Makuta. Antigament, allà a la roça by Associação Caué Amigos de São Tomé e Príncipe

MAKUTA Antigament, allà a la roça Per Rafael Branco

São Tomé, 1974

INTRODUCCIÓ A LA TRADUCCIÓ CATALANA

El meu interès per la literatura africana ve de lluny. D'ençà 1986, quan, quasi per atzar, vaig viatjar a l'illa de São Tomé, amb l'equip tècnic comandat pel geògraf i bon amic, en Lluís Mallart i Casamajor. Varen ser unes setmanes molt intenses, tan intenses com per canviar-me la concepció que en tenia del món fins aleshores, allí, des d'una petita illa al bell mig de l'Atlàntic. Tan intenses que no he parat fins a tornar a una terra i a una gent que em convertí en una persona diferent, per retre'ls-hi més que un homenatge, una petitíssima contribució al seu desenvolupament, que consisteix en tractar de donar a conèixer al meu entorn la riquesa humana, les vivències, la realitat i el ròssec de la història, que rauen encara en aquell remot indret d'Àfrica. L'interès per comprendre encara més el sentir d'aquells amics, m'abocà a cercar antecedents documentals sobre el desenvolupament de les societats criolles de parla portuguesa i també, per un seguit de coincidències, a endinsar-me en una literatura totalment nova per a mi, que certament m'obrí nous horitzons en la concepció del món i de les cultures africanes. Regirant llibreries de vell i de nou al Chiado i al Bairro Alto lisboeta, necessàriament havia de topar amb la extrema creativitat d'en Mia Couto, de Germano Almeida, de Manuel Rui, d'Agualusa i de Pepetela. Tot un univers desconegut abastament pel públic català que no es pot desaprofitar per a qui cerqui noves sensacions literàries. Dins aquestes troballes, que m'han permès fixar un altíssim nivell en la prosa lusoafricana, la literatura santomense quedava certament orfe, perquè, al costat de les magnífiques composicions dels autors moçambiquesos, capverdians i angolesos, les propostes de les meves illes eren certament escasses. I si no fos per la publicació de la breu història "Rosa de Riboque", d'Albertino Bragança, escrita amb un estil força directe, diferent al surrealisme de Couto o a la ironia de Pepetela, la novel·la santomense quedaria absolutament fora dels circuits internacionals. A la balconada de Casa Amarela, a São Tomé, amb la companyia tranquil·litzadora del batec de les ones contra les restes de l'antic Clube Naútico, na Nora Rizzo, arquitecta argentina afincada a la ciutat, em feu adonar del meu absolut desconeixement sobre la producció literària dels illencs. "No es pot, no, comparar els escrits dels autors santomenses actuals amb les propostes dels angolesos, per exemple, però de literatura n'hi ha, m'assegurà". I fou ella qui em lliurà un exemplar, escadusserament editat, sense registre d'autor, ni dipòsit legal, d'aquest relat curt d'en Rafael Branco. El vaig llegir en el vol de tornada cap a Lisboa. És, amb tota certesa, el relat indicat per una lectura de set hores, que és el que dura el trajecte sense

3 escales des de São Tomé. Vaig quedar prendat de la història no tant per l'estilisme, sinó per l'essència del contingut. Per a qualsevol que hagi viscut algun moment en una plantació a Àfrica, constatarà l'esperit que Rafael Branco volia comunicar quan va compondre l'opuscle i també quan, anys més tard, decidí publicar-lo. Per a mi, el relat suposava romandre més temps envoltat de les olors d'Àfrica, de la fresca fragància indescriptible de la selva quan les fulles són sacsejades pels alisis, pel só del batuque i aquells somriures perennes al rostre de les noies. La vida a les plantacions -les "roças" a São Tomé- era i encara és un univers a part. Difícilment, la gent quan menja un tros de xocolata per a berenar pot imaginar-se com viuen les persones que planten i recullen el cacau. I molt menys encara quin ha estat l'origen de l'organització d'unes societats que avui en dia encara funcionen. En Rafael Branco volia exaltar la cruesa del colonialisme més intensiu i dels qui s'hi varen veure implicats, per cercar un exemple de patiment i de lluita a l'incipient república independent, arrenglerada en el bloc socialista quan l'autor va presentar l'escrit. Jo en vull ressaltar el contingut com un document de primera mà que retrata les condicions de vida a les plantacions cacaueres, perquè avui en dia aquestes no són massa diferents a les que hagueren de suportar els seus habitants en l'època de la colònia. En Rafael Branco, llicenciat en relacions internacionals, ha exercit diversos càrrecs en l'administració postcolonial santomense a l'època de la I República. Ha estat ambaixador davant del Brasil, del Canadà i dels Estats Units i de les Nacions Unides, i ha arribat a ser Ministre de Negocis Estrangers i de Cooperació. En l'actualitat és un destacat membre de la cúpula del Movimento de Libertação de São Tomé i Príncipe (MLSTP), partit que dugué les Illes a la independència i que en l'actualitat encara és el més votat en les eleccions legislatives a aquell país. És un home culte, de conversa pausada però vibrant, que se'l sol veure sopant calulú amb els seus a la Pensão Turismo, que és propietat de la seva família. Vesteix a la manera africana, amb aquelles túniques folgades, malgrat quasi ningú a São Tomé ho faci.

Xavier Muñoz i Torrent, geògraf Barcelona, març de 2002

PREFACI

Durant aquests anys he estat dubtant de publicar "Makuta. Antigament, allà a la roça1". Havent escrit aquest opuscle el 1974, més amb la preocupació de contribuir a la mobilització dels joves en la fase final de la lluita per la independència nacional, que amb un interès pròpiament literari, i presentat a concurs el 1979 (on, tot sigui dit de passada, vaig obtenir el primer premi), no va ser possible publicar-lo els anys següents per manca de mitjans. A partir de 1983 i potser per ser dels pocs treballs escrits en prosa en la postindependència, vaig anar rebent diverses sol·licituds per a la seva publicació, i vaig arribar a acceptar algunes d'elles sota la condició de fer algunes adaptacions d'ordre estètic i formal. Mai vaig tenir coratge per alterar el text original, però això no va ser obstacle per atendre diversos suggeriments i comentaris d'amics i de desconeguts il·lustres que acceptaren revisar el text. Per quina raó m'he decidit ara per la publicació? La resposta és simple: la roça d'en Makuta està en vies d'extinció a São Tomé i Príncipe. Raons de caire polític i socioeconòmic determinen que el model d'explotació agrícola extensiva basat en una mà d'obra assalariada hagi deixat de ser viable. Allò que insisteix en romandre és la realitat del medi rural santomense, on homes, dones i nens, que somniaren en la independència com a dies millors, viuen un dia a dia de múltiples mancances, que els allunyen de les condicions mínimes per a gaudir d'una ciutadania plena. D'aquí que la utilitat que eventualment la lectura de "Makuta. Antigament, allà a la roça" podrà tenir per a les generacions més joves: recordar-los que va haver una raó per a lluitar per a l'alliberament de São Tomé i Príncipe del jou colonial; sublimar que els somnis viscuts en l'aurora de la independència encara hi són, desgraciadament, molt, molt lluny de ser concretats. Aquesta constatació només pot significar que la lluita, com es deia durant 1975, encara continua. Encara ha de continuar. Lisboa, juliol de 1999. Rafael

Roça = plantació, finca, propietat rural o normalment s'hi exploven monocultius intensius.

NOTA D'INTRODUCCIÓ AL CONCURS LITERARI REALITZAT EL 1979

La primera vegada que vaig sentir parlar d'en Makuta va ser ja fa uns deu anys. Ho recordo bé perquè, en aquell moment, vaig sentir força por d'un home que tots deien que era perillós, molt perillós. Pel que vaig sentir i ara recordo amb alguna imprecisió, en Makuta era un "fugido", designació que es donava a tots aquells que fugien de la presó i es refugiaven a l'obô2 impenetrable i acollidor. Hi ha àdhuc una versió, llegendària o potser no, segons la qual la major part d'aquests fugidos viurien en un amagatall anomenat "ké dua pótó" ("casa d'una porta"), on només sortien per fer assalts i rampinyes a les plantacions colonials. Segons altres, alguns d'aquests fugidos algunes vegades s'atrevien a baixar a les ciutats o a les viles on efectuaven les seves compres, per tornar després a la densa floresta. Va ser precisament a propòsit d'aquestes anades a la ciutat que vaig sentir parlar d'en Makuta. En aquells dies, era un assumpte corrent en la vila que un home que havia fugit d'una roça després de matar el patró baixava sovint a la vila per fer compres. No tardà molt a aparèixer més persones dient haver reconegut l'home. Afirmaven categòricament que es tractava d'en Makuta. Fins i tot juraven haver reconegut el rostre malgrat trobar-lo molt més envellit, malgrat que només l'havien vist una o dues vegades abans. Però l'argument decisiu es donà quan algú afirmà haver estat al seu costat en una botiga i comprovar que al seu braç hi tenia gravat a cops de ganivet el seu nom: Makuta. Confesso que en aquell moment, en tornar a casa, nit serrada ja, vaig sentir una certa intranquil·litat i por. Durant tota la nit, el meus somnis es poblaren per aquest estrany personatge, sempre sota una forma venjativa. Els anys passaren i a mesura que jo creixia "civilitzant-me" no vaig donar més importància a aquestes històries, a aquestes llegendes de la gent del poble. Quan el procés "civilitzador" estava quasi complet, vaig llegir "Aimé Césairie". Va ser un cop en aquell procés. Avui puc dir fins i tot que va ser fatal. A partir d'aquella lectura, vaig començar a fer-me preguntes i a escoltar moltes més històries. Històries de riqueses fabuloses aixecades sobre la suor, la sang i la carn de tantes generacions de negres. En aquelles històries, per regle general, hi havia un o altre personatge que, heroicament, s'aixecava contra la humiliació i l'explotació.

Bosc tupid, selva.

6 Per regle general també, aquells personatges acabaven morts entre els cacauers o els bananers o tancats en alguna presó. Però havia també excepcions. Excepcions igualment heroiques i riques pel seu gran valor com a exemple de valentia, de lluita conseqüent, de desig d'un alliberament que extirpés de soca-rel el càncer colonial. De la constatació d'aquells fets va sorgir la idea d'escriure la història d'un d'aquests homes desconeguts, sense el seu nom a cap carrer, ignorats per les generacions posteriors. Fou així que vaig resoldre contar la història d'en Makuta, antigament allà a la roça. Setembre de 1979. Rafael Branco.

Makuta tenia 19 anys quan va arribar a Sao Tomé. La ciutat era més aviat petita: un conjunt dispers de cases que, de quan en quan, les pluges s’enduien en la seva marxa cap al mar.

Vista de la Ciutat de São Tomé al primer quart del s. XX

Makuta va venir amb un vaixell amb més de quaranta companys. Durant dos dies varen esperar, sense menjar, sense un sostre, sense una manta, disseminats davant de la Curadoria3, cadascun lliurats a les seves cabòries, però subterràniament units per aquell destí que els portà de terres distants a unes illes perdudes en mig del món. En el tercer dia, una camioneta, vella i rovellada, va venir a buscar-los. Amb les poques coses que havien portat varen fer una fila mentre el capatàs els comptava i manava pujar a aquell transport. Acabada l’operació, la camioneta va marxar. Les rodes grinyolaven sobre les pedres de l’estrada embarrada que adés pujava per les pendents, adés es llançava en velocitat quasi descontrolada per les baixades. Les carreteres, col·locades per la força humana en mig de la floresta densa, eren empresonades d’un i altre costat per murades vegetals que s’estenien fins a on el verd es transforma en grisos i es fon amb els núvols. En alguns indrets, el bosc en ones gegantines verds i rígides corria indolentment fins allà on el mar blau i centellejant les desafiava amb el seu volum.

Entitat publica colonial a cura de la qual estava el benestar i la situació dels treballadors contractats. En el relat fa referència a la seu d'aquesta administració a Ciutat de São Tomé.

8 El vent bufat per les ones inquietes s’esforçava per agitar les branques primes a les que les trepadores s’amarraven, sufocaven, consentint aquest suau balanceig. Sobre aquest mar de bellesa tan pura i refinada, el sol passejava mansament ofegant tot amb la seva calor. Amb tot, els seus raigs fins es diluïen al xocar amb les fulles, verdes, grogues i vermelles. En la recerca dels seus miraculosos raigs, els arbres presentaven entre si una sorda batalla exhibint cada cop més amunt les seves copes per sobre d’un tronc castany i cilíndric, mentre que les branques s’entossudien en ombrejar l’espai veí. Quan la camioneta rovellada s’aproximava al paisatge dels arbres que vorejaven el camí, les branques corrien cap enrere com volent pretendre preservar la seva bellesa de l’estrany, sorollós i poc convidatiu aparell. Makuta anava observant tot això, però poca atenció prestava a aquell paisatge tan superb. Els seus pensaments estaven distants i només els interrompia quan tots eren obligats a baixar per ajudar aquella camioneta atrotinada a vèncer l’estrada difícil. El capatàs ni un cop va baixar. Seguia aprehensiu. Aquells negres no li agradaven massa. Pressentia que aquells tipus que s’amuntegaven en la part del darrera revelaven una certa indolència, un atreviment indefinible en la manera un tant avorrida que empenyien el vehicle. Un somrís li va aparèixer al rostre. Se sentia confiat. D’aquí a una setmana el seu fuet hauria d’apagar qualsevol vestigi d’orgull que existís en aquells éssers. Portat per la monotonia de la marxa i per la pluja que començà a caure, el seu pensament reculà uns anys enrere.

En Ramos, que així es deia el capatàs, vivia amb els seus pares a prop de Bragança, en una casa que, dia a dia, esdevenia petita per acollir els seus germans, pare, mare i alguns animals. Als divuit, no havia trobat encara cap ocupació, ja que volia a tota costa aconseguir la 4ª classe que, segons creia, li obriria les portes de la gran Lisboa, on aniria a temptar la sort, abandonant per sempre aquell maleït lloc, que tant odiava. De tant en quant, ajudava a la família en les feines del camp. En aquelles ocasions el seu humor anava alterat i els seus germans sentien en la pell la natura d’aquest estat d’ànim. Els pares preocupats pel futur del noi cercaven una solució per a despatxar-lo. Els temps eren difícils i la seva presència indolent i rebel en poc o gens ajudava a resoldre els problemes de la família. La carta d’un amic que residia a l'Àfrica convidant a l’afillat a viure amb ell i, millor encara, prometent-li un futur pròsper, va caure a la casa com un miracle. S’imaginava envoltat de negres amb llança al puny, cobres i macacos, morts i odi. En l’escola i en les misses de diumenge ja es va habituar a témer l'Àfrica. Aquests pensaments aliats a la convicció que més d’hora o més tard triomfaria en la gran Lisboa, li feren odiar aquell padrí manefla que havia marxat cap a l’Àfrica ja feia dotze anys i que de tant en tant retornava a la seva terra farcit de diners per a tornar a marxar. La seva primera experiència amb els negres no l’oblidaria mai. Arribat de Portugal, el padrí el va col·locar a les oficines de la roça. Tanmateix no va durar molt en aquell primer lloc de treball. No va ser endebades que en Ramos havia intentar sense èxit superar la 4ª classe. Encarregat d’anotar els deutes dels treballadors en la cantina, en Ramos va complicar la seva tasca, barrejà tot i després intentà amagar del padrí el tremend desgavell que havia generat. La confusió va ser resolta amb la intervenció d’un negre que, juntament amb ell, treballava en l’escriptori guanyant cinc vegades menys i treballant deu més. En Ramos no va poder suportar la humiliació que seguí al descobriment de la malifeta. La reprensió que li va proferir el padrí li va causar tal enuig que per poc no demana el retorn. Sobretot perquè l'esbronc va ser en presència dels altres empleats, entre els quals hi havia el negre. Sobretot per això. Quan va ser transferit cap al camp amb la posició de capatàs i davant la recomanació del padrí per a que fos dur de formes en no fallar de nou, ell va respondre ràpidament: - Ho he entès, padrí. He de ser dur, no? Doncs bé, seré dur.

Es descobria, doncs, la vertadera vocació d’en Ramos. Tota la humiliació, tot l’odi, tota la seva frustració havien trobat escapament. En la seva primera sortida amb els treballadors assolí un èxit enorme. Havia aconseguir una de les millors collites diàries. Aquella nit va dormir satisfet. A la sanzala4, però, no es va sentir cantar, no va haver-hi joc, ni lluita, ni converses. Tot era silenci i dolor: la ràbia consumia les llàgrimes que brotaven de les espatlles marcades amb el fuet. En Ramos havia triomfat en la segona alternativa. Havia aconseguit la collita més gran. I un gran silenci. I un odi crescut que ell no endevinava. Despertà dels seus pensaments i tornà a prestar atenció al camí. La pluja havia deixat de caure i un sol tímid tornava novament llançant els seus raigs sobre els cacauers florits. - Aquest any la collita serà bona- digué per a sí. El somriure a la cara li va desaparèixer de cop. Un cant trist s’havia elevat del camió i trobava eco en el paisatge verd i dens. - Gossos- cridà en Ramos. Es dominà d'immediat i tornà a somriure. Un somriure malalt, resultat d’un no menys malaltís pensament que li tornà al cap: - Canteu gossos, canteu, que demà haureu de plorar.

Conjunt de les habitacions dels treballadors en una plantació. A les roças santomenses, constituïen tot un barri ben diferenciat de les edificacions destinades a habitatges del personal europeu, a dependències d'administració, magatzems, hospital, escola, etc.

III

La primera nit de Makuta a la roça arribà aviat. Mentre a ca l’Administrador es menjava, es bevia i es jugava, allà a baix, allà a la sanzala, al voltant d’una foguera els nous treballadors es juntaven als més antics. Records nous, distants i dolorosos, notícies ansiades de temps llunyans, dubtes i lamentacions eren confessades al foc que cremava fins tard, a la nit. Si hagués ússua, ginebra o bagaceira5, es beuria. Es formaven grups al costat del foc, d'una ampolla o d'un de més vell. Es cantava. Es contaven històries. Història de la vida de cadascú, de les tristors i dels somnis de tots. Allí, en aquell lloc, confortaven Joana que havia perdut el seu fill. Envà. La visió del fill mossegat fins a la mort pel gos del capatàs, la deixava dolguda. Sobretot per saber que la vida del gos significava més que la seva. Que intentar qualsevol cosa contra aquell seria signar la seva sentència de mort. No. Millor era plorar. I beure. Plorar bevent, cantar plorant i bevent. I xerrar… - Aquell dia era fosc… Sento una ràbia que puja, que puja… Gent que beu, gent que oblida, tanmateix no surt del cap… Un dia, un dia aniré i…Trossos de conversa trobant-se a altres trossos. Trossos de vides, d'esperances, d'amors. Somnis em trossos. Trossos de futur. Tristors cercant una trobada per a la gran assemblea nocturna. Així era a la sanzala, pàtria dels homes privats de pàtria. Cadascú amb ganes de dormir però rebutjant després la idea. Dormir era pitjor que el fuet. Dormir significava estar sol amb els records, amb la misèria, amb la tristor i la ràbia. Dormir significava no escoltar altres tristors, no compartir l'amargor amb els altres. Mentrestant, el capatàs Ramos es removia al llit inquiet. Un estrany pressentiment de malestar l'envaïa. Eren aquells negres que havien arribat. Ni el pensament de poder fuetejar-los fins a la sacietat el tranquil·litzava. A la sanzala tots ja havien estat vençuts per la son. Tots no. En Makuta encara observava les estrelles recolzat en un arbre. El seu pensament travessava tot el continent per fixar-se en una petita aldea al sud de Moçambic. Prop d'un any va esperar que arribés el torn de partida del seu grup. Marxar lluny per a treballar, per aconseguir diners, per a casar-se després amb la Metika. Metika. La Metika asseguda sobre els seus genolls. La Metika amb llàgrimes traçant solcs argentats en el seu rostre. 5

Begudes aiguardents

- No marxis, Makuta. Queda't, Makuta. Ni una resposta. Què podia dir més a la Metika? Ella no comprenia? Makuta l'abraçava mentre estava convençut que havia de viure amb ella. Casar-se amb ella. El mossèn fou clar. Felicitat, felicitat de veritat, només dins el matrimoni. Matrimoni en l'església, amb document, amb diners, amb casa, amb festa… El Deu blanc no donava la seva benedicció a la parella si no era a l'església. Com podia viure feliç, com ell volia, sense la benedicció de Déu? Seguir el consell del mossèn era millor. Anar cap a São Tomé, guanyar diners i tornar. Almenys si el pare de la Metika volgués ajudar… Tanmateix ara el vell era cristià, anava a l'església tots els diumenges i no volia sentir parlar del cansament com antigament. Makuta havia de marxar. Tornaria només per casar-se. Comprar casa i viure feliç. Però havia de deixar la Metika, anar i tornar. Deixar-la d'ulls plorosos. Sola i allà, tan lluny. Sol i nerviós el capatàs Ramos no aconseguia dormir. Es regirava al llit. Res de son. - Aquest any aniré de vacances. Em cal anar a veure com està la terra. I trobar una patrícia per a casar-me'n. Dit això es llevà i caminà fins a la balconada. Marito, un vell de 50 anys consumits a la roça, també no podia dormir. Les mongetes del dinar li havien sentat molt malament a l'estómac. - El millor -pensà- serà anar a fora i intentar treure aquest pes com sigui de la panxa. Va sortir del seu abric i es va dirigir cap a la part del darrere de la sanzala. Des del balconada estant, el capatàs Ramos advertí un bulto movent-se prop la sanzala. - Un macaco- assegurà. Amb un somriure d'orella a orella, es va dirigir a l'habitació, es calçà les botes, prengué l'escopeta i baixà cap al lloc. - Vaig a matar aquest macaco que ens fa malbé la banana- anà dient mentre s'aproximava a la sanzala. El vell Marito, després de deixar anar el pes de la panxa, es va aixecar i, corbat encara per a alleujar el dolor que encara sentia, tractà de buscar l'ajut en unes fulles de bananer. En la nit serena, un tret va sonar.

El vell Marido es portà la mà al pit, donà un crit d'espant, caigué i morí. El tret allunyà Maqueta dels seus pensaments. Li va semblar sentir un crit de dolor, un crit humà. Es va dirigir apressadament cap al lloc on jurava haver sentit el tret. A la senzilla el crit i el tret també s'havien sentit. Després d'uns instants, passes somnolentes s'aproparen a la balconada, quinqués en mà. Escoltant veus en la selva, en processó, les llànties d'oli constantment amenaçades per la brisa nocturna, es dirigiren també cap al lloc. Mentre, el capatàs Ramos havia arribat fins la seva víctima que jeia entre unes soques de banana. La seva atenció va ser desviada per unes passes que se li aproximaven ràpidament pel darrere. - Qui va?!- preguntà amb el dit al gatell. - Jo. - Jo, qui? Collons! - Jo senyor- respongué en Makuta, mostrant-se a la llum- He sentit un tret i he vingut a veure que passa. - Està bé. Mira, emportat d'aquí aquest macaco i deixa'l prop de la fusteriadigué assenyalant el bulto encongit a uns metres. En Makuta s'ajupí i quan anava per agafar-lo… s'aturà. Ni un sol muscle del seu rostre es mogué. Semblava un home repentinament hipnotitzat. Un nus li pujà pel coll i li estrangulà la veu. Ni a la pregunta del capatàs "què esperes?", va aconseguir respondre. - Què esperes?- cridà per tercera vegada el capatàs Ramos, mentre amb la punta de l'escopeta punxava l'esquena d'en Makuta. Makuta assentí i aconseguí dir, mentre les mans, els peus i tot el cos no deixaven de tremolar: - No… és … un … macaco. És… és un home! - Per tots els dimonis!- reconegué el capatàs. Passos rera seu el varen fer girar-se de nou, dit al gatell. Un semicercle de rostres negres il·luminats per les llànties presenciaven l'escena, muts, atemorits i impotents. Furiós per la nova intromissió en la seva cacera, el capatàs Ramos brandà: - Què voleu així aturats, llimacs?! Va, tots al llit! Demà l'enterrarem. En Makuta continuava immòbil. Ni una paraula. Ni un gest. Aquell rostre del vell Marito marcat per una mescla de dolor i de sorpresa mai més s'apagaria dels seus ulls.

Un nou crit del capatàs l'arrencà de la seva immobilitat. - Què esperes? Vols fer-li companyia? - Disculpi,... disculpi, senyor capatàs. Ja vaig... I Makuta fugí cap al seu jaç. El capatàs Ramos encara mirà un cop més al cadàver i, girant-se d'esquenes, comentà: - Quina pena que no sigui un macaco! L'Administrador de la roça també havia estat alertat pel tret i fou en busca del seu afillat. - Que ha passat? - Un maleït lladre. Vaig haver-li de disparar- digué distretament- Bona nit , padrí. - Bona nit.

La campana va tocar i juntament amb els altres vint-i-nou, en Makuta es va dirigir al pati on el capatàs els hi distribuïa el servei. Makuta fou assignat al grup que havia d'anar a tallar herba i matolls. Un tant corbat, el matxet fermament segur en aquelles mans plenes de durícies, un xiulet, una cançó que després trobava cor en els altres. De quan en quan, el capatàs Ramos recriminava els més lents emprant el seu fuet, acompanyant la "carícia" amb frases que esdevingueren el pa nostre de cada dia: - Bagasses de merda, fills de puta, treballeu si no us arrenco la pell a tires, llimacs…!- i tantes altres d'aquell gènere. Així passà el matí i, al voltant del migdia, va venir l'esmorzar transportat des de la sanzala per un treballador. El menú variava poc: mongetes amb bitxo, fuba amb glapón cabalo, banana, fruita del pa o matabala. Aquest menjar era dipositat en un plat que la majoria de les vegades consistia en una fulla de bananera o de matabala, en forma conca. Algunes altres s'obria un forat al terra, es folrava amb fulles i després si ficaven les viandes. Després de l'esmorzar havia un petit descans (no sempre) i, en acabat, de nou el treball, els insults i les paraulotes, el fuet i un odi que sortia per la punta del matxet, tallava l'herba i s'acumulava no se sap a on. Fins que un dia… En caure el tard retornaven a la sanzala rebentats pel treball, marcats pel fuet. El veritable descans començava en aquell instant fins a l'hora de sopar. Cadascú es lliurava als seus quefers, gaudint el moment de poder descansar una mica, per al dia següent estar fresc per a un nova jornada de treball. Altres es posaven a escoltar com Sum Pédu explicava la història de la formació del Rio Maior… Sum Pédu començava invariablement de la mateixa manera: - Primer, fa molt temps, va venir un blanc de la ciutat i va comprar unes arroves de terra on ell, la dona i dos fills i tres treballadors començaren a fer petites plantacions. Després d'alguns anys, va fer societat amb en Sô Gomes, un home ric que tenia botiga i era molt amic dels forros6. En la seva veu que flairava aiguardent, en Sum Pédu continuava:

Descendents dels esclaus africans nascuts a São Tomé, l'amalgama dels quals constitueix el principal grup de població.

16 - A la gent li agradava molt en Sô Gomes. Ell els hi donava vals i no tenia molta pressa en que els hi paguessin, no,… Uuuuhum- Sum Pédu movia el cap i somreia- Sô Gomez va marxar de vacances a Putugá… I quan tornà? Quan tornà ningú el va reconèixer. Ningú. A cap dels amics que en Sô Gomes tenia no congenià més. No en volia saber-ne res més. I volia el pagament del deute! "El deute ja? No pot esperar una mica més? No, senyor. Sô Gomes volia el pagament de pressa, si no… La gent no sabia com fer-s'ho, no. L'altre deia: "- Llavors jo tan sols vaig demanar 3 barrils de vi per al casament del meu fill. Ara en Sô diu que en dec 7? No pago. No tinc diners. No pot fer-me això. No pot? No poc... "En Sô Gomes va anar a la ciutat i tornà amb una ordre de l'Estat per perdre-li la meitat de la roça. Si el tros era petit i el deute gran, prenia tota la roça. Sum Pédu feia una pausa. Encenia la seva pipa i continuava: "- A la vegada, a la vegada la gent anava a casa de la família a fer-los una visita, es quedaven tres, quatre o vuit dies... Sum Pédu es posava a mirar els ulls de tots els presents i prosseguia: "- Mira, el blanc, el blanc era ben expert. De nit ens deia: aixeca aquesta casa d'aquí i posa-la allà. Més de mil metres. Si tens banana en el quintal antic, arrenca-la la banana també i planta-la vora la casa. Al lloc que tenia la casa es plantava banana o palmera. Quan la gent arribava quedaven bocabadats: la meva casa ha caminat? No, vaig a queixar-me! L'oncle Pédu prenia llavors un aire solemne... - La policia acompanyà a la gent a veure el cas. Després preguntava: "Vostè està boig? Què vol anar a la presó? No sap que no pot mentir a la gent de respecte com el Sr. Sô Gomes?" Altra vegada preguntava: "Quina prova tens? Quins testimonis? No en tens? Vés-te'n, doncs! La pròxima vegada no et vulguis riure de l'Estat". Els forros ploraven, ploraven. Havien perdut la roça i estaven a la misèria. Altres acabaven suïcidant-se. I la Roça Rio Maior només feia que créixer i créixer. L'oncle Pédu continuava fins molt tard explicant la història de la formació de la roça. Històries reals on entraven advocats que es venien als patrons al mateix temps que rebien diners per defensar un forro; morts i desaparicions; el forro cada cop més pobre. i la roça creixent, creixent!

Dissabte a la sanzala. Dia de festa, de puita. D'amor i de lluita. Tota la tensió acumulada durant la setmana s'esvaïa en aquelles nits plenes d'una rara bellesa trista. El só dels tambors s'allargava més enllà de la nit, els cossos incansables de joves i vells… homes i dones, criatures també, seguint el ritme sempre i sempre… Es bevia ússua, vi de la botiga o ginebra. Es feia l'amor en la selva, en les habitacions apartades, drets… Tot era alegria. Alegria de qui s'esforça per fugir de la tristor. En Makuta s'apartà del grup i begué sol. El seu cap estava ben lluny. Estava amb la Metika. Recordava la darrera festa amb ella. Havia anar a buscar-la a casa. Amb ells tota la família. Havien ballat tota la nit i ella plorava un cop més als seus braços quan li reiterava la seva ferma decisió de marxar. Deixant els seus records, Makuta començà a caminar i sense adonar-se'n va anar aproximant-se a la casa gran. Allà a dalt se sentien riures i el tràfec de les cuines rivalitzant en qualitats i varietats de menjar. Era la riquesa i el benestar. En Makuta continuà caminant. Quan ja havia deixat enrera el so de les converses de la casa gran, sentí a les seves espatlles passes lentes. Es girà. Se li aproximava un vestit blau, una senyora que devia tenir uns 35 anys. Makuta ja l'havia vist en una o dues ocasions durant el dia, però en aquell moment no se'n recordà. Ja dels temps en els que vivia en la seva aldea moçambicana, en Makuta va aprendre que la dona de blanc era cosa perillosa i que l'obscuritat de la nit li podia portar molts problemes. Per això va apressar el seu pas procurant-se allunyar el més ràpidament possible. Però la veu de la dona el va aturar. - Vine aquí! Com et dius? - Makuta, Maku…ta- respongué aproximant-se. De cap baix, Makuta esperà que la dona li fes més preguntes, desitjant trobarse a quilòmetres d'aquell lloc. En comtes d'això la dona continuà caminant al seu entorn observant-lo com si fos un animal rar, i tirant-li a la cara l'hàlit de vi. De cop, la dona l'abraçà i el va empènyer contra la tanca de l'horta al mateix temps que li aixecava la cara. Makuta apartà aquella dona que d'aquella

18 manera es volia ficar dins la seva vida per a portar-li problemes. Sense efecte. Makuta no va fer res més. Va tancar els ulls… Així que es va veure lliure d'aquella dona. Makuta va córrer dolgut cap a la sanzala i es va tancar en el seu habitatge. Tota la nit en Makuta va esperar la visita del marit de l'estranya senyora. Feliçment ni aquella nit, ni en els dies següents res va succeir. Quatre mesos després, el matrimoni marxava cap a Portugal per a gaudir de les vacances. Segons les notícies que varen córrer per la sanzala, la estranya senyora es va separar del marit, ja que va donar a llum un infant que l'home no va acceptar perquè era molt moreno. Havia estat en Makuta el pare del nadó? Mai ningú no ho va saber. Makuta per la seva banda no va poder confirmar la notícia i amb el pas del temps oblidà el fill que va sortir de qui no devia.

Aquell primer any fou bastant difícil per a en Makuta. El treball explotava diàriament el seu físic que no trobava la compensació necessària en una alimentació pobre. I sobretot aquella notícia va marcar profundament en Makuta. La notícia va venir amb l'arribada d'una remesa de treballadors entre els que hi havia un de l'aldea de Metika. La notícia li fou donada la mateixa nit de l'arribada del grup. Metika havia mort. Una epidèmia se la va endur verge cap al Déu blanc. De tan gran dolor en Makuta no se'n sobreposà aviat. Des de llavors passà a desconfiar encara més d'aquell Déu Blanc que l'enganyà. L'havia separat d'ella per no desagradar al Déu Blanc i ell s'endugué la Metika, la seva estimada, sense almenys permetre tornar-la a veure. El dia següent en Makuta es llevà i sense menjar fou caminant sense rumb cert, repensant la seva vida. Sense adonar-se s'aproximà a una platja. La terra es disposava en terrasses fins al mar. Allí ja no havia aquella sorra tan fina que per tan llarg espai cobria la costa. La terra mal acabava, ja que el mar enviava les seves ones que en un mateix vaivé constant empenyia cap enrera la roca basàltica i escarpada, desbrossant-se sobre l'aigua, com si desitgés veure's en ella reflectida. La roca creixia sinuosament en llarg del mar fins no poder més. Els llargs cocoters, de fulles verdes i engroguides s'aferraven a la costa, desafiant la força de les onades i dels vents que els obligaven a corbar-se per no fallir. Prop de la costa, tot era verd fosc, del basalt o blau. Les onades esperaven unes per les altres, s'engreixaven i només després corrien en volum i força amenaçadores contra la costa rígida que es dispersava. Més al llarg es reunien de nou i desencadenaven un nou atac. Novament desfetes reculaven i es refeien per a una lluita dura i eterna. Molt temps va estar Makuta observant aquest estrany combat en el que cada un temia resistir i en vèncer a l'altre. Ell també havia de resistir, com aquella roca als atacs del destí. Poc a poc, però amb fermesa, el dolor va anar cedint lloc i confiança i Metika va anar prenent un record dolç en un món massa àcid.

20 En una de les poques sortides de llavors a una vila pròxima, Makuta va conèixer Trinta, una dona tonga que despertà la seva atenció en gosar discutir i presentar queixa contra un policia que castigava impiadosament un vell begut que tingué la mala sort de topar contra l'uniforme ostentós del policia, en el seu vestit dels diumenges. Davant la impassibilitat de tots els que observaven l'escena, homes i dones, Trinta va córrer en socors del vell begut, el va aixecar del terra i va exclamar: - Si l'home fes mal, pren-lo. Però pegar-li així no és llei! Aquest gest de Trinta va donar coratge als presents, que, protestant en veu alta, armaren un gran tumult que va fer comparèixer al lloc a altres membres de la policia, que varen donar la raó a Trinta i deixaren anar el vell begut. Makuta estava entre els que, alertats, arribaren després. Després de l'incident varen anar a prendre unes copes per commemorar el que havia succeït. Trinta va impressionar molt Makuta. I en els diumenges següents, Makuta va trobar pretextos de tota mena per coincidir amb Trinta. En la successió de les seves trobades, l'amistat recent nascuda va anar creixent i el cor de Makuta batent cada cop més fort. Fins que perdent la timidesa inicial, Makuta expressà a Trinta el seu desig de viure amb ella. Trinta demorà durant algun temps la resposta esperada, però, davant de tant amor, de mil maneres manifestat, el seu cor famèlic també, no es resistí a les demandes de Makuta. Amb les seves míseres economies, Makuta li va comprar un fil d'or, símbol pobre de ric sentiment, i un dissabte a la nit, Trinta, es va traslladar a Rio Maior. Poc temps després trobava lloc a la roça. La unió va guanyar força quan la panxa de Trinta prengué una forma rodona, anunci manifest d'un fill pròxim. Per a en Makuta la vida continuava. Ara amb un rumb diferent. Makuta havia vençut la primera batalla contra el destí.

VII

Passaren 20 anys. La roça Rio Maior va parar de créixer després d'haver engolit tots els veïns forros, petits i grans, que l'envoltaven. Ara Rio Maior havia crescut en dimensió i poder. El cacau, veritable or de la terra generosa, regat amb la suor del treball, de la sang esclava, adobat amb la vida de tants, era fruit cobdiciat i buscat. El vell camió que portà Makuta ja feia molt temps que morí. En el seu lloc hi havia ja camions nous, jeeps i tractors, que eren testimoni del progrés. La casa gran fou reformada i ampliada. Un cuidat jardí envoltava tota la casa i una terrassa va ser construïda en la part del darrere per atendre les visites dels diumenges. Era el progrés. Però el progrés no arribà a la sanzala. Poc va canviar amb els temps. Més barracons havien estat construïts per habitatge de més treballadors arribats més tard. Treballadors que recordaven haver estar ficats dins de sacs després d'haver estat presos en ratzies en terres ben llunyanes. Les nits eren tristes i la puita no resistia les hores. Ramos amb la marxa del padrí esdevingué l'administrador. Va anar a Portugal dues vegada i no tronà casat. Passaven els dies cridant a l'escriptori o als patis, fuetejant els treballadors i a escurçar els dies de venciment. Qui també havia canviat era en Makuta. Aquell noi de 19 anys apassionat i somiador havia donat lloc a un home endurit pel treball i per la vida. Makuta parlava poc. Tanmateix potser per això, malgrat no ser el més antic, era el conseller, l'amic el cap. Res es feia, ja fos puita, festa de baptisme o lluita, sense demanar la paraula a en Makuta. L'any anterior Makuta va ser nomenat guarda del terreiro, gaudint així de més temps per a pensar en la seva vida, en la misèria en la que vivien ell i els seus companys. Dia a dia, les injustícies que presenciava anaven madurant la seva visió de les coses. Makuta veia, escoltava i poc parlava. Les seves filles amb Trinta, una de divuit anys i una altra de setze eren ja dues dones belles i cobdiciades, a les que Makuta aconsellava, protegia i estimava. La més gran ja havia tingut un afer amb un jove capatàs de nom António que va arribar de Portugal convençut que seduir negres era cosa de juguesca.

22 Trobant sola na Lola (així es deia la filla gran) a l'assecador li feu proposicions que la noia va rebutjar sempre amb un riure amb respecte a la seva posició i també al seu color. Aprofitant-se de les circumstàncies, el capatàs António habituat a fer el que li venia en gana, violà la jove, que, en arribar a casa, explicà a tots la desgràcia. Tota la sanzala comentà el cas i diversos foren els qui es dirigiren a Makuta injuriant el criminal, reclamant-li que presentés una queixa a les autoritats. La calma de Makuta va desanimar a tots: que allò no era la solució, el mal estava fet, que la serenitat era precisa, que el càstig pot arribar qualsevol dia, en fi… La justícia, assegurava en Maqueta, havia d'arribar algun dia. I, en veritat, no tardà molt, la justícia. Alguns mesos després de l'incident, el capatàs António va desaparèixer misteriosament. Tres dies de recerca i trobaren el seu cos en el fons d'una cova. Accident? Justícia d'un altre món? Ningú ho va saber dir. La policia encara va fer una investigació, però res va aconseguir. Una cosa era veritat: la mort del capatàs no va causar cap sorpresa a la sanzala. Tota la gent va trobar bé que el capatàs António hagués rebut merescut final. També és veritat que el respecte per Makuta augmentà, home savi que sabia parlar amb encert. El treball als camps i a la selva continuava sent pesat i humiliant. Però alguna cosa havia canviat. Va ser poc abans d'esdevenir Makuta guarda del terreiro. Aquell matí sota un sol implacable la major part dels treballadors havia estat mobilitzada per a l'arranjament d'una carretera que havia estat afectada per una esllavissada. Al voltant de les onze, un home de nom Sum Blábu que en prou feies es mantenia dempeus, es recolzà llastimosament a una tanca per no caure. Interpretant aquella actitud com a mandra, el capatàs avançà cap a l'home i li clavà una puntada de peu a l'esquena que el projectà sobre el terra, contorsionant-se de mal. I quan el capatàs es preparava per a "aixecar-lo" amb una altra puntada, es va sentir rera seu una veu que digué: - No faci això, senyor capatàs. No ha de fer això a un home, senyor capatàs. La veu sonà freda i tallant, malgrat les paraules humils. El capatàs s'aturà i es regirà cap als altres treballadors que a la vegada també observaven sorpresos cap a qui havia parlat. Havia estat en Makuta. - Qui s'atreveix...- anava a dir el capatàs - Senyor capatàs, mai més faci això, faci el favor. Ha sentit?

Aquell "ha sentit" fou dit quan Makuta tot passant prop del capatàs com si ignorés la seva presència, per agenollar-se al costa d'en Blábu, i ajudar-lo a aixecar-se. Amb la boca oberta, el capatàs assistia a tota l'escena tractant de no creure's que aquell atreviment havia succeït. Però havia alguna cosa d'amenaçador en la manera com aquelles paraules havien estat pronunciades. Transcorreguts els primers instants de sorpresa i de por, digué: - Vinga!, continueu treballant… Què espereu? Tots tornaren a la feina obedients, però la flama de la valentia havia estat encesa. Rera l'incident entre Lola i el capatàs António i la mort d'aquell a la cova, Makuta aconseguí també que les filles s'empleessin a la casa gran, una com ajudant de la cuinera i l'altra com a donzella per a que aprenguessin un ofici. L'encant de les joves, la seva joventut despertaren més tard l'interès de l'administrador Ramos que no va perdre temps en convidar-les al seu llit. Les noies escoltaven aquelles repugnants ofertes, se'n reien d'elles dient que eren molt pobres per al patró, tan ric, o que ell podia trobar dones més maques del seu mateix color i també riques. Disculpes d'última hora, dites amb somriures i amb humilitat per no irritar el patró i per no generar problemes al pare. Tanmateix, aquella situació ben aviat es complicaria.

VIII

El dia va néixer plujós amb el cel carregat de núvols grisos que prometien, encara més, pluja per a tot el dia. Lola i la germana s'havien llevat aviat i quan els treballadors ja marxaven cap al camp, elles ja havien endreçat tota la casa i, la gran, encarregada del matabicho7, ho tenia tot preparat a la taula de la cuina a l'espera del senyor. Contràriament als altres dies la veu arrogant del patró no es feu sentir encara. Lola i la germana es varen seure a conversar sobre la pretensió de Blábu de voler viure amb na Lola. A Lola li agradava en Blábu i sabia que el seu pare donaria el seu consentiment a aquella unió. Tanmateix Lola recelava de donar aquest pas perquè Blábu era forro i ella era filla d'un moçambicà. Quan la germana es preparava per a rebatre aquella argument tan insignificant, la irrupció de l'administrador tallà en sec la conversa. - Mireu- digué amb veu endormiscada- Avui prenc l'esmorzar a la sala! Tu, Lola, ves a l'escriptori a dir que no baixo encara. Vinga! I tornant-se cap a la germana petita: - Tu porta l'esmorzar al dormitori. Vinga, de pressa! Prenent 'esmorzar amb una safata, la germana de Lola el dugué cap a l'habitació del patró. Ajagut sobre el llit, mostrant la gran panxa de color de llet, l'administrador Ramos va anar observant els moviments de la noieta que anava col·locant el matabicho en una tauleta de té. Després que tot estigués perfectament disposat, la noia es retirà com de costum cap a la porta. Un crit del patró l'obligà a aturar-se, pensant que havia comès alguna falta. - Vine aquí- digué en Ramos amb veu exquisida- Via, no tinguis por- repetí. Na Makutinha se li aproximà de pressa tot aturant-se a poques passes del llit. Un pressentiment súbit o potser aquella mirada de gos famolenc del patró la feren arrepentir-se de no haver-se fet la sorda.

Desdejuni, esmorzar.

25 - Vine aquí- quasi bramà el patró- Seu aquí al meu costat- digué picant sobre els llençols. No podia haver cap dubte. Havia de fugir de l'habitació se no volia caure en desgràcia. Però, quan la noieta ho intentà, el patró, amb una agilitat insospitada per al seu volum, saltà del llit i la prengué per la saia i l'arrastrà fins al llit. El fràgil i bell cos tractà de resistir-se en les urpes de la bèstia greixosa, malalt d'un desig malaltís. La noia cridava i tot el seu cos s'esgarrifava cada vegada que aquelles mans que havien maltractat tants homes li tocaven la pell llisa i verge. La bèstia enfurismada i famolenca intentava a tota costa despullar-la i, ho hagués aconseguit del tot si no hagués estat per l'entrada precipitada de la Lola que acudí a l'escena en sentí el crits de la germana. Sorprès per l'aparició de la Lola, l'administrador alliberà per moments la noia que aprofità per escapar plorant. Fora de si i encès de còlera, en Ramos prengué a la Lola pel vestit i començà a colpejar-la de mala manera. Cops de puny, puntades de peu, bufetades, tot a un temps va rebre el cos de la Lola. Els seus crits es varen sumar als de la germana, que des de la balconada demanava socors. La Lola hagués mort allí al dormitori si no fos per la intervenció d'un escrivent de la roça, un jove blanc arribat feia poc de Portugal, que escoltant de prop la cridòria, es llançà escales amunt, seguint els rastre dels cops, dels gemecs i de la roba esquinçada, per entrar en l'habitació del patró i trobar la Lola al terra, que, sense moure's ja, seguia rebent puntades d'en Ramos.

Makuta tornava al terreiro content i confiat. La seva amistat amb Blábu l'havia permès traspassar una barrera difícil en la societat santomense. Era molt rar en aquells temps un "gabão" -que era com es designava a tots els africans no naturals de São Tomé8- mantenir relacions d'amistat amb forros. La convivència era difícil i es reduïa als contactes mantinguts durant els períodes en els quals els treballadors de São Tomé anaven a feinejar a les roças a preu fet. Fora d'això, a les ciutats i a les aldees el forro assumia una actitud de superioritat, menyspreant i algunes vegades agredint els seus germans africans, emprant qualsevol pretext. L'amistat amb en Blábu es va anar construint lentament i es consolidà quan aquell s'apassionà perdudament per la seva filla, passant a viure de forma permanent a la roça, fet estrany per a un forro. Malgrat tot, l'etapa més important d'aquella amistat succeí quan Blábu presentà a Makuta un grup de joves santomenses que estudiaven a Portugal i que estaven ocasionalment de vacances a l'Illa. En la primera cita, Makuta quedà encantat. Els estudiants es passaren hores criticant en Blábu perquè aquell s'havia referit als treballadors de les roças com a "gabões", argumentant que tan sols poca gent podia veure les diferències, apuntant precisament l'exemple de la seva relació amb Makuta. Els estudiants explicaren a Blábu que aquell sentiment només dividia persones que tenien el mateix destí i així era el que precisament els amos de les plantacions volien. Makuta se setí tan entusiasmat que parlà també sobre la vida a la roça i sobre els problemes amb que els seus germans s'enfrontaven a diari, vivint confinats en els límits de les plantacions servint la voluntat dels patrons i, a més, perseguits en les viles per altres germans quan gosaven sortir els diumenges. Els estudiants li feren tot tipus de preguntes i, a partir d'aquell dia, començaren a trobar-se quasi totes les setmanes en llocs diferents. Makuta arribà a estar en una trobada on hi havia professors, advocats i, fins i tot, un home al que li faltava només un any per ser metge. Els estudiants marxaren cap a la metròpoli a prosseguir els seus estudis i tardaren en tornar dos anys. Malgrat això, Makuta no deixà de rebre notícies seves. Abans que els estudiants partissin, li regalaren una ràdio amb la que ell i en Blábu començaren a escoltar les notícies d'altres terres: d'Angola, de Guinea, fins i tot de Moçambic, la seva terra natal.

Accepció despectiva.

27 Makuta venia, doncs, satisfet i confiat perquè en aquell mateix dia havia estat amb dos dels seus amics estudiants que havien retornat de nou per vacances. La conversa havia estat llarga i seriosa. Els estudiants li parlaren d'organització, d'unió de tota la gent, de la necessitat de lluita, dels perills i dels sacrificis. Després li preguntaren si Makuta volia formar part d'un grup que aniria a tractar de millorar la vida dels treballadors i expulsar els patrons. Ell els hi va dir que sí i passaren encara unes quantes hores discutint. Makuta aixecà els ulls escodrinyant el cel i somrigué endins. Un somriure quasi incrèdul. I és que moltes vegades durant la reunió va ser obligat a explicar els estudiants com era que les coses havien de ser fetes. Era ell, en Makuta, qui havia de donar explicacions a senyors estudiants!! Makuta tornava cap a casa content i confiat. Anava a temptejar l'opinió d'alguns germans, conversar amb ells primer, un a un, per separat. Volia mostrar-los, convèncer-los que calia acabar amb l'explotació. Volia persuadir-los que els calia lluitar, que havien de formar un grup i organitzar-se per, a la mínima oportunitat, declarar una vaga. Vaga. Una altra paraula que a Makuta agradava d'allò més. Es posava content només de pensar en la cara del patró quan es trobés a tota la gent al davant, al davant del seu escriptori. El patró que manava treballar i ells que li responien: - Treballar?, nosaltres treballem. Però primer has d'acceptar la nostra… (li costava de dir)… la nostra reivindicació! Així mateix! -en Makuta repetia en veu alta cap endins- Reivindicació! Entretingut amb aquelles cabòries, en Makuta entrà a la sanzala, pensant en la feina que li quedava per fer per a organitzar tothom. Makuta tornava a casa content i confiat… Era ja de nit i quedà molt sorprès perquè no va veure els habituals jugant a les cartes o preparant el menjar. Més preocupat quedà quan va veure tanta gent al davant de la porta de la seva habitació. Apressà el pas i quan ja estava a prop la gent obrí un passadís per facilitar-li l'accés. - Bona nit- digué. Ningú va respondre. - Què passa?- preguntà novament. Silenci. Tots baixaren el cap evitant la seva mirada. - Així doncs, ningú em vol parlar? Finalment dos dels presents se li avançaren.

- Makuta, compta amb nosaltres, si ho necessites. Compta amb nosaltres. En Makuta anava a preguntar per què, quan la Trinta va aparèixer al llindar amb els ulls vermells de tant plorar. El cor d'en Makuta va donar un salt. Ràpidament entrà a la casa. A un costat, sobre una estora, coberta amb una manta, hi havia la Lola. Al seu costat, la germana plorosa. Dret, en un altra cantó, el rostre seriós i avergonyit d'en Blábu. Lentament, en Makuta s'agenollà vora l'estora i aixecà la manta que cobria el cos de la Lola. El seu rostre es gelà, el seu cor s'aturà per moments. El cos de la Lola estava embolicat en mil draps i gasses, vermells de la sang que continuava brollant de mil ferides, del seu cos martiritzat. En Makuta, astorat, resta molt temps mirant els cos de la filla. Després el tapà novament i s'aixecà, amb la intenció d'adreçar-se a en Blábu, però s'aturà i tornà a agenollar-se al costat de la filla més jove. Amb aquelles mans endurides, prengué les espatlles de la filla i preguntà amb decisió: - Qui ha estat?! Qui ha fet tot això a la Lola? - El patró, pare. Em volia pegar a mi. Però va venir la Lola,… jo vaig fugir,… ell va pegar la Lola. - Però…- Makuta anava a fer una altra pregunta, però desistí i s'aixecà de nou. Recolzada a la paret hi havia l'escopeta que li havien donat per fer front els lladres quan esdevingué guarda del terreiro. En Makuta mai l'havia fet servir abans per matar a ningú. Quan pressentia algun lladre prop de la sanzala, disparava a l'aire, només per espantar. Altres vegades quan s'endinsava en la selva la utilitzava per a caçar macacos. Carregant una bala i guardant les altres a les butxaques, s'encaminà cap a la balconada de la casa. Trinta l'abraçà, plorant i intentà impedir-li que hi anés. Va ser envà. Arrossegant-la amb ell, decidit a fer el què devia, i acompanyat de prop per en Blábu, en Makuta s'aproximà als companys silenciosos i en una veu pausada els parlà: - Amics. Germans de São Tomé, d'Angola, de Cap Verd i de Moçambic. Quan vaig arribar a aquesta illa, venia ple, amb la voluntat de guanyar diners per tornar aviat a la meva terra. Tots nosaltres, tots vosaltres als que ara us veig aquí, hem vingut per treballar, guanyar diners i tornar a la terra, comprar machamba i fer una llar. No és això? Tots nosaltres quan vàrem venir, ho vàrem fer amb la intenció de tornar. Però els anys passen i els diners no s'acaben d'arreplegar mai. L'esperança s'esvaeix, el cos es consumeix treballant pels altres.

"Germans de São Tomé, recordo bé quan vaig arribar: Rio Maior no era així de gran. Al voltant de la roça hi havia encara algunes gleves de patricis forros. On estan aquestes gleves ara? Totes elles varen ser engolides per la Roça de Rio Maior. Ara el patrici forro està com nosaltres: sense res. "Durant molt temps he vist com la roça anava fent-se cada com més gran i gran… He vist arribar, en una ocasió, amics sense càrregues, però amb el cos ferm per anar a treballar, amb el cor ple de voluntat de treball, amb l'esperança de tornar. He vist morir molta gent sense complir cap esperança. He vist matar gent… He vist fins i tot matar gent en l'hospital per col·locar el fill a treballar a la roça. He vist tot això i he pensat: això és destí de negre, de negre!! Tota la voluntat i l'esperança que portava ja ha acabat. Però quan veiem aquelles coses durant tant temps, el nostre cap es pregunta: Per què? Per què és així? Llavors el cap comença a pensar, a fer-se més preguntes: Per què som nosaltres, als qui treballem, els que la vida mata amb fam? Tenim una habitacioneta, que sembla una gàbia de porcs, sense llum,… No tenim res. I el patró, els capatassos, aquells que només manen, viuen en la casa gran, tenen llum, tenen criats, tenen tot el millor, passen quatre anys aquí i tornen cap a la seva terra amb les butxaques plenes, rics. Per què això va així? No s'aturarà mai més? Potser sí. No pot ser amics, això ha d'aturar-se algun dia. Però com? Qui ho aturarà? Ells? Ni pensar-ho, oi?! Així doncs, qui més ho pot fer que nosaltres? Nosaltres. Nosaltres som els qui hem d'acabar amb tot això. Com? Nosaltres hem de lluitar. Hem de veure que hem de lluitar per aturar tot això. Però, escolteu bé, no hem de lluitar de qualsevol manera: hem d'organitzar-nos primer, hem de fer-nos amics de veritat, hem de ser camarades. Jo m'envaig ara, però no ho voldria fer sense dir-vos-ho abans: hem de lluitar! "Costa molt, molt. Costarà. Però ara, eh que també costa? No és millor lluitar sacrificant per demà tenir una vida millor? Millor. Mil vegades millor. Bé, m'envaig. Tots vosaltres us quedeu i no ho faig turmentat, no. Un dia algú vindrà a buscar-vos per a explicar-vos millor les coses que no pas jo. Però necessiteu estar tranquils, serens. Tingueu calma. La lluita només és per l'hora de lluitar. Prengueu compte, fills meus, de la meva muller. Qui la pugui amagar, si us plau, que l'amagui. Demà o avui mateix vindrà aquí la policia i us pegaran, us faran moltes preguntes. Costa, però us demano coratge, valentia. Fins a un dia, camarades! Dit això, en Makuta tornà cap a la casa i parla a la dona i a les filles: - Bé, no vull que ningú plori més. Trinta, ocupa't les petites. Ho aneu a passar una mica malament, però sou joves i podeu resistir. Blábu vés a la vila, a la botiga d'en Sum Novo i explica el què ha passat aquí. Jo no tardaré en tornar. Tornaré algun dia. Valentia! I sortí. Trinta i la filla petita no ho creien. La pena augmentà la intensitat dels seus plors.

Amb l'escopeta a les mans, el rostre endurit per la ràbia, banyat amb llàgrimes, en Makuta travessà el grup de companys i avançà cap a la casa gran. Arribat davant la balconada, cridà amb totes les seves forces. - Patró! Patró! Passes ràpides s'aproximaren des de dintre. - Qui és? - Jo, el guarda, patró! Mirant cap a sota de la barana, traient el cap, l'administrador Ramos preguntà: - Qui cony ets?! Amb un gest ràpid, en Makuta l'apuntà amb l'arma. - Ni un pas més. No fugiu o us endinyo un tret. Verd com una col, en Ramos s'agarrà amb tota la seva força a la barana. Llavors, en Makuta li va anar preguntant: - Recorda en Marito? Vostè el va matar, dient que era un macaco. Recorda? Recorda el fill de la Joana? El seu gos el va mossegar fins a matar-lo. Recorda? La meva filla tenia 16 anys i vostè volia embrutar-la amb les seves mans. Vostè l'ha pegat fins quasi matar-la. Any rera any vostè pega, maltractà, manà matar i matà i, a sobre, ens roba. "Mori, colonialista!! I disparà. El tret encertà l'administrador en el pit i aquest va caure sobre la barana que es partí pel seu pes. El cap d'en Ramos s'estavellà finalment contra el pedrís del terra i rebentà. - Colonialista!- cridà un cop més i desaparegué en la selva. El tret tragué a tots els altres empleats blancs de les seves habitacions, ja que sonà prop de la casa gran. I també, així que el tret sonà, els treballadors que encara es trobaven en la sanzala fugiren i s'amagaren a la selva. Altres marxaren fins a la vila més propera i uns pocs anaren a la policia a relatar el que havia passat. Quan els treballadors blancs arribaren a la balconada de la casa gran i toparen amb el cadàver de l'administrador, es desencadenà una explosió d'odi irracional: - Han estat aquests negres. Anem a buscar les armes i arrasem tot això!

31 - Amb tota seguretat que fou el bastard d'en Makuta, aquell negre atrevit. Vinga, no ha de quedar cap de viu per a riure's d'això. Fou llavors quan una veu discordant es deixà sentir. Era l'escrivent blanc que havia salvat la Lola aquell matí de les mans de l'administrador. - Calma, senyors, molta calma. Moltes veus amenaçadores s'alçaren en contra d'ell. - Res de calmes. Ho resoldre'm a la nostra manera…! - Senyors hem de veure les coses com han succeït. No ha estat només un negre que ha matat un blanc. En qualsevol lloc del món un pare no accepta de bon grat el que el patró feu amb la filla d'en Makuta… Més veus airades. - Res de converses. Anem per feina…! De nou, el jove escrivent, un xic atemorit, digué: - El que ha passat aquí passa a qualsevol lloc del món on algunes persones, per ser riques, creuen que el món els hi pertany. La reacció del negre, encara que precipitada, s'ha de comprendre. Si hagués una justícia igual per a tothom, estic segur que ell no hagués recorregut a la venjança personal, però desgraciadament així ha estat… - Aquest noi està de part dels negres! - És un comunista! Maldit- cridà un altre mentre li assestava un contundent cop al cap. Caigut al terra, ple de sang, el jove contemplà com els seus companys anaven a buscar les escopetes. En un esforç tremend, s'arrossegà fins a les oficines per a telefonar a la policia. Encara no havia arribat als despatxos, quan ja els altres blancs estaven avançant cap a la sanzala amb les armes carregades, torxes en mà, decidits a venjar el company. Però la sanzala estava buida…

Corrents, Makuta deixà enrera, potser per sempre, na Trinta estimada, les filles, els companys atemorits i, a la vegada, meravellats. Enrera restà també Rio Maior, aquella roça de fogueres vives i d'aquelles vespres de soia, batuque i de danses. D'esperances mortes i renascudes cada dia, cada mes, cada any. Enrera i per sempre el desig d'organitzar i orientar la lluita que s'apropava difícil i dura. Amb els seus companys de tants dolors i de tanta humiliació hi quedà l'exemple, la valentia com a arma de combat. A mesura que s'allunyava, s'obria al davant una floresta enorme i inexplorada on l'home encara no havia aconseguit separar les tenebres de la llum. Sí, aquella llum que no entra, on els macacos en grups de vint, quaranta, gaudeixen d'una llibertat salvatge, on les cobres verinoses es disputen entre si el fil de llum i de calor que esquinça les foscos i les penombres constants, on les serp quasi rebutgen donar pas a l'home, on els senglars i les guineus tenen la pell dura i grossa, capes protectores contra les picades d'insectes de noms desconeguts. Va ser d'aquest món el que Makuta escollí mogut per un coratge i una determinació estranyes en l'època. I avui també. Va ser aquest món d'obscuritat perpètua on les persones es jutgen a cegues, lluny de tot i de tots, pagant amb la vida errant la llibertat reconquerida a un preu tan alt. Així que en Makuta es cerciorà de la mort del patró, un vent ràpid i humit es feu sentir. Els estels esmorteïren les seves pàl·lides lluentors i la lluna que tardava en arribar ja mai més va aparèixer. La pluja tampoc tardà en arribar, una pluja menuda i indolent. El vent començà a bufar fort i indomable, sacsejava les fulles i seguia el seu camí. Així que passava, ja en venia un altre, agitava tot i corria per on Makuta havia desaparegut. Un altre vent endarrerit, però més veloç i potent feu trèmer tot i obrí camí en la obscuritat de la floresta perseguit per un altre més poderós encara. En aquest boja correria s'entossudien els vents cadascun evitant ser ultrapassat, cascun desitjant prendre la davantera, augmentant de velocitat i de fúria, esforçant-se per conquerir les copes dels arbres que entollaven els seu camí. La pluja queia ara amb gotes grosses i pesades. Aigua o llàgrimes de dol, de revolta acumulada? Aigua o llàgrimes per aquell que sol s'enfrontava a la natura immensa o perillosa? Aigua o suor vertit durant dies sense conta, hores enfilades, segles sencers desbrossant la floresta, cavant amb l'aixada, collint el cacau?

33 Per als companys d'en Makuta preocupats en amagar-se ells i la seva família, aquella pluja era tot allò i més. Era també un senyal, un acord de la natura amb l'acció d'en Makuta. De lluny, els núvols més negres que la nit baixaren fins a tocar les ones del mar, obscurint-t'ho tot encara més. D'allà lluny varen anar avançant, empeses per les ones afogant tota l'illa. D'altra costat, rera la sanzala, on els vents mai passaven a causa de l'alineament de les serres que s'enfilaven contra la força crua, arribaven trombes demoníaques. Vents venien de tot arreu, dels més indòmits indrets. En la seva voracitat embogida, torcien, esquinçaven les branques del arbres més alts, que com a veritables guardes fidels, seguien dempeus gosant desafiar els elements, malgrat els més fràgils eren arrencats i llançats els uns contra els altres. La vella teulada de palma de la caseta d'en Sum Zon estava ja sense cap cobertura i la pluja entrava, fent de l'interior un barral. La pluja bullia la floresta, sons estranys, l'esclat sec dels troncs que es partien, els arbres sacsejats com un enorme esquellot, la terra gemegant. El vent ofegant i rebatent la selva, la tempesta diluint i convertint tot en llots. D'allà lluny el mar rugint, i a la terra els rius sens control corrent desbocats sobre els camps i els corriols, formant avingudes enormes i furioses: dins la terra, un altre mar! Quin espectacle més meravellós, diria aquell que, entre quatre parets protegides, contemplés el carbó en brasa vida esclatant sobre el foc en coure una menja en companyia dels ésser estimats!! Tanmateix què sentiria sabent que en algun lloc de la floresta impenetrada un ser, un home perseguit, un home, s'està consumint en un basalt, en el ventre d'aquella nit horrorosa després d'haver gosat reptar tan significativament l'omnipotent poder colonial que a tants envilia? Què sentiria? La natura cruel, com volent enorgullir-se dels estralls anuncia, com un trombó que rebenta, una llum ràpida i forta, que en un segon fereix la nit. Un tro reverberant sobre la terra devastada. Un altre tro i un altre llamp que il·lumina de cop l'espectacle. Un altre i un altre repetint-se amb l'eco de les muntanyes fins que es tornen inaudites en el pla. Centelles com gegantines espases cremant esberlant d'un sol tall l'arbre i un puig massís. La terra resistí la catàstrofe que continuà fins a la matinada. Les persones es rendiren al son. Tot es rendí vençut pel vent, per la pluja, pel riu i per la centella. A la selva un home sol divorciat de tot i de tots. Un home tan sols que pogué suportar tanta fúria: en Makuta. El sol lentament començà a empènyer la fosca. De la lluita contra la nit el sol se'n sortiria un cop més vencedor. Un nou dia. Un matí net, preludi de dies

34 difícils, però nous. Tanmateix el despertar d'una consciència. Per als treballadors de Rio Maior vingueren dies tan difícils com aquella nit. Molt més difícils. Però alguna cosa va néixer. En aquell moment era tan sols una petita flama, que un dia es tornaria foguera i arrasaria tot el país. Llavors l'esperança no seria una paraula vana. L'esperança tants cops morta es redreçava vacil·lant, tanmateix per no defallir mai més. L'esperança en la lluita per a una vida millor i per a una vida en llibertat.

NOTA D'EPÍLEG

Consta després que el jove escrivent blanc va ser empresonat durant les investigacions posteriors i acusat de comunista. Mai més es va saber d'ell.

Agost de 1974