HISTÒRIA
DE LA
HUMANITAT I LA LLIBERTAT
La independència de les colònies i la derrota imperial
II. La creació de l’Estat d’Israel La incapacitat de França i la Gran Bretanya per mantenir l’hegemonia al Pròxim Orient després de la Segona Guerra Mundial va donar lloc a una reconfiguració geopolítica de la regió. Aquestes dues potències es van veure obligades a retirar-se dels territoris que mantenien sota control —fet que va significar les independències del Líban i Síria i la creació de Transjordània— i els Estats Units i l’URSS van començar a intervenir per ampliar les seves zones d’influència. La declaració unilateral d’independència de l’estat d’Israel va comportar l’èxode de centenars de milers de palestins.
Els ma’abarot eren camps improvisats amb tendes de campanya que servien per acollir els jueus que arribaven al nou Estat d’Israel durant la dècada dels cinquanta. Van començar a declinar a mitjans d’aquella mateixa dècada, i es van transformar en ciutats de colons. L’any 1963 es va tancar l’últim ma’abarot.
El dia de la llibertat:
5 d’abril del 1930
Marxa de la Sal Gandhi havia anunciat una marxa de més dues-centes milles cap al mar per recollir simbòlicament un grapat de sal. Era una manera de protestar per la nova legislació que imposava el monopoli britànic sobre la producció de sal.
✤ EL CONTEXT La Marxa de la Sal s’emmarca en el procés d’intensificació de les mobilitzacions anticolonialistes començat després de la matança d’Amritsar el 1919 i que marca la definitiva consolidació del Partit del Congrés. ✤ EL PERSONATGE CLAU Gandhi (1869-1948). Pensador i polític indi, va ser un dels pares de la independència de l’Índia de l’imperi Britànic a través de l’ús de la no-violència. El mateix Gandhi escollí de manera autònoma (amb la perplexitat de Nehru) la seva forma de protesta. Demostrà una gran capacitat política a l’hora de saber preveure l’impacte simbòlic que aquella marxa tindria en l’opinió pública índia i internacional.
• Acompanyat per setanta-vuit persones, Gandhi havia sortit el 12 de març del seu ashram d’Ahmedabad cap a la localitat costanera de Dandi, prop de Jalapur. La nit del 5 d’abril havien arribat a Dandi cap al vespre. • Els ciutadans havien remullat les carreteres d’accés al poblat per tal de disminuir l’excés de pols. Arribats a la platja, Gandhi s’adreçà a la gent congregada dient: «O tornaré amb allò que vull aconseguir, o el meu cadàver flotarà a l’oceà».
✤ LES CONSEQÜÈNCIES Gandhi i molts altres activistes foren empresonats. Tanmateix, després de nou mesos, foren alliberats i el virrei, reconeixent la seva incapacitat d’imposar la llei britànica sobre la sal, derogà la seva aplicació.
• L’endemà, quan va sortir el sol, Gandhi entrà a l’aigua, es rentà i es purificà segons la tradició hindú. En sortir agafà amb els dits una mica de sal que les onades havien deixat a la sorra. Havia trencat la llei sobre la sal. Els periodistes presents van enviar la notícia arreu del món. En poques hores, milers i milers d’indis es dirigien a les platges del país per recollir sal, desafiant el Govern britànic. 13 D’ABRIL L’exèrcit britànic mata més de 350 persones en una manifestació a Amritsar. És l’inici de la gran mobilització anticolonialista
1919 38
1928
GENER El Congrés Nacional Indi, en la conferència de Lahore i a petició de Nehru, inclou la independència entre les seves reivindicacions.
1930
2 DE MARÇ Gandhi adverteix per carta el virrei Irwin de la intenció de fer la marxa i dels seus motius. El virrei no contesta.
De Karachi a Mumbai, els indis evaporen l’aigua i recullen la sal a plena llum del dia, desafiant els britànics. Aquests últims omplen les presons amb 60.000 «lladres de sal».
12 DE MARÇ Gandhi comença des d’Ahmedabad la marxa cap a Dandi. Al llarg del camí s’hi incorporaren ciutadans i periodistes.
5 D’ABRIL
6 D’ABRIL A la platja de Dandi, Gandhi agafa simbòlicament un grapat de sal. Poques hores després milers i milers d’indis l’imiten.
15 D’AGOST L’Índia aconsegueix la independència de la metròpoli britànica.
1947 39
GRUP NACIONALISTA
El Pusat Tenaga Rakyat, liderat per Sukarno i per Mohammed Hatta, fou una eina que permeté als líders indonesis reprendre el contacte amb el poble després d’anys d’exilis i repressió per part dels holandesos.
La
invasió d’Indoxina del juliol del 1941 permeté als japonesos desplegar tropes a la Cotxinxina i establir una base militar des d’on atacar les Índies Orientals Holandeses. Ni les pressions econòmiques (com ara l’embargament i el bloqueig comercial decretat pels EUA) ni el desplegament de les forces conjuntes aliades no aconseguiren aturar l’operació militar nipona, que, al març del 1942, conquerí l’illa de Java i el nord de l’illa de Sumatra. Entre les mesures que van prendre els japonesos després d’apoderar-se de Java destaquen l’empresonament de més de cinquanta mil soldats holandesos, la creació d’un registre dels habitants europeus de l’illa i l’internament de civils holandesos en campaments vigilats. L’imperi desplegà també un pla de japonització que contemplava, entre altres mesures, el culte a l’emperador, l’adopció del calendari nipó i l’ensenyament del japonès a les escoles. Al mateix temps es van crear diverses organitzacions parapolicials i paramilitars a les quals s’integraren milers d’indonesis.
52 La independència de les colònies i la derrota imperial
EL JAPÓ ALLIBERADOR La Conferència de la Gran Àsia Oriental no va ser més que un instrument propagandístic per tal de posar de manifest els compromisos de l’Imperi japonès vers els països sota la seva àrea d’influència i destacar el seu paper d’alliberador del colonialisme occidental.
UNA ALIANÇA ANTIEUROPEA A la vista de la nova situació, els líders nacionalistes indonesis mostraren la disposició a cooperar amb els japonesos a canvi de més participació en l’administració i el govern. Al començament del 1943, Sukarno anuncià la formació d’una nova organització nacionalista anomenada Pusat Tenaga Rakyat (Putera), liderada per Mohammed Hatta i per ell mateix. Tot i que les autoritats japoneses en limitaven el discurs i la capacitat d’acció, Putera fou una eina que permet als líders nacionalistes reprendre el contacte amb el poble després d’anys d’exilis i repressió per part dels holandesos. A mesura que la Segona Guerra Mundial avançava i el Japó prenia consciència que l’Eix no podria guanyar als aliats, van augmentar les concessions als nacionalistes i, l’abril del 1945, es crea un comitè amb representants de totes les illes de l’arxipèlag que encetà els preparatius per proclamar la indeLa descolonització holandesa: Indonèsia 53
LA BATALLA
Dien Bien Phu La victòria aclaparadora del Viet Minh a la batalla de Dien Bien Phu, el 1954, suposà la retirada dels francesos de la península d’Indoxina i comportà la fi d’una guerra sagnant que s’havia allargat durant gairebé nou anys. ❱ AMB EL SUPORT AMERICÀ
Al novembre del 1953, amb l’ajut econòmic dels EUA, França decidí enviar un gran contingent d’homes a la vall de Dien Bien Phu. Hi van aixecar un gran campament amb l’objectiu de tallar les rutes utilitzades pel Viet Minh i provocar una batalla que esperaven guanyar gràcies a la superioritat del seu armament.
❱ UNA OPERACIÓ SENSE PRECEDENTS
El general vietnamita Giap decidí evitar l’enfrontament directe. En una operació sense precedents, Giap mobilitzà més de cinquanta mil homes i traslladà tota la seva artilleria, desmuntada en peces que es van transportar amb moltes dificultats a través de la selva, per enterrar-la al vessant de les muntanyes que envoltaven la vall. Milers de soldats de l’exèrcit francès van morir sense escapatòria sota el foc de l’artilleria pesant vietnamita que els arribava des de totes direccions.
❱ DERROTA CANTADA
Malgrat l’enviament de més tropes franceses, llançades amb paracaigudes damunt el que quedava dels campaments fortificats, la derrota estava cantada. Després de 55 dies d’enfrontaments, el 7 de maig, el Viet Minh llançà l’ofensiva definitiva contra les darreres posicions franceses, que no van tenir cap altra opció que rendir-se. Dos mesos després, un cop signats els Acords de Ginebra, França es retirà per sempre de la península d’Indoxina. 70
Els paracaigudistes francesos es van fer forts a Dien Bien Phu però l’atac fulminant dels vietnamites els obligà a rendir-se.
✤ ELS SUBMINISTRAMENTS L’any 1952, el Viet Minh va conquerir la vall de Dien Bien Phu i va assegurar la ruta de subministraments entre el Vietnam, Laos i la Xina. França, per contra, s’enfrontà cada vegada amb més dificultats per mantenir un conflicte que exigia molts recursos econòmics i l’enviament constant de tropes.
✤ UNA SORTIDA HONORABLE Al llarg del 1953, diversos comandaments francesos van començar a plantejar una sortida honorable a la guerra per mantenir una certa influència cultural i econòmica a Indoxina. El Govern francès, però, no els va escoltar i decidí forçar el Viet Minh a una batalla definitiva que fou incapaç de guanyar.
✤ LES PRESSIONS DE NIXON L’any 1953, Richard Nixon, aleshores vicepresident dels EUA, assegurà als francesos que un acord de pau abocaria el poble vietnamita a «l’esclavatge comunista». Després de prometre ajut econòmic i material per valor de 800 milions de dòlars, Nixon va comminar els francesos a «no deixar les armes fins a obtenir la victòria». 71
EL PERSONATGE
Messali Hadj
Tilimsen, 16 de maig del 1898 – Gouvieux, 3 de juny del 1974
Pioner del nacionalisme algerià, Messali Hadj fou el primer polític algerià que va demanar la independència per al seu país al Congrés dels Pobles Colonials celebrat a la ciutat de Brussel·les l’any 1927.
Les tesis nacionalistes de Messali Hadj President de l’Étoile Nord-Africaine, una organització sindical nascuda l’any 1926 al caliu de la comunitat algeriana instal·lada a París, les tesis nacionalistes de Messali Hadj destacaven en aquella època per la seva radicalitat. Entre les seves demandes hi havia la retirada de les tropes franceses, la formació d’una assemblea constituent, la creació d’un exèrcit propi, l’escolarització obligatòria de tots els infants algerians i l’ús de l’àrab com a llengua oficial. Una activitat política imparable Durant els anys trenta va conèixer la clandestinitat, les presons franceses i les deportacions. L’any 1937 fundà el Partit del Poble Algerià (PPA), que, dos anys més tard i arran de la pressió policial, funcionà clandestinament. Del PPA en derivaren dues branques: el Moviment pel Triomf de la Democràcia (creat per presentar-se a les eleccions algerianes del 1948) i l’Organització Secreta (que funcionà com a branca armada del moviment fins que fou desmantellada per la policia francesa l’any 1950). El 1954 creà el Moviment Nacional d’Algèria, organització que acabà enfrontada amb el Front d’Alliberament Nacional en una guerra intestina que, encara avui, aixeca polseguera entre els algerians. 96
✤ ELS PRIMERS ANYS Messali Hadj va néixer a Tilimsen, un poblet situat al nord-est d’Algèria. Fill d’una família camperola, va començar a estudiar als set anys a l’escola primària francesa. Després de la Primera Guerra Mundial es va establir a París, on entrà en contacte amb membres del Partit Comunista Francès. ✤ L’AMIC CAMUS Albert Camus i Messali Hadj es van conèixer als anys trenta i la seva amistat mai no es va trencar. Després de l’onada d’atemptats de l’FLN contra sindicalistes seguidors de Messali que es va viure a Algèria l’any 1957, només Camus va denunciar públicament els fets. ✤ ESBORRAT DE LA HISTÒRIA Un cop assolida la independència d’Algèria, la figura de Messali Hadj va ser esborrada de la història de la lluita per la independència. Exiliat a França, Messali no va sol·licitar la nacionalitat algeriana fins a l’any 1965. L’FLN li negà el passaport tres vegades i només li fou concedit dos mesos abans de morir, quan ja estava greument malalt.
El nacionalista algerià Messali Hadj, fundador del Moviment Nacional Algerià, fent un discurs a Chantilly, França, el 21 de setembre del 1959, dos dies després de la formació del govern provisional algerià.
97
HISTÒRIA DE LA HUMANITAT
I LA LLIBERTAT
Per primera vegada, una història de la humanitat amb un fil conductor inèdit: la llibertat. Una obra rigorosa i divulgativa, des de la prehistòria fins als nostres dies, que posa l’accent en la lluita permanent de l’ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i de progrés.
Volum 18
La independència de les colònies i la derrota imperial La descolonització, que va comportar la liquidació dels grans imperis colonials i la independència política de les antigues colònies, no va fer desaparèixer la seva dependència econòmica envers les metròpolis. En tot cas, aquest procés va posar de manifest la pèrdua de l’hegemonia europea i la formació d’un nou sistema de relacions amb diversos aspectes traumàtics que van propiciar diferents conflictes militars, com en el cas de l’Índia o al voltant del recentment creat estat d’Israel.