RUMOR: Es diu que.... “no volen integrar- se” Programa del 10 de desembre de 2013 a Ràdio Sabadell Interlocutors: - Joan Saumoy, periodista, col·laborador de la Ràdio, membre de la Comissió de la Convivència i agent antirumor. - Óscar Carral, president de la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès, membre de la Comissió de la Convivència i agent antirumor.
Argumentari que reforça el rumor: a) Vesteixen de forma diferent a nosaltres. b) Molts no parlen català i ni tan sols castellà. c) Moltes dones no surten de casa. d) No entren en relació amb associacions i entitats de la ciutat. d) Tenen els seus propis grups i es relacionen entre ells. e) S’atribueix la no integració a ells, que no s’esforcen per fer-ho. f) Hi ha diferència entre col·lectius, el llatinoamericà és el que es veu amb més voluntat d’integració, pel tema de la llengua. g) En general s’acusa als estrangers que no es vulguin integrar, però a les entrevistes a les persones estrangeres, ells diuen que fan esforços però que els hi costa sentir-se integrats per part de la societat d’acollida .
Alguns apunts sobre el tema d’integració
Previ:
Sabadell compta, segons dades del padró de gener de 2013, amb un total de 207.773 habitants, 24.203 de nacionalitat estrangera (un 11,65% de la població total). La procedència de la majoria dels estrangers són els països llatinoamericans (al voltant d’un 40%), 13,19% bolivians, i un 8,32% equatorians. Per nacionalitats, la més present és la magrebí amb una representació del 18,99% dels estrangers. Els romanesos també tenen un pes important (7,04%), i els xinesos són un 4,72% del total. Des de l’any 2000 Sabadell es perfila clarament com a ciutat intercultural. El boom d’arribada de la població estrangera es va produir a l’any 2000. Actualment, ja comptem amb un percentatge important de nens nascuts aquí, per tant, de segones generacions.
Rumor: Diuen que no s’integren, que segueixen els seus costums, les seves tradicions, parlen la seva llengua i es relacionen entre ells.
-
Però, que vol dir integrar-se?
-
Qui s’ha d’integrar?
-
De qui parlem
quan diem que no s’integren, dels que acaben
d’arribar o dels estrangers en general? -
Integrar-se en què: en la llengua, els costums, les tradicions, la cultura i la religió?
a) Integrar-se vol dir oblidar els seus costums i adoptar els costums, les tradicions, la llengua , i la cultura de la societat de destí? Això és el que s’anomena “assimilacionisme”, i que de forma planera, significa que una cultura és assimilada per una altra. L’assimilacionisme és, sociològicament, un procés de relacions interhumanes que es basa en l’acceptació per part d’un col·lectiu dels elements culturals de la societat que l’envolta; per exemple, és el cas de l’assimilació dels immigrants dins de la cultura del país on han immigrat, (Roucek i Mullet ,1954). La visió crítica d’aquesta assimilació és que els immigrants, han de desfer-se de la seva història cultural prèvia (background), inclosa la seva identitat ètnica i el llenguatge, per a adoptar aquells que es troben en la nova societat i ser assimilats, (Zhou y Bankston III, 1994). Un clar exemple de la implementació de polítiques assimilacionistes ha estat el cas de l’estat Francès, tractant , aparentment, tothom per igual, obviant les diferències, malgrat que a l’hora de la veritat, s’ha demostrat que el propi sistema les continua tenint en compte i evidenciant.
b) Integrar-se vol dir viure en una altra societat però conservant els costums i les tradicions pròpies, relacionant-se únicament amb la pròpia cultura, i no amb el nou entorn?
Segons Alain Tourain aquest model és fruit de polítiques que accepten l’arribada d’altres comunitats però que les mantenen a part, localment controlades, com és el cas de China Town en països com EEUU. Es tracta de que respecta les comunitats, però és segregacionista, i no fomenta la comunicació entre els diferents col·lectius.
c) O integrar és un procés mitjançant el qual una un col·lectiu va adoptant trets culturals de l’altre, bidireccionalment, sense perdre la seva identitat i orígens?
Alain Touraine parla de que perquè hi hagi integració social és necessari que hi hagi un reconeixement cultural mutu entre ambdues cultures. És el que també s’anomena com aculturació. L’aculturació és un procés d’adaptació gradual d’un individu o un grup d’individus, d’una cultura, a una altra, amb la que s’està en contacte, sense que això suposi l’abandonament dels patrons de la cultura d’origen. El contacte permet que s’incorporin elements de la nova cultura i es reajustin els patrons culturals com els pensaments, els sentiments i les formes de comunicació, reorientant-los a la nova realitat externa. Permet que hi hagin influències culturals mútues i canvis en ambdues cultures. L’aculturació no és un procés lineal, sinó que es desenvolupa en moviments continus d’avanç i de retrocés, d’apropament i d’allunyament entre ambdues cultures. Es tracta d’un procés bidireccional.
Però la integració no s’ha de mesurar únicament a nivell cultural. Es tracta d’un concepte multidimensional que s’ha d’analitzar des de diferents vessants. Segons Pennix i Martiniello (2008), el procés d’integració té vàries dimensions: la político-legal, la socioeconòmica, la cultural, i religiosa i, segons aquestes dimensions, es mesura el grau d’integració de les persones immigrants a la societat.
(També diuen que la integració és un concepte vàlid per analitzar la situació dels immigrants de primera generació i d’aquells que encara no s’han familiaritzat amb la societat d’acollida )
El que Pennix i Martiniello volen dir és que, perquè hi hagi integració, no només ha d’haver reconeixement i adaptació cultural envers un determinat col·lectiu, sinó que s’ha de garantir que tingui igualtat d’oportunitats socioeconòmiques, polítiques educatives, etc., i a la vegada, tingui un reconeixement social: que sigui tractat amb respecte sense actituds discriminatòries ni prejudicis.
És important tenir en compte el fet que es desenvolupi un model o altre dependrà tant de les característiques del col·lectiu d’origen, com de les condicions en que visqui aquest col·lectiu, així com dels imputs que tingui de la societat que l’acull. Dit d’una altra manera, el comportament de la societat de destí, les actituds que adoptin les persones autòctones, condicionaran també el comportament dels col·lectius de població immigrada i el model de societat que s’acabi constituint.
Des del punt de vista normatiu...
Segons els “Principios básicos comunes para las políticas de integración de los inmigrantes en la Unión Europea (2004)” , aprovat pel Consell de la Unió Europea i els representants dels estats membres, la integració es defineix com “un procés bidireccional i dinàmic d’ajust mutu per part de tots els immigrants i residents dels estats membres”. En concret, es basa en tres idees clau:
1. La integració com a procés bidireccional, és a dir, que afecta als immigrants i als membres de la societat receptora. 2. Implica un esforç d’ajust mutu i d’adaptació a la nova realitat. 3. Es tracta d’un procés dinàmic, que es prolonga en el temps, i ha de ser contínuament reproduït i renovat.
Si associem la integració a renúncies i esforços unilaterals, llavors és més precís parlar d’assimilacionisme cultural. Aquest és un procés on l’altre substitueix el seu bagatge cultural pel del nou entorn, a fi d’una suposada -no sempre real i efectiva- integració en peu d’igualtat. Per tant, a fi que el concepte “integració” tingui ple sentit, ha de concebir-se com a procés en clau de corresponsabilitat, de coprotagonisme i de col·laboració.
Segons aquest informe, els motius pels quals l’immigrant pot veure reduïdes les seves possibilitats d’integració són els següents: la seva adhesió i sentiment absolut de pertinença al seu grup, que fomenti les seves xarxes socials d’interacció i recolzament en base a la seva identitat, i que la societat receptora li exigeixi l’atenuació unilateral a la seva cultura i identitat. Aquesta situació de tancament es produirà en funció de les seves circumstàncies laborals, socioeducatives, etc., tal i com veurem més endavant, en l’estudi sobre xarxes socials. Fet que demostra que la integració es un fenomen multidimensional . Des de les polítiques públiques, cal afavorir la integració de les persones estrangeres i garantir la convivència i la cohesió social entre les persones immigrants i la població autòctona. També han d’incorporar com a
objectiu, la integració entre persones immigrants i societat receptora amb caràcter transversal a totes les polítiques i serveis públics.
Segons el Pacte Nacional per la Immigració i en relació al tema de la integració
El Pacte Nacional vol garantir la integració en una cultura pública comuna, tenint en compte els punts següents:
- La integració és un procés bidireccional, dinàmic i continu entre les persones que viuen en un territori, les que han arribat recentment, les assentades amb anterioritat, i les que ja hi han nascut. - La cultura pública comuna és l’espai compartit de comunicació, de convivència, de reconeixement, i de participació de la nostra societat diversa diferenciada, perquè el projecte de nació continuï sent el referent amb el qual es compromet tota la població que viu i treballa a Catalunya.
Es parla de una cultura pública comuna:
Per aconseguir que totes les persones contribueixin i facin seva una cultura pública comuna, com a projecte de convivència i de cohesió, és necessari que se situïn en un pla d’igualtat d’oportunitats, i que els estereotips i els prejudicis que limiten la cohesió, l’estabilitat, el racisme social i l’institucional, que trenquen amb la cohesió social i generen processos d’exclusió, siguin categòricament rebutjats. Per tant, caldrà orientar-se, d’una banda, cap el principi de redistribució social, i per altra, cap el de reconeixement de la diversitat.
Per acompanyar les transformacions socials necessàries, tot garantint que la societat diversa tingui un espai compartit de convivència i cohesió, a través d’una cultura pública comuna, hi ha cinc reptes que requereixen ser gestionats amb corresponsabilitat entre les administracions i els actors que conformen la societat actual a Catalunya. Aquests reptes són: la participació a la vida pública, la llengua catalana com a llengua comuna, la convivència en una societat aconfessional que garanteixi la pluralitat de creences, la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, la incorporació de la perspectiva de gènere, l’atenció a la infància, a la joventut, a la gent gran, i a les famílies.
Segons la Llei d’acollida 10/2010 del 7 de maig de les persones immigrades i retornades a Catalunya La
responsabilitat de la integració i, per tant, de l’acollida, no és
únicament de les persones nouvingudes. Es tracta d’una responsabilitat mútua, tant dels que immigren a Catalunya com de les catalanes i dels catalans, així consta al primer dels Principis bàsics comuns de la política d’integració d’immigrants a la Unió Europea: “La integració és un procés bidireccional i dinàmic d’ajustament mutu de tots els immigrants i residents als estats membres”. Però, al costat d’aquesta constatació, la Llei atribueix clarament l’obligació de garantir la prestació dels serveis als ens locals i a la Generalitat de Catalunya, i estableix el sistema competencial, com els serveis d’acollida, en una primera etapa, i els serveis socials, d’habitatge, d’inclusió, d’inserció sociolaboral, d’educació, d’assistència sanitària, etc.
La integració no es redueix a aspectes culturals i identitaris, sinó que una gran part es desenvolupa en la realitat del dia a dia, en el més material. La identitat, és una suma de capitals: l’econòmic, el polític, el social i el cultural.
Segons dades de l’estudi de l’any 2010, sobre Xarxes socials de les persones immigrants residents als barris del Districte 6è de Sabadell, on es van entrevistar a 42 persones estrangeres del districte, el 12% volien marxar al seu país, i la resta volien quedar-se aquí (tenint una mitjana de 6 anys de residència a Sabadell i de 8 anys a l’estat espanyol). En relació a la seva situació laboral, el 43% estaven en situació d’atur, i un 12% eren assalariats sense contracte. Aquest estudi mostrava que les persones estrangeres tenien unes xarxes socials més diverses i obertes, amb persones autòctones o d’altres països, en funció de si estaven treballant o no, i del seu nivell d’estudis. En canvi, les persones estrangeres amb pocs estudis i sense treball, tenien xarxes socials amb membres de la mateixa nacionalitat, tenint menys necessitat d’aprendre la llengua autòctona, i sent més dependents del grup. L’estudi ens deia que la crisi és un factor que determina l’empobriment de les relacions socials, i de les xarxes socials, i en conseqüència, del capital social: la crisi fa que es perdin les relacions laborals, que és l’àmbit on més hi ha la interrelació entre persones espanyoles i autòctones. Als barris del districte, els estrangers també tenen contacte amb autòctons, d’avançada edat, que els hi donen suport i ajut, i també es relacionen amb parròquies i associacions. Els llocs on els estrangers estableixen més contactes són: als espais de treball, als de formació, a les
associacions, on les relacions són més emocionals i identitàries, als centres de culte, on s’estableixen relacions amb persones autòctones disposades a oferir ajut material, a donar informació, etc., als centres esportius, a través dels fills amb la resta de pares de l’escola, i en el cas de tenir una relació de parella amb una persona espanyola, fet que obre la porta a un nou ventall de relacions amb gent autòctona.
Les persones estrangeres, a fi d’integrar-se a la societat a la que venen a viure i formar part de la ciutadania, aboquen importants esforços. Alguns aspectes a considerar:
Llengua.
Les persones estrangeres tenen plena consciència de la importància de l’aprenentatge i del coneixement de la llengua del país d’origen com a factor que els facilita la seva integració. Saben que, sense aquesta competència disminueixen les seves possibilitats de trobar una feina, exposant-se a un aïllament social, o dependre d’altres persones. Com a dada que reforça aquesta informació podem dir que a Sabadell, l’alumnat estranger que va assistir als cursos de català oferts al Consorci per a la Normalització Lingüística l’any 2011, va ser un 77%, d’un total de 35 cursos on es van matricular 761 alumnes estrangers. Als Centres de Formació de persones adultes, l’any 2010, un 22,5% dels alumnes es matricularen als cursos de català i de castellà.
Participació social
La participació social de les persones estrangeres és prou significativa: hi ha més de 50 entitats constituïdes per persones estrangeres. Aquestes associacions realitzen diverses tasques: acullen i donen suport a la seva base social, mantenen la cultura dels seus països, participen en els òrgans locals i supralocals, com les taules d’immigració, els consells de districte, el consell de drets civils, a jornades, a seminaris, entre d’altres, i col·laboren amb les administracions en tasques de difusió cultural, de sensibilització per a la convivència,d’acollida, d’orientació a persones acabades d’arribar, en la formació de professionals i voluntaris, en les festes majors dels barris i de la ciutat, etc. Algunes dades, així ho demostren.
Per exemple, als consells dels districtes 2n, 4t, 6è, i 7è, hi participen associacions creades per persones estrangeres.
Educació
Durant el curs 2011/12, del total d’alumnes matriculats als cursos d’ESO, batxillerat, cicles formatius de grau ,mitjà, cicles formatius de grau superior, i PQPI, hi havia un total de 2.143 estrangers, que representaven un 13,7%, una representació similar al percentatge de persones estrangeres empadronada a la ciutat, al voltant d’un 12%. Destacant el seu important pes en l’educació secundària obligatòria i –encara que en menor mesura – en els cicles formatius de grau mitjà i superior. Per nacionalitats, les més representades corresponen a aquells col·lectius amb més pes entre els estrangers empadronats a la ciutat. Així, les tres
nacionalitats amb més alumnes escolaritzats el curs 2011/12, són l’equatoriana, la marroquina i la boliviana.
Us de biblioteques
Segons dades del Servei Municipal de Biblioteques (2012), els usos de les biblioteques dels barris, per part de les persones estrangeres són significatius: per exemple, a la Biblioteca de Can Puiggener el 49% dels usuaris són estrangers, a la del Sud un 27%, a La Serra un 29%, entre d’altres.
Feina
A partir de l’any 2000 els immigrants van començar a arribar degut a “l’efecte crida”, que es va produir en un moment de bonança econòmica i de necessitat de mà d’obra, sobretot, poc qualificada. De fet, la feina sempre ha estat pels immigrants, el seu principal objectiu. Prova del volum de persones estrangeres ocupades l’any 2011, és l’estudi “Inmigración y Estado de Bienestar en España”, que va mostrar que la contribució dels estrangers a la riquesa de l’estat va ser superior a la despesa ocasionada per les prestacions socials. És ara, amb la crisi, que l’atur està afectant més als col·lectius estrangers que als autòctons, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) a Catalunya. Al tercer trimestre del 2013, la taxa d’atur de la població estrangera ha estat del 40,57% front del 19,49% de la població autòctona, i és quan es qüestiona el fet de que continuïn vivint aquí, davant la manca d’ocupació.
Civisme
Les persones immigrants coneixen i respecten les normes i conductes vigents de la societat receptora. Per aquesta raó, ho assumeixen i ho respecten, com són els horaris, els calendaris, les celebracions, els codis d’interacció formals i no formals, amb tota normalitat. En alguns casos, sense qüestionar aquestes normes, sol·liciten adaptacions que els hi permetin celebrar i participar en les seves celebracions, i així, seguir els seus codis.
Bibliografia: -
Enquesta de Població Activa (EPA) a Catalunya; dades del tercer trimestre del 2013.
-
Cens de població de Sabadell.
-
Departamento de empleo y asuntos sociales (2012). Frena el rumor. Guia practica combatir los rumores, estereotipos y los prejuicios hacia la inmigración. Gobierno Vasco.
-
Procesos de integración y políticas (locales): estado de la cuestión y algunas enseñanzas. Pennix i Martiniello (2008). REIS