La guerra freda i la caiguda del mur de Berlín
La derrota del nazifeixisme va posar fi al malson de la guerra i alhora va obrir les portes a la construcció d’una societat d’homes i dones lliures i iguals. En aquest sentit, cal destacar el consens de les forces polítiques majoritàries per garantir els drets socials i la creació de l’ONU. Malgrat la cristal·lització de la guerra freda, més psicològica que militar, tot i atiar conflictes regionals que sumaran milions de morts, serà un període de força estabilitat, amb unes regles del joc pactades i ben marcades, i en què la llibertat constituirà el motor de la revolta dels anys seixanta. Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona
272
273
1 de desembre del
1955
Rosa Parks no cedeix el seient El 1955, a Montgomery, Alabama, una dona afroamericana de quaranta-dos anys es va negar a aixecar-se del seient perquè un blanc s’hi pogués asseure. Aquell gest es considera un moment clau en la lluita per al reconeixement dels drets civils als Estats Units. EL CONTEXT El 1955, les lleis segregaven els blancs i els negres dels espais públics, a més de donar menys drets a aquests últims. Als anys cinquanta, hi havia diverses organitzacions que lluitaven pel reconeixement dels drets civils i que feien tot tipus d’accions. EL PERSONATGE CLAU Rosa Parks (1913-2005) era una modista compromesa amb la lluita pels drets civils, membre activa de l’NAACP (Associació Nacional per al Progrés de la Gent de Color). Després de la detenció va perdre la feina i va marxar d’Alabama, perquè patia per la seva seguretat.
122
LES CONSEQÜÈNCIES Rosa Parks va ser detinguda i al judici la van condemnar a pagar una multa. Però la seva acció, no programada, va ser el detonant que va fer possible una protesta de grans proporcions —més de 30.000 afroamericans es van negar a pujar als autobusos durant més d’un any— i l’abolició de la llei que segregava la gent als transports públics. Va ser guardonada amb la Medalla Presidencial de la Llibertat i amb la Medalla d’Or del Congrés. 274
1955 2 de març. Claudette Colvin, de quinze anys, es nega a cedir el seient a una dona blanca en un autobús i la detenen.
1956 20 de desembre. S’acaba el boicot als autobusos, després de 381 dies.
«Que no, que no i que no», pensa la Rosa. No s’aixecarà del seient només perquè un blanc s’hi vulgui asseure. Ja ho ha fet massa vegades. Enough is enough! Es recorda a ella mateixa amb vuit o nou anys, encara amb dues trenes, plorant de ràbia perquè no podia beure aigua de la mateixa font que els nens blancs. Que una nena tingués prohibit beure aigua era una injustícia, i que el seu avi li recomanés «resignació» encara l’encenia més. Avui, amb quaranta-dos anys, Rosa Parks ja no es resignarà ni un dia més. Està cansada, després d’un dia llarg de feina, i té tot el dret a tornar a casa ben asseguda. I no tan sols té els braços i les cames cansades. N’està tipa. Farta. I li és igual el que digui la llei. S’ajusta les ulleres, posa les mans sobre la bossa que té a la falda i mira per la finestra com si el conductor no l’estigués cridant, com si ningú no la mirés amb indignació o por. «S’ha acabat», pensa, i somriu.
La Cort Suprema dels Estats Units dictamina que la segregació racial als autobusos és inconstitucional.
1963 28 d’agost. Es fa la Marxa sobre Washington, en què més de 200.000 persones demanen lleis que garanteixin els drets civils. Luther King hi fa el discurs «Tinc un somni...».
2009 20 de gener. Barack Obama es converteix en el primer president afroamericà dels Estats Units.
L’1 de desembre del 1955, Rosa Parks va agafar un autobús públic per tornar a casa. El conductor li va ordenar que cedís el seu lloc a un jove blanc que acabava de pujar. Però ella s’hi va negar.
275
1 de gener del
1959 1952 10 de març. Fulgencio Batista encapçala un cop d’Estat i assumeix el poder a Cuba.
1953 26 de juliol. Alçament fracassat contra Batista. Fidel Castro és empresonat.
1959 1961 3 de gener. Els EUA trenquen les relacions diplomàtiques amb Cuba, que enceta la bona entesa comercial amb la URSS.
1962
EL CONTEXT Als anys cinquanta, Cuba vivia en una situació de grans desigualtats socials, potenciades per un govern dictatorial i corrupte que afavoria que els Estats Units explotessin els recursos de l’illa. Es considerava que Cuba era el prostíbul dels EUA. L’any 1953, alguns revolucionaris proven d’enderrocar el règim, però són derrotats.
Barbuts a l’Havana El dia de Cap d’Any del 1959, entraven a l’Havana els revolucionaris que feia anys que batallaven per alliberar l’illa de la dictadura corrupta de Fulgencio Batista. A Cuba començava una nova època. Quan les tropes revolucionàries van arribar a l’Havana era negra nit. Encara hi havia gent pel carrer, és clar, era Cap d’Any... Però hi havia un ambient diferent, una expectació callada. Aquell dia, qualsevol observador atent sabia que les coses estaven a punt de canviar radicalment. Aquella nit va ser llarga per a molta gent. I l’endemà, els que somiaven el canvi, els que el temien i els que després de tant de rom i festa s’havien adormit abraçats a vés a saber qui, es van llevar en una Cuba diferent. La dictadura s’havia fos, Fulgencio Batista havia hagut de fugir cames ajudeu-me a Santo Domingo per salvar la pell, i a l’Havana entraven, victorioses i alegres, les tropes del Movimiento 26 de Julio, amb Camilo Cienfuegos i el Che Guevara. Des de Santiago, Fidel Castro, que estava permanentment atent a l’avanç dels seus barbuts, posava lletra a la música: «La tiranía ha sido derrocada. La alegría es inmensa. Y sin embargo, queda mucho por hacer todavía.»
EL PERSONATGE CLAU Fidel Castro (1926), advocat, va començar la carrera política com a opositor i després va passar a l’acció armada, per la qual cosa va ser empresonat. Després de liderar la revolució, va exercir de primer ministre i, més tard, va ser president de Cuba (fins al 2008). LES CONSEQÜÈNCIES L’entrada a l’Havana va significar la victòria del moviment revolucionari liderat per Fidel Castro, que feia gairebé sis anys que lluitava per expulsar el dictador Fulgencio Batista. Des de llavors, han mantingut un règim socialista de partit únic. L’aproximació amb el bloc soviètic, durant la guerra freda, va comportar l’inici d’un bloqueig per part dels EUA i el trencament de les relacions diplomàtiques, que no es van restablir fins al 2015.
14-28 d’octubre. La CIA descobreix míssils soviètics a Cuba. La diplomàcia entre Kennedy i Khrushov evita la guerra, però no el bloqueig dels EUA a l’illa.
2015 Fidel Castro entra victoriós a l’Havana al capdavant del seu exèrcit revolucionari, l’any 1959. Amb aquesta victòria es posava fi a la dictadura de Fulgencio Batista.
20 de juliol. Cuba i els EUA restableixen les relacions diplomàtiques, gràcies al paper negociador del papa Francesc.
276
277
123
18 d’agost del
1960 EL CONTEXT El moviment hippy no hauria estat el mateix si el 1960 no s’hagués comercialitzat la píndola anticonceptiva. El baby boom que es va viure als EUA després de la Segona Guerra Mundial va convertir els joves en els grans protagonistes de la dècada. La primera generació que va poder gaudir de l’amor lliure sense preocupacions. EL PERSONATGE CLAU La infermera Margaret Sanger (1879-1966) era la sisena d’onze germans d’una família catòlica d’origen irlandès. La mort de la seva mare, amb només quarantanou anys, després de divuit embarassos, la va impactar profundament, fins al punt de convertir-se en defensora (i precursora) dels moviments en defensa del control de la natalitat. LES CONSEQÜÈNCIES La píndola anticonceptiva, que actualment fan servir uns 100 milions de dones al món, va permetre planificar la maternitat, i això, a la vegada, va facilitar que la dona s’incorporés massivament al mercat laboral i fos mestressa de la seva sexualitat.
1921
La revolució sexual
3 de gener. Margaret Sanger funda la Lliga Americana per al Control de la Natalitat.
1938
El 18 d’agost del 1960, es va posar a la venda la píndola anticonceptiva. Per primera vegada, la dona podia planificar la maternitat i evitar embarassos no desitjats. D’aquesta manera, va canviar un rol ancestral que va capgirar tota la societat. No hi havia dona més emocionada als Estats Units, el 18 d’agost del 1960, que Margaret Sanger. Feia tres mesos que les autoritats sanitàries havien aprovat l’Enovid, la píndola anticonceptiva. A Sanger se li van fer eterns. Ja passava dels vuitanta. «Si ho poguessis veure!», va dir mirant una foto de la seva mare, que es va quedar embarassada divuit vegades en vint-i-dos anys. També li va venir al cap una noia que va atendre el 1912 com a infermera. Havia entrat en un coma sèptic després de provocar-se un avortament i va estar a punt de morir. «Vaig sentir molta indignació i impotència.» I va començar la seva lluita pel control de la natalitat. El 1951, va coincidir en un sopar amb Gregory Pincus. Aquell científic estava a prop d’aconseguir un medicament que evitava embarassos no desitjats, però no tenia recursos per continuar investigant. Sanger es va encarregar d’aconseguir-los. «I ara les dones som lliures!»
Investigadors del laboratori alemany Schering aconsegueixen sintetitzar l’etinilestradiol, un estrogen clau en la fórmula de la píndola anticonceptiva.
1951 Margaret Sanger aconsegueix finançament per als estudis del biòleg Gregory Pincus, que va poder confirmar que la progesterona podia actuar com a inhibidora de l’ovulació.
1956 Es fan diverses proves de la píndola de Pincus a Puerto Rico, l’únic estat americà que no s’oposa a l’anticoncepció.
1960
124
11 de maig. La Food and Drug Administration aprova la venda d’Enovid, el primer anticonceptiu oral.
Després del baby boom viscut als EUA, els anticonceptius van contribuir a regular la natalitat. D’ençà de la seva aparició, les dones podien tenir relacions sexuals sense risc d’embaràs. A l’esquerra, una dona amb un paquet de píndoles.
278
279
125
28 d’agost del
1963 1865 18 de desembre. El Congrés dels EUA ratifica la Tretzena Esmena a la Constitució, que prohibeix l’esclavitud.
1876 Comencen a promulgar-se les Lleis de Jim Crow, que sistematitzen la segregació racial.
1955 1 de desembre. Protesta de Rosa Parks a Alabama.
1963 1964
«I have a dream» El Moviment afroamericà pels drets civils no havia parat de créixer des que, el 1956, Martin Luther King s’hi havia posat al capdavant fent de la no-violència la seva bandera. Les amenaces, els empresonaments i els atacs de grups racistes no van frenar-lo mai.
Estava commogut. Poc s’hauria imaginat, quan havia decidit dur les seves proclames al cor del país, a Washington, que a la llarga marxa s’hi acabarien sumant centenars de milers d’afroamericans. Ho desitjava secretament, però és que ara tenia al davant el National Mall ple de compatriotes que demanaven la igualtat. I que ho feien pacíficament, havent parat l’altra galta tants i tants cops! Al seu darrere, la imponent estàtua d’Abraham Lincoln, el president que s’havia jugat la vida per abolir l’esclavitud, semblava que li exigís fermesa. No tenia opció, havia d’obrir el cor de bat a bat, ser sincer i parlar a tots els americans, tinguessin el color de pell que tinguessin. La lluita era de tots: «A vosaltres avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats d’avui i demà, jo encara tinc un somni. Un somni profundament arrelat en el somni americà. Tinc un somni que un dia aquesta nació s’aixecarà i viurà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals!”»
2 de juliol. El president Lyndon B. Johnson signa la Llei de drets civils. 10 de desembre. Martin Luther King és guardonat amb el Premi Nobel de la Pau.
1968 Inspirat per Gandhi i les polítiques de no-violència, Luther King gaudia d’un gran suport popular, estava dotat d’una gran capacitat oratòria i captava l’atenció mediàtica.
4 d’abril. Luther King és assassinat a Memphis, Tennessee.
280
EL CONTEXT El 1948, el president Truman va decretar la fi de la segregació racial a l’exèrcit, però en la resta d’àmbits la discriminació era norma. L’acció de Rosa Parks, a l’autobús de Montgomery, Alabama, va desencadenar un seguit de protestes similars, en bars, cinemes, parcs d’arreu dels EUA, reprimides per la policia i a base de judicis que, no obstant això, només van servir perquè el moviment creixés cada vegada més. EL PERSONATGE CLAU Martin Luther King (Atlanta, 1929 - Memphis, 1968), clergue, va destacar per la lluita en favor de la igualtat de drets civils. Inspirat en la doctrina de la no-violència de Gandhi, va buscar sempre la reconciliació entre ètnies, sense defallir mai, malgrat els atacs de què va ser objecte i la repressió que les seves protestes comportaven. Això li va valer el Premi Nobel de la Pau el 1964 i va donar un ressò internacional a les seves proclames, que aviat van dirigir-se contra la Guerra del Vietnam i la pobresa i en favor dels drets dels treballadors. Va ser assassinat d’un tret, però, a dia d’avui, no queda clar qui va ser-ne l’executor. LES CONSEQÜÈNCIES Just després del discurs, Martin Luther King es va entrevistar amb el president Kennedy i el vicepresident Johnson. Va ser la primera de les diverses trobades que van conduir a l’aprovació de la Llei de drets civils, el 1964, que prohibeix la discriminació basada en l’ètnia, el color, la religió o l’origen nacional. L’any següent, una nova llei va restaurar el dret de vot als afroamericans, i el 1968 es va abolir la discriminació en la venda i el lloguer d’habitatges. 281
126
22 de març del
1967 1967 21 de març. L’anomenat Pla Fouchet havia escalfat els ànims dels universitaris, i el 21 de març un grup d’estudiants ocupa una residència femenina de la Universitat de Nanterre i reclama la llibertat de circulació, independentment del sexe. Són brutalment desallotjats per la policia.
1968 3 de maig. Els estudiants de Nanterre traslladen les protestes a La Sorbona de París, on es prepara una manifestació de suport als universitaris amenaçats d’expulsió, com Daniel Cohn-Bendit. A les vuit del vespre, ja hi ha 600 detinguts. 10 de maig. S’aixequen les primeres barricades i s’arrenquen les primeres llambordes. Els universitaris volen ocupar el Barri Llatí. Les vagues es generalitzen. 30 de maig. De Gaulle rep un suport massiu al carrer, dissol l’Assemblea Nacional i convoca eleccions per al 23 i el 30 de juny, que guanya la dreta, encapçalada per Georges Pompidou.
Prohibit prohibir La crisi econòmica i de valors polítics, a França, va animar una manifestació d’estudiants que, ben aviat, va rebre el suport de moviments obrers i es va convertir en una vaga general. «Ocupem la universitat!» Aquestes paraules les pronuncia Daniel Cohn-Bendit, un jove pèl-roig d’origen alemany que fa només un any que s’ha matriculat a la Universitat de Nanterre. No és la seva primera protesta. Uns quants mesos abans, ja s’havia rebel·lat contra la separació de nois i noies en moltes de les dependències universitàries. Però aquell 22 de març torna a actuar. I aquest cop és més radical. És un líder nat. Cent cinquanta estudiants el segueixen i omplen les parets de Nanterre de grafits. «No a la universitat burgesa!», seria la primera de moltes consignes que farien història. «No podem tolerar la detenció de sis joves que protestaven contra la Guerra del Vietnam», animava els seus companys. Amb el desallotjament, les autoritats van aconseguir el contrari del que es proposaven. De Nanterre van passar a La Sorbona, on el 3 de maig van rebre un suport multitudinari, a París. Començava el Maig del 68.
Allò que va començar com una protesta estudiantil va empènyer França cap a un enfrontament social de tres setmanes. Al carrer es debatia sobre si el govern havia de ser o no enderrocat de manera revolucionària.
282
EL CONTEXT Els anys 1967 i 1968 van ser molt convulsos. El Che Guevara era assassinat a Bolívia, els joves dels Estats Units es manifestaven contra la Guerra del Vietnam; un blanc assassinava Martin Luther King i l’URSS esclafava l’intent d’obertura de Txecoslovàquia envaint el país. A Mèxic, una manifestació d’estudiants a la plaça de les Tres Culturas va acabar en un bany de sang. A França, De Gaulle havia guanyat les eleccions per molt poc (1967) i les seves pràctiques quasi autoritàries havien aixecat moltes protestes. EL PERSONATGE CLAU Daniel Cohn-Bendit (1945) va ser un dels caps visibles del Maig francès. Era fill d’uns jueus alemanys que van fugir del seu país quan Hitler va arribar al poder. Arran de la implicació en el Maig del 68, va tenir prohibida l’entrada a França durant deu anys. Entre el 1994 i el 2014, va ser eurodiputat pel Partit Verd. LES CONSEQÜÈNCIES Políticament, el Maig del 68 va fracassar. No es va produir la revolució que demanaven els joves, les eleccions convocades per De Gaulle les va guanyar la dreta, tot i que el president de la República va haver de dimitir quan va perdre un plebiscit sobre una llei polèmica (que va presentar com de suport a la seva figura), l’abril del 1969. Del Maig francès, a més, en va sortir una nova esquerra que s’allunyava del model soviètic. 283
127
5 de març del
1968
1944 21 de setembre. L’Exèrcit Roig allibera Txecoslovàquia de l’ocupació nazi.
La Primavera de Praga
1948 21-25 de febrer. Cop d’Estat comunista a Txecoslovàquia, que tomba el president Edvard Benes.
L’aixecament de la censura i la resta de reformes perseguien la democratització de l’Estat i l’obertura de la nació al món, objectius que van tenir el suport de gran part de la població txecoslovaca, però amb la brutal oposició de Moscou. EL CONTEXT La desestalinització dels anys cinquanta va ser molt lenta, a Txecoslovàquia, presidida per Antonín Novotny, que no es decidia a rehabilitar les víctimes de l’estalinisme. A la vegada, el país vivia una forta recessió econòmica, perquè el model industrial que hi havien implantat els soviètics no funcionava. EL PERSONATGE CLAU De família eslovaca, Alexander Dubček (1921-1992) va ser criat a l’URSS i va tornar a Txecoslovàquia el 1938. L’any 1968, va esdevenir primer secretari del Partit Comunista txec, però en va ser expulsat dos anys després, arran dels seus intents democratitzadors. El 1989 va ser designat president del Parlament txecoslovac. LES CONSEQÜÈNCIES El seu programa liberalitzador va ser avortat de manera sagnant per les tropes soviètiques del Pacte de Varsòvia, l’agost del 1968, i Dubček i cinc membres més del Presidium van ser segrestats per la policia soviètica d’ocupació i portats a Moscou, on «se’ls va fer entrar en raó». Quan va tornar a Praga, Dubček va continuar reafirmant-se en els seus postulats democratitzadors des d’un discret segon pla polític. 284
Alexander Dubček avança entre la multitud sense acabar-s’ho de creure del tot. Amb la supressió de la censura informativa que ha decretat, té la sensació, ara sí, que el seu «socialisme de rostre humà» ha triomfat. Era una de les propostes estrella del Programa d’Acció promès al gener, en assumir el poder, i que, no sense entrebancs, ha impulsat des del primer dia. Tot anava molt de pressa. A més d’introduir una relativa liberalització econòmica, Dubček havia establert la igualtat entre txecs i eslovacs i havia permès el naixement de sindicats independents i la lliure creació de partits, sempre que acceptessin el model socialista, havia alliberat els presos polítics i havia establert el dret de vaga i la llibertat religiosa. Eren les bases de la democratització del país, una democratització que Dubček veia tan necessària com ineludible. Mentre passejava, però, l’ombra de Brézhnev no deixava de voltar-li pel cap: ja ho acceptaria, tot plegat, la Unió Soviètica?
1967 Juny. IV Congrés d’Escriptors de Txecoslovàquia: un grup d’escriptors reclamen que la literatura no segueixi la doctrina del Partit.
1968 5 de gener. Alexander Dubček esdevé primer secretari del Partit Comunista txec i engega un programa de reformes socials, polítiques i econòmiques. 3 d’agost. L’URSS, l’RDA, Polònia, Hongria, Bulgària i Txecoslovàquia signen la Declaració de Bratislava. La Unió Soviètica expressa la intenció d’intervenir en un país del Pacte de Varsòvia si s’hi estableix un «sistema burgès». 20 d’agost. 200.000 soldats i 2.300 tancs del Pacte de Varsòvia envaeixen el país i posen punt i final a la Primavera de Praga.
1989 La Primavera de Praga va ser un període de llibertat política a Txecoslovàquia, durant la Guerra Freda, que va durar des del 5 de gener del 1968 fins al 20 d’agost d’aquell mateix any, quan el país va ser envaït per l’URSS.
26 de novembre. Alexander Dubček és escollit president del Parlament de Txecoslovàquia, enmig de la Revolució de Vellut, que pren el poder al Partit Comunista.
285
128
24 d’octubre del
1971
1933 Pau Casals es nega a tocar a Alemanya perquè està en profund desacord amb Hitler i assegura que la seva política el repugna.
1939 Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Casals s’exilia a París, d’on també marxarà quan arribin els nazis, el 1940.
1950 El bicentenari de Bach aconsegueix que el músic trenqui el silenci autoimposat des de la fi de la Guerra Civil, en protesta pel suport que rep el règim de Franco.
1961 13 de novembre. Actua a la Casa Blanca convidat per John F. Kennedy, a qui havia donat suport polític.
1971
«I am a Catalan» L’extraordinari talent musical de Pau Casals el va convertir en un intèrpret de fama internacional. Però no tan sols s’expressava a través del violoncel. Va ser un home compromès amb la pau i la democràcia. No era la primera vegada que tocava a la seu de les Nacions Unides, però aquell dissabte estava nerviós. Tanmateix, l’estrena de l’Himne de la pau va ser un èxit. Encara ressonaven els aplaudiments quan Casals va veure com se li acostava Maha Thray Sithu U Thant, el secretari general de l’organisme, i, per sorpresa, li atorgava la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. Amb aquell reconeixement no hi comptava. Emocionat, però molt serè, el músic del Vendrell va agafar el micròfon i va improvisar un breu discurs en anglès: «Sóc català. Catalunya és avui una província d’Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. Al segle xi, les autoritats de Catalunya es van trobar en una ciutat de França, aleshores de Catalunya, per parlar de la pau. Pau al món i contra la guerra. Això era Catalunya.»
1979 10 de novembre. Les restes de Pau Casals, que va morir a Puerto Rico el 22 d’octubre del 1973, arriben al Vendrell.
A Pau Casals li faltaven dos mesos per fer noranta-cinc anys quan va estrenar l’Himne de la pau a la seu de les Nacions Unides. A continuació, va rebre la Medalla de la Pau.
286
EL CONTEXT El tardofranquisme va suposar un fre a la tímida obertura del règim i, sobretot, el retorn de la repressió més dura contra qualsevol moviment democràtic. Un exemple va ser el procés de Burgos, el desembre del 1970, en què sis persones van ser condemnades a mort, cosa que va generar un enorme moviment de pressió internacional per aconseguir-ne l’indult, que va ser concedit. EL PERSONATGE CLAU Pau Casals (1876-1973) va ser, a banda d’un violoncel·lista excepcional, un gran director i compositor. El seu compromís amb la pau i la democràcia el van portar a negar-se a tocar a l’Alemanya de Hitler o a romandre en silenci des del final de la Guerra Civil fins al 1950, en protesta pel suport internacional al règim de Franco. El 1954, va ser proposat com a president de la Generalitat a l’exili, però va refusar el càrrec perquè, segons ell, no estava a l’altura d’aquell honor. LES CONSEQÜÈNCIES L’emotiu discurs de Pau Casals a les Nacions Unides va ser portada a la premsa d’arreu del món. Les autoritats franquistes, però, van aconseguir silenciar-lo a l’Estat espanyol. 287
129
7 de novembre del
1971
1969 Desembre. Es fa pública la creació de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, creada en la clandestinitat, feia un parell d’anys.
EL CONTEXT Veient propera la mort del dictador, el règim franquista va voler assegurar-se la continuïtat demostrant la seva força repressora. Així, els anys del tardofranquisme (1969-1975) signifiquen un retrocés respecte d’alguns senyals d’obertura politicoideològica apuntats a la dècada dels seixanta, especialment pel que fa a la censura i la llibertat de reunió. EL PERSONATGE CLAU Lluís Maria Xirinacs (1932-2007) va ser un polític, filòsof i sacerdot català destacat per la lluita contra el franquisme: va intervenir en la Caputxinada (1966), i va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i dels organitzadors de la Marxa de la Llibertat (1975). Tot plegat el va dur a tastar la presó franquista. Durant la Transició, va ser senador per Barcelona i, a partir del 1990, va liderar iniciatives polítiques en favor de la independència, cosa que el va dur a ser empresonat de nou, el 2005. Com a abanderat de la lluita no violenta, va rebre nombrosos premis i reconeixements internacionals. LES CONSEQÜÈNCIES L’Assemblea es va convertir en la referència de l’antifranquisme i va organitzar actes multitudinaris, dissolts amb duresa per la policia, que va detenir 113 dels seus membres, el 1973. Tot plegat encara li va donar més ressò i la centralitat en el catalanisme per tirar endavant la campanya en favor de l’Estatut.
L’Assemblea de Catalunya
1971 1973
En un dels moments més àlgids de la repressió franquista, les organitzacions clandestines de l’oposició, a Catalunya, es van posar d’acord per remar plegades i en van treure un lema que va fer fortuna.
28 d’octubre. La policia deté 113 participants en una reunió de l’Assemblea a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, a Barcelona.
Gairebé tres-centes persones: un gran èxit! Poder quedar a recer de l’església de Sant Agustí, al Raval de Barcelona, segur que ha ajudat a vèncer temors, però vaja… en Xiri no les tenia totes. I hi era tothom: socialistes, comunistes, sindicalistes, nacionalistes de tots els bàndols, a més de gent de les associacions de veïns, culturals i universitàries. Ara només calia posar-los d’acord. Seria tan senzill, si poguessin deixar de banda les tensions i els rancors acumulats dins i fora del país! Si és que, a més, era evident que tenien coses en comú! Segur que moltes, però… caldria saber simplificar-les amb un lema ben clar. Una proposta de mínims comuna, però que no fos tan mínima! I sobretot: res de violència. No! Ja en feia córrer massa el règim, de sang. Si volien fer-se escoltar a l’estranger, calia ser clars i contundents a favor de la pau i la democràcia. A veure: volien tots que Catalunya fos reconeguda; i que tothom fos lliure de dir el que volgués; i que els que eren a la presó per haver dit el que pensaven en sortissin! I que el règim no es perpetués. Doncs això: «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia!»
11 de setembre. L’Assemblea organitza la primera celebració no clandestina de la Diada, a Sant Boi de Llobregat.
1977 15 de juny. Xirinacs és escollit senador per Barcelona a les primeres eleccions generals després de la dictadura. 11 de setembre. Manifestació massiva amb el lema de l’Assemblea de Catalunya: un milió de persones surten al carrer.
2011 25 de maig. Es constitueix l’Assemblea Nacional Catalana, que es reclama hereva de l’Assemblea de Catalunya i vol aconseguir un referèndum sobre la independència. El 2015 té més de 40.000 socis.
Manifestació multitudinària a Barcelona, l’11 de setembre del 1977, reivindicant, amb un clam unànime, llibertat, amnistia i l’autogovern.
288
1976
289
130
19 de juliol del
1979 1934 21 de febrer. La Guàrdia Nacional assassina Augusto César Sandino.
1937 1 de gener. Anastasio Somoza, gran terratinent, és investit president de Nicaragua i director de la Guàrdia Nacional.
1961 Es crea el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN).
1974 27 de desembre. El FSLN decideix acabar amb «l’acumulació de forces en silenci» i comença una ofensiva guerrillera constant.
1979
Nicaragua sandinista Des de mitjan anys setanta, l’increment de la popularitat dels guerrillers sandinistes a Nicaragua fa possible que la lluita contra el règim dictatorial dels Somoza s’encari cap a la victòria final. Quan va saber que el dictador havia tocat el dos, vergonyosament, Daniel Ortega va tenir clar que, aquest cop sí, havien guanyat. Però quedava el més difícil: entrar a Managua i prendre el poder: encara hi quedaven molts seguidors i la Guàrdia Nacional tenia armes ianquis. Per això va preparar meticulosament la presa de la capital. I, avui, tot ha sortit rodat. El primer ha estat prendre punts clau, com el Centre Nacional de Telecomunicacions, des d’on ell mateix ha pogut instar els resistents a deposar les armes i avisar la població que no sortís de casa. A poc a poc, morts de por, molts soldats que veien que els guerrillers els desbordaven i que el poble se’ls unia han lliurat les armes a la Creu Roja. El lema sandinista es cridava a cada cantonada: «¡Patria libre o morir!» Que el tinent coronel Fulgencio Largaespada hagi ordenat la rendició incondicional, al migdia, li ha permès anar a la ràdio i dirigirse al poble, amb emoció continguda: «Hemos derrotado a Somoza y a sus secuaces. Ahora comienza una nueva fase, la creación de una nueva Nicaragua. Evitemos la anarquía, el vandalismo y la destrucción.»
1981 Els EUA imposen un bloqueig econòmic a Nicaragua, acusant els sandinistes de donar suport als guerrillers del Salvador.
Els sandinistes van prendre el nom d’Augusto César Sandino, històric líder de la resistència. A la imatge, manifestació del 15 d’agost del 1979 a Managua, amb 150.000 assistents.
290
EL CONTEXT La família Somoza, una dinastia de dictadors, dominava Nicaragua des del 1934, gràcies al suport dels EUA. Però la revolució cubana i els processos de descolonització africans, singularment la Guerra d’Algèria, van despertar l’instint de rebel·lió nicaragüenc, liderat pel Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) des de principis dels anys seixanta. EL PERSONATGE CLAU Daniel Ortega Saavedra (1945). Guerriller i polític nicaragüenc, va ser un dels responsables de la presa de Managua i membre de la Junta de Govern de Reconstrucció Nacional, que es va establir el mateix 19 de juliol. Més endavant, va ser escollit president de Nicaragua, l’any 1985. En perdre les eleccions del 1990, va canviar l’estratègia del FSLN per acostarse a altres sectors socials. El 2007 i el 2011, va ser reelegit president i encara ocupa el càrrec. LES CONSEQÜÈNCIES La victòria militar dels sandinistes va permetre formar un govern que abraçava ideologies molt diferents, des de socialdemòcrates fins a marxistes-leninistes, passant per la Junta de Govern de Reconstrucció Nacional, que, amb molta influència de la teologia de l’alliberament, va introduir reformes socioeconòmiques per millorar la sanitat i l’ensenyament. Però va haver de fer front a una oposició armada (la Contra) que finançaven els EUA, recelosos de la propagació de règims d’esquerra a l’Amèrica Llatina, en plena guerra freda. 291
10 de desembre del
1983
1970 14 de desembre. Una vaga per protestar contra la pujada del preu dels aliments acaba amb 45 morts i 1.000 ferits, a Gdansk.
L’electricista de Gdansk
1976 Febrer. Walesa és acomiadat de les drassanes Lenin de Gdansk, on feia deu anys que treballava d’electricista, per haver criticat el dirigent comunista Edward Gierek.
La revista ‘Time’ el va escollir l’home de l’any 1982. I la seva popularitat encara creixeria més. Lech Walesa, l’electricista polonès d’enorme bigoti que liderava el sindicat il·legal Solidarnosc, rebria el Premi Nobel de la Pau del 1983.
EL CONTEXT La crisi del petroli dels primers anys setanta havia colpejat amb duresa Polònia, que formava part del bloc soviètic. L’atur creixia i feia palesa la situació de repressió en què vivia un país majoritàriament catòlic en un estricte règim comunista.
131
EL PERSONATGE CLAU Lech Walesa (1943) era electricista a les drassanes Lenin de Gdansk. El 1976, va ser acomiadat després de pronunciar un discurs apassionat durant una vaga. Però no va renunciar a la seva activitat sindical ni quan el 1981 va ser empresonat. Catòlic convençut i amic de Joan Pau II, va aconseguir que el sindicat Solidarnosc fos el primer a legalitzar-se al bloc comunista. El 1990, va ser escollit president de Polònia. LES CONSEQÜÈNCIES La popularitat de Walesa es va disparar i el president Wojciech Jaruzelski es va veure forçat, primer, a legalitzar Solidarnosc, que havia seguit la seva tasca a l’exili, internacionalitzant el cas polonès; i, després, a convocar eleccions lliures, el 1989. 292
1980
Havia de ser el seu gran dia, però Lech Walesa va tenir clar que si anava a Oslo a recollir el Nobel les autoritats comunistes no el deixarien tornar a Polònia. Va ser la seva esposa, Danuta, mare dels set fills que tenia aleshores, qui va llegir el discurs d’acceptació. «A les presons hi ha molts presos polítics, entre els quals onze activistes de Solidarnosc que des de fa dos anys són ostatges de tots nosaltres. Si mai m’oblido d’ells, tu, Déu, oblida’t de mi.» Walesa es va dirigir aleshores a l’església de Santa Brígida, molt a prop de les drassanes Lenin de Gdansk, on va seguir la cerimònia a través de l’emissora nord-americana d’ona curta Ràdio Europa Lliure. Va haver de fer esforços per no plorar d’emoció. No va dir ni una paraula. De cop, es va sentir el so d’una ampolla de cava que havien fet arribar uns obrers de Poznan. «Brindo per la victòria de la idea comuna de Solidarnosc.»
3 d’agost. Després d’una llarga vaga, el govern de Polònia autoritza l’organització de sindicats lliures. És el primer país comunista que ho permet.
1981 13 de desembre. Entra en vigor la llei marcial a Polònia i es prohibeix el sindicat Solidarnosc. Deu mil polonesos són arrestats.
1983 1989 4 d’abril. Legalització de Solidarnosc i anunci d’eleccions lliures, que fan president Tadeusz Mazowiecki, de Solidarnosc, primer president no comunista de Polònia des del 1945. Un any després, arribarà al poder Lech Walesa.
El comitè de vaga del sindicat Solidarnosc estava dirigit per un jove sindicalista anomenat Lech Walesa que seria detingut i empresonat pel règim. Anys més tard, seria president de la República de Polònia.
293
132
25 de febrer del
1986 1965 30 de desembre. Ferdinand Marcos és escollit president del país democràticament.
1972 21 de setembre. Ferdinand Marcos declara la llei marcial i imposa una rígida dictadura al país.
1983 21 d’agost. Benigno Aquino és assassinat a peu d’avió.
1986 25 de febrer. El general Marcos marxa a l’exili i Corazón Aquino esdevé presidenta del país i primera dona cap d’Estat d’Àsia.
1992 30 de juny. El candidat de Corazón Aquino, Fidel V. Ramos, guanya les eleccions i la succeeix en el càrrec.
Llibertat per a les Filipines El brutal assassinat de Benigno Aquino va convertir la seva vídua en un símbol: el de l’oposició al règim de Ferdinand Marcos. Al dictador, el suport unànime a Corazón només li va deixar una sortida: l’exili. Aquell dia, Aquino no solament es va convertir en presidenta de les Filipines, sinó també en la primera dona cap d’Estat d’Àsia. Corazón Aquino acaba d’arribar a l’exclusiu Club Filipino, per assumir la presidència del país jurant el càrrec al jutge associat de la Cort Suprema de les Filipines, Claudio Teehankee. Sap que el dictador Marcos farà el mateix a l’oficina del Palau Malacañang, però tant és. Ella té el suport del ministre de Defensa, Juan Ponce Enrile, i del vicecomandant en Cap de les Forces Armades, Fidel Ramos. Tot i que Ferdinand Marcos s’ha atribuït la victòria electoral, l’oposició i alguns membres de l’exèrcit i el govern consideren aquests resultats fraudulents i han tancat files en suport a Aquino. És possible que Marcos subestimés la tirada popular d’una vídua com jo, pensa la Cory, com tothom la coneix. Ella que mai no s’havia ficat en política… Tot va canviar aquell dia fatídic, a l’aeroport, quan, tot just sortir de l’avió, uns sicaris de Marcos van matar Benigno a sang freda, el seu Benigno. Ja és negra nit quan té constància de la fugida a l’exili del general Marcos i la seva esposa Imelda. Ara sí que ja és la nova presidenta de les Filipines i, per fi, pot honorar la memòria del seu marit.
Després de la fugida del dictador Ferdinand Marcos, Corazón Aquino va ser proclamada presidenta de les Filipines.
294
EL CONTEXT Escollit el 1965, Ferdinand Marcos va governar democràticament fins que va instaurar una dictadura, el 1972. Va imposar la llei marcial i va fer empresonar els seus adversaris polítics, com Benigno Aquino, a qui va fer assassinar, a peu d’avió, quan tornava a les Filipines després de tres anys d’exili. PROTAGONISTA Corazón Aquino (1933-2009). Filla d’una família acomodada, va cursar estudis superiors a Nova York, on es va doctorar en humanitats, el 1954, i es va casar amb Benigno Aquino. Després del seu assassinat, el 1983, els seus seguidors la van convèncer perquè formés part de la coalició Lakas ng Bayan; així va erigir-se en el cap visible de l’oposició i va guanyar les eleccions del 1986. CONSEQÜÈNCIES Amb la marxa de Marcos a l’estranger, Aquino es va convertir en presidenta, amb un gran repte al davant: restaurar la democràcia. Tot i la seva popularitat i la nova constitució que va impulsar, es va haver d’enfrontar amb diversos cops d’Estat de seguidors de Marcos i amb una insurrecció comunista. Acabada la carrera política, Aquino va continuar difonent la democràcia, el pacifisme i la igualtat de sexes arreu d’Àsia. 295
133
5 de juny del
EL CONTEXT L’èxit de les reformes econòmiques, de tipus liberal, empreses per Deng Xiaobing, van dur els xinesos a demanar més llibertats polítiques, i al líder a frenar-les en sec, fent dimitir els membres del partit massa reformistes. Això va convertir una manifestació de dol, el 15 d’abril del 1989, en una manifestació sense precedents. EL PERSONATGE CLAU Un heroi, un boig, un desesperat? Ningú no sap qui és la persona que es va posar davant dels tancs. Alguns l’identifiquen com un estudiant de dinou anys anomenat Wang Weilin, però no està demostrat. Tampoc no se sap si el van executar o si es va escapar de la repressió.
1989 1978
L’home del tanc (Tian’anmen) La plaça de Tian’anmen de Pequín va acollir, el 1989, set setmanes de manifestacions de gent que demanava democràcia a la Xina, i que van acabar amb una repressió que va esfereir el món. Una de les imatges de les protestes mostra un home davant d’un tanc. Ningú no sap qui era. Es diu Wang. O potser no. Però aquest home d’edat indefinida, segurament un noi jove —per l’agilitat que demostra—, està fent trontollar la imatge de la Xina. Un home sol contra el govern de la República Popular. Algú està filmant les imatges en vídeo, i potser no són gaire nítides, però faran la volta al món i faran posar la pell de gallina a tothom. En Wang, o qui sigui, porta una camisa blanca i uns pantalons foscos, i el que semblen dues bosses d’anar a comprar. Com si s’hagués trobat per casualitat al mig de la plaça de Tian’anmen i hagués pensat: «Ara aturaré disset tancs simplement posant-m’hi al davant.» Aprofitant el desconcert, Wang juga amb ells: si el tanc avança cap a un cantó, ell, d’un saltiró, s’hi torna a plantar al davant. Fins i tot s’hi enfila, mira una mica, i en torna a baixar. Els fa gestos, que sembla que diguin: «Però què esteu fent? Que no veieu tota la gent?»
LES CONSEQÜÈNCIES La plaça de Tian’anmen ha quedat vinculada a la massacre que va cometre l’exèrcit en resposta a les protestes: no s’ha sabut quants manifestants van ser assassinats, però es parla de milers. Anteriorment, a la plaça s’hi havien celebrat molts actes importants, com la proclamació de la República Popular de la Xina, el 1949. 296
Març. Deng Xiaobing esdevé el màxim líder de la República Popular de la Xina i enceta un programa econòmic reformador.
1987 16 de juny. Xiaobing força la dimissió de Hu Yaobang, màxim impulsor de les reformes liberalitzadores.
1989 15 d’abril. Mor Hu Yaobang. La manifestació de dol, a la plaça de Tian’anmen, es converteix en una reclamació de llibertats i democràcia. 18-21 d’abril. Milers de persones s’uneixen a les protestes de Pequín i les manifestacions s’estenen a altres ciutats de la Xina. 3 de juny. La cúpula del Partit Comunista prova de sufocar les manifestacions per la força, cosa que produeix una gran massacre: més de 2.500 morts i innombrables ferits. 24 de juny. Xiaobing destitueix el secretari general del Partit Comunista xinès, considerat massa conciliador, i nombra Jiang Zemin.
1993 Aquesta imatge d’un home palplantat davant d’una columna de blindats a la plaça de Tian’anmen va fer la volta al món. Encara avui no se sap amb certesa qui era aquesta persona.
27 de març. Jiang Zemin es converteix en president de la República Popular de la Xina i comença a obrir el país a mesures liberalitzadores.
297
134
23 d’agost del
1989 1939 23 d’agost. Pacte de no-agressió entre Alemanya i l’URSS (Ribbentrop-Mólotov), pel qual les Repúbliques Bàltiques s’incorporen a l’URSS.
1986 23 d’agost. El Dia de la Cinta Negra (commemoració en record de les víctimes de l’estalinisme i del nazisme) es van celebrar manifestacions a vint-i-una ciutats del món per cridar l’atenció sobre les violacions dels drets humans per part de la Unió Soviètica.
1989 21 d’agost. Letònia es declara independent.
1991
La Via Bàltica Coincidint amb el cinquantè aniversari del pacte que va permetre a Rússia envair les tres repúbliques bàltiques, estonians, lituans i letons es van donar les mans al llarg de 600 quilòmetres perquè el món es fixés en les seves reivindicacions independentistes pacífiques. Espontàniament, la gent comença a cantar el que ja s’ha convertit en l’himne nacional d’aquesta cadena humana de 600 quilòmetres: el «Saule, Pērkons, Daugava». A Heinz Valk, la melodia li recorda l’èpic concert del juny del 1988 al Lauluväljak (‘Camp de Cançons’) de Tallin, on, per primer cop, va sentir cançons prohibides pel règim soviètic que reivindicaven la independència d’Estònia. «Una nació que fa la revolta amb cançons i somriures ha de ser un exemple per al món.» Arran d’aquell dia, tothom va començar a anomenar el procés independentista bàltic amb el nom de la revolució cantada. I ara, quan els veu tots agafats de la mà, cantant amb una sola veu, s’adona que no es va equivocar i que és molt possible que aquesta Via Bàltica acabi inspirant altres pobles que també aspirin a ser sobirans algun dia.
EL CONTEXT Les polítiques d’obertura instaurades per Mikhaïl Gorbatxov, la Perestroika i la Glasnost, que incloïen més llibertat d’expressió, van permetre la reivindicació d’un sentiment nacional a les repúbliques bàltiques, que havien estat sotmeses a un fort procés de russificació des del 1940. Tot plegat va dur a la col·laboració dels grans moviments socials dels tres països: el Front Popular d’Estònia (Rahvarinne), el Front Popular de Letònia (Tautas Fronte) i el Moviment Reformador de Lituània (Sajudis). EL PERSONATGE CLAU Heinz Valk (1936) és un periodista, caricaturista i activista polític estonià a qui s’atribueix haver encunyat termes tan emblemàtics com la revolució cantada, en al·lusió al despertar sobiranista bàltic, o el lema Un dia, tant hi fa, guanyarem.
20 d’agost. Estònia obté la independència. 6 de setembre. Lituània obté la independència.
La Via Bàltica va ser una manifestació pacífica excepcional, que va unir tres països (Estònia, Letònia i Lituània) en una marxa cap a la seva independència.
298
LES CONSEQÜÈNCIES La Via Bàltica es va convertir en el símbol de la solidaritat entre els tres països germans en la lluita conjunta per aconseguir la independència, fita que tots tres van assolir entre l’agost i el setembre del 1991. 299
9 de novembre del
1989
La caiguda del mur de Berlín
1987 El president soviètic Mikhaïl Gorbatxov comença a desenvolupar la perestroika (‘reestructuració’) i la glasnost (‘transparència’).
És un dels fets més inesperats i emocionants de la nostra història recent. Un error en una roda de premsa i la ràpida aglomeració dels berlinesos als punts fronterers van fer caure el teló d’acer i van enterrar, definitivament, mig segle de guerra freda. Era l’inici d’una nova era. EL CONTEXT A diferència de Polònia, Hongria o Txecoslovàquia, el govern de l’RDA va ser dels que més es van resistir a posar en marxa les reformes endegades per la perestroika, però la tardor del 1989, la pressió popular era insostenible i el president Erich Honecker va renunciar al seu càrrec. EL PERSONATGE CLAU Periodista de formació, Günter Schaboswki (1929) era membre del Partit Socialista Unificat de l’Alemanya de l’Est (RDA) i, des del 1978, era el redactor en cap del diari del partit, el Neues Deutschland. Després de la caiguda del mur, va criticar durament el règim socialista de l’RDA i va donar suport al partit democratacristià. El 1997 va ser condemnat per la seva responsabilitat en el règim comunista.
135
LES CONSEQÜÈNCIES Poques hores després de la roda de premsa, els berlinesos es van aglomerar al voltant del mur davant la mirada atònita de la policia fronterera. Al cap d’uns minuts, centenars de persones començaven a creuar el mur, fent també els primers passos per a la reunificació alemanya. 300
1989 9 d’octubre. 50.000 persones es manifesten a Leipzig per reclamar reformes i llibertat i per primer cop la policia no hi intervé.
El portaveu del govern, Günter Schaboswki, es posa les ulleres i es grata el cap. La veritat és que entre aquells papers hi ha d’haver escrit el moment en què ha d’entrar en vigor la llei que ha de permetre als ciutadans de l’RDA viatjar a l’estranger sense necessitat d’autoritzacions. Però tot ha estat tan precipitat, que ara mateix no ho troba. I té tota la premsa pendent que respongui la pregunta d’aquell periodista incisiu. —«Ab sofort» (‘d’immediat’)— diu, gairebé sense pensar-hi. De seguida nota que hi ha un rebombori a la sala i que els periodistes surten disparats. No ho acaba d’entendre, potser perquè no té present que la roda de premsa és en directe i que la informació vola ràpid per tot el món. El teletip que envien la majoria de periodistes és clar i contundent: «El mur ha caigut.» De seguida, centenars de persones comencen a dirigir-se cap al mur amb la intenció de creuar-lo. Primer amb temença, davant l’oposició fèrria dels soldats. Però aviat amb convicció, sobretot quan algú crida: «Que no heu vist la roda de premsa televisada del portaveu Schaboswki? Som lliures!»
Berlinesos i persones vingudes de tot Alemanya celebren la caiguda del mur de Berlín, l’11 de novembre del 1989. Era el símbol més patent de la Guerra Freda.
301
18 d’octubre. El president de l’RDA, Erick Honecker, dimiteix del càrrec i és substituït per Egon Krenz, tot un símbol de regeneració política.
1990 18 de març. Primeres eleccions legislatives lliures de l’RDA, en les quals es proclama vencedora la coalició conservadora de la CDU. 3 d’octubre. L’RDA és engolida per la República Federal Alemanya i el país torna a quedar unificat.
11 de febrer del
1990 1948 24 de maig. Daniel François Malan guanya les eleccions a Sud-àfrica i estableix l’apartheid, les lleis de segregació racial.
1964 12 de juny. Nelson Mandela, que ja ha estat a la presó per incitació a la vaga, és condemnat a cadena perpètua per sabotatge i conspiració.
1989 18 de març. Frederik de Klerk arriba al poder i anuncia que s’eliminaran les lleis discriminatòries que han marginat el país internacionalment.
1990 1993
El color de la Llibertat L’11 de febrer del 1990, Nelson Mandela, l’emblemàtic líder antiapartheid, sortia de la presó després de vint-i-set anys. Ho feia sense retrets, aplanant el camí per a la reconciliació nacional. Quatre anys després, es convertiria en el primer president negre del país africà. L’expectació era màxima als voltants de la presó Victor Verster de Paarl. Passaven cinc minuts d’un quart de cinc de la tarda del diumenge 11 de febrer del 1990 quan Nelson Mandela es convertia en un home lliure, després de vint-i-set anys i mig. Càmeres d’arreu del món van immortalitzar Madiba caminant amb el puny alçat.
EL CONTEXT Apartheid significa ‘separació’ en afrikaans, la variant sudafricana de l’holandès. Els antics colons bòers i anglesos van assegurar-se poder continuar vivint amb els mateixos privilegis colonials decretant lleis que els garantien mà d’obra barata i el control dels importants recursos del país. EL PERSONATGE CLAU Dirigent històric del Congrés Nacional Africà, Nelson Mandela (1918-2013) va ser un dels líders més emblemàtics de la lluita contra el sistema polític de l’apartheid. Condemnat a cadena perpètua per sabotatge i conspiració, el 12 de juny del 1964, va passar prop de trenta anys a la presó. El 1993 va ser distingit amb el Nobel de la Pau i, un any després, es va convertir en president del seu país. Va morir el 5 de desembre del 2013, als noranta-cinc anys. LES CONSEQÜÈNCIES La desaparició de l’apartheid va posar fi a les lleis de discriminació i va significar la fi del boicot internacional que aïllava Sud-àfrica. Tot i que no governa, la minoria blanca encara exerceix el poder.
«No em presento com un profeta, sinó com un humil servidor. Els vostres sacrificis incansables i heroics han fet possible que jo avui sigui aquí.» Gairebé no podia parlar. Els aplaudiments interrompien el discurs constantment. Mandela havia de gestionar aquella eufòria desfermada. Calia mesurar cada paraula per aplanar el camí cap a la reconciliació nacional. «De Klerk és un home íntegre», va assegurar. Però advertint que «la marxa cap a la llibertat és irreversible: no podem deixar que la por s’interposi en el nostre camí.»
15 d’octubre. Nelson Mandela, alliberat després de més de vint-i-set anys, i Frederik de Klerk, impulsor de la fi de l’apartheid, comparteixen el Premi Nobel de la Pau.
1994 Nelson Mandela es pot considerar una de les figures clau del segle xx, un símbol de la capacitat dels pobles de superar el passat i de la lluita constant per aconseguir la llibertat.
27 i 29 d’abril. La majoria negra sud-africana vota per primer cop en unes eleccions que guanya Nelson Mandela per àmplia majoria.
302
303
136