Actes de les XV Jornades Culturals a la Plana de l'Arc

Actes de les XV Jornades Culturals a la Plana de l’Arc

© Del text i les imatges: Els autors Edita: Ajuntament de la Serra d’en Galceran Imprimeix: Innovació Digital Castelló, s.l.u.

Dipòsit Legal: CS 348-2012

ÍNDEX Pròleg......................................................................................................................................... 7 500 aniversari del privilegi de fira............................................................................. 9 Introducció a la taula rodona: Envelliment de la població al territori, perpectives de futur.............. 13 La conservació dels taulells de la casa del Bisbe ­Bertran.......................... 19 Documentació notarial per a l’estudi de la història moderna de la Serra d’en Galceran. Escriptures serratines en protocols notarials borriolencs............................................................................. 33 Els Ivarsos a partir d’una escriptura de partició de 1753............................ 61 José Ruy Fernández: Notes per a una biografia i un viatge..................... 75 Nicolau de Casalduch: Mercader, prohom, Senyor de La Serra............. 97 Aproximació a la partida del Bosc i la Devesa de la Serra d’en Galceran................................................................. 115 El valencianisme polític a la Plana de l’Arc.......................................................... 137 Evolució de les moles...................................................................................................... 163 Ginys hidràulics a la Serra d’en Galceran.............................................................. 181 El vidre de fer foc a la Plana de l’Arc........................................................................ 195 Records de les jornades.................................................................................................. 203

5

A

la tardor del 2010, es van celebrar a La Serra, Rossildos I Els Ivarsos les XVenes Jornades Culturals a la Plana de l’Arc, amb una excel·lent participació ciutadana, una programació amb contingut lúdic i festiu molt treballada i unes comunicacions de gran qualitat acadèmica i pedagògica.

Aprofitem aquest espai per a expressar el nostre profund i sincer agraïment a totes les institucions que hi van col.laborar en l’organització: a la nostra parròquia, al nostre ajuntament, a les empreses, a les associacions i a totes les persones, que amb el seu suport, treball i il·lusió, van donar forma i dotar de contingut a un projecte cultural de qualitat, que ja compta amb disset anys de vida.

La nostra particularitat com a municipi amb tres nuclis de població, en lloc de ser un entrebanc va ser una “riquesa” que va afavorir que aquestes jornades foren diferents i plenes d’aportacions. En lloc de dividir van sumar i el resultat està entre els records més entranyables de la nostra memòria.

Vam gaudir d’una magnífica exposició de caça, i d’una degustació preparada per les dones dels Ivarsos, que encara recordem.

Una acollida fantàstica del poble de la Serra, on tots van col·laborar, de menuts als més grans en una gran diversitat d’actes al carrer, menjars i festa que ens van transportar a èpoques passades de fires medievals, sense oblidar-nos de la molt interessant exposició sobre l’escola i la seua regulació legal al llarg dels anys.

Per finalitzar, una passejada en el temps als Rossildos, on l’exposició vivent de la “vida al mas” va ser, a més de didàctica, molt original en la seua presentació.

Grans records i grans experiències i sobretot orgull de poder acollir unes jornades culturals capaces d’extreure l’essència dels nostres pobles.

Aquest llibre, amb el document audiovisual que l’acompanya, no estaria a les nostres mans, si no fóra per tots vosaltres, amics i amigues, veïns i veïnes de la Serra, Ivarsos i Rossildos, institucions públiques i 7

empreses privades, acadèmics, ponents i associacions. Esperem que us agrade i... gràcies per continuar junts!

La Comissió Organitzadora de les XV Jornades Culturals a la Plana de l’Arc. Serra d’en Galceran, tardor 2012.

8

500 aniversari de l’atorgament del privilegi de fira a la Serra d’en Galceran (1510-2010)

L

’idea d’organitzar les XV Jornades Culturals al nostre poble, per tal de commemorar el 500 aniversari de l’atorgament del priviliegi de fira, va alterar l’ordre tàcitament establert de participació dels pobles, avaçant dos anys el torn de la Serra. Aprofitem este espai per a agrair altra vegada la gentilesa de la comissió organitzadora delles jornades a Borrilol d’haver-nos cedit el seu torn.

La conferència inaugural de les jornades, a càrrec de Enric Guinot (catedràtic d’història medieval de la Universitat de València) i l’acte al carrer, on es va representar el moment de la concessió del privilegi (coordinat pel Grup de teatre Els Castellàs) van ser els protagonistes de la commemoració d’esta fita històrica.

Transcribim a continuació el document, publicat en la comunicació feta per Ferran Olucha i Salvador Castellet titulada uns documents per a l’història de la Serra d’en Galceran, i presentat durant les jornades celebrades al nostre municipi a l’any 2002, que reprodueix la llicència reial del priviegi de fira atorgat per Ferran d’Aragó al lloc de la Serra d’en Galceran.

Llicencia reial per poder celebrar en la Serra d´en Garceran, cada any, el diumenge després de Nostra Senyora de setembre, una fira durant quinze dies 1510. Maig, 26. Monzon Document original en pergamí.

Mesures 58 x 50.

Arxiu Baronia Casalduch Vallés. Lligall 17, núm. 6.

9

(Traducció del llatí al català feta per Fra Benet Ferré, monjo cistersenc de Sta. Maria de Poblet.)

Nos Ferràn, per la gràcia de Déu Rei d’Aragó, Sicilia prop i més enllà del far, de Jerusalem, València, Mallorca, Sardenya i Còrsega, comte de Barcelona, Duc d’Atenes i Neopàtria, comte del Roselló i Cerdanya, Marquès d’Oristanno o de Gociano. Tenint present que la concessió de fires a les universitats o municipis i als seus habitants acostumava a ser profitosa, per quant suposa en elles diverses maneres el comerç de venta i de compra per part dels ciutadans i habitants que acudeixen a elles en massa i així resulta fructuosa per raó de la utilitat i benestar del lloc de la Serra d’en Galceran situada al nostre regne de València, atès que Nos procurem el millorament i el creixement d’aquest lloc. A més, atenent benèvolament les demandes del nostre estimat cavaller Nicolau Casalduch al qual pertany dit lloc i també escoltant de bon grat les corresponents humils peticions dels jurats i prohoms fetes a la nostra Majestat, donem i concedim a vosaltres que en el susdit lloc de la Serra d’en Galceran o en els seus termes anomenats vulgarment Els Poachols se celebren perpètuament fires o mercat cada any i que comencen el diumenge després de la festa de la Mare de Déu de setembre i que duren durant els 15 dies que segueixen immediatament després, i que es facen sense perjudici de cap dret aliè de ningú, i que durant el temps no es puguen celebrar fires o mercat a tres llegües entorn d’aquest lloc esmentat sots pena de 100 morabetins aplicats a lanostra cúria real o fisc, a no ser que hi hagués llicència concedida per nos o bé pels sereníssims Reis d’Aragó predecessors nostres de bona memòria. Volem i concedim a cada home i a tots els qui tinguen qualsevol llei o siguin de la condició que siguen i vinguen a les fires portant amb ells les coses i mercaderies, que estant o retornant del mercat, estiguen segurs i estalvis sota la nostra protecció especial i el nostre guiatge. De manera que no puguen ser detinguts, empenyorats, marcats, arrestats, ni de cap manera tenir impediments per cap culpa, crim o deutes envers altres, a no se que ells estiguen obligats pròpiament a pagar-los per raó de fiança o de garantia i en aquests casos tampoc, almenys que els fets abans hagin estat atribuïts a ells amb fonament, amb l’excepció dels endevinaires, fabricants de moneda falsa, assaltadors de camins i viaranys, homicides, lladres, heretges, sodomites, i els qui cometen o hagen comès un crim de lesa majestat, o també els qui fossen culpables dels crims indicats (encara que sols hi hagen contribuït en part). A més, concedim per major cautela per a tots i per a cada u dels homes qui vinguen a aquest mercat que frueixen de totes aquelles prerro10

gatives, preeminències i immunitats, llibertats, franquícies, privilegis i excepcions junt amb els altres privilegis plenament concedits a ells, i puguen alegrar-se plenament i fruir-ne com acostumen, poden i deuen fruir.

Per tot això, en manifestar el nostre designi o intenció a la sereníssima Joana, reina de Castella, Lleó, Granada, etc. Princesa de Girona, arxiduquessa d’Austria i Borgonya, filla primogènita nostra, molt estimada, i també al general nostre governador i batlle general en el susdit regne de València o als seus lloctinents en els seus oficis, inclosos també els jurats i tots i cada un dels oficials que hi ha en el dit lloc de la Serra d’en Galceran i els lloctinents d’aquests en els oficis, inclosos també, tant els presents com els futurs, els diem i manem expressament i de nostra ciència certa, i amb una primera i segona admonició, que mantinguen fermament i observen i facen observar perpètuament, de manera inviolable per qui correspongui, els nostres manaments respecte a la concessió de la fira i de tot el que s’ha indicat sobre ella, i també que els nostres súbdits ja esmentats no obren de manera contrària ni permeten que altres ho facen per part de qualsevol altre o qualsevulla persona que siga , o per la raó o causa que siga, atès que la nostra sereníssima reina, princesa i filla primogènita nostra molt estimada ens té mol bona disposició a atendre els nostres desigs. També els nostres oficials estimen la nostra persona i decisions.

Qualsevol però, qui, amb l’atreviment temerari, pretenga d’anar contra l’indicat les coses susdites que es done per entès que encorrerà en la nostra ira i indignació i en la pena de satisfer tres mil florins d’or d’Aragó i sense esperança de perdó, a més haurà de reparar totalment el mal que haja fet.

En testimoni d’això, hem manat que s’escriguen les presents lletres acompanyades del nostre segell pendent. Donat a la vila de Montsó, dia 26 del mes de maig de l’any de la Nativitat del Senyor 1510, any 43 dels nostres regnes d’Aragó i de Sicília més enllà del far, any 352 del Sicília més aquí del far i any 8 del regne de Jerusalem.

Signe Ferran per la gràcia de Déu, rei D’Aragó, i de Sicília més ençà i més enllà del far de Jerusalem, València, Mallorca, Sardenya, i Còrsega, comte de Barcelona, Duc d’Atenes i Neopàtria, compte del Roselló i de Cerdanya, Marques d’Oristanno i de Gociano.

Els testimonis són: L’actual reverent Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i de Montreal. Els distinguits Miquel Ximénez de Urrea, comte d’Aranda i Juan Roig de Corella, comte de Concentaina.

11

El magnífic Joan Cabiero, cambrer i Miquel Pérez de Almazán, secretari del susdit senyor Rei. Sig+ ne meu de Miquel Velázquez Clement proto-notari del susdit sereníssim i molt poderós Rei catòlic que, per manament de la seva majestat, ho he fet escriure.Da (su) Alteza licencia a mosén Nicolau Casalduch que en un lugar suyo nombrado la Serra d’en Galceran pueda tener feria cada año el domingo después de la fiesta de nuestra Señora de setiembre y dure por quince dias.

12

Envelliment de la població i perspectives de futur Joan Serafí Bernat i Martí

L’objectiu d’aquesta intervenció és deixar damunt de la taula unes quantes idees que faciliten el debat i la reflexió sobre les causes i els efectes que el procés d’envelliment de la societat de la Plana de l’Arc tindrà a curt i mitjà termini.1 1) Cal diferenciar entre l’envelliment individual i l’envelliment col·lectiu. El primer constitueix un dels principals avanços de la humanitat en el segle XX, i s’aconsegueix en allargar-se la vida de les persones. Per contra, el segon presenta greus problemes econòmics, socials, polítics i culturals, i depèn de la proporció que s’estableix entre xiquets, joves i majors. Aquell es valora en termes absoluts, en anys viscuts per les persones, mentre que el segon es quantifica en termes relatius a la resta de les generacions.

2) L’envelliment de la població és un fenomen quasi mundial i sense precedents en la història de la humanitat. El alguns estats capdavanters el procés va començar amb la gran transformació vinculada a la primera revolució industrial, però a escala global es va generalitzar a mitjans del segle XX i, a hores d’ara, es pot assegurar que tant als països rics com als emergents i als menys desenvolupats, continuarà en les properes dècades.

1 Paraules de presentació de la taula redona en la qual, a més de qui signa aquestes línies i que va exercir de coordinador, van participar Mª Victoria Ruipérez, (Directora del CRA-la Serra), Manolo Colomer (gerent sector agropecuari) i Gustau Viol, secretari de COCEDER.

13

3) L’envelliment de la societat espanyola s’ha generat més per la davallada de la natalitat que per l’increment de l’esperança de vida. Sols la immigració de la darrera dècada ha suavitzat el procés.

Figura 1.- Estructura per edat i sexe de la població espanyola a 1 de gener de 2010.

Homes

80-84

Dones

70-74 60-64 50-54 40-44 30-34 20-24 10-14 0-4 Homes espanyols Homes no espanyols

Dones espanyoles Dones no espanyoles

Font: INE. Padró a 1 de gener de 2010. Dades provisionals

4) La població espanyola experimentarà un procés d’envelliment als propers anys fort i irreversible.

Figura 2.- Evolució del percentatge de persones de 65 anys i més entre la població d’Espanya. 1950-2050.

35

31,8%

30 25

2010

20

17,2%

15 10 5

7,3%

0 1950 1960 1970 1980 1990 2000 2010 2020 2030 2040 2050

Font: Projecció la població mundial. Divisió de Població de Nacions Unides

5) La majoria dels pobles de la Plana de l’Arc presenten alts nivells d’envelliment, però els més dinàmics estan més rejovenits que el conjunt de la societat espanyola.

14

Figura 3.- Percentatges de persones de 65 anys i més entre la població dels municipis de la Plana de l’Arc. % 50 44,9% 40

30

20 12,6% 10

0

la T orre d'E n la S erratella Domenech

Vilanova d'Alcolea

la S erra d'E n les C oves de Galceran Vinromà

B ell-lloch

C abanes

la Vall d'Alba

Vilafamés

la P obla T ornes a

B orriol

Font: INE. Padró municipal a 1 de gener de 2009.

Les molt fortes diferències que existeixen en les distribucions dels habitants per grups d’edat entre els pobles de la Plana de l’Arc es deuen als distints comportaments poblacionals que han tingut a les darreres dècades, especialment, al sentit i a la intensitat dels fluxos migratoris que han protagonitzat els seus veïns. Aquests contrastos encara quedem més de relleu en analitzar amb detall les estructures per edat i sexe.

Figura 4.- Estructura per edat (grups quinquennals) i sexe de la població d’alguns municipis de la Plana de l’Arc. LA TORRE D'EN DOMENECH

Homes

Dones

CABANES

Homes

Dones

LA SERRA D'EN GALCERAN

Homes

Dones

BORRIOL

Homes

Dones

Font: INE. Padró municipal a 1 de gener de 2009.

15

6) Les causes de l’envelliment dels pobles del interior de la Plana de l’Arc són: el fort corrent emigratori al llarg de quasi tot el segle passat; la disminució de la natalitat, també històrica, però accelerada des de 1975; i l’augment de la duració de la vida de les persones.

7) El motiu pel qual les comunitats més dinàmiques tenen menys proporció de majors és la immigració d’adults i xiquets. I dins d’aquest fluxos cal destacar la transcendència de les arribades dels nous ciutadans, que busquen un lloc de treball amb el qual aconseguir la qualitat de vida que no poden tenir a les seues regions d’origen. Els comportaments biològics de cada poble (reproducció i mortalitat) no són tant diferents com per deixar la seua empremta en la piràmide.

Figura 5.- Percentatges de persones de 65 anys i més entre la població dels municipis de la Plana de l’Arc, diferenciant segons la nacionalitat.

80

60 < 16anys

40

16-64 anys

18,3%

> 65 anys

20 2,3% 0 Amb nacionalitat espanyola

Sense nacionalitat espanyola

Font: INE. Padró municipal a 1 de gener de 2009.

8) Les previsions de futur indiquen que continuarà augmentant l’esperança de vida a totes les edats i que la fecunditat no garantirà el reemplaçament generacional.

9) A curt i mitjà termini el procés d’envelliment de la població autòctona de la Plana de l’Arc és irreversible. I la població vinguda de fora també acabarà apropant els seues comportaments biològics als de la societat d’acollida, per la qual cosa no podrà aturar la dita tendència al increment de la proporció de gent major.

16

10) Els fluxos migratoris són el principal condicionant de la futura distribució per edats de la població de la Plana de l’Arc als propers anys.

Els principals reptes de futur per assegurar la continuïtat demogràfica al pobles més envellits de la Plana de l’Arc són: - Garantir la qualitat de vida, dins la pròpia comunitat, de les nostres persones majors.

- Aconseguir aturar les emigracions.

- Ser una societat d’acollida de nous ciutadans.

Moltes gràcies per la seua atenció.

17

La conservación de la azulejería de la casa del bisbe Beltrán Un ejemplo de intervención de urgencia Betlem Martínez Pla

LA CASA / PALACIO DEL BISBE BELTRÁN Y SU AZULEJERÍA

L

a casa del bisbe Beltrán adquiere su nombre de sus propietarios, don Felipe Beltrán García, Inquisidor General, y de sus herederos, su hermano Don Jaime y su sobrino Don Felipe Beltrán y Albalat.

A finales del SXVIII, reciben distintas porciones de la propiedad en herencia, según se recoge su testamento. (…) Declara su Excelencia para evitar pleytos y disputas en lo sucesivo, que siendo canónigo, aunque no otorgó Ynstrumento o Escritura pública, hizo donación de tres estancias de una casa que posehía en el pueblo de su nacimiento, La Sierra de Engarcerán, a su sobrino Don Felipe Bertrán y Albalat y el resto de la denominada casa a su hermano Don Jaime Bertrán, los cuales la han tenido y deben tener como cosa de propio patrimonio.

Fragmento del testamento recogido en el Codicilo firmado por el Inquisidor General, Felipe Bertrán García, el 8 de agosto de 1783.1 La azulejería sobre la que se ha intervenido corresponde a las obras de acondicionamiento que hizo su sobrino Don Felipe Beltrán y Albalat en las estancias heredadas y convertidas en vivienda habitual hasta mediados del S.XX. La reforma afectó a las estancias del primer piso 1, PÉREZ GUILLEN, I. Las azulejerías de la Casa del Obispo en Sierra Engarcerán (Castellón).

Institut de Promoció Ceràmica. Diputació de Castelló. 2008

19

o planta noble y a la cocina situada en la planta baja. Según Pérez Guillén, “Responde al tipo de vivienda rural de la zona, tradicional para una familia acomodada” y continúa con la descripción del conjunto cerámico de la cocina. “El chapado de la cocina queda resuelto, según la moda imperante en el primer cuarto del XIX con azulejos de figura completa yuxtapuestos a gusto del propietario de la casa. Esta cocina es un recinto rectangular de 8 x 4 m. que se halla a la derecha de la puerta principal y conserva la estructura originaria, con un acceso situado en el extremo de uno de sus lados mayores en el que hay además una ventana de comunicación interna; el flanco opuesto conserva el banco chapado en superficie con azulejos blancos y unas repisas altas ancladas, para la colocación de utensilios, así como una gran ventana al exterior. El chapado parietal cubre solo tres de los cuatro muros del recinto; no hay azulejos en el lado menor junto a la entrada. Sorprendentemente estos azulejos no forman un zócalo a ras de suelo sino que dejan abajo una zona libre - la más castigadahasta la altura del rebanco y cubren en cambio el espacio residual hasta el techo”2.

En cuanto a los pavimentos de la planta noble siguen en general un estilo común, propio de su tiempo, en el que se organiza un motivo central con decoración figurativa que queda envuelto en una serie de combinaciones modulares generalmente formando cenefas de motivos vegetales o cuadrículas que alternan el bizcochado con la figuración. Los azulejos utilizados en los motivos centrales son similares a algunos de los encontrados en la cocina. En las figuraciones siguen apareciendo animales, paisajes y personajes con vestimenta tradicional.

La cocina como zona principal y, en general, junto con los pavimentos, se considera uno de los conjuntos cerámicos más singulares y característicos de la provincia, tanto por la cantidad como por la variedad de elementos figurativos. Muchos de los azulejos de este estilo y periodo que se conservan, se hallan desubicados, aislados de sus agrupaciones originales y, en definitiva, fuera de su contexto. Por esta razón cobra mayor relevancia tanto la conservación de todos y cada uno de los elementos, como la distribución de los mismos manteniendo su organización en el espacio.

2 PÉREZ GUILLEN, I. Las azulejerías de la Casa del Obispo en Sierra Engarcerán (Castellón).

Institut de Promoció Ceràmica. Diputació de Castelló. 2008

20

CRITERIOS PARA UNA INTERVENCIÓN DE URGENCIA Los tratamientos que se han llevado a cabo con este conjunto cerámico se consideran de riesgo para las obras. Es por esta razón que se realiza toda una batería de procesos previos dirigidos a minimizar el impacto que repercutirá en el estado general en que queden finalmente. Por norma general, se recomienda que este tipo de piezas se traten y restauren sin extraerlas para mantener el conjunto unido y no desvincularlo del lugar para el que fueron pensadas en origen.

Por esta razón conviene tener en cuenta las razones que llevaron a la ejecución de estos trabajos.

Los criterios que determinan la conveniencia o no del arranque están condicionados por un cambio de propietarios del inmueble, así como del estado de conservación general. Ambas circunstancias hacen peligrar la estabilidad y el mantenimiento de la azulejería y se teme por su desaparición a largo plazo. La extracción se consideró la única vía para la conservación en condiciones óptimas de almacenamiento y mantenimiento del conjunto.

En cuanto a los criterios de restauración seguiremos en todo momento los parámetros que se extraen de los documentos asumidos internacionalmente a tal efecto3 y que van desde la conservación integral de los conjuntos en la medida de lo posible, hasta la didáctica de los resultados, pasando por la reversibilidad de los materiales, la realización de pruebas previas, la documentación de cada proceso, la compatibilidad de materiales, la legibilidad y la mínima intervención necesaria para la estabilización de las obras.

LA INTERVENCIÓN Consideramos intervención todos los trabajos realizados desde el estudio previo sobre el estado de conservación hasta el embalaje para el traslado a su nueva ubicación puesto que los trabajos posteriores de colocación en las nuevas salas fue realizado por otros equipos de trabajo.

3 Desde la Carta Internacional sobre la Conservación y la Restauración de Monumentos y de Conjuntos histórico-artísticos celebrada en Venecia y aprovada por el ICOMOS en 1964 hasta la Carta Internacional para la Gestión del Patrimonio Arqueológico aprobada por esta misma institución en 1990

21

En rasgos generales, los tratamientos han sido los mismos para los azulejos parietales que para los pavimentos, a excepción del tipo de montaje final sobre los nuevos soportes. A continuación detallamos cada uno de los procesos y la evolución de los resultados.

ESTUDIO Y DIAGNÓSTICO Antes de proceder a cualquiera de los tratamientos de la intervención realizamos un estudio que incluye la documentación fotográfica de la situación en que se encuentra la pieza y su conjunto, una toma de medidas de los paneles y unos croquis en los que se incluyen mapas de daños y siglado de piezas. Estas imágenes nos ayudarán posteriormente a ver la evolución y a localizar cada pieza en su lugar, pero también nos aportan datos desde el inicio sobre el estado de conservación puesto que nos permiten observar detalles que a simple vista nos pueden pasar desapercibidos.

Mediante la observación de los detalles y de los resultados de los mapas de daños podemos afirmar que el estado de conservación general era más delicado de lo que podía aparentar a primera vista. Encontramos zonas con graves problemas de estabilidad del esmaltado debido principalmente a un foco de humedad ligado a la presencia de sales solubles en el extremo derecho del panel número 5. Y multitud de puntos con golpes, laminados y pérdidas de los vidriados y fragmentados o agrietados en la mayor parte de los azulejos. Por otra parte cabe destacar la suciedad superficial que se encontraba fuertemente incrustada en los poros y fisuras del esmalte y cuya limpieza haría peligrar su adherencia al bizcocho, sobre todo si se trabajaba en vertical, es decir, sin moverlo de su lugar original.

La suciedad superficial era muy distinta a la de los pavimentos, de mayor consistencia y naturaleza menos grasa. También había restos de encalados y de mortero en los azulejos de los límites de los paneles.

Algunas piezas se reconocen como parches colocados en antiguas restauraciones, como sucede en el extremo inferior izquierdo del panel número 5, en el que se han incrustado dos piezas de los pavimentos.

En el pavimento encontramos además, signos propios de la erosión y la presión por el roce y pisado continuado que, en algunas zonas de paso, ha propiciado la pérdida del esmaltado y la rotura en múltiples fragmentos del bizcocho.

22

INTERVENCIÓN IN SITU Para que la extracción o arranque de las piezas se realice de la manera más segura posible y nos facilite el montaje final, tomamos una serie de precauciones.

En primer lugar, se hacen consolidaciones puntuales de urgencia en los lugares en los que parte del esmalte o incluso algún fragmento del bizcocho pueda caer con la simple manipulación o limpieza superficial. Estas consolidaciones se realizan, a través de una fina capa de papel japonés para evitar desprendimientos, con resinas sintéticas que resultan imperceptibles y pueden eliminarse posteriormente en el laboratorio en caso necesario.

Tras el secado de las zonas consolidadas se realiza una limpieza superficial para eliminar los restos que dificulten o impidan la adhesión de las gasas de protección. Para el engasado utilizamos resina sintética, Paraloid B72, sobre gasa de algodón de doble capa.

Este forro nos protegerá la superficie del vidriado, evitará la pérdida de fragmentos y nos permitirá marcar mediante el primer siglado cada una de las piezas según el croquis de inicio y poderlas identificar inmediatamente una vez separadas del conjunto.

El arranque se llevó a cabo con ayuda de formones, cinceles y martillos. Procediendo con sumo cuidado para evitar roturas y desconchados en los bordes, empezando desde los límites de los paneles y avanzando hacia el interior a medida que se iban soltando los azulejos.

Todo el material se colocó cuidadosamente, con los azulejos en posición vertical, en cajas rígidas de plástico perforadas, preparadas para su traslado al laboratorio del SCRC4, sito en aquel momento en el Museu de Belles Arts de Castelló.

INTERVENCIÓN EN LABORATORIO Una vez organizadas las cajas en el laboratorio según los datos de los siglados provisionales del engasado, se procede al siglado definitivo para evitar la pérdida de la información al eliminar el engasado de 4 Servei de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Diputació de Castelló

23

protección. El mismo número se colocará en la cara posterior del azulejo sobre una capa de intervención para que se pueda eliminar en caso necesario.

Uno de los mayores peligros para la conservación de la cerámica en general y de los vidriados en particular, son las sales hidrosolubles.

Para evitar eflorescencias y desprendimientos de los elementos originales, desalamos todas las piezas mediante la inmersión en baños sucesivos y periódicos en agua desionizada hasta llegar a niveles salinos inferiores a los 50ms/cm de conductividad en el agua. Los cambios de agua en los baños se sucedieron durante un periodo de varios meses. El secado posterior se realiza en estufas con temperatura controlada, para no llegar a modificar las características, ni dañar la estabilidad de la cerámica.

Para eliminar las gasas de protección del vidriado, se humedece la superficie con empacos de algodón hidrófilo y acetona que ayuda a reblandecer la resina que colocamos in situ. Luego, se retira la gasa con precaución para no descolocar ningún fragmento que pueda haber quedado adherido. Los restos superficiales de adhesivo se retiran con hisopos de algodón humectados en acetona.

El remate de la limpieza físico-química de la superficie se realiza del mismo modo, con hisopos humectados en distintos disolventes suaves (agua, etanol, acetona) y jabones neutros (New Des) hasta retirar los restos y deposiciones localizadas tanto en el esmalte o en el bizcocho originales, como en las grietas y fisuras entre ellos.

Con los disolventes utilizados en la limpieza y eliminación del engasado pueden perder consistencia algunas de las consolidaciones de urgencia realizadas antes del arranque. Es ahora cuando estos puntos débiles se revisan y se vuelven a consolidar en caso necesario y de forma definitiva aunque reversible. Se aplica el mismo tipo de resina en proporción ligeramente más baja, de manera que no sea perceptible a simple vista.

En este momento las fragmentos conservados se encuentran en buen estado para su manipulación. Se puede decir que los tratamientos de conservación dan paso a los de restauración propiamente dichos.

El primero de ellos es el de unión de los fragmentos para volver a tener todos los restos conservados colocados en su lugar. No sólo es un paso hacia la restitución de los faltantes, sino que constituye un refuerzo esencial para la estabilidad de los fragmentos puesto que se evita la erosión y la pérdida de aristas, pequeños fragmentos y lascas.

Utilizamos una resina nitrocelulósica, también reversible.

24

La reintegración volumétrica de las lagunas se realiza con masilla a base de resina acrílica y cargas inertes blancas, Ecostuc, trabajada con espátula y lijada tras su secado hasta igualar en nivel del vidriado original. Se utiliza papel de lija extremadamente fina, nº 2000, para poder asemejar la sutilidad de la superficie del vidriado en las zonas nuevas. Finalmente, se le da una capa de barniz acrílico en una concentración muy baja antes de proceder a la aplicación del color.

Las reintegraciones cromáticas son la aplicación del color sobre las lagunas que han sido estucadas según la manera descrita arriba.

En el actual conjunto se ha empleado básicamente pintura acrílica mediante dos técnicas de aplicación del color y, en algunas piezas especiales, ambas técnicas han sido combinadas. Estas dos técnicas tienen en común la identificación de la zona reintegrada cuando se observa a poca distancia. Además, ambas juegan con el ojo humano puesto que mediante la combinación de varios tonos yuxtapuestos, consiguen que el ojo vea el color que se quiere reintegrar. Algo parecido a colocar azul y amarillo donde queremos que se vea un verde.

La técnica del estarcido se caracteriza por la aplicación del color a través de un aerógrafo, es decir, la pintura acrílica se proyecta sobre la laguna pulverizada formando un micropunteado a penas perceptible a un metro de distancia. Se utiliza en grandes lagunas con poca variedad cromática, generalmente en los fondos. La técnica del rigattino, en cambio, se realiza con pinceles muy finos con los que se aplican distintos colores formando líneas verticales de forma alternativa hasta encontrar el tono que se quiere alcanzar.

Se utiliza sobre todo en los detalles y en zonas con distintos colores en poco espacio. En algunas piezas especiales se ha reintegrado el fondo mediante estarcido y el objeto principal con rigattino.

MONTAJE EN NUEVO SOPORTE El hecho de no disponer de las estancias de la casa para la reubicación de la azulejería nos lleva a plantear un soporte independiente del muro en el que se emplace para facilitar su manipulación sin dañar las piezas. Una vez adheridas al nuevo soporte, se evita que vuelvan a pasar por el traumático proceso de arranque en caso de ser trasladadas. También se evita así una de las principales causas 25

de deterioro como es la humedad. Generalmente, la humedad parte de una fuga de agua, de una zona de acumulación de escorrentías o del propio suelo y llega a la cerámica por la capilaridad de los muros a través de los poros de los materiales de construcción. A partir del ahora, el bizcocho queda aislado del muro por un soporte inerte, hidrófugo y libre de sales o contaminantes que puedan afectar a la estabilidad de la azulejería.

El material de soporte, Aerolam, es una combinación de varios componentes, todos ellos inertes y estables frente a la humedad y a los cambios de temperatura, utilizado habitualmente en la industria aeronáutica por su resistencia y su ligereza. El cuerpo central es un nido de abeja de aluminio que aporta la rigidez necesaria para soportar el peso de materiales como la cerámica. Este núcleo esta laminado por ambas caras por varias capas de resina poliéster con fibra de vidrio, formando una estructura tipo sándwich. El resultado son unas planchas que soportan grandes pesos y presiones con la ventaja de su bajo peso y la facilidad para cortarlas a medida y manipular su superficie para asegurar un buen agarre a las resinas de adhesión de la cerámica.

Montamos los paneles cerámicos siguiendo el siglado y las fotos de inicio. La extensión de los pavimentos hace inviable el montaje del conjunto completo por carecer de espacio físico donde exponerlo o almacenarlo. Desde la dirección facultativa se tomó la decisión de montar en los nuevos soportes una selección representativa de cada grupo de azulejos modulares de cada una de las distintas habitaciones y de la totalidad de los paneles centrales de los pavimentos. En cuanto a los paneles de la cocina, se conservaron todas y cada una de las piezas colocadas del mismo modo en que se encontraban originalmente. También se ha conservado la ventana de madera, situada en el panel 1, que comunicaba con la estancia contigua. Debido a su extensión y peso, tres de estos paneles se dividieron en varias secciones para permitir su movilidad. Una vez colocados en los anclajes, estas divisiones pasan desapercibidas y permiten la lectura de cada uno de los paneles por completo.

Con la organización de cada una de las secciones de los paneles ya dispuesta se prepara la superficie del Aerolam con un fuerte fijado y raspado de la capa de poliéster para mejorar el agarre de los adhesivos. Para el acabado del panel se protegieron los bordes con cinta adhesiva de papel para facilitar su manipulación sin peligro de cortes.

26

La cara posterior de cada panel se sigla para tener localizadas cada sección con respecto a su panel y al montaje final. Además, colocamos mediante fijación química los rieles que forman el sistema de anclaje a la pared. Cada panel tendrá dos rieles de sujeción realizados con perfiles de aluminio en forma de J; el de la parte baja recoge el borde inferior del panel, mientras el de la zona superior se sitúa a unos 15-20cm del borde del Aerolam. Este sistema de rieles facilita la movilidad de las secciones una vez situadas en la pared, para asegurar la unión entre secciones, teniendo en cuenta su peso, evitan huecos y se consigue así una lectura correcta del montaje original.

Por otra parte se aplica una capa de resina acrílica por la cara posterior de los azulejos para que la masilla epoxídica de unión con el soporte no toque directamente sobre el azulejo y el sistema sea reversible. El adhesivo seleccionado es una masilla epoxídica colocada formando una trama de puntos de unión con la superficie preparada del Aerolam. Con el material adhesivo recién puesto se dejan los paneles montados, inmovilizados y con cierta presión durante 24 horas hasta su completo fijado. Así quedan preparados para el embalaje y traslado a las nuevas salas de la Casa Consistorial para su exposición permanente.

EQUIPO DE TRABAJO Técnicos en restauración: - Betlem Martínez Pla. Lda. en Belles Arts. Especialidad de Conservación y Restauración de Bienes Culturales - Estefanía Franch Serrano. Lda. en Belles Arts. Especialidad de Conservación y Restauración de Bienes Culturales - Pilar Pujol Felis. Lda. en Belles Arts. Especialidad de Conservación y Restauración de Bienes Culturales

27

FOTOGRAFÍAS Fotos finales cocina

Estado tras el montaje de los paneles 2, 3. 4 y 5 de la cocina

Sección 1 del panel 4

Secciones 1 y 2 del panel 1

Fotos finales pavimentos

Panel central Habitación Norte 1

28

Panel modular Habitación Norte 1

Panel central Habitaciรณn Sur 2

Panel modular Habitaciรณn Sur 2

Fotos del proceso

Detalle desconchados por sales.

Procesos de engasado, siglado y arranque de los azulejos

Proceso de desengasado con impregnaciรณn de los adhesivos y colocaciรณn de microfragmentos

Limpiezas por inmersiรณn o por empacos con disolventes o jabones

29

Reintegración volumétrica de las lagunas

Reintegración cromática por estarcido con ayuda de aerógrafo y protección del original

Detalles de reintegración cromática mediante rigattino

Pieza especial con reintegración del fondo por estarcido y figuración con rigattino

30

Ejemplo de la evolución de uno de los azulejos con mayores pérdidas

Proceso de aplicación de la masilla de unión al soporte

BIBLIOGRAFÍA Alva Valderrama, A, Almagro Vidal, A y Bestué Cardiel, I. El estudio y la conservación de la cerámica decorada en arquitectura. ICCROM – Centro Internacional de Estudios para la Conservación y Restauración de Bienes Culturales y Academia de España en Roma. Roma, 2001-2002 Carrascosa Moliner, B y Lastras Pérez, M. La conservación y restauración de la azulejería. Ed. Universidad Politécnica de Valencia, 2006 Carrascosa Moliner, B y Lastras Pérez, M. Una nueva alternativa a los sistemas expositivos en azulejería. R & R: restauración & rehabilitación nº 76, 2003, p. 66-69.

Ferrer Morales, A. La cerámica arquitectónica. Su conservación y restauración.

Universidad Sevilla, 2007 Pérez Guillen, I. Las azulejerías de la Casa del Obispo en Sierra Engarcerán (Castellón). Institut de Promoció Ceràmica. Diputació de Castelló. 2008 Vizcaíno Martí, M. E. Azulejería barroca valenciana. Ajuntament de Valencia.

1998.

31

Documentació notarial per a l’estudi de la història moderna de la Serra d’en Galceran Escriptures serratines en protocols notarials borriolencs Josep Cristià Linares Bayo 1.-Introducció

E

l treball que ara presentem pretén aportar unes pinzellades per a l’estudi de la història de l’Antic Règim al municipi de la Serra d’En Galceran. La font d’on s’han extret els documents han estat els protocols notarials dels notaris Artola, ubicats a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló; que al llarg del segle XVIII, van prestar els seus serveis en alguns municipis de la comarca, en especial a Borriol, la Pobla Tornesa, Benlloch i Cabanes, i també de manera important a la Serra d’En Galceran. Amb la nostra contribució, s’intenta facilitar als futurs historiadors la tasca de recerca bibliogràfica, de cara a reconstruir la història moderna dels serratins i de les serratines, atés que els lligalls estudiats pertanyen teòricament al municipi de Borriol. Aquest fet s’explica a que, malgrat que els Artola fixaren el seu domicili en aquesta última vila, moltes vegades es desplaçaven als pobles on s’havia de rubricar alguna escriptura o bé eren els afectats pels contractes els qui es desplaçaven fins a Borriol per tal de signarlos, amb la qual cosa quedaven inscrits en el registre de protocols, com el cas de les escriptures descobertes que pertanyen a veïns de la Serra d’En Galceran.

En definitiva, amb les referències als lligalls que s’expliciten es pot contribuir fermament a la recomposició de la documentació del Set-cents local que, com succeeix amb la resta de municipis, podem trobar esbargida entre els diferents arxius que s’han mantingut fins a l’actualitat.

33

2.-Escriptures de la Serra d’En Galceran i dels seus veïns Dels protocols esmentats s’esdevenen principalment vendes de terrenys, però també intercanvis d’immobles, arrendaments, convenis, addicions, testaments, renúncies, cartes de pagament, noces, censos, convenis i particions extrajudicials, en un període que abraça de 1750 fins a 1800. A partir de les metodologies de recerca d’informació que ens facilita la història serial quantitativa, les dades que s’extrauen dels protocols notarials dels Artola poden ajudar a reconstruir el paisatge agrari i urbà de la Serra d’En Galceran durant aquests anys, i poden contribuir decididament a completar altres estudis principals basats en altres fonts.

En primer lloc reproduïm les ressenyes de les quinze escriptures referenciades i al final de tot s’inclouen tres protocols amb una redacció més detallada, per tal d’oferir el model tipus del testament (Testament de Josepa Mateu, 13 de febrer de 1753), del contracte de noces (entre Jaume Bertran i Francesca Mateu, 13 de febrer de 1753) i de la partició extrajudicial d’una herència serratina (entre Vicent Bertran i els seus germans i nebots, 16 de juny de 1800), tal i com segueix: 1. Renúncia i carta de pagament per Gaspar Mateu i Josepa Mateu, germans, a favor del llicenciat Joan Mateu. 13 de febrer de 1753.

2. Renúncia d’herència atorgada per Atanasi Mateu a favor del prevere mossén Joan Bertran, 14 de febrer de 1753.

3. Renúncia i carta de pagament atorgada per Francesc Mateu i Francesca Mateu a favor del llicenciat Joan Mateu i Josep Mateu, 14 de febrer de 1753.

4. Carta de pagament atorgada per Marc Orenga a favor de Joan Orenga. 26 de juny de 1753 5. Venda de Maurici Bonafont i la seua consort, de Castelló, a l’escrivà Miquel Bertran, veí de la Serra d’En Galceran, el 22 d’agost de 1758.

6. Carta de pagament de Pau Ferrer, obrer de la Serra d’En Galceran, a favor del clergat de la Fàbrica de Cabanes, el 4 d’octubre de 1766. Protocols Notarials de Josep Artola (Caixa 22, Ll.56).

7. Noces entre Albert Llansola amb Maria Francesca Bertran, 29 d’octubre de 1777.

8. Venda de Blai Mateu i la seua consort Paula Barrera, a favor de Blai Bertran, el 9 de març de 1772.

34

9. Venda de Melcior Bellés i la seua consort, R. Balaguer, a Francesc Beltran, 9 de març de 1772.

10. Cens de Francesc Roig i consort a En Josep Lluís Matutano, 5 de desembre de 1776.

11. Conveni entre Albert Llansola, de Borriol, i Blai i Jaume Beltran, el 13 de novembre de 1780.

12. Addició de legítima d’Albert Llansola a Vicent Llansola, fill, de 12 de febrer de 1781.

13. Testament de Josepa Maria Vilaplana, vídua de la Serra d’En Galceran, de 17 de desembre de 1782.

14. Venda de Josep Mateu i consort a Joan Batiste Martínez, de la Torre d’En Doménech, l’1 de desembre de 1800.

15. Venda de Josep Mateu i consort a Pasqual Martínez, de la Torre d’En Doménech, d’una casa, l’1 de desembre de 1800.

16. Testament atorgat per Josepa Matheu, vídua de Valerià Bertran.

13 de febrer de 1753.

17. Noces entre Jaume Bertran i Francesca Mateu. 13 de febrer de 1753.

18. Partició extrajudicial de béns de Vicent Bertran amb els seus germans i nebots, de 16 de juny de 1800.

3.-Buidatge de la informació notarial

El buidatge de la informació continguda en els protocols ens ha permés estudiar els llinatges i el poder local, perfectament representat per l’hegemonia dels Mateu i els Bertran, amb tots els seus emparentaments respectius que caracteritza un marcat caràcter endogàmic del municipi durant l’època moderna, i que s’accentua si més no en tractar-se d’una vila de dimensions més reduïdes que Cabanes, Vilafamés o Borriol, amb més d’una desena de cognoms representats de manera important. En eixe aspecte, hem d’apuntar 35

que la població de la Serra d’En Galceran al llarg de la segona meitat del segle XVIII no arriba al miler d’ànimes, tal i com es recull en el Cens de Floridablanca 1de 1786 (770 habitants) i en el Diari de València2 de 1793 (155 veïns).

El pes econòmic local d’aquests dos llinatges es deixa entreveure al llarg dels protocols notarials del Set-cents, com en el testament de Josepa Mateu (13-II-1753), quan s’afirma “mando [...] mi cadaver sea sepultado en la Yglesia parroquial de esta villa, y en la sepultura donde han acostumbrado enterrarse los Mateus”, fet que evidencia la posició dels mateixos. A més, hem d’assenyalar la possessió d’immobles amb emplaçaments privilegiats, com la casa al carrer del Pes, que limita per un costat amb la casa Abadia i per l’altre amb el passadís del Cementeri, prop del Castell. La concentració i la disgregació del patrimoni serà irregular al llarg del segle, encara que, a la llarga, tendirà a fragmentar-se entre els hereus, com és el cas que reproduïm de la partició extrajudicial de béns entre Vicent Bertran i els seus germans i nebots. En la part oposada, també apareixeran sengles processos convergents, com és l’exemple dels germans Francesc i Francesca Mateu, que renuncien als seus béns a favor dels seus germans mossén Joan Mateu i Josep Mateu, perquè “nosostros dichos ottorgantes nos hallamos solteros, sin tener herederos forsosos ascendientes, ni descendientes, y por nuestra adelantada edad, parece que ya no tomaremos estado [...] nos hemos convenido y ajustado por bien de paz y amigable composicion con los referidos Joseph Matheu y el Lido Juan Matheu Pbro nuestros hermanos, que estan presentes, y mas abajo acceptantes, el que en primer lugar ayamos de renunciar a su favor”. Seguidament, reproduïm part de l’arbre genealògic que hem pogut reconstruir sobre els hereus de Guillem Mateu i Vicenta Maymó, entre els quals trobarem els propietaris de les masades dels Ivarsos i altres terratinents locals dels quals ja tenim dades precedents i posteriors:

1 Font: BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons El Magnànim, 1994, pàgs 261-284.

2 Font: BERNAT MARTÍ, Joan Serafí i BADENES MARTÍN, Miquel Àngel: El crecimiento de la población valenciana (1609-1857), València, Edicions Alfons El Magnànim, 1994, pàgs. 285-299.

36

Pel que fa a la possessió de la terra, hem de citar, igualment, les contínues referències que podem constatar al voltant dels terrenys comunals existents al terme municipal, que encara continuen essent molt nombrosos, a jutjar per la documentació manejada, i que podem situar en partides com el Turcatxo (1753), les Ombries o el Colomer (1753), Cubells (1753), la Foia, a Sant Miquel (1753) i la Bassa Blanca (1800).

En relació a la subjecció dels béns a benefici del senyor territorial, el baró de la Serra, hem d’apreciar que, encara que no sovintegen entre els contractes de la mostra, es manifesten en casos com el cens de 1776, quan se’ns aludeix a “parte de la morada que posehemos en el termino de dha villa de la Sierra intitulada la Dehesa, la qual se halla tenida y sugeta al Dominio mayor y directo del muy Ille Baron de ha villa, con los dhos de Luismo y fadiga y demas emphitheoticales segun antiguas ordenanzas del presente Reyno”.

Per últim, hem de ressenyar, entre molts altres aspectes que es poden estudiar, un apartat dedicat a la toponímia apareguda als protocols notarials de la Serra d’En Galceran, que ha estat nombrosa malgrat la reduïda mostra que esdevenen divuit escriptures. Majorment, té a veure amb noms de lloc rústics, sobretot partides (els Plans, la Devesa, Cubells), camins (camí de la Pedrera) i masades (Mas dels Yvarsos, Mas d’En Pallarés); a més de les referències al casc urbà (carrer del Forn, casa Abadia): Toponímia apareguda als protocols dels Artola entre 1750-1800 - El Turcatxo (1753), limita amb el terme de les Coves i comuns de vila - Les Ombries, o el Colomer (1753) - Mas d’En Pallarés (a les Ombries), (1753)

37

- Cubells, a la partida de Sant Miquel, limita amb el terme de Benlloch (1753) - Beca (1753) - Masada de Manuel Mas (1753) - Masada dels Yvarsos (1753) - La Foia, a Sant Miquel (1753) - Partida dels Masos (1758) - Masos dels Travers (1772) - La Devesa (1776) - Els Dumenges (1777) - L’Escaleta (1777) - Cierra Engarceran (1800) i en la resta Sierra den Garceran - Bassa Blanca (1800) - El Dumenget, partit del Pou (1800) - El Dumenget Gran, limita amb el pas del Bosquet (1800) - Els Plans (1800) - El Canalet (1800) - Bassa de l’Om (1800) - Sant Bartomeu (1800) - La Serradeta (1800) - Camí de la vila (1800) - Carrer del Forn (1800) - Camí de la Pedrera (1800) - Sort dels Tornos, limita amb terme de Vilanova d’Alcolea (1800) - Séquia del Forn (1800) - Partida del Pla (1800) - La Solana (1800)

38

4.-Annex. Relació d’escriptures estudiades Renúncia i carta de pagament per Gaspar Mateu i Josepa Mateu, germans, a favor del llicenciat Joan Mateu. 13 de febrer de 1753 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Josepha Matheu viuda del difunto Valeriano Bertran, Joseph Bertran, madre e hijo respectivo, y Theresa Matheu, legitima consorte de Gaspar Matheu, hermanos, y sobrino respective, y vecinos de la presente villa de la Sierra den Garceran; Y yo la dicha Theresa con la licencia, presencia y expreso consentimiento que de marido a muger es permitida, la que me fue concedida en bastante forma (de cuya licencia Yo el infraescrito essno. doy fee) y de ella estando los tres juntos de mancomun a voz de uno, y de cada uno de nos de por sí, y por el todo in solidum, renunciando como expresamente renunciamos [...] Dezimos: Que por fin y muerte de Guillermo Matheu y Vicenta Maymo nuestros difuntos padres, fuimos instituhidas nosotras las dichas Josepha i Theresa Matheu por sus universales herederas juntamente con Atanasio Francisco, Joseph, Mosen Juan, Vicenta y Francisca Matheu nuestros hermanos, segun de ello consta por los ultimos testamentos de aquellos que autorizó el infraescrito escrivano a los siete dias del mes de Febrero del año pasado mil setecientos treinta y cinco: Y en atencion a que Yo dicha Josepha solo aya percibido hasta aora la quantia de Duscientas y veinte libras por ambas legitimas, Yo la citada Theresa solo ciento y cinquenta libras, que dichos mis difuntos padres me ofrecieron quando contraje matrimonio con el insinuado Gaspar Matheu, segun de ello consta por la escritura de bodas que testificó Joseph Escuder escrivano en cierto dia; Atendido tambien a que ambas herencias se hallan pro indiviso, y en cabeza de Joseph Matheu y el infraescrito Licenciado Juan Matheu Pbro nuestros hermanos, y mejorados en ella, quienes hasta aora no han procurado satisfacer a ninguno de dichos herederos, lo que por ambas legitimas quepa; Y por quanto de instar particiones juridicas se ofrecen crecidas costas [...] nos hemos convenido y ajustado por bien de paz y amigable composicion, con el referido Lido. Juan Matheu Pbro nuestro hermano que esta presente, y mas abajo acceptante, el que ayamos de renunciar a su favor, todo el derecho que por razon de ambas herencias nos pueda tocar y pertenecer, con tal de que este nos aya de dar y completar hasta la quantia de trescientas y veinte libras a cada una de nosotras respective deviendo de tomar encuenta lo que cada una tiene percibido [...] siendo testigos: Juan Fort labrador de la villa de Albocacer y Joseph Matheu alpargatero de esta dicha villa respective vecinos y moradores; Y de los ottorgantes (a quien Yo dicho e infrato essno doy fee que conozco) lo 39

firmo el que supo, y por los que dixeron no saber a sus ruegos lo firmo uno de dichos testigos de que certifico= Renúncia d’herència atorgada per Atanasi Mateu a favor del prevere mossén Joan Bertran, 14 de febrer de 1753 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor Yo Atanasio Matheu labrador y vecino de la villa de la Sierra den Garceran y hallado al presente en la Masía intitulada los Yvarsos termino de dicha villa digo: Que por fin y muerte de Guillermo Matheu y Vicenta Maymó mis difuntos padres, fui instituhido en sus universal heredero juntamente con Francisco, Joseph, Mossén Juan, Vicenta, Josepha, Theresa y Francisca Matheu mis hermanos, segun de ambas herencias consta por los ultimos testamentos de aquellos que testifico el infraescrito escrivano a los siete dias del mes de Febrero del año pasado mil setecientos treinta y cinco; Y por cuanto no me es de util y conveniencia, el usar de los bienes de ambas herencias; Por tanto no inducido, sobornado ni atemorizado, sí de mi propria libre voluntad, de mi buen grado y cierta ciencia, y entendido de lo que en este casso me incumbre, ottorgo que repudio y renuncio las mencionadas herencias en poder del Lido Juan Matheu Pbro y Joseph Matheu mis hermanos, y mejorados en los antedichos testamentos, los quales estan presentes, y me desisto y aparto, de todo el derecho y accion Real y Personal y otro qualquiera que de presente tenga y me pertenezca en las referidas herencias [...] siendo testigos: Francisco Miralles y Matheo Segarra labradores de la villa de Albocacer vecinos y moradores; Y el ottorgante ( a quien yo dicho el infrato essno doy fee que conozco) no lo firmó porque dixo no saber, ya su ruego lo firmó uno de dichos testigos, de que certifico= Renúncia i carta de pagament atorgada per Francesc Mateu i Francesca Mateu a favor del llicenciat Joan Mateu i Josep Mateu, 14 de febrer de 1753 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Francisco Matheu sastre mancebo y Francisca Matheu doncella, hermanos y vecinos de la villa de la Sierra den Garceran y al presente hallados en la Masía nominada los Yvarsos, ambos juntos de mancomun a voz de uno [...] y attendido ultimamente a que nosostros dichos ottorgantes nos hallamos solteros, sin tener herederos forsosos ascendientes, ni descendientes, y por nuestra adelantada edad, parece que ya no tomaremos estado [...] nos hemos convenido y ajustado por bien de paz y amigable composicion con los referidos Joseph Matheu y el Lido 40

Juan Matheu Pbro nuestros hermanos, que estan presentes, y mas abajo acceptantes, el que en primer lugar ayamos de renunciar a su favor, esto es, Yo el dicho Francisco la insinuada heredad que compré agregada a dicha Masía dels Yvarsos; E Yo la citada Francisca, el antedicho legado de cinquenta libras a mi dexado en el referido testamento; Y en segundo y ultimo lugar ayamos de renunciar a favor de los mismos, todo el derecho, que por razon de ambas herencias nos puede tocar y pertenecer; Y en su recompensa y satisfaccion nos han de pagar cada un año tres cahizes de trigo, bueno, limpio y receptible, mdida del presente Reyno, y un alibra en dinero a cada uno de nosotros respective, pagador todo en el día de nuestra Señora de Agosto de cada un año [...] siendo testigos: Francisco Miralles y Matheo Segarra labradores de la villa de Albocacer vecinos y moradores; Y de los ottorgantes ( a quien yo dicho el infrato essno doy fee que conozco) lo firmó el citado Lido Juan Matheu Pbro y por los demas que dixeron no saber, a sus ruegos lo firmó uno de dichos testigos, de que certifico= Carta de pagament atorgada per Marc Orenga a favor de Joan Orenga. 26 de juny de 1753 En la villa de Borriol a los veinte y seis dias del mes de Junio del año mil setecientos cinquenta y tres, ante mi el escrivano y testigos infraescritos parecio Marcos Orenga labrador y vecino de la Villa de la Villa de la Sierra den Garceran, y al presente hallado en esta, y de su buen grado y cierta ciencia, confessó haver recibido realmente y de contado y a toda su voluntad de Juan Orenga tambien labrador su padre, y vecino de la villa de Ares del Maestre que está ausente, y a los suyos, aquellas treinta y cinco libras moneda valenciana, que el contenido su padre le prometió quando contrajo matrimonio por su adote, segun de ello consta por la escritura de Bodas que autorizó el Infrato essno a los diez y nueve dias del mes de Febrero del año pasado, mil setecientos quarenta y ocho [...] siendo testigos: Francisco Bellviure cortante y Vicente Gregori labrador de dicha villa vecinos y moradores; Y el ottorgante (a quien yo dicho el infrato essno doy fee que conozco) no lo firmó, ni ningunode los testigos por no saber, y a ruego de aquel lo firmé Yo dho essno doy fee= Venda de Maurici Bonafont i la seua consort, de Castelló, a l’escrivà Miquel Bertran, veí de la Serra d’En Galceran, el 22 d’agost de 1758 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Mauricio Bonafont labrador y Angela Traver consortes, y vecinos de la presente villa de Castellón de la Plana; Yo la dicha Angela Traver [...] ottorgamos 41

que vendemos, y damos en venta real, por juro de heredad para siempre jamas, a Miguel Bertran, escrivano y vecino de la villa de la Sierra den Garceran, que está ausente y a los suyos, una heredad tierra campa, sita y puesta en el término de dicha villa, y en la partida intitulada dels Masos, la que linda por una parte con tierras de Pedro Traver de Pedro, por otra con tierras de Vicente Traver, mediante el camino de San Miguel, y por otra con tierras de los herederos de Urbano Traver, con todas sus entradas y salidas, usos, costumbres y servidumbres, [...] siendo testigos: Francisco Breva y Felix Reboll, labradores de esta dicha villa vecinos y moradores; Y los otorgantes (a quienes Yo dicho e infrato. essno. doy fee que conozco) no lo firmaron, como ni tampoco ninguno de dichos testigos, porque dixeron no saber, de que certifico = enmendado dos vezes = Bertran = valga.

Carta de pagament de Pau Ferrer, obrer de la Serra d’En Galceran, a favor del clergat de la Fàbrica de Cabanes, el 4 d’octubre de 1766 En la villa de Cabanes a los quatro dias del mes de Deziembre del año mil setecientos sessenta y seis, ante mi el essno. Y testigos Infrstos.

Comparecio Pablo Ferrer, maestro albañil, vecino de la villa de la Sierra den Garceran, y hallado al presente en esta (a quien Yo dicho essno, doy fee que conozco) y Dixo: Que con essra. De difinicion de cuentas, entre dicho ottorgante, y los Cleros de la Fábrica de la Parroquial Yglesia de esta dicha villa, que autorizó el infrastro. Essno. A los siete dias del mes de Octubre del año passado mil setecientos sessenta y quatro, consta que dichos cleros confessaron dever a dicho ottorgante la suma de Duscientas y cinquenta libras moneda valenciana a cumplimiento de todas las obras de la referida Fábrica; Y attento a que los Cleros le han satisfecho toda la antedicha quantía, por cuya causa ha sido riquirido el citado ottorgante para que les ottorgue carta de pago e finiquito en forma de la nominada cantidad [...] confiessa haver recibido realmente y de contado, y a toda su voluntad de los dichos cleros, que están ausentes, y presente el Lido. Thomas Limiñana Pbro. Y otro de los contenidos Cleros [...] Y assí lo ottorgó y firmó, siendo testigos: Jayme Falomir, y Joseph Ferreres texedores, este de la villa de San Matheo, y aquel de esta dicha villa vecinos y moradores respectivos, de que doy fee = Pablo Ferrer. Ante mi . Joseph Artola essno.

Venda de Blai Mateu i la seua consort Paula Barrera, a favor de Blai Bertran, el 9 de març de 1772 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Blas Matheu labrador y Pabla Barrera consortes y vecinos de la pnte villa de 42

la Sierra den Garceran [...] ottorgamos que vendemos, y damos en venta Real por juro de heredad, para siempre jamas a Blas Bertran tambien labrador y nuestro convecino, que está presente y a los suyos, un pedazo de tierra campa, sito y puesto en el termino de esta misma dicha villa, al sitio nominado de les Viñetes, que linda por todas partes con tierras de nosotros dichos vendedores [...] por precio de catorce libras y cinco sueldos moneda valenciana [...]siendo testigos: Vicente Traver labrador y Vicente García texedor de esta dha villa vecinos [...].

Venda de Melcior Bellés i la seua consort, R. Balaguer, a Francesc Beltran, 9 de març de 1772 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Melchor Belles labrador y Rosa Balaguer consortes y vecinos de la pnte villa de la Sierra den Garceran [...] ottorgamos que vendemos, y damos en venta Real por juro de heredad, para siempre jamas a Francisco Beltran tamtien labrador, y nuestro convecino que está presente y mas abajo acceptante, y a los suyos un pedazo de tierra campa, sito y puesto en el termino de esta dicha villa, partida dels Masos dels Travers [por precio de sessenta libras moneda valenciana [...] siendo testigosFermín Matheu y Joseph Ferrando labradores de esta dha villa vecinos [...].

Cens de Francesc Roig i consort a En Josep Lluís Matutano, 5 de desembre de 1776 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Francisco Roig labrador y Thomasa Ferrando consortes, y vecinos de la villa de la Sierra den Garceran y hallados al presente en esta de Cabanes [...] Dezimos: Que para subvenir las necesidades y urgencias de nra casa y familia nos encontramos precisados tomar a censo redimible la cantidad de seiscientas libras con la annua pencion de tres cahizes, siete barchillas, dos medidas y media de trigo, del Infratto Don Joseph Luis Matutano, cuyo censo para su seguridad hemos de imponer sobre la parte de la morada que posehemos en el termino de dha villa de la Sierra intitulada la Dehesa, la qual se halla tenida y sugeta al Dominio mayor y directo del muy Ille Baron de ha villa, con los dhos de Luismo y fadiga y demas emphitheoticales segun antiguas ordenanzas del presente Reyno [...] siendo presentes por testigos: Luis Boxados labrador de esta dicha villa y Pedro Moliner corregero de la de San Matheo [...].

43

Noces entre Albert Llansola amb Maria Francesca Bertran, 29 d’octubre de 1777 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Joseph Llansola primero de este nombre, Mariana Santamaria consortes, Alberto Llansola ambos labradores padres e hijo respective, vecinos de la presente villa de Borriol de la una parte; Blas Bertran tambien labrador, Magdalena Matheu igualmente consortes, y Maria Francisca Bertran consorte del antedicho Alberto Llansola, assimismo padres e hija, respective vecinos de la villa de la Sierra den Garceran y hallados al presente en esta de la otra parte [...] nosotros los insinuados Blas Bertran y Magdalena Matheu [...] señalamos a la mencionada María Francisca Bertran nra hija en contemplacion del pnte matrimonio aquellas mismas duscientas y cinquenta libras, que la constituhuimos en dote quando contrajo matrimonio con el mencionado Franco.

Bertran su marido en primeras bodas, y en los bienes inmediata siguientes.

Primo una heredad tierra de pan, sito en el temino de la dicha villa de la Sierra den Garceran, al sitio intitulado dels Dumenges [...] en la quantia de ciento y settenta libras.

Otrosí: otra heredad tierra de pan, sita en el propio termino, al partido llamado de la Escaleta [...] en cantidad de ochenta libras que fue el precio de ella. [...] Otrosí y ultimo seis colmenas pobladas [...] siendo testigos: Joseph Hucher de esta dicha villa y Marcos Orenga labradores de la Sierra den Garceran respective vecinos y moradores [...].

Conveni entre Albert Llansola, de Borriol, i Blai i Jaume Beltran, el 13 de novembre de 1780 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Alberto Llansola labrador y vecino de la presente villa de Borriol, de la una parte y de la otra Blas Bertran y Jayme Bertran tambien labradores y vecinos de la Sierra den Garceran y hallados al presente en esta [...] Dezimos: Que en la atencion a que Yo el contenido Alberto Llansola contraxe matrimonio e segundas nupcias con la difunta Maria Francisca Bertran (hija legitima de mi el insinuado Blas Bertran y Magdalena Matheu consortes) de el qual matrimonio se procrearon un hijo llamado Vicente Llansola en la pupila edad constituhido [...].

44

Addició de legítima d’Albert Llansola a Vicent Llansola, fill, de 12 de febrer de 1781 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor Yo Alberto Llansola labrador y vecino de la pnte villa de Borriol digo: Que atendiendo a que fuí matrimoniado en segundas nupcias con la difunta María Francisca Bertran, viuda de Francisco Bertran [...] se hizo un juicio prudencial de haverse lucrado conste dicho matrimonio algunos intereses y nos convenimos que yo le haviese de señalar al dho mi hijo por todo lo que le pudiesse pertenecer por la legitima materna una finca que fuese equivalente como en efeto le señale cierta tierra huerta estimada en trescientas sessenta y seis libras [...].

Testament de Josepa Maria Vilaplana, vídua de la Serra d’En Galceran, de 17 de desembre de 1782 En el nombre de nuestro Señor Jesuchristo, y de la Santissima siempre Virgen María, su Madre y Señora nuestra concebida sin mancha, ni rastro de culpa original [...] Yo Josepha Maria Vilaplana, viuda del diffto Andres Salvador, vecina de la villa de la Sierra den Garceran y al pnte hallada en esta de Borriol, hija legitima y maternal de Pedro Juan Vilaplana y Vicenta Traver consortes que fueron, estando buena y sana de cuerpo, aunque con avantajada edad y con algunos accidentes habituales, pero por la Misericordia de Dios nro Señor en mi libre juicio [...] ottorgo que hago y ordeno mi testamento ultima y final voluntad [...] siendo presentes por testigos llamados, pagados: Fermin Bellido oficial de cirugia, Vicente Aragon y Joseph Castellano labradores, de esta dicha villa vecinos y moradores [...].

Venda de Josep Mateu i consort a Joan Batiste Martínez, de la Torre d’En Doménech, l’1 de desembre de 1800 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Joseph Matheu labrador y Maria Vicenta Ferrando consortes, vecinos de la Cierra de Engarceran, y al presente hallados en esta de Cabanes; Yo la dicha Maria Vicenta [...] otorgamos que vendemos y damos en venda real por juro de heredad para siempre jamas a Juan Bautista Martinez tambien labrador vecino de la Torre que está presente y más abajo acceptante y a los suyos una heredad llamada la Suerte dels Tornos que contendra siete jornales de tierra con oliveras e higueras sita en el termino de la villa que linda por un aparte en termino de la Vilanueva, por otra con la Asequia dicha del Horno, por bajo en Pedro Fabregat, en Gabriel Traver y en la viuda de Juan Monfort, y por arriba en Joseph Martínez= Otrosí una heredad viña que contendrá dos jornales de tierra 45

en el mismo termino y en el partido del Pla, que linda por un aparte en Francisco Martínez y en Bautista Albalad, por otra en Joseph Selma menor, de un lado en Joseph Sentelles, y de otro en Joaquin Sentelles: Otrosí: una heredad llamada Suerte que contendrá jornal y medio de tierra culta e inculta en el propio termino y en el partido de la Solana, que linda por un aparte en termino de la Vilanueva, de otra en paso de Villa, por bajo en tierra de Juan Martínez y por arriba en Agusti Albert, con todas sus entradas y salidas [...] y las restantes duscientas setenta y siete en tres plazos, y seran cien libras a San Andrés del año venidero mil ochocientos y uno, otras igual cantidad en el mismo dia de San Andres del año mil ochocientso y dos; y las restantes setenta y siete libras en el propio dia del año mil ochocientos y tres [...] siendo testigos: Joaquin Artola escrivano vecino de la villa de Borriol, y Manuel Silvestre sastre vecino de la nominada villa de Cabanes; Y los otorgantes y acceptante (a quienes yo dicho escrivano doy fee conozco) no lo firmaron porque dixeron no saber, firmolo a sus ruegos uno de los testigos d que doy fee.

Venda de Josep Mateu i consort a Pasqual Martínez, de la Torre d’En Doménech, d’una casa, l’1 de desembre de 1800 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Joseph Matheu labrador y Maria Vicenta Ferrando consortes, vecinos de la Cierra de Engarceran, y al presente hallados en esta villa de Cabanes [...] otorgamos que vendemos y damos en venta real por juro de heredad para siempre jamas a Pasqual Martinez tambien labrador vecino de la Torre del Dumenche que está presente y mas abajo acceptante y a los suyos una casa sita en la nominada villa de la Torre y en el Arraval que se sale a la Vilanueva que linda por las espaldas en tierra de Francisco Martinez, por delante en calle publica, de un lado en Joaquin Centelles y de otro en herederos de Blas Martínez, con todas sus entradas y salidas [...] y por tal se la aseguramos por precio de ciento setenta y tres libras moneda valenciana que confesamos aver recibido de Mas la quantia de cien libras de moneda valenciana en especie de oro de buena calidad en presencia de mi el escrivano y testigos infraescritos (de cuyo entrego yo dicho escrivano doy fee) y de ellas le otorgamos carta de pago y recibo en forma; y las restantes setenta y tres libras en tres plazos iguales [...] Otorgamos la presente ante el infraescrito escrivano en dicha villa de Cabanes al primero dia del mes de deciembre y año de mil ochocientos siendo testigos: Joaquin Artola escrivano vecino de la villa de Borriol, y Manuel Ruvio sastre vecino de la nominada villa de Cabanes; Y los otorgantesy acceptante (a quienes yo dicho escrivano doy fee conozco) no lo firmaron porque dixeron no saber, firmolo a sus ruegos uno de los testigos de que doy fee.

46

Testament atorgat per Josepha Matheu, vídua de Valerià Bertran.

13 de febrer de 1753 Testamto. Ottorgado por Josepha Matheu y de Bertran viuda. Dia 13 Febrero 1753.

En el nombre de nuestro Señor Jesuchristo y de la Santisima siempre Virgen María, Madre y Señora nuestra, concebida sin mancha ni rastro de la culpa original en el primero instante de su ser Purisimo y natural.

Amen. Sepan quantos esta publica escritura de testamto. vieron y leyeren como Yo Josepha Matheu viuda de Valeriano Bertran y vecina de esta presente villa de la Sierra den Garceran, estando buena y sana de cuerpo, por la Misericordia de Dios nuestro Señor, aunque con muy entrada edad y con algunos accidentes habituales, pero en mi libre juicio, clara palabra, memmoria y entendimiento natural, segun que Dios nuestro Señor ha sido servido de medar, y creyendo como firmemente creo en el Arcano Misterio de la Santisima Trinidad, Padre e Hijo, y Espiritu Santo, tres personas distinctas y un solo Dios Verdadero, y en todo lo demas que tiene, crehe, y confiessa nuestra Santa Madre Yglesia Apostolica Romana, en cuya fee y crehencia protesto de vivir y morir, y si lo que Dios nuestro Señor no permita, que por persuasion del demonio, o por dolencia grave en el articulo de mi muerte, o en otro qualquier tiempo, alguna cosa contra esto que confiesso, y creo, hiziese o dixere lo revoco, y protesto, y temiendome de la muerte que es natural y cierta e incierto el quando, y deseando salvar mi Alma, con esta Invocacion Divina ottorgo que hago y ordeno mi testamento, ultima y final voluntad en la forma siguiente= Primeramente mando y encomiendo mi Alma a Dios nuestro Señor, que la crió o redimió con el inestimable precio de su Purisima Sangre, y suplico a su Magestad la lleve consigo a la Gloria para donde fue criada, y el cuerpo mando a la tierra de que fue formado__________________ Item mando que quando la voluntad de Dios nuestro Señor fuere servida llevarme de esta presente vida, mi cadaver sea sepultado en la Yglesia Paroquial de esta dicha villa, y en la sepultura donde han acostumbrado enterrarse los Mateus, y revestido mi cuerpo, con mis proprios vestidos, dexando en todo la disposicion de mi entierro a voluntad de mis infraescritos Albaceas_______________________________________ Item tomo de mis bienes, para bien de mi Alma, y en remission de mis culpas y pecados, la quantia de cinquenta libras moneda valenciana, de las quales pagado que sea el gasto de mi entierro, cera, derecho de Fabrica y ofrendas acostumbradas, y lo demas a el adjacente, en la 47

conformidad que le dispusieren dichos mis Albaceas, de la remanente cantidad, es mi voluntad se distribuya en la forma siguiente._________ Primeramente mando se me funde un Aniversario perpetuo celebrador en la Parroquial de esta misma villa, y por los Residentes de ella en la octava de mi Patron y abogado el Señor San Joseph de cada un año___ ________________________________________________________ Otrosí: dexo y lego por una vez tan solamente al Lido. Juan Matheu Pbro mi hermano residente en la Parroquial de la villa de Benlloch un treintenario de missas rezadas, de la Limosna de quatro sueldos cada una_____________________________________________________ Otrosí: dexo y lego, por una vez solamente a los Padres de San Pasqual Baylon de la villa de Villa Real otro treintenario de Missas rezadas de la Limosna de tres sueldos cada una______________________________ Otrosí: dexo y lego tambien por una vez solamente a los Padres de nra Señora del Carmen de la misma villa otro treintenario de missas rezadas de la propria Limosna de tres sueldos cada una___________________ ________________________________________________________ Otrosí: dexo y lego, igualmente por una vez, al Convento del Serafico Padre San Francisco de la villa de Castellon de la Plana otro treintenario de missas rezadas de la misma Limosna de tres sueldos cada una_____ ________________________________________________________ Otrosí y ultimo dexo y lego assimismo por una vez solamente al Convento de Padres Capuchinos de la antedicha villa de Castellon otro treintenario de missas rezadas de la predicha Limosna de tres sueldos cada una; Y si pagado y satisfecho todo lo arriba dicho alguna quantia sobrare, sea distribuida en missas rezadas a voluntad y disposicion de dichos mis Albaceas_________________________________________ Item mando que todas mis deudas sean pagadas y satisfechas aquellas que manifiestamente constase ser Yo deudora, asi por escrituras publicas como privadas y otras probanzas dignas de fee y creditos, toda prescripcion dexada aparte___________________________________ Item, nombro y señalo por mis Albaceas testamentarios para que cumplan y paguen todo lo por mi dispuesto en este mi ultimo testamento, al referido Lido. Juan Matheu Pbro mi hermano y a Joseph Bertran labrador y vecino de esta dicha villa mi hijo , a los quales y a cada uno de por si in solidum doy todo el poder que se requiere para que despues de mi fallecimiento entren en mis bienes y de lo mas bien parado de ellos, vendan los que basten en publica almoneda, o fuera de ella, y de su valor cumplan y paguen todo lo por mi dispuesto en este 48

mi ultimo testamento, sobre que les encargo las conciencias, y subrogo el año del Albaceazgo, y el demas tiempo necessario, en que no se les pueda apremiar a ello_______________________________________ Item, usando de la facultad que por Leyes Reales me es concedida de poder mejorar a qualquiera de mis hijos y nietos [...] ottorgo que mejoro en el tercio de mis bienes rahices y muebles, dros y acciones que quedaren al tiempo de mi fallecimiento al antedicho Joseph Bertran mi hijo [...] le adjudico y señalo explicitamente los bienes siguientes= Primo una metad de heredad tierra de pan llamada la Mansella, sita y expuesta en el termino de esta dicha villa, y en el sitio nominada del Turcacho, que toda junta alinda por una parte con el termino de las Cuevas, por otra con tierras de Jayme Bertran y por las demas partes con Comunes de Villa= Otrosí y ultimo una cassa sita y puesta en esta dicha villa y en la calle llamada del Peso, que alinda por un lado con la Abadia, por otro con pasadizo del Cimenterio, por las espaldas con el dicho Cimenterio, y por delante con las espaldas del Castillo dicha calle enmedio, cuyo tercio le señalo con la condicion siguiente y no sin ella: Que si succediesse el casso de que Gesualda Vilallonga consorte del contenido mi hijo y mi nuera pasare a mejor vida y el referido mi hijo volare a segundas bodas, y tuviesse hijos del segundo matrimonio, en este casso mando que el referido tercio de bienes ni parte de el pueda pasar a los hijos del dicho segundo matrimonio, si que aya de ser por entero, de los hijos que aora tiene y en adelante tuviere del presente matrimonio, y no succediendo el caso insinuado pueda el nominado mi hijo disponer de los bienes de dicho tercio a su voluntad vendiendoles, cediendoles y todo lo demas que bien visto le fuere [...].

Item vendo de la misma facultad que por Leyes Reales me es concedida mejoro en el quinto de mis bienes, drechos y acciones que quedaren al tiempo de mi fallecimiento, a Ysabel Bertran, doncella mi hija, e hija tambien del insinuado Valeriano Bertran mi difunto marido; Y en atencion a que esta por sus accidentes, y adelantada edad parece ser incasable, mando que el conteido mi hijo tenga la obligacion de mantenerla de comida y bevida, vestido y calsado assi sana como enferma en su misma cassa y compañia y percibiendo por dicha razon el usufructo de los bienes la pertenecieren assi de dicho quinto como de las legitimas paterna y materna [...] la adjudico y señalo explicitamente una heredad llamada la Umbria, sita y puesta en el termino de esta dicha villa, y en el sitio nominado de la Fuente de la Umbria, que alinda por un aparte con tierras de Gaspar Matheu, por otra con tierras de Blas Bertran el mayor, por otra con tierras de Rafael Ferrando y por otra con tierras de Blas Bertran el menor, para que disponga de dichos bienes [...].

49

Y cumplido y pagado este mi testamento en lo remanente de todos mis bienes, drechos y acciones, y acciones que me pertenezcan y pertenecer podran por qualquiera titulo, via y forma, instituyo y nombro por mis legitimos e universales herederos a los referidos Joseph Bertran, Ysabel Bertran mis hijos [...] y a Joaquin, Theresa, Francisa, Maria y Manuel Planell mis nietos, hijos legitimos y naturales de Vicente Planell de Juan, y de la difunta Josepha Bertran consortes que fueron del legitimo y matrimonio carnal nacidos [...]

Y por el presente revoco y annulo, y doy por ninguno y de ningun efeto ni valor otro qualquier testamento o testamentos, codicilio o codicilios, o poderes para testar, que antes de este haya fecho y ottorgado, por escrito o de palabra, o en otra forma, que ninguno quiero valga [...] en cuyo testimonio ottorgo la actual escritura de testamento ante el Infarescirto escrivano en dicha villa de la Sierra den Garceran a los treze dias del mes de Febrero del año mil setecientos cinquenta y tres, siendo presentes por testigos llamados y rogados: Blas Bertran, Vicente Melia labradores, y Diego Escrichs maestro de niños de dicha villa vecinos y moradores, los quales interrogados por mi Joseph Artola escrivano Real y Publico, y Receptor de la actual escritura de testamento, si conocian a dicha testadora, y si les parecia estar aquella en abta disposicion para poder testar y disponer de sus bienes? Los quales unanimes y conformes respondieron: Que sí. Igualmente interrogada dicha ottorgante si conocia a dichos testigos? Dixo: Que sí; Y les nombró a cada uno de ellos por sus nombres y cognombres proprios: E Yo dicho essno doy fee cnozco a dichos ottorgantes y testigos, y ellos a mi; Y porque dixo no saber escrivir la citada testadora, a sus ruegos lo firmo uno de dichos testigos, de que certifico= Ante mi Joseph Artola essno

Noces entre Jaume Bertran i Francesca Mateu. 13 de febrer de 1753 Bodas entre partes de Jayme Bertran de una con Francisca Matheu doncella de otra. Dia 13 Febrero 1753.

Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Jayme Bertran labrador Candía Selma consortes de la un aparte, Gaspar Matheu tambien labrador y Theresa Matheu igualmente consortes, y vecinos todos de la presente villa de la Sierra den Garceran de la otra 50

parte dezimos: Que para servicio de Dios nuestro Señor con sugracia (con intervencion y asistencia de algunos parientes y personas honradas de nuestra estimacion) se ha tratado de que Jayme Bertran assimismo labrador mancebo, hijo legitimo y natural de nosotros dichos Jayme Bertran y Candía Selma consortes d elegitimo y carnal matrimonio nacido y procreado casse en fas de la Santa Madre Iglesia con Francisca Matheu doncella, hija legitima y natural de nosotros Gaspar Matheu y Theresa matheu consortes de legitimo y carnal matrimonio nacida y rpocreada [...] ottorgamos que concordamos y convenimos e los pautos y capitulos siguientes._______________________________________ Primeramente se ha tratado, convenido y concordado entre nosotras ambas partes, el que nosotros dicho Jayme Bertran y Candía Selma consortes ayamos de dar, como por el presente capitulo damos y constituimos al referido Jayme Bertran nuestro hijo en contemplacion de su matrimonio, con la antedicha Francisca Matheu doncella su futura esposa, y por la legitima paterna y materna que nos ha de haver y percibir, la quantia de mil libras moneda valenciana en los bienes que abajo se expresaran_________________________________________ Primo una heredad tierra de pan, sita y puesta en el termino de dicha villa y en el sitio nominado de les Hombries nombrada el Colomer, que alinda por una parte con tierras del Mas intitulado den Pallarés, por otra con tierras de Blas Bertran y por los cabos con comunes de villa estimada en quinientas libras= Otrosí: la metad de una heredad llamada de Cubells, sita en el proprio termino y en la partida dicha de San Miguel, que alinda por un aparte con el termino de la villa de Benlloch y por las demas partes con comunes de la presente villa estimada en duscientas y cinquenta libras= Otrosí: un censo de propriedad de ciento y cinquenta libras que con su anual interes senos responde el que esta impuesto sobre una Masia llamada de Martí, partida de Montogordo termino de la villa de Albocacer bajo cierto calendario= Otrosí: la metad de una viña sita y puesta en el proprio termino y al sitio nombrado de Beca que toda junta alnda por un aparte con tierras de Andres Albalat, por otra con tierras de Miguel Matheu, por otra con tierras de Pedro Matheu y por otra con tierras de la Masada de Manuel Mas, estimada en treinta libras= Otrosí: una hiegua estimada en quarenta libras escogida a la disposicion y voluntad del contenido nuestro hijo= Otrosí y ultimo la quantia de treinta libras moneda valenciana en dinero efectivo pagadoras el dia de las bendiciones nupciales en una paga que hazen el complemento y concordado entre ambas partes.

Enseguida de lo qual se ha tratado, convenido y concordado entre ambas partes que nosotros expresados Gaspar Matheu y Theresa 51

Matheu consortes ayamos de dar, como por el presente capitulo damos a la referida Francisca Matheu doncella nuestra hija en contemplacion de su matrimonio con el dicho Jayme Bertran el menor su futuro esposo, aora de presente por la legitima paterna y materna que nos pueda haver y percibir la quantia de quinientas libras en los bienes siguientes= Primo un censo de propriedad de trescientas libras, con su annuo interes parte de aquel censo de capital de quatrocientas y treinta libras que fue cargado por la universidad de esta dicha villa de la Sierra a favor del Lido Gaspar Colomer Pbro, segun por ello consta en la escritura que autorizo Miguel Matheu not a los veinte dias del mes de Junio del año mil seiscientos noveinta y quatro= Otrosí: una heredad llamada la Foya, sita en el termino de esta misma villa y el sitio nominado de San Miguel, que alinda por un aparte con tierras de Vicente Traver, por otra con tierras de Calixto Matheu, por otra con tierras de Joseph Balaguer el menor y por otra con comunes de villa estimada en ciento y cinquenta libras= Otrosí y ultimo cinquenta libras a cumplimiento de dichas quinientas ofrecidas que prometio a la contenida nuestra hija el Dr Joseph Matheu Pbro residente en la Parroquial de la villa de Castellfort su tio [...] siendo presentes por testigos: Jayme Bertran el menor, Joseph Bertran y Pedro Juan Bertran labradores de dicha villa vecinos y moradores; Y de los ottorgantes (a quienes yo dicho essno doy fee que conozco) lo firmo el dicho Jayme Bertran el menor contrahente, y por los demas que dixeron no saber escribir, a sus ruegos lo firmó uno de dichos testigos, de que certifico= Jayme Bertran Pere Juan Bertran Antemi Joseph Artola essno.

Partició extrajudicial de béns de Vicent Bertran amb els seus germans i nebots, de 16 de juny de 1800 Particion extrajudicial. Vicente Bertran con sus hermanos y sobrinos. Dia 16 Junio de 1800.

En la villa de la Cierra de Engarceran a los diez y seis dias del mes de Junio y año de mil ochocientos sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Vicente, Francisco, Miguel Bertran hermanos e 52

hijos del ya difunto, Blas, Monica Adam consorte de Miguel Mas, y Don Luis Bertran y Vicente Llansola estos hijos de la difunta María Francisca y Bertran, y la nominada Monica hija de Ysabel Bertran, y Vicente Bertran en representacion del nominado Don Luis ausente y de Vicente Llansola todos labradores y vecinos de dicha Cierra, a excepcion de Don Luis que se halla en la Villa y Corte de Madrid en el empleo de teniente coronel, y Llansola vecino de la de Borriol, presente en la nominada Cierra; Y la dicha Monica con la expresa licencia de su marido para otorgar y jurar la presente escritura; [...] Se han convenido y concordado en otorgar la presente Escritura como otorgaron de divicion y particion con los suponos, cuerpo de bienes y adjudicaciones siguientes= Primeramente: deve suponerse que el difunto Blas Bertran en la Escritura de Bodas de Vicente Bertran mejoró en le tercio de todos sus bienes al dicho Vicente y a Francisco Bertran hermanos, Ante Christoval Roca escrivano en cierto dia y bajo cierto calendario= Otrosí: deve suponerse que en la Escritura de Bodas de su hijo Miguel Bertran tambien le mejoró en el quinto de todos sus bienes; cuya Escritura ante Joseph Galindo escrivano en cierto dia y bajo cierto calendario.

Ygualmente deve suponerse que de los bienes muebles y demas aynas semovientes no se ha de hacer merito en esta Particion por haverselos dividido amistosamente tomando cada uno su parte segun su haver hecho testamento= Y ultimamente deve suponerse que en esta herencia ay diferente sfrutos proindivisos, de los que no se hara merito en esta Particion y recoxidos se los dividiran proporcionalmente segun su haver entre los Ynteresados, bajo cuyo supuesto se pasa a formar el cuerpo de bienes en la forma sigte.

Cuerpo de Bienes de la herencia del difunto Blas Bertran 1 Primeramente una viña a la Balsa Blanca en este termino que linda por arriba en Comunes de Villa, por bajo en Francisco Matheu estimada en ochenta libras__________________80 L 2 Otrosí: la metad de la heredad Algarroveral a la Ribera partido del Campello que linda en terratenientes y Comunes de Villa estimada en cien libras__________________100 L 3 Otrosí: un olivar en el termino de la Vilanueva, y en el partido del Achitori que linda en terratenientes de dicha Villa estimado en quareinta libras__________________40 L 53

4 Otrosí: una heredad de tierra campa llamada el Dumenchet en el termino de esta misma villa de la Cierra y en el Partido del Pou, que linda por una parte en Domingo Bellés y por otra en Antonio Adam estimada en ciento veinte y cinco libras__________________125 L 5 Otrosí: otra heredad de tierra campa llamada el Dumenchet Gran en el mismo termino y partido, que linda por una parte en paso del Bosqued y por otra en Francisco Ferrando estimada en mil libras__________________1000 L 6 Otrosí: una heredad de tierra campa en este propio termino y partido dels Plans que linda por una parte en Francisco Sabater por otra en Ramon Ferrando y en carrerasa estimada en la quantia de quinientas y cinquenta libras__________________550 L 7 Otrosí: una heredad viña en este referido termino y en el partido del Canaled, que linda por una parte en camino y por otra en Mosen Joseph Vives estimada en la quantia de duscientas y cinquenta libras__________________250 L 8 Otrosí: en el Huerto nombrado de la Balsa delomo en este insinuado termino, que linda por una parte en Bruno Vallés y por otro en tierras de San Bartholome estimado en veinte y cinco libras__________________25 L 9 Otrosí: la metad de la Cerradeta en este indicado termino, que linda por un aparte en el camino de la villa, y por otra en heredad de la viuda de Blas Bertran madre y abuela común estimada en trescientas veinte y cinco libras__________________325 L Bienes sitios 10 Primeramente: una casa sita en la prenominada villa de la Cierra y en la calle del Horno que linda por un aparte en Miguel Garcia, por otra en Huerto o Freginal de la misma herencia estimada en trescientas libras__________________300 L 11 Otrosí: una paridera de cerra ganado en esta propia villa, que linda por una parte en Vicente Murriach, por otra en Común de Villa y por otra en Camino de la Pedrera estimada en sessenta libras__________________60 L 12 Otrosí: un Huerto o Freginal en esta nominada villa y en la calle del Horno que linda por delante en la casa arriba nombrada y por otra en Vicente Murriach estimado en quince libras__________________15 L 54

13 Otrosí: en dinero efectivo libras__________________378 L

trescientas

setenta

y

ocho

14 Otrosí: es cuerpo de bienes cinquenta y nueve libras que corresponde Felix Safon de un censo__________________59 L 15 Otrosí: es cuerpo de bienes sessenta libras que corresponden Manuela Ferrer__________________60 L [...]

Hijuela Adjudicacion y pago de Vicente Bertran por la mejora de un medio tercio y legitima Primo: en la heredad del Dumenchet y paridera denotada al cuerpo de bienes. N.5---800 L 3s Otrosí: al Dumenchet del Pou en ciento veinte y cinco. N. 4__________________125 L Otrosí: en el olivar de la Vilanova quarenta libras que consta en el propio cuerpo de bienes. N. 3__________________40 L Otrosí: en la viña de la Balsa Blanca la quantia de diez y ocho llibras al cuerpo de bienes---18 L Otrosí: parte de las trescientas setenta y ocho libras que constan en este cuerpo de bienes al N. 13 y tocan amparte noveinta libras__________________90 L Y con esto va pagado de un haver y medio tercio en que le agració su difunto padre.

Hijuela Adjudicación y pago de Francisco Bertran por su mejora de medio tercio y legítima, y se le paga en los bienes siguientes= Primo: en la heredad del Dumenchet o parte de ella que deverá entenderse a la parte de arriba la quantia de trescientas y noveinta libras anotada al cuerpo de bienes. N. 5__________________390 L Otrosí: en el mismo Dumenchet y bancales de la escaleta y huerto de la Balsa del Olmo adnotado todo en el mismo N. 5 y 8 quatrocientas y diez libras__________________410 L 55

Otrosí: la metad de la casa adnotada al cuerpo de bienes N. 10 en ciento y cinquenta libras__________________150 L Otrosí: se le hace pago en sessenta libras valor capital de censo que corresponde la nominada Manuela Ferrer y Antonia Melia adnotado al cuerpo de bienes N. 15__________________60 L Y un dinero efectivo al mismo cuerpo de bienes N. 13_________23 L 13s Y con esto va pagado de un medio tercio y legitima del difunto Blas Bertran su difunto padre.

Hijuela Adjudicación y pago de Miguel Bertran por su mejora de quinto y legítima, y se le paga en lo siguiente= Primeramente en la heredad de los Llanos adnotada al mismo cuerpo de bienes en quinientas y cinquenta libras__________________550 L Otrosí: en la Viñeta quinientas y cinquanta libras______________550 L Otrosí: en la paridera treinta libras__________________30 L Otrosí: en la viña veinte y tres libras__________________23 L Otrosí: en dinero efectivo ciento quinze libras que son parte de las trescientas setenta y ocho libras adnotadas al cuerpo de bienes N. 13__________________115 L Otrosí: en el Huerto tambien adnotado al mismo cuerpo de bienes N. veinte y cinco libras__________________25 L Con la obligacion de haver de pagar cinquenta libras al Reverendo Clero de esta villa de un censo corresponde la misma herencia; Y con esto va pagado de su haver y mejora del quinto.

Hijuela Adjudicación y pago de Vicente Beltran en representación de Don Luis Bertran y Vicente Llansola por lo que a estos les pertenece por la Legítima de Maria Francisca Bertran su madre y difunta, se les paga en lo siguiente= Primeramente en la heredad libras__________________200 L

del

Dumenche

duscientas

Otrosí: en la heredad llamada la Serradeta duscientas doce libras y diez sueldos---212 L 10s 56

Otrosí: en la metad de la casa adnotada al cuerpo de bienes N. 10 ciento y cinquenta libras___________150 L Otrosí: cinquenta y nueve libras que ha de cobrar de Felix Safont de un censo corresponde a la misma herencia adnotado al propio cuerpo de bienes N. 14__________________59 L Otrosí: parte de las trescientas setenta y ocho libras adnotadas al mismo cuerpo de bienes N. 13 que le toca a la suya la quantia de quareinta libras__________________40 L Y es condicion que de la Serradeta se ha de corresponder y pagar al Reverendo Clero de la misma dos medidas y dos tercios de trigo anualmente= Ygualmente ha de pagar a Monica Adam consorte de Miguel Mas la quantia de diez y nueve libras quenobra del haver de los nominados y con esto va pagado el dicho Beltran de lo que le pueda tocar y pertenecer.

Hijuela Adjudicación y pago de Monica Adam consorte de Miguel Mas a cuenta de la Legítima que le toca a su difunta madre Isabel Bertran Primeramente: se le haze pago en la Humbria termino de la misma en ciento dos libras y diez sueldos__________________102 L 10s Otrosí: en un bancal de tierra campa al Dumenche duscientas libras__________________200 L Otrosí: en la Serradeta tambien terra campa en el propio termino ciento doce libras y diez sueldos__________________112 L 10s Otrosí: en el Algarroveral termino de Cabanes partido del Campello cien libras__________________100 L Otrosí: en el Huerto que esta frente a la casa quince libras__________________15 L Otrosí: en la paridera del mismo cuerpo de bienes treinta libras__________________30 L Otrosí: quareinta libras que son parte de las trescientas setenta y ocho adnotadas al cuerpo de bienes N. 13__________________40 L Y ultimamente treinta y dos libras que ha de cobrar de los interesados en esta partición__________________32 L Con la obligacion de haver de pagar anualmente una medida de un tercio de trigo al Reverendo Clero de la misma; Y con esto va pagada de lo que le pertenece en esta partición.

57

Y en dicha conformidad nos damos por contentos satisfechos y pagados de todo lo que nos toca y pertenece en la presente Escritura de divicion y particion renunciando reciprocamente unos en favor de otros todas y qualesquiera pretenciones que nos puedan competer sobre y en razon de la expresada herencia y especialmente renunciamos qualquiera drecho que a ella tengamos de no mover cosa alguna, que siendo que esta Escritura tenga toda fuerza, y que en ella se entiendan expressadas todas las clausulas que se requieran para su validad para lo qual obligamos nuestras respectivas personas y bienes havidas y por haver [...]

Otorgamos la presente ante el infraescrito escrivano en dicha villa de la Cierra de Engarceran a los dias y mes y año arriba dichos, siendo testigos Jayme Bertran y Felipe Bertran labradores vecinos y moradores en la misma; Y de los otorgantes (a quienes Yo dicho escrivano doy fee conozco) lo firmaron Francisco y Vicente Bertran hermanos, y Vicente Beltran y no los demás, como tampoco los testigos porque dixeron no saber, de que doy fee= Francisco Bertran Vicente Bertran

Antemi Joseph Artola

Vicente Beltran

Bibliografia Bernat Martí, J. S. (1986): Problemática de un núcleo rural valenciano. Pasado demográfico, crisis y perspectivas de la Serra d’en Galceran. Castelló, Diputació de Castelló.

Bernat Martí, J. S.(1992): «Evolución de la población. 1700-1850», en Prensa Valenciana (ed.). Historia de Castellón; Valencia. Tomo II: pp. 401-405.

Cavanilles, A. J. (1795): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Valencia, Ed. facsímil Artes Gráficas Soler, 1972.

Castellet Casanova, S.; Olucha Montins, F. (2007): “Uns documents per a la Història de la Serra d’En Galceran”. Actes de les VII Jornades Culturals a la Plana de l’Arc. Ajuntament de la Serra d’En Galceran. La Serra d’En Galceran. pp. 63-100.

Mundina Milavalle, B. (1873): Historia, Geografía y Estadística de la Provincia de Castellón. Castellón, Ed. facsímil Caja de Ahorros de Castellón, 1988.

58

Ortells Chabrera, V. y Selma Castell, S. (1993): Casa rural castellonenca.Casa rural i poblament disseminat a les comarques castellonenques. Castellón, Publicaciones del Seminario Arquitectura, Arqueología e Historia, 1.

Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana.

Ortells Chabrera, V.; Soriano Martí, J.: (2001) “Las roturaciones de tierras forestales en el siglo XVIII frente al abandono agrícola actual: El monte Pereroles de Morella (Castelló)”. Revista española de estudios agrosociales y pesqueros, nº19, pàgs. 61-80 Torró, Josep (1990): Poblament i espai rural. Transformacions històriques.

València: Institució Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació.

Viruela Martínez, R. (1992): Población y empleo en el medio rural castellonense.

Estructura de la familia campesina. Castelló, Sociedad Castellonense de Cultura.

59

Els Ivarsos a partir d’una escriptura de partició de 1753 Josep Cristià Linares Bayo

1.- Introducció

E

l naixement de qualsevol nucli de poblament presenta trets definitoris que es repeteixen arreu de la geografia del nostre territori i el cas dels Ivarsos és un clar exponent de com un mas medieval esdevindrà en pocs segles un vertader llogaret amb més població que alguns municipis actuals. La seua expansió urbanística i demogràfica ha estat de tal enllestida que inclús ha superat quantitativament a la població resident en l’històric casc urbà de la Serra d’En Galceran.

El procés embrionari en la gestació dels Ivarsos, es manifestà en forma de masada aïllada durant l’època medieval, cap a les darreries del segle XIV segons S. Castellet i F. Olucha1, i així es mantindrà fins els darrers anys de l’Antic Règim. Aquest model de població dispersa es va anar perfilant sobretot arran del segle XIX a les terres dels corredors interiors de les comarques de Castelló, fins a conformar l’actual població.

El present treball pretén contribuir a la història escrita dels Ivarsos i de la Serra d’En Galceran, establint unes pinzellades al voltant dels factors que influïren en la conformació d’aquests nuclis de poblament durant l’època moderna, indispensables per conéixer millor la societat que ens acull avui en dia.

1 CASTELLET CASANOVA, S.; OLUCHA MONTINS, F. (2007): “Uns documents per a la Història de la Serra d’En Galceran”. Actes de les VII Jornades Culturals a la Plana de l’Arc. Ajuntament de la Serra d’En Galceran. La Serra d’En Galceran. p. 65.

61

2.-L’escriptura de divisió de 1753 El document a partir del qual hem constatat la presència d’aquest nucli de poblament, és una escriptura de divisió i de partició dels béns dels difunts pares entre els germans Josep Mateu i el prevere de Benlloch, Joan Mateu, el dia 14 de febrer de 1753, pertanyent al fons notarial de l’Arxiu Històric Provincial de Castelló. Està escrit en castellà modern, amb la retòrica pròpia de l’època, i empra la forma els Ivarsos, creant-se així una lògica divergència betacista amb la nomenclatura actual i la documentació medieval.

La importància de la troballa del protocol radica en les dades que ens aporta de la masada a mitjan centúria del Set-cents, d’una banda, i pel fet que es troba entre els contractes notarials pertanyents als veïns del municipi de Borriol de 1753, la qual cosa hauria estat una tasca molt complexa de detecció per a investigadors que cercaren dades al voltant de la baronia de la Serra d’En Galceran que, lògicament, no haurien consultat les dades d’una altra jurisdicció.

El fet que l’escriptura dels Ivarsos es trobe entre protocols notarials de Borriol es deu a que el notari Josep Artola, que és qui rubrica el contracte entre els atorgants, solia prestar els seus serveis no únicament al municipi de Borriol, sinó que era comú que ho fera a viles veïnes com Cabanes, la Pobla Tornesa, Benlloch, la Serra d’En Galceran, entre d’altres.

3.-Factors que influïren en la conformació dels Ivarsos Els principals factors que van intervindre en l’evolució demogràfica dels Ivarsos van ser fonamentalment dos: l’emplaçament al voltant d’una de les vies de comunicació més importants que connectava l’interior castellonenc, d’una banda, i l’orografia del terreny que, en les immediacions de la rambla permetia el conreu massiu de terres i la roturació de noves parcel·les agropecuàries. En eixe sentit, caldrà quantificar l’evolució de la seua població i relacionar-la amb l’escala global municipal, per contrastar l’evolució amb el devenir dels altres nuclis de poblament importants del terme, és a dir, la Serra, els Rosildos i la reta de masades esbargides per la resta de partides. L’hegemonia del casc antic es manté inalterada fins ben entrat el segle XX, quan 62

aquesta comença a trontollar envers l’auge demogràfic imparable dels Ivarsos i la seua expansió en tots els sentits, fonamentalment pel seu emplaçament privilegiat.

Caldrà fer constar, en aquest procés, els moviments migratoris que van influir en la realitat que ara coneixem, pel fet que alguns contingents demogràfics concrets contribuïren al creixement de la masada, és el cas de les aportacions dels municipis veïns com Culla, Albocàsser, la Serratella, Atzeneta i altres viles de la contornada, a més a més dels procedents de la mateixa baronia de la Serra. Les conseqüències immediates d’aquesta immigració pausada però continuada en el temps van conformar el paisatge que s’aprecia avui en dia. I els motius de la distribució espacial de la població són els apuntats inicialment: l’emplaçament i l’orografia del terreny.

4.-La toponímia al voltant dels Ivarsos i la Serra En aquest document es fa pal·lesa la importància de les referències toponímiques que ens ajudaran, indefugiblement, a recomposar el paisatge de l’època i el seu transcórrer en el temps, és el cas de la diferenciació primigènia que es fa entre la Masada dels Ivarsos més alts “Primo la dicha Masía dels Yvarsos mas altos” i la Masada dels Ivarsos més baixos “alinda por un aparte con tierras y Masía dicha los Yvarsos mas bajos”, una nomenclatura que ens situa en els primers moments de gestació de l’actual nucli de poblament.

Sens dubte, s’entreveu que es tracta de grans finques d’explotació agrària, segons s’esdevé dels béns annexos explicitats “con sus cassa, casalicios, corrales, devesas, pastos, aguas y tierras a dicha masía pertenecientes”.

En els límits parcel·laris també se’ns remet a topònims cabdals per als Ivarsos, com és el cas de la Rambla Carbonera (Mas dels Ivarsos més alts), a més d’altres indrets del terme com la partida dels Clots o de les Saleres (que limiten amb el riu i el Camí Reial) o el freginal de Sant Bartomeu. D’altra banda, cal retre un apartat rellevant a l’emplaçament dels Ivarsos i a les vies de comunicació que el circumden: el camí de Castelló (partida de l’Avenc), el camí de Morella (freginal dels Horts) i el camí de la Bassa de l’Om. Les referències a altres topònims locals que denoten una forta presència del poblament dispers de la baronia, com és el cas de 63

la casa i la paridera que pertanyen al Mas d’En Jordà, a la partida de l’Avenc, ens aporten dades per a la recomposició de la població esbargida arreu del terme municipal, que ha estat estudiada en sengles monografies locals.

5.-Propietats i terratinents De l’escriptura de partició de 1753 es desprén que els germans Mateu provenien d’una família amb un gran patrimoni agrari, fet que corroboren altres protocols de l’època pertanyents al notari Artola, també del segle XVIII. A partir d’aquest moment, i potser des de no massa enrere, la fragmentació de les propietats esdevé comuna al llarg de les dècades de la segona meitat del Set-cents.

Els patrimonis dels grans llinatges locals, malgrat conservar la major part del pes econòmic local dels seus antecessors, aniran dividintse progressivament. Açò és el que ocorre entre els germans Mateu, propietaris dels masos dels Ivarsos de dalt i de les finques esmentades.

Potser aquest és el procés que segueix la propietat dels Ivarsos de baix, pertanyent a Atanasi Mateu, que comparteix llinatge amb els primers. Caldrà, en futurs estudis, i si la documentació existeix, comprovar si ja aquesta filiació existia o no entre els propietaris dels Ivarsos més alts i els dels Ivarsos més baixos, per tal de recompondre eixe procés de concentració parcel·lària dels segles precedents.

Al respecte, cal assenyalar la documentació que estudiaren S. Castellet i F. Olucha2 per a les dècades precedents, on consta que de 1680 fins a 1730 foren els propietaris Guillem, Francesc i Blai Mateu, per tant el llinatge Mateu ens ve de lluny. En el seu estudi ja s’adverteix que la disgregació entre el mas de baix i el de dalt es va acometre l’1 de novembre de 1691, en vendre Blai Mateu a Guillem Mateu els Ivarsos baixos per 400 lliures.

En la relació de béns de Josep i Joan Mateu podem apreciar que les possessions no es limiten sols a exlotacions agràries, sinó que tenen un lloc preeminent els immobles, tant els propis de la masada com els del casc urbà de la Serra, a més a més de la resta de propietats: 2 CASTELLET CASANOVA, S.; OLUCHA MONTINS, F. (2007): “Uns documents per a la Història de la Serra d’En Galceran”. Actes de les VII Jornades Culturals a la Plana de l’Arc. Ajuntament de la Serra d’En Galceran. La Serra d’En Galceran. p. 66.

64

Propietats de Josep Mateu després de la divisió de béns de l’herència - Masada dels Ivarsos més alts (amb casa, casalicis, corrals, deveses, pasturatges, aigües i terrenys pertanyents a la masada) - Joies, menjar i potable, i resta de béns que inclou l’esmentada casa.

- Totes les cavalleries majors i menors, que esdevenen per al cultiu de les terres.

- La meitat dels ramats majors i menors que es troben a la masada i casa dels Ivarsos.

- Una heretat agregada a la masada.

- Heretat de terra pa intitulada la Rompuda, a la partida dels Clots, és de les Saleres.

Propietats de mossén Joan Mateu després de la divisió de béns de l’herència - L’altra meitat dels ramats majors i menors de la masada.

- Una heretat al Mas d’En Jordà, amb la paridera i la casa que conté, a la partida de l’Avenc.

- Heretat de pa al Campàs.

- Un freginal al lloc dels Horts.

- Horta a la Bassa de l’Om. - Casa a la Plaça de la Vila, de la Serra.

- Usufructe de l’heretat garroferar al terme de les Useres, partida de la Bassa, és del Surquet, a retornar al seu germà Josep quan falte.

L’emplaçament de les finques dividides ens aporta dades rellevants per conéixer altres terratinents locals que posseeixen terres o cases que limiten amb elles. De l’escriptura de 1753 es relacionen els següents: Francesca Mas, viuda de Josep Esteve (propietària de terres que que limiten amb el Mas dels Ivarsos més alts), Maties Garcia (antic propietari de l’heretat agregada a la masada que ara posseeix Josep Mateu, i que comprà el seu germà Francesc Mateu), Patrici Mateu (terratinent que limita amb el Mas d’En Jordà), Gaspar Mateu de Gabriel (terratinent de la partida del Campàs), Josep Sabater (propietari del lloc dels Horts), Josep Vilaplana i l’hereva de Baltasar Mateu (posseïdors de terrenys que limiten amb l’horta de la Bassa de l’Om) i Pere Mateu (propietari del corral que limita 65

per les esquenes amb la casa del prevere a la Plaça de la Vila de la Serra).

D’altra banda, els comuns de vila apareixen en nombroses referències que es fan de les finques rústiques: al voltant dels Ivarsos més alts, limitant amb el Mas d’En Jordà, confrontant amb la partida de l’Avenc, amb l’heretat de pa del Campàs i amb l’horta de la Bassa de l’Om. Aquest fet explica que a mitjan del segle XVIII al terme de la Serra d’En Galceran, els terrenys comunals, que ens vénen atorgats des dels primers temps de la conquesta cristiana, encara són força presents.

L’aprofitament, a l’igual que en la resta de viles, era col·lectiu, i solia consistir en zones de pasturatge i de muntanya, a més de terrenys erms, que encara són abundants a jutjar per l’orografia del terme municipal.

Tot seguit, reproduïm la transcripció de l’escriptura de 1753, a partir de la qual hem fonamentat la present aportació: División y partición entre Joseph Matheu de una y del Licenciado Juan Matheu presbítero, de la otra parte. 14 Febrero 1753 Sepasse por esta escritura publica que por su thenor nosotros Joseph Matheu labrador y vecino de la villa de la Sierra den Garceran y habitante en la presente Masía llamada los Yvarsos, termino de dicha villa, y el Lido Juan Matheu Pbro, y Presidente en la Parroquial de la villa de Benlloch, y en ella domiciliado, y hallado en la presente en dicha Masía, ambos hermanos y juntos de mancomun a voz de uno [...] nos hemos convenido por bien de paz, y amigable comosicion, el que nos ayamos de dividir y partir samigablemente y sin estrepito de juicio, todos los bienes que restan, recayentes en ambas herencias de nuestros difuntos padres y llevandolo a su devida expon pasamos a hazer inventario, adnotacion y escripcion, a cada uno de nosotros respective en particular [...] consentimos en el inventario y adnotacion siguiente_____Primeramente de comun consentiemiento, concordia y beneplacito de nosostros ambas partes; Yo el referido Joseph Matheu elijo y tomo a mi parte, por razon de lo que por legitima de ambas herencias me pertenece, como tambien por el tercio y permanente del quinto a mi mandado en la citada escritura de bodas, los bienes siguientes= Primo la dicha Masía dels Yvarsos mas altos, con sus cassa, casalicios, corrales, devesas, pastos, aguas y tierras a dicha masía pertenecientes, sita y puesta en el termino de dicha villa de la Sierra, y en el dicho sitio dels Yvarsos, que alinda por un aparte con tierras y Masía dicha los Yvarsos mas bajos propria de Atanasio Matheu, por otra con tierras de Francisca Mas viuda de Joseph Esteve paso en 66

medio, por otra com la Rambla Carbonera y por otra con Comunes de Villa= Otrosí: todas las alajas, comestible y potable, y demas bienes que se hallan dentro la misma cassa= Otrosí: todas las cavallerias mayores y menores, que al presente se hallan para el cultivo de las tierras y de dcha Masía, con todos los demas cerriles que al presente se hallan en la misma cassa= Otrosí: la metad de los ganados mayores y menores que assi mismo se hallan al presente como a proprios de la referida Masía y Casa dels Yvarsos= Otrosí: una heredad agregada a dicha Masía que antes era de Mathías García, la que compró Francisco Matheu mi hermano, cuya heredad con escritura de renunciacion que paso ante el infraescrito escrivano en el dia de oy, y poco antes de la actual, la renuncio a favor de dicha Masía, y sus posehedores el contenido Francisco la qual se halla contenida dentro los limetes de la citada Masía arriba referidos= Otrosí y ultimo una heredad tierra de pan intitulada la Rompuda sita y puesta en los mismos termino y partida dels Clots, es de les Saleres, que alinda por una parte con Camino Real, por otra con tierras de Atanasio Matheu, por otra con el río, y por otra con las misma tierras dels Yvarsos, cutos bienes elijo a mi parte, con la obligacion de responder annualmente los censos muertos a que dicha Masía, con sus tierras están tenidos___________________ Yo el contenido Lido Juan Matheu Pbro, de comun consentiemiento, concordiay beneplacito, de nosostros ambas partes, elijo y tomo a mi parte (por razon de lo que por legitima de ambas herencias me toca, como tambien por los bienes libres que se asignaron en el Personado de settenta y cinco libras annuales que a mi favor se fundó segun arriba queda narrado) los bienes siguientes= Primo la otra metad de los ganados mayores y menores que al presente se encuantran en dicha Masía dels Yvarsos, y en cabeza y poder del dicho Joseph Matheu mi hermano= Otrosí:una heredad llamada lo Mas den Jorda, con su paridera y cassa dentro los limites de ella, sita y puesta en el termino de dicha villa de la Sierra, y en la partida nominada del Avench, que alinda por un aparte con tierras de Patricio Matheu, por otra con Camino de Castellon, y por las demas partes con Comunes de Villa= Otrosí: una heredad tierra de pan nominada el Campàs, sita en los mismos termino y partida, que alinda por un aparte con tierras de Gaspar Matheu de Gabriel barranco enmedio; y por las demas partes con Comunes de Villa= Otrosí: un Freginal sito en eicho termino y en el sitio nombrado dels Orts, el que alinda por dos partes con el Camino de Morella, por otra con Freginal de San Bartholomé, y por otra con tierras de Joseph Sabater= Otrosí: un huerto sito en el mismo termino y a la parte nombrada la Basa del Om, que alinda por una parte con 67

tierras de Joseph Vilaplana, por otra con tierras de la heredera de Balthasar Matheu, por otro con Camino de la Basa del Om y por otro con la asequia y Comunes de Villa= Otrosí: una cassa sita y puesta en la Plaza de dicha villa de la Sierra, que alinda por los lados con cassas de Diego Escrichs y Cassa de la Villa, por las espaldas con corral de Pedro Matheu y por delante con dicha Plaza y dicha cassa se entiende con todas sus alajas, que al presente existen dentro de ella= Otrosí y ultimo mientras durase mi vida natural, elijo y tomo una heredad garroferal sita y puesta en el termino de la villa de las Useras, y en la partida dicha de la Balsa, es del Surquet, que alinda por un aparte con tierras de Vicente Centelles de la Torre den Besora, por otra con tierras de Nicolas Forés de dicha villa de las Useras, por otra con tierras de Mariano Agustina de la villa de Adzeneta y por otra con comunes de villa, cuya heredad de garroferal despues de los dias de la vida natural de mi cicho Mossén Juan aya de bolver por entero al poder del citado Joseph mi hermano, es a sus herederos; con cuyos bienes, cargos, capitulos y condiciones, nosotros dichos ottorgantes, quedamos convenidos, concordados y ajustados, de los quales nos damos por entregados a nuestra voluntad, en la conformidad van respectivamente arriba señalados, para disponer de ellos a nuestra voluntad, vendiendoles, cediendoles y todo lo demas que bien visto nos fuese [...] ottorgamos la presente ante el infraescrito escrivano en la citada Masía dels Yvarsos, termino de dicha villa de la Sierra den Garceran a los catorce dias del mes de Febrero del año mil setecientos cinquenta y tres, siendo presentes por testigos: Francisco Miralles y Matheo Segarra labradores de la villa de Albocacer vecinos y moradores; Y de los ottorgantes ( a quien yo dicho el infrato essno doy fee que conozco) lo firmó el citado Lido Juan Matheu Pbro y porque dixo no saber, el referido Joseph, a su ruego lo firmó uno de dichos testigos, de que certifico= no se dude de lo atestado: Joseph= enmendado: d=y sobre puesto: y menores= valga= Mn Juan Matheu Pbro

Francisco Miralles Antemi Joseph Artola

68

69

70

71

72

Bibliografia Bernat Martí, J. S. (1986): Problemática de un núcleo rural valenciano. Pasado demográfico, crisis y perspectivas de la Serra d’en Galceran. Castelló, Diputació de Castelló.

Bernat Martí, J. S.(1992): «Evolución de la población. 1700-1850», en Prensa Valenciana (ed.). Historia de Castellón; Valencia. Tomo II: pp. 401-405.

Cavanilles, A. J. (1795): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Valencia, Ed. facsímil Artes Gráficas Soler, 1972.

Castellet Casanova, S.; Olucha Montins, F. (2007): “Uns documents per a la Història de la Serra d’En Galceran”. Actes de les VII Jornades Culturals a la Plana de l’Arc. Ajuntament de la Serra d’En Galceran. La Serra d’En Galceran. pp. 63-100.

Mundina Milavalle, B. (1873): Historia, Geografía y Estadística de la Provincia de Castellón. Castellón, Ed. facsímil Caja de Ahorros de Castellón, 1988.

Ortells Chabrera, V. y Selma Castell, S. (1993): Casa rural castellonenca.Casa rural i poblament disseminat a les comarques castellonenques. Castellón,

73

Publicaciones del Seminario Arquitectura, Arqueología e Historia, 1.

Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana.

Ortells Chabrera, V.; Soriano Martí, J.: (2001) “Las roturaciones de tierras forestales en el siglo XVIII frente al abandono agrícola actual: El monte Pereroles de Morella (Castelló)”. Revista española de estudios agrosociales y pesqueros, nº19, pàgs. 61-80 Torró, Josep (1990): Poblament i espai rural. Transformacions històriques.

València: Institució Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació.

Viruela Martínez, R. (1992): Población y empleo en el medio rural castellonense.

Estructura de la familia campesina. Castelló, Sociedad Castellonense de Cultura.

74

José Ruy-Fernández Notes per a una biografia i un viatge Josep-Miquel Ribés Pallarés i Carme Martínez Cuadrado

1.- Introducció A les Jornades Culturals de la Plana de l’Arc de l’any 2004 celebrades a Vilanova d’Alcolea vam presentar una comunicació sobre un document inèdit titulat “Copia exacta de las notas que lleva consigo de esta Villa de Villanueva de Alcolea, el excursionista instructor de la tropa de Exploradores de España, Dn. José Ruy-Fernández” que es va publicar a les actes corresponents (Ribés, Martínez, 2009: 49 i ss). En aquella comunicació vam contextualitzar el document i vam oferir la minsa informació de què disposàvem sobre aquest singular personatge i els viatges que va realitzar per les comarques meridionals del Principat de Catalunya i septentrionals del País Valencià.

El seu nom no apareix a les enciclopèdies, ni a la bibliografia ni a les pàgines web sobre el moviment scout, hereu dels Exploradores de España malgrat ser aquestes abundantíssimes. Tampoc hem trobat cap altra obra seua tret dels opuscles publicats per ajuntaments o associacions culturals de Catalunya i les monografies corresponents a Vilanova d’Alcolea, publicada a les actes esmentades més amunt, i a Borriol, emprada com a font per Salvador Babiloni al seu llibre Borriol en el umbral de la Plana (1984). “Tal volta com si el món se l’hagués menjat o, més ben dit, com si Ruy-Fernández no hagués existit mai” (Latorre, 2007: 13).

Tot i aquesta afirmació de Latorre noves recerques documentals i bibliogràfiques ens han permès ampliar la informació aportada en 75

aquell moment, esmenar afirmacions incorrectes, confirmar hipòtesis de treball i ampliar l’itinerari dels viatges de José Ruy-Fernández que vam dissenyar en aquella comunicació.

2.- La Institución Nacional Los Exploradores de España Los Exploradores de España va ser una institució creada a Madrid, l’any 1911, per Teodoro de Iradier, capità de cavalleria, i l’escriptor Arturo Cuyás, amb la qual pretenien introduir a l’Estat Espanyol el moviment scout, l’escoltisme, creat l’any 1907 pel militar anglès Sir Robert Baden Powell (1857-1941). A Espanya, l’escoltisme, lligat a certs moviments de renovació pedagògica i a ideals conservadors i militaristes, “va ser concebut com una escola de civisme que rebutjava l’aprenentatge teòric i el substituïa pel descobriment autònom en plena natura” (Latorre: 2007, 13).

El 30 de juliol de 1912 es van aprovar els estatuts dels Exploradores amb el vistiplau d’Alfons XIII i l’11 d’agost es va constituir la primera Tropa de Exploradores a Vitòria, d‘on era natural Iradier. La difusió dels Exploradores per tota la península va ser rapidíssima. A començament de 1913 ja hi havia quasi 3000 exploradors i 48 poblacions en les quals es gestionava la creació de nous comitès. La institució va rebre el reconeixement oficial l’any 1914 amb la celebració, al Palau de Riofrío de Segovia, del primer campament nacional que va comptar amb l’assistència d’Alfons XIII, els fills del qual posteriorment en van formar part. El monarca, ferm defensor de l’entitat, va ser nomenat President d’Honor l’any 1917.

El 1912 es va crear l’escoltisme català amb dues institucions de caràcter ben diferent: els Exploradores Barceloneses i els Jovestels de Catalunya. Els primers van esdevenir l’any 1914 la secció local dels Exploradores de España i el 1920 es van integrar plenament en la seua estructura. Tots dos moviments es van caracteritzar per un tarannà militarista i políticament centralista. Els Jovestels, en canvi, pretenien ser una entitat més catalanista, deslligada completament del nacionalisme espanyol, però no van tenir molt d’èxit “perquè [aquest moviment] no entroncava amb els corrents polítics dominants, ni formava part de l’empenta civicocultural de l’excursionisme ni de les noves experiències pedagògiques” (Castan i Codina: 2003, 3).

76

Al País Valencià es van crear també nombrosos grups scouts (Cruz: 1995) i les idees del moviment van tenir molt de ressò. Valga com exemple que l’any 1912 es va crear la delegació dels Exploradores a Castelló de la Plana i el 1913 la Revista de Castellón va publicar un article en què es resumia el contingut d’un fullet publicat a Madrid per Arturo Cuyás “miembro del Comité Directivo Nacional [...] para dar una breve idea de la nueva y hermosa institución, y fomentar el amor a la misma en esta provincia” (Cuyás: 1913, 6). El mateix RuyFernández, com explicarem més avall, va visitar la capital de la Plana l’octubre de 1916 durant el seu primer viatge documentat a les comarques castellonenques.

La institució es va popularitzar durant el regnat d’Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera. Durant la II República es van aprovar uns nous estatuts i va rebre el suport del govern fins el punt que l’any 1933 el president Niceto Alcalá Zamora va ser nomenat President d’Honor.

Acabada la Guerra Civil, el franquisme va suprimir totes les organitzacions que no eren addictes al règim i el 1940 va crear el Frente de Juventudes com a catalitzador dels moviments juvenils. El Frente de Juventudes va donar pas, l’any 1960, a la Organización de Juventudes (OJE) i aquesta, dissolta amb l’ocàs del franquisme, va propiciar la creació de nous grups scouts que amb l’arribada de la democràcia, les llibertats i el reconeixement internacional de l’estat espanyol van ingressar al Moviment Scout Internacional.

3.- José Ruy-Fernández López. Notes biogràfiques La informació que tenim sobre José Ruy-Fernández continua sent prou escassa i encara tenim dificultats per trobar-ne, com els va passar a altres investigadors que s’han ocupat del tema (Latorre, 2007: 9).

Josep Lladonosa i Josep Solé (1983: 203) expliquen que, quan José Ruy-Fernández va passar per la Granadella, l’excursionista era un home físicament “[...] rabassut, entre els quaranta i els cinquanta anys […] simpàtic i més aviat ens feia brometa. Li dèiem l’explorador […]. No sabia parlar català però l’entenia bé” i que “[…] vestia una mica fora de temps, com un boy scout, amb pantaló curt, salacot al cap i camisa militar i prenia notes contínuament” 77

(Jané, 2000: 212). Lluïa per tant l’uniforme de la institució que representava, la qual cosa li devia donar, si més no, un aspecte entre exòtic i pintoresc.

Malgrat l’actual manca de documentació, la relació de José RuyFernández amb l’escoltisme degué ser ben primerenca si no en va formar part des de la mateixa fundació l’any 1911. Ben segur que degué tindre un paper destacat al primer campament que els Exploradores van celebrar a Segovia, al Palacio Real de Riofrío, l’any 1914, amb la participació de 580 exploradors de 18 localitats diferents. Tal vegada fóra en aquest campament on va establir contacte amb els Exploradores Barceloneses, creats el 1912, amb els quals tindrà posteriorment una relació important.

Ni tan sols el mateix Ruy-Fernández va aportar informació significativa sobre la seua persona, tret del seu nom i cognoms. A l’encapçalament de les monografies es presentava com a “instructor de la tropa de Exploradores de España” (Amigó: 1999, 163) o bé com a “excursionista y miembro activo de la Institución Nacional Los Exploradores de España” (Lladonosa i Solé: 1983, 204), informacions a les quals Jané (2000, 210) afegeix l’epítet de “propagandista de l’entitat”.

Mai, però es va presentar com a “profesor de francés de la Escuela Normal de Segovia” (El Restaurador, 22/09/1916) i encara menys com a catedràtic (El Restaurador, 30/11/1918). Potser el motiu d’aquesta omissió voluntària fóra que hauria abandonat l’activitat docent per dedicar-se a temps complet a la tasca d’excursionista i instructor dels Exploradores. Aquest degué ser també el motiu pel qual l’Heraldo de Castellón en recollir el seu pas per la capital de la Plana diu que “hemos tenido la satisfacción de estrechar la mano del entusiasta excursionista de la tropa de exploradores de Segovia y ex-profesor de Francés de las Escuelas Normales de aquella capital” (El Restaurador, 27/10/1916).

Sembla, per tant, que si no hi era natural, almenys vivia i treballada a Segovia i que va ser instructor dels Exploradores “de dicha capital” com expliquen El Restaurador (22/09/1916) i l’Heraldo de Castellón (El Restaurador, 27/10/1916). Pertanyia, per tant, a l’estament docent, alguns sectors del qual van recolzar decididament el moviment escolta, i no era “un militar castellà” com apuntava Ramón Amigó potser influït per la indumentària de l’excursionista (2000: 47 i 2005: 57). Fins i tot pot ser que ni tan sols fóra madrileny com escriu Xavier Nin (2002: 8) sinó segovià, tot i que no podem afirmar-ho amb 78

rotunditat, i per això la recerca d’informació a la capital de l’estat ha resultat sempre infructuosa.

El 22 de setembre de 1916 El Restaurador recull la primera referència documental que hem trobat sobre José Ruy-Fernández en donar notícia de l’inici dels seus viatges pel Principat de Catalunya i el País Valencià: “Hemos tenido el gusto de estrechar la mano del ilustrado profesor de francés de la Escuela Normal de Segovia e instructor de la tropa de Exploradores (boy-scout) de dicha capital D. José Ruy Fernández que partió a pié de Zaragoza el día 24 de Agosto y hoy ha llegado a esta población, siendo portador de un carnet donde constan los datos descriptivos de los pueblos que recorre i el sello de las alcaldías y firma de las autoridades civiles a quienes se ha presentado. Viaja a merced de la generosidad de las poblaciones que visita, sin llevar recursos para este menester.

Propónese permanecer algunos días en esta ciudad estudiando datos geográficos; lo más notable que encierra así en bellezas artísticas, arqueológicas, como naturales y en su aspecto agrario, mercantil, industrial y de cultura.

Probablemente llegará hasta Valencia, regresando después a su punto de residencia.”

Aquest primer viatge de l’excursionista va començar a Saragossa el 24 d’agost de 1916. Un mes més tard va arribar a Tortosa on va romandre alguns dies. Posteriorment va continuar el viatge i al cap d’un mes va arribar a Castelló de la Plana. El Restaurador de Tortosa (27/10/1916) es va fer ressò de la notícia publicada a l’Heraldo de Castellón que informava de l’arribada a la capital de la Plana de José Ruy-Fernández, el qual “viene haciendo un recorrido a pie desde Zaragoza por toda la costa del Mediterráneo hasta Valencia”, la qual cosa indica que resseguia el camí anunciat per El Restaurador del 22 de setembre i una vegada arribat a València va enfilar camí cap a Segovia.

Tot i que El Restaurador explica que Ruy-Fernández portava “un carnet en el que van anotados todos los datos pro-históricos de los pueblos de su recorrido, como igualmente las notas de las bellezas artísticas, arqueológicas y naturales que se ofrecen a su vista” (27/10/1916) i “el sello de las alcaldías y firma de las autoridades civiles a quienes se ha presentado” (22/09/1916) no coneixem cap monografia datada a les darreries de 1916 que faça referència a l’itinerari descrit, cosa que 79

ens fa sospitar que va ser un primer viatge per recollir informació i preparar els posteriors.

Uns mesos després, el 17 de febrer de 1917, ja el trobem voltant per les comarques del Baix Camp, el Priorat i la Ribera d’Ebre.

El 1918 es va moure fonamentalment pel Baix Penedès, l’Alt Camp, la Conca del Barberà i el Baix Ebre. Durant la segona quinzena del mes d’octubre va fer una estada a Segovia (El Restaurador, 06/11/1918) i en tornar a Tortosa “procedente de Segovia i Tarragona” (El Restaurador, 06/11/1918 i 20/11/1918) afegeix, a les excursions i la redacció de monografies, una nova tasca: la divulgació dels ideals dels Exploradores, dels quals va passar a ser “delegado”, mitjançant conferències i la creació de nous grups de boy-scouts a diferents localitats de les comarques tarragonines.

Caricatura de Ruy-Fernándes treta de Latorre (2007).

L’1 de desembre de 1918 la Secció Excursionista de l’Ateneu de Tortosa va convidar Ruy-Fernández a pronunciar una conferència titulada “Educación física y moral de la juventud” durant el transcurs de la qual l’excursionista va exposar “la finalidad de los ‘boy-scouts’, recabó el concurso moral y material de las clases pudientes de Tortosa; hizo hincapié sobre las ventajas que reporta una institución como la que 80

representa, para la higiene, la disciplina, el patriotismo y el desarrollo integral de todas las aptitudes embrionarias en el niño. Presentó a la concurrencia a todos los jovencitos que ha venido instruyendo como ‘boy-scout’ en esta ciudad, con la entusiasta cooperación de los maestros nacionales. Los niños cantaron admirablemente los dos himnos de los exploradores y también dijeron de memoria todos los artículos de la Asociación de “boy-scouts” siendo muy aplaudidos por el despejo, aplicación y aprovechamiento que revelaron”. (El Restaurador, 02/12/1918). També va pronunciar una conferència a la Sénia quan es va desplaçar per crear el grup d’exploradors de la localitat (El Restaurador. 12/06/1919) i El Restaurador del dia 5 de novembre de 1920 va publicar a la primera pàgina el discurs que Ruy-Fernández va dirigir als exploradors tortosins el dia que van fer la promesa. El dilluns dia 15 de novembre de 1920 en va pronunciar una a Lleida titulada “Institución nacional de los exploradores de España” (La Vanguardia, 14/11/1920).

Els Exploradores ja estaven implantats a Catalunya des de l’any 1912 quan es van crear els Exploradores Barceloneses però la creació de nous grups a les comarques tarragonines sembla que va començar el 1918 arran de la tasca que va desenvolupar Ruy-Fernández.

El grup més important que va posar en marxa va ser el de Tortosa.

El Restaurador de Tortosa i La Vanguardia de Barcelona dels dies 18 i 19 de novembre, respectivament, es van fer ressò dels preparatius per a la creació de la secció tortosina de la Institución Nacional de los Exploradores de España que es va acordar en una reunió celebrada el diumenge 24 de novembre de 1918 (El Restaurador, 20/11/1918). El 10 de desembre els Exploradores es van instal·lar al local de la Secció Excursionista de l’Ateneu de Tortosa (El Restaurador, 20/12/1918), als locals del qual es va constituir el diumenge 29 de desembre de 1918 la Junta Local de la Asociación de Exploradores de España. Aquesta primera junta, tal com va publicar El Restaurador (31/12/1918), va quedar formada per: “Presidente.- Iltre. Sr. D. Vicente Nadal Beltran, Canónigo Archivero. Vice-Presidentes.- D. Manuel Guasch Sabaté, Maestro Nacional; D. José Mora Rovira, Notario. Secretario.- D. José Balaguer Jiménez, comerciante. Vice-secretario.- D. Juan Llanes Castellá, Profesor de 1ª enseñanza. Tesorero.- D. Jaime Climent Ferré, Industrial. Contador.- D. Juan Pla Córdoba, Ingeniero.

Vocales.- Exmo. Sr. Marqués de Bellet, D. Manuel Canós Juan, comerciante; don Eduardo Solé Lleixá, Presbítero; D. Fermín

81

Vilaldrich Sobrevila, maestro nacional; D. José Zaragoza Guerrero, Capitán de Infantería. Jefe de Tropa.- D. Gabriel Noves Cid, Propietario. Medico.- D. Damián Balaguer Jiménez”.

Amb tots els preparatius fets, el diumenge 12 de gener de 1919 van començar les inscripcions de boy-scouts tortosins (El Restaurador, 11/01/1919) que ja n’eren vint-i-cinc el dia 31 (El Restaurador, 31/01/1919) i passaven de quaranta el dia 12 de febrer (El Restaurador, 12/02/1919). El dia 16 de març el grup va començar “la instrucción bajo la dirección de un sargento [...] de modo que la naciente institución no tardará en funcionar normalmente, iniciando su patriótica labor, de lo que nos felicitamos” (El Restaurador, 17/03/1919).

L’èxit aconseguit amb el grup de Tortosa va empènyer Ruy-Fernández a continuar amb la fundació de nous grups. Durant el mes de desembre de 1918 va intentar posar en marxa els de Roquetes (El Restaurador, 18/12/1918); Amposta, San Carles de la Ràpita i Ulldecona (El Restaurador, 28/12/1918) sense que de moment tinguem cap notícia sobre el resultat d’aquestes iniciatives. En canvi, el 29 de març de 1919, El Restaurador es fa ressò de l’arribada de José Ruy-Fernández a Tortosa procedent de Benifallet “después de fundar en dicha población un grupo de boy-scouts” i de la intenció de desplaçar-se a Prat del Comte per fundar-ne un altre. El mateix va ocórrer el mes de juny a la Sénia (El Restaurador, 12/06/1919).

L’any 1919 va recórrer localitats de les comarques tarragonines del Montsià, la Conca de Barberà, el Baix Ebre i la Terra Alta i va viatjar per terres castellonenques on tenim documentat, gràcies als opuscles que va escriure, el seu pas per Vilanova d’Alcolea i per Borriol a la comarca de la Plana Alta.

L’abril de 1920 va visitar Lleida, ciutat a la qual va tornar el 15 de novembre per pronunciar una conferència. Entre aquestes dues visites va recórrer pobles de les comarques lleidatanes i tarragonines del Segrià, les Garrigues, el Priorat, el Baix Camp i l’Urgell.

L’any 1921 encara va viatjar pel Segrià (Albatàrrec i Sudanell) i pel Baix Camp (Prades) però el dimarts 19 d’abril de 1921 el diari barceloní La Vanguardia va publicar la seua necrològica a la pàgina 5: “En el Hospital Clínico, donde se le había practicado una operación quirúrgica, falleció el sábado último don José Ruy-

82

Fernández, activo miembro del Consejo local de Tortosa, de los Exploradores de España.

El señor Ruy-Fernández, que pertenecía a tan simpática Institución des de hacía muchos años, había consagrado a ella todas sus actividades, hasta el punto de que anciano ya y achacoso por la enfermedad que le ha llevado a la tumba, continuaba su labor de propagandista entusiasta por toda España, poniendo en ella arrestos y bríos juveniles y fervores de apóstol, con olvido de sus intereses personales.

El señor Ruy-Fernández ha caído en la lucha como todos los amantes desinteresados de un ideal; desprovisto en absoluto de bienes de fortuna.

Los Exploradores Barceloneses, entre los que ha venido a morir, han endulzado con su cariño, los últimos momentos del viejo camarada, acompañándole durante su enfermedad, corriendo con los gastos de su entierro, proporcionando una tumba decorosa a sus restos y, lo que vale más, rodeando su féretro del amor y veneración que tanto merecía el señor RuyFernández.”

Aquesta breu ressenya ens confirma, en primer lloc, que havia abandonat la docència i s’havia dedicat plenament a la institució des de feia bastants anys, almenys des de 1916, si no ho havia fet abans, i que ho havia fet altruistament com demostren els fets que va viatjar “a merced de la generosidad de las poblaciones que visita, sin llevar recursos para este menester” (El Restaurador, 22/09/1916), va viure dels diners que cobrava als ajuntaments en redactar les monografies (Latorre, 2007: 20 i ss) i va morir “desprovisto en absoluto de bienes de fortuna” per la qual cosa els Exploradores Barceloneses es van fer càrrec del seu funeral i li van proporcionar “una tumba decorosa”.

En segon lloc, que era una persona major encara que aparentara “arrestos y bríos juveniles” i per tant devia superar de llarg la cinquantena que li atribuïen Lladonosa i Solé (1983: 203) quan va visitar la Granadella el setembre de 1920.

I, finalment, que molt probablement no tenia més família que els Exploradores que el van acollir en els seus darrers dies de vida i es van fer càrrec del seu soterrament a Barcelona.

83

4.- Els itineraris de Ruy-Fernández per Catalunya i el País Valencià L’any 2004 només teníem notícia que Ruy-Fernández havia voltat per Catalunya durant els anys 1917, 1918, 1920 i 1921. No en sabíem res, però, de l’any 1919 i això ens va fer sospitar que durant aquest any hauria pogut viatjar pel País Valencià i escriure l’opuscle de Vilanova d’Alcolea i altres dels quals no teníem notícia.

Aquesta sospita es va veure confirmada quan ens vam assabentar de l’existència del document referit a Borriol, utilitzat com a font i publicat parcialment per Salvador Babiloni (1984: 37 i ss) i vam poder datar amb exactitud el document vilanoví.

Tampoc sabíem res del recorregut que, des del mes d’agost de l’any 1916, va fer per la conca de l’Ebre i la costa mediterrània des de Saragossa fins a València.

Sí que sembla clar, però, que la seua intenció, a partir de 1918, era recórrer els 181 pobles de la “provincia de Tarragona, como otros compañeros suyos recorren otras” (La Crònica de Valls, 06/07/1918) i escriure monografies locals de cada poble. El mateix diari informa que Ruy-Fernández ja havia visitat 145 pobles “de los cuales ya tiene acabada la reseña”. El dia 21 de setembre de 1918 ja n’havia visitat 156 segons L’Escut de Montblanc i encara va continuar fins l’any 1921.

Nosaltres només hem documentat el seu pas per 60 localitats de les províncies de Lleida, Tarragona i Castelló de la Plana i tenim constància de l’existència de 21 monografies de les quals n’hem consultat 18.

No sabem quins altres pobles de les nostres comarques va visitar RuyFernández ni quina ruta va seguir en el seu viatge per les comarques castellonenques del País Valencià, però no seria massa agosarat suposar que viatjava pel corredor interior tot resseguint el traçat de l’antiga via Augusta, i que venia de la zona de Tortosa, perquè al mes de maig voltava per Paüls i Xerta, comarca del Baix Ebre, i en arribar a Vilanova d’Alcolea la situa “a la izquierda de la Carretera que conduce desde Zaragoza a Castellón” la qual cosa ens indica que venia de la banda de les Coves.

Si l’aparició de noves monografies o de noves informacions arxivístiques confirmara aquesta hipòtesi, l’itinerari de 1919 deixaria, almenys en part, de ser un misteri i podríem reconstruir amb major precisió els moviments de José Ruy-Fernández que hem sintetitzat a la taula següent, elaborada a partir de les informacions que ens ofereix Joan Latorre (2007: 20 i ss.), de les diverses monografies locals i de la bibliografia consultades.

84

ARRIBADA 1916-09-22 1916-10-27 1917-02-17 1917-03-13

1917-09-17 1917-10-??

1917-10-17

1917-11-??

PARTIDA LOCALITAT 1916-08-24 Zaragoza Tortosa Castelló de la Plana les Borges del Camp l’Aleixar Botarell Vinyols i els Arcs Vilaplana 1917-07-12 Torroja del Priorat Riba-roja d’Ebre Garcia 1917-10-17 Vilella Baixa 1917-10-25 Cabacés Bellmunt del Priorat la Morera de Montsant Cartoixa d’Escaladei 1917-11-03 la Bisbal de Falset

1917-11-03 1917-11-07 la Palma d’Ebre

PROCEDENT DE

BIBLIOGRAFIA El Restaurador 1916-09-22 El Restaurador 1916-09-22 El Restaurador 1916-10-27 LATORRE (2007; p. 20) LATORRE (2007; p. 20) LATORRE (2007; p. 20) LATORRE (2007; p. 20) LATORRE (2007; p. 21) LIAÑO MARTINEZ (1983, p. 136) LATORRE (2007; p. 21) LATORRE (2007; p. 21)

Vilella Baixa

BIETÉ (1985 p. 35). LATORRE (2007; p. 21) LATORRE (2007; p. 21) sense precisar data LATORRE (2007; p. 21) sense precisar data LATORRE (2007; p. 21) sense precisar data JANÉ (2000; p. 211). ASSOCIACIÓ CULTURAL L’ESPONA (2004). LATORRE (2007; p. 21) LATORRE (2007; p. 24) LATORRE (2007; p. 24) Segurament de pas.

LATORRE (2007; p. 24) del RUY FERNANDEZ (1918; p. 3). JANÉ (2000; p. 211).

LATORRE (2007; p. 24) LATORRE (2007; p. 24) LATORRE (2007; p. 25)

la Bisbal de Falset

1918-01-08 la Bisbal del Penedès 1918-01-19 1918-01-20 el Vendrell 1918-01-20 1918-01-26 la Bisbal del Penedès el Vendrell la Bisbal 1918-01-26 1918-01-30 Albinyana Penedès 1918-01-31 1918-02-05 Llorenç del Penedès Albinyana 1918-02-14 l’Arboç el Vendrell 1918-02-16 1918-02-20 Bellvei el Vendrell 1918-02-20 1918-02-26 Santa Oliva Bellvei 1918-02-26 1918-03-05 Banyeres del Penedès Santa Oliva ¿Sant Jaume dels Domenys?

1918-03-?? 1918-03-12 el Vendrell

LATORRE (2007; p. 25) LATORRE (2007; p. 25) LATORRE (2007; p. 25).

LATORRE (2007; p. 26) LATORRE (2007; p. 26) RUY FERNANDEZ (1992; p. 9)

1918-03-12 1918-03-15 Sant Vicenç de Calders el Vendrell 1918-03-29 1918-04-04 Masllorenç 1918-04-27 Bonastre Figuerola del Camp 1918-07-06 Valls 1918-09-??

Barberà de la Conca 1918-09-??

Blancafort 1918-10-??

Vandellós 1918-11-06

Tortosa

1918-11-20 Tortosa 1918-12-?? 1918-12-05 Tortosa 1918-12-05 1918-12-05 Ulldecona 1919-01-08 Amposta Santa Bàrbara de la 1919-01-30 1919-02-06 Galera 1919 Vimbodí 1919-03-29 Tortosa 1919 Prat del Comte 1919-05-18 Xerta 1919-05-18 1919-05-26 Paüls 1919-06-12 La Sénia 1919 Freginals Borriol 1919

Segovia Tarragona Tortosa

i

LATORRE (2007; p. 26) LATORRE (2007; p. 26 i 27).

LATORRE (2007; p. 26) LATORRE (2007; p. 21) sense precisar data La Crónica de Valls 1918-07-06 L’Escut (Montblanc) 1918-09-21 L’Escut (Montblanc) 1918-09-28 VERNET (2001; p. 31). LATORRE (2007; p. 21) El Restaurador 1918-11-06 i 1918-11-20 El Restaurador (1918-11-20) RUY FERNANDEZ (1919; p. 3). LATORRE (2007; p. 21) El Restaurador 1919-01-08 LATORRE (2007; p. 21)

Benifallet Xerta

LATORRE (2007; p. 21) sense precisar data El Restaurador 1919-03-29 El Restaurador 1919-03-29 RUY FERNANDEZ http://www.paulsdigital.com El Restaurador 1919-06-12 Ajuntament de Freginals BABILONI (1984)

85

1919 Vilanova d’Alcolea 1919-11-11 Tortosa 1920-04-?? 1920-04-16 Lleida 1920-04-16 1920-04-22 Vinaixa l’Albi 1920-08-17 Ulldemolins 1920-08-17 1920-08-26 Prades

Lleida

RUY FERNANDEZ (1920; p. 3) LATORRE (2007; p. 22) sense precisar data

Ulldemolins

1920-08-28 1920-09-08 la Granadella

Prades

LATORRE (2007; p. 22).

LLADONOSA I SOLÉ (1985; p. 203). BIETÉ (1985).

JANÉ (2000; p. 211). LATORRE (2007; p. 22)

Sarroca de les Garrigues 1920-09-23 1920-10-02 Torrebesses Sarroca de Lleida Alfés Bellpuig 1920-11-15 Lleida 1921-02-?? 1921-02-03 Albatàrrec 1921-03-03 1921-02-10 Sudanell 1921 Prades 1921-04-16 Mor a Barcelona 1920-09-?? 1920-09-19

RUY FERNANDEZ (original sense datar)

JANÉ (2000; p. 211) JANÉ (2000; p. 211). LATORRE (2007; p. 22) LATORRE (2007; p. 22) LATORRE (2007; p. 22) LATORRE (2007; p. 22) La Vanguardia 1920-11-14 RUY-FERNANDEZ, Sudanell http://www La Vanguardia 1921-04-19

Mapa de les comarques que va visitar José Ruy-Fernández entre els anys 1916 i 1921. Si la comarca té més d’un punt és perquè hem documentat itineraris seus en anys diferents.

5.- Les monografies locals de José Ruy-Fernández Tot i que Ruy-Fernández va visitar moltíssimes poblacions i que de totes escrivia la monografia corresponent, resulta evident que ni 86

s’hauran conservat totes les que va escriure, ni s’han publicat totes les que s’han conservat.

A partir del descobriment de la monografia de Vilanova d’Alcolea, les recerques només ens han permès localitzar i consultar 18 monografies locals tot i que coneixem l’existència d’altres opuscles als quals encara no hem tingut accés.

Així, per exemple, coneixem parcialment la monografia de Borriol gràcies als extensos fragments que cita Babiloni (1984) però no hem trobat encara el text complet i tot i que l’Ajuntament de Freginals va publicar fa uns anys l’opuscle del seu municipi, encara no l’hem pogut consultar.

A continuació oferim la relació de les monografies consultades ordenades per la data de publicació de l’edició a què hem tingut accés. També se citen les obres que han publicat per primera vegada o en reedició les monografies de Ruy-Fernández.

(1917) “Notas estadísticas e históricas de la Villa de Cabacés”. També en BIETÉ I FERRE, Vicenç (1985). Cabacés: Documents i escrits.

Ajuntament de Cabacés, 1985.

(1917) Notas estadísticas e históricas del pueblo de Bellmunt. Mora d’Ebre. Impremta Bassa.

(1918) Notas estadísticas e históricas del pueblo de Albiñana. Barcelona.

Imprenta de Bayer Hermanos y Cia. Edició facsímil de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Quaderns de Cultura Local V. Albiñana.

(1918) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de San Vicente dels Calders”. En DD AA. Imatges de Sant Vicent de Calders. Ajuntament del Vendrell, 1992. També en LATORRE I SOLÉ, Joan (2004). Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918. Vilafranca del Penedès.

Institut d’Estudis Penedesencs.

(1918) “Apuntes históricos de este pueblo de Vandellós sacados de los que tanto estadísticos como históricos ordenó el excursionista D. José Ruy Fernández. miembro activo de la Institución Nacional ‘Exploradores de España’ (Boy-Scouts)”. En VERNET I BORRAS, J. M. Curiosidades y retratos: Manuscrit de l’Arxiu Parroquial de Vandellós. Vandellós. Ajuntament de Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant.

(1919) Notas estadísticas e históricas de la Villa de Ulldecona con un abreviado general de la historia de Catalunya. Tarragona. Imprenta de José Pijoan.

87

(1920) Notas estadísticas e históricas del lugar de Vinaixa con un corto abreviado sobre los primeros moradores y diferentes conquistadores de la región. Lérida. Tipografia “Joventut”.

(1920) Notas estadísticas e históricas de la Villa de Bellpuig. Bellpuig.

Tipografia R. Saladrigues.

(1921) Reseña Estadístico-Histórica de la Villa de Prades, por el miembro activo y propagandista de la institución nacional “Los exploradores de España”. Reus. Tipografía Catalònia.

(1921) “Reseña Estadística-Histórica del Pueblo de Sudanell; por el excursionista miembro activo de la Institución Nacional: ‘Los exploradores de España’ D. José Ruy-Fernández”.

(1984) “Notas históricas sobre Borriol”. En BABILONI TENA, Salvador, Borriol en el umbral de la Plana. Castelló de la Plana. Societat Castellonenca de Cultura.

(2004) Notas estadísticas e históricas del lugar de Palma de Ebro.

Associació Cultural L’Espona.

(2004) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de Banyeras”. En LATORRE I SOLÉ, Joan. Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918.

Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

(2004) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de Bellvei”. En LATORRE I SOLÉ, Joan. Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918.

Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

(2004) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de Bisbal del Penedés”. En LATORRE I SOLÉ, Joan. Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918. Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

(2004) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de Llorens”. En LATORRE I SOLÉ, Joan. Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918.

Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

(2007) “Copia exacta de las notas que lleva consigo sobre este lugar de Paüls, tanto Estadísticas como Históricas, el excursionista miembro activo de los ‘Exploradores de España’ D. José RuyFernández”. http://www.paulsdigital.com/Historia/Documents/ Jose_Ruy.htm [Consultat, 2007/10/05] (2009) “Copia exacta de las notas que lleva consigo de esta Villa de Villanueva de Alcolea, el excursionista instructor de la tropa de Exploradores de España, Dn. José Ruy-Fernández”. En RIBÉS PALLARES, Josep-Miquel i MARTÍNEZ CUADRADO, Carme (2009).

“Les notes del viatger José Ruy-Fernández. Uns apunts per a la 88

història de Vilanova d’Alcolea”. En Actes de les IX Jornades Culturals de la Plana de l’Arc. Associació Cultural Foc i Tropell.

Fragment original de la primera pàgina de l’opuscle de Vilanova d’Alcolea (1919).

6.- Mètode de treball, estructura i finalitat de les monografies de José Ruy-Fernández De la lectura de les diferents monografies se’n desprèn que RuyFernández seguia un mètode de treball força sistemàtic perquè totes tenen una estructura molt semblant independentment de la seua extensió. Aquest mètode devia ser més o menys així: 1. Ruy-Fernández arribava a cada localitat que pretenia estudiar proveït d’unes notes prèvies (situació geogràfica, història...) elaborades a partir d’informacions bibliogràfiques que devien constituir una mena de guia de viatge. Aquesta guia es completava amb les recerques locals que realitzava: “Propónese permanecer algunos días en esta ciudad [Tortosa] estudiando datos geográficos, lo más notable que encierra así en bellezas artísticas, arqueológicas, como naturales y en su aspecto agrario, mercantil, industrial y de cultura” (El Restaurador, 22/09/1916) 2. Arribat al poble que pretenia estudiar, contactava amb les autoritats locals civils (La Crónica de Valls, 06/07/1918) i religioses, 89

principalment amb el secretari de l’ajuntament i amb el rector que li havien de facilitar l’accés als arxius municipal i parroquial, i també amb els mestres de les escoles. En molts llocs com ara Barberà de la Conca “l’Ajuntament l’acollí gustosament” i es van posar a la seua disposició les persones més notables de la localitat “pera que son treball remetés lo més complet possible” i així va ser perquè Ruy-Fernández va fer “una ressenya històrica i estadística que ha sigut aplaudida i el·logiada per tots els veïns qu’han pogut sentir-la llegir” (L’Escut, 21/09/1918). En abandonar cada localitat les autoritats li segellaven el quadern que portava (El Restaurador, 27/10/1917) i és possible que foren les mateixes autoritats locals les que li facilitaren el contacte amb els municipis veïns.

3. En tercer lloc devia acordar amb les autoritats municipals la quantitat que havia de rebre per la redacció del seu informe.

Malgrat que Vicenç Bieté (1985: 35) afirma desconèixer si RuyFernández “actuava pel seu compte o venia subvencionat”, sabem per les recerques de Joan Latorre (2007: 20 i ss.) que cobrava dels ajuntaments per la redacció de les monografies.

4. Després d’haver consultat els arxius locals i d’haver conversat amb el veïnat per completar les informacions prèvies redactava la monografia corresponent. De la monografia se’n quedava una còpia l’autor i en lliurava una altra manuscrita a l’ajuntament (Bieté, 1985: 35 i Jané, 2000: 210) per si es considerava adient donar-la a imprimir.

5. Sembla que en alguns casos fins i tot pronunciava una lliçó magistral a l’escola local per a instruir els xiquets i xiquetes del poble (Jané: 211) abans d’abandonar la localitat per dirigir-se a un altre poble on tornar a començar la feina. Aquesta lliçó també li devia servir per difondre els ideals dels Exploradores allà per on passava.

L’estructura de les monografies és força uniforme mentre que el contingut depèn directament de l’extensió de cada text. L’estructura de les monografies de la Granadella, que amb 33 pàgines impreses és una de les més llargues, i la de Vilanova d’Alcolea, que és la més breu de les consultades amb només quatre pàgines manuscrites, són semblants, les diferències de contingut i la cura i la minuciositat en les descripcions són immenses. L’estructura tipus dels documents és la següent: 1. Data d’arribada a la localitat i el lloc del qual es procedeix.

90

2. Localització geogràfica del municipi (vies de comunicació, límits del terme municipal, relació de les partides del terme, hidrografia...)

3. Notícia del cens de població i de la riquesa municipal.

4. Enumeració dels carrers i places del nucli urbà.

5. Descripció dels principals edificis civils i religiosos.

6. Resum d’història local centrat en la recerca dels orígens del municipi, que tracta els esdeveniments en funció de llur importància.

Com hem vist més amunt, una de les finalitats de les excursions de José Ruy-Fernández era visitar pobles de la província de Tarragona i també de la de Castelló “haciendo reseñas estadísticas e históricas de todos los pueblos [...] proponiéndose la Institución [els Exploradores] editar tan interesantes trabajos por provincias, particularmente para la instrucción de los escolares” (La Crónica de Valls, 06/07/1918).

Aquesta finalitat didàctica també apareix a l’opuscle d’Ulldecona expressada pel mateix Ruy-Fernández, segons el qual “el principal objeto de esta reseña y de todas cuantas se vienen haciendo en todos los pueblos de esta provincia de Tarragona, es el de instruir a la juventud escolar sobre la Historia de su territorio y de las vicisitudes que ha tenido que atravesar en las diferentes épocas” (RuyFernández, 1919: 13) i a la monografia de Prades quan afirma que “ha de servir de instrucción a la juventud escolar sobre los trámites por los que ha atravesado su propio territorio” (Latorre, 2007: 17), tot i que les informacions teòriques que ell recollia no eren les que més els interessaven als Exploradores que propugnaven un ensenyament més pràctic i més en contacte amb l’entorn (Cuyás, 1913: 6-7).

Tanmateix, no hi ha constància de la publicació de les monografies per part dels Exploradores. Les que hem pogut consultar han estat publicades per ajuntaments o per associacions culturals. Tot i que Joan Perucho (1933: 291) explica que la ressenya d’Albinyana es va publicar l’any 1918 a càrrec del mateix Ruy-Fernández, el fet sembla bastant sorprenent i improbable si tenim en compte que Ruy-Fernández es guanyava la vida amb els minsos estipendis que cobrava als ajuntaments pel seu treball i que va morir pràcticament en la misèria com ho demostra el fet que van ser els Exploradores Barceloneses els que es van haver de fer càrrec del seu soterrament a Barcelona.

91

7.- Les fonts documentals de les monografies Hem dit més amunt que Ruy-Fernández devia tindre una informació prèvia sobre els pobles que visitava i que la completava amb el treball de camp i la consulta dels arxius. Des d’aquesta òptica va ser un “erudit amb un coneixement de les fonts d’informació disponibles a l’època” (Associació Cultural l’Espona, 2004), un investigador que completava el treball bibliogràfic previ amb el treball als arxius locals i les converses amb rectors, secretaris d’ajuntament, mestres i veïns dels pobles per on passava. I ací es on trobem la importància i el valor dels opuscles de RuyFernández: en les exhaustives descripcions que fa del patrimoni municipal i eclesiàstic a partir del treball in situ. I més encara si tenim en compte que en molts llocs gran part d’aquest patrimoni va desaparèixer durant la Guerra Civil.

La seua formació acadèmica va ser, sens dubte, un fet determinant en aquest aspecte i ben segur que coneixia obres de referència sobre les nostres comarques com ara el Diccionario Geografico-EstadísticoHistórico de España y sus posesiones de ultramar de Pasqual Madoz (1845), la Historia, Geografía y Estadística de la Provincia de Castellón de Bernardo Mundina (1873), la Guía del Obispado de Tortosa de Fernando Miralles (1902) i la Geografia General de Catalunya i la Geografia General del Reino de Valencia dirigides Carreras Candi a principis del segle XX. Tanmateix les fonts històriques que utilitza estan “absolutament desfasades i mancades del necessari rigor” com explica Latorre (2007; p. 18) quan no formen part de la fantasia o de la mitologia com passa amb l’explicació que dóna sobre la fundació de Vilanova d’Alcolea “en el año de la Creación de 2851”. Obres com ara el Diccionario geográficohistórico de la España antigua Tarraconense, Bética y Lusitania de Miguel Cortés López (1777-1854); l’Atlante Español de la Crónica Real de Rodrigo Mendes da Silva (1607-1675 aprox.) o l’Atlante Español.

Descripción general, geográfica, cronológica e histórica de España por reinos y provincias (1786), de Bernardo Espinalt semblen estar al darrere de moltes descripcions històriques. La de Vilanova d’Alcolea sembla una ampliació de la d’Espinalt amb l’afegiment d’unes poques dades estadístiques tretes de l’arxiu parroquial, desparegut l’any 1936, i de la lectura de la carta pobla.

---oo0oo--92

El modus vivendi i la dedicació a la difusió dels ideals de l’escoltisme, a l’excursionisme i l’escriptura didàctica situen, en certa manera, el professor i catedràtic de francès José Ruy-Fernández López “dins de la tradició històrica dels viatgers (...) dels segles XVI a XIX” i potser per això mateix una mica “fora del seu temps, la qual cosa el dota d’un aire de romanticisme malgrat estar sota l’aixopluc de l’escoltisme” (Latorre, 2007; p. 18).

8.- Bibliografia AMIGÓ i ANGLÉS, Ramon (1999) Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Biblioteca Serra d’Or. —(2000). “Especulacions sobre procedències normatives” en Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica (BISO) LXXX, p. 47-50.

—(2005). Espigoladures onomàstiques. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Milà i Fontanals, 49.

BABILONI TENA, Salvador (1984). Borriol en el umbral de la Plana. Castelló de la Plana. Societat Castellonenca de Cultura.

BALBÁS CRUZ, Juan Antonio (1892). El libro de la provincia de Castellón.

Castellón de la Plana. Imprenta y librería de J. Armengot, 1892. Ed. facsímil de la Confederación Española de Cajas de Ahorro. Madrid, 1987.

BALCELLS, Albert (1993) L’escoltisme català. Barcelona. Barcanova BIETÉ I FERRE, Vicenç (1985). Cabacés: Documents i escrits. Cabacés.

Ajuntament de Cabacés.

CASTAN, Amèlia i CODINA, Marta (2003). “Setanta-cinc anys d’escoltisme català a l’Arxiu Nacional de Catalunya”. En Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, 6 (octubre 2003).

CRUZ, José Ignacio (1995). Escultismo, educación y tiempo libre. Historia del asociacionismo scout en Valencia. València. Institut Valencià de la Joventut.

CUADRADO i CIURANETA, Sergi (2005). “Darrere les passes de José RuyFernández; autor de descripcions geogràfiques de pobles de Catalunya?”

En Reble. Butlletí informatiu, divulgatiu i d’opinió de l’Associació Cultural L’Espona. Núm. 22, desembre 2004 – gener 2005, p. 2.

CUYÀS, Arturo (1913) “Los Exploradores de España. Boy-scouts españoles” en Revista de Castellón. Any II, núm. 23, pàgs. 6-7.

DDAA (1992). Imatges de Sant Vicent de Calders. Ajuntament del Vendrell, 1992.

93

ESCOLÀ I CUBELLS, Rossend (2004). “Amb el cor a la mà” En Reble. Butlletí informatiu, divulgatiu i d’opinió de l’Associació Cultural L’Espona. Núm. 19, juny - juliol 2004. p. 2.

JANÉ i PERIU, Josep (2000). Introducció a la història de Torrebesses. Lleida.

Diputació de Lleida i Ajuntament de Torrebesses. Col·lecció Viles i ciutats, 30.

LATORRE I SOLÉ, Joan (2007) Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918. Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

LLADONOSA I PUJOL, Josep i SOLÉ SAGARRA, Josep (1983) Història de la Granadella. Ajuntament de la Granadella.

NIN VIDAL, Xavier (2002). Els renoms de les cases d’Albinyana i les Peces. Valls.

Edicions Cossetània.

PERUCHO, Joan (1987). Obres completes: volum 3. Barcelona. Edicions 62 —(1993) Los jardines de la melancolía: memorias. València. Editorial Pretextos.

RIBÉS PALLARES, Josep-Miquel i MARTÍNEZ CUADRADO, Carme (2009). “Les notes del viatger José Ruy-Fernández. Uns apunts per a la història de Vilanova d’Alcolea”. En Actes de les IX Jornades Culturals de la Plana de l’Arc. Associació Cultural Foc i Tropell.

RUY FERNÁNDEZ LÓPEZ, José. (1917). (1917) “Notas estadísticas e históricas de la Villa de Cabacés”. En BIETÉ I FERRE, Vicenç (1985). Cabacés: Documents i escrits. Ajuntament de Cabacés, 1985.

—(1917) Notas estadísticas e históricas del pueblo de Bellmunt. Mora d’Ebre.

Impremta Bassa.

—(1918) Notas estadísticas e históricas del pueblo de Albiñana. Barcelona.

Imprenta de Bayer Hermanos y Cia. Edició facsímil de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Quaderns de Cultura Local V. Albiñana.

—(1918) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de San Vicente dels Calders”. En DD AA. Imatges de Sant Vicent de Calders. Ajuntament del Vendrell, 1992. També en LATORRE I SOLÉ, Joan (2004). Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918. Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

—(1918) “Apuntes históricos de este pueblo de Vandellós sacados de los que tanto estadísticos como históricos ordenó el excursionista D. José Ruy Fernández. miembro activo de la Institución Nacional ‘Exploradores de España’ (Boy-Scouts)”. En VERNET I BORRAS, J. M. Curiosidades y retratos: Manuscrit de l’Arxiu Parroquial de Vandellós. Vandellós. Ajuntament de Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant.

—(1919) Notas estadísticas e históricas de la Villa de Ulldecona con un abreviado general de la historia de Catalunya. Tarragona. Imprenta de José Pijoan.

94

—(1920) Notas estadísticas e históricas del lugar de Vinaixa con un corto abreviado sobre los primeros moradores y diferentes conquistadores de la región. Lérida. Tipografia “Joventut”.

—(1920) Notas estadísticas e históricas de la Villa de Bellpuig. Bellpuig.

Tipografia R. Saladrigues.

—(1921) Reseña Estadístico-Histórica de la Villa de Prades, por el miembro activo y propagandista de la institución nacional “Los exploradores de España”. Reus. Tipografia Catalònia.

—(1921) “Reseña Estadística-Histórica del Pueblo de Sudanell; por el excursionista miembro activo de la Institución Nacional: ‘Los exploradores de España’ D. José Ruy-Fernández”.

—(1984) “Notas históricas sobre Borriol”. En BABILONI TENA, Salvador, Borriol en el umbral de la Plana. Castelló de la Plana. Societat Castellonenca de Cultura.

—(2004) Notas estadísticas e históricas del lugar de Palma de Ebro. Associació Cultural L’Espona.

—(2004) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de Banyeras”. En LATORRE I SOLÉ, Joan. Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918. Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

—(2004) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de Bellvei”. En LATORRE I SOLÉ, Joan. Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918. Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

—(2004) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de Bisbal del Penedés”. En LATORRE I SOLÉ, Joan. Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918. Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

—(2004) “Notas estadísticas e históricas del pueblo de Llorens”. En LATORRE I SOLÉ, Joan. Un viatger pel Baix Penedès l’any 1918. Vilafranca del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.

—(2007) “Copia exacta de las notas que lleva consigo sobre este lugar de Paüls, tanto Estadísticas como Históricas, el excursionista miembro activo de los ‘Exploradores de España’ D. José Ruy-Fernández”. http:// www.paulsdigital.com/Historia/Documents/Jose_Ruy.htm [Consultat, 2007/10/05] —(2009) “Copia exacta de las notas que lleva consigo de esta Villa de Villanueva de Alcolea, el excursionista instructor de la tropa de Exploradores de España, Dn. José Ruy-Fernández”. En RIBÉS PALLARES, Josep-Miquel i MARTÍNEZ CUADRADO, Carme (2009). “Les notes del viatger José RuyFernández. Uns apunts per a la història de Vilanova d’Alcolea”. En Actes de les IX Jornades Culturals de la Plana de l’Arc. Associació Cultural Foc i Tropell.

SCOUTS DE ARAGON (ASDE) i GUIAS DE ARAGÓN (AGA). “Auras y Brisas”. Escultismo y guidismo aragonés (1913-2003). http://www. bajoaragonscouts.org/auras_y_brisas.htm [Consulta 03-04-2004]

95

TEJEDOR MARDOMINGO, Maria y HERNÁNDEZ DÍAZ, José María (2004) “El Escultismo en Castilla y León (1970-1983). Un movimiento de juventud para la socialización y la educación en el tiempo libre”. En Historia de la Educación, 22-23 (2003-2004), pàgs. 139-166.

VERNET I BORRAS, J. M. (2001) Curiosidades y retratos: Manuscrit de l’Arxiu Parroquial de Vandellós. Vandellós. Ajuntament de Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant.

Premsa periòdica La Crònica de Valls, L’Escut (Montblanc) i El Restaurador: http://xacpremsa. cultura.gencat.cat/pandora/#top [Consulta: 02/10/2012] La Vanguardia: 02/10/2012]

96

http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/

[Consulta:

Nicolau Casalduch, mercader, prohom, senyor de la Serra (finals del segle XV, inicis del XVI) Joaquim Aparici Martí 1. Introducció.

L

a vila de Castelló esdevindrà al llarg dels segles XIV i XV un veritable nucli econòmic d’importància comarcal, nus d’una xarxa cada vegada més atapeïda de relacions comercials, polítiques i socials. Situada al nord de la capital del regne, integrà un ampli hinterland rural en les xarxes d’intercanvi que posaven en contacte el traspaís muntanyenc amb la costa, consolidant-se Castelló com a centre productor, consumidor i redistribuidor. Al llarg del segle XV arribarà a ser un important focus de producció de cuiros i draps de llana, amb un elevat nombre d’artesans que anaren adquirint, cada vegada més, un major pes específic en el control del poder local, i amb una producció tal que, en algunes ocasions, competia amb la pròpia de la ciutat de València. Al cuiro i el tèxtil s’uneix la producció de vidre, de ceràmica, fusteria, ferreria, construcció, etc. activitats que fomentaren l’atracció d’una immigració especialitzada i que permeten veure uns dinàmics vectors econòmics més enllà de la tradicional visió agrària de la vila. A més, Castelló comptava amb una activa minoria religiosa, els jueus, que dinamitzaven els intercanvis locals i comarcals, afegint-se des dels anys 1439-1440 una reduïda nòmina de mudèjars que conformaran, progressivament, la moreria.

A banda, també Castelló era seu política de la governació del riu d’Uixó a ensús2.

Aprofitant aquesta dinàmica, alguns individus polifacètics ens mostren les possibilitats de promoció socio-econòmica en una vila d’aquestes característiques, cas del prohom de finals del segle XIV, Guillem Jacqués, tal volta immigrant d’origen3; els membres de la 97

família Legem, comerciants, prestadors i destacats membres del govern segregat de la minoria jueva4; Francesc Agramunt, llaurador enriquit, important prestador i creditor de censals a mitjans segle XV entre els mudèjars del proper lloc de Borriol5; els Miquel, una família de mercaders que farà fortuna en eixa centúria6; els Miró, artesans vinculats a la producció de cuiros i integrats en l’oligarquia dirigent de la vila, que inicien la seua fallida amb la reconversió industrial forçada de 14567; o finalment el pelaire Joan Santalínea, qui aprofita la conjuntura econòmica, amb l’enlairament de la producció de draps de llana, durant la segona meitat del segle XV, per a participar activament en la vida política municipal, formant part dels membres de l’oligarquia dirigent8. Com veiem, Castelló ha estat un important nucli d’observació d’aquestes carreres professionals (econòmiques i polítiques), mostrant-nos paradigmes exemplificadors per al conjunt del regne medieval de València. El cas que ara ens ocupa, Nicolau Casalduch, també ho és.

Nicolau apareix anomenat com a mercader, mossén, cavaller, o senyor de la Serra, indistintament, en la documentació castellonenca.

Disposava d’una fortuna immoble considerable. En efecte, la mitjana dels patrimonis gravats per la peita municipal de la vila, registrats als cadastres i formats de mode preferent pels béns arrels dels contribuents, se situava al voltant dels 2.300 sous per unitat fiscal en la segona meitat del segle XV, mentre que les majors fortunes superaven els 13.000 sous9. Entre aquest patrimoni immoble destaquen les propietats urbanes, cases i botigues, però també infraestructures productives de diversa índole. Nicolau era una de les persones més acabalades i influents al Castelló de finals del XV i inicis del XVI. El seu patrimoni era prou considerable. Sempre declarant per la parròquia de Sant Agostí, l’any 1497, el valor total dels seus béns taxats en la peita ascendia a 11.025 sous10. Al 1506 havia més que duplicat el valor del seu patrimoni, fins la important xifra de 24.125 sous11. En eixe nivell es mantenia al 1515, quan declarava béns per valor de 23.900 sous12. Però és l’any 1520 quan assoleix el màxim de 34.475 sous de valoració fiscal, essent el propietari castellonenc amb el valor patrimonial més elevat taxat en eixe exercici fiscal13. Al 1527 aquest valor s’havia reduït, encara que continuava essent prou considerable (19.450 sous)14.

D’on provenia aquest personatge que havia sigut capaç d’amuntegar una fortuna tant important? La trajectòria del seu avi, el notari i també mercader castellonenc Manel Caixa, havia traçat el camí que el seu net seguiria. A nivell polític, Manel havia desenvolupat diversos càrrecs 98

dins de l’oligarquia local que controlava el municipi de Castelló.

Conseller fins en 19 ocasions, destacava per haver ocupat en algun moment les més altes magistratures del poder local, essent dues vegades jurat, tres vegades justícia, i entre 1438-1462 administrador de la batllia local (lloctinent del batlle). Això deixa una empenta molt forta en els descendents familiars. Però a banda, l’acumulació d’una sòlida fortuna, bàsicament de béns immobles (terres i cases), i la seua transmissió a l’interior del llinatge familiar, era una condició indispensable per a assegurar la continuïtat de les grans famílies en l’escena política, econòmica i social, de la vila. Tanmateix, aquestes agrupacions de parents, en tenir un marcat caràcter patrilineal que es manifestava en la seua identificació pel cognom patern, restaven a mercè de l’atzar biològic. En absència de fills barons supervivents al pare, el patrimoni d’un destacat prohom acabava passant a les filles, i a la fi es disgregava quan aquestes s’integraven com a esposes en uns altres llinatges. Manel va morir allà pel 1462, declarant els seus hereus en la peita d’eixe any béns per valor de 12.975 sous15.

Destacaven 4 albergs, una taula de carnisseria, un tint i una almàssera d’oli, a més de nombroses parcel·les de cultius, especialment vinya i garrofers16. Amb aquesta perspectiva, el seu únic fill mascle, Miquel, no hauria tingut gaire problemes per a una fàcil promoció sociopolítica, però malauradament aquest va morir uns anys abans, allà pel 1456. Mort el fill mascle, a Manel només el van sobreviure quatre filles. Una d’elles, na Saurina, es casà amb Lluís Casalduch, membre de la xicoteta noblesa que era titular de la batllia d’Onda. Nicolau Casalduch és el fill de Lluís i na Saurina, i nét de Manel Caixa. Ací trobem les bases materials d’un sòlid patrimoni per iniciar la seua cursa política a Castelló17.

2. El terratinent.

La varietat de productes agraris que, de vegades, sembla sorgir en la documentació medieval no ens pot fer perdre de vista el fet que ens trobem davant d’una agricultura bàsicament destinada a la subsistència, la base de la qual és el cereal, producte que formava part d’un comerç molt intens (de vegades de caràcter internacional), i de polítiques municipals a la cerca del gra en moments de carestia.

L’agricultura valenciana del moment forma part de la coneguda com “trilogia mediterrània”. Entre 1398 i 1468, el parcel·lari castellonenc 99

està dominat per la terra dedicada al cereal. Però no és l’únic. La vinya, que al 1398 ocupava el 34% de la superfície conreada es redueix fins el 15% en 1468. Paral·lelament a la seua reducció es produeix l’increment dels cultius arboris, com l’olivar i els garrofers. Així, al 1398 quasi no es menciona la presència d’oliveres, mentre que al 1468 ja suposen el 3,86% del parcel·lari. Més destacat és l’augment dels garrofers, que passen del 2,2% al 19,1%, percentatge que continuarà pujant en les dècades següents. Amb tot, queden terres ermes, eriàs, cultiu promiscu, cultiu arbori de fruiters als límits de les parcel·les, terra marjal, raudor, lli, sucre, arròs, moreres, cultius d’horta, etc18, que tal volta no tenien una excessiva importància quantitativa, però sí qualitativa com a complement alimentari, o per la seua destinació mercantil i manufacturera.

Mentre, el parcel·lari agrari, en un àmbit geogràfic com el valencià, mostra com es produïa el predomini aclaparador de la petita i mitjana explotació camperola com a cèl·lula elemental de reproducció dels sistema econòmic i social. Al Castelló de 1468 predominen les parcel·les d’entre 5-10 fanecades (44% del total), i les de 0-5 (39% del total). A falta de camps amples, els grans patrimonis es produeixen per la concentració de multitud de parcel·les. El cas de Nicolau no era gaire diferent (vegeu el quadre II). Certament posseeix moltes parcel·les de dimensions inferiors a les 10 fanecades, però també en té d’altres superiors (com totes aquelles de 1,5 quartons, que equivalen a 13,5 fanecades). A banda, l’estructura de les seues explotacions permet veure la dedicació predominant que es circumscrivia sobretot al conreu de vinya i garrofers, tant en regadiu com en secà, especialment aquest darrer cultiu amb parcel·les de dimensions relativament importants19. Però Nicolau no descurava el cultiu de noves plantes de creixent interès econòmic, cas de les moreres, incrementant el nombre de fanecades dedicades al seu conreu, el producte de les quals, la fulla de morera, era abundantment demandada pels seders que, al llarg de la segona meitat del segle XV, feren fortuna en la ciutat de València, irradiant aquest creixement a poblacions com Castelló�.

Les propietats de Nicolau, de vegades separades unes de les altres, generalment estaven ben bastides d’aigua (menció de l’horta, de la proximitat de les diferents sèquies), el que feia que el seu valor s’incrementés. En definitiva, s’observa un intent de configurar explotacions el més compactes possible, en què les dimensions parcel·làries afavorien la màxima rendibilitat del treball agrari, feina a la qual, sens cap dubte, Nicolau no es dedicava, utilitzant tal volta 100

contractes d’arrendament de la terra que li reportarien censos en metàl·lic o pagaments en espècie; o tal volta utilitzant mà d’obra assalariada en una explotació més directa de les seues propietats.

El que sí és cert, es que li interessava el món agrari. Al 1497 es mencionava que el quartó i mig de vinya situada a Vinamargo estava podada d’enguany. Al 1520 s’indica com havia transformat un eriàs (terra inculta) en vinya jove (mallol). O des de 1506 fins 1527 la pollancada (pollongada, plantada), situada al pas de Canet, que no és altre que una plantació d’arbres joves, segurament garrofers.

Quadre I. Parcel·lari declarat per Nicolau Casalduch.

101

Quadre II. Tipologia i extensi贸 del parcel路lari21.

102

3. L’inversor immobiliari.

En la peita de 1497 Nicolau declarava posseir un total de 4 albergs (un d’ells amb una botiga, i altre situat al carrer Damunt), 1 casa, i també altra botiga apellada de la Sissa (valorada en 175 sous). Al 1506 sols deia posseir un alberg, però mantenia les dues botigues (una valorada amb 275 sous i l’altra amb 175 sous), precisant que la segona estava situada en la plaça, atinent de la Sisa. Ambdues continuaven en les seues mans al 1515, mantenint un alberg (valorat en 1.500 sous) i una casa (valorada en 675 sous). Al 1520 sols conservava un alberg i la botiga al costat, declarant-ho també al 1527, especificant emperò que la botiga era per tenir garrofes.

Però la recerca del negoci, del guany segur, d’obtenir una sèrie d’ingressos controlant algunes de las infraestructures productives de Castelló, també fou un al·licient al qual Nicolau no es va poder resistir. Entre 1492 i 1500 havia estar enfiteuta del forn conegut com de la Cera, important espai tenint en compte la producció apícola de la localitat22. En 1497 declarava la meitat del forn de coure pa, conegut com d’en Gabriel Feliu (valorat en 600 sous), així com el pati i el tint enderrocat que era de Bernat Miquel (amb una valoració de 800 sous). Al 1506 continuava declarant la meitat del forn, i també el tint, situat al camí de la Mar, prop la sèquia Major, però reformat, el que feu que el seu valor ascendís fins els 1.375 sous. Eixe any, la novetat prové de la declaració de lo trapig de fer sucre, inversió productiva vinculada a un cultiu molt específic (valorat en 550 sous), i també per la percepció de censals per un molí i les seues terres, valorant-se en 10.400 sous. Al 1515 continuava declarant el tint i el molí, però ja no el forn ni el trepig (aquest últim el va vendre a l’apotecari Jaume Feliu en 1507)23. Al 1520 i 1527 sols declararà el molí fariner, el qual era antigament conegut com de Samora (o Alçamora). Com podem veure, establí una participació activa en el control d’espais relacionats amb la producció o transformació alimentària (molí, forn, trepig), i també amb la producció industrial (forn de cera i tint), el que implicava formar part activa de qualsevol necessitat (alimentària o de producció de manufactures) de la població de Castelló.

103

4. El mercader.

Com a comerciant, els negocis de Nicolau tenen per escenari principal la pròpia vila de Castelló i el seu immediat radi d’influència, a nivell comarcal, amb poblacions properes com Vila-real o Borriol, i altres un poc més allunyades, com Alcalà o Ares. És per tant un àmbit bastant conegut, clarament delimitat, on els possibles compradors i venedors entren en contacte directe, quotidià, on quasi segur tots es coneixen o poden obtenir, ràpidament, referències. En la pròpia vila de Castelló posseïa en 1497 i 1515 dues botigues i mercaderia associada, reduint-se a una el 1520, i especificant al 1527 que era una botiga de garrofes, vinculada segurament a l’elevada extensió del seu parcel·lari dedicat al conreu d’aquest producte, com ja hem vist abans, i que tindria una bona eixida al mercat local per bastir de menjar els nombrosos animals de tir existents.

Cal fer menció també que en la peita del 1497 declarava moble de 20 porcs, tal volta per ús i consum propi, o tal volta per una nova comercialització. Amb tot, també invertí en la compra-venda de ramat major, doncs el 1504, Ayet Alvayes, mudèjar de Borriol, s’obligava en pagar a Nicolau 24 sous restants del preu d’un macho que li havia comprat24.

D’altra banda, no podem descurar la seua vessant com a creditor, esmerçant diners en aquells que ho necessiten. Sabem que Castelló fou un mercat creditici important pel que fa referència a les poblacions properes, essent un espai on els capitals líquids fluïen gràcies als préstecs i als censals. El préstec és un contracte pel qual una de les parts lliura a l’altra una quantitat de diners (o de cereal) amb la condició d’aquesta darrera part de tornar-los en un temps determinat amb la mateixa qualitat més un interès ja pactat.

Açò presentava un xicotet problema legal, doncs durant l’edat mitjana sols els jueus i musulmans podien ser prestamistes, ja que l’església prohibia l’obtenció de beneficis als cristians mitjançant aquest tipus d’usura. Potser per això, en les obligacions davant del justícia, els prestamista cristià indica que fa el préstec en bona amor, o graciosament. Possiblement, dins de la xifra reconeguda com a deute ja s’havia inclòs el guany que s’espera obtenir. Mentre el censal implicava un altre sistema en el qual sí que podien participar els cristians. Els diners que es deixen a altra persona poden ser retornats quan aquesta pot o vol. Mentre fan un interès constant (que no amortitza la quantitat inicial deixada), pagant-lo fins que el capital 104

inicial sia retornat totalment (o de vegades es pot quitar o lluir una part, amb la qual cosa es redueix també la quantitat d’interès que es paga). El temps de reemborsament podia ser molt llarg, i l’obligació censal podia passar de pares a fills. Fou aquest un camp inversor que Nicolau també tingué present. Així, al 1497 indicava en peita disposar de 19 sous 6 diners censals (renda que s’obté d’haver invertit vora uns 235 sous)25. L’any 1515 i 1520 declara noves inversions censals, a saber d’una banda 30 sous i d’altra 38 sous i 7 diners (el que equivaldria a tenir esmerçats aproximadament uns 361 sous per un costat i 464 sous per altre). Al 1527 declarava 20 i 30 sous censals respectivament, més altres 20 sous que li feia el batlle sobre uns garrofers. A banda, el 18 d’abril de 1515, Nicolau Casalduch instava judicialment contra Jaume Pastor, hostaler de Borriol d’una banda, i contra Jucef Sivo i Çahet, mudèjars ferrers de Borriol de l’altra. Al primer li reclamava la pensió censal de dos anys ja passats que ascendia a 21 ss. Als mudèjars els demanava 180 ss, però no de pensió si no de proprietat censal e la prorata de aquells, deguda fins al dia de la real luició o quitament, com si a passat lo termini de fer fermar dit censal al dit mossén Nicholau. En agost demanarà la subhasta dels béns dels mudèjars doncs encara no li han pagat. Aquesta càrrega s’havia fet originàriament en gener del 150026.

Però Nicolau també comercia, especialment, amb productes molt rendibles, com el cereal, o aquells altres vinculats a l’enlairament manufacturer de Castelló i dels pobles veïns a finals del segle XV: la producció de draps de llana.

La necessitat del cereal fou una constant en la vida de l’individu.

Especialment els xicotets i mitjans propietaris, o aquells que no en tenien de terra, acudien al mercat constantment per aconseguir el cereal panificable. A més, en moments de carestia i escassetat, la necessitat era major a mida que les reserves familiars eren consumides i esgotades. No és estrany doncs observar com les compres s’estableixen majoritàriament als moments de soldadura del cicle agrari (de finals d’any a juny). Nicolau, qui ja venia garrofes en la botiga, també participà activament del mercat del cereal.

En abril de 1501, el borriolenc Bernat Andreu, s’obligava en pagar a Nicolau 27 sous deguts de forment que li havia comprat. En novembre de 1504, Çahet Aboròs, mudèjar de Borriol, i la seua muller Quefala, s’obligaren en pagar a Nicolau 100 sous preu de forment.

En desembre d’eixe any, Andreu Gizbert, un llaurador borriolenc, confessava deure-li 10 sous preu de forment, obligant-se a pagar-los en cap d’any. En març de 1505, era el també borriolenc Berenguer 105

Gregori qui s’obligava en 50 sous raó de forment que d’aquell havia comprat. En febrer de 1513, Nicolau instava la inscripció de béns de la casa i rajolar del mestre biscaí Joan de Vilafranca, habitant en Castelló, per cert forment que aquest encara no li havia pagat27.

Encara en 1527, Antoni Calduch, un paraire d’Alcalà, s’obligava en pagar-li 38 sous per preu de forment28.

Mentre, també participava en un actiu comerç de matèries vinculades a la producció de draps de llana. Cal recordar, com ja hem dit abans, que Nicolau era al seu torn propietari d’un dels tints que hi havia a Castelló durant aquest període, aspecte que el ficaria en contacte amb els proveïdors de les matèries necessàries per al tenyit de la roba.

Podia utilitzar aquestes matèries en el seu tint, on els seus operaris tenyiran els draps d’aquells que hi acudiren. En 1499 en Gisbert, veí d’Ares, s’obligava en pagar a Nicolau 8 sous 4 diners preu de tintes que li havia fet29. O també podia redistribuir quantitats de producte tintori als especialistes. Així, en agost de 1505, el mestre tintorer de Vila-real, Joan de Ratonina, s’obligava davant del justícia de Castelló en pagar a Nicolau 10 lliures preu de 15 arroves de pastell, indicant que ho pagaria en un període de quatre mesos. Un any després en tornava a participar. En abril de 1506, el mestre tintorer de Vila-real, Francesc Ferri, s’obligava davant del justícia de Castelló en pagar-li la també important quantitat de 8 lliures i 3 sous preu de cert pastell que Nicolau li havia venut30. El pastell era l’element tintori base per a la coloració de qualsevol tipus de drap, donant fonamentalment el color blau, molt del gust de les capes rurals valencianes. També servia per a trasmudar-lo i obtenir altres varietats de color en els draps. Es consumia en grans quantitats i durant la segona meitat del segle XV tenia un origen majoritàriament italià, la qual cosa pot implicar que Nicolau, com tants altres comerciants, entrava en contacte directe amb els mercaders italians, o els seus factors, establerts en la capital del regne.

Finalment, Nicolau també intentà participar en l’actiu mercat dels productes per a la construcció, avançant certa quantitat de diners per a garantir-se la provisió. En 1504 Mahomat Quimil, àlias Aliet, mudèjar de Borriol, s’obligava amb Nicolau en donar-li hun forn de calç, lo qual ara fa, en lo qual hi haurà V o VI cafiços de calç, la qual calç li promet donar a rahó de VII sous per almodí. En cas de no lliurar el material des d’eixe dia fins la pròxima Pasqua, Mahomat es compromet a entregar-li un almodí de calç franch. El mudèjar confessava haver rebut com a senyal de pagament del material la quantitat de 21 sous31.

106

5. El polític.

Ja hem indicat la trajectòria política del seu avi Manel Caixa (conseller, jurat, justícia i lloctinent del batlle), i també del seu pare Lluís (batlle d’Onda). Nicolau tampoc va descurar aquesta vessant d’influència i prestigi que li permetia participar activament en el govern municipal en benefici de tots els seus veïns, però també d’ell mateix, ocupant les més altes magistratures del poder local. Així figura com a jurat de Castelló en 1486, 1490, 1502 i 151132 i justícia en 1488, 1501 i 150433.

De fet, actuant com a jurat en 1502, s’enfrontà als interessos de Francesc Pagés, llavors senyor de la baronia de Benicàssim, pel dret dels castellonencs de péixer els seus ramats en les terres ermes del terme de Montornés, com mostrava una provisió reial feta al batlle general del regne en 1316, per la qual devia mantenir a Castelló en la possessió dels emprius de Borriol i Montornés, amb el posterior atorgament reial, fet per Jaume II en 1321, que els castellonencs poden tallar llenya i péixer els ramats en terme de Montornés. Tal volta fou aquesta intervenció, i les visites a aquelles terres, les que motivaren la posterior compra de la baronia de Montornés feta per Nicolau a Pagés en 151534.

6. Senyor de la Serra.

Resulta ara important assenyalar l’existència d’una forta mobilitat en la possessió de xicotets senyorius al llarg del segle XV valencià.

Són els temps d’una crisi baixmedieval generalitzada i podem trobar nombrosos exemples de xicoteta noblesa que s’arruïna degut a les miserables rendes de les seues alqueries, embargaments per part dels representants de l’autoritat reial, subhastes públiques al millor postor, compra de senyorius territorials per part de membres del patriciat urbà amb diners en efectiu, líquid i tangible; o per part d’altres famílies de la xicoteta noblesa que, per causes diverses, poden fer front a la compra d’un senyoriu35. Naturalment, la classe nobiliària no era homogènia, i juntament als grans i mitjans llinatges trobem aquell grup nodrit de cavallers, donzells, o generosos que, limitats per uns ingressos mínims i insuficients per fer front a l’augment de la despesa que suposava el manteniment del seu nivell social, acabaren, o perdent les minses senyories de què disposaven, o enlairant-se mitjançant la seua participació activa en altres mecanismes socioeconòmics i polítics, com la participació activa en els governs locals, 107

o al servei de la monarquia, o bé a través de la seua immersió en el món del comerç i les aliances matrimonials. La senyoria de la Serra no escaparà a aquest moviment i també patirà el canvi continu de titularitat al llarg del segle XV. És a inicis del segle XVI quan arribarà a mans de Nicolau.

El tresorer del rei Ferran el Catòlic, Alfons Sànchis, va vendre el 15 de novembre del 1500 el lloc de la Serra amb la seua jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi, a Nicolau Casalduch, amb els masos de la Devesa, Pujols de Dalt i de Baix, i els Ivarsos. Nicolau tingué un interès especial en fomentar el creixement econòmic d’aquest lloc, aconseguint el 26 de maig del 1510 llicència reial per a celebrar anualment, el diumenge després de la Verge de setembre, una fira de quinze dies de duració. Poc després, el 6 de desembre del 1514, atorgarà una nova carta de població a petició dels veïns, doncs l’antiga s’havia perdut en un incendi fortuït que havia afectat l’arxiu36.

Molt poc després, Francesc Pagés, donzell domiciliat al comtat del Rosselló, senyor del lloc de Sent Joan de Pla de Corts, fa venda el 13 de març de 1515 a Nicolau Casalduch i a la seua muller, Úrsula Romeu, tant de la baronia de Montornés –que posseïa com a domini alodial i que incloïa La Pobla Tornesa, Montornés i Benicàssim-, com dels drets de feu que tenia sobre el castell de Borriol, tot per preu de 92.250 sous37. Nicolau arrodonia així unes terres de l’interior immediat castellonenc, i, a pesar del seu vincle amb la vila de Castelló, no dubtarà (oblidant-se de la defensa que feu el 1502 dels drets de la vila de la Plana), a discutir l’ús que els castellonencs en feien de les terres ermes de Benicàssim i Montornés, terres que ara eren de la seua senyoria38.

Com veiem, el ser propietari d’una senyoria (i continuar vivint a Castelló), li va dur alguns mals de caps. Com a cavaller, disposava d’un cert seguici, algun membre del qual es va ficar en embolics a Castelló. Al 1522 s’establia una pau davant del justícia de la vila entre Joan Martines, escuder de mossén Nicolau Casalduch, i el ballester de Castelló originari de Morella mestre Gabriel Llopis. No va ser l’únic problema. Un any després, al setembre del 1523, davant la presència del magnífich mossén Nicholau Casalduch, cavaller habitador de la vila de Castelló, senyor dels lochs de la Serra e Baronia de Montornés, pare e legítim administrador del magínfich mossén Jacme Joseph Casalduch, senyor del lloch de Borriol, trobant-se Nicolau en casa del notari Lluís Ferrer, en el carrer dels Miquels, comparegué Jaume Lançola, veí, jurat i síndic de Borriol, presentant una queixa a Nicolau perquè de tant de temps ençà, que memòria de hòmens no és en contrari, els 108

borriolencs elegien el seu mostassaf, presentant-lo al senyor del lloc, qui ho ratificava. Però ara ell ha canviat el sistema, dient que donasen tres redolins o persones perquè de aquelles se fes la elecció, elegint ell al candidat que considerarà més oportú, privant als borriolencs d’aquella antiga costum39.

7. Conclusió.

Nicolau és un paradigma interpretatiu d’emprenedor amb èxit.

Representant de la baixa noblesa, però amb iniciativa considerable, aconseguirà la possessió d’un volum important de mitjans de producció a tots els nivells (terres, molí, forn, tint, trepig). A açò cal afegir l’increment patrimonial al llarg de la seua vida, segons es veu en les valoracions fiscals contingudes en la peita, amb iniciatives d’especialització agrària (garroferal i vinya) i inversions en nous cultius (moreres). També destaca la seua participació activa dins de l’oligarquia municipal de la vila en les magistratures més importants, més enllà del simple càrrec de conseller, fins arribar a esdevenir propietari d’una senyoria de certa importància.

Però Nicolau no és l’únic prohom, mercader, cavaller. L’activa participació en el govern municipal, així com la gestió d’interessos econòmics al món dels negocis locals també es percep als casos dels mercaders i/o cavallers-donzells com Nicolau de Reus40 o Ponç de Monpalau41, encara que en ambdós casos, a una escala un poc més reduïda comparada amb el cas de Nicolau Casalduch.

8. Bibliografia APARICI MARTÍ, Joaquim (en premsa), “Nus i xarxa comercial. Castelló i la Plana de l’Arc en la primera meitat del segle XV”, XIV Jornades Culturals a la Plana de l’Arc, Vall d’Alba, 2009.

APARICI MARTI, Joaquim (1996), Producció manufacturera i comerç a Vila-real (1360-1529), Ed. Ajuntament de Vila-real.

APARICI MARTÍ, Joaquim (1999), “De la apicultura a la obtención de cera. Las otras manufacturas medievales de Castelló y Segorbe”, a Millars, Espai i Història núm. 22, pp. 31-50.

109

APARICI MARTÍ, Joaquim (2001), “La promoció social dels artesans: els treballadors del cuiro al Castelló medieval”, VI Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, pp. 323-350.

APARICI, Joaquim i GARCIA, Vicent (2004), “El territorio de Alqueries entre los siglos XIII y XVI”, a Alqueries, el temps d’un poble, volum I, pp. 151-272.

CASTELLET, Salvador i OLUCHA, Ferran (2002), “Uns documents per a la història de la Serra d’en Galceran”, a VII Jornades Culturals de la Plana de l’Arc, Serra d’en Galceran.

DOMINGO PÉREZ, Concepción (1977), La agricultura en Castellón de la Plana en 1468”, Saitabi núm. 27, pp. 221-238.

DOMINGO PÉREZ, Concepción (1981-82), “Nota sobre medidas agrarias valencianas”, a Estudis: revista d’història moderna, núm. 9, pp. 7-14.

FURIÓ, Antoni (1998), “Noblesa i poder senyorial al P. Valencià en la baixa edat mitjana”, a Revista d’Història Medieval núm. 8, pp. 109-152.

GIMENO, María Jesús (1993), “La baronía de Benicàssim en el siglo XVI”, a Millars, Espai i Història, núm. 16, pp. 11-112.

IRADIEL, P- NAVARRO, G- IGUAL, D- APARICI, J (1995) Oficios artesanales y comercio en Castellón de la Plana (1371-1527). Ed. Fundación DávalosFlétcher.

MIRA JÓDAR, Antonio J. (1993), “Els diners dels jueus. Activitats econòmiques d’una família hebrea al món rural valencià”, Revista d’Història Medieval, núm. 4, pp. 101-126.

NAVARRO ESPINACH, Germán (1998), “Joan Santalínea i altres paraires de Castelló a la fi del segle XV”, V Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, pp. 155-178.

NAVARRO ESPINACH, Germán (2001), “Estat actual de les investigacions sobre la història de la seda a les comarques castellonenques”, a VI Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, pp. 177-204.

PONS ALÓS, Vicent (1995), El señorío de Sumacàrcer en la Baja Edad Media. De mudéjares a moriscos. Ed. Amics de l’ermita de Sumacàrcer.

RABASSA I VAQUER, Carles (1999), “El Castelló rural: de la expansión a la crisis”, a La Ciudad de Castellón de la Plana, pp. 165-180.

SÁNCHEZ ADELL, José (1971), “Un patricio castellonse del trescientos”, Boletín de la Sociedad Castellonse de Cultura, núm. 47, pp. 246-263.

SÁNCHEZ ADELL, José (1973), “Estructura agraria de Castellón de la Plana en 1398”, Saitabi núm. 23, pp. 147-175.

110

SÁNCHEZ ADELL, José (1982) Castellón de la Plana en la Edad Media. Ed. Sociedad Castellonense de Cultura.

SÁNCHEZ GOZALBO, Angel (1944), “El señorío de Yolanda de Casalduch en Benicàssim”, a Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. XIX, pp. 48-59.

VICIANO NAVARRO, Pau (1993), “La promoción social de una familia de mercaderes valencianos. Los Miquel de Castellón en el siglo XV”, Hispania núm. 185, pp. 971-986.

VICIANO NAVARRO, Pau (1995), “Francesc Agramunt, un home de vila”, dins de Rafael Narbona et alii, L’univers dels prohoms (perfils socials a la València baix-medieval), pp. 175-215.

VICIANO NAVARRO, Pau (2008) Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló, segles XIV-XV. Ed. PUV.

(Endnotes) 1 Membre del projecte I+D finançat per la Generalitat Valenciana (any 2009, renovació any 2010), dirigit pel professor Carles Rabassa i Vaquer, titulat “La manufactura rural i els oficis artesans en les comarques septentrionals valencianes durant la baixa edat mitjana”, desenvolupat a la Universitat Jaume I de Castelló. Al moment de la correcció d’aquest text, professor associat en Didàctica de les C. Socials (Ept. Educació, UJI) i membre de l’equip d’investigació del projecte “Identidades urbanas Corona de Aragón – Italia: redes económicas, estructuras institucionales, funciones políticas (siglos XIV-XV)”, dirigit pel professor Paulino Iradiel Murugarren, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, projecte finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, HAR2011-28861.

2 Com a introducció a la història medieval de Castelló, el treball de José SÁNCHEZ ADELL (1982). Amb caràcter més específic, vegeu Paulino IRADIEL, Germán NAVARRO, David IGUAL, Joaquim APARICI (1995). Com a exemple de nus comarcal en una xarxa de contactes comercials, vegeu Joaquim APARICI MARTÍ (en premsa).

3 José SÁNCHEZ ADELL (1971).

4 Antonio J. MIRA JÓDAR (1993).

5 Pau VICIANO NAVARRO (1995).

6 Pau VICIANO NAVARRO (1993).

7 Joaquim APARICI MARTÍ (2001).

8 Germán NAVARRO ESPINACH (1998).

9 Pau VICIANO NAVARRO (2008).

111

10 AHMCs, Llibre de Peita, I. 4. 1. 1, núm. 9 (any 1497), ff. 14v-15r.

11 AHMCs, Llibre de Peita, I. 4. 1. 1, núm. 10 (any 1506), f. 9r-v.

12 AHMCs, Llibre de Peita, I. 4. 1. 1, núm. 11 (any 1515), f. 143r-v.

13 AHMCs, Llibre de Peita, I. 4. 1. 1. núm. 12 (any 1520), f. 167r-v. De fet, Nicolau ocupa el primer lloc en la taxació de la peita amb els ja indicats 34.475 sous. A molta distància el segueix el notari Miquel Gascó, amb 22.300 sous (f. 13r); Pere Feliu, propietari d’una botiga, un forn i un mas, amb 17.450 sous (f. 125); Miquel Jover, propietari d’una botiga, amb 16.275 sous (f. 83v); o ja més enrere, Guillem Serra, propietari d’un molí d’oli, amb 12.400 sous (f. 162r); o el notari Francesc Martí, amb 11.050 sous (f. 1r).

14 AHMCs, LLibre de Peita, I. 4. 1. 1. núm. 13 (any 1527), f. 183v-184r.

15 AHMCs, Llibre de Peita, I. 4. 1. 1, núm. 4 (any 1462), f. 242v-243r.

16 Aquestes són: 3 fa. terra, 5 fa. terra prop del pont de la moreria, 1 q. eriàs al riu Sec, 1 q. vinya al camí de la mar, 3 fa. vinya allí mateix, 2,5 q. vinya, 2,5 q. mallol, 1 q. garrofers, 2 fa. terra, un hort tancat, 1 fa. terra, un eriàs, 1 q. eriàs amb garrofers, un garroferal, 0,5 q. de garrofers, altre garroferal, 13 fa. vinya, 1 q. garrofers, 2 fa. terra, 3 fa. terra, una era, 1 q. borjar.

17 Pau VICIANO (2008), pp. 121-122.

18 José SÁNCHEZ ADELL (1973). Concepción DOMINGO PÉREZ (1977). Carles RABASSA I VAQUER (1999).

19 1 quartó (q) equival a 9 fanecades (fa). Cada fanecada són 831,08m2 actuals. Sobre les mesures valencianes medievals vegeu Concepción DOMINGO PÉREZ (1981-82).

20 Germán NAVARRO ESPINACH (2001).

21 Comptabilitzat en fanecades, entre parèntesi apareixen el nombre de parcel·les d’extensió desconeguda que tenen eixe tipus de cultiu.

22 Joaquim APARICI MARTÍ (1999).

23 AHMCs, Llibre de Compres i Vendes I. 4. 1. 2, núm. 4 (anys 1506-1513), f. 10r.

24 AHMCs, Actes del justícia, II. 1. 1. núm. 33, obligacions (1504, desembre 23).

25 Generalment, l’interès dels censals estava al voltant del 8,3%.

26 AHMCs, Actes del justícia, II. 1. 1, núm. 33, lletres (1515, abril 18).

27 AHMCs, Actes del justícia, II. 1. 1, núm. 23, obligacions (1501, abril 22); núm. 33, obligacions (1504, novembre 11; desembre 23); núm. 26, obligacions (1505, març 10). Aquest devia pagar els 50 sous a Sant Joan de juny, però el 7 de juliol d’eixe any, Nicolau insta un manament executori doncs indica que encara no ha cobrat els diners; núm. 31, actes comuns (1513, febrer 2).

112

28 AHMCs, Actes del justícia, II. 1. 1, núm. 40 (1527, abril 3).

29 AHMCs, Actes del justícia, II. 1. 1, núm. 22 (1499, març 11).

30 AHMCs, Actes del justícia, II. 1. 1, núm. 26, obligacions (1505, agost 17; 1506, abril 21). Al segon document Nicolau s’intitula Senyor de la Serra. De mestre Joan de Ratonina sabem que era propietari d’un tint a Vila-real en 1512, i que fou arrendatari de la cisa de la carn en 1506. Mentre, Francesc Ferri en 1509 també havia comprat pastell a un mercader valencià, Pere Garcia, per preu de 27 lliures i 10 sous. Mesos mes tard és acusat juntament amb el seu mosso d’haver assassinat al paraire Pere Peralta, fugint Ferri fins a Llucena. Vegeu les seues prosopografies a Joaquim APARICI MARTI (1996).

31 AHMCs, Actes del justícia, II. 1. 1, núm. 33, obligacions (1504, maig 11).

32 AHMCs, Manual de Consells, núm. 21 (1486, maig 15; 1490, agost 29), núm. 23 (1502, maig 24), núm. 25 (1511, juny 15).

33 AHMCs, Manual de Consells, núm. 21 (1488, juny 1), núm. 23 (1501, juny 4), núm.

24 (1504, maig 28).

34 María Jesús GIMENO (1993). José SÁNCHEZ ADELL (1982), pp. 117-120. De fet, els plets entre els senyors de Montornés i la vila de Castelló continuaren durant el segle XVI, doncs es té constància dels enfrontaments de Violant de Casalduch amb Castelló al 1555 o 1564.

35 Per exemple, Sumacàrcer, Alberic o Bellaguarda (terme de Vila-real). Vegeu Vicent PONS ALÓS (1995). Antoni FURIÓ (1998), p. 127. Joaquim APARICI i Vicent GARCIA (2004).

36 Salvador CASTELLET i Ferran OLUCHA (2002).

37 Arxiu del Regne de València, Manaments i Empares, volum 758.

38 Angel SÁNCHEZ GOZALBO (1944), p. 54.

39 AHMCs, Actes del justícia, II. 1. 1, núm. 37, actes comuns (1522, maig 10). Protocol Notarial de Miquel Feliu (1523, setembre 30).

40 Nicolau de Reus, cavaller de Castelló, ocupa el càrrec de jurat els anys 1457, 1462, 170, 1473 i 1494, així com el de justícia el 1486. Posseeix el pati on la vila establí el trapig del sucre en 1457. És arrendatari del terç delme en 1460-1461, enfiteuta del forn d’en Ferrando entre 1488 i 1500, declarant-lo en la peita de 1497 i 1506. Peita per la parròquia de Sant Pere, per un valor de poc més de 47 lliures i mitja (uns 9.500 sous) l’any 1497, i poc més de 51 lliures (uns 10.200 sous) l’any 1506. AHMCs, Llibre de Compres i Vendes, I. 4. 1. 2, núm. 2 (anys 1455-1460), f. 24r. Llibre de Peita, I. 4. 1.

1, núm. 9 (any 1497), ff. 26v-27r; núm. 10 (any 1506), f. 14r.

41 Ponç de Monpalau, donzell habitant en Castelló, ocupa el càrrec de justícia de la vila en 1456, 1472, 1480 i 1485. A banda, era propietari d’un tint situat al camí de la mar,

113

des del 1484 fins al 1497. AHMCs, Actes del justícia, II. 1. 1, núm. 19, actes comuns (1484, març 23 i abril 8). Llibre de Peita, I. 4. 1. 1. núm. 9 (any 1497), parròquia de Sant Agostí, f. 5r-v. Aquest any, el seu volum patrimonial fou estimat en poc més de 35 lliures (al voltant dels 7.000 sous), com podem observar, prou més minvat que el declarat per Nicolau en qualsevol de les seues taxacions.

114

Aproximació a les partides del Bosc i la Devesa de la Serra d’en Galceran Josep-Miquel Ribés Pallarés

Preliminars El Bosc i la Devesa són dues partides de la Serra d’en Galceran situades al nord del terme municipal que presenten unes característiques històriques semblants, una trajectòria paral·lela i ben interessant només parcialment estudiada.

L’interès per aquestes partides, envoltades per una aura quasi mítica per als serratins, ens va vindre quan vam enquestar la Serra per a l’Atles Toponímic Valencià i s’ha incrementat amb el pas del temps per les interessants converses amb els amics de la Serra que ens van fer d’informadors, alguns dels quals ens han transmès valuosos fragments d’història oral escoltats als seus avantpassats.

Malgrat l’interès i la importància de totes dues partides, en aquest treball ens centrarem en el Bosc perquè es la partida de la qual vam recollir més informació oral i sobre la que hem aconseguit reunir-ne i contrastar-ne més. El cas de la Devesa és més conegut per haver estar tractat, encara que parcialment, en diversos llibres i articles que estudien el patrimoni de la família Casalduch-Vallés.

El present article no és de cap manera un punt d’arribada sinó tot el contrari, un punt de partida, el començament d’un camí encara per trescar del qual us oferim un primer esborrany que tractarem d’eixamplar en treballs posteriors.

115

1. La Serra d’en Galceran i la família Casalduch-Vallés La Serra d’en Galceran és un municipi de la comarca de la Plana Alta de 82 km2 d’extensió i una altitud que oscil·la entre els 300 m del pla dels Ivarsos i els 1.081 m del tossal de Saragossa. El municipi està format per tres nuclis de població: la Serra d’en Galceran, els Ivarsos i els Rossildos, i per nombrosos masos, molts encara habitats, situats principalment a la Vall, corredor natural paral·lel a la rambla Carbonera, lloc de pas, des de ben antic, de vies de comunicació al voltant de les quals es desenvoluparen tot un seguit de serveis (hostals, ferreries, abeuradors, corrals, mallades...) la memòria d’alguns dels quals perdura en la toponímia.

El terme de les Coves de Berig, topònim amb que és anomenada la Serra a la delimitació del territori del castell de Culla l’any 1213, va ser donat pel rei Jaume I a Pere Valimanya o Valmanya i al seus successors el 27 de setembre de 1238, tot i que el rei es va retenir la potestat. A partir d’aquell moment canvia el seu nom pel de Serra de Valimanya o Valmanya i amb aquest nom, o simplement la Serra com se l’esmenta a la carta pobla de Culla del 20 de febrer de 1374, va ser coneguda fins que els Galcerans la van adquirir a principis del segle XIV. Els Galcerans van senyorejar la Serra fins el 5 de març de 1473, quan Isabel Galceran i el seu marit Joan Forner la van traspassar per venda a Miquel Dalmau amb la jurisdicció i regalies que aquesta tenia. Els Dalmau van gaudir ben poc de la Serra perquè el 20 de maig de 1493 el rei Ferran el Catòlic els va obligar a restituir-li-la a Jaume Forner amb tota la jurisdicció.

Al poc de temps la Serra va passar a mans d’Alfons Sanchis, tresorer reial i el 15 de novembre de 1500 Nicolau de Casalduch, l’Antic, la va comprar amb els masos de la Devesa, els Pujols de Dalt i de Baix i els Ivarsos amb la jurisdicció plena. Els Casalduch palesen des del principi una voluntat inequívoca d’afavorir la prosperitat dels serratins, i també la seua pròpia, com demostren els fets d’haver aconseguit, el 26 de maig de 1510, llicència per a la celebració d’una fira anual durant quinze dies a partir del diumenge després de la Mare de Déu de setembre i l’atorgament d’una nova carta de població el 6 de desembre de 1514 perquè la original s’havia cremat en un incendi que havia patit l’arxiu del Consell de la vila l’any 1512. En aquesta carta de població els serratins s’obliguen a pagar “mil y cincuenta sueldos moneda real de Valencia, censuales, redituales y perpetuos anualmente, pagados en la fiesta de Pentecostés” (Castellet i Olucha 116

2007: 81) en concepte de cens emfitèutic pel domini útil del terme municipal. El mateix dia, Nicolau de Casalduch, els confirma també el “dret dels herbatges, fustes i fustatges” a canvi, entre d’altres condicions, del pagament d’un cens de 800 sous anuals (Castellet i Olucha 2007: 84).

El 3 de febrer de 1534 el mateix Nicolau de Casalduch va crear un vincle per a perpetuar la unitat de les propietats familiars. El patrimoni vinculat aglutinava el lloc de la Serra, les baronies de la Pobla Tornesa, Benicàssim, Montornès i Borriol, les cases grans situades al carrer dels Miquels de Castelló de la Plana i el molí fariner de n’Alçamora, o de Casalduch, amb el casal i les terres annexes, al terme de Castelló de la Plana (Brines, 1997: 89 i ss; Gimeno 2003).

Al llarg del segle XVI el vincle es va incrementar i millorar amb la gestió de Nicolau de Casalduch i Dassio però a començament del segle XVII, coincidint amb l’entroncament dels Casalduch amb els Funes Muñoz, es van desvincular i es van vendre les baronies de Benicàssim i Montornès. La família va passa per una època de crisi que no va cessar fins que la gestió de Miquela Funes Muñoz de Casalduch va propiciar la recuperació patrimonial entre 1680 i 1733 malgrat el fort sotrac que va suposar la Guerra de Successió.

La manca de descendents barons i les aliances matrimonials de les descendents dels Casalduch amb els Funes Muñoz primer i amb els Vallés al segle XVIII, van provocar el desplaçament del llinatge Casalduch a un segon pla i la substitució pel llinatge Vallés, que va aconseguir així la categoria social que li mancava i l’augment del patrimoni familiar que va acabar concentrat en mans de Faust Vallés i Vega.

La transformació definitiva del patrimoni es va produir al segle XIX en època de Faust Vallés i Ferrer de Plegamans (1804-1863) i del seu fill Artur Vallés i Mas (1837-1919) que van reconvertir i modernitzar l’herència a partir de l’any 1864 (Sanmartín 2000a i 2000b). El decret d’abolició dels senyorius de 6 d’agost de 1811 i la supressió dels vincles, com a conseqüència de les lleis d’11 d’octubre de 1820 i 19 d’agost de 1841, van afectar el patrimoni en mans de Faust Vallès i Ferrer de Plegamans i van fer desaparèixer la base territorial que la família posseïa a la Serra d’en Galceran i a la Pobla Tornesa, on posseïa el domini territorial i també el jurisdiccional amb la qual cosa la propietat va passar als seus emfiteutes, al contrari del que va ocórrer a Culla on Vallès consolida els dominis útil i directe sobre la Torre Matella de la qual era emfiteuta. La Pobla Tornesa i la Serra d’en 117

Galceran van deixar de pagar els censos emfitèutics corresponents als seus termes el 1840 i el 1850 respectivament.

Com a conseqüència d’aquest procés el patrimoni d’Artur Vallés va quedar format per (Sanmartín 2000a: 63): a) l’herència rebuda de son pare l’any 1868, és a dir: la Torre Matella (Culla), 334,7 ha de bosc a la Pobla Tornesa i una part de les terres del terme de Castelló; b) l ’herència rebuda de sa mare l’any 1876; c) l’herència rebuda del seu oncle Andreu Vallés l’any 1914; d) els bens aportats per la seua muller, Josepa Grau i Tamarit, al matrimoni l’any 1877, entre els quals el mas d’en Fagona a la Serra d’en Galceran; i e) les propietats adquirides pel matrimoni en règim de guanys entre 1877 i 1911, totes al terme de Castelló de la Plana.

Per tant, durant la segona meitat del segle XIX, els Vallés van perdre el domini directe, entre d’altres, de les possessions que tenien al terme de la Serra que havien senyorejat des del segle XVI i els emfiteutes, els serrratins, van passar a ser-ne els propietaris. Cal notar, a més, que l’única propietat dels Vallés a la Serra, el mas d’en Fagona, ho era per dot matrimonial i no per transmissió directa dels Casalduch-Vallés.

2. Fonts per Galceran

a l’estudi de la

Devesa

i el

Bosc

de la

Serra d’en

Una bona part d’aquest treball s’ha elaborat a partir de les enquestes toponímiques que des de l’any 1995 hem realitzar pel terme de la Serra i més concretament a partir de les realitzades a les partides de la Devesa i el Bosc entre els anys 2007 i 2009. Les enquestes ens van permetre recollir encara una quantitat important de topònims d’aquestes dues partides que vam completar amb el buidatge de l’Amillaramiento de l’any 1900 que es conserva a l’Ajuntament de la Serra d’en Galceran. El resultat d’aquell treball ens va permetre estudiar 288 topònims una trentena dels quals són desconeguts per als informadors (Ribés, 2011). L’abandonament del Bosc, el despoblament de la Devesa i el traspàs de les persones que encara 118

coneixien aquests indrets han convertit la toponímia d’aquestes dues partides en la dipositària d’un important cabal d’informació.

Al llarg de l’enquesta vam recollir també les històries que sobre aquestes dues partides, sobre els barons, sobre els recursos naturals i l’economia, sobre el repartiment del Bosc entre els veïns de la Serra... ens oferien els informadors. Aquesta informació oral addicional i paral·lela a la toponímia ha estat en bona mesura l’origen del present article.

Els principals informadors que ens han acompanyat i ens han ensenyat el Bosc i la Devesa han estat Amadeo Barreda Giner, Herminio Barreda Ferrando, Francisco Pitarch Tena, Juan Agut Fabregat, José Roig Beltran, José Sabater Bellés i Ramón Folch Farra. Ells, homes avesats a trescar per aquells indrets, són una font de coneixement i saviesa que s’esgota irremissiblement amb la seua vida. No cal dir que aquest treball és tant seu com nostre. D’ells són el coneixement i els encerts i només nostres els errors que puguen haver-hi.

Pel que fa a les fonts escrites hem consultat bibliografia i cartografia sobre la Serra d’en Galceran per contrastar, confirmar i ampliar la informació recollida. Ens han segut imprescindibles els dos volums de l’Amillaramiento de l’any 1900 conservats a l’arxiu municipal de la Serra perquè contenen “la relación de los dueños o usufructuarios de bienes inmuebles y ganadería que hubiera en cada municipio, con indicación de los objetos de imposición que todos los dueños o usufructuarios pudieran poseer” (Martínez: 2000 p. 7) per a fer efectiu el pagament de l’impost del mateix nom que va estar en vigor durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX fins que va ser substituït per l’actual sistema cadastral. L’Amillaramiento ens ha permès disposar d’una declaració oral feta un segle abans que les nostres enquestes.

D’una banda ens ha descobert topònims nous, la major part dels quals confirmats per una enquesta oral realitzada l’estiu de l’any 2009, d’altres, ja desconeguts pels informadors, només es conserven gràcies Llibres de l’Amillaramiento de 1900. Ajuntament de la a aquesta font escrita. Serra d’en Galceran 119

De l’altra banda ens ha fornit del llistat de propietaris de l’època i de la relació de finques que hi tenien a cada partida la qual cosa ens ha segut de gran utilitat a l’hora d’intentar explicar com va transcórrer el procés de delimitació, fitació i repartiment del Bosc a les acaballes del segle XIX. Durant el transcurs de les XV Jornades Culturals de la Plana de l’Arc, quan el procés d’elaboració d’aquest treball ja estava bastant avançat, Salvador Castellet, Ferran Olucha i Xavier Allepuz van presentar la publicació de les Ordinacions de la Vila de la Serra d’en Galceran.

Les Ordinacions... ens han vingut com oli en cresol perquè ens han confirmat moltes informacions orals i han donat carta de validesa a la memòria dels informadors alhora que ens han obligat a refer i ampliar una part del treball.

Importantíssima també ens ha resultat la comunicació de Salvador Castellet i Ferran Olucha: “Uns documents per a la història de la Serra d’en Galceran” presentada a les VII Jornades Culturals de la Plana de l’Arc celebrades també a la Serra d’en Galceran, els Rossildos i els Ivarsos i publicada a les actes corresponents. Els documents (2) en què es confirma i ratifica la carta de població de la Serra d’en Galceran i (3) en què es concedeix al Consell de la Serra d’en Galceran el dret dels herbatges, fustes i fustatges del terme han sigut imprescindibles per a la redacció d’aquest article.

3. La Devesa La Devesa és un establiment d’origen medieval, situat a l’extrem nordest del terme de la Serra, l’existència del qual ja tenim documentada el 13 d’octubre de 1370 quan Guillem de Galceran va rebre de Pere Mascarell, veí d’Albocàsser, un parell de gallines i de conills que li corresponen del cens de dos masos de la partida de la Devesa (Castellet i Olucha 2007: 63).

El límit de la Devesa va des de la portera de la Devesa fins el barranc de la Celda davallant pel Collet, passant per la Barrereta, el Molló i els Forcallissos. Continua barranc de la Celda amunt fins arribar al molí del Regall (terme de la Sarratella) des d’on continua dret al camí dels Abellers, partició del terme entre la Serra d’en Galceran i la Sarratella, que abandona per continuar pel pas de la Bassa fins la portera de la Devesa.

120

Els Casalduch van renovar l’antic establiment de la Devesa l’any 1594 i van passar a ser propietaris del domini directe mentre que el domini útil es va fragmentar i va transmetre al llarg del temps. Ramon Folch ens va explicar que l’establiment més antic és el mas que ara es coneix com la Devesa de Dalt i que amb el temps un fill d’un dels masovers es va construir una casa al Corral Nou. Aquesta casa va ser l’origen de la Devesa del Mig. I el mateix va passar amb la Devesa de Baix, anomenada també la Casa Nova.

La Devesa en primer terme i al fons el Bosc vist des de la font del Camí (Sarratella).

La fragmentació del domini útil es va incrementar tant durant la segona meitat del segle XIX que els barons es van veure obligats a capbrevar la Devesa almenys el 1862 i el 1872. Finalment el 1902 els emfiteutes, van redimir el cens i es van convertir en propietaris perfectes de la terra (Sanmartín 1999: 144).

Coromines (DECat III 42b 48 i ss) recull el mot devesa amb el significat de “prada reservada, que no es dalla i hi pastura el bestiar que hi té dret”. El DCVB el defineix com un “prat, tros de terra abundant d’herba i destinat al pasturatge” i afegeix que en alguns llocs com el Maestrat a més d’herba “hi ha abundor d’arbres”, com era el cas de bona part de la Devesa del terme de la Serra d’en Galceran, que, a més, és un dels exemples toponímics que hi aporta: “Les Deveses: caseriu del terme de Serra En Garceran (Cast.)”.

Tanmateix l’establiment de la Devesa del terme de la Serra d’en Galceran va ser un assentament agrícola importantíssim que des de final del segle XVI pagava el cens emfitèutic en blat (13 cafiços) mentre que els Pujols de Dalt i de Baix i els Ivarsos el pagaven en metàl·lic (Sanmartín 1999: 124). Sembla, per tant, que hem d’interpretar el terme devesa afegint-hi la característica de “propietat rural tancada” tal com indica el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, independentment dels aprofitaments econòmics agrícoles o ramaders, més encara si tenim en compte que la major part de 121

la Devesa estava envoltada per parets de pedra seca i tenia portes d’accés, de les quals se’n coneixen almenys dues: la portera de la Devesa i la Barrereta.

La Devesa encara és dedica als mateixos usos que fa cinc-cents anys: l’agricultura i la ramaderia. Els cultius majoritaris han estat tradicionalment cereals i llegums mentre que la ramaderia es dedicava principalment a les ovelles per a l’obtenció de la llana.

La toponímia ens ha conservat fonamentalment el testimoni de l’activitat ramadera:, la Malladeta, la tancada de la Devesa –prop del Fenasset-, el corral i les tancades de la Devesa -al sud de la Devesa de Dalt-, el pas de la Malladeta, el barranc de la Malladeta, les tancades de la Devesa, la tancada de Desiderio, les fonts de la Devesa de Dalt i de la Devesa del Mig amb els seus corresponents abeuradors, i la mateixa bassa del molí del Regall entre d’altres testimonien una gran activitat ramadera. Fins i tot el Prat, al nord-est de la Devesa de Dalt, que actualment és un bancal treballat però antigament era una zona de pastures que limitava amb la bassa del molí del Regall.

L’obtenció de llenya, fusta i carbó, entre d’altres, complementaven l’economia dels masovers. El carregador del Carbó es un topònim encara viu a la Devesa, just al costat de la Barrereta. El carregador és una pedra plana col·locada horitzontalment damunt d’unes altres pedres de manera que quedava a nivell dels carros per carregar més fàcilment les sàrries plenes del carbó que s’elaborava a la partida de la Devesa. Fins en aquest punt es va construir un camí de carro que pujava des del mas del Ros dels Ferros.

4. El Bosc 4.1.- Els límits del Bosc.

Els límits del Bosc són descrits a la rúbrica 26 de les Ordinacions...

Aquesta rúbrica deu datar amb tota probabilitat de l’Edat Mitjana si tenim en compte, d’una banda, que la rúbrica 29 ha de ser anterior a 1589 (Castellet, Olucha, Allepuz, 2010: 10) i que els límits es degueren establir quan se’ls van cedir els drets d’explotació dels herbatges, fustes i fustatges als serratins per primera vegada o a la carta pobla medieval.

122

Les indicacions toponímiques dels límits són molt precises i encara es poden resseguir actualment sense massa dificultats. Segons aquesta rúbrica el Bosc va “des la Roca del Figueral devallant les roques avall al sol de tota la roca, pase roca vall damunt lo Figueral paredat pase al pou del Figueral y pase a les covetes del sol del barranc del Espadoll, pase al corral de la heretat d’en Baldira y va al mas de na Pastora y al sol de la Devesa yx al cab del barranc del Teixsar y tot camí avant fins a una roca que y a davant lo pla de l’Avenc y per lo fil del collet avant fins a el molló dels Descalsadols y de alli torne a una roca que està en aygua vesant del Moscador que partix lo terme de la Sarratella y devalla per lo collet dellà el Moscador y entre en los barrancs fins al sol dels Bustals y torne lo collet amunt fins a al cami que va a la Sarratella y tot cami fins a el collet del Single y al moreal Roig y de allí avant per totes les roques de sobre los llaurats dels Dumenges fins a la roca del Figueral y de alli amunt que sia dit bosch” (Castellet, Olucha, Allepuz, 2010: 45-46).

4.2.- L’aprofitament del Bosc.

Per la confirmació de la carta de poblament de la Serra del dia 6 de desembre de 1514, sabem que la Universitat i el poble de la Serra gaudia des d’època medieval, de tot el terme de la Serra, i especialment de “plantas, yerbas, prados, pastos, caza, cubiertos, planos, montes, montañas, bosques, selvas, cuevas, rocas, jaras, lenyos, madera (...) árboles de divesos generos, (...)” a canvi del pagament, com hem dit més amunt de 1050 sous “moneda real de València, censuales, redituales y perpétuos anualmente, pagados en la fiesta de Pascua de Pentecostés” com era costum d’època medieval (Castellet i Olucha, 2007: 74 i ss).

El mateix dia també es va confirmar el dret dels herbatges, fustes i fustatges del terme tal com l’havien gaudit els serratins des d’època medieval i es va fer una escriptura nova tal com s’ha explicat a més amunt. En aquest

El carregador del Carbó, al costat de la Barrereta, dins dels límits de la Devesa ratllant al partició amb el Bosc

123

document Nicolau de Casalduch confirma “en favor de la Universitat e singulars de aquella”, “pera son interès pera usos propis de aquell e dels seus poder usar e no en altra manera les herbes, herbaches, arbres, fustes, e fustaches, selves, mans [plans?], e montañes, rames e mallades, coves del dit lloch e terme de aquells” amb, entre d’altres, els següents pactes i condicions: a. Pagar al senyor 800 sous “moneda real de València de cens e tribut” el dia de Pasqua de Quinquagèssima “segons molt atras en temps passat lo tenien acostumat”. b.

Fer, tantes vegades com siga necessari, ordinacions per a la conservació dels herbatges, fustes i fustatges. c. Disposar de la facultat de poder herbatjar i acollir herbatgers “al preu que als dits oficials e Universitat plaurà e ben vist los serà.” d. Cobrar un terç de els sancions imposades als infractors de les ordinacions. e. El senyor, Nicolau de Casalduch es reserva el dret de posar al Bosc 2000 caps de bestiar en una o dues raberes, lliures de pagar herbatge, però si fan mal a tercers han de pagar tal com està estipulat. f. El senyor també es reté la facultat de tallar llenya i fusta per al seu propi ús com els altres veïns del lloc. g. Que aquesta concessió no cause cap perjudici al Senyor sobre els drets que té a la Devesa. h. És per a ell i els seus el delme que el bestiar que serà trobat herbajant hi haurà de pagar. i. Que la propietat dels drets que el Senyor atorga no puga ser alienada ni traspassada a terceres persones sense consentiment del baró.

Una de les concessions que es confirma i renova a favor del Consell de la Serra en aquest document és la facultat de legislar, de fer ordinacions, tantes vegades com siga necessari per a la conservació dels herbatges, fustes i fustatges i així ha quedat reflectit en les Ordinacions de la Vila de la Serra d’en Galceran publicades per Salvador Castellet, Ferran Olucha i Xavier Allepuz (2010). Hem de tenir en compte que la fusta i l’herbatge devien ser dos fonts d’ingressos importants per al Consell de la Vila i per això calia una bona regulació amb les sancions corresponents per als infractors, de les quals en la major part dels casos el Consell en cobrava un terç.

124

Les ordinacions regulen aspectes molt diversos de la societat serratina des de l’Edat Mitjana fins la primera meitat del segle XVIII, quan Firmo Antoni Vallés i Ferrer, desè baró de la Serra, les va aprovar per darrera vegada el 17 d’octubre de 1754. La major part i les més importants, però, es refereixen a aspectes econòmics relacionats amb l’agricultura, la ramaderia i l’aprofitament dels herbatges i la fusta dels terrenys comunals.

Les ordinacions descriuen cinc gran espais comunals. La Devesa de les Vinyes, que inclou el Bovalar (rúbrica 72); la devesa de la Mola (rúbriques 22) a la qual s’hi accedeix pel Portell Major (rúbrica 58) que hi ha en vista de la vila i que inclou el carrascal de la Font de l’Ombria (rúbrica 117); la Redonda Xiqueta (rúbrica 114) i la Redonda Gran (rúbrica 142) que descriuen com dos cercles concèntrics sobre el terreny i finalment la devesa del Bosc o simplement el Bosc (rúbrica 26) que és la que ara ens ocupa.

4.2.1.- La fusta. Les espècies arbòries del Bosc.

El primer que sobta quan hom arriba a la partida del Bosc és que el bosc sembla haver desaparegut. I en molts indrets és així malgrat la regeneració de les darreres dècades. Tanmateix el bosc hi era i en molts indrets era especialment espès i ombrívol com per exemple al barranc del Bosc Negre. Les ordinacions ens descriuen un bosc format principalment per carrasques, roures i savines (rúbriques 3, 65, 136, 137). També hi havia teixos al barranc del Teixar (rúbrica 26) dels quals encara se’n conserven alguns exemplars magnífics.

La toponímia també ens confirma que a banda de carrasques (carrascal de Quico el Rei, el carrascal de la Roca Roja, el pany de la Carrasca Verda...), roures (a la Rourera i a l’indret anomenat els Roures, entre el mas de la Bassa de la Fita i la Solana de l’Agrévol...) i teixos (barranc del Teixar), al Bosc hi havia i encara es poden veure La cresta dels Murons envoltada per un bosc de grévols a la partida de carrasques i roures 125

l’Agrévol (barranc, solana, cara-sol, collet i partida de l’Agrévol) variant antiga de grévol recollida per Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana IV 652b 47 i ss (Ribés, 2011: 359 i ss). També hi havia orons al barranquet dels Orons i encara se’n poden veure en determinats indrets com el barranc de la Roca Roja; també abunden els cirers bords al voltant de la coveta del Cirer Bord, i altres espècies que no han deixat rastre toponímic.

Com a exemples de plantes i arbusts podem esmentar les gallumeres, a la feixa i l’ombria de les Gallumeres; els esbarzers, abundantíssims al barranc de l’Esbarzer; el fenàs als voltats del barranc i la bassa del Fenasset; de les porrasses esmentades a les Ordinacions (rúbrica 25), de l’heura al racó de l’Hedrera i d’un important sotabosc capaç d’alimentar el bestiar.

Els veïns de la Serra tenien dret a tallar “cabirons per a cubrir cases o altres cubertes per a sos obs dins del terme de la Serra” (22) tant al bosc com al carrascal de la Font de l’Ombria dins de la Devesa de la Mola, a tocar del poble. De la devesa de la Mola podien traure llenya per a ús propi sempre que la tragueren al coll, mai amb animals de càrrega i en cap cas es podia vendre perquè la concessió del dret d’herbatges, fustes i fustatges deixava ben clar que era “en favor de la dita Universitat, e singulars de aquella” (Castellet, Olucha, 2007: 86).

Les famílies no eren, però, les úniques que consumien llenya dels terrenys comunals. També en consumien els forns de pa, de calç, les teuleries... i se’n consumia molta als gavells per a carbonatar la terra i eliminar les plagues. Fins la dècada dels cinquanta del segle passat encara es va tallar llenya al Bosc per als forns de ceràmica de l’Alcora, segons ens conten els informadors.

Si s’haguera conservat l’arxiu municipal de la Serra tindríem constància de l’ús que la universitat va fer de la fusta dels boscos comunals i dels ingressos que n’obtenia. Ara només tenim notícies disperses com per exemple la procedent de l’Arxiu Arxiprestal de Morella segons la qual l’any 1393 quan es va traure fusta del terme de la Serra per a bastir galeres (Castellet, Olucha, 2007: 69, nota 17).

També sabem que l’any 1708, durant la Guerra de Successió, el rei Felip V va ordenar que del terme de la Serra es tallaren 2000 carrasques per a fabricar radis per a les rodes dels carros d’artilleria “dato que evidencia la importante masa arbórea del término” (Brines, 1997: 119).

Al llarg del segle XVIII la monarquia espanyola es va proposar tutelar els boscos més enllà de la seua propietat. Amb aquesta finalitat es van 126

dictar tres normes fonamentals: la Ordenanza para la conservación y aumento de los montes de Marina de 31 de març de 1748; la Real Ordenanza para el aumento y conservación de montes y plantíos de 7 de desembre de 1748; i la Nueva Instrucción de 18 de març de 1751. Les visites dels representants del Ministeri de Marina es van generalitzar a partir d’aquestes ordenances que van posar sota la jurisdicció de la marina, per a la seua cura i conservació, tots els boscos dels pobles situats a menys de sis llegües de la costa (uns 30 quilòmetres). A les visites es feia un recompte del número de noguers, oms blancs, oms negres, lledoners, carrasques, roures i pins útils per a la marina, la qual cosa ens permet fer-nos una idea de com eren els nostres boscos i de la importància que tenien per a l’economia de les nostres viles.

Entre el 27 d’agost de 1749 i l’1 d’agost de 1750 el comissari de marina Gabriel López Pena i l’escrivà Vicente Gilgo Valle van visitar la Governació de Morella, de la qual formava part la Serra d’en Galceran.

Del seu informe es desprèn que al terme de la Serra hi havia un total de 53649 arbres útils per a la marina, dels qual 41 noguers, 8 oms blancs; 48200 carrasques i 5400 roures. Al recompte no figuren ni pins, perquè no n’hi hauria, ni lledoners, tot i que aquests darrers estaven protegits per les ordinacions que prohibien expressament “tallar arbre lledoner en eretat de altri que sia de grosaria de un asti de llança sots pena de tres sous y la esmena de cascun arbre que tallaran” (rúbrica 5).

Hem de suposar que les tallades a què es refereixen els establiments eren espais del bosc on s’havia tallat l’arbratge per vendre la fusta o per fer carbó i que les prohibicions de deixar entrar-hi bestiar (rúbrica 119) voldrien protegir l’espai per afavorir-ne la regeneració. I també hem de suposar que hi havia espais sense bosc com ara la Clarura, a la Devesa, o la Feixa Rasa, prop del tossal de Saragossa.

4.2.2.- La ramaderia.

La ramaderia va ser una activitat molt important a la Serra i també molt regulada a les ordinacions, tant pel que fa al seu desenvolupament com pel que fa als conflictes que es provocaven amb els llauradors.

El bosc és encara un espai travessat per una extensa xarxa pecuària (pas del Malladàs, pas de la Bassa del Bosc, pas dels Morrals, pas de la Malladeta, pas de l’Aigua Nova, pas del Mas de Ximet o dels Pous...) i ple d’instal·lacions ramaderes com ara abeuradors (bassa del 127

Bosc, basseta Roja, bassa de Cornelio, bassa del Fenasset, bassa dels Pastoreros, basseta del Racó, basseta dels Bustals – al final del barranc del Bosc Negre-, l’Agrévol, el Bassi, el pou de Domingo, la basseta de la Fàbrica, la bassa de la Fita,...), corrals (corral del Bosc –prop de la roca del Figueral- ,...), i tancats o tancades (tancat del Colomer, tancat dels Quadrats, tancada de Xarpa... ), saleres (les Saleres –al Bosc i al Fenasset-, les saleres de l’Agrévol...) i les coves i les mallades per sestar i aixoplugar-se (cova del Cirer Bord, cova de la Vaca, l’Assesteret, roca de la Malladeta...).

Encara hi abunden les barraques de pedra seca, també anomenades torrellons, refugi de pastors, (barraca Vella, barraca del Cugulló, barraca de Leoncio o de Castanyo, barraca del Surdo, barraca de la Talaia o de Quico el Rei, barraca de Xarelo...) algunes de les quals disposen d’un corral annex com ara la barraca de la Bassa del Bosc.

Per fer-nos una idea de la importància de la ramaderia per a l’economia de Serra hem de tenir en compte que al Cens de Monsó de 1510 la Serra va declarar un total de 5926 cap de bestiar. Si tenim en compte que en aquell mateix cens els habitants de la Serra n’eren 193 agrupats en 43 cases, la mitjana d’animals per casa era de quasi 138.

No només això sinó que els barons en cedir el dret d’herbatge als serratins s’havien reservat el dret d’herbatjar 2000 caps de ramat al terme de la Serra en una o dues raberes. Aquest dret encara el recorda Juan Badal perquè l’havia sentit contar al seus avantpassats i també Ramon Folch, qui encara ens contava, de la Devesa estant, com el ramat dels barons tenia dret, la Devesa els pertanyia, a abeurar a la bassa del molí del Regall, de manera que el dia o dies abans que vingueren a abeurar no es podia moldre perquè la bassa havia d’estar plena.

Un aspecte important de l’aprofitament ramader, que també va cridar l’atenció de Cavanilles, era que cada veí de la Serra tenia dret a deixar 25 porcs al Bosc “el añy que y aurà bellota” (rúbrica 139). Tots els veïns que volien posar porcs al Bosc estaven obligats a portarlos a la vila abans de pujar-los i manifestar-los als jurats, a qui també havien d’informar si els venia al mateix bosc (rúbrica 106). Els porcs s’engreixaven amb les bellotes de les carrasques i dels roures que no es podien “collir ni traure, ni abatre” mentre el bosc estava vedat (rúbrica 65). Els veïns que tingueren porcs venals els havien de portar a la vila el dia de sant Martí i els dos diumenges següents o festes de precepte incorrent en pena de 5 sous si no ho feia (rúbrica 68).

A més tots aquells que tenien porcs venals al bosc mentre el bosc estava vedat a la resta de bestiar (des del dia de sant Miquel fins que 128

la vila alçava la veda, rúbrica 94) estaven obligats a matar-ne un a la carnisseria de la vila (rúbrica 80). El porcs no es podien tenir a les Redondes de la Vila si es tenien “a mig guany de fora vila” sota pena de 3 sous (rúbrica 138) i encara per a preservar l’aigua neta no podien abeurar als abeuradors del Bovalar: només tenien autorització per abeurar a “la basa de l’Om, e al Toll en la basa mes avall” (rúbrica 89).

Les ordinacions també regulen la pràctica de cremar el terreny per aconseguir millors pastures a la primavera. La rúbrica 78 autoritza els serratins a fer foc “en la terra que costumen herbatjar” mentre que la rúbrica 111 sanciona amb 60 sous els abusos comesos pels forasters en la crema d’arbres i savines per obtenir noves terres de pastura.

4.2.3.- El carbó.

Un dels principals aprofitaments de la fusta del bosc, fins la generalització de l’ús del carbó mineral, va ser l’obtenció de carbó vegetal. El carbó s’obtenia principalment a partir del brancam de carrasca, no de la fusta grossa, per la qual cosa les carrasques no solien tallar-se i es permetia la regeneració. De carbó se’n devia fer a molts indrets com ara les Carboneres, espai situat entre el barranc de la Clapissa i el de l’Aigua Nova, prop del Malladàs, i també al barranc de la Roca Roja, una mica més amunt del pou de Domingo, on Francisco Pitarch encara ens va mostrar la barraca i les replaces de les carboneres que feia son pare a la dècada dels cinquanta del segle passat.

Les ordinacions, però, s’hi refereixen al carbó de savina verda. La rúbrica 109 prohibeix “fer carbó de savina verda sinó per al ferrer de la vila”, tal vegada perquè devia tindre més poder calorífic que el de carrasca i el de roure. Fer-ne per a una altra persona o vendre’n fora de la vila estava penat amb 30 sous.

4.2.4.- La calç.

Tot i que les condicions per a l’explotació de la calç hi eren presents, combustible i pedra calcària abundant, només hem trobat un forn de calç de dimensions reduïdes que es troba situat a l’esquerra del camí del Bosc a mitjan camí entre el mas de Gargallo i el tossal de Saragossa que sembla bastant recent. Ben segur que en altres indrets del Bosc degueren haver més forns de calç però la producció de calç 129

no ha deixat rastres visibles al Bosc com n’ha deixat en altres indrets del terme més acostats a la vila o als masos. La indústria de la calç degué ser poc important i en tot cas per a consum domèstic.

4.2.5.- La caça. La fauna.

Les ordinacions també fan referència a la caça, la qual cosa ens permet reconstruir parcialment la fauna del terme de la Serra. La rúbrica 36 prohibeix “que ninguna persona forastera gose casar en lo terme de la Serra, so és servos, cunills, perdius ni ningun gènero ni manera de casa, sos pena de 25 sous y perduts los gosos, fures, escopetes, teles y altres qualsevols instrumens de casar”.

Els ramats estaven amenaçats pel llop i la captura de llops i llobatons es va incentivar amb recompenses en metàl·lic de 2 i 10 sous respectivament. El perill, però, devia anar en augment perquè en temps “del señor Don Jaume” la recompensa per matar un llop es va augmentar a 40 sous (rúbrica 85). La presència del llop devia ser tant abundant que es feien batudes per exterminar-lo i així la rúbrica 132 mana que quan “vagen a matar llops al bosc de la present vila y no es trobaran quebrantadors, que lo justícia puga compelir als veïns a que vagen a quebrantar sots les penes que ben vist li sera”.

Siga com fóra, el llop va desaparèixer del bosc, però no de la toponímia: l’escoltador del Llop, entre els Morrals i el pla de la Basseta Roja, la Llobatera, al barranc del Bosc Negre, i el barranquet del Llop, que no hem pogut ubicar, en són testimonis fefaents de la seua presència.

4.3.- El repartiment del Bosc entre els veïns de la Serra.

Hem vist més amunt com la carta pobla de la Serra atorgada per Nicolau de Casalduch el 6 de desembre de 1514 confirmava els drets que la carta pobla original de l’edat mitjana, havia atorgat a la Universitat de la Serra, entre els quals la cessió en emfiteusi del tot el terme municipal a canvi de 1050 sous censuals, tret dels Pujols de Dalt, els Pujols de Baix, els Ivarsos i la Devesa. El mateix dia i pel mateix motiu es van confirmar també els “drets d’herbatge, fusta i fustatge” a canvi dels quals pagava 800 sous censuals.

També hem vist com amb l’abolició del regim senyorial els serratins van deixar de pagar els censos corresponents al seu terme l’any 1850, com 130

ho havien fet els veïns de la Pobla Tornesa l’any 1840, i com les propietats del Baró que explotaven en règim d’emfiteusi van passar a mans de l’Ajuntament de la Serra. I entre aquestes propietats hi havia el Bosc.

En el cas de la Pobla, el Baró va iniciar un plet al qual aporta les escriptures acreditatives del senyoriu per a intentar seguir cobrant el cens. Aquest plet amb els corresponents recursos es va allargar fins l’any 1864 en què es va desllindar el terme municipal i es va inscriure al Registre de la Propietat amb la qual cosa es va resoldre el problema de l’origen de la propietat però se’n plantejava un altre: la major part del terme estava cedida emfitèuticament als veïns i aquests van ser qui finalment van consolidar la plena propietat de la terra, tret com hem vist més amunt de 334,7 ha de bosc. (Sanmartin, 2000a: 65-66).

El cas de la Serra era el mateix i el procés es va repetir “milimètricament” (Sanmartin, 2000a: 65-66). L’Ajuntament de la Serra, per tant, degué consolidar realment la propietat al voltant de 1870.

El dubte que no resol Adolf Sanmartin és saber “tant en el cas de la Pobla com en el de la Serra si els veïns rescataren el domini directe amb objecte de consolidar-lo amb l’útil i adquirir així la plena i particular propietat de la terra” o si la redempció dels censos “s’extingí de facto i, en conseqüència, el baró donà per bo la resta de béns consolidats sobretot després de tants anys de controvèrsies judicials i amb uns censos devaluats per la inflacció” (Sanmartín, 2000a: 66-67).

Ara bé. Mentre recollíem la toponímia del Bosc i la Devesa diversos informadors ens van explicar com a les acaballes del segle XIX, molt probablement entre 1885 i 1895, el Bosc va ser parcel·lat, sortejat i repartit entre tots els veïns de la Serra a canvi del pagament d’una quantitat de diners prèviament estipulada.

Segons Amadeo Barreda Giner, al voltant de 1890, una comissió de veïns, entre els quals hi havia el seu rebesavi, va dedicar, intermitentment, tres anys a mesurar el Bosc i a dividir-lo en tantes sorts com veïns hi havia a la Serra. Cada sort estava formada per una part de terra que es podia posar en cultiu (terra molla) i per una part de monte, de bosc, que només es podia aprofitar per a llenya i per a pastures. Posteriorment mitjançant un sorteig públic se li va assignar una sort a cada veí.

No sé sap ben bé per quin motiu es va fer el repartiment del Bosc, o almenys d’una part important, però cap la possibilitat que els diners obtinguts de la venda es destinaren a redimir els censos que pesaven sobre la resta de terres explotades emfitèuticament pel Consell de la Serra d’en Galceran. Cal recordar que els masovers de les Deveses van 131

redimir els censos l’any 1902. Quin sentit tenia obligar tots els veïns a participar en aquesta operació si no era per a redimir el cens? Només el desaparegut arxiu municipal de la Serra d’en Galceran ens haguera pogut donar la resposta.

El número aproximat de parcel·les del repartiment del Bosc va quedar registrat a l’Amillaramiento de l’any 1900. En aquest any tenim un total de 602 propietaris del terme de la Serra, sense dubte bastants més dels que podien ser una quinzena d’anys abans quan es va fer el repartiment.

Si tenim en compte que segons el cens de 1887 l’Ajuntament de la Serra tenia 590 cèdules corresponents a 2285 habitants i que del repartiment degueren quedar exclosos la gent gran, les vídues amb fills menors, el menuts orfes... el número de parcel·les (459) devia ser parell al de veïns que optaven a una sort al Bosc, per això els serratins diuen que tots els veïns de la Serra tenien una part del Bosc.

PARCEL·LES

PROPIETARI/S 1900

TOTAL PARCEL·LES PARTICIÓ 1885-95 8 José Pitarch Alcàcer 8 7 Vicente Mas Roig 7 6 Nicolas Agut Rambla 6 5 11 veïns 55 4 11 veïns 44 3 34 veïns 102 2 52 veïns 104 1 133 veïns 133 0 (349 veïns) (0) 264 459 Propietaris de l’Amillaramiento de l’any 1900 amb el repartiment de parcel·les del Bosc de 1885-95. Font: Amillaramiento 1900. Elaboració pròpia.

Una primera lectura de les dades ens indica que en els anys immediatament posteriors al repartiment es va produir un moviment de compravenda i/o permuta de sorts important perquè hi havia 349 veïns de la Serra, dels quals molts no ho devien ser una quinzena d’anys abans, que no tenien cap propietat al Bosc mentre José Pitarch Alcàcer, Vicente Mas Roig i Nicolas Agut Rambla en tenien 8, 7 i 6 respectivament. Quasi el 50% dels propietaris tenien dos parcel·les o més.

Una altra dada interessant és que l’any 1900 hi havia 16 veïns que només eren propietaris de parcel·les al Bosc. Un d’aquests tenia 2 parcel·les, un altre 3 i un tercer 4.

El cas de Vicente Mas Roig (1842-1913), amb 7 parcel·les, és ben conegut entre alguns informadors. Vicente Mas era propietari de mas i terra a la Devesa del Mig i, per tant, va ser emfiteuta del baró fins l’any 1902.

132

Segons l’Amillaramiento de 1900 posseïa 7 parcel·les al Bosc, la compra d’algunes de les quals va emparaular abans del sorteig del Bosc amb veïns que li haurien manifestat no voler tenir propietats al Bosc o no poder pagar la sort que els pertocava quedar-se. Quan es va fer el sorteig va obtenir més parts que la resta però no l’una al costat de l’altra sinó disperses. Per això posteriorment es va dedicar a permutar les seus parts per d’altres que estigueren pròximes a la Devesa i així va aconseguir concentrar diverses parcel·les ben a prop de la Devesa del Mig. 4.4.- El bosc al segle XX. El Bosc es va dedicar als usos tradicionals fins a final del segle XIX però els nous propietaris van intentar recuperar la inversió que s’havien vist obligats a fer. Alguns van optar, com hem vist per vendre la part, d’altres, però, van dedicar el terreny a l’explotació agrícola i forestal.

Els nous terrenys arrabassats es van dedicar principalment a la producció de blat, llegums i patates. La terra nova ben carbonatada amb la crema de gavells i adobada amb fems va donar collites molt rendibles durant els primers anys, però el rendiment va anar baixant a mesura que passava el temps.

La rompuda de terres per a l’abancalament i l’ús agrícola va provocar la destrucció de la massa arbòria de carrasques i roures que poblava el bosc. De la llenya es va obtindre carbó i de la venda de carbó ingressos per recuperar la inversió i si molt convenia augmentar la riquesa familiar.

L’aprofitament del Bosc, però, ja no estava regulat per les ordinacions perquè havia passat a ser propietat privada. La desregulació, l’arrabassament per a ús agrícola d’una bona part del Bosc, la immediata reducció de la superfície destinada a pastures i la sobreexplotació de la fusta van alterar greument l’ecosistema que es va degradar en molt pocs anys.

Curiosament la darrera partida del terme que es va conrear, a cavall entre els segles XIX i XX, ha estat també la primera que s’ha abandonat tot afavorint la regeneració de la flora i la fauna autòctones. A hores d’ara pel bosc només tresquen caçadors de senglars i excursionistes encuriosits. El bosc es regenera lentament des de fa quasi mig segle i encara tardarà molt a ser un bosc com el que va ser si és que l’amenaça eòlica no malment per sempre més un dels paratges més interessants del terme de la Serra.

133

Fragment del mapa de la Serra dâ&#x20AC;&#x2122;en Galceran, elaborat per El Tossal Cartografies, amb les partides del Bosc i la Devesa.

134

7.- Bibliografia Arnau, Òscar, i altres (2009). La Serra d’en Galceran (la Plana Alta). Mapa del terme municipal. 1:20.000. El Tossal Cartografies. València.

Barberà, Benjamí i Boira, Pasqual (2007a) “El camí dels Abellers o camí Reial de la Sarratella”. En Actes de les X Jornades a la Plana de l’Arc. Comissió Organitzadora de les X Jornades a la Plana de l’Arc. Castelló de la Plana. pp. 35-39.

—(2007b) “El Molí del Regall”. En Actes de les X Jornades a la Plana de l’Arc. Comissió Organitzadora de les X Jornades a la Plana de l’Arc. Castelló de la Plana. pp. 41-46.

Brines, Joan, i altres (1997). Formación y disolución de los grandes patrimonios castellonenses en el Antiguo Régimen. Fundación Dávalos-Fletcher.

Castelló de la Plana.

Càceres Silva, Jordi (1988). “Els anells del temps. Lectura a partir d’una relació forestal del 1781”. VI Premi Literari Sant Jordi. Premi assaig, memòries i història de les Borges del Camp. Ajuntament de les Borges del Camp.

Versió en línia: http://www.carrutxa.cat/biblioteca/ftp/anells.pdf [Consultat: 04/10/2012] Carbonell i Esteller, Montserrat (1983). “Els comunals i la societat pagesa. Un exemple de l’Alt Urgell (finals s. XVIII – principis s. XIX)”. En Recerques: història, economia, cultura. Núm. 13, pàgs. 123-132.

Castellet, Salvador i Olucha, Ferran (2007) “Uns documents per a la història de la Serra d’n Galceran”. En Actes de les VII Jornades Culturals a la Plana de l’Arc. Ajuntament de la Serra d’en Galceran. pàgs. 63-100.

Castellet, Salvador, Olucha, Ferran i Allepuz, Xavier (2010). Ordinacions de la Vila de la Serra d’en Galceran. Castelló de la Plana. XV Jornades de la Plana de l’Arc. Ferrer Pérez, Vicente (2004). “La cubierta arbórea de los montes valencianos en el siglo XVIII a partir de los informes de Marina”. En Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXX, 2004, pàgs. 307-353.

Garcia, J.M. i altres (2002). Els masos de la Serra d’en Galceran. Associació Cultural El Castellàs – VII Jornades Culturals a la Plana de l’Arc. Castelló de la Plana.

Gimeno, María Jesús (2003). Llinatge i poder. Castelló (XVI_XIX). Els Barons de la Pobla, la Serra, Borriol, Benicàssim i Montornés en l’Antic Règim. Consell Valencià de Cultura. Sèrie Minor, 59. València.

Herrera Reviriego, José Miguel. “Vida rural i economia en la Serra d’en Galceran a mitjan segle XVIII”. Versió en línia: http://www.sierraengarceran.es/ files/Vida%20rural%20i%20economia%20senyorial.pdf [Consultat: 04/10/2012]

135

Instituto Nacional de Estadística. Censos de población. http://www.ine.es/ inebaseweb/71807.do?language=0 [Consulta: 07/10/2012] Martínez i García, Manel (2006). “Els treballs de delimitació i fitació del Bosc de Poblet l’any 1899” Versió en línia: http://webfacil.tinet.org/usuaris/ boscpo/11_Treballs_delimitacio_20071003191347.pdf [Consultat: 04/10/2012] Martínez Lasheras, José Luís (2000). “El cálculo de las bases imponibles en la antigua Contribución Rústica y en el actual Impuesto de Bienes Inmuebles de Naturaleza Rústica”, Catastro, pp. 7-21.

Montiel Molina, Cristina (1995). Los montes de utilidad pública en la Comunidad Valenciana. Madrid. Ministerio de Agricultura, Pesca i Alimentación.

Ribés Pallarés, Josep-Miquel (2011). “La toponímia del Bosc i la Devesa de la Serra d’en Galceran”. En Actes de la IV Jornada d’Onomàstica. Vila-real 2010. València. Acadèmia Valenciana de la Llengua. Col·lecció Actes, 5, pàgs. 359-382. Versió en línia: http://www.avl.gva.es/data/colleccions/ Col-lecci---Actes-/Actes-de-la-IV-Jornada-d-Onom-stica--Vila-real--2010/ contentDocument/Actes_05.pdf (Consultat: 06/10/2012).

Sanmartín, Adolf (1999) La participación de la nobleza en las transformaciones agrarias del siglo XIX. El patrimonio del Barón de la Pobla. Tesi doctoral inèdita. Departament d’Història Contemporània de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València.

—(2000a) “El patrimoni castellonenc del baró de la Pobla. Configuració i transformacions agràries al segle XIX”. En Recerques, 41, pàgs. 59-76.

—(2000b). “Les estratègies socioeconòmiques desenvolupades per una família noble castellonenca al segle XIX. El cas del Baró de la Pobla”. En Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Tom LXXV, pàgs. 143-159.

Serra Rotés, Rosa (1995). “L’aprofitament del bosc: de l’època medieval a començaments del s. XX”. En L’Erol. Revista Cultural del Berguedà, núm. 49, pàgs. 34-43.

136

El valencianisme polític a la Plana de l’Arc Vicent Pitarch i Almela

Objectiu i observacions liminars

C

om a contribució al 50è aniversari de la mort de Gaetà Huguet Segarra, i alhora com a participació en aquesta convocatòria de les nostres Jornades Culturals, em propose de fer un intent d’aproximació al valencianisme polític durant una etapa curta –la Segona República– i un espai ben delimitat, exactament la zona de la Plana de l’Arc. D’altra banda, aquesta comunicació es marca com a objectiu el d’identificar la presència del valencianisme per aquestes latituds i avaluar-ne la trajectòria, tot relacionant-lo, per descomptat, amb els corrents republicans que es movien a la ciutat de Castelló.

A pesar dels prop de quaranta anys que han transcorregut des de la publicació de l’obra de referència que continua sent El valencianisme polític (1874-1936), del malaguanyat Alfons Cucó (1971), el coneixement que tenim d’aquest moviment regenerador de la vida social valenciana continua ple de llacunes i, en concret, la seua difusió per les comarques valencianes septentrionals encara no ha merescut l’atenció deguda per part dels estudiosos, per bé que no podem estar-nos de reconèixer les aportacions admirables que hi han fet els professors Manuel Martí (1995) i Isabel Calvo (Martí & Calvo 1984), així com Josep L. Herráiz i Pilar Redó (1995).

Notem, d’entrada, que, a les portes de la Segona República, el valencianisme continuava sent ideològicament feble i socialment marginal, una situació ben explicable, per tal com la societat 137

valenciana en bloc –sense diferència entre segments i classes socials– havia assimilat de ple la ideologia de la nació espanyola –dins la qual la societat valenciana esdevenia un simple conjunt de tres províncies «para ofrendar nuevas glorias a España»–, la ideologia que difonia amb absoluta fortuna, d’ençà del segle anterior, el liberalisme i de manera especial els diferents corrents republicans. La comesa d’esquarterar un tal clixè mental que, per descomptat, es reproduïa en tot l’entramat de l’estructura social i política, havia d’alçar-se com un escull insuperable davant la intrèpida colla de joves que començaven a descobrir unes altres opcions de futur polític per al país.

Acció Republicana dins el republicanisme castellonenc Així que va desaparèixer l’emblemàtic Francesc González Chermà (+1896), el referent inqüestionable del republicanisme castellonenc fins a la guerra d’Espanya va ser Fernando Gasset, un advocat que exercí el control absolut damunt l’històric Partido Republicano Autónomo de Castellón (PRA). Sens dubte, Gasset fou el polític castellonenc que va fer la carrera més reeixida i duradora –també la més rendible, en profit personal– de tot el segle XX; cabdill populista –que connecta perfectament amb Lerroux, dins el partit del qual arriba a fusionar-se–, controla –fins i tot amb traces caciquistes– tots els recursos, mediàtics i organitzatius, d’influència damunt el republicanisme, va esdevenir alcalde de la ciutat, diputat a Corts i president del Tribunal de Garanties Constitucionals. Militant actiu del nacionalisme espanyol, fou proverbial l’antema que conreava Gasset vers Catalunya, la llengua catalana i el valencianisme.

No oblidem que el partit republicà castellonenc era populista, interclassista i, com no podia ser altrament, de conviccions nacionals espanyoles no sols ben assimilades sinó àdhuc bel·ligerants. Entre els seus militants comptava amb castellonencs d’elevat prestigi social: n’hi havia de comerciants, metges, advocats, banquers i ensenyants, un dels quals fou –convé no oblidar-ho– l’eximi valencianista Gaetà Huguet Breva. Precisament, una colla de joves fills d’aquest grup de republicans benestants –alguns dels quals amb carrera universitària– acabaria formant el valencianisme polític a Castelló de la Plana, des d’on l’irradiaria arreu de les comarques septentrionals del país. Un sector d’aquesta joventut crítica amb Gasset s’havia donat a conèixer a través del setmanari republicà Rebeldía (1916-1918). Ben aviat 138

la colla de valencianistes disposaria d’un líder indiscutible, Gaetà Huguet Segarra, que s’obriria pas a la vida pública com a un dels fustigadors de la ideologia centralista espanyola que regia la praxi política del republicà Gasset.

La dictadura de Primo de Rivera va ofegar les escasses manifestacions socials que havia produït el valencianisme, tant cultural com polític; i com a mostra d’una tal persecució podem adduir la prohibició de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana –que havia començat, per cert, a Benassal, de la mà de Carles Salvador–. Per fortuna, de la repressió primoriverista va poder estalviar-se la Societat Castellonenca de Cultura, que conreava un valencianisme tebi en l’aspecte vindicatiu –el qual hi convivia amb una sensibilitat política de clar predomini de la dreta– per bé que amb uns rèdits culturals memorables, como testimonia el seu programa editorial.

D’altra banda, recordem que a la crisi mundial produïda pel crac de Nova York, l’any 1929, s’hi afegia la descomposició del règim monàrquic espanyol, amb la caiguda definitiva del general Primo de Rivera. Aleshores el sentiment republicà havia assolit índexs remarcables d’extensió social i geogràfica, sobretot dins el mosaic que representava l’esquerra. A nivell organitzatiu, el republicanisme castellonenc continuava hegemonitzat per l’històric PRA provincial, el partit de Fernando Gasset, que, val a dir-ho, s’havia mantingut hivernat durant la dictadura i no era partidari de mobilitzar-se mentre aquesta no deixés el pas a un nou règim.1 El partit disposava a la ciutat de dos fòrums de caire polític i cultural força consistents, l’Ateneo Radical i el Centro de Unión Republicana.

Precisament, amb el canvi a la “dictablanda”2, dins el panorama polític castellonenc es produïen –a més de la renovació de l’ajuntament– un parell de fenòmens que ací paga la pena de remarcar: d’una banda, la irrupció pública, com a figura política, de Gaetà Huguet Segarra3 i, 1 Carles Selma assegura que sota la dictadura de Primo de Rivera «nosotros los republicanos de Castellón nos abstuvimos de toda actividad pública» (Selma s.d.: 4).

2 El decret de 15 de febrer de 1930, del general Berenguer, afavoreix una certa permisivitat en les activitats polítiques; en aquest sentit, a Castelló de la Plana, el 26 del mateix mes de febrer, es constitueix l’ajuntament amb vint-i-nou regidors –escollits d’acord amb els vots obtinguts en anteriors eleccions d’ençà del 1917–, entre els quals hi havia Josep Fibla Fresquet, d’Acció Republicana, l’únic que renuncià un tal nomenament, si bé no li fou admesa la renúncia.

3 Mentre va viure son pare (Gaetà Huguet Breva morí el 28 de novembre de 1926), Gaetà Huguet Segarra s’hi mantingué a l’ombra, en una posició discreta. No consta que participés en el IV Aplec Valencianista, de Betxí (agost de 1923), ni que formés part de la Joventut Valencianista, que reorganitzaven a Castelló, a finals d’estiu de

139

d’una altra, l’aparició del periòdic Libertad, dos fenòmens, convé no oblidar-ho, profundament interrelacionats. Libertad. Diario republicano4 de seguida esdevé un poderós mitjà de difusió del republicanisme castellonenc, sense excloure’n el sector que liderava Gasset, però serveix fonamentalment els interessos dels projectes polítics que començava a esbossar Gaetà Huguet i que aleshores confluïen en Acció Republicana (AR, l’arre, que en deien amb sarcasme els conservadors).

No disposem de dades que ens permeten de precisar amb exactitud quins van ser els precedents immediats d’Acció Republicana5, ni tan sols la data de la seua constitució6. Sí que podem afirmar amb claredat respecte d’aquesta organització política que: a) no era un partit sinó una plataforma de propaganda republicana; b) va ser la capdavantera en l’agitació política de la darrera etapa de la dictadura, la que va abocar a les eleccions municipals que foren la porta de la Segona República; c) estava integrada pel republicanisme castellonenc renovador, alternatiu a la política acomodatícia que dirigia Fernando Gasset; d) dins aquest republicanisme crític hi havia el grup que va dinamitzar el valencianisme polític, el líder indiscutible del qual era Gaetà Huguet; i f) en qualsevol cas, i tal com afirmen Herráiz i Redó (1995: 154) respecte d’AR, El pensament valencianista –si ho era– sols estava present en determinats elements del grup que descrivim, però escassament en el discurs reivindicatiu.

1923, Joan B. Porcar, Emili Calduch i Francesc Esteve (Pàtria Nova, núm. 22, 8 de setembre de 1923, p. 3). Només li coneixem la publicació d’algun article, de caràcter tècnic, sobre agricultura, per cert, publicat en espanyol. Ara, paga la pena de notar que dins els Jocs Florals del Rat Penat, de l’any 1928, Gaetà Huguet havia dotat un premi, que acabà guanyant L. Revest amb el seu tractat La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, que seria publicat per la Societat Castellonenca de Cultura, l’any 1930. Aleshores Huguet començava a fer-se present en públic, si més no al si dels cercles valencianistes.

4 El domicili social de Libertad era el carrer Major, núm. 98, seu alhora de la secretaria d’Acción Republicana..

5 Els professors Martí i Calvo (1984: 145) suggereixen com a nucli originari d’AR unes classes de valencià que tindrien lloc a casa d’en Gaetà Huguet (carrer Major, núm.

56). En tot cas tenim documentades (per Taula de lletres valencianes) unes classes de valencià, instituïdes a l’Ateneu per Gaetà Huguet Breva i que el desembre de 1927 s’hi continuaven fent. Per la seua banda, el metge M. Peña va assegurar que AR va gestar-se al cafè Suizo (Libertad, 17 de juny de 1931, p. 1). D’altra banda, com a dada orientadora en la cerca dels orígens d’AR hom no pot menystenir l’existència del grapat de joves (Vicent Sos Baynat, Miquel Peña, Emili Sanchis i Josep Morelló) que trobem dins el cercle de Rebeldía, el setmanari republicà dels anys 1916-1918, els quals retrobarem actius al si d’AR. 6 Confosa tot sovint amb Acción Republicana, de Manuel Azaña, degué començar a actuar l’any1930.

140

A causa de la laxitud en la seua pròpia organització, Acció Republicana tingué una existència agitada, dins la qual romanen aspectes pendents de ser aclarits. D’entrada, ni fou un partit ni tampoc un corrent polític7 depenent del Partido Republicano Autónomo, de Gasset, per bé que alguns membres d’AR devien tenir fitxa del PRA i, en última instància, sempre calia tenir ben en compte les relacions amb aquest per tal com era el partit polític que, a efectes operatius, garantia els màxims rèdits electorals en l’objectiu central republicà d’enderrocar definitivament la monarquia. En aquest sentit, no fou estrany que compartiren un mateix míting republicans d’AR i del PRA. Més encara: un cronista de Libertad, que es camufla sota el pseudònim de “Derby”, en redactar la crònica dels mítings de les Coves, Sant Mateu i la Salzadella, hi deixa anar una al·lusió a «nuestro respetable e ilustre jefe don Fernando Gasset»8, una indicació que ens desconcerta. Tinguem en compte que almenys l’octubre de 1930 el president d’AR era Gaetà Huguet i el 23 del mateix mes ho era, bé que provisional, Ferran Vivas.

Ens serà ben útil, en la comesa present d’aproximació al valencianisme polític al nord valencià, de tenir en compte la colla dels castellonencs que assoliren un protagonisme notori en la seua militància sota el lideratge de G. Huguet: M. Peña Masip i F. Vivas Lloret; Enric Tena Gil, Joaquim M. Teigeiro, Josep Fibla Fresquet, Manuel Añó Esbrí, Tomàs Colón i Mampel; a un altre nivell hi havia Manuel Armiño Gómez, Francesc Peña Masip, Jacint Gasset Mallafrè, Emili Sanchis Colomé, Vicent Sos Baynat i Francesc Esteve9 i Gálvez; de Tírig estant, fou notòria la col·laboració de Zacaries Puig, a la qual podem afegir encara la de Joan Martí Portolés (Artana), Frederic Castellano (Benicarló), i fins i tot Casimir Melià Tena (Albocàsser) i Carles Salvador (Benassal), etc.

7 El mateix Lorenzo (1985) considera AR adés un partit, adés una coalició. D’altra banda, Antonio González Sobaco (1986: 207-231) dilueix completament el grup huguetià d’AR dins l’Acción Republicana espanyola. Contràriament, Herráiz i Redó (1995) veuen AR (Acció Republicana de Castelló l’anomenen) com un bloc unitari i homogeni.

8 «Cuevas de Vinromà, Salsadella, San Mateo y Cabanes, acuden al llamamiento de la democracia». Libertad, 13 d’octubre de 1930, p. 3.

9 Convé recordar (vegeu nota 3) que el 1923 formava part del nucli fundador de la Joventut Valencianista, a Castelló. Sobre la seua militància dins EV, el professor Esteve arribà a confessar que fou «per coaccions» (Vegeu Ferran Olucha Montins & Josep Lluís Viciano Agramunt, «Unes notes per a la biografia del Dr. Francesc Esteve». Penyagolosa, 2, 4a època, 2001; reproduït a J. L. Viciano Agramunt Per cingles, avencs i masos. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura, 2009, p. 352-361). En qualsevol cas, ens consta que l’1 d’abril de 1938 avalava l’ingrés en EV de Joaquim Sales Sanz (CDMH, carp. 245).

141

En vespres de la primera gran crisi d’AR, del juny de 1931, la condició de plataforma política, deslligada de qualsevol partit, que mantenia AR era vindicada per dos membres seus rellevants, Josep Sos i M. Peña: Acción Republicana no ha ingresado por ahora en partido nacional alguno, continuando, por lo tanto, su labor propagandista escuetamente, sin matiz ni tendencia alguna y exenta de todo programa político concreto.10 Acción Republicana no impone ningún credo político determinado.11

Fet i fet, més que no pas un partit, AR insistia a presentar-se com a «agrupació ciutadana»; era una mena d’aixopluc per a grups i individus –de la capital de la Plana principalment, però també de la seua àrea d’influència– d’ideologia republicana i disconformes amb el republicanisme hegemònic al Castelló d’aleshores. Sense estructura de partit ni, doncs, exigència d’afiliació, deixava en mans dels grups que la integraven un grau elevat d’autonomia organitzativa, alhora que concedia un marge ampli al contingut ideològic que havien de compartir.

Aquesta indefinició ideològica constituïa el tendó d’Aquil·les d’AR. De fet, sense eixir de les comarques castellonenques, podem parlar de dues AR, força diferenciades per les sensibilitats respectives envers la qüestió valenciana: l’una –que per raons de claredat l’hauríem d’anomenar en català, Acció Republicana, de caire nítid valencianista– era la dirigida per Gaetà Huguet, i l’altra –l’Acción Republicana, que de vegades és etiquetada com a “nacional”, això és, espanyola– tenia les preferències situades en una política d’estat i comptava entre els seus líders amb Maties Sangüesa, que va manifestar profundes dissensions polítiques envers Huguet i M. Peña, de manera especial.

En principi, el grup d’AR d’influència huguetiana constituiria el nucli impulsor del valencianisme polític, el nostre centre d’interés ara i ací. Així mateix resulta difícil d’identificar algun polític que fos líder reconegut per al conjunt d’AR. Potser hi tenia una ascendència especial J. Castelló Soler, per la seua condició de director de l’òrgan de premsa de l’organització, el diari Libertad i, en qualsevol cas, era indiscutible l’admiració força generalitzada que hi suscitava Azaña, el fundador i president, per cert, del partit espanyol Acción Republicana (1930-1934). Sens dubte, G. Huguet era el líder incontestat dels 10 J. Sos, “Carta abierta” (Libertad, 9 de juny de 1931, p. 12).

11 M. Penya, «Contestando a “República”» (Libertad, 18 de juny de 1931, p. 1).

142

valencianistes. De tota manera, els uns i altres solien operar conjuntament, sota una denominació única, Acción Republicana, un procediment que ens dificulta de mesurar el pes polític específic que hi tenia el grup valencianista.

El valencianisme polític a la Plana de l’Arc Siga com siga, així que va aparèixer en l’horitzó la celebració de les eleccions democràtiques del 1931, AR en conjunt i la seua branca valencianista en concret van engegar una activitat incomparable de propaganda política, que va tenir una incidència remarcable damunt els municipis de la Plana de l’Arc, amb una implantació que va estendre’s fins i tot per les comarques castellanoparlants de l’Alt Millars i l’Alt Palància. Tot plegat constituïa la mostra del combat que es lliurava, a les comarques septentrinals del País Valencià, per l’hegemonia del republicanisme, una pugna que es centrava bàsicament entre AR i el PRA de Gasset. Sobretot al si d’AR es covava una febra d’activisme polític que es manifestarà elevada per tota la tardor del 1930 i es mantindrà fins a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.

En aquest sentit, AR no solament aconseguí d’implantar-se en un nombre elevat de municipis i fins i tot d’establir-hi seus pròpies sinó que, a més, al districte judicial d’Albocàsser va ser capaç d’obrir un comitè de districte. Heus ací, sens dubte, una dada força rellevant.

Fixem-nos-hi bé, precisament el districte d’Albocàsser –judicial i electoral alhora– coincidia en bona mesura amb la demarcació geogràfica “de la Plana de l’Arc” que hem establert per a les nostres Jornades; això és, abraçava deu dels nostres onze municipis: tots tret de Borriol, i encara hi hauríem d’afegir l’actual Sant Joan de Moró, aleshores part constitutiva de Vilafamés. Doncs bé, el 30 de novembre de 1930 amb una participació entusiasta de comitès locals –malgrat les inclemències del temps–, era aprovat, a les Coves de Vinromà, el reglament del comitè de districte d’Albocàsser, en presència de G. Huguet, F. Peña, F. Vivas i J. M. Teigeiro, figures capdavanteres de l’AR valencianista. En definitiva, el valencianisme polític exhibia una força d’una incidència social progressiva arreu de l’actual Plana de l’Arc. Davant la impossibilitat dels republicans serratins de participar en aquella jornada de les Coves, en nom d’ells escrivia Hermenegildo Queral a la direcció castellonenca d’AR: 143

Nosotros cada día que pasa nos sentimos con más bríos y decisión que nunca, para laborar por nuestro bello y democrático ideal, deseando que estas líneas le sirvan de recompensa y adhesión a los ímprobos trabajos que ustedes hacen para la reivindicación de estos pueblos, siempre huérfanos de educación, política y cultural.

La certidumbre de ver el resurgimiento de los pueblos que nos rodean y que constituyen nuestro distinto (sic), nos contamina su entusiasmo y no puede imaginarse lo desosos (sic) que estamos de implantar decisivamente la filial de esa Acción Republicana en Sierra Engarcerán12.

Tot i aquest entusiasme republicà –que es manifestava viu a la premsa al llarg del mes– el comitè d’AR de la Serra d’En Galceran encara tardaria tres mesos a constituir-se.

Com a mostra de l’agitació republicana que promovia AR, podem adduir que el 22 de desembre de 1930 eren detesos Gaetà Huguet, Carles Selma i Josep Castelló Soler (Selma s. d.: 5) i uns dies abans el redactor de Libertad, Tomàs Colón i Mampel, havia estat acusat de tres delictes.

Aleshores els infatigables militants d’AR, «turistas del ideal», es trobaven immersos en la «cruzada esplendorosa»13 de difondre les aspiracions republicanes de democràcia. En constitueixen testimoniatges il·lustratius, per exemple, els mítings a les Coves de Vinromà (l’11 d’octubre de 1930), Cabanes (el 12 d’octubre de 1930), o Vilafamés (el 9 de novembre)14; aquest va comptar amb l’assistència de comissions dels comitès d’AR de Sant Joan de Moró, la Vall d’Alba, la Pobla Tornesa, la Vilanova d’Alcolea i Cabanes. Ja en plena campanya electoral AR va traslladar els seus mítings no solament a la Serra i la Serratella, sinó a tots els pobles de la Plana de l’Arc; en tot cas n’hauríem d’exceptuar Borriol i la Pobla Tornesa, sobre els possibles mítings dels quals ara mateix no tenim informació.

A mesura que s’acostaven les eleccions municipals les organitzacions polítiques intensificaven la campanya electoral i les tasques organitzatives. El 25 de març de 1931, per exemple, AR constituïa el 12 Libertad. 2 de desembre de 1930, p. 2.

13 Libertad, 13 d’octubre de 1930, p. 3. Aquestes rutes polítiques fins i tot inclouen pernoctes fora de casa, com fou l’exemple dels mítings a les Coves de Vinromà, la Salzedella i Sant Mateu, en què els oradors hagueren de fer nit a les Coves.

14 Fou presidit per Aniceto Trilles, president local d’AR, i G. Huguet. Hi van intervenir F. Vivas, Josep Sos, Joan Gómez (un jove federal de Borriana), Carles Gamon i Miquel Peña.

144

seu comitè de la Serra d’En Galceran, sota la presidència de Josep Mas Mateu, el membre de més edat. De comitès com aquest, AR va arribar a constituir-ne 114 arreu de la província de Castelló. Sens dubte, AR havia generat una elevada capacitat d’acció, a la qual s’unia el prestigi social i polític d’una bona colla dels seus membres.

Tot plegat calia fer-ho valdre a l’hora de pactar les llistes per a les eleccions municipals de Castelló, davant les quals la màxima garantia d’èxit continuava reservada als republicans històrics de Gasset. Com a producte del “Pacte de Sant Sebastià”, d’agost de 1930, Gasset va aconseguir d’establir per a l’ajuntament de Castelló la Conjunción Republicano-Socialista, la candidatura d’aliança amb el PSOE en la qual finalment no va participar AR per bé que hi va introduir un parell de candidats, Ferran Vivas Lloret i Enric Tena Gil15, que esdevindrien regidors de Castelló. Per descomptat, AR recolzava sense reserves la Conjunción, però renunciava formalment a la batalla electoral de la capital de la Plana amb l’objectiu de concentrar els seus esforços en les comarques, que constituïen el seu camp d’acció més favorable.

Ara mateix tenim pendent d’avaluar els resultats electorals que va aconseguir AR i, en concret els regidors valencianistes, en cadascun dels municipis de la Plana de l’Arc. Sabem, per exemple, que els 11 regidors d’Albocàsser pertanyien a AR i que M. Peña afirmava el 1931 que la seua organització comptava amb uns 500 regidors arreu de la província. Vet ací unes magnituds que mereixen, sens dubte, de ser considerades amb molta atenció.

En qualsevol cas, l’eufòria republicana que van desfermar les eleccions municipals del 12 d’abril fou intensament compartida per AR i de fet, en ser proclamada la República va ser un personatge ben significatiu d’aquesta formació, el doctor M. Peña, qui va adreçar-se al públic des del balcó de l’ajuntament de Castelló en un acte que constituiria la primera manifestació de joia popular de la ciutat pel triomf republicà.

De tota manera, no resulta estrany que de processos electorals se’n deriven seqüeles adverses que afecten sobretot les opcions polítiques minoritàries, les quals sovint resten desconcertades davant l’impacte social que produeixen les candidatures poderoses. Sense anar més lluny, l’endemà de les eleccions AR entrava en crisi.

15 Tots dos resultaren elegits regidors i formaren part de les corporacions constituïdes el 21 d’abril de 1931 i el 29 de desembre de 1933; en la corporació constituïda el 26 de febrer de 1936 F. Vivas ascendí a tercer tinent d’alcalde i E. Tena s’hi mantingué com a regidor. Abandonaren l’ajuntament el maig de 1936.

145

Un èxit efímer L’eufòria amb què el valencianisme polític havia arribat a la proclamació de la República, l’any 1931, sobretot a la Plana de l’Arc, aviat començaria a esvair-se, sens dubte perquè es trobava en condicions desfavorables per fer front als reptes que li plantejava el joc polític instituït, el qual, val a dir-ho, juga a favor, de manera oberta, de les candidatures que es defineixen per un horitzó estatal.

En aquest sentit, la perspectiva de les eleccions constituents (que es celebrarien el 28 de juny de 1931) fou el colp de gràcia per a l’AR.16 Com a resultat dels vells antagonismes entre el líder castellonenc Gasset i els valencianistes (de fet, amb el conjunt d’AR), aquests restaven foragitats de la candidatura Conjunción Republicano-Socialista.

Així doncs, polítics de la talla de M. Peña i J. Castelló Soler –cada vegada més identificats amb el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), de Marcel·lí Domingo– acabarien formant la candidatura de Concentració d’Esquerres, juntament amb els advocats Tomàs Benet Benet –que hi representava l’Acción Republicana de M. Azaña– i el borrianenc i federal valencianista Artur Perucho Badia17.

Definitivament, el grup d’Huguet que havia estat treballant per la República dins AR trencava obertament amb el republicanisme de Gasset, el qual de cap manera satisfeia les aspiracions democràtiques, federals i valencianistes. La ruptura era sancionada mitjançant la famosa consigna que llançava el líder del valencianisme castellonenc arran del famós míting de Marcel·lí Domingo, a València, el 14 de juny: ¡Republicans federals de Castelló i la Provincia! Prou de federals que en la pràctica no ho són. Feu un acte d’adhesió al Partit Radical Socialiste Espanyol18.

16 Les referències a AR, sobretot de l’any 1931, demanen una certa cautela, atès que la mateixa sigla tant pot al·ludir a l’agrupació valencianista com a l’Acción Republicana, fundada l’any 1930 per Manuel Azaña. De fet, a les eleccions constituents de 1931, per la circumscripció de Castelló s’hi presentaven tres AR, distribuïdes en dues candidatures diverses: dins la Conjunció Republicano-Socialista hi havia José Royo Gómez (AR) i dins la Concentració d’Esquerres, M. Peña (AR de Castelló) i Tomàs Benet (AR de Madrid). Per tal d’obviar unes tals confusions, de vegades l’AR azañista és esmentada a la premsa com a “AR nacional”. Recordem que Acción Republicana, d’Azaña, juntament amb el Partido Republicano Radical Socialista, de Marcel·lí Domingo, acabaren transformant-se en Izquierda Republicana, l’any 1934.

17 Perucho esdevindria secretari de Marcel·lí Domingo en ser nomenat ministre d’Economia del primer govern d’Azaña, l’octubre de 1931.

18 G. Huguet, «Marcelino Domingo i Valencia», Libertad, 15 de juny de 1931, p. 12.

146

Respecte de la campanya electoral a les constituents de juny del 1931 paga la pena de remarcar tres aspectes: en primer lloc, l’impuls que des dels rengles d’AR rebia la qüestió del federalisme, al debat del qual va contribuir a través d’articles suggeridors Casimir Melià Tena; segonament, i com a reacció a una tal dinàmica del valencianisme, el sector espanyol que representava dins AR M. Sangüesa aguditzava els seus enfrontaments amb Huguet i, en rebel·lia contra la pròpia organització, introduïa un candidat, Josep Royo Gómez, dins la llista de la Conjunción; i en tercer lloc, notem la concentració dels esforços de la campanya en la capital, en detriment de la dinàmica comarcal que havia caracteritzat la campanya d’AR a les municipals precedents.

En aquest sentit l’acte polític sobresortint fou la presentació oficial a la plaça de Bous de Castelló del PRRS, el dia 21 de juny, en el qual van intervenir, entre d’altres, M. Peña i J. Castelló Soler, però no va poder comptar amb la presència anunciada de Marcel·lí Domingo.

Com era d’esperar, la candidatura en la qual s’identificaven els valencianistes, Concentració d’Esquerres, amb prou feines assolí uns resultats discrets. Amb tot i això, paga la pena de remarcar que, en competència amb pesos pesants de la talla de F. Gasset, J. Royo o Juan Sapiña19, el doctor M. Peña20 va esdevenir el triomfador del districte electoral d’Albocàsser. En concret, va guanyar a la Vall d’Alba i Vilanova d’Alcolea (amb 464 i 345 vots, respectivament); obtingué un magnífic segon lloc a Albocàsser i la Serra d’en Galceran (462 i 294 vots, respectivament; a la Serra guanyà Castelló Soler); força digne fou el seu resultat a Borriol, Cabanes, les Coves de Vinromà, la Pobla Tornesa, la Serratella i la Torre d’en Doménec; finalment, Peña Masip va patir un cert fracàs electoral a Benlloc i a Vilafamés, una dada sorprenent, que reclama de ser analitzada.

Comptat i debatut, els resultats electorals de les constituents de juny de 1931 permeten d’avançar, ni que siga de manera provisional, que el valencianisme començava a arrelar a la Plana de l’Arc. Hi calia, ben segur, una plataforma política més sòlida, amb una organització més consistent que no pas ho era l’AR d’aleshores, que havia donat mostres de desintegrar-se unes setmanes abans de les eleccions de juny. En efecte, a començament d’aquest mes la 19 El total dels dotze candidats que la circumscripció de Castelló presentava a les eleccions constituents de juny de 1931 eren F. Gasset, J. Royo Gómez, Vicent Sales Musoles, Juan Sapiña Camaró, Álvaro Pascual Leone, Vicente Cantos Figuerola, M. Peña Masip, J. Castelló Soler, Tomàs Benet Benet, Artur Perucho Badia, Jaime Chicharro Sánchez-Guío i Bautista Planelles Granell.

20 Amb un total d’11.360 vots, se situà al lloc 7è del conjunt de candidats.

147

plana major d’AR (amb G. Huguet, M. Peña, F. Vivas, M. Tena i J. Fibla) feia pública l’adhesió al PRRS de M. Domingo, al qual ja pertanyia J. Castelló Soler. Com a producte, i alhora causa, d’una tal crisi, desapareixia el diari Libertad, l’òrgan d’AR, precisament poc després d’eixir al carrer República. Diario de la tarde, l’òrgan del competidor PRA de Gasset, el qual aquell mateix agost decidia de fusionar el partit clàssic castellonenc amb el Partido Republicano Radical (PRR) d’Alejandro Lerroux, una operació que confirmava la deriva reaccionària del republicanisme gassetià. D’altra banda, a poc a poc, s’anava imposant la xarxa estatal dels partits polítics.

Envoltats en un tal clima, el 25 d’agost de 1931, el president J. Fibla convocava assemblea d’AR, a la seu del carrer Major, 98, amb un sol punt en l’ordre del dia, el de la posible conveniencia de disolver Acción Republicana local o su incorporación a alguno de los partidos republicanos nacionales.21 L’acord definitiu fou el de dissoldre-la, per tal com hace casi tres meses dejó de existir.

Com és habitual, en un tal ambient de desorientació i desfeta, amb els uns que se’n passen al PR, uns altres que opten per afiliar-se al PRRS, i encara d’altres que s’incorporen a l’AR estatal, d’Azaña, hi sovintejaren les batusses entre antics correligionaris. Naturalment, el desconcert s’havia de propagar tot d’una a les agrupacions locals. De fet, algunes ja s’hi havien avançat, com la de la Serra d’En Galceran, que el 14 de juny convocava junta general pel dia 26 del mateix mes al objeto de tratar de adherirse (?) al partido Republicano Radical Socialista.22

Per la seua banda, AR de la Serratella s’adheria al PRA, de Gasset, a començament d’octubre23.

Tal com hem insistit, AR havia defugit qualsevol mena de lligams orgànics que la identificassen com a partit polític. Tanmateix, i malgrat l’acord de dissolució, amb data de 3 d’abril de 1932 presentava el reglament del «Grupo Local Acción Republicana Castellón»24, que seria aprovat pel Govern Civil l’1 de juliol següent. En qualsevol cas, 21 República, núm. 67 (26 d’agost de 1931), p. 2.

22 Actes de la Sociedad Republicana de la Sierra Engarceran, Salamanca, FDAH, carpeta 99. No hi consta, tanmateix, la celebració de la tal junta general.

23 República, núm. 105 (9 d’octubre de 1931), p. 4.

24 CDMH, carp. 102. El reglament estava signat pel secretari, Tomàs Fletcher, que acabà integrat dins Esquerra Republicana del País Valencià.

148

a Castelló s’instal·laria de manera definitiva, i precisament de la mà de J. Fibla i M. Sangüesa, l’Acción Republicana estatal, literalment el Partido Nacional de Acción Republicana (PNAR), una operació que es veia afavorida pel fet que el seu president, M. Azaña, presidia alhora el govern d’Espanya i també pel fet de disposar d’un diputat, J. Royo. Entre els membres del Comité Organitzador del flamant PNAR provincial hi havia T. Colón i T. Fletcher, i disposava, a més, de recursos suficients per publicar un setmanari Izquierda. Semanario de Acción Republicana, que publica el primer número el 20 de febrer de 193225.

En definitiva, Huguet i la seua colla d’incondicionals, després d’haver estat estigmatitzats per antics col·legues d’AR, J. Fibla i M. Sangüesa (Herráiz i Redó 1995: 142-143), de republicanos disidentes, más atentos a sus ambiciones personales que a los intereses generales de la República, restaven marginats dels partits polítics, els quals anaven definint els seus respectius espais d’acció.

En qualsevol cas, l’Acción Republicana del president Azaña comptava amb tots els trumfos per fer-se amb els grups locals del republicanisme que havien creat els seguidors d’Huguet i que ara restaven sota els efectes de l’aïllament i la desorientació. Així doncs, sabem que el 7 de gener de 1932 els comitès d’Acció Republicana d’Albocàsser es van passar al PNAR, un procediment que seguiran, el mes següent, els comitès de Cabanes, les Coves, la Pobla Tornesa, la Serratella, la Serra d’en Galceran, la Torre en Domènech, la Vall d’Alba i Vilanova d’Alcolea.26 Per la seua banda, el partit d’Azaña mirava d’assimilar, ni que fóra per raons tàctiques i a les comarques castellonenques, si més no, alguns valors del valencianisme que hi havien sembrat els seguidors avançats d’Huguet.

El valencianisme organitzat en partit: d’Esquerra Republicana Valencià a Esquerra Valenciana

del

País

Davant el desencant que el panorama polític podia provocar damunt el valencianisme, G. Huguet esmerçava els seus esforços, 25 A partir del núm. 29 el director de República va ser M. Añó i entre els col·laboradors del setmanari hi hagué T. Colón, T. Fletcher i E. Tena. Remarquem que tots quatre (Añó, Colón, Fletcher i Tena) esdevingueren coreligionaris qualificats d’Huguet a partir de la fundació d’Esquerra Republicana del País Valencià.

26 Vegeu Izquierda, núm. 1 (20 febrer 1932), p. 3; núm. 2 (27 febrer 1932).

149

durant el darrer trimestre del 1932, a contribuir en l’èxit de l’aprovació de les Normes de Castelló (21 de desembre de 1932), que acabarien signant, entre d’altres, ell i la seua mà dreta, M. Peña. L’any següent Huguet esmerçava esforços considerables en l’organització de la memorable Colònia d’Estiu, de Sant Pau d’Albocàsser.

Per la seua banda, els valencianistes que havien optat per la via del possibilisme polític tampoc no devien trobar-se gaire còmodes al si del PNAR, tal com sembla suggerir l’episodi que protagonitzava J. Fibla, davant l’assemblea del partit, el 6 de febrer de 1933, en dimitir del càrrec de president del Comitè Provincial27.

Enmig d’aquell ambient Huguet i els seus no cessaven en el seu objectiu de fer avançar la causa de l’Estatut d’Autonomia per al país.

Sens dubte, la seua posició degué ser decisiva en la convocatòria de la magna «assamblea histórica» (segons l’apreciació d’El Camí) de partits polítics i representacions públiques de Castelló i València, que va congregar-se a l’ajuntament de la capital de la Plana el 13 de maig de 1933. Amb ocasió de l’assemblea pro Estatut –a la qual assisteixen Huguet, M. Peña i F. Vivas, pels valencianistes republicans–, el redactor del setmanari valencianista no pot estar-se de fer l’elogi sincer i fervorós de la ciutat de Castelló, bella capital de les comarques septentrionals, que en esta ocasió, tan transcendental per a la vida col·lectiva del nostre poble, ha evidenciat una maduritat política, una inquietut conscient, una preparació ciutadana molt superior a la de València capital28.

Tanmateix el panorama polític no acabava d’il·luminar-se per al grup de valencianistes seguidors de Gaetà Huguet, que se sentien força desorientats i desvalguts, sense la mínima opció de participar en les eleccions municipals d’abril de 1933 ni en les generals del 19 de novembre del mateix any.

En un tal context, i per tal de redreçar la situació, el valencianisme castellonenc decideix d’organitzar-se en partit polític, una decisió que degué prendre cos el mateix 193329 mitjançant la fundació 27 Fibla fou substituït per F. Casas i Sala (El Heraldo de Castellón, 7 de febrer de 1933).

El 25 de març següent, el PNAR va traslladar el seu domicili de Castelló al carrer González Chermà, núm. 1-3.

28 «Assamblea Histórica de Castelló», El Camí, núm. 63 (20 de maig de 1933), p. 1. Vg. també República, núm. 604 (15 de maig de 1933), p. 1.

29 En un carnet d’ESQUERRA VALENCIANA –que devia ser imprès a Castelló– hi constava «Esquerra Valenciana (continuació d’Esquerra Republicana del País Valencià fundada en 1933)».

150

d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), la qual assoliria l’aprovació oficial, per part del Govern Civil, el 4 d’agost de 193430.

Ben mirat, la creació d’ERPV31 s’inseria dins el procés general d’estructurar les organitzacions de l’esquerra republicana32 a dos nivells, valencià i espanyol. En efecte, el mateix 1934 Acción Republicana, d’Azaña, i el Partido Republicano Radical Socialista, de Marcel·lí Domingo, es fusionaven tot transformant-se en Izquierda Republicana. Paral·lelament, ERPV constituïa la fusió, a nivell provincial, de les organitzacions homologables al País Valencià, alhora que es dotava d’uns lligams d’abast estatal mitjançant la seua connexió amb Izquierda Republicana, una operació simètrica a la que es produïa al Principat de Catalunya, amb la participació del Partit Republicà d’Esquerra. Val a dir que amb aquest pas el valencianisme polític marcava una fita –tant a nivell ideològic com organitzatiu– en la seua trajectòria. De tota manera, tampoc no podem negligir que Esquerra Valenciana –que es creava, a València, el mes de juliol d’aquell mateix 193433– restava al marge de la iniciativa d’ERPV. Tinguem en compte també que aquell estiu es caracteritzava per la ruptura que es produïa al si del valencianisme, precisament arran de la III Setmana Cultural Valencianista34 (a la qual s’havia adherit, entre d’altres, la flamant ERPV) i de la Diada valencianista, de Xàtiva (Colomer 2007: 34).

30 Del Proyecto de Reglamento de la Esquerra Republicana del País Valencià – Organización Intercomarcal 1934 en són ponents Manuel Añó, S. Nomdedeu i Joaquim M. Teigeiro. El projecte porta la data de 19 maig de 1934 i l’aprovació el dia següent. L’aprovació oficial pel Govern Civil fou el 4 d’agost de 1934 (FDMH, carpeta 102).

31 Definitivament, la constitució i paper històric d’ERPV reclamen encara molta recerca i anàlisi. D’entrada, no compartim l’opinió d’Herráiz i Redón (1995) que atribueixen a ARN el protagonisme en la creació d’ERPV. Tant el contingut del Manifest–Programa d’Esquerra Republicana del País Valencià (signat el 22 de gener de 1934) com els components del seu Comitè Executiu constitueixen testimonis clars d’una operació que sols podia ser obra de la colla de valencianistes de l’entorn de G. Huguet.

32 El projecte de constituir la Federació d’Esquerres Republicanes, sobre la base dels radicalsocialistes, més Acción Republicana, més el Partit Republicà d’Esquerra, més Orga a Galícia, ve d’un parell d’anys arrere i a Castelló se’n feia eco el diari Izquierda («Nota política», 19 de novembre de 1932, p. 2).

33 Entre els seus fundadors cal esmentar el castellonenc Vicent Marco Miranda – president i futur diputat–, Juli Just i Gimeno, i Faustí Valentín i Torrejón.

34 Organitzada pel Centre d’Actuació Valencianista i patrocinada per l’ajuntament de València, la III Setmana Cultural Valencianista tingué lloc els dies 22 al 29 de juliol de 1934.

151

Al cap de pocs dies de l’aprovació oficial, ERPV participava en l’homenatge que l’ajuntament d’Alcalà de Xivert va retre, el 26 d’agost, a F. Casas i Sala, una de les figures rellevants de l’organització35.

El 22 de gener de 1934, abans de ser aprovada oficialment, ERPV publicava en edició bilingüe el fulletó Manifest-Programa d’Esquerra Republicana del País Valencià36, en el qual descriu el propi procés de formació: ESQUERRA REPUBLICANA és una fusió dels partits provincials d’ACCIÓ REPUBLICANA, RADICAL SOCIALISTA INDEPENDENT, VALENCIANISTA REPUBLICÀ37 i atres grups republicans d’esquerra que sentint plenament el fet de la personalitat del País Valencià, determinada no sols per la història sinó que també per atres factors de tanta importancia com la llengua, l’espirit i l’economia vullguen contribuir a refer-la al sí dels pobles peninsulars […]

I arredoneix el seu perfil polític mitjançant els termes següents: El nostre partit d’un contengut autonòmic molt accentuat com pertany a la trajectòria renovadora marcada per la República, d’un amplíssim sentiment laic i d’un sentit eminentment social, té la pretensió d’esdevindre una organisació d’esquerres que salvant la seua organisació inicial dins el marc de la Província abarque totes les comarques del País Valencià.

El primer comitè executiu d’ERPV estava integrat per G. Huguet Segarra, M. Añó Esbrí, M. Peña Masip, J. Ma. Teigeiro Orsi, T. Colon Mampel, E. Tena Gil i J. Fibla Fresquet. De tota manera, arran de la constitució oficial, F. Casas i Sala fou elegit president del partit, que comptà amb tres vicepresidències, regides per G. Huguet, M. Sangüesa i J. M. Añó, respectivament.

35 Francesc Casas i Sala (Manresa, 1896 – Puebla de Valverde, Terol, 1936) es llicencià en dret a Barcelona, on començà a exercir l’ofici d’advocat. A les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 s’hi presentava pel PNAR, juntament amb José Royo Gómez, dins la candidatura Coalició d’Esquerres. A les eleccions de febrer de 1936 fou elegit, per Izquierda Republicana, diputat a corts per la circumscripció de Castelló. Al començament de la guerra fou el responsable polític d’una columna de milicians i guàrdies civils de Castelló que es dirigia al front de Terol; traït pels guàrdies civils, fou pres i executat per l’exèrcit franquista a Puebla de Valverde, l’1 d’agost de 1936.

36 Duu l’avanttítol Fusió dels partits republicans d’esquerra de la província de Castelló de la Plana.

37 Ignorem si definitivament va incorporar-se a ERPV el Partit Democràtic Federal, el qual, des del seu comitè de Borriana manifestava el seu acord (el 28 d’abril de 1934) a la invitació a fusionar-se tots els partits republicans d’esquerra.

152

Per fi, la flamant ERPV es dotava de connexions polítiques dins les coordenades estatals, que el Manifest-Programa exposava d’aquesta manera: Realisada la unió per nosatres propugnada i tan fermament desitjada: constituït el nou partit de «IZQUIERDA REPUBLICANA», partit integrat per diversos sectors del més pur republicanisme, ESQUERRA REPUBLICANA del País Valencià veu amb orgull i pregona satisfacció que els esforços realisats per arribar a la constitució d’aquell, han estat profitosos. Si bé no s’hi ha seguit els seus mètodes i orientacions en canvi si (sic) ha respectat la seua espiritualitat autonomica i degut a esta espiritualitat saviament recollida en els articles 19 fins el 22 inclós dels Estatuts de «Izquierda Republicana», ESQUERRA REPUBLICANA del País Valencià sens perdre res d’alló que en realitat es […] és en esta Provincia la representació genuina de «Izquierda Republicana» la disciplina i orientacions de la qual acate.

Coneixem que els republicans de la Serra d’En Galceran seguien amb fidelitat les petjades de Gaetà Huguet. De fet, en sessió extraordinària tinguda el 24 d’agost de 1934, responien a la proposició presentada per Remigio Mas Melià aprovant per unanimitat el canvi de nom (aleshores PRRS) pel d’Esquerra Republicana del País Valencià, a cuyo partido a partir de este momento declara pertenecer, acatando en todo su orientación y disciplina38.

Tanmateix les il·lusions que suscitava la fundació del nou partit ben aviat es van tòrcer, per tal com no trigaren a emergir velles incompatibilitats que es mantenien entre els diversos grups polítics que confluïren en ERPV. Per començar Izquierda Republicana no va aprovar el programa de la seua tutelada ERPV. A més, en aquesta crisi precoç també hi jugaren el seu paper les reaccions discordants amb què les distintes sensibilitats del partit van captenir-se davant els fets d’Astúries, l’octubre de 1934. En qualsevol cas, el comitè del dictricte primer de Castelló39 el 15 de desembre de 1934 presentava la dimissió col·lectiva davant F. Casas, president d’ERPV, a causa de los procedimientos que desde hace tiempo viene observando debidos a intromisiones ilegítimas en la dirección de los asuntos políticos que alteran la marcha normal y democrática del partido40.

38 Actes de la Sociedad Republicana de la Sierra Engarceran, Salamanca, FDAH, carpeta 99.

39 N’era president F. Vivas. Signen la carta de dimissió G. Huguet, J. M. Teigeiro, T. Colón, J. Fibla, E. Tena, M. Peña i J. M. Añó.

40 Germán Reguillo Simón, Apéndice documental I, inèdit, de la tesi doctoral El partido

153

Dins una tal dinàmica d’enfrontaments interns, l’assemblea de l’1 de desembre de 1935 confirmava la ruptura definitiva d’ERPV41 i al mes següent, el gener de 1936, era constituïda a Castelló Izquierda Republicana, de la mà de F. Casas i Sala i M. Sangüesa. Aleshores el grup de valencianistes seguidors d’Huguet es reorganitzava com a Centre Cultural d’Esquerra Republicana, que domiciliaren a l’antic local del carrer González Chermà, núm. 5-7, de Castelló.

Com no podia ser altrament, aquesta dinàmica es projectava tot d’una enfora de Castelló. D’aquesta manera, el 19 de desembre de 1935, trobem els republicans serratins que en lloc d’identificarse com a ERPV tornen a autoconstituir-se en Acción Republicana42.

Definitivament, el valencianisme polític, a la Plana de l’Arc com arreu del País Valencià, es mostrava fràgil, desorientat i fragmentat.

Aleshores Huguet assajava l’alternativa, així mateix complicada, de la unitat del valencianisme, ni que fóra en àmbits puntuals, mitjançant la constitució, tinguda en la data emblemàtica del 25 d’abril de 1935, de Proa, la plataforma coordinadora de les activitats valencianistes en el seu doble aspecte, cultural i patriòtic alhora43.

Tan sols amb una tal estratègia, la de fundar un partit únic de totes les forces del valencianisme republicà,hom podia aspirar a defensar amb coherència i assolir amb èxit l’Estatut per al País Valencià, tal com propugnava per aquells dies Miquel Duran de València, el director de La República de les Lletres (Aznar-Blasco 1985: 64).

Malgrat la crisi interna que va patir ERPV al poc temps de ser fundada, considerem que el sector valencianista no degué abandonar l’activitat de clar signe polític, bé a l’empara d’ERPV, bé refugiat en el Centre Cultural d’Esquerra Republicana. En qualsevol cas, el 26 d’abril de 1936 la colla d’Huguet decideix de constituir-se en Esquerra Republicana (ER), alhora que intensifica les seues relacions amb l’Esquerra Valenciana. Sense poder precisar a quines dades exactes corresponen, ens consta que hi havia gestores d’Esquerra Republicano de Castellón: de la extrema izquierda al centro político (1868-1936), p. 74 a.-r.

41 A finals de desembre del mateix 1935, des de Madrid Izquierda Republicana dissolia el comitè provincial castellonenc d’ERPV, en substitució del qual fou nomenada una gestora que tot d’una expulsaria del partit F. Casas i Sala, president d’aquest comitè.

42 El nou comitè de la Serra d’en Galceran era presidit per Baptista Melià Sabater; n’era vicepresident Salvador Mas Mateu. Actes… o.c. D’altra banda, sobta que a la Serra reaparega Acción Republicana, que s’havia dissolt el 3 d’abril de 1934 en Izquierda Republicana. Notem encara que Bautista Melià Sabater, que n’acabaria expulsat, així com V. Bellés Beltran acabarien sent expulsats del partit (24 gener 1937).

43 Timó, butlletí de Proa, núm. 1 (juliol de 1935), p. 1.

154

Republicana a Benlloc, Borriol, Cabanes, les Coves de Vinromà, la Pobla Tornesa, la Serratella, la Serra d’en Galceran, la Torre d’en Domènec, la Vall d’Alba i Vilafamés.44 La situació aleshores era difícil, no solament per a ER sinó per al conjunt de la societat valenciana i de tot l’estat, una situació que s’agreujava, d’ençà de la revolta de l’octubre de 1934 i fins a la sublevació militar del 1936, a nivell econòmic i polític, en un context europeu així mateix extremadament crític.

No cal dir que la convocatòria de les eleccions del 16 de febrer de 1936 havia de trasbalsar l’organització que dirigia Huguet, una condició, d’altra banda, que esdevenia crònica, com no podia ser altrament, en un grup polític que era feble i modest i que alhora patia dificultats suplementàries d’arribar al gran públic, precisament a causa de constituir un model polític que qüestionava el nacionalisme espanyol.

D’altra banda, Huguet i els seus incondicionals devien assistir als debats previs a la confecció de candidatures amb tot un seguit de prevencions.

La decepció que va provocar la revolució d’Astúries en personatges clau del valencianisme castellonenc, tals com Huguet, Teigeiro o Sos Baynat, per exemple, ens situa sobre la pista dels entrebancs que havien d’experimentar a l’hora de pactar el programa electoral del Front d’Esquerres (nom que identificava al País Valencià i al Principat la coalició coneguda com a Frente Popular a la resta de l’estat).

Siga com siga, Esquerra Republicana restava al marge de les eleccions al parlament espanyol de febrer del 1936, que va guanyar el Front d’Esquerres, a la llista del qual per Castelló va resultar elegit, entre d’altres, F. Casas i Sala, aleshores afiliat a IR. Paga la pena de notar que el comitè de l’agrupació republicana –ara sota la denominació d’Acció Republicana– de la Serra d’en Galceran, acordava de prestar el recolzament incondicional a aquesta candidatura45. Així doncs, els 44 Presidents d’Esquerra Republicana: Julián Ibáñez Mateu (Benlloc); Daniel Bort Saura (Borriol); Antonio Querol Selma (Cabanes); Joaquín Gallés (sic) Ripollés i José Escoí Barreda (les Coves); Francisco Ibáñez Bellés (la Pobla); Joaquín Tena Bort (la Serratella); Hermenegildo Queral Albert (la Serra); Francisco Ferrando Bort (la Torre); Pragmacio Tierno del Barrio i Agustín Traver Navas (Vall d’Alba); José Puchol Bernat i Aniceto Trilles Martí (Vilafamés). No tenim constància del president d’ER de la Vilanova (CDMH, carp. 245, «Lista de Presidentes de ESQUERRA REPUBLICANA».

45 Transcripció textual de l’acord, en sessió extraordinària d’11 de febrer de 1936: «habiendose propuesto por el comité Provincial de Izquierda Republicana presentar candidatos para Diputados a Cortes en la próxima lucha electoral a los Sres. D. Francisco Casas Sala, D. Francisco Gómez Hidalgo, D. Juan Sapiña Camaró y D. Vicente Fe Castell, este Comité por unanimidad lo acepta y promete votarla íntegra» (Actes, o.c.).

155

republicans de la Serra es desentenien de l’organització que liderava Huguet.

Tenim una informació ben deficitària sobre els moviments amb què devia reaccionar ER davant la convocatòria d’eleccions locals pel 12 d’abril, les quals, d’altra banda, no arribaren a celebrar-se. Segons El Heraldo de Castellón, l’organització de Gaetà Huguet hi presentaria Joan Manuel Añó com a candidat a l’alcaldia de la ciutat. De fet, Añó mai no va sentir-se còmode davant l’actuació del Front d’Esquerres i a la mateixa tardor (entre octubre i novembre de 1936) s’exiliava, amb tota la família, a Occitània, on viuria, entre Narbona, Seta i Marsella, fins al seu retorn a casa, la primavera de 1941. Notem que de les corporacions municipals que regiren l’ajuntament de Castelló des del 21 d’abril de 1931 al 28 de maig de 1936 formaren part Ferran Vivas i Enric Tena.46 J. M. Añó havia intervingut –al costat de Vicent Marco Miranda, fundador i líder d’Esquerra Valenciana (EV)– en el míting que el dia 14 d’abril de 1936 va fer ER en commemoració de l’aniversari de la Segona República. De la participació de Marco Miranda en aquest míting és raonable de conjecturar que el procés preparatiu de la fusió entre els valencianistes d’Huguet i Esquerra Valenciana es trobava en una fase avançada. De fet, podem datar la tal fusió el juliol del 193647.

Aquell mateix any, al març, EV havia tingut el seu I Congrés a València, al qual el seu president, Vicent Marco Miranda, s’hi presentava com a flamant diputat a Corts per la llista del Front Popular.

Naturalment, així que van fusionar-se amb EV, els valencianistes castellonencs decidien d’assumir noves responsabilitats públiques, en col·laboració amb el Front Popular, en el Comitè Executiu Antifeixista del qual s’integraren l’octubre de 1936. En aquest sentit formaren part dels consells municipal i provincial de Castelló i en diversos organismes revolucionaris. Per exemple, Joaquim Teigeiro i 46 Exactament, Ferran Vivas Lloret fou el tercer tinent d’alcalde des del 26 de febrer al 28 de maig de 1936.

47 L’article «L’Estatut del País Valencià», publicat a El Heraldo de Castellón, el 15 de juny de 1926, està signat per G. Huguet amb la indicació d’”Esquerra Republicana”.

D’altra banda, el carnet d’identitat de F. Vivas, amb el núm. 6 de l’Agrupació Local de Castelló, d’Esquerra Valenciana, està datat el 18 d’agost de 1936; curiosament duu incorporats dos segells: l’un de l’Esquerra Valenciana - Agrupació Local de Castelló, i l’altre de l’Esquerra Republicana – Agrupació Local de Castelló. Tanmateix a la declaració que fa Manuel Armiño, el 27 d’abril de 1940, davant el jutge instructor de Responsabilitats Polítiques, hi declara que «se afilió al partido de Esquerra Valenciana y que fue fundado en Noviembre del año 1936» (Expedient núm. 4337, del Juzgado Instructor de Responsabilidades Políticas de Castellón).

156

G. Huguet van representar EV dins l’ajuntament i a la Caixa d’Estalvis de Castelló, respectivament, alhora que M. Penya actuava en nom d’EV davant l’hospital de les Brigades Internacionals, de Benicàssim.

També a València, els dies 20 i 21 de febrer de 1937, EV de 1937 duia a terme el seu II congrés, en el qual assolí un relleu notori el grup castellonenc de l’antiga ER; com a mostra, la presidència del congrés fou atorgada a Ferran Vivas, president del Consell Executiu d’EV a Castelló. En aquesta ciutat va ser publicada la Memòria del congrés, en un volum de 125 pàgines que representaria una fita dins la premsa política pel que fa a la normalització de la llengua: una edició monolingüe en un català acurat, amb els antropònims així mateix normalitzats. Durant l’exposició reglamentària del document, la Secretaria General s’hi congratulà del creixement de la nostra organització, la qual s’espandix per les altres terres germanes del País Valencià arribant hui en dia a comptar amb un nombre d’afiliats que no baixarà dels deu milers (Memòria 1937: 9).

No hem de perdre de vista que, en vespres d’aquest congrés, EV havia mantingut converses amb el Partit Valencianista d’Esquerra, amb l’objectiu de constituir un partit valencianista d’esquerres unitari i fort, equiparable a Esquerra Republicana de Catalunya, amb la qual mantenia relacions especials, com ara l’adscripció de Marco Miranda a la minoria parlamentària d’ERC, al Congrés de diputats, a Madrid.

Per primera vegada, el valencianisme polític que venien bastint a les comarques del nord els incondicionals de Gaetà Huguet començava a sentir-se fort. Com a mostra recordem que, al II Congrés, EV declarava que comptava amb uns deu mil afiliats, una condició que, segons el seu president, Marco Miranda, fa d’aquell partit un dels més importants de la Nació Valenciana i el primer entre els nacionalistes (Esquerra Valenciana 1937: p. 5).

L’èxit, però, s’esdevenia enmig d’unes circumstàncies tràgiques, la guerra que acabaria malbaratant aquell projecte esperançador. Al mateix temps, les adversitats ambientals contribuïen a agreujar les velles discòrdies entre el Front Popular i el gruix del valencianisme castellonenc, unes incompatibilitats que, el 2 de març de 1938, arribaren a foragitar del comitè del Front Popular Antifeixista els seguidors d’Huguet.

Naturalment, les conseqüències de la desfeta van abraornar-se damunt els militants més significatius del valencianisme castellonenc.

Poc després que el Front Popular en foragitara els valencianistes, l’exèrcit sublevat ocupava Castelló de la Plana (14 de juny de 1938).

157

Abans que la ciutat fóra ocupada, Gaetà Huguet i els germans Peña Masip hagueren d’iniciar un llarg camí vers l’exili, mentre que aviat Ferran Vivas seria empresonat i condemnat a pena de mort, per bé que aquesta li fou finalment commutada.

Per concloure Al llarg del primer terç del segle XX es consolidava la nació espanyola, que era identificada amb el regne d’Espanya, organitzat en un estat profundament centralista, al servei del qual havia estat inventada l’administració provincial com a eina per eradicar les entitats polítiques històriques. Amb tot i això, el centralisme havia començat a ser combatut pel republicanisme federal, sense que tanmateix una tal actitud representàs cap intent de posar en qüestió la ideologia que sustentava la nació espanyola, profundament assimilada i àdhuc vindicada pels diferents corrents republicans. En aquest sentit, Gaetà Huguet Breva s’havia mantingut com un republicà clàssic, fustigador del centralisme borbònic però alhora espanyol convençut, identificat, això sí, per uns compromisos inqüestionables en la recuperació de la dignitat de la comunitat lingüística valencianoparlant.

El fill del patrici valencianista, Gaetà Huguet Segarra, heretà del pare la ideologia republicana anticentralista així com la identificació profunda amb la causa a favor de la llengua pròpia del país. Convé no oblidar que el programa republicà incloïa entre els seus objectius centrals la defensa de la llibertat i la lluita contra el caciquisme, la separació entre església i estat, la promoció de la cultura i del progrés social, així com la vindicació de la dona. Ara, en un Castelló en què era hegemònic el republicanisme resclosit i acomodatici que controlava Gasset, Huguet Segarra emergeix a la vida política tot fent pinya amb una colla de joves republicans inconformistes amb el cacic local. La seua percepció del País Valencià com a entitat política (en pugna oberta contra el provincianisme dominant) i el combat subsegüent a favor de l’autonomia situen el jove Huguet a l’avantguarda del valencianisme polític. Naturalment, des d’unes tals posicions, que el situaven al marge del sistema, la seua trajectòria política havia d’anar contra vent i marea. En qualsevol cas, l’evolució ideològica de Gaetà Huguet fou constant: ben aviat, a partir de la posició autonomista la seua ideologia federalista connectà amb el projecte Galeuzca fins que, en la seua època d’exili, esdevindria un nacionalista decidit, 158

amb ingredients nítidament soberanistes. Ja a l’estiu de 1931 havia publicat a la premsa: Si la nació és petita, es pot fer gran confederant-se amb altra o altres nacionalitats i si viu sense Estat propi sota el jou d’un Estat que no es el d’ella, te dret a devenir lliure de crearse el seu Estat […] i pronte no se’n parlará de topics que com el del “separatisme” no son més que idees reaccionaries llançades per a fer que Espanya no puga marxar pel camí del progrés, de la llibertat i de la cultura política48.

Definitivament, el valencianisme polític, va fer-se present durant la Segona República (1931-1938) també a Castelló de la Plana, des de la qual es va difondre pels municipis de la Plana de l’Arc, sota el lideratge de Gaetà Huguet Segarra. Aquesta opció política, tanmateix, mai no hi superà la condició de minoritària, per tal com gosava d’atacar alguns fonaments de l’Estat centralista –la prepotència de la llengua espanyola i de la cultura castellana, l’organització politicoterritorial provinciana, la subordinació de l’economia a les oligarquies identificades amb Madrid, també l’anticatalanisme incipient…– i fins i tot començava a qüestionar la ideologia nacional que amerava el sistema, un nacionalisme espanyol que sens dubte havia arrelat en totes les capes socials i que precisament tenia en els partits republicans els ideòlegs i valedors més decidits.

D’altra banda, el valencianisme polític, amb una trajectòria estretament unida al republicanisme, va haver de patir els entrebancs que aquest li posava a causa dels desencontres mutus a l’hora d’interpretar Espanya i, doncs, la realitat valenciana. Al capdavall, els conflictes entre republicans i valencianistes foren una constant.

De fet, el front comú antimonàrquic, que havia funcionat fins a les eleccions municipals del 1931, acabaria esquerdant-se amb motiu de les eleccions constituents de juny. Al capdavall, a l’hora que era clausurada la llarga hegemonia del PRA a Castelló, el valencianisme iniciava una vida atzarosa de reubicació –d’exigències de definició– dins el nou panorama polític.

Així doncs, davant la realitat d’unes masses populars conquerides per la sensibilitat nacional que dictava el sistema, el valencianisme dissenyava la doctrina de les seues campanyes electorals amb un contingut conceptual valencianista més aviat escàs. De tota manera, en aquest apartat no podem passar per alt la data que durant la campanya de les eleccions d’abril de 1931els seguidors de Gaetà 48 «La Nació i el Estat», Libertad, 266 (13 juliol 1931), p. 8.

159

Huguet hi van fer uns quants centenars de mítings en català, un fet sens dubte revulsiu dins les pautes establertes en els usos públics de la llengua de l’estat.

Tot comptat i debatut, tenim pendent d’investigar la solidesa i la continuítat que l’organització dirigida per Huguet va mantenir en cadascun dels municipis de la Plana de l’Arc, durant la Segona República. Sens dubte, la seua marginació de diverses conteses electorals que va patir va constituir un entrebanc en la consolidació d’aquests nuclis polítics. Ara, tal com testimonia la nòmina dels presidents d’ER49, el valencianisme polític va mantenir-se actiu – amb alts i baixos notoris, sens dubte– per tota l’àrea d’influència de Castelló de la Plana, fins que hi sobrevingué l’ocupació franquista.

Bibliografia de referència Estudis Aznar, Manuel i Ricard Blasco (1985). La política cultural al País Valencià. 19271939. Institució Alfons el Magnànim, València.

Badenes Martín, Miguel Ángel (1983). «Las elecciones constituyentes de 1931 en Castelló», BSCC, LIX, 123-140.

Colomer, Agustí (2007). Temps d’acció. Acció Nacionalista Valenciana (19331936). Paiporta: Denes.

Cucó, Alfons (1971). El valencianisme polític (1874-1936). València-Barcelona, Garbí-Lavínia; 2ª ed., ampliada i revisada, Catarroja-Barcelona, Afers, 1999.

Cucó, Alfons i Ricard Blasco (1992). El pensament valencianista (1868-1939).

Barcelona: La Magrana.

Esquerra Valenciana (1937). Memòria del II Congrés del partit d’Esquerra Valenciana. Castelló de la Plana, Impremta La Gavina.

González Sobaco, Antonio (1986). Los partidos políticos durante la Segunda República en Castelló. Castelló de la Plana: Diputació.

Herráiz, Josep L. i Pilar Redó (1995). Republicanisme i valencianisme (1868-1938): la família Huguet. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I i Fundació Huguet.

Lorenzo Górriz, Antoni M. (1985). «Castelló de la Plana, febrer de 1930: 49 Vegeu nota 44.

160

republicanisme i mobilització popular», I Congrés d’Estudis de la Plana.

Secció Història. Castelló, p. 245 s. EL TINC FOTOCOPIAT. (1988) Movilización popular y burguesía republicana en Castelló de la Plana, 1931. Castelló de la Plana: Ajuntament.

Martí Martínez, Manuel (1995). «Pròleg» (p. 15-23) i «Epíleg. Apunts per a una reconsideració històrica (i, potser, cívica) del republicanisme valencià» (p.

217-273), dins Herráiz, Josep L. i Pilar Redó (1995).

Martí Martínez, Manuel i Isabel Calvo Gil (1984). «L’activitat política dels valencianistes de Castelló (1930-1931)», Miscel·lània de textos en homenatge a les Normes de Castelló. Castelló de la Plana: Diputació, p.

145-157.

Reguillo Simón, Germán (2001). El Partido Republicano de Castellón. De la extrema izquierda federal al centro político (1868-1936). Castelló de la Plana: Diputació.

Selma, Carles (s. d.). La dictadura. Los sucesos en Castellón. Mi actuación. CDMH, carpeta 247.

Publicacions periòdiques Izquierda. Semanario de Acción Republicana. Castelló de la Plana, 1932.

Libertad. Diario republicano. Castelló de la Plana, 1930-1931.

La provincia nueva. Castelló de la Plana, 1931.

Rebeldía. Semanario Republicano. Organo del Grupo Propagandista.

Castelló de la plana, 1916-1918.

República. Diario de la tarde. Castelló de la Plana, 1931.

Fons documentals CDMH – Centro Documental de la Memoria Histórica. Salamanca. Político Social Castellón. Carpetes…

Actes de la Sociedad Acción Republicana de la Sierra Engarceran. Salamanca, FDMH, carpeta 99.

Memòria del II Congrés del Partit d’Esquerra Valenciana. Castelló de la Plana: Impremta de la Gavina, 1937.

161

Evolució de les moles Benjamí Barberà i Miralles

P

otser que les moles no siguin l’element més importat d’un molí fariner hidràulic, en qualsevol cas és discutible. Però, el que no és discutible que d’elles depèn la qualitat de la farina obtinguda, el mateix en els molins més primitius que en els utilitzats a la darreria.

Doncs, és per això que us presentaré els trets significatius i diferenciadors de les moles catalanes de Montjuïc i de les moles franceses de la Ferté, atès que ambdues són les més emprades als nostres països.

Des de les èpoques més remotes l’home ha hagut d’assegurar-se el seu aliment i treure partit dels elements que es trobaven al seu abast, de tot el que la Naturalesa, de franc, els oferia. D’ençà que l’home comença el conreu dels cereals i obté les primeres collites, encara que molt minses, cansat de tenir que rosegar els grans per esmicolarlos, té la necessitat de moldre’ls per fer-ne farina. Jo penso que, fins i tot, quan l’home era nòmada, de ben segur, degué aprofitar les concavitats de les lluisses i clapisses per rompre les closques d’alguns fruits secs i matxucar els grans del cereals.

L’art de moldre els grans entre dues pedres superposades data de la més alta antiguitat. Un dels llibres més vells del món, la Bíblia, ja en fa esment. Al museu del Louvre es troben gravats d’egípcies molent el gra. Les moles neolítiques de Còrsega en són un altre referent.

Arreu dels nostres Països Catalans s’han trobat molins d’una mà, de dues mans, de barca -nom que reben per la forma de la pedra inferior- etc.

163

Primers sistemes de molturació Percussió. Són els molins de piló, un recipient redó en forma de vas esbocat i un piló superior percussor. És a dir, semblant als morters i macetes que encara seguim usant a les nostres cuines.

Fricció: Molins de base còncava i una pedra allargada i redona manejada per ambdues mans -moviment de vaivé-. En el cas dels molins barquiformes i ibèrics, la pedra que fricciona el gra podia ésser manejada amb una sola mà.

Morter i maneta

Base d’un molí de Piló

Una siriana o siriaca amb un molí de fricció

Molí ibèric trobat a la Moreria per Josep Lluís Viciano

Rotació: Són molins de base redona de més o menys diàmetre i amb una pedra superior rotativa accionada per un o dos mànecs, fins i tot, la força rotativa, sempre de sang, la efectuaven més d’una persona, o

Molí d’una mà sobre un suport de fusta

164

Molí de dues mans

algun animal de tir. Són d’ època anterior als altres dos sistemes, però, persisteix el model. Sempre una pedra o mola -ja diem molafixa i una altra superior rotativa amb un forat per on entra el gra.

Aquests tipus de molins, en refereixo a tots tres sistemes, són els més difosos a nivell mundial.

Molí grec de rotació, al fons un forn

Jo crec que no els hem de buscar un origen geogràfic concret, és una resposta intuïtiva a les necessitats de totes aquelles comunitats agrícoles amb un cert nivell d’especialització de treball i de consum alimentari. Per això els orígens són múltiples i variats, segons el grau d’evolució del grup humà del qual es tracta.

Molí d’una mà

Encara que podem creure que els tres sistemes per esmicolar corresponen a períodes i cultures diverses, no és així. En països com ara Sri Lanka, la República Malgaixa, Indonèsia, Brasil, etc, hi ha famílies que simuntaneigen els tres sistemes segons les necessitat del moment: Per trencar la closca als fruits secs la percussió, el piló. Per esmicolar i mesclar elements humits i pastosos, usen els de vaivé, és a dir, la fricció. Per moldre el gra dels cereals, cap dubte, la rotació és el millor.

Aquest fet etnològic caldrà tenir-lo ben en compte a l’hora de catalogar els molins antics.

Algunes troballes arqueològiques de les nostres comarques Ha sigut freqüent en èpoques passades i en ocasió de rompudes per guanyar terrenys de cultiu, trobar eines, ceràmica, trossos de moles,

Una moleta bastant desgastada

165

fins i tot, algun molí sencer, etc. Solen ser restes utilitzades pels habitants de primitius assentaments humans que quedarem soterrades. Cada vegada les troballes superficials han anat minvant. És també cert que en ocasió d’excavacions sistemàtiques i concretes poden aflorar. Heu-ne tot seguit algunes mostres.

Trossos de mola 1

Les moles Quan diem molí d’una mola en realitat en són dues: la fixa, sotana o jussana, i la volandera corredora o sobirana.

Aquesta última, fixada a l’arbre per la nadilla, és la que gira. Molí de dues moles és el que en té quatre, dues sotanes i dues volanderes.

Trossos de mola 2

L’home ha tractat de seleccionar des de sempre les pedres més dures -sorrenques, calcàries, basàltiques o granítiques- per fer les moles, car el desgast excessiu esdevé pols de pedra que passa a la farina. Tot i que en algunes pedreres de la província -Llucena, Borriol, Soneja, etc. pareix que se’n fabricaven, són molt escasses les moles que han arribat fins a hores d’ara. Tampoc no tenien la duresa adient les calcàries d’Ulldecona emprades per molturar d’olives en una zona molt vasta del País Valencià i del Principat; es desgastaven aviat i de cap manera podien utilitzar-se per moldre blat. Les moles més utilitzades, atesa la seua excel·lent qualitat, eren les catalanes i les franceses.

Les moles i el gra que entre elles s’està molent són el tercer punt de fregadís d’un molí fariner. Necessiten doncs, un entreteniment del qual parlaré en el repicat de les moles.

Les moles catalanes Les moles que són presents gairebé en tots els molins de Castelló són les moles catalanes. El segle XVII fou el començament de l’apogeu d’aquestes moles. Venien de Montjuïc, de la pedrera Satàlia i eren 166

de materials miocènics. Abastaven la Mediterrània espanyola, també s’empraven a la resta d’Espanya, les Illes i, àdhuc, s’exportaven a Itàlia i França. En el nucli urbà antic de Barcelona encara existeix el CARRER DE LES MOLES, perquè concentrava els molers, és a dir, els obrers que les fabricaven. Inclouré, si més no, una data significativa: l’any 1877, un parell de moles de Montjuïc, portades al molí del Viudo, precisament, de la Serra van costar 180 pessetes.

Barcelona,carrer de les moles

Fer els solcs i picar les moles era Mola catalana feina delicada que només podien fer-la persones especialitzades. Els solcs de les moles catalanes eren corbs; mentre que els de les moles franceses eren rectes. És un fet singular veure moles catalanes amb la solcada recta. No he pogut esbrinar els avantatges i els desavantatges d’ambdós sistemes, puix, al capdavall, acompleixen la mateixa missió: refredar les moles i empènyer la farina vers l’exterior.

Les moles franceses de la ferté Alguns molins fariners de la nostra província, més aviat tard que d’hora i moltes vegades arran d’alguna reforma, van incorporar les moles franceses de La Ferté, que eren d’una qualitat excel·lent.

Moles franceses

La ferté sous jouarre Es fabricaven a La Ferté sous Jouarre, localitat a l’est de París, departament Seine et Marne, situada a frec de 167

França

l’aiguabarreig del Marne i le Petit Morin. Aquesta ciutat va assolir un gran desenvolupament a conseqüència de la fabricació de les moles.

Els molers s’hi van instal·lar, van centralitzar la producció i van cercar la via fluvial per a l’exportació. Estem parlant dels segles XVI i XVII. Es va construir un port per fer-ne l’exportació: Port aux Meules. Durant el segle XIX, amb l’arribada del ferrocarril, els molers travessen el Marne i instal·len llurs fàbriques a prop de les vies fèrries; algunes tenien llur propi accés a les vies. S’exportaven al món sencer. Juntament amb les moles lliuraven al comprador una petita quantitat del ciment d’unió, en previsió de possibles fractures no desitjades.

Hi havia, almenys, sis departaments francesos -Calvados, Dordogne, Eure et Loire, Indre et Loire, Marne i Vienne- en els quals es fabricaven moles tipus La Ferté, però, la producció de tots plegats no arribava ni de lluny a la de La Ferté. L’activitat d’aquests departaments consistia, principalment, a seleccionar i preparar la pedra que després enviaven a La Ferté on es fabricaven les moles.

Cal dir que, tot i la qualitat de les moles franceses, els moliners anglesos en compraven moltes a Andernach, localitat alemanya a frec del Rhin.

168

Algunes de les conseqüències del desenvolupament de la fabricació de moles foren la subtracció de nombrosos braços al conreu, l’augment de la classe dels obrers que vivien exclusivament de llur salari i la primera aparició local de l’estatut d’assalariat.

Per tant, la societat agrícola es transforma en industrial.

La Ferté sous Jouarre

Transformacions paisajístiques Durant el segle XVI, al camp, les terres estaven reservades d’una manera gairebé exclusiva a l’agricultura. L’arribada dels molers als pobles de les proximitats de La Ferté va transformar el paisatge.

S’abandonen els conreus i s’hi planten boscos per tractar de traure algun profit del sòl, puix les nombroses pedreres obertes a la regió de Brie deixen el terreny impracticable. Fins a l’any l635, les concessions d’extraccions van incloure l’obligació per a l’explotador de tornar a la pedrera les terres provinents de les excavacions, per tal de tornar els terrenys al conreu. Aquesta imposició era tan onerosa per l’empresa que van decidir deslliurar-se’n pactant amb els propietaris dels terrenys un augment del cànon aplicat a les moles fabricades.

Utilització com escuts protectors El ministre d’obres públiques, en previsió de la Primera Guerra Mundial va fer comprar a La Ferté un gran nombre de moles que foren instal·lades durant el setge de París per tal de frenar els alemanys a la fàbrica Cail i a les estacions del Nord i d’Orleans. És curiós, si més no, aquesta utilització de les moles com a escuts defensius.

169

Els fabricants A l’Ajuntament de La Ferté hi ha un llistat de més de cent fabricants de moles i això sense comptar les petites empreses familiars que no van durar gaire, és a dir, van desaparèixer sense fer molt d’enrenou. Aquest llistat comença l’any l558 i acaba l’any l890. L’any 1881, 9 fabricants es van associar per tractar de suportar la competència Fàbrica fertoise que suposaven els cilindres metàl·lics i l’aparició de noves forces motrius com ara el vapor i l’electricitat. Aquesta associació era la Société Générale Meulière. L’últim director fou Jean Renault, era l’any 1954. El decenni 1870-1880 assenyala el final de l’apogeu de La Ferté. Els Fàbrica de Roger fils et Cie esmentats cilindres, precursors de les modernes farineres, van ferir de mort la indústria de les moles.

Penetració de les moles franceses en la província de Castelló Pel que fa a la província de Castelló, les moles franceses que he pogut veure pertanyen als següents fabricants, ordenats quantitativament: Alexandre Fauqueux, Fabrication Type La Ferté, Dupety Orsel, Société Générale Meulière, Massif i Vernot. M’he trobat amb dues moles a l’ull de les quals pot llegir-se “Francisco o Antonio Riviere, La Ferté Sous Jouarre, MADRID”. Francisco i Antonio eren dos germans distribuïdors de moles franceses per a Madrid, Valladolid i Bilbao. “La Maquinaria Agrícola José del Rio”, de Madrid, i la casa Pérez Muntaner, de Barcelona, també distribuïen moles franceses arreu del País.

170

Les moles franceses per fabricants

La pedra molar La pedra molar es deu a un accident silici en les calcàries o margues lacustres. Són abundoses a la conca de París. Les calcàries de les comarques de Brie i de Beauce es van dipositar en grans llacs durant l’oligocè, que va començar fa trenta set milions d’anys i acabava fa vint-i-cinc milions d’anys. En aquest període de l’era Terciària, els massissos hercinians semblaven surar perquè el mar avançava pel nord. Penetrava en la conca parisenca, i arribava al sud i l’est d’Alemanya. A més amés, reblia algunes fosses com la d’Alsàcia.

Les calcàries de Brie daten de l’oligocè inferior. Més tard aquestes calcàries van estar sotmeses a l’acció de la pluja en un clima càlid i humit, la qual cosa va provocar la seua solidificació i la formació de les pedres de sílex que van servir per fabricar les moles.

Coloració La roca és de grisa a grisa groguenca, rovellada per alteració amb calcedònia i quars.

171

Qualitats Aquesta pedra fou incomparable per a la mòlta dels cereals. La superioritat indiscutible era deguda al fet que, en ésser esponjosa i molt dura, conservava durant molt de temps les seues asperitats per esmicolar el gra.

Cal dir que alguns moliners d’aquestes contrades, malgrat els avantatges d’aquestes moles, preferien les moles catalanes.

Presentació La pedra es presentava en bancs de 5 a 8 metres de gruix sota una capa d’argila que assolia fins 12 metres.

Una pedrera

Obtenció Es desprenien, amb l’ajut de tascons i falques de fusta que es mullaven, blocs de pedra que permetien obtenir de 3 a 5 moles. Les pedres eren pujades des del fons de la pedrera mitjançant grues.

Fabricació de les moles Les moles d’una sola peça s’afaiçonaven al mateix lloc mitjançant uns martells especials. A la vora de la pedrera, els molers treballaven també les pedres per fer l’era. Tallaven la pedra en totes les seues cares per tal de treure totes les parts inadequades per a la fabricació.

Després, es tractava de classificar els diferents elements segons llur qualitat, la qual cosa exigia uns coneixements i una pràctica molt poc freqüents. Era important considerar la duresa, el gra, la porositat i el 172

color de les pedres; tenir, a més a més, en compte el sistema de mòlta utilitzat a les regions on s’havien d’enviar; així com la natura dels blats que produïen aquestes regions -els francesos filaven molt prim-.

Un cop feta la tria, es començava la fabricació pel centre, anomenat boitard, que és gairebé sempre d’una sola peça i ha de tenir una gran solidesa. Al voltant d’aquest boitard es col·locaven i es fixaven amb guix o ciment les rajoles. L’exterior s’encercolava en calent per mantenir el conjunt. Mitjançant un regle de molta perfecció, el adreçador arranjava la superfície.

La solcada de les moles era per refredar-les i portar a la perifèria el gra mòlt. Els solcs de les moles franceses són rectes i tangents a l’ull de la mola. Finalment, per tal d’equilibrar la mola corredora, hi havia tres cavitats redones situades a la perifèria d’aquesta on podien col·locarse petits llasts. És a dir, era un procediment més rudimentari però semblant a l’equilibrament de les rodes del cotxes.

L’exportació A més a més de les 4000 parelles de moles que necessitaven a l’any els més de 65000 molins francesos, les moles de La Ferté s’exportaven al món sencer. Primer utilitzaven la via fluvial -Port aux meules i Port du Petit Morin- Després el ferrocarril, algunes fàbriques tenien accés directe a la xarxa. L’any 1901, només als Estats Units es van exportat més de 5000 moles.

La vida dels molers La feina de l’obrer moler era molt dura. Treballant a l’exterior amb totes les condicions meteorològiques, era minat per la silicosi, que massa sovint degenerava en tuberculosi. De cada deu obrers que havien començat aquesta feina als

Obrers molt joves

173

quinze anys, vuit havien esdevingut tuberculosos als trenta anys. Els de l’ofici no arribaven a vells.

Quinze anys de feina de moler mataven un home jove i robust. Amb deu anys de pols de sílex n’hi havia prou per acabar amb un home de constitució mitjana.

La faixa protegia els renyons

L’obrer moler tenia les mans i la cara de color blau -semblaven els tuaregs, els homes blaus del desert- a causa de les incrustacions en la pell de minúsculs Pics gegants fragments de sílex, provinents de la mola, que formaven com a una mena de tatuatge.

Les vagues L’any 1910, cansats d’aquesta vida de misèria, els carregadors es van declarar en vaga. Com que els altres molers pretenien solidaritzar-se amb ells, les empreses van decidir de fer una vaga patronal i van tancar Sopà familiar en dia de vaga les fàbriques. Aquesta decisió va abocar a la ruïna a moltes famílies de molers perquè, generalment eren famílies nombroses. Un periodista del Briard -diari de la regió- ens dóna una mitjana de sis nens per família.

174

El repicat de les moles L’ús tot ho desgasta, i les moles no n’eren pas alienes. De tant en tant, calia repicar-les, és a dir, refer els solcs, les regates i anivellar-les de bell nou per obtenir la qualitat de farina desitjada.

El desgast depenia de les hores de treball i de la duresa de la pedra. Els Portapic molí Descalç Banyeres de principals avantatges de les moles Mariola franceses eren l’extraordinària duresa -trigaven molt a desgastarse-, esmicolaven menys la pell del blat -la farina era més blanca-, consumien menys cabal hídric i giraven més rabents.

Per fer aquestes feines calia personal especialitzat. Alguns moliners, els més manyosos, a força de fer aquesta tasca, esdevenien especialistes. Repicaven les seues moles i anaven on requerien els seus serveis.

Generalment, les eines emprades eren el tallant, l’escoda i la buixarda.

Si es tractava de moles franceses, aquests estris s’esmussaven molt de pressa i calia esmolar-los bastant sovint. Com els repicadors coneixien ben bé aquesta especial duresa, hom va assajar amb èxit una eina anomenada portapic de boca canviable i de temple més acerat per tal de ferir millor la pedra anomenada pedrenyera de la mola. Les primeres boques venien d’Anglaterra de la marca les tres corones. Després la casa Bellota del País Basc va comercialitzar les seues boques anomenades les tres “bellotas”. Els ferrers de cada localitat, especialistes en eines de tall, les esmolaven i els restituïen el temple després de cada repicat.

En qualsevol cas, el repicat era feina delicada i costosa.

Sobretot si eren moles franceses. Calia tenir molta cura amb les guspires i espurnes que es desprenien.

Es protegien amb ulleres, però les mans acabaven emblavides a conseqüència de les minúscules esberles i esquerdes de sílex.

Buxarda, tallant escoda

175

De bell antuvi, les moles es picaven sense cap rebaix significatiu.

El gra s’esmicolava massa, el segó era força trit, en ésser cernut, passava a la farina i aquesta mancava de la blancúria desitjada.

Després, es va imposar la solcada; les més corrents eren radials i corbades, encara que se’n troben de radials i rectes, de radials asimètriques, etc. La profunditat dels solcs i regates era variable, però decreixia vers la perifèria. S’obtenia així un producte final en el qual el segó i la farina eren més diferenciats i més fàcils de triar en cerndre’ls.

Les solcades de les moles eren diferents unes de les altres, tot i que sempre hi havia punts convergents. S’assajaven modes noves, s’introduïen els avenços més exitosos, o bé s’aferrissaven a les tècniques més tradicionals i consagrades. Al capdavall tothom cercava el mateix, una farina de qualitat. Encara que llavors, com a hores d’ara, el concepte qualitat, en el fons, també era subjectiu.

Per evitar un excessiu aixafament i facilitar una major penetració del gra, al voltant de l’ull de la mola, es rebaixa aquesta en 1 o 2 mil·límetres. És una zona en forma de cercle anomenada pit en les moles catalanes i boitard en les moles franceses. Cal dir que aquest rebaix és imperceptible.

Des de l’ull fins a la perifèria podríem distingir en una mola tres zones concèntriques: 1. El pit o graner. És la de més endins, on el gra té el primer contacte amb la mola.

2. L’avantpit. És la zona que envolta el graner. E gra s’esmicola més i no hi ha ratlles, el mateix que al graner -també és bastant corrent considerar només una única zona anomenada graner.

3. El molent. És la zona més exterior. Entre els solcs hi ha unes ratlles de poca fondària que acaben la feina de moldre.

Per repicar les dues primeres zones s’emprava l’escoda, espècie de martell amb dues puntes. Per detectar els punts més alts s’hi passava un regle empastifat amb pintura. Aquesta operació es repetia fins que el regle, recolzat a la perifèria, ja no deixava pintura enlloc.

Els solcs, anomenats també regates o bufadores, es picaven amb el tallant per donar-los el calat necessari. Després es rebaixava amb la buixarda la part decreixent, fins a arribar al nivell del solc.

176

Arran de moltes repicades i en moles força desgastades, se solia arribar als cèrcols exteriors. Llavors calia apropar-los a cops de martell.

Les ratlles del molent es picaven amb el tallant. Alguns moliners usaven l’escoda i ho anivellaven amb la buixarda.

Puc afirmar, doncs, que hi havia, gairebé, tantes tècniques de repicar com repicadors.

De moles se’n troben de dextrogires -giraven a la dreta- i levogires -ho feien a l’esquerra-. No cal dir que les seues solcades eren a l’inrevés. En el gir, la part elevada o realçada dels solcs sempre ho feia en primer lloc, empenyia el gra ja esmicolat i les ratlles del molent, que venien darrere, acabaven la tasca.

El repicat era una feina que no volia presses. És a dir, calia fer-la a pleret. Malgrat la cura observada, no sempre sortia perfecta. Çò ho havia de dir la mola en provar-la. Després del repicat, mai es molia blat perquè esmicolava massa la pell d’aquest, el segó era massa trit i passava a la farina quan se cerndia. Endemés, malgrat que les moles les netejaven a fons, sempre hi restava pols de pedra i petites partícules a causa del procés d’acomodació i d’ajust. Per evitar aquests inconvenients, durant unes hores, hom molia ordi, dacsa o qualsevol altre gra destinat a pinso.

Homenatge Amb aquesta esquifida aportació vull retre homenatge a tots els treballadors molers que, malgrat que els anava la salut i la vida, feien les moles tan acuradament com podien. Per sempre la meua admiració i respecte.

L’estraperlo És l’any 1935 quan apareix per primera vegada en la premsa la paraula straperlo o millor estraperlo. Ve de la unió de dos cognoms: Straus, un austríac nacionalitzat mexicà i de l’holandès Perle, inventors d’una mena de ruleta de joc trucada anomenada estraperlo.

177

Malgrat que el joc estava prohibit, se’ls concedeix permís per instal·lar-lo al casino de Donostia. A les tres hores de l’obertura el clausuraren. Aquests fet va provocar un escàndol que va arribar als Congrés i fa afectar fins i tot el president del govern d’aleshores Alejandro Lerroux.

La guerra civil de 1936 destrossa Espanya, empobreix la gent, escasseja el, menjar; és una època de fam. El 14 de maig de 1939, a fi de pal·liar la mancança d’aliments bàsics, s’implanta el racionament.

La “Comisaria de Abastos” distribuïa mitjançant les cartilles familiars de racionament: cigrons, moniatos, bacallà, oli, sucre i cansalada; alguna vegada també cafè, xocolate, codonyat i sabó; en poquíssimes ocasions: carn, llet i ous. Pel que fa al pa, que era negre, el blanc era producte de luxe, s’expedia de 150 a 200 grams per cartilla.

Tot i això, cal dir que l’oli era una mescla , les llentilles i cigrons corcats i amb pedretes, el xocolate de garrofa, etc. Imagineu-vos el panorama.

Les famílies benestants podien comprar qualsevol producte als estraperlistes, la qual cosa dóna peu a que gent sense escrúpol, bastant sovint aliats amb el poder, fessin fortuna. Per tant l’estraperlo i el contraban en les zones frontereres no eren cap joc. Era una manera d’oprimir el poble que havia sofert moltíssim.

Els moliners i camperols, durant la postguerra, amb les moles del blat precintades i control de tota la producció pel “Servicio Nacional del Trigo” i amb la instal·lació de les primeres farineres, a poc a poc, vam haver de plegar. Donaria peu per tot un estudi i una comunicació sencera, com treballaven el magí a fi d’escapolirse de la brutal pressió a la que estaven sotmesos, els pactes amb la Guàrdia Civil que els avisaven amb antelació de la visita dels inspectors, a canvi de farina per sobreviure ells i la mainada, etc.

Molien per la nit i de matinada per no ser descoberts, malgrat tot algú l’enxampaven. Són històries que formen part dels molins i sovint més interessants que si era de cup, rampa o si les moles eres catalanes o franceses.

Durant aquesta època tant difícil, eren molts els masovers i també algun vilatà que optaven per comprar-se molinets manuals com el que us vaig presentar. La producció era curta, però la nit, sense radio ni TV, era molt llarga i donava temps més que suficient per obtenir la farina necessària per el seu consum.

La utilització d’amagat d’aquests molinets clandestins era un miniestraperlo que millorava la vida al món rural de les nostres terres.

178

Per acabar, donar les gràcies al capellà de la Serra, que amablement em va deixar fixar els dos molinets que portava als bancs de l’església.

Encara que massa precipitadament per qüestió del temps esmerçat, em va permetre presentar i comprovar la farina que feien els molinets suara esmentats.

Plat al Museu de Sèvres amb motius de Plat al Museu de Sèvres amb motius de les les moles moles 2

179

Ginys hidràulics a la Serra d’en Galceran Benjamí Barberà i Miralles

L

a Serra és un poble de terra endins, situat a 750 m d’altitud i mancat de corrents d’aigua importants. Després de fortes tronades, les crescudes imprevisibles, impetuoses i incontrolades de la rambla Carbonera que acarona l’oest del terme s’ho emporten tot, però només duren unes poques hores. Aquest règim tan irregular de cap manera és adient per instal·lar ginys hidràulics; això sí, serveix per carregar els aqüífers de les zones baixes de la conca.

El barranc dels Orons, dels Molins o del Toll –es tracta del mateix barranc– el que envolta la població, amb les fonts i brolladors que hi desemboquen és el suport hídric dels ginys hidràulics de la Serra : una fabrica de paper? i dos molins fariners.

La finalitat d’aquesta comunicació és retre homenatge als avantpassats que amb molt de treball, mancances i penúries van intentar aconseguir una vida millor per a la societat d’aleshores. Els més vells gaudiran recordant els molins i els joves s’adonaran de la importància que van tenir aquestes construccions, ja molt malmeses, en una època passada no massa llunyana.

UNA FÀBR1CA, DE PAPER A LA SERRA? Per introduir el teniu heus aquí tot seguit unes notes molt breus sobre el paper.

El paper ha tingut i té moltes aplicacions: des d’una carta fins a una obra d’art, des d’un diari fins al llibre més valuós. Per això - jo crec que 181

encara és vàlid el que digué Giovanni Papini “El paper és la columna que sosté tota la cultura de la humanitat”.

EL PRECURSOR Han Hsin recollia el filadís que quedava després d’haver rentat els capolls del cuc de seda per filar-los; barrejava el filadís amb aigua i, una vegada les fibres ben netes, les colava amb un garbell de canyes de bambú ben fi. Aleshores va observar que quedaven les fibres escampades per tota la superfície del tamís unides les unes a les altres, entrecreuant-se formant un feltre molt delicat.

No se sap qui va provar d’enganxar aquest feltre sobre unes tauletes i va veure que, amb un pinzell fi i pintura feta a base de laca, s’hi podia escriure a sobre. S’han trobat tauletes d’aquestes, de més de cent anys a. de C a la vora del desert de Gobi.

Mentrestant a Xina, per escriure es feia servir el carei, o bé tires de bambú o de fusta i ossos. Com a material de més fàcil maneig s’emprava també el teixit de seda, però era massa car i, a més a més, es tallava i es destruïa fàcilment.

L’INVENTOR Passaren els anys. Han Hsin caigué en oblit fins que pels anys 200 després de C. un emperador encarregà a un ministre seu Ts’ai Lun que li cerques un material per escriure fàcil de manejar i que no ocupés gaire lloc.

Després de moltes proves es recorda de Hans Hsin. Només li faltava una substància que unís bé les fibres del filadís i les fes flexibles i impermeables. Va haver de fer moltes proves fins que bullint una mena d’algues anomenades agar-agar, va obtenir un suc gelatinós que, barrejat amb les fibres, les unia bé i els donava la resistència, impermeabilitat i flexibilitat desitjada.

Diu la tradició que Hans Hsin portà un full d’aquest paper a l’emperador sobre una safata bellament decorada i li’n féu ofrena.

Aquest primer paper era immillorable i no s’ha deixat mai de fer, 182

seguint sempre el sistema primitiu.

Per tant tothom considera Hans Hsin com l’inventor del paper.

EL PAPER MEXICÀ En la història del paper, el paper mexicà és un fet important. Els nadius de l’Amèrica intertropical. els maies, i més tard els seus invasors, els asteques, produïen ja en el segle X una matèria apta per a la impressió manual. procedent de l’escorça de figueres silvestres i altres plantes Aquest material tenia altres aplicacions com ara els vestits amb els quals adornaven els, seus déus en les sacrificis humans. els plànols per a la construcció dels seus meravellosos temples, per a ensenyar els seus grans coneixements d’astrologia... i quan feien rogatives es demanant pluja i bones collites adornaven els carrers i els vestits amb papers de colors vius.

UN SECRET MOLT BEN GUARDAT Els xinesos guardaren el descobriment del paper com un valuós tresor. Però l’any 751 lluitaren àrabs i xinesos al Turquestan oriental.

Els àrabs pogueren conèixer el secret a través dels presoners de guerra xinesos. Els savis i artistes àrabs –recordem que el poble àrab era molt culte– pressentien la utilitat del paper sobre tot envers el futur. És per això que s’havia ordenat als soldats que si es feia presoner algun paperaire no se li fes cap mal.

DIFUSIÓ QUE EN FAN ELS ÁRABS Descobert el sistema de fabricació, fet l’assaig i assolida la tècnica, difonen el paper arreu de la seua àrea d’influència: La primera fabrica s’instal·la a Samarkanda, després a Damasc, a Bagdad, a el Caire, al Sudan, a continuació pugen al Mediterrani (Fes í 183

Ceuta). Més tard arriba a l’Espanya àrab (Còrdova), la Corona d’Aragó i des d’aquesta a tot Europa.

MOLINS PAPERERS QUE HI HA HAGUT A LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ (Dades del museu paperer de Banyeres de Mariola) Sorita 1640 Toga 1789 Castellnou 1826 Barraques 1577 Rossell 1771 Vallat 1849 La Vall d’Uixó 1864 Begís 1791

Morella 1337 Vila-real segle XX Soneja segle XX la Pobla d’Arenós1883 Montanejos 1913 Almassora 1786 Altura 1733 Caudiel 1791

Ribesalbes 1849 Borriana 1934 Xèrica 1750 Onda 1789 La Serra d’En Galceran 1864 Sogorb segle XVI Teresa 1862

DADES DOCUMENTADES Gonzalo Gayoso Carreria: Història del papel en España, tomo I, pàgina 236 Diu textualment: “Municipio del partido judicial de Albocácer.

En el Indicador…, de Viñas y Campi, 1864. aparece una fábrica de papel,de Joaquín Martí sita en Masada, de este municipio”.

BREU COMENTARI FINAL Malgrat el temps esmerçat intentant trobar documentació convergent amb la font suara esmentada, vestigis físics sobre el terreny. no m’ha sigut possible donar més llum sobre el tema. La tradició oral tampoc no ens aporta res. i la gent gran no n’ha sentir parlar.

He visitat gairebé totes les fonts del terme i, atès el cabal que ragen, he arribat a la conclusió que el lloc on hom disposava de més aigua per abastar la fabrica de referència era el molí de 1’ Om. Tenim documentació de 1877 que ens parla del molí de l’Om com un molí petit i de poca importància, l’apogeu hi arriba més tard, possiblement arran d’una reforma en profunditat. Sabem 184

també que hi van instal·lar les moles del molí del barranc del Toll.

Tal vegada abans d’aquesta reforma van coexistir papereria i molí fariner, en qualsevol cas podria tractar-se d’un assaig, poc reeixit i efímer_ amb la finalitat d’obtenir paper per a les necessitats burocràtiques d’Albocàsser.

No vull endinsar-me més en el terreny lliscadís de les hipòtesis. Senzillament he plantejat el tema. Espero i desitjo que algú més despert i amb més sort pugui aclarir l’enigma i ordenar les peces d’aquest trencaclosques que a mi, si més no, m’ha omplert el magí de cabòries.

Molí del Toll o del Viudo

EL MOLÍ DEL BARRANC DEL TOLL, DEL VIUDO O DEL TENIENTE (El fill del viudo era militar) SITUACIÓ A la dreta del barranc del Toll i a l’esquerra del camí de Castelló.

COORDENADES UTU 536425 PROJECTE DE CONSTRUCCIÓ Ricardo Puig Marqués, propietari actual del molí, m’ha facilitat el projecte de construcció d’aquest de l’any 1877, que la família ha conservat en estat excel·lent generació rere generació ( el meu agraïment a tota la família i especialment a Ricardo). Sens dubte, tot i que no sempre s’ajusta a la construcció posterior, aquest projecte ens ajuda a conèixer més a fons el molí.

185

CONTINGUTS DEL PROJECTE Any: 1877 Promotor: María García Adam Autor: Luís Alfonso Plànols: Topogràfic Perfil longitudinal Perfil transversal.

Documents: Memòria descriptiva Pressupost de les despeses (6216’433 ptes) Permís d’obres de l’Ajuntament de la Serra Aprovació signada pel governador de Castelló.

Rebut de la fiança dipositada durant l’execució del projecte (124’33 ptes).

CAPTACIÓ D’AIGÜES. ASSUT La capa superficial del barranc del Toll, fornada per grava i sorra ens amaga l’aigua que passa habitualment. La segona capa esta formada de roques clivellades en procés de descomposició. Baix hi ha una capa gruixuda de terra argilenca que impermeabilitza el llit del barranc, és a dir, no veiem l’aigua però hi és. El projecte de construcció del molí de 1877 ens parla d’un cabal mínim a l’estiu de 2 litres per segon.

Ateses les característiques del barranc, es basteix un assut el peu del qual està més fondo que l’esmentada capa d’argila amb la finalitat de no deixar escapar ni una gota d’aquest flux hídric.

A poc a poc, les embranzides del barranc han reduït l’assut als dos extrems que l’enllacen amb els marges del barranc.

Pel que fa a la captació d’aigües, cal dir també que, abans d’arribar al cup, la sèquia s’eixamplava i rebia un ullal ocasional que brollava de la roca.

186

LA SÈQUIA DE CONDUCCIÓ Es tracta d’una sèquia excavada a la terra, fàcil de fer però difícil de conservar, tot i això, es poden resseguir alguns trams. El pendent, segons el projecte, és d’ 1 per 1000.

LA BASSA Les parets corbades que encara romanen ben conservades ens palesen les divergències existents entre el projecte i la realitat. Només podrien coincidir en la fondària, 1’5 m i la capacitat, 450 m.

EL CUP El cup és redó, encerclat, encofrat i lluït. El reforç exterior és quadrat i el salt té al voltant d’11 m.

EL CARCABÁ Està molt ensorrat i difícilment s’hi pot accedir. Se sap, però, que era molí d’una mola.

EL DESGUÀS Roman ensorrat, desguassava al barranc del Toll.

187

APROFITAMENT DE L’AIGUA PER AL REG La sèquia partia en dues la finca rústica de la propietària, María García Adam, per tant, podia aprofitar l’aigua a son antull. Nogensmenys, el projecte fa un estudi de les necessitats d’aigua per al reg: 315 m’ cada 15 dies. No se quines variables van tenir-se en compte o si es tracta d’un alfaràs.

EL CASAL El casal i el cup formen un conjunt destacable per la seua bellesa, almenys a mi m’agrada molt. La pedra picada esta present en les cantonades, les finestres i la llinda. Aquesta duu gravada la data de construcció, 1879, i un nom, CANDIDO JUAN. Sens dubte, era un picapedrer d’aquestes contrades i ens ha deixat la seua empremta en altres construccions com ara el molí de vent de la casa de Lluna (Culla).

La sala de moles o obrador és una volta encofrada, estreta però molt acollidora.

Cal dir que un terrat remata el casal. Aquest fet, tot i no ésser interessant, no sovinteja al si dels casals de molí, jo no en conec més que un altre, el molí del Gandorro (Culla).

CANVIS D’ENERGIA Va començar i va plegar utilitzant l’energia hidràulica, LA MAQUINÀRIA No en queda cap vestigi

188

LES MOLES Les moles catalanes que emprava se les van endur al molí de l’Om. El pressupost del projecte fa una estimació del cost de les moles: 180 ptes, transport inclòs des de Montjuïc

EL MOLÍ DE L’OM, DEL BARRANC O D’ÀNGEL SITUACIÓ A la dreta del barranc dels Molins anomenat també dels Orons abans del molí.

Molí de l’Om

COORDENADES UTM 536425 CAPTACIÓ D’AIGÜES. ASSUT Tenia tres aportacions: -La font de l’Om -on és el safareig‑ -Un assut, del qual queden pocs vestigis, desviava a la sèquia l’aigua d’un ullal important, el de la Manjorna, situat al barranc dels Orons.

-En èpoques plujoses, s’aprofitava un ullal ocasional que sortia de la part de dalt de la carretera que duu als Ivarsos, just a l’indret de la bassa del molí.

LA SÈQUIA DE CONDUCCIÓ Es conserva encara el tram que va des de la bassa de les Canyes fins al cup Queden també bastants vestigis de la sèquia que baixava de l’assut de la Manjorna.

189

LA BASSA Disposava de dues basses comunicades entre si: una era on es la piscina, l’altra, la bassa de les Canyes, encara hi es, la trobem ensorrada i envaïda per la vegetació.

Ambdues basses disposaven d’estallador per enviar l’aigua al barranc quan eren plenes a vessar.

EL CUP Es redó, de reforç quadrat. amb uns reforços addicionals i posteriors a la seua construcció que s’endinsen a l’interior del casal fins a arribar al terra –és un fet únic, almenys per que fa als molins que he vist fins ara.

Es un cup de bastant alçaria- majestuós i que dóna personalitat al molí.

EL CARCABÁ Utilitzant el desguàs, de considerable alçària -es pot entrar dempeusi format per dues parets cobertes de lloses s’arriba ben a prop del carcabà. Una solsida o esllavissada d’una de les parets ans esmentades fa que sigui una mica agosarat endinsar-s’hi. Des d’aquesta posició es pot veure: el collferro, l’arbre de fusta molt podrit, algun tros d’àlep i la canaleta on es fixava la botana, ço ens palesa que era molí d’una mola.

EL DESGUÀS Es un desguàs de construcció molt senzilla, de sostre format per lloses i sense la presència de l’arquet exterior que embelleix el d’alguns molins.

190

Abocava l’aigua directament al barranc. L’alçària esmentada en parlar del carcabà és el tret que el caracteritza.

APROFITAMENT DE L’AIGUA PER AL REG Últimament es regia per unes normes un poc especials D’octubre a maig era exclusivament del molí, tanmateix el moliner havia de tenir cura que la bassa romangués amb aigua suficient perquè la gent pogués rentar la roba. Durant aquest període, si qualcú necessitava regar, ho demanava al moliner i arribaven a un acord.

Maig, juny, juliol, agost i setembre era el torn dels regants.

EL CASAL És un casal gran, amb habitatge per al moliner i dependències; podria ésser una reformat, sobre el primer edifici. A mon albir, el cup és molt anterior al casal actual.

A la dreta, era el motor dièsel i mes enllà els corrals per a l’aviram.

A l’esquerra, un magatzem i el corral per a les cavalleries que anaven a moldre; sobre les revoltonades eren les cambres.

Dins de la sala de moles, destaca una volta que reforça una construcció en la qual escasseja la pedra treballada.

CANVIS D’ENERGIA A la primeria del segle XX, la clientela del molí era molt superior a les disponibilitats d’aigua. Per tant. per abastar les necessitats de molta s’hi va instal·lar un motor dièsel d’un èmbol. Era alemany i de la marca Hazd. La família del moliner treballava a torn i el molí no parava ni de nit ni de dia.

191

La combinació afegida al mecanisme hidràulic era ideal perquè permetia simultaniejar ambdues energies: l’aigua i el motor d’explosió.

Més endavant arriba l’electricitat a la Serra, n’era l’any 1943. Llavors es trasllada el molí al nucli urbà, utilitza el corrent elèctric com a força motriu i equipa un joc de moles franceses de la Ferté de la marca Alexandre Fauqueux, que van comprar a un moliner de Teresa..

DE LA MAQUINARIA QUÉ QUEDA? A més de la maquinària al·ludida en parlar del carcabà, podem observar encara. un joc de moles catalanes, politges, eixos i la cabra, mecanisme per aixecar la mola sobirana i poder després procedir al repicat.

LES MOLES Les moles catalanes suara esmentades, les van pujar del molí del barranc del Toll.

Les franceses eren utilitzades quan el molí emprava l’energia elèctrica; a hores d’ara, són a l’hostal de Gostino, no massa allunyades de la carretera d’Albocàsser i una a cada costat.

BREUS ACLARIMENTS GENERALS PER ENTENDRE MILLOR ELS MOLINS BASSA.- Quan el cabal d’aigua de què hom disposava era inferior a les necessitats del molí., calia emmagatzemar l’aigua en una bassa. Quan era plena, podia iniciar-se el procés de mòlta de forma continuada.

EL CUP.- Generalment, està adossat al casal i ben a prop de les basses. És un dipòsit vertical amb seccions diferents: redona (és la que predomina), quadrada, trapezoïdal, sisavada i ovalada.

192

Pareix que fou introduït pel àrabs per obtenir més potència amb menys aigua.

EL CASAL És l’edifici que encabeix tots els elements mecànics del molí. N’hi ha un ample ventall. Des de molt reduïts com ara el molinet de Matella, del terme de Culla però molt a prop del Ivarsos fins d’altres de molt vasts com el molí de l’Hospital del terme de Rossell, tot passant per casals amb arcades i voltes, generalment gòtiques i d’extraordinària bellesa: el molí Noguera de Vinaròs, el molí Galià de Catí, el molí del Consell de les Coves i molts altres. Cal dir que aquests casals, generalment, són al Maestrat i als Ports EL CARCABÀ:- Sol ésser una cambra, generalment amb volta, situada sota la sala de moles, on hi ha entre altres coses el banc, l’arbre i el rodet –roda horitzontal que transmet l’energia de l’aigua a la mola sobirana o corredora i la fa girar.

Jo sempre dic que el carcabà és com una radiografia del molí: si s’hi pot accedir, una observació primfilada ens palesa força informacions de les característiques d’aquest.

EL DESGUÀS:- Conducció per on s’escapolia vers l’exterior l’aigua després d’haver mòlt. Malgrat que els molins no consumeixen aigua, han sovintejat sempre els plets entre moliners i regants per aquest bé que de franc ens ofereix la natura.

CANVIS D’ENERGIA:- Des de la segona meitat del segle XIX, la davallada dels cabals hídrics és evident a les nostres terres. Per pal·liar aquesta mancança d’aigua, alguns molins van adaptar-se a altres energies com ara el vapor, el gas pobre -gasògen purificat, primer amb un scrubber i després amb un depurador sec- i els motors d’explosió.

Destacaren els motors dièsel d’un èmbol, que amb el seu brogit eixordador esvalotaven l’entorn trencant la pau bucòlica que des de sempre havia gaudit la ruralia.

Finalment, l’electricitat va arraconar aquestes energies i les farineres van ferir de mort els molins que quedaven.

193

LES MOLES:- Si no és l’element més important del molí, almenys depèn d’aquestes la qualitat de la farina obtinguda.

La mola és un dels punts de fregadís del molí i necessita un entreteniment periòdic, el repicat. Aquest consistia a refer la solcada, és a dir, les bufadores i els molents d’ambdues moles, altrament s’escalfava la farina i perdia qualitat. El moliner era un professional: el seu olfacte percebia la flaire, l’olor d’una farina escalfada, deturava el molí i repicava les moles.

Deixades de banda les moles que primerament van utilitzar-se als nostres molins procedents de les pedreres locals –Borriol, Llucena, Soneja, etc.–, s’abastaven de dues tipus de moles: les moles catalanes, fabricades a la cantera Satàlia de Montjuïc (Barcelona) i les moles franceses de La Ferté sous Jouarre, de qualitat molt superior, difoses arreu del món -

BIBLIOGRAFIA BARBERA I MIRALLES, Benjamí (1998): Els molins fariners hidràulics a la conca del riu de les Coves.

BARBERA 1 MIRALLES, Benjamí i ÁLVARO I FÈLIX, Francesc (2001). Molins Fariners d’Aigua BOLOS I MASCLA\S. Jordi i NUET I BADIA, Josep (1983): Els Molins Fariners Hidràulics de Catalunya.

GUIA DEL MUSEU PAPERER DE CAPELLADES. PUIG MARQUÉS, Ricardo: Projecte del Molí del Toll ­SPITERI, Daniele i REUX Chantal: DE LA PIERRE AU MOULIN

194

Vidres de fer foc del territori de les jornades culturals Josep Lluís Viciano Agramunt

Introducció El component silici del vidre el fa apte per a fer foc. D’això es tracta lleugerament en un article curt donat per a publicar al butlletí de l’Associació Cultural La Balaguera de la Pobla Tornesa, junt amb algunes peces de pedrenyal, la pedra foguera de sempre.

Algunes troballes fetes quasi immediatament a la redacció del treballet van alertar més sobre eixe ús del vidre. Ja en 30 de setembre de 2007 ens cridà l’atenció una peça de vidre blanc que hi havia en un bancal proper a la Porteria del Desert de les Palmes, que té la mosseta característica d’una pedra foguera molt usada. Una primera peça no diu res, però en 11 de gener de 2009 se’n troben un parell, també de vidre blanc i amb mossetes d’ús, en les immediacions del mas del Pi, a Benicàssim. Menys d’un mes després, el 8 de febrer, una peça més de vidre blanc es replega contra la coveta de Sant Antoni, també a Benicàssim. El 22 del mateix mes, també prop del mas del Pi, a més d’algunes peces de vidre blanc se’n troba una incolora, part de la base d’una ampolla de factura industrial, amb una mòssa molt acusada.

Açò alerta sobre l’ús d’altres vidres. El 4 de març és un tros de got el que es replega prop d’uns masos d’El Collet, a Castelló. Això fa que s’inicien les prospeccions de masos relativament acostats al litoral que s’habitaren un temps, el primer el mas de Xiva de Benicàssim, on en 5 de març se’n repleguen un grapat de vidres diversos; s’intenta el mateix amb els masos propers al canal de l’embassament de Mª Cristina, però la majoria dels materials replegats es fan per la part 195

d’El Collet, en els treballs del mateix canal, pareix que fet a pic i pala. Açò els dies 9 i 13 de març. Des de llavors es segueixen les prospeccions i rebusques per punts on hi ha hagut alguna concentració humana, com llocs de treball a l’aire lliure, ermites, masos, etc., amb molt bons resultats.

Els materials de fer foc, com el tabac, eren uns productes estancats, un monopoli de l’Estat com es veu en el documentguia d’abastiment de llumins fig. 1 al magatzemista (fig. 1) i més bé encara a l’encapçalament del document de venda fet pel magatzemista a l’expenedor (fig. 2), que diu: “Monopolio de Fabricación y Venta de Cerillas, Fósforos, Encendedores y Piedras de Ignición”. Però la gent del camp no passava per l’estanc i tenia les seues formes d’abastir-se de tabac, amb els seus bancalets en llocs inversemblants, ben amagats però també alguna vegada ben a la vista, per a que semblaraun cultiu normal, no perseguit, i també passava desapercebut per això. Recorde el cas d’un masover fig. 2 que des del camí, a l’altra part de la barrancada, em va mostrar un bancal amb la seua “plantació de fesols moros”, i eren mates de tabac.

Per això no deu estranyar que també feren el mateix amb els llumins i encengueren foc d’altres formes.

196

Mostres del territori de les Jornades Els materials de la comunicació són peces d’una tria aleatòria de les mostres arreplegades per tot el territori de les Jornades Culturals. Per elles es veu que, com en el sílex de fer foc, valen tots els trossos i trossets de vidre, i és l’ús qui els dóna certa afinitat de característiques, amb les mòsses, mossetes i altres senyals que deixa en la peça un ús repetit.

La relació de mostres es fa en el mateix ordre de la primera tanda de les Jornades, iniciada a la Pobla Tornesa l’any 1996 i finalitzada a la Serratella el 2005.

Núm. 1. El Calvari, la Pobla Tornesa. Vidre verd; 39,5 x 31,8 x 3,3 mm; tros de fons d’ampolla, més o menys rectangular.

Mossetes i senyals per tota la volta (fig.

3, 1).

fig. 3, 1

fig. 3, 2

fig. 3, 3

Núm. 2. Sant Miquel, Vilafamés. Vidre incolor; 29,3 x 22 x 4’9 mm; tendència a rectangular. Dues mossetes d’ús (fig.

3, 2).

Núm. 3. Sant Miquel, Vilafamés. Vidre verdós; 23,8 x 21 x 5 mm; quadrangular.

Mossetes i senyals per tota la volta (fig.

3, 3).

fig. 3, 4

Núm. 4. El Quiricó, les Coves de Vinromà.

Vidre verd; 50 x 31,5 x 6 mm; triangular.

Mòssa (fig. 3, 4).

Núm. 5. La Moreria, les Coves de Vinromà.

Vidre verd; 47,2 x 31 x 6,5 mm; irregular.

Mòssa i senyals (fig. 3, 5).

Núm. 6. Zona Arc, la Vall d’Alba. Vidre marró; 25 x 22,6 x 4,5 mm; més o menys triangular. Dues mossetes i alguna senyal (fig. 3, 6).

fig. 3, 5

fig. 3, 6

197

Núm. 7. Zona Vall Ombrí, Borriol. Incolor; 62 x 47,2 x 13 mm; més o menys rectangular.

Tres mòsses més marcades i senyals per tota la volta (fig. 3, 7). fig. 3, 7

Núm. 8. Zona Ferreries, Borriol. Vidre opac moradenc; 25,3 x 25, 3 x 5 mm; tessel·la quadrangular. Mossetes a l’angle (fig. 3, 8).

Núm. 9. Font de Codina, Borriol. Vidre enfosquit lleugerament, un poc esmerilat; 37,5 x 24 x 6,6 mm; irregular. Mòssa frontal i altres laterals (fig. 3, 9).

fig. 3, 8

Núm. 10. Camí Arc, Cabanes. Vidre fosc; 51,5 x 33,8 x 12,3 mm; rectangular. Mòsses i senyals per tota la volta (fig. 4, 1).

Núm. 11. La Forta, Cabanes. Vidre verdós; 29,4 x 22,8 x 7,4 mm; fons ampolla; té lletres; triangular. Mossetes i senyals en les dues posicions (fig. 4, 2).

fig. 3, 9

fig. 4, 1

Núm. 12. El Calvari, Cabanes. Vidre verd lleugerament; 52,4 x 33,3 x 9 mm; fons d’ampolla; triangular. Mòssa i senyals (fig.

4, 3).

Núm. 13. Sant Miquel, la Serra d’en Galceran. Vidre verd,; 41 x 34,4 x 7 mm; triangular. Dues mòsses (fig. 4, 4).

Núm. 14. Adjutori, Benlloch. Vidre incolor; 47 x 26,2 x 8,2 mm; fons d’ampolla; té 4 i part marca; rectangular. Mòssa gran (fig. 4, 5).

fig. 4, 2

fig. 4, 3

198

Núm.15. Adjutori, Benlloch. Vidre fosc; 48,9 x 37,4 8 mm; fons d’ampolla; triangular.

fig. 4, 4

fig. 4, 5

Mòssa gran i senyals d’altres en cara oposada (fig. 4, 6).

Núm. 16. Adjutori, Benlloch. Vidre incolor; 27,5 x 15 x 4,7 mm; irregular. Mosseta i senyals (fig. 4, 7).

Núm. 17. La Vilanova d’Alcolea. Vidre fosc; 39 x 25,2 x 6,7 mm; aprox. triangular.

Mòsses i mossetes per tota la volta (fig.

4, 8) Núm. 18. La Vilanova d’Alcolea. Vidre verdós; 62,4 x 31 x 9,8 mm; allargat. Mòsses per quasi tota la volta i una invertida (fig.

4, 9).

fig. 4, 6

fig. 4, 7

Núm. 19. La Vilanova d’Alcolea. Vidre incolor; 34,7 x 26,1 x 5,7 mm; irregular, indicis de lletres. Mòsses i mossetes per tota la volta (fig. 4, 10). fig. 4, 8

Notes i comentaris A la intenció inicial de fer una comunicació sobre els vidres de fer foc del territori de les Jornades Culturals es va afegir després completar-ho amb mostres de les comarques castellonenques, de les quals també s’ha reunit un bon conjunt de peces, per veure la dispersió dels vidres.

Després, en un viatge a la serra de Cazorla, vam comprovar que l’ús dels vidres d’encendre foc es degués estendre més del que pensàvem. D’ells es van replegar mostres al Puerto de las Palomas (La Iruela), a les ermites de la Virgen de la Cabeza i San Miguel i al Castillo de la Yedra (Cazorla), a la Cueva del Agua i al Santuario de Tíscar (Quesada), etc.

fig. 4, 9

fig. 4, 10

199

Mostres

fig. 5, 1

Núm. 1. Vallibona, Els Ports. Vidre incolor, sup. esmerilada; 32 x 22 x 7,4 mm; irregular.

Dues mòsses més marcades i senyals per tota la volta (fig. 5, 1).

Núm. 2. Puig Misericòrdia, Vinaròs, Baix Maestrat. Marró; 27,9 x 20,3 x 3,5 mm; triangular. Mossetes i senyals en tota la volta (fig. 5, 2).

fig. 5, 2

fig. 5, 3

fig. 5, 4

fig. 5, 5

fig. 5, 6

200

Núm. 3. El Castell, Atzeneta, Alt Maestrat.

Vidre verd; 29,3 x 23,4 x 6,5 mm; irregular.

Mòssa i senyals en part frontal (fig. 5, 3).

Núm. 4. Penyagolosa, Vistabella, Alt Maestrat. Incolor; 35,5 x 25,5 x 4,1 mm; rectangular, laminar, de finestra. Dues mòsses frontals, una invertida i senyals en tota la volta (fig. 5, 4).

Núm. 5. Canal MªC, el Collet, Castelló, Plana Alta. Castany; 31, 6 x 13,4 x 4,3 mm; irregular allargat, Mòssa, mossetes i senyals en tota la volta (fig. 5, 5).

Núm. 6. Mas Torre Felip, Llucena, l’Alcalatén. Vidre verd; 44 x 37,8 x 10,2 mm; aprox. trapezoïdal. Mòsses en tota la volta, algunes invertides; també senyals (fig. 5, 6).

Núm. 7. Mas Aceite, Puebla de Arenós, Alt Millars. Vidre verd; 19,2 x 17,7 x 5 mm; triangular. Dues mossetes més marcades i alguna senyal més (fig. 5, 7).

fig. 5, 7

Núm. 8. Cova Santa, Altura, Alt Palància. Vidre castany; 32,6 x 25,6 x 6 mm; triangular. Mòssa, senyals i mossetes per tota la volta (fig. 5, 8).

Tantes mostres fan pensar en un ús en massa del vidre, però sembla que va passar ràpid i va deixar poc record. Sols hem aconseguit un fig. 5, 8 parell de testimonis, l’un d’un home de camp dedicat a treballs en finques tarongeres i l’altre d’un mas a terme de Torreblanca, on els vidres de fer foc encara els usaven farà uns cinquanta anys.

Pel que fa a una datació possible, alguna troballa de vidres en posicions de la guerra civil fa pensar que l’ús per fer foc era conegut per la tropa, però pareix que pren força en la postguerra. D’aquells temps hi ha un testimoni arreplegat a Pedreguer per Joan Pellicer sobre la manca de llumins, que diu: “En acabant la guerra no hi havia mistos i les dones anaven de casa en casa demanant-se una brasa per a encendre el foc” (PELLICER, 2000).

A més hi ha vidres que tenen lletres, parts de marca i marques que també apunten a aquells temps grisos, pobres, de moltes mancances, i una classificació dels materials ajudaria a fixar la datació amb encert.

Bibliografia PELLICER, J. (2000), Costumari botànic (2). Edicions del Bullent.

201

Records de les jornades

203

204

205

206

Lliurament de credencials

Conferencia inaugural

207

Exposició de tecniques tradicionals de cacera

Presentació exposició del cato a l’era d’internet

208

Exposici贸 ornaments religiosos

Taularodona

209

Exposició material escolar

Exposició Gaetà Huguet

210

Lectura de comunicacions

Espectacle al carrer

211

Grup de dances El Peir贸

Visita guiada per Rosildos

212

Exposici贸 Rosildos vida al mas

Visita guiada

213

Passeig Rosildos

214

215

216