Un replà molt particular (Maria Carme Roca) En Víctor és un noiet de deu anys com molts altres, ni gaire alt ni gaire baix, ni lleig ni maco, ni un tros de soca ni una llumenera. De la pila, vaja. Una cosa però, el caracteritza: és molt, però que molt tafaner. Amb la vista atenta i les orelles sempre ben parades, observa l’entorn. S’assabenta de “coses” que els altres no veuen per enlloc. Els seus pares diuen que té molta imaginació. Que diguin, pensa ell. Intuïtiu de mena, sap que té raó. Ja fa temps que sospita dels veïns del seu replà, una gent d’allò més estrafolària. Just al davant de casa seva, hi ha la senyora Eugènia Corcó, una científica jubilada, una velleta riallera que no pot parar d’inventar coses. Al pis del costat de la senyora Eugènia hi ha el senyor Quim Tibat, un taxidermista sonat que deixa tota mena de bèsties encarcarades. I al pis del costat del d’en Víctor, hi viu en Pol Julivert, un xicot jove, un ventríloc que fa tota mena de veus estranyes que ressonen pel celobert. En Víctor està convençut que en tramen alguna de grossa. Els segueix la pista, els espia. Evidentment. A un racó de l’escala mentre fa veure que llegeix... −Bona tarda, senyora Corcó! Que tinguis un bon dia, Pol! Passiu bé, senyor Tibat! – saluda en Víctor. No ho fa només per educació, sinó per despistar, que no en puguin dir res. Ha anat recollint pistes i dades, però ara tem que no podrà seguir perquè... Ras i curt: els fa nosa, se’l volen treure del mig. I per aquest motiu creu que ordeixen un pla contra ell. Abans no li feien cas, però ara que s’ha fet gran, sí que representa un perill per als seus plans (no sap ben bé quins són, però segur que en tenen més d’un). El senyor Quim Tibat mateix, el taxidermista (quan era petit en Víctor es pensava que era un taxista especial, que transportava misteris: taxi de -r- mist –a-)... ja és ben estranya aquesta afició que té de col·leccionar bestioles dissecades... I la senyora Corcó... Per què fa tants experiments? Què vol inventar? Què pretén? (a casa diuen que només és una iaia pesada que de tant en tant fa alguna explosió inofensiva) Sí, sí, que se’n vagin refiant!
I en Pol, que sembla un noi tan simpàtic i innocent... Ha! Pura façana, perquè aquell ninot amb el qual actua, en Víctor té coll avall que no és un ninot, que és un pobre nan segrestat que té d’esclau. Molt misteriós, tot plegat. Dir-ho als pares? De cap manera! Li dirien el de sempre: que té el cap ple de pardals, que no es faci més pel·lícules del compte, que la culpa la té veure tanta tele i jugar amb videojocs. Encara se les carregaria... Calladet està més maco. Li ha costat decidir-se, però finalment explica les seves sospites a la Gina, una companya de classe que és una mica amiga (només una mica). És força rara, però com que és una nena, en Víctor opina que les nenes ja se sap. Tanmateix, que ell sàpiga, és l’única a qui pot interessar aquest tema. Ja està, li ho diu. I tal com esperava, la Gina se l’escolta interessada. −Haurem d’investigar –diu la nena convençuda. En Víctor s’anima. I continua fent-li confidències. −Em volen treure del mig... −Per què? –pregunta la Gina encuriosida. −Perquè estic a punt de descobrir els seus plans malèfics... –diu en Víctor donant-se importància. Però com que la Gina no sembla gaire sorpresa, el xicot posa cara de circumstàncies i afegeix: −Crec que em volen dissecar... −Quin fàstic! −exclama la Gina fent una ganyota. La reacció de la nena no agrada a en Víctor que esperava deixar-la impressionada. Però el xicot no s’arruga i continua dient: −És idea d’en Tibat, el taxidermista... −Taxiquè? –demana la Gina que mai no ha escoltat aquesta paraula, fet que aprofita en Víctor per donar tota mena d’explicacions sobre la col·lecció d’animals dissecats del veí. −Els vull veure... –diu ella. No anem bé, pensa ell. La seva vida corre perill i a la Gina li importa un rave. −Com que de nens no en té –segueix en Víctor− em deu voler a la seva col·lecció
−I el ventríloc i la iaia inventora? –pregunta la Gina− Aquests què hi pinten? −Són els seus còmplices, en Tibat sol no ho podria fer... −Ah, haurem d’investigar –repeteix la Gina. Ja era hora que la conversa fes un tomb, s’anima en Víctor. −Pot ser perillós... –avisa conscient que la Gina es fica en un compromís. −No, serà divertit! –afirma ella tota eixerida. En Víctor ja sabia que era una nena rara, però no pensava que tant. Al cap d’uns quants dies, una tarda tot just quan surten de l’escola, la Gina acompanya en Víctor a casa seva. Objectiu: investigar. Quan entren a la porteria unes veus els arriben de lluny. −Xit... –fa en Víctor posant-se el dit índex damunt dels llavis. No són pas les veus que fa el ventríloc i el pobre nan segrestat, són les de la senyora Corcó i el senyor Tibat. De puntetes, pugen en silenci i a poc a poc cap al segon pis. Però s’aturen abans d’arribar al replà perquè no els vegin. Tant de bo que no pugi ni baixi cap veí, així podran escoltar què diuen. −Aquest nen és una llauna... −diu el senyor Tibat. La Gina dedica a en Víctor una rialla. −...sempre està pendent de què faig –continua el taxidermista. −I a mi també –afegeix la senyora Corcó−, n’estic ben tipa. Em sap greu perquè el conec des que va néixer, però si continuem així ho haurem de dir als seus pares. Què diuen? Es pregunta en Víctor desconcertat. −Ah, i el noi del davant, en Pol –continua la dona força esverada− n’està fins al capdamunt! Cada vegada que assaja es topa amb la cara del nano observant-lo per la finestra. Com que la seva habitació dóna l’estudi d’en Pol... M’ha dit que sovint es veu obligat a tancar-se al wàter per no trobar-se amb en Víctor... −És un nen estrany, sí –afirma el senyor Tibat−, els altres nens juguen, miren la tele... −Aquest llegeix... −I saluda...
−Quin jovent que puja, amic Tibat! −Ja ho pot ben dia ja, Eugènia! Quin veïnet que tenim al replà!
Apunt final: en Víctor s’ha quedat de pasta de moniato i vermell com un tomàquet madur mentre la Gina ha de fer esforços perquè no se li escapi el riure. De tota manera, al cap d’una setmana, el noiet constata que les seves sospites són del tot fonamentades. Tanmateix, per prudència i per no ensenyar el llautó, espaiarà més les seves investigacions. I aquesta vegada, encara que la seva vida corri perill, no es confiarà a ningú.
A tall d’auca Al replà on viu en Víctor hi ha gent ben particular, tres veïns estrafolaris que el tenen molt intrigat.
Vet aquí qui són tots plegats: Una iaia inventora, un ventríloc xerraire i un taxidermista sonat.
No li fan gens de gràcia, està ben escagarrinat. Alguna de grossa tramen. I ell n’és el perjudicat.
Ai, ai, com podrà desfer-se’n ? Algú el podrà ajudar? Li ho dirà a la Gina, una nena original.
Embolicaire de mena, hi pot però, confiar. Que sí, em volen segrestar Què dius? On vas a parar?
Que sí, em volen dissecar. Apa! Ets un exagerat! Que sí, que no faig pas broma. Bé, doncs haurem d’investigar.
Paren ulls, nas i orelles, a veure què descobriran. Però ni hi ha conxorxes, són bona gent els del replà.
N’estan més que tips d’en Víctor, que és un “plasta” molt pesat. Vés quin veïnet que tenen, Vés quin corc que els ha tocat.