on va entrar en contacte amb Chillida i Palazuelo. Allí s’interessa especialment per les construccions geomètriques cubistes i per l’obra de Mondrian i Kandinsky. En estos anys abandona la figuració de la seua primera època i realitza les primeres obres abstractes amb colors plans i geomètrics. En este període organitza la seua primera exposició d’art abstracte a València, a la Galeria Mateu.

La dècada dels 50 seria la de la seua efervescència creativa, ja endinsat en les noves formes del cubisme el 1953 inicia una sèrie de gouaches (que ocupen set anys del seu treball) en què elements geomètrics simples sobre fons negres s’estudien des d’un punt de vista constructivista. El 1955 exposa en el Salón des Realités Nouvelles els seus primers relleus lluminosos mòbils i publica un manifest sobre la utilització de la llum en les arts plàstiques. La seua obra evoluciona cap als corrents derivats del constructivisme, l’op-art i l’art cinètic, i centra la seua investigació en el problema de la forma i el volum, potenciats per la llum a través dels efectes de vibració en l’oposició dels colors.

Després de residir deu anys a París, torna a Espanya el 1960, any en què forma part del grup Parpalló. Els seus relleus lluminosos participen en la biennal de Venècia amb gran èxit i la galeria Berta Shaefer a Nova York presenta el seu treball. L’any següent organitza la seua primera exposició individual a Madrid i el 1962 inicia la creació de les Reixes: els mòbils de ferro de dos peces.

El 1963 obté la beca Ford, que li permet viatjar als Estats Units, on coneix el pintor Josef Albers. També va tindre l’oportunitat de desenvolupar importants projectes com l’escultura mòbil musical encarregada per IBM. Anys més tard, instal·lat ja a Madrid, va participar en el Setmanari de Generació Automàtica de Formes Plàstiques en el Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid, celebrat el 1969, i que es va configurar com una experiència pionera en la utilització de l’ordinador en la creació artística. També va participar, juntament amb l’enginyer José Antonio Fernández Ordóñez, en el projecte del Museu d’Escultura a l’Aire Lliure del passeig de la Castellana de Madrid, dissenyant-ne diversos elements. Tant les seues escultures com la seua quantiosa obra gràfica van seguir la línia investigadora iniciada en la pintura.

El 1976 va donar la seua col·lecció particular Art Segle XX a la ciutat d’Alacant i dos anys després es va inaugurar el Museu de l’Asegurada, actualment reconvertit en el MACA, que alberga esta col·lecció.

El 1979 va ser nomenat conseller de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, així com director de la càtedra d’Art Cinètic, patrocinada per la Diputació Provincial d’Alacant. El 1980 va rebre la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts i el 1981 va ser nomenat director del Patronat del Museu d’Art Contemporani de Madrid. El 1983 li va ser concedit el Premi Príncep d’Astúries de les Arts i va ser nomenat fill predilecte de la província per la Diputació d’Alacant. També va rebre el Premi Alfons Roig de la Diputació de València i, el 1984, va ser nomenat acadèmic d’honor per la Reial Acadèmia de Belles Arts de «San Carlos» de València, a més de ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant.

El 20 d’abril de 1984 va ser anomenat fill predilecte de la vila d’Onil, el seu municipi natal, en el qual va morir el 10 d’abril de l’any següent.

Óscar Espla // Óscar Esplá i Triay va nàixer a Alacant el 5 d’agost de 1886. La seua afició musical va despertar a casa del seu iaio patern. A Alacant, amb Juan Latorre, entre d’altres, va aprendre solfeig, piano i més tard harmonia, a més també va cursar el Batxillerat.

Als 17 anys va anar a Barcelona a estudiar Enginyeria Industrial, ensenyances que va interrompre per a dedicarse a la Filosofia i Lletres, encara que posteriorment tornarà a reprendre-la. El 1904, ingressa en el Conservatori de Música del Liceu de Barcelona. En esta època compon les seues primeres obres com Suite en la bemol (o Suite levantina) (1910/1911). Amb esta obra aconseguix el Primer Premi del Concurs Internacional convocat pels National Gesellschaft Die Musik de Viena.

Esplá va ser soci de l’Ateneu d’Alacant on, després de sentir un recital d’Esplá, el seu gran amic Gabriel Miró li va aconsellar que deixara l’enginyeria i la filosofia i es dedicara per complet a la música.

El 1915, s’estrenava la Sonata per a violí i piano, llavors es dedica a compondre una representació escènica amb llibret de Rafael Alberti i figurins dissenyats per Benjamín Palencia, i que havia de titular-se La pájara pinta. Es dedica llavors a la seua labor creadora a Madrid, fent conferències sobre temes musicals i convertint-se en un dels més destacats representants de la moderna generació de músics espanyols .

Al monestir de Santa Faç, pròxim a la seua finca Ruaya, es va casar el 1929 amb María Victoria Izizar i Góngora, del matrimoni van nàixer els seus fills Amparo, María Luisa i Gabriel.

El 1932 va ser nomenat Catedràtic de Folklore en la Composició del Conservatori Nacional de Música i Declamació de Madrid, que va dirigir durant la Guerra Civil.

Al setembre de 1936, atenent una invitació de la Fundació

Musical “Reie Elisabeth”, de Brussel·les, es trasllada amb la seua família a la capital belga i no torna a Espanya fins al 1950.

La seua producció musical no es va limitar al camp de la composició sinó que va publicar nombrosos textos i articles relacionats amb l’univers de l’estètica i els sentits, i qüestions relacionades amb la música però no sols musicals. Eixa capacitat multidisciplinària d’Esplá va portar els responsables de la UNESCO a encarregarli la complicadíssima tasca de dirigir els treballs per a la normalització del diapasó, labor tan crucial per al camp de la música com va poder ser-ho en el seu moment per a la geografia la determinació exacta de la longitud del meridià terrestre.

El 1953, Óscar Esplá va ser nomenat membre de la Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. A més, va formar part de l’Institut de França i de la Societat Internacional de Música Contemporània, la delegació espanyola del qual va presidir. També a França va ser nomenat Oficial de l’Orde de les Arts i Lletres.

La Caja de Ahorros del Sureste de España va crear, el 1958, l’Institut Musical Óscar Esplá, convertit posteriorment en Conservatori Superior de Música, del qual va ser director.

El 1969, amb motiu del XX Aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans, patrocinat per l’ONU, es va estrenar al Teatro Real de Madrid la “Cantata sobre los Derechos Humanos”, amb música d’Óscar Esplá i lletra de Gerardo Diego. L’última obra del mestre va ser “ImpromtuRondino”, finalitzada poc abans de la seua mort. Óscar Esplá va morir a Madrid el 6 de gener de 1976.

84 85

Jaime Giner // Jaime Giner va nàixer a Benissa el 1919. En la seua joventut va residir durant alguns anys a Barcelona fins que es va traslladar a Alacant, on va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis arribant a rebre el prestigiós premi “Maisonnave”. En el pla pictòric, va ser deixeble de Miguel Carrillo i Barahona Marco i va estudiar posteriorment durant un any a l’Academia San Carlos de València. El seu interés d’experimentació plàstica li va servir per a introduir-se en el col·lectiu “Unión Arte”, compost per diversos artistes valencians dedicats durant els anys 30 a la realització de Fogueres.

El 1941 va començar el seu camí en solitari en el món d’artista de Fogueres, sent la seua primera obra la de Benito Pérez Galdós “Lo que diuen i lo que som”.

Després de tres anys d’absència reprén la seua activitat realitzant els monuments de Mercat Central i Carrer Sant Vicent, que ja indicaven una certa tendència cap a un estil més barroc. Va aconseguir el 2n premi de la Categoria B i el Ninot Indultat.

Entre el 1946 i el 1948 Giner s’unix al seu amic José Gutiérrez realitzant un total de cinc monuments caracteritzats per la combinació de l’escultura i el sentit arquitectònic pròxim a Gutiérrez i el desenvolupament artesanal de Giner. Ambdós artistes van freqüentar l’ambient artístic de les Falles de València, i el 1949 van arribar a fer conjuntament la Falla d’Eduardo Boscá-Avinguda del Port, titulada “Pasando por el embudo”.

Giner reprendrà el seu camí en solitari el 1949 portant a la pràctica una tècnica basada en dissenys molt acurats, que li proporcionarà importants èxits. El 1950 va aconseguir el 2n premi de Primera Categoria amb la que seria la seua primera Foguera per a Benalua, i l’any següent aconseguix el 1r premi també de Primera Categoria amb “Todo por el maldito dinero”, un monument que li va servir per a fer el bot a Categoria Especial l’any següent.

El 1952 debuta en Especial amb Benalua i aconseguix el 1r premi a pesar de comptar amb una important competència.

Giner va repetir l’any següent en el mateix districte aconseguint esta vegada el 2n premi, i el 1954 aconseguint el Premi de la Cambra de Comerç amb “Los siete pecados capitales”.

Aconseguix novament el màxim guardó el 1955 amb la seua Foguera per a Benalua titulada “No sabem lo que tenim”, una obra completa al mateix temps que espectacular on incidia en una especial preponderància en la combinació de formes planes, a manera d’escenografies ubicades sobre el bastidor central de forma finalment harmònica.

Combina escultura clàssica i elements tradicionals en una escenografia representativa de l’època, en la qual s’exaltaven les característiques més conegudes de la província.

El 1956 va repetir èxit, però esta vegada exaequo amb l’obra que per a Alfons el Savi va realitzar Ramón Marco.

“Pare vosté la burra, amic” va ser una aposta per l’evolució estètica del monument, centrat en el predomini de les formes planes, fins i tot en les figures que componen l’acabament, combinat amb trets classicistes.

El 1957 va continuar amb eixa línia d’avanç estètic introduïda l’any anterior, esta vegada amb “Al pas que anem cuant u vorem”. Va haver de conformar-se amb el Premi de la Cambra de Comerç l’any en què va començar la tendència cap al barroquisme en les Fogueres. Va ser l’última vegada que Giner va fer Foguera en solitari, dedicant-se posteriorment al dibuix publicitari.

Van haver de passar cinc anys perquè Giner tornara a oferir novament el seu art (de nou conjuntament amb Gutiérrez) convertit en Foguera i ho va fer una vegada més a Benalua amb “Mitologia al dia”, sent este el seu últim monument. Es tractava d’una voluminosa obra en què es va apostar decididament per un disseny on es combinaven a la perfecció la senzillesa de línies de l’acabament i la tradicional presència d’uns ninots que reproduïen el quadre de Velázquez La farga de Vulcà. Va obtindre el 2n premi.

Des de llavors, Giner es va retirar del món de la Festa finalitzant així una trajectòria de 37 fogueres, sent-ne 4 per a Sant Vicent del Raspeig, 3 barraques i 1 falla per a València.

Va morir el 5 de gener de 1974.

86 87

Remigio Soler // Remigio Soler López va nàixer a Alacant el 21 de desembre de 1932, al carrer de Sant Carles, al costat de la Fàbrica de Tabac.

En quedar orfe de pares, va residir fins als 18 anys a la “Llar Provincial”, alternant els estudis amb classes d’Art a l’Escola d’Arts Aplicades, dirigida pels mestres José Gálvez, Pérezgil, Baeza i Santero. Allí va aconseguir una beca per a estudiar a Madrid. Després va viatjar a Barcelona formant part de la plantilla de dibuixants de l’Editorial “Feher” i “Bruguera”.

De tornada a Alacant es va instal·lar al barri de Benalua i va tindre la sort d’entrar al taller d’escultura imatgera dels grans mestres Germans Blanco el 1947, on va romandre durant 12 anys.

Va començar els seus primers contactes amb el món de les Fogueres col·laborant en la confecció dels adorns del carrer “Guardiola-Sud”, on va conéixer María Teresa Martínez, amb qui va contraure matrimoni en 1961.

En el seu primer any com a artista foguerer (1959), va fer la portada de la Barraca “Pica i vola” amb el lema “La paella alacantina” i amb la qual va obtindre el 1r premi. També va fer la Foguera de Santa Isabel, gràcies al fet que l’escultor José Gutiérrez li va presentar el president del districte.

La breu experiència aconseguida li va permetre fer el bot a Especial l’any següent, plantant el monument “Don Quijote y la actualidad”, per a Benalua amb què va aconseguir el 2n premi. També va fer la portada de la Barraca “Pica i vola” que va resultar al triomfadora igual que l’any anterior, i la de “Els pardalots”.

Durant la dècada dels 60 va tindre una gran activitat i va fer multitud de Fogueres.

Després del parèntesi de 1964, va tornar a la seua activitat però en categories inferiors, aconseguint importants premis. Poc van tardar des de Benalua a tornar a tocar a la seua porta per a oferir-li tornar a Especial, proposició que va acceptar aconseguint per fi el 1r premi amb “El progreso es todo eso”.

Per al 1967, va rebre l’encàrrec de fer la Foguera de la Plaça del 18 de Juliol amb el pressupost més elevat d’eixe any, 350.000 pessetes. Es va titular «El ejemplo de los padres» i va estar fora de concurs (encara que va rebre una menció especial del jurat) i va ser la Foguera de major envergadura que mai havia realitzat ja que comptava amb 20 metres d’altura. Eixe any va aconseguir el Ninot Indultat, l’únic de la seua carrera. Remigio mai va acceptar l’encàrrec de més d’una foguera d’envergadura per a poder cuidar al màxim tots els detalls.

Va tornar el 1969 amb el pressupost més elevat, 400.000 pessetes per a donar forma al monument de Campoamor “Se ha descubierto el pastel” amb el qual va haver de conformar-se amb el 2n premi.

Es va retirar novament, esta vegada durant tres anys fins que el 1973 va tindre l’oportunitat de plantar en Mercat Central “Mitologia”, la seua obra més clàssica que va comptar amb un pressupost de 500.000 pessetes i que va ser guardonada amb el 1r premi.

El 1975 va tornar a la plaça del 18 de Juliol on va alçar el monument “Cuento alicantino”, en el qual descrivia la nostra província, els nostres pintors i escriptors, les nostres tradicions,... destacant els grans panells, simulant talles sobre fusta, murals típics alacantins, al voltant d’un cos central on una cascada de ninots abillats amb la indumentària típica de la província formaven una torre humana rematada per una original “palmera” coronada per una gran cistella on destacava poderosament el colorit.

La seua última foguera la va fer per a Benalua el 1976.

“Contaminación” va ser el títol triat per a un monument valorat en 900.000 pessetes del qual destacava la seua original estructura central i l’innovador acabament. Amb esta obra va aconseguir per tercera vegada el màxim guardó suposant un gran final de la seua trajectòria dins del món de les Fogueres.

Encara que Remigio va deixar de fer fogueres, va continuar col·laborant amb totes les comissions tant de fogueres com tradicionals de barris alacantins que li ho han sol·licitat.

Va morir el 3 de setembre de 2016.

88 89

Els carrers de Sant Antoni 90 91

Introducció // No hi ha dubte que el barri de “Sant Antoni” d'Alacant, és un dels barris més antics de la ciutat, un barri que pertany al districte número 1 i que va nàixer, segons pareix, en el segle XVI com un raval a extramurs.

Segons el prevere i cronista de la ciutat Gonzalo Vidal Tur, en la seua obra Alicante, sus calles antiguas y modernas, publicada l'any 1974, és cap a mitjan del segle XVI quan un grup de dominics construeixen una ermita entre la confluència del que actualment són els carrers de la Concepció i Díaz Moreu, davall l'advocació de Sant Antoni Abat.

Han passat quasi 600 anys, i per descomptat, el nostre barri ha patit tot tipus de transformacions, però la major d'elles va ser a principis del s. XIX, quan a causa de la invasió napoleònica i el risc que suposava per al castell de Santa Bàrbara, el barri va haver de ser destruït; posteriorment, segons el senyor Gonzalo Vidal aquest va ser reconstruït l'any 1816.

En l'actualitat, el barri de Sant Antoni comprén el perímetre comprés entre els carrers de Sant Vicent, la plaça d'Espanya fins al carrer de Sant Carles, prosseguint per aquest fins al carrer de Sevilla, per a pujar cap a la costera de la Fàbrica i descendir per l'avinguda de Jaume II fins a l'inici del carrer de Sant Vicent.

Una altra dada important és que el barri es troba a les faldes del Benacantil al cim del qual podem gaudir del bell castell de Santa Bàrbara. Això fa que el barri estiga en pendent la qual cosa li dona una configuració peculiar.

Podríem dir que el barri de Sant Antoni està tancat, ja que els seus carrers no tenen eixida a les grans avingudes de la ciutat. Tots els carrers que donen a l'avinguda de Jaume II tenen escales i els carrers que donen cap a la costera de la Fàbrica es troben amb l'enorme mur de l'antiga fàbrica de tabacs (pretèrita Casa de Misericòrdia).

Cert és que els carrers de Sant Antoni de Dalt tenen molta més permeabilitat, a diferència de Sant Antoni de Baix, al sector dels quals només es pot accedir per la plaça de Santa Teresa, la plaça de la Misericòrdia, la costera de la Fàbrica i el carrer de la Concepció.

Gran part del barri de Sant Antoni conserva les casetes que es van construir en el segle XIX. Cases baixes amb una o dues plantes, construïdes amb materials nobles (pedra, ferro, fusta, ceràmica), amb les seues terrasses i patis. Tot això configura un barri molt peculiar amb carrers estrets i molts d'ells, amb uns noms molt peculiars.

Els carrers de Sant Antoni // Com ja hem dit, els carrers de Sant Antoni són molt estrets, amb poc trànsit de vehicles i amb poca activitat comercial (antany, al contrari, plens d'artesans de tots els gremis). Això fa que el nostre barri siga molt tranquil i li conferisca les bondats de les característiques d'un poblet en ple centre d'una ciutat. Això fa, a més, que tinguem els beneficis d'aquella, és a dir, Sant Antoni està a distància d'un carrer del mercat central, es troba al costat de l'auditori de música (ADDA). Al nostre barri pertanyen la plaça de bous, el panteó de Trino Quijano (bell parc romàntic), la comandància de la Guàrdia Civil (antic Hospital del Rei) i la parròquia de la Misericòrdia. Però és que, a més, el nostre barri conserva moltes d'aqueixes belles casetes amb els seus ràfols de ceràmica, finestres amb reixes de forja, canalons de ferro amb mascarons etc., com l'antiga escola de barriada.

Ara bé, la majoria dels carrers dels nostres pobles i ciutats tenen noms de persones o de llocs, dates de successos de la història, etc.; però al barri de Sant Antoni Baix, els carrers tenen uns noms singulars i a més, pareix que van ser col·locats amb un orde.

Però abans d'arribar al nom dels nostres carrers és de la màxima importància entendre que des de l'antiguitat, civilitzacions com les de Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Inques, Maies, entre moltes altres, consideraven que les formes geomètriques, els nombres i les paraules tenien uns poders especials. Tot això estava relacionat amb els astres, en especial, el Sol, la Lluna i la Terra i les seues interaccions orbitals. Pel que fa a la civilització occidental, queda clar que la influència prové, entre d'altres, del judaisme i com a herència, del cristianisme.

Nombres com el set, (7), el quatre (4), o el tres (3), posseeixen poders i significats especials. A més, les construccions dels temples i altres edificis es feien segons uns càlculs numèrics i una geometria precisa al voltant del misticisme i l'esoterisme.

Doncs bé, el barri de Sant Antoni de Baix configura un triangle i d'altra banda, si no comptem l'avinguda de Jaume II, que és de recent creació, succeeix que, tant de llevant a

92 93

Això sí, el carrer de la Glòria dona al carrer de l'Oblit i viceversa, així que caldrà tindre cura i agafar el sentit adequat.

Així, per exemple, el carrer dels Plats es va denominar d'aquesta manera… «no porque aquí haya habido en otro tiempo algún taller de alfarería dedicado a estos objetos culinarios, ni mucho menos almacén o tienda a los mismos dedicados, nada de eso. Esta calle se llama de “los Platos” por su proximidad al castillo de Santa Bárbara. Se le denominaba también con el nombre de la Santa Castrense y llegada su festividad, cuatro de diciembre, uníase, con las demás calles colindantes a los solemnes festejos cívico-religiosos de la fortaleza. Uno de los más típicos de la calleja era el de los platos, consistente en la rifa de los que ricamente condimentados o preparados (pollo trufado, salmonetes a la plancha, tartas, bizcochos o pasteles) habían regalado los vecinos más pudientes del distrito para ayudar a los gastos de la fiesta. Llegada la noche del mencionado día 4 de diciembre, a los acordes del tamboril y dulzaina, reuníanse los vecinos y paseantes alrededor de una gran mesa sobre la que se manifestaba uno de los clavarios de la fiesta, que con voz alta anunciaba para su rifa todos y cada uno de los platos que allí se apreciaban.

La puja muchas veces resultaba interesante y pintoresca, y cuando el plato objeto de rifa se adjudicaba al último postor, el tamboril y la dulzaina con acordes «ad hoc» celebraban alegremente aquella adjudicación. Ni que decir tiene que todo cuanto se recaudaba en este acto de la fiesta redundaba en beneficio de la misma».

Però no queda tot ací, aqueixos curiosos noms dels nostres carrers tenen, al seu torn, alguna història relacionada i és, una vegada més, el cronista Vidal qui ens en dona tota la informació.

Per descomptat, hi ha altres carrers que, per exemple, tenen una història, diguem-ne curiosa. D'aquesta guisa, el senyor Gonzalo Vidal ens conta, pel que fa al carrer dels Perills, que: «Se ha podido investigar por un opúsculo

ponent com de nord a sud, hi ha set carrers. Però a més, els carrers que van de ponent a llevant tenen uns noms molt curiosos que coincideixen en certa manera amb el pendent de baix cap amunt. Comencem amb el carrer dels Galls i en orde seguim pel carrer dels Plats, el carrer del Desengany, el carrer dels Perills, el carrer de l'Oblit, el carrer de l'Esperança i el carrer del Paradís. És una casualitat, o els pobladors d'Alacant van decidir crear un barri fora de les muralles, i per tant, indefens, però amb un poder sobrenatural com a defensa? És curiós que des de la part més baixa del pendent i des de ponent, comencem amb el despertar dels “galls” i menjar alguna cosa en els “plats” per a, de sobte, patir un “desengany” i diferents “perills”, perquè a través “de l'oblit” i mirant cap a llevant, costera amunt, amb “esperança” arribem al “paradís”. És una casualitat? Una interpretació fantàstica i romàntica dels nostres carrers? En qualsevol dels casos, no deixa de ser bell, veritat? Ah, i per a culminar, és que, el barri de Sant Antoni, a més de posseir el carrer del Paradís també posseeix el carrer de “la Glòria”, que a la fi, és com s'està al paradís. Què més podem demanar?

existente en la interesante biblioteca del marquesado del Bosch, titulado «Cosas de Alicante» que por mitad de la calle del «Anima» por 1865, vivía Lola la Marinera, muy joven y muy agraciada. Una ronda nocturna anónima frecuentemente la festejaba con serenatas de guitarras y bandurrias. Rogelio, de la buena sociedad alicantina, avispado, inquieto y apasionado por la Lola hizo abrir en muy poco tiempo, casi instantáneamente, una regular zanja que cubrió fácilmente con palmas y tierra la víspera por la noche de Nuestra Señora de los Dolores. Cuando los anónimos rondallistas allí llegaron para obsequiar a Lola en su onomástica, cayeron en la trampa con el consiguiente desagrado y descalabro. A partir de entonces, a la calle de Lola la Marinera, la del Ánima, se dio en llamarse, hasta con rótulo municipal «Calle de los Peligros».

I per a acabar, fixen-se en la descripció que presenta el senyor Gonzalo Vidal de la ciutat per a descriure el carrer del Paradís: «Una ya vieja tradición popular pone el Paraíso en Alicante rodeado de huerta, desde por Muchamiel, Santa Pola y San Vicente del Raspeig. El terreno se presenta aquí, por todos estos parajes huertanos. generalmente llano, alfombrado con árboles y frutales entremezclados con flores. Jugosas hortalizas, que cuidan sencillos labriegos de casonas de piedra, levantadas para solaz por la aristocracia…»

«Alicante, en verdad, es un Paraíso terrenal».

Joxe Benantzi Bilbao Riguero

94 95

El port, cor de la ciutat 96 97

València. Per esta raó, el governador de la ciutat va decidir la construcció d’un ample i extens moll que corresponguera a les exigències del comerç, projectant, per primera vegada, dos portes, una per a l’entrada i una altra per a l’eixida, un baluard en la seua extremitat i una gran casa de duana abans d’entrar al moll.

L’emplaçament actual del port d’Alacant va tindre dos antecedents pròxims, aprofitant els abrics naturals proporcionats pel cap de l’Horta i el de Santa Pola, per als temporals procedents del nord i del primer quadrant. Allí podien fondejar o encallar les embarcacions de l’època, normalment de xicoteta envergadura i calat.

No és possible, fins al moment, concretar amb exactitud quan es produïx l’origen del port d’Alacant al seu emplaçament actual.

Segons s’indica en el llibre Evolución histórica del puerto de Alicante, l’actual dic de llevant va poder iniciar-se el 1473.

Els ports establits sobre platges obertes o simples cales, com és el cas d’Alacant, continuaven mantenint, com a element fonamental, la muralla contigua a la costa. Esta tenia un accés a la ciutat per l’anomenada Porta del Mar i des del nucli poblat, s’accedia a l’embarcador, també per este punt. Per això, el dic quedava més centrat a la ciutat vella i es formaven dos platges, una cap al castell i una altra cap als barrancs de Sant Carles i Sant Blai.

Les obres de construcció del primitiu port es van anar realitzant amb relativa lentitud i la primera notícia que apareix referent a la seua manera de construcció data de 1571.

L’any 1656, apareix, per primera vegada, representat gràficament el moll, que serviria per a establir el punt de partida dels dos dics que haurien de donar forma a la primera dàrsena formada pel dic de llevant i el contradic a ponent.

La majoria dels projectes sobre el port van ser deguts a esdeveniments importants per a la ciutat, com per exemple, el del 1772, que va sorgir arran de la visita que el comte d’Aranda va realitzar el 1765, i el del 1782, de característiques més modernes, a causa del fet que quatre anys abans es va permetre, a Alacant, el lliure comerç amb Amèrica.

En els anys 1771 a 1773 es plantejaven prolongacions del dic moll, en forma de L invertida. En esta època, sempre es complementaven les obres pròpiament portuàries amb les bateries i fortificacions per a defendre’n l’entrada.

També és conegut el projecte en forma de T o martell. A mitjan de segle, Alacant estava considerada com una de les places més importants del Mediterrani espanyol. Era, a més, port d’escala per a tots els vaixells que, passant d’un mar a l’altre, transportaven mercaderies a Galícia i

Este disseny i projecte no van ser finalment construïts, com tants d’altres. Després de multitud de projectes de diferent consideració, a mitjan segle XIX, se’n va formular el pla definitiu.

En el segle XIX, la transformació dels vaixells velers en vapors va determinar la millora de la seua maniobrabilitat i l’augment de la seua capacitat i grandària, la qual cosa va exigir canvis radicals a les instal∙lacions portuàries. La competència entre la vela i el vapor es va mantindre durant el terç central del segle, i només es va decantar a favor d’este últim a partir de l’obertura del canal de Suez, el 1869.

En un procés simultani a l’anterior, el ferrocarril va anar desplaçant el carro com a mitjà més econòmic de transport terrestre, amb la qual cosa es va abaratir i es va incrementar el flux de mercaderies marítimes entre el 1850 i el 1880, i la seua entrada en l’espai portuari va determinar, a més, la reordenació del teixit urbà de les ciutats.

L’augment de la grandària dels vaixells va obligar a incrementar l’espai terrestre dedicat a la manipulació de mercaderies, fins i tot, a costa de reduir-ne la superfície d’aigua.

En definitiva, el port, que a mitjan de segle era un mer refugi de xicotetes embarcacions, s’havia convertit, a finals de la centúria, en un complex espai econòmic d’intercanvi, magatzematge i, a vegades, de producció de mercaderies i de construcció i reparació de vaixells.

Estes modificacions van tindre, com és lògic, la seua influència per a forçar la pressió sobre les administracions de cara a l’ampliació dels ports existents.

Un altre fet rellevant és la pèrdua gradual d’importància de la marina de guerra quant a la mercant.

La promulgació de la Llei de Ports del 1880 i la creació de les Juntes d’Obres van donar nou impuls als projectes i a les obres portuàries.

Constitució de la Junta d´Obres del Port // Per a dur a terme, definitivament, la construcció del moll, el 28 de gener de 1803, es va constituir de manera oficial l’anomenada “Junta de Obras del Puerto de Alicante”, que va continuar regint-lo fins que una vegada conclosos els treballs, el port va passar a dependre directament del Ministeri de Foment.

El dia 1 de desembre de 1803 va entrar en vigor el “Reglamento de las funciones que deven de observar los empleados de la Junta de Obras del Puerto de Alicante”.

El 1852, es va executar el Reglament que dividia els ports espanyols en 3 categories, assenyalant-ne 13 d’Interés General, 9 d’Interés Local de Primer Orde (entre estos, el d’Alacant) i 99 d’Interés Local de Segon Orde. Les dimensions que el trànsit portuari assolia en eixe moment a la badia, va motivar que el governador d’Alacant, juntament amb les altres entitats locals, sol•licitaren a l’esmentat Ministeri la inclusió d’esta plaça dins dels ports d’Interés General, benefici que va obtindre, oficialment, l’11 de desembre de 1855.

Amb les escasses dades de què es disposa sobre la data de construcció del moll de costa i la del contradic per a donar a l’actual dàrsena interior la forma i les dimensions semblants a les d’ara, es pot afirmar que estes obres es van iniciar després de 1860 i que, probablement, es van concloure el 1870.

Esta configuració de dàrsena tancada unida als aterraments produïts pel desaigüe dels carrers i barrancs de la ciutat a l’interior de la dàrsena, i també l’insuficient abric per a determinats temporals, juntament amb la falta de calat, van ser les raons fonamentals que van motivar tots els plans d’ampliació del port i els projectes datats els últims anys del segle XIX.

98 99

El port del segle XX //

Projecte inicial //

En concloure’s els treballs del port en el segle XIX, va desaparéixer la Junta d’Obres i este va passar a dependre directament del Ministeri de Foment.

En establir-se el programa de millores, paral∙lelament, es va confeccionar un altre projecte perquè, a més de proporcionar l’adequat abric a les aigües de la dàrsena, comprenguera l’ampliació del port i la dels dics existents, ja que les necessitats comercials així ho exigien.

El port, amb insuficients obres construïdes i infrautilitzable en la seua major part, va moure les corporacions locals a emprendre un programa de reformes per a ampliar-lo i millorar-ne l’estat, ja que el consideraven de gran utilitat i conveniència per a la navegació i el comerç d’esta plaça. El 4 de novembre de 1900, van enviar un informe al Ministeri d’Agricultura, Indústria, Comerç i Obres Públiques sol∙licitant que fóra autoritzada la creació d’una nova Junta per al Port d’Alacant, per a esmenar tots estos inconvenients.

Atenent esta sol∙licitud, el Ministeri, el dia 28 del mateix mes, va autoritzar oficialment i amb caràcter provisional, la creació de l’esmentada Junta d’Obres i el seu Reglament i, després, es va constituir definitivament.

La descripció general de la dàrsena de principis de la centúria diu: “la dársena o puerto propiamente dicho lo forman: el muelle de costa, en una extensión de cerca de 900 metros, repartida en dos alineaciones. Respectivamente paralelas a ellas se han construido el Parque de de Canalejas y el Paseo de los Mártires. Casi normal a esta alineación, arranca del muelle de costa el dique muelle de una longitud de 400 metros, el cual se cambia después en otra alineación de 250 metros aproximadamente, paralela al paseo de los Mártires. Del otro extremo del muelle de costa, arranca el muelle de Poniente, cuya primera alineación, en ángulo recto con el de costa, tiene 180 metros, siguiendo después otras dos alineaciones del mismo de poniente, de unos 120 y 190 metros, respectivamente, hasta llegar a cerrar la dársena frente al de Levante, formando entre los dos extremos la boca del puerto de 83 metros de anchura”.

La seua situació era molt deficient i les instal∙lacions no es corresponien amb les llavors modernes necessitats d’un Port d’Interés General. A açò, cal afegir que dins de la dàrsena desaiguaven els albellons de la població, a més dels materials fecals, les arenes i les terres arrossegades per la pluja des de la falda del Benacantil, que n’embrutaven el fons i creaven una situació insostenible, tant per a la navegació com per a la població exposada a un permanent focus d’infecció.

El port

La urgent necessitat de millores van induir José Nicolau Sabater, primer director nomenat per a la Junta d’Obres i Servicis del Port d’Alacant, perquè el 1902, establira amb prioritat el “Proyecto de un Plan de Mejoras”, el pressupost total del qual ascendia a 6.800.000 pessetes.

Un exhaustiu projecte efectuat davall estes directrius va ser presentat per José Nicolau, el 1901, amb la denominació “Proyecto de un dique de abrigo y establecimiento, y ensanche de muelles”, que va ser aprovat per una Reial Orde de 30 de juliol de 1902.

Els dos objectius principals que perseguix este projecte i que se’n deriven de l’enunciat són: d’una banda, la creació d’un avantport íntimament relacionat amb l’adequada disposició de forma que adoptara el nou tram proposat, la longitud previsible per al seu cap i l’abric que oferira a l’entrada del port; i d’una altra, l’augment de la superfície lineal de moll atracable a la part existent susceptible de reforma i a la nova obra de la dàrsena exterior.

Amb totes estes obres, es milloraven les condicions del port d’Alacant, i s’hi permetia fondejar vaixells de gran port, elevar-ne la superfície de molls utilitzables a prop de 450 metres, prevenint les futures necessitats del port.

Al juny de 1905, l’enginyer director de la Junta d’Obres del Port d’Alacant, el Sr. Ramón Montagut y Miró, va redactar un important projecte d’”Obras para el Saneamiento del Puerto y su Zona de Servicio”, que, en realitat, era un projecte de clavegueram de la ciutat d’Alacant.

El 1908, es va redactar un nou “Proyecto reformado de un dique de abrigo y establecimiento y ensanche de muelles”

per Próspero Lafarga, faltant 31 metres per a concloure la totalitat del tram aprovat, moment en què els efectes que el nou dic produïen podien ser fàcilment observables. Aprovat en el transcurs del mateix any, eixiria a subhasta amb un pressupost total reformat un poc inferior a 3.000.000 de pessetes.

El trànsit del port experimentava un estancament considerable en comparació a anys anteriors.

Esta baixada en l’entrada i l’eixida de vaixells i mercaderies és atribuïble a la crisi per la qual travessava el negoci de vins, base essencial per a la circulació del port. Un altre perjuí que podia influir en la decadència del trànsit radicava en l’existència de certes tarifes especials, en alguns ports d’Espanya, que permetien portar mercaderies a Madrid a més baix preu.

Els treballs van quedar canalitzats al nou dic d’abric, als nous molls de l’avantport i a l’eixamplament de l’antic moll de llevant. L’any 1908 estaven a punt de concloure els treballs del dic d’abric, per la qual cosa durant el període 1909-1911 estos es van concentrar, sobretot, en el dic i el moll nou de l’avantport. Acabat a finals de juliol, va ser autoritzada la Junta a posar-lo en explotació per aconsellar-ho així les exigències del trànsit, i va quedar inaugurat el 10 d’agost de 1911, però la recepció definitiva de les obres no es va dur a terme fins al febrer de 1914. L’última mitat de 1911 i la totalitat de 1912, es va consagrar a les obres d’eixamplament de l’antic moll de llevant, i el 1913, el contractista va sol•licitar una nova pròrroga per a l’execució de les obres, que es van rebre provisionalment el 1914 i, definitivament, el 1915.

100 101

Construcció de l´avantport // A partir del 1910, s’hi va experimentar un augment en el comerç i les instal∙lacions portuàries van quedar molt per davall de les possibilitats requerides per a atendre el nou trànsit, la qual cosa va motivar la redacció de l’anomenat “Proyecto de nuevos muelles en el antepuerto”, el 1912.

Les obres a què al•ludia este projecte consistien a construir un moll adossat al tram cinqué del dic d’abric, extraure l’escullera sobrant de l’antic dic de llevant per la part de l’avantport, construir un revestiment vertical de blocs en esta última part i reconstruir el morro de llevant enllaçant per un mur semicircular vertical els dos paraments.

En el seu dia, el moll de l’avantport de l’antic transversal de llevant va exercir el seu paper, però, amb el temps, els materials es van anar descomponent per l’efecte de l’excessiva humitat a què estaven sotmesos, fins que va resultar pràcticament inutilitzable per al trànsit, ja que no podia sobrecarregar-se ni permetia l’establiment de vies fèrries i era de dificilíssima i cara conservació.

102

103

El port

Prolongació del dic de llevant // El 1923, per poder atendre el llavors present i el futur desenvolupament de la navegació, es van formular dos solucions per a l’ampliació del port. La primera consistia a prolongar la penúltima alineació del dic de llevant cap al sud. La segona, que va ser l’acceptada, prolongar l’última alineació del dic cap a l’oest.

A l’octubre de 1925, es va redactar el “Proyecto de prolongación y ensanche del dique de Levante y muelle a él adosado (primera sección)”, que modificava el pla anterior i rectificava a 60 metres l’ample total previst per a tot el tram de 1373 metres resultants, i fixava en 700 metres la longitud total d’esta prolongació.

Pròxim a acabar-se el primer tram d’este dic, es va redactar el “Proyecto de nuevos muelles en Poniente y dársena de embarcaciones pesqueras”, que va ser aprovat, però, en sobrevindre la Guerra Civil, totes les obres van quedar paralitzades. En concloure esta, calia pensar primer a reparar les instal∙lacions destruïdes o avariades pels bombardejos i no va poder posar-se en marxa l’expedient fins al 1946. A punt de finalitzar-se els treballs que incloïa este projecte a la part de ponent, es va imposar la necessitat de prolongar el dic de llevant, i per a tal fi es va redactar un nou expedient per a la segona secció d’esta prolongació.

Actuacions al moll de costa // En l’època que va ocupar la direcció del port l’enginyer de camins Próspero Lafarga (19071922), es van realitzar algunes actuacions destacades a la zona contigua a la dàrsena portuària, al costat del moll de costa núm. 1. Els edificis que va projectar el director del port encara es mantenen, tot i que amb diferent ús, com l’edifici de Sanitat Exterior, la Llotja de Peix, els edificis de magatzems i tallers i el varador.

Posteriorment, també es van construir en eixa zona els dispensaris de l’Obra Social “Madre e Hijo” i el dispensari d’urgència, en els quals s’atenia les dones dels empleats del port, des que es quedaven embarassades fins a un any després del part de cada fill, i els fills, des que naixien fins als 14 anys.

Ampliació del port a la zona de Ponent // Acabades les obres de major envergadura a la part est del port i tenint el dic d’abric suficient distància per a cobrir-lo dels temporals de més risc, va arribar el moment d’engrandir el port per la part de ponent, la qual cosa va motivar que es realitzaren una sèrie de nous projectes.

Una comissió que estudiava la instal∙lació de nous ports pesquers a Espanya va ordenar, el 1928, que es redactara l’avantprojecte del Port Pesquer Nacional d’Alacant, i atenent este dictamen, el 20 de novembre de 1932, es va acabar el projecte titulat “Nuevos muelles de Poniente y dársena de embarcaciones de pesca”, que va ser presentat a la Superioritat, al febrer de 1933, i aprovat tècnicament, al juliol del mateix any.

La dàrsena de pesca es programava a l’exterior del port comercial, dins de les seues obres de defensa i separada de les altres per un espigó.

La Guerra Civil va frenar tots estos projectes i la Junta d’Obres del Port no va tornar a posar en marxa l’expedient fins al 1946, sense alterar-ne l’estructura fonamental establida el 1932, tan sols adaptant-ne el pressupost a les tarifes vigents, redactant el “Proyecto modificado de nuevos muelles en Poniente y dársena de embarcaciones de pesca”.

104 105

Proposta de nova Estació de clasificació // El 3 de març de 1945, es va nomenar una comissió perquè estudiara la solució més convenient en relació amb la ubicació de la nova estació de classificació de vagons de la Junta d’Obres del Port i l’accés ferroviari a la factoria de la CAMPSA, ordenant que se’n redactara el corresponent projecte.

El 1946, es va redactar l’avantprojecte que situava la nova estació a la zona resultant de guanyar terreny al mar construint un mur de tancament davant de l’actual platja del Postiguet, i a la part d’esta corresponent al passeig de Gómiz.

Per facilitar l’accés ferroviari a la CAMPSA, es va pensar creuar amb una revolta àmplia la carretera de la platja de Sant Joan. El 1948, una Orde Ministerial va dictar que se’n redactara el projecte definitiu, quedant degudament completada el 1950, quan es va presentar l’expedient.

Este va ser aprovat tècnicament l’any següent, però va quedar bloquejat per falta de fons.

Posteriorment, a esquenes del dic moll de llevant, ocupant part dels terrenys destinats a la nova estació de classificació, s’hi va construir l’edifici de l’Aparthotel Meliá.

Actuacions a la Dàrsena interior // El 15 de maig de 1961, la Comissió Permanent de la Junta d’Obres va sol∙licitar permís per a redactar un projecte d’eixamplament del moll de costa número 2, comprés entre el Reial Club de Regates i l’edifici de la Junta, que pel seu escàs calat estava dedicat a l’atracada d’embarcacions menors de recreació i l’andana del qual servia únicament de passeig als transeünts.

En justificava la petició, la necessitat d’ordenar adequadament tot el trànsit rodat que en una xicoteta zona pròxima al mar es desenvolupava, i que, a més del portuari i del ramal ferroviari, incloïa tots els vehicles pesats en trànsit que entraven a Alacant, i bona part dels vehicles lleugers que circulaven a la ciutat en direcció est.

El 30 de maig de 1962, es va donar autorització a la Junta, la qual, a l’octubre del mateix any, va presentar el corresponent projecte, que adoptava com a solució uniformar l’ample de la calçada a 9,20 metres, donant lloc a tres carrils per a vehicles i crear una zona d’estacionament de cotxes. Per a això, era necessari guanyar terreny al mar, ja que cap a l’interior, el passeig de l’Esplanada obstaculitzava les obres, i es va decidir construir un nou mur de moll davant de l’existent per formar l’ample total apte per a contindre la via fèrria, la calçada, l’aparcament de cotxes i un passeig o andana de 9 metres d’amplitud.

Els últims mesos de 1981, la Direcció Facultativa del Port d’Alacant va considerar oportú iniciar una sèrie d’estudis per a la redacció d’un Pla d’Ordenació de la Zona de Servici del Port. La primera fase d’este Pla estava dedicada a l’”Ordenación de la dársena interior”.

106 107

Segons detalla la Memòria del Pla, els treballs a realitzar al port que depenen directament de la Junta són: -Dragatge general de la zona de maniobres per a vaixells mercants i passatges per aconseguir un calat mínim de 8 metres.

-Noves atracades per a vaixells “roll-on roll-off” a l’angle dels molls núm. 6 i núm. 8.

-Nou moll núm. 6 amb el qual es crea una àmplia esplanada per a espera de vehicles, alhora que s’aconseguix un moll de 200 metres amb millors calats.

Com a última anella d’esta primera fase i com a conseqüència del trasllat del trànsit de passatgers a la dàrsena interior, es va considerar imprescindible augmentar l’ample actual de la bocana a 120 metres.

El port de 1985 El 1985, la superfície total del port era de 727.014 metres quadrats incloent 274.715 metres quadrats de zona terrestre i 452.299 metres quadrats d’aigües abrigades. Les aigües del port tenien un total de 8.114,50 hectàrees de les quals 72,5 pertanyien a la zona I i 8.042 a la zona II. Els metres lineals de moll eren 4.803 que podien dividir-se en 3.911 metres amb calats superiors als quatre metres i 892 amb calats inferiors a esta xifra.

Per Reial Decret de 14 de maig de 1982, atenent l’evolució experimentada pel trànsit, la racionalització de l’Administració Portuària, l’ampliació i la millora del sistema de comunicacions i els avanços de la tecnologia en matèria de ports, se’n va actualitzar la classificació i va ser declarat, el d’Alacant, com a Port d’Interés General.

La Direcció General de Ports i Costes del Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme va redactar, el 1982, un Pla General d’Actuacions als Ports d’Interés General. Este document tenia com a objecte poder atendre de manera satisfactori la demanda del trànsit marítim per a l’any horitzó de 1990.

Els criteris generals que van inspirar el citat Pla General d’Actuació anaven orientats a dotar la majoria dels ports d’Interés General d’adequades instal∙lacions per al trànsit de contenidors, mercaderia i a granel, basant-se en l’evolució i les expectatives de desenvolupament i increment d’estos moviments en el període considerat en els estudis.

Això va determinar que la Direcció General de Ports adjudicara al Port d’Alacant la construcció d’un pòrtic per al moviment de contenidors, amb el qual, Alacant va poder disposar, molt abans, d’este important reforç en el seu equipament per a la terminal de contenidors del moll 11.

Transformació de la dàrsena interior // El port d’Alacant va patir durant molts anys les conseqüències d’haver sigut projectat, en les seues ampliacions, en la primera mitat del segle XX, amb els criteris raonables en aquella època. Amb el pas dels anys, els molls de la dàrsena interior van anar perdent el seu valor inicial a causa de les escasses possibilitats que oferien per les seues limitades característiques.

La Junta del Port va estar intentant durant anys posar en valor els molls de la dàrsena interior que van seguir explotant-se, almenys fins al 1990, per al moviment de mercaderies i passatgers amb les Illes Balears i amb altres ports del Mediterrani.

A més de les xicotetes obres de millora i ampliació, es va eixamplar la bocana d’accés a la dàrsena interior. També va ser necessari el dragatge de part d’esta dàrsena fins a arribar als 9 metres de calat, per a poder continuar amb l’ús de port comercial.

Però, cada vegada eren majors les dificultats per a este ús d’esta part del port tan centrada en la ciutat, i també, el conflicte entre moviment de mercaderies per via terrestre en vehicles pesats i el mateix trànsit urbà de la ciutat d’Alacant, als vials paral•lels al moll de costa.

Durant molts anys, la zona de servici del port arribava fins a la façana dels edificis de l’Esplanada.

La carretera nacional 332, al seu pas per Alacant, discorria al costat de la Casa Carbonell, l’antic Casino, la Casa Alberola, etc.

Al contrari, la calçada que actualment s’utilitza com a vial per al trànsit rodat més pròxima a la dàrsena interior, va ser construïda per la Junta d’Obres i Servicis del Port, i es tractava d’un vial de servici del port, que també era utilitzat pels vehicles com a alternativa de la carretera nacional.

108 109

El port del segle XXI // L’any 2002, l’Autoritat Portuària d’Alacant va dur a terme una important actuació per a realitzar la necessària ampliació del port i evitar la saturació i el col∙lapse de les instal∙lacions, que podia produir-se en un període no superior a 10 anys.

Quan l’Ajuntament d’Alacant va decidir ampliar la zona de vianants de l’Esplanada, va suprimir eixe tram de la carretera nacional, desviant tot el trànsit rodat per la carretera més pròxima a la dàrsena i dificultant l’accessibilitat de les mercaderies dels molls de llevant i ponent, suprimint-se també la via del ferrocarril que els donava servici, la qual cosa va motivar la necessitat d’anar adequant i ampliant les instal•lacions portuàries de la zona de ponent i reduint, cada vegada més, les possibilitats d’utilització per al moviment de mercaderies de la zona de llevant.

Finalment, l’Autoritat Portuària va optar per destinar tota la dàrsena interior i els espais terrestres confrontants a usos nauticoesportius i lúdics, obrint el lliure accés, per a la qual cosa va ser necessari desplaçar les instal∙lacions del control d’accés al recinte portuari de la zona de llevant, només per als molls 12 i 14.

Per a realitzar esta important transformació, es va iniciar la redacció, l’any 1988, del Pla Especial del Port.

A partir de l’any 1995, a més de la important transformació realitzada als molls 4, 6, i 8, que delimiten pel nord i l’est la dàrsena interior, es van anar executant una altra sèrie d’actuacions a la zona de contacte del port amb la ciutat, la majoria d’estes previstes en el pla especial o per a anar millorant eixe àmbit i obrir-lo a l’ús ciutadà. La política seguida al Port d’Alacant els últims anys, tractant de cedir a l’ús ciutadà les zones de contacte port-ciutat i dedicar a usos lúdics i nauticoesportius tots estos espais de la dàrsena interior i les seues àrees adjacents, ha intentat aprofitar estes zones per al desenvolupament d’activitats compatibles amb la vida urbana.

Estes actuacions i transformació han sigut de gran importància: Marina Esportiva d’Alacant, plaça del Port i aparcament semisoterrani, passejos de costa als molls de Tomás y Valiente i del Metge Pedro Herrero, nou edifici i pantalans del Reial Club de Regates, jardí del Metge Pedro Herrero, sala d’exposicions de l’antiga Llotja de Peix, passeig de l’Almirall Julio Guillén Tato, centre d’oci “Panoramis”, pàrquing semisoterrani a Canalejas, o la més recent actuació destinada a acollir la Volvo Ocean Race (que va partir a l’octubre del 2008 des d’Alacant, i tornarà a fer-ho, en edicions successives), en són alguns exemples.

Després d’una primera proposta que va permetre detectar el possible interés d’algunes empreses, es va convocar un concurs públic per a la construcció de les necessàries obres d’ampliació del port i l’atorgament de la concessió administrativa per a l’explotació en règim de gestió indirecta de les noves instal•lacions conegudes com a terminal marítima, a la zona sud del port.

El concurs es va adjudicar el 19 de maig del 2003, amb un termini d’execució de 30 mesos. L’aportació de l’Autoritat Portuària consistia a proporcionar a la zona aigües abrigades amb calat suficient, corresponent a l’adjudicatari privat la construcció dels molls, les esplanades i les obres i instal∙lacions de la superestructura, com ara magatzems, grues, sitges i la resta d’elements per a la manipulació de les mercaderies, i també una nova terminal de passatgers per al trànsit amb el nord d’Àfrica.

En la fase de convocatòria i adjudicació del concurs, es van estudiar una sèrie d’alternatives per a l’ampliació compatibles amb les futures ampliacions del port i tractant d’optimitzar la solució final.

Es van destacar les alternatives que consistien a prolongar l’actual dic de llevant, optant per la creació d’una nova dàrsena abrigada per un dic principal i un contradic, ambdós de tipologia en talús i un martell de tipologia vertical, tot això, al sud de la dàrsena central del port, que delimiten els molls 13, 15 i 17. Esta dàrsena, al sud, la delimiten els nous molls 19, 21, 23 i 25, amb les seues esplanades corresponents d’un total de 300.000 metres quadrats.

Esta obra, que és la més important, amb diferència, realitzada en tota la història del port en triplica la capacitat operativa.

110 111

L’origen d’una passió 112 113

Orígens // “Alicante Atracción” naix el 1927 com a continuació de la fundació “Festival alicantina”, ja present des de començament del segle XX i que va ser creada amb la finalitat d’atraure turistes a la nostra ciutat. Es tractava d’una associació d’alacantins centrats en el foment del turisme i del comerç de la ciutat. Durant els primers anys d’existència, la seua política en l’àmbit festiu es trobava completament dividida entre els que apostaven per organitzar festejos estivals i els que preferien aprofitar l’agradable climatologia de l’hivern per celebrar llavors les activitats, amb la consegüent atracció del turisme en ambdós dates. A poc a poc, la seua activitat va anar diluint-se davant de la impossibilitat d’assolir els objectius proposats, i va donar pas, finalment, a l’esmentada “Alicante Atracción”, refundada amb les mateixes premisses.

Al febrer, ja finalitzat el Carnestoltes de l’any 1928, organitzat per la societat, esta es reunix amb el propòsit de preparar les pròximes activitats festives, amb la vista posada ja en l’etapa estival. José María Py es va desplaçar fins a València per gaudir de les festes falleres, en les quals havia participat durant la seua estada (de 26 anys) a la ciutat. La seua arribada va ser molt ben rebuda1, i no va acudir-hi simplement de visita, sinó que va utilitzar tal viatge per lliurar el seu propi estendard a manera de guardó, el qual va recaure en la Falla de la Plaça de Mariano Benlliure, triomfadora d’aquell any. Hi ha qui apunta que la seua estada a València la va utilitzar per demanar el suport de diverses entitats com el Cercle de Belles Arts o Lo Rat Penat per al seu projecte “faller” a Alacant. Pocs dies després, “Alicante Atracción” organitzaria una nova reunió de la qual es va fer ressò el diari La Voz de Levante2.

A la fi del mateix mes, apareixeria publicat, també en el mateix diari, el famós article firmat per José María Py titulat “Les falles de San Chusep en Valencia y les Fogueres de San Chuan en Alacant”. La festa començava a gestar-se a bon pas. Pocs dies després, el projecte era presentat oficialment davant de l’alcalde, Julio Suárez Llanos.

Per al 31 de març, es convocava una assemblea ciutadana d’on eixirien les persones que es van comprometre a dur a terme el projecte de materialitzar la festa en forma de les diferents comissions, i que va tindre la seua referència en la premsa del dia 3 d’abril on, a més, s’explicava la raó de la denominació de “Fogueres de San Chuan”3. Durant la primera reunió constitutiva es van crear huit comissions, encara que, finalment, la de Carolines no va plantar el seu monument, per contra, sí que es van alçar monuments tant a la Barriada Obrera com a la Plaça d’Alfons XII. Quan mancava una setmana per al començament de les festes, el Diario de Valencia va mostrar el seu incondicional suport als nous festejos: “Las casi ya terminadas “fogueres” son en su mayoría obras de arte, en las que han intervenido tanto artistas alicantinos como valencianos. De Madrid saldrá una caravana automovilista organizada por el incansable humo-

rista K-hito. De valencia también vendrá con tal motivo una comisión del Círculo de Bellas Artes y otra de Lo Rat Penat, portadoras de estandartes para las mejores “fogueres”. A todos les prepara Alicante un gran recibimiento, que organizan las comisiones dirigidas por su iniciador y nuestro amigo incansable y activo señor Py, alma de estos festejos. Bien por Alicante, que trabaja y lucha por su “terreta” y a la vez por su región. [...] En primer lugar sus célebres “fogueres”, que al unísono de las fallas y que por ser el primer año, trátese de darles el mayor esplendor, rivalizando las distintas comisiones de barrio en inventiva, actividad, arte, etc., amenizadas con bandas de música, castillos de fuego y tracas en todas ellas, constituirán un conjunto espléndido y de un sabroso carácter regional, muestra evidente del cariño que Alicante profesa a su madre regional [...] Hasta podemos asegurar que se trata, para unir cada día más la afinidad de sentimientos, relaciones comerciales y unidad regional entre nuestra capital y Alicante, de establecer un servicio rápido y económico de viajeros en autobuses entre ambas poblaciones por la carretera de la Marina”.

conéixer que la Cambra de Comerç concediria un premi a la millor foguera i que l’Ajuntament ja havia designat el que seria el primer jurat qualificador de la història de la festa. Els regidors Martínez Pina, Javier Gaztambide i Aureliano Abenza, assessorats per l’escultor Vicente Bañuls, serien els encarregats de decidir quina foguera havia d’alçar-se amb el màxim guardó.

Per la seua banda, la publicació El Tio Cuc expressava també la seua opinió quant a les incipients Fogueres de Sant Joan: “Diguen lo que vullguen no es esta festa -tal como se ve a fer- ni alicantina ni de tradisió en mosatros.

Es noveta, avabaeta de collir y de rail valensiana. Pero esta festa y basta para que li obrim les portes del entusisme popular, servint de llisó al Achuntament y a totes les sosietats festeres, para que deprenguen com se deuen organizar festes en lo susesiu”4.

Una vegada finalitzats els festejos sorgien novament les opinions que, en general, van resultar molt positives. Com exposava José Ferrándiz Torremocha, amb les Fogueres s’havien aconseguit, per a Alacant, dos coses, un atractiu turístic que respectava i complia la tradició i un exalçament del nom d’Alacant.

Durant els dies previs, es van dur a terme diversos actes complementaris com la presentació del programa oficial de festejos, en el qual s’havia inclòs, a petició de l’Ajuntament, una Batalla de Flors que se celebraria el dia 30 al passeig dels Màrtirs. El 21 de juny es donava a

El matí del 23 de juny, Alacant va veure clarejar el dia amb les primeres Fogueres als seus carrers, les quals van sucumbir al foc tan sols un dia després, la nit del 24 al 25 de juny, 24 hores després del que hauria resultat lògic, cremar-les durant la nit de Sant Joan en lloc de la de Sant Guillem. Esta decisió, probablement, es degué al fet que el 24 de juny va caure diumenge, per la qual cosa celebrar la “cremà” eixe dia afavoriria la presència del turisme per tractar-se del cap de setmana, i, al cap i a la fi, eixe era el propòsit últim. Propòsit que va aconseguir la proesa de donar forma, en tan sols tres mesos, al que hui són les festes oficials de la ciutat d’Alacant i que compten amb el privilegi d’estar declarades d’interés turístic internacional.

Les xifres manejades durant el primer any de la celebració van ser realment positives i considerades tot un èxit per part de l’organització. S’havia aconseguit atraure a la ciutat més de 20.000 turistes que, segons algunes publicacions, van fer materialment impossible fer un pas per la ciutat, a causa de la gran aglomeració de públic i vehicles, i van deixar-hi un desembossament total de cinc milions de pessetes aproximadament.

114 115

Les primeres Fogueres // La primera edició de les Fogueres de Sant Joan va comptar amb onze monuments alçats als carrers de la ciutat des del matí del 23 de juny, deu d’ells corresponents a fogueres i un que es podria qualificar de ninot de carrer per les seues característiques. Les nou comissions constituïdes en l’edició fundacional van ser: - Barri de Benalua: la primera triomfadora de la història de la festa, guardó pel qual va rebre 1.000 pessetes. El monument titulat “Parada y fonda” va ser realitzat pels artistes Juan Such, José Marced i Gastón Castelló, que van donar forma a un treball de 8x4 metres de base que representava un dels passos a nivell de la companyia de ferrocarrils M.Z.A. a l’entrada del barri. Es reflectia la barrera posada amb el tramvia elèctric parat, mostrant com els viatgers havien d’armar-se de paciència davant de la tardança del pas a nivell, per la qual cosa també s’incloïa sobre un pedestal l’escultura del pacient “Job”.

- Plaça d’Isabel II: guardonada amb el segon premi (pel qual va obtindre 600 pessetes). La que en l’actualitat correspon a la Foguera de la Plaça de Gabriel Miró, va ser la primera a presentar la sol•licitud de plantà en el Registre. El seu autor, Lorenzo Aguirre, va donar forma a “Les presidensies de Torrejón” o “Les múltiples presidensies”5 la rematada de la qual representava el citat Torrejón, el qual tenia moviment giratori.

- Plaça de Ruperto Chapí: el tercer premi (dotat amb 400 pessetes) va ser per a esta foguera titulada “Gran Hotel”6, Heliodoro Guillén en va ser l’artista. Representava el globus del Tio Cuc que estava penjat d’un cable llançat d’una punta a una altra del carrer, sobre una casa en què es reflectia, entre d’altres, el projecte d’Hotel.

- Plaça d’Alfons XII: la plaça que en l’actualitat correspon a la de l’Ajuntament va albergar, el 1928, el monument titulat “De Jauja a Jijona”, que va obtindre el sisé premi. S’hi feia referència al projecte del tramvia Alacant-Xixona, destacant que eixa anhelada millora fóra una realitat i no quedara en l’oblit.

- Plaça de la Reina Victòria: a l’encreuament de Federico Soto i Maisonnave es va alçar el monument titulat “Escena picaresca”7, atribuït a Juan Esteve.

- Avinguda de Méndez Núñez: amb el lema de “Port peixquero”, l’artista va realitzar un xicotet aeroplà que penjava d’un cable que travessava l’avinguda d’un costat a l’altre (igual que en el cas de Plaça de Ruperto Chapí), i d’este penjava una bacora, que se situava a uns metres sobre la base en què diversos ninots que representaven les diferents capitals de província candidates a tindre un nou port pesquer esperaven a veure “a qui li queia la bacora”. Va obtindre el quart premi.

- Barriada Obrera de María Auxiliadora: la documentació de l’època apunta que la foguera va ser realitzada pels mateixos veïns, en la qual van representar un guàrdia de grans mides presenciant la col•lisió d’un tramvia i un automòbil. No va entrar en concurs per expressa sol•licitud.

- Benito Pérez Galdós: esta comissió es va encarregar d’alçar dos monuments, un a l’encreuament de Benito Pérez Galdós-Belando, i l’altre, a Alfons el Savi-Pablo Iglesias. Es tracta, per tant, de dos fogueres que hui es correspondrien amb Benito Pérez Galdós i Alfons el Savi, emparades per una única comissió.

- Pérez Galdós-Belando: José Badías va ser l’artista encarregat de donar forma a “Unión regional”, un monument d’aproximadament 10 metres d’alçària en què es representava el “Miquelet” de València des del qual descendia un valencià fins al castell de Santa Bàrbara (a la base) on es trobava una alacantina, fent constar que no hi havia rivalitat ni enveja entre ambdós ciutats.

- Alfons el Savi-Pablo Iglesias: “Alacant la millor terra del món” va ser el lema triat per Francisco Hernández per a la seua obra, amb la qual va aconseguir el cinqué premi.

- Alfons el Savi, Sant Vicent, Barri Sant Ferran i Adjacents: es tracta de la tradicionalment atribuïda a Mercat Central, gràcies a la qual se l’ha considerada fundadora, no obstant això, estudis recents han qüestionat seriosament tal afirmació (i amb contundent documentació que així ho avalaria). El monument titulat “Nunca es tarde...” es va alçar entre els números 1 i 5 de l’avinguda d’Alfons el Savi i simbolitzava l’arribada dels Reis Mags portant valuosos regals a persones conegudes de la ciutat. Va ser la primera foguera a patir la censura, per la qual cosa es va decidir que els ninots que representaven les personalitats es reflectiren sense vestir i desfigurades, per tal d’evitar interpretacions errònies.

116 117

Les Fogueres, un atractiu econòmic // A la fi del mes de juliol de 1928, la societat “Alicante Atracción” presentava els comptes que reflectien el cost de la celebració de la nova festa de les Fogueres de Sant Joan. El total de les despeses ascendia a 17.155,30 pessetes, mentre que els ingressos es limitaven a 6.856,45 pessetes, la qual cosa suposava un dèficit de 10.298,90, quantitat que es va acordar sufragar a mitges entre la mateixa societat i l’Ajuntament.

La gran acollida de les primeres Fogueres no va ser prou per a “Alicante Atracción”, a pesar de l’èxit d’afluència, ja que més de 100.000 persones van gaudir de la nit de la cremà. El 1929, va tornar a fer-se càrrec del desenvolupament de la festa, any en què tant l’Ajuntament com el comerç van augmentar la seua participació, especialment en l’àmbit econòmic, encara que eixos esforços no resultaren suficients, ja que experiències anteriors havien demostrat la importància del suport popular per a poder donar continuïtat a la festivitat incipient. Es disposava del germen que podia demostrar-se com un important actiu turístic, però havia d’acompanyar-se de la seua expansió a tots els racons de la ciutat. Este va ser el motiu pel qual José María Py es va marcar els barris com a objectiu, ja que considerava que havien de ser el motor de la festa, l’impuls definitiu per a la seua consolidació. Ràpidament, es va evidenciar que el binomi barris-festa posseïa una gran força i es convertiria en la pedra angular que enfortiria el projecte.

Una vegada finalitzades les festes de la segona edició, l’Ajuntament, davant del rotund èxit, i per mitjà de sol•licitud del regidor Soriano, duplica els premis i les subvencions, a més d’iniciar els tràmits per a formar una Comissió Coordinadora, origen de la Comissió Gestora.

L’Ajuntament, que es mostrava receptiu davant del benefici que suposaven les Fogueres, no ocultava el seu interés a aprofitar l’impuls dels recents festejos. En sessió ordinària de 26 de març de 1930, donava compte, el senyor interventor, d’una instància del senyor José María Py, president de la Comissió Gestora, que sol•licitava l’auxili econòmic de l’Ajuntament per a les festes de Sant Joan i Sant Pere. Una vegada llegit l’informe referent a la instància, el senyor Mataix manifestava la seua conformitat amb allò que se sol•licitava, i més encara, estimava que el que es demanava era poc.

Pel que fa a les subvencions, cada comissió de foguera rebia 500 pessetes simplement pel fet d’estar correctament constituïda.

118 119

Les Fogueres de la II Repùblica // La reinstauració de la República al nostre país es va produir el 14 d’abril de 1931, i el seu primer reflex en l’àmbit festiu va ser la modificació de diverses denominacions de comissions que evidenciaven el canvi polític que s’havia produït tan sols dos mesos abans. D’esta manera, la Foguera de la Plaça d’Alfons XII canviarà la seua denominació per Plaça de la República i la Foguera de la Plaça de la Reina Victòria seria des de llavors coneguda com a Plaça del 14 d’Abril. A més dels canvis que s’estaven produint en les denominacions, sorgix un nou al•licient per a les Fogueres, i es funda la que seria la primera Barraca, “Els 31”.

En l’àmbit polític, és destacable el suport que des de llavors es va oferir a la nova festa instaurada a la ciutat tan sols tres anys abans i que tan bona acollida havia experimentat en tan breu espai de temps. S’havia convertit en la festa mimada de la ciutat, encara que poguera deure’s en un principi exclusivament a motius econòmics, i s’hi van destinar quantiosos recursos. Les Fogueres van deixar de tractar-se únicament com un reclam turístic, es van elevar a motiu d’orgull municipal, se’n presumia en els viatges que feien els alcaldes a altres ciutats. El 1932, l’alcalde Lorenzo Carbonell expressava el seu suport de la manera següent: “Debemos apoyar todos esta fiesta porque está probado que es muy necesaria para los ingresos generales de la capital, y el Ayuntamiento es el primer interesado en mantener esta manifestación del pueblo [...] las hogueras son sagradas para el Ayuntamiento y para Alicante”.

La política i la nova situació quedaven patents en multitud de monuments, amb predominança de lloances i reiteratives interpretacions de la República, plasmant-se en multitud d’ocasions elements propis i característics del nou sistema, especialment la bandera tricolor.

Alguns exemples els trobem en les Fogueres de 1932, amb “La República triunfant”, de Calderón de la Barca, o “Poc a poc la República fa camí”, de Carrer Sant Vicent.

Durant la II República, es va produir una clara expansió quant al nombre de comissions, i el 1934, es va assolir la xifra gens menyspreable de 35, moltes d’estes pertanyents a districtes perifèrics, la festa s’expandia als barris i comprenia tota la ciutat. Els barris, el principal objectiu de José María Py en fundar les Fogueres de Sant Joan, estaven responent conforme a les expectatives que hi va depositar el gadità. Així, el 1931, es funda la Foguera de la Florida, i un any després, el barri del Pla acolliria la seua primera foguera. També durant estos anys va tindre la seua presència la comissió d’Altozano, encara que posteriorment

Levante va considerar que la Foguera del Mercat era la mereixedora del seu premi, mentre que la publicació El Tio Cuc es va decantar pel monument del Carrer Sant Vicent. Durant anys posteriors van continuar atorgantse multitud de premis; a més dels ja esmentats s’hi van sumar la Sociedad Riegos de Levante, la Sociedad de Aguas de Alicante, etc.

El 1932, es fa patent la presència de la dona en la festa; d’una banda, es tria la primera Bellea del Foc, càrrec que ostentaria Amparito Quereda; i d’una altra, es constituïx la primera comissió femenina, corresponent a la Foguera de Carrer Quiroga, de nova creació. Segons manifestaven les mateixes comissionades en publicacions de l’època, la idea va sorgir de Francisco Olcina (a qui atribuïxen l’autoria de la seua primera foguera, encara que articles més recents apunten el seu germà, Vicente Olcina, com a l’autor), qui va donar la idea de crear la nova comissió.

Segons sembla, la idea va quallar amb inusitat entusiasme per la qual cosa no van tardar a constituir-se, formant-ne part tot dones, amb secretària, comptadora i presidenta inclosa, encara que, finalment, este càrrec va haver de ser exercit per un home, a causa de la prohibició de les autoritats.

El 1933, davant de la proliferació de comissions, es va decidir dividir-les en dos Categories, A i B9, i van resultar vencedores les fogueres de Benito Pérez Galdós i Sant Antón Alt. Esta divisió es mantindria exercicis posteriors a causa de la gran quantitat de fogueres que s’hi van alçar durant eixos anys; el 1934, es va assolir la xifra de 35, quantitat que no se superaria novament fins al 1972. haurien de passar molts anys perquè el barri comptara novament amb foguera. En zona més cèntrica, concretament al Raval Roig, es crearia una nova comissió, encara que no va tindre continuïtat després del parèntesi de la Guerra Civil.

La repercussió de les Fogueres va arribar fins a localitats estrangeres, fet que va motivar que es crearen a la nostra ciutat comissions de foguera en representació d’estes ciutats com la d’Orà, el 1933; i la d’Alger, el 1935; a més de la Foguera de Madrid, creada a instància de la Casa Regional de València a Madrid, l’any 19348.

El 1931, es van plantar 22 fogueres als carrers de la ciutat, a més de la foguereta del Magritas Club. El primer premi va anar a parar a la comissió de Benito Pérez Galdós, la foguera de la qual “Els enemics del ànima alicantina” va ser realitzada per Gastón Castelló. El segon i tercer premi van anar a parar a les Places del 14 d’Abril i de Ruperto Chapí, respectivament, mentre que l’Avinguda de Méndez Núñez va obtindre el premi de la Diputació.

La implicació de diferents institucions en la festa queda reflectida en la multitud de premis atorgats per eixos organismes, ja siga de Turisme, que van premiar les fogueres de Plaça de la República i Plaça del Pont, la Cambra de la Propietat Urbana, que va guardonar Carolines Baixes, la Cambra de Comerç, que es va decantar per Santa Creu, mentre que la Plaça de Santa Teresa va obtindre el premi de Tramvies i Electricitat. Per la seua banda, el Diario de

Al juliol de 1933, l’Ajuntament va acordar instaurar una sèrie de condicions que havien de complir les comissions en el cas que desitjaren accedir a la subvenció municipal.

Estos requisits comprenien diferents aspectes de l’àmbit fester; com els monuments, que havien de comptar amb almenys 24 metres quadrats de superfície i 7 metres d’alçària, i el seu pressupost, que havia de ser com a mínim de 2.500 pessetes. També estipulava el nombre de músics de la banda contractada per la comissió, que no podia ser inferior a 35, a més, havia d’intervindre-hi durant els 3 dies en què romanien plantades les fogueres.

La pirotècnia també quedava reflectida, imposant-hi el llançament d’almenys mil metres de traca cadascun dels tres dies. Els altres requisits responien a qüestions administratives, com la corresponent notificació per part de la Comissió Gestora de les comissions constituïdes, la presentació dels comptes de l’exercici a càrrec dels presidents, i l’entrega de la fotografia del monument. Complint els requeriments de l’Ajuntament, este realitzaria el lliurament de la corresponent subvenció de 500 pessetes a cada comissió.

120 121

El naixement de les Barraques // Amb el començament de la República va sorgir la primera barraca de la història de la festa, “La Penya Els Trenta ú”, així denominada perquè segons sembla eren 31 els foguerers que la formaven, a més, coincidia amb l’any de la seua fundació (1931). En la seua primera sol•licitud de plantà es demanava permís per a instal•lar una foguera que denominaven “Barraca Alicantina”, sent la portada d’entrada al recinte una reproducció de la típica barraca valenciana. En el seu expedient es feien constar les mesures, amb una base de 4,5 x 3 metres i 4,5 metres d’alçària. Es va instal•lar a l’avinguda d’Alfons el Savi, al costat de la foguera del mateix nom.

L’any següent, la mateixa agrupació repetix experiència i torna a plantar la seua portada, esta de molta major envergadura que l’anterior, ja que arribava als 7 metres de llarg i 4 d’ample, amb una alçària de 3 metres, a més de comptar amb una rematada composta per una gran cistella de flors i fruites. Eixe mateix any es va alçar la segona barraca, esta ubicada al carrer de València i denominada “Pensat i fet”, encara que sembla que l’experiència no va tindre continuïtat.

El 1933, faria la seua aparició la barraca “Los Gorilas”, la més antiga de totes les que continuen plantant actualment. Es va ubicar a l’avinguda d’Alfons el Savi, al lloc on fins eixe moment se situava la barraca “Els Trenta ú”, que va decidir desplaçar-se fins al carrer de Sant Vicent per desenvolupar-hi la seua activitat festera. Les diferents portades eren cada vegada més voluminoses, com així ho demostren els 10 metres de llarg de la corresponent a “Los Gorilas”, en la qual, a més, apareixia un escut de l’Hèrcules Club de Futbol en la rematada, custodiada per un goril•la de grandària natural10. Van ser els pioners a publicar un llibret de barraca en què, a més, ja en l’interior de les seues pàgines es constata la seua preferència cap a la denominació actual en detriment de la utilitzada anteriorment pels seus companys d’”Els Trenta ú” de foguera. D’esta manera, s’establia clarament la diferència entre les dos mostres artístiques i les seues corresponents característiques a l’hora de participar en la festa.

Van sorgir d’altres barraques destacables com “Els Paellers”, que es va ubicar al carrer de Sant Vicent o la “Penya Alicántara”, que es va instal•lar al costat de l’Ajuntament. Crida l’atenció la gran participació que hi havia en estos grups associatius, ja que el nombre de socis oscil•lava entre els 30 i els 40, xifra gens menyspreable, i més, tenint en compte que a hores d’ara són poques les comissions de fogueres o barraques que l’assolixen.

“Los Gorials” i “Els Trenta ú” van començar la seua particular pugna anual per alçar-se amb el primer premi, i el 1934, la primera decidia confiar l’elaboració de la seua portada als artistes Gastón Castelló i Manuel Albert. Ambdós van crear una voluminosa carpa d’estil africà de 17 x 3,9 metres de base. El 1935, dos noves imponents creacions per a estes barraques que començaven a tindre companyia amb la incorporació de noves agrupacions a esta activitat festiva, com la “Penya de Tres, Tres”, “Un dia, un dia és” o “El sis doble”.

El 1936, van arribar a constituir-se 15 barraques que començaven a expandir-se per la ciutat, així trobem referències a la barraca “Tot per Alacant”, que es va instal•lar a la plaça de Castelló. En van sorgir algunes amb curioses denominacions com “K-U és K-U” la portada de la qual es va instal•lar a la plaça de Pío Díaz Prada, i també, la corresponent a la representació de la ciutat d’Orà, que va ubicar una portada de barraca enfront de la seu de la Casa d’Orà a Alacant.

122 123

L’origen de la Bellesa del Foc // El senyor Mario Guillén Salaya, un segovià fincat a Alacant per prescripció mèdica, va iniciar, el 1932, quasi sense saber-ho, el camí a la creació de la figura més representativa de les incipients festes de Fogueres, que estaven a punt de complir el seu primer lustre.

Davall la premissa d’una major grandiositat de les festes, oferint un nou al•licient al ja de per si completíssim programa fester, el senyor Guillén Salaya, després d’entrevistar-se amb diferents comissions presents en l’exercici 1931-32, es va reunir amb el llavors president de la Comissió Gestora, el senyor José Ferrándiz Torremocha, que va acollir la idea molt positivament, i li va resultar fins i tot admirable la proposició de celebrar el concurs de bellesa per a triar la Bellea representativa de la festa.

En el Ple de la Comissió Gestora celebrat el 18 d’abril van quedar aprovades les bases del concurs de bellesa, que van ser publicades dos dies després pel Diario de Alicante. En les bases, compostes de huit punts, destaca la necessitat d’omplir un formulari per part de les aspirants que havien d’enviar al domicili del mateix Mario Guillén, i també, la necessitat de desfilar davant del jurat totes les vegades que foren necessàries i el nomenament, a més, de sis Dames d’Honor, condició que recauria entre aquelles sis aspirants que més puntuació hagueren obtingut després d’haver proclamat la Bellea del Foc. El 24 de maig, es produïx el primer gran contratemps, en reconéixer el mateix organitzador que no disposava de cap teatre a la ciutat per a poder celebrar-hi el certamen, i proposar, al seu torn, l’edifici consistorial com a lloc per a la seua celebració, deixant en mans de la Comissió Gestora, a partir d’eixe moment, tota responsabilitat per al bon desenvolupament de l’esdeveniment.

Una vegada superats tots els impediments sorgits durant el breu camí de la proposta, que per cert en van ser molts i de diversa índole, i després d’haver sigut els mateixos festers els impulsors de la iniciativa, els dies previs a la celebració del Certamen, davant de la desídia del seu promotor, el 5 de juny, es va procedir a l’elecció de la primera Bellea del Foc de la història, privilegi que va recaure en la senyoreta Amparito Quereda.

Les altres huit aspirants, Esperanza Andreu, Felicidad Laliga, Angelita Pascual, Finita Asensi, Gloria Reyes, Mercedes Reyes, Margarita Selfa i Mercedes Pastor van ser designades, per decisió pròpia de l’alcalde Lorenzo Carbonell, Donzelles d’Honor, per la qual cosa durant un breu període de temps en van ser huit i no sis com constava en les bases del concurs, les senyoretes que van acompanyar la Bellea del Foc a manera de “Cort”.

A pesar de com va ser de precipitada la seua instauració, els detractors de la proposta, i les polèmiques sorgides, la veritat és que la Bellea del Foc es va convertir en una figura estimada, admirada i respectada pels alacantins. L’acceptació del càrrec va comportar la creació, l’any següent, de la Bellea de la Foguera i estes van ser les que optarien al títol de Bellea del Foc, en contra del sistema inicial de lliure concurrència. Carmen Hernández Flores, de la Foguera de Benalua, va ser la primera que va ostentar el càrrec davall este nou procediment, i les senyoretes Felicidad Laliga (ja candidata l’any anterior), de Carrer Sant Vicent; Antoñita Vázquez, de Benito Pérez Galdós; Antoñita Torres, de Calderón de la Barca; i Mercedes Pastor (també candidata el 1932), de Sant Antón Alt, van ser les seues quatre Dames d’Honor.

La Palmera // Igual que ocorre amb el títol de Bellea del Foc, la palmera llançada des del Benacantil com a preludi de la cremà, una cosa tan arrelada en la festa i l’absència de la qual, en l’actualitat, suposaria, per a molts, la pèrdua d’un tros de la nostra identitat festiva, no es va iniciar amb el naixement de les Fogueres de Sant Joan, el 1928, sinó que caldria esperar cinc anys per a poder contemplar-la per primera vegada.

Abans del 1933, resultava habitual el llançament de traques i coeteria durant la nit del 24 de juny, que s’intensificava amb el pas dels minuts, en una espècie d’avís de la imminent cremà dels monuments.

Podria dir-se que l’origen de la palmera associada a les festes de Fogueres és casual, ja que el seu llançament correspon a la decisió adoptada pel president de la Comissió Gestora, Manuel Collía i el ple de l’Ajuntament, motivada per la visita a la platja de Sant Joan del president de la República, Manuel Azaña i els ministres d’Obres Públiques i Justícia. Precisament un any abans, durant la primera visita del Sr. Azaña a Alacant, coincidint amb les festes hivernals de la ciutat, es va llançar una palmera des del cim del Benacantil.

El programa oficial de festes de 1933 ja incloïa el llançament de la palmera des del cim del Benacantil11. Esta primera Palmera va ser llançada per la pirotècnia Albarranch, i estaria formada per entre 60 i 80 dotzenes de coets voladors.

La ubicació exacta del llançament de la palmera va estar assenyalat durant anys al sòl amb l’anagrama de la pirotècnia Albarranch, actualment desaparegut. El llançament correspondria cada 24 de juny a esta pirotècnia il•licitana, fins al 1965, any en què la va disparar per última vegada.

124 125

La

Foguera

126 127

Que difícil se’m fa escriure aquestes línies sabent que no acabaré felicitant les festes de Fogueres al barri, a patrocinadors, comissionats i lectors del nostre llibret.

Que difícils aquestos dos anys sense Festa, que difícil està sent el sosteniment econòmic de la Foguera, però més difícil està sent no perdre la il·lusió pel monument, la pólvora, la música….

Durant aquest atípic exercici 2020-2021 hem aconseguit realitzar alguns actes com són el sopar de Nadal, el patge Reial, l’exposició del 75 aniversari en el centre cultural Las Cigarreras, les xarrades virtuals,... A més, la Foguera va sol·licitar a l’Ajuntament permís per a realitzar cercaviles i carrer adornat durant la setmana del 20 al 24 de juny de 2021 encara que se’ns va denegar el permís per la normativa anti -COVID vigent en aqueix moment.

També van sol·licitar permís per a realitzar la presentació d’esbossos en la plaça de la Misericòrdia. Permís que sí que va ser concedit sobre la base de la mateixa normativa.

Per això, el passat 20 de juny, dia marcat en el calendari foguerer, ja que en aqueix moment ja haurien de lluir els monuments als carrers, van decidir realitzar aquest xicotet i simbòlic acte a fi d’homenatjar els artistes i agrair als comissionats, patrocinadors i col·laboradors tot l’esforç que estan realitzant perquè l’any que ve amb més ganes i força que mai puguem gaudir de les Fogueres. I així, de manera simbòlica i en format cartó van estar presents en la plaça els esbossos que havien d’haver lluït al carrer.

Nosaltres apostem pel SÍ, SÍ a la cultura, a la tradició i a la il·lusió. En moments d’incertesa la vida ha d’obrir-se pas i així hem d’adequar la Festa a la situació actual, encara que supose haver de renunciar a part NO ESSENCIAL de les Fogueres.

Però vull que aquestes línies siguen d’agraïment sincer a tots els veïns que any rere any continuen col·laborant i als nostres patrocinadors que ajuden al manteniment de la Foguera.

Però sense cap dubte, els vertaders herois d’aquest exercici han sigut els COMISSIONATS DE SANT ANTONI BAIX, per continuar pagant la quota íntegra, per continuar aportant il·lusió, treball i esforç. Perquè tot aquest còctel d’il·lusió i treball s’ha traduït en una millora en els nostres monuments que, com ja vam anunciar, pugem a QUARTA CATEGORIA. Notícia que m’ompli d’il·lusió i orgull, perquè és una aposta clara de la comissió, per la cultura i la tradició ja que el monument és l’essència de la Festa, essència que intentem protegir, cuidar i mantindre.

Per tot això i sense res més a afegir, gràcies a totes les persones que d’una forma o una altra estan al nostre costat i que ens ajuden a millorar any rere any.

Henar Mª Lledó Puertas // Presidenta

Estimats comissionats, amics i veïns de la Foguera Sant Antoni Baix.

El 22 de febrer de 2020 dos de les nostres comissionades van complir un gran somni, representar a la seua Foguera com a Belleses. Però la pandèmia va paralitzar el seu somni, i hui, un any i mig més tard poden tornar a somiar encara que gaudiran de les seues festes al juny 2022 igual que tots els alacantins.

Una de les Belleses és la meua germana Martina que no seria Bellesa si no fora pel meu iaio Pepe. Ell va ser el que va començar la tradició festera en la meua família. I una gran successora d’aquesta tradició festera és la meua cosina Henar que en l’actualitat és la presidenta de la Foguera Sant Antoni Baix.

Jo, enguany soc junt a la meua cosina, president infantil i després del dur moment que hem passat espere que el barri, la comissió i especialment les Belleses gaudisquen en 2022 d’un any ple de molts èxits. Confie que passarem un gran any ja que el gaudirem el triple donada la cancel·lació dels Fogueres 2020 i 2021. Tenim ganes de molta festa, tenim il·lusió de poder plantar i cremar els nostres monuments, per això vull convidar a TOTS a col·laborar, compartir i gaudir del 2022 amb nosaltres.

També vull aprofitar per a donar les gràcies a tots els membres de la meua comissió ja que sense el seu esforç i dedicació res seria possible. Però especialment gràcies per mantindre viva la flama de la il·lusió.

Visca Alacant, visca les Fogueres de Sant Joan i visca la Foguera Sant Antoni Baix.

José Ortiz Lledó // President infantil

128 129

Comissió2020 Henar Mª Lledó Puertas Jose Ortiz Lledó Cayetana Abad Segura Ana Abellán Pérez Juan Carlos Arribas Cantero Mª José Beamud Sanguino Ainhoa Carrasco Alcaraz Esther Carrasco Reche Antonia Del Amo Naranjo Pepe Del Amo Naranjo Cristian Fernández Sánchez Nora García Sánchez Mª Carmen Gorgé Maciá Dalia Herrero Castillo José Luis Jiménez Ortuño Vera Jane Kellogg Belén Lledó Bosch José Lledó Bosch Natalia Lledó Puertas Carmen López Cardenal Marina Martín Reyes

Juana Mayor García Jessica Navarro Brau Aurora Oca Cebral Ángela Ortiz Lledó Martina Ortiz Lledó Pascual Ortiz Pérez Mª Teresa Pascual Llinares Miguel Pérez Gorgé Mª Carmen Pérez Gorgé Miguel Pérez Hidalgo Naiala Pérez Navarro Lola Puertas Bernabeu Marina Rodríguez Martínez Francisco Miguel Rodríguez Ribelles María Romero Martínez Teresa Romero Mayor Aurelio Sánchez Beamud Mª José Sánchez Beamud Lidia Sánchez Oca Alba Toral Sánchez Nuria Toral Sánchez

130 131

Comissió2021 Henar Mª Lledó Puertas Jose Ortiz Lledó Ana Abellán Pérez Juan Carlos Arribas Cantero Mª José Beamud Sanguino Ainhoa Carrasco Alcaraz Esther Carrasco Reche Antonia Del Amo Naranjo Cristian Fernández Sánchez Sandra Gil Arribas Mª Carmen Gorgé Maciá Dalia Herrero Castillo José Luis Jiménez Ortuño Carmen Jiménez López Vera Jane Kellogg Belén Lledó Bosch José Lledó Bosch Natalia Lledó Puertas Carmen López Cardenal Cristian Magín Jiménez

Martín Magín Jiménez Marina Martín Reyes José Luis Martínez Alemañ Pascual Molina Navarro Ángela Ortiz Lledó Martina Ortiz Lledó Pascual Ortiz Pérez Mª Teresa Pascual Llinares Marina Pascual Pastor Miguel Pérez Gorgé Mª Carmen Pérez Gorgé Miguel Pérez Hidalgo Naiala Pérez Navarro Lola Puertas Bernabeu Marina Rodríguez Martínez María Romero Martínez Teresa Romero Mayor Aurelio Sánchez Beamud Alba Toral Sánchez Nuria Toral Sánchez

132 133

La realitat dels somnis Foguera 2022 // 4ª Categoria Mario Gual

El cérvol té un paper important en l’heràldica on representa la bondat i la noblesa. En el seu significat més espiritual, és un animal sagrat, esperit de gentilesa i suavitat, missatger, bruixot i personificació de la feminitat.

Ell custòdia els nostres somnis, des dels més profunds als més insignificants, però tots formen part de la nostra realitat. Els somnis són el motor de la il·lusió, il·lusió d’un barri, d’una Festa, d’un sentiment.

134 135

Els contes de Martina Foguera inf 2022 // 4ª Categoria Mario Gual

Martina és una xiqueta molt valenta que en la golfa de la seua casa troba l'aventura de la seua vida. Han desaparegut les lletres! On estan?

Juntament amb els seus amics haurà d'idear un pla que només ella podrà resoldre.

En un castell custodiat per un drac es troben les lletres. Les pobres porten tant de temps tancades que Martina les ajudarà a recordar les regles ortogràfiques bàsiques.

136 137

María Romero i Martínez Bellesa

138 139

Martina Ortiz i LLedó Bellesa infantil

140 141

María Teresa Pascual i Llinares Naiala Pérez i Navarro Padrines d’Honor

142 143

Per a recordar

19/20/21

144 145

Foguera 2019 Quinta essència

Artista: Mario Gual 6ª Categoria A // 2n Premi // 3r Premi Foguera innovadora // Millor Ninot

146 147

Foguera infantil 2019 Elements

Artistes: Sevior & Priol 5ª Categoria // 5é Premi

148 149

1

2

4

3

5

/01-03/ Certamen de paelles 2019 (12/05/2019) /04-05/ Presentació del llibret 2019 “Parlem?” a la Casa de la Festa (20/05/2019) /06-07/ Visita al taller dels artistes de la Foguera infantil (26/05/2019) /08-09/ Visita a l’Exposició del Ninot (26/05/2019) /10/ Desfilada del pregó (01/06/2019)

7

6

9

8

10

150 151

12

11

14

13

16

15 17

19

18

20

21

22

23

/11/ Cavalcada del Ninot (09/06/2019) /12-13/ La nostra comissionada Natalia defensant la proposta de la Foguera en el concurs Amstel (13/06/2019) /14-15/ Entrada de bandes (15/06/2019) /16-17/ Carrer adornat /18-22/ Plantà de les nostres Fogueres (19/06/2019) /23/ Visita del jurat a la Foguera infantil (20/06/2019)

152 153

24

/24-25/ Acte de plantà dels daus realitzats per diferents artistes (20/06/2019) /26/ Visita del jurat a la Foguera (21/06/2019) /27/ Desfilada d’entrega de premis (22/06/2019) /28-29/ Ofrena de flors (22/06/2019) /30/ Festa “Tu cara de me suena” (22/06/2019) /31/ Visita dels bombers a la Foguera (22/06/2019) /32/ Visita a Fogueres i Barraques amigues (23/06/2019) /33-34/ Preparant la cremà (24/06/2019)

27

25

28

26

29

31

30

33

32

34

154 155

156 157

35

37

36

39

40

38

43

/35/ Cremà /36/ Esmorçar d’inici d’exercici (22/09/2019) /37/ Firma del contracte de les Fogueres 2020 (28/09/2019) /38/ Dia de la bandereta (23/11/2019) /39-40/ Sopar de nadal 2019 (14/12/2019) /41/ Betlem 2019 (18/12/2019) /42/ Petició de les nostres Belleses 2020 (22/01/2020) /43-44/ Convivències en FITUR (25/01/2020) /45/ Presentació de les Belleses (23/02/2020) 41

44

42

45

158 159

46

49

47

50

51

48

/46/ Betlem 2020 /47-48/ Sopar de Nadal 2020 (19/12/2020) /49/ Patje Reial (03/01/2021) /50-52/ Exposició del 75 aniversari de la Foguera en el Centre Cultural Las Cigarreras /53/ Taller “Pasear al perro” on vam realitzar un photocall relacionat amb el barri (22/05/2021) /54/ Entrega de ninots a l’exposició /55-56/ Ninots presentats a l’Exposició del Ninot

53

52

55

56

54

160 161

57

/57/ Gala de candidates infantils (11/06/2021) /58/ Gala de candidates (12/06/2021) /59-60/ Elecció de la Bellesa del Foc infantil (18/06/2021) /61/ Elecció de la Bellesa del Foc (19/06/2021) /62/ Ninot de carrer /63/ Presentació d’esbossos de les nostres Fogueres 2022 (20/06/2021) /64/ Lliurament de premis del I Concurs de balcons de Fogueres (20/06/2021) /65/ Presentació del llibre “Los cuentos de Martina” (21/06/2021) /66/ Visita a l’Exposició del Ninot i mascletà virtual (23/06/2021) 60

58

61

59

63

62

64

65 66

162 163

Pasear al perro és un taller emmarcat dins de l’espai CreaCuidaCoopera del festival PHOTOALICANTE, que va tindre lloc a la fi de març en l’Assecador de Las Cigarreras i el duem a terme Joaquín Lucas i Carlos Aguilera al costat de la Foguera Sant Antoni Baix i el seu objectiu principal era la construcció d’un artefacte gran i brillant de manera grupal. La idea central era que els participants es deixaren portar per la informació a la seua al voltant, com qui passeja un gos i es deixa portar. Els “estira-i-arronsa”, els desviaments i les accelerades serien les eines que donarien forma al nostre dispositiu. El títol del taller, Pasear al perro, feia referència precisament a aquesta forma de moviment a la mercè. A una manera de crear en la que l’individu se situa arrere i es deixa arrossegar per una força que l’antecedeix, que es mou davant d’ell.

El taller es va centrar en la construcció d’un photocall, un element decoratiu que habitualment es considera accessori en el context de la festa. Per aqueix motiu, ens interessava elevar-lo i centrar tot el taller en el disseny i construcció d’una cosa considerada habitualment tan mínim.

A més, el concepte de photocall era especialment pertinent perquè en ell confluïen les nostres professions (l’arquitectura i la fotografia) amb la festa. En definitiva, es tractava d’un element en el qual tots aquests interessos s’unien i que se’ns presentava com un banc de proves perfecte.

També ens resultava interessant la relació del photocall amb el luxe i lo econòmic. És un element que és present i que recorre tot l’espectre luxe-precarietat. Hi ha un photocall en una catifa roja de Hollywood i també hi ha photocall a la porta de la teua casa quan són les festes del teu poble. Aqueixa ambivalència ens semblava un punt de partida molt interessant.

En resum: la nostra intenció era construir una cosa gran, cridanera i brillant tots junts per a, a més de gaudir durant el procés, utilitzar-lo després per a fer-nos fotos interactuant amb ell.

El photocall estava format per dues estructures concèntriques que se suspenien en l’aire penjades d’una biga. Aquestes estructures prenien la seua forma dels perímetres històric i actual del barri. D’aquesta manera, el viatge a través del photocall suposava una espècie de viatge en el temps, des de l’ara/exterior fins a l’interior/passat. Des d’aquestes estructures queien cap al sòl tires de confeti brillant de colors (roig, groc i plata). En un primer moment estava plantejat retallar aquestes tires de confeti amb formes sorgides de dades i informació aparentment insignificant dels participants. No obstant això, una vegada que vam donar forma a les estructures i pengem d’elles el confeti canviem d’opinió. La imatge de tots aqueix confeti penjant des de diversos metres d’altura i sent mogut pel vent ens va fer modificar el pla. Era una forma molt contundent i cridanera, per la qual cosa vam decidir deixar-la així.

El cap de setmana següent van quedar per a fer-nos fotos jugant i interactuant amb el resultat.

Aquest projecte va rebre el suport del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), EDUSI Alacant - Àrea Las Cigarreras.

164 165

Programa de festes

juny 01

10:00h

Decoració de balcons del barri amb motiu del “I concurs de balcons”.

20

8:00h 12:00h 13:00h 18.30h

Plantà del Ninot de Carrer.

Presentació d’esbossos 2022 en la plaça de la Misericòrdia.

Visita del jurat als balcons i lliurament de premis.

Torneig de parxís.

21

19:00h

Presentació del conte infantil “Los cuentos de Martina” a la Casa de la Festa.

23

12:30h 14.00h 19:00h

Visita a l’exposició del Ninot i mascletà virtual.

Menjar en el restaurant El Sorell.

Xarrada festera en la plaça de la Misericòrdia.

24

12:00h 14:00h

Presentació “Los cuentos de Martina” en la plaça de la Misericòrdia.

Menjar de germanor en La Tremenda Bodeguita.

setembre 17

19:30h

Presentació del llibret 2021 “Alacant del meu cor” a la Casa de la Festa.

166 167

Guia

comercial

168 169

Foguera Oficial 2019

Foguera Oficial Infantil 2019

170 171

Foguera La Ceràmica 2019 1r Premi Categoria Especial

Foguera Infantil Florida-Portatge 2019 1r Premi Categoria Especial

172 173

Foguera Esplanada 2019 1r Premi Primera Categoria

174 175

Foguera Baver-Els Antigons 2019 1r Premi Segona Categoria

176 177

Foguera Plaça de Santa Maria 2019 1r Premi Tercera Categoria

178 179

Foguera Calderón de la Barca-Plaça d’Espanya 2019 1r Premi Quarta Categoria

180 181

Foguera Sant Anton Alt 2019 1r Premi Cinquena Categoria

COMPRA EL TEU EXEMPLAR EN www.editorialsaralejandria.com INFORMA’T EN LES XARXES SOCIALS DE LA FOGUERA

182 183

Foguera Gran Via-Garbinet 2019 1r Premi Sisena Categoria A

Lledó Bosch Abogados Av. Alfonso X el Sabio 1, 4º C 03001 Alacant Tfno. 965 20 02 62 www.lledoboschabogados.com

184 185

Foguera Nou Alipark 2019 1r Premi Sisena Categoria B

186 187

Foguera Infantil Sèneca-Autobusos 2019 1r Premi Primera Categoria

188 189

Foguera Infantil Parc de les Avingudes 2019 1r Premi Segona Categoria

190 191

Foguera Infantil Plaça de Santa Maria 2019 1r Premi Tercera Categoria

192 193

Foguera Infantil Sant Anton Alt 2019 1r Premi Quarta Categoria

194 195

Foguera Infantil Nou Alipark 2019 1r Premi Cinquena Categoria

La Foguera agraïx a tots els anunciants la seua col.laboració

196 197

Foguera Infantil Pont-La Vila Vella 1r Premi Sisena Categoria

198 199

La maquetació d´este llibret va finalitzar el 10 d’agost.

La impressió dels 200 exemplars editats va concloure el 13 de setembre.

La seua presentació es va celebrar el 17 de setembre de 2021 en la Casa de la Festa.