Entrevista a: Magda Blanes La guerra vista amb la mirada d’una nena de nou anys
La senyora Magda Blanes és la meva tia àvia, germana del meu
Té vuitanta-dos anys. Familiarment és la tieta Magda. avi.
L’any
trenta-sis,
quan
va
començar la Guerra Civil, la tieta Magda només tenia nou anys.
Vivia a Barcelona, al barri del Poble Sec. De família humil però no els faltava de res, el seu pare (el meu besavi) era barber, tenia la seva pròpia barberia a la mateixa vivenda i la mare (la besàvia) treballava en una fàbrica de caramels.
A la tieta Magda, l’entrevistaré per saber més sobre la Guerra Civil.
- Quan va esclatar la guerra, eres una nena. Recordes de quina manera et -
vas assabentar que estàveu en guerra? Era un diumenge al matí i ens estàvem preparant per anar a la platja. Recordo que la mare havia fet el dinar que ens havíem d’emportar per passar-hi el dia. Llavors van venir els veïns, molt alterats, a dir-nos que no es podia sortir al carrer perquè havia començat una revolució.
- Barcelona i sobretot el barri on vivies, el Poble Sec, va ser un dels més castigats pels bombardeigs. Com ho recordes?
- I tant que ho recordo! Sobretot recordo una vegada, el 17 de març del 38. Va ser una gran bombardeig a la Gran Via - Rocafort. Va morir un nen, de la meva edat, era amic de l’escola i veí. També un amic dels pares del carrer Salvà va perdre la cama.
- Me’n pots explicar alguna anècdota? - I tant! Recordo quan el pare ens ho va explicar. Quan va començar la guerra varen venir a confiscar la botiga i el pare va haver d’anar a treballar fora. Un dia varen sonar les sirenes mentre estava treballant. Els companys varen marxar corrent, però ell es va quedar, dient que mai no havia caigut una bomba allà. Però aquell cop va ser diferent. Va caure una bomba; però en tocar el braç d’una cadira es va girar i es va clavar a terra de manera que no va arribar a explotar i el pare, allà tot sol, va tenir la sort de sobreviure, encara que tot va quedar destruït i fet malbé amb un gran forat al sostre.
- Alguna vegada anàveu a refugiar-vos en algun refugi antiaeri? - Sí, sempre. Quan tocava la sirena, fos l’hora que fos, agafàvem mantes i anàvem al refugi.
- On era, aquest refugi? - Estava al costat de casa, al mig del carrer Salvà. El van fer entre tots els veïns a pic i pala, el meu pare també. Nosaltres, els nens, recordo que jugàvem corrent per damunt de les muntanyes de sorra, treta per fer el forat del refugi, que hi havia al carrer.
- Què senties quan hi eres a dins? - No recordo tenir por, era més bé una rutina. Els pares si que patien però hi anàvem amb tots els veïns i els nens jugàvem dins el refugi. Ben bé ens hi passàvem dues hores allà dins, perquè quan paraven els bombardejos encara no podíem sortir perquè els avions podien tornar. Quan sonava altre cop la sirena podíem tornar a casa.
- Com era el refugi? - Era un túnel. S’hi baixava per una escala i dins hi havia un banc fet amb un tauló de fusta sobre unes rajoles apilades. Hi havia llum. Havien fet entrar fil elèctric del carrer i havien penjat unes bombetes protegides amb gàbies perquè no es trenquessin. Però quan les bombes tocaven alguna central elèctrica en quedàvem a les fosques i en acabar el bombardeig havíem de sortir il·luminant-nos amb espelmes. Des de dins dels refugi se sentia l’estrèpit de les bombes. Només hi havia una entrada mentre que d’altres refugi més ben fets, per seguretat, en tenien dues.
- Com era la teva vida durant la guerra? Anaves a l’escola, jugaves amb els -
amics... ? Sí, anava a l’escola al costat de casa i quan sonava la sirena interrompíem la classe i els pares ens venien a buscar per anar al refugi. Jugàvem al carrer amb els altres nens. Les nenes amb una cuineta i nines i els nens es fabricaven una mena de patinets sense manillar, una fusta sobre rodes.
- Durant la guerra, teníeu problemes per aconseguir aliments? - De menjar en faltava. Des que el pare va haver d’anar a treballar de dependent en una altra barberia al Paral·lel, perquè li van fer tancar el negoci. Li van desmuntar tot el mobiliari i se li varen endur. Però va aconseguir que li deixessin una cadira de barber per a la família. Així, a les nits i d’amagat afaitava els veïns a canvi de menjar. No hi havia diners perquè la moneda de la República no valia només es podia pagar amb or. Amb nou anys havia d’anar amb la lletera a buscar menjar a un lloc que en repartien i alguna vegada m’havia sorprès un bombardeig pel camí i m’havia d’amagar en un portal.
- Et vas alegrar quan es va acabar la guerra? - Sí perquè volíem recuperar la normalitat. Pocs mesos abans que s’acabés la guerra varen venir a buscar el pare per anar a fer de maqui als Pirineus. Marxaven a peu cap a Figueres. Però el pare a mig camí va fer marxa enrere i va tornar a casa.
- A casa teva, quan es va acabar la guerra, què pensaven els teus pares, que -
els havien alliberat o que els havien vençut? Pensaven que els havien alliberat perquè el que més desitjaven era que s’acabés la guerra i poder viure en pau.
- Sabíeu que els que havien estat bombardejant Barcelona, serien ara els que -
governarien el país? Si que ho sabien. No és que hi estesin d’acord perquè el pare era simpatitzant de la República. Però volien que allò s’acabés i es van haver d’adaptar.
- Ara què en penses? - Els entenc, el pare patia per mi i el meu germà. - Durant la postguerra, va millorar la vostra situació, o seguíeu tenint -
dificultats per menjar? A casa no ens va anar malament. El pare va aconseguir diners per mitjà d’uns amics i va poder reobrir la seva barberia i la mare va tornar a anar a treballar. Però van haver de sotmetre’s i fer-se amics dels que manaven per aconseguir els papers que necessitaven. És veritat que altra gent ho va passar pitjor. El meu marit va tenir dos germans fent la guerra i que van anar presos en camps de concentració, però se’n varen poder sortir i poc a poc recuperar la normalitat. Tot i això, si que recordo el fet de tornar a l’escola on havia anat i que m’ensenyaven en català que d’un dia per l’altre només ens deixaven parlar en castellà.
Gràcies, tieta Magda, per respondre a les preguntes que t’he fet.
La tieta Magda no semblava estar angoixada o trista, en alguns moments li agradava explicar certes coses i en d’altres més greus, com la mort del seu amic, semblava més afectada. Crec que ha passat molt temps com perquè li afectin molt els fets, però en canvi va demostrar tenir molta memòria per recordar-se fins del més mínim detall. He après moltes coses sobre la tieta i sobre la Guerra Civil Espanyola. Pol Blanes
Bipana Prió Soldevila
17-01-2010
ENTREVISTA Jo he entrevistat a la meva àvia , Montserrat Soldevila. Ella ara té 80 anys i viu en una residència. Ella va viure la Guerra Civil espanyola i la postguerra.
P- Quants anys tenies quan va començar la guerra? R- Tenia 7 anys. P- A on vivies, a la ciutat o en al camp? R- Vivia a la muntanya, al Pirineu. P- Va morir algú de la teva família? R- Si, el meu pare. P- Quin temps va ser mes dur, la guerra o la postguerra? R- La postguerra, perquè venia molta gent a refugiar-se a casa nostre i no teníem menjar per a tothom. P- Algun familiar teu va ser empresonat per Franco? R- Sí, el meu germà gran. P- A quin bàndol estaves, al nacionalista o al republicà? R- A cap dels dos , tots dos volien el mateix, que els hi donéssim menjar i que els amaguéssim. P- Quan de temps va durar la guerra? I la postguerra? R- La guerra va durar 3 anys i la postguerra molts anys. P- En aquell temps com eren les escoles? R- En el meu poble no hi havien escoles. P- Alguna vegada vas perdre l’esperança? R- No, perquè era massa petita per perdre l’esperança. P- Teníeu prou aliment o no en teníeu? R- Teníem molt poc aliment , sempre menjàvem el mateix , que era pa amb aigua.
P- Resaves? R- Sí, perquè s’acabés la pobresa del poble.
Opinió: Bé, a mi m’ha semblat, pel que m`ha explicat, que al poble que ella vivia la guerra va ser molt dura i sobre tot la postguerra, no tenien menjar ni escoles.
Mireia Sala L’entrevistada, la senyora Mercè Pascual Planella, té 82 anys, va néixer a Barcelona, on viu, i ha viscut tota la seva vida excepte uns anys que va viure a França. Va treballar en una fàbrica de teixits, i el més important de tot, va viure la guerra, que aquests és el gran motiu d’aquesta entrevista que farem tot seguit.
Quants anys tenies quan va començar la guerra? Quan va començar la guerra tenia 19 anys i quan va acabar tenia 22 anys. Com recordes el moment en que va començar la guerra? Molt impactant perquè només tenia 19 anys i, el fet de veure tota la gent amb tanta por, encara em va espantar més. Tens dos germans, pel fet de que són dos homes com els va afectar tot això de la guerra?
Els dos van haver d’anar a la guerra per defensar Espanya, la qual va estar envaïda per les tropes de Franco provinents del protectorat del Marroc, durant 3 anys (1936 -1939). Quant els teus dos germans van tornar de la guerra, què en van explicar d’aquesta experiència per la que havien passat? Cap del meus dos germans no va tornar de la guerra a casa, un perquè el van matar i l’altre perquè a l’acabar la guerra, les tropes franquistes el van fer fora d’Espanya i tota la família vam haver d’anar cap a França amb ell. Mentre els teus dos germans eren fora de casa, quans éreu a casa, com us organitzàveu? A casa érem tres, la meva mare, el meu pare i jo, i ens organitzàvem com podíem. Durant la guerra es van tirar moltes bombes? Sí, una d’elles va caure al costat de casa meva, al carrer de sota, per sort no va explotar. Veu passar molta gana durant i desprès de la guerra? Deu nido la gana que vam passar, durant i desprès de la guerra.
Moltes gràcies Mercè, per haver-nos donat aquets moments, per havernos explicat aquesta etapa de la teva vida, com veu viure la guerra la teva família i tu, gràcies per tot.
En aquesta entrevista em pogut apreciar una dona de 92 anys que ens ha pogut explicar el que va viure ella i la seva família durant els tres anys de guerra. I l’hi estic molt agraïda perquè m’ha agradat molt haver pogut compartir amb ella aquests moments tant tristos de la seva vida.
Anna Moreno López
ENTREVISTA Li faré l’entrevista a la meva tia àvia que es diu Remedios Elano, té 70 anys, treballa de mestressa de casa, va estar a la postguerra que la va passar a Filipines i va néixer a Filipines .
1-
Quina etapa de la guerra vas viure, la guerra o la postguerra?
La postguerra a Filipines. 2-
Quants anys tenies quan vas tenir aquesta experiència?
Cinc anys. 3-
Faltava d’aliment o no?
Sí que en faltava d’aliment. 4-
Anàveu algun refugi o us quedàveu a casa?
Ens quedàvem a casa. 5-
Va morir algun familiar teu a causa de la guerra?
Per sort no. 6-
Resaves a Déu? Per què?
Sí, perquè ens protegia i, a part d’això, perquè creiem en Déu. 7-
Algun cop vas perdre l’esperança? Per què?
No, perquè resàvem a Déu. 8-
Quants anys va durar la postguerra?
3 anys i mig o 3 anys aproximadament.
Gràcies per fer-te aquesta entrevista.
8/1/10
Jan Cheto
Jo he entrevistat als meus avis, la Teresa i el Miquel, de setanta anys els dos. M’he interessat en fer-los aquesta entrevista perquè volia saber més sobre ells i sobre la història. El meu avi treballava de cambrer en un bar, i la meva àvia era ceramista. Bé encara ho és. Els dos viuen a Barcelona.
Com us veu sentir en saber que havíeu passat la guerra civil? R. Ens sentíem tristos perquè el bàndol republicà, el dels nostres pares, havia perdut, però tristos d’una manera estranya, perquè no donàvem gaire importància al que havia passat, perquè no va ser fins als set o vuit anys que ens en vam començar a adonar del que realment havia passat.
Algú amb el que estiguéssiu emparentat va anar a lluitar? R. Si, els nostres pares, els oncles i més gent.
Van ferir o va morir algun familiar vostre? R. Si, en Bruno va morir a la batalla de l’Ebre. En Bruno era el germà del meu pare, que estava a la quinta del biberó, que era un conjunt de nois d’entre 16 i 18 anys. Encara no se sap on està enterrat. ( L’altre besavi, el van ferir amb un tret a l’espatlla.)
Algú de la vostre família va haver d’exiliar-se? R. Sí. Pares, tiets, i germans van haver d’exiliar-se passant per diferents camps de concentració de França, com el camp de concentració de Saint Cyprient.
Veu anar al refugi o us veu quedar a casa?
R. Tota la família hi va anar. Crec que era el de la plaça de la Virreina, però n’hi havia un altre a la plaça de la Revolució.
Què us van dir els vostres pares després de la guerra? R. Als nostres pares els va costar assimilar el que havia passat, i mai no en parlaven.
Què va ser pitjor, la guerra o la postguerra? R. La guerra, pels que la van passar, però pels altres la postguerra, perquè patíem gana, i no teníem ni roba, ni medicaments.
Bé, gràcies als dos per respondre aquestes preguntes. Els meus avis no semblava que s’entristissin gaire, excepte en recordar la mort d’en Bruno, el germà del meu besavi. És clar que, tampoc la van viure de grans així que és normal.
Documentació gràfica Document pel rescat del camp de concentració. Articles documentats de La Vanguardia.
Sara Domene.
Entrevista a: Consuelo Jiménez. Edat: 70 anys. Nascuda a: Conca. Per què entrevisto aquesta persona? Perquè encara que no hagués nascut a la postguerra, en sap una mica sobre ella.
1. Quin any va començar la postguerra? Va començar l’any 1939.
2. Quants any tenies quan va començar la postguerra? Encara no havia nascut, però vaig néixer quan va acabar.
3. Com recordes aquell moment? No me’n recordo. La meva mare treballava per guanyar diners.
4. En aquells temps es passava gana? Sí, es passava gana.
5. La majoria de la població era pobre o rica? La majoria era pobre.
6. Algú de la teva família va haver d’anar a la postguerra? No. Perquè només hi havia un noi i era el meu pare que treballava de policia.
7. La teva família era pobre? Si. Encara que els meus pares treballessin, igualment eren pobres.
Agraïments: Moltes gràcies per haver-me estat escoltant i haver-me respòs les preguntes.
Conclusions:
La conclusió que hi trec d’aquesta entrevista és que en aquella època eren molt pobres.
A la persona que vull entrevistar és a la meva mare.
EDAT: 50 anys PROCEDÈNCIA: Barcelona OCUPACIÓ: Administrativa de la Sanitat Pública.
Jo he triat aquest tema de Franco perquè crec que m’agradaria saber com era la vida, com es sentia la gent, etc. Per això li he volgut fer una entrevista.
Com era l’escola en aquell temps? Anava a una escola religiosa, per la qual cosa això ja era una diferència substancial. Anàvem amb uniforme , es tractava els professors amb molt respecte , sempre els hi parlàvem de Vd. Les escoles d’aquella època no eren mixtes, eren de nens o de nenes.
A l’escola alguna hora podíeu parlar el català? Els professors impartien les classes en castellà, ja que els llibres estaven escrits en castellà, els examen i tot el que fèiem per escrit era en castellà, però entre els alumnes sempre parlàvem en català, no vaig tenir cap problema en parlar la meva llengua.
Et va afectar amb alguna cosa l’època de Franco?
Personalment no em va afectar massa, ja que era molt jove i no m’adonava de moltes coses
Com creus que va afectar la dictadura a la gent de Barcelona?
Una dictadura afecta sempre a tothom , el no poder dir el que penses ni el poder actuar amb llibertat es un problema que no res mes va afectar als Barcelonins si no a la resta de Catalunya i Espanya.
Com es sentia la gent amb la mort de Franco ? i quan va començar la democràcia?
Quan va morir Franco, molta gent es va sentir alliberada, però va ser una època molt dificultosa, perquè teníem que canviar la nostra manera de viure d’un dia per l’altre, va ser una època de transició fins que va arribar la democràcia.
Em va agradar fer-li l’entrevista a la meva mare perquè hi havien algunes coses que no les sabia. A la meva mare, li a agradar explicar-me aquest tema de Franco perquè era una cosa que li havia passat amb ella i, suposo, a tota la resta de Barcelona. En aquesta entrevista m’ho he passat bé i per això he de donar les gràcies a la meva mare que ha sigut la que ha volgut contestar-me les preguntes.
Eric Oms