S S

Després de molts anys de docència sóc testimoni de com ha canviat la relació entre els diferents actors que col·laboren en l'educació dels adolescents.

Els que avui són pares, quan eren alumnes, sabien que a l'escola hi havia el professorat molt bo, el bo i el no tan bo. També sabien el que els seus pares esperaven de la institució: Adquisició de coneixement, comprensió lectora, redacció, vocabulari, raonament, i també, relacions d'amistat. A part de la família, mestre i alumne, no hi havia cap altre actor a l'escenari educatiu. Avui, les/els adolescents no són diferents de fa un parell de dècades, continuen sent sensibles i tenen necessitat d'aprendre, descobrir i fer bones amistats. La qüestió és què esperen les famílies actuals de l'escola? La resposta és TOT, des que els ensenyin a mastegar quan comencen Educació Infantil, fins a obtenir excel·lent en acabar l'Educació Postobligatòria. Dit ras i curt, els pares i mares esperen de l'escola que el seu fill o filla sigui feliç.

I quins són els actors que intervenen actualment en l'educació dels adolescents? A escena, n'hi hauria molts més: Vetlladors, psicòlegs, psicopedagogs, logopedes, monitors, mediadors, coordinadors, directors pedagògics, directors de projectes, tutors i en un paper molt secundari, el professorat. Efectivament, els polítics i els centres educatius han canviat l'objectiu de l'escola i han deixat en un lloc residual que els estudiants aprenguin, acceptin els errors, tolerin el fracàs i s'esforcin. Ras i curt, han fet seva la frase "el client sempre té raó".

Aquest paradigma és fruit d'un profund i ràpid canvi social que les famílies expressen amb una sobreprotecció envers els seus fills. Aquesta actitud porta que l'educació secundària, i fins i tot la universitària, col·labori amb la infantilització dels joves, donant títols a tort i a dret, amb l'objectiu prioritari: La felicitat.

De moment, sembla que l'alumnat no l'està aconseguint atès que la quantitat de joves amb problemes psíquics és alarmant. La sobreprotecció envers els joves és perillosa i té conseqüències: Frustració, inseguretat, baixa autoestima, manca d'autonomia.

La complicitat entre sistema educatiu i família ja no és un relat rodó, L'escola ja no pot mirar cap a l'altra banda. Els docents no podem enganyar més als adolescents; Són persones amb molta capacitat per desenvolupar els seus reptes, però el treball és indispensable per assolir-los. Canviem les normes del joc!!

De Cine Punts De Cine A A

Raimon Soler Renobell Raimon Soler Renobell PUNTS

Sovint tenim la creença que el cine en majúscules, els estudis on es generava la màgia dels llargmetratges i on coincidien actors, directors i productors per a crear-la, va néixer a Hollywood. Però l’any 1896 als afores de Londres van començar a caminar els primers estudis cinematogràfics del món. Aquests eren els Ealing studios, que va aconseguir fer-se un lloc destacat a la història del cine amb el seu segell de qualitat, tant pel que fa als seus actors com els guions i fins i tot els cartells que les anunciaven (vegeulos aquí al costat). Aquest còctel va permetre diferenciar les pel·lícules que tenien el “segell Ealing”, d’aquelles que no; un cop més, els anglesos havien fet que els productes culturals fossin els seus millors ambaixadors.

El moment més dolç d’aquests estudis és sens dubte la postguerra, ja que al llarg dels anys 50 van aconseguir unir la més fina ironia britànica amb una gran escola d’actors, molts d’ells provinents del teatre. D’aquesta època podem destacar les fantàstiques El quinteto de la muerte, 1955, Oro en barras, 1951 i Ocho sentencias de muerte, 1949. Precisament en aquesta última és on l’actor icònic de Ealing, Alec Guiness interpretava magistralment a 8 personatges diferents traient pit de la seva llarga trajectòria al teatre. Per fer un tastet, activeu els codis QR per a veure un documental de la història i repercussió dels Ealing studios (activeu subtítols a youtube).

OSTALS APÒCRIFES OSTALS APÒCRIFES P P Josep Masalles Josep Masalles

Vilanova i la Geltrú