10è volum de la 'Història de la Humanitat i la Llibertat'

HISTÒRIA

DE LA

HUMANITAT I LA LLIBERTAT

Les grans conquestes europees i les resistències indígenes

I. Una nova forma de navegar Al segle xv Europa va forjar imperis que en poc temps van dominar el món.

Es van formar gràcies a una conjunció de situacions favorables, després de la desastrosa centúria anterior, en què la pesta pràcticament va congelar el pas del temps. Europa va entrar en un període llarg de desgovern, depressió econòmica i poblacional, i fins i tot en una his­tèria col·lectiva motivada per la por a la malaltia. Un cop vençuda aquella crisi, la incorporació de noves tècniques nàutiques i estris de navegació oblidats i un coneixement més acurat de la forma i les dimensions de la Terra van incitar els estats europeus a vèncer pors ancestrals i a explorar els oceans. El Mar de les Tenebres, la fi del món —com es coneixia el penyal de Gibraltar i Finesterre— va deixar de ser un espai desconegut per convertir-se en un repte i una aventura.

Gravat en fusta del 1598 de Konrad von Gesner, del Llibre dels peixos.

Aquesta representació és molt il·lustrativa de la visió que tenien els contemporanis del mar.

L’Atles català (1375) és el mapa cartogràfic català més important de l’edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Abraham Cresques. Té la particularitat que es tracta del primer mapa del món conegut fins llavors que incorpora una rosa dels vents en un dels seus fulls.

26 Les grans conquestes europees i les resistències indígenes

Una nova forma de navegar 27

EL PERSONATGE

Enric el Navegant

Porto, 4 de març del 1394 – Sagres, 13 de novembre del 1460

Enric d’Avís i Lancaster va impulsar la navegació per la costa africana i va fixar els fonaments per a la construcció de l’imperi lusità.

Gràcies a la seva empenta, la corona es va enriquir extraordinàriament i va guanyar territoris a mig món.

Ceuta, la primera Amb només vint anys d’edat, Enric va rebre l’encàrrec del seu pare, el rei Joan I, de conquerir l’estratègica plaça de Sebta (Ceuta), que havia de permetre el control de l’estret de Gibraltar. L’Infant ho va fer el 1415, emprant 20 naus i més de 5.000 homes. Des d’allí va comandar diverses exploracions a l’interior africà. Les dades recollides serviren de base per al projecte d’expansió de la corona.

Doblar el cap de la Por Al començament del segle xv, el cap Bojador era el límit meridional que els europeus coneixien de la costa africana.

Gràcies a l’empenta d’Enric el Navegant, els portuguesos el van superar en una expedició comandada per Gil Eanes el 1434. Abans ja havien pres les illes de Madeira i Açores.

S’havien col·locat les bases per aconseguir l’or africà sense recórrer a les gran caravanes saharianes.

Les concessions del Papa Portugal va començar a ser una amenaça seriosa per a Castella, sobretot arran de la disputa pel control de les Canàries.

Enric el Navegant va aconseguir que el papa Calixt III atorgués jurisdicció espiritual a l’Orde de Crist —que ell mateix presidia— sobre les terres entre el cap Bojador i el golf de Guinea, i també d’altres que conquerís més al sud.

44

✤ L’ORIGEN Enric el Navegant fou el tercer fill del rei Joan I de Portugal, fundador de la dinastia Avís, i Felipa de Lancaster.

Per línia materna, era besnét d’Eduard III d’Anglaterra i el seu germà va esdevenir el rei Eduard I de Portugal. Aquests orígens li van permetre complir els seus somnis de conquesta. ✤ EL LLEGAT A la mort d’Enric, el 1460, els portuguesos estaven fermament instal·lats en diferents enclavaments del golf de Guinea i més d’una dècada abans ja havien començat el comerç d’esclaus com a font de finançament per a les expedicions nàutiques. En poc temps la compravenda d’africans es va convertir en una gran indústria que va mantenir vius els principals imperis de l’època durant més de dos segles. ✤ LA CURIOSITAT En vida, Enric d’Avís no va ser mai nomenat el Navegant. El malnom li va ser atorgat, de manera força romàntica —ja que mai va passar de Ceuta en les seves incursions marineres— pels historiadors alemanys Henrich Schaefert i Gustav de Veer al segle xix, en un assaig sobre l’imperi Portuguès.

Enric el Navegant va ser un cristià fervorós que va encapçalar l’Orde de Crist, successor de l’Orde del Temple. Els immensos recursos de l’Orde van ajudar a finançar diverses exploracions per la costa africana.

45

INCREÏBLE, PERÒ CERT

LA PRIMERA BOMBOLLA ESPECULATIVA Al segle xvii, en una Holanda que vivia una època de gran benestar econòmic, les tulipes es van convertir en un objecte de luxe i es pagaven preus astronòmics pels seus bulbs. La moda va derivar en un sistema d’especulació salvatge i inconsistent que va acabar esclatant. ✤ LA FEBRE DE LES TULIPES

El segle xvii la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals estava en una època de màxima esplendor. Entre els nous rics que n’havien sorgit es va posar de moda decorar els jardins amb tulipes, unes flors que havien arribat de Turquia el segle anterior i que havien trobat a Holanda un sòl especialment adient. Les tulipes més valorades eren les que havien patit una mutació genètica de causa desconeguda. Tan gran era la fal·lera per tenir els exemplars més rars que els preus van arribar a ser desaforats: el 1636, un bulb de la tulipa Semper Augustus s’havia arribat a pagar a 5.500 florins, quan una tona de blat en costava uns 20. ✤ EL NEGOCI DE L’AIRE

Aquest negoci va atreure les ànsies especuladores de gent de totes les classes socials, que, per no esperar els llargs terminis que necessitaven les flors, van començar a comprar i vendre els bulbs. Els preus podien créixer fins a un 500% en una setmana, i van ser moltes les persones que es van endeutar per comprar bulbs i poder-los revendre. El «negoci de l’aire», com algú el va anomenar, es va acabar de cop el 1637, i va deixar una gran quantitat de gent completament arruïnada i un país que va ser la riota durant molt de temps per aquella «tulipomania».

114

◆ UN NEGOCI IMMORAL Les autoritats estaven desconcertades per aquest negoci tan irregular, però no van saber prendre mesures per frenar-lo. I per la seva banda, el clergat el condemnava perquè sovint els tractes es feien en tavernes.

◆ UN MUNT DE DINERS Entre el 1633 i el 1637, la «tulipomania» va generar 40 milions de florins, mentre que durant la mateixa època, els principals mercaders de les Províncies Unides en van guanyar al voltant de tres i mig.

◆ ESCLATA LA BOMBOLLA El 6 de febrer del 1637 se subhastava una lliura de tulipes de la varietat White Croomen. Tot i que el preu era ajustat, no va trobar comprador, i de cop es va estendre el pànic: les tulipes ja no interessaven. El negoci va caure com un castell de cartes i va atrapar molta gent que s’havia endeutat per especular.

La bogeria de les tulipes, de Jean Gerome Leon, del 1882. Aquest quadre representa l’especulació holandesa amb les tulipes que va portar el país la bancarrota.

115

LA BATALLA

Sorel El control del valuós comerç de pells d’animals salvatges va degenerar en les anomenades guerres dels Castors, en les quals es van veure involucrats els francesos en la conquesta del Quebec. ❱ EL CONTROL DEL QUEBEC

França s’havia interessat pel control de l’est del Canadà des de mitjan segle xvi i era present a l’illa del Príncep Eduard, Terranova, Nova Escòcia i en tot el golf de Sant Llorenç. La relació amb les nacions indígenes va ser sempre tempestuosa, especialment amb els iroquesos, amb els quals van forçar la pau segrestant els fills del cap Donnacona.

❱ LA JOIA INESPERADA

L’Amèrica que els francesos volien conquerir tenia un clima menys atractiu per als colons que no pas el sud del continent o les illes antillanes. I no hi havia metalls preciosos. Però els nouvinguts es van trobar amb joies amb les quals no comptaven: fusta i pells. Especialment aquest darrer producte va generar un mercat que de seguida va enriquir els traficants.

❱ JOC D’ALIANCES

El 16 de juny del 1610 el comandant Samuel de Champlain va lluitar —en coalició amb algonquins, hurons i inus— contra les tribus iroqueses a la batalla de Sorel, amb una superioritat tecnològica tan abassegadora que els mohawk (la nació de la qual formaven part els iroquesos) va desistir durant dues dècades de plantar cara als francesos.

134

El conflicte per les pells va enfrontar els iroquesos i els francesos, que tenien el suport dels algonquins, els hurons i els inus de la regió dels Grans Llacs.

✤ EL «PARE DE QUEBEC» Samuel de Champlain és considerat el «pare del Quebec», ja que va ser qui va explorar les terres del Canadà oriental i les va conquerir per al rei gal amb el nom de Nova França. Va fundar la colònia d’Acàdia i la ciutat del Quebec aixecant-hi un fort de fusta.

✤ LES ARMES DE FOC Els francesos duien arcabussos, armes de foc que les poblacions indígenes desconeixien. Tot i arribar a aliances amb nacions com ara la dels algonquins, es malfiaven d’armar-los per por que se’ls giressin en contra.

El mateix passava als anglesos i als holandesos amb els iroquesos.

✤ UN JOC GEOPOLÍTIC La batalla de Sorel va ser més significativa pel joc geopolític de posició que no pas per les baixes que va causar. Però les guerres dels Castors, en general, es consideren de les més sagnants que va viure Amèrica del Nord en el procés de colonització.

135

HISTÒRIA DE LA HUMANITAT

I LA LLIBERTAT

Per primera vegada, una història de la humanitat amb un fil conductor inèdit: la llibertat. Una obra rigorosa i divulgativa, des de la prehistòria fins als nostres dies, que posa l’accent en la lluita permanent de l’ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i de progrés.

Volum 10

Les grans conquestes europees i les resistències indígenes Els grans canvis tecnològics en la navegació van fer possible l’arribada europea al continent americà i la conquesta posterior. Els castellans i els portuguesos van ser els primers a bastir els seus imperis, tot i que ben aviat van haver de competir amb els anglesos i els holandesos. Tanmateix, aquest procés tenia una altra cara: l’explotació dels continents i la generalització de l’esclavisme.