Sobreviure a dues guerres << No m’agraden les mudances >>
Sara Mei LLanos He entrevistat al meu avi Francisco Llanos Cuesta. Nascut en 1928 a París, on els seus pares vam emigrar el 1923 amb quatre fills desde Extremadura, per buscar treball i alimentar a la seva família. En 1936 van tornar a Espanya, i es van establir temporalment a Barcelona per tenir de fugir pocs anys desprès...
Has viscut alguna guerra? Si, dues. La Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Amb quants anys vas viure les guerres? Quan la guerra va arribar a Barcelona el 1938 jo tenia 10 anys. Vam fugir a França el febrer de 1939, i pocs mesos després de tornar-nos a instal·lar a París, va esclatar la Segona Guerra Mundial. On vivia fins que els alemanys van entrar a París. No recordo massa bé la data, però crec que tenia 13 o 14 anys. Per què veu fugir? Els meus germans Sebastià y Félix van implicar-se des de molt joves al moviments obrers i anarquistes del barri (Poblenou) i quan van arribar a Barcelona les tropes nacionals, la
família podia haver estat denunciada per veïns que no tenien las mateixes idees politiques que la nostra família. Quin medi de transport hi havia per fugir? La gent fugia en camions i trens, en concret jo vaig sortir d’Espanya en un tren des de Port Bou fins al Nord de França junt amb molts altres nens que estaven en la mateixa situació que jo. Vas passar fam? Si, molta. Vaig tindre raquitisme per falta de vitamines, per l’alimentació deficient. Vas passar fred? Si, en aquella època no hi havia calefacció. D’on treies la roba? D’aquí i d’allà, als nens refugiats espanyols ens atenia gent voluntària que ajudava el que podia. Es podia dormir? Normalment si, però la fam i el soroll de les bombes de vegades feien una mica difícil conciliar la son. Estaves amb els teus pares? Des de que vam fugir de Barcelona fins que vaig tornar a arribar a París, vuit o nou mesos després, només tenia contacte amb el meu germà gran que tenia llavors, 15 anys, que era qui s’encarregava de cuidar-me.
Només recordes l’ajuda del teu germà o algú més et va ajudar? No, puntualment en cada lloc va haver gent que deuria ajudar-nos, però jo només recordo una família que ens va acollir al nord de París. On estaven els teus pares? Van quedar retinguts en un camp de concentració al sud de França i tota la família va estar dispersa fins que ens vam reunir a París. Sabies alguna cosa d’ells? Ells sabien alguna cosa de tu?
De la meva mare, si, vaig saber que va estar buscant-me, però hi havia milers de nens de famílies com la nostra, que estaven en la mateixa situació que nosaltres. Del meu pare no vaig saber res perquè quan va començar la Segona Guerra Mundial el van fer presoner els alemanys. A més no hi havia sistemes de localització: telèfons, ràdios, diaris, televisions... Era un gran caos, cadascú inclosos els nens havien de resoldre’s els problemes individualment. Es a dir que no podies comunicar-te amb els teus familiars... ...
Algun familiar teu va anar a la guerra? El germà més gran, que tenia 19 anys quan va començar la guerra es va allistar en el bàndol republicà i que durant la Segona Guerra Mundial va lluitar en la Resistència francesa contra els nazis. Sobre el menjar creus que els aliments eren diferents? No, els aliments eren igual de bons o de dolents però evidentment escassejaven molt. Vas anar a l’escola? Si, vaig poder anar-hi en la zona no ocupada de França, on encara no havia arribat la guerra. Vaig poder anar assistint a classes perquè sabia francès ja que vaig estudiar durant 9 anys a l’escola pública francesa. I no tenies temps lliure es clar, no es podia jugar a res? Si, tinc algun record d’haver estat jugant, però segurament vaig jugar més del que recordo... Durant el Nadal que fèieu? No hi havia Nadals, ni festes, ni aniversaris, ni regals, ni Reis Mags ni anys nous.
Hi havia treball? Suposo que hi havia, però pocs. La gent sobrevivia intercanviant-se objectes i aliments. Vas veure caure alguna bomba? Si, moltes bombes estellaven a prop
i ens teníem que amagar en refugis:estacions de
metro, el barri on vivíem (Poblenou)... Va ser un dels barris més bombardejats de Barcelona, perquè era on es trobaven la major part de fàbriques de Catalunya i era un barri políticament perillós perquè estava ple d’obrers que eren oposats al exèrcit que havia iniciat la guerra. Tindries molta por veritat? Si, molta. Llavors sobrevivies escapant... Sempre estaves fugint? Si, em vaig passar les guerres fugint d’un lloc cap a un altre, aquest es el pitjor record de la meva infància. Creus que la guerra ha afectat la teva forma de ser? Sens dubte, odio les mudances, m’encanta viure en la meva llar sense sobresalts i odio qualsevol tipus de conflicte.
Ferran Borràs, i el franquisme « Fèiem la vida al carrer » Martí Feliubadaló Curs 2012-13 Aquesta entrevista s’ha fet a casa meva, la nit de Nadal, aprofitant que estava tota la família reunida. L’entrevistat, és el meu avi, exdirector de l’Escola Garbí de Barcelona. *
*
*
Tot seguit, després de la conversa viscuda, hi havia un ambient seriós, ja que el meu avi sabia que era important, però a la vegada, tots dos estàvem satisfets de la feina feta.
Sr. Borràs, on va néixer? Vaig néixer a Figueres a casa dels meus avis. A quin any?
L’any 1946, és a dir, set anys després d’acabada la Guerra Civil, en ple franquisme. Era una vida senzilla? A veure, viure en un poble, sempre és més senzill que viure a la ciutat. Us faltava menjar? El meu pare treballava a “La Caixa”, i gràcies a això no ens faltava menjar. Senties por al començar el franquisme? Durant el franquisme tothom tenia por; els amics i els enemics, ja que no et fiaves de ningú. Va ser fàcil acostumar-s’hi?
A l’ infància un s’acostuma a tot, i realment no teníem dificultat per fer les coses normals. Paties molt? En l’ infància no, però a la fase universitària i adulta es trobava a faltar la llibertat de moviment i d’expressió. Vas haver d’abandonar l’allotjament? Això no ens va passar a ningú de la nostra família. Et vas sentir obligat a deixar amistats per sobreviure? Quan vaig mudar-me a Barcelona pels estudis universitaris, vaig deixar els amics del poble. Es va morir algun familiar teu per el franquisme? No, no es va morir ningú. Algun conegut va acabar com a presoner? La família de la meva dona, varen ser desterrats i varen anar a camps de concentració. Anaves a escola? Al poble anava a l’Escola Nacional, i a Barcelona, primer a una escola religiosa, després a l’ institut, i a la universitat. Com era? L’Escola Nacional només tenia una classe amb nois de totes les edats, i separada de la classe de noies. A la religiosa, era molt autoritària i ens castigaven fins al diumenge. Com et tractaven? Ens castigaven sovint; si parlàvem a classe ens feien córrer a l’hora del “recreo” , i si parlàvem català, ens feien escriure cent vegades “No hablaré catalán en classe”, i
jo ho vaig fer més de deu–mil vegades. Què t’hi ensenyaven? El mateix que apreneu ara, sense informàtica, i molta religió, també fèiem “Formación del Espíritu Nacional”. Naturalment, no fèiem català, estava totalment prohibit a Espanya. Què feies en el teu temps lliure? Fèiem la vida al carrer, anàvem amb bicicleta, i si les notes eren bones, el diumenge al cinema. Vas participar en alguna activitat contra el franquisme? A la universitat vaig entrar al “Sindicat Democràtic d’estudiants universitaris de Barcelona”, i n’era el tresorer. Vas sentir molta diferència amb la mort de Franco? Fins passats deu anys no, després com que Espanya va entrar al mercat comú, si. Era molta l’alegria que senties? Si, però de fet ho estàvem esperant feia un mes. Moltes gràcies per tot.