Coordenades de treball del CA TARRAGONA
El context d’actuació dels centres d’art, si per alguna cosa es caracteritza darrerament, és per una complexitat definida per unes coordenades de treball difuses i en constant situació de canvi, debat i qüestionament: l’emergència de noves centralitats en la producció cultural i artística, la irrupció de nous models de treball i l’aparició de contradiccions manifestes presents en les diverses maneres de traduir a l’acció conceptes similars (participació, co-creació, treball en context, innovació social, mediació, etc.), sobretot a mesura que aquestes maneres de fer són metabolitzades per l’argumentari «oficial» de la gestió cultural i artística.
Falten espais transversals de debat entre àmbits i sectors que, tot i ser diferents, comparteixen les mateixes referències i vocabularis, i es reconeixen en imaginaris que són propers. Des de la multiplicitat de mirades i en diàleg amb la complexitat d’aquesta topografia referencial, volem situar l’especificitat de l’Obert per reflexió. Es tracta d’identificar unes coordenades de treball molt precises, ben definides, i posar-les en diàleg amb allò propi d’un centre d’art i aquell marc de referència que defineix la seva condició d’institució artística. El CA Tarragona s’ha de plantejar com es poden crear interaccions amb el territori i, alhora, com aquest diàleg es converteix en una porta oberta a interpretar, de manera innovadora, aquest marc de referències. El diàleg és amb una trama complexa de posicionaments, legitimitats discursives i praxis que, inevitablement, empenyen a reproduir models de treball que ja han perdut la seva raó de ser en relació amb l’àmbit local, més que no pas a assajar nous formats de treball. Des de la perspectiva d’un equipament com un centre d’art i el seu desplegament en un context local, aquest marc de treball, lluny de simplificar les línies d’acció per raó de la seva dimensió de proximitat, com veurem en els paràgrafs següents, el fa més complex i sensible a tot un seguit de problemàtiques que desborden les estratègies habituals tradicionalment instituïdes. Demana de desplegar processos de treball que tinguin l’habilitat de basar-se en la negociació, amb els interessos divergents que concorren en l’àmbit local. Cal que aquestes línies d’acció siguin inclusives, que afavoreixin el creixement de la connectivitat interna del teixit social, en quantitat i en qualitat. Cal iniciar polítiques de relació i de mediació, amb l’objectiu d’articular una forma específica, segons
cada lloc, d’integrar producció artística i cultural en l’univers simbòlic d’un context donat. El mapa de navegació per aquestes latituds esdevé cabdal per reconèixer i mediar amb tot el conjunt de dificultats i oportunitats que es posen al davant d’un centre d’art. El mapa és, per descomptat, aquest marc teòric i de referència en el qual inscriu l’ Obert per reflexió la legitimitat de la seva aposta com a acció mediadora. Aquest marc de referència de l’Obert per reflexió ha de reconèixer l’existència de diferents línies de tensió i l’emergència de noves centralitats i pràctiques que poden entendre’s com a símptomes de formes divergents d’interpretar i dur a terme les accions i polítiques culturals en els àmbits locals. Totes estarien actuant com un tot sistèmic, on les combinacions entre elles són infinites i on cada actualització per part d’agents o institucions suma diversitat, innovació i complexitat al conjunt. Les intervencions en els contextos locals, tant si aquestes són puntuals com si tenen intenció de continuïtat, s’han de fer realitat consolidant el seu valor públic d’acord amb un conjunt de condicionants complexos i exigents que desborden els límits del camp de l’art professional i entren en l’àmbit de la gestió cultural. En l’escena local tenen presència requeriments, exigències i demandes molt variades i provinents de marcs de legitimitat molt diferents. Els contextos locals són, en certa manera, laboratoris on s’experimenten, conscientment o inconscientment, formes noves de donar resposta a la complexa articulació entre el que poden semblar universos oposats. Es comporten com una trama fluctuant de relacions de poder amb les quals un centre d’art ha de mediar per construir un espai propi, però situat en el context i amb significació per al territori. Per poder acostar-nos a aquesta realitat dinàmica, tot seguit s’esmentaran algunes dialèctiques i línies de tensió que, entrecreuades, donen lloc a múltiples formes de conflicte i alhora d’avinença. Són la interpretació d’un estat de la qüestió. L’Obert per reflexió, com volem deixar palès, assaja un format de treball i alhora experimenta, en aquesta primera acció del CA Tarragona, una manera de portar a la pràctica la seva visió sobre la mediació. Aquesta és l’especialització que el defineix, entenent-la com la manera de construir i reforçar el context sociocultural del Camp de Tarragona, i que defineix el seu camp d’acció a partir de les coordenades significatives següents: 1. Intersecció entre les polítiques artístiques i les polítiques culturals d’àmbit local. Un primer eix d’aquest marc de referència fixarà l’atenció en la intersecció entre les polítiques artístiques i les polítiques culturals que es despleguen des d’una perspectiva d’àmbit local. Les situa en el territori, el context o l’espai públic com un escenari d’imbricació des de la proximitat en les dinàmiques socials de la ciutadania i dels subjectes. Aquesta realitat situa la producció artística i cultural davant d’oportunitats i limitacions que generen unes tensions i emergències molt específiques. 2. Bottom-up des del camp de la praxis de creadors i productors culturals. Micropolítiques versus polítiques. Un segon eix de d’aquest marc està centrat en el camp de la praxis. La pràctica artística legitimada delimita un àmbit cada vegada més negociat i en diàleg constant amb l’emergència d’altres pràctiques que relacionen creativitat, innovació i societat amb formes molt diferents i allunyades de les pròpies de l’art. Com es veurà més endavant, ha augmentat la riquesa en
formats de treball, metodologies i retorn social en pràctiques artístiques o culturals contextualitzades en un territori, i tot això posa en qüestió els formats de producció artística. 3. Relacions entre institució i societat civil. La qüestió de la relació entre allò públic i allò privat té una formulació polièdrica i a vegades confosa. Es presenta, també, com la relació entre societat civil i administració, poders públics o institucions. També es pot expressar com la tensió entre cultura subvencionada i indústries culturals, és a dir, cosa pública versus mercat. 4. Formes de participació. Les zones d’implicació de la ciutadania en la construcció col·lectiva de l’esfera pública es formulen de manera molt diversa. Pot jugar el rol de consumidor, de consumidor proactiu, de participant, de col·laborador o de cocreador. Les polítiques culturals i els seus equipaments, així com les pràctiques artístiques, han desenvolupat propostes amb formats més propers a la democràcia cultural.
1. Intersecció entre les polítiques artístiques i les polítiques culturals d’àmbit local Per situar la complexitat d’aquesta intersecció entre aquests dos àmbits de les polítiques artístiques i les polítiques culturals, desglossarem un conjunt de problemàtiques i línies de treball que conflueixen en un conjunt de referents on es pot situar la pràctica de l’Obert per reflexió. Es planteja com un espai de conflicte o de controvèrsia nascut de les dinàmiques que posen en relació les polítiques artístiques i les polítiques culturals, sobretot en el seu desplegament a escala local. Juan Luis Moraza, en el text «Una política cultural para una cultura política» que va presentar a les Mesas de Trabajo sobre Política Cultural para la Ciudad de Vitoria, organitzades pel seu Ajuntament el maig de 2009, ens delimita aquesta interacció quan afirma que «existeix una política cultural disciplinària», específicament lligada al microcontext cultural i professional que inclouria música, arts plàstiques, teatre, dansa, etc., i una «política cultural» referida a la noció mateixa de societat, al seu desenvolupament i a les seves formes de convivència, representació i organització; és a dir, una política cultural entesa com la intenció, per part de l’administració pública, de comprendre, propiciar i regular la societat. Segons Moraza, la relació entre aquestes dues esferes d’actuació i legislació s’hauria d’establir de manera que «qualsevol política cultural disciplinària s’hauria d’exercir des de la perspectiva d’una política cultural antropològica, i, recíprocament, la comprensió de la política cultural en el seu sentit antropològic desvetlla les possibilitats de desenvolupament i les funcions i excel·lència que el camp disciplinari de la cultura pot oferir». La relació entre les dimensions d’aquestes dues polítiques es defineix com una intersecció problemàtica que ha de definir cap on s’han de desenvolupar les accions de suport a les arts. Unes tendirien cap a una mirada més centrada en el valor de la cultura i la producció cultural i artística com un bé de tots, i les altres com una producció específica d’artistes i productors culturals. En una direcció contrària, John Holden (2008), en el seu llibre Cultura democràtica: Obrir
les arts a tothom,1 es pregunta si s’han de finançar amb diners públics unes produccions culturals que només arriben a una minoria quan, tanmateix, el que caldria treballar hauria de ser l’accessibilitat a les arts i el suport a les produccions amateurs. La idea de proximitat ha tingut molta fortuna entre les administracions i ha servit per introduir altres lògiques de relació entre el territori i les institucions culturals, i, de retruc, ha afectat també els agents. A Catalunya, la Diputació de Barcelona dedica l’Interacció 2 de 2004 a la implementació de l’Agenda 21; el de 2006, a les polítiques culturals de proximitat, i el darrer, de 2010, a la democràcia cultural i la transformació social.3 Aquesta línia de treball es basa a augmentar la qualitat de les polítiques culturals locals, que són la cristal·lització d’un seguit d’accions i línies de treball de vocació internacional, les quals cristal·litzen en l’Agenda 21 de la Cultura. L’Agenda 214 va ser aprovada el 8 de maig de 2004 en el marc del Fòrum de les Cultures, després d’un llarg procés de treball on van participar governs locals de tot el món. Està articulada en principis i compromisos que han de prendre els governs locals i els nacionals, i funciona per adhesió voluntària de les ciutats. És deutora de la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural de la UNESCO 5 i del seu reconeixement dels drets culturals dels ciutadans i el respecte a la seva diversitat. L’Agenda 21 de la Cultura ha tingut la capacitat d’haver impulsat la normalització d’un seguit de punts de vista que han introduït un nou marc de legitimació de la pràctica cultural i artística en relació amb el context local. L’Agenda 21 aporta moltes coses rellevants, com la centralitat que passa a ocupar la cultura en la vida política local, lligada necessàriament als altres àmbits com l’urbanisme, l’educació, etc. Lligat a aquesta idea de centralitat, l’Agenda 21 recupera la noció de «drets culturals» i els amplia per vincular el dret del ciutadà a participar en la vida cultural, fins i tot en la planificació de les polítiques culturals i la seva avaluació. Reconeix, també, el dret de tot ciutadà a participar i accedir en la construcció de l’univers simbòlic al qual pertany. A més, també convida els governs a desenvolupar mecanismes de transparència en l’aplicació i gestió de les polítiques culturals. El 2009, la Divisió de Polítiques Culturals i Diàleg Intercultural presenta els resultats d’un estudi que havia impulsat en el marc del procés Cap a un nou model de política cultural i que duu per títol: «Cultura y desarrollo sostenible: ejemplos de innovación institucional y propuesta de un nuevo modelo de política cultural». 6 Aquest estudi analitza la relació entre cultura i desenvolupament sostenible, i reflecteix com les ciutats i governs locals estan incorporant la cultura en el centre de les seves polítiques urbanes; l’informe també descriu alguns exemples d’innovació institucional, i posa èmfasi en la diversitat cultural i el diàleg 1
2 3 4 5
6
. John HOLDEN, Cultura democràtica: Obrir les arts a tothom. En línia a <http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/SGEC/Documents/Democratic_Culture_CAT %20_2_.pdf>. . Es tracta d’un espai de trobada entre responsables i professionals de la cultura. . <http://www.diba.cat/web/cerc/interaccio>. . <http://agenda21culture.net/>. . <http://portal.unesco.org/es/ev.phpURL_ID=13179&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html>. . <http://agenda21culture.net/index.php?option=com_content&view=article&id=87%3Ainforme-4-culturay-desarrollo-sostenible-ejemplos-de-innovacion-institucional-y-propuesta-de-un-nuevo-modelo-depolitica-cultural&Itemid=58&lang=es>.
intercultural. Finalment, destacaríem que ratifica la centralitat i importància de les polítiques culturals i proposa com a via de futur la idea del quart pilar desenvolupada per John Hawkes,7 que situa en un mateix pla de sostenibilitat el pilar econòmic, el social, l’ambiental i el cultural. La visió reflectida en aquest document dibuixa una mirada sobre els contextos locals complexos, en la qual s’inclouen molts elements i agents que s’articulen com un sistema dinàmic i interconnectat. Les relacions entre aquests diversos elements i la seva lectura com a estructures dinàmiques sobre les quals intervenir conformen un dels punts de partida de l’Obert per reflexió. Associat a aquest desplegament de les polítiques culturals locals, que té unes conseqüències encara avui en dia imprevisibles pel que fa als seus efectes sobre les polítiques artístiques, hi ha l’avaluació dels processos, els indicadors i el retorn social. Les propostes d’implementació, fetes tant des de l’Agenda 21 com des d’altres iniciatives agermanades, han significat la utilització de considerables eines i metodologies. 8 Algunes són mapes participatius necessaris per realitzar les diagnosis, les metodologies per fer els processos participats, la definició d’estratègies, les cartes de drets locals, els consells de cultura i, en darrer terme, l’avaluació de l’impacte cultural i els indicadors associats. El 2009, el Ministeri de Cultura i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies publiquen la Guía para la evaluación de las políticas culturales locales: Sistema de indicadores para la evaluación de las políticas culturales locales en el marco de la Agenda 21 de la Cultura.9 Aquest document posa punt i final a un seguit de taules de treball i processos que tenen el seu punt de partida en un llunyà 2005. En aquesta publicació es pot tenir accés a tota la informació sobre la metodologia i els processos de treball que desemboca en la proposta d’indicadors. Aquests indicadors aborden qualitativament i quantitativament els àmbits d’avaluació següents: la cultura com a factor de desenvolupament, des d’una perspectiva econòmica, social i territorial; la transversalitat de la cultura; l’accés a la cultura; cultura i participació ciutadana; el paper de les iniciatives relacionades amb la memòria i la innovació en la construcció de la identitat local. Cal acompanyar aquest desplegament de bones pràctiques amb una certa actitud de prevenció per no caure en la idea que un sistema d’indicadors eficient és ja sinònim de qualitat en política cultural. José Luis Moraza (2009) apunta que «tomando como puntos de partida principios fundamentales indudables, legítimos e irrenunciables, el procedimiento de la industria de la gestión consiste en articular los principios de acuerdo a un proceso de fragmentación y decodificación que concluye en unos indicadores específicos que pueden resultar incongruentes y contraproducentes respecto a los objetivos declarados como principios. De este modo, el sistema de indicadores puede convertirse fácilmente en un sistema de legitimación no de las “políticas culturales”, sino más bien de las industrias de la gestión cultural».10 7
8
9 10
. <http://community.culturaldevelopment.net.au//Downloads/HawkesJon %282001%29TheFourthPillarOf-Sustainability.pdf>. . Jordi PASCUAL i Sanjin DRAGOJEVIC, Guía para la participación ciudadana en el desarrollo de políticas culturales locales para ciudades europeas, Fundació Europea de la Cultura, Fundació Interarts, Associació ECUMEST, 2007. . <http://www.femp.es/files/566-762-archivo/Gu%C3%ADa_indicadores%20final.pdf>. . Juan Luis MORAZA, «Una política cultural para una cultura política». En línia a <http://www.iac.org.es/textos-criticos-sobre-politicas-culturales>.
El desplegament d’un sòlid marc de referència des de les polítiques culturals locals esdevé tant una oportunitat per replantejar les polítiques artístiques, com l’obertura d’un nou front de tensió i oposició. Abans d’examinar les possibles formes en les quals la idea de proximitat i intersecció amb l’àmbit local s’incorpora a les polítiques artístiques, apuntarem una darrera línia de recerca al voltant de la idea del retorn social. En aquest sentit, entre les aportacions més significatives senyalaríem «El retorn social de les polítiques culturals»11 (IGOP, UAB, 2008). Es tracta d’un treball que vol aportar nous àmbits de retorn social defugint l’enfocament clàssic d’externalitats alienes a l’àmbit mateix de la cultura, com per exemple el benefici turístic. En aquesta recerca es proposen els següents eixos de valor i retorn que citem textualment: 1. Creació, potenciació i manteniment de les identitats col·lectives i del sentit de pertinença comunitària. 2. Promoció de la cohesió social: generació i acceptació de normes i valors compartits, reducció de l’aïllament social. 3. Desenvolupament de comunitats culturals: augment de la participació ciutadana i l’acció col·lectiva. Xarxes de cooperació, treball col·lectiu i voluntariat. 4. Reconeixement del conflicte com a motor social i foment de la democràcia i de la política com a espai per a la seva gestió. 5. Revaloració de les «classes no productives»: desenvolupament de persones amb interessos, recursos i capital cultural propis. Promoció de la independència de la gent gran. 6. Desenvolupament autònom i promoció de la creativitat de les persones: millora en les capacitats per interpretar i entendre el món, i respondre al context de transformació. Desenvolupament de la innovació social i econòmica. 7. Desenvolupament de processos democràtics i inclusius de transformació de l’espai urbà, més enllà de l’ús instrumental de la cultura per a la regeneració urbana. 8. Generació i reconeixement de noves centralitats, més enllà de l’espai urbà. Revitalització de les economies de les comunitats locals. 9. Reconeixement del paisatge com a construcció cultural i col·lectiva. Augment de la consciència col·lectiva i la preocupació per la sostenibilitat. Podríem considerar que aquest plantejament genera espais que afavoreixen una legitimitat recíproca entre polítiques culturals locals i polítiques artístiques. Ara bé, a la vista del desplegament sobre el context local del que seria el braç executiu de la institució artística, és a dir, el centre d’art, no es podria afirmar amb contundència. La pressió sobre els museus d’art perquè facin més estreta la seva relació amb el context local s’ha traslladat als departaments d’educació i acció cultural dels mateixos, els DEAC. Aquests departaments, en alguns casos, han esdevingut impulsors de tota mena d’estratègies de treball per «arrelar» el museu al territori tot i no comptar amb el reconeixement per part de la institució mateixa. Tal com assenyalen Aida Sánchez de Serdio i Eneritz López Martínez en la seva aportació al projecte de recerca i publicació Desacuerdos,12 tot un seguit d’institucions investiguen i experimenten una via de treball en relació amb el context. Podem assenyalar projectes com Districte 3 del Laboratori de les 11
12
. Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP, UAB), direcció i coordinació de Joan Subirats i Xavier Fina, equip d’investigació: Nicolás Barbieri, Adriana Partal, Eva Merino, desembre 2008. En línia a <http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/SSCC/GT/Arxius%20GT/ESTUDI_11_C.pdf>. . Aida SÁNCHEZ DE SERDIO i Eneritz LÓPEZ MARTÍNEZ, «Políticas educativas en los museos de arte españoles. Los departamentos de educación y acción cultural», Desacuerdos, núm. 6. En línia a <http://www.macba.cat/es/desacuerdos-educacion>.
Arts de la Fundació La Caixa de Barcelona (2002-2004); el programa amb estudiants de la tercera edat artUOM en la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma a Mallorca (2005-2008); la investigació basada en el mapejat urbà amb escolars Cartografiem-nos de És Baluard, també de Palma (2006-2007); el projecte col·laboratiu amb dones centrat en la deconstrucció de la pintura Trencant motlles, del Museu Pati Herreriano a Valladolid (des de 2007); el projecte de treball i publicació amb dones preses Hipatia del MUSAC, de Lleó (des de 2008); el projecte de debat permanent Les limitis del Centre d’Art Dos de Mayo a Móstoles; o el Museu Reina Sofia de Madrid, que des de fa temps, amb el programa <18 o L’Equip, incorpora joves en el coneixement de la gestió del museu entre altres activitats. En definitiva, si alguna cosa ens pot ser rellevant és que al mateix temps que s’inicien uns canals d’interacció amb el context, aquests no són reconeguts pel mateix context més que com una activitat complementària i sovint inevitable. En comparació amb aquestes relacions d’amor i odi entre línia curatorial i línia d’acció pedagògica, tenim l’ACVic, un equipament que ha posat en el centre de la seva identitat la relació entre art, pedagogia i territori. És el primer centre d’art que reconeix en la seva definició la interacció entre polítiques artístiques i polítiques culturals, amb una formulació molt pròxima a les de l’estudi sobre el retorn social. Tal com es pot observar en el seu web: «ACVic Centre d’Arts Contemporànies es posiciona amb una línia d’acció centrada en la relació entre l’activitat educativa, el territori i la interacció social. L’art creuat amb l’educació faciliten espais de producció que s’obren a l’experimentació. S’entén la pràctica artística com una pràctica que incideix, interactua i transforma l’espai social». 13 Podem identificar els efectes d’aquesta intersecció dialèctica entre polítiques culturals i polítiques artístiques sobre els models d’equipaments culturals i les mutacions que sobre el model clàssic de museu d’art s’exerceix. Més enllà dels models de centre d’art de proximitat implantats a França a la regió de Lille, com per exemple les Maison Folies, ens interessa assenyalar dues línies de deriva que porten a llocs d’arribada molt significatius. Ens referim, en primer lloc, a la centralitat de la idea de producció i que, poc a poc, eclipsa la de difusió i, en segon lloc, a la irrupció i consolidació d’un seguit d’equipaments que es consideren laboratoris, lloc d’experimentació, i que quan estan oberts a la ciutadania són espais per a la construcció d’experiències estètiques, socials i democràtiques; són productors de societat civil. El centre de producció Arteleku ja apuntava cap a aquesta direcció, que ara desenvolupen projectes com Intermediae, MedialabPrado, Tabakalera i que intenten crear interfícies de contacte entre la producció artística i el context local. La Diputació de Barcelona, durant el 2009-2010, va desenvolupar un projecte anomenat Arts works que es definia com a «laboratoris locals d’arts visuals».14 Un altre marc de referència on hem de fixar-nos per observar formes d’articulació entre les polítiques artístiques i els contextos o àmbits locals són alguns projectes que tenen el seu punt de partida en el que es coneix com a Art públic, Madrid abierto o bé Idensitat. Aquest últim és un exemple molt clar de com s’ha produït l’evolució i l’arribada d’un nou paradigma, tal com s’explica en la seva pàgina web: «Idensitat es va iniciar a Calaf el 1999 com un projecte que implementava intervencions en l’espai públic mitjançant propostes de creadors procedents de diferents disciplines. A partir d’una convocatòria pública internacional se seleccionaven projectes que podien incidir en dinàmiques socials i que aportaven investigacions i experiments a partir d’un treball de camp previ. Aquesta primera edició va prendre el nom d’Art Públic Calaf i es va desenvolupar en aquesta població entre el 1999 i el 2000. És considerada la primera edició d’ Idensitat, tot i que 13 14
. <www.acvic.org>. . <http://www.diba.es/web/cerc/artwork09_inici>.
aquest nom no es va utilitzar fins a la següent. En aquest moment s’estableixen els punts base sobre els quals es fonamentarà el projecte en posteriors edicions i que entén la creació com a procés de treball vinculat a un espai, a un context concret, proposant mecanismes d’implicació en l’àmbit social». A tall de tancament, remarcaríem que la relació entre ambdues esferes polítiques, la cultural local i l’artística, sembla coincidir en una línia molt precària. La necessitat de generar impacte social d’uns sembla posar en dubte la capacitat dels altres d’esdevenir un espai de crítica i activació política, de treballar a l’entorn de les relacions de poder que s’articulen com a estructures que, alhora, fan d’aquestes relacions l’origen de l’especificitat del teixit social d’un context específic. Com a conclusió, considerem que el primer àmbit de treball des la mediació d’un centre d’art està relacionat amb la construcció de vincles entre aquestes dues perspectives sobre la gestió del capital simbòlic i de la seva creació a través de la producció artística i cultural. 2. Bottom-up des del camp de la praxis de creadors i productors culturals. Micropolítiques versus polítiques Una gran diversitat de creadors i productors culturals estan construint i reinterpretant les pràctiques culturals i artístiques, construint una trama d’accions aïllades, i alhora connectades, que aporten respostes innovadores. La informació sobre els projectes d’arreu de l’Estat espanyol circula i els formats i les experiències acaben dibuixant nous paradigmes de treball compartits que acaben per esdevenir un element de referència més. Aquestes pràctiques no només són un model de treball, sinó que interpel·len a equipaments i estructures de l’àmbit de les polítiques per aconseguir modificar els marcs de referència des dels quals actuen en un clar moviment de bottom-up, sovint no desitjat. Per acollir i aprendre de totes aquestes aportacions, ens centrem en aquelles pràctiques que aporten elements rellevants per la seva manera de treballar i relacionar-se amb el context i, per tant, actuen proposant eixos d’innovació. Definir els llocs La pràctica artística està construint nous espais de relació amb altres àmbits o sectors professionals, que han possibilitat la consolidació d’altres formats de treball i altres metodologies. S’hauria d’entendre com un conjunt de situacions de treball on es donen formes heterogènies d’abordar la relació entre el camp artístic i el context a partir del treball amb sectors professionals o comunitats diverses. El conjunt de totes aquestes accions és un immens laboratori que actua com un gran espai d’aprenentatge col·lectiu, com una xarxa informal de producció de coneixement que porta a la pràctica i experimenta l’aplicació real de conceptes com el de «transversalitat». Identifiquem els àmbits més consolidats on es donen aquests desbordaments: •
Art i educació. És un dels àmbits històricament més desenvolupat, tant des de la pràctica com des de la teoria (gir educatiu, creative partnerships, pedagogies col·laboratives, etc.). Tal com assenyalàvem més amunt, els DEAC han desenvolupat un seguit de pràctiques i projectes que creen espais d’hibridació on el diàleg entre cultures de treball i imaginaris diferents veu néixer variades formes de
treball. Podem anomenar en el nostre territori projectes com Creadors en residència, Cinema en curs, d’Abaquo, projectes de Jordi Canudas, els projectes de La Fundició, com ara Zona intrusa, conjuntament amb Oriol Fontdevila, o el treball de Montserrat Cortadellas en el marc d’Idensitat.
15 16 17 18 19 20 21 22
•
Art i àmbit social i comunitat. Abraça un ampli espectre de praxis amb posicions molt diferents respecte al valor del projecte en tant que pràctica artística. Totes es caracteritzarien per ser projectes d’implicació amb comunitats i en relació amb el territori. Els més propers a les tradicions anglosaxones estarien més interessats en com el procés de treball ajuda a cohesionar la comunitat i a enfortir la vinculació al territori. Aquells que tenen l’interès focalitzat en la vessant artística entendrien més el procés com la construcció d’un artefacte comunicatiu que articula les veus dels seus participants. En són referents les entitats associades a la Xarxa Art i Barri, iniciatives vinculades al desenvolupament cultural comunitari i altres projectes produïts sota la plataforma Idensitat o ACVic.
•
Art i entorns urbans i paisatgístics. En aquests casos, tenim pràctiques que es relacionen amb el context a partir de treballar la seva condició d’àrea metropolitana, espai urbanístic, espai perifèric o directament paisatges. Són propis d’aquests projectes el treball entorn dels usos dels espais públics, la sostenibilitat i l’urbanisme ecològic, per exemple. Tot aquest conjunt de pràctiques actua com un laboratori en xarxa que aporta elements que enriqueixen el ventall de recursos pràctics i les referències en el treball cultural en context. Podem establir un vincle crític amb l’esdeveniment Ciutats creatives,15 que pren com a punt de partida la visió optimista de Richard Florida. És just al contrari que el tipus de plantejament des del qual treballen col·lectius com Sitezise, Straddle, l’artista Pau Faus, la xarxa d’arquitectures col·lectives16 o el projecte Ciutats creactives.17
•
Art i salut. Aquest camp, profusament desenvolupat en països anglosaxons, ha donat peu a projectes de diversos d’artistes com Josep Maria Martí, Laia Solé, Tanit Plana o l’associació Sudansa, a més de propostes molt consolidades des de l’art teràpia.
•
Art i empreses. Articular entorns de treball a partir de la filosofia de la innovació oberta i el creuament entre art i indústria. La proposta pionera en aquest àmbit a l’Estat espanyol és Conexiones improbables.18 S’integra a Arts Active, 19 una xarxa d’organitzacions amb els mateixos objectius.
•
Art i innovació (social i/o tecnològica). Existeixen un conjunt de pràctiques que aborden la innovació. Algunes, des d’una perspectiva social, com per exemple el projecte Colaborabora,20 un projecte realitzat dins d’Eutoika 21 i que aborda la producció d’innovació social en relació amb el procomú. Altres estan més dirigides a construir eines digitals, però amb una voluntat d’aconseguir un impacte social, com podria ser el Banc Comú dels Coneixements. 22
. <http://www.ciudadescreativas.es/>. . <http://arquitecturascolectivas.net>. . <http://www.ciutatscreactives.net>. . <http://conexionesimprobables.es/>. . <http://www.artsactive.net>. . <http://www.colaborabora.org>. . <http://eutokia.org/>. . <http://bancocomun.org/>.
•
Art i història. També cal anomenar algunes pràctiques que han abordat la construcció de la memòria des de codis i metodologies de treball pròpies de les pràctiques artístiques: seria el projecte Memòries emergents23 al Barri de Sant Fèlix de Girona i el projecte Espai memòries del Museu Comarcal de Manresa.24
•
Art i ciència. El 2007 la FECYT (Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología) publica el Libro blanco de la interrelación entre arte, ciencia y tecnología en el Estado español. És una recerca sobre l’estat de la qüestió i aporta un conjunt de recomanacions i directrius per millorar-ne les praxis. A mitjan 2010, des del centre de producció Hangar —Parque de Investigación Biomédica de Barcelona (PRBB)—, van posar en marxa el projecte Grid Sdpinoza,25 que vol explorar la vinculació entre els dos àmbits. El projecte posa a l’abast de qualsevol persona un conjunt d’entrevistes a creadors i científics.
Elements per un bottom-up De totes aquestes situacions de treball i de maneres de desenvolupar processos i pràctiques podem enumerar un seguit d’aspectes específics recurrents que ens ajuden a assenyalar noves visions, itineraris de desenvolupament que es converteixen en reptes per a les polítiques culturals i artístiques. Fan visibles pràctiques que són en si mateixes coneixement experimental que entra en diàleg crític amb els marcs teòrics, estratègics, de les polítiques culturals i amb les programacions i gestions dels diferents equipaments. Podríem dir que aquest conjunt de processos i pràctiques pressionen de tal manera que s’imposa, també, l’exercici d’una mediació que pugui obrir canals de transvasament i col·laboració entre les diferents esferes en joc, territori i context social, àmbit de les polítiques culturals, àmbit de les polítiques artístiques i aquest flux de propostes orientades a les més diverses formes d’intersecció entre art i societat. Aprenentatges col·lectius a partir del desbordament i la transversalitat Les situacions de treball que aquests projectes plantegen són aprenentatges col·lectius. Les diferències entre àmbits comporten la confrontació de cultures de treball, objectius i imaginaris completament allunyats, i és la raó per la qual en aquests processos de treball desenvolupen les competències relacionals, emocionals i de cooperació. Aquests aprenentatges són la base de l’èxit de polítiques de transversalitat entre àmbits, sectors i departaments que produeixen quelcom real i amb impacte. Aquest desbordament continu del camp artístic buscant interaccionar amb entorns, àmbits i comunitats, alhora que pot ser entès com una oportunitat per a un centre d’art que tingui la voluntat de tenir interseccions més significades amb el context, també pot ser entès com un element de difícil gestió en el marc de la problemàtica relació entre proximitat i excel·lència, de la qual hem deixat constància més amunt. Un altre desbordament significatiu generat des de la producció artística estaria en relació amb l’obertura de nous àmbits de prospecció i producció cultural, des d’on s’estan aportant altres formats d’implicació i treball, molt més relacionats amb l’emprenedoria, l’articulació d’innovació i la creativitat social. 23 24 25
. <http://memoriesemergentsasantfelix.wordpress.com/>. . <http://www.espaimemories.cat/>. . <http://gridspinoza.net/>.
Un exemple d’això seria el procomú. A partir de les problemàtiques i oportunitats assenyalades des del programari lliure i les llicències no comercials, s’ha anat obrint un camí de reflexió i pràctica entorn a la recuperació del concepte del procomú. Aquest concepte aborda la gestió dels drets sobre les idees, les produccions i els elements de la natura posant l’accent en el seu caràcter públic, generador de comunitat i estimulador de la creativitat col·lectiva. Diverses són les recerques iniciades al voltant d’aquest concepte, com per exemple Empresas del procomún,26 vinculat als grups de treball del Procomún del MedialabPrado, que des de 2009 treballen al voltant d’aquest tema. L’altre eix es vertebraria al voltant de la idea d’innovació social i producció participada, i comportaria treballar des de formes de producció cultural que acaben per desmarcar-se del camp estrictament artístic, però que hi conserven un doble lligam. Un està sustentat en la referència a la creativitat com un capital no propi de la genialitat individual, que emergeix com a resultat d’una situació participada capaç de provocar aquests salts innovadors. L’altre és el que encara manté un discurs crític per legitimar aquests formats i processos de treball. Projectes com Colaborabora, que ja hem anomenat, o la visió que impulsa el CCCBLAB, ens parlen d’alguns desplaçaments de l’epicentre de la innovació artística que cal tenir en compte. Les estructures de treball S’ha produït un canvi en el valor de l’autoria i el lloc que la figura de l’autor ocupa en aquests entorns de treball. Sovintegen les apostes professionals que es defineixen com oficines, cooperatives, col·lectius o associacions, i que articulen la seva visibilitat en relació amb l’ideari del treball en equip, la col·lectivitat o la cooperació. La majoria dels projectes que aquí s’anomenen responen a aquest tipus d’estructures. Aquestes estructures de treball faciliten la tasca horitzontal, l’adaptació als ritmes oscil·lants de la producció cultural i la cooperació amb altres agents, d’igual a igual. Aquesta és la base que possibilita l’articulació entre diversos grups, entomar un projecte específic més ambiciós on tots els membres aprenen els uns dels altres, o bé generar estructures en xarxa per compartir experiències i coneixements. Com a exemple, tindríem les experiències del Festival de Zemos 98 o bé, en un format més en xarxa, Art i Barri. Aquesta darrera està formada per més de setanta entitats, projectes i agents. També es pot destacar XarxaProd i, en l’àmbit internacional, una gran quantitat d’estructures com ara Transhall. Totes aquestes estructures de treball són autogestionades i, en alguns casos, han donat lloc a equipaments públics o privats autogestionats a partir de dinàmiques participatives horitzontals, com ara la Tabacalera de Lavapiés, la sala Amàrika o la Casa Invisible, per posar uns exemples que ampliarem més endavant. L’emergència d’aquestes estructures de treball i les seves pràctiques constituents conviden a interrogar-nos sobre les significacions i les traduccions que són possibles quan es duen a la pràctica les propostes que sobre el paper plantegen les polítiques culturals. Com es materialitzen alguns dels conceptes que amb més èxit s’han posat en circulació gràcies a l’Agenda 21? A què han donat peu paraules com participació, drets culturals o governança en l’àmbit de la política municipal i els seus equipaments? Quina interpretació s’ha fet des d’iniciatives autònomes vinculades al tercer sector? 26
. <http://ypsite.net/procomun>.
Les metodologies de treball L’aparició de noves estructures de treball i la producció de transversalitat entre àmbits sectorials aliens a l’artístic han anat acompanyades de la introducció, en l’esfera de les pràctiques artístiques, de noves metodologies de treball. Gradualment s’ha fet més comú l’ús d’eines i dinàmiques que faciliten el treball horitzontal, la creació d’equips multidisciplinaris i el treball en xarxa. Aquest interès creixent per les metodologies de treball ve acompanyat d’una certa tendència al reconeixement del valor del «com» enfront de la tirania del «que» resultant. Fins i tot en l’àmbit de les pràctiques artístiques més en sintonia amb el mercat internacional i el seu circuit de museus, fires, galeries i biennals, s’aprecia una tirada per mostrar els processos de treballs o incorporar-los al mateix resultat final. Per una banda, el ressò de l’art conceptual dels setanta i la seva apologia de la desmaterialització. Per l’altra, la consolidació de la idea d’entendre l’art com una pràctica d’investigació. Des d’aquesta perspectiva, és significativa la proposta presentada el juny de 2009 per part d’AAVC-CIDEA-CatLab i que va ser coneguda com Catalunya laboratori, Pla Integral de R+D+i pel sector de les Arts Visuals a Catalunya. Segons consta en el document del pla, 27 «aquest té una doble missió: identificar, valorar i potenciar l’actiu que ofereix la recerca realitzada en tot el sector de les arts visuals, així com la seva contribució a la innovació i al desenvolupament econòmic i social, mitjançant el foment de connexions sectorials i intersectorials, la definició de línies i programes d’actuació i l’establiment de paràmetres d’avaluació; i integrar el sector de les arts visuals en els plans de recerca i innovació impulsats per les administracions públiques i les entitats privades». Aquesta visió sobre la recerca artística entén que el retorn social de l’art està vinculat a la seva capacitat creativa i de producció de coneixement, fet que li dóna una important centralitat en el marc del que anomenem societat del coneixement. Aquelles pràctiques que comparteixen aquesta hipòtesi de treball, ja sigui tangencialment o fent-ne el centre del seu eix de treball, són impulsores de tot un seguit de metodologies de treball properes a la pluja d’idees. Un col·lectiu que ha aconseguit ajuntar aquestes posicions de treball sense deixar d’estar dins del sistema de les arts és Platoniq, sobretot amb el seu projecte Youcoop. «Youcoop és el laboratori de R+D de Platoniq a Internet. Els seus continguts aposten per alternatives que apliquen el funcionament de les xarxes i el P2P a contextos educatius, econòmics o d’innovació social. Platoniq, a través de Youcoop, facilita processos de cooperació i innovació social distribuïda per mitjà de dinàmiques, metodologies i tallers per introduir canvis culturals a organitzacions com ONG, institucions, cooperatives o empreses socials.» Un altre exemple d’infraestructura allunyada del món de la cultura però que alhora és un escenari de producció dels nous continguts i estructures de producció seria el Citilab de Cornellà (http://citilab.eu/), que es defineix com «un centre per a la innovació social i digital [...] que explota i difon l’impacte digital en el pensament creatiu, el disseny i la innovació que sorgeixen de la cultura digital. Citilab és una barreja entre un centre de formació, un centre de recerca i una incubadora d’iniciatives empresarials i socials». El 24 de març de 2012, l’Arts Santa Mònica va acollir el Sisè Simposi de Cultures Visuals/Dissenys Globals,28 que tenia per objectiu explorar noves zones de contacte entre 27 28
. <http://www.aavc.net/documents/catalunya_laboratori.pdf>. . <www.culturasvisualesglobales.net>.
recerca, educació i pràctiques artístiques. Partint de la necessitat de repensar tant les polítiques del saber com les pedagogies col·lectives, els ponents operaven en camps fronterers, ja sigui com a teòrics-artistes, investigadors-pedagogs o acadèmics-comissaris. En el transcurs de la jornada, es va analitzar l’emergència de conceptes com «investigació artística» o «art com a investigació». L’enunciat que encapçala la difusió d’aquesta jornada situa amb claredat la importància de la consolidació d’una metodologia de treball i de quina manera s’està obrint un espai per a noves pràctiques i perspectives des de les quals abordar la intersecció entre camps, disciplines i perfils professionals diferents. Un dels camps on aquesta intersecció ha estat més significativa i rellevant és en els projectes creatius o artístics en comunitat o en l’àmbit social. Aquests projectes, per la seva voluntat transformadora, han tingut sempre una afinitat molt intensa amb altres formes d’intervenció social o comunitària que tenien aquesta voluntat de compromís amb el territori. La figura de Tomàs R. Villasante és, per la seva capacitat d’haver estat un referent compartit, un dels artífexs del transvasament d’un camp, el de la sociologia convertida en pràctica, a un altre: el de les pràctiques artístiques en context. Desbordes creativos: Estilos i metodologías para la transformación social 29 és un dels seus darrers llibres i un referent recorrent en àmbits de producció artística. Presenta un arsenal inspirador fet a parts iguals de metàfores, metodologies i tècniques per a la praxis que ha estat cabdal per a la incorporació al camp de l’art. Metodologies de treball com la investigació-accióparticipactiva, les dinàmiques de grup, l’aprenentatge col·laboratiu, els sociogrames, etc. Aquesta cohabitació entre pràctiques artístiques i sociopraxis, a poc a poc ha servit perquè, en relació amb els processos de treball, el «com» fos objecte d’aquest mateix esperit experimentador i recercador. El resultat és que s’ha desenvolupat una manera més metòdica i reflexiva d’analitzar les metodologies de treball i les seves implicacions en la qualitat del procés. Això ha produït una redefinició dels termes en els quals es defineix un procés artístic que es vol participat o en context, i ha fixat una ratlla vermella que distingeix aquells que fan de la participació únicament una eina artística més, com pot ser l’ús del vídeo o qualsevol altre procediment, i aquells que fan de la participació una oportunitat de transformació individual, col·lectiva i política. Aquesta és una dicotomia que es pot traslladar a altres entorns d’intervenció, com per exemple el de la gestió cultural o el de les polítiques culturals. Preguntar-nos quin és l’equilibri entre la capacitat de decisió traspassada als participants i el capital simbòlic que acumulen aquells que promouen la pràctica és un primer pas per esbrinar la qualitat del procés. En els darrers anys, algunes entitats i agents han treballat per consolidar un corpus de coneixement a partir de les pràctiques que s’han anat desenvolupant. Un exercici de bottom-up que, sovint, quan no han estat recolzades per institucions amb capacitat de difusió, no han tingut la disseminació desitjada. Entre les propostes més destacades podem assenyalar el projecte Transductores30 i la seva publicació, on es recullen un seguit de casos d’estudi sobre projectes englobats en el marc de les pedagogies col·lectives i les polítiques espacials. Aquests s’analitzen a partir de sociogrames sobre la seva estructura de col·laboració i, d’aquesta manera, es fa visible com les relacions de poder subjacents articulen i condicionen el projecte.
29
30
. Tomàs R. VILLASANTE, Desbordes creativos: Estilos i estrategias para la transformación social, Madrid, Los Libros de la Catarata, 2006. . <www.transductores.net>.
Art en contextos sanitaris: Itineraris i eines per desenvolupar processos col·laboratius 31 és una publicació de la Plataforma Trans_Art_Laboratori on, per una banda, es recullen vuit casos i, per l’altra, es donen un seguit de pistes i eines a l’entorn de com desenvolupar relacions de treball entre agents o institucions d’àmbits diferents. D’altra banda, la Guia pràctica per cocrear a l’escola, de l’artista Lluís Sabadell Artiga, neix a partir del treball que va realitzar amb una escola en el marc del projecte Creadors en residència. Pren com a punt de partida aquesta experiència i en l’obra ha compartit tot el que va aprendre sobre les eines metodològiques adients per treballar en un entorn educatiu. En darrera instància, volem esmentar una proposta que reflecteix aquest procés que ha convertit la metodologia de treball en una nova centralitat que requereix atenció, tal com apunta el fet que la idea de qualitat s’articula, en part, al seu voltant. La recerca impulsada per Art i Barri Itinerarios possibles, rutas deseables, caminos que se hacen al andar. Caja de herramientas para proyectos artísticos de intervención comunitaria, proposa un seguit de marcs d’anàlisi i avaluació per fixar paràmetres de qualitat en aquest tipus de projectes. Transferència i transparència És difícil, en principi, que una pràctica artística desplegui una dimensió política real o que tingui un impacte de dimensió estructural si no es produeix un moviment de bottom-up. Si allò que s’experimenta no es pot articular en altres entorns i esferes de producció cultural i de coneixement, tot el saber fruit de la praxis deixa de ser un capital col·lectiu. Els processos de circulació i legitimació de sabers s’estan construint en relació amb el poder de determinades institucions i esferes de saber. Tots els mecanismes de legitimació dels sabers responen a relacions de poder que romanen ocultes darrere l’exercici d’una suposada meritocràcia. Com a conseqüència, aquesta manera de procedir impedeix el funcionament espontani de moviments de bottom-up, com molt bé reflecteixen les polítiques culturals que sovintegen al país. L’enfocament més habitual de les mateixes se centra a desenvolupar grans equipaments amb grans exposicions i grans artistes, i defugen d’articular i potenciar el que ja està passant instaurant canals de bottom-up fets a mida dels productors culturals i no dels departaments implicats. Enfront d’això, i d’aquí el títol, s’està produint més o menys espontàniament una resposta a aquesta mena de tallafocs. L’existència d’aquestes barreres, tot i que frenen l’expansió i el reconeixement institucional, de retruc impulsen la relació entre agents despertant la necessitat d’autoorganització. En aquest sentit, totes les eines 2.0 estan sent cabdals per permetre la circulació de la informació, la creació de comunitats amb afinitats molt delimitades i, en alguns casos, el treball en projectes comuns fets a distància. L’expansió de conceptes com el procomú, la normalització del pensament associat a l’ideari de la cultura lliure i la clara percepció que el capital simbòlic també és un actiu han significat un salt en l’hàbit de transparentar i compartir els processos de treball i els resultats. La transferència de sabers i experiències cada vegada funciona de manera més autònoma. Aquest fet assenyala la necessitat que les polítiques, institucions i equipaments reflexionin sobre quin ha de ser el seu rol enfront el teixit cultural productiu. L’Obert per reflexió, dèiem al principi, neix en relació amb una lectura específica sobre la realitat actual de les relacions entre polítiques artístiques, polítiques culturals, pràctica artística i dimensió local. Amb tot, volem, també, afegir-hi uns eixos transversals que 31
. <www.trans-artlaboratori.org>.
permeten centrar l’anàlisi de l’Obert en relació amb dues qüestions que són especialment rellevants. Els hem anomenat Relacions entre institució i societat civil i Formes de participació. 3. Relacions entre institució i societat civil Construir noves formes d’encaixos entre l’administració pública i la societat civil forma part d’un dels reptes que queda per davant. Les formes d’aquestes interseccions en relació amb el camp de la creació i les polítiques culturals són especialment dificultoses, en part perquè el projecte artístic i cultural és crític amb l’estat de les coses i sovint es posiciona contra les formes de poder que articulen la realitat. Aquest podria ser una de les dinàmiques que no afavoreixen que, tal com dèiem abans, hi hagi un canal fluid de bottom-up. Moltes de les entitats i col·lectius que desenvolupen projectes actuen des d’una perspectiva que, encara que privada, s’orienta a la participació en la construcció col·lectiva de l’esfera pública. Aquest compromís amb el conjunt de la societat civil semblaria que obre una escletxa entre allò que és públic i allò que és privat, entès, aquest darrer, bàsicament com a mercat. S’obriria, aleshores, un territori híbrid que l’administració no sabria ben bé com tractar. En el llibre Proximitat, cultura i tercer sector a Barcelona 32 podem trobar una anàlisi en profunditat de les formes en què s’articulen i signifiquen les relacions entre sistema institucional cultural i agents privats sense ànim de lucre. Trobar l’encaix que permeti convertir en valor aquestes iniciatives no institucionals exigeix unes formes de fer polítiques culturals que ara per ara poden resultar molt agosarades. L’Agenda 21 de la Cultura ja planteja com un fi desitjable augmentar la participació de la ciutadania en el màxim d’esferes possible, començant per la participació en la definició dels plans estratègics i acabant per crear altres formes més compartides de governança. Existeixen diversos casos que destaquen per fer realitat formes alternatives de produir l’encaix entre territori, administració pública i iniciativa privada amb vocació pública. En relació amb noves formes de governança, cal destacar el projecte de gestió col·lectiva d’una sala d’exposicions de l’Ajuntament de Vitòria, la Sala Amárica, 33 dut a terme entre el 2009 i el 2011 per una assemblea d’artistes i productors culturals. Un altre cas d’autogestió és la Tabacalera 34 de Lavapiés, a Madrid. El dossier de presentació del projecte explica el següent: «El edificio de la antigua Fábrica de Tabacos de Embajadores es de titularidad pública, y está adscrito al Ministerio de Cultura, a través de la Dirección General de Bellas Artes (DGBA). Por sus características, es patrimonio histórico, catalogado como Bien de Interés Cultural. De un total de 30.000 metros cuadrados, 9.200 acogen el Centro Social Autogestionado La Tabacalera de Lavapiés (LTBC), en virtud de un acuerdo entre colectivos sociales y artísticos y la DGBA desde febrero de 2010. Transcurrido este tiempo, LTBC, articulado como proyecto autónomo, ha solicitado a la DGBA la ejecución de un convenio de cesión de uso que dé estabilidad, en el edificio y en el tiempo, a esta innovadora experiencia de colaboración entre el Ministerio y la iniciativa social y artística que conforma el Centro Social».
32
33 34
. Xavier FINA i Joan SUBIRATS (dir.), Nicolás BARBIERI, Adriana PARTAL i Eva MERINO. Proximitat, cultura i tercer sector a Barcelona: Anàlisi de casos. Barcelona: Icaria, 2011. . <http://www.amarika.org/blog/>. . <http://latabacalera.net>.
Un cas molt diferent que també volem presentar en relació amb les formes de produir l’encaix entre societat civil i administració pública seria el projecte de la candidatura de Sant Sebastià 2016 per a la capitalitat europea de la cultura i que porta per títol Olas de energía ciudadana. Culturas para convivencia.35 Del dossier en format de diari que van fer servir per explicar el projecte destaca el paràgraf següent: «Las instituciones culturales han comenzado a cambiar y ahora el artista trabaja en colaboración con otros pares y su público. Para acoger este cambio se crean laboratorios que se constituyen en espacios diversos de producción col·laborativa». Com vèiem en l’apartat dels nous formats de producció, els laboratoris, els espais d’experiència i producció compartida es poden plantejar com les actives àgores del futur. 4. Formes de participació En l’eix anterior ens hem centrat a veure la problemàtica de la construcció dels espais d’implicació entre societat civil i administració. Ho hem fet en termes més aviat estructurals, és a dir, assenyalant quines són les condicions de producció de les situacions participatives. Ara ens interessava emfatitzar que, al mateix temps, també s’està produint un altre fet. Les relacions que el ciutadà estableix amb els productes culturals s’estan diversificant i, encara que en relació amb el conjunt dels consums culturals que es dóna en el país són significatius, ho són per la tendència de la incidència en el percentatge del total. Abans de finalitzar, es vol subratllar que el ventall de formes de participació que la institució artística i les pràctiques artístiques estan generant poden significar el desplegament tímid d’altres formes d’entendre la idea de democràcia cultural. A més de tenir un rol de públics i consumidors culturals, ara també es pot ser part activa de propostes artístiques, ser co-creadors de les mateixes o participar-hi. En aquest marc s’ubica l’Obert per reflexió que, com el mateix CA Tarragona vol participar de la generació d’estructures en xarxa per esdevenir un catalitzador en l’enfortiment de les relacions entre projectes, agents i institucions del territori. Una dinàmica col·lectiva que pot cristal·litzar en un ecosistema cultural més complex, ric, sostenible i articulat amb el conjunt de la societat.
35
. <http://www.sansebastian2016.eu/>.