HISTÒRIA
DE LA
HUMANITAT I LA LLIBERTAT
Roma i els fonaments del nostre món
II. Els orígens de Roma Segons el que va deixar escrit Virgili a l’Eneida, el destí immutable havia atribuït a Roma, un poble de pastors, el paper de potència «civilitzadora». Un cop conquerida la seva gran rival grega, els romans es van erigir en la nació encarregada de dur la «cultura» a les contrades més remotes. Amb tot, la que es convertiria en el caput mundi (‘la capital del món’) va voler maquillar els seus orígens humils amb un relat que la connectava amb la llegenda de Troia i amb els déus. Així, el troià Enees, fill de Venus, va ser l’heroi escollit per fundar en terreny itàlic una civilització, les bases de la qual foren fixades al segle viii aC per un descendent llunyà seu, Ròmul. Al cap de dos segles, després d’haver tingut la Monarquia com a primera forma de govern, els romans confiaren els seus destins en la República.
Escultura que es pot veure al museu del Louvre i que representa el déu Tiberinus al costat de la lloba i la banya de l’abundància. El déu del riu va trobar els bessons Ròmul i Rem, fundadors de la ciutat de Roma, i els va deixar a cura de la lloba Luperca.
LA BATALLA
Zama Mentre esperava que arribessin nous reforços per fer l’assalt final a Roma, Anníbal va ser requerit pels cartaginesos perquè tornés a Cartago a plantar cara a les tropes romanes d’Escipió. Davant la superioritat de l’enemic, a la batalla de Zama, el general cartaginès va haver de signar una pau humiliant. ❱ CONVERSES PRÈVIES
Era la recta final de la segona guerra Púnica (218201 aC). Els dos exèrcits tenien el mateix nombre d’efectius. Al darrer moment els romans van comptar amb una ajuda inesperada: les tropes de Masinisa, rei de Numídia. Aleshores, Anníbal va sol·licitar una entrevista amb Escipió. Ambdós generals van constatar que l’acord no era possible, de manera que es van llançar a l’atac.
❱ ELS ELEFANTS DECANTEN LA LLUITA
Després de diverses escaramusses, Anníbal va desplegar el seu exèrcit darrere la primera línia de combat amb l‘objectiu d’envoltar els legionaris romans, però Escipió va fer el mateix i va resistir la maniobra. Aleshores, els soldats romans van espantar els elefants de guerra i en van provocar la fugida en manada en direcció a l’exèrcit púnic i van ocasionar nombrosos forats en les formacions cartagineses. Els romans van saber aprofitar l’ocasió per sentenciar la batalla.
❱ UNA PAU HUMILIANT PER ALS CARTAGINESOS Anníbal va decidir pactar una pau amb unes condicions dures: una indemnització de deu mil talents en cinquanta anualitats, l’entrega de tota flota cartaginesa, la confiscació de totes les armes i la prohibició de reclutar més mercenaris. 42
Henri Motte va pintar La batalla de Zama, en la qual Anníbal va haver de fer front les tropes romanes d’Escipió.
✤ L’AFRICÀ El 216 aC els romans ja havien estat humiliats a la batalla de Cannes, a la Itàlia meridional. A la vista de l’avanç imparable d’Anníbal cap a Roma, el Senat va enviar a Hispània el general Publi Corneli Escipió, l’Africà. Aquest, un cop sotmesa la península, va posar rumb a Cartago per lliurar la batalla final al cor mateix de la potència enemiga.
✤ LA FRASE DEL CENSOR La recuperació de Cartago després de la segona guerra Púnica va crear molta preocupació a Roma. És per això que Marc Porci Cató, el Censor (232-149 aC) sempre acabava els seus discursos al Senat amb la cèlebre frase: Delenda est Carthago (“Cartago ha de ser destruïda”).
✤ CARTAGO CAU Va ser en la tercera guerra Púnica (151-146 aC) quan els romans van acabar de sotmetre els cartaginesos de la mà del general Escipió Emilià el Jove, fill adoptiu d’Escipió l’Africà. Aleshores Roma es va convertir en la força hegemònica de la Mediterrània.
43
L’ELOQÜÈNCIA DE CICERÓ Cesare Maccari va pintar el fresc Ciceró arenga Catilina per al Palazzo Madama a Roma. L’escena té lloc al Senat l’any 63 aC i es veu Ciceró arengant Luci Sergi Catilina, un noble romà que va liderar una conjura que perseguia derrocar el govern republicà senatorial.
primer lloc va caure Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vingué Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. A Orient, el territori hel·lenístic que més va costar annexionar va ser el de Mitridates, rei del Pont, una regió situada prop del mar Negre. El 88 aC aquest monarca grec, catalitzador dels sentiments antiromans dels seus conciutadans, no va donar treva en les conegudes guerres mitridàtiques —els historiadors conten que en una sola nit de lluites frec a frec moriren 80.000 romans. Després d’aquesta incursió oriental, el 27 aC es van acabar sotmetent la resta de territoris del Peloponès, que es van convertir en província romana amb el nom d’Acaia. Sota el jou de Roma, Grècia va continuar parlant la seva llengua. No debades, els llatins reconeixien sense embuts la superioritat cultural grega. Ja ho digué al segle i aC Horaci: Graecia capta ferum victorem cepit et
48 Roma i els fonaments del nostre món
artes intulit agresti Latio (‘Grècia, un cop conquerida, va conquerir al seu torn el rude vencedor i va introduir les seves arts al feréstec Laci’). Ben aviat Roma es va imbuir de l’esperit del seu idolatrat veí. Les grans famílies van començar a educar els seus fills «a la grega» gràcies a l’arribada de professors hel·lens de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... Això va suscitar la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC va acordar l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No van faltar polítics que, com va ser el cas de Ciceró o Cató el Censor, estaven convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent. A poc a poc, però, aquesta oposició va cedir. Es va considerar profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avenços de la medicina Els orígens de Roma 49
El dia de la llibertat:
10 de desembre del 133 aC, Roma
Les reformes de Grac El 133 aC Tiberi Semproni Grac, tribú de la plebs, va voler emprendre una reforma agrària amb l’objectiu d’afavorir els pobres. La mesura anava clarament en contra dels interessos del Senat. • Des que havia accedit al càrrec de tribú de la plebs, Tiberi Grac només havia tingut una idea al cap: concedir terres als ciutadans per compensar-los de tants anys de guerres i fams. De cada regne que Roma conqueria, almenys la meitat de les terres (sobretot les més estratègiques: mines, salines…) passaven a l’Ager publicus. • Feia escassament una hora que havia fet pública la notícia i els carrers de Roma ja bullien d’eufòria. Bé, amb eufòria per a la majoria i alhora amb crítiques d’una minoria. Ja l’havien informat que els senadors no feien més que remugar perquè no havien estat consultats.
✤ EL CONTEXT Roma veia amenaçada la seva estabilitat interna amb contínues tensions socials. Les diferències entre rics (patricis) i pobres (plebeus) estaven molt marcades. ✤ EL PERSONATGE CLAU Tiberi Semproni Grac (169 aC o 163 aC-133 aC): aquest polític romà va ser el cap del partit popular durant els anys centrals del segle ii aC. Se’l recorda sobretot per les reformes agràries que va emprendre —i que li costaren la vida—, que foren continuades pel seu germà, Gaius Semproni Grac, també tribú de la plebs. ✤ LES CONSEQÜÈNCIES Després de la mort dels germans Grac, va prosseguir la repressió contra els elements que amenaçaven les classes més benestants de la societat romana.
• Tots aquells optimates no tenien cap interès a resoldre els problemes del poble, pensava Tiberi Grac. Ara li quedava convèncer Marc Octavi, l’altre tribú de la plebs, de la importància de la Lex Sempronia Agraria i el poble ja podria gaudir d’una llei agrària revolucionària.
494 AC Els plebeus, després d’amotinarse al mont Sacre de Roma, aconsegueixen una magistratura pròpia: els tribuns de les plebs.
Segle v aC 58
Segle ii aC
134 AC Tiberi Semproni Grac és elegit tribú de la plebs i comença a tirar endavant unes modernitzadores reformes agràries.
Comiat de Tiberi Semproni Grac de la seva família. Les reformes polítiques, judicials i econòmiques que va emprendre van provocar el seu assassinat i el dels seus partidaris.
10 DE DESEMBRE DEL 133 AC
133 AC El Senat ordena matar Tiberi Semproni Grac. És assassinat a l’entrada del temple de Fides.
129 AC Els tribuns es queden sense part del seu poder, que passa als cònsols.
59
EL PERSONATGE
Jesús
1 – 30 o 33 dC
Avui ningú no dubta que Jesús va ser una persona de carn i ossos. Tothom es pregunta, però, com va ser possible que la seva religió s’acabés convertint, finalment, en la doctrina oficial de l’imperi Romà. Enaltir la figura del Messies Flavi Josep, un jueu nascut l’any 37, és l’historiador més proper, cronològicament parlant, a Jesús. El seu relat confirma l’existència del personatge. Conté, però, al·lusions a la seva resurrecció i condició divina que, en opinió de molts experts, devien ser afegides per un autor cristià amb l’objectiu d’enaltir la figura del Messies. Credo dels apòstols Pau (7-67), un ciutadà romà d’origen jueu nascut a Tars (Turquia), fou la persona encarregada de difondre el missatge cristià més enllà de les fronteres de Judea. Al segle ii la jerarquia eclesiàstica va plasmar en l’anomenat Credo dels apòstols els punts fonamentals de la nova religió. També va elaborar una primera llista d’escrits canònics del Nou Testament vàlids per a totes les comunitats. Evangelis no coincidents Així, els evangelistes escollits van ser dos apòstols de Jesús (Mateu i Joan) i uns altres dos, deixebles d’apòstols (Lluc, de Pau; i Marc, de Pere). Aquests autors barregen tradicions contradictòries i no coincideixen entre si en temes fins i tot molt importants. En tot cas, els més coincidents són Mateu i Lluc, la qual cosa fa pensar que aquests dos evangelistes es van basar en un mateixa font. 90
✤ L’ORIGEN El cristianisme va néixer en el si del judaisme. Segons aquesta religió, el poble jueu havia estat elegit per Jahvè (‘Déu’) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies. La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia). ✤ EL LLEGAT El 380 l’emperador Teodosi va convertir el cristianisme en la religió oficial de l’Imperi. Dos mil anys després del seu naixement, avui en dia el cristianisme és una de les religions amb més adeptes al món, amb prop de dos mil seguidors. ✤ LA CURIOSITAT Els evangelis també presenten contradiccions pel que fa a l’any del naixement de Jesús. Històricament està demostrat que Herodes, l’instigador de la massacre dels innocents, va morir quatre anys abans de l’arribada del Messies. D’altra banda, l’estel de Betlem —una conjunció de Júpiter i Saturn en la constel·lació de Peixos— suposadament es devia veure el 15 de setembre de l’any 7 aC.
Pintura al fresc del segle xi amb el rostre de Jesucrist. El missatge d’aquest predicador jueu de Galilea i els seus seguidors va aconseguir que en uns quants segles la major part d’Europa fos cristianitzada.
91
HISTÒRIA DE LA HUMANITAT
I LA LLIBERTAT
Per primera vegada, una història de la humanitat amb un fil conductor inèdit: la llibertat. Una obra rigorosa i divulgativa, des de la prehistòria fins als nostres dies, que posa l’accent en la lluita permanent de l’ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i de progrés.
Volum 5
Roma i els fonaments del nostre món Tot va començar en una petita ciutat del Laci. La monarquia que va edificar el món etrusc va servir de pont entre la civilització grega i la puixant república romana. Al voltant de Roma es va aixecar un imponent poder polític i militar que va derrotar i assimilar tots els seus adversaris. La posterior aparició del cristianisme i les anomenades “invasions bàrbares” el van transformar abans de fer-lo desaparèixer. El món romà, però, ens va llegar un pòsit administratiu i cultural clau en el llarg procés de formació europea.