Un glossari: aproximacions a la diversitat sexual by Drets Civils i Ciutadania

ÍNDEX 1. Presentació ........................................................................... 3 2. Abans de començar .............................................................. 5 3. Testimoniatge ........................................................................ 12 4. Marc legislatiu ....................................................................... 18 5. Glossari ................................................................................. 21 6. Altres visions i conceptes ...................................................... 26 7. Què diu l’actualitat ................................................................. 56 8. Recursos ............................................................................... 57

1. PRESENTACIÓ Segons recull el Pla transversal LGTBI de Sabadell. 2013-2016 “Sabadell és una ciutat compromesa amb els seus ciutadans i ciutadanes, que aspira a fer real la dignitat i la qualitat de vida per a tothom sense distinció per motiu d’ètnia, edat, gènere, origen, diversitat sexual, creença o diversitat funcional.” (pàgina 9). Així: <<Des de l’Ajuntament de Sabadell per primera vegada, en el marc del Pla Transversal de Drets Civils i Ciutadania es planteja l’aprovació d’un pla LGTB que tingui en compte: 1. L’obertura d’un espai LGTB a l’Oficina de Drets Civils de Sabadell, el qual esdevingui un servei adreçat a qualsevol persona que, per la seva orientació sexual, requereixi informació, assessorament o atenció. 2. Programes que garanteixin l’equitat d’accés als serveis públics a qualsevol ciutadà sense discriminació per raó d’orientació sexual. 3. Polítiques a favor de la inclusió, visibilitat i participació dels col·lectius d’aquest àmbit en els òrgans de participació formals. 4. Polítiques a favor de la sensibilització i programes educatius per fer front als prejudicis per raó d’orientació sexual i per promoure l’expressió lliure de les diverses opcions sexuals, especialment adreçades als més joves, per fer front a la discriminació i a l’homofòbia. 5. Polítiques de creació de vincles entre la ciutadania des de la diversitat d’opcions sexuals.>> Com es fa entorn de diades internacionals relacionades amb els drets civils i ciutadania, enguany, en el cicle que va del 17 de Maig (Dia contra l’homofòbia i les altres fòbies per orientació sexual) i el 28 de juny (Dia de l’orgull gai), publiquem aquest monogràfic. Precisament per visibilitzar altres orientacions sexuals, menys presents, que l’homosexual masculina. Amb aquest monogràfic també es vol concloure aquesta primera etapa de monogràfics dedicats a les temàtiques LGTBI. Perquè tenim presents que caldrà, en un futur immediat, donar millor visibilitat a les persones amb orientacions sexuals diverses que no són tan presents en la societat.

DATES 19 de febrer Dia Internacional contra les LGTBIfòbies al futbol i l’esport Enllaç amb les commemoracions a Sabadell Publicació de l’Oficina de Drets Civils i Ciutadania 26 d’abril Dia de la visibilitat lèsbica Enllaç amb el Manifest pel Dia de la Visibilitat Lèsbica 2015 17 de maig Dia Internacional contra les LGTBIfòbies al futbol i l’esport Enllaç amb les commemoracions a Sabadell Publicació de l’Oficina de Drets Civils i Ciutadania 28 de juny Dia internacional de l’Orgull LGTBI Enllaç amb les commemoracions a Sabadell Publicació de l’Oficina de Drets Civils i Ciutadania 8 de juliol Dia internacional de l’Orgull Asexual 23 de setembre Dia de la visibilitat Bisexual

2. ABANS DE COMENÇAR... Entrevista a Judith Butler El perfil Nascuda a Cleveland (Ohio) el 1956, es va donar a conèixer pels seus estudis sobre el gènere, el seu activisme pels drets de gais i lesbianes i el seu suport al moviment queer. Filla d’una família jueva, és coneguda la seva veu crítica amb la posició d’Israel. Té múltiples reconeixements mundials, com el de Cavaller de les Arts a França aquest 2015 o el premi Adorno a Alemanya el 2012. Entre les seves obres destaquen els llibres El género en disputa, Mecanismos psíquicos del poder i Lenguaje, poder e identidad i la conferència el 2008 a Barcelona Vulnerabilitat, supervivència, editada pel CCCB.

Judith Butler: "Cada guerra d'ara és mediàtica: no hi ha guerra sense mitjans" Article publicat per Carles Capdevila a l'ara.cat el 22 de febrer de 2015 JUDITH BUTLER ÉS UNA DE LES INTEL·LECTUALS MÉS INFLUENTS AL MÓN en temes de feminisme, ètica i pensament polític. Catedràtica a Berkeley i activista pels drets humans, les seves conferències són actes massius. Em rep al seu hotel a Londres tres hores abans de parlar a la London School of Economics sobre Escuts humans davant d’un auditori entusiasta que farà hores de cua i omplirà fins i tot la sala del costat on es projecta en vídeo. És una sort disposar de més d’una hora d’una filòsofa que concedeix poques entrevistes a mitjans generalistes perquè el seu mètode d’anàlisi necessita temps, espai i precisió en la definició de cada concepte.

Fa 25 anys del seu llibre El género en disputa: feminismo y la subversión de la identidad. Com han canviat les coses des d’aleshores? El moviment gai i lèsbic no estava desenvolupat com ho està ara. Ara tenim grans organitzacions internacionals, tenim els drets gais: en molts llocs ens podem casar i tenir fills. Hi ha més consciència de les discriminacions. I arreu del món hi ha hagut canvis en les institucions psicològiques i psiquiàtriques, que han eliminat l’homosexualitat de la llista de patologies. És un moviment que s’ha fet més mainstream. Després hi ha un moviment queer més radical, que no està només orientat al dret al matrimoni, a la propietat o als diversos reconeixements legals. Necessitem continuar la nostra lluita contra certes formes de discriminació que no es poden corregir només amb mesures legals com aquestes. Tinc sentiments contradictoris sobre la mainstrimització dels drets gais i lèsbics, especialment si aquest projecte se separa de la lluita d’altres minories, o de la lluita contra la pobresa o la precarietat. Estic més a favor d’una aliança molt més àmplia a l’esquerra, de la qual formi part la reivindicació queer, però sense que sigui el tronc o el model per a la possible aliança. El neoliberalisme s’apodera de tot. ¿També ha explotat el feminisme? Crec que hi ha maneres amb què el neoliberalisme pot explotar, i explota, el feminisme. Però si em pregunta si el feminisme ha sigut completament absorbit o explotat pel neoliberalisme, li diré que no. Hi ha algunes crítiques feministes al neoliberalisme molt bones. I crec que encara existeix la pulsió que mou el moviment.Sempre hem tingut aquesta lluita, però això passa amb qualsevol moviment polític i social. El neoliberalisme també pot explotar la crida a reformar la democràcia, però això no significa que se la faci seva del tot. Fins i tot explota la llibertat La llibertat, sempre, des del principi. Pensi en Milton Friedman, o la llibertat de mercat, o les llibertats individuals… La llibertat sempre ha estat operant amb el mercat, ja sigui amb el capitalisme tardà o el neoliberalisme. Quina vida pública i mediàtica té als Estats Units? Surt a la CNN, per exemple? [Riu.] Tendeixo a no anar a la televisió. M’ho demanen, però normalment dic que no. Sóc una intel·lectual acadèmica reconeguda, però no em moc gaire en els mitjans mainstream perquè no ho vull. Podria. ¿Però hi ha espais per a una pensadora incòmoda com vostè als Estats Units? Bé, hi ha espai per a Noam Chomsky. Ell també és alternatiu. Bé, la CBS no entrevistarà Noam Chomsky. O potser sí: seria maco. Algú com Chomsky pot funcionar a nivell global, com a intel·lectual polític, sense ser mainstream. Jo tampoc estic gaire present en la premsa mainstream. Però no em fa res. ¿I és possible ser a l’esquerra revolucionària als Estats Units? És molt possible. Fa 20 anys que conservo, i se’m paga, el meu càrrec a la universitat, i m’ofereixen diners per fer conferències. Sóc afortunada. No em puc queixar per com se’m tracta. No tindria cap sentit. Sí que va trobar-se dificultats al principi Sí, al principi vaig topar amb una homofòbia que em va sorprendre. No puc passar per heterosexual, amb prou feines puc passar per una dona! [Riu.] Quan la gent em coneixia es posava molt nerviosa, i sí que vaig perdre algunes feines. Però ara tenim professors i professores gais a tot arreu, i tenim institucions que es preocupen de nosaltres. És cert que en aquell moment em va posar nerviosa pensar com sobreviuria. Sort que vaig tenir una xarxa de suport, formada majoritàriament per historiadores feministes. [Riu.]

¿Té la impressió que als Estats Units l’esquerra no existeix? Bé, el problema real és amb la gent jove, que no té la seguretat d’una feina, i per a qui la universitat s’està fent petita. Tenir una feina segura i estar implicat en política radical és molt més difícil per a ells. La filòsofa Marina Garcés lamentava un dia a l’ARA que sovint s’esperi d’una dona intel·lectual que parli sobre temes de dones Simone de Beauvoir va fer un comentari molt famós sobre això: “Es clar que sóc feminista, però no vull que la categoria m’empresoni”. Part del que significa exercir la llibertat com a intel·lectual és entrar i sortir de la categoria. No tens per què fer el que s’espera de tu per ser una dona. Part del feminisme intenta dir que ets una dona i pots ser física, o pots estudiar Proust o pots estar desenvolupant teories econòmiques. No hi estic d’acord. La idea implícita d’aquesta visió és que hi ha feines per a homes i feines per a dones. I que el feminisme és per a dones. Hi estic radicalment en contra. ¿Li és possible distingir la vida acadèmica de la d’activista? Li molesta la confusió? No em molesta. Crec que de vegades s’ha de mantenir l’equilibri. De vegades faig una xerrada en què defenso determinats punts de vista polítics, i ho faig en un entorn acadèmic. I alhora treballo en la ficció de Kafka, en Freud, en Hegel... Ara he d’escriure una introducció per a la nova traducció de la gramatologia de Derrida. No forma part de la meva tasca política, però és la meva passió, la meva feina de veritat. De vegades se sobreposen, i he de demanar a les persones que només volen el punt polític que siguin pacients amb mi sobre la dimensió filosòfica o cultural que vull donar als problemes. I altres vegades sóc molt combativa, i el que busco és argumentar i defensar una determinada posició política: ho he fet amb el boicot econòmic a Israel, ho he fet amb Syriza, ho vaig fer amb les Pussy Riot. Quin és el paper de la filosofia? ¿Ens ha d’ajudar a canviar el món? La filosofia planteja la qüestió de com hem de viure. Aquesta va ser la pregunta que va fer Sòcrates. I jo crec que encara estic intentant descobrir això: com hem de viure. Com seria la millor manera de viure la vida plegats, i com hem de pensar la vida. Creu que la filosofia ens porta a l’acció? Marx va ser qui va dir que la nostra tasca no era només pensar el món, sinó canviar-lo. Ell va establir un cert contrast entre la reflexió teòrica i l’acció pràctica. Jo crec que la relació entre les dues és molt més complexa. Crec que de vegades hi ha formes d’activisme que no s’han parat a pensar quines poden ser les implicacions del seu activisme. Posem, per exemple, que odio el que va passar a Charlie Hebdo, i que vaig a una manifestació per mostrar el meu rebuig. Però en aquella manifestació resulta que també s’està excloent certa gent: a la dreta i a l’esquerra. Surten i diuen: “Nosaltres som la gent”. Oh, ¿vosaltres sou la gent? ¿O sou una versió de la gent, i quina versió sou? De l’activisme n’han de sorgir múltiples reflexions teòriques permanents, per fer-lo més savi, més democràtic. I per mi el moviment no és sempre de la filosofia cap a l’activisme, de vegades és a l’inrevés. I m’agradaria mantenir la idea que hi ha d’haver un compromís en la literatura, el cinema És el que em deia del moviment queer, que l’han volgut obrir a totes les minories, no només a qüestions de gènere. Hi ha molta gent que s’inclou dins del moviment queer i està lluitant contra el racisme, o el militarisme, o per un futur polític més democràtic. Aquest tipus d’aliances són crucials. ¿Li puc preguntar a una filòsofa si és optimista? Tendeixo a buscar possibles. Això és el que faig jo. Quan analitzo alguna cosa, no dic: “Oh, som uns bojos, perquè al final el capitalisme ens vencerà. O el patriarcat ens vencerà”. No sóc profundament pessimista, però tampoc sóc utòpica. No crec en la idea que un dia hi haurà una preciosa revolució que ho canviarà tot i que no deixarà res més a la Terra que no sigui igualtat, felicitat i justícia. 7

Per a mi és qüestió d’una lluita en curs amb unes coordenades històriques específiques. Intento trobar les opcions potencials que ens portin al futur democràtic radical. Per tant, no treballo sota la gran pregunta “Què ens espera en el futur?”, sinó amb un conjunt més petit de preguntes, com ara com es podria donar la situació històrica -o el que sigui que ens modeli, o la lluita- que ens permeti produir un potencial per tenir menys violència, més justícia i més igualtat. Tinc objectius més modestos. Però creu en el progrés? De vegades hi pot haver progressos, però el progrés no és necessari, no és inexorable. No podem assumir que tot es mou cap a un món millor, i tampoc podem assumir que, senzillament, tot es repeteix. Si et quedes amb aquesta postura, només tens un enemic: la persona que creu en el progrés inevitable. Jo crec que les coses són més complicades. Ens movem cap endavant, ens movem cap enrere, i constantment repensem la nostra idea de progrés. Algunes formes de progrés no necessàriament han de ser destructives, això ens ho va ensenyar Walter Benjamin. Però de quina versió de progrés parlem? Amb Syriza, per exemple, estic disposada a dir que es tracta d’un punt de partida significatiu. ¿És el principi d’una nova esquerra a Europa? Qui sap, potser sí. O potser no. Potser la reacció de la Unió Europea serà tan enorme que al final serà només un episodi breu. Però no ho sabem. Hem de ser humils, pel que fa al futur. No som enginyers del futur, però trobem el nostre camí. Podem establir les aliances que facin possible que passin coses. Fem el que podem, però no tenim el control complet. ¿Estem enmig d’un gran canvi, d’un interregne? No ocupo una posició des d’on pugui veure el món des de dalt. És molt difícil dir-ho quan ets dins del procés mateix. No tenim cap vista sinòptica, cap vista des de fora. Tampoc sé qui és el subjecte del canvi: si és Europa, si ens referim al marc atlàntico-europeu… Sí que crec que hi ha moltes coses a dir sobre la democràcia com a lluita. Endavant Ens hem de preocupar sobre molts dels diversos usos de la paraula democràcia. Per exemple, si el meu govern diu que necessitem anar a la guerra per protegir la democràcia, no sabem a què es refereix com a democràcia. A interessos econòmics? Al petroli? A la capacitat de treure’n profit? És la influència americana? En altres punts del món es protesta en contra de l’austeritat i de les noves formes de control amb l’excusa de la seguretat, veiem moviments populars a favor de la democràcia popular i la sobirania democràtica. Són conceptes molt diferents dels que defensen els governs involucrats en conflictes militars, amb el propòsit d’assegurar la seva influència política i econòmica. Vivim en un moment conflictiu i poc clar. El terme democràcia està molt disputat, és un camp minat. Últimament s’ha centrat molt a estudiar la guerra i la violència. Per què? Per què no? Com vol que no ho faci? Són dues preguntes. Una, com passo del meu estudi sobre el gènere a l’estudi de la guerra, i l’altra, què em preocupa dels escuts humans. Comencem per la primera qüestió. Potser no és un canvi de tema, sinó una evolució del mateix tema Podria ser. En la meva feina prèvia sobre el gènere també em preocupaven les formes d’acció que poguessin confrontar les normes dominants de gènere. La vida és molt diferent fins i tot insuportable- per a tots aquells que no compleixen aquestes normes de gènere. Sense un reconeixement per a les relacions de gais i lesbianes, o per a les formes de bisexualitat, hi ha gent que quan mor o emmalalteix, o se sent perduda, no se li reconeix qui és la seva persona o quines són les seves relacions. Em vaig centrar en les vides dels que poden patir.

I ara parla de les morts que plorem i les que no Sí, parlo de les vides d’aquells per qui podem plorar o afligir-nos. En l’època en què escrivia sobre això, el VIH i la sida eren un gran problema als Estats Units. Esclar que encara ho és, i és un problema de salut molt seriós en molts punts del món, incloent-hi l’Àfrica, però crec que en aquell moment va establir un cert tipus de model sobre com es fan distincions demogràfiques entre les vides d’aquells per qui es pot plorar i d’aquells per qui no. I per a mi va ser clar després de l’11 de Setembre, quan hi va haver vides que es van plorar molt, i sobre les quals es van construir memorials, i d’altres que també eren al World Trade Center, com ara immigrants, i que no es van plorar tant. Tampoc es van plorar les vides que van matar els Estats Units com a represàlia per l’11-S. No sabem els seus noms, ni les seves històries, ni el seu context. Penso en el racisme als Estats Units, però també penso en Palestina, i en per què la pèrdua de certes vides és absolutament horrible d’acord amb un cert marc dominant de mitjans occidentals, i altres vides són objectius o formen part de poblacions que es consideren utilitzables. A una població que se la considera utilitzable no la pots plorar, perquè ja estan perduts. Són perdibles. Si ja ets una persona perdible, i et perds, no se’t pot plorar, oi? Veig funcionar aquesta lògica en molts discursos dominants a l’hora de descriure un conflicte, que per cert és una manera molt neutral de parlar d’un assalt. D’aquí el seu focus en el que anomenem “escuts humans” ¿A qui s’acusa d’utilitzar escuts humans -és a dir, exposar civils en els assalts o utilitzar-los per protegir l’armament- en contra de la seva voluntat? D’on i de quan ve aquesta acusació? Com funciona? És una acusació que tendeix a suposar que una part d’aquesta poblacióobjectiu té la voluntat de posicionar els civils sota la diana. Si aquesta tesi esdevé convincent, un govern pot assaltar una població i recórrer sempre a l’excusa que és el govern d’aquella població qui els ha exposat als assalts, de manera que ells són els assassins. Com pensem en el valor de la vida? Com distribuïm les nostres llàgrimes en cada context? Vostè ha escrit que els nens que definim com a escuts humans ja no els veiem com a nens: són instruments Encara no hem tingut una investigació a Gaza que doni suport a aquesta tesi. M’interesso per la manera com aquestes acusacions funcionen com una exoneració per matar civils. ¿Creu que els mitjans no som només testimonis, som també armes? Cada guerra és una guerra mediàtica. No hi ha guerra sense mitjans. Els mitjans són ara una condició de la guerra, amb la seva lògica, la seva estratègia, la seva racionalització, el seu imaginari i el seu relat. Però quan parlem de mitjans, no només ens referim a la CNN i la BBC, també ens referim als mòbils a peu de carrer, a les fotos i vídeos d’amateurs, o als que expliquen la guerra des de diverses pàgines web. Els mitjans tenen més o menys dimensions corporatives, però totes transmeten una imatge i una perspectiva del que és la guerra, de com se sent la guerra, de com sona la guerra. I hi ha la qüestió de com processem aquesta perspectiva segons el bàndol en el qual ens posicionem. ¿Examinem el tipus de llenguatge que s’utilitza per justificar un atac? ¿Tenim un conjunt de mitjans de comunicació en què es puguin fer aquests tipus d’anàlisi? No veig els mitjans com un camp de batalla uniforme, es tracta d’una massa complexa. ¿És un nou tipus de violència, la del jihadisme amb els vídeos propagandístics? És evident que l’Estat Islàmic està utilitzant els mitjans de comunicació per produir una imatge realment terrorífica de la violència del seu poder. Estan explotant internet per comunicar les seves ambicions de destrucció, per satisfer la seva imatge de bàrbars. Poden calar foc a un home en una gàbia. Això és totalment bàrbar. Potser no és més repulsiu que altres formes de matar que percebem com a més modernes, però a nivell d’espectacle mediàtic és un fenomen nou i molt contemporani. Per a ells no tindria cap sentit calar foc a un home o decapitar-lo si no és que volen que aquesta violència espectacular esdevingui com més gràfica millor i aterrir així la gent. No ho haurien decidit així si no hi hagués mitjans. Però ¿on trobem el principi i el final de la violència activa? 9

La possibilitat d’una cobertura mediàtica condiciona l’estructura dels actes de violència. No vull dir amb això que els mitjans siguin dolents, però no hauríem de ser naïfs i pensar que els mitjans simplement informen; també condicionen els fets en si. I això obre la qüestió sobre com hauria de ser un mitjà crític, que alhora mostri els fets i n’informi i els exposi tal com són i que, en altres paraules, sostingui una forta crítica i oposició política pel que fa a aquest tipus de violència. Després dels atacs de Charlie Hebdo, ¿què podem esperar a Europa? Bé, potser França no representa tot Europa. Té les seves pròpies batalles i tradicions. També estic pendent del que passa a Bèlgica i a Alemanya. No sé com fer-ne un diagnòstic. I ja és el segon cop que em demana que faci un diagnòstic del moment històric que vivim... Ho sento, sóc periodista, intento que m’ajudi a interpretar l’actualitat. Sí, sí, està bé, però per a una intel·lectual americana és estrany. A molts els agrada molt venir a Europa i dir-vos què us està passant [riu]: però jo no vull ser una imperialista [riu]. He après molt sobre Europa i estic en contacte amb molta gent d’aquí, però no sóc la persona adequada, des de San Francisco, per determinar què passa a Europa. Ho entenc, no es preocupi per això Els assassinats dels dibuixants de Charlie Hebdo són atroços i injustificables. Però reaccionar a la violència atroç i injustificable amb una forma de racisme igualment injustificable no pot ser l’opció correcta. Aquesta proposició ens obliga a ser conscients de dues coses alhora: el fet que no hi ha qualificatiu possible per a aquests assassinats, no hi ha res que els exoneri; i, a la vegada, que cal mantenir la denúncia del racisme i la islamofòbia. Perquè, de fet, hem de saber qui són els que es lliuren a la violència, i entendre que la majoria de musulmans no accepten les tàctiques i les polítiques d’aquest grup de persones. Tenim un problema addicional, i és que França apel·la a la llibertat d’expressió, a la seva tradició satírica, a Voltaire, i ens diu: “Sí, ofenem les persones, diem coses punyents, però vivim en una cultura en la qual els discursos ofensius són acceptables, sempre que no amenacin realment la persona”. Però França també va decidir, en nom de la seguretat, il·legalitzar les protestes que es van formar en solidaritat amb el poble palestí l’estiu del 2014. Per què? Perquè ofenia certa gent, i hi havia un problema de seguretat. Havien operat amb un cert sentit de censura, i després, de sobte, resulta que hi estan en contra. Els veu contradictoris Ara, amb el cas de Charlie Hebdo, estan començant a produir una nova legislació per restringir els discursos polítics que puguin ser inflamatoris, sobretot en relació amb l’islam, Palestina, i tots aquests tipus de temes. Per tant, no s’està sent conseqüent en la resposta. ¿Està bé o no està bé, ofendre la gent? I si vols ser un veritable universalista francès, ho has de ser amb tothom. No pots utilitzar l’universalisme francès en contra d’ell mateix. A Alemanya és diferent. Els de Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident) són un grup aterridor, però crec que s’han anat debilitant. Al seu líder se’l va veure amb tota una parafernàlia nazi, i Merkel va dir: “Els musulmans són alemanys, la comunitat musulmana pertany a la nació alemanya”. Jo vaig pensar: uau! Això no s’hauria dit 4 o 5 anys abans. És un canvi interessant. I, en la meva opinió, com més accepti Europa la seva diversitat racial i religiosa, i estengui la seva idea d’igualtat a totes les persones, més podrà distingir els diversos extremistes -d’esquerres o de dretes- del que realment és la diversitat. Europa no pot tornar a la simple idea de nacionalisme europeu, que vulgui expulsar les seves minories. Això ja ho hem viscut, amb l’expulsió dels romanesos de França. I hi ha partits que estan movent-se cap a propostes per fer retornar les comunitats emigrants als seus països d’origen. Vostè intenta discernir què ens fa humans. Ha trobat la resposta? No tinc cap resposta [riu].

Diu que hem de buscar l’ésser humà on no l’esperem No em considero humanista, però sí que crec que necessitem la categoria d’humà. I la necessitem mentre hi hagi una part de la població a qui es tracta com si fos més humana, o a qui es presenta com l’humà exemplar, i una altra que és considerada menys humana, o que surt de la norma del que es considera humà. Necessitem desenvolupar el concepte d’ésser humà, històricament i políticament, perquè no sigui tan exclusiu. És molt important emplaçar l’ésser humà dins de les seves relacions: amb el medi ambient, amb els animals i amb la seva pròpia animalitat. Hem de pensar en l’ésser humà no tant com una entitat sinó com una sèrie de relacions. No som prou conscients de com d’interdependents són les construccions humanes i el seu entorn, si volem persistir en aquesta Terra. Parla de repensar el jo lligat als altres. ¿Això és la interdependència? Sí, esclar. Molt sovint algú pregunta sobre l’ésser humà, pressuposa que és un adult, que és un Homo erectus. Que és algú que ja està dret. Que és algú alimentat, sa. Que ja és un home o una dona. Però no ens preguntem com pren forma el subjecte humà. Tots els subjectes es formen en dependència. Cap de nosaltres pot començar a mantenir-se dret tot sol. No podem parlar, no podem obtenir aliments tot sols. Des de bon principi, comencem depenent de les persones que ens cuiden i des les estructures polítiques i institucionals, fins i tot abans que en prenguem consciència i que siguem capaços de fer-hi cap intervenció. Podries dir: “D’acord, però superem aquesta dependència i, quan som adults, ens fem independents”. Jo dic que no, que mai superem la dependència del tot, perquè seguim prenent forma tota la vida, i per viure, respirar, moure’ns i persistir en aquest món, depenem dels altres: d’infraestructures, de xarxes de suport, de proteccions sanitàries. Totes aquestes coses les donem per descomptat, però impliquen que no podem mantenir-nos drets per nosaltres sols. Després, evidentment, hi ha idees de l’ésser humà que són molt individualistes, del tipus: “Jo sóc l’amo del meu destí”. Aquesta idea de la sobirania del jo nega la manera com un mateix està implicat en les relacions socials i en xarxes més amplies de gestió de la vida. I, políticament, això és desastrós. Perquè no podem entendre realment quines són les nostres obligacions si no tenim en compte aquesta interdependència. ¿La moral és una cosa canviant, vinculada amb el dia a dia, o té alguna cosa de permanent? És interessant. Tendeixo a distingir -almenys en anglès- entre la moralitat, que em dóna unes línies de conducta i em diu com hauria d’actuar en certes situacions -¿hauria de ser honest?, ¿hauria de tractar la gent igualitàriament?-, i després penso en l’ètica com una esfera mes àmplia. L’ètica ens suggereix que estem relacionats als altres de manera fonamental. Implica que, si vull viure, ho he de fer d’acord amb els altres. Segueixo Emmanuel Lévinas en la seva filosofia ètica, que no és tant una filosofia de dir-te “fes això o fes allò” sinó que és més una qüestió de qui sóc jo en relació als altres, i tenir una certa obligació de minimitzar el patiment dels altres: la crida ètica que l’altre té sobre mi ha de ser més important que els meus desitjos egòlatres. Som criatures socials I, per tant, ens hem de veure com a criatures ètiques. Quan Hannah Arendt sentencia que viure a la Terra tots junts significa que cap de nosaltres té el dret de prendre-li la vida a algú altre suggereix que hi ha un lligam social i ètic que ens compromet a preservar la vida.

3. TESTIMONIATGE

La inquietud de Mara. Espacio virtual en el que comentar noticias y eventos de la galaxia LGTB Miquel Missé: “Hay gente que cambia de género sin someterse a la cirugía”

Foto de: Greta Gandini

"Hay gente que cambia de género sin someterse a la cirugía" "De niño me inventé un personaje masculino que al final me gustó más que mi propia vida" "La transexualidad no está al margen del error. Hay gente que duda" "No tengo sexo de destino" ‘El género desordenado’ no es sólo un libro (EGALES) editado por Miquel Missé y Gerard Coll-Planas. El género desordenado es una realidad. Es entender que si en un extremo está ‘hombre’ y en el otro ‘mujer’, hay un universo infinito de posibles sexos entre estas dos variantes. Más de cinco y, después de hablar con Miquel, yo diría que más de cien. Tantas, se me ocurre pensar, como personas hay en el mundo. La estricta dualidad en que nos movemos (o eres hombre o eres mujer y te operas para ser hombre o mujer) no es tan reciente como pudiera pensarse. El sexólogo Thomas Laqueur explica cómo hasta bien entrado el siglo XVIII se consideraba la existencia de un solo sexo: el hombre, claro. Y de una versión menos perfecta del sexo masculino, que sería la mujer. A partir de esta fecha se establece el llamado ‘dimorfismo sexual’ . Sin embargo, en otras culturas consideran la existencia de tres sexos (hombre, mujer e intersexual o también en culturas indígenas de Norteamérica el llamado ‘berdache’) y algunos especialistas, como Anne Fausto-Sterling, llegan incluso a considerar, como ya he mencionado, hasta cinco sexos por lo menos.

En este sentido, Miquel Missé es un precursor y no es difícil imaginarlo en el mundo del siglo 30 tomando un café o un poco del soma que Huxley menciona en ‘Un mundo feliz’ en la terraza de una nave nodriza. O no nodriza. Da lo mismo. En ese futuro, nuestra limitada clasificación de dos sexos se estudiará como un síntoma de antigüedad en los libros de Historia y de Sociología (Miquel es sociólogo). En ese futuro cada cual podrá tener una identidad sin estar limitado a una asignación esquizofrénica de sexo. La identidad será cuántica. Y todos los que así lo sientan podrán ser, sin sufrir trastornos, trans. Es decir trascender. Ir más allá de ser hombre o ser mujer. Y Miquel es, en este sentido, un precursor. ¿Qué es ser transexual? Hay una manera de entender la transexualidad más clásica que ha acabado siendo como una etiqueta. La transexualidad que la gente conoce es una de las diversas formas que hay de identificarse como transexual y que parece ser la única. Creo que es importante visibilizar modelos de transexual que no se correspondan con este canon tan cerrado, tan… “lo sé desde que nací”. Hay otros modelos y algunos no son tan claros. La gente duda. Y mucho. ¿Tú, Miquel, quién eres? Soy muchas cosas. Lo que pasa es que durante un tiempo he decidido visibilizar esta parte de mí y he trabajado como activista trans visibilizando la transexualidad de los chicos y visibilizando la patologización de la transexualidad. Ahora estoy en un momento en que reflexiono sobre lo hecho. De hecho no soy sólo eso. También soy sociólogo y mañana a lo mejor soy camarero. No son identidades fijas. Si algo he aprendido a partir del tema trans es que hay que ir con cuidado con la reificación de las identidades. Hasta qué punto eso con lo que te identificas eres tú. Uno puede ser también otra cosa. Antes de Miquel, ¿quién eras? Antes de vivir como un chico yo era superlesbiana. Lesbiana radical. Hasta que un día algo dentro de mi hizo ‘click’. ¿Sabías que podías llegar a hacer este click? ¿O te pilló por sorpresa? No. No lo sabía. Te estoy hablando de la adolescencia que es una época en la que no sabes nada… Yo me consideraba completamente lesbiana y dos años más tarde, me dije que no, que no era eso. Un debate en la comunidad trans es saber quién es y quién no lo es… Sí, uno de los grandes debates es si también es transexual aquella persona que comienza el cambio pero no tiene en mente acabarlo del todo. Entonces, la cirugía no siempre es el fin… La transexualidad clásica es la que señala que el individuo quiere modificar su cuerpo desde la infancia. Pero también hay gente que cambia de género sin someterse a la reasignación genital, o gente que cambia de género y ni tan solo desea modificar su cuerpo. Para algunos es un debate filosófico, que no les supone nada, pero para otros es clave dentro de la construcción de su identidad como persona. Es complicado y necesario. La gente piensa mucho en la transexualidad vinculada a la operación, pero la operación es una anécdota en la vida de la persona transexual. Sí, es muy importante y significativa, pero es un momento de tu vida. Una vez te has operado, te olvidas. La gente lee la transexualidad desde la medicina. La pregunta sobre la operación es una pregunta que te acompaña a lo largo de los años. Yo al menos lo vivo así, porque, en mi caso, no me he operado el pecho todavía y sigo haciéndome la pregunta, pero no es algo dramático.

¿Para qué sirve la identidad? Para sobrevivir. Es una herramienta muy útil. La identidad es como una cosa mágica. En el movimiento social se produce cierta tensión entre lo importante que es la identidad para visibilizar a las minorías y lo peligrosa que es la identidad porque nos aprisiona como minorías. ¿Tenemos que dejar de ser homosexuales, lesbianas, trans, porque eso nos etiqueta o es lo que nos da fuerza para visibilizar que no todo el mundo es heterosexual o no todo el mundo se identifica con el género que le asignaron al nacer? Gran dilema… Sí, que todavía no hemos resuelto. Porque todavía no es el momento. Sin ir más lejos, aún no hemos superado la homofobia tanto, como para poder decir que no hacen falta etiquetas. Al mismo tiempo entiendo que haya movimientos más alternativos, como el movimiento queer, que reivindiquen deconstruir ese etiquetaje… Pero, insisto, creo que no hemos llegado al momento de poder prescindir de las etiquetas. Necesitamos una cultura más amplia del cuerpo y el género… Sí, seguramente la gente sufriría menos. ¿Si no estás a gusto con tu cuerpo, qué haces? Depende. Depende de la edad que tengas, de la vida que has conseguido, de lo dispuesto que estés a enfrentarte a tu vida cotidiana, depende de lo flexible que sea tu entorno. De ti, de lo que te permites y lo que no. Hay muchos caminos. Una cosa es lo que pasa en la vida cotidiana y otra el análisis distante que hacemos desde fuera. Creo que tendríamos que crear un sistema para conseguir que la gente que se siente mal con su cuerpo llegue a sentirse mejor. Intentar acompañarla en sus decisiones y si tiene que modificarlo pues que lo haga. Claro que haciendo esto reforzamos un modelo que nos oprime, que marca que hay un cuerpo que funciona como un patrón y que genera sufrimiento a los que no siguen ese único patrón. Y si la solución es seguir un mismo modelo no sé si arreglamos algo. No lo digo como una crítica, sino planteando una reflexión, porque yo también he modificado mi cuerpo. En el modelo social en el que vivimos es muy difícil luchar contra esta opresión. Es difícil planteárselo como “ no me gusta mi cuerpo por lo tanto modificaré mi entorno”. Eso supone un coste tan alto que sale más barato un quirófano. Transformar la sociedad es algo muy difícil. En tu caso, seguiste el proceso de terapia psiquiátrica… Yo empecé a los 14 años y lo abandoné a los 18. El tratamiento que utilizan para diagnosticar la transexualidad se llama “experiencia de la vida real”. Este test consiste en que durante un periodo de tiempo te visitan una vez a la semana y evalúan tu vida, es decir tu vida real y cotidiana. Evalúan si te comportas como un hombre o no. De hecho, te hacen recomendaciones del tipo: “Si quieres pasar por hombre pues mejor córtate el pelo”. Por otra parte, ellos piensan que antes de darte la certificación deben asegurarse de que todo tu entorno lo entiende y lo vive bien. Ellos pretenden que tú vengas con tu familia y que todo el mundo de tu entorno lo asimile bien. ¿Que no lo llevan bien? Pues entonces continuamos con la terapia. Eso es muy injusto, porque los procesos de cada uno son muy diferentes. Además los psiquiatras te van dando mensajes del tipo: “Si no tomas hormonas no serás un hombre. Si no tomas hormonas es síntoma de que no lo tienes muy claro, porque si fueses un hombre las tomarías”. Todos estos mensajes al final te acaban afectando. A pesar de todo yo cuando salí tenía la certificación para tomar las hormonas y tardé dos años en irlas a buscar. ¿En qué punto estás de tu proceso de modificación? Bueno, más que un proceso de modificación lo llamaría mi propia trayectoria de vida. Ahora mismo estoy en una etapa, que intuyo es muy larga, en la que reflexiono sobre si me siento bien o no, si algo tiene que ver con mi cuerpo, con mi vida, y si modificar mi cuerpo me haría sentir mejor.

¿Qué quieres construir al llegar a tu sexo de destino? No tengo sexo de destino. Y en todo caso, si existe el destino no creo que se defina en el sexo. ¿Cómo sabes que la decisión es la correcta? Cuando empiezas, esta pregunta se te cae encima. ¿Cómo sabes si te equivocas o no? Hay gente que se autoconvence, que ha nacido en un cuerpo equivocado. El discurso biologista te permite eso. Yo no cuestiono a los que tienen este discurso, que es muy esencialista pero sirve, resulta muy útil. Yo tengo otro. Pienso que si algún día no me veo como Miquel, si algún día no me gusto así, pues no pasará nada. Viviré como Julia, por decir algo. El error forma parte de la vida. La transexualidad no está al margen del error. Hay gente que se equivoca. ¿La operación es la solución? Cuando pasas por un quirófano el conflicto y el debate interno que has tenido antes son importantes. Cuando la gente se opera es porque está muy segura, pero también es cierto que hay gente que se opera y luego se arrepiente. En estos casos, cuando la persona se arrepiente, no tiene espacio para poder decirlo, porque se supone que eso es imposible. Lo que políticamente critico es que se sobredimensionan los efectos positivos de las operaciones. Toda la cirugía en general tiene un discurso que obvia que el paciente pueda arrepentirse o no sentirse como esperaba. Y esto es muy problemático, porque luego estagente, que no se siente bien con su operación, se siente muy culpable. Y no saben a quién decírselo. Se dice que tras la operación se vuelve a nacer… Es el efecto oasis. Hay gente que realmente vuelve a nacer. La mayor parte de la gente transexual siente que la operación le salvará la vida. Está encantada de haberse operado y dice haber vuelto a nacer. Yo que estoy atravesado por la sociología lo veo desde un prisma distinto. Si uno focaliza sus problemas en el hecho de tener pecho y se convence de que si se lo quita mejorará, seguramente cuando se lo quite efectivamente mejorará, pero mejorará por todo lo que hemos dicho antes, no porque su problema estuviera en el pecho He tenido muchas discusiones por sostener este tipo de argumentos. Hay una parte que es verdad, la gente muchas veces vuelve a nacer, y hay otra que es que antes tú no vivías a gusto y por tanto tampoco disfrutabas de tu vida. Y ahora sí. La verdad es que en la vida cotidiana de las personas transexuales este milagro se produce. Funciona. ¿Cómo recuerdas la primera vez que te viste como un hombre? Yo de pequeño me hacía pasar por chico y me lo pasaba muy bien. Cuando llegaba a un sitio y conocía a gente, mentía y siempre me construía un personaje masculino. Al final este personaje masculino me gustó más que mi propia vida. Me sentía más a gusto y era más feliz en el rol masculino que en el que se suponía que tenía que reproducir. Pero es una toma de conciencia muy lenta. A mí me gustaban las chicas y empecé a vivir como una lesbiana, salía con mis amigas lesbianas, pero notando que no era como las demás. Dentro del proceso de construcción de mi identidad tengo que reconocer, ahora, desde la distancia, que hay una parte de lesbofobia. Llegó un momento en que me dije que yo no quería ser una lesbiana masculina, ni tan solo una mujer masculina. Prefería ser un hombre. ¿Increíble? Sí, tenía 14 años. Sólo ahora lo entiendo. No sabía que había referentes positivos de lesbianas masculinas. Empecé a tender a esta masculinización y lo cierto es que mi vida era mucho más fácil cuando entraba en un sitio y hablaba en masculino. Ahora con mis amigas lesbianas no noto tanta distancia. Siento que tomé una decisión que me ha convertido en hombre y me ha socializado como hombre. Tengo mis amigos, chicos heteros, que leen el mundo de otra manera y también comparto cosas con ellos. No pasa nada. Estoy en ese punto de transición entre diferentes trayectos de vida.

¿No es como una traición? Conozco a muchas lesbianas masculinas que reivindican esta idea y los chicos trans, en cierto modo, les molestan. Y lo puedo entender. Entiendo esta resistencia. Y ahora sé que hay que reivindicar también a las lesbianas masculinas. ¿La transexualidad reafirma los estereotipos heteros? La persona transexual reproduce los roles heteros, como casi todo el mundo. Si quieren ser aceptados socialmente reproducirán los roles que se consideran correctos y ya está. No se les puede reprochar. Es la consecuencia de una sociedad segregada. ¿Cómo encajas tu pasado con tu presente? Creo que es un mal consejo cuando les dicen a los trans que hagan borrón y cuenta nueva. Borra las fotos, elimina el pasado. A ver, yo he sido chica gran parte de mi vida y forma parte de mí. Mi nombre femenino, que está en mi DNI, forma parte de mí. No es más o menos yo. Es parte de mi vida. ¿Te cambiarás el nombre del DNI? No estoy de acuerdo con los requisitos que me pide el Estado para cambiarlo. Así que de momento sigo sin modificarlo, porque ahora mismo puedo. ¿Qué condiciones? Tengo que reconocerme como enfermo mental y presentar un certificado de trastorno de la identidad de género y otro conforme he modificado mi cuerpo con hormonas. Por eso no lo hago. Por otro lado, no sé si realmente quiero cambiarlo. Me parece bien que alguien, cuando le doy el DNI, tenga que pensar quién soy y cómo he llegado aquí. Es un ejercicio de visibilidad que no me cuesta. Cuando voy al hospital y me llaman en femenino, obligo a muchas personas a constatar que existen transexuales. Es mi mini militancia. Si toda la gente transexual se cambia el nombre, ¿cómo seremos visibles? A mí no me da vergüenza, no me supone ningún problema que la gente sepa que soy transexual. Me supone un problema no controlar esto. Yo quiero decidir cuando hago visibilidad y cuando no. Y sé que seguramente llegará un día en que no pueda más, me harte de la visibilidad y me cambie el nombre. ¿Por qué cuesta tanto convivir con la ambigüedad? A la gente le molesta porque le cuestiona cosas de su propia identidad. Creemos tener unas categorías que nos describen a la gente aunque en realidad no describen a nadie. A pesar de todo la mezcla y la diferencia están cada día más normalizadas. Sin que eso quiera decir que seamos más tolerantes. Nos hemos modernizado tecnológicamente, pero sólo eso. Hay quien dice que ahora los transexuales lo tenemos bien, porque nos podemos operar muy jóvenes. Para mí esto no es signo de progreso social, es signo de progreso tecnológico. Es diferente. ¿Ligas más ahora? No lo sé… Lo que sí sé es que a mucha de la gente con la que he ligado le ha dado absolutamente igual cual era mi identidad. ¿Tienes algún proyecto? ¿Otro libro quizá? Tengo ideas, claro, pero sobre todo estoy en fase reflexiva. Tengo ganas de escuchar y aprender, leer, viajar.

Miquel Missé (Barcelona, 1986) Es sociólogo y activista trans. Ha participado en diversos colectivos de lucha trans en Barcelona y ha sido miembro activo de la Red Internacional por la Despatologización Trans así como dinamizador de la campaña internacional Stop Trans Pathologization 2012. Ha editado junto con Gerard Coll-Planas el libro El género desordenado (Editorial Egales, 2010). Como sociólogo, ha trabajado en la investigación Transitant per les fronteres del gènere. Estratègies, trajectòria i aportacions de joves trans, lesbianes i gais (Observatori Català de la Joventut, 2009), en los proyectos de diagnóstico y elaboración participativa del Pla Municipal para el colectivo LGTB del Ayuntamiento de Barcelona y en el proyecto europeo (Against Homophobia European Local Administration Devices). Actualmente, trabaja en el ámbito de la educación y se dedica a la prevención de la violencia de género, la homofobia y la transfobia.

Esta mesa forma parte de la Jornada sobre Salud Trans organizada en el marco de las actividades de Cultura Trans para el Día Internacional de Acción por la Despathologización Trans, el 20 de Octubre de 2012 en Barcelona. Para más información web de Cultura Trans / web de la campaña STP

4. MARC LEGISLATIU 4.1 Planificació Com ja s’ha afirmat a la presentació el Pla transversal LGTBI de Sabadell. 2013-2016 “Sabadell és una ciutat compromesa amb els seus ciutadans i ciutadanes, que aspira a fer real la dignitat i la qualitat de vida per a tothom sense distinció per motiu d’ètnia, edat, gènere, origen, diversitat sexual, creença o diversitat funcional.” (pàgina 9). Així: <<Des de l’Ajuntament de Sabadell per primera vegada, en el marc del Pla Transversal de Drets Civils i Ciutadania es planteja l’aprovació d’un pla LGTB que tingui en compte: 1. L’obertura d’un espai LGTB a l’Oficina de Drets Civils de Sabadell, el qual esdevingui un servei adreçat a qualsevol persona que, per la seva orientació sexual, requereixi informació, assessorament o atenció. 2. Programes que garanteixin l’equitat d’accés als serveis públics a qualsevol ciutadà sense discriminació per raó d’orientació sexual. 3. Polítiques a favor de la inclusió, visibilitat i participació dels col·lectius d’aquest àmbit en els òrgans de participació formals. 4. Polítiques a favor de la sensibilització i programes educatius per fer front als prejudicis per raó d’orientació sexual i per promoure l’expressió lliure de les diverses opcions sexuals, especialment adreçades als més joves, per fer front a la discriminació i a l’homofòbia. 5. Polítiques de creació de vincles entre la ciutadania des de la diversitat d’opcions sexuals. >> Es tracta d’un pla que compta amb 5 eixos: 1. Informació, orientació i assessorament ciutadà 2. Equitat, emancipació i cohesió civil 3. Participació i coresponsabilitat amb la ciutat 4. Sensibilització, comunicació i pedagogia 5. Vincles, diversitat i convivència ciutadana

I aquests, a la vegada, es desenvolupen en Programes/Projectes, sumant un total de 39: 5 l’eix 1, 5 l’eix 2, 10 l’eix 3, 15 l’eix 4 i 4 l’eix 5. La Generalitat de Catalunya, en concret Departament de Benestar Social i Família, compta amb el Pla interdepartamental per a la no discriminació de les persones homosexuals i transsexuals. Aquest pretén desenvolupar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, quan estableix al seu article 40.8 que “els poders públics han de promoure la igualtat de totes les persones amb independència de l’origen, la nacionalitat, el sexe, la raça, la religió, la condició social o l’orientació sexual, i també han de promoure l’eradicació del racisme, de l’antisemitisme, de la xenofòbia, de l’homofòbia i de qualsevol altra expressió que atempti contra la igualtat i la dignitat de les persones”.

Va ser aprovat el 5 de setembre de 2006 i fou actualitzat per Acord de Govern en data 9 d’octubre de 2012. El Pla inclou propostes i accions que han de desenvolupar els diferents departaments del Govern. Aquest document de treball és coordinat per l'Àrea per a l'igualtat de tracte i no discriminació de persones lesbianes, gais, transexuals i bisexuals. El Pla tenia vigència fins al 2014.

>> Quaders d'Acció Social i Ciutadania. Drets i Polítiques per a la diversitat sexual. Generalitat de Catalunya (Desembre de 2010). >> DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials. Generalitat de Catalunya >> Global gay: cómo la revolución gay está cambiando el mundo. Estudi fet a quaranta cinc països que dibuixa una geopolítica de la globalització gay analitzant els canvis en els diversos models de vida, la redefinició del matrimoni, l’emancipació paral·lela de les dones i els homosexuals o l’impacte que ha suposat Internet i les xarxes socials.

4.2 Declaracions Declaración del XIII Congreso Mundial de Sexología, 1997 Valencia (España). Revisada y aprobada por la Asamblea General de la Asociación Mundial de Sexología (WAS) el 26 de agosto de 1.999, en el XIV Congreso Mundial de Sexología (Hong Kong)

Altres declaracions INTERNATIONAL PLANNED PARENTHOOD FEDERATION (IPPF)La IPPF és una organització internacional que fa incidència política i proveeix de recursos per aconseguir un ple reconeixement i desenvolupament dels Drets Sexual i els Drets Reproductius arreu del món. - Drets Sexuals: Una carta de IPPF (2008) - Carta 12 Drets Sexuals i Reproductius IPPF (1995) Els drets sexuals i reproductius

5. GLOSSARI 5.1. Vocabulari terminològic LGBT del termcat (centre de terminologia)

Orientació sexual <Orientació sexual>: Tendència d'una persona a sentir atracció sexual per les persones del seu mateix sexe, de l'altre sexe o de tots dos sexes. Nota: L'homosexualitat, l'heterosexualitat i la bisexualitat són orientacions sexuals.

Bisexualitat <Bisexualitat> / bisexual : Persona que sent atracció sexual per homes i per dones. Heterosexualitat <Heterosexualitat> / heterosexual: Persona que sent atracció sexual per persones de l'altre sexe.

Homosexualitat <Homosexualitat> / homosexual: Persona que sent atracció sexual per persones del seu mateix sexe.

Homosexualitat femenina Lesbiana /<Homosexualitat femenina> : Dit de la dona homosexual.

Homosexualitat masculina Gai / <Homosexualitat masculina>Home homosexual. Nota: En anglès el substantiu gay pot designar tant un home com una dona homosexuals. En català, tot i que de vegades també pot tenir aquest sentit més ampli, s'aplica fonamentalment als homes.

Identitat de gènere Sentiment de pertinença a un gènere determinat. Nota: La identitat de gènere té a veure amb la identificació de les persones amb els rols que socialment s'atribueixen a homes i dones, independentment del sexe de naixement, és a dir, de les característiques biològiques de naixement.

Identitat sexual Sentiment de pertinença a un sexe determinat. Nota: La identitat sexual té a veure amb la identificació de les persones amb les característiques biològiques pròpies d'homes i dones, independentment del sexe de naixement, és a dir, de les característiques biològiques de naixement. Nota: La forma identitat sexual també s'utilitza de vegades, impròpiament, amb el sentit de orientació sexual.

Transidentitat <Transidentitat> Condició o qualitat de transgènere. Transgènere: Persona que se sent del gènere contrari a aquell que li va ser atribuït en néixer segons les seves característiques biològiques o que no s'identifica exactament ni amb un home ni amb una dona, tal com aquests gèneres han estat concebuts tradicionalment. Nota: El terme transgènere va néixer als Estats Units cap als anys vuitanta del segle xx com a reacció a la forma d'origen mèdic transsexual, molt vinculada amb les operacions de canvi de sexe, i està relacionat amb la crítica al sistema binari tradicional home-dona. La forma transgènere volia englobar tot el ventall de persones amb identitats de gènere no normatives o que no s'identifiquen amb el gènere que els va ser assignat en néixer segons les seves característiques biològiques. Nota: El plural del substantiu transgènere és transgèneres (els transgèneres, les transgèneres).

Asexual <Orientació sexual> Persona que no sent atracció sexual per ningú.

Cissexual Dit de la persona que se sent del gènere que li va ser atribuït en néixer segons les seves característiques biològiques. Nota: El terme cissexual es contraposa a transsexual.

Dona transsexual <Orientació sexual> Persona que, havent nascut biològicament home, se sent dona.

Gènere <Identitat de gènere i identitat sexual> Conjunt de característiques d'origen cultural relatives a patrons de comportament i d'identitat sobre la base de les quals s'estableix socialment la distinció entre homes i dones. Nota: En oposició a la tradicional concepció dualista del gènere (home i dona), hi ha teories que defensen l'existència de més de dos gèneres i d'altres que rebutgen el concepte de gènere perquè el consideren una construcció limitadora de la naturalesa humana. Nota: Per bé que socialment s'atribueix el gènere masculí al sexe masculí i el gènere femení al sexe femení, aquests conceptes no són equivalents.

Heteronormatiu -iva <Organització i models socials> Que segueix la norma social establerta que imposa el patriarcat i l'heterosexualitat com a únics models de vida vàlids.

Home transsexual <Transidentitat> Persona que, havent nascut biològicament dona, se sent home

Intersexual <Identitat de gènere i identitat sexual> Dit de la persona que ha desenvolupat de manera natural característiques físiques sexuals pròpies tant dels homes com de les dones. Nota: Actualment es rebutja la forma hermafrodita amb aquest sentit perquè es considera pejorativa i inexacta.

LGBT Col·lectiu social format per les lesbianes, els gais, els bisexuals i els transgèneres. Nota: La denominació LGBT, i els diversos equivalents, són la sigla que correspon a lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres. L'ordre de les lletres que la constitueixen és variable, tant en català com en la resta de llengües; així, al costat de les formes LGBT i LGTB, que són les més freqüents en català, també es documenten les variants GLBT i GLTB. De vegades també s'omet la B (de bisexuals) o s'afegeix una Q (de queers) o una I (de intersexuals).

Omnisexual Persona que pot sentir atracció sexual per qualsevol altra persona, independentment del sexe o el gènere a què pertanyi.

Pansexual Persona que pot sentir atracció sexual per qualsevol altra persona, independentment del sexe o el gènere a què pertanyi.

Polisexual Persona que sent atracció sexual per persones de diferents sexes o gèneres.

Queer Dit de la persona que, d'acord amb la teoria queer, no subscriu la divisió binària tradicional dels gèneres i rebutja d'identificar-se amb un home o amb una dona o amb una orientació sexual específica.

Teoria queer Teoria que rebutja la categorització de les persones segons la concepció binària tradicional dels sexes, els rols que s'atribueixen socialment a homes i dones i l'existència de l'orientació sexual, que considera només construccions culturals del sistema heteronormatiu. Nota: La forma anglesa queer significa 'estrany' o 'anòmal' i s'utilitzava inicialment en anglès per a fer referència de manera despectiva als homosexuals. Posteriorment, els mateixos grups de defensa dels homosexuals van adoptar el terme, amb la intenció de denunciar el tractament ofensiu que rebien i, alhora, d'esborrar el matís negatiu del mot. Actualment queer ha eixamplat el significat i es relaciona, en general, amb les persones amb conductes o identitats diferents de les propugnades des del model heteronormatiu.

Rol de gènere Conjunt de comportaments i activitats que s'atribueixen socialment a cadascun dels sexes, que és variable segons les cultures.

Rol sexual Conjunt de comportaments i activitats que s'atribueixen socialment a cadascun dels sexes, que és variable segons les cultures.

Sexe Conjunt de fenòmens i comportaments relacionats amb els impulsos sexuals i la seva satisfacció.

Sexe Conjunt de característiques biològiques, especialment de tipus genètic, orgànic i hormonal, sobre la base de les quals s'estableix la distinció entre homes i dones.

Transgènere Persona que se sent del gènere contrari a aquell que li va ser atribuït en néixer segons les seves característiques biològiques o que no s'identifica exactament ni amb un home ni amb una dona, tal com aquests gèneres han estat concebuts tradicionalment. Nota: El terme transgènere va néixer als Estats Units cap als anys vuitanta del segle xx com a reacció a la forma d'origen mèdic transsexual, molt vinculada amb les operacions de canvi de sexe, i està relacionat amb la crítica al sistema binari tradicional home-dona. La forma transgènere volia englobar tot el ventall de persones amb identitats de gènere no normatives o que no s'identifiquen amb el gènere que els va ser assignat en néixer segons les seves característiques biològiques. Nota: El plural del substantiu transgènere és transgèneres (els transgèneres, les transgèneres).

Transheterosexual Dit de la persona transsexual que sent atracció sexual per persones del sexe contrari al sexe amb què s'identifica.

Transhomosexual Persona transsexual que sent atracció sexual per persones del sexe amb què s'identifica.

Transexual Persona transgènere que se sent del gènere contrari a aquell que li va ser atribuït en néixer segons les seves característiques biològiques. Nota: La forma transsexual té un origen mèdic i s'associa sovint a les persones que s'han sotmès a una operació quirúrgica per modificar el seu cos i poder viure en el gènere que senten com a propi. No tots els transsexuals, però, se sotmeten a aquesta operació ni tots consideren que aquesta via sigui la més adequada.

Bandera de l'arc de Sant Martí Símbol del col·lectiu homosexual i del seu moviment d'alliberament consistent en una bandera de sis franges que reprodueix els colors i l'ordre de disposició de les franges de l'arc de Sant Martí. Nota: La primera bandera de l'arc de Sant Martí va ser dissenyada per Gilbert Baker el 1978 i constava de vuit franges de colors, cadascuna de les quals tenia atribuït un significat. Posteriorment, les franges van ser reduïdes a sis.

Lambda Símbol del col·lectiu homosexual i del seu moviment d'alliberament consistent en la lletra grega lambda. Nota: La lambda va ser adoptada com a símbol l'any 1970 pels activistes del moviment homosexual de Nova York.

Triangle negre Símbol del col·lectiu de lesbianes i del seu moviment d'alliberament consistent en un triangle invertit de color negre. Nota: Aquest símbol prové del distintiu (un triangle negre invertit) que els nazis col·locaven a l'uniforme de les presoneres lesbianes als camps d'extermini. També es col·locava a l'uniforme dels discapacitats psíquics, els alcohòlics i les prostitutes, entre d'altres. L'ús del triangle negre no està tan estès com l'ús del triangle rosa, però algunes entitats lèsbiques i feministes el fan servir per recordar i commemorar les víctimes d'aquesta part de la història.

Triangle rosa Símbol del col·lectiu homosexual, especialment dels gais, i del seu moviment d'alliberament consistent en un triangle invertit de color rosa. Nota: Aquest símbol prové del distintiu (un triangle rosa invertit) que els nazis col·locaven a l'uniforme dels presoners gais als camps d'extermini. L'activisme gai va voler-lo adoptar als anys setanta del segle XX com a símbol per recordar i commemorar les víctimes d'aquesta part de la història.

5.2. Més sobre símbols Bandera Arc de Sant Martí

Bandera Bisexual

Bandera Transexual

Bandera Intersexual

Bandera Asexual

6. ALTRES VISIONS I ALTRES CONCEPTES 6.1. Un altre Glossari de terminologia LGTB+ Red Ecopolítica

Adopción (igualitaria): mecanismo legal por el que una familia, ya sea diversa o tradicional, accede a la adopción de un menor de edad para cuidarlo como si fuese un(a) hijx propix. Afeminamiento o Amaneramiento: conjunto de actitudes atribuidas socialmente al género femenino, poseídas por una persona cuyo sexo corresponde a varón (y por tanto, la sociedad presupone que su identidad de género es la de ‘hombre’). También se llama pluma en los hombres cuando se refiere al amaneramiento, independientemente de su orientación sexual. Anarquía relacional: surge este nuevo concepto en las ramas más queer del activismo y en los movimientos sociales que se definen a sí mismos como okupas. En ella, se presencia la gran influencia socio-cultural en nuestras relaciones interpersonales, ya sean afectivas y/o sexuales, haya cualquier grado de compromiso o no. Rechazando la imposición de cómo deberían ser nuestras relaciones del carácter que sean, se busca esta llamada “anarquía relacional” para construir dichas relaciones únicamente como las dos personas decidan garantizando la máxima igualdad, respeto recíproco y compañerismo cotidiano. Androginia: es la característica de aquella persona cuyos rasgos exteriores (en ocasiones, unido a su expresión de género) no aparenta ni define de forma clara el sexo al que pertenece (varón-hembra) sin contar su identidad de género (según todos los géneros existentes). Asexual: orientación sexual con la que se etiqueta la persona que no siente una atracción sexual hacia ninguna persona, sin contar su sexo, orientación sexual o su identidad de género. La asexualidad no implica que no se puedan forjar relaciones afectivo-románticas más allá de las relaciones sexuales. De este modo, se puede ser asexual heterosexual, asexual homosexual o asexual bisexual… dependiendo de las distintas orientaciones sexuales. Armario: es el lugar en el que se dice que se encuentra una persona que no se ha hecho visible como persona no heterosexual, no cisexual o no cisgénero. Ésto puede ser por muchas razones: miedo al rechazo, LGTB+fobia social, miedo al bullying o acoso, falta de referentes, falta de educación en la diversidad afectivo-sexual, falta de conocimiento o de seguridad en sí mism@.

Binarismo: se define como la adquisición de dos únicas categorías inseparables e indivisibles. En el caso de la orientación sexual podríamos hablar de “heterosexualidad-homosexualidad” y en el caso de la identidad de género, “hombre-mujer”. El binarismo en la diversidad es negativo en cuanto a que invisibiliza otras orientaciones sexuales y/u otras identidades de género. A pesar de ello, muchas personas transexuales refuerzan en sí mismas el binarismo (y de forma lógica) para aumentar la seguridad en sí mismas y en su identidad. En mi opinión, las identidades no binarias pueden existir independientemente del binarismo sin derrocar a éste, que también hace su necesaria función. Bifobia: represión, generalmente por cierta parte de la población heterosexual (aunque también encontramos bifobia entre personas LGT) contra las personas bisexuales. La bifobia suele surgir ante la reivindicación o el reconocimiento de la identidad, que en este caso sería bisexual. No toda la LGTB+fobia es bifobia, por lo que ante la duda, LGTB+fobia es el término más correcto. Bigénero: identidad de género con la que se etiqueta la persona que se siente mujer y hombre al mismo tiempo. Bisexual: orientación sexual con la que se etiqueta la persona que tiene atracción hacia personas de todos los sexos y géneros, no necesariamente al mismo tiempo ni del mismo modo, al mismo nivel ni con la misma intensidad. La bisexualidad y la pansexualidad son dos etiquetas para definir prácticamente lo mismo. Bollera: término de uso coloquial y despectivo hacia las personas cuya identidad de género corresponde a ‘mujer’ y cuya orientación sexual corresponde a ‘lesbiana’.

Camionera: término de uso coloquial y despectivo referido a las personas de sexo femenino con una actitud y una expresión de género cercana a la socialmente atribuida a los hombres. Obviamente, el sexo femenino no implica feminidad al igual que el sexo masculino no implica virilidad. Cisexual: es aquella persona que esté de acuerdo o que se encuentre cómodx con su sexo de nacimiento. Es decir, un varón (genitales masculinos), una hembra (genitales femeninos), una persona hermafrodita o una persona intersexual que no deseen acceder a ninguna reasignación de sexo. Cisgénero: es aquella persona que esté de acuerdo o que se encuentre cómodx con su identidad de género impuesta por la sociedad en el nacimiento. Si por tener genitales masculinos, la sociedad impone a una persona identidad de género “hombre” y esta persona se considera hombre, es cisgénero. Si por tener genitales femeninos, la sociedad impone a una persona identidad de género “mujer” y esta persona se considera mujer, es cisgénero. Closet: palabra utilizada en América que se asemeja a “armario” en España. Ver [Armario].

Demisexual: orientación sexual con la que se etiqueta la persona que no puede mantener relaciones afectivo-romántica-sexuales con personas desconocidas. Es decir, no existe en este caso el ‘amor a primera vista’, tiene que haber un conocimiento previo de la persona con quien se establece la relación. Es una rama de la asexualidad. Disforia de género: actualmente la transexualidad y la identidad transgénero está patologizada como enfermedad mental. Como todo el mundo debería saber, no son ninguna enfermedad, pero actualmente se encuentra patologizada. Éste es el diagnóstico psicológico-psiquiátrico que se necesita generalmente sumado a otros documentos para el cambio de nombre en el registro y la reasignación de sexo. Drag Queen: hombres, generalmente gays, que se visten de mujer y usan maquillaje femenino en frente del público y como parte de un espectáculo. Es una forma de transformismo. Ver [Transformista]. Drag King: mujeres, generalmente lesbianas, que se visten de hombre en frente del público y como parte de un espectáculo. Es una forma de transformismo. Ver [Transformista].

Estereotipo: imagen fija mentalmente de ‘cómo es’ una persona o grupo de personas basada en una simplificación excesiva de algunos comportamientos o rasgos observados, ya sea por orientación sexual, identidad de género, raza, religión, diversidad funcional… Por ejemplo: “todas las personas LGTB+ son viciosas”, “todas las personas heterosexuales acaban casándose y teniendo hijxs” o “una mujer es más débil únicamente por ser mujer” (nuestra última frase, gracias a la repugnante “Ana Botella”). Expresión de género: según la Glaad, expresiones externas del género, manifestaciones ‘masculinas’, ‘femeninas’ o ‘andróginas’, ropa, corte de pelo, voz, o características corporales. Usualmente una persona transgénero busca que su expresión de género esté de acuerdo con su identidad de género interna y no su sexo asignado al nacer. Ex-LGTB o Ex-Gay: según la Glaad, es el término utilizado para aquell@s miembr@s de un movimiento mayoritariamente religioso cuya meta es la de, de forma hipócrita, engañosa y traumática física y mentalmente, “”curar”” a personas LGTB+ de su orientación sexual y/o su identidad de género.

Familia tradicional: es aquella formada por una pareja heterosexual, cisexual y cisgénero, marcada en mayor o menor grado por la heteronormatividad y que cumple los esquemas socio-políticos de lo que debe ser la ‘familia’. En muchas ocasiones y sociedades, el esquema de la familia tradicional viene influenciado por la religión mayoritaria. Feminidad: es el conjunto de cualidades que se manifiestan en mayor medida en las mujeres, que alude a los valores, características y comportamientos tanto aprendidos, como a características

específicamente biológicas. También al rol tradicional de la categoría mujer.

entiende

como

conjunto

de atributos asociados

Feminismo: movimiento social tradicionalmente asociado con las mujeres y actualmente perteneciente a toda la sociedad, que defiende la igualdad entre el [hombre] y la [mujer]. Lucha contra el machismo y la discriminación represora sexista hacia la mujer en la sociedad heteropatriarcal (ver [(Hetero)Patriarcado]). Al igual que otros movimientos sociales, el feminismo ha tenido mucha polémica aceptando al principio únicamente a mujeres heterosexuales cisexuales, dando pie a la inclusión de mujeres lesbianas y bisexuales cisexuales, y por último, mujeres transexuales y transgénero. Actualmente, se está desarrollando lo que se conoce por “transfeminismo” (ver [Transfeminismo]). FTM: ‘Female to Male’, lo que en inglés significa ‘de Hembra a Varón’. Ver [Reasignación de sexo].

Gay: orientación sexual con la que se etiqueta una persona de identidad de género ‘hombre’ a la que le atraen las personas de su misma identidad de género (hombres). En este caso, no debería decirse que le atraen personas del mismo sexo puesto que se estaría reduciendo toda una persona a unos meros genitales, que no marcan ni la identidad de género, ni la identidad personal ni la personalidad. Genderqueer: identidad de género con la que se etiqueta la persona que siente que su género fluye entre los existentes sin definirse en ninguno específicamente. Los más conocidos son: hombre y mujer, pero también existen otras identidades de género. Género: es un término muy complicado de definir. Yo entiendo el género en cuanto a cómo se siente un@ mism@ (siendo la identidad y su construcción socio-política), relacionado con los roles de género impuestos por la sociedad (lo que te ‘toca’ ser y hacer según seas hombre-mujer de forma binaria e impuesta) y la expresión de género. Si siguiéramos el binarismo, encontraríamos únicamente el ‘género hombre’ y el ‘género mujer’. Ello ha derivado en muchos estudios del ‘ser’, pero yo entiendo básicamente 9 formas de género:

Gestación subrogada: es el vulgarmente llamado ‘vientre de alquiler’, término inapropiado porque ‘cosifica’ a la ‘hembra’ gestante como si la nueva vida que se está trayendo al mundo fuese un producto comprable. Es realmente polémico y actual hoy en día ya que no se sabe hasta qué punto es una compra-venta de personas o hasta qué punto una ‘hembra’ gestante lo puede hacer por dinero. También es una vía solicitada aunque cara para parejas infértiles y/o igualitarias que busquen hij@s biológic@s. Gónadas: Las gónadas son los órganos reproductores que producen los gametos o células sexuales. En vertebrados también desempeñan una función hormonal, por lo cual también se les llama glándulas sexuales. Las gónadas femeninas se llaman ovarios, mientras que las gónadas masculinas se llaman testículos. En la reasignación de sexo, lógicamente, se trata mucho con este término.

Hembra: también llamada ‘bio-mujer’ se refiere a la persona, independientemente de su orientación sexual o su identidad de género, que nace con genitales femeninos. Aunque en primera instancia parezca ofensivo y machista, únicamente se refiere a la condición de nacimiento con respecto del sexo. Hembrismo: generalmente confundido con el feminismo (ver [Feminismo]) por parte del heteropatriarcado y las personas machistas, es el supuesto movimiento de discriminación al hombre por parte de la mujer. El hembrismo es irrealizable en una sociedad que se construye desde el machismo, porque cuando se habla de hembrismo se está hablando de un movimiento organizado con objetivos realistas. Aunque existan casos individuales de discriminación de X mujeres a X hombres, no se podría hablar de hembrismo como movimiento. Hermafrodita: se refiere a la persona, independientemente de su orientación sexual o su identidad de género, que nace con genitales masculinos y genitales femeninos (ambos). Esta persona, presenta en su nacimiento sexo femenino y masculino, por lo que es hembra y varón al mismo tiempo. Heteronormatividad: normatividad discriminadora de la diversidad en la sociedad por orientación sexual y/o por identidad de género, que trata de reprimir ‘lo diferente’ para ajustarlo a la imagen y a la semejanza de la ‘visión, la identidad y la vida’ heterosexual. De esta forma, favorece ‘lo viril’ en el hombre, ‘lo femenino’ en la mujer, incita a que la única posibilidad de relación sea ‘hombre-mujer’ según el binarismo e invisibiliza todo lo que se salga de la norma. Heterosexismo: discriminación parecida a la heteronormatividad, pero con la acentuación de la discriminación de la mujer por serlo, haciéndola sentir inferior, ineficaz, inútil, inservible, que únicamente puede dedicarse al hogar y a los hijos. El heterosexismo se sirve del machismo para favorecer al hombre y para evitar conseguir a toda costa la igualdad real por identidad de género. Heterosexualidad: orientación sexual con la que se etiqueta la persona que con identidad de género hombre que se siente atraído afectivo-sexualmente por una persona con identidad de género mujer (¡¡Y viceversa!!), con independencia de si la(s) persona(s) es cisexual, transexual o transgénero. Homofobia: represión, generalmente por cierta parte de la población heterosexual, contra las personas lesbianas y gays (homosexuales). La homofobia suele surgir ante la reivindicación o el reconocimiento de la identidad, que en este caso sería homosexual. No toda la LGTB+fobia es homofobia, por lo que ante la duda, LGTB+fobia es el término más correcto. Homosexualidad: orientación sexual con la que se etiqueta la persona que con identidad de género hombre o mujer que se siente atraída afectivo-sexualmente por una persona con su misma identidad de género, con independencia de si la(s) persona(s) es cisexual, transexual o transgénero.

Identidad: todo lo que envuelve lo que somos nosotr@s: rasgos físicos, características personales, construcción socio-cultural que nos diferencie de los demás, características definitorias de nuestra personalidad, la forma de relacionarnos en sociedad, la forma de vivir. Identidad sexual: identidad única y personal en relación a nuestra orientación sexual, nuestra forma de relacionarnos sexualmente, nuestras relaciones sexuales, nuestras afinidades y nuestras aversiones. Esta forma de identidad, a mi forma de entender, tiene únicamente que ver con tu sexo, con el sexo que practicas y con quién lo practicas. Identidad de género: identidad única y personal en relación a nuestro género. De este modo encontramos 4 identidades de género: hombre, mujer, genderqueer o intergénero. La identidad de género incluye la identidad transexual, transgénero y cisgénero, pero como características más que identidades de género como tal. Igualdad REAL: objetivo que busca el activismo LGTB+, que el activismo no sea necesario porque la discriminación haya sido erradicada en todos los ámbitos de la vida de todas y cada una de las personas que forman la sociedad. Hay quienes creen que la igualdad 100% no es alcanzable, por lo que la lucha por la igualdad real nunca finalizará. Intergénero: identidad de género con la que se etiqueta la persona que rompe con los géneros ‘predefinidos’ y no se siente ni hombre ni mujer. En este caso específico, se rompe el binarismo y se etiqueta un tercer género ajeno a los dos tradicionales: hombre y mujer. Intersexualidad: es una variación poco común. Una persona intersexual presenta discrepancia entre su sexo cromosómico (XY/XX), sus gónadas (testículos/ovarios) y sus genitales (pene/vagina). De esta forma, poseen características genéticas y fenotípicas propias de hombres y mujeres, en grados variables. Puede existir, por ejemplo, una abertura vaginal parcialmente fusionada con un órgano eréctil (pene o clítoris) más o menos desarrollado y ovarios o testículos, los cuales suelen ser internos. Anteriormente se empleaba incorrectamente el término hermafrodita, pero ha empezado a reemplazarse, pues puede resultar engañoso, insensible y confuso.

——————————————————————x—————————————————————–

Lesbiana: orientación sexual con la que se etiqueta la persona que, con identidad de género ‘mujer’ le atraen las personas de su misma identidad de género (mujeres). En este caso, no debería decirse que le atraen personas del mismo sexo puesto que se estaría reduciendo toda una persona a unos meros genitales, que no marcan ni la identidad de género, ni la identidad personal ni la personalidad. LGTB+: comunidad generalmente unida, aunque no siempre, que les une su identidad no heterosexual y/o no cisexual y/o no cisgénero. En la comunidad, suele haber dos corrientes bien definidas. La primera corriente inclusiva y/o integradora, busca que la sociedad sea igualitaria, sin diferenciación de si eres heterosexual o no, cisexual o no, cisgénero o no. La segunda corriente busca la diferenciación, la búsqueda de espacios propios donde desarrollarse, donde ‘cultivar’ toda la experiencia y la identidad LGTB+ ‘reforzando’ a la comunidad. LGTB+fobia: represión, generalmente por cierta parte de la población heterosexual, contra las personas LGTB+, ya sea por su orientación sexual o su identidad de género. En cualquier caso, la fobia proviene de la falta de heterosexualidad y/o cisexualidad, lo que implica también falta de heteronormatividad. La LGTB+fobia suele surgir ante la reivindicación o el reconocimiento de la identidad, que en este caso sería como comunidad LGTB+.

Machismo: actitud y/o ideología por la cual el hombre es superior a la mujer, que sería inferior y sería discriminada por el primero en su globalidad. El machismo está asociado a otras discriminaciones: LGTB+fobia, racismo, xenofobia, misoginia… También está relacionado con el heteropatriarcado por la conveniencia de la perpetuación de la discriminación. Maricón: término de uso coloquial y despectivo hacia las personas cuya identidad de género corresponde a ‘hombre’ y cuya orientación sexual corresponde a ‘gay’. Masculinidad: la masculinidad es la construcción cultural de género que designa el rol de los varones en la sociedad. Es un conjunto de características asociadas al rol tradicional del varón. Aquí se puede comprobar que también el hombre ha sido reprimido por la heteronormatividad. Matrimonio igualitario: es parte de la llamada “igualdad legal” por la cual, el estado, la nación, reconoce los derechos de las personas no heterosexuales, y pueden casarse y unirse con los mismos derechos y deberes que una pareja heterosexual en un matrimonio tradicional. La denominación ‘igualitario’ es mucho más inclusiva que si dijésemos ‘homosexual’, por lo que se escoge la primera opción. Matrimonio tradicional: es el que está formado por una persona con identidad de género hombre con otra cuya identidad de género es mujer. Hay excepciones como por ejemplo una persona transexual homosexual que no haya podido acceder al cambio de nombre y de documentos, para que coincidan con las necesidades de la persona transexual. En dicho caso, su identidad de género y su vida correspondería a un matrimonio igualitario, aunque legalmente sería un matrimonio tradicional. MTF: ‘Male to Female’, lo que en inglés significa ‘de Varón a Hembra’. Ver [Reasignación de sexo].

——————————————————————x—————————————————————–

Orgullo LGTB+: es el sentimiento de lucha y resistencia contra la heteronormatividad, ser visible y permanecer siendo un(a) mism@, saber que pueden luchar contra tus derechos pero seguir creando discurso, trabajar por la igualdad real, trabajar por l@s herman@s LGTB+ que sufren LGTB+fobia constantemente y necesitan apoyo incondicional. Orgullo es resistencia, orgullo es lucha con otras causas: luchar por el feminismo, luchar contra el racismo. Orgullo es vida. Orgullo eres tú. Orientación sexual: la atracción afectivo-romántico-sexual hacia cierto grupo de personas, que han sido definidas previamente por su sexo (aunque no deja de estar ligado a la expresión de género). La atracción puede ser: heterosexual, homosexual, bisexual, pansexual, asexual, demisexual… Outing: es el proceso por el cual una persona no sale del armario sino que ‘es sacad@’ por otras personas externas. Ésto es igualmente condenable, puesto que cada persona necesita su tiempo y sus condiciones para salir del armario y empezar a ser un(a) mism@. No es tan condenable ni tan transgresor si es una persona que es activista contra los Derechos Humanos LGTB+, con más razón si está legislando en el poder contra ellos.

Panfobia: represión, generalmente por cierta parte de la población heterosexual, contra las personas pansexuales. La panfobia suele surgir ante la reivindicación o el reconocimiento de la identidad, que en este caso sería pansexual. En ocasiones, hay fobias muy invisibilizadas, por lo que el término más correcto es LGTB+fobia. Pansexual: orientación sexual con la que se etiqueta la persona que tiene atracción hacia personas de todos los sexos y géneros, no necesariamente al mismo tiempo ni del mismo modo, al mismo nivel ni con la misma intensidad. La bisexualidad y la pansexualidad son dos etiquetas para definir prácticamente lo mismo. Patologización: es la condena desde un punto de vista socio-sanitario de las personas, la vida y la cultura LGTB+. Aunque la homosexualidad y la bisexualidad hayan sido despatologizadas, aún están clasificadas las identidades “no cisexual” o “no cisgénero” como disforia de género, lo que implica mayor estigma, prejuicios y estereotipos. Desde muchos colectivos de mujeres y hombres transexuales se lucha contra la patologización de la transexualidad (y por ende, la identidad transgénero) para que la OMS las desclasifique como enfermedades mentales. (Hetero)Patriarcado: es la unión de la heteronormatividad con el heterosexismo, que discrimina a las personas LGB+ por no ser heterosexuales, a las personas transgénero y transexuales por no ser cisexuales, a las personas intersexuales por no cumplir una normatividad biológica y a la mujer por no ser hombre.

El modelo perfecto del heteropatriarcado es un hombre, blanco, de clase media/alta, heterosexual, cisexual, en una familia tradicional con hij@s. El patriarcado como tal (antes de ser unido a la hetero/cis-sexualidad) se describe como la autoridad y jerarquía impuesta donde el hombre es superior a la mujer en todos los sentidos. De este modo, es el hombre quien trabaja y quien se preocupa, y es la mujer quien cuida de la casa, la familia y la descendencia. Todo ello implica roles socio-culturales por género de forma machista, asociado a todas las formas de discriminación conocidas: misoginia, heteronormatividad, heterosexismo, LGTB+fobia, racismo, fobia a la diversidad funcional, discriminación por edad, por etnia, incluso por pertenecer a otra religión que no sea la mayoritaria. Pluma: conjunto de actitudes atribuidas socialmente al género masculino-femenino, poseídas por una persona cuyo sexo corresponde a hembra-varón (respectivamente) (y por tanto, la sociedad presupone que su identidad de género es la de ‘mujer’ en el caso de la hembra y ‘hombre’ en el caso del varón). De esta forma, estaríamos hablando de una hembra masculina o de un varón amanerado. Aunque se desconozca, la pluma también puede ser utilizada para hablar de la masculinidad en las mujeres, aunque también puede denominarse ‘martillo’. Plumofobia: la plumofobia es toda actitud de aversión, repulsión y/u odio contra las personas varones y hembras que cumplen las actitudes recogidas como ‘pluma’, es decir, a los varones amanerados o a las hembras masculinas. La pluma no deja de ser parte de una identidad construida socioculturalmente, y al visibilizarla, las personas LGTB+fobas rechazan dicha visibilidad, siendo además, plumófobas. Prejuicio: como la palabra indica, es la formación de un juicio previo, de forma anticipada, al conocimiento real de lo que se va a experimentar y/o lo que se desconoce. Consiste en criticar, generalmente de forma negativa, una persona o grupo de personas sin conocimiento previo. Ej: “Tener padres LGTB+ implica que el hijo va a salir LGTB+ porque se ha educado en ‘eso’ “.

Queer: es un término global para designar a las personas que no quieren ser clasificadas en etiquetas, ya sea por su orientación sexual y/o su identidad de género. La gente que se identifica como queer suele buscar situarse aparte del discurso, la ideología y el estilo de vida de las comunidades LGBT+ que consideran opresivas o con tendencia a la asimilación. Curiosamente, y aunque personalmente no esté de acuerdo en toda la construcción de la teoría queer, en ocasiones las políticas LGTB+ sí que resultan ser en parte represivas contra otr@s miembros por no cumplir cierta homonormatividad, que como digo, no deja de ser heteronormatividad maquillada de tolerancia. Questioning: es un estado en el que te declaras confuso o realmente no estás segur@ de tu orientación sexual, de tu identidad de género o de ambas. La búsqueda de una identidad y el hecho de encontrarla, se basa únicamente en el conocimiento personal, en la reflexión y en la formación de nuevas y actuales identidades, que puedan ajustarse a cada persona de forma individual.

Reasignación de sexo: es el proceso al que se someten las personas transexuales que desean adecuar su imagen y su sexo a su identidad de género. En España, para acceder a la reasignación, se necesitan dos años de tratamiento hormonal (entre éstas, los bloqueantes de hormonas que secreta la biología del cuerpo humano).

Sexo: son los genitales que tiene cada persona. En este caso, genitales masculinos y genitales femeninos, lo que representa por tanto, varón y hembra respectivamente. El sexo no está ligado en ningún momento a la identidad de género de la persona. Una mujer transexual es siempre mujer aunque haya nacido con genitales masculinos. Un hombre transexual siempre es hombre aunque haya nacido con genitales femeninos.

Tortillera: término despectivo similar a ‘bollera’. Ver [Bollera]. Transexual: persona cuya identidad de género es diferente a la tradicionalmente asignada a su sexo biológico de forma binaria ‘hombre-mujer’. Las personas transexuales buscan llegar a la reasignación de sexo para que coincida con su identidad de género, sin patologización pero sin renunciar a la medicalización. Que no hayan accedido a la reasignación de sexo no implica que no deseen acceder en el presente o en el futuro a dicha reasignación. Transfeminismo: El concepto de transfeminismo va mucho más allá de defender la igualdad de género dentro de la sociedad, sino que el propio concepto de género se entiende como una mera construcción, una imposición social que se utiliza como herramienta de opresión. El transfeminismo, es un movimiento de resistencia que entiende el género como un sistema de poder, una tecnología, un dispositivo, que produce, controla y limita los cuerpos, para adaptarlos al orden social establecido. El transfeminismo pretende modificar, ampliar, alterar y transformar los códigos que rigen dichas construcciones sociales. Transfobia: represión, generalmente por cierta parte de la población heterosexual (aunque también se encuentra en la población LGB+), contra las personas transexuales y transgénero. La transfobia suele surgir ante la reivindicación o el reconocimiento de la identidad, que en este caso sería transexual y/o transgénero. No toda la LGTB+fobia es transfobia, por lo que ante la duda, LGTB+fobia es el término más correcto. Transformista: es aquella persona que se dedica (no tiene por qué ser únicamente) al transformismo. El transformismo implica la creación de un personaje, un espectáculo, un público. Consiste en vestirse según se predetermina al género contrario como una forma de trabajo remunerada. Ej: José Mota es transformista al hacer de ‘La Blasa’. Transgénero: como se ha explicado en género (ver [Género]), ser transgénero implica no sentirte cómod@ con la identidad de género que se te impuso al nacer. De esta forma, implica a personas cisexuales pero no cisgénero en el binarismo: una mujer varón o un hombre hembra. Una mujer nunca deja de ser mujer más allá de las demás etiquetas, al igual que un hombre no deja de ser hombre más allá de las demás etiquetas. Para saber más, ver la página 71 del libro: “Deshacer el género” de Judith Butler. Travesti: es aquella persona que se viste del género contrario, pero a diferencia del transformista, el travestismo implica una afinidad o una excitación por el hecho de vestirse del género contrario. Triángulo rosa: según la Glaad, símbolo utilizado por los nazis alemanes para identificar a los hombres gays durante el holocausto en la IIGM. Triángulo negro: según la Glaad, símbolo utilizado por los nazis alemanes para identificar a las mujeres lesbianas, a gitanos y a las prostitutas durante el holocausto en la IIGM.

Uranista: término del siglo XIX que se atribuyó a las personas que actualmente conocemos como transgénero-transexuales.

Varón: también llamado ‘bio-hombre’ se refiere a la persona, independientemente de su orientación sexual o su identidad de género, que nace con genitales masculinos. Al igual que ‘hembra’ con sexo femenino, ‘varón’ busca únicamente referirse al sexo masculino de nacimiento. Virilidad: actitudes propias del varón (heteronormativo y heterosexista) que implica: fuerza, honor, dedicación, persistencia y resistencia… De ahí, que el hombre se haya visto también afectado y reprimido por su propia heteronormatividad heterosexista. Visibilidad: ser un@ mism@ tanto si eres heterosexual como si eres homosexual, bisexual, pansexual, asexual, demisexual… También, tanto si eres cisexual como transgénero o transexual. Implica no esconderse y dar el ejemplo a los demás de no esconder quien verdaderamente eres. Víctima: las personas LGTB+ hemos sufrido y seguimos sufriendo prejuicios, estigma, estereotipos, bullying, acoso, LGTB+fobia laboral… Ser víctima implica ser discriminado en algún sentido en algún ámbito de tu vida, y hay que denunciarlo sin miedo una y otra vez. Se debe luchar contra la LGTB+fobia para erradicar la discriminación y ayudar a l@s personas que aún la sufren para educar a cuantas más personas mejor en la diversidad afectivo-sexual y de género.

6.2 Visions i conceptes de la www.feltgb.org Orientación sexual La orientación sexual es una atracción constante hacia otras personas según su sexo y/o género en el plano emotivo, romántico, sexual o afectivo. Así, con independencia de cuáles sean o hayan sido sus prácticas sexuales, hablamos de heterosexuales cuando nos referimos a personas que exclusiva o predominantemente se sienten atraídas por personas de distinto sexo y/o género; hablamos de homosexuales o lesbianas/gais para referirnos a quienes se sienten atraídas por personas de su mismo sexo y/o género; y hablamos de bisexuales cuando lo hacemos sobre personas cuya orientación va dirigida hacia personas de más de un sexo y/o género en grados variables.

Bisexualidad Bisexualidad (término paraguas): “La bisexualidad es una orientación sexual dirigida hacia personas de más de un sexo y/o género, no necesariamente al mismo tiempo, de la misma manera, al mismo nivel con la misma intensidad”. Bisexualidad (definición clásica): La bisexualidad es una orientación sexual dirigida hacia personas de ambos sexos y/o géneros, no necesariamente al mismo tiempo, de la misma manera, al mismo nivel con la misma intensidad. Ambos sexos y/o géneros se refiere, por lo general, casi y exclusivamente a “hombres y mujeres” y que actualmente es definida de dos maneras: 1) Desde el punto de vista del “sistema binario tradicional de sexos y/o géneros”, es decir, que se presupone la cisexualidad de “hombres y mujeres” e incluso a veces se presuponen “masculinidad en el hombre” y “feminidad en la mujer”. Definición de bisexualidad obsoleta, fundada el patriarcado y el cisexismo. 2) Otro punto de vista se define la bisexualidad desde el “sistema binario (no tradicional) de sexo y/o género”, donde las personas bisexuales solo se sentirían atraídas por “hombres y mujeres”, independientemente si son cisexuales, intersexuales o transexuales, e independientemente si son o no personas que no siguen los roles de géneros tradicionales (masculinidad y feminidad hegemónicas), pero no se tiene en cuenta otras personas de sexos/géneros.

Polisexualidad La polisexualidad es una orientación sexual dirigida hacia personas de más de dos sexos y/o géneros pero no necesariamente todos los sexos y/o géneros; no necesariamente al mismo tiempo, de la misma manera, al mismo nivel con la misma intensidad. Al igual que pasa con las definiciones de bisexualidad y pansexualidad, puede ser definida desde dos puntos de vista: 1) Desde el “sistema binario tradicional de sexo y/o género”, donde se define la polisexualidad como orientación sexual dirigida a hombres y mujeres tal y como se entiende desde el patriarcado y cisexismo: hombres cisexuales y masculinos y mujeres cisexuales y femeninas, y algún/os grupo/s de sexo y/o género clasificados como “ni hombres ni mujeres” ya que no cumplen la idea tradicional de cómo tiene que ser un hombre o una mujer. Ejemplo: “soy polisexual, porque me gustan los hombres, las mujeres y los transexuales”.

2) Y desde el “sistema binario (no tradicional) de sexo y/o género”, la polisexualidad se define como la orientación sexual dirigida a hombres y mujeres, independientemente que sean cisexuales, intersexuales o transexuales, como si tienen o no roles de géneros no normativos, y personas de sexos y/o géneros diferentes a “hombre o mujer” pero no todas las combinaciones o variaciones.

Pansexualidad La pansexualidad es una orientación sexual dirigida hacia personas de cualquier sexo y/o género, no necesariamente al mismo tiempo, de la misma manera, al mismo nivel con la misma intensidad. Se define, principalmente, desde dos puntos de vista: 1) Desde el “sistema binario tradicional de sexo y/o género”, donde se define la pansexualidad como la orientación sexual dirigida hacia todos los sexos/género, pero clasifican a todas las personas que no son ni hombres ni mujeres, a todas las personas transexuales e intersexuales, y a todos los hombres y mujeres con roles de género no normativos o no conformes como “personas que no son ni hombres ni mujeres”, negando las identidades de personas transexuales, intersexuales y hombres y mujeres con roles no normativos, aunque si se tengan en cuenta desde el plano afectivo, romántico, sexual. No deja de ser un punto de vista cisexista y patriarcal. 2) Desde el “sistema binario (no tradicional) de sexo y/o género” donde si se tiene en cuenta a las personas transexuales, a hombres y mujeres intersexuales, y a hombres y mujeres con roles de género no normativos, como hombres o mujeres, y solo consideran a personas que no son ni hombres ni mujeres a personas que realmente se consideran, se sienten y son así.

Cishomonormatividad Es un término que describe cualquier conjunto de normas de estilo de vida que sostiene que las personas se dividen de forma natural en dos géneros distintos y excluyentes, hombre y mujer, con roles de género determinados. Sostiene que la heterosexualidad y la homosexualidad son las orientaciones sexuales normales, excluyendo todas las restantes. Consecuentemente, alinea al sexo biológico, la identidad de género y el rol de género, y mantiene que la heterosexualidad y la homosexualidad normativas son las únicas formas de sexualidad posibles.

Monosexismo El monosexismo o monocentrismo, denota la suposición de que todo el mundo es monosexual y la creencia de que las personas monosexuales son por naturaleza superiores a las personas bisexuales o no-monosexuales. Además, el monosexismo indica la discriminación y el prejuicio en favor de las personas monosexuales y contra de las personas bisexuales. Por lo tanto, el monosexismo engloba las creencias y las actitudes subyacentes de tales preferencias. El monosexismo no es monopolio exclusivo de las personas monosexuales. Las personas de cualquier orientación sexual, incluso bisexuales o no-monosexuales, pueden tener creencias monosexistas.

Monosexual Monosexual es la orientación sexual de una persona que siente atracción solo por personas de un solo sexo o género, monosexualidad ser la correspondiente orientación sexual. A monosexual puede ser heterosexual u homosexual (lesbiana/gai). El término no es muy común, utilizado principalmente en las discusiones sobre la bisexualidad para designar a todo el mundo que no sea bisexuales (con la excepción de las personas asexuales).

Monogamia obligatoria La monogamia obligatoria, mononormatividad o, a veces, simplemente monogamia es un sistema de organización social, cultural y económica de origen patriarcal que regula las relaciones de parentesco de acuerdo con el ideal de amor romántico y con el objetivo de transmitir la propiedad privada a la siguiente generación.

Práctica sexual Práctica sexual es el conjunto de comportamientos que realizan una o más personas, en el plano de lo sexual. No existe una relación directa entre las prácticas sexuales y las orientaciones sexuales. Para empezar, la orientación de una persona puede definirse claramente antes de haber mantenido práctica sexual alguna. Por otro lado, las personas podemos mantener prácticas sexuales motivadas por la presión social, o por simple experimentación, sin que pueda deducirse por tanto de dichos comportamientos, deseo o atracción hacia personas de uno y/u otro sexo. No debemos deducir tampoco la orientación sexual de una persona a partir del sexo y/o género de sus parejas. Por ejemplo, es posible que una mujer que se siente bisexual sólo haya mantenido relaciones sexuales con hombres a lo largo de su vida, lo que no la convierte en heterosexual. Tampoco podría deducirse que se ha “convertido” en lesbiana una mujer bisexual que, desde hace años, mantiene una relación estable y cerrada con otra mujer.

6.3 Visions i altres conceptes segons la Wikipedia.org 6.2.1. Diversitat sexual 6.2.2. Orientació sexual 6.2.3. Intersexualitat 6.2.4. Asexualitat

6.4 Intersexualitat La intersexualitat o l'estadi intersexual (abans anomenada pseudohermafroditisme) es dóna quan un individu presenta uns genitals externs de forma ambigua. Pot posseir obertura vaginal que pot estar parcialment fusionada, un òrgan erèctil (penis o clítoris) més o menys desenvolupat i amb ovaris o testicles que solen ser interns. Es diferencia de l'hermafroditisme veritable en què, en aquest últim cas, l'individu posseeix al mateix temps teixit ovàric i testicular Aquestes persones han suscitat gran controvèrsia pel costum i la necessitat social d'assignar un sexe definit a cada persona, de tal manera que sovint s'ha acudit al cariotip per assignarlos un sexe i, fins i tot, per transformar els seus genitals el més d'acord possible amb el seu sexe genètic. De vegades el sexe genètic no resol la qüestió, ja que poden presentar un mosaïcisme. La intersexualitat no s'acompanya d'una orientació sexual ni d'una identitat sexual unívoques, de manera que fer un canvi forçat (quirúrgic) dels genitals ambigus per tal de poder-los assignar un determinat sexe social pot generar-los importants conflictes sexuals i psicològics futurs.

Per entendre millor la intersexualitat... UNA MICA DE MARC TEÒRIC I CONCEPTUAL El sexe de l’Àngels. Recursos per a l’educació amb perspectiva de gènere i LGTB (lesbiana, gai, transsexual, bisexual)

Parlem de sexe... La paraula sexe es pot fer servir amb diversos significats. El diccionari normatiu en distingeix els següents: 1. conjunt de les peculiaritats bioquímiques, fisiològiques i orgàniques que divideixen elsindividus d’una espècie en mascles i femelles(...) 2. sexualitat 3. òrgans genitals externs En el marc de la qüestió sobre les diferències i desigualtats que es donen a la societat, ens interessa el sentit més identitari del terme, el que refereix a la classificació de les persones. Per tant, farem referència al sexe entès en línia amb la primera definició que apareix en el diccionari i provisionalment (perquè després ho criticarem) entendrem el següent: SEXE: conjunt de característiques biològiques que divideixen els individus d’una espècie en mascles i femelles.

Cal tenir en compte que quan es parla de característiques biològiques es fa referència a tot allò relacionat amb l’anatomia (localització, forma, parts, estructura) i amb la fisiologia (funcions i processos) dels éssers vius. Per tal de poder discutir la definició de sexe que provisionalment acabem de donar, és important que abans repassem breument algunes de les qüestions relatives a la reproducció sexual que habitualment podem trobar en els manuals de biologia. La reproducció és el procés pel qual els éssers vius engendren nous individus. Aquest procés pot ser de reproducció asexual (només intervé un organisme, que genera organismes nous que posseeixen còpies idèntiques del seu material genètic) o bé pot ser reproducció sexual (en aquest cas, intervenen dos individus de sexes diferents que generen un nou organisme que és diferent a ambdós però que posseeix part del material genètic de cada progenitor). En el cas de les espècies que presenten dos sexes, s’entén per dimorfisme sexual la diferència física (de formes, coloracions o mides) entre mascles i femelles. Per exemple, en algunes espècies (insectes, aranyes, rèptils...) les femelles són més grans que els mascles, i en altres (com els mamífers) són els mascles els que tenen una mida més gran. El dimorfisme sexual es dóna en major o menor grau en la majoria d’espècies, tot i que sovint no és evident a simple vista (hi ha espècies en què els animals reconeixen l’altre sexe per l’olor). En els processos relatius a la reproducció prenen especial importància els aspectes genètics. S’anomena informació genètica a tota la informació necessària perquè les cèl·lules duguin a terme les seves funcions vitals (alimentar-se, créixer i reproduir-se) i que determina algunes característiques de l’individu (en el cas humà, si és alt, baix, ros, moreno, etc.). Tota aquesta informació es troba en el nucli de les cèl·lules, en els cromosomes. Les cèl·lules dels éssers humans tenen habitualment 46 cromosomes, excepte les cèl·lules especials per a la reproducció, les cèl·lules sexuals (els òvuls, en el cas de les dones; i els espermatozoides, en el cas dels homes) que només tenen 23 cromosomes, la meitat que la resta de les cèl·lules. Així, en unir-se l’òvul d’un dona i l’espermatozoide d’un home, el resultat és una cèl·lula anomenada zigot que passarà a tenir la informació genètica completa (46 cromosomes) i que pot donar lloc a un ésser humà. En tots els òvuls de les dones, el cromosoma sexual és X. En canvi, en els homes, en la meitat dels espermatozoides el cromosoma sexual és X i en l’altra meitat el cromosoma sexual és Y. Així, el sexe genètic es determina en el moment de la concepció depenent de la càrrega cromosòmica (X o Y) de l’espermatozoide amb el qual es fecunda l’òvul:

Així, en la parella de cromosomes sexuals, les dones tenen dos cromosomes X i els homes tenen un cromosoma X i un cromosoma Y. Per exemple, la següent distribució de cromosomes d’una cèl·lula correspon a un home:

I fins aquí algunes de les informacions i explicacions sobre reproducció sexual que podem trobar a la majoria de manuals de biologia. El problema és que, com veurem a continuació, de vegades la forma de distingir els homes i les dones no és tan senzilla... La classificació en les categories home-dona I és que hi ha diversos criteris per distingir el sexe (categoria biològica que remet a l’anatomia i la fisiologia) d’una persona:  sexe genètic/genotípic/cromosòmic (els cromosomes sexuals: XX, XY...)  sexe cerebral (hipotàlem, lòbul frontal, activitat neuronal, cos callós...)  sexe gonadal (glàndules sexuals i hormones: testicles/espermatozoides/alt nivell de testosterona, o bé ovaris/òvuls/alt nivell d’estrògens)  sexe genital (òrgans sexuals: -interns: pròstata o bé úter/trompes de Fal·lopi -externs: escrot/penis o bé vagina/vulva/clítoris)  sexe en funció de les característiques sexuals secundàries (desenvolupament dels pits, pèl al cos, característiques de la veu, nou, estructura òssia, musculatura...) Per a la majoria de persones, socialment es considera que aquests criteris de determinació del sexe són “coherents” entre ells i aleshores es classifica les persones sota la categoria home o dona; però ja hem vist que hi ha persones en què uns criteris són més aviat de dona i altres són més aviat d’home (hi ha persones que tenen sexe genètic d’home i sexe genital de dona, hi ha persones que tenen sexe genital de dona però se senten homes, etc.). En aquests casos en què es considera que existeix una “incoherència” entre criteris, a quin d’ells donem prioritat? Al genital? Al cromosòmic? Al psicològic? I, per què? I compliquem-ho encara més: de vegades no només es considera que hi ha una “incoherència” entre els diversos criteris de determinació del sexe sinó que es considera que hi ha “incoherència” o “ambigüitat” dins un mateix criteri:  

de vegades es considera “ambigu” el sexe genital (hi ha persones que neixen amb una protuberància en la zona genital que pot tractar-se d’un penis molt petit (micropenis) o un clítoris molt gran (macroclítoris). de vegades es considera “ambigu” el sexe gonadal (hi ha persones que tenen un testicle i un ovari).

 

de vegades es considera “ambigu” el sexe autopercebut (hi ha persones a qui si els preguntes, no se senten homes o dones. Diuen que no ho saben, o diuen que se senten simplement persona...). de vegades es considera “ambigu” el sexe genètic (hi ha persones que no tenen les habituals combinacions XX o XY sinó que en presenten altres: XXX, XXY, X?, XYY...). Per exemple, les persones amb combinació XXY són persones que presenten un cromosoma sexual X addicional respecte la combinació habitual XY (és a dir, tenen 47 cromosomes en lloc de 46). En néixer, presenten unes característiques masculines, però quan arriben a la pubertat algunes característiques sexuals secundàries no es desenvolupen (poc pèl en el cos i la cara, testicles petits, esterilitat, es desenvolupen una mica els pits).

Tots aquests casos s’acostumen a incloure dins el terme de persona intersex: INTERSEX: persona que té uns trets sexuals que no es corresponen amb els de les típiques categories home o dona, i que socialment es consideren trets “ambigus” o “mixtes”. Per tant, i vistos aquests casos, en comptes de la definició de sexe que hem donat anteriorment: SEXE: conjunt de característiques biològiques que divideixen els individus d’una espècie en mascles i femelles. Sembla més convenient definir el sexe de la següent forma: SEXE: conjunt de característiques biològiques a partir de les quals es divideix els individus d’una espècie en mascles, femelles, intersex... Des de l’activisme intersex, es prefereix el terme intersex al terme intersexual, en entendre que aquest darrer té un origen mèdic i patologitzador. És una definició més àmplia i més inclusiva que l’anterior, que no fa referència al mascle i a la femella com a úniques possibilitats i presentades com una dicotomia (separació d’alguna realitat en només dos elements i mútuament excloents entre ells) i que no naturalitza les divisions (en matisar que les característiques biològiques no determinen de forma unívoca les divisions entre individus sinó que són característiques “a partir de les quals es divideix” els individus). Quants sexes hi ha? Hem vist com de vegades és difusa i ambigua la línia biològica que separa el fet de ser mascle o de ser femella. Per això, hi ha diverses respostes a la pregunta sobre quants sexes hi ha: Hi ha qui opina que hi ha dos sexes:  mascle  femella Hi ha qui opina que hi ha tres sexes:  mascle  intersex  femella

Hi ha qui opina que hi ha cinc sexes:  mascle  pseudohermafrodita masculí  hermafrodita autèntic  pseudohermafrodita femení  femella Hi ha qui opina que hi ha tants sexes com persones. Davant les anteriors opcions, el més important és superar la dicotomia estricta mascle-femella en el sentit de considerar que totes les persones siguem a nivell biològic o bé 100% mascles (mascles purs) o bé 100% femelles (femelles pures) i que no hi hagi més opcions. La segona i la tercera propostes avancen en la superació de la visió dicotòmica, però tenen el problema que segueixen marcant categories clarament delimitades. Passar de 2 categories a 3 o 5 categories no supera el problema qualitatiu, doncs es segueix presentant la dificultat que són biològicament problemàtiques i arbitràries les línies divisòries i les categories discretes (les que presenten separacions, parts no contínues). La proposta que més sembla adaptar-se a la diversitat biològica és la quarta, la que interpreta el sexe com una línia d’infinits punts, com una gradació, com un ventall, com un espectre, com una escala de grisos, com un continuum de tants sexes com persones; però tampoc està exempta de problemes. Sobretot, té el problema que dur l’argument de la diversitat fins al punt de dir que no hi ha mascles ni femelles (perquè només hi ha persones/individus) fa difícil tractar el sexisme, el masclisme o l’opressió de la dona, perquè segons una forma d’interpretar aquesta proposta els conceptes dona i home no s’han de fer servir... Per tant, sembla que conceptualment la quarta és la més inclusiva, i és la que hem de tenir al cap; i pot ser que algun dia puguem referir-nos a les persones sense classificar-les en funció del seu sexe o la seva raça (de la mateixa manera que avui dia no les classifiquem per la seva alçada o el color dels seus ulls), però mentre haguem de lluitar contra el sexisme i les desigualtats de gènere ens fa falta poder seguir parlant de les categories mascle i femella perquè ens serveixen per parlar de forma entenedora en el món d’avui dia i per orientar la lluita contra les desigualtats. Per això, encara que conceptualment es comparteixi la quarta proposta, és habitual parlar en els termes de la segona proposta: hi ha mascles, hi ha femelles i hi ha persones intersex. En molts casos, el concepte intersex ha substituït el tradicional concepte hermafrodita. El terme hermafrodita procedeix de la mitologia grega, segons la qual el fill d’Hermes (déu de la bellesa) i d’Afrodita (deessa de l’amor) va rebre el nom d’Hermafrodita. La seva bellesa era tal que, un dia mentre es banyava en un estany, la nimfa protectora de l’indret es va enamorar d’ell a l’instant i, abraçada a ell amb força, va suplicar als déus fondre’s amb el seu amat en un sol cos. El seu desig va ser escoltat i des d’aleshores Hermafrodita va reunir en un mateix cos els valors masculins i femenins. Es diu que un animal o una planta és hermafrodita quan té els aparells sexuals masculins i femenins alhora (o un aparell mixt) de forma que pot produir cèl·lules sexuals masculines i femenines. Per referir-se a les persones, el terme hermafrodita està en desús, doncs sovint s’ha usat de forma pejorativa, i es prefereix el concepte intersex, menys carregat valorativament i que recull una major diversitat de combinacions en no estar centrat en les característiques de l’aparell reproductor. A més, en humans no es coneix cap cas d’autèntic hermafroditisme en el sentit de tenir la capacitat, un mateix individu, de produir tant òvuls com espermatozoides.

Pel que fa a la incidència de la intersexualitat, hi ha estudis que la situen entorn l’1,7% dels naixements. Habitualment, davant casos de naixement d’infants amb ambigüitat sexual, la “solució” que s’adopta és passar per quiròfan i assignar el sexe que la família i el personal mèdic decideixen. Es decideix reconstruir quirúrgicament els òrgans genitals fins i tot en molts casos en què són sans i funcionals. En molts casos, a la llarga això no és tal solució ja que el sexe amb què s’autoidentifica una persona sovint té més a veure amb factors psicològics que amb els atributs físics. Per això, les associacions de persones amb ambigüitat sexual lluiten per al reconeixement de la identitat intersex. Aquesta demanda està recollida formalment a Austràlia, on l’Oficina Nacional d’Estadística reconeix des de l’any 2006 el dret de les persones a ser enregistrades legalment com a intersex o andrògines. En la darrera proposta de definició de sexe, només apareixen explícitament els termes mascle, femella i intersex, però els punts suspensius al final de la definició remeten a la voluntat que no sigui una llista tancada. I no pot ser tancada perquè encara que féssim un llarg llistat de possibilitats sempre podríem deixar algú fora. La proposta de definició del sexe de forma oberta, té la voluntat d’incloure les persones amb un sexe en trànsit, les persones que no es volen identificar amb cap categoria/ codi/etiqueta sexual, etc.

No es tracta que no puguem usar les categories mascle i femella, tan sols es tracta de relaxar la idea que a nivell biològic només existeixen dos models: 100% mascle o 100% femella. Què és el gènere? Aquí utilitzarem el significat més sociològic o antropològic del terme, és a dir, aquell que considera el gènere com tot allò cultural associat als sexes. Per tant, i recapitulant, tenim:

SEXE: conjunt de característiques biològiques a partir de les quals es divideix els individus d’una espècie en mascles, femelles, intersex... GÈNERE: conjunt de característiques i rols culturalment associats als sexes. Simplificant, i de moment, perquè després ho tornarem a matisar, direm que el sexe refereix a qüestions “biològiques” i el gènere a qüestions “culturals” (valors, rols, preferències i comportaments, associats a homes i dones). Així, per exemple, el fet que una dona tingui la menstruació és una qüestió relativa al sexe i el fet que el color rosa s’associï a les nenes és una qüestió relativa a les relacions de gènere. També és una qüestió relativa a les relacions de gènere la simbologia usada convencionalment per representar els homes i les dones:

El símbol masculí és la imatge d’Ares, el Déu grec de la guerra (o Mart, el seu equivalent romà) i està representat amb un escut rodó i una llança en l’extrem superior. El símbol femení és la imatge d’Afrodita, la Deessa grega de l’amor i la bellesa (o Venus, el seu equivalent romà) i està simbolitzada amb un mirall rodó amb un mànec a la part inferior. Llances per a representar els homes i miralls per a representar les dones. Un dels aspectes més importants del sistema de relacions de gènere, és que no fa una assignació neutral de característiques i rols entre homes i dones, sinó que és una assignació jerarquitzada en què, en general, s’atribueix més valor a aquelles característiques associades a la masculinitat (ex: fortalesa, èxit, àmbit públic...) que a les característiques associades a la feminitat (ex: tendresa, cura, àmbit privat...). Aquesta jerarquia fa que quan es parla de gènere s’hagi de parlar de l’existència de relacions de poder i privilegis (materials i simbòlics) d’unes persones sobre altres.

L’actual sistema normatiu de gènere és masclista (discrimina la feminitat) i heterosexista (discrimina l’homosexualitat). Per tant, el sistema normatiu de gènere no només constata diferències sinó que construeix desigualtats entre les persones. Finalment, és important tenir present que les normes, rols i valors del sistema de relacions de gènere són relatius a una societat determinada (en el temps i l’espai). Les normes del sistema de relacions gènere no són les mateixes a la Catalunya del s.XXI que les de la Polinèsia, l’Antiga Grècia, les societats primitives, o les comunitats de tradició islàmica.

La cadena simbòlica D’entrada, mostrem una representació esquemàtica de l’anomenada cadena simbòlica i a continuació anirem explicant els seus components i com s’interrelacionen:

Les relacions de gènere són creadores d’expectatives socials derivades del sexe d’una persona, és a dir, què s’espera d’un home i què s’espera d’una dona. Les relacions de gènere marquen què és estàndard/normal/normatiu/ acceptat i què no ho és perquè se surt d’allò establert per la norma social.

L’actual sistema normatiu de gènere espera i exigeix que:   

has de néixer clarament com a mascle o clarament com a femella. si neixes mascle (sexe biològic), t’has de sentir un home (identitat de gènere), comportar-te com un home (rol de gènere) i t’han d’agradar les dones (orientació sexual). si neixes femella (sexe biològic), t’has de sentir una dona (identitat de gènere), comportar-te com una dona (rol de gènere) i t’han d’agradar els homes (orientació sexual).

A aquest model normatiu de gènere se l’anomena cadena simbòlica perquè és un sistema que lliga inexorablement el sexe biològic amb la identitat de gènere, amb els rols de gènere, amb l’orientació sexual i amb les pràctiques sexuals, i perquè lliga les persones a unes normes sobre què s’espera d’elles i com s’han de comportar. Qualsevol desviació d’aquesta norma es considera anormal i és sancionada socialment, ja sigui amb un insult, amb una mirada despectiva, amb l’aïllament social, amb la discriminació laboral, amb una pallissa, amb un comentari condescendent, amb una broma desagradable o amb la patologització institucionalitzada (considerant la teva identitat de gènere com una malaltia). Així, queden fora de la norma les persones intersex, transsexuals, els homes efeminats, les dones masculines, les persones que tenen pràctiques BDSM (Acrònim de les següents pràctiques sexuals: “bondage” -pràctiques amb cordes i lligadures-, disciplina/dominació, sadisme i masoquisme), lesbianes, gais, bisexuals, pansexuals, asexuals, etc. Aquestes normes socials entorn les relacions de gènere també marquen què s’espera de les persones pel que fa a les seves relacions familiars (per exemple, si tens 40 anys i encara no tens parella estable o dius que no vols tenir fills/es, molta gent considera que “alguna cosa falla”...). Aquestes normes de gènere no estan escrites i sovint són molt subtils i invisibles, de forma que no semblen construïdes socialment. El fet que les normes de gènere s’invisibilitzin i es naturalitzin és una de les causes de la seva efectivitat i permanència, doncs és difícil lluitar contra coses invisibles o que semblen normals/naturals.

Identitat de gènere i orientació sexual Per respectar la diversitat és important conèixerla, per això és important conèixer i visibilitzar la diversitat d’identitats de gènere i d’orientacions sexuals. Vegem com es defineixen aquests conceptes, que formen part de la cadena simbòlica: La identitat de gènere és l’autopercepció d’una persona en relació al seu sexe/gènere, com es presenta en societat i com vol que se la tracti. Pot coincidir, o no, amb la identitat que té socialment assignada (home, dona). El rol de gènere és el conjunt de comportaments, tasques i actituds assignades a les persones en funció del seu sexe. L’orientació sexual és la preferència amorosa i/o sexual continuada per persones en funció del seu sexe.

Quant a la terminologia, cal tenir en compte que els termes mascle i femella remeten al sexe (biològic) mentre que els termes home i dona remeten a la identitat de gènere. Les persones transgènere són aquelles que tenen un cos d’un sexe però se senten d’un altre sexe, és a dir, persones en què el seu sexe biològic i la seva identitat de gènere no coincideixen. Sovint també se les coneix, de forma un tant essencialista i victimista, com a “dones atrapades en un cos d’home” o “homes atrapats en un cos de dona”. Les persones transsexuals són persones que se sotmeten, per via hormonal o quirúrgica, a un procés de canvi de sexe (procés de reassignació sexual). Per exemple, la vaginoplàstia és una cirurgia de transformació del penis en vagina. Actualment la transsexualitat és considerada un trastorn mental segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). A la seva Classificació Internacional de Malalties, és inclosa dins el Capítol V: Desordres mentals i de comportament/ Desordres d’identitat de gènere/F64.0 (www. who.int/classifications/icd). Hi ha diverses organitzacions i campanyes internacionals que reivindiquen la despatologització de la transsexualitat tal com ja es va aconseguir amb l’homosexualitat, que des de 1990 no és considerada una malaltia per l’OMS. La distinció entre transgènere i transsexual és el fet de modificar o no el cos, però al darrera hi ha un posicionament: així com les persones transsexuals (les que modifiquen el seu cos) es socialitzen en un gènere masculí o femení, les persones transgènere (les que no modifiquen el seu cos) parteixen d’un qüestionament del sistema sexe/gènere resistint-se a sotmetre’s a un dels dos rols. D’altra banda, les persones transvestides (de vegades anomenades travestis) són dones que es vesteixen d’home o homes que es vesteixen de dona de forma freqüent, perquè no se senten satisfets desenvolupant exclusivament el gènere assignat i els agrada representar ambdós gèneres, o perquè els desperta excitació sexual, o com a joc eròtic. A diferència de les persones transsexuals i transgènere, accepten el seu sexe i no tenen conflictes amb el seu cos.. El terme trans és un terme genèric per referir a persones transsexuals, transgèneres i transvestides. Malgrat el que dicta l’actual sistema normatiu de gènere, és important subratllar que el sexe, la identitat de gènere, l’orientació sexual i les pràctiques sexuals es combinen a la pràctica de múltiples formes. Així, per exemple, la identitat de gènere no predetermina l’orientació sexual: que un noi sigui efeminat no implica que sigui gai, i que una persona sigui transsexual femenina (ha modificat el seu cos per a ser dona) no implica que li agradin els homes. Hi ha persones que van néixer amb un cos de mascle, se senten dones i els agraden els homes (són transgèneres femenines heterosexuals), hi ha persones que van néixer amb un cos de mascle que han modificat per ser dones i els agraden les dones (són transsexuals femenines lesbianes), etc. Tot i que pugui costar entendre alguns cossos i identitats incòmodes /ambigües /inusuals / mixtes / indefinides /canviants /en trànsit /transgressores..., és important conèixer (i donar a conèixer) totes aquestes realitats per poder treballar una actitud oberta a la diversitat que ens podem trobar en nosaltres i en les persones que ens envolten.

6.5. Asexualitat La asexualitat, de vegades anomenada no-sexualitat,[1][2][3] en el seu sentit més ampli, és la manca d'atracció sexual cap a altres éssers[4][5][6] o la manca d'interès pel sexe.[6][7] També es pot considerar com una manca d'orientació sexual. Un estudi comunament citat publicat el 2004 calculava l'existència d'asexualitat en un 1% de la població.[8][9] L'asexualitat és diferent de l'abstinència i del celibat, que són temes conductuals i generalment motivats per factors com les creences personals o religioses d'un individu;[10] l'orientació sexual, a diferència del comportament sexual, és considerat que està "durant".[11] Algunes persones asexuals tenen de fet activitat sexual malgrat no tenir desig de sexe ni atracció sexual, a causa de diverses raons, com per exemple pel desig o la necessitat de complaure la seva parella, o bé pel desig de tenir fills.[6] Només últimament l'asexualitat s'ha començat a acceptar com una orientació sexual més i com un camp de recerca científica,[4][6][12][13] i s'ha començat a crear un creixent cos de recerca des de perspectives tant sociològiques com psicològiques.[6] Mentre que alguns investigadors afirmen que l'asexualitat és una orientació sexual, altres hi estan en desacord.[12] Darrerament s'han començat a formar diverses comunitats asexuals mercès a l'aparició d'Internet i de les xarxes socials. La més prolífica i coneguda d'aquestes comunitats ha estat l'anomenada Asexual Visibility and Education Network (AVEN), fundada el 2001.

Relacions sexuals i identitat Els asexuals, tot i que no tenen el desig sexual de qualsevol gènere, poden participar en relacions romàntiques purament emocionals.[14][15] Termes pel que fa a això són:      

Asexual: Manca d'atracció sexual cap als altres Bisexual: Atracció sexual cap a persones dels dos gèneres diferents Heterosexual: Atracció sexual cap a persones d'un gènere diferent Homosexual: atracció sexual cap a persones del mateix gènere Pansexual (també omnisexual): Atracció sexual cap a persones de qualsevol gènere, incloent-hi persones de gènere no binari Transsexual: Orientació sexual de gènere variant o ambigua i/o atracció sexual cap a persones de gènere variant o ambigu

L'AVEN defineix asexualitat com "algú que no experimenta atracció sexual" i manifesta, "una altra petita minoria pensa ells mateixos com asexuals per un breu període de temps mentre explora i qüestiona la seva pròpia sexualitat" i qu "no hi ha cap prova de tornassol per determinar si algú és asexual. L'asexualitat és com qualsevol altra identitat;- al seu cor, és només una paraula que la gent utilitza per ajudar a imaginar-se. Si en qualsevol punt algú troba asexual la paraula útil descriure's, els animem a utilitzar-lo mentre tingui sentit per fer això".[13] Els investigadors han variat en els seus intents de definir l'asexualitat, però el terme es defineix normalment per significar la manca o absència d'atracció sexual o interès sexual. Això es pot definir com tenir poca atracció sexual o desig, cap atracció sexual o desig, o una combinació d'ambdós amb la característica de comportament o sense,[4][6][16] com els investigadors han utilitzat el terme "per referir-se a individus amb desig sexual baix o absent o atraccions, comportaments sexuals baixos o absents, associacions no sexuals exclusivament romàntiques, o una combinació tant de desitjos sexuals absents com de comportaments".[6]

Com a identitat emergent amb una definició àmplia, hi ha una enorme quantitat de variació entre gent que s'identifica com asexual; per exemple, individus asexualment identificats que afirmen que senten atracció sexual però no la inclinació d'actuar-hi perquè no tenen cap desig veritable o han de participar en l'activitat sexual o fins i tot no sexual (abraçant, agafant la mà, etc.).[6][16] Alguns asexuals participen en l'activitat sexual com a curiositat.[6] Alguns es poden masturbar com a forma solitària d'alliberament, mentre altres no senten una necessitat de fer-ho.[5] Alguns refereixen comunament la necessitat o desig de masturbació com a "desig sexual" i es dissocia de l'atracció sexual i el coit; els asexuals que es masturben generalment el consideren que és un producte normal del cos humà i no un senyal de sexualitat latent, i poden no trobar-lo plaent.[6] Alguns homes asexuals són incapaços d'aconseguir una erecció i l'activitat sexual és completament impossible per a ells.[17] Els asexuals també difereixen en les seves sensacions envers els actes sexuals que realitzen: Alguns són indiferents i poden fins i tot tenir sexe en benefici d'un soci romàntic, mentre que altres són més fortament adversos a la idea tot i que no els desagrada necessàriament altra gent per al sexe que té mentre no els impliqui.[6][18]

Orientació sexual i etiologia Molts trets en una població mitjana es poden descriure en termes d'una distribució normal. Mentre la majoria de persones representen no estan allunyats del valor mitjà per a un tret determinat, un petit nombre es distribueix en els extrems. En descriure el desig sexual amb tal corba, la majoria de la població cau al mig. Al contrari, una proporció petita representarà naturalment qualsevol extrem. En un extrem hi hauria els hipersexuals, mentre que altres (en altra esquerra) hi hauria els asexuals. Hi ha debat significatiu sobre tant si l'asexualitat és o no una orientació sexual.[12] És més comparable a trastorn d'hipoactivitat del desig sexual (HSDD), en el sentit que els dos impliquen una manca general d'atracció sexual a qualsevol, però l'asexualitat no és generalment considerada un trastorn (com l'anorgàsmia, l'anhedonia, etc.) o una disfunció sexual perquè l'asexualitat no defineix necessàriament algú com posseïdor d'un problema mèdic o problemes sobre altres socialment (com el celibat o l'abstinència).[16] Tampoc no implica que li falti l'atracció sexual provoca ansietat; és la manca o absència d'atracció sexual com una característica que dura al llarg de la vida.[4] Alguns estudiosos, tanmateix, opinen que l'asexualitat no és una categoria significativa per sumar-se al continu d'orientacions sexuals, i diuen que és en canvi la manca d'una orientació sexual o sexualitat.[12] Altres manifesten que és la denegació de la sexualitat natural d'un, i que és un trastorn provocat per l'avergonyiment envers la sexualitat o l'ansietat, a vegades basant aquesta creença en asexuals que es masturben o ocasionalment participen en l'activitat sexual simplement per complaure un soci romàntic.[12][17] Altres estudiosos afirmen que l'asexualitat és una orientació sexual, ja que alguns asexuals són incapaços de masturbar-se tot i que segons hom diu tenen un desig sexual "normal", i que hi ha variacions de preferències sexuals, sostenint que l'asexualitattambé s'hi hauria d'incloure.[12][17] Accentuen que els asexuals no decideixen no tenir cap desig sexual, i generalment comencen a descobrir les seves "diferències" en comportaments sexuals al voltant d'adolescència. A causa d'aquests fets que surten a la llum, l'asexualitat és molt més que una elecció conductual, i no és alguna cosa que es pot "curar" com un trastorn.[17]

L'etiologia en aquest context és sense implicació de malaltia, trastorn o anormalitat. La investigació sobre l'etiologia de l'orientació sexual quan s'aplica a l'asexualitat té el problema definitori com el qual l'orientació sexual no és coherentment definida per tots els investigadors incloent-hi l'asexualitat .[19] L'asexualitat pot ser considerada una orientació sexual, que es defineix com "duradora" i resistent al canvi, demostrant que és generalment insensible a intervencions pensades per canviar-lo.[11] Tanmateix, mentre l'heterosexualitat, l'homosexualitat, i la bisexualitat normalment, però no sempre, es fixen durant els primers anys de vida preadolescent, no se sap quan es fixa la condició d'asexualitat. "És confús si aquestes característiques són innates o si es poden adquirir".[6] La no-mesura en algunes àrees d'orientació sexual és acceptada per l'American Psychological Association, l'American Psychiatric Association, i la National Association of Social Workers: Simplement per documentar que ocorre un fenomen, els estudis de cas (case studies) i les mostres no probabilístiques sovint són adequades. Alguns grups són suficientment poc nombrosos- en relació al conjunt de la població- que localitzar-los amb un mostreig aleatori és extremadament car o pràcticament impossible. En els últims casos, l'ús de mostres no probabilístiques és sovint apropiat."[20][21] En la determinació d'etiologies, quan els asexuals són un percentatge petit d'una societat gran, els asexuals amb una etiologia donada compondran un percentatge fins i tot més petit, de manera que la informació etiològica estigui disponible només per alguns individus, generalment seleccionats d'una forma no aleatòria.[22][23]

Prevalença A meitats del segle XX, Alfred Kinsey considerava individus de 0 a 6 segons la seva orientació sexual d'heterosexual a homosexual, conegut com l'Escala Kinsey. També incloïa una categoria que anomenava "X" per a individus amb "cap contacte sociosexual o reaccions". Ell etiquetà un 1,5% de la població masclulina adulta com “X”.[24][25] Al segon llibre de Kinsey Sexual Behavior in the Human Female, comunicava aquesta grup d'individus que són X: dones no casades = 14–19%, dones casades = 1–3%, dones prèviament casades = 5–8%, homes no casats = 3–4%, homes casats = 0%, i homes prèviament casats = 1–2%.[25] Més dades empíriques sobre la demografia asexual apareixeren el 1994, quan un equip de recerca al Regne Unit publicà un informe exhaustiu sobre 18.876 residents britànics esperonat per la necessitat d'informació sexual arran de la pandèmia de la sida. L'enquesta incloïa una qüestió sobre atracció sexual, en el que el 1,05% dels que responien respongué que "mai no s'havien sentit sexualment atrets per a qualsevol persona." [26] Aquest estudi d'aquest fenomen era continuat per l'investigador de sexualitat canadenc Dr. Anthony Bogaert el 2004, que explorava demografia de l'asexualitat en una sèrie d'estudis. Bogaert creia que la xifra d'un 1% no era un reflex acurat del percentatge gaire més gran probable de la població que es podria identificar com asexual, fixant-se que en l'enquesta inicial un 30% de persones contactades decidien no participar en l'enquesta. Ja que és més probable que la gent menys sexualment experimentada es negui a participar en estudis sobre sexualitat, i els asexuals tendeixen a ser menys sexualment experimentat que els sexuals, és probable que els asexuals fossin més presents en el 30% que declinà la participació en l'enquesta, i per tant no comparable al al 70% que si que hi participà. El mateix estudi trobava que el nombre d'homosexuals i bisexuals es combinava per ser al voltant d'un 1,1% de la població, que és molt més petita que no indiquen altres estudis. [4][8] Tanmateix, la recerca de sexualitat de Bogaert s'ha examinat en el passat, des que estava implicat en estudis que connectaven raça amb comportaments sexuals com si tinguessin una base evolutiva. Aquest estudi era altament discutit per la comunitat científica que tan potencialment constituïa un cas de racisme científic.[27]

Activitat sexual i sexualitat Mentre que alguns asexuals es masturben com a forma solitària d'alliberament o tenen sexe en benefici d'un soci romàntic (vegeu secció prèvia), altres no ho fan.[6] L'Institut Kinsey patrocinà una altra enquesta petita en el tema el 2007, que trobà que asexuals autoidentificats "comunicaven significativament menys desig de sexe amb un soci, baixa excitabilitat sexual, i baixa excitació sexual però no diferia coherentment dels de no asexuals en els seus resultats d'inhibició sexuals o el seu desig de masturbar-se".[6] Un article de 1977 titulat «Asexual and Autoerotic Women: Two Invisible Groups» (Dones asexuals i autoeròtiques: dos grups invisibles), de Myra T. Johnson, el primer article explícitament dedicat a l'asexualitat en humans. Johnson defineix els asexuals com aquells homes i dones "que, sense tenir en compte la seva història sexual real, física o emocional, i estat civil o orientació ideològica, semblen a prefereixi no participar en l'activitat sexual." Johnson contrasta dones autoeròtiques amb dones asexuals: "La dona asexual [...] no té cap desig sexual [però] la dona autoeròtica [...] reconeix tals desitjos però prefereix satisfer-los sola." L'evidència de Johnson són principalment cartes a l'editor trobat a les revistes de dones escrites per dones asexual/autoeròtiques. Les descriu com invisibles, "oprimides per un consens que són inexistents", i deixades de banda tant per la revolució sexual com pel moviment feminista. la societat o bé les ignora o en nega la seva existència o insisteix que hagin de ser ascetes per raons religioses, neuròtiques, o asexuals per raons polítiques.[28] En un estudi publicat el 1979 en Advances in the Study of Affect, volum 5, i en un altre article que utilitza les mateixes dades i publicat el 1980 en el Journal of Personality and Social Psychology, Michael D. Storms de la Universitat de Kansas perfilava la seva pròpia escala Kinsey. Mentre que Kinsey mesurava orientació sexual basada en una combinació de comportament sexual real i de fantasies i erotisme, Storms només utilitzà fantasies i erotisme. Storms, tanmateix, posà heteroerotisme i l'homoerotisme en eixos separats més que en dos extrems d'una escala única; això té en compte una distinció entre bisexualitat (exhibint tant hetero com homoerotisme en graus comparables als hetero o homosexuals, respectivament) i asexualitat (no exhibint un nivell d'homoerotisme comparable a un heterosexual i un nivell d'heteroerotisme comparable a un homosexual, és a dir, de poc a cap). Storms conjecturava que molts investigadors després del model de Kinsey podrien categoritzar els asexuals per error com a bisexuals, perquè els dos eren simplement definits per una manca de preferència pel gènere dels seus socis sexuals.[29][30] El primer estudi que donava dades empíriques sobre asexuals era publicat el 1983 per Paula Nurius, pel que fa a la relació entre orientació sexual i salut mental. A diferència d'estudis previs en el tema, utilitzava el model bidimensional esmentat per a l'orientació sexual. Sis-cents vuitanta-nou subjectes més que eren estudiants de psicologia o psicologia en diverses universitats dels Estats Units se'ls donaven unes quantes enquestes, incloent-hi quatre escales de benestar clíniques i una enquesta que demanava amb quina freqüència participaven en diverses activitats sexuals i cada quant els agradaria participar en aquelles activitats. Basat en els resultats, als enquestats se'ls donava un resultat que s'estenia de 0 a 100 per a heteroerotisme i de 0 a 100 per a l'homoerotisme. Als enquestats que obtenien un resultat de 10 o menys s'etiquetaven "asexuals." Això consistia en un 5% dels homes i un 10% de les dones. Els resultats mostraven que els asexuals eren tenien més freqüentment una autoestima baixa i depressió que els membres d'altres orientacions sexuals; el 25,88% d'heterosexuals, bisexuals d'un 26,54% (anomenats "ambisexuals"), un 29,88% d'homosexuals, i un 33,57% d'asexuals tenien problemes l'autoestinma. Una tendència similar existia per a la depressió. Nurius no creia que es poguessin treure conclusions fermes per a una diversitat de raons. Asexuals també comunicava freqüència molt més baixa i freqüència desitjada d'una varietat d'activitats sexuals incloent-hi tenir socis múltiples, activitats sexuals anals, tenint encontres sexuals en diversos llocs, i activitats autoeròtiques.[31]

Encara que les comparacions amb sexualitat no humana són problemàtiques, una sèrie d'estudis fets sobre preferències d'aparellament de ovelles al United States Sheep Experiment Station a Dubois (Idaho), engegada en 2001 trobà que aproximadament un 2-3% dels animals que s'estudiaven no tenien gens d'interès aparent a aparellar-se amb cap sexe; els investigadors classificaven aquests animals com asexuals, però trobaven que fossin altrament sans sense diferències enregistrades en nivells hormonals.[32][33] Un article més recent escrit per Karli June Cerankowski i Megan Milks, titulat «New Orientations: Asexuality and Its Implications for Theory and Practice» (Orientacions noves: asexualitat i les seves implicacions per a la teoria i pràctica), suggereix que l'asexualitat pot ser una mica d'una qüestió en si mateix per a aquests estudis de gènere i sexualitat. [34] Cerankowski i Milks constataren que l'asexualitat, per mitjà d'estudis feministes i estranys, planteja moltes més qüestions que no pas en resol, com perquè es podria abstenir una persona del sexe que té que és generalment acceptat per societat que és el més bàsic dels instints. L'article també manifesta que la societat tampoc permet que es consideri "[ LGBT i] sexualitat femenina tan autoritzada o reprimida. El moviment asexual desafia aquella suposició desafiant molts dels llogaters bàsics de feminisme prosexe ja definit com a repressiu o sexualitats antisexe." AVEN ha formulat asexualitat com una orientació biològicament resoluta. Aquesta fórmula, si s'analitza científicament i es demostra, donaria suport a l'investigador Simon LaVey en l'estudi cec sobre l'hipotàlem en homes gais, dones, i homes hetero, que trobaven que hi ha una diferència biològica entre homes rectes i homes gais.[35]

Comunitat Una comunitat d'asexuals autoidentificats s'unia a principis del segle XXI, al qual contribuïa la popularitat de comunitats en línia.[5] La dra. Elizabeth Abbot, autora de «A History of Celibacy» (Una història de celibat), admet una diferència entre asexualitat i celibat i postula que sempre hi ha hagut un element asexual en la població però que la gent asexual es quedava un perfil baix. Mentre que el fracàs de consumar matrimoni es veia com a insult al sagrament de matrimoni a l'Europa medieval, l'asexualitat, a diferència de l'homosexualitat, mai no ha estat il·legal, i la gent asexual ha pogut “volar fora de radar”. Tanmateix, al segle XXI, l'anonimat de comunicació en línia i la popularitat general de les xarxes social en línia ha facilitat la formació d'una comunitat construïda al voltant d'una identitat asexual comuna.[36]

El triangle AVEN l'asexualitat. La primera línia del triangle representa l'Escala Kinsey amb el tercer punt que representa l'altra dimensió d'atracció sexual; l'àrea grisa que descriu el pendent entre sexual i asexual.[37] L'Asexual Visibility and Education Network (AVEN), fundada el 2001 per David Jay amb dos objectius primaris: crear acceptació pública i discussió d'asexualitat i facilitar el creixement d'una comunitat asexual.[38] Des de llavors, ha crescut fins a esdevenir la comunitat asexual en línia més gran del món, servint de recurs informatiu i punt de trobada per a gent que és asexual i interrogant, els seus amics i familiars, investigadors acadèmics, i la premsa.

La xarxa té comunitats de satèl·lit addicionals en deu llengües. Els membres d'AVENhan estat implicats en la cobertura de mitjans de comunicació que abraça televisió, publicacions impreses, ràdio i participacions en conferències, i esdeveniments d'orgull al voltant del món.[39] Les comunitats asexuals com AVEN poden ser beneficioses per aquells a la recerca de respostes per resoldre una crisi d'identitat. En molts casos d'asexualitat, els individus se'n van a través d'una sèrie de processos emocionals que acaben que s'identifiquin amb la comunitat asexual. Primer s'adonen que les seves atraccions sexuals difereixen d'aquelles de gran part de la societat. Aquesta diferència condueix a qüestionar si la manera que senten són raons acceptables, i possibles per les quals se senten d'aquesta manera. Les creences patològiques tendeixen a seguir on, en alguns casos, poden buscar ajuda mèdica perquè senten que tinguin una malaltia. S'arriba normalment a l'auto-comprensió quan troben una definició que lliga amb les seves sensacions. Les comunitats asexuals proporcionen suport i informació que permet novament als asexuals identificats passar de l'autoaclariment a identificar en un nivell comunal, que poden estar autoritzant, perquè ara tenen alguna cosa per associar-se, que normalitza aquesta situació dins d'un aïllament social global.[40] Les organitzacions asexuals i uns altres recursos d'Internet juguen un paper clau informant la gent sobre l'asexualitat. La manca de recerca fa difícil que els doctors entenguin la casua. La majoria de les persones que diuen que són asexuals s'autoidentifiquen. Això pot ser un problema quan l'asexualitat es confon amb un problema d'intimitat o relació o amb uns altres símptomes que no defineixen l'asexualitat. Hi ha també una població significativa o que no entén o no creu en l'asexualitat, que se suma a la importància d'aquestes organitzacions per informar la població general.[41]

La bandera d'orgull asexual Després d'un període de debat sobre tenir una bandera asexual i com a establir un sistema per crear-ne una, i contactant tantes comunitats asexuals com fos possible, l'agost de 2010 una bandera s'anunciava com la bandera d'orgull asexual.[42] La bandera final havia estat un candidatura popular i així tenia prèviament vist utilitzar en fòrums en línia a fora d'AVEN. El vot final es tenia en un sistema d'enquesta a fora d'AVEN on s'organitzaven els esforços de creació de bandera principals. Els colors de bandera s'han utilitzat a l'original i han fet referència en articles sobre la sexualitat.[43]

Proteccions legals Actualment, els Estats dels EUA de Vermont[44] i Nova York[45] han etiquetat els asexuals com una classe protegida. L'asexualitat no atreu típicament atenció de l'escrutini públic o essencial. Així no ha estat subjecte de legislació al contrari que altres orientacions sexuals.[8]

6.6 Altres visions >> Manifest pel Dia de la Visibilitat lèsbica 2015 Consell de la Joventut de Barcelona 26 d’abril de 2015 >> El blog de LesBiCat. Dones lesbianes, bisexuals i pansexuals a Catalunya >> Bisexualidad política

7. QUÈ DIU L’ACTUALITAT Sobre algunes de les temàtiques >> Quan els activistes miners i homosexuals es van unir. Article publicat a Nació Digital.cat el 17 de maig de 2015 >> Poliamor, el concepto que replantea el valor de la fidelidad y la monogamía. Article publicat a la Vanguardia, el 15 de maig de 2015 >> Homofobia en el cine comercial. En Hollywood no hay LGTB. Article publicat per Jose Durán Rodríguez a Diagonalperiodico.net el 2 de maig de 2015 >> Vigilando las fronteras del sexo en el deporte femenino. Article publicat al magazine on line Pikara el 9 de gener de 2015 >> Un anuncio (más) de videojuegos para hombres heterosexuales. Article publicat a eldiario.es, el 22 de novembre de 2014 >> El poliamor ‘is the new black’. Article publicat per Brigitte Vasallo al magazine on line Pikara, el 22 d'octubre de 2014 >> Australia reconoce el tercer sexo en los registros civiles. Article publicat a EL HUFFINGTON POST / EFE, el 2 d’agost de 2014 >> El desig sexual hipoactiu vs. la asexualitat. Article publicat a l'ara.cat (28.08.2013) >> Viure sense sexe: l'asexualitat comença a sortir de l'armari. Article publicat a l'ara.cat (27.08.2013) >> Alemania ‘crea’ un tercer sexo. Article publicat a El País, el 19 d'agost de 2013

8. RECURSOS 8.1. Exposicions AMORS DIVERSOS. Exposici贸 organitzada per la Secretaria de Pol铆tiques Familiars i Drets de ciutadania. Departament d'Acci贸 Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya.

8.2. Bibliografia. Obres especialitzades >> Eines per preveure el teu futur. Materials útils per trans, lesbianes, gais i bisexuals >> Guia de l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes (AMPGIL). Barcelona: AMPGIL, 2008. >> Burgos, Elvira. Qué cuenta como una vida: la pregunta por la libertad en Judith Butler. Madrid: Editorial Machado Libros. 2008. >> Butler, Judith. Mecanismos psíquicos del poder: teorías sobre la sujeción. Madrid: Ediciones Cátedra. 2001. >> Butler, Judith. Sujetos de Sexo/ Género/ Deseo. En Carbonell, Neus., Torras Meri (Eds.). Feminismos literarios. Madrid: Arco/ Libros. 1999. >> Gil Rodríguez, Eva Patricia. ¿Por qué llaman género cuando quieren decir sexo?: una aproximación a la teoría de la performatividad de Judith Butler. Athenea Digital, (2), 2002. >> Talburt, Susan., Steinberg, Shirley (Eds.). Pensando Queer: sexualidad, cultura y educación. Barcelona: Graó. 2005.

8.3. Materials pedagògics >> Banco de recursos. Maleta pedagógica para talleres de sexualidad. Creación Positiva

>> Guia Sindical de la Diversitat Sexual en l'Àmbit Laboral

>> El maletín de la Señorita Crespis . Maleta pedagógica para talleres de sexualidad. Material elaborado por el equipo de Creación Positiva.

>> Familias de Colores. Material didàctic editat per la FELGTB amb la col.laboració de CCOO enseñanza CCOO         

http://www.ftpfe.ccoo.es/boletines/juv/FamiliasColores/#/6/ http://www.ftpfe.ccoo.es/boletines/juv/FamiliasColores/#/8/ http://www.ftpfe.ccoo.es/boletines/juv/FamiliasColores/#/10/ http://www.ftpfe.ccoo.es/boletines/juv/FamiliasColores/#/14/ http://www.ftpfe.ccoo.es/boletines/juv/FamiliasColores/#/20/ http://www.ftpfe.ccoo.es/boletines/juv/FamiliasColores/#/26/ http://www.ftpfe.ccoo.es/boletines/juv/FamiliasColores/#/62/ http://www.ftpfe.ccoo.es/boletines/juv/FamiliasColores/#/64/ http://www.ftpfe.ccoo.es/boletines/juv/FamiliasColores/#/74/

>> El sexe de l’Àngels Recursos per a l’educació amb perspectiva de gènere i LGTB (lesbiana, gai, transsexual, bisexual). Material editat per la Direcció de Drets Civils de l'Ajuntament de Barcelona

>> Postals editades pel Consell dâ&#x20AC;&#x2122;Estudiants de Bizkaia

8.4. Audiovisuals >> La asexualitat. L'espai de sexe del programa de TV3 alacarta "Els matins" parla sobre l'asexualitat, una manera de viure sense tenir relacions sexuals

>> L’èxtasi de la nit. La asexualitat. Al programa de TV3 "Les mil i una nits de Maria de la Pau Janer" es va parlar de la asexualitat amb Begona Odriozola, Adolf Tobeña i Roser Amills.

>> “Lluitant contra l’homofòbia”. Programa LATITUDS de TV3 estrenat el 7 de maig del 2015 al canal 33 i a internet.

8.5. Música

Una hora de música d'artistes que han fet visible la seva orientació sexual per lluitar contra la discriminació. 01 St. Vincent - Cruel 02 The B-52's - Love shack 03 Scissors Sisters - I don't feel like dancin' 04 Pet Shop Boys - It's a sin 05 Carlos Berlanga - Indicios de arrepentimiento 06 Gossip - Perfect world 07 KT Tunstall - Black horse and the cherry tree 08 MIKA - Grace Kelly 09 Rufus Wainwright - Out of the game 10 John Grant - GMF 11 Jónsi - Go do 12 R.E.M. - Shiny happy people 13 K.D. Lang - Summerfling 14 Brandi Carlile - Heart's content 15 Tracy Chapman - Talkin' bout a revolution 16 Ani DiFranco - Wishin' and hopin'

8.6. Cinema Cinco películas sobre trans y maricas con acento español. Article publicat a Diagonalperiodico.net, el 9 de maig de 2015 El cine español no escapa a la discriminación de las sexualidades no hegemónicas. Recordamos cinco títulos con personajes que supusieron la excepción a esa norma no escrita. Mi querida señorita (Jaime de Armiñán, 1971) A veces una sola película basta para desbrozar los innumerables lugares comunes ideológicos en que también puede ahogarse la crítica. Pocos títulos, pocos actores, han arriesgado tanto en la historia del cine español como Mi querida señorita y su protagonista, José Luis López Vázquez; en un momento, el tardofranquismo, nada propicio para ello pero capaz a la vez de auspiciar la aparición de lo imposible en virtud de sus infinitas paradojas y contradicciones. La protagonista de la cinta era Adela Castro (López Vázquez), una solterona de provincias cuya ignorancia, no ya sobre la sexualidad, sino sobre los más elementales principios de la fisiología, le hacían considerar normal el afeitarse todas las mañanas y sentirse atraída por su criada. Aunque en cierto momento se hablase de soluciones clínicas para el supuesto problema que aquejaba a Adela, y la perspectiva diferente que poseemos hoy prácticamente nos obligue a interpretarla en esos términos, no es en puridad una película sobre lo transexual. Sus verdaderos argumentos atañen a la distorsionada configuración de la identidad individual que puede suscitar un orden pacato y represivo, y a una condición más precaria de los roles masculino y femenino de lo que estaba dispuesto a admitir la dictadura, como manifestaron de manera explícita o subrepticia muchos títulos de la época. Diego Salgado Cambio de sexo (Vicente Aranda, 1977) Aunque el nivel intelectual y creativo de las propuestas fuese a menudo discutible, y las imágenes estuviesen teñidas casi siempre de morbo oportunista, resulta indiscutible que el cine español de la Transición tuvo la capacidad, hoy por hoy apenas perceptible, de debatir, de responder a lo que brindaban las mutaciones sociopolíticas del momento y las correspondientes primeras planas de los periódicos. Cambio de sexo, basada en hechos reales y protagonizada por dos actrices casi debutantes, Victoria Abril y la transexual Bibiana Fernández (por entonces Bibi Ándersen), que saltarían de inmediato a la fama, fue ejemplo paradigmático de ello. Son varias las virtudes que atesora Cambio de sexo, a la que no han perjudicado demasiado los años transcurridos desde su realización. Las más destacables residen en que acierta a solapar lo dramático con lo didáctico casi a la perfección, y en que concede a su protagonista, a punto de sucumbir a la tragedia en cierto momento, un final feliz; el que merece su determinación por reinventarse de acuerdo con lo que siente.

Ocaña: retrato intermitente (Ventura Pons, 1978) Rodado en un momento en que la situación política permitía acercamientos a temas y tipos humanos invisibilizados (o deformados) por la censura franquista, Ocaña: retrato intermitente resulta un valioso testimonio de su época. Lejos del sensacionalismo explotador de ciertos cines de la Transición, el debutante Ventura Pons dio voz a José Pérez Ocaña, pintor artístico y de paredes, cantante conocido por sus performances de travestismo, folclore y denuncia. La estructura es sencilla: largas evocaciones del protagonista se alternan con actuaciones de éste, musicales o teatrales, en sala o en la vía pública. Ambas facetas se complementan: la persona que habla desde la intimidad de su dormitorio colorista; el animal escénico que crepita de intensidad indómita. La Barcelona canalla y preturística aparece dentro del plano, como también lo hace, mediante los recuerdos del artista, una Andalucía rutilante donde se hermanan la luminosidad sensual con las tradiciones de fe y funerales. Las narraciones poéticocotidianas, de frutas y amores gozados a la luz del Sol, se combinan con vivencias de la homofobia... ejecutada no sólo por las autoridades dictatoriales: “Me parecen divinos los obreros, pero me han jodido mucho también”, declara Ocaña. El pintor moriría pocos años después en un accidente casi inverosímil. Y Pons, con títulos como Amic/amat o Barcelona: un mapa, se convertiría en un narrador habitual (e irregular) de masculinidades no heteronormativas. Ignasi Franch

La ley del deseo (Pedro Almodóvar, 1987)

Una de las secuencias más hermosas de La ley del deseo es aquélla en la que la transexual Tina representa ante el público de un teatro el monólogo de La voz humana, de Jean Cocteau, implicándose a fondo en la representación. Si Tina, como de otra manera el personaje encarnado por Antonio Banderas, es víctima del encanto, el talento y el egocentrismo de su hermano Pablo (Eusebio Poncela, que ya lució su pluma en la delirante Arrebato de Zulueta), ella parece haberlo calado desde el primer momento. El problema es que Almodóvar, siempre algo maniqueo, rebuscado y algo folletinesco, necesita, algunas veces degradar a unos personajes para ensalzar a otros. Su estética es, o puede ser, trans en el sentido de que mezcla elementos del cine de los setenta y la cultura pop con otros del melodrama en technicolor, la comedia de enredo del Hollywood clásico, la comedia negra y el camp teatral desarrollado sobre todo en el mundo urbano. El realizador lo hace casi siempre con una mirada incisiva sobre la sociedad del momento, los roles sociales de sexo/género y sin abandonar sus particulares obsesiones de manchego iconoclasta y cronista de una España de la que se habla mucho pero se conoce poco, como es el caso de los transexuales interpelados o coaccionados por los protocolos médicos.

Eduardo Nabal

La piel que habito (Pedro Almodóvar, 2011) En la filmografía de Almodóvar no es difícil encontrar personajes abocados al tránsito entre géneros: criaturas ambiguas, mutantes, que deciden vestir varias pieles, dependiendo de la ocasión. Estos tránsitos suelen darse en una sola dirección, o mejor dicho, desde un mismo punto de partida: hombres que exploran la performance mujer y que transforman su apariencia y su comportamiento, es decir, su identidad, dependiendo del contexto. Así ocurre en La ley del deseo (1987), Tacones lejanos (1991), Todo sobre mi madre (1999) y La mala educación (2004). En el caso de La piel que habito (2011), película cuyo guión está inspirado en la novela de Thierry Jonquet, Tarántula (1984), el tránsito es corporal antes que performativo; y acontece en contra de la voluntad del personaje encarnado por Elena Anaya, lo que hace que hablar de transexualidad sea, cuando menos, arriesgado. Un cirujano plástico, interpretado por Antonio Banderas, secuestra a Vicente para convertirlo en Vera Cruz, un sujeto de laboratorio para sus experimentos al que ha decidido, además, darle el rostro de su mujer muerta. El afán de control deviene delirio posesivo: la performance de género asociada al cuerpo transformado no basta. Es la fantasía de sumisión lo que, irónicamente, supondrá la liberación de Vicente/Vera que, no obstante, una vez se haya librado de su opresor, tendrá que hacerse a un mundo que le recuerda con otro cuerpo. Cabe preguntarse si, para Almodóvar, habitar otra piel en contra de la propia voluntad supone una tortura o una oportunidad. Elisa G. McCausland

8.7. Portals, blogs, revistes, mitjans de comunicació... >> Blog de l'Institut de Sexologia de Barcelona. Entrades relacionades amb la sexología, la salut sexual i la teràpia de parella.

>> Passar del sexe. Portal del Jove.cat de Web de la Generalitat de Catalunya >> Portal de l'associació CURCUMA. Creació & acció amb perspectiva de gènere >> La cadira vermella. Boletín de actividades de Creación Positiva

>> Blog de LesBiCat. Dones lesbianes, bisexuals i pansexuals a Catalunya

>> IdemTV

>> La Independent

>> InOutRadio

>> Mas queles

8.8. Entitats >> A Sabadell >> A Catalunya >> A Espanya >> Ă&#x20AC;mbit internacional

8.9. Recursos a Sabadell >> Espai LGTBI+ de Oficina de Drets Civils

Espai LGTB de lâ&#x20AC;&#x2122;Oficina de Drets Civils c. de Blasco de Garay, 19 93 745 33 01 dretscivils@ajsabadell.cat www.sabadell.cat/lgbti www.facebook.com/sbddretscivils