Memòries d'un/a adolescent en temps del coronavirus (selecció de textos i de fragments 4t ESO) març-abril 2020
Dimecres, matí. Tenia la sensació que un tren m’havia passat per sobre. Sense febre, sense oportunitats de no anar a l’institut. Allà no es parlava de res més: la sensació que s’apropava un huracà era palpable. L’escola de música estava buida. El professor xiuxiuejava; s’havia quedat sense veu. Jo no estava d’històries i no hi vaig donar més importància. El següent alumne entra una hora més tard content; han cancel·lat llenguatge. Dijous, tarda. Dècimes de febre la nit anterior, em vaig quedar a casa i vaig destinar el dia a no fer res. Entren a casa el meu germà i el seu amic d’una revolada. “Demà no hi ha institut” diuen. Recordo això uns dies més tard amb el cap sobre la taula durant una crisis existencial. No sé a quin dia passem. Jo només volia dormir unes quantes hores més i passar-me el dia en pijama mirant Élite un altre cop, no fos cas que miraculosament hagués canviat el final. No ha set així. Estic, doncs, envoltada d’apunts, davant del portàtil, intentant entendre la diferència entre el Palentozoic del Mesozoic. El meu germà repeteix un cop i un altre els acords de Guantanamera. Tinc la sensació que em tornaré boja. En quin moment vam arribar a pensar que això podia sortir bé? “I quants dies dius que portem ja?” Demano al meu germà sense canviar de postura. Ell riu, i em contagia aquesta felicitat espontània tan seva. Per uns moments, em sento invencible. C.F
Van passar uns tres dies en què tenia moltes ganes d’anar a l’escola però aquest sentiment va passa ràpidament, em vaig adonar que no era l’escola la que trobava a faltar sinó els meus amics. (...) M’agrada haver aportat el meu granet de sorra i no haver sortit. R.A
El temps em passa molt poc a poc, però a mitja setmana, vaig descobrir una aplicació que pots fer videotrucada amb un màxim de vuit persones i això em va permetre parlar amb els meus amics. A.B
Ara valoro molt més el temps que paso amb la meva família i intento passar amb ells més temps. I també a organitzar-me per poder fer tota la feina que ens envien els professors i professores. Penso que els sanitaris són unes persones molt valentes i amb molta força de voluntat per poder fer tot el que fan, sacrifiquen la seva vida perquè els altres estiguin bé i fan una feina molt admirable. També els policies, que intenten que els ciutadans no surtin al carrer si no és per alguna cosa important. O.D
El millor és tenir un horari i tenir clar les diferents tasques que es poden fer sense necessitat de sortir de casa. Encara que a priori no ho sembli, dins de casa es poden fer moltes coses: esport (dins la mesura del possible), cuina, feina de l’escola, oci i xarxes socials (cal puntualitzar que és interessant no abusar-ne però tampoc cal prescindir-ne). Passar temps amb els de casa, gaudir en família va molt bé per aquests dies difícils, ja sigui jugant a jocs de taula o simplement conversant amb ells, són moments que hem d’aprofitar per unir-nos més. CF
Els primers dies, vaig aprofitar per descansar, jugar, passejar en Kai, el meu gos, i avançar feina que ens posaven els professors i professores. Em sentia estrany però no veia la gravetat del que estava passant, perquè era com si fos una setmana de vacances escolars, com la que tenim per nadal o setmana santa. Però, a mesura que passaven els dies i escoltant les notícies, vaig veure que no era cap broma i que aquest estat de confinament s’allargaria durant més temps del que esperava. Això em va provocar nervis i angoixa. No tant pel fet d’estar a casa, sinó pel fet de pensar que no se sap com aturar-ho i cada vegada sembla que va a pitjor.
Per tant, fa tres dies, vaig decidir fer-me una rutina per tal d’aprofitar més els dies: faig esport, feina d’escola, tinc estones de lleure i estic amb els de casa compartint moments junts. Espero que aquesta situació acabi aviat i tot torni a la normalitat. BP
La quarantena s’havia allargat i aquest fet em perseguia. Sí que era cert, però, que ja es començava a normalitzar a dins de casa, i malgrat que a fora, cada dia tot empitjorava i jo em trobava en la rutina que es mantenia constant. Sempre era igual, amb la percepció accelerada del tic-tac de les agulles del rellotge, en excepció de petites estones que intentava canviar l’horari i improvisar. Potser algun joc, pel·lícules amb la família o revisar d’àlbums i vídeos de quan érem petits... Recordo sobretot els somriures que se m’escapaven en veure’m a mi amb tres o quatre anys corrent per casa. Va ser potser, en aquells petits instants, que el meu cap feia passar el temps més ràpid. CP
Aquests dies de confinament estan sent durs, l'avorriment de no poder sortir de casa, la preocupació pel fet que els meus pares i el meu germà hagin d'anar a treballar, sobretot per la meva mare que treballa a la UCI a l'hospital, el no poder felicitar a la meva àvia pel seu aniversari, no poder visitar la meva altra àvia que va ser operada una setmana abans de que comencés el confinament, no poder felicitar als meus avis pel seu 60 aniversari de casats… JT
La meva teoria és que tot això és obra del karma. La terra ens està tornant tot el que li hem estat fent durant tants anys i és com diuen: La natura sempre troba la forma d’establir l’equilibri i aquesta és la seva forma. Ens ho mereixíem. J.A
Ja que la pandèmia del COV-19 no ens permet anar a l'escola, hem quedat confinats els meus companys i jo a dins del centre. Són uns dies bastant durs ja que portem temps sense veure la família, passejar amb els amics, anar a fer el got...
També destacaria que la convivència cada dia que passa va sent pesada perquè som molts nens junts en un mateix espai i costa trobar espais d'intimitat per un mateix. Tot i així, intentem portar-ho el millor possible, agafar s'ho amb humor i tranquil·litat. Tots els companys hem pensat diferents activitats per dur a terme. L'altre dia vam fer 'La Voz Kids', ja que al centre tenim un espai habilitat per fer mùsica amb instruments, taula de so… cadascú de nosaltres va triar una cançó i els educadors feien de jurat. Tots vam disfrutar molt ja que vam tenir un temps per no pensar en tot el que està passant. I d'aquesta manera anirem omplint espais, fent semifinals i com tot concurs, la final. També anem en bicicleta pel pati, anem a escalar al nostre rocòdrom, a fer un volt pels voltants del centre… El nostre dia a dia és bastant entretingut: quan ens llevem al matí anem a esmorzar, pugem i ens vestim. A les 10:30 comencem els deures, en fem una hora. Després de fer deures, a les 11:30h, fem alguna activitat com per exemple zumba, anem a l'hort o mirem un episodi d'una miniserie i després la comentem. Quan s'acaba l'activitat tenim una hora per agafar el mòbil i fer una mica d'esbarjo. A la tarda també fem una hora de deures i sortim de 5 a 6:30h, també ens permeten agafar el mòbil. D'aquesta manera mantenim contacte amb els que estan confinats i no tenim possibilitat de veure. M'agradaria molt que tot això acabès d'hora ja que em sap molt greu tota la gent que està morint, degut a que no hi ha material mèdic ni opcions per tenir més espais en hospitals i clíniques homologades. És molt trista aquesta situació i em sap greu que la gent segueixi sortint al carrer, perqué sembla que no siguin conscients de la greu situació que estem vivint tots. Aixó és un problema de tothom, i tots podem col•laborar a que tot aixó acabi el més aviat possible. PD
El dijous dia 12 de març de 2020 vaig anar a l’escola com un dia normal, però aquell dia de normal no en tenia res. Quan van començar les classes a primera hora notava una incertesa entre els alumnes i els professors. Tothom sabia que en qualsevol moment les classes es pararien, però ningú sabia ni quan, fins quan, de quina manera… Tots teníem preguntes però ningú tenia respostes. Va arribar el migdia, ja era hora d’anar a dinar, però de sobte abans de sortir de la classe em vaig trobar a la meva germana i em va dir que entre ara i la tarda havia d’agafar totes les coses perquè l’endemà ja no aniria a col·legi ja que començava la quarantena. En aquells moments no m’ho creia, allò que havia vist feia dies per la televisió d’un virus que atacava a una població i s’havien de confinar per no contagiar-se, era una situació que viuríem nosaltres. Sempre ho havia vist tan lluny que no li donava gaire importància. És ben bé que quan ho tens a prop en prens consciència. Vaig agafar-ho tot perquè a la tarda tenia educació física i així no hauria de portar cap maleta i vaig anar a dinar.
A la tarda mentre estava fent educació física en parlàvem amb els amics i li anàvem traient importància això del confinament, el virus, les mesures de seguretat… Nosaltres ens pensàvem que podríem quedar per anar a casa d’algun amic. No érem conscients del que aquella situació era en veritat. L’endemà el divendres van estrenar una sèrie molt famosa i vaig quedar amb uns amics per veure alguns capítols. El vespre mentre sopava van començar a parlar de l’estat d’alarma a la televisió, les mesures de seguretat que ha de complir la població per poder realitzar el confinament i poder frenar el virus. En aquell moment vaig veure que això que havia fet el divendres no ho podia fer. El dilluns l’estat espanyol va declarar l’estat d’alarma. A partir d’aquell moment tota persona que no seguís les mesures de seguretat que les autoritats donaven, rebria una penalització. Això ja era una cosa seriosa i allà em vaig donar compte del complicat i perillós moment que estem patint. A mesura que anava passant la setmana cada dia a les notícies veia que tot anava a pitjor. Creixia el número de contagiats, més morts, més països confinat, mesures més estrictes… Per sort a la meva família no hi ha cap persona infectada, però sí que en conec. Ja han passat els primers 15 dies i això d’estar confinat a casa no ho estic portant molt bé. El que trobo més a faltar és l’hoquei, però en aquests moments no és el més important. Tot i que sembla que va per llarg, espero que aquesta situació acabi bé. Amb la col·laboració de la gent aconseguirem combatre el virus. MB
Quinzè dia: avui és el meu aniversari, ja faig setze anys, i tancada a casa era l’últim que volia, però m’han sorprès tots i m’han fet uns vídeos molt emocionants! M.O
L’avorriment seria una gran manera de descriure aquests quinze dies que portem tancats i els que encara ens queden. L’intent de ser productiva encara segueix en peu i espero que segueixi així fins que tot això acabi i puguem tornar a la normalitat, bàsicament a la rutina del dia a dia, la veritat és que la trobo a faltar, més ben dit el que comporta aquesta, que seria veure els amics, sortir al carrer, anar a entrenar, veure els avis, els companys,... Abans no valoràvem prou el que era una cosa tan senzilla com una abraçada o tenir la llibertat de sortir al carrer sense estar cada cinc minuts desinfectan-nos les mans. Intento mantenir el meu cap ocupat ja sigui amb qualsevol tonteria o rialla, les amigues ajuden molt a passar aquests dies i també ho fan les xarxes socials ja que ens mantenen gran part del dia ocupat. Tots els dies semblen una repetició de l’anterior; llevar-se tard, fer videotrucades, deures, etc...Cada dia és el mateix i acabes valorant cada cosa per petita i insignificant que sigui, des
d'una tarda de pel·lícules amb la família a una trucada amb els avis, temps amb els germans, un llibre... De moment ho porto prou bé i l’esperança de que tot això acabi encara segueix amb mi. Les notícies ens tormenten el cap durant tot el dia, notícies de les quals la major part són falses i només se les inventen per espantar sobretot a la gent gran que són els que més se les creuen, però també ens arriben notícies certes i bones dient que Xina se’n està sortint i aviat tornaran a la normalitat, tot i que aquí el govern intenta anar tirant però s’entrebanca constantment. Quan això acabi ho haurem de celebrar i agrair a tot el personal que està cada dia deixant-se la pell per nosaltres. IP
A conseqüència d’aquesta epidèmia, hem descobert una nova forma de treballar que crec que és molt interessant i en molts àmbits fa que treballis més ja que pots fer la feina a l’hora que siguis més productiu i ho fa tot més fàcil. Per altra banda, en el meu cas puc assegurar que també hi han més distraccions i el fet d’estar a casa i que ningú t’estigui dient què has de fer, fa que et converteixis en una persona més responsable i organitzada. En l’àmbit familiar, en el meu cas, ha set un repte perquè tota la família ha d’estar a casa i no es pot sortir i això ha fet que en alguns moments no ens acabéssim de compaginar del tot i ha ocasionat algunes discusions. En resum, puc dir que està sent una etapa difícil que tothom està afrontant i que deixant de banda tots els efectes negatius que està tenint en la nostra societat,ens està fent créixer a tots interiorment. ER
Canvi radical. D’aquesta manera definira jo els últims dies de la meva vida. Fa ara unes tres setmanes, va començar a sonar el nom del coronavirus. Ningú no sabia realment de què anava tot allò, la gent només tenia en ment que era una malaltia originada a la Xina, i tothom passava per alt, ja fos per manca de coneixement o falta d’interès, el seu nivell de gravetat i el que realment podia arribar a suposar tot allò. Passats uns dies de les primeres advertències, es va donar la notícia de que havia arribat a Itàlia, on es van produir varies morts. En molt poc temps, el virus ja s’havia expandit per diversos països dels cinc continents, i es va declarar un estat d’emergència a nivell mundial. Això va suposar el tancament de totes les botigues, centres i llocs públics, excepte d’hospitals, de molts països del món. Durant els propers dies tothom estava tancat a casa. És més, el simple fet d’anar pel carrer sense una raó acceptable, com ara anar a passejar el gos o anar a comprar, es castigava amb la multa de 500 fins a 2100 euros, aquí a Espanya. Fixa’t fins a quin punt vam
arribar. Així doncs, les activitats diàries que tothom acostumava a fer cada dia van quedar limitades a llegir, mirar sèries, escriure, etc. Res més. En el meu cas, em vaig passar els primers dies de la quarantena majoritàriament fent deures i mirant la saga de pel·lícules de Harry Potter. Un cop la vaig acabar, com que m’agrada molt el futbol, vaig començar a mirar finals de Mundials, com ara les de 2006 i 2002, com també en vaig mirar de la Champions, per exemple les de 2005 i 2010. Però l'avorriment cada vegada més m’anava deixant sense idees. Per sort meva però, em va venir al cap la saga de Marvel, que constava de moltíssimes pel·lícules, cosa que em tindria ocupat durant bastant temps. Els dies passen, i la situació no sembla que millori. Cada dia hi ha més casos a arreu del món, tot i que diverses notícies, verdaderes o falses, asseguren que a la Xina ja han trobat la cura. Esperem que sigui veritat, perquè sinó, no sé pas com ens en sortirem…MS