TOTS SOM UN Una mostra dels escrits literaris de SANT JORDI 2013 AVIS
Ja fa un any que vau marxar però sé que seguiu amb mi, des del cel em podreu cuidar fins al final del meu camí.
Recordo aquells dies d'infantesa en els quals històries m'explicàveu, admirava la vostra saviesa que amb tendresa demostràveu.
Heu sigut, sou i sereu, els millors avis que he pogut tenir, i sé que sempre m'estimareu encara que ja no sigueu aquí.
El tendre somriure, la dolça mirada, els savis consells i el fort amor amb què cada dia era obsequiada eren per a mi el més premiat tresor.
Avis, mai us oblidaré, mai caureu a l'oblit, tot el que em queda de vida us recordaré i sereu al meu cor fins a la fi. Carme Cano, 1r de batxillerat humanístic i social
Me gustas tú
Me encantan tus ojos son azules como el mar tranquilos como las mañanas del verano, como los pájaros al cantar.
Y tu cara tan blanca como margaritas al madrugar y tan feliz como una niña cuando te veo llegar...
Susanna Gevorgyan, 4t Eso B
Estuche
De muchas maneres eres, a cuál más original. da igual el color que tengas, eres útil por igual.
Guardas todas mis chuletas, bolis, gomas y demás, y siempre que tú nos faltas un boli nos han de dar.
Albert Kumerz i Helena Rubio, 4t ESO B
Goma ¡Oh! Blanca goma de borrar, tú que eres capaz de borrar hasta el más negro lápiz. ¡Oh! Blanca goma de borrar, qué blandita y esponjosa estás Cuando te deshaces sin más.
Albert Kumerz i Helena Rubio, 4t ESO B
L’ensenyança d’un avi
Trobo a faltar la casa de l’avi. No recordo del tot com era, però sí la seva olor, una barreja de tabac de pipa i els olivers que rodejaven la casa. Quan m’aixecava al matí, baixava a la cuina i des de la finestra podia veure l’avi recollint olives que anava deixant en un cistell de vímet, vestit amb la roba més vella que tenia i lliscant-li gotes de suor sota el sol de quasi mig dia. Quan veia que treia el cap per la finestra agafava el cistell i es dirigia a la tomaquera que tenia darrere la casa. Deixava les olives a l’entrada i agafava un parell de tomàquets ben vermells i madurs. Quan entrava a la cuina jo ja tenia unes llesques de pa torrat llest per untar. Llavors esmorzàvem els dos i jo em donava pressa a preparar-li un cafè ben carregat, com a ell li agradava, amarg, sense sucre. I al moment podia veure als seus ulls pampallugues d’agraïment. Ell era un home esquerp de poques paraules, però en canvi era capaç de transmetre’m una tendresa i un amor per la vida que difícilment podré oblidar mentre visqui. Trobo a faltar la casa de l’avi, la trobo a faltar. Però sobre tot enyoro tot el que vaig viure i aprendre en aquelles quatre parets acompanyada d’aquell home. De tant en tant l’olor del tabac de la seva pipa pertorba els meus somnis i mai he tornat a provar uns tomàquets com els del seu hort. Per què encara que la vida se l’hagi emportat, no quedarà a l’oblit. Ja que la seva manera de fer feliç a la gent es mantindrà al fons de tota aquella persona que el va conèixer.
Helena Rubio, 4t ESO B
EL ADIÓS
Ésta es la historia de una chica que perdió a su abuela, Laia R (la chica) no podía superar la pérdida del ser más querido, que era su abuela. Laia soñaba siempre tener poderes para poder retroceder el mundo para aprovechar de su abuela hasta el último momento de su vida. Laia estaba muy deprimida, en su rostro no se veía ninguna sonrisa sólo tristeza, un día mientras guardaba todas las cosas que le hacía recordar a su abuela, encontró un diario. Cuando lo abrió echo a llorar de emoción porque era el diario que había escrito junto a su abuela. En ella escribieron todas las cosa que habían vivido pero nunca lo terminaron entonces, ella decidió ponerle un fin a la historia, para ello decidió escribir un poema donde expresa sus ideas y sus sentimientos. Querida abuela té escribo este poema, aquí expreso mi cariño hacia ti, porque lo que te escribo en esta poesía fue lo que no té pude decir cuando estabas viva. Ayer mientras pensaba recordaba los momentos, cuando tú me abrazabas y me contabas lindo cuentos. Me puse a llorar porque no tengo tu amor, porque mi abuelita bonita se me fue y me dejó ahora sólo me queda recuerdos de su adiós. Porque te me fuiste abuelita, no sabes cuánto te extraño. Yo se que son cosas que pasan y que tengo que entender, se que te marchaste al cielo y ahora tu estas bien, yo no reniego de Dios ni pierdo la fe sólo a él le pido algún día volverte a ver, y cuando llegue ese día tú y yo reviviremos las cosas de ayer. Hay abuelita si al menos Dios me diera la dicha de llegar hasta el cielo, me juntaría contigo y vivir nuevamente las cosas del ayer.
Y. Estrella Lázaro i Laia Ramiseiro, 4t ESO B
Venècia
Des de l’avió, la ciutat de l’aigua, Venècia, es veu com si fos la més gran i romàntica ciutat del món; la llum del sol ponent perfila els terrats dels edificis més grans, amb la intenció de meravellar qualsevol visitant o viatger. Un cop a terra, t’adones de la magnitud de la ciutat, la qual sembla més gran des de l’aire. La intenció principal del meu viatge és fer constància gràfica de la gran enyorança al passat que transmeten els petits carrerons i els petits i grans canals de la ciutat, el deteriorament limitat, però present a grans monuments, palaus i edificis a causa de la humitat i els núvols que fan de barret a la ciutat. Estic en un “vaporetto”, recorrent les rodalies d’una ciutat ben diferent a les altres, amb olor característica i tot. Des de la coberta, observo els canals que la fan especial, i un voltant poc visitat però molt interessant, ple de guixades reivindicatives i revolucionàries, que fan de Venècia una ciutat més del continent, que no es queda enrere quant a les injustícies socials. No puc gravar amb una càmera el caràcter dels seus visitants, però les meves reflexions em fan veure els típics turistes que van a fer-se la foto al Pont dels Sospirs, simplement perquè és el que recomana la guia, però hi ha una minoria, que s’emociona en poder contemplar el pas per on els presoners veien per últim cop la llum que abans perfilava la ciutat des de l’aire. En definitiva, una ciutat amb sentiments, olors i molta gent, que guarda molts racons únics i històries apassionants del passat descobertes o simplement no mirades, que fan que el simple fet d’estar allà, sigui suficient motiu perquè se’t posin els pèls de punta.
Iris Sara Razenj, 4t ESO B
Era un dia molt intens, era pesat, m'avorria molt, no sabia què fer. Llavors vaig pensar quedar amb els amics, per anar a fer una volta i divertir-me una estona amb els meus amics. Un dels amics va pensar que podríem anar al cementiri i fer una excursió en plena nit. Vam preparar-ho tot: llanternes, motxilles, plenes de menjar i roba d'abric. A les 20h estàvem tots preparats a l'entrada del cementiri, per començar l'aventura. Vam entrar amb molta por, les llanternes no anaven gaire bé, va passar un gat miolant, tots ens vam espantar i ens vam abraçar. Després d'una estona vam veure una llum, que cada cop s'apropava a nosaltres, ens vam amagar darrera uns arbres, i ens vam perdre, estàvem nerviosos perquè la nostra llanterna s'havia espatllat. Vam sortir tots menys en Marc, que era un noi molt despistat, era molt covard en aquestes situacions, però tots estàvem contents. Cadascú va tornar a casa seva. Vaig anar a dormir, perquè estava cansada. Era fosc i acabava de despertar-me, estava suant, tenia por, havia tingut un malson. Em vaig despertar, vaig anar al lavabo, em vaig rentar la cara amb aigua fresca i vaig tornar a l'habitació on vaig obrir les persianes. Els meus pares em van tranquil·litzar i em van donar un suc de taronja. La meva mare em va donar la idea de quedar amb els amics i anar a veure una pel·lícula de comèdia al cinema per passar-ho bé i oblidar-me d'aquella nit i d'aquell malson que havia vingut. Dit i fet, vam quedar tots, em vaig adonar que tots havíem passat por. Finalment ens vam divertir mirant la pel·lícula de comèdia.
Shahira Al Sawi, 3r A
La Yanira, l'Ainoha i l'Èric van donar una volta pel barri ja que és estiu i fa calor i ja acabaven els deures de vacances. Decideixen anar a la platja del costat del seu poble, és una platja amb sorra molt fina i l'aigua d'un color verdós claret i càlid, hi ha moltes gavines i bastants conquilles, els tres amics passegen per la sorra descalços. A la Yamina se li escapa el mocador que portava al coll amb un vestit vermell amb un top a sota. L'Enric corrents va a buscar-lo, però és massa tard, ja era a l'aigua, i en aquell moment l'Ainoha es va enrecordar que aquell mocador de color rosa amb llunes vermelloses li havia regalat la seva àvia abans de morir.
Claire Luna, 3r A
Cel gris
Miro per la finestra; Aixeco el cap i deixo anar una llàgrima; Tanco els ulls, veig la seva cara; Obro els ulls, veig la realitat;
Em cauen els punys a terra, La veu se m’adorm i deixa de sonar. El cos em pesa, no em puc moure. L’ànima em pesa, no puc respirar.
Mirada al cel, Un mar gris.
Ja estic mort.
Gerard Roig Garcia, 3r ESO B
De tota descripció que en aquest món podria fer, la millor és la de la nostra Costa Brava, el meu lloc, el meu refugi, Palamós, conduir per l'asfalt calent per causa del sol i no parar d'observar el mar, les barques i els pescadors. Però si alguna cosa és digna de ser observada és el meu estimat Palamós, els records de quan era petit amb aquells estius eterns, llevar-me al matí i veure el meu avi Isidre preparant l'esmorzar amb el pa acabat de fer, amb un raig d'oli i amb tomàquet, mentre la meva àvia Teresina preparava l'embotit. Recordar com m'omplien de protecció solar per anar a la platja i sentir-me afortunat de viure a uns trenta metres de la platja, aquella platja gèlida que et fa despertar de cop on els peixos enlluernen el fons marí, nedar amb el meu avi mar endins i poder observar el vaixell enfonsat del qual el meu avi em recordava que era del capità Barba Roja. Un cop després de la platja, dinar amb tota la família, avis, pares, cosins, oncles, i més tard dormir fins a les sis de la tarda i anar al passeig i poder pujar a totes les andròmines de la Fira per després sopar les meravelloses gambes de Palamós i dormir esperant que dies com aquest no acabin.
Òscar Fernández Andurell, Curs d'Accés a Cicle Superior