I. La Revolució Francesa Si l’economia del món del segle xix va créixer gràcies a la influència de la Revolució Industrial anglesa, la seva ideologia ho va fer seguint les petjades de la Revolució Francesa. La Gran Bretanya va proporcionar les fàbriques i els ferrocarrils. França, les idees. I la llibertat. Entre el 1789 i el 1917, les polítiques d’arreu lluitarien en pro o en contra d’aquells principis revolucionaris que van esquerdar primer i enterrar després les velles i encarcarades estructures de l’Antic Règim. Aquells esdeveniments proporcionarien una base legal i organitzativa, el contingut dels programes liberals, radicals i democràtics dels partits polítics i, de manera evident, el concepte i el vocabulari del nacionalisme. Aquesta va ser, a grans trets, l’obra i l’herència de la Revolució Francesa.
Arrest de Lluís XVI a la torre del Temple. La seva actitud contrarevolucionària i còmplice amb els «enemics estrangers» de la Revolució el va conduir a un judici en el qual va ser condemnat a mort. L'execució a la guillotina tingué lloc el 21 de gener del 1793 a la plaça de la Revolució, avui en dia coneguda amb el nom de plaça de la Concòrdia.
LA BATALLA DE FRIEDLAND El 14 de juny del 1807 va tenir lloc aquest episodi bèl·lic que el pintor Horace Vernet va representar en aquest quadre. Els exèrcits de Napoleó es varen enfrontar amb l'exèrcit rus al sud-est de Königsberg. La batalla va suposar la victòria francesa i la retirada de l'exèrcit rus. El 7 de juliol ambdues potències firmaren el primer dels tractats de Tilsit mitjançant el qual tots dos països es transformaren en aliats.
UN NOU REI A ESPANYA
El Motí d'Aranjuez va acabar amb Godoy a la presó i amb Carles IV abdicant en favor del seu fill Ferran VII. Però Napoleó estava decidit a controlar la península Ibèrica, de manera que va fer retornar la corona a Carles IV, que la va lliurar a l'emperador. Napoleó va aprofitar per declarar el seu germà Josep Bonaparte (Josep I) nou rei d’Espanya.
68 La Revolució Francesa: el triomf de la llibertat
del 1805, exactament un any després de convertir-se en emperador, Napoleó vencia els exèrcits russos i austríacs a la batalla d’Austerlitz, amb la qual cosa desmantellava la Tercera Coalició antifrancesa. Les dures condicions imposades a Àustria al tractat de Pressburg —signat el 26 de desembre d’aquell any— la condemnaven a pagar una indemnització de quaranta milions de francs d’or i a assistir al desmantellament del Sacre Imperi Romanogermànic, que seria substituït per la Confederació del Rin. Amb ell mateix dirigint la Confederació, va convertir les antigues repúbliques germàniques en regnes vassalls, que repartí entre els seus parents: Josep Bonaparte (germà de Napoleó) substituïa el Borbó Ferran IV de Nàpols, i Lluís, un altre dels seus germans, es convertia en rei dels Països Baixos holandesos. Els Estats alemanys de la vora del Rin des d’Holanda fins a Suïssa també eren aliats de França, com també la mateixa Suïssa i Espanya. Però no hi eren tots. Durant l’estiu del 1806, Napoleó va negociar sense èxit amb les dues úniques grans potències que ni el reconeixien com a emperador ni com a propietari de les terres conquerides: Anglaterra i Rússia. No hi va haver entesa, però l’avanç de l’imperi era imparable. Gràcies a les incontestables victòries a Auerstedt i Jena del mes d’octubre, França va humiliar Prússia, a qui va obligar a reduir el seu exèrcit, a pagar una forta indemnització a l’imperi i a aplicar el bloqueig continental als britànics. Amb Prússia també fora de combat, Napoleó va decidir llavors travessar el riu Vístula i encarar definitivament els russos del tsar Alexandre I, el qual va acabar derrotat a la batalla de Friedland el 14 juny del 1807. La pau de Tilsit
resultant, que transformà França i Rússia en aliats, renovà les esperances franceses de completar, ara sí, un bloqueig continental que exclogués del mapa les possibilitats britàniques de comerciar. Però ni tan sols així. Un cop més, els britànics es van moure amb rapidesa i van aconseguir continuar desembarcant mercaderies a través de les costes escandinaves i del nord d’Alemanya. Durant deu anys, les tropes imperials havien doblegat fins a tres coalicions, però ni les derrotes dels seus aliats ni el bloqueig continental van aconseguir que la Gran Bretanya torcés el braç. Ben al contrari, lliure de competència marítima després de la gran victòria a Trafalgar, va anar incrementant els seus dominis colonials en detriment de francesos i holandesos. Malgrat la tossuda resistència britànica, Napoleó deixà l’empremta de l’imperi gravada sobre la major part del continent europeu. Els canvis introduïts als territoris conquerits consistien a instaurar sistemes polítics que imitessin el francès, estenent el Codi Civil, abolint l’esclavitud i imposant el sufragi censatari. Aquestes accions, emparades en la creació de noves monarquies en què Napoleó situava familiars o persones de la seva confiança, van debilitar unes aristocràcies europees que veien esfumar-se els seus privilegis. Afortunadament per a aquest grup de privilegiats, després d’una fase inicial on les classes populars tenien esperances de viure un canvi real, van comprovar que sota l’imperi Francès també els era negada tota participació en les institucions polítiques. En veure que la seva situació no canviaria gaire, van començar a sorgir corrents nacionalistes que, sense voler tornar a l’estatus anterior, rebutjaven la imposició dels models francesos. Això no era cap garantia de retorn a les realitats nacionals anteriors, però per a l’aristocràcia europea era un indici clar que les seves classes populars no es deixarien enredar fàcilment per les, segons ells, falses promeses de llibertat franceses.
LA GUERRA DEL FRANCÈS Amb pràcticament la major part d’Europa sota control, Napoleó va tornar a fixar la mirada en la península Ibèrica per establir-hi un control més ferri. Novament amb la intenció de tancar l’espai coster portuguès, va demanar a Lisboa que trenqués relacions amb Anglaterra. Davant la negativa de Joan VI, les tropes franceses van envair el país i van obligar la família reial a fugir cap al Brasil. Després d’una dècada d’aliances amb França i que Godoy facilités el pas de l’exèrcit francès per territori espanyol fins al país veí, a Espanya també li va tocar el rebre.
GERMÀ I REI L’emperador va nomenar rei d’Holanda el seu germà Lluís Napoleó Bonaparte el 5 de juny del 1806. Els canvis introduïts als territoris conquerits per Napoleó consistien a instaurar sistemes polítics administrats per familiars o persones de la seva confiança. A imitació del sistema francès imposava el sufragi censatari i l'abolició de l'esclavitud, estenent el Codi Civil d'aquest país.
LA CATALUNYA FRANCESA
L’any 1812, Catalunya va ser separada d’Espanya i incorporada a l’imperi Napoleònic. El territori va ser dividit en quatre departaments (Ter, amb capital a Girona; Segre, a Puigcerdà; Montserrat, a Barcelona, i Boques de l’Ebre, a Lleida) i organitzat seguint el model francès.
En aquell moment, l’infant Ferran, príncep d’Astúries, encapçalava l’anomenada Conjura de l’Escorial, que pretenia destronar el seu propi pare
La França napoleònica 69
L'OBRA D'ART
«La massacre de Quios» Eugène Delacroix
Eugène Delacroix (Charenton-Saint-Maurice, França, 26 d’abril del 1798 - París, 13 d’agost del 1863), la gran figura de la pintura romàntica, va presentar al Saló de París del 1824 un al·legat contra l’imperi Otomà que va sorprendre pels colors brillants, l’absència de centre en la composició i una audàcia en el dibuix sense precedents a l’època. Molt influït per Géricault, considerat el pare del Romanticisme, Eugène Delacroix va ser un fervent defensor de la llibertat de l’artista enfront dels cànons classicistes. L’obra que el consolida és La massacre de Quios, un llenç inspirat en la guerra de la independència de Grècia contra l’imperi Otomà. La pertorbadora notícia de la matança de 20.000 grecs i l’esclavatge de les dones i els nens supervivents portà Delacroix a fer una obra sense precedents en la pintura de l’època.
✤
Els colors brillants, l’absència d’un centre en la composició, l’audàcia en el dibuix i l’ambigüitat en la representació faran de La massacre de Quios una obra de referència en què veiem expressions de por i desesperació, cossos mig nus i tirats al terra, ferits, un ofic al turc que s’emporta a la força una noia o una vella que mira horroritzada cap a fora del quadre. No hi ha un heroi. Delacroix retrata la derrota del poble grec amb una obra que transmet desolació i dolor.
✤
136