RECULL TEXTOS PREMIATS SANT JORDI 2011

INSTITUT JOSEP SERRAT I BONASTRE CURS 2010-2011

Autora: Cristina Contel

SANT JORDI 2011

“… no és pas pel soroll de les paraules que tots els homes som germans, sinó per l’esperit únic que les fa brollar diferents en la varietat misteriosa de la terra.”

Joan Maragall, 1903

“... com la veu de l’aigua, única i vària, venint de molt endins, el meu passat ressona en la fondària dels meus cargols marins.”

Màrius Torres, 1937

“... El que no inventa, no vive.” “... Y me permito hacerles un ruego: si en algún momento tropiezan con una historia, o con alguna de las criaturas que transmiten mis libros, por favor créanselas. Créanselas porque me las he inventado.”

Ana María Matute, 27.4.2011. Premio Cervantes

Institut Josep Serrat i Bonastre SANT JORDI 2011

RECULL DE TEXTOS PREMIATS. MODALITAT: POESIA

POESIA 1a Categoria 1r Premi L’àguila

Rei del cel el seu cap blanc li fa de corona i el bec daurat de ceptre.

Veloç com un falcó hàbil com una oreneta ulls penetrants i urpes mortals com un caçador a punt de disparar.

Símbol de grans nacions, el seu vol elegant i majestuós fa admiració. Vigilant del cel, sinònim digne d’aquesta rapaç au: llibertat!

Ps: IJC Issei Joan Cruzate

2n Premi COLOM

Rata de l’aire li diu la gent a aquest ocell de mirada freda com gel.

Algunes vegades passa inadvertit.

D’altres et sobrevola i et deixa un record no molt bonic.

Alguns blancs com la neu, es pensen que són el propi Déu.

D’altres negres com la nit penso que són ànimes en pena que han patit.

Ps: M.S. Mateo Sendón

3r Premi

El mussol

Ulls de mel, fosc com la nit, sempre espia els mals esperits.

El seu cor batega, els dits corbats, sobre un tronc garratibat i cremat.

Les seves ales d’escuma passejant tot xiulant, en un cel negre ennuvolat.

La lluna reflecta els seus ulls de mel, la dolça veu fina, ressona a tot arreu.

Ps I.O. Ă?ria Ollero.

Accèssit 1r L’ase A una nació represento però no tot és com jo vull ja que per molt que m’hi escarrassi no hi ha temps ni de tancar un ull.

Per molt que m’amagui el meu amo sempre m’acaba trobant.

Em carrego un mort a sobre que a mi em costa d’arrossegar.

Sempre em tracten de tonto perquè em confonen amb el meu cosí, que per molt que ho intenti no s’assembla gens a mi.

Si algú gossa posar-se darrera meu, s’emportarà una cossa perquè jo com la guineu no sóc capaç d’en refiar-me de ningú.

El meu cant per als altres és com un estrany acordió, però per als de la meva classe és una gran font d’inspiració.

Ps G.R.G. Gerard Roig.

Accèssit 2n

L’ocell

Dansant suaument pel cel, amb l’elegància de la lluna i la tendresa de la mel, ens observa fixament des del més enllà dels núvols.

Ventant les ales ràpides acompanyat tant de la lluna com del sol, vigila el cel, com el seu màxim tresor.

P.S.: B.C. Bàrbara del Campo Montoliu

2a Categoria 1r Premi

LES AGULLES Esmolada, llarga o curta, Amb un forat a la punta.

Gruixuda o prima, mai perd el fil.

Algun que altre disgust ens hi hem hagut de trobar, perquè ens hem equivocat, i ara hem de canviar de plans.

Moviment elegant, mecànic o elèctric, sempre és constant.

Marca el temps fent TIC-TAC!

(AGULLA DE COSIR/ AGULLA DE RELLOTGE)

Ps: D.R. Dina Razenj

2n Premi

LAS LLAVES Las llaves son mágicas, qué haría yo sin ellas, abren puertas, ventanas y cerraduras.

Con un simple giro, a un sitio puedes entrar, si te las dejas en casa, en la calle tienes que esperar.

A un vecino se las puedes dejar, por si las pierdes, poderlo avisar.

Ps: Llavero Álex Aguilar

3r Premi

Todos los animales son especiales me gustan peque単os y grandes.

Los perros son geniales como los osos que caminan por los Alpes.

Los gatos con sus bigotes corren y juegan con los botes, y las abuelas cuando hacen calceta siempre tienen un gato cerca.

A veces sue単o que nado con un delf鱈n y espero poder verlo al fin.

Me gustan todos los animales porque todos tienen algo que les hace especiales, aunque mi favorito es mi peque単o periquito.

Ps: L.M.Z

Laia Martínez Accèssit

Un ser En el interior de un cuerpo con ardor se haya un corazón.

La fuerza la maneja, pero la pureza sin certeza.

La opinión, el sentir, el dolor, el alma es sin temor, con la fuerza del ser interior.

El iris, el reflejo de un espejo, que mala suerte dio, agrietando con dolor, una mirada que se relajó.

Un puerto al abismo, o un día sin sol, el placer de sentir se recoge en un pie.

El contacto con el mundo, lo absorbe con reloj, la piel siempre despierta con la Luna atenta.

Ps: Anhelo Iris Racenj

3a Categoria 1r Premi

La nit en què ho vaig sentir És de nit, les estrelles difuminen camins, la penombra ho envaeix totalment.

S’escolten fins lladrucs.

Em ressona l’ànima.

Me n’adono que m’agrada aquell silenci clandestí.

I la meva perduda mirada.

Recordo vells moments de festa, aquells focs explotant a l’immens cel il·luminen sentiments.

Imagino que és el meu ambient, allò que et recorre el cos.

Saps què és, però és inexplicablement indiferent.

M’assec, estic sol.

El bosc és meu.

Sempre recordaré la nit, la nit en què ho vaig sentir.

Ps: Lucifera gamerusa Paula Echeverría

2n Premi

África

El continente que tiene el aro negro en los Juegos Olímpicos, el que siempre intenta superarse ante su pobreza.

Lo poco que tiene lo convierte en méritos, y así se les va de su corazón su gran tristeza.

Ellos con lo que son nunca dan la perdición, como sus grandes luchas contra la corrupción.

Con lo muchos que son, siempre se ayudan, y eso, son los comportamientos que les reflejan.

Sus costumbres y religiones les hacen entender su vida, que muy diferente a la nuestra, les hace seguir adelante hasta sus fines.

Sus pequeñas casas les hacen grandes por dentro, y, con su gran entendimiento, les hacen tener curas mágicas.

Su gran optimismo les ha hecho encontrar el lado positivo, y su gran destreza, siempre la han usado a favor de la naturaleza.

Espero que con su gran valor, obtengan un mundo mucho mejor, y que piensen que tienen razón, cuando se lo dice el corazón.

Ps: O.C. Oriol Catalán

Accèssit

CESTA DE FRUTOS

Tus pétalos abriéndose como un avión de papel cayendo por la ventana.

Tu corazón como la miel, tu piel rasposa como un bello erizo y seca como una hoja de árbol en el suelo.

Eres dulce como el azúcar, ácido como una manzana.

Tu cuerpo curvado como la media luna en el anochecer. …plátano. Ácido erizo de mar, dulce y delicado como el viento.

Feo por fuera, pero bonito por dentro.

Dulce hoja de árbol, redonda naranja verde. … kiwi.

Flor nacida entre espinas.

Como una gota que tiñe salpicando el suelo, muerdo tu sangre violeta. … mora.

Corazón rojo con gotas de lluvia amarilla cayendo.

Blando como una esponja de mar, dulce como el azúcar. … fresa.

Redonda y jugosa como la luna en llanto.

Suave y lisa sus gajos, piedras cristalinas, me dan vida. … naranja.

Gemelas rojas colgadas en el árbol como dos perlas brillantes. … cerezas.

Chiquitas pelotas de tenis, granitos de nieve, olor suave de tierra húmeda, amigo de todos los sabores. … arroz.

Pelota verde, corazón rojo.

Dulce como el azúcar, suave como el papel. … sandía.

Huevo rasposo de madera Guardas tu luz lechosa, dulce y crujiente blancura. … coco.

Redondez de sol tu corazón esconde un tesoro brillante y lleno de rocío. … lichi.

Ps : Col·lectiu Ariadna López, Bass Camara, María Costa, Marta Vallès, Maksym Ziva, Miriam Martínez, Paula Echeverría, Sebastián Pujol, Sava Rincón, Víctor Marín.

4a Categoria 1r Premi

Jo em tanco i només jo en tinc la clau Perduda en un mar, mar de pensaments on només em pot salvar l’inexistent.

Perduda en un món, món de miralls emmascarats on no reconec ni el meu propi reflex.

Busco la sortida vull fugir, vull escapar, vull veure-hi clar.

Salto sense parar, salto per poder trobar la finestra que em permeti respirar.

Sento sorolls per tot arreu, no entenc les paraules, no comprenc les frases, no capto les idees.

Per mi tot és diferent i alhora igual.

No veig, no sento, no escolto, no respiro.

Perduda i abandonada en la meva pròpia dimensió, ofegada per la meva pròpia imaginació.

Ps: Pluja negra Rut Orti

2n Premi

El susurro del viento

Oigo susurrar al viento, pero no logro entender lo que dice.

Parecen las palabras de un preso, que simplemente pide poder ser libre.

Parecen los ronquidos de un oso durante el largo mes de diciembre.

Parece el tranquilo mar, frenando sobre la arena.

Parece un gato ronronear, dejando con él una música serena.

Parecen las pequeñas hojas de los árboles, que van cayendo al suelo en otoño.

Parecen los caparazones de los caracoles, que se rompen debajo de un tronco.

Oigo susurrar al viento, pero no logro entender lo que dice.

Ps: Locura transitiva África Fernández

3r Premi

Libertad escondida

Libertad, palabra escrita en aire, real en verso, que se verifica en lo oscuro pues en ello muere todo lo espléndido.

Esplendor que rige al libre, al pensador, impidiendo su vigor rigiendo así por culpa del temor.

Así camuflada, en espeso bosque libertad que llora por salir, libertad que ruega no morir.

Pero mientras se ruega al bosque, custodio de lo hermoso, en negra oscuridad se esconde la verdadera libertad.

Así roguemos a los guardias, vigilantes ellos de la libertad, que nos enseñen un poco de su luz pues muy apagada está.

Y mientras rudos guardias custodian llevándose la gloria junto al esplendor, yo escribo unos versos desde este oscuro y apagado corazón.

Pse The Killer Fouad El-Bahja

Accèssit

LA GUERRA

La guerra és una baralla que té la Terra preocupada.

Les causes dels enfrontaments són pels pensaments.

Els països més pobres s’enduen les derrotes i dels més rics n’estem ben tips.

El petroli és un dels problemes per començar una altra guerra.

El morts i els ferits van creixent amb les guerres sense acabament.

Aquestes guerres es poden solucionar amb l’ajuda de tots deixant-nos de barallar.

Ps. Octavius Eloi Clemente

5a Categoria 1r Premi Carrers solitaris, ànimes buides

Arbre que perd les fulles, mare que perd els fills, temps que ens pren els dies, cossos immòbils al llit.

Carrers solitaris desitjosos, barrets que passegen discretament, records tristos, malenconiosos, ombres que corren desesperadament.

Lluita d’honor i d’hipocresia, orgulls que volen ser els primers, petits versos de poesia, tractes que només resolen els diners.

Mans que imploren llibertat, boques que clamen justícia, gats que passegen pels terrats, ànimes que actuen amb malicia.

Joves que creixen sense ambició, països que perden la seva cultura, cançons que no transmeten gens de passió, vida, cada dia ets més dura!

Canvi ràpid d’estacions, sol que deixa d’escalfar, suaus carícies, dolços petons, força ganes d’estimar.

Pseudònim: stella Natàlia Rodés

2n Premi

BAILAR CON LAS VISTAS DE UN ATARDECER

Mandar un mensaje a la luna, diciendo que el suelo que piso me empieza a quemar, decirle que el sol que me alumbra ha perdido color, robarle un suspiro a la sombra que algún día me persiguió.

Contarle a tu vida que corro por no regresar, que ando vagando sin rumbo por miedo a llorar, que guardo deseos ocultos por no ser capaz de expresar lo que siento para no fracasar.

Silbar por las calles pidiendo perdón, saltar escaleras de la mano los dos, coger un tesoro, llevarlo a tu ombligo, y en él susurrarte que el llamado olvido me recuerda tu nombre.

Vivir la vida sin miedo a caer, levantando el vuelo sin retroceder, riendo a escondidas, muriendo sin prisas, bailando con las vistas de un atardecer.

Ps:Dafne Natàlia Rodés

Institut Josep Serrat i Bonastre SANT JORDI 2011

RECULL DE TEXTOS PREMIATS. MODALITAT: CAL路LIGRAMES

4a Categoria 1r Premi

Títol: “Estrella” Ps: Lindali Daniela Medina

Institut Josep Serrat i Bonastre SANT JORDI 2011

RECULL DE TEXTOS PREMIATS. MODALITAT: POESIA VISUAL

1a Categoria 1r Premi

Anna Serna

2n Premi

Gala Molina

3r Premi

BĂ rbara del Ca

Accèssit

Mireia Masferrer

Institut Josep Serrat i Bonastre SANT JORDI 2011

RECULL DE TEXTOS PREMIATS. MODALITAT: HAIKUS

2a Categoria 1r Premi

Ps: Saud貌nim Tuni Feliubadal贸

2n Premi

Raquel Ferrer

3r Premi

Ps: Avatar Alberto Kumerz

Accèssit

Êric Oms

Institut Josep Serrat i Bonastre SANT JORDI 2011

RECULL DE TEXTOS PREMIATS. MODALITAT: NARRATIVA

NARRATIVA 1a Categoria 1r Premi

QUAN VAIG ARRIBAR A… Estem a la meva primera expedició espacial, a la nau X021, en busca d’aigua al planeta Mart. A mi m’acompanyen dos astronautes més i un doctor. Fa un mes que estem a bord de la nau i falta només un dia per arribar al nostre destí.

Justament quan ens despertem podem veure un magnífic planeta però, de sobte, veig una mena d’esfera al costat de Mart. Els hi comunico als altres i, després de pensar-ho una estona, anem directes cap aquell indret desconegut per nosaltres i, podríem dir, per tota la civilització humana.

Quan obro una mica els ull i em trec les lleganyes, me n’adono que aquell planeta, o fos el què fos, no era esfèric sinó que tenia una forma, bàsicament, indescriptible.

Ens quedem una hora calculant la pressió atmosfèrica, la temperatura, quins gasos hi ha... No ens quadra.

En el precís segon que passa una hora, el planeta comença a donar voltes com si estigués begut i canvia de color instantàniament. Cada cop estem més estranyats. Els nostres càlculs assenyalen que no podem posar els peus en aquell indret, però jo faig el cor fort i, com a cap de la nau, decideixo endinsarme en aquella estranya aventura.

Quan vaig baixar de la nau estava mort de por i cansat de portar aquell vestit espacial que devia pesar més de dues tones. En el mateix moment de trepitjar aquella mena de terra, el cor em va fer un bot. Tenia una barreja de sentiments: alegria de no haver mort i por perquè vaig veure una mena de planta molt estranya.

Em vaig acostar i no era estranya: era una rosa. Vaig quedar sorprès d’aquella imatge. Un humà arriba a un altre planeta i mira estranyat una planta que finalment era la Rosa, la flor de l’amor.

Vaig aixecar el cap i vaig veure una mena d’animal i sorprès vaig fer unes passes enrere. Tenia orelles de conill i dents de conill i cua de conill i cos de conill... Era un conill !!!

Però què passava allà? Vaig fer una bona caminada i, de sobte, vaig veure una mena de gegant que pujava fins el cel, tenia vidres enganxats a la panxa i no tenia ni braços ni cap... Era un simple edifici. Déu meu! Aquell era un univers de bojos!

Corrent per arribar ràpidament a l’edifici, vaig veure una mena d’extraterrestre amb el seu OVNI al costat... però era un simple humà amb el seu cotxe. Estava en un altre planeta o de nou a la Terra?

Al cap de pocs instants em vaig veure rodejat d’aquells espècimens, o simples humans. Em miraven estranyats, amb mala cara, cara de fàstic fins i tot. Em vaig treure el casc espacial, la meva font d’oxigen. En el petit instant de por, em va donar temps de respirar l’últim alè que em donava el casc però, en treureme’l vaig notar com els pulmons se m’omplien d’aire.

Els companys de la nau em parlaven, cridaven des dels “walki-talkis” dient el meu nom com bojos. Em volia morir! Estàvem de nou a la Terra. Tant de temps esperant aquell moment, tanta felicitat sabent que aniria a l’espai, tants sentiments... Tot per ser la riota de la gent!

Vaig anar ràpid a la nau espacial per veure els meus companys, igual que jo, estranyats. Quan vaig entrar tots miraven un punt fix. El doctor em va mirar i va assenyalar amb el dit una cosa que estava per fora del vidre. Vaig girar el cap i vaig veure un planeta de color blau: era la Terra!

Volia dir que aquell indret on estàvem no era la Terra, era un lloc diferent!

Ps. A. B. Albert Bazán

2n Premi

Quan els papers s’intercanvien...

Era una nit d’estiu, exactament la nit màgica de la revetlla de Sant Joan. Estava molt emocionada perquè just aquells dies, es va acabar l’escola. Se m’ajuntaven moltes emocions, però totes d’alegria. Aquella nit vaig quedar amb els meus amics per anar a llençar els focs artificials com sempre. Vam anar a la platja a celebrar-ho, i a mitja nit va passar una cosa bastant fora de lo normal, però que només em vaig adonar jo. Era fascinant, una cosa mai vista. El mar i el cel s’havien intercanviat els llocs, el mar havia pujat al cel i el cel havia baixat al mar. Jo me’n vaig adonar, ja que estava molt capficada en el meu paper de tirar petards, i quan vaig tirar un enlaire, vaig veure que quan va esclatar, va caure tot d’aigua i es va veure tot el reflexa del mar il·luminat. Era preciós, i alhora feia por... Jo pensava que si se’ns queia el mar a sobre, ja ens podíem acomiadar tots! I si ens quèiem al cel, mai sabríem on acabaríem, ja que la caiguda seria infinita fins arribar a l’espai. La situació era complicada, i jo no volia dir res als meus companys, perquè no els volia espatllar una nit tant meravellosa. Amb el cor a cent per hora, i sense saber que fer, vaig decidir oblidar-me dels fets i seguir tirant petards.

Cap a les dues, quan ja no me’n recordava de res i m’havia oblidat del que havia passat, va tornar a succeir el mateix, quan vaig llençar el petard enlaire i va esclatar, es va veure el mar amb les ones, i el cel amb els núvols. No volia recordar-me’n del tema, però era impossible. Amb els peus a la sorra, vaig decidir anar cap al cel a veure que passava. Un cop ficada al cel, per primer cop en la meva vida vaig sentir la sensació de volar. Volava i volava, i jo em sentia lliure. Però el problema va ser aquell... que mai més vaig parar de volar. Efectivament vaig comprovar que cada cop m’allunyava més dels meus amics i que ja no hi havia volta enrere.

A l’endemà els seus amics, van denunciar la sorprenent desaparició de la Marta.

Ps. A.S. Anna Serna

3r Premi

Quan vaig arribar a… un nou planeta.

Vaig agafar la nau espacial que sortia del jardí de casa meva. Vaig pujar-hi amb l’ajuda d’una escala de 3 graons, on ja em vaig caure al primer, perquè no estava tot ben posat i els cargols no estaven girats del tot. Vaig caure a terra però, només em vaig fer una petita esgarrinxada amb ell ferro de l’escaleta. Em vaig tornar a posar dreta, i vaig aconseguir pujar a la nau a partir d’un gran salt, vaig tancar la porta de la nau espacial i la vaig tancar amb la balda de seguretat. Vaig anar corrents directament fins a la cadira de control nova, que em van portar els reis aquest any, i em feia molta il·lusió estrenar-la com més aviat millor. Vaig tocar el botó de marxa, per primer, girar la nau i anar cap a la direcció correcta, volia arribar fins a un planeta desconegut, que jo fos la primera en veure’l i sortir a tots els diaris del món, aquest era el meu repte. La nau es va girar, direcció NORD, direcció correcta, i

vaig enlairar-me fent un suau

moviment d’una palanca, feia un soroll estrany, però tot era correcte. Em feia molta il·lusió fer aquest viatge, conèixer (potser) nous éssers vius que ningú hagi vist mai. Vaig passar entremig dels núvols, tot blanc, el vidre entelat, em sentia perduda, enmig dels núvols de la troposfera terrestre.

Vaig passar aquells núvols tant espessos que no em deixaven veure per on anava, i vaig arribar a un lloc fosc. Després de 30 minuts veient el mateix paisatge vaig veure i reconèixer unes partícules brillants que vaig poder reconèixer fàcilment. Era la capa d’Ozó! Em vaig il·lusionar en saber que seguia pel bon camí. Eren brillants com l’or i de color de plata, era l’ozó.

Vaig passar-la i vaig arribar a l’espai. Hi havia satèl·lits flotant, i tot ple de planetes coneguts, on hi vaig poder veure Júpiter per la seva grandària impressionant. Era el moment de complir el meu somni. Vaig girar cap a una direcció desconeguda on estava tot fosc. Vaig veure una llum verda que brillava al fons d’on els meus ulls podien veure, i vaig augmentar la velocitat

per no tenir més intriga i vaig aconseguir apropar-m’hi. Era un nou planeta!! Vaig aconseguir aterrar-hi i vaig veure un cap-gros que apareixia per darrera d’una roca vermella molt gran. Em vaig quedar parada en veure aquell monstre tant estrany. Vaig aconseguir acostar-m’hi a poc a poc, i ho vaig aconseguir. Li vaig tocar un dels braços que tenia, que li sortien del cos i... em vaig fer tant mal! Estava bullint!! Va dir unes coses molt rares mentre jo saltava per davant seu de tant mal que em va fer.

Em vaig parar de cop en veure que parlava el meu idioma! El català!

Aquella cosa estranya que m’havia trobat en un planeta desconegut era de Catalunya!No podia ser... Li vaig parlar, jo també en català i li vaig preguntar com es deia. Ell, em va dir que es deia Joan i que tenia 12 anys, vivia al planeta “Verdi” i que estava sol en aquell planeta. El vaig portar a la nau espacial meva, amb que havia vingut i el vaig portar a Catalunya, a casa meva i es va convertir en el meu germà, i ens vam explicar moltíssimes coses que jo no sabia sobre l’univers. Perquè es veu que ell feia 5 anys que vivint allà alimentant-se dels extraterrestres que passaven per allà. Ja s’havia acostumat a la temperatura. I es va passar 5 anys dels llargs explicant-me la seva llarga aventura.

I jo, com ja tenia previst, vaig sortir a tots els diaris del món i als llibres de ciències naturals com a: “UNA EXPLORADORA CATALANA DESCOBREIX A L’ESPAI EXTERIOR UN NOU PLANETA ANOMENAT VERDI” També alguns escriptors van escriure uns llibres explicant la meva aventura, la meva vida, el nou planeta... Mai m’hauria pensat que descobrir un planeta tingues tant de mèrit, però en aquells moments, ho vaig comprovar.

Ps M. M..

Mercè Mas

2a Categoria 1r Premi

El quadre Aquell quadre sempre m'havia semblat que m'observava. Estava situat a la sala d'estar. Era antic, perquè es podien veure perfectament les esquerdes que el temps havia deixat en aquella pintura. L'expressió de la noia semblava canviar segons el meu estat d'ànim. Jo sempre li deia a la meva mare que aquell quadre tenia vida, i ella sempre mirava al meu pare i reia tot assentint i fent un gest amb la mà. Jo havia de callar i marxar tota indignada ja que la meva mare creia que tot allò era fruit de la meva imaginació. Cada dia m’asseia al sofà i mirava el quadre esperant que passés alguna cosa, per mínima que fos, per demostrar que aquell quadre no era com tots.

Un dia els meus pares es van discutir, el meu pare va agafar l'abric i va marxar de casa i la meva mare va anar a l'habitació a posar-se a treballar. Jo vaig posar-me a plorar, i vaig anar cap a la sala d'estar. Vaig encendre la televisió per intentar distraurem. Em vaig anar calmant a poc a poc al mateix temps que la meva tristesa disminuïa, llavors vaig sentir una veu que deia: “No estàs sola.”

Vaig abaixar el volum de la televisió i vaig parar l'orella. La veu va tornar a repetir el mateix, vaig intentar esbrinar d'on provenia i no em vaig sorprendre gaire a l’adonar-me que pertanyia al quadre. La cara de la noia havia canviat una mica, ara ja no somreia tant com abans, sinó que semblava més aviat trista. Vaig acostar-me i la veu va repetir: “No estàs sola.”

Vaig somriure, potser sí que no ho estava. Vaig mirar el quadre amb atenció i l'expressió de tristesa havia desaparegut. Ara somreia igual que jo. La noia em va explicar que ho havia vist tot, i em va animar. Jo reia com mai ho havia fet i parlava sense parar. Llavors, la meva mare va sortir de l'habitació i em va mirar sorpresa, quan em va preguntar què feia. Jo en comptes de contestar-li que parlava amb el quadre, només li vaig dir: “No res.”

No volia que la meva mare tornès a riure-se’n de mi, com sempre que li parlava d'aquest tema. Vaig esperar a que tornès a l'habitació per seguir conversant amb la noia, però aquest cop més fluix, perquè la meva mare no em pogués sentir.

Desprès d'unes setmanes vaig decidir col·locar aquell quadre a la meva habitació sense donar explicacions a ningú. Van anar passant els mesos, i la Marta, que així és com es deia la noia, es va convertir en la meva millor amiga, en l'única persona que era capaç d’escoltar-me i entendre'm. L'única amiga de veritat que tenia.

Cada dia, esperava que acabés l'escola per tornar a casa i parlar amb la Marta.

Un dia, desprès de rumiar-ho molt, vaig decidir explicar-ho tot allò a la meva mare. La seva reacció va ser la que esperava. Primer, em va mirar seriosament i desprès em va dir que hauríem de treure aquell quadre d'allà, perquè, segons ella, només feia que portar mal de caps. Em vaig adonar de que jo era l'única que podia sentir la Marta parlar i veure com la seva expressió canviava.

No vaig aconseguir fer canviar d'idea a la meva mare. Uns dies més tard, mentre jo estava a l'escola va llençar el quadre aprofitant que jo no hi era. Quan vaig arribar a casa, vaig anar corrents cap a la meva habitació per poder parlar amb la Marta. Llavors vaig veure que el quadre ja no hi era. Que en el lloc on abans estava, ara només hi havia un clau rovellat, i una forma rectangular, d'un lila més fosc del que ara cobria tota l'habitació.

En aquell moment la meva mare havia sortit a comprar i el meu pare encara treballava. Al veure que el quadre ja no hi era, els ulls se'm van omplir de llàgrimes i vaig sentir com si tota la força m’abandonés. La meva millor amiga havia marxat i no m'havia pogut acomiadar d'ella. Vaig decidir no dir-li res a la meva mare. Durant setmanes vaig estar molt trista i em vaig tornar a sentir sola. Sentia ràbia cap a la meva mare, ella no entenia res, i tampoc havia fet res per entendre-ho.

Una nit, en un somni va aparèixer la Marta, i va ser com si ella encara estigués a la meva habitació i jo pogués seguir parlant amb ella com cada tarda. Des d'aquell dia, la Marta apareixia cada nit als meus somnis i jo li explicava com em sentia i ella, com sempre havia fet, m'escoltava i m’animava, però el sentiment de tristesa encara el tenia, perquè quan em despertava ella ja no hi era.

Però aquella nit em va jurar una cosa que va fer-me tornar a somriure, va pronunciar unes paraules que potser per algunes persones poden no tenir sentit però que per mi eren les quatre paraules que pronunciades per la persona adequada aconseguien que tota la força per seguir, que la tristesa feia desaparèixer de mi, tornès amb força, com el sol surt desprès de que hagi plogut, per tornar a il·luminar-ho tot. El que em va prometre van ser unes paraules simples de pronunciar, però difícils de complir, però la Marta m'havia ensenyat a no fer promeses si no estàs segur de poder-les complir; per això sabia amb exactitud que ho compliria: “Mai no et deixaré sola.”

Ps. M.A. Mar Ayza Luna

2n Premi

L’ESTRELLA Hi havia una vegada una estrella que no podia fer formes al cel com totes les altres. Cada nit veia a totes els seves amigues que jugaven fent formes i inventant-se de noves.

Ella es pensava que no podia així que cada nit es quedava sola al cel, brillant més que les altres.

Cada nit es mirava al mar i es veia diferent, totes les altres estrelles tenien una altra forma i ella a part de ser diferent en aspecte físic, a sobre no podia moure’s. El pitjor que hi ha en ser estrella és no poder-se lluir fent formes i que els éssers estranys que habiten a la Terra no se’t quedin mirant amb admiració.

Ella sabia que cada nit un ésser estrany dins el mar la mirava amb la mateixa cara de tristesa amb la que ella es mirava.

Un dia la curiositat va poder amb l’estrella, així que li va preguntar a l’ésser estrany: -

Tu per què estàs trista?

Doncs molt fàcil, sóc diferent que altres estrelles de la meva espècie - va contestar l’ésser estrany - em deixen de banda.

Un moment, has dit estrella?

Si, es clar, però... tu com em pots preguntar si ets el meu reflex? – va dir l’ésser tot encuriosit.

Jo el teu reflex? En tot cas seràs tu el meu!

Així que les dues estrelles es van adonar que les dues eren estrelles, una del cel i l’altre del mar.

Les estrelles sí es podien moure però com cada nit es quedaven mirant al mar i l’altre al cel es pensaven que era el seu reflex, de les dues cap no es movia.

L’estrella de mar va anar amb les altres estrelles de la seva espècie. I l’estrella del cel és l’estrella polar, ja que és la que brilla més, abans es pensava que no podia fer formes però ara per crear la forma més important, l’Óssa major, és l’imprescindible.

Ps. CC Carla Casanovas

3r Premi

Observador L’Enric era assegut en una butaca, en una sala amb les parets pintades d’un ocre groguenc i molt decorades amb quadres.

Assegut a la butaca mirava atentament la caixa metàl·lica que tenia al davant, a uns quatre metres de distància. S’acostava una dona amb un barret amb plomes que anava de conjunt amb el vestit lila que portava. Anava cap a l’objecte cúbic , que s’obria, i hi entrava.

L’objecte cúbic es tornava a tancar i l’home de l’esmòquing blau i el barret que estava allí dret al costat d’aquella caixa premia un botó.

Al cap d’uns minuts, la caixa s’obria i en lloc d’una dona amb el vestit lila en sortia un home, que devia tenir uns seixanta anys, vestit d’un blau turquesa que contrastava amb el fons platejat de l’interior d’aquella caixa. Tot semblava per art de màgia.

L’Enric continuava mirant aquella caixa de dimensions suficients per contenir unes cinc persones. Hi entrava un home jove de posat elegant amb tratge i corbata i un maletí. Es tancava la caixa, l’home del barret pitjava el botó i, quan la caixa s’obria, en sortien dues dones joves calçades amb sabates i vestides amb una roba moderna i elegant d’un color vermell que cridava l’atenció. I dins de la caixa no hi havia ni rastre de l’home que hi havia entrat feia uns cinc minuts. Seguidament de les noies hi entrava un noi jove mirantse el rellotge com si tingués pressa, i li deia alguna cosa a l’home del barret i l’esmòquing blau i es tancava la caixa. L’home de l’esmòquing blau premia el botó. Al cap d’uns trenta segons, s’obria l’objecte cúbic metal·litzat i en sortia un nen que devia tenir nou anys amb una dona gran que semblava ser la seva mare. Es tancava la caixa. El nen i la mare parlaven com si no haguessin estat presenciant l’espectacle que veia l’Enric.

Després entrava per la porta de la sala la persona a qui l’Enric estava esperant. Anaven junts cap a la caixa, que s’obria, hi entraven, i el seu amic li deia a l’home de l’esmòquing blau: “Vuitè pis si us plau”.

Ps: P.B. Pol Blanes

Accèssit 1r

La fi del món Tot estava fosc, la pols dels edificis que s'havien ensorrat es barrejava amb l'aigua de la pluja que queia des de feia dos dies sense parar. La seva casa s'havia ensorrat, igual que la de les moltes persones que vivien a la Terra. Els continus tsunamis s'enduien tot el que trobaven per davant i les petites rèpliques dels terratrèmols destruïen pocs dels edificis que encara es mantenien en peu. L'aire gèlid i l'aigua de la pluja feien aquells últims dies els més freds durant anys. El cel estava cobert per núvols grisos que no deixaven entrar ni un petit raig de Sol. La noia caminava perduda entre la multitud de gent, que corria i plorava desesperada i desorientada. Ella ho havia perdut tot al ensorrar-se casa seva.

Tampoc servia de res marxar de Barcelona ja que passava el mateix a la resta del món, era un final que se sabia que passaria, però que tothom creia molt llunyà. Era un complet desastre. La noia es va aturar al mig del carrer i va mirar al seu voltant: cases destruïdes, carrers inundats, fang, gent corrent cap a ninguna direcció, gent atrapada en les runes; era un paisatge desolador i de desesperança.

Ella seguia caminant, observant a tota la gent que passava per si veia una cara coneguda, però res. Cada vegada plovia més, no tenia casa on refugiar-se, i ni tan sols un paraigües que li permetés aixoplugar-se, no tenia res. Cada vegada hi havia menys terratrèmols, però havia sentit per la ràdio dies abans que s'acostava un tsunami, el més gran que hi havia hagut mai, tan gran que s’engoliria tots els continents deixant-los enfonsats en el mar. No s'hi podia lluitar contra aquell problema i tampoc s'hi podia fugir. La gent es lamentava, deien que haurien d'haver-ho pensat abans i haver fet alguna cosa, però les lamentacions ja no servien de res. El problema sempre havia sigut el mateix: Ningú havia reaccionat a temps.

L'últim dia va arribar, durant aquell dia el tsunami aniria arrasant cada ciutat, sense deixar-ne rastre. Però ella no tenia res a perdre, ja no li quedava res de tot el que tenia, no podia perdre cap ésser estimat, i això en part era bo, perquè no patiria més. Quan l'onada se l’hagués empassat, s'hauria acabat tot.

Els minuts passaven lentament i la pluja no cessava. Ella s'imaginava com deuria ser aquella onada gegant, se'l imaginava igual que un gratacels, o encara més gran. Va seure en un tros de pedra, que abans devia de ser un edifici i va tancar els ulls. Va recordar tots els moments que havia passat amb la gent que estimava i va somriure, per primera vegada durant aquella setmana. Podia sentir a la gent cridar, i la força de l'aigua com s'acostava, en uns segons tot s'hauria acabat. Va tancar els ulls i seguidament, tot es va sumir en plena foscor.

Uns llums es van obrir il·luminant tota la sala, desenes de persones van aplaudir mentre en la gran pantalla sortien els noms dels actors i actrius que havien participat en aquella gran pel·lícula.

Ps. M.A. Mar Ayza

Accèssit 2n

L’ocell blanc: El dia dos d’Octubre, vaig néixer jo, l’Àgata.

Tota la meva infància va ser molt dura. Els meus pares, Jordi i Mercè, em van haver de deixar amb la meva àvia Antònia, perquè ells no em podien cuidar, ja que eren pobres.

Ara visc en una casa que és molt petita, però té de tot. Hi ha una habitació, un lavabo i un menjador cuina. Vaig a una escola que es diu Cargol. Allà no m’ho passo molt bé, perquè les persones em tracten molt malament. És a dir, m’insulten, se’n riuen de mi, perquè em costa molt entendre les coses...

El lloc on estic més bé és a casa amb l’Antònia. L’àvia, per a mi, sempre ha significat una mare.

El dia dos d’octubre, vaig fer vuit anys. No vaig poder fer una festa, perquè no tenia lloc a on posar els amics. Així que ho vaig celebrar amb l’àvia. Ella em va regalar un magnífic peluix. Era un ocell de color blanc. La meva àvia, em va dir, que era l’ocell de la pau. A mi, em va agradar molt.

Cada dia, després de tornar de l’escola, vaig a la meva habitació i jugo amb l’ocell. És el meu millor amic.

Un dia, passant pel costat d’una botiga, vaig veure una gàbia d’ocell a molt bon preu.

Aleshores, vaig anar corrents cap a la meva àvia per demanar-li els diners. Ella me’ls va donar i vaig anar cap a la botiga.

A la nit, vaig posar l’ocell dins la gàbia amb una mica de menjar i aigua.

Vaig tancar el llum i al cap d’uns minuts, vaig escoltar un cant. Llavors, vaig obrir els llums i tot estava correcte. La nit següent, vaig sentir com algú menjava i bevia. Així que vaig obrir els llums i vaig veure que el meu ocell, era a un altre lloc de la gàbia.

El vaig observar i vaig notar que estava respirant, però vaig pensar que eren fantasies meves i vaig tornar al llit.

Un dia, l’àvia, és va trobar malament, vam anar al metge i va dir-li que no li passava res, que sols era una cosa normal, ja que ella, era molt gran. Va passar el temps i jo veia que l’àvia, cada vegada, estava més trista i callada.

Un matí, al despertar-me, vaig veure el peluix volant per l’habitació. Corrents, vaig cridar a l’àvia i ella va dir que no podia ser, que era una joguina.

Vaig agafar l’ocell i el vaig posar altra cop a la gàbia. Durant el dia, cantava i per la nit, era una joguina.

El dia 24 de Gener, l’àvia, va morir. Tenia 96 anys i em van dir que ja era molt vella. Jo vaig passar tot el dia plorant i l’únic que em consolava era l’ocell, però quan vaig anar a l’habitació, vaig veure com l’ocell sortia volant per la finestra.

Jo sabia que l’ocell, era l’ànima de la meva àvia.

El vaig trobar molt a faltar, però sabia que quant em morís, tornaria a veure el meu ocell blanc i l’àvia Antònia.

Ps: C.C. Cristina Contel

3a Categoria 1r Premi

El viejo campesino

Sancho era un viejo campesino que vivía en una vieja casa en medio de unos campos grandes y soleados. Era un hombre humilde que nunca había ido más lejos del pueblo más cercano. Cosechaba en los campos unas pocas hortalizas y verduras para él, y tenía dos cabras. Solía bajar dos veces al mes a la aldea para vender un poco de la leche de sus cabras y poder comprar un poco de carne y vino. Era muy amigo del señor de la bodega, y cada vez que le hacía una visita, éste le invitaba a un vaso de vino.

Era un día soleado y mientras se dirigía hacia el pueblo, Sancho tenía el presentimiento de que esa vez vendería toda la leche de las jarras. Y así fue, ¡ganó 25 monedas de oro, toda una fortuna! De lo contento que estaba fue directamente a la bodega a ver a su amigo e invitó a unos desconocidos que rondaban por allí a un vaso de vino del bueno para celebrarlo. Ellos, para agradecérselo, le invitaron a jugar a cartas. Y Sancho, ansioso por ganar más dinero, aceptó. Pero no ganó exactamente lo que esperaba, al contrario, se quedó con su dinero y con una bolsita de semillas. El señor que la perdió, sólo puso cara de decepcionado y le dijo que las plantara en un lugar muy soleado.

A la mañana siguiente Sancho, curioso por saber de qué eran esas semillas las plantó tal y cómo había dicho el señor, y mientras lo hacía iba pensando en lo que podrían ser: “En casos como éste, siempre son judías mágicas, o garbanzos de oro, o ¡a lo mejor hasta salen monedas de las flores!”.

Pero no fue así. Al cabo de unas semanas empezó a brotar una flor, una flor por cada semilla, era de un amarillo chillón muy bonito pero no contenía nada en particular, sólo belleza. Sancho quedó muy decepcionado y se quedó sentado delante de las decenas de flores pensando en qué podría hacer, pero se durmió, y se despertó al anochecer. ¡Menuda sorpresa! Todas las flores habían muerto, no había ni una mirando hacía arriba como en pleno mediodía. Sorprendido y a la vez más frustrado, Sancho se fue a la cama con la idea de que a la mañana siguiente las arrancaría y las utilizaría para el fuego.

Pero ¡Ay señor! ¡Volvían a estar vivas! Volvían a brillar bajo los rayos del sol y volvían a mirar hacia arriba como el día anterior. Asustado como estaba el campesino, decidió que ese día no apartaría los ojos de las flores y descubriría qué pasaba. Y así fue como, observando y observando durante días, Sancho llegó a la conclusión de que esas flores vivían con el sol, giraban con el sol, morían sin el sol y revivían con el sol.

Así que las llamó Girasoles. Pero no sólo descubrió eso y se hizo famoso en todos los rincones del mundo sino que además, esas preciosas flores producían unos frutos extremadamente ricos que encantaban sobre todo a los chiquillos.

Pseudònim: Yo Clara Cid

4a Categoria 1r Premi

Tornar a ser lliure Es va produir un silenci sepulcral. La mare restava impassible davant del pare. La sang brollava d’ell com un riu inacabable. Les sabates se’m van tacar, encara que en aquell moment no importava gaire. La germana, subjectant l’arma del crim, no reaccionava.

Estava en estat de xoc. La mirada de la mare era gèlida, inescrutable, sense reflectir cap sentiment.

Dues hores abans tot era normal. Ens trobàvem al saló, prenent el té a la vora de la llar de foc. El foc cremava amb força i el mecanisme del rellotge de paret no s’aturava, fent el seu característic so.

La mare i el pare es van conèixer a Londres. La mare anava a visitar una tieta llunyana i el pare per assumptes de treball. Des del primer instant que es van veure davant del Big Ben, van saber que s’estimaven i que serien feliços junts. Però això no va ser així. Al principi gaudien d’alegria, sortien a passejar, anaven a restaurants i reien molt. Al cap de poc temps es van casar. Dos anys després em van tenir a mi. Era el mimat de la casa.

Encara no parlava i ja em portaven tot el que volia: joguines, menjar, mascotes... Mitja dècada després, inesperadament, va néixer ma germana. Aquest va ser el principi del fi.

El pare acusava a la mare d’haver-li estat infidel, ja que cada divendres per la tarda, la mare es veia amb un professor de dansa, el qual al pare, des del principi, no li havia caigut bé. La mare negava rotundament haver-li estat infidel, però el pare no la creia.

A mesura que passava el temps, la mare es veia més sovint amb el professor, i el pare es posava més agressiu.

Una nit, quan la mare va tornar a altes hores de la nit d’una de les seves classes de dansa, el pare la va esperar despert a la butaca del saló, davant del foc, amb el cinturó de cuir a la mà.

Aquella nit va ser el súmmum. Els crits de dolor de la mare s’escoltaven des de la meva habitació, acompanyats d’una fuetada com a ressò.

L’esperit del pare ja no era com el que havia conegut la mare. Aquest, havia estat corromput per la ira, el sentiment de traïció, la vergonya. Aquest, s’havia transformat en un monstre.

Pel matí, la mare no va sortir de la seva habitació. El pare, volent-nos amagar el que havia passat la nit anterior, ens va dir que la mare no sortiria en tot el dia perquè es

trobava malament de la panxa. Jo no el vaig voler fer enfurismar, però dins meu, hi havia una veueta que em deia que el pare estava fent molt mal a la mare, i que això hauria d’acabar.

La mare va aguantar dues setmanes les pallisses del pare, perquè en el fons ella encara se l’estimava, i no el volia deixar, però aquest sentiment, amb cada cop que li donava, s’anava extingint, com una flama solitària.

Era una nit fosca, pels carrers no passava ningú, i ma germana i jo ens trobàvem jugant a la meva habitació. De sobte, vaig sentir un soroll, provenia del pis de sota. Em vaig apropar a l’escala i vaig treure el cap per entre mig de dos barrots. La part per on mirava era fosca, per tant ells no em podien veure, però jo a ells sí.

El soroll que s’havia escoltat l’havia produït el pare al topar amb la tauleta del rebedor.

Semblava borratxo. La mare, amablement el va voler ajudar per portar-lo fins a la butaca del saló, però ell, amb un moviment fugaç del braç la va apartar bruscament, llençant-la contra la paret. La mare es va aixecar, com si allò que havia fet el seu marit, el meu pare, hagués estat el més corrent del món. Es va tornar a apropar a ell, però aquest cop ni tan sols el va poder tocar, el pare es va treure un ganivet que portava al cinto i el va aixecar amenaçadorament contra la mare.

Alarmat, vaig córrer a ajudar-la. Vaig empentar al pare amb totes les meves forces, i vaig agafar la mare pel braç. El pare, que tan sols havia perdut l’equilibri un moment, es va adonar de la meva presència, fixant-me alhora com a objectiu. Vam córrer cap al saló. La mare i jo estàvem arraconats. Darrere nostre només i havia la cortina i un gerro.

Espantat, em vaig agafar amb força a la cortina, i inesperadament, aquesta va caure, produint un soroll metàl·lic. La mare, sense pensar-s’ho dos cops, va agafar la barra de ferro que porta la cortina perquè s’aguanti, clavant-li un cop al cap tant fort, que es va escoltar el cruixir del crani.

El pare ens va mirar quiet, amb la boca oberta i el ganivet a la mà esquerra. Un fil de sang va començar a caure-li pel front. Es va tambalejar un cop, els ulls els va posar en blanc i es va caure a terra.

La meva germana havia baixat perquè no es volia quedar sola a dalt. Va presenciar tot el que havia succeït, i l’únic que va fer, va ser agafar el pal de ferro, com si agafant-lo, tot allò no hagués passat.

La mare em va mirar, als seus ulls no veia cap sentiment de remordiment o tristor. Pot ser només em va semblar a mi, però per un segon vaig veure somriure a la mare, com si allò l’hagués fet feliç, com si tornés a ser lliure, com si tornés a viure.

Ps: Carpe Diem i Why not?

Dani Serna i Iván Vivancos

2n Premi

Los beneficios de la esperanza

“Esperanza” es un término que conocemos todos; sin embargo, no son muchos los capaces de asociarlo a lo que es, realmente, en nuestra vida cuotidiana.

Con eso, quiero decir que la esperanza no la tiene únicamente una mujer cuyo marido ha ido a la guerra creyendo en la posibilidad de que vuelva o un hombre que se encuentra en medio de un campo de batalla al pensar que tiene alguna oportunidad de vivir.

La esperanza es algo mucho más cuotidiano de lo que creemos muchos, a veces, inconscientemente. No es excesivo decir que un chico tiene la esperanza de ser aceptado por un determinado grupo de gente o que alguien tiene la esperanza de ser capaz de perder peso. Podríamos poner infinidad de ejemplos.

Ya que, éste, es un sentimiento que siempre va ligado a los problemas, a los obstáculos y es, también éste, el que nos impide darlo todo por perdido.

Conservar la esperanza es lo único que nos impide rendirnos cuando ya no vemos otra salida.

Sin embargo, a veces puede engañarnos, puesto que no siempre hay una salida en un determinado camino o quizá el encontrarla no depende únicamente de nosotros mismos. Por eso, las vanas esperanzas nos condenan a vivir de ilusiones, ilusiones falsas. Utopías. Como a todo, también podemos encontrarle una parte mala sólo con buscar un exceso.

Aun así, lo que puede aportarnos la esperanza va mucho más allá de la condena a vivir de utopías o ideales; de hecho, va mucho más allá de lo que muchos de nosotros somos capaces de imaginar. Tener esperanza, significa querer poder. Querer vivir. Tener esperanza es no condenarse al fracaso, puesto que empuja a seguir adelante sin importar el calibre del obstáculo al que nos enfrentemos.

Personalmente, creo que al menos una parte de querer es poder. Y, con eso, quiero decir que creo en que la esperanza debe ser siempre, en cualquiera de los casos, lo último que se pierda.

Preferiría vivir de una utopía tan maravillosa como irreal a habitar un mundo en el que no fuera a creer en que las cosas, las cosas malas, pueden cambiar, a veces.

Pseudónimo: Bismut Eva Beltrán

Accèssit 1r

PELEAR PARA SOBREVIVIR John era un gallo del Rancho de los Olsen, en Australia. Era un gallo muy tranquilo y con un gran y bonito plumaje. John era muy competitivo, le gustaba mucho competir contra sus compañeros del Rancho.

Una noche, unos secuestradores se llevaron a John, lo metieron en una bolsa y se fueron en un furgón. John no sabía dónde se encontraba, estaba aturdido, sólo sabía que estaba metido en una bolsa. Al cabo de tres días sin comer nada, estaba muy desnutrido, había perdido peso y estaba muy furioso. Cuando lo sacaron de la bolsa, lo metieron en una jaula de acero. Le dieron un trozo de pan duro y un poco de agua. Después de dos horas y media de viaje en coche, lo sacaron de la jaula para meterlo en un pequeño recinto con más gallos. Cuando intentó aposentarse en una esquina, Robin, el gallo más grande (grande, de mayor envergadura, no de edad) le dio un picotazo en toda la cabeza que lo dejó aturdido durante unos segundos.

Después de reflexionar pensó que era mejor dejarlo pasar. Mientras observaba a los siete gallos que había, un gallo llamado Leckter le ofreció un poco de comida. John la aceptó y Leckter y John se hicieron amigos inseparables.

A la mañana siguiente, mientras John dormía, se lo llevaron para pelear en la pelea de gallos. Cuando se despertó estaba en un recinto donde había otro gallo muy furioso corriendo hacía él. Se levantó y se llevó el golpe en todo el cuerpo. Se volvió a levantar y esta vez esquivó el golpe. John esta vez le metió un picotazo tan fuerte que empezó a sangrarle la cabeza. Después le dio otro arañazo en todo el ojo. El gallo empezó a tambalearse y se cayó.

Todo el mundo empezó a gritar y volvieron a meter a John en la jaula de acero. Leckter le preguntó qué había pasado y John le contó todo. John pasó unas tres semanas haciendo lo mismo cada día, un combate tras otro.

Este combate era muy importante, Leckter luchaba contra Robin. Leckter murió y John no se dio cuenta hasta que su eterno enemigo, Robin, le provocó diciéndole que nunca le ganaría, pero no se enteró de la noticia de la

muerte de Leckter hasta que Robin se lo dijo. John se entristeció mucho y a la vez, se enfureció. Ésta sí que era la pelea de su vida, a vida o muerte, como la de su íntimo amigo Leckter. Cuando salió al recinto, le estaba esperando Robin. Los dos se enzarzaron en una pelea mortal.

Al cabo de media hora, John le dio el último picotazo en toda la cabeza y cayó en el suelo, muerto y desangrado. John también cayó al suelo y pensaron que también había muerto y lo dejaron tirado al lado de un cubo de basura, dentro de su jaula. Un granjero, que pasaba por ahí, lo vio y se lo llevó a su granja, ya que se le acababa de morir su actual gallo. Boris, que es como se llamaba el granjero, le curó las heridas y en dos semanas estuvo recuperado del todo. John nunca más tuvo que pelear y fue feliz, y en toda su larga vida se acordó de aquel infierno que pasó en aquellas semanas. John vivió más de quince años, más de lo normal. Peleaba para sobrevivir.

Pseudònim: Why not?

Iván Vivancos

Accèssit 2n.

Papa, et condemno a presó!

“Aquella tarda caminava pels carrers de Barcelona arrossegant els peus. Era una tarda trista, el cel gris, amb uns núvols més negres que el carbó, amenaçava un diluvi universal, però a mi no m’importava. No em podia treure del cap aquelles paraules: “Si busques amb tanta intensitat una resposta, la veritat et xocarà amb força i et confondrà. A més a més, gairebé sempre les veritats són dures d’escoltar i si no estàs preparat et poden destrossar la vida.” A què es referia? Era veritat que estava buscant respostes. Però com ho sabia aquell senyor?

Volia saber tantes coses, volia saber què hi feia allà la Lara, volia saber perquè l’havien matat, volia saber qui l’havia matat. La imatge del cadàver de la Lara abandonat al terra em martellejava el cap. La persona que tan havia estimat morta, no, no m’ho volia creure. Volia plorar però les llàgrimes no em sortien. Vaig decidir que havia de descobrir tota la veritat.

Vaig pensar que trobaria alguna pista a la seva habitació i vaig agafar l’autobús cap a casa la Lara. No m’era fàcil, però necessitava respostes. Vaig trucar al timbre de casa seva, em va obrir la porta la seva mare, ens vam abraçar. No calia dir res. Li vaig demanar si podia anar a l’habitació perquè necessitava acomiadar-me d’ella i una mica sí que era veritat, necessitava tornar a sentir el seu perfum, tornar a estar al lloc on tants cops l’havia estimat. Vaig pujar les escales que tantes vegades havia pujat perseguint-la. Em vaig estirar al llit de la Lara, però desprès vaig recordar perquè estava allà. Vaig començar a buscar, vaig mirar dins els calaixos, sota al llit, però no vaig trobar res. Vaig obrir el calaix on guardava la roba interior: els sostens, les calcetes, els mitjons i els banyadors. I sorpresa, vaig trobar una carta: “ Benvolguda Lara, Hem investigat el que ens va demanar i sí el pare de la vostra parella, està ficat en un negoci brut d’adopció de nadons tal i com vostè sospitava. Li recomanem que no s’hi fiqui pel mig, podria acabar molt malament, ja ens encarregarem nosaltres.”

Pels fets que han passat, vaig suposar que no va fer cas de l’advertència.

El meu pare un mafiós! No m’ho podia creure, massa notícies per un sol dia. Necessitava aire, necessitava assimilar-ho. Vaig guardar la carta a la butxaca de la meva jaqueta i vaig dir adéu als seus pares. Vaig sortir al carrer buscant l’aire que em faltava, buscant la tranquil·litat que no havia trobat. Em vaig deixar caure sobre la vorera. El cap em donava voltes. Quan van passar cinc minuts va tornar a aparèixer l’home misteriós, anava vestit de negre i només es situava a l’ombra perquè no el veiés.

-Si no m’equivoco veig que no has fet cas del meu consell i comencés a descobrir la veritat.

-Qui és vostè? Com sap tot això? Què vol?

-A la primera pregunta no et respondré. Com ho sé? Molt fàcil jo sé tot el que m’interessa i em convé saber i respecte a la tercera pregunta l’única cosa que vull és evitar una altra desgràcia.

- Què sap que m’interessi saber?- L’home va desaparèixer.-Eh! Esperi’m! Si us plau...

Massa tard, ja no hi era. Estava confús, espantat, trist i cansat. No tenia forces per res, però havia de descobrir la veritat. No em podia fer enrere. Així que vaig agafar un taxi cap al carrer on tenia l’oficina el meu pare. Com que no sabia exactament on estava el seu despatx li vaig demanar al taxista que em deixés al principi del carrer.

Vaig caminar durant una bona estona fins que de sobte hi vaig caure, el meu pare ens havia enganyat, no treballava en aquell carrer.

Vaig recórrer el carrer de dalt a baix per si estava equivocat. Però no, la foto de l’edifici que tants cops ens havia ensenyat era falsa. Em vaig posar a plorar d’impotència, de ràbia, em sentia traït. De sobte ho vaig veure tot clar, però no, no m’ho volia creure. Em vaig calmar i el vaig trucar: -Hola pare, sóc jo. Puc fer-te una pregunta?

-Sóc en una reunió...

-És important!-El vaig tallar secament.

-Està bé, digues.

- Quin és el carrer on treballes? És per un treball.- Vaig raonar, perquè no fes preguntes.

- El carrer de Lucano.

-Mentida, mentida, perquè ho has fet? Perquè?- Em vaig posar a plorar, ja no podia més.

-Però fill, què et passa? Perquè em dius mentider?

-Estic a Lucano i no hi ha cap edifici com el de la fotografia que sempre ens ensenyes de quan vas estrenar el despatx.- Es va fer un silenci tens, finalment el pare va dir amb la veu tremolosa: -Què hi fas allà?- La seva veu no era la del pare que coneixia, era dura, seca i aspra. Feia por.

-Necessitava respostes.

-Respostes a què?

-A la mort de la Lara.

-I què hi té a veure tot això amb mi?

-Vaig anar a casa seva per veure si trobava alguna pista i vaig trobar una carta on deien que tu eres d’una màfia.

-Però, però...-Va balbucejar.

-I pel que veig això és cert. Què fas? A qui fas mal?

-No és cosa teva!- Em va cridar. No podia ser real tot allò, no volia que fos veritat, volia que m’hagués dit que m’havia equivocat de carrer.

-T’equivoques, sí que és cosa meva!- Llavors va dir una cosa que el va delatar i que jo hagués preferit que no hagués dit mai: -Com et fiquis en les meves coses m’acabaràs portant problemes!-No! No era possible el meu pare havia matat la Lara.

-Tu...Tu la vas matar!

-No, jo no la vaig matar. No va saber tenir la boca tancada, ella va fer que la matessin.- Es va posar a riure, un riure sinistre, que jo no coneixia.

-Com pots dir això amb tanta tranquil·litat? Per culpa teva una persona està morta! T’odio!

-Oi que seràs un bon noi i no diràs res?- En aquell moment el meu pare va deixar de ser-ho i vaig tenir la sang freda de mentir-li.

-Està bé no diré res, però diguem on treballes realment?

No sé si s’ho va empassar però el cas es que va respondre.

-Al mateix carrer on estàs, però l’edifici no és el de la foto. És el no10, principal segona.

Vaig penjar el telèfon i vaig agafar la carta que havia trobat a l’habitació de la Lara , si no m’equivocava hi havia un nom i un número de mòbil escrit, vaig suposar que era el del detectiu que la Lara havia contractat , així que el vaig marcar.

-Digui?- Per la meva sorpresa era la veu del personatge misteriós.

-Hola, sóc el novio de la Lara, m’agradaria parlar amb el detectiu Fernàndez.

-Ah! Hola Óscar, sóc jo mateix. Amb que et puc ajudar?

-Oi que vostè pot detenir una persona?

-Sí que puc, però necessito proves.

-No es preocupi per això.

-Està bé, digues a qui he de detenir?

-No es faci el desentès, sap perfectament a qui em refereixo.

-Molt bé, ara mateix truco a comissaria per demanar reforços, quina és l’adreça?- Li vaig donar l’adreça i al cap d’un quart d’hora van arribar els cotxes patrulla i tota la resta.”

Senyoria aquesta és la meva declaració contra el meu pare.

Pseudònim: Pluja negra Rut Ortí

5a. Categoria 1r Premi RECORDS D’UN MOCADOR DE SEDA

Plovia vora la finestra de l’habitació, fosca i malenconiosa. El vidre estava entelat i no es veia l’exterior d’aquella cambra empaperada de fotografies velles sense color, disposades paral·lelament sobre el capçal del llit; lloc on moltes nits s’havia presentat la felicitat tot al compàs del silenci de les carícies. En la llum de la foscor, en l’efímer soroll d’una respiració, ajaguda sobre una butaca petita hi havia una ombra. Tenia un aspecte cansat i abatut gairebé sense forces ni esma per aixecar-se. Es tapava la cara amb les mans, rugoses i amb un aspecte envellit i sanglotava a un ritme accelerat. De vegades es podien escoltar quatre balboteigs sense cap mena de sentit fosos entre singlots i plors desconsolats. De fet, la impotència i la ira no deixaven veure l’home que hi havia rere aquells crits infernals, que invocaven al cel demanant clemència mentre retreia a un Déu en qui havia deixat de creure que li hagués arrancat del jardí la flor més bonica que tenia.

Se sentia sol, aquella nit havia passat fred i els llençols no s’havien ni arrugat.

Es va sorprendre de bon matí abraçant el coixí, moll amb les llàgrimes que hi havia deixat com a mostra del dolor que la seva ànima vestia. No s’havia tret el pijama i no tenia cap intenció de fer-ho, si per ell fos no s’hauria ni llevat.

Mai s'havia parat a pensar què seria de la seva vida sense ella. Mai més tornaria a ser feliç ni podria estimar cap més dona. Assegut vora la llar de foc, sostenint sobre les seves mans velles i arrugades un mocador, les llàgrimes li brollaven per les galtes en l’oblit i la desolació del record d’un primer petó. Feia poques hores que la seva dona havia perdut la vida i s'aferrava a un mocador de seda que encara conservava la seva olor per evadir-se d'aquella realitat que tan l'ofegava. L’estrenyia entre els seus dits, exprimint en ells l’essència del seu perfum, ensumant cada miratge de la vida que havien viscut plegats, tot anhelant la seva presència i el seu somriure. Els records es fonien amb imatges del passat mentre anava assumint sense cap altre remei que havia perdut la persona més important de la seva vida i que l'únic record que d'ella li quedava era un mocador impregnat amb el seu perfum.

Es va alçar amb les poques forces que encara tenia i mig trontollant per l’habitació va prendre una fotografia i se la va endur a la boca. Era el retrat de la seva dona fet a mà per ell mateix anys enrere, adorava dibuixar-la, la seva

bellesa era la causant que el seu llapis fes gargots. Tenia un somriure especial, encisador, gran però petit alhora, ni molt extravagant ni molt corrent, no era pas molt cridaner però no passava desapercebut, era únic.

En un instant de debilitat es va veure petonejant uns llavis que ja no li pertanyien, que havien perdut tota l’escalfor que els caracteritzava. Pensava que d’aquella manera quan obrís els ulls de nou la veuria estirada al seu costat, acariciant-li l’esquena com sovint feia i passejant-se per les seves corbes freqüentant els seus desitjos més profunds. De sobte li va venir als ulls el moment en què el va deixar i es va enutjar per la impotència, s’aixecà i començà a passejar per la cambra ansiosament pres per la por de la solitud, desitjant que la mort s’endugués l’eternitat d’aquella vida que li quedava en la degradació dels sentiments i la dissolució de l’esperit.

Anys abans...

Era un fred dia d’hivern a una ciutat de Barcelona glaçada de cap a peus. La Sagrada Família tot just es desvetllava quan la va veure per primera vegada creuant el carrer. Mai havia cregut en l’amor a primera vista ni molt menys en l’amor. N’havia sentit parlar en llibres de Ramon Llull i Joanot Martorell, però mai l’havia tingut tan a prop com aquell gèlid 3 de gener. De sobte sentí dins seu un calfred, una esgarrifança que el féu passar de la indiferència a la incertesa del desconeixement d’allò que li succeïa.

I així és com començà aquella desventurada història d’il·lusió i esperança, on cada matí les penes de la vida s’amagaven per uns instants en aquella petita terrassa des d’on la veia passar sempre a la mateixa hora; flirtejant amb l’aire que li acariciava els cabells i li conferia una vermellor a les galtes molt particular, portant en els seus braços unes cartes que li entregaria posteriorment per repartir. Així doncs, diàriament s’enamorava d’aquell somriure matiner que el feia oblidar-se de la trista vida d’orfenat en la qual s’havia convertit en un home. Uns dies després es va encoratjar i li va recitar quatre versos que havia escrit a cuita-corrents que prengueren un somriure dels llavis de la jove. L’endemà ella li donà tota avergonyida el mateix paquet de cartes de cada dia amb una de més per ell. I en aquell precís instant els dos es miraren per primera vegada als ulls i somrigueren, els dos se n’havien adonat, la vida els estava donant un senyal.

No passaren gaires primaveres que ja començaren a sortir abans que florissin els rosers, i no fou fins l’entrada de la tardor que es van agafar de la mà pel carrer mentre caminaven amb parsimònia per les Rambles al compàs de la melodia de les fulles seques caigudes dels arbres. Havien passat gairebé un any plegats, respectant-se l’un a l’altre, estimant-se com dos enamorats.

Nevava pels carrers de la ciutat comtal, el fred els gelava les mans i els congelava l’alè. De sobte es fongueren en una abraçada entumits per la gelor i es van fer un petó que fou immortalitzat en una postal nadalenca d’un fotògraf català molt reconegut.

Els mesos es feien curts amb l’eternitat del desig que rodejava els joves enamorats que es menjaven la vida amb la mateixa il·lusió i la passió del primer dia. Estar amb ella era com pujar als núvols i tocar-los amb les mans com si fossin de cotó de sucre, era com tenir l’èxtasi damunt les ales, era sentir la felicitat com mai l’havia sentit abans. Sens cap mena de dubte la seva companyia era el millor regal que mai li hagués pogut fer la vida, ella va ser la seva salvació, sí , així fou. Ella fou el seu miracle.

Despertà d’aquell somni en què s’havia vist endut per la malenconia dels records. Observà la finestra i seguia plovent quan s’adonà que allò no era més que el reflex de les seves llàgrimes, confoses, desolades amb la realitat, immerses en un mar sense sortida preses per l’aflicció i l’angoixa de la seva pròpia existència.

El rellotge marcava les cinc en punt, s’acostava l’hora de l’últim adéu. Les mans li tremolaven de temor i sentia unes palpitacions al cor molt fortes. Va obrir l’armari, ple de peces de roba alineades perfectament i ordenades per colors, com a ella li agradava. Es va vestir de negre, color de dol, com la seva ànima, que havia esdevingut viatgera perduda de la vida com un combatent derrotat en una batalla. Va fer el cor fort i va encoratjar-se a agafar la porta i deixar enrere tots els records que li impedien seguir endavant. Al sortir, darrere seu un sonor cop marcà la fi d’una etapa, d’una vida comuna entre dues persones que s’entregaren totes les ganes i ambicions sense condicions ni retrets, sense deutes ni enganys, sense contractes ni patiments. En veure-la estirada damunt d’aquell fèretre de marbre blanc els ulls se li inundaren d’imatges del dia de les seves primeres núpcies. Anava tan maca aquell dia, mai havia vist una bellesa com la seva, particular, senzilla però encisadora i captivadora alhora. S’havien casat secretament en un petit convent situat a les muntanyes de Montserrat.

Allí es prometeren amor etern i fidelitat fins la mort, fugint de tots els familiars que els impedien dur a terme aquella cerimònia. Ella deixà el seu passat per estimar-lo, renuncià a la seva família per començar una nova vida al seu costat

i renegà fins i tot del seu honor i del seu patrimoni per poder ser feliç una vegada a la seva vida. Recordà vagament com dibuixava amb els seus dits un camí de petons pel cos de la seva estimada, assaborint cada moment al seu costat, rememorant aquella vida, aquells somnis, aquells instants inoblidables, aquelles nits de plaer i aquelles xerrades a la llum de la lluna, aquelles promeses per complir, aquells desigs per realitzar, aquell anhel de llibertat, aquell primer i únic amor.

L’hora havia arribat. Desitjaria poder allargar el moment, fer-lo etern i impossible d’aconseguir. Desitjaria que res hagués passat, que tot fos un malson, que el que restés invisible en aquell jaç fos ell i no la seva dona. Però malauradament era realitat i n’era conscient.

Deixà el mocador de seda vora el coll de la seva dona, li besà els llavis per última vegada, insípids i amargs, i s’acostà a la seva orella que encara lluïa unes arracades que li havia regalat en el seu vint-i-cinquè aniversari de noces.

Acaricià les seves galtes blanques i entumides, congelades pel temps de l’eternitat divina.

Féu una última mirada a aquell cos, a aquella ànima i a aquell cor que li havien pertangut durant més de sis dècades i molt fluixet, tot a cau d’orella, li suplicà que no marxés, que no el deixés sol en aquell món tan miserable sense la dolçor dels seus despertars i en l’oblit de les seves carícies, mentre lamentava que aquelles paraules no fossin escoltades per la princesa que havia convertit en rosa la seva antiga vida obscura i negra.

Pseudònim: Turquesa Natàlia Rodés

2n Premi

LA HISTÒRIA QUE NO ENS VAN EXPLICAR M’impulsa a fer aquesta narració un homenatge que se li ha fet a Rivera. Tot això que s’escriu té sentit si tots o la majoria vol saber que realment hi va haver una altra història, una història que no ens van explicar a l’escola, almenys a mi, pel que fa als primers desapareguts de l’Uruguai, els traïts, els enganyats, malament utilitzats i cruelment assassinats sense pietat homes, dones i nens-, ja que d’altra manera no podien amb la nació Charrúa.

Volien desterrar-los a la Patagònia però no ho va permetre la seva bravura, coratge i amor per la seva terra que no volien abandonar, perquè era propi i sentien afecte per la seva terra.

Alguns estem disposats a no permetre més que l’autèntica història Charrúa romangui encara oculta i perduda en el tembladeral de la nostra història. La criminalitat i lladronici dels riveristas van sembrar en alguns historiadors complaents un tembladeral d’ambició que els va ennuvolar la ment, perquè no només van fer arribar petits fragments, narrats des de la complicitat dels vessants de Fructoso Rivera.

Diu l’historiador, Roberto Saly Torres, dels charrúas: “envejaria el puma el seu valor i el seu sigil, i en la mort de l’ocell, l’indi copiava l’heroïcitat del seu silenci i queia sense queixes pel destí amb un tremolor de plomes del plomall, acariciat per les brises que solen bufar en els escenaris de la guerra”.

Quan José Gervasio Artigas emprèn la seva lluita independentista, els charrúas entenen amb molta intel·ligència que la lluita era contra un enemic comú, i van fer un formidable aliat, morien sense cap gemec, en silenciosa agonia, per la seva bravura.

El que no va poder el conqueridor des de la cruel percepció de la seva superioritat racial europea (amb la complicitat i obscurisme religiós i medieval espanyol d’alguns capellans, que van acompanyar “beneint”, no només les morts, sinó l’expropiació colonial d’aquest ric continent) el que no va poder el conqueridor en tres segles (perquè segons Félix de Azara, els charrúas van donar als espanyols més “treball” que els Inques i els Moctezuma) el va poder Rivera el 11 d’abril de 1831: els va tancar en Salsipuedes i va matar més de 300.

Rivera va manar buscar els charrúas, els va proposar una aliança per fer una guerra al Brasil.

Oblidant greuges i assetjats per la misèria, Venado i Polidoro van a entrevistar-se amb Fructoso a les muntanyes del Queguay.

Enfront de la cova del tigre mil homes emboscats esperen; Fructoso tracta d’amic a Venado, Bernabé brinda amb Polidoro, amb xifli d’aiguardent com a prova d’amistat i confiança, dissimulant així perfectament la traïció que estan a punt de cometre, segons el sagnat principi riverista com quan sent oficial artiguista es va incorporar a l’exèrcit invasor portuguès, contra el qual havia lluitat el Protector.

“Deixa’m la teva mangorrea per picar el naco” diu Venado, quan el cacic treu la fulla i se la dona a Rivera, aquest volca la pistola sobre l’indi que amb agilitat de puma evita la bala tirantse sobre el coll del seu cavall.

Escapen Sepé i Piru, malferits al costat de 80 companys, només 80 de la nació Charrúa.

Rivera no volia deixar testimonis del brutal genocidi, i ordena a Bernabé seguir a Sepé i els seus guerrers. El 23 d’agost de 1831, a Mataojo Grande, es baten en retirada, tres creus és on el gran cacic utilitza la tàctica que va utilitzar Siti, el 1820 sent lloctinent d’Artigas: fa d’esquer, apareix i fuig fins que el 20 de juny de 1832 el perseguidor és fet presoner. Sepé li recorda a Bernabé la seva traïció i les morts dels seus braus companys i l’executa.

Aquesta és l’última baralla. Després del grapat de charrúas malferits i nus desapareix en la foscor.

Hi ha molt a revisar perquè es pugui eliminar la terrible mentida històrica, i que la veritat floreixi definitivament per mostrar amb el seu veritable rostre la catadura de l’autor del genocidi de Salsipuedes. No hi ha cap dubte de quina és la veritable història i que van ser les autèntiques víctimes.

Perquè cadascú tregui les seves pròpies conclusions i interpreti, qui el vulgui interpretar, els narro aquest fet.

Estant la meva mare a Perú, a la ciutat de Trujillo, visitant les ruïnes de Chan-Chan, bressol de l’Imperi Chimu, els guiava un home jove. Home culte, sabedor de la història, no només dels seus avantpassats sinó també de totes les civilitzacions indígenes d’Amèrica, els va donar una lliçó no només de saviesa sinó també d’humilitat. Un dels integrants del grup va dir: “mira l’endarreriment, un carrer de Trujillo es diu Pizarro, amb el mal que li va fer a aquest poble i el que va ser.”

El guia el va escoltar i es va quedar en silenci, però més tard li va di a la meva mare amb veu fluixa: “Potser aquest senyor uruguaià té raó” i veient la meva mare en el seu rostre fosc i no tan curtit com els seus avantpassats, però demostrant el que sabia i amb molta picardia i humilitat, traient no la seva ràbia, sinó una gran veritat, li va manifestar “Uruguai té no tan sols un carrer sinó ciutats amb el nom de Fructuoso Rivera, que va acabar amb una civilització salvatge i noble”. Quina lliçó de recordatori li va quedar a la meva mare!

Res va quedar, o molt poc, de la gran Nació Charrúa. Molt, massa del que va cometre un dels majors crims de la història uruguaiana: Fructuoso Rivera.

Pseudònim: ANGASO Annely Gagliardo

Accèssit

Incertidumbre

Pobre inocente, criatura que sostiene aún la más cándida alma. Pobre niño que sin haber crecido aún del todo escucha brutales amenazas, sólo logra percibir agudas maldiciones de su hermana mientras su madre llora. No puede hacer nada con sus escasos años, no sabe cómo dar consuelo aún, la vida no le ha enseñado; no pudo evitar llorar mientras pedía clemencia al que se suponía que iba a ser su ejemplo a seguir. Crecerá con mentiras, esperando que resulte ser el superhéroe que parecía cuando era pequeño, esperando que su padre cambie y haciéndose creer a sí mismo que nunca pasó nada en la penumbra de una fría tarde entre esas cuatro paredes. Nadie conoce lo que siente, ha visto tanto que ya no sabe expresar sus sentimientos, ya no sabe llorar delante de su madre y evita las conversaciones largas. Nadie sabe si llora por las noches antes de irse a dormir, nadie conoce si tiene pesadillas a las tres de la mañana, nadie sabe nada.

Están cayendo, los tres, arrastrados por el vil demonio que esconde aquel demente, caen hacia la deriva; no pueden aguantar más viviendo así, no pueden aguantar más penas de los demás e imaginando una vida tranquila que no existe. Encerrados en un fuerte y largo túnel del que no encuentran la salida, no ven ninguna luz, ni siquiera la que podría desprender un fósforo, no la encuentran. Permanecen en la penumbra, llorando en un rincón, desprendiendo lágrimas que saben a dolor.

Pseudònim: Balayette Estefanía Rodrígues

Institut Josep Serrat i Bonastre SANT JORDI 2011

RECULL DE TEXTOS PREMIATS. MODALITAT: NOUVINGUTS

NOUVINGUTS POESIA 1r Premi

La vida La vida, un regal tan apreciat que no es tria, però no perdura.

I algun dia s’escapa per la nostra finestra i morim amb la seva absència.

A vegades és dura, difícil de portar, de seguir, i no veus la felicitat que hi ha en ella.

Però sempre ens dóna petits, poc duradors i estimats moments d’alegria.

De la vida l’únic segur és la seva fugida.

Que donaríem per saber aquesta data?

La seva caducitat inesperada.

Però si ho sabéssim perdria la seva màgia, la intriga de viure cada moment que podria ser l’últim.

Mentre arriba la seva fugida vius de les il·lusions que et dóna, moments, experiències apreciades, els somnis que tens i que vols fer, la teva gasolina per seguir, i que algun dia es faran realitat.

Pseudònim: Orquídia KATHERINE VINDEL

Accèssit 1r

Sóc una gota d’aigua Que sóc al riu.

Avui fa molta calor, M’he evaporat.

Ja sóc als núvols.

Sóc en forma de neu i Fa molta calor, he canviat.

Ja sóc al riu Una altra vegada.

La meva vida es així.

Pseudònim: Gota d’aigua ZAHEER UD-DIN

Accèssit 2n.

L’HOME QUE ESTIC ESPERANT

Ell és definitivament un home maleït, té un poder de temptació irresistible per a mi.

Em va donar una sensació agradable.

Boja obsessió per a ell.

Jo sempre tinc alts i baixos per les seves emocions, tinc una sensació diferent.

Potser aquest és el sentiment d’amor a un home!

Estic esperant, he estat buscant el resultat.

Pseudònim: Lli DAN CHAO

NOUVINGUTS NARRATIVA 1r Premi

En fas molta falta mare Estimada rosa cada dia que passa em sento pitjor, estic sol en aquest món , i no se què fer, sento que el cel se’m cau a sobre. Saps et contaré una cosa, aquest sant Jordi té escric un poema que diu així: “Del cel cau una rosa, i la meva mare l’agafa Se’l posa en el cap i que bonic li va quedar.”

Però com que tu no hi ets en aquests moment, te l’enviaré, per correu, estimo molt el teu amor de mare. Saps que els teus records sempre els guardo en el meu calaix, però saps que en obrir-lo plena de dolor, encara que sé que mai m’oblidaràs d’allà dalt on tu ets, mare. És una cosa molt indestructible, que una mare et falti quan encara tu ets un nen i que la maduresa encara no t’arribi, i tu estiguis creixent, què faig si la vida és dura amb mi que sóc una persona molt bona, però el més dur per mi és avançar al costat d’altres gents, i de resignar-me que tu mai vindràs, i viure amb altres persones, per no sentir-me molt diferent als altres.

Saps mare, vull donar-te les gràcies per donar-me força i molt de cor per seguir avançant, tu eres una mare que lluitava i quan jo estava trist, tu sempre em feies riure, jo estava molt acostumat viure al costat teu.

Bé doncs he d’anar-me’n i per acomiadar-me et deixaré un poema, perquè t’enrecordis sempre del teu fill.

“Mare, mare com t’estimo Amb el teu afecte arribo fins al cel.”

Espero que t’agradi molt, mare vull que m’esperis, que en qualsevol moment estaré amb tu per fer-te companya, adéu.

Pseudònim: Canyella ESTRELLA YINELA LÁZARO

Accèssit 1r

El rei malalt

Hi havia una vegada un rei que feia cinc que estava malalt i els metges tampoc no podien fer-hi res i un dia un home vell va dir que algú havia de buscar una fruita en un bosc per al rei i si algú la trobava es casaria amb la filla del rei. Molts homes van anar a buscar-la, però ningú no podia trobarla i en el bosc quedaven morts. Una vegada un noi que estava sol i ningú no li feia cas i era molt pobre va decidir buscar la fruita per al rei i va pensar que si moria no passaria res perquè ningú l’estimava i va anar al bosc amb un cavall i unes armes i després de viatjar molt va veure aquesta fruita, però un monstre l’estava cuidant i ell va fer una batalla i va matar el monstre i va agafar la fruita i va tornar i des d’aquell dia tots li fan cas.

Pseudònim: El soldat SALAH UD-DIN

Accèssit 2n.

Els animals que m’agraden.

Fa uns anys, quan jo era una nena petita, m’agradaven molt els animals i m’encantava anar als zoològics perquè sempre feia excursions amb la meva escola a alguns zoològics del meu país, Veneçuela.

Quan anava a les excursions m’agradava veure els tigres i lleons tan a prop perquè mai els havia vist així. Les serps i els ossos també m’agradaven molt però el que més m’agradava era la tortuga i, de fet, jo en tenia dues a casa meva, encara que no feien gaire res m’agradava veure-les.

També m’agradava molt anar a l’aquari i veure els pingüins, els peixos, els taurons, etc. Una vegada vaig veure com alimentaven als pingüins i em vaig riure molt amb els meus companys de classe perquè els pingüins eren molt graciosos i macos.

Alguns caps de setmana anava als parcs amb els meus pares i el meu germà i al parc també hi havia alguns animals i aleshores jugava amb ells.

Ara ja no m’agraden tant els animals, però la tortuga segueix essent el meu animal preferit.

Pseudònim: DSMT. DHANA MORALES

Institut Josep Serrat i Bonastre SANT JORDI 2011

RECULL DE TEXTOS PREMIATS. MODALITAT: MITOLOGIA GRECOLLATINA

4a Categoria 1r Premi

LA CREACIÓ DE LES ESTRELLES, VELLES I BELLES AMIGUES Fa molts i molts anys, a l’antiga Grècia, hi havia una gran discòrdia entre Déus i Titans, i això va donar lloc a una pugna entre ells. Però aquesta batalla no va ser en igualtat de condicions.

Mart, Déu de la guerra, havia perdut molts soldats en batalles anteriors, i les seves tropes no podrien contenir gaire temps més la força dels titans. Llavors, Zeus va veure que per guanyar la guerra no necessitaven la força, els faltava astúcia i enginy, i va decidir demanar consell a Atenea, deessa de la saviesa i l’estratègia militar. Atenea li va dir que havien comès un error, perquè abans d’actuar sempre s’ha de pensar, i no ens hem de precipitar en la batalla, primer cal plantejar un pla. A més a més, li va dir que en aquesta guerra que s’estava lliurant entre Déus i Titans havien deixat de banda els humans, i calia que aquests prenguessin partit en la batalla. Els Déus sempre havien considerat inferiors els humans, però en aquest cas van necessitar la seva ajuda, i Zeus, tot i el seu orgull, va baixar de l’Olimp a parlar amb els reis de totes les Polis gregues, tots els herois i altres personalitats de l’època. Zeus els va reunir al temple d’Olímpia, que estava consagrat a ell. Entre els Reis que van anar, hi havia Nèstor de Pilos, Odisseu d’Ítaca, Teseu d’AteneS, Menelau d’Esparta, Agamènon de Micenes... i molts herois com Orfeó, Heràclit, Aquil.les, Amazona, Perseu...

Els humans en un principi es van negar a participar en la batalla, argumentant que hi hauria moltes baixes, i que els Déus mai els havien tractat com es mereixien. Algú fins i tot va dir que els Déus mai els havien donat res, sinó al contrari: els van negar el foc, i Prometeu el va haver de robar als Déus; els van negar la vida eterna, condemnant-los a vagar per l’inframón amb Hades per tota l’eternitat; els obligaven a fer sacrificis cada dos per tres a Déus que ni tan sols escoltaven les seves pregàries i laments,... Els humans van veure l’oportunitat de poder governar per fi el curs de la seva vida, sense dependre dels capricis dels Déus, i van decidir no ajudar-los de cap manera. I Zeus va marxar del temple, molt preocupat per la situació que s’esdevindria.

Però Odisseu, sempre conegut per la seva astúcia, va veure que si no ajudaven els Déus, passarien de dependre d’ells, a estar sota les exigències dels Titans, coneguts arreu del món per la seva crueltat i el seu egoisme. Odisseu llavors, després d’una estona de contemplació, va pensar que si els Déus perdien la batalla, el Món sencer estaria sota una dictadura de la que no en sortirien mai, i tots els humans serien enviats a fer treballs forçosos i a servir d’esclaus dels Titans.

Llavors Odisseu va prendre la paraula, i va dir dirigint-se a tots els reis i herois: - Escolteu, entenc la vostra indignació, i la comparteixo. Però feu-me cas. Si no ajudem els Déus, la raça humana patirà terribles conseqüències. Tinc una idea: perquè no li demanem a Zeus que ens concedeixi un privilegi diví a canvi de la nostra col·laboració?

Als representants dels humans els va semblar molt bona pensada, i després de molta estona de deliberar, van decidir que demanarien a Zeus el do de la immortalitat, perquè molts humans trobaven injustes les morts de familiars i amics, i d’aquesta manera no haurien de plorar mai més cap pèrdua.

Els humans van invocar a Zeus, i Odisseu li va plantejar les condicions. Zeus al principi volia negar-se, però va entendre que era la única opció; i els va contestar: - Humans, teniu raó, els Déus no em estat justos amb vosaltres i no us hem tractat com us mereixeu. El que em demaneu es impossible, forma part de la naturalesa humana envellir i morir; no puc fer-hi res. Però tinc una altra opció. El que sí que podria fer és evitar que aneu a l’inframón amb el meu germà Hades. Si voleu, podeu anar a dalt, al cel, en forma de llum que es veurà des de la terra, i d’aquesta manera sereu immortals, perquè els vostres companys de vida us miraran cada nit, quan el sol marxi i aparegui la lluna. Aquestes llums permetran que sempre se us recordi des de la terra, i vosaltres, des del cel, podreu guiar i orientar els humans.

Aquestes llums es diran estrelles, i amb els anys, el cel estarà ple d’elles i farà les nits tan belles que us quedareu meravellats quan les veieu. Sé que no és la immortalitat que m’heu demanat, però és l’única cosa que us puc oferir. A més a més, els Déus donarem privilegis als humans, i els regalarem totes les troballes que fem. Com a mostra, aquí us dono una copa d’or, plena de vi, que és la beguda dels Déus. A partir d’ara, Déus i humans anirem de la mà per fer un món més just. Què me’n dieu?Els humans els va semblar un bon tracte, van quedar encantats. Quina meravella poder contemplar cada nit les persones que ens han deixat, i saber que elles, aquestes estrelles, també ens segueixen i vetllen per nosaltres.

Així doncs, els humans i els Déus van lluitar conjuntament amb totes les seves forces per acabar amb els Titans i van guanyar la guerra. Des d’aquell dia es respira harmonia entre Déus i humans, i es tracten com a iguals. Ara, cada nit, els grecs miren el cel per recordar els amics que han perdut. Poc a poc, el cel es va anar omplint d’estrelles, que amb els anys van crear una vista preciosa, que encisava a tothom qui ho mirava.

Pseudònim: Buongiorno Rut Escolano

5a. Categoria 1r Premi

MIZOS METAMORFOSIS Despertaré de este letargo, saldré de aquella dulce crisálida, dejaré el nido y así mi forma de gusano e iluminaré noches de luna pálida.

Entraré en metamorfosis transformaré mi piel si cabe duda, te amaré en dies veneris dueña del amor, cual Afrodita, mi musa.

Y para abastar mi ego, seré cisne en lagos sin agua, abrazaré tu ser para sentirte menos lejos, te sostendré como anteriormente hice con Leda.

Y para esconder mi presencia, me convertiré en lluvia dorada para acariciar tu cuerpo y tu ser y que sientas la lluvia caer sobre tu rostro de seda, dulce Dánae.

Vestiré mi cuerpo de fémina, seré Diana, Artemis, diosa guerrera.

Seduciré cual estrella Calisto, ninfa del bosque, osa mayor de lo nunca visto.

Y si es preciso y necesario, raptaré cual continente tu desees, seré toro maleable, seré sátiro, seré el demonio de Sémele.

Arderé contigo, quemaré mis ansias, volveré celosas a las circunstancias, venderé mi orgullo, mentiré a Hera, quemaré tu ser, dulce, pequeña.

Pseudònim: Dafne NATÀLIA RODÉS

Institut Josep Serrat i Bonastre SANT JORDI 2011

RECULL DE TEXTOS PREMIATS. MODALITAT: CONTES DE CIÈNCIA

CONTES DE CIÈNCIA 2a. Categoria 1r Premi

Zoo Estava tot fosc i la canalla no parava de cridar, jo estava molt nerviosa. Feia molt de temps que esperava aquell moment, tant que, fins i tot, havia somiat amb ell en més d’una ocasió.

Per fi, ja era a l'interior del nou zoo que acabaven de inaugurar feina només uns instants a Barcelona.

Jo anava tota sola i, encara que fos una noia d'una certa edat, em va semblar que estava més nerviosa que la majoria de nens i nenes que també havien vingut a la inauguració. A més a més, em moria de ganes de començar la visita.

Els primers animals que vaig poder observar van ser les excavadores, que eren d'un color groc molt cridaner i feien molt de soroll. Era la primera vegada que les veia, cosa que em va fer molta il·lusió.

Després vaig anar a veure els esmòquings que nedaven molt ràpid i no podien volar.

Caminaven d'una manera curiosa i em va fer molta gràcia.

A continuació vaig anar a veure les tisores, que també nedaven i s'alimentaven de carn.

Eren de l’Amazones, és a dir, que venien de molt lluny.

També vaig veure les cordes i mànegues que em van fer molta por, ja que semblava que t'anessin a saltar a la cara.

Vaig poder tocar alguns animals com les escombres. Em va fer una mica de pena que jo només les pogués tocar, ja que els nens petits hi podien muntar i donar una volta per un circuit.

A continuació vaig veure molt llibres que eren de la mateixa família que els esmòquings però aquests sí que sabien volar. Eren de diferents colors, mides i textures, però els que em van cridar més l’atenció van ser uns que t'explicaven històries i repetien el que deies, però de una manera molt divertida.

També en vaig veure molts d’altres com cadires, pinces, taules, mocadors... però l‘animal que més em va cridar l’atenció va ser l’osset de peluix de color blanc, que feia més de dos metres quan es posava dret.

Ps: R.C. Raquel Ciurana

2n Premi

La meva vida Hola!! Com us va a tots? A mi em va molt bé perquè ara estic plantat al bosc amb els meus amics. Sóc molt vell. Tinc 80 anys.

Ai, ai, ai, tinc molta por perquè demà ens vindran a tallar i no m’agrada!

Ja ha arribat el mal moment!!! Tinc molta por perquè seré el primer, ja que soc el més gran.

Ja sentia les serres, acostant-se a mi. Rum-rum.

Quan em van començar a tallar vaig sentir pessigolles. Jo reia i els meus amics també, llavors no els hi feia tanta por.

Van acabar de tallar-me i vaig caure a terra molt ràpid i em va fer molt de mal.

Més tard van venir uns camions a recollir-nos, ens van posar a dintre. Ens va portar a un lloc ple de màquines, on ens anaven a tallar a trossos. Vaig cridar tant fort com vaig poder, però no va servir de res.

Em va començar a tallar una màquina, deixant-me en forma de rectangle.

Em van convertir en un paper i em va fer mal als ulls perquè ara era blanc.

Després em van posar en una capsa i ens van transportar en una escola de nens petits.

Ara mateix estic en una classe molt bonica. Aquí escriuen sobre mi i això m’agrada perquè quan escriuen aprenc.

M’encanta la meva classe i estic molt feliç perquè tinc molts amics que em cauen molt bé!!

Ps: B.P. Bipana Prió

Accèssit

Un món estrany En molts i molts milers d'anys llum, traspassant les fronteres de l'espai, hi ha un món molt estrany, no perquè la gent voli, tingui dos caps o quatre braços, sinó perquè la llum no va a 300.000 k/s sinó que a 3000 m/s.

En aquell món, la gent es torna boja: podies veure una imatge que ja no hi era allà des de feia hores.

En aquell planeta pots veure con s’expandeix la llum d'una bombeta i si et fixes una mica més, podràs veure com les bales van a càmera lenta.

Les pel·lícules són eternes, si algú posa la mà, per fer la gràcieta, al projector, la imatge triga una autèntica eternitat en tornar.

Però el més terrible és quant de temps duren els dies i les nits. Quant duraran els eclipsis? Perquè, si la llum del sol anant a 300.000 k/s triga vuit minuts en arribar a la Terra, imagineu-vos en aquell planeta.

Una dada curiosa és que seriem més ràpids que l'ombra, com Luky Luck.

En aquest mon no m'agradaria viure, però, seria divertit anar de vacances.

Ps: A.K. Alberto Kumerz

3a. Categoria 1r Premi

La carta d’una gota d’aigua Benvolguts humans: Jo sóc una gota, d’aquest líquid que tant utilitzeu. Us vull explicar una part de la vida dels meus germans. Aquesta història s’introdueix des de que comenceu a tenir coneixement fins als dies d’avui.

Tot comença quan sou prehistòrics, que només utilitzàveu els meus germans i jo, per veure, netejar-vos i un medi on trobàveu menjar. Fins que més endavant ens useu per connectar territoris amb altres terres, on feu servir els vostres vaixells. Però deixem aquest tema.

Només us escric a vosaltres perquè volem que ens doneu uns drets i que ens agradaria parlar amb els vostres superiors per acordar les lleis sobre l’aigua. Els meus germans i jo només volem que les lleis que us demanem siguin complidores, i que ens comprengueu.

La primera qüestió que volem reivindicar es relaciona amb la de tractar-nos bé, netejar-nos i cuidar-nos; així que depenent de quin ús féu de nosaltres, us exigirem que ens netegeu després de cada favor que us facilitem. Però si no compliu el que us demanem no us donarem l’ajut i llavors ens “evaporarem” abans de que ens intenteu enxampar. Amb aquesta llei, jo crec, com a portantveu del Govern Central de les Gotes d’Aigua Internacionals, que així tindrem un món molt millor. Tot i que us costarà uns diners fer totes les depuradores i màquines que necessiteu.

Un altre tema que voldríem ressaltar és la de protegir els nostres estats físics. Per facilitar aquesta explicació et posaré un exemple molt clar. Sabeu que ara mateix estem en canvi climàtic, però vosaltres l’esteu accelerant. Dons demanaríem que si us plau, intentéssiu frenar aquest canvi. Ho demanem perquè si continueu així, l’únic lloc on trobarem el gel serà en el congelador de casa vostra.

També podria ser que a la llarga ens afectés al nostre Govern Central d’Aigües, perquè el tenim situat a l’Antàrtida, i si es descongelés tindríem certs problemes d’organització, ja que no podríem organitzar les diverses gotes d’aigua, segons la funció que haurien de fer. Com per exemple: fer ploure a l’Amazonia, fer nevar a Rússia, poder fabricar les onades de mars i oceans, o fins i tot haver de controlar els moviments dels mars, cosa que si es descontrolés, comportaria que es creessin grans tsunamis. El que també provocaria un gran desequilibri a la Terra i podria provocar tot tipus de desastres naturals, com: activar volcans, provocar terratrèmols o dividir continents.

Per això des d’aquí us demanem la vostre col·laboració i demanem una reunió del nostre Govern amb el vostre, al cap d’Hornos, que a nosaltres ens queda més a prop.

Amb l’esperança d’arribar a un acord: Cordialment: el Govern Central de les Gotes d’Aigua Internacionals.

Ps: O.C. Oriol Catalán

2n Premi

Glòbul Blanc Dins del cos humà hi han moltes parts, però la història que explicaré es la d’un glòbul blanc anomenat G.B i va ser un glòbul que va ser nombrat heroi en tot el món (el seu món es l’interior d’algun cos humà).

El G.B no era com els altres glòbuls blancs sinó que va néixer amb una malaltia que el feia més petit que els altres i no el deixava créixer gaire, tot i així tenia molts amics, els seus millors amics eren la Plaqueta i en Vermell (glòbul vermell) que el van ajudar molt després de que es va quedar orfe per la mort dels seus pares en una batalla contra una infecció molt greu. Sempre jugava amb ells i així van passar els anys fins que es van fer adults i cadascun va començar a treballar del que se li donava millor.

La Plaqueta es va fer molt famosa per arribar a ser la millor cicatritzadora de ferides del cos, en Vermell va ser el guanyador del premi al més ràpid transportant oxigen per tot arreu, però a en G.B no se li donava gens bé lluitar contra els bacteris de les infeccions, li donaven pànic des de que el seus pares van morir lluitant conra ells, a més, amb el seu cos esquifit per la malaltia no podia lluitar: el pobre era molt pacífic i això també influïa.

Els seus amics intentaven ajudar-lo però res no es podia fer, fins que va fer un descobriment, es podia regenerar i era molt difícil que es morís, gràcies això el seu coratge va augmentar i se li van eliminar totes les pors.

Batalla rere batalla va anar guanyant reputació fins que al rei (el cor) li van arribar notícies i el va fer cridar. Quan el va veure es va impressionar, ja que era esquifit i molt jove però li va agradar i el va nombrar el seu guardaespatlles .

Va arribar un dia que un bacteri va fer un pla per atemptar contra el rei però en G.B va fer una estratègia perfecte i el va parar, però el bacteri era un “home-bomba”. En G.B va agafar al bacteri i va anar fins a la ferida. La plaqueta hi era intentant tancar-la, però ell li va dir que esperés a que ell sortís. Ho va fer just abans que explotés. Tota la població va veure com sortia i al mateix temps que es tancava la ferida. El bacteri va fer una gran explosió, matant també a en G.B. Es va fer un funeral digne per a en G.B i la població va estar una setmana de dol. Ara encara el recorden com el més gran heroi de aquells temps.

Ps.: D.M. David Melgosa

Els millors treballs de cada curs de poesia i narració, escrits en llengua catalana, participaran en els “Jocs Florals Escolars” del Districte de Sarrià- Sant Gervasi.

Agraïm la col·laboració de: L’alumna Cristina Contel de 2n d’ESO per la il·lustració de la coberta del programa de la festa.

En Joan Jarque que ha fet els diplomes.

La professora Remei Román per la creació dels punts de llibre.

La bibliotecària Anna Fajardo per la plastificació de punts de llibre i la compra de manuals.

El Departament de Ciències pels seus contes de ciència.

La professora Matilde Solé per ajudar en la correcció dels relats mitològics grecollatins.

La professora Marta Prunés que ha preparat tot allò referent als “Jocs Florals Escolars” del Districte de Sarrià-Sant Gervasi.

En Joan Roca i en Xavier Peleato en l’organització de l’acte de lliurament de premis.

Totes les professores del Departament de Lletres que han format part del Jurat i que han ajudat en el llibret de Sant Jordi.

Per últim, volem agrair línterès i la paciència amb que la Tamara ens ha ajudat amb les fotocòpies.