I. Els antecedents El tractat de Versalles —l’acord que s’havia signat a la fi de la Primera Guerra Mundial— amb prou feines havia alleujat les hostilitats entre les potències europees. Alemanya, que n’havia estat la principal derrotada, vivia amb ressentiment la pèrdua de dominis. Al final dels anys trenta, la crisi econòmica i l’auge del comunisme van acabar de tensar la situació i el dictador alemany Adolf Hitler va aprofitar-ho per posar en marxa el seu pla expansionista. I, mentre el poder del Führer creixia pel centre d’Europa, França i el Regne Unit s’ho miraven amb preocupació, però sense estratègia per evitar-ho. A l’altra banda del continent, la Unió Soviètica va optar per negociar un pacte de no-agressió que va obrir les portes a la conquesta alemanya de l’Europa de l’Est. L’1 de setembre de 1939 Hitler ocupava Polònia. La Segona Guerra Mundial havia començat.
El 30 de gener de 1933 Adolf Hitler va ser nomenat canceller d’Alemanya. Amb el suport incondicional de l’exèrcit, va dissoldre l’oposició i va intensificar la persecució contra la dissidència, principalment comunistes i jueus. Alemanya es va convertir en un règim totalitari.
EL PERILL FEIXISTA
La Guerra Civil espanyola tenia clares implicacions internacionals, ja que es va plantejar com una lluita de la democràcia contra el feixisme, un fet que posava en perill l’equilibri diplomàtic d’una Europa afeblida i amenaçada per l’expansionisme alemany.
«
No tenim por de les ruïnes, perquè heretarem la terra. La burgesia ha de destruir el seu món, abans d’abandonar l’escenari de la història. Perquè nosaltres portem un nou món als nostres cors.» Amb aquestes paraules, l’anarquista Buenaventura Durruti sintetitzava l’ambient de crispació i revolucionari que es vivia a l’Estat espanyol als anys trenta del segle passat. Un país on la terra estava en mans de grans terratinents que veien amb preocupació les continuades revoltes dels jornalers, on la burgesia se sentia intimidada per les creixents protestes dels obrers, i l’Església constatava l’amenaça de l’anticlericalisme. I, enmig de la complexitat, la crisi social, política i econòmica que patia tot Europa, no va fer altra cosa que augmentar la divisió de la societat espanyola en dos bàndols, entre una dreta i una esquerra cada cop més distanciades. En les eleccions del febrer del 1936, els partits s’havien presentat a uns comicis molt polaritzats que va guanyar el Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya), una coalició d’esquerres liderada pel republicà Manuel Azaña i integrada per gairebé totes les forces antifeixistes: republicans, socialistes, comunistes i alguns partits nacionalistes. Però aquella victòria dels progressistes va incomodar els sectors més conservadors de la societat espanyola i va posar en evidència que l’estabilitat de la jove Segona República estava en perill. L’esclat d’una guerra civil ja es podia respirar en l’ambient i, de fet, els pronòstics més pessimistes no trigaren gaire a fer-se realitat: el 17 de juliol, la guarnició militar de Melilla —en el protectorat espanyol al Marroc— es va revoltar contra el Govern d’esquerres amb un cop d’estat organitzat pel sector més intransigent de l’exèrcit. Segons els líders insurrectes, havia de ser un aixecament ràpid, però a la pràctica aquell era l’inici d’una guerra que duraria gairebé tres anys. És cert que l’origen i les causes de la Guerra Civil van ser conseqüència de la inestabilitat social i política interna, però des d’un principi el conflicte va tenir clares implicacions internacionals. Més enllà de les fronteres espanyoles, aquell enfrontament es va plantejar com la lluita de la democràcia contra el feixisme i, per tant, no tan sols posava en perill el futur de la Segona República espanyola, sinó també l’equilibri diplomàtic en una Europa afeblida, en crisi i amenaçada per l’expansionisme alemany. Les possibles conseqüències d’aquell conflicte —que fàcilment podia precipitar l’esclat d’una guerra europea— van obligar França i el Regne Unit a impulsar el Comitè Internacional de No-Intervenció. Així, al principi del setembre del 1936 i poques setmanes després de l’esclat de la guerra, vint-i-set països europeus van subscriure a Londres un acord de neutralitat pel qual es comprometien a no intervenir en el conflicte espanyol. Aviat, però, es va constatar que aquell pacte era paper mullat. I és que en un ambient de preguerra a tot el continent, Itàlia i Alemanya preparaven el terreny i tenien clar que disposar d’un
24 La Segona Guerra Mundial i la caiguda de Hitler
GRACIA Y JUSTICIA Portada del 1931 de la revista Gracia y Justicia, en la qual apareix caricaturitzat el president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña.
tercer Estat feixista al sud d’Europa ajudaria a afeblir les dues grans potències aliades amb les quals s’haurien d’enfrontar: França i el Regne Unit. De fet, des del mateix inici de la guerra, els insurgents espanyols havien rebut el suport d’Alemanya i Itàlia. Aquests dos països van oferir els seus avions per traslladar catorze mil homes i abundant material de guerra des del protectorat del Marroc —un dels focus inicials del cop d’estat— fins a la Península: així, els insurgents van evitar la marina republicana desplegada a l’estret de Gibraltar. Aquelles complicitats van continuar després del pacte de no-intervenció i això va modificar radicalment les relacions diplomàtiques a tot el continent. La Guerra Civil espanyola 25
DIVIDEIX I VENCERÀS
Amb el domini del nord de l’Estat, l’exèrcit franquista es va dirigir cap al Mediterrani amb l’objectiu d’aïllar Catalunya i trencar la unitat del territori sota control republicà.
els anarquistes de la CNT (Confederació Nacional del Treball), la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) i el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) volien aprofundir en el procés revolucionari i des d’un primer moment van promoure la col·lectivització d’empreses i de finques agràries. El seu lema era «Revolució i guerra a la vegada» i les seves zones d’hegemonia van ser Catalunya, Aragó i València. En contraposició, els socialistes i el Partit Comunista van intentar restaurar l’ordre per focalitzar les energies en la guerra, respectant les propietats petites i mitjanes.
EL BANC DE PROVES DE GUERNICA Com que la ciutat de Madrid havia esdevingut un fortí difícil de batre, Francisco Franco va decidir prioritzar la campanya a les regions septentrionals, on l’exèrcit republicà era més feble, estava mal equipat i políticament dividit. A més, la franja cantàbrica era un punt estratègic perquè en relativament pocs quilòmetres quadrats concentrava mines de ferro i carbó i un dels principals centres de la indústria siderúrgica espanyola. I en el marc de la campanya del nord, el 26 d’abril de 1937, quaranta-tres avions alemanys de la legió Còndor i de l’exèrcit italià van destruir la ciutat basca de Guernica. Era la primera vegada que l’aviació atacava una ciutat sense objectius militars i sense defensa antiaèria, només amb la intenció d’intimidar la població civil. El centre de la població —on vivien unes 3.700 persones— va quedar completament destruït i s’estima que hi van morir uns 250 ciutadans. La implicació de les dues grans potències feixistes en aquell atac havia tingut dos objectius: d’una banda, assegurar el subministrament d’acer a Alemanya, essencial per al rearmament, i, de l’altra, transformar la guerra espanyola en una mena de laboratori militar a gran escala. D’aquesta manera, la campanya del nord va esdevenir un assaig de la Segona Guerra Mundial, en què es va posar en pràctica un nou mètode aterridor de la guerra moderna: el bombardeig massiu de la població civil. Amb el domini del nord de l’Estat, l’exèrcit franquista es va dirigir cap al Mediterrani amb l’objectiu d’aïllar Catalunya i trencar la unitat del territori republicà. Al mes d’abril del 1938, els feixistes van ocupar Vinaròs —una població marinera al nord de Castelló— i van trencar les comunicacions entre Barcelona i València. Per primera vegada en tota la guerra, el territori republicà va quedar dividit en dos i el focus d’atenció es va situar en el territori limítrof entre Catalunya i el País Valencià. Així, el 25 de juliol, al sud del Principat s’iniciava la batalla de l’Ebre, en un últim esforç desesperat dels republicans per tornar a unir Catalunya a la resta del territori espanyol controlat per la República i allargar el conflicte espanyol en previsió de l’esclat d’una guerra europea contra el feixisme. Durant més de tres mesos, cent mil 34 La Segona Guerra Mundial i la caiguda de Hitler
soldats de l’exèrcit popular de la República es van enfrontar a noranta mil efectius de les tropes franquistes assentades a la llera del riu Ebre. Al mes de setembre, en el punt àlgid d’aquells combats, el Govern de la República —sota la pressió de França i del Regne Unit— va ordenar la retirada dels voluntaris de les Brigades Internacionals. Això va accelerar la derrota republicana en el front de l’Ebre i va obrir el camí a la victòria final de les tropes franquistes. La retirada va portar, setmanes després, a la caiguda de Barcelona. I, més tard, a la de València i Madrid. Llargues columnes de republicans —al voltant de 500.000— van enfilar el camí cap a França. Els feixistes havien guanyat la guerra i Franco imposaria mà de ferro en una dictadura que duraria gairebé quaranta anys. En acabar la guerra, Julio Álvarez del Vayo, el ministre d’Afers Exteriors de la República espanyola, va escriure: «No va passar cap dia, fins gairebé el final, en el qual no tinguéssim noves raons per esperar que les democràcies occidentals assentarien el cap i ens retornarien el dret a comprar-los armes. I cada dia les nostres esperances resultaven il· lusòries». Com ell, molts republicans es van sentir traïts per la posició neutral que havien adoptat països com França i el Regne Unit, perquè tots tenien clar que la manca de suport militar a la República havia decidit el desenllaç del conflicte. Només cinc mesos després del final de la Guerra Civil espanyola, les tropes alemanyes van envair Polònia i començava la Segona Guerra Mundial.
LA LEGIÓ CÒNDOR El 26 d’abril de 1937 la legió Còndor de la Luftwaffe va devastar la ciutat basca de Guernica en un bombardeig aeri sobre la població civil d’una intensitat desconeguda fins llavors. Van morir 250 ciutadans i el centre de la població va quedar completament destruït. Els atacs aeris contra la població civil serien una constant durant el conflicte per esdevenir un banc de proves per a la Segona Guerra Mundial.
La Guerra Civil espanyola 35
STALIN PLANTA CARA
L’estiu del 1942, quan els nazis semblaven imparables, Stalin va plantejar una resistència numantina. Els dos grans enemics s’enfrontarien amb tota la cruesa a Stalingrad, una de les batalles més colossals de la història.
complicat l’avenç dels alemanys. Al final de la guerra, més de 250.000 homes i dones formaven part d’aquests grups armats que atacaven la rereguarda de l’exèrcit, assaltaven mitjans de transport, organitzaven segrestos i boicotejaven línies de comunicació per complicar l’estratègia dels ocupants.
1942: ELS NAZIS TORNEN A L’ATAC Hitler, que al final del 1941 havia assumit el comandament directe de les tropes alemanyes al front de l’est, va donar per perdut l’atac a Moscou i va decidir limitar els esforços militars al sud del front oriental per a la campanya del 1942. El Caucas i Stalingrad (avui Volgograd) eren el seus nous objectius, per poder així disposar dels pous de petroli fonamentals per al funcionament de l’exèrcit alemany i controlar la fonamental artèria estratègica del riu Volga. Els nazis van sol·licitar l’ajut de contingents de tropes dels seus aliats —Itàlia, Romania, Hongria— i, aturada la contraofensiva soviètica, van tornar a l’atac amb violència i determinació al començament de l’estiu del 1942. En un primer moment, l’ofensiva alemanya va aconseguir èxits importants: els soviètics van ser expulsats de Crimea i les tropes de Hitler van avançar ràpidament per les estepes caucàsiques, forçant un cop més la retirada de l’Exèrcit Roig. Tot i això, al mateix estiu del 1942, Stalin es veia amb cor de plantar cara a les amenaces alemanyes i, sota el lema «Ni un pas enrere», va obligar les seves tropes a una resistència numantina a la ciutat de Stalingrad, portant així la guerra al seu punt de no-retorn. Precisament a Stalingrad, els dos enemics s’enfrontarien en la batalla més colossal de la història.
VINT-I-SIS MILIONS DE MORTS Abans de començar la invasió de la Unió Soviètica, Hitler va pronunciar una de les seves frases més conegudes: «Només hem de donar un copet a la porta perquè tota l’estructura podrida caigui per complet». Es referia, òbviament, a l’Estat comunista. Si el dictador alemany hagués reflexionat sobre els seus errors, hauria pogut treure com a mínim dues grans lliçons. Primera: mai no s’han de menysprear les capacitats de l’adversari. Segona: quedar-se atrapat a les profunditats de Rússia en ple hivern és una temeritat, com ja havia pogut constatar Napoleó al principi del segle xix . Stalin, però, no va ser capaç d’aprofitar aquells grans errors d’estratègia de l’exèrcit nazi. La primavera del 1941, quan tothom donava per imminent 66 La Segona Guerra Mundial i la caiguda de Hitler
una ofensiva alemanya contra els soviètics, l’orgull va fer que el secretari general del Partit Comunista no s’escoltés amb atenció els advertiments sobre les veritables intencions expansionistes de Hitler: una actitud que va estar a punt de posar en perill el seu mateix país.
LA DEFENSA DE MOSCOU A la imatge es poden veure soldats russos a les portes de la ciutat de Moscou. Amb unitats ben entrenades procedents de Sibèria, Stalin aconseguí aturar l’atac alemany a quaranta quilòmetres de la capital.
De fet, l’imperi de la burocràcia i la repressió de les masses van ser habituals sota el règim soviètic. Durant el conflicte, Stalin va deportar més d’un milió de polonesos, alemanys del Volga, ucraïnesos i bielorussos a Sibèria i a les estepes del Kazakhstan. La pressió que Stalin va imposar a la població soviètica és una de les grans paradoxes de la Segona Guerra Mundial: va ser necessari un règim criminal com l’estalinista per derrotar un altre règim criminal com el de Hitler. El resultat final és de xifres escandaloses: dels 60 milions de persones que van morir a tot el món com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, més d’una tercera part eren ciutadans soviètics. La invasió de l’URSS (1941-1942) 67
CAMPS DE TREBALL
Adolf Hitler va planificar un programa de desplaçament dels pobles eslaus, de presos polítics, jueus, gitanos i homosexuals a camps de treball on eren explotats, amb connivència amb grans industrials, com a mà d’obra per a les seves fàbriques d’armament.
«
Comencem l’any amb el millor exèrcit de la nostra història [...]. El poble alemany segueix el seu lideratge amb determinació, segur d’uns soldats preparats per batre qualsevol obstacle. L’any 1941 serà, n’estic convençut, l’any històric del Nou Ordre Europeu», va proclamar el canceller alemany Adolf Hitler en un discurs al Palau d’Esports de Berlín al final de gener del 1941. Feia gairebé un any i mig que havia començat la Segona Guerra Mundial i la seva intenció d’acabar el conflicte amb una acció ràpida havia fracassat. Però, malgrat la prolongació dels combats, l’eufòria de les primeres victòries va encoratjar el Führer a definir el Neuordnung (‘Nou Ordre’), una estratègia d’explotació, de saqueig dels recursos humans i econòmics dels països ocupats. L’objectiu era clar: assegurar el futur del Gran Reich i deixar constància del domini que Alemanya exercia sobre la resta d’Europa. I aquest nou objectiu va ser especialment contundent en els països de l’est del continent, on es va planificar un programa de desplaçament dels pobles eslaus —considerats subhumans i una amenaça per a la puresa de la raça ària— i es van construir centenars de camps de treball des dels quals les forces de seguretat, amb connivència amb grans industrials, van explotar sense límits la mà d’obra de presos polítics, jueus, gitanos i homosexuals. Així, sota la tutela del Tercer Reich, es calcula que més de vuit milions de reclusos van ser deportats per treballar en fàbriques d’armament i en grans explotacions agrícoles. Però l’estratègia repressiva no va acabar aquí: el Neuordnung també contemplava l’expropiació de béns dels jueus, el saqueig de museus i col·leccions artístiques, i la requisa de matèries primeres, productes industrials i aliments dels territoris controlats pels alemanys. La coerció va tenir els seus efectes sobre governs i ciutadans, que van acabar cedint a l’embat alemany pel terror a la violència desmesurada, perquè davant l’hegemonia del Tercer Reich consideraven que el nazisme era un fet inevitable o pel temor a la instauració d’un règim comunista dirigit des de Moscou. I per definir aquestes noves relacions diplomàtiques entre països europeus va néixer el terme col·laboracionista, una paraula encunyada involuntàriament pel mariscal Henri Pétain pocs mesos després de la creació de la República de Vichy, a la França ocupada. El 30 d’octubre de 1940, en un discurs radiofònic, Pétain va encoratjar els francesos a col·laborar amb l’invasor nazi i a partir de llavors el mot es va popularitzar per descriure —gairebé sempre amb connotacions negatives— la cooperació d’un país amb les forces enemigues. De fet, durant la Segona Guerra Mundial, l’exemple més evident de col·laboracionisme va ser el del mateix mariscal francès, que amb l’excusa de promoure l’estabilitat i el bon veïnatge entre França i Alemanya va acabar amb la democràcia, va facilitar l’extradició dels jueus als camps
70 La Segona Guerra Mundial i la caiguda de Hitler
d’extermini nazi i va formar la Milícia Francesa, un grup paramilitar encarregat de la repressió política. La situació política de França era extrapolable a la d’altres països del continent: a Noruega, després de la invasió nazi, Vidkun Quisling s’havia fet càrrec d’un Govern titella sotmès a les ordres de Hitler. El mariscal Ion Antonescu a Romania, el líder ultranacionalista Ante Pavelić a Croàcia i l’almirall Horthy a Hongria també van instaurar governs afins al nazisme. En tots aquests països les accions contra els comunistes i les campanyes a favor de l’extermini de jueus i gitanos —també serbis als Balcans— es van generalitzar.
EL RETORN Els treballadors francesos havien de col·laborar a les fàbriques d’armament alemanyes; a canvi, alguns presoners de guerra francesos eren retornats al seu país. A la imatge, presoners francesos de tornada a França el mes d'agost del 1942.
Però un dels puntals del Tercer Reich a Europa va ser Itàlia. Al maig del 1939, tots dos Estats van signar el pacte d’Acer, pel qual Adolf Hitler i Benito Mussolini formarien el principal tàndem feixista del continent. La relació entre l’un i l’altre, però, sempre va ser ambigua i marcada per la desconfiança. «Duce, vostè sap que l’admiro, però l’he d’advertir que, si m’assabento que Itàlia em traeix, envejarà el destí de Polònia perquè almenys els polonesos no m’han traït», va deixar anar Hitler en una conversa amb el dictador italià, just després de l’inici de la Segona Guerra Mundial. De fet, després de la capitulació italiana del 1943, Hitler va instaurar al nord del país una República presidida pel Duce, però controlada directament des de Berlín. Era L'Europa ocupada i la resistència antifeixista 71
INCREÏBLE, PERÒ CERT
ELS EXPERIMENTS CIENTÍFICS AMB HUMANS Tant a Alemanya com al Japó, equips científics van utilitzar els presoners de guerra per provar la resistència del cos humà davant d’epidèmies i infeccions i experimentar amb armes biològiques. Les teràpies eren doloroses i bona part dels pacients van morir. ✤ EXPERIMENTS AMB HUMANS
Els presoners dels camps de concentració nazis treballaven com a mà d’obra barata per a empresaris afins al règim, però també eren utilitzats com a conillets d’Índies en els centres de recerca on s’experimentava amb humans. S’hi feien proves amb armes biològiques, s’hi practicava l’esterilització i el trasplantament d’òrgans. També s’injectaven bacteris de la sífilis i la tuberculosi en pacients i després se’ls denegava tractament per poder observar l’evolució de la malaltia. Òbviament, la major part de pràctiques causaven sofriment i, finalment, la mort. Però aquests mètodes no van ser exclusius dels alemanys. ✤ PROVAR LA RESISTÈNCIA DEL COS HUMÀ
Als anys trenta del segle passat —i fins al final de la Segona Guerra Mundial—, a la península de Manxúria, va funcionar la Unitat 731, un centre mèdic japonès d’experimentació. Hi treballaven més de 3.000 científics en el desenvolupament d’armes biològiques —com àntrax, còlera, gangrena, etc.— i en l’experimentació mèdica amb humans, principalment presoners d’origen xinès. Els pacients eren congelats, emplaçats en cambres de pressió per comprovar la resistència del cos humà i dissecats sense anestèsia. S’estima que potser uns 200.000 presoners van morir després d’haver participat en aquests experiments, tant a Manxúria com en altres indrets.
84
◆ L’ÀNGEL DE LA MORT Un dels científics alemanys més controvertits va ser Josef Mengele. Era el cap de l’Oficina Mèdica del camp d’Auschwitz-Birkenau i es va especialitzar en l’experimentació amb bessons i l’estudi del noma, una malaltia infecciosa i gangrenosa que destrueix els teixits de la cara. Era conegut com l’Àngel de la Mort.
◆ CIENTÍFICS JAPONESOS Els japonesos no van experimentar només amb humans, sinó també amb diverses espècies d’animals. Al final de la guerra, quan el Japó ja augurava una derrota, els científics de la Unitat de recerca 731 van alliberar animals infectats que van matar prop de 20.000 persones de les poblacions del voltant.
◆ INTERCANVI DE FAVORS Després de la Segona Guerra Mundial, en el moment de jutjar els científics japonesos que havien participat en l’experimentació mèdica, els EUA van aprovar la immunitat de 3.600 investigadors. Això sí, a canvi de la documentació i els informes mèdics que els japonesos havien recollit durant els anys «d’investigació».
Al camp d’extermini d’Auschwitz, el doctor Josef Mengele, més conegut com l’Àngel de la Mort, comprovant proves d’immersió de presoners en aigua freda.
85
OPTIMISME NAZI
Al principi del 1942 la iniciativa de la guerra encara estava en mans dels nazis. Malgrat la implicació dels EUA i la ferotge resistència de la Unió Soviètica, Adolf Hitler s’ho mirava amb optimisme.
«
Si el Regne Unit perd la guerra, els EUA en patiran les greus conseqüències», va advertir l’almirall Harold Stark. L’estiu del 1940, després de la caiguda de França, Hitler havia ocupat la major part de països de l’Europa occidental. A l’oest del continent, el Regne Unit havia quedat gairebé sol en la lluita contra els nazis i Stark va transmetre les seves preocupacions al president nord-americà Franklin Delano Roosevelt. L’almirall tenia clar que si els EUA no hi posaven remei, una desfeta dels britànics implicaria l’hegemonia total dels nazis, no tan sols sobre Europa, sinó també a l’Orient Pròxim i el nord d’Àfrica. Els americans, però, no s’implicaren de manera explícita en la guerra fins al final del 1941, després de l’atac japonès de Pearl Harbor, en el front del Pacífic. L’acció dels nipons no va fer altra cosa que consolidar l’Aliança dels Tres Grans —els EUA, la Unió Soviètica i el Regne Unit—, que, tot i les seves diferències, van pactar una lluita conjunta contra l’amenaça del Tercer Reich i del Japó. Però malgrat el punt calent del Pacífic, Roosevelt i la resta de potències democràtiques van preferir prioritzar la derrota d’Alemanya a l’Europa occidental, per davant del conflicte amb els japonesos, on aplicaren de moment una política de contenció. L’estratègia va ser batejada amb el nom de Germany First (‘Alemanya Primer’) i va ser la clau de volta en el desenvolupament d’aquella guerra. El potencial bèl·lic americà es va posar al servei de la derrota de Hitler, un potencial que es va fer notar sobretot a partir del 1943.
Al principi del 1942, però, els aliats tot just començaven a organitzar-se i de moment la iniciativa militar quedava en mans dels nazis. Així que, malgrat la implicació dels EUA en la guerra i la resistència soviètica a Moscou, Adolf Hitler s’ho mirava tot amb un cert optimisme. Encoratjat pels avenços dels alemanys, el Führer preveia derrotar la Unió Soviètica el mateix 1942, abans que les forces aliades —des de l’oest del continent— poguessin organitzar una invasió prou potent per fer caure el Tercer Reich. Podria semblar un escenari pretensiós, però certament el curs de la guerra feia pensar que els vents bufaven a favor del Führer: a l’estiu d’aquell any, l’exèrcit alemany continuava ocupant territoris soviètics sense gaires problemes, els nazis havien llançat una gran ofensiva al Caucas i ja dominaven part de la Rússia meridional. No és estrany, doncs, que Ióssif Stalin se sentís amenaçat. I n’és una prova que insistís en la necessitat d’obrir un segon front de guerra a l’Europa occidental per desestabilitzar l’estratègia dels nazis i restar pressió al front de l’est. I el clam del líder comunista estava reforçat per l’opinió d’una part de la societat britànica i nord-americana, tal com va quedar demostrat en les manifestacions que es van convocar a la plaça Trafalgar de Londres i al Madison Square Garden de Nova York sota el lema «Volem un segon front». Després de l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial —al desembre del 1941—, tothom augurava una operació a gran escala dels aliats contra 98 La Segona Guerra Mundial i la caiguda de Hitler
DERROTA DELS NAZIS
els nazis. Però l’acció no acabava d’arribar: les tropes de les democràcies A la imatge, soldats alemanys capturats a la batalla de Stalingrad, occidentals encara no estaven ben organitzades i, per tant, qualsevol atac un episodi clau en la Segona Guerra era prematur. Ara bé, en pocs mesos es van començar a percebre símpto- Mundial en què el somni del Tercer mes que l’hegemonia d’Alemanya no era tan sòlida com Adolf Hitler ha- Reich de dominar la Unió Soviètica via pensat. L’estiu del 1942, els nazis havien desplegat els seus soldats a es va fer miques. Stalingrad —avui Volgograd— en un intent de tancar la important via fluvial del Volga i evitar l’accés dels soviètics als pous de petroli del Caucas que feien possible el funcionament de l’exèrcit alemany i la viabilitat de la campanya militar a l’Europa de l’Est. Però, per a sorpresa del Führer, l’Exèrcit Roig s’hi va fer fort. La manca d’avituallament i alguns errors d’estratègia militar havien afeblit la força dels alemanys i la gran contraofensiva soviètica va atrapar totes les tropes nazis a la ciutat. I, malgrat les recomanacions d’alguns generals, Hitler no va autoritzar la retirada dels seus homes. Així, després de cinc mesos de batalla, el 90% de la ciutat va quedar convertit en una muntanya de runa i les tropes del Führer van ser estrepitosament derrotades. El somni alemany de dominar la Unió Soviètica s’havia fet miques. El gir de la guerra (1942-1943) 99