Quart Minvant by Comunicacio Sarrià- Sant Gervasi

QUART MINVANT

Carme Andreu Lila Fiorini Maria Rosa Godes David Hispano Carmen Lemus

Sobre Cataclic Sant Gervasi A l’octubre del 2010 va néixer a la Casa Sagnier de Barcelona un projecte que pretenia crear un grup de persones arrelades a Sarrià Sant Gervasi i que tinguessin ganes d’experimentar la literatura en col·laboració, amb el que s’anomena Literatura 2.0. Per què Literatura 2.0? Doncs per la combinació de l’escriptura d’una obra entre diferents persones utilitzant les eines que ens ofereix Internet actualment. El que començà com un taller literari organitzat per la Casa Sagnier i dirigit per la Carme Rodríguez de Planeta Babel i en José Manuel Delgado durant un curt període de temps, ha acabat convertint-se en un grup de persones entusiasmades amb el projecte i que han continuat treballant durant tres anys per donar a llum la seva primera obra, Quart minvant. El primer any érem set persones, el segon any hi hagueren dues baixes, la de la Victòria Jiménez i la de l’Imma Torné, la col·laboració de les quals ha estat molt valuosa per al nostre relat. Actualment Cataclic Sant Gervasi és un grup amb cinc components que han fet possible tirar endavant i donar per acabada l’obra Quart minvant. Al juny del 2011 vam decidir que Cataclic Sant Gervasi havia de començar a treballar sense una supervisió intensiva de la Carme Rodríguez, qui ens ha ajudat en els nostres inicis i en altres moments aportant els seus coneixements, i sobretot recordant-nos constantment com era d’important que ens sentíssim com un grup, però no un de qualsevol, sinó com un grup d’escriptors. Treballar el primer any a catorze mans i, posteriorment, a deu mans, ha estat un procés complicat, en el qual ha calgut una gran generositat per part de tots nosaltres, alhora que hem hagut d’aprendre a acceptar que altres persones no només llegissin els textos que hem escrit, sinó que els modifiquessin, que els critiquessin, que els canviessin i a vegades fins i tot que els descartessin. Segurament aquest ha estat l’aprenentatge més difícil de tots, molt més que el fet d’haver de treballar amb un Wiki, amb Grups de Google, amb documents compartits de GoogleDocs. Col·laborar, compartir, participar i sobretot acceptar. De sobte un fet tan íntim com l’escriptura es converteix en un acte en què simultàniament hi ha deu mans manipulant el mateix text, cinc persones amb idees diferents, i vivències també diferents, que tenen la seva pròpia manera d’entendre un text. Hem passat moltes hores davant la pantalla, moltes hores llegint i rellegint les pàgines que trobareu a Quart minvant, són moltes les il·lusions posades en aquest primer projecte de Cataclic Sant Gervasi... Per això, esperem que trobeu interessant aquest relat breu.

Pròleg Quan acabis la lectura d’aquest relat, pots preguntar-te si es tracta de la història d’una saga de dones, o bé de bruixeries i llegendes, o d’un retrat manierista a través de diverses generacions amb personatges que entrecreuen les seves vides amb la història real. Estem segurs que t’identificaràs ràpidament amb el narrador, que és actual i que podria molt bé referir-se a una família propera a tu. Per això, n’hi ha prou que tinguis algun vincle amb el barri de Sant Gervasi, o Barcelona, o que hagis assistit a un casament a Santa Maria del Mar, o que siguis un jove, o que tinguis fills que transiten per aquests llocs. En aquestes pàgines també trobaràs un moment clau de l’art contemporani, l’Impressionisme, en el qual concorren personatges i sensibilitats noves per a la seva època. I finalment, com a lloc clau de la narració, tindràs notícies d’un petit poble del País Basc: Zugarramurdi, on es troba el Museu de les Bruixes, testimoni de llegendes antigues i vides trencades d’algunes dones. Com totes les històries, té víctimes i triomfadors. L’amor i la llibertat són el premi a una dona del nostre temps que s’allibera de sortilegis i inicia el trànsit amb pas segur cap a una nova vida triada per ella mateixa. Enrere resten les ferides de les noies que van respondre als cànons establerts en la vida rural o els de les dones burgeses que també van claudicar als seus destins. Hi ha moralitat en aquesta història? O són els mites col·lectius els que influeixen en el destí individual? Nosaltres, com a escriptors, hem hagut d’esperar tres anys per conèixer totes les respostes. Han estat els que ha durat l’elaboració d’aquesta història i no volem avançar res més. Et deixem perquè la recorris, amic lector.

Taula de Contingut Sobre Cataclic Sant Gervasi ........................................................................................ 2 Pròleg ............................................................................................................................ 3 Taula de Contingut....................................................................................................... 4 La carta.......................................................................................................................... 5 El casament .................................................................................................................. 9 Camí cap al passat ..................................................................................................... 16 La Blanca i en Ferran a Iatxo ..................................................................................... 22 Blanca El Cid Eizaguirre ............................................................................................. 37 Miren, la sorguiña ....................................................................................................... 43 Begoña ........................................................................................................................ 46 Pierre Lacroix.............................................................................................................. 57 Elisenda ....................................................................................................................... 64 La nena prodigi pateix esgotament ...................................................................... 64 Elisenda en temps de guerra ................................................................................ 65 La porta de l’enigma .................................................................................................. 82 El mateix dia 100 anys abans... ............................................................................. 82 La recerca continua ................................................................................................ 82 Nit de tempesta.......................................................................................................... 90 Fotografies .................................................................................................................. 97 Arbre genealògic ........................................................................................................ 98

La carta La festa es va allargar... L’Ariadna va arribar a casa de matinada i seguint el seu costum, quasi un ritual, va obrir la bústia tot i ser conscient que a aquelles hores de la matinada no hi trobaria res. Quan va notar el sobre la mà li tremolava, el tacte era càlid, com si l’acabessin de deixar; immediatament va tenir la sensació que sabia de qui i per a qui era. Dubtà de si agafar-lo però la curiositat la va vèncer. En veure la lletra d’en Lluís no va poder contenir les llàgrimes. En Lluís! El seu millor amic, ell n’estava enamorat, d’ella, però... i ella? Ella estava enamorada d’en Wang, el seu amor impossible, els seus pares mai no aprovarien que sortís amb un xinès. I menys encara coneixent en Lluís, tan bon noi, tan intel·ligent, tan educat... L’Ariadna acabava de viure la nit més intensa de la seva vida. Encara no sabia ni com havia passat, però havia passat. Feia molt de temps que desitjava estar amb en Wang, besar-lo, abraçar-lo, estimar-lo! Deixar brollar els seus sentiments sense fre... I, encara corpresa per la seva immensa felicitat, amb el cap fet un embolic pensant que potser era la primera i última nit que podria estar amb en Wang, trobà la carta d’en Lluís. «Què més em pot passar avui? Vull adormir-me somiant en les seves carícies, els seus petons.» Silenciosament obrí la porta, no volia despertar la mare. La Blanca, però, estava ajaguda al sofà, davant del televisor, esperant-la. —Ariadna, d’on véns a aquestes hores? Amb qui has estat? —li va dir angoixada—. En Lluís no ha parat de trucar, buscant-te! —No pateixis mare, no el tornaré a veure!

—En Wang oi? És en Wang! N’estava segura! —I va arrencar a plorar desesperada. L’Ariadna li repetí: —No ploris, mare, no el veuré mai més! Bona nit! —Besant-li el front se’n va anar a la seva habitació. Asseguda al llit, tremolosa, obrí la carta d’en Lluís. Estimada Ariadna, recordes el dia que ens vam fer amics? Jo sí, el recordo molt bé. Era un dijous, encara et diré més, era a finals de novembre, uns dies després de morir el teu avi, que tant estimaves. Quan vaig arribar a l’escola et vaig veure asseguda al pati. Estaves sola, prop d’una de les pistes de bàsquet a les quals jo cada migdia anava a jugar. Quan et vaig veure semblaves abatuda, mai no m’hauria imaginat una tristor tan profunda, la teva mirada es perdia qui sap on! Ni tu mateixa n’eres conscient. Pel teu voltant passaven nois i noies i tu ni te n’adonaves. Em vaig quedar contemplant l’escena uns minuts. Era màgic, era estrany. A poc a poc el pati va quedar en silenci, tothom anava retornant a les classes, menys tu, menys jo que seguia observant la teva melangia. Finalment vaig decidir apropar-me. Em vaig quedar uns segons palplantat davant teu, temps suficient per copsar la teva atenció. Quan vas alçar els ulls, la teva mirada humida em va inundar de tristor. Em vaig enamorar de tu en aquell mateix moment! Vaig asseure’m al teu costat i, sense dir-te res, tan sols acariciant la teva mà, et vaig arrencar un petit somriure... En aquell moment vaig saber que t’estimaria tota la vida.

«Per què m’expliques tot això Lluís?», deus estar pensant. Aquell moment va quedar gravat en el meu cap, en el meu cor. Com vols que me n’oblidi? Encara que mai més no hàgim tornat a parlar d’aquell dia, avui necessitava recordar-ho i recordar-t’ho! Per a mi encara és el dia més important de la meva vida! I avui, avui quan no et trobava enlloc, he pensat que et perdria per sempre i m’he adonat del meu error. Si t’hagués repetit una i altra vegada l’escena que vam viure en aquells moments, que sense tu la vida no té sentit, que t’estimo amb bogeria, potser ahir no hauria hagut de sentir les teves esfereïdores paraules: que solament som bons amics i que la nostra amistat no s’esvairà mai. Jo no vull ser el teu amic! Jo vull ser el teu amor, el teu amant, el teu marit. Ariadna, què té en Wang que no tingui jo? No sé on has anat aquesta nit, ni per què has marxat de la festa. Tant de bo m’equivoqui, però estic segur que heu fugit plegats. Tota la nit que et busco. He trucat a casa teva fins a l’esgotament, t’he enviat milers de missatges al mòbil sense resposta, he recorregut tots els locals de la ciutat on podíeu ser. I per què tot això? Per dirme a mi mateix que no era veritat, que m’estava torturant, que estava embogint. Finalment crec que la meva sospita era certa, que estaves amb en Wang, el nostre amic Wang! Per això he tingut la imperiosa necessitat d’escriure’t, de recordar-te aquell primer dia, de dir-te tot el que sento! Però si prefereixes en Wang, si això és el que tu vols, si això és el que et fa feliç, sabré renunciar. El que més desitjo per a tu és tota la felicitat del món! Però encara espero, encara tinc el desig, la il·lusió, l’anhel que em responguis dient que no ha passat res i que tot plegat ha estat un malson. 7

T’estimo Ariadna! Lluís Quan va acabar de llegir la carta, l’Ariadna ho va veure clar. En Lluís l’estimava de debò. Sense voler li havia donat massa esperances... Ella també el podria estimar, per què no? Un home tan enamorat, tan bo, amb una carrera brillant, tan ben rebut per tota la seva família... L’endemà va quedar amb en Lluís. En veure’l se li van omplir els ulls de llàgrimes, en Lluís la va abraçar sense fer preguntes. Ella el besà i li digué: —Vull estar amb tu, només amb tu, Lluís.

El casament Clareja… neix un dia net i assolellat. Al gòtic, al bell mig de Barcelona, les fleques i les granges comencen a aixecar portes, les voreres encara són humides pel rec matutí, les olors es barregen i els tímids sorolls de primera hora encara no ofenen les orelles. Més tard, Santa Maria del Mar obre les seves majestuoses portes per celebrar la puntual missa de vuit. A l’altra banda de la ciutat, al barri de Sant Gervasi, el dia també despunta, encara que un xic més atrafegat. Justament a casa dels Vila de Gispert avui és festa grossa. Se’ls casa la filla! L’Ariadna. De bon matí, l’Encarna ja ha parat la taula per esmorzar… Quin goig que fa tot tan ben posat i amb aquella oloreta de cafetó acabat de fer! Només ho pot apreciar la Blanca, però, i tampoc no s’hi delectarà: pren un trist cafè sol sense sucre, té massa coses a fer i se li ha tancat l’estómac. La nena i els bessons encara dormen i en Ferran ha hagut d’anar un moment a l’hospital. Mentre xarrupa el cafè i es fuma la primera cigarreta del matí, obre La Vanguardia com cada dia. Avui, però, no és capaç de concentrar-se en cap notícia… Avui, el seu cap està fent un recorregut en el temps. Fa quasi trenta anys va viure el que avui viurà la seva filla i recorda amb emoció aquells moments... Inquietud? Neguit? Desig? Joia? Temença? Avui, però, sent una altra mena d’emoció, més serena, més reposada, més madura… Avui, és la mare. Entretant, el gòtic va recuperant el pols i el barri ja és ple de vida. Sorolls… olors… colors… A Santa Maria del Mar també comencen els preparatius per a la cerimònia de la tarda: floristes, catifes, músics, cors…

Són les deu del matí, el dia és preciós i casa nostra sembla el mercat de Calaf. Quina disbauxa! Acaben d’arribar els jardiners a col·locar els rams de flors perquè llueixin millor les fotografies. M’he d’afanyar a preparar els jaqués d’en Ferran i dels bessons; les camises, les corbates, els elàstics, les sabates… Què sé jo! Vaig com una boja per resoldre tots els ets i uts. Vull que el casament de la meva filla sigui memorable: l’església, el convit, la música, el vestit… No vull que se m’escapi ni un detall i com que en Ferran mai no té un no per la seva filleta… No ens estem de res! Ja són quarts de dotze! En aquest moment han dut el vestit de núvia, el pengem al llum del salonet blau perquè no s’arrugui. Més tard, arriben els perruquers i maquilladors per posar-nos guapes a la nena, a mi i a la mamà. Sobre la marxa, fem un mos que ens ha preparat l’Encarna. Sort de l’Encarna! Com passa el temps! A la fi ha arribat el gran dia. Avui, vint-i-vuit de maig del 2010, l’Ariadna, la meva única filla, es casa. A les sis de la tarda hem de ser a Santa Maria del Mar. Quina emoció! El timbre no para de sonar… —El fotògraf és aquí, senyora! —diu l’Encarna. Les quatre ja? Quin neguit! —Déu meu, Blanca, que farem tard! Ja s’ha vestit l’Ariadna? I tu, què esperes? — remuga la mamà—. Oferiu-li quelcom a aquest jove mentre us vestiu la nena i tu! Au va, afanyeu-vos! La meva mare té el do de posar nerviós un sant! Ara sí, ara ja la veig… Que preciosa està la meva nina! Sembla una princesa, tal i com jo la imaginava. Encara que ella... És tan reservada… No sap expressar la il·lusió… Està com capficada, com absent. Segur que són els nervis, pobreta! Té un caràcter tan diferent del meu aquesta criatura… L’Encarna interromp els meus pensaments: 10

—Senyora! Ha arribat el seu nebot amb el ram. Sortim al saló totes dues a punt de solfa i veig les cares de satisfacció i d’emoció d’en Ferran i dels bessons. —Uau, Ari! Que guapa! —diuen tots dos alhora—. En Lluís no et coneixerà! Tots s’han quedat embadalits. L’Ignasi, el padrí, fill del meu germà Albert, entrega un bouquet de peònies i muguet a l’Ariadna, triat per mi, és clar, i comença a recitar la poesia dedicada a la seva cosina, la primera que trencarà el gel en casarse d’aquesta generació. La nena s’emociona! Tots ens emocionem! I el seu pare, més que ningú. Després d’aplaudir, fer les fotos i besar-nos tots plegats, fem un brindis amb un bon cava glaçat, tal i com li agrada a en Ferran. Els nois no paren d’anar amunt i avall, estan com bojos amb el casament de la seva germana. —Mamà, mamà! Han arribat els cotxes. Afanyem-nos que hem de sortir abans que el papà i l’Ariadna! L’àvia anirà amb l’Ignasi. Que guapos estan en Pere i en Pau tan ben abillats! Jo entraré a l’església enmig de tots dos. Que n’estic de satisfeta… Farem patxoca! Són les sis en punt de la tarda quan arribem a Santa Maria del Mar, primer entra la mamà amb el meu nebot i s’asseuen. Al seu costat, l’Albert i la seva dona. Després, entrem nosaltres tres, jo pujo al presbiteri i faig un petó a en Lluís, el nuvi, que està fet un sac de nervis. Els seus pares s’apropen a rebre’m i ocupem els nostres seients tot esperant la núvia. Comencen a trigar una mica massa… Es deu haver trobat malament la nena? Quasi no ha menjat res… Es deu haver retardat el cotxe? Han trobat un accident?

He d’estar serena per apaivagar els nervis del meu gendre que no para de mirar el rellotge. Vint minuts de retard, són vint minuts! Massa per a un nuvi enamorat, Ariadna!

El dia que vaig dur les partitures al vell organista de la basílica, no se’n sabia avenir… Se’l veia tan content! Avui també és un dia especial per a ell, tindrà l’ocasió de saludar personalment la mamà: Elisenda Lacroix Irisarri, compositora i concertista reconeguda arreu del món. Per a ell, serà un honor interpretar la música

que,

juntament

amb

els

cors,

acompanyarà

tota

cerimònia.

Malauradament la mamà ja no pot tocar. Als setanta-set anys, les seves mans, abans tan lleugeres i fermes, estan deteriorades per l’artrosi. Els anys no perdonen! A la fi apareixen en Ferran i l’Ariadna! Ja era hora... Quin patir! Quan avancen pel passadís al so d’una peça de la mamà com a marxa nupcial, no puc contenir les llàgrimes. En Ferran, elegantíssim, amb un somriure pletòric i donant el braç a la nostra filla com només ell ho sap fer. La nena, talment una

princesa escapada d’un conte, aferrada al braç del seu pare com si no volgués deixar-se’n anar… La nostra nena se’ns en va! Comença la cerimònia oficiada per l’oncle Mateu. Estic emocionada, tot està sortint de meravella, fins i tot el temps no ens ha donat cap ensurt. M’agraden els casaments a l’antiga, aquests en què la cosa va per llarg! Ara hi ha tants casaments de pa sucat amb oli… Ai! Cada vegada m’assemblo més a la mamà, tan carca que la trobava. Se’m barregen tants records… M’hauria agradat que l’àvia Begoña, a qui tant vaig estimar, estigués al meu costat i escoltar, com abans, els seus savis consells. Per què no els vaig escoltar? Ella i la mamà van fer l’impossible per evitar el meu casament amb en Ferran, però jo, tossuda com sempre! Em vaig equivocar? Quan ets jove, l’amor t’encega i la ceguesa és tal, que no escoltes ningú, ni et vols adonar de tots els paranys que t’envolten. Sort que jo he aconseguit que l’Ariadna oblidés aquell xinès que li volia fer perdre el cap! Al seu pare, ni una paraula! L’hauria desheretat! En Lluís, en canvi, és un noi magnífic, educat, intel·ligent, bona persona… I metge! Com en Ferran! L’Ariadna ha fet el que havia de fer i en Lluís l’estima tant… Ella, malgrat que no ho demostri massa, també està il·lusionada, i fan tan bona parella... Que maca està l’Ariadna! Arriba el moment del casori, només se sent el murmuri que es produeix abans del silenci. La música tan bonica de la mamà també s’atura i amb veu serena i pausada l’oncle Mateu diu: —Hi ha algú que sàpiga d’algun impediment pel qual no es pugui celebrar aquest matrimoni? Després d’un silenci expectant, les preguntes de rigor: 13

—Lluís, vols per esposa l’Ariadna? En Lluís ja ha donat el sí… Que emocionant és tot! —Ariadna, vols per marit en Lluís? Abans que la nena pugui respondre, un xicot amb ulleres de sol puja al peu de l’altar i li agafa la mà tot dient: —Som-hi, Ariadna! L’Ariadna abaixa el cap i amb els ulls plens de llàgrimes mira en Lluís, després ens mira al seu pare i a mi i, recollint-se la cua del vestit en un braç i amb l’altre agafada al misteriós personatge, arrenquen a córrer cap a la porta de la basílica sota la mirada atònita de tots nosaltres. El rostre d’en Lluís reflecteix una profunda desolació! Sento un esglai per tot el cos, em comença a rodar el cap i perdo el món de vista. Ja no recordo res més, fins que em desperto a la sagristia ajaguda en un banc amb les cames enlaire, un mocador humit al front i en Ferran al meu costat agafant-me la mà amb força. —On sóc? Què ha passat? Ferran, i la nena?... On és la nena? —Se n’ha anat! Se n’ha anat! —diuen en Pau i en Pere esgarrifats. —On? Amb qui? —pregunta el seu pare horroritzat. —Amb el noi de les ulleres! En una moto! —contesten. —Però, qui collons és aquest noi? —crida fora de si en Ferran. —Jo els havia vist algunes vegades xerrant darrere de casa davant del Bar Boston —diu en Pau—. L’Ari em deia que era un company de la facultat. Fins i tot, un dia me’l va presentar. Es diu Wang, és xinès, adoptat... Mentre en Pau s’explica, jo només faig que plorar, plorar i plorar... 14

Tot d’una, en Ferran el talla i li diu: —Un moment! Es pot saber qui cony és aquest xinès que s’ha emportat la meva filla en una moto? La meva filla! —Blanca, ens saps alguna cosa, tu, de tot això? De sobte em ve a la memòria la inesborrable maledicció de la meva família. —No, Déu meu, si us plau! No, a la meva filla no! A la meva filla no!

Camí cap al passat La fina pluja que queia perdia importància davant la satisfacció que sentia en Ferran al volant del seu BMW últim model. Va consultar el rellotge. L’orgull el va fer somriure i va deixar anar: «Les dues màquines perfectes!» Després, mirà de reüll la Blanca que dormitava tranquil·la al seu costat, i va reconèixer que malgrat haver entrat en la cinquantena no havia perdut aquell encant que la distingia de la resta de dones, les que conformaven el seu ventall d’infidelitats. Ara, però, no podia entendre la seva posició tan vehement dels últims dies. Els pensaments de la Blanca semblava que es movien per la inèrcia d’una muntanya russa. Ara s’adonava que el seu sofriment no era del tot aïllat. Recordava situacions viscudes a casa de l’àvia i repetides a casa la mare, que prenien un interès que es relacionava amb el daltabaix del casament. Es va passar el camí cap a Zugarramurdi fingint que dormia mentre no parava de fer conjectures sobre la història que afectava només les primogènites de la seva família i a la qual potser no havia donat prou importància fins aquell maleït casament, en què va veure com es fonien en un instant les seves esperances. Les paraules de la seva última discussió amb en Ferran es barrejaven amb els seus pensaments i es repetien com campanades a dins del seu cervell, provocant-li un mal de cap que intentava dissimular silenciosament, però a la vegada, la feien sentir orgullosa com mai per haver estat capaç de plantar cara al seu home. Se li va fer present l’escena que tingué lloc l’endemà del casament i la va reviure amb tota intensitat i amargor.

Són les tres de la tarda... Després d’un dia intens i desgraciat, ens trobem en Ferran i jo sols, asseguts a taula, l’un enfront de l’altre, com dos enzes. Acabem de fer un mos que l’Encarna ens ha preparat intentant apaivagar la situació. Els bessons tenen partit de pàdel, estan immersos en un campionat que els obliga a passar-se tot el cap de setmana al Barcino. Hem dinat en silenci, no tenim esma ni per trobar les paraules. Dins del meu cap tot són interrogants, i em pregunto una i altra vegada com m’ha pogut passar una cosa com aquesta... Jo, que tot ho tinc controlat! Ha estat un somni... Ho he somiat? Arriba l’hora del cafè i un desafortunat comentari meu provoca encara més tensió i comencem una discussió com no en recordo cap altra entre nosaltres. En Ferran, sarcàstic, em diu amb tota la seva mala bava: —No m’ho hauria esperat mai de tu Blanca... Com has gosat?... Com has pogut caure tan baix fent conxorxa amb la teva filla i un xinès per fer-nos quedar a nosaltres, els Vila de Gispert, com idiotes, sense senderi i sense criteri davant de tres-cents convidats! Hem estat la riota de la família, dels nostres amics, de tothom. No vull ni pensar en els comentaris que deuen estar fent! Et vaig donar tota la confiança... I no tan sols la confiança, carta blanca per a tot el que fos necessari... No m’he estat de res. I per què aquest cop tan baix? A mi, el teu marit? Per què Blanca? No t’aixecaràs d’aquesta taula fins que no m’ho hagis explicat tot fil per randa... I vostè Encarna... No cal que porti més sacarina, ni més pastissets!... Faci el favor de prendre’s la tarda lliure. Au! Vinga! Afanyi’s. En sentir en Ferran tan fora de si, amb aquells crits i aquella autoritat, acusantme de quelcom del qual jo no era culpable, en lloc d’ensorrar-me i tornar-me petita com altres vegades, em vaig encoratjar i, com Joana d’Arc, cridant més que ell, li

vaig dir que no tenia cap dret d’acusar-me de fets que sabia sobradament que jo era incapaç de confabular! Què m’ha de retreure! Ell, que mai s’ha preocupat per res del que passa dins d’aquesta casa! Ell, a qui solament li importa la seva feina, la seva clínica! Ell, que creu que tot es compra amb diners! Ell, que ni tan sols sap qui freqüenten els seus fills! Ni qui és la seva dona! El que passa és que d’una mentida en vol treure una veritat i l’única veritat que hi ha aquí és que es repeteix una vegada més la maledicció de la meva família basca i ni ell ni jo estem preparats per rebre una sotragada com aquesta. Què en sap de tot això el «senyor metge» que va dir que la taca de l’Ariadna només era un desig! I que tot eren cabòries de la meva família! El cert és que la nena encara té la taca, que ni ell ni cap altre metge han estat capaços d’eliminar. Sort que ara ho veig clar! Tants títols, tants congressos, tantes nits d’hotel, tants dies fora de casa i tanta comèdia! Ja n’estava més que tipa d’haver d’aguantar tantes impertinències i tantes infidelitats! I l’hi vaig dir... —Segur que a la saleta on hi ha la calaixera dels avis, hi trobaré algun indici de la nostra terrible maledicció! I si és necessari, me n’aniré a Zugarramurdi a esbrinar què va passar. I, encara que et moris de ganes de tafanejar, savi doctor, no et necessito per a res. M’ho puc fer ben soleta! Què et penses, pretensiós de merda! —A veure, a veure... Tu sola no pots anar a Zugarramurdi! —em va dir, ara sense cridar, desconcertat i acorralat pels meus improperis. Després, sobreposantse, es va fer càrrec de la situació. Si he de ser sincera, em vaig sentir alleugerida... La partida, però, l’havia guanyada jo! Quan li vaig explicar a la mare els meus propòsits, acceptà de mala gana quedar-se a casa nostra amb l’Encarna i els bessons, i deixar marxar la María, que

tenia cura d’ella, que era de Zugarramurdi i coneixia la casa, perquè posés en condicions Iatxo, la mansió familiar, tancada feia anys. —Quin enrenou! Quan se’t fica una cosa al cap, Blanca, no hi ha qui t’aturi! — em va dir la mare contrariada. Al cap d’uns dies marxàvem a Zugarramurdi. Ara, a punt d’arribar-hi, encara seguia endormiscada, enmig d’una mena d’aiguabarreig de triomf i preocupació.

La pluja havia estat constant des que havien entrat a la província de Navarra, el color gris plom del cel els havia acompanyat durant tot el viatge. A la carretera, i superada la Vall de Baztan, tan sols s’havien creuat amb un parell de cotxes i pels carrerons del poble no s’hi veia ni una ànima. En Ferran, però, estava segur que algunes cortines s’havien mogut. Eren les cinc de la tarda quan, després de confondre’s unes quantes vegades, va quedar estupefacte davant d’un mur carregat de bardissa, just al costat d’una gran porta de ferro rovellada. La casa semblava un record del passat, situada en una de les cantonades que formaven una placeta des d’on s’escapaven, com petits rierols, uns carrerons estrets amb casetes fetes de pedra i fusta. Va tornar a mirar el mapa i va comprovar-ne l’adreça. En efecte, aquesta era la casa: Iatxo, la casa dels avantpassats de la Blanca, que destacava de les altres per la seva grandària. No hi havia cap error! Aleshores va tocar amb suavitat el braç a la Blanca, que va fingir despertar-se, mig confosa per la migranya que des de feia estona suportava. La boira semblava haver baixat a terra per donar-los la benvinguda, alhora que una silueta sorgí de la broma per saludar-los i oferir-los l’aixopluc d’uns paraigües. La Blanca tot seguit es 19

va trobar dins els braços de la María, la mainadera que sempre havia tingut cura de la seva mare i els seus fills, però aquell dia, en aquell espai i en aquell precís moment, la seva mirada penetrant li va provocar una mena d’esgarrifança. Quants anys devia tenir? Ella sempre l’havia vist a casa, i va voler fer un càlcul sobre la seva edat, però no ho va aconseguir, la migranya era ja insuportable.

La Blanca es deixava portar aclaparada pel dolor, i la humitat feia tremolar el seu cos malgrat ser primavera, mentre els peus se’ls enfonsaven en el fang lliscós. L’olor de terra mullada tan carregada d’història dels seus avantpassats omplia els pensaments de la Blanca de supersticions. La verdor dels arbres propers, que sostenien per un breu moment les gotes d’aigua, li va semblar que volia barrar-li el pas. Va notar una emoció que li oprimia la gola, quan es va adonar que estava davant la porta principal de la casa de la seva família: Iatxo. En Ferran, sol·lícit, es va acostar a la Blanca. —Deixa’m Ferran! Ja m’ajudarà la María.

El contacte amb la María, en qui sempre havia confiat, la va reconfortar i es va deixar acompanyar fins a la primera planta on ja tenia preparat el bany. Mentre enfilava aquelles escales de fusta enfosquida pels anys, la seva vista topava amb la grisor de les parets i la foscor d’aquelles pedres plenes d’intemperància; les ombres dels llums li semblaven visions d’un passat que ocultaven quelcom d’obscur. Tot era auster, fred i misteriós, i ella va notar que no tenia prou esma per determinar si realment volia enfrontar-se al seu passat o escapar-ne. Una barreja d’olors, d’humitat i d’alguna herba que no sabia distingir va apoderar-se fortament del seu olfacte provocant-li basques que amb prou feines va poder contenir. Després d’empassar-se un analgèsic i submergida dins la tebior de l’aigua, observà com la María deixava caure unes herbes a sobre dels troncs que es mantenien roents dins el braser i que van expulsar unes guspires omplint l’habitació d’una olor especial, que de mica en mica apaivagaren el seu neguit. Va pensar en la seva mare i el seu record li féu mal, sempre havia mantingut una actitud de rebel·lió envers ella; no podia perdonar-li que hagués estimat més la música que els seus fills. Es va passar els dits per sobre aquella taca en forma de mitja lluna que tenia a la natja esquerra i que ara se li revelava com un estigma d’esclavitud. Després de la fugida de la seva filla abans de donar el sí a en Lluís, la història de la família havia agafat un interès inusitat, per això volia conèixer aquell racó de món; estava disposada a escodrinyar qualsevol detall de la història dels seus avantpassats tant si en Ferran volia com si no! Estava segura que allà, a Zugarramurdi, trobaria la clau de l’enigma.

La Blanca i en Ferran a Iatxo En Ferran va fixar la seva atenció sobre aquella estranya ombra que projectava la flama de la llar de foc que no volia extingir-se i es va inquietar. Amb recel mirà de cua d’ull la Blanca que, asseguda a la butaca, semblava immersa en un somni intranquil. Només feia un dia que eren allà, però la sensació d’haver retrocedit en el temps l’acompanyà des que travessaren la porta d’aquell casalot. Tornà a mirar l’ombra d’aquella flama però ara ja no era dantesca, ara li va semblar un animal que desaparegué. Va aprofitar que la Blanca havia recuperat la tranquil·litat del son i s’aixecà per tafanejar millor allà on eren. Va pujar l’escala que conduïa a la primera planta, la fusta del paviment cruixia com una queixa sota les seves passes. Va pensar com s’havia deixat enredar per quedar-se en aquella casa. Tot era decrèpit! En arribar al segon pis, aquella planta li va recordar el Clínic, on havia fet les pràctiques d’hematologia. Va comptar fins a vuit portes de fusta. Va girar la maneta de la primera i, en entrar, es va fixar en un munt de papers envellits que dormien sobre una mena d’escriptori com esperant que algú els tornés a despertar. Entremig va trobar un llibre, Oliver Twist, i es va emocionar davant d’aquella obra que també havia estat la preferida de la seva adolescència. Després va obrir l’armari, que deixà al descobert algunes jaquetes i pantalons; un parell d’arnes van aletejar davant el seu rostre espantades per l’ensurt i en Ferran es preguntà quin motiu hi havia per conservar aquelles peces tan velles. S’adonà que era l’habitació dels nois. En obrir la segona porta va veure que sens dubte era una de les habitacions de les noies. Els colors pastel inundaven l’estança i els matalassos plegats, de ratlles de color de rosa i verd, deixaven al descobert el 22

rovell dels somiers. Va obrir els calaixos de les tauletes de nit. Tots eren buits, i feien olor de resclosit. Aleshores li va semblar sentir un soroll prop de la porta i va deixar-ho tot tal com estava, i sortí al passadís mentre es preguntava què hi tenia a veure aquella casa amb el casament de la seva filla. Quina mania li havia agafat a la Blanca per dir que en aquell lloc descobririen la veritat d’un malefici!

Pujà al tercer pis i tot d’una va veure una porta que hi havia al fons que li cridà l’atenció; va fer girar la maneta rovellada i no la va poder obrir. En aquell moment va sentir que la Blanca el cridava amb insistència i va tornar al seu costat. La veié pàl·lida i ella va explicar-li que havia tingut un malson que no podia recordar, però que de sobte havia notat una fredor que l’havia despertat; en Ferran li va agafar les mans; efectivament, les tenia gelades; després la va abraçar per donar-li escalfor mentre la tranquil·litzava fent-li veure que el foc ja s’havia consumit i la humitat havia refredat el seu cos. La va cobrir amb el seu jersei i junts van pujar a l’habitació on la María ja havia encès un braser amb teies que desprenien una aroma boscana i, en obrir els llençols, van descobrir dos escalfallits de coure que els van arrancar unes rialles que ressonaren per aquella casa com una mostra que tornava a haverhi vida. En Ferran es va sentir satisfet i va pensar: «És la primera vegada que riem després del disgust de la nostra filla, això vol dir que aviat tornarem a casa, tornarem a la normalitat.» Un cop allitats, en Ferran va ajustar el seu cos al de la Blanca i va notar que la desitjava però ella se’n va desfer deixant en Ferran enutjat. —Ferran, entén-me! Avui els meus sentiments estan plens de records, te n’adones que és en aquest llit on la meva besàvia Blanca va engendrar nou fills i

que jo sóc l’única descendent a qui van posar el mateix nom? Penso que és el destí qui m’ha empès fins aquí, res no és casual, Ferran, tu ho saps millor que ningú. —Blanca, estàs massa obsessionada amb tot això. Au, vinga, intenta dormir. —Em vénen al cap tots els germans de la meva avia: l’Estíbaliz, que l’àvia Begoña deia que era tan divertida; la Silvina, de qui l’àvia explicava que era una tafanera i tenia el costum de criticar-ho tot; la Dora i la Gregoria, de qui mai no he guardat cap record; l’Edurne, que era la petita... I després els dos nois, que l’àvia sempre deia que de petits eren molt entremaliats. Ah! em deixava l’Alonso, el primer en néixer, que sembla ser que va morir al cap de poques setmanes. És curiós! Mai ningú no en parlava! —Veus com no hi havia res d’estrany, Blanca? Tot era normal com en qualsevol família, ho acabes de dir. Tot són fantasies produïdes per les supersticions de l’època que a tu no t’han d’afectar gens. —No! Estic segura que aquesta casa amaga algun secret que m’ajudarà a entendre moltes coses de la nostra família! I jo el trobaré! És com una premonició. Ara estic cansada i tinc son. Bona nit, Ferran. En Ferran, amoïnat per com s’anaven desenvolupant els pensaments de la seva dona, a qui mai no havia sentit dir res de semblant, va besar-la mentre li deia a cau d’orella: —No et preocupis, segur que demà ho veurem tot més clar. Bona nit! La Blanca però, no podia dormir. Els raigs de lluna penetraven per les escletxes dels finestrons, cosa que li va permetre veure el mirall del tocador i va recordar la seva besàvia Blanca El Cid, qui s’hi emmirallava cada nit, mentre es passava el raspall per la seva bruna cabellera. Alta, esvelta, d’actitud altiva, sempre vestida de negre... I amb aquests pensaments la son la va vèncer. 24

Aquell matí de juny s’havia vestit de primavera, i l’olor de pa acabat de coure barrejat amb el de llet calenta omplia la casa. Aquelles olors conegudes li portaren el record de la seva infantesa quan algun any hi anava amb els pares per Setmana Santa on coincidien amb la resta de la família. El Dissabte de Glòria era una festa! Les palmes... Els llorers... Els carraus... Mentre el seu pare els cantava aquella cançó que deia: «Formigueta surt del niu que Nostre Senyor ja és viu»... Era divertit veure els cosins escoltant bocabadats, no entenien res! Encara enyorava aquelles estades. Els colors de les flors, l’aroma de les acàcies del jardí... l’olor de la primavera, de la joia, de la llibertat. En acabar d’esmorzar, en Ferran va pujar a buscar la màquina de retratar mentre deia: —Comença a passar, Blanca, ja vinc... Només sortir de l’habitació carregat amb tots els estris, com si li haguessin premut algun punt del cervell, a en Ferran li vingué al cap aquella porta que la nit anterior no havia pogut obrir i ho va tornar a intentar. —Vaja, segueix tancada! Després parlaré amb la María perquè l’obri —es va dir tot sortint al jardí. La Blanca asseguda en un dels vells bancs de ferro, observava en Ferran enfocant la seva càmera. L’olor de les acàcies en flor li portaren el record de París, on el va conèixer. Va tancar els ulls per recordar millor aquells dies tan feliços!

Era un diumenge de juliol de 1976 quan vam arribar amb l’Anna a l’últim destí del viatge de fi de curs: París. La ciutat dels nostres somnis! Ens instal·lem a l’Hôtel d’Anglèterre situat al bell mig del barri de Saint Germain. Un petit i deliciós hotelet amb un pati interior ple de perfumades acàcies en flor i xamoses hortènsies de 25

colors. Som a l’última setmana del periple per Europa, se’ns està acabant la bona vida... L’endemà, abans de llevar-nos, l’Anna va rebre una trucada de la seva mare dient-li que el seu avi havia mort, que agafés el primer vol, per poder arribar a l’enterrament. De sobte, vam veure tots els nostres somnis exhaurits. L’Anna per no poder gaudir del darrer i més desitjat destí i jo, perquè sense l’Anna, segur que els papàs em farien tornar. No era ben vist en aquella època una noia viatjant sola i més tan lluny de casa, en ciutats tan avançades. Però, tot d’una, l’Anna recordà que el meu germà Albert ens havia comentat: —Segurament coincidirem, perquè estic pendent d’un stage a París sobre unes ponències per tractar el tema de les inseminacions «in vitro». Hi seré amb un professor i algun company més de la Facultat, pels dies que vosaltres hi arribareu. Afortunadament, així va ser! I d’aquesta manera no vaig haver de tornar amb l’Anna, perquè els papàs, tutelada per l’Albert, em van permetre poder concloure el viatge. Quina ciutat! Quins edificis! Quins monuments! Quina llum! I que bé que s’hi menja a París… Estava fascinada! L’Albert em portava pertot arreu, la coneixia bé, la ciutat. Hi tenia una bona amiga, la Chantal, que va conèixer a Barcelona quan estudiava a l’Escola Massana i, amb la Chantal, vam visitar llocs molt interessants: El Louvre, el Quai d’Orsai, la Place du Têtre, el Grand Palais, la Place Vendôme, i racons i racons molt bohemis plens d’encant. No em podia acabar de creure que tot allò fos veritat. Quan feia tres dies que gaudíem com a bojos, la Chantal ens diu: —Tinc invitacions per a un vernissage demà al vespre. Hi podem anar quatre, si voleu. I de passada soparem de franc. Què us sembla?

—Ai, Albert! A mi em fa molta il·lusió. Anem-hi? —Bé, l’hi puc dir a en Ferran, que cada nit l’he deixat sol amb el company de Madrid per cuidar la meva germaneta! I com que diumenge ja és l’últim dia que som aquí, em fareu quedar com un senyor. Amb el doctor val la pena estar-hi bé. —Genial —diu la Chantal—. Demà a les sis de la tarda ens trobem Aux Deux Magôts i sortim plegats. Que lluny estava dels meus pensaments que l’endemà, tretze de juliol de 1976, marcaria el futur de la meva vida! Quan vaig veure arribar l’Albert amb el seu amic, el doctor de qui tant ens havia parlat, una emoció incontrolable es va apoderar de mi. Tan intensa va ser, que fins i tot vaig tenir por que tothom se n’adonés. Déu meu, com em bategava el cor! Encara avui, recordo aquella sensació… —Blanca, et pressento en Ferran, Ferran Vila, el doctor amb qui he vingut a les ponències. —Blanca? Quin nom més bonic! —Em va donar la mà, però m’atansà cap a ell per fer-me un petó a la galta. —Encantada! —vaig respondre amb veu tremolosa, tornant-li una mena de petó. Quan encara no havia reaccionat de l’emoció, salta la Chantal i diu: —On hi va? Allez-y! I tots quatre agafem un taxi que ens portaria fins a la Gallerie des Beaux Arts al barri de Montparnasse. En Ferran no era gens tímid, tot al contrari, era un noi arrogant, ben plantat, segur d’ell mateix i amb un gran savoir faire amb les dones. Era evident que em

portava almenys cinc anys d’avantatge. Ell ja era metge i es notava una gran diferència amb el meu germà, que encara estava acabant la carrera. Des que vam baixar del taxi, no em va deixar ni un moment, va estar pendent de mi tota la nit. Potser per quedar bé amb l’Albert que l’havia convidat. Què sé jo! A sobre, quan vam entrar a la Gallerie, va resultar ser un apassionat de l’art. Mira que hi entenia! Amable i cordial amb tothom, donava la seva opinió, amb un francès inqüestionable. Per això devia acompanyar els dos estudiants més destacats de les universitats de Barcelona i Madrid. Va ser una vetllada sublim! Però el millor, encara havia d’arribar. Quan s’acaba la festa, deixem primer la Chantal i després, l’Albert i en Ferran em porten al meu hotel. Al cap d’una estona, quan encara estava capficada i corpresa rememorant tot el que m’havia succeït, truca el telèfon i el conserge em diu: —Mmlle. Gispert, il y a quelqu’un qui veux vous parler. El cor em sortia del pit! Mentre la veu profunda d’en Ferran, que encara tenia clavada al cervell, em deia: —Puc pujar a dir-te bona nit? La resta ja no es pot explicar… És una part tan íntima, única i meravellosa de la meva vida, que no la vull compartir amb ningú, encara que és ben fàcil d’imaginar… I aquest home tan exquisit de qui em vaig enamorar perdudament, encara que sembli impossible, no va caure gens bé a la meva mare! Encara ara, em pregunto si no tenia raó…

De sobte, un plugim va humitejar el rostre de la Blanca esmicolant els seus records, mentre en Ferran deixava anar un improperi sobre aquell canvi radical de

temps. Entraren i van pujar al dormitori per desar els estris de fotografiar, mentre la Blanca aprofitava per telefonar, una vegada més, a la seva mare. Així que sentí la seva veu es neguitejà. —Mare, mare! Ha trucat la nena? Se’n sap alguna cosa? —No filla. I tu, com estàs? Ahir en Ferran em va dir que no podies ni parlar de la forta migranya que tenies. Ja et cuida bé la María? —Sí, mare, però el més important ara és descobrir el perquè de la maledicció que pesa sobre nosaltres i així potser podrem entendre millor tot el que ens passa. —Tranquil·litza’t, Blanca, tranquil·litza’t! Sabem el senyal que totes tenim en forma de mitja lluna a la natja esquerra, oi? Les nostres mares, des de la meva àvia Blanca, ja ens advertien com seríem de desgraciades si ens casàvem per amor, i que seríem rebutjades pels nostres pares, tal i com ens ha succeït en no fer cas dels seus consells. La teva àvia, tu, jo, no hem reeixit en els nostres matrimonis en desobeir-les, i ara tu et desesperes perquè tems que a l’Ariadna li passi el mateix. Totes hem acceptat amb resignació el nostre destí, només tu però, vols esbrinar la causa de tanta malaurança! Quins ocults secrets pot amagar Iatxo? Per què has marxat, Blanca, per què has estat sempre tan rebel? —Mare, no hi tornis. No m’amoïnis més. Em dius que em tranquil·litzi i encara poses més llenya al foc. Estic tan cansada! Només em faltes tu. Saps què et dic? Adéu mare! Es va posar a plorar de tanta tensió i angoixa que sentia. En Ferran la consolà tot abraçant-la i li digué: —Però que no saps com és la teva mare? Va, eixuga’t aquestes llàgrimes, Blanca, si us plau, aixeca l’ànim, tu que ets tan valenta.

Les paraules d’en Ferran la van asserenar i li tornà l’abraçada.

És ben cert, la meva mare sempre havia estat tan severa amb mi que era difícil de suportar, en canvi per al meu pare vaig ser sempre la nineta dels seus ulls. Vaig recordar entendrida quan m’explicava que un vint-i-nou de novembre de 1956 en un fred dia de tardor, i després d’un part difícil, vaig néixer a la Clínica del Pilar. Em van posar Blanca en memòria de la meva besàvia d’origen basc navarrès. Es veu que era una dona molt bella i d’un especial caràcter, original i interessant. La mamà parla d’ella amb vehemència, perquè la té ben intrigada la seva vida tan singular. D’altra banda, el papà i l’avi van acceptar encantats el nom triat per la mamà, perquè als De Gispert, família d’arrels molt catalanes, la història de la Reina Blanca casada amb Jaume II i enterrada al Monestir de Santes Creus, els anava com anell al dit. Vaig tenir una infància feliç. El papà, el doctor Emili de Gispert i Boada, era metge hematòleg, i la mamà, Elisenda Lacroix Irisarri, una reconeguda compositora i concertista de piano, la qual cosa va fer que exercís ben poc el paper de mare. Potser sí que és per això que tenim tan poca sintonia entre nosaltres. Just un any abans que jo, va néixer el meu únic germà, l’Albert, ja que la professió de la mamà i la seva salut força feble, no li van permetre tenir més fills com hauria volgut el papà. La María es va fer càrrec de nosaltres tal com ho havia fet amb la mamà en el seu moment. Era una dona que es mantenia igual, idèntica als meus records de nena. Vivíem al barri de Sant Gervasi, al carrer de Folgueroles, tocant al Passeig de la Bonanova, i vaig fer el batxiller al Col·legi de Jesús Maria, molt a prop de casa. L’Albert va anar als Germans de La Salle. En tinc molt bons records i molt bones

amigues, d’aquella època, amb dues d’elles encara mantenim l’amistat: l’Anna i la Laura. N’havíem fet de l’alçada d’un campanar!

En acabar l’escola, el papà volia que fes Farmàcia, però jo era de lletres, contestatària i tossuda. Així que em vaig sortir amb la meva, i juntament amb l’Anna, vam fer Filosofia. La Laura, que era més empollona, va fer Dret. El papà em va prometre que si acabava la carrera amb nota, em deixaria anar amb l’Anna a l’estranger a fi de perfeccionar el francès del col·legi. Després d’informar-se molt i molt, ens van enviar a Neuchâtel (Suïssa) a una escola de senyoretes. D’entrada semblava molt avorrit, però finalment ens ho vam passar d’allò més bé. En acabar el curs, vam aconseguir que ens donessin una petita pròrroga per arribar-nos a algunes ciutats properes: Brussel·les, Amsterdam, París. Justament aquí és on vaig conèixer l’home de la meva vida: en Ferran. En Ferran Vila i Pujol va néixer un vint-i-vuit de març tot just estrenada la primavera i, com la primavera, és un home brillant, fogós i imprevisible. Prové d’una família de pare i mare molt catalans i, malgrat que el seu pare fou notari, ell 31

va tenir vocació de metge, especialitzat en ginecologia. Eren tres germans: en Jordi, notari com el pare, en Ferran i el petit, l’Enric, que va voler ser capellà com l’oncle Mateu, però que es va desviar cap a una vida més bohèmia, encara que també encomiable, treballant per a diverses ONG a l’Àfrica. Al papà, de moment, li va agradar quan va saber que m’havia enamorat d’un metge. I amb la carrera acabada. La mamà i l’àvia Begoña, però, aviat el van clissar: —És un xicot arrogant, presumit, afalagador i molt astut amb les dones —deia l’àvia Begoña. La mare i l’àvia només volien treure-me’l del cap. I no sé quina història m’explicaren d’una maledicció de les primogènites de la família. Què sé jo! Elles sabien que en Ferran no era home d’una sola dona. I bé que ho ha demostrat tots aquests anys! Però jo estava tan enamorada, tan ofuscada, que no dubtava que al meu costat tot seria diferent. Si quan festejàvem ja va manifestar la seva dèria, què podia esperar més endavant, un cop casats? Que jo soleta el podria atraure? Embadalir-lo quan estava embarassada dels bessons? Grossa com una vaca? Aleshores ell tenia una bona edat i estava cada dia més esplèndid. I les bruixes de les infermeres prou que ho veien! Ens vam casar a contracor dels meus pares. Mai no van acceptar en Ferran. De ben segur que l’àvia i la mamà tenien molta raó. Jo, però, malgrat totes les banyes que m’ha posat, no he pogut deixar d’estimar-lo. M’ha fet patir molt, però el seu atractiu és tal, que sempre penso que arribarà el dia en què decideixi renunciar a la seva doble vida tan esgotadora i, llavors, romandrà al meu costat per trobar l’estabilitat i la serenor necessàries quan un ja no és tan jove. No sé per què, el cor em diu que aquest moment està a punt d’arribar...

Ara, però, haig de reconèixer que l’Ariadna també té l’estigma i que el disgust que ens ha donat en plantar el pobre Lluís al peu de l’altar no té nom! En veritat, hi ha una maledicció dolorosa i misteriosa, que ve dels temps de la besàvia Blanca. Per aquest motiu som a Iatxo, per tractar d’esbrinar alguna cosa del malefici que ha caigut sobre les primogènites de la nostra nissaga. Quantes i quantes coses viscudes!

Mentre la Blanca pensava, en Ferran va descobrir en una lleixa de la llibreria una recopilació de les cròniques de la Louise May Alcott titulada Hospital Sketches escrita l’any 1863 quan l’autora feia d’infermera a l’Hospital de la Unió de Georgetown. —Mira quina troballa. És una petita joia bibliogràfica! Però la Blanca, malgrat haver estat recordant la seva vida, la qual cosa la reconfortà una mica, després de l’airada conversa amb la seva mare, no tenia el cap per a llibres! Es va asseure al tocador de la besàvia i instintivament va començar a pentinar-se els cabells amb el raspall del joc de plata que encara era allà, i que la María havia enllustrat. El mirall li descobrí la mirada més trista que mai no havia vist. Els seus ulls verds estaven apagats, sense cap guspira d’alegria. Va deixar el raspall i començà d’esma a obrir calaixos, fins que un se li resistí i aleshores demanà a en Ferran que l’ajudés; aquest l’estirà amb tanta força que es desencallà i va caure a terra i, estupefactes, descobriren amagada sota el calaix una fotografia de color sèpia envellida pels anys. Era el retrat d’un xicot jove i ben plantat, de mirada penetrant, i amb una dedicatòria que deia: «A Blanca, la flor más bella del bosque. De tu amor Antxón.»

Quins secrets devia amagar la besàvia Blanca El Cid?, es preguntaren. Qui era aquell Antxón? Esperonats per la intriga, decidiren escorcollar la resta del dormitori sense trobar-hi res d’interessant. Aleshores, pujaren al segon pis, i entraren a cadascuna d’aquelles habitacions on la Blanca, com una esperitada, va començar a obrir i mirar i mirar els armaris i la resta de calaixos. No va quedar res sense regirar. No hi havia cap indici que pogués tenir relació amb aquell retrat. A la fi pujaren a l’últim pis i acabaren davant d’aquella porta tancada, i la Blanca va recordar que mai no l’havia vist oberta. De petits els havien explicat que hi havia una habitació a les golfes, on només s’hi guardaven trastos vells. A partir d’aquell moment, aquella porta es va convertir en la seva obsessió! Van decidir baixar a demanar la clau, però en no trobar la María enlloc, en Ferran va sortir al jardí a buscar-la, mentre la Blanca, asseguda a la cuina, tornava a contemplar aquella imatge que no tenia res a veure amb ningú de la família. Qui devia ser? Potser era un senyal dirigit a ella, va pensar, i això li va provocar una esgarrifança. La María entrà acompanyada d’en Ferran, que li duia el cistell carregat de verdures. La Blanca va ensenyar-li aquella fotografia. —Qui és aquest home, María? —li preguntà. —On has trobat això? Jo no sé qui és. Per què ho vols saber? —respongué la María amb un to aspre. —On és la clau de les golfes? La María no contestà... Com si no hagués sentit res. —No et preocupis, Blanca, aquesta tarda la María anirà a buscar el manyà perquè obri aquella porta —va dir en Ferran.

El silenci va presidir tot el dinar, mentre la María mirava la Blanca amb rancúnia. En acabar, la Blanca va decidir pujar a descansar. Abans, però, digué a en Ferran: —Aquesta tarda anirem a visitar els Azpilicueta, són amics de la infància i potser en sabran alguna cosa, de tot plegat. —Però que han de saber ells, Blanca? —Coses, sí. Coses de la meva família. En Ferran estava francament preocupat per l’obstinació de la seva dona i va acompanyar-la al dormitori, aprofitant per agafar el llibre de la Louise May Alcott. Després va baixar al saló que, malgrat els anys, encara era força confortable. Els seients eren d’estil isabelí entapissats amb roba damasquinada, ja sense lluentor. La llar de foc estava encesa, i a sobre hi penjava un mirall. Just al davant, les dues butaques còmodes i senyorials on el dia anterior havien descansat. Es va fixar també que a les parets hi penjaven uns bons quadres. «Segur que tot això són vestigis del bon gust del besavi de la Blanca, Nicolás Irisarri, que va ser un antiquari de renom», va pensar. La família de la Blanca, un cop morta la besàvia, va estar d’acord en què no especularien amb la casa; hi deixaren poques coses, però. Els mobles, els quadres i les obres d’art més valuoses decidiren repartir-se-les. Iatxo la conservarien com a patrimoni, perquè cap d’ells volgué quedar-s’hi a viure. El pas dels anys es notava i aquell casalot havia anat envellint. Acomodat en una de les butaques en Ferran feia ben bé una hora que llegia, quan el va interrompre la María dient amb una mena de sornegueria: —El manyà no hi és i no hi havia ningú que ens pugui ajudar. «Aquesta dona té sempre el do d’irritar-me», va pensar contrariat.

A la tarda quan sortiren, els Azpilicueta no els van respondre; la Blanca gairebé podia sentir la seva respiració darrere la porta i aquest fet la va enutjar profundament . —Anem-nos-en, Ferran. Què s’han cregut! Van llestos si es pensen que m’interessa res d’ells, sempre han estat uns tibats —exclamà la Blanca. De darrere la casa, tímid, però movent la cua, la mascota de la família se li va acostar i no va poder evitar pensar que aquell gos era més lleial que els seus amos. Malgrat que els dies eren més llargs, la boira començava ja a enterbolir el poble i van decidir tornar a casa. Una ombra d’inquietud, però, els acompanyà durant el camí.

Blanca El Cid Eizaguirre La noia més bella de Zugarramurdi era sens dubte la Blanca. El vint de març de 1880, en el moment en què la primavera es disposava a pintar de colors les flors del jardí que envoltava Iatxo —testimoni mut dels estranys esdeveniments que s’havien de produir— va néixer Blanca El Cid Eizaguirre. Només néixer, la seva àvia va exclamar: —Té la pell blanca i suau com una carícia… és preciosa! En aquell moment, els seus pares van decidir que aquest seria el seu nom: Blanca, nom que sota aquest mantell de suavitat i dolcesa amagaria un fort i dominant caràcter. L’àvia tenia raó: la nena, amb els anys, anava acumulant bellesa i casta que era coneguda en tota la regió de Navarra. Els seus cabells foscos i lluents ondulaven perfectes sobre l’oval del seu rostre. Els seus ulls verds podien transformar el que mirava en gel o encendre el més enlluernador dels focs. La seva boca de perfectes i alineades dents blanques, inundava de rialles i promeses irresistibles qui la sentís. Les celles arquejades conformaven un rostre tan dolç i amable, com de vegades salvatge i apassionat, encara que sempre noble i generós. Les seves cames llargues i primes però a la vegada fortes, li donaven un aire inusual en l’època. Tot plegat tan poc comú que, més endavant, farien del seu dia a dia una existència escodrinyada per la mirada crítica i desconfiada del veïnat. Filla única de noble llinatge, encara que marcada per la desgràcia, no tenia més família que els seus pares, dos germans mascles i una llegenda que l’acompanyaria tota la vida. La seva infància brollava com un riu subterrani enmig dels gruixuts murs de la mansió, sense soroll, en el silenci d’un gran secret humit i glaçat. De la

seva educació se n’ocuparen diferents tutors que li ensenyaren lletres, ciències, música i bones maneres. No obstant, Blanca semblava posseir una saviesa incomprensible per als seus professors, un coneixement profund del seu entorn. És obvi deduir que va tenir pocs amics, mai no va jugar a la plaça amb altres nens, per la seva condició social no li era permès, encara que els contemplava cada tarda des de les golfes de la casa. La crià una dida que semblava tenir sempre la mateixa edat. La dels temps infinits… S’anomenava Uxue i diuen que va ser la mateixa que havia criat la seva àvia i la seva mare. Ella li parlava del cim de l’Amboto i de les xafarderies del poble, també conegut com el poble de les bruixes, situat molt a prop de la frontera amb França i amagat entre el verd dels boscos. Els seus carrers desprenen superstició i embruix, i només de tant en tant les ràfegues de vent del nord aconsegueixen desfer la humitat nigromant que regna en l’atmosfera i permet, per unes hores, que la llum penetri per les finestres dels casalots. Va créixer sana, sàvia i rebel. Sabia molt bé com passar per alt les estrictes normes de la seva nissaga. Als setze anys, la seva singular bellesa ja era coneguda arreu i tothom parlava de la filla dels El Cid Eizaguirre com si fos una princesa sorgida d’un conte. La blanca pell vellutada del seu rostre emmarcat per una cabellera brillant i bruna, la mirada intrigant dels seus ulls verds, les seves formes suaus i perfectes, el seu cos esvelt dotat d’una alçada poc habitual en les dones de la seva època, la seva arrogància i estil innats units a la seva eloqüència i simpatia, feien d’ella una cobejada joveneta anhelada per les millors famílies. El destí, però, sempre posa paranys i… quantes vegades s’equivoca! El seu caràcter alegre i extravertit propiciava la bona relació amb tothom, i l’Antxón no va ser aliè al seu encís. La seva proximitat i afecte va anar convertint la seva amistat en un tendre i desmesurat amor que transcorria en el més absolut secret. 38

Mentre feien plans i càbales de com podrien unir les seves vides, els seus pares, Irene i Leandro, vetllaven pel futur de la seva única filla tan estimada i ja començaven a triar les famílies apropiades on trobar un bon partit. Es fixaven en els amics dels seus germans Jacobo i Sebastián mirant que tinguessin la mateixa formació i preparació que els seus propis fills. La Blanca, mentrestant, vivia feliç amb els seus somnis i el seu amor ocult. Arribà el divuitè aniversari del seu germà Jacobo i els pares van organitzar una festa de jovent amb la intenció de relacionar nois i noies de la mateixa edat. L’endemà, la Blanca va tenir un vòmit sobtat que la seva dida va atribuir als excessos que havien fet tots plegats menjant, bevent, ballant i rient. No obstant, en no remetre, van avisar el metge del poble, que únicament li va receptar infusions de farigola, ja que estava convençut que es tractava d’un empatx. Al cap d’una setmana, en veure que la nena empitjorava, els seus pares van decidir portar-la a l’Hospital de Navarra on, després de fer-li les proves oportunes, el Dr. Ormazábal, cap de ginecologia de l’hospital i amic de la família, diagnosticà: embaràs d’unes quatre setmanes. El Dr. Ormazábal, bon coneixedor de la religiositat de la família El Cid Eizaguirre, sabia amb quina discreció havia de tractar el tema i, per descomptat, com guardar el secret professional. La Blanca no podia donar crèdit al que acabava de sentir… —No és possible! No és possible! —cridava amb un plor esfereïdor. La mare, impertèrrita i serena, respongué: —Blanca! Si us plau, controla les teves emocions i dóna les gràcies al doctor. Acomiada’t d’ell tal i com li correspon a una senyoreta.

En quedar-se soles mare i filla, la Blanca s’adonà ràpidament de la transcendència dels fets i va saber que, des d’aquell moment, hauria d’assumir totes les ordres provinents dels seus progenitors. La mare, amb el mateix to aspre i llunyà li preguntà: —Aquesta criatura deu tenir un pare, oi? - Mamà jo… La mare la seguia mirant fixament… —Tu saps perfectament amb qui has estat! O potser n’hi ha més d’un? —Mamà, si us plau! —I doncs? —L’Antxón! L’Antxón i jo… Mare, estic bojament enamorada de l’Antxón! Ell és l’home de la meva vida! Estem decidits a casar-nos malgrat saber que serà difícil, però ho aconseguirem. Anirà a Cuba a fer fortuna i tornarà a buscar-me. Està boig per mi! Aquest fill que porto al ventre és fruit d’un veritable i apassionat amor, pur i sincer. —Així doncs, l’Antxón, el mosso de quadres? Vet aquí per què la setmana passada s’acomiadava del teu pare i va presentar un nou xicot per substituir-lo. Tu creus que els teus pares t’han portat els millors educadors perquè se t’endugui un mosso de quadres? Bé, no se’n parli més, d’aquest assumpte! Ni una paraula a ningú! Demà mateix tornem a Zugarramurdi. Déu meu! Quin disgust tindrà el teu pare! Però trobarem la solució més convenient. I tant si la trobarem! El primer que has de fer a partir d’aquest moment, és treure-te’l del cap. No hi pensis més, en aquest ximplet de l’Antxón. Que no ho veus que té el cap ple de pardals? Sembla

mentida! Però… com has pogut? Que et quedi ben clar que això no pot sortir d’aquí. Ni una paraula! Entesos? —Sí mamà! L’endemà mateix, els pares de la Blanca decideixen cercar el jove adequat per casar la seva filla i precipiten el compromís amb el fill dels Irisarri-Acedo, prestigiosa família d’Hernani. En Nicolás, un xicot seriós i preparat que formava part del cercle d’amistats del seu fill Jacobo, sentí una gran atracció per la bella Blanca des del dia que la va conèixer a la festa. Molt poc va costar convèncer la família i en especial el nuvi, que acceptà encantat, ja que en aquells moments tenia una tempestuosa relació secreta amb una sorguiña de l’Amboto que l’havia ficat en un bon embolic. Els era molt fàcil, als nois de bones famílies, embadalir filles de sorguiñas, ja que aquestes deliraven per trobar un xicot que les alliberés del seu reducte i així poder pujar d’estatus. Va ser la Miren, afillada de la matriarca Maddi, qui el va ben entabanar fins a quedar-se embarassada. Més endavant, donaria a llum una nova sorguiña a la qual anomenarien María. Ni la Blanca ni en Nicolás no van saber mai dels seus respectius secrets. Mai no es van confessar l’un a l’altre els amors d’abans del matrimoni. La por de ser descoberts els va silenciar per a tota la vida. Degut a la cruesa del clima de Zugarramurdi, el casori es va programar per celebrar-lo a mitjan maig. La Blanca era tan prima i esvelta que propiciava poder posposar la cerimònia un parell de mesos a fi i efecte de donar temps de remetre als vòmits amb la tranquil·litat de què ningú sospités. Així doncs, la Blanca tenia ben assumit que aquell era el seu destí, encara que en el fons del seu cor mai no va deixar d’estimar l’Antxón i si havia de renunciar a 41

ell, amb ella restaria el fruit del seu amor, per qui vetllaria sempre més, encara que el fes passar com a fill de Nicolás. Nicolás Irisarri Acedo era de caràcter afable i comunicatiu, el seu físic era un punt germànic: alt, ros amb ulls clars, pell blanca i pigallada. Res a veure amb l’Antxón. En acabar els estudis d’Història de l’Art, començà a viatjar per ampliar els seus coneixements artístics, i va ser a París on va recalar per especialitzar-se en l’Impressionisme. Van ser els pintors que s’iniciaren als anys del seu naixement els que l’impactaren profundament. Quan es casà, el pare el va posar al seu costat en el negoci d’art i antiguitats de la família, per la qual cosa sempre havia estat interessat, perquè des de petit veia a casa quadres i objectes valuosos que el seu pare, comandant de la guerra carlina, espolià de palaus i esglésies. Aquest fou l’origen de la fortuna dels Irisarri, encara que sempre va ser un secret molt ben guardat. En Nicolás va intentar fer feliç la Blanca sent sol·lícit i generós amb ella, encara que a causa del seu temperament molt fogós la va carregar de fills.

Miren, la sorguiña Nascuda en una nissaga de sorguiñas, la Miren era la remeiera de la contrada i segons deien les llengües del poble l’afillada de la Maddi, la matriarca de l’Amboto, el personatge més rellevant de la mitologia basca, sent l’única que ha arribat als nostres dies de totes les Deesses-Mare europees, i Senyora de tots els genis tel·lúrics. El seu reducte es troba dins de les coves d’origen càrstic situades a l’Amboto, muntanya de Zugarramurdi, i allà viu rodejada de belles sorguiñas, bruixes basques, que segons la llegenda no envelleixen mai, on es reuneixen per celebrar els akelarres. La gent creu que la Maddi castiga la supèrbia, i a qui contradiu la seva voluntat, amb grans malediccions. En Nicolás havia anat a trobar la Miren per buscar remei a les febres que consumien el seu pare i que serien un avanç de la devastadora grip espanyola que va assolar Europa. Només veure-la, l’atracció va ser imminent! La Miren era una noia bella, d’una sensualitat procaç, excessiva, desconcertant, agosarada… Un esperit salvatge! Ulls negres fugissers, llavis molsuts i pits llaminers… Voluptuosa i desvergonyida. Des del primer moment, va sentir un irreprimible desig d’absorbir aquell home de mirada torbadora, veu profunda i maneres refinades. Però era molt més que desig el que experimentava la Miren per en Nicolás. Sentia una crida irracional cap a aquell home, el seu instint de remeiera li deia que havia d’apropar-se a ell, guanyarse’l, fer-se’l seu. El veia com si formés part de l’engranatge d’un mecanisme, com l’anella d’una cadena que l’havia de transportar a un altre món. Seductora i desinhibida, es proposà captivar-lo i no li va costar gens ni mica capturar-lo a la seva teranyina de plaer enverinat. Sí, havia de fer-li un fill, així el tindria ben atrapat! 43

Eren les darreres paraules que pronunciava cada nit en deixar-se caure rendida sobre la màrfega del seu llit. Es trobaven furtivament a la cabana del bosc. Amb urgència i desesper s’abalançaven, es trabucaven… Empesos per una necessitat peremptòria i encesos d’un desig imperiós que els feia embogir. Es buscaven amb delit, assedegats es bevien i es palpejaven en un desori tempestuós i caòtic que els trastornava i els extasiava fins a desdibuixar-los els contorns i fer-los escapar dels seus propis cossos. Els enlairava vers l’infinit i, indefectiblement, els expulsava a la realitat més crua per confrontar-los amb el recel de què aquella podia ser la darrera vegada. Desesperats i frisosos, s’arrancaven la promesa que no seria així. Però aquest amor clandestí de passió desvariada i turmentosa s’acabà quan en Nicolás es va comprometre formalment amb la Blanca. En aquell moment, es va imposar i jurar que la història amb la Miren havia arribat a la fi. Va ser aleshores quan la va rebutjar i abandonar. —Jo no t’he enganyat mai, Miren. Tu em vas xuclar amb les teves urpes, però sempre has sabut que el nostre amor era impossible. A partir d’aquest moment he deixat d’existir per a tu! Les nostres vides són incompatibles i renuncio a tu i al fill que dus al ventre. Que això quedi entre nosaltres i no se’n parli més. Ningú ha de conèixer la nostra història, ja ha passat. Prou! Sabies tan bé com jo que una sorguiña mai no es podria emparentar amb una família de casta i llinatge com la meva. La Miren el mirava torbada i impotent, però sense parpellejar ni un instant. Aquella mateixa nit, en arribar al cim de l’Amboto, plena d’ira, l’hi explicà tot a la matriarca Maddi i aquesta, aleshores, va reunir totes les sorguiñas i digué:

—La vostra companya Miren, la meva afillada, ha estat traïda i menyspreada. Prepareu-vos totes per a fer la invocació! I així fou com van començar els rituals per llançar la maledicció contra el primer fill d’en Nicolás i la seva futura esposa. —Oh Satanàs! Amb el teu adveniment has oït les nostres imprecacions. A la meva empara creixeràs i fructificaràs com una plaga de llagosta. Esdevindràs un ésser infame i endimoniat que causaràs la desgràcia i desolació dels teus pares. Jo, l’omnipotent Maddi, et convertiré en dimoni mentre ets gestat en el ventre de ta mare i quan surtis a la llum d’aquest món, seràs un tusuri descendent de Beelzebub, príncep dels inferns, i totes les criatures es prostraran als teus peus i et retran homenatge! —murmurà la Maddi amb les dents serrades, alçant la mirada altiva i mostrant el seu esperit victoriós. Després de tan terrible invocació, la Miren

sentir

satisfeta,

s’havia

complert la seva venjança! Encara que, per a ella, el desig i la passió per en Nicolás era latent. Estava segura que només li hauria de demanar on, i allà on fos que ell decidís, es tornarien a rebolcar i palpejar fins a exhaurir les seves forces. El desdeny, però, amb què els havia tractat a ella i al fruit del seu amor que duia al ventre, ja estava revenjat! La maledicció s’havia consumat!

Begoña La Begoña, segona filla de la Blanca i en Nicolás, neix a Zugarramurdi el dia trenta d’octubre de 1902 en una nit de pluja, vent, llamps i la lluna en quart minvant. D’un part molt difícil, a la fi va néixer una nena preciosa que portà l’alegria a la casa, ja que el primer fill, després del bateig, va morir prematurament en circumstàncies desconegudes. Des d’aquell dia cau una maledicció sobre la Blanca El Cid i sobre totes les primeres filles de generació rere generació. L’alegria durà poc, perquè la Blanca va descobrir la mitja lluna en la natja esquerra de la Begoña. La maledicció havia començat!

La nena era molt bonica, tenia els ulls clars com el seu pare i els cabells rossos com fils d’or. En Nicolás era un home ben plantat, es feia mirar! Marxant d’art i antiguitats, la qual cosa el feia viatjar per arreu d’Europa: París, Florència, Berlín, Praga, Barcelona, etc., tenia molt bons companys de treball i lloc reservat a totes les subhastes. La Begoña estimava molt el seu pare i l’enyorava tant quan marxava de viatge que semblava una ànima en pena. Quan tornava el pare a casa, l’alegria dels seus ulls es feia palesa i tota ella era com campanetes dringant. La mare, en canvi, sempre absorta, més aviat l’atemoria. És una nena molt intel·ligent, i completa la seva educació estudiant piano i dibuix. Es converteix en una dona bellíssima, alta, esvelta, delicada. Quan està a punt de fer divuit anys, malauradament, però, contrau el tifus, que li ocasiona

fortes febres, els metges s’alarmen perquè la malaltia no cedeix. La gravetat és tal, que arriben a témer per la seva vida. Els pares es desesperen, sobretot en Nicolás, que aboca tota la seva estima en la Begoña. Hi ha tant de dolor passat, en morir el seu primer fill... Al cap de molts mesos de malaltia sembla que la gravetat va cedint, però la Begoña ha quedat molt dèbil i la seva convalescència és llarga. A poc a poc, lentament, molt lentament, torna a ser la Begoña d’abans i el color tan bonic del seu rostre resplendeix amb més intensitat que mai, i els seus ulls verds, profunds, tot guspires d’alegria, tornen a brillar. Gairebé, però, han passat dos anys! Nicolás, el seu pare, decideix posar junt amb el seu soci de París, Charles Ensence, un establiment d’art i antiguitats al millor lloc de San Sebastián, davant per davant de la Concha, amb el mar a tocar, i també construir una casa per passarhi els estius. Les obres acaben coincidint amb el vintè aniversari de la Begoña i fan la celebració junt amb la inauguració del centre d’art. La festa és plena d’amics i coneguts, entre ells evidentment Charles Ensense, qui es desplaça des de París amb el seu fill Maxime de vint-i-quatre anys, tot pensant en l’enllaç de la Begoña i en Maxime que ja havien decidit les dues famílies a fi d’unir les seves fortunes. Juntament amb en Maxime, ve el seu bon amic Pierre Lacroix, fill també d’un brocanter, i fotògraf de professió, qui fou l’encarregat de fer el reportatge de la inauguració. En Pierre té un estudi sala d’exposicions a París on es reuneix bona part de la intel·lectualitat del moment. La Nova Objectivitat, tendència nascuda a Alemanya, oposada a la línia pictorialista, s’està imposant a tot Europa i Pierre s’interessa molt per tot el que significa pels moviments d’avantguarda.

En Pierre Lacroix Torres és atractiu, alt, de cabells i ulls negres, de mirada penetrant, heretat de la seva mare, cordovesa de naixement, que va enamorar en Jacques Lacroix en un dels seus viatges a Còrdova. Aquella nit, la sala d’art lluïa com mai. Els llums de les aranyes de cristall de Bohèmia apagaven les ombres, i la sala plena de miralls multiplicava l’ambient i la lluminària. En Pierre va descobrir en un dels miralls la imatge de la Begoña i quan aquesta es girà topà amb la seva mirada, que li va accelerar el cor. Ell, només veure-la, quedà encisat per la seva bellesa, i ella trasbalsada. Fou una atracció mútua i fulminant; gairebé no van separar-se en tota la nit, tirant per terra les expectatives dels pares. La festa fou un èxit tant per l’aniversari de la Begoña com per la inauguració de la sala d’art. L’endemà, passada ja la fatiga de la festa, la mare de la Begoña, alertada per l’evident atracció que sent la seva filla per en Pierre, va decidir explicar-li el malefici que hi havia sobre les primeres dones que naixien de cada generació i el perquè de la seva taca en forma de mitja lluna en la seva natja esquerra. Per tant havia de mesurar els seus sentiments vers en Pierre i dedicar-los a en Maxime, que era qui li convenia. La Begoña mirà estranyada la seva mare i no s’ho va acabar de creure, ja que pensà que la Blanca el que realment volia era dissuadir-la de l’enamorament que sorgí impetuosament entre ella i en Pierre. La mare no va aconseguir el seu desig, ja que la relació de la Begoña i en Pierre continuà endavant de manera furtiva. Es veien, s’estimaven, eren feliços. Més tard en Pierre va haver de marxar a París per la seva feina i per emprendre un llarg viatge que ja tenia planejat a països llunyans. S’escrivien, i el seu amor anava creixent entre les anades i vingudes d’en Pierre.

Passa el temps i en Pierre un dia es presenta a casa dels Irisarri per demanar-la en matrimoni. És rebut de manera inhòspita pels pares, tot negant a la seva filla cap proximitat amb en Pierre. És un dia de forts aiguats, amb els elements furiosos de vent, llamps i trons incontrolables. En Pierre marxa en la foscor de la nit. L’endemà troben la cambra de la Begoña buida, intacta. La Begoña ha seguit en Pierre fins a Saint-Jean de Luz. Després d’una curta estada decideixen marxar a París on contrauen matrimoni en la més estricta intimitat. Durant la cerimònia la Begoña plora amargament en sentir-se abandonada pels seus pares. L’amor d’en Pierre, però, li compensa tantes renúncies. El temps segueix el seu ritme i la Begoña comença a enyorar-se del mar de San Sebastián. Els viatges d’en Pierre a països exòtics li recorden les absències del seu pare quan era petita, que li causaven tant de dolor, se sent terriblement desgraciada i plena d’una extrema tristesa en veure que ho ha deixat tot per en Pierre i ell sempre absent! Passen els anys sense aconseguir quedar embarassada, i en la seva solitud cau en una forta depressió. Els metges li aconsellen anar a viure a prop del mar, on la Begoña sempre ha estat tan feliç. En Pierre, amoïnat per la salut de la seva dona, decideix anar a viure a Barcelona, ciutat costera, i a més el port és molt adient per als seus afers a l’estranger. L’any 1930 en instal·lar-se a Sant Gervasi, en una torre de la part alta de Barcelona, la Begoña de mica en mica recobra la seva salut perduda. El Mediterrani li retorna l’alegria ja que la seva estada a París, amb un clima tan diferent, sense la companyia d’en Pierre i sense els fills que no arribaven, se li féu insuportable. Coneix noves amistats i la vida se li fa més amable. El sol li aixeca l’ànim i a Barcelona recupera la vitalitat que havia perdut.

Fins i tot aconsegueix quedar embarassada, la qual cosa l’omple de joia, malgrat que té un embaràs difícil amb constants malestars. En Pierre, sempre de viatge, poca companyia li fa, però l’esperança de tenir un fill la fa feliç.

En Pierre torna uns dies abans del part per estar al costat de la seva dona i el dia tretze de juny de 1933, després de forts dolors, en una nit plujosa d’estiu amb grans ventades, neix una nena. La Begoña recorda tota esgarrifada la nit en què fugí amb en Pierre, que va fer el mateix temps. En veure la seva filla, però, que era el seu viu retrat, se li eixamplà el cor i sentí una gran pau. En Pierre, entendrit, besà la nena i a ella, i la profunda mirada dels seus ulls tan negres la reconfortà. La Begoña abraçà el seu home, feliç, contenta, i un cop més, seduïda com sempre. El part deixà la Begoña molt afeblida i el metge li recomanà una mainadera ja que el seu cor se’n ressentí. La Begoña pensà que el seu cor feia anys que el tenia trasbalsat d’enyorament. Les absències d’en Pierre! Ara de nou, amb en Pierre al

seu costat, el cor li bategà feliç. No podia desitjar res més amb aquella nena tan bonica! Li digué al seu home que volia posar-li Elisenda, nom de profundes arrels medievals de Catalunya, ja que ella estava molt agraïda a aquests país que li donà la seva filla. La Begoña sentí com si hagués recuperat la felicitat perduda. Li durà poc, la felicitat, en veure que la seva filla tenia el senyal d’una mitja lluna a la natja esquerra, com ella. Com un tro, li ressonaren dins del cap les paraules de la seva mare quan li digué que estimava en Pierre. La Begoña havia oblidat la maledicció que pesava sobre les primeres filles de cada generació. La veritat se li féu palesa! Plorà amargament en pensar en el futur que li esperava, a la seva filla. Ella tenia el senyal i encara que estimava en Pierre amb bogeria, el seu matrimoni fou sempre dissortat tal com li profetitzà la seva mare. Ella, per a en Pierre, era solament una part petita de la seva vida, en canvi en Pierre per a la Begoña, era tota la seva vida, fora d’ell no hi havia res més. Aquesta era la seva desventura. Tot seguit per ajudar la Begoña entrà a la casa com a mainadera de la petita Elisenda, María, que vingué de Zugarramurdi. El que tothom ignorava era que la María era filla de la bruixa Miren, i que era una donzella que arrossegava els vestigis d’antigues creences de regnes soterrats, o potser només un reflex de l’inconscient turmentós inculcat. De seductora i poderosa personalitat, i d’una gran eficàcia, tot seguit es féu càrrec de la nena i observà la taca en forma de mitja lluna a la natja esquerra de l’Elisenda. «El malefici segueix el seu camí», va pensar satisfeta. Així que la va tenir als braços, però, no va poder evitar barrejar l’odi amb la bondat. El llac dels sentiments se li havia assecat, però les dones estan fetes d’una gran diversitat de sentits i el contacte amb aquell cosset va obrir-li la tendresa. Plena a vessar de noves sensacions, va tornar la petita Elisenda, adormida, al bressol.

Aquella primera nit, així que la María va aconseguir agafar el son, un somni estrany va penetrar dins la boira dels seus pensaments.

El sol brillava com mai! Era al bosc amb la Miren, la seva mare, i no devia tenir més de sis anys, i els seus cabells negres deixats anar al vent es movien ondulants; taral·lejaven aquella música tan especial que la seva mare li havia ensenyat, mentre collien herbes i flors. —Aquesta és un verí, aquella et traurà el mal de panxa, d’aquella altra avui en farem una poció —li deia la Miren. La María es va aturar a mirar una flor que hi havia prop del camí, era una margarida, va allargar la mà per agafar-la i aleshores la va veure! Al mig del botó groc hi havia la cara de l’Elisenda adormida; es va retirar espantada i va cridar la seva mare per ensenyar-l’hi, però la mare no veia res més que una flor. La María plorava mentre la Miren li deia que no s’hi acostés, que allò simbolitzava la tendresa i li faria mal, però les llàgrimes de la María regaven la flor i aquesta va començar a créixer i créixer fins a estar a l’alçada dels seus ulls. Aleshores l’Elisenda la va mirar i va aixecar la seva diminuta mà convidant-la a entrar a dins de la flor i ella no ho va dubtar.

Es va despertar sobresaltada i va mirar l’Elisenda que seguia dormint dins del bressol sota un llençolet de petites margarides brodades, mentre els seus llavis somreien plàcidament. Va trigar dies a treure’s del cap aquell somni. Al cap d’un mes de néixer la nena, la batejaren al Monestir de Pedralbes que l’Elisenda de Montcada féu construir. Fou una cerimònia sumptuosa, bonica, alegre; tots estaven contents. A la sortida, repartiren ametlles de sucre als vianants que 52

passaven per davant de la porta. L’Elisenda duia un vestit de batejar preciós, ple de puntes, llarg, molt bonic. La Begoña se sentia plena de joia al costat d’en Pierre i la seva tan anhelada filleta.

La nena es criava un xic escardalenca i molt ploranera, la María li cantava unes cançons estranyes que calmaven d’immediat els seus plors. Obria els seus ulls verds i escoltava amb molta atenció. La Begoña restava atònita en veure la seva filla calmar-se amb aquells sons tan especials que sortien de la boca de la María. Quan la Begoña tocava el piano la nena també escoltava amb una inusitada atenció. Passà un temps i en Pierre marxà de viatge, una vegada més, per motius de feina. La Begoña altre cop sola i afligida. La tristor l’envaí novament. Els seus ulls grans, tan bonics, brillaven intensament tot mirant l’infinit. La lluïssor de la seva mirada eren llàgrimes que li rodolaven rostre avall. Es consolava amb la seva filla, però la María, sempre omnipresent, l’agafava dels braços de la seva mare i la nena s’enriolava tot seguit. La Begoña sentia gelosia de

la María perquè veia clarament que l’Elisenda preferia els braços de la mainadera als seus. Tot just en complir-se el primer aniversari de l’Elisenda, va arribar la fatídica notícia: en Pierre havia mort en circumstàncies especials en un vaixell, quan tornava d’un dels seus viatges. A la Begoña li caigué el món a sobre. Quin desesper! Què seria de la seva vida sense en Pierre? El mal al cor fou tan intens que cregué que no ho podria suportar. Tot i així hagué de fer front a unes visites continuades de persones que la informaren que el seu marit guardava una gran fortuna en un lloc desconegut. D’aquesta manera la Begoña s’assabentà que el seu marit pertanyia a la lògia maçònica de Barcelona amb implicacions amb la francesa i altres llocs del món. Aleshores va comprendre clarament que les continuades absències i els seus constants viatges, bona part havien estat deguts a la seva situació dins de la francmaçoneria, de la qual cosa en Pierre mai no li havia dit res. Hi va haver moltes pressions perquè la Begoña expliqués el que no sabia. Els maçons volien la part majoritària dels seus béns, fins que s’adonaren que la Begoña ignorava on eren els béns d’en Pierre. Mentre se succeïen aquests esdeveniments, el país començà a tenir forts indicis de malestar. Alfons XIII havia deixat Espanya l’any 1931, exiliant-se a París i ja definitivament a Roma, en declarar-se la República. Foren uns anys de política desigual fins que l’any 1936, el divuit de juliol, dies després de l’assassinat de Calvo Sotelo, esclatà la Guerra Civil en aixecar-se contra el govern establert el General Franco. El país quedà dividit en dos bàndols: l’Insurrecte i el Republicà.

Barcelona es torna insegura i la Begoña decideix marxar amb els De Gispert, bons amics, a la seva casa del Vallès, on l’acullen amb generositat. Amb ells marxa la María, la mainadera de l’Elisenda, que està com abduïda per ella i els seus cants, i comença a tenir passió per la música. Passa el temps amb contínues i doloroses notícies de Barcelona i Espanya. Els insurrectes van avançant aconseguint les seves fites. Són temps de moltes penúries i l’ànim de la Begoña sense en Pierre per sempre més, és ple d’una profunda tristor. El seu consol és acariciar el rellotge que li féu arribar el metge del vaixell on morí el seu home. A finals de l’any 1939, en acabar la guerra fratricida, la Begoña s’instal·la de nou a Barcelona recuperant de mica en mica la normalitat i reiniciant la seva vida social. Els seus amics De Gispert li presenten noves amistats de l’alta burgesia barcelonina. A la Begoña, junt amb l’Elisenda i acompanyades sempre per la María, li agrada agafar el tramvia Blau que puja fins al Peu del Funicular i d’allà, al Tibidabo, des d’on es veu la ciutat estesa com una estora. Malgrat la seva vida amable, segueix desconsolada i trista. Únicament la seva filla Elisenda li dóna ànims per seguir endavant. L’Elisenda de ben petita demostra un gran talent musical i compon al piano melodies molt especials, deixant els seus mestres admirats per la seva facilitat tant com a pianista com a compositora. Realment és una nena prodigi que aviat, ben aviat, és coneguda com una gran concertista. La música per a l’Elisenda esdevé la seva vida, s’hi entrega en cos i ànima.

L’Elisenda, però, després de cada concert resta exhausta, la qual cosa angoixa molt la Begoña, que aprofitant que la seva filla és de gira a Londres, la convenç perquè es visiti amb la psicoanalista Anna Freud. L’Elisenda només té catorze anys, però és tan rebel que la Begoña se sent com abandonada, ja que degut a la seva salut, la María és qui sempre acompanya l’Elisenda en els seus viatges. És ben evident que la seva filla prefereix la companyia de la María a la seva. La Begoña, malgrat els anys que han passat des de la mort d’en Pierre, sempre el té present en el seu record i evoca amb profunda nostàlgia quan el conegué.

Pierre Lacroix Pierre Lacroix Torres, convidat pel seu amic Maxime Ensence, coneix la Begoña el 1922, A San Sebastián en una festa organitzada pels Irisarri, amics dels pares d’en Maxime, per celebrar l’estrena de l’establiment d’antiguitats, així com la casa que s’han fet per passar els estius a la Concha. També és una bona ocasió per festejar l’aniversari i la salut recuperada de la seva filla Begoña, que està bellíssima. Aquella nit en què va conèixer en Pierre, quedarà gravada en el record de la Begoña. Només creuar les seves mirades va sorgir una forta atracció i un amor instantani entre tots dos. La família d’ella no creu en el futur d’en Pierre, ja que volen vincular-se amb els Ensence, família del soci d’en Nicolás, i més potent econòmicament que els Lacroix, casant la Begoña amb en Maxime. Malgrat tot, en Pierre i la Begoña es casen dos anys més tard, el 1924, desobeint els consells dels pares, que rebutgen la seva filla. Van a viure a París. Després de sis anys, al 1930, en Pierre, degut als seus continus viatges, decideix instal·lar-se a Barcelona on troben una bonica finca al barri de Sant Gervasi, concretament al carrer de Muntaner. Sembla que, amb el clima més suau, la Begoña recupera la seva salut, afeblida a París. Per motius de treball en Pierre, molt sovint, deixa sola la Begoña i la visita esporàdicament. Pierre Lacroix Torres va néixer a París l’onze de gener de 1895. Fill d’un antiquari i brocanter parisenc i d’una espanyola de Còrdova, és guapo, amb els ulls negres com els de la seva mare, de pell morena, musculós i vivaç, amb gest de determinació. L’envien a estudiar en un internat de severa educació on en Pierre rep una cultura humanista i artística fora del comú.

La família vivia en un pis molt confortable i bonic d’un bon barri de París. En una de les sales citaven gent del món de la cultura i allà reunien marxants, artistes d’avantguarda i literats. Era una cita famosa on es discutien idees polítiques i filosòfiques organitzada per un nucli de camarades maçons amics del pare. Tot això amb molta discreció. El jove Pierre comprengué els principis ètics laics que guiaven el seu pare i sempre li van semblar nobles i admirables, fins al punt d’adoptar les seves creences gairebé amb fanatisme.

Allà es jugava al joc de l’oca que s’havia posat de moda a París i Londres. Es comença a comercialitzar l’any 1880 i alguns maçons l’adopten com a ritual i material educatiu. Donaven especial importància als comentaris que cada assistent feia durant la partida i era una mena d’examen d’ingrés al grup. El joc de l’oca té una llarga història, des dels egipcis i els sumeris fins als templers. Són 63 caselles d’esdeveniments de l’existència fins a arribar al gran llac, el lloc de la serenitat i la plenitud. En qualsevol cas, s’entén com una metàfora sobre els avenços i

retrocessos, errors i encerts, en les formes d’encarar la vida per anar perfeccionant l’ésser humà fins a arribar a la serenitat del llac o el mar final. El seu pare era un home avançat per l’època, que viatjava constantment i estava al corrent de totes les novetats. La seva missió era conèixer gent amb poder en aquests llocs, per augmentar la influència del seu grup. Precisament en un viatge a Espanya és on va conèixer la seva dona, Carmen Torres, filla de gent acomodada i influent d’Andalusia, amb qui més tard es casaria i esdevindria la mare d’en Pierre. Com a autèntic maçó, en néixer el seu fill, li va posar el nom de Pierre, fent al·lusió al material de l’arquitectura que fonamenta construccions que duren segles. Pierre és un nom propi masculí d’origen llatí: Petrus, que vol dir pedra o roca. El seu significat és ferm com la pedra. El lema d’en Pierre és decidir pel seu compte, complir objectius i tenir èxit. Creu fermament en la missió dels maçons, i que milloraran la humanitat, i decideix ser un d’ells. És molt rígid en les seves creences i no accepta apartar-se del seu camí per res. Cuida molt la seva aparença, vesteix bé, amb roba de qualitat que ressalta la seva elegància. Hereta del seu avi un rellotge d’or que el seu pare li regala en complir els divuit anys i sempre més el durà a sobre. Dins del rellotge hi ha caràcters gravats en grec, el significat dels quals és la força del destí. De molt jove comença a interessar-se per les màquines fotogràfiques de la botiga del seu pare. Li agraden molt les arts plàstiques i la fotografia l’atrau fortament. També guarda com tresors obres i pintures regalades pels seus amics, artistes de gran talent. Col·lecciona objectes d’altres cultures; pensa que transmeten la força instintiva que, tamisada per la raó, millorarà la societat europea. En Pierre té contactes amb artistes d’avantguarda que li parlen de l’art

africà i de la sensibilitat d’aquests pobles. Es discuteixen les forces de l’inconscient i les pulsions instintives com a creadores de cultura. És l’època en què Freud està escrivint la seva obra i tot això es respira en l’ambient. L’any 1932 el pare contrau una pulmonia. És aleshores quan en Pierre es fa càrrec del negoci a París. Entre els anys 1929 i 1933, primer amb el seu pare, i després ja sol, realitza visites a Bayonne on es relaciona amb gent del poder polític i financer. Per la seva varietat d’amistats, un banquer el convenç per vendre bons, que després resultarien part de la gran estafa de «l’affaire de Bayonne». Quan es fa públic és tan conegut gairebé com el «cas Dreyfus». Nombrosos maçons, amics del seu pare i el seu propi pare, són a les portades dels diaris com a implicats en l’estafa financera d’Alexandre Stavisky, anomenat el Bell Sasha, on tots resulten culpables. En Pierre pateix una gran crisi i comprèn que els seus ideals han estat traïts per tots. S’allunya de tothom i viatja amb freqüència. Sent una gran confusió, un fort rebuig per la societat i un immens desengany pels afers del seu pare. Malgrat tot, segueix creient en la força purificadora de les cultures primitives. L’amor de la Begoña no és suficient per calmar les seves angoixes. L’amistat d’en Maxime és definitiva, ja que li fa entreveure nous horitzons. Àfrica pren una gran importància per a ell, les cultures tan diferents l’atrauen intensament. El negoci també acusa els embats de la crisi i en Pierre ho aprofita per justificar llargs viatges, a la recerca de noves mercaderies. Poc abans d’un d’aquests viatges, un cop de sort li permet reunir diners. Un matí, quan està tancant la botiga de París, entra una americana, milionària, un xic excèntrica, Peggy Guggenheim, que li compra gran part dels objectes de la botiga, i quadres de pintors d’avantguarda. Paga amb dòlars i molt generosament. En Pierre

en guarda una part per a ell, i la resta l’entrega a la Begoña en arribar a Barcelona, que està esperant-lo com sempre. Des de Barcelona salpa en vaixell, una vegada més, cap al nord d’Àfrica. Visita diferents ports de l’actual Marroc, Algèria, Líbia i el Congo. Atresora objectes i escultures de fustes desconegudes, així com joies molt treballades i també pedres especials i estranyes. Tot això amb una mínima inversió. Fa molts i diversos viatges i torna sempre carregat de mercaderies molt valuoses a Barcelona, i ho diposita al subterrani de casa seva. Per fi, l’any 1933 neix la seva filla Elisenda. Al cap d’un any, en l’últim viatge de tornada, en el vaixell contrau una estranya i greu malaltia. En Pierre, en sentir que s’acosta el seu final, mira el blau del cel que és celeste, molt celeste, pur i radiant, amb una línia fina que separa un blau d’un altre, i pensa:

Sento com em bressola, suau, molt suaument, aquest mar amb tots els tons de blau platejat. El mar és tranquil en la seva hora lluminosa i m’enlairo des d’ell cap aquesta llum. Crec que estic arribant a aquell lloc serè que tant comentaven els germans maçons quan utilitzaven el joc de l’oca. Sóc al vaixell que ha salpat de l’Àfrica per tornar a Barcelona, però aquesta vegada es desvia cap al mar de l’eternitat. Sona una campana. Potser la de Bayonne... No! No! La Begoña no és amb mi i jo m’estic morint. Em moro! Aquell ganivet que em va travessar, no puc arrencar-me’l, només sento un fort dolor des del dia que vaig comprendre l’engany del meu pare i de tots els amics maçons. Sona... Sí, sona la campana de Bayonne! Allà on es va descobrir l’escàndol... No! No sona! M’estic morint sol, tot sol! Em concentraré en el mar que es reflecteix en l’ull de bou, així constataré que hi ha vida més enllà. Mentre la meva

mirada aguanti, tindré forces per deixar sobre la tauleta aquest rellotge on he guardat la clau del meu secret, i encomanar-lo al doctor Renard, el metge de bord; me n’he de fiar, d’aquest home de mirada protectora. Sí, sé que ell portarà el meu missatge a la meva estimada Begoña!

—Doctor, doctor! Per a la meva dona! —El metge mira el rellotge sobre la tauleta i comprèn que haurà d’entregar-lo a la Begoña, l’esposa d’en Pierre.

Segueixo mirant el cel resplendent, tinc poques forces, gairebé no puc més... Ja no em queden forces, ara sí que no puc més! El metge em fa beure un líquid que alleuja els meus dolors. Begoña, amor meu, segueixo acariciant la teva pell amb tot el sol del migdia a sobre. La teva esquena és una dolça corba que es fon a les meves mans. Acaricio suaument la seva línia fins al final, només interrompuda per aquesta marca que tu dius que és una mitja lluna i que ha estat la dissort del nostre amor. Begoña, estimada Begoña, ets a l’aire, mai has estat tan a prop meu com ara i, malgrat tot, tu sense saber com t’he arribat a estimar. Et deixo, amor meu. He fet ja l’últim tram, estic massa ferit, massa cansat, per arribar on ets. Perdona’m, estimada Begoña! Aniràs retrobant la força del meu amor tenint cura de la petita Elisenda, la nostra tan desitjada filleta. Maleïda campana! Com ressona dins del meu cervell! No, ja no sona! Adéu, els meus dolços records... Adéu Begoña, amor meu!

Mor en el vaixell.

La Begoña és a Barcelona i en rebre la notícia creu morir de tant dolor. Poc temps després, el metge de bord arriba a Barcelona i lliura a la Begoña el rellotge de butxaca que en Pierre duia sempre amb ell. Antics camarades maçons implicats en «l’affaire de Bayonne», un cop escapats de la justícia francesa, s’estableixen a Barcelona. Quan coneixen les circumstàncies de la mort d’en Pierre, comprenen que hi ha una fortuna en els objectes que ha anat acumulant i intenten tramar alguna cosa per apropiar-se’n. No deixen la Begoña en pau fins que s’adonen que desconeix on són els béns d’en Pierre.

Elisenda La nena prodigi pateix esgotament —Abans de posar les mans sobre el piano, observo les persones que omplen l’Auditori de gom a gom i sempre em faig la mateixa pregunta: quantes d’aquestes persones entenen de música? Quantes vénen només per veure allò que ells creuen un prodigi? Per a mi no hi ha res de prodigiós. M’assec davant el piano i començo a notar com la música surt sense aturador del meu interior embolcallant-me les mans que frenètiques i vibrants es passegen sobre el teclat, mentre jo gairebé em sento una estranya. Ella sempre m’acompanya, perquè vostè ja sap que la mare no es troba bé i no pot viatjar. Justament és la profunda mirada de la María, que ens creuem quan saludo entre peça i peça, la que em dóna forces per seguir tocant. Després..., ja ho sap, estic molt cansada. D’aquesta manera s’expressava l’Elisenda Lacroix Irisarri davant d’Anna Freud, psicòloga analítica infantil. Tenia catorze anys i ja era mundialment considerada una nena prodigi, però l’estat d’esgotament en què acabava els concerts preocupava enormement la seva mare, qui per recomanació d’un bon amic, va decidir que la seva filla anés a la consulta d’aquesta psicòloga, aprofitant la sèrie de concerts que la retindrien a Londres durant un llarg període de temps, —Quins són els records de la teva infantesa? —preguntà la doctora. L’Elisenda es quedà parada. Què tenia a veure allò que feia quan era petita amb aquell cansament? Però va decidir respondre: —La mare tot sovint estava malalta. El pare, només el recordo per les fotografies, la mare diu que va morir quan jo era molt petita i que sempre estava

viatjant... I la meva mainadera, la María, que sempre ha estat al meu costat i m’ha cuidat més que la mare. —Concreta més els teus records —va demanar la doctora amb amabilitat severa—. Enyores molt la figura del teu pare? Parla’m dels teus amics! I sobretot, m’interessa saber per què és tan important per a tu aquesta mainadera. L’Elisenda va decidir que ja n’hi havia prou i es va aixecar decidida a fugir d’allà. Per quina raó havia d’explicar els seus sentiments a una desconeguda? Però els ulls de color mel de la doctora eren com un espai de pau que la convidaven a entrar, i sense dir ni un mot, va tornar a seure submisa. L’Elisenda sofria aquells esgotaments, però el seu caràcter era d’una gran fortalesa i els seus records eren precisos i definits, conseqüència d’un trasllat que alterà la seva vida i la de la Begoña, la seva mare.

Elisenda en temps de guerra El ressò de les primeres vuit campanades del divendres tres de juliol de 1936 van sortir com una queixa del carilló que la Núria Alsina i Roig i el seu marit en Mateu de Gispert decidiren deixar oblidat al menjador de la casa del carrer de Balmes, on vivien. La Núria donava ordres sense parar a en Pasqual, el vell xofer que conduiria el Chevrolet que feia poc havia comprat el seu marit. Amb ells marxava la Begoña, la viuda d’en Pierre Lacroix, amb la seva filla Elisenda i la María, la mainadera. El doctor Mateu recordà, com un llamp i de la manera més impensada en aquelles dramàtiques circumstàncies, com sorgí l’amistat amb en Pierre feia ja molts anys. El doctor Mateu de Gispert i Cabestany es va especialitzar en hematologia tan bon punt va morir de leucèmia el seu germà petit. Va ser un cop molt dur per a la família, que a ell el va portar a fascinar-se pel tema de la circulació de la sang pel

nostre organisme. El van nomenar cap d’aquesta especialització a l’Hospital de Sant Pau i tothom coincidia que era una eminència en la matèria. Una vegada a l’any viatjava al continent africà, sempre amb l’únic interès d’afavorir amb el seus coneixements aquells més desvalguts. Un matí al Congo, mentre mossèn Jaume, un català membre de la congregació de Jesús allà establerta, feia una visita a algunes persones afectades per diferents malalties, va presentar-li en Pierre Lacroix, un jove francès que s’interessava per l’art africà. Aviat van arribar a una entesa. En Pierre feia estades en aquell continent, diversos cops a l’any, per això van acordar que faria de missatger de les vacunes i medicaments que el Dr. Mateu de Gispert li entregava per aquella congregació. L’agraïment que sentia per l’altruisme d’en Pierre va crear un vincle d’amistat profunda i difícil de trencar. Per aquell motiu no podia abandonar la família del seu amic, ja mort, a Barcelona. En Pasqual, ajudat per la María, feia grans esforços per fer cabre tot allò que la Núria havia empaquetat durant els últims dies. —Senyora, aquests cobrellits no hi caben, els podem deixar i ja els hi pujaré un altre dia? —De cap manera, Pasqual, els plegarem bé i m’hi asseuré a sobre amb l’Emili. Tothom sap que d’un moment a l’altre hi haurà un cop d’estat contra la República. És un perill, Barcelona, en aquest moment. Serà millor no venir-hi gaire! El fill gran del doctor De Gispert, de deu anys, va ser l’últim en acomiadar-se del seu pare, que li va dir amb preocupació: —Mateu, fill, ja saps que la meva presència a l’hospital és essencial i no em permet venir amb vosaltres. Ajuda el vell Pasqual en tot el que calgui, el teu germà Esteve només té vuit anys i l’Emili acaba de fer-ne set. També vull que tractis 66

l’Elisenda com una germana, pensa que només té tres anys i la seva mare Begoña és com si fos de la família per a nosaltres. El flamant Chevrolet s’havia convertit en una mena de vehicle de transport, ara però, aquell cotxe ja no tenia cap interès per al Dr. De Gispert. Va contemplar amb angoixa com la seva família marxava aclaparada per la nova situació i oprimits pel munt de farcells que els envoltaven. Cansats i neguitosos, arribaren a la masia que el Dr. De Gispert havia heretat dels seus pares, situada en una zona envoltada de pins centenaris, alzines sureres i roures; a sobre la porta hi havia un escut on encara es llegien els números 1843, que en Pasqual va assegurar era l’any que s’havia construït. La Núria no va poder evitar una esgarrifança només entrar, l’olor d’humitat era intensa, i l’Emili va cridar: —Està ple de fantasmes! Tots els petits van córrer cap al cotxe i la seva mare els va fer callar immediatament per explicar-los que allò eren els llençols amb els quals havia cobert els mobles per evitar que s’hi posés la pols. La Núria hi havia anat comptades vegades, allà, ho trobava massa isolat, per això el seu marit va fer-hi fer unes reformes que els farien l’estada més còmoda. Va entrar amb fermesa seguida de la Begoña, la María i en Pasqual, que ja arribaven carregats amb paquets. Tothom va treballar fins a l’hora de sopar, la Núria es comportava com si dirigís una orquestra. La María es va ocupar de banyar els nens, mentre la Begoña organitzava el sopar. Aquell sopar va ser el primer moment distès de la família, sobretot quan en Pasqual va aparèixer carregat amb uns utensilis per escalfar els llits i en Mateu de seguida va començar a explicar-los la història del «frare escalfallits».

Després que l’Elisenda s’acomiadés de la seva mare amb un fort petó, i de la família del doctor, la María va allitar-la amorosa com sempre, entre aquells llençols blancs que cobrien el matalàs de llana. Era juliol, però la humitat de l’entorn i el fet que la casa no hagués estat habitada durant uns quants anys, va fer que s’haguessin d’ajudar amb una mica de calor. La María, abans de ficar-se a la seva màrfega, com si d’un ritual es tractés, efectuava uns cants que l’Elisenda escoltava embadalida i que segons ella mateixa va explicar-li, pertanyien a un tipus de música antiga i cantada en basc. Va ser així com a poc a poc l’Elisenda va començar a interessar-se per la música. Elles dormien en una zona arreglada de les golfes i la seva veu no molestava a ningú, ja que la Begoña i la família del doctor tenien les habitacions allunyades i en Pasqual s’estava en una habitació just al costat de l’entrada. El tretze de juliol en Pasqual, malgrat els moments de pànic que es vivien a Barcelona, va sortir de matinada per anar a buscar al Dr. De Gispert a l’Hospital de Sant Pau, i després es van dirigir a casa seva per recollir tot el menjar que amb previsió havia acumulat. —Amaga aquests pernils a sota d’aquesta manta, Pasqual, no fos cas que... Aquestes llaunes de llet condensada també, aquí posarem els sacs de farina i els de patates. Au, vinga, no ens entretinguem, que no vull tenir problemes. L’home es movia amb pressa, però els seus setanta-sis anys ja no li permetien massa agilitat. En aquell moment van veure com un grup d’homes armats i cridant consignes pujava pel carrer de Balmes i davant d’aquell perill el doctor va cridar: —Ràpid, Pasqual! Cobreix el cotxe amb aquests sacs; entrem a casa i que sigui el que Déu vulgui.

Encara no havien entrat quan un grup de guàrdies d’assalt va sortir pel lateral de la Via Augusta per impedir que aquell grup d’homes avancés. En Pasqual i ell van aprofitar aquell moment per desaparèixer amb el Chevrolet carregat de menjar cap al Vallès, just quan començaren a sentir els primers trets de la topada. —Potser m’havia d’haver quedat a l’hospital, però tinc tantes ganes de veure la meva família... És una sort poder aconseguir menjar en aquests moments, no tothom ho pot fer, saps? Però si les coses empitjoren, no ho sé, Pasqual... Estic molt preocupat, si almenys en Pierre no s’hagués mort, ara s’ocuparia de les famílies. M’angoixa pensar que només són dones, nens, i tu... —Vostè sap doctor que defensaré la seva família amb la vida, si cal! El doctor va donar-li uns copets a l’espatlla mentre li deia: —N’estic ben segur Pasqual, ben segur! Gràcies per la teva fidelitat durant tants anys. Aleshores van decidir que era millor sortir de la carretera per buscar camins interiors on potser no cridarien tant l’atenció, de tan carregats com anaven. De sobte, tan bon punt giraren per l’Arrabassada, dos homes coberts amb una caputxa i amb armes de foc llargues van fer-los parar el cotxe i baixar; quatre homes més, també armats, van aparèixer de darrere uns matolls, un d’ells, que semblava dirigir la situació, va dir: —Doctor De Gispert! Què hi fa aquí? No sap que és un perill endinsar-se per aquests camins en aquests moments? Ahir va ser vilment assassinat a Madrid per pistolers de l’extrema dreta en José del Castillo Sáez de Tejada i la venjança és imminent. Les coses es compliquen ràpidament, doctor. —Qui sou? —preguntà el doctor, encara tremolant de l’ensurt.

—Només algú que li està molt agraït per com va atendre la meva dona a l’hospital. Sóc membre de les milícies antifeixistes, però no se’n refiï, potser no el podré tornar a ajudar, és millor que torni a Barcelona ara mateix, nosaltres el protegirem fins a l’entrada. —Tu pots seguir —va dir dirigint-se a en Pasqual, que de tan pàl·lid com estava tenia aparença de mort. L’endemà tothom es va estremir en llegir el nou atemptat: «El líder de la ultraconservadora i monàrquica Renovación Española, José Calvo Sotelo, ha estat assassinat.» La venjança anunciada s’havia complert i el doctor va entendre que ja no veuria la seva estimada família en molt de temps. El doctor Carles Grau s’acostava pel passadís de l’hospital fent-li un senyal perquè l’esperés, agitant el diari que duia a la mà dreta. —Mateu, has llegit la notícia? No és ben bé així. Davant la cara de sorpresa del doctor, el seu company i especialista del cor el va fer entrar en una de les consultes que restava buida a aquella hora i en veu baixa li va dir: —Saps quina és la veritat? La veritat és que aquest home va prendre la decisió equivocada en denunciar el paper de la maçoneria dins el Govern del Front Popular. A partir d’ara no ens podrem fiar de ningú. El doctor va notar una esgarrifança que es va convertir en inquietud. Efectivament, el disset d’aquell mes, amb la insurrecció de Melilla, es declarà la guerra civil i Barcelona quedà a dins de la zona republicana. Ja feia dies que eren a la masia i allà, la Núria, mentre treballava aquella massa que es convertiria en pa, enyorava el seu marit i la seva casa, aquella finca era plena d’uns records que no eren els seus. Uns cops suaus a la porta la van tornar a 70

la realitat, van agafar la mainada i es van parapetar al fons del menjador. Els cops es repetiren mentre els seus cors bategaven fortament sincronitzats, en Pasqual armat amb un garrot que sempre tenia preparat i blanc com la mantega va preguntar: —Qui sou i què voleu? Des d’aquell racó només podien sentir la seva veu. Després en Pasqual els va dir: —És una noia que diu ser veïna i que ens vol saludar, obro la porta senyora? Era una noia escardalenca de cabells castanys, amb la mateixa cara d’esporuguida que feien ells. Ningú gosava dir res fins que la Núria li demanà que passés, aleshores es va presentar i va demanar perdó per haver-los espantat. —Em dic Pilar i nosaltres també tenim por —va dir mentre en Mateu seia al seu costat per si de cas. Hi va haver un moment de confusió, fins que la Núria, ja més relaxada, li demanà que s’expliqués. No se’n sabia avenir, havia oblidat totalment que el pare d’en Mateu els havia explicat que havia venut a un amic, viatjant de teixits de Sabadell, la casa destinada a uns masovers. Aquella noia va resultar ser mestra en una escola de monges, però la nova llei de confessions i congregacions religioses signada el juny de 1933, on s’especificava que els ordes religiosos haurien de cessar les seves activitats en l’ensenyament secundari, va fer que el dos d’octubre de 1933 l’escola on ella treballava decidís tancar les portes en acabar el curs. Aviat la Núria i la Begoña van proposar-li que mentre durés aquella guerra que preveien curta, la Pilar donaria classes als seus fills a canvi de menjar i la seva mare s’ocuparia de l’arranjament del vestuari de tots plegats, ja que disposava de roba 71

del mostrari del seu marit. L’acord va resultar satisfactori perquè la Pilar els ensenyava seguint el mètode d’una mestra que es deia Maria Montessori, i la Begoña iniciava l’Elisenda en les primeres notes d’un piano que havia estat propietat de la sogra de la Núria i que va tenir força feina a afinar. El Dr. De Gispert, mentrestant, malgrat que li era impossible per la situació absentar-se de l’hospital, els feia arribar, tantes vegades com li era possible, paquets de menjar a través del conductor del primer tren del matí, dels quals aquest se’n reservava un per a ell, junt amb els diners que el doctor li abonava. Aquells paquets eren degudament recollits per en Pasqual. Sempre s’hi incloïen unes lletres amoroses i de suport per a la Núria. Ella les esperava amb manifesta il·lusió i pujava a llegir-les a la seva habitació, i la Begoña no podia evitar sentir una certa gelosia de la seva amiga. Ella ja no tornaria a veure mai més en Pierre i per això, segurament, s’allitava aviat per poder-hi somiar, que era el més proper a tenirlo al costat. El temps s’escolava lentament, i sense adonar-se’n arribà novembre; el sol lluïa després d’uns quants dies de pluja intensa i la María va demanar a la Pilar que l’acompanyés a collir les verdures que s’enduria. Per tal de guanyar temps van decidir agafar una drecera sense passar pel caminet que havia netejat d’esbarzers en Pasqual. Quan eren a mig camí, la Pilar va quedar enganxada en un sot ple de malesa; la María va fer un esforç per alliberar-la sense fer-li mal. Per sort, tot va quedar en unes esgarrapades i l’ensurt, però després d’apartar uns miosotis que creixien barrejats amb les mores salvatges, van descobrir que hi havia unes escales de marbre, cobertes de tanta brossa que feia difícil distingir-ne l’extensió. Van mirar-se i, encuriosides, van anar apartant els esbarzers fins que la María va poder baixar

per aquells deu malmesos graons. Es va quedar astorada quan va arribar davant d’una cripta. La gran porta de ferro forjat amb formes vegetals semblava protegida per dos àngels de marbre blanc.

Va baixar les escales amb rapidesa, ensopegà amb alguna cosa que semblava roba coberta de verdet, i apartant-la d’una puntada de peu, va fer caure unes espelmes mig consumides, mentre la Pilar, aterrida, no deixava de cridar-li que tornés... Tots tremolaven escoltant aquell relat. La Núria no recordava que n’haguessin parlat mai amb en Mateu, d’aquell lloc, i va decidir anar-hi. Van demanar a la Pilar que es fes càrrec de la mainada, mentre en Pasqual agafava les claus que des de feia anys penjaven junt amb les altres. En Pasqual i la María havien retirat la llosa que cobria la cripta i davant els ulls esbatanats dels presents, van aparèixer uns cilindres que contenien teles pintades a l’oli d’artistes com Juan Gris, Georges Braque, Matisse, Derain, i alguns dibuixos de Picasso. També hi havia diverses pedres precioses, algunes sense tallar, escultures ètniques... Tots van coincidir que allò semblava d’un valor incalculable. 73

La confusió va donar pas al silenci, ja més asserenats van decidir agafar-ho tot, junt amb dues capses de marqueteria, que pel poc pes, semblaven contenir documents. Així que van tornar, la Begoña va abraçar fortament la seva filla. I una vegada a casa, asseguts al menjador i encuriosits, la Núria va obrir curosament la primera de les capses i en va extraure un sobre que anava dirigit a la Begoña. Tots els presents, en silenci, observaren la mà trèmula de la Begoña, que exclamà: —És la lletra d’en Pierre! —i pujà corrent cap a la seva habitació. Hi va haver uns moments de perplexitat, l’Elisenda espantada plorava desconsoladament i la Núria, després d’abraçar-la, va demanar a la María i a la Pilar que es fessin càrrec dels petits, mentre ella, preocupada, donà uns copets a la porta de la Begoña preguntant: —Estàs bé? —L’aspecte de la Begoña la impressionà i va decidir escoltar el seu relat en silenci. —Ara ho entenc tot, Núria, en Pierre en aquesta carta m’ho explica. Els seus viatges per Europa i bàsicament pel continent africà, es devien a les transaccions que feia per a la maçoneria francesa i també per al seu propi patrimoni, amb objectes de valor de tipus ètnic, i pintures adquirides en les sales de subhasta europees. Després, diu que abans de fer el seu últim viatge a l’Àfrica va venir a casa vostra per demanar a en Mateu la clau d’aquesta casa, se sentia acorralat i amenaçat per antics companys maçons. El teu marit sembla que li va donar totes les claus, una manta i espelmes. Te n’adones Núria! Déu meu! Com devia patir i no m’ho va explicar mai. Pobre Pierre! Sembla que havia descobert l’engany d’aquella gent en qui havia cregut cegament des de ben jove i que aleshores el buscaven per quedar-se amb el seu patrimoni, que res tenia a veure amb ells. Prou els havia entregat bona part de la seva fortuna! Poc podia pensar-se com vaig ser acusada

d’ocultar peces que deien que els pertanyien... Núria, hem de posar-nos en contacte amb l’advocat, amic d’en Maxime Ensense, de nou, ell sabrà què he de fer, tres anys per demostrar la meva innocència i ara... —No t’amoïnis, Begoña, tot sortirà bé; baixem a mirar la resta de papers que hi ha a les capses. Cada paper que contenien era una factura o un rebut a nom de la Begoña, el del venedor, data de compra, país, etc. La Núria va dir: —Ningú podrà reclamar-te res, Begoña. Tot això és ben teu. En Pierre t’estimava. La Begoña aquella nit se sentia inquieta, els records no la deixaven descansar. La seva mare l’havia volgut advertir de la maledicció que pesava sobre ella i les primogènites descendents, però no ho havia volgut entendre. Els seus somnis sempre eren un record de quan va conèixer en Pierre, com s’hi va casar contra la voluntat dels pares i com aquests no van voler saber res més d’ella, i les constants absències del seu home que la feien patir tant. Després el descobriment en el cosset de la seva filla d’aquella maledicció en forma de mitja lluna a la natja esquerra i, finalment, la mort sobtada i llunyana d’en Pierre, que no havia sabut ferla feliç. Les llàgrimes li brollaven dels ulls com el naixement d’un riu i li recorrien aquell bonic rostre fins a esmunyir-se-li pel coll. Va decidir llevar-se i agafar fortament el rellotge d’en Pierre, que dormia parat des que l’hi havia entregat el metge del vaixell on va morir. Aquesta vegada el va obrir i, inesperadament, sota la maquinària descobrí les instruccions per trobar el tresor ocult a la cripta. Va quedar astorada, i en veu baixa va dir: —Per què m’has fet patir tant Pierre, per què no et vas quedar al meu costat?

EIisenda concertista Feia un parell de mesos que s’havien instal·lat a Londres, on passarien una bona temporada, ja que l’Elisenda, la nena prodigi com tots l’anomenaven, tenia compromesos diversos concerts, a la vegada que tornaria a visitar la consulta de la Dra. Freud. Els raigs de sol de color codonyat s’estenien lànguidament per l’habitació de l’hotel, justament aquell dia es produïa l’equinocci de tardor i l’astre s’elevaria fins a arribar a un punt de màxima altura, per després deixar-se esmunyir cap a ponent. La María es notava posseïda per un desassossec inusual; el record de les paraules que un dia la mare li digué semblaven cercar-la sense repòs: «En cadascuna de les generacions i durant l’equinocci de tardor, un dia tornaré, per saber si s’està acomplint la maledicció.» Havia estat un dia esgotador per a la María, sempre amatent a les necessitats de l’Elisenda, i aquelles paraules de la Miren, la seva mare, la seguien pertorbant, potser per això aquella nit va caure en un son profund alterat per un estrany somni.

Va traspassar el llindar d’aquella enorme sala, va observar a la seva dreta, on surant sobre uns núvols blancs s’havien donat cita les forces del bé. La bondat, el perdó, l’amor i tantes altres que formaven una filera més enllà d’on els ulls de la María aconseguien veure-hi; els seus cossos nus, coberts de cintura cap avall per aquella nuvolada, flotaven mentre es comunicaven amb un delicat i harmoniós murmuri i uns lleus somriures il·luminaven els seus bonics rostres. Estava abstreta contemplant tanta bellesa quan va sonar una gran riallota a la seva esquerra que li va fer girar bruscament el cap. 76

La visió la va omplir d’espant. Allà, en la mateixa formació que el bé, hi havia les forces del mal que feien mofes als seus contraris: l’odi, la perversió, la luxúria i totes les altres es manifestaven en una constant provocació que deformava de manera grotesca aquells infernals rostres. Una ombra va emergir des del fons de la sala, la María estava a punt de retrocedir quan va sentir una veu que deia el seu nom. La va reconèixer immediatament i dels seus llavis, amb un crit, va sortir la paraula «mare». Els testimonis de la dreta van callar per observar la delicada situació. Els de l’esquerra s’ho miraven amb ulls diabòlics. Es va fer un dens silenci i l’ombra va quedar-se a uns metres d’on era ella. L’ombra era com una boira grisa i espessa, on el rostre només s’intuïa, encara que deixava entreveure una clara autoritat. Immediatament les forces d’un bàndol i de l’altre es van arrenglerar darrere la silueta de la Miren.

Tots semblaven respectar-la. La María, nerviosa i sense poder contenir-se, va començar a dir: —Mare, el malefici s’està complint! La Begoña té ben marcada la mitja lluna a la natja esquerra, en Pierre amb les seves llargues absències la va fer infeliç. —I amb veu baixa va afegir:— L’Elisenda també té la taca, mare... Aquestes últimes paraules pronunciades amb un matís de tristesa van provocar un gran aldarull entre les forces del mal, mentre les del bé es felicitaven. Una ventada li acostà la veu de la seva mare, que va sonar com un tro quan va dir: —María, has oblidat de qui ets filla? T’ho vaig advertir, recordes aquell primer somni? En aquell moment l’amor maternal va aprofitar la teva feblesa per entrar a dintre teu i t’està afeblint. María: Gure profeziak bete behar da, edo hiltzen.

Un espès silenci semblà engolir la Miren i totes aquelles forces contraposades.

Ja no hi quedava res, allà, només el record d’aquell advertiment que va fer alçar la María del seu llit amb un sobresalt. Estava marejada i es notava tensa. Va mirar l’Elisenda, que descansava tranquil·la al llit del costat, i va comprovar amb gran temor que la seva mare tenia raó. Estimava aquella criatura! Acabats ja els concerts, l’Elisenda visita per darrera vegada la Dra. Freud abans de deixar Londres. —Dra. Freud, torno a Barcelona, ja li escriuré fent-li saber quan tindré una nova gira, però vull dir-li que he estat molt feliç aquí, estudiant a la Royal Academy of Music of London. Em sento molt identificada amb aquesta ciutat, que tan bé acull els meus concerts, els de la nena prodigi com m’anomenen, i on he conegut el mateix Tobias Matthay, per qui vaig tocar gràcies a la Harriet Cohen. »Ara recordo que... Mentre dedicava el meu concert a Tobias Matthay, que ja era molt vellet, vaig adonar-me que no deixava d’observar la María amb un gest de disgust. Que estrany! Ja sap que la María sempre s’ha ocupat de mi, pobra mare, he

estimat més la María que a ella. De vegades penso que sense el seu constant suport no hauria estat res, sempre vibro quan les nostres mirades s’uneixen per enfilar un collaret de notes musicals que brollen incontrolades dels nostres interiors i que unides per una estranya força fan créixer en mi la música que tothom aplaudeix. Elisenda, ja gran, recorda... —L’artrosi no ha fet cap excepció amb mi, però encara puc composar sobre el paper. Llàstima que cap dels meus dos fills no s’hagin interessat mai per la música. Obrí l’armari i tragué la capsa que contenia aquella informació que la seva mare s’havia entestat a donar-li quan li va dir que es volia casar amb l’Emili. Va obrir-la amb suavitat i els records se li van fer presents...

Quan vaig complir setze anys, entre concert i concert l’Esteve de Gispert i jo teníem una relació molt forta, ell sempre em feia costat, era seriós i estudiava per notari. Les nostres famílies celebraven aquella clara unió de futur. El seu germà Mateu finalment havia decidit fer-se monjo i va ingressar al Monestir de Montserrat, mentre que l’Emili, el seu germà petit de vint anys, era un estudiant brillant decidit a fer medicina com el seu pare, parlava poc i sempre ens mirava de cua d’ull. Recordo quan vaig patir una forta anèmia que va impedir-me sortir de casa durant un any sencer. Rebia cartes donant-me suport d’arreu del món, de persones que ni tan sols coneixia. La mateixa pianista Maria Carbonell i el seu marit, el violinista Joan Massià, i el compositor Frederic Mompou em van venir a visitar expressament per donar-me ànims. Només els diumenges a la tarda la mare em permetia fer un petit concert per als convidats. 79

Un cop recuperada, la María i jo vam tornar a Londres, ara com una concertista consagrada. De tant en tant visitava la Dra. Freud, cosa que em relaxava bastant. Després de vuit mesos de concerts pel país, tornàrem a casa. A partir d’aquell moment l’Emili sempre trobava una excusa per venir-me a veure, no sé com se les arreglava per no coincidir amb el seu germà. Primer ho trobava divertit, però a poc a poc notava com canviaven els meus sentiments cap a ell, ja esperava la seva visita amb inquietud, desitjava que l’Esteve marxés per poder-lo veure; només pensava en l’Emili. Vam viure dotze llargs mesos amb aquest secret, cada vegada se’m feia més difícil complir amb els contractes fora de la nostra ciutat, amb els quals la mare s’havia compromès; només volia estar al seu costat. Una tarda vaig dir-li: —La setmana entrant viatjo de nou a Madrid, Emili. —No pot ser, tornaràs a posar-te malalta! Tant viatjar no afavoreix la teva salut! Només vaig tenir temps de veure com enrogia abans de notar la cremor dels seus llavis segellant els meus. —T’estimo tant, Elisenda, que no vull que marxis. Amb prou feines vaig respondre: —Jo també t’estimo! Ell, a punt d’acabar l’especialitat, es passava hores a l’hospital ajudant en les investigacions represes pel seu pare Mateu de Gispert. L’endemà va dir-me que parlaria amb el seu germà per explicar-li la situació i després amb els pares. Jo però vaig deixar-li ben clar que no renunciaria mai als meus concerts. L’Emili, per por de perdre’m, va acceptar a contracor, però mai no m’hauria imaginat el daltabaix que el nostre amor ocasionaria.

La Núria va pujar les escales a corre-cuita, els crits entre els seus dos fills la van alertar. No s’ho podia creure, ells havien posat tantes esperances en aquell matrimoni! Tots sabien que l’Esteve i l’Elisenda de ben petits s’havien enamorat, com gosava fer-li això al seu germà? No ho permetria. Va enviar l’Emili a la seva habitació i abraçà amorosament l’Esteve, a qui les llàgrimes li rodolaven, amb ràbia, silenciosament pel rostre. L’Emili va acabar l’especialitat de manera brillant, però allunyat del seu pare. Només en Mateu va accedir a casar-nos. Ell ens va arreglar els papers, després però, de fer-nos un gran sermó. Sols, només amb la María, com si féssim alguna malifeta, ens vam donar el sí vull. El nostre amor era l’únic que ens donava força. Després... Ai!, després les coses van anar ben diferent, la maledicció es va complir.

La porta de l’enigma El mateix dia 100 anys abans... Un crit escruixidor va ressonar entre les ondulades crestes del Pirineu Càntabre fins a desaparèixer per la Vall de Baztan. Els ocells van silenciar les seves veus, la lluna iniciava la forma de quart minvant, mentre una densa boira ocultava el cim de l’Amboto, allà on es trobava la partera que, acabada de parir, sentia com la llet li vessava dels mugrons. Les seves mans van acollir amoroses la seva filla bastarda a l’escalfor del seu pit. Acabava de néixer la filla de la Miren, afillada de la Maddi, la matriarca de les bruixes de Zugarramurdi, fruit del pecat amb en Nicolás Irisarri i a qui anomenarien María per seguir la tradició de la inicial en M de tots els noms de la nissaga de les femelles. Aquell mateix dia, uns quilòmetres més enllà, la Blanca El Cid Eizaguirre donava a llum un nen.

La recerca continua Al tercer dia instal·lar-se a Iatxo, la Blanca, amb to ferm i decidit, li digué a en Ferran: —Tu i jo no ens movem d’aquí fins que hàgim esbrinat la història dels meus avantpassats. —Però què més vols regirar Blanca? Ho hem escorcollat tot, ja no queda ni un calaix per descobrir. Tan sols aquesta maleïda porta de les golfes sembla que estigui endimoniada! Vaig a veure si trobo alguna eina millor o l’haurem de tirar a terra. Mira que n’ets, de tossuda! —digué tot remugant mentre sortia cap al jardí disposat a trobar algun estri. 82

Queia la tarda i la Blanca, capficada en la seva obsessió per descobrir fins al més mínim detall d’aquella maledicció que li havia robat la filla, va decidir tornar a les golfes abans que es fes fosc. En arribar a la tercera planta, el cor li va fer un salt quan la va encegar un raig de llum groguenca que es filtrava per la tossuda porta del pis de dalt; com embogida va atansar-se a aquella claror que aparegué com l’única esperança per poder-la travessar. En arribar-hi, restà quieta sense poder articular paraula ni moviment. Tot d’una, la seva pròpia aura, el seu propi alè, van fer cruixir la fusta i la porta s’obrí deixant veure la misteriosa estança. Tremolosa i cautelosa, la Blanca travessà la porta. Una intensa fortor de fusta humida envaïa aquelles golfes que cobrien tot el dalt de la casa. Un vel blanquinós format per petites partícules de pols enterbolia l’ambient i li enterbolia els sentits. Era com haver penetrat en un lloc sagrat. A poc a poc, aquella olor de fusta humitejada que d’entrada semblava la deliciosa flaire dels arbres del jardí, es va anar transformant en una fortor insuportable de resclosit, acumulada sens dubte pels anys que feia que no s’havien obert les petites finestres. Finestres quallades de fastigoses teranyines que quasi no deixaven penetrar la llum del sol. Era una imatge dantesca. D’immediat, la Blanca va entendre que aquell era el lloc on trobaria les respostes que tant anhelava. Encara corpresa i trasbalsada ella, arribà en Ferran amb els estris a la mà i quedà bocabadat. —Però… però, què ha passat aquí? Com t’ho has fet Blanca? La Blanca, amb un trist filet de veu que li sortia de la gola eixuta, respongué sense parpellejar:

—No ho sé Ferran, encara no sé com ni per què m’he sentit atreta per un raig de llum encegador, i quan he estat davant de la porta s’ha obert, tot grinyolant, com si algú l’empenyés cap endins. Ha estat com misteriós. Com màgic! En Ferran no donava crèdit al que estava veient. Tot d’una, la Blanca s’adonà d’una peanya força bonica que aguantava un bressol de nadó de fusta amb marqueteria, on quedaven restes d’un zing-zing de plata ennegrida i un petit coixí ple de taques d’humitat, i a terra, el bressol tot voltat d’unes branques d’olivera resseques pels anys. —Fixa’t Ferran! Això devia ser com una cerimònia —va deduir la Blanca—. Però, quin tipus de cerimònia? Sembla cosa d’encanteri, no ho sé… —Mira que n’ets de novel·lera! —Ferran! Et prego que em deixis sola! Vull recrear-me en tots els detalls que puguin desvetllar els meus dubtes per concloure la nostra missió. En Ferran, contrariat per les paraules de la seva dona, se’n va anar. Aquells cruixits i grinyols de la porta de les golfes en obrir-se va semblar que sacsegessin la vella mansió, i la María murmurà estremida d’espant: —Ha arribat el moment del retorn. Ara, la Blanca de Gispert estava a punt de conèixer tota la veritat de la història dels seus avantpassats, que també eren els seus, i com posseïda va córrer cap a la boscúria de l’Amboto, cap aquella cabana on un dia el seu pare la va repudiar. Havien passat els anys i la María, filla d’en Nicolás Irisarri i de la Miren, afillada de la Maddi, la dels temps immortals, acabava el compliment del deure que li havia estat imposat, però, temorosa pels fets que s’esdevindrien, sabia que hauria de suplicar amb gran humilitat la gràcia del perdó.

Tot el bosc observava la decrepitud de la María, ella s’adonava com anava perdent les forces, s’entrebancava amb les branques, cada vegada li costava més aixecar-se i reprendre el camí. El vent, que la coneixia molt bé, va sentir una profunda pietat per ella i la va ajudar, la María va lliscar i rodolar fins a quedar inconscient davant la cabana on la van engendrar, allà on va néixer i on ara seria jutjada.

Uns moments després va tornar en si i s’aixecà encara atordida, i la seva mirada va topar amb la severitat d’aquells dos rostres coneguts, sempre joves i bells, que semblaven mostrar-li un gran ressentiment, i va comprendre que no hi hauria perdó per a ella. Allò significava la seva fi. Miren, la seva mare, va ser la primera de parlar: —María, sempre has sabut que la força de la nostra nissaga de bruixes rau a allunyar dels nostres sentiments l’amor terrenal, només ens servim de la il·lusió, la passió sexual i la felicitat que mostrem per engendrar descendència i aconseguir allò que volem. Això és el que ens manté immortals i joves a través dels temps, i tu

has gosat desobeir el jurament fet a la gran deessa Maddi i a mi, i per això has estat castigada amb la vellesa que has anat acumulant amb el pas dels anys. »Et vam encarregar que vetllessis per la venjança que va caure sobre les descendents primogènites de Blanca El Cid i Nicolás Irisarri, marcades per l’estigma d’una taca i que serien desgraciades en casar-se per amor, sent rebutjades pels seus pares. Això ho has complert. Has ocultat bé la teva condició de bruixa, has sembrat el desdeny de les persones de Zugarramurdi envers la Blanca i en Ferran, els has creat confusió a través dels beuratges, has mantingut tancada la porta de les golfes fins que nosaltres hem decidit quin era el moment de fer conèixer la veritat, però... malauradament això no ha estat suficient. »Et vaig advertir a través d’aquells dos somnis, recordes? El teu amor de mare per l’Elisenda et va anar afeblint, la persistència en la teva actitud et va tornar cada vegada més humana, i no vas voler rectificar, vas escollir el camí equivocat, María. Jo et vaig engendrar amb en Nicolás Irisarri, home fort i saludable, que et va rebutjar, però que marcà el teu futur com la preferida de la nostra deessa Maddi, i ara, no puc més que blasmar la teva conducta. La Maddi, amb menyspreu, va sentenciar: —María, has gosat menystenir la meva autoritat, has manifestat clarament la teva desobediència i has trencat amb la dignitat de la meva successió. Tu eres, entre totes les sorguiñas, l’escollida, i ara l’adversitat de la teva conducta ha creat l’infortuni del nostre esdevenidor. Has renegat de la confiança dipositada en tu, i per això la venjança del príncep dels inferns no ha estat totalment complerta. Per tot el que no has fet, jo et condemno a morir. Maddi duzu gaitzetsi i komun bati mortal bezala heritoza!

La María, gairebé ja sense forces, va aconseguir interrompre la gran deessa dient: —Jo, María, filla bastarda de la Miren i d’en Nicolás Irissarri, trenco el sortilegi que m’ha dut al compliment de la venjança entre les dones de la meva pròpia sang. Així doncs, el meu conjur desfà el vostre malefici. Cap més primogènita patirà la vostra maledicció! Mentre deia aquest encanteri, va lliurar la flaire que havia concentrat dins d’un flascó de vidre que duia penjat al coll des del dia que les forces del bé i el mal l’havien visitat. El vent, amatent a les seves paraules, va recollir la seva substància incorpòria i es va fondre amb l’olor d’aquella poció per volar plegats espai enllà buscant la pròpia sang, aquella més jove que aviat engendraria una vida noble i plena d’amor... Entretant, la deessa Maddi i la Miren, contrariades i plenes d’ira, desapareixien amb actitud ferotge tot abandonant amb manifesta insensibilitat aquell cos sense vida mancat de perdó, mentre l’olfacte subtil dels llops els apropava a la presa. La Blanca, alleugerida per la marxa d’en Ferran, i ignorant el que li estava succeint a la María fora de les parets d’aquella casa, es va dirigir cap a una calaixera on trobà flascons antics de tinta seca. En obrir el primer calaix, va veure un feix de llibretes plenes de pols, lligades amb una vella cinta de color indefinit. Desfeu el llaç i en obrir la primera, trià un full a l’atzar i començà a llegir unes línies; la lletra era bonica, clara i elegant. Després de llegir tres o quatre pàgines, immediatament va comprendre que es tractava dels diaris de la seva besàvia. La seva respiració s’agità i decidí començar la lectura des del principi. La data d’inici era el vint d’octubre de 1899 i el text deia així:

He d’escriure-us… Oh, Déu meu! Necessito la vostra compassió… el vostre perdó. El que he fet és terrible! Sóc un monstre! Vós sabeu Senyor que sóc una víctima del destí. El meu home, el meu amor, el mar se’l va endur a la recerca de fortuna per poder rebre la benedicció dels meus pares i no va tornar. El nostre fill és en el vostre si, jo el vaig sacrificar i us el vaig entregar perquè el protegíssiu. La vida hauria estat tan cruel amb ell… Oh Pare meu! Vulgueu emparar-nos a l’Antxón i a mi perquè algun dia ens retrobem tots dos al costat del nostre fill. De sobte, la Blanca recordà el seu besavi i alçant la veu digué: —Antxón? Si es deia Nicolás!... Ara entenc de qui era aquella fotografia dedicada que vam trobar al calaix del tocador! Un nou món s’obria davant seu. En aquestes golfes, la besàvia Blanca tenia el seu refugi on escrivia d’amagat les seves angoixes, on podia buidar el seu immens dolor encomanant-se a Déu Nostre Senyor. Aquella gran senyora que sempre havia sentit a dir que era la seva besàvia Blanca El Cid, que de tant admirar-la, la seva mare va voler que ella portés el seu nom... aquell caràcter fort, arrogant i emblemàtic, finalment era una dona… una dona desgraciada a qui van obligar a entregar el seu cor a l’home que no estimava, i el fruit del seu amor va ser maleït! La tasca de la Blanca, però, encara no s’havia acabat. Li mancava esbrinar per què va sacrificar el seu fill… com va poder! Horroritzada per aquelles confessions tan íntimes i esgarrifoses, amb un tremolor que li sacsejava tot el cos, continuà la lectura. Van passar quasi dues hores, fins a concloure el relat que clarificà tots els seus dubtes i dissipà les seves sospites. Però va quedar esfereïda en descobrir quin era l’origen de la intrigant taca 88

en forma de mitja lluna que era la maledicció que condemnava totes les dones primogènites a ser desgraciades en els seus matrimonis per amor, i a ser rebutjades pels seus pares. Fou un cop massa fort! Aquell origen era monstruosament aterridor! Amb els ulls plens de llàgrimes, abatuda i esgotada, va decidir reordenar les llibretes lligant-les amb la mateixa cinta, i creuant els braços les va estrènyer fort contra el seu cor, sospirà profundament i consternada i atordida de tant horror, va baixar les escales a poc a poc.

Nit de tempesta Set mesos després del casament de Blanca El Cid i Nicolás Irisarri, va néixer la criatura fruit de la relació clandestina de la Blanca i l’Antxón. Un nadó prematur, però a la vegada enorme. Un nen de crani desmesurat, coronat per un manyoc de cabells hirsuts, front protuberant i ulls desorbitats com dues bales de verd llot. Tot era esgarrifós en aquell ésser informe que panteixava, es recargolava i s’aferrava a la vida amb vehemència. Així que anaven passant les hores, era evident que sobreviuria i la consternació aclaparava la família. En Nicolás estava abatut. —Déu meu! Déu meu! —remugava capcot—. És a mi a qui hauries d’haver castigat! Per què a ella també? Sóc jo qui ha permès que el pecat s’apoderés de mi! Sóc jo qui ha d’expiar les culpes! El naixement d’aquest nadó, no només va trasbalsar les famílies Irisarri i El Cid. Tot el poble estava consternat, els vilatans es persignaven i defugien la mirada. A l’església, s’exhaurien els ciris votius i es vivia un fervor i penitència mai coneguts. Tot i que la família intentava encobrir la veritat, l’esdeveniment era de proporcions massa escabroses per poder-lo mantenir reclòs. La gent, àvida de tafaneries i de desgràcies alienes per anestesiar les pròpies misèries, bastia entorn de l’episodi funest històries de malastrugances fundades en la superstició, la màgia negra i la bruixeria, tan arrelades en aquelles contrades. Els rumors i faules proliferaven, mentre la Blanca maldava per sortir d’un estat de prostració que feia témer per la seva vida. Seguia inconscient al llit, en un estat de xoc tan immens, que se li estroncà la llet, la gana i la son. Quan aconseguia esgarrapar uns minuts al descans, la seva debilitat era tan gran, que entrava en una

excitació que l’abocava al desmai. Era del tot clar que no podria alletar la criatura, que sempre estava afamada. Els seus esgarips reclamant mamar, ressonaven sense treva per tota la casa. En Nicolás no va poder resistir més tant de dolor i de sobte se li encengué la llum. Va recordar que la Miren també estava a punt de parir, si no ho havia fet ja. Com empaitat pel diable, muntà el cavall i enfilà el camí de l’Amboto. En arribar-hi, a la Miren se li va eixamplar el cor i, mostrant-li el nadó que duia als braços digué: —Mira, Nicolás, és la María, la nostra filla. En Nicolás la contemplà amb menyspreu. Malgrat tot sabia que la Miren no es negaria a alletar el seu fill, tot i la repulsa que aquell nen contrafet li pogués provocar. Li oferiria el que ella més delirava, estar a prop d’ell! Era conscient que la Miren tenia ambició i desitjava una altra vida que a la barraca de l’Amboto no podia ni somiar. Així doncs, en Nicolás li proposà: —Com que has d’alletar la teva filla i els teus pits són plens de llet, alletaràs també el meu fill. La meva dona està dèbil i no se’n pot fer càrrec. Tu sempre has volgut gaudir dels meus luxes, doncs et prometo que no et mancarà res. Estaràs ben alimentada per criar els dos nadons i disposaràs de tota la planta de les golfes on us instal·lareu tots tres còmodament. Demà a trenc d’alba, enviaré un carruatge a recollir-vos a tu i a la nena. L’endemà, la Miren s’instal·lava a Iatxo. Quan arribà a la finca, un calfred li va recórrer la medul·la. De seguida, però, va travessar el rebedor amb determini, abraçant fortament la seva filla. Ho tenia ben clar, aquell era el seu lloc! Al costat d’ell, d’en Nicolás, l’home que li havia despertat tots els seus instints, la seva sensualitat, la seva sexualitat, el seu amor apassionat.

En obrir-se la porta de les golfes, va sentir una fiblada al ventre i li va venir una basca que quasi la va fer vomitar. Es recolzà al llindar, li faltava l’alè, s’ofegava. Va fer dues glopades d’aire i, a poc a poc, aconseguí respirar amb normalitat. No entenia què li passava, allò que sentia no era d’aquest món. A la casa hi planava una ombra densa com una nit sense estels, estava banyada per una presència immensa que la cridava, l’atreia, l’engolia fins a apoderar-se de la seva voluntat. Tot d’una, s’adonà que la profecia s’havia acomplert i es trasbalsà. El seu amo i senyor, el príncep dels dimonis, s’havia fet carn. Els sortilegis que les dones de la seva nissaga havien proferit invocant Llucifer, havien estat escoltats. Ella era l’escollida, la ungida per fer créixer Beelzebub, la criatura informe de front protuberant i ulls verd llot, el petit tusuri, dimoni en la llengua dels bascs, que amb tant d’anhel i porfídia les dones del seu llinatge havien conjurat. La Miren i la seva filla vivien recloses a les golfes, on havien confinat la criatura amb l’esperança que des d’allà dalt els seus plors quedarien amortits i deixarien de turmentar la família. Percebia en el nen una presència sobrenatural i s’entregava a alletar-lo sense descans. En la seva ment, va néixer la llavor d’ancians encanteris i conjurs que havia après de la seva padrina i de la seva mare, mentre el mecanisme prosseguia la seva marxa inexorable. En Nicolás estava desconcertat. En cap moment la Miren no va intentar fer-se la trobadissa, mai no li va dirigir la paraula. Per a ella, ell era el vehicle que l’havia conduït fins allà, aconseguint una anella més de la cadena. Però, un cop acomplerta la seva tasca, va esdevenir totalment invisible, havia deixat d’existir. Arribat el dia del bateig, els núvols densos inflats de tempesta cobrien camps i pobles, el dia era nit. Els llamps esquinçaven la negror del cel i els trons ressonaven amb espetecs i rebombori de canons. El carruatge que enviaren a la sagristia per recollir el capellà, de poc no s’estimba turó avall. El mossèn va arribar a Iatxo amb 92

un estat d’agitació tal, que va es van requerir tres aiguardents per retornar-li l’assossec i l’escalfor al cos. Tothom estava neguitós, i més que ningú la Miren, que sentia com la ràbia s’anava apoderant d’ella i l’encenia com un braser flamejant. Per què ara havien de batejar la criatura? Si ningú no havia mostrat mai més cap interès! Ni tan sols sabien si era viva o morta! La criatura era seva, era el seu tusuri i no permetria que l’hi prenguessin! Va intentar impedir que la separessin del nadó esbufegant estufada com un gat feréstec. Enverinada per la ira xisclava i, revoltada, etzibava blasfèmies, conjurs i malediccions sembrant encara més nerviosisme en l’ambient crispat i tenebrós. Va ser en Nicolás finalment qui, determinant, li arrabassà la criatura i donà l’ordre que comencés la cerimònia. En Gregorio, el padrí, l’emparà als seus braços i se situà davant la pila baptismal. El capellà preguntà: —Quin nom li voleu posar a aquest nadó? —Alonso —pronuncià el padrí. —Alonso, jo et batejo en nom del pare, del fill i de l’Esperit Sant —digué el capellà deixant caure l’aigua beneïda i fent el senyal de la creu sobre el front del nadó. Just en aquell moment, un llamp enlluernador seguit d’un tro paorós espetegà amb un retrunyir tal, que semblava que el cel s’obria per fer escolar tota la pluja retinguda als núvols. El nen es debatia i es recargolava amb força! Les aigües baptismals sobre el crani del petit tusuri eren el pitjor greuge que podia suportar, i la fúria dels elements es desfermaren sobre Iatxo, deixant els presents amb el cor encongit d’espant. D’un tros lluny, amb el cap cot, la Miren va fer una ganyota i un somriure triomfador! 93

La Blanca feia dies que espiava la Miren. Sabia que a les deu en punt del vespre, aquella dona estranya, esquiva i malcarada que s’estava a les golfes amb les dues criatures, baixaria les escales fins a la cuina per sopar sense parlar amb ningú, llançant mirades rabioses de desafiament a qui gosés atansar-se-li. Mentrestant, la seva filla i la criatura execrable dormien plàcidament tips i confiats. La nena en un cabasset de vímet i el seu fill bord al bressol de marqueteria que ella mateixa havia dissenyat. Aquella nit de tempesta, amb el nen batejat i acollit en el si del Déu etern, era per a la Blanca la propícia per dur a terme el seu pla. Tan bon punt va sentir que la Miren ajustava la porta de les golfes per baixar a la cuina, va enfilar les escales silenciosament, com el depredador que ha estudiat els hàbits de la seva víctima. Semblava impossible que en l’estat de desconcert i prostració en què es trobava hagués pogut premeditar tan sibil·linament els seus actes, però la seva determinació era fèrria. Obrí la porta i es precipità dins la cambra. Prengué el coixí del llit de la Miren i s’abalançà sobre el bressol amb els ulls clucs, panteixant i estrenyent les dents tan fort com premia el coixí sobre el rostre del nadó. Passaren segons, minuts potser… Un seguit de convulsions que li van sacsejar els braços tensos fent força contra el bressol la van retornar a la realitat. Per fi, la quietud. Va alçar el cap, i davant seu, la petita finestra emmarcava una negror abismal. La lluna, en quart minvant, semblava que la nit volia engolir-la. La tempesta no cessava. Quasi sense forces, va fer dues passes endarrere, sense gosar girar el cos. «Què he fet? Oh, Déu meu! Déu meu! Què he fet?» Proferí un crit que li esquinçà les entranyes. Com podia ser que el fruit de l’amor del seu estimat Antxón hagués creat aquella abominable criatura? Tot plegat

era un malson. La flaquesa li inundà l’ànima i, en perdre el coneixement, es desplomà com un pes mort contra terra. Minuts més tard, la Miren entrà a l’habitació. D’immediat ho va entendre, amb la certesa infinita de quan plana la foscor més profunda. El seu infant, el petit tusuri, havia mort. Aquella criatura plena del vigor i el coratge dels supervivents, havia deixat de respirar. —Per què? Per què? —cridà la Miren amb la veu esquerdada de dolor. Alertada pel crit, va comparèixer la majordoma qui, amb els ulls esglaiats i l’espant dibuixat al rostre, no gosava traspassar el llindar de la porta i només encertava a senyar-se maquinalment tot somicant una lletania d’Aves Maries Puríssimes. Tot seguit, arribà en Nicolás, que va quedar esfereït en veure la Blanca immòbil a terra, amb la cara pàl·lida, quasi transparent, els llavis morats i els ulls en blanc. Es va ajupir al seu costat, li alçà les cames delicadament i li mullà els polsos amb la colònia dels nadons. A poc a poc el color anava retornant al seu rostre i el cor se li accelerava, mentre articulava paraules inconnexes, gemegava i plorava amb la desesperació dels derrotats. En Nicolás ho va comprendre tot, sense ni tan sols girar la mirada cap al bressol. —No hauria d’haver sortit mai del bosc! Maleïda l’hora en què et vaig conèixer, Nicolás, i maleïda la meva feblesa! —es planyia la Miren exasperada i encesa d’odi—. Així com el teu Déu damnarà els rèprobes, jo et maleeixo, Nicolás, perquè has sembrat el patiment en les meves entranyes i m’has utilitzat, menyspreat i repudiat! »I tu, gata maula! Blanca d’obscures intencions! Com has gosat? Com has pogut arrabassar-me el meu tusuri? No en vas tenir prou de prendre’m l’home? També t’has d’endur la meva criatura? Mala bèstia!

»Jo, Miren, maleeixo el teu llinatge. La desgràcia planarà sobre les teves filles i les filles de les teves filles i així fins a l’eternitat. Totes les primogènites de la teva nissaga seran malaurades en el seu matrimoni per amor, i rebutjades pels seus pares, així com en Nicolás, pare de la meva filla, féu amb ella! Pels segles dels segles ad infinitum sense remissió, i naixeran amb l’estigma de la mitja lluna en la natja esquerra —proferí la Miren cridant i tremolant irada, com posseïda pels seus mals esperits. Aquestes foren les darreres paraules que pronuncià la Miren i que ressonen encara entre els murs del vell casalot de Iatxo. La Miren agafà la seva petita en un farcell, la nena ni tan sols s’havia despertat, i mare i filla abandonaren la propietat a través del bosc, emprenent el camí de retorn al cim de l’Amboto. Va plorar tot el camí udolant desesperada. Plorava per la mare, l’àvia i la padrina remeieres, plors de segles d’odi contingut… Quan va arribar a la cabana, ja no li quedava ni una llàgrima per vessar. S’havia assecat per sempre!

Fotografies Pàgina 12, Interior Santa Maria del Mar, Carmen Lemus. Pàgina 20, Caserío Iturrioz, Wikipedia Commons. http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Iturriotz_(Aia)_1.jpg Pàgina 31, Col·legi Jesús Maria, Carmen Lemus. Pàgina 45, Cova de les Bruixes de Zugarramurdi, David Hispano. Pàgina 50, Casa-palau carrer Muntaner, Carmen Lemus. Pàgina 53, Monestir de Pedralbes, Carmen Lemus. Pàgina 55, La Rotonda, fons fotogràfic de l’Arxiu Municipal del districte de Sarrià Sant Gervasi. Pàgina 58, Notre-Dame, Stephane Martin, llicència Creative Commons. http://www.flickr.com/photos/stephanemartin/3260780742/sizes/l/in/photostream/ Pàgina 72, Camí al voltant de la Cova de les bruixes a Zugarramurdi, David Hispano. Pàgina 78, Somni (cova de les bruixes a Zugarramurdi), David Hispano. Pàgina 85, Voltants de la Cova de les bruixes a Zugarramurdi, David Hispano. Pàgina 96, Cova de les bruixes, Zugarramurdi, David Hispano.

Arbre genealĂ˛gic

Realitzat amb www.draw.io

Nยบ registre: B-2864-13 Titulars dels drets: Els cinc autors.

Amb la col路laboraci贸 de: