HISTÒRIA
DE LA
HUMANITAT I LA LLIBERTAT
La guerra freda i la caiguda del mur de Berlín
II. Els dos blocs cara a cara «Baby well born» (‘el nen ha nascut bé’), deia un telegrama que va rebre el president nord-americà Harry S. Truman durant la conferència de Potsdam, l’agost del 1945. Truman va anar a aquesta trobada per parlar del repartiment d’Alemanya i altres assumptes de la postguerra amb el primer ministre britànic Winston Churchill —que després va ser substituït per Clement Attlee— i el dirigent soviètic Jossif Stalin. Era, doncs, una conferència en què els tres països més influents del moment s’havien assegut a dialogar. Però la cordialitat era només aparent. I el telegrama de Truman no parlava precisament de nadons, sinó de la bomba atòmica, que s’havia assajat amb èxit. Les esperances d’un món millor que van seguir a la fi de la Segona Guerra Mundial s’havien esvaït ràpidament: la nova pau naixia plena d’amenaces que mantindrien el planeta en tensió durant quatre dècades.
Va ser un dels símbols més coneguts de la guerra freda i de la separació d’Alemanya. Moltes persones van morir en l’intent de superar l’anomenat mur de Berlín i la dura vigilància dels guàrdies fronterers de l’RDA quan tractaven de dirigir-se al sector occidental.
LA NOVA COREA
La península coreana va esdevenir un gran tauler de les dues grans superpotències. Des prés d’una guerra devastadora, el 1953, Corea del Nord i l’ONU van signar la pau de Panmunjeom, que significava el reconei xement de dos estats coreans independents just on s’havia fixat la divisió vuit anys abans.
C
orea va ser l’altre gran tauler d’escacs de les dues noves superpotències. Com que formava part de l’Imperi japonès, un dels grans perdedors de la Segona Guerra Mundial, quan es va acabar el conflicte va ser ocupada pels Estats Units —al sud— i per l’URSS —al nord, separats pel paral·lel 38. Aquesta situació, que havia de ser provisional, es va fer crònica a partir del 1949, perquè va ser impossible arribar a cap acord per constituir un Estat coreà unitari: naixien Corea del Nord i Corea del Sud. El que havia estat un país emprenia ara dos camins radicalment diferents, tutelats per dos enemics irreconciliables. Però aquesta nova realitat no es va establir de manera plàcida, sinó després d’una guerra devastadora que va provocar la primera intervenció de l’ONU. El conflicte es va iniciar quan el líder nord-coreà Kim Il-sung, no satisfet amb la seva porció de poder, va envair el sud amb l’ajuda de l’URSS el 1950. Els EUA no podien tolerar aquella agressió, que suposava una retallada en les seves àrees d’influència mundial, i van aconseguir el compromís de les Nacions Unides per impulsar una contraofensiva militar. L’exèrcit prooccidental estava compost per soldats de catorze països diferents, encara que la majoria eren dels EUA i de Corea. Sota la direcció del general nord-americà Douglas MacArthur, l’ofensiva va provocar la mort de més de 150.000 civils a la zona de Pyongyang i es va acostar a la frontera xinesa. Això va fer que Mao, tot i no declarar la guerra oficialment, facilités l’arribada de voluntaris per prendre-hi part i va fer pujar un graó més la tensió. L’exèrcit de la Xina comunista, amb una llarga experiència obtinguda en la guerra contra els japonesos, va aconseguir recuperar ràpidament el nord i ocupar Seül, capital de Corea del Sud, i va provocar la reculada de les tropes de l’ONU. MacArthur va proposar de respondre amb bombes nuclears sobre Corea del Nord, cosa que es va considerar desproporcionada i el Govern nord-americà el va destituir. El fet, però, era que la guerra estava provocant una mortaldat extraordinària sense que cap dels dos bàndols tingués un avantatge clar. De manera que el 1953 Corea del Nord i l’ONU van signar la pau de Panmunjeom, que significava el reconeixement de dos estats coreans independents just on s’havia fixat la divisió vuit anys abans. La Guerra de Corea va ser un exemple claríssim de com anirien les coses a partir d’aquell moment: per més que s’enfrontessin en guerres —sempre fora dels territoris dels EUA i l’URSS—, la igualtat en la possessió d’armes nuclears feia impossible que cap dels dos blocs guanyés. Per als nord-americans, l’experiència de Corea va ser una humiliació que els va colpir profundament. Va desencadenar una por irracional del comunisme que, degudament atiat per les autoritats, va aconseguir de fer acceptables algunes mesures que significaven retallades greus als drets civils i a la democràcia, com per exemple el maccarthisme.
38 La guerra freda i la caiguda del mur de Berlín
EL JAPÓ: OCUPACIÓ I RECUPERACIÓ ECONÒMICA El 30 d’agost del 1945, les tropes dels Estats Units van començar a arribar al Japó. Feia tot just quinze dies que l’emperador havia acceptat la proclamació de Potsdam i els nord-americans havien aturat el foc immediatament i s’havien preparat per a l’ocupació. El punt de partida era dramàtic: el Japó havia perdut tres milions de persones a la guerra; gairebé la meitat del territori que tenia el 1930 (Manxúria, Corea i Taiwan ja no formaven part de l’antic Imperi) i la producció agrària i industrial havia caigut en picat (un 70 % i un 60 % menys, respectivament).
PARAL·LEL 38 Guerrillers nord-coreans capturats pels marines. Els acords de Potsdam van dividir la península de Corea en dues zones en el paral·lel 38: el nord ocupat per l’Exèrcit Roig i el sud pel dels Estats Units. Al nord es va consolidar un règim comunista sota la influència de Moscou i al sud un de conservador, dictatorial, anticomunista i nord-americà.
Es va establir un consell aliat que havia de gestionar el país, però l’URSS, la Xina i la Commonwealth hi tenien un paper testimonial: qui realment tenia el poder eren els EUA. L’emperador —i, per tant, també l’imperi— continuava existint, però a partir de llavors més de 400.000 ocupants, dirigits pel general Douglas MacArthur, van anar desmilitaritzant el país i encaminant-lo cap a una societat democràtica i pacífica. Per a aquest objectiu els van proporcionar una Constitució —l’esborrany de la qual va redactar una comissió composta íntegrament per nord-ameriLa guerra freda a l’Àsia 39
EL MOMENT DECISIU
Arribada de l’home a la Lluna Aquell dia, 600 milions de persones van veure Neil Armstrong trepitjant la Lluna. Era «un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat». La culminació d’una aventura de deu anys en què s’hi van invertir 24.000 milions de dòlars de l’època.
✤ EL CONTEXT En un context de guerra freda, els Estats Units i la Unió Soviètica van iniciar una frenètica carrera espacial. L’URSS va guanyar els primers assalts. L’1 d’octubre del 1957 es va aconseguir posar en òrbita el primer satèl·lit artificial, l’Sputnik, i el 196,1 Iuri Gargarin es va convertir en el primer humà a viatjar a l’espai.
✤ EL GRAN REPTE
✤ EL PERSONATGE CLAU Quan l’any 2012 va morir Neil Armstrong, el president dels Estats Units el va definir com un dels grans herois de tots els temps. Des que van retornar victoriosos a la Terra, els tripulants de l’Apolo 11 eren venerats pels americans, en especial Armstrong, que va arribar a dir que no volia ser «un monument viu». De fet, el primer home a trepitjar la Lluna deia que des d’aleshores se sentia «molt petit».
El 12 de setembre del 1962, el president Kennedy anuncia el gran repte que s’han marcat els Estats Units: arribar a la Lluna. I així va ser. El 16 de juliol del 1969, el coet Saturn V enviava a l’espai la nau Apolo 11, una missió tripulada per tres homes que farien història: Edwin Aldrin, Michael Collins i Neil Armstrong. ✤ ALLUNATGE AMB DIFICULTATS
L’allunatge va ser una maniobra molt complexa que la perícia d’Armstrong com a pilot va salvar del fracàs. Quedaven uns quants segons de combustible quan Houston va rebre el missatge més esperat: «Aquí Base Tranquil·litat. L’Àguila ha aterrat». ✤ UN PETIT PAS PER L’HOME
Quan els rellotges catalans marcaven les 3.56 de la matinada del 21 de juliol, Armstrong trepitjava la Lluna. «Aquest és un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat.» Dinou minuts després va ser el torn d’Aldrin. Els astronautes van plantar una bandera dels Estats Units i durant més de dues hores van recollir fins a 20 quilos de mostres de sòl. El 24 de juliol, l’Apolo 11 va retornar a la Terra.
84
✤ UN CATALÀ EN LA MISSIÓ El català Joan Oró, catedràtic de la Universitat de Houston des del 1963, va ser un dels científics escollits per la NASA per analitzar les mostres de roques recollides a la Lluna. El bioquímic català formava part de la missió Apolo, en què van arribar a treballar 350.000 persones.
La matinada del 21 de juliol, l’Apolo 11 es va situar en òrbita lunar i Aldrin i Armstrong es van traslladar al mòdul Eagle, mentre Collins es quedava a la unitat de control. Poques hores més tard, ambdós astronautes trepitjaven la Lluna.
85
El dia de la llibertat:
24 d’octubre del 1971
«I am a catalan» L’extraordinari talent musical de Pau Casals el va convertir en un intèrpret de fama internacional. Però no tan sols s’expressava a través del violoncel. Va ser un home compromès amb la pau i la democràcia. • No era la primera vegada que tocava a la seu de les Nacions Unides, però aquell dissabte estava nerviós. Però l’estrena de l’Himne de la pau va ser un èxit. Encara ressonaven els aplaudiments quan Casals va veure com se li apropava U Thant i, per sorpresa, li atorgava la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. Amb aquell reconeixement no hi comptava. • Emocionat, però molt serè, el músic del Vendrell va agafar el micròfon i va improvisar un breu discurs en anglès: «Sóc un català. Catalunya és avui una província d’Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. Al segle xi les autoritats de Catalunya es van trobar en una ciutat de França, aleshores de Catalunya, per parlar de la pau. Pau al món i contra la guerra. Això era Catalunya».
Pau Casals es nega a tocar a Alemanya perquè està en profund desacord amb Hitler i assegura que la seva política el repugna.
1933 124
✤ EL CONTEXT Al final del 1970 es van jutjar setze persones en un consell de guerra conegut com el procés de Burgos. Sis van ser condemnades a mort, tot i que indultades per la pressió internacional. ✤ EL PERSONATGE CLAU Pau Casals (1876-1973) va ser, banda d’un viol·lencialista excepcional, un gran director i compositor. El seu compromís amb la pau i la democràcia el van portar a negar-se a tocar a l’Alemanya de Hitler o a romandre en silenci des del final de la Guerra Civil fins al 1950 en protesta pel suport internacional al règim de Franco. El 1954 va ser proposat com a president de la Generalitat a l’exili, però va refusar el càrrec perquè, segons ell, no estava a l’altura de tal honor. ✤ LES CONSEQÜÈNCIES L’emotiu discurs de Pau Casals a les Nacions Unides va ser portada a la premsa d’arreu del món. Les autoritats franquistes, però, van aconseguir silenciar-lo a l’Estat espanyol.
El bicentenari de Bach aconsegueix que el músic trenqui el silenci autoimposat des de la fi de la Guerra Civil en protesta pel suport que rep el règim de Franco.
1950
1961
A Pau Casals li faltaven dos mesos per complir els noranta-cinc anys quan va estrenar l’Himne de la Pau a la seu de les Nacions Unides. A continuació va rebre la Medalla de la Pau. 13 DE NOVEMBRE Actua a la Casa Blanca convidat per John F. Kennedy, a qui havia donat suport polític.
1971
24 D’OCTUBRE
10 DE NOVEMBRE Les restes de Pau Casals, que va morir a Puerto Rico el 22 d’octubre del 1973, arriben al Vendrell segons el seu desig de retornar a casa quan s’hagués recuperat la democràcia.
1979 125
EL PERSONATGE
Margaret Thatcher
Grantham, Anglaterra, 13 d’octubre del 1925 – Londres, 8 d’abril del 2013
Margaret Thatcher va ser la primera dona europea que va exercir de primera ministra. Es va distingir per una política neoliberal i monetària que va donar rèdits econòmics però va provocar una forta oposició social, sobretot per l’elevat atur que va crear. Una carrera meteòrica Thatcher va estudiar ciències químiques a la Universitat d’Oxford. El 1951 es va casar amb Dennis Thatcher, que la va introduir en la política. El 1959 va obtenir un escó a la Cambra dels Comuns. Dos anys després va ser nomenada secretària d’Estat per a Afers Socials, i poc després ministra d’Educació i Ciència en el Govern conservador d’Edward Heath. El 1975 va desplaçar Heath com a líder del Partit Conservador i el 1979 va guanyar les eleccions. Liberalisme estricte Es va distingir per encarar la sortida de la crisi dels anys setanta a partir de la reducció de la intervenció estatal i d’un liberalisme i un monetarisme estrictes. Va reduir la inflació i va millorar la cotització de la lliura esterlina, però amb el cost d’una salvatge pujada de l’atur, que es va triplicar amb el seu mandat. Això va provocar una forta contestació social, tot i que la seva decidida actuació, l’any 1982, a les Malvines, li va donar una extraordinària popularitat i va obtenir la victòria més àmplia des de l’any 1935. El 1990 es va enfrontar al seu propi partit per la seva oposició a la unió del Regne Unit a la UE i va haver de dimitir. 144
✤ EL CONTEXT Thatcher va arribar al poder amb la bandera del liberalisme i el monetarisme per sortir de la crisi dels setanta, però els innegables rèdits econòmics de la seva política van topar amb una forta contestació social, que va arribar al seu màxim nivell amb la vaga dels miners del 1984, fortament reprimida. ✤ LA CURIOSITAT El malnom de Dama de Ferro té el seu origen en el diari del PCUS, Pravda, que l’anomenà així per la seva duresa davant la proposta de casa comuna europea feta per Gorbatxov. Tanmateix, allò que era percebut com un insult, els conservadors britànics ho capgiraren en un elogi. ✤ EL LLEGAT Thatcher ha passat a la història com el símbol del conservadorisme i el liberalisme més estrictes. A part de l’elevat atur, un altre element que va provocar molta oposició van ser els seus pronunciaments homòfobs i la seva duresa amb l’IRA.
Coneguda com La Dama de Ferro, Thatcher ha estat l’única dona que ha ocupat el càrrec de primera ministra de la Gran Bretanya. El seu govern va durar del 1979 al 1990.
145
HISTÒRIA DE LA HUMANITAT
I LA LLIBERTAT
Per primera vegada, una història de la humanitat amb un fil conductor inèdit: la llibertat. Una obra rigorosa i divulgativa, des de la prehistòria fins als nostres dies, que posa l’accent en la lluita permanent de l’ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i de progrés.
Volum 19
La guerra freda i la caiguda del mur de Berlín Poc després del final d’una Segona Guerra Mundial que va deixar Europa destruïda, l’Organització de Nacions Unides (ONU) va intentar esdevenir un fòrum d’entesa entre els països. Però el món, de nou, ja estava dividit en dos blocs irreconciliables: el comunista, sota el lideratge de l’URSS, i el capitalista, dirigit pels EUA. S’iniciava així l’anomenada Guerra Freda, durant la qual les potències van tutelar conf lictes en diverses parts del món, sense arribar a un enfrontament directe entre elles.