Llibre premis Joan Oliver, 2015

Edició: Ajuntament de Sabadell, setembre de 2015 Amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i centres de primària i secundària de Sabadell

RECULL D’OBRES PREMIADES Sabadell, setembre de 2015

ÍNDEX Presentació 7 Composició del jurat 8 Veredicte 8 Els premiats 9 CATEGORIA A PROSA El maleït estiu d'en Tom Tres proves i un misteri El misteri de la biblioteca Vapor Badia POESIA Un bosc de primavera Cap de setmana gironí La meva habitació

11

CATEGORIA B PROSA El noi del mocador Llàgrimes perdudes La cafeteria Heile Welt POESIA El bestiari culinari Diners, dinerons!

Escolta la mar

29

12 15 21 24 26 28

30 34 38 42 44 46

CATEGORIA C PROSA Idear una vida L'últim soldat Trànsit POESIA Oda al full en blanc Ara sí, ara no Florència

47 48 51 53 58 60 61 5

Per tal de donar a conèixer entre els joves sabadellencs la figura del poeta local i la seva obra, des de fa uns anys, durant l’acte de lliurament dels premis un grup d’alumnes d’un centre educatiu de secundària realitza una experiència d’aprenentatge i servei, és a dir, mentre aprenen sobre aquest il·lustre escriptor, fan un servei a la comunitat, preparant una dinamització de l’acte de lliurament on donen a conèixer entre el públic assistent el que han après sobre la figura de Joan Oliver.

Aquest any la professora Carme Martí i sis alumnes de literatura catalana de 1r de batxillerat de l’Institut Sabadell han dinamitzat l’acte, que ha consistit en diverses intervencions, en format d’auca, sobre la vida i l’obra de Joan Oliver. Altres alumnes del mateix centre han il·lustrat les 12 vinyetes de l’auca que s’ha anat presentant durant l’acte. El nostre agraïment a tots ells.

Cal destacar l’elevada participació a cada edició del concurs, cosa que representa un bon indicador de l’interès que desperta entre els joves el fet d’escriure i de voler compartir-ho mitjançant una activitat organitzada a la ciutat, alhora que constata que el concurs és ben viu i vigent en els temps actuals.

En aquesta edició s’han presentat 178 obres, 41 de poesia i 137 de prosa, de 15 centres educatius de la ciutat.

Volem donar les gràcies a tots els que han participat al concurs i també als guanyadors, i els encoratgem a seguir estimant la literatura.

Igualment donem les gràcies als membres del jurat, al professorat i a les famílies per motivar i donar suport a tots aquests joves escriptors que ja es projecten en l’escenari de la literatura i la comunicació local.

La figura de l’escriptor Joan Oliver forma part de la història de Sabadell i ha estat un motiu d’inspiració per a uns premis que enguany compleixen la XXXV edició i que s’adrecen als infants i joves d’entre 11 i 18 anys.

Joan Oliver va fer servir com a poeta el pseudònim Pere Quart i és considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana.

Provinent d’una família de la burgesia industrial, cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta el Premi del President de la República Francesa per la versió d’ El misantrop, de Molière. L’any 1970 és distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però, fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi.

Tenint com a referència la seva figura literària, a través d’aquesta convocatòria de premis es vol incentivar que els nois i les noies s’interessin per la creació literària, tant en prosa com en poesia, en llengua catalana.

Escriure fomenta la creativitat, la imaginació i l’esperit crític entre el jovent, per això és molt important donar l’oportunitat als joves escriptors de presentar els seus treballs en un concurs literari adequat a la seva edat.

7

COMPOSICIÓ DEL JURAT

VEREDICTE

Anna Maria Cabeza Gutés, escriptora i periodista

Reunits els membres del jurat a la Regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell, el 8 d’abril de 2015, van premiar els següents treballs, segons les diferents categories, en la XXXVa edició del concurs literari Joan Oliver, Pere Quart:

Carme Padial Fernández, professora de primària Josefina Sabartés Comas, professora de català, correctora i representant d’Òmnium Cultural Josep M. Ripoll Peña, escriptor i professor de secundària Roc Casagran Casañas, escriptor i professor de secundària

8

ELS PREMIATS CATEGORIA A PROSA Accèssit El maleït estiu d'en Tom Jan Reglà Torrents Accèssit Tres proves i un misteri Abril Batalla Ivorra 1r premi El misteri de la biblioteca

Vapor Badia Nicolás Paniello Jiménez

POESIA Accèssit Un bosc de primavera Gerard Atienza Reig Accèssit Cap de setmana gironí Laia Terència Hernàndez 1r premi La meva habitació Pau Matarín Filella

CATEGORIA B PROSA Accèssit El noi del mocador Judit Pelegrín Muñoz Accèssit Llàgrimes perdudes Alba M. López López 1r premi La cafeteria Heile Welt Berta Miró Pellicer

POESIA Accèssit El bestiari culinari Laia Gabarró Pons Accèssit Diners, dinerons!

Joan Gabarró Pons 1r premi Escolta la mar Rosa M. Batlle Prats

CATEGORIA C PROSA Accèssit Idear una vida Joana Macià Domingo Accèssit L'últim soldat Mireia García González 1r premi Trànsit Ferran Rico Andrés

POESIA Accèssit Oda al full en blanc Marta Valls Gerez Accèssit Ara sí, ara no Mafalda Anna Palà Gil 1r premi Florència Tom Colomer Saus 9

CATEGORIA A... els premiats 11

PROSA

CATEGORIA A Accèssit

EL MALEÏT ESTIU D’EN TOM Jan Reglà Torrents

Era un dissabte 13 d’agost. En Tom estava a casa avorrit jugant amb el cotxe de joguina que li havien regalat els pares el dia del seu aniversari, feia dues setmanes.

Fins que la mare no el cridés a sopar, ell no tenia res a fer. Ja feia una hora que s’esperava i estava impacient perquè tenia molta gana, així que va decidir baixar al pis de sota després d’haver-s’ho pensat deu vegades perquè si la mare el veia allà segur que el renyaria molt, ja que a ella no li agradava que la molestessin quan estava cuinant.

La mare era molt estricta i en Tom només podia fer les coses com a ella li agradaven, ja que si era al contrari renyava el pobre Tom. Com us anava dient el Tom va baixar al pis de sota i va veure la mare parlant pel telèfon, parlava amb una veu coneguda. Al Tom se li va encendre la bombeta, era amb el pare amb qui parlava la mare.

El Tom de seguida va pujar al pis de dalt, va entrar a l’habitació dels pares i va agafar el telèfon. Va sentir com el pare i la mare parlaven sobre un orfenat!

En Tom havia sentit a parlar d’aquest lloc perquè un amic que anava a la seva escola hi havia passat un any i el curs següent ja havia tornat a l’escola.

Ell no volia anar de cap manera a un orfenat quan tornés de les vacances d’estiu, així que només disposava de totes les vacances per impedir-ho.

Les primeres idees que li van venir al cap per impedir-ho van ser: - Anar-se’n de casa una temporada i anar a viure a casa l’àvia.

- Posar-se malalt un mes per no anar a l’orfenat.

- Trencar-se una cama per no poder estar actiu durant una temporadeta.

12

Després de tenir unes quantes idees ben estúpides, va pensar que potser era millor dissenyar un bon pla per fer un amagatall a sota el terra de l’habitació o al sostre per amargar-s’hi i evitar haver-hi d’anar. I també tenir pensat un pla alternatiu per si els pares descobrissin l’amagatall i el duien a l’orfenat i després havia d’escapar-se i tornar a casa tot sol per no passar-hi més estona o almenys poder dormir a casa en comptes de dormir en un llit ple de brutícia i de cucs.

Quan per fi la mare el va cridar a sopar, el Tom va baixar a tota pastilla cap a la cuina i es va asseure a la cadira, ben bé al costat del radiador apagat. La mare li va portar un plat d’amanida i el tall arrebossat que a ell més li agradava. En Tom es va quedar molt estranyat que li toqués aquest menú, ja que normalment sempre tenia verdures o cremes fastigoses que li feia la mare tot barrejant-hi tot tipus de verdures, iogurts d’ovella, fruita i, a més, “callos” i moltes més coses així de repugnants.

El Tom es va menjar tot el sopar en un moment, en silenci, ja que no es podia treure del cap la paraula ORFENAT. De seguida que va acabar va pujar a dalt, a la seva habitació, per seguir pensant plans per fer durant l’estiu per impedir que l’enviessin a un orfenat repugnant i fastigós.

No parava d’imaginar-se estratègies, però aquest cop n’havia trobat una en què valia la pena trencar-se una mica el seu esplèndid cervellet.

El pla era el següent: si amb la família anaven algun dia de les vacances d’estiu a algun lloc, ell es quedaria per sempre més allà, encara que no conegués a ningú, intentaria fer mots amics perquè així quan ell es quedés sol al poble on havien anat a estiuejar tingués algú amb qui quedar’s-hi una temporadeta d’un any o dos fins que els pares detectessin que ell era allà al poble on havien estat estiuejant l’estiu de feia un o dos anys enrere i que el Tom, el seu magnífic fill, s’hagués quedat allà.

Si no anaven de vacances, s’hauria de fer un amagatall al jardí de l’altra banda de la casa, que fos com un refugi instantani o, si no, l’amagatall aniria a la seva habitació, a terra o al sostre.

En Tom, esgotat, se’n va anar a dormir.

L’endemà al matí, quan en Tom es va llevar, va baixar a baix a la cuina per prendre’s l’esmorzar que el pare ja li havia deixat preparat una mica abans.

Quan va acabar d’esmorzar, va anar cap a la seva habitació a fer-se el llit, però quan va pujar a dalt es va endur una gran sorpresa en veure el pare i la mare agafant roba i conjunts del seu armari i posant-los a dins de la seva bossa d’equipatge. El Tom va preguntar al pare i a la mare què feien i ells li van respondre que li feien la bossa per anar de vacances a un lloc que li agradaria molt.

13

A en Tom el va entusiasmar la idea d’anar de vacances i els va ajudar a fer la seva bossa. Cap a les onze ja estava tota la família i les bosses d’equipatge a dins del cotxe i es van posar en marxa. Van sortir de la gran ciutat on vivia el Tom, Barcelona, i es van dirigir cap a l’aeroport. Un cop van ser allà van agafar un vol amb un avió de la companyia EasyJet. Era un avió molt allargat i punxegut, per la qual cosa el Tom va deduir que volaven molt ràpid, l’avió era elegant i les senyores que servien refrescos i menjars anaven vestides amb uns vestits que no li agradaven gens ni mica, a en Tom. Al cap d’unes hores van aterrar a un aeroport un pèl més gran que el de Barcelona.

En desembarcar de l’avió van anar pels passadissos de l’aeroport fins a sortir a fora. En Tom no sabia on era, però al veure un taxi tot negre amb un lletrerot a dalt que deia “taxi” va pensar estic “sóc a LONDRES, visca!”.

El taxi els va passejar una mica per la ciutat i al final es va aturar en un carrer anomenat “Upper Berkeley Street”, just entre un Ferrari i un Lamborghini i a l’altre costat del carrer hi havia un magnífic Roll Royce. En Tom va calcular que en aquell carrer hi devia haver tres milions de lliures en cotxes, però quan la mare li va dir que baixés ja del taxi es va girar i va veure una gran porta negra on a dalt deia “Hotel Orf and dad”.

Oh, es va quedar esglaiat i de seguida va veure que aquell nom s’assemblava molt a “orfenat” i va preguntar a la mare i al pare si quan tornessin de les vacances d’estiu ell aniria a un orfenat i ells li van dir que no. En Tom va arribar a la conclusió que ell s’havia confós i en la trucada deien “Orf and dad” en comptes d’“orfenat”. Uffff! Quin descans. A partir d’aquell moment es va relaxar i va gaudir d’un dels millors estius de la seva vida.

14

PROSA

CATEGORIA A Accèssit

TRES PROVES I UN MISTERI Abril Batalla Iborra

Era l’estiu i el sol cremava amb força provocant que a la meva habitació hi hagués una escalfor tendra i relaxant. Jo estava estirat al llit pensant amb les meves coses quan...

–Aron! Baixa, que la Cèlia i en Call t’han vingut a buscar per anar a la biblioteca! –vaig sentir.

Vaig baixar il·lusionat perquè feia una setmana que no els veia, a causa dels estudis, i avui anàvem a la biblioteca perquè ens agradava molt llegir. De fet hi anàvem sempre que podíem.

Abans de marxar, la mare em va donar el berenar i un bric de suc, perquè me’l begués durant el camí.

Passats dos minuts ja érem a mig camí i la Cèlia ens explicava les aventures del seu germà petit intentant menjar un iogurt amb les mans... i com li regalimava pels dits... vam estar xerrant i rient tot el camí fins a arribar a la biblioteca.

El motiu d’anar a la biblioteca era que la Cèlia ens volia ensenyar un llibre que havia trobat l’altre dia, així que tot just entrar per la porta va córrer cap a la prestatgeria de llibres però, en treure’l, en va arrossegar un altre que va caure a terra... aquest, però, era un llibre molt estrany, que no havien vist mai abans!

En Call va agafar el llibre i el va deixar sobre la taula perquè se’l poguessin mirar tots tres. La Cèlia, que sempre tenia molta curiositat per les coses, el va agafar i el va llegir en veu alta perquè tots tres la sentíssim.

El llibre tractava d’una acadèmia on només hi anaven els més preparats per estudiar.

De sobte, en Call, es va exaltar i va cridar: 15

–Martin, surt de l’amagatall i deixa’ns en pau! –era un nen ros amb la cara plena de pigues i d’aspecte seriós, que va sortir de darrere la prestatgeria de llibres.

–Ens tornaves a espiar, oi? –va encertar la Cèlia.

–No! –va dir ell amb la veu tremolosa–, he vingut a buscar aquest llibre, perquè m’han escollit per anar a l’acadèmia.

I es va llançar a agafar el llibre, però la Cèlia va ser més ràpida, el va agafar abans i va començar a córrer; jo i en Call la vam seguir. Ens vam amagar a dins d’una habitació i vam mirar a través del vidre de la porta.

En Martin ens buscava... fins que es va cansar de buscar i va marxar.

–Uf! –van respirar descansats–. Per què tenia tant d’interès en el llibre? –vaig preguntar.

–Perquè l’han admès a l’acadèmia –va contestar la Cèlia.

De sobte, em vaig adonar que en Call estava mirant el fons de la paret, era una habitació freda i buida.

–Què mires, Call? –vaig preguntar.

–Doncs, que darrere d’aquesta porta hi passa corrent d’aire –va exclamar.

La Cèlia i jo ens vam mirar estranyats...

–Com és possible que hi passi aire? –vaig preguntar estranyat.

–Perquè això no és una paret, sinó una porta –va dir en Call amb tota la seguretat del món. I, sense pensar-s’ho dues vegades, es van posar tots tres a empènyer la paret. Però, no hi va haver manera.

La Cèlia es va deixar caure a terra exhausta, però, de sobte, la pedra en què s’havia assegut es va enfonsar uns centímetres i ella es va aixecar precipitadament. La pedra s’havia enfonsat!

–Potser és la clau per obrir la porta! –vaig dir estranyat.

–O potser és que la Cèlia pesa massa! –va dir en Call entre rialles.

Jo no volia riure per no ferir els sentiments de la Cèlia, però no vaig poder evitar deixar anar un somriure per sota el nas. No li va fer gens de gràcia la broma i va desafiar en Call amb la mirada i aquest va callar.

–L’Aron té raó, diria que això és la clau per obrir la porta. Ràpid! Provem d’empènyer ara! –va dir la Cèlia, encara una mica enfadada per la broma. Així que ho van tornar a intentar, però ara només amb una mica d’esforç la van aconseguir obrir.

Darrere hi havia un passadís. Era fosc, però hi havia prou llum per veure-hi bé sense necessitat de cap llanterna. Van recórrer tot el passadís; era molt 16

llarg i cada vegada s’anava fent més ample, fins a arribar a una sala espaiosa, amb el sostre molt alt, les parets de pedra i pintades de blanc. La sala estava completament buida, tret d’un senyor estrany, que era calb i vestia una túnica vermella i un parell de sabates taronges.

–Benvinguts a l’ENEP, l’escola de nens especials i preparats. És una escola on podreu estudiar. Són només, dos mesos, un mes estudiant i al segon hi haurà tres proves per competir. Per cert, tota l’escola està vigilada per càmeres.

Tots tres vam quedar tan sorpresos que les paraules no ens sortien de la boca.

–Algun problema? –va preguntar, com si fos la cosa més normal del món.

–Estaria encantat d’estudiar aquí! –vaig dir molt segur.

–Què? –van cridar en Call i la Cèlia alhora.

En pensar-s’ho durant una estona, van decidir que a ells també els agradaria estudiar allí.

–En aquest cas, BENVINGUTS! –va cridar el senyor–. Perdoneu-me, jo sóc el mestre Rufus. Encantat . Ara mateix us podeu instal·lar.

–Però no podem marxar de casa dos mesos sense dir res! –va dir en Call. El mestre Rufus va decidir que parlaria amb els nostres pares. I per tornar a casa ens va indicar el camí d’on havíem vingut.

Quan vaig arribar a casa, la mare m’esperava asseguda al sofà, en comptes de fer feina, cosa que no era habitual. Feia una cara trista i angoixada, i em va dir amb la veu tremolosa...

–Ha vingut un senyor molt estrany que es deia Rufus i m’ha dit preguntat si tu podies anar a una acadèmia a estudiar. Així que, si hi vols anar, jo no t’ho impediré. Diu que us vindrà a recollir a casa a les 9 del matí, així que, si vols, pots anar a fer la maleta.

L’endemà, a les 9 del matí, a la porta de casa hi havia un autocar que m’esperava. La meva mare em va ajudar a carregar l’equipatge i vaig pujar a l’autocar.

Durant el viatge vam estar parlant de com seria l’acadèmia, però no estàvem sols, hi havia onze nens més, entre els quals hi havia en Martin i quatre amics seus: en Carter, en Gus, el Spike i l’Aldous, tres nenes molt simpàtiques: la Katy, la Betty i la Sally i tres nens en Sam, en Victor i en James...

L’acadèmia estava equipada amb aparells d’última generació.

–Poseu-vos en grups de tres per instal·lar-vos –va dir el senyor del costat d’en Rufus.

–A sobre el llit trobareu els llibres, el material escolar i un paper amb el nom 17

del vostre mestre. Jo sóc el professor Stoker. La senyoreta Milagrossos és la que es troba a la meva esquerra i la senyoreta Sprout, a la meva dreta –va continuar en Rufus–. Ja podeu anar a les habitacions a dormir, que ja és de nit.

L’habitació era molt gran, hi havia tres llits i un bany per cadascú.

L’endemà, a les 8 del matí, va sonar la campana, el nostre despertador diari per llevar-se. Ens vam posar el xandall de color verd (que ens havien deixat a sobre el llit) amb el nostre nom brodat a davant i amb la paraula: ESPERANÇA, a l’esquena. Vam anar cap al menjador.

En Call va dir, tot estranyat: –Us heu fixat que nosaltres no teníem cap paper amb el nom del professor que ens ha tocat?

Al menjador, tothom estava assegut amb el seu professor i cada grup tenia el xandall d’un color diferent. En Martin i els seus amics el portaven vermell, amb la paraula: RESISTÈNCIA; les noies, de color blanc amb la paraula INTEL·LIGÈNCIA, i els nois el color blau de la MOBILITAT. La mestre d’en Martin i els seus amics era la senyoreta Milagrossos; el de les noies, la senyoreta Sproud, i el dels nois, el professor Stoker. L’únic professor que quedava lliure era en Rufus, que estava assegut sol en una taula de quatre persones i, en veure’ns, ens va fer un senyal perquè anéssim amb ell.

–Heu dormit bé? –ens va preguntar.

–Sí –vam contestar–, tot i que encara estem una mica adormits, però amb ganes de començar.

Després d’esmorzar, en Rufus ens va portar a una sala molt gran amb tres taules i una pissarra on passaríem les pròximes quatre setmanes estudiant per concloure la fase d’estudi. Estudiàvem cada dia des de les 8 del matí fins a les 7 de la tarda, amb mitja hora de descans per esmorzar i una hora per dinar...

Fins que el primer dia del segon mes...

–Tinc el plaer d’anunciar-vos que les properes tres setmanes es faran les proves, però a cadascuna s’eliminarà un grup, fins que només en quedi un i aquest serà el guanyador. La primera prova serà d’intel·ligència i començarà demà passat a les 10 del matí. Que tingueu sort! –va dir en Rufus.

Els pròxims dos dies ens els vam passar entrenant, fins que...

–Nois, noies, esteu preparats per enfrontar-vos a la prova? –va dir en Rufus–.

Durant les tres proves hi haurà quatre jurats, que us avaluaran. En aquesta prova haureu de descobrir el punt feble d’un monstre, i per fer-ho us donarem una pista i, si falleu, estareu eliminats.

18

Tot seguit, la prova va començar...

El monstre era una criatura molt estranya que no havíem vist mai.

I ens van donar la pista. Era un micròfon...

Però, abans que poguéssim reaccionar, la Cèlia va dir...

–Les orelles són el seu punt dèbil, el micròfon augmenta la veu i afecta l’oïda!

–Tens raó! –vam cridar en Call i jo alhora, i vam llançar les pedres a les orelles del monstre, que va desaparèixer.

La pista de l’equip del vent era un paisatge, que es referia a la vista, és a dir, als ulls; la de l’equip del foc era el terra, que es trepitja amb els peus; l’equip de l’aigua no va tenir gaire sort, la pista era menjar i es van pensar que era la boca, per això li van tirar totes les pedres que tenien, fins que es van adonar que no era la boca, sinó la panxa, i els van eliminar.

L’endemà en Call, la Cèlia i jo estàvem entrenant per a la següent prova, la d’agilitat, passàvem més hores al gimnàs que a les habitacions, perquè ara ja s’havien acabat les classes.

Fins que el dia de la prova va arribar ...

–Aquesta prova consisteix a agafar la bandera del vostre color, escalar la muntanya i clavar-la a dalt. I recordeu que no guanya el que arriba primer, sinó el que ho aconsegueix i ho fa ben fet –va anunciar en Rufus–. Que comenci la prova...!

Els tres equips es van col·locar a la línia de sortida. I la prova va començar...

La Cèlia, que era la més ràpida de nosaltres, va agafar la bandera, ens vam enganxar l’arnés i vam començar a escalar. Però, a mitja muntanya, en Call va parar d’escalar, tenia vertigen i no volia continuar, però no podíem deixar-lo allà, així que vaig baixar fins on ell era, el vaig agafar de la mà i vam pujar junts, però vam arribar els últims.

Un dels jurats, a qui no havia vist mai la cara fins aleshores, es va aixecar.

Semblava en Martin i va cridar perquè tothom el pogués sentir bé.

–Em sap greu, però esteu eliminats!

Però, els altres jurats li van portar la contrària.

–Ells no poden estar eliminats –van dir–, han treballat en equip i s’han ajudat.

Els que s’han eliminat han sigut l’equip blanc, perquè s’han barallat per veure qui arribava primer.

I així l’equip blanc va ser eliminat.

Estàvem a les semifinals, només ens quedava guanyar l’última prova, la de l’habilitat.

19

La setmana següent, va començar la prova de l’habilitat, que consistia a trobar, cada equip per separat, una bola de vidre a dins d’una piscina.

Quan érem allà, era molt difícil trobar la bola, fins que...

–L’he trobat! –va cridar en Carter.

–Oh, no! –l’equip d’en Martin havia guanyat, però de sobte em vaig adonar que algú havia sabotejat la prova.

La bola no era de vidre transparent, sinó de color blau, però no teníem proves que fos un sabotatge. En Call i la Cèlia també se’n van adonar! És clar! Les càmeres!, pensava jo. I en sortir de la piscina vaig anar corrent cap a la primera càmera que hi havia, i vaig extreure’n la cinta tot anant cap a en Rufus a explicar-li tot.

Vam anar cap una sala de projecció i les meves sospites eren per al jurat que ens volia eliminar, i que segons en Rufus era en Jasper, el pare d’en Martin.

Vam projectar el vídeo i ens vam quedar de pedra. Sí que hi havia una persona que canviava la bola, però no era en Jasper...

–Un moment! –va interrompre en Rufus just abans que donessin el premi al Martin.

–Algú ha sabotejat la prova perquè l’equip del foc guanyi, i aquesta persona és... La senyoreta Milagrossos!

I abans que pogués reaccionar van arribar tres cotxes de policia i ens va explicar per què ho havia fet.

–No ho enteneu! –cridava–. No tenia cap més opció. El mestre Rufus sempre guanya les proves i el director va dir que, si aquest any no guanyava jo, em despatxarien!.

Els policies se la van emportar i, com que l’equip d’en Martin havia participat en l’engany, va quedar eliminat.

–Visca, hem guanyat, hem guanyat! –cridàvem nosaltres tres contents.

Una setmana després, en tornar a casa, ho vam explicar tot als pares i aquests van decidir celebrar-ho amb una gran festa.

20

PROSA

CATEGORIA A Primer premi

EL MISTERI DE LA BIBLIOTECA VAPOR BADIA Nicolás Paniello Jiménez

Un divendres al vespre de camí cap a casa, després de sortir del col·legi, va començar a diluviar amb una pluja intensa i un vent huracanat. No portava paraigua i vaig decidir entrar a la Biblioteca Vapor Badia perquè justament passava pel costat. D’aquesta manera aprofitaria per fer els deures del cap de setmana i llegir còmics de Lucky Luke.

La biblioteca era plena. A la sala infantil hi havia força ambient perquè molts nens petits aprenien a llegir amb els seus pares i les seves mares. Hi havia una mica de xivarri i vaig pensar que em concentraria millor al pis superior perquè els deures de matemàtiques de cinquè de primària eren molt difícils i no podia distreure’m. Vaig agafar de la secció de còmics Els Dalton en llibertat i vaig pujar les escales fins al pis de dalt. En aquesta sala hi havia molt silenci perquè els universitaris estudiaven per als exàmens finals. Els llibres estaven ordenats en moltes fileres de prestatges que formaven un laberint.

Totes les taules estaven ocupades i vaig seure a terra, en un racó. Vaig mirar per la finestra i encara plovia molt. El cel començava a enfosquir-se i la nit s’anava apropant com un lladre silenciós.

Volia avisar amb un whatsapp els meus pares perquè no es preocupessin, però la bateria se m’havia esgotat, tot i que pensava tornar a casa quan parés de ploure. Vaig obrir la llibreta dels problemes de matemàtiques. La professora ens havia castigat perquè no callàvem a classe i ens havia posat vint problemes de fraccions! Quan anava per l’exercici deu, la son va apoderar-se de mi i em vaig adormir. Somiava que era en un parc d’atraccions pujant a la muntanya russa més alta del món i justament quan baixava a tota velocitat em vaig despertar. El rellotge marcava les dotze de la nit i em vaig espantar.

La sala estava buida i fosca, només hi havia els llums d’emergència. Els bibliotecaris havien marxat a casa i els ordinadors estaven apagats. De sobte, 21

vaig sentir un soroll. Al fons vaig veure una ombra que es movia contínuament i vaig sortir corrents cap a la porta d’entrada principal, però estava tancada.

Vaig sentir uns passos que s’apropaven cap a mi i, en girar-me, hi havia un senyor amb una barba blanca i llarga, ulleres negres, un nas ample i portava un barret que li tapava el cap. Anava vestit molt elegant. Vaig amagar-me darrere d’un moble, però em va trobar. Jo tremolava com una fulla, però em va tranquil·litzar.

–No pateixis. No et faré mal, sóc el guardià secret dels llibres de la biblioteca Vapor Badia.

–Pot ajudar-me a sortir?

–No puc perquè no tinc les claus.

–Com és possible, si vostè és el guardià secret?

–Ningú sap que sóc aquí, només surto de nit. Serà el nostre gran secret, d’acord?

–Seré mut com una tomba. Com es diu? Jo em dic Bernat i tinc deu anys.

–Em dic Joan i tinc uns quants anys més....

Va somriure simpàticament.

–I no s’avorreix totes les nits sense parlar amb ningú? –vaig preguntar.

–No! Llegeixo llibres! M’encanta viure les aventures que expliquen les novel·les i les obres de teatre... m’apassiona la lectura.

–A mi m’agrada Zipi i Zape, Spiderman, Lucky Luke i les històries divertides de nens entremaliats, sobretot quan hi ha nens que fan malifetes...

Aquell home misteriós semblava amable i jo ja no tenia por. Em va explicar que havia tingut onze germans, que quan era jove havia viatjat a Xile i, a més, havia escrit molts llibres!

Vaig mirar el rellotge i eren les tres de la matinada. Els meus pares devien estar molt preocupats. El temps se m’havia passat volant perquè el senyor Joan m’havia entretingut amb històries molt interessants. Al final, estava tan cansat que em vaig adormir mentre m’explicava un conte. Es notava que li agradava, perquè els seus ulls brillaven com els d’un gat.

Em vaig despertar. No sabia quant de temps havia transcorregut. El sol entrava per la finestra. Ja era de dia. Davant meu hi havia la policia i els pares. No entenia gaire què estava succeint. Més tard, em van explicar que quan havien obert al matí m’havien trobat estirat a terra dormint i havien trucat ràpidament als Mossos d’Esquadra. Els pares em van abraçar molt mentre ploraven emocionats. Vaig mirar al voltant, però no hi havia el senyor misteriós que s’havia fet amic meu. No vaig explicar res perquè havíem dit que seria el nostre gran 22

secret. Vam tornar a casa i em van preparar un gran esmorzar perquè tenia molta gana, ja que no havia sopat.

El dilluns tocava tornar a col·legi i tots els amics em van preguntar sobre la meva aventura. Em sentia un heroi i vaig exagerar una mica els fets. A primera hora tocava corregir els deures de matemàtiques i després vam fer català. El tema tractava sobre la vida dels autors de Sabadell. La senyoreta Marta va engegar el projector, es va connectar a Internet i va posar la fotografia de Joan Oliver. ˝Oh! Quina sorpresa!” Era el meu amic secret, el guardià dels llibres!

Aquella tarda vaig tornar corrents a la biblioteca. Vaig esperar-me fins a l’hora de tancar. Només quedàvem el conserge i jo a la sala. No vaig veure ningú, però, justament quan apagaven el llum, vaig observar com el seu barret sobresortia dissimuladament entre els llibres, va treure la seva barba blanca darrere d’un prestatge i em va picar l’ullet...

23

POESIA

CATEGORIA A Accèssit

UN BOSC DE PRIMAVERA Gerard Atienza Reig

Un bosc lluent i silenciós, només se sent un pardalet temorós.

Una explosió de color esclata al teu voltant, també veuràs mil papallones volant.

Un torrent desemboca al riu, una oreneta canta al seu niu.

Una falguera es mou lentament, com una barqueta moguda pel vent.

24

Arbres ballant escombren l’hivern, no ha estat fàcil s’ha fet etern.

Un esquirol que menja nous, un pica-soques pon els seus ous.

Un grill canta de valent, i una formiga que va fent.

Heu vist un tritó nedant? heu vist un saltamartí grimpant? no molesteu la merla, ni l’esquirol rossegant.

Jo me’ls miro I, com que m’ agraden, respecto la natura i els admiro.

25

POESIA

CATEGORIA A Accèssit

CAP DE SETMANA GIRONÍ Laia Terència Hernàndez

Avui estant a Girona hem anat a passejar pel riu, hem vist la famosa lleona i potser alguna perdiu.

Un castell hem visitat amb grans jardins al voltant, molta gent per la ciutat i un grup de nens jugant. És un dia assolellat per anar passejant; al pont un gat salta i juga, i espantat a l’arbre puja.

Demà aniré a la platgeta i un gran peix pescaré; prendré el sol amb musiqueta i després em banyaré.

26

Pel penya-segat em tiraré amb molta por i emoció; i a l’aigua freda cauré tota plena d’il·lusió.

Jugaré a la sorra calenta i un bonic castell construiré.

Com que sóc molt valenta, al mar una capbussada faré.

Ha estat una magnífica estada, hem gaudit de la Natura i amb la família aplegada, hem fet sana cultura.

27

POESIA

CATEGORIA A Primer premi

LA MEVA HABITACIÓ Pau Matarín Filella

La meva nova habitació Es transforma en la por Cada nit a dins l’armari Sento que es munta un bon calvari Crec que hi ha un esperit Que s’amaga sota el llit També hi ha bèsties molt terribles S’escapoleixen entre els llibres Veig personatges irreals Ells em pugen pels camals A les monstruoses criatures Els agraden molt les confitures Però el dimoni cara-rodó Vol jugar amb l’ordinador La meva nova habitació A mi no em fa gens de por.

28

Plats Bruts

CATEGORIA B... els premiats 29

PROSA

CATEGORIA B Accèssit

EL NOI DEL MOCADOR Judit Pelegrín Muñoz

Tinc disset anys i em dic Sara... Sara Garcia... I de sobte era allà... es podria dir que vaig ser una afortunada... o no... depèn del punt de vista amb què es miri... va succeir un capvespre de Nadal... m’encantaven aquelles tardes en què sortia sola al carrer amb el meu petit diari a la mà dreta, tota decidida a trobar alguna cosa que m’inspirés a escriure. Eren prop de les vuit i ja feia estona que era nit fosca. Una mica cansada, vaig seure en un banc. Un suau oreig acaronava la meva pàl·lida pell i, tot i que tingués fred, m’encantava aquella sensació. Inesperadament, un noi alt de mirada dolça i captivadora va seure al meu costat. Vaig sentir com els batecs del cor acceleraven el seu ritme. Un calfred va recórrer el meu cos. Sístole-diàstole, sístole-diàstole... Sense pronunciar paraula, va treure un mocador blau com els meus ulls amb les inicials SP brodades amb delicadesa. El deixà damunt de les meves cames i va marxar... novament sense dir res... en silenci... i, sense adonar-me’n, un somriure es perfilà en la meva cara. Automàticament el vaig guardar a la butxaca i, no sé com, em vaig adormir plàcidament. Vaig despertar-me sobresaltada. No sabia quant de temps havia transcorregut... no m’ho podia creure... semblava un malson... una broma pesada.... Vaig obrir i tancar els ulls ràpidament però res, seguia allà, en una habitació tancada que em provocava claustrofòbia. Un cop d’ull va servir per constatar que el mobiliari brillava per la seva absència... tot el que m’envoltava consistia només en piles i piles de llibres escampats anàrquicament. La situació esdevenia inversemblant. Vaig voler buscar una sortida. Entre els llibres vaig observar una porta de fusta on hi havia unes inscripcions gravades en llatí. Amb eufòria continguda vaig córrer cap allà però, de cop i volta, la porta es va moure. Un forta tremolor envaí el meu cos i em deixà immòbil, petrificada per uns moments. Quan aquella porta es va obrir de bat a bat, va aparèixer una dona de cabells grisos, amb una blancor pàl·lida que dominava la seva pell i uns ulls blaus que em resultaven familiars.

30

–Hola petita, ja t’has despertat? –digué mentre m’acaronava els cabells maternalment. Em vaig apartar d’un salt en una reacció instintiva.

–Qui és vostè? Amb quin dret em té retinguda? Deixi’m sortir ja! –vaig replicar amb l’ansietat de sortir corrents, conscient que aquella anciana, que devia fregar els setanta, no podria atrapar-me.

–Què qui sóc, dius? Bé... seu, nena, seu –respongué amb gest amable i to conciliador.

–Sara, sé que és difícil d’entendre però....

–Un moment! Com sap vostè com em dic?

–Si em deixes acabar, petita... abans que em tornis a interrompre t’explicaré què fas aquí. Mira al teu voltant, què hi veus? Llibres, oi? Saps què s’explica en algunes de les seves pàgines? Les històries de persones que, com tu, han estat alguna vegada en aquesta estranya sala... has de saber que jo fa molts anys que sóc aquí.

–Com he arribat a parar, jo, aquí?

–Ets a l’”Estret paral·lel dels escriptors... aquí vénen, a través dels seus somnis, els nens que tenen un futur com a escriptors... tots els llibres que hi ha són de novel·listes famosos que un dia, com tu, van acabar parant en aquest indret peculiar... però has de saber que l’única manera de sortir-ne és escrivint una història impressionant, que sorprengui tot aquell que la llegeixi... i per aconseguir això es necessita temps...

–Però, senyora, com pot ser que vostè segueixi aquí després de tant temps?

Per què no ha sortit? Ha tingut molts anys per redactar un bon relat....

–Potser no ho entens, però t’estava esperant.... et necessito per escriure la meva història...

–Jo?... Per què? No sé si en sabré... –vaig contestar amb veu tremolosa.

L’afable anciana comentà que l’argument havia de basar-se en la seva vida.

Un contrapunt de nostàlgia va omplir la seva mirada. Es notava que trobava a faltar alguna cosa del seu passat. La pena es deixava entreveure a través dels seus ulls. El meu vocabulari no era prou ric i no sabia si podria estar a l’alçada.

Vam començar el relat i, per art de màgia, les paraules sortiren soles i els mots vessaren com l’aigua d’un rierol...

“Una bona tarda d’hivern... com m’agradaven aquells capvespres que marxava a la platja i deixava córrer la meva imaginació i ho aprofitava per escriure poemes i breus relats... També recordo que gaudia veient les persones anònimes mentre passejaven i pensava com serien les seves vides, on devien treballar, feia hipòtesis sobre el seus noms... petits detalls que m’inspiraven... i quan arribava l’estiu desitjava com una boja que tornés el 31

fred de gener... Tots els dies eren iguals... entrada la nit tornava a casa on la meva mare em preparava una bona tassa de cafè calent i em demanava que li llegís algun dels meus versos... com la trobo a faltar...

“Els dies transcorrien rutinàriament però una nit se’m va creuar un noi que... diguem que no em va deixar indiferent tot i que al principi no li vaig fer gaire cas... la seva presència, no sé si per casualitat o intencionadament, es va convertir en habitual. A primera vista podia semblar que no ens fixàvem l’un en l’altre, però tots dos sabíem que una complicitat invisible estava naixent...

“Es van succeir les setmanes... els mesos... amb una rapidesa inusitada... un matí em vaig llevar i, sense ser-ne gaire conscient, vaig agafar paper i llapis i vaig començar a escriure. Estava contenta, les paraules em sortien del cor, sentia l’emoció, les ganes i les pessigolles que revifaven a l’hora d’omplir fulls en blanc... però ni jo sabia per què.... el meu cos volia i tenia la necessitat d’escriure, d’expressar els seus sentiments... Em vaig observar al mirall. Davant ja no hi havia una nena petita, sinó una atractiva noia que gaudia del plaer de les lletres, de les metàfores, dels versos... Tanmateix, una tarda de diumenge, asseguda al banc de sempre, mentre esperava dissimuladament la presència del jove enigmàtic, el destí, la vida... no ho sé... em va portar fins aquí, a un lloc que no sortia en cap mapa... un espai on només hi havia llibres... la bogeria s’apoderava de mi... fins que amb el temps vaig acceptar que no podria sortir ni comunicar-me amb ningú... i vaig optar per llegir i llegir... Shakspeare, Cervantes, Lord Byron... noms i obres omplien la meva peculiar existència... autors que havien estat en algun moment de les seves vides en aquella solitària sala.... i ho vaig entendre... vaig entendre què havia de fer per tornar al meu món. Un inconvenient insalvable envaí la meva ànima: la pena per haver-hi perdut el meu estimat provocà que la meva inspiració agafés les maletes i desaparegués com un vaixell en la línia difusa de l’horitzó... la meva llibreta es va perdre i la tinta de la meva ploma es va assecar...

“Era un dolor horrible... feia mal, però no matava... premia però no ofegava... i vaig perdre l’esperança... las papallones de l’amor s’anaren esvaint de mica en mica... el temps i la tristor ja no cremaven tant... em deixaven conciliar la son... li havien donat una treva indefinida al meu cor... Però continuava sense poder escriure... la ment seguia en blanc... em vaig rendir... vaig acceptar que hauria de passar allà la resta de la vida... però un dia vaig entendre que encara hi havia llum, que aquelles papallones no estaven mortes, sinó adormides... tenia un pressentiment... i aparegueres tu... Aleshores alguna cosa es va accionar com un ressort, es construí un pont entre la realitat i el desconegut, es resolgué la incògnita universal, el taló d’Aquil·les de tot científic... i se’m va oferir una oportunitat.. l’oportunitat 32

d’escriure un relat en l’Estret paral·lel dels escriptors que em permetés obrir la porta i tornar al meu món particular...

Vaig mirar l’anciana... els seus ulls reflectien esperança i una llàgrima regalimà discretament per la seva delicada pell... Es posà dreta... s’apropà lentament.... i m’abraçà... un soroll ensordidor envaí l’ambient... era el moment de sortir d’allà... havia arribat l’hora... la porta es va obrir...

–Hem de marxar! Ràpid! –vaig exclamar agafant-la del braç.

–Jo no puc sortir... no pertanyo al teu món... –va confessar-me amb un somriure a la cara.

No entenia res. Tants anys esperant sortir i no volia. Aleshores, de la butxaca va treure un mocador exactament igual que el que aquell noi m’havia donat en el seu dia... blau cel amb les inicials SP brodades... estava arrugat i el color desgastat pel pas del temps... I va ser quan ho vaig entendre tot... aquella dona... aquella anciana d’ulls blau cel... havíem escrit la història de la meva vida... ens vam abraçar per última vegada... i vaig travessar la porta en un adéu sense retorn... tornava a ser en aquell banc... asseguda embolcallada del fred hivernal... no hi havia ni una sola ànima pel carrer... vaig girar-me cap a la meva dreta i allà era ell... el noi del mocador... em mirava d’una manera com ningú m’havia mirat mai...

33

PROSA

CATEGORIA B Accèssit

LLÀGRIMES PERDUDES Alba Maria López López

4 de març del 1972, Unió Soviètica –Nens de Rússia?

En el seu rostre es dibuixà un gest d’admiració. La curiositat que li provocavà la situació li va fer patir el petit plaer de la inquietud, la bella sensació del saber, aquell petit sentiment que la ment humana gaudeix pocs moments en sa vida.

–Que no has sentit mai la història? –va preguntar en Dimitri, sense deixar la dolça temptació de mullar els llavis en el te, que fumejava lentament donant l’harmoniosa sensació de la tranquil·litat.

–Què vols dir? –va tornar a preguntar amb una veu suau, amagant la curiositat que li bullia la sang.

–Records perduts en el temps, tristes històries de gent molt petita que va fer actes molt grans. Petits grans herois, això ens deien. Quin mal fa el record quan t’espanta, deixant-te la ment en un estat dolorós i trist. Records maleïts per la crua realitat, aquells que no tenen més medicina que el plaer d’oblidar.

Les meves paraules van ressonar per tot el saló, tallant la respiració de tots els presents, deixant que el silenci cobrís la sala com si fos un mant de tristesa i dolor. Vaig notar la mà de l’Anna a la meva espatlla.

El cor se m’esmicolava i no tenia més remei que recordar... Recordar aquells temps quan somiava als dolços braços de la meva mare, aquell temps quan l’únic sospir de felicitat era dins meu, guardat al bagul més profund del meu cor.

34

–Encara em pesa l’ànima, encara la porto arrossegant-se per terra, estimats amics, avui, ja el 1972, fa molts anys que vaig posar el peu en aquest lloc.

Els passos que he fet m’han portat per un camí fins al dia d’avui. Sembla que va ser ahir... però els anys avancen sense temor, deixant enrere la meva feliç vida al marge del que estava a punt d’esclatar. La Guerra Civil Espanyola. La guerra sanguinària en què el meu poble estava sotmès, aquella guerra que es va emprendre amb ànsia de sang, de morts i de l’esquinç que va deixar al cor de tots els espanyols. L’esquinç incurable que encara no ha fet cicatriu i que cada vegada que el record em deixa per vençut, em sagna sense parar.

25 d’abril del 1937 S’escapava, lluny del meu abast. Lluny de la meva ment, lluny d’aquell fosc forat, que m’abraçava amb tendresa, deixant que caigués com si fos una ploma a l’obscura realitat, que m’agrumava. Deixant que fos petit fins a tal punt de desaparèixer dels ulls de la realitat.

La vida fou planificadora de la seva mort. Amb els ideals que van seguir no n’hi va haver prou. La mort del meu pare va ser una insensata distracció contínua cada segon, cada moment infame que em van omplir el temps de vida, la distracció de la mort. Impecable sospir, inigualable. L’alè de la vida. Una alenada freda com la neu vestida de blanc, amb gales insuficients. Amb insòlites mirades, amb solemnes rostres trencats de ràbia. L’ànsia ja era calmada. La fera endormiscada, inconscient, satisfeta.

Edificis agenollats amb la mirada perduda estesos per terra. Àngels flotadors, cendres suaus, balancejades pel vent. Únic record inexistent de Guernica, desaparegut per les bombes.

La meva mare va contenir el paper amb força entre els seus dits prims. Prou tossuda fou per no deixar que la mort s’endugués el seu fill. Així era ella. Mirà la mort a la cara. No va abaixar els ulls verds profunds, el rostre prim, menjat per la infàmia, el dolor. Tot era per a ella. Tot el que pensava era quasi inexistent per a mi. Blanc. Això era el que llegia al seu rostre pàl·lid. No vaig trobar explicació sensata del missatge d’aquell paper estripat.

La simple raó insensata de la guerra fou una pàgina més dels meus llibres.

Aquesta idea va ser la que em va mantenir amb vida, amb vitalitat plaent i dividida en els petits moments que llegia amb cadascun dels meus llibres. Va ser en el bombardeig quan aquestes dolces paraules amagades en els meus records en forma de llibre es van sotmetre al poder de la flama. El record de l’aventura pirata que vaig llegir va aparèixer a la meva ment sense esperar ni un segon. Era un record vagament cert, feia temps que aquell llibre reposava llegit a la prestatgeria de fusta. Un heroi valent i poderós que s’enfrontà a mil perills per recuperar el seu tresor. Jo recuperaria el meu.

35

Una tarda les poques coses que ens quedaven van ser recollides per la meva mare en una bossa vella. No era cosa estranya, era el cop implacable que va donar la meva mare a la taula. Ens deia que ens n’anàvem de vacances a la Unió Soviètica. Vaig veure passar pels meus ulls el record del llibre de la Unió Soviètica. Era el paradís esculpit sobre el mar suau, amb onades dolces i imponents edificis on els nens i els pares vivien amb la seguretat de no morir, de no preocupar-se per la fera que va deixar de presa fàcil el meu país. Era el país de la Llibertat. Tot semblava agafar una concòrdia entre si mateix per donar lloc a un racó de la seva intenció. Existia, si no fou pel racó de comprensió al qual va poder arribar una part de mi, la por de no tornar? Podia ser impossible? Eren certes les seves intencions?

Bufava el vent del nord, el simple crit de la natura. Aquell matí el port semblava ser insòlit. Era el port més pròxim del meu Guernica, del que abans havia estat el record de casa meva. Era un lloc on no havia estat mai. Les onades eren dèbils i afeblides. La por em cremava amb fúria per dins. No sabia res.

Estava desconcertat, fins a tal punt de bogeria, si es pot dir així, de caure amb un cop sec. Tenia la inseguretat de fer passos, sentia els meus passos sords.

Eren totalment muts.

Cada vegada la fredor que congelava el meu interior era més intensa. En un moment, totes les petites coses amagades en un racó del meu subconscient es van començar a lligar com si fossin una trena. Es lligaven amb gràcia i encant, a poc a poc, mantenint un ritme tranquil. Al final de la trena, vaig trobar l’amarga por. El paper. El que sostenia la meva mare. Era aquell que ens feia desaparèixer els nens. Els nens que havia vist marxar dies abans, pujant a l’autobús a la plaça del poble, aquells que ploraven, que somreien amb por, que evitaven les mirades per no ser el centre d’atenció. Ara jo era un d’ells.

Anava a desaparèixer com el fum suspès a l’aire. La mare m’agafava amb fermesa mentre travessàvem amb inseguretat aquell fosc camí fins al destí.

Semblava que era una joguina. El destí jugava amb mi amb gràcia alegre, mantenint la diversió del entreteniment, sense donar constància del que anava a passar. Un vaixell gran es va alçar davant meu. Els meus ulls no van arribar a calcular l’ alçada. La meva mare es va aturar en sec. Em va agafar pel braç i em va dir: –Ara continues el teu camí. Segueix els teus passos fins a una vida millor.

Busca el camí. Només mira cap a endavant. T’estimo més que a la meva vida i és per això que t’he de separar de mi. No m’oblidis mai, ni oblidis qui ets i els valors que t’he transmès en la teva curta vida i, si el destí vol que algun dia tornem a estar junts, així serà.

Vaig intentar replicar. La meva veu no va sonar. Va quedar a l’aire. Res més.

La primera llàgrima va relliscar per la galta suau de la mare. Mai se n’anirà del 36

record la seva veu, el seu rostre trist. La pena i el dolor que vaig sentir no es poden expressar en paraules. El destí fou cruel. Aquella va ser la ultima vegada que la vaig veure. Va desaparèixer de ma vida. No trobo cor, ni tan sols aire per explicar com va deixar d’existir. Els meus sentiments eren confusos. Tenia por, en pujar en aquell vaixell. Finalment, vaig mirar amb pena als ulls la meva mare. No la vaig sentir prop meu. Va desaparèixer.

37

PROSA

CATEGORIA B Primer premi

LA CAFETERIA HEILE WELT Berta Miró Pellicer

“No és que jo estigui tractant d’accelerar les coses, és que hi ha una força que ens condueix” Helmut Kohl 9 novembre del 1989, Berlín (Alemanya).

Veig que la foscor s’enamora del dia. Els ocells s’amaguen i el rebombori de la ciutat continua esdevenint intens. La fredor segueix dominant el meu rostre.

Els flocs de neu cauen com els ulls quan s’acosta la nit. Els carrerons que puc veure van amb pijama. Adormits i blancs. La llum tènue dels fanals il·lumina una cafeteria on els avis fan les darreres partides del dia. És un lloc solitari, silenciós, taciturn... No obstant això, aquest capvespre hi ha massa gent... no és normal... M’estranya... A l’ambient es respira una flaire d’incertesa... no ho sé... és una nit tan adormida... tan gèlida... Per què s’hi ha aglomerat aquesta multitud? Al costat de la Porta de Brandenburg, amb una rutina calculada, segueixen els militars quiets com estàtues, dissimulant el seu cansament.

Uns crits ensordidors omplen la ciutat... un grup de persones anònimes s’apropen cap a mi... corrent... les seves intencions assalten la meva consciència... m’odien... ho sé... Només tinc vint-i-vuit anys... rebo cops durs, plens de ràbia i traïció... no em puc defensar... estic plantat com un d’aquells tímids soldats... el meu inesperat final acaba de començar... petits fragments de ciment es barregen amb grans blocs de pedra... martells i barres de ferro repiquen sobre el meu cos... el formigó s’esquinça per moments... m’estic morint a poc a poc...

A la llum de la lluna, famílies senceres envaeixen el meu espai i em travessen àvidament... amb ganes... Veig llàgrimes despuntant dels ulls innocents...

38

abraçades i petons de nostàlgia i complicitat... veus que criden esperançades per obtenir resposta de l’altre costat... un parell de germans abracen el seu pare després de molts anys... Els guàrdies segueixen exhausts, incrèduls, no saben res del que m’està passant. Els seus gossos mouen la cua amb inquietud mentre borden nerviosos per la disbauxa del moment. De sobte, desatenc els crits i, de fons, sento un violoncel... la suite número 2 de Bach... oblido el dolor i em deixo portar pels records... ......

12 d’agost de 1961. Carrer d’Unter den Linden.

El blocs de pedra s’amunteguen al mig de la vorera. Inicien la meva construcció. No sóc conscient de la missió que em tenen reservada. Un avi mira desconfiat el tragí dels militars abans d’entrar a la cafeteria Heile Welt amb el seu nét. Estic avorrit i paro l’oïda. Reconec que són tafaner de mena. L’ancià demana un cafè banyat amb anís. L’escalfor del got mitiga la fredor de les mans del nen de deu anys que l’acompanya. El petit, amb cara d’entremaliat, demana les seves postres preferides: Apfelstrudel, el típic pastís de poma alemany. L’ancià sosté una partitura de violoncel a la falda i, en un moment donat, es dirigeix a Georg Köhler, el cambrer del Heile Welt.

–Bona nit, Georg...

–Bona nit, Karl... No sé què succeeix avui... se sent molt soroll... els militars estan molt actius i els guàrdies tenen les armes a la mà...

Karl Schoenherr és un dels violoncel·listes més reconeguts d’Alemanya. Uns crits estridents de la Volkspolizei, la Policia Popular del Berlín Oriental, ressonen a l’exterior. Tot està a punt per a la meva imminent construcció. Així ho ha decidit el Partit Socialista de la RDA. –Ja no sé què pensar... l’ambient està tan enrarit... Ah! Avui és el meu seixantè aniversari... com passa el temps... és el segon que no celebro amb la meva muller... sort d’en Heiner, el meu petit príncep que em fa sentir l’avi més estimat del planeta... Mira, m’acaba de regalar aquest llibre....

Georg Köhler agafa el poemari. Gleisdreieck, del famós escriptor Günter Grass. Al fons del bar, les espurnes d’una llar de foc semblen lluitar fent pampallugues contra una taula de fusta on dos enamorats s’acosten, es petonegen i s’expliquen confidències a l’orella. A l’altre racó, una parella d’edat avançada descansa al sofà vermell de vellut de la cafeteria mentre assaboreixen una xocolata calenta. La dona, amb uns cabells arrissats blancs i curts, s’entreté fent ganxet i el seu marit, amb unes ulleres circulars de color platejat, llegeix detingudament el periòdic del dia.

39

–És el meu autor preferit... Com em coneixes, eh, rei? –agraeix en Karl mentre fa ballar amb ritme melodiós una boina blava entre els seus dits d’orfebre.

–Ja és hora que l’hi ensenyis... amb deu anys en Heiner podria fer miracles tenint al costat un violoncel·lista com tu... –pronuncia en Georg amb un mirada còmplice.

–Avi, deixa-me’l tocar... Ensenya-me’n... Vull ser un violoncel·lista famós... –suplica en Heiner mentre devora l’Apfelstrudel.

En Karl li passa la mà per la cara i li fa tancar els ulls. El petit desplega els braços i obre les mans... l’avi l’hi posa uns papers... el seu nét esbossa un somriure perquè sap que és la partitura de la suite 2 de Bach... la seva preferida... dels seus ulls cristal·lins li rellisca una tendra llàgrima d’amor... s’apropa el full al pit i abraça l’avi amb tota la força del món.

–Heiner, afanya’t i acaba les postres, que has de tornar a casa amb els pares... és un plaer parlar amb vostè, Georg, fins aviat i gràcies per tot.

Es posen les jaquetes i s’abriguen amb les bufandes. En Karl guarda la partitura a la maleta perquè no es faci malbé. En Georg no els cobra com a detall per l’aniversari del seu client. A l’exterior, continuo creixent apressadament. La grisor dels blocs de pedra accentua el meu silenci inquietant. S’acosta la nit tancada i en Karl ha de portar en Heiner a casa. Caminen per uns carrerons estrets fins arribar a la Porta de Brandenburg. Aguanten el fred i segueixen agafats de la mà. El trajecte dura mitja hora fins a veure la casa d’en Heiner, a la part oriental de la ciutat. Piquen al timbre i s’obre la porta. Es fan una abraçada i dos petons. Ignoren que és un comiat definitiu.

L’ancià s’equivoca i agafa un camí de tornada erroni... veu que el carrer no té sortida i decideix tornar enrere i es desvia per un altre carreró... el cru hivern es nota a les seves mans congelades i l’aire fa que li plorin els ulls. Se m’apropa... em mira sorprès perquè no entén res... un dels guàrdies que vigila la frontera li crida a l’oïda... hi ha molt rebombori... la gent corre... la meva presència provoca pànic... Karl rep una empenta, cau a terra i es dóna un cop al cap. No té forces per aixecar-se... Queda estirat... desorientat... i perd la consciència.... una mà amiga l’ajuda a aixecar-se i el porta cap a la part occidental... l’ancià violoncel·lista creu endevinar la cara de Georg Köhler, el seu amic cambrer, enmig de les ordres de la Volkspolizei. **** La nit ha estat llarga. El dia s’aclareix il·lusament, em satisfà el fet de morir.

Moltes famílies, després de tants anys, es reconciliaran. Llàgrimes i abraçades amistoses, no hi ha manera més bonica d’anar-me’n d’aquest món. Trobaré a faltar els ancians, a la barra de la cafeteria, comentant la jugada de cartes.

Uns ulls lapislàtzuli em criden l’atenció... Els reconec... És en Heiner... Corre 40

fins a travessar-me... Està neguitós, confús... Allarga la vista intentant trobar una cara còmplice... Decideix encaminar-se cap a la cafeteria Heile Welt. En obrir la porta repica una campaneta advertint que ha entrat algú... és un toc desconegut i innovador. Demana un cafè i l’Apfelstrudel. Per descomptat que no s’oblidaria de les seves postres. En Georg Köhler el reconeix però, en un primer moment, evita mantenir una conversa. En Heiner espera trobar-se el seu avi assegut al vell sofà del local on cada dia anaven; tanmateix, no té cap resposta. El cambrer, amb pressa i les mans ocupades, va cap a la cuina a deixar la safata i, seguidament, s’amaga en un racó dissimulat i agafa un paquet gran embolcallat amb una funda negra. S’apropa a en Heiner i li dóna el paquet. Fa temps que l’està esperant...

La meva destrucció enterra el passat i ressuscita el futur. Esdevinc història. Ja era hora. En Heiner obre la funda i treu un violoncel. Mig amagada, adherida a la part posterior de l’instrument, descansa amb serenitat una partitura esgrogueïda pel pas del temps. La suite número 2 de Bach.

41

POESIA

CATEGORIA B Accèssit

EL BESTIARI CULINARI Laia Gabarró Pons

La cuina catalana és bona i molt sana, és cuina de mercat de molt bona qualitat.

Llegums, fruites i verdures, peixos, carns i saladures, brous, sopes i escudelles, caça, marisc i paelles.

Un menú equilibrat tindrà primer i segon plat i unes postres casolanes per no quedar-te amb les ganes.

De primer et puc oferir uns bolets collits per mi o potser escalivada o una bona esqueixada.

Escudella amb carn d’olla per atipar tota la colla o canelons casolans per fer-nos forts I ben grans.

42

També pots escollir uns fideus amb colomí, un trinxat de la Cerdanya o un plat “mar i muntanya”.

De segon podràs triar arròs amb bacallà, vedella amb rovellons o un rap amb pinyons.

Conill o truita de riu, peus de porc o una perdiu, una plata de cargols o pollastre amb rossinyols.

Cap-i-pota o caldereta, botifarra i mongeta, una bona calçotada o pa amb tomàquet i arengada.

Cloïsses fresques o turbot amb patates d’Olot, lluç, rap, pop o cranc de riu amb patates al caliu.

Per acabar crema catalana per qui encara tingui gana, o com diu la tradició: postres de músic i mató!

Quina gran gastronomia per gaudir-la cada dia!

Quina gran satisfacció, descobrir-la amb il·lusió!

43

POESIA

CATEGORIA B Accèssit

DINERS, DINERONS! Joan Gabarró Pons

He tingut un somni ple de luxe i dinerons, de cop em deia Jordi i tenia molts milions.

Amb una gran fortuna no calia treballar, només patia la tortura de com poder-los amagar.

Sota una rajola els vaig voler guardar.

També en una guardiola però aquesta es va trencar.

Després sota el coixí els vaig voler embotir per poder-los protegir i la fortuna no encongir.

Però tenia tants milions que eren difícils d’amagar.

No cabien als mitjons ni tampoc sota el sofà.

44

Després de molt pensar, a Andorra vaig anar, a sacs els vaig portar i allà els vaig guardar.

Ja podia estar tranquil i descansar al mig de camp.

No vindria la Guàrdia Civil si no hi havia cap reclam.

Però no acabava de ser feliç.

Tenia càrrecs de consciència.

Havia de demanar permís i tenir-los amb llicència.

Un dia per sorpresa, algú massa va parlar.

Vaig caure de la noblesa i llavors vaig despertar.

Quin malson vaig patir!

Tot ho havia perdut!

Sort que aquell matí la inspiració havia vingut!

Ja em podia concentrar per fer bé aquesta poesia.

Només calia treballar amb esforç i alegria.

I si guanyo algun premi?

Molt satisfet estaré!

El mostraré al col·legi i els diners cobraré!

45

POESIA

CATEGORIA B Primer premi

ESCOLTA LA MAR Rosa M. Batlle Prats

Xiuxiueja lentament, de mil amors carregada Xiuxiueja pel fort vent, la mar de vida és estada.

Volen vaixells en el cel l’aire acarona sa cara, el far del mar és estel, esglai de terra trobada.

Secrets guarda en el seu cor: les promeses de dos joves que escaparen per amor i encetaren vides noves.

Per això parla la mar, xiuxiueig de vida nova estima a més d’escoltar les petjades a les ones.

46

CATEGORIA C... els premiats 47

PROSA

CATEGORIA C Accèssit

IDEAR UNA VIDA

Joana Macià Domingo

Gent que corre amunt i avall. Cops per aquí i empentes per allà.

L’andana està saturada per la multitud que s’hi mou: estudiants, professors, homes encorbatats, jubilats... Tots amb presses, tots sense adonar-se del que passa al seu voltant. Són predictibles, no tenen ànima; caminen d’esma, no són conscients de totes les coses meravelloses que cada nou matí ens ofereix.

Com cada dia, m’espero que l’ebullició de l’hora punta es dispersi. Sempre faig el mateix; a vegades, cal certa calma per poder imaginar.

Arriba el meu tren. Pujo en un dels vagons, que és mig buit, i m’assec al seient del costat de la finestra. Recolzo el cap contra el vidre; noto que el tren es comença a moure i, al cap d’uns segons, l’andana ha desaparegut.

Miro al voltant. Hi ha una dona, asseguda uns quants compartiments més endavant, que fa uns últims retocs al seu maquillatge. Em pregunto quin és el motiu pel qual no ha tingut temps de fer-ho a casa. Potser s’ha adormit, a resultes d’algun excés, la nit anterior. De camí, s’ha trobat una antiga companya d’institut, que feia segles que no veia; segurament, han quedat per veure’s durant aquesta setmana i posar-se al dia. Ella li explicarà que treballa de comptable en una petita empresa de productes de neteja, que té parella i que tot just s’acaben de mudar a un petit i còmode piset de lloguer. La seva amiga li dirà que se n’alegra i li comentarà com li va la feina al bufet d’advocats, tot i que intentarà evitar el tema dels fills, el qual, la seva companya, deliberadament, eludeix.

M’agrada, fer això. Imaginar, especular, fantasiar sobre les vides de la gent.

Idear-los una història, un passat, una antiga vida. Planejar-los un futur. Em fa gràcia pensar que, tant les meves versions com la seva vida, poden no tenir 48

res a veure o tenir punts en comú. Em captiva el misteri de, probablement, no arribar a descobrir-ho mai.

En un extrem del vagó, un home escridassa algú a l’altra banda del telèfon, que té enganxat a l’orella. Deixa anar renecs a tort i a dret i no para d’adreçar insults al seu interlocutor. Imagino que es tracta del seu germà, a qui ell ha deixat diners per pagar la hipoteca, i que encara no els hi ha tornat. Ell ja sabia que, segurament, això acabaria succeint, però, tot i així, el seu caràcter, per naturalesa generós, el va obligar a ajudar el germà. Ara, la tensió en la veu de l’home és palpable; suposo que s’ha adonat que així no anirà enlloc i que, si segueix fent els ulls grossos amb els problemes financers del germà, ja es pot anar acomiadant dels diners. La discussió que mantenen és cada cop més acalorada.

El tren frena i desvio la mirada de l’home del telèfon cap a la finestra. A l’estació, veig una noia que mou els peus endavant i endarrere, nerviosa. Tan bon punt les portes s’obren, es precipita dins el tren. S’asseu davant d’un noi amb aires d’estudiar tercer de medicina. El mira de reüll mentre fa veure que consulta el mòbil. Deu trobar que és atractiu, amb els seus cabells negres estratègicament despentinats i les ulleres hipster, amb aire de despistat. Podria ser que el veiés cada matí, al tren. Que sempre s’assegués al seu davant. Que el mirés. Però que ell no se n’adonés. Potser, un dia, ella tindrà prou valor per començar una conversa amb ell, o potser el noi, per fi, descobrirà les mirades de cua d’ull d’ella. Tal vegada, després d’això, tindran una cita i després una altra. Llavors s’adonaran que no tenen res en comú i ho deixaran córrer. O podria ser que estiguessin fets l’un per l’altra.

Quan el tren s’atura de nou, el noi estudiant de medicina i la seva admiradora secreta baixen. Qui sap si, al cap i a la fi, estudien al mateix lloc.

Dues parades més enllà, entra un home. Seu tan lluny de la porta com pot i, quan el tren arrenca, escodrinya, sense parar de moure les mans neguitosament, el passadís. Dedueixo que no té bitllet i pateix per si la llegenda urbana del revisor apareix. De fet, no crec pas que ho faci, però mai no se sap, la llei de Murphy existeix. I l’home sense bitllet ho deu saber, perquè no es tranquil·litza fins que arriba a destinació.

Fa una estona, ha entrat una senyora. Té un llibre obert sobre la falda i el fulleja amb voracitat. És el llibre que, anys enrere, li va regalar el seu difunt marit per Sant Jordi. Li té una estimació especial. Sempre el porta al damunt, perquè li recorda el marit i la vida que van compartir. L’ajuda a pensar que ell no l’ha abandonat del tot, que segueix a prop seu, pendent d’ella, sostenint-la en els moments durs, com si mai no hagués marxat.

Finalment, se sent la veu de dona, sense emoció, deshumanitzada i automàtica, que anuncia el final del trajecte.

49

L’home del telèfon, que ha estat tota aquesta estona discutint en un racó, baixa del tren proferint amenaces, a viva veu, encara més pujades de to que abans, contra el mòbil. Segur que el seu germà ja fa estona que li ha penjat i ell encara no se n’ha adonat. Els seus crits s’esvaeixen entre el soroll de l’estació.

Els últims passatgers baixen del tren i s’allunyen cap a la sortida. Jo, no obstant això, em mantinc al mateix lloc. I començo a imaginar com seran les persones que m’acompanyaran en el viatge de tornada.

50

PROSA

CATEGORIA C Accèssit

L’ÚLTIM SOLDAT

Mireia García González

Fa tres mesos que sóc aquí i fa tres mesos que la guerra ha començat, sap?

Però, esperi, que en sóc de mal educat, em dic Àngel Martínez Pla. Si, la meva mare es catalana, però el meu pare és madrileny. Quina ironia! Oi? Tota la vida he viscut a Catalunya, però ara, ara ja no. Vostè ho sabrà millor que jo, que aquí poc hi podem fer els catalans sinó unir-nos i lluitar o cedir el nostre servei al bàndol enemic. Ja sé, ja sé el que em dirà: “Però si vostè porta l’uniforme franquista. Hi puc confiar, en vostè? De company a company? Jo realment sóc republicà. Però, calli, no cridi, home! Encara ens empresonaran i tot. Que és molt perillós? Sí, ja ho sé, això, però, com vol que acabem amb l’Estaca d’una vegada? La guerra tot just acaba de començar, però quan més aviat s’acabi, millor per a tots, no? Sap? Li confiaré un altre secret, érem tot un escamot d’infiltrats, però ara només quedo jo, tots han anat caient a mans dels franquistes. Una pena, oi? Tanta sang vessada per a res. Ja sé que no haig de perdre l’esperança, però sempre hem ve molta pena quan penso en els meus germans morts, que també eren catalans! Ai, disculpi’m, no és el moment ni el lloc més idoni per posar-me sentimental, però no ho puc evitar només de pensar en tots aquells nens...Déu meu, només eren nens! Sí, sí, disculpi’m, ja deixo de cridar bestieses. Digui’m, i vostè de quina part de Catalunya és? Del Vallès, diu? Jo tinc una cosina que hi viu, allà, s’hi va casar amb un empresari del tèxtil i, miri, ella sí que va fer negoci. L’home estava podrit de diners, però ara amb tot això de la guerra no sé com li deu anar. Ai, sí, sí, perdoni, que marxo del tema.

Doncs érem tot un escamot, com li deia, que anàvem traient d’amagades els uniformes als morts, a poc a poc, perquè no se n’adonessin, i els cadàvers els cremàvem. De matinada ens infiltràvem al seu bàndol i seguíem les seves ordres tot intentant no parlar molt entre nosaltres, perquè, ja se sap, entre germans els costums hi floreixen i no ens podien sentir parlar en català. Tot d’una, 51

un dels franquistes es va adonar que en Bernat era un dels republicans, perquè el va sentir xiuxiuejar en llemosí, i tant sí com no el va enviar a l’escamot de fusellament i el vam perdre. Després van anar caient en Lluís, l’Albert, en Salvador, en Joan, l’Enric, l’Eduard, l’Antoni, lOriol, en Jordi i en Josep, fins que només quedo jo. Em mantinc com puc, però a mesura que avança aquesta maleïda guerra em resulta molt més difícil. Cada cop són més i més soldats franquistes pertot arreu i no crec que triguin gaire a adonar-se de la meva veritable identitat. Sóc l’últim soldat republicà que queda de l’escamot i, sincerament, mentiria si li digués que no tinc por. Tinc moltíssima por, però ho he de fer pels meus germans caiguts, jo sé que moriré com ells, lluny de casa i a mans franquistes, però potser ara no em fa res si és per acabar amb tota aquesta porqueria. Oi que tinc raó? Ja m’ho deia jo, tant se val la mort si som lliures. I vostè té fills i dona? Sí? Són a Barcelona, ja veig. Jo també trobo a faltar la meva família, no estic casat perquè mai m’ha agradat prou una dona per casar-m’hi, jo sóc més d’anar de flor en flor, vostè ja m’entén. Tot i que ara, amb tot això de la guerra, aquesta abella s’ha quedat sense pol·len. Però rigui una mica, home! Que dins d’aquesta misèria una mica d’humor no hi va de més. Però, però, esperi, què fa? Guardi aquesta pistola, home, que ara no la necessita. No m’apunti amb això, que encara acabarà en desgràcia. Abaixi la pistola, que estem entre germans. Un moment... vostè, vostè és dels seus! I jo que em pensava que era dels nostres! Què? Que ja ho sabia vostè des d’un principi que jo era un infiltrat? Doncs miri, al final jo tenia raó, moriré lluny de casa i en mans franquistes. Au, vinga, no s’acovardeixi ara, dispari!

52

PROSA

CATEGORIA C Primer premi

TRÀNSIT

Ferran Rico Andrés

Mare de Déu, quina calor que hi fa, aquí dins; on s’és vist una sala d’espera sense aire condicionat? I tanta estona esperant! És clar, amb la gentada que hi ha... Deuen anar curts de personal. Au, vinga, pagar impostos per acabar tenint aquests serveis! Ja no sé com posar-me, en aquest carai de cadires de plàstic! I aquesta música; avui dia a un sonat que crida davant d’un micròfon se li diu músic!

Els Black Sabbath vociferaven a tota castanya a través d’uns altaveus. Mirà al voltant, suós i eixordat.

I aquesta mena de gent, tots uns menjacapellans. Ja es veu que són tots heretges, gent de vici sense disciplina religiosa, vivint com conills a l’esquena de Nostre Senyor... No em puc imaginar haver d’adaptar-me a aquest ritme de... vida? Verge santíssima, veure’s en aquesta situació! És evident que hi ha hagut algun error. I ara què fa, aquesta dona?

–Perdoni, no pot vigilar cap on venta? Em farà saltar un ull amb aquests cops de ventall! –etzibà a la dona del costat.

–Ai, bueno! Ja “vixilo”, no em ralli –es defensà ella.

–A... a... –escalfà motors el del seient de la dreta–. A... “Alumillor” s... si vostè es... “es fica” a la c... c... cadira b... buida del co... co... costat es... estarà més co... co... “còmudu” –era ben baix de sostre, pobre home.

–Tant se val, ja està arreglat –per tal de protegir la seva integritat facial del ventall de la dona ja hi hauria segut de gust, ja, però hi havia un xiclet enganxat al plàstic vermell. S’eixugà la suor del clatell i alçà la vista–: Senyor, què he fet per merèixer això?

–El cent noranta-dos? –una veu estrident sobresaltà els presents de la sala.

53

–Sí –digué aixecant-se i brandant el numeret. S’acostà al taulell greixós i s’estalvià de recolzar-hi els avantbraços.

–“Bonaaas. An qué li puc aixudar?”.

–Bon di... Hola, vinc per reclamar. Li explico l’assumpte: sens dubte es deuen haver equivocat a l’hora de facturar la meva ànima –es tragué una llibreteta d’espiral de la butxaca dels pantalons i començà amb la llista–. Tinc un currículum impecable: sempre he estat una persona bondadosa, he anat a missa, he pagat religiosament els impostos, reciclat les escombraries, parlat català estàndard, vaig ajudar una iaia a travessar el carrer, una vegada vaig donar sang i sempre he fet servir els pronoms febles correctament –la recepcionista ni se’l mirava; duia una targeta d’identificació penjada a la camisa: Jèssica.

Trentejava, tenia un aire fastiguejat, ungles llargues i teclejava mastegant xiclet sorollosament. Ell continuà:– Tanmateix vaig rebre una carta que em comunicava que, havent revisat el meu expedient vital, se m’enviaria a l’apartat 666 del districte 13, a l’Infern, i jo hi estic disconforme: voldria presentar un recurs a la decisió del Tribunal de Justícia Necrològica.

Per primera vegada ella l’observà per sobre de les ulleres de pasta: –DNII? –reclamà amb veu nasal.

–DNI? No el tinc pas aquí, me’l devia deixar al taüt...

–El d’abans no, dic Document Necrològic Individual i Intransferible: li “tenen que” haver donat a l’arribar.

–Ah, sí –contestà furgant en les butxaques de l’americana gastada.

–“Vamos, lu” que vol “vusté” és un “traslladu” dins de l’Infern, no?

–No, miri, jo crec que em mereixeria ser destinat al Cel, més aviat –li entregà el document.

–Ah, “bueno, vale”. Un “sagon” –agafà el telèfon, pitjà una tecla i esperà uns segons–. Eli? “Qué” taaal, tia? Bé, sí... Mira, que “tinc un” que vol canviar-se d’Infern a Cel... Sí… Sí, “i que ho diguis”… Mira, et canto el número de DNII i mira’m si s’han “aquivucat”, “vale”? Sis, vuit, dos... Nou, cinc, tres... Quatre, cinc, efa. Sí, exacte. Vale, “m‘asperu”. “Par” cert, “qué” m’han dit que el Jaime ha “tayat” amb la Lore? –ell es començava a sufocar–. “Qué fuerte, tía”… Sí? ¿Hi ha hagut un “arror” informàtic? “Vale, pues” gràcies, guapa, “dóna-li un petó” “da” part meva. “Taluegooo” –penjà l’aparell.

–“Vale”, hi ha hagut un “arror”, “ia” ha passat un “par” de “vagadas”. Li “axplicu”: “té que” anar “com abans miyor” al “Dapartament” de “Raconducció” de l’Ànima, a la planta 3. Allà “li tindrien que” habilitar la “Cédula” de Conformitat Celestial, “iavonsens” “té que” presentar-la davant “al” Tribunal de Justícia PostVital, “tindria que” “pillar-sa” un advocat, “perqué” aquests processos son 54

“tope yargs” i complicats. Després, si li “aseptan” la petició, “té que” esperar la resposta del Tribunal, que pot trigar d’una a tres eternitats. Si tot és correcte, “tindrà que” “prasantar-sa” “da nou” a l’oficina de reclamacions, a la planta 5.

Allà li donaran un “sartificat”, “que tindrà que” firmar davant d’un notari, conforme vostè està d’acord amb el “traslladu” de regió –ell assentí–. “Parfecta”.

Un cop tingui el “sartificat”, la “sédula” i tots els papers, els presentarà aquí “da nou”, “io” li posaré “al sellu” i passarem a la segona part “dal prucés”, que “ia” li “axplicaré iavonsens”. Ara si “am” pot “ficar” una firmeta a cada “requadru”...

Li posà el dossier sobre el taulell. Cada vegada feia més xafogor, de la que t’emprenya. Firmà, amb ganes d’abandonar d’aquell Infern, mai millor dit, i imaginant-se vagament les eternitats de paperassa que l’esperaven.

S’assegué i es gratà l’orella. Per què tot està tan net, aquí? I aquesta llum blanca i freda? Ben mirat tot és blanc: les parets, aquesta boirina blanca que flota arran de terra... Fins i tot la gent vesteix de blanc. I aquells dos paios de l’entrada que tiren pètals a tothom qui entra? No em sap greu haver-los clavat un moc... Per què tot Cristo és tan amable, embafós i avorrit? Foten fàstic! El que més ràbia fa és la música de fons... Chill out?

Bossa nova? Ecs, quina merda. No podria adaptar-me a aquest ritme de... vida? Això sí, les butaques de la sala d’espera molt còmodes. Flonges.

Esponjoses. Com núvols. I aquest paio?

Un home entrà a la sala, vestit informalment amb roba blanca de cap a peus, xancletes lligades i mitjons alts. Li somrigué francament i s’assegué a la butaca del costat. Es tragué el barret i, amb moviments majestuosos, s’acomodà i inicià la lectura que duia a la cartera: “Escarxofats als peus de Déu”.

Mirà al voltant. La mare que em va matricular! Quina gent! Tothom parla en veu baixa, i se somriuen els uns als altres. I aquella, què coi fot? Passa el rosari? Hòstia, quin ambientàs! Colla de rosegaaltars...

La son el començava a guanyar, cada cop estava més enfonsat a la butaca.

Inicià un estrepitós i perllongat badall.

–Si tenen la bondat, el número cent noranta-dos? –preguntà suaument una veu femenina i dolça.

Ep! S’aixecà com si tingués una molla al cul i es precipità cap al taulell, brandant el número.

–Ei, aquí, nena! Ja era hora!

–Que tingueu un jorn ben joliu. Vós direu –convidà la recepcionista, rossa i rinxolada, amb un somriure beatífic.

–Ja... Miri, vinc a reclamar. Parlant en plata, tota la meva vida he estat un tram55

pós, un usurer i un malpagador; una rata, si vostè ho vol. Li explico: de petit ja em feia xuletes als exàmens, falsificava els butlletins de notes, pispava bolis, apunts... Més crescudet, robava totes les nòvies als meus amics, mai vaig pagar un bitllet de metro, feia grafits a les parets de l’institut, pispava pel·lis al Corte Inglés, he estat soci de l’Espanyol i una vegada vaig votar Ciutadans.

Mai he reciclat la brossa ni he col·laborat a la Marató de TV3 i, per acabar-ho d’adobar, vaig estudiar Econòmiques i he estat director dels bancs andorrans BancPir i AtraCaixa; d’aquest últim durant vuit anys: està tot dit. Resumint, que he fet tot el possible per merèixer anar a l’Infern i trobo una injustícia que se’m destini aquí.

La dona contestà sense perdre el somriure i amb el to de qui alliçona un nen entremaliat: –Ai, las! Els camins del Senyor són inescrutables, bon germà. Gaudiu del penediment, que àdhuc els més lleials sants que visqueren als peus del Senyor erraren qualque vegada en la seua vida –ell alçà una cella–. Si anheleu la pau interior, encomaneu-vos a sant Siracuseta, patró dels esgarriats i els perdularis; en ell la trobareu. Nogensmenys, no us afligiu, sant cristià, que vetllarem tostemps pel vostre benestar. Tindríeu la bondat de facilitar-me el vostre DNI, si sou tan amable?

–Com vulgui, però no em sigui afaitapagesos i cardeu el favor d’anar al gra –li allargà el document.

–Concediu-me un breu instant. Veig que la impaciència us corseca. Tanmateix, els privilegiats de ser ací tenim tota l’eternitat.

La dona agafà una làmina de paper blau cel, la deixà sobre la taula i escriví tot de dades, copiant el número de DNII; en acabat el va doblegar, fent un avió de paper i, amb un gest ràpid el llançà. Ell es quedà immòbil, sense entendre què carai feia. Però l’avió, en comptes de planejar uns quants metres i caure a terra, aixecà el vol com si tingués vida pròpia i desaparegué per la porta.

Pocs segons més tard, retornà i es diposità sobre la taula de la recepcionista.

Aquesta l’obrí i en llegí el contingut: –No anàveu errat, bon cristià. Malauradament hi ha hagut un malencert. Lleixeu-me que us relati el procés per ésser reconduït a l’Infern: haureu de tenir la bondat de fer acte de presència al Departament de Reconducció de l’Ànima, planta 3. Un cop en aital paratge us habilitaran la Cèdula de Conformitat Infernal. Bell punt sigui en vostres mans, meneu els vostres passos devers el Tribunal de Justícia PostVital. En aquest tràngol us serà d’inestimable valença el socors d’un lletrat. Tramuntades qualques eternitats, obtindreu resposta i requerireu el certificat a l’Oficina de Reclamacions, que haureu de signar davant del notari, conforme vós doneu el consentiment al canvi de regió. Una

56

vegada fruïu de tots els documents, haureu de comparèixer ací. Per a la segona part del procés...

Tot i ser impossible, semblava haver envellit en aquestes tres últimes eternitats. Vestia amb roba gastada i apedaçada i caminava feixugament carregat amb tres carteres que vessaven de documents. Descansà a la cadira i esperà amb resignació el seu torn.

–El cent noranta-tres? –arrossegà els peus fins al taulell i, sense dir res, hi amuntegà la pila de paperassa, formant una mena de trinxera. La recepcionista n’examinà uns quants a través de les ulleres i féu espetegar la llengua: –Em sap greu comunicar-li que, amb les Eleccions Metafísiques, el canvi de Govern Perible i l’aprovació de la Nova Llei de Reconduccions de l’Ànima, tots els documents presentats han de contenir una PMD, Pòlissa de Mort Definitiva, i la firma d’un notari especialitzat en aquest tipus de tràmits, no en val un de qualsevol –a l’home l’assaltà un tic nerviós a l’ull dret–. Per tant, aquests documents han quedat tots obsolets. Haurà de tornar a començar –acabà, amb un somriure darrere les ulleres–. El cent noranta-quatre?

EL SEMPITERN Agressions a les Oficines Centrals de Reclamacions Redacció Atroços, dantescos, horripilants i coordinats actes de violència a dues funcionàries de les Oficines de Reclamacions, del Cel i de l’Infern. Sense causes aparents i simultàniament, dos desaprensius encara no identificats provaren de forçar la ingesta de tres piles de documents a dues recepcionistes. La policia segueix investigant i no descarta que es tracti d’una xarxa criminal organitzada.

57

POESIA

CATEGORIA C Accèssit

ODA AL FULL BLANC Marta Valls Gerez

Haig de fer un poema de trenta versos però em trobo davant d’un full en blanc, i, malgrat que em vénen temes diversos, succeeix que cap d’ells em satisfan.

Tanmateix si no ho faig em suspendran, m’haig d’afanyar, doncs, a escriure quelcom, i ho haig de posar negre sobre blanc, abans que la “senyu” no em cridi pel nom...

Fa dies que ho vull fer, però no sé com.

L’haig de lliurar dijous i se’m fa un “pal”...

Estic nerviosa quan caldria aplom: semblarà que ho hagi deixat per al final...

I vet aquí que quasi sóc al bell mig del poema esmentat. Hi faig un cop d’ull: he escrit just la meitat del que em cal.

Respiro endins i torno a mirar el full...

58

Com si no volgués, el foli acull un munt de dubtes i pors que m’atabalen dins del meu cap hi ha un bon batibull de més mots i rimes de les que em calen.

Són ja vint-i-un versos els que m’avalen i en un tres i no res hauré acabat.

Haig de rebutjar finals que no em valen, si vull obtenir més que un aprovat.

Sóc a sis línies del treball marcat, i vull que tingui valor suficient per tal de guanyar el premi Pere Quart.

M’acuito a acabar tot dient: Visca els poemes que es fan rient.

Mori la poesia que no és un dard.

59

POESIA

CATEGORIA C Accèssit

ARA SÍ, ARA NO

Mafalda Anna Palà Gil

Així com ca l’amo va estalonant, lladra un clapit brandant la llarga cua e riu traient llengua de mida gúa e sent son hom floretes pronunciant, ne pren a me quan goig aconsegueixo e ric sabent ço que me voleu dir.

Emocionat, afectat en sentir que m’estimeu, jo molt vos ho agraeixo.

Així com ca l’amo va estalonant, lladra un clapit brandant la cua llarga e boca té de sapidesa amarga e sent son hom tot hora blasfemant, ne pren a me quan el buit assoleixo e mant trist sé ço que me voleu dir.

Adolorit, abatut en sentir que no m’ameu, jo molt me deprimeixo.

60

POESIA

CATEGORIA C Primer premi

FLORÈNCIA

Tom Colomer Saus

Em captiva la rosa que floreix en una primavera de mil anys.

M’ofèn el llorer que l’antic cantava.

Em sentencia el príncep, que és de lis.

Em punxa l’arn –les seves aigües cremen.

Trobo Beatrice en cada flairada, que de tan plena, tan pura, m’ofega.

El meu èxtasi fa eco en tota cúpula.

David i Filippo es riuen de mi, de ser ells tan gegants i jo tan petit, de viure jo avui, i ells fins l’infinit.

Em sotmeto a la bellesa insultant que m’empetiteix i després m’esclafa, i entre la senyoria de la plaça em redueix a pols tosca, ferit.

../..

61

I, ja devastat, provo de convèncer-me que cada rosa que aquí s’erigeix no és obra de cap Déu –que sé maligne per haver-me fet veure humiliat davant de tanta i tan pura Bellesa–, sinó d’un home sensible, com jo, un dels meus, un d’igual, un de proper.

Però això encara em disminueix més.

62

Organitzaci贸:

Hi col路labora:

Patrocina: