RUMOR “ Els estrangers abusen i fan un mal ús del sistema sanitari” Programa del 21 de gener de 2014, a Ràdio Sabadell Interlocutors: - Josep Valls, representant de l’entitat “Som com som” i membre de la Comissió per la Convivència. - Cristina Molins, representant d’Iniciativa per Catalunya a la Comissió per la Convivència.
Rumor: L’accés dels immigrants a la sanitat pública provoca que se saturi i perdi qualitat.
Primer de tot, és de gran importància saber, que l’assistència sanitària és un dret bàsic reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans. La legislació vigent deixa clar que tots els ciutadans i ciutadanes, independentment del seu origen, tenen dret a l’assistència sanitària. Això queda reflectit a l’article 25: “Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i el de la seva família, especialment quant a alimentació, vestit, habitatge, atenció mèdica i als necessaris serveis socials.”
Les persones que emigren busquen millorar la seva situació respecte el seu país d’origen. Segons diversos estudis, la població estrangera fa servir els serveis sanitaris com qualsevol altre ciutadà, però ho fa amb menys freqüència. Aquesta menor intensitat en la utilització es dóna en
totes les franges d’edat, en tots dos sexes i independentment del país de procedència. De mitjana, els infants es visiten gairebé dues vegades menys a l’any i els adults quatre vegades menys.
S’ha de tenir en compte però, que les persones que emigren a Espanya, es troben compreses en una edat jove. Així doncs, són les persones de més edat les que suposen més despesa per al sistema sanitari, ja que a mesura que ens fem grans la salut es deteriora.
En general, la població estrangera fa un menor ús del sistema sanitari i una menor despesa, en relació a la població autòctona.
Segons l’estudi “Inmigración y Estado de Bienestar en España”(2011), els estrangers consulten, en comparació amb la població autòctona, un 7% menys el metge de capçalera, i un 16,5% menys els metges especialistes.
Un estudi recent a Catalunya recalca que la població immigrant accedeix al sistema sanitari sobretot a través del metge de família i no tant pels serveis d’urgències.
D’aquesta manera, en un estudi realitzat per la Universitat de Lleida sobre “La despesa farmacèutica de la població immigrant a la regió de Lleida”, de Montserrat Rué i d’altres autors (2009), la despesa mitjana per part de les persones estrangeres és 4 vegades inferior a la dels autòctons (*)
Segons dades de l’Institut Català de la Salut, del total de les visites als Centres d’Atenció Primària (CAP), durant l’any 2012, un 8,54% corresponen a persones no autòctones. I segons dades de la Corporació Sanitària Parc Taulí, el percentatge d’usuaris estrangers al 2012 va ser de 5,40%, i l’ús del servei d’urgències un 9% van ser estrangers.
(*) Entre les causes que expliquen aquest menor ús són: l’edat mitjana del col·lectiu estranger (inferior a l’autòcton); ús de tractaments alternatius, no porten a terme els tractaments (per manca costum), la manca d’ús d’accions de prevenció per desconeixement o hàbit, els problemes econòmics, problemes de comunicació amb els professionals, entre d’altres.
Rumor: Els immigrants no contribueixen al finançament de la sanitat pública (per això no hi han d’accedir).
Moltes persones suposen, que el finançament del nostre sistema sanitari públic prové de les cotitzacions socials, així ho demostra un estudi d’opinió pública realitzat l’any 2009 (El Baròmetre sanitari), que assenyala que el 46,2 % de les persones que van ser enquestades creia que la sanitat pública a Espanya, es finançava amb les quotes a la Seguretat Social que satisfan els treballadors. Això, actualment, no és cert: des de l'1 de gener de 1999, l'Estat va assumir totalment el finançament de l'assistència sanitària i es va suprimir l'aportació de les cotitzacions socials. D’aquesta manera, l’assistència sanitària prové dels impostos i no de la Seguretat Social. Per tant, des del moment que
consumeix i compra, qualsevol persona està contribuint a finançar aquest sistema. Estigui treballant o no, estigui regularitzada o no. No obstat, a partir de l’aplicació del Reial Decret Llei 1192/2012, les persones que tenen dret a rebre l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics són les que tenen condició d’assegurat i aquelles que són beneficiàries de les persones assegurades.
Els arguments que s’han donat per justificar aquest canvi normatiu es vinculen a la cotització social amb el finançament del sistema sanitari i el turisme sanitari amb la immigració “irregular”.
Amb aquest canvi normatiu, queden excloses les persones estrangeres majors de 18 anys sense permís de residència, i nacionals majors de 26 anys, sense discapacitat o amb un grau inferior al 65%, que mai han estat donades d’alta al Sistema de Seguretat Social. És a dir, amb aquest Reial Decret Llei, el sistema sanitari espanyol deixa de ser un sistema universal.
Des del Govern de la Generalitat però, s’han establert mecanismes per garantir l’assistència pública a través de CatSalut a algunes de les persones que quedaven excloses, segons el Reial Decret Llei.
A Catalunya, pel que fa a les persones nouvingudes, poden demanar l’accés a l’atenció sanitària a càrrec del CatSalut, a partir del moment en què puguin acreditar tres mesos d’empadronament continuat a Catalunya. En el moment en què se’ls registri i se’ls lliuri un document d'accés a l'assistència, renovable anualment, tindran dret a l’atenció
primària, a la prestació farmacèutica, (copagament del 40%), i als programes de salut pública, a més de l’assistència que estableix el Reial Decret espanyol. També es garanteix l’atenció sanitària urgent fins l’alta mèdica, l’assistència al part, embaràs, postpart, així com l’atenció a persones drogodependents, la prevenció i atenció a la sida, infecció per VIH, la de infeccions de transmissions sexual , el programa d’infància amb salut incloses les vacunacions, i la prevenció i el control de les malalties transmissibles com la tuberculosis o l’hepatitis.
Per a la inclusió i la protecció social, cal que presentin al seu Centre d’Atenció Primària (CAP) la documentació següent: el document que acredita la seva identitat; el full d’empadronament, amb un mínim de tres mesos previs a la sol·licitud, i un document que acrediti que tenen uns ingressos inferiors a la renda bàsica. Un cop presentada tota la documentació, se’ls donarà accés a l’assistència sanitària que ofereix la xarxa assistencial de Catalunya.
Rumor: Molts immigrants s’aprofiten de la sanitat pública espanyola i en fan ús d’aquesta com a “ turisme sanitari”.
És un error vincular la immigració irregular amb el turisme sanitari. Aquest turisme és molt minoritari i està protagonitzat per ciutadans de la Unió Europea. Només 4 de cada 100 persones immigrades tenen la salut com a raó principal per venir al nostre país. Hi ha moltes contrarietats que posen en evidència la incongruència de relacionar immigració extracomunitària amb turisme sanitari, com són els elevats costos (viatge, allotjament i manteniment), i riscos
(denegació d’entrada). De fet, és usual que davant d’una malaltia greu, les persones estrangeres decideixin retornar als seus països d’origen, perquè allà tenen els seus familiars més propers.
Bibliografia:
-
BCN antirumors. http://www.bcnantirumors.cat/
-
El barómetro sanitario. Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad. Agencia de Calidad del SNS -Insituto de Información Sanitaria (2009)
-
Frena el rumor. Guia practica combatir los rumores, estereotipos y los prejuicios hacia la immigración. Departamento de empleo y asuntos sociales. Gobierno Vasco. (2012
-
Inmigración y estado de Bienestar en España. Colección de Estudios Sociales “ La Caixa”, nº 31. Francisco Javier Moreno Fuentes y Maria Brugetas Callejo ( 2011)
-
La despesa farmacèutica de la població immigrant a la regió de Lleida. Universitat de Lleida. Montserrat Rué i altres autors (2009)