No se admiten conferencias

“No se admiten conferencias” (Retalls de memòria de Maria Bofill i Lluís alumna del Col.legi les Dominiques d’Horta, el juliol del 36) Es torna a donar molta importància a la memòria històrica i això em fa pensar molt.

Els que vàrem viure aquella època i aquells fets, per petits que siguin, són història del passat i ja en quedem pocs que ho podem contar.

Cada vegada que mor una persona més gran que jo, em queda la recança de no haver-li demanat moltes coses que potser només ella visqué i quedaran a l’oblit per sempre més. És per això, que he decidit explicar uns fets reals que vaig viure els dies del 18 al 26 de juliol de l’any 1936, quan tot just acabava de fer 15 anys.

El dia 18 de juliol totes les alumnes del Col.legi Dominiques d’Horta de Barcelona, ja havien marxat de vacances, sols en quedàvem dues. Ens havíem d’examinar de tenedoria de llibres a l’Acadèmia Cots, que era al Portal de l’Àngel, i esperàvem el dia dels exàmens.

Aquell dia, era sant Camil, el sant del meu pare, i amb el permís de la directora vaig demanar una conferència telefònica per felicitar-lo i la resposta de la telefonista va ésser: “no se admiten conferencias”. En sentir aquestes paraules, totes les monges es van neguitejar de debó. Això, per elles era un mal pressagi.

L’endemà, dia 19 de bon matí, va venir una monja al dormitori i ens va dir: - Lleveu-vos de seguida i baixeu a la capella.

Allà, veièrem la madre Teresa Sanchis que obria el Sagrari. Ens va fer agenollar a nosaltres dues i a totes les monges davant l’altar i ens va donar, ella mateixa, la Comunió.

Combregàrem moltes vegades, fins que s’acabaren totes les Sagrades Formes. Després anàrem al menjador a esmorzar i ens digueren que totes havíem d’abandonar el Col.legi i que no podíem endur-nos res per no crear sospites.

-Vosaltres dues, anireu a passar uns dies a casa la Carmelita de Oleza- una alumna externa d’Horta que venia al Col.legi. La familía vivia en una torre dalt la montanya del Carmel.

Allà vaig viure els primers dies de la Guerra Civil, veient des del terrat les grans fogueres de les esglésies i convents que cremaven. A la torre, sols hi havia la senyora, dos fills i la minyona. El senyor, era capità de barco i era lluny, i la Carmelita era a casa dels seus avis a Mallorca a passar les vacances.

La senyora estava molt intranquil.la sense el marit i amb la por de tenir algun registre que els pogués comprometre. La família de Oleza ens va tractar molt bé i procurava que no ens manqués res.

Recordo que cada matí ens venia a despertar una mona vestida amb una fadilleta i sentíem el xerroteig d’un ocell exòtic amb una gran cresta vermella, era, deien, un cardenal.

Passats uns dies, després que vingueren a buscar la meva companya, la senyora em digué que calia anar a veure la madre superiora, que estava hostatjada al carrer Camponamor a Can Julià, per demanar-li què havia de fer amb mi. Per no donar sospites vestida d’uniforme de col.legiala, em feu posar el vestit de la minyona. Encara el recordo ben bé, era gris amb coll blanc i m’arribava fins els peus. En començar el carrer Campoamor, sento una noia que em diu: - Oi que ets la Maria Bofill?, doncs per a qui hi ha la teva mare que et busca. I així fou com ens vàrem trobar.

Cal aclarir com la meva mare va poder venir aquells dies sense trens ni cotxes fins a Barcelona. Nosaltres a casa meva, a Torelló, teníem una botiga de ferreteria i alguns dels clients que venien a comprar eren dels que crearen, en els primers dies, el Comité Revolucionari. La meva mare, molt decidida, anà al Comitè i els digué: - Mireu, nois, tenim la filla a Barcelona i no en sabem res. Vosaltres sou els únics que aneu allà amb el cotxe de línia i us agrairia que pugués venir amb vosaltres a buscar-la.

Dos dies després l’avisaren i així arribà a Horta amb un cotxe ple de milicians amb granota blava, mocador vermell al coll i una escopeta penjada a l’espatlla. No és d’estranyar, doncs, que en arribar la meva mare i trobar el Col.legi desert, ningú no volgués dir-li on jo i els del Col.legi vivíem, en veure-la acompanyada d’aquella comitiva.

Per sort, al mig del carrer Campoamor ens vàrem trobar i de seguida ho anàrem a dir a la madre Teresa Sanchis que va estar molt contenta i al mateix temps va aprofitar per demanar un favor a la meva mare.

-

Aquí, tenim una monja que és de vora Vic i potser podria venir amb vosaltres.

Ho demanàrem als milicians i ens digueren que sí. Però, durant el viatge, un d’ells digué a la meva mare: -Vol dir que aquesta noia no és una monja?

-Nooo, de cap manera- va respondre la meva mare- És la minyona d’allà on s’ estava la nena i vol anar de vacances a casa seva.

D’aquesta manera i tan ben acompanyades, la monja arribà a Vic i la meva mare i jo, a casa.